FONTANA, Josep (2000). La història dels ho-mes. Barcelona: Crítica.

Quan un es troba a les prestatge-ries de les llibreries habituals el nou lli-bre de Josep Fontana podria pensar queté davant la reedició, durant molt tempsesperada, corregida i augmentada de laseva obra ja mítica dins de la nostra his-toriografia Historia: análisis del pasadoy proyecto social. Podria esperar llavorstrobar-se amb una obra necessària —complementada potser per les refle-xions que el mateix Fontana ens vaabocar després de les tempestes del 1989amb La història després de la fi de lahistòria— en una ciència de creixentcomplexitat temàtica i laberíntica en elsseus sabers, però s’equivocaria. És certque La història dels homes —títol quepot comportar confusió i que és en rea-litat un homenatge al Marx i l’Engels dela Ideologia alemanya— té la seva baseen el llarg reflexionar historiogràfic enveu alta de Josep Fontana, que té dosdels seus moments destacats en els tex-tos citats anteriorment; com també hoés que en aquest cas ens trobem ambuna obra d’accents i matisos diferents,des dels quals es pot anar llegint l’evo-lució d’una proposta i veure com ha in-teractuat amb el pas dels temps.

De fet aquesta és una obra pro-ducte de pensaments sedimentats i tran-quils on la paraula tallant, pròpia perexemple de la seva natural indignaciódavant dels Fukuyama i dels ideòlegscrepusculars de la fi de la història detorn, deixa pas a reflexions més obertesi dubitatives. Així, dins d’un mar d’ideesfecundes, podem trobar una reflexiópotser menys apassionada i tanmateixigual de justa del que han estat l’escoladels Annals, un major optimisme pelque fa a l’evolució de la història econò-mica o unes opinions més acurades so-bre allò de positiu que podem trobar enles propostes d’un retorn a una narrativaanalítica o a aquelles desenvolupadesper la microhistòria italiana. Una lecturamés assossegada que obre el camp a lareflexió del lector sobre els camins queha de seguir l’ofici d’historiador.

Tanmateix, el llibre està travessatper dos grans preocupacions que han es-tat el motor principal de la reflexió deFontana al llarg del temps: l’esgotamentde tota una forma d’entendre la històriaen la nostra cultura occidental i el neces-sari compromís que els historiadors hande reemprendre si volen tenir algun pa-per en la reformulació de la funció de lahistòria en les nostres societats i no aïllar-se en la torre d’ivori acadèmica. Aquestes

225RECENSIONS

dues grans línies es troben força entrelli-gades en tot l’obra, tant quan es parla delpassat més remot de la ciència històrica,com quan ens aproximem a un presentpolíticament més calent, i en constituei-xen el principal impuls i leiv motiv. I ésprecisament en elles on podem observarles principals evolucions de les propos-tes de l’autor sobre la nostra ciència i elcompromís del seus practicants i, pertant, allò de nou que ens aporta el llibreque ens ocupa aquí.

I és que la idea que el model d’his-tòria que s’ha realitzat en les societatsmodernes es troba en crisis in toto, i notan sols tal o tal altra línia historiogrà-fica, és una idea ja vella de Fontana.Quan el 1982 concloïa el seu primer lli-bre sobre el tema constatava per unabanda que les ideologies del progrés,que es sustentaven tant en una econo-mia política com en una visió de lahistòria, que havien nodrit la idea d’uncreixement lineal i il·limitat al llarg deltemps (qualsevol passat va ser pitjorque el present i qualsevol futur serà mi-llor) havien entrat en un carreró sensesortida davant la crisi econòmica, polí-tica i cultural que s’inicià a la dècadadels setanta; per l’altra, però, afirmavaque la crisi de l’esquerra i d’aquella partde la historiografia compromesa amb elcanvi social provenia precisament de lacomplicitat que havia mantingut ambaquesta mateixa idea, que l’encegava enun optimisme històric mancat d’una vi-sió realista de la veritable naturalesa delsistema capitalista. Enfront d’aquest pri-mer diagnòstic de la crisi, ell proposavaoposar al vell model d’una visió del pas-sat en constant progrés lligat al creixe-

ment econòmic i al canvi tecnològic capal nostre present, que al cap i a la fi es-devenia una història dels vencedors, elprojecte d’una història en la qual la line-alitat dels opressors fos substituïda perla linealitat dels oprimits, de manera quefos possible construir un futur més enllàdel present capitalista. Si aquesta era laproposta del 1982, ara es va més enllàen una línia que ja s’anunciava a Lahistòria després de la fi de la història. ALa història dels homes ja no es tractad’oposar a una història del progrés unavisió alternativa a aquest, sinó de tren-car definitivament amb aquesta part dela nostra cultura per construir una visiódel passat que contempli que no sem-pre els camins triats han estat els millors,que s’aturi en les cruïlles per donar veua aquelles línies trencades i que ens per-meti visualitzar el passat com un llargcamp de vies possibles no realitzadestan vàlides en els seus termes com lesque es van acabar imposant.

La força d’aquest nou programa esfa notar en el llibre. Tant en els contin-guts, fent aparèixer autors no presents ales obres anteriors centrades en la histo-riografia occidental, com Ibn Khaldun, opreocupant-se per les aportacions d’al-tres tradicions historiogràfiques, com enels autors que passen a ser referents.Així, en aquest últim treball, el marxismede W. Benjamin, que va reflexionar so-bre els problemes que imposava unahistòria del progrés molt abans que qual-sevol postmodern anunciés la bonanova del fracàs de la cultura occidental,passa a ser central en les reflexions i pro-postes de J. Fontana. Cosa poc usual, enles històries a l’ús del pensament occi-

226BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

dental, és igualat en la seva significacióal millor marxisme d’entreguerres repre-sentat per K. Korsch, A. Gramsci i G. Lu-kács i exposat com l’autor amb la pro-posta més prenyada de futur per lareformulació d’un programa de la histò-ria per al segle XXI. Tanmateix, sigui ditde passada, en el camp del capítol dedi-cat als marxismes es troba a faltar unadiscussió més concreta d’allò que esconsidera negatiu i positiu, o en tot cassuperat, de les aportacions de la historio-grafia marxista del segle XX. Més enllàdel rebuig a l’estructuralisme marxista,que de fet tan poc ha influenciat real-ment a la historiografia, no s’aclareixenafirmacions en textos anteriors del mateixFontana sobre, per exemple, l’obra teò-rica de Thompson —els escrits mésteòrics [de Thompson] sobre la històriahan començat a envellir— o sobre allòque realment s’ha de superar d’aquestatradició de la qual ell mateix forma part.Haver entrat en aquest camp ens hauriapermès entendre més completament larelació entre el nou programa que ensproposa i allò que encara és incorpora-ble dels treballs anteriors.

El paper i els camins que ha seguitaquella part de la nostra historiografiacompromesa amb una visió alternativa delpassat, fundada en una comprensió tambédiferent del present i en l’esperança d’unfutur millor, són tractats en el tramat finaldel llibre. De fet, el que fa l’autor enaquesta part del llibre és un diagnòsticd’allò que ens queda de la historiografiacompromesa després de les tempestessuccessives que s’han patit des dels virat-ges culturalistes dels anys seixanta fins a lacaiguda del mur, els dos punts màxims de

cesura de la nostra ciència en els últimstemps, segons Josep Fontana. És entreaquests dos punts d’inflexió on l’autoremet un judici sobre la sort de les líniesd’investigació que han intentat recuperarels subjectes oblidats per la història delprogrés —la història dels grups subalternsi la història de les nacions «sense histò-ria»— i que, a parer seu, no han aconse-guit reeixir en les esperances que s’haviendipositat en elles per a una transformacióradical de la visió del nostre passat. Lahistòria del moviment obrer o la històriade la dona, més enllà dels problemes en ladefinició dels seus objectes d’estudi, o bés’han inscrit en una història del progrésacrítica o no han anat més enllà de realit-zar històries autònomes de grups socialssubalterns que han deixat intacta la narra-tiva històrica general. La història del cam-perolat, una de les propostes més interes-sants desenvolupades en les últimesdècades i a totes llums insuficientment co-neguda per la nostra historiografia, quesemblava un desafiament en tota regla pera un relat històric que sempre els haviacondemnat als rasers del passat, tampocha acabat de fructificar com a alternativa ala història del progrés. De la mateixa ma-nera, les històries nacionalistes dels païsosque anaven accedint a la independència, oel postcolonialisme, no han trencat amb lavisió d’una història universal construïdades de l’excepcionalisme occidental i untemps històric basat en el temps del pro-grés. De fet, totes aquestes línies d’estudialternatives a la història tradicional encerta manera han reproduït, en la jerarquiad’estudis acadèmics, la jerarquia en què estroben els grups socials als quals s’hapretès donar veu.

227RECENSIONS

Enfront de les insuficiències d’unaciència que ha convertit el passat enuna línia ininterrompuda cap al pre-sent, l’autor finalment introdueix elselements que, al seu parer, són neces-saris per articular l’agenda de la històriaradical del nou segle. La crítica als vellsmètodes i pressupòsits culturals de lahistoriografia no invalida les velles as-piracions: la construcció d’una històriatotal que agrupi tots els grups socials ipobles de la Terra en un relat polifònicque no distingeixi entre les veus altes ibaixes del passat. Però això tan sols éspossible des de l’abandonament delsmodels periclitats o propis d’una histò-ria apologètica del nostre present i elretorn a l’explicació del fet concret po-lièdric i complex, gresol de la multicau-salitat i ple de possibilitats explicatives.D’aquesta manera s’abandonarà la line-alitat causal i cultural per entrar en unahistòria de bifurcacions on totes lesveus del passat puguin tenir cabuda.En aquest camí, a més, es podrà recu-perar una forma de fer història compro-mesa, que en paraules de W. Benjaminrecuperi la «flaca fuerza mesiánica» lle-gada per tots aquells que han perdutdes de l’albada de la història per cons-truir un present millor que contemplil’univers de possibilitats i no tan sols elcamí cultural únic en què ens trobem.Aquest és el missatge d’un llibre delqual val la pena fruir per la saviesa quedestil·la.

XAVIER DOMÈNECH

BENSCH, Stephen B. (2000). Barcelona i elsseus dirigents, 1096-1291. Barcelona: Proa.424 p. (BCN Biblioteca Històrica. Seminarid’Història de Barcelona; 6)

El creixement de Barcelona com agran ciutat dins el context medieval i la for-mació del grups familiars que, alhora, vandirigir el creixement de la ciutat i esvan enriquir gràcies a aquest creixement itambé massa sovint a través del seu do-mini dels mecanismes municipals, són eltema de la tesi de Stephen Bensch, llegidal’any 1987 i publicada en anglès el 1994.

El patriciat urbà és, doncs, el filconductor per a l’estudi de l’evolucióeconòmica i política de la ciutat; políticanomés en el sentit de direcció de la vidaurbana, atès que Barcelona no tinguémai un territori semblant al contado deles ciutats italianes; però tampoc no espot oblidar que el creixement de Barce-lona és paral·lel al creixement dels terri-toris dominats pel seu comte rei.

L’autor exposa en primer lloc unaràpida síntesi de la història barceloninades de la conquesta franca i fa una des-cripció de la ciutat, la localització, el ter-ritori i les vies de comunicació. Tot i serevidentment una introducció per a unpúblic anglosaxó, la síntesi aconseguidaés prou notable. S’ocupa després delpaper de Barcelona dins de la Coronad’Aragó i dels avantatges que obtinguéde l’expansionisme de la dinastia, peròremarcant que la ciutat no gaudia decap avantatge ni geogràfic ni històricque pogués fer pensar que es converti-ria en el principal centre urbà de la Co-rona.

228BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

El capítol segon està destinat a es-tudiar les relacions entre la ciutat i elsseus comtes, en especial com es vananar obtenint els privilegis que confor-marien la corporació municipal, ques’endarreririen, però, gairebé un seglerespecte als de les ciutats italianes. Elpoder de la burgesia va començar perl’exercici de la justícia a base de resoldreels litigis privats per arbitratge de pro-homs més que no pas acudint als tribu-nals ordinaris; la culminació seria el no-menament de cònsuls (1183), si bécaldria més de mig segle (1249) abansno es convertissin en un consell munici-pal amb capacitat normativa.

El capítol tercer es dedica a un delsaspectes més nous de l’obra, si bé segu-rament necessitat d’estudis més aprofun-dits: la crisi de l’economia urbana entreel 1090 i el 1140, identificat per la caigu-da del valor de les vendes. No hi ha dubteque en aquest moment es produí l’ex-pansió de la burgesia urbana sobre lapropietat rural. Al mateix temps, la no-blesa es retira de la ciutat; les pàginesque dedica Bensch a la degradació delpoder i les propietats de la família ves-comtal a Barcelona potser són excessivesi no tenen en compte el que hi podia ha-ver de tarannà personal, d’afany d’aven-tura, enriquiment ràpid i enlluernamentper unes formes de vida més refinades,en la decisió dels darrers vescomtes deBarcelona de passar pràcticament tota laseva vida al Marroc, però la retirada dela ciutat de gran part de la noblesa és unfenomen ben documentat. Com ho ésl’ascensió d’homes nous, que Benschconcentra en la figura de Bernat Ramon«el ric», si bé l’amplitud de les seves pos-

sessions i el seu accés a la cort comtalm’inclinen a considerar-lo més un nobleque no pas un burgès, fet que val encaraamb més raó per al seu gendre RicardGuillem. En tot cas eren gent que sabienmanejar tant l’espasa com la bossa. I amés, vora seu comencen a aparèixer ia predominar famílies com els Marcús quesemblen de més clar origen burgès: pos-siblement entre el 1090 i el 1140 hi haguéuna crisi de la propietat senyorial, basadaen la renda, tant rural com urbana, peròl’aparició d’aquests nous rics, capaçosentre onze d’ells d’oferir un fort crèdit alcomte, sembla demostrar que la riquesafluïa per altres canals, que només podienser els comercials o els financers (la for-tuna dels Marcús havia incrementat ambl’arrendament de la seca).

A mitjan segle XII, en el moment enquè la casa comtal referma el seu poderpolític amb la unió amb Aragó i les con-questes de Lleida i Tortosa, també cris-tal·litza el grup dirigent de la comunitaturbana, el patriciat, un conjunt d’homesde procedència diversa, rics per les se-ves activitats comercials, i a la vegadapropietaris de cases i terres, que van per-petuar la seva influència tot renovant-seamb noves incorporacions i adaptant-sea les circumstàncies de cada moment.Bensch demostra que a la segona meitatdel segle XIII un grup reduït de famíliespredominava en el consell municipal: encinquanta-dos anys, només set vegadescap dels consellers no pertanyia a nissa-gues que haguessin tingut amb anteriori-tat algun membre en el consell, però no-més una vegada tots els membrespertanyien a famílies amb antecedents alconsell: malgrat la repetició de diverses

229RECENSIONS

famílies, l’organisme municipal semblahaver funcionat amb un cert equilibri en-tre les famílies tradicionals i les nouvin-gudes. Mentre algunes de les famíliestradicionals participaven en els assump-tes de la ciutat des de feia un segle, n’hihavia de noves que serien en canvi moltactives a la segona meitat del segle XIII.En definitiva, sense menystenir el con-cepte de patriciat, cal tenir present que aBarcelona mai no va formar un grup tan-cat ni excloent.

El poder del patriciat reposava en laseva capacitat per a aprofitar les novesfonts de riquesa urbana, des de la pro-pietat de la terra al favor del rei, passantpel comerç, les finances i el control delsserveis municipals; aquest aprofitamentde la riquesa va portar moltes d’aquestesfamílies a participar en el comerç de di-ner, el demandant principal del qual erala mateixa monarquia: Guillem Durfortexplicita prou bé aquesta relació entreriquesa, préstecs al rei, administració deles finances reials, favor de la monarquiai preeminència en els afers urbans. Laconcurrència dels interessos patricis ambels dinàstics va ser una característica bà-sica tant del regiment de la ciutat com del’expansió catalana.

Una vegada determinada la forma-ció de la classe dirigent barcelonina,Bensch n’examina les formes de perdu-ració. Ho fa a través de l’examen del vo-cabulari utilitzat per a distingir els fami-liars, que el porta a pensar que aBarcelona hi va haver resistència a assi-milar el canvi general europeu cap a es-tructures de parentiu lineal. De fet, lihauria valgut més acudir al dret i enten-dre que, si hi havia fills, els béns dels pa-

res els pertanyien, però si no n’hi havia,els béns de cada cònjuge tornaven altronc familiar (genus). Segueix una bonadescripció sobre els costums testamenta-ris i la seva evolució, que no permet,però, individualitzar el comportamentdel grup patrici respecte de la generalitatdels testadors barcelonins. Els resultatssón ben coneguts: tendència a l’hereuúnic i a la consideració del dot femenícom a herència prerebuda que allunyavales filles de l’herència paterna, peròtambé manteniment durant molt tempsd’herències compartides i dret de les fi-lles a reclamar part de l’herència paternasi no hi havien fet renúncia formal.

A partir del capítol 7 comença l’es-tudi de la consolidació del patriciat urbàgràcies als beneficis de l’expansió medi-terrània. Una consolidació no exemptade conflicte: les possibilitats d’enriqui-ment van fer sorgir noves fortunes quepugnaven per ser acceptades entre el pa-triciat. És en aquesta pugna que Benschsitua la creació del municipi barceloní,com a forma per a canalitzar les tensions:el fet que els primers magistrats fossin denomenament reial i tinguessin poder pera designar la primera assemblea ens diumolt en aquest sentit. D’altra banda, nocal oblidar que l’interès del rei raïa en elfet d’assegurar la col·laboració financeradels magistrats municipals, d’una bandacom a individus que avançaven diners alrei, de l’altra com a concessors i recapta-dors dels serveis al rei, que en primer llocanaven destinats al rescabalament delsseus crèdits a la monarquia. Així les famí-lies més riques de Barcelona quedavenlligades a l’exercici del poder municipal ia la recaptació de rendes per a la Corona.

230BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

Al mateix temps, però, creixienles dissensions a l’interior del grup diri-gent: el descobriment dels noms impli-cats en l’assassinat de Bernat Marquetel 1257 devia impressionar el rei, que notan sols no s’atreví a actuar contra ells,sinó que reaccionà creant les ordina-cions de la Ribera, amb magistrats pro-pis, dotats de poder sobre el barri i elsassumptes mercantils; el més aclaridorés que entre els cònsols de Ribera s’hitroben tant encausats per la mort deMarquet com socis d’aquest: es tractavade controlar i canalitzar els conflictes.Al mateix temps s’anaven covant lesqueixes del poble menut contra l’aug-ment dels impostos i els negocis entorndel subministrament de grans (i segura-ment els lluïsmes), que semblen estaren el rerefons de la revolta de Beren-guer Oller, encara que en la llista delscondemnats per la revolta no hi faltindiversos membres de la classe patrícia.Tanmateix, les oposicions de grups vanser sempre variants, sense arribar a for-mar partits com els que es troben a lesciutats italianes: l’autoritat suprema delrei va servir sempre de contrapès; maiuna facció no va poder expulsar elsseus oponents del poder municipal.

La continuïtat del patriciat com agrup social tenia molt a veure amb lesseves estratègies matrimonials: en defini-tiva, la marca de pertinença al patriciatera el reconeixement com a tal per laresta de la societat. D’aquí l’interès mutuen els matrimonis entre les velles famí-lies i les famílies emergents, que podienaportar capitals nous, sense desdenyar, ala inversa, els enllaços amb famílies de lapetita noblesa, que sovint podien apor-

tar més nom que diners. No va ser fins afinals del segle XIII que la xarxa de matri-monis emparentava les principals famí-lies patrícies, però el patriciat no va for-mar mai una classe homogènia, sinó unasèrie de cases, que tot i els interessos co-muns, sovint competien entre elles, fins itot amb violència. Va ser també un grupen el qual les dones mantenien una rela-tiva independència gràcies als seus béns:el dot i l’escreix marital, i la possibilitatque tenia la seva família de portar elsconflictes a l’arbitri de l’autoritat pública.

Una altra característica importantdel patriciat era la preocupació pels co-neixements superiors, especialment elsrelacionats amb el dret i la comptabilitat:això obria a una part dels seus membresles portes de l’administració reial i afa-voria el coneixement detallat del textdels contractes comercials. No cal tam-poc deixar de banda la perpetuació de lamemòria familiar a través de l’església:donacions testamentàries, creació d’al-tars, beneficis, llànties o sepultures a lesesglésies, amb preferència per les insti-tucions urbanes i en especial per les or-des mendicants.

En resum, el llibre de Bensch noofereix només una descripció del sorgi-ment i la consolidació del patriciat bar-celoní: de fet, amb aquest fil conductortraça una visió de la història de la ciutat,especialment en els aspectes socials, idiscuteix acuradament amb el contrastde Barcelona gran part de les teories en-torn de l’estratificació social, la família iles normes que regeixen el matrimoni.

GASPAR FELIU

231RECENSIONS

TORRAS I RIBÉ, Josep M. (1999). La Guerrade Successió i els setges de Barcelo-na (1697-1714). Barcelona: Rafael Dalmau,editor. (Col·lecció «Bofarull»; 4) ALBAREDA, Joaquim (2000). La Guerra deSuccessió i l’Onze de Setembre. Barce-lona: Empúries. LLUCH, Ernest (2000). L’alternativacatalana (1700-1714-1740). Ramon deVilana-Perlas i Juan Amor de Soria. Teo-ria i acció austriacista. Vic: Eumo.

Aquests tres llibres, publicats ambpoc temps de diferència, han contribuïta precisar el nostre coneixement de laGuerra de Successió. No es tracta degrans novetats perquè els autors ja ha-vien exposat la seva interpretació d’a-quell conflicte polític en obres anteriors.Albareda ho havia fet en la publicacióde la seva tesi doctoral (Els catalans iFelip V, 1993) i Lluch en el llibre titulatLa Catalunya vençuda del segle XVIII,que ha estat traduït al castellà amb eltítol de Las Españas vencidas del si-glo XVIII. Aquesta obra al seu torn era elresultat d’una sèrie d’articles publicats alllarg d’uns quants anys sobre la pervivèn-cia de l’austriacisme després del 1714,i en general de plantejaments arago-nesos en la política interior espanyoladel segle XVIII. També en el cas d’Alba-reda ens podríem remuntar en la sevainterpretació del moviment vigatà a lacomunicació presentada en el I Congrésd’Història Moderna de Catalunya (1984).Potser Torras ofereix més novetat en eltractament del tema específic dels esde-veniments militars i les seves conse-qüències sobre el conjunt de la societat,però les seves idees sobre la posició

dels pobles i estaments catalans davantla lluita successòria havien estat exposa-des ja també en la seva tesi El municipicatalà de l’Antic Règim (publicada el 1983) i les havia desenvolupat en di-ferents articles, per exemple en el publi-cat el 1981 en el número 1 de la revistaPedralbes (pàgines 187-209).

El llibre de Torras és el més extensdels tres. Planteja una informació, i al-hora una interpretació, de l’evolució po-lítica i militar, des de la conquesta deBarcelona per l’exèrcit francès del ducde Vendôme el 1697 fins a la decisivacapitulació de Barcelona l’Onze de Se-tembre de 1714. Com ja és norma del’autor, per a l’obra s’ha ben informat bi-bliogràficament i documental.

