2016 sant jordi a les escoles pee stroc
DESCRIPTION
Recull literari Sant Jordi. PEE Sant Roc curs 2015-16TRANSCRIPT
SANT JORDI A LES ESCOLES
2016
XVII JOCS FLORALS BADALONA SUD
Pla educatiu d’entorn
Badalona Sud
2016
ORGANITZA
Comissió de dinamització de la lectura
Servei Educatiu de Badalona
Consorci Badalona Sud
SANT JORDI A LES ESCOLES
2016
Llibre dels nens i les nenes d’Educació Infantil
XVII JOCS FLORALS BADALONA SUD
Pla educatiu d’entorn
Badalona Sud
2016
CENTRES I ENTITATS PARTICIPANTS
Escola Baldomer Solà
Escola Josep Boada
Escola Lestonnac
Col·legi Mare de Déu de l’Assumpció
Escola Bressol Municipal Ralet Ralet
ORGANITZA
Comissió de dinamització de la lectura
Servei Educatiu de Badalona
Consorci Badalona Sud
EDUCACIÓ INFANTIL
CENTRE TITOL AUTOR/A
Escola Baldomer Solà
La primavera ha arribat i moltes
flors ens ha portat
Classe dels Cavalls
P-3 A
Escola Baldomer Solà
La primavera ha arribat i moltes
flors ens ha portat
Classe dels Conills
P-3 B
Escola Baldomer Solà
A l’abril cada gota val per mil
Classe de les
Girafes P-4 A
Escola Baldomer Solà
A l’abril cada gota val per mil
Classe dels
Elefants P-4 B
Escola Baldomer Solà
A l’abril llibres i roses mil Alumnes P-5 A
Escola Baldomer Solà
A l’abril llibres i roses mil Alumnes P-5 B
Escola Josep Boada Visitem el cinema del Màgic Alumnes P-3 A Conills
Escola Josep Boada Visitem el cinema del Màgic Alumnes P-3 B Foques
Escola Josep Boada El cinema Alumnes P-4
Escola Josep Boada El cinema Alumnes P-4
Escola Josep Boada Escola de cine Alumnes P-5 A
Escola Josep Boada Escola de cine Alumnes P-5 B
Escola Lestonnac Joan Miró Alumnes P-3 A
Escola Lestonnac Joan Miró Alumnes P-3 B
Escola Lestonnac Bon dia primavera Alumnes P-4 A
Escola Lestonnac Bon dia primavera Alumnes P-4 B
Escola Lestonnac A la primavera Alumnes P-5 A
Escola Lestonnac A la primavera Alumnes P-5 B
Col·legi Mare de Déu de l’Assumpció
Kandinsky Alumnes P-3 A Ossets
Col·legi Mare de Déu de l’Assumpció
Kandinsky Alumnes P-3 B Ànecs
Col·legi Mare de Déu de
l’Assumpció Kandinsky
Alumnes P-3 C
Granotes
Col·legi Mare de Déu de
l’Assumpció Som amics
Alumnes P-4 A
Tortugues
Col·legi Mare de Déu de
l’Assumpció Som amics
Alumnes P-4 B
Peixos
Col·legi Mare de Déu de
l’Assumpció Som amics
Alumnes P-4 C
Cargols
Col·legi Mare de Déu de
l’Assumpció Més
Alumnes P-5 A
Tigres
Col·legi Mare de Déu de
l’Assumpció Sempre
Alumnes P-5 B
Elefants
Col·legi Mare de Déu de l’Assumpció
Més Alumnes P-5 C Girafes
Escola Bressol Municipal Ralet Ralet
Els colors de Sant Jordi Alumnes 1-3 anys Els tres porquets
Escola Bressol Municipal Ralet Ralet
Roses de Sant Jordi Alumnes 1-2 anys Patufet
Escola Bressol Municipal Ralet Ralet
Roses de Sant Jordi Alumnes 2-3 anys Tabalet
ESCOLA BALDOMER SOLÀ
La primavera ha arribat i moltes flors ens ha portat Nens i nenes de P-3 A Cavalls
ESCOLA BALDOMER SOLÀ
La primavera ha arribat i moltes flors ens ha portat Nens i nenes de P-3 B Conills
ESCOLA BALDOMER SOLÀ
A l’abril cada gota val per mil Nens i nenes de P-4 A Girafes
ESCOLA BALDOMER SOLÀ
A l’abril cada gota val per mil Nens i nenes de P-4 B Elefants
ESCOLA BALDOMER SOLÀ
A l’abril llibres i roses mil Nens i nenes de P-5 A
ESCOLA BALDOMER SOLÀ
A l’abril llibres i roses mil Nens i nenes de P-5 B
ESCOLA JOSEP BOADA
A l’abril llibres i roses mil Nens i nenes de P-3 A
ESCOLA JOSEP BOADA
A l’abril llibres i roses mil Nens i nenes de P-3 B
ESCOLA JOSEP BOADA
A l’abril llibres i roses mil Nens i nenes de P-4
ESCOLA JOSEP BOADA
A l’abril llibres i roses mil Nens i nenes de P-4
ESCOLA JOSEP BOADA
Escola de cine Nens i nenes de P-5 A
ESCOLA JOSEP BOADA
Escola de cine Nens i nenes de P-5 B
COL·LEGI LESTONNAC
Joan Miró Nens i nenes de P-3 A
COL·LEGI LESTONNAC
Joan Miró Nens i nenes de P-3 B
COL·LEGI LESTONNAC
Bon dia primavera Nens i nenes de P-4 A
COL·LEGI LESTONNAC
Bon dia primavera Nens i nenes de P-4 B
COL·LEGI LESTONNAC
A la primavera Nens i nenes de P-5 A
COL·LEGI LESTONNAC
A la primavera Nens i nenes de P-5 B
ESCOLA MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ
La primavera Nens i nenes de P-3 A
ESCOLA MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ
La primavera Nens i nenes de P-3 B
ESCOLA MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ
La primavera Nens i nenes de P-3 C
ESCOLA MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ
La primavera Nens i nenes de P-4 A
ESCOLA MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ
La primavera Nens i nenes de P-4 B
ESCOLA MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ
La primavera Nens i nenes de P-4 C
ESCOLA MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ
La primavera Nens i nenes de P-5 A
ESCOLA MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ
La primavera Nens i nenes de P-5 B
ESCOLA MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ
La primavera Nens i nenes de P-5 C
ESCOLA BRESSOL MUNICIPAL RALET RALET
Els colors de Sant Jordi Nens i nenes de 1-3 anys
Els tres porquets
Collage amb pintura i elements vermells i verds
ESCOLA BRESSOL MUNICIPAL RALET RALET
Roses de Sant Jordi Nens i nenes de 1-2 anys
Patufet
Estampació sobre cartró ploma amb carxofes i pintura vermella i verda
ESCOLA BRESSOL MUNICIPAL RALET RALET
Roses de Sant Jordi Nens i nenes de 2-3
anys
Tabalet
Tècnica mixta amb pals de fusta, papers de magdalenes
i pintura vermella i verda
SANT JORDI A LES ESCOLES
2016
Llibre dels nens i les nenes del Cicle Inicial d’Educació Primària
XVII JOCS FLORALS BADALONA SUD
Pla educatiu d’entorn
Badalona Sud
2016
CENTRES I ENTITATS PARTICIPANTS
Escola Baldomer Solà
Escola Josep Boada
Escola Lestonnac
Col·legi Mare de Déu de l’Assumpció
ORGANITZA
Comissió de dinamització de la lectura
Servei Educatiu de Badalona
Consorci Badalona Sud
CICLE INICIAL
CENTRE TITOL AUTOR/A
Escola Baldomer Solà El bosc de xocolata Taha Dad
(representant)
Escola Baldomer Solà Els nens i el país dels dracs Antonio Demetrio
(representant)
Escola Baldomer Solà Laura la Princesa Guerrera Paco Motos
(representant)
Escola Baldomer Solà Les ulleres màgiques Rusmairy Soto Medina
Escola Josep Boada La fada que li agradaven els flams
Alumnes de 1r
Escola Josep Boada La nena que va a l’escola Alumnes de 1r
Escola Josep Boada El poema de Sant Jordi Alumnes de 2nA
Escola Josep Boada La primavera Alumnes de 2nB
Escola Lestonnac La màgia Alumnes de 1rA
Escola Lestonnac El lleó Alumnes de 1rB
Escola Lestonnac La mare Alumnes de 2nA
Escola Lestonnac El lleó Alumnes de 2nB
Col·legi Mare de Déu de
l’Assumpció El cavaller i la princesa Aitor Saiz
Col·legi Mare de Déu de
l’Assumpció Sant Jordi Elisa Jiménez
Col·legi Mare de Déu de
l’Assumpció El jardí dels títols Clara Pozo
Col·legi Mare de Déu de l’Assumpció
Les cares que canvien Nerea Cornejo
PREMIS
El jurat atorga la FLOR NATURAL a:
Nerea Cornejo
Pel seu treball: Les cares que canvien
El jurat atorga l’ENGLANTINA D’OR a:
Alumnes de 1rB
Pel seu treball: El lleó
El jurat atorga la VIOLA D’OR I ARGENT a:
Antonio Demetrio (representant)
Pel seu treball: Els nens i el país dels dracs
ESCOLA BALDOMER SOLÀ
El bosc de xocolata
Hi havia una vegada una princesa i un cavaller que estaven passejant al
seu gat pel famós bosc de la xocolata. Aquest bosc estava ple d’arbres
de xocolata negra, blanca, blava, lila i verda. De cop i volta es va fer de
nit i no podien trobar el camí de tornada. I sense saber com van anar a
parar a un castell i van picar a la porta.
Un zombi va obrir la porta!
El cavaller i la princesa van cridar de por, però el gat va atacar al zombi
i li va “arrunyar” tota cara. Llavors el príncep i la princesa el van portar
a l’hospital i es va curar.
Conte contat, ja s’ha acabat!
Taha Dad (representant)
ESCOLA BALDOMER SOLÀ
Els nens i el país dels dracs
Hi havia una vegada un grup d’ amics que estaven jugant a la pilota en
el parc.
De cop i volta, va aparèixer un drac i es va emportar la pilota volant
pels aires.
El drac va anar a la seva cova que estava plena de joguines de nens i
nenes, al país dels dracs.
Els nens van perseguir al drac per recuperar la seva pilota; però el drac
els va enxampar i els va portar davant de la reina dels dracs.
La reina va dir:
-Qui sou?
-Som els nens i nenes de segon de l’ escola Baldomer Solà.
De cop i volta, va aparèixer un cavaller que volia rescatar als nens.,
Però aquests no volien ajuda perquè volien rescatar la pilota ells sols.
Mentre el cavaller marxava, una nena va aprofitar per anar al lavabo.
Però en comptes d’ anar a fer pipí, va agafar una xarxa i la va tirar a
sobre de tots els dracs.
Així, els nens i les nenes van poder rescatar la seva pilota i la resta de
joguines dels altres nens.
I conte contat, conte acabat.
Antonio Demetrio (representant)
ESCOLA BALDOMER SOLÀ
Laura la Princesa Guerrera
Hi havia una vegada una noia que es deia Laura, era una noia alta,
guapa, rossa i amb els ulls de color blau. La Laura tenia una mascota
que era una serp! Aquesta serp es deia Kiki i era molt llarga, més llarga
que un tauró i, a més a més super verinosa.
La nostra protagonista viva en un gran castell de princesa, enorme.
Un dia una bruixa molt dolenta que vivia en una cova plena de rates, li
va dir a la seva mascota, que era un petit dimoni i es deia Mismi que
anés al castell a veure si la Laura estava adormida.
El Mismi va anar de nit i va veure que la Laura esta dormint. Aleshores
va trucar a la bruixa perquè anés correns amb la seva escombra i enviés
a la Laura a la seva cova per poder ella quedar-se a viure al castell.
Al dia següent la Laura es va despertar a la cova i es va enfadar
moltissim! I va anar fins el seu castell amb el Kiki per veure què havia
passat. Quan va arribar, va trobar a la bruixa tancada dins del castell. I
va obrir la porta d’un cop de cap perquè tenia moltissima força. La Laura
va anar a buscar a la bruixa que s’havia tancat a la seva habitació amb
clau. Però la Laura que era cinturó negre en totes les arts marcials, la va
obrir d’una patada voladora. Aleshores la bruixa es va fer invisible, però
la serp Mismi va ensumar a la bruixa i la va mossegar i la va matar amb
el seu verí.
Finalment el dimoni Mismi es va convertir en un princep, ja que estava
sota l’encantament de la bruixa i es van casar i van criar “palomos”.
Paco Motos (representant)
ESCOLA BALDOMER SOLÀ
Les ulleres màgiques
Fa molt i molt de temps en un pobre llunya, vivien uns vilatans molt
feliços. Un dia la Claudia i en Paco van decidir anar a jugar al bosc que
envoltava el poblet.
Tot jugant van trobar una petita capsa de fusta al terra, els dos nens
molt interessats pel seu contingut van decidir obrir la capsa i mirar que
hi havia a dins.
Al obrir-la es van quedar molt parats ja que la Caixa contenia unes
ulleres una mica estranyes amb una forma gens normal.
Els dos nens van portar la capsa al poble i la van guardar com si fos el
seu tresor.
Un dia no gaire tard va aparèixer pel poble una bruixa preguntant per
les seves ulleres que les havia perdut en el bosc.
Al principi els vilatans tenien una mica de por però desprès és van
adonar que la bruixa no era dolenta i l’únic que volia era recuperar les
seves ulleres.
La Claudia i en Paco li van tornar i la bruixa va estar tant agraïda que va
decidir explicar les quina màgia tenia les ulleres.
Resulta que aquelles ulleres quan te les posaves et feien veure les coses
amb més alegria i totes les teves pors desapareixien.
Rusmairy Soto Medina (representant)
ESCOLA JOSEP BOADA
La fada que li agradaven els flams
Hi havia una vegada, una fada que vivia en un paradís i que l’hi
agradaven molt els flams.
Un dia, va sortir a comprar i creuant el bosc fosc es va trobar amb un
fantasma. Aquest, era mestre en una escola que es deia Josep Boada.
El fantasma, va convidar a la fada a estudiar en aquella escola perquè
pogués aprendre a llegir i a escriure.
Alumnes de 1r
ESCOLA JOSEP BOADA
La nena que va a l’escola
Hi havia una vegada un fantasma en un col·legi que venia d’ un
cementiri proper a l’ escola.
El fantasma espantava als nens, però hi havia una nena que no tenia
por als fantasmes. La nena amb la motxilla tenia una màquina que
aspirava monstres que es trobava de camí a l’ escola.
La nena amb la motxilla tenia dues mascotes una gateta i un gos que es
deien Lucia i Marrameu. Un dia la gateta i el gos es van escapar de casa
i es van perdre.
El fantasma de l’escola volia espantar la nena de la motxilla. La nena,
que era molt valenta va agafar la màquina d’aspirar monstres i va
aspirar el fantasma . El pobre fantasma , dins de la màquina , estava
espantat, ell volia sortir-ne. La nena de la motxilla el va deixar sortir. La
nena i el fantasma es van fer amics i van fer una festa amb música i
globus.
La gateta i el gos de la nena de la motxilla van veure els globus , van
sentir la música i van olorar el seu menjar de festa.
Van tornar a casa seva guiats .
El fantasma i la nena de la motxilla es van alegrar molt de retrobar les
seves mascotes . TOTS VAN SER AMICS!!!
Alumnes de 1r
ESCOLA JOSEP BOADA
El poema de Sant Jordi
Hi havia una vegada en un castell,
una princesa, un rei i un cavaller.
Hi havia una vegada en una muntanya,
un drac que era molt salvatge.
Un dia el drac es va despertar,
perquè la gent estava cantant.
El drac va sortir volant
i a la gent es volia menjar.
A la princesa un dia li va tocar
anar a veure el drac,
el cavaller Sant Jordi va arribar
i a la princesa va salvar.
Sant Jordi va matar el drac,
una rosa va sortir de la seva sang
i ell a la princesa li va regalar.
Alumnes de 2n A
ESCOLA JOSEP BOADA
La primavera
La primavera ha arribat,
i les flors s’han despertat,
els animals han sortit
i les fulles han canviat.
El sol dóna escalfor,
i nosaltres anem al zoo,
visitem els animals
i després anem al mar.
Nedem, nedem,...
i veien un peix martell,
l’aigua està molt freda,
pugem a un vaixell.
Alumnes de 2n B
COL·LEGI LESTONNAC
La màgia
El mag és una persona
que amb la seva vareta
tot ho transforma.
Conills, coloms i monedes
semblen que hi són
però després desapareixen.
La màgia és divertida
si la practiques davant de la família.
El mag porta un barret
i de dintre surt un ocell.
El mag és bonic
i fa aparèixer un dofí.
El mag juga amb les monedes als dits
i fa aparèixer un conill.
Abra cadabra pota de cabra
Patim, patam
fes que aparegui el meu esmorzar.
Alumnes de 1rA
COL·LEGI LESTONNAC
El lleó
Nosaltres tenim un lleó amic
que es diu Enric.
Al nostre lleó
la nit li fa por.
Quan té molta por,
canta una cançó.
Quan canta una cançó
se sent molt millor
i quan arriba la nit
fa un bon rugit!
El lleó és el millor
i té la pell de color marró.
Al lleó Enric li agrada caçar
una zebra per esmorzar.
El lleó Enric és molt bonic
i fa un rugit. Alumnes de 1rB
COL·LEGI LESTONNAC
La mare
La meva mare es bona
i li agrada la papallona.
La meva mare es molt bonica
i em regala una canica.
La meva mare cuina molt bé
i li encanta el cafè.
La meva mare ens cuida molt
i ens fa un petó.
Alumnes de 2nA
COL·LEGI LESTONNAC
El lleó
El lleó fa por
perquè mossega molt.
Li agrada correr al lleó
i és sempre el campió.
El lleó viu a la selva
i allà menja poca herba.
També el veiem al zoo
quan anem d’excursió.
El lleó quan té gana,
menja tot allò que caça.
El lleó té una melena
però no li agraden les diademas.
Alumnes de 2nB
ESCOLA MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ
Sant Jordi
Hi havia una vegada un cavaller que es deia Sant Jordi. Un dia es va
trobar una princesa quan estava cavalcant amb el seu cavall.
Van passejar pel camp tranquils. El rei els va dir : no pots casar-te
amb la princesa, i la princesa va plorar molt i molt i va dir: em vaig
d’aquí ja! El cavaller i la princesa es van trobar i es van fer un petó
molt fort i es van casar.
Elisa Jiménez
ESCOLA MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ
El cavaller i la princesa
Hi havia una vegada un cavaller que es deia Jordi que tenia un cavall
que es deia Tatxí-tatxó. A Jordi no li agrada lluitar, però al seu cavall
sí. També hi havia una dragona que es deia Draga i la princesa Berta.
Però com a Jordi no li agrada lluitar i a la Berta sí van fer un canvi. La
Berta amb el cavall i el cavaller Jordi amb la Draga. La Draga i Jordi
es van casar, i la princesa amb el cavall.
Aitor Saiz
ESCOLA MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ
El jardí dels títols
Hi havia una vegada una ciutat que era molt seca. No hi havia arbres
ni plantes i la gent no sortia de casa. Però havia nen que es deia
Jaume, que sempre sortia a passejar. Un dia en Jaume es va trobar
una escala màgica!!! Va veure unes pobres plantes mortes al costat
de la via del tren i va començar a cuidar-les per fer un jardí.
Quan va arribar l’hivern, en Jaume va estar estudiant les plantes, els
arbres i els boscos. I quan va arribar la primavera, en Jaume va
agafar totes les seves eines i va continuar cuidant el seu jardí però
necessitava ajuda...Van venir tots els habitants de la ciutat!!! Els
homes podaven els arbres, els nens els regaven i les dones posaven
els fems. Tots estaven contents i deien paraules boniques.
La gent va començar a escriure llibres en aquell jardí i per això
aquest conte es diu “El jardí dels títols”.
Clara Pozo
ESCOLA MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ
Les cares que canvien
Hi havia una vegada un conte que era de cares, però cares que
canviaven i parlaven. N’hi havia d’avorrides, d’enfadades, d’alegres...però no solament canviaven de cara sinó també de color i
parlaven. Un dia un nen s’acostava i va obrir el llibre i va sentir una cara parlant!!
S’havia trobat la cara xerraire, la cara que parlava molt i va dir:
- Aaaaah del conte i una cara parlant!! Estaré somiant???- va dir
el nen.
El nen va picar totes les cares del conte i totes enfadades cridaven i
totes canviaven de color com una bola de discoteca, però eren boniques quan s’enfaden. Un dia pel matí les cares van sortir del
conte! I el nen va obrir el llibre i ... les cares no hi eren!!
S’havien escampat pel jardí però com eren tan, tan petites, no les veia. Va pensar i va trobar una solució:
- Buscaré el conte i correré per tot el jardí i les cares entraran.
I ho va fer. I al final es va convertir en un conte normal.
