Programa de mà12 de desembre de 2010

CONCERT DE NADAL 3BANDA MUNICIPALDE BARCELONA

TEMPORADA 2010/2011

Salvador Brotons directorCoral Sant Jordi · Coral Cantiga

Preu 9 w / Preu reduït 5.5 w

PROPERS CONCERTS DE LABANDA MUNICIPAL DE BARCELONASalvador Brotons director

Diumenge 2 de gener de 2011 | 11.30 h

El nostre director titular, Salvador Brotons, ens proposa un concert amb la música més festi-va d’aquestes dates: els valsos i les melodies d’opereta més populars de la Viena imperial al costat dels números de sarsuela més estimats pel nostre públic.

CONCERT D’ANY NOU

Sarsuela i valsos de STRAUSS, GURIDI, GIMÉNEZ, VIVES, CHAPI i VON SUPPÉ

Diumenge 27 de març de 2011 | 18.30 h

La música de Puccini és la protagonista d’aquest concert dedicat a Celestí Sadurní, director titular de la nostra Banda entre 1897 i 1910, en motiu del seu centenari. La Bohème (en un arranjament del mateix Sadurní), Turan-dot l’espectacular Pasqua Russa de Rimski-Kórsakov i l’estrena de la darrera obra de Sal-vador Pueyo.

PUCCINI

Obres de RIMSKI-KÓRSAKOV, PUEYO i PUCCINI

Propers concerts de la Banda a la Sala 1 Pau Casals

Les durades són aproximades. La pausa entre les parts serà de 20 minuts.

Programa presentat per

Diumenge12 de desembre a les 11.30hSala 1 Pau Casals

Salvador Brotons directorCoral Sant Jordi (dir.: Lluís Vila) Coral Cantiga (dir.: Josep Prats)

CONCERT DE NADAL

Part I

Johannes Brahms (Hamburg 1833 – Viena 1897)

Obertura acadèmica, op. 80 10 minDansa hongaresa núm. 5 4 min

Franz Liszt (Doborján, Hongria 1811 – Bayreuth 1886)

Rapsòdia hongaresa núm. 2 13 min

Part II

Joan Guinjoan (Riudoms 1931)

Foc d’aucell. Cantata per a dos cors i conjunt instrumental (text de Blai Bonet) 16 minNova versió. Obra encàrrec amb motiu del 125è aniversari de la Banda Municipal de Barcelona.

Johannes Brahms (Hamburg 1833 – Viena 1897)

Cant del destí, op. 54 15 min

Salvador Brotons (Barcelona 1959)

Tribut a Raimon 12 min(50 anys de la Nova Cançó)

Al vent D’un temps, d’un país Veles e vets Jo vinc d’un silenci

Si exceptuem uns cursos d’estiu més festius que no pas acadèmics fets el 1853 en companyia del seu amic violinista Joseph Joachim, podem dir que Johannes Brahms mai no va anar a la universitat. Tot i això, l’any 1879 la llavors prussiana Universitat de Breslau (ara és polonesa) li va concedir el títol honorífic de doctor en filosofia (!), al qual Brahms va contestar amb una simple nota d’agraïment. Un any i mig més tard, però —i gràcies a la mediació d’un amic que el va informar de la decepció dels estaments universitaris—, el compositor d’Hamburg els va trametre la partitura que inicia el concert d’avui.

Tot i que en català s’acostuma a traduir com a Obertura acadèmica, el nom real de la peça és Akademische Festouvertüre, és a dir, ‘obertura festiva acadèmica’. I aquesta dualitat entre el que és festiu i el que és acadèmic constitueix un dels elements amb els quals jugarà Brahms per construir el seu discurs. La marxa sorruda dels primers compassos (aclarida puntualment amb tocs lírics) aviat deixa pas a un primer element temàtic solemne que transforma l’emmurriament inicial en una explosió festiva. La peça discorre per aquesta diversitat anímica (contraposant la festa, la solemnitat i el caràcter taciturn) i s’erigeix en veritable correlat musical dels avatars que se succeeixen al llarg d’una llicenciatura. Com no pot ser d’altra manera, l’orla final és el conegut himne Gaudeamus igitur, orquestrat amb pompositat, al qual s’arriba —en paraules de Brahms— després de passar per un “bulliciós popurri de cançons d’estudiants”.