El text de Torras té vora de quatre-centes pàgines i es divideix en vuit capí-tols, precedits d’una introducció. Eld’Albareda té unes cent cinquanta pàgi-nes i es divideix en cinc capítols, subdi-vidits en vint-i-un apartats. Faig aques-tes precisions perquè tant l’obra deTorras com la d’Albareda, dins les ex-tensions i els objectius respectius, se-gueixen un esquema narratiu similar. Uni altre comencen amb la darrera etapadel regnat de Carles II; Albareda, méscentrat en la revolta dels «barretines», iTorras en les invasions franceses poste-riors al 1689 i el setge de Barcelona. Se-gueix la primera trobada de Felip V ambel Principat (1701), i tot seguit l’equilibriassolit a les Corts queda amenaçat pelcontext internacional i l’emergència delpartit austriacista («conspiració», escriuTorras). Un moment àlgid és el repre-sentat per la victòria austriacista del1705 i la celebració de les Corts l’any se-

232BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

güent. Però el triomf de l’austriacismeno era sòlid i l’evolució bèl·lica a la pe-nínsula no va ser favorable a la causa del’arxiduc, ni a la població catalana. Tor-ras descriu, a partir d’una documentaciósòlida, els avatars de la guerra sobre lesterres de rereguarda, sobretot des delmoment en què els exèrcits borbònicspenetraren al Principat, procedents del’Aragó, de València i també del Rosse-lló. El govern de Carles III d’Àustria aCatalunya no va estar exempt de ten-sions. La governació de Catalunya va es-tar plena de dificultats i conflictes. Possi-blement aquests són els dos capítols enels quals Torras ofereix informació mésnova sobre el que succeïa arreu de Cata-lunya, és a dir, el que representava laguerra per a la major part dels catalans.

La darrera ofensiva aliada sobreMadrid el 1710 tampoc va tenir els efec-tes esperats, i el capgirament internacio-nal del 1711 va representar el principide la fi el 1713: el sotmetiment de Cata-lunya i el setge de Barcelona.

Per descriure el contingut i l’orde-nació de les obres de Torras i d’Albaredahe utilitzat de manera conscient moltesde les paraules que apareixen en els di-ferents capítols de les seves obres. Ambuna extensió i un títol diferent ens expli-quen la mateixa història des de perspec-tives força coincidents. L’obra de Torras,densa d’informació, culmina amb elsetge de Barcelona, i l’autor dedica benbé vuitanta pàgines a exposar l’evoluciódels esdeveniments de 1713-1714 (és elcapítol més extens de l’obra).

En una espai molt més reduït Alba-reda ha de sintetitzar el sentit general dela guerra a Catalunya, i en especial les

raons dels austriacistes. Però en el títoldel llibre hi figura de manera destacadala data de l’Onze de Setembre, i aquestés un dels eixos de l’obra. Tant ell comTorras s’interroguen sobre les causes del’austriacisme català, però, a més, Alba-reda s’estén de manera especial en lesfases finals del conflicte i les seves con-seqüències. Coneix força bé les ideesbàsiques del pensament polític austria-cista. No endebades va publicar en elsEscrits polítics del segle XVIII el discurspronunciat a la Junta de Braços per Ma-nuel Ferrer i Sitges, un text que fins ales-hores només coneixíem a través de laversió castellana de Francesc de Cas-tellví. També tracta de les repercussionsinternacionals del «cas dels catalans» iplanteja el caràcter repressiu del règimde Nova Planta que es es va establir alPrincipat, tant en el pla institucionalcom en el cultural i lingüístic. Un darrerapartat exposa quin ha estat el paper del’Onze de Setembre dins la memòriahistòrica dels catalans fins al momentpresent.

El llibre de Lluch és quelcom de dife-rent. La seva idea de l’austriacisme coinci-deix força amb la del mateix Albareda.No es tractaria d’una fidelitat de natura-lesa dinàstica a una nissaga concreta sinóde la defensa d’un model de monarquialimitada per les Corts i de caràcter des-centralitzat. Però Lluch difereix de Torrasper la seva revaloració de la figura de Ra-mon Vilana Perlas, el marquès de Rialp,secretari d’estat de Carles d’Àustria. Utili-zant documentació impresa austriacista,Lluch considera que Rialp va ser el catalàamb més poder polític des del segle XV —no sé si més que el també secretari d’estat

233RECENSIONS

Pere Franquesa, estudiat precisament perTorras. Aquest, en canvi, recull l’opiniódels contemporanis, que veien Rialp comun funcionari corrupte i autoritari.

En realitat l’obra de Lluch és encerta manera la reunió de dos articles ex-tensos, complementats per un ampliapèndix documental. El primer és el re-latiu a Vilana Perlas i les seves relacionsamb l’emperadriu Elisabet Cristina. El se-gon té per centre la figura de Juan Amorde Soria, funcionari aragonès de l’admi-nistració austriacista a Viena i autor, versel 1740, d’uns projectes d’organitzacióde la monarquia en sentit parlamentari ifederalista. Els textos d’Amor de Soria jahavien estat analitzats per altres historia-dors (començant per José Antonio Mara-vall), però mai amb l’exhaustivitat i lacontextualització amb què ho fa Lluch.

Aquests llibres s’han publicat men-tre està en curs l’edició de les Narracio-nes históricas... de Francesc Castellví iObando, a càrrec de la Fundación Fran-cisco Elías de Tejada. És un conjunt do-cumental que enriquirà encara més elnostre coneixement de l’entrellat d’a-quell conflicte decisiu, sobretot pel quefa als comportaments individuals depersonalitats concretes.

PERE MOLAS RIBALTA

PASCUAL i DOMÈNECH, Pere (2000). Els Tore-lló. Una família igualadina d’advocats ipropietaris. I: Liberalisme, conservadorismei canvi econòmic i social (1820-1930). II:Un estudi sobre la crisi de l’agricultura tra-dicional (1841-1930). Barcelona: Funda-ció Salvador Vives i Casajuana. 441 + 265 p.(XXVI Premi Gumersind Bisbal i Gutsems,1999)

La sort de disposar d’un arxiu fami-liar plurisecular i accessible i l’esmerçd’una gran quantitat de treball hanpermès a l’autor confegir una àmplia iplurifacètica obra entorn del ràpid ascenseconòmic i social d’una família de parai-res igualadins en el moment dolç del se-gle XVIII i el llarg i gairebé imperceptibledescens com a advocats i rendistes, fre-nat, però no capgirat, per dots substan-ciosos i herències grasses. Descens queva anar acompanyat per un canvi ideolò-gic, des del liberalisme militant a un cato-licisme pròxim a l’integrisme.

De fet, la riquesa de l’arxiu permetoferir dos llibres diferents, amb metodo-logies diferents: el primer, amb el filconductor de la història familiar enspasseja intensament i extensament perla Igualada del segle XIX i el primer terçdel segle XX, sense deixar de banda laCatalunya i l’Espanya de l’època. En rea-litat, gosaria dir que la família és gairebéuna excusa per a revisar tota la històriade la Igualada de l’època.

Pascual descriu la burgesia iguala-dina, que veiem desfilar, família rere fa-mília, amb motiu dels seus enllaçosamb els Torelló; s’ocupa també de lesfamílies de l’alta Segarra, de les quals

234BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

provindrien les terres i els béns de Sa-naüja i de Torà, començant per la narra-ció d’un segrest dut a terme pels carlins,que comportà el pagament d’un rescat queva posar en perill un important patri-moni. Passant de l’àmbit familiar al lo-cal, explica els intents per a crear unaindústria moderna i els esforços per aresoldre els problemes de comunicacióde la comarca, sobretot a causa del des-viament del ferrocarril cap a Calaf–Man-resa, amb la construcció d’un enllaç fer-roviari des d’Igualada a la línia deBarcelona a Tarragona, amb els tripijocspolítics corresponents. Es refereixtambé al funcionament de l’Ajuntamentigualadí i a la seva política escolar, pro-cliu a restringir l’ensenyament i a posar-lo a les mans dels ordes religiosos; aixícom al significat i l’actuació d’institu-cions com la milícia nacional, les con-ferències de Sant Vicenç de Paul i l’Ate-neu Igualadí de la Classe Obrera.Finalment, narra les relacions amb elsparcers i els vaivens de la conjunturaagrària; la importància que continuaventenint, ben avançat el segle XIX, els cen-sals, i en especial els censals a les mansdels eclesiàstics, així com el regal que ladarrera desamortització representà perals censalistes de censals eclesiàstics.Una part, l’Estat no va ser capaç de tro-bar-los, i de la resta en permeté el res-cat a baix preu. Tampoc no deixa debanda qüestions de dret que posende manifest l’arcaisme de l’ordenaciólegal i els costums vigents, a més delstípics problemes per dots i herències.En aquest conjunt sobten qüestionscom que en una data tan tardana comel 1876 s’intenti fer un establiment em-

fitèutic, i que encara més tard, el 1886,es parli de «salvar» el domini directe; isobretot, que l’any 1914 es pogués re-clamar i obtenir una herència segons lesdisposicions d’un testament del 1777!

Al costat de tot això, la família en si,que també es ressegueix fins a la vidadel darrer cabaler, té un interès menor,atès que és difícil distingir quin és el pa-per personal i quin el pes de la conjun-tura en els moments de bonança o dedificultats. L’únic que es pot dir ambcerta fermesa és que es tracta de gentd’ordre (més d’ordre com menys podensobresortir com a senyors), que van bai-xant en la jerarquia sociopolítica d’Igua-lada des dels graons més alts fins aacabar com a peons distingits del caci-quisme dels Godó. En l’aspecte eco-nòmic, els preocupa més la conservaciódel patrimoni que la seva expansió; ambcerta raó, atès que els intents en aquestsentit, tant si es tracta d’especulacióborsària com de tornar a activitats indus-trials, es salden amb pèrdues. El tom-bant principal de la conjuntura familiares produí el 1865, quan amb poc tempsva fer fallida el ferrocarril d’Igualada aSant Sadurní, en el qual s’havien invertitdiners i esperances, i morí Isidre Torellóals trenta-tres anys, deixant una víduade vint-i-vuit (Joana Catarineu) i tres fillspetits. La vídua dirigí durant vint anys elpatrimoni familiar, de manera que laseva actuació i els diners del seu dot vanpermetre mantenir la família en el méspur rendisme, sense l’ajuda que el bufetd’advocat i els càrrecs públics solienaportar als Torelló.

En conjunt es tracta d’un gran fresc,ple de visions generals i de detalls inte-

235RECENSIONS

ressants, amb el suport d’una amplís-sima bibliografia, però dins del qual lesdigressions de vegades fan difícil mante-nir el fil argumental.

La segona part de l’obra, «Un estudisobre la crisi de l’agricultura tradicio-nal (1841-1930)», té un enfocament dife-rent i més ambiciós: es tracta d’exami-nar, amb un aparell metodològic mésconceptual, la crisi de l’agricultura tradi-cional. Tot i que la base disponible éssens dubte insuficient per a un tema tanampli, sí que permet una aproximacióimportant a un aspecte d’aquesta crisi:l’economia dels masos en parceria, querepresenten la part més important de lespropietats dels Torelló.

Després d’una introducció teòricasobre la renda de la terra i els seus de-terminants, es presenta el patrimoni delsTorelló, principalment una sèrie de ter-res al voltant de Sanaüja i de Torà i demasos relativament grans a la mateixacontrada, explotats mitjançant contractede parceria. A continuació, l’obra estu-dia els canvis experimentats al segle XIX

per l’agricultura catalana com a conse-qüència principalment de la legislació li-beral (que de totes maneres no tinguéefectes gaire contundents sobre el campcatalà), la millora dels transports i la do-ble incidència del procés d’industrialit-zació, que per una banda generava unaugment de la demanda, però per l’altraatreia població del camp amb l’esquerd’un salari fix.

