ara.cat DISSABTE, 30 D’ABRIL DEL 2016

http://mestres.ara.cat http://criatures.ara.cat

GETTY

‘Bullying’, trencar el silenciProp del 10% dels joves d’entre 12 i 16 anys han patit assetjament

o ciberassetjament. Com s’hi ha de fer front? P. 4-5

c2 aracriatures DISSABTE, 30 D’ABRIL DEL 2016 ara

La pitjor mare del món

Anna Manso

Amb la tribu

El Dia de la (Pitjor) Mare (del Món)

Avui i demà, amb l’ARA, podreu comprar el llibre ‘La pitjor mare del món, el manual’

CRÍTICA. La pitjor mare troba el Dia de la Mare cursi i avorrit. Creu que només serveixen per abonar estereotips. GETTY

No he celebrat mai el Dia de la Mare, tampoc el del Pare, i és una llàsti-ma. És un dia fantàstic perquè els MEC i la res-ta de la societat pren-

gui consciència del que representa ser a la cua d’hisenda, mentre penso en el menú del sopar i alhora el pare de les criatures i servidora decidim qui va a la reunió de l’esplai. Però, al mateix temps, també em rebenta. In-tentaré explicar el perquè i aportar una solució.

Estereotips i realitat Els Dies de la Mare i el Pare són avor-rits i cursis, i tal com estan plantejats només serveixen per seguir fent ter-rorisme amb els estereotips. Per con-tinuar fomentant la idea absurda que ser progenitor és una font eterna d’imatges retocades amb mil filtres ensucrats. Exercir de progenitor és font de felicitat, només faltaria, però també de neguit, de nervis, de triste-sa, de frustració i d’estrès. És lleig tot el que dic, sí, però real. No totes les arrugues que he guanyat són produc-te dels acudits que m’expliquen els MEC... Per sort, la felicitat, la de de-bò, aquella que s’assaboreix en peti-tes dosis, la que deixa un pòsit pro-fund, guanya. A mi ser progenitora m’agrada, però, coi, em rebenta que em prenguin per idiota.

I posats a tocar els nassos, tampoc estic d’acord que celebrem el dia del progenitor i el de la progenitora per separat. ¿No ens passem el dia reivin-dicant que la implicació hauria de ser la mateixa? Malgrat que, al principi, el paper de progenitora té uns condi-cionants i unes necessitats biològi-

d’empunyar el matxet i anar desbros-sant les plantes carnívores del camí selvàtic tots solets.

Els regals I a sobre els regals. Perquè podria ser tradició que aquell dia els progeni-tors tinguéssim l’entrada lliure als spas de tot el món. Però no. La tradi-ció és que els MEC ens facin un regal amb els diners que nosaltres matei-xos els hem donat. O que ens facin una manualitat i es guardin els diners que els hem donat per comprar cromos o pírcings. A mi quan els MEC em pre-gunten si vull res els responc coses com ara que em faria feliç que es fes-sin el llit a la primera, però de debò, no que tanquin la llitera plegable amb els llençols rebregats.

Però aquest any el diari ARA ha tin-gut una idea fenomenal que solucio-na tots els problemes esmentats fins ara: avui i demà podreu comprar amb el diari el meu llibre La pitjor mare del món, el manual i sense arruïnar-vos. Un llibre que vaig escriure per combatre la maledicció dels estere-otips, adreçat a pares i mares indis-tintament, i que vol ser una eina que faciliti la vida dels progenitors a ba-se de sentit de l’humor, i en defensa de la imperfecció. Així que si sou dels meus i no acostumeu a empènyer els MEC a fer-vos un regal, aquest any deixeu-vos de punyetes. I si sou dels que sí que ho feu, no cal que hi pen-seu més. I després d’aquest autobom-bo descarat, només em queda desit-jar-vos feliç Dia de la (Pitjor) Mare (i Pare) del Món (o no). e Anna Manso és mare, escriptora i guionista

ques específiques, tractar-ho per se-parat ens dóna el missatge que hem vingut al món amb missions molt di-ferents. I perdó, però no.

Al mateix temps és un dia d’una re-alitat esfereïdora. Presumim de ser una societat mediterrània, en què la família té un pes fonamental, però a l’hora de la veritat els progenitors re-bem gairebé tan poca ajuda real com els autontos, perdó, els autònoms. Gai-rebé. Necessitem protecció, com l’An-tàrtida, i durant un dia resulta que existim. Perquè la resta de l’any hem

Nens, on anem?

V Festa Pallasso a la Pedrera!

LA PEDRERA

V Festa Pallasso Diumenge 1 de maig D’11 a 19 hores La Pedrera (Barcelona) www.lapedrera.com

Ja fa 5 anys que des de la Funda-ció Catalunya - la Pedrera orga-nitzen la Festa Pallasso!, tota una jornada dedicada a l’art de

ser pallasso, durant la qual les famílies poden trobar en diferents espais de la Pedrera espectacles, jocs, projeccions, tallers, un racó de lectura i moltes altres activitats.

Festa Pallasso! és una forma d’acostar-se al món dels pallassos i a la seva peculiar manera d’expres-

sar-se. Amb aquesta jornada tan especial, la Fundació vol transme-tre, de manera lúdica i didàctica, l’interès per l’univers dels pallassos seguint el mestratge de Joan Bus-quets, a qui es dedica aquest home-natge. Un cop més, aquesta inicia-tiva converteix la Pedrera en punt de trobada per als entusiastes dels pallassos.

Demà, diumenge, les famílies es podran dedicar a fer de pallassos i a conèixer aquest món d’una manera educativa i divertida amb la participació de La Bleda, Los Herrerita, Fes-t’ho Com Vulguis, Perehosta, GAAC i molts altres que us acompanyaran durant tota la jornada.e

3caracriaturesara DISSABTE, 30 D’ABRIL DEL 2016

El pare que et va matricular

Lluita de coixins

Tinc un blau immens al braç. De fet, és tan gran que em costa moure el braç amunt i avall sen-

se sentir una fiblada ben intensa. L’es-quena em fa mal també. Hi ha una vèr-tebra punyetera que m’està cruixint de mala manera, tant que he hagut de rescatar l’estoreta del traster i ficar-me-la sota el cul per aconseguir una mica d’escalfor. Per rematar el meu estat, sota la galta hi tinc una esgarra-pada escandalosa que causarà tot ti-pus de comentaris fotetes demà quan arribi a la ràdio. No patiu, no estic pa-tint violència domèstica, almenys no per part de la meva parella. Es tracta d’un ritual aparentment menys peri-llós: les lluites de coixins amb el meu fill. Ja no recordo ni el dia que les vam instaurar, devia ser quan tenia mesos. Sí que recordo les primeres escara-musses, com rodolàvem de banda a banda de llit, disfressats de pirates despietats. Recordo els renecs man-llevats del capità Haddock que feia servir per encaixar les escomeses ma-tusseres del meu rival. Era una delí-cia. La manera com jo feia veure que queia inconscient d’un cop de coixí i les pessigolles que ell em feia per re-viscolar-me i continuar amb la lluita. Quins temps, aquells!

Amb els anys, però, la cosa se’ns ha anant escapant de les mans. Cada cop costava més mantenir el tempo i la ini-ciativa de la batalla. Notava que el meu contrincant aprenia d’amagat noves tècniques que m’agafaven descol·lo-cat. Algú l’estava adoctrinant i aviat vaig saber qui era. Entre Son Goku, en Vegeta i poc després Kung Fu Panda, el meu fill estava desenvolupant unes habilitats pugilístiques difícils de do-minar. I així hem arribat fins a avui. Ell ja coneix tots els meus trucs, les mossegades al cul, els pets a la cara, les pessigolles als peus. Res m’ajuda. Quan em sembla que ja el tinc domi-nat se m’esmuny i recupera l’avantat-ge. No tinc escapatòria, el molt mur-ri sap que l’aspecte físic va al seu favor i deixa que m’esbravi els primers mi-nuts. Quan veu que començo a bufar i a suggerir que potser podríem fer una partideta d’escacs, llança el seu atac definitiu. El resultat és el que us he descrit. Sé que ho hauria de deixar cór-rer, però no puc perquè m’ho passo pipa esquivant i rebent. Deu ser que en aquests instants som com dos nens entremaliats, com dos cadells juga-ners. Deu ser que em vull aferrar a tots els moments viscuts rodolant pel llit i rient pels descosits. Deu ser que sóc així de babau.

