ENTRE EL GEST I LA PARAULA

Exposició Premis Calvià (1971-1982)Sala d’Exposicions de l’Ajuntament de Calvià

10 pintures, 1+10 poemes

ENTRE EL GEST I LA PARAULA10 pintures, 1+10 poemes

Obres guardonades amb el primer premi acompanyades de poemes d’autors de les Illes Balears.

Poema: “L’art a part”, Jaume Vicens

Premios Calvià (1971- 1982) n Amarillos Calvià, primer premi 1971Antoni Rovira Poema: “El poble”, Pere Joan Martorelln Can Bosch de Calvià, primer premi 1972 Mateu LloberaPoema: “L’engrut dels segles”, Damià Huguetn Paisaje de Mazarrón, primer premi 1973 José Manuel Alcón,Poema: “Em vull morir a la vila”, Antoni Vidal Ferrandon Tulipes i fruites, primer premi 1974 Bernat SanjuanPoema: “Inèrcia”, Gabriel Florit i Ferrern El pescador, primer premi 1975Joan CovasPoema: “La Cala”, Blai Bonetn Dues figures, primer premi ex aequo 1976Ángel SanmartínPoema: “L’estació de les ombres”, Josep Lluís Aguiló n En record de Malher, primer premi ex aequo 1976Antoni Riera NadalPoema: “Mahler”, Miquel López Crespín Tarda d’estiu, primer premi 1977Jaume FedelichPoema: “Darreries d’estiu”, Marià Villangómez i Llobetn Autorretrat doble, primer premi 1981Ángel Sanmartín Poema d’Antonina Canyellesn Sense títol, primer premi 1982Xavier Grau Poema: “Benaventurat aquell que un jorn lliurà la vida...”,Miquel Àngel Riera

Del 23 d’abril al 12 de juny de 2015Sala d’Exposicions de l’Ajuntament de Calvià

Proemi

El municipi de Calvià compta amb un fons patrimonial contemporani significatiu, format gradualment durant poc més de quaranta anys, des de principis dels anys setanta fins al dia d’avui. Les vies d’origen i confluència del patrimoni artístic municipal són quatre: la cessió de les obres guanyadores dels guardons de pintura (Premis Calvià, primer i posteriorment, Premis Rei En Jaume), les exposicions organitzades per la sala municipal i una petita part provinent de donacions i d’adquisicions.

Aquestes obres es troben ubicades a espais municipals, i a vegades no tenen un accés massiu de públic, com poden ser despatxos o sales de reunions; per aquest motiu, es tracta d’un patrimoni gairebé desconegut.

Amb aquesta exposició volem iniciar una proposta que apropi aquest patrimoni al ciutadà creant mostres col·lectives d’aquest patrimoni artístic amb temàtica especifica o amb qualque fil conductor que, encara que sigui per uns mesos, ens donin l’oportunitat de veure una obra de què no podem gaudir sovint i menys dintre d’un conjunt en una sala d’exposicions.

“Entre el gest i la paraula” és la primera exposició que realitzam amb aquesta intenció, la de difondre i donar a conèixer el patrimoni artístic de Calvià, i que emmarcam dintre del Dia del Llibre de 2015. Gaudirem de 10 de les obres que provenen dels Premis Calvià (1971-1982) -concretament els guanyadors de cada edició- i que responen a noms com José Manuel Alcón, Joan Covas, Jaume Fedelich, Xavier Grau, Mateu Llobera, Antoni Riera Nadal, Bernat Sanjuan, Ángel Sanmartín, Antoni Rovira.

Acompanyen les obres un recull de poemes d’autors de les Illes Balears que, pel seu contingut o pel seu context, tenen alguna relació amb l’obra que acompanyen. Així, trobareu una selecció de poemes de Josep Lluís Aguiló, Antonina Canyelles, Blai Bonet, Gabriel Florit i Ferrer, Damià Huguet, Miquel López Crespí, Pere Joan Martorell, Miquel Àngel Riera, Antoni Vidal Ferrando i Marià Villangómez i Llobet. Amb la col·laboració especial del poeta resident a Calvià, Jaume Vicens.

ENTRE EL GEST I LA PARAULA

ELS PREMIS CALVIÀ (1971-1982)Primeres passes cap a una col·lecció.

