I N T R O D U C C I Ó H I S T Ò R I C A D O X O G R A F I A P R E S O C R À T I C A

M O N I S M E E C L E C T I C I S M E

P L U R A L I S M E

Filosofia presocràtica

Aristóteles, Metafísica 983b6.

“La mayor parte de los primeros filósofos consideraban como

principios de todas las cosas los que constituyen la naturaleza

de la materia. Aquello de que están formados todos los seres, el

punto de partida de su generación y el término de su

decadencia, en tanto que la sustancia persiste bajo la diversidad

de sus determinaciones, tal es para ellos el elemento, el principio

de los seres y, en consecuencia, creen que nada es ni generado

ni destruido puesto que este tipo de entidad se mantiene

siempre, así como decimos que Sócrates no llega a ser en

sentido absoluto cuando deviene hermoso o músico ni tampoco

perece si se pierde esos modos de ser porque el sustrato,

Sócrates mismo, permanece. Por eso dicen esos filósofos que

nada nace ni se corrompe, pues debe haber alguna realidad,

una o múltiple, de donde todas las restantes cosas se

engendran, mas conservándose siempre ella misma. En cuanto

al número y naturaleza de esos elementos no están todos los

pensadores de acuerdo.”

PERIODITZACIÓ

s. XVII-XII ac. Periode micènic -fins 1180 ac.?, any de la destrucció de Troia

s. XI-IX ac. Edat Fosca -invasió i expansió dòria: Peloponès, Creta i, fins a Rodes- Destrueix la base cultural anterior, essent aquests uns pobles menys desenvolupats. 800: Introducció de l'alfabet grec (influències semítiques i directament fenícies). Inici de la ceràmica geomètrica.

Primer moment: s. VIII ac. Cultura feudal o burocràtica (per Vernant*, terme anacrònic): domini d’una oligarquia o noblesa terratinent, que succeeix l'antiga monarquia. 776: Primera Olimpíada. 775: Primera colonització. (fugida a causa dels invasors i expansió per a les activitats mercantils).Correspon a l’etapa de desenvolupament de l'èpos i la saviesa gnòmica.

Segon moment: s. VII-VI ac. Cultura democràtica. Coincideix amb l'ascens de l'imperi persa. S’inicia la cultura del demos. Període de tiranies amb marcat caràcter populista. Sorgiment de hestía koiné -espai públic de debat dels assumptes comuns-polis, àgora. Correspon a l’etapa de formació del pensament filosòfic: etapa presocràtica.

Tercer moment: s. V ac. Cultura antropològica. Predomini de la polis; desenvolupament de la democràcia. Correspon al període de les guerres mèdiques. Importància de la formació dels ciutadans paideia. En filosofia es correspon amb el període àtic, on destaquen Sofistes i Sòcrates.

*Jean-Pierre Vernant Los orígenes del pensamiento griego, 1961

3

A

R

C

A

I

C

C

L

À

S

S

I

C

Les primeres colònies es van fundar cap a

les illes de la mar Egea i costa de l’Àsia

Menor

A Egipte varen fundar alguna colònia al mateix

delta del Nil i també al nord d’Àfrica.

Al sud de la península Itàlica i Sicília varen

fundar diverses colònies i rebran el nom

de Magna Grècia.

Cap a Occident, els grecs arribaren a la

península ibèrica i al sud de la Gal·lia.

Alfabet

Per a llegir grec

Filosofia Presocràtica 6

►El naixement de la filosofia

Causes

Tesis clàssiques: ►El “miracle grec” (J.Burnet)

►El “mite racionalitzat” (Francis M. Cornford)

►Tesi històrica (Jean-Pierre Vernant)

Filosofia Presocràtica 8

Exposició: Dioses en color (2004)

J. Burnet: Early Greek Philosophy. Londres i Edimburg, A. y C. Black, 1892. 4ª edició, 1930.

Forma part del "mite grec" creat especialment a finals dels s. XVIII, preocupats per definir-se en oposició als "salvatges i primitius". De la mateixa manera els

grecs, als quals no els unia més que la llengua, amb les seves variants dialectals, van crear aquest concepte "hellenikon" paralel·lament al de de "barbar" (que li

costa parlar en grec) durant les guerres mèdiques i en front de l'imperi persa. Josep Fontana, Europa ante el espejo, Ed. Crítica, Bcn, 1994, pp. 10-15

►El naixement de la filosofia

Tesi del “miracle grec” – John Burnet (1863-1928)

►Objeccions: Genuïnitat del fenomen. Ignora les influències babilòniques i egípcies (eurocentrisme).

Cornford

No es cierto que los griegos inventaran de golpe -hacia el s. -VI- la filosofía, ni tampoco que lo hicieran sin influencia exterior, para desde Grecia transmitirla a toda la cultura occidental. En la India, en China e incluso en Egipto ya existía pensamiento filosófico desde varios siglos antes, aunque tuviera características muy diferentes del pensamiento occidental. Y en Grecia hay que considerar la filosofía como producto de una lenta evolución

(Antes y después de Sòcrates. 1980, F.M. Cornford).