Lluís Gavaldà

Lluís Gavaldà és cantant

Així fa depare

Pep Mayolas “Proveu coses, proveu, proveu”

Pep Mayolas és bomber, muntanyenc i pare de la Lola i la Berta, d’11 i 9 anys. Publica ‘Els peus de Jang Song-Thaek’ (‘Col·lecció Marcòlic’, editorial Alpina), una novel·la d’intriga que lliga l’alpinisme a la muntanya de Montserrat amb la increïble saviesa astronòmica del poble dogon de Mali.

FRANCESC ORTEU FOTO: FRANCESC MELCION

Sóc bomber i una cosa que em passa és que, quan he fet un servei molt cru

on hi ha hagut víctimes o he vist misèria, torno a casa amb unes ganes bru-tals d’estimar les meves filles. Fent aquesta feina entens amb molta con-tundència que la vida és un regal. Un dia hi som i un altre ja no. Som molt fràgils i quan ho veus sents una necessitat immensa de viure. He vist famílies destrossades de maneres casuals i absurdes. Què més et fa patir? Ara et diré una cosa que t’estranyarà. No vaig conèixer la por sent bom-ber sinó el dia que vaig ser pare. Al llarg de la vida he escalat molt i sempre m’havia sentit segur, mai m’havia preocupat què podia passar. En canvi, quan vaig tenir la primera filla vaig començar a tenir el pensament que havia de tornar a casa. Ara, quan vaig a treballar, penso que he de tornar a casa. ¿T’ha servir ser bomber a l’hora de fer de pare?

En la meva feina me’n surto prou bé i sovint m’agradaria sortir-me’n igual de bé com a pare. A casa em costa entendre els drames sense sentit. Això se’m fa feixuc. No acabo d’entendre els pro-blemes irracionals que ens compliquen la convi-vència. I què fas? Bé, ara he entès que a vegades cal deixar que el teu fill es desfogui, que s’esbravi una mica i pas-sat això tens l’oportunitat de parlar més tran-quil·lament. No pots actuar amb la família amb la mateixa sang freda que fas servir a la feina, hi estàs massa implicat emocionalment. Et falta perspectiva. A més, els fills tenen l’habilitat de dur els pares fins al límit. I això també t’ajuda a créixer. Quines frases t’inspiren? Intenta ser fidel a tu mateix. Fes el que creus que has de fer. Sempre acabes trobant el teu camí. A les meves filles els dic: proveu coses, proveu.

¿A quines muntanyes us agrada anar? Tarragona té llocs increï-bles que es coneixen poc: Prades, Montsant, Llabe-ria. Tenim la sort de viure en un país que és ple de muntanyes i la gran majo-ria estan desertes, no hi va ningú. Les muntanyes, més que un territori, són un estil de vida. Són un lloc on hem d’aprendre a espavilar-nos. La munta-nya sempre et dóna lli-çons. Cadascú ha de ser molt conscient del seu nivell de preparació i con-trolar els riscos que assu-meix. Com a bomber he vist coses difícils d’expli-car, com ara gent que al vespre et demana que els vagis a rescatar quan poden veure perfecta-ment els llums d’un poble. Un consell per fer anar els nens a la muntanya. No cal inventar res. De centres excursionistes n’hi ha gairebé a tots els pobles. És tan senzill com anar-hi. L’escoltisme és també una gran escola per als nens. Ara, si vols un consell més concret, pensa que els nens poden fer excursions molt més llargues del que ens pensem.

Sí? Com? El problema no és que s’esgotin físicament, és que s’avorreixin. Quan camino amb les meves filles intento buscar recorreguts molt variats, que tinguin grimpades. Si fas caminar un nen per una pista llarga es cansarà aviat. Cal fer que no cami-nin molta estona de la mateixa manera. ¿Què has anat aprenent, com a pare? Que a mesura que crei-xen has d’anar deixant d’oferir-los aquest suport continu de quan són petits. Has d’aprendre a esperar que ells et dema-nin l’ajuda. Els protegim massa. Els pares tenim massa por. Ens metrallen contínuament amb informacions sobre les coses que poden arribar a passar i ens espantem. De coses sempre n’han passat però ara en som més conscients. La vida sempre té un risc. Cal acceptar-ho, així té més valor. Com a pares hem de ser més modestos. La vida sempre t’acaba posant a lloc. Hem de pensar que no som tan imprescindibles.e

DIRECTORA

ESTHER VERA DIRECTOR FUNDADOR

CARLES CAPDEVILA

SUBDIRECTOR

JORDI CORTADA

COORDINACIÓ: AURE FARRAN

COL·LABORADORS:

TRINITAT GILBERT, XAVI TEDÓ,

LLUÍS GAVALDÀ, FRANCESC ORTEU,

CARLOS GONZÁLEZ, DAVID CIRICI,

MARIA JESÚS COMELLAS, EVA BACH,

GREGORIO LURI, XAVIER GUAL,

JAUME FUNES, JAUME CELA,

JULI PALOU, PALOMA A. USÓ,

AINHOA BOIX, CRISTINA SERRET I

MARTA CAYUELA

ARA

C/ DIPUTACIÓ, 119

08015 BARCELONA

TELÈFON: 93 202 95 95

CORREU ELECTRÒNIC:

INFO@ARA.CAT

c4 aracriatures DISSABTE, 30 D’ABRIL DEL 2016 ara

a la portada

PALOMA A. USÓ FOTO: GETTY

Es tracta d’una vio-lència sovint silen-ciada, però que propaga el dolor i

la tristor a la velocitat del llamp. L’assetjament escolar –tant en la versió presencial com en el cibe-rassetjament– és una plaga que adopta moltes formes, es produeix en diferents contextos de l’escola i l’institut i no diferencia entre classes socials.

L’ONG Save the Chil-dren ha presentat el seu informe Jo a això no hi jugo, una àmplia recerca basada en entrevistes a 21.487 estudiants d’entre 12 i 16 anys a l’Estat. Un 8,8% dels alumnes a Cata-lunya (9,3% a tot Espa-nya) consideren que han patit assetjament en els últims dos mesos i un 6,8% (un 6,9% a tot Espa-nya) es consideren vícti-mes de ciberassetjament.

Pel que fa als assetja-dors, un 6,5% dels estudi-ants (5,4% a Espanya) reconeixen que han asset-jat algú i un 4,2% (3,3% a Espanya) afirmen que ho han fet a través d’internet o les xarxes socials. “A l’assetjament cal dir-li pel seu nom, és una forma de violència. No és un joc de nens i no podem justifi-car-lo. Com a societat no podem permetre’ns fallar als nens i nenes que estan patint situacions d’estrès

o ansietat i que, com hem vist recentment, de vega-des arriben fins i tot al suïcidi –lamenta Emilie Rivas, tècnica de políti-ques d’infància i sensibi-lització d’aquesta ONG a Catalunya–. Cal tenir en compte que assetjament i ciberassetjament són for-mes de violència entre iguals, moltes vegades invisibles”.

Però què és el bullying? “És una violència d’un alumne sobre un altre amb intencionalitat d’agredir, amb repetició en el temps i a través del desequilibri de poder –detalla Rivas–. Hi ha dos tipus de bullying; el directe, en el qual un o diversos alumnes n’asset-gen directament un altre, i l’indirecte, que es rea-litza a través d’altres per-sones. No es coneix l’agressor, però la víctima pateix l’exclusió social, els rumors, les mentides...”

Conductes recurrents Els experts consultats destaquen que les con-ductes abusives més recurrents són els insults, les amenaces, les agressi-ons físiques, el robatori i l’exclusió social, acompa-nyats de rumors. Uns comportaments que pro-voquen conseqüències directes a la víctima, l’agressor, l’aula i els companys i, per extensió, al centre educatiu i les famílies. Les conseqüèn-

Assetjament escolar, violència silenciada

cies per a la víctima directa són nefastes. “La violència afecta la salut física i mental de l’infant a curt i llarg termini i obs-taculitza la seva capacitat d’aprendre i de soci-alitzar-se, a més de tenir impacte en la transició a l’edat adulta”, detalla Rivas. Amb tot ple-gat, hi pot haver con-seqüències físiques (ferides, autolesions, trastorn alimen-tari...), psicològiques, morals i socials, que poden derivar en depressió, abandona-ment o absentisme esco-lar o, fins i tot, el suïcidi.

