actas del xxvi congreso internacional de lingüística y filología románica (valencia 2010) || la...

Andreu Sentí i Pons (Universitat d’Alacant)

La modalitat i l’evidencialitat. Un estudi de deure epistèmic als segles XV i XVI1

1. Introducció

L’objectiu d’aquesta comunicació és analitzar els valors pragmaticosemàntics epistèmics de l’auxiliar deure en el català dels segles XV i XVI. Aquesta perífrasi modal d’obligació es va formar en la llengua llatina i des de llavors que s’està gramaticalitzant, la qual cosa ha suposat un procés de canvi semàntic i enriquiment de la perífrasi amb valors nous: el futur programat i la necessitat epistèmica (Sentí 2010a, en premsa, 2010b). Al segle XV, sembla que els valors que han sorgit ja no són només interpretacions pragmàtiques sinó que s’han semantitzat –o estan a punt de fer-ho. Al segle XVI, el valor de futur gairebé desapareix, mentre que el significat epistèmic es consolida i es convencionalitza. Amb les dades que ens aporta el Corpus Informatitzat del Català Antic (CICA), i amb les eines de la lingüística descriptiva, postularem una anàlisi de deureE

2 com a marcador de l’evidencialitat inferencial –basant-nos en les aportacions teòriques de Dendale (1994), Plungian (2001), Squartini (2008) i Cornillie (2007, 2009).

1 Aquest treball ha estat fet en el si de la beca FPU (AP2008-04301) del Ministeri d’Educació del Govern d’Espanya. S’emmarca en el grup de recerca de la Universitat d’Alacant Traducció de clàssics valencians a llengües europees: estudis lingüístics, literaris i traductològics comparats (ref. VIGROP-125). A més a més, dels projectes de recerca pertanyents a la matriu del Projecte IVITRA (http://www.ivitra.ua.es): Gramàtica del català antic del MICINN (ref. FFI2009-13065), Constitució d’un corpus textual per a una gramàtica del català antic (Gca) de l’Institut d’Estudis Catalans (PT2008-S0406-MARTINES01), i DIGICOTRACAM de la Generalitat Valenciana (Programa Prometeo per a Grups d’Investigació en I+D d’Excel·lència, ref. PROMETEO-2009-049, aquest és un projecte cofinançat pel FEDER de la UE: http://www.digicotracam.ua.es).

2 D’ara en avant, ens referirem a l’accepció epistèmica de l’auxiliar deure amb deureE. I amb deureD per al valor original deòntic de la forma. Una altra abreviatura és: ms. ‹manuscrit›.

Brought to you by | New York University Elmer Holmes Bobst LibraryAuthenticated

Download Date | 10/16/14 4:26 PM

Andreu Sentí i Pons376

2. Marc teòric: l’evidencialitat

L’evidencialitat és un domini semàntic que expressa la procedència de la informació que hom dóna. Willet (1988: 55) ha resumit les diferents aproximacions entorn a aquest àmbit de recerca i ha arribat a la conclusió que «evidentiality is the linguistic means of indicating how the speaker obtained the information on which s/he bases an assertion».

La recerca sobre l’evidencialitat va començar amb llengües autòctones de l’oest dels EUA, de l’Himàlaia i del Mar Negre, precisament perquè aquestes llengües, especialment, marquen l’evidencialitat amb elements gramaticals específics i separadament d’altres categories gramaticals (Willet 1988: 64), o bé com a marques obligatòries. És a dir, hi ha llengües al món que donen molta importància a la font de la informació, tanta com ara n’atorguen les llengües romàniques al temps o l’aspecte. I per això, cada llengua codifica gramaticalment un àmbit semàntic o altre. Per exemple, el wintu i el patwin (EUA) tenen diferents sufixos (i algun auxiliar) per a marcar diferents fonts de la informació: evidencial directe visual, inferencial, rumor, etc. Hi ha moltes llengües que codifiquen l’evidencialitat junt amb altres categories (aspecte, temps, persona o mode), és a dir, aquests valors se superposen en un mateix element gramatical o lingüístic, com ara «the evidential suffixes in Wintu also serve as that language’s only markers of temporal orientation» (Willet 1988: 55). Per tant, tenim un problema teòric que ja havia anunciat Willet (1988: 56): «the problem of the interaction of evidentiality with other areas of grammatical meaning».

Quan hom ha volgut traslladar els estudis de l’evidencialitat a les llengües romàniques s’ha trobat que aqueix problema era encara major, pel que fa a la relació amb la modalitat, la qual cosa ha generat un debat candent i no resolt. Al llarg de tota la recerca que s’hi ha dedicat3, s’han fet diferents propostes teòriques. Algunes consideren que són dos dominis semàntics diferents; d’altres veuen una relació d’inclusió: l’evidencialitat és bàsicament modal o, a l’inrevés, l’evidencialitat abraça els valors epistèmics; i també han aparegut veus que explicaven la relació a partir de la intersecció d’aquests dos dominis en un punt: la necessitat epistèmica. Precisament aquesta dificultat teòrica es concentra en aquest punt: l’evidencialitat inferencial i la modalitat epistèmica.