Filosofia Presocràtica 10

►El naixement de la filosofia

Tesi històrica: Jean Pierre Vernant (1914-2007)

Enfocament plural: les condicions socials, econòmiques i culturals dels segles –VIII al –VI propiciaren el naixement de la filosofia

La situació geogràfica de Jònia: encreuament de cultures. El fi de la monarquia micènica i l’aparició de la polis, centrada en l’àgora hestía koiné –espai públic- on debatre tots els temes d’àmbit general. Creixement econòmic i comercial. Absència d'una classe sacerdotal que vetlli per l’ortodòxia. Influència dels sabers pràctics i tècnics babilonis i egipcis.

L'univers, les dieux, les hommes: récits grecs des origines Paris, Le Seuil, 1999

Per què la filosofia neix a Grècia?

Posicions historiogràfiques: Orientalistes: No és un fenomen grec, es destaca la seva

impossibilitat sense les influències orientals, és a dir, les matemàtiques egípcies, la tradició persa-iraní (astrologia) i sobretot índia. [O. Piulats Egiptosophia]

Estructuralistes: importància del lloc (topos)

a) Grècia és un arxipèlag: possibilitat de contrast per diferents identitats de cada illa (diversitat de costums entrellaçades)

b) element ―polèmic‖ àgora oberta

Hermenèutics: es genera a partir de l’antropologia cultural. Caràcter immanentista (no soteriològic ni escatològic) de la tradició helena, centrada en la paraula i en l’oralitat.

Filosofia Presocràtica 18

Mite i filosofia: Elements de l'explicació mítica d'Hesíode

► Segregació de parelles de contraris

(fred/calent, humit/sec...) a partir de la unitat primordial indiferenciada.

► Desunió i unió incessant d'aquestes parelles de contraris.

► Canvi cíclic etern (etern retorn).

Abans que totes les coses, fou el Caos, i després Gea (la Terra) d’ample pit,

mansió perenne i sòlida dels immortals que habiten el cimal del ventós Olimp,

i el tenebrós Tàrtar, enclavat en les profunditats de la terra espaiosa. I Eros, el

més formós d’entre els déus immortals, que deslliura de totes les

preocupacions i domestica, de tots els déus i de tots els homes, la ment i la

prudent voluntat. I del Caos nasqueren l’Èreb (tenebres) i la negra Nit; i de la

Nit, en unir-se amorosament amb l’Èreb, nasqueren l’Èter i el Dia. Gea

engendrà primerament el Cel Estrellat (Urà), perquè la cobrís del tot, i fos

sempre segura per als divins benaurats déus. Féu després les altes Muntanyes

[...]. Més tard Gea, unint-se amorosament amb el Cel Estrellat, va engendrar

l’Oceà, de profunds remolins [...]. Posteriorment nasqué l’astut Cronos, que

fou el més terrible dels fills del Cel (Urà) i que odià des del començament el

seu prolífic pare. [...] La Nit parí l’odiosa Thanatos (Mort) i al Destí. Parí,

també, Hipnos (Somni) i la multitud d’il·lusions o fantasies, sense que aquesta

deessa, la tenebrosa Nit, jagués amb ningú; i, posteriorment, la dolorosa

Aflicció [...]. Hesíode, Teogonia, 113..

Religió cívica a Grècia Transmissió oral de la tradició (rapsodes) i a partir de l’épos

(dels poemes èpics) d’Homer i d’Hesíode

La religió homèrica és, en realitat, l'expressió d'una col·lectivitat, i la seva funció és salvaguardar la ciutat, per mitjà del manteniment dels seus costums. El politeisme grec no es fonamenta en cap revelació ni llibre sagrat, sinó que es basa en la vida social, en els costums ancestrals, en la llengua y la tradició. Els déus no són entitats transcendents que viuen més enllà del món. El món diví i el món humà no està radicalment separat. El natural i el sobrenatural estan intrínsecament lligats. No es practica un culte per a salvar l'ànima més enllà de la mort.

Aquil·les: Nissaga de Zeus, Laertíada, Ulisses tan enginyós, aferrissat!, quina obra millor duus encara de cap? I com has gosat a baixar a l’Hades [les estances infernals], estatge on els morts habiten privats de sentits i són purs fantasmes dels homes que finaren?

HOMER: L’Odissea, XI. (Traducció de Carles Riba).

Hèctor i Aquil·les

Religions mistèriques

Els sacrificis rituals i els cultes públics no culminen l'experiència religiosa grega. Al mateix temps existien altres corrents i grups amb aspiracions religioses. Es coneixen a partir de fonts hel·lenístiques

Característiques generals del

misticisme grec

1.La relació amb la divinitat no és ja col·lectiva, sinó que és personal entre l'individu i el déu. 2.Tot i que alguns cultes són públics i reconeguts per la ciutat, els seus ritus no estan controlats per aquesta. 3.La immortalitat de l'ànima (i la reencarnació) i la seva destinació després de la vida es converteix en preocupació fonamental. 4.Alguns cultes místics proposen un model moral de vida i exigeixen una sèrie de sacrificis personals per a arribar a la puresa espiritual.

