Paula Bassagañas Òdena

ACCENT A LA Ò

ACCENT A LA Ò

INDEX

1.LLUMS DE NADAL

2.LA IAIA MAULA

3.LLÀGRIMES CONGELADES

4.PLAERS

5.SEMPRE SOBRE LA SORRA

6.UN PAS ENDAVANT

7.DEMÀ HO EXPLICO A LES AMIGUES!!!

2

ACCENT A LA Ò

LLUMS DE NADAL

Camino pels carrers d’aquesta ciutat plena d’atzucacs, sense cap rumb fix, d’aquí cap

allà, vagant. De sobte em trobo en un carreró fosc, tan sols il·luminat per les típiques

llums de Nadal que formen una llarga renglera de milers d’espurnes, d’ infinits puntets

d’esperança, col·locats un darrera l’altre, que semblen no poder acabar mai.

I de cop i volta em trobo en volta en mil records de temps passats, quan res semblava

real, quan tot era un malson, quan l’únic que semblava transmetre un xic d’esperança

eren aquelles llums penjades del cel negre, que indiferents seguien brillant; fes fred o

calor, plogués o no, estiguessis trista o contenta.

Quantes vegades vaig veure aquelles llums després de rebre una de les teves absurdes

pallisses!? És veritat, no hi eren sempre, tan sols els tres mesos de Nadal, però malgrat

tot m’hi vaig fer tant, me les vaig mirar tantes vegades que quan no hi eren me les

imaginava, allà penjades per sempre en el meu record.

Recordaré sempre aquell estiu d’ara fa 8 anys. Tot just m’acabava d’independitzar, i tot

tenia un aire de somni, i va ser amb aquest aire irreal que em vaig enamorar, i res tenia

sentit quan tu no hi eres. Pensava que erets el príncep blau que m’havia vingut a

salvar.

Et vaig conèixer la segona nit de viure sola, en una discoteca plena de colors i sorolls,

et vas acostar a mi amb ínfules de seductor i conquistador, i em vas demanar per

ballar; al cap de 10 minuts ja ens donàvem els telèfons i a la mitja hora ja teníem una

cita per a l’endemà.

3

ACCENT A LA Ò

He de reconèixer que com a actor erets molt bo, tant que vas aconseguir que caigués a

les teves xarxes, enduta potser per la teva aura de misteri, o potser per què realment

em m’havia enamorat de tu i m’omplies cada racó del cos; això sí que no ho sabré mai,

per això mai trobaré una resposta.

I així varem passar l’estiu, de discoteca en discoteca, i entre mig alguna passejada

romàntica i ensucrada per la platja, i jo em sentia com si flotés, com si els rellotges no

existissin i fossin una mera forma de mesurar el temps; tan inútil com molesta, fins que

al cap de sis mesos vas venir a viure amb mi.

Al principi, ho he d’admetre, tot era perfecte i per a res del món hagués volgut canviar

de vida, però tot es va acabar un dia fred de finals de novembre, que vas arribar a casa

amb alguna copa de més, i vas dir que no t’agradava la sopa, et vas aixecar d’una

revolada, tot dient mil i un renecs i insultant-me de totes les formes possibles, et vas

plantar davant meu i d’una bufa em vas clavar a terra.

Aquella va ser la primera nit que vaig passar fora de casa, tot perdent-me per aquella

ciutat anàrquica, laberíntica, tot mirant les estrelles de Nadal brillar inesgotables en

aquest cel blau i negre, i així va ser el meu primer passeig sota l’enllumenat. Llavors em

vaig adonar que elles, per a mi, no deixarien de pampalluguejar mai.

L’endemà et vas aixecar molt penedit, i em vas prometre que mai més una mà em

tornaria a colpejar, em vas jurar que havia estat només un rampell amarg, que en

aquell moment no sabies què feies, i em vas dir que m’estimaves, que jo era per a tu el

més important i que mai més tornaria a passar...mai més.

4

ACCENT A LA Ò

Però després d’aquell mai més i d’aquella nit en van venir moltes altres, algunes pitjors

d’altres no tant. Em vas cosir el cos a cops de puny i estava tan esparracada que no

vaig ni poder celebrar les festes amb la família ja que no volia que veiessin el sac de

blaus que era.

Però malgrat tot jo no ho volia admetre, jo volia creure que realment passaves per un

mal moment, i cada dia trobava una excusa nova per a disculpar-te de la teva

conducte, encara que amb el temps tu també vas deixar de donar cap explicació, ja

que en el fons sabies que no hi havia res que justifiqués el teu comportament animal.

I no podia deixar de pensar que sota aquell monstre hi havia l’home de qui m’havia

enamorat.

I poc a poc avançava el Nadal, de pallissa en pallissa, i mica en mica m’anava

distanciant de la gent, deixant un espai molt gran entre ells i jo per tal que no

poguessin passar al meu món, un lloc ple de tenebres i malsons, fins que l’única amiga

que em va quedar va ser la Pili; la carnissera, una noia que no feia preguntes, que tan

sols observava.

La primavera s’anava acostant, i les llums feia temps que havien desaparegut del

carrer, encara que perduraven al meu cor, i la gent anava cada cop més fresca, i era de

incongruent anar amb màniga llarga i coll alt, però no hi havia altre remei si volia

amagar els blaus que em cobrien el cos.

