barcelona - bcn.cat · gràcies a la introducció d’aparells com l’alambí, a la utilització...
TRANSCRIPT
Aquest itinerari us convida a fer un recorregut des de Ciutat Vella
a la nova façana marítima, tot mostrant espais que han estat claus
en el desenvolupament de la ciència a Barcelona.
1
PORTAL DEL BISBE
El Call
Alfred Bosch
LA PORTAFERRISSA
Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona
David Jou
HOSPITAL DE LA SANTA CREU
PRBB i CMIMA
Pau Vidal
BARCELONACIUTAT DE CIÈNCIA
Iniciarem el nostre recorregut per la Barcelona científica a la plaça Nova davant del Portal
del Bisbe. Aquesta era l’antiga Porta Praetoria, punt d’accés a la colònia romana i final de
recorregut dels aqüeductes que abastien d’aigua Barcino, unes infraestructures
hidràuliques que van resultar fonamentals pel desenvolupament de la nostra ciutat. De les
tres arcades que tenia la Porta Praetoria, actualment es conserva un dels passos laterals
per als vianants i les dues torres de planta circular que defensaven els costats (s. I-V dC).
Al segle XII, ambdues torres, propietat dels ardiaques de la catedral, van ser completades
i reformades. Davant nostre s’alça un llenç de muralla romana sobre el qual es recolzen
els murs posteriors de la Casa de l’Ardiaca i el mur lateral de la Pia Almoina. El recinte
emmurallat conservat fins avui (amb afegits medievals i reconstruccions posteriors) va ser
aixecat entre el 270 i el 310 dC per fortificar l’assentament urbà de la colònia Iulia
Augusta Faventia Paterna Barcino, fundada l’any 15 aC, durant l’època de l’emperador
August.
La ubicació de la colònia sobre un petit turó, va obligar a canalitzar les aigües per
alimentar les fonts i els serveis públics. Aquestes conduccions portaven el líquid des de la
part alta del riu Besòs, prop de Montcada, fins a la ciutat aprofitant el suau pendent. El
darrer tram va ser aixecat sobre arcades com la que podem veure a mà esquerra formant
2
PORTAL DEL BISBE
«Barcelona és una vila que té una fundació perfectament justificada. És un vila marítima.
La geografia explica així mateix la capitalitat. El Besòs i el Llobregat lliguen Barcelona
amb el Pirineu. Els camins fàcils del país van a parar a Barcelona d’una manera
ineluctable.»
[Fragment de Barcelona. Papers d’un estudiant, de Josep Pla]
part del parament de la torre de l’Ardiaca. L’any 1958 se li va afegir una altra arcada per
fer més patent la presència dels aqüeductes. Cal destacar que, el 1998, ben a prop
d’aquí, als números 12 i 14 del carrer Duran i Bas, va ser localitzat part de l’aqüeducte
romà en enderrocar una casa.
Creuarem ara la Porta Praetoria que donava pas al Decumanus Maximus, la llarga via
central que travessava les ciutats romanes i que, a Barcelona, passava pels actuals carrers
del Bisbe, Ciutat i Regomir fins a arribar a la Porta Decumana que estava situada al
principi d’aquest últim carrer. Girarem de seguida a mà esquerra seguint el carrer de
Santa Llúcia fins la porta de la Casa de l’Ardiaca (Santa Llúcia, 1). Aquest edifici,
reconvertit en palau al segle XV, va ser la seu del Col·legi d’Advocats durant els primers
anys del segle XX. Adquirit per l’Ajuntament, acull, desde 1921, l’Arxiu Històric de la
Ciutat i la seva completa hemeroteca.
Dins la torre circular d’aquesta casa podem contemplar dues grans arcades fetes amb
pedra de Montjuïc i morter de calç que suportaven els extrems dels dos aqüeductes de la
ciutat. En arribar aquí, les aigües passaven al dipòsit del castellum aquae, des d’on eren
distribuïdes fins a les fonts públiques i als banys o les termes, com els descoberts a la
plaça de Sant Miquel o el que es pot visitar al Museu d’Història de la Ciutat dins d’un
conjunt subterrani que conserva quatre mil metres quadrats de l’antiga Barcino.
Ens dirigim ara cap al Call, el barri jueu de la ciutat. Per arribar-hi tornarem al carrer del
Bisbe i el seguirem fins trencar a mà esquerra pel carrer Sant Sever i la Baixada de Santa
Eulàlia que ens portaran fins a Banys Nous. Fixem-nos però, abans de continuar, que a
l’extrem de la paret de la capella de Santa Llúcia, situada al costat de la Catedral i davant
de la Casa de l’Ardiaca, hi ha una inscripció que diu: «A dos canas lo pou».
EL CALL
La importància de l’aigua en les diferents cultures que han marcat la història de la nostra
ciutat es fa patent en aquests carrers. En el cas del llegat musulmà hem de destacar el
reaprofitament i millora de les infraestructures hidràuliques romanes així com les
innovacions tècniques —sèquies, sínies i canals— introduïdes a la zona rural. No oblidem
però que, tant a la cultura àrab com a la jueva, l’aigua també té una funció higiènica i
ritual. Mentre va durar la presència musulmana a la ciutat es va generalitzar la construcció
de banys, recintes que, a més de complir amb la funció purificadora, també tenien una
funció social, de relació i ritual, ja que els creients tenien l’obligació de fer ablucions
abans de cada pregària.
Durant la baixa edat mitjana, en aquest barri va prosperar una sòlida comunitat jueva
que va fer valuoses aportacions a la cultura i la ciència de l’època. A tots els calls jueus
hi havia banys, doncs eren un element imprescindible per als rituals i festivitats
religioses. En aquest mateix carrer és possible visitar-ne dos: un a la botiga de mobles
S’Oliver (Banys nous, 10), on podrem entrar als antics banys per a homes, i l’altre
a la botiga-cafeteria Caelum, a la cantonada amb el carrer de la Palla, on cal baixar
unes escales per accedir als destinats a les dones.
L’aigua també va ser fonamental pels alquimistes, els seguidors d’una antiga pràctica
protocientífica que combina elements de la química, la metal·lúrgia, la física, la
medicina, l’astrologia, la semiòtica, el misticisme, l’espiritualitat i l’art. L’alquímia va ser
practicada a Mesopotàmia, l’Antic Egipte, Pèrsia, l’Índia i la Xina, a l’Antiga Grècia i
l’Imperi Romà, a l’Imperi Islàmic i, després, a Europa, fins al segle XIX, en una complexa
xarxa d’escoles i sistemes filosòfics que comprèn almenys dos mil cinc-cents anys.
L’alquímia va contribuir de forma molt important al progrés de la química de laboratori
3
gràcies a la introducció d’aparells com l’alambí, a la utilització de tècniques com la
destil·lació i al descobriment de noves substàncies com l’oli de vitriol (àcid sulfúric),
l’aigua règia (mescla d’àcid nítric i àcid clorhídric), l’aigua forta (àcid nítric) i l’amoníac
entre d’altres. Alquimistes famosos van ser, per exemple, Albert Magne (1193-1280),
Ramon Llull (1232-1315), Roger Bacon (1213-1294), Arnau de Vilanova (1250-1311),
Paracels (1493-1541) i, fins i tot, Newton (1643-1727), el primer gran científic modern.
D’entre ells, ens volem fixar en Ramon Llull un escriptor prolífic i polifacètic que es va
expressar en llatí, català i àrab. El cor de l’aportació de Llull és el que ell anomenava
l’Art: un sistema general d’interpretació de la realitat visible i invisible, que es serveix
de tècniques semimecàniques, de notació simbòlica i de diagrames combinatoris. L’Art és
el fonament de l’apologètica i forneix una base metodològica única per a tots els camps
del saber del segle XIII, des de la teologia fins a les ciències naturals i humanes.