Nerea Cornejo
SANT JORDI A LES ESCOLES
2016
Llibre dels nens i les nenes de Cicle Mitjà d’Educació Primària
XVII JOCS FLORALS BADALONA SUD
Pla educatiu d’entorn
Badalona Sud
2016
CENTRES I ENTITATS PARTICIPANTS
Escola Baldomer Solà
Escola Josep Boada
Col·legi Lestonnac
Escola Mare de Déu de l’Assumpció
Escola Santíssima Trinitat
ORGANITZA
Comissió de dinamització de la lectura
Servei Educatiu de Badalona
Consorci Badalona Sud
CICLE MITJÀ
CENTRE TITOL AUTOR/A
Escola Baldomer Solà Els ocells Daniel Manzano Arenas
Escola Baldomer Solà Papallona Dolores Moreno
Escola Baldomer Solà La princesa Sebastián Fernández
Escola Baldomer Solà El drac amb gana Anab Tariq
Escola Josep Boada Els vint pirates Ayman El Khayati Melinda Peredo
Francisco Santiago
Escola Josep Boada El gos xerraire Keily Sosa
Escola Josep Boada L’ou perdut del drac Alumnes de 4tA
Escola Josep Boada La nit terrorífica Alumnes de 4tB
Escola Lestonnac El pescador Omar Boukkour
Pedro Santiago
Escola Lestonnac Les flors Grup Classe
Escola Lestonnac L’escola David Popa
Escola Lestonnac Partit de futbol Antonio Heredia
Col·legi Mare de Déu de
l’Assumpció El futur de Sant Jordi Marina Miguel
Col·legi Mare de Déu de l’Assumpció Mare de Déu de
l’Assumpció
El poble de la costa Bilal Hadnan
Col·legi Mare de Déu de
l’Assumpció Mare de Déu de l’Assumpció
Ninot de neu Laia Pérez
Col·legi Mare de Déu de
l’Assumpció Un amor inseparable Paco Amaya
Col·legi Santíssima Trinitat El bosc encantat Pere Bertran
Col·legi Santíssima Trinitat El misteri de la casa envaïda pels fantasmes
Alumnes de 4t
PREMIS
El jurat atorga la FLOR NATURAL a:
Alumnes de 4t B de l’Escola Josep Boada
Pel seu treball: L’ou perdut del drac
El jurat atorga l’ENGLANTINA D’OR a:
Bilal Hadnan
Pel seu treball: El poble de la costa
El jurat atorga la VIOLA D’OR I ARGENT a:
Antonio Heredia
Pel seu treball: Partit de futbol
ESCOLA BALDOMER SOLÀ
Els ocells
Hi Havia una vegada uns ocells que m’agradaven. Un es deia Fresita,
un altre Gorda, un altre Pit Vermell i l’últim el meu Passerell. He de
dir que tots quatre són mascles, encara que el nom sigui confús.
Vivien molt tranquils al camp. Van venir unes merles a menjar al
camp. El Fresita es va quedar estranyat, perquè les merles casi mai
anaven a menjar al camp. Tot seguit, el Fresita, va agafar forces i el
va preguntar:
- Què feu per aquí?
Les merles van respondre:
- Venim a menjar al camp.
El Fresita va dir:
- D’acord, anem tots junts!
Van marxar tots junts i contents, però cop i volta van caure en un
bassal ple d’aigua i es van mullar les ales i per molt que ho
intentaven no podien volar.
De sobte, un gos es va adonar de la situació i va anar a corre cuita
per si se’ls podia cruspir. Va anar com anell al dit, perquè els ocells
en veure el gos van moure les ales amb totes les seves forces i van
aconseguir sortir del bassal. Però no van poder trobar la seva casa al
camp i es van perdre. Van trobar una altra casa en un arbre on tots
van poder dormir junts. Quan es van despertar al matí següent, ja
tenien les ales seques i van poder volar i tornar a casa seva.
Amb un FI amb un FA aquest conte m’ha agradat.
Daniel Manzano Arenas
ESCOLA BALDOMER SOLÀ
Papallona
Hi havia una vegada
una preciosa papallona
es va trobar una cova amagada
i va decidir passar una estona.
Volant amb elegància
pels prats va passejant
lluint les seves ales
de colors brillants.
Dolores Moreno
ESCOLA BALDOMER SOLÀ
La princesa
El meu cor palpita
Com una palomita
Ets com una rosa
I sembles molt hermosa
Ets la meva bellesa
Sembles una princesa
Sebastián Fernández
ESCOLA BALDOMER SOLÀ
El drac amb gana
Hi havia una vegada un drac molt ferotge i famolenc que vivia a
prop d’un poble vora de la muntanya. El drac era tan gran que
sempre tenia gana, i baixava cada dos per tres al poble per reclamar
menjar. La gent del poble tenia fama de molt treballadora i que no es
deixaven entabanar per ningú. Així doncs, cada vegada que el drac
baixava a demanar menjar , els homes i dones del poble no li feien
cas i no li donaven res. La gent del poble sempre estaven enfeinats
treballant al camp i a les seves botigues, i no tenien temps per les
tonteries del drac. El pobre drac tenia tanta gana que no tenia forces
ni per fer por al més poruc del lloc. Quan ja portava molts dies
intentant menjar sense èxit, el drac va pensar que potser si ajudava
a la gent del poble amb les seves feines, potser li donarien alguna
cosa. I així ho va fer. Finalment va resultar que si hagués fet això des
del principi, mai li hagués faltat de res. El drac va fer-se amic de la
gent i gràcies a la seva ajuda no només va créixer el poble, sinó
també la seva panxa.
Conte contat, conte acabat.
Anab Tariq
ESCOLA JOSEP BOADA
Els vint pirates
Hi havia una vegada un grup de vint pirates que navegaven per tots
els mars del planeta. Vivien amb absoluta llibertat i es dedicaven a
robar altres vaixells i a assaltar ciutats.
El dia 14 de març, a Marroc, mentre navegaven amb el seu vaixell
van divisar unes muntanyes; el mont Gurugú. Van baixar del vaixell
per explorar aquell meravellós indret. De sobte, els pirates van topar
amb una enigmàtica cova i van decidir entrar-hi.
Com que hi eren a les fosques, els pirates van enginyar-se-les per
construir unes torxes amb elements de la natura. Just al fons de la
cova van veure que hi havia un autèntic cofre pirata i van provar
d’obrir-lo, sense èxit. Així que, van decidir endur-se’l i emprendre el
camí de tornada al vaixell.
Però, el pirata més espavilat va trobar un pergamí amagat sota les
pedres que indicava el lloc on trobar la clau que obria el tresor. Era
un pergamí màgic que parlava i que els hi va dir que per trobar la
clau havien d’emprendre un viatge llarguíssim fins al Japó, més
concretament, a la ciutat de Sapporo on se celebrava un famós
festival de neu.
Durant el viatge es van perdre i van travessar: Sud-Amèrica, França,
India fins a arribar finalment al Japó. Allà, amb moltes dificultats, van
aconseguir arribar a la ciutat japonesa i sota l’escultura més
impressionant de neu que hi havia van trobar enterrada la clau.
De retorn al seu vaixell, van obrir el cofre i tatxant... van trobar joies,
diamants, or... No van dubtar pas en quedar-se-les.
I, per un moment, van ser feliços gràcies a tot allò que havien trobat.
I tot això es tan veritat que potser mai no ha passat!
Ayman El Khayati,
Melinda Peredo i Francisco Santiago
ESCOLA JOSEP BOADA
El gos xerraire
Hi havia una vegada un gos que era molt xerraire, es deia Duque.
Una senyora va trobar el gos. El gos que era gris i estava molt brut.
La dona se’l va emportar a casa per rentar-lo.
Quan estava rentant el gos li va dir:
-Em pots posar menys sabó? Em fan mal els ulls.
-Pots portar-me una tovallola per veure bé, si us plau?
La dona es va emocionar molt i li va fer una truita de patates perquè el gos mengés a la taula.
Al final s’enamoren i es casen.
Conte contat, aquest conte s’ha acabat!!
Keily Sosa
ESCOLA JOSEP BOADA
L’ou perdut del drac Una nit fosca, molt fosca, hi havia uns nens a casa seva que no
podien dormir perquè tenien por. Estaven escoltant sorolls que feia
un drac molt gran de color vermell, amb uns grans ullals i que treia
foc per la boca.
De sobte, van escoltar un cop. Era el drac que havia trencat una
finestra i havia entrat a la casa dels nens. Els nens, espantats van
anar a veure als seus pares per explicar-los el que havien sentit, però
no els van trobar! El drac havia segrestat els seus pares! Els nens van
mirar per la finestra i van veure el drac volant, amb els seus pares
cridant a l’esquena. Els nens van sortir a fora i van començar a tirar-
li pedres al drac, però l’animal va continuar volant i se’ls va emportar
a la seva cova.
Els nens van agafar una corda i li van llençar al drac, enganxant-li a
la cua per poder seguir-lo amb les seves bicicletes. Van arribar a la
cova del drac i es van amagar sense que el drac s’adonés de que
havien entrat, per escoltar el que havia passat. Van sentir que els
seus pares van preguntar-li al drac per què els havia segrestat i el
drac els hi va respondre molt enfadat que havia sigut perquè ells van
agafar l’ou de la seva dona dragona. Van veure que la senyora
dragona estava molt preocupada pel seu ou i als nens els hi va donar
molta pena. Així que van decidir anar a buscar l’ou a casa seva per
retornar-lo als seus pares.
Van agafar les bicicletes i van anar ràpidament a casa. Van buscar-lo
per tota la casa i al final van trobar un bagul obert a les golfes. A dins
hi havia l’ou del drac, però... estava trencat! El petit dragonet ja
havia nascut i s’havia anat! Van escoltar un soroll que venia de la
cuina. Van baixar corrents i es van trobar al petit dragonet volant per
tota la cuina, trencant tot i molt espantat perquè no sabia on estava.
Els nens es van apropar al dragonet i el van voler agafar, però el
dragonet no es deixava tocar i treia una mica de foc per la boca,
intentant cremar als nens, però com era molt petit, encara no sabia
treure foc per la boca com els seus pares. Els nens van agafar una
caixa i li van tirar a sobre per atrapar-lo. El dragonet es movia molt
dins de la caixa, però els nens la van agafar fort i la van portar
corrents a la cova dels dracs.
Els nens van parlar amb els dracs per oferir-los un canvi: el petit
dragonet pels seus pares. I els dracs el van acceptar encantats
perquè volien conèixer al seu fill. Els dracs van perdonar als pares
dels nens i per celebrar el naixement del seu petit dragonet, van fer
una gran festa.
Al cap dels anys, els dracs van tenir quatre fills més i també van
acabar sent amics dels nens: cada tarda els anaven a veure per jugar
quan els nens sortien de l’escola.
Van ser la família més feliç del món i van menjar anissos i pernil.
Alumnes de 4t A
ESCOLA JOSEP BOADA
La nit terrorífica Vet aquí que en aquell temps que les bèsties parlaven i els homes
callaven… jo que sóc una bèstia, que parlo més d’una llengua, mato
gent i bec sang perquè sóc una bestia gegant, una història meva et
vull explicar:
Una nit fosca on la mort vigilava amb la seva dalla, vaig anar al bosc,
i em va parlar amb aquella veu terrorífica fent-me un tracte: si jo fos
ell, no em mataria ni a mi ni a la meva família i jo li vaig dir que sí i
així em va convertir en un monstre lleig i gegant.
Encara que no m’agradés, jo havia de matar a gent. Tota la gent
m’odiava. Em sentia trist sol. Van passar molts anys. Vaig descobrir
un antídot guardat al centre del cor d’un dimoni i vaig haver de
passar per habitacions de monstres que vaig eliminar.
Finalment vaig arribar a la conclusió de què per recuperar la meva
forma normal havia d’eliminar a la mort que m’havia convertit en
aquest monstre tant lleig i malvat. Sabia que era més forta que jo.
Però vaig descobrir el seu punt feble: era la dalla.
En una aferrissada lluita, li vaig poder prendre la dalla i la vaig
trencar. Poc a poc vaig anar recuperant la meva forma habitual
d’ésser humà. Em van faltar cames per arribar a casa i abraçar la
meva estimada família.
I tot això és tant veritat com si no hagués passat.
Alumnes de 4t B
ESCOLA LESTONNAC
El pescador
Al bell mig del mar
el pescador
es posa a pescar.
El meu pescador
pobre, matina molt.
Allà hi tira la xarxa
I molts peixos s’enganxen.
Quan va amb la barca,
és molt feliç i canta.
A la gran llotja
uns euros hi guanya
i amb la barca
a un altre lloc marxa.
Omar Boukkour i Pedro Santiago
ESCOLA LESTONNAC
Les flors
He vist una rosella.
Oh! Quina meravella!
També una campaneta,
que era molt petiteta.
Aquesta margarida
està maca i florida.
Mira aquell gira-sol
com està seguint el sol.
L’Imma dibuixa un lliri
perquè tothom se’l miri.
Regala’m una rosa
serà la millor cosa.
Grup classe
ESCOLA LESTONNAC
L’escola
L’escola serveix per aprendre
està plena de llibretes,
cadires, taules i papereres.
A l’escola hi ha pilotes,
joguines i cordes
que fem servir
per fer jocs divertits.
Els alumnes fem activitats
de medi, matemàtiques
i moltes més coses.
Hi ha mestres bones
i bons monitors
que ens ajuden a créixer
i a estimar-nos molt!
David Popa
ESCOLA LESTONNAC
El partit de futbol
He vist un àrbitre que xiulava una falta
ha tret targeta groga a un jugador,
ha xiulat fora de joc
i ha anul·lat un gol.
La grada era plena de públic,
el porter era el capità
ha parat un “penalti”
i s’ha posat a saltar.
El partit era molt emocionant,
tota l’estona anàvem guanyant
he marcat tres gols cap al final
però l’equip contrari ens ha empatat
i al final ens han marcat.
La pilota m’he emportat
però content no he quedat.
Antonio Heredia
COL·LEGI MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ
El futur de Sant Jordi
Hi havia una vegada un poble que era molt pobre, que es deia Villa
Petit. En aquell poble només vivien 10 persones. Però abans aquell
poble era molt gran, tenia xalets, molta natura, cases molt
boniques...
Aquell poble estava ple de colors, fins que un dia va arribar un drac
molt escamós, amb uns ullals gegants, molt gras i amb molta gana.
Aquell dia el drac ho va cremar tot i es va emportar a el rei hi ha la
reina. Des d’aquell dia la princesa no va parar de plorar a la seva
habitació. Fins que un dia la princesa es va adonar que havia de fer
alguna cosa. La princesa va deixar de plorar, va agafar 3 ovelles i va
anar a la cova del drac.
Quan va arribar va veure que els seus pares estaven a la presó, i li va
dir al drac:
- Et dono 3 ovelles a canvi dels meus pares. El drac va dir:
- No! Et donaré el teus pares a canvi de tot el poble.
La princesa va reunir a tothom: ferreters, pastissers, pastors i
botiguers i altres oficis. Els hi va dir que estaven en perill. La gent del
poble va amagar-se per tot arreu i es van quedar quiets.
La princesa volia salvar als seus pares i va cridar al cavaller més
modern: Sant Jordi! Va venir en una motocicleta, amb ulleres de sol i
una pistola làser.
Sant Jordi va anar a la cova del drac amb la pistola làser i va destruir
la presó. El rei i la reina va ser lliures, el poble i la princesa van ser
feliços, però el drac seguia viu.
Sant Jordi va demanar tranquil·litat i va informar que ell els salvaria.
Sant Jordi va agafar una rosa màgica. La rosa de l’amor. La va llençar
i amb el poder de l’amor es va petrificar. Tothom va ser feliç, i la rosa
i el drac es van guardar en un museu d’història per poder visitar-los.
Així acaba la història del futur Sant Jordi.
Marina Miguel
COL·LEGI MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ
El poble de la costa
Fa molt de temps a Barcelona hi havia un poble de costa on es deia
que hi havia un drac que es menjava els peixos. La princesa del poble
estava atemorida. A més a més, la gent del poble no podia menjar
peix per aquest motiu. Així que vam fer una trampa per enxampar al
drac, però no va tenir resultat. Ja estaven farts d’aquell drac.
Així que van pensar en cridar a un pescador que es deia Sant Jordi.
Era famós en tot el poble i més enllà per ser el més valent en la
pesca de taurons, monstres i dracs. Després de rebre el missatge que
el necessitaven es va dirigir amb el seu vaixell cap allà. Les seves
armes eren un gran arpó que semblava una llança de cavaller i una
gran xarxa feta d’un metall fi molt resistent.
Sant Jordi va anar a parlar amb la princesa i li va dir agenollat que no
s’havia de preocupar i tenir por perquè ell mataria al drac. La
princesa a canvi li va donar una rosa.
Sant Jordi navegant es va trobar al drac cara a cara. Va agafar el seu
arpó i el va llançar i va clavar-li al cor. Sant Jordi després va agafar la
xarxa i el va posar a dins i va tornar al poble.
Dins del jardí de la princesa el va enterrar. La gent del poble el va
ajudar i estava molt contenta per aquesta gran victòria i perquè
podrien tornar a menjar peixos.
Dos anys desprès al jardí de la princesa, on va enterrar el drac va
sortir un roser.
Bilal Hadnan
COL·LEGI MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ
Ninot de neu Hi havia una vegada un ninot de neu que es deia Olaf, tenia un amic
que era un drac i s’anomenava Pufi.
L’Olaf era tot blanc i tenia per nas una pastanaga, en Pufi en canvi
era de color verd i amb molt de cabell.
El ninot vivia en una muntanya nevada i el drac en una cova calenta,
tot i que vivien lluny l’un de l’altre eren molt amics.
Un dia va passar un fet terrible: la muntanya es va assecar, no li va
quedar ni un sol floquet de neu.
En Olaf, molt amoïnat, va exclamar:
- Ara què faré?, on hi viuré?.
En Pufi el va tranquil·litzar dient-li:
- No et preocupis, pots venir a viure a casa meva!.
I així ho va fer, però com la cova era calenta el ninot va començar a
desfer-se i va haver de marxar de casa del seu amic.
L’Olaf va anar per tot arreu buscant un lloc per a viure, fins i tot va
dormir en una nevera, però en cap lloc es trobava tan bé com a la
seva muntanya nevada.
Però de cop i volta va passar una cosa extraordinària, van començar
a caure petits floquets de neu i la muntanya va tornar a ser la
muntanya nevada d’abans, així que L’Olaf va poder tornar-hi i
celebrar una festa amb el seu amic Pufi.
Laia Pérez
COL·LEGI MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ
Un amor inseparable Hi havia una vegada, fa molt de temps, un noi que es deia Paco. Era
alt, moreno ,guapo, i... amb una mirada que enamorava.
També hi havia una noia que es deia Samira, era més baixeta,
morena i amb el cabell ros i llarg, era molt guapa.
Un dia es van trobar i es van enamorar. Van passejar pel bosc que
estava ple d’arbres i de cop i volta van veure una casa molt estranya
on vivia una bruixa molt lletja, baixeta i molt malvada.
A la bruixa no li agradava gens l’amor, quan va veure a en Paco i a la
Samira junts, li va entrar una ràbia increïble. Aleshores va crear una
poció màgica que treia tot l’amor de les persones.
Els nois van entrar a la casa de la bruixa i la bruixa els va donar la
poció i se la van beure. Però el seu amor era tan fort que encara que
es van beure la poció no els va afectar. Llavors la bruixa va marxar i
no va tornar mai més al bosc.
Finalment en Paco i la Samira es van casar i van tenir dos fills. I...
van viure feliços i van menjar anissos.
Paco Amaya
COL·LEGI SANTÍSSIMA TRINITAT
El bosc encantat En Jan, la Carla, en Lluís i la Maria eren amics des de ben petits. Es
van conèixer quan van començar P3 a l’escola del barri on vivien. A
partir d’aquell dia es van fer amics inseparables.
Aquest any han començat 3r de primària. La nova mestra que diu
Maria. A principi de curs els va dir que al novembre anirien
d’excursió a una muntanya a prop del seu poble. Aquesta muntanya
era coneguda amb el nom de la Muntanya dels Bolets Gegants.
Després de molts dies d’escola, va arribar el gran dia! Van sortir de
l’escola tots en filera, amb les motxilles, caminat per un caminet. Els
quatre amics anaven els últims, cantant, jugant i fent-se bromes.
Però, de sobte, es van despistar i van perdre de vista al grup.
Estaven davant d’una cruïlla i van decidir entre tots agafar el camí de
la dreta perquè havia més ombra i hi feia molta calor.
Quan van arribar al final del caminet van trobar una esplanada plena
de bolets gegants: rovellons, ceps, trompetes de la mort,
camagrocs… Estaven tan contents d’haver trobat els bolets però a
l’hora tan tristos perquè creien que estaven perduts.... quan, de cop i
volta, van començar a sentir crits cada vegada més a prop. De
seguida una de les nenes, la Carla, es va adonar que eren els seus
companys de classe que havien agafat l’altre camí més llarg i sense
ombra.
Pere Bertran
COL·LEGI SANTÍSSIMA TRINITAT
El misteri de la casa envaïda pels fantasmes
Un dia de Setembre de 1998 tres amics: l’Adam, en Sawan i en
Xavier van anar a la casa d’en Sawan per veure imatges de cases
paranormals. Van estar mirant les fotografies fins trobar-ne una i van
decidir anar-hi. Van descobrir que hi havia fantasmes.
Van entrar, van estar una hora buscant els fantasmes però no els van
trobar. Volien sortir i anar cap a casa, però la porta estava tancada,
estaven espantats. Van mirar per la finestra i van veure un arbre, on
hi havia penjada una corda. Van decidir buscar informació al mòbil i
van veure que es deia l’arbre del penjat. De sobte, va marxar la llum.
Es van adonar que al soterrani no havien buscat i hi van anar. Van
trobar un porta, portava a l’inframón i hi havia fantasmes! Eren
quatre fantasmes! El primer fantasma és deia Biel, el segon es deia
Edgar, el tercer es deia Sohaib i, per últim, l’Àlex. Es van anar corrent
a una habitació i els fantasmes van entrar. L’Adam li va dir al Sawan
que es tranquil·litzés i a en Xavier també.
L’Adam de seguida va parlar amb els fantasmes. Els hi va dir que es
quedessin a la casa perquè ells havien d’anar una altra vegada al
portal. Hi van anar, van entrar al portal i no hi van trobar res. Van
sortir del portal i en Xavier li va dir al fantasma Biel que sortís. En
Biel va sortir i va obrir la porta. Abans de sortir van preguntar al Biel
si hi havia algun tresor i va dir que sí, a sota de l’ arbre.
Tots els amics van anar cap al tresor però quan estaven a punt de
trobar-lo va sortir un monstre. Els amics van guanyar al monstre i
van trobar el tresor.
Finalment tots van arribar a casa.
Conte contat aquest conte s’ha acabat.
