catàleg art públic-universitat pública 2010

1

BENVINGUDA 2010

ARTPÚBLIC

UNIV

ERSI

TAT P

ÚBLIC

A

XIII MOSTRA

PER A JOVES CREADORSPÚBLICD’ART

3

BENVINGUDA 2010

ARTPÚBLIC

UNIV

ERSI

TAT P

ÚBLIC

A

XIII MOSTRA

PER A JOVES CREADORSPÚBLICD’ART

4

Organitza: CADE-Delegació d’Estudiants. Universitat de ValènciaComissari: José Luis Pérez Pont

Selecció de projectes: - Daniel González Serisola, Delegat d’Estudiants de la Universitat de València- Carmen Senabre Llabata, Universitat de València- Vicente Ortiz Sausor, Universitat Politècnica de València- Amparo Zacarés Pamblanco, Universitat de València- Ricard Martínez, tècnic del Servei d’Informàtica de la Universitat de València- José Luis Pérez Pont, crític d’art- Gonzalo Montiel, tècnic responsable del Centre d’Assesorament i Dinamització dels Estudiants (CADE)- Rosalía Font Matilla, tècnica de dinamització cultural del CADE

Assistència tècnica al muntatge: Servei de manteniment del Campus dels TarongersCoordinació administrativa: Personal d’administració i serveis del CADE i Delegació d’EstudiantsSeguretat: Promasa

Disseny i maquetació: Rafa BenaventFotografia de portada: Sebastián HervásFotografia: Miguel LorenzoTraducció i correcció: Agustí PeiróImpressió: Imag Impressions, Benifaió

© dels textos: els autors© de les imatges: els autors i propietaris© de la present edició: Universitat de València, 2010ISBN: 978-84-370-8231-8Depòsit legal:

Agraïments: personal d’administració i serveis del Campus dels Tarongers, Facultat de Dret, Facultat de Ciències Socials, Biblioteca de Ciències Socials Gregori Maians, estudiants i professors del Campus dels Tarongers, Carmen Senabre Llabata, Vicente Ortiz Sausor, Amparo Zacarés Pamblanco i Facultat de Belles Arts de València.

5

DANIEL GONZÁLEZ SERISOLADelegat del rector per als EstudiantsL’ART ÉS LA FILOSOFIA QUE REFLECTEIX UN PENSAMENT 7

JOSÉ LUIS PÉREZ PONTComissari d’Art Públic/Universitat PúblicaAUTOTRANSFORMACIÓ 9

INSTAL·LACIONS: 11

1 SARA SANZ / MIGUEL ÁNGEL MOYA UN MÓN FELIÇ 12

2 FRAN CELIS NO EM DROGUES 20

3 ALEJANDRO BONNET DE LEÓN IN MEMORIAM 28

4 FRANCISCO LUCAS TEMPORAL 36

5 TERESA VALDALISO OCEANOCAMPUS, ATRAPATS EN UNA XARXA NO VIRTUAL 44

6 PILAR BOULLOSA CURA SANITA 52

7 RODRIGO LOMBARDO HOMEMADE ENERGY SYSTEM 60

8 JUAN ANTONIO CEREZUELA SECRET BOX: CONFESSA UN SECRET 68

TRADUCCIÓ DE TEXTOS 77

7

DANIEL GONZÁLEZ SERISOLADelegat del rector per als EstudiantsL’ART ÉS LA FILOSOFIA QUE REFLECTEIX UN PENSAMENT

La crisi econòmica i social que vivim ens du o hauria de dur-nos a la reflexió i al debat sobre pensaments i ideologies. L’art, com va dir Antoni Tàpies, és la filosofia que reflecteix un pensament i així ha estat en les tretze edicions d’Art Públic/Universitat Pública. Pensaments, reflexions, reivindicacions o crítiques portades a terme per joves creadors d’idees que han usat com a via d’expressió l’art, un canal de crítica social necessari que necessita de les administracions públiques i que, una vegada més, ha comptat amb la Universitat de València com a baluard.

Els joves, en general, i els joves artistes, en aquest cas particular, recorden a la nostra societat que no estan adormits, que es preocupen pel seu futur, pel futur d’un conjunt i no d’uns pocs. Amb el seu enginy pretenen que els universitaris que passem per davant de les seues exposicions, que resten durant un temps indefinit però efímer al Campus dels Tarongers, obrim els ulls davant de pensaments que han volgut compartir amb tots i amb totes. Art Públic/Universitat Pública sens dubte és una aposta clara de la Universitat de València pel foment del desenvolupament íntegre dels nostres universitaris, impulsant ja no solament les seues inquietuds intel·lectuals, sinó també donant suport i afavorint les iniciatives creatives i artístiques.

És fonamental ressaltar que sense Alejandro Bonnet de León, Francisco José Celis Alemán, Juan Antonio Cerezuela Zaplana, Francisco Lucas Simón,

Pilar Boullosa Álvarez, Sara Sanz Herguedas, Miguel Ángel Moya, Rodrigo Andrés Lombardo Martínez i Teresa Valdaliso Casanova, que han sigut els nostres joves artistes, no haguera estat possible aquesta edició, ells i elles ens han recordat una vegada més la importància de l’art social i, per tant, la importància de la continuïtat de la nostra iniciativa artística. Tampoc no puc oblidar-me de l’obstinació i del treball dedicat per part de les persones que s’han encarregat de l’organització d’aquesta iniciativa d’Art Públic/Universitat Pública en la seua tretzena edició. El comissari de la iniciativa, José Luis Pérez Pont, les persones que han format part de la comissió encarregada de la selecció de les obres i seguiment de l’exposició i el personal tècnic del Servei d’Informació i Dinamització (antic CADE).

No puc acabar sense fer una última reflexió. La cultura, l’educació i la investigació científica són garant de la prosperitat dels pobles; els governs i les administracions públiques hem de fer que la crisi econòmica no siga un impediment en el nostre desenvolupament com a societat. En aquests temps seran molt importants la reflexió, el debat, el diàleg i la critica, que sens dubte constituiran el punt de partida per afrontar aquesta crisi social que la situació econòmica actual està provocant. La Universitat de València, de segur, continuarà amb la seua aposta per la reflexió, la formació i la investigació, amb la finalitat de millorar el nostre futur com a societat.

