3

QUADERNS DE RAFALELL Separata de la revista L’ALJAMIA

III

A tu, del viatger estrany

Manel Alonso

Transpiraves un fluid de danses i entreteles

que cridaven amb un xiuxiueig imperceptible la flama que em dorm dins de l’ésser

El poeta-viatger és un ésser vital, intrínsecament actiu, que considera la sexualitat com la ruta més vital de totes.

Vicent PENYA

A tu, del viatger estrany

Manel Alonso

Pròleg de Vicent Penya

QUADERNS DE RAFALELL

Separata de la revista L’ALJAMIA

QUADERNS DE RAFALELL

Separata núm. 3 de la revista L’ALJAMIA Primera edició (edició d’autor): juny del 1986

Segona edició: octubre del 1996

© Manel Alonso i Català © D’aquesta edició: revista L’ALJAMIA

EDITA:

Agrupació Cultural Vianants (Rafelbunyol)

DIRECCIÓ: Vicent Penya, Manel Alonso

REDACCIÓ:

País Valencià: Agustí Peiró, Mercé Claramunt, Joan S. Sorribes, Alexandre Navarro

Catalunya: Albert Calls i Xart Illes Balears: Antoni Rodríguez i Mir

ASSESSORAMENT LINGÜÍSTIC:

Agustí Peiró, Vicent Penya

ADREÇA SOCIAL: Carrer de Paco Roca, 26 - 46530 Puçol (l’Horta)

IMPRIMEIX:

9 d’Octubre Coop. V.

ISSN: 1132 – 6298 Dipòsit legal: V – 366 – 1991

Amb la col·laboració de

la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència

Pròleg

A tu, del viatger estrany es va publicar per primera vegada en forma de plaquette —una plaquette més rudimentària que la que teniu ara en les mans— el juny del 1986. Enguany es compleixen, per tant, deu anys de la seua primera edició, la qual, com és obvi, us serà impossible trobar en el mercat. A més a més, es dóna la circumstància que per al Manel Alonso d’aleshores, amb 23 primaveres —“fadrí, però no gaire”, ens advertia Vicent Ferrer en el pròleg d’aquella edició— aquesta era la seua primera obra amb una certa extensió que eixia a la llum pública —publicada—. Es tractava, doncs, d’una oportunitat excel·lent per tornar a gaudir una dècada després d’aquells versos de joventut del Manel, refrescants però alhora assenyats i madurs, que des de la nostra modesta plataforma cultural hem sabut i hem volgut aprofitar, i, així, fer-ne una nova edició, revisada, corregida i polida curosament pel mateix autor, un autor que ha evolucionat en una línia ascendent i satisfactòria en tots els camps possibles —i gairebé impossibles— de la literatura. Quan Manel em va passar aquell primer poemari seu, me’l vaig quedar mirant amb un gest enyoradís (el poemari, és clar). I de seguida vaig entreveure les seues intencions (les de Manel, per descomptat). Sense cap mena de dubte, el poeta de Puçol pretenia amb aquell volum imprès deixar constància del seu món individual, íntim i amorós, i arribar amb les paraules —amb les paraules de la nostra “maltractada llengua”, com cantava Raimon— a tocar la fibra lírica, la sensibilitat adormida o condormida del lector i lectora. Aquells versos de Manel Alonso van ser segurament el primers que jo llegia publicats per un poeta de carn i ossos,

per un poeta que coneixia personalment. I això ja li donava al recull un cert encant i un innegable aire màgic. Eren —són— uns poemes directes, plans, sense excessiva retòrica innecessària, on el poeta (el jo masculí autoanomenat “viatger estrany”) clamava —clama— a una segona persona que té una presència constant en tots els poemes (fins i tot en el mateix títol del poemari: “A tu”), un tu femení que inunda de joia i d’angúnia aquest viatger que, si és estrany, és perquè és singular i únic, i que l’envolta amb la passió més ardent i alhora la fredor més amarga. La major part dels poemes comencen amb un verb en segona persona (Et despulles, Transpiraves, Caus, Crides, Navegues...). L’estimada, doncs, ompli tot el temps i l’espai, amb la seua inevitable presència, en la ment del poeta. “Són poemes plens de sentiment, de lluita entre el desig i l’assoliment d’un amor”, assenyalava Ferrer. Però, així mateix, són uns poemes que no s’entenen sense el rerefons de sensualitat, d’erotisme més o menys declarat que els envolta. El poeta-viatger és un ésser vital, intrínsecament actiu, que considera la sexualitat com la ruta més vital de totes:

el camí agredolç per on vaig sortir a la vida.

Deu anys després, fem nostra de bell nou la veu del poeta. Les paraules que ens ofereix Manel Alonso representen un testimoniatge del seu univers íntim i personal, però, al mateix temps, transpuen un altre gran amor no declarat però totalment intuït: el de la paraula escrita. “Estima la literatura en totes les seues formes —escriu Albert Calls a propòsit de l’escriptor puçolenc— i, quan es té un amor foll a la paraula, no pot deixar-se d’escriure.”