Aquest caràcter de popurri és present també tant a la Dansa hongaresa núm. 5 del mateix Brahms com, sobretot, a la Rapsòdia hongaresa núm. 2 de Franz Liszt. A la primera, el compositor alemany utilitza diversos elements temàtics, el primer bloc dels quals, després d’una secció central contrastant, torna a aparèixer a tall de cloenda en un clar exemple d’allò que s’anomena lied ternari o forma ABA. De les vint-i-una danses hongareses originals per a piano a quatre mans (a les quals Brahms no va posar nombre d’opus perquè les considerava simples arranjaments), potser aquesta és la que recull amb més fervor el caràcter zíngar d’aquesta música.

I si un alemany com Brahms va arranjar vint-i-una danses hongareses, un hongarès com Liszt va escriure ni més ni menys que dinou rapsòdies (ostensiblement més llargues que les danses del seu col·lega) basant-se en el folklore del seu país. En aquesta Rapsòdia hongaresa núm. 2 (probablement la més coneguda del seu catàleg, amb fragments popularitzats en espectacles de pallassos i dibuixos animats), Liszt fonamenta la composició en els contrastos de tempo i caràcter, de manera anàloga al que passa al verbunkos i el csárdás, dues danses populars hongareses amb una estructura que va servir a Liszt per bastir una de les pàgines més brillants i compromeses del virtuosisme pianístic, que aviat es va arranjar per a orquestra. Després d’una breu introducció, la música s’insereix de ple en el lassan, la part de la dansa que, tot i estar dominada per un caràcter lent i més aviat llòbrec, no defuig moments jocosos. El to general, però, s’oposa al friska que ve a continuació, que

NOTES AL PROGRAMA

és la contrapart festiva, ràpida i trepidant que ha adquirit índexs més alts de popularitat.

El Tribut a Raimon de Salvador Brotons, escrit originàriament per a orquestra i cor, també és un popurri, però en aquest cas de quatre conegudes cançons del cantautor de Xàtiva. Brotons hi desplega la seva orquestració efectiva, amb recursos expressius que il·lustren la temàtica i l’ambient de cada una de les peces. Si hem vist que Brahms i Liszt construïen a partir de contrastos de caràcter, Brotons fa el mateix quan dissenya el seu recorregut: l’obra comença amb la vindicativa Al vent, seguida a manera sardanística de la cançó D’un temps, d’un país, que deixa pas al lirisme de Veles e vents i al to planyívol de Jo vinc d’un silenci, als quals se suma un episodi final de recopilació enèrgica i brillant.

Si Raimon musicava un clàssic com Ausiàs Marc a Veles e vents, Brahms va fer el mateix quan va llegir el “Schicksalslied” de l’Hyperion de Friedrich Hölderlin. Impressionat per la lectura, es va posar a treballar immediatament en aquesta composició, que el va ocupar durant més de tres anys (del 1868 al 1871) i que és hereva —tant cronològicament com temàticament— de l’excels Deutsches Requiem. El text, de tres estrofes però estructurat en dues parts claríssimes, contraposa la placidesa celestial a les turbulències humanes, que Brahms també dissocia d’una manera evident (estigueu atents) a la seva partitura. No obstant això, com a bon amant de les formes closes, Brahms opta per tornar a presentar al final de la composició el reialme de serenitat i èxtasi espiritual amb què s’obria la peça, ara només a nivell purament instrumental.

El rutilant poema “Foc d’aucell” de Blai Bonet també té tres estrofes, que Joan Guinjoan segueix de forma lliure per desplegar el seu discurs. La peça —que va ser un encàrrec de les XVIII Jornades de Cant Coral de l’any 1982— va ser interpretada al seu dia per una ingent massa coral amb el mític grup Diabolus in musica, sota la direcció d’Oriol Martorell. A 78 anys, Guinjoan l’ha revisitat i —gràcies a la insistència d’Abili Fort (a qui ara la dedica)— l’ha reincorporat al seu catàleg. Tenint en compte les característiques de l’encàrrec, Guinjoan diu que va optar per un llenguatge que “garantís una comunicació popular directa”; per això, a banda de fer servir recursos fonètics altament suggeridors, va deixar que un regust modal amarés tota la composició. Així, els ressons del Llibre vermell o dels Goigs al beat de Riudoms acompanyaran la vivacitat rítmica i la plasticitat harmònica que caracteritzen la seva poètica. Des de l’atmosfèrica introducció inicial fins al clam dels últims compassos, la composició de Guinjoan s’erigeix, així, en un veritable poema del poema, de manera anàloga al que diu el text quan afirma, amb contundència, que “la llibertat és una cantata a la llibertat”, o “just un himne”.

Josep Barcons Palau