Pilar RubíEls guardons de pintura, anomenats Premis Calvià, es convoquen per primera vegada l’any 1971, en el context històric del franquisme tardà. El sistema polític no pot encotillar la vitalitat d’una societat que demostra una necessitat de dinamisme, a partir de finals del anys 60. I bona part d’aquesta vitalitat s’expressa amb certa promoció cultural local, amb la intenció de canalitzar la vocació artística a través dels certàmens de pintura. Calvià és, en aquest sentit, municipi pioner rere Palma. Després vendrien altres com els de Pollença, Felanitx, Binissalem o Manacor.

Els paradigmes estètics però, són encara més propis del segle XIX, que no del XX. I és que precisament, entre 1971 i 1975, les obres guanyadores tenen com a denominador comú el paisatge i el bodegó, en un moment en què els artistes contemporanis, no només internacionals, es situen en altres debats, entorn a l’art conceptual, per exemple. Destacarem les pintures de dos creadors locals, ancorats encara en el passat: Antonio Rovira i Mateu Llobera, rebran el guardó el 1971 i 1972 respectivament.

Antonio Rovira, ho fa amb l’obra Amarillos Calvià, on representa la vila en la llunyania, envoltada pel paratge natural amb les muntanyes com a teló de fons. Hi predomina la pinzellada gruixada dels ocres, com bé indica el seu títol i estilísticament és molt proper a Mateu Llobera, nascut als anys 20 del segle XX. Llobera desenvolupa la seva pràctica artística al voltant de l’escola pollencina del paisatge, molt lligada a Dionís Bennàssar. Can Bosch de Calvià, l’obra guanyadora el 1972, és una obra de caràcter costumista que reflecteix una escena quotidiana, a través de la paleta colorista d’un post-impressionisme tardà. L’any 1973 el premi recau en l’obra de José Manuel Alcón.

A Palma, hi juga un important paper difusor de l’art, la galeria Ariel que obri el pintor Xam, el 1966. De fet, el guanyador del premi Calvià el 1974 amb un bodegó bracquià, Bernat Sanjuán, hi exposà. Tres anys més tard s’inaugurarà Pelaires, el 1969 i Ferran Cano, ho farà el 1973.

Del 1976 al 1982, ens situam en el context de la mort del dictador, el 1975; la transició i una tímida democràcia incipient, amb les primeres eleccions generals legislatives des de 1936, que es convoquen el 1977. El 1978, el referèndum diu sí a la Constitució i el 1979, arriben les primeres eleccions municipals a tot l’Estat. Francesc Font serà el primer batle democràtic de Calvià.

Unes pinzellades del que passa durant aquests anys en el terreny artístic local ens duen a parlar de grups d’artistes molt actius, com el la Nova plàstica mallorquina, entre d’altres, un moviment contracultural, de renovació i assimilació dels corrents contemporanis de l’art, a mitjans dels setanta i principis dels vuitanta, encapçalat per Steve i Andreu Terrades, amb connexions amb el Taller Llunàtic i les publicacions de Neon de Suro. Reaccionen contra l’academicisme, el paisatgisme imperant i l’ancoratge en el passat. D’altra banda, un jove Miquel Barceló exposa per primera vegada a la galeria 4 gats, el 1976.

Tornant a Calvià, els premis de 1976 podrien marcar un primer punt d’inflexió cap a l’apreciació dels llenguatges contemporanis de finals dels seixanta i principis dels setanta. En aquests anys, entre 1975 i 1981, la figura humana esdevindrà protagonista de les peces guardonades.

L’any 1975, l’andritxol Joan Covas rebrà el guardó. Ángel Sanmartín, que guanyarà dues edicions, la primera ex aequo amb Antoni Riera, el 1976 i el 1981, és membre del col·lectiu Bes, que aglutina pintors amb claus estètiques diverses. Separades per cinc anys, ambdues obres presenten referents figuratius amb les diferències estilístiques pròpies en l’evolució de tot artista, però que són a la vegada, il·lustratives de la transició no només política, sinó també artística, que es viu llavors.

Dues figures encara té un peu en el passat. Dos homes asseguts, sobre un fons indefinit, pareixen representar cert immobilisme i assimilen els components del realisme pictòric i crític, a través d’una paleta obscura, on primen els carmins i els negres, propers a les obres d’autors coetanis com Mensa i Ritch Miller. A Autorretrat doble, en canvi, ja es troben solucions lligades al pop més colorista en el tractament contemporani del retrat de l’artista.