5

ACCENT A LA Ò

Així dons tot per mi en aquella època es va tornar monòton: llevar-se, treballar,

menjar, una pallissa i caminada sota els estels. Fins que un dia vaig anar a la carnisseria

i quan la Pili ja em cobrava vaig adonar-me que junt amb el tiquet hi havia una nota

que deia:

SI VOLS AJUDA VINE EL PROXIM DIMARTS SINÓ VINE EL DIMECRES.

Quan ho vaig llegir em vaig sentir molt estranya ja que per una banda hi havia el terror

a ser descoberta i per l’altre un gran alleugeriment, com si hagués deixat de carregar

un paquet massa pesat com per a suportar-lo jo tota sola. I per una altre part sentia un

intens neguit, com una espècie de por a ser lliure, com no recordava haver-ho estat.

Vaig passar la setmana feta un feix de nervis rondant per la casa com un fantasma,

aguantant les seves enrabiades que duien inevitablement a un cop, rere un altre, però

aquell dilluns va ser diferent, aquell dilluns els cops feien més mal, no se per que, però

em pegaves més fort; amb ràbia continguda. I aquesta va ser la gota que va fer tombar

el got.

De bon dematí em vaig llevar amb valentia renovada; que no se d’on vaig treure, però

que estava segura que necessitaria. Vaig fixar rumb cap a la carnisseria, un cop allà vaig

entrar a la saleta de dins i em vaig trobar amb dues policies a qui, a trompicons, vaig

explicar les meva realitat. Em van dur al metge i em van fer fotos per a tot arreu,i em

vaig sentir vergonya com no n’havia sentit mai.

Gracies, potser a elles, o potser a la Pili o potser a que la situació s’havia tornat

inaguantable, vaig poder obrir els ulls i em vaig adonar que era impossible seguir amb

aquesta vida. Les dues policies em van aconsellar que m’allunyés el més possible d’ ell

6

ACCENT A LA Ò

mentre es tramitaven els papers per al judici. Així que vaig decidir marxar a casa de la

meva cosina, a França.

Des d’allà vaig presentar la denuncia i fins als 6 mesos no va haver-hi el judici. Aquells

sis mesos van ser per a mi els més durs que he viscut, ja que la seva mirada em trobava

en somnis i imaginava constantment que ell tornava per endur-se’m vés a saber on.

Per sort això no va arribar a passar mai, ja que des d’ara deu fer 6 anys aquell malparit

rau tancat entre quatre barrots.

Recordo que el dia del judici em mirava amb una superioritat i una indiferència

aterradors. Quan es va dirigir al jutge tan sols va dir que era innocents i que jo era una

paranoica a qui li agradava fer-se la víctima...ho va dir tant convençut... El jutge va

dictar 10 anys de presó i una ordre d’allunyaments per a quant sortís.

I tot i així mil preguntes m’inunden el cap fen-me dubtar cada dia de la decisió que vaig

prendre. ¿ S’haurà oblidat de mi?¿Quant de temps estarà tancat? ¿Fins quan podré

estar tranquil·la? ¿Em vindrà a buscar per fer-me pagar tots aquests anys de clausura?

¿Tornaré a veure aquells ulls envermellits per l’ira, per la ràbia, per l’odi?... N’hi ha

tantes! Que seria quasi impossible escriure-les totes, i cada una d’aquestes forma part

de la meva ombra, i s’arrapen a mi, malaltissament, disposades a no abandonar-me

mai.

I mentre ell està tancat jo passejo cada nit pels carrers d’aquesta ciutat, plens de llums

de colors, que ara juntament amb els mals records es van esvaint per sempre;

ressorgint tan sols els tres mesos de Nadal que pertoquen, per a donar esperança a

milers d’altres animes que vaguen perdudes per aquests carrerons com abans ho

estava la meva. 7

ACCENT A LA Ò

Agrairé tota la vida a la Pili el que va fer per mi. A ella i a totes aquelles persones

invisibles que ens fan la vida més fàcil, més feliç, van dirigides cada una de les llums de

Nadal que pampalluguejaran per sempre al meu cor.

8

ACCENT A LA Ò

LA IAIA MAULA

Per a les millors àvies del món:

Fa dies que la senyora Maria dona voltes a un tema molt complicat d’entendre i que la

té molt amoïnada. Per què el seu gat que era content i eixerit ha deixat de ser-ho? I, per

moltes voltes que hi doni, és impossible treure’n l’entrellat, és incapaç de treure’n

l’aigua clara. La veritat és que el tracta com un rei, el duu a la veterinària un cop per

setmana per a que el rentin i el pentinin i el duu a concursos per a que faci vida social, li

dóna el menjar més exquisit que hi ha al mercat...

Però res feia que en Baliga-balaga tornés a ser el que havia estat fins llavors així que

Maria decidí que el problema del gat devia ser una falta greu de diversió, que la casa ja

l’avorria i amb aquest pretext varen començar ella i el gat el seu llarg viatge per

Barcelona. L’anciana el va posar a la bossa especial per gats, que feia joc amb el seu to

de pell, i el va dur en primer lloc a visitar la Sagrada família, després la Torre Agbar, la

Vila Olímpica, les Rambles...Fins que, al cap d’una setmana, l’avia i el gat varen haver

vist tota la ciutat.

