breu història de la universitat de · pdf file15534_breu historia_ub.indd 7 12/11/14...

www.publicacions.ub.edu

Bre

u hi

stòr

ia d

e la

Uni

vers

itat

de

Bar

celo

naM

ontse

rrat

Ful

lola

Per

icot

La Universitat de Barcelona, fundada l’any 1450, és una deles institucions més antigues i consolidades de Catalunya,i en la seva història conflueixen els grans esdeveniments de la història del país: l’esplendor dels orígens medievals;l’exili a Cervera després de la desfeta de 1714, que es perllongà fins a mitjan segle xix; el retorn a Barcelona,amb la creació de l’Edifici Històric al cor de l’Eixample i la puixança progressiva que culminà amb la República;els anys foscos del franquisme i, finalment, la represa democràtica i el restabliment de l’autonomia universitària,que han fet possible l’excel·lència i el prestigi de què gaudeix actualment la institució. El llibre que teniu a les mans és el relat d’aquest camí, un llarg camí ple de vicissitudsque començà fa gairebé sis segles i que, en un procéscontinuat de millora, es projecta amb solidesa cap al futur.

Breu història de la Universitat de Barcelona

Montserrat Fullola Pericot

ÍNDEX

Pròleg . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9

Presentació. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13

Els orígens de la Universitat de Barcelona . . . . . . . . . . . . . . 15Els inicis d’una institució molt antiga . . . . . . . . . . . . . . . . . . 151714-1717, l’exili de la Universitat de Barcelona. . . . . . . . . . . 18El retorn a Barcelona i l’Edifi ci Històric . . . . . . . . . . . . . . . . 20

La Universitat republicana i la Guerra Civil espanyola . . . 29L’Estatut d’autonomia universitària. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29Bosch Gimpera, rector . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32Els Fets d’Octubre de 1934 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 371936-1939, la Guerra Civil espanyola . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 38

Els anys foscos del franquisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45Els expedients de depuració . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47La represa de les classes i el feixisme. . . . . . . . . . . . . . . . . . . 49La consolidació del franquisme a la Universitat . . . . . . . . . . 51La lenta superació de la postguerra, del 1951 al 1954 . . . . . . 54

La Universitat de Barcelona a la ciutat: les protestes estudiantils i els nous edifi cis. . . . . . . . . . . . . . 61L’Assemblea del Paranimf (1957), la primera assemblea

lliure d’estudiants de la Universitat de Barcelona . . . . . 62

15534_Breu Historia_UB.indd 715534_Breu Historia_UB.indd 7 12/11/14 15:4712/11/14 15:47

El creixement de la Universitat de Barcelona . . . . . . . . . . . . 66La Caputxinada (1966). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 70El creixement de la Universitat en alumnat, en territori

i en estudis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 72El creixement i la contestació (1969-1975).

L’assalt al Rectorat (1969) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 75

La democratització i el restabliment de l’autonomia universitària . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 79La sortida de la dictadura . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 79L’elecció i el rectorat d’Antoni M. Badia i Margarit. . . . . . . 81El restabliment de l’autonomia universitària (1985) . . . . . . . 83La Universitat de Barcelona d’ara i del futur . . . . . . . . . . . . 85

Bibliografi a . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 87


61

LA UNIVERSITAT DE BARCELONA A LA CIUTAT:

LES PROTESTES ESTUDIANTILS I ELS NOUS EDIFICIS

El protagonisme estudiantil que es viu des de fi nals de la dèca-da dels 50 i els anys 60, i durant les dues dècades següents, els anys 70 i 80 del segle XX, sobrepassa el que havia estat habitual. Els joves estudiants es converteixen en el gran impuls de la con-testació al control estatal del medi universitari. En aquest període es viu una enorme transformació social a Catalunya i a Espanya, que moltes vegades es minimitza precisament perquè es produ-eix en el context de la dictadura. Però la transformació social dels anys 60 és un element important a tota l’Europa occidental, on s’esdevé una revolució radical dels hàbits quotidians en molts as-pectes de la vida. El paper dels joves és un element molt rellevant d’aquesta revolució, i els estudiants de la Universitat de Barcelo-na d’aquells anys són l’exemple del reconeixement com a sector social d’una joventut que és molt present en la important trans-formació social i cultural de l’època.

