Abracadabrant!Edició i redacció: Enric Tierz, Cris López i Enric Bergadà.

Portada: Diana Borbón Cuchí.

L'EDUCACIÓ ESTÀ PROHIBIDAL’educació està prohibida, amb aquesta frase finalitza el documental "La Educaciónprohibida". Es pot veure gratuïtament ja que és un film amb llicència copyleft(www.educacionprohibida.com). Des de l'estrena d'aquest documental el tema del’educació ha format part de la meva vida diària, la Vida no deixa de ser una educaciódiària.He tingut l'oportunitat de veure el film diverses vegades. A cada projecció descobreixonoves lliçons, frases, sentències... que em colpeixen l’ànima.Hi parlen diversoseducadors de diferents països, tots coincideixen que el futur, esperançador, està a lesmans dels infants. Per tant, és molt important l’educació que reben, ja que arrand’aquests coneixements formaran les arrels per construir la seva vida i consciència.Els infants han d’aprendre de forma autèntica amb els principis de l’amor, la llibertat iel respecte. I mai hem de dubtar de l’autoaprenentatge de l’infant.La ment d’un nen té les eines per aprendre per si mateix. Aprenen observant l’entorn.Per als nens cada dia és un món nou de coneixement, ho fan per naturalesa pròpia.Tots els nens són genis, tenen consciència que estan aprenent perquè són curiosos isempre tenen la ment oberta, com si fossin esponges. Gràcies a tenir un cervell actiupoden treballar (i pensar) amb imaginació.I com petits que són, descobreixen les coses aprenent de la vida mitjançant el joc.Perquè tot en la vida ho hem d’aprendre com un joc. Som nosaltres, els adults, que ensposem normes i barreres per viure i aprendre de la vida sense jugar. És per això quepares i adults no hem de perdre l’oportunitat de jugar amb els nens. Actualment esveuen menys pares que no eduquen (no estimen) els seus fills perquè ja no juguen. Ésamb el joc quan es mostra l’amor respecte a l’infant, així els nens i nosaltres aprenem icreixem.Abans deia que els nens són genis, tenen el potencial per ser poderosos. Tot aquestpoder que tenen els infants s'ha protegir i cuidar. I si parlem d'educar correctament tansols hi ha una manera, tal com es diu al documental: o cuides o descuides.Quan cuidem als infants és llavors quan el nen té ganes de construir ponts amb nosaltresmitjançant l’amor. Ells ens demanaran el que necessiten. No cal motivar‐los! Ells deforma instintiva, connectats amb el seu interior, descobreixen i aprenen del món que elsenvolta. També cal cuidar l’entorn del nen. Hem de crear un entorn viu, amb respecte imolt d’amor, perquè així el nen es pugui autorealitzar. Cal cuidar també la seva alegriaperquè qualsevol educació és bona si es cuida l’alegria i les ganes de viure del nen.No podem canviar l’escola actual però sí que podem crear o creure en una altra manerad’educar. Una nova educació centrada en l’aprenentatge, el respecte, la llibertat il’amor. Particularment m'agradaria una nova escola amb noves assignatures: lamatemàtica de l'amor, el llenguatge del cos, la història del respecte, la llibertat de laNatura, l'educació física de l'ànima...Deixeu‐me acabar amb una frase: “Deixeu que els infants vinguin a mi “Buscapé

