Lluís Maria Xirinacs GLOBÀLIUM . MODEL MAJOR

ART

2

Un model global de la realitat. GLOBÀLIUM Segona part: MODEL MAJOR Categoria: ART Primera edició (en format electrònic): gener 2017 © Del text: Lluís Maria Xirinacs Damians Llibres de figures Globàlium major: Lluís Maria Xirinacs Damians Informatització figures Globàlium major: Manuel García Sanz Aportacions: Definicions curtes: Joan Parés Grahit Història filosòfica: Marc Malagarriga Recerca de textos afins: 02 i 03 Núria Roig Esteve. 05 Sonet de Josep Colet Giralt Recerca d’obra plàstica afí: Francesc Soler Claveras Test/qüestionari: Montserrat Sànchez Barra GRUP D’INVESTIGACIÓ GLOBÀLIUM

FUNDACIÓ RANDA LLUÍS M. XIRINACS Rambla de Badal, 121, 1r. 08028-Barcelona Tel. 934194747 http://xirinacs.cat - http://xirinacs.wordpress.com www.lluismariaxirinacs.cat info@fundacioranda.org - germanies.randa.xirinacs@gmail.com Totes les obres de Lluís Maria Xirinacs sota llicènc ia CC:

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

3

ÍNDEX - MODEL MAJOR, CARRETERES, CULTURA ................................................ Pàg. 4 - Categoria: ART * Definicions curtes ............................................................................................. Pàg. 5 * Etimologia ........................................................................................................ Pàg. 5 * Història filosòfica ............................................................................................. Pàg. 6 * Nucli ................................................................................................................. Pàg. 10 * Antitermes ........................................................................................................ Pàg. 14 * Núvol d’afins .................................................................................................... Pàg. 14 * Sociolingüística ................................................................................................ Pàg. 15 * Figures .............................................................................................................. Pàg. 16 * Texts afins ......................................................................................................... Pàg. 17 * Obra plàstica afí ................................................................................................ Pàg. 20 * Dades tècniques ................................................................................................ Pàg. 23 * Test / Qüestionari ............................................................................................. Pàg. 23 * Diccionaris consulta ......................................................................................... Pàg. 23

4

2.- MODEL MAJOR Dintre del projecte general de GLOBÀLIUM , un model global de la realitat, el MODEL MENOR (1), era una esfera de tres dimensions cartesianes: cernent (c), parença (p) i tensió (t), amb els sis corresponents punts cardinals: “Teoria” (+c) / “Pràctica” (-c), “Fenomen” (+p) / “Noümen” (-p) i “Objecte” (+t) / “Subjecte” (-t). Per accedir ara al MODEL MAJOR cal afegir-hi una quarta dimensió cartesiana: voltant (v), amb els seus dos punts cardinals: “Món” (+v) / “Plasma” (-v). 23.- CARRETERES En la pissarra (22) del MODEL MAJOR hi ha vuit centres principals d’atracció (categories de color verd), corresponents als vuit punts cardinals esmentats, equidistants entre veïns (90º). Ara establim una xarxa bàsica de trams de carreteres (vint-i-quatre), tots iguals, de 90º cadascun, entre cada dos punts cardinals veïns. En resulten sis cercles canònics màxims perpendiculars (360º) (fig. 0-5) que anomenarem: I. Mètode (231), II. Revelació (232), III. Univers (233), IV. Cultura (234), V. Relació (235) i VI. Consistència (236). En el punt mig de cada tram fixem un centre de segon ordre (en total: 24 categories de color negre), que vénen definits per les dues categories verdes situades en els dos extrems del seu tram. 234.- CULTURA: p, t El quart (IV) cercle canònic de variables parença i tensió és format segons aquesta seqüència: SUB – 45º - MTP – 45º - NOU – 45º - MTF – 45º - OBJ – 45º - CIE – 45º - FEN – 45º - ART – 45º - SUB. Recull les diferents grans branques amb què la cultura (“Cultura”) ha tractat la realitat: la sacralitat, la filosofia, la ciència i l’art. 234.24.- ART : +p, -t

