ÀlbumHelena Valentí

1

D’esquena al mar, la quarta i,malauradament, dar rera obrad’Helena Valentí, suposava, segonsconfessió de la mateixa autora, eltancament d’un cicle narratiu. Ensés impossible de saber si el seu pro-pòsit d’iniciar una via diferents’hauria acomplert. En tot cas,la mort ha estroncat aquesta pos-sibilitat. Però el fet de conèixeraquestes intencions ens permetd’encarar-nos amb les sevestres novel·les –La solitudd’Anna (1981), La donaerrant (1985) i la que arapresentem– i amb el recull decontes que n’és el punt departida –L’amor adult(1977)– com un totcoherent que ella consi-derava en certa manera conclòs, complet. Com una deualmenys momentàniament exhaurida, o com una terraexplorada pam a pam: la temptaven altres paratges. ¿Unnou punt d’enfocament, potser, per als mateixos inter-rogants? Perquè, tal com s’ha dit i repetit, l’obra de lamajor part d’escriptors i escriptores que tenen algunacosa a dir gira, sovint, entorn d’uns pocs temes cen-trals, unes obsessions que admeten una formulació méso menys abstracta, i que la literatura vesteix amb pa-raules i amb la diversitat de matisos, personatges,ambients, anècdotes i situacions. El temps, d’altra ban-da, no deixa d’imprimir-hi el seu senyal i ens permet deparlar d’evolució i de l’obra com un procés dinàmic. Es-brinar quins són aquests temes i quins camins han seguitfins arribar al llindar de D’esquena al mar ens pot donarsens dubte algunes pistes per emprendre’n la lectura.

Ens trobem, de fet, davant d’una obra breu –a pe-nes cinc-centes pàgines repartides equitativament en

volums de cent i escaig– apareguda alllarg de catorze anys en intervals dequatre, tres i sis. A través de les se-ves pàgines, pren cos un mónpeculiar, inconfusible, ben sin-gularitzat dins del panoramanarratiu català. Intuïtivament,gosaria dir que només li trobo un

cert aire de família amb algunsautors i autores de l’anome-

nat «realisme brut» nord-americà. Parentiu, però,no vol dir «influència».Recordo, poc després dela publicació de La donaerrant, l’entusiasme ambquè Helena Valentí va ferla descoberta d’aquestcorrent literari. Allò erael que ella volia fer, em

va dir. Jo li vaig respondre que, al meu parer, ella jahavia fet alguna cosa de ben semblant. Em va miraramb un punt d’afalagada sorpresa, com si fins aquellmoment aquesta idea no li hagués passat pel cap. Però,no m’ho va negar i vaig veure que aquesta interpreta-ció li feia veritable plaer. No sé per què, per un d’aquellsestranys pudors que de vegades ens assalten de tras-cantó, no vaig dir-li que, pel que jo coneixia, la sevaobra em semblava encara molt més suggeridora.

Entrar dins de l’obra d’Helena Valentí vol dir dis-posar-se a seguir una línia tibant, més densa o mésfina segons els moments, però que no afluixa mai laseva tensió. Difícilment podem establir-hi una alter-nança de clímaxs i anticlímaxs o destriar-hi unaestructura arquetípica del tipus plantejament-nus-desenllaç. La tensió no s’acumula en uns punts privi-legiats del relat. Ni tampoc la intensitat està produïdaper cap mena d’apassionament gaire perceptible ni en

Helena Valentí. D’esquena al mar. Barcelona : Edicions de l’Eixample. «Espai de dones», 1991. (pàg. 7-23)

I N T R O D U C C I Ó

Coordinació: Mercè Otero i Teresa Pous© de les autores i autorsEdita: PEN Català

Canuda 6, 6è pis08006 Barcelona93 318 32 98pen@pencatala.orgpencatala.org

Tiratge: 500 exemplars

Dipòsit legal: B-25.213-05Disseny i realització: InsòlitImpressió: La Impremta Ecològica

Edita:

Amb la col·laboració de:

3

el to de veu que narra ni en el tipusde sentiments que descriu i queafecten els seus personatges. No hiha, tampoc, en general, successosextraordinaris. Ben al contrari, te-nim la impressió de sorprendre elspersonatges en un fragment pocdefinit de la seva quotidianitat. Cadamoment, però, és tensió: la tensióde la narradora que copsa i vol en-tendre, lúcidament, cada detall d’unprocés. I en els personatges, la ten-sió del funàmbul que passa lamaroma, en alguns casos –per ferreferència a una imatge que trobema D’esquena al mar, recuperada d’unconte de L’amor adult, «Els fills», ontenia un paper central. O bé la ten-sió que imprimeix la por de caureen un parany omnipresent i queimpel·leix els personatges a una fu-gida constant –de vegades, a la cer-ca d’algun imprecís «tresor»– comsi en aturar-se el terra esdevinguésmovedís i relliscós sota els seuspeus. O la tensió de dues forcescontraposades que es neutralitzenmútuament i, així, imposen unamena de blocatge. Aquesta quoti-dianitat, però, no és una quotidia-nitat qualsevol: els personatgesd’Helena Valentí, ja des del primerllibre, des del punt de vista ideolò-gic o en les seves formes de vida,es desenvolupen per dir-ho d’algu-na manera i si se’m permet l’ex-pressió, a fora del «vell ordre»: unordre que senten decadent i buidatdel seu sentit. Més que a fora, esmouen quotidianament allà onaquest vell ordre s’esfilagarsa, en elsmarges… L’amor adult, títol alhoradel primer conte i del recull, no esrefereix pas a l’adultesa en el sentit

1941 (Ferrol), amb el seu pare

1941 a Llançà

4

convencional i que sovint s’identi-fica amb l’assumpció més o menysmadura de tot un seguit de meca-nismes d’integració a un sistema.No és pas aquella menad’«adultesa» contra la qual sol es-tavellar-se la revolta de l’adolescent«rebel» i que, si bé apareix ocasio-nalment en l’obra d’Helena Valen-tí, mai no hi és central. Més aviathi fa la funció de contrapunt.L’adultesa a què feia referènciaL’amor adult és d’una altra mena:implica la temptativa d’un nouequilibri, d’un ordre diferent ambquè els personatges intenten desubstituir el vell, ja inservible, i queels impedeix de ser engolits per al-guna cosa que podríem anomenar«caos», l’amenaça del qual semblasempre a l’aguait des d’interior ides de l’exterior, des d’un mateixi des de l’altre. I l’amor que hi cor-respon vol ser, doncs, «civilitzat»,fora de les antigues pautes i segu-retats, però: una relació d’éssers«independents», «autosuficients»,«racionals», alliberats de qualsevolinstint possessiu i que han assumitde fet la pròpia solitud com a ine-vitable. Tot i que en el conte es-mentat els dos personatges prota-gonistes –sense nom: ella i ell– hanfet el pacte que la història amorosas’acabarà en el moment en què su-posi un esforç, en realitat percebementre línies que l’harmonia creadaés sempre «esforçada» i provisio-nal, que la relaxació que de vega-des sembla asserenar-los és mésaparent que real o que, en tot cas,prové d’una sistemàtica inhibició detots aquells impulsos que podrienposar en perill un equilibri tan frà-

