actas del xxvi congreso internacional de lingüística y filología románica (valencia 2010) || Ço...

Mar Garachana Camarero (Universitat de Barcelona)

Ço és (a saber). La reformulació als textos catalans antics1

1. Reformulació i reformuladors al català antic

La reformulació textual consisteix en un tipus de relació semàntica entre continguts textuals informativament propers. Més concretament, la reformulació textual suposa tornar a formular o ampliar una informació donada, per tal de fer-la més transparent o per tal d’aclarir i concretar el seu sentit. En aquest treball ens centrarem en una de les manifestacions de la reformulació explicativa o parafràstica al català antic; la vehiculada per ço és i ço és a saber –formes majoritàries al corpus– i les seves variants formals (so és, zo és, so és a ssaber, zo és a saber, ço és saber).

A (1), per exemple, tenim una estructura reformulativa, la segona part de la qual permet ampliar la informació continguda al primer enunciat. Es diu que el rei Pere regnava en un gran regne i a continuació s’especifica, mitjançant una enumeració, l’abast dels territoris que conformaven aquest regne. A través de la equació entre enunciats, un contingut discursiu es torna a reproduir amb variants més o menys acusades. El connector reformulatiu posa en relació dos fragments textuals el segon dels quals consisteix en una nova formulació del primer, de manera que aquest segon enunciat té una funció metadiscursiva –metalingüística de vegades– respecte del primer (Rossari 1994).

1. Aquest rey En Pere destrenyia gran terra, so és saber lo regne d’ Aragó, e tota Catalunya, e Carchacès, e Bedarès, e Montpesler e tota Prohensa aytant com del Emperi era (Bernat Desclot, Crònica II, pág. 44, l. 8, anys 1275-1299, apud CiCa)

A part de ço és i ço és a saber, al català antic existien d’altres reformuladors formats sobre la base d’aquests, com ara so convé a saber, so és a entendre, so és a dir, a saber, és a saber (2), ço és saber, dels què no ens ocuparem en aquest treball. Tot i així, hem de remarcar que l’existència d’aquests marcadors tan pròxims a ço és i a ço és a saber és una prova fefaent de la transparència semàntica del marcador. Com que el significat de les parts encara no està opacat, es possible emprar sinònims del verb copulatiu (ço convé a saber) o del verb saber (so és a entendre, so és a dir).

1 Aquest treball s’ha realitzat en el marc de dos projectes d’investigació: Gramática de las perífrasis verbales del español. Historia, Pragmática y Discurso (FFI2008-00948/FILO) i Artificial Language Evolution in Autonomous Robots (European STREP grant: 214856).

Brought to you by | New York University Elmer Holmes Bobst LibraryAuthenticated

Download Date | 10/16/14 4:43 PM

Mar Garachana Camarero152

2. a. Primerament, que·l dit P.Girona fassa e sia tengut de fer ·I· reretaule de sent Miquel aytal e d’aytal forma e rana e obrage que és aqueyl qui és en la glesa parroquial de Sent Jacme de Perspenyà, és a ssaber d’aytals o semblans històries e d’aytal pint o semblant e d’aytals obrages d’or fi e d’aytals obrages d’argent daurat ( «Encàrrec d’un retaule de sant Miquel», 10 de gener de 1376, apud Mil anys de llengua i literatura catalanes al Rosselló, p. 56)

Les formes a saber i és a saber, que no van prosperar al català (a diferència del castellà i del francès), son el resultat d’un escurçament de la forma gramaticalitzada del marcador discursiu. El mateix escurçament s’observa a ço és saber, on s’ha eliminat la a prepositiva. Aquesta pèrdua de cos fonètic és pròpia dels processos de gramaticalització, de manera especial als estadis més avançats (vid. Lehmann 1982/1995).2

En aquest treball, s’estudiarà el procés de gramaticalització dels connectors reformulatius més freqüents al català antic –ço és i ço és a saber– i el seu funcionament a la llengua antiga, tenint en compte no només els valors del connector, sinó també les tradicions discursives en les quals era emprat. Per a dur a terme aquest treball, s’ha consultat el CICA (Corpus informatitzat del català antic), creat en el si del projecte per l’elaboració de la Gramàtica del català antic, dirigida per Manel Pérez-Saldanya i Josep Martines. Aquest corpus bàsic s’ha completat amb la lectura de les obres Mil anys de llengua i literatura catalanes al Rosselló i Primers textos de la llengua catalana. S’ha seleccionat un total de 1676 ocurrències dels marcadors discursius i de les seves variants.