5

234.24.00.- Categoria: ART. ART (FEN-SUB) 234.24.01.- Definicions curtes: Manifestació vivencial. Expressió creativa. Tractament subjectiu de la realitat canviant. Coneixement estètic de la realitat psíquica. Acoblament reeixit, exitós. Incitació a la creativitat dels demés. Facultat d’aprehensió de la bellesa. Fantasia que emociona. Passió bella. Fenomen subjectiu. Aparença intensa. Coneixement i tractament amb rigor estètic de la realitat psíquica, interior i vivencial. 234.24.02.- Etimologia: “Manera de fer una cosa segons regles, habilitat i destresa”. Derivats i composts: “arter”, “artesà”, “artista”, “inert”, “artefacte”, “artífex”, “artifici”, “artificial”, “artificiós”, “artimanya”. La interessant arrel primitiva europea, d’on ve, és *ar-ti- “manera de ser o d’actuar, natural o adquirida a través de pràctica o estudi, de bona o mala fe” d’habilitat, d’ofici, de professió, d’artesania, de trampes o enganys”. El terme també val per les eines: l’arada, les arts de pesca. La meva opinió és que el seu significat més antic és el d’acoblament, conjuntura, articulació. I neix amb la invenció de l’arada: acoblament del timó de fusta, braç anterior, lligat a l’element de tracció animal o humana, la rella primer de fusta i després de ferro per fendir la terra i fer el solc i l’esteva, peça corba de fusta, posterior portada pel llaurador. L’arrel *ar- indica aquesta conjunció de peces molt diferents, inventada segurament als inicis del neolític, que facilita extraordinàriament l’agricultura. ¿Potser els pobles Aris eren uns pobles ben conjuntats, que no tenien guerres entre ells (Germànics → agermanats)? 1.- Sànscrit: irmáh “articulació de l’espatlla”, “bras”; vèdic: rtám “ritus”, rtú- “moment adequat”, “temps propici”. 2.- Avèstic: arema- “bras”., aixem “ordre”, “correcció religiosa”, ratu- “espai de temps”, “període”. 3.- Llatí: arare “llaurar”; aratrum “arada”; arvum “camp llaurat”; armus “articulació de l’húmer i l’espatlla”, espatlla”, “braç” i d’ací; arma ”arma”; armillae “braçalet”, “armilla”, “armari”; artus1 “unió d’ossos ben ajustada”, “extremitat”, “unió”, “amistat”, “artiga”, i articulus “petita part que conjunta el tot, fins i tot en l’anàlisi gramatical”, d’on vénen també “articulacions del colze i del genoll”, “juntura”, “conjunció”; d’exarticulare n’ix el català “eixartellar” (arrencar les males herbes d’un terreny), també “desarticular”, artus2 “estret”; iners “inert”; sollertia “habilitat”; armentum (ramat de bous); ritus “ritus”; castellà i portuguès: aro “cèrcol”; català: “armari”; ordior “ordir”

6

una trama, “començar a teixir”, “emprendre” (derivats: “ordit”, “exordi”); ordo “ordre” dels fils en la trama, “rang”, orno “ornar”, “arranjar”, “guarnir”, “embellir”, suborno “subornar”. 3.- Grec: árthron surt “artrosi”, “artritisme”, quan les juntures grinyolen; harmós “juntura”, “espatlla”; hárma “enganxament dels cavalls al carro”; ararein “arreglar”; ararísko “”adaptar”, “construir”; artýo “arranjar”, “preparar”,;artús “composició”, “ordre”; arithmós “número”; arésko “satisfer”, “indemnitzar”; areté “força”, “valor”, “virtut”; areíon “millor”, “més fort”, “més valent”; áristos “òptim”, “excel·lent”, “el millor”. 4.- Prussià: irmo “braç”. 5.- Eslau: servi: ramo, räme “braç”; txec: ráme “braç” 6.- Germànic. Antic alt alemany: ordina “ordre”, aram “braç”; gòtic: arms “braç”; alemany: Arm, “braç”; antic islandès: jormuni “bestiar gros”; gòtic: aírmana “ramat de bous”.. 7.- Armeni: armukn “colze”, eri “espatlla d’un animal”, y-eriwrel “ajustar”, arari “jo he fet”, arnem “jo faig”, ardar “just”, ard “ordre”. 8.- Cèltic: irlandès: rím “compte”, adrími “ell compta”, ord “ordre”; galès: rhif “número”, add-urn “ornament” ; britònic: urdd “ordre”. 234.24.03.- Història filosòfica: 234.24.03.01.- Manifestació vivencial: aparença intensa. Creació. Poesia. Tacte. Encert. “Ull clínic”. Alteració, anderswerden (Hegel). Somni, Traum (Nietz.). No només les belles arts, també en són: l’educació, la medicina, la política, la cura d’ànimes, la judicatura, el periodisme, etc. Màscara, persona comica et tragica (llat.), prósopon (grec). Baumgarten. 234.24.03.02.- Art és aplicació de l’habilitat i del gust a la producció d’una obra, segons principis estètics.

El concepte d’art va associat al concepte d’“obra d’art”, que no és altra cosa que el producte o missatge considerat primàriament en funció de la seva forma o estructura sensible (o estètica).

L’art és l’acte o la facultat mitjançant la qual l’home imita o expressa i crea

copiant o fantasiejant, allò que és material o immaterial, fent ús de la matèria, la imatge, el so, l’expressió corporal, etc. O simplement, incitant la imaginació dels demés.

Un art és una expressió de l’activitat humana a través de la qual es manifesta una visió personal sobre el real o imaginat.

A l’antiguitat, es considerava l’art com la perícia en la producció de quelcom. En aquest sentit, defineix Plató l’art (techné) com: “aquella destresa manual o

intel·lectual que requereix certa habilitat i coneixement a fi de produir quelcom”.