María no va tornar a sortir de casa en una setmana ja que la petita aventura li havia

passat factura. I, malgrat tots els seus esforços, el Baliga-balaga continuava tot moix i

pansit, i va ser llavors que la senyora Maria va prendre la més difícil decisió que pot

prendre l’amo d’un gat. Va decidir que el gat devia voler molt més del que ella li oferia

així que havia d’aconseguir que valorés totes les seves atencions. I això la va dur a

deixar el gat al senyor Joan un veí de la seva mateixa edat amb una pensió mínima que

no li permetia extres.

Amb el senyor Joan varen quedar que es reunirien cada setmana per a parlar dels

progressos del gat, i seva va ser la sorpresa quan al cap de tres setmanes de reunions el

senyor Joan li va explicar que el gat semblava més content que mai, que jugava, que

menjava i que tornava a saltar i a córrer com feia abans. La senyora Maria tota cofoia

9

ACCENT A LA Ò

que el seu gat tornés a ser el de temps enrere malgrat fos amb una altre persona li va

demanar amb suma serietat al senyor Joan si es podia quedar el gat ja que pel que es

veia ell el sabia fer feliç

Així que el senyor Joan es quedà el gat però amb una condició, ella el podria anar a

visitar sempre que volgués. La veritat era, però, que a la senyora Maria li havia agradat

massa la companyia del senyor Joan i ara es veia incapaç de deixar d’anar-lo a veure, i

aquella era la millor excusa per aconseguir fer-se amb la seva amistat... i qui sap si amb

alguna cosa més. El cas és que tot semblava resolt i la senyora Maria havia sabut

solucionar el tema.

El que no sabia la senyora Maria era què li hagués dit el seu gat d’haver pogut parlar, i

es que la veritat és que ja n’estava tip de malgastar hores anant a la veterinària, que

estava fins als collons d’aquella potinga amb gust de pollastre que li posava per dinar i

que es veia estúpid desfilant en mig de tota aquella gent que el miraven com un mico de

fira. Sort en va tenir de senyor Joan!!!

10

ACCENT A LA Ò

LLÀGRIMES CONGELADES

Un dia, quan era petita, em vas explicar que quan les persones plorem hi ha algú que

recull les nostres llàgrimes i les congela per a què es guardin per sempre. Ara que he

plorat tant, ara que sento que ja no em queda ni una gota d’aigua al cos m’agradaria

saber on han anat a petar aquelles meves perles.

-On són Ferran?-Li vaig preguntar al meu tiet després de tornar de l’última d’aquelles

horribles sessions de quimioteràpia.

-On són el què preciosa?- Tenia setze anys i encara em parlava com si en tingués

quatre.

-Les llàgrimes, em vas dir que hi havia algú que les congelava i les duia a un lloc

preciós. On són?

-Són en el millor lloc del món Gisela, totes les que has vessat són juntes per a què cada

gota de tristesa que has deixat anar es quedi ben amagada.- Em va dir tendrament

-Vull anar-hi algun dia- Vaig dir

-Oh i tant cuca! Un dia d’aquests hi anirem, però ara descansa amor.

-Hi haurem d’anar aviat, perquè no em queda gaire temps- Vaig dir això suaument i de

seguida em vaig haver adormit.

El dia següent em vaig llevar amb marejos i vaig saber que m’hauria de quedar al llit.

Feia ja tres mesos que m’havien diagnosticat leucèmia i feia tan sols un dia m’havien

fet l’última sessió. Els metges veien que ja no hi havia res a fer, que el càncer em

guanyava la partida poc a poc i era millor deixar el meu cos tranquil fins que la mort

desitgés endur-se’m.

Els dies anaven passant i sovint em preguntava què hi havia després de la mort, quin

destí m’hi esperava, però cada dia trobava una resposta diferent i cap d’elles era

11

ACCENT A LA Ò

gratificant. El pitjor era veure el meu tiet patint dia a dia pel meu benestar. Per a mi

havia estat sempre el meu pare, ell era la meva família, i era el millor que m’hagi

passat en el meu trajecte per aquesta curta vida.

-Creus que continuaré sent jo, un cop morta? –Vaig dir amb un fil de veu

-Sí és clar que sí! Tu sempre seràs el meu tresoret.- Va dir, mentre les llàgrimes li

queien galtes avall.

-Shhhh...-Vaig fer agafant-li el rostre entre les mans- No vull que estiguis trist, no vull

que em ploris quan em mori, vull que em recordis sempre pel que vaig ser, no pels

meus últims mesos. D’acord? M’ho promets?- Ell va girar el rostre, potser per a que no

el veiés plorar o potser perquè era massa difícil de complir aquella promesa, i va

marxar cap a la seva habitació.

Les setmanes anaven passant i vaig decidir que havia d’aprofitar tot el temps que em

quedava. Cada dia es va convertir per a mi en una nova aventura. Potser la mort es

tractava d’això, d’una nova aventura. Fos com fos volia que el tiet es quedés el millor

de mi, volia deixar en el món una petita petja de felicitat, un petit trosset de somriure.

Tot transcorria tranquil·lament fins que un dia el tiet va arribar a casa amb un somriure

d’orella a orella.

-Que passa tiet?

-Recordes el que vam parlar...recordes la meva promesa? – En aquell moment no hi

queia.

-Ho sento però si no em dónes una pista...