2. L’ètim i l’evolució semàntica

Pel que fa a l’ètim, ço és i ço és a saber es poden relacionar amb el marcador reformulatiu hoc est, documentat en llatí des de l’etapa arcaica, present als textos clàssics i vigent al llatí tardà. Hoc est alternava les seves tasques reformulatives amb el marcador id est, que alguna vegada ha estat assenyalat com a origen de la forma esto es del castellà (Pons 2008):

3. Diapasón harmoniam, hoc est, universitatem concentus (Pl. 2, 84) apud Wölfflin Eduard (1900).4. Phicos thalassion, id est, fucus Marinus (Pl. n.h. 26) apud Wölfflin, Eduard (1900).

L’evolució formal des de hoc est fins al català ço és es pot explicar per l’acció de les lleis fonètiques pertinents. El procés evolutiu seria el següent:

5. eCCe HoC > açò > ço

Ço és una simplificació d’açò, procedent del reforç articulatori de la forma llatina hoc mitjançant la partícula ECCE. La simplificació de açò en ço s’explica per un procés d’afèresi que es dona en uns quants supòsits: quan ço funciona com antecedent d’una oració de relatiu, en els connectors per ço, per ço que, per ço car, per ço com, ço és

2 La forma és a dir, connector reformulatiu del català actual és també el resultat d’un escurçament de la forma ço és a dir.



Ço és (a saber). La reformulació als textos catalans antics 153

a saber, ço és i amb un possessiu o seguit per la preposició de per expressar possessió –cfr. Alcover / Moll (1962/1993) i Moll (1991) per una explicació més detinguda–.

El marcador del català, com abans el del llatí, és l’encarregat de subratllar l’equació semàntica que la reformulació estableix entre dos fragments discursius. El demostratiu ço (hoc en llatí) funciona com un resumtiu que remet anafòricament a l’enunciat previ resumint-lo en una forma pronominal neutra. El verb és és un verb de contingut molt vague, que estableix l’estructura ecuativa que iguala, establint una equivalència sintàctica i semàntica, el que s’ha dit i el que es dirà a continuació. Aquesta equivalència és l’essència del significat reformulatiu. Ço és es converteix d’aquesta manera en una mena d’igual matemàtic, bé que en aquesta ocasió l’equivalència es dona en termes argumentatius:

6. X = Z

El marcador formula una instrucció per tal que el destinatari del missatge interpreti com a variants de significat els fragments textuals que apareixen respectivament abans i després del marcador:

7. Q = Q’

La variant ço és a saber és una concreció del sentit descrit, al valor equatiu de l’expressió ço és se li afegeix la preposició direccional a i el verb transitiu saber, l’objecte directe del qual és el fragment discursiu que ve al darrera: això és a saber X, o el que és el mateix, això és per que s’entengui X.

Tot i que en català es troben les formes ço és i ço és a saber plenament gramaticalitzades, hi ha contextos al segle xiii on encara es pot reconèixer el sentit anafòric del demostratiu, que referiria un fragment textual anterior. Per exemple, a (8), on el so és enquax conserva bona part del sentit etimològic de això és gairebé:

8. ÀGATA Àgata dita de agios, que vol aytant dir co «sant», e teos, que vol dir «santa de Déu». O dita Agatha de a, que vol dir «senes», e geos, que «terra», e teos, que «Déus»; so és enquax «deuessa senes terra»; senes amor de les causes terenals. (Vides de Sants Rosselloneses Segle XIIIb, apud CICA)

3. El reformulador ço és (a saber). Estructura sintàctica

Pel que fa al funcionament de ço és i ço és a saber dins del text, cal assenyalar que aquests marcadors de vegades queden integrats en l’estructura sintàctica de l’enunciat del què formen part. És el cas d’exemples com el següent:

9. E Sent Aman atorgà -li mol benignament la primera demanda, So és que li perdonà, mas temé si mesclar en los secglars negocis, per què no volc consentir a la segona demanda, e pertís del rey. (Vides de Sants Rosselloneses, Segle XIIIb, apud CICA)




Però, de manera habitual, el marcador reformulatiu té un funcionament parentètic, és a dir, apareix entre pauses –tot i que la llengua antiga no sempre dona testimoni gràfic d’aquest fet– aïllat de la resta de l’oració i amb un abast que afecta a tot l’enunciat. Es tracta del que hom ha anomenat un matisador (vid. Cuenca 1990, 2001, 2003). En el nostre cas, el matisador té una posició fixa determinada per l’estructura equativa a què dóna lloc: es situa al mig de dos arguments que queden vertebrats pel marcador discursiu, que actua com a eix al voltant del qual s’estableix la simetria semàntica.