Una llei orgànica Per eradicar l’assetjament escolar calen mesures integrals, legals, adminis-tratives i educatives, amb una partida econòmica de pes de l’administració. Des de Save the Children reclamen que “s’elabori una estratègia integral contra la violència contra la infància, articulada entorn d’una llei orgànica que protegeixi el dret dels infants a la seva integritat física i moral com a eix vertebrador, tal com s’ha fet en la violència de gènere”. Segons Rivas, “és fonamental una formació dels docents, així com de les famílies, i que tots els centres educatius tinguin un protocol d’actuació ben definit i un responsa-

Dolor a l’aula. ‘Stop bullying’

Save the Children alerta que un 8,8% de joves d’entre 12 i 16 anys han patit ‘bullying’ en els últims mesos i un 6,8% es consideren víctimes de ciberassetjament. Són només algunes dades que posen sobre la taula el debat sobre la violència en l’entorn escolar

ble al qual el menor pugui recórrer si se sent asset-jat”, raona l’experta. A Save the Children Catalu-nya fan tallers de formació per ensenyar a detectar l’assetjament, i en un any han atès 800 educadors i 600 pares i mares.

L’ONG aposta perquè els centres educatius i l’administració compe-tent abordin la restaura-ció del dany ocasionat a la víctima, “donant-li suport psicològic i enge-gant mecanismes de jus-tícia restaurativa, enca-minats a educar l’agressor i no a crimina-litzar-lo”.

Bona gestió de les TIC Segons l’Institut Nacio-nal d’Estadística (INE), en l’àmbit de les TIC les criatures presenten més intensitat d’ús, i s’arriba

Aprendre per prevenir Tallers gratuïts e En la seva tasca social especialment centrada en l’infant, la Fundació Pere Tarrés (www.peretarres.org) compta amb un programa de capacitació digital gratuït que ofereix a les famílies, al professorat i als educadors que consta d’un total d’11 tallers presencials, a escollir entre dos i quatre per col·lectiu, adreçats tant a l’últim cicle de primària com a secundària. S’hi tracten temàti-ques molt actuals com el ciberassetjament, el grooming –enganys d’un adult per obtenir favors sexuals d’un menor–, el sexting –compartir imatges sexuals mitjan-çant el mòbil–, la gestió de la privacitat i la identitat digital, les comunitats perilloses en línia, les tecnoad-diccions o la protecció davant de virus i fraus.

5caracriaturesara DISSABTE, 30 D’ABRIL DEL 2016

Fora de classe

La maduresa de l’alumne

Quan tenia catorze anys em va to-car aprovar vuitè d’EGB per po-der fer BUP. Des que s’aplica la

reforma, la primària acaba dos anys abans, a sisè, amb dotze, i després vé-nen quatre anys més obligatoris. Re-alment, els alumnes que ens arriben a primer d’ESO encara són nens, i al principi de curs els veus cohibits pels passadissos quan es creuen amb els de quart o els de batxillerat, que te-nen fins a cinc anys més. En diversos instituts on he treballat han fet can-vis al primer cicle tenint en compte aquest factor. Cada vegada són més els que treballen per projectes o han introduït l’ordinador individual com a mitjà per a l’aprenentatge. Ens ado-nem que els alumnes de primer i se-gon encara són petits. Tant en claus-tres com en reunions d’equips docents sorgeix la necessitat d’adap-tar les matèries a la realitat dels alum-nes per reforçar les seves competèn-cies. D’alguna manera estem modificant la metodologia perquè el pas de primària a secundària sigui més semblant a la manera que han treballat a l’escola.

Segurament, el vuitè d’EGB tenia la seva lògica quan disposava d’una certa maduresa en l’alumne de cara als estudis secundaris i postobligato-ris. Ara el dilema sorgeix en el segon cicle de l’ESO, on fer canvis o experi-mentar amb nova metodologia fa més respecte, i a quart gairebé ni es plan-teja. En molts centres el que dema-nen els pares és disciplina i contin-guts, i en això es basen els currículums. Els que apliquen metodologies inno-vadores, però, tampoc tenen l’èxit as-segurat i sovint cal un marge d’anys per valorar-ne l’eficiència.

Ara bé, si la política que es vol tirar endavant va en aquesta direcció, tam-bé cal que el professorat disposi de més temps per preparar els projectes, per exemple reduint hores de classe. Si es vol crear material propi i orga-nitzar i coordinar diferents àmbits cal més energia que fins ara, i això supo-sa més professorat, ràtios més baixes i un bon pressupost. Per ara, quan tre-ballo amb grups de primer cicle, els dono unes mínimes instruccions i a partir d’aquí ells han de fer les deduc-cions i els exercicis. Inevitablement em pregunto si el fet d’adaptar-nos és necessàriament bo o si implica un se-guit de renúncies. Últimament pen-so que no és que les classes magistrals siguin tan inconvenients per als alum-nes d’avui. Potser ens hem rendit davant la seva incapa-citat per escoltar-nos.

Xavier Gual

Xavier Gual és escriptor i professor de secundària

al 70%. Segons aquesta mateixa font, el 30% dels menors de 10 anys tenen mòbil, un percentatge que s’incrementa fins al 90% en els joves de 15 anys. Els menors, per tant, estan cada vegada més exposats a les TIC i als riscos associats (cyberbullying, suplanta-ció d’identitat, circulació d’informació personal compromesa, etiquetatge en imatges o continguts no propis, etc.).

El cyberbullying és una nova forma d’abús a menors que implica l’ús de les TIC per assetjar o intimidar mitjançant insults, xantatge o humi-liació, entre d’altres. Coincideix amb el bullying en la intenciona-litat d’agredir, la repeti-ció en el temps i el dese-quilibri de poder. Però des de l’ONG alerten que és més difícil de detectar i gestionar perquè “l’ano-nimat de l’agressor porta

a la desresponsabilització dels seus actes i a la pèr-dua d’empatia”. “Els fets privats poden fer-se públics en un sol clic, i el dany s’estén ràpidament i arriba a més gent”, pun-tualitza la tècnica.

Ferran Vinyals, res-ponsable de relacions amb la comunitat de la comissaria dels Mossos d’Esquadra de Montcada i Reixac, conclou que l’assetjament virtual és “més greu perquè es pro-dueix tot el dia, ja que el jove afectat pot consultar les xarxes les 24 hores”. “Això li fa viure una obsessió constant”, afe-geix. Des de fa uns anys els Mossos ofereixen xer-rades a les escoles per a una navegació segura. Entre altres consells, pro-posen no tenir Facebook fins als 14 anys i, en cas contrari, disposar d’un perfil tancat i no penjar informació personal ni fotos compromeses.e

L’exemple finlandès Kiva, un programa exitós e Finlàndia, exemplar en el seu model educatiu, també ho és en la gestió de l’assetjament escolar. El 2007, amb un important suport econòmic del govern fin-landès, va engegar el programa Kiva i, amb la seva implantació, es va aconseguir que el bullying escolar desaparegués en el 79% dels centres participants. La seva principal aportació és que va més enllà de les figures de l’assetjador i de la víctima, i implica en la lluita contra l’abús tota la comunitat i, molt especial-ment, la resta dels alumnes. En ocasions, els com-panys de classe s’acaben convertint en còmplices silenciosos de l’assetjador per omissió, cosa que dóna peu a transmetre amb la seva comunicació no verbal el missatge que l’assetjament i el que implica està bé, quan en realitat no ho pensen i no els agrada com pateix aquell company.

Amb el programa Kiva tothom se sent part del grup. A efectes pràctics, el programa ofereix una sèrie de classes als 7, als 10 i als 13 anys en les quals es treballen models d’identificació de les diferents formes d’assetjament, i s’hi elaboren fórmules per millorar la convivència. Els seus espectaculars resultats han fet que la idea s’hagi exportat al Regne Unit, Itàlia, Suècia, els Estats Units, Bèlgica o França, on també s’ha aconseguit una disminució de l’assetjament escolar del voltant d’un 35%.

c6 aracriatures DISSABTE, 30 D’ABRIL DEL 2016 ara

Els adolescents i l’ús de les xarxes socials

JUDIT MONCLÚS FOTO: MSCHOOLS

Què sap internet de nosaltres? Quina informació li reve-lem que ens pot

perjudicar? Ho podem evitar? Quins mecanis-mes existeixen i quins recursos tenim a l’hora de protegir-nos dels perills que suposa una sobreex-posició a la xarxa? En el marc dels tallers que mSchools organitza per fomentar el bon ús de les tecnologies mòbils, el 12 d’abril se’n va fer un sobre internet segur i xarxes socials per a pares i docents de joves d’entre 12 i 16 anys, amb l’objec-tiu d’intentar respondre a aquestes preguntes i mol-tes altres. “Si puc contro-lar la meva reputació online sabré què podré prevenir del que pugui aparèixer a internet sobre mi”, va exposar Tomàs Moré, responsa-ble de conscienciació del

Centre de Seguretat de la Informació de Catalunya (Cesicat), en iniciar la seva intervenció.