-Recordes el lloc del que et vaig parlar, on es guardaven totes les teves llàgrimes? –vaig

assentir- Doncs com et vaig prometre t’hi portaré.

-Gràcies- vaig dir amb els ulls brillants per l’emoció. I m’hi vaig llençar als braços.

12

ACCENT A LA Ò

La setmana següent va passar volant, mentre fèiem i desfèiem maletes. En portàvem

tres en total, una per a les meves coses, una altre per a les del tiet i una altre plena de

medicines. Jo estava molt inquieta ja que no sabia a quina mena de lloc em duia el tiet.

I per això m’havia endut roba d’estiu i d’hivern.

El viatge em feia molta il·lusió, però malgrat tot, no podia evitar de plantejar-me com

devien ser algunes sensacions que tenia la certesa que ja no podria viure mai.

-Tiet tu has fet mai un petó? –Vaig preguntar un dia mentre vèiem la tele.

-Sí... algun n’he fet- Va dir, amb un somriure a la boca

-I és molt especial?

-Depèn... – Va dir una mica enrogit

-De què depèn?

-De la persona, de la circumstància... No ho sé- La veritat era que jo mai havia fet un

petó i tenia curiositat, era una d’aquelles coses per les qual em sabria greu morir-me

- Jo si en fes un, el faria amb tot el cor, per a què la persona a qui li fes es quedés amb

el meu record per sempre... Perquè aviat desapareixeré sense deixar rastre...

-No ho diguis això cuca, saps que jo sempre et mantindré viva en el meu record.

-Saps? M’agradaria morir-me, havent sentit abans, aquella sensació de papallones a

l’estomac que diuen que tens quan t’enamores, havent sabut que se sent tenint a

l’home dels teu somnis al davant.

-Au va...Però si l’home dels teus somnis el tens aquí davant!!- Va dir en un intent de

relaxar una mica la tensió de l’ambient.

Era el dia de la marxa i tot funcionava a la perfecció. Jo em trobava molt bé i l’avió va

sortir força puntual. Mai havia pujat en un avió. Era una sensació única, era com saber-

13

ACCENT A LA Ò

te viu, era veure’t per sobre de tota la resta, era la llibertat més gran que havia viscut

fins llavors.

-Què... com va ? No et mareges? Et trobes bé?

-Sí em trobo fenomenal!! Això és genial tiet, és com si jo no fos jo, és com...És

al·lucinant!!

-Sí que ho és sí...

-Si tingués uns quants anys més de vida segurament estudiaria per a ser pilot-Vaig dir

convençuda.

-Estaria bé veure’t amb l’equipament, tota guarnida.

El millor de tot el vol va ser, però, quan el tiet va parlar amb una assistenta de vol i ens

va deixar entrar a la cabina. Aquesta estava plena de botonets que pampalluguejaven i

davant meu s’hi estenia infinit el cel blau. Sí! Definitivament si tingués uns anys més de

vida voldria estudiar per a ser pilot. Era senzillament meravellós viure entre el cel i el

mar.

Un cop vam haver baixat de l’avió, vam agafar un taxi. Pel que semblava era un clima

fred, i pel paisatge crec que devia ser un lloc semblant als Pirineus. El taxi finalment

ens va deixar en un poblet molt petit , però abans que pogués fixar-me en algun cartell

per a saber l’idioma de la zona em va tapar els ulls i em va conduir fins a una mena

d’hotel.

Ho vaig saber per què tenia un ascensor, un cop vaig baixar d’aquest vaig notar que el

tiet em feia sortir a l’exterior i em col·locava ben a la vora d’una barana, i de sobte em

va destapar els ulls.

-Ben vinguda als Alps preciosa!!- Va dir amb emoció.

-Guauuu! – Va ser l’únic que vaig poder dir.

14

ACCENT A LA Ò

Davant meu s’alçaven una i mil muntanyes entrecreuades entre elles, imponents, com

grans torres de d’ivori en contacte amb el cel, d’un color tant blanc que cremava la

vista. I de sobte d’un moment a l’altre la posta de sol va arribar i un espectacle de

llums i colors es va esdevenir davant meu.

-M’agradaria parar el temps ara mateix tiet.

-Si. És realment...- Suposo que no sabia què dir

-Deixa sense alè.- vaig dir- Hi viuria, aquí, tiet, encara que ara mateix viuria en

qualsevol lloc on la bellesa superés els límits de la realitat.

Aquella nit vam sortir a veure els estels. Vaig dormir d’una tirada i vaig somiar que ja

era vella i tenia nets, dos, un nen petit i un noi més gran que em deien iaia i em feien

carantoines. Em vaig llevar amb un somriure fugisser a la boca, tant de bo aquell somni

pogués ser una realitat!

Aquell matí, amb el tiet vam pujar a un helicòpter fins força més amunt i un cop allà

vàrem caminar uns metres fins a arribar a un sortint de la muntanya des d’on

s’observava tota la seva impetuositat. Llavors es va acostar a mi i tot senyalant aquells

enormes gegants gelats em va dir:

-Són aquí Gisela, totes elles guardades, totes les teves llàgrimes, i ara si t’hi fixes

brillen, brillen per què t’han trobat, brillen per què ara saps que elles són part de tu,

però no per això aquestes tristes perles han de conviure amb tu, i per això marxen, per

això hi ha algú que se les enduu, per a què no facin més mal del que els toca.