Abans de seguir endavant amb el nostre itinerari direm que, a la Biblioteca de Catalunya,
un dels espais que visitarem d’aquí a una estona, es conserva l’obra manuscrita d’aquest
mallorquí universal.
ALFRED BOSCH
Alfred Bosch va néixer a Barcelona l’any 1961. Doctorat en Història per la Universitat de
Barcelona, actualment és professor d’Història d’Àfrica a la Universitat Pompeu Fabra. Els
seus textos han oscil·lat entre la creació literària, l’assaig acadèmic i el periodisme, tot
renunciant a establir fronteres clares entre gèneres i disciplines.
La seva primera novel·la, L’atles furtiu, Premi Sant Jordi 1998, traduïda al castellà, al
francès i al portuguès, el va consagrar entre la crítica i els lectors catalans. En aquesta
obra, mitjançant els personatges basats en una coneguda família de cartògrafs xuetes de
la Mallorca del segle XIV, els Cresques, l’autor ens convida a fer un recorregut per l’època.
La novel·la ens ofereix unes descripcions detallades de l’ofici dels cartògrafs, dels llocs
on es desenvolupa l’acció, les ciutats de Barcelona i Palma de Mallorca, i dels fets
històrics que van trasbalsar el destí del poble jueu.
Com a corresponsal de premsa, Bosch ha entrat en contacte amb diverses àrees en
conflicte del planeta, sobretot a l’Àfrica subsahariana, i n’ha recollit les seves impressions
als mitjans de comunicació. L’autor és un enamorat d’aquest continent i aquest sentiment
és darrere de les obres d’assaig Nelson Mandela, l’últim home-déu a Sudàfrica (1995), La
via africana (1998), que obtingué el premi Joan Fuster d’Assaig el 1996, o El Imperio que
nunca existió (2001). Com a autor de ficció, destaquem Herois d’Azània (1996), una sèrie
de narracions sobre personatges imaginaris a Sudàfrica, que va rebre el Premi Documenta
l'any 1996. Bosch també ha escrit les novel·les Àlia la Sublim (2000), L’Avi, confessions
íntimes de Francesc Macià (2001) i una trilogia èpica: 1714. Set de rei, 1714. Sota la
pell del diable i 1714. Toc de vespres (2002). La seva darrera obra publicada és Inquisitio
(2006), una novel·la sobre l’amistat ambientada a la València de principis del segle XIX.
OBRA:
Inquisitio. Columna, 2006.
Heretaràs la Rambla. Planeta, 2005.
1714 Trilogia. Columna, 2004.
Les set aromes del món. Planeta, 2004.
L'avi. Francesc Macià: una vida de llegenda. Columna, 2004.
L'Avi, confesions íntimes de Francesc Macià. Columna, 2001.
4
El imperio que nunca existió. Plaza & Janés, 2001.
Àlia la sublim. Columna, 2000.
L'Atles furtiu. Columna, 1998.
La via africana. Tres i Quatre, 1997.
Herois d'Azània. Edicions 62, 1996.
Nelson Mandela: l'últim home-déu a Sudàfrica. Curial Edicions, 1995.
La dècada del realisme a l'Àfrica (1985-1995). Editorial Afers, 1995.
TEXT 1
«L’Honorata, la campana major i més venerada de la Catedral, tocava les set quan vaig
sortir al carrer. Un plugim persistent i fred acompanyava aquell matí de desembre;
em vaig apujar la caputxa i em vaig afegir a la riuada de persones que, com jo,
s’esmunyien pel laberint del Call en un frec a frec constant. [...] A la reixa del Call,
vaig haver d’esperar que el porter s’acabés de barallar amb un bastaix. L’home volia entrar
amb el carro i l’ase que, assegurava, l’havien acompanyat des d’Hostalric. El vigilant li
deia que no podia ser, que el Call era massa estret i que havia de tornar a la plaça Nova,
deixar la bèstia i el carro, i carregar els farcells ell mateix, d’un a un. L’altre no en volia
ni sentir a parlar; qui li vetllaria les coses? Hauria de pagar algú per deixar-ho a resguard?
Després de passar la nit fora murades, per entrar a primera hora, tot eren problemes: i que
si estira, i que si arronsa... Fins que la gent que esperava, a una i altra banda de la porta,
van començar a xiular i escridassar el bastaix. Aleshores, el porter es va sentir prou
emparat per donar-li un cop de bastó, fer-lo retrocedir i desembussar el pas.
Vaig agrair l’acció del porter, perquè no anava sobrat de temps. En passar a la vila
cristiana, a l’alçada del Castell Nou, vaig tombar cap a mar, deixant enrera l’entrada del
Call menor, que també era molt disputada. Pel barri noble no hi havia tanta gent i vaig
poder fer més via. Alguns criats portaven draps a la bugada, i un prelat, que devia anar a
escoltar les confessions d’alguna dama, va evitar-me tot arranant-se als murs del Palau
menor. Pel Regomir, quatre o cinc carros s’havien quedat embussats per alguna raó; la
gent que davallava cap a la platja s’hi havia d’enfilar, amb paquets, arques i tot. Vaig tirar
pel dret, passats els casalots endormiscats d’en Lladó i de la Busca, fins al carrer
d’Argenteria.»
[Fragment de L’atles furtiu d’Alfred Bosch.]
TEXT 2
«Wotton fou un exemple del redescobriment d’Aristòtil i del respecte pels escriptors de la
Grècia i la Roma clàssiques. Avui, en rellegir els llibres d’aquella època de Wotton, tinc
la impressió que els autors estaven més encaparrats en els mots que no pas en les coses
que aquests definien. Es palplantaven entotsolats en una lluita permanent entre verba
i realia, i crec que massa sovint guanyava la primera. Estic convençut que si hi havia
contradicció entre allò que deia Aristòtil als seus escrits i allò que hom podia observar a la
naturalesa, hom dubtava... per acabar donant la raó als vells escrits. El progrés era més
aviat fer comentaris enginyosos als llibres antics que no pas fer llibres nous. Suposo, però,
que tenir a l’abast aquells autors clàssics i comentar-los, i familiaritzar-se amb ells fou un
pas rigorosament necessari per tal de poder abandonar-los després i així endinsar-nos,
sols, pels territoris verges del coneixement.
Arribats aquí, no acabarem d’agrair prou bé aquells artesans alemanys encapçalats per
5
Gutenberg, que cap al final del mil quatre-cents ens van regalar l’art d’estampar llibres.
D’una banda, perquè els llibres esdevingueren més barats. D’una altra banda, la impremta
tingué el paper fonamental de fixar els textos, que abans estaven sotmesos als errors dels
copistes. [...] Aquesta fou l’altra cara de la moneda amb què el nou art de la impremta
amenaçava els clàssics: la immortalitat a canvi de la crítica, a voltes aspre i fins i tot
cruel. Per això, el ressorgir del seu prestigi, per als savis, fou tan efímer com el somni
d’una nit d’estiu.
Calia aprendre i desaprendre, recordar i oblidar.
Primer van venir els comentaristes crítics, d’entre els que recordo ara l’erutidíssim venecià
Ermolaus Barbarus, que va trobar més de cinc mil errors en el text de la Història Natural
de Plini. Amb les crítiques als antics, els estudiosos descobriren, nogensmenys, que
podien pensar per sí mateixos, i van començar a perdre aquell respecte solemne pels vells
gegants.»
[Fragments de El teatre dels insectes de Xavier Bellés.]
TEXT 3
DEUS qui sotz clarificament de tot enteniment con vos conex e qui sotz bonahuyransa de
tota volentat con vos ama, ab la vostra molt alta vertut gracia e benedicció comensa esta
ART DEMOSTRATIVA.
