butlletÍ de la cc - carmelcat.cat · butlletí cc la importància de la implicació de les...
TRANSCRIPT
Butlletí CC C
OM
UN
ITA
T C
AR
ME
LIT
AN
A D
E B
AD
AL
ON
A NÚM 70 / JULIOL 2012
BUTLLETÍ DE LA CC
Viatge a l’Índia
El papa a Cuba
A fons: Fundacions teresianes
Butlletí CC
COMUNITAT
CRISTIANA CARMELITES
Carrer Sant Miquel, 44
BADALONA
e-mail: [email protected]
www.carmelcat.cat/badalona
APORTACIÓ ANUAL: 5 €.
Els articles que es publiquen en aquest Butlletí expressen únicament
l‟opinió dels seus autors
Joana Amigó Ariel
Joan Badia Agustí Borrell
Josep Burriel Teresa Català
El Gat dels Frares
Enric Masdeu Núria Miró
Xavier Miró Rafael Pujals
M. Pilar Serra Victòria Vázquez
Han col·laborat en la redacció, correcció
i edició d‟aquest número:
I les Germanes Carmelites d‟Alba de Tormes, Medina del Campo i Sevilla
Butlletí CC
CC NÚM. 70 - ANY XVI - JULIOL 2012
Pòrtic
La nostra, vol ser una comunitat cristiana que celebra plegada la seva fe i que vol portar a la pràctica tot allò que es desprèn d‟a-quest autèntic programa de progrés que són les Benaurances i tot el contingut del Sermó de la Muntanya, tal com el relata l‟Evangeli de Mateu.
Per això, són moltes les persones que dediquen una bona part del seu temps a tasques ja sigui de caire social, de formació, de pregària, d‟educació en el lleure, o qualsevol altra que s‟avingui amb el seu propi carisma.
Són els catequistes, els monitors, els voluntaris, la comunitat dels religiosos, els fidels... sempre disposats a sumar i a donar la mà, tal com ens proposa el nostre lema d‟enguany. Els caracteritza l‟alegria i l‟optimisme, i tot i que a vegades es puguin arribar a plantejar sobre la utilitat del seu servei, tenen molt clar que no es pot recollir mentre es sembra i que serà el temps el qui donarà pas al fruit que tothom desitja.
El mateix prior de la comunitat, en el darrer Consell Pastoral Plenari, va posar de relleu aquest treball que es fa des dels dife-rents grups i els va exhortar a no caure en el desànim i a prosse-guir amb força la seva feina.
Que la Mare de Déu del Carme, la festivitat de la qual es cele-bra aquests dies, ens ajudi en aquesta tasca. Tinguem tots un bon estiu.
Butlletí CC
Trobada de la Vetlla de Pentecosta
Butlletí CC
El dia 27 de juny, es va reunir el Consell Pastoral Plenari de la comunitat previ a la dis-
persió de l‟estiu. Després de la pregària i de la lectura de l‟acta de la reunió anterior, el pare Àngel, prior de la comunitat, va destacar la gran tasca que es fa en aquesta casa i el compro-
mís de cara a la ciutat; demanà que no es caigui en el desànim, que no ens centrem en el que no som o el que no podem fer, sinó en la tasca que es porta a terme.
Tot seguit, i després de repassar breument la feina que s’ha fet durant aquest curs, es van fer tres grups per comentar la incidència del lema d‟enguany, “Dóna‟m la mà”, en les dife-rents activitats de la casa. Per dinamitzar-ho, es van proposar tres preguntes:
Què heu donat i a qui heu donat la mà com a grup.
Què heu rebut i de qui heu rebut la mà com a grup. Què esperàveu rebre i de qui esperàveu rebre la mà i no ho heu obtingut.
Després d’uns minuts de diàleg per separat, cada grup aportà les respostes obtingudes per compartir les inquietuds, problemàtiques i alegries. Aquestes són, resumides, les constata-
cions que s‟exposen: Donar: Es dóna obertura, acollida, servei. S’ajuda als infants en la seva formació i a
viure l‟eucaristia. Es dóna la mà a aquells a qui li han presa. Es dóna temps; espai de pregària, de relació, de formació.
Rebre: Hi ha noves participacions, suport de la comunitat, sentiment de pertinença. Es-pais de reflexió; satisfacció i agraïments de moltes persones i famílies. No s‟espera rebre res de
manera immediata pel que es fa, els fruits arriben a llarg termini. Què esperàveu rebre? Mans, participació. En algunes activitats falta voluntariat, for-
mació del voluntariat, donar-se a conèixer. Més participació o implicació; resoldre la situació dels joves que acaben l‟esplai i es desvinculen de la comunitat si no són monitors; es comenta
Butlletí CC
la importància de la implicació de les famílies i de la tasca del Taller de Pares.
El prior comenta que, en general, el que volem tots és ser llum, és ser una mica de sal
sense esperar res a canvi. Ens cal un “gràcies” mutu, els uns als altres, i ajudar-nos entre nosal-tres, ja que tots lluitem pel mateix des de diferents fronts.
Seguidament es passà a donar una breu informació dels projectes de futur dels grups: CATEQUESI ADULTS: es comenta si es continuarà oferint la catequesi sobre la Sagrada Escrip-
tura; es creu que hauríem de potenciar l‟oferiment d‟aquesta catequesi a membres d‟altres comunitats.
ESPLAI MAR BLAU: es plantegen si fer-ho setmanalment o cada quinze dies, ja que alguns
dels voluntaris també ho són de Pastoral de la Salut i alguns dies hi ha duplicitat de serveis.
Quedem que el grup acabarà de parlar-ne.
LITÚRGIA: Hi ha hagut incorporacions noves i es prepara una trobada amb les persones que col·laboren en les celebracions. S‟agraeix molt la participació dels joves en la música de les misses.
TEATRE: Es comunica que aquest curs el grup ha fet una mica d‟aigües; el curs vinent ja es
veurà com va. ESPLAI CRA-CRAC: S‟informa que el curs vinent serà l‟últim any dels Nikudangos i que engega-
Fotografia guanyadora del concurs convocat per il·lustrar el lema ny: “Dóna’m la mà”. Va ser presentada per Joan Manel Part i és un fotogra-ma d’un documental sobre l’emigració a Cuba d’Eduardo Margareto, el qual molt amablement ens ha concedit llicència per utilitzar-la.
Butlletí CC
ran projectes per recaptar fons. També, que aquest any no hi haurà canvis de responsables per
mantenir una estabilitat en el canvi generacional que hi ha hagut.
CONFIRMACIÓ: Es demana participació de la comunitat en la celebració de la confirmació. GRUP DE CUBA: Comenta que no es va poder guanyar el concurs del Col·legi Badalonès, que
cada any dóna suport a una activitat social, tot i que van estar molt a prop de fer-ho.
FESTES DEL CARME: S’exposa la voluntat que les Festes del Carme s’obrin als joves; la partici-
pació juvenil serà una proposta per a l‟any vinent. Per aquest any tindrem l‟actuació dels Antics Cantaires de la Coral Gavina i el Cor Aurica. Hi haurà la paradeta de l‟Esplai Mar Blau; el rector de
la parròquia de Sant Josep presidirà l‟eucaristia; la novena la predicarà el pare David Jiménez de la comunitat de Barcelona; hi haurà un sopar organitzarà la Comissió de Festes.
Precs i preguntes: S’acaba la reunió amb un petit debat sobre la gestió de l’economia. Algú co-menta que, potser, el desconeixement fa que la gent no estigui prou conscienciada i no s‟impliqui
en les despeses. Finalment, es decideix que d‟aquest tema se n‟haurà de parlar més amb calma.
Al convent dels carmelites de Barcelona, on residia, va morir el pare Bonaventura Gila-bert, conegut per moltes generacions de novi-cis com "el pare Mestre". El pare Bonaventura havia nascut a Bellvís d'Urgell, tenia 95 anys, i era carmelita des de molt jove, ja que va pro-fessar a l'edat de 16 anys.
La missa exequial, que es va celebrar el dimarts , dia 12 de juny, a l'església de la Ma-re de Déu del Carme de la Diagonal de Barce-lona, va estar presidida pel P. Agustí Borrell, provincial de Catalunya i Balears, i van conce-lebrar l‟eucaristia molts religiosos de l'orde, molts d'ells antics deixebles del pare Bonaven-tura, així com altres religiosos i sacerdots que el van conèixer. Acompanyant a la seva famí-lia, van assistir a la cerimònia un gran nombre de religioses del Carmel i dels instituts vincu-lats a l'Orde, i de laics vinguts de diferents pro-cedències.
En el proper número d’aquest butlletí in-serirem un article amb la seva biografia.
Conegut com “pare mestre”, havia estat formador de molts dels religiosos actuals
Butlletí CC
La Pasqua de Resurrecció acostuma a ser el tret de sortida perquè la naturale-sa torni a recobrar l‟esplendor dels seus verds i floreixin aquelles plantes que sem-blaven mortes durant els mesos de l‟hi-vern. És com una metàfora de l‟ésser hu-mà: naixem, creixem i morim.
Aquells que tenim fe, sabem que la mort no és el final. Sabem que renaixem, gràcies a la mort, a una vida nova, eterna-ment. Perquè així ens ho va prometre Je-sús: “Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà; i tot aquell que viu i creu en mi, no morirà mai més.”
Tots hem sofert la pèrdua d‟un ésser estimat, sobretot quan ja comencem a fer-nos grandets i el cabells blancs són abun-dosos. I malgrat que aquesta pèrdua no l‟ompli res, en saber que aquella persona estimada està en un lloc millor i ens veu i ens vetlla i gaudeix de la plenitud de Déu, mitiga la nostra tristesa i augmenta la nos-tra esperança en el retrobament final.
