Any II Núm. 30 15 cèntims

-Ditxoaos ull», Lluís! - E s que ei papà no m'ha envia! diners fin¡ —I ara vens a buidar el earlulxo!

flUia* rÜ>¿ü(# DIARIO L I T E R A L Y D E INFORMACIÓN CAÓTICA

SALE HOY!

La m o s c a huérfana y suicida CorrupoDaencfa parricniar de "El Día Búllco"

Episodio de l¡ huelga de t ransportes que nuestro mconmtnturabU direc­tor señor ttii/asta ha escrito todo de una ¡iieza para solaz y esparcimiento de nuestros lectores.

•A l 'cst iu, tota cuca vtu» (Génesis, cap. i), v w s . 7.)

Bren tres moscas, que atraídas por las basuras de ílaroeiona vinieron de excursión 11 l;i ciudad condal. Las tres m a inseparables compañeras, q u e sólo H dejaban cuanda veían un macho co­r r ido (o sea mos-cardón). A propósito. ¿Suben ustedes cuál os la mosca que anas gusta a loa borrachos? ¿Pío lo en-cier tan? I'ues es mas fácil que enten­der lo que dice el gobernador. La mos-ea-lcl. ,• Y la mosca que huele más nial? P*M la-moscag... bueno, ya nía cu-I

Lai tres moscas se detuvieron, de p r imer entuvio, dolante de la cocina de niïn honda que se llamaba Casa del Abita Pobres. Una de ellas, o,ue ora ímín lista que afaynda, se detuvo en un queso, que se p a n d a a un hijo de meuca porque no se tabla de que' le­che estaba compuesto y pico. iAy, hi-j i tusl El queso era sofisticado y la pobre mosca la diñó sin compasión.

Las otras dos, más aulas que Alfonso

Sala y más tristes que un cabaret sin llantera, enterraren] el eudaverito, ro­mo decía el Civru y siguieron su cn-mino. Al poco ralo (el tiempo que em­plean las telefonistas en contestar) se. iletiivieron en I,, taberna de don linio llagia, y una ¡le ellas empezó a xarru­par un vermut, pero el alcohol estaba endulzado con sacarina y la musca cayó envenenada.

La última mosca pensó entonces en el suicidio. Se íuó a una tiemla ilomle vendían UU papel que decía: Mutnmos-cas y empeló a morder , Y sintió en­tonces una cosa extraña que le entra­ba en el cuento, un reviscola miento eiimo un diario de octava categoría cuando le prometen la sopa.

Y, más gorila y lucida que un con­cejal, emprendió el vuelo y se íuó. . . ; K¡ papel mata-moscas laminen e n falsificado I

Y arroz crudo al diablo rabudo, y arroz de munición al diablo rabón y arroz de Calcula al hijo de.. . la India y colorín colorado este cuento se lia acabado como dijo la llaquel cuando riñó con Gdmei Mejilla. A propósi to: ,; A que no caen en que se u>emblalia 'a Muller, aules de reñir con so mari­do, a lili Cttít? En que. tenía B BU Cfr

RUFASTA

Noticias locales

Denuncia

l 'or fallas a la moral ha sido denun­ciado el dependiente del comercio de

: a Polifacética», N. G. Píablc, que e.-lali.i diciendo a su novia, la se-íiorila Lili P u t t : «Me pjun todo el dia

: i \ inclei--lela.il Fué puesto a dispokiciun del Juez

de guardia.

Incandio

declaró un Incendio e,, .-i domicilií) de nuestro parlicular amigo ''"ii Tilo Leta, quemándose parte de h biblioteca,

til voras elemento destruyó ona co lección completa di' \er>os de Saiindu

ILas perdidas son insignificantes.

Rebo

Al distinguido comentan te en beta-e hilos, L. Paute, le afeitó ayer la car te ra un sujeto conocida por" el edlapa barbee».

La eardera contenía, cinco capicúas t res marcos en billetes y ona vista di Cuenca.

(Píotn: Al decir Cuenca no nos rafe r imos al simpático reporl . (ponpic es de La . lurora) sino pa t r ia do Màrius.)

LA N O V E L A G A L A N T E

Demaneu-la cada dijous al vostre quiosc, encare que no laveg-eu exposada. Vos fareu un tip de d'alló i riurer.

Cada dijous, 15 céntima

En esta sección contestaremos todas las consultas <¡ue vewjan acompaña­das de dos reules en sellos u un val* de carne y arroz.

UKA DIVOTA.- La feoba de la inau-guraeión del Templo de la Sagrada Fa­milia no se ha lijado aún, debido a la anormalidad de las eireunsümeias, pero

mos coincidirá, aproximada ote, el ün de la l Iga de t ransportes . .—Podemos asegurar le que no BS

cierta la confabulación que usted supo­ne en t re Acció CttUUma y la /lssoctació de la Cría del Canari. Son mala aqueren­cias de Cambó.

FKIIMANII*. — P a n que no se note e.l origen de las manchas ipic lie •,] |a i enaguas, lo mejor ea echar un poco de café.

J. AMANO—i\o nos parece opor tuna su intervención en este, momento.

I'iaiuo MuSoz SKÜA.— Podemos pro­porcionarle chistes nuevos de tr inca para sus comedias al precio de u n a se­tenta y cinco rada Uno que puede man-darnos en libranza da giro mutuo, o letra de lácil cobro (que no sea de cu­plet), l 'or docenas hacemos rebajas.

Un CORRIDO.—Lo mejor para matar­las es que las lleve usted a un mitin de la II, M. N, | Se. mueren de sent imiento I

Un KHtTA.—Sentimos no poderle pu­blicar sus versos. Hay j indas ipie mi­den sus sonidos con metro, otros con caña. IMed, joven, pertenece a los úl­timos.

HISTORIADOS. — Víctor Hugo (1640-1711!, S(¡ distinguió en la batalla de los Anquíes, donde pronunció las famosas frases dirigiéndose a los rusos ; K]Se-ñores inglesen, firen ustedes primero I"

OitiENTAi..—Creemos oue la Sooiedsd de las Naciones no se ha opuesto i qne coda subdito otomano pueda coger una turca siempre que quiera.

