altercat 00

24
Marina Albiol Ens conta el seu compromís amb la esquerra Sindicalisme Alternatiu: Les treballadores i els treballadors, busquen alternatives a l’entreguisme dels sindicats majoritaris. LA LIBERTAD NO SE MENDIGA, SE CONQUISTA Y SE DISFRUTA AÑO 1 . Nº 0 Desembre 2007 http://areapublicacgt.cat.googlepages.com/ TER. l CAT CAT són les sigles de Col·lectiu Autònom de Treballadors. En realitat, hi ha més CATs pels territoris, i el nostre és el CAT d’Administracions Públiques. Tots nosaltres estàvem en el Sindicat d’Administració Pública de la CGT de València; formàvem CGT-CAT i som lluitadors de classe i majoritàriament anarcosindicalistes. En la nostra recerca d’una societat millor, sense opressions, sense explotació, vam decidir que una de les nostres necessitats era l’enfortiment del sindicalisme alternatiu. L’anomenem alternatiu perquè és alternatiu al sindicalisme “de classe” que practiquen els sindicats grocs que majoritàriament pasteregen amb els successius governs i empreses nostra rendició. La nostra és una alternativa real, capaç de desarmar el muntatge d’anys de falsa legitimació democràtica: Nosaltres ens vam oposar a les ETTs, a les congelacions salarials per a aconseguir el dèficit zero, a l’Europa de Maastricht, a la contínua concentració de riquesa i poder en unes poques mans corporatives, i si no vam aconseguir frenar al poder va ser perquè altres, en nom de tots els treballadors/res, van firmar aquests i altres acords. Per això vam decidir aliar-nos en les últimes eleccions sindicals amb els sindicats de la Intersindical Valenciana, justament per a construir un bloc més fort de sindicalisme alternatiu en el nostre sector. I això ens ha obligat a renunciar al nom CGT i quedar-nos únicament amb el de CAT. La nostra penúltima decisió ha sigut realitzar aquesta publicació. Una publicació periòdica que volem que es perpetue en el temps, i es distribuïsca amb ardor per les nostres empreses, i en els locals socials de la nostra gent, perquè nosaltres som així, i estem afiliats i associats a nombroses iniciatives, sempre participant de tot el que ens rodeja i afecta: la vida pública, la polis. I aquesta és una publicació fotrent, que ens permetrà expressar les idees del pensament que no és únic, les nostres i les d’altres col·lectius i moviments socials a què els mitjans de comunicació no solen donar-los la paraula. Perquè @lter.cat serà sempre una publicació plural. I al que mana i al de dretes li va a molestar el que ací diguem, i potser també a algun d’esquerres, perquè ser d’esquerres ja no és el que era. I, com veus, és una publicació gratuïta, perquè els afiliats del CAT hem volgut que la nostra quota sindical servisca no sols per a tindre serveis jurídics i posar pleits, que els posem, si no que també volem assotar consciències i informar del que a les treballadores i treballadors ens interessa saber. Si vols formar part de nosaltres, benvingut: afiliant-te contribueixes a afinar el nostre “martell” de consciències. També podem coincidir en el carrer; protestant, perquè és on hem d’estar. Salut i lluita! Som el CAT: No hem tornat, sempre hem estat Privatitzacions? J a està Bé!

Upload: mariano-alvarez

Post on 17-Mar-2016

224 views

Category:

Documents


5 download

DESCRIPTION

Periodico del Col#lectiu Autonom de Treballadors. PRIMER NUMERO

TRANSCRIPT

Page 1: ALTERCAT 00

MarinaAlbiol

Enscontael seucompromís amb laesquerra

Sindicalisme Alternatiu:Les treballadores i els treballadors, busquen alternatives a l’entreguisme dels sindicats majoritaris.

LA LIBERTAD NO SE MENDIGA, SE CONQUISTA Y SE DISFRUTA

AÑO 1 . Nº 0Desembre 2007http://areapublicacgt.cat.googlepages.com/

TER.l CATCAT són les sigles de Col·lectiu Autònom de Treballadors. En realitat, hi ha més CATs pels territoris, i el nostre és el CAT d’Administracions Públiques. Tots nosaltres estàvem en el Sindicat d’Administració Pública de la CGT de València; formàvem CGT-CAT i som lluitadors de classe i majoritàriament anarcosindicalistes. En la nostra recerca d’una societat millor, sense opressions, sense explotació, vam decidir que una de les nostres necessitats era l’enfortiment del sindicalisme alternatiu. L’anomenem alternatiu perquè és alternatiu al sindicalisme “de classe” que practiquen els sindicats grocs que majoritàriament pasteregen amb els successius governs i empreses nostra rendició. La nostra és una alternativa real, capaç de desarmar el muntatge d’anys de falsa legitimació democràtica: Nosaltres ens vam oposar a les ETTs, a les congelacions salarials per a aconseguir el dèficit zero, a l’Europa de Maastricht, a la contínua concentració de riquesa i poder en unes poques mans corporatives, i si no vam aconseguir frenar al poder va ser perquè altres, en nom de tots els treballadors/res, van firmar aquests i altres acords. Per això vam decidir aliar-nos en les últimes eleccions sindicals amb els sindicats de la Intersindical Valenciana, justament per a construir un bloc més fort de sindicalisme alternatiu en el nostre sector. I això ens ha obligat a renunciar al nom CGT i quedar-nos únicament amb el de CAT. La nostra penúltima decisió ha sigut realitzar aquesta publicació. Una publicació periòdica que volem que es perpetue en el temps, i es distribuïsca amb ardor per les nostres empreses, i en els locals socials de la nostra gent, perquè nosaltres som així, i estem afiliats i associats a nombroses iniciatives, sempre participant de tot el que ens rodeja i afecta: la vida pública, la polis. I aquesta és una publicació fotrent, que ens permetrà expressar les idees del pensament que no és únic, les nostres i les d’altres col·lectius i moviments socials a què els mitjans de comunicació no solen donar-los la paraula. Perquè @lter.cat serà sempre una publicació plural. I al que mana i al de dretes li va a molestar el que ací diguem, i potser també a algun d’esquerres, perquè ser d’esquerres ja no és el que era. I, com veus, és una publicació gratuïta, perquè els afiliats del CAT hem volgut que la nostra quota sindical servisca no sols per a tindre serveis jurídics i posar pleits, que els posem, si no que també volem assotar consciències i informar del que a les treballadores i treballadors ens interessa saber. Si vols formar part de nosaltres, benvingut: afiliant-te contribueixes a afinar el nostre “martell” de consciències. També podem coincidir en el carrer; protestant, perquè és on hem d’estar.

Salut i lluita!

Som el CAT:No hem tornat,

sempre hem estat

Privatitzacions?

Ja està Bé!

Page 2: ALTERCAT 00

2 lter.cat Desembre 2007

Per la emancipació del treballadors/res, ORGANITZA’T

Amb ocasió de la celebració a València de les I Jornades de Debat Social i Sindi-calisme Alternatiu es presenta davant els treballadors/es i ciudadanía en general un nou projecte de vertebració sindical i social, global, de Classe i solidari, que defensa els Serveis Públics i la seua gestió participativa per empleats i usuaris, que s’organiza de forma autònoma, assembleària i democràtica respectant la pluralitat ideològica dels seus membres tal i com ho fan, seguint la millor tradició lliber-tària, una majoría dels moviments socials actuals. La nova Organització anomenada Col.lectius Autònoms de Treballadors/es –Coordinadora de Treballadors del País Valencià (CAT-CTPV) es la renovació i actualització del que han estat sindicats històrics allunyats de la realitat o que s’han estancat fruit d’un corporativisme pseudo-radical i que a nivel decisori son controlats per camarilles d’il.luminats que castiguen la diversitat d’opinions al seu sí.Les senyes d’identitat, tenint sempre en compter el paper instrumental i no fina-lista de qualsevol organització emancipatòria, responen als colors roig i negre de l’anarcosindicalisme més heterodoxe, enriquit per les aportacions dels corrents marxistes més antiautoritaris i avançats, amb l’icono del Gat negre utilitzat pels moviments autònoms i socials arreu del món. L’obertura d’un nou local a la nostra ciutat, la presentació del nou Sindicat i la realització de les esmentades Jornades, venen acompanyades de la publicació del Nº 0 de la capçalera “@lterCAT” que tens a les mans i que es fruit de la plena

participació de molts del seus components, seguint la filosofia i funcionament que es proposa a la societat valenciana, una realitat multicultural necessitada de noves identitats comuns basades en els drets ciutadans i la plena integració al món labo-ral, social i cultural de tots/es. El contingut d’aquest primer número de carácter trimestral replega tota una sèrie de temes d’actualitat transversal tals com la Memoria Històrica (entrevistem a l’històric militant cenetista Isidro Guàrdia), la reivindicació de la República (par-lem amb la diputada d’EU-Compromís Marina Albiol), la privatització creixent de les empreses públiques (reportaje i entrevista a Jaume Muñoz de l’Intersindical Valenciana a RTVV), els drets dels immigrants, la violència contra les dones, a més de les temàtiques dels nostres sectors sindicals (centres de menors, ensenya-ment, Generalitat, Admó. Central i Local, sector privat-CTPV) i el Dossier sobre “La construcció del Sindicalisme Alternatiu” amb testimonis dels diferents sindi-cats i Coordinadores existents en aquest espai. Esperem que les nostres propostes puguen ajudar a recuperar la confianza que molts han perdut davant les pràctiques burocràtiques i entreguistes dels aparells sindicals i el mutisme de l’esquerra “políticament correcta”. I el que es més im-portant, front a les posibles divisions de punts de vista i de corrents ideològiques dispars, l’unitat i la experiència pràctica en les lluites locals i globals ens farà més forts i exitosos. Com dèia el nostre companys l’Ovidi Monitor, “Per que faça camí, junteu-vos, junteu-vos!”

Próximament, eixirà el nou calendari de 2008

Carlos el “Pollo”, Guillem, Isanta; sempre en el nostre cor

EDITA: Colec.tiu Autonom de Treballadors/es (CAT) i Coordinadora de Treballadors del Paìs Valencià (CTPV)Carrer Forn de l’Hospital, 2-2ª. 46001 VALENCIA - Tel. 96 391 36 58 -- Email [email protected]://areapublicacgt.cat.googlepages.com/Secretaria de ComunicacióCoordinació: Mario Alvaro, Miguel Ángel Ferris, Benjamin Renovell, José Manuel Pascual.Col.laboren: Toni Terrones, Vicent Mauri, Isidro Guardia, Marina Albiol, Gumer Pardo, Javier Ruiz, Gonçal Bravo, José Manuel Pascual, Jaume Muñoz, Francisco Moro, Irene Sanrroque, Celes Navarro, José Vte. Gimeno, Antonio Orrit, Cesar de Vaersa, Secció Sindical del Ajuntament de Massamagrell,Damián con Salud Laboral, Adelia Olmo, Isabel Cervera, Pascual Serrano,J. Kalvellido el ilustrador, Xarxa Urbana amb el seu archiu de fotografies, i segurament alguns/es, que ens oblidem. En el pròxim, sorpreses.PRODUCCIÓ: Riff-Raff -Gràfiques i Samarretes -- Tel. 96 326 07 43. -- IMPRIMEIX: Federico Domènech, S.A. -- Depòsito Legal: V-4902-2007

EDITORIAL

Dimecres 28 de Novembre-18’15h. Presentació de les Jornades i picaeta de “benvinguda”-18’30h. Debat: “La construcció de l’espaci del Sindicalisme Alternatiu. Balanç actual i pers-pectives”Convidats:•Confederación Intersindical (Vicent Maurí)•S.O.C. (Diego Cañamero)•Emili Cortavitarte (historiador especialista en el Movimient Obrer-Catalunya)•Coordinadora Estatal del Sindicalismo Alterna-tivo (Francisco Moro-Córdoba)•C.O.S. (Gonçal Bravo)

Dijous 29 de Novembre-18 h.Projecció de l’Audiovisual “Me duele el Se-vero” (Gran Wyoming) sobre la defensa de la Sa-nitat Pública a Madrid.-18’30h. “La resposta sindical i ciudadana da-vant les privatitzacions dels Serveis Públics”.Convidats:• Plataforma en Defensa Servicios Públicos de Ma-drid• Plataforma en Defensa del Ferrocarril ( José Sa-hagun, Sind..Ferroviari)• Plataforma en Defensa dels Serveis Públics de Salut Mental • ACDESA-Associació Defensa Sanitat Pública(Mª José Mendoza)

• Fôrum Social de València (Albert Sansano)• Coordinadora Anti-Privatización de la Sanidad-Madrid21 h. Inauguració nous Locals del CAT-CTPV C/ Forn de l’Hospital, 2-2ª) i sopar de confrater-nitat.Organitza: Àrea Pública CAT-CTPV

Locals: Octubre C.C.C. C/ San Ferran, 12 València

I Jornades de Debat Social i Sindicalisme Alternatiu

Naix una nova alternativa sindical i social per transformar la societat

Page 3: ALTERCAT 00

—Quina valoració faries de la Llei de la Memòria Històrica re-centment aprovada? —Pareix fluixa i ho és, però les coses no tenen que pensar-se quan arriben i un altre ho trau. Abans de tot això hi ha que tindre un criteri i anar fent-lo saber. I açò els que ara protestem, com jo per exemple, no l’hem fet, osiga no hi ha que espe-rar que vinga, hi ha que tractar d’ impulsar-ho i de promocionar-ho, i això estem veient que no ha segut aixina. Tan sols hi ha alguns que ho promouen, però ho fan en sen-tit estricte, particular, de les seues idees i organitzacions.

—Penses que el pacte de silenci que es va signar en els promo-tors del Pacte de la Moncloa ha perjudicat als represaliats del Moviment Llibertari?—El Moviment Llibertari, en la meua opinió, va perdre l’ocasió de contar alguna cosa més en aquesta situació. Quan mor Franco, estem bastant destruïts. Cal tindre en compte que la gent que va actuar en la clandestinitat va tindre que actuar i contractuar altra vegada i possiblement el secretari general que hi havia en eixe moment no veia la cosa clara, i es seguia en el criteri antic de no intervindre per a res en política i aleshores la políti-ca intervingué en nosaltres.

—Com valores eixa absència del Moviment Llibertari de les con-verses importants en política?—Ha hagut tradicionalment una abscència. Quan tu no estàs en els fets públics has cedit el terreny a lo que isca, i això ens ha passat moltes vegades, perquè nosaltres creguem que estem en un moment i resulta que no... Jo vaig aplaudir, i això esta en el meu primer llibre, que en febrer el Comitè Nacional deixara en llibertat a la gent per a que actuara, com si pugera llevar-li la llibertat a algú!, però com a organització podia fixar una pos-tura i aprofite això per a dir que la CNT va tindre la culpa de que les dretes guanyaren el 1933, perquè

no es tractava d’anar a la políti-ca però hi havia que actuar d’una altra manera. Perquè, pot pensar algú que en aquella època estàvem en un moment revolucionari, com deia Garcia Oliver?. Jo no ho crec, a través de lo que jo he llegit no ho crec!, jo tenia aleshores 12 anys.

—El PP vol fer un nou “Valle de los Caidos” del nacional- ca-tolicisme. S’atrevirà el govern central a retirar-li les ajudes a l’església catòlica per incom-plir la nova Llei de Memòria Històrica? —Si les guanya les properes elec-

cions jo crec que sí, crec que si ix triomfant jo crec que sí poden atrevir-se.

—Resten moltes coses amagades de la guerra civil i el franquisme

que caldria rescatar per salut democràtica de les noves gene-racions? —Pense també que les noves ge-neracions podrien ser exigents de que això se fera, però les noves generacions son en molt xicoteta escala exigents, encara que en al-tres coses exigeixen molt.

—Hi ha apartats de la història que no s’han tret a la llum, per interessos determinats?—El final de la guerra per exem-ple, però això encara continuarà per eixir a la llum!. Alcaraz ha dit recentment que “el partido que

más ha hecho, el partido que mas se sacrificó y que mas gente tuvo en el frente y que tal es el de él (el PCE), i això no es de veres!. València a soles va tindré més unitats milicianes que el Partit

Comunista en tota Espanya.

—Davant de l’ofensiva actual del neoliberalisme i la dreta ex-trema, quin paper podien jugar de nou les tres cultures tradicio-nals de l’esquerra, els llibertaris, els comunistes i els socialistes?—Això és molt difícil d’imaginar, perquè lo que podrien fer seria unir-se en uns mínims, però tu veus això possible?. Primerament, si el PSOE guanya les eleccions, una hipòtesis -de la qual hi ha 50.000 opinions-, jugaría ell en eixa op-ció? Està clar que l’exigència als demés, seria una determinada, que

no anaren els demés ficant-li pro-blemes, de programa i de gestió per supost. I dels llibertaris, doncs quants tipus hi ha? Els que tenim més anys ja col·laboràrem en les presons! Per quina raó l’Alianza

Nacional de Fuerzas Democráticas li donà la secretaria general a la CNT en la persona de Sigfrido Català? Perquè? Perquè tenia un pes específic aleshores, perquè clar, si haguerem fet el que deia l’exili cenetista, un plebisciti entre Franco i la república, el perdríem nosaltres. Com podía fer-se eixe plebiscito estant el dictador?.

—Penses que l’impacte del film “Las 13 rosas” pot aplegar a concienciar a la joventut espa-nyola sobre el paper del fran-quisme i l’església espanyola du-rant aquells anys?—Bò, respecte al paper del fran-quisme hi ha una frase al meu lli-bre que ho diu tot, i es que jo m’he plantejat el següent: “ I si Franco haguera sigut capaç de que, gua-nyant la guerra no haguera promo-gut l’odi?...” com hagueren quedat totes les demés organitzacions? Davant d’un país que estava mort de fam i de por, hauria tingut més vida encara que en la seua mort. Jo el que dic es, es que es podria haver oblidat a tota la gent de les fosses?, i si haguera dit: “lo muer-to por un sitio por lo muerto por otro”?. Encara haguerem eixint perdent!

Miguel Angel Ferris

“ I si Franco haguera sigut capaç de que, guanyant la guerra no haguera promogut l’odi?...”

Isidro Guàrdia,la memòria històrica en vida.

La CNT va tindre la culpa de que les dretes guanyaren el 1933, perquè no es tractavad’anar a la política però hi havia que actuar d’una altramanera”

“Si haguerem fet el que dèia l’exili cenetista, unplebisciti entre Franco i la

República, el perdríem nosaltres”

“El Moviment Llibertariva perdre l’ocasió de comptar alguna cosa més als Pactes

de la Moncloa i la Transició”

Entrevistem un dels més lúcids i coneguts militants històrics de l’anarcosindicalisme valencià, Isidro Guardia.Al Micalet presenta el seu darrer llibre en un ambient de polèmica sobre la recuperació de la memòria històrica.Sempre heterodox dins les posicions llibertàries, aquest lluitador, que va pagar ben car el preu de la seuadefensa d’una societat més justa amb 12 anys de presó a Sant Miquel dels Reis i una condemna de pena de mortcommutada, ens mostra el seu escepticisme cap a la revisió actual de la història, la reivindicació d’aquellaRepública del 31 i la reconciliació total entre les esquerres que combatiren el franquisme a la guerra i la clandestinitat.

3lter.catDesembre 2007

Memòria Històrica

Page 4: ALTERCAT 00

4 lter.cat Desembre 2007

El debat a la esquerra“La lluita de classes és el motor de la Historia”

Marina AlbiolMarina Albiol és fisioterapeuta de professió, va néixer en el Grau de Castellò i té 24 anys.És la Diputada més jove de les Corts Valencianes, per Esquerra Unida i comença a destacar en les mateixes per parlar sense embuts de temes fins a avui ignorats. Qüestiona amb claredat les dues cares del sistema PP-PSOE.

—Quan vas començar a militar en organitzacions com, PCPV, EUPV... i qui-nes van ser les raons. —Em vaig afiliar al PCPV i a EUPV a l’any 2000 amb 18 anys, perquè com qualse-vol comunista entenc que la millor manera de lluitar és estar organitzada i l’eina per a la transformació és el par-tit i el seu projecte estratègic Esquerra Unida.Des de que era molt joveneta he tingut inquietuds, he lle-git i he tractat d’estar sempre ben informada de la situació política. Molt prompte vaig ser conscient que les desi-gualtats socials són la base del sistema capitalista i que només apostant per un altre model econòmic podem tin-dre esperances en un món més just. De vegades em pregunte com convèncer als i les jo-ves d’aquesta necessitat que per a mi és tant evident, però crec que la única manera és donar exemple i demostrar que la nostra militància és útil per als treballadors i les treballadores. —Recentment el PP i el PSOE es van posar d’acord perquè no es debatés una proposta teva. De que ana-va la proposta i que creus que es va deure. —Es tractava, senzillament, d’un al·legat en favor de les llibertats d’expressió i d’ide-ologia. Dos drets bàsics que reconeix la Constitució i, pel que sembla, no podem gaudir les republicanes i els repu-blicans perquè una espasa de Damocles anomenada “injú-ries al Rei” ens ho impedeix. A mi em semblava que el debat es produiria sense cap problema. El Partit Popular no perd una ocasió per fer espanyolisme monàrquic

però la sorpresa va ser que el PSPV va vetar la propos-ta, la primera que censura des de l’any 1995. Jo li vaig recordar al portaveu socia-lista que estàvem al Palau de Benicarló, el mateix edifici que va ser seu del govern re-publicà de Largo Caballero, militant del PSOE. Però a Ángel Luna aquestes coses li sones a xinès. Per cert, que aquest ex-al-calde d’Alacant abans de ve-nir al Parlament estava a sou de l’empresa ‘Ortiz e Hijos’. La mateixa societat que pre-sumptament es va beneficiar d’un tracte de favor per part de Luis Díaz Alperi, actu-al alcalde del PP a la ciutat. Ho dic per a que ens fem una idea de amb quin tipus de personatge ens trobem i com d’estretes (i d’obscures) po-den ser les relacions entre els dos partits majoritaris.—Creus que hi ha un con-sens bàsic entre PP-PSOE en allò econòmic, polític i internacional.—Jo no soc gens partidària d’explicar la història, espe-cialment la recent, en base a teories de la conspiració. Però, tot i això, hem de re-conèixer que existeixen po-derosos organismes interna-cionals (i agències) que tre-ballen per tal de permetre un camí estret als pobles pel que transitar. L’actual sistema polític espanyol és fruït d’un gran consens a l’interior i a l’exterior on només cabien dos partits polítics, les dos cares d’una mateixa moneda, a l’estil nord-americà. Com podem comprovar, la cosa no els va anar malament als qui van dissenyar i finançar aquest esquema. El resultat és evident. La política econòmica la porta marcant Pedro Solbes des de

fa dos dècades, va ser el darrer ministre d’econo-mia de González des d’on va passar a Comissari Europeu d’Economia i ara torna a ser el ga-rant del neoliberalisme amb la cartera ministe-rial sota el braç. Què ha canviat? Absolutament res. Pel que fa a la política internacional tots dos han fet gala del seu vassallatge davant l’Imperi i d’un atlantisme impresen-table. Parafrasejant a Krahe: Ni socialista ni obrer ni tan sols espa-nyol. I quan les polítiques econòmiques i interna-cionals són les matei-xes, no queda marge per a trobar cap diferència. El go-vern Zapatero, per mirar els exemples més recents, no-més s’ha diferen-ciat de l’exe-c u -t i u

d’Aznar en aquelles mesures que no costen un euro: Ni la retirada de tropes d’Iraq, ni el matrimoni entre persones del mateix sexe, ni tan sols la llei d’igualtat de gènere, cap me-sura ve acompanyada de re-cursos econòmics. Els pilars del sistema són els mateixos: precarietat laboral, hipote-ques eternes, degradació dels serveis públics, democràcia limitada, paper privilegiat de l’església catòlica,... —Que opines de la Llei de

la memòria històrica que es troba tramitant el PSOE amb el suport del Grup Parlamentari d’IU-ICV. —Que es una nova ocasió perduda. És el que intentava explicar abans. El PSOE no legislarà res que supose una reforma, per lleugera que siga, en la política econòmi-ca i donarà cap pas cap a la democratització de la nostra societat. I en aquest segon apartat hauria d’estar en-quadrada una vertadera Llei

de la Memòria Històrica, per-què la que eixi-rà del Congrés sembla no és més que un inú-til exercici de

nostàlgia i una nova traïció als lluitadors antifei-xistes per la lliber-tat.

L’únic camí per retrobar la nostra his-tòria passa per anular, evidentment, les sentèn-cies del f r anqu i s -me contra els repu-blicans i republica-nes; però t a m b é l’entramat jurídic de la dictadura que està en

la base dels nostres pro-

blemes actuals. Com que no va

haver trencament, ara patim una de-

mocràcia sota vigi-lància (la del exèrcit) i de cap d’estat conti-

nua el mateix que va desig-nar Franco com el seu hereu. Algú es creu que així es pot fer justícia? He sentit aquests dies que qualificaven la Llei com una llei de punt final. Jo estic d’acord, no es tracta d’una condemna sinó d’una amnistia al franquisme.—El 60 % de les perso-nes assalariades del País Valencià, no són ni mileu-ristas, vivim en el “món de “YUPPI” o en una situació de progressiu empobriment dels/les treballadors/es. —Un milió de persones del País Valencià malviu amb menys de 250 euros al mes, per sota del llindar de la po-bresa. Als darrers 10 la renda de les famílies ha crescut un

“Un milió de persones del País Valencià malviu amb menys de 250 euros al mes, per sota del

llindar de la pobresa”

Page 5: ALTERCAT 00

5lter.catDesembre 2007

saltres. Jo no he sentit cap crítica contundent a les polí-tiques econòmiques continu-istes de Zapatero durant tota la legislatura. La immensa majoria de treballadors i tre-balladores estan totalment aïllats als seus llocs de feina ni s’organitzen ni ningú els intenta organitzar, amb hon-roses excepcions. Els índex de sindicació són baixíssims, el govern sempre es posa a la vora de la patronal, no hi ha oposició d’esquerres i el racisme comença a fer for-tuna entre la classe obrera. Esperar que la crítica al ne-oliberalisme nasca per gene-ració espontània és una qui-mera. Així que o ens posem a treballar des d’aquest mo-ment o l’alternativa l’estan preparant des de la dreta ex-trema, més que aquella que va caure el 14-M després de la revolta cívica.—Estem en un acte de su-port a Marga Sanz, que en-capçala un discurs diferent en IU, que creus que ha de canviar en IU. El paper d’IU-EU es ser el comple-ment del PSOE o cal aspi-rar a la transformació so-cial?—En primer lloc Esquerra Unida i Izquierda Unida s’han d’assemblar tant com siga possible al model de societat que pretén cons-truir i això significa radica-litat democràtica. En aquest punt ens podem trobar tots, les bases han de fer-se amb el protagonisme i ampliar la seua influència en la so-cietat. Aquest és el vertader paper d’Esquerra Unida, el d’aconseguir una hegemo-nia d’homes i dones nous per crear una societat justa, solidària i sostenible. I això s’aconsegueix amb acords estratègics puntuals que ens permeten avançar però mai amb concessions inexplica-bles com les que s’estan fent en aquests moments, ni al PSOE ni a ningú.—Quines creus que han es-tat les causes de fons de la crisi de Compromís. —Existeix un nacionalisme

d’esquerres al País Valencià amb el que compartim ob-jectius i estratègies i bona part de les seus bases es-tan al Bloc Nacionalista Valencià. Però la direcció no respon, en absolut, a aquest model. Pere Major va fer un viatge a la dreta del que els Morera, Panyella, Porcar, Nomdedéu,... no han tornat. Desgraciadament ara es-tan arrossegant alguns dels nostres companys i excom-panys (Oltra, Botella, Ribó, Mollà,...) a aquestes posici-ons insòlites que se situen entre PSPV i PP, és a dir, escorats a la dreta. Jo estic segura que les ba-ses de Compromís, de tots i de cadascú dels partits que l’integren, i els simpatitzants de la coalició són nítida-ment d’esquerres, persones que apostem per una demo-cràcia avançada que alguns anomenem socialisme. Però la cúpula del Bloc i els seus acòlits només busquen un benefici personal (fins i tot econòmic) i amb eixe objec-tiu han donat un cop d’estat.—Paraules com lluita de classes, classe obrera, soci-alisme, comunisme, anar-quisme, et suggereixen con-ceptes actuals o creus que formen part de l’escombri-aire de la història. —La derrota més profunda que hem patit l’esquerra és la ideològica i cultural. Part del nostre llenguatge ha estat segrestat i assimilat pel siste-ma, també alguns dels nostres referents, i una altra part es desacredita com arcaic. Cada vegada que participe de la manifestació del 9 d’octubre, o veig a la televisió alguna acte sobre aquesta dada, on es commemora la invasió de la ciutat de València per part de Jaume I al 1238 em pre-gunte que voldran dir quan ens pretenen insultar dient que estem arrelats al passat o que tenim un llenguatge des-fasat. A l’Estat espanyol continua celebrant-te el genocidi del 12 d’octubre, a l’expulsió dels musulmans li s’anome-

na reconquesta, el cop d’es-tat de Franco i la invasió ale-manya i italiana diuen que va ser una guerra civil, la segon guerra mundial la guanyen els nord-americans segons totes les pel·lícules i a Iraq i Afganistan s’ha instaurat una democràcia homologable. Som nosaltres qui parlem del passat i qui emprem termes incorrectes?