7

Dividí les arts en dues classes (dualisme platònic): les arts productives d’objectes reals, siguin aquests materials o naturals; i les arts productives d’imatges. En ser el món material una còpia que imita i participa del món intel·ligible (de les idees), tot art serà una “còpia d’una còpia”, una imitació d’una imitació (mimesis), de manera que té un ínfim grau ontològic, i no aporta cap tipus de coneixement. Aristòtil mantindrà la idea platònica de l’art com imitació, ja sigui de la naturalesa, ja d’esdeveniments humans. La divisió de les arts es fa en virtut de l’objecte al que imiten, oferint un “plaer propi” que depèn de l’exactitud de la imitació així com de la disposició ordenada i harmònica de les parts (bellesa en un sentit clàssic). Sant Bonaventura i Escot iniciaran una concepció d’art com a “símbol”, trencant amb la concepció tomista de la bellesa, que integrava els tres grans corrents; a saber: el platonisme, l’aristotelisme i el cristianisme. La idea sosté que els objectes naturals (i els produïts per l’home) són símbols de quelcom que els transcendeix: Déu. Idea aquesta que més endavant, ja al segle XX, reprendrà Carl Jung doncs, per a ell, els elements simbòlics que conté tota obra són (igual que en les imatges oníriques) arquetips primordials que sorgeixen no del subconscient individual, sinó d’un subconscient col·lectiu, que pertany a l’espècie humana com a tal. Fins al Renaixement, l’art era una mera destresa manual, i els artistes no rebien una excessiva consideració social. No serà fins a finals del segle XV quan, per primera vegada es faci la distinció entre l’artesà i l’artista (artesania i belles arts) i, equivalentment, entre artesà (productor d’obres múltiples) i artista (productor d’obres d’art). És llavors quan es crea un llenguatge articulat per a referir-se a l’exterior i no a la representació formal, quedant així classificades les arts liberals en tres oficis: escultors, pintors i arquitectes.

Durant la il· lustració, l’art se seguia considerant com imitació de la naturalesa, però se li incloïa ja elements universals i essencials, de manera que els fes clars i diferents (Baumgarte).

Els empiristes atorgaren un paper predominant a la imaginació, com a facultat lliurement creadora, així com a les lleis psicològiques que regulen l’associació de les nostres idees. Shaftesbury creà la primera teoria del gust, entenent per tal una “facultat diferent de les altres, destinada a la aprehensió de la bellesa”. Schiller desenvolupa l’art com alliberació de la naturalesa material i com accés a allò racional. “La bellesa ens permet sortir d’un estat capficat en la sensibilitat, a un altre que serà plenament humà per ésser intel·ligible i racional”. Finalment, l’idealisme alemany tractà de subsumir el problema de la bellesa i l’art dins el concepte d’Absolut. Si per a Schiller l’home es reconcilia amb la naturalesa mitjançant l’art, revelador de l’Absolut, per a Hegel allò bell serà una manifestació de la idea. En l’art, la idea s’encarna en aparences materials que revelen la veritat.

És un retorn a la visió clàssica, amb algunes matisacions.

El marxisme influí molt en les teories estètiques del segle XX. L’art pertany a la superestructura i, com a tal, està determinat pels condicionaments sociohistòrics i, fonamentalment, per l’estructura econòmica, que és la base real de la societat. “L’art és reflex de la realitat social i també forma part de la ideologia, de manera que és utilitzat per les classes dominants per a justificar l’estructura econòmica imperant”.

8

A finals del segle XVIII i en especial durant el XIX, és quan apareix una veritable oposició entre el producte artístic (treball global amb caràcter exclusiu) i l’industrial (treball parcel·lat i producció en sèrie).

En aquest període es donà un notable increment de les col·leccions privades; es crearen les primeres acadèmies d’art (sense accés a les dones fins a principis del segle XX); sorgí la idea de “patrimoni”, amb l’aparició dels primers museus i dels “especialistes”, com crítics, galeristes, col·leccionistes...

És a partir de 1920 quan per primer cop es fa la distinció entre “belles arts” i “arts nobles”, sent la llista de les belles arts l’establerta per Charles Batteaux al 1474.

Així, hi trobem les sis primeres: arquitectura, dansa, escultura, música, pintura i poesia (literatura), segons la classificació de l’antiga Grècia. La cinematografia és la setena. La vuitena és la fotografia, tot i que s’addueix que és una extensió de la pintura. Finalment, la novena, la historieta, encara que és un pont entre la pintura i el cinema.

Molts autors, al llarg de la història, han criticat la producció artística, i

l’equiparaven, sinó al mal en sí, si al motiu de la situació de crisi que regnava en el seu temps (com el cas de Rousseau). Són autors que consideren que l’art és símbol de decadència i superficialitat; a més a més de mostrar les debilitats humanes, tant racionals com irracionals.

D’altra banda, també hi ha qui defensa la dimensió funcional de l’art, més enllà,

si cal, de la mera contemplació i plaer estètic. En aquest sentit, l’art és sovint vist com ensenyament moral. Aquesta concepció

es basa en que l’art ha d’estar al servei de la moralitat, i s’arriba a considerar, fins i tot, el refusar tot art que no promogui els valors morals que es consideren acceptables.

El moralisme en l’art es remunta ja a Plató, per a qui les tres idees fonamentals a les que ha d’aspirar l’ésser humà són la Bellesa, la Bondat i la Justícia, havent una íntima relació entre elles.

Aristòtil desenvolupà aquest concepte, defensant que l’art havia de presentar l’home i el món “com podria i hauria de ser”.

Aquesta manera de pensar fou recolzada filosòficament al segle XX per l’objectivisme.

En l’actualitat segueix viva la polèmica sobre els efectes morals de l’art i sobre la legitimitat o no de censurar l’art, basant-se en criteris morals i no estètics.

L’art també és vist com una finalitat en sí mateixa. “L’art per l’art”. Segons

aquesta teoria, l’artista és algú dotat d’unes qualitats creatives extraordinàries, i la seva principal obligació és perfeccionar la seva obra. És una teoria sostinguda per alguns romàntics alemanys del segle XIX.