Religions mistèriques

Culte a Deméter: misteris eleusins

Cultes dionisíacs

Orfisme

El templo de la diosa Demeter, en Eleusis, sede de los misterios

E. R. Dodds, Los griegos y lo irracional

Els primers filòsofs (s.VI-V) ―els primers que van filosofar‖ Aristòtil (Met. I, 983b 6)

17

Els primers filòsofs: cronograma ―els primers que van filosofar‖ Aristòtil (Met. I, 983b 6)

c 575 “Físics”

Jonis

Tales (c 575)

Anaxímenes (c550)

Anaximandre (c550)

c 530 Pitàgores i Pitagorisme primitiu

c 490

Parmènides (El Principi del Ser)

Heràclit (El principi de l’esdevenir)

c 450 Ecleticisme i pluralisme

(Empèdocles, Anaxàgores, atomisme )

Doxografia presocràtica

Plató s. IV ac., si bé no té una gran fidelitat als autors.

Aristòtil s. IV ac., qui fou el primer historiador de la filosofia

Teofrast s. IV ac., deixeble d’Aristòtil, que va escriure una obra fonamental Physikon doxon, que conservem parcialment gràcies a Simplici (s. VI dc.)

Altres fonts doxogràfiques importants:

Ciceró s. I aC

Plutarc s. II dc.

Sext Empíric s. II dc.

Diògenes Laerci s. III dc.

Procle s. V dC

Simplici s. VI dC, qui també resumeix una obra d’Aeci (s. I aC), no conservada, anomenada per H. Diels Vetusta placita.

19

Doxografia presocràtica

A partir d’aquestes opinions al segle XIX H. Diels va compilar tota la bibliografia doxogràfica juntament amb els texts que poden considerar-se com a originals Doxographi Graeci, 1879

Posteriorment van ser reelaborats pel filòleg W. Kranz, en l’obra Die Fragmente der Vorsokratiker, 1903-1952, Berlín, Weidmann,

Sobre aquesta obra fonamental es basa l’edició crítica amb selecció de texts The Presocratic Philosophers: A Critical History with a Selection of Texts de Kirk, G.S. i Raven, J.E. (1a. 1957) M. Schofield (2a. 1983), ed. Cambridge UP

En castellà, primera traducció directa de textos: Eggers Lan, Conrado; Juliá, Victoria E. (1978). Los filósofos presocráticos Madrid, Ed. Gredos.

20

DK numbers: Notació dels textos presocràtics

En la selecció dels textos presocràtics se segueix la notació de Diels-Kranz (Die Fragmente der Vorsokratiker, Berlin 1903, reelaborada posteriorment per W. Kranz, Berlin, diverses edicions de 1934 a 1954; Dublin-Zurich, 1972).

La notació de Diels-Kranz (D-K), en les seves versions finals consta d'un nombre identificatiu de l'autor, seguit d'una lletra:

A. Testimonia: referències antigues de la vida i obra de l’autor.

B Ipsissima Verba: suposadament fragments amb les paraules exactes de l’autor.

C. Imitacions: obres que van prendre l’autor com a model

11 — Tales

12 — Anaximandre

13 — Anaxímenes

14 — Pitàgores

21 — Xenófanes de Colofó

22 — Heràclit d’Efés

28 — Parmènides d’Elea

29 — Zenó d’Elea

31 — Empèdocles de Acragas

59 — Anaxàgores de Clazomene

67 — Leucip

68 — Demòcrit

EXEMPLES D-K 11 B 1 IDENTIFICA A: TALES DE MILET (11) , FRAGMENT 1;

D-K 22 A 1 IDENTIFICA A: HERÀCLIT(22), TESTIMONI 1.

La filosofia abans de Sòcrates

Filosofia presocràtica

Monisme

Tradició jònia

Milet

Tales

Anaximandre

Anaxímenes

Heràclit d’Efés

(monisme dinàmic)

Tradició itàlica

Pitagorisme antic

Elea (monisme

estàtic)

Xenòfanes

Parmènides

Zenó

Melissos de Samos

Eclecticisme

Empèdocles

Pluralisme

Heterogeni

Anaxàgores

Homogeni

Atomisme

Leucip

Demòcrit

Presocràtics: Situació Geogràfica

24

Monisme: Filosofia jònia Tradició itàlica

Θαλῆρ Tales de Milet (fl. 585 aC)

Matemàtic

Observador (theorós) de la natura

Predicció eclipsi solar el 585

Teòric polític

―Tales afirmava que l’aigua és l’origen de totes les coses –per això, va dir que la Terra surava sobre l’aigua- i sens dubte ho deia així en veure que l’aliment de les coses és humit i que l’escalfor neix de la humitat i d’ella viu, i que d’allò on neixen les coses és el seu principi (ἀπσή). Per això va opinar així i perquè les llavors tenen sempre una naturalesa humida i perquè l’aigua és el principi de les coses humides‖ (Arist. Met. 983b i ss.)