gil com el d’un castell de cartes. Alfinal, l’esfondrament del miratge ésinevitable. I, davant l’espectre del’«infant llop» que reclama, comaquell qui diu, el dret a existir, ellaexperimenta l’impuls «de fugir ioblidar». Ja en aquest conte inicials’insinua, per primer cop, la ideade fugida tan important en aquestrecull i en tota l’obra posterior. Alfinal, doncs, la fosca ironia del tí-tol se’ns imposa. L’amor adult, ¿unafaçana que amaga només fredor,incapacitat d’estimar? ¿O tal ve-gada «dos infants fent el cor fort»–per reprendre la frase final de Ladona errant–, perduts, exiliats, re-celosos, avars d’allò que sentenpotser com a més propi i que no ésaltra cosa que la seva feblesa radi-cal? L’amor adult començava, comla novel·la que presentem, amb unareferència al mar i això no és casua-litat. El mar té una presència motimportant en tota l’obra d’HelenaValentí, i és significatiu que en laseva darrera novel·la aparegui en eltítol i de forma negativa: el móndescrit, la ciutat on transcorre –quepodem identificar perfectament,però que l’autora, com ja abans aLa dona errant i a La solitud d’Anna,no anomena mai pel seu nom–,s’han girat definitivament D’esque-na al mar. No cal insistir gaire en elsimbolisme vitalíssim –la vida sen-cera: vida i mort– associat ambl’element marí: les connotacionsque el vinculen a l’absolut, a la pas-sió, als abismes i a l’origen. Nave-gar implica un domini, un ordre, itambé un risc i un sentit: totes lespossibilitats que semblen apuntar enel primer capítol d’aquesta novel·la

en la trobada de la Carla, una deles protagonistes principals, amb elDavid. «El mar era llis…» i des-prés es girarà vent i la navegació esfarà difícil. Hi ha, però, una tro-bada que promet canvis, «aventu-ra». El retorn a ciutat, tanmateix,marcarà una inflexió definitivamentoposada. Però ja abans, quan es tro-ben tots dos en un bar, prèviamenta la seva excursió per paratges cal-cinats a la recerca d’escletxes devegetació on la vida pul·lula, la Carlagira premonitòriament la seva ca-dira «d’esquena al mar». Després,el mar desapareixerà, per a ella, alllarg de tota la novel·la. Només enel transcurs d’una passejada mati-nal amb en David percebrà una lleu-gera brisa marina que arriba fins ala plaça. I més tard, en la seva visi-ta a la Tina, la filla adolescent de laseva sòcia Bàrbara, veurà la imatgeinquietant de les gavines que des-trossen un gat –animal present tam-bé de manera reiterativa en l’obrade l’autora i que, aquí, sembla te-nir alguna relació especial amb laCarla, que en el darrer capítol hiés associada explícitament i que,des del principi, sabem que té elsulls verds. Així doncs, el mar, ne-gat, no deixa de fer-se present a tra-vés d’una mena d’estranya i cruelrevenja. La darrera vegada que s’es-tableix algun tipus de relació direc-ta –no-relació, més ben dit– entrela Carla i el mar és en el capítol 7,quan puja al terrat amb en Jimmy,l’amant de la Bàrbara: «el mar noes veia, només s’endevinava a l’ho-ritzó boirós d’on arribaven sorollo-sament les gavines.» A part d’això,hi ha la fotografia d’en Maties, el

5

seu fill, i en Joan, el seu exmarit:tots dos arrebossats de sorra, ambel mar al fons. La Carla la cercaadelerada perquè li ve al record ar-ran d’una imatge similar: en Davidi en Maties, davant seu, com dos«cadells», menjant amb golafreria,tocant-se… mentre ella es veu en-vaïda sobtadament per la vergonyai, alhora, per les ganes de fondre-s’hi i menjar-se’ls: un moment de«veritat fisiològica»… que no percasualitat es relaciona amb el men-jar –caldria estudiar el tema ambdeteniment en aquesta i en altresobres d’Helena Valentí, encara quefer-ho excedeix els propòsitsd’aquest pròleg. Una altra sensacióque podem associar d’alguna ma-nera amb el mar és la que la Carlaexperimenta amb el tema de les mul-tituds, quan, intentant d’entendreallò que cerca el seu fill, s’imaginaindocumentada i sense cap mena dedefensa enmig d’un vaivé de milersde persones igualment inermes,però «lliure, viva», conclou, tot il’asfixia i l’ofec paradoxals que lisobrevenen només de pensar-hi. LaCarla fa recordar, en aquesta no-vel·la, la descripció que a La donaerrant es donava de la ciutat: «unvaixell enrocat que no podia avan-çar». En un moment concret, s’ir-rita perquè el seu fill li diu que maino ha sabut el que ella volia –a di-ferència de «la infermera», la novamuller d’en Joan, que «sap el quevol». Allò que en darrer terme lasalva –si és que podem parlar així:vull dir, allò que la fa «existir» d’al-guna manera– és la seva lucidesa. Iaquesta és, també la que la inhibeixi en algun moment li fa envejar la

1952

6

ceguesa que ella només és capaç depermetre’s puntualment i sabent,ja, que no duu enlloc: les seves tru-cades telefòniques a en Joan, al qualsembla aferrar-se perquè creu queno hi ja una altra història possible,sinó la inevitable repetició delmateix. En Joan, d’altra banda,sembla ser alhora el seu punt decontacte amb el vell ordre, metge iirremissiblement» malalt, l’eix quela imanta, refugi contra un possi-ble «salt endavant». I a l’altre poltrobem en Maties, el fill , l’«homeerrant» –l’obra d’Helena Valentí,com ja he suggerit abans, és plenade personatges com aquest, cadas-cun amb la seva especificitat, peròtots enderiats a desembarassar-sed’alguna cosa més o menys impre-cisa i a la cerca de quelcom mésinforme encara, un «si mateix»cada cop més problemàtic o «cli-mes més benignes» com es diu a Lasolitud d’Anna, i que en aquell cas,com en el d’en Maties, també sesituen a Orient: un Orient molt mésvague i més deliberadament utòpicque no pas aquí. En Maties ésdoncs, per a la Carla, un punt dereferència contraposat, que la re-força contra l’exmarit –de la com-plicitat amb el fill és d’on arrencael menyspreu de la Carla cap a enJoan i el seu impuls de separar-se’n–, però que, alhora proporciona unaaparença de sentit a la seva relacióamb ell: sovint la Carla apel·la a enJoan amb l’excusa (?) que és el pared’en Maties. Enmig d’aquest esque-ma, irromp la presència d’en David,que per un moment el fa trontollar.Podria representar l’home-fill-amant, aquesta síntesi que sembla

temptar més d’un personatge feme-ní de l’autora, ja des de L’amoradult. Hi tornaré, més endavant, enparlar de la Bàrbara. Com si laimatge de l’home-pare s’esfondrésenmig de la crisi del món fet a imat-ge i semblança seva… Però la Carlasembla haver esbandit la sexualitatde la seva vida, com un punt, mas-sa perillós. Aquest és també un velltema que apareixia en diversos con-tes de L’amor adult i que, si no m’er-ro, és absent de les altres dues obresde l’autora: la negació defensiva delspersonatges a la sexualitat. En el casde L’amor adult afectava bàsicamentpersonatges masculins. Aquí afec-ta, sobretot, la Carla. Però en Davidaparenta conformar-s’hi quasi es-pontàniament. I més endavant se’nsdiu que el tipus de dona com laCarla li feia por. Per a tots dos sem-bla més tranquil·litzadora aquestaaltra mena de relació, que es fa méscomplexa a partir de l’arribada d’enMaties, càrrega d’una certa ambi-güitat la que sorgeix entre tots dosnois, i acaba confonent-los gairebéen una sola imatge «errant».