L’art com a força social, fou desenvolupada pels socialistes francesos del segle

XIX, i s’estengué per arreu. Declaraven la gran responsabilitat social de l’artista, el qual havia d’estar “compromès” amb el seu temps.

A la URSS i en tot el bloc socialista es creà l’escola oficial d’art d’aquests països, anomenada “realisme socialista”.

També se l’ha vist com “destí de comunicació”, en la mesura en que l’obra d’art

és el mitjà del qual se serveix l’artista per a transmetre sentiments i emocions a l’espectador, i té com a fonament la capacitat que posseeixen les persones per a

9

experimentar com a propis els sentiments aliens. Així, per exemple, ens compadim del dolor d’algú que ha patit una desgràcia, i una obra d’art pot rememorar aquest dol.

Finalment, l’art com constructe cultural, s’allunya de la consideració de l’art

com a part consubstancial de l’esperit humà, i l’interpreta com una invenció cultural. Miri com es miri, l’art és una de les formes indispensables per les quals els

éssers humans s’orienten en el món i arriben a comprendre el seu caràcter essencial. L’esforç artístic humanitza, sensibilitza i fa humans més flexibles. Aprofundeix

el nostre enteniment de la personalitat humana en totes les seves complexitats, peculiaritats i bellesa.

Creació; producció; còpia; imitació; representació; imatge; sentiment;

commoció.

10

234.24.04.- Nucli: Entremig de “Fenomen” i “ Subjecte” trobem un bell territori que es diu ART. Què és l’ Art ? S’ha escrit molt sobre aquest tema. Tinc a les mans un recull complet d’articles d’Umberto Eco, a la recerca d’una resposta, titulat Per una definició de l’art. A mi m’agrada molt una senzilla definició de mitja ratlla, que tot llegint el diari AVUI he descobert en un article de J. J. Navarro Arisa: “ La transformació és l’essència de la vida, i també la clau de la naturalesa de l’Art ”. Primerament cal fer decididament un salt del món exterior de les estructures al món interior (respecte del món objectiu) de les vivències. L’Art és vida. “Inert” significa ensems sense vida i sense art. Talment podríem dir que la vida és l’Art suprem. En el nostre model, un àtom d’Art és una vivència íntima, tant per al creador com per al consumidor. No es pot observar directament amb els sentits exteriors. Si de cas es tracta de moviments conjunts viscuts íntimament sostinguts del corrent integrat de moltes neurones. La intervenció neuronal pertany a la definició des de fora. Des de dins, podem parlar de consciència per oposició a ciència. La consciència és, en l’ordre de la realitat, anterior a la ciència, tot i que el seu nom sorgí posteriorment com reacció al nom de ciència. També podem veure l’Art sota el prisma del somni, així com la ciència sota el prisma de la vigília (vigilant, no somniadora). El somni és lluny de la realitat. Això no treu que puguem somniar desperts i que puguem fer el que sigui en el món extern tot portant-hi associat un somni intern. I la consciència juganera, la vivència animada, el somni sorprenent, en resum, l’Art , reclamen transformació, canvi d’estat de consciència, d’ànim. I. Prygogine diu que la vida de l’home, des que neix fins que mor, sempre és inestable. Si l’objecte és constant, si la ciència és una síntesi de constants i variables, el fenomen, mirat des de la ciència, és la variabilitat total incessant, atordidora. Quan veiem un fenomen pur, sense comparar amb l’abans o el després, sense voler respondre a què és, veiem un caos bigarrat i prou. Mirat el Fenomen des de dins, des de l’Art , des del Subjecte, el Fenomen és canvi de vivència, transició i transformació d’un estat de consciència. Quan no hi ha transformació, estímul sorprenent, la consciència s’adorm del tot, es buida. Això és cert, fins i tot, en l’Art clàssic. La perfecció de les formes que el caracteritza no és real, és una transformació idealitzada de la realitat, sempre imperfecta. Cosa diferent és el neoclassicisme que imita les proporcions descobertes de l’Art clàssic. Això ja té ben poc d’Art i molt de “Tècnica”. Cal no confondre somni amb son. L’emoció estètica implica ex-motio, “treure un del seu embadaliment, de la seva somnolència “. El territori de la son, de l’embadaliment, com veurem, és el territori de la “Metapsíquica”. L’emoció estètica és un somni. (¿Per què els somnis van sempre tan carregats d’emotivitat?). En la “Ciència” regeix el principi de causalitat metafísic, (hi ha qui hi creu i qui no hi creu), que encadena les fases d’un procés qualsevol. En l’Art , el somni distorsiona el procés. Trenca la cadena causal i esclata la sorpresa i l’emoció. Transforma les constants. Es regeix pel principi d’alteritat o d’alteració. Allò que es veu o se sent és una altra cosa. Inventar una nova fórmula científica és Art . Rebre la inspiració per inventar-la és “Metapsíquica”. Comprovar-la i aplicar-la, “Ciència”. El somni de l’Art posa figura a la veritat mística no figurable i desfigura la veritat física figurable. Algú ha dit que tot l’Art és fals i, com que ho és intencionadament, és també mentida, engany. Es parla de gèneres artístics de ficció (redundància: Art = ficció). Com que és engany, per evitar mals entesos entre els contempladors de l’Art , la gent ben pensant margina l’Art – sovint en un lloc d’honor, però, al cap i a la fi, marginal -, se li posen marges, marcs, escenaris, conservatoris, auditoris, podis a les Rambles de Barcelona, etc., per tal què la gent sàpiga que la cosa va de broma. L’artista barrejat indiscriminadament amb el públic escandalitza. Es degradaria el significat de la veritat;

