artistesper alareflexió · del 2014. la institució ... da per la caixa, la fira iel...

4
Un dels vessants més interessants de l’art actual remet al treball d’artistes l’obra de les quals se centra en una reflexió conceptual sobre la cultura: sobre l’obra mateixa, sobre el creador, l’espectador i les institucions artístiques. Ens aproximem a la feina de set dones artistes que, des de Catalunya, aporten amb els seus treballs diversos punts de vista a aquesta reflexió Artistes per a la reflexió INGRID GUARDIOLA Ens trobem davant d'un grup d'ar- tistes que confirmen allò que bona part de la reflexió sociològica, política i conceptual sobre la cul- tura contemporània passa pels artistes. Els seus treballs repensen la institució artística i el paper que aquesta, juntament amb l'obra i l'espectador, acompleixen; tre- ballen sobre les tradicions des de la mirada crítica i suspicaç del present, reformulen l'obra artís- tica desobjectivant-la, tot deixant- la esquàlida pels ulls, però immen- sa per al pensament, i sovint ho fan des d'una posició política inne- gable. Aquesta dimensió és la que ens permet diferenciar les obres on la reflexió és prioritària als super- mercats de l'art i alguns dels res- ponsables que això sigui així són l'Espai 13 de la Fundació Miró, la Sala d'Art Jove i La Capella, on moltes d'aquestes artistes han ex- posat, a més a més dels dife- rents centres inte- grants de la Xarxa- prod. Aquestes artis- tes han estat les pro- tagonistes d'algunes exposicions que han tingut lloc a Barcelona des del setembre de l'any passat fins a la primavera del 2014. La institució artística contra les cordes Lua Coderch (Iquitos, 1982) és lli- cenciada en Belles Arts i ha estudi- at un màster de Producció i Inves- tigació Artística de la Universitat de Barcelona. Coderch presenta a la Fundació Miró fins el 16 de març l'exposició La muntanya mà- gica. El que li interessa a l’artista és el procés, parasitar estructures i for- mats existents, desapareixent en elles. A La muntanya màgica es po- sa en qüestió el turista com a intèr- pret, però no només el turista es- tranger de peu de carrer, sinó aquell que transita els espais mu- seístics, estranger a la major part dels missatges que codifica l'obra d'art. També l’espai museístic i l'obra en si són qüestionats en una exposició que esdevé canviant, iti- nerant, sense moure's de lloc. Ca- da dia el visitant es troba no- ves obres, nous signes en una expo- sició permanentment en procés de transformació a partir de noci- ons com la decepció, l'entusiasme i l'accident (que, com diu l'artista, funcionen com a expectativa o re- compte). “Tot el que hem après a mirar és perquè algú ho ha asse- nyalat com a rellevant”, diu Lua Coderch, d'aquí que a l'exposició s'utilitzin dos mètodes (mètode llis- ta i mètode ítem) per jugar amb el que l'espectador pot decodifi- car, retenir i memorit- zar del que veu. Coderch FOTOS: MAITE CRUZ LUA CODERCH muntant una de les seves obres per a una exposició a la Fundació Miró

Upload: others

Post on 14-Aug-2020

5 views

Category:

Documents


0 download

TRANSCRIPT

Page 1: Artistesper alareflexió · del 2014. La institució ... da per La Caixa, la Fira iel MNAC),notantcomaterritori,si-nó com a “superfície que es cons-trueixatravésdel'atencióquepot

Un dels vessants més interessants de l’art actual remetal treball d’artistes l’obra de les quals se centra en unareflexió conceptual sobre la cultura: sobre l’obramateixa, sobre el creador, l’espectador i les institucionsartístiques. Ens aproximem a la feina de set donesartistes que, des de Catalunya, aporten amb els seustreballs diversos punts de vista a aquesta reflexió

Artistes pera la reflexióINGRID GUARDIOLAEns trobemdavant d'un grup d'ar-tistes que confirmen allò que bonapart de la reflexió sociològica,política i conceptual sobre la cul-tura contemporània passa pelsartistes. Els seus treballs repensenla institució artística i el paper queaquesta, juntament amb l'obra il'espectador, acompleixen; tre-ballen sobre les tradicions des dela mirada crítica i suspicaç delpresent, reformulen l'obra artís-tica desobjectivant-la, tot deixant-la esquàlida pels ulls, però immen-sa per al pensament, i sovint hofandes d'unaposició política inne-gable.Aquesta dimensió és la que ens

permet diferenciar les obres on lareflexió és prioritària als super-mercats de l'art i alguns dels res-ponsables que això sigui així sónl'Espai 13 de la Fundació Miró, laSala d'Art Jove i La Capella,on moltes d'aquestesartistes han ex-posat, a més amés dels dife-rents centres inte-grants de la Xarxa-prod.Aquestes artis-tes han estat les pro-tagonistes d'algunesexposicions que hantingut lloc a Barcelonades del setembre de l'anypassat fins a la primaveradel 2014.