Durant aquesta primavera, diverses persones de la nostra comunitat, que havi-en participat de les nostres activitats i ce-lebracions, que eren del “nostres”, han marxat: la Carme Segarra, la Fina García, en Melcior Fradera i la Ma. Mercè Ferrer. Cadascú en el seu espai comunitari, han representat una absència dolorosa i espe-rançada; alhora, que han deixat un buit no solament entre les seves famílies i amics, sinó també en els seus respectius àmbits de servei o, simplement en el banc de l‟-església on acostumaven a asseure‟s.
Recordarem sempre com eren: la for-ça de voluntat i la fe profunda de la Carme per sobreposar-se a les malalties; la dis-creció i simpatia de la Josefina; la bonho-mia i l‟atenció als altres d‟en Melcior i l‟ale-gria, el coratge i el pragmatisme de la Ma. Mercè per afrontar el final inexorable.
Com deia Ciceró, sense connotacions cristianes:”La vida dels morts està en la memòria dels vius.”
Recordeu doncs tots aquests que ja no hi són. Recordeu tot allò que deien i feien, perquè ens van estimar en la seva vida terrenal i ho continuen fent ara que ja gaudeixen de la felicitat eterna que Déu dóna als seus fills. I sigueu conscients que quan donareu la mà al vostre germà, serà també, com si ho féssiu a ells.
Que descansin en pau!
M. Pilar Serra
Aquesta primavera, diverses persones de la nostra comunitat, que havien participat de les nostres activitats i celebracions, que eren dels “nostres”, han marxat.
Butlletí CC
1ª Catequesi teòrica:
Nou material: “Jesús és el Senyor”, Catecisme
editat per la Conferència Episcopal Espanyola. Tots els catequistes han coincidit a assenyalar que es tracta d‟un material molt ric, que ofe-
reix moltes possibilitats a l‟hora de preparar les classes i treballar amb els infants. El qua-dern d‟activitats és molt més entenedor i
atractiu que el llibre de text, que peca bas-tant d‟utilitzar un llenguatge massa litúrgic. El
llibre del catequista ha aportat coneixements i recursos nous. És un bon encert que segueixi el calendari litúrgic.
Les activitats d‟Advent (joc de pistes), Qua-resma (Viacrucis vivent) i final de curs
(Kermesse) han resultat molt profitoses. S’ha comentat que el joc del Trivial era una eina força bona i que s‟hauria de aprofitar més.
Concurs Bíblic: Es comenta que degut a que es fa al principi de curs, els infants encara no
han donat el temari i els costa molt contestar. Que no veuen cap benefici ni que aporti mas-sa als infants. Que només val la pena pel fet
de l‟obsequi educatiu que ens regalen per a cada nen amb el premi que ens donen. Es valorarà la possibilitat de continuar.
2ª Catequesi pràctica:
Eucaristies familiars. Molt contents pel pro-grés. Anem millorant. El fet que els infants
segueixin les eucaristies amb un full de cants
i textos fa que hi participin més. Es comenta
que la primera part de la missa encara és una mica dispersa (hi participen una mitjana de
40 nens a cada missa), per tant el proper any ens hi esforçarem més. S‟agraeix la col·laboració dels responsables de la música
(organista, guitarristes i directors dels cants...). El servei dels catequistes i la meto-dologia dels valors profitosa (aquest any s‟ha
seguit un guió que girava a l‟entorn de Manel-Jesús, el jardiner). Mirarem el proper any,
seguint un altre lema, de millorar-ho i enriquir-ho.
3ª Iniciació a la Pregària.
Les pregàries compartides a la sala de pregà-ria han estat del tot encertades. Seguint el temari del Nou Catecisme s‟han preparat pre-
gàries amb cançons pels infants i amb contes, textos i reflexions que ens han ajudat molt a
asserenar-los i a viure la pregària com a “normal” a la vida. S‟han familiaritzat fàcil-ment amb el silenci. Participatius i espontanis.
El proper curs seguirem en aquesta línia pro-curant no allargar-les massa. L‟assignatura pendent són els pares, la seva
participació i complicitat. Es proposa fer un dia al mes pregària conjun-
ta amb ells.
Com és habitual, un cop acabat el curs de catequesi d’infants, els catequistes ens hem reunit per a fer una valoració del curs. La revisió s’ha fet en base a les tres columnes fonamentals en les quals està assentada la catequesi i un lema:
Valoració del curs de catequesi d’infants
Joana Amigó
Butlletí CC
Del 29 de juny al 9 de juliol el pare
Agustì Borrell, provincial de Catalunya i Ba-lears, i dos laics de la nostra comunitat -
l‟Enric Masdeu i la Núria Miró-, acompa-nyats i guiats pel pare Wilson Srampickal,
vam visitar Kerala, un Estat situat al sud-oest de l‟Índia. Aquest viatge va néixer amb l„objectiu de conèixer la província carmelita-
na Manjummel i refermar els llaços de col·laboració entre les dues províncies vi-
gent des de fa uns anys. Allà es va poder entrevistar amb el provincial i consellers d'aquella zona per establir les bases per a
la renovació dels vincles actuals.
Vam estar allotjats a la Casa Provincial
de Cochin i, des d‟allà, van anar fent un re-corregut per diverses cases i comunitats de
la província. A totes elles vam rebre una càlida benvinguda. Han estat deu dies in-tensos i plens de noves experiències que
ens agradaria compartir amb tots vosaltres.
Els primers dies vam fer un recorregut
per la zona més muntanyosa de Kerala, en-
trant fins i tot a l‟estat veí de Tamil Nadu. Allà ens vam allotjar a la Casa Carmelita de
Belmont. Es tracta d‟una comunitat situada al mig de la muntanya, envoltats d‟un am-
bient rural marcat per les grans plantacions de te. En aquest lloc vam conèixer el futur de la província ja que és on resideixen els
joves que tot just han pres l‟opció de for-mar part de la comunitat carmelitana. Des-
prés, sense deixar el paisatge muntanyós, vam anar fins al monestir de Pius Nagar, a Marayoor, on els carmelites tenen una es-
cola, un orfenat i una casa de tractaments naturals. En aquesta casa vam conèixer els
estudiants de Filosofia. Finalment, també vam poder visitar la casa de teologia.
Vam estar a moltes altres comunitats i cases de la província on els carmelites te-nen projectes de treball social, especial-
ment per a dones amb menys oportunitats d‟inserir-se al món laboral, hospitals, cases
Butlletí CC
de convalescència, orfenats, escoles i fa-
cultats. Com he dit, ens van tractar molt bé allà on vam anar i ens hi van rebre
amb els braços ben oberts. Però el viatge també va estar marcat per la immersió a
la realitat de l‟Índia. Vam menjar plats tra-dicionals, vam caminar entre camps de te, visitar temples hindús, conèixer mercats,
passar un dia passejant amb barca per un llac immens, visitar el museu d‟història de
Kerala... Vam conèixer les famílies dels germans carmelites que conviuen a Cata-lunya amb nosaltres. Ens vam remullar els
peus a l‟oceà Índic acompanyats per la fa-mília del pare Wilson. Tots tres ens vam
vestir amb la roba tradicional del país. I fins i tot vam assistir a una classe del pare
Agustí per als estudiants de la Facultat de
Teologia de Kerala, en anglès!
L‟Índia, i més concretament Kerala, és un país de contrastos: colors, riures,
menjars picants, pregària i misticitat, mol-ta mobilitat de vehicles, moltíssima gent
pertot arreu. Sens dubte una experiència inoblidable per a tots nosaltres.
Amb aquest escrit volem agrair a tota
la comunitat Carmelitana de la província
de Manjummel l‟atenció i la rebuda que
ens han fet, especialment al pare Wilson
l‟oportunitat de conèixer la seva realitat de
ben a prop.
Núria Miró Casamajó
Butlletí CC
Dintre el cicle de les trobades de Formació
Carmelitana sobre el llibre de “Les Fundacions” de Santa Teresa, va tenir lloc el dia 23 d‟abril la
penúltima xerrada a càrrec del carmelita descalç P. Javier Frontela de la comunitat de Valladolid. En la seva exposició va se-
guir el fil conductor que la mateixa santa va seguir per explicar aquestes fundacions de Beas de Segura i de Se-
villa, però tenint en compte també el que la mateixa santa escriu en les car-
tes d‟aquell temps parlant d‟aquestes fundacions i, sobretot, del que van dei-xar escrit tant el P. Julián d‟Àvila, que
la va acompanyar en moltes fundaci-ons, com la M. María de San José, la
M. Ana de Jesús i el P. Jerónimo de la Madre de Dios (Gracián).
La fundació del monestir de Beas
no va tenir dificultats concretes, doncs les germanes Catalina Godínez i Maria
de Sandoval havien preparat aquesta fundació. Si hem de parlar de problemes és en el viatge en si. Un viatge llarg, per Sierra Morena, en ca-
mins desconeguts per als acompanyants, la santa amb febre... però tot s‟oblida quan tot el poble rep la santa i les seves monges, amb
“gran solemnitat, alegria i processó”, amb pa-raules de la mateixa santa. La M. Anna de Jesús
va ser la primera priora del Monestir de Sant Josep del Salvador (24-2-1575). Podia fundar a Beas? De fet, està a Andalusia i per tant, se-
guint els preceptes del General de l‟Orde, P. Rubeo, no podia fundar... però la santa creia
que encara es trobava a Castella.