El Mobile World Cen-tre va ser l’escenari on es va desenvolupar la jor-nada per conscienciar famílies i personal docent dels riscos que els adoles-cents poden prendre a la

xarxa sense ser-ne prou conscients. “Fins als 14 anys són els pares els que, en teoria, han autoritzat i consentit les actuacions dels fills a internet. A par-tir d’aquesta edat, el Codi Penal traspassa la res-ponsabilitat als adoles-cents. És un punt de canvi que cal explicar bé, per-

Quins usos fan els adolescents de les xarxes socials? mSchools celebra un taller sobre internet segur i xarxes socials per a docents i famílies amb fills adolescents

què els pares no perden responsabilitat sobre els seus fills, però els menors han de ser més consci-ents de les seves actuaci-ons a la xarxa”, advertia Moré.

“El món està ple de ris-cos, el risc zero no exis-teix, i en les noves tecno-logies, ja sigui per un tema

de desconeixement o de desinformació, no sabem a què ens exposem. Però, cada cop més, quan tens informació sobre aquests temes, t’adones de la poca cura que has tingut en situacions que realment són molt fàcils de supo-sar”, reflexionava Moré.

El tècnic del Cesicat va començar la seva exposi-ció parlant de la necessi-tat que els més joves pro-tegeixin les dades que comparteixen a internet, sobretot l’edat o l’any de naixement, que alguns acostumen a afegir als seus nicknames, així com del perill d’usar segons quins sistemes wifi: “A vegades fem grans inver-sions per als fills en mate-rial tecnològic, oblidant que per l’edat són excessi-ves, però per estalviar en comunicacions els abo-quem a ser aventurers de les wifis obertes i desco-negudes, que poden fer-los perdre privacitat”.

Moré també apuntava que a partir de segons quines edats és complicat controlar què fan els fills a la xarxa, però no impos-sible: “És més una qües-tió de confiança que de supervisió”. A la vegada, insistia en la necessitat de fer una bona pedago-gia tant a casa com des dels centres escolars: “Es diu que els mestres van un pas més enrere, però també fan passos molt més ferms i, per tant, també és interessant que agafin conceptes de l’aptitud digital d’una manera més tranquil·la. No els agrada sentir-se insegurs a l’aula, així que tot i que potser triguen més a adoptar les tecno-logies, quan ho fan és per-què en tenen controlats perfectament tots els àmbits”.

Durant el taller, Tomàs Moré va passar de la teoria a la pràctica per explicar als assistents aspectes com la configu-ració de privacitat a les xarxes, la navegació en entorns de seguretat i com supervisar-los. “Internet no és la tele on aparquem el nen perquè estigui tranquil, ja que tindrà una sèrie d’impac-tes i de coneixements que potser els mateixos pares no tenim”, va dir. I va afe-gir que cal treballar per canviar mals hàbits per no perdre qualitat de comunicació en els usos de les pantalles.e

En les noves tecnologies el risc zero no existeix. Cal donar-los informació

La pedagogia, als tallers de mSchools e El programa mSchools, impulsat per Mobile World Capital Barce-lona, en col·laboració amb GSMA, la Generali-tat de Catalunya i l’Ajun-tament de Barcelona, organitza aquests tallers perquè els joves i les famílies puguin treure profit de l’experiència amb les noves tecnolo-gies. “Els oferim eines per millorar la convivèn-cia amb els dispositius que tots tenim a la but-xaca”, explica Albert Forn, director de mSchools. A més, sub-ratlla la voluntat de posar a disposició de la gent pautes d’ús adequat per fer servir aquests dispositius: “Els tenim molt a prop, han arribat fa pocs anys i ningú ens ha dit com els hem d’uti-litzar correctament”.

7caracriaturesara DISSABTE, 30 D’ABRIL DEL 2016

c8 aracriatures DISSABTE, 30 D’ABRIL DEL 2016 ara

Infància

Ni participar ni guanyar, aprendre

RAQUEL FONT FOTO: GETTY

Només té 11 anys, en fa 5 que prac-tica la gimnàstica esportiva i l’Etna

ja és campiona d’Espanya de salt de poltre i subcam-piona de terra en la seva categoria. La seva vida gira al voltant de l’esport. S’entrena sis dies a la set-mana i hi dedica entre tres hores i mitja i quatre hores al dia. “És un esport molt dur –comenta la seva mare, la Maite– i implica molta disciplina, respon-sabilitat i sacrifici”.

L’esforç no només ve de la nena sinó també de la família, ja que els pares han de fer mans i màni-gues per poder-la portar als entrenaments que fa al Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat del Vallès, a 40 quilòmetres de casa seva, sense desa-tendre les necessitats dels seus dos germans, que són més petits. Per ara a l’Etna la gimnàstica la fa molt feliç. Ha tingut la sort de trobar-hi bones amigues i el ritme trepi-dant d’entrenaments no l’amoïna. Els pares mai l’han pressionada perquè s’hi dediqui, i si mai vol plegar diuen que li res-pectaran la decisió.

Però això no sempre és així. Sovint els pares que tenen fills que despunten una mica es generen unes expectatives d’èxit o de futur que són poc realis-tes i acaben pressionant massa els fills, explica Meritxell Beatriu, que és psicòloga de l’esport. De fet, el 85% dels pares de nens que destaquen pre-maturament creuen que el seu fill arribarà a ser esportista d’elit.

Aquestes expectatives a vegades s’acaben tradu-int en pares escridassant els nanos durant els par-tits perquè corrin o defensin, donant consig-nes que es contradiuen amb les indicacions dels entrenadors... Escenes que són força habituals als camps d’esport infan-tils, especialment als de futbol, però també en molts altres.

Malgrat tot, Joan Arumí, professor del grau de ciències de l’activitat física i de l’esport de la UVic-UCC, és optimista. Perquè, tot i que encara hi ha massa agressivitat que prové de les grades, la seva percepció és que la situació ha millorat els últims 10 o 15 anys perquè “els pares i les mares van agafant una visió més educativa de l’esport”. Beatriu és del mateix parer i està convençuda que “tot i que encara queda molt camí per fer, actualment el tema s’està treballant més”.

“Que els pares donin consignes per ser compe-titius no està malament, però també n’hi ha d’haver de més enfocades a l’aprenentatge”, afegeix Arumí, que acaba de publicar el llibre Entrena’ls per cooperar, on fa un replantejament de l’esport d’equip des de la seva pròpia experiència com a entrenador.

Eina d’aprenentatge Hem sentit moltes vega-des, especialment quan s’intenta consolar algú que acaba de perdre una competició, que “el més important és participar”, però no és ben bé així, diu Arumí. “L’esport és com-petir, guanyar, esforçar-se, autocorregir-se i sobretot aprendre per fer-ho cada vegada millor”. De fet, la frase completa de l’expert en educació física francès Pierre Par-lebas en realitat té un sig-nificat molt diferent. I diu així: “El més important de l’esport no és guanyar

Transmetre els valors positius de l’esport als fills demana desterrar l’exigència d’èxit i les pressions

“L’esport ha de ser un escenari per aprendre i créixer”, defensa la psicòloga Meritxell Beatriu

“Perdre ha de servir per aprendre”, diu Joan Arumí, professor i entrenador

sinó participar, perquè l’essencial a la vida no és l’èxit sinó esforçar-se per aconseguir-lo”.

“S’ha de veure l’esport com un escenari per aprendre i per créixer i no tant per arribar a ser alguna cosa”, assegura Meritxell Beatriu. I encara més si els esportis-tes són petits, una etapa en què s’ha de prioritzar

la diversió, que no ha de ser incompatible amb l’esforç, el treball i el sacrifici.

A vegades els objectius de la criatura són uns i els dels pares són uns altres. Potser el nen només prac-tica un esport per poder estar amb els seus amics, i els pares li recriminen que no s’hi esforça prou. Segons Beatriu, que és membre del grup de tre-ball de prevenció i inte-gració a través de l’esport del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya, una cor-recta implicació dels pares passa per respectar l’interès i els objectius del nen i acompanyar-lo en les frustracions.

Joan Arumí creu que “perdre ha de servir com un element per apren-dre”, per reflexionar sobre el que es pot fer millor, assumir responsa-bilitats, fer autocrítica... “cosa que a vegades ni els entrenadors de Primera fan”, afegeix. En defini-tiva, l’esport també hau-ria de servir per desenvo-lupar la competència

Entrenadors cooperatius Treballar també les habilitats socials e Joan Arumí imparteix classes a futurs entrenadors i professors al grau de cièn-cies de l’activitat física i de l’esport a la Uvic-UCC i acaba de publicar el llibre Entrena’ls per cooperar (Eumo Editorial), on relata una mena d’experiment que va fer per a la seva tesi doctoral. Arumí, que també és entrenador de bàsquet, es va proposar trencar amb el model clàssic d’entrenador autoritari, que no per-met que l’esportista tingui veu perquè considera que només ell té la clau de l’èxit i no vol ser qüestionat. En el llibre, combinant narrativa i assaig, va des-granant la seva experiència –dilemes i fracassos inclosos– de com arribar a ser un entrenador més cooperatiu. “Hauríem d’anar cap a tenir una visió en què tots els nens puguin arribar a competir al màxim de les seves possibilitats”, explica, cadascú aportant el millor de si mateix. Arumí creu que l’esport ha de servir per treballar, a part de les habilitats tècniques, les habilitats socials i comunicatives, és a dir, la cooperació, la responsabilitat individual, el fet d’ani-mar el company, l’autoavaluació o l’autocrítica, la interdependència positiva, a més d’aprendre a saber escoltar i saber respectar l’opinió dels altres.