0»* DíTBLicTtiAL.—Lloyd Qeorge " " ha filmarlo ninguna producción I'1'1"' usted confundirse con Harold Lloyd-

UNA rBOFISORA.—HO creemos pruden­te reCO lar a las a lumna- de prime­ra enseñanza la lectura de. ..(¡JLIHÍ"d'»-No Obstante, puede usted consultar con

el señor Luengo. VIUDA JOVW.—Loa bailará Usted ' "

tres lámanos dislinlos en cualquier or­topedia. Exija la marca «Au honheui

• Sin embargo, nosotros « aconsejaríamos encomendase usted esta trabajo a su primo. , „

FlNABCIF.Uo >,,. carece exagerado o escept ic ismo. Creemos que el asuuio del Itíineo de liare,dona tardará en a r i ^ glarse bastante más tiempo qu« w

eue-lió:i marroquí .

Barcelona, 14 de juny de 1923

AÏ1D REVISTA

/ E l M A N A L DE LA

GRIMEJIA lstraolò i Rambla de les Flors, so. I • Tsl.4«0e A. APAREIX CADA DIJOUS

TRR/ALLA. i JUCA Sembla que la moda francesa d'alicionar-se a

Pesperitisme i a les ciències ocultes va invadinl també la nostra ciutat.

No fa gaires dies, un xicot, que passa per moll llest, va 'ésser invitat a una sessió d'espe-ritisme que tenia lloc en un pis de la Ronda de Sant Antoni .

El xicol és completament escèptic en aquesta •Bateria; de manera que prengué la determina­ció de passejar-se, tol lo que fos possible, al me­dium i ais assistents als experiments,

Hn efecte; apenes la sessió hagué comensat, "incrèdul invitat preguntà al medium :

Medium: on és el meu pare? -—Està prenent cafè a la Colomfoòfila. — C a ! exclamà el xicot, rient. Si fa dos mesos

<]tie és a l 'ar is . —No, respongué el medium. EI que tu dius

és el marit de la teva mare. i

La .senyora P, Ig. r, mare, a l'edat de trenla sis anys, de dotze criatures, comen sa ja a tro­bar qu e això és un gra massa.

En una reunió on la senyora F . Ig. r pren el ** amb companyia de varies amigues una d'elles

li fa l'elogi d 'un jove enginyer que acaba de prometre's amb la filla d 'una de les senyores presents.

— E s un noi molt simpàtic, molt fi i extrema­dament correcte. I, no es pensi, va fer-se tot sol I

La senyora F . Ig. r deixà anar un sospir fondo.

—IX-u meu ! Quina sort pels seus pares 1

Darrerament s 'ha instalat a Barcelona una companyia de navegació aèria que compta mon­tar varies línies de passatgers.

Una tarda, mentre el director es fumava l'habà de ia digestió, es presentà un jove d 'uns vintiquatre anys, demanant audiència,

El director, que encara es trobava un xic. ma­rejat del copiós dinar que havia ingerit en com­panyia d 'uns senyors del Consell d 'Administra­ció, digué que passés.

Kl visitant entrà, molt correcte, el barret a la mà.

— !Vu Eo guard. Tinc l 'honor de parlar amb" el -senyor P . se. r . ?

—Si senyor. Que desitjava? —Venia a posar a la seva disposició els meus

serveis com a aviador. —I, quines referències té vostè? —Mirí : vaig debutar <MI [920. H e fet cent

vintfvuit cops el looping the loop damunt les ca tantes del Niágara...

— O h ! digué el senyor P, se. r, per mi rap aconteixement té importancia. Això no és molt...

—Després vaig travessar els Pirineus amb l'aparell cap per avall...

—Això ja s 'ha fet...

4 —EL NANDÚ

—He travessat l 'Himalaia mil metres damut de 1'Everest...

—Ah, l 'Himalaia. . . continuà dient el senyor P . se. r. amb tò displicent. Se n 'ha parlat ja molt d 'això.. .

E l solicitant veié que no en treuria res encara que expliqués que havia pujat al planeta Mer-

—I a més, digué, j a comensant-se a empipar, vaig passar la nit de nuvis en aeroplà amb la meva dóna i al cap de nou mesos justos era pare de família... A veure si vostè troba algún aviador capàs de fer aquest exercici I

E L NOCTÀMBUL INDISCRET.

La Paula, la noia de la senyora Angeleta, feia sis mesos que tenia relacions formals amb en Martinet, el mosso de l'hostal de la Creu.

Tot anava d'allò més bé, els dos promesos es volien, no hi havia cap dificultat per qües­tions de família, i cada tarda, a entrada de fosc, quan en Martinet tornava de la feina, ja es trobava a la seva l 'aula que l 'esperava al re­plà de l'escala, comptant els minuts si trigava.. .

Un dia, abans de pujar, el noi sentí una necessitat molt personal, i, acostant-Se a una porta de la quadra, restà uns moments parat i després pujà al pis, sense donar-se compte de que des de la finestra que donava al pati la noia el contemplava...

Amb gran sorpresa notà que la Paula es mos­trava indiferent, la trobà trista i, veient que no estava per converses, es despedí més aviat de lo acostumat, mentre pensava :

—Que li deu haver passat, a aquella? Vaja un paper de fer-me !

Encara el Martinet no fou fora, la Paula es refugià en brassos de sa mare i es posà a plorar.

—Jo no puc casar-me amb en Martinet 1 Jo no el vu l l ! Seria molt desgraciada!

—I ara, filla! exclamà la senyora Angeleta, Per q u è ?

—M'en dono vergonya de dir-ti t mamà 1 C o n ­tinuà ploriquejant la Paula.

La senyora Angeleta, primer, va témer al­guna altra cosa més greu de lo que en realitat passava.

—Però . . . que és que en Martinet t ' h a fet a l ­guna cosa?

—No, mamà, no I Es que avui, abans de p u ­jar , l 'he vist quan anava a la comuna. . . i . . . no pot ésser mamà I Es massa grossa I

La senyora Angeleta es tranquilitzà. —Per això t 'espantes, tonta? No dóna, n o t

Això no té res de particular. Totes son iguals. . . —No, mamà n o i insistí la Paula . Aquesta és

molt grossa. La bona senyora cregué prudent inventar una

mentida. —Mira, Paula : T 'has fixat per la festa major,

quan vénen els músics? Recorda que porten ins-truments diferents: hi ha un guitarro petit, que fa els «solos», que en diuen el violí ; hi ha el' pare, la "berra», cl contrabaix, que és la guitar­ra grossa. Els homes són iguals. T ú has vist el contrabaix, que acompanya a vegades, però el que sona sempre és el violf, que és prim i finet i no t 'ha de fer por.