11

“siguem seriosos”. Cal compensar vigorosament aquest tractament negatiu de l’Art , que el situa en posició d’inferioritat respecte de la “Ciència”. Aquesta, cerca la veritat i fuig de la falsedat. A la divina categoria científica de la “veritat” cal oposar amb la seva mateixa força una categoria poc respectada però tan divina com la veritat. Em refereixo a la “gràcia”. Em plauria fer un llibre titulat Elogi de la Gràcia. No l’inclouré aquí. Només vull afirmar que és la categoria pròpia de l’Art . La pretensió de l’artista no és dir veritat, sinó agradar, produir gràcia. De la mateixa arrel *khr- surt el grec kháris “gràcia” del que deriva kharisma, “carisma”. La paraula “gràcia” té molts significats. “Graciós”, “agradós”, “agraciat”, “gràcil”, “gratuït”, “gràcia divina”, “gràcia d’un acudit”. Tots són bons. I “no fer gens de gràcia” o “caure en desgràcia” són molt dolents. Pensem-hi. De primer, cal que l’artista, que va del món exterior a l’interior, sigui un asceta consumat. “Ascesi” vol dir actualment separació dels lligams amb les coses del món exterior. L’artista no fa coses per treure’n utilitat o profit. Les fa per ser feliç ell i agradar els altres. Les desfà – ascesi – com al que són, com a veritat i les transforma (“Estètica”) en gust, en agradabilitat, en felicitat, en gràcia, en emoció (“Psíquica”). És interessant que, etimològicament, el verb grec askéo, d’on ve la paraula, significa “fer les coses amb art, enginyosament”, “construir”, “ornar”, “educar”. Aquest desfer la veritat de les coses, aquest introduir incongruències i bells desordres és essencial a l’Art . I, si no escandalitzo, diré que la “mentida” és també essencial a l’Art . Ens referim a la mentida que no va adreçada a fer mal ans va adreçada a fer viure, a emocionar, a fer feliç. Per acceptar aquesta mentida al mateix nivell de la veritat objectiva cal una gran dosi d’intel·ligència i la “virtut” de l’“Astúcia”. Recordem que mentida ve de “ment”, “posar ment a les coses”. La veritat és molt més fada. Fins els ordinadors diuen sempre veritats i no mai mentides. Les ficcions, sovint són més operatives, més estimulants al llarg de la història que les veritats. La veritat no mou, no emociona i l’emoció és el principal motor de la humanitat. I qui, en canvi, emociona és la ficció (del llatí fingo “pastar l’argila per donar-li mil formes”, transformar). Les obres artístiques no són l’Art . L’Art és una fantasia (“Estètica”) que emociona (“Psíquica”). L’obra artística es compra o es ven al mercat, s’amaga en una caixa forta o s’exposa en un museu, com qualsevol altre objecte. Però és un objecte rar, destinar només a agradar. No té sentit preguntar “què és?” davant d’una obra d’Art . Cal preguntar “m’agrada?” Hi caben tots els estils: rupestre, clàssic, romànic, gòtic, barroc, romàntic, indi, xinès, africà, andí, etc. Hi caben totes les avantguardes (recerca de la quintaessència de l’Art ): impressionisme, expressionisme, modernisme, cubisme, surrealisme, dadaisme. Hi caben tots els continguts de la vida, tant de les anomenades belles arts: arquitectura, escultura, pintura, dansa, música, literatura, etc., com de les altres arts més importants vitalment i menys considerades: medicina, invenció de ciència, pedagogia, demòtica, política, invenció de lleis, consell espiritual, gastronomia, etc. Quantes més varietats i transformacions millor. La vida viva, l’Art , és transformar aquest món per fer Gràcia. Filles de Zeus, les tres Gràcies gregues són Eufròsine (alegria, plaer, “Passió”), Talia (festa, convit, “Comunitat”) i Aglaia (“Bellesa”, “ Glòria”). Amb l’alteració de la identitat hem explicat el pas de “Fenomen” (est) a “Subjecte” (oest). Amb el lligam entre fantasia i emoció hem explicat el pas d’“Estètica” teòrica (nord) a “Psíquica” pràctica (sud). Ens falta explicar el pas de “Trànsit” plàsmic (nadir) a “Agudesa” mundana (zenit). Aquest pas dibuixa la gènesi de l’ Art . Com les altres dues transicions esmentades aquesta és indiferentment d’anada i tornada. Però per mor de la brevetat només l’expliquem d’anada. ¿En quina obscura matriu es gesta l’obra d’Art ? A prop de “Plasma” trobem la categoria “Trànsit”, estat extàtic, mirat des del “Fenomen”. L’artista “no hi és”. Ha marxat. Algú ha trucat a la seva porta interior i ell