La intenció de la santa era fundar a Caravaca i d‟allí anar a fundar a Madrid, però en aquest
convent de Beas va conèixer personalment al P. Jerónimo Gracián, aleshores visitador apostòlic dels carmelites, que la convenç per anar a Sevi-
lla a fundar. Aquí va començar una gran empa-tia entre ells dos, que va durar gairebé fins a la
mort de la santa. (Ens recorda el P. Javier que el P. Jerónimo Gracián era molt amic del P. Jo-
an de Jesús (Roca) que més tard portaria l'orde
a Catalunya). El P. Jeroni va assegurar que ja tenien casa per fundar a Sevilla, que el mateix
arquebisbe volia la fundació, que el P. Mariano,
superior dels carmelites descalços ho tenia tot preparat... però no va ser així. Podríem dir, que
no van tenir ni aigua per beure... Va ser la fun-dació més dificultosa de totes, en una casa hu-mida, sense res per poder viure, ni un cèntim
per poder llogar una casa. Menys mal que arri-ba el seu germà Lorenzo d‟Amèrica i pot acon-
seguir una casa per a les religioses. Al final el mateix arquebisbe les visita i dóna tots els per-misos per la fundació, i a poc a poc van arribant
benefactors. A part de les dificultats per la fun-dació, li sorgeixen a Sevilla uns altres proble-
mes. La santa és acusada a la Inquisició com a il·luminada, el llibre de la Vida està sota sospita, les desavinences entre els carmelites calçats i
descalços també la van fer patir... I també mai va entendre el poble andalús, se sentia en terra estranya, i tampoc afavoria el clima (la calor
d‟Andalusia en el mes de juny li era insuporta-ble). Dirà que va anar a fundar a Sevilla enga-
nyada.
Però l‟estada de Teresa a la ciutat andalusa ens ha deixat dos testimonis de la santa. El re-
Fundacions de Fundacions de
Beas de Segura i SevillaBeas de Segura i Sevilla
Trobades de Formació Carmelitana curs 2011-12
Butlletí CC
La germana Anna Boj, carmelita descal-
ça de Mataró, ha tancat el cicle de confe-
rències que s‟han impartit al llarg d‟aquest
curs sobre el llibre de les “Fundacions” en
les comunitats teresianes de Bar-
celona, Badalona, Lleida i Tarrago-
na. Li va tocar a la germana Anna
acompanyar santa Teresa en les
quatre últimes fundacions. I va
aconseguir posar-nos en la pell de
la Santa.
Sentim com a nostres les difi-
cultats que l‟obra de Teresa va
haver de suportar des de mitjan
1576 fins a 1579, i com enmig d’-
aquesta turbulenta època escriu
algunes de les seves obres més
destacades com són “Les Estan-
ces”. I una vegada passat el temporal, ens
va fer tastar les facilitats que va tenir per
fundar a Villanueva de la Jara, malgrat les
seves reticències, i a Palència enaltint la
noblesa dels seus habitants. Va lligar ad-
mirablement el desig de qui sol·licitava la
fundació amb els seus criteris, no sempre
favorables, amb els dels seus assessors,
però sobretot amb els de Déu, que sempre
resulten ser els definitius. Va ressaltar el
gran esdeveniment del primer capítol pro-
vincial dels descalços a Alcalá el 1581 amb
el nomenament d‟un provincial propi. I ens
va proposar la invitació de Teresa: «Ara
comencem, i procurin anar començant
sempre de bé en millor». Va recollir les
peripècies de la fundació de Soria, planera
i fàcil, però amb un viatge de retorn carre-
gat d‟aventures i perills, i la fundació de
Burgos, molt més complicada no tan sols
en el viatge d‟anada enmig del fred hiver-
nal, sinó també en les gestions per acon-
seguir la fundació, vivint mentrestant de
prestat. Va acabar la germana Anna rela-
tant el viatge de tornada a Àvila no
exempt de contrarietats i disgustos. I no
va ser el més petit haver de desviar-se cap
a Alba de Tormes i no arribar al seu primer
monestir de San José a Àvila. Arriba a Alba
de Tormes el 20 de setembre de 1582 i
mor la nit del 4 al 5 d'octubre.
An. B.
Tres anys de dificultats Tres anys de dificultats
i represa de les fundacionsi represa de les fundacions
Trobades de Formació Carmelitana curs 2011-12
trat que va fer d‟ella el P. Joan de la Misèria,
quan la santa tenia 60 anys. D‟aquest quadre s‟han fet moltes còpies (fins i tot l‟escultor
Gregorio Fernández), encara que la santa va dir: “Déu et perdoni, fra Joan, que sí, m’has pintat, però m’has pintat lletja i
amb lleganyes”. L’altre testimoni és el que
ens va deixar escrit la M. Maria de Sant Jo-
sep, que és tota una prova d‟un coneixement complet de la santa, pastat per l‟afecte més
reverencial i d‟una bellesa literària indiscuti-ble.
X.M.
Butlletí CC
Si jo us dic 12 setmanes i 36 preguntes... i m’heu de contestar què és això... sabrí-
eu fer-ho?
Si, l‟heu encertada!: és El
Joc del Carmel!
Per a ser-vos sincera m‟hi apunto d‟esquitllada, gràcies a la insistència de l‟Enric. Jo pensava que hauria de res-pondre preguntes de Las Mo-radas, Camino de Perfección, Subida al Monte Carmelo o Llama de Amor Viva... per dir! Vaja, que m‟esperava un concurs gris de preguntes
doctes sobre temes de sants!
I res de res de tot això!!! Gràcies, Enric per fer-me de-cidir, de forma expeditiva, a jugar-hi!!!! Quina sorpresa més engrescadora! El joc és genial! M‟ho passo bé! Les preguntes són dispars, origi-nals, em fan aprendre moltes coses... no sols de sants i
santes del Carmel com jo em temia! (ai! mira que sóc do-
lentota...)
Dotze setmanes cercant, investigant, trucant, pregun-tant, llegint. I és que les tren-ta-sis preguntes a contestar són de matèries tan dispars com pot ser l‟òpera, l‟ arqui-tectura, la pintura, la creació literària, la poesia, els localis-mes i anècdotes diverses... ai mare meva! Això és una ad-
dicció!
I m‟hi enganxo ben engan-xada. Per a poder contestar les preguntes faig amigues a Mataró, a Lleida... Truco a Gran Canaria i a punt estic de trucar a Cuba! Llegeixo “latinajus”, cerco i recerco com puc i com se m‟acut, miro pàgines web i més pàgi-
nes web...
M‟he fet conscient de la riquesa del Carmel. He fet
contactes i coneixences amb altres comunitats. He dubtat si era un “camilo castellano” o es deia Camilo, m‟he per-dut entre Teresetes, Teresi-nes, Josepetes de santa Te-resa i Teresines de santa Te-reseta! Mare meva, quantes coses noves! Quanta igno-rància per part meva! Quan-
tes descobertes!
Per descobrir... fins i tot aprenc on hi havia una plaça de “toros” a Barcelona, ara desapareguda... i com co-mença la Setmana Tràgica! Que els llibres d‟història ens tenen ben enganyats a tots i
a totes!!!
Res, que si us voleu diver-tir, apassionar, fer amics, sentir-vos un o una investiga-dora o, per un moment , en Sherlock Holmes... no ho dubteu: El Joc del Carmel és la vostra millor opció. Llàsti-
Visca el Carmel i visca el Joc!
Butlletí CC
ma que haurem d‟esperar a
la segona edició!
Des d‟aquesta pàgina: gràcies! Als qui penseu el joc, als qui feu preguntes, als qui pengeu les respostes, a totes i cadascuna de les per-sones que el vàreu fer possi-ble. Va ser un regal, un au-tèntic regal sols el fet de po-der-hi jugar. Bé, i com em pico per a no errar-ne cap! Ja ho dic abans: genera addic-ció!!! ! serà aquest joc perillós per a la nostra salut? Perquè jo, fins que no tenia la res-posta , és que no descansa-va! I quina sensació de triomf
al trobar-la!
Trucades amunt i avall, contactes, i coneguts i desco-neguts ens anem trobant al costat de temes carmelites dispars. I veiem la riquesa de l‟orde. I veiem la seva llarga història. I aprenem. I creem llaços. I ens sentim orgullo-
sos de formar-ne part.
Visca el Carmel i visca el
Joc!
(I que consti, sols en fallo una de pregunta.. i per enre-dada de ara no diré qui, que quedaria lleig!... però això
continuarà! I desitjo que la segona edició del joc prengui volada i arribi a totes “las Es-
pañas”!)
Teresa Català*
(jugadora compulsiva!)
* La Teresa Català és autora del
vitrall de santa Teresa que es va
lliurar a la guanyadora del segon
premi d‟aquesta primera edició del
Joc del Carmel.
No perdre la identitat
Almenys aquesta impressió es pot treure si mirem com ha anat evolucionant la nostra comunitat carmelitana en els darrers anys. I la tendència sembla no tenir aturador. Per una banda, observant els diferents grups de la casa, es pot veure que el nombre de persones que els conformen o de voluntaris implicats no solament no ha disminuït, sinó que més aviat hi ha hagut un augment de gent compromesa amb algun dels sectors. De moment sembla que per aquí la cosa funciona bé. En altres, d’àmbit potser més religiós, hi ha hagut algunes defuncions que han reduït al-gun grup. Podem dir que de gent a casa nostra no en fal-ta. Ara, en general, si mirem el seu grau de sentiment de pertinença a una comunitat cris-tiana carmelitana, com és la nostra, amb tot el que això pot representar d’identitat, de viure la fe en comú, de coneixement profund del seu carisma, de demanda de forma-ció,... és a dir, d’implicació total, crec que es pot afirmar seriosament que els temps ens porten cap a una despersonalització creixent i inevitable. Ho podem confirmar en moments clau per a la vivència comunitària: les celebracions religioses i festives. No cal anar gaire lluny, la darrera celebració de la Trobada de la Vetlla de Pentecosta va aplegar un centenar de persones. Un bon observador diria que els assistents eren “els de sempre” amb algunes petites variacions ocasionals. A aquesta festa, que enguany ha volgut ser punt de trobada de tota la gent de comuni-tat i que reunia els vessants religiós i lúdic adequats, hi va ser convidat tothom des de diferents portaveus, El resultat, ja s’ha comentat. Ja sé que avui, moltes persones viuen la seva espiritualitat d’una altra manera. Ho constato sempre que parlo amb gent jove que es considera creient. Potser, tots ple-gats, haurem d’estudiar noves formes...