A Ángel Sanmartín se’l considera representant de la nova figuració dels vuitanta i segueix en actiu, com es va poder veure en la mostra de la galeria Matisos, durant la Nit de l’Art 2011 i a la col·lectiva Sediments, que el passat mes de gener es va presentar al centre Conde Duque de Madrid.

L’any 1977 Jaume Fedelich obtindrà el premi amb l’obra Tarda d’estiu.

El 1978, el premi Calvià de pintura es declarà desert. Cal assenyalar que el 1979 i l’any següent, el 1980, no es convoquen els premis per decisió del Ple del consistori.

El de Xavier Grau, el 1982, serà el darrer premi concedit per l’Ajuntament, fins que no passi molt de temps. L’obra de Grau és una les peces més significatives de la col·lecció municipal, si pensam en la trajectòria i la projecció del seu autor. El pintor barceloní és un dels màxims representants del corrent de la pintura-pintura, sorgit com a resposta a l’art conceptual en el context català, al costat de Tena i Broto, que també es presentà al certamen el mateix any.La pintura que rep el guardó és un gran format sense títol, situada dins el corrent de l’abstracció neoexpressionista, deutor de l’expressionisme abstracte nord-americà, en el seu vessant més gestual. Així ho deixen palès les pinzellades que passen una i una altra vegada, en l’evocació d’un paisatge abstracte solcat per figures geomètriques. Les masses de color fan gala d’un cromatisme intens que abasta el blanc i la intensitat del blau amb contrapunts ocres.

El 1983, un any després de rebre el primer premi Calvià, Grau exposarà a Ferran Cano amb Broto i Tena. Més tard, presentarà altres projectes a diferents indrets de l’illa: el 1995 a Pelaires; el 2001 al centre cultural de Ca n’Apol·lònia de Son Carrió, un projecte curatorial abandonat, iniciat a finals dels anys noranta que va mostrar monogràfics d’artistes com Guinovart, Anton Llamazares, José Maria Sicilia, Ràfols-Casamada, Erwin Bechtold o Guillem Nadal, entre d’altres. I el 2004 ho farà a la galeria Maior.

L’art a part

La capsa de pinturetes,paraments que consumen,traços delicatss’entretenen damunt la tela.Panorama d’una miradao natura morta colgada.Vases sense calcografia;just un fris macat en diagonal- definició d’un renouet lleu.Taca encesa. Ambicióde formes desintegrades:l’ abstracte aboca remeis.I una marina;llepada del cela vorera de la mar,cobdícia de riqueses.Col·leccions, contingents d’avantguarda.De la comèdia humana,l’art que n’ha fet justícia.

Jaume Vicens (Palma, 1956)

OBRES

Antoni Rovira (Inca, 1938)

Pintor de formació autodidacta, Antoni Rovira s’emmarca dins el corrent del postimpressionime d’in-fluència local, dins el qual destaca pels seus paisatges pintats amb colors terrosos, i amb una línia evolutiva que el durà a eliminar progressivament la pastositat de les seves primeres teles, arribant a crear unes atmosferes gairebé irreals, molt properes a l’abstracció.

n Amarillos Calvià, 1971 / Oli damunt tela / 116 x 89 cm / Premis Calvià 1971, primer premi

El poble Pere Joan Martorell (Lloseta, 1972)

La terra que hem sembratd’arrels i gestes, d’amors i miratges.Més que el nom o la casta, ens defineix el temor a morir en solitud, sense uns braçoson deixar les llavors, els rastres d’esperança,tot aquest desig de llum i misteri!

Som les cases que ens han oferit refugi,els carrers foscs on hem vessat l’ardència dels amors més impurs,els bars que hem tancat amb la ira dels vençuts, la veritat de les paraules èbries.Som els camps florits d’ametllers i oliveres, el temple gran i buit de cada pregària,la mirada confusa de la nostra nissaga.

Hem crescut adorant epitafis,i la nit solitària ens ha acollit sota l’escorça del seu pit misteriós,-el cant profètic de l’absència.

Som els ulls convertits en cendra, l’antiga memòria d’uns ancestresdignes i altius com la promesa d’amor d’Afrodita,el batec del silenci, la pau de l’ombra,el consol del crepuscle…Som part de mites i llegendes:el pòsit d’una historia compartida, el llast d’una esperança potser perduda.