Alumnes de 4t
SANT JORDI A LES ESCOLES
2016
Llibre dels nens i les nenes de Cicle Superior d’Educació Primària
XVII JOCS FLORALS BADALONA SUD
Pla educatiu d’entorn
Badalona Sud
2016
CENTRES I ENTITATS PARTICIPANTS
Escola Baldomer Solà
Escola Josep Boada
Escola Lestonnac
Col·legi Mare de Déu de l’Assumpció
Col·legi Santíssima Trinitat
ORGANITZA
Comissió de dinamització de la lectura
Servei Educatiu de Badalona
Consorci Badalona Sud
CICLE SUPERIOR
CENTRE TITOL AUTOR/A
Escola Baldomer Solà La vida Adeena Rehman
Escola Baldomer Solà La vida d’una nena Aleena Aslam
Escola Baldomer Solà La llegenda de Sant Jordi Vicente Fernández
Amaya
Escola Baldomer Solà Los Palomeros Juan Manzano Escudero
Escola Josep Boada La pluja de les peres Rocio Bocardo
Escola Josep Boada Un llibre per tots els llibres Yixiao Pan
Escola Josep Boada L’aventura d’en Martí Daoyi Chen
Escola Josep Boada Lluna i el riu de l’arc de Sant Martí
Cecilia Chen
Escola Lestonnac La pintura Ayaisha Alí
Escola Lestonnac Dalí Samara Dragusin
Escola Lestonnac Com sóc jo?
Ayoub Serghini, Erlyn
Josué Ochoa i Ismael Flores
Escola Lestonnac Pots ser tu la Pau? Micaela Amaya, Yin Mengya, Aleena Sadia i
Jannat Tachirifet
Col·legi Mare de Déu de l’Assumpció
Un Sant Jordi diferent Juan Carlos Martínez
Col·legi Mare de Déu de l’Assumpció
El telèfon mòbil Albert Pla
Col·legi Mare de Déu de l’Assumpció
L’illa fantàstica Anna Sánchez
Col·legi Mare de Déu de l’Assumpció
La pluja de caramels misteriosa
Gemma Llaudet
Col·legi Santíssima Trinitat El noi que volia ser normal Marc Santos
Col·legi Santíssima Trinitat El llibre màgic Emma Silva Moritz
PREMIS
El jurat atorga la FLOR NATURAL a:
Cecilia Chen
Pel seu treball: Lluna i el riu de l’arc de Sant
Martí
El jurat atorga l’ENGLANTINA D’OR a:
Juan Carlos Martínez
Pel seu treball: Un Sant Jordi diferent
El jurat atorga la VIOLA D’OR I ARGENT a:
Emma Silva Moritz
Pel seu treball: El llibre màgic
ESCOLA BALDOMER SOLÀ
La vida
Llegaste a mi vida
Y me abriste el corazón
Me llenaste de alegría
Y por ti perdí la razón
La vida
Vas arribar a la meva vida
I em vas obrir el meu cor
Em vas omplir d’alegria
I per tu vaig perdre la raó
The life
You arrived to my life
And opened my heart
You fill me happy
And for you I lost the reason
Adeena Rehman
ESCOLA BALDOMER SOLÀ
La vida d’una nena
Molt temps enrere, en una petita ciutat, vivia una família que era
molt rica i tenia molts diners. La casa que tenien era molt gran. En
aquesta casa vivia la propietària que es deia Maria i tenia un fill que
es deia Alex.
El pare de l’Alex era mort i ell el trobava molt a faltar. En aquesta
casa treballava una dona que es deia Anna i era molt pobra. Aquesta
dona tenia una filla que es deia Sara, ella era molt bona. Però a la
propietària de la casa no li agradava la nena. Un dia ells estaven
jugant al bosc i la nena va preguntar-li perquè la seva mare deia que
era una mala persona. El nen va respondre que no ho sabia, però que
no passava res amb el que ella pensava, i després, ells dos van
començar a parlar.
La mare del nen estava escoltant-t’ho tot i va dir-li que per això no li
agradava aquesta nena. Sempre està amb el meu fill parlant de mi.
Un dia la mare de la nena es va emmalaltir i no tenia diners suficients
per a comprar medicaments i va dir-li a la filla, jo em trobo molt
malament i no tinc diners per comprar els medicaments. Va anar a la
casa de la Maria a demanar-li els diners per a comprar els
medicaments. La nena estava d’acord. Després va anar a casa de la
Maria a dir-li a la Senyora Maria que la seva mare era molt malalta i
no tenia els diners per a comprar els medicaments, si li podia donar
diners per a la seva mare. La Maria va estar d’acord, però amb una
condició, que si donava els diners havia de sortir de la seva casa, i
oblidar-se del seu fill.
Li va deixar temps per a pensar. Pensa bé que vols la teva mare o la
casa i el meu fill, jo també vull saber si tu ets una bona persona o no.
La nena pensa que la meva mare és més important que l’Alex. Si la
senyora Maria no em dóna els diners no puc comprar els
medicaments per a la meva mare. La nena va anar a l’habitació de la
Maria i diu: ja ho he pensat Senyora Maria. La Maria diu: doncs que
has pensat. La nena diu: Senyora jo vull la meva mare, la meva mare
es molt important per a mi, doncs dóna’m els diners per a la meva
mare. La Maria diu: així m’agrada, jo et dono els diners per a la teva
mare, i després tu has de deixar la meva casa per sempre.
La nena va sortir corrents i va anar a la farmàcia per a comprar els
medicaments. Després de quinze minuts ella va tornar a la casa i li va
donar els medicaments a la seva mare. La mare de la nena va dir:
moltes gràcies, ja ho sabia que la Senyora Maria et donaria els
diners, ella és una bona persona. Si, ella es una bona persona. la
mare diu : Sara, jo me’n vaig a dormir. La nena diu: d’acord i
després quan la mare de la nena estava dormit ella va sortir de casa.
Després quan l’Alex va tornar a casa va preguntar a la seva mare:
mare, on està la Sara? i la mare va dir: jo no ho se, i perquè
preguntes? Perquè ella no està en tota la casa va dir l’Alex. Després
l’Alex va anar a la casa de la Sara i va preguntar a la mare de la
Sara: senyora on està la Sara?. Jo no ho se , jo estava dormint, crec
que estarà a la teva casa, va dir la mare. L’Alex diu: no està a la
meva casa, vaig a buscar-la.
L’Alex estava caminant i la Sara estava dormint en un carrer. L’Alex
tenia molta llàstima quan estava mirant a Sara. L’Alex va aixecar a la
Sara i va preguntar: perquè estàs aquí en aquest carrer? Primer la
Sara estava callada però l’Alex diu: diguem la veritat i contesta’m el
que te preguntat. La Sara va explicar-li el que li havia passat. L’Alex
estava molt enfadat amb la seva mare. Després ells dos van anar a
casa. La Sara diu: Alex no t’enfadis amb la teva mare , per favor.
L’Alex diu d’acord. Quan la mare del nen mira a la Sara ell estava
molt enfadat. L’Alex diu: vostè no sabia on estava Sara, a que sí?.
Ho ha fet perquè la teva vida sigui feliç va dir a la mare del nen.
L’Alex va dir-li que ell era feliç amb la Sara. Per favor, accepta la
Sara i la seva mare. Això es impossible jo no puc acceptar la Sara i la
seva mare va contestar-li. Perquè? va preguntar l’Alex. Perquè la
mare de la Sara es la meva germana, això era un secret entre
nosaltres dos però en aquest moment no puc callar. Ara jo t’explico
tota la historia. Fa molts anys la mare de la Sara era molt bona i molt
bonica i nosaltres dos érem molt bones germanes. La família de
nosaltres dos eren mortes per això per això ella vivia amb mi. Però al
meu marit va començar a agradar-li ella. Per això, jo he matat el meu
marit. Que diu mare? vostè ha matat el meu pare? però perquè? va
preguntar l’Alex amb llàstima. Perquè al meu marit li agradava ella.
La mare de la Sara diu: això es mentida, al teu marit no li agradava
jo, nosaltres dos érem amics, això que has dit tu es mentida. No es
mentida ja ho se tot, va respondre la Senyora Maria. I com ho saps
tu? Va preguntar l’Anna. La Senyora Maria va respondre: un dia jo
vaig veure als dos parlant de mi i deien que jo era boja. L’Anna diu:
això es mentida nosaltres estaven parlant del teu aniversari i érem
pensant una sorpresa per a tu. L’Alex diu: això que ha dit la mare de
la Sara és veritat. Per tant, és temps per a trucar a la policia. La
mare de l’Alex comença a plorar i diu: perdona’m fill i Anna, ja ho se
que el que he fet jo no esta bé, però no tenia una alta manera per
això he fet això. Desprès la policia va venir i va agafar la senyora
Maria.
Desprès la Sara i el Alex es van casar i van viure feliços.
Adeena Rehman
ESCOLA BALDOMER SOLÀ
La llegenda de Sant Jordi
La llegenda de Sant Jordi agrada molt
perquè Sant Jordi per la princesa va matar un dragó.
De la sang del drac va una sortir una rosa,
però com la princesa no era tan preciosa.
Sant Jordi és un cavaller
i per la princesa tot va fer.
Nens i nenes, aquí teniu a Sant Jordi,
un príncep que no hi ha ningú que no recordi.
I aquesta història acaba amb unes roses,
que eren molt meravelloses. Vicente Fernández Amaya
ESCOLA BALDOMER SOLÀ
Los Palomeros
Una vez existía un palomo deportivo, que era el mejor del
mundo. Éste se vendía por millones de euros y toda la gente lo
quería comprar.
Un hombre que se llamaba Paco se fue a Sevilla y lo compró,
porque siempre había querido un palomo así.
Cuando tuvo al palomo fue a Santa María, una pica donde había
muchos palomos. Allí participó en un concurso, tiró a su palomo
con los demás que participaban, y este conquisto a la paloma, y
los demás rebotaron.
La paloma era de color azul como el cielo, y tenía la anilla de la
pata de color amarillo desde que había nacido. Su colín era
blanco como la nieve y sus ojos negros y amarillos.
El palomo era un “toscao” de color rojo, y la anilla era del mismo
color que la de la paloma.
El palomo consiguió quedarse solo con la paloma, porque ella se
enamoró de él cuando lo vio volar.
Juan Manzano Escudero
ESCOLA JOSEP BOADA
La pluja de les peres
Vet aquí aquells temps en que la gent matava búfals i anaven en
carrosses en les que hi vivien. La família Riu anava de poble en poble
amb una carrossa molt vella i petita portada per un cavall. La família
estava formada per: la Luisa Girasol (mare), el Bernat del Riu (pare) i
la Maria Magdalena del Riu (filla). La família era molt pobre, no tenien
res per menjar, però de camí al poble anaven matant búfals i se’ls
menjaven.
El pare, que era l’encarregat de caçar, va pensar que seria una bona
idea perquè així no passarien gana. Va agafar una navalla, va
apropar-se lentament perquè el búfal no s’espantés i, quan ja era
molt a prop, va intentar matar-lo. Però no va poder perquè llavors la
seva filla va cridar dient que era injust matar a un búfal només
perquè ells volguessin menjar carn, que no els havia fet res. El pare li
va respondre dient que feia això per poder menjar; que no volia que
la seva família sabés que era tenir fam i que no hi havia una altre
manera d’aconseguir menjar. La nena va començar a plorar i se’n va
anar corrents. La seva mare va córrer darrera d’ella. La nena
enfadada va girar-se i li va dir que marxés, que ella també pensava
com el pare i que eren una colla de salvatges sense sentiments. La
mare va cridar dient-li que cóm esperava que mengessin, que si
preferia morir de gana a matar a un búfal. La Maria li va dir que faria
el possible per impedir-ho i va sortir corrents. Llavors la mare se’n va
anar rient. Quan la nena va tornar a la carrossa, en Bernat li va
preguntar si estava millor, La Maria va seure i va anar-se’n a
descansar una mica. El pare va aprofitar l’ocasió per sortir a caçar i
no va tornar al matí següent. Eren les set quan la nena es va
despertar, va veure els búfals morts; per no despertar als seus pares,
enfadada va sortir de puntetes amb molt de sigil·li, per anar a
espantar, amb una manta de color blanc, a tots el búfals que hi
havien pel voltant. En acabar va tornar a la carrossa. Més tard, quan
la parella va despertar-se i va veure que no hi havia cap búfal, van
quedar bocabadats, es van amoïnar molt perquè ara no tindrien res
per menjar els pròxims dies i van començar a discutir. Maria, en
veure que els seus pares es barallaven, va agafar dos sacs enormes i
va anar a passejar.
Va caminar durant molta estona, els seus pares seguien discutint i
ella seguia caminant. En arribar a un camp ple d’arbres es va
sorprendre, hi havia un d’enorme i meravellós, era un perer. Les
seves peres tenien tan bona pinta que no va poder resistir-se, va
córrer cap al arbre i va escalar pel tronc. Quan va arribar a dalt, va
agitar tan fort les rames que van començar a ploure peres, semblava
màgia! Al baixar de l’arbre va agafar totes les peres del terra i les va
anar ficant als sacs, pera per pera, no en va deixar cap. Cada pera
que collia feia que somrigués una mica més. Va tornar a la carrossa
amb un somriure d’orella a orella. Els seus pares van córrer cap a ella
i de seguida la van abraçar, havien passat tota la tarda preocupats
per la seva nena. La Maria va obrir un dels sacs, va agafar una pera i
els va dir que no s’haurien de preocupar mai més pel menjar, que ella
tenia la solució. Això els va fer posar molt contents. En arribar al
poble, en Bernat va trobar treball i, amb l’ajuda de Luisa, es van
poder comprar una casa. La Maria va proposar als seus pares d’obrir
una botiga on es venguessin peres i els seus pares van acceptar. Van
ser feliços i van menjar peres.
Rocio Bocardo
ESCOLA JOSEP BOADA
Un llibre de tots els llibres
Hi va haver una vegada, en un poble molt llunya, una noia de 12
anys que es deia Yuko i una altra de 14 de nom Niki, les dues eren
germanes llunyanes però semblaven gairebé bessones perquè tenien
la mateixa personalitat i sempre pensaven o feien el mateix.
Un dia, van anar al parc per assajar un ball que elles mateixes
s’havien inventat.
Mentre ballaven, la Yuko va caure i va veure al terra una cosa que
brillava. Aleshores, va trobar un llibre molt gros i curiós. Tenia una
gema encrestada amb els colors de l’arc de Sant Martí i de títol
posava: “Un Llibre Per Tots Els Llibres”. Desprès, a baix, hi posava un
enigma o alguna cosa semblant:
“A La Nit De Lluna Plena, S’Obrirà La Milena”.
-Que vol dir això?- va preguntar la Yuko-.
-No ho sé. - li va respondre la Niki mentre provava d’obrir el llibre-
Tampoc s’obre. Potser s’obrirà a la nit quan hi hagi lluna plena.
-És aquesta nit! - va cridar la Yuko- Li preguntaré a la meva mare si
em deixa quedar-me a casa teva aquesta nit, i obrirem el llibre totes
dues juntes.
-D’acord doncs.
Quan es va fer de nit, a l’habitació de la Niki, estaven les dues noies
nervioses amb el llibre al davant:
-Ja es l’hora -va dir la Niki-.
-L’obrim? - va preguntar la Yuko mentre preparava les mans per obrir
el llibre.
-Si – va dir la Niki afirmant amb el cap.
Van obrir el llibre lenta i cuidadosament mentre que, de dintre, sortia
una gran raig de llum.
Quan el llibre es va haver obert totalment, la Yuko i la Niki van
aparèixer, rarament, a l’habitació d’una noia petita que hi estava
llegint llibres.
-Qui sou? - va preguntar la noia amb una veu de, gairebé, uns 7
anys.
-Em dic Niki i ella Yuko. - va respondre la Niki-.
-Jo sóc Matilda.
-Matilda?! - van cridar les dues al·lucinades.
-Doncs, estem al llibre de Matilda. - va dir la Niki.
-Si, suposo que hem de trobar el llibre màgic per retornar a casa. - li
va respondre la Yuko.
Aleshores li van explicar a Matilda la situació i que les va ajudar a
buscar el llibre per tot arreu fins que les noies es van quedar
dormides a la biblioteca.
Quan la Yuko i la Niki es van despertar, ja no estaven a la biblioteca
del llibre de Matilda, sinó que estaven a la casa dels Vilaplana!
-Això és...
-Estem a un llibre de la Tieta Adela! - va cridar la Yuko.
-Perdoneu però, qui sou? - va preguntar una noia de cabells negres.
-Jo em dic Yuko, ella es la Niki, em... Tu et dius Nefertiti, no? - va dir
la Yuko.
-Com ho saps?! Em... Si, però podeu dir-me Nefer. I... Em podeu dir
que feu a casa meva? I com saps el meu nom?
Va ser llavors quan la Yuko li va explicar tot...
-Doncs, espero que trobeu el llibre gros amb una gema del colors de
l’arc de San Martí i pugueu tornar a casa vostra, màgicament. - va dir
la Nefer.
-Sí, això esperem...
-Jo tinc un altre problema, i es que en Ramsi ha desaparegut i ha
deixat una nota molt estranya i la firmada amb el nom de <<El
Capità Planeta>> i els meus pares no seran a casa durant un temps.-
li va explicar la Nefer.
Aleshores, la Yuko i la Niki la van acompanyar per ajudar-la en la
seva aventura i, de pas, per si trobaven el llibre en un altre lloc.
Van anar a comprar uns gelats i en arribar a la casa Vilaplana, com
estaven tan cansades, es van tornar a quedar adormides. Al
despertar, la Yuko i la Niki, estaven a una casa de xocolata, caramel,
cotó de sucre, etc... Efectivament, eren al conte de Hansel i Gretel. El
problema és que aquell conte en aquell moment no era normal,
semblava que estava trencat i fusionat amb altre perquè la bruixa no
tenia poders de foc i els nens no tenien espases i pistoles.
La Yuko i la Niki van haver de córrer fins que van arribar a un
precipici. Aleshores, va sortir la bruixa i els llençar un parell de boles
de foc que van empènyer les dues a caure pel precipici. Però, en
caure a terra, les noies van quedar inconscients però no sentien
dolor, més bé sentien com el terra era un llit molt còmode i molt
suau... Les dues eren a l’habitació de Niki, al llit, dormint
tranquil·lament. El llibre no hi era, potser tot havia estat un somni,
potser... mai no ho sabrem...
Segur que estàs confós, però aquest conte ja s’ha fos.
Yixiao Pan
ESCOLA JOSEP BOADA
L’aventura d’en Martí
No fa molt temps un aventurer que vivia al barri del Gorg de
Badalona, va desaparèixer. Es deia Martí Gondoler Pérez.
Era un home alt, amb uns braços força llargs, unes cames
musculoses i uns peus molt grans. El seu cabell era negre i els seus
ulls eren de color marró fort. Normalment vestia amb pantalons
esportius de color negre i samarreta i jaqueta també negres. Vivia en
un gratacels al pis trenta-sis.
Li agradava molt estar amb els seus amics parlant de temes
interessants, però el que més li agradava era viure aventures.
Havia nascut a la ciutat de Barcelona, la capital de Catalunya, una
gran ciutat on hi havia molts edificis impressionants com la Sagrada
Família , el Museu Blau, el Parc Güell ...
De sobte, un dia alguna cosa estranya va succeir. Passejava
tranquil·lament per un carrer quan, al passar pel davant d’un portal
enorme, va ser succionat i es va veure transportat a l’època dels
romans.
En Martí va pensar:
- Què està passant? On estic?
De cop i volta va sentir una veu molt greu que li va dir:
- Estàs a Roma. Com és que no saps on estàs?. Portes una roba molt
estranya. Tu no ets de Roma!
Encara confós pel que estava vivint, va decidir buscar un lloc més
tranquil per a pensar què faria, però no sabia on anar.
Va caminar fins al port i allà va trobar una barca de rems. Va sortir a
navegar pel mar Mediterrani. I així va passar un temps, alimentant-
se de peixos i dormint a la barqueta.
Desprès d’uns dies va veure de lluny uns homes a la platja. S’hi va
acostar i va descobrir que es tractava d’uns romans molt pobres que
no tenien un lloc per a viure.
Van parlar molta estona i en Martí va decidir recollir-los i portar-los a
la barca. Amb els dies que van passar junts a poc a poc es van fer
amics i entre tots van decidir triar un lloc a la costa per a fundar una
ciutat i en Martí va proposar posar-li el nom de Baetulo, en record del
nom que li havien posat els antics romans a la seva ciutat de
Badalona. La proposta es va acceptar. Així van començar a construir
cases de fang, carrers, etc.
Un dia, passejant pel bosc, en Martí i els seus amics van trobar un ou
gegant mig amagat darrere d’uns arbres. Es van quedar observant-lo
amb molta curiositat quan, de sobte, l’ou es va trencar i d’ell va sortir
un drac de color vermell amb una boca enorme de la que sortia foc i
fum. Tenia uns ulls verds terrorífics. Però estava malalt, per això en
Martí i els seus amics romans van decidir curar-lo i domesticar-lo.
Així, a poc a poc el drac es va fer amic del grup i van tenir una vida
molt feliç.
Un temps desprès el drac es va morir i la seva gran boca es va
transformar en el gran portal que tornaria a la normalitat a en Martí.
Tots estaven molt tristos, però havia arribat el moment en el que en
Martí havia de tornar a casa. Va agafar alguns objectes i algun llibre
per a no oblidar-se mai dels seus amics. Es van fer una forta
abraçada i amb els ulls plorosos es van dir adéu. Sense temps per a
pensar més es va trobar de nou al seu barri.
En Martí havia viscut una gran aventura que no oblidaria en tota la
seva vida.
I el que no ho vulgui creure que ho vagi a veure...
Daoyi Chen
ESCOLA JOSEP BOADA
Lluna i el riu de l’arc de Sant Martí
Hi havia una vegada una nena orfe que es deia Luna, era una nena
molt simpàtica. Tenia uns cabells llisos i de color rosi també uns ulls
verds com l’herba. Anava vestida amb un vestit verd tot brut .
Ella vivia en un orfenat de Barcelona perquè els seus pares van morir
en un accident quan ella només tenia 2 anys . El que més li agrada a
Luna és llegir llibres, sempre estava llegint i, per això, no tenia gaires
amics .