Tradicionalment, hom havia tractat deureE –així com els equivalents en les altres llengües romàniques i d’altres grups lingüístics– com a auxiliar modal que expressa necessitat epistèmica. Tanmateix, darrerament s’han proposat anàlisis dels valors modals epistèmics des de l’òptica de l’evidencialitat (Dendale 1994; Squartini 2008; Pietrandrea 2005; Cornillie 2007; entre d’altres). És a dir, han proposat entendre aquests auxiliars com a evidencials inferencials, ja que és el procés inferencial l’element bàsic pel qual s’expressarà un grau o altre de fiabilitat. En altres paraules: el valor epistèmic de deure és el resultat del procés inferencial que expressa. Com més clares siguen les proves o premisses sobre les quals basa el parlant la inferència, major fiabilitat té la informació, en termes de l’evidencialitat. En resum: en el contínuum epistèmic del compromís del parlant amb la veritat de la proposició, podem establir un grau major o menor de fiabilitat segons l’origen de la informació.

3 Vg. Dendale / Tasmowski (2001: 341-343), Pietrandrea (2005: 29-34), Nuyts (2006), Cornillie (2007: 9-13) i Sentí (2010b: §3.4.2) per a una síntesi de les diferents posicions de la lingüística contemporània sobre la relació entre evidencialitat i la modalitat.



La modalitat i l’evidencialitat. Un estudi de deure epistèmic als segles XV i XVI 377

Aquestes dues categories semàntiques, doncs, es connecten en l’auxiliar deure (i equivalents francès devoir, espanyol deber, italià dovere, anglès must, occità dever, etc). Per tant, en aquesta perífrasi localitzem el principal problema teòric que tenim: «The exact nature of the relationship between the two semantic domanins», com han subratllat Dendale / Tasmowski (2001: 340). De fet, encara no hi ha un criteri clar sobre l’estatus d’aquesta relació, com ho demostren les diferents i diverses aproximacions teòriques.

2.1. Tipologia d’evidencials

Tradicionalment, hom ha diferenciat entre evidencialitat directa (el parlant ha percebut directament la informació, per qualsevol sentit) o indirecta (el parlant ha obtingut la informació d’algú altre, o bé, l’ha inferida a partir del raonament o de proves observables). Segons Willet (1988), doncs, hi ha tres tipus d’evidencialitat, la directa (proves visuals, auditives o d’altres sentits), la indirecta reportada (rumor) i la indirecta inferida (que pot distingir-se entre si la inferència es basa en proves observables o només en el raonament enciclopèdic).

Aquest esquema ha estat reformulat per Plungian (2001), el qual proposa una distinció tipològica de l’evidencialitat. A partir de la distinció entre evidencialitat directa, inferencial i reportada elabora una classificació tipològica de tres grups tipològics:

1. Llengües que distingeixen entre valors reportats i no reportats (aquests últims no serien evidencials), com ara el lezgian (llengua caucàsica).

2. Llengües que distingeixen entre coneixement directe vs. coneixement indirecte (reportat o inferencial), com ara les llengües balcàniques.

3. Llengües que distingeixen els tres tipus d’evidencialitat, i per tant poden distingir entre intervenció personal o mediatitzada, i entre coneixement directe o indirecte, com ara llengües autòctones de l’oest nord-americà, és a dir, les que tenen un sistema evidencial més complex.

Aquesta classificació tipològica de Plungian pot fer llum sobre el problema de la intersecció entre la modalitat i l’evidencialitat, com tractarem a continuació.

2.2. Un problema teòric: la relació entre la modalitat i l’evidencialitat

La distinció tipològica que ha proposat Plungian (2001) obre la porta a una alternativa intermèdia, és a dir, considerar que l’evidencialitat i la modalitat són dos àmbits semàntics diferents, però que en un grup tipològic de llengües concret els evidencials també són marques de modalitat epistèmica. El grup (ii), anomenat «sistema d’evidencials modalitzats», representa llengües que tenen marcadors generals per a l’evidencialitat indirecta (siga reportada o inferencial). Aquests marcadors poden assumir un valor epistèmic, atès que s’estableix un paral·lelisme entre la font de la informació del discurs i la fiabilitat que li atorga: «visual information is thought to be most reliable, whereas mediated information is the least reliable» (Plungian 2001: 354).

Dendale / Tasmowski (2001: 344) han resumit en dos punts aquest problema. El primer és si l’evidencialitat és una categoria gramatical; i el segon, com decidim anomenar els elements lingüístics amb diversos valors –com és el cas de deure evidencial-epistèmic.