La crisi agrària de finals del se-gle XIX, general a tot Europa, va tenir ala zona unes característiques especials:l’aïllament i després la protecció aran-zelària van fer que l’arribada de cereals

d’Ultramar fos limitada i, d’altra banda,la fil·loxera atacà molt tardanament (ja alsegle XX) de manera que, aprofitant elsalts preus del vi, conseqüència de la des-trucció del vinyet francès per la fil·lo-xera, es feren importants inversions perplantar vinya just abans que la maluraarribés a Catalunya.

Quan de totes maneres la doblecrisi cerealícola i vitícola es féu patent i,per causes que no queden gaire explica-des, s’abandonà també la dedicació ra-madera, la sortida es buscà en la intensi-ficació de la producció de cerealsmitjançant la introducció dels adobs ar-tificials.

La millora de l’agricultura es fa evi-dent en una sèrie de canvis als qualsPascual dedica sengles apartats: el des-plaçament del segolós pel blat, l’atenua-ció de les fluctuacions de les collites il’augment dels rendiments, canvis ques’han de posar en relació amb la intro-ducció dels adobs químics i la seleccióde llavors. En aquest apartat l’autor fa,però, dues afirmacions que em semblaque mereixen algun comentari. La pri-mera, que la part de la llavor aportadapels amos era el producte de la barrejade la collita de les diferents finques i pertant hi havia una renovació que noaportava la llavor dels masovers, proce-dent de la pròpia explotació: actuar al-trament hauria estat ben antieconòmic.La segona afirmació, segons la qual lacompra de llavors tenia com a finalitatprincipal superar les males collites, tam-poc no sembla gaire encertada: mentreque les males collites que cita són ante-riors al 1860, les compres documenta-des són totes posteriors al 1890 i es fan

236BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

importants a partir del 1900. D’altrabanda, les quantitats comprades no sóngaire elevades i la majoria es destinenals camps dels voltants de les pobla-cions, de manera que sembla més lògicpensar que es tracta de compres de lla-vors per a provar noves classes de blat.Per desgràcia, l’estudi barreja sempre lesterres al voltant dels pobles i els masos;separar aquests dos tipus d’explotació obé oferir monografies d’algun o algunsd’aquests hauria fet més entenedors elsesforços de modernització.

L’obra tracta a continuació de larenda de la terra amb moltes dades prouútils, si bé el fet que els quadres repre-sentin mitjanes i no preus absoluts mésaviat complica que facilita la bona en-tesa de l’explicació. Segueix una digres-sió potser massa llarga del que va signi-ficar la protecció aranzelària espanyolaper als preus del blat, sobretot si es té encompte que aquestes pàgines ja havienestat publicades.

Per centrar l’explicació de la rendade la terra s’estudien primer les despe-ses de l’explotació, que resulten crei-xents, com pertoca al moment de trànsitd’una agricultura tradicional a una agri-cultura capitalista. S’hi troba a faltar, però,una comparació entre l’augment de lesdespeses i el dels ingressos, que permetriaentendre millor la lògica de l’explotació.Per desgràcia, la determinació de la rendaés més difícil, tan si es tracta de la dels par-cers com de la dels propietaris.

En l’estudi de la renda dels parcers,Pascual adverteix de la precarietat delssupòsits, que és segurament indefugi-ble; tanmateix, a parer meu, tant elnombre de parcers com la quantitat de

pa assignada són baixos: una famílianormal abastava tres generacions, demanera que el nombre de boques s’hau-ria de posar com a mínim a cinc, i en-cara que no hi hagués mosso, sovint hihavia jornalers, de manera que la quan-titat de blat necessària era seguramentmés alta que la indicada. Més discutibleés la manera de calcular la despesa el 1920 a partir de la ficció que els page-sos venien tota la seva producció de ce-real i després compraven el pa als for-ners: resulta molt més fàcil el càlcul através del tracte habitual d’un quilo depa per quilo de farina. En tot cas elssupòsits li permeten deduir que els par-cers dels tres masos més ben documentatspodien vendre un 45 % de la seva part dela collita, o, xifra més important, toca-ven teòricament a cada parcer 796 pes-setes, una cinquena part dels ingressosnets monetaris obtinguts pels Torelló deles seves possessions agràries la dècadade 1860. No era molt, però suficient per-què puguem considerar excessiva l’afir-mació que els parcers vivien sempre encondicions de pura subsistència; sobre-tot si tenim en compte que entre el 1860i el 1920 les collites havien augmentatun 50 %. D’altra banda, les tres masove-ries estudiades no eren iguals, de ma-nera que la lògica indicaria que si els dela més pobra sobrevivien, els altres ha-vien de tenir un millor passar el 1860 iencara més el 1920, com ho indiquenels petits luxes (xocolata, etc.) que espermeten en aquesta darrera data.

Tampoc no resulta fàcil xifrar larenda dels Torelló; Pascual recull els in-gressos monetaris, però deixa de bandaaltres ingressos, com els productes por-

237RECENSIONS

tats a Igualada i els consumits en les llar-gues estades a la vall del Llobregós, aixícom diverses despeses de viatges o dedonatius i regals que els propietaris ha-vien de fer per mantenir el prestigi i elsinteressos, de les quals només es comp-tabilitzaven segurament les més costo-ses. El resultat, per les xifres disponiblesde producte net després d’impostos, in-dica una caiguda de la renda les dèca-des de 1860 i 1870 i, després d’una fortaremuntada la dècada de 1890, una novacaiguda fins als anys compresos entreel 1910 i el 1930, en les quals es barregenl’augment de la productivitat i l’afegit deles noves terres de Torà.

Tanmateix, i és la conclusió de Pas-cual, malgrat l’augment de les rendes,els terratinents tenien la sensació que elsseus ingressos creixien menys que lesdespeses necessàries per a mantenir elseu estatus social, però no els resultavafàcil ni sovint factible modernitzar i me-canitzar les explotacions i dedicar-se al’explotació directa de la terra. Els tempsen els quals el prestigi i els beneficis d’unbufet d’advocat i els ingressos rendistespermetien mantenir-se en els graons méselevats de la societat local havien passat.

GASPAR FELIU

DE RIQUER, Borja (2000). Identitats contem-porànies: Catalunya i Espanya. Vic: Eumo.(Col·lecció «Referència»)

L’obra de Borja de Riquer recull deuarticles anteriors encapçalats per unapresentació actualitzada que atorga co-herència a la selecció i ubica els contin-guts en la perspectiva del nostre present.El llibre es ressent de les reiteracions,però aquestes enriqueixen la lectura enpermetre el seguiment del procés in-tel·lectual: des del llunyà mestratge deJ. Fontana a la incorporació de treballsmés recents, amb una explicitació delseus punts de partida que passen perdiferenciar les formes identitàries de l’An-tic Règim dels sentiments nacionals de lacontemporaneïtat,1 alhora que per la ne-cessitat d’inserir l’anàlisi del procés histò-ric català en el marc polític espanyol.

El recull, estructurat en quatreblocs, es tanca amb tres articles detemàtica historiogràfica que plantegenun seguit d’interrogants i propostes perfer front a diverses necessitats,2 entreelles la incentivació de la presència delsnacionalismes perifèrics en la històriade l’Espanya contemporània i la impres-cindible definició del nacionalisme

238BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

1. En la línia d’altres historiadors com J. S.Woolf.

2. Per ordre cronològic de redacció: «Sobreel lloc dels nacionalismes i regionalismes en lahistòria contemporània espanyola. Un debat histo-riogràfic», 1990; «Aproximació al nacionalisme es-panyol contemporani», 1994; «Modernitat i plurali-tat, dos elements bàsics per a entendre i analitzar elcatalanisme», 1996.

espanyol contemporani des de perspec-tives historiogràfiques actualitzades.3

L’autor urgeix també a emprendre anà-lisis històriques de cronologia àmpliasobre el nacionalisme català més enllàdels esquemes de politicòlegs i sociò-legs, i insisteix en les mancances d’estu-dis empírics sobre el segle XIX i en laimportància d’incloure com a eixos es-tructuradors la pluralitat de la societatcatalana, el seu alt grau de mobilitzaciócívica i de conflictivitat social i l’accen-tuació del fet lingüístic com a tret iden-titari integrador, obligant-nos, en certamanera, a no deixar de banda en la re-flexió historicopolítica aquesta temà-tica, ben definida per Raimon d’Abadalen una carta adreçada a Américo Castroel 1965, en la qual es plantejava que elgran problema no era saber des dequan som catalans sinó sobretot saberdes de quan som espanyols i quinaclasse d’espanyols som.

En el primer bloc s’apunta la hipò-tesi del fracàs del procés de transforma-ció en ciutadans4 de l’Estat espanyoldels habitants de les diferents regionsque s’hi integren com a causa de l’apa-rició dels nacionalismes alternatius.5 Elsdesequilibris regionals, la feblesa delfuncionariat, el seu sotmetiment a lespressions caciquistes i la manca de vo-luntat política per potenciar institucions

públiques de servei eficaces van fer gai-rebé inútils per a la conscienciació na-cionalista els instruments utilitzats peraltres països com l’escola pública i laconscripció militar. En contrast, la novaidentitat a Catalunya es va forjar a travésd’un procés de tres etapes.6 A la pri-mera, entre el 1808 i el 1843, es va revi-vificar el concepte de nació políticapròpia enfront de la fidelitat reial; a lasegona, entre el 1843 i el 1875, les elitscatalanes encara podien concebre l’Es-panya liberal com un espai polític inte-grador de les velles identitats i podienadmetre que «Espanya és la nació i Ca-talunya és la pàtria», i, en aquest con-text, B. de Riquer no dubta a situar elsorígens de la reivindicació catalanad’un poder polític propi durant el se-xenni, manifesta des de l’hegemonia fe-deral ratificada a les urnes, la gestacióde La Jove Catalunya i El Estado Cata-lán, fins al gir fuerista dels carlins.Aquesta eclosió va ser ofegada aviat perl’extrema reacció defensiva del conser-vadorisme que desplegà un naciona-lisme essencialista inspirat per M. Me-néndez Pelayo i reelaborat per A.Canovas, el qual afirmava l’origen divíde la nació espanyola, catòlica, tradicio-nal i castellana, opció que, a partir del’alternativa oposada de la InstituciónLibre de Enseñanza, va iniciar el mitede les dues Espanyes. Mentrestant, aCatalunya s’accentuava la cohesió na-cionalista, tot i que encara hi havia l’ac-ceptació passiva de la pertinença a Es-

239RECENSIONS

3. Formula per l’autor el 1990, va ser sub-jecte d’una polèmica amb J. P. Fusi, que conside-rava «perillosa» aquesta incentivació.

4. Segons el model establert a França pelstreballs clàssics de M. AGULHON i E. WEBER.

5. «La feble nacionalització espanyola delsegle XIX», redactat entre el 1992 i el 1994.

6. «La formació de les noves identitats: elcas català», redactat entre el 1999 i el 2000.

panya, fins que a partir del sotrac del1898 la política dels regionalistes cata-lans passà a fer acceptable la premissaque «Catalunya és la nació i Espanya ésl’estat», de clara voluntat no-secessio-nista. El fet, però, de centrar els tretsidentitaris en la diferenciació lingüísticadificultà la participació catalana en laredefinició d’Espanya.