La l 'aula quedi convensuda i es tranquilitzà amb aquell argument .

Vingué la nit de nuvis, i la senyora Angeleta, que ja era un xic curiosa de natural, volgué tafa­nejar a veure com anaven les empentes.

'Muntà, doncs, la vetlla d'armes a darrera la porta de l 'habitació on havia de fer-se el sacri­fici de l'amor, i esperà, impacient el moment solemnial...

l 'r ïmcr sentí petons, després uns sospirs molt fondos, després !a respiració violenta dels dos cossos que devinava units pel Has del plaer su­prem. . . I, de prompte, la veu de la seva filla que, com en nn èxtasi, suplicava :

—Aprei:i, Martinet meu, apretal El noi treballava com un lladre, però ella, ¡n-

síieinble, en demanava més. . . més. . . Per fi, entre gemecs d'ongúnia, es senli la veu

d'vl·la, que deia : —Martí . . . 1 Martinet meu I Prou violí... 1 Tret*

aquella «berra» de que em parlava la mama..-_» —Ah ! pensà llavors la senyora Angeleta. Veig»

que la Paula no s'ha espantat. Ara ja demana peces de recanvi.

V I D E 1 . l ' A

D E L L O F R I U — 5

—Vostè deu e"sser aficionada ni cine, oi? - I arni Per què ho diu? -Ohl per la manera d'agafar els plàlens.

6 — E L N A N D Ú

LART MODEQN

Els pintors i les modistes shan empenyat en embellir les dones « adorn ant-lea» artís­

ticament aixfs, però...

Una confusió E¡ doctor Balet, (impureses de ta sang, 606, im­

potència) acabava de pendre cafè, quan es dirigí al seu gabinet de consulta i, obrint la porta que comunicava amb la sala d'espera, mormorejà :

—Volen fer el favor de passar? Era un matrimoni elegant, d'edat aproxima­

dament igual, frisant els trenta anys. La dóna tenia un aspecte tot decidit i despreocupat, men­tre el marit aparentava més aviat un caràcter quel­com tfmit. Vestia elegantment i portava al dit anular de la mà dreta un gros brillant. A la seva impecable corbaia üuía una esplèndida perla,, grossa com un cigró.

En sentir l'invitació del bon doctor, el marit, amb veu baixa, mormorejà:

—Tots dos ? —Sí, naturalment, respongué el doctor Balet.

I, un cop tancada la porta i el matrimoni dintre la sala de visita, la senyora prengué desseguida, amb vivacitat, la paraula :

—Doctor, fa uns quants dies que sento alguna, petita molèstia, i m'he alarmat un xic. No he vol­gut perdre ni un moment i, en veure que els s in­tonies no desapareixien, he vingut desseguida.. .

— H a fet molt bé, va respondre el doctor Ba­let. Ah ! Si tothom fos com vostè I Quantes greus, gravíssimes malalties íntimes, quin curs inexora­ble i mortífer a vegades no pot evitar ni sisque-ra l'intervenció quirúrgica, .restarien reduïdes a una indisposició passatgera si així que se senten els primers sintonies es requeiís l'assistència fa­cultativa I

El doctor Balet tirà una forta bocada de fum del seu cigar i després continuà':.

— I , quò ? Quants dies fa que se sent indispo-sada?

—Des de dimarts . —Fa doncs, dos dies. I per què està caracte­

ritzada l 'indisposició? Presència de fluix b lanc? ' Dolors ? Tal volta un xic de sang, malgrat no t ro­bar-se amb la marquesita?

—No, doctor, no, res d 'a ixò. Sencillamcnt una coissor a la part interna.. .

—Ah ! Es menys important de lo que vostè G» creu! Una senzilla irritació, tal vegada produïda per una causa fútil. Tal vegada el diumenge vos­tès havien fet un dinar massa fort? Crustacis, vi de grau pujat, ostres? Vingui , vingut, ja veurà com això no és res.

El marit .semblava no donar cap importància a l'indisposició d*- la seva muller. Quasi feia l *• fecte de que li era violent assistir a la consulta.

—Vingui , vingui, vostè també, digué amb Ui» somriure bonatxó el doctor lí.ilet.

I el féu seguir a la cambra de cures. —Vol despullar-se, senyora? La dóna no es féu pregar gaire i retirà primer

la seva brusa, deixant al descobert dugués mag­nífiques pomes camosines, tivades i amb una ma-duixeta a la punta que en va intentava retenir e sostenidor. Després, es tragué les faldilles i apa-

D E L L O F R I U — 7

regueren un parell de cuixes fortes, rodones, im­pecables, que tapava imperfectament una camisa ds color de rosa fina i cúrtela, que hauria pogut guardar-se a la butxaca com un mocador. Des­prés tocà c! torn als pantalons—uns pantalonets també reduïts a la seva mínima expressió—i, per fi, la formosa clienta del doctor Balet, aixecant el tetó de la menuda camisa, li mostrà un superb CÒS de línies fines i admirables proporcions, amb un ventre regular, unes anques rodones i una es­quena blanca i fina com SÍ fos tle marbre rosat.

El metge la contemplà un moment amb una certa passió, pero, home habituat al nu, no deixà traslluir en un mol ni on un moviment l'emoció re.-il que li causava aquella donassa esplèndida, i amb poques indicacions la féu seure a In cadira d'examen, observà la pari malalta, agafa un irri­gador i cridant al marit, que seguia impassible i silenciós :

—Vol fer el favor d'ajttdar-mc vostè mateix? M'estimo més donar-li aquesta petita molèstia que no pas cridar al meu practicant. Així, aguan­ti 'm aquesta cubeta. Farem un petit lavatge i en Ires dirs, l'indisposició haurà desaparegui . . .

I,a formosa clienta s'aixerrancà de rames, ofe­rim el bell espectacle d 'uns horitzons insospitats. El mfitge i el seu .ajudant suaven tinta i altres eo-srs que no son tinta. Res, que tant l'un com l'aitre. estaven tivants com una corda de guitarra i si no hagués estat pels respectes naturals, allò hauria acabat com un vodevil d'en Sant pe re.

Quan el doctor hagué acabat la cura, la visi­tant tornà a habillar-se i es preparà a sortir.

—Vingui demà a la mateixa hora i repetirem la cura, sah ?

Mentre anava drent això, una ¡dea diabòlica creuà pel cervell d'en Tinlet. Sense voler-hi donar importància i meni re la dóna es posava els guants, li digué !

