1

RECERCA

AMB ELS ULLSDE L’AL TRE

Una de les qualitats més notables de Jesúsde Natzaret és la seva capacitat d’acollida,d’escolta, de comprensió i d’empatia enrelacionar-se amb les persones.

En uns moments en què força sectors civils ireligiosos es troben dominats pel tancament i el

pronuncià en David Jou sobre «Ciència i Religió» ala Biblioteca d’Arenys de Mar, a l’octubre de2003, i amb l’aportació que realitzà Xavier Melloni

sobre «Diàleg Interreligiós» al Convent dePompeia a Barcelona, el gener de 2004.

Josep Manuel Vallejo

fonamentalisme, la nostra revista, en sintonia ambl’esperit de Jesús, vol fer la seva aportació al diàleg, alconeixement del qui és diferent, al descobriment d’allòde bo que tenen els qui no són com nosaltres.

Per això, en aquest número monogràfic, voldríemdialogar des del Cristianisme amb sectors que són degran actualitat: la Ciència Moderna i les GransReligions. Ho farem a través de la conferència que

RECERCA

2

EL DIÀLEG INTERRELIGIÓSXavier Melloni

Aquesta conferència va ser pronunciada en les Jornades deFormació que es van celebrar al convent de Pompeia els dies2 i 3 de gener de 2004.

ESTUDIS

Agraeixo l’oportunitat de podercompartir algunes reflexions sobreuna aventura que tot just hemcomençat com a humanitat. Elfenomen de la globalització té elperill d’esdevenir un tòpic, però queés molt més que un tòpic. És lacivilització sencera la que estàentrant en una nova fase del’evolució planetària, en la qual jano ens podem entendre aïlladament.

El diàleg intercultural iinterreligiós no és unamoda, ni és un luxe, sinóque, radicalment, és unanecessitat.

És absolutament indispensable, sivolem entrar amb bon peu en aquesttercer mil·leni, on ens vénen unsreptes que són nous tant per a lescultures com per a les religions.

La primera pregunta que se’nspot plantejar és: «Per què eldiàleg?», o «per a què el diàleg?».La nostra resposta immediata és:perquè és indispensable. I això, tanta nivell antropològic com a nivellteològic.

1 . D I M E N S I ÓANTROPOLÒGICA DELDIÀLEG

Els éssers humans estemconstruïts sobre la polaritat identitat-alteritat. La tasca d’existir és arribara la plenitud d’allò a què hem estatcridats: desplegar la unicitat decadascú, dels nostres éssersindividuals. Aquest és el pol de laidentitat. Però, simultàniament, eldesplegament del que som ho femamb els altres i en els altres, i aquestés el pol de l’alteritat. És a dir, d’una

3

RECERCA

banda, estem cridats a ser nosaltresmateixos en plenitud, però aquest«ser nosaltres» no es dónaaïlladament respecte dels altres, sinóque es fa amb els altres i cap alsaltres.

Això que podem dir de lapersona humana també ho podemaplicar a les religions. D’una banda,perquè cada religió sigui ellamateixa, ha d’anar a l’arrel de laseva pròpia tradició. Diem «anar al’arrel» en el sentit de ser «mésradical», de ser fonamentals en anara l’arrel d’allò que som. Això ésirrenunciable. Però, alhora, el queés nou està en descobrir que per sergenuïnament allò que hem estatcridats a ser -cristians, en el nostrecas- necessitem les altres religionsper a esdevenir més nosaltresmateixos. Això no és només unanovetat en la consciència delscristians, sinó també en laconsciència de les altres religions.

Perquè aquesta aventurade sortir d´una identitattancada, closa en ellamateixa, a una identitatoberta que es fa ambl’alteritat, és quelcominèdit per a totes lesreligions fins araconstituïdes.

La reflexió que ara nosaltres femaquí com a cristians, també l’han defer les altres religions formalmentconstituïdes, com el judaisme,l’islam, l’hinduisme, el budisme, etc...

Aquest pas no és fàcil de fer, comno va ser fàcil per cadascun denosaltres quan vam ser nadons.L’instint primari és pensar queúnicament nosaltres som i que totsels altres, o no existeixen, o estanen funció de nosaltres. Aquesta ésla tirania de l’infant. El nadó exigeixla satisfacció immediata de les sevesnecessitats, fent que tots els altresestiguin en funció del que ellnecessita.

La persona esdevé adultaquan s’adona que la sevaexistència és participada icompartida amb la delsaltres.

El nen comença a madurar quans’adona que no pot reclamarl’atenció dels seus pares les 24hores del dia; quan s’adona quel’espai que hi ha a casa l’ha decompartir amb altres germans, oamb el avis... En definitiva, quan vaprenent consciència que els altres nohan d’estar permanentmentpendents d’ell, sinó que també ellpot oferir-se als altres. És així queanem arribant a l’adultesa: quan

ESTUDIS

RECERCA

4

anem prenent consciència que l’altreés tan consubstancial a nosaltrescom nosaltres ho som per a nosaltresmateixos.

El diàleg interreligiós ésl’oportunitat que tenen les religionsd’esdevenir madures. És a dir,perquè no s’autocomprenguinnomés a partir d’elles mateixes, sinóque esdevinguin el que són en relacióamb les altres religions, totexperimentant com són comple-mentades per elles. Aquestaobertura i aquesta disposició és elque fa passar d’una pluralitat de feta un pluralisme de dret. La pluralitatde fet consisteix en constatar que hi

ha molta diversitat, i que ja no lapodem eludir, perquè les religionsens arriben de mil maneres a casa:pels 200 canals de televisió, per laxarxa d’Internet, per múltiples llibresi revistes,... Però si la pluralitatnomés fos la constatació de ladiversitat, tan sols estaríem tolerantun fet que s’imposa per ell mateix.El que fa que l’acceptació de lapluralitat esdevingui un fet madur ésreconèixer aquesta pluralitat com undo de Déu i de la realitat en simateixa. És a dir, és la realitat queés múltiple, i Déu mateix que s’havolgut manifestar en pluralitat. Pertant, cada element divers no és undestorb que posa en qüestió la mevament uniforme, sinó que ésl’oportunitat per enriquir i perdescobrir més elements de la veritati de Déu que se’ns manifesten através d’aquesta diversitat.

La diversitat no s’oposa ala unitat, sinó queprecisament és la sevamés preciosa i ricamanifestació.

Perquè si la unitat fos a costade la uniformitat, seria unempobriment per a tots. Que launitat sigui constitutivament diversavol dir que sentir-nos units no implica

5

RECERCA

renunciar a l’específic de cadascú,sinó al contrari, la unitat possibilita imotiva el desplegament d’allò queés divers i específic de cadascú, tantpel que fa a les cultures com a lesreligions.

Com va dir un Rabí jueu en elparlament de Chicago del 1993: Jono voldria que totes les roses delmeu jardí fossin del mateix color.Que bonic que un jardí tingui vint,trenta espècies de flors diverses, no?I que unes apareguin a l’hivern,altres a la primavera, i altres durantl’estiu… Aquesta diversitat de florsdel jardí del Rabí és una paràboladel bosc de religions, de les diferentsmaneres que l’home ha tingut de dirDéu, i Déu, de dir-se Ell mateix enels diferents receptacles culturals.

Simplificant molt, podríemdistingir tres etapes en la consciènciaevolutiva de les religions respected’un autocentrament inicial finsl’obertura a la pluralitat.

1.1. ETAPES DE LATROBADA ENTRE LESCULTURES I RELIGIONS

a. Període tribal: modelaïllacionista i exclusivista

Tot comença amb el que podemanomenar el període tribal, on cada

tribu té el seu déu, i la consciènciade que només «nosaltres» som elséssers humans per excel·lència i elsaltres –amb els seus déus- sónestranys que s’han d’evitar a totacosta. Aquest període tribal, del qualhem sortit no fa gaire, si és quepodem dir que n’hem sortit –potsernomés ens hem disfressat-,correspon a un model aïllacionista iexclusivista. Aquí, la pròpia veritatcreix sola, s’afirma sola, i nega queles altres tinguin veritat, perquè laveritat només la posseeix la pròpiatribu, o la pròpia religió de la tribuen qüestió.

Això es va esquerdant perquè elprocés normal de la humanitat ésanar creixent en comunicació.Almenys la conca mediterrània haestat històricament un gran àmbit decomunicació perquè és un espairelativament reduït amb grandiversitat cultural. Això ha permèsque des de fa molt temps hi hagihagut contacte entre cultures, cosaque és molt més difícil en el mésprofund de la selva o a les altesmuntanyes de qualsevol altrageografia del món. En principi, laconca mediterrània s’ha habituatmés a aquesta interreligació, i d´aquíque es passés més ràpidament a unsegon model.

ESTUDIS

RECERCA

6

b. Període universalista: modelmissioner i expansionista

En aquest segon període, l’instintexpansiu de les cultures també vaacompanyat de l’instint expansiu deles religions. El cristianisme ésextensiu a l’expansió d’Occident, iés molt difícil diferenciar el que hiha hagut de veritable irradiaciómissionera, del que hi ha hagut del’instint depredador d’Occidentd’envair i de conquerir la resta delmón. Malauradament, la creu il’espasa han anat massa juntes alllarg d’aquests dos mil anys, il´anunci del cristianisme s’ha tacatesfereïdorament de sang. Aquestinstint missioner-imperialista no ésexclusiu del cristianisme, sinó quetambé és propi del budisme i del’islam. L´expansió d´aquestes tresreligions es correspon al períodeuniversalista, on es vol que els altresparticipin de la pròpia veritat.