Un fet que s’ha de destacar és que moltes de les protestes es-tudiantils eren clarament en clau política i no estaven només cen-trades en els interessos dels estudiants. En l’àmbit universitari la nova plataforma d’estudiants que es va crear, Solidaritat Univer-sitària, va elaborar un programa ampli, amb temes que van ser vi-gents com a reivindicació durant molt de temps. En primer lloc, Solidaritat Universitària demanava la supressió del monopoli del SEU —l’únic sindicat estudiantil, el falangista. En segon lloc, pos-tulava que la Universitat de Barcelona havia de ser, primer de tot, l’instrument propulsor de la cultura catalana, i per a això propo-


62

BREU HISTÒRIA DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA

saven la coofi cialitat de català i castellà a la Universitat, a més de la creació de càtedres sobre temes catalans; i aprofi taven per rei-vindicar l’autonomia de la Universitat, tant en relació amb la ges-tió com amb les grans decisions de tipus docent. El tercer punt del document feia referència al professorat, i reivindicava la lliber-tat d’expressió per als catedràtics, establir una convivència intel-lectual entre professors i alumnes, i que els catedràtics assumissin les seves responsabilitats i dignifi quessin la seva feina. En aquest últim punt era evident una crítica a la combinació d’autoritarisme i deixadesa d’alguns docents. El manifest de Solidaritat Universi-tària també expressava la preocupació pel classisme a les aules uni-versitàries, que estaven vetades als sectors populars, i proposava augmentar el nombre de beques i reduir el preu de la matrícula. Una altra reivindicació era la supressió de l’assignatura de Forma-ció Política, l’assignatura d’adoctrinament ofi cial del règim.

Amb aquests plantejaments de base comencen les primeres manifestacions i mobilitzacions universitàries. En la seva lluita els estudiants busquen la complicitat dels professors, però al comen-çament va ser difí cil que s’hi impliquessin, això es va fer en un procés gradual, ja que el professorat estava molt condicionat per la depuració de 1939 i la renovació generacional va ser lenta.

L’Assemblea del Paranimf (1957), la primera assemblea lliure d’estudiants de la Universitat de Barcelona

A fi nals dels anys 50 la protesta pren una importància creixent, i els estudiants van defi nint un camp d’acció cada vegada més ní-tid i, sobretot, hi ha una participació cada vegada més àmplia, ja que a poc a poc es trenquen les barreres de les minories més po-lititzades i hi participen més alumnes. En aquest moment ja hi co-mença a haver un creixement en el nombre d’estudiants, fet que signifi ca també que se n’amplien les bases socials. No es tracta en-cara de la massifi cació dels anys 70 i 80, però sí de la fi d’una uni-


63

LA UB A LA CIUTAT: LES PROTESTES ESTUDIANTILS I ELS NOUS EDIFICIS

versitat elitista, perquè els sectors de la classe mitjana ja comen-cen a ser presents a les aules, i fi ns i tot hi ha algun representant de les classes populars. Naturalment, aquest canvi en la compo-sició social també infl ueix en les actituds socials i polítiques de l’alumnat. En aquest context se situa la convocatòria de l’Assem-blea del Paranimf.

La vaga de tramvies del gener de 1957, en què inicialment els ciutadans protestaven per l’augment de 20 cèntims del preu del bitllet, va implicar i desencadenar la protesta pel profund males-tar social per les duríssimes condicions de vida de la majoria la po-blació. Es va convertir en una protesta per la crisi econòmica i, molt especialment, una manifestació contra el règim franquista, que es consolidava gràcies al suport dels Estats Units. Durant dotze dies, la població es va negar massivament a utilitzar el transport públic, i va fer els desplaçaments a peu tot suportant unes condicions climàtiques molt dures. La vaga va tenir el suport del món intel-lectual, encapçalat per Jaume Vicens Vives, i també hi van partici-par personatges com Josep Benet, Maurici Serrahima, Edmon Va-llès, Santiago Nadal, Salvador Millet, Ferran Giménez Artigues o Rafael Tasis. El protagonisme dels estudiants en la protesta va ser tan notable que la policia va entrar per segona vegada en poc temps al recinte universitari. Com que la reacció a la repressió policial sempre era en clau política, s’hi van cremar retrats de Franco i de José Antonio. A conseqüència dels fets la Universitat es va tancar durant un mes i es van prendre moltes mesures per limitar les ac-cions dels estudiants. Quan es va tornar a obrir, per restringir-los la comunicació, es va impedir la comunicació entre els dos patis de l’Edifi ci Històric, es van tancar les portes centrals d’accés a l’edifi ci, es va preveure la utilització com a aules del Paranimf, l’Aula Magna i altres dependències no habituals per tal de sepa-rar més els estudiants i tenir-los sota el màxim control. També es va decidir que s’hauria de presentar el carnet d’estudiant en en-trar a les facultats per impedir-hi l’accés a persones alienes, a qui la propaganda ofi cial havia atribuït molts dels incidents.