Vicent PENYA

NOTA BIOGRÀFICA Manel Alonso i Català va nàixer a Puçol (l’Horta Nord) l’any 1962 a finals d’un tòrrid agost, sota el signe de Lleó. Alonso s’inicia en la lectura en descobrir a l’andana de la casa paterna, guardada dins de vells baguls, tota una biblioteca formada en la seua major part pel còmic d’aventures de moda en els anys quaranta i cinquanta i les novel·les de José Mallorquí. En la seua adolescència descobriria Bécquer, la generació del 27, Salvador Espriu i, posteriorment, Vicent Andrés Estellés. La seua primera trobada amb l’escriptura fou a través de la poesia amb versos encarcarats de síl·labes estrictament contades cent vegades i rimes no massa brillants. Després s’atreviria amb el conte i per últim amb la novel·la, amb un primer intent que publicà l’any 1992 en Edicions Camacuc sota el títol de La maledicció del silenci. L’any 1986, amb un gran desig de veure els seus maldestres versos impresos, edita pel seu compte una selecció de poemes sota el títol A tu, del viatger estrany, que ara, revisada i corregida, es publica en la col·lecció Quaderns de Rafalell. Malgrat aquest intent precoç, no és fins al 1994 que publica el seu primer poemari Amb els plànols del record, tot just en la mateixa editorial que un any després publicaria la novel·la Escola d’estiu, i posteriorment el seu primer llibre de relats infantils Bernat i els seus amics. Manel Alonso a més a més ha col·laborat com a periodista en mitjans com ara El Temps, Saó, El Periòdic, Levante-El Mercantil Valenciano...

A Pilar

Exemplar número

______________________

Signatura de l’autor

1 Et despulles després del carnestoltes diari i quedes nua: bella i intranscendent sota l’escenari. Fora ha quedat el món: rialles falses, flors d’un dia. Ara, còmplice de silencis, t’has obert, pausadament, i esperes.

2 Transpiraves un fluid de danses i entreteles que cridaven amb un xiuxiueig imperceptible la flama que em dorm dins de l’ésser atraient-la cap a on la luxúria copula amb l’amor.

3 Cobejosa navegues cercant entre la mar sedosa dels llençols un rumb de contacte incessant per cremar com el ble d’un cresol. Infles les veles amb el vent impetuós d’una solitud que et va cobrint i et prega el tacte d’altre cos amb el qual trobar l’espai on teixir pell amb carn i carn amb ànima, com la manxa que puja i baixa d’un ferrer en una fundició, la qual deixa per tornar a moure més fort, amb més gana i no concloure fins traure el dolç suc a la passió.

4

Caus entre l’argent de les ones en rompre emergint de nou com el mascaró que es debat entre l’amor al vaixell o a les aigües, i en l’esguard em pren la llum i l’èxtasi. Mariner com sóc la imatge m’empeny a breguejar contra la força del mar entre corrents inestables, i en l’empresa em pren el panteix i el silenci. Encoratjat lluite per tal d’aconseguir el polsim eteri del teu esguard, les formes màgiques del teu cos, i en l’empresa em pren el desamor i el silenci. Vencedor vençut en totes les batalles, a la fi recull l’ofrena càlida dels teus pits, el sabor dolç de tots els teus llavis, i en l’empresa em pren la passió i l’orgasme.

5 Et despullaves l’ànima a esgarrapades lentes. Els gemecs i les paraules anaren perdent brusquedat sonora, per passar a ser només dolces melodies. Com una cadella abandonada et mostraves recercant caliu en el cos del viatger estrany, que un dia et va demanar hostalatge. Abraçada al seu cos nu el rostre se t’inundà de rius que el solcaven lents i cabalosos. Estaves preciosa! Em recordares cert paisatge pirinenc enllà al trenc de l’alba.

6

Crides en veu alta el meu nom. A la cambra tan sols roman la pols, els records empaquetats i el futur per fer. Estrenys els llavis. Tanques els ulls i veus als teus peus cendra, cendra per tots els racons, cendra que passa per sota totes les portes, que ix al carrer i anuncia, com les campanes, la mort del nostre amor. Estrenys els llavis. Et cobreixes l’oïda i escoltes el batec de la cendra, cendra per a la teua flama, cendra per al teu jardí perquè et florisca la rosa de la memòria, entre clavells i esparregueres. Estrenys els llavis. Crides de nou, ressona la veu i tu, desesperada, a la porta esperes la mà que no acariciarà avui els teus pits. Estrenys els llavis.

7 La mar tenyida d’ametlles se t’estremia de desamor. La llum marxà i les ombres s’abocaren. La mar tenyida d’ametlles se t’estremia... caigué una llà gri ma.

8 Gemegava el teu nom al bell mig de la fosca. Et cridava nàufrag en la immensitat de la mar. Et cercava en els somnis i no aparegueres. Quedí eixut per no trobar el teu oasi. Em vaig sentir morir gemegant el teu nom.

9 Entrar dintre teu i tornar a recórrer el camí agredolç per on vaig sortir a la vida. Entrar dintre teu, cercar-te l’ànima.

10 La platja de les teues llàgrimes era un ocell invàlid al bell mig d’una gran taca de tristesa. Vers on fugiren l’electricitat i el foc de la passió? Tu ets una gavina i jo el mar quiet.

Títols

1. Utopia, de Josep Maria Ribelles

2. No em moriré d’amor, d’Alexandre Navarro i Tomàs

3. A tu, del viatger estrany, de Manel Alonso i Català

4. Essència, d’Agustí Peiró (en preparació)

5. Segments d’altres mesures, de Carles Enguix (en preparació)

6. L’eixam dels desprevinguts, de Josep-Ignasi Granero

7. Retorn de res, de Vicent Penya

Aquesta plaquette s’acabà d’imprimir el darrer diumenge d’octubre

de l’any mil nou-cents noranta-sis

amb una edició de tres-cents exemplars numerats i signats per l’autor