9caracriaturesara DISSABTE, 30 D’ABRIL DEL 2016

Famílies... parlem-ne

Com anem pel món

Avui en dia ja no ens sorprèn gens veure la gent al tren, l’au-tobús o el metro amb algun dis-

positiu tecnològic a les mans. Un dis-positiu que acapara tant la seva atenció que el vagó és converteix en una punt de trobada de persones tan aïllades que no veuen res ni senten res més enllà de la pantalla. És una si-tuació habitual i segurament ja la ve-iem normal, per allò que quan és fre-qüent acaba formant part de la normalitat.

El que és més estrany és veure gent llegint un llibre o, encara més, sim-plement mirant per la finestra o les persones del voltant. I això ens por-ta, evidentment, a no veure què pas-sa al nostre voltant, una situació que acaba impregnant l’actitud al carrer o en qualsevol lloc. Ara bé, sense en-trar en aquest debat ni proposar, ara, l’anàlisi d’aquesta manera d’anar pel món, hi ha un element que no hauria de quedar exclòs: poder veure, ni que sigui de tant en tant, què passa al vol-tant. Per exemple, hi ha seients reser-vats per a persones amb una certa ne-cessitat i si no hi ha altres llocs no cal deixar-los buits, però se suposa que caldria estar a l’aguait per si arriba al-gú que els necessita i que hi té dret, oi? Doncs ningú ho veu perquè sen-zillament no mirem al voltant, no sen-tim els missatges de megafonia que ens ho recorden. ¿Deu ser que a molts quan han sigut infants no els hem do-nat tota la prioritat de seure en lloc que fos la persona adulta la que esti-gués asseguda i l’infant a la falda? Aquesta actitud ha fet, potser, que as-sumeixin que aquest dret a asseure’s on volen el tenen per sempre.

És clar que sempre es parla de la necessitat de tenir una mirada més oberta cap al voltant per afavorir la convivència: no passar entre dues per-sones que parlen, no passar entre el rètol i qui el llegeix, veure si es pot afa-vorir algú que pot tenir dificultats, que li costa posar-se l’abric, que li ca-uen els paquets o no arriba a posar-los al portapaquets, o fins i tot desit-jar bon dia.

Potser amb una mirada més ober-ta es podrien evitar situacions tan do-loroses com la de veure una persona que necessita seure, perquè corre el risc de caure, i que ho ha de demanar per acabar rebent, massa sovint, res-postes negatives, poc amables i en cap cas disculpes. El dret no hauria de ser de qui arriba primer sinó de qui pot tenir més necessitat.

M. Jesús Comellas

Maria Jesús Comellas és doctora en psicologia i pedagoga

parlen gaire de la natació ni dels resultats perquè no volen interferir en la tasca de l’entrenador, com veuen que fan altres pares: “Hi ha molts pares-entrenadors, que es fiquen en el que fan i el que dei-xen de fer als entrena-ments”. I, en aquest sen-tit, l’Anna afegeix convençuda: “El suport emocional és el nostre principal paper: faci el que faci nosaltres estarem sempre al seu costat”. Això sí, és cert que també li demanen compromís. Si la Júlia comença una temporada, almenys l’ha d’acabar.

Pressió excessiva Quan l’Etna torna dels entrenaments, la Maite sempre es fixa en quina cara fa. Hi ha dies que està contenta i a vegades la nena explica il·lusio-nada que ha aconseguit algun element que fins llavors se li resistia, però altres vegades la seva cara és un poema. Quan passa això, en el cas de l’Etna sol ser perquè se

sent insegura davant d’algun exercici i té por de fer-se mal. “Nosaltres intentem animar-la, sense pressionar-la”, explica la mare, que sap de companyes de l’Etna que han acabant plegant perquè s’han sentit massa pressionades, o pels pares o pels entrenadors.

Hi ha molts estudis que indiquen que els nens que se senten pressionats pels seus pares pateixen més estrès i ansietat i, per tant, és més fàcil que empitjo-rin el rendiment o que acabin abandonant la pràctica de l’esport. De fet, el 16% dels joves dei-xen de fer esport per les pressions que reben. Les conseqüències d’un nen o un adolescent amb unes expectatives massa eleva-des poden desembocar en la síndrome del burn-out, que es manifesta amb cansament físic, baix ren-diment, falta de confiança i poca realització perso-nal. Quatre de cada deu joves en aquesta situació acaben abandonant l’esport.e

d’aprendre a aprendre, un aspecte en què, segons ell, l’escola va molt per davant del món de l’esport.

Suport emocional És important que els pares intentin buscar un club que s’adigui a la seva manera de pensar i de fer, com fan a l’hora de triar escola. Meritxell Beatriu remarca que “els nens han d’anar provant esports, i passar-s’ho bé, i, si en tro-ben un que els agrada, lla-vors els pares han de fer un bon acompa-nyament”.

La Júlia va comen-çar practicant natació i gimnàstica. Durant un any va competir en les dues disciplines, fins que es va decantar per la natació. Ara té 14 anys i és campiona d’Espanya infantil en diverses modalitats i aquest estiu competirà a l’Europeu Júnior d’Hongria. La seva mare, l’Anna, explica que arribar a aquest punt a vegades no ha

sigut fàcil i que la nena ha viscut moments de crisi. A la Júlia li costava molt haver-se d’anar a entre-nar a les sis del matí. Ara estudia a l’institut del CAR i els horaris estan fets a mida, tot i que s’entrena entre 4 i 5 hores diàries sis dies a la setmana.

Quan els nanos són en un centre d’alt rendiment als pares no els deixen participar gaire, com con-fessa l’Anna. A casa no

c10 aracriatures DISSABTE, 30 D’ABRIL DEL 2016 ara

Criança

Flors de Bach

“Ha passat una cosa molt trista”

Alguns pares i mestres amaguen la cara amarga de la vida a les criatures perquè no pateixin.

La intenció és bona i amorosa, les con-seqüències no sempre ho són. Si vo-lem que adquireixin recursos per afrontar les dificultats i que edifiquin una fortalesa emocional progressiva, hi ha coses que s’han de dir, d’alguna manera que no els causi alarma ni ne-guit innecessaris i que els proporci-oni consol, seguretat i esperança: “Ha passat una cosa molt trista..., però ens tenim per fer-nos costat”. Si es trac-ta de fets rellevants, han de ser comu-nicats. D’una banda, perquè el que s’amaga no pot ser elaborat, comprès ni integrat. I, de l’altra, perquè les cri-atures tenen un wifi emocional que registra el que passa al seu voltant, encara que no se’n parli. I quan es tracta d’alguna cosa que té un impac-te profund en la vida de la família, de la mateixa criatura o de l’entorn més pròxim, com ara una mort, una ma-laltia, una separació, un daltabaix en la situació laboral, si els adults no els hi sabem transmetre adequadament, percebran igualment que n’està pas-sant alguna de grossa, encara que no sàpiguen ben bé què, i acabaran pa-tint igual, sols i desorientats. I potser s’ho imaginaran pitjor i tot del que és.

Hi ha pares que quan se separen expliquen als fills que un dels dos progenitors està de viatge. O que els diuen que l’àvia segueix molt malal-ta quan ja és morta. Un dia em va te-lefonar una coneguda per fer-me una consulta. El germà del seu ma-rit havia tingut un accident de mo-to i estava molt greu. La seva filla adolescent estava de colònies i dub-tava si dir-li que el seu tiet preferit era a l’UCI en estat crític. Li vaig dir que si fos filla meva, l’hi diria. No hauria calgut fer-la preocupar si no hagués corregut perill. Però quan es tracta de qüestions de vida o mort, què en traiem de no dir-ho? Si el des-enllaç és fatal, com en aquest cas, se n’acabarà assabentant igualment. I, quan torni a marxar, la falta de no-tícies no la deixarà mai més tran-quil·la. ¿Com podrà estar segura que tot va bé, quan hi vagi de veritat, si quan anava malament l’hi van ama-gar? En casos com aquests, la veri-tat comunicada amorosament, amb la delicadesa i el tacte necessaris, és més bona opció i més saludable que una mentida pietosa o que callar perquè no pateixin.