La lluita de classes és el motor de la història i l’obre-ra és la classe que ha d’abas-tar l’emancipació del ésser humà, una lluita que compar-tim socialistes, comunistes i anarquistes. —Dins el concepte socialis-tes, ¿inclous al PSOE?—Jo tinc un respecte escru-polós per les bases del Partit Socialista i per la immensa majoria dels seus votants. Però l’actitud dels seus diri-gents és indigna de continuar mantenint la representació d’aquestes sigles. Pel que conec, el PSOE s’ha conver-tit en una associació d’inte-ressos, totalment antidemo-cràtica i sense cap ideologia mínimament d’esquerres. Si no fos així seria inexpli-cable que el seu darrer líder, parle del PSPV, s’haja posat en evidència per 100.000 euros de la reforma de casa seua. Com es pot denunciar la corrupció al si PP mentre s’amaguen als calaixos unes factures impagades? Però la història és tant rocamboles-ca que l’escàndol, pel que expliquen, l’ha posat de ma-nifest l’ex-ministre Sevilla que va contractar una agèn-cia d’espies per descobrir els draps bruts del seu secretari general. Algú se’ls pot creu-re a aquesta banda de de-linqüents? Sé que estic fent un reduccionisme extrem relatant aquesta situació per

respondre una pregunta molt més complexa. Però crec que és un exemple ben eloqüent del nivell ètic dels dirigents del PSOE. Però hi ha més, un ràpid re-pàs a alguns ministres socia-listes d’ara i abans és sufici-ent per fer-nos una composi-ció prou aproximada: Pedro Solbes, José Bono, Miguel Boyer o Enrique Múgica són alguns dels més cridaners. Tampoc no és una mala op-ció mirar cap a Navarra per veure com han preferit pactar amb la dreta, tal i com ho fe-ren també al País Basc quan dirigia Redondo el PSE o tal i com va fer Felipe González quan va poder optar entre

CiU o IU. Per tant, no soc jo qui negue l’adjectiu soci-alista als dirigents del PSOE, són ells qui han renunciant de manera explícita a mi-llorar les condicions de vida dels treballadors i les treba-lladores.—Les rendes del treball han perdut pes als darrers 30 anys del 60% al 45%, amb governs de UCD, PSOE i PP, a que creus que és degut?. —Fonamentalment a la in-justa política impositiva dels successius executius. Ara per ara l’IRPF només afecta als assalariats mentre a les grans fortunes, fins i tot, els tornen diners. I no estic fent cap exageració, a Fabra li han tornat diners els darrers

anys, a la declaració de 1999 no pot justificar d’on va in-gressar 600.000 euros als seus 94 comptes corrents i li van tornar diners. I quan fem la compra o posem benzina estem pagant un fum d’im-postos que, evidentment, ens costen moltíssim més als tre-balladors i treballadores. No hi ha redistribució, l’actual és el model més injust de tots i continuem retrocedint cada dia.—Creus que la revolució bolivariana, torna a posar en l’agenda política allò de “socialisme o barbàrie” o creus que no aporta gens per a l’esperança dels opri-mits i desposseïts del plane-

ta.—Crec que el Socialisme està avui més prop que mai a Amèrica Llatina gràcies a la revolució bolivariana però també al paper inesgotable de la revolució cubana i la lluita de dècades d’altres germans a Bolivia, Xile, Argentina, Brasil, Colòmbia, Uruguay, Nicaragua,... Veneçuela ens ha ensenyat un nou camí cap a la igualtat, amb caracte-rístiques molt específiques d’aquella part del món. Una experiència de la que hem d’aprendre, sobre tot, la ca-pacitat d’acumulació de for-ces.—A la Cimera Iberoamericana, s’hem trobat amb un enfronta-ment entre Chávez i el Rei.

Marina Albiol amb la esquerra

“Esquerra Unida i Izquierda Unida s’han d’assemblar tant com siga possible al model

de societat que pretén construir i això significa radicalitat democràtica”

“La derrota més profunda que hem patit l’esquerra és la ideològica i cultural”

“El PSOE s’ha convertit en una associació d’interessos, totalment antidemocràtica i sense cap ideologia mínimament d’esquerres”

Page 6: ALTERCAT 00

6 lter.cat Desembre 2007

¿Cómo se privatiza

De lo que empezó siendo en su día VAERSA (Valenciana de aprove-chamiento energético de residuos sociedad anónima) quedan pocos restos, probablemente tan sólo la memoria de aquellos que en su día pensaron que no estaría nada mal montarse una empresa privada -pero de capital público- a la que hacer servir de agencia de coloca-ción de familiares, amigos, y gen-te a la que reconfortar con algún favor. Que tiempos tan felices aquellos, el PSPV-PSOE campaba a lo largo y ancho de aquella co-munidad a la que llamaban “Me-diterrania”, (de Orihuela a Vinaròs em vaig a fer el cul ben gròs). Algún día, algunos votantes deci-dieron que aquello del socialismo obrero español -y cierra España- ya no iba con ellos - a lo mejor se desilusionaron con los obreros li-deres socialistas- y decidieron tirar por la tangente valencianista hacía la consecución del capitalismo que ya reinaba en el trono del palau de la plaça de Manises. He aquí que tras desembarcar unos nuevos inquilinos, cuyo líder tenía aspira-ciones Fernandoalonsianas se pro-dujo un gran dilema espiritual en el departamento de recursos huma-nos de VAERSA . ¿Como vamos a complacer a nuestras huestes si son numerosas y de rancio abolen-go?. Pero amigos, la respuesta la tenían casualmente en el mismo edificio que ocupaban, pensaron que llamando a las cosas por un nombre indeterminado, inventan-do, utilizando sinónimos, podían hacer que los funcionarios desapa-recieran, que las infraestructuras publicas quedaran a su servicio, consiguieron que los trabajadores se quitaran la boina para merecer su paso y que el dinero publico

sustituyera en sus biblias al mila-gro de los panes y los peces. Así podría resumirse el modo en que la empresa presuntamen-te publica VAERSA absorbe las labores de la Conselleria de medi ambient + cambio climático + agua + territorio + vivienda + bio-diversidad + parques naturales + fandangos y soleares. Claro está que absorviendo estas competen-cias y en una Conselleria donde el dinero son “habas contadas”, por lo visto no hay más remedio para continuar con el normal desarrollo del estado del bienestar que crear grandes escalones sociales dentro de la empresa y tener a los colec-tivos más numerosos en el grupo de cotización más bajo (sin estu-dios) pero exigiendole que preste sus servicios con la mayor dedica-ción tanto física como intelectual posible ya que “todos amamos la naturaleza”. Resumiendo y desde la experien-cia vital, para nosotros esta claro lo que son los servicios publicos privatizados: la formula legal don-de la empresa en connivencia con los mandamases a la cabeza esco-ge las ofertas que le son validas para realizarlas a su antojo y deja los quebraderos de cabeza y los servicios al publico sin valor eco-nómico a las instancias publicas para que con desagrado hagan la labor oscura y el pueblo por com-paración piense lo bonita que es la iniciativa privada y con el ejemplo cotidiano espere que de una vez por todas termine la “dictadura” de la administración que nos haga llegar al paraíso de las empresas privadas. Varias, grandes y sobre todo libres . Sección sindical de VAERSA

El Partit Popular al País Valencià ha esdevingut com la rabosa de la fàbula a la que se li posa a cuidar les gallines. Un partit profundament neoliberal i a la vegada continuador de les millors tradicions del fran-quisme nacional-catòlic i caciquil, amb una majoria cada vegada més absoluta per mor de les debacles electorals del partit de l’alternància (PSOE), no pot més que repro-duïr els dos càncers més coneguts d’ambdós malaltíes, el desmantella-ment del nostre minso Estat del Be-nestar amb l’accelerada privatitza-ció de tot allò públic d’una banda, i la generalització de les pràctiques de corrupció al sí de les institucions tal i com es van consolidar al “Rè-gim” anterior. Són ja nombroses les “externalitza-cions” o privatitzacions que han dut a terme els Populars als seus 12 anys de governs autonòmics, provincials i locals, encara que algunes d’elles, especialment grans empreses indus-trials, bancs estatals i alguns serveis públics, ja foren traspassats al sector privat en la darrera etapa del social-liberalisme de Felipe González se-guint les directrius del Tractat de

Maastricht. L’únic partit conservador europeu que repressenta a la vegada l’espai feixista i ultradretà i el neoliberalis-me més tecnócrata i homologable, el PP, que ha donat exemples brillants de “savoir faire” polític amb perso-natges irrepetibles com Zaplana, Fa-bra, Barberá o el “converso” Rafael Blasco, té des de fa varios lustres tot el pastís dels sectors i empreses pú-bliques al seu abast. El partit que ha predicat electoralment la “reducció de la despesa pública”, la “lluita con-tra la corrupció” o l’”eliminació de càrrecs “ a les institucions ha acon-seguit el major deute autonòmic de l’Estat espanyol, els majors incre-ments de sobrecostos de les obres públiques, l’augment exponencial d’assesors i càrrecs de confiança i el nivell més alt d’encausament judi-cial de responsables polítics en tota la Democràcia. Des de l’Àrea Pública del CAT-CTPV volem denunciar els procesos d’expoli del nostre patrimoni pú-blic, especialment dels anomenats “Serveis d’interés general” segons el llenguatge de l’Acord General de Comerç i Serveis (AGCS) deri-

vat de les Cimeres de l’OMC i de la Directiva Bolkenstein actualment aprovada i amb escases modifica-cions del seu text original. La protecció dels nostres bos-cos i àrees naturals, la Sanitat, l’Ensenyament, la Radiotelevisió Valenciana, els serveis de Benestar Social, etc., són exemples de sectors tradicionalment públics que han es-tat trocejats i estan essent repartits per tota mena de concessions, con-certacions, liquidacions i substitu-cions i que estan provocant la de-gradació d’inversions i de la qualitat dels serveis en benefici dels privats, les reduccions de plantilles direc-tes o encobertes, l’empitjorament de les condicions de treball dels empleats públics i l’implantació d’un nou model de “gestió privada d’una prestació pública” que des del País Valencià es vol generalitzar a la resta de Comunitats governades pel PP i que té en el nou Hospital La Fé i en general en la remodelació de les Arees de Salut i la creació de nous centres hospitalaris comarcals (Manises, Denia, Llíria, etc) la seua avantguardia més ultra-liberal i de-predadora.

V.A.E.R.S.A:Una, grande y libre

Dintre de la concepció mercantilista de l’educació, molt potenciada des dels “think tanks” del neoconseva-durisme nord-americà i acceptada com a mal menor per una social-democràcia desnortada, a l’Estat espanyol s’estan donant les pas-ses més destacades de tota l’Unió Europea cap a una dualització del Sistema Educatiu, on es segreguen clarament la xarxa Pública de la Privada, la major part de la qual sota control ideològic catòlic.Els 40 anys de franquisme són el factor més diferencial respecte a la resta d’Europa. El nacional-catolicisme i el favoritisme que els governants practicàven envers l’esglèsia va deixar una part impor-tant de l’ensenyament de les grans ciutats en les seues mans, quasi un 35% del sector, quan la Privada manté no arriba a un 10% de mitja en la resta del continent.A més la Transició espanyola va pactar moltes continuitats que ara comencen a questionar-se i una d’elles va ser la “bona relació” dels governs de Felipe González amb la

jerarquía eclesiàstica i la Patronal dels Centres Religiosos (CECE), re-sultant curiós que no solament són els creadors del sistema de “con-certs educatius” amb la Privada que va permetre salvar molts d’ells en competència inacceptable amb la Xarxa Pública, sino que inclús va anar augmentant el nombre total de Concerts i permetent els abusos de les direccions dels centres amb els drets laborals i la llibertat de cons-ciència del professorat, així com en una gestió antidemocràtica dels mateixos. Amb els governs del PP, com el del País Valencià, els centres pri-vats han tingut el que no podien ni imaginar en cap altre país: conse-llers inaugurant el curs escolar en centres de l’Opus, augment de les partides econòmiques de forma ex-ponencial, cap control de la Inspec-ció sobre la selecció de l’alumnat de forma elitista pels centres, i da-rrerament concertació de les etapes educatives no-obligatòries, primer de la Infantil i després enguany del Batxillerat.

Els sindicats assemblearis de l’Ensenyament (STE-CAT i Afid) hem denunciat aquest procés de vertebració d’un sistema paralel amb “prestigi social i mediàtic” que seria el de la Privada i el man-teniment d’un altre secundari per a les classes populars, immigrants i zones rurals on la privada no tinga un negoci atractiu i que seria el Sis-tema Públic. A més a més els governs del PP, seguint les directrius de privatit-zació del sector universitari a ni-vell europeu, han anat autoritzant moltes Universitats catòliques i privades-negoci, tancat d’aquesta forma el cercle d’un sistema privat subvencionat des del bresol fins el títol professional o el master uni-versitari.Només el potenciament del nostre Sistema Públic d’Ensenyament i la restricció progressiva de les Con-certacions pot aturar aquest procés.

Miquel Angel Ferrís(CAT-Ensenyament)

El PP a l’avantguàrdiade la rapinya dels Serveis Públics

L’Educació com a negoci,de la guarderia a la Universitat

Page 7: ALTERCAT 00

7lter.catDesembre 2007

una empresa pública?

CAT (CGT) estima que actualmen-te existe una masificación sobre las plazas ofertadas en todos los centros de menores dependientes de la Consellería de Bienestar So-cial que sobrepasa en un 40 % el número de plazas permitido. La población de menores necesitados de una atención especializada está creciendo continuamente, no sólo debido a la aparición de menores inmigrantes, sino también por el incremento continuo de nuevas patologías en la población aten-dida; menores con dificultades de conducta y/o con graves problemas psíquicos, esto se suma a la crónica situación de degradación y masifi-cación de los Centros de Menores del País Valenciá. La situación más preocupante la sufren los menores con proble-mas psíquicos en Alicante ya que la Consellería no cuenta con cen-tros específicos para dicho colecti-vo, por lo que dichos menores son trasladados a centros de Murcia,

recordamos que De Miguel asegu-ró en el 2005 que la Consellería de Bienestar Social abriría dos nuevos centros en Valencia y en Alicante que no han sido todavía construi-dos, aún en el caso de su existen-cia, ambos sumarían un total de 30 plazas, cifra que actualmente resul-taría claramente insuficiente. Desde hace varios años la sec-ción sindical de CAT (CGT) viene denunciando los graves problemas que se suceden en los centros de menores, el año pasado denun-ciamos la aparición de un brote por contagio de la bacteria de la tuberculosis en el Centro de Re-cepción de Menores de Valencia y nos tememos que puede suceder otra vez, ya que el funcionamiento de los centros de menores incum-ple la legislación vigente, según la misma, los menores ingresados deberían ser evaluados con rapidez para conocer su estado de salud, sus necesidades sanitarias y si son portadores de enfermedades con-

tagiosas, en tanto se completa esta evaluación, que debería tardar 24 ó 48 horas a lo sumo, el menor de-bería permanecer aislado del resto de menores, pero la realidad sigue siendo alarmante, ya que los cen-tros de menores no cuentan con personal médico propio y sin zona adecuada de aislamiento. La situación social y sanitaria se está agravando continuamente ante la masificación y la falta de recur-sos que la Consellería dedica a este y otros sectores. Los elevados gas-tos en la presentación de proyectos novedosos de intervención social contrastan con los escasos medios personales y materiales con los que se cuenta en programas supuesta-mente ya consolidados, como es el de la atención a los menores des-amparados. El pasado mes de octubre los me-dios de comunicación informaban de que las mafias captan en centros de menores de la Comunitat a niños que roban en cajeros, haciéndose

pasar por familiares de los adoles-centes para poder recogerlos así de los centros de menores en que se encuentran internados. La Fiscalía del Tribunal Superior de Justicia ya ha detectado varios de estos casos en Alicante y ha dado orden a las Fuerzas de Seguridad para tratar de identificar a los mafiosos. Las fuentes policiales critica-ron el “escaso control” que existe en los centros de protección. “En la mayoría de ellos la puerta está abierta y los adolescentes entran y salen a su antojo”, aseguró un policía local de un municipio de L’Horta. Pero el problema no radi-ca tanto en la vigilancia existente en estos establecimientos como en la escasez de plazas de régimen cerrado –medida fijada por orden judicial, por lo que los niños no pueden abandonar el centro–, ya que casi todos los adolescentes interceptados por robos en cajeros acaban siendo destinados a centros de protección, donde sólo se les

acoge y no se puede evitar que lo dejen en cualquier momento.En cuanto a la prevención y protec-ción de la salud de los empleados públicos de dichos centros todo si-gue igual, desde 1995 fecha de en-trada en vigor de la Ley de Preven-ción de Riesgos Laborales no se ha realizado la preceptiva Evaluación Inicial de Riesgos, la cual conlle-va una evaluación de los riesgos de todos los puestos de trabajo del centro así como una prevención de la salud laboral de los trabaja-dores incluyendo la detección de enfermedades de declaración obli-gatoria como la tuberculosis, ante dicha situación, desde CAT(CGT) no descartamos una próxima mo-vilización de los compañeros que forman dicho colectivo, ante la pa-sividad de la administración ante los numerosos problemas existen-tes.

Sección Sindical de CAT (CGT) Generalitat Valenciana.

El Conseller de Sanitat, Manuel Cervera, i el seu predecesor, l’Atila dels Serveis Públics, l’exFRAP Ra-fael Blasco, han col.locat el Sistema Sanitari Valencià a les mans de les gran Companyíes de la salut i les UTEs de conveniència. Són molts els Hospitals i Arees de Salut que esperen la seua construcció amb ca-pitals públics dels contribuents per a després, com a la vella Ciutat Uni-versitària La Fe, anar poc a poc ge-nerant importants beneficis privats amb progressives externalitzacions o amb una gestió mercantil de par-tida seguint el “model Alzira”, del que només des de la manipulació absoluta de les seues dades de ges-tió i comptabilitat es pot afirmar que es un exemple a exportar. Els centenars de milions d’euros que va a costar la nova Fe, amb una Conselleria de Sanitat en deutes a proveidors que l’han dut al jutjat per impagament i una caixa finance-

ra autonòmica que només està pels Grans Esdeveniments (La Copa del América, el Circuit de Fórmula 1, etc), només es podran obtindre de la venda al millor postor (o al més ge-nerós amb el partit que administra l’erari públic) dels nombrosos Ser-veis que encara no han estat priva-titzats. La resta, els que ja han patit aquesta substitució en l’actual Fe, seran traslladats segons pareix amb les concessionàries actuals. Men-trestant els repressentants dels tre-balladors de l’Hospital no conèixen a hores d’ara les condicions del trasllat del personal, quin personal restarà a la llarga i quins altres ser-veis seran externalitzats. Per a Carmen Císcar, lluitado-ra històrica del sindicalisme a La Fe i ara companya del CAT, hi ha tota una sèrie de Serveis que estan actualment en perill de privatitza-ció com ara Farmacia, els labora-toris, Raios X o bé els propis llocs

d’administració. Ella va veure com el seu antic sindicat CCOO, que a l’inici de la Transició potenciava la defensa de la Sanitat Pública, ara poc a poc anava desactivant la lluita a canvi de beneficis per a la seua burocràcia sindical a la vegada que transigia o signava fòrmules de privatització encoberta (Fundacions sanitàries) o la mateixa aplicació del “Decretazo” que augmentava els horaris laborals de facto de la plantilla. També altres treballadores de la Salut com Mirentxu Viamonte han denunciat la falta de resposta dels sindicats majoritaris davant els rei-terats incompliments de la Direcció de l’Hospital La Fe, l’exdirector del qual va passar fa uns mesos a tre-ballar per a la Companyía que féu l’estudi d’adaptació a la nova Fe. En aquest cas aquesta sanitària, amb un grup d’afectats del Servei de Radio-logía de l’edifici de Rehabilitació

varen denunciar als responsables de l’Hospital davant la inspecció i el Síndic de Greuges per no haver acomplit la pròpia Llei de Preven-ció de Riscos Laborals en no ha-ver constituit l’obligatori Servei de Prevenció de Riscos en un lloc tan sensible per a la salut pública i no solament dels treballadors sino dels usuaris i les seues famílies. El seu cas es un exemple paradig-màtic de les mentides oficials de la Conselleria de Sanitat respecte als suposats índex de qualitat i atenció de què presumieixen els responsa-bles sanitaris del PP. Ni inversions, ni bona gestió ni polítiques de pre-venció contra les manatíes, ni tan se val per als seus propis treballadors!Carmen Martínez, tècnica especia-lista en Prevenció de l’Hospital tam-bé es pregunta per les raons d’aquest déficit quan la pròpia legislació franquista obligava a la constitució d’un Servei Medic d’Empresa.

La Junta de Personal de La Fe con-tra les darreres privatitzacions Després de l’estiu i sense el vist-i-plau de la representació dels tre-balladors de La Fe i amb la totalitat dels sindicats en contra la direcció va imposar l’externalizació del Servei de Transport del material quirúrgic als Pabellons. Des del mes de setembre s’han començat a arreplegar signatures davant els edificis centrals de l’hospital per tal de protestar pel desviament de fons públics a empreses privades i la re-ducció encoberta de plantilla. Una de les treballadores que ha patit esta situació, Isabel Cervera, mili-tant del CAT, ja ha segut perjudica-da laboralment per tal de defensar els drets dels seus companys del Servei. Destacats dirigents polítics com la diputada d’EUPV Gloria Marcos han donat suport als treba-lladors i han exigit a la Consellería el cessament de les privatitzacions.

CONTINÚA LA DEGRADACIÓNEN LA CONSELLERÍA DE BIENESTAR SOCIAL

Privatitzacionsa laSanitat Pública:

un negocien Companyía

Page 8: ALTERCAT 00

—Com valoreu l’entrada de la Intersindical Valenciana a RTVV?—Què hi penseu aportar?: Efecti-vament és la primera vegada que la Intersindical es presenta a les elec-cions sindicals a RTVV i els resul-tats obtinguts demostren que ha si-gut una bona iniciativa i que havia un espai per a nosaltres. Ara hem passat de no ser res a convertir-nos en la tercera força sindical i estem convençuts que anem a consolidar-nos. Ens hem presentat amb un bon programa, però pensem que la nostra millor aportació serà oferir una altra manera de treballar més participativa.—Quines són les causes prin-cipals que han permés el dete-riorament laboral i d’imatge de RTVV?—La principal és que el PP ha con-fós el que hauria de ser un servei públic amb un gabinet de premsa. Quina imatge ha de tindre una ràdio i una televisió que han fet bandera de la censura, la manipulació i la manca de pluralisme? I tot això re-

forçat amb una política de personal basada en aconseguir la docilitat i el servilisme a través de la preca-rietat i la falta d’estabilitat laboral.—El model d’externalització pro-gressiva de serveis i segments de producció duta a terme a Canal 9 pot servir de referent per futures privatitzacions del PP, o és un model exclussiu?El PP no ha renunciat a privattizar la ràdio televidió valenciana amb totes les seues conseqüències i no amaga que si guanya les pròximes eleccions generals modificarà la llei de tercers canals per tal de fer-la legalment possible. Mentrestant, avancen tot el camí que poden i van privatitzant a trossos per si de cas.—Ha hagut veritablement una resistència clara des dels par-tits progressistes del Consell d’Administració i els sindicats presents a RTVV a la situació actual, o la Generalitat ha trobat complaences i comnivències?—Anem a pams. La capaci-tat de fer coses des del Consell d’Administració amb una majoria

absoluta del PP és nul.la. I no seria una mala idea que els socialistes i EU es plantejaren deixar eixa ins-titució que l’únic que fa és donar una aparença de que hi ha un òr-gan que controla Canal 9 i Ràdio 9. Naturalment, el govern valencià no és que ha trobat “complaença i comnivència” en el Consell d’Adminstraició, és que el Consell d’Administració és una part del govern. Pel que fa als sindicats, la situació a RTVV és molt peculiar perquè la força més votada ha sigut USO, una marca que no representa cap altra cosa que l’empresa i que no té altre paper que funcionar de quintacolumnista en el mapa sin-dical.. També és cert que la resta de sindicats no sempre han estat a l’altura de les circumstàncies. Ha fallat la unitat sindical i ha fallat la forma de treballar. Precisament els reptes que s’ha plantejat la In-tersindical: potenciar la unitat i la participació.—Es mereix la societat valencia-na una RTVV com la que tenim? Reflecteix Canal 9 el que tenim

8 lter.cat Desembre 2007

¿Cómo se privatiza

Delegado Sindical de Intersindical Valencianaen R.T.V.V. Canal 9

Entrevistamos a

Jaume Muñoz

In m

emor

iam

Gregori López Raimundo

com a poble?La societat valenciana no es mereix que es malbaraten els seus diners en uns informatius que manipulen i uns programes que moltes vega-des són més propis d’un femer que d’un servei públic. Totes les males televisions busquen la mateixa ex-cusa: diuen que fan el que demana la gent, però això és mentida. De fet, no tenim ni audiència.—Quin pla de salvament propo-seu per evitar el tancament o re-ducció al mínim de RTVV?Es difícil parlar de salvament quan els que la gestionen fan tants mèrits perquè s’afone. Amb els actuals

gestors serà ben difícil canviar les coses. Com van a construir una te-levisió pública aquells que només pensen en privatitzar-la? Com van a gestionar bé la RTVV aquells que l’han endeutada fins extrems incon-cebibles amb l’alegria de que paga el contribuent? Com van a fer-ho aquells que han marginat i infrauti-litzat el seu capital humà? Aquesta és una batalla que no poden guan-yar només els treballadors, però que tampoc es podrà guanyar si els treballadors no es comprometen. I ahí els sindicats tenim un paper a jugar.

ESTIMAT GREGORIEn un moment en el que molts reivindiquem la nostra memòria col·lectiva, ens deixa un home que representa per a molta gent això: una determinada memòria col·lectiva. Ell és un represen-tant molt especial dels que en circumstàncies molt difícils, d’impuls republicà, d’amor i de mort, de lluita en guerra civil, en l’exili, contra el franquisme, en la presó, en la clandestinitat, en la democràcia, han lluitat per la lli-bertat i el socialisme a Catalunya

i a Espanya. És en Gregori López Raimundo. Ara parlaran (parlarem) exten-sament de la seva vida, se’l re-cordarà i es recordarà com va ser homenatjat fa un any amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. No va ser un fundador del PSUC perquè era massa jove aleshores. Però ha estat un dels dirigents comunistes catalans més coherents i amb més capaci-tat política de la seva generació. Aragonès d’origen per català de cor, ha estat un dels defensors de

la idea d’una Catalunya nació so-lidària amb els pobles d’Espanya i del món. És un patrimoni de tot els catalans. Si alguna cosa voldríem desta-car del Gregori que és, era i que queda en el nostre record, és la seva coherència. El món ha can-viat des dels anys trenta del segle passat, i està canviant de manera més accelerada aquests darrers anys. Moltes coses que creiem representaven el futur ens han deixat orfes, però sentir-se i dir-se comunista avui és no renunciar

a la utopia possible d’un mon de dones i homes lliures i iguals, en un món en pau i en un planeta ha-bitable per a les generacions que ens succeiran. Aquest és el socia-lisme, el comunisme en llibertat que defensava Gregori, que ha defensat fins ara i que ens aju-darà a seguir defensant als que creiem també en aquesta utopia possible. Ningú que lluita, que avança, que ajuda a avançar, està lliure de contradiccions. Gregori també en tenia i va patir les divisions de

Page 9: ALTERCAT 00

un par de WC o unas duchas utilizadas por 35 menores. Claro que, aplicando términos mercantilista de rentabilidad: “si con una inversión de 15 camas atiendo 35 usuarios, duplico el rendimiento”, y por último ima-gínese si es capaz, el estado de animo del profesional que tiene que decirle a un menor: “tu, tu y tu, hoy os toca dormir en el suelo” —Quiero un trabajo estable, la mayor parte de la plantilla son interinos (personal con-tratado con “carácter urgente”hace 20 o 25 años), grandes profesionales que se van a la calle por la aplicación mas que dudosa de un mal llamado Plan de Estabilidad y que quieren y saben trabajar con los menores. La plantilla esta formada por un 95% de personal interino o temporal. Existen eternas vacantes sin cubrir, las bajas por enfermedad tardan en ser sustituidas, los representantes sindicales no se sustituyen y cuando un trabajador in-tenta coger un día de asuntos propios o una recuperación de festivos, el peso del trabajo recae sobre el compañero que queda. —Quiero un trabajo sin parcheos, como brillante solución a la masificación se hacen repetidas contrataciones por “acumulación de tareas”. Contratación en claro fraude de Ley como deduce la Inspección de Trabajo, pero claro, la Generalitat no puede practicar-se Acta de Infracción y mucho menos auto-sancionarse... (despotismo soberano).—Quiero un trabajo publico, el marco jurí-dico y competencial del sistema de protección de menores en la Comunidad Valenciana lo

regula el Estatut d’Autonomia. Afirmando en el artículo 49-01: que tiene com-petencia exclu-siva… y especi-fica en el 49-27: I n s t i t u c i o n e s públicas de pro-tección y ayuda a menores, jó-venes, emigran-tes,…, y otros grupos de o sec-tores necesitados de protección especial, inclui-da la creación de centros de pro-tección, reinser-ción y rehabilita-ción. La defensa y protección del menor en situa-ción de riesgo es

su responsabilidad directa y no se le pueden aplicar términos de rendimiento o producci-ón como pretenden. Esta Conselleria no ha abierto ningún Centro público y además se dedica a privatizar los escasos existentes (... Pisos, Burjasot, Cabañal, Buñol) que tras una apariencia de “empresa privada”, “socieda-des mercantiles”, “ONGs profesionalizadas” provoca el desmantelamiento de le Función Publica y esconde todo tipo de corruptelas, manipulaciones y oscurantismos paganos.—Quiero un trabajo solidario, y coordina-do con las demás administraciones publicas en el concepto de inmigración y que no se utilicen los menores solo para “hacerse la foto“junto al árbol de navidad y que sus entes mediáticos la divulguen. ¿Dónde están esos menores ahora?, transcurrido un año, ¿quie-re qué le responda lo que se ha hecho con ellos?—Quiero un trabajo en formación conti-nua, una actualización permanente de los conocimientos y capacidades profesionales para mejorar en el desempeño de mis fun-ciones: EDUCADOR. Derecho que se nos niega continuamente porque los que estamos en atención directa “somos imprescindibles” e “insustituibles”. Puede que confundan la atención directa con la asistencial.—Quiero un trabajo participativo, aportar consideraciones técnicas de mi competencia, propuestas que considere adecuadas para el mejor desarrollo y funcionalidad de la tarea educativa. Dejen sus sillones de polipiel y vi-siten los Centros, pregunten y déjense acon-sejar, los profesionales estarán muy gustosos de aportar ideas, soluciones, nuevas expecta-tivas, proyectos, inquietudes... porque de mo-mento yo desconozco que exista una política seria de aplicación en el campo de la inmi-gración y mas especifico de los menores. Es necesaria la coherencia y cooperación entre los todos los organismos (justicia, sanidad, bienestar social, educación, inmigración, po-licía, ayuntamientos...) Las necesidades en medios materiales y humanos para responder a las demandas de esta sociedad cambiante aumentan y por ello nuestra Administración Pública debe ade-cuarse y asumir su responsabilidad.

Y por ultimo, quiero que me responda a mí y a la sociedad que es lo que va a hacer después de leer esta carta.

J.M.Pascual*todas las peticiones son derechos básicos que se recogen en la Constitución**todas las manifestaciones y acusaciones son demostrables

Ocupo un puesto de trabajo en un Centro de Menores dependiente de su Conselleria desde hace 22 años y “Quiero trabajar”, aunque parezca muy sencilla la petición, quiero tra-bajar con dignidad y honradez, en y para la Administración Pública.