9

JOSÉ LUIS PÉREZ PONTComissari d’Art Públic/Universitat PúblicaAUTOTRANSFORMACIÓ

Any rere any, edició rere edició, Art Públic/Universitat Pública ha marcat una línia de treball que mostra al públic propostes artístiques amb una càrrega d’intencions que supera els estàndards de l’estètic, per a endinsar-se en els terrenys de la crítica social. Aquesta és la característica principal que defineix la iniciativa, la d’estimular i donar suport a les trajectòries de joves creadors que fan de la seua praxi un exercici d’anàlisi i d’opinió, assumint riscos i desenvolupant experimentacions. El fet que aquesta proposta tinga lloc en el context universitari, de la mà de la Delegació d’Estudiants de la Universitat de València, posa de manifest una voluntat que encoratja la recerca de coneixements més enllà d’allò acadèmic, com a complement vital indispensable per a la formació de l’individu.

En un món tan complex com aquest en el qual hui vivim, ple d’informació i de costums globalitzats, correm el risc de deixar-nos dur per la inèrcia de la societat a la qual pertanyem, sense qüestionaments de cap tipus. Com ocorre en la novel·la d’Aldous Huxley Un món feliç (1932) –de la qual Sara Sanz pren el títol per a la seua instal·lació–, els pitjors vaticinis s’han complit. Amb el seu projecte considera que una posició crítica davant la realitat es fa indispensable.

Fran Celis, amb No em drogues, planteja que d’entre les malalties no contagioses la malaltia mental és la que més protagonisme està cobrant en la nostra societat, però, tot i això, a penes es coneix el funcionament de la ment. L’augment de la dosi sol ser la prescripció habitual davant els símptomes físics que manifesta el pacient. Adormir els símptomes no és curar la malaltia, com entretindre la població no és aconseguir el seu benestar.

El projecte In memoriam, d’Alejandro Bonnet de León, al·ludeix al record d’aquells aparells per a l’entreteniment que van ajudar al nostre fracàs, mantenint-nos en un món il·lusori, aïllat de la realitat, en el qual no és necessari pensar. Ens submergim en un món virtual, en el qual la distància que proporciona el mitjà ens permet abandonar la poca humanitat que preservàvem.

Francisco Lucas planteja amb Temporal un projecte que gira al voltant de l’esforç humà aplicat a la producció de riquesa: el treball. Quan a Espanya quasi arribem als cinc milions de desocupats, s’han normalitzat dinàmiques laborals que desemboquen en precarietat. Els titulats universitaris espanyols d’entre 25 i 34 anys representen la taxa d’atur més alta d’Europa. L’autor es pregunta: què està passant?

Teresa Valdaliso presenta Oceanocampus, una proposta desenvolupada per a l’entorn web però amb presència física al campus. Amb aquest projecte es planteja la realització d’una xarxa virtual no interactiva en la qual es veu reflectida la xarxa real, interactiva. La participació física dels alumnes, que s’identifiquen metafòricament amb diverses espècies marines segons els seus comportaments, té efectes en l’espai virtual.

Per a l’artista Pilar Boullosa, amb Cura sanita, les peces de vestir són com tiretes i benes que intenten sanar les cicatrius físiques i psicològiques derivades dels complexos o els maltractaments. La seua roba acabada de llavar vol airejar eixos «draps bruts» de la societat, tot convidant a reflexionar sobre l’acció de vestir-nos i l’hàbit d’ocultar-nos.

Rodrigo Lombardo presenta una instal·lació utòpica que reflexiona sobre els sistemes energètics que s’utilitzen en l’actualitat, posant el focus d’atenció en la falta de protagonisme que encara tenen els subministraments d’energia no contaminant. Homemade energy system és una exhortació a deixar de banda els interessos econòmics, a ser capaços de treballar pel bé comú i restablir l’ordre ambiental.

El confessionari es converteix, en el projecte de Juan Antonio Cerezuela, en un lloc en el qual cada persona pot crear una ficció de si mateix, constituint-se alhora com un lloc de trobada, de joc, d’intimitat. El resultat final de Secret box: Confessa un secret és una mena de «cadàver exquisit» surrealista, en el qual les històries i els personatges se succeeixen l’un darrere de l’altre.

La veritat, la falsedat i allò ficcional s’hibriden entre si als ulls de l’espectador, ja que la realitat actual requereix tal esforç d’interpretació que deixa, en aparença, poc marge per a la participació individual i col·lectiva. Cornelius Castoriadis va ser consultat amb una pregunta similar: «Vosté va dir anteriorment que hem de tindre la voluntat de treballar sobre les nostres ànimes, que cal voler pensar: seria doncs la voluntat la que es troba al capdavant d’aquesta cerca de llibertat?». I va respondre: «És evident, però aquesta voluntat també està motivada per la reflexió, i pel desig. Cal desitjar ser lliure; si no desitgem ser lliures, no podem ser-ho. Però no és suficient desitjar-lo, cal fer-ho, és a dir portar a terme una voluntat, i posar en marxa una praxi; una praxi reflexiva i deliberada que permeta realitzar aquesta llibertat quant a possibilitat encarnada en tot el desig». La base dels canvis que estan per arribar es troba en l’autotransformació. El procés ha començat.

11

INSTAL·LACIONS

1 SARA SANZ / MIGUEL ÁNGEL MOYA UN MÓN FELIÇ

2 FRAN CELIS NO EM DROGUES

3 ALEJANDRO BONNET DE LEÓN IN MEMORIAM

4 FRANCISCO LUCAS TEMPORAL

5 TERESA VALDALISO OCEANOCAMPUS, ATRAPATS EN UNA XARXA NO VIRTUAL

6 PILAR BOULLOSA CURA SANITA

7 RODRIGO LOMBARDO HOMEMADE ENERGY SYSTEM

8 JUAN ANTONIO CEREZUELA SECRET BOX: CONFESSA UN SECRET

1 2

3

3

45

67

13

SARA SANZ / MIGUEL ÁNGEL MOYAUN MÓN FELIÇ

1

En un món tan complex com el que hui vivim, ple d’informació, de costums globalitzats, de rígids sistemes socials preestablits, de normes i convencionalismes que ens diuen el que cal fer per a ser «un bon individu», correm el perill de deixar-nos dur per la inèrcia frenètica de la societat a la qual pertanyem. Acceptar el sistema sense qüestionar-nos-en res, pensant el mateix que pensen els altres, comprant els productes de consum més populars, els cotxes més ràpids, estudiant el que realment és «una bona opció» per al dia de matí, preocupant-nos per l’exterior tant o més que per l’interior, com si per tot això no pagàrem un preu molt alt, la nostra despersonalització, eixa deshumanització clònica on tots ens assemblem, sentim i pensem igual. Com passa en la novel·la de ciència ficció d’Aldous Huxley Un món feliç del 1932, on es descriu un món en el qual finalment s’han complit els pitjors vaticinis: triomfen els déus del consum i la comoditat, i l’orbe s’organitza en deu zones d’aparences segures i estables. No obstant, aquest món ha sacrificat valors humans essencials, i els seus habitants són procreats in vitro a imatge i semblança d’una cadena de muntatge…

Aquest llibre és el punt de partida per a la concepció de l’obra Un món feliç, que pren el títol d’aquesta novel·la de Huxley. En ell volem plantejar un camí, un recorregut que tindrà un inici comú per a tots i un final diferent segons el treball vital realitzat per cadascú. Un camí que comença en l’edat adolescent i que acaba en l’edat adulta, una etapa en la qual ens desenvolupem i definim com a persones. És important que siga un aprenentatge interior, amb una mirada crítica cap a l’exterior per a tindre les nostres pròpies idees, adquirides després d’un procés d’anàlisi i vivències, equivocacions i encerts, passos cap endavant i cap enrere ,en definitiva, un camí perillós però apassionant alhora.