Del pròlec
COR esta ART DEMOSTRATIVA seguex la regla
de la Art abreujada d’atrobar veritat, per asò nos prenen l’alfabet d’aquella Art e posam
aquell en esta ART, lo qual alfabet es aquest:
a. es Deu;
b. es memoria menbrant;
c. es enteniment entenent;
d. es volentat amant;
e. es l’actu de b. c. d.;
f. es memoria menbrant;
g. es enteniment entenent;
h. es volentat dezamant;
i. es l’actu de f. g. h.;
k. es memoria ublidant;
l. es enteniment innorant;
m. es volentat amant o desamant;
n. es lo conpost de k. l. m.;
o. es conpost de l’actu de b. f. k.;
la p. es conposta de l’actu de c. g. l.;
la q. es conposta de l’actu de d. h. m.;
la r. es conposta de o. p. q.;
s. es ànima entellectiva;
t. es comensamens;
u. es vertutz e viscis;
x. es predestinació o objecció;
y. es veritat;
6
z. es falsetat.
2. Tres especies son de demostració. La primera es de equiparancia, so es assaber, con es
feta demostració per coses eguals: axí con demostrar que Deus no pot peccar, cor son
poder es una essencia metexa ab sa volentat qui no vol peccar, e la volentat es una
essencia metexa ab la justicia qui es contra peccat, qui ab injuria se cové; e cor son
eguals en essencia e en natura les dignitatz de Deu, per asò pot hom demostrar per
equiparancia; e asò metex se seguex en les vertutz e proprietatz e entitatz de les
creatures. Segona especia de demostració es con hom prova l’efectu per la causa: axí con
si es sol, cové que sia dia. Tersa especia es con per l’efectu demostra hom la causa: axí
con si es dia cové que sia sol.
3. Per estes III especies de demostració decorre esta ART; e la primera especia es pus
fortz que les altres con es de les dignitatz de Deu; e la segona especia es pus fortz que la
tersa.
4. Los comensamens d’esta ART son per sí metexes probables, segons que apar en
les figures e en la pràtica de la ART, provant los uns comensamens ab los altres. E cor nos
al pus abreujadament que podem conpilam esta ART, per asò sotzposam al comensament
de la
ART, los comensamens d’on son conpostes
les figures, dels quals provarem en les questions, aquells qui son pus necessaris a esser
provatz.
5. Departida es esta ART en IV distinccions:
La primera es de la disposició de les figures.
Segona es de les condicions de les figures.
Tersa es de la entenció per que es esta ART atrobada.
Quarta es de les questions on es la ART exemplificada.”
[Fragment de l’Art Demostrativa de Ramon Llull*]
*Extret de l’edició electrònica de l'Art Demostrativa (ca. 1283) de Ramon Llull, text establert per Salvador Galmés
a Obres de Ramon Llull, vol. XVI (Palma de Mallorca, 1932). Galmés va reproduir amb gran fidelitat el text del
manuscrit de la Martinus Bibliothek de Magúncia, copiat no gaire després de la composició de l’obra per
Guillem Pagès. http://www.narpan.net/ben/indexartdemostrativa.htm
BIBLIOTEQUES MÉS PROPERES
Biblioteca de Sant Pau i la Santa Creu
Hospital, 56
Biblioteca Francesca Bonnemaison
Sant Pere Més Baix, 7
Biblioteca Barceloneta - La Fraternitat
Comte de Santa Clara, 8-10
7
Agafarem ara el carrer de la Palla, creuarem la plaça del Pi i pujarem pel carrer de
Petritxol fins al de la Portaferrissa, on girarem a mà esquerra. Volem parlar de
matemàtiques i per començar ens plantejarem una qüestió: com ens entendríem si no hi
haguessin acords en certes coses com ara els pesos i les mesures? Com compraríem?
Demanaríem un grapat, un polsim, mitja lliura, cent grams? Com ens donaríem
indicacions si no poguéssim parlar de metres o de quilos? Com ens situaríem en el temps
i en l’espai? Avui tots tenim les mesures absolutament interioritzades, però com s’ho feien
en una època on encara no estaven regulades ni unificades? Per conèixer un dels patrons
que s’utilitzaven a la Barcelona medieval ens aturarem davant la font i el mosaic que
hi ha a la cantonada amb la Rambla, a l’indret on estava situada la Porta del Ferro
o Portaferrissa.
Aquí hi havia el patró de ferro que, a més de donar nom a la porta, assenyalava el valor
de la cana a la ciutat. La cana era una unitat de longitud pròpia de Catalunya, les illes
Balears i la Catalunya del Nord igual a 8 pams, 6 peus o 2 passos, i que, a Barcelona,
equivalia a 1,555 metres. Cal tenir en compte, però, que a d’altres ciutats el valor de la
8
LA PORTAFERRISSA
«¿De qué sirven los polos nortes y los
ecuadores,
los trópicos y las líneas meridianas?
Tal gritaba el vigía; y así contestaba la
tripulación:
-No son sino signos convencionales!»
[Fragment de La caza del snark de Lewis Carroll.]
cana era un altre: a Tortosa, 1,587 metres; a Tolosa, 1,60 i a Carcassona, 1,785 metres.
I és que, en aquell temps hi havia mesures i pesos molts diferents i, per tant, calia
deixar-los ben clars als qui arribaven a la ciutat amb ànim de comprar o vendre productes.
Tot i així, i com que les discussions eren habituals, hi havia també individus especialitzats
en mesurar. Mostassafs, canadors i pesadors eren els encarregats de garantir la validesa
dels instruments utilitzats per a mesurar o pesar els productes que es venien a Barcelona.
Recordem ara, que, a l’extrem de la paret de la capella de Santa Llúcia, situada al costat
de la Catedral i davant de la Casa de l’Ardiaca, hem vist una inscripció a la paret (“A dos
canas lo pou”), que ara entenem que indica la distància a la qual es trobaven els pous
d’aigua existents sota la Catedral.
De les mesures medievals a les quals utilitzem avui en dia hi ha un llarg camí. Ens
fixarem ara en l’episodi que donà lloc a l’establiment d’una de les mesures actualment
més utilitzades: el metre. Es tracta d’uns fets que Barcelona va viure ben d’aprop.
El 1790, l’Assemblea Nacional de França proposà, per a acabar amb el caos que
comportava la multiplicitat de sistemes, la definició d’un sistema unificat de pesos
i mesures. El projecte comportava la remesura del meridià de França, que fins aleshores
anava de Dunkerque fins a Perpinyà, allargant-lo fins a Barcelona. Per fer aquest càlcul,
Jean Baptiste Délambre i Pierre Méchain van triar una sèrie de punts visibles entre ells
(els anomenats vèrtex geodèsics) que permetien traçar la línia imaginària del meridià.
A Barcelona, els punts escollits van ser la Torre de l’Homenatge del castell de Montjuïc, la
Torre del Rellotge del port de Barcelona, el campanar nord de la Catedral de Barcelona,
la Torre de Sant Joan de la Ciutadella i el terrat de l’hostal La fontana de oro,
l’establiment on s’allotjava Méchain i que estava situat a la cantonada dels carrers Avinyó
i Ample.
El 20 de Juny de 1792 els dos científics començaren a mesurar el meridià de París entre
Dunkerque i Barcelona. Aquesta operació, que implicà sis anys de comprovacions
trigonomètriques, permeté calcular la circumferència de la Terra i determinar el metre com
deumilionèssima part del quart de meridià terrestre. Dos segles més tard, Barcelona
commemorà, amb un monument aixecat al centre de la plaça de les Glòries Catalanes, la
gesta de la mesura de l’arc de meridià i de l’establiment del metre com unitat de mesura
de distància.