Es distingeix del modelaïllacionista en què els altres sí quequeden incorporats a la pròpiaveritat que es vol comunicar, peròs’aporta només la que hom té.Només es comparteix la pròpia, nola que pugui ser donada per l’altre.En aquest sentit, el model missioneruniversalista és absorcionista, en lamesura que arrabassa la veritat queels altres també poden tenir.

c. Període emergent: modelssincretista i pluralista

Pels diversos indicis de lahumanitat que anem veient, el tercermil·leni ens aboca a descobrir untercer temps, un tercer període, pera la humanitat sencera: el modelpluralista, on es pren seriosament ladiversitat de l’altre, com aconstitutiva de la meva pròpiaveritat. Aquest model pluralista estàbarrejat amb el model sincretista. Ladiferència entre un i l’altre és que elmodel pluralista es pren seriosamentla diversitat de l’altre, i, en canvi, elmodel sincretista té el perill de norespectar la diversitat dels altresmodels dels quals s’alimenta. Elperill del sincretisme és d’igualar-hono tenint en compte que els elementsque agafa de les altres religions tenenuna constel·lació molt travada. Si esprenen només certs aspectes aïllats,en resulta un element híbrid que ésproblemàtic.

El perill del moment en quèens trobem és de ferbarreja d’elements i no unasíntesi.

La diferència entre la síntesi i labarreja és que la síntesi dóna unresultat superior d’aquells elementsque s’han implicat en la composició,

7

RECERCA

i, en canvi, la barreja dóna un resultatinferior dels elements que s’hanaportat.

En canvi, el model pluralistaaposta per la trobada, cosa que nofa el model aïllacionista, que es tancaen si mateix. Aposta per lareciprocitat i per la igualtat, cosa queno fa el model universalista perquèes menja la veritat de l’altre, i apostaper l’alteritat perquè reconeix ladiversitat de models, cosa quetendiria no fer el model sincretista,que tendiria a igualar els elementssense considerar-los en la sevaespecificitat.

1.2. DIFICULTATS DELDIÀLEG

a. Assimetria en el diàleg

Que estiguem entrant en unanova etapa de la civilització i queestiguem en un temps propici per aldiàleg, no vol dir que sigui fàcil. Perquè? En primer lloc per l’assimetriade situacions; això és molt importanttenir-ho en compte.

La iniciativa del diàleginterreligiós ha sorgit al’Occident i al cristianisme,del qual l’Occident engeneral és portador.

Això fa que altres religions,particularment la islàmica,responguin:

«Ara que ho heu intentat tot ique d’alguna manera no albireu lamanera de conquerir-nos a tots, araproposeu vosaltres el diàleg, eh?,quan històricament no l’heupracticat! ¿No és el diàleg l’últimrecurs que teniu per acabard’absorbir-nos? ¿No és el diàlegl’invent més pervers de la modernitatper, a través de la paraula, desactivarles conviccions de cada tradició i dirque tot val, que tot és igual, i en elfons així introduir-nos en el vostresistema «incolor, inodor e insípid»,del qual té el perill la vostra cultura?»

Això és important tenir-ho encompte. Perquè nosaltres podemanar amb tota la bona voluntat aldiàleg, mentre que la paraula diàlegmateixa desperti en l’altre unaterrible agressivitat. Cosa que per anosaltres més aviat suscitabenvolença. Però com que lessituacions són assimètriques, perquènormalment dialoguem en situacióde majoria i d’un statu quo benestablert, la minoria sent aquestdiàleg com l’última estratègia per aser diluïts en la gran majoria.

D´altra banda, el cristianisme hapassat per la crítica de la modernitat.Portem tres segles confrontant elsnostres textos sagrats, els nostres

ESTUDIS

RECERCA

8

relats fundants, amb una cultura queens ha posat en qüestió. Això ensha purificat molt per distingir el queés veritablement essencial de lanostra fe del que són maneresd’expressar-la.

Són tota una sèrie dereflexions, quasi diriaespontànies, naturals, quenosaltres ja tenim, que nopodem donar perpressuposades en lesaltres religions ambentorns culturals bendiferents.

Aquestes són les dues dificultatsmés grosses que tenim sobretot enel diàleg amb l’Islam. Primer,perquè els islàmics que estan entrenosaltres es troben en situació deminoria i, per tant, consideren quela paraula diàleg és assimètrica. Isegon, perquè l’Islam, histò-ricament, no ha tingut el temps defer aquesta confrontació amb lamodernitat que el cristianisme, peròsmosi, ha fet durant aquests segles.Sí que hi ha hagut un islam il·lustrata l’inici, en el temps de la primerateologia musulmana, amb Avicena iAverroes (seglesVIII-XII), períodeen el qual es van traduir i difondreles obres de Plató, Aristòtil, ,... però

això històricament ha desaparegut,i l’instint espontani de l’islam està enel que, culturalment parlant,nosaltres anomenaríempremodernitat.

b. Immaduresa en el diàleg

Un altre aspecte a considerar ésque el diàleg ens trobi immadurs al’hora de parlar. Què vol dir això?La immaduresa té dues reaccionspossibles.

La primera és l’autodefensa queprovoca la crispació delsfonamentalismes de tota mena,legítims o il·legítims, disfressats ocivilitzats, però fonamentalismes alcap i a la fi. Què és propi delfonamentalisme? El que s’haanomenat l’atrinxerament cognitiu.

Vol dir que les pròpiescerteses queden blindadesi són intocables, des del’element més insignificantfins al més essencial.

Dit altrament, es tracta de la noacceptació que el nucli de la pròpiafe pot ser expressat culturalment ihistòricament de diferents formes. Iaixí és considerada com a eterna iperdurable una cosa que va sercircumstancial d’aquell lloc o

9

RECERCA

d’aquell temps enquè es va donar.Davant la por que, abase de treure cosesaccidentals, es toquil’essencial i al final noquedi res, es fa un«pack», i tot el llegatde la tradició esdevéintocable. Aquestaactitud a la defensivaés una gran dificultatde cara al diàleg i a la reflexió sobrela pròpia fe.

A l’altre extrem, el perill contrariés considerar que tot valgui, actitudque s’ha anomenat negociaciócognitiva. Per fer-me amable al’altre, per fer-me entenedor, vaigrenunciant, concedint coses que sónfonamentals, i aleshores, no hi hadiàleg, perquè a fi que hi hagi diàleg,hi ha d’haver identitat dels dos queparlen. Això es dóna en molts altresàmbit de la condició humana: siguien la parella, en l’àmbit professional,sigui amb la comunitat...

Hi ha diàleg on cadascú téun punt de partença desdel qual es fa el trobament.

El diàleg és amb l’alteritat il’alteritat té un rostre molt definit. Siresulta que en aquest diàleg els

rostres es dilu-eixen, al final no hiha res, només unmagma sensecontorns. Aquestés l’extremcontrari delfonamen-talisme:la dissolució de lesidentitats pertrobar un termemig on tots

haurem d’estar d’acord, però acosta d’haver renunciat a l’essencialde la pròpia identitat o de la pròpiacreença.

Tot i així, els errors sóninevitables. Com que aquest diàlegs’està començant, és natural que hipuguin haver tendències on es doniper fonamental el que no ho és, otendències on es concedeixi l’estatusd’accidentals a aspectes essencials.

El discerniment per anartrobant la posturaadequada és una tasca ques’haurà de fer durantgeneracions.

Perquè tots som novicis enaquest afer. Tots ens iniciem en unàmbit que ha estat molt recent en lahistòria de les religions i en la històriade les cultures.

ESTUDIS

RECERCA

10

2. DIMENSIÓ TEOLÒGICADEL DIÀLEG

Si la trobada entre les religionsés una necessitat antropològica i unanecessitat dels signes del temps, éstambé una necessitat teològica oteologal. Per a comprendre millor elque vull dir, em remeto a les duesetimologies possibles de la paraulareligió. La primera, és religare, il’altra és relegere.

2.1. La religió com a religare

Entendre la religió com a religareimplica concebre les religions cominstàncies capaces de vincular (re-lligar) l’ésser humà amb les tresdimensions que constitueixen larealitat: amb la dimensiótranscendent, Déu; amb la dimensióhumana, que vol dir tant la comunitaten la qual la religió es crea, coml´interior de cadascú de nosaltres; iamb la naturalesa, amb el cosmos,amb el temps, l’espai, l’entorn queens envolta,...

Aquestes tres dimensions sónanomenades per en RaimonPanikkar en una sola paraula: larealitat cosmoteàndrica. Prò-piament s’hauria de dir:«teoantropocòsmica», perquèrespecta millor la jerarquia de les tresdimensions: Theos, Anthropos i

Cosmos, però per raons eufòniques(de pronunciació) diem«cosmoteàndrica», on els tresvectors són constitutius del real, i oncap d’ells no és més important queels altres, sinó que tots tres aportenuna dimensió específica, cadascú ala seva manera. Això posaproblemes als teòlegs, queremarcarien la primacia de ladimensió divina, però RaimonPanikkar no només dialoga amb elsteòlegs, sinó també amb la culturasecular i amb altres religions.L’equilibri i la igualtat de dimensiódels tres àmbits ajuda a prendre’smolt seriosament tant la posturatranscendent de les diverses

11

RECERCA

tradicions religioses, com la posturahumanista no creient, que dónaprimacia al vector humà, o la posturaecologista, que dóna primacia alcosmos.

