Són devers dos quarts de nou del vespre aVenècia el 6 de juny del 2009, inauguració dela 53 Biennal. És lluna plena. Toni Catany iel cronista anam a una festa a Ca’Zenobio

per a Miquel Barceló. Cop en sec veiem que l’ai-gua dels canals puja sobre les voreres. La festas’ajorna per mor de l’aqua alta. Un vell venecià ensdiu que des de feia 150 anys no hi havia aqua altaen aquesta època. Barceló ha obert la seva mostraun dia històric per a la vida local. I ell, que la sapllarga, reconeix que l’essència del local és l’univer-sal. Ho parlàvem al matí quan li deia que m’entu-siasmava que no hagués fet cap “modernor” comés el comú en tots els pavellons (instal·lacions,films, happenings, vídeos, multimediacitat, etc.):“he mostrat la meva obra d’aquests darrers deuanys, pintures del mar, paisatges de Mali, goril·les,ceràmiques i faig Paso doble”.

L’artista em parla amb fervor de la seva darreraobra feta sobre teles de lli que va col·locar al sòl de lacúpula de Ginebra: “m’agradava tenir com a fons elsregalims dels pigments que queien de les estalactites.Després hi vaig pintar damunt, emperò sabia que hieren. Sempre hi ha moltes de capes en els meusquadres, molta de matèria per davall”. Quan emdeia això m’imaginava la matèria Barceló feta peraquest brou de pintura que recull i recicla tota castade materials del taller i de la vida de l’artista: elspigments mesclats amb les llosques, els papers dediari, la terra, la representació d’aliments barrejadaamb els mateixos aliments reals, i els tactes, les inci-sions, les ditades, les empremtes de sabates, de cos-sos, etc. Quan recorrem aquestes sales hi veig aques-ta remoguda matèrica que adquireix en aquests deuanys variacions d’un virtuosisme finíssim sensedeixar la seva radicalitat singular. Barceló ha fetobrir les claraboies que hi ha als sostres i la clarorsolar pinta ombres. Entram en una sala en què totsón teles immenses amb un tret comú: hi ha unapinzellada blanca, gegantina, que defineix un riusobre una matèria verdosa. Li dic que em recordenteles de final dels anys vuitanta amb ecos de Chu-Ta,Michaux, Li Kung-Nien i Kline, pintors molt esti-mats: “són visions malinianes, els rius Níger, el Ghi-nigheren, que he fet enguany després d’aquells qua-dres sobre el País Dogon de l’any passat. Estic con-tent d’haver retrobat aquest gest d’arrel oriental queem faria pintar un quadre amb una sola pinzella-da”. Apareixen goril·les negres, immensos, amb carade bons jans, treballats amb intensitat nerviosa detrets curts i fondos. Li coment si són autoretrats:“això és una pardalada, sempre pint l’artista en eltaller, però pensant-ho bé, i enguany que celebraml’origen de les espècies de Darwin, no està gens mala-ment representar-nos com a goril·les.”

A la sala dedicada a les pintures de FrançoisAugiéras, escriptor i pintor francès, em parla de lafesta íntima a aquest amic i mestre: “és el meuconvidat. I és una trangressió formal perquè intro-duesc un pintor mort i francès”. Passam a una salaamb un vídeo on es veu Paso doble i una taulaplena de llibres. Torn a la festa. A la no festa. Sónles onze de la nit i ens diuen que s’ha anul·lat permor del perill de l’aqua alta. Fins i tot en matèriafestera Barceló va contracorrent. La lluna daura-da, entre campanars i teulades, ens somriu.

MÚSICA ART

La Off Villarroel tan-ca la seva cita musicalde la temporada elproper 22 de juny. Elcicle Els dilluns de Ro-ckdelux arriba a la rec-ta final amb els con-certs de dos dels mi-llors exponents de l’es-cena underground bar-celonina: Extraperlo(a la imatge), que pre-sentarà el seu segondisc Desayuno conti-nental en un concert

únic, i Veracruz, que,després de passar pelrecent PrimaveraSound, també presen-ta nou disc formatper 11 cançons. Unaoportunitat única perveure en format deteatre dos grups queestan en plena madu-resa musical. Extra-perlo i Veracruz. LaOff Villarroel (22 dejuny, 21.00 hores).www.lavillarroel.cat

Diu que “pintasense pintura”i, efectivament,David Rodrí-guez Caballero(1970) emprapaper o aluminii els treballacom si fossinquadres bus-cant els matisosde la llum en eltractament deles superfícies idonant-los qua-si sempre un tocde color.Aquests diespresenta la sevaprimera exposi-ció a Barcelonaa la seva galeriade sempre, la Marlbo-rough, amb les darreresobres en alumnis degran format que ha fet, iuna petita mostra desubtils papers plegatsque són a l’origen de lesobres metàl·liques.

De fet, tot i que jafeia temps que se servia

de l’alumni, que poleixper donar-li textura pic-tòrica, fou la inspiracióde la tècnica japonesade l’origami, una menade papiroflèxia, que ésen l’origen del treball ac-tual. Plegats. GaleriaMarlborough (València,284, 1r 2a, Barcelona).Fins al 9 de setembre.

Nits de música. Malgrat la crisi,la grip i les dificultats amb què estopa tot projecte, torna per cin-què any el Festival Músiques Cruï-lla de Cultures, el festival que om-ple de música les nits del mes dejuliol de la ciutat de Mataró.L’edició d’aquest any comença lanit de Sant Joan, una de les mésmàgiques i populars de l’any, i escaracteritza per reunir veterans in-combustibles, joves amb gran pro-jecció de futur i per presentarl’únic concert a Espanya de l’ac-tual gira de Manu Chao.

El 23 de juny serà la primerade dotze nits plenes de música,com la que protagonitzaran el sud-africà Hugh Masekela, el nord-americà Taj Mahal, l’uruguaià Jai-me Roos o la mítica banda TheWailers, que faran palès quel’herència es pot adaptar als nousregistres sense perdre la identitat.Amb ells, diversos grups i solistescatalans com Rauxa o Ai Ai Ai,que encetaran i tancaran el festi-

val amb rumbes; La Lati-na, Black Gandhi, Che Su-daka, La Candombera oAlma Afrobeat Ensemble,Roger Mas, Raynald Co-lom, i dos exemples de larenovada escena del pop ca-talà, Joan Miquel Oliver iManel.

El festival presenta duescites destacades. La possibi-litat de gaudir de l’únic con-cert de Manu Chao i RadioBemba a Espanya dins lagira Tombolatour (progra-mat per al 4 de juliol), il’altra, recuperar un nou es-pai per a la ciutat de Mata-ró, l’Espai l’Arquera, si-tuat a la vora del mar i quepermetrà, des d’aquell mo-ment, programar actes mu-sicals a l’aire lliure. Festivade Músiques Cruïlla de Cul-tures 2009. Mataró (del 23de juny al 18 de juliol) www.cruilladecultures.com.

Copla. Miguel de Molina va serun dels artistes més polifacètics,provocadors i maltractats perl’Espanya franquista. Republi-cà i homosexual, va haver d’exi-liar-se després de la Guerra Ci-vil a Buenos Aires. La compa-nyia de teatre La Barni reprènl’espectacle Ojos Verdes, Miguelde Molina in memoriam com ahomenatge a l’artista del “cara-colillo” en el front, les bruses de

mànigues “afarolades” i els bo-tins de fantasia. L’obra, dirigi-da per Marc Vilavella (tambén’és el protagonista) i MarcSambola, compta amb la presèn-cia d’Eduard Tenas al piano, lesactrius Manoli Nieto i GraciaFernández i els actors Xavi Me-lero i Albert Mora. Ojos verdes.Miguel de Molina in memoriam.Brossa Espai Escènic (AlladaVermell, 13). Fins al 26 de juliol.

Cartell de Tombolatour, actual gira de ManuChao.

MatèriaBarceló

BIEL MESQUIDA

8 / QUADERN EL PAÍS, dijous 18 de juny de 2009

Repo

rtat

ge

LUIS HIDALGO

La primera edició del Sónar vatenir lloc el 1994, fa quinze anys.Aleshores va semblar que la ditamúsica electrònica faria canviar

el món, que faria capgirar el panoramade la música popular, que entronitzariaaltres artistes i, el més important, querealçaria altres valors, noves estètiques,una altra manera de mirar el nostre en-torn i d’explicar-lo musicalment. Avuicomença la XVI edició del Sónar, elfestival que va néixer per ser altaveu itestimoni de tots aquests canvis, i elsartistes que encapçalen el cartell sónOrbital, estrelles de la segona edició, iGrace Jones, una diva de vestuariavançat. Què ha passat aquests anys per-què allò promès s’hagi diluït? Per quèles estrelles de l’electrònica no s’han re-novat? La gran ensarronada del rockand roll s’ha substituït per la gran fan-

tasmada de l’electrònica? O bé tot sónespeculacions d’indústria i mitjans decomunicació, ansiosos per aconseguirnous titulars.

Àngel Molina és discjòquei, un delsmés respectats del nostre país i un clàs-sic al cartell del Sónar. A més, ésamant de la música electrònica i perell no passat res de rellevant “perquèels qui van creure que la música elec-trònica havia arribat per canviar elmón simplement no l’havien sentit finsaleshores. No representava el futur, onomés l’era per als impressionables.Els qui l’escoltaven regularment nopensaven en revolucions i, si ho vanfer, tal com va declarar Jeff Mills a larevista Dance De Lux l’any 2004, esvan adonar que les propostes revolu-cionàries que suggeria —dissolució dela personalitat de l’artista en l’anoni-mat, supressió de la importància de

l’escenari en l’execució en directe,etc.— no es mantindrien tan bon puntentrés en la roda de la indústria”. PerMolina, l’escena de la música electrò-nica continua sent-hi i, en països comBèlgica, Holanda o Alemanya, se se-gueixen pagant quantitats enormesper a les sessions d’un discjòquei detrance, per exemple.Tanmateix, cal plantejar-se si la músi-ca electrònica no ha perdut rellevànciapública en haver-se integrat a la restade les músiques populars. Probable-ment, Madonna, Britney Spears, Jus-tin Timberlake, les estrelles del rythmand blues o del hip hop contemporanino se senten artistes electrònics, peròel so i les produccions de la seva músi-ca vénen de l’estètica imposada perl’electrònica pel que fa a textures, filrítmic i recerca del so per se.

Passa a la pàgina 2

Curtcircuit electrònicL’escena musical que defensà als seus inicis el festival Sónar sembla

aturada mentre les seves troballes estètiques contaminen la música popular

Si la inauguració oficial del’Any Cerdà, al Saló deCent, havia de posar el llis-tó, ho va fer a bona alçada:

les dues conferències, a càrrec deManuel de Solà-Morales i PeterHall, van ser un pòrtic magnífic.En els propers mesos s’hand’obrir tres exposicions, dirigi-des pels millors especialistes,que seguiran a la molt recomana-ble de Can Serra, centrada enl’home d’acció vinculat a la polí-tica institucional. A més, hi hau-rà cursos, seminaris, passejadespopulars... Tot fa pensar que lasituació és força millor a la de fa50 anys, quan Fabià Estapéaconseguia que Barrera de Iri-mo li pagués amb motiu del cen-tenari 3.000 exemplars (!) de lainèdita Teoría general del urba-nismo. L’Acadèmia ha fet elsdeures i l’Any Cerdà sens dubteaixí ho rubricarà.

Ara bé, encara hi ha pendentel deute emocional de la ciutatamb el seu pare. Cerdà ha detenir un monument com la Raómana al cor de la seva opus mag-na, l’Eixample. De fa temps elcol·lega Lluís Permanyer s’escar-rassa per engegar la iniciativa.Ja li té el lloc reservat: la cruïllade passeig de Gràcia amb laGran Via, substituint la fontque mai funciona. A mi, quan lafont funciona —que és gairebémai: ara l’estan arreglant!—m’hi agrada, però és indubtableque és un lloc de gran transcen-dència cerdana. És clar que n’hipot haver d’altres. Per exemple,a Diagonal/passeig de Gràcia:mantenint-hi, és clar, l’obelisc re-publicà de Vilaseca i Florensa,el popular llapiç, eina primor-dial dels urbanistes; i fins i totmantenint-hi l’estàtua de la vic-tòria feixista de Frederic Marés,que val a dir que té un orígencuriós: l’artista la va repescardel projecte que havia presentata concurs el 1935 per celebrar lavictòria… republicana. Cerdàs’hi trobaria bé al mig d’aquestacomplexitat: finalment, és l’ho-me que va aconseguir que la vic-tòria fos del llapiç, per damuntde les tensions que la ciutat gene-ra. A més, des d’allí dalt Cerdàveuria passar el tramvia, ell quetant es va estimar el carril! En fi,allà on hi quedi millor, però entot cas l’Ajuntament rematariamolt dignament l’Any Cerdà —ija de pas la reforma de laDiagonal—, convocant aquestconcurs. És la cirereta que va fal-tar al Saló de Cent.

Preparatius de l’edició del Sónar que comença avui. / consuelo bautista

Any CerdàAGUSTÍ FANCELLI

NúmeNúmerroo 1.3101.310,, dijoudijouss 18 de juny de 200918 de juny de 2009QQ UU A D E RA D E R N N

Q Carles Geli entrevista a Joan Solà, recent Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el darrerllibre del qual és ressenyat per Ester Franquesa � Xavier Monteys analitza el paisatge de la

plaça d’Espanya � Eduard Carbonell planteja com hauria d’acabar el MNAC

XAVIER MONTEYS

La plaça d’Espa-nya, afligida faanys per l’arquitec-tura contemporà-

nia que no aconsegueixtrobar el to adequat per aaquesta porta de la ciu-tat, ha completat les sevesvores amb una gran Co-missaria dels Mossosd’Esquadra. Fa uns diesels vaig parlar del fons i lafigura a propòsit de laplaça Lesseps, doncs en elcas de la plaça Espanya espodria dir el contrari, lafigura —el monumentcommemoratiu delcentre—, actualment ésmolt més rellevant que elfons. Si aquesta qüestió éspertinent aquí és perquèaquesta plaça havia cons-truït unes façanes prou sa-tisfactòries. Un conjunten què havien intervingutPuig i Cadafalch, R. Ra-ventós, N. M. Rubió i Tu-durí i J. M. Jujol. Els edifi-cis hotels de la plaça quehavien estat pensats perdesprés convertir-se en ha-bitatges en acabar l’expo-sició Universal del 29,atorgaven a la plaça unaspecte, que sense ser uni-tari, era prou homogenicom per recollir sense es-tridències la plaça de lesArenes, i fins i tot les tor-

res venecianes. Probable-ment això era a causa dela predominança del maóvist. Tots ajudaven a ima-ginar una plaça rodonaque en realitat no ho era,gràcies a les façanes i a lapresència d’un sòcol quepermetia dibuixar un cer-cle en el límit de la vore-ra. El conjunt exemplifica-va que és millor una cosaimperfecta que tracta desemblar regular que unacosa que capriciosament“trenca” la regularitat.

L’actual Hotel Plazava substituir l’hotel mésgran i, malgrat que la se-va volumetria amb la tor-re desplaçada a un costattracta de respondre al ma-teix temps a la plaça i a lanova amplada del carrerTarragona, la façana noaconsegueix millorar deltot el record que tenim del’edifici que va reem-plaçar. El logotip de l’ho-tel, un dibuix esquemàticde la façana, i que podemveure imprès, per exem-ple, a les portes de l’esta-bliment, és millor que lapròpia façana real amb elrellotge, el joc de pecesdisposades al portell i elsvidres foscos de les fines-tres que curiosament aca-ben per donar-li un aspec-te més gràfic que el dibuix

del logotip. Però mentreque l’Hotel Plaza ha vol-gut mantenir un caràcterunitari en l’edifici, la re-forma de les Arenes ha“ortopeditzat” l’antigaplaça de toros triturant-lafins a convertir-la en un“transformer” com el del’anunci de Citroën. Iaixò que encara li falta unmirador que per ara la cri-si ha aturat afortunada-ment, ja que farà unacompetència grollera almonument dissenyat per

J. M. Jujol.Però la nova Comissa-

ria ha frustrat definitiva-ment les expectativesd’equilibri arquitectònicd’aquest lloc. Malgratque ha arribat l’últim,aquest edifici sembla elresponsable de les instruc-cions antihomogeneïtza-dores de la nova plaça iun compendi de les opera-cions que s’han de realit-zar per eliminar la quali-

tat que el fons arquitectò-nic d’aquest lloc tenia nofa gaires anys. En aquestsentit, és exemplar l’extra-vagant solució de partirl’edifici en dos per des-prés unir-lo desfentaquesta cantonada de laplaça. També ho és la ma-nera d’aparentar una in-fraestructura que semblaacollir les finestres com siles plantes estiguessinpenjades sota un pont,un efecte empitjorat perla forma amanerada deresoldre les arestes, aixa-mfranant-les segons unpla inclinat que fa que ala part superior s’obriuna escletxa sense més ar-gument que l’antipatiapels volums i les masses ila simpatia pels plans abs-tractes. I encara més, laproporció de les finestresque resulten incomprensi-bles —sobretot a la faça-na de la Gran Via— fentque l’edifici de Núñez iNavarro del costat me-reixi un premi.