Més enllà de monuments, la importància de meridians i paral·lels en l’ordenament
urbanístic de la Barcelona moderna obeeix, en bona part, al model d’eixamplament de la
ciutat dissenyat per l’enginyer Ildefons Cerdà. Aprovat per Reial Decret el maig de 1860,
el projecte de Cerdà és un bon exemple de la importància de les matemàtiques aplicades
a la ciutat i a l’arquitectura. Cerdà realitzà un exercici de geometria: primer formà illes,
després combinacions d’illes i acabà per definir barris o trossos de ciutat. Aprofitant els
traçats existents del Camí Ral de Sants i Sant Andreu, Cerdà estructurà, ja en els primers
plànols de 1855, dues grans avingudes perpendiculars que formaven 45º amb la
quadrícula de l’Eixample: el Paral·lel (est-oest) i la Meridiana (nord-sud). L’avinguda del
Paral·lel segueix el paral·lel terrestre 41º 22’ i 33” segons Nord mentre que la Meridiana
està alineada amb el meridià 2º 13’ i 45,38” Est. Val la pena fer esment que la bisectriu
de l’angle format entre el Paral·lel i la Meridiana coincideix amb els actuals carrer del
Bisbe, Ciutat i Regomir, és a dir, amb el Decumanus de la ciutat romana d’on parteix el
nostre itinerari.
Abans de seguir passejant Rambla amunt, afegirem que, si perllonguem el Paral·lel cap a
l’Est i la Meridiana cap al Sud, les línies s’intersecaran a la Torre del Rellotge del port de
Barcelona, anomenat així pel rellotge de quatre esferes que s’hi va instal·lar al segle XVIII.
9
REIAL ACADÈMIA DE CIÈNCIES I ARTS DE BARCELONA
Parlàvem fa un moment de la Torre del Rellotge del port i, si de rellotges tractem, hem de
saber que a la Rambla n’hi ha un de prou important. Està situat a la façana de la Reial
Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (La Rambla, 115) que, des de l’any 1886,
s’encarrega de determinar i difondre l’hora local a la ciutat. Fundada l’any 1764 com a
societat literària privada sota el nom de Conferencia Physycomatemática Experimental, la
institució té la seva seu en aquest edifici modernista obra de l’arquitecte Josep Domènech
i Estapà. Des del terrat d’aquesta casa es feien les observacions astronòmiques que
determinaven l’hora oficial; aquesta era feta pública mitjançant dos rellotges, el de la
façana i el del vestíbul. La institució també es va fer càrrec dels rellotges de la ciutat i
dels cronòmetres dels vaixells que ancoraven al port. L’any 1902, quan la contaminació
lumínica ja no permetia una bona observació des del centre de Barcelona es va començar
a construir l’Observatori Fabra.
És necessari destacar que els fons bibliogràfics i documentals de la biblioteca de la Reial
Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona tenen una gran importància per a l’estudi de la
història de la ciència catalana i espanyola i, sobretot, en relació a la segona meitat del
segle XVIII. El 4 de desembre de 1773, amb motiu de la instància presentada a la
Inquisició, sol·licitant que a la seva llibreria o al seu arxiu es poguessin tenir llibres
prohibits pel Sant Ofici, ja es parla de Biblioteca de la Reial Acadèmia de Ciències
Naturals i Arts. El bisbe de Farsàlia i Inquisidor General Don Manuel Quintano, autoritzà
l’Acadèmia a guardar llibres prohibits, però en caixons o llocs separats, ben tancats amb
panys, la clau dels quals havia de custodiar una persona designada per l’Acadèmia. Al
mateix temps, l’Inquisidor donava llicència per tal que els membres de la institució, que
«según su talento y conducta, a juicio de los censores o directores, supiere discernir lo útil
de lo nocivo y hacer de ello el uso corriente», poguessin llegir els llibres prohibits. Per tal
d’evitar que altres persones poguessin tenir accés als llibres indicats, es disposava que no
podien ser trets del local. Probablement està relacionat amb «l’ambient» de l’època el fet
que l’Acadèmia adoptés com a ex-libris «utile, non subtile, legit».
Abans de dirigir-nos cap a l’antic hospital de Sant Pau, esmentarem que, entre el
patrimoni de l’Acadèmia, cal destacar també una interessant col·lecció de rellotges
i d’equipament funcional astronòmic, meteorològic i sismològic.
DAVID JOU
«Vaig néixer a Sitges el 23 d’octubre de 1953. Vaig passar la meva infantesa entre el
taller del meu avi, l’escultor Pere Jou, la biblioteca popular Santiago Rusiñol, de la qual la
meva mare fou bibliotecària durant cinquanta anys, l’escola i la platja. Fins a 1973,
viatjàrem amb certa freqüència a Cartagena, on el meu pare, capità de petrolers, recalava
sovint.
Als quinze anys, vaig publicar els meus primers poemes a L’Eco de Sitges. Als disset, vaig
publicar el primer llibre. Des d’aquella edat, la poesia ha estat, ininterrompudament, un
dels centres de la meva activitat i de la meva vida. He publicat, fins ara, setze llibres de
poesia.
Tinc una certa facilitat pel pensament abstracte, cosa que m’ha fet decantar per una
poesia més aviat metafísica, en la qual conflueixen la ciència i la religió, dues maneres
per a mi fascinants de veure el món i la vida. Tinc una profunda estimació pel paisatge de
Sitges, al qual em sento molt arrelat i que és per a mi un microscosmos poètic on
ressonen molts ideals mediterranis. També he tractat en els meus poemes el temps,
l’amor, la creació poètica i el cinema.
10
Pel que fa als aspectes formals, he perseguit, en general, la unitat de cada llibre, de
manera que les ressonàncies internes ajudessin a multiplicar-ne la profunditat. He
explorat, també, formes relativament inusuals, amb un fort component visual —influència,
potser, de Mallarmé i en tot cas del tipògraf Lluís Jou, oncle avi meu—, inspirades sovint
en les formes de la natura —arbres, coves, pluja— o en teories de la física —
cosmologia— i de la biologia —codi genètic.
Sóc catedràtic de física de la matèria condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona,
en la qual vaig fer els meus estudis. La recerca científica és un altre dels centres de la
meva activitat. He publicat uns cent cinquanta articles de recerca en termodinàmica de
processos irreversibles i mecànica estadística fora de l’equilibri, en revistes de difusió
internacional, uns dos-cents articles de divulgació a La Vanguardia, cinc llibres de física,
dos llibres de divulgació i tres llibres d’assaig.
La pràctica de la poesia ha contribuït decisivament a donar-me un grau considerable de
llibertat, m’ha estat un estímul a sentir amb més passió, a pensar amb més lucidesa i a
viure, en fi, amb més intensitat. Entre els meus models literaris es compten el Cementiri
de Sinera de Salvador Espriu, Les irreals omegues de J.V. Foix, Les elegies de Bierville de
Carles Riba, el Nabí de Josep Carner, L´espai desert de Pere Gimferrer, els Quatre quartets
de T.S. Eliot, Les elegies de Duino de Rilke, Charmes de Paul Valéry, Anabase de Saint-
John Perse, i poemes de Borges, García Lorca, Sant Joan de la Creu, Kavafis i molts altres
autors. He intentat esbrinar, entre tantes veus poderosíssimes, si tenia res a dir que
mereixés una veu pròpia.
Dubto que els modestíssims resultats assolits —i que, malgrat tot, em satisfan, perquè
compten entre els millors moments de la meva vida— arribin a ser mai suficients per
pagar decorosament l’immens deute que tinc amb la poesia i amb la meva llengua.»
[Text de l’arxiu personal de l’autor sel·leccionat per Nausica Solà per a la web de l’Aelc.
www.escriptors.cat]
OBRA POÈTICA:
L'huracà sobre els mapes. Obra poètica II. Columna, 2004.
Llum de Sitges. Ajuntament de Sitges, 2004.
L'èxtasi i el càlcul. Obra poètica I. Columna, 2002.
Passeig marítim i altres poemes de Sitges. Columna, 2000.
Els ulls del falcó maltès. Poemes sobre cinema. Moll, 2000.
Basilisc. Columna, 1997.
A la deriva blava: poemes de Sitges. Columna, 1995.
Urpes de fumera. Edicions 62, 1992.
El color de la ciència. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1990.
Transfiguracions. Moll, 1988.