Lazard (2001) proposa dos criteris per a solucionar el primer problema: una forma lingüística ha de tenir l’estatus de categoria gramatical evidencial si forma part del sistema gramatical de la llengua i no del lexicó, i el seu significat semàntic-pragmàtic ha de ser bàsicament referent a la font de la informació. Per això distingeix tres tipus de llengües respecte de l’expressió de la font d’informació:

1. Llengües en què l’evidencialitat ha esta gramaticalitzada2. Llengües en què s’expressa l’evidencialitat amb elements lèxics3. Llengües en què l’evidencialitat s’expressa per formes que tenen un valor central que

pot expressar alguna cosa més.Conseqüentment, hauríem de situar el català entre el tercer grup, almenys quant a deure,

atès que és un element gramatical del català (un auxiliar) i que el seu valor central és evidencial inferencial, i pot expressar alguna cosa més, com ara significats epistèmics.4

Pel que fa al segon problema, cal preguntar-se si és adequat el terme evidencial per a marcadors gramaticals que tenen altres valors no evidencials. Caldria saber quin n’és el valor bàsic. I això és una tasca difícil d’afrontar. Aquest és el cas de l’auxiliar deure –i equivalents– que expressen (1) l’origen de la informació de la proposició (evidencialitat inferencial) i (2) el grau de compromís del parlant amb la veritat (modalitat de necessitat epistèmica).

2.2.1. L’evidencialitat inferencial i el procés inferencial de creació de la informació

Precisament, Dendale (1994) s’ha ocupat d’això. I postula la hipòtesi següent: el valor bàsic de devoirE és evidencial inferencial perquè el seu significat prové de «l’opération de création d’information sous-jacente à ce verbe» (Dendale 1994: 34). I és d’aquest valor bàsic que es deriven diferents valors modals: necessitat, quasi-certesa i probabilitat (diferents graus de l’escala del compromís del parlant amb la veritat de la proposició).

El procés inferencial pot ser lògic (deductiu) o no lògic (inductiu). El procés de creació d’informació deductiu (és a dir, un sil·logisme) és aquest: una conclusió (q) és inferida per dues premisses, una premissa (p) major (és un principi general implicatiu) i una premissa (p) menor (és una proposició simple no implicativa):

(1) pmajor → q pmenor ... q

Difícilment podrem trobar les dues premisses explícites en un discurs. Sovint trobem explicitada la premissa menor (en una proposició causal) i, en canvi, la major sol ser un precepte general que deduïm del context. Per exemple, a (2) trobem la premissa menor explícita (el subratllat), mentre que la major és un principi general que podem compartir i que es deriva del context:

(2) Emperò tots temps digueren que certament devia ésser bon cavaller, car, encara que fallís a cortesia, no havia fallit a cavalleria. (Curial: 164, 1425-48 [ms. 1442-58])

4 Tanmateix, com apunten Dendale / Tasmowski (2001: 344), aquesta solució no és tan senzilla: el mateix Lazard (2001) afirma que l’evidencialitat no ha estat gramaticalitzada en anglès, mentre que Anderson (1986: 275) considera l’auxiliar anglès must com a evidencial. Malgrat aquesta crítica, considerem vàlida la proposta de Lazard per a aproximar-nos a l’estudi de deure.




Així, la premissa major és «Si algú no incompleix mai les normes de la cavalleria és perquè és un bon cavaller»; i la menor «Si Curial no ha fallat mai cavalleria és un bon cavaller». La inferència deductiva és de caràcter consecutiu (complir les normes → ser bon cavaller), i expressa una relació de causa-efecte: deu ser bon cavaller perquè ha complit sempre les normes de l’orde de cavalleria.

Aquest és, doncs, un sistema deductiu, lògic, que es fonamenta en un procés de creació d’informació del parlant, i que és la base del significat evidencial inferencial.

El resultat del procés és una proposició que s’acosta molt a l’expressió de la certesa, ja que si les premisses són certes, la conclusió ho ha de ser per força. I d’ací el seu caràcter lògic. Per això, quan deure assumeix aquest paper inferencial deductiu té com a conseqüència un valor de necessitat epistèmica en un grau alt de certesa.

D’altra banda, el procés d’inferències no lògiques (inducció, càlcul i estimació) és diferent al deductiu: primer, hom observa les proves; en segon lloc planteja hipòtesis per a provar de descriure la situació en relació amb el seu coneixement personal del món; i, finalment, avalua la validesa de la conclusió (Cornillie 2007: 193-194). La inferència inductiva, doncs, no és lògica: no es fonamenta en inferències implicatives sinó que el coneixement general del parlant entra en el procés inferencial. En conseqüència, els valors modals que expressarà són de menor fiabilitat en l’escala de la certesa.

En definitiva, si l’auxiliar evidencial respon a un procés deductiu o inductiu expressarà un grau major o menor (respectivament) de fiabilitat del discurs o de compromís epistèmic. És per això que la hipòtesi de Dendale (1994) atorga a devoirE un valor bàsic evidencial inferencial que pot manifestar diferents graus de certesa epistèmica segons el procés inferencial (deductiu / inductiu) utilitzat. A més a més, justifica la varietat de valors epistèmics de devoir en el contínuum +/- certesa pel fet que el procés de creació de la informació és subjectiu i «sujette à des variations individuelles». Aquesta hipòtesi es fonamenta en dues constatacions:

(i) El valor evidencial de devoirE és «unique et stable, alors que sa valeur modale est plurielle et variable» (Dendale 1994: 37). Des del punt de vista evidencial, devoir sempre fa referència a la inferència (és a dir, al procés de creació d’informació) i no a cap altra font de la informació (directa o reportada). En canvi, el valor epistèmic varia en el contínuum del grau de certesa de la proposició.