L’altre personatge femení centralde D’esquena al mar és la Bàrbara.De fet, crec que l’eix que vertebrade fons la novel·la és la contraposi-ció implícita, i en alguns cas explí-cita, de totes dues dones. I fins itot els dos noms inviten a fer càba-les: Carla és «Clara» només amb unapetita alteració de l’ordre de les lle-tres: és impossible que a l’autora lipassés desapercebut aquest fet. Aixíi tot, seria el primer cop que Hele-na Valentí juga amb un simbolismeclar dels noms. I, al capdavall, niCarla és tan «clara», malgrat la lu-

cidesa, ni Bàrbara és tan «bàrbara»malgrat el seu impuls –¿instint?–d’afirmació vital. Totes dues tenenunes certes similituds, una formasemblant, almenys en principi, derelacionar-se amb la feina i amb elnegoci que comparteixen. Viuen almateix barri. Una és mare d’unnoi, l’altra d’una noia, tots dos enedat adolescent. ¿La diferència detracte amb ells podria explicar-sesimplement perquè una és mare-de-fill i l’altra mare-de-filla? Segura-ment només en part. No cal, però,desestimar aquest fet. I potser tam-bé això canvia la perspectiva derelació amb «l’home-fill», en aquestcas també amant, catapultat per laforça de la dona a la categoria pro-blemàtica de pare. La Bàrbara ensremet a un tema també antic d’He-lena Valentí: l’estranya força de ladona embarassada. Com la Isabel a«Passeig per les catacumbes» i laprotagonista femenina sense nomde «L’altre», a L’amor adult, o comla Raquel de La solitud d’Anna, laBàrbara sembla connectar, de cap,a través d’aquesta «veritat fisio-lògica» amb una font subterràniad’energia natural. A desgrat del’escepticisme dels altres i fins delmateix progenitor, que, en tots elscasos, manifesta la seva reticència.Podem veure, aquí, la reaccióinicial d’en Jimmy. Similar de fons,molt més grotesca i, finalment, de-lirant és la de l’Enric de La solitudd’Anna. I en canvi, una actitud sim-plement indiferent del seu companyfa que el personatge de l’Anna, enaquesta darrera obra esmentada,triï l’avortament, que inevitable-ment comportarà el final de la rela-

7

ció. Ara bé, l’Anna al final de l’obradiu que ella havia decidit «des defeia temps, abandonar la ruta i tren-car per un camí lateral que no por-tava enlloc. I, una vegada més, vapregar per la Raquel». La Bàrbara,doncs, pertany a aquest llinatge depersonatges femenins que, com laRaquel, assumeixen la maternitatpràcticament en solitari, com unprojecte personal on se senten ra-dicalment implicades. En el móncontemporani, no sembla haver-hiequivalent, per als personatges mas-culins, d’un projecte totalitzadorque, com aquest, signifiqui alhorauna afirmació individual, una di-mensió social evident –una feina,un compromís afectiu, una respon-sabilitat, una certa obra «civilitza-dora»– i, per la seva dimensió bio-lògica, una estreta connexió amb lanatura. Dins del context disgregatdel món públic i l’escissió entrepúblic i privat, la discontinuïtat en-tre el món dels afectes i el món pro-fessional, el conflicte entre la «civi-lització» de la tècnica i la natura, nohi ha lloc per a «vides globals», comaquella que somniava un personatgemasculí de La dona errant: «un ma-riner, un llaurador, un pescador, peròaixò són vides completes, no nomésoficis i professions. A les novel·les,els personatges són pioners…». I,en un altre lloc: «Jo només accepta-ré de viure en una casa que m’hagifet jo, amb les meves mans. Un diaho aconseguiré, marxaré cap a onquedin terres per desbrossar i talla-ré arbres i faré les parets. I arrosse-garé pedres. Menjaré de la carn deles bèsties que jo caçaré i em farévestits amb les pells. [...] Jo estic en

El 1955 durant una sessió de piano

8

ruta, no te n’havies adonat? De tanten tant m’aturo, com ara amb tu,però no puc oblidar que estic depas.»

Més que no pas una voluntat deretorn a les cavernes, parla aquíla nostàlgia d’una «vida completa»,davant la impossibilitat de la qualla vaganbunderia, el nomadismepermanent, semblen oferir potserun únic traç amb el qual identi-ficar-se, ja que, paradoxalment,la mena de confusió dins de la mul-titud que això implica pot com-portar un sentiment més fortd’individualitat. La vagabunderiao si no, l’art, la creació: nombro-sos personatges en l’obra d’Hele-na Valentí són artistes: músics ipintors més o menys marginals.Però el producte de l’art és sus-ceptible d’entrar en els canals delsistema i, així, perdre el seu sen-tit de «vida» i passar a ser «profes-sió» i «mercadeig» amb els conflic-tes que se’n deriven. L’exempled’en Jimmy és paradigmàtic. Lamaternitat, en canvi, sembla per-metre, almenys durant un cert es-pai de temps, aquesta illa de «vidacompleta». Això no vol pas dir«idíl·lica». A La dona errant laJúlia, mare en solitari d’una fillaadolescent, parla prou de l’esforçi la sensació d’alienació que sovintla travessa: «S’havia acabat la llui-

ta sorda i exasperant contra eltemps que s’esmunyia, aquellespiar tot el dia el rellotge, sotjantl’oportunitat d’anar a seure en unracó per ficar-se en una altra pell,la de debò. Havia estat un treballde formigueta que havia anatarraconant imatges, sensacions,idees per a recompondre, al seumoment, la imatge de si mateixa,la que hauria de salvar-la d’aque-lla servitud d’endreçar les hores il’espai, tot assenyalant fites, cana-litzant l ’abassegadora energiad’Agustina.» La citació és llarga,però crec que serveix per imagi-nar-nos també alguna cosa de lavida anterior de la Bàrbara de D’es-quena al mar, de la qual se’ns diuben poca cosa. Així i tot, la reac-ció d’un altre personatge en cadas-cuna de les dues novel·les és, defet, diferent: en el moment que elseu paper de «mare» perd sentit,la Júlia es llança a la vida «errant»a la cerca d’aquella part de si ma-teixa «tan penosament preservadai recomposta al llarg dels anys» quede cop sembla haver-se fos, perdeixar només el buit, el desert enel seu lloc. I no obstant això, té latemptació de començar de nouamb un «home-fill-amant», però endesisteix per la manca d’equilibrii de control que, de cop, desco-breix en ell. La Bàrbara, en el

mateix punt, recomença. El pare dela Tina havia estat pintor, el parede la seva segona filla és músic. Ellahavia mantingut econòmicament elprimer i ho fa també amb el segon.I aquí se’ns planteja el mateix in-terrogant que en un moment donatinquieta la Carla: ¿és simplementtornar a ensopegar amb la mateixapedra? ¿Tot és només una repeti-ció? La imatge idíl·lica que fa plo-rar la Tina en la darrera escena dela novel·la, ¿no és res més que unaversió endolcida del mite de Sísif?¿Hi ha una mecànica impossibled’esquivar, que unificaria els burò-crates que fan cada dia la mateixafeina rutinària, éssers er rants,impel·lits per una mateixa inèrciaen la seva vagabunderia, i perso-natges com la Bàrbara, moguts peralguna força estranya a viure un ialtre cop la mateixa història? Tot ique aquesta lectura és possible, elsimbolisme del mar sembla in-troduir un element nou. Com l’ori-ent per a la Raquel de La solitudd’Anna, les illes semblen proporci-onar als personatges una «fe», unaconfiança, un camí tal volta possi-ble. A les illes no es pot viure d’es-quena al mar. I el mar s’escapa detota mecànica, encara que de vega-des ens pugui semblar al contrari.L’obra d’Helena Valentí, deia mésamunt, s’obre i es tanca amb una

