140604 revista ampa barranquet 14

Curs 2013-2014 Godella, L’Horta Nord

Revista AMPA

El Barranquet

Continguts

d’interés:

Projecte transver-

sal de multicul-

turalitat

Comiat a l’alumnat

de 6é

Participació i

col·laboració de

mares i pares

Les activitats de

l’AMPA i la comu-

nitat escolar d’El

Barranquet carre-

gades d’imaginació

en temps de reta-

llades

Premis Sambori

Juny 2014

Revista AMPA

núm. 12

Benvolguda comunitat educativa del

CEIP «El Barranquet»:

Alumnes, docents, personal auxiliar, pa-

res, mares, familiars, amics i amigues.

Aprofitem l‘avinentesa per expressar els

nostres millors desitjos a la mestra de

primària Mercedes Giner en la seua

merescuda jubilació. Que gaudisques

aquesta nova etapa vital i no ens deixes

de visitar perquè ja et trobem a faltar. El

present curs des de la nostra associació

hem volgut continuar la nostra tasca de

servei als interessos dels alumnes.

Enguany hem proposat el tema conduc-

tor de la multiculturalitat en activitats

escolars i fora de l‘horari escolar, i hem

coordinat altres iniciatives habituals com

ara encontres de convivència, dissabtes

verds, bàsquet, extraescolars, representa-

cions escolars, equipaments esportius,

comunicacions i altres propostes sempre

dirigides al benefici comú de la nostra

escola.

I voldríem fer un balanç optimista del

que portem de curs 2013-2014 en matè-

ria d‘educació en valencià però el pano-

rama ens obliga. La pèrdua de la ràdio i

televisió valencianes és un colp molt fort

que mina no només els sectors periodís-

tic i audiovisual del nostre país sinó que

compromet la normalització de la nostra

llengua. Si el valencià no es prou impor-

tant segons els actuals governants per

tenir un espai en els mitjans públics, com

anem a argumentar el seu ús en altres

àmbits? També assistim a altres agressi-

ons contra el valencià com l‘eliminació

d‘unitats escolars en valencià per al curs

2014/2015, la prohibició de les emissions

de TV3 i Catalunya Ràdio, a més a més de

l‘incompliment sistemàtic de la Llei d‘Ús i

Ensenyament del valencià.

I la LOMQE aprovada en solitari pel partit

del govern, la nova llei d‘educació aprova-

da pel parlament espanyol sense participa-

ció de la comunitat educativa, no ens por-

ta cap alegria. Aquesta llei estatal, inspira-

da en el mercantilisme, aplana el camí de

la privatització dels sistemes d‘educació

pública, rescata directrius recentralitzado-

res i acota el cap a les reivindicacions do-

cents de la ―Conferencia Episcopal‖.

Dialogueu amb els docents, us explicaran

que no confien en la mesura de la produc-

tivitat docent a curt termini com a eina per

combatre el fracàs escolar, i com en els

Pàgina 2 Revista AMPA El Barranquet

Editorial:

La pèrdua de la ràdio i

televisió valencianes és un

colp molt fort contra els

sectors periodístic i

audiovisual del nostre país, i

compromet la normalització de

la nostra llengua.

Pàgina 3

darrers anys pateixen una

sobrecàrrega de treball

burocràtic amb proves

diagnòstiques de fiabilitat

i utilitat dubtoses. Per no

parlar de les dificultats fi-

nanceres dels centres, derivades dels impa-

gaments i retallades del govern autonòmic,

l‘augment de ràtios de 30 alumnes per aula

en infantil i primària, o

l‘avançament d‘inici del

curs 2014-2015 al 3 de

setembre anunciat el 22

de maig de 2014.

Però sabem el que no vo-

lem i també el que volem.

Diem sí a una escola públi-

ca digna, arrelada, plurilin-

güe, laica, compensadora

de desigualtats, que fomen-

te la creació artística, la in-

vestigació científica i la for-

mació d‘una ciutadania crítica, responsable i

compromesa. Una altra escola pública és i

serà possible, la fem entre tots cada dia.