El segon bloc, més breu, intenta re-flectir el difícil encabiment de la socie-tat catalana en el model espanyol d’estatliberal subratllant la feblesa i la inestabi-litat del poder dels governadors civils,7

en molts casos militars sense arrels enel territori, amb funcions limitades a as-segurar el predomini del partit que elshavia situat en el poder, fabricant elec-cions i controlant els ajuntaments i lesdiputacions, sempre supeditats al poderdels capitans generals que van aplicarmesures d’excepció amb l’ajut de les se-ves pròpies forces de seguretat al margede la codificació de drets establerta pelmateix sistema.

Des de l’escala de l’Estat,8 B. de Ri-quer explica la minsa presència ca-talana en les institucions i l’Adminis-tració, entre altres causes pel receldels governs davant una societat méscomplexa, amb uns nuclis dirigents ques’acuitaren a organitzar entitats de cai-re corporatiu més actives i significati-ves que els mateixos partits oficials.

Aquests, en conseqüència, no canalitza-ren la seva presència ni a les institu-cions de l’Estat ni als governs de Ma-drid, a excepció del període de mésobertura, del 1868 al 1875.

El tercer bloc segueix l’evolució delcatalanisme conservador en un períodeque es perllonga fins al 1931. Els dosprimers articles s’adrecen a matisar latesi del caràcter exclusivament burgèsdel catalanisme,9 amb l’intent de delimi-tar els trets d’una de les seves facetes, laconservadora,10 per deixar constànciade l’existència d’un catalanisme senseaquestes adjectivacions. A partir de lacorrespondència política de M. DuranBas, es ressalta la significació d’un nuclid’intel·lectuals, advocats assessors decompanyies i corporacions, defensorsdel progrés i temorencs de les seves re-percussions socials, que reclamarenreformes politicoadministratives des deplataformes de consens interpartidista iintentaren donar veu col·lectiva al sentircatalà. Des del 1869, el seu conservado-risme els orientà vers l’alfonsisme, em-pesos pel tracte que els governs vanatorgar a l’església, a la qüestió cubana ia l’esclavitud, i per l’adopció del lliure-canvi. Aleshores s’esmerçaren a estruc-turar plataformes de defensa corpora-tiva que els va fer valuosos a l’hora detriar quins havien de ser els ancoratges

240BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

7. «Formes i instruments de poder a la Ca-talunya liberal», 1993.

8. «La participació dels catalans a la políticaespanyola del segle XIX», 1996.

9. Molt publicitada arran de la publicacióde Catalanisme i revolució burgesa, la tesi de J.SOLÉ TURA, el 1967.

10. «El conservadorisme polític català: delfracàs del moderantisme al desencís de la Restau-ració», 1981.

del règim de la Restauració a Catalunya.La contraposició entre el pragmatismede Canovas i el sòlid conservadorismeideològic d’aquests intel·lectuals cata-lans que reclamaven el restablimentd’uns principis catòlics i antiliberals iexigien l’acceptació del fet diferencialcatalà des de Madrid, va acabar amb dis-tanciament mutu i va afegir en la desa-fecció al sistema els nuclis dirigentseconòmics, comerciants, industrials, ban-quers, propietaris i industrials tot propi-ciant la cohesió defensiva dels interessoscatalans des de plataformes corporatives,capitalitzada políticament per la Lliga Re-gionalista a partir del 1901.

Per a B. de Riquer, segons consta al’article següent,11 en la formació de laLliga Regionalista van tenir menys pesels interessos econòmics12 que la de-fensa de la ideologia conservadora he-retada d’homes com J. Mañé Flaquerque acceptaven la visió d’una Espanyaplural en pobles, costums i idiomesperò denunciaven l’estrangerisme delsistema liberal que hom volia consoli-dar, fonamentaven la sobirania «en elrey con los reinos», en paraules de M.Duran Bas, i negaven la viabilitat de lasobirania nacional i la seva expressió enel sufragi universal masculí.

De fet, els sectors burgesos urbansvan ser poc permeables a aquest dis-curs, però en canvi van dotar de contin-gut polític la seva reivindicació protec-

cionista i van encetar un determinat en-focament de la «qüestió catalana» ambactituds victimistes sustentades en serio-sos estudis justificadors de la desigualbalança d’impostos remesos i presta-cions rebudes, mentre la burgesia ruralcatalana extreia la saba de la seva re-ticència al règim de la mitificació de lasocietat pairal, reserva de les tradicionsoposades a la modernitat. La coincidèn-cia temporal dels efectes de la crisi agrí-cola i dels canvis en el món industrial ifinancer amb el xoc del 1898 propicià laconvergència de tots aquests nuclis depoder econòmic amb diferents matisosde pensament conservador amb el pro-jecte polític d’ E. Prat de la Riba, que ac-ceptaren i feren seu.

L’últim dels articles13 proposa inter-pretar la política de F. Cambó en clauregeneracionista, amb un projecte de re-formulació de l’ésser d’Espanya que in-corporava la lluita per l’autonomia deCatalunya. Explica el seu fracàs no úni-cament per les reticències del rei i delspartits dinàstics en el moment d’acceptaruna visió modernitzadora procedent deCatalunya sinó per la impossibilitatde ser alhora un regeneracionista des dedalt i el líder d’un moviment de masses.De fet, va ser la mateixa societat cata-lana la que refusà el seu model políticelitista i conservador, tot i la primerencaacceptació del discurs nacionalista inter-classista, quallat magistralment en el mo-viment de Solidaritat Catalana, que el va

241RECENSIONS

11. «Els corrents conservadors catalans i laseva evolució cap el catalanisme polític», 1987.

12. Tesi més explicita en el treball d’I. MOLAS

(1972), Lliga Catalana.

13. «Francesc Cambó: un regeneracionistadesbordat per la política de masses», 1997.

convertir per primera vegada en diputata Corts.

Els discursos parlamentaris i les se-ves memòries serveixen per oferir elperfil d’un polític preparat i ambiciós,que va ajudar a ampliar el sistema deltorn dinàstic per consolidar la monar-quia i va acabar veient com la transfor-mació d’Espanya i l’autonomia catalanesarribaven el 1931, de la mà dels seusoponents, les esquerres republicanes,que van saber rendibilitzar políticamentel moviment de masses del catalanismeincorporant-lo al projecte democratitza-dor de tot l’Estat espanyol.

CÈLIA CAÑELLAS

ROSA TORAN

BRAMON, Dolors (2000). De quan érem o nomusulmans. Textos del 713 al 1010. InstitutUniversitari d’Història Jaume Vicens Vives;Eumo; Institut d’Estudis Catalans. 427 p.(Col·lecció «Jaume Caresmar»; 13)

Per regla general, la historiografiacatalana ha tingut molt poc en compteles fonts musulmanes. La dificultat de lallengua, la dispersió de les notícies i elsproblemes d’identificació de noms i topò-nims en són els principals, però no pasels únics responsables.

Tanmateix, ja el 1922, Millàs i Valli-crosa va publicar un article sobre elstextos d’historiadors musulmans refe-rents a la Catalunya carolíngia, però perculpa de la Guerra Civil, l’edició dels

textos que anunciava només es va po-der fer parcialment l’any 1987. DolorsBramon completa i perllonga l’obra deMillàs. Recull 495 notícies que de vega-des informen de fets sabuts, però altresnarren episodis que no havien estat tra-mesos per la historiografia o la docu-mentació cristiana, o bé expliquen cos-tums o formes de vida que són tambéd’importància per a la comprensió tantde la història dels musulmans establertssobre terres catalanes com de les formesd’assentament o explotació posteriors ala conquesta cristiana. A les notícies s’hiadjunten explicacions sobre l’autor i l’o-bra en la qual es troben i la identificaciódels noms de lloc i de persona, aixícom dels historiadors que les citen,complementades per una sèrie d’anne-xos, sobre els governants d’Al-Andalus iles fonts utilitzades, i dos índexs, d’au-tors i onomàstic.

El llibre ofereix encara altres partsimportants, com unes aclaridores pàgi-nes on hi ha terminologia; la forma depassar del calendari gregorià al calen-dari islàmic i al contrari; els autors delstextos citats; un important glossari, quepermet una molt millor comprensió deles notícies publicades, i un resum d’a-questes en el qual es fan ressaltar els co-neixements nous que aporten.

En conjunt és una obra important,de consulta obligada; esperem que lapromesa de continuar la publicació denotícies posteriors sigui aviat una realitat.

GASPAR FELIU

242BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

ALOMAR, GABRIEL (2000). El futurisme seguitdels articles d’El Poble Català (1904-1906).Introducció de Jordi Castellanos. Mallorca:Editorial Moll. 302 p. (Obres completes deGabriel Alomar; II)

L’atenció prestada a l’obra de Ga-briel Alomar ha anat creixent en els dar-rers vint anys. El 1970, «Antologia Cata-lana» dedicà el seu número 59 a Elfuturisme i altres assaigs, a cura d’Antoni-Lluc Ferrer. Edicions 62 tornaria a reedi-tar El futurisme el 1985. Entre les duesdates, Joan Lluís Marfany, el 1975, dedi-cava un capítol del seu llibre Aspectes delmodernisme a Alomar. El mateix any An-selm Llull (Gregori Mir) incloïa textos deGabriel Alomar al llibre El mallorqui-nisme polític,1840-1936. Jaume Vidal Al-cover, en un discurs publicat el 1983 perl’Ajuntament de Palma, presentava unasemblança del personatge, i l’any se-güent apareixia una biografia breu deGabriel Alomar, escrita per Antoni Serra,prologuista el 1988 d’un llibret amb noutextos d’Alomar, sota el títol Sobre libera-lisme i nacionalisme. El 1990 apareixia aPalerm una versió italiana d’El futurisme ial número 23 de Recerques Isidre Molaspublicava un article sobre l’ideari de Ga-briel Alomar. L’any següent es publicavaa Sâo Paulo un estudi d’Hèctor Olea so-bre el mateix escriptor.

Ara, deu anys després, Editorial Mollha emprès l’edició de les obres comple-tes de Gabriel Alomar i treu el segon vo-lum, amb la conferència del futurisme itrenta-un articles apareguts a El Poble Ca-talà, en la seva primera etapa de setma-nari, entre el 1904 i el 1906, amb una in-troducció de Jordi Castellanos. El primer

volum de les obres completes d’Alomarsortirà més tard.

La lectura i la comprensió de GabrielAlomar no sempre són fàcils per al lectoractual, quelcom similar al que passa ambEugeni d’Ors. Per això resulta molt útil laguia contextualitzadora que ofereix JordiCastellanos com a estudi introductori.

Dins el cicle de conferències d’es-criptors mallorquins, que organitzà l’Ate-neu Barcelonès el 1904, el discurs deGabriel Alomar titulat El futurisme vacausar sensació pel seu caire programàticen el moment que s’acabava de produirl’escissió d’esquerra de la Lliga Regiona-lista, que acabaria donant lloc al CentreNacionalista Republicà, al voltant del pe-riòdic El Poble Català. Alomar reclamavala integració dins el catalanisme de la«plebe», és a dir, de la classe obrera, i de-fensava el paper cabdal de l’intel·lectual,però no del model d’intel·lectual orgànicque acabaria potenciant Eugeni d’Ors enla versió noucentista, al voltant de Prat dela Riba i Cambó, sinó d’un model més in-dependent però políticament com-promès. El model d’Alomar era l’ÉmileZola del J’acuse de la polèmica de l’aferDreyfus. Alomar advertia: «El catalanismenasqué perquè va ésser actual. El catala-nisme triomfarà a condició que sia futu-rista». Oposava al terme nacionalismeun concepte progressista de pàtria, el de«fràtria», i el de «fília», l’ideal dels fills quevindran.