Tot plegat, una plaçaque ha anat progressiva-ment perdent qualitat ales vores. Sort del monu-ment central. Travessar eltrànsit i apropar-s’hi ésencara un plaer i potserl’única manera de veurebé la plaça d’Espanya.

Alterar el fons

ANGELA MOLINA

Amb una veu personal,Josep Guinovart vatrobar un lloc més dela pintura. Lligat pri-

mer al grup Dau al Set, i des-prés fundador del grup Tahull

juntament amb JaumeMuxart, Antoni Tàpies i JoanJosep Tharrats—, durantanys es va dedicar a realitzarpintures murals, decoracionsteatrals, cartells iil·lustracions. Des d’una pri-mera etapa figurativa, la sevaobra evoluciona amb una te-màtica de caràcter social. L’in-formalisme obre noves pers-pectives a la seva pintura. In-corpora objectes i manipulalliurement la matèria mit-ançant el collage, a base de

bidons, fustes cremades, ele-

ments de rebuig, caixes, reves-timents, closques d’ou. Ambel seu entorn vital, el camp ila terra, la pintura de Guino-

vart genera un viu diàleg quees manifesta en símbols poè-tics. “Teníem a prop el blat, elsol, la lluna, el fred, la calor...

uns elementsque crec quevan ser decisiusper a la mevatrajectòria”, vaescriure. La ga-leria Manel Ma-yoral presenta16 obres de l’ar-tista català,mort fa dosanys. Per Gui-novart, l’art ésuna equació detres factors: l’ar-tista, la natura-lesa i els mit-jans de repre-sentació.

Guinovart. Galeria ManelMayoral. Consell de Cent,286. Barcelona. Fins al 17 dejuliol.

El Museu d’Art Contemporanide Barcelona té l’origen en unaantiga iniciativa de la societatcivil als anys 60 del segle passat,

amb Alexandre Cirici i Vicente Aguile-ra Cerni, que va culminar molt després,el 1988, amb la creació d’un consorciformat per la Fundació MACBA, cons-tituïda el 1987, i les administracions(Ajuntament de Barcelona i Generali-tat). El museu es va inaugurar el 28 denovembre de 1995.

La situació dels museus a Barcelonaa final dels anys 80 i principi dels 90 erala següent: el Museu d’Art de Catalun-ya, amb col·leccions que arribaven finsa l’època barroca, a punt d’entrar enobres, i el Museu d’Art Modern, obert,amb col·leccions que enllaçaven amb lesde l’anterior museu i arribaven fins a lesprimeres avantguardes, als anys 30 delsegle XX.

El nou museu, doncs, hauria de conti-nuar el discurs de l’art català a partir delsanys 40, com a continuació del Museud’Art Modern. Aquest límit fou el que esva establir amb consens ja que semblavalògic continuar un discurs fins avui dia.El discurs de l’actual MNAC el 1934quan es va constituir en el Palau Nacio-nal era aquest, fins a la contempora-neïtat; fou el franquisme el que dividir elmuseu en dos situant el Museu d’ArtModern a la Ciutadella.

A aquesta definició de continuïtat res-ponia l’excel·lent projecte del primer di-rector del MACBA, Daniel Giralt Mira-

cle, que es va truncar per l’aparició detècnics de fora promoguts per les admi-nistracions, desconeixedores del panora-ma artístic intern i en busca d’una certamodernitat.

L’empenta definitiva del MACBA vava venir del director Manuel Borja-Villela partir de 1998. El director va construir,a través de les col·leccions i de les adquisi-cions per part de la fundació, el seu dis-curs de contemporaneïtat; discurs cohe-rent que atenia tant a les premisses inter-nacionals com a les de l’art català enl’evolució de l’art. Però era un discursque obviava i deixava de banda les obresd’una sèrie d’artistes que, si bé responiena poètiques específiques valioses en moltscasos, no aportaven res al discurs de l’evo-lució de la contemporaneïtat en l’art.

Aquest factor ha determinat que unapart considerable de la producció artísti-ca de qualitat d’aquest país no tingui elseu marc de referència en el discurs delMACBA. Això fa que als museus de Bar-celona es presenti una història incomple-ta de l’art català; des del final delMNAC entorn a les primeres avantguar-des i el discurs específic del MACBA,deixant buits en la història de l’art delsegle XX.

És una situació que cal resoldre. Talvegada deixant el reflex complexe de lahistòria de l’art català per al MNAC,seguint fins a l’actualitat en les sevescol·leccions; i reservant el MACBA,amb la seva pròpia idea de contempora-neïtat, que compartim, i que pot remun-tar-se fins al segle XIX, per avançar capal futur. És la definició que trobarem a lamajoria dels museus d’art contemporanide fundació recent.

Eduard Carbonell és catedràtic d’his-tòria de l’art i exdirector del MNAC.

Equacions

El tall no resolt entre elMACBA i el MNAC fa que

es presenti una històriaincompleta de l’art català

ANÀLISI

Entorn de l’artcatalà a partir

de 1940EDUARD CARBONELL

Sense títol, obra de Josep Guinovart a la galeria Manel Mayoral. / TEJEDERAS

La plaçad’Espanya ha anatperdent qualitata les vores

Fotomuntatge de la plaça d’Espanya amb les noves obres. / x. m.

EL PAÍS, dijous 18 de juny de 2009 QUADERN / 7

Ve de la pàgina 1En aquest sentit, seria com bus-car un arbre anomenat “electròni-ca” quan l’electrònica és el paisat-ge mateix, el conjunt de la vegeta-ció. Molina recull la reflexió se-güent, des del punt de vista tecno-lògic, “la tecnologia i el seu aba-ratiment van permetre que l’elec-trònica fos, a més a més d’un gè-nere, una manera de treballarque s’ha estès a la resta de lesmúsiques”. No comparteixaquest punt de vista ManoloMartínez, compositor i cantantd’Astrud, per qui “ja a l’èpocadel techno pop la tecnologia for-mava part de l’arsenal a disposi-ció dels músics”. Per l’artista, elsmotius que expliquen la incapaci-tat de la música electrònica perarribar a un espai central són ori-ginades perquè “no s’ha sabutcom resoldre el directe. Els artis-tes de música electrònica han op-tat per dos camins, o bé han imi-tat la grandiloqüència del rock obé han muntat espectacles comde majorets. Per tant, el formatno ha funcionat”.

En termes semblants es mani-festa l’altra meitat d’Astrud, Ge-nís Segarra, que afirma que “elsartistes d’electrònica recorren alsefectes visuals per reclamarl’atenció del públic tal com hofan els grups d’estadi”. Entre al-tres coses, això l’ha conduït aldesencís: “esperàvem que l’elec-trònica trenqués els patrons sexis-tes del rock, que no tingués es-tructures rígides, que no utilitzésels instruments tradicionals, queoferís altres experiències en el di-recte i que posés fi a les etiquetesestilístiques. No ha passat resd’això, i fins i tot ha generat unaallau d’etiquetes diferents”.Quan se li pregunta si aquest des-encís és atribuïble a la pròpia elec-trònica o a una excessiva creduli-tat del públic, Genís respon:“Sens dubte vam ser uns ingenusque vam creure en la utopia d’unnou món servit per l’estèticaaportada per la nova tecnolo-gia”.

D’altra banda, Marc Vicens,director d’Estratègia de Catalun-ya Ràdio, manifesta, tot tocantde peus a terra: “crec que aquestgènere, que en el seu momentvam batejar com a música elec-trònica, ha viscut un procés simi-lar que el de les velles computado-res dels anys vuitanta: presa-giàvem un futur ple de codis en

què desapareixeria l’alfabet delsteclats mentre els cables s’esfuma-ven de la nostra vida. Doncs, benal contrari, l’electrònica s’hainstal·lat com un electrodomèsticmés a la nostra vida, i les lletreshan omplert de missatges elssons de les noves generacions deprocessadors de música electròni-ca”.

Lluny d’aquests planteja-ments, n’hi ha que no saben dequè es parla quan es parla d’elec-trònica. És el cas de Joëlle Iriarte,àlies Joe Crepúsculo, participantdel Sónar 2009 com un dels artis-tes més rellevants i sorprenentsdel nou panorama musical local.“La veritat és que l’electrònica,més que un gènere o un estil, éssimplement música feta per mà-quines, i pot haver-hi una varie-tat enorme d’aquest tipus de

sons. Per això em nego a anome-nar electrònica un tipus concretde música”. Per Joël, el techno,com a estil determinat, va tenir elseu període de glòria als noranta,“tal com els ha passat a moltsaltres estils que després van de-caure. M’imagino que potser eltechno torna a tenir el seu mo-ment. De fet, tots els festivals aca-ben amb sessions de techno, oi?”.Pel que fa a la credulitat a l’inicide la dita música electrònica, alsnoranta, Joël s’afegiria als escèp-tics. “No vaig creure mai quel’anonimat de l’artista o la supres-sió de l’escenari com a elementcentral de la posada en directe esproduís. Els diners hi havien dejugar un paper, i l’hi van jugar”.

On hi ha una coincidènciageneralitzada és en la inadequa-da petició que es fa a l’electròni-ca quant a la pretesa lentitud

per renovar les estrelles. Per Mo-lina, “els que hi són, hi són peralgun motiu, i encara no ha arri-bat ningú més, és així de senzi-ll”. I Genís afegeix: “el rock es-tà igual, fins i tot més esclerotit-zat, perquè els Stones són al cap-davant des de fa tota la vida.No trobo estrany que les estre-lles de l’electrònica pertanyin ala generació que va explotar amitjan dels noranta”. És ÀngelMolina qui resumeix l’estat deles coses quan afirma que “Ku-brick va imaginar un segle XXIamb escafandres i jo encara nome n’he posat cap sent gairebéal 2010. I no passa res”.

ROBERTA BOSCO

Deu anys després de So-narMàtica Barcelona,la secció expositiva delfestival Sónar torna a

apuntar la ciutat que l’acull. Siel 1999 es retratava una escenaen plena efervescència, ara espresenta una xarxa d’espaisfixats, que intenten desenvolu-par una cultura de producció,més interessada en els processosque en els productes. Els media-labs, símbol d’un nou paradig-ma basat en la cultura de xarxes,la creació col·lectiva, l’intercan-vi i la socialització de coneixe-ments, són els protagonistes deMecanics, l’exposició oberta alCCCB, amb extensions a doscentres de producció ciutadans(Hangar i el Niu).

La crisi general, per un cos-tat, i, per un altre, el pressupostcada cop més reduït que el Só-nar sembla destinar a aquestavessant de la seva programació,contribueixen a un replegamentcap a l’artesania digital, la custo-mització domèstica i els manu-facturats fes-te’ls tu mateix, quebé s’adapten al discurs compara-tiu entre el segle XIX i el segleXXI, que Sónar va començar el2007 amb la mostra Et Voilà!,sobre la relació entre màgia i tec-nologia, i va continuar l’any pas-sat amb Future Past Cinema,que investigava la recuperaciódels formats precinematogràfics

en la creació audiovisual con-temporània.

Ja que l’exposició forma partde SonarKids, el Sónar domini-cal reservat als nens i als seusacompanyants, el seu caràctermés destacat és una interactivitatespontània, intuïtiva i també bas-tant bàsica, especialment centra-da en les possibilitats participati-ves dels sons i dels instrumentsmusicals. També hi ha una pica-da d’ullet a la high culture comara les peces d’arqueologia tecno-lògica de Yuri Suzuki: tocadis-cos preparats, que per un costatremeten als prepared piano deJohn Cage i, per un altre, consti-tueix una revaloració del vinil.Es tracta d’obres que inviten aapreciar les qualitats físiques dela música, com la instal·lacióWeAreWaves, que invita l’usuaria explorar els sons a partir delmoviment i les formes del seucos, o els instruments robòtics ipneumàtics de Roland Olbeter,que barreja enginyeria i art enuna plataforma, que poden to-car músics de qualsevol tendèn-cia i pot ser programada percrear diverses coreografies.

L’aproximació naïf es fa evi-dent també en altres obres, comEl Sistema ReacBall de l’InstitutFatima, fundat per dos alemanysresidents a Barcelona, que utili-za una pilota de futbol, una cà-mera, un ordenador i un contro-lador MIDI, per generar seqüèn-

cies aleatòries de notes que des-controlen i recontrolen un arran-jament musical, cosa que provo-ca resultats sorprenents.

No podia faltar l’omnipre-sent Reactable de Sergi Jordà i elgrup d’investigació musical de la

Universitat PompeuFabra, pare de totesles plataformes mu-s i c a l e scol·laboratives atípi-ques, acompanyatpel Punk-o-Table,un joc musical tangi-ble, inspirat en elcèlebre joc en líniaFlash Punk-o-Ma-tic, que permetcrear música punkrock a través de tresobjectes que repre-senten els tres instru-ments típics d’unabanda tradicional:guitarra, baix i bate-ria.

Hi ha obres queutilitzen la veu coma eina i altres queusen velles consolesCommodore o rein-terpreten vídeojocsdels anys 80;instal·lacions queproposen experimen-tar espais sensorialsi microscopis caso-lans, que permetenanalitzar diferents

mostres de protozous per conver-tirlos en algoritmes rítmics queformen la base d’una composi-ció visual i sonora… En definiti-va, una exposició per descobrirel costat més lúdic de la tecnolo-gia aplicada a l’art.

‘Low Tech’ i manufacturats digitals

Curtcircuit electrònic

El “sistema Reacball”, a SonarMàtica. / c. bautista

“Els que hi són, hi sónper algun motiu”, diuÀngel Molina sobre lala manca de renovació

“Em nego a anomenar‘electrònica’ un tipusconcret de música”,afirma Joe Crepúsculo

2 / QUADERN EL PAÍS, dijous 18 de juny de 2009

CARLES GELI

Sobre la taula té un full ambun planning casolà ben ata-peït per culpa del tracta-ment oncològic i del setge

periodístic fruit de la conjunció gai-rebé astral, en un mes, del nomena-ment com a doctor Honoris Cau-sa per la Universitat de Lleida, lavicepresidència de l’Institut d’Estu-dis Catalans (IEC), el Premi d’Ho-nor de les Lletres Catalanes i l’apa-rició del seu darrer recull d’articlesPlantem cara (La Magrana). Eldespatx de la Universitat de Barce-lona és inversament proporcionala la tasca i la força del catedràticde llengua catalana Joan Solà(1940): tècnic de la llengua, 40 lli-bres, hereu de Joan Coromines...Tot plegat l’ha distret de l’elabora-ció de la Gramàtica Normativa delCatalà, “però hi tinc tot el dret: fa50 anys que treballo com un escar-ràs”, diu amb aquell puja i baixade veu i rostre adust que li dónaposat d’enfadat.

Pregunta: Als 25 anys de la nor-malització lingüística, la denúnciade molts dels seus textos ve a dirque alguna cosa no marxa...

Resposta: He conclòs que les co-munitats humanes són essencial-ment rivals. Aquí hi ha una rivali-tat entre Catalunya i Espanya quefa la convivència molt difícil. Per-què Espanya és una entitat fona-

mentalment militar, totalitària, in-transigent amb la diversitat i novolem estar-hi sotmesos.

P. I això explota per la llengua?R. No. Però el poble, l’individu

i la llengua és el mateix. Com hovol separar? És com separar lasang del cos. La llengua és espiri-tualment tan forta com la sang. Elpoble català ha estat sempre sot-mès políticament i pagant més im-postos del que toca: una humilia-ció repetitiva. Mentre no ensrebel·lem contra aquesta situació,la llengua no té solució.

P. Amb un bilingüisme més si-mètric ens en sortiríem?

R.No ho sé. En qualsevol cas,amb aquesta política de voler i nogosar, de fer lleis i no cumplir-les,de no cumplir-les però no castigar-ho només atraiem acusacions ferot-ges de ser dèspotes quan la realitatés la contrària: nosaltres no hempogut o volgut anar més lluny, nohem reivindicat mai una igualtatentre pobles, individus i llengües.

P. Hi ha TV-3, l’escola...R. Sí, però no ha donat resul-

tat. Abans, l’escola era poderosa;ara té més força la llengua del car-rer que la de l’escola. I internet, elturisme i la immigració ho hancomplicat tot; ens cal actualitzarels principis. Com? No ho sé. Peròel pitjor que pots fer és negar larealitat, continuar dient que aquíno passa res, que hi ha pau lingüís-tica, que la immersió és la granpanacea quan, de fet, on es formala joventut i la llengua és a les salesde ball, als multicines i en aquestsllocs la llengua falla o no hi és.

P. Només es pot salvar la llen-

gua amb la independència?R. Jo no ho dic, això. El proble-

ma no és la independència pròpia-ment dita, el problema és que ambmés poder polític i més convenci-ment segurament seria més fàcil desalvar la llengua.