―pánta plére theon‖ Aristòtil i D. Laerci (hilozoisme)

―kálliston kosmos poíema gar theou‖ ―Déu és el més antic atès que no ha estat engendrat‖

Αναξίμανδπορ Anaximandre de Milet (fl. 560)

Introducció del gnòmon a Grècia

Predicció d’un terratrèmol a Esparta

Iniciador de la cartografia i de la cosmografia

Admetre la pluralitat de mons i el moviment de la terra sobre el seu eix

Física: ―àpeiron‖ il·limitat, indefinit, indeterminat en moviment etern

Injustícia:

Individuació

Diferenciació de contraris (ekkrisis, apókrisi)

generació de mons limitats (kósmos, ouranós)

diversificació dels elements calent (foc), fred (terra), humit (aigua), sec (terra)

Pneuma còsmic

Llei còsmica de lluita (agón) de contraris justícia còsmica de retorn a l’inici, a l’àpeiron

Biologia Fang primitiu éssers vivents marins terrestres (homes)

(D-K 12 A 9) Simplicio, Fís. 24, 13-25:

―Entre los que dicen que es uno, en movimiento e infinito, Anaximandro de Mileto, hijo de Praxíades, que fue sucesor y discípulo de Tales, dijo que el principio y elemento de todas las cosas existentes era lo ápeiron [indefinido o infinito], y fue el primero que introdujo este nombre de «principio». Afirma que éste no es agua ni ningún otro de los denominados elementos, sino alguna otra naturaleza ápeiron, a partir de la cual se generan todos los cielos y los mundos que hay en ellos. Ahora bien, a partir de donde hay generación para las cosas, hacia allí también se produce la destrucción, «según la necesidad; en efecto, se pagan mutuamente culpa y retribución por su injusticia, de acuerdo con la disposición del tiempo», hablando así de estas cosas en términos más bien poéticos.

Aναξιμένηρ Anaxímenes de Milet ( fl. 546)

Astrònom

―Diu que l’aire es transforma en una cosa o altra per rarefacció i condensació... Diu també que és etern el moviment que origina tots els canvis‖ Teofrast, DK 13 A 5

―Aér‖, ―pneuma‖ alè, vapor o boira; no es tracta del aire atmosfèric sinó d’un principi del moviment i de la vida (respiració) de totes les coses.

Introducció del dualisme de forces còsmiques: condensació (fred) i dilatació (calor).

Introducció de la noció d’ ―aitía‖ com a causa, desplaçant-la del seu significat moral de culpa.

Aναξιμένηρ Anaxímenes de Milet ( fl. 546)

L’arkhé és

l’aire

RAREFACCIÓ CONDENSACIÓ

FOC VENT

NÚVOL

AIGUA

TERRA

La terra és plana i

cavalca sobre l’aire

Els cossos

celestes giren al

seu voltant

Texts milesis

―Anaximandre de Milet, fill de Praxíades, diu que el primer principi de les coses que existeixen és allò il·limitat, perquè totes les coses s'originen d'ell, i en ell pereixen. Per això innumerables mons neixen i novament es dissolen en allò del que van sorgir.‖ (Aeci (A 14)

«Anaxímenes de Milet, fill d’Eurístrat, va declarar que l’origen de les coses existents era l’aire, perquè d’ell procedeixen totes les coses i en ell es dilueixen novament. Exactament igual que la nostra ànima, que és aire, diu, ens manté units, així també l’alè [o buf] i l’aire envolten tot el cosmos». Aire i alè s’usen com a sinònims» (Aeci, I,3,4) (Guthrie, W.K.C, Historia de la filosofía griega, Gredos, Madrid 1984, Vol. I, p.133.)

PitàΠςθαγόπαρ Pitagorisme primitiu (s. VI-V)

Va fundar una secta filosòfico-religiosa en Crotona. Admetia dones i nens. Dificultats de discernir entre les doctrines pitagòriques abans de Plató.

Doctrina de l’ànima: ―soma estí sema‖

Doctrina del nombre: Els arkhaí són els NOMBRES, en concret, els quatre números 1+2+3+4 que sumen 10: la tetractys. Tots els nombres neixen de l’U i tots els cossos del punt.

El seu deixeble Filolau va dir que els planetes i la terra giren al voltant d’un foc originari produint música.

ELS DEU CONTRARIS

(arkhaí)

Límit – Ilimitat

Senar – Parell

U – Múltiple

Dreta- Esquerra

Masculí – Femení

Estàtic – En moviment

Recte – Corb

Llum – Foscor

Bo – Dolent

Quadrat - Oblong

Πςθαγόπαρ Pitagorisme primitiu

els intervals de l'escala musical podien expressar-se per relacions numèriques. Aquest és un cas de la harmonia matemàtica i geomètrica que domina el cosmos.