—Com que l'indisposició no té importància, si no vol, no ea!, els dies que duri la cura, que el nou senyor es molesti en acompanyar-la.

La senyora obri uns ulls com dues taronjes. —El senyor? No ho és pas el meu marit. —Ah ! respongué el metge sense immitar-se i

creient una altra cosa. H o he dit així per a no emplear el terme amic. amb que encara no es­tem acostumats a Barcelona...

—Quò. s'ha cregut \ va interrompre la senyora. Jo SOC una dóna honrada !

—Llavors !. . . féu desconcertat.el galè, L 'home de l'anell al dit, i la perla a la corbata,

cregm' prudent intervenir : —Jo m'esperava per la consulla. 'Km tocava

després que la senvora.. . I com que vostè ha dit que entréssim tots dos plegats . . .

M A R C E L T E R R A UARTETEBN

...però, afortunadament, elles són axis, dc la port de dinire, i ela homes sabem

prou bé que lo demés hi sobra.

_

VIDA I MIRACLES DÍL NANDUJ LA TUIES

—Eviteu el jogà amb doñea, ni algun cop voleu guanyar, 0»e sigui en el joc que sigui, sempre el rebre us tocarà.

NO , ,*<;£":>»» iam»i— prompta v

Es inútil. Si elles volen mai el fallo els trobareu, que amb irunfos o sense Irunfos els calers hi deixareu.

Una sat isfácela lín un teatre de barriada representaven, un

diumenge a la "¡i, un drama ratalà, quan a un xicot, que estava encarama! -.¡ un rostat de la galeria, prop de l'escenari, se li ocorregué fer ganyotes al que feia el paper de traidor.

Kl bordegàs fou secundat per dos <> tres noi» més, i l'actor, empipat, s'encarà amb la £ a i e " lia -,\ la que obsequià amb un corle de manga' descomunal.

£1 li·ló hagué de caure, interrompint-se la re­presentació, doncs la concorrència s'havia esva­lotat i reclamava que l'actor donés explicación*'

Molt costà de convènce'l, més, per lí, l 'home i's decid) a sortir a l'escena, i, amb el cap baix, pronuncià la següent alocueió i

—Respectable públic : Jo demano humilment perdó a la concorrència per l'actitut que reco­nec incorrecta, observada per ml, Tothom, en •quesl món pot tenir un acaloramcnt i, per tant,

e s p e n que la benevolència de vostès els farà ésser indulgents. Ks veritat que lo que jo he fet ha sigut molí mal fet, però p e r altra part , facin-se càrreg, senyors, que en aquest.-, sala hi ha una colla de lilis tle meuca...

K. B R E T A .

ió — E L N A N D Ú

Llavors, contemplant a la bona senyora, tota endolftda i plorosa, vaig tenir una idea.

—I si t 'hi casessis? em varcíg dir. No era lletja, semblava carinyosa i no tenia

més que trenta cinc anys . Jo , que friso en els cin­quanta, no podia tampoc aspirar a una gran cosa. Cert que s'havia d'esperar que transcorregués el terme legal, més en li. era un pis a nou mesos, vista...

Als quinze dies ja érem promesos. E s compli­ren els tres trimestres marcats per la llei i om vaig casar llegítimament.

I. 'endemà de bodes, la nieva dóna, mentre ens posàvem a dinar, em d i g u é :

—Acabo de dir al procurador que deixem el pis.

—I a r a ! Què dius, santa cristiana ! —Sí, s í ! Ja esté llogat i tot. He pensat que

tant per tu que n'eres lan amic com per mi que me l'estimava tant, seria ho fugir del record del; meu pobre Manelet, que al cel siga. Saba que he pensa! ? Ens en anirem a viure a una pensió '.

K A R L E T H S .

Llavors, contemplant a la bona senyora, tota endolftda i plorosa, vaig tenir una idea.

—I si t 'hi casessis? em vareíg dir. No era lletja, semblava carinyosa i no tenia

més que trenta cinc anys . Jo , que friso en els cin­quanta, no podia tampoc aspirar a una gran cosa. Cert que s'havia d'esperar que transcorregués el terme legal, més en li. era un pis a nou mesos-vista...

Als quinze dies ja érem promesos. E s compli­ren els tres trimestres marcats per la llei i em vaig casar llegítimament.

I. 'endemà de bodes, la nieva dóna, mentre ens posàvem a dinar, em d i g u é :

—Acabo de dir al procurador que deixem el pis.

—I a r a ! Què dius, santa cristiana ! —Sí, s í ! Ja esté llogat i tot. He pensat que

tant per tu que n'eres lan amic com per mi que me l'estimava tant, seria ho fugir del record del; meu pobre Manelet, que al cel siga. Sabs que he pensa! ? Ens en anirem a viure a una pensió '.

K A R L E T H S .

L a c r i s i d e l ' h a b i t a c i ó

Feia un any i mitg que la Reforma m'havia tret del meu pis del carrer de la Platería i encara no n'havia trobat d'altre. Estava cansat de córrer totes les agències, d 'anar a la Cambra de la Pro­pietat Urbana, de visitar procuradors i de posar anuncis a «La Vanguardia». I tenia que conti­nuar portant la meva vida de soltero impertèrrit en una cambra d'hotel o una pensió.

A m b lo que això em desagradava ! Figúrint-se que tenia una esplèndida coleccíó

de quadres, de tapissos i d 'esculptures; que po­seía una biblioteca de més de tras mil exemplars i qnp tot això dormia en un guarda-mobles, on, malgrat tots els cuidados, la pols acabaria per menjar-s 'ho.. .

Per li, una tarda, el mosso que em servia el cafè a Cassadors em portà una notícia sensacio­nal per a mí :

Al carrer de Santa Agria, en un primer pis magnífic, e! seu llogater agonitzava 1 Tenia una bronco neumonin i el metge deia que no ho con­taria pas.

Vaig sortit precipitadament de! cafè, vaig tra­vessar els pòrtics de Santa Agna, i, d 'un salt, em vaig plantar a la porteria de la casa on m'havíen dit que el llogater es moria. Vaig allargar un duro a la portera i aquesta, en justa compensació, tirà a terra el castell de les meves ilusioas.

El moribond era casat! N o obstant, j o vaig conservar una esperansa-—Qui sab 1 l'ot ésser, en morir, la vídua anirà

a viure amb algún parent. No tenien fills, segons ('informe de la portera,

de manera que aquesta suposició era ben fun­dada . . .