64


En aquest ambient tan confl ictiu i repressiu, els estudiants van convocar una assemblea al Paranimf, que en principi era l’ac-ceptació d’una proposta de diàleg amb el representant governa-mental. Hi estaven cridats tots els estudiants que hi volguessin as-sistir i el Claustre de professors, però la presència de la policia va desfi gurar el propòsit inicial i va ser una reunió exclusivament d’es-tudiants. Va ser coneguda com la Primera Assemblea Lliure d’Estu-diants de la Universitat de Barcelona, i es va celebrar el 21 de febrer de 1957. En el manifest redactat que en va sortir s’hi dema-nava el retorn a la normalitat acadèmica, que se suprimissin totes les traves per a la comunicació dels estudiants, la retirada de la policia de l’edifi ci i l’anu� ació dels expedients acadèmics. Però no es tractava només de tornar a la situació d’abans dels incidents, els estudiants també demanaven la dimissió de tot l’escalafó de la política educativa, des del ministre d’educació fi ns al rector i vi-cerectors de la Universitat de Barcelona.

La reacció de les autoritats acadèmiques va ser molt contun-dent. El rector i els degans van anar a la porta del Paranimf i van obligar els assistents a l’assemblea a abandonar-la i a lliurar-los els carnets d’estudiant, però alguns estudiants s’hi van negar i van es-tar tancats fi ns que la policia hi va entrar per desallotjar-los. A la sortida aquests estudiants van haver d’entregar els carnets als de-gans, que estaven protegits per policies. Amb això es marcaven unes línies ben precises: en una banda, els estudiants que dema-naven la democratització de la Universitat; i a l’altra, les autoritats acadèmiques protegides per la policia, que representava el poder franquista.

L’Assemblea del Paranimf havia estat molt seguida —hi va ha-ver uns 800 assistents—, però a més l’endemà va començar una vaga en solidaritat amb els estudiants sancionats, que no tenien el carnet i no podien entrar a les facultats. Com que la vaga la feien estudiants que no havien estat al Paranimf, ja no es podia dir que els estudiants contestataris fossin una minoria, i és per això que els fets del Paranimf van signifi car un punt d’infl exió


65


molt important. La llarga lluita ja havia començat, i en aquest pri-mer moment, com hem dit, pocs professors es van implicar en les demandes estudiantils, perquè s’arriscaven força, ja que també a ells els podien obrir expedients, tal com va passar al jove catedrà-tic José M. Valverde.

El setembre de 1957, en començar el nou curs després de l’As-semblea del Paranimf, Antonio Torroja Miret va ser nomenat rec-tor i ho va ser fi ns al març de 1964. Aquests gairebé set anys del seu rectorat la Universitat va viure sota el signe d’un creixement lent però sostingut i d’una progressiva confl ictivitat amb els es-tudiants i alguns sectors del professorat. Era el moment en què Franco va decidir liberalitzar alguns dels controls que l’Estat te-nia sobre l’economia, com ara les inversions estrangeres, i de la incorporació de l’Estat espanyol a alguns organismes internacio-nals. L’obertura del règim i el fet de voler afegir-se al creixement industrial que ja es vivia a Europa un cop superat el sotrac de la

Els estudiants a l’Assemblea del Paranimf l’any 1966.


66


Segona Guerra Mundial era un procés que, lògicament, necessi-tava una societat que eradiqués l’analfabetisme i que tingués uns sectors socials prou amplis amb formació superior.