Revista AMPA núm. 12

Afortunadament ens conviden a l‘opti-

misme iniciatives de la societat civil va-

lenciana com ara la participació de vora

79.000 alumnes als Premis

Sambori 2014 i la partici-

pació massiva en les Tro-

bades d‘Escoles en valencià

2014. Com en altres edici-

ons alumnes d‘El Barran-

quet han estat guardonats,

felicitem l‘aula de 4 anys i

Zhaoshi (5é primària) pel

seu talent i esforç. Ens sen-

tim orgullosos, un any més,

que alumnes nostres

siguen reconeguts amb els

Premis Extraordinaris de

Primària: enhorabona a Pau, Blanca i

Marc. Gràcies a totes les persones que

formem la comunitat escolar d‘El

Barranquet, per l‘esforç quotidià, per la

implicació i la confiança. Endavant!

Us animem a participar en properes

edicions de la revista de l’AMPA amb

les vostres opinions o experiències

viscudes en l’entorn educatiu.

Editorial

Volem una escola

pública digna, arrelada,

plurilingüe, laica,

compensadora de

desigualtats que

fomente la creació

artística, la

investigació científica i

la formació d’una

ciutadania crítica,

responsable i

compromesa.

aprés que hi ha xiquets en

totes les cultures, xiquets

com nosaltres que creixen,

mengen, juguen, corren,

ballen i aprenen. Encara

que la seua pell, roba o

entorn siga diferent. Encara

que les seues cases,

llengües, menjars, músi-

ques, jocs... siguen uns

altres. Estic segura que si

juntàrem set o més xiquets

de diverses nacionalitats, i

tots tingueren lóportunitat

de conéixer-se, de segur

que arribarien a ser bons

amics.

Com diu Rodari al final del

conte:

―Ara han crescut els set,

però no podran fer-se la

guerra,

perquè els set són una ma-

teixa persona.‖

m‘agrada conéixer gent

dáltres llocs i viatjar per

tot arreu. En aquest conte

set xiquets de diversos

països viuen experiències

similars per separat.

Les persones ens modelem

i adaptem a qualsevol

entorn, encara que no siga

el nostre, doncs el que

vivim i mamem és el que

fem i sentim com a nostre.

La infància és meravellosa

sempre que es respecten

els drets del nens, cosa

que no sempre succeeix.

Però quan som adults els

canvis ens costen molt

més, especialment si no

som persones obertes i

amb adaptabilitat.

Ser flexible en la vida ens

obri moltes portes, doncs

no sabem mai quines coses

ens podem trobar, la vida

ens pot sorprendre dún

dia per un altre.

Amb aquest projecte multi-

cultural, els xiquets han

Cada vegada que conte el

llibre Dues i set de Gianni

Rodari, em ve a la ment

com seria jo si hagués

nascut en qualsevol altra

cultura. M‘agrada imaginar

-me en diferents llocs i

intentar adaptar la meua

personalitat a altres am-

bients, pense que he tingut

molta sort de nàixer ací, o

no, mai es sap. Per açò


Projecte sobre multiculturalitat, en el

curs 13-14 en El Barranquet

“En totes les cultures hi ha

xiquets com nosaltres, que

creixen, mengen, juguen,

corren, ballen i aprenen…”

Mónica Ferrando, mare de Pablo (5é), Clara (1r) i Mateo Lamirán (3 anys)


Pàgina 5

Pàgina 7 Revista AMPA núm. 12


El projecte de multiculturalitat del

present curs ha resultat molt participa-

tiu, a banda de permetre acostar-se als

continguts curriculars d‘una manera

diferent, des de l‘experiència. Perquè

l‘escola, com la nostra societat, la

construïm entre totes les persones cada

dia, tinguem l‘origen que tinguem.

Del País Valencià, de la resta de l‘estat

espanyol, o d‘altres llocs del món. I les

tradicions pròpies enriqueixen el

conjunt compartit... Com a comiat del

curs farem un sopar diferent, coopera-

tiu i amb múltiples tallers, al pati de la

mateixa escola, per tal de trobar-nos

tots amb alegria i en família.

Un picapins golafre perfora

l‘arbre, encalçant un cuquet de carns suco-

ses. Saps que és a prop i pares l‘orella per

tal d‘afinar la recerca i mirar d‘encertar quin,

de tots els que us envolten, és el pi que

fereix. Et dus l‘índex als llavis per fer que la

personeta que tens al costat deixe de trepit-

jar el fullam, no siga cas que l‘ocell vos

detecte i enlaire. Tot d‘una dos esquirols

juganers creuen la pista perseguint-se les

cues, i d‘un salt s‘enfilen a l‘alzina que us

ofereix la seua ombra. De seguida tots dos

oblideu el picot i seguiu els rosegadors amb

la mirada, enlluernats, bocabadats. En el

moment que els perdeu de vista, us avança

una parella xarrant animosament, i la criatura

que et feia companyia t‘abandona cridant:

Pare, mare! El papà d‘Andrea m‘ha ensenyat

un pardal que forada els arbres. No l‘he pogut

vore, però feia un soroll...