—Quiero desempeñar la funciones y tareas propias de mi profesión educativa; objeto de mi contratación y evitar ser cómplice de un maltrato institucional a los niños del que esta Administración es responsable. Los me-nores se merecen un respeto y una atención digna. —Quiero un trabajo coherente, con di-rectrices técnicas, pensadas, razonadas y comprobadas. Acordes con la legislación vigente, metodologías de intervención y mo-delos teóricos diseñados y publicados por la Generalitat. Evitando actuar según los capri-chos del “pensador de turno” con protocolos improvisados de actuación a ritmo de modas e intereses políticos, consecuencia de la alar-ma social provocada por hechos puntuales que tergiversan y condicionan los medios de comunicación. Puedo estar en desacuer-do con actuaciones que nos llegan firmadas por usted, pero como trabajador responsable ajustaré mi actuación a los principios de leal-tad y buena fe con la Administración pero sin olvidar los principios de integridad, transpa-rencia, honradez y respeto a la Constitución.—Quiero trabajar seguro, tener una pro-tección eficaz, con los mínimos riesgos la-borales, con una vigilancia periódica de la salud y conocer los riesgos inherentes al trabajo. Esto no me lo estoy inventando, es de obligada aplicación como exige la Ley de 1995 de prevención de riesgos laborales. La Administración debe dar ejemplo de lo que exige a las empresas privadas. De esta insos-tenible situación en mi ámbito laboral son conocedores el Comité de seguridad y salud laboral, el Jefe de Prevención de riesgos labo-rales, en infinitas y reiteradas reclamaciones escritas y por requerimiento de la Inspección de Trabajo.—Quiero un trabajo respetable, donde es-tén establecidos los principios más básicos de la buena conducta, y evitar en lo posible las amenazas, insultos, humillaciones, veja-ciones y agresiones que según sus asesores jurídicos son inherentes e implícitos con el desempeño de mi trabajo.

—Quiero un trabajo sano, salubre. Que se tomen medidas de vigilancia de la salud, pe-riódicas y eficaces. Debe existir un estricto control sanitario de los menores atendidos (el 95 % extranjeros) y también de los pro-fesionales que están en contacto directo con ellos. Aplicar medidas profilácticas preventi-vas necesarias. La adecuación, conservación y limpieza del Centro es un factor esencial. Deduzca el porque el 32% de la plantilla esta de baja laboral por enfermedad de varios me-ses de duración con una periocidad preocu-pante.—Quiero un puesto de trabajo sin hacina-miento. No es una situación puntual, lleva-mos años, (y usted tiene y conoce los datos), con una ocupación que dobla la capacidad. Los grupos educativos que por Ley (y por ra-zón pedagógica) debe ajustarse a la orden de 19 junio 2003, de la Conselleria de Bienestar Social, que en su art.15 especifica: “La capa-cidad del centro no superará, preferentemen-te, las 30 plazas. Los usuarios estarán inte-grados en grupos educativos. Se procurará el trabajo a través de grupos educativos de 6 menores…”. Este año la media de población atendida esta entre 65 y 85 menores, y los gru-pos educativos la media de 30 a 35. Intente imaginar ( y si no puede, venga y lo verá) las ha-bitaciones para 2 niños con 5, 6 ó 7, eso si tienen suerte, porque el resto duerme en el suelo de los pasillos en improv isadas camas utilizan-do los almoha-das de sillones. Imagínese una sala (3x5 me-tros) con 30 o 40 chavales y una TV(15 pulga-das). Imagínese un comedor de 4x4 metros donde comen 35 chavales a la vez. Imagínese como estarán

Carta abierta al VP3Vicepresidente Social del Consell

9lter.catDesembre 2007

una empresa pública?

Page 10: ALTERCAT 00

10 lter.cat Desembre 2007

Amb nosaltres no podràn

—¿A qué atribuyes el importante apoyo a la candidatura del Área Pública de CGT-CAT en la dele-gación del Ministerio de Medio Ambiente?—A la confianza que los compañe-ros y compañeras han depositado en nuestra opción sindical, al trabajo realizado por nuestra sección a lo largo de estos años y, por supuesto, también a la intención de los com-pañeros y compañeras de romper el “status quo” sindical imperante en el mismo.—¿En qué os diferenciáis del res-to de opciones sindicales presentes en la Confederación Hidrográfica del Júcar y el MMA?—Bueno, en varias cosas pero quisiera destacar sólo dos. La pri-mera es que nuestro Sindicato es asambleario, es decir, todas las de-cisiones se toman en la Asamblea General de Afiliados por lo que son nuestros afiliados y afiliadas quie-nes toman todos los acuerdos, sien-do los secretarios del Secretariado Permanente del Sindicato meros gestores de los mismos. La segunda es la firme e inequívoca defensa a ultranza de los intereses de clase de los trabajadores y trabajadoras des-de la plena autonomía económica y partidaria.—¿Cómo has vivido el proceso de expulsión de tu propio sindicato, después de tantos años de militan-cia?

—El proceso de desfederación del Sindicato de Administración Públi-ca de la CGT del resto de la Con-federación General del Trabajo ha sido para mí, como imagino para la mayoría de los afiliados y afiliadas, muy doloroso. Todos y todas hemos vivido esto con rabia e impotencia, máxime si dicha desfederación es a nuestro juicio ilegal e ilegítima. Ilegal porque no se contempla la misma en los Estatutos de la CGT e ilegítima porque todo el proceso ha estado plagado de irregularidades, mentiras y manipulaciones de toda índole y condición. Los dirigentes (que no gestores que es lo que de-berían ser) de la CGT, y no los afi-liados y afiliadas, han tergiversado nuestro Acuerdo Electoral con la INTERSINDICAL VALENCIANA haciéndolo pasar por lo que no es y enfrentándolo a Acuerdos de la pro-pia CGT que han sido reinterpre-tados, a nuestro juicio, en sentido contrario al que tanto la letra como el espíritu claramente reflejan. No obstante no hay mal que por bien no venga y actualmente nuestro Sindi-cato (Sindicato de Administración Pública del CAT) está más cohesio-nado y es más fuerte y autónomo de lo que nunca fue y eso es lo verda-deramente importante.—¿Existe espacio para un sindi-calismo de tradición libertaria al margen de las organizaciones ya tradicionales (CNT y CGT)?

—Por supuesto que sí y no sólo para nuestro Sindicato (CAT) si no para otros sindicatos que han surgido de los anteriormente citados como, por ejemplo, puede ser SO (Solidaridad Obrera) que como bien sabes tuvo su origen en una escisión de CGT.Sobre la mesa de negociaciones se plantea traspasar el control de las Confederaciones Hidrográficas a las Comunidades Autónomas. —¿Consideras esto positivo en general, y en especial en el País Valenciano?—En octubre de 2004 el Tribunal Supremo dictó sentencia sobre el Plan Hidrológico del Júcar y el ré-gimen de competencias en materia de aguas entre el Estado y las Co-munidades Autónomas. Esta sen-tencia recordaba la necesidad de que la planificación y la gestión de los ríos se acomode a lo dispuesto en la Constitución Española, reser-vando para el Estado los ríos que discurren por dos o más Comunida-des Autónomas y dejando para las autonomías la competencia sobre el régimen de utilización y aprovecha-miento de las aguas que discurren íntegramente en sus respectivos te-rritorios. Desde entonces la norma-tiva dictada por el Gobierno man-tiene a efectos de planificación los límites de la antigua Confederación Hidrográfica del Júcar que es lo que, al parecer, prefiere la Genera-litat Valenciana. Ésta lo que quiere

es asumir sólo la gestión sobre las cuencas intracomunitarias, al me-nos en teoría, ya que desde junio de 2006 no ha hecho nada para que esto se lleve a cabo. Las transferen-cias de estas competencias es lo que ordena la Constitución, en cuanto a sí será positivo o no para los ciuda-danos y ciudadanas pues más bien dependerá de la sensibilidad medio-ambiental y de servicio público de cada uno de los gobiernos de las respectivas Comunidades Autóno-mas. En la nuestra, gobernada por el PP, todo parece indicar que por tener, a juicio de muchos entre los cuáles me encuentro, una sensibi-lidad medioambiental menor y una mercantilista mayor a la del Gobier-no de España (PSOE) no creo que salgamos ganando con el cambio. —¿Compartís la llamada “Nueva Cultura del Agua” reivindicada por movimientos ecologistas y ciudadanos y asumida en parte por el Ministerio?—Por supuesto. Como organización sindical con un fuerte componente social y ecologista no podría ser de otro modo.—¿Qué opináis sobre la privati-zación progresiva del agua?—Estamos totalmente en contra de la misma. La gestión del agua, como bien escaso a la par que social, no debe dejarse en manos privadas cuya finalidad última es el ánimo de lucro. El Estado debería velar por

el mayor bienestar de sus ciudada-nos y ciudadanas en una economía social y de desarrollo sostenible. En ese marco la gestión pública del agua es fundamental.—¿Qué opinión te merece la ex-ternalización creciente de servi-cios en la CHJ?—La externalización, concepto pro-pio de la economía neoliberal, sólo se da en el sector privado cuando una empresa privada subcontrata con otra u otras que también lo son. En el sector público la externaliza-ción no es sino una privatización pura y dura. Por supuesto estoy totalmente en contra de la privati-zación, parcial o total, de cualquier servicio público. Ésa no es la so-lución para que dichos servicios funcionen adecuadamente. Si lo és en cambio dotar a los mismos de los suficientes recursos materiales y de personal, con una preparación ade-cuada y una formación continua, a fin de ser desde el Estado lo más úti-les para la sociedad. El proceso de privatización de todos los servicios públicos debería pararse y después revertirse para que todos aquellos que ya han sido privatizados volvie-ran a ser de nuevo públicos.—¿Quieres añadir alguna cosa más?—Sólo agradeceros la oportunidad que Alter.CAT me ha brindado para poder dirigirme a todos nuestros lectores y lectoras. Salud.

Breve trayectoria personal y militante.Soy funcionario de carrera de la Administración General del Estado desde 1985. Ingresé en el INEM (Instituto Nacional de Empleo) en dicho año, posteriormente y por concurso ingresé en 1991 en la C.H.J. (Confederación Hidrográfica del Júcar – Mº de Medio Ambiente). Anteriormente a mi ingreso en la Administración trabajé en la empresa privada durante varios años en diversos sectores (transportes, industria y comercio). Aunque he sido simpatizante y colaborador del mismo desde varios años antes, no me afilié al Sindicato de Administración Pública de la CGT hasta 1991. A principios de 2003 constituí junto con otros compañeros y compañeras la Sección Sindical del Mº de Medio Ambiente de la que soy su Secretario General desde el principio y Delegado Sindical desde enero de 2004.

Delegado Sindical del CATen el Mº de Medio Ambiente

Entrevistamos a

José Vicente Gimeno

Nos ha dejado Fernando Fernán Gó-mez, un obrero de la CulturaEl 21 de noviembre de 2007 falleció el compañero Fernando Fernán Gó-mez después de llevar ingresado casi un mes en la unidad de Oncología del hospital de La Paz de Madrid,. Los medios silencian su trayectoria li-bertaria ligada desde muy jóven a la CNT, legalizado el sindicato anarco-sindicalista participó junto a su com-pañera Enma Cohen en el histórico mitin de la CNT en Montjuïc.Jueves 22 de noviembre de 2007 Siempre ha reflejado su impronta li-bertaria como reflejan sus películas “Las bicicletas son para el verano”, o

“La lenguas de las mariposas” entre otras muchas, o sus artículos de pren-sa, donde deja opiniones tan eviden-tes como “los policías a quienes bus-can, descubren, persiguen y atacan con tenacidad y furia, más que a los delincuentes, es a aquellos ciudada-nos que no piensan ni dicen lo que les han ordenado sus amos, los jefes de la policía, los inventores de las leyes, los dueños de la tierra y el dinero”, en un artículo sobre el asesinato del jóven anarquista Carlo Giuliani. O “Yo pienso más bien en el amor libre, en la supresión de propiedad privada, en la entrega de las tierras a los tra-bajadores, en la enseñanza igualitaria

y obligatoria. Y no me parece que las películas españolas sean muy de izquierdas.”, en una entrevista en el diario “Hoy”.Probablemente Marisa Paredes lo describió a la perfección en la entrega como presidenta de la Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográ-ficas de España de su décima medalla de Oro a Fernando Fernán-Gómez, expresando, desbordante: “Por anar-quista, por poeta, por cómico, por articulista, por académico, por nove-lista, por dramaturgo, por único y por consecuente”.Hasta siempre compañero.Carlos Peña. Rojo y Negro Digital

In m

emor

iam

Fernando Fernan Gómez

Page 11: ALTERCAT 00

L’existència d’un sindicalisme oficial, com a una de les potes bàsiques en l’estructura del propi Estat, basat en el model socialdemócrata europeu del periode pos-terior a la II Guerra Mundial, ha produït una espècie de monopoli contrari a les suposades lleis de “Llibertat Sindical” existents a les anomenades “democràcies oc-cidentals”. Uns Estats governats pels diferents governs de centre-dreta o centre-esquerra que s’han alternat en la seua gestió i que traspasen funcions i recursos a les grans estructures burocràtiques que a l’Unió Europea s’agrupen al voltant de la Confederació Europea de Sin-dicats (CES) a la qual tant CCOO com UGT mantenen gran influència per la seua pràctica moderada i pactista front a d’altres sindicats francesos o alemanys que pos-tren un tarannà més reivindicatiu i social.Front aquest “sindicalisme d’Estat” són diferents les corrents històriques que han mantingut les millors tra-dicions del sindicalisme transformador i alternatiu.

L’Estat espanyol, tradició llibertària i sindicalisme socio-políticLa gran tradició anarcosindicalista del segle passat va trobar un punt de revitalització i impuls als primers anys de la Transició (finals dels 70) amb actes públics

masius a Madrid, València i Barcelona en un moment de confiança general en el trencament polític amb la Dictadura i d’avanços històrics que varen acabar amb la persecució de les organitzacions llibertàries (CNT-Montatge de l’Scala), FAI’s (detencions continuades i infiltraciosn policials), FIJL (detencions militants) i grups afins (atacs als Ateneus Llibertaris i tancament ràdios lliures,etc). Al 1981 la crisi interna provocada per les tensions acu-mulades entre els grups de l’Exili (Toulouse) i l’interior i el perseguiment del terrorisme estatal va provocar el trencament de nou de la CNT en dos organitzacions que durant més de 25 anys han seguit cains ben diferents: la CNT-històrica, actualment ben arrelada en determina-des ciutats i pobles però amb una presència minorita-ria, desigual i molt reduida als grans sectors i empreses del país, i per altra banda la CNT-Renovada o “Congrés València”, actualment CGT, que va aconseguir una cer-ta estructura i activitat en importants sectors laborals i multinacionals (RENFE, Banca, Telefònica, Correus, Automóvil, Neteja, etc) passant del 10% necessari per negociar grans Convenis però que no ha estat capaç després de nombroses expulsions i regresions internes de convertir-se en l’eix vertebrador d’una tercera força

sindical alternativa als majoritaris. D’altra banda els sindicats de trajectòria socio-po-lítica apareguts en l’inici de la Transició (SU, CSUT, SOC,etc) han quedat molt aillats en funció del seu ca-rácter local o sectorial i de la desaparició dels partits polítics que els varen fundar. Alguns d’ells de carácter Nacional (LAB, SOC, INTG) han tingut un important creiximent arribant fins i tot a ser repressentatius a les seues nacionalitats (Galícia i Euskadi).

El Sindicalisme Assembleari i els nous sindicats “au-tònoms » Daltra banda existeixen sindicats assemblearis que han mantingut la seua presència i que com els STE’s de l’Ensenyament són majoritaris al seu sector, havent-se reconvertit poc a poc en alternatives de Classe en com-petència amb el sindicalisme oficial. Un altre sector important són els sindicats autònoms i assemblearis que han existit en comunitats determina-des (ESK-CUIS a Navarra i Euskadi) , altres sectorials (Telefònica, Ferroviaris,etc) o que s’han format a partir de les expulsions periòdiques produides al sí de la CGT o la CNT.

Miguel Angel Ferris

Intersindical Valenciana i CAT (CGT) Àrea Pública després d’un procés de debat sobre la si-tuació de les Administracions Públiques i sobre el sindicalisme han conclòs que: • Cal començar el debat de la construcció d’un espai alternatiu al País Valencià que afirme el sindicalisme de classe i que reconega com instrument bàsic per a la presa de decisions l’assemblearisme, el federalisme i l’autonomia.

• Aquest espai sindical ha de ser una eina per a la transformació social i la construcció d’un marc va-lencià de relacions socials, laborals i col·lectives, on des de l’afirmació de la seua identitat, aparega com inseparable el seu caràcter internacionalista i soli-dari, al mateix temps que treballe per la superació de les profundes desigualtats, de tot tipus, que exis-teixen al País Valencià i a la resta del món. • Aquest espai haurà de ser una alternativa real al sindicalisme burocràtic, que no conta per a pren-dre decisions ni amb les seues bases ni tampoc amb el conjunt de les treballadores i treballadors.

• Cal aturar l’actual dinàmica mercantilista, pri-vatitzadora i d’externalització dels serveis pú-blics, així com les continues agressions que so-frixen les seves treballadores i treballadors. Per contra, les dues organitzacions aposten per uns

serveis públics i de qualitat que serveixin per a la superació de les desigualtats socials i que es-tiguin al servei del conjunt de la ciutadania. Intersindical Valenciana i CAT (CGT) Àrea Pública vénen coincidint en l’acció quotidiana, de forma cada vegada més ampla, en la necessitat d’aprofundir la unitat d’acció que va adquirint di-mensions cada vegada més importants en l’àmbit públic valencià. En coherència, els dos sindicats han decidit concórrer conjuntament en l’àmbit pú-blic valencià, amb la finalitat d’unir esforços i ge-nerar sinèrgies que ens encoratgen en la construcció d’aquest model participatiu, democràtic i autònom. Aquesta concurrència es farà des de l’autonomia or-gànica i política d’ambdues organitzacions. Les dues organitzacions entenen que l’eina fo-namental per al desplegament de l’acord serà el compromís amb el programa conjunt que es for-malitzarà al llarg de debats conjunts entre els di-ferents sindicats, sectors i seccions sindicals on tinguin presència alguna de les organitzacions. Intersindical Valenciana i CAT (CGT) Àrea Pública consideren que aquest acord ha de servir per superar l’actual dinàmica de la negociació, allunyada dels interessos dels treballadors i treballadores, i per avançar en la construcció d’una alternativa sindical arrelada als centres de treball, a les treballadores i treballadors i al conjunt de la societat valenciana.

Declaració conjunta :Intersindical Valenciana-CATPer la construcció delSindicalisme Alternatiual País Valencià.

Els precedents històrics del Sindicalisme Alternatiu

11lter.catDesembre 2007

DOSSIER: Sindicalisme Alternatiu

Page 12: ALTERCAT 00

SINDICALISME ALTERNATIU12 lter.cat Desembre 2007

LA CONSTRUCCIÓ DEL

—Primera.

“Sindicalisme?”... pràcticament des de la signatura dels pactes de la mon-cloa, s’hi savia perfectament com acabaria tot, i malgrat les etiquetes de “classe”, que fins fa ben poc, que es posaven CCOO i UGT... només han servit per posar en ordre el sis-tema, enviar a totes les treballadores i treballadors a casa i desmoralitzar a la majoria de la classe trebaladora d’aquest país. Ara, des de la COS, ja no parlem de “sindicalisme dominant / majoritari / representatiu, etc.”, sinó de “model sindical generalitzat”... I es que desgraciadament, i malgrat les molt bones voluntats, les molt bones idees, etc., la immensa majoria del sindicalisme “alternatiu”, actual, no representa cap alternativa real al model sindical imperant i generalitzat (que tindria a CCOO i UGT com els seus principals, màxims i més bèsties representants), ja que en la majoria dels casos, no s’és capaç d’eixir del cercle de les eleccions sindicals, amb la pretensió d’arribar a fer-li ombra a CCOO i UGT, quan això, en el marc legal i polític actual, és del tot impos-sible.

—Segona.

En primer lloc, engegar una dinàmi-ca de debat i reflexió, i iniciar la recerca d’alternatives veritables d’organització, acció sociosindical i lluita... No és qüestió d’inventar res, el moviment obrer internacional, i sobre tot als Països Catalans, ja ho té tot inventat; l’única cosa que ens cal és tenir molt clar quins són els veritables problemes actuals (la pre-carització generalitzada dels treballs i de la nostra vida en general), i de quina forma bastir estructures i eines per fer-hi front... Per la COS, el sin-dicalisme és una peça clau, però no la única. —Tercera.

Des de la COS, com diu aquell, es-tariem disposats a parlar amb el “di-moni” si calguès, per tal d’avançar en dinàmiques de treball i lluita unitària... Ara, tornem a repetir, què entenem per allò de sindicalisme “d’esquerres i alternatiu” en aquest moment?, què enten la immensa majoria de la classe treballadora del nostre país per sindicalisme?... És a dir, per parlar que no quede, però pensem que el que realment cal es començar a replantejar-se totes les coses, i avançar cap a un nou model sindical... sinó, com a classe i com a poble, ho tenim terriblement magre. Si la proposta va en aquesta línia, la COS hi aportarà la seua veu, segur.

—Primera. Si CCOO i UGT tenen com principal objecte defensar els interessos dels i de les treballadors/es es troben molt lluny d’haver aconseguit els objectius. La classe obrera ha perdut en els últims 30 anys un sens fi de drets socials i laborals. Ha vist descendir la seva quota en les rendes del 60% al 46%, mentre el capital ha passat del 40% al 54%, per tant els rics són més rics i els pobres més pobres. Malgrat les successives reformes laborals que deien anaven a servir per a disminuir la precarietat, aquesta fa anys que no baixa del 33% i per si no fos poc la bombolla immobiliària creada artificialment ens hipoteca per a tota la vida i remata l’explotació del capital, condicionant la nostra vida i capacitat d’intervenció en el día a día. Si fossin una empresa jo diria que es semblen molt a les fraudulentes que malgrat perdre diners els seus accionistes (els afiliats), els executius segueixen repartint-se dividends. Amb tot el pitjor és el missatge alienant que llancen que no hi ha gens que fer. Vull recordar que les úniques batalles perdudes, són les quals no es donen. —Segona.La classe obrera, les persones assalariades, la gent que no te altrea capital que lesseues mans i la seua intel·ligència i que es veu obligada a vendre les seves capacitats en pitjors condicions cada vegada, existeix, existeix i som la majoris de la societat. Aquesta venda forçada del nostre treball, genera conflictes als quals cridem lluita de classes, i que malgrat tots els Fukuyama* nadius o extrangers, existeix. Aquesta consciència i la voluntat d’enfrontar-se al capital contínua existint al sí d’una miriada d’organitzacions avui petites i disperses que començen a trobar-se, reconèixer-se i obrar en conseqüència. Allò que cridem sindicalisme alternatiu, existeix, gaudeix de bona salut i comença a articular-se per a disputar l’espai que ocupen indegudament els cridats sindicats majoritaris. La voluntat d’unir-se i construir una sòlida

realitat que enfronte les politiques claudicants del trio CCOO-UGT-CSIF és ja real i es troba en marxa. —Tercera.És l’únic camí. En el sindicalisme com en el conjunt del moviment social antagònic, la prioritat avui és la unitat. Unitat d’acció com a mínim, unitat que permeti la construcció d’altres complicitats, orgàniques també. El bisindicalisme que representen CCOO i UGT és al sindical el mateix que PP-PSOE en la política. Des del sindicalisme no es qüestiona la política econòmica dels successius governs del PSOE-PP-PSOE, s’accepten amb naturalitat, les retallades socials, les pèrdues de drets, la disminució d’ingressos dels treballadors, les congelacions salarials, les externalizacions, deslocalitzacions, privatitzacions i un llarg. El senyor Solbes duu marcant la política econòmica d’aquest país des de fa 20 anys i no la qüestiona ni el PP, ni el PSOE ni els cridats sindicats majoritaris. Des del CAT CAT vam afirmar que altre model econòmic que reparteixi millor l’increment de la productivitat i la riquesa amb un model económic sostenible ecologicament, és possible i necessari. Aquí a el País Valencià l’únic conflicte seriós que ha hagut d’enfrontar el govern del PP va anar el dels ensenyants articulat per STEPC-AFID-CAT, aquest és el camí. Mai ningú ens ha regalat gens i la unitat d’acció actual més prompte que tard quallarà en una potent organització que deixi les vergonyes a l’aire dels executius apoltronats que avui gestionen les grans centrals.

*Francis Fukuyama. Funcionari del Departament d’Estat del Govern Nord-americà. Va teoritzar a principis dels 90’ la “fi de la història”. D’acord amb això , la humanitat havia arribat al culmen de civilització amb el triomf del liberalisme polític i econòmic, en conseqüència, totes les propostes igualitàries i socialitzants habien acabat en “l’abocador de la història” –inclosa la lluita de classes.

Les preguntes són les seguents: 1.- Quina valoració feu avui del sindicalisme dominant? 2.- Què penseu que caldria fer per crear una alternativa sindical davant d’aquesta situació? 3.- Esteu per un procés de convergència o alliança del sindicalisme d’esquerres i alternatiu?

EL SINDICATS CONTESTEN

—Primera.El sindicalisme actual de CCOO i UGT, fonamentalment, és un sindicalisme que no qüestiona el sistema actual, tant el sistema polític com el sitema econòmic, el seu paper és formar part d’aquest sistema i fer fort un tipus de sindicalisme burocràtic (les decisions importants es prenen des de les organismes de direcció sense participació de les bases) i de gestió :donar una serie de serveis més o menys interessants però deixant d’esser un sindicat de lluita i rivindicatiu.—Segona.La meva opinió personal és que necessiten unir forces des de sectors sindicals alternatius i crítics que sobre unes bases mínimes :

Assemblearisme, organització de baix a dalt, sociopolític i arrelat al entorn nacional, siga una alternativa real i independent del aparell del Estat que tinga com objectius , no solament la lluita diaria pels derets dels treballadors i treballadores, sino les transformacions socials i la conciència de classe.—Tercera.Novament sóls puc donar la meva opinió personal. Considere que per a conseguir el que he dit abans, ne-cessariament , hi ha que obrir un proces de discusió i d’acció conjun-ta que permitisca obrir un procés de convergencia que en el futur done la possibilitat de constituir un sindicat de classe i nacional.

CC.OO.Crítics

—Primera.Els dos grans sindicats practiquen una política de concertació social que éstà allunyada dels interessos del conjunt de la classe treballadora. El seu paper hegemònic es deu, basicament, a les dependències econòmiques dels pre-supostos de l’estat, de les comunitats autònomes i de les empreses. El seu finançament seria impossible amb les quotes de la seua afiliació. Pet tant, les decissions es prenen, cada vega-da més, en els despatxos de les gans executives, no en les fàbriques ni en les assemblees de les treballadores i treballadors. Estan havent molts si-lencis, quan no complicitats, davant de polítiques que van encaminades al retall dels drets socials, econòmics i laborals. Un exemple és la reforma de la seguretat social o la nova llei educativa aprovades per les Corts Espanyoles. Altre és la falta de res-posta davant dels processos de des-localització, d’expedientes de regu-lació de l’ocupació o de tancaments d’empreses. Els dos grans sindicats practiquen una política de concertació social i de desmobilització del movi-ment sindical. —Segona.La Confederació Intersindical s’ha constituit els dies 16 i 17 de novem-bre a Salamanca. Aquesta és una or-ganització de sindicats territorials, els antics STES-Intersindicals, que s’han unit amb el Sindicat Ferroviari per formar-la. Ara, totes dues orga-nitzacions en són una única organit-zació de sindicats d’àmbit nacional o regional de l’Estat Espanyol. La nova confederació agrupa a sindicats com: Intersindical Valenciana, STEI-i Intersindical de les Illes Balears.... que tenen sobirània pròpia i que es coordinen entre totes elles per dis-senyar una acció sindical unitària a l’estat i a l’àmbit internacional. A més

tenim establides cartes de relacions amb sindicats com: STEE-EILAS (Euskal Herria), Intersindical lter-nativa de Catalunya i Intersindical Canària. Aquest n’és un primer pas per agrupar el sindicalisme alternatiu i autònom que n’éstà força dispers. La nova organització sindical practica el sindicalisme participatiu, assemblea-ri, donant veu a les persones, a les treballadores i treballadors, respectant l’autonomia de les decissions preses per les seccions sindicals, els sindi-cats que la conformen i lluitant contra les desigualtat econòmica i social, tre-ballant amb els diversos moviments socials i feministes per construir una societat més justa. Eixe és, des del nostre punt de vista, el camí per ar-ticular un sindicalisme alternatiu al que practiquen els sindicats anome-nats majoritaris: un agrupament dels sindicats alternatius en cada nació, nacionalitat o regió de l’estat i la seua confluència estatal i internacional per poder intervindre en els marcs de rela-cions laborals espanyols i europeus. —Tercera.Sí. Sense dubte. Cal agrupar-se, con-vergir, respectant la pluralitat de les diferents organitzacions sindicals. La Confederació Intersindical ha estat fruit d’un procés de convergència de diversos sindicats que provenen de distintes tradicions i pràctiques però que hem vist la necessitat de confor-mar una confederació intersindical. Davant la centralització de la nego-ciació col.lectiva, dels grans aparells sindicals i empresarials, el sindicats alternatius han de treballar conjunta-ment per plantar cara a les polítiques centralistes i neoliberals. Eixa conver-gència ha de ser un procés que es faça a cada territori, un procés que porte el seu propi ritme i que respecte les seues peculiaritats, sense intromis-sions ni precipitacions.