Un dia va decidir sortir de l’orfenat per a buscar un llibre de la seva
edat a la biblioteca. Quan va entrar a la biblioteca va sentir que uns
nois estaven parlant sobre un riu màgic del l’arc de sant Martí que
podia concedir un desig a la persona que estigués allà. En escoltar
això Luna va buscar per tota la biblioteca un llibre que expliqués
sobre aquell riu màgic . Després d’unes 2 hores va trobar el llibre
però el llibre estava en un lloc molt alt. Quan va voler agafar-lo se li
van caure uns quants llibres a sobre. En veure que la nena es va
caure la bibliotecària va vindre i li va dir :
- Estàs bé maca?
- Si , estic bé, gràcies .
- Veig que has escoltat la llegenda del riu de l’arc de Sant Martí
(va dir la bibliotecària).
Llavors a Luna se li va ocórrer una gran idea , li va preguntar a la
bibliotecària si la podia portar a aquell riu. La bibliotecària va dir
que sí . Pel camí es van començar a presentar. La bibliotecària es
deia Cristina .
Van agafar el cotxe de la Cristina però a mig camí les rodes del
davant es van punxar i no van poder seguir.La Luna preocupada li
va preguntar a la Cristina :
- Cristina que ha passat ?
- Les rodes del davant s’han punxat i ara no podem seguir però no
et preocupis, ara truco al mecànic .
- D’acord .
Després d’unes hores la Cristina va veure el mecànic que li va
canviar les rodes al cotxe . Quan li van arreglar el cotxe van seguir
amb el camí i la Luna es va adormir .
- Luna desperta’t, ja hem arribat és meravellós !
Llavors Luna es va despertar i al sortir va veure el meravellós riu de
l’arc de Sant Martí era de set colors i tenia unes aigües brillants i
netes i va demanar el desig. De sobte la Cristina es va convertir en la
mare de Luna i al seu costat va aparèixer un home i un nen que es
van convertir en el pare i el germà.
Cecilia Chen
ESCOLA LESTONNAC
La pintura
Els artistes pinten amb pintura,
la pintura pot ser com la cultura.
Dalí era un pintor
que era molt provocador,
va pintar a la seva germana
i es va trobar a la Gala.
Salvador Dalí estava ben trist,
va pintar un quadre
i es va posar ben feliç.
La Gala era la seva estimada
i sortia a tots els seus quadres
ben bonica i ben preparada.
Quan la Gala es va morir,
Salvador Dalí es va posar molt trist.
Ayaisha Alí
ESCOLA LESTONNAC
Dalí
Amb un pinzell
aquest pintor
que conec
ha pintat la Gala,
ha pintat l’Anna,
ha fet molts retrats,
tots molt ben pintats.
Dalí va fer molts quadres
amb l’art
realista i surrealista
perquè és un bon artista.
Samara Dragusin
ESCOLA LESTONNAC
Com sóc jo?
Sóc un nen fort
amb un gran front.
Sóc llest i blanc com la llet.
Sóc prim
com un dit. Tinc ulls blaus
com el cel.
Tinc la mà gran com un mar.
Sóc ros com el Sol.
Tinc un cap que molt val.
Tinc un cor roig i gran
per a tot el món.
Ayoub Serghini, Erlyn Josué Ochoa
i Ismael Flores
ESCOLA LESTONNAC
Pots ser tu la Pau?
Jo vull ser part del món…
La gent vol ser un tros de cel clar.
Tu vols ser una flor per a tots.
Vull ser un xic de Sol.
Ells són llum per a tot el món,
tu ets el bé per a tots.
Jo sóc un raig de Sol.
Ells són la Pau del món.
I tu...tu ets el meu cor.
Micaela Amaya,
Yin Mengya, Aleena Sadia
i Jannat Tachirifet
COL·LEGI MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ
Un Sant Jordi diferent
Fa molt poquet temps, en un país molt proper, la gent d’un poble
vivía molesta perquè allà hi habitava un príncep, que de príncep no
tenia res, perquè maltractava als animals i a la seva mascota, un
dragonet preciós que el tenia sempre amagat al jardí del seu palau,
entre els rosers.
La gent del poble, farta ja del seu comportament, van trucar a una
noia anomenada Santa Jordina. Era una noia molt valenta i que no li
donava por encarar-se amb el príncep i recriminar-li la seva actitud.
D’aquesta manera, Santa Jordina va arribar a palau i li va dir quatres
coses ben dites al monarca! Vosté no s’està comportant bé, li deia
Santa Jordina. Jo faig el que vull perquè sóc el monarca, li contestava
el príncep. Tots dos discutien fins que el príncep, després de tanta
insistència de la noia, va accedir als desitjos de Sant Jordina!
Li va prohibir qualsevol maltractament a persones o animals i el petit
dragonet seria alliberat i se’l quedaría ella.
En aquell moment va anar al dragonet, que al veure el caràcter
amistós de la noia, va començar a fer saltirons mostrant el seu
entusiasme! Com a mostra d’agraiment, el dragonet va arrencar una
rosa del roser del pati de palau i li va regalar a Santa Jordina. Des
d’aquell 23 d’abril, cada any per aquella data es pot regalar a
qualsevol persona un rosa en concepte d’amor, llibertat i valors!
Juan Carlos Martínez
COL·LEGI MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ
El telèfon mòbil
El telèfon mòbil,
és un avanç electrònic. Pots utilitzar APPs,
i també Google Maps. (Yeah!)
Pots parlar per whatsapp, o per e-mail, utilitzar ebay,
per comprar-te un telèfon vell.
Mirar vídeos en Youtube, que hi han un munt.
Mirar tutorials, per aprendre a ballar el vals.
Al Play Store,
et descarregues aplicacions, Twitter, Facebook i Instagram, són les més populars. (Yeah!)
Una cosa que no la podem fer,
que fa molta gent, si us plau no la feu,
perquè si no morireu...
No utilitzeu el mòbil, mentre fas alguna cosa important,
com conduir un cotxe o en el teu treball.
Albert Pla
COL·LEGI MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ
L’illa fantàstica
Vet aquí una vegada una illa fantàstica on vivien fades i nans
gegants, ratolins que parlaven , dinosaures …..i tots el personatges
que us imagineu que no poden existir. Els únics personatges que no
podien viure en aquesta illa eren els humans.
Però un dia tot va canviar. Un nen, mentre jugava al carrer, es va
caure a terra panxa amunt i va veure brillar alguna cosa a les fulles
d’un arbre. Es va enfilar a l’arbre i la va agafar. Es va quedar
bocabadat del que tenia a les man…Era un llibre d’encanteris. Va obrir
el llibre per la meitat i es va trobar davant d’una pàgina on hi havia la
recepta d’una poció màgica per crear un portal per arribar a una illa
fantàstica. El noi va ver la poció i de sobte va aparèixer a l’illa . Va
trobar-se amb una fada que el va disfressar per no semblar un humà
i així podria anar per tota l’illa. El noi camuflat com un personatge
fantàstic va viure moltes aventures i va conèixer éssers que mai
s’havia imaginat que podien existir.
Al final el noi va tornar a casa i quan va explicar la historia als seus
pares i coneguts ningú s’ho va creure però ell mai va oblidar-se del
llibre dels encanteris i de l’illa màgica.
I conte contat , és conte acabat.
Anna Sánchez
COL·LEGI MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ
La pluja de caramels misteriosa
Hi havia una vegada una família de dracs que vivien en una cova,
eren dos pares i una nena anomenada Fiona. Cada vegada que plovia
la Fiona sortia al carrer, i no us penseu que es mullava perquè no
plovia aigua, plovien caramels! Quan la Fiona es va fer gran, va
pensar que volia anar a sobre dels núvols, ella sempre estava
pensant un pla per poder pujar, perquè allà no hi havia coets. Llavors
un dia que plovia però feia sol, va sortir l’arc de Sant Martí, i quan el
va veure, va decidir que pujaria per aquí. Quan va arribar als núvols,
va caminar i caminar i al final es va trobar a un gegant que estava
plorant, però caramels!
Llavors, després de parlar una bona estona, va saber el motiu pel
qual plorava que era perquè no tenia a ningú, llavors la Fiona va
pensar que si li solucionava el problema ja no ploraria caramels però
si no li solucionava es sentiria malament. Després de rumiar, va
decidir una cosa que beneficiaria als dos, ella pujava cada cert temps,
li feia companyia, així feia feliç al gegant, i llavors li explicaria acudits
tan bons que ploraria, però de riure, i així també beneficiaria a la
Fiona. I així va ser. Conte explicat, ja s’ha acabat.
Gemma Llaudet
COL·LEGI SANTÍSSIMA TRINITAT
El noi que volia ser normal
Hi havia una vegada un nen que es deia Àlex i la seva vida era tan
normal que estava cansat de fer cada dia el mateix: anar a l’escola,
fer deures, estudiar, ... El que l’ Àlex volia era ser un aventurer i
corre moltes aventures perilloses. Estava tip dels dies avorrits!. Fins
que un dia, va arribar a casa, va pujar a l’habitació, es va creuar de
braços, es va seure al llit i va dir:
- No vull ser un nen normal! –
Ho repetia una vegada i una altra cada cop més fort, fins que va
sentir una veu que deia:
- No vols ser un nen normal?
L’Àlex va contestar:
- Nooooooo!
- D’acord! si no vols ser un nen normal mai més, entra per aquesta
porta però ja t’aviso que és molt perillós.
L’Àlex va entrar per aquella estranya porta fent un salt. Quan estava
a l’altre costat va obrir els ulls i va veure que estava envoltat
d’animals. Les dues primeres hores va passar- s’ho molt bé, fins que
va tenir un problema: es va trobar un lleó i va haver de sortir
corrent.
Quan ja l’havia perdut, va estar caminant una estona fins que es va
quedar sense aigua. L’Àlex tenia molta set, però no trobava res per
beure fins que va trobar una pedra i, sota d’ ella, hi havia aigua.
Llavors la va beure, però no estava gens bona ja que estava
barrejada amb sorra.
Va continuar caminant però tenia molta gana. Va veure plàtans dalt
d’una palmera, va pujar i els va agafar, tanmateix un ximpanzé se’ls
va treure tots i es va quedar sense menjar.
A llarg del temps el nen es va anar posant més feble fins que el seu
cos no podia més i es va caure al terra sense remei.
- Vull tornar a ser un nen normal! – Va dir amb un gran desig.
La veu li va dir que ja l’havia avisat, però que no li havia fet cas.
L’Àlex va demanar perdó i la veu se’n va anar dient que esperava que
això li hagués servit de lliçó.
Es va obrir la porta i l’Àlex va passar i es va trobar una altra vegada a
casa. A partir d’aquest moment va tornar a ser un nen normal.
Marc Santos
COL·LEGI SANTÍSSIMA TRINITAT
El llibre màgic
Hi havia una vegada, una nena que es deia Martina a qui li agradava
molt llegir. Llegia tant contes com diaris.
El dia del seu aniversari, la seva mare li va regalar un llibre. El llibre
era marró, ben gros, amb un gran títol, que era el que més
destacava: “Contes” ... I una cosa que ningú no sabia: aquell llibre
era màgic! Contenia contes, rondalles, històries, llegendes…
Aquella mateixa nit, la Martina es va asseure al seu llit a llegir el
llibre. El primer conte era Blancaneus i els set nans, i va començar a
llegir-lo.
Mentre llegia va començar a entrar dintre del llibre, i ella no se’n va
adonar. Quan va apartar la vista del llibre, ja estava dintre del conte!
Estava en la mina on treballaven els 7 nans! Es va amagar rere una
roca, fins que un dels nans la va trobar.
- T’has perdut?- li va preguntar.
- Sí, on sóc?- va preguntar la Martina.
- Ets en una mina, aquí és on treballem nosaltres. - va contestar el
nan.
Tots intentaven ajudar-la a tornar a casa seva, i la van acompanyar
fins a la caseta dels nans.
Des d’ allà, la Martina se’n va anar sola. Mentre caminava per aquell
gran bosc, va entrar al següent conte: Peter Pan!.
Quan va arribar, va conèixer a en Peter Pan, fins que un capità molt
dolent la va arrestar i se la va emportar al seu vaixell, on la va tancar
al camarot. Per una finestreta que hi havia, va poder veure a en
Peter Pan lluitant amb el Capità, fins que la va salvar. Li va donar les
gràcies i ell li va regalar una moneda d’or. Era molt tard ja i se’n va
quedar a dormir allà.
Quan va obrir els ulls, estava a la seva habitació estirada en el llit,
amb el llibre al costat.
- Vinga, a dormir que és tard, ja seguiràs llegint el llibre demà !. - li
va dir la mare.
- D’acord – va contestar la Martina.
Va desar el llibre al prestatge, va obrir el llit i s’hi va ajeure, quan
estava estirada va veure una resplendor brillant sota l’armari. Podria
ser la moneda d’or ! .
Tot va ser un somni, o no?
Emma Silva Moritz
SANT JORDI A LES ESCOLES
2016
Llibre del primer cicle de l’Educació Secundària
XVII JOCS FLORALS BADALONA SUD
Pla educatiu d’entorn
Badalona Sud
2016
CENTRES I ENTITATS PARTICIPANTS
Institut Eugeni d’Ors
Col·legi Mare de Déu de l’Assumpció
Col·legi Santíssima Trinitat
ORGANITZA
Comissió de dinamització de la lectura
Servei Educatiu de Badalona
Consorci Badalona Sud
PRIMER CICLE DE L’EDUCACIÓ SECUNDÀRIA
CENTRE TITOL AUTOR/A
Institut Eugeni d’Ors Cavallet meu Eugènia Muñoz
Institut Eugeni d’Ors La meva professora Ailin Mancia
Col·legi Mare de Déu de l’Assumpció
Heridas en silencio Laura García
Col·legi Mare de Déu de l’Assumpció
Superheroïna Natàlia Bellido
Col·legi Mare de Déu de l’Assumpció
Friends Laura Macías
Col·legi Santíssima Trinitat I per a tu què és el temps? Sara Rodrigo
Col·legi Santíssima Trinitat El que importa Aishleen Kaur
PREMIS
El jurat atorga la FLOR NATURAL a:
Laura Garcia
Pel seu treball: Heridas en silencio
El jurat atorga l’ENGLANTINA D’OR a:
Aishleen Kaur
Pel seu treball: El que importa
El jurat atorga la VIOLA D’OR I ARGENT a:
Ailin Mancia
Pel seu treball: La meva professora
INSTITUT EUGENI D’ORS
Cavallet meu
Oh cavallet meu,
el meu amor és teu.
Ets blanc com la neu,
i ets tot meu.
Si fossis el meu amic
series encara més ric.
Series feliç,
cada dia amb un somrís.
Entre plantes i til·lers,
no guanyaries milers.
El teu amor és bonic,
amb tu passaré una nit.
Eugènia Muñoz
INSTITUT EUGENI D’ORS
La meva professora
Ella és bonica com els estels
que enamora a tots els del carrer.
M’agraden els seus ulls
perquè brillen com la llum.
A vegades s’enfada
i això no m’agrada,
però és simpàtica amb tots
i l’estimem molt.
És bona professora
com a dona i persona
Li agraeixo molt
tot el seu esforç.
Aquests trimestres
he estat amb aquesta mestra.
L’estimo molt,
li faria una abraçada i mil petons.
Ailin Mancia
COL·LEGI MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ
Heridas en silencio
Compartíamos amistades entre los pasillos del instituto que nos
hicieron inseparables. Y, con el paso de los años, se convirtió en un
extraño. Todavía recuerdo sus últimas palabras que me sentenciaron
antes de salir por la puerta aquella fría tarde de invierno: “si no eres
mía, no serás de nadie más”.
Duele… está todo oscuro y frío. Recuerdo estar en el parquin y oír
pasos por detrás de mí. Después, dolor.
Ha sido él. El mismo que me susurraba al oído y se reía conmigo.
Ahora se ha transformado en un extraño con puños de acero que me
insulta y me desprecia…. Ya, otras veces, los moratones habían
decorado mi piel, pero sé que hoy moriré. La vida se me escapa, esta
vez los golpes no sonarán, no podré volver a denunciar, no tendré
que esconderme más… solo dejaré de existir…
Oigo sirenas lejanas. Intentarán ayudarme, pero ya es demasiado
tarde. En el suelo del parquin quedan varios objetos: mi bolso, las
llaves de mi choche, junto con los guantes de látex de los forenses y
mi silueta dibujada con tiza y sangre…
En las noticias seré un número más de la violencia de género y mi
asesino, una persona que un día amé.
Laura García
COL·LEGI MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ
Superheroïna
En primer lloc, tots sabem el significat de la paraula “superheroi”.
Però jo tinc una definició diferent del que arribem a pensar. La meva
idea de superheroi és aquella persona que fa tot el possible perquè la
seva filla sigui feliç. Però pensarem que com tot pare i tota mare que
volen que els seus fills siguin feliços, no? Per a mi, la meva
superheroïna és la meva, perquè lla no tan sols fa el rol de mare, sinó
també el de pare, amiga i confident.
Fa uns mesos vaig perdre el meu pare. Va ser un moment molt difícil
per a mi. Va ser el pitjor dia de la meva vida. Ni la meva mare, ni la
meva germana ni jo vam poder dormir aquella ni. Jo no ho podia
creure, era impossible que no pogués donar-li un petó o una
abraçada mai més al meu pare, que ni tan sols el pogués tornar a
veure.
La meva mare i jo, cada dia el tenim present a casa, perquè encara
que el seu cos no hi és, al meu cor mai se n’anirà. Ella fa que jo sigui
feliç. Em fa riure en els pitjors dies. Treu temps de tot arreu per
poder estar amb mi. Fa el que sigui necessari per estar al meu costat.
A vegades, sé que ni menja per venir-me a buscar a l’escola.
Per tant, la meva mare sí és una superheroïna. És la persona més
positiva que conec i que he vist mai. De les coses dolentes, sempre
en treu alguna de positiva, encara que sigui una de molt petita. No
obstant, això no vol dir que a vegades estigui trista, perquè també
deu recordar-se molt del meu pare...
Gràcies a ella la meva vida és millor del que seria. M’ha ensenyat a
ser una lluitadora, com ella. L’estimo més que a ningú. Per mi, és la
millor mare del món. En resum, ella és la meva superheroïna.
Natàlia Bellido
COL·LEGI MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ
Friends
True friends
Always are be by your side.
Snow, rain or shine
never leave you alone.
We will support and help
despite the difficulties.
Energy and sprits
always give you.
When you have gray days
They came and painted.
When you’re sad
they come and make you happy.
A good friend is a treasure
you will love very much.
Being friendly and happy
always have good Friends.
Laura Macías
COL·LEGI SANTÍSSIMA TRINITAT
I per a tu què és el temps?
I per a tu, què és el temps? Segons els diccionaris, és un concepte
físic, un conjunt de successos continus o un període durant el que es
realitza una acció.
Per a mi, no! No pot ser només això! És impossible definir-lo amb
termes tan freds i impersonals! Les nostres vides evolucionen al
marcapassos del seu ritme i ell les condiciona. Escolteu els meus
arguments i digueu-me si vaig lluny d’ osques!
Des del punt de vista del meu ull humà, el temps és el trajecte de
l’experiència. Ell és savi, i a la llarga es troba amb el seu amic
inseparable, el destí. Nosaltres som els genets que cavalquem sobre
la vida en una cursa anomenada temps. Alguns pensen que el
resultat d’aquesta cursa ja està decidit abans de començar, i a això l’
anomenen destí o sort. A més de savi, també és un gran guaridor,
cura les ferides que van apareixent durant la carrera.
Com va dir Benjamin Franklin" Si el temps és el més valuós, la
pèrdua de temps és el més gran dels malbarataments”.
El pas del temps pot esdevenir ferotge, ja que la inflexibilitat del
rellotge no el deixa aturar-se mai. Moltes vegades ens adonem que
hem malgastat el temps quan ja és massa tard, i l’únic que podem fer
és lamentar-nos. Però a vegades no és massa tard, i podem
solucionar els errors del passat. L’ important és saber avançar
apropant-nos a allò que ens ajudi a ser feliços.
Ja sabem que el temps i la felicitat fugen a una gran velocitat, i una
vegada s’escapen, no és fàcil tornar-los a aconseguir tots dos. Però
això te solució: hem d’aprendre a valorar-los, i no els podem deixar
marxar fins que no els hàgim aprofitat al màxim.
Enteneu ara per què no em resulta tan fàcil definir-lo?
I per a vosaltres? Què és el temps?
Sara Rodrigo
COL·LEGI SANTÍSSIMA TRINITAT
El que importa
- Madhuri, aixecat! -Em va cridar la meva mare des d'algun racó de la
casa, despertant-me del meu bonic somni.
- Què vols? -Li vaig preguntar mig adormida.
- Pots anar a comprar aquestes coses al supermercat, si et plau?
Vaig fer rodar els ulls en escolta la meva mare, sempre m’ havia de
despertar de les meves migdiades per fer-me anar a comprar.
- Ja vaig- Li vaig respondre de mala manera.
- Gràcies!- em va dir contenta.
Sí, ésclar, ella contenta i jo ... aquí, amb un mal humor que no podia
descriure. No és que no m' agradi anar a comprar o ajudar la meva
mare, però no m' agrada que em despertin quan estic al setè cel,
tranquil·la i sense preocupacions.
Crec que hauria de presentar-me:
Em dic Madhuri Dixit, tinc 17 anys. Visc a Barcelona amb la meva
impacient mare, que es va mudar fa anys de l’ Índia a Barcelona. Jo
he nascut aquí. Tinc el cabell llarg i de color marró fosc, com els
meus ulls, sóc una mica moreneta.
M'agrada molt llegir, ballar música clàssica de l'Índia, m' encanten les
cançons de Arijit Singh i Ankit Tiwari. El meu actor preferit és Salman
Khan! Crec que m' estic anant del tema. Tornem on estàvem.
Vaig posar-me les meves vans negres ( que eren les meves
preferides), em vaig fer una cua alta, em vaig posar perfum i vaig
decidir trucar a la meva millor amiga per preguntar-li si em podia
acompanyar a comprar, però em va dir que no podia perquè havien
vingut uns convidats a casa seva i la seva mare no la deixava sortir
de casa, perquè segons ella era de mala educació.