Després, a la nit, els narrarà la troballa, als

companys, al temps que comparen els pijames

d‘uns i d‘altres i es mengen un ressopó de

papes a la cabanya de Ricard, mentre els pares

i les mares de tots rebeu la frescor de la

muntanya sobre la pell, a la llum de la lluna,

prenent un refresquet, comentant la jugada,

arreglant el món i mirant els estels, endevinant

que demà, si no canvia l‘oratge, hi haurà jocs

de piscina abans de dinar.

Convivència a les cabanes de Mas del Borràs Enric Camps (pare

de Maria, 3r)

Unes setmanes arrere anà-

rem al teatre de La Ram-

bleta a veure una obra

interpretada per Juan Die-

go Botto i Astrid Jones, es

diu ―Un trozo invisible de

este mundo‖. L‘obra tracta

sobre immigració i exili,

sobre històries de moltes

persones, sobre desigual-

tat, sobre la necessitat,

sobre la realitat.

M‘impactà, fou un moment

de consciència col·lectiva

que em va ajudar a reflexi-

onar sobre com acabem

passant per normals

situacions d‘injustícia.

A punt d‘acabar l‘etapa

d‘infantil un dels meus

fills, pense en aquestos

tres anys, en les activitats

realitzades, els projectes,

les experiències comparti-

des, la dedicació de

Mª Pau amb els nostres

fills i filles, els seus primers

amics i amigues, la seua

primera granja escola, el

seu primer festival, les

seues primeres lletres i així

podria continuar... Vull

donar les gràcies pel

temps dedicat, perquè a

més d‘una bonica profes-

sió s‘hi nota la vocació.

Sempre m‘ha

agradat la pa-

raula ―mestre/

a‖, em pro-

dueix un gran

respecte. De

nou gràcies a

tots els mes-

tres, especial-

ment a

Mª Pau. Tots

hem aprés

amb tu.

Gràcies per

ensenyar-los

molt més que

les vocals, per

ensenyar-los a descobrir,

a sorprendre‘s, per

il·lusionar-los.

Gràcies també a totes les

mares i pares de 5 anys,

per compartir espais,

històries, per voler fer-ho.

Quan pensàrem portar el

nostre fill al Barranquet,

teníem dubtes i pors, per

pertànyer a una d‘eixes

situacions més minoritàries

dins de la societat, cosa

que a voltes confereix el

qualificatiu de distint i fins

i tot anormal. Gràcies a

vosaltres i als vostres fills

per haver-ho fet tan fàcil.

Em sent afortunada de

pertànyer a l‘escola

pública, per ser un espai

també de reflexió, un lloc

per a totes les persones,

per generar espais com-

partits, per portar petits

fragments de vida de cada

xiquet i xiqueta, i per

fer-me accessibles realitats

de vegades desconegudes

per a mi… Per fer visible

allò que volen fer invisible.

Comencem una altra etapa

amb ganes, en El Barran-

quet, i de nou GRÀCIES.

Fi d’una etapa

Revista AMPA núm. 12 Pàgina 9

Cristina Buigues

(mare de Javier i Mar)

Tot va començar en perdre

de vista el campanar del

meu poble. Eixir del meu

entorn natural va fer que

m‘adonara del que sóc i de

la meua realitat. En arribar

a un país on la llengua, la

cultura i els costums són

tots uns altres, aprendre‘n

la llengua i conéixer a fons

la cultura i els costums són

el camí cap a la integració.

I és el camí que vaig pro-

var de seguir.

Als cursos d‘alemany vaig

trobar gent de tots els

colors, amb situacions vi-

tals ben diferents: Maysa,

brasilera, Li, xinesa, Teuta,

kosovar, Queriman, mace-

dònia i altres del Iemen,

Iraq, Cambodja, Corea, Co-

lòmbia, Turquia, del Kurdis-

tan sirià... Tots intentant

aprendre una mateixa llen-

gua per poder comunicar-

nos des de les nostres visi-

ons del món tan diferents,

des de vides tan distintes. I

cadascú amb el pes dels

estereotips del seu país a

l‘esquena. No cal que els

repassem perquè són ben

coneguts.