Vaig somriure, per fi ho havia entès, la tristesa és una cosa passatgera, que pots decidir

quan fer-la marxar, pots decidir quan deixar de patir. I jo, en aquell moment vaig

decidir que havia arribat la meva hora, l’hora de deixar enrere els meus últims mesos i

viure la resta en pau, sense preguntes, sense inquietuds, tan sols amb els cinc sentits

en marxa i a punt per a experimentar tot el que estigués al meu abast.

15

ACCENT A LA Ò

PLAERS

Em despullo lentament amb una parsimònia gairebé ritual. Primer les sabates, els

pantalons curts d’estiu, la samarreta rosa ...fins que quedo en roba interior. Em miro al

mirall com per comprovar que tot és a lloc... o potser és més aviat per despit? No ho

sé. Acabo la cerimònia i noto els peus calents fregar el marbre glaçat, mentre una

sensació de feblesa em recorre l’espinada.

Obro l’aixeta lentament i em quedo, uns instants, escoltant el repic de les gotes sobre

el terra de la banyera. Finalment amb molta cura com si la meva integritat depengués

d’aquell moviment entro a dins, tot deixant que l’aigua tèbia em recorri cada racó del

cos, ben a poc a poc, buscant cada corba, cada sortint, cada arruga, cada una de les

meves imperfeccions, descobrint-me com mai ningú ho ha fet.

I de sobte alguna cosa que em travessa la ment, una imatge fugissera que ni tan sols

recordo, potser era un pensament o potser tan sols una mala jugada de la imaginació.

Però aquell fet no sé per que fa que la meva mà es mogui cap a l’aixeta i obri el

sortidor de l’aigua freda. De sobte un torrent fred, gairebé glacial fa que tot el meu cos

comenci a tremolar.

En aquell moment sento com fins ganivets em tallen la pell, invisibles a ulls humans,

però tot i així no puc apagar l’aigua, llavors sento una mena de lleugeresa a l’estómac i

ho entenc tot, m’acabo de desprendre d’una part de mi mateixa, d’alguna cosa que no

havia de carregar, d’un pes sense importància. Acabava de dir prou i juntament amb el

prou una sensació nova de pau i tranquil·litat em va envair.

16

ACCENT A LA Ò

En sortir da la dutxa tinc la certesa que hi ha alguna cosa en mi que acaba de canviar,

que hi ha una part del meu cervell que s’ha trastocat per complet, ja no tinc ganes de

ser el que era abans, tinc una terrible i irrefrenable fam de vida, i malgrat tota aquella

mena d’alegria, una part de mi té por a aquesta llibertat desconeguda.

Al cap de dos dies sense saber per què vaig deixar la feina i vaig decidir trencar les

rutines, cada dia. Al cap de dos mesos ja sóc on ara mateix em trobo: envoltada d’un

munt de nens de pell torrada que em miren somrient i tan sols volen una mica de

menjar per anar tirant i poder sobreviure el dia a dia. Esperant de mi un riure una

carícia o un petó, tant se val. I m’adono que jo tan sols vull d’ells una petita part

d’aquesta innocència genuïna.

Ara ja he sucumbit a la meva llibertat i el meu cervell ha anat oblidant amb el pas del

temps aquella monotonia, aquella rutina estressant. Per fi sento que no demano raons

al cos, que tan sols deixo que actuï per ell mateix i decideixi que és el que em fa més

feliç. I quan noto que em quedo atrapada, que em començo a posar barreres a mi

mateixa em llenço de cap a la freda aigua del llac Txhad i em banyo sota el sol enrogit

d’una Nigèria feliç dins d’una ignorància captivadora.

17

ACCENT A LA Ò

SEMPRE SOBRE LA SORRA

Ajaguda a la platja la Noe mirava el mar i pensava que algun dia agafaria el vaixell del

seu pare, salparia mar endins, alçaria la bandera negre ben per sobre del seu cap, el

tombaria enrere i cridaria ben fort, tant com pogués fins que l’aire li fugís dels pulmons

i hagués d’aturar-se a respirar. Així declararia la guerra al món, un món que l’havia

enganyada, que li havia fet veure color rosa una vida que, de tan fosca, gairebé

mareja. La Noe era una nena quan va perdre la mare i ja era tota una doneta quan es

va adonar que ja no la retrobaria mai més, una nena que pensava menjar-se el món i

es va empassar una pedra amarga i massa dura de rossegar.

A partir d’aquell moment es va començar a sentir sola, una solitud que de mica en

mica l’anava desfent per dins i, malgrat tot, va ser una mena d’aïllament que va venir

ràpid i poderós i va marxar ràpid i esporuguit. Era una noia fràgil; prima, alta, de pell

ben blanca... però de ment forta que li va permetre adonar-se que amb aquella actitud

l’únic que aconseguiria era acabar de perdre les poques persones que encara tenia al

voltant: els companys, la família, els amics... Hi havia una cosa, però, que la Noe estava

convençuda que no recuperaria mai; el seu pare.

-Vols parar d’una puta vegada!- La Noe estava fora de si quan de sobte va notar

l’impacte d’una ma grossa sobre la galta.

- No tornis a parlar-me així descarada!- Les paraules ballaven a la boca d’en Manel. Mai

li havia posat la mà a sobre.

-No tornis a insinuar que tan sols tu pateixes la seva mort!