Perquè viure la teua vida a través de les idees dels altres només farà que ens sentim com els «replicants» de Blade runner.

21

Malalt fa referència etimològicament a aquell «que no està alt o ferm». Quan emmalaltisc i no puc posar-me ferm per mi mateix acudisc al metge. El metge aleshores m’observa i em diagnostica un remei medicinal. Quan és una cosa física el metge sap el que cal fer, amb una escaiola t’immobilitza l’os trencat. Però quan és una cosa mental els psiquiatres tenen la mateixa actitud. Al meu parer, això és un disbarat, perquè quan el sofriment ve d’una ferida interna, del més profund de l’ésser, que es reflecteix externament amb una agitació mental, l’adormen com si d’un os es tractara. Adormen el símptoma que és l’única cosa que posseeix la informació suficient per assenyalar exactament quin és el dany.

Enfront de l’ús abusiu de fàrmacs, cada vegada hi ha més persones que canvien el punt de vista en el qual es veuen i usen la malaltia com un camí per aprendre. No és el mateix que l’actitud oposada més estesa en què, si et fa mal el cap: una pastilla, tens colesterol: una pastilla, tens pocs músculs: una pastilla, vas a fer l’amor: una pastilla, tens son: una pastilla, tens un fill hiperactiu: una pastilla, tens anèmia: una pastilla, tens problemes amb l’erecció: una pastilla, no tens memòria: una pastilla, tens un embaràs: una pastilla, tens…: una pastilla.

Anem corrent, corrent i corrent, posant molt poca presència en el que fem, fent les coses amb molta pressa. Com vas a prestar així atenció al teu interior si no tens temps? Només quan caiem malalts ens parem; immediatament acudim al metge, al farmacèutic o a la companya de treball que té pastilles en la seua bossa, per a tractar de llevar-nos els símptomes, o millor dit, d’adormir-los, perquè encara que els adormim, el símptoma no se’n va. Comptat i debatut, gràcies al fet que caiem malalts tenim una meravellosa oportunitat d’aprendre, de parar-nos a preguntar-nos per què continuar corrent, paga tant la pena continuar corrent per a tindre un cotxe, un bon treball, una dona, una casa, una tv, una altra dona, un altre cotxe més gran, una altra tv més gran, una altra targeta de crèdit…? Això em farà feliç? I si no aconseguisc el treball, la casa, la dona dels meus somnis o la que m’han imposat? Em frustraré per no ser un príncep blau? O continuaré corrent sense donar-me l’oportunitat d’escoltar-me? És més important tindre que ser? I quina pastilla puc prendre per aconseguir-ho?

FRAN CELISNO EM DROGUES

2

29

ALEJANDRO BONNET DE LEÓNIN MEMORIAM

3

És cert que les noves tecnologies han portat grans avanços en nombrosos àmbits. En el camp de la comunicació, la creació d’internet ha permés, entre altres, assoliments tan sorprenents i funcionals com ara la telemedicina. Però també és cert que aquests mitjans han afavorit noves formes d’oci i noves formes de relacionar-nos amb els nostres semblants, la qual cosa ha donat com a resultat un progressiu abandó d’aquells espais on es venien desenvolupant les activitats i relacions socials.

In memoriam comprén un conjunt de sis reproduccions elaborades amb ferro i formigó, que al·ludeixen al record d’aquells aparells l’ús desmesurat dels quals pot abocar-nos al fracàs, mantenint-nos en un món il·lusori, aïllat de la realitat, lapidant la nostra fèrtil imaginació i aïllant-nos com a individus, cada vegada més.

In memoriam és, en suma, un punt per a la reflexió.

37

FRANCISCO LUCASTEMPORAL

4

D’entre altres significats de la paraula temporal en rescate dos: el d’adjectiu del temps o relatiu al ell, que dura algun temps, però que no és fix ni permanent, i l’altre el que es refereix a l’aspecte meteorològic, que seria una tempesta de gran intensitat o un període de pluges persistents.

El projecte planteja en certa manera una mirada sobre el temps i sobre períodes de temps concrets de manera metafòrica, i d’una situació actual ben bé podria trobar similituds amb un estat atmosfèric poc favorable. Més en concret gira al voltant de l’esforç humà aplicat a la producció de riquesa, el treball.

En el context actual del món laboral, amb una taxa d’atur desorbitada i el fet que els titulats universitaris espanyols entre 25 i 34 anys representen la taxa d’atur més elevada d’Europa, situació a la qual no sembla que es troben solucions.

El treball de temporada a l’illa de Formentera serveix de context per al projecte. Formentera multiplica la seua població a l’estiu a causa del turisme i això implica una demanda també de treballadors.

Una sèrie de retrats fotogràfics de temporers en el seu espai de treball en els quals s’inclou un text en el peu de foto amb el nom d’un ofici, el que haurien de realitzar per la seua formació universitària.

Joves que realitzen un ofici durant els mesos que van de maig a octubre més o menys.

Cadascun amb diferents motivacions o necessitats, però assumint en la majoria dels casos condicions laborals que no són les millors.

Proposar un joc de relacions que cobra un sentit especial a l’hora d’exposar-lo en un campus universitari és el que planteja Temporal.

Agraïment a aquells que van interrompre el seu treball per a cedir la seua imatge al projecte i especialment a Noelia, Elena i Raquel.

38Historiadora de l’art

Fisioterapeuta

39Artista

Gràfica publicitària

40

Periodista

41

Administradora i directora d’empreses

45

TERESA VALDALISOOCEANOCAMPUS,ATRAPATS EN UNA XARXA NO VIRTUALwww.oceanocampus.com

5

La Universitat com a institució queda representada per la fauna que la conforma; ofereix un espai per a una resposta que permet a l’alumnat establir-se com a autor dins de la història, facilitant nous marcs de convivència basats en la cohesió, la participació i la diversitat.

