unitat 12 descolonització i subdesenvolupament-2014-15
Post on 19-Jul-2015
972 Views
Preview:
TRANSCRIPT
Unitat 12. Descolonització i subdesenvolupament.
Història del Món Contemporani
IPM / Jordi Manero
Després de la segona guerra mundial, es produí una
greu crisi dels imperis colonials.
Els blancs poden ser vençuts.
Apareixen moviments nacionalistes a les colònies.
Apareixen moviments anticolonialistes a les
metròpolis.
Voluntat de l’URSS i els EUA.
Les colònies accedeixen
a la independència:
Negociació.
Combinació de
negociació i insurrecció.
Insurrecció.
C.Aranda & J.Manero
Malauradament, els nous estats
no aconseguiren una
independència econòmica total: Neocolonialisme.
Subdesenvolupament.
Tercer Món La independència es produí
en un context de guerra
freda: Prooccidentals.
No alineats.
Procomunistes. Passaren
a ser:
El procés
començà a Àsia: 1947
Índia (GB).
Indonèsia (Holanda).
Indoxina (França).
La independència de l’Índia (GB).
El Partit del Congrés, fundat el 1885,
reivindicava la independència.
Va créixer molt sota lideratge de
Nehru i Mahatma Gandhi:
Incorporació de
pagesos i classes
populars urbanes.
Mohandas Gandhi.
Proposava:
No-violència.
Desobediència civil.
A l’Índia es donà un moviment de masses hindú de
resistència i enfrontament al domini britànic.
El conflicte no va ser sempre
pacífic.
1942 P. Congrés il·legalitat i
fortament reprimit.
D’altra banda, a l’Índia britànica existia
una forta presència musulmana.
Mohammed Ali Jinnah creà la Lliga
Musulmana, per crear un Estat
propi, musulmà.
El 1945 arribà al poder a GB C. Attlee.
Partidari de la
descolonització.
Inicia les negociacions, amb
lord Mounbatten, darrer virrei.
El virrei, el P. del Congrés i la Lliga
Musulmana acorden el procés de
cessió.
El 15 agost de
1947 l’Índia es
declarà
independent:
Unió Índia (majoria hindú).
Pakistan (musulmà).
Es donaren desplaçaments massius de població en funció
de la religió.
Posteriorment Bangladesh s’independitzà de Pakistan
(1971).
Indonèsia era una colònia holandesa ocupada
pels japonesos durant la II Guerra Mundial.
Ahmet Sukarno, fundador del Partit Nacional
Indonesi, proclamà la independència quan
Japó es rendí (agost 1945).
Holanda hi envià tropes, però les pressions internacionals
dugueren a l’inici de negociacions a l’Haia.
El desembre de
1949 Holanda
reconegué la
independència
d’Indonèsia.
A l’Àfrica, la descolonització
començà al nord:
Egipte (1936, 1952).
Marroc (1956).
Argèlia (1962).
Líbia (1951).
Tunísia (1957).
Marroc i Tunísia eren
protectorats de França.
Ficció de govern indígena.
Hi van sorgir moviments nacionalistes.
França inicialment optà per la
repressió. Posteriorment, negocià:
1956. Independència del
Marroc, rei Mohamed V.
1957. Independència de Tunísia.
Un cas molt diferent va
ser el d’Algèria. També colònia Francesa.
Territori agrícola molt important per
França, poblat per molts francesos. Pieds-Noirs
El 1954, Ben Bella i un grup de
nacionalistes fundà el Front
d’Alliberament Nacional (FLN),
que inicià una insurrecció el
mateix any.
Es donaren diversos moviments nacionalistes, durament
reprimits per França.
França hi envià un fort contingent
militar.
La guerra fou criticada
internacionalment, i pels
matixos francesos (Sartre).
Crisi política:
1958, De Gaulle
al poder.
Reconegué el dret a
l’autodeterminació del
poble algelià el 1959.
La població francesa de la
colònia es revoltà (OAS),
però fou vençuda i es
reconegué la independència
(referèndum a la metròpoli).
El juliol de 1962 es proclamà
la República Popular i
Democràtica d’Algèria,
presidida per Ben Bella, amb
trets socialistes.
El 1958 De Gaulle (president de la República Francesa)
proposà crear la Comunitat Francesa, amb 2 opcions:
Autonomia dins
la Comunitat.
Independència, sense
cap ajut francès.
Acceptat per
la majoria.
Costa d’Ivori, Senegal, Gabon,
Mali, Txad...
Només ho
acceptà la
Guinea de
Sékou Touré.
Al final no
funcionà.
1960 independents. Keita, Modibo, primer
president de Mali.
A Madagascar, el 1947 es produí l’única insurrecció
popular dels territoris francesos, sufocada amb duresa.
El 1960 va rebre la independència.
A l’Àfrica, Espanya hi tenia 4
territoris colonials:
Rif: Nord del Marroc.
Ifni.
Sàhara Occidental.
Guinea Equatorial.
El 1956 s’accepta que el Rif
s’incorpori al regne del
Marroc i el 1969 Ifni també.
Tot i la victòria espanyola del
1958 en la Guerra d’Ifni.
El 1968 Guinea Equatorial s’independitzà.
El Sàhara continuà unit a Espanya fins el 1975 en que fou
cedit a Marroc i Mauritània, que hi renuncià.
El Front Polisario proclamà la República Àrab Saharauí
Democràtica, incitant el conflicte amb el Marroc, fins avui.