En qualsevol cas, les religionsproposen unes creences i uns codismorals per crear vincles amb Déu,amb l’entorn i amb la comunitat i vanestructurant una sensibilitat, unamanera de creure, una cosmovisió,una sensibilitat, un codi ètic-moralque serveix, no només per la vidad’una persona, sinó per la vida demilers i milers de persones que degeneració en generació quedenvinculades en aquesta manera decomprendre Déu, la condicióhumana i la mateixa naturalesa.

Com que aquestes inter-religacions són molt compactes iautocoherents, cadascuna nonecessita de l’altra, perquè en simateixes tenen tots els elements pera arribar allà on totes les religionsvolen arribar, que és la salvació.

Totes les religionsofereixen els elementsnecessaris per a arribar ala plenitud de l’ésserhumà.

Creure profundament que totesles religions tenen els mitjansadequats per a arribar-hi, és ja un

primer pas d’obertura que amb proufeines encara no hem donat. Implicaacceptar que l’Esperit de Déu hainspirat des dels inicis les diversesformes en què els homes podenesdevenir en plenitud allò que estancridats a ser, és a dir, participar dela condició divina, la qual cosa ésexpressat a la seva manera per cadareligió.

2.2. La religió com a relegere

La segona etimologia de«religió» es relegere, que vol dir«rellegir», «interpretar». Lesreligions són diferents interpretacionsdel Misteri inabastable que és Déu ila Vida.

Quan prenem consciència que lanostra religió no és l’única formad’aproximar-se a Déu, ni l’únicpossible dibuix o esbós del Misteride la Realitat, sinó que és elbalbuceig semítico-greco-romà quese’ns va donar en aquell moment peranomenar-lo, i que a l’Aràbia delsegle VI, o a l’Índia del segle Vabans de Jesucrist, o a les tribusindígenes dels diferents llocs delmón, també se’ls ha donat unaespurna d’aquest Misteriinabastable, i que la nostra religió,la seva, la de tots, no són més queuna manera entre altres possibles dedir Déu, aleshores, ens obrim a la

ESTUDIS

RECERCA

12

meravella de les altres maneres dedir-lo, perquè entre tots, tenim mésespurnes que ens parlen d’Aquellque és i que està més enllà i mésençà de tota paraula.

Però, aleshores, ve la pregunta:«¿Això no és una bomba en la líniade flotació de la Tradició, en lacreença cristiana que el Crist ésl’única veritat, l’únic camí, l’únicavida, que és l’únic Nom que salvaper damunt de tots els altres noms?¿No resulta que s’està tocantquelcom molt essencial que posa enqüestió moltes de les certeses i lamanera que tenim de creure lanostra fe?»

Doncs, no, tot al contrari.Aquesta manera decreure, de viure id’acceptar Jesucrist en lesaltres religions, encara famés gran la nostra fe. Nol’amenaça sinó quel’allibera.

De quina manera? Em remeto alPròleg de l´Evangeli de sant Joan,el qual va ser concebut per a sercol·locat a l’inici del Nou Testament.Ve a ser com el relat de la Creació.Igual que a l’inici del Gènesi estàconcebut com a pròleg de tota laBíblia, també el pròleg de Joan va

ser concebut per a ser el pòrtic delsEvangelis:

Al principi existia el Verb.El Verb estava amb Déu i el Verb

era Déu. Pel Verb tot ha vingut a

l’existència,i res no ha vingut sense ell (...).Existia el qui és la llum veritable,el qui ve al món i il·lumina tots

els homes.Era present en el món, per ell tot

ha vingut a l’existència, i el món no l’ha reconegut.

(Jn 1,1.3.9-10).

Tota l’existència, tot el quesom, tot el que podempensar, dir, imaginar,callar, silenciar, desplegar,està en el Verb de Déu.

I no hi ha cap paraula humanasobre Déu, sobre l’home ni sobrela naturalesa que no estiguicontinguda en el Verb de Déu; no hiha cap realitat ni cap paraula sobreella que no participi d’allò queanomenem la Segona Persona de laTrinitat. Perquè és el món sencer queestà contingut en el si de Déu.

Jesús de Natzaret és lamanifestació històrico-concreta

(continua a la pàgina 29)

13

RECERCA

CIÈNCIA I RELIGIÓDES D’UN LLENGUA TGE POÈTIC

RECERCA

14

CIÈNCIA I RELIGIÓDES D’UN LLENGUATGE POÈTIC

David Jou

La primera vegada que vaig venir,vaig parlar de cosmologia com acamp de frontera entre ciència iteologia, i vaig comentar que un delsatractius de la ciència és que ens faveure noves realitats. Segons lacosmologia que vaig comentar, lamatèria que coneixem només formaun deu per cent del contingut del’univers, que està dominat per unnoranta per cent de matèria fosca,diferent de la matèria que coneixem.

Això ja resultava prousorprenent, però des de fa cinc anysles coses encara s’han complicatmés, ja que es va descobrir quel’univers s’està expandintacceleradament. Fins ara, tothompensava que l’univers, a mesura ques’expandia, s’anava frenant per lagravitació, tal com quan tirem unapedra enlaire de mica en mica es vafrenant fins que torna a caure. Peròresultaria sorprenent que en llançaruna pedra cap amunt veiéssim queal principi es va frenant però quearribés un moment en què escomença a accelerar. Doncs bé, unacosa semblant a això és el que es vadescobrir el 1998 respecte del’univers: la seva expansió, ques’havia anat frenant durant milers demilions d’anys, ara es comença a

accelerar. Aquesta sorpresa haprovocat un terrabastall encosmologia. Segons això, la matèriaque coneixem formaria només elquatre per cent de l’univers; despréshi hauria un vint-i-set per cent de lamatèria fosca, ja esmentada, i, amés, hi hauria una energia fosca oquintaessència que interaccionariasegons una força repulsiva, que fariaque els objectes, en lloc d’atraure’scom en la gravitació, es repel·lissin.Aquesta repulsió faria que aral’univers s’estigués accelerant en llocde frenant. Hi hauria hagut unaetapa en què la matèria hauriadominat i l’expansió de l’univershauria anat frenant; però a mesuraque l’univers s’expandeix, la densitatde matèria es redueix i l’efecte defrenar l’univers seria cada vegadamés tènue, fins que començaria adominar la quintaessència o energiafosca que produiria l’acceleració.

Parlo d’això per destacar dosaspectes del coneixement científic:un, el seu gran atractiu, ja que a partirde l’anàlisi d’algunes observacionsens fa veure d’una maneracompletament diferent el món. I, ensegon lloc, la provisionalitat delsmodels científics: una persona quevolgués trobar els valors de la seva

15

RECERCA

vida segons la ciència no aniria al’essència de les coses, perquè elsmodels científics van variant.

Algú que volgués treureconseqüències teològiqueso vitals definitives delsmodels que dóna la ciènciade la seva època no hopodria aconseguir, perquèla ciència va evolucionant imodificant la seva visió delmón.

Per tant, la saviesa de viure nol’hem de buscar en la ciència, que

no per això deixa de ser un granal·licient de la vida, sinó en algun altretipus de coneixement.

Ara parlaré de diversos aspectesde la relació entre ciència i religió através d’una sèrie de poemes que heescrit estimulat per les preguntes quem’han anat fent, alguns dels qualsestan aplegats en el quadernCiència, fe, poesia, de la FundacióJoan Maragall (Editorial Claret,2000). Com que he començat parlantde la bellesa de la ciència i de lafertilitat de preguntar, començaré perun parell d’estrofes d’un poemasobre aquest tema.

És bell preguntar, créixer de pregunta en pregunta,dialogar amb el món a través dels «com» i dels «per què»,

no deixar-se endormiscar per les respostes ni en la fe,veure en cada claredat només un alba que despunta

en lloc de tot un astre que de cop ha fet el ple.La resposta no depèn només de tu ni per tu sol és conquerida,

si en algun moment creus que et pertany, tingues por de tu mateix,d’estar caient en un parany.

La resposta no vol amo, vol donar encara més vida,el simple fet de preguntar és com respondre a una altra crida,

i la resposta és part, només, d’un infinit afany.

En aquestes dues estrofes heposat èmfasi tant en la pregunta comen la resposta. Hi ha moltespreguntes sense resposta accessible,però això no les fa necessàriamentpreguntes angoixants, sinó que sónun camí que ens fa créixer i observarel món amb més agudesa iprofunditat. Ara bé, quan trobem unaresposta és provisional, i no és

exclusivament nostra; si en algunmoment creiem que ens pertany,encara que l’haguem conqueridaamb el nostre esforç, vol dirprobablement que ens estemequivocant. Una resposta és noméspart d’un camí que va molt més enllàd’ella. Així veiem que la ciència ensfa créixer, ens fa preguntar-nossobre el món, els seus límits, el seu

RECERCA

16

origen, la seva constitució. Però quinamena de relació pot tenir la ciènciaamb la religió? De fet, són duesformes diferents de coneixement,dos mètodes diferents deconeixements amb objectius tambédiferents, però crec que ésinteressant que dialoguin les unesamb les altres, ja que en algunespreguntes conflueixen (l’origen, elslímits) i en d’altres (el mètodecientífic, la pregunta pel sentit) no.

La raó sovint és presentada comuna actitud oposada a la fe, potserperquè estem en una època moltinfluïda pel pensament científic, decaire molt analític, i potser per aixòens hem interessat molt per destriar,per diferenciar al màxim aspectesque de fet estan bastant lligats entresi. Així, quan comencem a estudiarfísica, dividim el món en els aspectesque podem estudiar des de lamecànica, els que podem estudiardes de l’electromagnetisme, els quepodem estudiar des de latermodinàmica, els que podemestudiar des de la física quàntica.Però això no vol dir que aquests

aspectes siguin parts diferents de larealitat, sinó que, com mésaprofundim en algun tema, més calque lliguem aquests coneixementsdiversos en una unitat delconeixement.