-Què vols que pensi si no fas més que deshonrar-la portant aquestes vestimentes

estranyes i provocadores, si no obeeixes mai!

18

ACCENT A LA Ò

- I tu no fas més que recordar-la, que la mama aquí que la mama allà- Els ulls em

ploraven i la gola em feia mal- No és just!! I jo? Què sóc invisible?

La Noe ja no recorda com va acabar la conversa, tan sols guarda el record d’un dissabte

perdut entre cavil·lacions, d’un dissabte tan fred que gelava els sentits. D’un dissabte

que va passar al llit amb una caixa plena de vells records desordenats,que, col·locats

un sobre l’altre entrellaçaven un cúmul de vides, de persones, que transpiraven, fins a

cert punt, un aire de vivesa. El que més estimava d’aquella caixa era aquell llibre escrit

per la seva mare que en la contra portada resava: “ Per una filla que no veuré créixer,

per una filla que sempre duré al cor per una filla que és el millor del món” Unes

paraules que eren només per mi, que íntimament em recordaven per què havia de

tirar endavant.

El que sí que recorda amb més nitidesa és el diumenge que va venir després. Era dia de

pluja, però igualment va sortir al carrer. L’aire fred d’hivern li va envair els ossos, el

vent li tallava la cara i les mans, la pluja glaçada començava a calar-li la pell i mullar-li el

cor. Caminava de presa amb una idea fixa, havia d’arribar al mar, havia de tocar

aquella sorra fina, deixar que s’escolés entre les mans mentre les ones anaven i venien

amb una lentitud desesperant, impertorbables. I entre passejades i discussions va anar

passant el temps, un temps que anava i venia amb la mateixa calma que les onades.

Fins que un dia en tornar d’una d’aquelles passejades va sentir una música suau i

encisadora que es balancejava pel pis ; el pare tornava a tocar la vella i fantàstica

Ovation! Per uns instants va pensar que, potser sí, que potser havia decidit tornar a ser

feliç, que havia decidit tirar endavant sense mirar enrere, però una veu greu i profunda

la va fer tornar a posar els peus a terra i es va adonar d’una realitat atroç: sempre

miraria enrere, eren iguals les paraules que ella li digués o quants cops toqués la

guitarra...ella era ben endins del seu cor arrapada a ell amb força. En aquell moment la

pedra que duia a la boca es va fer més dura i amarga que mai.

19

ACCENT A LA Ò

Feia anys que en Manel no tocava la seva princesa...hi tenia tants records! Li havia

regalat la Blanca quan veren fer 5 anys junts, i va ser aquell mateix que ella li va dir que

esperaven una nena. Aquell dia segurament havia estat el més feliç de les seves vides,

ella li acabava de regalar el cel i ell només va poder plorar, plorar i plorar com un nen,

mentre somreia amb un d’aquells somriures que omplen l’ànima. Cada so d’aquella

joia li retornava, inevitablement, la seva imatge; aquells cabells rinxolats color foc,

aquells ulls verds i sobretot aquella seva manera de fer les coses, la manera de parlar,

els seu tarannà alegre, optimista i despreocupat... Li ho va donar tot i ell no havia

pogut fer més que quedar-se assegut ben a la vora de la seva llitera i esperar que

tanqués els ulls, aquells preciosos ulls verda amazona.

Sovint pensa en què hagués passat si ell hi hagués pogut ser en els seus últims segons

de vida, què hagués passat si no hagués hagut de portar la nena a escola...si en

comptes d’estar amb la nena hagués pogut dir-li per últim cop que l’estimava, que

sense ella no podria viure...potser no hagués deixat de lluitar, potser ara seria viva.

Però aquell dia d’hivern va decidir tornar a recordar una de les poques coses que li feia

por recordar; la seva nineta, la seva filla. Es va asseure al sofà i començà a tocar una

dolça melodia que poc a poc anava arrancant des del bell mig de l’ànima, i de sobte es

va sentir lleuger com una ploma, va sentir que els peus ja no li tocaven terra ferma.

De cop la porta es va obrir i sebent que només podia ser la Noe va continuar tocant

entretant la veu cantava pel seu compte. Va dirigir els seus passos cap al menjador fins

que es va plantar davant meu. Semblava voler dir alguna cosa, però tan sols li va sortir

un gemec fluix mentre les llàgrimes li rodolaven galtes avall . Vés! Va pensar que

segurament s’havia discutit amb el xicot, o amb alguna amiga, o potser fins i tot havia

suspès algun examen. No es va preocupar de preguntar-li, amb les adolescents ja se

sap...es millor deixar-les en pau, ja se li passaria va pensar escoltant-la somicar des de

20

ACCENT A LA Ò

l’habitació. Però allà va fer que alguna cosa dins seu trontollés de forma perillosa.

L’últim arpegi arribava a la fi mentre la veu se li apagava lentament i se li escapava cap

algun racó de la ment on la Blanca encara existia i el món era encara color rosa.

El fred va penetrar-li per sota la pell i es va adonar que alguna finestra estava oberta.

Va tancar-la poc a poc amb por a fer soroll en una casa massa silenciosa. Aquella no

era la única finestra oberta . La balconada restava entreoberta, i de sobte quan estava

a punt de tancar-la un soroll intens li va reclamar que sortís. Les gotes repicaven a la

barana repetidament, mentre anaven caient inesgotables; amb l’únic propòsit fix de

precipitar-se cap a una mort segura. Va tenir la certesa que ell era una d’aquelles

gotes, que estava destinat a estar per sempre en un estat constant de caiguda lliure,

sense paracaigudes sense cap suport on agafar-se.