(ii) DevoirE expressa un grau de certesa (major / menor) de la proposició segons les característiques de les tres parts del procés de creació de la informació a la qual es refereix el verb. Per tant, el valor modal epistèmic és una derivació del valor evidencial.

2.2.2. Noves propostes en les llengües romàniques

En els últims anys hi ha hagut noves aportacions al voltant d’aquest problema teòric aplicat a la Romània, especialment el francès, l’italià i l’espanyol: Nuyts (2001, 2006), Cornillie (2007, 2009), Pietrandrea (2005), Squartini (2003, 2008). S’ha posat atenció especialment sobre l’espai semàntic evidencial-modal que abraça l’auxiliar deure (i equivalents) i el futur epistèmic.

Squartini (2008) proposa distingir entre l’origen de les proves (source of evidence) i el mode o tipus de coneixement (mode of knowing). L’origen de les proves fa referència al lloc d’on s’adquireix la informació, és a dir, si el parlant es basa en alguna prova directa que ha




observat visualment (i, per tant, seria fonamentalment un origen extern) o si el parlant es basa en el seu propi raonament o coneixement (per tant, seria un origen intern al parlant). D’altra banda, el mode de coneixement és el procés que permet l’adquisició de la informació, que pot ser inferencial, reportat, testimoniatge visual, etc.

En aquest marc, Squartini (2008) considera que l’evidencialitat inferencial, en francès i italià, pot expressar tres valors, segons l’origen extern o intern de les proves:

1. La inferència circumstancial o específica es basa en una prova externa directa (percebuda pels sentits, especialment visual). Equivaldria al procés inferencial deductiu i abductiu. Només devoir i dovere poden expressar-lo.

2. La inferència genèrica no es basa en cap prova externa, sinó en l’experiència personal prèvia del parlant o en el coneixement enciclopèdic. Podríem relacionar aquesta funció amb la inferència inductiva o no lògica.5 Poden expressar-lo dovere, devoir i els futurs epistèmics d’aquestes llengües.

3. La conjectura pura fa referència a una informació que prové de l’interior del parlant sense cap mena de prova externa, més enllà de l’especulació. S’explicita que el parlant no es basa en proves externes. Només el futur epistèmic pot expressar la conjectura, en francès i en italià.

Squartini (2008: 924) arriba a la conclusió que devoir i dovere només poden expressar la inferència circumstancial i genèrica, però no la conjectura.6 En canvi, els futurs epistèmics d’aquestes llengües només poden expressar la inferència genèrica i la conjectura. Amb aquestes dades empíriques, Squartini (2008) considera que tots tres valors responen a un mateix mode de coneixement, atès que són valors produïts pel procés de raonament del parlant, és a dir, són processos inferencials. En canvi, l’origen de les proves sobre les quals es basen aquests valors és diferent: la inferència genèrica té una font externa (prova sensorial), en canvi la conjectura només es basa en el raonament i coneixement del parlant. Al mig, hi ha un espai intermedi (inferència genèrica) que té una part de proves externes i una part d’implicació del coneixement del parlant.

Pel que fa a la relació amb la modalitat, Squartini (2008) argumenta –a partir d’Anderson (1986)– que trobem dues dimensions independents (l’evidencialitat i la modalitat epistèmica), però paral·leles, ja que un extrem (inferència circumstancial) pot relacionar-se amb la necessitat epistèmica forta, mentre que l’altre (la conjectura) amb la possibilitat epistèmica.

Cornillie (2009) distingeix, també, entre dues categories diferents per a l’evidencialitat i la modalitat epistèmica, alhora que defensa que el valor bàsic d’auxiliars com deure és evidencial. Tanmateix, discuteix Squartini (2008) ja que afirma que no hi ha una vinculació entre el tipus d’inferència i un valor epistèmic, sinó que tant un extrem (inferència circumstancial) com l’altre (la conjuctura) poden expressar valors epistèmics diferents, diferents graus de compromís del parlant.7 La proposta de Cornillie postula que els marcadors evidencials no

5 La distinció entre inferència circumstancial i genèrica és tipològicament vàlida (Squartini 2008).6 Els exemples són, respectivament, per a la inferència circumstancial, genèrica i la conjectura

(Squartini 2008: 299, 294): [Indicando un ragno] Attento, deve essere ancora vivo, perché ho visto che si muove [Suonano alla porta] Deve essere il postino ?? [Suonano alla porta] Non aspettavo nessuno; deve essere Gianni7 La inferència circumstancial pot expressar un grau alt de compromís epistèmic (necessitat) i un grau




expressen un grau de fiabilitat segons quin tipus d’evidencial són, sinó que la fiabilitat és major quan és un valor intersubjectiu (és a dir compartit entre el parlant i la societat) i és menor quan és un valor subjectiu (del parlant) (Nuyts 2001). El problema és que s’ha volgut relacionar els conceptes epistèmics de l’avaluació de la probabilitat (segons el grau de compromís del parlant) amb una major o menor fiabilitat de l’avaluació de les proves (evidencials).