P. A banda que el català reculas’hi afegeix ara la seva degradació.

R. La pobresa del català actualnomés ve del fet que no s’ha pogutensenyar com una llengua normali, per tant, fer que els alumnes lle-gissin llargament bons autors, ma-nera excel·lent d’adquirir llenguat-ge ric i matisat. I després ve l’anualcançoneta de l’enfadós de la selecti-vitat: que si el català és massa difí-cil, etc. El que ensenyem ha de serun català d’anar per casa que nopot passar del papa, mama, cadirai porró? No puc posar Carnerperò sí Machado? És una burlasocial. I mentrestant, el castellà ésuna llengua forta a Catalunya:aquí tothom balla, llegeix i renegaen castellà; en català, no: semprepateixes per si la frase és correcta.Es pot viure com a poble així?

P. Cal preocupar-se pel catalàdel president Montilla?

R. I ara! Qui digui que el Monti-lla parla malament és un desgra-ciat; això ens fa mal a tots. Fa ungran esforç, parla molt bé per l’am-bient on va viure.

P. Cita Sagarra com exemple

d’ús de la llengua. I autors d’avui?R. Un percentatge de persones

tenen la llengua com a eina de tre-ball i l’usen amb admirable compe-tència, però també hi ha una granpart d’aquest grup que dominamolt poc la llengua i n’hi ha moltsaltres que viuen aquí des de faanys i no la coneixen o no volenusar-la. Aquí la llengua pateix unasituació social estranya. Jo, ara elsexemples els veig en traductorscom Joan Sallent i Xavier Pàmies.A la vora d’això hi ha molts profes-sors i alumnes amb poca compe-tència lingüística… I els escriptors,en tenim de molt d’èxit amb unallengua molt neutra, que podrienescriure en castellà i no es notaria.

P. Escriu també que tenim unallengua poc flexible.

R. Sí, la gent no accepta l’esforçd’aprendre-la perquè no la sentcom una llengua real i verídicad’un país. Potser un primer remeiseria no emprenyar els alumnesamb minúcies gramaticals i fer-losllegir bones traduccions. La d’Elcasalot, de Dickens, això han dellegir i no el per i per a que ni elprofessor entèn i fa avorrir elsalumnes. Feu llegir als estudiantsen Monzó, que és llengua fàcil id’aquí feu-los saltar a cosa més ri-ca; no ho fem al revés, començantamb Víctor Català o el Tirant!

P. Reclama major reacció de lesinstitucions davant la llengua. In-tervindrà ara més l’IEC?

R. A l’IEC potenciarem el se-guiment públic de la salut de lallengua: veure’m com està i si hihem d’intervenir; i també miraremd’infondre aquest esperit que dic.

Com el Barça, el nou llibrede Joan Solà, Plantem ca-ra, és més que un llibre delingüística. El filòleg del

Pla d’Urgell hi desgrana amb preci-sió científica i aquesta amenitattan seva, secrets amagats i veritatsdesconegudes del català i el seu ús;però ho fa prenent partit, comtransmet el títol, automanllevatd’un article del 2006, i apel·lantamb arguments contundents laconsciència de lectors i entitats aca-dèmiques, culturals i polítiques: jan’hi ha prou de callar i de conser-var la calma mentre, sense treva,volen destruir la llengua.

Amb un llenguatge que atrapa,als seus articles recopilats aquí (pu-blicats a l’Avui entre 1998 i 2008)estudia qüestions de sintaxi, se-màntica, lèxic i morfologia, parau-les i construccions que li han con-sultat o que li han tret la son per-què no les veu prou catòliques, li

sonen estranyes o les percep pocnaturals. Ens va revelant, peça perpeça, la complexitat de la llengua,ens aboca a la tolerància enversquè diuen (o escriuen) altres par-lants, alhora que ens impel·leix arebutjar els usos que atempten lasintaxi més elemental; i ens diusempre el perquè i convenç. Solàno cerca veritats absolutes ni volafirmacions categòriques, no tirafletxes enverinades als parlants si-nó que els ofereix criteris raonatsperquè s’espavilin tot sols. Enamo-rat de l’estudi i de la seva llengua,hi ha paraules que encara el deixenmeravellat i el fan exclamar: “Compot ser que això no s’hagi de con-servar per sempre?”.

Anem llegint-ne els articles iens direm: caram!, sí que en sap, téraó, quina recerca més exhaustivai quin munt d’exemples i fonts, quepla que escriu. Amb mires àmpliesi flexibilitat, foragita la desorienta-ció i remou consciències. Escriviusisplau, deunidó, distingiu sinó i sino, no bandegeu el per molts anysni l’eixugar, digueu Nadal, Capd’any i no Nadals o Nit Vella, lle-

giu Sagarra, Espriu i Verdaguer iaprendreu de la seva traça li-terària; reconegueu els qui s’hohan guanyat com Puyal, Tuson,Màrius Serra i Bassas; reaccioneuen defensa de la llengua i la terra,cansats i insensibles com esteu detants anys del nyic/nyac polític ilingüístic, respectem-nos i fem-nosrespectar: no podem esperar més.

Si llegiu Plantem cara, hi troba-reu el savi, que ho és perquè té elcuquet de la llengua ben endins iperquè s’hi ha trencat les banyes.Un savi capaç d’escriure: “Nom’ha sigut possible d’aclarir-me ami mateix o encara coneixem pocels racons de la llengua”. I és quecreu de debò que “la realitat ésmés complexa i més lenta que lesnormes”. Per això, són un bé dedéu les seves peces per saber capon tirar. Mai no arribarem a saberdel tot què és la llengua, diu, nipodrem descriure’n cap de maneracompleta en una gramàtica, peròaquesta obra seva que fa de bonllegir per mica de sensibilitat lin-güística que es tingui, ens hi acostai ens la fa més nostra.

JOAN SOLÀ / Filòleg, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

“Qui insulta Montilla pel seucatalà és un desgraciat”

No podem esperar mésESTER FRANQUESA

Joan Solà, el proppassat dimarts al seu despatx de la Universitat de Barcelona. / TEJEDERAS

“En català semprepateixes per si la fraseés correcta. Es pot viurecom a poble així?”

Plantem caraJoan SolàLa Magrana367 pàgines. 23 euros

“Poble, individu illengua és el mateix. Lallengua és espiritualmenttan forta com la sang”

6 / QUADERN EL PAÍS, dijous 18 de juny de 2009

� Sónar diaCCCB i MACBA. Montalegre 5COSMOCAIXA. Isaac Newton 26L’AUDITORI. Lepant 150

� Sónar nitFIRA GRAN VIA. Av. Botànica62. L’Hospitalet de Llobregat

� Transport

NOCTURN SONARBUS.Servei d’autobusos a FiraGran Via des de Drassanesde 20.30 a 08.00

DIURN BUS SONARMÀTICA.Dijous, divendres i dissabte ales 12.30 i a les 16.00. Des del’Hotel Pulitzer (Bergara 8)

� EntradesAbonament: 140 eurosSónar de dia: 30 eurosSónar de nit: 48 euros

� www.ticketmaster.es

� www.sonar.es

D’INTERÈS

L.H.

El 1994, quan el Sónar vacelebrar la primera edi-ció, el model que propo-sava resultava insòlit. En

un panorama en què els festivalsbrillaven per la seva absència, elSónar oferia una combinaciópròpia de festival urbà que desdo-blava en dia/nit, espais museís-tics/sales de concert, centre ciu-tat/perifèria, experimentació/he-donisme, i es distingia per rigor,originalitat, possibilitats i risc.Al contrari, la resta dels pocs fes-tivals que hi havia llavors es de-cantaven pel model de platja itenda de campanya, un modelsenzill que amb el temps gairebéno li ha calgut retocs. No obstantaixò, el que semblava i que de fetés el model més ambiciós s’hahagut d’adaptar als temps i ajus-tar-se a les realitats que els hananat marcant.

De totes les dobles facetes pro-posades pel Sónar, la que semblanecessitar un retoc més immediatés la que confronta, amb l’objec-tiu de convertir-les en comple-mentàries, la jornada diürna i lanocturna. Des de fa un certtemps, el dia del Sónar resultamés que previsible que la nit,oberta a descobriments que es re-sisteixen a la jornada diürna.Aquesta, marcada per l’afluèn-cia massiva de públic i per unacerta redundància en les propos-tes, a grans trets encasellables als

apartats de sorollisme —en gene-ral emmarcat en els recintescoberts—, i noves propostes rela-cionables amb la música de con-sum —en general ubicades en es-pais a l’aire lliure—, acostuma aoferir poques sorpreses. Escoltarmúsica entre cossos estesos al soli a un volum massa baix, com aresultat de les pressions veïnals,converteixen el Sónar diürn enuna experiència molt menys exci-tant del que va començar sent.Al contrari, i potser sorprenent-

ment, el Sónar nocturn, el que eslliurava a la festa, ha resultatamb el temps el més apropiat perfer descobriments, seguir-los enun entorn adequat i gaudir d’unsespais no usuals.

Un aspecte en què el Sónar jas’ha reinventat és en el dels capsde cartell. Quan el festival va co-mençar, la pròpia essència de lamúsica electrònica dificultava lacontractació de caps de cartellpopulars perquè simplement gai-rebé ni existien. Amb el creixe-

ment del festival,marcat per l’apoteo-si de Daft Punk a laMar Bella, el Sónarva haver d’ampliarel seu model d’artis-ta idoni fins a con-vertir-lo en un con-cepte tan modela-ble que fins i totMadness ha passatper un festival con-siderat de músicaavançada. El fetque aquest any Gra-ce Jones sigui unade les seves dives fapensar que els capsde cartell són pelSónar, un festivalque no vol entraren la pugna milio-nària de les contrac-tacions, una creuamb què hem deconviure. I ho inten-

ten fer de la millor manera possi-ble. Ja sigui per vocació o per ferde la necessitat una virtut, el Só-nar és un festival de fons, no pasde noms.

La mateixa pèrdua de notorie-tat de la música electrònica vareorientar el festival, ajudant queel cartell s’enriquís amb artistes igèneres que un purista diria quedesentonen. Que el Sónar siguiun dels festivals que ofereixen mi-llor hip hop n’és una prova, de lamateixa manera que el Sónar va

ser un dels primers que va pro-porcionar un estatus de respecta-bilitat al reguetón amb artistescom ara Calle 13, avui en bocade tots. Aquesta permeabilitat,enguany accentuada fins a arri-bar a Pau Riba, ha marcat uncertamen en què la sorpresa enca-ra és possible.

No s’ha de deixar de banda elfet que mentre altres festivals llui-ten per créixer, el Sónar ha lluitatper no créixer en excés. La limita-ció de la venda d’entrades, la res-tricció gradual de la programa-ció —fa temps que s’ha limitat

l’accés al Sónar diürn, després esva convertir la nit de dijous enuna col·laboració amb l’Auditorifins a arribar aquest any en elque simplement no existeix—han permès que la fisonomiaflexible del festival s’adapti alstemps sense patir gaires retocs.En aquesta edició, sense anarmés enllà, hi ha menys escenaristant de dia com de nit, i no passares. I encara més, apareix un Só-nar dirigit als nens. En poquesparaules, el Sónar té un dissenytan flexible que ara per ara sem-bla que hi pot encaixar qualsevolcanvi. Potser només queda ajus-tar un dels seus epígrafs centralsperquè què és, al 2009, la músicaavançada?

Models de festival

Un nen amb protector auditiu a la passada edició del Sónar. / CARLOS RIBAS

Curtcircuit electrònic

Una escena viscudaa la passada ediciódel Sónar al recintede Fira 2 durantun dels concerts de lanit. / gianluca battista

El Sónar ha mostratla flexibilitat d’unmodel que esreajusta constantment

EL PAÍS, dijous 18 de juny de 2009 QUADERN / 3

arxes complexes.Del genoma a internetRicard Solé

mpúries235 pàgines. 18 euros

L’emergència de les catego-ries de “sistema” o “estruc-tura”, a la segona meitatdel segle passat, com a clau

explicativa en el terreny de les cièn-cies socials, no va deixar de provo-car un cert recel, malgrat el seuèxit innegable en el món acadèmic,atès que aquestes nocions semblenincompatibles amb la llibertat indi-vidual. Un handicap que, per con-tra, no sembla patir l’actual con-cepte de “xarxa”. Potser perquè,d’entrada, comporta una ambi-valència que fa que no només sug-gereix quelcom que ens determina,sinó que també connota la possibi-litat de potenciar la nostra iniciati-va, ja que les xarxes ens poden“atrapar”, però alhora també lespodem “llençar”. Però, sens dubte,el principal motiu rau en el fet queel camp semàntic associat a les xar-xes com a nou paradigma explica-tiu inclou la incertesa, la flexibili-tat, o la possibilitat d’emergènciade noves realitats, el que ja no ésvist com un atemptat a la llibertathumana.

Sense trair el rigor científic, Ri-card Solé (Barcelona, 1962) enspresenta, amb estil amè, les darre-res troballes en un dels camps d’in-vestigació més vius i potents. Adiferència de l’enfocament analí-tic, l’estudi de les xarxes com-plexes “té molt més a veure amb lanaturalesa de les interaccions queamb la naturalesa dels objectesque interaccionen”. En aquestesxarxes, presents a les múltiples di-mensions de la realitat, tant d’or-dre natural com artificial, hi desta-quen dues propietats fonamentals.Una primera és la de tractar-sed’“un món petit”, que vol dir queés fàcil trobar vies de connexió en-tre dos elements qualsevol de laxarxa. En aquest sentit ha tingutun cert ressò la teoria dels “sisgraus de separació” entre els indivi-dus a la xarxa social, que va formu-lar el sociòleg Stanley Milgram,malgrat la creença errònia que do-mina la vida quotidiana, segons laqual hi hauria una separació radi-cal entre les persones conegudes iels estranys.

De fet aquest error de perspecti-va és resultat de sobredimensionarl’altra característica bàsica de lesxarxes complexes, que és la de ser“lliures d’escala”, el que significaque hi ha uns nodes que aglutinen

la major part de connexions. Iambdues propietats les trobaríema les interaccions químiques, alsintercanvis comercials, a la xarxavirtual d’internet o, fins i tot, a lesassociacions lingüístiques.

Amb tot, cal remarcar l’hones-tedat intel·lectual de Solé, que elporta a evitar la fàcil temptaciód’explicar el llenguatge o la vidaconscient com a simples fenòmensemergents, a partir de les xarxesbiològiques o neuronals. I és que avegades l’emergentisme sembla uncreacionisme a l’inrevés, pel fet dedefensar que un nivell d’organitza-ció es forma “de cop” a partir d’unnivell inferior, però sense aclarirexactament de quina manera elsnous elements ja hi eren presentsabans. L’autor accepta que encararesta molt per explicar al respecte,tot desestimant alhora de maneracontundent la hipòtesi del “dis-seny intel·ligent”.

Però Solé també és molt honestpel fet d’assumir, de manera cohe-rent amb el plantejament generalde l’obra, que el mèrit dels desco-briments en el món de la investiga-ció científica, com els que se’ns pre-senta en aquest llibre, corresponmés a una xarxa d’institucions omitjans tecnològics, que no pas aun individu aïllat.

Els ninots automàtics del Tibidabo ja no desperten lagran admiració que despertaven fa quaranta o cinquan-ta anys. Llavors, pares i criatures s’apinyaven davant de“La monyos”, “El pallasso i la granota”, o “L’orques-

tra prodigiosa”, aquesta formada per un mico i cinc negritosque ballaven. La clau d’aquest desinterès la dóna, paradoxal-ment, un altre autòmat del Tibidabo, “El poeta s’adorm”. Elninot representa un poeta, inexplicablement disfressat d’arle-quí, que encén un llum, després comença a escriure un poe-ma, després apaga el llum i, finalment, s’adorm damunt el fullde paper. Pertanyia a la col·lecció de van der Walle, i vafabricar-se cap al 1885. El poeta s’endormisca i deixa incom-plet el seu poema en el moment en què l’avanç de la indústria iel prestigi del Progrés començaven a fer del tot inútil —mésque tot el que pugui dir l’estètica kantiana— allò que es faciper mediació de la paraula i amb la participació de doselements que sempre aniran junts: llenguatge i intel·ligència.

Els autòmats, a part les deixies que puguin trobar-se’n al’art egipci, el de Grècia (el cavall de Troia, per exemple) o elde Cartago (el Moloch articulat que encara apareix a Salam-bó, de Flaubert) van conèixer una florida extraordinària entrel’època dels progressos de la física (Newton) i la invenció de lamàquina de vapor (Watt), que van fer veure als éssers humansque la maquinària era capaç de fer, tota sola, moltes de lescoses que durant segles havien dut a terme, amb gran esforç,homes i dones. La mecanització de moltes feines va esbalairtant la humanitat, que, de retruc, la humanitat va començar arepresentar-se, ella mateixa, com un estri automàtic. La cosava començar, sobretot, amb ocellets engabiats capaços derefilar i amb tota la sèrie de rellotges prodigiosos construïts alllarg del segle XVIII, i no va trigar a aparèixer “L’ànec”, deVaucanson, presentat l’any 1738, que, gràcies a dispositiusmeravellosos, era capaç de menjar, de digerir... i de cagar, peracabar de fer realista la invenció.