El Marroc reclama el territori com a propi.
Els sahrauís reclamen la independència.
L’Onu proposa un referendum:
Però, qui té
dret a votar?
Població actual? Sobretot
marroquina.
Població de l’antiga colònia?
Sobretot sahrauís.
Molts sahrauís viuen en
campaments de refugiats a Algèria.
La descolonització
de l’Àfrica negra va
ser una mica més
tardana
La majoria de països
s’independitzaren als
anys 60.
A l’Àfrica britànica, la majoria
de territoris aconseguiren la
independència de forma
pactada.
1957, Ghana
(Nkrumah).
1960, Nigèria, Costa d’Ivori.
1961, Sierra Leone i
Tanganyika.
1962, Uganda.
1965, Gàmbia. ....
Un cas especial va ser el de
Kènyia, que va aconseguir
la independència de manera
violenta.
La independència de
Kenya fou violenta.
Jomo Kenyatta i el seu
primer govern
Insurrecció del grup
Mau-Mau (1950-53)
Uns 40.000
morts.
Finalment,
independència el
1963 sota Jomo
Kenyatta.
Els britànics a l’Àfrica austral
tenien les colònies de
Rhodèsia i Sud-Àfrica.
La seva descolonització
presentà característiques
molt especials.
El 1961 Sud-Àfrica aconseguí la indepedència.
Els colons blancs consolidaren un règim
d’apartheid (segregació racial) respecte a la
població majoritària negra (70%).
La lluita per posar-hi fi durà 30 anys.
Paper decisiu Nelson Mandela i el
seu partit Congrés Nacional Africà.
Mandela passà 27
anys empresonat.
El 1990 s’inicià el procés, per la pressió i les sancions
internacionals
S’alliberà Mandela, es derogaren les lleis
discriminatòries i es redactà una nova constitució.
1994, primeres eleccions multiracials.
Frederik de Klerk
amb Mandela.
Victòria de Mandela
i el seu partit.
Rhodèsia del Nord es convertí en
Zàmbia el 1964.
A Rhodèsia del sud els blancs
proclamaren unilateralment la
independència el 1965.
Els blancs van instaurar-hi un
règim d’apartheid.
La revolta de la majoria negra (95%) portà a una violenta
guerra civil, amb intervenció exterior.
Finalment: GB reconeix la indepenciàcia el 1979.
El 1980 la majoria negra pren el
poder, liquidant l’apartheid.
El país es convertí en Zimbabwe.
El Congo Belga va
patir un procés
força conflictiu.
El 1958 el Moviment Nacional del
Congo, dirigit per Patrice
Lumumba, reclamà la
independència.
Bèlgica l’acceptà el 1960
Al mateix temps donà suport al
moviment separatista de Moïse
Tshombé, a la rica zona minera de
Katanga.
Lumumba fou
assassinat el 1961.
Esclatà la guerra civil i l’Onu hi
hagué d’intervenir.
El 1965 Mobutu Sese Seko donà
un cop d’estat instaurant el seu
poder en tots dos territoris.
Mobutu va rebre el suport de la
majoria de líders occidentals.
El 1966 el país pren
el nom de Zaire.
En el context de
la Guerra Freda:
Governà
dictatorialment
fins el 1997.
Les colònies portugueses
van ser les últimes a
independitzar-se.
El 1961 s’estengué la
revolta a totes les colònies.
La dictadura de Salazar
s’erosionà amb les guerres
colonials.
La Revolució dels Clavells el 1974, va
possibilitar que en la grup d’oficials
colonials instauraren la democràcia.
Angola, Moçambic, Cap
Verd, Guinea-Bissau, Sant
Tomé i Príncep.
Independents des
de 1975
Es donà una accelerada descolonització.
D’altra banda, el nou govern d’Angola donà suport als
moviments independentistes de Namíbia, sota el control de
Sud-àfrica.
Namíbia aconseguí la independència el
1990, després de les primeres
eleccions lliures.
Es tracta d’un dels darrers conflictes de la guerra freda,
com demostra, per exemple la intervenció cubana.
La independència originà sagnants guerres civils a
Moçambic i Angola.
Conferència de Bandung, 1955.
La descolonització està
directament vinculada amb la
dinàmica de la Guerra Freda.
Els blocs cerquen
aliats entre els nous
països.
Alguns països rebutjaren aquesta
dinàmica, creant-se el moviment
dels països no-alineats.
Respecte a la sobirania i a la integritat nacionals.
Igualtat de les races i de nacions.
Principi de no-agressió.
No-ingerència en assumptes interns d’altres països.
Coexistència pacífica.
Postulà:
La descolonització malauradament,
sovint no significà la millora de les
condicions de vida de les antigues
colònies.
Tercer Món.
Països subdesenvolupats.
Alt nivell de creixement demogràfic.
Subalimentació i nutrició insuficient.
Renda per càpita molt baixa:
Molta pobresa.
Analfabetisme.
Mancança de serveis sanitaris i
socials.
Diferències socials brutals.
Massa importància del sector primari.
Baix nivell d’industrialització.
Dependència econòmica i tecnològica de l’exterior.
Problemes comercials: Intercanvi desigual.
Accelerat creixement de les ciutats.
Baix nivell de producció.
Neocolonialisme.
Freqüents règims dictatorials.
Manca de llibertats polítiques i socials.
Problemes territorials: Guerres ètniques
i conflictes entre països.
Freqüents intervencions exteriors.
Inestabilitat i corrupció política.
top related