9

imatge del mar. L’amor adult comen-ça amb aquest paràgraf significatiu:«La claror de les primeres hores desol omple el dormitori d’ella. Desdel gran llit, la parella mira les pam-pallugues del reflex del mar al sos-tre. La cambra és travessada pel pasde l’ombra de les onades que tren-quen a la platja de baix. Ella inten-ta captar el ritme difícil dels seusinter vals. No ho aconsegueix, i lesonades la sorprenen cada vegadaque arriben.» I, al final de tot deD’esquena al mar, ens corprèn lavisió de la Tina: aquesta adolescentexpulsada de cop de la infantesa–que en un moment de la novel·las’associa explícitament amb elmar– i projectada a la vida adultaper l’absència de la mare, sense pis-tes, dolorosament conscient d’unamena d’inversió de les coses –coma La dona errant, és la mare qui sen’ha anat de casa i no la filla…– ique plora, de cara al mar, en unaprimera fugida d’un ordre estranyque no acaba d’entendre i que l’a-clapara. ¿Un primer pas per a unaaltra vida «errant»? I aquesta és ladarrera imatge, la que posa elpunt final a l’obra personalíssima,molt més complexa i rica del queaquí s’ha pogut insinuar, d’HelenaValentí.

Maria-Mercè Marçal

A Tossa, amb la seva mare i germanes (1955)

El 1978 a Collbató amb la seva filla Andrea

10

Helena Valentíi Cadaqués

Els navegants repten constant-ment el mar. Helena Valentí repta-va les convencions.

Navegava posseïda per la forçaque irradiava allò que tan estima-va: la llibertat.

Helena Valentí no era solamentuna dona lliure sinó que estimavala llibertat.

Sembla raonable, doncs, que sesentís còmoda en un poble que, enaquells anys 60, era un baluard dela llibertat; on els estrangers no erencensurats per la mirada inquisito-rial dels veïns, dels autòctons, sinóque eren habituals conductes mésproperes a l’Europa que comença-va als Pirineus que no a la morald’un país que vivia fortament i do-lorosa els efectes de la dictadura.

L’any 1959, potser aconsellats iestimulats pels Riba, els Valentí vanarribar a Cadaqués. Van deixard’estiuejar a Sant Feliu de Guíxolsi van prendre possessió de la RibaPitxot: des d’aleshores cada estius’instal·laven en una casa davant delmar, prop de la platja del LlanéPetit on hi tenien amarrada la bar-ca que els proporcionaria tants mo-ments inoblidables.

Cadaqués els va captivar ràpida-ment, tot i que era un indret bas-tant més incòmode que el quehavien deixat. Era i és una menade península flanquejada, d’unabanda, orogràficament per un portde muntanya, les muntanyes dePení, amb 15 km de revolts conti-

nuats calia superar-les per arribar-hi; i de l’altra, oberta al mar. El mar,una sortida més fàcil que la terres-tre, tot i haver de creuar el golf deLleó, tan temut pels navegants; tot-hom ha sentit a dir o ha llegit a tra-vés de Josep Pla, Heribert Gisperto Firmo Ferrer que hi havia ho-mes a Cadaqués que havien anat doscops a Cuba i cap a Figueres, i dichomes perquè la majoria de donesno havien sortit mai del poble onomés havien creuat el Pení fins aRoses amb una «cesta» de peix so-bre el cap, per vendre’l –òbvia-ment– i tornar.

Un Cadaqués en què als anys 60l’aigua s’havia d’anar a buscar a laFont Vella i que després, entre elsanys 67 i 69 arribava cada dia pervaixell, 2.000 m3 d’aigua, «es bar-co de l’aiga» deien la gent, tot i queel seu nom era Cadaqués; el 70-71era un camió cisterna que la porta-va i no va ser fins l’any 72 que hiva haver una canalització directa.

Era, però, el lloc d’estiueig es-collit per molts estrangers –essen-cialment francesos, per la proximi-tat– i per la gauche divine.

La dificultat d’arribar-hi no eracap obstacle per als Valentí. Agafa-ven el tren fins a Figueres, a conti-nuació llogaven un taxi que desprésde 2 hores i escaig els feia esclatarel somriure amb la visió del «cam-panar» que sobresurt majestuós enun punt elevat del poble, per sobredel baluard i dos quilòmetres mésenllà... el mar: era la conquesta as-solida d’una espècie de paradís ter-renal, lluny de les multituds, pos-seït per una intensa llum i una granforça.

Cadaqués estava mitificat, tantper les seves característiques natu-rals com pels personatges que elpoblaven en aquelles èpoques: Pit-xot, Marquina, Dalí, Riba, Ome-des-Regàs, Leveroni, Ràfols Casa-mada-Girona, després Valentí i unllarg etcètera, alguns dels quals s’hivan quedar fins a la mort, com laRosa Leveroni o l’Anna M. Dalí.

Els estius a Cadaqués eren un es-pai de felicitat per a les germanesValentí. El mar era el seu espai dellibertat i felicitat; nedar, navegar...Sempre que el temps ho permetia,és a dir que les llevantades estivalsno fossin massa fortes, sortien enbarca; recalaven en alguna cala perfer el pícnic i allí es reunien ambaltres amics: nedaven, prenien elsol, xerraven, es divertien. Cap altard, un cop treta la sal, havent des-cansat de la intensitat de l’exerci-ci: cap al Marítim, un bar amb unaterrassa davant del mar, punt de re-ferència de la progressia, amb unamo ben particular, en «Pere delMarítim» que se seia amb la clien-tela i no tenia hora per tancar.Algunes nits la cita era a les famo-ses festes de l’arquitecte FedericoCorrea; no s’hi invitava ningú, sesabia que hi havia la festa i tothomqui volia hi anava: totes les famíliesestiuejants d’una certa elit es conei-xien: Rosa Regàs, la família Salle-ras, Oriol Bohigas, Ricardo Bofilli Serena Vergano... Helena Valentíhi havia anat algunes vegades comtambé la seva germana Montserrat–coneguda per tots com Rata–,però tampoc la feien especialmentfeliç; preferia les xerrades amb elsamics o les sortides per mar.

11

D’altra banda, Cadaqués va sermolt important en la vida personalde les germanes Valentí. Van conèi-xer els primers «novios» a Cada-qués. L’Helena, la gran, es va casara Cadaqués amb el seu primer ma-rit –Graham Colombé–, això eral’any 69; se’n va anar a viure ambell a Londres, però els estius sem-pre anaven a Cadaqués; a Grahamli agradava Cadaqués tant com al’Helena, de fet actualment encarahi va tots els estius.

També a Cadaqués va conèixerL’Helena l’austríac Herwig Wei-rather, el qui serà el pare de la sevafilla –Andrea–. La Kita (Roser, lagermana mitjana) també va conèi-xer el francès que es convertiria enel seu marit a Cadaqués, als 22anys, i després se’n va anar a viurea França on es va quedar, amb elsparèntesis dels estius a Cadaqués.La Rata (la petita) també va conèi-xer el seu primer novio a Cadaqués;és la més coneguda a Cadaqués toti ser la primera que se’n va des-vincular per anar-se’n a viure al’Empordà.

