confederació sindical de

comissions obreres del país valencià

secretaria general

| 1 |

A baix la dictadura! Intervenció al Col·legi Major Rector Peset Joan Sifre, Secretari general de CCOO PV

València, 14 gener 2009

confederació sindical de

comissions obreres del país valencià

secretaria general

| 2 |

Bona nit.

Autoritats, president de la FEIS i membres del patronat i de la CEC de CCOO del PV, persones

que heu presentat el vostre testimoni perquè aquesta història no es perda.

Reben una cordial salutació en nom de CCOO del País Valencià.

Abans de res volguera agrair particularment als autors d’aquest important treball de

documentació, a Alberto Gómez Roda i Dolores Sánchez Durà, que han fet un treball

d’excel·lent qualitat. També al Ministeri de la Presidència, a les entitats que han col·laborat en

la realització d’aquest projecte i document que arreplega testimonis d’història oral de tres

generacions d’antifranquistes al PV i la guia didàctica que l’acompanya.

Si alguna cosa hauria de dir en aquesta presentació seria en aquesta doble perspectiva: D’una

banda, la reivindicació de la memòria de lluita antifranquista que aquests testimonis palesen.

D’altra, la necessària pedagogia de la memòria de la qual tant darrerament es parla.

1. Reivindicació de la memòria

Aquests testimonis no s’esborraran de la nostra memòria col·lectiva, tot i que vagen perdent

significació personal per a noves generacions, perquè aquest és un passat que no vol passar,

que no pot passar, sense saldar un deute de veritat i de justícia. Els homes i les dones, els

testimonis dels quals hi apareixen recollits, sofriren, sí, la dictadura i la repressió franquista,

però més important que això: foren protagonistes d’una lluita de resistència contra aquesta,

una lluita que és de totes i de tots, que admirem i en la qual ens reconeguem.

Una lluita viscuda per cadascuna d’aquestes persones directament, però també col·lectiva,

contra una opressió probablement sentida com a més dura per afectar moltes altres persones a

les quals s’aprecia, per allò que representen i pel molt que es comparteix amb elles. Una lluita

de resistència que conformà un moviment únic i plural, amb moltes formes de lluita, contra un

règim feixista i ultraconservador, contradictòriament, i a favor de moltes esperances i valors,

nascuts i conreats en la legalitat republicana, juntament a altres propis d’una societat

democràtica i amb la promesa d’un futur millor.

confederació sindical de

comissions obreres del país valencià

secretaria general

| 3 |

Espanya, es diu a la introducció de la guia didàctica, quedà al marge de les dues guerres

mundials que sagnaren Europa. Aquesta circumstància l’allunyà del procés comú pel qual

Europa es tornà definitivament contemporània. Però no per això deixà de participar en els

grans problemes de modernitat i barbàrie, que es plantejaren en aquest segle curt i alhora

cruel, del qual parlà E. Hobsbawn.

CCOO reivindica aquesta memòria, que estigué al nostre origen que ens continua convocant,

amb un fort sentit de pertinença a aquest projecte de lluita, de justícia, d’igualtat, de solidaritat,

de reivindicació democràtica. Quelcom viu, a més de vital per a tots nosaltres.

El fet que s’haja volgut reflectir, des del mateix títol, que aquesta és una lluita llarga que abasta

més d’una generació, significa refermar-se en una identitat, per sobre circumstàncies

canviants. Això recorda la vella definició de Locke: identitat és un “Jo”, que es manté en

diferents circumstàncies, una unitat vital, un subjecte. Som aquesta història que continua. Dins

de pocs dies al nostre 9é Congrés confederal debatrem sobre aquesta “subjectivitat

estratègica”, que ens manté desperts i oberts a totes les anàlisis, però ben orientats cap als

objectius del nostre programa, que haurem de desenvolupar mitjançant processos d’intensa

participació.

Un bon observador de la història contemporània digué que la història és un procés d’oblit

perquè així és viscuda. Tanmateix qui s’ha quedat sense memòria s’ha quedat sense

innocència, sense responsabilitats. Aquest és un instrument perquè no es perden aquest

testimonis i per a recordar, en genuí sentit, per a fer passar de nou tot pel cor, com deia

Galeano, per a prendre consciència i despertar, com diu el diccionari de la Reial Acadèmia. Per

a “existir” i no només viure que deia Victor Hugo.

No volem l’oblit, perquè els oblits no són mai neutres. Els records tampoc. L’oblidador no oblida

perquè sí, sinó per alguna cosa que pot ser culpa o disculpa, pretext o mala consciència, que

sempre però és evasió, fugida, escapament de la responsabilitat (Benedetti). L’actitud d’oblidar

pot ser més brutal que inconseqüent quan hi ha víctimes pel mig. Quan es proposa començar

de zero, com si això fos possible, el significat recòndit és que renunciem a ésser justos: que el

sentit de la justícia desaparega juntament amb els desapareguts. Cap poble aconsegueix una

vertadera pau si és un passat pendent.

confederació sindical de

comissions obreres del país valencià

secretaria general

| 4 |

2. La pedagogia de la memòria.

No es tracta, però, d’ajustar comptes, ni d’abusar de la memòria o sacralitzar-la. No compartim

ni una idealització optimista ni una idealització pessimista, tot i que el silenci i la repressió tan

injustament exercida pel feixisme espanyol, tan impenitent encara, legitime l’exigència de tots

els reconeixements. No. Todorov diu que tot i que s’ha de procurar que el record es mantinga

viu, la sacralització de la memòria és discutible i perillosa. No creiem en paradisos mítics ni a

l’inici ni a la fi. Apostem sí pel futur, esforçat i apropat cada dia, en un treball d’utopia

quotidiana. Un futur d’igualtat, de justícia, de democràcia, de llibertat, de solidaritat.

No, la pedagogia de la memòria no vol revenja. Vol preservar el passat sols perquè siga útil al

present i als temps de l’avenir. “Procurem que la memòria col·lectiva servisca per a

l’alliberament dels homes i no per la seua submissió. (Le Goff).

Els fets, deia H, Arendt no importa quan esgarrifosos i terribles foren, han de ser preservats; no

perquè és probable que els oblidem, sinó per poder jutjar. La preservació i el judici no

justifiquen el passat, però revelen el seu sentit.

No sempre hem sabut fer-ho, sovint la memòria ha sigut massa selectiva i els patiments, ben

reals, han servit de coartada, fent-los tan singulars que ens han tancat el judici i els ulls, en lloc

d’obrir-los, sobre fets semblants que per ser més nostres semblaven més tolerables. Doncs no,

els horrors són sempre horrors. Aquests dies hem vist com l’abús de la memòria volia legitimar

pels horrors passats els nous horrors produïts pels hereus de les víctimes. (Tots som

Auschwitz. Tots som Gaza).

Per això cal mantenir el record i la memòria. Perquè més enllà de la reparació dels danys patits

significa també estar alerta enfront de situacions noves i tanmateix anàlogues.

Ens cal una reivindicació de la memòria i una pedagogia activa i compromesa de la memòria.

Per això cal agrair i encoratjar-nos en l’esforç de preservar-la, a enriquir el fons documental del

nostre arxiu històric, agraint les donacions dels qui tant han donat ja a aquesta causa. Tenim

dret a resistir-nos.

confederació sindical de

comissions obreres del país valencià

secretaria general

| 5 |

Moltes gràcies, bona nit.

Joan Sifre Martínez

Secretari general.

CS CCOO PV.