Això va semblar poca cosa; i al cap d’uns decennis, elsinventors van començar a omplir el món —i les firesd’extravagàncies— amb ninots que representaven éssershumans, amb gran habilitat per fer les coses més diverses:

tocar un instrument,repartir les cartes, ba-llar el minuet, torne-jar la fusta, i, en elcas més extrem detots, jugar als escacs:va ser el famós“Turc”, de Wolfgangvon Kempelen, quepresentava un home

d’aquest país amb un escaquer i totes les peces que són delcas, i desafiava qualsevol espectador a fer amb ell unapartida. Fins i tot Napoleó va caure en la temptació dejugar amb aquest autòmat, i va perdre. Edgar Allan Poe vaescriure un text fenomenal sobre aquest enginy, demos-trant que havia estat una gran farsa, i que l’enorme caixaque el Turc tenia a sota de la taula amagava un home—que, per més senyals, deien que era un soldat que haviaperdut les cames en una acció de guerra, la qual cosa el feiamolt més petit que el que és normal— que jugava als escacsmillor que ningú al món (una mena de Bobby Fischer del’època), i que, amb un joc d’imans i de miralls, responia,amagat en el moble, als moviments que feien els jugadorsconvidats.

Com que els autòmats sempre havien estat vinculats a lacultura industrial i urbana, encara se’n van veure a lapel·lícula Metròpolis, i després, no gaire més. Totes lescoses tenen un temps, i el temps dels autòmats va passar ala història, amb l’excepció dels moderns robots antro-pomòrfics, que demostren una certa revifalla de la ideamateixa de l’autòmat, i més encara de la criatura deFrankenstein. Això sí: per molt que es perfeccionessinentre els segles XVIII i XX, als autòmats sempre els vafaltar un element del tot imprescindible per emular elséssers humans: l’ànima. (Cosa que ja van veure, al seumoment, tant Descartes com La Metrie). I ara ens pregun-tem: ¿per què han desaparegut de les fires i de les gransexposicions universals els autòmats artístics? Se’ns acutque només hi ha una explicació fidedigna: si els autòmatsestan desacreditats, si ja no representen cap novetat nipoden ser considerats cap cosa admirable i insòlita, ésperquè els éssers humans, ells mateixos, s’han convertit enautòmats: s’han desespiritualitzat, veuen cada dia més re-duïda la seva capacitat anímica, parlen cada cop més mala-ment, pensen cada cop menys, es belluguen de maneresautomàtiques (aneu al Sònar i ho comprovareu) i es dife-rencien menys com més va del que sempre hem consideratun mecanisme.

Veient que les coses agafaven aquest tomb, Juan Benejamva escriure un llibre, publicat l’any 1903 a Ciutadella deMenorca, que porta aquest títol: La Escuela Práctica, obradestinada a promover la Enseñanza Primaria moderna median-te ejercicios de todas las materias, poniendo en juego las faculta-des de los niños, para evitar que estos caigan en la pereza de nopensar y de no discurrir que los convierte en autómatas. N’hi haun exemplar a la Universitat de Girona.

PERE SABORIT

ELS VOSTRES CLÀSSICS

AutòmatsJORDI LLOVET

Impossible desconnectar

L’obra de Kanafani deixà empremta, en especial en els relats breus. / GHASSAN KANAFANI CULTURAL FUNDATION

FERRAN SALES

Fa poc menys de sis anys, enplena segona Intifada, unainvestigadora espanyoladels drets humans, Renata

Capella, va escriure des de Jerusa-lem un estudi sobre la política d’as-sassinats selectius efectuats per Is-rael contra dirigents palestins.L’obra de Capella, tot i que és enun lloc destacat de totes les gransbiblioteques especialitzades en elconflicte de l’Orient Mitjà, nomésté un defecte: no explica on niquan el govern israelià va decidirde posar en marxa la política d’as-sassinats selectius, que en poc mésde tres dècades ha ocasionat migcentenar de morts.

Una altra dona, Maria BuhigasSales, néta de l’escriptor Joan Sa-les, regeneradora de l’editorial queva crear el seu avi el 1955, el Clubdels Novel·listes, acaba de treurede sota les desferres fumejantsd’un turisme, que els agents delMossad van fer explotar el juliol de1972, el cos sense vida del primerassassinat selectiu, Gassan Kanafa-ni, i juntament amb les seves despu-lles, les restes d’una obra literàriaperenne i intacta, per traduir-los

per primer cop en català (Homessota el sol / Retorn a Haifa). Lafeina ha estat a càrrec de la profes-sora de llengua i literatura àrab dela Universitat de Barcelona, AnnaGil Bardaji.

Gassan Kanafani (Acre, 1936)va ser sentenciat a mort pel governd’Israel, poc després de l’atemptatque un grup de militants del FrontPopular per a l’Alliberament de Pa-lestina i de l’Exèrcit Roig Japonèsvan efectuar a l’aeroport de Lod—ara Ben Gurion— on van assassi-nar 24 persones. El nom i la foto-grafia dels tres activistes japonesosi la del portaveu del FPAP, GassanKanafani, es van difondre per lapremsa israeliana, que els va acu-sar de ser responsables de l’atac.Un mes i mig després, es va com-plir la sentència inapel·lable; el cosde Kanafani i el de la seva nebodaLamia, de pocs anys d’edat, vansaltar pels aires un matí de dissabtea Beirut.

—“Havíem estat prenent el cafèal balcó de casa, mentre ell i la sevagermana Fayzeh recordaven elsanys d’infància a Acre i Haifa. Des-prés ell va marxar amb el cotxeamb Lamia. I vam sentir l’explo-

sió”, recorda Anni Hover, l’esposade Kanafani, en unes notes bio-gràfiques. La bomba que vancol·locar els homes del Mossad asota del cotxe no va poder, malgrattot, endur-se ni esborrar l’obrad’un dels autors més importants dela moderna literatura palestina,juntament amb Mahmoud Da-rwish.

La vida de Kanafani havia estatmarcada per un exili que va iniciarals 12 anys, quan el 1948 les tropesisraelianes el van expulsar de la se-va ciutat, Acre, i el van obligar,amb els seus pares i germans, ainiciar una vida de refugiat, que elva dur a sis ciutats diferents (Acre,Haifa, Beirut, Damasco, Kuwait ide nou a Beirut) on es formà com aprofessor de llengua i literatura, mi-lità en el moviment nacionalista ra-dical àrab i fundà i dirigí diversosdiaris. L’obra de Kanafani, tot ique és molt extensa, deixà empre-mta, en especial en els relats breus.El Retorn a Haifa, diverses vegadesportada al cinema, convertida enguió de televisió i fins i tot en sèriesde ràdio, i Homes sota el sol, hanarribat ara en català, després d’ha-ver estat traduïdes a 17 llengües.

Assassinat rigurosament selectiuL’obra de l’escriptor palestí Gassan Kanafani, traduïda al català

“Els autòmats ja noimpressionen perquè els

homes s’han mecanitzat”

EL PAÍS, dijous 18 de juny de 2009 QUADERN / 5

La bala en el cervell dela ‘hacker’ més famosaLisbeth Salander no és morta: té unabala al cervell; però, tot i així, la hackermés famosa del gènere negre tindrà for-ces per ajudar el periodista Mikel Blo-mkvist en el seu darrer article de denún-cia. I és que Lisbeth té molt d’aquestes guerreres que,com Semíramis de Nínive i Boadicea, no s’han diferen-ciat en res a la batalla dels homes... Així ho explicaStieg Larsson en l’inici de la tercera entrega del darrergran fenomen literari. 150.000 exemplars venuts en ca-talà dels dos primers títols així ho demostren.

La reina al palau dels corrents d’aire. Stieg Larsson.Traducció: P. J. Hernàndez. 847 pàgs. 22,50 euros

Una entrevista sobre artque va portar molta cuaEl desembre de 1926, Sebastià Gasch entre-vistava a la Sala Parès al pintor Josep deTogores. El diàleg va ser recollit al diari LaPublicitat. Al cap d’un any i mig, el mateixrotatiu va publicar una altra entrevista tant

o més coneguda, Una conversa amb Joan Miró, que varealitzar Francesc Trabal. Malgrat el temps entre ambduesdeclaracions, la segona venia a respondre la primera i vaacabar provocant l’enemistat entre Miró i Togores. Lescauses, diverses i complexes com explica Josep Casamarti-na en el pròleg, podrien passar perquè Togores va tenircom a marxant el mític Kahnweiler, que va rebutjar Miró.

Una conversa amb Josep de Togores. Sebastià Gasch.Fundació La Mirada. 63 pàgs. 7 euros

Dos cops amistat, amor itraició a l’AfganistanL’Afganistan castigat des de 1975 per lesguerres i la misèria moral del règim tali-ban és el context de les dues primeresnovel·les del jove metge afgà Khaled Hos-seini, de les quals ha venut 15 milionsd’exemplars i que ara apareixen en butxa-ca en català. A banda de l’escenari, l’amis-tat i l’absència d’ella és el que fa de nexe entre les dues. AEl caçador d’estels (2003), el nen Amir no dubta a trair elseu fins llavors inseparable amic Hassan per guanyar uncampionat d’estels. Un fet que no s’esborrarà mai. A Milsols esplèndids, Mariam i Laila, condemnades a no enten-dre’s, acabaran trabant una relació que els permetrà sobre-viure en les pitjors circumstàncies.

El caçador d’estels / Mils sols esplèndids. Khaled Hossei-ni. Traduccions: Marta Salvadó / Batriu Caja. Debolsillo-Amsterdam. 356 / 366 pàgs. 8,95 euros

La fe perduda d’uncapellà rusSi un es posa cegament en mans de Déu éspossible que acabi anant per allà on de bensegur no hauria de ser? Això és el que li passaal reverend Basili Fiveiski, que es veurà em-

bolicat en un seguit de desgràcies que li fan dubtar absolu-tament de la seva fe i deixar-se arrossegar per un cruel destíque ell en part s’acaba prenent com un merescut càstig.Però, de què? Com pot permetre tot això el Senyor? Elconflicte entre vida, raó i fe és el subtil joc que va proposarel 1903 un dels pares de l’expressionisme rus (i molt in-fluent en l’alemany), antitsarista però també antibolxevic.

La vida del reverend Basili Fiveiski. Leonid Andréiev.Traducció: B. Marcoff i Pau Cirera. Ensiola. 142 pàgs.15 euros

Camins particularsLluís FreixasAccent Editorial135 pàgines. 15,50 euros

Hi ha singladures li-teràries en què les anti-gues conquestes d’unautor prefiguren els

seus futurs reptes. Camins parti-culars, de Lluís Freixas (Cassàde la Selva, 1964) representa unpunt d’inflexió en la trajectòriad’aquest escriptor. Tot i que elsriscos que entranya una obra éspotser una superstició de la críti-ca literària o un codi ocult en eldesplegament de les potènciesd’un autor, és interessant preci-sar que Camins particulars com-portava la superació d’una sèriede reptes. Després de dos magní-fics llibres de poemes, L’epifaniade les cisternes i La confederacióde les ànimes, Freixas abordavaels riscos d’abandonar la poesiai d’endinsar-se en el gènere nar-ratiu, un procés gens fàcil, queha gestat obres molt amanera-des que, en detriment del ritme idel caràcter tel·lúric de la prosa,sucumbien a una sensorialitat isubjectivitat embafadores.

Aquesta dificultat l’autorl’ha resolt amb un llenguatgeoperatiu, sense estridències,molt plàstic, capaç d’alternarl’exuberància amb la claredat i

d’equilibrar fragments de re-flexió densa amb períodes méslleugers. Les inclinacions poèti-ques, que hi són, existeixen perintensificar algun punt de l’ar-gument, com succeeix al relatLa treva, on a través de la “difí-cil versificació que exigeix laprosa” (Stevenson) el narradorexplica d’aquesta manera latransició entre dues èpoques:“El pòsit tènue del record és no-més un miratge d’aquells ins-tants que van ser feliços; o quela inexactitud de la memòriaens fa pensar que van ser fe-liços, perquè n’embelleix les fac-cions com el pinzell falsari d’unretratista d’encàrrec”.

En segon lloc, Freixas abor-dava el risc de no haver publicatdes de fa una dècada. Per tant:calia evitar la precipitació i l’àn-sia de mostrar-se sublim tot ex-posant recremats processos dereescriptura. L’autor esquivaaquest obstacle amb un llenguat-ge concís, que domina amb mes-tria els tempos de la narrativa. Ien tercer lloc, Camins particu-lars és el llibre d’un narradorque ha llegit i que té molta cons-ciència literària. Aquesta lloa-ble condició, si no és dominada,també significa un perill: el d’an-corar en el mer palimpsest,transformar-se en una rèplicadels escriptors admirats. Per bé

que Borges, Kafka o Faulknertransiten les pàgines de Caminsparticulars, aquests relats mos-tren una recerca expressiva prò-pia, concretada tant en un estilimpressionista com en els puntsnodals del llibre: la narració dela malaltia i el dolor.

Governats per la veu d’unsprotagonistes que expressen lanecessitat de la possessió li-terària, com si la vida no culmi-nés plenament fins que no éstransformada en matèria narrati-va, el lector de Camins particu-lars percebrà que la reiteraciód’un llibre de Steinbeck pot seruna premonició de la mort (L’es-pera); que en el conte homònim,el dietari d’un alcohòlic enume-ra les preguntes cabdals de totaexistència humana; que a Unahistòria verídica, la descripciórealista d’una mort va ingres-sant a poc a poc en el fantàstic;o que a La treva, el son d’unamalalta obre un espai narratiuon el món decreix i el patimentqueda intercalat entre dos parèn-tesis. El dolor adquireix volummoral i es transforma en unainterpel·lació sobre els absurdsde l’existència i el remordiment.

Comparable a Com a casa,de Joan Casas, Camins particu-lars és un llibre escrit amb unaveu genuïna, renovadora, gensgregària.

Diuen que Carles Riba es preguntava com podia serbo Beethoven si agradava a tanta gent. És com siel consens universal rebaixés d’alguna manera elsmèrits d’una persona o d’una obra. És clar que

sempre hi ha elitistes, en aquest món, i segurament sempren’hi haurà. Però la veritat la va formular Keats ja fa moltsanys quan va escriure A think of beauty is a joy for ever, ésa dir, una cosa bella proporciona una alegria perdurable,traduït lliurement. Aquest vers em va venir al cap quanveia la magnífica exposició que Caixafòrum dedica a An-drea Palladio, quan contemplava aquells meravellosos di-buixos i recordava la primera vegada que vaig ser a Vicen-za i vaig veure alguns edificis en la seva rotunda presènciareal i, després, algunes de les ville escampades pel Veneto.

La sensació primera que produeix Palladio —parlo permi, és clar— és l’alegria. I segurament per això se’m va

acudir el vers de Keats. Una alegria que sorgeix de laperfecció serena, de l’harmonia d’unes proporcions mate-màtiques, de la naturalitat de la implantació dels edificis.No es pot pas dir, això, de tots els edificis, ben al contrari.Hi ha edificis de gran qualitat, fins i tot de primera magni-tud, que no comuniquen precisament alegria. Comuni-quen grandesa, poder, misteri, sacralitat, sorpresa, admira-ció, però no pas alegria, no pas l’alegria natural, una micapagesa, tranquil·la, carnal, de Palladio.

Quan vaig entrar a l’exposició, no em pensava querebria una emoció estètica tan forta. Però la bellesa implíci-

ta en els dibuixos de l’arquitecte, en les imatges fotogràfi-ques dels edificis, en les maquetes, va desplegar les sevesarts d’encantament i va saber suscitar aquelles primeresimpressions de la joventut, aquella esgarrifança inoblida-ble que em va recórrer l’espinada la primera vegada quevaig tenir al davant la Basílica de Vicenza, aquella seqüèn-cia incomparable de serlianes que, diferents de mida, do-nen la sensació de perfecta regularitat, aquella pedra bentallada, aquells espais d’ombra darrere les galeries, aquellritme tranquil, espontani i sofisticat.

Potser la naturalitat de Palladio quan projecta i cons-trueix surt del seu domini de l’ofici. Va ser picapedrer, dejove. Però la perfecció artística no en té prou amb l’ofici,necessita la idea. I Palladio va estudiar a fons l’arquitectu-ra clàssica perquè va viure i va construir en una èpocagloriosa en què, recuperada la dignitat de l’home desprésdels terrors medievals i la seva excessiva càrrega de culpa,la idea era restaurar el món dels clàssics, la vida clàssica.La vida lligada al món natural amb l’acceptació d’aquestmón, i amb una acceptació carregada de pietas. La perfec-ció pal·ladiana em temo que procedeix d’aquí, la felicitatpal·ladiana i l’alegria, també. Són les idees les que donencontingut a la matèria, i aquesta forma interior és la que esmanifesta en allò que ens pensem que només és extern imaterial. El dissegno pal·ladià és l’eclosió d’una enormeforça interna.