Gumer Pardo

Vicent Mauri

Toni Terrones

—¿Cual ha sido tu trayectoria en el terreno sindical?.- Me inicié en el sindicalismo allá por el año 1985 en Barcelona. En 1987 participé en las primeras elec-ciones sindicales que se celebraron en la Administración con la candi-datura del CAT y hasta el año 2006 he sido miembro de la Junta de Per-sonal de la AGE. En 1990 el CAT de Valencia se integro en la CGT y allí fui durante algunos años miem-bro del Secretariado del SAP y pos-teriormente Secretario General de la CGT-PV entre 1997 y 2004.—¿Cuál fue la experiencia inicial de los CAT en los que comenzaste tu militancia sindical?—Los Colectivos Autónomos fueron una experiencia de sindi-calismo radicalmente de base y asambleario. Para pertenecer al Co-lectivo bastaba con formar parte de la plantilla y participar en las asam-bleas y comisiones de trabajo. No había afiliación propiamente dicha, ni jerarquías ni estructuras superio-res. En realidad aquella era la mejor escuela de sindicalismo que pueda tenerse: todo dependía de nosotros mismos.—¿Cuándo y porqué se decidió la unificación de los CAT con la FETAP-CGT?—El sindicalismo en la Administra-ción Pública fue tardíamente lega-lizado (hasta 1987 solo estábamos tolerados) y se hizo mediante una ley que convertía sus órganos de representación, Juntas y Comités, en entes carentes de competencias, inoperantes y lejanos. La integra-ción en la FETAP-CGT obedeció a la necesidad de intentar superar un marco legal de representación pen-sado en exclusiva para las grandes estructuras sindicales de carácter

jerárquico e institucional. Nos ne-cesitábamos y nos complementába-mos, así que era lógico que llegáse-mos a un acuerdo.—Durante el periodo de 1994 al 2004 fuiste el Secretario General de la CGT-PV. Cuales fueron los avances y los fracasos más rele-vantes durante tu mandato?—Yo llegué a la Secretaría General un poco de rebote y en una época especialmente convulsa donde se sucedían los secretariados sin solu-ción de continuidad. Así que lo pri-mero que nos propusimos fue nor-malizar la vida orgánica y sanear un economía caótica y dependiente.Lo segundo se consiguió prescin-diendo casi por completo de las subvenciones administrativas, la vida orgánica, por desgracia, no lle-gó a normalizarse nunca. Yo siem-pre he conocido a la CGT como una organización convulsa plagada de rencillas y luchas intestinas. Sa-near la economía propició que, con muchos menos ingresos, pudiése-mos afrontar un crecimiento que se hacía imprescindible. En unos años duplicamos el número de delegados y secciones sindicales, aumentaron significativamente las afiliaciones y nos situamos, al menos en Valencia, como referente en luchas sociales de la envergadura del movimiento antiglobalización o las campañas contra las guerras.Todo esto, claro esta, no lo hicieron solo los Secretariados, sino que se consiguió con el trabajo en común de decenas de compañeros y com-pañeras. Mi mayor aportación fue intentar que se sintieran cómodos y arropados en ese trabajo.—A tu juicio, ¿cuáles han sido las causas del estancamiento y parálisis interna y externa de la

CGT?—Lo he apuntado anteriormente: una organización no puede avanzar y ni tan siquiera estabilizarse sino consigue eliminar el cainismo y la crisis permanente de su vida orgá-nica. En teoría no hay nada que im-pida convivir en el seno de la CGT a las diferentes concepciones de una izquierda plural. En la práctica, sin embargo, eso no es posible porque hay un sector que tiene un concepto patrimonial de la organización. La llegada de Eladio Villanueva a la S.G. de la CGT ha exacerbado esa contradicción y las consecuencias están ya a la vista: estancamiento, desaparición de los movimientos sociales, continuas depuraciones, etc.—Al margen de la actuación sin-dical, ¿crees que la CGT-PV y CGT-Valencia han desarrollado coherentemente su proyecto so-cial? ¿porqué?—El anarcosindicalismo solo pue-de concebirse como un movimien-to de masas fuertemente enraizado en la vida cotidiana de los trabaja-dores. Extender su presencia a los movimientos sociales, a los barrios obreros y a las asociaciones y co-lectivos donde se reúnen estos es una obligación. No hay que tenerle miedo a coincidir por el camino con otras concepciones de la izquierda, porque es ahí precisamente donde amplificamos nuestro mensaje.Desgraciadamente hay una corrien-te dentro de la CGT que apuesta por el aislamiento y la marginalidad en lo que respecta a la sociedad, y eso les lleva a no desarrollar ningún tipo de actividad externa que no se desenvuelva estrictamente entre afines. Eso se ha intentado superar en alguna ocasión, pero creo que es la posición actual entre la casta dirigente de CGT que ha llegado a posiciones delirante ante supuestas amenazas externas. Por decirlo sua-vemente están llevando a la organi-zación a algo que no tiene nada que ver con el anarcosindicalismo.—El local ocupado por la CGT en 1993 fue en su momento una conquista sindical alternativa. ¿Porqué crees que ha permane-cido semivacio, que se desalojara a las pocas entidades que por allí han pasado y ahora se especula con el mismo como moneda de cambio para negociaciones con el Estado?—A quien apuesta por el aislamien-to y la marginalidad como estrate-gia de actuación política y social le da pánico la convivencia y el in-tercambio de ideas. Por eso pueden tener a su disposición miles de me-

tros de local, pero estos permanece-rán en su mayor parte desocupados y al margen de lo que ocurra en su barrio o ciudad. Lo que debería ofrecerse como un patrimonio de todos los trabajadores se convierte así en una isleta semivacía donde importuna todo lo ajeno. Por otro lado, y paradójicamente, se le tiene un reverencial respeto al Estado. Se aceptan sus premisas, se negocia con él y, efectivamente, se propone intercambiar miles de metros que deberían ser de todos por unos po-cos cientos que serán solo de unos cuantos. Eso sí, situados allí donde la casta dirigente considere mas conveniente.—El SAP-CGT de Valencia fue perseguido, amenazado, proce-sado y expulsado de la Confede-ración sin derecho a defenderse y con métodos violentos. ¿Cómo interpretas dichas actuaciones tan contrarias a la tradición y es-píritu anarcosindicalista?—Lo que se pretendía hacer con el SAP de Valencia era una depu-ración ejemplarizante. Cada día me convenzo más de que se hubiera llevado a cabo con cualquier moti-vo y que el supuesto incumpliendo de acuerdos congresuales no era más que una excusa. Lo demás es vergonzoso, ni tan siquiera se nos dio ocasión a defendernos y no contamos con ningún tipo de garan-tías. Nunca antes en la CGT había ocurrido algo así. —¿El pre-Acuerdo electoral con la Intersindical Valenciana en el Area Pública fue una resolución democrática?. ¿Cuál ha sido su objetivo a medio y largo plazo?—El proceso de debate y toma de decisiones fue impecable, eso lo re-conocen hasta los mismos que nos desfederaron. Se llegaron a realizar hasta tres asambleas, se debatió por secciones y sectores, se admitió desde el principio que hubiese sec-ciones que no secundaran el Acuer-do e incluso se invitó a los secreta-riados del P.V. y Madrid (que envió a un remedo del Ángel Extermina-dor) a que intervinieran en alguna

de ellas. El resultado fue siempre el mismo: mayoría abrumadora a fa-vor del Acuerdo. Este partía de la base de mantener la absoluta inde-pendencia y autonomía de las par-tes firmantes. El SAP-Valencia no se integraba en ningún otro sindi-cato y mantenía sus estructuras de organización y toma de decisiones. El objetivo último, por lo demás, estaba claro para cualquiera que quisiera verlo: contribuir, desde la independencia y la autonomía, a la consolidación de un espacio sindi-cal alternativo que hiciera frente a los sindicatos mayoritarios en la Administración Valenciana.—Una vez la CGT ya se aventura como una organización alejada de sus propios postulados, ¿con quien debe converger el Area Pú-blica de CAT en la construcción de un espacio del Sindicalismo Alternativo?—Nuestro sindicato no ha variado su orientación en las asambleas posteriores a la desfederación. Como CAT-CTPV continuamos de-fendiendo lo mismo que defendía-mos como SAP-CGT: la necesidad de construir una gran organización del sindicalismo alternativo que devuelva la voz y la decisión a los trabajadores y trabajadoras y haga frente a la corrupción, el entreguis-mo y el sometimiento del modelo sindical representado por CC.OO. y UGT principalmente.En el País Valencia ese modelo alternativo pasa necesariamente por un acuerdo con la Intersindi-cal Valenciana, pero no excluye a una CGT alejada del sectarismo. Trabajar junto al conjunto de los trabajadores y trabajadoras, oír su voz y respetar sus decisiones, pe-lear todos juntos por una sociedad donde seamos libres, iguales y soli-darios, avanzar hacia un mundo sin explotadores ni explotados. Esas son nuestras señas de identidad, las mismas que han sido siempre. Y, también como siempre, el fu-turo esta abierto y es de nosotras y nosotros. Solo tenemos que ir a tomarlo.

“Nuestro objetivo es contribuir, desde la independencia y la autonomía,a la consolidación de un espacio sindical alternativo”

Javier Ruiz,Secretario General del CAT-PV

Page 13: ALTERCAT 00

SINDICALISME ALTERNATIU12 lter.cat Desembre 2007

LA CONSTRUCCIÓ DEL

—Primera.

“Sindicalisme?”... pràcticament des de la signatura dels pactes de la mon-cloa, s’hi savia perfectament com acabaria tot, i malgrat les etiquetes de “classe”, que fins fa ben poc, que es posaven CCOO i UGT... només han servit per posar en ordre el sis-tema, enviar a totes les treballadores i treballadors a casa i desmoralitzar a la majoria de la classe trebaladora d’aquest país. Ara, des de la COS, ja no parlem de “sindicalisme dominant / majoritari / representatiu, etc.”, sinó de “model sindical generalitzat”... I es que desgraciadament, i malgrat les molt bones voluntats, les molt bones idees, etc., la immensa majoria del sindicalisme “alternatiu”, actual, no representa cap alternativa real al model sindical imperant i generalitzat (que tindria a CCOO i UGT com els seus principals, màxims i més bèsties representants), ja que en la majoria dels casos, no s’és capaç d’eixir del cercle de les eleccions sindicals, amb la pretensió d’arribar a fer-li ombra a CCOO i UGT, quan això, en el marc legal i polític actual, és del tot impos-sible.

—Segona.

En primer lloc, engegar una dinàmi-ca de debat i reflexió, i iniciar la recerca d’alternatives veritables d’organització, acció sociosindical i lluita... No és qüestió d’inventar res, el moviment obrer internacional, i sobre tot als Països Catalans, ja ho té tot inventat; l’única cosa que ens cal és tenir molt clar quins són els veritables problemes actuals (la pre-carització generalitzada dels treballs i de la nostra vida en general), i de quina forma bastir estructures i eines per fer-hi front... Per la COS, el sin-dicalisme és una peça clau, però no la única. —Tercera.

Des de la COS, com diu aquell, es-tariem disposats a parlar amb el “di-moni” si calguès, per tal d’avançar en dinàmiques de treball i lluita unitària... Ara, tornem a repetir, què entenem per allò de sindicalisme “d’esquerres i alternatiu” en aquest moment?, què enten la immensa majoria de la classe treballadora del nostre país per sindicalisme?... És a dir, per parlar que no quede, però pensem que el que realment cal es començar a replantejar-se totes les coses, i avançar cap a un nou model sindical... sinó, com a classe i com a poble, ho tenim terriblement magre. Si la proposta va en aquesta línia, la COS hi aportarà la seua veu, segur.

—Primera. Si CCOO i UGT tenen com principal objecte defensar els interessos dels i de les treballadors/es es troben molt lluny d’haver aconseguit els objectius. La classe obrera ha perdut en els últims 30 anys un sens fi de drets socials i laborals. Ha vist descendir la seva quota en les rendes del 60% al 46%, mentre el capital ha passat del 40% al 54%, per tant els rics són més rics i els pobres més pobres. Malgrat les successives reformes laborals que deien anaven a servir per a disminuir la precarietat, aquesta fa anys que no baixa del 33% i per si no fos poc la bombolla immobiliària creada artificialment ens hipoteca per a tota la vida i remata l’explotació del capital, condicionant la nostra vida i capacitat d’intervenció en el día a día. Si fossin una empresa jo diria que es semblen molt a les fraudulentes que malgrat perdre diners els seus accionistes (els afiliats), els executius segueixen repartint-se dividends. Amb tot el pitjor és el missatge alienant que llancen que no hi ha gens que fer. Vull recordar que les úniques batalles perdudes, són les quals no es donen. —Segona.La classe obrera, les persones assalariades, la gent que no te altrea capital que lesseues mans i la seua intel·ligència i que es veu obligada a vendre les seves capacitats en pitjors condicions cada vegada, existeix, existeix i som la majoris de la societat. Aquesta venda forçada del nostre treball, genera conflictes als quals cridem lluita de classes, i que malgrat tots els Fukuyama* nadius o extrangers, existeix. Aquesta consciència i la voluntat d’enfrontar-se al capital contínua existint al sí d’una miriada d’organitzacions avui petites i disperses que començen a trobar-se, reconèixer-se i obrar en conseqüència. Allò que cridem sindicalisme alternatiu, existeix, gaudeix de bona salut i comença a articular-se per a disputar l’espai que ocupen indegudament els cridats sindicats majoritaris. La voluntat d’unir-se i construir una sòlida

realitat que enfronte les politiques claudicants del trio CCOO-UGT-CSIF és ja real i es troba en marxa. —Tercera.És l’únic camí. En el sindicalisme com en el conjunt del moviment social antagònic, la prioritat avui és la unitat. Unitat d’acció com a mínim, unitat que permeti la construcció d’altres complicitats, orgàniques també. El bisindicalisme que representen CCOO i UGT és al sindical el mateix que PP-PSOE en la política. Des del sindicalisme no es qüestiona la política econòmica dels successius governs del PSOE-PP-PSOE, s’accepten amb naturalitat, les retallades socials, les pèrdues de drets, la disminució d’ingressos dels treballadors, les congelacions salarials, les externalizacions, deslocalitzacions, privatitzacions i un llarg. El senyor Solbes duu marcant la política econòmica d’aquest país des de fa 20 anys i no la qüestiona ni el PP, ni el PSOE ni els cridats sindicats majoritaris. Des del CAT CAT vam afirmar que altre model econòmic que reparteixi millor l’increment de la productivitat i la riquesa amb un model económic sostenible ecologicament, és possible i necessari. Aquí a el País Valencià l’únic conflicte seriós que ha hagut d’enfrontar el govern del PP va anar el dels ensenyants articulat per STEPC-AFID-CAT, aquest és el camí. Mai ningú ens ha regalat gens i la unitat d’acció actual més prompte que tard quallarà en una potent organització que deixi les vergonyes a l’aire dels executius apoltronats que avui gestionen les grans centrals.

*Francis Fukuyama. Funcionari del Departament d’Estat del Govern Nord-americà. Va teoritzar a principis dels 90’ la “fi de la història”. D’acord amb això , la humanitat havia arribat al culmen de civilització amb el triomf del liberalisme polític i econòmic, en conseqüència, totes les propostes igualitàries i socialitzants habien acabat en “l’abocador de la història” –inclosa la lluita de classes.

Les preguntes són les seguents: 1.- Quina valoració feu avui del sindicalisme dominant? 2.- Què penseu que caldria fer per crear una alternativa sindical davant d’aquesta situació? 3.- Esteu per un procés de convergència o alliança del sindicalisme d’esquerres i alternatiu?

EL SINDICATS CONTESTEN

—Primera.El sindicalisme actual de CCOO i UGT, fonamentalment, és un sindicalisme que no qüestiona el sistema actual, tant el sistema polític com el sitema econòmic, el seu paper és formar part d’aquest sistema i fer fort un tipus de sindicalisme burocràtic (les decisions importants es prenen des de les organismes de direcció sense participació de les bases) i de gestió :donar una serie de serveis més o menys interessants però deixant d’esser un sindicat de lluita i rivindicatiu.—Segona.La meva opinió personal és que necessiten unir forces des de sectors sindicals alternatius i crítics que sobre unes bases mínimes :

Assemblearisme, organització de baix a dalt, sociopolític i arrelat al entorn nacional, siga una alternativa real i independent del aparell del Estat que tinga com objectius , no solament la lluita diaria pels derets dels treballadors i treballadores, sino les transformacions socials i la conciència de classe.—Tercera.Novament sóls puc donar la meva opinió personal. Considere que per a conseguir el que he dit abans, ne-cessariament , hi ha que obrir un proces de discusió i d’acció conjun-ta que permitisca obrir un procés de convergencia que en el futur done la possibilitat de constituir un sindicat de classe i nacional.

CC.OO.Crítics

—Primera.Els dos grans sindicats practiquen una política de concertació social que éstà allunyada dels interessos del conjunt de la classe treballadora. El seu paper hegemònic es deu, basicament, a les dependències econòmiques dels pre-supostos de l’estat, de les comunitats autònomes i de les empreses. El seu finançament seria impossible amb les quotes de la seua afiliació. Pet tant, les decissions es prenen, cada vega-da més, en els despatxos de les gans executives, no en les fàbriques ni en les assemblees de les treballadores i treballadors. Estan havent molts si-lencis, quan no complicitats, davant de polítiques que van encaminades al retall dels drets socials, econòmics i laborals. Un exemple és la reforma de la seguretat social o la nova llei educativa aprovades per les Corts Espanyoles. Altre és la falta de res-posta davant dels processos de des-localització, d’expedientes de regu-lació de l’ocupació o de tancaments d’empreses. Els dos grans sindicats practiquen una política de concertació social i de desmobilització del movi-ment sindical. —Segona.La Confederació Intersindical s’ha constituit els dies 16 i 17 de novem-bre a Salamanca. Aquesta és una or-ganització de sindicats territorials, els antics STES-Intersindicals, que s’han unit amb el Sindicat Ferroviari per formar-la. Ara, totes dues orga-nitzacions en són una única organit-zació de sindicats d’àmbit nacional o regional de l’Estat Espanyol. La nova confederació agrupa a sindicats com: Intersindical Valenciana, STEI-i Intersindical de les Illes Balears.... que tenen sobirània pròpia i que es coordinen entre totes elles per dis-senyar una acció sindical unitària a l’estat i a l’àmbit internacional. A més

tenim establides cartes de relacions amb sindicats com: STEE-EILAS (Euskal Herria), Intersindical lter-nativa de Catalunya i Intersindical Canària. Aquest n’és un primer pas per agrupar el sindicalisme alternatiu i autònom que n’éstà força dispers. La nova organització sindical practica el sindicalisme participatiu, assemblea-ri, donant veu a les persones, a les treballadores i treballadors, respectant l’autonomia de les decissions preses per les seccions sindicals, els sindi-cats que la conformen i lluitant contra les desigualtat econòmica i social, tre-ballant amb els diversos moviments socials i feministes per construir una societat més justa. Eixe és, des del nostre punt de vista, el camí per ar-ticular un sindicalisme alternatiu al que practiquen els sindicats anome-nats majoritaris: un agrupament dels sindicats alternatius en cada nació, nacionalitat o regió de l’estat i la seua confluència estatal i internacional per poder intervindre en els marcs de rela-cions laborals espanyols i europeus. —Tercera.Sí. Sense dubte. Cal agrupar-se, con-vergir, respectant la pluralitat de les diferents organitzacions sindicals. La Confederació Intersindical ha estat fruit d’un procés de convergència de diversos sindicats que provenen de distintes tradicions i pràctiques però que hem vist la necessitat de confor-mar una confederació intersindical. Davant la centralització de la nego-ciació col.lectiva, dels grans aparells sindicals i empresarials, el sindicats alternatius han de treballar conjunta-ment per plantar cara a les polítiques centralistes i neoliberals. Eixa conver-gència ha de ser un procés que es faça a cada territori, un procés que porte el seu propi ritme i que respecte les seues peculiaritats, sense intromis-sions ni precipitacions.

Gumer Pardo

Vicent Mauri

Toni Terrones

—¿Cual ha sido tu trayectoria en el terreno sindical?.- Me inicié en el sindicalismo allá por el año 1985 en Barcelona. En 1987 participé en las primeras elec-ciones sindicales que se celebraron en la Administración con la candi-datura del CAT y hasta el año 2006 he sido miembro de la Junta de Per-sonal de la AGE. En 1990 el CAT de Valencia se integro en la CGT y allí fui durante algunos años miem-bro del Secretariado del SAP y pos-teriormente Secretario General de la CGT-PV entre 1997 y 2004.—¿Cuál fue la experiencia inicial de los CAT en los que comenzaste tu militancia sindical?—Los Colectivos Autónomos fueron una experiencia de sindi-calismo radicalmente de base y asambleario. Para pertenecer al Co-lectivo bastaba con formar parte de la plantilla y participar en las asam-bleas y comisiones de trabajo. No había afiliación propiamente dicha, ni jerarquías ni estructuras superio-res. En realidad aquella era la mejor escuela de sindicalismo que pueda tenerse: todo dependía de nosotros mismos.—¿Cuándo y porqué se decidió la unificación de los CAT con la FETAP-CGT?—El sindicalismo en la Administra-ción Pública fue tardíamente lega-lizado (hasta 1987 solo estábamos tolerados) y se hizo mediante una ley que convertía sus órganos de representación, Juntas y Comités, en entes carentes de competencias, inoperantes y lejanos. La integra-ción en la FETAP-CGT obedeció a la necesidad de intentar superar un marco legal de representación pen-sado en exclusiva para las grandes estructuras sindicales de carácter

jerárquico e institucional. Nos ne-cesitábamos y nos complementába-mos, así que era lógico que llegáse-mos a un acuerdo.—Durante el periodo de 1994 al 2004 fuiste el Secretario General de la CGT-PV. Cuales fueron los avances y los fracasos más rele-vantes durante tu mandato?—Yo llegué a la Secretaría General un poco de rebote y en una época especialmente convulsa donde se sucedían los secretariados sin solu-ción de continuidad. Así que lo pri-mero que nos propusimos fue nor-malizar la vida orgánica y sanear un economía caótica y dependiente.Lo segundo se consiguió prescin-diendo casi por completo de las subvenciones administrativas, la vida orgánica, por desgracia, no lle-gó a normalizarse nunca. Yo siem-pre he conocido a la CGT como una organización convulsa plagada de rencillas y luchas intestinas. Sa-near la economía propició que, con muchos menos ingresos, pudiése-mos afrontar un crecimiento que se hacía imprescindible. En unos años duplicamos el número de delegados y secciones sindicales, aumentaron significativamente las afiliaciones y nos situamos, al menos en Valencia, como referente en luchas sociales de la envergadura del movimiento antiglobalización o las campañas contra las guerras.Todo esto, claro esta, no lo hicieron solo los Secretariados, sino que se consiguió con el trabajo en común de decenas de compañeros y com-pañeras. Mi mayor aportación fue intentar que se sintieran cómodos y arropados en ese trabajo.—A tu juicio, ¿cuáles han sido las causas del estancamiento y parálisis interna y externa de la

CGT?—Lo he apuntado anteriormente: una organización no puede avanzar y ni tan siquiera estabilizarse sino consigue eliminar el cainismo y la crisis permanente de su vida orgá-nica. En teoría no hay nada que im-pida convivir en el seno de la CGT a las diferentes concepciones de una izquierda plural. En la práctica, sin embargo, eso no es posible porque hay un sector que tiene un concepto patrimonial de la organización. La llegada de Eladio Villanueva a la S.G. de la CGT ha exacerbado esa contradicción y las consecuencias están ya a la vista: estancamiento, desaparición de los movimientos sociales, continuas depuraciones, etc.—Al margen de la actuación sin-dical, ¿crees que la CGT-PV y CGT-Valencia han desarrollado coherentemente su proyecto so-cial? ¿porqué?—El anarcosindicalismo solo pue-de concebirse como un movimien-to de masas fuertemente enraizado en la vida cotidiana de los trabaja-dores. Extender su presencia a los movimientos sociales, a los barrios obreros y a las asociaciones y co-lectivos donde se reúnen estos es una obligación. No hay que tenerle miedo a coincidir por el camino con otras concepciones de la izquierda, porque es ahí precisamente donde amplificamos nuestro mensaje.Desgraciadamente hay una corrien-te dentro de la CGT que apuesta por el aislamiento y la marginalidad en lo que respecta a la sociedad, y eso les lleva a no desarrollar ningún tipo de actividad externa que no se desenvuelva estrictamente entre afines. Eso se ha intentado superar en alguna ocasión, pero creo que es la posición actual entre la casta dirigente de CGT que ha llegado a posiciones delirante ante supuestas amenazas externas. Por decirlo sua-vemente están llevando a la organi-zación a algo que no tiene nada que ver con el anarcosindicalismo.—El local ocupado por la CGT en 1993 fue en su momento una conquista sindical alternativa. ¿Porqué crees que ha permane-cido semivacio, que se desalojara a las pocas entidades que por allí han pasado y ahora se especula con el mismo como moneda de cambio para negociaciones con el Estado?—A quien apuesta por el aislamien-to y la marginalidad como estrate-gia de actuación política y social le da pánico la convivencia y el in-tercambio de ideas. Por eso pueden tener a su disposición miles de me-

tros de local, pero estos permanece-rán en su mayor parte desocupados y al margen de lo que ocurra en su barrio o ciudad. Lo que debería ofrecerse como un patrimonio de todos los trabajadores se convierte así en una isleta semivacía donde importuna todo lo ajeno. Por otro lado, y paradójicamente, se le tiene un reverencial respeto al Estado. Se aceptan sus premisas, se negocia con él y, efectivamente, se propone intercambiar miles de metros que deberían ser de todos por unos po-cos cientos que serán solo de unos cuantos. Eso sí, situados allí donde la casta dirigente considere mas conveniente.—El SAP-CGT de Valencia fue perseguido, amenazado, proce-sado y expulsado de la Confede-ración sin derecho a defenderse y con métodos violentos. ¿Cómo interpretas dichas actuaciones tan contrarias a la tradición y es-píritu anarcosindicalista?—Lo que se pretendía hacer con el SAP de Valencia era una depu-ración ejemplarizante. Cada día me convenzo más de que se hubiera llevado a cabo con cualquier moti-vo y que el supuesto incumpliendo de acuerdos congresuales no era más que una excusa. Lo demás es vergonzoso, ni tan siquiera se nos dio ocasión a defendernos y no contamos con ningún tipo de garan-tías. Nunca antes en la CGT había ocurrido algo así. —¿El pre-Acuerdo electoral con la Intersindical Valenciana en el Area Pública fue una resolución democrática?. ¿Cuál ha sido su objetivo a medio y largo plazo?—El proceso de debate y toma de decisiones fue impecable, eso lo re-conocen hasta los mismos que nos desfederaron. Se llegaron a realizar hasta tres asambleas, se debatió por secciones y sectores, se admitió desde el principio que hubiese sec-ciones que no secundaran el Acuer-do e incluso se invitó a los secreta-riados del P.V. y Madrid (que envió a un remedo del Ángel Extermina-dor) a que intervinieran en alguna

de ellas. El resultado fue siempre el mismo: mayoría abrumadora a fa-vor del Acuerdo. Este partía de la base de mantener la absoluta inde-pendencia y autonomía de las par-tes firmantes. El SAP-Valencia no se integraba en ningún otro sindi-cato y mantenía sus estructuras de organización y toma de decisiones. El objetivo último, por lo demás, estaba claro para cualquiera que quisiera verlo: contribuir, desde la independencia y la autonomía, a la consolidación de un espacio sindi-cal alternativo que hiciera frente a los sindicatos mayoritarios en la Administración Valenciana.—Una vez la CGT ya se aventura como una organización alejada de sus propios postulados, ¿con quien debe converger el Area Pú-blica de CAT en la construcción de un espacio del Sindicalismo Alternativo?—Nuestro sindicato no ha variado su orientación en las asambleas posteriores a la desfederación. Como CAT-CTPV continuamos de-fendiendo lo mismo que defendía-mos como SAP-CGT: la necesidad de construir una gran organización del sindicalismo alternativo que devuelva la voz y la decisión a los trabajadores y trabajadoras y haga frente a la corrupción, el entreguis-mo y el sometimiento del modelo sindical representado por CC.OO. y UGT principalmente.En el País Valencia ese modelo alternativo pasa necesariamente por un acuerdo con la Intersindi-cal Valenciana, pero no excluye a una CGT alejada del sectarismo. Trabajar junto al conjunto de los trabajadores y trabajadoras, oír su voz y respetar sus decisiones, pe-lear todos juntos por una sociedad donde seamos libres, iguales y soli-darios, avanzar hacia un mundo sin explotadores ni explotados. Esas son nuestras señas de identidad, las mismas que han sido siempre. Y, también como siempre, el fu-turo esta abierto y es de nosotras y nosotros. Solo tenemos que ir a tomarlo.