Eva Bach

Eva Bach, escriptora i pedagoga, aporta reflexions sobre la comunicació entre pares i fills a partir d’una frase que ens ajudi a educar

A la facultat am

MARC SERRANO I ÒSSUL FOTO: MARC ROVIRA

La voràgine laboral dels pares –dels que tenen la gran sort de tenir feina, vaja– els

empeny a aparcar la mai-nada a l’escola bressol o a cals avis fins que, per fi, s’acaben les eternes jorna-des de treball i els poden recollir i gaudir-ne. La con-ciliació d’un vessant i l’altre de la vida és, gairebé, una llegenda urbana. Però ¿i quan l’altra activitat principal dels progenitors no és laboral sinó acadè-mica? Hi ha casos, malau-radament molt aïllats, en què els nadons trepitgen les aules abans d’hora. N’hem trobat un i l’expli-quem. Mireia Gordon, una vilanovina de gairebé 29 anys, i el seu company, Joan Pau Ferrando, de gai-rebé 34, van ser pares a l’octubre de la dolça Júlia, que, des de llavors, ha acompanyat la seva mare a un grapat de classes d’algu-nes assignatures del quart curs del grau de llengües aplicades de la Universitat Pompeu Fabra (UPF).

Per què? Respon la Mireia: “Fa més de cinc anys que estem junts, el Joan Pau i jo, i va arribar un moment que volíem tenir un fill. Primer tens por, perquè la societat t’imposa, o sembla que hagi de ser l’ideal per tenir un fill, que tinguis una feina magnífica, que cobris molts diners... Al principi semblava que era una època dolenta, vam pensar. Però, després de parlar-ho, vam decidir que era el millor moment, perquè jo vull muntar una empresa i, per experiència d’altres amics, sé que és molt dur –sobretot, al principi–; estic estudiant, però estic acabant la carrera i, a més, ja tinc una formació prèvia, i vam decidir-ho, i així ho vam fer”.

¿I quan va tocar anar a classe? “Quan vaig decidir

venir presencialment amb la nena va ser després de parlar amb un professor –concretament, el tutor que tenia l’any passat–. Li vaig explicar la meva situa-ció i em va dir que bé, que ja veia que ho tenia bastant clar i, després de fer unes gestions, ho vaig veure fac-tible i ho vaig provar. Això, sí: demanant sempre per-mís a tots els professors”.

El primer pas ¿Com ha anat aquest segon trimestre? “D’una assignatura he anat amb la nena tant al grup gran com al seminari, i de les altres només als seminaris, que és on realment es fa la pràctica; me n’he saltat la classe magistral, sobretot, perquè sóc de Vilanova i trigo bastant a arribar a casa. Si hi anéssim a la tarda arribaria molt tard a casa. Ho vaig parlar amb els professors i no hi ha hagut cap problema”. ¿I el primer trimestre, el del naixement? “Gairebé pre-sencialitat zero, excepte classes clau. Parlant-ho amb els professors, fins i tot vaig fer una exposició amb la nena penjada”.

El seu principal senti-ment és d’agraïment: “M’agradaria aprofitar l’ocasió per agrair a la gran

majoria dels professors que hagin sigut tan empà-tics. Molt”. Hi inclou la degana, també professora seva. “S’han posat en la meva situació, m’han donat totes les facilitats del món. Alguns amb més reserves que altres; vull dir: a alguns, d’entrada, els ha xocat, però després, sobre-tot quan han conegut la nena, m’han donat suport. Ara bé, no el 100%, que també ho entenc: cadascú té la seva opinió. Però hi ha un sector del professorat que no només no m’ha dei-xat anar a classe amb la nena, sinó que no n’és par-tidari i que no veu bé que hi vagi. Això ho sé”.

Per poder conciliar hi ha nadons que trepitgen les aules abans d’hora

¿Calia, realment, fer totes dues coses alhora, Mireia? “Cap dona hauria de veure’s obligada a esco-llir entre tenir fills i la seva formació o la seva educa-ció. Es pot compatibilitzar. I els companys, 100%, tots, bé”. Nega que cap hagi mostrat cap resistència a compartir classe amb un nadó. “Tothom”. Malgrat la flexibilitat percebuda, constata la realitat: “La filosofia de la Pompeu és la presencialitat i ells m’han deixat no venir a algunes classes”. Ha trobat, en general –amb unanimitat, gairebé–, comprensió en els professors de tots tres trimestres.

Comprensió i suport Moments delicats? “No; no gaire sovint. Sí que és veritat que alguna vegada, sobretot més a seminari, on som 10, 15 persones a les classes i tot és molt proper, si potser estàvem fent alguna activitat, s’ha sentit que parlava –la nena ho fa dos o tres cops durant l’entrevista”. I? “La gent s’ho ha pres com una gràcia. És més, fins i tot jo feia alguna broma: si estàvem respo-nent el que fos, jo deia «Ha volgut dir això», i algun concepte relacionat amb l’assignatura. La veritat és que els profes-

A secundària, encara més estrany e Fonts del departament d’Ensenyament assenyalen que l’existència d’alumnes amb fills “es pot donar més sovint a les universitats que als instituts, on els alumnes són majoritàriament menors d’edat”, i afegeixen que, “en tot cas, no hi ha cap regulació normativa respecte a aquesta qüestió”. Pel que fa als professors que són pares, “no hi ha cap norma-tiva que ho reguli”, si bé recorden que “els treballa-dors de l’administració pública disposen d’una reducció de jornada per a l’alletament dels seus fills si ho volen i, per tant, poden tenir aquesta franja cada dia durant un temps per a aquesta qüestió”. Per obtenir més informació sobre els drets dels funcionaris remeten a Governació.

11caracriaturesara DISSABTE, 30 D’ABRIL DEL 2016

mb el meu nadósors, molts, els he tingut abans, i hi ha bon rotllo amb ells: ja em coneixen, sóc d’aquelles persones que ens agrada anar a classe... No sóc de les que passen desapercebudes”.

Casos excepcionals Passar desapercebuda és impossible si vas a classe amb la filla... i amb el germà!: “És més petit que jo –apunta– però coinci-dim, anem junts a classe, o sigui, és el tiet i, vulguis o no, veure dues persones que tenen els cognoms iguals... Ell va començar polítiques i ho va deixar, no li agradava”. Inoblida-ble: “Jo sé que les meves companyes, al cap dels anys, em recordaran com la noia que portava la nena a classe”.

“Tot ha anat molt bé”, insisteix. Rebla el seu tes-timoni, però, amb una anècdota: “Fa un temps vaig llegir un article d’una noia de 24 anys, australi-

ana, que durant la carrera va tenir dos fills i el dia de la seva graduació va penjar a la xarxa social una foto donant-li el pit a un dels fills. Molta gent es va rubo-ritzar i va dir que això no es podia penjar així, tan ale-grement, a la xarxa. Ella va contestar que no era ofen-siva, la imatge; jo coinci-deixo totalment amb ella. I fins i tot ho va aprofitar per dir que, a la universi-tat, li havien donat moltes facilitats. Jo també tinc facilitats aquí: hi ha un canviador en un lavabo... Però parlava més dels pro-fessors, que l’havien ajudat molt: que si no havia anat a classe no havia passat res i que si a classe havia de donar el pit no hi havia hagut problema. Ho deia d’una manera com si fos el més normal del món, al seu país, veure això”.

I en aquest? “Estic con-tenta perquè es comença a veure un canvi de men-talitat de la gent, en

A LA UNIVERSITAT. Són bastantes les ocasions en què Mireia Gordon s’ha emportat la Júlia a classe, a la Universitat Pompeu Fabra.

aquest cas, dels profes-sors, però estem a anys llum de veure aquesta realitat. Per la meva expe-riència, jo sóc l’excepció. Quan explico a amics meus o antics companys de feina que vaig amb la nena a classe, el primer que em diuen és: «I et dei-xen? I això es pot fer? Però tu vas a classe ¿a què?» Jo gaudeixo amb l’aprenentatge, i estaria tota la vida estudiant si pogués permetre-m’ho econòmicament, i em sap molt de greu que, en aquest país, no tinguem les facilitats [per compati-bilitzar-ho amb la mater-nitat]. Moltes vegades presumim de ser molt tolerants quan la veritat és que encara hi ha molta intolerància amb aquest tema”. Clar i català.