La sort dels riscosLLUÍS MUNTADA

COLL I PUNYS

PalladioNARCÍS COMADIRA

Llet

res

El dolor es transforma en una interpel·lació sobre els absurds de l’existència i el remordiment. / PAULA VILAR

LA REBOTIGA

4 / QUADERN EL PAÍS, dijous 18 de juny de 2009

Xarxes complexes.Del genoma a internetRicard SoléEmpúries235 pàgines. 18 euros

L’emergència de les catego-ries de “sistema” o “estruc-tura”, a la segona meitatdel segle passat, com a clau

explicativa en el terreny de les cièn-cies socials, no va deixar de provo-car un cert recel, malgrat el seuèxit innegable en el món acadèmic,atès que aquestes nocions semblenincompatibles amb la llibertat indi-vidual. Un handicap que, per con-tra, no sembla patir l’actual con-cepte de “xarxa”. Potser perquè,d’entrada, comporta una ambi-valència que fa que no només sug-gereix quelcom que ens determina,sinó que també connota la possibi-litat de potenciar la nostra iniciati-va, ja que les xarxes ens poden“atrapar”, però alhora també lespodem “llençar”. Però, sens dubte,el principal motiu rau en el fet queel camp semàntic associat a les xar-xes com a nou paradigma explica-tiu inclou la incertesa, la flexibili-tat, o la possibilitat d’emergènciade noves realitats, el que ja no ésvist com un atemptat a la llibertathumana.

Sense trair el rigor científic, Ri-card Solé (Barcelona, 1962) enspresenta, amb estil amè, les darre-res troballes en un dels camps d’in-vestigació més vius i potents. Adiferència de l’enfocament analí-tic, l’estudi de les xarxes com-plexes “té molt més a veure amb lanaturalesa de les interaccions queamb la naturalesa dels objectesque interaccionen”. En aquestesxarxes, presents a les múltiples di-mensions de la realitat, tant d’or-dre natural com artificial, hi desta-quen dues propietats fonamentals.Una primera és la de tractar-sed’“un món petit”, que vol dir queés fàcil trobar vies de connexió en-tre dos elements qualsevol de laxarxa. En aquest sentit ha tingutun cert ressò la teoria dels “sisgraus de separació” entre els indivi-dus a la xarxa social, que va formu-lar el sociòleg Stanley Milgram,malgrat la creença errònia que do-mina la vida quotidiana, segons laqual hi hauria una separació radi-cal entre les persones conegudes iels estranys.

De fet aquest error de perspecti-va és resultat de sobredimensionarl’altra característica bàsica de lesxarxes complexes, que és la de ser“lliures d’escala”, el que significaque hi ha uns nodes que aglutinen

la major part de connexions. Iambdues propietats les trobaríema les interaccions químiques, alsintercanvis comercials, a la xarxavirtual d’internet o, fins i tot, a lesassociacions lingüístiques.

Amb tot, cal remarcar l’hones-tedat intel·lectual de Solé, que elporta a evitar la fàcil temptaciód’explicar el llenguatge o la vidaconscient com a simples fenòmensemergents, a partir de les xarxesbiològiques o neuronals. I és que avegades l’emergentisme sembla uncreacionisme a l’inrevés, pel fet dedefensar que un nivell d’organitza-ció es forma “de cop” a partir d’unnivell inferior, però sense aclarirexactament de quina manera elsnous elements ja hi eren presentsabans. L’autor accepta que encararesta molt per explicar al respecte,tot desestimant alhora de maneracontundent la hipòtesi del “dis-seny intel·ligent”.

Però Solé també és molt honestpel fet d’assumir, de manera cohe-rent amb el plantejament generalde l’obra, que el mèrit dels desco-briments en el món de la investiga-ció científica, com els que se’ns pre-senta en aquest llibre, corresponmés a una xarxa d’institucions omitjans tecnològics, que no pas aun individu aïllat.

Els ninots automàtics del Tibidabo ja no desperten lagran admiració que despertaven fa quaranta o cinquan-ta anys. Llavors, pares i criatures s’apinyaven davant de“La monyos”, “El pallasso i la granota”, o “L’orques-

tra prodigiosa”, aquesta formada per un mico i cinc negritosque ballaven. La clau d’aquest desinterès la dóna, paradoxal-ment, un altre autòmat del Tibidabo, “El poeta s’adorm”. Elninot representa un poeta, inexplicablement disfressat d’arle-quí, que encén un llum, després comença a escriure un poe-ma, després apaga el llum i, finalment, s’adorm damunt el fullde paper. Pertanyia a la col·lecció de van der Walle, i vafabricar-se cap al 1885. El poeta s’endormisca i deixa incom-plet el seu poema en el moment en què l’avanç de la indústria iel prestigi del Progrés començaven a fer del tot inútil —mésque tot el que pugui dir l’estètica kantiana— allò que es faciper mediació de la paraula i amb la participació de doselements que sempre aniran junts: llenguatge i intel·ligència.

Els autòmats, a part les deixies que puguin trobar-se’n al’art egipci, el de Grècia (el cavall de Troia, per exemple) o elde Cartago (el Moloch articulat que encara apareix a Salam-bó, de Flaubert) van conèixer una florida extraordinària entrel’època dels progressos de la física (Newton) i la invenció de lamàquina de vapor (Watt), que van fer veure als éssers humansque la maquinària era capaç de fer, tota sola, moltes de lescoses que durant segles havien dut a terme, amb gran esforç,homes i dones. La mecanització de moltes feines va esbalairtant la humanitat, que, de retruc, la humanitat va començar arepresentar-se, ella mateixa, com un estri automàtic. La cosava començar, sobretot, amb ocellets engabiats capaços derefilar i amb tota la sèrie de rellotges prodigiosos construïts alllarg del segle XVIII, i no va trigar a aparèixer “L’ànec”, deVaucanson, presentat l’any 1738, que, gràcies a dispositiusmeravellosos, era capaç de menjar, de digerir... i de cagar, peracabar de fer realista la invenció.

Això va semblar poca cosa; i al cap d’uns decennis, elsinventors van començar a omplir el món —i les firesd’extravagàncies— amb ninots que representaven éssershumans, amb gran habilitat per fer les coses més diverses:

tocar un instrument,repartir les cartes, ba-llar el minuet, torne-jar la fusta, i, en elcas més extrem detots, jugar als escacs:va ser el famós“Turc”, de Wolfgangvon Kempelen, quepresentava un home

d’aquest país amb un escaquer i totes les peces que són delcas, i desafiava qualsevol espectador a fer amb ell unapartida. Fins i tot Napoleó va caure en la temptació dejugar amb aquest autòmat, i va perdre. Edgar Allan Poe vaescriure un text fenomenal sobre aquest enginy, demos-trant que havia estat una gran farsa, i que l’enorme caixaque el Turc tenia a sota de la taula amagava un home—que, per més senyals, deien que era un soldat que haviaperdut les cames en una acció de guerra, la qual cosa el feiamolt més petit que el que és normal— que jugava als escacsmillor que ningú al món (una mena de Bobby Fischer del’època), i que, amb un joc d’imans i de miralls, responia,amagat en el moble, als moviments que feien els jugadorsconvidats.

Com que els autòmats sempre havien estat vinculats a lacultura industrial i urbana, encara se’n van veure a lapel·lícula Metròpolis, i després, no gaire més. Totes lescoses tenen un temps, i el temps dels autòmats va passar ala història, amb l’excepció dels moderns robots antro-pomòrfics, que demostren una certa revifalla de la ideamateixa de l’autòmat, i més encara de la criatura deFrankenstein. Això sí: per molt que es perfeccionessinentre els segles XVIII i XX, als autòmats sempre els vafaltar un element del tot imprescindible per emular elséssers humans: l’ànima. (Cosa que ja van veure, al seumoment, tant Descartes com La Metrie). I ara ens pregun-tem: ¿per què han desaparegut de les fires i de les gransexposicions universals els autòmats artístics? Se’ns acutque només hi ha una explicació fidedigna: si els autòmatsestan desacreditats, si ja no representen cap novetat nipoden ser considerats cap cosa admirable i insòlita, ésperquè els éssers humans, ells mateixos, s’han convertit enautòmats: s’han desespiritualitzat, veuen cada dia més re-duïda la seva capacitat anímica, parlen cada cop més mala-ment, pensen cada cop menys, es belluguen de maneresautomàtiques (aneu al Sònar i ho comprovareu) i es dife-rencien menys com més va del que sempre hem consideratun mecanisme.

Veient que les coses agafaven aquest tomb, Juan Benejamva escriure un llibre, publicat l’any 1903 a Ciutadella deMenorca, que porta aquest títol: La Escuela Práctica, obradestinada a promover la Enseñanza Primaria moderna median-te ejercicios de todas las materias, poniendo en juego las faculta-des de los niños, para evitar que estos caigan en la pereza de nopensar y de no discurrir que los convierte en autómatas. N’hi haun exemplar a la Universitat de Girona.

PERE SABORIT

ELS VOSTRES CLÀSSICS

AutòmatsJORDI LLOVET

Impossible desconnectar

L’obra de Kanafani deixà empremta, en especial en els relats breus. / GHASSAN KANAFANI CULTURAL FUNDATION

FERRAN SALES

Fa poc menys de sis anys, enplena segona Intifada, unainvestigadora espanyoladels drets humans, Renata

Capella, va escriure des de Jerusa-lem un estudi sobre la política d’as-sassinats selectius efectuats per Is-rael contra dirigents palestins.L’obra de Capella, tot i que és enun lloc destacat de totes les gransbiblioteques especialitzades en elconflicte de l’Orient Mitjà, nomésté un defecte: no explica on niquan el govern israelià va decidirde posar en marxa la política d’as-sassinats selectius, que en poc mésde tres dècades ha ocasionat migcentenar de morts.

Una altra dona, Maria BuhigasSales, néta de l’escriptor Joan Sa-les, regeneradora de l’editorial queva crear el seu avi el 1955, el Clubdels Novel·listes, acaba de treurede sota les desferres fumejantsd’un turisme, que els agents delMossad van fer explotar el juliol de1972, el cos sense vida del primerassassinat selectiu, Gassan Kanafa-ni, i juntament amb les seves despu-lles, les restes d’una obra literàriaperenne i intacta, per traduir-los

per primer cop en català (Homessota el sol / Retorn a Haifa). Lafeina ha estat a càrrec de la profes-sora de llengua i literatura àrab dela Universitat de Barcelona, AnnaGil Bardaji.

Gassan Kanafani (Acre, 1936)va ser sentenciat a mort pel governd’Israel, poc després de l’atemptatque un grup de militants del FrontPopular per a l’Alliberament de Pa-lestina i de l’Exèrcit Roig Japonèsvan efectuar a l’aeroport de Lod—ara Ben Gurion— on van assassi-nar 24 persones. El nom i la foto-grafia dels tres activistes japonesosi la del portaveu del FPAP, GassanKanafani, es van difondre per lapremsa israeliana, que els va acu-sar de ser responsables de l’atac.Un mes i mig després, es va com-plir la sentència inapel·lable; el cosde Kanafani i el de la seva nebodaLamia, de pocs anys d’edat, vansaltar pels aires un matí de dissabtea Beirut.

—“Havíem estat prenent el cafèal balcó de casa, mentre ell i la sevagermana Fayzeh recordaven elsanys d’infància a Acre i Haifa. Des-prés ell va marxar amb el cotxeamb Lamia. I vam sentir l’explo-

sió”, recorda Anni Hover, l’esposade Kanafani, en unes notes bio-gràfiques. La bomba que vancol·locar els homes del Mossad asota del cotxe no va poder, malgrattot, endur-se ni esborrar l’obrad’un dels autors més importants dela moderna literatura palestina,juntament amb Mahmoud Da-rwish.

La vida de Kanafani havia estatmarcada per un exili que va iniciarals 12 anys, quan el 1948 les tropesisraelianes el van expulsar de la se-va ciutat, Acre, i el van obligar,amb els seus pares i germans, ainiciar una vida de refugiat, que elva dur a sis ciutats diferents (Acre,Haifa, Beirut, Damasco, Kuwait ide nou a Beirut) on es formà com aprofessor de llengua i literatura, mi-lità en el moviment nacionalista ra-dical àrab i fundà i dirigí diversosdiaris. L’obra de Kanafani, tot ique és molt extensa, deixà empre-mta, en especial en els relats breus.El Retorn a Haifa, diverses vegadesportada al cinema, convertida enguió de televisió i fins i tot en sèriesde ràdio, i Homes sota el sol, hanarribat ara en català, després d’ha-ver estat traduïdes a 17 llengües.

Assassinat rigurosament selectiuL’obra de l’escriptor palestí Gassan Kanafani, traduïda al català

“Els autòmats ja noimpressionen perquè els

homes s’han mecanitzat”

EL PAÍS, dijous 18 de juny de 2009 QUADERN / 5

La bala en el cervell dela ‘hacker’ més famosaLisbeth Salander no és morta: té unabala al cervell; però, tot i així, la hackermés famosa del gènere negre tindrà for-ces per ajudar el periodista Mikel Blo-mkvist en el seu darrer article de denún-cia. I és que Lisbeth té molt d’aquestes guerreres que,com Semíramis de Nínive i Boadicea, no s’han diferen-ciat en res a la batalla dels homes... Així ho explicaStieg Larsson en l’inici de la tercera entrega del darrergran fenomen literari. 150.000 exemplars venuts en ca-talà dels dos primers títols així ho demostren.

La reina al palau dels corrents d’aire. Stieg Larsson.Traducció: P. J. Hernàndez. 847 pàgs. 22,50 euros

Una entrevista sobre artque va portar molta cuaEl desembre de 1926, Sebastià Gasch entre-vistava a la Sala Parès al pintor Josep deTogores. El diàleg va ser recollit al diari LaPublicitat. Al cap d’un any i mig, el mateixrotatiu va publicar una altra entrevista tant

o més coneguda, Una conversa amb Joan Miró, que varealitzar Francesc Trabal. Malgrat el temps entre ambduesdeclaracions, la segona venia a respondre la primera i vaacabar provocant l’enemistat entre Miró i Togores. Lescauses, diverses i complexes com explica Josep Casamarti-na en el pròleg, podrien passar perquè Togores va tenircom a marxant el mític Kahnweiler, que va rebutjar Miró.

Una conversa amb Josep de Togores. Sebastià Gasch.Fundació La Mirada. 63 pàgs. 7 euros

Dos cops amistat, amor itraició a l’AfganistanL’Afganistan castigat des de 1975 per lesguerres i la misèria moral del règim tali-ban és el context de les dues primeresnovel·les del jove metge afgà Khaled Hos-seini, de les quals ha venut 15 milionsd’exemplars i que ara apareixen en butxa-ca en català. A banda de l’escenari, l’amis-tat i l’absència d’ella és el que fa de nexe entre les dues. AEl caçador d’estels (2003), el nen Amir no dubta a trair elseu fins llavors inseparable amic Hassan per guanyar uncampionat d’estels. Un fet que no s’esborrarà mai. A Milsols esplèndids, Mariam i Laila, condemnades a no enten-dre’s, acabaran trabant una relació que els permetrà sobre-viure en les pitjors circumstàncies.

El caçador d’estels / Mils sols esplèndids. Khaled Hossei-ni. Traduccions: Marta Salvadó / Batriu Caja. Debolsillo-Amsterdam. 356 / 366 pàgs. 8,95 euros

La fe perduda d’uncapellà rusSi un es posa cegament en mans de Déu éspossible que acabi anant per allà on de bensegur no hauria de ser? Això és el que li passaal reverend Basili Fiveiski, que es veurà em-

bolicat en un seguit de desgràcies que li fan dubtar absolu-tament de la seva fe i deixar-se arrossegar per un cruel destíque ell en part s’acaba prenent com un merescut càstig.Però, de què? Com pot permetre tot això el Senyor? Elconflicte entre vida, raó i fe és el subtil joc que va proposarel 1903 un dels pares de l’expressionisme rus (i molt in-fluent en l’alemany), antitsarista però també antibolxevic.

La vida del reverend Basili Fiveiski. Leonid Andréiev.Traducció: B. Marcoff i Pau Cirera. Ensiola. 142 pàgs.15 euros

Camins particularsLluís FreixasAccent Editorial135 pàgines. 15,50 euros

Hi ha singladures li-teràries en què les anti-gues conquestes d’unautor prefiguren els

seus futurs reptes. Camins parti-culars, de Lluís Freixas (Cassàde la Selva, 1964) representa unpunt d’inflexió en la trajectòriad’aquest escriptor. Tot i que elsriscos que entranya una obra éspotser una superstició de la críti-ca literària o un codi ocult en eldesplegament de les potènciesd’un autor, és interessant preci-sar que Camins particulars com-portava la superació d’una sèriede reptes. Després de dos magní-fics llibres de poemes, L’epifaniade les cisternes i La confederacióde les ànimes, Freixas abordavaels riscos d’abandonar la poesiai d’endinsar-se en el gènere nar-ratiu, un procés gens fàcil, queha gestat obres molt amanera-des que, en detriment del ritme idel caràcter tel·lúric de la prosa,sucumbien a una sensorialitat isubjectivitat embafadores.