El resultat ajudarà a comprendre una certa època i recopilar enfocaments múltiples, crear enunciats que introduïsquen veus en primera persona dins dels cossos col·lectius. Així el gruix dels estudiants no suposa un conjunt homogeni i acèfal que s’engoleix tot el que li ofereixen, sinó que deixa constància dels seus senyals d’identitat, necessitats de models d’identificació, expectatives de plataformes i temes de discussió.

Partint d’aquests marcs de convivència i participació, el plantejament sobre el qual reflexiona l’obra Oceanocampus se centra en la revaloració de les relacions socials i les experiències en l’entorn físic. L’any 2010, dominat per la moda de les xarxes socials cibernètiques i la tendència imminent a les vides virtuals controlades per intel·ligències artificials, la web 3.0 i el futur de les ciberrelacions, es proposa una obra que experimente amb la relació a l’ús, en la qual el reflex virtual de l’experiència no siga sinó un testimoniatge; que prime la interactivitat fora de xarxa perquè, en un segon lloc, continue dins d’internet.

Conceptualment, l’obra parteix de les reflexions futuristes del teòric recentment desaparegut José Luis Brea, des dels començaments del Net.Art dels anys noranta, preguntant-se fins on i de quina manera ens esperava un futur de comunitats virtuals i d’intercanvi cultural via internet.

És curiós recordar l’origen de les xarxes socials virtuals, que es remunta al 1995, quan Randy Conrado va crear el lloc web classmates.com, amb el qual pretenia que la gent poguera recuperar o mantindre contacte amb antics companys d’estudi. Així mateix, l’aplicació social més utilitzada en l’actualitat, facebook.com, va ser creada el 2004 com a xarxa interna universitària, per a facilitar l’intercanvi d’informació i el treball en xarxa a càrrec de l’alumnat. Les dues xarxes van nàixer a partir de la idea de relacionar estudiants, si bé el seu ús generalitzat ha derivat en molt diversos fins. Oceanocampus tractarà d’atrapar en la seua xarxa els companys, alumnes, coneguts i desconeguts que vulguen compartir la seua visió de la realitat.

53

PILAR BOULLOSACURA SANITA

6

Les peces de vestir són un dels elements més democràtics que hi ha des del naixement de l’home. Tota la humanitat sap el que és sentir una segona pell en el seu propi cos.

És comprensible utilitzar roba per necessitat. L’experiència de la naturalesa ens ha ensenyat a abrigar-nos quan fa fred, però l’experiència social, aquella producte de la història, ha atorgat unes connotacions a aquests elements de les quals no es pot escapar ni negar. Per damunt de la seua utilització com un element distintiu, la societat ha fet de les vestimentes un salvavides davant la vergonya. La vergonya d’ensenyar els defectes, les cicatrius; el retraïment de deixar veure aquells blaus que delaten el maltractador, d’haver d’escoltar com de lleig és u. Són molts els motius vinculats a l’actualitat de per què ens vestim (ens ocultem) d’una manera quasi inconscient.

Aquest projecte aprofundeix en dos d’ells: els complexos físics i els maltractaments. Dos problemes que condicionen la manera de vestir de l’individu, ja que tenen en comú l’ocultació del cos, la utilització de les vestimentes com una segona pell per a no ensenyar les «ferides» de les quals s’avergonyeix l’ésser humà. Així, la roba és un element que ofereix seguretat, comoditat i confiança davant les condicions de relació amb els altres.

Els elements com ara tiretes, benes, gases… són aquells que s’utilitzen amb una intenció de voler sanar. Així, l’acció de tapar una ferida és un símil amb l’acció de vestir-se: tapar la ferida sense curar-la, evitant que entre en contacte amb l’aire.

Aquesta obra és una instal·lació a l’aire lliure que es planteja com una situació insòlita que fa reflexionar l’espectador sobre les peces de vestir i la seua funció en la societat actual, en una parada de roba on s’airegen els draps bruts de casa, portant l’experiència privada a l’àmbit públic.

61

RODRIGO LOMBARDOHOMEMADE ENERGY SYSTEM

7

Conscient del deteriorament que s’està causant al planeta, sobretot pels sistemes energètics que s’utilitzen en l’actualitat, és alarmant, els subministraments d’energia no contaminant encara no cobren el protagonisme que haurien de tindre, les inversions en investigació per a l’ús i millora d’energia neta són ínfimes, tenint en compte que molt del pressupost estatal és assignat majoritàriament a inversions militars, com ara la compra d’armes, etc. A la velocitat amb què es contamina en no molt de temps mes el planeta serà una massa agonitzant.

El perquè de la importància de l’ús d’energies renovables rau en el fet que es produeixen de manera contínua i són inesgotables a escala humana. El sol està en l’origen de totes elles perquè la seua calor provoca a la terra les diferències de pressió que donen origen als vents, font de l’energia eòlica. El sol ordena el cicle de l’aigua, causa l’evaporació que provoca la formació de núvols i, per tant, les pluges. També del sol procedeix l’energia hidràulica. Les plantes se serveixen del sol per a realitzar la fotosíntesi, viure i créixer. Tota aquesta matèria vegetal és la biomassa.

Les energies renovables són, a més, fonts de proveïment energètic respectuoses amb el medi ambient. La generació i el consum de les energies convencionals causa importants efectes negatius en l’entorn. Sense dir que aquests efectes no es produeixen en les renovables, sí que és cert, en canvi, que són infinitament menors.

Homemade energy system és una proposta que es basa en la idea del sistema d’energia eòlica, abordant la seua construcció amb senzillesa i presentant-se com un sistema de fàcil realització, cosa que està molt lluny de la realitat, en aquest sentit rau la ironia i la diversió alhora, com si fóra un joc de xiquets. Aquesta instal·lació és totalment de caràcter utòpic, ja que pren el millor del sistema eòlic d’energia, eliminant els desavantatges que a hores d’ara té. És ací on també aquesta peça evadeix la realitat per a redefinir-se i oferir una solució, prenent un simple molinet de vent amb el qual juguen els xiquets i omplint un camp amb aquests de múltiples colors. Els molins, al seu torn, estan connectats per desenes de cables, que en els seus extrems tenen connectors per al corrent, denotant la immediatesa amb què es pot obtindre l’energia, que és assequible per a tot el món, sense intermediari, sense despeses de transports que encarisquen el valor del producte, al seu torn convidant a connectar-se i servir-se d’aquest sistema, muntat de manera tan peculiar i desvergonyida, cosa que en els camps adaptats per al seu ús no es podria fer. Tots alguna vegada han vist com són aquests camps o zones de molins d’aspa, això implica fabricar màquines grans i, en conseqüència, cares. La seua altura pot igualar la d’un edifici de deu o més plantes, mentre que l’envergadura total de les seues aspes arriba a la vintena de metres, cosa que encareix la seua producció.