Cadaqués va ser també l’indretde les famoses trobades amb Ga-briel Ferrater. Una relació que liva donar gairebé més fama de«musa de poeta» que d’escriptora.Un dels causants d’aquesta fama vaser l’aclamat «Poema inacabat» deGabriel Ferrater que es va gestar aCadaqués:

«...Diré que sóca Cadaqués, en ple melósi endormiscat mes de setembre(quan les hiperbòries fembresvan mancant) del seixanta-u,amb vent de mar sense recurs

Amb la família i Gabriel Ferrater a Cadaqués

12

(només que aquesta matinadasembla que es gira tramuntanai em fa por el fred que passarem,per bé que l’aire serà neti neta l’aigua: m’acontentamés quan és bruta i ben calenta).El dedicar vindrà primer.A tu, Helena, que m’has fetConèixer Cristià que imito(només que jo del tot no rimo),dona novella, que has marxatamb la faldilla de tergali el jersei verd, a examinar-te....les referències a Helena són di-

verses al llarg del poema.Curiosament, però, Gabriel Fer-

rater no havia pujat a Cadaquésaquell estiu del seixanta-u seguintl’Helena sinó per un suggerimentdel pare d’Helena, Eduard Valentí,que li va pagar l’estada a Cadaquésperquè es concentrés i estudiés,però enlloc d’això el resultat van serels versos del «Poema inacabat».

A Cadaqués va començar a es-criure Helena Valentí. Primer va serel conjunt de narracions que con-figuren L’amor adult, a continuacióLa solitud d’Anna, i després La donaerrant i la novel·la pòstuma D’es-quena al mar.

Els seus personatges es situen almarge del sistema i per tant estantocats d’una ombra de solitud queés la que sempre tenen aquells quivan contracorrent. Sentia gran ad-miració per la novel·la Solitud deCaterina Albert –una dona tambéatípica que portava una vida reti-rada i que va haver d’escriure la seva

obra al marge del sistema amb unpseudònim masculí, altrament maino hauria vist la llum–. Possible-ment el títol del seu segon llibre,La solitud d’Anna, fos en record ihomenatge al ja esmentat de Cate-rina Albert. El viatge iniciàtic quefa la Mila –protagonista de lanovel·la de Caterina Albert– acabaamb un enfortiment de la seva per-sonalitat fins arribar a la indepen-dència personal; un procés d’auto-introspecció que després d’un coptan dur per a una dona com és unaviolació, culminarà amb una deci-sió molt valenta. L’Anna, protago-nista de la novel·la d’Helena Valen-tí, també fa un periple iniciàtic enel qual es manté sempre a una cer-ta distància dels personatges quel’envolten, esdevé una espectadorade cadascuna d’aquelles vides desde la seva «solitud interior». Seràla mateixa solitud amb el mateixgrau de distanciament que adopta-rà Helena Valentí quan decideixideixar Cambridge, París, Durham,Londres, Barcelona amb tot el cer-cle d’intel·lectuals que envoltaven lafamília, la universitat, Ferrater, etc.i refugiar-se en un indret que, tretde l’estiu, era força solitari. Hele-na Valentí escollirà una solitudentesa com una capacitat de reple-gament interior que facilita la cre-ativitat i la reflexió, presa d’unaforça especial que li confereix unalt grau de densitat. En aquest cas,però, les muntanyes –el massís dePení– només flanquegen la part oestdel poble; –si em permeten, m’a-

gradaria dir que cada vegada queenfilo els 15 km de port de munta-nya, m’evoquen sempre les mun-tanyes de Solitud–, però en realitatla vida de Cadaqués el seu emble-ma és el mar, símbol de llibertat ino d’opressió com ho sol ser lamuntanya.

A Cadaqués, Helena Valentí vafer gran amistat amb Rosa Leveroni,a qui va prologar els contes publi-cats pòstumament el desembrede 1985 –Leveroni moria el 4d’agost d’aquell mateix any (1985)i és enterrada al cementiri de PortLligat–. L’escriptora era també unasolitària que va viure a Port Lligatdurant molts anys, fins a la sevamort, en aquest cas.

Helena Valentí va viure uns anysa Cadaqués, entre els anys 1982 i1985, en l’indret anomenat SaGuarda. Hi vivia amb la seva fillaAndrea de 5 anys. Malgrat no tenirobligacions concretes ni horaris es-tipulats de feina, portava una vidamolt disciplinada: treballava tra-duint, feia llargues passejades perla muntanya sovint acompanyadaper amics o amigues, dedicava mol-tes hores a la seva filla i encara liquedava temps per col·laborar enactivitats que es realitzaven al po-ble, com per exemple en un teatrede mim, portat per un director an-glès, amb el qual va establir unabona amistat. Ella es posava darre-ra els guinyols i traduïa de l’anglèsal català. Era una persona que par-lava poc però comunicava molt;comunicava serenor, el seu tarannà

tranquil despertava un gran respecteentre els qui l’envoltaven, però nocreava distància, ans al contrari,perquè donava caliu i afecte; un delsamics que més va rebre aquest afec-te va ser el poeta Josep Elies.

Cadaqués és especial, té una for-ça que atrau. «A Cadaqués s’està tanbé! Aquell viure dintre d’un bany dellum, de bellesa estimulant, és impa-gable.»1

Però tampoc era suficient, neces-sitava altres coses, en una entrevis-ta va ser preguntada sobre per quèhavia abandonat Cadaqués i s’ha-via instal·lat a Barcelona i ella varespondre: «No en sé la causa, peròsi et quedes massa temps vivint en unlloc com Cadaqués, comproves que lagent s’enfonsa i cau en un pou. A més,jo tinc una filla de vuit anys... ACadaqués, però, s’està tan bé,... Hitorno sempre que puc.»2

L’Helena tenia un gran pòsitd’inquietuds i de cultura i tampocpodia conformar-se ni per ella niper la nena –la seva filla Andrea queja tenia vuit anys– a limitar-se a unespai reduït, necessitava eixamplarels horitzons i va tornar a Barcelona,sense perdre, però, el contacte ambCadaqués.

Rosa Ardid1 MARTÍ, Vicent «Entrevista amb Helena

Valentí» (pg. 60). Cartes a Helena deGabriel Fer rater. Barcelona: Ed.Empúries, 1995.

2 MARTÍ, Vicent «Entrevista amb HelenaValentí» (pg. 57). Cartes a Helena deGabriel Fer rater. Barcelona: Ed.Empúries, 1995.

13

Amb la seva filla al Montseny (1985)

14

Els silencisd’Helena Valentí

Les novel·les d’Helena Valentí(Barcelona 1940-1990) –paisatgesbreus, escurats de paraules– falquenles experiències d’un sector moltconcret, el de la mitjana burgesiabarcelonina tardofranquista, dele-rosa de qualsevulla emancipació.

Les personatges de les novel·les deValentí, des d’Anna, passant perAgustina i Júlia, fins a Bàrbara iRaquel –els homes són també sem-pre presents en la narrativa del’autora, però, d’una manera secun-dària– són en certa manera unesoutsiders portadores d’una veuengolada anònima; uns personatgesexiliats, que viuen en un territorifronterer dissimulat, i que s’allunyenvolgudament o no, de les conven-cions socials a les quals semblava queestaven abrivades. De fet, des definals dels seixanta, Valentí restàvinculada d’una manera molt activaal moviment feminista anglès. Quanretornà a Catalunya, la vinculació noserà sota la forma d’un protagonis-me actiu o de primera línia, sinó quees resoldrà des de l’escriptura de lesseves narracions i traduccions, onles dones assumeixen un vessant pro-tagonista de primer ordre.