Si Prat de la Riba, a la ressenya deLa Veu de Catalunya, va suprimir tota lapart de la conferència referent al catala-nisme, el canonge Alcover, des de Ma-llorca, demanà a Prat de la Riba queAlomar fos exclòs del diari, en nom de

243RECENSIONS

la versió del comú catalanisme conser-vador que Alcover defensava a l’illa.

Gabriel Alomar anava a esdevenirl’ideòleg principal d’El Poble Català,que va néixer com a pacte entre catala-nistes republicans i intel·lectuals moder-nistes. Ors participà en aquella empresaal costat d’Alomar fins a mitjan 1906,quan es va separar i va prendre partitper la Lliga i La Veu, tot conservant ele-ments de l’ideari d’Alomar com, perexemple, la mitificació de la ciutat en-front de la ruralitat.

L’actitud messiànica i redemptoristaque encarnava Alomar no podia deixarde provocar reticències entre els polítics,que veien un perill en l’individualismeintel·lectual de l’escriptor mallorquí, finsque el 1909, després de la Setmana Trà-gica, Pere Coromines posà El Poble Ca-talà al servei del nou partit unificat del’esquerra catalanista, la Unió FederalNacionalista Republicana. Aquell va serel cant del cigne del modernisme, comsubratlla Jordi Castellanos.

Els articles que recull el llibre sónels que Gabriel Alomar publicà a El Po-ble Català quan era setmanari, entre el1904 i el 1906, i no aporten grans nove-tats a la conferència Futurisme, peròpresenten l’interès d’aplicar el contingutd’aquella als temes culturals, polítics isocials d’actualitat.

La llei de jurisdiccions, d’un costat,i el corrent unitari de la Solidaritat Cata-lana, de l’altre, limitaren el marge demaniobra d’Alomar. En aquell temps nos’estava d’emprar el concepte d’imperia-lisme, que per a ell no diferia del d’in-ternacionalisme o del d’universalisme.

Alomar va ser un crític sempre difícild’encaixar en la disciplina d’un partit po-lític, però conservà al llarg de la seva vidael valor d’un referent històric d’esquerra.Així, va ser elegit diputat per Barcelonael 1919. Rafael Campalans —un noucen-tista d’esquerra— proclamà el mestratged’Alomar quan es fundà la Unió Socia-lista de Catalunya el 1923, i el 1931 l’es-criptor mallorquí va ser elegit diputat ales Corts Constituents de la Segona Repú-blica. Quan la USC esdevingué veritable-ment un partit sota la mà fèrria de JoanComorera, Alomar en va quedar almarge, mentre era nomenat ambaixadorde la República espanyola a la Itàlia fei-xista fins al 1934. Moriria a Egipte, exiliat,el 1941, després d’haver estat ambaixa-dor de l’Espanya republicana en aquellpaís.

El volum no té un índex de noms,però suposem que n’hi haurà un deconjunt quan finalitzi l’edició de lesobres completes de Gabriel Alomar, au-tor de singular interès per diversos con-ceptes, un dels quals és que va conce-bre sempre Mallorca unida a Catalunyaen un mateix espai nacional.

ALBERT BALCELLS

244BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

MIR, Conxita (2000). Vivir es sobrevivir. Jus-ticia, orden y marginación en la Cataluñarural de posguerra. Lleida: Editorial Mile-nio. 301 p.

L’autora d’aquest llibre prossegueixen la seva metòdica línia de recerca através de les fonts judicials i militars queja va fructificar en estudis anteriors.1 Enaquesta obra hi són presents els resul-tats del seu treball empíric, a partir de lajustícia penal exercida entre els anys1939 i 1952, des de la immediata aplica-ció de la llei venjativa dels guanyadorsde la guerra fins al moment en què va-ren quedar desarticulats tots els grupsde resistència política i sindical que ac-tuaren en la immediata postguerra en-cara esperonats per una intervencióaliada després de la victòria contra elnazisme el 1945. En efecte, consumadala desmobilització dels vençuts, l’autoraatorga a l’any 1951 un caràcter simbòlic,amb la fi del racionament i els primerspassos cap al reconeixement internacio-nal del règim franquista.

L’àmbit geogràfic de l’estudi secentra en la Catalunya interior, les onzecomarques de l’antiga divisió del país,territori que s’ajusta, segons Mir, alsparàmetres d’una comunitat rural hete-rogènia, circumstància que dota l’estudi

d’un caràcter extrapolable a altres zonesde característiques similars.

L’ús dels expedients, amb els suma-ris militars i les causes civils de la pro-víncia de Lleida localitzats a l’AudiènciaProvincial de Lleida i del Tribunal MilitarTerritorial Tercero del Govern Militar deBarcelona, està directament relacionatamb l’estructura de l’obra en tres parts.En efecte, la primera part, «La sociedadintervenida, justicia civil y control so-cial», permet dibuixar, a través dels vuitmil sumaris incoats pels tribunals civils,el paper dels tribunals ordinaris en elcàstig, la intimidació i el control de lespoblacions, i desmentir l’opinió comunad’atribuir a les jurisdiccions especials laresponsabilitat repressiva, les quals, combé assenyala l’autora, van disminuint lescauses incoades en proporció inversa al’increment de les dels tribunals ordina-ris, a mesura que s’allunyen els anys dela Guerra Civil.

En la segona part, «Clero y justicia,la función política de los párrocos rura-les», la base de la recerca es troba en elsquatre mil sumaris dels Tribunals deResponsabilitats Polítiques de les co-marques de Lleida, que contenen els in-formes realitzats pels rectors, al costatdels de les altres forces exponents delnou poder: alcaldes, guàrdia civil i capsde falange locals.

I per a la darrera part, «Justicia mili-tar y sociedad civil», són les fonts delsarxius militars les que proporcionen lainformació sobre els sumaris dels dosconsells de guerra sumaríssims, l’uncontra el dirigent del Partit Obrer d’Uni-ficació Marxista, Santiago Palacín, cele-brat el setembre del 1944, i l’altre contra

245RECENSIONS

1. (1997). Repressió econòmica i franquisme.L’actuació del Tribunal de Responsabilitats Políti-ques a la província de Lleida, que va dirigir, amb lacol·laboració de F. CORRETGÉ, J. FARRÉ i J. SAGUÉS,també present en el monogràfic coordinat conjun-tament amb J. BARRULL (19994), Violència política iruptura social a Espanya, 1936-1945 (1994).

un grup de republicans d’un poble dedos mil cinc-cents habitants, distingitper la tensa conflictivitat social viscudadurant la guerra.

Pel fet que la tipologia de les fontssigui la que determina l’estructura delllibre, el fil conductor pot quedar difu-minat. Efectivament, creiem que aquestno és altre que mostrar l’abast de la re-pressió, en el primer franquisme, a par-tir d’un aparell complex damunt les per-sones comunes dels medis socials mésdesfavorits. El càstig i la persecució, perles seves dimensions qualitatives i quan-titatives, requerien col·laboracions i im-plicacions de tot ordre, que van anar tei-xint una atapeïda xarxa d’adhesions alnou ordre que sobrepassava de bon trosels aspectes politicoideològics i que vatenir efectes devastadors sobre les rela-cions humanes de llarga durada.

Mir, deutora de les aportacions brità-niques i alemanyes a la història social,enfoca el seu objectiu cap a les dones iels homes ignorats de la història, les vícti-mes de la repressió marcades pel seupassat polític i sindical o transgressoresdels paràmetres dels nous costums i ritusen la seva vida quotidiana i privada. Tot il’envergadura del propòsit i les dificultatsa l’hora de seleccionar l’estudi de casosper arribar a la generalització i de fer unús àgil de les descripcions, aquest s’inse-reix en l’accepció historiogràfica queanalitza la Guerra Civil com un conflicteamb causes de llarga durada on s’hand’afegir també les conseqüències dellarga durada. Creiem que, aprofundinttambé en aquest punt de partida, es po-dran anar trobant nombroses respostesque serviran per copsar la gravetat que

va tenir per al futur del país la durada dela dictadura franquista i per afrontar mol-tes de les qüestions socials i polítiquesactuals. La mateixa autora apunta l’expli-cació al desenvolupament dels seixanta apartir de la profunditat de la repressió dela postguerra, que havia deixat la classeobrera sotmesa i desarmada per no opo-sar cap fre a l’explotació, consideració ala qual podríem afegir altres hipòtesis detreball, com la indignitat de les condi-cions en què es desenvoluparen els flu-xos migratoris o la desaparició del llen-guatge democràtic i republicà de laquotidianitat.

Tal com escriu l’autora, l’oblit, forçatdurant la Dictadura i consensuat en latransició, comença a transgredir-se. A lesanàlisis polítiques i econòmiques s’hi co-mencen a sumar assajos històrics a partirde noves fonts informatives i una allaumemorialística que ensenya que els pro-tagonistes han pres consciència de la fe-blesa d’una història sense protagonistes.Aquests esdevenen la columna vertebralde l’obra. Són gent mantinguda en l’ano-nimat, per respecte i per evitar furgar enun passat dolorós, que van ser objecte dela malignitat del sistema que va exercirun estricte i dilatat control sobre tots elsaspectes de la vida quotidiana, a travésd’un sistema judicial supeditat totalmentals interessos i dictats del nou ordre, queva dur a terme la seva tasca com una ac-cepció de la violència política dirigida so-bre les classes populars. Per a elles laguerra no havia acabat, atès que, a lesamenaces greus de mort i les llarguescondemnes de presó dels organismes es-pecials, s’hi sumava la intimidació sis-temàtica dels tribunals ordinaris. Sense

246BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

cap garantia legal, sense presumpciód’innocència, amb total impunitat, la gentera catalogada més pel seu passat i per laseva marginació del nou ordre que perla categoria o la mateixa existència deldelicte. Com succeeix en qualsevol dicta-dura, el temor va actuar abans de la in-fracció, donada la capacitat de control icriminalització per part de les noves au-toritats i les forces vives, que disposarend’una àmplia xarxa clientelar, que, passi-vament o activament, esdevenia adeptaal règim, amb la seva col·laboració i elseu regraciament de favors, o bé ambel seu silenci i la seva obediència.

L’anàlisi temàtica dels delictes en elssumaris ordinaris es complementa amb laseva evolució temporal; el primer lloc nodeixen d’ocupar-lo al llarg dels anys elsque atempten contra la propietat, fet quecoincideix amb estudis d’altres llocs ique és exponent de la precarietat econò-mica i de la incapacitat del règim a l’horade controlar l’enorme mercat fraudulent,en temps de racionament; els petits infrac-tors castigats que malden per sobreviureemparen l’especulació a gran escala, queté un espai privilegiat en la Fiscalía de Ta-sas controlada per la Falange.

Accidents, conseqüència directa delperíode bèl·lic, suïcidis fruit de la misèria ila por a les condemnes, desgràcies labo-rals en els treballs forçats dels presos itota una àmplia gamma de morts violen-tes que apareixen emmascarades en elsserveis estadístics oficials van seguidesd’un gran nombre de delictes contra la se-guretat de l’Estat i l’ordre públic, enfrontdels quals l’actuació dels tribunals ordina-ris complementava les jurisdiccions espe-cials, després de la seva inhibició. Nuclis

de l’oposició, activitats resistencials a lespresons, accions catalanistes, protestescontra abusos i acaparadors, protagonit-zades sovint per dones de les quals depe-nia moltes vegades el sosteniment quoti-dià, desordres públics, tinença d’armes iexplosius o actes contra la religió erenconsiderats delictes contra la seguretat del’Estat. Els atemptats a la moral omplienmolts sumaris, dirigits severament contrales dones; avortaments, adulteris o aban-dó de la família no eren altra cosa quel’exteriorització d’una realitat miserable itruculenta de famílies trencades per l’exilio la presó, sobre les quals s’abatien els ru-mors i el control de l’església, més ama-tent a preservar la moral nacionalcatòlicaque a protegir les víctimes.