Joc d'ombres. Columna, 1988.
Teoria. Edicions 62, 1987.
Arbre. Quaderns de la Font del Cargol, 1983.
Tapís. Edicions 62, 1982.
Mirall de vellut negre. Edicions 62, 1981.
Diminuta imatge. Sant Feliu de Llobregat, 1977.
Dit de pas. Edicions 62, 1975.
Per a no oblidar la llum. Igualada, 1971.
11
TEXT 4
1
Tot el pes del cel, com una sitja plena: cada estrat una collita
més llunyana: com un embut que buida en mi la claredat
d’un cel molt alt i la concentra en una roentor d’hores
simultànies, en una opressió esclafadora: el pes i
la cremor de tanta llum, de tantes hores que no
seran mai més però que són encara llum,
que són ara dolor, turment,
que són malgrat no
ser del tot, que
són i que
em fan
ser.
2
Qui diu ara no diu pas un punt de temps, sinó el gruix d’una
durada —deixem Eisntein i Bergson discutir sobre aquest
punt i visquem nosaltres el present que ens és ofert,
la metal·lúrgia de les hores, el cop
de mall que rebla
aquest instant,
ací,
sobre l’enclusa
del futur que arriba—;
qui diu ara diu el temps que tarda
a encendre’s el cervell en una lucidesa
prou gran com per dir ara, prou gran com per saber
que estem vivint l’irrepetible, l’únic, l’autèntic, allò sol que ens
salva, allò sol que pot merèixer ser dit ara i ser viscut àvidament.
3
Cim
—i després,
cada vegada més,
caiguda. O potser ascensió,
si partim de prou avall i ens és prou
fàcil l’esperança. Però si ja s’ha estat
incandescent, si s’ha estat ja llamp, si s’ha viscut
la glòria d’un moment de plenitud, ¿quin futur queda
al desig sinó tornar a aquell instant o d’habitar-hi ja per
sempre? La resta ha de passar forçosament per la caiguda,
o ser per sempre més caiguda, o ser temor de la caiguda si no
es pot sortir del temps. Després del cim tot és passat, memòria
pura: un moment de plenitud anul·la el temps o en fa una roda
de nostàlgies. I cal, llavors, sortir del temps: cremar sense cremar,
eternament, o cremar del tot en un sol cop, i morir per sempre.
[Rellotge de sorra de David Jou i Mirabent]
12
TEXT 5
«Me hallo en el meridiano principal del mundo, a cero grados de longitud, en el centro del
tiempo y del espacio, literalmente en el lugar donde el este coincide con el oeste. El
empedrado llega hasta el patio del antiguo Real Observatorio de Greenwich. Por la noche,
unas luces ocultas brillan a través de la línea meridiana, recubierta de cristal, como una
grieta artificial en alta mar que dividiese el globo terráqueo en dos mitades iguales con
toda la autoridad del ecuador. Para que resulte aún más vistoso después de anochecido,
un rayo láser verde proyecta la visibilidad del meridiano unos dieciséis kilómetros,
cruzando el valle hasta Essex.
[...]
Nevil Maskelyne fue quien llevó el meridiano principal a su actual situación, a unos once
kilómetros al este de Londres. Durante los años que vivió en el observatorio, desde 1765
hasta su muerte, en 1811, Maskelyne publicó cuarenta y nueve números del Almanaque
naútico. Calculó todas las distancias entre la Luna y el Sol y viceversa que aparecen en el
Almanaque desde el meridiano de Greenwich. Y así, comenzando con el volumen de
1767, los marinos del mundo entero que utilizaban las tablas de Maskelyne empezaron a
calcular la longitud a partir de Greenwich.
[...]
En la Conferencia Internacional sobre el Meridiano, celebrada en Washington en 1884, los
representantes de veintiséis países votaron a favor de que la práctica más extendida se
hiciera oficial. Declararon el meridiano de Greenwich el meridiano principal en el mundo,
decisión que no sentó demasiado bien a los franceses, que siguieron reconociendo el
meridiano del observatorio de París, a más de dos grados al este de Greenwich, como línea
de partida durante veintisiete años más, hasta 1911. Incluso entonces no hablaban de la
hora media de Greenwich, sino de “la hora media de París, con un retraso de nueve
minutos y veintiún segundos”.Dado que el tiempo es longitud y la longitud tiempo, el
antiguo Real Observatorio es también el que atiende al momento en que cae la
medianoche. El día comienza en Greenwich. Las zonas horarias de todo el mundo
funcionan según un número legislado de horas de adelanto o de retraso respecto a la hora
media de Greenwich. La hora de Greenwich llega incluso hasta el espacio exterior: los
astrónomos la utilizan para cronometrar predicciones y observaciones, sólo que en los
calendarios celestes se le llama hora universal.»
[Fragments de Longitud de Dava Sobel.]
TEXT 6
«Téngase en cuenta que Austria es la mayor potencia europea después de Rusia. Este
estado plurinacional suma casi cuarenta millones de habitantes. Y el único trabajo que no
falta es el de policía. Mal pese a los vieneses, tan pagados de su ciudad, de sus palacios,
de sus jardines, de sus tradiciones, de su música y de los Habsburgo, el desarrollo técnico
está aquí atrasadísimo en relación a otros países europeos. Por mucho que los austríacos
desprecien a los prusianos por su obsesión por la ciencia y por la técnica, deberían
aprender de ellos. Hace casi cuarenta años, en 1815, un vecino de esta luminosa ciudad
dejó de bailar el vals durante un rato e inventó nada más y nada menos que la máquina
de coser; mostró su ingenio a sus conciudadanos, se festejó el curioso juguete con un
brindis, se siguió bailando valses y a nadie se le ocurrió comercializarla.
Lo mismo ocurrió cuando, en 1826, otro vienés decidió sentarse a pensar: inventó la
hélice de barco, la probó en Trieste, se dió la noticia de que el artefacto funcionaba y, en
13
vistas de la enorme utilidad que podía tener, fue instalado en un museo para que todos
los habitantes del Imperio que se hallaran de paso por la capital pudieran contemplar el
artilugio. Pero nadie pensó en comercializarlo. Por supuesto, a los austríacos no se les ha
ocurrido calcular los beneficios obtenidos por los alemanes con la máquina de coser, ni
con la hélice de barco. Los vieneses solo saben contar compases de música. A duras
penas aceptan seguir, hoy en día, con la construcción del ferrocarril. Toda Europa sabe
cuánto esfuerzo le costó a Salomón Rothschild convencer a Metternich de la necesidad de
emprender la construcción del ferrocarril, y sabida es la amenaza a que tuvo que recurrir
el banquero vienés, que financiaba los empréstitos al Estado, para que el ex canciller de
Austria se las ingeniara para arrancarle el permiso al carcamal de Francisco I, enemigo
de las máquinas que no sirvieran para hacer música (“Si no hay ferrocarril, no hay dinero
para más guerras”, dijo Rothschild, que en 1831 ya se negó a pagarle al Habsburgo una
expedición contra Bélgica). Bien, hace catorce años que se proyectó la línea Viena-
Salzburgo, y el actual emperador, el joven Francisco José, ha asegurado que, a no ser un
caballo, jamás se subirá a un cuerpo extraño que se mueva. Frase reveladora respecto al
futuro económico del Imperio; el asco por la técnica y el progreso sigue corriendo por las
venas de los Habsburgo.»
[Fragment de Vals negro d’Ana María Moix.]