“Nuestro objetivo es contribuir, desde la independencia y la autonomía,a la consolidación de un espacio sindical alternativo”

Javier Ruiz,Secretario General del CAT-PV

13lter.catDesembre 2007

Page 14: ALTERCAT 00

14 lter.cat Desembre 2007

Cap al futur del Sindicalisme Alternatiu

—¿Cuál es la realidad de la Coordinadora Sindical Estatal y con que fines se articuló?—La Coordinadora Estatal la forma-mos en la actualidad la Coordinadora Sindical de Madrid (compuesta por varios sindicatos con implantación en empresas grandes de Madrid, como Telefónica, la Casa de la Moneda o la Empresa Municipal de Transportes), La Coordinadora Sindical de Andalucía (compuesta por el S.U., de Huelva, el S.D.T. de Málaga y la C.T.A. de Córdoba, Granada y Sevilla), Trabajadores Unidos de Valladolid, Coordinadora de Trabajadores del País Valencia, Coordinadora Sindical Unitaria de Extremadura, todas éstas son las organizaciones que de forma permanente están participando en la Permanente Estatal. La Coordinadora pretende formar una Federación o Confederación de Sindicatos a nivel Estatal, nosotros desde Andalucía par-ticipamos como C.S.A. (Coordinadora Sindical de Andalucía). En la estatal, todas las organizaciones con indepen-dencia del número de afiliados tene-mos los mismos votos, se trata de in-tentar dar una respuesta a la patronal y al gobierno de forma coordinada a ni-vel Estatal. La Coordinadora se forma porque pensamos que no basta con ha-blar y hablar o con darle una respuesta puntual a cada tema que se ponga de moda. Entendemos que hay que dar una respuesta coordinada y constante. La Coordinadora no pretende ser he-gemónica en nada pretende construir un espacio abierto a todas las organi-zaciones sindicales que quieran hacer y proyectar un sindicalismo de clase, claramente identificado con los inte-reses de los trabajadores y que ade-más sirva para transformar la realidad social, política y económica en todo el Estado Español. Es una propuesta abierta.—¿Qué valoración hacéis en la actua-lidad del sindicalismo dominante? —Consideramos que se ha converti-do en un elemento conservador de los intereses de la patronal y corresponsa-bilizado de las políticas del gobierno. Se mantienen como grandes empresa que viven de la política o del sindi-calismo, están institucionalizados y forman un brazo más del estado. Su política consiste en ofrecerles a los trabajadores lo menos malo; así se justifica el despido de trabajadores en masa en las grandes empresas a traves de los Expedientes de Regulación de Empleo, se participa en la segregación y privatización de empresas públicas que generan servicios de las adminis-traciones, se colabora en la creación de marco legislativo donde cada vez exis-te más libertad para el empresario para poder despedir y el coste del despido es más barato. El desarrollo y promo-ción de las federaciones de ramo ha convertido el sindicalismo oficial en corporativista, abandonando los prin-cipios de clase, las subvenciones a tra-vés de los cursos los han reconvertido en academias en lugar de sindicatos, la institucionalización lo ha alejado del problema a pie de tajo. Pero los tra-bajadores, en general, cuando tienen problemas siguen acudiendo a ellos, porque la propaganda del sistema les atribuye la defensa de los trabajadores y éstos, en muchos casos, están desco-nectados de la realidad o sencillamen-

te no se sienten capaces de dar una res-puesta colectiva a sus problemas. El sindicalismo dominante ha coseguido desconectar ideológicamente a los trabajadores de un proyecto de futuro colectivo. Y de este modelo sindical no sólo participa CC.OO. y U.G.T., participan todos aquellos que lo prac-tican aunque no sean tan dominantes. —¿Qué pensaís que habría que ha-cer para crear una alternativa sindi-cal a esta situación?—Primero tener una estructura sin-dical básica en los territorios, y para ello tenemos que salir del localismo, tenemos que salir del terruño y tener una visión más de conjunto, abrien-do las puertas y desde la pluralidad intentar estar coordinados en todo el Estado Español al menos, si fuese en la Península mejor. Hace conver-ger a todos los que estamos fuera de CC.OO., U.G.T. y C.G.T., es difícil, pero no imposible y creo que hay que hacerlo desde la pluralidad, partien-do de lo concreto a lo global y dando alternativas de conjunto, alternativas pensadas conjuntamente, abiertamen-te, sin pliegues ni reservas, es difícil. Una vez eso funcione, nos espera un trabajo que hacer, muchos millones de trabajadores están ahí, funcionando solos en sus empresas, muchas veces no conocen ni su propia capacidad y hay que llegar y despertarla. Todo el mundo tiene dos horas a la semana para ver el fútbol, sin embargo, parti-cipar en una manifestación o en una protesta, en una asamblea, o simple-mente darse una vuelta por el sindica-to a hablar con otros compañeros mu-chas veces nos lleva menos de dos ho-ras a la semana, sin embargo no hemos conseguido que los trabajadores en su conjunto tomen interés por su causa. Es posible que nosotros los sindi-calistas reconvertidos en parlamen-tarios con fina retórica y perdidos en las matizaciones de los documentos internos los hayamos aburrido mu-cho, no vean conexión entre sus inte-reses y el sindicalismo. Por eso hay que tener las ideas claras y actuar. Actuar no significa estar todos los días de manifestación, actuar es ha-cer organización, trabajar el día a día. —¿Estáis por un proceso de conver-gencia o alianza del sindicalismo de izquierdas y alternativo?—La unidad, además de ser deseable es una necesidad de clase, pero no la unidad sin saber donde vamos. Todos tenemos experiencias y no se pu de volver a caer en la misma piedra. No podemos formar una organización, estar funcionando bien en nuestro ám-bito territorial y que por arriba se nos ignore o no se nos haga caso, y cuando llegue la hora en la que nos la estamos jugando nos damos cuenta que sólo le servimos a la organización para que

los jerifaltes negocien en las institu-ciones. Por lo tanto, unidad sí, pero desde la práctica, con experiencia, sin delegación de poderes y con objetivos y proyectos comunes. Por ejemplo, el Estatuto Obrero es una propuesta que realizamos nosotros en el conjunto del País, la realizamos y la discutimos con decenas de organizaciones que existen en el Estado Español, una propuesta abierta a las iniciativas de todas las organizaciones y al conjunto de la clase trabajadora, sin embargo, hemos observado como hay a quién le cuesta poner su firma sobre lo que hay en la actualidad. ¿Por qué, si incluso se ha dicho que se estaba de acuerdo, no se pone la firma? Quizás porque cuesta trabajo retratarse en esa foto, posible-mente porque no se esté en esas po-siciones políticas, quizás porque se está en posiciones distintas. Entonces la unidad es necesaria, pero no puede ser construida sobre elementos con los que no estemos de acuerdo, puesto que ello nos llevaría a equivocarnos. —¿Qué opináis del intento por parte de la C.G.T. de liderar en solitario o desde posiciones hegemonistas el es-pacio del Sindicalismo Alternativo? —Bueno, sobre algunos de los te-mas que me estáis preguntando, lo haceís de forma colectiva y yo os puedo dar mi punto de vista, en algunos casos no existen reso-luciones, todavía, por parte de la Coordinadora, por ejemplo en el tema C.G.T. Pero lo que yo pienso, es lo siguien-te, mi sindicato hemos militado duran-te 10 años en C.G.T., y ni hemos visto capacidad para liderar, ni tampoco vo-luntad. Cuando llegamos a la C.G.T. de Andalucía sólo se hablaba de cur-sos y además comprobamos como también existía cierto conformismo con la representación que se tenía de un 4% a nivel estatal o algo así. En C.G.T. existen dos realidades: una son los Secretariados Permanentes que son los que gobiernan la casa y otros las Secciones Sindicales que hacen de forma descoordinada y sólo en el seno de su empresa lo que buenamente pueden, en algunos casos con mucho esfuerzo, en otros siguiendo todos los males que acompañan a U.G.T. y CC.OO., por ejemplo en un Pleno Estatal se discutió si cobrar de las empresas en los Expedientes de Regulación de Empleo, o había fede-raciones que aceptaban el tema de los planes de pensiones, eso era inimagi-nable para nosotros. Pero lo peor que ha tenido C.G.T. es que a quién se ha opuesto a esta política y quería revita-lizar a la organización, sencillamente se les ha hecho una purga, se les ha eliminado de la organización, entre otros muchos a nosotros, y ha sido una red de individuos que después de hacer ese trabajo han pasado a un segundo plano, individuos que nunca han estado en el frente de la calle, ni proyectando la organización hacia fuera. Esas cosas no pasan porque sí, pasan porque hay alguien que las di-rige. Desde el mundo libertario es muy frecuente criticar a los líderes del espacio comunista como vendidos, pero hay que mirar hacia los líderes del anarcosindicalismo desde el año 77 y ver donde están, muchos de ellos en puestos de relevancia en el P.S.O.E. y una minoría en I.U.. Desde mi pun-

to de vista, la C.G.T. es un proyecto que nunca a tenido fondo, no ha teni-do la suficiente carga ideológica como para sostenerse, pero ahora ya, sus órganos directivos es que han actua-do impúnemente contra miles de tra-bajadores que militaban en sus filas, para mí es un proyecto acabado, por desgracia para el movimiento obrero porque es una oportunidad perdida. Pero creo que no estaba creada para tirar del carro, más bien estaba creada para tirar a militantes a su casa. No obstante si alguien pensaba que iba a ser así, la operación no les ha salido. —¿Es la mordaza del sindicalismo oficial una de las claves de la debi-lidad de la izquierda real de este país?—Uno de los factores que influye de forma muy importante en la debilidad de la izquierda es el sindicalismo ofi-cial y si no, ahí está la resolución de la extinción de los contratos de Delfi, ahí están los expedientes de regulación de empleo de la Renault de Valladolid, ahí está el Expediente de Regulación de Empleo de SEAT, ahí están las pri-vatizaciones que se producen en los Ayuntamientos, todo esto tiene el res-paldo del sindicalismo oficial, ahí está la rebaja del despido de 45 días por año a 33 en los contratos de fomento. Pero aunque haya que criticar esto, la realidad es que yo pienso que también es hora de no llorar tanto y dar una res-puesta, es decir, no complacernos en la disculpa de que ellos hacen, porque si ellos hacen y nosotros no llegamos, lo hecho, hecho está. Por eso hay que to-mar la iniciativa y siempre sirve para algo. Eso es lo han hecho en el Expediente de RENAULT de Valladolid los com-pañeros de Trabajadores Unidos. Insisto si en este País se quiere dar una respuesta a lo que se nos avecina que prácticamente ya lo tenemos encima: 2 millones de pensiones por debajo de los 400€ mes, más de 3 millones de tra-bajadores que cobran menos de 1.000€ al mes, unos convenios colectivos que además de no cumplirse, representan relaciones laborales totalmente preca-rias, los salarios mientras que en el en-torno de la Unión Europea han subido entre el año 95-05 un 1,8% anual, en el Estado español han bajado un 8%, los beneficios empresariales en España son del 73% el doble que en la Unión Europea y el gasto público el más bajo de Europa con un 37%, sin embargo, los precios han subido de forma des-orbitada sobre elementos consumidos por la mayor parte de la población los combustibles, el alcohol, tabaco, ali-mentación, ropa, vivienda, etc. Se ave-cina una nueva contra-reforma laboral con una indemnización de 20 días por año, los despidos colectivos con los mismos trámites que los individuales, la negociación colectiva se pretende sacar de sus ámbitos y llevarlas a con-venios Estatales o regionales, donde las organizaciones sindicales como las nuestras no tengan nada que decir en las mesas de negociación. A todo esto hay que darle una respuesta y no creemos que esa respuesta pueda ser aislada desde una provincia y tampoco creemos que pueda ser descoordinada. Si no lo hacemos, sencillamente iremos en las manifestaciones que convoque CC.OO. y U.G.T. a la cola, aumentando las estadísticas de asis-

Coordinadora Estatal de SindicatosEntrevista a Paco Moro

El Sindicato denominado “Coordinadora de Trabajadores/as del País Valencià” y con las si-glas CTPV nace tras constatar un grupo de militantes de la CGT PV, que este esta inmerso en un proceso involutivo, sectario e in-capaz de responder de una forma combativa a las agresiones de la patronal, el gobierno y los sindi-catos oficialistas. En paralelo se da la desfedera-ción del Area publica y la CTPV. Empezamos a caminar junto con el CAT y en estos momentos la CTPV. se entiende como la rama de los sectores no publicaos del CAT. La CTPV forma parte de las Coordinadoras Sindicales a nivel Estatales, estructura que coordi-na parte del sindicalismo alterna-tivo. Para ser afiliado a la CTPV es imprescindible ser trabajador por cuenta ajena, jubilados y pen-sionistas, desempleados y autóno-mos sin trabajadores a su cuenta.

La CTPV se define como una organización sindical de clase, capaz de dar una respuesta glo-bal a la sociedad. El objetivo de la CTPV es transformar la actual estructura social, que se funda-menta en la explotación, a través de la plusvalía, de la clase traba-jadora, en una nueva sociedad que permita la igualdad de dere-chos entre los seres humanos, la libertad y un sistema económico que potencie el desarrollo social en armonía con la naturaleza desde una economía colectiva y distributiva de la riqueza. La CTPV tiene un proyecto de unidad de la clase trabajadora frente al Capital, se define anti-capitalista, anarcosindicalista, in-ternacionalista, anticorporativis-ta, antipatriarcal y transforma-dora de la realidad social actual. La CTPV practicara a través de la consecución de los objetivos inmediatos el sindicalismo de cla-se revolucionario para demostrar que en los procesos de lucha pun-tuales se transforma la realidad y que a través de la lucha de clases generalizada se puede conseguir el objetivo mediato que es la crea-ción de un nuevo modelo social donde se superen las actuales cla-ses explotadoras y explotadas. La CTPV es un sindicato mo-derno de clase se reclama de la herencia del movimiento obrero del País Valencià, en todas sus ex-presiones, Socialista, Marxista re-volucionaria y Anarcosindicalista Nos hacemos eco de las nuevas prácticas y formas organizativas del movimiento antiglobalización y de la lucha anticapitalista.

Celes Navarro Amorós

Page 15: ALTERCAT 00

Desde el 15 de octubre los trabaja-dores y trabajadoras de los Centros de Atención del INSS (CAISS) mantienen una huelga indefinida programada por días (comenzaron siendo los lunes, martes y miérco-les). La huelga se está siguiendo en todos los CAISS del territorio esta-tal con un importante seguimiento, que en Valencia supera el 85%. Es la medida de presión decidida por ellos a través de la asociación ATCAISS para vencer unas peno-sas condiciones de trabajo que se prolongan y se están haciendo in-sostenibles. El INSS cuenta con una red de Centros de Atención (CAISS) cuya estructura or-gánica, diseñada hace 20 años, nunca llegó a cumplir-se. Durante este tiempo, la normativa se ha hecho noto-riamente más compleja (nue-vas prestaciones, articulado más engorroso, mayor im-

bricación con normativas de otras materias públicas…). A ello hay que añadir el aumen-to del volumen de prestacio-nes reconocidas al amparo de convenios internacionales, lo que obliga a conocer, no sólo nuestra normativa, sino tam-bién la de los 45 países con los que se tienen estableci-dos convenios en materia de Seguridad Social. Además, el trabajo de los CAISS se ha visto incrementado con nue-vas competencias de gestión, desviadas de las Direcciones Provinciales, sin que haya habido un reforzamiento de las plantillas. Durante los últimos meses los trabajadores de los CAISS han formulado sus quejas ante la Dirección General del

INSS que les ha respondido con desprecio y con medi-das intimidatorias propias de otros tiempos. Los clientes habituales de estas oficinas saben de la pro-fesionalidad, competencia y dedicación de la plantilla, y saben que no se hubiera llega-do a la huelga si la situación no fuese insostenible. Los tra-bajadores de los CAISS solo pretenden trabajar en buenas condiciones, con una estruc-tura profesional adecuada y unas retribuciones dignas, para así prestar el servicio público que la ciudadanía se merece.Desde el Colectivo Autónomo de Trabajadores de la Administración (CAT) se apoyan las reivindicacio-

El negociado de previsión de inflación del Mº de Economía y Hacienda debe ser el mas pequeño y peor dotado de toda la AGE. Con alguien que repita todos los años la misma cantinela le basta: “Previsión de inflación para el año próximo, un 2%”. No se desvían nunca ni siquiera una décima, así que es de suponer que no necesitaran de una gran infraestructura para ello. Posteriormente los negociadores sindicales aceptan sin rechistar la previsión oficial: “Un 2%. Es lo que hay”. Establecido así el marco general llega el momento de la negociación dura, o el deme usté algo zeñorito, que suele solventarse con algún megalito y muchas sonrisas. Hace años CC.OO y UGT, a fuerza de decirles resalaos a los negociadores del Gobierno, con-siguieron que les montasen un cortijo en forma de Plan de Pensiones. Na-die ve un euro de eso (bueno, ellos sí que pillan, que para eso se han pre-

ocupado de meterse en los órganos de gestión del Plan), pero nos supone un 0, 5 % de teórico aumento. Eso sí, no acumulativo. Por si alguien se había pensado cosas raras. Otro 0,5% se va a las pagas extras, y este año se acaba el tema. Que se sepa nadie se ha preocupado de reivindicar cantidades futuras para resarcirnos de décadas de pagas extras miserables. Y por fin tenemos otro 0,5% que se destina directamente a que los su-fridos negociadores ejerzan muy de cuando en cuando de conseguidores (un nivel mas por aquí, 30 euros de especifico por allá) y, en su mayor parte, a apañarles los sueldos a los al-tos cargos que, como todo el mundo sabe, están pésimamente pagados. Y no como la tropa, que va sobrada. No obstante aconsejamos no bus-car cosas sorprendentes en las nomi-nas del 2008. Desengáñate, lo mires como lo mires a ti te habrán subido el 2% de todos los años.

Camarades,Ens enstalviarem justificacions sobre la nostra bondat durant l’any perquè no creiem en la idea de que qui bé actua tindrà bona recompen-sa (material s’entén). No cal posar molts exemples. Ahí van, doncs, les nostres demandes:Que la política deixe de ser un “escaparate”, i passe a ocupar-se de solucionar, i no crear, els problemes reals de les persones.Volem una paga veritablement doble.Que les hores extraordinàries deixen de ser ordinàries.Per què el treball, almenys, no ens lleve la salut.No cal dir-ho, volem una Relació de Llocs de Treball.Contra la becarització dels llocs de treball: volem companys i com-panyes que duren més de sis mesos. I, per suposat, volem gent nova també. Més gent en plantilla!Sense informàtic, caurà el sistema.Calen fer totes les barbaritats que es fan amb els arbres d’aquest poble?Volem plantes.I dos ous durs!Per una escola pública laica, gratuïta i en valencià.No s’oblidem de la normalització lingüística.Salvem l’horta i la seua parla.Imagineu un món sense guerres.Que es faça justícia. Sempre.El funcionament d’alguns aires condicionats és de pena. Les condi-cions d’altres, més encara.L’edifici de l’Ajuntament s’ha quedat xicotet. I el Centre Cultural també.Per una marjal regenerada i per a gaudir-la.Exigim una aplicació real del conveni.Ens agradaria un poble d’esquerres i assembleari.I una llarga llista de queixes particulars…

Salut i llibertatPD: la carta és per als camarades mags d’Orient. Nosaltres als reis només els demanem que abdiquen.

A principis de novembre eixia en el Levate-EMV un article assen-yalant que el Consell destina 40 milions als projectes de patronal i sindicats. Si més de la mitat del pressupost de patronal i sindicats ix del tresor autonòmic, a la vista de l’esborrany de pressupostos ge-nerals per al 2008, quina indepen-dència pot haver de criteris entre aquests i el Consell? Els implicats més destacats –CIERVAL, CCOO-PV i UGT-PV- van contestar el pe-riodista que la independència era total. Fins i tot millor encara, amb aqueix diners realitzaven accions i investigacions amb què ser més crítics amb l’administració. No obstant, entre ells es mostraven desconfiats, de manera que els sin-dicats sospitaven que les patronals que es beneficiaven d’aqueixos in-gressos li brindaven un gran suport al govern, i viceversa. Des del Col•lectiu Autònom de Treballadors CAT desconfiem de tots ells. No es pot mantindre la independència de criteri si de-pens quasi totalment de la inversió del Consell. I molt menys si qui et paga és qui se situa a l’altre costat de la mesa negociadora. Defen-dràs amb rigor als treballadors? Des de CCOO es manifestava que qüestionar la seua independència per rebre fons públics és quasi in-

sultant. Bé, el CAT ens declarem insultants i manifestem que no hi ha aqueixa independència, i que si “El finançament de CCOO proce-deix de les aportacions d’1,1 mi-lions d’afiliats.”, com declarava el seu delegat de l’Alacantí-Les Marines, que ho demostren. En aquest país els sindicats no fan efectiu davant de l’Administració Pública quin és el seu nombre real d’afiliats, perquè en contra del que passa en altres països, les ajudes estatals no estan vinculades al per-centatge d’afiliació que tenen, si no a la representativitat electoral i als acords que subscrius amb El Govern.L’objectiu immediat de les apor-tacions econòmiques que arre-pleguen els pressupostos de 2008 és, principalment la subvenció i finançament de programes d’ajuda a la formació de treballadors, fo-ment de l’ocupació, desenvolupa-ment de plans sectorials, canalit-zació de fons europeus, elaboració d’estudis i, fins i tot, partides per a fomentar l’ús del valencià. El Col•lectiu Autònom de Treba-lladors CAT, va decidir en la seua última assemblea del 23 d’octubre que el nostre sindicat no realitzaria cursos subvencionats de Formació Ocupacional, una de les principals i més discutides fonts d’ingrés de

sindicats i patronals. Es tracta d’un acord principalment formal: una declaració de principis. Ja que fins a la data, des de la nostra consti-tució en 1984 (com a sindicat d’administració pública de CNT), mai hem participat dels acords de formació que fonamenten aquestes subvencions. Coincideix i no és casualitat amb les recents sentències eixides en els mitjans de comunicació per què es condemnava definitiva i inapel•lablement a la CSI-CSIF de Castella i Lleó a tornar els cente-nars de milers d’euros que va rebre per a accions de Formació Ocupa-cional i que, ha quedat demostrat, va gastar en altres coses. I com diu el refranyer dels “populars”: Déu prem però no ofega. Pel que, igual que amb les sentències contràries que van tindre UGT i CCOO en el passat, la CSIF podrà tornar els diners sense presses i açò no li in-habilitarà para en el futur tornar a ser blanc de noves subvencions. Potser es van liquidar dins del ter-mini els crèdits milionaris que van concedir successivament els go-verns socialistes i populars a UGT per a evitar la fallida fraudulenta de Vivendes PSV? No! I ací els tens, promovent novament viven-des de protecció oficial, tal com fan ara mateix CCOO o USO.

Carta als mags d’Orient

PRESSUPOSTOS AUTONÒMICS.La independència sindical es demostra en el finançament,entre altres coses.

HUELGA en los CAISS

EN TORNO AL 2%

15lter.catDesembre 2007

Administració central i local

Page 16: ALTERCAT 00

Després dels acords d’acció sindical conjunta amb la Intersindical Valenciana, el nostre Sindicat d’Adminis-tració Pública, fundador de la CGT del País Valencià, ha si-gut expulsat de la pròpia CGT i els seus delegats sotmesos a persecució. Ja en el mes de febrer el secretari general de la CGT-PV, seguint instruc-cions de l’estatal de Madrid, va sol·licitar a Funció Pública que es retiraren als nostres de-legats el reconeixement de re-presentants de CGT.

El passat mes d’octubre vam celebrar una assemblea d’afiliats de la que encara era la secció sindical del Sindicat d’Administració Pública de la CGT de València en la Generalitat Valenciana. Per a adaptar-nos a la nostra nova circumstància i a la realitat cada vegada més diversa de l’Administració Autonòmica, hem decidit constituir-nos com a Secció Sindical del Col·lectiu Autònom de Treballadors (CAT) del perso-nal al servei del Consell, per a

comprendre millor i de forma més coherent a totes aquelles persones que treballen i als que afecten les reglamenta-cions autonòmiques, sense discriminar el departament o organisme per al que treba-llen: que posen altres les ba-rreres, per a nosaltres ací tots hem de ser iguals i decidir per igual. T’invitem que formes part de la nostra secció sin-dical, afiliant-te al Col·lectiu Autònom de Treballadors de l’Administració Pública (CAT).

Les Juntes i els Comités d’Empresa tenen un espai en la WEB de la Generalitat. Ho podem trobar dins de l’anomenat “Portal del Funcionari”. Un nom desafortunat, sexista i discriminador de la resta de treballadors que són laborals. En aquest espai està la WEB sindical, amb informació de les diferents Juntes i Comités: està la seua composició i les actes i comunicats realitzats. És un espai que no està ben actualitzat i reflecteix perfectament el desequilibri que hi ha entre el treball que realitzen alguns òrgans en comparació a la resta. Amb diferència, la Junta de Personal dels Serveis Centrals i la dels Serveis Territorials de València són les més actualitzades i les que més actuacions mamprenen en els últims anys. Els companys i companyes del Col·lectiu Autònom de Treballadors (CAT) treballem conjuntament als nostres companys del STAPV-IV en un projecte molt interessant que es va iniciar el període passat originàriament en la Junta Territorial de València, un projecte que afortunadament compta també amb el suport dels membres dels altres sindicats. Es tracta de la persecució dels excessos en matèria de contractació de personal: les cada vegada més freqüents contractacions en frau de llei, cessió il·legal de treballadors mitjançant les assistències tècniques i els falsos contractats autònoms. Aquesta persecució s’està realitzant a través de la denúncia a la Inspecció de Treball –que ja ha donat els seus fruits amb l’escàndol dels contractats de TRAGSA en la que actualment s’anomena Conselleria de Governació. També a través de la implicació del Síndic de Greuges, que no deixa de trobar la resistència de l’administració en les seues perquisicions. I mitjançant el contacte amb els diferents grups parlamentaris a través de l’intercanvi d’informació i

les preguntes parlamentàries –per descomptat amb el grup Popular no s’ha pogut comptar-. Hem recorregut als mitjans de comunicació perquè els ciutadans sàpien com es gasten els diners els seus polítics. Només s’ha destapat una xicoteta part del “pastís”. El Consell està incrementant exponencialment l’ús d’empreses externes per a substituir la labor que en rigor haurien de realitzar empleats públics independents i amb la garantia que els atorga un procés públic, objectiu i transparent d’accedir a la Funció Pública. A canvi de pagar més pel mateix servei que faríem els funcionaris, el Consell obté l’obediència d’unes empreses que es deuen només a qui els està pagat i que serveixen per a tot el que no haurien de servir: vigilar la salut, vigilar els impactes ambientals de futurs projectes urbanístics, vigilar les inversions públiques, realitzar denúncies, valorar situacions per a la concessió de qualsevol tipus de subvencions i ajudes,… I tot des de l’opacitat de no estar en cap relació de llocs de treball, encara que exercisquen els seus treballs en els despatxos de la nostra administració, o utilitzant els nostres vehicles i logotips oficials. Nosaltres insistirem dins de les Juntes en què s’inicie un treball coordinat, que fins ara no s’ha donat, i a aprofitar al màxim la sintonia que pareix que compartim fins al moment tots els sindicats en aquest assumpte. Quant a vosaltres, només insistir-vos en el fet que ens informeu a nosaltres o a les Juntes de les coses sospitoses que observeu, però això sí, amb discreció i salvant les vostres esquenes, que en les últimes legislatures s’han incrementat els expedients disciplinaris i les repressions. No ens són de fiar els mitjans corporatius: telèfons i correu electrònic.

El CAT, Col·lectiu Autònom de Treballadors, presenta un recurs Contenciós Administratiu contra les convocatòries de provisió de places a través del procediment excepcional, denominat per molts com a article huit. Procediment excepcional que s’està convertint en habitual. Recordem que el procediment abreviat de l’art.8 de l’Orde de 17 de gener del 2006 de la Conselleria de Justícia, Interior i Administracions Públiques, esta-bleix un procés excepcional a què nosaltres, abans com a CGT i ara com CAT, sempre ens hem oposat. Mitjançant aquest procés, les dife-rents Conselleries i organismes po-den, amb l’autorització prèvia de la Direcció General d’Administració Autonòmica, convocar places per a la seua provisió temporal i urgent. Convocatòries que es fan públiques només a través del tauler d’anuncis de l’organisme i es resolen de for-ma accelerada. El cas és que des de la seua aprovació, aquesta orde està sent cada vegada més i més utilitza-da. I pitjor encara, s’està tergiver-sant la seua estranya naturalesa per a convertir-se en la porta d’entrada als més inconfessables vicis de la política de personal de la nostra ad-ministració. Un exemple paradigmàtic és la convocatòria recentment denuncia-da per nosaltres de dos llocs desti-nats en la Secretaria Autonòmica de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Vivenda. Ambdós llocs figu-

ren com de Lliure Designació, tant en l’esmentat anunci de la Subsecretaria com en l’actual Relació de Llocs de Treball. Són els llocs núm. 24700, denomi-nat Coordinador/a Assessor/a Secretari/a Autonòmic/a, de natu-ralesa funcionarial, sector indis-tint, Grup B/C, nivell 22, comple-ment específic E047, i el lloc núm. 23827, denominat Cap Secretaria Secretari/a Autonòmic, de natura-lesa funcionarial, sector indistint, Grup C/D, nivell 16, complement específic E035. Amb unes retribu-cions importants i que per la seua naturalesa, si bé es proveeixen mi-tjançant lliure designació, haurien de ser reservats al funcionariat de carrera. La subsecretaria pretén que puguen ser ocupats per les persones interines que ella vol, i per a això s’empara en la convocatòria dient que com són de lliure designació no hi ha barem que valga, i el pes dels mèrits recaurà en l’entrevista que realitzen. Senzillament aberrant. Des de CAT continuarem donant canya allà on es donen totes aques-tes vulneracions. De fet, els llocs anunciats ja van ser denunciats per nosaltres en l’última Relació de Llocs de Treball; sense molt d’èxit, és cert. Ens teniu a la vostra dispo-sició per a perseguir aquestes actua-cions. Realment el que més ens fa falta no són ganes si no informació detallada, pel que vos podeu dirigir al sindicat o als nostres delegats i delegades si teniu informació inte-ressant.

Els treballadors de fa vint anys érem més actius en la nostra lluita de classe que actualment. En gran manera açò és a causa dels fracassos viscuts. Ara, si volem un canvi significatiu hem de continuar comptant amb l’esforç de tots els nostres companys, però primer hem de convéncer-nos a nosaltres i als altres de la viabilitat del canvi i que l’esforç es compensarà amb els objectius. Si ens conformem a la “lluita” dels sindicats “institucionals” la forma de guanyar més diners i treballar menys és ben senzilla: votar-los a ells i esperar, perquè algun dia arribarà la jornada de 35 hores i algun dia arribaràs a tindre una paga extra completa, o al “mileurisme”. Quin curiós que sempre acaben arribant a solucions d’ajornament i d’aplicació gradual, tan econòmiques per a la nostra empresa: sobre el paper estan aconseguides la reducció de jornada, i les pagues extra completes. Però per a la seua plena aplicació faltarien encara dos anys més per a aconseguir-les. Quant faltaria per al cobrament del complement de carrera? El Consell plantejava que després de l’aprovació d’una nova Llei de la Funció Pública, allà pel

2011, es començaria a cobrar aquest complement. Però els seus sindicats podrien avançar el termini potser un any o dos Que gran èxit! Per la nostra part, i vist que en la passada reunió del 30 d’octubre, on tots els sindicats estaven presents, va quedar clar que només el CAT, el STAPV i IGEVA, estàvem disposats a anar més enllà d’aprofitar les entrevistes unilaterals amb la Secretaria Autonòmica per a exposar les seues exigències: som els únics que ens concentrem en el carrer i fem soroll reclamant millors salaris per a tots.

Els acords de Madrid, sempre baix mínims. Des del Col·lectiu Autònom de Treballadors (CAT) rebutgem obertament la reforma de la Llei d’Òrgans de Representació de les Administracions Públiques, que permet als sindicats CCOO, CSIF i UGT continuar sent la eina de legitimar acords de contenció i retrocés. Novament la negociació general duta a terme a Madrid amb el Ministre d’Administracions Públiques ens limita al 2%. Els fons addicionals pactats ja tenen amo i vénen d’acords anteriors: increment gradual de les pagues extra, fons per al Pla de Pensions, millores per a

determinats col·lectius,… El Consell ja s’està escudant en els acords de Madrid per a recordar-nos a tots que aquest escàs increment salarial ve amb l’aval dels sindicats. Però un any més eixim al carrer a protestar en la seua cara. Pretenem aprofitar en el limitat marge de temps que ens donen les dates fins a l’aprovació definitiva dels pressupostos generals per a donar-li una altra visió a la ciutadania i al Consell. La proximitat de les eleccions generals podria ajudar-nos a fer-los més sensibles a les nostres demandes: Salaris dignes, perquè molta de la nostra plantilla està per davall del salari de mil euros –un salari escàs-. Recuperació salarial, perquè portem anys perdent poder adquisitiu, mentres els crèdits es tornen cada vegada més cars. Desenvolupament de la nostra carrera professional: amb estabilitat i promoció amb les mateixes regles del joc per a tot el món –per exemple, al mateix treball el mateix salari, una cosa que no es dóna en aquesta empresa infestada de llocs barrats i de grups D que treballen com si foren del C, i els del C com del B, i els del B com del A. Etcètera.