Enric Masdeu
Butlletí CC
HOMES I DONES DEL CARMEL
-24-
Giovanna Scopelli va néixer el 1428 a Reggio
Emilia. Molt aviat va manifestar desitjos d'a-braçar la vida religiosa, però els seus pares s‟hi
oposaven. Per això va decidir vestir l‟hàbit del Carmel a casa seva, on tenia cura dels seus germans alhora que practicava la vida ascèti-
ca.
A la mort dels seus pares, va decidir fundar un
convent de religioses carmelites a Reggio, ne-gant-se a emprar-hi la seva herència, ja que volia que la fundació fos obra de les almoines
dels cristians. Als quatre anys de treball inces-sant per part de Giovanna, es va inaugurar el
monestir de Santa Maria del Popolo, del qual va ser escollida superiora. Tot i que a Itàlia no hi havia convents carmelitans femenins, va
voler adaptar aquesta fundació al carisma del Carmel. En aquest sentit, va ser, doncs, una
precursora al seu país. Experiències semblants també es registraren en aquesta època a França, Bèlgica i Espanya.
Malgrat el temps que emprava en el govern de la seva comunitat i en el cant de l'ofici, Gio-
vanna consagrava invariablement cinc hores diàries a l'oració privada. A les austeritats de regla afegia el dejuni constant: des del dia de
la Santa Creu fins al de Pasqua, vivia a pa i aigua. Les seves mortificacions eren realment
sorprenents.
S'explica que va obrar molts miracles per l'ora-
ció. Així, per exemple, va guarir una noble da-ma, anomenada Julia Sessi, a qui els doctors havien desnonat. També va convertir un jove
anomenat Agustí. Aquest jove professava algu-nes opinions dels albigesos i altres heretgies.
La seva mare, molt desconsolada, el va portar a veure la beata Giovanna, la qual va emprar tota classe d'arguments per convèncer-lo, però
tot va ser inútil. Quan Agustí i la seva mare van partir, la beata va pregar fervorosament i
el cor del jove es va obrir a la gràcia.
També s'atribueix a Giovanna de Reggio el mi-
racle que s'explica de Santo Domingo i d'altres sants: un dia, a l'hora de dinar, les religioses van trobar la taula sense viandes, doncs el re-
bost del convent estava buit. Però la beata es va posar en oració i, als pocs moments hi ha-
via al rebost pa suficient per a tota la comuni-tat.
Giovanna va morir el 1491, als seixanta-tres anys d'edat, després d'haver exhortat les se-ves religioses a l'amor de Déu, a la caritat fra-
terna i a l'estricta observança de la regla. El seu culte va ser confirmat pel papa Climent
XIV l‟any 1771 i dos anys després va ser beati-ficada.
Butlletí CC
a fons Fundacions de santa Teresa
Fa anys que Teresa viu al convent de l‟E-
ncarnació d‟Àvila. Però no s‟hi troba prou bé, li trontollen moltes coses: la quantitat exces-
siva de monges que hi conviuen, la diversitat d‟estatus socials que mantenen, la rutina
general de viure la vida religiosa en comú, la dificultat de trobar-se a si mateixa...
Ja fa temps que en porta una de cap. Ara,
amb la seva conversió davant la imatge d‟un Crist castigat, ha rellançat la seva vida espiri-
tual i dóna un gir decisiu: vol treballar per la salvació dels altres després d‟agrair que ha descobert el seu propi camí i el compromís
que això li comporta.
A la vegada, ho explica a Vida (27 i 32), la
pregària ha donat el seu fruit i ha rebut dues visions místiques sobre Crist i l‟infern. Aquest
doble sotrac, i una vetllada d‟amigues, en la qual es comenten les dificultats que tenen per viure amb intensitat la seva vocació
(alguna proposa de començar un nou estil de vida més solitària a la manera de les ermita-
nes), seran el tret de sortida per dur enda-vant la seva decisió: fundar una casa amb un grup escollit i reduït per viure el carisma
del Carmel amb tota la seva força.
Malgrat les dificultats de tota mena (arriben a qualificar-la de perfeccionista per fer-se
notar), tots sabem com se‟n surt i, finalment, el 24 d‟agost de 1562, obre a Ávila el seu
petit colomar (“palomarcico”), com ella mateixa l‟anomena en els seus escrits. La seva
obra ja no és un projecte sinó l‟inici d‟una realitat que s‟anirà ampliant i consolidant.
Han passat 450 anys des d‟aquella data. Per això, des del nostre Butlletí CC hem
volgut tenir-ne un record. Ens hi ha ajudat les monges de tres convents significatius
fundats directament per la pròpia santa: el Carmel de Medina del Campo, el segon des-
prés de San José d‟Àvila, el Carmel de Sevilla i el Carmel d‟Alba de Tormes, on va morir
Teresa. Totes elles ens expliquen com viuen avui el fet de ser filles directes de l‟obra
fundacional de santa Teresa de Jesús. Mantenim el castellà original dels tres treballs. CC
Butlletí CC
a fons Fundacions de santa Teresa
Medina del Campo es tierra de encuen-
tros vitales y profundos, que dejan huella, que marcan o señalan un camino.
A Medina del Campo llega también en aquel verano de 1567 Juan de Santo Matía (el cual pronto sería Juan de la Cruz) en bus-
ca del Dios del Amor. Y se realizó el encuen-tro:
Un encuentro cordial… profundo... Vi-
tal… e imperecedero porque nunca acaban sus consecuencias.
En Medina del Campo, lugar de encuen-tro, Dios se hizo encuentro. Teresa y Juan se descubrieron mutuamente y se fundieron
en un único carisma.
Medina significaría la consolidación de su
reforma y un lugar providencial.
El 14 de agosto de 1567, a las doce de la noche, mientras en la villa se celebraba un
encierro de toros, hacia su entrada sigilosa la madre Teresa y media docena de monjas,
más una joven postulante; tras trabajar in-tensamente durante toda la noche para ade-centar unas tapias ruinosas, al amanecer del
día 15, festividad de la Asunción de nuestra Señora, con la celebración de la misa queda-ba inaugurada la segunda casa de la refor-
ma, con el titular: San José del Carmen.
Esta fundación fue puesta por la Santa
como la primera bajo la jurisdicción de la Or-den. En 1858, al haber desaparecido la Or-den masculina por orden del Gobierno espa-
ñol, el convento pasó a la del Ordinario del
lugar.
La iglesia se comenzó a construir en 1596, concluyéndose en 1603. Las obras se
dirigieron por Francisco y Andrés López. Tan-to en el exterior como en el interior se apre-cia la austeridad y sencillez propia de la or-
den. En su interior, una pequeña sala-museo, alberga varios objetos de culto, reliquias, pla-terías y piezas originales de los tiempos de la
fundación teresiana.
La vida de la comunidad gozó de vitali-
dad espiritual participando en diversas funda-ciones carmelitanas... en vida de la santa.
A lo largo de la historia ha tenido bas-
tantes vicisitudes exteriores, como tantas or-ganizaciones religiosas. Por ejemplo, cuando
el 29 de noviembre de 1808 entraron las tro-pas de Napoleón en Medina las monjas tuvie-ron que abandonar el convento, pero pudie-
ron regresar a los quince días. Meses más tarde tuvieron que salir también del conven-
to, a donde pudieron volver un mes más tar-de.
A mediados del siglo XIX sufrió grave
crisis por falta de religiosas, pero pocos años después se recuperaron, de forma que pudie-ron ayudar a hacer nuevas fundaciones.
La Comunidad es miembro fundador de la Federación S. José de la Provincia teresia-
na de Castilla-Burgos.
En la actualidad componemos la Comuni-dad 21 hermanas; nos hemos fusionado con
las hermanas de Tordesillas, y gracias a Dios,
Carmelitas Descalzas de Medina del Campo
Teresa de Jesús elige Medina del Campo para realizar su segunda fundación. Es el primer Carmelo que marca la
expansión de su carisma de Fundadora.
Butlletí CC
a fons Fundacions de santa Teresa
vamos conquistando el sentirnos como una
sola comunidad. Y es que este ideal que sólo será plenamente realizado cuando desde el
carisma seamos capaces de aglutinarnos y en-tusiasmarnos como un grupo unido por víncu-los más fuertes que el "concierto" de una
amistad, en torno al trato con Dios, armoni-zando aspectos al parecer contrastantes como la soledad y la comunión.
Somos conscientes, de que también esta-mos involucradas de lleno en la crisis que afec-
ta a España y Europa. Y también asumimos la pregunta: “¿Qué actitudes prevalecen en noso-tras en ésta situación?” y creemos que lo más
importante o lo que tiene prioridad, es: si la contemplación es auténtica, generará AMOR y
habrá ciertamente una capacidad para descu-brir el drama de la existencia en su verdadera profundidad. Y desde lo absoluto de Dios
hacerse presentes en dichos acontecimientos. Hace falta una gran sensibilidad humana para
ser almas auténticamente contemplativas. No se trata sólo de tener la capacidad para cono-
cer los problemas de las personas, sino dispo-
ner de una gran libertad interior para asumir-los con serenidad salvadora, la cual proviene
del AMOR. Por eso, nuestra vida se inserta profundamente en la historia de los hombres. Para ser auténtica, necesita alimentarse del
dolor y la alegría de los hombres.
Estamos llamadas a caminar compartien-do juntas. Amamos con pasión nuestro caris-
ma y sentimos la urgencia de trasmitirlo, co-mo algo valioso que recibimos, para que siga
irradiando en la Iglesia y beneficiando como tesoro luminoso a hombres y mujeres cristia-nos o no, también en nuestro mundo.