A mi m‘agrada molt el

flamenc, però em resulta

complicat assumir-lo com a

propi. Jo sóc més d‘albaes

i cançó popular. Per altra

banda, els bous no m‘agra-

den. Està clar que els tò-

pics no van amb la identi-

tat ni la identitat amb els

tòpics. Però entre moltes

altres xicotetes experiènci-

es, també vaig viure la sor-

presa o incredulitat de la

gent en saber que la

meua llengua no és l‘

espanyol, o la meua

quan un home de Va-

llecas em digué que el

valencià és una llengua

inventada. I tota la sac-

sejada emocional que

això va suposar, em va

fer parar i reflexionar

sobre qui sóc.

Així, cada vegada que

començava un nou curs

d‘alemany i em dema-

naven nom i procedència,

deia: El meu nom és Desi-

rée i vinc del País Valencià.

Sense tòpics, perquè no en

coneixien cap, i així els

provocava o obligava a

preguntar si volien saber

més. Potser la reacció

d‘una altra persona,

El campanar del poble

Xiquets i xiquetes es donen les mans sense fer problema de

colors ni d’orígens. Com és ben natural.

Desirée Igual (mare d’Aina)


fins i tot del meu ma-

teix poble, haguera es-

tat la contrària, la de-

fensa i identificació del

tòpic i la confirmació

d‘una altra opció.

Aquella afirmació que

diu que el nacionalisme

es cura viatjant és certa,

si s‘entén com mirar-se

el melic i prou, com

pensar que a ta casa

tot és millor que en

altres llocs, sense haver

-ne eixit. Ara bé, potser en

eixir al món i contrastar la

teua realitat més profunda

amb la d‘altres, te n‘ado-

nes de qui eres i d‘on

véns. Independentment

d‘on hages nascut i de la

teua llengua, religió o cul-

tura, la reacció a la

sacsejada personal

que això significa

t‘obliga a situar-te al

mapa. I cadascú

s‘identifica amb el

que li sembla millor.

Precisament, la multi-

culturalitat significa saber

conviure, independentment

de les opcions identitàries

en què cadascú se senta

més còmode.

A més, durant l‘estada in-

corpores conscientment o

inconscient costums del

lloc on vius, que poden

arribar a fer que en tornar

a casa, et sentes també

una miqueta forastera. La

teua identitat individual ha

estat modificada, encara

que siga només un poc.

Deia Francis Bacon que un

viatger que torna al seu

país no ha de confrontar-

ne els costums amb els del

lloc que ha visitat, sinó que

solament ha de plantar al-

gunes flors del que ha

après al seu viatge per

enriquir els costums de la

seua terra.

En resum, la identitat té

una soca grossa però al

llarg de la vida li poden

eixir branques. Al meu po-

ble diuen de la gent

que no ix mai de la con-

tornada, que no vol per-

dre de vista el campa-

nar. Pot ser com a opció

o per impossibilitat de

fer-ho. En qualsevol cas,

és més difícil adquirir

perspectiva sobre la teua

identitat, des de la qual

has de respectar, gaudir i

aprendre d‘altres, però per

a la qual també has de

demanar respecte.

“Tots intentant aprendre una

mateixa llengua per poder

comunicar-nos des de les

nostres visions del món tan

diferents”


L'última setmana de gener, alguns alumnes de cinquè i sisè van fer el somiat viatge a la neu,

gràcies a Rafa i a Jesús que el van fer possible. Els alumnes Roberto Rodríguez i Julio Ortiz de

sisè, han elaborat aquesta entrevista sobre el viatge a Espot (Lleida).

Roberto: Julio, et va agradar el viatge en l'autobús?

Julio: Al principi sí perquè estava molt emocionat amb el viatge, però a les quatre hores ja estava

molt avorrit perquè no veia la

neu.

R: Què vau fer només arri-

bar a Espot?

J: Ufff, estàvem cridant com a

bojos i tot just abaixar de

l'autobús vam fer la nostra

primera guerra de neu.

R: La primera nit vau dormir

com a angelets no, després

de tantes hores de viatge?