Constituïda la Nova Secció Sindical del Col·lectiu Autònom de Treballadors CAT

LA REPRESENTACIÓ DELS TREBALLADORSPassades les Eleccions van arribar les Negociacions.Pareix lògic evitar que cada per-sona estiga dia a de dia cridant al despatx del Conseller negociant el seu salari, o pitjor, que vagen col•lectius sencers de treballadors amb les seues demandes, i per a això s’invente una cosa tan racional com la representació indirecta: De-mocràtica i aparentment molt rao-nable allunya a cada un de nosaltres de la negociació de les nostres con-dicions de treball, però permet que tots aquests temes es puguen tractar en una mesa tot just una vintena de cadires. Però com s’arriba a estar en una d’aqueixes cadires?Per a començar, hi ha unes perso-nes que sempre tindran cadira en aqueixes meses negociadores: els representants de la Generalitat i els dels sindicats que ostenten le-galment la consideració de més re-presentatius a nivell estatal: o siga, CCOO i UGT. I en concret, en el sector públic també CSIF. La resta d’assistents han hagut de fer valdre la seua representativitat a través de les eleccions sindicals de les empreses del seu sector i arribar a aconseguir el 10% del nombre total de delegats que es trien per a

tindre dret a assentar-se. Aquesta és una barrera difícil d’aconseguir. Per això des del Col•lectiu Autònom de Treballadors (CAT) hem preferit la col•laboració amb la Intersindical Valenciana (IV), amb la que tenim molts punts en comú. El resultat en les eleccions sindicals és de tots co-negut: IV i CAT som els que hem obtingut més vots, encara que no hàgem aconseguit més delegats que la UGT. Els delegats obtinguts són tots ells membres dels diferents Comi-tés d’Empresa i Juntes de Personal, que amb la creació de noves juntes i organismes autònoms ha crescut més enguany. En total hi ha 299 delegats triats. Però després estan també els delegats amb els que per Llei es reforça a cada sindicat que participa en les eleccions. En la Generalitat hi ha uns acords que s’apliquen sense revisió des de fa 16 anys i que concedeixen allibe-rats i delegats en un nombre que no es correspon ja amb els resultats de les eleccions. A nosaltres ens in-teressa que es revisen i s’ajusten a la nova realitat. Però també que es facen transparents, perquè amb la

mecànica actual no hi ha manera de saber ni qui ni quants són els dele-gats de cada formació.Tants representants per a què?Bona pregunta. No ho sabem amb exactitud. Encara que sí que tenim sospites. A veure,… amb la mà en el cor, lliure de prejuís, intenta contestar a açò: És normal que 144 delegats representen a 13.468 tre-balladors funcionaris , mentres que 155 delegats representen a tan sols 3.174 treballadors laborals? Si no et pareix normal afegim una altra dada: El Conveni Col•lectiu del personal laboral és de l’any 1995. Ha caducat fa molt i està com per a entrar en el Guiness de les irre-gularitats. Si hi ha açò afegim la contínua contenció dels nostres salaris, amb congelacions salarials i 2% que es donen any rere any; o una política de contractació de personal pròpia de qui es governa un gran mas o una Comunitat Autònoma Bananera, potser així comencem a veure que tants delegats no serveixen per a mi-llorar els nostres salaris, ni la nostra forma d’accedir a l’administració i promocionar en ella.

Els Articles 8: una altra porta falsa per a lacontractació fraudulenta de personal.

El treball de les Juntes de Personal:comença a donar fruits.

SALARIALCom guanyar més diners i treballar menys hores.

17lter.catDesembre 2007

Page 17: ALTERCAT 00

Després dels acords d’acció sindical conjunta amb la Intersindical Valenciana, el nostre Sindicat d’Adminis-tració Pública, fundador de la CGT del País Valencià, ha si-gut expulsat de la pròpia CGT i els seus delegats sotmesos a persecució. Ja en el mes de febrer el secretari general de la CGT-PV, seguint instruc-cions de l’estatal de Madrid, va sol·licitar a Funció Pública que es retiraren als nostres de-legats el reconeixement de re-presentants de CGT.

El passat mes d’octubre vam celebrar una assemblea d’afiliats de la que encara era la secció sindical del Sindicat d’Administració Pública de la CGT de València en la Generalitat Valenciana. Per a adaptar-nos a la nostra nova circumstància i a la realitat cada vegada més diversa de l’Administració Autonòmica, hem decidit constituir-nos com a Secció Sindical del Col·lectiu Autònom de Treballadors (CAT) del perso-nal al servei del Consell, per a

comprendre millor i de forma més coherent a totes aquelles persones que treballen i als que afecten les reglamenta-cions autonòmiques, sense discriminar el departament o organisme per al que treba-llen: que posen altres les ba-rreres, per a nosaltres ací tots hem de ser iguals i decidir per igual. T’invitem que formes part de la nostra secció sin-dical, afiliant-te al Col·lectiu Autònom de Treballadors de l’Administració Pública (CAT).

Les Juntes i els Comités d’Empresa tenen un espai en la WEB de la Generalitat. Ho podem trobar dins de l’anomenat “Portal del Funcionari”. Un nom desafortunat, sexista i discriminador de la resta de treballadors que són laborals. En aquest espai està la WEB sindical, amb informació de les diferents Juntes i Comités: està la seua composició i les actes i comunicats realitzats. És un espai que no està ben actualitzat i reflecteix perfectament el desequilibri que hi ha entre el treball que realitzen alguns òrgans en comparació a la resta. Amb diferència, la Junta de Personal dels Serveis Centrals i la dels Serveis Territorials de València són les més actualitzades i les que més actuacions mamprenen en els últims anys. Els companys i companyes del Col·lectiu Autònom de Treballadors (CAT) treballem conjuntament als nostres companys del STAPV-IV en un projecte molt interessant que es va iniciar el període passat originàriament en la Junta Territorial de València, un projecte que afortunadament compta també amb el suport dels membres dels altres sindicats. Es tracta de la persecució dels excessos en matèria de contractació de personal: les cada vegada més freqüents contractacions en frau de llei, cessió il·legal de treballadors mitjançant les assistències tècniques i els falsos contractats autònoms. Aquesta persecució s’està realitzant a través de la denúncia a la Inspecció de Treball –que ja ha donat els seus fruits amb l’escàndol dels contractats de TRAGSA en la que actualment s’anomena Conselleria de Governació. També a través de la implicació del Síndic de Greuges, que no deixa de trobar la resistència de l’administració en les seues perquisicions. I mitjançant el contacte amb els diferents grups parlamentaris a través de l’intercanvi d’informació i

les preguntes parlamentàries –per descomptat amb el grup Popular no s’ha pogut comptar-. Hem recorregut als mitjans de comunicació perquè els ciutadans sàpien com es gasten els diners els seus polítics. Només s’ha destapat una xicoteta part del “pastís”. El Consell està incrementant exponencialment l’ús d’empreses externes per a substituir la labor que en rigor haurien de realitzar empleats públics independents i amb la garantia que els atorga un procés públic, objectiu i transparent d’accedir a la Funció Pública. A canvi de pagar més pel mateix servei que faríem els funcionaris, el Consell obté l’obediència d’unes empreses que es deuen només a qui els està pagat i que serveixen per a tot el que no haurien de servir: vigilar la salut, vigilar els impactes ambientals de futurs projectes urbanístics, vigilar les inversions públiques, realitzar denúncies, valorar situacions per a la concessió de qualsevol tipus de subvencions i ajudes,… I tot des de l’opacitat de no estar en cap relació de llocs de treball, encara que exercisquen els seus treballs en els despatxos de la nostra administració, o utilitzant els nostres vehicles i logotips oficials. Nosaltres insistirem dins de les Juntes en què s’inicie un treball coordinat, que fins ara no s’ha donat, i a aprofitar al màxim la sintonia que pareix que compartim fins al moment tots els sindicats en aquest assumpte. Quant a vosaltres, només insistir-vos en el fet que ens informeu a nosaltres o a les Juntes de les coses sospitoses que observeu, però això sí, amb discreció i salvant les vostres esquenes, que en les últimes legislatures s’han incrementat els expedients disciplinaris i les repressions. No ens són de fiar els mitjans corporatius: telèfons i correu electrònic.

El CAT, Col·lectiu Autònom de Treballadors, presenta un recurs Contenciós Administratiu contra les convocatòries de provisió de places a través del procediment excepcional, denominat per molts com a article huit. Procediment excepcional que s’està convertint en habitual. Recordem que el procediment abreviat de l’art.8 de l’Orde de 17 de gener del 2006 de la Conselleria de Justícia, Interior i Administracions Públiques, esta-bleix un procés excepcional a què nosaltres, abans com a CGT i ara com CAT, sempre ens hem oposat. Mitjançant aquest procés, les dife-rents Conselleries i organismes po-den, amb l’autorització prèvia de la Direcció General d’Administració Autonòmica, convocar places per a la seua provisió temporal i urgent. Convocatòries que es fan públiques només a través del tauler d’anuncis de l’organisme i es resolen de for-ma accelerada. El cas és que des de la seua aprovació, aquesta orde està sent cada vegada més i més utilitza-da. I pitjor encara, s’està tergiver-sant la seua estranya naturalesa per a convertir-se en la porta d’entrada als més inconfessables vicis de la política de personal de la nostra ad-ministració. Un exemple paradigmàtic és la convocatòria recentment denuncia-da per nosaltres de dos llocs desti-nats en la Secretaria Autonòmica de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Vivenda. Ambdós llocs figu-

ren com de Lliure Designació, tant en l’esmentat anunci de la Subsecretaria com en l’actual Relació de Llocs de Treball. Són els llocs núm. 24700, denomi-nat Coordinador/a Assessor/a Secretari/a Autonòmic/a, de natu-ralesa funcionarial, sector indis-tint, Grup B/C, nivell 22, comple-ment específic E047, i el lloc núm. 23827, denominat Cap Secretaria Secretari/a Autonòmic, de natura-lesa funcionarial, sector indistint, Grup C/D, nivell 16, complement específic E035. Amb unes retribu-cions importants i que per la seua naturalesa, si bé es proveeixen mi-tjançant lliure designació, haurien de ser reservats al funcionariat de carrera. La subsecretaria pretén que puguen ser ocupats per les persones interines que ella vol, i per a això s’empara en la convocatòria dient que com són de lliure designació no hi ha barem que valga, i el pes dels mèrits recaurà en l’entrevista que realitzen. Senzillament aberrant. Des de CAT continuarem donant canya allà on es donen totes aques-tes vulneracions. De fet, els llocs anunciats ja van ser denunciats per nosaltres en l’última Relació de Llocs de Treball; sense molt d’èxit, és cert. Ens teniu a la vostra dispo-sició per a perseguir aquestes actua-cions. Realment el que més ens fa falta no són ganes si no informació detallada, pel que vos podeu dirigir al sindicat o als nostres delegats i delegades si teniu informació inte-ressant.

Els treballadors de fa vint anys érem més actius en la nostra lluita de classe que actualment. En gran manera açò és a causa dels fracassos viscuts. Ara, si volem un canvi significatiu hem de continuar comptant amb l’esforç de tots els nostres companys, però primer hem de convéncer-nos a nosaltres i als altres de la viabilitat del canvi i que l’esforç es compensarà amb els objectius. Si ens conformem a la “lluita” dels sindicats “institucionals” la forma de guanyar més diners i treballar menys és ben senzilla: votar-los a ells i esperar, perquè algun dia arribarà la jornada de 35 hores i algun dia arribaràs a tindre una paga extra completa, o al “mileurisme”. Quin curiós que sempre acaben arribant a solucions d’ajornament i d’aplicació gradual, tan econòmiques per a la nostra empresa: sobre el paper estan aconseguides la reducció de jornada, i les pagues extra completes. Però per a la seua plena aplicació faltarien encara dos anys més per a aconseguir-les. Quant faltaria per al cobrament del complement de carrera? El Consell plantejava que després de l’aprovació d’una nova Llei de la Funció Pública, allà pel

2011, es començaria a cobrar aquest complement. Però els seus sindicats podrien avançar el termini potser un any o dos Que gran èxit! Per la nostra part, i vist que en la passada reunió del 30 d’octubre, on tots els sindicats estaven presents, va quedar clar que només el CAT, el STAPV i IGEVA, estàvem disposats a anar més enllà d’aprofitar les entrevistes unilaterals amb la Secretaria Autonòmica per a exposar les seues exigències: som els únics que ens concentrem en el carrer i fem soroll reclamant millors salaris per a tots.

Els acords de Madrid, sempre baix mínims. Des del Col·lectiu Autònom de Treballadors (CAT) rebutgem obertament la reforma de la Llei d’Òrgans de Representació de les Administracions Públiques, que permet als sindicats CCOO, CSIF i UGT continuar sent la eina de legitimar acords de contenció i retrocés. Novament la negociació general duta a terme a Madrid amb el Ministre d’Administracions Públiques ens limita al 2%. Els fons addicionals pactats ja tenen amo i vénen d’acords anteriors: increment gradual de les pagues extra, fons per al Pla de Pensions, millores per a

determinats col·lectius,… El Consell ja s’està escudant en els acords de Madrid per a recordar-nos a tots que aquest escàs increment salarial ve amb l’aval dels sindicats. Però un any més eixim al carrer a protestar en la seua cara. Pretenem aprofitar en el limitat marge de temps que ens donen les dates fins a l’aprovació definitiva dels pressupostos generals per a donar-li una altra visió a la ciutadania i al Consell. La proximitat de les eleccions generals podria ajudar-nos a fer-los més sensibles a les nostres demandes: Salaris dignes, perquè molta de la nostra plantilla està per davall del salari de mil euros –un salari escàs-. Recuperació salarial, perquè portem anys perdent poder adquisitiu, mentres els crèdits es tornen cada vegada més cars. Desenvolupament de la nostra carrera professional: amb estabilitat i promoció amb les mateixes regles del joc per a tot el món –per exemple, al mateix treball el mateix salari, una cosa que no es dóna en aquesta empresa infestada de llocs barrats i de grups D que treballen com si foren del C, i els del C com del B, i els del B com del A. Etcètera.

Constituïda la Nova Secció Sindical del Col·lectiu Autònom de Treballadors CAT

LA REPRESENTACIÓ DELS TREBALLADORSPassades les Eleccions van arribar les Negociacions.Pareix lògic evitar que cada per-sona estiga dia a de dia cridant al despatx del Conseller negociant el seu salari, o pitjor, que vagen col•lectius sencers de treballadors amb les seues demandes, i per a això s’invente una cosa tan racional com la representació indirecta: De-mocràtica i aparentment molt rao-nable allunya a cada un de nosaltres de la negociació de les nostres con-dicions de treball, però permet que tots aquests temes es puguen tractar en una mesa tot just una vintena de cadires. Però com s’arriba a estar en una d’aqueixes cadires?Per a començar, hi ha unes perso-nes que sempre tindran cadira en aqueixes meses negociadores: els representants de la Generalitat i els dels sindicats que ostenten le-galment la consideració de més re-presentatius a nivell estatal: o siga, CCOO i UGT. I en concret, en el sector públic també CSIF. La resta d’assistents han hagut de fer valdre la seua representativitat a través de les eleccions sindicals de les empreses del seu sector i arribar a aconseguir el 10% del nombre total de delegats que es trien per a

tindre dret a assentar-se. Aquesta és una barrera difícil d’aconseguir. Per això des del Col•lectiu Autònom de Treballadors (CAT) hem preferit la col•laboració amb la Intersindical Valenciana (IV), amb la que tenim molts punts en comú. El resultat en les eleccions sindicals és de tots co-negut: IV i CAT som els que hem obtingut més vots, encara que no hàgem aconseguit més delegats que la UGT. Els delegats obtinguts són tots ells membres dels diferents Comi-tés d’Empresa i Juntes de Personal, que amb la creació de noves juntes i organismes autònoms ha crescut més enguany. En total hi ha 299 delegats triats. Però després estan també els delegats amb els que per Llei es reforça a cada sindicat que participa en les eleccions. En la Generalitat hi ha uns acords que s’apliquen sense revisió des de fa 16 anys i que concedeixen allibe-rats i delegats en un nombre que no es correspon ja amb els resultats de les eleccions. A nosaltres ens in-teressa que es revisen i s’ajusten a la nova realitat. Però també que es facen transparents, perquè amb la

mecànica actual no hi ha manera de saber ni qui ni quants són els dele-gats de cada formació.Tants representants per a què?Bona pregunta. No ho sabem amb exactitud. Encara que sí que tenim sospites. A veure,… amb la mà en el cor, lliure de prejuís, intenta contestar a açò: És normal que 144 delegats representen a 13.468 tre-balladors funcionaris , mentres que 155 delegats representen a tan sols 3.174 treballadors laborals? Si no et pareix normal afegim una altra dada: El Conveni Col•lectiu del personal laboral és de l’any 1995. Ha caducat fa molt i està com per a entrar en el Guiness de les irre-gularitats. Si hi ha açò afegim la contínua contenció dels nostres salaris, amb congelacions salarials i 2% que es donen any rere any; o una política de contractació de personal pròpia de qui es governa un gran mas o una Comunitat Autònoma Bananera, potser així comencem a veure que tants delegats no serveixen per a mi-llorar els nostres salaris, ni la nostra forma d’accedir a l’administració i promocionar en ella.

Els Articles 8: una altra porta falsa per a lacontractació fraudulenta de personal.

El treball de les Juntes de Personal:comença a donar fruits.

SALARIALCom guanyar més diners i treballar menys hores.

17lter.catDesembre 2007

Page 18: ALTERCAT 00

18 lter.cat Desembre 2007

ESCOLA LLIURE

Según las declaraciones hechas públicas con motivo del comien-zo del Curso Escolar 2007-8 por la Secretaria Autonómica de Edu-cación, Concha Gómez Ocaña, y otros responsables de la adminis-tración valenciana, la Consellería de Educación está falseando los da-tos sobre distribución del alumnado inmigrante en los centros públicos, concertados y privados así como la dedicación de recursos humanos y económicos a la acogida y refuerzo de los mismos. Para el Sindicat de l’Area Públi-ca del C.A.T. (CGT), sindicato que goza de representación en las tres Juntas de Personal de Valencia, Castelló y Alacant gracias a su coa-lición reciente con el STE-PV, esta falsificación de la realidad obedece a la decisión de utilizar la Educa-ción como arma de propaganda pre-electoral ante la proximidad de las Generales, y de confrontación con las politicas educativas del Gobier-no Central y de otras Comunidades con gobiernos progresistas. En concreto la afirmación de que “los extranjeros van a la Concerta-da en la misma proporción que los de aquí” realizada por Concha Gó-mez, contrasta con los datos serios e imparciales difundidos a nivel estatal en donde se cifra la media de 4’2% el porcentaje de extranje-ros matriculados en el sector priva-

do. Teniendo en cuenta el peso de la Privada (en algunas provincias y sobretodo capitales de provincia supera el 50% del total de alum-nado escolarizado) en el Sistema Educativo español sólo desde la ignorancia más irresponsable de la realidad o desde el cinismo más rechazable, se pueden realizar afir-maciones como la de la responsable autonómica de Educación. Para conocer la realidad tan sólo hay que desplazarse unos kilóme-tros de los despachos de Conselle-ría y constatar los datos de matri-culación en el barrio de Orriols, en donde los Centros Públicos Miguel Hernández y Bartolomé Cossío tie-nen porcentajes entre el 70 y el 90% de alumnado inmigrante, mientras que el colegio Concertado “Marni” a tan sólo 100 metros de estos tiene un mínimo (no llega al 5%), sien-do el colegio concertado de barrio “Mercerator” quien ha alcanzado casi un 100% de matrícula de ex-tranjeros, resultando éste tipo de centros de carácter social los que combinan su media con los priva-dos que seleccionan a sus famílias y luego distorsionan gravemente la media estadística de la que presume la Conselleria o la Patronal de Pri-vada Religiosa. Desgraciadamente la situación de brecha social entre un tipo de centros y otros ha aumentado este

Curso 2007-8 con la inexistencia de Comisiones de Escolarización o normativas suplementarias que pu-dieran ayudar a detener el traspaso de alumnos españoles a la Concer-tada y una mejor redistribución de los alumnos extranjeros que pudie-ra evitar el sobrepasar el 25% que los expertos señalan como límite para garantizar una buena integra-ción en las aulas. Estas Comisiones y medidas administrativas sí que se han aplicado en otras CCAA en éste curso escolar, como desarrollo de la LOE, con el objeto de redistribuir los alumnos, pero el Gobierno au-tonómico del PP valenciano las ha boicoteado en su batalla electoral contra el MEC. Finalmente hay que destacar la clara insuficiencia de recursos hu-manos dedicados por Consellería para atender las necesidades espe-cíficas que conllevan éstos nuevos colectivos y que han venido sido reclamadas por los Sindicatos Do-centes como la CGT-CAT durante mucho tiempo. Las Aulas PASE son todavía un parche al tema, el profe-sorado enviado como Compensato-ria que se incluye en las estadísticas de Consellería en realidad atiende a las necesidades deficitarias de los centros y en su mayoría carece de una formación específica sobre los temas de inmigración e intercultu-ralidad.

Les dades llançades pels últims es-tudis sobre presència i ús del valen-cià entre els habitants de València han reflectit les conseqüències del suport de les institucions governa-des pel PP (Ajuntament i Generali-tat principalment) a la progressiva castellanització del sistema edu-catiu i de la vida social, comercial i institucional a València i el País Valencià. En concret la falta d’un suport decidit a la normalització lingüís-tica i a la implantació dels Progra-mes d’Immersió Lingüística (PIL) en Infantil i Primària i especial-ment en Secundària -la presèn-cia de la qual en la capital s’ha estancat pràcticament amb la ges-tió del Partit Popular-, ha causat al llarg d’aquests últims 12 anys , unit al creixement de la pobla-ció immigrant, una greu reculada en el compliment dels objectius i compromisos subscrits en la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià de 1983. Exemples clars d’aquesta paràlisi provocada ha estat la persecució

continuada dels anomenats “as-sesors de valencià”, qui han estat arraconats en la seua tasca, han vist el seu treball paralitzat o im-pedit i al final han anat dimitint un després d’un altre sent substituïts per personal afí al partit conserva-dor o sense militància coneguda en la llengua. A més les línies en valencià en moltes zones de València, espe-cialment on el creixement demo-gràfic del barri i l’absència pre-meditada d’oferta escolar pública ha provocat la saturació de les línies d’ensenyament en castellà (PIP), estan tenint greus proble-mes per a portar a terme els seus programes d’ensenyament en va-lencià ja que han rebut de rebot un al•luvió d’alumnes immigrants sense opció en la zona, sense crite-ri d’incorporació algun i sense in-formació prèvia i adequada als pa-res. Mentrestant la inspecció calla aquestes alarmants circumstàncies i col•labora amb la imprevisió i la falta de planificació educativa dels responsables de Consellería.

L’Ensenyament del valencià en reculada a València per la política lingüística i escolar del PP

La Consellería de Educacióndifunde datos falsossobre alumnado inmigrante

Les Administracions Públiquesincompleixen els seus compromisosen Educació Infantil de 0-3 anys Tant el Govern central en la legis-latura passada del Partit Popular, com el Govern de la Generalitat Valenciana, han incomplit reitera-dament les seves promeses i anun-cis d’impuls de l’oferta pública i privada de l’Etapa d’Educació In-fantil de 0-3 anys. Des del Sector d’Ensenyament del Sindicat de l’Àrea Pública CAT, es denuncien dites greus incompliments que han provocat una de les taxes més baixes d’escolarització en aquest tram educatiu i la menor oferta pública municipal i autonòmica de tot l’Estat espanyol, així com el perill de, a l’empara del clima pre-electoral que ja es viu en el nostre país, fer d’aquesta important man-ca social que afecta a una part im-portant de famílies espanyoles, es-pecialment les més joves, un arma demagògica que acabe frustrant les expectatives creades en moltes altres ocasions.

Ja amb l’anterior Govern Popular espanyol es van llançar promeses i plans d’incentivar a les empreses privades per a la creació de milers de guarderies per als fills dels em-pleats, amb l’ànim de crear ofer-ta en el sector privat i de passada facilitar la presumpta “conciliació de la vida familiar i laboral”. El resultat, després de l’impacte me-diàtic pretès, ha estat la pràctica inexistència d’aquest tipus de ser-veis per compte de les empreses. Encara que ara de bell nou, el PP torna a reciclar la seua promesa in-complida i la torna a llançar junt a la rebaixa d’impostos a les em-preses. Pel que fa a les competències del Govern Autonòmic de Camps aquests no han estat capaços d’ampliar la incipient oferta públi-ca autonòmica d’Escoles Infantils ni tampoc d’augmentar les ajudes econòmiques ni millorar les condi-

cions perquè es creuen Escoles In-fantils en totes aquelles localitats on els canvis de població o la insu-ficient oferta privada, han provocat greus problemes i desplaçaments innecessaris a moltes famílies re-sidents en aquestes localitats o en les àrees residencials properes. En la deriva pressupostària i propagandística de la Conselleria d’Educació tan sols se’ls ocorren amidades per a finançar el model “Xecs-per a-tot”, com el difós en l’Ajuntament de València (insufi-cient per a cobrir les despeses mí-nimes d’escolarització dels nens de 0-3 anys de la ciutat, només arribant a al 60% de les necessi-tats), o el nou “Bono-llibre” per al qual s’han desviat aquest estiu escandalosament part dels Fons autonòmics destinats a Cooperació al Desenvolupament, tal com han denunciat des de la Coordinadora Valenciana d’ONGD’s.

La nueva etapa del Sindicato-CAT, pasa por seguir participando e in-cidiendo en el apoyo de conseguir una política real enfocada al colec-tivo de población inmigrante. Ellos, los inmigrantes, son trabajadores y, como tales, han de seguir teniendo la coordenada de cohesión que para sus intereses representa El Foro Alternativo de la Inmigración junto con las organizaciones y sindicatos que lo integran. Desde su fundación, El Foro se constituyó como un espacio uni-tario de inmigrantes y de autócto-nos, donde se pudiera ANALIZAR, DEBATIR Y ACTUAR en todo lo que debe de suponer un proceso de integración de la población inmi-grante o extranjera en el ámbito de la sociedad valenciana. En cada una de las actividades que desde El Foro se viene desarro-llando, se ha denunciado la situa-ción de precariedad social, legal y policial por la que discurre el tra-tamiento del fenómeno de la inmi-gración por parte del gobierno del Partido Popular (autonómico y mu-nicipal), sin olvidar la denuncia ha-cia “ciertos” comportamientos del Gobierno Central, intentando hacer ver que para la elaboración de cual-quier Plan Integral de Inmigración se debe de derogar la actual Ley de Extranjería a la par que se ha de seguir trabajando para la regulari-zación de quienes de manera ilegal forman parte de un Estado, en el cual contribuyen con su esfuerzo al sostenimiento de actividades vitales de la economía española y valenciana (construcción, hostele-

ría, agricultura, servicio doméstico, geriatría etc.) Es importante situar la aparición de guetos en la educación y, de cómo, El Foro se dirige a la socie-dad valenciana buscando en ella la solidaridad para aislar un fenóme-no que sitúa a una parte importante de niños, en la frontera de apartheid social y administrativo que, en ma-yor medida, se da en la población adulta. Son diversas las manifestaciones, concentraciones, encierros realiza-dos donde, a partir del Foro como plataforma, se evidencia el hecho discriminatorio y criminalizante que el Gobierno del Partido Popular en el País Valenciano, hace del fe-nómeno de la inmigración. Utiliza a los inmigrantes como causa de la inseguridad ciudadana, de los colapsos de la asistencia sanitaria, de la precariedad de los colegios públicos….. Actitud irresponsable que ha venido acarreando las sim-patías de sectores radicales de ex-trema derecha que aprovechan para dar traslado a la opinión pública de una distorsionada imagen de los in-migrantes. Así las cosas (y las políticas va-lencianas), nuestra permanencia en EL Foro DETERMINA el compro-miso que, desde El Área Social, se seguirá ejerciendo con quienes como trabajadores, vinieron pen-sando encontrar un espacio mejor que aquel que dejaban atrás.

Adelia del Olmo LaraÁrea de Acción Social-CAT.

Una aproximación desde el pla-no jurídico al cumplimiento de su mandato sigue siendo aquella DECLARACION UNIVERSAL DE DERECHOS HUMANOS de 10-XII-1948, propuesta y ratifi-cada en un Siglo-XX de grandes propósitos que pretendió ser el eje jurídico de comportamientos políticos a través de los cuales se permitiría ir más allá del devenir económico, social, territorial y ci-vil que, históricamente, venía en-cuadrando las diferencias entre las clases sociales (una de ellas la Inmigración de trabajadores). La parte de desarrollo de los artículos-universales que afectan al ser humano y, por extensión, a sus derechos civiles, sociales y políticos, queda definida de forma rotunda. La formulación de dichos derechos, hasta el momento, sólo les ha posibilitado para pasar a ser “activos” que abren la puerta de la interculturalidad como enfoque se-mi-jurídico que vendrá a generar y a paliar, cual recurso adicional, la voluntad real de armonizar dichos derechos dentro del cuerpo de le-yes y normas de cada uno de los países que aceptan la Declaración de 1948. Ante esa falta de volun-tad política de legislar por parte de cada uno de los países comprome-tidos, siguiendo el mandato uni-versal de los PRECEPTOS, se de-termina la evidencia de NO poner en práctica dichos derechos uni-versales para proteger a quienes se vieron obligados a inmigrar. Se hace necesario escribir, pu-blicitar a partir, sobre todo, de los órganos de expresión de los traba-jadores organizados, de aquellos derechos y libertades que fun-damentan una posibilidad de ser aplicados en un periodo de tiempo sino mediato sí al menos inmedia-to:

DECLARACIÓN UNIVERSAL DE DERECHOS HUMANOS

Artículo I Todos los seres humanos na-1. cen libres e iguales en dig-nidad y derechos y, dotados como están de razón y con-ciencia, deben comportarse fraternalmente los unos con los otros.

-Artículo IIToda persona tiene todos los 1. derechos y libertades procla-mados en esta Declaración, sin distinción alguna de raza, color, sexo, idioma, religión, opinión política o de cualquier

otra índole, origen nacional o social, posición económica, nacimiento o cualquier otra condición. Además, no se hará distinción 2. alguna fundada en la condi-ción política, jurídica o inter-nacional del país o territorio de cuya jurisdicción dependa una persona, tanto si se trata de un país independiente, como de un territorio bajo administra-ción fiduciaria, no autónomo o sometido a cualquier otra limitación de soberanía.

Artículo XIII 1. Toda persona tiene derecho a circular libremente y a elegir su residencia en el territorio de un Estado.

Toda persona tiene derecho a 2. salir de cualquier país, inclu-so del propio, y a regresar a su país.

Artículo XV Toda persona tiene derecho a 1. una nacionalidad. A nadie se privará arbitrar 2. mente de su nacionalidad ni del derecho a cambiar de na-cionalidad.

Artículo XXX Nada en esta Declaración po-1. drá interpretarse en el sentido de que confiere derecho algu-no al Estado, a un grupo o a una persona, para emprender y desarrollar actividades o realizar actos tendientes a la supresión de cualquiera de los derechos y libertades procla-mados en esta Declaración.

Abandonada la aplicación de de-rechos tal y como mandata la Declaración de Naciones Unidad, queda abierta, teorizada y pues-ta en escena la Interculturalidad, la cual pasa a ser ese “activo po-sitivo” donde, con más o menos recursos adicionales, se pretende establecer el enfoque de democra-cia que cada gobierno dedica al compromiso hacia aquellos que se ven obligados a inmigrar buscan-do las condiciones mínimas favo-rables que todo ser humano nece-sita para llevar a cabo el desarrollo individual y colectivo que el país de origen, a través de un sistema económico-político determinado no les proporciona pues, la distri-bución de los recursos y materias primas (en la mayoría de las zonas muy ricos) se deriva hacia valores al alza de gobiernos corruptos y capitales en manos de antiguos co-lonizadores. Ante la situación creada, la actual

Ley sobre la Inmigración nada tiene que ver con LA DECLARACION UNIVERSAL DE DERECHOS HUMANOS. Cada uno de sus pre-ceptos viene determinado a partir de la diferencia entre quienes lo-gran alcanzar los requisitos para obtener “papeles” y aquellos que se ven sometidos a procedimien-tos de expulsión al no alcanzar di-chos requisitos. La Ley Orgánica 4/2000, de 11 de enero, sobre Derechos y Libertades de los ex-tranjeros en España y su integra-ción social, unida a su Reglamento de ejecución, determina el espíritu de una legislación de extranjería que enfatiza dos aspectos de con-secuencias fundamentales y gra-ves para los inmigrantes:

A). Control de Fronteras.B). Ejecución de Expulsiones.