Envuelve estos datos un profundo senti-miento de gratitud a Dios, que nos regaló y
sigue regalando la pertenencia al carisma Te-resiano y Sanjuanista ya que unidas en este amor a nuestros Santos Padres Teresa y
Juan, nos sabemos sostenidas por Dios, acompañadas por Jesús y fortalecidas en la
esperanza del Espíritu.
Pati del convent de Medina del Campo
Butlletí CC
a fons Fundacions de santa Teresa
En el año 1575, después de un largo y
agotador viaje y gracias al empeño del P. Gra-cián, nuestra Madre Teresa de Jesús viene a
fundar a Sevilla, junto con otras hermanas, entre ellas María de San José, a quién dejó de priora y a la que quería muchísimo.
Aquí en esta ciudad sufrió mucho: le costó conseguir casa adecuada, licencias para fundar y hasta fue acusada a la Inquisición. Pero tam-
bién fue en el único sitio en que el mismo Obispo, Cristobal Rojas, le pide a ella la bendi-
ción.
En esta Fundación estuvo la Santa un año entero, primero en una casa que había en la
calle de Armas (hoy Alfonso XII) y después hizo el traslado a la calle Pajería (actualmente
calle Zaragoza). Tras quedar contenta con la casa a los pocos días se marchó hacia Toledo, pasando por Malagón.
En 1586, viendo las hermanas que la casa donde estaban no era favorable para la vida
contemplativa por ser lugar de mucho tráfico y también porque no era buena para la salud, San Juan de la Cruz compra unas casas princi-
pales en la calle de Banco y Morga, situada en el Barrio de Santa Cruz, la actual calle de San-ta Teresa.
Transcurre el tiempo y aunque ha habido guerras, revoluciones, desamortización, dificul-
tades económicas, etc… esta comunidad no las ha sufrido como otras, y gracias a la Providen-cia se ha podido conservar el Patrimonio de
tantos siglos. Tan solo la antigüedad del edifi-cio ha obligado a intervenir a lo largo de los
siglos para la conservación y rehabilitación del Convento, y aún hoy seguimos con algunas
obras urgentes, que con la ayuda de los sevi-llanos estamos afrontando.
Hoy, después de cuatro siglos, vivimos aquí 19 hermanas, con el deseo de mantener vivo el Espíritu que impulsó a nuestra Madre
Teresa, a fundar estas Casas de Oración. Que-remos que todo el que se acerque a nosotras
respire la paz, la alegría y la felicidad que bro-ta de vivir consagradas a un Dios amigo y cer-
Carmelitas Descalzas de Sevilla
Santa Teresa de Jesús. Obra de fray Juan de la Miseria
que es conserva al convent de les descalces de Sevilla
Aquesta és, potser, l‟única fundació feta a contracor: «Yo siempre había rehusado mucho hacer monasterio
de éstos en Andalucia» (Fundaciones 24,4)
Butlletí CC
a fons Fundacions de santa Teresa
cano, que se preocupa sólo de hacernos el
bien y quiere que seamos felices. Nuestro de-seo es transmitir e invitar a todos, a que se
acerquen al que es fuente de felicidad y pue-dan gozar de este bien y descubrir a través de la oración al Dios que vive en cada uno de no-
sotros y está vivo y presente en todo momen-to. Un Dios-Amor, que es Padre, Hijo y Espíritu Santo.
¿Qué vivencia concreta nos da el vivir en una Fundación Teresiana? El vivir en una Fun-
dación Teresiana nos hace poder mantener de una forma visible, a través de reliquias y re-cuerdos, la presencia de nuestra Madre Teresa
por estas tierras andaluzas. Esta comunidad ha sido muy agraciada y conserva muchísimas
reliquias, entre las que destacamos: El manus-crito de las Moradas, el retrato auténtico de Fray Juan de la Miseria, algunas cartas… y la
capa con la que murió, que en Sevilla se ha hecho tradición, ya que se la ponen las seño-
ras que van a dar a luz para que les ayude en el embarazo y en el parto… y también desde hace unos años, las que tienen dificultad para
quedarse embarazadas.
Sentimos mucha responsabilidad, pues además de custodiar estos tesoros, tenemos el
deber de cuidarlos y conservarlos para que el tiempo no los deteriore y otras generaciones
los puedan disfrutar. Somos conscientes de que todo este patrimonio, no es solo nuestro, sino de todos.
Pero sobre todo es en la espiritualidad de la Santa, donde sentimos la mayor exigencia
de mantener viva su presencia y ser transmi-soras de su doctrina, del amor de Dios, de su misericordia infinita, de la experiencia de
haber optado por una vida escondida en Cris-to, consagrándonos a la misión que nos ha confiado ella: orar por la Iglesia, por los sacer-
dotes, por la humanidad entera, y configurar-nos con Cristo, acompañándolo y haciendo
nuestros los sentimientos de Jesús y de la humanidad entera.
FUNDACIONS DE SANTA TERESA
ÀVILA 1562
MEDINA DEL CAMPO (Valladolid)
1567
MALAGÓN
(Ciudad Real) 1568
VALLADOLID 1568
TOLEDO 1569
PASTRANA (Guadalajara)
1569
SALAMANCA
1570
ALBA DE TORMES
(Salamanca) 1571
SEGÒVIA
1574
BEAS DE SEGURA
(Jaen) 1575
SEVILLA 1575
CARAVACA (Múrcia)
1576
VILLANUEVA DE LA JARA
(Conca) 1580
PALÈNCIA 1580
SÒRIA 1581
BURGOS 1582
Butlletí CC
a fons Fundacions de santa Teresa
Querida Santa Madre Teresa:
He venido un rato a tu sepulcro a charlar contigo y decirte lo que significa para noso-
tras, tus hijas, habitar aquí, en esta Casa que tú fundaste, donde por especial designio divi-no te sorprendió el tránsito al Padre, y donde
quedaron tus restos mortales como un icono de tu presencia viva entre nosotras, en el Carmelo, en la Iglesia; como una cascada de
agua donde pueden venir a beber cuantos ansían encontrar, tal vez sin ser totalmente
conscientes de ello, el Agua Viva que fecunde su ser, dejándolo preñado de frutos de amor, de misericordia entrañable, de deseos de infi-
nito siempre insatisfechos y, por ello, siem-pre en tensión hacia una mayor plenitud de
identificación con los sentimientos de Cristo, hacia un quedar “no sabiendo, toda ciencia trascendiendo”, como te susurraría, quizás
en más de una ocasión, San Juan de la Cruz al oído, mientras te acompañaba por estos
lugares.
Hay quienes dicen que estamos aquí sólo custodiando unos huesos, muy santos, eso
sí, pero sólo huesos. Mas tú sabes que esa podrá ser la apariencia desde una visión re-ducida de las cosas, pero no la realidad de
nuestras vidas. Pues, en verdad, eres tú la que nos custodias a nosotras, la que has
convocado junto a ti, llamándonos una a una por nuestro nombre, a un puñado de muje-res que nos sabemos pobres y débiles, y por
ello necesitadas de tu especial solicitud, co-mo una madre retiene a su lado y cuida con
mayor desvelo de sus hijos naturalmente me-
nos favorecidos, hasta conseguir fortalecerlos
para secundar los designios de Dios sobre ellos. Gracia ésta de tu elección tan inmereci-
da que, como dice una hermana, si nos pará-ramos a pensarlo bien, moriríamos de amor y agradecimiento. Porque aquí experimenta-
mos tu presencia viva y generadora de vida por toda la casa: en las celdas; en los pasillos que tú recorriste; en la vista del río, que te
era “harta recreación”, como tú misma refie-res en una de tus cartas; pero muy especial-
mente es en la celdita que recogió tu último suspiro terrenal, en tu corazón, en tu brazo y en tu sepulcro donde te descubrimos como
madre, maestra y amiga, enseñándonos y señalándonos sin cesar el Camino, que es
Cristo.
Es ahí, a tu vera, donde aprendemos a conocer verdades: la pequeña verdad de
nuestras vidas, y la Verdad con mayúscula, que es Cristo; donde nos comunicas conti-
nuamente la Vida, Cristo. Y es igualmente ahí donde nos llamas a asociarnos contigo en tu solicitud por los demás: por todos los que,
con frecuencia desde lugares muy lejanos, acuden a tu sepulcro como a lámpara coloca-da en lo alto de un monte, para suplicarte
que ilumines sus vidas, en muchos casos un tanto desorientadas, pues entre tantos ruidos
ensordecedores, no consiguen terminar de percibir el silbo del Pastor; por todos los que piden fortaleza para vivir su fe y dar testimo-
nio de ella en ambientes cada vez más hosti-les; por cuantos tienen responsabilidades es-
peciales en la Iglesia; por los que necesitan
Carmelitas Descalzas de Alba de Tormes
I van arribar a Alba… La santa molt cansada i malalta es va ficar al llit: “Valga‟m Déu, que estic cansada; fa més de vint anys que mai no m‟havia ficat al llit tan d‟hora com ara”. Pocs dies després, el 4 d‟octubre de 1582, santa Teresa mor. Tenia 67 anys.
Butlletí CC
a fons Fundacions de santa Teresa
tu ayuda para perseverar en su especial con-
sagración; por los que no son generosos con el Señor, y no se deciden a poner su vida en
sus manos; y también por aquellos que no vendrán a visitarte, ni te invocarán, porque aún no han conocido la Buena Noticia de Je-
sucristo, o porque todavía no han descubier-to que no están huecos, sino que llevan den-tro como un castillo maravilloso, todo de dia-
mante o muy claro cristal, en el que habita Dios.