10. A ço és / ço és a saber B

Amb freqüència, la reformulació es dóna al sí d’una oració, de manera que la vinculació metadiscursiva es dóna en una perspectiva intraoracional. Així ho podem veure als següents exemples, on el conjunt reformulat és un argument del verb principal –per ex., el subjecte (11) o l’objecte directe (12)– o un adjunt –un complement circumstancial de temps (13).

11. Los altres, emperò, so és los bisbes ab tots los del bras ecclesiàstich, los comptes, biscomptes ý barons ab tots los del bras militar ý totes les ciutats ý viles per lo bras real, salvo una o dos, entraren en aquesta demanda ý perseveraren (Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, Segle XVIb, apud CICA)

12. a. E aprés aquest Remiro, hi hac nou reys e bons crestians. E lo derer fon appellat Eutiza, lo qual fon rey molt cruell. Aquest manà que los clergues e bisbes de tota sa senyoria tinguessen drudes, ço és, amigues (Sumari d’Espanya-5, Segle XVb, apud CICA)

b. E Senta Agnès li respòs: —Eu no sacrificaré als déus teus, ni seré ensutzada per altruys legezes, cor eu é garda ab mi qui ·m garda lo meu cors, so és l’ àngel del meu Séyer—. (Vides de Sants Rosselloneses, Segle XIIIb, apud CICA)

13. (per cor no dejunam en los digmenges per alegretat e per reverència, per rasó e per exempli de Jhesuchrist, qui en aytal dia de la sua ressurectió menjà does vegades, so és quant entrà als discípols, les portes clauses, e éls li donaren una part de pex torat e bresca de mel; e altra vegada cant los discípols anaven en Emaús) (Vides de Sants Rosselloneses, Segle XIIIb, apud CICA)

Així doncs, sovint, el fragment reformulatiu constitueix un apart discursiu que s’integra dins de l’oració principal. Reformulatiu i terme reformulador conformen un incís argumentatiu.

Contràriament al que podria fer pensar el sentit reformulador, aclaridor del significat de la reformulació, no sempre hi ha immediatesa en la posició del terme reformulat i del terme reformulador, sinó que de vegades queden separats per incisos més o menys pronunciats. Així al següent exemple, on el pronom personal ell (él) és especificat mitjançant la reformulació que apareix unes paraules més endavant:

14. On vos conseyl que si él ho vol fer, que la li donets; so és lo chomte de Barcelona, lo melor cavaler, e ·l pus prous e del pus alt linyatge qui sia e ·l món. (Crònica_II [Desclot], Segle XIIIb, apud CICA)




El paral·lelisme sintàctic que caracteritza a les estructures reformulatives determina que el segon membre mantingui les mateixes característiques formals del membre que reformula. Així, si l’element reformulat és un substantiu, el terme reformulador també ho es (exemple 15). El mateix passa amb la resta de categories gramaticals (vid. 16 per als sspp).

15. Aquest rey En Pere destrenyia gran terra, so és saber lo regne d’ Aragó e tota Catalunya, e Carchacès, e Bedarès, e Montpesler e tota Prohensa aytant com del Emperi era. (Crònica_II [Desclot], Segle XIIIb, apud CICA)

16. E dejunam en lo cart dia, so és en lo dimercres, per cor adoncs lo Seyor fo liurat per En Judas. (Vides de Sants Rosselloneses, Segle XIIIb, apud CICA)

En el cas que el que es reformula sigui una estructura amb forma oracional, el segon membre acostuma a anar introduït per un que, marca del caràcter oracional de l’estructura reformulada.