La meva mare em va tornar a cridar perquè m’ apressés i em va ficar
a la butxaca la llista de la compra. Jo, com bona filla, vaig posar una
agradable bona cara (mentida: si la meva mare em veia amb cara de
pocs amics, em començaria a donar un discurs ben llarg i no em
venia de gust escoltar-lo).
Un cop al supermercat i ja feta la comanda, vaig dirigir-me a la caixa,
on esperava pacientment una renglera interminable de carros plens.
“Dimonis, quanta gent, no podré sortir mai d'aquí, em moriré aquí
mateix! És que la gent no té una altra cosa a fer que anar al
supermercat? Mare, amics, familiars, us dono les gràcies per estar
sempre al meu costat. Us estimo molt”. Vaig dir-me mentalment.
Sí ja sé, sóc molt exagerada i, de vegades, dic ximpleries com
aquesta. Però, de veritat, vaig estar com 10 minuts esperant que em
van semblar hores!. Lamentava molt no tenir el meu mòbil amb mi,
com que sóc molt intel·ligent, me l’ havia deixat abandonat a casa i
estava incomunicada!.
Per fi va ser el meu torn de pagar a al caixa. La noia de la caixa em
va preguntar com estava i jo li vaig respondre que estava una mica
estressada per l' estudi, però com que ja venien les vacances d' estiu
estava.... com dir-ho?... més relaxada. Em va desitjar sort, jo li vaig
pagar i me n’ hi vaig anar d'allà. Realment volia arribar a casa per
continuar fent la meva migdiada.
Per tornar a casa havia de passar per un parc molt bonic, que em
portava molts bons records perquè era on sempre jugava de petita
amb el pare, la meva mare i el meu germà gran, en Varun. Em vaig
asseure en un banc mentre contemplava el parc solitari en aquelles
primeres hores de la tarda.
De sobte, la meva mirada va recaure en un nen d'uns 3 o 4 anys,
assegut en un altre banc no lluny del meu. Estava plorant? Què feia
tan sol?. Vaig decidir ajudar-lo, primer perquè no m' agrada que els
nens plorin i segon perquè semblava perdut. Mentre m'acostava a
ell, em vaig adonar que era molt bonic, tenia els cabells rossos i uns
ulls profunds i blaus com el cel.
Al principi es va espantar i va plorar més fort, però em vaig asseure
al seu costat i el vaig abraçar. Ell va respondre a la meva abraçada i
es va calmar una mica. Li vaig preguntar com es deia i quants anys
tenia, em va contestar que es deia Noah. M' ho va dir d'una manera
tan dolça que em van donar ganes d'abraçar-lo fins ofegar-lo. Vaig
poder endevinar, a través de les seves paraules retallades, que s'
havia perdut al venir al parc amb el seu germà.
Li vaig oferir un gelat de xocolata que portava de la compra i, mentre
se'l menjava, vam anar a buscar el seu germà. El vam buscar molta
estona fins que el vam trobar. Era igual de bonic que Noah, només
que ell tenia els cabell de color marró. Es deia Dylan. Quan va veure
al seu germà petit es va posar a plorar i també a demanar-li perdó. A
mi, em va causar molta tendresa. Dylan em va donar moltes vegades
les gràcies i com a recompensa em va portar a casa meva perquè es
va fer molt tard.
Em van agradar molt els dos germans.
Just quan vaig obrir la porta de casa, la mare va començar a dir-me
coses que no entenia.
- Es pot saber on hi eres? -em va preguntar enfadada- Però jo sabia
que estava més preocupada que realment enfadada.
Quan vaig sortir del supermercat em vaig trobar un nen de 4 anys
que estava perdut i vaig ajudar-lo mentre tornaven a buscar-lo - vaig
explicar.
Com un petit àngel caigut del cel per ajudar-nos a ser bones
persones- va dir la mare amb una brillantor especial als ulls després
de sentir-me explicar amb detall el que havia viscut al parc.
- T'estimo, mama.
- Jo també.
Aishleen Kaur
SANT JORDI A LES ESCOLES
2016
Llibre del segon cicle de l’Educació Secundària
XVII JOCS FLORALS BADALONA SUD
Pla educatiu d’entorn
Badalona Sud
2016
CENTRES I ENTITATS PARTICIPANTS
Institut Eugeni d’Ors
Escola Lestonnac
Col·legi Mare de Déu de l’Assumpció
Col·legi Santíssima Trinitat
ORGANITZA
Comissió de dinamització de la lectura
Servei Educatiu de Badalona
Consorci Badalona Sud
SEGON CICLE DE L’EDUCACIÓ SECUNDÀRIA
CENTRE TITOL AUTOR/A
Institut Eugeni d’Ors Amor verdader Umar Zaman
Escola Lestonnac El pastís de l’amistat Maria Fernández Vega
Escola Lestonnac Tú Weibo Zhou Zhan
Escola Lestonnac Deja de gastar el tiempo Abraham Pichardo Aguilera
Escola Lestonnac El meu estimat barri: Sant Roc
Emanuel Amaya Salguero
Escola Lestonnac Una sortida inoblidable Andrea Rodríguez Vargas
Escola Lestonnac Leopardo Anthony Morejón Carpio
Escola Lestonnac La cueva Maria Fajardo Amaya
Escola Lestonnac Cristina y Juanma M.Blanca Heredia
Moreno
Col·legi Mare de Déu de
l’Assumpció Carta a mi abuela Thais Valverde
Col·legi Mare de Déu de
l’Assumpció El mar, la mort i jo Andrea Alguacil
Col·legi Santíssima Trinitat Lluita pels somnis Núria Pérez Oller
Col·legi Santíssima Trinitat Algú més amb mi Júlia Silva Moritz
PREMIS
El jurat atorga la FLOR NATURAL a:
Andrea Alguacil
Pel seu treball: El mar, la mort i jo
El jurat atorga l’ENGLANTINA D’OR a:
Júlia Silva Moritz
Pel seu treball: Algú més amb mi
El jurat atorga la VIOLA D’OR I ARGENT a:
Weibo Zhou Zhan
Pel seu treball: Tú
INSTITUT EUGENI D’ORS
Amor verdader
Hi havia una vegada, un noi que es deia Joel. El es va enamorar
d'una nena i el seu nom era Anna. Era tan bonica, però ella no
l'estimava. va tractar de parlar amb ella, però no podria. Un dia se'n
va anar al bosc amb els seus amigues i Joel també va anar amb els
seus amics al mateix bosc. El va veure a la noia i estava tan feliç.
Tots els es van reunir i un noi va dir jugarem un joc. Els van dir bé i
van començar el joc...Desprès Anna va dir estic molt cansat vaig anar
en mi campament. Tot d'una en el camp de l'Anna va arribar un gran
lleó que estava cridant i ella tenia por. Tots van venir a Anna i van
veure un lleó. Tots eren de por i ningú la va ajudar. Tots van venir a
Anna i van veure un lleó. Tots eren de por i ningú la va ajudar. Tots
van venir a Anna i van veure un lleó. Tots eren de por i ningú la va
ajudar. Només Joel es va acostar i la va ajudar. Ha salvat a Anna i
ella estava tan espantat. Anna estava molt enfadada amb les seves
amigues. Ella va dir gracies al Joel i el va dir i li va dir al seu amor
amb ella. Ella estava molt contenta. En final el Joel i la Anna estavan
junts per sempre.
Umar Zaman
ESCOLA LESTONNAC
El pastís de l’amistat
Tres cullerades de petons,
Un got de “carinyo”
I una caixa de bombons.
Batre amb paciència,
Fornejar amb dolçor
I molt amor.
Això és l’amistat.
I així us ho he explicat.
Jo tinc una amiga
Per a tota la vida.
Maria Fernández Vega
ESCOLA LESTONNAC
Tú
¿Te acuerdas de aquella noche? Una noche en la que la luna brillaba
en el firmamento, en la que las estrellas flotaban en un mar de
oscuridad. Creí que todo era perfecto, inigualable, eterno. Hasta que
me dijiste adiós. Removí cielo y tierra para evitar que marcharas,
pero fue en vano. Sentía impotencia dentro de mí; era un sentimiento
oscuro, que me causaba dolor, no sabía qué hacer ni qué pensar,
hasta que me di cuenta de que no había aprovechado el tiempo
suficientemente para estar a tu lado, para quererte…
Echando la vista atrás, recuerdo momentos muy dulces a tu lado,
aunque quizá sufrir por ti estuvo de más, puede que no te
demostrara todo lo que te amaba, lo que sentía por ti, y no te diste
cuenta, quizá ése fue mi error, o quizá ese fue el tuyo.
Hubo días en los que no dormía por el mero hecho de que me
entretenía hablando contigo; por las noches me preguntabas qué era
importante para mí y yo solía responderte con un “coge el espejo,
mírate en él, y el reflejo que salga es lo que más me importa”. Con
esas dulces palabras, yo siempre conseguía sacarte una sonrisa, que
iba de oreja a oreja. Eso a mí me llenaba, con verte sonreír, se me
podía acabar la vida, porque ya había visto lo más bello del mundo:
Tu sonrisa.
Pero todo lo bonito tiene su lado oscuro: todas nuestras discusiones
eran parecidas, nos hacían distanciarnos durante un tiempo, pero al
final, siempre volvíamos, no sabía si era porque tus amigas te
insistían para que volvieras, o era porque me echabas de menos. La
verdad, es que nunca me interesó saberlo.
A veces me pregunto cómo un alma como la mía pudo acabar con
una como la tuya, tan pura, tan clara. Pero entonces, pienso en todo
lo que desconocía y lo que me enseñaste, en todo lo que aprendí
gracias a ti, en levantarme cada vez que alguien me hacía caer; yo
no era nada, tú me convertiste en todo.
Weibo Zhou Zhan
ESCOLA LESTONNAC
Deja de gastar el tiempo
Deja de gastar el tiempo
con las personas equivocadas
y que no te permiten ser feliz.
A veces tienes que renunciar a algunas,
no porque no te importen,
sino porque no les importas tú a ellas.
Si alguien te quiere en su vida,
hará un lugar para ti
sin necesidad de que luches por él.
Nunca te quedes
con la persona que pasa de ti.
Recuerda valorar no a las personas
que te acompañan en los buenos momentos,
sino a aquellas que están a tu lado
incluso en los peores.
No creas en “el que te quiere
te busca”,
sino en “el que te quiere, no se va”.
Abraham Pichardo Aguilera
ESCOLA LESTONNAC
El meu estimat barri: Sant Roc
Sant Roc és un barri que es troba a Badalona. És un barri molt
conegut per la seva societat familiar que viu grans experiències. És
un barri molt petit, amb persones de tot tipus i cultures: catalans,
espanyols, pakistanesos, xinesos...
Per als gitanos és com un poble; el nostre poble. I l’estimem molt.
Per a la gent que no coneix el barri de Sant Roc, el tenen com un
barri menyspreat, on governa la brutícia, el mal i la delinqüència.
Però, per a les persones que sí el coneixem, és un barri molt familiar,
on governa l’amor i l’ajuda als altres...
Solament vivint aquí, és l’única manera de conèixer realment com és
Sant Roc.
Emanuel Amaya Salguero
ESCOLA LESTONNAC
Una sortida inoblidable
Un dimarts al matí amb l’escola vam fer una sortida que mai no
oblidaré. Potser perquè és l’últim curs que estaré amb els meus
companys, o potser perquè va ser una sortida interessant.
Vam quedar aviat. Vam agafar el metro, que per cert estava molt ple,
i em vaig “agobiar” una mica! Després el Trambaix i per fi vam
arribar a TV3.
Allà ens esperava una guia, la Clàudia, una noia estudiant de
Publicitat, era la seva primera visita i sota la supervisió de l’Adriana,
ho va fer molt bé.
Vam veure diferents platós, amb moltes càmeres, grues de coll de
girafa, decorats, unitats mòbils i, fins i tot, com s'enregistrava un
programa, el “Ja t’ho faràs” .
Tot seguit vam tornar a agafar el Trambaix i ens vam anar a
Catalunya Ràdio. Vam veure un programa, “La vida”, on la Sílvia
Coppulo dirigia una tertúlia amb dos senyors. Parlaven de política,
dels papers de Panamà, de les pensions, dels sous mínims
interprofessionals i moltes coses més que no acabava d’entendre
massa.
Com plovia, vam anar a dinar al KFC unes patates boníssimes.
Després caminant fins al Palau Robert, on hi havia una exposició
sobre el Súper3. Feien 25 anys!!!
La meva amiga Maria i jo ens vam “regalar”!
Quin dia més guai!!! No vaig pensar en cap dels meus problemes!
Val la pena sortir d’excursió amb l’escola.
Andrea Rodríguez Vargas
ESCOLA LESTONNAC
Leopardo
Leopardo, animal feroz y agresivo,
animal carnívoro.
Animal que acecha sus presas
camuflado en su entorno.
De sorpresa, te ataca,
y si quiere, te mata.
Si su presa se escapa,
el leopardo se enfada
y comienza a correr hasta atraparla
y no soltarla.
¡Oh, leopardo! Que hay gente que tu piel quiere
por esas manchas negras y amarillas,
con esas orejas redondas
y esa cola juguetona.
Tus garras, que te abren paso por la sabana,
aterran a tus presas como si fueran navajas.
Leopardo, animal aterrador y protector,
animal felino,
que tú sabes cuándo sacar tus garras,
o tu rugido.
Anthony Morejón Carpio
ESCOLA LESTONNAC
La cueva
Mejor ser de la Naturaleza,
del camino que te tranquiliza.
La brisa del viento
mueve las hojas que respiras.
Deja de vivir en las sombras de la cueva.
¡Sal a disfrutar!
Que de lo que quema, aprenderás.
Maria Fajardo Amaya
ESCOLA LESTONNAC
Cristina y Juanma
Un día se mudó una pareja a mi edificio. Era una pareja joven y
bonita, aunque el chico parecía algo violento. Sin embargo, a veces
las apariencias engañan…
Hacía algo más de una semana que estaban viviendo allí y siempre se
escuchaban unos ruidos raros, como si se discutiesen. Una vez, un
poco asustada, espié por la mirilla y el chico justamente salía de la
casa muy enfadado. Escuché llorar a la chica, me acerqué a la puerta
y llamé al timbre. Le pregunté si necesitaba algo y la chica, asustada,
me dijo que si podía entrar porque necesitaba hablar con alguien.
Cristina, que así se llamaba la chica, me empezó a hablar de su
marido. Me dijo que siempre la agredía y que la hacía sentirse
inferior. Cristina me explicó que se habían tenido que marchar del
sitio en el que vivían antes porque su chico siempre la maltrataba.
Ella me dijo que había creído que era por la gente con la que él se
relacionaba, pero que ahora veía que no era así. No eran sus amigos,
era él.
Yo le dije que fuera a la comisaría, pero me contestó que no podía
hacerle eso a su chico porque lo quería mucho. Le dije que no lo
entendía; que una persona que te quiere, te cuida y no te hace sentir
mal.
Cristina recapacitó y decidió hacerlo: iba a denunciarle.
Al cabo de unos meses, la chica estaba muy contenta y feliz. Podía
llegar a casa sin estar asustada y no tenía que rendir cuentas a nadie.
Me dio las gracias. Cristina, por fin, era libre…
M. Blanca Heredia Moreno
COL·LEGI MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ
Carta a mi abuela
Dicen que cuando escribes algo que sientes o piensas, te quitas un peso de
encima… Entonces, estoy decidida a hacerlo.
Querida abuela:
Antes de todo, quiero darte las gracias por haber sido mi abuela. Por todo lo
que has hecho por mí, como, por ejemplo, haberme aguantado todas esas
tardes que pasabas horas a mi lado, intentando que yo me terminara el
bocadillo.
También quiero pedirte perdón por los berrinches que cogía cuando no me
dejabas estar en el parque o simplemente no me traías la merienda que yo
quería.
Te echo de menos, porque nada es lo mismo desde que te fuiste para siempre.
Solo quiero pedirte una cosa: allá donde estés, cuida de tu familia y de tus
nietos.
Desde ese 17 de abril de 2007, han pasado muchas cosas. Tu hijo mayor, mi
padre, se ha vuelto a casar y ahora somos uno más en la familia. Mis tíos, tus
otros hijos, también han tenido niños, y ahora tienes nuevos nietos que no
saben nada de ti, pero que sin haberte conocido seguro que te quieren por todo
lo que les hemos explicamos de ti.
Abuela, no sabes lo que me duele ir al cementerio, sabiendo que tú formas
parte de ese lugar. Me siento identificada con esa frase que conoce y dice todo
el mundo: “nunca sabes lo que tienes, hasta que lo pierdes”. Ojalá estuvieras
aquí y, sobre todo, ojalá pudieras seguir siendo mi mejor amiga, como cuando
te contaba mis confidencias y tú me contabas las tuyas.
Echo de menos tus besos antes de irme a dormir. Tus “te quiero, pequeña, no
llores” cuando estaba triste, o tu costumbre de dejarme la puerta medio abierta
y la luz del pasillo encendida porque tenía miedo a que apareciera el coco.
Echo de menos cuando me traías a la cama el vaso de leche, tan caliente que
teníamos que soplar para enfriarlo, mientras decías: “vamos a tener que soplar
hasta dormirnos…”
Echo de menos cuando me regañabas por pisar el suelo recién fregado o
porque cuando me duchaba solita, salía desnuda por casa y me decías que me
iba a poner mala.
Querida abuela: han pasado nueve años desde que te fuiste y sé que no vas a
volver… de la misma manera que sé, que yo nunca te olvidaré.
Thais Valverde
COL·LEGI MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ
El mar, la mort i jo
El mar, tan profund…
Tan solitari, tan llunyà.
Que ningú mai el podrà controlar…
El mar, tan similar a la mort,..
Tan imprevisible, tan important.
Que ningú mai sabrà què farà…
La mort, tan incompresa com el mar…
Que ningú mai s’ha preguntat,
per què a l’arribar
tot ho pot arrasar…
Pot ser ningú mai entendrà
el que realment és la soledat.
Pot ser només volem tenir a algú,
al costat,
fins que s’apagui el nostre llum...
El mar, tan desconegut com la mort,
Ningú mai podrà,
amb totalitat,
conèixer el límit de les seves possibilitats.
Així és com jo soc.
Tan contrària al foc...
Tan esquerpa amb la vida..
Que em fa viure adolorida.
Així és com jo em sento,
tan semblant al que no expresso...
Com la mort...
Com el mar...
Que ningú, mai, podrà controlar.
Andrea Alguacil
COL·LEGI SANTÍSSIMA TRINITAT
Lluita pels somnis
No lluny d’ aquí, en un petit poble de Catalunya, un grup de 4t d’ ESO
feia rodar el cap sobre els possibles destins del seu viatge de fi de
curs. Semblava una dèria encomanadissa, però tots desitjaven
intensament anar a visitar Londres. La seva tutora, la professora
d'anglès, els havia explicat les meravelles d'aquella ciutat, ella les
coneixia prou bé, hi havia nascut allà, però s'havia quedat en aquell
poble per amor i per necessitats econòmiques.
Els alumnes, quan van arribar a les seves cases, van insistir molt
perquè els pares s’ hi fessin còmplices del seu desig i els paguessin
el viatge somniat, però, per més que ho van intentar, no van
aconseguir-ho i no sabien el motiu.
Passats uns dies, ja havien perdut les esperances. Malaguanyat
viatge!! A l'aula totes les cares estaven tristes i angoixades. Tampoc
en parlaven.
Els amics i familiars es van preocupar molt, els van explicar que no
podien realitzar el viatge, no perquè no els deixessin, sinó perquè no
es podien permetre aquella despesa just aquell any, després del
terrible terratrèmol que va fer estralls al poble.
Aquest va ser el tret de sortida que els va despertar l’ enginy. Van
començar a rumiar idees per recaptar diners. Van pensar a vendre
números i subhastar alguns objectes personals de valor. I així ho van
fer, però, malgrat tot, encara en necessitaven més, perquè al poble
hi havia poca gent a la qual vendre-li coses.
Després d'uns dies, en Biel, un noi que sempre estava callat, va tenir
la idea d’ organitzar entre tots un concert, vendre les entrades i les
consumicions. Però llavors, la Marta va remarcar que si ho feien,
necessitaven almenys algú amb talent musical, d'aquesta manera van
deixar córrer aquesta idea, n’ haurien de pensar d’ altres més
pràctiques.
Al dia següent, en arribar a l'escola, la professora va il·luminar-los
amb un raig d’ esperança, els va comentar la sortida que
emprendrien la setmana següent: tenien la responsabilitat d'anar a
comprar la loteria de Nadal del poble a Barcelona. I així ho van fer. A
Barcelona, van comprar la loteria, van anar a menjar un entrepà a les
Rambles i després van tornar al poble, a portar-los el paperet
miraculós.
Quan s'apropava el Nadal, tothom estava molt il·lusionat i desitjava
bones festes, mentre deixaven anar sospirs d’ anhels pensant en la
Grossa. Però no va poder ser! Només l'últim número va tenir el detall
de ser-los propici!! Així que, com a mínim, els retornarien els euros
que havien pagat.
El dia de Nadal tot el poble es va congregar a la plaça per dinar tots
junts, com cada any. Acabat el dinar, l'alcalde va llegir una carta en
representació de tot el poble. La carta agraïa l'esforç realitzat al llarg
dels anys per l'escola i avançava una notícia imprevisible...Com que
aviat acabarien de pagar el finançament de les obres de
reconstrucció, el poble es comprometia a ajudar-los en les despeses
del viatge de fi de curs! Volien premiar la insistència, l'energia i
l'alegria que s'havia posat per aconseguir el seu somni. Els alumnes
estaven encantats! Tothom en ple estava il·lusionat en compartir un
desig i fer-lo realitat.
Finalment, van anar a Londres i no només van fer turisme. La seva
professora també hi va anar i va poder visitar a la seva família, a la
qual feia molt temps que no la veia.
Amb el pas dels anys, s'ha anat explicant aquesta història, de la
mateixa manera que jo us l'explico a vosaltres i algú me l'ha
explicada a mi.