Se hace necesario concluir el análisis desde la perspectiva poco emergente en el reconocimiento de igualdad de quienes son nacio-nales o inmigrantes. Así, ante esa perspectiva negativa en cuanto a la demora de aplica-ción de Derechos y Libertades sólo reconocidos formalmente, encontramos que el S.XXI al ini-cio de su andadura evidencia que: Las medidas para “armonizar” el problema de la Inmigración no pasan por poner en práctica la DECLARACION UNIVERSAL DE DERECHOS HUMANOS sino todo lo contrario, la modernidad de una Europa Común dentro de un mundo globalizado, a la baja, lleva a elaborar y ordenar un texto constitucional único, el cual prote-ge “la libre circulación de capita-les y mercancías” mientras, paula-tinamente, se va restringiendo con medidas de coacción y alambra-das-fronterizas, los derechos de quienes han sido y son el exponen-te de una clase social emergente y mil veces negada en su existencia como tal: LOS TRABAJADORES INMIGRANTES.

Adelia del Olmo Lara

NUESTRA PARTICIPACIÓNCOMO CAT EN EL FORO ALTERNATIVO DE LA INMIGRACIÓN.

Inmigración S.XXI: La Interculturalidady su papel ante El Derecho

Ningún ser humamo es ilegal

19lter.catDesembre 2007

IMMIGRACIÓ

Page 19: ALTERCAT 00

La nueva etapa del Sindicato-CAT, pasa por seguir participando e in-cidiendo en el apoyo de conseguir una política real enfocada al colec-tivo de población inmigrante. Ellos, los inmigrantes, son trabajadores y, como tales, han de seguir teniendo la coordenada de cohesión que para sus intereses representa El Foro Alternativo de la Inmigración junto con las organizaciones y sindicatos que lo integran. Desde su fundación, El Foro se constituyó como un espacio uni-tario de inmigrantes y de autócto-nos, donde se pudiera ANALIZAR, DEBATIR Y ACTUAR en todo lo que debe de suponer un proceso de integración de la población inmi-grante o extranjera en el ámbito de la sociedad valenciana. En cada una de las actividades que desde El Foro se viene desarro-llando, se ha denunciado la situa-ción de precariedad social, legal y policial por la que discurre el tra-tamiento del fenómeno de la inmi-gración por parte del gobierno del Partido Popular (autonómico y mu-nicipal), sin olvidar la denuncia ha-cia “ciertos” comportamientos del Gobierno Central, intentando hacer ver que para la elaboración de cual-quier Plan Integral de Inmigración se debe de derogar la actual Ley de Extranjería a la par que se ha de seguir trabajando para la regulari-zación de quienes de manera ilegal forman parte de un Estado, en el cual contribuyen con su esfuerzo al sostenimiento de actividades vitales de la economía española y valenciana (construcción, hostele-

ría, agricultura, servicio doméstico, geriatría etc.) Es importante situar la aparición de guetos en la educación y, de cómo, El Foro se dirige a la socie-dad valenciana buscando en ella la solidaridad para aislar un fenóme-no que sitúa a una parte importante de niños, en la frontera de apartheid social y administrativo que, en ma-yor medida, se da en la población adulta. Son diversas las manifestaciones, concentraciones, encierros realiza-dos donde, a partir del Foro como plataforma, se evidencia el hecho discriminatorio y criminalizante que el Gobierno del Partido Popular en el País Valenciano, hace del fe-nómeno de la inmigración. Utiliza a los inmigrantes como causa de la inseguridad ciudadana, de los colapsos de la asistencia sanitaria, de la precariedad de los colegios públicos….. Actitud irresponsable que ha venido acarreando las sim-patías de sectores radicales de ex-trema derecha que aprovechan para dar traslado a la opinión pública de una distorsionada imagen de los in-migrantes. Así las cosas (y las políticas va-lencianas), nuestra permanencia en EL Foro DETERMINA el compro-miso que, desde El Área Social, se seguirá ejerciendo con quienes como trabajadores, vinieron pen-sando encontrar un espacio mejor que aquel que dejaban atrás.

Adelia del Olmo LaraÁrea de Acción Social-CAT.

Una aproximación desde el pla-no jurídico al cumplimiento de su mandato sigue siendo aquella DECLARACION UNIVERSAL DE DERECHOS HUMANOS de 10-XII-1948, propuesta y ratifi-cada en un Siglo-XX de grandes propósitos que pretendió ser el eje jurídico de comportamientos políticos a través de los cuales se permitiría ir más allá del devenir económico, social, territorial y ci-vil que, históricamente, venía en-cuadrando las diferencias entre las clases sociales (una de ellas la Inmigración de trabajadores). La parte de desarrollo de los artículos-universales que afectan al ser humano y, por extensión, a sus derechos civiles, sociales y políticos, queda definida de forma rotunda. La formulación de dichos derechos, hasta el momento, sólo les ha posibilitado para pasar a ser “activos” que abren la puerta de la interculturalidad como enfoque se-mi-jurídico que vendrá a generar y a paliar, cual recurso adicional, la voluntad real de armonizar dichos derechos dentro del cuerpo de le-yes y normas de cada uno de los países que aceptan la Declaración de 1948. Ante esa falta de volun-tad política de legislar por parte de cada uno de los países comprome-tidos, siguiendo el mandato uni-versal de los PRECEPTOS, se de-termina la evidencia de NO poner en práctica dichos derechos uni-versales para proteger a quienes se vieron obligados a inmigrar. Se hace necesario escribir, pu-blicitar a partir, sobre todo, de los órganos de expresión de los traba-jadores organizados, de aquellos derechos y libertades que fun-damentan una posibilidad de ser aplicados en un periodo de tiempo sino mediato sí al menos inmedia-to:

DECLARACIÓN UNIVERSAL DE DERECHOS HUMANOS

Artículo I Todos los seres humanos na-1. cen libres e iguales en dig-nidad y derechos y, dotados como están de razón y con-ciencia, deben comportarse fraternalmente los unos con los otros.

-Artículo IIToda persona tiene todos los 1. derechos y libertades procla-mados en esta Declaración, sin distinción alguna de raza, color, sexo, idioma, religión, opinión política o de cualquier

otra índole, origen nacional o social, posición económica, nacimiento o cualquier otra condición. Además, no se hará distinción 2. alguna fundada en la condi-ción política, jurídica o inter-nacional del país o territorio de cuya jurisdicción dependa una persona, tanto si se trata de un país independiente, como de un territorio bajo administra-ción fiduciaria, no autónomo o sometido a cualquier otra limitación de soberanía.

Artículo XIII 1. Toda persona tiene derecho a circular libremente y a elegir su residencia en el territorio de un Estado.

Toda persona tiene derecho a 2. salir de cualquier país, inclu-so del propio, y a regresar a su país.

Artículo XV Toda persona tiene derecho a 1. una nacionalidad. A nadie se privará arbitrar 2. mente de su nacionalidad ni del derecho a cambiar de na-cionalidad.

Artículo XXX Nada en esta Declaración po-1. drá interpretarse en el sentido de que confiere derecho algu-no al Estado, a un grupo o a una persona, para emprender y desarrollar actividades o realizar actos tendientes a la supresión de cualquiera de los derechos y libertades procla-mados en esta Declaración.

Abandonada la aplicación de de-rechos tal y como mandata la Declaración de Naciones Unidad, queda abierta, teorizada y pues-ta en escena la Interculturalidad, la cual pasa a ser ese “activo po-sitivo” donde, con más o menos recursos adicionales, se pretende establecer el enfoque de democra-cia que cada gobierno dedica al compromiso hacia aquellos que se ven obligados a inmigrar buscan-do las condiciones mínimas favo-rables que todo ser humano nece-sita para llevar a cabo el desarrollo individual y colectivo que el país de origen, a través de un sistema económico-político determinado no les proporciona pues, la distri-bución de los recursos y materias primas (en la mayoría de las zonas muy ricos) se deriva hacia valores al alza de gobiernos corruptos y capitales en manos de antiguos co-lonizadores. Ante la situación creada, la actual

Ley sobre la Inmigración nada tiene que ver con LA DECLARACION UNIVERSAL DE DERECHOS HUMANOS. Cada uno de sus pre-ceptos viene determinado a partir de la diferencia entre quienes lo-gran alcanzar los requisitos para obtener “papeles” y aquellos que se ven sometidos a procedimien-tos de expulsión al no alcanzar di-chos requisitos. La Ley Orgánica 4/2000, de 11 de enero, sobre Derechos y Libertades de los ex-tranjeros en España y su integra-ción social, unida a su Reglamento de ejecución, determina el espíritu de una legislación de extranjería que enfatiza dos aspectos de con-secuencias fundamentales y gra-ves para los inmigrantes:

A). Control de Fronteras.B). Ejecución de Expulsiones.

Se hace necesario concluir el análisis desde la perspectiva poco emergente en el reconocimiento de igualdad de quienes son nacio-nales o inmigrantes. Así, ante esa perspectiva negativa en cuanto a la demora de aplica-ción de Derechos y Libertades sólo reconocidos formalmente, encontramos que el S.XXI al ini-cio de su andadura evidencia que: Las medidas para “armonizar” el problema de la Inmigración no pasan por poner en práctica la DECLARACION UNIVERSAL DE DERECHOS HUMANOS sino todo lo contrario, la modernidad de una Europa Común dentro de un mundo globalizado, a la baja, lleva a elaborar y ordenar un texto constitucional único, el cual prote-ge “la libre circulación de capita-les y mercancías” mientras, paula-tinamente, se va restringiendo con medidas de coacción y alambra-das-fronterizas, los derechos de quienes han sido y son el exponen-te de una clase social emergente y mil veces negada en su existencia como tal: LOS TRABAJADORES INMIGRANTES.

Adelia del Olmo Lara

NUESTRA PARTICIPACIÓNCOMO CAT EN EL FORO ALTERNATIVO DE LA INMIGRACIÓN.

Inmigración S.XXI: La Interculturalidady su papel ante El Derecho

Ningún ser humamo es ilegal

19lter.catDesembre 2007

IMMIGRACIÓ

Page 20: ALTERCAT 00

Jornades“30 anys de Feminisme al País Valencià”

20 lter.cat Desembre 2007

Dones lliures

En 1997 con motivo de la pre-sentación de las II Jornadas Feministas del País Valençià “Ara que tenim 20 anys”, Presen Sáez recuperaba el pasado cercano del feminis-mo valenciano e invitaba a las mujeres que quisieran su-marse a dichas jornadas con las siguientes palabras: “Qui-siéramos trabajar nuestra memoria histórica, analizar nuestro presente y utopizar sobre nuestro futuro”.Pasados diez años y cuando nos preparamos para cele-brar las III Jornadas del Mo-vimiento Feminista del País Valenciano: “30 Anys de Fe-minisme al Pais Valencià: allò que fem, allò que volem”, los objetivos del movimiento no difieren sustancialmente. Dicen las especialistas que la memoria mantiene unida nuestra coherencia, nos libra de la desintegración y nos da sentido y orientación para existir y actuar en el mun-do. La memoria es siempre colectiva y desde el Movi-

miento Feminista Valencia-no continuamos, en estas III Jornadas, manifestando nues-tra voluntad de construir una memoria propia que rescate de las brumas sistemáticas e intencionadas de la invisibi-lidad patriarcal las experien-cias de las mujeres y nuestros “haceres” y pensamientos entorno al mundo que nos ro-dea. Como dirían las Mujeres de la Librería de Milán, que-remos seguir construyendo “genealogías” femeninas para que nuestras prácticas polí-ticas como mujeres y como movimiento se conviertan en teoría. La propuesta es continuar “pensando y haciendo”, es re-flexionar juntas sobre nuestro presente con la sólida base y la fuerza inmensa que nos dan las actuaciones y las ideas de otras mujeres feministas que nos han precedido. Estamos por seguir creando espacios abiertos donde las mujeres podamos expresar lo que so-mos y lo que queremos ser.

Atender a nuestra diversidad y a nuestras singularidades. Valorar lo que cada una de nosotras aporta al conjunto. Queremos en estas III Jor-nadas lo que hemos querido siempre, continuar exten-diendo miradas alternativas y nuevas formas de vida para las mujeres que tengan como base el feminismo. En suma, estamos por utopizar un futu-ro construido “desde nosotras y entre nosotras”. Seguimos convencidas de que es posi-ble habitar un mundo hecho también por las mujeres y a la medida de nuestros sueños.Por eso, os invitamos a par-ticipar en estas III Jornadas Feministas del País Valencià, para seguir avanzando y pro-fundizando en nuestras pro-puestas y para celebrar que el feminismo lleva más de un siglo construyendo “realida-des” sociales alternativas que constituyen ya una auténtica “cultura política” en clave fe-menina..Luz Sanfeliu

Daniel Oliver corrió hacia su muer-te al mediodía del 17 de octubre. El joven, de 23 años, acababa de salir de la facultad de Derecho en Valen-cia y se disponía a tomar el autobús de vuelta a casa cuando vio lo que varios estudiantes y transeúntes lle-vaban un rato contemplando sin mo-ver un dedo: David G. M., un tipo de las dimensiones de un armario, golpeaba y pateaba a su novia en el suelo a escasos 30 metros de allí. Oliver reaccionó instintivamente: se quitó la mochila del hombro y se acercó corriendo a socorrer a la víctima. Dijo algo, pero no llegó a oír si le contestaban. El agresor se giró y soltó el puño en un solo movimiento. Oliver cayó como un tronco, se abrió la cabeza contra la acera y murió el martes, en el Hos-pital Clínico de Valencia, después de siete días en coma a causa de un edema cerebral. El agresor fue detenido allí mismo por la Policía Local. La juez lo puso en libertad con cargos, acusado de un delito de lesiones. Tras la muerte de Oliver, la juez comunicó que estudiará si manda a prisión a David G. M. una vez conozca la autopsia. De esta ma-nera se encabezaba la noticia en el

periódico El País de lo que supuso una actitud solidaria y comprometi-da y con plena conciencia por parte de Daniel en este caso, de entender que este tipo de problemáticas de una vez por todas han de sociali-zarse. Aquí no hay diferencia de género alguna, es una cuestión de justicia intentar impedir una bru-tal agresión, máxime si se produ-ce con abuso y desigualdad. Este y otros hechos nos han de llevar a la reflexión de que la igualdad en-tre distintos géneros ha de partir de la reivindicación y la defensa de la justicia social y que la implicación de los hombres en la consecución de este objetivo es cuanto menos necesaria, porque forma parte de la importantísima labor educacional y porque nuestros hijos son hombres para el futuro. Tenemos articulada una ley in-tegral contra la violencia de géne-ro que como poco es insuficiente y aborda la problemática con me-didas tajantes en los casos en los que se puede hacer seguimiento pero como podemos comprobar con el caso de Daniel (a pesar de haber testigos, pasivos, eso sí) el agresor puede quedar en libertad por una serie de situaciones que por

desgracia se dan día a día (retrac-ción de la agredida y los testigos, por motivos diversos, sobre todo el miedo). Adolece esta ley de una carencia enorme de infraestructura (casas de acogida, centralización de los juzgados: lo cual produce satu-ración de los casos y ralentización de las medidas urgentes y provi-sionales) dotación para agilizar las causas (órdenes de alejamiento que se dilatan en el tiempo o no llevan seguimiento alguno) y presupues-to para el amparo, protección y desarrollo de una vida digna para las mujeres. Nos encontramos con una situación desbordante en don-de una de las premisas principales no está cubierta: la independencia económica de muchas de ellas por no tener acceso al mundo laboral. En este aspecto debemos discernir que la necesidad de la justicia so-cial y el derecho al trabajo e igual salario es un concepto de clase y así ha de plantearse. La solidaridad, el compromiso y la conciencia de los derechos de una misma /uno mismo no entiende de géneros y esta lacra hay que combatirla desde esta pers-pectiva. Gracias Daniel

Isabel Cervera

Daniel Oliver, GRACIAS

Page 21: ALTERCAT 00

VALENCIA SOLIDARIA es una organización de coope-ración y educación al desarro-llo, sin fines lucrativos, cuyos principales objetivos son: La cooperación de tod@s sus asociad@s en orden a la ayu-da mutua y solidaria, el desa-rrollo de diferentes aspectos socio-culturales y políticos en los países empobrecidos y en ámbitos de exclusión so-cial recogiendo necesidades y propuestas no satisfechas a nivel de ecodesarrollo lo-cal, así como la promoción de acciones de cooperación y el desarrollo de procesos de sensibilización y formación de aspectos sociales.VALENCIA SOLIDARIA, es una organización que entre sus campos de actuación se encuentran: La convivencia

ciudadana, el antirracismo, la interculturalidad, la soli-daridad y cooperación inter-nacionalista y la defensa del desarrollo sostenible. VALENCIA SOLIDARIA, es una asociación de acción y de educación para la Paz. Los fines últimos están en la contribución al estable-cimiento de un mundo más justo y solidario. Abierta a la realidad de la convivencia ciudadana, respetuosa con la diferencia, democrática y defensora del Derecho de las Minorías. Para llevar a cabo sus fi-nes, la Asociación establecerá acciones de sensibilización, proyectos de cooperación, de asesoramiento, orienta-ción, acción sociocultural y política e información para

La Xarxa de Solidaritat amb Palestina de Valencia En marzo de 2005 un grupo de organizaciones y personas se unieron en Valencia para trabajar conjuntamente por la causa pa-lestina, en Madrid tuvo lugar el I Encuentro estatal de solidaridad con Palestina. Realizamos actividades con campañas internacionales: con-tra el muro, contra el acuerdo comercial europreferente, boicot a los productor israelis, contra la venta de armas al estado de Israel, derecho al retorno y para que cumplan los acuerdos inter-naciones que han firmado. Formamos parte de la Red So-lidaria contra la ocupación de Pa-lestina, el VI Encuentro fue en Mayo de este año. Realizamos acciones en fechas de referencia para el pueblo pa-lestino, como el 30 de marzo Dia de la Tierra, el 9 de noviembre dia internacional contra el muro

y el 29 de noviem-bre dia internacional de Solidaridad con el pueblo palestino entre otros. Actividades en Va-lencia , Denuncia la presencia del exem-bajador israelí Ben Ami en los premisos de octubre05, Sema-na contra el muro, Ciclo de cine sobre palestina y partici-pación en la “Setma-na de solidaridat “en la UV, Campaña de Objeción fiscal. Organizaciones de la Xarxa : ISM, CEAR, Valencia So-lidaria, Cedsala, So-depau, ACSUD las Segobias, José Martí Amistad con Cuba, CAT Àrea Pública, CTPV,

STEPV, MDT, PCPV, EUPV.Nuestro email es: [email protected]

VALENCIA SOLIDARIA

El pasado sábado 10 de noviembre en la Sesión Plenaria de la XVII Cumbre Iberoamericana asistimos a una bron-ca sin precedentes entre el presidente venezolano Hugo Chávez, el español José Luis Rodríguez Zapatero, el ni-caragüense Daniel Ortega y el rey de España Juan Carlos I. “¿Por qué no te callas?”, espetó el rey español al presi-dente venezolano, que había calificado de “fascista” a José María Aznar por su apoyo al golpe de Estado en Venezuela en abril de 2002. Borbón, visiblemente alterado, abandonó el acto de clausura de la Cumbre Iberoamericana que se ha celebrado en Santiago de Chile para no escuchar las críticas que el presidente nicaragüense, Daniel Ortega, dirigió a la multinacional española Unión Fe-nosa. Por su parte Rodríguez Zapatero reclamó a Chávez «respeto» para Aznar destacando que «fue elegido por los es-pañoles».Repasemos el comportamiento de cada uno de los protagonistas:Hugo ChávezSe ha dicho que no tenía sentido criticar a Aznar en una cumbre que abordaba la cohesión social de la comunidad ibe-roamericana, pero pocos informaron que la intervención de Chávez previa al incidente era en respuesta a las pa-labras recién expresadas de Zapatero, quien afirmó que un país nunca podrá avanzar si busca justificaciones de que alguien desde fuera impide su progre-so. El presidente venezolano mostró su desacuerdo y respondió que “no se pue-den minimizar” el impacto de los facto-res externos, en referencia al apoyo de Aznar al golpe de Estado en Venezuela en el año 2002.Se le acusa a Chávez de recurrir al in-sulto para dirigirse a Aznar y no respe-tar las formas y la educación. Pero no debemos olvidar cuál es el motivo de la indignación de Chávez, un gobierno quiere derrocar a un presidente legíti-mo y apoya un golpe de Estado y frente a eso la reacción es acusar al presiden-te de insultar al golpista. El mundo al revés.

También se ha vuelto a afirmar que no era el lugar y el momento adecua-do para la acusación. Eso mismo dijo la derecha al ministro de Asuntos Ex-teriores español Miguel Angel Mora-tinos cuando esgrimió esa acusación de apoyar el golpe contra Aznar en un programa de televisión. ¿Cuándo es el momento para decirlo? No hay cum-bres iberoamericanos bajo la temática “los golpes de Estados que se quisieron dar en América Latina y quiénes esta-ban detrás de ellos”, de modo que habrá que explicarlo en algún momento que se reúnan y debatan los presidentes. Rodríguez ZapateroEl presidente español reaccionó moles-to a las críticas de Chávez al ex presi-dente Aznar y recordó que fue elegido democráticamente. Un presidente pue-de tener la obligación de defender las instituciones de su país ante críticas ex-tranjeras, pero no las políticas de otros gobernantes. Si el presidente de Vene-zuela hubiera embestido contra el Par-lamento español, el Tribunal Supremo o cualquier otra institución la reacción de Zapatero hubiera sido justificada, pero lo que afirmaba Chávez sobre la participación española en aquel golpe, además de ser verdad, fue también re-conocido y revelado por el ministro de Exteriores español primero en un pro-grama de televisión y posteriormente en el Congreso de Diputados. No debe-ría molestar nunca la verdad. El presidente español se permitió tam-bién la impertinencia de afirmar ante los periodistas tras la cumbre que advertía al venezolano que esperaba que fuese “la última vez” que en un foro como la cumbre iberoamericana alguien actúa como lo hizo él con sus críticas al ex mandatario José María Aznar. ¿Por qué no puede un presidente denunciar en una cumbre el apoyo de un país a un golpe de Estado?Zapatero volvió a estar desafortunado poco después en un mitin en Buenos Aires, donde dijo que en una reunión internacional, si alguien ataca y desca-lifica a tu compatriota, aunque éste sea

un rival y adversario, “tú sales a defen-derle”. ¿Debemos defender a Franco? ¿también a los españoles que participa-ron y fueron condenados por los aten-tados de Atocha? ¿deben los alemanes defender a Hitler? ¿qué hacemos en Iraq con los iraquíes que defienden a su compatriota Sadam Hussein? ¿qué haríamos con un saudí que defendiera a su compatriota Bin Laden?Si Zapatero quiere defender compatrio-tas lo que debería hacer es pedirle al fiscal general que apoye a los abogados de la familia Couso que está pidiendo justicia por el asesinato del periodista José Couso por militares estadouniden-ses en Bagdad. Ahí es donde se debe ver la defensa de un presidente a sus ciudadanos.Juan Carlos de BorbónEl rey de España por primera vez dijo algo espontáneo que previamente no había sido escrito por ningún asesor, ni Casa Real, ni miembro del gobierno. Los españoles pudimos ver su capaci-dad analítica, nivel intelectual, conoci-miento geopolítico, dotes diplomáticas y respeto a un gobierno legítimo en su expresión “¿Por qué no te callas?” Numerosos medios y analistas comen-tan que el rey perdió los nervios, estoy convencido de que no los perdió, sim-plemente, por única vez, ha hablado por su propia boca y no repitiendo lo previamente indicado por nadie. Ya sabemos por tanto lo que puede dar de sí el Borbón cuando se le deja solo. Algunos nos pareció estar oyendo en ese “¿Por qué no te callas?” el “Se sienten coño” de otro militar espa-ñol [1] . Aunque quizás lo que alarmó a Juan Carlos de Borbón fue los detalles secretos del golpe de Venezuela que es-taba contando Chávez. ¿Pensó quizás que se acercaba a alguna revelación peligrosa?Vayamos ahora a ver las reacciones:Partido Popular A través de su secretario de comunica-ción, Gabriel Elgorriaga, aseguró que el incidente ha sido consecuencia “de la imprevisión, de la negligencia y de

la falta de capacidad de actuación” del presidente Zapatero. ¿Creía Zapate-ro que defender el golpismo de Aznar frente a las verdades de Chávez le iba a granjear aplausos de la derecha?Gaspar LlamazaresEl coordinador de Izquierda Unida ha demostrado gran sensatez admitiendo que “puede discutirse la oportunidad de las formas”, pero subrayó que “lo que no es discutible es lo dicho por Chávez sobre la implicación y el apoyo” del Gobierno de Aznar a la intentona de derrocarlo en 2002”.Para Llamazares, “lo que hace Chávez es decir la verdad”, y que “a estas altu-ras alguien se escandalice” por censu-rar aquella maniobra “es, cuando me-nos, hipócrita”.Editoriales de El País y El Mundo“También don Juan Carlos estuvo en su papel, puesto que el presidente vene-zolano cruzó con sus descalificaciones la línea de lo tolerable en una relación entre países soberanos”, decía el edito-rial de El País. Años criticando la mala educación y la ausencia de formas del presidente de Venezuela y aparece Juan Carlos de Borbón diciendo “¿Por qué no te callas?” al presidente de un país en el plenario de una cumbre y dicen los del diario global que “estuvo en su papel”. La sintonía con el editorial de El Mundo es absoluta: “al matonismo político del presidente venezolano, Hugo Chávez, que está contagiando a otros presidentes, como el nicaragüense Daniel Ortega. Y fue el Rey de España quien paró los pies al caudillo venezo-lano en presencia de todos los mandata-rios iberoamericanos, diciéndole lo que hace mucho alguien le tenía que haber dicho”. “¿Por qué no te callas?” eso es lo que hay que decirles a los presi-dentes latinoamericanos cuando no nos gusta lo que dicen, según el criterio de este periódico. Además,entre un rey no elegido y un presidente elegido en las urnas, El Mundo reserva la considera-ción de “caudillo” para el segundo.Diario PúblicoDicen en portada que “Daniel Ortega

también ataca a España” y lo vuelven a repetir en la página 2: “Los represen-tantes de Nicaragua y Cuba también critican a España”. No es verdad, nadie atacó a España, Chávez criticó a Aznar y Daniel Ortega a Unión Fenosa. Ni Aznar ni esa empresa privada son Es-paña. Uno de sus analistas, Jesús Gó-mez, escribe “Lo último que necesita la izquierda latinoamericana es una dosis extraordinaria de mesianismo y despre-cio por la democracia y sus formas”. Lo preocupante es que no se refería a los golpistas de Estado contra Venezuela, sino a su presidente democrático. El amotinamiento de los países dignos contra golpismos y abusos procedentes de presidentes y multinacionales espa-ñolas en esta cumbre nos debe hacer reflexionar a todos en que ha llegado la hora de cambiar las relaciones entre la antigua metrópoli y América Latina. Las expresiones y avances hacia la uni-dad latinoamericana deben conllevar el alejamiento de una ex metrópoli que, con un jefe de Estado no electo que manda callar a los presidentes demo-cráticos de América Latina y abandona las reuniones cuando no le gusta lo que oye, demuestra que no ha entendido que las cosas han cambiado. Si el go-bierno de España va a esos encuentros a representar y defender a las multina-cionales y a presidentes golpistas, este país europeo sobra en las cumbres lati-noamericanas. Cuando un joven se hace adulto e in-dependiente llega el momento en su vida en que debe dejar de invitar a tus cumpleaños y fiestas sociales a aquel compañero del colegio violento y bes-tia que le molestaba en el recreo. Amé-rica Latina debe elegir entre unidad y soberanía o metrópoli que le dice que se calle.-----------[1] Esa fue la expresión utili zada por el teniente coronal Antonio Tejero dirigi-da a los diputados en el intento de golpe de estado del 23 de febrero de 1981

Pascual Serrano

El día que Juan Carlos de Borbón dijo algo que no le habían escrito

21lter.catDesembre 2007

Internacional/Solidaritat

Page 22: ALTERCAT 00

22 lter.cat Desembre 2007

Moviments Socials

El dia 25 de Juliol de 1998 els habi€tants del Cabanyal ens vam desdejunar amb la notícia que el Partido Popular de l’Ajuntament de València havia decidit (contra l’opinió dels altres grups polítics municipals) prolongar l’Avingu-da de Blasco Ibañez fins a la mar Mediterrània (de moment). No va ser un bon dia. De seguida, la pena, la preocupació, la indignació i el rebuig de molts ens van fer apro-par-nos primer, organitzar-nos desprès i lluitar fins el dia d’avui. Hem passat vora 10 anys

amenaçats per l ’especula-ció i interessos particulars. Mentre tant hem vist com no érem les úniques víctimes de la

política classista, depredadora i megalòmana de l’Ajuntament. Hem lluitat i perdut amb la gent de la Punta, hem guanyat (no del tot) amb el Botànic, ens hem alegrat al carrer que a Patraix estiguen de moment lliures de camps magnètics perillosos. Hem rebut ajut de llauradors d’Albo-raia i ara són ells també amena-çats, portem al nostre cor el dol dels morts al metro de la línia 1. Podríem malauradament conti-nuar. Hem sabut que no estem sols i hem après la solidaritat. Mentre tant els nostres vells s’han anat fent majors, els xiquets , grans; moltes cases les hem re-novellat i la gent atén cada detall, fa el menjar, neteja i celebra les festes com si no tinguérem so-bre el cap l’espasa que amenaça. La vida transcorre al nostre bar-ri entre carrers cada vegada més abandonats pel poder municipal. Mentre tant hem fet cassolades, manifestacions al barri i la ciutat, falles de denuncia, nou edicions de Portes Obertes (compartint les cases, actuacions teatrals, ex-posicions d’arts, concerts i fes-tes) hem protestat al Cabanyal, a València, a Madrid, a París, a Brussel·les... hem fet lo possible i lo que semblava impossible: hem

aturat la destrucció del nostre bar-ri i l’espoliació de les persones directament afectades per l’en-derrocament de les seves cases. Vam aconseguir la paralitza-ció cautelar de les obres del pla de destrucció a la zona prote-gida del barri i estem a l’espera de la decisió última del Tribunal Suprem que no ha de tardar. L’ajuntament per contra no està a l’espera i ha decidit fer política de terra cremada. Al Juliol passat 136 famílies del carrer Sant Pere ( cases precioses i dins del Conjunt Històric Protegit ) van rebre un sobre gran que portava l’anunci de la desgracia: se’ls expropiava la casa per un terç del seu valor

real. Gent treballadora/pensionis-ta “a la puta calle” amb un horitzó més que negre. Hem denunciat de manera col·lectiva la il·legalitat del procés, hem determinat el seu valor real. Hem vist que la nos-tra lluita tenia sentit: els nostres pitjors malsons es feien realitat. Ara va de bo: exigim a l’Ajunta-ment que paralitze les expropiaci-ons fins la sentència del Tribunal Suprem. Demanem al Tribunal Suprem que no demore la sentèn-cia. En aquest cas la justícia tar-dana ja no faria justícia. La casa destruïda no té remei. La gent feta fora no té consol. Hem de parar-los. Anem a fer-ho. Et demanem que ens fases costat. No deixa-

rem sola cap persona defensant sa casa. Tots i totes estarem amb ella. La realitat els pot desbordar i a València una vegada més s’im-posarà la germanor, l’evidència del poder popular sobre el poder polític més inhumà. Per fer-ho possible escriu el teu nom i el teu telèfon i quan et cridem vine i posa el teu cos i el tu cor junt als nostres. Per a coordinar la resistència hem creat un compte de correu espe-cífic: [email protected] SALVEM EL CABANYAL – envia les teues dades a : so l ida r i t a t@cabanya l . com Amb el nom, telèfon i correu electrònic.