GANES D'UDOLARQuan ens enamorem perdem el control, eltemps es desfà i els llocs sempre són llunysi no hi ha la persona que estimem. Lapassió s’ho menja tot, els horaris, elmenjar, la importància del color de l’espelma delpastís… se sent a tothora, i se sent molt. Peròl’enamorament dura poc, després ja ve l’etapa dela calma, ve el bon temps de la bonança, lluny deles ondulacions de l’enamorament.Però, malgrat tot... no és l’enamorament una experiència encisadora? Noens agrada estar enamorats? Per què, doncs, no procurem que aquest estatd’eufòria i vitalitat no s’encomani a d’altres espais de la nostra vida? Algúva dir‐me una vegada que si l’inici d’una relació no és fort, no ho serà mésendavant. No ho sé pas, però potser sí. I potser convé aquesta força inicialen començar tots els projectes; cal molta passió a l’inici de qualsevolcreació, ja sigui una nova feina, un viatge, un nou habitatge, un nou llibre,un nou amic... però la veritat és que cal molta més passió a la meitat delviatge, i la vida és un llarg viatge.No obstant això, hi ha la tendència a mostrar‐se reservat, a no ser massaexpansiu. Potser sí que és millor no cridar ni saltar pel carrer per nomolestar, però el problema és que se’ns encomana l’actitud de reservaquan estem de vacances a la muntanya i pugem silenciosos la carena, quanparlem fluixet en una reunió d’amics, quan no ens permetem fer‐li unabroma al nostre germà, perquè, és clar, ara ja som grans. A poc a poc,anem perdent la capacitat d’emocionar‐nos, sentir, i de comunicar‐ho.Hi va haver un moment en la nostra vida en què vam començar a renunciara expressar‐nos tal com sentíem per tal d’aconseguir la justa mesura, i vamdeixar de riure tan fort, de plorar al final de la pel·lícula, de no reconèixerque estàvem cansats després de la correguda, de dir que aquella relació nohavia significat res; i també vam arribar a dir que no ens importava veure’lamb un altre, que més valia estar sol que mal acompanyat, que jadesitjàvem que s’acabessin les vacances i que teníem ganes de rutina...volíem no ser vulnerables, ser equilibrats, i hem acabat essent els radicalsde la impermeabilitat.Les convencions socials i el “saber estar” ens han fet esclaus. La nostrasociabilitat ens ha tancat, com animals, en una gàbia. Ens diuen que vivim ala societat de la llibertat d’expressió, però només mentre no desentonem.L’alliberació i l’expressivitat la deixem per als locals foscos de les nits delcap de setmana; però de dilluns a divendres, cal comportar‐se com cal, és adir, frenar tota efusió que pugui incomodar l’altre.

No heu sentit mai una angoixa al pit quan feu un trajecte de Barcelona aTerrassa? durant quaranta minuts ningú diu res al tren, s’evita la mirada deldavant, i es demana perdó avergonyit per haver tocat lleument el braç delveí. Quan me n’adono em vénen unes ganes terribles de cridar, i l’angoixacreix més, i després ja no cridaria, sinó que em posaria a udolar, perquè commés refrenem allò que sentim, més s’enterboleix, i acaba fent‐nos mal.Thomas Hobbes va dir que l’home era un llop per al propi home. Ara el llopsom nosaltres amb els nostres sentiments. Ens els mengem, gola endins, i ensfan més tristos i més febles.Tantes línies només per avisar‐vos que si un dia passeu pel meu carrer, isentiu una veu des d’un balcó que crida “Visca la vida, visca l’amor, viscaGrècia i la poesia!“, no us vingui de nou. I que de la mateixa manera, tampocus sorprengui si algú canta pel carrer, o fa saltets per travessar els passos devianants, o si, sobtadament, la persona de davant del tren, somriu, i tu noportes nas de pallasso.