De vegades, no n'hi ha prou amb l'esforç d'una sola persona o d'un
grup. Però si es fa amb il·lusió i esforç, altres persones es podran
contagiar de la teva alegria i ajudar-te a aconseguir el teu somni.
Núria Pérez Oller
COL·LEGI SANTÍSSIMA TRINITAT
Algú més amb mi
Aquest estiu anàvem de viatge a París!! Jo estava molt entusiasmada
perquè era la primera vegada que viatjava amb avió deixant enrere la
meva frontera...
Ben d’ hora, a les cinc de la matinada, sense cap mandra, ens vam
despertar tota la família per anar a l’aeroport, ja que l’avió sortia a
les set i mitja. Quan vam arribar-hi vam anar a deixar les maletes per
passar el control. Un cop a l’avió em vaig asseure al costat de la
meva germana Helena, estava molt nerviosa i la seva proximitat em
relaxava.
En arribar a París vam anar directament a l’hotel, es deia Hotel de
Paris Monte Carlo. Els meus pares van anar a recepció a buscar la
tarja de l’habitació, que era prou espaiosa per acollir-nos: tenia una
bany, la sala principal amb un llit de matrimoni i una altra habitació
amb dos llits.
Després d’instal·lar-nos vam anar a dinar a l’hotel. Mentre dinàvem,
vaig veure un noi que em va cridar l’ atenció per la seva samarreta
de voluntari de la Creu Roja i per la seva mirada viva i intel·ligent. La
meva germana i jo, quan tornàvem cap a l’habitació, ens el vam
topar i, de manera espontània, es va presentar. Es deia Roger i era
de Barcelona. A partir d’ aquell moment ens vam fer amics, dinàvem
junts, quedàvem cada tarda, anàvem a passejar i a recórrer tots els
racons de París. Quines vacances insospitades que vaig gaudir!
Però, al cap de dues setmanes, vaig tornar a Girona. Roger, París, les
meves noves il·lusions quedaven enrere, mentre jo m’ allunyava
enlairant-me, de nou, amb el mateix avió que em va portar fins a
ells.
Em vaig adonar que trobava a faltar en Roger, que hi pensava cada
dia. Crec que em vaig enamorar, ho vaig saber del cert quan em va
arribar un whatsapp seu al mòbil dient que m’ enyorava. I ara què?
Per a quan una nova oportunitat?
Sé que ens tornarem a trobar, pot ser aquí, o a París o... Roger, ens
donarem una abraçada ben forta i passejarem pels mateixos
carrers... M’agrada sentir aquest sentiment que m’omple, aquest meu
primer amor.
Júlia Silva Moritz
SANT JORDI A LES ESCOLES
2016
Llibre de l’Aula d’Acollida d’ESO
XVII JOCS FLORALS BADALONA SUD
Pla educatiu d’entorn
Badalona Sud
2016
CENTRES I ENTITATS PARTICIPANTS
Institut Eugeni d’Ors
Escola Lestonnac
ORGANITZA
Comissió de dinamització de la lectura
Servei Educatiu de Badalona
Consorci Badalona Sud
AULA D’ACOLLIDA D’ESO
CENTRE TITOL AUTOR/A
Institut Eugeni d’Ors Les papallones Mahnoor Mahnoor
Institut Eugeni d’Ors Ocells Shuhan Teng
Escola Lestonnac Estimat Talha Itba Mustafa
PREMIS
El jurat atorga la FLOR NATURAL a:
Itba Mustafa
Pel seu treball: Estimat Talha
INSTITUT EUGENI D’ORS
Les papallones
Les papallones són boniques.
I les papallones estimen les flors.
Elles volen al voltant del parc.
Deixem anar les nostres papallones!
Mahnoor Mahnoor
ESCOLA LESTONNAC
Ocells
Shuhan Teng
ESCOLA LESTONNAC
Estimat Talha
Badalona, dijous 31 març de 2016
Estimat Talha, hola bon dia.
Avui t’escric una carta per parlar-te de Badalona.
Fa sis mesos que visc a Badalona. Badalona és a Catalunya. Té un
mar bonic. El mar m’agrada molt. Un dia vaig posar els peus a
l’aigua, era freda. Té dues muntanyes, una Serralada de Marina i una
muntanya de Montigalà. Badalona no és molt gran però tampoc no és
petita.
A la Badalona hi ha moltes gents de moltes cultures i moltes
religions. Hi ha moltes persones del meu país.
Es juga a Basquet. La bandera té quatre barres i el mar. A la festa de
la Badalona fan un dimoni i menjan tornemis i micacos.
Jo visc a Sant Roc. Al barri hi ha l’escola, el consorci, la biblioteca,
l’Ateneu i el CAP. La meva escola és diu Col·legi Lestonnac.
Itba Mustafa
SANT JORDI A LES ESCOLES
2016
Llibre de d’Educació Especial d’ESO
XVII JOCS FLORALS BADALONA SUD
Pla educatiu d’entorn
Badalona Sud
2016
CENTRES I ENTITATS PARTICIPANTS
CEE Maregassa
ORGANITZA
Comissió de dinamització de la lectura
Servei Educatiu de Badalona
Consorci Badalona Sud
EDUCACIÓ ESPECIAL D’ESO
CENTRE TITOL AUTOR/A
CEE Maregassa Bella Eli Bordas Vicente
CEE Maregassa El terrorífic bosc encantat Albert Casas Márquez
CEE Maregassa Absència Sergio Guerra Ruiz
PREMIS
El jurat atorga la FLOR NATURAL a:
Eli Bordas Vicente
Pel seu treball: Bella
CEE MAREGASSA
Bella
I ella .. ella cansada de viure,
cansada d'anar amb el cap alt,
quan en realitat no té forces ni per mantenir-se en peu.
Està cansada que la critiquin pel seu físic,
cansada d'anar darrera dels altres,
quan els altres passen d'ella.
Ella abans era feliç,
somreia per qualsevol cosa,
era riallera
i m'atreviria a dir que era molt enamoradissa,
ella tenia el món als seus peus
i les crítiques no l’importaven,
però tot això era quan no sabia que la paraula "t'estimo" existia,
quan creia en els Reis i en l'home del sac.
A mesura que va anar creixent,
ella es va fer feble,
qualsevol cosa li feia mal
i va arribar un punt que se sentia sola,
ningú la entenia,
excepte una persona
i encara que aquesta persona la entengués
per a ella no era suficient,
i és que m’he adonat que la vida és bella,
i fins i tot sense la B.
Eli Bordas Vicente
CEE MAREGASSA
El terrorífic bosc encantat
Hi havia un tranquil poble al bosc on la gent vivia molt bé. No hi
solien haver perills per aquella zona. Però en realitat la gent no sabia
que a prop del poble hi havia amagat un bosc de roures i bedolls. Era
tan dens que en prou feines passava la llum del sol. El bosc estava
encantat i de fet per la nit se sentien sorolls de fantasmes. Molt poca
gent sabia que el bosc estava encantat, i als que ho sabien i ningú
se’ls creia. A més, el bosc era difícil de trobar. Estava en una vall on
hi havia un camí amb una baixada, i mig amagada estava la entrada
al bosc. De fet el bosc no semblava d’aquell planeta. Els arbres eren
de color púrpura y verd. Per això, molta gent no s’hi apropava. Qui si
apropava, quedava meravellat d’aquell paisatge, però no tardaven en
escoltar sorolls fantasmals y se n’anaven corrents. Cada vegada més
gent temia aquell bosc, fins al punt que ningú es va atrevir a
endinsar-s’hi. Un dia, dos germans de la mateixa família van decidir
anar d’excursió al bosc encantat. Quan van entrar, tot semblava molt
tranquil. Es van anar allunyant. No sabien quina hora era, havien
perdut la noció del temps, ja que per la frondositat del bosc la nit i el
dia es confonien. El germà petit va mirar el seu rellotge. Eren les
2:00 quan van arribar a la vora d’un riu. Van decidir dinar allà; Però
el bosc era molt intranquil. Van començar a sentir sorolls de
fantasmes que venien de tots els llocs. Va aparèixer un cadàver de
sobte!. Tenien molta por, però volien no prestar-hi atenció. Van
treure els entrepans per dinar. Els germans van haver acabat de
dinar y van decidir anar-se’n d’aquell lloc embruixat. Però llavors van
sentir una veu terrorífica que deia:
-Qui s’atreveixi a passejar per aquest bosc tindrà problemes; Aquí no
entra ningú y qui entri morirà!.
Era un fantasma! El fantasma va dir als dos germans:
-Aneu-vos-en d´aqui o us passarà el mateix que tothom que ha
entrat aquí.
Va assenyalar un cadàver. Però de sobte al fantasma s’ha li va caure
la mascara i va aparèixer el seu rostre. Era un home. Els dos
germans es van sorprendre molt. L’home va tenir que explicar la
veritat. Ell havia volgut fer creure que el bosc estava encantat perquè
no hi anés ningú i fer una broma pesada. Per això s’havia disfressat
de fantasma. Havia afagat moltes calaveres de joguina i les havia
col·locat a l’herba. Ara tot estava clar, però.... perquè el bosc feia
tanta por abans y ara no? Perquè se sentien tant de sorolls de
fantasmes? L’home va explicar que feia servir una alarma del mòbil
que feia un soroll fantasmal. També va explicar que ell es coneixia
molt bé el bosc i el recorria per tot arreu. Per això trobava tan
fàcilment a la gent i els vigilava. L’home va tornat al poble i els dos
germans també. Quan tothom es va enterar de la broma pesada de
l’home del bosc, ell va ser detingut. L’hi van donar 3 anys de presó.
La poca gent que coneixia aquell bosc ja podia anar tranquila a
passejar.
Albert Casas Márquez
CEE MAREGASSA
Absència
I ha moments a la vida
que són molt durs de passar,
però que amb tu al costat
he pogut calmar la meva ansietat.
Ho estic aconseguint encara que
en alguns moments et recordi i em posi trist.
Sé que on ell estigui
m’està veient i està feliç.
Per seguir creixent,
la història de la nostra vida
està plena de sentiments tristos de vegades,
i plens d’amor com a onades.
Ja puc parlar de superació
I és gràcies a la teva estimació,
I estic segur que amb el teu exemple
El nostre esser estimat ens contempla
Des de la porta de qualsevol temple.
Sergio Guerra Ruiz
SANT JORDI A LES ESCOLES
2016
Llibre de Batxillerat i Cicles Formatius
XVII JOCS FLORALS BADALONA SUD
Pla educatiu d’entorn
Badalona Sud
2016
CENTRES I ENTITATS PARTICIPANTS
Institut Eugeni d’Ors
Col·legi Mare de Déu de l’Assumpció
ORGANITZA
Comissió de dinamització de la lectura
Servei Educatiu de Badalona
Consorci Badalona Sud
BATXILLERAT I CICLES FORMATIUS
CENTRE TITOL AUTOR/A
Institut Eugeni d’Ors ...finit Alejandro Mejía
Institut Eugeni d’Ors Llibertat Alquema Mohamad
Col·legi Mare de Déu de l’Assumpció
Mi inspiración Aina Carballo
Col·legi Mare de Déu de l’Assumpció
Encendre els llums d’un escenari
Nerea Porras
PREMIS
El jurat atorga la FLOR NATURAL a:
Alquema Mohamad
Pel seu treball: Llibertat
INSTITUT EUGENI D’ORS
...finit
Per al vuitè aniversari del meu nebot, li vaig regalar un estetoscopi de
joguina. A la seva festa, va rebre regals de tots els familiars, tot el
que podria haver desitjat. Tot i així, tenint regals tan pensats per a la
seva edat, ell es va passar tota la tarda jugant amb els seus cosins a
ser metges. Anaven familiar per familiar examinant, mesurant la seva
temperatura amb un boli, dient a tothom que obrissin la boca i fessin
ahhh, i al final de l'examen, els nens procedien a escoltar els seus
cors.
Es va declarar que a l'àvia Eulàlia li quedaven moltes setmanes per
viure, i que l’Alian, la mare del cosí petit, era immortal. Després es va
apropar a mi, mentre jo venia del balcó de fumar dos cigarrets amb
qui llavors era el meu marit. Em va posar l'estetoscopi al pit i després
de fer ganyotes i xiuxiuejar amb els seus ajudants, va concloure dient
que estava ben morta. Em va preguntar, perquè estàs morta tia
Marcia?
Li vaig respondre: algunes persones neixen amb la necessitat de
portar ulleres, algunes de fer servir plantilles, altres pròtesis
dentals...D'altres neixen amb un cor defectuós. Si et preguntes per
què, la resposta és fàcil, però potser per a tu...T'ho diré d'una
manera especial per què m'entenguis: Les persones no neixen sense
batecs al pit, però a algunes si que els deixa de bategar en algun
moment de la vida.
Va preguntar: com és això tia? com funciona? fes-m’ho saber!
Vaig dir: és senzill , només has de ser valent i decidir: avui ja no vull
sentir el meu cor, fa massa soroll.
Va dir ell: llavors, s'apaga?
Ho entendria algun dia, era un noi llest, sabria veure el color a les
meves paraules. Però ara havia de riure, fer-se blaus i embrutar-se
del futbol, només s'havia de centrar en fer bé aquelles sumes i
multiplicacions que després potser ni faria servir, la vida ja li donaria
els cops després.
Tranquil∙la, que no és per mi.
No és per mi, és per tu, crec que no comparteixes les meves manies
ja, i jo no suporto les teves. Deixes el sofà sempre brut, els coixins
plens de pèls, que jo no sé com no t'has quedat calba ja; no em
deixes mai que et talli les ungles; quan vens del carrer poses el
parquet fet un cristo i si surto al bar amb els amics i et deixo només
unes hores, t'enfades. Espero que sàpigues entendre-ho, perquè crec
que és l'única opció.
Sempre podem ser amics, ja ens veurem al parc o quan vagi a córrer
si segueixes estant per la zona, però si us plau... veus, m'estàs
posant el seient perdut amb tanta baba.
Amb un salt, va baixar Coco en les seves quatre potes, i es va quedar
en un costat de la carretera, encara amb la llengua fora i deixant
caure unes gotes de babes.
El seu amo era un home molt graciós.
Grandesa redefinida.
La grandesa d'una nació i el seu progrés moral es poden jutjar per la
forma en què tracta els animals, va dir Ghandi. Com en el nostre
estúpid judici esperem arribar al veritable estat de benestar si
llancem bombes quan els de l'altre equip opinen que no blanc sinó
negre; si tractem els nostres germans de la terra com a aliments, els
fregim, els rostim, els fem al forn, bullits i assaonats, amb pebre i sal,
sense massa comí, abundant oli, a la planxa, fumats, crus !!! I quan
el porc com cos vivent ja no pot proveir l'humà llaminer de més
cansalada, a aquest li són arrencades les peülles per fer una sopa. En
quin moment, des que despertem fins que ens traiem els trossos
d'hamburguesa de la boca amb un escuradents, ens considerem no
mereixedors d'una aniquilació total?
La veritat és que no tenim vergonya. No els perdonis pare! Perquè
ells sí que tenen consciència, saben distingir entre bé i mal, i tot i
així, encara que se'ls donés una galàxia sencera d'opcions, ells
buscarien per GPS la carnisseria més propera. Un peu del veí, un tors
de la serventa, una ungla de la pròpia mà! Tot podria servir. Quan els
nostres veïns de més enllà dels núvols vinguin i ens declarin
monstres, per tant incineració del planeta, més val que diguem
gràcies.
Extracte de biblia del segon origen, versícul vint.
Alejandro Mejía
INSTITUT EUGENI D’ORS
Llibertat
És una tarda meravellosa, en que el sol està a dalt de tot i expandeix
la seva llum per tot arreu i tenyeix la ciutat d'un color semblant a l'or.
Els arbres fan ombres amb les seves fulles verdes, que aquestes es
mouen lleugerament gracies a l'aire fresc. Aquets dos elements de la
natura són com un instrument i el seu músic; junts fan un so relaxant
que sembla musica. En aquest moment, les mares estan assegudes
en els bancs gaudint del temps mentre vigilen els seus fills que estan
jugant al parc i aquets estan feliços de no anar al col·legi, un lloc que
ells consideren molt avorrit perquè es passen quasi tres hores
seguides en una sala asseguts mirant una paret mentre el professor
parla sobre de com es va aconseguir “la llibertat” en el seu país . El
pitjor moment per a ells és quan veuen, a traves de les finestres de
l'aula, els carrers, els arbres, la gent passant i moltes altres coses
que semblen més interessants que la classe, ja que això fa que els
alumnes vulguin sortir d'allà. En aquell parc tan gran també hi ha
gent practicant ioga, intentant posar-se en forma, planejant posar-se
a dieta per després anar a un mercat on el vuitanta per cent dels
aliments té sucre. En aquell grup hi ha una adolescent, massa prima,
que després d'haver acabat, torna cap a casa seva. En arribar, obre
la nevera, on hi ha tot tipus d'aliments, però s'ho pensa millor i
decideix no menjar res encara que tingui molta gana.
En aquell mateix moment hi ha un altra lloc, molt llunyà d’aquest, on
també el sol expandeix la seva llum que entra dintre de les ruïnes de
les cases i els edificis. Allà, nens entre tres i dotze anys busquen
entre les escombraires, amb l'esperança de trobar alguna cosa útil.
En aquell moment, passen un grup de soldats amb les seves armes i
un camió en direcció cap a un lloc que els innocents nens ignoren.
Llavors, un nen alça els ulls cap al cel completament blau on passa un
avió. El nen s'espanta, ell sap que aquells avions no són bons, sap
que aquella cosa els observa i que podria significar una catàstrofe.
Mentrestant, una nena passa a prop seu, ell la mira, ella no va millor
vestida que ell, però porta una motxilla vella, i això significa que va a
l'escola, ell la mirà amb enveja però alhora sorprès de que encara hi
va. La nena no sen’adona i segueix el seu camí. Per fi, després
d'haver recorregut el llarg camí, arribà a l'escola, que és un pati amb
quatre parets i un arbre al mig. Allì els nens es seuen a terra i
utilitzen l'ombra de l'arbre per protegir-se del sol, i escolten el
professor a l'aire lliure. El mestre d'aquells pocs nens no parla del
pasat, però si del futur de la llibertat, ja que encara no l’han
aconseguit. En acabar les classes, la noia torna a casa, li pregunta a
la seva mare si hi ha alguna cosa per menjar, i ella, amb la cara
preocupada, només li pot donar una mica de pa i de sobres.
Al pròxim dia, en tots dos llocs plou. En un tothom es deprimeix. El
cel està gris, fa fred, i l'olor de la terra humida es barreja amb la
contaminació dels cotxes: Tant els nens com els adults tenen mandra
d’aixecar-se i maleeixen la pluja. Però en l'altre lloc, el nen que ahir
estava amoïnat, ara està content, perquè en els dies de pluja no hi ha
avions ja que és perillós pilotar amb aquell temps, a més, també
significa que hi haurà més aigua per la gent i les plantes. Els nens
surten a jugar a la pluja, els adults donen gracies a Déu, i miren als
seus fills amb una barreja de felicitat i tristesa, implorant a Ell el
benestar i un bon futur per a ells.
Alquema Mohamad
COL·LEGI MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ
Mi inspiración
Aquí estoy… Escribiendo sobre ti. Sí, de ti. La mentira más sincera de
mi vida. Podría dedicarte aquella frase de Pablo Neruda en la que dice
enamorarse de la vida, porque es la única que no le dejará, sin antes
él hacerlo. Pero yo me he enamorado de ti, sabiendo que tampoco lo
harás.
Eres por lo que se me reconoce, quien me ayuda a conocerme a mí
misma, a superarme. Quien me da a conocer otras vidas. No creo que
llegue a ser como alguno de los grandes que te conocieron en su día
y que no se han separado de ti hasta dejar de vivir. Pero me
conformo con comprenderte, cosa que no todo el mundo puede hacer
y valorar tanto como yo. Ojalá pudiera percibirte tanto como ellos, sin
separarnos nunca. Y supongo que para ello, el secreto estará en que
nada nos una, como dijo aquel autor ya mencionado antes. Por lo
tanto, como nada nos une, me identifico con aquello que dijo otro de
tus grandes conocidos, aquel escritor argentino que acompañaste en
su rayuela hasta el fin de sus días: “solo nosotros sabemos estar
distantemente juntos”.
Cuando pienso en ti me siento sola, pero me acompaña la libertad
que me has regalado. Dicen que no hay medicina que cure lo que no
cura la felicidad. Pues tú eres la mía. Me haces ver la vida de otra
manera… perder la noción del tiempo, y como dijo aquel notable,
célebre, compañero tuyo: “eres la única que merece mis lágrimas por
el simple motivo de no hacerme llorar”. Probablemente lo que sienta
por ti sea amor o admiración, que son sentimientos que tú misma me
has enseñado a vivir. Me defiendes de un mundo enigmático del que
no vale nada estar sin haberte visitado, y aquel que no lo haya
hecho, no ha vivido intensamente y seguramente nunca lo hará.
Podría decir que hacerlo es lo mejor que he hecho hasta ahora. Como
el que cuida y aprecia su mejor tesoro, porque yo disfruto de ti, mi
mayor fortuna.
No sé si me estoy explicando bien… Obviamente las palabras nunca
alcanzan cuando lo que hay que decir desborda el alma. No hablo de
una persona. Tampoco de un lugar en este inmenso planeta. Ni tan
solo de un sentimiento fuerte… Aunque pensándolo bien, cuando
adquiere el nombre de arte, supone un gran descubrimiento para
todos. Porque el arte es aquello que nos hace sentir, experimentar,
algo. Entonces… ¿qué diferencia hay entre vida y escritura? No
puedo, no sé diferenciar ya una cosa de la otra. No entiendo la vida
sin la literatura porque yo soy lo que he leído… Soy las páginas que
quedan por escribir, soy poesía por descubrir… Soy todo lo que tú me
has enseñado a ser, inspiración.
Aina Carballo
COL·LEGI MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ
Encendre els llums d’un escenari
Per ella, encendre els llums volia dir més foscor encara. No veure res,
moure’s a les palpentes. Aquella estranya sensació de no saber ni el
que sents, ni el que hauries de sentir, de no poder controlar allò que
t’està passant.
