article alimentació infantil

Psicologia de l’Alimentació Infantil. Prof. Mònica Thomas Cicle de Conferències AMPA-CEIP Garrigàs-ZER Empordà

1

Psicologia de l’Alimentació Infantil Prof. Mònica Thomas Departament de Psicología. Universitat de Girona.

En els darrers anys, l’alimentació humana i concretament l’alimentació

infantil i adolescent es troba cada vegada més sota el punt de mira de la

investigació i la recerca. Són moltes les problemàtiques, i en alguns casos

serioses patologies, les que s’associen a aquest comportament vital. Desde

l’obesitat a l’anorèxia o la bulímia, passant per altres trastorns no únicament

alimentaris com la vigorèxia i l’ortorèxia. Però més enllà dels estudis i la

recerca, ens trobem amb una realitat plausible. Els nostres infants, adolescents

i joves mostren uns índexs d’obesitat i patologia molt més elevat que en

dècades anteriors. A més a més, amb una tendència a l’alça tant en

prevalença.

D’aquí que els estudis i les diferents disciplines sanitàries hagin optat per

obrir noves hipòtesis i explicacions de les causes d’aquesta nova realitat. Seria

perillós que avui contempléssim l’alimentació humana des d’un prisma

exclusivament mèdic o nutricional. Ens perdríem la possibilitat de comprendre-

la i tractar-la adequadament. Com també seria perillós que la banalitzéssim i

se’n parlés sense rigor. I és que la pròpia societat es troba amarada d’aquesta

informació que a vegades es transforma en desinformació i arriba a generar

pautes d’alimentació molt poc saludables. Com a exemple tenim la proliferació

de les dietes miracle sacralitzades a través de figures mediàtiques i ídols

juvenils.

Les motivacions personals per menjar, com també la quantitat, la freqüència

i l’elecció de la ingesta d’aliments, es veu afectada per variables no

relacionades directament amb les necessitats fisiològiques o nutritives dels

aliments. I és que el comportament alimentari humà es troba influenciat per

senyals provinents dels aliments, del propi cos, de l’entorn social i físic i afectat,

com també associat, a les emocions. La ingesta d’aliments és, de fet, un procés


2

de comunicació, de significats emocionals. Per aquesta raó és fàcil entendre

per què moltes persones acaben confonent l’aliment amb d’altres necessitats

emocionals: en molts casos la persona menja per gestionar el malestar

que sent.

Tradicionalment, el fet de menjar s’havia contemplat com un procés

automàtic. Jo sentia gana quan el cervell me n’enviava senyals. Avui coneixem

detalladament aquestes bases biològiques. Sabem, per tant, que a nivell

cerebral l’hipotàlem s’encarrega dels centres de fam i sacietat. Però no

hem d’oblidar la seva relació amb l’escorça cerebral. Aquesta relació estableix

molt més complexes mecanismes relacionats amb l’alimentació que es vinculen

a experiències prèvies i a la resta de processos psicològics de l’individu. De

manera que a l’alimentació hi queden relacionats aspectes com ara els

sentiments de seguretat, benestar, afecte, autoestima, relacions socials, lligams

culturals, etc. Finalment, doncs, ja no mengem únicament quan tenim gana.

Precisament l’alimentació és, des del naixement, el camp on la persona

anirà mostrant la seva llibertat, els seus gustos i aversions. A poc a poc

l’infant va reafirmant la seva personalitat amb el no, cosa que acaba provocant

una impressió d’oposició sistemàtica als pares. I l’hora dels àpats és el moment

idoni. Existeixen uns patrons alimentaris que cal conèixer per tranquilitzar-nos

davant l’alimentació dels infants. Aproximadament dels 0 als 7 anys de vida ens

trobem que hi ha un consens gustatiu: una marcada preferència pel gust dolç.

Alguns infants seran més voraços que altres en funció de la seva dotació

biològica o de les notables diferències en el clima familiar. L’infant va passant

del reflex de succió que li permet satisfer la fam cap a poder relacionar-se amb

els altres i establir vincles de relació. Ja en aquests moments és molt important

l’actitud de la persona que l’alimenta. Es va establint una relació íntima entre

gust-emoció-comunicació que es preservarà en diferents graus durant la vida

adulta.

Els principals problemes comencen entorn dels dos anys i mig, quan l’infant

s’asseu a taula per menjar el mateix menú amb els altres. El nen o la nena es


3

troba que, de cop i volta, perd el privilegi de l’atenció exclusiva de l’adult. A més

a més, ha d’ampliar sobtadament el ventall d’aliments i ha d’afrontar-se a noves

textures i esforçar-se amb la masticació. Per si encara no fos prou, cal sumar-hi

la neofòbia que durarà fins, més o menys, els deu anys; és a dir, una forta

resistència a tots els aliments nous, desconeguts o poc familiars. És

l’època en què el nen selecciona els aliments, els examina, els olora, els tasta

en molt petites porcions i sovint les acaba escupint.