Una cosa semblant pot passartambé entre la fe i la raó.

Crec que en el cristianismela fe no es veu oposada a laraó, per dos motius:perquè Déu és vist com elfonament de la raó i perquèla religió no és només unaactivitat íntima, sinó tambécol·lectiva.

En les activitats col·lectives hi had’haver elements de raonament quepermetin parlar i discutir sobre lanostra intimitat i les nostresinquietuds. Vaig escriure aquestpoema de «No vaig contra raó»,intentant expressar el que sento quanes parla de fe i raó, la idea de no ferun salt al buit allunyant-se de la raó,sinó de saltar cap a l’arrel de la raó:

Quan dic que crec no faig un salt al buit:miro en mi mateix i em veig raó finita, cos mortal,sentiment inconstant,

[passió insaciable:el buit sóc jo quan manques Tu,Raó infinita, Amor etern, Perfecció saciada.

Quan dic que crec no vaig contra raó: penetro la raó,exulto en la raó,m’enfonso en l’arrel de la raó,i floreixo, creixo, estimo,

17

RECERCA

no sols en sentiment, no sols amb foc que s’exhaureix,sinó també en raó,

i el cos es torna etern en la memòria de l’amor.

Quan dic que crec dic que no crec en una absència de sentit,dic que no crec en l’absolut de l’univers ni del dolor ni de la mort [ni de l’atzar, ni de la ment,ni en una Raó freda sense Amor,ni en un silenci glacial entre nosaltres i l’Amor.

Quan dic que crec no només dic; em deixo omplir per una joia[molt profunda,

em deixo caure en la mirada que em fa ser,em deixo créixer en una veu de bona nova,miro l’infinit i no m’esglaia.

Quan dic que crec en Déu no salto al buit: toco les arrels[d’allò que sóc,

em sento il·luminat –tan fosc com sóc!-de pietat, de gràcia i de misteri.

En moltes ocasions m’hanpreguntat quins són elsmotius que em fan creureo em fan sentir el neguitreligiós, una preguntaimportant que mereix serresposta amb la màximasinceritat i amb esperitautocrític.

Pensant-hi, vaig escriure unpoema intentant explicar els diferents

elements que ens porten a viure lareligiositat.

Està escrit pensant en laparròquia de Sitges, que està sobreuna roca prop del mar, contra la qualtrenquen les onades els dies detempesta, cosa que produeix unasensació molt intensa, perquè et sentsalhora vulnerable i arrecerat dintredel brogit de la natura desfermada,com passa de vegades en la religió,consciència de contingència id’arrecerament alhora:

De petit van ser els sentits, la veu de l’orgue, immensa,l’encens penetrant, les espelmes, les cançons,

la màgica salmòdia de les oracions,la remor del mar enfurismada i densa

vora l’església fosca.

RECERCA

18

Després va ser la ment, una primera causa,una intel·ligència incandescent i pura,

un ordre del món, una arquitecturaclara, sostinguda sense descans ni pausa,

sobre el buit, sobre el no-res.Després va ser l’amor, el Déu de la justícia,

el Déu dels miserables, dels malalts, dels desvalgutsel Crist de la Creu, dels derrotats, dels vençuts,

el Déu desafiat a tot arreu per la impudíciabaladrera del mal.

I un alè de foc, després, que tot ho unia:el tro, les campanades, el Crist ressuscitat,

els morts, el més llunyans, la pau, la tempestat,una força immensa i un diluvi d’alegria

clara, rara.Sentits, pensament, amor: quines ventades

m’han mogut i trasbalsat, assegut en els teu bancs,temple amic des de petit. Déu llampegava pels barrancs

del meu interior i tu, serè, m’aixoplugaves,oh espai sagrat de pureses i de fangs,

oh territori màgic!

En aquest poema analitzodiversos elements d’una experiènciareligiosa. De petit «van ser elssentits», és a dir, l’experiència delssentits a través de l’art: «la veu del’orgue, l’encens, les cançons, laremor del mar», a la qual em referiaabans. Aquests elements podenportar a una religiositat concreta o auna sensació més o menys vaga, nopròpiament religiosa, de comunióamb el món, amb la bellesa d’unarealitat que ens supera. El segonaspecte va ser la ment: la informaciódels sentits han de passar pel sedàsde la ment; però també la ment potatreure poderosament cap a un ordre

còsmic, cap a un intel·lecte diví. Peraixò dic que després dels sentits vaser la ment: «Una primera causa,una intel·ligència incandescent i pura,un ordre del món». Efectivament, hiha molts científics, no cristians, comper exemple Einstein o Hawking, elsestudis dels quals van constatant unaracionalitat de l’univers fins al puntque, per a ells, Déu podria seraquesta racionalitat còsmica. Però,en canvi, els costa creure en un Déuque es preocupi dels humans o queestigui relacionat amb el bé i el mal.Veiem que constatar la racionalitatde l’univers pot ser un element dereligiositat, un element gairebé místic

19

RECERCA

en algunes ocasions, de comunió ambun ordre de la naturalesa, però nonecessàriament una via a una religióconcreta.

«Després va ser la mort, el Déude la justícia, el Déu delsmiserables…» L’afany per la justíciapot ser un dels elements mésvigorosos de religiositat: la solidaritatamb els desvalguts i la revolta contrala injustícia, tot i que no portennecessàriament a la religiositat, són,en el cristianisme, un valorfonamental: el d’estimar Déu sobretotes les coses i els altres com a tumateix. I, per acabar, deia: «I un alède foc després que tot ho unia, el tro,les campanades, Jesús ressus-citat…» , per evocar la sensaciómística que, en alguns instants moltespecials, ens fa sentir que tota larealitat es fon en una vivència d’unagran intensitat.

Dintre del tema de la relació entrela fe i la raó, una de les qüestionsque es plantegen sovint és si el

progrés de la ciència va eliminantDéu del món. És a dir, a mesura queanem coneixent més coses, lapresència de Déu es va allunyant delmón? Crec que això depèn de laimatge que tinguem de Déu. Si elconsiderem la racionalitat del’univers, es fa molt difícil expulsar-lo.

Perquè si Déu és elfonament de la raó, nol’expulsem pas quandescobrim noves formesde raó en el món.

Sí que seria fàcil expulsar Déudel món, en canvi, si penséssim enpetits déus associats a fenòmensconcrets que, un cop explicats, deixende demanar un déu que els expliqui.Ara bé, si aquest Déu és laracionalitat més pura i alta, a mesuraque descobrim més lleis sembla, finsi tot, que el fem més present. Un fruitd’aquestes reflexions és el següentpoema:

Com si fossis un pont sobre els buits del saber,i no el Saber mateix;

com si fossis un simple pedaç matussersobre els forats de la lògica i no la Lògica mateixa;

com si se’t pogués anar expulsant pausadamentdel món amb la recerca,

i no fossis Tu el món i la raó en què es fonamenta,com si cada descobriment et negués:

així et presenten.

RECERCA

20

Com si hi hagués més Déu en l’esglai del llampque en les equacions de les descàrregues elèctriques,

com si adorar una ment molt pura i molt subtilfos més absurd que adorar la tempesta,

com si la fe fos exclusiva del terror i dels sentitsi defallís en arribar la intel·ligència,

com si fossis un no-ser que sols en l’ombrapogués amagar sa inexistència,

en lloc de ser la llum mateixa que dissolles ombres del saber: així et presenten.

Culpa nostra, potser, per no saber-te dir,per presentar-te a la mesura de les nostres exigències,per tractar-te solament com un pont sobre l’angoixa,

com un simple instrument del desig i la potència,per parlar de Tu sense deixar-nos transformar,

per dir el teu Nom i seguir sent com érem.

Insistiré en l’últim vers: «per direl teu Nom i seguir sent com érem».Una de les coses que més fa dubtarals altres que la fe tingui gaire interèsés pretendre que tenim fe però noviure-la en profunditat.

Una fe sense capacitattransformadora de lapròpia vida, sembladesprovista d’interès, devitalitat i d’autoritat.

He escrit altres poemes destacantla diversitat de sensacions que potproduir la ciència. Comentaré unpoema sobre «E = mc2», la fórmula

d’Einstein, la més famosa del segleXX, que és la base de les centralsnuclears, les bombes nuclears, la llumdel sol i de les estrelles i la formaciódels nostres àtoms dintre de lesestrelles, en processos de fusiónuclear. Einstein la dedueix el 1906,però no sap què significa: veu quetrenca barreres entre la massa, lamatèria i la llum, però no sap enquines situacions es pot aplicar. Finsque no es descobreixen les reaccionsnuclears no es comença a entendreamb claredat quines aplicacionspràctiques pot tenir, ni quin paper jugaaquesta equació en la naturalesa.

Aquesta fórmula m’agrada, és breu i contundent, és nova i és audaç,és simple i és difícil de comprendre;el seu càlcul és senzill - només cal multiplicar - però ens aboca a lasorpresa, sacseja els fonaments del que sabíem pels sentits i pel costum.

21

RECERCA

La podem interpretar com una porta entre la llum i la matèria; aquestafórmula m’encén, té gust d’estrella;en ella, el naixement d’aquesta llum que ens ve del Sol; sé que va serfeixugament material,hidrogen que ara és heli i lluentor, radiació que ara ens arriba i ens faveure.