Entre tota aquella angoixa inicial, va començar a caminar. Poc a poc
notava com una càlida brisa acaronava el seu somriure, un somriure
estimulat per la tensa situació que va aconseguir donar-li l’empenta
final.
Llavors la va començar a envair una felicitat extrema, una intensa
necessitat de treure tot el patiment que portava dintre, com a
moneda de canvi per tornar a ser lliure...
I així, pausadament, va iniciar els seus moviments...un salt...unes
voltes...Tot sortia perfecte. Moviments detallats, clars i nets que van
aconseguir despendre alguna llàgrima del públic assistent. Tota
aquella tensió acumulada abans d’encendre’s els llums de l’escenari
va esdevenir un brollador de sentiments, d’entusiasme, de pura vida.
El moviment va anar cessant al ritme esmorteït de la música i, com a
resposta, va començar a iniciar-se l’aplaudiment del públic, que es va
aixecar per aquell magnífic espectacle.
I...entre plors i abraçades, un preciós ram de roses va posar el
contrast de color quan es van apagar els llums de l’escenari.
Nerea Porras
SANT JORDI A LES ESCOLES
2016
Llibre de Batxillerat i Cicles Formatius
XVII JOCS FLORALS BADALONA SUD
Pla educatiu d’entorn
Badalona Sud
2016
CENTRES I ENTITATS PARTICIPANTS
Institut Eugeni d’Ors
Col·legi Mare de Déu de l’Assumpció
ORGANITZA
Comissió de dinamització de la lectura
Servei Educatiu de Badalona
Consorci Badalona Sud
LLENGÜES ESTRANGERES DEL SEGON CICLE
D’ESO, BATXILLERATS I CICLES FORMATIUS
CENTRE TITOL AUTOR/A
Institut Eugeni d’Ors Delirium in a sand box Alejandro Mejía
Institut Eugeni d’Ors The young little girl with a
beautiful hat Isabel Cortés
Col·legi Mare de Déu de
l’Assumpció The flight of Spring Enric Duran
Col·legi Mare de Déu de l’Assumpció
Sweet nothing Pratima Tamang
PREMIS
El jurat atorga la FLOR NATURAL a:
Alejandro Mejía
Pel seu treball: Delirium in a sand box
INSTITUT EUGENI D’ORS
Delirium in a sand box
On some occasions, especially on those days when I'm too tired after
the working day and my only thoughts are to get me between the
sheets, I dream of a better world.
I dream of a world where we are able to appreciate the company of
another living being without having to put at the end of the working
day a label with a bar code and a price per kilo.
I like to imagine a society where love put to trial is not even the
slightest hint of an idea.
It is a very quiet dream, I fly above the countries and I see how
society is organized, and I like what I see down there. Perhaps just
society, good in every possible way.
When my mind has arrived at a certain point in nostalgia, I squeeze
my cat into my chest and give him a goodnight kiss on the head. He
smells of wood, heated by the sun's rays.
I whisper, more to me than for him, ''Quiet heart, someday the world
will change.''
And then he begins to dream along with me.
I wonder, will he hear the doubt in my voice?
My scrambled thoughts had a motive though, I was again going back
to that afternoon, when I was ten, to those years.
I had gone near a park alongside the industrial area, our story began
there. It was a sad park, it should not even be considered a park. It
did not have a swing or a fountain or a single bench. It was more like
a drawer full of sand, residue of a council project that had gone bad.
I was going back home from a friend's house, I had taken a shortcut
in the big avenue in order not looks ridiculous with my bike. I had
just learned to ride that month.
Passing through the park I came across a gray cat, a kitten, he
probably had been hearing me from a couple of streets behind. Those
little spies.
I stopped a few meters from him, afraid that if I came too close, the
kitten would run away from me. I squatted to be more at his height,
and tried to imitate his meow, but this only got him to run to the
nearest bushes.
I thought again about it and walked away slowly, for he to
understand that I was giving him space and did not meant to hurt
him. But no, the little kitten didn’t want to make an appearance.
I had had an opportunity to watch him and had messed it up.
I could not leave it there, I did not want to make an enemy, on the
contrary, I wanted to make a contact in the feline world.
I returned soon after with three cans of chicken delicatessen, which I
had bought with the money that grandma gave me that same week
for my birthday, along with the bike.
When I reached the sad park or large sandbox as I would call it
afterwards, the kitten was again out and licking his paw.
Then, two other cats with gray lines, smelling the concentrated
aroma of chicken guts, appeared from a bush behind, as if it were a
magical portal. Behind the couple there were two other kittens, also
in shades of dark gray and black stripes.
I felt very stupid to think that there was only a baby cat in a park so
remote and lonely. I felt relieved I mean.
I put the chicken can in a white polystyrene stray, placed near a
bush.. They soon devoured anything visible in the first can, so I had
to offer them a second one.
The third of the cans was left half-eaten, perhaps the cat family had
already eaten that day and were only momentarily excited by the
pâté. Maybe not. Maybe it was just not too yummy.
While they were eating, the gray cat, the first one I had seen, came
to me and approached to my legs. He purred at me like saying thank
you. I also appreciated that, so I touched his tiny furry head.
After watching them for a few minutes more and checking that they
had clean water, in a bottle cut in two and hidden in the bushes, I left
quietly.
But the peace lasted very little. I could not stop thinking about how
lucky that family of cats were, for perhaps the next person to pass
nearby, would not be so good at them ... maybe someone drunk
would see some animals with appearance of tigers and would think
that it would be very funny to cut their heads off ... and then pose for
a photo while holding a stupid smile.
I was not being dramatic, the day before five puppies have been
found, with their nose covered in tape, into a garbage container.
Months passed by and I kept visiting those little cats at least once
every week. Bringing them home was not an option, my parents
would not even consider it, they told me very clearly.
Then, one day I found four of the cats dead, near the bushes, the
other one left was dehydrated and not very much alive, even his gray
lines seemed about to fade away. I grabbed him and brought him
home, where I cried in front of my parents and asked again
mercifully.
They agreed on letting me keep him, for they had no idea what a big
issue was for me until they saw me lying on my knees and holding
the corpse of a cat.
Fifteen years later, I keep whispering, more to me than for him,
''Quiet heart, someday the world will change''.
I wonder, so, does he hear the doubt in my voice? For I might not
even hear the sound in my words. For I’m not very sure if such a
change may happen anytime soon, not on this century at least, and
this really irritates my soul.
Does he remember the other ones that used to be around him? He
meows as trying to say something to me. Does he blames me for not
having save the other four? I definitely blame myself for allowing to
happen such a thing. I take full responsibility for this act, I should
have acted before. But my parents wouldn’t... not my parents but the
society itself should take the blame. Then whose fault it is? Mine,
theirs, yours, ours. I leave those thoughts behind, I hated to go back
to those years but it seems impossible now, since the sleeping cat on
my bed is there because of those times, because of every living
person.I promise myself that tomorrow would be a new day. Then we
both get into this soft, silent area of the night and listening to each
other’s breathing, we begin to dream.
Alejandro Mejía
INSTITUT EUGENI D’ORS
The young little girl with a beautiful hat
Every day it was the same routine. Jessica got up at seven o’clock.
She had a shower. She got dressed. She combed her hair. She had
breakfast and ran down the stairs, smiling, thinking that day was
going to be different but when she got downstairs, she realized
nothing had changed. Her parents were getting divorced and her
mom was lying on the sofa, doing nothing. Jessica’s mom was so
depressed that she hadn’t taken care of Jessica for months.
But one day something unusual happened. Her life was going to
change completely. Jessica was late for school and she got on a bus.
Everyone on the bus was smiling. ‘Appearances’- she thought – ‘they
can’t be so happy…’
Meanwhile, an old man and a young little girl with a beautiful hat sat
next to her. The girl looked at Jessica and smiled but Jessica didn’t
smile her. Jessica was so sad and disappointed that she didn’t want
to smile.
‘What’s the matter? Why aren’t you smiling?’ - the young girl
suddenly asked. And before Jessica could answer, she continued
talking: ‘It’s sometimes really difficult, isn’t it?’
Jessica was very surprised by the girl. ‘How old is she? Six? Seven?’ –
Jessica thought.
‘Why aren’t you smiling?’ – the girl asked her again. ‘You are
beautiful and look healthy. You have relatives and friends who love
you, don’t you? You have everything to be happy’ – she continued.
‘You should smile more… as I do. Living is fantastic, isn’t it?’
Jessica couldn’t believe what she was listening.
Later, the old man and the young little girl stood up and got ready to
get off the bus. Before leaving, the girl ran towards Jessica, hugged
her and took her hat off.
‘Here you are’- she said- ‘you need it more than me.’
‘Thanks’- Jessica replied.
Jessica could see that the girl had no hair so she realised the girl had
cancer. Then, the girl said goodbye and got off.
When Jessica arrived home, she spoke with her parents and told
them how much she needed and loved them. She had learnt the
lesson that she had to be always positive and smile to life.
Isabel Cortés
COL·LEGI MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ
The flight of Spring
When it’s cold and snow is all around,
when there is no hope for good news,
the snow disappears of the ground
and the sky opens, but only a few.
It’s been a time since the snow went away,
the big forest shines without an end,
flowers and plants cover all the place
while our friend, the butterfly, flies here and there.
Isn’t the pollen tasty?
Isn’t it pleasant for you?
Ah, this wonderful season,
full of joy no matter where you look at.
The butterfly, completely satisfied,
flies from tree to tree
telling her little partners:
‘What a joy to be in Spring!’
But, suddenly, she fells exhausted,
something is very hot.
It’s the rage of Summer
that burns every single spot.
Enric Duran
COL·LEGI MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ
Sweet nothing
In the Deep of the sea
trying to fly
waiting for you.
In the same place
Begin again
I watch you going away
But I still
Stand in the same place.
I lost my name
I lost my mind
Waiting for you.
How many days
How much time
waiting for love
waiting for you
like the dessert needs the sand.
I need you
I will always stand here
As the stars in the sky
Waiting the day
you will wake up
because I will be there.
Never leave this place
Never leave me
Because I will be here
waiting for you
As long as I can.
Pratima Tamang
SANT JORDI A LES ESCOLES
2016
Llibre de l’Escola Oficial d’Idiomes
XVII JOCS FLORALS BADALONA SUD
Pla educatiu d’entorn
Badalona Sud
2016
CENTRES I ENTITATS PARTICIPANTS
Escola Oficial d’Idiomes de Badalona
ORGANITZA
Comissió de dinamització de la lectura
Servei Educatiu de Badalona
Consorci Badalona Sud
ESCOLA OFICIAL D’IDIOMES
IDIOMA, NIVELL TITOL AUTOR/A
Alemany, 1r i 2n
Kühlschrank- und Dada-
Geschichte Jordi Olivares i Camps
Alemany, 1r i 2n
Mein Kühlschrank ist ein
Superheld
Sofia Montenegro
Albuja
Alemany, 3r i 4t
Der Pianist Gerard Guerra i Ribó
Alemany, 3r i 4t
Mein alter Kühlschrank Sergio Portero Cano
Anglès, 1r i 2n
A Portrait: My Mother Miguel Ángel Amado
Barroso
Anglès, 1r i 2n
Looking for a keypal Cristina Campanario
Anglès, 1r i 2n
Life Eva Gómez Muñoz
Anglès, 3r
A different day... Laura Segura
Anglès, 3r The Little Notebook Feli González Luna
Anglès, 3r
A girl from India Alquema Mohammad
Sheikh
Anglès, 4t i 5è
The boy who used to look at
the stars wondering
whether he could ever smile
again
Eloy Delgado Esteban
Francès, 1r i 2n La vie est contraste Carmen Martínez
Moreno
Francès, 1r i 2n J’ai peur de la mer Dori Corrales
Francès, 3r Le 23 avril 2116… Manuel Flores Romero
Francès, 3r En 2116… Neus Buil Manzanares
Francès, 4t i 5è
Une petite tenace Osama Damoun
Francès, 4t i 5è Les pieds de Pi Juan Carlos Calpe
PREMIS
ALEMANY
El jurat atorga els següents guanyadors:
1r i 2n curs: Sofia Montenegro Albuja
Pel seu treball: Mein Kühlschrank ist ein Superheld
3r i 4t curs: Sergio Portero Cano
Pel seu treball: Mein alter Kühlschrank
ANGLÈS
El jurat atorga els següents guanyadors:
1r i 2n curs: Eva Gómez Muñoz
Pel seu treball: Life
3r curs: Alquema Mohammad Sheikh
Pel seu treball: A girl from India
4t i 5è curs: Eloy Delgado Esteban
Pel seu treball: The boy who used to look at the stars
wondering whether he could ever smile again
FRANCÈS
El jurat atorga els següents guanyadors:
1r i 2n curs: Dori Corrales
Pel seu treball: J’ai peur de la mer
3r curs: Neus Buil Manzanares
Pel seu treball: En 2116...
4t i 5è curs: Juan Carlos Calpe
Pel seu treball: Les pieds de Pi
ALEMANY
_____________________________________
Kühlschrank –und Dada- Geschichte
Mein Kühlschrank ist sehr speziell. Er ist von zu Hause weggegangen,
um sein Leben zu erleben. Seine neue Freundin war die Petroleum-
Brücke in Badalona.
Die beiden sprachen von den Sternen, von Zauber, vom Leben und
vom Tod.
Tag für Tag warteten sie auf die Sonne und den Mond.
Am Tag des Heiligen Jordi hat ihr ein Tiefkühlfach eine große Rose
geschenkt. Er war in sie verliebt.
Da konnte der Kühlschrank nur seine Türen öffnen.
So war das, mit einer Rose ist die Liebe in dieser Dada-Geschichte
gekommen: Tra, la, ra...
Jordi Olivares i Camps, 1r
ALEMANY
_____________________________________
Mein Kühlschrank ist ein Superheld
Ich erinnere mich noch an den Tag, als der Kühlschrank kaputtging .
Es war ein trauriger Tag, denn ich musste mich von meinem
Kühlschrank verabschieden.
In diesem Monat hatte ich viele Ausgaben gehabt, so dass ich in
einem Elektrogeschäft aus zweiter Hand ging. Ich wusste nicht,
welchen Kühlschrank wählen. Alle Kühlschränke waren gleich.
Quadratisch und weiß. Ich schaute im Geschäft, aber keiner gefiel
mir. Plötzlich merkte ich, dass es einen grauen und herabgesetzten
Kühlschrank gab. Der Verkäufer erklärte mir, dass der Kühlschrank
Kratzer in der Tür hatte. Deshalb war er herabgesetzt. Da ich kein
Zeit hatte und er herabgesetzt war, nahm ich den grauen
Kühlschrank.
Eines Tages fehlte Essen und der Kühlschrank hatte mehr Kratzer, als
ich die Tür aufmachte. Ich merkte, dass das jeden Vollmond geschah.
Also würde ich beim nächsten Vollmond wachen, weil ich entdecken
wollte, was alles geschah.
Schließlich kam der Tag: Ich war wach, aber ich schlief ein. Plötzlich
hörte ich ein Geräusch und ich wachte auf. Es war drei Uhr am
Morgen, und mein Kühlschrank war nicht da. Ich war ruhig und ich
wartete. Es war sechs Uhr am Morgen und ich merkte, dass durch das
Fenster ein Superheld einbrach. Der Superheld verwandelte sich in
meinen Kühlschrank.
Dieser Superheld hatte große Flügel und trug einen grauen und
schwarzen Anzug. Ich begab mich zum Kühlschrank . Ich wollte,
dass er mir seine Supermächte erklärte.
Er erklärte, dass er sich jeden Vollmond in einen Superheld
verwandelte. Er kämpfte gegen Feinde und Verbrecher. So stellte er
die Ordnung wiederher und er wahrte den Frieden. Er hatte mehrere
Kratzer, weil er gegen sie kämpfte. Und das Essen fehlte, denn er gab
den Armen Essen.
Ich merkte, dass er Wertvorstellungen, wie die Gerechtigkeit, die
Tapferkeit und den Edelmut verkörperte. Also werde ich beim
folgenden Vollmond gegen die Ungerechtigkeiten neben meinem
Kühlschrank kämpfen.
Sofia Montenegro Albuja, 2n
ALEMANY
_____________________________________
Der Pianist
Als ich zum ersten Mal sein Haus besuchte, hatte ich keine Ahnung
von dieser Macke. Fünfzehn Tage früher hatte ich ihn in einem
Konzert von Schumann kennengelernt. Obwohl er ein bekannter
Pianist ist, ging er ins Konzert wie ein kleiner Mann auf der Straße.
Frau Schappel stellte mir Herrn Mischa vor. Er sagte, dass er alle
meine Bücher gelesen hatte, weil er glaubte, dass ich ein wichtiger
Musikwissenschaftler bin. Das war sehr nett von ihm und schnell lud
ich ihn zum Abendessen bei mir ein. Aber er sagte, er möchte lieber
bei ihm, weil er ein kleines Problem mit einigen Nahrungsmitteln
hatte. Wir vereinbarten den Treff. Fünfzehn Tage später kam ich um
19 Uhr bei ihm an. Wir gingen in die Küche, weil ich eine Flasche
Rotwein mitgebracht hatte.
„Vielleicht möchtest du ein Bier? “, sagte er.
„Gerne, natürlich!“.
„Nimm bitte ein paar Bier“.
Und dann kam die Überraschung. Ich öffnete die Tür vom
Kühlschrank und ich sah viele Klavierauszüge drinnen.
„Karl, was ist denn das?“
„Eine lange Geschichte...“
Ich setzte mich auf den Stuhl und wartete auf den Grund.
„Als ich 7 Jahre war, haben meine Eltern mich zu einem Konzert im
Musikverein mitgebracht. Ich hörte das 2. Klavierkonzert von
Rachmaninow. Das war total schön. Ich erinnere mich an das
herrliche Gefühl, das diese Musik in mir geweckt hat. Ich spielte
schon Klavier, aber ich entschied, dass ich Pianist werden wollte. Weil
ich diese wunderschöne Musik spielen wollte. Und wegen meines
Vaters, der Blumenverkäufer war, dachte ich: wenn er die Blumen im
Kühlschrank aufbewahrt, weil er ihre Schönheit erhalten will, dann
sollte ich auch das Gleiche mit der Musik machen. Ich war 7 Jahre.
Aber als ich 16 war, erinnerte ich mich an diese Idee und ich begann,
die Klavierauszüge in den Kühlschrank zu legen. Das ist eine
poetische Weise, die Schönheit der Musik aufzubewahren, oder?“
Gerard Guerra i Ribó, 2n
ALEMANY
_____________________________________
Mein alter Kühlschrank
Endlich waren die Maurer mit dem Umbau meiner Küche fertig. Sie
arbeiteten zwei Monate lang und wegen des lauten Geräusches
war es sehr schwer, bei mir zu bleiben. Glücklicherweise war es zu
Ende. Alles war neu und ganz modern, sogar die Haushaltsgeräte
(neue Geschirrspülmaschine, neuer Backofen, neues
Mikrowellengerät, neuer Toaster, neue Saftpresse...). Trotzdem
erhielt ich meinen alten Kühlschrank, weil ich nicht genug Geld hatte,
einen neuen zu kaufen.
Ich putzte selbst meine neue und wunderbare Küche. Normalerweise
hasse ich es, sauber zu machen, aber diesmal war es ein besonderer
Tag und ich wollte alles fertig lassen. Ich fühlte mich so zufrieden.
Trotz meines Enthusiasmus hatte ich aber ein Problem. Mein alter
Kühlschrank funktionierte nicht. ,,Was ist los? Warum funktioniert er
nicht?”, fragte ich mich.
Ich verstand nichts. Ich versuchte, eine Lösung im Internet zu finden,
aber schließlich musste ich einen Techniker anrufen.
Der Techniker, der sehr alt war und ungekämmte Haare hatte, kam
bald zu Hause an. ,,Er sieht aus wie Albert Einstein ”, dachte ich.
Er sah sich meine neue Küche nur 30 Sekunden lang an und fragte
mich:,,Entschuldigung, haben Sie noch alte Haushaltsgeräte hier?
Vielleicht einen Toaster?”
,,Ja... Ich habe meinen alten Toaster” -antwortete ich-,,aber ich
verstehe nicht”.
,,Sehr gut“, sagte der Techniker. ,,Könnten Sie bitte den Toaster
holen?”.
,,Ich bewahre das irgendwo im Abstellraum auf. Aber ich verstehe
nicht warum...”.
,,Entschuldigung, wer ist der Fachmann? Bitte schön. Bringen Sie
doch den Toaster her“, bat er.
Am Ende ging ich in den Abstellraum, wo ich den lagerte, um den zu
holen.
Danach nahm der Techniker meinen alten Toaster und machte ihn
neben dem Kühlschrank an. Es war total komisch und ich konnte es
nicht verstehen, aber plötzlich funktionierte mein Külhschrank. Es
war unglaublich.
,,Entschuldigung, könnten Sie mir bitte sagen, was passiert ist? Wie
haben Sie das denn gemacht?”, fragte ich.
Dann erklärte der Techniker: ,,Ganz einfach. Es ist so wichtig, die
Freunde nah zu haben. Ihr Kühlschrank fühlte sich traurig. Vor
kurzem hat der alle seine Freunde verloren und ich dachte, dass es
eine gute Idee wäre, einen alten Freund wieder zu sehen”.
Sergio Portero Cano, 3r/4t
ANGLÈS
_____________________________________
A Portrait: My Mother
Francisca Barroso Castro was born on 18th October 1951 in Barbate,
Cádiz. She was born in her parents' house, where her mother was
assisted by a midwife. She is the third of six siblings. Her mother was
a farmer and her father was a carpenter. She couldn´t study because
she had to take care of her family and help at home. When she was
sixteen, she met Francisco Amado Ruz, the man who fell in love with
her at first sight. They met at the police
station, where they went to collect their
I.D. cards.