Serem, algun dia, tots i cada un de nosaltres,el fred de l’argila, l’enyorança del foc,temença i sepulcre,beuratge, somni, tenebra…

(Dansa nocturna, 2006)

Mateu Llobera (Pollença, 1924)

Pintor molt influenciat per l’anomenada Escola de Pollença, practica una pintura que s’emmarca dins els paràmetres del postimpressionisme d’influència local i l’expressionisme alemany que, juntament amb la inclusió de la figura humana dins el paisatge, el situen a prop de l’obra de Nonell.

n Can Bosch de Calvià, 1972 / Oli damunt tela / 111 x 92 cm / Premis Calvià 1972, primer premi

L’engrut dels segles Damià Huguet (Campos 1946-1996)

Com una casa antiga mil pics emblanquinadal’engrut de cal vermell viu aferrat als cossos;batega entre les ombres dels plaers i els recordsque cap afany no acluca; eixuga les feridesdels vells camins del somni, comportant tot l’esforçd’uns gests que dignifiquen les colors i els desigs.La llum de la tardor no encén cap primavera;orba camina, ardent, cap a fondals sinistreson la fosca que creix ofega els cants oberts,les mirades en creu, els cims de l’horabaixa.

Sempre seguit els murs no rebutgen el solque cau damunt la terra, esblanqueint els macs.Així aquestes cases de teulades aràbiguesque romanen escrites, amb els senyals del temps,al cor de foravila, són talment bucs de pedraque els segles no malmenen: els donen caràcter,una crosta enigmàtica decorada amb alzinesi figueres de moro; caliu ardent i símboldels anys de fam passats, fossar i tomba, espaion sura el corc altiu de s’Alqueria Roja.

(L’ull dels Clapers, 1988)

José Manuel Alcón(València, 1937)

Nascut a València l’any 1937, es formà com a pintor a l’Escola d’Estudis Artístics de la seva ciutat. Establert a Palma, Alcón presenta una obra de tècnica altament depurada on l’hiperrealisme i l’oníric es mesclen amb la figura femenina com un dels eixos centrals al voltant de la qual gira la seva producció pictòrica. Amb aquesta obra, l’artista ens mostra una altra cara de la seva producció, el paisatge.

n Paisaje de Mazarrón, 1973 / Oli damunt tela 107 x 78 cm / Premis Calvià 1973, primer premi

Em vull morir a la vila Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945)

Des dels darrers pujols de les serres més minsesets una taca d’ombres, poble meu,una silueta horabaixenca i melangiosaque es perfila en uns verals d’antics captairesfascinats per esparpells de gessaminsi magraners silvestres. Mentre l’estel dels bovers, dins el mestral,parpelleja, seductor, galant d’estrelles,i les darreres gavines escorçadesfurguen la pell de l’airetal qual esquerdes de plomes,tu, poble meu, esdevens innominable i un cenobiprofanat pels envits de l’horitzó. M’hi vull morir, a la vila,entre els geranis casolans, que agombolavesamb la presència i amb el somni,feta puresa i tremolor i albada íntegra,entre l’encís monòton de la pluja a l’entretempsper les llimones, per les nanses, pels brancals,com una escarpra dolça, com un tactematernal i un instint d’arbre i de terrai d’aiguamoll i de prodigi. Perquè, de tantes morts, si he de triar,jo vull la meva:les gatoses del Puig Gros han florejati el contrallum del teu record m’indicaque una vegada més un fet tribal,encara que escabrós, pot ser agradabilíssim.

(Racó de n’Aulet, 1986)

Nascut a Barcelona l’any 1915, es formà a la seva ciutat natal i a terres franceses. Bernat Sanjuan tengué un estret contacte amb l’illa de Mallorca on, a partir de mitjans anys quaranta, hi passa llargues temporades. La seva obra respon a l’assimilació personalíssima del cubisme amb influències del fauvisme, on el color esdevé protagonista de la seva pintura. Centrat en el bodegó i el paisatge, va rebre el primer premi de pintura de l’Ajuntament de Calvià l’any 1974.

n Tulipes i fruites, 1974 / Oli damunt tela 92 x 73 cm / Premis Calvià 1974, primer premi

Bernat Sanjuan(Barcelona, 1915-Deià 1979)

Inèrcia Gabriel Florit i Ferrer (Sineu, 1944)

No hi ha res absolutament immòbil.Tot es mou. Tot camina cap a part o banda.