La podem considerar com un enorme eixamplament del nostre món;aquesta fórmula revela encara més realitat:en ella, simetries es trencaren poc després de començar l’expansió del’Univers:matèria-antimatèria anihilant-se en pura llum i renaixent de la llumpura fins que tot fou massa fredi quedaren, com les restes d’un naufragi, tot un oceà de llum i unspocs indicis de matèria on ara som, tan fràgilment, intel·ligència.

La podem utilitzar com una font per obtenir més energia; aquestafórmula és terrible, m’esglaia el seu mal ús:la bomba, l’amenaça, la por en què ens ha fet viure per culpa de lanostra poca traça i del nostre poc amor.

Aquesta fórmula em fascina: és un cim i toca el fons, és un vol i unfonament, és un do i ens desafia, és un tast d’una bellesa indiferent igrandiosa.

Aquest poema parla de bellesa,però també de «la bomba, l’amenaça,la por que ens ha fet viure, per culpade la nostra poca traça i del nostrepoc amor». Una por ben patent enl’actualitat, en què es parla d’armesde destrucció massiva, i qui més enparla és qui més en té, i més amenaçaamb utilitzar-les, i dedica més dinersa la recerca militar per desenvoluparencara més armament. Veiem així unaltre aspecte de la relació entreracionalitat i religiositat: no només

coincidències i harmonies, sinó tambéla sensació de ruptura, de caos,

la impressió que algunacosa s’ha trencat entrenosaltres i l’harmonia del’amor,

experiències essencials de lareligiositat, que la Bíblia presentasota la imatge del pecat original.

En intentar imaginar aquestaruptura, de què parla el llibre del

RECERCA

22

Gènesi, vaig escriure un poemasobre l’»Expulsió del Paradís», sobrel’aparició de la intel·ligència, querepresenta una ruptura entre

En aquest poema destaco la raóque ens fa saber, anticipadament, quemorirem. L’animal sap per instint enquines situacions corre perill, peròsuposem que no fa previsions, nireflexiona sobre el fet que morirà,mentre que nosaltres ho sabem. Aixòmarca una diferència important, i ésun altre aspecte de les relacions entre

la raó i la religiositat, és a dir, nonomés una raó que ordenalògicament el món, sinó que tambéens en desvela la tragèdia.

Dintre de la tragèdia en el món,un tema permanent d’escàndol i dediscussió, destaca el problema delmal:

nosaltres i els animals, entre nosaltresi el món. Com és que sentim tanvivament aquesta ruptura? Ho heintentat expressar així:

L’animal sofreix sense clamar justícia,com un fet en brut, no interpretat,

com una pura adversitatdintre l’ordre de les coses

- el terror de sentir-se acorralat,el fibló que l’ha punxat,

la urpada que l’acaba d’esventrar,l’ullal que comença a especejar-lo-:sofreix, gemega, lluita mentre pot,

veu el cel, veu apagar-se el cel, però no clama al cel,no accepta ni refusa: rep,

s’inunda de dolor, agonitza, mor, desapareix.L’animal sofreix,

si no troba la manera d’evitar-ho,però no reclama un ordre nou,

no posa en dubte els fonaments del món;es limita a ser fins a la fi

i a deixar de ser quan toca.

Fins que en un d’ells, obscurament, es despertà la lucidesa:sabé la mort ja molt abans de morir,

veié el dolor no sols com un dolor: com un afront;reclamà al cel un altre ordre del món,omplí la queixa de ràbia i de revolta,va sentir-se abandonat i malaltís...Fou, potser, l’expulsió del paradís.

23

RECERCA

Com pot ser compatibleDéu omnipotent i bo ambel dolor del món?

En un poema imagino un Déu quedóna molt de valor a la llibertat delshumans. Vaig escriure’l quan elsmeus fills eren petits. Quan es parlade la relació entre religiositat ipsicologia s’acostuma a presentar lareligiositat com un pensamentrelativament infantil, que idealitza iageganta la figura del pare i elconverteix en Déu. Ara bé, quan tensfills accedeixes a una altraperspectiva que modifica i matisa laimatge de Déu pare.

El poema a què em refereixo vanéixer d’una experiència que tothomque ha tingut criatures coneix proubé: voldries evitar que els nens

prenguessin mal, i al principi els estàsavisant contínuament: «No facisaixò, que cauràs». Quan veus quevan a caure els agafes, una i una altravegada, però arriba un moment enquè veus que això no ho pots estarfent sempre perquè, de tan protegit,el nen no arriba a tenir la consciènciaque caurà. I deixes que caigui, i lacaiguda el fa madurar perquè veuque el món no és com ell pensava,sinó més complex. Quan arribes a laconsciència de la llibertat essencialdels fills, que no pots coartar a cadamoment, adquireixes una perspectivanova, des de la qual vaig escriureaquest poema. En ell, figura que Déuparla dels àngels, uns àngelshipotètics o reals que defensen elshumans, però que de tant voler-losprotegir arribarien a eliminar-los lallibertat.

No tot es pot deixar en mans del àngels: ells voldrien intervenir a cadainstant, corregir contínuament, interposar-se entre el pit i la bala, evitarl’accident, eliminar la malaltia, imposar la veritat...:

cal creure molt en l’home per poder aturar els àngels.

Ells prou que m’ho demanen: es revolten en veure la maldat, es migrenals capçals dels llits dels hospitals, clamen en el camp de la batalla,s’encenen per cada nen que mor, s’indignen amb els núvols que noragen sobre els camps assedegats...

Cal creure molt en l’home per poder aturar els àngels:

no tenen prou paciència per consentir l’error, no tenen prou sang fredaper sofrir la llibertat, no són prou forts per morir amb prou esperança,

RECERCA

24

no comprenen un Messies mort en creu, m’exhorten a mostrar-me ambmajestat irrefutable sense veure com seria irresistible aquest excés defulgurant realitat per a uns ulls que no han passat per l’aigua frescade la mort.

I em costa contenir-los; de vegades, jo mateix els enviaria a posarordre: m’ho demanen els seus aürts anhelants, el seu panteix impacient,els seus precs desesperats i freturosos, m’ho demanen els humans enels renecs i en les pregàries,

però m’esglaia el seu món d’autòmats infal·libles, de joguines reverents,de mecanismes impecables, d’amors obligatoris.

Oh, sí: cal creure molt en l’home (més del que ells creuen en mi) perpoder aturar els àngels.

Potser m’he equivocat.

Un fet que fa por i genera rebuigen el món actual és parlar de Veritat.Vivim en una època de molt derelativisme, potser perquè tenimmolta informació i som benconscients de la diversitat derespostes, d’inquietuds, de cultures.Hi ha hagut, doncs, una relativitzacióde la veritat, però la por ve perquè

moltes vegades s’han imposatveritats a sang i foc i, en lloc de servia de salvació, s’han convertit enun element de domini. En el poemaque segueix he intentat expressarcom entenc la Veritat que ensproposa l’Evangeli, no en contingutsinó en tarannà, en acolliment:

La gran mentida:disfressar la teva veritat

de veritat total i indiscutible.La veritable Veritat,

com deu ser?Més d’Amor que de Raó, potser,

més modesta que l’error,més humil que les teories,

menys feixuga que els sistemes,més lluminosa que l’art,

més acollidora que la llar,més consoladora que la música.

25

RECERCA

Com deu ser la Veritat?Hem viscut tant de dolor

en nom de petites veritats,hem cremat tantes persones i tants llibres,hem perpetrat tantes guerres i exterminis,

que hem acabat tips de veritats,esglaiats de sentir-ne ni parlar,fatigats, fastiguejats, escèptics.

Ah!, per acollir la Veritat,que petit cal fer-se, com cal renunciar

a seguretats i orgulls, a aplaudiments i vanaglòries!- i fins i tot així, sense tenir mai seguretat

que sigui Ella de debò i no un somni o una impostura.

En subratllaré algunescaracterístiques: una veritat que calbuscar més amb l’amor que amb laraó. Més modesta que l’error, ja quesovint hi ha errors molt menysmodestos que la veritat.

Més humil que les teories: siguincientífiques, econòmiques, o dequalsevol manera, també hi ha enelles, sovint, molta seguretat i poquesganes d’esmena. Potser la veritat dedebò és més humil que elles i preténexplicar menys coses.

Menys feixuga que els sistemes:hi ha sistemes filosòfics o científicsque costen tant d’entendre que sentsque la veritat més profunda no potestar en ells. Si la veritat estigués enel coneixement més profund de leslleis de la naturalesa, no seriaassequible ni tan sols als científicsmés brillants. Costa creure que unaveritat vital sigui tan extremamentelitista.

Per això subratllava que la veritatde l’Evangeli no fa grans teories, nigrans sistemes, sinó que proposa unallibertat lluminosa, com l’art,acollidora com una llar, consoladoracom la música. Però, tot i això, unacosa que ensenyen els Evangelis, imolts textos de saviesa humana ifilosòfica, és:

Que per acollir la veritat calfer-se petit, cal renunciar aseguretats i orgulls, i, finsi tot, sense mai tenirseguretat que sigui Ella dedebò.

És un tema que trobem sovint enels profetes que, en profetitzar,sempre tenen el neguit de si realmentestan parlant en nom de Déu o desde les pròpies opinions humanes.