Querida Santa Madre, tengo que dejar tu sepulcro, donde he pasado este rato tan agradable contigo. Pero no estarás sola mu-
cho tiempo. Enseguida se abrirá el museo, y esta sala se llenará de peregrinos que tam-
bién quieren estar a tu lado. Una vez más, quiero manifestarte el agradecimiento mío y de todas las hermanas por habernos traído a
este Carmelo de Alba. Mas somos pocas. Es-peramos que convoques a nuevas hermanas
a participar de este inmenso bien. Seguire-mos hablando en otro momento. Adiós.
ALGUNES CURIOSITATS SOBRE SANTA TERESA
Santa Teresa de Jesús també és venerada com a santa per l’Església An-glicana.
Va morir el dia 4 d’octubre de 1582 a Alba de Tormes però no va ser en-terrada fins el dia 15 del mateix mes. Precisament aquells dies es va re-formar el calendari per corregir l’error existent i s’hi van sumar 10 dies.
Va ser proclamada doctora de l’Església l’any 1970 pel papa Pau VI.
És patrona dels escriptors i de la gastronomia.
També, l’any 1626, les Corts la van nominar capitana dels Regnes d’Es-panya, però els partidaris de l’apòstol Santiago van aconseguir revocar l’acord.
La seva tomba està tancada amb nou claus. Tres les té la priora del mo-nestir d’Alba de Tormes, tres més el confessor de les monges i les tres restants... la duquessa d’Alba!
Butlletí CC
Del 26 al 28 de marzo de este año, tuvo la
historia y el pueblo de Cuba, un importante suceso, por segunda vez un Papa visitaba el
país. Catorce años antes, Juan Pablo II había llegado a Cuba como “Mensajero de la Verdad y la Esperanza”; ahora Benedicto XVI lo hacía
como “Peregrino de la Caridad”. Este año se celebra el 400 Aniversario del Hallazgo y Presencia de
la Virgen de la Caridad junto al pueblo cubano.
Las dos grandes cele-braciones se llevaron a cabo en la Plaza Antonio
Maceo, en Santiago de Cu-ba y en la Plaza de la Re-
volución, en la ciudad de La Habana respectivamen-te. En ambas celebracio-
nes la homilía fue una ca-tequesis magistral, la pri-
mera sobre la Virgen María y la segunda sobre la Ver-dad. Aunque después de
las declaraciones hechas al inicio de este viaje pastoral (“Hoy es evidente que la ideología marxista, como se la conceb-ía, ya no responde a la realidad: así ya no se puede responder y construir una sociedad; deben encontrarse nuevos modelos, con pa-ciencia y de manera constructiva.”) se podía esperar algo más contrastante al modelo cu-
bano.
Las celebraciones eucarísticas fueron muy
distintas. La primera muy emotiva, toda la
música era conocida por los feligreses y muy
cubana. Sin embargo, la misa celebrada en La Habana fue completamente diferente con los
cantos y el ritual eucarístico en latín.
Después de haber vivido la peregrinación de la Virgen de la Caridad por toda la Isla, en
las que todas las comunidades ponían pan-
cartas con el Padre Nuestro y el Ave María, para que todos los presentes participaran de
la celebración, la Misa en latín, fue una deci-sión bastante desacertada, en un país de mi-
sión ajeno durante muchos años a la vida eclesial y que sólo hace unos años ha comen-zado el camino de rencuentro con la fe. Segu-
ramente algunas personas habrán vibrado con la celebración en latín pero para la mayoría
creo que eso evitó que vivieran plenamente la Eucaristía.
Tal com escriu l‟autor d‟aquestes línies, l‟Ariel de la comunitat de Matan-
zas, la visita del papa a l‟illa de Cuba era anhelada amb molta il·lusió i esperança no solament pels catòlics sinó per una gran part de la socie-tat cubana. Tanmateix les expectatives van quedar molt allunyades de la realitat i va resultar, fins a cert punt, decebedora per a molts. CC
Ariel, membre de la comunitat carmelitana de Matanzas
Butlletí CC
Apoyándose en que el Papa a parte de líder religioso es también jefe de estado hubo mucha
participación gubernamental y no me refiero a que los dirigentes del país participaran de las celebraciones, sino a como se movilizaron a
muchas personas bajo la idea que el Papa viene a visitar a “creyentes y no creyentes”. En los
centros de trabajo fueron convocados los diri-gentes del partido y en centros de estudios también se seleccionaron algunos estudiantes
para que participaran de las misas. Esto pro-vocó que muchas personan asistieran por obli-gación o por sentido del deber, generando por
algunas zonas de la Plaza un ambiente de indi-ferencia total a lo que estaba ocurriendo.
Después de la visita de Juan Pablo II se vol-vió a dejar feriado (festivo) el día de Navidad. Unos días después de la visita de Benedicto
XVI, se anunciaba en la televisión que a peti-
ción del Papa sería feriado por este año el Vier-nes Santo y que la continuidad de esta normati-
va, estaría sujeta a la decisión de la instancia gubernamental encargada de estos asuntos.
¿Qué traerá consigo la visita del Papa a Cu-
ba? Creo que se irá descubriendo con el paso del tiempo. A lo mejor lo que no se ve del todo claro ahora, tiene resultados que nadie espera-
ba. Eso sí, no deja de ser motivo del júbilo para todos los creyentes de la isla haber recibido en
nuestra tierra cubana al Santo Padre.
Tanto la peregrinación de la Virgen de la Ca-ridad, en el mes de agosto, como la venida del
Santo Padre, fueron vividas en la Iglesia del Carmen de Matanzas con gran alegría por to-
dos los miembros de la Comunidad, participan-do en las celebraciones.
Aquesta fotografia de Belen Menéndez Solar, que circula per Internet, reprodueix un núvol
que gairebé representa el mapa de Cuba, amb el punt on estaria situada la capital.
Butlletí CC
En la societat actual on la comunicació forma part del nostre dia a dia, on tots es-tem comunicats, informats, controlats, on els mòbils ens faciliten la feina de poder con-tactar amb tothom a qualse-vol lloc i a qualsevol hora, en el fons sembla que volem es-tar aïllats. No sols, sinó aï-llats. Potser volem fer honor
al substantiu “individu”.
Nosaltres... Perdó, anava a suposar que quan diem nosaltres ja sabem a quina generació ens referim, però no, s‟ha de definir. Torno a començar. Nosaltres, els nas-cuts abans de la mort d‟en Franco, hem tingut una edu-cació relativament rígida on tant el col·le com els pares ens havien ensenyat com comportar-nos i com esdeve-nir homes i dones educats i formals. Al col·le ens havien
matxucat amb la “Urbanidad”
que, en el fons, era aplicar el sentit mes comú al comporta-ment i a les relacions entre persones, mantenint-nos el respecte entre tots. Era un plus que teníem els de les
generacions de la postguerra.
Jo vaig anar als Maristes i, per tant, la meva educació va ser força estricta. No vull dir severa, sinó estricta. Quan entrava l‟hermano a classe ens posàvem drets i no dic res quan entrava el director. Era una manera respectuosa i, si voleu, imperativa de salu-dar a una persona o persones que es mereixien un respec-
te. Molt o poc, però respecte.
Recordo que de petit, deuria tenir no més de 8 anys, un diumenge a la tarda –segur que era un diumenge a la tarda per què era l‟única tarda que el meu pare feia
festa- anàvem pujant per la riera Canyadó i ens vam cre-uar amb un altre home. Tots dos es van saludar. Ja havia passat i li vaig preguntar al pare si el coneixia. Ell em va dir que no però que era de persones educades que quan les persones es creuen, es saludin. Suposo que es refe-ria a situacions en què passa poca gent. Això mai més se
m‟ha oblidat.
Fa poc vaig anar a veure un advocat d‟uns 45 anys. Em va rebre correctament, però no em va donar la mà a l‟arribar. Li vaig donar jo en una clara manifestació de la manca de consideració que em va demostrar en aquell moment tot un universitari. Jo era el client i per tant estava a la mercè dels seus consells ja que, naturalment, en sap més que jo. Però això no li dóna llicència per a no tenir un mí-
nim de cortesia.
Tenim exemples de man-ca d‟educació pertot arreu. Si et desplaces en un mitjà pú-blic, pots notar que hi ha una mena de personal especial que són els viatgers de l„avió, i dels trens de llarga distàn-cia. En aquests mitjans t‟hi has d‟estar 1 hora o més as-segut amb un veí o veïns de butaca que, molt probable-ment, no coneixes i que pot-ser mai més et tornaràs a tro-bar. La majoria de vegades se t‟asseuen al costat i no et diuen ni ase ni bèstia. Feu la prova. Et baralles amb els
Cap a on anem?
Josep Burriel
Butlletí CC
colzes per a aconseguir més superfície dels reposabra-ços, els peus es freguen, et passen el got pel seu da-vant, el diari et passa per la tauleta cada vegada que passa pàgina, aixeques el braç davant d‟ell per a ajus-tar l‟aire i potser li envies flai-res de suor de l‟aixella com si fossin missatges enveri-nats. Ni s‟immuten. Arribats a destí, s‟aixequen i se‟n van com han vingut. I tant hi fa que vagis en turista com en business o preferent. Vol dir que la manca d‟educació és
interclassista.
Una altre grup de gent que tampoc sap comportar-se són els enviats especials o reporters quan connecten en directe en un programa de televisió sigui un telenotí-cies o un programa en direc-te del cor o d‟informació ge-neral. Saben que es dirigei-xen a un públic que els està mirant o escoltant, però quan connecten l‟únic que diuen és “bona nit Pepito”, entenent per Pepito el nom del presentador/a, ignorant-nos a tots nosaltres de qui, evidentment no sap els nos-tres noms. I aquests també han passat per facultats de periodisme. Considero que aquests senyors i senyores, tenen molt poca considera-ció cap a nosaltres, la seva audiència, els qui els paga a través d‟impostos o de com-pres gràcies a la publicitat que ens empassem àvida-ment. Però també els pre-sentadors i la mateixa cade-na per ser-ne còmplices quan, a mes, després se‟ls omple la boca per a dir que tenen tanta audiència o
“share”.