La institucióartística contra lescordesLuaCoderch (Iquitos, 1982) és lli-cenciada enBellesArts i ha estudi-at unmàster de Producció i Inves-tigació Artística de la Universitat

de Barcelona. Coderch presenta ala Fundació Miró fins el 16 demarç l'exposicióLamuntanyamà-gica.El que li interessa a l’artista és el

procés, parasitar estructures i for-mats existents, desapareixent enelles. ALamuntanyamàgica es po-sa enqüestió el turista coma intèr-pret, però no només el turista es-tranger de peu de carrer, sinóaquell que transita els espais mu-seístics, estranger a la major partdels missatges que codifica l'obrad'art. També l’espai museístic il'obra en si són qüestionats en unaexposició que esdevé canviant, iti-nerant, sense moure's de lloc. Ca-da dia el visitant es troba no-

vesobres, nous signes enunaexpo-sició permanentment en procésde transformació a partir de noci-ons com la decepció, l'entusiasmei l'accident (que, com diu l'artista,funcionen com a expectativa o re-compte). “Tot el que hem après amirar és perquè algú ho ha asse-nyalat com a rellevant”, diu LuaCoderch, d'aquí que a l'exposiciós'utilitzindosmètodes (mètode llis-ta imètode ítem) per jugar amb elque l'espectadorpot decodifi-car, retenir i memorit-zar del que veu.Coderch

FOTOS:MAITECRUZ

LUA CODERCH muntant unade les seves obres per auna exposició a laFundació Miró

Page 2: Artistesper alareflexió · del 2014. La institució ... da per La Caixa, la Fira iel MNAC),notantcomaterritori,si-nó com a “superfície que es cons-trueixatravésdel'atencióquepot

3Cultura|sLa

Vanguardia

Dimecres,26

febrer2014

TEMAens remet textualment a la frase

de Benjamin: “L'expressió delsqui passegen per les pinacotequesrevela una mal dissimuladadecepció pel fet que allà no-més hi hagi quadres pen-jats”.De fet, el turista estàperma-

nentment decebut per unsprotocols massa prefixats so-bre el que val la pena conèixerd'una ciutat aliena. La majoriaes troben confortables enaquests parcs temàtics de l'àni-ma, per això els artistes sónclaus per obrir aquestes portesmassa tancades del passat i pre-sent de l'escaparatisme de l'art depostal. Quan Coderch parla del“protocol de l'esdeveniment” nopodem deixar de pensar en la “fidels esdeveniments” que procla-mava Baudrillard als anys noran-ta. Hem passat dels esdevenimentsals fenòmens (“el moment històricha de ser memorable”, diu Co-derch), que tenen un caràcterd'al·lucinació col·lectiva, podríemafegir: fenòmens meticulosamentarticulats des del poder, directa-ment proporcionals a l'enormemagnitud que adquireixen les se-ves poques excepcions populars.Coderch forma part d'aquells

artistes que, més que presentar-nos obres concretes, ens donenles eines per poder interrogar larealitat. El títol de la seva exposi-ció fa referència a la muntanya deMontjuïc, on s'ubica la FundacióMiró i que actualment s'anomena“la muntanya dels museus” (ter-me designat per una entitat crea-da per La Caixa, la Fira i elMNAC), no tant coma territori, si-nó com a “superfície que es cons-trueix a través de l'atenció que potcréixer sense trobar cap limitaciófísica” (com diu l'artista). No po-dem deixar de pensar en el llibrehomònim de Thomas Mann i enel seu sanatori Wald de Davos, iels ciutadans que van veure comel MNAC i les fonts de Montjuïces tancaven per celebrar les nocesde Shristi Mittal, poden consta-tar-ho.Prèviament, l'artista Àlex Rey-

nolds també qüestionava l'obra il'espai expositiu en obres com Butthey are not you, Te oímos beber,Clara oThree. També ho veiem enAinala Elgoibar, que aquest generva presentarGold 20 a LaCapella iquedes del 18de febrer es pot veu-re al Macba.