BIBLIOTEQUES MÉS PROPERES
Biblioteca de Sant Pau i la Santa Creu
Hospital, 56
Biblioteca Francesca Bonnemaison
Sant Pere Més Baix, 7
Biblioteca Barceloneta - La Fraternitat
Comte de Santa Clara, 8-10
14
Seguirem el nostre itinerari passejant Rambla avall fins trobar, a mà dreta, el carrer de
l’Hospital que ens portarà fins a l’antic Hospital de la Santa Creu (Hospital,56), l’autèntic
epicentre de l’activitat sanitària de Barcelona des de principis del segle XV fins ben entrat
el segle XX. A l’Edat Mitjana la medicina i la religió anaven íntimament lligades. Els
diversos hospitals que hi va haver a Barcelona fins a finals de segle XIV depenien de la
caritat ciutadana, i moltes vegades es van enfrontar entre ells pel fet d’haver de dependre
de l’Ajuntament, del Bisbat o del Capítol de la Catedral. Per això, de cara a racionalitzar
el sistema hospitalari, i especialment l’administració econòmica, el Consell de Cent va
decidir, l’any 1401, fusionar les institucions hospitalàries més importants de la ciutat en
una única, i va nomenar una comissió encarregada de negociar amb l’església. El març
del mateix any es va acordar de construir l’Hospital de la Santa Creu amb l’objectiu
d’agrupar l’Hospital de Mesells de Sant Llàtzer, el d’en Marcús, el del Canonge Vilar, el
dels pelegrins i el de Santa Marta.
De la mà del mestre d’obres Guillem d’Aviell ens trobem en una de les construccions
gòtiques més emblemàtiques de Barcelona. L’edifici constava de quatre ales que
envoltaven un pati porticat que fou acabat l’any 1417. Però ben bé fins al segle XIX es
van anar fent reconstruccions, canvis i edificacions adossades. Durant el segle XVI, en una
15
HOSPITAL DE LA SANTA CREU
«Laboriosos, pacíficos, eminentes en lealtad a sus príncipes, sobrios entusiastas por toda
clase de conocimientos, enemigos de toda innovación en sus costumbres, concisos en sus
discursos hasta el punto de ser tachados de inciviles por quien no ha estudiado su
carácter, los Barceloneses se pagan poco de ostentaciones ni esterioridades.»
[Fragment de la Guia general de Barcelona editada el 1849]
de les moltes modificacions que va patir el conjunt arquitectònic, es va enderrocar una de
les ales i s’hi construí un altre pati porticat unit al primer. En aquest espai és on hi ha
una gran escala monumental, també erigida en el decurs d’aquesta modificació, que avui
dóna accés a la sala de lectura de la Biblioteca de Catalunya. El creixement demogràfic de
la ciutat, cada cop més fort, va omplir aviat aquestes instal·lacions hospitalàries que, en
no poder-se ampliar, van quedar degradades a causa de l’amuntegament de la gent. Però
fins a principi d’aquest segle no se’n va decidir el trasllat a un hospital nou, el de la
Santa Creu i de Sant Pau, obra modernista de Lluís Domènech i Montaner.
L’any 1926 l’edifici fou comprat per l’Ajuntament, que inicià la seva reconstrucció.
Actualment el conjunt s’ha convertit en un referent cultural de la ciutat, on hi ha entre
d’altres serveis: la Biblioteca Nacional de Catalunya, les Biblioteques públiques de Sant
Pau i de la Santa Creu i l’Institut d’Estudis Catalans.
Ens atansarem primer a la Biblioteca de Catalunya, que fou fundada el 1907 com a
Biblioteca de l’Institut d’Estudis Catalans. El 1914, la Mancomunitat de Catalunya, la va
convertir en una biblioteca pública orientada a la recerca i a la conservació del patrimoni
bibliogràfic català, i, per això mateix, amb voluntat de ser la biblioteca nacional de
Catalunya. El seu fons, format per tres milions de documents en diversos suports, té un
enorme valor bibliogràfic i documental.
Seguirem creuant el pati fins trobar les biblioteques públiques de Sant Pau i de la Santa
Creu. A mà dreta tenim la porta de la biblioteca infantil i a mà esquerrà la biblioteca
d’adults que compta amb un important fons en llengua àrab i on arriben diaris de tot el
món.
Pujarem les escales i mirant a la dreta trobarem la Casa de Convalescència, seu de
l’Institut d’Estudis Catalans, una corporació acadèmica, científica i cultural que té per
objecte l’alta recerca científica i principalment la de tots els elements de la cultura
catalana. Aquest magnífic edifici del segle XVII té una estructura arquitectònica
plenament classicista, amb poques concessions al barroc. Senzilla pel que fa al volum i
organitzada sobre un claustre o pati central, presenta clares diferències entre les àrees
dels serveis, els convalescents i l’administració. A més, en aquesta casa, hi ha un dels
pocs jardins penjants de la ciutat de Barcelona. Un espai que ha estat batejat amb el nom
de Jardí Mercè Rodoreda, en memòria de l’escriptora barcelonina.
Per acabar el nostre recorregut per aquest excepcional recinte monumental visitarem la seu
de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya situada gairebé davant per davant de
l’Institut d’Estudis Catalans. Creada l’any 1770, amb el nom d’Acadèmia Mèdico-
Pràctica, la institució ha tingut al llarg de la seva història més de tres-cents cinquanta
membres numeraris, pràcticament la totalitat de les grans personalitats de la medicina
catalana. La seva seu actual, que havia donat allotjament al Real Colegio de Cirugía de
Barcelona (1760-1843) i després a la Facultat de Medicina (1843-1906), és una de les
peces més importants de l’arquitectura neoclàssica a Barcelona i fou cedida a l’entitat en
un acte solemne presidit pel rei Alfonso XIII, l’octubre de 1929. Entre els professors que
van fer aquí la seva tasca docent cal recordar els noms de Pere Virgili, el gran reformador
de l’ensenyament de la medicina al segle XVIII; Antoni de Gimbernat, anatòmic de prestigi
europeu; i Santiago Ramon y Cajal, catedràtic a Barcelona entre 1887 i 1892, que va fer
aquí les seves recerques bàsiques sobre la neurona.
Malgrat els grans avenços del coneixement fins al segle XVII, els descobriments que van
tenir aplicació directa en medicina i cirurgia van ser escassos. Les universitats seguien el
procediment deductiu i atorgaven els títols que facultaven per a practicar la medicina,
16
basant-se en una formació sobretot teòrica. La condició principal no era saber medicina,
sinó demostrar el coneixement del llatí. Les escoles mèdiques devien el seu prestigi
generalment a l’atracció d’un gran mestre que hi treballava en elles.
Els cirurgians seguien sense aconseguir el nivell social dels metges, malgrat la seva
creixent activitat davant la necessitat de les seves intervencions en els ferits dels
conflictes bèl·lics. Encara que existien càtedres de cirurgia que centraven la seva activitat
en el coneixement de l’anatomia topogràfica i l’anatomia quirúrgica, aquestes no eren
nombroses. La formació dels cirurgians se seguia realitzant fora i de vegades en oposició a
la universitat. Els cirurgians barbers exercien la seva professió de forma itinerant,
dedicant-se a patologies poc importants: ferides, sagnies, dents, fractures, úlceres,
cataractes, càlculs, hèrnies... amb resultats mediocres. L’activitat consistent en la
manipulació de fractures i luxacions es denominava «àlgebra» i qui practicaven les seves
cures eren anomenats «algebristes» i tenien menor rang social que els cirurgians barbers.
Podríem dir que els algebristes avui estarien a cavall entre els fisioterapeutes, els
osteòpates i els traumatòlegs.
Abans de marxar procurarem entrar a l’amfiteatre anatòmic, de bellesa excepcional,
dissenyat per Ventura Rodríguez. Aquesta gran sala circular té, al centre, una taula
giratòria de marbre blanc on es feien les operacions. Just al davant de la porta de
l’amfiteatre, podem veure una còpia de l’escultura del déu Asclepi que es va trobar, el
1909, al jaciment grec d’Empúries.
Fem un salt cap al futur per dirigir-nos cap a la façana marítima de la ciutat on, per
tancar el nostre itinerari, visitarem dues institucions dedicades respectivament a la recerca
biomèdica i a la protecció dels ecosistemes marins.