Llavors de cop i volta una llum cegadora va il·luminar el cel i el va obligar a tancar els

ulls ben fort, mentre sentia que alguna cosa dins seu s’acabava de trencar. I tot seguit

un so sord , esfereïdor, va esquerdar el firmament per sobre del seu cap fen-lo caure a

terra rendit davant la imponent natura, que s’alçava ara davant seu. Va sentir que

alguna cosa se li esquerdava també per dins, que la pell se li quedava petita , i aquest

cop sí, va notar que al cor hi tenia una escletxa, per on havien començat a brollar totes

les pors, les inseguretats, les rancúnies, els records... tot allò que em lligava. M’havia

buidat per dins.

S’acabava de convertir en un home nou, sentia davant seu, no un, sinó milers i milers

de fulls en blanc on escriure, escriure i escriure sense parar, va tenir la certesa que ja

no li calia mirar enrere per a saber cap on anava, sinó que ara era ell l’amo del vaixell

que el menava. I llavors en un d’aquells moments de lucidesa que depara el destí una

imatge li va omplir el cap; la Noe. Ella sempre havia estat per a ell, sempre l’havia

intentat ajudar, i ell no havia fet res per ella, no li havia dit “’t’estimo” en cap moment, 21

ACCENT A LA Ò

no l’havia consolada en les nits més fosques, no li havia recordat en cap moment que

per a ell ella era el més important sobre la faç de la terra. Es va sentir fatalment

culpable i miserable.

Era ja de dia quan la Noe es va despertar per culpa dels rajos de sol que entraven

esbiaixats per la finestra. Es va dirigir cap al lavabo mig endormiscada i al plantar-se

davant del mirall aquest li retornà una imatge que no era la seva; els ulls envermellits,

el rostre pàlid, el cos malaltissament prim... tot en general s’assemblava vagament a

ella sense acabar de ser-ho del tot. Tan sols una imitació dolenta del seu passat.

-Nina que acabes o què?- No s’havia adonat que el temps passava.

-Sí sí ja surto!- Al obrir la porta es va topar cara a cara amb una pare gaierbé oblidat;

els ulls brillants, el somriure tort, i les galtes enceses de l’emoció.

-Què? Com has dormit?- Els ulls se li van entelar de cop mentre una mena de ràbia

barrejada amb l’alegria li recorria el cos. Les mans se li van tensar tan que va notar les

ungles clavades als palmells. Va notar que la pedra que tenia a la boca, aquella que

temps enrere s’havia pensat que tindria gust a victòria, a felicitat, aquella que s’havia

menjat pensant que s’empassava el món, va començar a estovar-se.

- Bé- No li sortien més paraules de la boca.

- Aha... Me n’alegro. - Allò la va fer despertar de cop. Es va adonar que aquells instants

tenien un final i aquest s’apropava. Havia de fer o dir alguna cosa. Així que va acabar

de recórrer la distancia que els separava i el va abraçar ben fort, tement que tornés a

marxar a algun lloc profund i insoldable de la seva ment. I un cop les seves respiracions

es varen entrellaçar i el ritme dels seus cors va anar a la una, veren saber que s’havien

retrobat. L’únic que preocupava ara la Noe era si ells també es podria retrobar amb si

mateixa, si tornaria a ser algun dia aquella noia de mirada alegre amb ganes de

menjar-se el món.22

ACCENT A LA Ò

- Per què? – necessitava respostes, sempre les havia necessitades...¿Per què tanta

solitud? Per què mai un “t’estimo”? Per què havia hagut de passar tant de temps?

-No ho sé nina, no ho sé.- Ell, també semblava necessitava aquelles respostes, però

encara no les havia trobades. Eren dues ànimes plenes de preguntes, i d’interrogants

que intentarien resoldre juntes.

- Au va no t’hi amoïnis! Anem a fer un tomb?

La Noe estava asseguda ben a la vora del mar, amb la sorra fina entre els dits del peus,

el vent tallant-li la cara, els ulls oberts de bat a bat i els braços encreuats damunt del

pit. Mirava l’anar i venir de les ones. Sempre feien el mateix recorregut, però sempre

acabaven en algun punt diferent. Ara més endins ara més enfora del mar, ara més

endins, ara més enfora... però sempre sobre la sorra. Va tenir la certesa que ella

sempre acabaria al mateix punt; la platja. I va tenir la seguretat que sempre voldria

menjar-se el món.

Va girar el cap i va veure el seu pare al seu costat que romania en silenci aliè als seus

pensaments. Li va fer un petó a la galta i li va donar la mà somrient. I llavors va notar

de sobte com la pedra que tenia ben en dins la boca acabava de desaparèixer i deixava

tan sols un regust agredolç al paladar. Va somriure complaguda i va mirar cap a

l’horitzó tot sentint davant seu tot un altre món per a degustar, potser aquest seria

més dolç, o potser seria salat, o amarg, o dur... Ja ho descobriria.

UN PAS ENDAVANT.