Mireia c. Saladrigues (Terras-sa, 1978), llicenciada en BellesArts per la Universitat de Bar-celona, és artista resident a

Hangar i investigadora al Progra-ma de DFA (Doctorate in FineArts) de la Facultat de Belles Artsde Hèlsinki amb la Hito Steyerl.Com ellamateixa defineix, es con-centra en “l'estudi de les audièn-cies, els canals de recepció i lescondicions amb les quals els espec-tadors es troben”. També analitzala institució com un espai de pro-ducció social i econòmica i els

transvasaments entre la socie-tat de control i el treball artístic.Del 29de juny a l'11 de setembre

va presentar a l'Obra Social CajaMadrid de Barcelona (actualmenttancat) Radicalmente emancipa-do(s) on, a través de vídeos, àudiosi documents, mostrava casos d’a-propiació d'obres d'art en contex-tos expositius barcelonins en elsdarrers anys. D'aquesta manera,qüestionava els protocols de com-portament en un museu, el llocque ocupen l'espectador i l'obra iels seusmarges demaniobra.Unapart d’aquest material es va po-der veure anteriorment, al maig,a l’Artium de Vitoria en el marcde l'exposició No tocar, porfavor.També, del 5 al 27de setem-

bre va presentar a la Galeriadels Àngels Rotacions #2 Lasortida on treballa els temesdel “recorregut” i la “sorti-da” a partir de reflexionarsobre el cub blanc (la ga-leria o museu) com unafàbrica de valors (d'ex-hibició, d'especulació,de culte), com un espaide “producció, d'ex-plotació i de projec-cions polítiques”, comafirma Hito Steyerlen un text clau comés ¿Es el museo unafábrica?L'exposició ana-

litza les diferents sor-tides de les fàbriques (com feiaFarocki en el seu vídeo-assaigWorkers leaving the factory), la se-va transformació de sentit i, so-bretot, el desplaçament de lanoció de fàbrica en un context

postindustrial (post-fordista), convertint les fàbriquesen museus i els museus en fàbri-ques, com analitza Steyerl. El 17de desembre va presentar, junta-ment amb Manolo Ferrús (vigi-lant de seguretat de la FundacióAntoni Tàpies, conegut com aManferri), Buscaré un lloc per a tudins el marc de l'exposició col·lec-tiva FACTOTUM (a la mateixaFundació Tàpies).Una artista molt propera a Sa-

ladrigues és Mariona Moncunillque fins el 12 de gener va presen-tar l'obra Algunes dades a l'Arts

SantaMònica en el con-text de l'ex-

posició col·lectiva Un dilema:l'art contemporani i la inversió enla incertesa. En els seus treballs in-vestiga el marc de la visibilitat del'obra artística, i cedeix a l'especta-dor la reconstrucció del relat queproposa l'obra.

Repensar les tradicionsUna part de la feina d'aquestes ar-tistes és repensar les tradicions,allòque lahistòriahadeixat immo-bilitzat, fora de tot marc interpre-tatiu possible, i obrir-ho des de lamiradaquirúrgicadel present, sen-se deixar lloc a la nostàlgia.LolaLasurt (Barcelona, 1983) és

llicenciada en Belles Arts per laUniversitat de Barcelona, amb unPostgrau en Estètica i Teoria de

l'Art a la Universitat Au-tònoma de >

MIREIA c. SALADRIGUES gravantManuel Ferrús per al projecte ‘Buscaréun lloc per a tu’

MIREIA SALLARÈS, l’obrade la qual té una dimensiópolítica evident

Page 3: Artistesper alareflexió · del 2014. La institució ... da per La Caixa, la Fira iel MNAC),notantcomaterritori,si-nó com a “superfície que es cons-trueixatravésdel'atencióquepot

Barcelona i un màster de Pro-ducció i Investigació Artística a laUB. Presentarà la seva obra Dobleautorització a la Fundació Miródel 27 de març al 6 de juny.L'autora defineix el seu treball

com “el testimoni d'una època an-terior a lameva, un espai temporalque mai he ocupat”, i se centra enla dècada dels anys setanta, treba-llant a partir del des-temps desd'un punt de vista sociocultural ipolític. A Visca Catalunya, Viscal’amor, reproduïa un mural pictò-ric del 1979 del barri del Poblenou(actual 22@), a l'antiga seu de lacooperativa de treballadors Pau iJustícia.AEl gegantmenhir revisa-va la tradició popular catalanasuspesa durant la dictadura fran-quista: els gegants que no fossinfigures reials i les rues populars. AIndians, american or amerindianspartia de la memòria personal perparlar de la història i les costumsdels indis americans i els efectesde la colonització.Doble autorització, una exposi-