Si anem a l‟estament militar, ens trobem que allà
la salutació és imposada, sinó fas mèrits per anar a dormir arrestat. Es l‟altre ex-trem de la cortesia. I, a més, no es diu el típic “bon dia” o “bona tarda” sinó directa-ment “a sus órdenes, mi qui sigui”. Als cossos armats i policies el respecte no es guanya sinó que s‟imposa
per galons.
En el mon religiós, i més concretament en les eucaris-ties, encara es manté un respecte formal que consis-teix en posar-nos dempeus quan entra el celebrant a l‟altar. No és cap gest forçat sinó que crec és una manera de manifestar el respecte cap a la persona presideix l‟eucaristia i el que ell repre-senta. Fixem-nos que en molts anys encara es manté aquesta actitud de respecte però, en canvi, ja ha desapa-regut, afortunadament, el famós “besamans” que haví-em de practicar de petits quan ens creuàvem amb un capellà. Qui més qui menys havia fet l‟orni mirant cap un altre cantó. Afortunadament hem anat normalitzant les relacions amb els sacerdots
situant-les en el lloc que els és donat, mantenint-ne el
degut nivell de respecte.
Actituds semblants es mantenen a l‟àmbit polític i judicial. Recordem les entra-des dels presidents a les cambres o l‟entrada del jutge a la sala de judicis. O la re-cent entrada de la reina Isa-bel II al Parlament britànic amb motiu dels seus 60
anys d‟escalfar el tron.
Aquestes actituds for-mals no sovintegen en la nostra vida diària i com que són actituds que ningú ens imposa, és quan estem amb els altres que haurien d‟a-florar els sentiments de res-pecte i consideració cap a ells, a qui ni tan sols conei-xem, però que temporalment comparteixen un espai de
temps amb nosaltres.
Per cert, m‟oblidava dels
famosos gladiadors de la
Roma antiga. Què dir d‟ells?
Fins i tot abans de morir sa-
ludaven, no sé si voluntària-
ment o forçats: “Ave, Cae-
sar, morituri te salutant”.
Com es comporta el noi educat i el maleducat, segons un manual d’urbanitat que va córrer per les escoles
fins gairebé la década dels seixanta del passat segle XX.
Butlletí CC
30
Joan Badia
El rés no és una pregària material, en contra-
posició a la mental. Tot i que es manifesti en paraules, no són les paraules les que caracte-
ritzen aquesta pregària, sinó els sentiments que contenen.
No és una pregària de principiants o d‟orants
espiritualment subdesenvolupats. També és pròpia del cristià adult. La practiquen els con-templatius, els sants, els místics. L'Església la
utilitza molt sovint.
En realitat és una forma de pregària que im-
plica l‟home sencer, que respon a la seva psi-cologia i a l‟estructura profunda de la condició d‟esperits encarnats («no som àngels –deia
santa Teresa– sinó que tenim cos» [Vida 22,10]). Per això, és molt adient per educar
l‟orant i facilitar-li el recolliment de tot el seu ésser, introduint-lo en la meditació d'allò que resa vocalment a través d‟un ritme suau entre
les paraules pronunciades i la contemplació interior.
Pregar resant, ¿en què consisteix exac-tament?
La mateixa llei psicològica, que en qualsevol
sector de la vida fa que l‟home tendeixi a ex-pressar i a comunicar el que ha pensat i sen-
tit, impulsa l‟home, en la pregària, a expressar amb paraules el seu interior. Neix així la pre-gària vocal. Generalment com a punt d‟arri-
bada de la mental.
La pregària resada és una forma de pregària
vocal. Es produeix quan espontàniament fem
servir pregàries fetes.
Per al cristià que prega, l‟avantatge de les «pregàries en fórmules establertes», és a dir,
elaborades pels altres, és múltiple. Permet disposar de pregàries riques en sentiments, de contingut variat (petició, adoració, lloan-
ça...) i d‟inspiració segura. Són una ajuda ex-cel·lent per a ajudar la pobresa pròpia, per a
desvetllar en el nostre interior un seguit de sentiments genuïns davant Déu, per educar-los i canalitzar-los.
Un altre avantatge de les fórmules fetes –es-pecialment de les pregàries clàssiques– és la
intercomunió dels orants. Ens permet d‟entrar en comunió no solament amb els sentiments profunds de qui va compondre la pregària (el
profeta, el salmista, Jesús, l‟Església...) sinó també amb la multitud de persones que han repetit i reviscut els sentiments religiosos de
la pregària feta. Milers de persones que han repetit el «Miserere» (Sl 51), el «Parenostre»,
el «Glòria al Pare».
Per això, la pregària resada és normal en el grup de pregària. De cara als qui es reunei-
xen, serveix no solament de vas comunicant sinó també de lligam amb els orants de tot el
Entre les formes de pregària, el rés o pregària resada no és la “ventafocs” de la casa
Butlletí CC
món. És una espècie de partitura mística per a
poder entrar en la simfonia immensa dels orants de tots els temps i de totes les races.
Principals pregàries resades
Distingim entre formes i fórmules.
a.– Formes diferents de pregar resant:
La jaculatòria o invocació ràpida, estil sageta
(jaculatòria vol dir pregària fletxada). Entre
les més populars: «Ave Maria puríssima», «Amén», «Gràcies a Déu», «Alabat sia Déu»,
etc.
Les que alimenten la pietat popular: el rosari,
l‟Àngelus, el Viacrucis...
També la litúrgia pròpiament dita, amb les
pregàries més variades i belles, elaborades
per l‟Església per a totes les situacions de grup o personals. O per a adaptar-se a les
avinenteses més diverses viscudes per la fa-mília, la societat, l‟Església: per a beneir, per a intercedir, per a donar gràcies, per a ado-
rar...
b.- Entre les fórmules consagrades per l‟ús i carregades de sentit:
Les pregàries del cristià: Parenostre, Ave Ma-
ria, Glòria al Pare, el credo, l‟acte de contrició,
invocació a l‟Esperit Sant. Totes, aptes per a modelar la pregària de l‟orant i del grup.
Les pregàries apreses de petits, que tant de
ressò poden tenir en el cristià adult.
Les pregàries marianes: la Salve, l‟Àngelus...
Els «mantres» cristians, avui tan difosos:
«Veniu, Senyor Jesús», «amén», «al·leluia».
O bé la pregària de Jesús: «Jesús, fill de Da-vid, apiada‟t de mi», o les lletanies, tan ober-
tes a la creativitat del grup.
En sobresurt, pel seu origen, pel seu inesgo-
table contingut, per la seva força inspiradora,
la pregària del Parenostre: vertadera escola de pregària profunda. D‟ella deia santa Teresa
que «inclou tot el camí espiritual, des del co-mençament fins que Déu engolfa l‟ànima i li concedeix de beure abundosament a la font
d‟aigua viva...» (Camí de Perfecció 42,5).
Orientacions pràctiques
Les pregàries resades són un capítol especial i insubstituïble de la pregària en grup:
Són el lligam normal amb la pregària tradicio-
nal de l‟Església.
Faciliten i desenvolupen el sentit de comunió
amb els altres orants, llunyans i desconeguts.
Afavoreixen també l‟equilibri entre «pregària
rebuda» i creativitat.
Al cristià que prega «a soles», convé recordar:
Que no és necessària l‟atenció a cada una de
les paraules, però sí al contingut global i, so-
bretot, a Déu, a qui van dirigides aquestes paraules.
Que la pregària resada no pot caure en l‟abú-
s de paraules. Cal crear espais per al silenci, no solament interior, sinó total.
El «crescendo» de la pregària resada ha de
portar a la pregària interior, l‟ha de preparar, alimentar, respectar...
Tant a la pregària resada personal com en grup, cal tenir presents els riscos que inclou
aquest tipus de pregària, especialment la «memoritzada»:
El pitjor de tots: que esdevingui una pràctica
mecànica i buida d‟interioritat. Ja nos seria pregària: «No permeteu, Senyor, que hom
tingui per bo de venir a parlar amb vós no-més de boca» (Camí de Perfecció 22,1).
La rutina. Jòquer de la nostra mandra, espe-
cialment en moments de dificultat.
La despersonalització. Resar com qui recita
una composició d‟un altre, sense deixar que les paraules carreguin les piles de la pròpia
interioritat.
Qualsevol pregària demana de l‟orant una
ànima senzilla, receptiva, oberta als senti-ments que li ofereix la «fórmula feta». Per això, pregar resant és tan connatural als po-
bres, als senzills, als nens i als ancians. Per això, la pregària vocal els resulta tan espon-tània als contemplatius i als místics.
Butlletí CC
El gat dels frares
Des que enviudà només tenia un desig: morir
per tal de tornar a reunir-se al cel amb el seu
marit. Una nit, mentre dormia es despertà tru-
cant a la porta de sant Pere. Aquest li obrí la
porta i, un cop a dins li comunicà al sant les seves
intencions. Com que el cel és tan gran un àngel
cicerone li mostrà les diverses estances del Pa-
radís:
- Aquí hi ha els apòstols, en aquesta els màrtirs,
en aquesta altra els fundadors i fundadores, en
aquella els benaurats...
- Com que m’és permès d’anar al Purgatori, t’hi
acompanyaré a veure si el trobem allí.
- No pot ser! Una persona tan seriosa, recta, d’-
una moralitat íntegra, de...
- Mira, potser tenia alguna tara i l’està purgant.
Baixaren al purgatori i tot i que el van regi-
rar de dalt a baix tampoc se’n van sortir. No apa-
reixia per enlloc. L’àngel li digué:
- Ara ja només us queda un lloc per mirar i jo no
us hi puc acompanyar: l’ infern.