J: No, ens vam posar a parlar

fins quedar-nos dormits.

R: A quina hora vos despertàveu al matí?

J: A les huit Rafa i Jesús passaven per totes les habitacions per a despertar-nos. Ens posàvem la

roba d'esquí i baixàvem a desdejunar-se.

R: I ja vos n’anàveu a esquiar?

J: No, baixàvem a pel material d'esquí i ens anàvem al telecadira per a anar a les pistes. Al tercer

dia en lloc de baixar pel telecadira ja baixàvem per les pistes «Camí del Llop» i «La Roca».

R: Què vas aprendre el primer dia?

J: A fer la falca o ―cuña‖, bo a recordar-la, i a aprendre a alçar-te si caus.

R: Vas aprendre molt amb el teu monitor?

J: Sí, era molt bo i molt simpàtic, derrapava davant de nosaltres i ens omplia de neu i deia: «No

es un terremoto, no es un tornado, es el capitán Corxe que pasa por tu lado».

R: Et va costar molt aprendre a esquiar?

J: No, la veritat és que jo ja havia esquiat amb els meus pares, però els meus companys que mai

havien esquiat van acabar esquiant com el que més. Estàvem des de les nou fins que tancaven

Viatge de tercer cicle a la neu

Revista AMPA El Barranquet Pàgina 12 Revista AMPA El Barranquet


les pistes, inclús menjàvem en el restaurant que hi havia a les pistes. Quan acabàvem les classes

amb el monitor, ens reuníem amb Rafa i Jesús i esquiàvem amb ells o amb els nostres amics per

les pistes que ja havíem practicat alguna vegada… Ens passàvem tot el dia esquiant.

R: Tot el dia?

J: Tot el dia no, quan tornàvem a l'hotel ens dutxàvem, berenàvem, parlàvem amb els nostres pa-

res i a la nit en acabant de sopar anàvem a la discoteca.

R: Vas trobar a faltar a la teua família?

J: Un poc, però m'abellia més esquiar.

R: Vas passar molt fred?

J: No, però quan pujaves dalt del tot se't congelaven les mans, donava igual que portares guants

i fins i tot els peus a vegades no els notava.

R: Quina és la pista que més por et va donar?

J: La negra, però no m'hi vaig tirar perquè has de ser expert per poder esquiar en eixa pista. La

que més divertida em va parèixer va ser el recorregut de Bruseres i Accés Cota 2.000 perquè era

molt ràpida i tenia molts bots. La que menys em va agradar era La Roca perquè calia fer moltes

ziga-zagues per a no embalar-te i estava plena de gel.

R: Vareu fer alguna excursió?

J: Sí, al poble d'Espot que està a 3 quilòmetres de distància caminant per la neu. El poble és molt

bonic i vam poder comprar regals a les nostres famílies. Després a la tornada vam fer la gran

guerra de neu, els professors contra els xiquets i xiquetes. Rafa al final va fer trampa i es va pas-

sar al nostre equip, ens ho passàrem genial, encara que eixe dia acabàrem fets pols.

R: Tenies ganes de tornar a casa?

J: Sí, un poquet.

R: Recomanaries este viat-

ge?

J: Sí, perquè ha sigut molt

divertit i aprens a muntó.

Ha sigut un viatge merave-

llós, a més Rafa i Jesús

sempre estaven allí per a

cuidar-nos. Gràcies per este

viatge que mai oblidaré.

Roberto i Julio,

alumnes de 6è

Antonio Machado per

Rocafort, a causa de la

guerra d‘Espanya i abans

del seu exili a Cotlliure,

més amunt dels Pirineus.

L‘alumnat del Barranquet

i el seu claustre han par-

ticipat amb entusiasme i

han realitzat diverses ac-

tivitats relacionades amb

Machado tant dins com

fora de les aules.