3. Un valor evidencial per a deureE?

Partirem de la proposta de Plungian (2001) que considera que hi ha llengües que tenen un «sistema d’evidencials modalitzats» que, com deure, tenen un valor central inferencial (evidencial) però que poden expressar altres valors (modals). Així com també entenem que deure és una mostra que el català és del tipus de llengües que Lazard (2001) va agrupar pel fet que l’evidencialitat s’expressa amb formes que tenen un valor central que també pot expressar alguna cosa més.

En primer lloc, doncs, assumim el paper de deure d’auxiliar inferencial que expressa tot un procés de creació de la informació, seguint els paràmetres de Dendale (1994). Si mirem el subcorpus del segle XV, trobem que poc més de la majoria d’ocurrències (52,85%) de deureE admeten una lectura evidencial de tipus inferencial deductiva o circumstancial, en termes d’Squartini (2008):

(3) ... a denotar la potestat que han de batallar, que ·V_m· anys ha que no fan alre sinó batallar. E donchs, com ne deuen saber l’art! (Sermons: 262, 1410-1415 [1445-49])

(4) Poria algú ací respondre que de la sua Passió, car més se devia dolre de ço que més volia (Malla_Memorial: 105, 1420-30 [1425-49])

(5) emperò pensàvan que no degueren escapar, car eren quasi morts com los tragueren de la galera, e no·ls pronusticàvan a vida. (Curial: 311, 1425-1448 [1442-1458])

(6) Pensau lo cor del duch quin devia star, que ves a Tirant en tan gran congoxa ésser posat, car pensava que l’aguessen mort o apresonat. (Tirant: 906, 1460 [1490])

De la resta d’ocurrències (47,14%), la majoria responen al mecanisme inductiu, com ara (7-8) –algunes ocurrències expressen càlcul, com (9). És a dir, es fonamenten amb alguna prova externa que els permet la inferència, però també incorporen el coneixement intern del parlant –és equivalent a la inferència genèrica (Squartini 2008):

baix (possibilitat): There is a wounded dog lying on the other side of the street. It must be in pain There is a wounded dog lying on the other side of the street. It may be in pain El futur conjectural també pot expressar probabilitat i possibilitat –respectivament: [Suonano alla porta] Sarà sicuramente il postino [Suonano alla porta] Forse sarà il postino




(7) Lo emperador, que sabé que lo conestable era allí, pensà Tirant hi devia ésser tanbé. (Tirant: 855, 1460 [1490])

(8) Com la princessa cridà lo primer crit, ho sentí la Viuda Reposada e agué plena notícia que la causa del cridar havia fet Plaerdemavida, e que Tirant devia ésser ab ella. (Tirant: 904, 1460 [1490])

(9) E cascuna ànima tenia sendos rams de palma en la sua mà, e ací solament parle dels màrtirs. Ara donchs, quants deuen estar los doctors, confessors, vèrgens e penidents! E donchs, quinya multitud deuen ésser! (Sermons: 223, 1410-1415 [1445-1449])

I encara n’hi ha algunes –poques– que semblen tenir un significat epistèmic pur, ja que és difícil trobar rastre del procés inferencial (10) –tot i que seria discutible:8

(10) E Curial, lo qual tenim entre mans, bé·s devia recordar que al rey Ezechies, per pecats que comés, li foren tolts quinze anys de la vida humanal (Curial: 269, 1425-48 [1442-58])

L’anàlisi de l’auxiliar deureE com a evidencial, doncs, ens permet observar que darrere el valor modal epistèmic hi ha el tipus d’inferència realitzada –i que aquesta té una equivalència en el grau de fiabilitat de la informació:

– inferència implicativa lògica (deducció) implica certesa,– inferència no lògica (inducció, càlcul) implica quasi certesa,– epistèmic (la font és el parlant) implica probabilitat.DeureE, doncs, al segle XV és un auxiliar evidencial de caràcter inferencial que

majoritàriament opta per un procés de creació d’informació lògic, deductiu.En canvi, les perífrasis epistèmiques del segle XVI són majoritàriament inferències

inductives, en termes de Dendale (1994), o genèriques, en termes d’Squartini (2008):

(11) ... perquè les fiu donar del forment de Molín de Rey ý, si vós no u sabeu, Miquel o mossèn Francesch ho deuen saber ý se’n deuen recordar de les dos quarteres de dona Stefania, o vós, o mossèn Bolet, ho deuen saber. (Estefania: carta 194, 1522-1542)

(12) Don Pedro: Que crua resposta fonch aqueixa ý que dolorosa degué ser de oir en tan gran necessitat. (Despuig_Col·loquis: 118, 1557)

Per tant, segons el corpus, deure marca una inferència bàsicament deductiva fins el s. XV –quan s’anivellen els dos tipus. A partir del s. XVI predomina la inferència inductiva.9

8 Potser és més adient no admetre aquesta lectura conjectural i entendre que també és una inferència inductiva. En tot cas, no són mostres de contraexpectativa com els exemples de l’italià contemporani (vg. nota al peu 6)

9 Cornillie (2007: 198-206) estudia l’espanyol contemporani deber, del qual diu que té una majoritària preferència per a expressar la inferència inductiva (59, 21%) i epistèmica (35, 53%); la lectura deductiva es redueix al 5, 26%.