1:punt (stígmé), 2:línia (grammé), 3:pla (epípedon) i 4:sòlids (stereón). Relació amb la matèria. Els nombres no són només abstraccions.

les unitats-punt tenen extensió i funcionaven com a base de la matèria física (serà contra aquesta idea que Zenó d’Elea construirà les seves apories)

distincions qualitatives. No hi ha una idea merament quantitativa de les relacions numèriques. Tetractys (10)

en la cosmologia accepten l'existència del buit (el no-res)

34

Πςθαγόπαρ Pitagorisme primitiu (s. VI-V)

1. Ofereix dues notes originals:

a). Utilització del concepte de respiració còsmica (Anaxímenes) a fi d'explicar la pluralitat real de les coses que s'originen per la disgregació de la unitat compacta del cosmos esfèric mitjançant la penetració del buit o del no ser.

B). La derivació cap a una concepció arithmós – geomètrica de la realitat, considerant els nombres (entitats qualitatives) com l'essència de les coses.

2. Oposició entre el limitat i il·limitat, el ple i el buit, l'ésser i el no ser.

3. Concepte de nombres com essència de les coses. tetractys

4. Plantejament del problema de la conciliació entre unitat i pluralitat de les coses

5. Creença comuna amb òrfics en la preexistència i transmigració de les ànimes

6. Purificació assolida per mitjans de pràctiques ascètiques i per la ciència i la música.

Dualitats:

límit i il·limitat

Imparell-parell

U i múltiple

Dreta i esquerre

Masculí i femení

Estàtic i en moviment

Recte i corb

Llum i foscor

Bo i dolent

Quadrat i oblong

Aristòtil, Met. A5, 985 b 23

Παπμενίδηρ ὁ Ἐλεάηηρ Parmènides (fl. 475)

Poema: Perí phýseos. Es conserven 19 fragments en hexàmetres. Estructura:

Proemi (reminiscències homèriques i òrfiques)

Via de la veritat

Via de les opinions

Cornford: pròpiament s’assenyalen 2 camins (ὁδόρ, hodós) però el del "no-ser és" és impracticable. Jaeger :interpreta l’al·lusió al camí soteriològic i al de l’error moral. Reale: distingeix en les paraules de la deesa 3 camins d'aprenentatge: 1) el sòlid cor de la Veritat ben rodona

2) les opinions dels mortals, on no hi ha veritable certesa

3) aprendre com l'aparença (ta dokounta) havia de ser digna de crèdit (doxa, camí d'opinions versemblants). Parmènides assenyala així la continuïtat de presència-alétheia (ésser) i aparença-doxa (ens) –(també a Marzoa)

Via de la veritat: ἔζηιν ἢ οὐκ ἔζηιν - ηὸ γὰπ αὐηὸ νοεῖν ἐζηίν ηε καὶ εἴναι. El νοεῖν no és νοεῖν si no adverteix la presència del que hi ha: l'ésser, el real. (Szabó, veu el més antic testimoni d’una demostració indirecta, per reducció al absurd.) Via apofàtica (de negació). El que és ingènit, etern i imperible (v. 5-21) El que és u, continu i homogeni (v. 22-25 El que és inmòbil, finit (v. 26-33; 37-38; 42-49)

Via de les opinions: obre pas a la Cosmologia. La matèria es compon de dos principis: foc –llum- i terra –foscor-. On, en part, reprodueix la tradició jònica, si bé (Gadamer) supera la irresolució de la lluita de contraris en la preferència de la llum sobre les tenebres i la foscor.

Interpretació platònica i metafísica: Realisme i idealisme. Oposició entre raó i sentits,

Monisme i pluralisme.

Poema ―Perí physeos‖

Es preciso que te aprendas todo, tanto

• el imperturbable corazón de la Verdad bien redonda (Aletheíes eukukléos),

como

• las opiniones de los mortales (broton doxas), en las que no hay verdadera

creencia (pistis alethés). Sin embargo aprenderás también cómo

• lo que se cree debería ser aceptable, porque penetra totalmente todas las

cosas". ( Cfr. KRS) (Marzoa: “que lo aparente tenia que ser de modo digno de

crédito, atravesando todo de un lado a otro”)

Ἡπάκλειηορ ὁ Ἐθέζιορ Heràclit (fl. 500/450)

Ποηαμοῖρ ηοῖρ αὐηοῖρ ἐμβαίνομέν ηε καὶ οὐκ ἐμβαίνομεν, εἶμέν ηε καὶ οὐκ εἶμεν

Creuem i no creuem els mateixos rius, som i no som.

Epistemologia

Coneixement sensitiu doxa i cal que sigui corregit per la raó (lógos)

Coneixement racional veritat (ἀλήθεια)

Ontologia

Manté el principi d’unitat en la naturalesa (totes les coses són una) però introdueix aspectes dinàmics

(milesis) “πάντα ρει” (a Plató, probablement no literal d’Heràclit)

Física

Acceptació d’una llei còsmica necessària (Lógos) de canvi perpetu (foc -pyros, com a creador de

vida, llum i destrucció) que descriu dues vies: descendent Foc-Aire-Aigua-Terra i ascendent: Terra-Aigua-Aire-Foc. Necessitat (ananké) i Lógos són el mateix. Etern retorn. Cicle de mons de duració

del Gran Any (10.800 anys).