Homemade energy system també es planteja com un exercici, el qual s’apropia d’un objecte i replanteja un nou context, això significa que brinda l’oportunitat de descobrir un nou significat per a l’objecte, per la qual cosa allibera el mateix de la seua funció inicial per a donar-li una altra possibilitat d’utilitat o d’expressió. Potser estem tan acostumats a veure les coses d’una determinada manera i només comprendre eixa realitat, la transformació d’aquests simples molinets possibilita al mateix objecte oferir molt més, permetent crear una cosa nova o amb un significat distint i potenciat.

Amb la senzillesa amb què s’estableix, encara que es presente com un somni, el que comporta esperança i solucions vitals per a l’existència humana, pretén assenyalar una altra manera d’obtindre l’energia que és fonamental, deixar els interessos econòmics a banda, l’egoisme de les grans multinacionals, i fer alguna cosa per a la humanitat, buscar el bé comú i aconseguir l’equilibri ambiental i millorar els sistemes energètics nets ja existents. Vivim en una aldea global, hem de millorar i donar un altre pas cap a l’evolució, conviure amb harmonia, al cap i a la fi vivim i xafem la mateixa terra.

69

JUAN ANTONIO CEREZUELASECRET BOX: CONFESSA UN SECRET

8

Secret Box ofereix un espai en el qual podràs contar el que mai no revelaries a ningú:

una història, una confessió, un secret.

Entra i relaxa’t.

Pren-te el teu temps.

Si vols, usa les màscares i antifaços per a ocultar la teua identitat…

… i conta-ho a la càmera.

Podràs veure els teus videosecrets i els dels altres en:

www.videosecretbox.blogspot.com

77

TRADUCCIONS AL CASTELLÀ

78

DANIEL GONZÁLEZ SERISOLADelegat del rector per als EstudiantsEL ARTE ES LA FILOSOFÍA QUE REFLEJA UN PENSAMIENTO

La crisis económica y social que vivi-mos nos lleva o debería llevarnos a la reflexión y al debate entorno a pensa-mientos e ideologías. El arte, como dijo Antoni Tàpies, es la filosofía que refleja un pensamiento y así ha estado en las trece ediciones de Art Públic/Universi-tat Pública. Pensamientos, reflexiones, reivindicaciones o críticas llevadas a cabo por jóvenes creadores de ideas que han usado como vía de expresión el arte, un canal de crítica social necesa-rio que necesita de las administraciones públicas y que, una vez más, ha conta-do con la Universitat de València como baluarte.Los jóvenes, en general, y los jóvenes artistas, en este caso particular, recuer-dan a nuestra sociedad que no están dormidos, que se preocupan por su fu-turo, por el futuro de un conjunto y no de unos pocos. Con su ingenio preten-den que los universitarios que pasamos por delante de sus exposiciones, que están durante un tiempo indefinido pero efímero en el Campus dels Tarongers, abramos los ojos ante pensamientos que han querido compartir con todos y con todas. Art Públic/Universitat Públi-ca sin duda es una apuesta clara de la Universitat de València por el fomento del desarrollo íntegro de nuestros uni-versitarios, impulsando ya no solo sus inquietudes intelectuales, sino también apoyando y favoreciendo las iniciativas creativas y artísticas.Es fundamental resaltar que sin Ale-jandro Bonnet de León, Francisco José Celis Alemán, Juan Antonio Cerezuela Zaplana, Francisco Lucas Simón, Pi-lar Boullosa Álvarez, Sara Sanz Her-guedas, Miguel Ángel Moya, Rodrigo Andrés Lombardo Martínez y Teresa Valdaliso Casanova, que han sido nues-tros jóvenes artistas, no hubiera sido posible esta edición, ellos y ellas nos han recordado una vez más la importan-cia del arte social y, por lo tanto, la im-portancia de la continuidad de nuestra iniciativa artística. Tampoco puedo ol-vidarme de la obstinación y del trabajo dedicado por parte de las personas que se han encargado de la organización de esta iniciativa de Art Públic/Universitat Pública en su decimotercera edición. El comisario de la iniciativa, José Luis Pérez Pont, las personas que han forma-do parte de la comisión encargada de la selección de las obras y seguimiento de la exposición y el personal técnico

JOSÉ LUIS PÉREZ PONTComissari d’Art Públic/Universitat PúblicaAUTOTRANSFORMACIÓN

Año tras año, edición tras edición, Art Públic/Universitat Pública ha marcado una línea de trabajo que muestra al pú-blico propuestas artísticas con una car-ga de intenciones que supera los están-dares de lo estético, para adentrarse en los terrenos de la crítica social. Esa es una característica principal que define esta iniciativa, la de estimular y apoyar las trayectorias de jóvenes creadores que hacen de su praxis un ejercicio de análisis y opinión, asumiendo riesgos y desarrollando experimentaciones. Que esta propuesta tenga lugar en el contex-to universitario, bajo el auspicio de la Delegació d’Estudiants de la Universi-tat de València, pone de manifiesto una voluntad que alienta la búsqueda de co-nocimientos más allá de lo académico, como complemento vital indispensable para la formación del individuo.En un mundo tan complejo como en el que hoy vivimos, lleno de información y de costumbres globalizadas, corremos el riesgo de dejarnos llevar por la inercia de la sociedad a la que pertenecemos, sin cuestionamientos. Como ocurre en la novela de Aldous Huxley Un mundo feliz (1932) –de la que Sara Sanz toma el título para su instalación–, los peores vaticinios se han cumplido. Con su pro-yecto considera que una posición crítica ante la realidad se hace indispensable.Fran Celis, con No me drogues, plantea que de entre las enfermedades no conta-giosas, la enfermedad mental es la que más protagonismo está cobrando en nuestra sociedad, sin embargo apenas se conoce el funcionamiento de la men-

del Servei d’Informació i Dinamització (antiguo CADE).No puedo acabar sin hacer una última reflexión. La cultura, la educación y la investigación científica son garante de la prosperidad de los pueblos; los go-biernos y las administraciones públicas debemos hacer que la crisis económica no sea un impedimento en nuestro desa-rrollo como sociedad. En estos tiempos serán muy importantes la reflexión, el debate, el diálogo y la crítica, que sin duda constituirán el punto de partida para afrontar esta crisis social que la situación económica actual está pro-vocando. La Universitat de València, a buen seguro, continuará con su apuesta por la reflexión, la formación y la inves-tigación, con el fin de mejorar nuestro futuro como sociedad.