Nuwanda

fotografia de Lepidòptera

Carolina, no

Et lleves i, mentre l'Ernest es dutxa, prepares l'esmorzar; després esmorzeutots dos mentre una tímida llum amb prou feines fereix la penombra i ambla tele fluixeta fluixeta perquè encara no es despertin els nens. Quan se'n vaet dutxes tu, i en acabat els despertes perquè vagin a esmorzar. Al tempshan dit que farà calor, t'emproves uns vestits de l'any passat que et vanpetits i te n'acabes posant un ample de fil que tens guardat per a aquestscasos. Vas al bany per posar‐te a punt però fas tan mala cara que tens unafeinada i quan surts et trobes que els nens s'han posat a jugar a la Play i queencara no s'han vestit. Fas quatre crits i comença el rebombori de cadamatí: les súpliques i les queixes i les amenaces que mai no es materialitzenesdevenen la banda sonora del veïnat.Finalment us n'aneu i portes els nens a l'escola i després, quan arribes a lafeina, no trobes lloc per aparcar i has d'acabar pagant un pàrquing i fenttard una altra vegada. I no t'han dit mai res, però després arriba el fill deputa del teu cap i et diu que no li agrada el teu vestit i no saps quinescollonades més sobre la imatge corporativa i entens que la seva dona siguianorèxica. I, encara que tens ganes de plorar, intentes fer com si nohaguessis sentit res i no en parles amb ningú. Treballes i treballes, fins i totquan tothom se'n va a esmorzar, potser per demostrar‐li que és pel que etpaguen i no per anar tota rebotida com una meuca de rebaixes.Al migdia vas a dinar amb un company que t'explica apassionadament eldesenllaç de la carrera de Fórmula 1 del diumenge i recordes aquellapel·lícula que vas veure de la Dorothy Parker en què tot el dia bevien i,encara que acabava malament, ella estava sempre envoltada de gentexcitant i meravellosa. I penses que has degut cometre algun error, o quepotser el món és l'error i la vida és així de fastigosa per tothom. I pagues tuel compte per netejar la teva mala consciència.La feina no s'acaba i, quan arriba l'hora d'anar a buscar els teus fills, diusque miracles a Lorda i plegues. Aneu a comprar quatre coses i de camí cap acasa el petit et pregunta que per què els japonesos es fan l'harakiri irespons mecànicament que no ho saps perquè penses que el que no entensés per què no ens el fem tots plegats. Quan arribeu els deixes que juguin ala Play per poder fer feina una estona amb la condició que desprésestudiaran.

I mentre plegues la roba recordes que quan tenies vint anys i anaves a launiversitat deploraves la vida que portaven les persones corrents. I malgrattot, haver canviat els teus somnis per una cosa real com la felicitat delsteus fills no et sembla tan mal negoci.Però no, Carolina: si tu ets infeliç, el món és infeliç.

Flush

Sala FoscaBEASTS OF THE SOUTHERN WILD

Mai havia sentit el nom de Benh Zeitlin, i ara em troboen deute amb ell. Feia molt temps que cappel·lícula em corprenia. Des dels primers cinc minutsd’història ja t’adones que has entrat en un nou món,amb d’altres regles i simbolismes. Si decideixesentrar‐hi, a través de la mirada de l’heroïnaHushpuppy, de sis anys, descobriràs un cant a la vidai una curiosa manera d’explicar‐la. Una història defortalesa i supervivència, per tal de no perdre allò queens fa únics. Un relat sobre allò que és important i allòque és superficial. Realisme i poesia es barregenamb delicadesa, acompanyats d’una banda sonora excepcional que et faremoure al seient, anhelant sortir a córrer. Al sortir de la sala de cinema,sents una nova força, que t’empeny a mirar el món amb més ganes deviure’l, mentre el cor no deixi de bategar.

Nuwanda

ON ÉS ARA EL MEU AMOR?

Ara de sobte desapareixes.L’últim somni, ara ja l'entenc.Interpreto els senyals de l’Àngel.Senzillament deixaré d'estimar‐te.On és ara el meu amor?Ningú ara ja no m'espera!Ara comença una nova vida.L’únic que vull és que no marxis.I fins i tot, sé que t'enamoraràs.O estima com ho feies abans.Sempre recordaràs el passat.Hi haurà un somni que t'ho recordarà.Ara sé que algú t'espera!

Buscapé

Més informació, subscripcions, suggeriments i propostes a clubabracadabrant@gmail.com

Podeu consultar tota la col· leció a http://issuu.com/abracadabrant/

Aque

staés

unar

evista

inquie

ta,sia

rribaa

lesvo

stres

mans

quen

os'es

tigui

quiet

a.Feu

-lacór

rer!