Acabaré llegint un Cant Espiritualque neix d’imaginar la mirada de

RECERCA

26

Déu. El Cant Espiritual de JoanMaragall està basat en la mirada delhumans sobre la naturalesa, i la sevagran pregunta és: Què més enspodreu donar en l’altra vida, si aquestmón ja és tan bell? Ara, en llocd’imaginar que contemplem el món iel trobem tan bell, imaginem que enssentim mirats per Déu, i intentempensar quin paper té aquesta mirada.En moltes ocasions, la mirada deDéu ha estat presentada com unesguard acusador, vigilant, com lamirada dels satèl·lits militars queestan vigilant cada vegada amb mésdetall cada metre quadrat delplaneta. Hi ha una mirada acusadorai vigilant, potser, però hi ha un altretipus de mirada: la de la persona

enamorada que, quan veu que l’altrapersona li fa cas, que li dedica unamica d’atenció, sent tanta eufòria itanta felicitat.

Entre els elements inspiradors delpoema hi ha també l’experiència dela mecànica quàntica, en la qual larelació entre l’observador i el mónés molt important. L’objecte i elsubjecte no són completamentdiferents, i no hi ha un objecteradicalment diferent del subjecte,sinó que la mirada de l’observadorinflueix en la manera de ser de la cosaobservada. Aquesta nova sensació,basada no en la mirada nostra sinóen la sensació de ser mirats, és laque inspira aquest Cant Espiritual.

Quan em mires sóc més, creixo, existeixo més rotundamentque no pas quan, esvaint-me, em retires Ta mirada:

sigues doncs, clement:mira’m, crida’m, fes-me ser en la Teva ment

una plenitud en el Teu amor salvada.

Si em deixes de mirar sóc una estranya opacitat,esdevinc objecte sense dret ni fonament;

si algú em fereix, la seva crueltatno crida a defensar-me, no moc a pietat,

i els drets escrits són lletra morta i indiferent.Però si em mires, la meva sang s’aixeca,

i clama al cel i es torna audaç i acusadora,i pesa sobre el crim i persegueix, i corseca

el criminal i el còmplice, el neutral a qui no recala fam o la tortura o la injustícia envilidora.

27

RECERCA

Quan no em mires sóc cada vegada menys:devastadorament mortal, naturalesa pura,

química només els meus fervors, els meus desdenys,atzar els meus orígens, i els meus dolors, ferrenys,

no són sinó un defecte en l’estructura.Però si tu em mires, aquest cos meu s’exalta,

desborda de sentit, exulta, es transfigura,encara més real en la realitat més alta

del Teu mirar secret, sense que faci falta,per a ser tant, negar l’ordre de la natura.

T’oblido, de vegades, i la meva ment subjectaal treball de cada dia, es dispersa, atrafegada:la pressa l’arrossega o l’excita algun projecte,

el fracàs la deprimeix o la redimeix l’afecte, i no sent anhel de Tu ni de Tu se sent mancada.

Però quan Tu em mires, tot queda en qüestió:s’esberla el meu recer, el meu món tancat esclatai s’obre, permeable, a una intempèrie de dolor:

de cop esdevinc molts, m’assedega l’horitzó,i la meva confortable rutina es malbarata.

I em mires, de vegades, i no ho sé: m’estàs mirantdes d’uns altres ulls que els Teus i Tu, immens vertigen,

t’ocultes en un rostre proper i interpel·lant,en l’infinit de l’Altre, imperatiu i suplicant,

com per posar-me a prova i amagar-me el Teu origen.I de vegades penso que m’estàs mirant encarai encara visc l’eufòria de sentir-me ric de Tu,

quan tot d’una descobreixo que no hi ets, i em desemparasobtadament aquella benignitat tan clara

i la teva absència em deixa angoixat i malsegur.

Quan em mires sóc més, creixo, floreixo, ser que sóc,existeixo més rotundament,

limito amb Tu i no m’acabo enlloc,trepitjo terra ferma i em multiplico en foc

perquè en ser Teu del tot sóc Jo tan plenament.

RECERCA

28

¿Sóc, però, si tu no em mires, si em retires Ta mirada,si distretament m’oblides o no vols saber de mi?Què em queda de real, realitat no contemplada?

Seré per sempre més si em mires sols una vegada?Tingue’m, Déu, en Ta mirada en la meva hora de morir.

En definitiva, la ciènciacontribueix a les nostres visions ireflexions sobre el món, no tan solsd’una manera especialitzada iacadèmica, sinó d’una forma que ensinterpel·la vivament, que ensdescobreix bellesa, que eixampla lapresència de la raó i la nostracapacitat d’actuar sobre el món, auna escala profunda i grandiosa, desdels gens i els nuclis atòmics fins ala Lluna i els planetes propers. Éslògic que, en pensar sobre Déu, novulguem ignorar aquests nouselements de coneixement i d’acció,que no ens parlen d’Ell directament,però que ens inviten a ser més

exigents, més crítics amb nosaltresmateixos, oberts a una natura mésgran i més dinàmica.

Per la seva banda, la religiópot ser una invitació acercar més coneixement ia posar-lo al servei de lapau i de la societat.

Ciència i religió són diferents enmètode i en objectius, però el seudiàleg ajuda a examinar méscríticament les fonts delconeixement, i invita a viure amb mésplenitud.

29

RECERCA

d’aquesta donació del Verb fet carn.Però que Jesús sigui la plenitud dela manifestació de Déu, la imatgevisible del Déu invisible, no vol dirque sigui la totalitat. Distincióimportantíssima per situar la nostrafe respecte de les altres religions.

És clar que Jesús és laplenitud de la relació de totésser amb el Pare, perquètot ell és pura receptivitat,pura transparència de Déuque es dóna a través d’ell ien ell.

En Jesús es manifesta laimmensitat del Déu sempre més enllàde tota manifestació. Però que siguila plenitud, no vol dir que esgoti lesaltres maneres amb què Déu, abans,durant i després de Jesucrist, es vacontinuar manifestant.

El text diu: «Res no ha vingutsense Ell», «Ell il·lumina tots elshomes», i això en tot moment, nonomés al començament, sinó quepermanentment el Verb de Déu hoestà il·luminant tot. Jesucrist és laconcreció històrico-determinada,històrico-cultural i social, en què aixòes va manifestar d’una formaparticular i en un Rostre. Però hemvist en l’anterior conferència, que,en l’Islam, el Verb de Déu es vamanifestar a través d’un Llibre. I el

Verb de Déu en el judaisme esmanifesta a través de l’Aliança. I enl’hinduisme es manifesta a través dela pluriformitat de divinitats, que nosón déus, sinó que són maneresmultiformes, -tres mil milions de

déus- que el Diví té de mostrar-se ala naturalesa humana.

Per tant, no traïm per resla nostra fe, al contraril’engrandim a l’abast deDéu quan reconeixem queEll, el Verb, també parla enels verbs de les altresreligions.

(ve de la pàgina 12)

ESTUDIS

RECERCA

30

Els primers Pares de la fecristiana van intuir això, i van parlardels logoi spermatikoi del Verb, les«llavors seminals» que el Verb deDéu havia sembrat també en lesaltres religions. Això va ser unavanç, però aquesta expressió ésassimètrica i és insuficient per al’actual diàleg interreligiós. El que nopodem dir és que nosaltres tenim elfruit i els altres només tenen la llavor.Entre altres coses perquè tot fruitconté llavors i totes les llavors estanfetes perquè esdevinguin arbres idonin fruit. Per tant, tots tenimllavors i tots tenim fruits. Vull dir quela plenitud de Crist Jesús mort iressuscitat és una plenitud que estàen gestació encara, perquèl’acabament de la resurrecció seràquan el Pleroma, que és el Cosmístic de Crist, hagi esdevingut U, iaquesta plenitud serà lliurada pelCrist al Pare i «Déu serà tot en tots»(1Cor 15,28). Per tant, en el Cristhi ha la primícia del que serà laplenitud de tot, però no està al’acabament; està al començamentd’uns temps que desconeixem, quepoden ser llargs, de milions i milionsd’anys. I tot això s’ha esdevingut enun petit gra de sorra, que és elplaneta Terra, en un petit sistemasolar, en un racó d’una galàxia enmigdels milers de galàxies que hi ha entota l’amplada de l’Univers.

Com podem dir que nosaltresexhaurim la Revelació? Això ésabsolutament irreal, és idolatria.

La idolatria és reduir Déua la nostra perspectiva.

Quan posseïm Déu, quan fem dela imatge que tenim d’Ell la nostraúnica i total veritat, aleshores estemmanifestant el nostre instint narcisistai apropiatori que pateixen totes lesreligions. La desactivació d’aquestinstint és una tasca que han derealitzar totes les tradicions, i toteselles tenen els ingredients per a fer-ho.

En el nostre cas, com acristians, ens hem depreguntar una i altravegada qui és Jesús.

«Aquell que, essent de condiciódivina, no es volgué guardargelosament la seva igualtat amb Déu,sinó que es va buidar d’ell mateix,prengué la condició d’esclau, i es vafer un de tants. Tingut per un homequalsevol, s’abaixà i es va ferobedient fins a la mort, i una mortde Creu» (Fil 2,6-8). Nomésdesprés d’arribar a l’abisme del seuabaixament, d’esdevenir no-res, vaser exaltat, de manera que «Déu liha concedit el Nom que està per

31

RECERCA

damunt de tot altre nom, perquèdavant el Nom de Jesús tothoms’agenolli, al cel, a la terra i sota laterra» (Fil 2,9-10).

Que el Nom de Jesús siguiexalçat no significa queexclogui els altres noms,sinó que és un Nom en elqual tots els altres nomsestan inclosos.