L'endemà, a l'agafar «La Vanguardia», una esquela de quart de plana m'anuncià la mort del llogater. Jo, llavors, vaig tenir una idea genial. Simulant-me amic del difunt, de feia molts anys , vaig presentar-me a la casa mortuòria. Així veu­ria si el pis em convenia i podia comensar a tra­mar el meu plan.

—Jo era un amic de joventut del seu espòs, vaig dir a la vfdua. Encara que eK negocis i les preocupacions de cadascú, feia a m s que ens pre­nien |es ocasions de vèure'ns, ens professàvem una arrelada amistat.. . Pobre Manel !

—Ai s i . . . ploriquejà la vfdua. Pobre Manel ! La visita de pèsam va donar-me ocasió \HT a

poguer apreciar de prop les condicions del pis. lira gran, espaiós, i encara que la casa fos de construcció antiga, reunia comoditats bastant apreciables.

L'endemà vaig acudir a l 'enterrament. Tres dies després, vaig fer una nova visita a la vídua. A preguntes interessades meves, em va dir que no tenfa cap parent a Barcelona i que no pensava moure-se'n. Havia de renunciar, doncs, a la dolsa idea de poguer-me acomodar en aquella casa com jo ja somniava des del dia de l'enterro I

— Quina veu més potent, veritat, aaue.it baríton. -Ai, Ramon! A ml per potent que sigui |a no em

fa cap efecte.

DE LLOFRIU — II.

NTE ALERTA. MINYONS En aquesta Seoeló lil publicarem tota ala "CONTES BRUTS" que aa'na envlln 1 que siguin dignes d'éa-aer ooneguta pela barrllalroa lectora de EL NAN­DÚ. D'aqueata oonten en premiarem un cada núme­ro amb la reapeotable quantitat de "deu pelea" cobrables en la nnatra Admlnlatraoló o per giro postal ela que visquin fora de Barcelona. ¡Alerta,

doñea, i apretar l'àpltl

Record del Marroc

ENTBB els d a m n repatriats ha arrihat nn xicot M regiment de Badajos, mis trempat ffiie un ginjol i mis harrilaire que una modisteta abo­

nada a l'Iris, La campanya no H ha provat malament: cata pie,

vermell de cara i no ha conegut la febro ni di nrnl d'cslómcc.

—I, que? li preguntem. Que tal do xicotes per allí; baixí

—No lio vnlpiic.il ^apigurr. perqué lo qnn m'ha passat al front marroquí es tan grfts que no goso ni Cxplicar-ho...

—1 dones? —Fignran-vos que als pocs dics d'estar en cam­

panya v¡iiR pogUCT introrluir-me, valcnt-mc. de mil ar-tinianyo.s i repartint algun que. altre amaden—perqne. al Marroc ja han agafat tamlie predilecció ais Arna-detts—a la cambra de. la favorita d'im Kaid d'nquells territoris, una ricota mis bonica que mi wl i mis ardent* que. „„., I:irñ!l ,]>„Kost.. No cal que vos digni a qnnia nlsarin vaig drhar el pabclló espanyol, puix la meva vielorin fon ressonant, pero, filMs de lïiu, en sortir ,1o. l'hahil.ació ocupada per la hclla mora, vaig veiipe'm sorpr/s per un subjecte colossal, <1e metra vattaata (Valsarla, rjnc sens dir un mot m'aga­fa pel sen ooiopta, apllcant-me crudelment In llei del Taltó... Sf aois, s ( | v n ¡ p M(rir ni,mn!lació de veu­re la meva honru atropellada per aquell bfflfen qne em va posar iitln... esquena com nn tomàquet.

L endemà, meara m i p ^ ^ h o r r i h l p m e n t „,,,„ c(y?

que havia de seiire, P\ m n i rtM¡íj ^ íarnHT ft r0SR6ir a rodalisca del Kairt, m'inc.ita a introduir-me, furtiva-

ment, a casa seva. Altre cop fon meva, mes... ai 1 al­tre cop oi moro de metre, vuitanta torna a pasar-me per les armes.

—lie manera, li preguntarem nosaltres, que dugués vegades t'han donat pel...?

—Dugués? Pi no mis fos això I Lo mis prou is rjne l'cndeniíi tii vaig lomar i ja no sabia si tornava per la favorita o pel moro!

PI XAGROSA

La marca sospitosa

FOIT desprís d'nn atac de quatre mesos que vaig po-gner conseguir de la morena Llniseta qne m'a-rompanyís al «Sótano» a hrenar. La Llniseta,

a qui jo havia conegttt en nn concurs de tennis, tenia la reputació d'isscr una virtut de roca, on cap déla sens molts admiradors hnvia pognt fer bretxa, i, per consegüent, la conquesta esdeveaia per a mf nn veri­table triomf.

Quines argúcies vaig haver d'inventar per a apro­piar-me d'nqnella preciosa criatura de dlawt anys, blan-ea com nn glop de llet, pentinada encara amb trenes, !o que afegia un nou enefs al sen posat infantlvol, ple­na de còs, sens perdre l'elegància de. lfnca ni la flexi­bilitat dels srits moviments gràcils i lleugers, com ets d'nn ancellet. Les mentides qne jo li contava per a que m'escolté», constituirien elles soles un verdader Manual del Perfecte Corrido. Lo cert is que malgrat el qne dirien, malgrat ets sens pares i malgrat els avisos earttainil d'amics i amigues de. que jo era nn fresc, qne lo que cercava de les noies no eren relacions formals, sinó veure com estaven d'anatomia, una tarde, des-pris d'havor-nos enlregat, assentats a In preferencia •]•-] «Cine Catalunya», a una serie de maniobres sobre la naturalesa, amb les qnals no crec necessari insistir, vaig pogiicr eonvincer-la per a que brenessim nna mica i me la vaig emportar, com ja he dit ni oomensament de aquesta verídica narració, en aquella fonda on tantes noies han perdut el cup i, de passada, una altra rose que precissament es perd per entpa del cap.

12 — E L N A N D Ú

No ©al que digui si vaig cuidar et menú! uns encur-tita cnpassos de posar a tò a un sexogenari, un vi ver­mell que, ell sol, ja constituía una invitació al vals, i una llagosta amb salsa pieanta com a recurs suprem.