3.1. Alguns problemes de la lectura evidencial de deureE

L’anàlisi semàntica que hem proposat per explicar els valors de deureE als segles XV i XVI presenta alguns esculls. Moltes de les ocurrències de deureE col·loquen amb proposicions principals com ara jo crec que, me par que o similars:

(13) O Quina consciència hauràs si la infidelitat prens per companyona. Però par-me que tu deus haver begut aquella aygua de la font hon morí lo bell Narciso, qui fa fugir de la memòria totes les coses passades ensemps ab la honor. (Tirant: 738, 1460 [1490])

(14) Lo cor sentit de Tirant, prestament presumí que algun cars havia seguit a la princessa, segons los grans crits que ell sentia donar a hòmens e a dones, e cregué fermament que axí devia ésser. (Tirant: 751, 1460 [1490])

(15) com que en la una apparegués una quasi extrema bellesa, la qual ab castedat ha sovent gran contesa, ut Ovidius ait e bé ·m semblava que en temps passat degués aquella haver menat plet contra virtut e mesurada vida, e que·l seu cors fos estat longament subjugat a peccat. (Sermons: 159, 1410-15 [1445-49])

(16) E no sies admirat si, com a cavaller fugitiu de batalla, de mon senyor te fas demanda, car yo crech que tu, crestià, deus saber molt en les armes, e seguides que deus haver guerres segons los senyals que en tu se mostren. (Tirant: 1109, 1460 [1490])

(17) E com la dita hystòria e actes del dit Tirant sien en lengua anglesa, [...] opinant per yo ésser stat algun temps en la illa de Anglaterra degués millor saber aquella lengua que altri; (Tirant: 61, 1460 [1490])

(18) havia sentit plànyer una veu que paria de dona e no sabia qui era. E pensava que per aquella dona devia ésser stada aquella remor que fehien. (Tirant: 911, 1460 [1490])

Aquestes construccions creixen notablement al segle XVI:

(19) Vostra senyoria·l me comana. Pense que deu ser altre ab qui pensava enviar-la. (Estefania: carta 96, 1522-1542)

(20) Crec jo devia ésser devall lo mirador. (Grandeses: 163, XVIb)

(21) lliura a raó la quortera [...] poch a sinquanta, ý tot l’altra a ·quoranta_vuyt· e·[n] pres en dies pasats, que jo crech que devia esser a mitgant max. (Illes XVI-26: 453, XVIb)

(22) Ý consentí que dormís Caldés ab ell tot lo camí fins al Villarejo; que jo sospití lo que devia ser, que, encara que no·s clamava sinó del cap, veya·l anar coxo, ý axí proveý que no dormís ningú ab ell... (Estefania: carta 46, 1522-1542)

Segons Dendale (1994: 37) «DevoirE s’oppose insi du point de vue évidentiel à [...] des marqueurs comme je sais que / je crois que, qui signalent que l’information apportée par le locuteur est directement puisée dans son stock de croyances ou de connoissances». El corpus




mostra que deureE col·loca sovint amb verbs principals d’aquest tipus: creure, semblar, parèixer, opinar, pensar. Hi concorren quan deure té un valor inductiu –com a (13-15)– i també quan és deductiu –(16-18). El procés inductiu pot admetre la presència d’aquests verbs atès que una font de les proves és interna al parlant, és a dir, el seu coneixement enciclopèdic i, per tant, intervé en el procés inferencial. Tanmateix, no hauria de ser propi del deure deductiu, com afirma Dendale. Cornillie (2007: 203) justifica la presència d’aquest tipus de verbs juntament amb valors deductius de deber així: «The potentially deontic dimension of deber can be neutralized by a subjective hedge such as creo que».

El corpus mostra que siga quin siga el procés inferencial de deureE, la perífrasi admet diferents col·locacions que poden modificar el valor epistèmic que expressa. Llavors, tant un procés inferencial deductiu com inductiu poden incorporar encapçalaments –per exemple, me par que, opinant o cregué fermament– que mostren major presència del parlant (valor epistèmic) i un menor pes inferencial (evidencial). Així doncs, caldrà matisar la diferència entre l’un i l’altre tipus d’inferència.

D’altra banda, aquest model dificulta la interpretació semàntica en casos com (23) en què les premisses no s’expliciten i, per tant, ens pot conduir a interpretar com a no deductives i, conseqüentment, d’un grau mitjà/baix de certesa. Tanmateix, en altres ocurrències com (24), deure expressa un alt compromís del parlant amb la veritat de la proposició (molt pròxim a la modalitat deòntica) i, en canvi, no hi trobem rastre de cap procés inferencial deductiu si no ens adrecem al coneixement enciclopèdic del món compartit pels interlocutors:

(23) no sabia què dir, sinó que ell axí mateix se traballava ab tot son saber en dir e fer totes les coses que a Curial podien e devien plaure. (Curial: 361, 1425-1448 [1442-58])

(24) çò fon per la ombra del cors de Jhesuchrist, la qual tocà a ell e no tocà l’altre ladre; car sola ombra de sent Pere sanava los malalts corporalment: bé los devia sanar spiritualment la ombra de Jhesús. (Malla_Memorial: 265, 1420-30 [1425-1449])

Al capdavall, en un context comunicatiu no sempre trobarem rastres del procés inferencial que s’haja pogut produir, i d’altra banda, no veiem sempre evident la relació entre un àmbit semàntic i l’altre.