23

ACCENT A LA Ò

Vaig passar de llarg sense adonar-me’n i mentre passava vaig pensar “si tan sols fos

una parada el que ens separa!” Però no era una parada de metro el que ens mantenia

distants, no era l’odi, ni la gelosia ni tan sols hi havia un tercer en la nostra relació...o

potser sí, potser precisament era per aquell tercer...sí, de ben segur que la por hi tenia

alguna cosa a veure...ara me n’adono! El nostre problema era aquest; la por de

perdre’ns l’un a l’altre... la por de quedar-nos en el camí com tantes altres

parelles...por a que l’amor no fos tan real com pensàvem.

Recordo encara el dia en què vaig decidir dir-te adéu... la teva cara, el teu somriure

trist, recordo el meu cor esmicolat i com vaig intentar sortir de casa sense plorar.

Aquell matí jo tan sols volia demostrar al món que podia sobreviure sense tu...i el que

al principi va començar com un repte va suposar la meva perdició. Vaig intentar

arreglar la meva estupidesa, però ja era massa tard, ja havies obert els ulls i t’havies

adonat que jo no era la dona dels teus somnis.

I encara un dia que vaig venir a casa teva borratxa em vas fer alçar el cap i mirar-te als

ulls i em vas dir “ tu ets com un tren, sempre vas endavant, jo...jo sóc com una

parada... m’agrada saber on sóc i això és el que ens uneix i això mateix és el que ens

separa” Aquella va ser l’estocada final. I tan és així que en sentir les portes obertes vaig

sortir del metro i vaig esperar que arribés el següent... en escoltar-lo vaig apropar-me

a la via, disposada a fer el pas que segons tu ens uniria per sempre.

24

ACCENT A LA Ò

DEMÀ HO EXPLICO A LES AMIGUES!!!

Un home casat d’uns 45 anys, amb fills, es troba amb una dona alta, que ben bé li

passa quatre dits, de mirada perduda, nas fi i riure fàcil. Si ella no s’hagués retocat el

cabell mentre l’home l’observava, potser no s’hi hagués fixat. En Lluís pensa que sent

una dona de tanta bellesa de ben segur que és model o casada; s’equivoca. De sobte

ella el veu i li somriu, la seva cara li sona però no sap de què, encara que havent perdut

un any de la seva memòria també podia ser una altra de les seves tantes confusions.

-Doncs sí, nenes, tal com us ho dic, em despullava amb els ulls.

-Segur que era un porc pervertit.

- O potser un violador- Afegí la TK donant un toc macabre a la història de la seva

amiga.

-No que va!! Era tot un tros de pa, un d’aquells romàntics empedreïts com ja no n’hi

ha!!-Les noies presents van començar a riure; la JT sempre tenia alguna història o

aventura divertida a explicar que feia que les seves amigues oblidessin per un temps

els seus problemes.

-Si dona!! Segur que és tot una enganyifa!! Sempre ens prens el pèl- Va dir la MN tot

fent broma d’una cosa certa.

-Us ho dic de veritat, sinó hagués estat per la maleïda falta de memòria diria que el

coneixia...Si no fos pel puto accident...

-Au va JT, no t’hi amoïnis, a més l’important és que ets aquí per a fer-nos passar bones

estones!!

La JT surt del bar després d’una agradable tarda i es dirigeix cap a casa amb una copeta

de més al cos i un somriure estúpid a la cara. Mentre avança, té, però la estranya

sensació que algú la segueix. En arribar al portal de casa l’home del primer encontre se

li presenta i li diu que el vestit que du li queda preciós. Ella el convida a entrar enduta 25

ACCENT A LA Ò

per l’embriaguesa i les ganes de gresca. Li prepara un cafè, i asseguts al sofà ella

comença un joc. El besa amb lentitud tot jugant amb ell fent-lo caure en una trampa

mortal de seducció.

Ella li diu quatre coses maques i es fa la desinteressada, li agrada que els homes lluitin

per ella. I ell està disposat a lliurar-li el món. Sense saber com, acaba fent-la seva. Ella

desperta amb la sensació d’haver tornat a néixer, creu que el buit que té a la memòria

ara es podria tornar a escriure; ha recuperat les esperances. Li ha fet revifar el seu cor

mort, li fa creure que és la seva princesa. Ella, de sobte li demana que li doni el telèfon.

Ell prefereix no donar-lo mai a les seves víctimes, però ella li ha semblat inofensiva.

Al cap de dos dies surt la següent noticia a tots els diaris i telenotícies: “Home de

mitjana edat esquartera una dona que podria haver estat la seva amant” Ell tenia una

dona que se l’estimava, un fill que no li queia bé i una filla de dos anys; era un paio

normal. Ara es trobava a la presó acusat de sis assassinats, i tot per un error, per un

inofensiu telèfon mòbil apuntat en una agenda oberta per la pagina inadequada.

Però, la vida ja és així de capritxosa, si la JT no hagués tingut aquell buit de memòria,

hagués recordat la seva cara en els diaris i televisions quan va ser absolt, un any enrere

d’un altre assassinat; motiu: falta de proves. I ara, ironies de la vida, l’únic que queda

d’ella és una esquela al diari: “Per la JT, a qui recordarem sempre, per les seves

infinites, divertides i inversemblants històries i pel seu inoblidable somriure”, escrita

per les seves amigues i pagada per la dona del seu assassí, la MN.

26

ACCENT A LA Ò

27

ACCENT A LA Ò

28