És el moment dels tecnòcrates de l’Opus Dei en el govern de Franco, protegits per Luis Carrero Blanco, responsables del Plan de Estabilización de 1959 i del desarrollismo posterior. Els tecnòcra-tes accedeixen als nivells més alts de la burocràcia estatal i dels aparells industrials i militars, i evidentment, de les facultats uni-versitàries científi ques, tecnològiques i econòmiques. La tecno-cràcia, que es basa en el supòsit que qui està capacitat per gover-nar el procés industrial empresarial també ho està per governar el conjunt de la societat, necessitava en aquell moment que l’en-senyament universitari es modernitzés i funciones, però volia fer aquest canvi controlant políticament la Universitat. L’orde reli-giós de l’Opus Dei va ser molt present a la Universitat de Barcelo-na, on captava adeptes entre els alumnes més brillants.

El creixement de la Universitat de Barcelona

A mitjan anys cinquanta la Universitat de Barcelona constava de sis facultats: Filosofi a i Lletres, Dret, Ciències, Medicina, Farmà-cia i Econòmiques (la facultat que s’havia creat justament el 1954). Excepte la de Medicina, a l’Hospital Clínic, la resta de facultats eren a l’Edifi ci Històric, repartides en els dos patis de Ciències i de Lletres. Però, tal com hem dit, al fi nal dels anys 50 comença el creixement de la Universitat. Si comparem les dades de 1956 amb les de 1962, només sis anys després, veiem que passa de 193 a 322 professors, dada que signifi ca un increment del 67%. En aquest lapse de temps ja s’hi havien incorporat defi nitivament els profes-sors de la nova Facultat d’Econòmiques, però el pes principal se-guia sent el de la Facultat de Filosofi a i Lletres, que concentrava el 30% del professorat de la Universitat. Si tenim en compte que abans de la Guerra Civil ja s’havia arribat als 135 docents, ens ado-nem de la importància del creixement durant aquests sis anys. En


67


realitat, el nombre de catedràtics va augmentar poquíssim, de ma-nera que la majoria de noves incorporacions es va fer en les ca-tegories de professors adjunts, i encara més entre els professors encarregats de curs, sobretot a Filosofi a i Lletres, i evidentment els nous professors signifi caven una notable aportació d’idees no-ves, una renovació que va tenir ben aviat efectes científi cs i tam-bé polítics.

Tot i el creixement signifi catiu, no és fi ns a la dècada 1965-1975 que es produeix l’autèntica entrada massiva d’estudiants a la UB. Al fi nal dels 50 parlem encara d’una universitat petita i que no té possibilitats de creixement dins dels murs de l’Edifi ci His-tòric. Per això l’estratègia de creixement passava necessàriament per l’ocupació progressiva de nous espais als terrenys de la zona de Pedralbes. El primer trasllat va ser el curs 1957-1958, quan la Facultat de Farmàcia va ocupar l’edifi ci del co� egi major, i la pri-mera facultat amb edifi ci nou va ser la de Dret, que es va tras-lladar a la Diagonal el curs 1958-1959, i el curs següent l’Escola d’Aparelladors. A poc a poc la Universitat de Barcelona anava cons-truint el nou campus i s’hi anaven insta� ant les noves facultats. Els anys d’obertura dels nous edifi cis de les facultats a Pedralbes són: Farmàcia (1957), Dret (1958), Belles Arts (1960), Empresa-rials (1961), Econòmiques (1967), Física i Química (1969), Psico-logia i Pedagogia (1970), Filosofi a i Geografi a i Història (1970) i Biologia (1975).

La Universitat creixia i la confl ictivitat entre les autoritats aca-dèmiques i els estudiants també, perquè l’estructura universitària continuava al costat de les estructures del règim. Ja a comen-çaments dels anys seixanta és habitual sentir parlar del proble-ma de la universidad. De la mateixa manera que hi havia un problema catalán, també n’hi havia un d’universitari. I això és perquè la re-fl exió sobre la universitat prenia força, i si per al règim potser no-més es tractava d’un problema d’ordre públic, l’activisme estu-diantil havia mogut una refl exió àmplia, que s’interrogava sobre el paper de la universitat. Un referent d’aquest debat va ser el pro-