L’anàlisi dels informes de l’esglésiaporten l’autora a sostenir unes afirma-cions contundents sobre l’actitud venja-tiva per damunt de la recerca de repara-ció dels danys soferts durant la contesa.La institució catòlica no va limitar-se acol·laborar, sinó que, com a pilar fona-mental del nou estat, va esdevenir uneficaç agent de delació i informació de lajustícia franquista i va superar amb es-creix allò que se li demanava. Els com-portaments, tanmateix, no van ser uni-formes, però les negatives a declarar vanser excepcionals, ja que el zel respecte ales peticions dels tribunals marcava fins itot els eclesiàstics nouvinguts als pobles,que no dubtaven a basar les delacionsen rumors i en informes indirectes. Úni-cament la seva vinculació amb la genttradicional i benestant dels pobles vaservir per abocar-la a exculpacions delsque durant la guerra havien participat ensalvaments de membres de la institució

247RECENSIONS

eclesial. El llenguatge emprat en els in-formes parla molt de la consideració mo-ral que tenien de republicans, rojos, co-munistes, separatistes, maçons, ateus,laics, espiritistes..., oposats a ordre, dre-tes, propietaris i bons catòlics.

A la darrera part, a més de la va-luosa aportació documental, la historia-dora tracta d’esbrinar com la població ci-vil es va involucrar, amb el seu paperd’informant i de testimoni, en la justíciamilitar, a partir d’estratègies col·lectives iindividuals per participar en l’ajustamentde comptes. Des dels nous poders localsfins als veïns, degudament col·locats se-gons la jerarquia, es consuma un mètoderepressiu impregnat de gran brutalitatpel coneixement mutu de les personesimplicades, que en l’obra apareix repre-sentat gràficament a partir d’eines presesde l’antropologia i la genètica humana.

El comentari de les actuacions deles xarxes familiars i veïnals de les comu-nitats rurals en la repressió pot ser unabona manera d’acabar aquesta reflexió.Els odis i les revenges, esperonades perla miserable recompensa d’un 40 % de lamulta pel delator, en el cas de les denún-cies per infracció econòmica, s’unien alsentiment de pertinença al bloc vence-dor per part d’aquells veïns que haviensofert represàlies o estaven traumatitzatsper l’experiència de la Guerra Civil. Així,la predisposició a col·laborar amb la re-pressió va fer engegar noves formes deconvivència i complicitats; el càstig i l’a-temoriment es van dotar d’una nova di-mensió: la de vincular al nou règim totala xarxa d’informants i col·laboradors.Entretant, les víctimes, menys subjectes ales relacions endogàmiques i menys

arrelades al lloc, d’on moltes d’elles noeren originàries, delmades en la seva es-tabilitat familiar o personal a causa del’exili o la presó, purgaven el seu pecatd’haver gosat transgredir l’ordre tradicio-nal, haver ocupat càrrecs de significaciópolítica o sindical o simplement haverdesafiat la secular posició social declasse. De moment només els quedavael silenci i la prudència, si no estavendisposades a mostrar signes clars de pe-nediment i retorn al bon camí.

CÈLIA CAÑELLAS

ROSA TORAN

MARÍN, Martí (2000). Els ajuntaments fran-quistes a Catalunya. Lleida: Pagès editors.

Martí Marín, professor de la Univer-sitat Autònoma de Barcelona, és un re-conegut especialista en l’estudi de lavida política local durant l’època fran-quista. El llibre Els ajuntaments fran-quistes a Catalunya és l’estudi més com-plet existent actualment sobre la vidapolítica municipal durant la dictadura.L’obra consta d’una introducció, quatrecapítols —d’abast cronològic desigual—,unes conclusions i un apèndix docu-mental on es ressenya la biografia delsalcaldes franquistes de les principals ciu-tats catalanes. A l’inici, un llarg pròleg deBorja de Riquer, director de la tesi, ana-litza els canvis que per als dirigents polí-tics conservadors catalans va comportarla instauració del règim franquista.

248BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

A la historiografia sobre el règimfranquista hi ha un corrent, amb un fortascendent acadèmic, que considera quea l’àmbit local la imposició de la dicta-dura va comportar el retorn a les pràcti-ques polítiques prerepublicanes. Pensoque una aportació fonamental de MartíMarín rau a demostrar, basant-se en unadocumentació exhaustiva i realitzant unesforç d’aclariment conceptual de granimportància, que el model d’administra-ció local franquista trencava radicalmentamb el passat i que suposava l’adaptacióespanyola al model feixista que adopta-ren els dirigents dels revoltats, progres-sivament, però des dels primers mesosde la Guerra Civil.

Per establir les diferències entre l’a-bans i el després del 1936, en la intro-ducció, Marín perfila sintèticament l’e-volució de l’Administració local desdel 1812 fins a l’inici de la Guerra Civil,tot oferint les claus de la seva funciona-litat per al sistema polític liberal en con-junt. L’autor participa de les tesis d’unaltre corrent historiogràfic, amb pescreixent a la historiografia espanyola imolt més a la catalana, que sosté que elcop d’estat del 1936 es va preparar notan sols per enderrocar la II Repúblicasinó, fonamentalment, per esclafar elsmoviments d’emancipació social i peracabar amb qualsevol modalitat de sis-tema liberal. Marín posa l’èmfasi en lesconcomitàncies entre la realitat espan-yola dels anys trenta i la d’altres païsoseuropeus en el període d’entreguerres,i explicita el conjunt d’elements que ex-pliquen que, des de finals dels anys vint,a Espanya bona part de la dreta comen-cés a estendre el mateix tipus d’alterna-

tives polítiques que a Itàlia desenvolu-pava el feixisme.

Després del 1939, l’administracióperifèrica de l’Estat franquista es va re-fundar sobre bases completament no-ves. A diferència del que havia passatfins a l’any 1931, després del 1939 elsajuntaments no van poder actuar comun contrapoder respecte a l’Estat cen-tral, perquè aquest va assegurar la jerar-quització estricta dels quadres de l’Ad-ministració civil, a base de depurar-neels membres i de centralitzar de formaextrema els nomenaments i la presa dedecisions en general.

Aquesta és una qüestió essencialper entendre el funcionament del règim:a l’Estat franquista cap estructura ni capfigura política va tenir marge d’autono-mia; la jerarquia i la disciplina eren abso-lutes. Tots els càrrecs van ser ocupatsper nomenament superior, i es va esta-blir una relació de confiança/dependèn-cia de dalt a baix que només podia sertrencada en la mateixa direcció. Evident-ment, el pas del temps va diluir les for-mes d’actuació de la «línea de mando»,però no pas els seus trets definidors.

La subordinació de la vida local a lanacional és una bona mostra que la dic-tadura franquista no va normalitzar lavida dels consistoris fins a l’any 1948,quan ja havia resolt els que consideravaels seus grans problemes, el fonamentaldels quals era la supervivència com a rè-gim. Fins aleshores van ser nomenadesunes comissions gestores que, parado-xalment, a banda de la gestió administra-tiva, van complir funcions polítiques deprimer ordre en l’adaptació dels ajunta-ments a l’ordenament franquista. La pri-

249RECENSIONS

mera va ser la depuració dels funciona-ris; com a tota l’administració pública elstreballadors dels ajuntaments van patirun procés de depuració que tenia com aobjectiu assegurar una administració ab-solutament fidel i homogènia. La depu-ració pretenia, ultra foragitar qualsevolindividu no addicte al règim, assegurar-ne la submissió, per la qual cosa es ge-nerà un ambient d’inseguretat que va te-nir diverses conseqüències, entre elles laprofusió de denúncies i delacions, comuna forma d’evitar la sanció o l’acomia-dament. Igualment, els ajuntaments te-nien l’obligació de col·laborar en el man-teniment de l’ordre públic, la qual cosaera sinònim de tasques de control políticrespecte dels veïns. Pel que fa a la com-posició majoritària de les comissionsgestores, l’autor destaca el paper cohe-sionador dels vencedors de la guerraque va exercir el partit únic FET-JONS ila renovació del personal polític munici-pal per rejoveniment que va implicar lapromoció d’excombatents i la margina-ció relativa dels quadres de la Lliga ambprotagonisme de preguerra.

A les primeres eleccions munici-pals, celebrades el 1948, s’hi dedica unapart molt important del capítol segon, i através d’aquestes planes es pot obteniruna idea molt ajustada de la mecànicaelectoral imposada als municipis des d’a-leshores, ja que fins al 1971 la normativaaplicada seria sempre la mateixa. L’autorexplica detalladament el rígid controlque s’exercia sobre el procés electoral;així, l’administració no tan sols organit-zava els comicis sinó que també hi pre-nia part amb l’objectiu que el seu perso-nal polític ocupés la totalitat dels càrrecs

«electius» i s’impedís qualsevol infiltració.Als anys setanta, quan alguns grups anti-franquistes van intentar practicar «l’en-trisme» també als òrgans consistorials, toti que la participació mai no va ser desta-cada, el personal polític franquista va ha-ver de fer ús de les tècniques de controlassajades des del primer moment.

Els darrers capítols aconsegueixenperfilar prou bé la dinàmica que es vagenerar entre l’actuació dels consistoris iles demandes de la població. Els munici-pis estaven escanyats financerament,perquè així estaven anul·lats política-ment, però això comportava que l’Admi-nistració local fos incapaç de fer front ales necessitats col·lectives que s’anavenacumulant als municipis —especialmenten els de creixement sobtat durant lesdècades dels seixanta i setanta—; d’altrabanda, els consistoris en gairebé tots elscasos eren dirigits per un personal polí-tic, franquista fins a la medul·la, però in-capaç de donar resposta a les demandesde la població. Així, és perfectamentcomprensible el rebuig creixent que vananar acumulant els ajuntaments fran-quistes, que foren objecte de la contesta-ció veïnal a la dècada dels setanta, quanla crisi del règim es va fer imparable.

Estem davant d’una obra fonamentalper conèixer la vida política local al llargdel període franquista, que s’hauria deconvertir en un element de referència percontinuar la investigació d’una temàticafonamental sobre el règim franquista.

CARME MOLINERO

250BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

PONS I GURI, J. M.; RODRÍGUEZ BLANCO, J.(2000). Els noms de lloc a l’Alt Maresmedels segles IX-XII. Antics termes de Mont-palau, Palafolls i Tordera. Arenys de Mar:Els llibres del set-ciències. 218 p. (Col·lec-ció «Memòria Històrica»; 4).

La personalitat històrica comuna delsantics termes de Montpalau, Palafolls iTordera, l’extrem meridional del comtatde Girona i la part marítima del comtat deCabrera, és la raó per la qual els autorshan fet objecte d’estudi un espai avui re-partit entre províncies, bisbats i comar-ques diferents.

L’obra té com a finalitat el recull il’estudi de la documentació conservada(98 documents, que proporcionen 247topònims) i la ubicació de cadascund’aquests topònims, amb l’ajut de ma-pes actuals, però encara més de lesindicacions que es poden trobar encapbreus i registres d’hipoteques, aixícom, també, consultant ajuntaments iparticulars. També se n’estudia el signi-ficat.

Després d’una introducció de con-junt al territori objecte d’estudi per asituar, segle per segle, el moment d’apa-rició dels diferents topònims, es fa l’e-numeració detallada, terme per terme iper ordre d’aparició dels topònims, in-dicant-ne les adscripcions en circums-cripcions superiors o els límits i discu-tint les identificacions o bé ubicacionsque podrien induir a error.

Segueix després una relació tambécronològica dels documents utilitzats,amb indicació de la seva cota arxivísticai de les seves edicions, quan n’hi ha, i

amb la còpia del paràgraf o paràgrafsd’interès toponímic.