ció històrica, però sobretot histo-ritzant, girarà al voltant de duesiniciatives populars per, com diuella, “dur a termeactes de comme-moració a l'espai públic: una és elcanvi de nom de la plaça principalde Mont-roig del Camp (pobleque inspira gran part de l'obra deJoanMiró)deplaçadelGeneralísi-moFranco a plaça JoanMiró l'any1979; i l'altre es la reproducció aMontjuïc, dins del projecte del'Anella Olímpica, del monumenta Francesc Ferrer i Guàrdia cons-truït l'any 1911 (dos anys desprésdel seu assassinat al castell deMontjuïc) al centre de Brus-sel·les”. El treball sobre el primeracte serà pictòric a partir de docu-ments de l'època i el segon serà untreball audiovisual al voltant de lareproducció del monument.

En aquest sentit, Àlex Reynoldscomparteix amb ella el diàleg ambles tradicions, malgrat que sovintel que certifica és la impossibilitatde comunicar-se amb elles o la ne-cessitat de reinterpretar-les. Ma-riona Moncunill també juga ambles tradicions i els seus arxius aHabrá que aceptar, además, que eslo que tenemos. Antonia del Río esfixa en el sediment, el rastre, elregistre i la resistència a la mort,investiga els mecanismes de pèr-dua i transmissió del coneixementen obres com Reconstruccions oXiu-xius en blanc, la bibliotecaabsent.

La vida políticaEn l'extremmés oposat de les ten-dències i la moda, hi ha aquell artque només té sentit des d'una di-mensió política profunda que té aveure amb l’artivisme, amb laimplicació, amb la responsabilitatsocial o amb lamicro-política.Per exemple,LuzBrotovamos-trar el març del'any passat a laFundació SuñolOcupar una tribu-na, elmaterial docu-mental de l'ocupa-ció, l’1 de desembredel 2012, juntamentamb veïns del barri id'altres col·lectius, del'antic canòdrom deBarcelona, espai quehavia estat d'ús popu-lar, que durant el 2012es va plantejar com unnou centre d'art de laciutat i que ara estàabandonat.Núria Güell (Barcelo-

na, 1981) ha participat en

diferents biennals i laseva obra ha recorre-gutmuseus d'arreudelmón. Güell parteix del'activisme, les sevespropostes són sim-ples (formalment) iefectives (conceptu-alment i legalment),juga amb els límitslegals, s'ubica en elcentre on el poderexecuta les sevesarmes per desar-mar-les. Realitzaperformances an-tropològiques denaturalesa políti-ca, com es potveure a Eligien-do el silenciomuere una posi-bilidad (sobreels músics, elsòrgans de po-

der i la llibertat social),Ac-ceso a lo denegado (en el qual ellas'oferia als cubans a donar-los in-ternet –pels nadius està prohibit–a canvi de coneixements per a lamillora de la seva estada a Cuba),Aportación de agentes del orden(on filmava d'amagat policies quevolien coquetejar amb ella i quevan ser convidats a l'exposició),Fuera de juego (on un immigrantsense papers jugava a fet i amagaramb els espectadors i on l'artista,per poder fer l'obra, demanava uncontracte a l'immigrant), per ferobres, finalment, sobre els prota-gonistes de la crisi financera, elsespeculadors, els polítics i elsbancs, buscant buits legals on po-derdonar la volta a l'assumpte (Re-serva fraccionària, Crecimientoexponencial…).End'altres obres els protagonis-

tes són la pròpia llei, els executorsde l'ordre (la policia), com a Tran-quimazín, F.I.E.S. o El síndrome de

Sherwood, l'obra que va presentarfins el 14 de desembre a la Funda-ció Caldes d’Estrac en el contextdel projecte col·lectiu comissariatper Martí Sales, Jo em rebel·lo,nosaltres existim. Des del 14 de de-sembre, laGaleriaADNrecullAle-gaciones despla-zadas, una ex-posició dedica-da a l'artista ones poden veurealgunes de lesseves obres. Iaquest genertambé s'ha pogutveureunaobra se-va a l'exposiciódel Premi Ciutatde Palma AntoniGelabert d'Arts Vi-suals de Mallorca.Daniela Ortiz,

com Núria Güell,també desenvolupaunactivismequepas-sa per l'art a través dela performance. Secentra en l'estatut deltreballador i la preca-rietat laboral (Inver-sión, Aluche-Barajas,Maids rooms), en la im-migració, el racisme oels nacionalismes (RoyalTime, Royal Decree2393/2004 Art 87.2, White Africa,Ofrenda,Tribute to the fallen, etcè-tera).Mireia Sallarès (Barcelona,