Com cerca el tió, a la foganya, el gris,Consumit, inflamat i últim camí de la cendra.

Res mai roman immutable, estàtic; tot viatjaen evident carrera cap a la vellesa, l’erosió,

el cicle, el centre mateix de la terra, la inèrcia,la plenitud, la decrepitud, la vida, la mort...

(Amb els ulls fits, 1990)

Joan Covas(Andratx, 1927)

De formació autodidacta, la seva pintura evolucionà de les primeres obres, pastels amb els voltants de Palma com a tema principal, als olis on les marines, paisatges i tauromàquies donaran pas al que ha estat la temàtica constant a la seva obra, la figura humana, tractada, com la resta de la seva pintura, amb una certa ingenuïtat que el situa a prop del naïf, amb ús de les formes arrodonides. Amb el temps, la seva obra es veurà influenciada pel cubisme, al qual arriba en un procés de fragmentació progressiu de la figura.

n El pescador, 1975 / Oli damunt tela 130 x 81 cm / Premis Calvià 1975, primer premi

La cala Blai Bonet(Santanyí, 1926-1997)

Obriu-me dins el mar, vells pescadors,que m’entri de verdor una alenadaque tingui llum de barques i pinar,i el sol em transparenti el joc de l’aigua.

Carritxeres de sol. El mar dibuixablancors i morenors de les terrasses,que guaiten, sota una ombrel·la verda,a la fira de llum, il·luminades.

Dormides xarxes fosques pels murs blancs:el sol hi juga, aranya entre les malles.Tot dorm un somni verd; només el solllança una pluja d’or als pits de Dànae.

Un molí d’alegria tenc al cor...Moliners, moliners d’aigua salada:pel caló del meu cos, lent, hi desfilaun horabaixa mariner del Carme.

(Entre el coral i l’espiga, 1952)

Format a l’Escola d’Arts i Oficis de Palma, s’integra al grup d’artistes que, als anys setanta, renovari-en la pintura mallorquina al llarg dels anys setanta. Membre del Grup Bes, la seva obra, en un principi marcada pel realisme expressionista de Bacon, anirà evolucionant amb la inclusió d’elements propis del pop, sense abandonar l’expressionisme inicial. A partir dels anys noranta, la seva pintura, cada vegada més impregnada d’un to poètic, es va depurant, donant el protagonisme a les formes humanes, naturals, simbòliques.

n Dues figures, 1975 / Oli damunt tela 133 x 99 cm / Premis Calvià 1976, primer premi ex aequo

Ángel Sanmartín(Palma, 1945)

L’estació de les ombres Josep Lluís Aguiló (Manacor, 1967)

No viuré a l’estiu crematni a la tardor marró ni a l’hivern grisni a una primavera tenyida de porpra imperial.La meva estació és l’estació de les ombres,temps de magranes i de raïmde pluges desfetes i d’adéus i fins-a-un-altres.

Aquesta estació té la música impossibled’Edith Piaf cantant en Breli les llums només il·luminen mitja caraa la gent que hi habita per un temps breu.

Les barques tornen carregades de peixservioles i llampuga i alguna tonyina perdudai la sang dibuixa vermells a la coberta dels llaüts.A les biblioteques només hi ha atlesi gruixuts tractats de botànica.A les parets emblanquinadesno hi ha quadres ni fotos, sols mapes.

No es parla gaire a l’estació de les ombres.Les veus es difuminen fins que arriba el silencii no hi ha tinta per embalsamar les paraules.

(L’estació de les ombres, 2004)

Format a inicis de la dècada dels quaranta a l’Escola d’Arts i Oficis de Palma, l’obra d’Antoni Riera, a banda d’un parèntesi on practica l’abstracció, a inicis dels anys setanta, es troba dins diversos àmbits de la figuració. Molt influenciat per l’obra dels grans mestres, a partir de la segona meitat dels anys setanta, la seva pintura mostrarà un doble plantejament: per una part, l’aprofundiment en la temàtica del paisatgisme i, per l’altra, una producció emmarcada en la nova figuració, amb la presència d’ele-ments onírics.