PRBB i CMIMA
Ens hem desplaçat fins a la plaça de Charles Darwin, al Passeig Marítim de la
Barceloneta, per conèixer el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB), una gran
infraestructura científica que reuneix diverses institucions i centres de recerca
independents centrats en diferents aspectes de la biomedicina. L’edifici, de forma
el·líptica, disposa d’una superfície total de més de cinquanta-cinc mil metres quadrats
construïts i està situat davant del front marítim de Barcelona, entre l’Hospital del Mar i
l’Hotel Arts de la Vila Olímpica. El projecte de l’edifici s’ha realitzat sota la direcció dels
arquitectes Manel Brullet i Albert de Pineda, amb l’objectiu d’assolir un disseny adaptat a
les finalitats específiques dels usuaris del PRBB. En la disposició interna dels centres
s’han tingut en compte les necessitats d’espai, així com les oportunitats de sinèrgies
científiques.
Al PRBB hi participen més de mil persones, repartides en vuitanta grups de recerca
independents, que treballen de forma conjunta per donar respostes a qüestions relatives a
la biomedicina bàsica i clínica. Hi ha també grups que es dediquen a fer estudis molt
més fonamentals, que potser no tindran una utilitat tan immediata, però que poden ajudar
a entendre els mecanismes del desenvolupament de les malalties i a trobar nous fàrmacs
en el futur. Investiguen, per exemple, sobre els mecanismes cel·lulars associats al càncer
o quins són els gens susceptibles de predisposar a les malalties psíquiques. Altres es
dediquen a estudis epidemiològics, és a dir a fer un inventari dels malalts d’una
determinada afecció per entendre quins són els factors de risc a què s’han vist exposats.
L’Hospital del Mar és fonamental en aquest projecte. En primer lloc, hi ha molts
17
investigadors que alhora són metges de l’hospital, per tant les preguntes que es fan i les
hipòtesis sobre les quals treballen surten directament de la capçalera dels malalts i
busquen solucions a problemes i necessitats sanitàries reals. En segon lloc, la idea
d’aquest centre és que col·laborin els investigadors que fan recerca bàsica amb els
metges per a que els seus resultats siguin directa i ràpidament aplicats. Veiem que no
es casual que de nou, hospital, món acadèmic i recerca comparteixin espai, aquest cop
a «La platja de la Ciència».
Acabarem el nostre viatge reprenent el fil de l’aigua. Hem vist, al començament de
l’itinerari, la necessitat d’explotar-la i ara veurem la necessitat de protegir-la, tot visitant el
Centre Mediterrani d’Investigacions Marines i Ambientals (CMIMA). Aquest centre, situat
també al Passeig Marítim de la Barceloneta, pertany al Consell Superior d’Investigacions
Científiques i acull l’Institut de Ciències del Mar de Barcelona i la Unitat de Tecnologia
Marina. L’objectiu del CMIMA, inaugurat oficialment la tardor de 2001, és aprofundir i
avançar en el coneixement científic dels mars i oceans i esbrinar quin paper juguen en el
context del planeta. Com a centre públic, el CMIMA pren, a més, el compromís de
comunicar i difondre a la societat els coneixements adquirits a través de la seva activitat.
El CMIMA neix a partir del nucli científic i estructural de l’Institut de Ciències del Mar de
Barcelona, creat l’any 1951 amb el nom d’Institut d’Investigacions Pesqueres.
El CMIMA proveeix la comunitat investigadora oceanogràfica de diversos serveis: una
biblioteca especialitzada d’accés públic, que té gairebé set mil volums sobre ciències
marines i mil quatrecentes publicacions periòdiques; una zona d’aquaris experimentals;
un tanc d’experimentació i calibratge d’instruments oceanogràfics; un laboratori
d’observació de processos costaners i una estació receptora de dades de satèl·lit. Des del
CMIMA s’ofereix a investigadors d’altres centres la possibilitat d’utilitzar infraestructures
relacionades amb la recerca marina, per a potenciar la investigació interdisciplinària i
fomentar la cooperació amb altres institucions i organismes tant públics com privats.
El CMIMA és, en definitiva, un centre de referència per a l’estudi científic i
l’assessorament de la gestió dels ecosistemes marins i un espai ideal per cloure el nostre
recorregut. Un passeig que hem començat a la ciutat romana i que, passant per l’Edat
Mitjana i el renaixement, ens ha portat fins el present de la ciència a la nostra ciutat.
PAU VIDAL
Pau Vidal (Barcelona, 1967) és autor dels Mots enreixats en català del diari El País i
traductor de Camilleri, Tabucchi i Erri de Luca. Com a escriptor ha publicat una sátira
humorística contra la paternitat (El parevostre. Manual per combatre la descendència),
un recull de narracions sobre la transformació urbanística de Ciutat Vella (Homeless, premi
Documenta 2002) i un plany per la desaparició de la parla col·loquial (En perill
d’extinció. 100 paraules per salvar). A Barcelona Televisió ha presentat, conjuntament amb
Elisenda Roca, el concurs Joc de paraules, i als estius condueix la secció de llengua d’Els
matins de Catalunya Ràdio.
Al ritme d’una investigació involuntària però frenètica, Aigua bruta, la seva primera
novel·la, transporta al lector a través d’allò que els biòlegs anomenen «el cicle de
l’aigua»: del Pirineu al delta del Llobregat, passant per aqüífers, fonts i abocaments. Un
cicle ple de culpables, incloses grans empreses públiques de subministrament d’aigua,
amb la intenció poc secreta de denunciar l’últim crit en matèria de contaminació
18
ambiental: els residus farmacèutics. Aigua bruta és, en afortunada expressió d’un crític i
membre de l’Acadèmia d’Estudis Catalans, «la primera novel·la d’intriga etimològica en
català».
En paraules de l’autor: «En la novel·la hi ha una reivindicació de l’ofici de lingüista. El
llibre ha aconseguit el Premi de Literatura Científica per la temàtica que tracta, la
contaminació de les aigües pels abocaments de les indústries farmacèutiques, però en
realitat la ciència que hi ha en el llibre és la lingüística. És l’única ciència sobre la qual
tothom s’atreveix a opinar. T’imagines que jo qüestionés algun tema cardiovascular al
doctor Valentí Fuster? En canvi sobre la llengua tothom hi diu la seva, sense tenir en
compte que s’han de tenir uns coneixements que no tothom té. Està molt devaluada. I en
Camil (el protagonista) reivindica això, la figura del lingüista com a científic. Ell no és un
lingüista de l’IEC, però analitza la llengua deixant de banda la ideologia. És una manera
de dir als consellers que deixin de parlar de llengua, que callin».
OBRA
Aigua bruta. Empúries, 2007.
En perill d’extinció. 100 paraules per salvar. Empúries, 2005.
Homeless. Empúries, 2003.
El parevostre. La Magrana, 2000.
TEXT 7
«Per distreure’m, mentre em preparava el café amb llet (la recepta més sofisticada que
surt dels fogons de la cuina diamantina) em vaig posar a llegir els folis que la Juli m’havia
imprés.
“La investigació farmacèutica d’Atentis concentra els seus recursos i la seva experiència
científica en diferents àrees terapèutiques. Els nostres investigadors abracen una extensa
gamma de disciplines, des de la recerca en trasplantament i immunosupressió, oncologia,
noves teràpies modificadores de la malaltia d’Alzheimer fins a la recerca mèdica en l’àrea
de malalties infeccioses i parasitàries (com la tuberculosi o la malària), que afecten a un
gran nombre de persones als països en vies de desenvolupament.” Una multinacional amb
consciència social, vaja. O amb departament de màrqueting, més aviat. A continuació
venia una llista de tipologies patològiques (artritis i metabolisme ossi, oftalmologia,
oncologia i unes quantes alegries més) i un breu paràgraf explicatiu de cada una.