Fins als sis o set anys els nens encara no disposen de tot el llenguatge ni

prou desenvolupament cognitiu establert. No ens serveix de res fer servir

l’argument de la seva salut en un futur. Els raonaments que fan es basen

encara en aparences i esdeveniments concrets. Descriuen el menjar pel color,

aspectes i quantitat però encara no el poden classificar en grups. Tendeixen a

classificar els aliments en m’agrada i no m’agrada, en desconeixen les raons o

són errònies respecte a si són bons per a tots o per a tu. Com cal actuar? És

preferible no enfadar-se ni obsessionar-se. Cal viure-ho com una fase

passatgera de la criatura i aplicar unes tècniques que donaran fruit a llarg

termini. Aquestes es basen en la familiarització amb l’aliment. És a dir, procurar

que hi tingui contacte, que se’n parli, que els pares mengin del mateix aliment,

presentar-los de manera apetitosa o acompanyats amb altres aliments que els

agradin, parlar-los dels seus beneficis o dels perills, sabent que encara no

poden entendre. Però en cap cas abandonar un aliment concret perquè no el

vol. Per descomptat cal que continuï present a la taula.

També és bàsic menjar en un clima i relació emocional càlida i comprensiva i

així l’infant gosarà tastar una nova cosa. Són importants l’organització i els

horaris, però no la rectitud sense sentit i els crits o els càstigs. I sempre

cal ser conscients de quin és el context dels fills. El seu món també està

construït per la TV, la publicitat, l’escola, els amics... I amb totes les influències,

ells van creant lentament la seva pròpia identitat.

A partir dels set anys fins als onze o dotze, el nen ja pot centrar

simultàniament diversos aspectes d’una situació. Ja sap classificar, reclassificar


4

i generalitzar, pot establir relacions de causa i efecte i començar a entendre la

relació que pot haver-hi entre allò que fa i la seva salut. Alerta, però!... que el

fet que ho entengui no vol dir que l’importi o ho valori. I per això cada vegada

tenen més pes els menjars que pot fer entre hores en d’altres contextos que no

siguin estrictament els familiars. Dels sis als dotze anys, és l’etapa clau per a

l’aprenentatge, per prendre consciència de la imatge corporal; volen ser

acceptats, van creant una identitat social, van guanyant en autonomia i han

après a escollir. Per això seria important que aprenguessin a identificar les

emocions i sentiments relacionats amb l’alimentació. Caldria que aprenguessin

a escoltar-se a ells mateixos, conèixer les seves pròpies preferències i anar

augmentant la responsabilitat respecte a una alimentació autònoma.

A partir dels dotze anys fins als setze apareix un nou front: l’autoestima i

l’acceptació del propi cos. És precisament en aquestes edats quan ja es pren

consciència dels diferents usos de l’alimentació (calmar l’ansietat, compensar

les frustracions, cercar-hi refugi, fer front a l’avorriment, desfogar-se...). Per

això és quan més cal treballar i incentivar els hàbits d’autocontrol, i com fer

front a les emocions i a les pressions socials.

Com hem anat veient, a les edats infantils i adolescents és quan tots els

processos psicològics es troben en formació o en canvi. Però concretament hi

tenen un paper molt rellevant les emocions. Aquestes es troben lligades a tots

els processos cognitius. Ara bé, ens trobem amb diverses possibilitats respecte

a com les emocions poden afectar a la ingesta. Per exemple, el fet que algunes

persones puguin estar regulant les seves emocions i l’estrès mitjançant

l’alimentació. Això podria explicar per què davant els exàmens, les pressions

del grup o el ritme de vida accelerat, algunes persones optarien per menjar a fi

de fer callar aquell malestar intern que sent i que no sap discriminar

adequadament. Si bé una altra explicació podria ser que es donés una

interpretació inadequada de l’activació emocional. Així, davant les emocions, la

persona menjaria. I si li és possible aliments dolços o gustosos que generessin

un petit moment de plaer i benestar. Fins i tot una altra explicació és que la


5

persona es desinhibís durant les emocions i mengés més del compte, incapaç

de parar o de restringir la seva dieta. O fins i tot les tres explicacions podrien

trobar-se alhora en una sola persona.

L’alimentació no és un procés automatitzat. Ens permet la supervivència i es

troba fortament arrelat a les nostres conductes instintives i a les emocions, les

estructures cerebrals més arcaiques. Però com en tota experiència humana, hi

cal un fort aprenentatge. Cal aprendre a menjar i cal aprendre a ensenyar a

menjar, tenint en compte tot el que hi ha en joc en el sentit ampli de la frase

feta.

article alimentació infantil

Health & Medicine