17. E apelà -lo Simeon per ·III· noms, so és que l’ apelà «saludar» e «lum» e «glòria del pòbol d’ Irael. (Vides de Sants Rosselloneses, Segle XIIIb, apud CICA)

18. Les quals processons anaren ab est orde, so és, que tots los capellans anaven ab les muses al cap ý sombreros, ab sos gayatos en les mans, com qui va en romeria. (Libre d’Antiquitats de la Seu de València 1, Segle XVIa, apud CICA)

Menys freqüent és que aquest paral·lelisme sintàctic no es mantingui; malgrat tot, en ocasions es trenca amb la identitat categorial. Així passa als exemples de (19-20), on el terme reformulat té la forma d’un adjectiu i el terme reformulador és un sintagma preposicional.

19. a[n]iy, ý p[er] co[m] animal més fort de llos de quatra peus; p[er] aco[m]part en lo mes més fort que tots los altres messos. Astà co[m]post aquest signa da ·XXVII· astellas. És signa mascolí, orientall, so és, da lavant. (Llibre dels planetes i dels signes, Segle XVIb, apud CiCa)

20. Encare, de totes aquestes, alcunes n’ í à qui són aromàtiques (ço és, de bona odor), alcunes no; e alcunes dolçes, altres no. (Regiment de sanitat a Jaume II, Segle XVa, apud CICA)

Però, en aquests casos tots dos termes compleixen una mateixa funció sintàctica, la de atribut. És a dir, allà on es trenca la unitat categorial s’imposa la igualtat funcional.

4. Les tradicions discursives en l’evolució de ço és i ço és a saber

A partir de les dades amb què hem treballat (vid. quadre 1), es pot dir que els connectors ço és i ço és a saber van néixer lligats a dos tradicions textuals concretes: els textos jurídics i els textos religiosos i morals.




Ço és S e g l e XIIIa

S e g l e XIIIb

S e g l e XIVa

S e g l e XIVb

S e g l e XVa

S e g l e XVb

S e g l e XVIa

S e g l e XVIb

S e g l e XVIIa

administratius 0,36% 1/275

5,3%15/292

2,8%9/312

4,8%14/291

5,6%15/268

13,6%16/117

12,7%7/55

científ.-tècnics 3%9/292

19,8%62/312

12,3%36/291

11,5%31/268

3,6%2/55

Cròniq i historiografia 0,36%

1/2751%3/292

6,4%20/312

0,34%1/291

13,4%36/268

32,4%38/117

16,4%9/55

dietaris epistolar 0,3%1/292

3,5%11/312

8%23/291

21,2%57/268

20,5%24/117

52,7%29/55

33,3%4/12

jurídic 37,5%3/8

35,2%97/275

43,8%128/292

6,7%21/312

1,3%4/291

13,4%36/268 12,7%

7/55

llibres de cort 9,4%26/275

3%9/292

7%22/312

4,4%13/291

0,37%1/268

0,85%1/117

41,6%5/12

prosa cancelleresca 0,5%

1/3120,34%1/291

prosa de ficció 3,5%11/312

2,7%8/291

14,5%39/268

25%3/12

religiosa i moral 12,5%1/8

35,2%97/275

3,4%10/292

7%22/312

62,1%181/291

15,2%41/268

32,5%38/117

1,8%1/55

Ço és a saber S e g l e XIIIa

S e g l e XIIIb

S e g l e XIVa

S e g l e XIVb

S e g l e XVa

S e g l e XVb

S e g l e XVIa

S e g l e XVIb

S e g l e XVIIa

administratius ------ ------ 2,7%8/292

0,32%1/312

0,34%1/291 ------ ------ ------ ------

científ.-tècnics ------ ------ 3,4%10/292

12,5%39/312

0,68%2/291

1,5%4/268 ------ ------ ------

cròniqu i historiografia ------ 2,5%

7/2751,7%5/292

5,1%16/312 ------ ------ ------ ------ ------

dietaris i epistolaris ------- ------- ------- ------- ----- ------- ------ ----- -------

jurídic 50%4/8

9,4%26/275

23%67/292

3,2%10/312 ------ ------ ------ ------ ------

llibres de cort ------ 7%19/275 ------- 0,64%

2/3121,37%4/291 ------ ------ ------ ------

prosa cancelleresca ------- ------- ------- ------- ----- ------- ------ ----- ------

prosa de ficció ------ ------ ------ 12,5%39/312

0,34%1/291

3%8/268 ------ ------ ------

religiosa i moral ------ 0,36%1/275

9,2%27/292

8,3%26/312

0,68%2/291 ------ ------ ------ ------

Total 8 275 292 312 291 268 117 55 12

Quadre 1. Ús dels connectors ço és i ço és a saber en relació amb les tradicions discursives