Inclosos no vol dir absorbits, sinóincorporats, i això és molt diferent.Quan nosaltres exaltem el Nom deJesús, sense abans haver-nos-endesapropiat, aleshores ens estemapropiant d’un nom que no és el deJesús, sinó el nostre, i Jesús ésempetitit. És quelcom semblant alque li passà a Maria Magdalenaquan se li va aparèixer el Ressuscitat.En adonar-se que era Ell, es llençàvers Ell, però Jesús li diu: «No emtoquis» (Jn 20,17). Vol dir: «No emretinguis, perquè aleshores el que fasés portar-me a on tu estàs; ets tuque has de venir on jo hi sóc». Iencara li va dir: «Vés a trobar elsmeus germans, i digues-los: Pujo almeu Pare que és el vostre Pare, almeu Déu, que és el vostre Déu» (Jn20,17) Des d’aleshores, Jesús estàpujant cap a la plenitud dels tempsamb totes les altres tradicions

religioses que també hi pugen aldarrera.

Aleshores, ¿què és el que tenimcom a específic els cristians?

Quin és el sentit missionerdel cristianisme? Doncsproclamar que la veritat dela vida se’ns dóna quanl’entreguem.

I això és el que celebrem en CristJesús: que allò que més parla deDéu, el que el revela, és la donació;que quan vivim donant-nos, enssalvem cadascú de nosaltres, sesalven les comunitats, se salven lescultures, se salven les religions, totse salva! I que això manifesta l’éssermateix de Déu. Però d’aquestarevelació no té l’exclusiva elcristianisme. Al contrari, la donacióés el que ens permet reconèixer elque de donació tenen també lesaltres religions.

La Creu, aleshores,esdevé el criteri dediscerniment últim per aidentificar l’autènticaexperiència de Déu.

No per a discernir sols la delsaltres, sinó també per a discernir lanostra. Allà on hi ha donació, hi ha

ESTUDIS

RECERCA

32

Déu. I allà on no hi ha donació, hiposem el nom que vulguem, encaraque invoquem tots els noms de Déuque surten a l’Evangeli, no hi ha Déu.

Perquè Déu no és un nom,sinó un Verb, una actituddavant l’existència. Hi haqui ha dit que «no és queDéu sigui amor, sinó queDéu és estimar».

Perquè si diem només que «Déués amor», tenim el perill de convertir-lo en un substantiu que es quedaestàtic i el podem posseir de nou.Déu és estimar. És a dir, cada vegadaque estimem, allà hiha Déu. Allà on hiha estimació, se liposi el nom que seli posi, s’estàparticipant d’aquellacte d’estimar queés l’essènciamateixa de Déu.Perquè el queexisteix, existeixcom a donació deDéu. Cadascú denosaltres som larevelació que Déuexisteix i del Déuque existeix. Ditagosaradament,

som Déu en la seva forma de donar-se en nosaltres. Això és el que somcadascú de nosaltres.

I, per tant, quan estimem,entrem en el cor mateix del’essència de Déu, que ésestimar.

Jesús ha vingut a revelar-nos allòque som: fills en el Fill. Ser Fillsignifica existir en referència a unAltre que dóna l’existència, prenentconsciència que tot el propi ésserés pur receptacle i pura entregad’allò que li és donat. El Kerigmade l’església primitiva va ser: «El

Senyor ha mort iha ressuscitat!».De l’experiènciaen el Cristressuscitat quel’amor és més fortque la mort esdesprèn que anemper tots els poblesa anunciar i batejaren el nom del Pare,del Fill, i del’Esperit Sant (Mt28,19), a pro-clamar que aquestés el camí de laVida que s’harevelat en la vida,

33

RECERCA

mort i resurrecció de Crist Jesús.Però això no se’ns ha revelat nomésa nosaltres.

Quan hom escolta ambnetedat de cor les altresreligions, s’adona queestan dient exactament elmateix.

En la mesura que tota paraulareligiosa és una paraula rebuda, totaparaula és susceptible de serparaula kerigmàtica, una paraulaque «anuncia» quelcom que ladepassa. Nosaltres ho diem através de la figura històrica iconcreta de Jesús de Natzaret, peròno podem oblidar les mateixesparaules de Jesús: «Aquells que noestan contra mi, estan a favor meu».Tenim el perill de viure de tal manerael nostre cristianisme, que noreconeguem la salvació que hi ha enles altres religions. Reprenent elpròleg de Sant Joan: «Per Ell tot havingut a l’existència i el món no l’hareconegut» (Jn 1,3), podem dir quehi ha una forma mundana de viure lapròpia fe que ens impossibilitareconèixer el Verb que hi ha en lesaltres religions. És a dir,paradoxalment, podem ser els

cristians els qui no reconeguem elCrist en nom del Crist.

La meravella que se’ns presentaen el diàleg interreligiós és descobrirque Déu, des dels temps primigenis,ha anat manifestant-se en lesdiferents cultures, de diferentsmaneres, al llarg de tota la humanitati continuarà fent-t’ho fins a la fi delmón. I ens ha deixat sempre elmateix criteri de discerniment: ladonació. Com a cristians, horeconeixem en la Creu. La Creu ésel signe del passatge de Déu en lesdues direccions: Déu entra en elmón, i el món entra en Déu a travésde l’espai buit de dues donacions:el Fill Etern de Déu donant-se enCrist Jesús, i Crist-Home donant-se en el Verb de Déu.

D’aquesta mútua entregai de la plenitud d’aquestaintegració s’obre el camíde la vida veritable.

Però no per tancar els altrescamins, sinó per revelar-los, peridentificar-los, per saber-losanomenar, per obrir-nos més els ulls,i descobrir la meravella de laprofunditat, l’amplada i la fondàriade l’amor infinit de Déu que nos’esgota en una sola manifestació.

ESTUDIS

RECERCA

34

3. ACTITUDS DAVANT ELDIÀLEG

Podríem dir que hi ha cincactituds fonamentals per entrar idisposar-se a fer aquest diàleg.

3.1. Una paraula desarmada

La primera és que la paraula deldiàleg, «dia-logos», sigui una parauladesarmada. És la paraula del Serventde Jahvè en els himnes d’Isaïes:«No jutjarà per les aparences, nidecidirà pel que hagi sentit a dir, sinópel que ell mateix coneixerà» (Is11,3). Tenir una paraula desarmadarespecte a les religions, és el que s’havolgut fer aquests dies aquí, enaquestes Jornades, convidant elsmateixos creients de la seva pròpiareligió, perquè s’expressin ellsmateixos, en lloc de jutjar pel quesentim a dir a d’altres. «No crida nialça la veu, no es fa sentir pelscarrers, no trenca la canyaescardada, ni apaga el ble quevacil·la» (Is 42,2-3). Això significano mirar el negatiu que poden tenirles altres religions, o allò d’immadurque encara tenen, com nosaltrestambé en tenim, sinó intentar salvarel positiu, allò que és comú, allò quem’interpel·la. No trencar la canyaesberlada de l’islam, del Judaisme,

de l’hinduisme, del budisme,...Aleshores, potser els altres, quanens mirin a nosaltres, també tractarande no trencar les nostres canyesesquerdades, acusant-nos de lesnostres marrades, que són moltes.Aquesta mirada benèvola had’acollir el millor que volen dir lesaltres religions, malgrat totes lesseves turpituds culturals, com tambénosaltres tenim les nostres.

3.2. Una paraula desposseïda

Una paraula desposseïda, és adir, una paraula que sap que nodetenta tota la veritat.

Lliurar-se a la veritat plenade la pròpia fe, no implicaque confonguem plena pertotal.

Cal atrevir-se a anar passant deles seguretats a les certeses. Lesseguretats són referències exteriors.Quan totes les referències de la feestan lligades a manifestacionsexternes, si canvien lesmanifestacions exteriors, semblaque es posa en qüestió l’essencialque volen transmetre. Fa uns anys,deixar de celebrar les misses en llatíva suposar una llarguíssima idificultosa discussió. Fins a quin

35

RECERCA

punt es perdria la sacralitat delsagrament si es celebrava en llenguavernàcula? O una altra qüestió queencara està en discussió: per què atot arreu del món l’Eucaristia s’hade celebrar amb pa i vi? El pa i el vieren els aliments naturals amb elsquals Jesús va poder manifestar elque volia expressar: que el seu ésserera partició, partició del que hi haviaal davant. Com que vivia en un paísmediterrani, el que hi havia al davantera pa i vi, però si el que hi ha aldavant no és pa de farina, sinó queés una «torta» o coca de blat demoro, o d’arròs… Són qüestionscomplexes, en les que cal tenir lacapacitat de distingir el que és mitjà,accident, del que és l’essenciald’allò que s’expressa. Lesseguretats, doncs, són referènciesexteriors que, quan canvien, ens fantrontollar.

En canvi, les certeses sónreferències internes que,malgrat canviïn les sevesmanifestacions exteriors,no per això es perden, alcontrari, poden sernetejades, purificades,revalorades, recreades,redescobertes…

Perquè el que dóna la vida delpa de l’Eucaristia és la partició que

allà es produeix, no que sigui de blato d’arròs.

Això que avui ens pot semblarobvi, es pot traslladar a moltes altrescoses que d’entrada no ho són tant.Jesús va escandalitzar el judaismedient que «el dissabte era per al’home i no l’home per al dissabte».Els dissabtes potencials que somcapaços de crear són molts. Tendima crear símbols que en teoria estanper ajudar-los a viure la fe i, al final,el símbol esdevé l’únic passatge perarribar a allò que, en principi, nomésera una porta, i en un altre momentes pot convertir en obstacle.Desposseir-se de moltes de lesseguretats ens permet reviure,revisitar amb una llum nova lescerteses que bateguen al darrera deles manifestacions.