Existeixen dues forces còsmiques antagòniques, que resolen la unitat (raó) i el moviment (sentits):

Guerra i Discòrdia (“polemon kaí erin”, causa i origen de la pluralitat.

Concòrdia o la Pau (homologían haí eirénen), que redueix tot a la unitat

El Lógos que regeix les transformacions del foc és la causa oculta de la harmonia de l’univers

Antropologia

L’ànima és de naturalesa aèria i es purifica en el camí d’ascens (foc).

Possible influència de l’orfisme (immortalitat)

Ètica

Relativisme del bé i del mal

Ἡπάκλειηορ ὁ Ἐθέζιορ Heràclit (fl. 500/450)

DK 22 B1 "Sempre resten els homes sense comprendre que el logos és així com jo el descric, igual abans de escoltar-ho, que un després que ho han escoltat; perquè, tot i que les coses esdevenen segons aquest logos, s'assemblen els homes a gent sense experiència, fins i tot quan experimenten paraules i accions tal i com són les que explico, quan distingeixo cada cosa segons la seva constitució i dic com és; a la resta dels homes els hi passen desapercebudes quantes coses fan desperts, de la mateixa manera que s'obliden de les que fan quan dormen"

DK 22 B2 "Per tant, cal seguir el que és comú; però, tot i que el logos és comú, la majoria viu com si tingués una intel·ligència particular"

DK 22 B50 "Després d'haver escoltat al logos i no pas a mi, és savi admetre que totes les coses són una―

DK 22 B113. El pensament és comú a tots.

DK 22 B114. Els que volen parlar amb intel·ligència han de basar-se en el que és comú, com una ciutat en la llei, i encara amb major fermesa. Ja que totes les lleis humanes s’alimenten d’una sola llei, la divina que ho domina tot segons li plau, i ho regeix tot i a tot excedeix.

Ξενοθάνηρ Xenòfanes de Colofó (fl. 530)

Tot i els vincles que Plató i Aristòtil van assenyalar amb l’escola d’Elea, no està demostrada la seva continuïtat i, menys, que Parmènides fos els seu deixeble. Influències de la filosofia milèsia.

―No orientó su interés fundamental hacia una explicación comprehensiva del mundo natural, como hicieron Anaxímenes o Heráclito, sino que

se interesó, de un modo especial, por la teología, y muchas de sus observaciones sobre cuestiones físicas están en conexión con ella; es posible que algunas fueran repulsas irónicas de teorías previas.‖ Kirk, Raven y Schofield, p. 245.

Teologia crítica i constructiva

―Silloi‖ poemes breus de caràcter irònic contra els costums dels grecs, contra el dogmatisme i contra Homer i Hesíode: ―Negros y chatos, así imagina el etíope los dioses, pero de ojos azules y rubios se imagina el tracio los suyos‖ (fr. 16)

l’eternitat (no ha nascut, a diferència dels déus homèrics), la immobilitat i la intel·ligència (―tot ho veu, tot ho sent i tot ell pensa‖)

Es discuteix la seva unicitat i corporeïtat. Aristòtil afirma que Xenòfanes no va definir aquest aspecte. Tanmateix, molts comentaristes han acceptat el monoteisme de l’autor.

Gnoseologia

―No hay ni habrá un hombre que haya conocido lo claro (ηο ζαθες, to saphes) o haya visto cuantas cosas digo acerca de dioses y de todo. Pues aunque llegara a expresar lo mejor posible algo acabadamente, él mismo no lo sabría, lo conjetural (δοκος, dokos), en cambio, se extiende sobre todo.‖

DK 21 B 34 (Sexto Empírico, adv. math. VII, 49, 110 y Plutarco, aud. poet. 2, 17e.

Zenó d’Elea (fl. 464) i Melissos de Samos fl. 444)

Zenó d’Elea és conegut per la defensa de les doctrines de Parmènides en contra del moviment i la pluralitat, desplegant un ―oceà d’arguments‖ (Plató):

Epiqueremes contra la pluralitat i la discontinuïtat

Exemple: Si hi ha molts éssers serien iguals i desiguals. Iguals perquè serien divisibles en parts fins a l’infinit; desiguals perquè cada un es divideix de forma diferent respecte de l’altre, atès que són diferents.

Paradoxes contra la realitat de l’espai del moviment

Aquil.les i la tortuga

Fletxa

Melissos de Samos va defensar una cosmologia, mescla de tesis milèsies i eleàtiques però fou conegut per la defensa de la infinitud del Ser, enfront (segons algunes interpretacions)de l’opinió de Parmènides.

Ecleticisme

Εμπεδοκλήρ Empèdocles d’Acragàs (fl. 450)

Obres: Sobre la naturalesa i Purificacions

La realitat està sotmesa a un cicle evolutiu interminable.