Si observem aquest quadre, podem comprovar que la freqüència d’ús més alta d’aquests connectors és concentra en les esmentades tradicions discursives fins a mitjans del segle xiV. a la segona meitat del segle xiV trobem una diferència marcada entre ambdós connectors: ço és té més freqüència d’ús als textos científics i tècnics i ço és a saber, als científics i tècnics i a la prosa de ficció. A partir d’aquest moment, ço és a saber pateix una forta davallada en la seva utilització, mentre que ço és abandona l’especialització d’etapes anteriors, de manera que ja no podem trobar tendències d’ús tan marcades. A la primera meitat del segle xV s’utilitza sobretot als textos religiosos i morals; a la segona meitat d’aquest segle, en canvi, destaca als dietaris i epistolaris. Durant la primera part del xVi, és més freqüent a les cròniques i als textos religiosos i morals, mentre que a la segona part del xVi el seu ús torna a ser més elevat als dietaris i epistolaris. Finalment, al segle xVii presenta una freqüència d’ús no molt diferent als diferents tipus textuals als quals es fa servir (dietaris i epistolaris, lllibres de cort i prosa de ficció).

Malgrat tot, les tradicions discursives assenyalades ens permeten marcar certes diferències funcionals entre ço és i ço és a saber. Ço és resulta la forma més habitual i versàtil com es pot veure al quadre 1. Aquest marcador apareix a tots els tipus de textos considerats. Ço és a saber apareix amb una freqüència d’ús bastant més baixa, força especialitzat al text jurídic, i falta en algunes tradicions textuals com ara als epistolaris i dietaris i a la prosa cancelleresca. En aquesta línia, la seva presència va ser molt minoritària als textos administratius.

Ara bé, en alguns moments i en alguns gèneres ço és a saber va tenir una presència semblant a la de ço és, o, fins i tot, superior. Així, les primeres aparicions dels marcadors reformulatius als textos escrits es donen als textos jurídics en una proporció superior per a ço és a saber. Al segle xiV, el de més ús de ço és a saber, aquest connector fou majoritari a la prosa religiosa i moral, i als textos científics i tècnics presentava una freqüència d’ús gairebé idèntica a la de ço és. Per la seva banda, a les cròniques i textos historiogràfics ço és a saber va ser la forma més emprada fins a mitjans del segle xiV, quan ambdós marcadors gairebé igualen la seva presència.

Ja per últim, hem de dir que l’aparició dels marcadors reformulatius als textos de ficció va anar de la mà del marcador menys freqüent (ço és a saber), que a la segona meitat del segle xiV va ser la forma majoritària. Al segle xV, coincidint amb la decadència general de ço és a saber, la forma més llarga va patir una forta davallada.

En síntesi, la forma ço és a saber presentava limitacions referents als valors que expressava i al tipus de text on s’utilitzava. Pel contrari, ço és no presentava aquestes limitacions, de manera que estava molt més arrelat al sistema dels marcadors del català. No és d’estranyar, doncs, que les restriccions funcionals de ço és a saber acabessin portant al connector a la seva progressiva desaparició, molt abans que a ço és. Com podem veure, des de començaments del segle xV ço és a saber s’utilitza molt poc i no arriba al segle xVi. A diferència d’altres llengües romàniques el català no presenta cap derivat del marcador ço és a saber.

5. Valors del marcador ço és (a saber) en català antic

Com avançàvem, els connectors ço és i ço és a saber en català antic estan especialitzats en l’expressió de la reformulació parafràstica, explicativa. Més concretament, els valors reformuladors de ço és i ço és a saber es concreten en les següents funcions:




a) Reformulació parafràstica (fer una paràfrasis del que s’ha dit abans)

Ço és i ço és a saber introdueixen un fragment discursiu la funció del qual és la de donar una nova versió d’una informació prèviament enunciada al text. Comunicativament, es pot dir que el membre reformulador, és a dir, el fragment textual que es presenta com a reformulació del què s’ha dit conforma una millor expressió del contingut que es vol transmetre, ja sigui perquè s’especifica més el que es vol comunicar, ja sigui perquè es formula d’una manera que el parlant considera més entenedora. Per aquest motiu, no es gaire habitual limitar-se a dir d’una altra manera el que ja s’ha dit, com seria el cas de (21), on es repeteix amb lleugeres variants el supòsit de que un pare o una mare visquin més que llur fills:

21. succeex els béns de pare o de la mare mortz abintestatz. E aquel fil que axí viu una ora o plus, successor del pare o de la mare. E si el pare o la mare sobreviu a aquel fil, so és que més viva que aquel fil o aquela fila, e aquel fil mor entestat, no avent fils ne files ne jermans, ven e pertayn a aquel pare o aquela mare tota la successió, sens tot contrast. (Costums de Tortosa, Segle XIIIb, apud CICA)

Més freqüents són altres casos on la reformulació té un valor de concreció, de precisió, i ampliació de la informació que s’ha donat abans, per tal de fer-la més transparent i precisa. D’ells passem a tractar.

b) Especificació, concreció o explicació: la reformulació permet especificar, ampliar, una mica més el que s’ha dit a la primera part de l’estructura reformulativa o bé introduir una aclaració

-especificació no enumerativa

22. ab lo emperador, ý tots los grans del present regne, salvo lo compte de Oliva, que per sa indisposició no hera aribat, hí mestre de Muntesa, ý de molta altra cavalleria. Ý, axí, li feren la volta per la ciutat, so és, per lo carrer dels Serrans, per la plaça de Sanct Bertomeu ý per lo carrer de Cavallés, ý per lo Mercat, ý per los Aludés, ý plaça dels Caxés, ý per Sanct Martí. (Llibre de A, segle XVIa, apud CICA)

-especificació enumerativa

23. Un macip jove robà e forsà una santa monga; per què, los clerges l’ amenaren davant Sent Joan, e dixeren que aquel era escomenyador, per cor avia does ànimes perdudes; so és: la sua e aquela de la monya. (Vides de Sants Rosselloneses, Segle XIIIb, apud CICA)

-explicació

24. E com lo dit senyor rey En Jacme fo passat d’ esta vida, lo dit senyor inffant En Pere, fill seu, e ·l dit senyor inffant En Jacme, axí mateix fill seu, se coronà cascun rey: ço és a saber, que ·l senyor inffant En Pere anà a Ceragossa, et aquí aplegà ses corts, et posaren -li la corona del realme d’ Aragó ab gran solepnitat et ab gran alegra et ab gran festa. (Crònica [Muntaner], Segle XIVb, apud CICA)




-aclaració (moltes vegades serveix per desfer una ambigüitat)

25. dix aquest que ell ha vist en poder deldit Bernat Togores lo dit falchó e conex bé que aquell que ells apellaven en lo loch de Luchmajor «Galiana». Demanat del senyals del dit falchó, e dix que ell ha, so és lo dit falchó, los lagremés ben trancats e déu ésser de dos coltells de la ala dreta escart i una ploma de sa coha rossagada. (No serets tots temps batle (1/2), Segle XIVb, apud CICA)

Així doncs, la principal funció dels reformuladors ço és i ço és a saber és la de proporcionar més informació. Tenen una funció amplificadora. Aquesta funció es pot concretar, com als exemples anteriors, en la formulació d’una informació que amplia els continguts informatius que l’antecedeixen mitjançant una aclaració, una especificació o una explicació.

c) Valor conclusiu

26. Lo senyor qui establex o fa procurador en pleit o en negocis, ço és, en afers a aministrar, pusque aquel remoure e revocar ans del pleit començat o aprés lo pleit començat, qualque hora a ell plaurà, e menar son pleit en sa pròpia persona o per altre procurador, si fer ó volrrà. (Furs de València, Segle XIVa, apud CICA)

d) definició: la segona part de l’estructura reformuladora funciona com a definició de la primera, és la seva glossa

27. a. E adoncs lo pretor, so és lo loctenent del seyor, la manà despular, e, despulada, él féu -la adur là on les putanes estaven. Vides de Sants Rosselloneses Segle XIIIb

b. E enayxí ela lo tirà, ligat, per tot lo mercat. Enaprés ela lo gità en una latrina, so és, en una clavegera. (Vides de Sants Rosselloneses, Segle XIIIb, apud CICA)

e) Traducció d’un text llatí previ

28. nostra lenga vol aytant dir co «vel·lant», per cor él vetlà a sí, e a Déu, e al seu folc, al seu pòbol. A sí per conservacion de nedesa; a Déu per vera comtemplacion; e al folc, so és al pòbol, per contínua predicació. (Vides de Sants Rosselloneses, Segle XIIIb, apud CICA)