12

endevina Qui hi ha al darrere. El cor li batega de presa. Ho deixa tot de qualsevol manera, es deixa, fins i tot, a ell mateix i cuita d’una revolada al fons del seu celler amagat a obrir la porta. Qui hi ha? No és ningú amb cara coneguda. La mítica grega afiguradora n’ha dit la Musa, o una de les nou muses: Clio, Melpómene, Terpsícore, Talía, Euterpe, Erato, Urania, Polímnia i Kalíope. L’ Art , no en sap res. No gosa parlar de Déu. Però les muses són parents dels déus. N’hi ha una tan, tan musa, que li diem “Música”. La inspiració, la musa posseeix l’artista quan li don la gana. Cal a l’artista una actitud semblant a la d’adoració, despresa, sense cap afany d’aprofitament. Està davant d’una captivadora presència gratuïta. I, a poc a poc, una criatura interior va prenent forma en el ventre de l’artista. Ha estat fecundat (Art ) i, en el seu si creix l’obra d’Art . Va prenent forma, va veient la llum convencional d’aquest món. Es va vestint amb les robes de moda en aquest món. El pas de “Trànsit” , a través d’Art , cap a “Agudesa” no es fa sense l’aportació imprescindible d’una banda de l’artista amb tota la seva agudesa, habilitat, savoir fer i d’altra, amb tots els materials, regles, costums, estils del “Món” que acull l’obra d’Art . Si la inspiració neix gratuïta, l’execució artística es fa treballant i suant, amb el bon maneig de materials i condicionaments socials. La pressió inspiradora modifica els condicionaments exteriors i la pressió dels condicionaments exteriors modifica la inspiració. Aquesta guerra entre les dues potències és l’Art . Parem esment en les quatre categories intermèdies següents: 1.- L’“Atzar”, entre “Trànsit” i “ Fenomen”: La inspiració ve quan vol. No se la pot forçar. Si saps adorar quan ve, sense buscar profit, brolla contínuament. 2.- La “Felicitat”, entre “Trànsit” i “ Subjecte”: La inspiració dóna joia, alegria, plaer gratuïts, com la droga estimulant. També la “Felicitat” és permanent si no se la busca. 3.- La “Intenció”, entre “Subjecte” i “ Agudesa”: La realització de l’obra, ara sí, ha de menester tota la voluntat, l’habilitat i la tenacitat del subjecte artista. 4.- L’“Exactitud”, entre “Fenomen” i “ Agudesa”: I també tot el coneixement afinat de la situació real del món amb els seus estris, corrents i peculiaritats, en el moment de la creació per fer-ne l’ús adequat, exacte, “ex actis”, segons els esdeveniments actuals. 234.24.04.00.- Art: 234.24.04.10.- Art entre FEN i SUB (45º). 234.24.04.11.- Art fenomènic: 234.24.04.12.- Art subjectiu: 234.24.04.20.- Roges1: Entre Art i “Estètica” (TEO), entre Art i “Trànsit” (PLA), entre Art i “Psíquica” (PRA) i entre Art i “Agudesa” (MON). (35º). 234.24.04.21.- Art estètic: 234.24.04.22.- Art en trànsit: 234.24.04.23.- Art psíquic: 234.24.04.24.- Art agut:

13

234.24.04.30.- Blaves: Entre Art i “Bellesa” (MON-TEO), entre Art i “Glòria” (TEO-PLA), entre Art i “Passió” (PLA-PRA) i entre Art i “Comunitat” (PRA-MON). (45º). 234.24.04.31.- Art bell/lleig: 234.24.04.32.- Art gloriós: 234.24.04.33.- Art passional: 234.24.04.34.- Art comunitari: 234.24.04.40.- Negres: Entre Art i “Anàlisi” ( FEN-TEO), entre Art i “Atzar” (FEN-PLA), entre Art i “Experiència” (FEN- PRA), entre Art i “Exactitud” (FEN-MON), entre Art i “Sentit” (SUB-TEO), entre Art i “Felicitat” (SUB-PLA), entre Art i “Sentiment” (SUB-PRA) i entre Art i “Intenció” (SUB-MON). (60º). 234.24.04.41.- Art analític: 234.24.04.42.- Art atzarós: 234.24.04.43.- Art experiencial: 234.24.04.44.- Art exacte: 234.24.04.45.- Art amb sentit: 234.24.04.46.- Art feliç: 234.24.04.47.- Art amb sentiment: 234.24.04.48.- Art intencional: disseny, publicitari, amb argument 234.24.04.50.- Roges2: Entre Art i “Precisió” (FEN-MON-TEO), entre Art i “Probabilitat” (FEN-TEO-PLA), entre Art i “Turbulència” (FEN-PLA-PRA), entre Art i “Polidesa” (FEN-PRA-MON), entre Art i “Astúcia” (SUB-MON-TEO), entre Art i “Follia” (SUB-TEO-PLA), entre Art i “Embriaguesa” (SUB-PLA-PRA) i entre Art i “Desig” (SUB-PRA-MON). (66º). 234.24.04.51.- Art precís: 234.24.04.52.- Art probable: 234.24.04.53.- Art turbulent: 234.24.04.54.- Art polit: 234.24.04.55.- Art astut: 234.24.04.56.- Art foll: 234.24.04.57.- Art embriagat: 234.24.04.58.- Art desitjós:

14

234.24.05.- Antiterme: 35º: EST, PSI, AGU, TRS 45º. SUB, FEN, PAS, BEL, COM, GLO 60º: STM, ANA, STT, EXP, INT, ATZ, EXC, FEL 66º: FOL, POL, PRB, DSG, EBR, PCS, TRB, AST 90º: TEO, PRA, MON, PLA, CAV, COV, COS, CAS, CIE, MTP, LOG, ONA, FUN, TEC, MIT, GEN, LET, MIS, IDT, DET, ACC, ECN, DIV, TIA, ECU, AKA 114º: RAR, CNV, PRD, OBL, HAR, SLM, RGN, MGM 120º: SGT, SGE, SIN, AMO, BOS, AFI, CMN, CFN 135º: OBJ, NOU, ARK, ARQ, APE, ECL 145º: IDE, ETI, ORG, OGN 180º: MTF 234.24.06.- Núvol d’afins: Ensonyament. Creació. Poesia. Tacte. Encert. “Ull clínic”. Alteració. Somni. No només les belles arts, també en són: l’educació, la medicina, la política, la demòtica, la cura d’ànimes, la judicatura, el periodisme, etc. Màscara. Encert sense llei. Matemàtica inconscient. Ascètica ←. 234.24.06.- Salt als veïns propers: (45º SUB/1.05/FEN 45º) (35º EST/2.03/PSI 35º) (35º AGU/2.20/TRS 35º) (45º PAS/8.10/BEL 45º) (45º COM/8.11/GLO 45º) (60º STM/4.02/ANA 60º) (60º STT/4.05/EXP 60º) (60º INT/4.13/ATZ 60º) (60º EXC/4.14/FEL 60º) (66º FOL/6.29/POL 66º) (66º PRB/6.30/DSG 66º) (66º EBR/6.31PCS 66º) (66º TRB/6.32/AST 66º) 234.24.06.- Salt als veïns neutres i llunyans: (90º MIT/7.29/TEC 90º) (90º LOG/7.30/MIS 90º) (90º ONA/7.31/GEN 90º) (90º LET/7.32/FUN 90º) (90º TIA/9.29/ECN 90º) (90º IDT/9.30/ECU 90º)

15

(90º DIV/9.31/ACC 90º) (90º DET/9.32/AKA 90º) 234.24.07.- Sociolingüística:

1. Habilitat, destresa, a fer certes coses adquirida amb l’estudi, l’experiència, l’observació. L’art de viure bé. 2. Manera de fer alguna cosa segons regles. Una cosa feta amb art, sense art. 3. Sistema de preceptes i de regles per a fer bé alguna cosa. Art militar. L’art de la terra. Exercitar un art. 4. Art poètica Obra didàctica en què són definides les característiques principals de la creació poètica i són exposades les regles que s’han d’observar en la composició poètica. 5. Professió que requereix la coneixença i l’aplicació d’un sistema de preceptes i de regles. Escola d’arts i oficis. 6. Arts gràfiques Conjunt de coneixements, operacions i processos inclosos en el camp de l’edició impresa. 7. Altres: Arts liberals, arts manuals, arts marcials, arts mecàniques, arts plàstiques, belles arts... 8. Aplicació de l’habilitat i del gust a la producció d’una obra segons principis estètics. Una obra d’art. 9. Sistema de pesca duta a terme amb un art.

10. Mitjà amb què hom reïx a fer alguna cosa. Té l’art d’agradar a tothom.

16

234.24.08.- Figures: 234.24.08.01.- Símbol d’ART: 234.24.08.02.- Constel·lació d’ART:

17

234.24.09.- Texts afins: 234.24.09.01.- “No li estranyava que als berlinesos els agradessin les disfresses! Un se sentia lliure, i en certa manera un mateix dins la disfressa”.

Highsmith, Patricia.”El noi que va seguir Ripley”(1980) Pàg. 299. Barcelona, 2003

234.24.09.02.- "Crear - aquesta és la gran redempció del sofriment, així és com es torna lleugera la vida, mes, per a què el creador existeixi són necessaris el sofriment i moltes transformacions. Sí, i moltes morts amargues ha d’haver-hi en la nostra vida, creadors! D’aquesta manera sou defensors i justificadors de tot el perible. Per a ser el fill que torna a néixer, per a ser això, el creador mateix ha de ser també la partera i els dolors de la partera. En veritat, a través de cent ànimes he recorregut el meu camí, i a través de cent bressols i dolors de part. Són moltes les vegades que m’he acomiadat, conec les hores finals que trenquen el cor. Però així ho vol la meva voluntat creadora, el meu destí. Oh, per a dir-vos-ho amb més honestedat : just aquest destí - és el que vol la meva voluntat. Tot el sensible amb mi pateix i es troba en presons: però el meu voler ve sempre a mi com a alliberador meu i portador d’alegria. El voler fa lliures: aquesta és la veritable doctrina sobre la voluntat i la llibertat- així us ho ensenya Zaratrustra. No-voler-ja i no-crear ja! Ai, que aquest gran cansament romangui per sempre allunyat de mi!". " Des que conec millor el cos - digué Zaratrustra a un dels seus deixebles – l’esperit és només per a mi una manera d’expressar-se; i tot el "perible" - és també només un símbol". "Això ja t’ho he sentit dir una altra vegada, respongué el deixeble; i llavors vas afegir: "però els poetes menteixen massa". Per què vas dir que els poetes menteixen massa?". "Per què?, digué Zaratrustra. Preguntes per què? No sóc jo d’aquests a qui sigui lícit preguntar-los pel seu perquè. És que la meva experiència vital és d’ahir? Fa ja molt de temps que he viscut les raons de les meves opinions. No hauria d’ésser jo un tonell de memòria si volgués tenir amb mi també les meves raons? Ja em resulta massa inclús el retenir les meves opinions; i més d’un ocell s’escapa volant. De vegades trobo també en el meu colomar un animal que ha vingut volant i que m’és estrany, i que tremola quan poso la meva mà al seu damunt. Malgrat tot, què et va dir en altres temps Zaratrustra? Que els poetes menteixen massa? - Però també Zaratrustra és un poeta. Creus doncs, que llavors va dir la veritat? Per què ho creus?”