Aquesta dificultat l’autorl’ha resolt amb un llenguatgeoperatiu, sense estridències,molt plàstic, capaç d’alternarl’exuberància amb la claredat i

d’equilibrar fragments de re-flexió densa amb períodes méslleugers. Les inclinacions poèti-ques, que hi són, existeixen perintensificar algun punt de l’ar-gument, com succeeix al relatLa treva, on a través de la “difí-cil versificació que exigeix laprosa” (Stevenson) el narradorexplica d’aquesta manera latransició entre dues èpoques:“El pòsit tènue del record és no-més un miratge d’aquells ins-tants que van ser feliços; o quela inexactitud de la memòriaens fa pensar que van ser fe-liços, perquè n’embelleix les fac-cions com el pinzell falsari d’unretratista d’encàrrec”.

En segon lloc, Freixas abor-dava el risc de no haver publicatdes de fa una dècada. Per tant:calia evitar la precipitació i l’àn-sia de mostrar-se sublim tot ex-posant recremats processos dereescriptura. L’autor esquivaaquest obstacle amb un llenguat-ge concís, que domina amb mes-tria els tempos de la narrativa. Ien tercer lloc, Camins particu-lars és el llibre d’un narradorque ha llegit i que té molta cons-ciència literària. Aquesta lloa-ble condició, si no és dominada,també significa un perill: el d’an-corar en el mer palimpsest,transformar-se en una rèplicadels escriptors admirats. Per bé

que Borges, Kafka o Faulknertransiten les pàgines de Caminsparticulars, aquests relats mos-tren una recerca expressiva prò-pia, concretada tant en un estilimpressionista com en els puntsnodals del llibre: la narració dela malaltia i el dolor.

Governats per la veu d’unsprotagonistes que expressen lanecessitat de la possessió li-terària, com si la vida no culmi-nés plenament fins que no éstransformada en matèria narrati-va, el lector de Camins particu-lars percebrà que la reiteraciód’un llibre de Steinbeck pot seruna premonició de la mort (L’es-pera); que en el conte homònim,el dietari d’un alcohòlic enume-ra les preguntes cabdals de totaexistència humana; que a Unahistòria verídica, la descripciórealista d’una mort va ingres-sant a poc a poc en el fantàstic;o que a La treva, el son d’unamalalta obre un espai narratiuon el món decreix i el patimentqueda intercalat entre dos parèn-tesis. El dolor adquireix volummoral i es transforma en unainterpel·lació sobre els absurdsde l’existència i el remordiment.

Comparable a Com a casa,de Joan Casas, Camins particu-lars és un llibre escrit amb unaveu genuïna, renovadora, gensgregària.

Diuen que Carles Riba es preguntava com podia serbo Beethoven si agradava a tanta gent. És com siel consens universal rebaixés d’alguna manera elsmèrits d’una persona o d’una obra. És clar que

sempre hi ha elitistes, en aquest món, i segurament sempren’hi haurà. Però la veritat la va formular Keats ja fa moltsanys quan va escriure A think of beauty is a joy for ever, ésa dir, una cosa bella proporciona una alegria perdurable,traduït lliurement. Aquest vers em va venir al cap quanveia la magnífica exposició que Caixafòrum dedica a An-drea Palladio, quan contemplava aquells meravellosos di-buixos i recordava la primera vegada que vaig ser a Vicen-za i vaig veure alguns edificis en la seva rotunda presènciareal i, després, algunes de les ville escampades pel Veneto.

La sensació primera que produeix Palladio —parlo permi, és clar— és l’alegria. I segurament per això se’m va

acudir el vers de Keats. Una alegria que sorgeix de laperfecció serena, de l’harmonia d’unes proporcions mate-màtiques, de la naturalitat de la implantació dels edificis.No es pot pas dir, això, de tots els edificis, ben al contrari.Hi ha edificis de gran qualitat, fins i tot de primera magni-tud, que no comuniquen precisament alegria. Comuni-quen grandesa, poder, misteri, sacralitat, sorpresa, admira-ció, però no pas alegria, no pas l’alegria natural, una micapagesa, tranquil·la, carnal, de Palladio.

Quan vaig entrar a l’exposició, no em pensava querebria una emoció estètica tan forta. Però la bellesa implíci-

ta en els dibuixos de l’arquitecte, en les imatges fotogràfi-ques dels edificis, en les maquetes, va desplegar les sevesarts d’encantament i va saber suscitar aquelles primeresimpressions de la joventut, aquella esgarrifança inoblida-ble que em va recórrer l’espinada la primera vegada quevaig tenir al davant la Basílica de Vicenza, aquella seqüèn-cia incomparable de serlianes que, diferents de mida, do-nen la sensació de perfecta regularitat, aquella pedra bentallada, aquells espais d’ombra darrere les galeries, aquellritme tranquil, espontani i sofisticat.

Potser la naturalitat de Palladio quan projecta i cons-trueix surt del seu domini de l’ofici. Va ser picapedrer, dejove. Però la perfecció artística no en té prou amb l’ofici,necessita la idea. I Palladio va estudiar a fons l’arquitectu-ra clàssica perquè va viure i va construir en una èpocagloriosa en què, recuperada la dignitat de l’home desprésdels terrors medievals i la seva excessiva càrrega de culpa,la idea era restaurar el món dels clàssics, la vida clàssica.La vida lligada al món natural amb l’acceptació d’aquestmón, i amb una acceptació carregada de pietas. La perfec-ció pal·ladiana em temo que procedeix d’aquí, la felicitatpal·ladiana i l’alegria, també. Són les idees les que donencontingut a la matèria, i aquesta forma interior és la que esmanifesta en allò que ens pensem que només és extern imaterial. El dissegno pal·ladià és l’eclosió d’una enormeforça interna.

La sort dels riscosLLUÍS MUNTADA

COLL I PUNYS

PalladioNARCÍS COMADIRA

El dolor es transforma en una interpel·lació sobre els absurds de l’existència i el remordiment. / PAULA VILAR

LA REBOTIGA

4 / QUADERN EL PAÍS, dijous 18 de juny de 2009

CARLES GELI

Sobre la taula té un full ambun planning casolà ben ata-peït per culpa del tracta-ment oncològic i del setge

periodístic fruit de la conjunció gai-rebé astral, en un mes, del nomena-ment com a doctor Honoris Cau-sa per la Universitat de Lleida, lavicepresidència de l’Institut d’Estu-dis Catalans (IEC), el Premi d’Ho-nor de les Lletres Catalanes i l’apa-rició del seu darrer recull d’articlesPlantem cara (La Magrana). Eldespatx de la Universitat de Barce-lona és inversament proporcionala la tasca i la força del catedràticde llengua catalana Joan Solà(1940): tècnic de la llengua, 40 lli-bres, hereu de Joan Coromines...Tot plegat l’ha distret de l’elabora-ció de la Gramàtica Normativa delCatalà, “però hi tinc tot el dret: fa50 anys que treballo com un escar-ràs”, diu amb aquell puja i baixade veu i rostre adust que li dónaposat d’enfadat.

Pregunta: Als 25 anys de la nor-malització lingüística, la denúnciade molts dels seus textos ve a dirque alguna cosa no marxa...

Resposta: He conclòs que les co-munitats humanes són essencial-ment rivals. Aquí hi ha una rivali-tat entre Catalunya i Espanya quefa la convivència molt difícil. Per-què Espanya és una entitat fona-

mentalment militar, totalitària, in-transigent amb la diversitat i novolem estar-hi sotmesos.

P. I això explota per la llengua?R. No. Però el poble, l’individu

i la llengua és el mateix. Com hovol separar? És com separar lasang del cos. La llengua és espiri-tualment tan forta com la sang. Elpoble català ha estat sempre sot-mès políticament i pagant més im-postos del que toca: una humilia-ció repetitiva. Mentre no ensrebel·lem contra aquesta situació,la llengua no té solució.

P. Amb un bilingüisme més si-mètric ens en sortiríem?

R.No ho sé. En qualsevol cas,amb aquesta política de voler i nogosar, de fer lleis i no cumplir-les,de no cumplir-les però no castigar-ho només atraiem acusacions ferot-ges de ser dèspotes quan la realitatés la contrària: nosaltres no hempogut o volgut anar més lluny, nohem reivindicat mai una igualtatentre pobles, individus i llengües.

P. Hi ha TV-3, l’escola...R. Sí, però no ha donat resul-

tat. Abans, l’escola era poderosa;ara té més força la llengua del car-rer que la de l’escola. I internet, elturisme i la immigració ho hancomplicat tot; ens cal actualitzarels principis. Com? No ho sé. Peròel pitjor que pots fer és negar larealitat, continuar dient que aquíno passa res, que hi ha pau lingüís-tica, que la immersió és la granpanacea quan, de fet, on es formala joventut i la llengua és a les salesde ball, als multicines i en aquestsllocs la llengua falla o no hi és.

P. Només es pot salvar la llen-

gua amb la independència?R. Jo no ho dic, això. El proble-

ma no és la independència pròpia-ment dita, el problema és que ambmés poder polític i més convenci-ment segurament seria més fàcil desalvar la llengua.

P. A banda que el català reculas’hi afegeix ara la seva degradació.

R. La pobresa del català actualnomés ve del fet que no s’ha pogutensenyar com una llengua normali, per tant, fer que els alumnes lle-gissin llargament bons autors, ma-nera excel·lent d’adquirir llenguat-ge ric i matisat. I després ve l’anualcançoneta de l’enfadós de la selecti-vitat: que si el català és massa difí-cil, etc. El que ensenyem ha de serun català d’anar per casa que nopot passar del papa, mama, cadirai porró? No puc posar Carnerperò sí Machado? És una burlasocial. I mentrestant, el castellà ésuna llengua forta a Catalunya:aquí tothom balla, llegeix i renegaen castellà; en català, no: semprepateixes per si la frase és correcta.Es pot viure com a poble així?

P. Cal preocupar-se pel catalàdel president Montilla?

R. I ara! Qui digui que el Monti-lla parla malament és un desgra-ciat; això ens fa mal a tots. Fa ungran esforç, parla molt bé per l’am-bient on va viure.

P. Cita Sagarra com exemple

d’ús de la llengua. I autors d’avui?R. Un percentatge de persones

tenen la llengua com a eina de tre-ball i l’usen amb admirable compe-tència, però també hi ha una granpart d’aquest grup que dominamolt poc la llengua i n’hi ha moltsaltres que viuen aquí des de faanys i no la coneixen o no volenusar-la. Aquí la llengua pateix unasituació social estranya. Jo, ara elsexemples els veig en traductorscom Joan Sallent i Xavier Pàmies.A la vora d’això hi ha molts profes-sors i alumnes amb poca compe-tència lingüística… I els escriptors,en tenim de molt d’èxit amb unallengua molt neutra, que podrienescriure en castellà i no es notaria.

P. Escriu també que tenim unallengua poc flexible.

R. Sí, la gent no accepta l’esforçd’aprendre-la perquè no la sentcom una llengua real i verídicad’un país. Potser un primer remeiseria no emprenyar els alumnesamb minúcies gramaticals i fer-losllegir bones traduccions. La d’Elcasalot, de Dickens, això han dellegir i no el per i per a que ni elprofessor entèn i fa avorrir elsalumnes. Feu llegir als estudiantsen Monzó, que és llengua fàcil id’aquí feu-los saltar a cosa més ri-ca; no ho fem al revés, començantamb Víctor Català o el Tirant!

P. Reclama major reacció de lesinstitucions davant la llengua. In-tervindrà ara més l’IEC?

R. A l’IEC potenciarem el se-guiment públic de la salut de lallengua: veure’m com està i si hihem d’intervenir; i també miraremd’infondre aquest esperit que dic.

Com el Barça, el nou llibrede Joan Solà, Plantem ca-ra, és més que un llibre delingüística. El filòleg del

Pla d’Urgell hi desgrana amb preci-sió científica i aquesta amenitattan seva, secrets amagats i veritatsdesconegudes del català i el seu ús;però ho fa prenent partit, comtransmet el títol, automanllevatd’un article del 2006, i apel·lantamb arguments contundents laconsciència de lectors i entitats aca-dèmiques, culturals i polítiques: jan’hi ha prou de callar i de conser-var la calma mentre, sense treva,volen destruir la llengua.

Amb un llenguatge que atrapa,als seus articles recopilats aquí (pu-blicats a l’Avui entre 1998 i 2008)estudia qüestions de sintaxi, se-màntica, lèxic i morfologia, parau-les i construccions que li han con-sultat o que li han tret la son per-què no les veu prou catòliques, li

sonen estranyes o les percep pocnaturals. Ens va revelant, peça perpeça, la complexitat de la llengua,ens aboca a la tolerància enversquè diuen (o escriuen) altres par-lants, alhora que ens impel·leix arebutjar els usos que atempten lasintaxi més elemental; i ens diusempre el perquè i convenç. Solàno cerca veritats absolutes ni volafirmacions categòriques, no tirafletxes enverinades als parlants si-nó que els ofereix criteris raonatsperquè s’espavilin tot sols. Enamo-rat de l’estudi i de la seva llengua,hi ha paraules que encara el deixenmeravellat i el fan exclamar: “Compot ser que això no s’hagi de con-servar per sempre?”.

Anem llegint-ne els articles iens direm: caram!, sí que en sap, téraó, quina recerca més exhaustivai quin munt d’exemples i fonts, quepla que escriu. Amb mires àmpliesi flexibilitat, foragita la desorienta-ció i remou consciències. Escriviusisplau, deunidó, distingiu sinó i sino, no bandegeu el per molts anysni l’eixugar, digueu Nadal, Capd’any i no Nadals o Nit Vella, lle-

giu Sagarra, Espriu i Verdaguer iaprendreu de la seva traça li-terària; reconegueu els qui s’hohan guanyat com Puyal, Tuson,Màrius Serra i Bassas; reaccioneuen defensa de la llengua i la terra,cansats i insensibles com esteu detants anys del nyic/nyac polític ilingüístic, respectem-nos i fem-nosrespectar: no podem esperar més.

Si llegiu Plantem cara, hi troba-reu el savi, que ho és perquè té elcuquet de la llengua ben endins iperquè s’hi ha trencat les banyes.Un savi capaç d’escriure: “Nom’ha sigut possible d’aclarir-me ami mateix o encara coneixem pocels racons de la llengua”. I és quecreu de debò que “la realitat ésmés complexa i més lenta que lesnormes”. Per això, són un bé dedéu les seves peces per saber capon tirar. Mai no arribarem a saberdel tot què és la llengua, diu, nipodrem descriure’n cap de maneracompleta en una gramàtica, peròaquesta obra seva que fa de bonllegir per mica de sensibilitat lin-güística que es tingui, ens hi acostai ens la fa més nostra.

JOAN SOLÀ / Filòleg, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

“Qui insulta Montilla pel seucatalà és un desgraciat”

No podem esperar mésESTER FRANQUESA

Joan Solà, el proppassat dimarts al seu despatx de la Universitat de Barcelona. / TEJEDERAS

“En català semprepateixes per si la fraseés correcta. Es pot viurecom a poble així?”

Plantem caraJoan SolàLa Magrana367 pàgines. 23 euros

“Poble, individu illengua és el mateix. Lallengua és espiritualmenttan forta com la sang”

6 / QUADERN EL PAÍS, dijous 18 de juny de 2009

� Sónar diaCCCB i MACBA. Montalegre 5COSMOCAIXA. Isaac Newton 26L’AUDITORI. Lepant 150

� Sónar nitFIRA GRAN VIA. Av. Botànica62. L’Hospitalet de Llobregat

� Transport

NOCTURN SONARBUS.Servei d’autobusos a FiraGran Via des de Drassanesde 20.30 a 08.00

DIURN BUS SONARMÀTICA.Dijous, divendres i dissabte ales 12.30 i a les 16.00. Des del’Hotel Pulitzer (Bergara 8)

� EntradesAbonament: 140 eurosSónar de dia: 30 eurosSónar de nit: 48 euros

� www.ticketmaster.es

� www.sonar.es

D’INTERÈS

L.H.

El 1994, quan el Sónar vacelebrar la primera edi-ció, el model que propo-sava resultava insòlit. En

un panorama en què els festivalsbrillaven per la seva absència, elSónar oferia una combinaciópròpia de festival urbà que desdo-blava en dia/nit, espais museís-tics/sales de concert, centre ciu-tat/perifèria, experimentació/he-donisme, i es distingia per rigor,originalitat, possibilitats i risc.Al contrari, la resta dels pocs fes-tivals que hi havia llavors es de-cantaven pel model de platja itenda de campanya, un modelsenzill que amb el temps gairebéno li ha calgut retocs. No obstantaixò, el que semblava i que de fetés el model més ambiciós s’hahagut d’adaptar als temps i ajus-tar-se a les realitats que els hananat marcant.

De totes les dobles facetes pro-posades pel Sónar, la que semblanecessitar un retoc més immediatés la que confronta, amb l’objec-tiu de convertir-les en comple-mentàries, la jornada diürna i lanocturna. Des de fa un certtemps, el dia del Sónar resultamés que previsible que la nit,oberta a descobriments que es re-sisteixen a la jornada diürna.Aquesta, marcada per l’afluèn-cia massiva de públic i per unacerta redundància en les propos-tes, a grans trets encasellables als

apartats de sorollisme —en gene-ral emmarcat en els recintescoberts—, i noves propostes rela-cionables amb la música de con-sum —en general ubicades en es-pais a l’aire lliure—, acostuma aoferir poques sorpreses. Escoltarmúsica entre cossos estesos al soli a un volum massa baix, com aresultat de les pressions veïnals,converteixen el Sónar diürn enuna experiència molt menys exci-tant del que va començar sent.Al contrari, i potser sorprenent-

ment, el Sónar nocturn, el que eslliurava a la festa, ha resultatamb el temps el més apropiat perfer descobriments, seguir-los enun entorn adequat i gaudir d’unsespais no usuals.