29. En aquest cap avien de ésser los càrcers que són dits emissiones equorum, so és lochs de ont trametien ý exien los cavalls ab los carros ý la columna que aquí potser era la meta. (Llibre de les grandeses de Tarragona, Segle XVIa, apud CICA)

30. In tercio gradu est nepos e neptis, nét e néta del frare e de la jermana e nepos e neptis patrui magni et amite magne et avunculi magni e matertere magne, so és nét e néta de l’ avoncle e de la tia, de part de pare e de mare. (Costums de Tortosa, Segle XIIIb, apud CICA)

f) Rectificació

31. qui de marit e de muler, on, si aital fil naix estant lo pare en casa o dins ·X· meses que ·l marit serà partit de son alberch on la muler, presumció que d’ aquel matrimoni, so és d’ aquel marit. (Costums de Tortosa, Segle XIII, apud CICA)




g) Introducció d’una conseqüència del que s’ha enunciat al terme reformulat

32. Si testador establex alcun hereu, pot fer substitut a aquel en aquesta forma: «establesch Johan hereu meu; e si no pren la heretat o no la pot pendre o no la vol pendre, so és que diga que no vol ésser hereu, substituex -li Bernat». (Costums de Tortosa, Segle XIIIb, apud CICA)

h) introducció d’un enunciat que conté una ampliació del que s’ha enunciat abans, en moltes ocasions es tracta d’un procediment de focalització discursiva

33. E sàpies que aquelò que tu vols no ó poràs ab mi acabar–. E ·l pretor dix -li –Una de dues cozes elegex so es és: que ab les autres verges fasses sacrificis a la nostra deuessa, o que esties ab les putanes–. (Vides de Sants Rosselloneses, XIIIb, apud CICA)

34. Per què En Quincià li dix: –Elig que tu volràs, so és: que sacrifiques als déus, o sostenges diverses turmens–. (Vides de Sants Rosselloneses, Segle XIIIb, apud CICA)

En contextos com els anteriors la funció reformuladora del connector resulta redundant, donat que el primer membre ja conté alguna peça que és indicadora que a continuació es presentaran dues o més alternatives, que són les que explicaran la tria formulada al primer enunciat. En el primer cas, el SP per la manera sagüent funciona a manera d’introductor de l’explicació. En el segon cas, una de dues cozes elegex també té aquest valor introductori que queda destacat pel connector.

Ara bé, la referència catafòrica no sempre es precisa. Així al següent exemple, ço és introdueix una explicació que amplia el contingut anterior sense que hi hagi cap catàfora al primer enunciat, de manera que ço és es converteix en una mena d’introductor del rema de l’enunciat:

35. En lo present dia comparegut denant nosaltres e cort nostra lo honorable en Martí Gallach, arrendador de la sisa del peix de l’ any propassat, e à afermat ésser -li deguts, ço és, per en Domingo e Bernat Moner, ·XXX· sous, e per en […] Cerveró, ·XI· sous ·V·, e per n’ Anthoni Guerau, ·XXXI· sous de sisa de peix, e à ·ns request los hi féssem pagar e a vós scriure. (El manual de consells de Gandia a la fi del segle XV, 1/2, Segle XVb, apud CICA)

36. Ítem, és convengut que cascun de los damont dits metran ab nau, so és en pagament al patró, ·lxVi· lliures 3 sous 4 ducats barceloneses, que són, per tots tres, ·CC· lliures. («Contracte de nòlit per anar a Gaieta i Romania», 1418, apud, Mil anys de llengua i literatura catalanes al Rosselló, p.64)

En aquests casos, el reformulador apareix molt debilitat de la seva funció reformuladora i el que realment queda destacat és aquesta funció focalitzadora.

37. Establiren e hordenaren la justícia, els jurats e els prohòmens consellers de la ciutat que nengun traginer no gós aportar ne metre en la dita ciutat, ne en los ravals d’aquella, ne encara en nengun loch o lochs que sia del realench dins lo terme de la ciutat, ço és a saber, alcú vi que no sia del realench. (Manual de Consells de la ciutat de València 1, Segle XIVa, apud CICA)

D’aquestes funcions del marcador discursiu, les úniques realment rentables són l’especificativa (enumerativa o no), la lexicogràfica, especialment en la seva vessant




d’introduir definicions (la funció traductora és menys freqüent) i la focalitzadora. Els altres valors del marcador no van ser mai massa representatius.