Trobem a continuació un assaig declassificació dels topònims atenent alseu origen en antropònims, condicionsfísiques o geogràfiques, construccionshumanes, qualitats o defectes i altres.També una anàlisi quantitativa delstopònims, en conjunt i per segles, un ín-dex cronològic dels topònims estudiats iencara un índex per localitats.

Més interès té l’índex alfabètic detopònims, que en permet la ràpida loca-lització. Finalment, els topònims sóncartografiats; per desgràcia, ni la baseutilitzada (el Mapa topográfico nacionalde España) és la millor, si bé ho era pos-siblement en el moment en què es vaemprendre l’estudi, ni el sistema de re-presentació utilitzat resulta gaire cò-mode, ni tampoc la reproducció té prouqualitat.

L’obra és una mostra de coneixe-ments i rigor en el treball que la fan degran utilitat, però segurament hauriaguanyat si algun dels índex una mica re-petitius de la part central haguessin dei-xat espai per a una representació car-togràfica millor.

GASPAR FELIU

251RECENSIONS

FERRER i MALLOL, MARIA TERESA; MUTGÉ i VIVES,JOSEFINA (ed.) (2000). De l’esclavitud a la lli-bertat. Esclaus i lliberts a l’edat mitjana. Ac-tes del Col·loqui Internacional celebrat aBarcelona del 27 al 29 de maig de 1999.Barcelona: Consell Superior d’InvestigacionsCientífiques. Institució Milà i Fontanals. De-partament d’Estudis Medievals. 751 p.(Anuario de Estudios Medievales, annex 38)

De l’èxit del col·loqui convocat perla Institució Milà i Fontanals n’és bonamostra la quantitat de comunicacionspresentades, trenta-dues, a les quals calafegir la ponència d’obertura de MiloudaCharouiti Hasnaoui i el discurs final deSalvador Claramunt. També cal destacar-ne l’amplitud dels espais geogràfics ob-jecte d’estudi, des de la península Ibéricafins al nord d’Àfrica, Itàlia i l’Egeu; l’am-plitud dels temes tractats, bàsicamentl’esclavitud en si, les fugues, els rescats iels lliberts, i els diversos enfocaments:tràfic d’esclaus, diversitat d’aquests, ordi-nacions, organització de les redemp-cions, propietaris d’esclaus (sobretot ins-titucionals), estudis locals, etc.

No podem pensar a citar ni tan solsautors i títols, ni tampoc ens volem referira uns noms en perjudici d’altres; d’altrabanda, tot i les lògiques diferències, el togeneral dels treballs és alt, i això faria en-cara més injusta qualsevol distinció. Pertant, farem només una mica d’estadísticageneral que pugui servir com a primeraaproximació als continguts. Els treballsde caràcter general són quatre; els quefan referència d’alguna manera a l’escla-vitud, vint-i-nou; als lliberts, set; els rela-tius a les redempcions, quatre; a les fu-

gues, dos; al tràfic d’esclaus, tres; als pro-pietaris d’esclaus, quatre. Des d’un puntde vista geogràfic, els treballs referents aBarcelona són set; a altres llocs de Cata-lunya, tres; al País Valencià, tres; a Ma-llorca, un; a l’Aragó, dos; a la resta de lapenínsula, dos; a Itàlia, cinc.

Un conjunt ampli i divers, que sensdubte serà referència obligada per a qual-sevol que vulgui tractar o estudiar el tema,com ja passa amb altres jornades o con-gressos publicats en la mateixa col·lecció.

GASPAR FELIU

RIERA I VIADER, Sebastià (2000). Martí l’Humà. Primer duc de Montblanc. Mont-blanc: Centre d’Estudis de la Conca de Bar-berà. 125 p.

Catalunya té una llarga tradició d’his-toriadors professionals de reconegudasolvència que no han tingut cap menad’inconvenient a fer una valuosa tascad’alta divulgació. Gràcies a ells la històriaha assolit una projecció social àmplia i hafet un servei al país en moments que l’a-firmació nacional i la projecció d’aquestaconsciència col·lectiva cap al futur neces-sitava unes arrels que cimentessin laconstrucció d’un país en fase de redreça-ment o de simple supervivència. Elsexemples personals són tan nombrososque només un estudi aprofundit que al-gun dia s’haurà de fer podrà deixarconstància de l’abast del fenomen en eldarrer mig segle, com a mínim.

252BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

El llibre de Sebastià Riera sobre Martíl’Humà constitueix un dels exemples re-cents més paradigmàtics de com un histo-riador que domina l’ofici i la bibliografiasobre el tema pot oferir una síntesi d’unfet —en aquest cas és la biografia d’un so-birà de Catalunya–Aragó— que combinil’amenitat amb el màxim rigor científic.Malgrat tractar-se d’un llibre d’encàrrecper part d’una institució científica relacio-nada d’alguna manera amb el fet estudiat—el Centre d’Estudis de la Conca de Bar-berà volia evocar la figura de qui va ser elprimer duc de Montblanc, capital de lacomarca—, el professor Riera ha defugitfer una biografia hagiogràfica que renun-ciés a presentar el darrer rei del Casal deBarcelona en tota la seva rica complexi-tat, amb els seus encerts i els seus errors.

La biografia d’un rei escrita per unhistoriador no es podia limitar a resseguirles vicissituds personals del personatgeque era objecte d’estudi. Calia, i més si elllibre anava adreçat també a un lector noespecialitzat, presentar el context social,econòmic i institucional del períodehistòric en el qual el biografiat va néixer,créixer i morir, és a dir entre el 1356 i el1396. Sebastià Riera presenta aquest marca la primera part del llibre, que ell titula«El país i l’època». S’hi analitzen el món ru-ral i el món urbà, les institucions políti-ques, sobretot les Corts i la Diputació delgeneral, i l’estructura militar d’un país quevivia en conflictivitat permanent, sobretoten els dominis mediterranis. L’estudi de lacrisi econòmica, social i política de labaixa edat mitjana ocupa un lloc destacaten aquesta primera part del llibre.

La segona («La vida de Martí l’Hu-mà») està destinada a presentar els anys

d’aprenentatge del futur rei i els diver-sos problemes de la política interna i in-ternacional —són anys de Cisma d’Occi-dent— del nou sobirà de la Coronad’Aragó (1387-1396). Com no podia seraltrament tractant-se d’un rei humanistai protector de la creativitat artística, elsaspectes culturals ocupen també un llocimportant en el llibre de Sebastià Riera.

Martí l’Humà ha passat a la històriaper ser el darrer hereu d’una dinastiaque s’exhaureix el dia de la seva mort iper haver provocat, a causa de la sevamanca de successió, un conflicte políticde dimensions colossals —l’interregne iel compromís de Casp— i de conse-qüències molt notables per al futur de laconfederació catalanoaragonesa. EnRiera ho explica de manera molt clara al’epíleg del llibre («L’interregne i el com-promís de Casp»).

Per als qui no són especialistes, duestaules genealògiques sobre els sobiransde Catalunya, Mallorca i Sicília, d’unabanda, i sobre el compromís de Casp, del’altra, ajuden a seguir el relat de la vidapolítica d’aquell tombant de segle. La bi-bliografia és útil a aquells que, captivatsper la lectura amena del llibre de SebastiàRiera, vulguin aprofundir en algun delsnombrosos temes que s’hi presenten.

Si el llibre d’en Riera és el primerd’una sèrie de biografies que pensa publi-car l’esmentat centre d’estudis de Mont-blanc, només cal desitjar que els següentsmantinguin el rigor, la seriositat científicai l’agilitat literària del llibre de SebastiàRiera i Viader sobre Martí l’Humà.

JAUME SOBREQUÉS I CALLICÓ

253RECENSIONS

SANTACANA, Carles (coord.) (2001). El fran-quisme al Baix Llobregat. Barcelona: Publi-cacions de l’Abadia de Montserrat.

El Centre d’Estudis Comarcals delBaix Llobregat va iniciar —ara fa vintanys— una tasca d’impuls a la recercasobre la història de la comarca, fruit dela qual s’han publicat obres importantscom Les guerrilles al Baix Llobregat —1986— coordinada per Mercè Renom;Col·lectivitzacions al Baix Llobregat—1989—, coordinada per Carles Santa-cana; El pas de la societat agrària a in-dustrial al Baix Llobregat. Agriculturaintensiva i industrialització —1995—,coordinada per Àngel Calvo. El volumEl franquisme al Baix Llobregat és el re-sultat final del projecte de recercacol·lectiva endegat l’any 1996 en el marcdel Centre d’Estudis. Actualment, la his-toriografia llobregatina dedica una granatenció a l’estudi de l’època franquista,de manera que a hores d’ara coneixemforça bé alguns aspectes de la nostrahistòria més propera al Baix Llobregat.

L’obra —de més de cinc-centes pà-gines— s’articula en tres parts, precedi-des d’una introducció. La primera partestà dedicada a l’ocupació franquista i ala postguerra; tres dels estudis referentsal primer franquisme fan una aproxima-ció a la vida local de diversos municipisde la comarca: Sant Joan Despí —MiquelRuiz—, Gavà —Josep Capmany— i laColònia Güell —Josep Patró. L’estudimés llarg d’aquesta primera part és el deJordi Amigó, que analitza de forma ex-haustiva la retirada republicana —la fu-gida— i l’ocupació franquista —la libe-

ración— de la comarca en els dotze diesque van del 18 al 29 de gener de 1939.

La segona part està formada pertres capítols que tenen com a marc cro-nològic l’etapa del desenvolupament; eltreball de Martí Checa estudia les actua-cions del Patronato de las Viviendas delCongreso Eucarístico al Baix Llobregat,l’estudi de Robert Bernad tracta sobrel’Assemblea de Catalunya i el movimentobrer al Baix Llobregat, i Miquel RuízCarrillo analitza l’evolució de Viladecansals anys seixanta i setanta. Per últim, elstres estudis de la tercera part es centrenen l’àmbit de l’associacionisme i la cul-tura. Clara Carme Parramon examina lapolítica cultural dels governs munici-pals de l’Hospitalet en relació amb lapoblació immigrada que s’assentava almunicipi en quantitats ingents; EnricFerreras fa una aproximació a la dinà-mica artística de Sant Feliu de Llobregatdurant el franquisme, i Àngel Muñoz,en un treball que també cobreix tot elperíode franquista, analitza les caracte-rístiques dels espectacles públics i elprotagonisme associatiu en la seva rea-lització.

Aquests deu treballs són una bonamostra de l’esforç col·lectiu que es fa ac-tualment, dins i fora de les universitats,per tal de recuperar el nostre passat re-cent. Els estudis presentats estan fetsamb un gran rigor i s’inscriuen plena-ment en el marc de la recerca desenvo-lupada a Catalunya.

Justament per contextualitzar aqueststreballs monogràfics, molt diversos en-tre si, és molt útil la introducció realit-zada per Carles Santacana que obre elvolum. L’autor, en primer lloc, subratlla

254BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

la importància dels estudis d’història lo-cal, que van créixer amb molta força alllarg dels anys noranta, pel desenvolu-pament de la historiografia de caràctergeneral sobre l’època franquista. Des-prés ofereix un estat de la qüestió sobreels coneixements assolits en relacióamb el període franquista al Baix Llo-bregat, que en certa manera confirmenels trets que la historiografia ha assenya-lat com a característiques generals de

l’etapa franquista, al mateix temps quepermet observar la diversitat de les rea-litats locals.

Estem, doncs, davant d’una obra degran interès tant per als estudiososde l’àmbit local com per a aquells quefan una aproximació macro a la nostrahistòria més propera.

CARME MOLINERO

255RECENSIONS