Un aspecte en què el Sónar jas’ha reinventat és en el dels capsde cartell. Quan el festival va co-mençar, la pròpia essència de lamúsica electrònica dificultava lacontractació de caps de cartellpopulars perquè simplement gai-rebé ni existien. Amb el creixe-

ment del festival,marcat per l’apoteo-si de Daft Punk a laMar Bella, el Sónarva haver d’ampliarel seu model d’artis-ta idoni fins a con-vertir-lo en un con-cepte tan modela-ble que fins i totMadness ha passatper un festival con-siderat de músicaavançada. El fetque aquest any Gra-ce Jones sigui unade les seves dives fapensar que els capsde cartell són pelSónar, un festivalque no vol entraren la pugna milio-nària de les contrac-tacions, una creuamb què hem deconviure. I ho inten-

ten fer de la millor manera possi-ble. Ja sigui per vocació o per ferde la necessitat una virtut, el Só-nar és un festival de fons, no pasde noms.

La mateixa pèrdua de notorie-tat de la música electrònica vareorientar el festival, ajudant queel cartell s’enriquís amb artistes igèneres que un purista diria quedesentonen. Que el Sónar siguiun dels festivals que ofereixen mi-llor hip hop n’és una prova, de lamateixa manera que el Sónar va

ser un dels primers que va pro-porcionar un estatus de respecta-bilitat al reguetón amb artistescom ara Calle 13, avui en bocade tots. Aquesta permeabilitat,enguany accentuada fins a arri-bar a Pau Riba, ha marcat uncertamen en què la sorpresa enca-ra és possible.

No s’ha de deixar de banda elfet que mentre altres festivals llui-ten per créixer, el Sónar ha lluitatper no créixer en excés. La limita-ció de la venda d’entrades, la res-tricció gradual de la programa-ció —fa temps que s’ha limitat

l’accés al Sónar diürn, després esva convertir la nit de dijous enuna col·laboració amb l’Auditorifins a arribar aquest any en elque simplement no existeix—han permès que la fisonomiaflexible del festival s’adapti alstemps sense patir gaires retocs.En aquesta edició, sense anarmés enllà, hi ha menys escenaristant de dia com de nit, i no passares. I encara més, apareix un Só-nar dirigit als nens. En poquesparaules, el Sónar té un dissenytan flexible que ara per ara sem-bla que hi pot encaixar qualsevolcanvi. Potser només queda ajus-tar un dels seus epígrafs centralsperquè què és, al 2009, la músicaavançada?

Models de festival

Un nen amb protector auditiu a la passada edició del Sónar. / CARLOS RIBAS

Curtcircuit electrònic

Una escena viscudaa la passada ediciódel Sónar al recintede Fira 2 durantun dels concerts de lanit. / gianluca battista

El Sónar ha mostratla flexibilitat d’unmodel que esreajusta constantment

EL PAÍS, dijous 18 de juny de 2009 QUADERN / 3

XAVIER MONTEYS

La plaça d’Espa-nya, afligida faanys per l’arquitec-tura contemporà-

nia que no aconsegueixtrobar el to adequat per aaquesta porta de la ciu-tat, ha completat les sevesvores amb una gran Co-missaria dels Mossosd’Esquadra. Fa uns diesels vaig parlar del fons i lafigura a propòsit de laplaça Lesseps, doncs en elcas de la plaça Espanya espodria dir el contrari, lafigura —el monumentcommemoratiu delcentre—, actualment ésmolt més rellevant que elfons. Si aquesta qüestió éspertinent aquí és perquèaquesta plaça havia cons-truït unes façanes prou sa-tisfactòries. Un conjunten què havien intervingutPuig i Cadafalch, R. Ra-ventós, N. M. Rubió i Tu-durí i J. M. Jujol. Els edifi-cis hotels de la plaça quehavien estat pensats perdesprés convertir-se en ha-bitatges en acabar l’expo-sició Universal del 29,atorgaven a la plaça unaspecte, que sense ser uni-tari, era prou homogenicom per recollir sense es-tridències la plaça de lesArenes, i fins i tot les tor-

res venecianes. Probable-ment això era a causa dela predominança del maóvist. Tots ajudaven a ima-ginar una plaça rodonaque en realitat no ho era,gràcies a les façanes i a lapresència d’un sòcol quepermetia dibuixar un cer-cle en el límit de la vore-ra. El conjunt exemplifica-va que és millor una cosaimperfecta que tracta desemblar regular que unacosa que capriciosament“trenca” la regularitat.

L’actual Hotel Plazava substituir l’hotel mésgran i, malgrat que la se-va volumetria amb la tor-re desplaçada a un costattracta de respondre al ma-teix temps a la plaça i a lanova amplada del carrerTarragona, la façana noaconsegueix millorar deltot el record que tenim del’edifici que va reem-plaçar. El logotip de l’ho-tel, un dibuix esquemàticde la façana, i que podemveure imprès, per exem-ple, a les portes de l’esta-bliment, és millor que lapròpia façana real amb elrellotge, el joc de pecesdisposades al portell i elsvidres foscos de les fines-tres que curiosament aca-ben per donar-li un aspec-te més gràfic que el dibuix

del logotip. Però mentreque l’Hotel Plaza ha vol-gut mantenir un caràcterunitari en l’edifici, la re-forma de les Arenes ha“ortopeditzat” l’antigaplaça de toros triturant-lafins a convertir-la en un“transformer” com el del’anunci de Citroën. Iaixò que encara li falta unmirador que per ara la cri-si ha aturat afortunada-ment, ja que farà unacompetència grollera almonument dissenyat per

J. M. Jujol.Però la nova Comissa-

ria ha frustrat definitiva-ment les expectativesd’equilibri arquitectònicd’aquest lloc. Malgratque ha arribat l’últim,aquest edifici sembla elresponsable de les instruc-cions antihomogeneïtza-dores de la nova plaça iun compendi de les opera-cions que s’han de realit-zar per eliminar la quali-

tat que el fons arquitectò-nic d’aquest lloc tenia nofa gaires anys. En aquestsentit, és exemplar l’extra-vagant solució de partirl’edifici en dos per des-prés unir-lo desfentaquesta cantonada de laplaça. També ho és la ma-nera d’aparentar una in-fraestructura que semblaacollir les finestres com siles plantes estiguessinpenjades sota un pont,un efecte empitjorat perla forma amanerada deresoldre les arestes, aixa-mfranant-les segons unpla inclinat que fa que ala part superior s’obriuna escletxa sense més ar-gument que l’antipatiapels volums i les masses ila simpatia pels plans abs-tractes. I encara més, laproporció de les finestresque resulten incomprensi-bles —sobretot a la faça-na de la Gran Via— fentque l’edifici de Núñez iNavarro del costat me-reixi un premi.

Tot plegat, una plaçaque ha anat progressiva-ment perdent qualitat ales vores. Sort del monu-ment central. Travessar eltrànsit i apropar-s’hi ésencara un plaer i potserl’única manera de veurebé la plaça d’Espanya.

Alterar el fons

Arqu

itect

ura

iart

ANGELA MOLINA

Amb una veu personal,Josep Guinovart vatrobar un lloc més dela pintura. Lligat pri-

mer al grup Dau al Set, i des-prés fundador del grup Tahull—juntament amb JaumeMuxart, Antoni Tàpies i JoanJosep Tharrats—, durantanys es va dedicar a realitzarpintures murals, decoracionsteatrals, cartells iil·lustracions. Des d’una pri-mera etapa figurativa, la sevaobra evoluciona amb una te-màtica de caràcter social. L’in-formalisme obre noves pers-pectives a la seva pintura. In-corpora objectes i manipulalliurement la matèria mit-jançant el collage, a base debidons, fustes cremades, ele-

ments de rebuig, caixes, reves-timents, closques d’ou. Ambel seu entorn vital, el camp ila terra, la pintura de Guino-

vart genera un viu diàleg quees manifesta en símbols poè-tics. “Teníem a prop el blat, elsol, la lluna, el fred, la calor...

uns elementsque crec quevan ser decisiusper a la mevatrajectòria”, vaescriure. La ga-leria Manel Ma-yoral presenta16 obres de l’ar-tista català,mort fa dosanys. Per Gui-novart, l’art ésuna equació detres factors: l’ar-tista, la natura-lesa i els mit-jans de repre-sentació.

Guinovart. Galeria ManelMayoral. Consell de Cent,286. Barcelona. Fins al 17 dejuliol.

El Museu d’Art Contemporanide Barcelona té l’origen en unaantiga iniciativa de la societatcivil als anys 60 del segle passat,

amb Alexandre Cirici i Vicente Aguile-ra Cerni, que va culminar molt després,el 1988, amb la creació d’un consorciformat per la Fundació MACBA, cons-tituïda el 1987, i les administracions(Ajuntament de Barcelona i Generali-tat). El museu es va inaugurar el 28 denovembre de 1995.

La situació dels museus a Barcelonaa final dels anys 80 i principi dels 90 erala següent: el Museu d’Art de Catalun-ya, amb col·leccions que arribaven finsa l’època barroca, a punt d’entrar enobres, i el Museu d’Art Modern, obert,amb col·leccions que enllaçaven amb lesde l’anterior museu i arribaven fins a lesprimeres avantguardes, als anys 30 delsegle XX.

El nou museu, doncs, hauria de conti-nuar el discurs de l’art català a partir delsanys 40, com a continuació del Museud’Art Modern. Aquest límit fou el que esva establir amb consens ja que semblavalògic continuar un discurs fins avui dia.El discurs de l’actual MNAC el 1934quan es va constituir en el Palau Nacio-nal era aquest, fins a la contempora-neïtat; fou el franquisme el que dividir elmuseu en dos situant el Museu d’ArtModern a la Ciutadella.

A aquesta definició de continuïtat res-ponia l’excel·lent projecte del primer di-rector del MACBA, Daniel Giralt Mira-

cle, que es va truncar per l’aparició detècnics de fora promoguts per les admi-nistracions, desconeixedores del panora-ma artístic intern i en busca d’una certamodernitat.

L’empenta definitiva del MACBA vava venir del director Manuel Borja-Villela partir de 1998. El director va construir,a través de les col·leccions i de les adquisi-cions per part de la fundació, el seu dis-curs de contemporaneïtat; discurs cohe-rent que atenia tant a les premisses inter-nacionals com a les de l’art català enl’evolució de l’art. Però era un discursque obviava i deixava de banda les obresd’una sèrie d’artistes que, si bé responiena poètiques específiques valioses en moltscasos, no aportaven res al discurs de l’evo-lució de la contemporaneïtat en l’art.

Aquest factor ha determinat que unapart considerable de la producció artísti-ca de qualitat d’aquest país no tingui elseu marc de referència en el discurs delMACBA. Això fa que als museus de Bar-celona es presenti una història incomple-ta de l’art català; des del final delMNAC entorn a les primeres avantguar-des i el discurs específic del MACBA,deixant buits en la història de l’art delsegle XX.

És una situació que cal resoldre. Talvegada deixant el reflex complexe de lahistòria de l’art català per al MNAC,seguint fins a l’actualitat en les sevescol·leccions; i reservant el MACBA,amb la seva pròpia idea de contempora-neïtat, que compartim, i que pot remun-tar-se fins al segle XIX, per avançar capal futur. És la definició que trobarem a lamajoria dels museus d’art contemporanide fundació recent.

Eduard Carbonell és catedràtic d’his-tòria de l’art i exdirector del MNAC.

Equacions

El tall no resolt entre elMACBA i el MNAC fa que

es presenti una històriaincompleta de l’art català

ANÀLISI

Entorn de l’artcatalà a partir

de 1940EDUARD CARBONELL

Sense títol, obra de Josep Guinovart a la galeria Manel Mayoral. / TEJEDERAS

La plaçad’Espanya ha anatperdent qualitata les vores

Fotomuntatge de la plaça d’Espanya amb les noves obres. / x. m.

EL PAÍS, dijous 18 de juny de 2009 QUADERN / 7

e de la pàgina 1En aquest sentit, seria com bus-car un arbre anomenat “electròni-ca” quan l’electrònica és el paisat-ge mateix, el conjunt de la vegeta-ció. Molina recull la reflexió se-güent, des del punt de vista tecno-lògic, “la tecnologia i el seu aba-ratiment van permetre que l’elec-trònica fos, a més a més d’un gè-nere, una manera de treballarque s’ha estès a la resta de lesmúsiques”. No comparteixaquest punt de vista ManoloMartínez, compositor i cantantd’Astrud, per qui “ja a l’èpocadel techno pop la tecnologia for-mava part de l’arsenal a disposi-ció dels músics”. Per l’artista, elsmotius que expliquen la incapaci-tat de la música electrònica perarribar a un espai central són ori-ginades perquè “no s’ha sabutcom resoldre el directe. Els artis-tes de música electrònica han op-tat per dos camins, o bé han imi-tat la grandiloqüència del rock obé han muntat espectacles comde majorets. Per tant, el formatno ha funcionat”.

En termes semblants es mani-festa l’altra meitat d’Astrud, Ge-nís Segarra, que afirma que “elsartistes d’electrònica recorren alsefectes visuals per reclamarl’atenció del públic tal com hofan els grups d’estadi”. Entre al-tres coses, això l’ha conduït aldesencís: “esperàvem que l’elec-trònica trenqués els patrons sexis-tes del rock, que no tingués es-tructures rígides, que no utilitzésels instruments tradicionals, queoferís altres experiències en el di-recte i que posés fi a les etiquetesestilístiques. No ha passat resd’això, i fins i tot ha generat unaallau d’etiquetes diferents”.Quan se li pregunta si aquest des-encís és atribuïble a la pròpia elec-trònica o a una excessiva creduli-tat del públic, Genís respon:“Sens dubte vam ser uns ingenusque vam creure en la utopia d’unnou món servit per l’estèticaaportada per la nova tecnolo-gia”.

D’altra banda, Marc Vicens,director d’Estratègia de Catalun-ya Ràdio, manifesta, tot tocantde peus a terra: “crec que aquestgènere, que en el seu momentvam batejar com a música elec-trònica, ha viscut un procés simi-lar que el de les velles computado-res dels anys vuitanta: presa-giàvem un futur ple de codis en

què desapareixeria l’alfabet delsteclats mentre els cables s’esfuma-ven de la nostra vida. Doncs, benal contrari, l’electrònica s’hainstal·lat com un electrodomèsticmés a la nostra vida, i les lletreshan omplert de missatges elssons de les noves generacions deprocessadors de música electròni-ca”.

Lluny d’aquests planteja-ments, n’hi ha que no saben dequè es parla quan es parla d’elec-trònica. És el cas de Joëlle Iriarte,àlies Joe Crepúsculo, participantdel Sónar 2009 com un dels artis-tes més rellevants i sorprenentsdel nou panorama musical local.“La veritat és que l’electrònica,més que un gènere o un estil, éssimplement música feta per mà-quines, i pot haver-hi una varie-tat enorme d’aquest tipus de

sons. Per això em nego a anome-nar electrònica un tipus concretde música”. Per Joël, el techno,com a estil determinat, va tenir elseu període de glòria als noranta,“tal com els ha passat a moltsaltres estils que després van de-caure. M’imagino que potser eltechno torna a tenir el seu mo-ment. De fet, tots els festivals aca-ben amb sessions de techno, oi?”.Pel que fa a la credulitat a l’inicide la dita música electrònica, alsnoranta, Joël s’afegiria als escèp-tics. “No vaig creure mai quel’anonimat de l’artista o la supres-sió de l’escenari com a elementcentral de la posada en directe esproduís. Els diners hi havien dejugar un paper, i l’hi van jugar”.

On hi ha una coincidènciageneralitzada és en la inadequa-da petició que es fa a l’electròni-ca quant a la pretesa lentitud

per renovar les estrelles. Per Mo-lina, “els que hi són, hi són peralgun motiu, i encara no ha arri-bat ningú més, és així de senzi-ll”. I Genís afegeix: “el rock es-tà igual, fins i tot més esclerotit-zat, perquè els Stones són al cap-davant des de fa tota la vida.No trobo estrany que les estre-lles de l’electrònica pertanyin ala generació que va explotar amitjan dels noranta”. És ÀngelMolina qui resumeix l’estat deles coses quan afirma que “Ku-brick va imaginar un segle XXIamb escafandres i jo encara nome n’he posat cap sent gairebéal 2010. I no passa res”.