En efecte, apenes haguérem begut la primera copa de xampanys, la Lluisela es sentí un xic marejada i parlà de sortir a fóra. Si, si! Sortir a fóra has dit I Per això estava jo! ]'reparant l'atac vaig insinuar-li que allò, aens dubte, era que duia la roba cordada massa estreta i que, segurament, li passaria si es descordava un xic. Jt> mateix vaig oferir-mc per tan agrados tre­ball.

Vaig comeusiir per descordar-li el còs... Un parell de matoneU, punxeguts i tremoladissos, restaron al descobert, Jo. excitat ja com estava, no vaig poguer resistir aquella darrera temptació, i, com un boig, vaig mtre&yer contra mí a la Uoiseta ajdanhwt, frenet*-eanirnl... DM d'eqwell ínataaí, el mareig que la xa-mosa erialnm senik, semblà desaparèixer miraeulosa-ment. Sense cep resistència, Ics seves robes anaren caient a mida que els meus dits, àgils i experts, manio­braven, i, ii:i a mi. cora a golosines, la Lluisela anà retornant-me tots el meus petons, totes les meves carícies,, tots els meus sospirs,.,

... I, quan ja, panal l'espasme, jo em recreava con­templant, les formes arrebatadores d'aquella criatura en-cisera, dugués senyals violáceas i concínfriques, al bel mitg interior de les cuixes, ben aprop d'aquell bosc on jo havia collit la millor de les Iruites, em cridaren l'atenció.

Un dubte horrible em travessà el cervell. Serien ta­ques d'alguna eníermctnt horrible quin contagi jo ja veia segur?

Sen3 dubte la Lluiscta degué notar el meu astora­ment car, molt tranquila, s'apressà a dar-me l'explica­ció:

—Què mires? Aquestes dugués senyals? No és res. Es que l'altra tarda vaig anar H breñar a Les Planes amb en Carleta i com que du ulleres...

F. VALL HAKCÏA

L ' e n g e n d r a m e n t d e l ' h o m e

mon 1'especie humana, comensà per fer la dóna. Posà les vísceres, a damunt els óssos i després agafà la pell i anà cosint-la a l'entorn del cós. Més veus aquí que en arribar en un cert punt, va trobar-se que ee li havia acabat el fll i hagué de deixar-H un foradot sense cosir.

En vista d'aixó, va agafar un capdell de fll lien gros per a cosir el cós de l'home i, en efecte, aquest cop no li mancà fil. ben ni contrari, li sobrà una bona part del capdell i, com que no sabia que fer-ne, quan va acabar la feina el deixà clavat amb l'agulla al mateix lloc on havia deixat un foradat al cós de la dóna.

1 diu que és per nixó que als bornes ens agraria tant cosir amh la nostra agulla el foradet quo el crea­dor va deixar descosit a les senyores...

;. BLANCH

L a l a v a t i v a

L A Carmela, la noia .gran de cAl Motxo, feia uns quants dics que no es trobava gaire bé. Primer la seva mare, la senyora Heroi, va prn-

var de fer-li tots els remeis casolans, aense resultat. La Carme ta cada dia es trobava més malament.

Per A, al cap de quatre o cinc dies de. durar-li l'in» dis]H)siein. ¡a -enyora Mrrrè. encara que gens parti­dària de medecines, es decidí anar a cercar al metge.

Aquest vingué al cap de poca estona. Bra jove, ben plantat i aviat pogué captar-se la simpatia de, la ma­lalta.

—Veja, no es preocupi, que això no serà resi digne amb to afable.

Ks una miea de venlrclbula. Li faré una recepta quo serà oli en un llum.

f comensà a escriure una fórmula. Quan hagué acabat l'entregà n la mare i digué:

—A més d'aqucsla mcdecine.la, de la que en farà pen­dre a la seva filla una cullerada cada dugués hores, tindr/l de donar-li, lo més aviat possible, una lavativa.

—Una lavativa...? Ai, però si jo no en se", digué la marc, i aquí no hi ha ningú mes que jo...

—Es indispensable, senyora... La senyora Mercè, allavors, s'en anà al quarto dr

la noia. —Mira: diu a| dnel.or que leus de pendre una !&•

vativa. Vols que te la dongui ell mateixf I,a alecta W quedà mirant a sa mare i IttftWJA: —Per una banda ja ho voldria, pan per l'altra no.

noi-A so

Conta pramlut dal número paaaatt

QUAN ELLA HI ANAVA...

CONEIXEN vostès la pàtria dels Aitequea? No? Llàa-titua. Ks una terra molt nandulandeaca. Hi han done» boniques i molt ardents, i, sinó perquè

dl tant en tant hi ha una mà de trets entre ciudala-dans i bandits de la frontera ianki, allò fóra una delícia.

Els indis adoren encara diversos déus del paganisme i donen, sobre l'origen de l'home, curioaes referències.

Tua delies, que em fou contada pel cacic d'tina tri­bu de Chapultepec, és bastant enginyosa i mereix éMsf reproduïda.

Conten que quan el creador es decidí a poaar al

D E L L O F R I U — 13

- N o llegeixis ionr, Leonor, que el capficaràs. —Ja aabs que aquí, per ficar-el-cap, nirtjrú més que lu.

Cinc contra un Descripció fantàstica de Tacte conegut a Nan-

dulandia per «escanyar el mico», rescatar el su-rell», «fer volar 1 "estel», «estirar la corda», etc., etcètera, feta en un moment en què l'autor 110 tenia res més brut en el magí per escriure.

lis negra nit. L'acció de la batana que rclata-"fttn es desentrotlta. en un lloc molt aprteiat per l 'humanitat, especialment pels mandres i meu­ques, no assenyalat per la geografia, però que aviat tindrà tot un mapa.

Els combatents son sis. Un que lluitarà sol, desprecian t l'ajuda de tothom ; més que atleta, Çegantf, superb, arrogant, magestuós. En; el seu còs no es toca cap os , tot son nervis i mus-stes, la peí] tivanta com si ell s 'hagués desen­rotllat amb excés ; tot creuat de venes visibles, gruixudes les unes, fines les altres. Al cap llueix "n gorro frigi descomunal, roig, signe de la Seva fortalesa.