n En record a Malher, 1976 / Tècnica mixta damunt tela / 147 x 114 cm / Premis Calvià 1976, primer premi ex aequo

Antoni Riera Nadal(Manacor, 1928)

Mahler Miquel López Crespí(Sa Pobla, 1946)

Les ambulàncies cerquen cadàvers quan declina l’horabaixa.Escoltava el conegut intermezzo.Mahler, com un xiscle enmig d’aquesta solitudnascuda de la incertesa.Els violins són com a pistons d’una enorme màquina,una electritzant tensió del verb,bastint adagis inimaginables.És evident que hem provat de reflectirtota la ferotgia dels instants,aquest destructor equilibri inestable,talment esquitxos freds sobre les galtes.No deixava de ser interessantconstatar les dents ensangonades de les hores,llur malèfica vanitat i folliaesberlant la boca de tantes víctimes.El segle desapareixia enmig de dogmes i discursos,immenses fogueres on cremen llibres.S’obre un irreal horitzó més enllàdel conegut camp de batalla.Sota la incerta i alarmant aparença de l’absència,s’agita, violent,il·limitadament pervers,l’obscur reialme de l’ídol,aquesta espiral cendrosa,aqueferat concert de polsen un final i definitiu scherzo.

(Els poemes de l’horabaixa, 1994)

Tot i haver passat pel centre artístic de Sant Lluc, a Barcelona, la formació d’aquest artista menorquí és pràcticament autodidacta. Després d’una primera etapa on domina la pintura impressionista, a través de Maties Quetgles entra en contacte amb el nou realisme, el qual practicarà tenint el paisatge menorquí com a font d’inspiració.

n Tarda d’estiu, 1977 / Oli damunt tela / 168 x 139 cm / Premis Calvià 1977, primer premi

Jaume Fedelich(Ciutadella, 1943)

Darreries d’estiu Marià Villangómez i Llobet(Ciutat d’Eivissa,1913-2002)

Vaig cercant la bellesa per aquests camps que exaltacap al cel pur i càlid la terra: sí, pregona,de dins la fosca aixeca, com un amant, sa galtacap als aires de llum, vencent el pes de l’ona.Oh terra, únic bé nostre, més nostre amb límits certs,aquí l’aire, de plomes i fullatges obertsa penes perseguit,allí, sota el penyal o sobre el llitde sorra desmaiant-se,l’onada a on la mar deixa un petiti remorós missatge de recança.Vaig cercant la bellesa damunt la plataformaon endinsen llur rel aquests ulls meus, obertsals meus germans vivents, oh tendra i àgil formasota aquests raigs ofertsque el sol magnífic vessa,oh verda cabellera dels arbres, tan dauradade llum i traspassadade lentes brises on l’efluvi del mar cessa,i de vosaltres, oh bèsties que perseguiu les ombres,i vosaltres, humans, que oblideu els pesombresalçats a aquesta tardaon abans d’expirar rossega la seva ardadaurada i opulenta –última- el vast estiu,dels tresors que li resten no mostrant-se gasiu.Més altura! La terra s’allarga tremolosa,mou onatges o sines, cava dolços fondals,avança i amuntega pinedes, rocs finals,que es guarneixen d’un sòcol d’escuma remorosa.

No digueu: recó humil, jardí minso, verger.Immensa tarda oberta!Tot el que descobreixes i exaltat es despertaal meu sedent esguard a glops de claror ve,oh massa gran bevenda que el meu cor no conté.I em dic: ¿Fores tan bella, tarda immòbil i puraque elimines els aires, tarda tota de llum,lleument trepitjadora d’una terra madura,que d’un últim incendi diríeu que es consum,si l’amor no m’hagués atansat aquest campque als límits d’escuma la mar gentil ens dóna,i ungit d’aquest amor que flueix com una onacontínua, sa bellesa no escoltés el meu clam,i sa dolçor més íntima no oferís a l’eixamdels meus anhels sol·lícits que la lluna esperona? Ah, lluu encara, brilla, penetra aquest paisatgede lenta intensitat, gronxa l’estiu morenten tes ales de llum, beu son pausat oratgeal mar, tarda ja meva, i segueix ton viatgedesprés. És el teu do suficient.Si fuig el temps rabenti amenacen tes vores fred i vent,ja fas prou oferint a la bellesaaquesta pausa desatesa,mentre el teu clar fugir consentque planin damunt d’ella l’amor i el pensament.