ROBERTA BOSCO

Deu anys després de So-narMàtica Barcelona,la secció expositiva delfestival Sónar torna a

apuntar la ciutat que l’acull. Siel 1999 es retratava una escenaen plena efervescència, ara espresenta una xarxa d’espaisfixats, que intenten desenvolu-par una cultura de producció,més interessada en els processosque en els productes. Els media-labs, símbol d’un nou paradig-ma basat en la cultura de xarxes,la creació col·lectiva, l’intercan-vi i la socialització de coneixe-ments, són els protagonistes deMecanics, l’exposició oberta alCCCB, amb extensions a doscentres de producció ciutadans(Hangar i el Niu).

La crisi general, per un cos-tat, i, per un altre, el pressupostcada cop més reduït que el Só-nar sembla destinar a aquestavessant de la seva programació,contribueixen a un replegamentcap a l’artesania digital, la custo-mització domèstica i els manu-facturats fes-te’ls tu mateix, quebé s’adapten al discurs compara-tiu entre el segle XIX i el segleXXI, que Sónar va començar el2007 amb la mostra Et Voilà!,sobre la relació entre màgia i tec-nologia, i va continuar l’any pas-sat amb Future Past Cinema,que investigava la recuperaciódels formats precinematogràfics

en la creació audiovisual con-temporània.

Ja que l’exposició forma partde SonarKids, el Sónar domini-cal reservat als nens i als seusacompanyants, el seu caràctermés destacat és una interactivitatespontània, intuïtiva i també bas-tant bàsica, especialment centra-da en les possibilitats participati-ves dels sons i dels instrumentsmusicals. També hi ha una pica-da d’ullet a la high culture comara les peces d’arqueologia tecno-lògica de Yuri Suzuki: tocadis-cos preparats, que per un costatremeten als prepared piano deJohn Cage i, per un altre, consti-tueix una revaloració del vinil.Es tracta d’obres que inviten aapreciar les qualitats físiques dela música, com la instal·lacióWeAreWaves, que invita l’usuaria explorar els sons a partir delmoviment i les formes del seucos, o els instruments robòtics ipneumàtics de Roland Olbeter,que barreja enginyeria i art enuna plataforma, que poden to-car músics de qualsevol tendèn-cia i pot ser programada percrear diverses coreografies.

L’aproximació naïf es fa evi-dent també en altres obres, comEl Sistema ReacBall de l’InstitutFatima, fundat per dos alemanysresidents a Barcelona, que utili-za una pilota de futbol, una cà-mera, un ordenador i un contro-lador MIDI, per generar seqüèn-

cies aleatòries de notes que des-controlen i recontrolen un arran-jament musical, cosa que provo-ca resultats sorprenents.

No podia faltar l’omnipre-sent Reactable de Sergi Jordà i elgrup d’investigació musical de la

Universitat PompeuFabra, pare de totesles plataformes mu-s i c a l e scol·laboratives atípi-ques, acompanyatpel Punk-o-Table,un joc musical tangi-ble, inspirat en elcèlebre joc en líniaFlash Punk-o-Ma-tic, que permetcrear música punkrock a través de tresobjectes que repre-senten els tres instru-ments típics d’unabanda tradicional:guitarra, baix i bate-ria.

Hi ha obres queutilitzen la veu coma eina i altres queusen velles consolesCommodore o rein-terpreten vídeojocsdels anys 80;instal·lacions queproposen experimen-tar espais sensorialsi microscopis caso-lans, que permetenanalitzar diferents

mostres de protozous per conver-tirlos en algoritmes rítmics queformen la base d’una composi-ció visual i sonora… En definiti-va, una exposició per descobrirel costat més lúdic de la tecnolo-gia aplicada a l’art.

‘Low Tech’ i manufacturats digitals

Curtcircuit electrònic

El “sistema Reacball”, a SonarMàtica. / c. bautista

“Els que hi són, hi sónper algun motiu”, diuÀngel Molina sobre lala manca de renovació

“Em nego a anomenar‘electrònica’ un tipusconcret de música”,afirma Joe Crepúsculo

2 / QUADERN EL PAÍS, dijous 18 de juny de 2009

Són devers dos quarts de nou del vespre aVenècia el 6 de juny del 2009, inauguració dela 53 Biennal. És lluna plena. Toni Catany iel cronista anam a una festa a Ca’Zenobio

per a Miquel Barceló. Cop en sec veiem que l’ai-gua dels canals puja sobre les voreres. La festas’ajorna per mor de l’aqua alta. Un vell venecià ensdiu que des de feia 150 anys no hi havia aqua altaen aquesta època. Barceló ha obert la seva mostraun dia històric per a la vida local. I ell, que la sapllarga, reconeix que l’essència del local és l’univer-sal. Ho parlàvem al matí quan li deia que m’entu-siasmava que no hagués fet cap “modernor” comés el comú en tots els pavellons (instal·lacions,films, happenings, vídeos, multimediacitat, etc.):“he mostrat la meva obra d’aquests darrers deuanys, pintures del mar, paisatges de Mali, goril·les,ceràmiques i faig Paso doble”.

L’artista em parla amb fervor de la seva darreraobra feta sobre teles de lli que va col·locar al sòl de lacúpula de Ginebra: “m’agradava tenir com a fons elsregalims dels pigments que queien de les estalactites.Després hi vaig pintar damunt, emperò sabia que hieren. Sempre hi ha moltes de capes en els meusquadres, molta de matèria per davall”. Quan emdeia això m’imaginava la matèria Barceló feta peraquest brou de pintura que recull i recicla tota castade materials del taller i de la vida de l’artista: elspigments mesclats amb les llosques, els papers dediari, la terra, la representació d’aliments barrejadaamb els mateixos aliments reals, i els tactes, les inci-sions, les ditades, les empremtes de sabates, de cos-sos, etc. Quan recorrem aquestes sales hi veig aques-ta remoguda matèrica que adquireix en aquests deuanys variacions d’un virtuosisme finíssim sensedeixar la seva radicalitat singular. Barceló ha fetobrir les claraboies que hi ha als sostres i la clarorsolar pinta ombres. Entram en una sala en què totsón teles immenses amb un tret comú: hi ha unapinzellada blanca, gegantina, que defineix un riusobre una matèria verdosa. Li dic que em recordenteles de final dels anys vuitanta amb ecos de Chu-Ta,Michaux, Li Kung-Nien i Kline, pintors molt esti-mats: “són visions malinianes, els rius Níger, el Ghi-nigheren, que he fet enguany després d’aquells qua-dres sobre el País Dogon de l’any passat. Estic con-tent d’haver retrobat aquest gest d’arrel oriental queem faria pintar un quadre amb una sola pinzella-da”. Apareixen goril·les negres, immensos, amb carade bons jans, treballats amb intensitat nerviosa detrets curts i fondos. Li coment si són autoretrats:“això és una pardalada, sempre pint l’artista en eltaller, però pensant-ho bé, i enguany que celebraml’origen de les espècies de Darwin, no està gens mala-ment representar-nos com a goril·les.”

A la sala dedicada a les pintures de FrançoisAugiéras, escriptor i pintor francès, em parla de lafesta íntima a aquest amic i mestre: “és el meuconvidat. I és una trangressió formal perquè intro-duesc un pintor mort i francès”. Passam a una salaamb un vídeo on es veu Paso doble i una taulaplena de llibres. Torn a la festa. A la no festa. Sónles onze de la nit i ens diuen que s’ha anul·lat permor del perill de l’aqua alta. Fins i tot en matèriafestera Barceló va contracorrent. La lluna daura-da, entre campanars i teulades, ens somriu.

MÚSICA ART

La Off Villarroel tan-ca la seva cita musicalde la temporada elproper 22 de juny. Elcicle Els dilluns de Ro-ckdelux arriba a la rec-ta final amb els con-certs de dos dels mi-llors exponents de l’es-cena underground bar-celonina: Extraperlo(a la imatge), que pre-sentarà el seu segondisc Desayuno conti-nental en un concert

únic, i Veracruz, que,després de passar pelrecent PrimaveraSound, també presen-ta nou disc formatper 11 cançons. Unaoportunitat única perveure en format deteatre dos grups queestan en plena madu-resa musical. Extra-perlo i Veracruz. LaOff Villarroel (22 dejuny, 21.00 hores).www.lavillarroel.cat

Diu que “pintasense pintura”i, efectivament,David Rodrí-guez Caballero(1970) emprapaper o aluminii els treballacom si fossinquadres bus-cant els matisosde la llum en eltractament deles superfícies idonant-los qua-si sempre un tocde color.Aquests diespresenta la sevaprimera exposi-ció a Barcelonaa la seva galeriade sempre, la Marlbo-rough, amb les darreresobres en alumnis degran format que ha fet, iuna petita mostra desubtils papers plegatsque són a l’origen de lesobres metàl·liques.

De fet, tot i que jafeia temps que se servia

de l’alumni, que poleixper donar-li textura pic-tòrica, fou la inspiracióde la tècnica japonesade l’origami, una menade papiroflèxia, que ésen l’origen del treball ac-tual. Plegats. GaleriaMarlborough (València,284, 1r 2a, Barcelona).Fins al 9 de setembre.

Nits de música. Malgrat la crisi,la grip i les dificultats amb què estopa tot projecte, torna per cin-què any el Festival Músiques Cruï-lla de Cultures, el festival que om-ple de música les nits del mes dejuliol de la ciutat de Mataró.L’edició d’aquest any comença lanit de Sant Joan, una de les mésmàgiques i populars de l’any, i escaracteritza per reunir veterans in-combustibles, joves amb gran pro-jecció de futur i per presentarl’únic concert a Espanya de l’ac-tual gira de Manu Chao.

El 23 de juny serà la primerade dotze nits plenes de música,com la que protagonitzaran el sud-africà Hugh Masekela, el nord-americà Taj Mahal, l’uruguaià Jai-me Roos o la mítica banda TheWailers, que faran palès quel’herència es pot adaptar als nousregistres sense perdre la identitat.Amb ells, diversos grups i solistescatalans com Rauxa o Ai Ai Ai,que encetaran i tancaran el festi-

val amb rumbes; La Lati-na, Black Gandhi, Che Su-daka, La Candombera oAlma Afrobeat Ensemble,Roger Mas, Raynald Co-lom, i dos exemples de larenovada escena del pop ca-talà, Joan Miquel Oliver iManel.

El festival presenta duescites destacades. La possibi-litat de gaudir de l’únic con-cert de Manu Chao i RadioBemba a Espanya dins lagira Tombolatour (progra-mat per al 4 de juliol), il’altra, recuperar un nou es-pai per a la ciutat de Mata-ró, l’Espai l’Arquera, si-tuat a la vora del mar i quepermetrà, des d’aquell mo-ment, programar actes mu-sicals a l’aire lliure. Festivalde Músiques Cruïlla de Cul-tures 2009. Mataró (del 23de juny al 18 de juliol) www.cruilladecultures.com.

Copla. Miguel de Molina va serun dels artistes més polifacètics,provocadors i maltractats perl’Espanya franquista. Republi-cà i homosexual, va haver d’exi-liar-se després de la Guerra Ci-vil a Buenos Aires. La compa-nyia de teatre La Barni reprènl’espectacle Ojos Verdes, Miguelde Molina in memoriam com ahomenatge a l’artista del “cara-colillo” en el front, les bruses de

mànigues “afarolades” i els bo-tins de fantasia. L’obra, dirigi-da per Marc Vilavella (tambén’és el protagonista) i MarcSambola, compta amb la presèn-cia d’Eduard Tenas al piano, lesactrius Manoli Nieto i GraciaFernández i els actors Xavi Me-lero i Albert Mora. Ojos verdes.Miguel de Molina in memoriam.Brossa Espai Escènic (AlladaVermell, 13). Fins al 26 de juliol.

Agen

daCartell de Tombolatour, actual gira de ManuChao.

MatèriaBarceló

BIEL MESQUIDA

8 / QUADERN EL PAÍS, dijous 18 de juny de 2009

LUIS HIDALGO

La primera edició del Sónar vatenir lloc el 1994, fa quinze anys.Aleshores va semblar que la ditamúsica electrònica faria canviar

el món, que faria capgirar el panoramade la música popular, que entronitzariaaltres artistes i, el més important, querealçaria altres valors, noves estètiques,una altra manera de mirar el nostre en-torn i d’explicar-lo musicalment. Avuicomença la XVI edició del Sónar, elfestival que va néixer per ser altaveu itestimoni de tots aquests canvis, i elsartistes que encapçalen el cartell sónOrbital, estrelles de la segona edició, iGrace Jones, una diva de vestuariavançat. Què ha passat aquests anys per-què allò promès s’hagi diluït? Per quèles estrelles de l’electrònica no s’han re-novat? La gran ensarronada del rockand roll s’ha substituït per la gran fan-

tasmada de l’electrònica? O bé tot sónespeculacions d’indústria i mitjans decomunicació, ansiosos per aconseguirnous titulars.

Àngel Molina és discjòquei, un delsmés respectats del nostre país i un clàs-sic al cartell del Sónar. A més, ésamant de la música electrònica i perell no passat res de rellevant “perquèels qui van creure que la música elec-trònica havia arribat per canviar elmón simplement no l’havien sentit finsaleshores. No representava el futur, onomés l’era per als impressionables.Els qui l’escoltaven regularment nopensaven en revolucions i, si ho vanfer, tal com va declarar Jeff Mills a larevista Dance De Lux l’any 2004, esvan adonar que les propostes revolu-cionàries que suggeria —dissolució dela personalitat de l’artista en l’anoni-mat, supressió de la importància de

l’escenari en l’execució en directe,etc.— no es mantindrien tan bon puntentrés en la roda de la indústria”. PerMolina, l’escena de la música electrò-nica continua sent-hi i, en països comBèlgica, Holanda o Alemanya, se se-gueixen pagant quantitats enormesper a les sessions d’un discjòquei detrance, per exemple.Tanmateix, cal plantejar-se si la músi-ca electrònica no ha perdut rellevànciapública en haver-se integrat a la restade les músiques populars. Probable-ment, Madonna, Britney Spears, Jus-tin Timberlake, les estrelles del rythmand blues o del hip hop contemporanino se senten artistes electrònics, peròel so i les produccions de la seva músi-ca vénen de l’estètica imposada perl’electrònica pel que fa a textures, filrítmic i recerca del so per se.

Passa a la pàgina 2

Curtcircuit electrònicL’escena musical que defensà als seus inicis el festival Sónar sembla

aturada mentre les seves troballes estètiques contaminen la música popular

Si la inauguració oficial del’Any Cerdà, al Saló deCent, havia de posar el llis-tó, ho va fer a bona alçada:

les dues conferències, a càrrec deManuel de Solà-Morales i PeterHall, van ser un pòrtic magnífic.En els propers mesos s’hand’obrir tres exposicions, dirigi-des pels millors especialistes,que seguiran a la molt recomana-ble de Can Serra, centrada enl’home d’acció vinculat a la polí-tica institucional. A més, hi hau-rà cursos, seminaris, passejadespopulars... Tot fa pensar que lasituació és força millor a la de fa50 anys, quan Fabià Estapéaconseguia que Barrera de Iri-mo li pagués amb motiu del cen-tenari 3.000 exemplars (!) de lainèdita Teoría general del urba-nismo. L’Acadèmia ha fet elsdeures i l’Any Cerdà sens dubteaixí ho rubricarà.

Ara bé, encara hi ha pendentel deute emocional de la ciutatamb el seu pare. Cerdà ha detenir un monument com la Raómana al cor de la seva opus mag-na, l’Eixample. De fa temps elcol·lega Lluís Permanyer s’escar-rassa per engegar la iniciativa.Ja li té el lloc reservat: la cruïllade passeig de Gràcia amb laGran Via, substituint la fontque mai funciona. A mi, quan lafont funciona —que és gairebémai: ara l’estan arreglant!—m’hi agrada, però és indubtableque és un lloc de gran transcen-dència cerdana. És clar que n’hipot haver d’altres. Per exemple,a Diagonal/passeig de Gràcia:mantenint-hi, és clar, l’obelisc re-publicà de Vilaseca i Florensa,el popular llapiç, eina primor-dial dels urbanistes; i fins i totmantenint-hi l’estàtua de la vic-tòria feixista de Frederic Marés,que val a dir que té un orígencuriós: l’artista la va repescardel projecte que havia presentata concurs el 1935 per celebrar lavictòria… republicana. Cerdàs’hi trobaria bé al mig d’aquestacomplexitat: finalment, és l’ho-me que va aconseguir que la vic-tòria fos del llapiç, per damuntde les tensions que la ciutat gene-ra. A més, des d’allí dalt Cerdàveuria passar el tramvia, ell quetant es va estimar el carril! En fi,allà on hi quedi millor, però entot cas l’Ajuntament rematariamolt dignament l’Any Cerdà —ia de pas la reforma de la

Diagonal—, convocant aquestconcurs. És la cirereta que va fal-tar al Saló de Cent.

Preparatius de l’edició del Sónar que comença avui. / consuelo bautista

Any CerdàAGUSTÍ FANCELLI

Núme 1.310 dijou 18 de juny de 2009A D E R N

Carles Geli entrevista a Joan Solà, recent Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el darrerllibre del qual és ressenyat per Ester Franquesa � Xavier Monteys analitza el paisatge de la

plaça d’Espanya � Eduard Carbonell planteja com hauria d’acabar el MNAC