68


fessor i fi lòsof madrileny José Luis López Aranguren, que el 1962 va publicar el llibre El futuro de la universidad en què plantejava el divorci entre el que es feia a les universitats i les necessitats del país real. La refl exió anava molt més enllà dels drets dels estu-diants, era sobre el model d’universitat. Les bases organitzatives i el discurs de l’Assemblea del Paraninf s’amplien cap a un projec-te molt més global, la transformació del conjunt de la Universitat. En aquest procés hi participen cada cop més professors i nuclis d’inte� ectuals opositors a la dictadura. Al marge de plataformes i grups organitzats políticament, augmenten les activitats promo-gudes per tots els nuclis d’estudiants que s’oposen al règim fran-quista. Hi ha un activisme també cultural que permet portar a la Universitat fi gures que vivien absolutament al marge del món ofi -cial, com els poetes Salvador Espriu i Carles Riba, que participen en actes universitaris convidats pels estudiants, no pas per les fa-cultats.

Després de l’Assemblea del Paranimf els grups estudiantils actius van anar assajant diverses formes d’organització, com ara la plataforma dels estudiants nacionalistes. Però sens dubte l’or-ganització més potent, dins de les limitacions pròpies de la clan-destinitat, era el nucli del PSUC (Partit Socialista Unifi cat de Catalunya). A més, molts estudiants demòcrates es van fer dele-gats de les facultats, per exemple el 1961 Ernest Lluch ho era a Econòmiques, Jaume Sobrequés a Lletres i Lluís Solé Sugranyes a Dret.

La consolidació dels nuclis actius fa que es convoqui una se-gona assemblea lliure d’estudiants el 1962, que s’acaba amb ma-nifestacions, l’entrada de la policia a l’edifi ci de la Universitat i diversos estudiants detinguts, sotmesos fi ns i tot a consells de guer-ra, entre els quals hi havia l’escriptor i periodista, llavors estudiant, Manuel Vázquez Montalbán. El febrer de 1965 se celebra una jun-ta de delegats estudiantils, que és decisiva per a la creació d’una organització independent d’estudiants, un procés molt complex i ric en esdeveniments, que se succeeixen a un ritme i intensitat


69


vertiginosos. L’1 de març se celebra la Segona Assemblea Lliure del districte de Barcelona, en què intervé el catedràtic José Ma-ría Valverde, una novetat que anunciava els nous temps, novetat que es refermava amb la carta de 200 professors de la Universi-tat a favor de modernitzar-la. Després d’aquesta assemblea n’hi va haver immediatament d’altres, amb les quals es van solidaritzar, en un escrit, 114 inte� ectuals catalans, una altra novetat. La res-posta del Rectorat va ser el tancament de les Facultats de Filo-sofi a i Lletres i de Ciències, i posteriorment la sanció de pèrdua co� ectiva de matrícula als estudiants de Dret i Econòmiques. Aquests elements repressius van activar una nova via de solida-ritat, la del Co� egi d’Advocats, que es va posar a disposició dels estudiants. Així doncs, els estudiants tenien a favor sectors del professorat, grups d’inte� ectuals i un co� egi professional, amb la qual cosa les reivindicacions ja no quedaven aïllades. En el ma-teix moment, la confl ictivitat a Madrid va comportar l’expulsió dels catedràtics Aranguren, García Calvo i Tierno Galván, fet que va tenir molt de ressò i contra el qual els claustres de Lletres i Ciències de Barcelona van protestar. Va ser quan el catedràtic de Filosofi a José María Valverde va renunciar al seu càrrec i va pro-nunciar la cèlebre frase No hay estética sin ética. A aquest clima re-pressiu s’hi va afegir el nomenament com a rector del professor García Valdecasas, que va iniciar el mandat amb una línia molt re-pressora, no únicament en relació amb els estudiants actius, sinó també respecte dels professors implicats en la democratització de la institució universitària. El nou rector va obrir expedients a tort i a dret, sense escoltar la crida al diàleg que li feia el vicerector, Martí de Riquer. Tot plegat va portar a una vaga indefi nida, la po-licia va tornar a entrar a la Universitat, i en un claustre extraordi-nari dels catedràtics del districte, el desembre de 1965, el rector va haver d’escoltar les veus de força professors que defensaven els arguments dels estudiants.


breu història de la universitat de · pdf file15534_breu historia_ub.indd 7 12/11/14...

Documents