A La solitud d’Anna, la protago-nista que dóna nom a la novel·la, mar-xa al camp després de trencar ambla seva parella per un avortament.L’escenari de la novel·la és un llocallunyat: la muntanya. Aquest pai-satge imponderable i proper alhora,com a Solitud de Caterina Albert,

actua de refugi momentani i preven-tiu contra una ciutat que s’ha engo-lit els desitjos de la protagonista; nohem d’oblidar, però, que les obresd’Helena Valentí succeeixen totes ala ciutat, excepte el clímax més im-portant de La solitud d’Anna. El bu-llici de la ciutat, i les seves contra-diccions contemporànies segellen lavida d’aquests personatges de ficcióben realista. Uns personatges «bruts»que han aparegut d’una glopada,consirosos d’una deixadesa impa-cient a l’hora de narrar-nos la sevavida; bruts, emocionalment parlant,perquè constaten les contradiccionsde la vida quotidiana, i palesen l’en-frontament a una sèrie de normessobre les quals es posicionen en con-tra. Les novel·les d’Helena Valentíexemplifiquen unes dones, proce-dents de la burgesia liberal, però,atrapades a una sèrie de conven-cions, a les quals s’han d’enfrontar.Des d’aquest moment, el rebuig a latradició heretada s’inicia amb unalluita, on en aquest cas, la literaturaés l’instrument de Valentí per posi-cionar-se en el món; aquesta «llui-ta» és present des dels seus primerscontes fins a la seva darrera novel·laD’esquena al mar, on la Bàrbara i laRaquel s’enfronten al destí, inten-tant resoldre’l amb la seva indepen-dència.

Els fragments narratius de Valen-tí són com trencaclosques compos-tos per llambordes llardoses i cansa-des, que suporten el pes feixuc delsdies. Són relats sòrdids, i al mateixtemps nets de la vida quotidiana; lesseves novel·les no comencen, apa-rentment, amb cap esdevenimentextraordinari, sinó que s’esdevenen

en el passar dels dies, dintre de laquotidianitat més absoluta. Les se-ves accions, tant al començamentcom al final de la narració, semblencom si comencessin i s’acabessin dela mateixa manera. Perdudes en elsense sentit, o vés a saber si aquestaparent sense sentit és l’inici per ontraspassen les nostres accions devida. I això Helena Valentí ho re-flecteix amb una aspror singular iparticular, com molts pocs autorshan fet a la literatura catalana.

Jean Paul Sartre al final de L’ésseri el no-res, proclama la famosa sen-tència que diu: «l’home és una pas-sió inútil». En el cas de les novel·lesd’Helena Valentí, potser hauríem dedir, que són les dones una passióinútil, ja que les protagonistes i elmón que vol deixar palès Valentí ala seva obra, és el de les dones. So-bretot, aquell grup de dones quedecidiren emancipar-se de les cos-tums heretades per tal de viure unavida diferent a l’ordenada per latradició familiar; ara bé, aquestaaparent inutilitat de la vida, s’esde-vé en la seva novel·lística en unaembranzida pel combat. Combat quees visualitza amb la força que trans-meten les seves paraules. Paraulesplanes, ensutzades i senzilles, però,embolcallades d’uns silencis queengloben tota la seva escriptura.

Perquè la narrativa de Valentíestà rerateixida pels silencis. Unssilencis immensos, reflexius iinterpel·ladors; emmudiments queembolcallen amb una situaciód’alerta les dones de les seves obres.Aquest silenci pren cos al llarg detota la seva obra, ja des dels pri-mers contes del seu Amor adult, quan

15

aquella dona, després de fer l’amormirava a dalt del sostre, mentre ellja havia marxat. Per tant, la mudesaapareix com un lloc essencialíssimde la seva narrativa: és un espai,on els personatges, en certs mo-ments, l’habiten de manera conti-nuada. Bé per decisió pròpia, o béperquè s’hi troben abrivats per lescircumstàncies personals i de l’en-torn. I això potser anava amb elcaràcter d’Helena Valentí, que fousempre una dona molt silenciosa, iallunyada dels batibulls dels cena-cles literaris. El treball constant detraductora de l’anglès, al castellà ial català, en deuria, potser, tenirmolt a veure.

La situació dels personatges, elsllocs i els moments d’Helena Valentíassenyalen unes vivències concretes,i inconcretes. Resoltes i no resoltes,perquè els seus personatges bruts,vomiten realitat. Aquest deu ser undels motius pels quals les sevesnovel·les s’han oblidat tan fàcilment;Helena Valentí és una dona difícil pera la nostra literatura. Possiblementno tingui cap lloc, com l’Annad’aquella solitud captivadora. Unaoutsider a l’altra riba, que se la juga-va amb la seva manera d’escriurebruta, i aspra. I per aquest motiu,quan traspassà, se la recordà més peraltres coses, i no tant pel que haviaescrit i traduït, que en definitiva ésel que ens interessava, o el que enshauria de continuar interpel·lant;perquè a més a més el que ens deixàho va fer bé, i ho féu d’una maneraoriginal i punyent, com molt pocshavien fet a la literatura catalana.

Adrià Chavarria

Cap d’any de 1988 a Fonalleres, amb en Jaume Petit

L’Helena, la seva germana Kika i l’Andrea el 1988 a Grenoble

Cap a unagenealogiade donestraductores:Helena Valentí

Una consideració preliminar queens podríem fer seria la de consi-derar per què traduïm. Per comen-çar, diria que tothom tradueix. Ésa dir, tothom qui llegeix. Llegir, endefinitiva, és traduir: passem al nos-tre codi el de l’autora (genèric in-tencionat) que llegim. Feta aquestaprèvia assembleària, voldria recor-dar que quan Helena Valentí co-mença a traduir la contemplen unmigrat estol de dones traductores,si ens circumscrivim a la literaturacatalana (i poc més si ho estenem ala castellana, per exemple). Si li-mitem l’anàlisi (o el passeig) a lesdones traductores que, a més a més,han volgut ser autores amb obrapròpia, encara tenim el panoramamés minvat però existent. Entred’altres coses perquè ni en catalàni en castellà existeix una figura tanprestigiosa com l’anglosaxona «per-sona de lletres» (Man of Letters, Wo-man of Letters). A la Península Ibè-rica, les persones de lletres han deser alguna cosa més: narradores,poetes, assagistes, etc. una carac-terística que, hic et nunc, elimina,per exemple, una dona tan valuosacom Carme Serrallonga. En una en-trevista, la pròpia Serrallonga seme’n queixava. Em feia veure l’au-

tomatisme amb què, generalment,pressuposem (o exigim) que unapersona com ella que havia traduïtdes de Brecht a Woolf, passant perun esbart d’autors i autores de laliteratura occidental, se li presumiauna altra activitat, com la d’escriu-re un poema o una novel·la. Donalúcida, Serrallonga era molt cons-cient que no sempre l’activitat detraductora va lligada amb el d’au-tora de ficció, per exemple.

Helena Valentí, però, com jomateixa, acompleix aquesta carac-terística que semblem exigir. Comtothom sap i a desgrat d’una vidabreu, sortosament Helena Valentí,a part de la seva obra com a tra-ductora, ens ha deixat un volum denarracions i tres novel·les, de for-mat modernista (per l’extensió),per més que sigui la traductora deThe Golden Notebook, de Doris Les-sing. Una característica, aquestatraducció (amb la qual estic forta-ment relacionada, per cert) queencara ens complica més el retratde la traductora, perquè és una deles seves versions a la llengua cas-tellana, no pas a la catalana, que ésla llengua en la qual ens ha llegat elque en diem «obra de creació», laseva. També, en aquest punt, po-dríem plantejar-nos si traduir no és«crear», per cert.