1973) se centra en les seves investi-gacions artístiques en temes comlaviolència, lamort, el sexe, la lega-litat, la veritat i la construcció dela subjectivitat dels discursos do-minants actuals. No creu en un artque s'autodenomini polític, no obs-tant això tota la seva obra té unadimensió política evident, partintd'una frase del poeta Joan Brossaque l'autora citava enuna entrevis-

LOLA LASURT muntant uns plafons quefarà servir per a la realització d’una deles seves obres

>

NÚRIA GÜELL parteix del’activisme i el carrer és undels seus espais de creació

Page 4: Artistesper alareflexió · del 2014. La institució ... da per La Caixa, la Fira iel MNAC),notantcomaterritori,si-nó com a “superfície que es cons-trueixatravésdel'atencióquepot

5Cultura|sLa

Vanguardia

Dimecres,26

febrer2014

TEMA

ta amb Joan Morey: “L'art no ésuna força d'atac, és una forçad'ocupació”.Fins al juliol del 2013 es va po-

der veure alCentre d’Art deTarra-gona Monuments, on es recollienels seus cinc projectes més desta-cats. Un d'aquests és Le camion deZahïa, conversations après le para-dis perdu, on unaordenançamuni-cipal prohibirà l'estacionament ipermís de treball dels camions-bar a la plaçaMontelivet deValen-ce (França) amb la conseqüènciaque Zahïa, una dona algeriana quevivia de la venta ambulant amb elseu camió de pizzes, es queda sen-se modus vivendi.Un altre treball ésMi visado de

modelo; Sallarès coneix, als EstatsUnits, Zaloa, una cambrera bascaa qui li està a punt d'expirar el vi-sat i acaba fent un documental so-bre Zaloa i com aconsegueix el vi-sat de model sense haver-ho estatmai. També es va poder veure unade les grans obres,Lasmuertes chi-quitas, una investigació de quatreanys sobre l'orgasme femení a par-tir d'entrevistes a dones mexica-nes que inclou un documental decinchores, un llibre, una sèrie foto-gràfica i diversos materials de do-cumentació.El penúltimprojecte ésLas 7 ca-

bronas e invisibles de Tepito (quetambé s'ha pogut veure a l'ArtsSanta Mònica a Un dilema. L'artcontemporani i la inversió en la in-certesa), sobre les dones de Tepi-to, unbarrimarginal deMèxicDF,on Sallarès se centra en les “ca-bronas”, donesdissidents que s'en-fronten a un sistema patriarcal icorrupte, com diu el manifest quel'artista elaborà amb les dones: “la

matriz cultural queheredan las ca-bronas de Tepito y el disco duro

de roer que programa labravura de los Tepiteños,es lo que garantiza la de-fensa y la resistencia delbarrio contra todo lo quetrata de fracturarlo parahacerlo desaparecer”.

Finalment hi ha elprojecte Se escapó des-nuda (un proyecto so-bre la verdad), la prime-ra part d'una trilogiasobre tres conceptesporqueria: la veritat,l'amor i el treball. Ac-tualment està prepa-rant a Sèrbia el se-gon capítol de la tri-logia, sobre l'amor,agafant com a puntdepartida ladimen-sió política del'amor deMichaelHardt.

Del 12 d'octu-bre al 2 de febrerdel 2013esvapo-der veure Lite-ratura de replà

dins l'exposició Jo em rebel·lo,nosaltres existim. Es tracta d'unaintervenció que pot ser visitada 24hores en un immoble de Barcelo-na; Sallarès no només posa sobrela taula qüestions de naturalesapersonal i social amb el full d’ins-truccionsde l'obra, sinóque inven-ta un nou gènere literari.