Les companyes Escoltem Alba Marín, companya de classe i amiga de l’alumna mare:

“S’hauria de veure més, aquesta imatge: s’hauria de fomentar i posar-hi facilitats. És a dir, de vega-des trobem que encara hi ha gent que s’hi mostra una mica reticent i real-ment hem comprovat, en aquest trimestre, que no hi ha cap problema per mirar de compaginar totes dues coses”.

I una altra companya, Alba Muñoz, hi afegeix : “Ella ha de tenir també l’oportunitat –a més, sent la mare– de gaudir d’aquests moments de la vida de la seva filla, perquè mai els tornarà a tenir; encara que tingui un altre fill, al capdavall serà una altra persona”.

Per tant, tothom hi ha guanyat, mare, filla i com-panys, i el rendiment aca-dèmic de la lluitadora Mireia no se n’ha ressen-tit: si t’emportes el nadó a classe, en pots tornar, fins i tot, amb alguna matrícula d’honor.e

c12 aracriatures DISSABTE, 30 D’ABRIL DEL 2016 ara

Lleure

La setena hora

Aturar la llei Wert

Hem d’estar moderadament con-tents. Hem aturat el desplega-ment d’una llei que no respon

a les necessitats educatives del pre-sent, a més de ser una llei que es va fer sense debat, sense tenir present les opinions dels que no són del partit del govern. El PP va imposar la majoria absoluta. Va actuar legítimament i le-galment, però sense intel·ligència, perquè una llei educativa hauria de ser un recull normatiu que tingués el consens social més ampli.

Sabem que és molt difícil, però cal que arribem a poder disposar d’un marc legal que ens duri, pel cap baix, una vintena d’anys. Caldria que fos una llei amb molt poc articulat, per-què bona part de la lletra hauria de formar part dels decrets que la des-envolupin. Canviar una llei és molt costós. Canviar un decret és molt més senzill.

Hauria de ser una llei de mínims, que deixés moltes cotes d’autonomia als centres docents, perquè fossin els docents –que són els que més conei-xen les necessitats dels seus alum-nes– els que concretessin el currícu-lum i les formes d’organitzar la vida escolar. Cada escola hauria de ser qui escrivís amb lletra petita la lletra so-lemne dels propòsits generals.

Ens referim a una llei que tingués com a eix vertebrador la creació d’un model inclusiu. Una llei que situés l’alumnat en el centre de la reflexió i de la pràctica docent i que conver-tís mestres i professors en els pri-mers ciutadans de la cosa pública. Una llei que entengués que avaluar és molt més que atendre els resul-tats de les diferents proves que es passen, i que l’avaluador forma part del problema i de la solució. Una llei que fes que els màxims responsa-bles abandonessin els seus despat-xos per conèixer les diferents re-alitats escolars.

Finalment, ens referim a una llei amb un bon finançament. Recordem que entre inversió i despesa hi ha una clara diferència. Per exposar-ho rà-pid: una despesa respon a una neces-sitat immediata (comprar una cami-sa) i una inversió mira cap a un benefici futur (comprar una bombe-ta de baix consum). Les lleis educati-ves tenen, sobretot, inversió.

No en tenim prou amb aturar el desplegament de la llei més impopu-lar d’aquest temps. Hem d’activar el debat, voler prendre el protagonis-me i denunciar tot allò que fa tuf de recentralització, d’uniformisme i de privatització.

Jaume Cela & Juli Palou

Jaume Cela és mestre i escriptor i Juli Palou és doctor en filosofia

i educador

Aplis per jugar i aprendre amb la poesiaL’objectiu és que la canalla descobreixi l’univers poètic

OLGA VALLEJO FOTO: CRISTINA CALDERER

La professora Glòria Bordons, directora del grup de recerca Poció. Poesia i Edu-

cació, de la Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barce-lona, impulsora de la web Viulapoesia.com i autora de diversos llibres sobre poesia, assegura que l’únic que cal per fer-la atractiva és donar-la a conèixer: “Per als nens, la poesia és molt natural perquè els agrada jugar. A la poesia hi trobem endevinalles, jocs d’embarbussaments i rimes. A més, no és tan racional com altres textos i s’acosta al seu món. Quan són una mica més grans, el tema de les rimes els apas-siona”. “És un joc i alhora és un aprenentatge de llengua magnífic”, afegeix Bordons, que també forma part dels tallers que organitza la Fundació Joan Brossa.

L’experiència els demostra que la poesia visual els atrau perquè la creativitat és present des de les primeres edats. Després de treballar sobre algun model i veure com funciona, els nens es llan-cen a fer poemes i capgirar lletres. Podríem conside-rar Joana Raspall i Miquel Desclot com els bestse-llers de la poesia infantil, però hi ha altres poetes que han creat tota o part de la seva obra pensant en les criatures, com Lola Casas, Ricard Bonmatí o Miquel Bauçà.

Grans i petits som conscients que es pot aprendre a través del joc i

que les tauletes són una bona eina per engrescar els nadius digitals perquè aprenguin fent trenca-closques, seguint sèries, descobrint paraules o fent càlculs. Ara també poden descobrir la poesia i acos-tar-se a l’univers de poe-tes com Miquel Martí i Pol o Joana Raspall.

Un món de poesia Un Món de Poesia és l’apli-cació creada per Ernest Cauhé, periodista i nét de Joana Raspall. Els nens han de superar una sèrie de reptes que els proposa el personatge de la nova Joana Raspall, una caça-dora de paraules que els regala un poema cada cop que completen una prova. També es poden convertir en rapsodes amb el Video-recitador, gravant-se amb la càmera del dispositiu mentre reciten, ajudats per un teleprompter, el poemari que van creant i

i alhora el més divertit, ha sigut crear les dinàmiques de joc: “Traslladar la seva vida i obra i fer que tingui el component de repte, de videojoc, on a mesura que completes activitats gua-nyes poemes. Ella sempre deia que s’havia d’aconse-guir que els nens llegeixin i s’acostin al món de la poe-sia i les lletres. Crec que estaria orgullosa si veiés com, amb les noves tecno-logies, es divulguen els seus versos”.

Univers Martí i Pol Una altra aplicació, també per a tauletes, mòbils i pissarres digitals, és L’Univers Poètic de Miquel Martí i Pol, un projecte de la Fundació Miquel Martí i Pol creat per Roger Canadell (UOC) i Montse Caralt (UVic-UCC).

L’obra del poeta de Roda de Ter és l’excusa perquè les criatures s’interessin per la poesia, coneguin el seu imaginari i adquireixin habilitats bàsiques de lectoescrip-tura. Una nova forma d’interacció amb el gènere poètic que compta amb 40 poemes recitats, acompanyats d’il·lustraci-ons molt cuidades i amb diversos nivells de dificul-tat. Hi ha l’opció d’escriure els nostres poe-mes, de conèixer qui era Martí i Pol i, sobretot, de poder explorar jugant i de descobrir què inspirava la seva poesia.e

“Per als nens, la poesia és molt natural perquè els agrada jugar”, diu la professora Glòria Bordons

Propostes per gaudir de la poesia

compartint-ho a les xarxes socials. Al planeta de la Joana hi ha tres mons: els animals, amb faules que han de completar amb paraules i fent parelles de textos i imatges; les lletres, on classifiquen llibres i cacen paraules, i la natura, on construeixen poemes i, sense adonar-se’n, fan un exercici d’atenció i com-prensió oral.

Per a Ernest Cauhé, una de les claus de l’èxit de l’aplicació és que les criatu-res coneixen el personatge i l’obra de Joana Raspall. Reconeix que el més difícil,

e Museu Fundació Joan Brossa (www.fundaciojoanbrossa.cat). Pl. dels Àngels, 8, 1r pis. Centre d’Estudis i Docu-mentació Macba, Barce-lona. La Fundació Joan Brossa organitza tallers i rutes literàries per descobrir els secrets amagats de l’obra de Brossa i conèi-

xer els racons més bros-sians de Barcelona. e Llibres Poesia amb suc. Poemes de Miquel Desclot i il·lustracions de Mercè Galí. Ed. La Galera, 2007. A partir de 7 anys. Batec de paraules. Poesia lírica completa. Joana Raspall. Ed. El Cep

i La Nansa, 2013. Bestiesari. Poemes d’Enric Larreula i il·lustracions de Francesc Rovira. Ed. Bruño, 1995. e Web www.viulapoesia.com Gestionat pel grup de recerca Poció, és una eina útil per conèixer i gaudir de la poesia.