Per associació momentània vaig triar “Malalties del sistema nerviós”: “La investigació
se centra en l’Alzheimer, ansietat, depressió, esquizofrènia i dolors crònics. A més,
s’estudien les oportunitats d’altres indicacions, com per exemple els trastorns bipolars,
l’epilèpsia i les lesions de la medul·la espinal. Per a noves teràpies modificadores de la
malaltia d’Alzheimer, s’han estudiat tots els mecanismes patogènics claus. A més, hi ha
estudis en curs relatius a subtipus de receptors múltiples, com ara els GABA-B o
glutamato”. Molt de gust, senyors receptors, encantat de coneixe’ls.La tercera pàgina e
ra la més interessant. La retòrica continuava essent la mateixa, però el logo no; de fet,
aquest era idèntic al que havia vist a la fàbrica de Melià. “Conscients que la millora de
la qualitat de vida dels pacients implica un increment de la despesa sanitària, Rabentis
Pharma vol contribuir a la sostenibilitat econòmica del sistema sanitari tot oferint una
extensa gamma de medicaments genèrics a preus econòmics. Rabentis Pharma s’ha
19
consolidat com a companyia de genèrics en vendre més de sis milions d’unitats
d’especialitats farmacèutiques genèriques (EFG), i ocupa la quarta posició del rànquing de
companyies de medicaments genèrics en envasos venuts.” Més llistes d’àrees
terapèutiques i al final de la pàgina, el toc social: “Rabentis Pharma és la primera
empresa farmacèutica a destinar un fons social a l’apadrinament de nens del Tercer món,
a través de la fundació etc. etc.”. Per si algú encara ho dubtava: el departament de
màrqueting és l’espina dorsal de la indústria moderna.
Conclusió: la factoria de Melià era filial d’una multinacional farmacèutica (fermètica en el
dialecte local) i per tant la brutícia del riu devien ser restes d’aspirines i gelocatils. Tot i
que a mi, pel color i sobretot per la pudor, més aviat m’havien semblat budells de rates
mortes en estat de putrefacció. El truc devia estar en els genèrics. Llàstima que jo no
tingués ni la més remota idea de què eren.»
[Fragment d’Aigua bruta de Pau Vidal]
TEXT 8
«Verán: mi intención había sido responder algo agradable, pero me encasquillé. “Bueno,
bueno, bueno, bueno”, y cuanto más me atoraba, más claramente percibía la incomodidad
de Elena Morales, una sensación que lindaba con la vergüenza ajena. Procuré
tranquilizarla, reírme, y sólo conseguí aumentar el número de “buenos”. Como el que
sueña que se desliza por una cuesta arriba, me alejaba: “Bueno, muchas gracias”, logré
decir. Doña Elena asintió y se fue. Mas, en rigor, era yo quien se había marchado primero:
durante los diez o quizá más segundos que estuve embarrancado con las palabras había
desaparecido por una puerta abierta, por una grieta. La materia no es compacta, como
saben. Entre el núcleo del átomo y su electrón queda sitio, y entre una molécula y otra.
La materia es discontinua, como la energía y, según ciertas hipótesis, también lo son el
espacio y el tiempo. No habría así un río fluyente de años y de siglos, sino especies de
adoquines yuxtapuestos el uno al otro, moléculas de espacio y moléculas de tiempo,
topones y cronones los llamaban. Pero entre un cronón y otro, entre un adoquín y otro,
entre un “bueno” y otro “bueno” ¿qué había? Rendijas, intersticios, la raya que no
queremos pisar nunca y por cuyo través yo deseaba filtrarme.
[...]
La percepción interna de nuestro existir es un fenómeno discontinuo. La sensación de
estar aquí y ahora, leyendo un libro, la tenemos sólo de vez en cuando. Esto mismo
sucede con la conciencia del mundo. ¿Por qué? El volumen de información sensorial que
nos rodea es muy superior al que somos capaces de asimilar. Al menor movimiento de
cabeza cambia la perspectiva y, en nuestro cerebro, los objetos cambian de forma y
tamaño. Un lapicero, visto de frente, no sería más que un círculo, pero, a instancia
nuestra, el ojo finge ver un lapicero. En un radio de varios cientos de metros los objetos
disminuyen a medida que nos alejamos, pero nosotros les asignamos tamaños fijos de
tanto en tanto. Si atendiéramos a los matices de la luz, registraríamos incontables grados
de luminosidad variando el color de una tela cualquiera. Y nosotros decimos: es roja.
Continuamente efectuamos correcciones, a veces inapreciables, destinadas a conformar el
exterior. Necesitamos dotar al ambiente de alguna (ficticia) permanencia. Es la llamada,
en fin, percepción realista, y hay quien la juzga tan poco precisa o tan incierta como
algunas formas de ilusión.
20
[...]
Pero no me gustaría que te preocuparas por mí. De sobra sé que el hueco no es inútil.
Si pierdo mi trabajo, intentaré vivir a su costa. He pensado escribir al profesor Niewicz
ofreciéndole un ciclo de conferencias. Me han hablado de un físico británico, Paul Dirac,
que investigó la existencia de ciertas nuevas partículas: los positrones o “huecos en un
mar de energía negativa”; tal vez pueda ponerme en contacto con sus discípulos. Y, en
último extremo, siempre cabe la posibilidad de afincarse en una manivela. Todo, ya te lo
dije, es cuestión de escalas. Ante el trapecio que forma el reflejo del vino en el mantel,
un hombre aumenta su escala y paralelamente reduce la del reflejo; se produce entonces
un ámbito traslúcido, rosado, y el hombre puede morar allí. Si sobre un atlas abierto en la
página del mapamundi dejases caer un trozo de corteza de pan, verías, Brezo, temblor,
extravío, descarrío de mi alma, que ocupa lo mismo que Dinamarca.»
[Fragments de La escala de los mapas de Belén Gopegui]
TEXT 9
«Juro per Apol·lo metge i per Asclepi i per Hígia i per Panacea i tots els deus i deesses,
als qui poso per testimoni, que compliré, segons la meva capacitat i el meu criteri, aquest
jurament i declaració escrita:
“Tractaré a qui m’ha ensenyat aquest art com als meus pares i compartiré la vida amb ell
i el faré partícip, si m’ho demana, de tot el que sigui necessari i consideraré als seus fills
com a germans i els hi ensenyaré aquest art, si ho volen aprendre, sense remuneració ni
contracte.
I faré partícips dels preceptes, de les lliçons orals i de qualsevol altre mitjà
d’ensenyament no només als meus fills, sinó també als de qui m’hagi ensenyat i als
deixebles inscrits i lligats per jurament segons la norma mèdica, però a ningú més.
I em serviré, segons la meva capacitat i el meu criteri, del sistema que consideri que
tendeix al benefici dels malalts, però m’abstindré de qualsevol acció que porti perjudici o
afany de danyar.
I no donaré cap droga letal a ningú, ni que m’ho demanin, ni suggeriré el seu ús i, de la
mateixa manera, no donaré a cap dona pessari avortiu, sinó que, al llarg de la meva vida,
exerciré el meu art sensatament.
I no castraré a ningú, ni als calculosos i deixaré aquesta activitat als artesans d’ella.
I cada cop que entri en una casa, no ho faré sinó pel bé dels malalts, abstenint-me de
males accions i de corrupció voluntària, però especialment de tracte eròtic amb cossos
femenins o masculins, lliures o servils.
I si en la meva pràctica mèdica o fora d’ella, visqués o escoltés, en relació a la vida
d’altres homes, alguna cosa que mai hagi de ser revelada a l’exterior, callaré, considerant
com un secret totes les coses d’aquesta mena.
Així doncs, si observo aquest jurament sense trencar-lo, que em sigui donat gaudir de la
meva vida i del meu art i ser honorat per sempre entre els homes; però si el trenco i
cometo perjuri,
que em succeeixi el contrari.”»
[Versió clàssica del Jurament hipocràtic]
21