No s’ho podia creure de cap manera però la
realitat era aquella. Aquella pobra ànima baixà a
l’ infern més que res per assegurar-se de que hi
havia hagut un error i que no havien mirat bé les
estances del cel. El mateix Satanàs li féu de guia
i com l’àngel del cel, li mostrà les diferents cal-
deres de tortura:
- Aquí els usurers i negrers, aquí els assassins,
aquí... No hi havia manera. Finalment el príncep de les
tenebres li digué:
- Hi ha un lloc que no hem visitat perquè m’heu
dit tantes meravelles del cònjuge que no he cre-
gut que hi fos. Ara us hi porto.
Entraren en un sala immensa. En ella hi havia
una caldera d’un diàmetre colossal. Tot d’homes i
dones donant voltes al seu voltant.
- Que fan aquests fent voltes a la taula?
- Cada tres voltes és una vegada que han enga-
nyat el marit o la dona, segons els casos.
Per més que s’hi va fixar en aquelles ànimes
en pena, no aconseguia identificar la persona que
cercava. Quan ja estava a punt d’anar-se’n se li
acudí de mirar el sostre. Es va trasbalsar.
- Per fi! És allí, al sostre!
Feia de ventilador.
* * * * *
Un capellà se n’adonà que un fidel que cada
diumenge oïa missa a primera fila resava el Pare-
nostre d’una manera estranya. El cridà i el féu
passar a la sagristia.
- Escolteu, bon home, que no us sabeu el Parenos-
tre?
- Sí que me’l sé. El que em passa és que se m’ob-
lida la frase final i la supleixo per la última del
Credo que me’l sé bé.
- Com que “no permeteu que caiguem en tempta-
ció” “i en la vida eterna”, eh sapastre?
* * * * *
A l’homilia, el celebrant deia als fidels:
- Tingueu tots present que Déu ens va crear tots
a la seva imatge i semblança...
- I a mi qui em va crear, el diable? – bramà indig-
nat un geperut.
* * * * *
Butlletí CC
Sant Josep és un sant que durant molts
anys ha estat mig ignorat però hi havia un po-
bre home que tenia cura que la seva imatge a la
parròquia restés sempre neta i ben cuidada. Un
dia aquell pobre home morí i pujà al cel. Sant
Pere consultà els registres i comprovà que
aquell home no era a llista d’admissions i no el
deixà passar. L’home reclamà la presència de
sant Josep. Aquest en veure la negativa de sant
Pere se n’anà a reclamar a Déu Pare per advo-
car per ell, al cap i a la fi era l’únic devot que
tenia.
- Que hi consta al llibre d’admissions?
- No, Senyor.
- Doncs no pot entrar.
- Si ell no entra me’n vaig jo.
- Com vulguis.
- I m’emporto la meva dona.
- Com vulguis.
- I si m’emporto la meva dona també m’enduc
Jesús que, al cap i a la fi, és el meu fill.
- Com vulguis.
- I també me n’enduré totes les filles de Maria.
- Com vulguis.
- I també totes les han dedicat la seva vida al
servei de Maria.
- Com vulguis. Però aclareix-me un dubte.
- Digueu, Senyor.
- Com penses mantenir tota aquesta colla amb
el teu sou de fuster i en els temps que corren?
Ho sento, noi, però aquí no es pot
fumar. I tampoc podràs fer-ho al
Purgatori ni al Infern, perquè els
afecta la mateixa normativa.
Butlletí CC
Pel barri de Sant Crist de Can Cabanyes és
un dels que més vegades he passat, i no sols com a pas per anar a altres barris, sinó per
conèixe‟l millor. Un barri que sempre, entris per on entris, no saps a on ets fins que no arribes a la plaça Cuba, on es troba la parrò-
quia, i aleshores et situes una mica. Vas per un carrer que creus que et portarà a un lloc, al carrer gira i et trobes amb unes escales que
forçosament has de pujar si no vols tornar enrere... Però al marge de tot això,
m‟agrada anar per aquells carrers i co-nèixer el barri.
Com diuen els historiadors badalo-
nins, el període dels anys 60 es va ca-racteritzar per un desbordant creixe-
ment demogràfic de la ciutat, que es va traduir en una mancança absoluta d‟ha-abitatges. La voracitat constructiva i la
manca de criteris urbanístics va fer que alguns dels barris de la ciutat perdessin
la seva identitat. “Del barraquisme s‟ha passat al barraquisme vertical”, diuen alguns. Això va comportar la mancança
de escoles i altres serveis primaris, i les famílies feien el que podien per resol-dre els problemes socials.
En aquest context van néixer algunes de les nostres parròquies a Badalona. El 25 de
març de 1965, l‟arquebisbe de Barcelona, doc-tor Gregori Modrego, firmà el decret de la cre-ació de la parròquia de la Mare de Déu de
Montserrat, segregada de la Parròquia de Santa Maria. Anys abans, en el carrer Ramón
Franco (actualment La Camelia), hi havia uns locals en els quals algunes famílies de Santa Maria feien catequesi per als nens d‟aquell
barri. Es va anar creant un clima de comunitat que després seria autònom.
A partir del setembre de 1963 (el pròxim
any celebraran els 50 anys) es va convertir en una tinència que va presidir el pare Jesús Ca-
sajust, de l‟orde dels Agustins Recol·lectes. En temps de Mn. Jaume Ribas (1966-1969) es va col·locar la primera pedra del nou temple, en
un lloc més cèntric en relació a tot el barri que anava creixent. La inauguració del nou temple és va fer l‟any 1975, essent rector Mn. Narcís
Puig.
Jo mateix vaig tenir alguna relació amb
aquesta parròquia. Quan es va crear el Con-sell Arxiprestal de Badalona, a principis dels
anys 80, vaig assistir a alguna reunió com a secretari del Consell. A més a més, vaig assis-tir amb altres membres de la comunitat al ba-
teig d‟una filla d‟uns amics nostres que havien fet durant tres anys el curs per preparar els
matrimonis.
Les germanes Carmelites Missioneres que van venir a Badalona l‟any 1890, presten en-
cara avui dia el seu servei a les necessitats pròpies de la parròquia.
ESGLÉSIES DE BADALONA (10)
PARRÒQUIA DE LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT PARRÒQUIA DE LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT EN EL BARRI DEL SANT CRIST DE CAN CABANYES
Xavier Miró
Butlletí CC
El Grup de senderisme ha tancat una nova temporada de les seves sortides quinzenals.
Aquest curs ha seguit el Camí de Santiago que travessa Catalunya des del Port de la Selva fins a les Terres de Lleida. La propera temporada es repetirà la marxa pel sender GR 92, de
Portbou a La Sènia, ja que la gran majoria dels caminaires actuals no venien encara quan es va fer ara fa deu anys.
Les carmelites descalces de Tarragona han commemorat els 300 anys de presència te-resiana femenina a la capital. Les guerres, les persecucions i la rivalitat entre els diferents
ordes i el clergat secular de l‟època van fer molt difícil aquesta fundació. Algunes d‟aquestes religioses van arribar a Tarragona procedents de Lleida, d‟on van haver de fugir a causa de la proximitat dels exèrcits que anaven a prendre la capital del Segre l‟any 1707.
Defuncions del trimestre: Carme Segarra, Fina García, Melcior Fradera i M. Mercè Ferrer.
Tots ells membres actius de la nostra comunitat.
Naixement: Oriol Masdeu i Ortí, nét de l’Enric Masdeu i la M. Mercè Ferrer. Enhorabona als nous pares, l‟Enric i l‟Eva, i a tota la família.
Tot i que les nostres campanes estan malmeses i per ara no poden repicar, la nostra comu-nitat es va adherir a la iniciativa popular desplegada
per recordar el 110 aniversari de la mort de mossèn Cinto Verdaguer. El passat dia 10 de juny, gairebé 200 campanars de tot Catalunya van repicar per recor-
dar la figura del religiós i gran poeta, en l‟anomenat Dia de la Memòria. En ell s‟encarnava el record de res-
pecte per tots els catalans que ens han precedit i que han estimat profundament aquest país.
Aquest any 2012, la parròquia de Santa Maria està celebrant els 900 anys de la con-sagració de l‟antic temple romànic que es va consagrar l‟any 1112. Sembla que l‟església
anterior havia resultat molt malmesa en una de tantes incursions musulmanes que van afec-tar les nostres costes. La comunitat parroquial ho celebra amb diferents actes religiosos i culturals i activitats cíviques i socials. L‟Eucaristia commemorativa es celebrarà el dia de sant
Andreu, 30 de novembre, i serà presidida pel cardenal arquebisbe de Barcelona Lluís Martí-nez Sistach.
La revista Pluja de Roses, és l’òrgan oficial del Santuari de Santa Teresina de Lleida i compta amb gairebé 8000 subscriptors. La revista, que s‟edita en dues llengües, català i
castellà, es centra en articles sobre la santa de Lisieux, tot i que actualment ha anat diversi-ficant el seu contingut amb temes d‟actualitat, educació, bíblia, cròniques, etc. Les aportaci-
ons dels subscriptors es dediquen a pagar el cost de la publicació i al manteniment del san-tuari. Si algú desitja rebre la revista, pot donar les seves dades (nom i cognoms, domicili, codi
postal, població, telèfon i número compte bancari -20 xifres- per domiciliar la subscripció) per algun dels següents mitjans:
trucant directament per telèfon al santuari de Lleida (973.268.038)
enviant un correu postal (Pluja de Roses, Apartat 1112. 25080 Lleida) enviant un correu elecrònic ([email protected])
demanant-ho a la porteria del nostre convent L‟aportació anual és de 10 euros. L‟aportació dels benefactors: 20 euros.
Butlletí CC