En el decurs d'aquest cicle es passa de l'U (tots els ens estan unificats en un ser, perfecte com una esfera) a la Multiplicitat (estadi en què els ens estan dispersos) i en què es produeix la disrupció de l'esfera.

Els ens són, per tant, compostos, migma (mescles) de quatre elements bàsics (o arrels –rizómata- de les coses): Foc, aire, terra i aigua, que identifica míticament amb: Zeus, Hera, Edoneu i Nestis. Són els arkhaí d'Empèdocles.

Hi ha dues forces antagòniques que mouen aquest cicle còsmic: Amor (Eros -tendència a la unitat i a la homogeneïtzació, sota la llei de l'U) i la Discòrdia (Neikos -tendència a la separació en una multiplicitat ens particulars). Aquestes forces no són, per tant, mecàniques sinó divines i vitals.

El domini de l'Amor i la Discòrdia és alternatiu en el cicle còsmic: podent-se establir que dels quatre estadis 2 són de predomini únic d'Amor o de Discòrdia i els altres dos són de transició d'Amor cap a Discòrdia i de Discòrdia cap a Amor. Reminiscències del mite de les edats d'Hesíode.

La vida neix en els estadis de transició i l'home apareix en el procés de trànsit de la discòrdia cap a l'amor. Entenia, doncs, la cosmogonia (els estadis) com una separació, un pas de l'amor a la discòrdia. Segons el testimoni d'Aeci, l'evolució es va produir en quatre estadis (K-R, p. 470 i ss.).

Estadi 1: "els membres solitaris anaven errants en busca de la unió" (frg. 58).

Estadi 2: monstres i deformacions, on mostra que la unió buscada es va realitzar a l'atzar: "aparegueren sobre la terra nombrosos caps sense colls, erraven braços solts sense espatlles i vagaven ulls sols desprovistos de fronts"

Frg. 59. "Naixien nombrosos éssers amb dos caps i dos pits, éssers bovins amb rostres humans i viceversa, criatures, mescla d'elements masculins i femenins i dotats de parts estèrils. De manera que els éssers que en la seva gènesi l a seva organització tendia a un fi determinat, aquests van sobreviure, la resta van desaparèixer.

Estadi 3: formes completament naturals sense distinció de sexe (K-R p. 472: "és possible que la teoria que Plató posa en boca d'Aristòfanes en el Convit estigués influïda per aquests passatges d'Empèdocles)

Estadi 4: món actual, on Empèdocles tracta qüestions d'embriologia, botànica, fisiologia.

A les Purificacions (visió òrfica) admet la preexistència de l'ànima, la transmigració i el camí de la seva salvació per la purificació.

Cornford (1980) mostra el seguiment de les dues tendències prèvies: Anaxàgores, considera Cornford, és el principal seguidor de la tradició jònia ("Home de ciència que per la seva importància només podem comparar amb Anaximandre"; l'atomisme serà una modificació de les doctrines pitagòriques i de Parmènides, per tant, desenvoluparà la tradició itàlica; Empèdocles va intentar fer una síntesi de les dues tendències (itàlica i jònia) lligant Anaximandre i Parmènides, configurant un esquema que donés cabuda al moviment i que estigués conforme amb la transmigració de les ànimes (orfisme).

Pluralisme heterogeni

Αναξαγόπαρ Anaxàgores de Clazomene (fl. 460)

En l'origen de tot es troba el Caos, que és barreja de totes les coses infinites en número i en petitesa.

El Caos entra en moviment per l'acció d'un principi exterior a ell Nous, la intel·ligència, que l'imposa un moviment circular, en el curs del qual aquesta massa homogènia es disgrega en una successió d'ens particulars. El Nous és una intel·ligència universal, causa del moviment i de les coses i alhora, ordenadora del cosmos. Aquest concepte sembla derivar-se de l’aér d’Anaxímenes..

Les coses no neixen ni moren sinó que es componen i dissolen a partir de l'existent.

Els éssers es componen d'una multitud de parts que contenen en si mateixes les "llavors" de totes les coses. Segons la qualitat que domina, les coses se'ns apareixen sota una aparença determinada, però aquestes llavors (spermata) contenen, en germen, una infinitat d'altres qualitats no aparents Això explica, per exemple, com l'aliment que ingerim es pot transformar en carn, ossos o cabell, etc. (la interpretació [errònia?] d'Arist. Homeomeries o parts homogènies i, per tant, distintes en cada ésser). Les llavors d'Anaxàgores, contra Aristòtil, són hòliques, tot està en tot.

(fragmento 12) "... y él [Noûs] controló la rotación universal e hizo que todo girara en el principio".