te. El aumento de la dosis suele ser la prescripción habitual ante los síntomas físicos que manifiesta el paciente. Dor-mir los síntomas no es curar la enferme-dad, como entretener a la población no es lograr su bienestar.El proyecto In Memoriam, de Alejan-dro Bonnet de León, alude al recuerdo de aquellos aparatos para el entreteni-miento que ayudaron a nuestro fracaso, manteniéndonos en un mundo ilusorio, aislado de la realidad, en el que no es necesario pensar. Nos sumergimos en un mundo virtual, en el que la distancia que proporciona el medio nos permite abandonar la poca humanidad que pre-servábamos.Francisco Lucas plantea con Temporal un proyecto que gira en torno al esfuer-zo humano aplicado a la producción de riqueza: el trabajo. Cuando en España rozamos los cinco millones de parados, se han normalizado dinámicas laborales que desembocan en precariedad. Los titulados universitarios españoles de entre 25 y 34 años representan la tasa de paro más alta de Europa. El autor se pregunta: ¿qué está pasando?Teresa Valdaliso presenta Oceanocam-pus, una propuesta desarrollada para el entorno web pero con presencia física en el campus. Con este proyecto se plantea la realización de una red virtual no interactiva en la que se ve reflejada la red real, interactiva. La participación física de los alumnos, identificándose metafóricamente con diferentes espe-cies marinas según sus comportamien-tos, tiene efectos en el espacio virtual.Para la artista Pilar Boullosa, con Cura sanita, las prendas de vestir son como tiritas y vendas que intentan sanar las cicatrices físicas y psicológicas deriva-das de los complejos o los malos tratos. Su ropa recién lavada quiere airear esos «trapos sucios» de la sociedad, invitan-do a reflexionar sobre la acción de ves-tirnos y el hábito de ocultarnos.Rodrigo Lombardo presenta una insta-lación utópica que reflexiona acerca de los sistemas energéticos que se están utilizando en la actualidad, poniendo el foco de atención en la falta de pro-tagonismo que todavía tienen los su-ministros de energía no contaminante. Homemade energy system es una ex-hortación a dejar de lado los intereses económicos, ser capaces de trabajar por el bien común y restablecer el orden ambiental.El confesionario se convierte, en el pro-yecto de Juan Antonio Cerezuela, en un lugar en el que cada persona puede crear

79

una ficción de sí mismo, constituyéndo-se a la vez como un lugar de encuentro, de juego, de intimidad. El resultado fi-nal de Secret box: Confiesa un secreto es una especie de «cadáver exquisito» surrealista, en el que las historias y los personajes se suceden uno tras otro.Lo cierto, lo falso y lo ficcional se hi-bridan entre sí a los ojos del especta-dor, pues la realidad actual requiere tal esfuerzo de interpretación que deja, en apariencia, poco margen para la partici-pación individual y colectiva. Cornelius Castoriadis fue consultado con una pre-gunta similar: «Usted dijo anteriormen-te que tenemos que tener la voluntad de trabajar sobre nuestras almas, que hay que querer pensar: ¿sería entonces la voluntad la que se encuentra a la ca-beza de esta búsqueda de libertad?». Y respondió: «Es evidente, pero esta voluntad también está motivada por la reflexión, y por el deseo. Hay que de-sear ser libre; si no deseamos ser libres no podemos serlo. Pero no es suficiente con desearlo, hay que hacerlo, es decir llevar a cabo una voluntad, y poner en marcha una praxis; una praxis reflexiva y deliberada que permita realizar esta libertad en cuanto a posibilidad encar-nada en todo el deseo». La base de los cambios que están por llegar se encuen-tra en la autotransformación. El proceso ha comenzado.

1 SARA SANZ / MIGUEL ÁNGEL MOYA UN MUNDO FELIZ

En un mundo tan complejo como en el que hoy vivimos, lleno de información, de costumbres globalizadas, de rígidos sistemas sociales preestablecidos, de normas y convencionalismos que nos dicen lo que hay que hacer para ser «un buen individuo», corremos el peligro de dejarnos llevar por la inercia frenética de la sociedad a la que pertenecemos. Aceptar el sistema sin cuestionarnos nada, pensando lo mismo que piensan otros, comprando los productos de con-sumo más populares, los coches más rápidos, estudiando lo que realmente es una «buena opción» para el día de ma-ñana, preocupándonos por el exterior tanto o más que por el interior, como si por todo esto no pagáramos un precio muy alto, nuestra despersonalización, esa deshumanización clónica donde todos nos parecemos, sentimos y pen-samos igual. Como ocurre en la novela de ciencia-ficción de Aldous Huxley Un mundo feliz de 1932, donde se describe un mundo en el que finalmente se han cumplido los peores vaticinios: triunfan los dioses del consumo y la comodidad,

y el orbe se organiza en diez zonas de apariencias seguras y estables. Sin em-bargo, este mundo ha sacrificado valo-res humanos esenciales, y sus habitan-tes son procreados in vitro a imagen y semejanza de una cadena de montaje…Este libro es el punto de partida para la concepción de la obra Un mundo fe-liz, que toma el título de esta novela de Huxley. En él queremos plantear un ca-mino, un recorrido que tendrá un inicio común para todos y un final diferente según el trabajo vital realizado por cada uno. Un camino que empieza en la edad adolescente y que termina en la edad adulta, una etapa en la que nos desa-rrollamos y definimos como personas. Es importante que sea un aprendizaje interior, con una mirada crítica hacia el exterior para tener nuestras propias ideas, adquiridas después de un proceso de análisis y vivencias, equivocaciones y aciertos, pasos hacia delante y hacia atrás, en definitiva un camino peligroso pero apasionante a la vez.Porque vivir tu vida a través de las ideas de los demás sólo hará que nos sinta-mos como los «replicantes» de Blade runner.