AL CABANYAL,es lliura una batalla

Respuesta:La Ley 31/1995, de 8 de no-viembre, de Prevención de Riesgos Laborales determina el cuerpo básico de garantías y responsabilidades preciso para establecer un adecuado nivel de protección de la salud de los trabajadores frente a los riesgos derivados de las con-diciones de trabajo, en el mar-co de una política coherente, coordinada y eficaz. Según el artículo 6 de la misma serán las normas reglamentarias las que irán fijando y concretando los aspectos más técnicos de las medidas preventivas.

Así, son las normas de desa-rrollo reglamentario las que de-

ben fijar las medidas mínimas que deben adoptarse para la adecuada protección de los trabajadores. Entre ellas se encuentran las destinadas a garantizar que de la utilización de los equipos que incluyen pantallas de visualización por los trabajadores no se deriven riesgos para la seguridad y sa-lud de los mismos.

El RD 488/1997 sobre disposiciones mínimas de seguridad y salud para trabajadores de equipos que incluyan pantallas de visualización de datos establece una serie de requisitos que el empre-

sario debe cumplir para garantizar la protección de los mismos, para que se reduzcan los riesgos al minimo. Los riesgos más frecuen-tes son

Fatiga Visual: por • esfuerzo visual ex-cesivo, siendo sus consecuenc ias molestias ocu-lares, trastornos visuales (borrosi-dad) y síntomas extraocuales (ce-faleas, vértigos,

desasosiegos)Fatiga Física: • Dolor Cervical, Lumbar y Dorsal.Fatiga Mental: • Ansiedad o irrita-bilidad, transtorno del sueño, estrés..etc.

Debiendo corregir los mismos para eliminar las condiciones desfavora-bles como seria aconse-jable en tu caso.La empresa deberá dise-ñar un puesto de trabajo

PREVENCION DE RIESGOS LABORALES

Pregunta:

Soy un Auxiliar Administrativo de una entidad local, mi tra-bajo consiste en pa-sar la mayor parte del tiempo tecleando el or-denador, de un tiempo a esta parte he empe-zado a tener dolor de espalda y de cabeza, con sensación de ma-reos. Le he solicitado a mi jefe de negociado que averigue si existe alguna ley o decreto

Damián

NO SOY CAPAZ...No soy capaz de follar al pie de un crucifijo. Cuando zapatillas de marca golpean el suelo solo oigo lamentos de niños. (La ropa deportiva se fabrica con diminutas calaveras bañadas con sangre de rocio). De los surtidores (de las estaciones de la autopista) mutiladas muñecas con burka me acusan: ¡Cómplice del asesino! Cuando a Roma miro escucho a un diablo blasfemar: La ley es lo que yo digo. Cuando en el espejo me toco hay otro que me escupe: ¡Deja de lamentarte y actúa, puto cobarde! Minas de crucifijos explotan en las pelotas de los faltos de compromiso.

SIGANTS:Adelia Olmo Lara-CAT-València; Antonio Orrit Ferrer-CAT-València; Aurora Ibañez Salmerón CAT-Va-lencia; Benjami Renovell i Bonillo CAT-València; Carme Ciscar i Juan CAT-València; Celestino Navarro i Amorós CTPV-Horta Sud; Ernesto Macias CAT-València; Fernando Lara Santiago CAT-Horta Sud; Guillem Agulló Làzaro CTPV-Horta Nord; Gumer Pardo i Peiró CAT-València; Isabel Cervera Grau CAT-València; Javier Ruiz Perpen CAT-València; Javier Sanchis Nuñez CAT-València; José Jarque Perez CAT-Camp del Turia; Marco A. Llerena Caridad CTPV-València; Marga Pastor Cid CAT-L’Alacantí; Maria Micó Tormo CTPV-Plana Baixa; Mario Alvaro Ji-menez CTPV-València; Pere Blanco Vega CAT-Ribera Alta; Ricard Bort i Sastre CAT-Ribera Alta; Sergi Fer-nandez Cremades CAT-Vinalopó Mi-tjà.

Manifest de sindicalistes per la uni-tat de CompromísNosaltres, sindicalistes afiliats a dis-tintes organitzacions representatives dels treballadors i les treballadores valencianes, a títol personal i fent ús del dret a expressar les nostres opi-nions personals, manifestem que vam coincidir en donar suport a la forma-ció de la coalició electoral Compro-mís pel País Valencià, ens dirigim a les distintes forces polítiques que la integren perquè l’esquerra valen-ciana es troba davant d’una situació d’emergència. Als estralls de la vic-tòria electoral de la dreta s’afegeix la crisi de Compromís, que descomposa més l’oposició que en aquestes cir-cumstàncies tan adverses cal mantenir per enfrontar-nos a les polítiques de-predadores, antisocials i antivalencia-nes del Partit Popular. Si fa uns mesos saludàvem amb esperança l’esforç unitari que va fer possible la constitu-ció de Compromís, la crisi oberta en la coalició ens provoca ara amargor i decepció, ja que es tracta d’una crisi políticament injustificada. Amb raó hi ha votants d’esquerres que afirmen sentir-se estafats políticament.La crisi de Compromís està trencant les il•lusions i el desig de treball uni-tari que va despertar el naixement de la coalició perquè la unitat entre les distintes forces al si de Compromís era i és una necessitat per a l’esquerra social i política valenciana, tan ame-naçada per les polítiques de la dreta. A més, aquesta crisi pot provocar una profunda fossa entre l’esquerra valen-ciana i el valencianisme d’esquerres, que serà difícil de tancar.Si abans vam impulsar públicament l’acord de Compromís, ara tenim l’obligació de defensar la seua unitat i no romandre com a espectadors de la desfeta. Com a sindicalistes, no ac-ceptem cap excusa que ho justifique.

Sabem que en política hi ha interes-sos partidaris i aspiracions personals, actituds que esdevenen inacceptables si atempten contra una unitat que ha costat tant de construir. Ningú no pot ignorar que a més de les forces políti-ques que l’integren, Compromís s’ha constituït amb l’esforç de molta gent i amb moltes complicitats entre perso-nes i col•lectius de l’esquerra social i sindical, del món de la cultura, de joves i vells militants. I en un acord de tan ampli abast els interessos per-sonals i de partit cal subordinar-los sempre als de la col•lectivitat, a tota la gent de dóna sentit a la voluntat unitària.A diferencia dels professionals de la dreta, el comportament dels polítics d’esquerra ha d’estar presidit per la honestedat i la ètica. Des d’una con-cepció d’esquerra, els escons parla-mentaris no són patrimoni personal de cap diputat, sinò que pertanyen als electors, a totes les persones i les or-ganitzacions que fan possible la cons-titució d’un grup parlamentari. Si hi ha representants que després canvien d’opinió i abandonen el seu compro-mís i la seua adscripció política, tenen tot el dret a fer-ho, però sense fer un ús fraudulent de l’escó que ocupen a les Corts. Les diputades i els diputats no poden apropiar-se de la represen-tació ciutadana ni tenen dret a trencar un acord col•lectiu en el que ells no-més en són una part. Ells no poden trencar-nos Compromís. Exigim als nostres diputats i diputades i a les for-ces polítiques que els donen suport un respecte al programa i a tots els com-promisos que van signar.Per la nostra part, continuarem de-fensant dia a dia els interessos dels treballadors i les treballadores del País Valencià. Ho farem modesta-ment des dels nostres llocs de treball i des dels sindicats, sense acceptar imposicions ni xantatges. En aquest sentit, advertim públicament que no donarem suport polític a cap succe-dani d’unitat, a un altre “Compromís” mutilat artificiosament. Perquè la fragmentació no ajudaria a l’esquerra ni als moviments socials valencians i nosaltres no ens sumarem a una unitat falsament cimentada amb enganyifes i maniobres.Les últimes eleccions han demostrat que encara hi ha un llarg camí per fer possible un altre País Valencià sense exclusions en el que totes les forces de progrés i tots els compromisos personals ens són necessaris. Com-panyes i companys, heu de rectificar, heu de respectar els acords de Com-promís, perquè encara som a temps. És la vostra obligació com a diputats i com a organitzacions signants de l’acord.

País Valencià, setembre de 2007Per més informació: http://peltre-ballilaterra.blogspot.com/

Una serie de companyes i companys del sindicat han signat un manifest politic que resenyem per tal de que el conegau, donada la seua importancia per al futur de l’esquerra transformadora.

Escribir después de Auschwitz

“No nos está permitido conceder a Hitlerninguna victoria póstuma”(Emil L. Fackenheim)

Escribir entoncespara no conceder más victorias póstumas a Hitler:la claudicación de nuestra esperanza,nuestro olvido de las víctimas,el paso tuyo amargo tras las escaleras.Escribir, entonces, con un puñal en las manos,con una boca viva hablando en nuestra propia boca.Denunciar a los culpablesy salir al mundo fieramentecon poco más que rabia entre las uñascon que hacer reventar lo viejo en lo ya nuevo;—y estrangular los respiros de la desaparición.

Enrique Falcón

Vientres de Madrid y de Bagdag“(…) la lógica de la guerra a todos sus niveles conduce al hermanamiento de todas sus víctimas civiles, sean és-tas del bando que sean: un inesperado cordón umbilical parece unirlas todas y dejan sin argumentos, y completa-mente solos, a los señores canallas de la guerra”

(Eugen Drewermann: “Contra la injusticia”)

Sólo entoncesos he visto.

En la nuca partida del suelo iraquí.Y en la sangre bramando por la grava de Atocha.

Y en el Pozo:izando sus calambres tras una siembra triste,los ombligos de los hombresabiertos y a cuchilla por los perros del Amo.

Yo cuido de los vientres de las novias perdidas–los hombros de los niños se han quedado sin hora;cuido de las oraciones cansadas de la tierray del largo cabello de todos nuestros muertos.

Soy el pueblo sin puñal y tres veces devastado,el silbo de una cuenta enmudecida.Yo cuido de las flores y los peines:soy un hombre en la altura de todas vuestras muecas.

Y escarbo en las costillas de la bestiabesando lo imposible que habla en vuestra sangre:soy el hombre que cuelga de un ombligo,la cólera enterrada en los pozos del mundo.

Y os digo:

que la lumbre tronará por los espejosque un caballo volteará por vuestra bocaque siempre las heridasde todos estos hijos saldrán casi estallando por un fundado cielo.

Sólo entoncesos he visto,a los unos y a los otros, sangre terca unida ahora.

Desde entonces sea el hombre:

yo bramo en vuestro propiocordón umbilical.

Enrique Falcón

Manifest de sindicalistesper la unitat de Compromís

POESIA SOCIAL

23lter.catDesembre 2007

Lliure pensament

Page 23: ALTERCAT 00

22 lter.cat Desembre 2007

Moviments Socials

El dia 25 de Juliol de 1998 els habi€tants del Cabanyal ens vam desdejunar amb la notícia que el Partido Popular de l’Ajuntament de València havia decidit (contra l’opinió dels altres grups polítics municipals) prolongar l’Avingu-da de Blasco Ibañez fins a la mar Mediterrània (de moment). No va ser un bon dia. De seguida, la pena, la preocupació, la indignació i el rebuig de molts ens van fer apro-par-nos primer, organitzar-nos desprès i lluitar fins el dia d’avui. Hem passat vora 10 anys

amenaçats per l ’especula-ció i interessos particulars. Mentre tant hem vist com no érem les úniques víctimes de la

política classista, depredadora i megalòmana de l’Ajuntament. Hem lluitat i perdut amb la gent de la Punta, hem guanyat (no del tot) amb el Botànic, ens hem alegrat al carrer que a Patraix estiguen de moment lliures de camps magnètics perillosos. Hem rebut ajut de llauradors d’Albo-raia i ara són ells també amena-çats, portem al nostre cor el dol dels morts al metro de la línia 1. Podríem malauradament conti-nuar. Hem sabut que no estem sols i hem après la solidaritat. Mentre tant els nostres vells s’han anat fent majors, els xiquets , grans; moltes cases les hem re-novellat i la gent atén cada detall, fa el menjar, neteja i celebra les festes com si no tinguérem so-bre el cap l’espasa que amenaça. La vida transcorre al nostre bar-ri entre carrers cada vegada més abandonats pel poder municipal. Mentre tant hem fet cassolades, manifestacions al barri i la ciutat, falles de denuncia, nou edicions de Portes Obertes (compartint les cases, actuacions teatrals, ex-posicions d’arts, concerts i fes-tes) hem protestat al Cabanyal, a València, a Madrid, a París, a Brussel·les... hem fet lo possible i lo que semblava impossible: hem

aturat la destrucció del nostre bar-ri i l’espoliació de les persones directament afectades per l’en-derrocament de les seves cases. Vam aconseguir la paralitza-ció cautelar de les obres del pla de destrucció a la zona prote-gida del barri i estem a l’espera de la decisió última del Tribunal Suprem que no ha de tardar. L’ajuntament per contra no està a l’espera i ha decidit fer política de terra cremada. Al Juliol passat 136 famílies del carrer Sant Pere ( cases precioses i dins del Conjunt Històric Protegit ) van rebre un sobre gran que portava l’anunci de la desgracia: se’ls expropiava la casa per un terç del seu valor

real. Gent treballadora/pensionis-ta “a la puta calle” amb un horitzó més que negre. Hem denunciat de manera col·lectiva la il·legalitat del procés, hem determinat el seu valor real. Hem vist que la nos-tra lluita tenia sentit: els nostres pitjors malsons es feien realitat. Ara va de bo: exigim a l’Ajunta-ment que paralitze les expropiaci-ons fins la sentència del Tribunal Suprem. Demanem al Tribunal Suprem que no demore la sentèn-cia. En aquest cas la justícia tar-dana ja no faria justícia. La casa destruïda no té remei. La gent feta fora no té consol. Hem de parar-los. Anem a fer-ho. Et demanem que ens fases costat. No deixa-

rem sola cap persona defensant sa casa. Tots i totes estarem amb ella. La realitat els pot desbordar i a València una vegada més s’im-posarà la germanor, l’evidència del poder popular sobre el poder polític més inhumà. Per fer-ho possible escriu el teu nom i el teu telèfon i quan et cridem vine i posa el teu cos i el tu cor junt als nostres. Per a coordinar la resistència hem creat un compte de correu espe-cífic: [email protected] SALVEM EL CABANYAL – envia les teues dades a : so l ida r i t a t@cabanya l . com Amb el nom, telèfon i correu electrònic.

AL CABANYAL,es lliura una batalla

Respuesta:La Ley 31/1995, de 8 de no-viembre, de Prevención de Riesgos Laborales determina el cuerpo básico de garantías y responsabilidades preciso para establecer un adecuado nivel de protección de la salud de los trabajadores frente a los riesgos derivados de las con-diciones de trabajo, en el mar-co de una política coherente, coordinada y eficaz. Según el artículo 6 de la misma serán las normas reglamentarias las que irán fijando y concretando los aspectos más técnicos de las medidas preventivas.

Así, son las normas de desa-rrollo reglamentario las que de-

ben fijar las medidas mínimas que deben adoptarse para la adecuada protección de los trabajadores. Entre ellas se encuentran las destinadas a garantizar que de la utilización de los equipos que incluyen pantallas de visualización por los trabajadores no se deriven riesgos para la seguridad y sa-lud de los mismos.

El RD 488/1997 sobre disposiciones mínimas de seguridad y salud para trabajadores de equipos que incluyan pantallas de visualización de datos establece una serie de requisitos que el empre-

sario debe cumplir para garantizar la protección de los mismos, para que se reduzcan los riesgos al minimo. Los riesgos más frecuen-tes son

Fatiga Visual: por • esfuerzo visual ex-cesivo, siendo sus consecuenc ias molestias ocu-lares, trastornos visuales (borrosi-dad) y síntomas extraocuales (ce-faleas, vértigos,

desasosiegos)Fatiga Física: • Dolor Cervical, Lumbar y Dorsal.Fatiga Mental: • Ansiedad o irrita-bilidad, transtorno del sueño, estrés..etc.

Debiendo corregir los mismos para eliminar las condiciones desfavora-bles como seria aconse-jable en tu caso.La empresa deberá dise-ñar un puesto de trabajo

PREVENCION DE RIESGOS LABORALES

Pregunta:

Soy un Auxiliar Administrativo de una entidad local, mi tra-bajo consiste en pa-sar la mayor parte del tiempo tecleando el or-denador, de un tiempo a esta parte he empe-zado a tener dolor de espalda y de cabeza, con sensación de ma-reos. Le he solicitado a mi jefe de negociado que averigue si existe alguna ley o decreto

Damián

NO SOY CAPAZ...No soy capaz de follar al pie de un crucifijo. Cuando zapatillas de marca golpean el suelo solo oigo lamentos de niños. (La ropa deportiva se fabrica con diminutas calaveras bañadas con sangre de rocio). De los surtidores (de las estaciones de la autopista) mutiladas muñecas con burka me acusan: ¡Cómplice del asesino! Cuando a Roma miro escucho a un diablo blasfemar: La ley es lo que yo digo. Cuando en el espejo me toco hay otro que me escupe: ¡Deja de lamentarte y actúa, puto cobarde! Minas de crucifijos explotan en las pelotas de los faltos de compromiso.

SIGANTS:Adelia Olmo Lara-CAT-València; Antonio Orrit Ferrer-CAT-València; Aurora Ibañez Salmerón CAT-Va-lencia; Benjami Renovell i Bonillo CAT-València; Carme Ciscar i Juan CAT-València; Celestino Navarro i Amorós CTPV-Horta Sud; Ernesto Macias CAT-València; Fernando Lara Santiago CAT-Horta Sud; Guillem Agulló Làzaro CTPV-Horta Nord; Gumer Pardo i Peiró CAT-València; Isabel Cervera Grau CAT-València; Javier Ruiz Perpen CAT-València; Javier Sanchis Nuñez CAT-València; José Jarque Perez CAT-Camp del Turia; Marco A. Llerena Caridad CTPV-València; Marga Pastor Cid CAT-L’Alacantí; Maria Micó Tormo CTPV-Plana Baixa; Mario Alvaro Ji-menez CTPV-València; Pere Blanco Vega CAT-Ribera Alta; Ricard Bort i Sastre CAT-Ribera Alta; Sergi Fer-nandez Cremades CAT-Vinalopó Mi-tjà.

Manifest de sindicalistes per la uni-tat de CompromísNosaltres, sindicalistes afiliats a dis-tintes organitzacions representatives dels treballadors i les treballadores valencianes, a títol personal i fent ús del dret a expressar les nostres opi-nions personals, manifestem que vam coincidir en donar suport a la forma-ció de la coalició electoral Compro-mís pel País Valencià, ens dirigim a les distintes forces polítiques que la integren perquè l’esquerra valen-ciana es troba davant d’una situació d’emergència. Als estralls de la vic-tòria electoral de la dreta s’afegeix la crisi de Compromís, que descomposa més l’oposició que en aquestes cir-cumstàncies tan adverses cal mantenir per enfrontar-nos a les polítiques de-predadores, antisocials i antivalencia-nes del Partit Popular. Si fa uns mesos saludàvem amb esperança l’esforç unitari que va fer possible la constitu-ció de Compromís, la crisi oberta en la coalició ens provoca ara amargor i decepció, ja que es tracta d’una crisi políticament injustificada. Amb raó hi ha votants d’esquerres que afirmen sentir-se estafats políticament.La crisi de Compromís està trencant les il•lusions i el desig de treball uni-tari que va despertar el naixement de la coalició perquè la unitat entre les distintes forces al si de Compromís era i és una necessitat per a l’esquerra social i política valenciana, tan ame-naçada per les polítiques de la dreta. A més, aquesta crisi pot provocar una profunda fossa entre l’esquerra valen-ciana i el valencianisme d’esquerres, que serà difícil de tancar.Si abans vam impulsar públicament l’acord de Compromís, ara tenim l’obligació de defensar la seua unitat i no romandre com a espectadors de la desfeta. Com a sindicalistes, no ac-ceptem cap excusa que ho justifique.

Sabem que en política hi ha interes-sos partidaris i aspiracions personals, actituds que esdevenen inacceptables si atempten contra una unitat que ha costat tant de construir. Ningú no pot ignorar que a més de les forces políti-ques que l’integren, Compromís s’ha constituït amb l’esforç de molta gent i amb moltes complicitats entre perso-nes i col•lectius de l’esquerra social i sindical, del món de la cultura, de joves i vells militants. I en un acord de tan ampli abast els interessos per-sonals i de partit cal subordinar-los sempre als de la col•lectivitat, a tota la gent de dóna sentit a la voluntat unitària.A diferencia dels professionals de la dreta, el comportament dels polítics d’esquerra ha d’estar presidit per la honestedat i la ètica. Des d’una con-cepció d’esquerra, els escons parla-mentaris no són patrimoni personal de cap diputat, sinò que pertanyen als electors, a totes les persones i les or-ganitzacions que fan possible la cons-titució d’un grup parlamentari. Si hi ha representants que després canvien d’opinió i abandonen el seu compro-mís i la seua adscripció política, tenen tot el dret a fer-ho, però sense fer un ús fraudulent de l’escó que ocupen a les Corts. Les diputades i els diputats no poden apropiar-se de la represen-tació ciutadana ni tenen dret a trencar un acord col•lectiu en el que ells no-més en són una part. Ells no poden trencar-nos Compromís. Exigim als nostres diputats i diputades i a les for-ces polítiques que els donen suport un respecte al programa i a tots els com-promisos que van signar.Per la nostra part, continuarem de-fensant dia a dia els interessos dels treballadors i les treballadores del País Valencià. Ho farem modesta-ment des dels nostres llocs de treball i des dels sindicats, sense acceptar imposicions ni xantatges. En aquest sentit, advertim públicament que no donarem suport polític a cap succe-dani d’unitat, a un altre “Compromís” mutilat artificiosament. Perquè la fragmentació no ajudaria a l’esquerra ni als moviments socials valencians i nosaltres no ens sumarem a una unitat falsament cimentada amb enganyifes i maniobres.Les últimes eleccions han demostrat que encara hi ha un llarg camí per fer possible un altre País Valencià sense exclusions en el que totes les forces de progrés i tots els compromisos personals ens són necessaris. Com-panyes i companys, heu de rectificar, heu de respectar els acords de Com-promís, perquè encara som a temps. És la vostra obligació com a diputats i com a organitzacions signants de l’acord.

País Valencià, setembre de 2007Per més informació: http://peltre-ballilaterra.blogspot.com/

Una serie de companyes i companys del sindicat han signat un manifest politic que resenyem per tal de que el conegau, donada la seua importancia per al futur de l’esquerra transformadora.

Escribir después de Auschwitz

“No nos está permitido conceder a Hitlerninguna victoria póstuma”(Emil L. Fackenheim)

Escribir entoncespara no conceder más victorias póstumas a Hitler:la claudicación de nuestra esperanza,nuestro olvido de las víctimas,el paso tuyo amargo tras las escaleras.Escribir, entonces, con un puñal en las manos,con una boca viva hablando en nuestra propia boca.Denunciar a los culpablesy salir al mundo fieramentecon poco más que rabia entre las uñascon que hacer reventar lo viejo en lo ya nuevo;—y estrangular los respiros de la desaparición.

Enrique Falcón

Vientres de Madrid y de Bagdag“(…) la lógica de la guerra a todos sus niveles conduce al hermanamiento de todas sus víctimas civiles, sean és-tas del bando que sean: un inesperado cordón umbilical parece unirlas todas y dejan sin argumentos, y completa-mente solos, a los señores canallas de la guerra”

(Eugen Drewermann: “Contra la injusticia”)

Sólo entoncesos he visto.

En la nuca partida del suelo iraquí.Y en la sangre bramando por la grava de Atocha.

Y en el Pozo:izando sus calambres tras una siembra triste,los ombligos de los hombresabiertos y a cuchilla por los perros del Amo.

Yo cuido de los vientres de las novias perdidas–los hombros de los niños se han quedado sin hora;cuido de las oraciones cansadas de la tierray del largo cabello de todos nuestros muertos.

Soy el pueblo sin puñal y tres veces devastado,el silbo de una cuenta enmudecida.Yo cuido de las flores y los peines:soy un hombre en la altura de todas vuestras muecas.

Y escarbo en las costillas de la bestiabesando lo imposible que habla en vuestra sangre:soy el hombre que cuelga de un ombligo,la cólera enterrada en los pozos del mundo.

Y os digo:

que la lumbre tronará por los espejosque un caballo volteará por vuestra bocaque siempre las heridasde todos estos hijos saldrán casi estallando por un fundado cielo.

Sólo entoncesos he visto,a los unos y a los otros, sangre terca unida ahora.

Desde entonces sea el hombre:

yo bramo en vuestro propiocordón umbilical.

Enrique Falcón

Manifest de sindicalistesper la unitat de Compromís

POESIA SOCIAL

23lter.catDesembre 2007

Lliure pensament

Page 24: ALTERCAT 00

—¿Cómo surge la idea de crear una Televisión Ciudadana como Pluràlia TV?—La coordinadora de colectivos del Parque Alcosa, durante una acampada de protesta, lanzo la idea de crear una televisión alternativa.

Algunas personas, de dentro de la coordinadora y de fuera, nos unimos a la idea, que fue creciendo a partir de un estudio que realice acerca de los medios alternativos valencianos y del estado, que permitió unir a media activistas a este proyecto.—¿Cuál fue la respuesta de la ciudadanía y los movimientos sociales y cual ha sido su relación con Pluràlia estos años?—La respuesta inicial fue inmensa, en el acto central de las jornadas de presentación asistieron alrededor de 250 personas y en las asambleas posteriores alrededor de 80-90 personas. Este apoyo inicial fue desapareciendo con el tiempo por la debilidad del proyecto y por el tiempo que costo estabilizar la cooperativa y empezar a crear contenidos. A pesar de esta desilusión desde junio del 2005 emitimos contenidos por Internet y ello

nos ha permitido colaborar con centenares de entidades sociales valencianas, del estado y de todo el mundo. Emitiendo cortos, documentales y reportajes y noticias de producción propia como el accidente del Metro de Valencia, el conflicto de

la Subestación de Patraix, la inmigración valenciana, el Informe anual de SOS

Racismo, un especial sobre el 11 de septiembre, la vida

de Josep Renau, la Copa América, el problema del agua, el Pintem Junts del Carmen…hasta más de un centenar de producciones audiovisuales.—¿Qué cambios ha sufrido el proyecto hasta convertirse en una Web-TV como la actual? —El crecimiento de las nuevas tecnologías ha permitido que se abrán espacios de expresión que antes solo poseían los que disponían de dinero… en abundancia. En el inicio de PluraliaTV emitir por ondas costaba 30 millones de las antiguas pesetas, solo para que se quitara una TV pirata y dejara un canal libre en el espectro radioelectrico. Además la emisión continua

de contenidos conlleva unos costos de producción y de mantenimiento elevados. La

emisión por Internet reduce los costos, no tienes que pedirle permiso a nadie y con la colaboración de la ciudadanía puedes crear contenidos a la carta interesantes y de una cierta resonancia. Por ejemplo el video clip sobre los inmigrantes que han vivido durante 4 años debajo de un puente en la ciudad de Valencia ha tenido cerca de 100.000 visitas.—Se va a realizar el IV Encuentro Estatal de Medios de Comunicación del Tercer Sector. ¿Cuál es el estado de salud de los medios comunitarios y alternativos?—Pues en crecimiento, tanto en su organización como sector como en los retos para dejar de ser alternativos y pasar a ser una verdadera alternativa. La red estatal ya va adoptar una forma jurídica y va a empezar a negociar como un interlocutor más en el sector de los medios de comunicación. Estamos en la lucha y seguramente los resultados no darán sus frutos hasta dentro de años o décadas, pero creo que se va en la dirección adecuada. Recordar que España esta en la cola de Europa en cuanto al derecho ciudadano a comunicar, en países como Francia u Holanda

los medios comunitarios tienen acceso a un porcentaje del espectro radioeléctrico y a ayudas económicas por parte del estado. Aquí solo tenemos derecho a cerrar el medio cuando no se nos conceden licencias y a pagar cuantiosas multas. —¿Existen otras experiencias consolidadas en el ámbito de las TV de carácter social en el Estado español?—Pues existen experiencias en el País Vasco o Cataluña como www.okupemlesones.org, entre otras, pero realmente la única televisión social consolidada en cuantos a creación de contenidos, unión con su entorno, y viabilidad económica es TeleK de Vallecas, amenazada ahora por el gobierno Madrileño al no haberle concedido licencia de televisión digital.—¿Cuál es la realidad y panorama de los MMCC sociales en el País Valenciano?—Pues sinceramente, todavía con retos pendientes, como su coordinación para la mejora de los contenidos, su organización como sector, cambiar la mentalidad voluntarista por una gestión empresarial y la conexión con sus públicos mas cercanos y con las clases populares. Existimos, en radio, Internet, televisión y prensa, pero queda todo por hacer. Aplaudir iniciativas como Xarxa Urbana

“Alma mater” de Pluralia-TV

Entrevistamos a

Nelo Martínez,Diplomado en la Universidad de Bellas Artes de Valencia. Licenciado en Periodismo por la Universidad CEU-San Pablo de Valencia. Trabaja desde el 2005 en PluraliaTV en las tareas de productor, redacción, operador de cámara y editor. Ha escrito en medios valencianos por internet como e-Valencia.org, BarriodelCarmen.net, o internacionales como Rebelión.org, y en periódicos como L’Avanç, Diagonal o Xarxa Urbana. Fundador y presidente de PluraliaTV y fundador de la Red Estatal de medios comunitarios. Director de contenidos en PluraliaTV, coordinando la programación mensual de PluraliaTV desde diciembre del 2005.

“En los medios de comunicación no existe democracia en el estado español”

“España está a la cola deEuropa en cuanto a derecho ciudadano a comunicar”

“Los socialistas son súbditos del poder económico y hacen las leyes a la medida de las grandes empresas”

“En el País Valenciano el PP da todas las licencias a la Iglesia,a El Mundo, a J. Losantos y em-presas afines”

Comunicación Alternativa