Nietzsche, Friedrich. Así habló Zaratrustra. “En las islas afortunadas. Pàg. 133.“De los poetas”: Pàg. 188 i 189.

Alianza Editorial, S.A. Madrid, 1973.

18

234.24.09.03.- "Podem concloure de tot l’anterior que la primera funció del diàleg platònic és deslliurar el lector de lligams erronis, estimular-lo, encoratjar-lo i confirmar-lo a la recerca de l’areté i l’eudaimonia. ¿En quins tipus de persones volia Plató que el diàleg fes aquesta funció? És fàcil pensar que els diversos tipus de personatges que ocupen l’escena dels diàlegs es corresponen a diversos tipus de destinataris a qui es dirigeix l’escriptor: a) Als primers diàlegs Sòcrates discutint o no amb sofistes planteja problemes educatius; podem pensar que Plató es dirigeix d’una manera àmplia a auditoris interessats en l’educació i els vol plantejar una proposta de paideia filosòfica que prendria cos amb l’Acadèmia. b) En diàlegs dels períodes mitjà i tardà al lector se li presenten escenes de converses entre amics menys interessats en la filosofia que en la política (República, Lleis). Aquests diàlegs es dirigirien molt probablement a l’auditori polític del món grec. c)Altres diàlegs del període final tenen com a interlocutors gent d’estudi i els seus col·laboradors (Teetet, Sofista, Polític, Timeu, Fileb); en aquests diàlegs es percep, potser, alguna cosa de l’atmosfera de les discussions internes de l’Acadèmia. Si el diàleg té, junt amb l’existència de l’Acadèmia, una funció d’exhortació i promoció de la recerca filosòfica destinades a públics d’educadors, polítics i "acadèmics" per desfer-los de lligams erronis i encoratjar-los o confirmar-los a la recerca de la virtut i la felicitat, podem considerar que quan el text platònic caracteritza el discurs filosòfic ho fa pensant també en allò que vol que sigui la funció dels seus diàlegs respecte al públic al qual van dirigits. Plató caracteritza el discurs filosòfic comparant-lo a la medicina i als conjurs màgics que serenen l’ànima."

Sales i Coderch, Jordi. Estudis sobre l’ensenyament platònic. Figures i desplaçaments. Pàg. 32 i 33. Editorial Anthropos. Barcelona, 1992.

234.24.09.04.- “Sàpigues, lector, que l’autèntic poeta que busco en la nostra llengua serà aquell que faci que m’indigni, que em calmi, que em faci gaudir, que em faci patir, estimar, odiar i admirar, que em deixi astorat; en resum aquell que sigui capaç de portar les regnes dels meus afectes i que em pugui portar aquí o allà seguint el seu caprici, no el meu” Ronsard, La Francíada.

19

234.24.09.05.- ART Els ulls, les mans, el seny i els sentiments es llancen per l’estètica sendera, i amb foc de les nou muses pervivents, travessen la més íntima frontera. Naveguen en la mar d’aigües eternes per abastar el silenci més sonor i obrir, dintre la fosca, mil lluernes que omplin de llum la vida interior. Els ulls, les mans, els peus i la figura creen, dintre del món, un món a part, i amb artifici màgic, la Natura reneix en el portent de l’obra d’art. És útil, potser inútil: tant li fa..., car l’artista la vida fa cantar! Març del 2005 Josep Colet

20

234.24.10.- Obra plàstica afí: 234.24.10.01.-

Diego Rodriguez de Silva i Velázquez LES MENINES 1656 Oli sobre tela, 318 x 276 cm.

21

234.24.10.02.-

22

234.24.10.03.-

23

234.24.11.- Dades tècniques: c = 0.00000000000000000000 p = 0.11253953951963827100 t = -0.11253953951963827100 v = 0.00000000000000000000 234.24.12.- Test / Qüestionari: 234.24.12.01. FEN - SUB

234.24.12.02. ART

Lluís Maria Xirinacs Damians. ART . GLOBÀLIUM . MODEL MAJOR Consulta: Diccionaris

- Diccionari de la llengua catalana. IEC - Diccionari descriptiu de la llengua catalana. IEC - Diccionari català-valencià-balear. IEC - Gran enciclopèdia catalana. GEC

24

- Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure. Breu bibliografia de consulta ètimo-semàntica: - Coromines, Joan, Diccionario crítico etimológico de la Lengua Castellana, 4 vols.

(1954 – 57). - Id., Diccionario etimológico castellano e hispànico, 1980? - Id., Diccionari etimològic i complementari de la Llengua catalana, 9 vols. (1980 –

1991), Curial, Barcelona. - A. Ernoult et A. Meillet, Dictionnaire étymologique de la Langue latine, 4ª ed.,

1985, Klincksieck, París. - P. Chantraine, Dictionnaire étymologique de la Langue grecque, 2. vols. 1983 - 84,

Klincksieck, París.