2 FRAN CELIS NO ME DROGUES

Enfermo hace referencia etimológi-camente a «aquel que no está firme». Cuando enfermo y no puedo ponerme firme por mí mismo acudo al médico. El médico entonces me observa y me diag-nostica un remedio medicinal. Cuando es algo físico, el médico sabe lo que hay que hacer, con una escayola te inmovi-liza el hueso roto. Pero cuando es algo mental los psiquiatras tienen la misma actitud. En mi opinión esto es un dis-parate, porque cuando el sufrimiento viene de una herida interna, de lo más profundo del ser, que se refleja exter-namente con una agitación mental, la duermen como si de un hueso se tratara. Duermen el síntoma que es lo único que posee la información suficiente para se-ñalar exactamente cuál es el daño.Frente al uso abusivo de fármacos, cada vez hay más personas que cambian el punto de vista en el que se ven usando la enfermedad como un camino para aprender. No es lo mismo que la actitud opuesta más extendida en la que si te duele la cabeza: una pastilla, tienes co-lesterol: una pastilla, tienes pocos mús-culos: una pastilla, vas a hacer el amor: una pastilla, tienes sueño: una pastilla, tienes un hijo hiperactivo: una pastilla, tienes anemia: una pastilla, tienes pro-

blemas con la erección: una pastilla, no tienes memoria: una pastilla, tienes un embarazo: una pastilla, tienes…: una pastilla.Vamos corriendo, corriendo y corriendo, poniendo muy poca presencia en lo que hacemos, haciendo las cosas con mucha prisa. ¿Cómo vas a prestar entonces atención a tu interior si no tienes tiem-po? Tan sólo cuando caemos enfermos nos paramos; inmediatamente acudimos al médico, al farmacéutico o a la com-pañera de trabajo que tiene pastillas en su bolso, para tratar de quitar los sínto-mas, o mejor dicho, de dormirlos, pues aunque los durmamos, el síntoma no se va. Considerándolo, gracias a que cae-mos enfermos tenemos una maravillosa oportunidad de aprender, de pararnos a preguntarnos para qué seguir corriendo, ¿merece tanto la pena seguir corriendo para tener un coche, un buen trabajo, una mujer, una casa, una tv, otra mu-jer, otro coche más grande, otra tv más grande, otra tarjeta de crédito…? ¿Esto me hará feliz a mí? ¿Y si no consigo el trabajo, la casa, la mujer de mis sueños o que me han impuesto? ¿Me frustraré por no ser un príncipe azul? ¿O seguiré corriendo sin darme la oportunidad de escucharme? ¿Es más importante tener que ser? ¿Y qué pastilla puedo tomar para conseguirlo?

3 ALEJANDRO BONNET DE LEÓN IN MEMORIAM

Es cierto que las nuevas tecnologías han traído consigo grandes avances en numerosos ámbitos. En el campo de la comunicación, la creación de in-ternet ha permitido, entre otros, logros tan asombrosos y funcionales como la telemedicina. Pero cierto es también que estos medios han favorecido nue-vas formas de ocio y nuevas formas de relacionarnos con nuestros semejantes, dando como resultado un progresivo abandono de esos espacios donde se venían desarrollando las actividades y relaciones sociales.In memoriam comprende un conjunto de seis reproducciones elaboradas con hierro y hormigón, que aluden al re-cuerdo de aquellos aparatos cuyo uso desmedido puede abocarnos al fracaso, manteniéndonos en un mundo ilusorio, aislado de la realidad, lapidando nuestra fértil imaginación y aislándonos como individuos, cada vez más.In memoriam es, en suma, un punto para la reflexión.

80

4 FRANCISCO LUCAS TEMPORAL

De entre otros significados de la pala-bra temporal rescato dos de ellos: el de adjetivo del tiempo o relativo a él, que dura algún tiempo, pero que no es fijo ni permanente, y el otro el que se refiere al aspecto meteorológico, que sería una tormenta de gran intensidad o un perio-do de lluvias persistentes.El proyecto plantea en cierto modo una mirada sobre el tiempo y sobre periodos de tiempo concretos de manera metafó-rica, y de una situación actual bien po-dría encontrar similitudes con un estado atmosférico poco favorable.Más en concreto gira en torno al esfuer-zo humano aplicado a la producción de riqueza, el trabajo.En el contexto actual del mundo labo-ral, con una tasa de paro desorbitada y el hecho de que los titulados universi-tarios españoles entre 25 y 34 años re-presenten la tasa de paro más elevada de Europa, situación a la que no parece encontrarse soluciones.El trabajo de temporada en la isla de Formentera sirve de contexto para el proyecto. Formentera multiplica su po-blación en verano debido al turismo y esto implica una demanda también de trabajadores.Una serie de retratos fotográficos de temporeros en su espacio de trabajo en los cuales se incluye un texto en el pie de foto con el nombre de un oficio, el que tendrían que realizar por su forma-ción universitaria.Jóvenes que realizan un oficio durante los meses que van de mayo a octubre más o menos.Cada uno con diferentes motivaciones o necesidades, pero asumiendo en la ma-yoría de los casos condiciones laborales que no son las mejores.Proponer un juego de relaciones que cobra un sentido especial a la hora de exponerlo en un campus universitario es lo que plantea Temporal.

Agradecimiento a los que interrumpieron su trabajo para ceder su imagen al proyec-to y en especial a Noelia, Elena y Raquel.

5 TERESA VALDALISO OCEANOCAMPUS, ATRAPADOS EN UNA RED NO VIRTUAL

La Universidad como institución que-da representada por la fauna que la conforma; ofrece un espacio para una respuesta que permite al alumnado establecerse como autor dentro de la

historia, facilitando nuevos marcos de convivencia basados en la cohesión, la participación y la diversidad.El resultado ayudará a comprender una cierta época y recopilar enfoques múltiples, crear enunciados que in-troduzcan voces en primera persona dentro de los cuerpos colectivos. Así el groso de los estudiantes no supone un conjunto homogéneo y acéfalo que se traga todo lo que le ofrecen, sino que deja constancia de sus señas de identidad, necesidades de modelos de identificación, expectativas de plata-formas y temas de discusión.Partiendo de dichos marcos de con-vivencia y participación, el plantea-miento sobre el que reflexiona la obra Oceanocampus se centra en la reva-lorización de las relaciones sociales y las experiencias en el entorno físico. En el año 2010, dominado por la moda de las redes sociales cibernéticas y la tendencia inminente a las vidas vir-tuales controladas por inteligencias artificiales, la web 3.0 y el futuro de las ciber-relaciones, se propone una obra que experimente con la relación al uso, en la que el reflejo virtual de la experiencia no sea más que un tes-timonio; que prime la interactividad fuera de red para que, en un segundo puesto, continúe dentro de internet.Conceptualmente, la obra parte de las reflexiones futuristas del teórico re-cientemente fallecido José Luis Brea, desde los comienzos del Net.Art de los años noventa, preguntándose hasta dónde y de qué manera nos esperaba un futuro de comunidades virtuales e intercambio cultural vía internet.Es curioso recordar el origen de las redes sociales virtuales, que se re-monta a 1995, cuando Randy Conrado creó el sitio web classmates.com, con el cual pretendía que la gente pudie-ra recuperar o mantener contacto con antiguos compañeros de estudio. Así mismo, la aplicación social más utili-zada en la actualidad, facebook.com, fue creada en 2004 como red interna universitaria, para facilitar el inter-cambio de información y el trabajo en red por parte del alumnado. Am-bas redes nacieron a partir de la idea de relacionar a estudiantes, si bien su uso generalizado ha derivado en muy diversos fines. Oceanocampus tratará de atrapar en su red a los compañeros, alumnos, conocidos y desconocidos que quieran compartir su visión de la realidad.