Fins aquí, ja hi ha diversos filsdels quals estirar. Un d’ells seriaque pertanyia al que se’n diu la«generació perduda». La generacióliterària catalana escolaritzadatotalment en llengua castellana (re-cordem que va néixer el 1940). Unageneració que vam haver d’apren-dre per compte propi allò que

generalment s’aprèn a l’escola: lanostra llengua. En conseqüència, noés gens rar que la seva primera in-cursió narrativa (publicada, si mésno) no sigui fins al 1977 amb L’amoradult. Podríem dir el mateix res-pecte a les seves traduccions. Pri-mer tradueix a la llengua castellanaque a la catalana. A part, cal consi-derar que, ara mateix, la rendibili-tat de traduir d’una llengua «estran-gera» a la catalana és inferior a fer-ho en la castellana. Un tret en elqual els actuals editors catalans hitenen molt a veure, per més quesempre s’aixopluguin en el fet, cer-tament cert, i valgui la redundàn-cia, de l’àrea de difusió d’una llen-gua i altra.

Tot amb tot, desvincular HelenaValentí d’un certa genealogia dedones traductores, al meu entendre,seria un error. De Maria AntòniaSalvà i la seva versió de Mireio deFrederic Mistral fins a una eventualtraductora actual, hi ha una nòmi-na, encara que reduïda, de traduc-tores i, segurament, notables. Sensepretendre un estudi aprofundit,pensem en Carme Montoriol (Sha-kespeare), Maria Teresa Vernet(Joyce), Maria Aurèlia Capmany(Duras). Punt i a part són les ver-sions gregues de Maria ÀngelsAnglada. Sense oblidar que unaamiga d’Helena Valentí, Rosa Le-veroni, encara avui és la clàssicatraductora del Song, de ChristinaRossetti (i no publicades en formade llibre d’unes versions de poemesde T. S. Eliot). Tan sols per esmen-tar-ne algunes.

També, no cal desvincularl’«ofici» i, en conseqüència, una

16

possibilitat de guanyar-se la vidaque hi ha inherent al fet de la tra-ducció. Segurament, el seu propipare, Eduard Valentí, va arrodonirel migrat sou de professor d’insti-tut represaliat pel franquisme, enels anys de postguerra, a base detraduccions. Com un Carles Ribaen tornar de l’exili al 1943, sort vatenir de les traduccions a la llenguacastellana (que signa amb pseudò-nim) per sobreviure. Tampoc,Gabriel Ferrater, de qui va sercompanya i que, pràcticament, vahaver de traduir fins a la mort persobreviure econòmicament.

He esmentat Gabriel Ferratermolt intencionadament. Entre mol-tes d’altres raons perquè explica latraducció d’Helena Valentí de TheGolden Notebook. Avui per avui, lle-gir una crítica –literal o a base deficció– del totalitarisme comunis-ta, pràcticament no té cap mèrit.Al 1962, data de la publicació ori-ginal de la novel·la, era tota una altracosa. Un fet que va impressionartant Ferrater com, imagino, imbuirHelena Valentí a la seva lectura (alcap dels anys, jo passaria pel ma-teix procés). Ras i curt, quan al1970 Joan Fer raté (germà deGabriel, encara que amb grafia delgentilici distinta), director de SeixBarral va rebre una carta d’HelenaValentí demanant que, si es pensa-va publicar l’obra de la Lessing ellaen volia ser la traductora, no em vasonar gens rar (jo treballava tambéa l’editorial del cas). Recordo moltbé que es va decidir contractar eldrets per a la versió espanyola, par-tint de la base que si la censura –la«Madame», que li dèiem– en pro-

17

Detinguda en una manifestació a Londres

18

hibia l’edició, un soci mexicà, l’edi-torial Joaquín Mortiz, ho faria.Amb el temps, va arribar la traduc-ció de l’Helena que, per cert, maiha estat publicada per Seix Barral.Havien de passar uns anys quanEditorial Noguer rebés l’oferta decomprar els drets de publicació,que incloïen la traducció. Casual-ment o no, jo aleshores treballavaen la mateixa posició –drets estran-gers– a Noguer que havia ostentata Seix Barral. Un gerent de No-guer, Josep Mas, dubtava de la con-veniència d’acceptar l’oferta, que joaplaudia, no cal dir-ho. Finalmentel vaig convèncer i va acabar sor-tint publicada la seva versió el1978. La primera a l’Estat espanyol.

En algun moment que no pucprecisar, la pròpia Helena em vaexplicar que a Londres, llegint elllibre (suposo quan ja tenia encar-regada la traducció) va sentir lanecessitat imperiosa de parlar ambl’autora. Una necessitat semblantvaig sentir jo quan a Noguer anà-vem a publicar-la i em vaig llançar

a utilitzar el telèfon particular (quepocs anys abans m’havia donatDora Russell) i demanar-li de veu-re-la, en un viatge a Londres queem vaig costejar. Tot plegat anèc-dotes, però que poden fer-nos pre-guntar fins a quin punt l’obra deLessing ha influït en l’obra de cre-ació (també la traducció és unaobra de creació, això no obstant)d’Helena Valentí? Ho deixo a lesseves eventuals lectores.

La relació entre Helena Valentí ijo no es va limitar a Lessing, però.Editorial Grijalbo, en una col·lecciócatalana que, pràcticament, acaba-va d’iniciar, em va demanar de ferla versió catalana d’A Room of One’sOwn, de Woolf, oferta (ho pot tes-timoniar Josep Sol) que lamentant-ho molt no vaig poder acceptar,perquè per aquell temps jo era di-rectora literària d’Edhasa i no te-nia temps per complir l’encàrrec enel termini que em donaven. En can-vi, no hi cap relació amb mi i laseva versió de To the Lighthouse,també de Woolf. Curiosament, però,

és una novel·la de Woolf on el marhi té protagonisme (fins i tot mésque a The Waves, diria) i la versiócatalana és de l’autora de D’esque-na al mar, l’obra publicada pòstu-mament d’Helena Valentí.

Fins aquí, crec haver donat, simés no, alguns fils per estirar quepoden relacionar la feina com a tra-ductora d’Helena Valentí i la sevapròpia obra. Personalment, relle-gint les novel·les i narracions d’He-lena Valentí sempre hi veig, per mésque passin a Ciutat Vella, presumi-blement, una mena d’atmosfera queem recorda el Hampstead londinencde Lessing, per exemple, mentreque el format postmodernista en laseva brevetat indefectiblement m’a-boquen a la icona de Bloomsbury.Caldria investigar, concloc. També,caldria no desenganxar HelenaValentí d’una certa genealogia dedones traductores catalanes. Altra-ment, empobriríem el panorama. Oaixí m’ho sembla.

Marta Pessarrodona

19

20

Citacionsde l’obrad’Helena Valentí

Helena Valentí. L’amor adult.Barcelona: Edicions 62, «El Ba-lancí», 1977.

[p. 21]Ella no era la mamma, ni la filla,

ni l’esposa neguitosa d’acabar ladesacostumada soledat del viatge.

[p. 27]Per què se’ls ha de forçar? A no-

saltres ens surt de natural.La dona que parlava tenia l’as-

pecte robust, anava ben arreglada,a l’estil d’una obrera amb un bonsou. Maria se la imaginà delegadasindical, defensant els drets d’unacompanya de la fàbrica, absent dela feina perquè tenia un fill malalt.

La discussió continuà sobre quèera natural. Les que defensaven lanaturalesa mancaven d’arguments ila discussió es decantava de l’altrecostat, aparentment. Tanmateix, ladiscussió real s’havia aturat ambla resposta definitiva, plena de sen-tit comú, de l’obrera. Els argumentscontra la «naturalesa» eren subtilsi elaborats, però qui se’ls creia?

Maria pensà que el que realmentdefensaven, sense confessar-s’ho,era el dret de la dona d’anar contraels seus instints. Atacaven la impo-sició dels sentiments més esponta-nis i profunds de qualsevol donaconvertits en deure, càrrega.