A tots aquests valors subjau una funció més bàsica dels marcadors com a organitzadors textuals. És a dir, ço és i ço és a saber guien la correcta interpretació del text des del moment que la seva presència actua com a indicadora que el fragment textual que segueix és una nova versió de la informació prèviament presentada.

En el vessant funcional, es pot apreciar una certa distribució funcional entre ço és i ço és a saber. Així, ço és a saber és molt poc utilitzat per a la introducció de membres que funcionen com a traducció o definició d’un membre anterior. I no s’utilitza ni amb sentit consecutiu ni per introduir un sinònim del terme que conforma el primer membre de l’estructura reformulativa. Tampoc introdueix textos llatins. Ço és, en canvi, apareix funcionant amb tots els valors de la reformulació textual. Malgrat tot, durant l’etapa de la seva més gran utilització ço és a saber era majoritari en algunes funcions. Així al xiV, l’expressió de les enumeracions especificatives va estar controlada per ço és a saber, amb una freqüència d’ús per sobre de la de ço és. També es remarcable la freqüència d’ús de ço és a saber en el terreny de la ampliació del terme reformulat, el qual conté una marca catafórica que apunta al terme reformulatiu. En aquesta àrea de significat ço és a saber va destacar fins a la segona meitat del segle xiV. De manera que es pot dir que en el terreny de les funcions marcades per ço és i ço és a saber les d’enumeració especificativa i d’ampliació d’un enunciat previ semblen estar controlades pel segon d’aquests marcadors, mentre que els altres valors queden en un molt segon pla.

Conclusions

La reformulació textual al català antic va estar centralitzada per dos marcadors discursius, ço és i ço és a saber, que compartien funcions i presentaven una forma propera, però, al mateix temps, oferien diferències funcionals prou significatives com per a considerar-los connectors diferents. La posterior evolució de la llengua va relegar aquests dos reformuladors, que van ser substituïts per noves formes de reformulació textual.

Bibliografia

Alcover, Antoni Maria / Moll, Francesc de Borja (1962/1993): Diccionari català-valencià-balear. Moll: Palma. Edició digital. <http://dcvb.iecat.net>

Bach, Carme (2004): Els connectors reformulatius catalans: Anàlisi i proposta d’aplicació lexicogràfica. Universitat Pompeu Fabra. Barcelona.

Cuenca, M. Josep (1990): Els matisadors: connectors oracionals i textuals». In: Caplletra 8, 149-167.–– (2001): Los conectores parentéticos como categoría gramatical. In: LEA 23/2, 211-236.–– (2003): Two ways to reformulate: a contrastive analysis of reformulation markers». In: JoP 35,

1069-1093.




Lehmnn, Christian (1982/1995): Thoughts on Grammaticalization. Munich / Newcastle: Lincom Europa. Lincom Studies in Theoretical Linguistics 01.

Moll, Francesc de Borja (1991): Gramàtica històrica catalana. València: Universitat de València. Moran, Josep / Rabella, Joan Anton (2001): Primers textos de la llengua catalana. Barcelona: Proa.Pons, Salvador (2008): Gramaticalización por tradiciones discursivas: el caso de esto es. In: Sintaxis

histórica del español y cambio lingüístico: nuevas perspectivas desde las tradiciones discursivas. Frankfurt am Main: Vervuert 31, 249-274.

Prat, Enric / Vila, Pep: Mil anys de llengua i literatura catalanes al Rosselló. Canet de Rosselló: Trabucaire.Rossari, Corinne (1994): Les opérations de reformulation. Berna: Peter Lang.Torruella, Joan / Pérez Saldanya, Manel / Martines, Josep (2009): Corpus informatitzat del català antic.

<http://lexicon.uab.cat/cica>Wölfflin, Eduard (1900): Zur Geschichte der Pronomina Demonstrativa. In: Archiv für Lateinische

Lexicographie und Grammatik mit einschluss des Älteren Mittellateins. Als Ergänzung zu dem Thesaurus Linguae Latinae. Leipzig: Druck und Verlag von B.G. Teubner, 369-393.



actas del xxvi congreso internacional de lingüística y filología románica (valencia 2010) || Ço...

Documents