6 PILAR BOULLOSA CURA SANITA

Las prendas de vestir son uno de los ele-mentos más democráticos que existen desde el nacimiento del hombre. Toda la humanidad sabe lo que es sentir una segunda piel en su propio cuerpo.Es comprensible utilizar ropa por ne-cesidad. La experiencia de la natu-raleza nos ha enseñado a abrigarnos cuando hace frío, pero la experiencia social, aquélla producto de la historia, ha otorgado unas connotaciones a estos elementos de las que no se puede esca-par ni negar. Por encima de su utiliza-ción como un elemento distintivo, la sociedad ha hecho de las vestimentas un salvavidas ante la vergüenza. La vergüenza de enseñar los defectos, las cicatrices; el retraimiento de dejar ver aquellos moratones que delaten al mal-tratador, de tener que escuchar lo feo que uno es.Son muchos los motivos vinculados a la actualidad de por qué nos vestimos (nos ocultamos) de una forma casi in-consciente.Este proyecto profundiza en dos de ellos: los complejos físicos y los mal-tratos.Dos problemas que condicionan la for-ma de vestir del individuo, ya que tie-nen en común entre sí la ocultación del cuerpo, la utilización de las vestimentas como una segunda piel para no enseñar las «heridas» de las que se avergüenza el ser humano. Así, la ropa es un ele-mento que ofrece seguridad, comodidad y confianza ante las condiciones de re-lación con los demás.Los elementos como tiritas, vendas, ga-sas… son aquellos que se utilizan con una intención de querer sanar. Así, la acción de tapar una herida es un símil con la acción de vestirse: tapar la herida sin curarla, evitando que entre en con-tacto con el aire.Esta obra es una instalación al aire libre que se plantea como una situación insó-lita que hace reflexionar al espectador sobre las prendas de vestir y su función en la sociedad actual, en un tendal de ropa donde se airean los trapos sucios de casa, llevando la experiencia privada al ámbito público.

7 RODRIGO LOMBARDO HOMEMADE ENERGY SYSTEM

Consciente del deterioro que se está causando al planeta, sobre todo por los sistemas energéticos que se están utili-zando en la actualidad, es alarmante, los

81

suministros de energía no contaminante aún no cobran el protagonismo que de-berían tener, las inversiones en investi-gación para el uso y mejoramiento de energía limpia son ínfimas, teniendo en cuenta que mucho del presupuesto estatal es asignado mayoritariamente a inversiones militares, como la compra de armas, etc. A la velocidad con que se contamina en no mucho tiempo más el planeta será una masa agonizante.El porqué de la importancia del uso de energías renovables radica en que se producen de forma continua y son in-agotables a escala humana. El sol está en el origen de todas ellas porque su calor provoca en la tierra las diferencias de presión que dan origen a los vientos, fuente de la energía eólica. El sol orde-na el ciclo del agua, causa la evapora-ción que provoca la formación de nubes y, por tanto, las lluvias. También del sol procede la energía hidráulica. Las plan-tas se sirven del sol para realizar la foto-síntesis, vivir y crecer. Toda esa materia vegetal es la biomasa.Las energías renovables son, además, fuentes de abastecimiento energético respetuosas con el medio ambiente. La generación y el consumo de las energías convencionales causa importantes efec-tos negativos en el entorno. Sin llegar a decir que esos efectos no existen en las renovables, sí es cierto, en cambio, que son infinitamente menores.Homemade energy system es una pro-puesta que se basa en la idea del sis-tema de energía eólica, abordando su construcción con simpleza y presen-tándose como un sistema de fácil rea-lización, cosa que está muy lejos de la realidad, en este sentido radica la iro-nía y lo divertido a la vez, como si fue-ra un juego de niños. Esta instalación es totalmente de carácter utópico, ya que toma lo mejor del sistema eólico de energía, eliminando las desventajas que actualmente tiene. Es ahí donde también esta pieza evade la realidad para redefinirse y ofrecer una solución, tomando un simple molinillo de viento con el que juegan los niños y reple-tar un campo con éstos de múltiples colores. Los molinos, a su vez, están conectados por decenas de cables, que en sus extremos tienen conectores para corriente, denotando la inmediatez con que se puede obtener la energía, siendo asequible para todo el mundo, sin in-termediario, sin gastos de transportes que encarezcan el valor del producto, a su vez invitando a conectarse y servir-se de este sistema, montado de manera tan peculiar y desvergonzada, cosa que

en los campos adaptados para su uso no se podría hacer.Todos alguna vez han visto cómo son estos campos o zonas de molinos de aspa, implica fabricar máquinas gran-des y, en consecuencia, caras. Su altu-ra puede igualar a la de un edificio de diez o más plantas, en tanto que la en-vergadura total de sus aspas alcanza la veintena de metros, lo cual encarece su producción.Homemade energy system también se plantea como un ejercicio, el cual se apropia de un objeto y replantea un nuevo contexto, esto significa que brin-da la oportunidad de descubrir un nuevo significado para el objeto, por lo cual li-bera al mismo de su función inicial para darle otra posibilidad de utilidad o de expresión. Quizás estamos tan acostum-brados a ver las cosas de una determina-da manera y sólo comprender esa reali-dad, la transformación de estos simples molinillos posibilita al mismo objeto a ofrecer mucho más, permitiendo crear algo nuevo o con un significado distinto y potenciado.Con la simpleza con que se establece, aunque se presente como un sueño, el que encierra esperanza y soluciones vi-tales para la existencia humana, pretende señalar otra manera de obtener la ener-gía que es fundamental, dejar los inte-reses económicos a un lado, el egoísmo de las grandes multinacionales, y hacer algo para la humanidad, buscar el bien común y poder conseguir el equilibrio ambiental y mejorar los sistemas ener-géticos limpios ya existentes. Vivimos en una aldea global, debemos mejorar y dar otro paso hacia la evolución, convi-vir con armonía, al fin y al cabo vivimos y pisamos la misma tierra.

8 JUAN ANTONIO CEREZUELA SECRET BOX: CONFIESA UN SECRETO

Secret Box ofrece un espacio en el cual podrás contar lo que jamás revelarías a nadie: una historia, una confesión, un secreto.Entra y relájate.Tómate tu tiempo.Si quieres, usa las máscaras y antifaces para ocultar tu identidad…… y cuéntalo a la cámara.Podrás ver tus videosecretos y los de los demás en:www.videosecretbox.blogspot.com

84

Organitza:

Delegació d’EstudiantsServei d’Informació i Dinamització

catàleg art públic-universitat pública 2010

Documents