13caracriaturesara DISSABTE, 30 D’ABRIL DEL 2016

Barcelona

El Pratde Llobregat

ViladecansCastelldefels

Castellbisbal

L’Hospitaletde Llobregat

Sant JustDesvern

Sant Feliude Llobregat

Molinsde Rei

El Papiol

Sant Andreude la Barca

Corberade Llobregat

La Palmade Cervelló

Cervelló

Pallejà

Sant Climentde Llobregat

Torrellesde Llobregat

Sant Vicençdels Horts

Espluguesde LlobregatCornellà

de Llobregat

Begues

Gavà Sant Boide Llobregat

Sant Adriàde Besòs

Montgat

Tiana

Badalona

Santa Colomade Gramenet

Santa Colomade Cervelló

Sant Cugatdel Vallès

Cerdanyoladel Vallès

Montcadai Reixac

Ripollet

Barberàdel Vallès

Badiadel Vallès

Sant JoanDespí

Compartim un futur

Descobrim els entorns naturalsJUDIT MONCLÚS FOTOS: CRISTINA CALDERER

Fixar-se en els detalls sempre condueix a emportar-se moltes sorpreses. És el que

va passar el diumenge 10 d’abril al Parc de Can Lluc, a Santa Coloma de Cerve-lló (Baix Llobregat). Un nombrós grup d’edats diverses es va endinsar en aquest espai acompanyat de dos biòlegs per desco-brir algunes espècies que hi habiten i que, a vegades, són invisibles als nostres ulls. Un lloc ple de vida amagada que va fascinar els participants i que va tenir com a colofó l’allibe-rament d’un esparver, tractat al Centre de Recu-peració de Fauna Salvatge de Torreferrussa.

Aquesta exploració es va fer dins el desè cicle d’activi-tats als parcs, platges i rius metropo-litans, que organitza de manera conjunta l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i el Museu de Ciències Natu-rals de Barcelona amb la col·laboració dels ajunta-ments i les entitats locals,

les dinamitzadores del ter-ritori, amb l’objectiu d’acostar els ciutadans tant als espais que gestiona integralment l’AMB com a les activitats que s’hi fan.

Saber per què disminu-eix la població de pardals, observar com són els nius per a ratpenats, aprendre que els garrofers tenen gènere masculí o femení, descobrir el vol d’un gafarró, conèixer els perills de la processionària del pi

de rosers amb uns 200 par-ticipants. A més de contri-buir a la millora del rose-rar, els assistents van gaudir d’un itinerari guiat. “Volem potenciar que el públic sigui un actor sobre el medi, amb una acció de millora a l’entorn”, asse-nyala Machuca. “El públic que s’apunta a les activitats està conscienciat i té força sensibilitat però sempre hi ha una descoberta que aporta un factor sorpresa que dóna un atractiu afegit a les activitats”, afegeix.

Cada dissabte i cada diu-menge l’activitat és en un lloc diferent de l’àrea metropolitana, sempre de manera gratuïta. L’entorn per descobrir és divers, com ho és la tipologia de propostes: tallers, gimca-nes, itineraris guiats, etc. L’observació de ratpenats, el busseig, veure el litoral des d’un caiac o descobrir el fons marí de Barcelona són algunes de les cites proposades, així com les activitats del Museu de Ciències Naturals (als dos jardins botànics de Barce-lona i a la desembocadura del riu Besòs). Enguany, a més, el 5 de juny, el Parc de Can Zam de Santa Coloma de Gramenet acollirà la festa dels deu cicles d’acti-vitats als parcs, platges i rius metropolitans, en el marc de la Festa del Medi Ambient. “Ens trobem amb un públic amb una gran mobilitat, que vol sor-tir de la ciutat sense fer un viatge gaire llarg i que troba en aquestes activi-tats les excursions ideals”, remarca Machuca. El cicle també s’alimenta d’altres projectes de l’àrea metro-politana, com ara el de Jugatecam-bientals i altres activitats del pro-grama metropo-lità d’educació per a la sostenibi-litat.e

La desena edició del cicle d’activitats als parcs, platges i rius metropolitans de l’AMB amplia l’oferta i estrena la durada anual

OBSERVACIONS. Els més petits, i els no tan petits, observant ocells al Parc de Can Lluc.

Fem agenda! Descobertes e Dissabte 14 de maig -Parc de la Mariona i riu Llobregat, Molins de Rei. -De 9.30 h a 13.00 h. -Viu la migració de les aus. Itinerari guiat. Públic familiar. e Diumenge 15 de maig -Parc de la Fontsanta, Sant Joan Despí, Sant Just Desvern i Esplugues de Llobregat. -D’11.30 h a 13.30 h. -El Jardí de les Papallones. Jornada participativa. Públic familiar. e Diumenge 22 de maig -Parc del Turonet, Cerdanyola del Vallès. -D’11 h a 13.30 h. -Hotels d’insectes. Construcció d’un allotjament per a petits animalons. Públic familiar.

o reconèixer rastres de conills van ser algunes de les experiències que van viure els participants a l’activitat Fem de biòlegs proposada a Can Lluc.

“Estem gratament sor-presos perquè si normal-ment hi ha una inscripció alta, aquest any encara és superior. Tenim moltes activitats amb llista d’espera i, en el cas de Santa Coloma, hem hagut de duplicar el grup”,

indica Núria Machuca, col·laboradora del cicle de l’AMB.

Participació activa Aquest any és el primer que el cicle es prolonga els caps de setmana i no es divideix en cicles estacio-nals, així que l’oferta d’experiències també s’ha ampliat. L’inici va ser el 31 de gener al Parc de Torre-blanca, a Sant Joan Despí, amb una plantada popular

Per participar-hi Dades pràctiques e Inscripció S’obre 10 dies abans de l’inici de l’activitat. Es pot fer al telèfon 93 256 22 20 de dilluns a divendres de 10 h a 13 h, o bé enviant un e-mail a: activmuseuciencies@bcn.cat e Més informació www.amb.cat/agenda www.agenda.museuciencies.cat

L’opinió dels protagonistes Rosa Maria Díaz, Cornellà de Llobregat. “Tenir un guia a la passejada ens ha permès fixar-nos en coses que normalment ens passen desapercebudes. Hi hem portat les nenes perquè volem que vegin coses fora de l’àmbit de la ciutat pura i dura, i que gaudei-xin de la natura”. Núria Martín, Sant Feliu de Llobregat. “És una activi-tat molt entretinguda i interessant per conèixer la fauna i tot el que podem trobar en un parc. De fet, del calendari proposat, ens hem apuntat a unes quantes sortides adreçades al públic familiar”.

App InfoParcs Descarregueu-vos-la i ho sabreu tot dels parcs, fins i tot quin temps farà.

c14 aracriatures DISSABTE, 30 D’ABRIL DEL 2016 ara

Els llapis TEXTOS: CRISTINA SERRET IL·LUSTRACIONS: MARTA CAYUELA

Recordes la primera paraula que vas escriure? Sigui quina sigui, segur que ho vas fer amb un llapis. Aquesta eina d’escriptura es va inventar fa molts segles, però encara la fem servir perquè és insuperable

kidsara

Space travellers Pencils can write in zero

gravity, upside down and even under water.

Tots els llapis són iguals? Ni de bon tros. Les lletres H i B, que sovint hi ha a l’extrem, amaguen molta informa-ció. La H és una abreviatura de l’anglès hard (dur; ens diu com és de dura la mina), i la B de black (negre, fosc; ens diu com és de dur el color).

Vocabulary

alongside: al costat

pencil: llapis rubber: goma

sharpener: maquineta de fer punta

gravity: gravetat upside down: al revés

Per què la majoria són hexagonals? El motiu és ben senzill: les sis cares planes eviten que rodolin per sobre de la taula.

Cor de grafit Els llapis d’escriure tenen dues parts: la mina i el seu embolcall, que sol ser de fusta. La mina es fa-brica a partir d’un mineral anomenat grafit.

Best friends Alongside a pencil you will always find a rubber and a

sharpener. They complement each other perfectly!

Una vida profitosa Es diu que amb un sol llapis po-dríem escriure més de 45.000 paraules o fer una línia de més de 50 quilòmetres!

Els catalans no tenim ‘llàpissos’ Però tenim molts llapis! Aquesta paraula és igual per al singu-lar que per al plural. ¿Se t’acudeixen altres mots que també si-guin així? Pensa en les càries, els globus o els llevataps.

Llapis amb història Aquest estri és un invent antic. Al segle XVII ja n’hi havia. Ho sabem perquè s’han trobat llapis d’aquella època.

Com es fiquen les mines dins dels llapis? Amb trampa! En realitat els llapis són com un entrepà. Imagina’t una llesca rec-tangular de fusta. Allà s’hi marquen una mena de canals, on es posen les mines. Després es tapa amb una altra peça de fusta igual, i ja només cal tallar-los.

PUBLICITAT 15ara DISSABTE, 30 D’ABRIL DEL 2016