Els altres cinc combatents, que lluitaran ple­gats, són poqueta cosa si es comparen un per n n amb el que. lluitarà sol. N 'h i ha un de petit 1 esquifit, això si, molt graciós i bufó, que fins e s ridicol com a combatent , en canvi en els actes de neteja valgut de la seva petitesa que cap arreu, fa el seu paper. N 'h i ha dos que semblen bessons; són tan iguatets d'estatura. L 'un d'ells «s un ser que no té cap paper important a re-

presentai en la v ida ; és un tranquil ' , a ell do­neu-li poca feina. L'altre ha nascut per al sa-cerdoci; ensenya el cami a quwlsevol que esti­gui perdut. N 'h i ha un altre, que és el més gran de la colla, al que els altres quatre sempre por­ten al mitg, i que procura treure, rascant, les picors de la vida. També és; poc o molt desver-gonyit, doncs Serveix, amb l'ajuda dels bessons, per a engegar a dida ;i líL gent empipadora. Ademes, s'acostuma a fer-lo servir d'explorador per a certs actes indispensables a una vida po-t'Mit, i d 'amortiguador per a cens actes d 'una vida aixuta. Com si no en t ingués prou amb totes aquestes quabtais, és el més elegant de la colla. El combatent que fa el cinc, és chaparro i un butxi o sigui el que compleix els destins de la justícia contra els animalets xucladors. Potser, degUI en això) a lo baix del SSU destí, la natu­ralesa l'ha fet ei més antiestètic dels cinc.

Els dos bàndols, tan desiguals en número, estan promptes a lliurar descomunal batalla es­timulats pel gust de qui els manté.

El gegant s'irrita per moments i desitja l 'en­contre .

Eh cinc combatents lluiten com els alarbs. Posen en pràctica les escaramusses que irriten al contrari i en ells no els hi causa cap molèstia. Una vegada t'ognejats amb aquestes escaramus­ses s'entusiasmen i a una ordre, que no se sent però qüe és compresa, unànimament es llensen contra l 'adversari, el cerquen, li volten el còs i

i 4 — E L N A N D Ú

s'entregucn a una lluita homérica, en la que hi posen toia la seva energia, tot el seu anel.

El gegant del gorro frigi es defensa oom a brau, els cansa, aguanta les esbranzides, però les seves forces, malgrat ésser tan poderoses, a l 'últim no poden resistir l 'assalt.

Els cinc combatents se n 'adonen que les for­ces de l'hércules flaquegen, i allavores, tots a l 'una, com a remers en les estropades finals, re­doblen els seus atacs anguniosos.

Per fi el número vens a la forsa individual i ••I gegant suant una suor espessa i enganxosa, es rendeix...

Els cinc es retiren de la descomunal batalla fadigats, extenuats. Després de la seva victòria •van a cercar el repòs-

Hip, híp, hu r r ah ! pels entremaliats vence­d o r s !

Hip, hip, hu r r ah ! pel gegant vensut I S H O C K I N G .

T a s c a a g r a d o s a Lloc de acció : un basar on venen de to t ; jo­

guines, roba, perfumeria, etc. En t ra una senyora, més apetitosa que una

cuixa de pollastre, í demana una pilota de fut­bol pel seu fillet.

Al mateix temps arriba u n jove i demana un pantaló blanc, d'estiu.

L'encarregat de la secció, que és nandulan-desc fins al moll de l 'òs, crida al seu ajudant i ii diu :

—Pepet, faci'm el favor. Baixi els pantalons al senyor i de passada ensenyi-li les pilotes a tia senyora.

NI D E L P A .

—Adopti una posicio més compungida, que l'haig de p i n u r d e Magdalena arrepentida.

—Vol dir que ho sabré fer? Pintim cinc minuts abans d'arrepentir-se que és una posició més còmode.

Al Barcelona hi ha debutat com a cansonetista de rumbo i tronio, la formosíssima Maria Cone­sa, que cada dia aixeca sorolloses ovacions de la concurrència. A nosaltres també ens la va fer aixe­car i vàrem aplaudir-la de valent. Nois, allò no és una dóna ; es la perfecció vestida amb faldi­lles. Fresca com una poma camosina, dolsa com l'arrop de pagès, alegre com un cascabel! i tno-vedisSH com l'argent viu, porta beneits als assi­dus concorrents al Barcelona. El Ministre ple­nipotenciari de Mèxic l'ha felicitada oficialment per les cansons típiques que canta d'aquell païs, i nosaltres havem també de felicitar-la per el cu­plet «Ull viu» que tant graciosament interpreta. Nosaltres no podrem anar gaire a veu re-Ja perqué el metge ens ho te privat. Ens hi posaríem ma­lalts i a les nits tot ens ballaria...

Vos recomanem que l'aneu a veure i ens ho sabreu dir.

Ja veureu rom és lo mellor de lo .mellor que corre per aquests escenaris.

Roda el mon i torna al Bobino. Després de tres anys de tancament d'aquella històrica sa!a on tanta grimejia havíem fet eis noctàmbuls bar­celonins, el senyor Casals, que en això d 'orga­nitzar cabarets en sab un niu, s 'ha decidit a posar de nou les seves mans pecadores on nosal­tres, en els dies de vaga de la Canadensa, es­crivíem comentaris a la situació tot fent gatzara amb la Jeanette Delys, que desocupada en ab­solut, davant la retracció del públic, s'entretenia contant-nos les seves aventures de Paris.

Més, ara han canviat les tornes i al Bobinó, on llavors es feia cosmopolitanisme, ara es fa flamenqucria, i als Mon loup i als Ne t'en fais pas 1 han succeït els Olés I i els Viva mi niña I l l i han posa: un quadre flamenc amb balleri-nes, tocaores, cantaores i tota la gresca.

Per cert que dissabte vaig tenir una sorpresa-Entro al cafè i demano per la Lulú.—Es B dalt. diu un cambrer, està amb la regla. Servidor de vostès, que no s 'amaga de dir que tenia mo­tius fundats per estranyar-se, donat el Calen­dari sexual d'aquesia xirolíi, de que hagués arri­bat per a ella el Corpus de .Sang, diu ¡

—Sí que és estrany !—Sí, torna a dir el cam­brer, crec que li ensenya el fandanguillo.—E* fandanguillo ? Qui ? I resulta que la Lulú eS*

DE L L O F R 1 U -

lava amb la Regla Ortega, aquella ballarina més

menuda que en Mingudla , germana cadette deis

Or tegas de] Folies Ilergere i cosina del Gallo

per mes pels i senyals.

Al Fohes Bergere ha debutat la Teresiia Pons,

imitadora de la Monyos i nandulandesca íins al

moll de l'òs. Canta amb veu, es mou amb garbo,

no és pretenciosa i quan vol fer riure té més

•gràcia que els articles d'en Ma rsi llaci».