(Terra i somni, 1948)

Ángel Sanmartín(Palma, 1945)

Format a l’Escola d’Arts i Oficis de Palma, s’integra al grup d’artistes que, als anys setanta, renova-rien la pintura mallorquina. Membre del Grup Bes, la seva obra, en un principi marcada pel realisme expressionista de Bacon, anirà evolucionant amb la inclusió d’elements propis del pop, sense abando-nar l’expressionisme inicial. A partir dels anys noranta, la seva pintura, cada vegada més impregnada d’un to poètic, es va depurant, donant el protagonisme a les formes humanes, naturals, simbòliques.

n Autorretrat doble, 1981 / Acrílic damunt tela / 163 x 131 cm / Premis Calvià 1981, primer premi

Poema d’Antonina Canyelles (Palma,1942)

ai dels qui van i vénenai dels qui van i no tornenai dels qui vénen i no són aquíai dels qui tornen sense haver partitai dels qui parteixen i no s’han mogutai dels qui es mouen i no fan res mésai dels qui fan res més i ho rebenten totai dels qui diuen ai i no foten brotai dels qui diuen brot i no foten aiai

(Quadern de conseqüències, 1979)

Xavier Grau(Barcelona, 1951)

Nascut a Barcelona l’any 1951, Xavier Grau esdevé un dels màxims representants de la pintura feta a l’Estat Espanyol a les darreres dècades. Iniciat dins l’art conceptual, a partir de mitjan dècada dels setanta es decantà definitivament per la pintura, i l’any 1976 participà, juntament amb José Manuel Broto, Gonzalo Tena i Javier Rubio, a l’exposició “Per una crítica de la pintura” a la Galeria Maeght, Barcelona. Juntament amb aquests artistes, a l’entorn de la revista Trama, dirigida per Broto, Grau se situà en el corrent anomenat pintura-pintura, sorgit com a reacció a l’art conceptual que estava aga-fant un gran protagonisme a Catalunya, tot reivindicant la pràctica de la pintura des d’uns paràmetres que els situen a prop de l’expressionisme americà, amb la potenciació dels grans formats, el gest i el color.

n Sense títol, 1982 / Tècnica mixta / 195 x 195 cm / Premis Calvià 1982, primer premi

Benaventurat aquell que un jorn lliurà la vida... Miquel Àngel Riera (Manacor,1930-1996)

Benaventurat aquell que un jorn lliurà la vidaal compromís profund de cercar la bellesafent palanca pel món, resseguint-li el misteri,amb formes, sons, paraules, línies, gestos,i, un jorn, ja sense ungles, de tant gratar amb tossudesa,s’acara amb desesper a la collita d’ombres,únic guany obtengut. Però és enterc i provade seguir cercant més fins que, ja al límit,es palpa el cos, es troba vell i pensa,quan mira els resultats i no la hi troba: <<Almanco fóra bell no haver nat>>. Però existeix, i calla.També ho fóra morir, però no gosa.I, cop en sec, ja al cim del desencant,s’adona que la bellesa es allí, just de cercar-la.

(Llibre de Benaventurances, 1980)

EXPOSICIÓ:

Coordinació: M. Antònia FerragutResponsable d’exposicions de l’Ajuntament de Calvià: Natalia RanieriCap de Departament de Cultura i Joventut: Catalina Caldentey

CATÀLEG:

Edita: Departament de Cultura de l’Ajuntament de Calvià.Obres: Patrimoni artístic de l’Ajuntament de Calvià, Premis CalviàCoordinació: M. Antònia FerragutText “Els Premis Calvià (1971-1982)”: Pilar RubíTextos obres: Catàleg (inèdit) del patrimoni artístic de l’ Ajuntament de CalviàFotografies: Joan Miquel Ferrá per al catàleg (inèdit) del patrimoni artístic de l’ Ajuntament de CalviàDisseny: Joaquim GameroImpressió: AimprentaDipòsit legal: PM 368-2015

Agraïments: Als poetes que amb la seva paraula ens reafirmen d’on venim, allò que som i on anam; als artistes plàstics que amb el seu traç ens mostren mirades diferents i ens fan més tolerants; a tots aquells que l’Art, en gene-ral, ens colpeix i ens sacseja. A tots els que creim que la Cultura és l’essència de les persones.