3.3. Una paraula descentrada

Una paraula descentrada vol dirque sóc capaç d’escoltar l’altre almateix temps que jo pronuncio lameva convicció. És a dir, que alhoraque jo proclamo la joia de l’Evangelii l’esclat de vida que és laResurrecció, la meva manera deproclamar-ho no sigui a costad’absorbir la paraula de l’altre.Proclamar no és cridar. Proclamarvol dir que, al mateix temps queanuncio la meva paraula, possibilito

ESTUDIS

RECERCA

36

que la paraula de l’altre també siguipronunciada. Que igual que latradició de la revelació que m’ésdonada pot fecundar els altres,també els altres em poden fecundaramb la transmissió de la sevatradició.

3.4. Una paraula silent

Una paraula «silent» significa unaparaula que està amarada decontemplació, d’adoració, deveneració. Una de les causes per lesquals s’ha desgastat el cristianismeés perquè no hi ha hagut proporcióentre la paraula i el silenci. Hemparlat massa, i per això ara, entrealtres coses, la Constitució d’Europaté molta por d’incorporar en el seutext la paraula Déu o Crist, perquèles hem buidades de sentit. Si lanostra paraula fos creadora d’altresparaules, possibilitadora de vida i desentit, tal com van ser les paraulesde Jesús (Mc 1,22 i 27), seria unaparaula esperada, desitjada. Peròsi la nostra paraula esgota, és perquèno parem de parlar i no deixemparlar els altres. L’empatx de lanostra cultura no és de la Paraulade Déu, sinó de les nostres petitesparaules que fan nosa i soroll mésque una altra cosa. Una paraula silentvol dir que està amarada depregària, d’espera i d’esperança,

prenyada de totes les altres paraulesinarticulades, nostres i dels altres, ide les altres tradicions.

Tots percebem la diferència entreuna paraula que és buida, que nodiu res, i una paraula impregnada desilenci, que amplifica aquest Silencii li dóna ressonància, que la faincomparable, que la fa fecunda, queuna vegada dita, ressona durant dies,setmanes, mesos. Però sembla quetenim una necessitat compulsiva deparlar, i no només això, sinó que enssentim culpables si no parlem.

El Verb de Déu és unaacció, no és una paraula, ésun moviment, no és unaarticulació fonètica.

37

RECERCA

És d’aquest Verb que en tenimnecessitat, que és fecund. Batejaren el nom del Pare, del Fill i del’Esperit Sant, no és tirar aiguadamunt d’un cap! És submergir lavida sencera en filiació, en fraternitati en dinamisme de l’Esperit. No ésper omplir les llistes parroquials, éscol·locar la vida en el profund de larelació trinitària. És això el que hemde proclamar, això és el que hemde batejar, però no necessàriamentde la manera com ho hem fet.

3.5. Una paraula creadora

Per últim, una paraula creadora,és a dir, una paraula que fecundi totel que s’ha dit d’Ell. Desprésd’haver parlat, no som els mateixos.Neix quelcom nou. Això és clar enrelació humana, perquè la trobadaamb l’alteritat crea un tercer. La uniódel masculí i el femení dóna a llumuna tercera vida que és totalmentdiferent del pare i de la mare.L’alteritat engendra, és fecunda, icrea quelcom nou que no estavaprevist, que no hi era en els dosd’abans. El tercer no hi era i s’esdevégràcies a l’entrega de les duespersones que sí que hi eren i ques’han lliurat mútuament. Dialogar,doncs, és fecundar-se mútuament,perquè el fruit del diàleg obri a unhoritzó de sentit que no hi era abans

ESTUDIS

del diàleg, i que s’ha esdevingutgràcies a l’entrega mútua delscreients en el diàleg que s’ha donat.Quan les dues persones s’hanestimat i hi ha hagut comunicació,cadascú ha esdevingut més ellmateix, i això és el que ha fetfecunda la trobada.

Ser un mateix no és undestorb per a la unió, sinóque, curiosament, quanmés hom és un mateix, mésfruit es produeix en eldiàleg. Paradoxes deldiàleg!

Podríem dir que, davant el diàlegreligiós, sabem el punt de partença,però no sabem quants «fills»tindrem. No sabem el resultat. Lahumanitat tot just comença adialogar. Coneixem les referènciesinicials, que són les religionshistòricament constituïdes, peròestem a l’inici de la trobada de laqual els protagonistes no somnosaltres, sinó Déu mateix.Nosaltres només som instruments.

Parlar de Déu significadeixar parlar Déu en elnostre parlar, en lloc deparlar sobre nosaltres.

RECERCA

38

Malauradament, massa sovint,quan ens trobem en el diàleginterreligiós, surten tots elsmecanismes de defensa perquèsembla que l’Església ha de defensarels seus drets, els musulmanstambé… Quan ens passa això,sembla que en lloc de parlar de Déu,parlem dels nostres déus enminúscula.

4. CONCLUSIONS: ELSFRUITS DEL DIÀLEG I ELSEU CARÀCTER INDIS-PENSABLE

Podem dir que els fruits del diàlegsón tres:

En primer lloc, en el diàlegsom purificats, en el sentitque ens ajuda a distingir elque és essencial del que ésaccidental en la nostratradició religiosa.

El diàleg amb l´altre ens ajuda adiferenciar el que veritablementexpressa el que som, el que se’nsha revelat, del que sónconcomitàncies històriques oculturals que en un momentdeterminat tenien sentit però que,quan canvien les circumstàncies, jano ajuden com ajudaven en el seu

moment. Mentre no sominterpel·lats pels de fora, no ensposem en qüestió.

En segon lloc, som fecundats,som enriquits per altres maneres, peraltres formes de pregària, altresmaneres de cantar, altres maneresde prostrar-se, altres maneresd’expressar-se..., és a dir, somfecundats per la diversitat.

Sense haver de renunciaral que és nuclear nostre,se’ns dóna l´oportunitatd´enriquir-nos d´elementsque fins aleshores noconeixíem.

En tercer lloc, el diàleginterreligiós fa Déu més gran. Peraixò podem parlar del diàleginterreligiós com un espai teofànic,on Déu es mostra més que abans, imanifesta més del que abansconeixíem d’Ell. Així, doncs, no ésnomés un lloc teològic, sinó que ésun lloc teofànic, on no només parlemsobre Déu, sinó on Déu es manifestaEll mateix.

Recapitulem tot el que hem anatdient, reprenent l’afirmació inicialque el diàleg interreligiós ésindispensable. És indispensable enquatre àmbits:

39

RECERCA

ESTUDIS

En el pla sociològic, el diàleg ésindispensable perquè és tasca detotes les religions tenir cura de lescauses comunes de la humanitat i dela comuna mare Terra. És hora queles religions treballem juntes perreptes comuns com la fam, l’aigua,els refugiats, tal com es farà en elproper Parlament de les Religionsdel Món. Tan importants són elstemes intrareligiosos que hem deresoldre com les qüestionsextrarreligioses que ens atenyen atots com a humans. Hans Küng vadir ja fa uns anys que «perquè hi hagiun món en pau, ha d’haver-hi pauentre les religions».

Doncs una de les formesque les religions tinguinpau entre elles és posar-sea treballar juntes en causescomunes.

El diàleg és necessari en el placultural, perquè mai com en elstemps que inaugurem s’havia donatl’ocasió que poguéssim compartir,com a humanitat, la riquesa espiritualde totes les tradicions religioses. Ésun regal anar a una gran llibreria dela nostra ciutat i trobar en eldepartament de religió els granstextos sagrats de tota la humanitat,textos que només fa quinze o vint

anys eren de ben difícil accés. Fa50 anys havies de pujar a unmonestir del Tíbet per descobrir unSura determinat...., i ara resulta queel trobes pujant una escalamecànica. Això ens pot fer caure en

la banalització, i, en efecte, aquestés un risc que tenim, però miratpositivament, és un regal dels signesdels temps, un regal més de l’Esperitque ens possibilita tenir accés alpatrimoni espiritual de la humanitatsencera. I, en aquest sentit, deixeu-me dir que hauríem d’estar menyspreocupats per les marquesd’origen. Què importa si és budista,hindú, musulmà, cristià..., és igual,no és de la humanitat? És quenecessitem més garantia que sigui dela humanitat? I si és de la humanitat,

RECERCA

40

no és de Déu mateix? Per què, d’onsurt la humanitat si no surt de Déu?Això no vol dir que no hem decontinuar exercint el discerniment,segons el criteri que hem dit de laCreu, és a dir, si aquestes lecturesens porten a la donació, a l’entrega,o si ens distreuen i ens tanquen ennosaltres mateixos. Aquesta ésl’oportunitat que es dóna a la nostrageneració i a les que vénen.

En tercer lloc, el diàleg ésindispensable en el pla antropològic,perquè som i ens fem amb els altres.Necessitem l’altre per a créixer, pera alliberar-nos dels nostres dimonis

absolutistes. La presència de l’altredesactiva els nostres instintsnarcisistes, egocèntrics... Els altresens salven de quedar tancats ennosaltres mateixos. Les altresreligions salven la nostra religió defer de les nostres creences unaidolatria.

I és indispensable en el plateològic, perquè permet obrir-nos ales infinites i inexhauriblesmanifestacions de Déu. Necessitemles altres religions per a deixar queDéu es manifesti més gran que lesimatges o idees que cada religió téd’Ell.