Hem fet Pacostumada visita a L'As, d 'on en

diuen la Catedral de las Varietés, Hi hem vist

a l'A niélela Francés, més apetitosa que una

figa primerenca, a ta Julia España i a la Bella

Dorita, triunvirat que governa aquella Santa

casa, «El l índha de oro» va camí del centenari.

Felicitem a l'autor. A VEden bi ha el senyor Olivares, que fa

jocs de mans, la Blanca de Navarra, que quan

canta treballa tan bé el paper de fava que sem­

b la que hagi sortit del col·legi, i la Marietina

autèntica, més castissa que un xotis.

EL S E C R E T A R ] D E L N A N D Ú

G o r r e u s e c r e t

TA vi. lio íi¡iri>litiirnni. Saludi ais companys i[iii> lluiten en Ierres africanes. SAIIROB. No li cfcpigt cap dublé que es trac-l.íi il 'mi error d' imprcmpla que I i assegurem no es repetirà i conlieui vosle s'on fura eíterey. C,o. HIÑA. Veurem d'nprofi-tor-ho. RECUL·I.O NASSOS, ídem de uir.m. TaEMP AI.OUA. N'hi publique a. PAÍSSAXIS. Ea ignosceató. Vegi de fer coses nii's intencionades. Li .ua FEU MIN. Kntra en turn. Vi DEL I'A. L 'un )n s'liu publicat. L'al tra va al número, dones 6s imill booic. V. A m e i loss \ . KM moll. conegut.. Li.opia E. En efecte, íou un error, Lo que ens envia li publicarem no xic re[.oc;d.. JOUC.IÍ. No ru s convenen. Ti XAC.UOSA. líl publiquem un d e Canviat, F, A. LI.IUHS. Ks niolt Muixet. MOIIAME» MAI JAI.KM. Sou molt coneguts . UN IGNOSCKNT. NO mala. UOSKN-IIKT. La botti del recü ja es va publicar en un deis p r i m e n numero* de E L JNAM>U HE LLOPIUU. CRI -CRI . E S conegut. HAIIÓ DE TRENCA Fu.8. Ja s'ho publicat. SÍIOCKINO. Seran pu-blkatfl. I'KI. CASTANY. NO volem res iinili el clero. Micu E. l-i:iu. Anirà, ¡mili temps i paciència. CKIUIII.I.ONA. E S mansoi. Ilosoirs. lis niés vell que l 'Enric l i onas . MAIIY KTA. S'hri publica! en forma uioll semblant. Pl XAI>OIU.A. E S massa fort. llowiiA 11. No és prou inl.eressanl. K. GAT. Té mes ¡mys (pie el fíriíMii. Cismn-vr. l'.s fluix de línies. Veiii si ens envia quelcom més ben acabat. K. I'AT DKNOU. E S contemporani de la l'aiilela. PIUNCIMANT. ES moll eoiie|!Ut. A. Ninoc. La ma­teix li dic. Cox Veurem d'nprofilar-bo. HIIKA. L'hem publi-cal en fornia molt semblant. PA-LAT. Li publicarem.. 11AH-JA S o u , Es impublicable.

R E X De venda a tots els centres de es- ^ » A f - *

pacífics i O M O farmàcies

Maison (Verdura)

:tj;,:ï;

KÍÏÏS SELLOS — UPINE

S A S Í ?

SELLOS OSAM Pare la c u r a c i ó n r a d i c a l y e n p o c o s d í a s de la BLÜ-NOKliAUlA (pUrfTacidu) y to;la c l a s e de i n f e c c i o n e s en las Vias U r l o e r l e i por r e b e l d e s y c r ó n i c a s q u e

icion a n e s t é t i c a , t o d a c l a se d e d o l e n c l u e i r r i t a c i o n e s l a m b í » d e l a s F i e m , 1 4 — S a l u e ; P o n U a e l l a , 1 — D o c t o r p r i n c i p a l e s F a r m a c i a s y C e n t r o s d e Espec í f i cos

No »al

La Mundial

t 'P«ltBr, B » » C E L 0 » «

1 badar!

v ja patrtí pi « compra

cÜTd! •u'hi g..

da ensopega.

LA MUNDIAL

curacio pcls c Hisopen» ti.a-a desprès del otperamaur

L U C H A A W T I V B I K É K B A [PBEVENIRSEI Con U DBFBNSa. JL1VKNTUS. la p rof i l ax ia o a e a la se-i fu rn l ad d e no c o n t a m i n a r s e , e s c o m p l e t a l W ü i U N A a p l i c a c i ó n a n ­te s o d e s p u é s del c o n t a c t o . Al , Ml i lHO MINUTO l o d o s los g o n o c o c o s , e s p i r i i u s d e la «¡fi l is y b a c i l o s de l c h a n c r o Imti m u e r t o , q u e d a n d o es te r i l r / .ndas U piel v m u c o s a s , « iu t ra> y «ex í r a» p u e s el a n t i s é p t i c o , por su p o d e r do d i f u s i ó n , p e n e t r a por los m a s r e c ó n d i t o s r e p l i e K u e a . Al cabo d e m e d i o H u n m i n u t o l a v a r s e con a y u a c l a r a o con j a b ó n . NO C O N T I l í M Í l i l t \ S A , . t e j ando u n c o n t a c t o a g r a d a b l e NO M A N ­CHA.. U n a p e s e t a t u b o D e s e n c o l o des -lo 2.> a j w p o r 100 Se d e s e a n

•(rentes. SEO lil i SAN JUA.N. t i l , n a c í a

INSTITUT nE&ICñL

F É M I N A Vies urinàries, sífilis i mstrlu

romptï à,] n»»oit. Z3, proi., i,«

Conmilt» especial; Carme, 7o, pral.

La Mascota

tidl y l.i que puede gara miza ríos porsa

ra convencerse. M ATAI.AUILLAS en

1, San Ramón, 1 • B H R r e i . D n n

PURGACIONES uretrttis y toda cliue de fiuios di las Tt». genlio urinarias, así del hombre como déla mujw.wcursn pronto y b¡«n, con

r.RAJRftSRUSiSflOVlSOLFF

t i » aigilt, Rimtla t i Iti florn, U

-UARCELONA

06 — EL NAND.U

—Rafelet, no m'amoïnis, que em fas (rontollar la xocolatera. —Ahí D'això se'n diu la xocolatera? No ho sabia.