De l’obra d’arxiu al’obra invisible

Les obres de moltes de les artistesactuals quasi converteixen l'obra,no només en quelcom efímer, sinóimmaterial, ja sigui perquè es dis-sol en la forma minimalista, oen l'abundància de materialcomplementari que la conver-teixen en un treball d'ar-queologia arxivística, ungraó enmig d'un gran edi-fici d’investigació i conei-xement. El minima-lisme és el que trobemen l'obra d'artistescom Eva Fàbregas,que treballa a partir d'ob-jectes i conceptes, i que recent-ment ha participat en una exposi-ció aMataró anomenadaModerni-tat amagada.Alicia Kopf (Girona, 1981) és lli-

cenciada enBellesArts i enLitera-turaComparada per laUniversitatde Barcelona, amés amés de tenirel Diploma d’Estudis Avançats deldoctorat sobre Art en l'Era Digitalde la Universitat de Barcelona.Kopf toca diferents suports i mit-jans per acabar ambprojectes nar-ratius comModos de (no) entrar encasa,que abordava les diferents si-tuacions de precarietat juvenil oÀrticàntartic, on tracta el tema del'exploraciópolar convertint un re-lat històric en un relat en primerapersona sobre la resistència i la

idea de conquesta interior i que,entre d'altres, ha comptat ambuna obra dins l'exposició col·lecti-va Fugues (Fundació Tàpies, del14 de novembre al 14 de desembredel 2013) de projectes seleccionatsde la Sala d'Art Jove i que, posteri-orment, ha estat inclosadins del ci-cle Manual de l'artista líquid del'IGAC (Informació Girona ArtContemporani).Un dels vèrtex del projecte Àr-

ticàntartic d’Alicia Kopf és l'ex-posició Seals sounds under thefloor que va tenir lloc del 5 al 20 desetembre a la Galeria Joan Prats.Es tracta d'una exploració sobrel'exploració, sobre l'esforç queimplica, sobre la soledat del cor-redor de fons de l'investigador,sobre el poder de la “imaginaciócreativa” que diria Bachelard, so-bre els espais intersticials (abanstrànsits, ara llocs habitables), so-bre l'autoficció, sobre les gransaventures en un context on l'únicaèpica que es posa en joc a diari ésla corba de la borsa i les pàgines deles necrològiques dels diaris. Enl'exposició es pot trobar el capitàShackleton, Moby Dick, els gransexploradors del passat o la veu del'Alicia Kopf obrint-se pasentre el gel. K o p fparteix del ' è p i c apoètica,

la que ens permet resistir dia a dia.Una altra artista que barreja

allò personal imaginat i la con-tingència és Laia Estruch, centra-da en les performances senzilles ila comunicació amb els especta-dors (The announcement, Jingle,65), l'atzar (Serendipity) o l'esdeve-niment (Know)… Aquest vincleamb allò més personal també eldesenvolupa a En lloc d'actuar, fa-

bulo, però portant-lo al terreny del'autoficció, com Alicia Kopf, enaquests fràgils intersticis on allòpersonal i allò públic acaben te-nyint-se o destenyint-se mútua-ment.Mar Arza (Barcelona, 1976) serà

una de les artistes que formaràpart del cicle Blanc sota negre quetindrà lloc a l'espai arxiu de l'ArtsSantaMònica, comissariat per Joa-na Masó i Assumpta Bassas. Eltorn d'Arza en el cicle, que duraràtot l'any, serà al març, quan es po-dran veure obres inèdites i partdels seus últims treballs.Mar Arza adopta el minimalis-

me com a posada en escena de lesseves obres, juga amb el paper i eltall i amb el cosit, i amb les parau-les comuncosit o descosit del sen-tit (Nada era la herida, En lugar denada, Asombros, Statement Series,Incís, Femme couteau). La sevaobra també és un desplegamentpoètic de la naturalesa fràgil del'existència (metaforitzat en la bai-na aNora i aFemme gaine), és l'in-cís de l'obra i el seu missatge enl'espai, en la realitat, comunaema-nació subtil i transitòria, dema-nant a l'espectador una miradaatenta, assedegada de sentit, fins itot aAvenç, onobreuncompte cor-rent per estalviar paraules, o infil-trant a Lectura estimada un poe-

ma en una factura de la

llum. Tot unamica a la manera d'a-quells versos de JoanVinyoli:“Assajo mots per fer-me un tram-polí / vers l'àmbit líric i assajar untrapezi / de lametàfora, en el buit,un saltmortal / per assolir unami-ca de realitat / fora del temps”. |

NOTA: LES ALTRES ARTISTES CITADES HAN ESTAT DESTACA-

DES PER LES PROTAGONISTES.

MAR ARZA treballant alseu taller; en primer pla,algunes de les seves obres

ALICIA KOPF al seu taller;a la paret, projecciód’una de les seves obresaudiovisuals