Una altra dificultat que presenta aquesta perspectiva és l’explicació del canvi semàntic si prenem deure com a evidencial. Sembla més entenedor analitzar el canvi semàntic (deòntic > epistèmic o deòntic > evidencial inferencial) des d’una òptica modal (Traugott / Dasher 2002), ja que els valors epistèmics que sorgeixen de deureD passen per un procés de generalització del valor i de significats ambigus (de transició) que difícilment entendríem com a evidencials (Traugott / Dasher 2002; Sentí 2010b). Sense que això impedisca de reconèixer el caràcter inferencial de deureE. Precisament, sembla difícil considerar evidencial una de les primeres ocurrències de deure que admeten una lectura pragmàtica epistèmica:

(25) S[einors], per aqesta f[ila] devem entendre les gentz qi eren meinscredents; e enaixí com aqesta f[emna] pregava per sa fila, tot exament Sancta Eglésia no cese de pregar per son poble qe vinga a salvament, zo és, a la fe de Crist. (Homilies: 125, c. 1200)

Des de l’òptica de l’evidencialitat, és difícil trobar un tractament adequat per a aquestes ocurrències que mostren el canvi semàntic. Tanmateix, en termes generals, la proposta




diacrònica del patró de canvi modalitat deòntica > evidencial inferencial és vàlida pel fet que el valor que roman amb la gramaticalització, és a dir, l’enllaç metonímic entre un valor i altre, és una necessitat imperiosa. Ara, però, la necessitat ja no prové d’una font externa que té l’autoritat per crear una obligació, sinó que prové de la interpretació d’unes proves externes o internes al parlant (coneixement del món), i això implica un procés inferencial (evidencial) i un resultat epistèmic. De fet, la inferència deductiva és un valor molt pròxim a la necessitat deòntica del qual prové, cosa que constata aquesta explicació metonímica del canvi semàntic. Al cap i a la fi, tant des de la modalitat com des de l’evidencialitat es pot explicar aquest canvi semàntic de la mateixa manera.

Finalment, una altra petita dificultat que observem és el tractament del valor de sorpresa (admirative). Segons Plungian (2001), no podem considerar-lo evidencial. En canvi, aquest valor és un matís pragmàtic que forma part dels valors epistèmics. Entre les ocurrències de deureE n’hem trobat un exemple:

(26) E per ço los meus ulls, de vives làgrimes destil·len. ¿E com, senyora, no deveu vós pensar que la cosa no·s deu fer que bisbes e arquebisbes no u hajen de saber? (Tirant: 882, 1460 [1490])

3.2. L’auxiliar deureE com a evidencial inferencial

En l’apartat anterior hem descrit deureE com un evidencial inferencial que permet diferents lectures epistèmiques. Hem analitzat les ocurrències del s. XV i hem conclòs que predominen les inferències circumstancials, tot i que les genèriques hi tenen un pes important. Al s. XVI, en canvi, la gran majoria d’ocurrències són inferències genèriques.

Ara bé, hem observat que segons el context comunicatiu, la perífrasi pot expressar major o menor certesa. De fet, trobem tot tipus de col·locacions amb deure que poden matisar el seu significat: des de sintagmes com jo crec –que ja hem vist a (13-15)– que expressen un grau mitjà-baix de certesa, fins a expressions com per cert tinc jo, sens dubte, que reforcen el grau elevat de certesa i compromís del parlant amb la veritat:

(27) ... que fortalici deu aver loc alt ý la ciutat bayx, atesa la obra fortíssima ý lo quadràngulo que té, que sens dubte devia ésser la fortalesa. (Grandeses: 187, XVIb)

(28) Ayxí que totas estas cosas donan testimoni molt sert del que devie ésser esta ciutat de Tarragona, que gosave de la gran felicitat ý glòria romana, de la qual diu Agàthio en lo libre 2... (Grandeses: 205, XVIb)

(29) Per cert tinch yo que en Cathalunya deu haver-hi molts llocs que no seran per als propris senyors de tanta utilitat. (Despuig_Col·loquis: 194, 1557)

Al capdavall, i segons aquestes atestacions, hem de distingir l’evidencialitat de la modalitat epistèmica –seguint els postulats de Cornillie (2009). Deure és un auxiliar evidencial perquè el parlant expressa l’origen inferit de la informació. Els valors epistèmics de deure poden variar segons el caràcter lògic o no lògic de la inferència (Dendale 1994), o segons l’origen de les proves (externes al parlant o internes al seu coneixement) (Squartini 2008). Ara bé, els sentits




epistèmics no es desprenen exclusivament del caràcter inferencial, sinó que deure pot anar amb diferents contextos i col·locacions que matisen el significat epistèmic. Per això, al nostre parer, no s’estableix una relació directa i fixa entre l’evidencialitat inferencial i la modalitat epistèmica. Coincidim, doncs, amb Cornillie (2009)10 en el punt que afirma que una cosa és la fiabilitat de la inferència evidencial i una altra el grau de compromís epistèmic del parlant.