[p. 38] Passaren els dies i les setmanes.

Els tres adults i el nen convivienamb harmonia. Dos homes, unadona i un nen. O un matrimoni ambun fill i un amic. O tres homes iuna dona.

[p.78]El gos, quan jo el vaig conèixer,

era una bèstia feixuga, d’ulls me-langiosos, quasi com els d’un bou.Em semblà molt vell, molt cansat imolt lleial a Amos. Es veia tot d’unaque pertanyia a Amos, amb quicompartia el menjar que l’àvia Es-ter els cuinava i servia en un solplat que amo i gos compartien.Amos se l’emportava per tot arreu.En canvi, ella no sortia mai dels lí-mits de la propietat.

[p. 79] L’àvia Ester és una dona de cos

petit i aspecte fràgil, que deu te-nir els punys i turmells trencadis-sos. Es vesteix amb faldilles de vo-lants que li arriben fins a mitjacama, frunzides a la cintura, derobes estampades, o de vegadesllises, de colors blavencs, verds,roses.

Sembla d’una docilitat que arri-ba a la insignificança. No crec quemai s’hagi enrabiat o tingut un dis-gust.

La família la considera absoluta-ment desvalguda i quan morí Amos,donaren per suposat que es vendriala casa i aniria a viure en una resi-dència de vells. Ella, en canvi, espensava que aniria a viure amb lafilla que ha romàs soltera. Pel quevaig anar entenent, s’ho tenien migparlat, o almenys, s’ho pensava ella.Però la filla digué que no. Aleshoresella refusà de sortir de ca seva i allíviu, sola, mostrant que és menys des-valguda del que els altres es pensa-ven.

21

Helena Valentí. La solitud

d’Anna. Barcelona: Edicions62, «El Balancí», 1981.

(Text per llegir i per relacionar-lo amb Solitud de Caterina Alberten el centenari de la seva publica-ció)

[p. 46-47-48]Decebuda, va tornar a deixar-se

atreure per la muntanya. Eren elsprimers dies d’hivern, bonics i as-solellats. Les nits eren llargues i lafeien dormir molt. De dia, la mun-tanya tenia un color preciós, degrisos i verds, blaus i roses.

Al principi només pujava els mar-ges que faixaven la terra en pen-dent i s’entretenia olorant les her-bes i descobrint flors minúscules.De tant en tant veia un vell pagèsque treballava el seu tros i ella sen’amagava, amb consciència que lapodia jutjar una mica estrafolària.No s’atrevia a anar més enllà delsoliverars i s’aturava al punt d’onpartia l’espessor de mates i arbresretorçats que amagaven el sol. Li

semblà que l’obligaven a caminar acegues i l’espant li glaçava el cor.Estava segura que mai no pujariafins al cim. S’hi decidí, en canvi,sense reflexionar, entregant-s’hiamb el cos ajupit perquè no l’es-garrinxessin les branques, senseaturar-se a reflexionar sobre el tac-te tou de la terra sota els peus.L’única manera de vèncer la ba-sarda era no tornant enrera. Acon-seguir travessar la part de bosc itornar a sortir a la pedra, que a daltera roca flonja, com si trepitgés elbuit.

Quan hi arribava s’adonava queno havia parat de pujar, i que finsaleshores no havia estat segura desi es dirigia de dret vers el fons delmar o vers el cel, d’on els ocells esdeixaven caure i només estenien lesales quan havien baixat a mitja al-tura. L’Anna els contemplava amborgull d’haver gosat, ella també. Adalt de tot hi havia l’ermita, en unracó del qual sortia un terrenyangular com la proa d’una nau,plantat de xiprers i que a ella li sem-blava l’únic element humà de lamuntanya, una presència més ben-volent. D’una gran serenitat que lainspirava i enlluernava.

Baixava corrent fregant els ar-bres i les mates. S’esgarrinxavamans i cames i tot de pensamentsli sacsejaven el pit. Clavar-hi foc iquedar-se ella sola amb els ocells,

pensava. Fer pujar l’Enric i fer-liveure que ella era la més forta.

[p. 63]I on és la teva amiga?

[p. 92]No ens hi capfiquem –va dir en

veu alta–. Per a les dones, l’amoracaba convertint-se en feina deveritat. De la que et doblega lesespatlles i t’infla les cames. Mentres-tant ells han volat i quan es decidei-xen a tornar, es queden molt paratsde veure que les dones s’han tornatvelles i els fills són persones amb úsde raó. Aleshores ells proven de re-començar amb una altra de més jovefins que, un dia, algú els diu a la caraque ells també s’han fet vells.

Helena Valentí, La dona errant.Barcelona: Ed. Laia, «El miralli el temps», 1986.

[p. 20]Tornava a ser a casa seva, al bar-

ri més vell i alhora més urbà. Vatrucar el telèfon. Aquella vegada vaser la mare d’Olga. La trucada ine-vitable, segons Agustina.

Agustina féu cap a la casa delspares d’Olga amb la sensació quehi anava a defensar l’amiga, a fer-liun favor, a tractar de redreçar un

22

malentès. En veure’s asseguda da-vant la suculenta tassa de xocolataque la senyora acabava de servir-li,va sentir una fiblada dolorosa. Sesentí impotent, dèbil, mancadade tremp davant la parla suau dela dona, matisada de compassió id’intencions que la noia no ende-vinava.

[p. 35]A casa seva, Agustina havia vis-

cut dies silenciosos, de llavis enco-lats, i d’altres riallers i volubles.Manats per qui? Per la mare o peltemps? Per la lluna o les cons-tel·lacions del cel? Només Agusti-na era capaç de suportar la mitjaabsència constant de Júlia, el murque tancava el seu espai privat i delqual ningú no trobava mai la clau.

I a pesar de l’odi que l’havia en-cesa de vegades, Agustina mai nohavia deixat de sentir-se atreta perla força del món de la seva mare.De les seves ventades i dels seusmoments de calma. En els ulls deJúlia, la noia sempre hi havia sabutveure una carícia.

[p. 50]–Gata! –cridà Agustina. Conei-

xia l’animal de feia molts anys, l’ha-via vist parir més d’un cop a casaseva damunt un coixí, dins un ca-bàs, un armari, segons l’humor i lapaciència de Júlia cada vegada.

23

Setmanes després, quan la cria degatets començava a ser un destorb,Júlia els feia fora, al pati del darre-ra, i es convertien en els gats delveïnat. Anaven desapareixent no sesabia com. La gata mare acabavasola, fins que tornava a quedarprenyada, no se sabia de quin gat.Era un animal intel·ligent que es feiarespectar per tothom. Tenia lliber-tat d’entrar i sortir de tots els patis,d’enfilar-se a tots els arbres. Tenia,a més, l’instint de copsar els estatsd’ànim dels veïns; era prou àgil peradonar-se dels canvis dels estadants,i per estar al corrent de la volubi-litat del personal.

[p. 99]Júlia es dedicà a espiar les cares,

els ulls, amb delit de topar amb unamirada que l’ajudés a reconèixer-se.

Amb una mirada de dona.

Helena Valentí. D’esquena al

mar. Barcelona: Edicions del’Eixample, «Espai de dones»,1991.

[p. 81]–¡Viure! –va repetir ella.

[p. 164]–Que em busquin –va dir mo-

vent els llavis silenciosament.

Aquest àlbum s’ha editat

amb motiu de l’homenatge a

HELENA VALENTÍ

organitzat pel PEN Català i

el Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison

el 19 de maig de 2005.