Anaxàgores

"Totes les coses tenen una porció de tot, però el Nous és infinit, autònom i no té mescla de res, sinó que és només per si mateix. Si no fos per si mateix, participaria de totes les coses i es trobaria barrejat amb altres coses, perquè, en cada cosa hi ha una porció de tot: les coses mesclades amb ell l'impedirien de governar cap cosa de la manera que ho fa, essent ell tot sol per si mateix.. El Nous va governar la primera rotació… Coneix totes les coses separades, mesclades i dividides. El Nous va ordenar totes les coses que havien de ser i totes les que foren i ara no són, totes les que són i totes les que seran. … Hi ha moltes coses però cap es troba separada i dividida de l'altra completament excepte el Nous. El Nous és tot semblant, tant en les seves parts més grans com en les més petites, mentre que cap altra cosa és semblant a cap altra, sinó que cada cos singular és i fou manifestament allò de què conté més quantitat." (frg. 12)

Pluralisme homogeni

Atomisme

Tot el que existeix està constituït per dos elements: el ple (ésser) i el buit (no ser)

El no ser existeix i el que permet el moviment.

L'ésser està constituït per cossos indivisibles, infinits i impassibles, invisibles i imperibles anomenats àtoms

Els àtoms es distingeixen per les seves determinacions espacials: forma (skemata), ordre (taxei) i posició (thesei). Arist. explica per analogia que els àtoms es diferencien per la forma com la A difereix de la N; per l'ordre com la AN difereix de la NA i per la posició com la N difereix de la Z. Tots tenen la mateixa densitat però poden tenir diferents mides i volums. Els àtoms per agregació componen els diferents cossos perceptibles, que són figures (ideai)

Els àtoms es mouen en el buit per automoviment ("automaton" que no té causa (Ciceró: "cal fer notar que l'automoviment dels àtoms no prové de cap principi sinó de l'eternitat) i és a partir d'aquest que es produeix el vòrtex ("díne"). El xoc d'àtoms fa que aquests prenguin diferents direccions i acaben generant els cossos qualitativament perceptibles. Aristòtil va identificar l'automoviment amb l'atzar, (per a alguns erròniament (Zeller) i va transmetre aquest error a la filosofia posterior.

Atomisme

Atzar (automoviment) i necessitat produeixen i fonamenten l'existència de l'ordre còsmic. Es considera que l'atomisme és una teoria mecanicista i determinista, posició que serà parcialment criticada a l'hel·lenisme pel hereus de la tradició atomista, l'epicureisme d'Epicur i Lucreci, que introduiran la noció de clinamen o parénclisi) sense la qual mai s'hauria pogut produir el cosmos.

Déus i móns són el resultat de l'acció dels àtoms i el buit. La naturalesa dels déus és brillant i ígnea (Heràclit). Els déus són aliens als problemes humans. Són només arquetips de la conducta racional i feliç.

L'ànima prové dels àtoms i és també mortal i la seva naturalesa és la del foc: lleugera, calenta, esfèrica i mòbil. S'exclou la immortalitat i la reencarnació. El fi de la vida humana és la felicitat que requereix l’euthimía i la recerca del bé i la justícia (Demòcrit).

Hi ha en Demòcrit una distinció entre percepció i veritat (anunci per alguns de la distinció entre qualitats primàries i secundàries.) El que captem (sensació) no és la veritat, però hi ha veritat oculta.

«D'altra banda, Leucip i el seu company Demòcrit diuen que són elements el ple i el buit, denominant a l'un "el que és" i a l'altre, "el que no és": al ple i sòlid, "el que és" i al buit, "el que no és" (d'aquí també que diguin que no hi ha més "el que és" que "el que no és", ja que tampoc hi ha més buit que cos), i que aquests són les causes de les coses que són (entenent "causa") com a matèria.

I així com els qui afirmen que és una l'entitat en tant que subjecte, expliquen la generació del altres per mitjà de les afeccions d'aquesta, afirmant que la raresa i la densitat són els principis de les afeccions, així també aquests afirmen que les diferències són causes de les altres coses.

Aquestes diferències diuen que són tres: figura, ordre i posició. En efecte, afirmen que "el que és" es diferencia únicament per la conformació, el contacte i el gir. Ara bé, d'aquests, la "conformació" és la figura, el "contacte" és l'ordre, i el "gir" és la posició: així, la A i la N es diferencien per la figura, els conjunts AN i NA per l'ordre, i la Z i la N per la posició.

Sobre el moviment, d'on i com es dóna en les coses que són, també aquests, igual que els altres, ho van passar negligentment per alt».

______________________________________________

Aristòtil, Metafísica, 985b.(Gredos, Madrid 1994, p. 87-88).

Ètica Demòcrit

Mejor se mostrará quien se basa en su disposición hacia la virtud y en la convicción del razonamiento que quien lo hace en la ley y la obligación, pues es verosímil que cometa falta a escondidas aquel al que sólo la ley mantiene apartado de la injusticia, mientras que el que se encamina a lo debido por convicción es verosímil que no haga nada indebido ni a escondidas ni a las claras. Por ello quien actúa correctamente a impulsos de la cordura y el saber se hace a la vez valeroso y cabal (fr. 181).

Heraclitus and Democritus, by Bramante, 1477