In 1968 she was employed in a small
factory of canned food, where she worked
for four years. In February 1973 she
married Francisco in La Iglesia de San
José in Conil de la Frontera and that same
year, in August, they welcomed their first
son, called Francisco Manuel. One of the
happiest days in their lives. In 1974 she
left her hometown and went with her family to Barcelona. Once there,
they rented a flat until they could buy one. In April 1975 they had
their second son called David, and two years later in June they had
their third son called Miguel Ángel. In 1986 she began building a
house on a property, which she had inherited from her in-laws. In
March 1988 they had their long awaited daughter, whom they called
Paloma. Now Francisca was very happy with her family. But 1992 was
the worst year in her life because her eldest son, when he was only
nineteen, died in a terrible bus accident, one of the most serious
accidents in recent years. In that accident forty-six people lost their
lives. The following years were difficult for the family. They grieved
deeply. However, her strength and courage helped her family move
on.
In 1995 she decided to do different kind of courses: floral
arrangement, photography, which helped her so much. Although she
has devoted most of her time to her family, she has also worked at a
friend's flower shop. Now she enjoys her grandchildren a lot. She
loves meeting her children, and she likes spending time with her
husband although sometimes they argue. Her routine is quite quiet.
She does exercise twice a week. She meets her friends every
morning in a coffee bar. She goes to Conil twice or three times a year
because she hasn't finished building her house yet. Definitely, she has
been extremely successful in everything she has done and most
importantly she is always with a smile on her face, even in hard
times.
Miguel Angel Amado Barroso, 2n
ANGLÈS
_____________________________________
Looking for a keypal
From: [email protected]
Subject: Looking for a keypal
Hi everyone!
I’m a pretty velociraptor and I’m 72 million years old (yes, I’m
immortal). I’m from Asia and I live in Mongolia in the Khangai
Mountains. Velociraptors aren’t as big as people think: they confuse
us with big lizards and so I have survived all this time. Jurassic Park
is a lie.
I live alone and I have never had a friend or a couple. I don’t know
where there are more velociraptors because I have never seen one. I
believe that for this my behaviour is bad, very bad.
Every day I hunt and hide, hide and hunt and always before eating I
need the sun: sunbathing is paradise. I also go to therapy. I love to
talk with somebody and I believe it’s necessary to be kinder and build
some relationships with other animals.
I’m very quick and lethal. I like to kill all that I find alive with an only
exception: worms. Yes, I only kill for pleasure. This is my problem: I
kill even butterflies and my therapist is a caterpillar… Then, I need to
change before he becomes a butterfly!
That’s the reason why I’m looking for an English student to exchange
emails and practise my English because Pilly (my therapist) only
speaks this language. Would you like to be my keypal?
Please write soon. I promise that I will not kill you.
Best wishes
Velibell
Cristina Campanario, 1r
ANGLÈS
_____________________________________
Life
Exciting, amazing
Smiling, crying, dreaming
Life is continuously beginning and ending
Alive
Eva Gómez Muñoz, 2n
ANGLÈS
_____________________________________
A different day...
There I was. I hadn’t imagined the place would be so different... So I
decided to take a walk around the village with my backpack. There
were a lot of cows and rats moving along the streets. The smell was a
bit strong, a mix between spices and mud. Also there were old cars
and many children, most of them smiling.
Suddenly one kid came to me and, without saying anything, he took
my hand and he headed me to a enormous market. His face and his
clothes were dirty and he had a beautiful and deep look. I asked his
name and he answered Asilah. He didn’t want to talk, only took me to
a staff with parts, like a hardware.
We entered and he pointed a piece. Without telling me anything, I
understood. I paid to the seller and we left. My little guide and me
walked through a very dangerous area, with less people and very old
buildings. By surprise he stopped and told me that it was his home.
He opened the door and I could see a small place with 3 little kids
and a woman. They were his family.
I was scared but intrigued at the same time, although I trusted him
without knowing the reason. He took the piece and told me that we
needed to fix the fridge because there they kept his food and his
neighbours' food and the heat was damaging it. At first I said no
bacause I never had fixed anything, not even a simple tv’s remote
control. But these eyes bewitched me and finally I said I’d try. After 3
hours approximately I managed to do it.
Their happy faces left me without words, they even made me stay to
eat a delicious dish, Utappam. We talked about their daily life and
asked me about the Western world and my country. It was brilliant,
but it was time to say goodbye, at that moment I knew I would
return one day.
Laura Segura, 3r
ANGLÈS
_____________________________________
The Little Notebook
There I was. I hadn´t imagined that day would be so different from
others but my intuition told me that the day was preparing a surprise
for me. That morning I arrived at my workplace early, I sat down
slowly and I made a concentrated effort to organize the photocopies
to give to my students. I had selected an interesting story written by
a famous psychologist and the plot summary was as follows:
`` A searcher man arrives at a graveyard in a beautiful
place and he is aware that each grave has the exact lifetime of
the deceased. One by one, he begins to read the tombstones:
`Abdul lived 8 years, 6 months, 2 weeks and 3 days ´ ` Yamir
lived 5 years, 8 months and 3 weeks´. He thinks it is a
childrens’ cemetery and he feels sad. Was there a sickness?
Was there a curse in that place? The caretaker explains to him
that they have preserved an old tradition ` When a boy or a girl
turns fifteen, their parents buy them a notebook and every time
they enjoy something intensely, they write it on it. On the left,
WHAT they enjoyed; on the right, HOW LONG the joy lasted.
So, when someone dies, it is our tradition to open the notebook
and to sum the enjoyed time because for us that is the only
true time lived ´´
I liked this story so much that I decided to put a colour paper into a
little transparent box every time I felt happy since then. Over the
years that banal idea became a habit for me and my box was filled
with coloured papers.
I used to be a methodical person and as a result I had already
prepared the activity for work when my noisy students came into the
classroom. Their task consisted of reading that story and writing a
paragraph about what they thought or how they felt about it. They
focused on doing their homework.
Half an hour later I heard a soft lament that suddenly became a
strong sob due to the fact that one of my students was weeping
disconsolately. She told me about the terrible experiences she had
suffered in her country, Syria. Then she also talked to me about her
family and the daily violence, the rapes and the deaths because of
the war. She wasn´t able to stop crying and I didn´t manage to
console her. She finally said to me that she had never been happy,
so I was shocked. I could feel her pain and desperation in her eyes
and at that moment, I knew that I would close my box forever.
Feli González Luna, 3r
ANGLÈS
_____________________________________
A girl from India
My name is Mariam and I am from a little village in India. Three
months ago, I arrived in Spain, in Barcelona, to live here. My father
had come before because he needed a job, and when he got the job,
my mother and I went to Barcelona to live with him.
I remember perfectly the first day that I came. My father was waiting
at the airport when we got off the aeroplane. My mother complained
about the weather because it was cold, and my father said that it was
winter, and the summer would be as hot as India. Later he took a
taxi to take us home, and I noticed how the taxi driver spoke
Spanish, so I asked myself if someday I would be able to speak
Spanish like him. From the road, I could see the blue and shiny sea
for the first time; I had never seen it before because the place where
I lived was not near the sea. But after five minutes, it was full of big
ships, and a port with factories, and the sea lost a part of its beauty.
Finally, we arrived in the city. There I was. I hadn't imagined the
place would be so different. Barcelona is full of beautiful buildings,
lights everywhere, and technology! I asked my father why there were
so many lights of different colours and forms, and he told me that
they were celebrating Christmas, a festivity of their culture. I was
surprised that while in India many times we didn't have electricity,
here they can use it when they want. Then I saw that most of the
people had pale skin and light hair, and I asked myself if they liked
people with dark skin like mine. It was like seeing a different world
through the glass of the taxi window.
When we arrived at my new house, I was disappointed. All the way I
kept seeing big and amazing buildings, and the building of my flat
was totally the contrary. It was small and dirty, but fortunately, the
inside of my home, in spite of being small, is comfortable and orderly.
When I went to bed, I began to compare the new city with my old
village, and I realized that I missed my old home: I missed my family
and my friends, I missed the green of the farm of my grandfather and
the smell of the plants. Barcelona has a smell like oil because of the
pollution. Then, I realized that I'm a little girl in a big and unknown
city. At that moment, I remembered the words that my mother said
to me when I was crying because I didn't want to leave the farm. She
said, "The place where we will go will give you a lot of opportunities,
don't worry because it's time to say goodbye’’. At the moment I knew
I would return one day … with you.
Alquema Mohammad Sheikh, 3r
ANGLÈS
_____________________________________
The boy who used to look at the stars
wondering whether he could ever smile again
War brought out the worst in us. It took the worst of human nature,
the most horrible crimes happened with no consequences, the
humiliations, the mutilations, the people smuggling, and more of the
most unimaginable aberrations were committed and unpunished.
Some of the people that never believed in any god started doing that
because of the necessity to have something in which to believe, a
false promise of a better future. Some of the believers stopped being,
they found out that no one was going to save them, that they had the
need to become their own gods. Some of the good people turned
bad, most of the bad people became worse, and none of them
became good.
My father was one of the few people that stayed good; he wanted to
preserve the pieces of art and help people; he didn’t last. My mother
died giving birth to my brother, who was born dead. Fortune smiled
at him. Mom was a very brave woman, independent, strong,
indestructible; she was a fighter, a warrior. Never will I forget her last
words: “Heroes don’t exist, be your own heroine” she whispered
when dying. This same night I got my first period, so the girl I was
died with the woman who gave birth to her.
War brought out the worst in us. Post-war brought out the best.
Some people remember the days of war, when they only felt fear and
hunger, when they remained hidden expecting not to be discovered,
hoping to survive and see good times, hoping to have the lives they
had before again. I don't remember war that clearly, I grew up during
post-war, but I also felt hunger and fear, I also hid. The survivors to
war lived like our earliest ancestors. Some people established new
sedentary settlement. Necessity forced people to stay together. Post-
war brought out the best in us. Post-war brought him to me.
I found a small town where some people started a weak new society,
the beginning of a better future. Lies. That society was more
sorrowful than the old one or even more. They had put a sign up at
the road: “Everyone is welcome in here, we are building a new
future”. I stayed few days.
I was washing clothes up with other women when I asked about men
as there were few men in that place; they answered that men were
hunting, it was their work, men hunted and women washed, cooked
and served “So don’t they do anything else? Only that, and we must
do everything else. This is not fair, why can’t they cook or do the
washing up?”
“They protect us, this place, this society, everything.”
“What from?”
“From other people, those who want to take what we have, who want
to destruct what we have built up.”
“But this is an open city, isn’t it? You are offering a new future, you
shouldn’t confront them; you should accept them, create laws, a new
world better than this in which we used to live, not this chauvinist
one”
“Listen to me, it is like this now. We do have laws and we respect
them, we serve, it’s easier and it works. You should accept this since
you belong here now, you are one of us, I don’t know how you
survived out in the open before finding us, but that won’t be your life
anymore, you’re here, safe, you’re part of our family.”
“No, I am not.”
I left, but at the entrance of the town, the guard stopped me. He said
that I couldn’t leave, especially without having paid the price to live
there, then he tried to rape me, there, outdoor, in front of everyone,
then I understood, too late, that things worked in that way there. I
opposed, I fought, but two other men came and hit me in the head. I
fell unconscious.
When I woke up, I was jailed in a wet dark room. A new man entered
and said: “Let’s see what to do with you, rebel whore. Leader wants
to see you, but I want to play with you before; the hunting is too
hard and I deserve a reward” I opened my legs pretending
resignation, submission. And he smiled while he started taking his
dick out. When he was close enough, I bit his neck and fled, but I
needed to steal food before. What I saw in the room where the food
was supposed to be horrified me: there were people in there. People.
“What are you waiting for?” I yelled “Go, damn it, it’s time to leave
this sorrowful place.” They understood I wasn’t one of the mad
people who was part of this creepy group and they escaped silently,
all of them but a little boy, who was stunned there, like a scared
beaver, with open eyes, immobile. “What happened?” I asked. “They
took dad, I want to see Dad.” I took his little cold hand and we
started walking around looking for his father. We arrived at an
abattoir, he was hanging up upside down, another man slit his neck. I
didn’t have time to prevent the boy from watching the scene, but he
was too smart or too traumatized to scream.
We looked for the weaponry and then went with the others. “Kill them
all” I said to the prisoners while I was giving the weapons to them.
Two minutes later we were murdering these people with no mercy. I
remember I saw the woman who told me how the town worked on
the floor and stretched my hand. Instead of accepting my help she
gave me a hateful look. “You have spoiled it all”, but a bullet in her
head interrupted her speech. It was the boy. Some people in the
group died in this battle, but we won a lot more, something bigger,
we surpassed the world that had been killing us slowly, and we
understood that we could be the new future, the new hope, we could
stay there. But we heard a hard explosion, and then we took
consciousness of the fact that the survivors would hound us until they
could have their revenge. We fled.
This night I approached the boy, but I didn’t know what to say to
him, so we gazed the stars in silence. I wondered about him, in his
early life he had learned how to shoot without a scrap of doubt or
fear, he had scars, he was a survivor, he had lost people he had
loved, had suffered the misfortunes my brother had not. He never
talked, his face never expressed any feeling, only coldness.
With the passage of time, our group increased, we had losses, but
the group was becoming a bigger family. By the time we got the last
member of the original group, he was already a lone wolf. He was
brave, strong, independent, and when night fell, he stared at the sky
and howled to the moon, but he was not a wolf at all, he didn’t have
a pack.
But we met a family, and adopted them. It was the first time that he
had interest in the new arrival, there were two twins of his same age,
a boy and a girl. At first I was afraid, I didn’t know how they all would
react with someone identical to them, children of poverty, born in
adversity, with suspicion as a main pillar. But they seemed to have
found something that they spent their lives looking for.
Years later, when she died, it was a hard setback for them, for all of
us, actually, but especially for them, he stopped talking again. I
understood sadly that destiny didn’t want him to be happy, that
never in his entire life would he smile.
Now it seems yesterday, but it was a long time ago, society arose
stoical and now we can say that humanity recovered life before the
war, but it seems to want self-destruction, in front of another new
crisis and in my deathbed, I look at him and, instead, I know he is a
scout now, I still see this beaver who hugged me at night when he
was afraid, and looked at the stars.
“Please” I implore him “Smile, at least once before I die”. He can’t,
but he tries, it’s enough, I can give myself to eternal sleep now. I
know what will happen when I leave him. He won’t cry, he won’t talk
for a long time, he will observe the sky at night hugging his only
companion in this world. And he will never smile.
Eloy Delgado Esteban, 5è
FRANCÈS
_____________________________________
La Vie est contraste
Quand nous accouchons, nous souffrons.
Quand nous naissons, nous pleurons. Et les personnes qui nous
aiment rient.
Nous avons peur, c’est douloureux. La lumière, le bruit, L’air lourd...
Naître fait mal.
Après nous oublions. La vie est si forte, il est si important de la
vivre, et de la vivre bien, que ce traumatisme, la nature s’occupe
elle-même de le garder pour ne pas empêcher le bonheur.
Peu à peu, nous rions, aimons, découvrons, jouons et apprenons.
Apprenons la beauté de la vie. Le jour avec son soleil, sa lumière,
son ciel bleu, son bruit, son dynamisme.
La nuit avec sa lune et ses brillantes étoiles, comme des lampions
décorant l’obscur ciel, sa quiétude et son mystère.
Nous regardons nos parents, comme des héros protecteurs, et sans
savoir comment, nous devenons nous-mêmes les héros. Passons de
protégé à protecteur.
Et quand tu vois ton petit fils avec ses petites mains, si parfaites, ses
petits pieds, son petit visage enflé par l’effort de naître, quand tu vois
son ventre qui monte et descend placidement pendant qu’il dort dans
son berceau, et toi, tu lui fredonnes, pour la énième fois, cette
chanson qui vous liera, au-delà des années et de la distance...
Alors tu sens que la vie est belle, qu’elle a du bonheur et de la
tristesse, du plaisir et des douleurs. Alors tu comprends que la
beauté est dans le contraste, dans le tout.
Carmen Martínez Moreno, 2n
FRANCÈS
_____________________________________
J'ai peur de la mer
Tout d’abord, nous devons
partir de mon pays : mon père,
mes frères et moi. Ma mère est
partie. Ma mère est jolie. Elle a
les yeux et les cheveux noirs.
Elle est gentille et affectueuse.
Elle aime chanter des chansons
de mon pays. Mais elle n’est
plus ici.
Nous n’avons rien : pas de pain, pas de viande, pas de légumes. Il
n’y a que la guerre. Et ma maison est détruite. Nous devons fuir.
Il y a beaucoup de gens qui essayent
de partir d'ici. Et puis, la longue
route ne semble pas facile. Je n’ai
pas beaucoup d’eau pour boire. Mais
il y a beaucoup d’eau en face de moi.
J'ai peur de la mer. Mais mon père
dit que les bombes sont plus
dangereuses que la mer.
Après, les dames et les messieurs importants se rencontrent. Ils
portent des costumes et des tailleurs élégants et chers. Ils parlent de
nous. Nous sommes nombreux. Nous sommes trop nombreux. Nous
sommes un gros problème. Nous n'avons rien à leur offrir. Nous
avons seulement faim, froid et peur.
Ne vous inquiétez pas, mesdames et messieurs importants.
Finalement, votre problème se résout parfois tout seul.
Dori Corrales, 1r
FRANCÈS
_____________________________________
Le 23 d’avril 2116…
Il y a 100 ans, nous vivions dans un monde où il y avait des guerres
et des conflits. Des guerres civiles, avec des millions de personnes
qui fuyaient leur pays à la recherche d’un avenir meilleur. Nous avons
vu les images choquantes d’enfants qui mouraient en essayant
d’échapper à la situation de pauvreté qu’il y avait dans leurs pays
défavorisés. Nous avons vu des personnes sans abri et des chiffres
qui révélaient que près de 2,2 milliards d'hommes et de femmes
étaient en situation de pauvreté puisqu’ils vivaient avec moins de 2
dollars par jour. Nous avons aussi souffert du terrorisme islamiste qui
a commis des attentats cruels, le changement climatique, l’effet de
serre, la déforestation de la planète et la surexploitation des
ressources naturelles…
Mais j’ai aussi vu les yeux des bénévoles aidant les personnes
pauvres, accueillant les réfugiés ; les yeux des personnes engagées
dans la protection de l’environnement et le développement durable.
J’ai aussi vu les manifestations qui demandaient la paix et un monde
plus juste… j’ai vu la bonté de l’être humain, j’ai vu l’envie de voir
naître un monde meilleur.
Et j’espère qu’aujourd’hui, 23 avril 2116, mes rêves se sont accomplis
et les mauvaises nouvelles ne sont qu’un souvenir du passé.
2016
Manuel Flores Romero, 3r
FRANCÈS
_____________________________________
En 2116…
C’était un homme. Il semblait triste et solitaire. Il
avait l’air distrait et stressé. C’était un
consommateur en ligne. Il achetait tout ce qu’il
était possible d’acheter sur internet. Il cliquait sur
une fenêtre et validait une commande d’amour
virtuel. Ses doigts avaient la vitesse et l’énergie qu’il lui manquait
quand il n’était pas devant le portable.
C’était une femme. Elle levait un filet à
papillons. Elle voulait y garder le plaisir de
vivre, l’enthousiasme de l’enfance, mais les
trous du filet étaient trop grands pour
attraper ses rêves aussi éphémères que son
parfum.
C’était un garçon. Il pensait que la vie était
un jeu, mais les jeux lui étaient seulement
permis le dimanche. Il avait un sourire
timide, fragile, comme un arc-en-ciel qui veut
éclairer la grisaille du monde mais qui est
caché par les nuages. C’était un garçon trop
petit pour embrasser le ciel à lui tout seul et
danser sur l’eau des océans.
C’était une fille. Elle avait une dent cassée, un
poème dans la tête et une poupée sur son lit.
Sa voix ne jaillissait pas. Son larynx émettait
un son tellement faible que personne n’avait
jamais entendu comment elle s’appelait.
Il y avait une planète, la Terre, et une année, 2016, où l’homme, la
femme, le garçon et la fille vivaient près et loin.
Avec des mots qu’ils transformaient en émoticônes…
Avec des mots qu’ils dessinaient sur le ciel, sur le sable, sur le
monde…
Avec des mots dans leurs cœurs et leurs portables...
Des mots silencieux qu’ils ne prononçaient jamais.
Neus Buil Manzanares, 3r
FRANCÈS
_____________________________________
Une petite tenace
Active et méthodique, cette petite brune s'agite chaque jour devant
mes yeux. Déjà dans la quarantaine, cette femme dépasse à peine
les 165 centimètres.
Physiquement, ses traits sont clairement méditerranéens, ses yeux,
marron et vifs, rayonnent et inspirent la confiance, son teint est clair,
sa peau est lisse et douce. Mais elle a un front étroit et souvent ridé.
Ses sourcils fins et faiblement remplis entourent subtilement ses
yeux. Son nez est recouvert de petites taches de rousseur, ses joues
et ses jolies pommettes sont petites et marquées. Ses cheveux d’un
noir intense sont longs et légèrement frisés. Ils regorgent de vitalité
malgré le manque de soin.
Née dans un village montagnard à l’ouest de l’agreste Rif marocain,
dans une région où les femmes sont connues pour leur force et leur
ténacité, elle ne sera pas une exception. En effet, elle a un esprit
lutteur et travailleur comme les femmes rurales de sa région, même
si elle a souvent l’air d’être fatiguée. D’ailleurs, elle n’est pas
autoritaire, mais au contraire, tout à fait compréhensive, tolérante et
flexible, bien qu’elle soit très traditionaliste et religieuse.
En bref, cette femme est par-dessus tout une mère sage et tenace,
mais aussi sensible, bien qu’elle essaie parfois d’être autoritaire, elle
restera toujours une femme affable qui se sacrifie pour les autres.
Osama Damoun, 4t
FRANCÈS
_____________________________________
Les pieds de Pi
Pi ne se lève jamais du pied gauche.
Quand il se met sur ses deux pieds
Il fait des pieds et des mains
Pour être sur le pied de guerre
À la quadrature du cercle.
Pi ne se casse jamais les pieds
Quand il récite au pied de la lettre,
Il le fait pied à pied
Pour chanter de pied en cap,
Tous les chiffres de son nom.
Juan Carlos Calpe, 5è