4. Conclusions

La relació entre la modalitat i l’evidencialitat ha estat un tema controvertit que ha propiciat tot tipus de perspectives teòriques. En aquesta comunicació hem analitzat semànticament l’auxiliar deureE en català dels segles XV i XVI, amb les eines de la lingüística descriptiva i de corpus. Hem vist que deureE té un caràcter evidencial. Deixant de costat alguns problemes que pot plantejar aquesta perspectiva, podem assumir que deureE expressa diferents tipus d’inferència, sobre la base de proves (evidences) externes o internes: pot marcar una inferència circumstancial, genèrica i, potser, expressar un sentit purament epistèmic (conjectura), però no mai la contraexpectativa. Així mateix, hem constatat que cada vegada més deureE marca inferències genèriques. Tot i això, hem mostrat que és difícil establir una vinculació clara entre el tipus d’inferència i el matís semàntic epistèmic resultant; d’aquesta manera, creiem més convenient entendre deureE com un marcador evidencial que pot incorporar diversos sentits epistèmics, però no com una derivació directa del tipus d’inferència. I per tant, entenem que l’evidencialitat inferencial i la modalitat epistèmica són dues categories semàntiques diferents que conflueixen en deure de diferent manera (Squartini 2008, Cornillie 2009). Al capdavall, com havia dit Plungian (2001) hi ha llengües que tenen un sistema evidencial modalitzat; i aquest és el cas de deure.

Bibliografia

Anderson, Lloyd B. (1986): Evidentials, Paths of Change, and Mental Maps: Typologically Regular Asymmetries. In: Chafe, Wallace / Nichols, Johanna: Evidentiality: The linguistic coding of epistemology. Norwood: Ablex Publishing Corporation.

Cornillie, Bert (2007): Evidentiality and epistemic modality in spanish (semi-) auxiliaries: a cognitive-functional approach. Berlín: Mouton de Gruyter.

–– (2009): Evidentiality and epistemic modality. On the close relationship between two different categories. In: Functions of Language 16:1, 44-62.

Dendale, Patrick (1994): Épistémique, marqueur modal ou évidentiel? In: LFr 102, 24-40.

10 Cornillie (2009) proposa precisament construccions com (13-18) com a mostra de la diferència categorial entre l’evidencialitat i la modalitat, atès que el valor evidencial inferencial es relaciona amb l’auxiliar (deure) i el verb principal (jo crec) reforça el valor epistèmic. Cada element expressa una valor, però tots dos es poden combinar en una oració.




–– / Tasmowski, L. (2001): Introduction: Evidentiality and Related Notions. In: JoP 33, 339-348.Lazard, Gilbert (2001): On the grammaticalization of evidentiality. In: JoP 33, 359-367.Nuyts, Jan (2001): Epistemic modality, language, and conceptualization: a cognitive-pragmatic

perspective. Amsterdam / Philadelphia: John Benjamins.–– (2006): Modality: Overview and linguistic issues. In: Frawley, William (ed.): The Expression of

Modality. Berlín / Nova York: Mouton de Gruyter.Pietrandrea, Paola (2005): Epistemic modality: functional properties and the Italian system, Amsterdam

/ Philadelphia: John Benjamins.Plungian, Vladimir A. (2001): The place of evidentiality within the universal grammatical space. In:

JoP 33, 349-357.Sentí, Andreu (2010a): La perífrasi deure + Inf en el català preliterari. Gènesi i evolució d’una perífrasi

romànica en el seu context lingüístic. In: Actes del XV Col·loqui de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Vol. 1, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 107-124.

–– (2010b): Gramaticalització i canvi semàntic de <deure + INF> en català antic. Un estudi de corpus (treball de recerca). Ms., Universitat d’Alacant.

–– (en premsa): Cambio semantico y gramaticalizacion de la perifrasis <deure + Inf> en los inicios del catalan literario (1250-1400). Un estudio de corpus. In: Actas del XXXIX Simposio Internacional de la SEL.

Squartini, Mario (2003): Disentangling evidentiality and epistemic modality in romance. In: Lingua 114 (7), 873-889.

–– (2008): Lexical vs. grammatical evidentiality in French and Italian. In: Linguistics 46-5, 917-947.Torruella, J. (dir.) / Pérez Saldanya, Manel / Martines, Josep: CICA (Corpus Informatitzat del Català

Antic) [en línia] <http://lexicon.uab.cat/cica. 2010>.Traugott, Elizabeth Closs / Dasher, Richard B. (2002): Regularity in Semantic Change. Cambridge:

Cambridge University Press.Willet, Thomas (1988): A cross-linguistic survey of the grammaticalization of evidentiality. In: Studies

in Language 12-1, 51-97.



actas del xxvi congreso internacional de lingüística y filología románica (valencia 2010) || la...

Documents