La visita a Villa Amparo i

la participació en

l‘homenatge a la casa

de cultura de Rocafort

foren moments desta-

cats. També podeu

escoltar la seua partici-

pació a Ràdio Godella:

http://www.ivoox.com/

especial-c-p-barranquet-

sobre-antonio-machado-

2014-audios-

mp3_rf_3130289_1.html

Visita a la casa de Machado, Rocafort


Durant el curs 13-14

hem celebrat l‘efemè-

ride del pas del poeta

Fa 4 anys i coincidint amb l'entrada al col·legi del nostre segon fill, em vaig quedar en

atur. Baixó anímic (desgraciadament molts ho entendreu). Em sobrava temps per tot ar-

reu. Però açò no era el pitjor, de quina manera emprar-ho? Com sentir-me útil? Al prin-

cipi relax, em mereixia un descans, però passaven els mesos i…

Llavors, com havíem sigut membres actius de l‘AMPA col·laborant en tot allò que es

plantejara: dissabtes verds, manifestacions, recolzament a

les activitats que realitzen dins de classe, acompanyant

als professors en excursions i també era coneixedora de

les necessitats que el col·legi demanda. Aleshores vaig

fer un pas endavant i em vaig oferir a tot el que se'm

demanara. Açò va fer que em sentira millor perquè els

resultats eren visibles i els meus fills, juntament amb els

altres alumnes de «El Barranquet» eren els primers bene-

ficiats. Ells, elles i les seues famílies. Es tracta d'una

col·laboració desinteressada però molt gratificant a nivell

personal. No hi ha exigències, fas el que pots i fins a on

arribes. Tota ajuda és ben rebuda. Hi ha alguna cosa més emocionant i profitosa que

formar part d'aquesta «parcel·la privada» dels nostres fills i filles?

Actualment estic en actiu i no puc dir que em sobre temps —ja sabeu: casa, treball, fills —

però si les meues circumstàncies personals m'impediren portar la tresoreria de l'AMPA,

suggeriria activitats, m'oferiria per a tramitar documentació o aportaria idees. No podria

renunciar a formar part d'aquest projecte engrescador que en una etapa crítica de la

vida, tant de bé em va fer.

Pàgina 15

Tots i totes hi guanyem

Festa de la tardor 2013

“És una col·laboració

desinteressada però

molt gratificant a

nivell personal. No hi

ha exigències, fas el

que pots i fins a on

arribes. Tota ajuda és

ben rebuda”.


Merxe Quinzà, mare de

Yago (1r) i Isai (4t)

Canvi de cicle i escaig Mar Cano, mare de

Lucia (5 anys) i Àlex (3r)

Un curs més que acaba

i no puc més que

esbossar un somriure

perquè em veig repro-

duint les mateixes pa-

raules que solia escoltar

a la gent gran: com

passa el temps, si sem-

bla que va ser ahir quan

va començar a venir al

col·legi…

A diferència d‘anys an-

teriors, aquest ha sigut

un any de sensacions

noves per a nosaltres i

el nostre fill gran, que

ha cursat 3r de primària.

Malgrat els advertiments

d‘amistats, no ens hi

podíem ni imaginar que

anava a resultar una ex-

periència tan dura, so-

bretot els tres primers

mesos.

Veus com passa per 1r i

2n tan còmodament i, de

sobte, té deures pràctica-

ment tots els dies i passa

a tenir exàmens de dos i

tres temes. Damunt, con-

tinua amb les seues acti-

vitats extraescolars, per

descomptat, perquè

volem proporcionar-los la

millor formació i, per a

açò, convé que estudien

música i anglès, sense

oblidar l‘esport, clar, per

allò de mens sana in cor-

pore sano.

Per la seua banda, ha su-

posat veritablement una

presa de contacte amb la

crua realitat i, per tant,

amb la infelicitat. Òbvia-

ment, ell es va adaptar

transcorreguts eixos tres

primers mesos del segon

cicle. Però, i nosaltres, els

pares, ens hi hem

adaptat?

Personalment tinc els

meus dubtes. Durant tot

el curs m‘he trobat en

una disjuntiva angoixant,

preguntant-me a mi

mateixa si estarem fent el

correcte. I és que sóc

conscient que irremeia-

blement estic delegant la


instrucció del meu fill

en un sistema educatiu

en el qual no crec.

Quan constates que per

als qui ens governen no

és una prioritat l'educa-

ció dels nostres fills i

filles, els quals són poc

més que xifres imperso-

nals, que prenen deci-

sions des dels seus

còmodes despatxos

sense saber el que

realment es cou en les

aules, no pots més que

sentir vertader vertigen.

Evidentment, sobra dir

que aquesta afirmació

no va en detriment dels

docents, la majoria dels

quals constantment es-

tan fent

vertaders

esforços per

realitzar una

encomiable

labor voca-

cional,

malgrat el sistema que

els sustenta i que, para-

doxalment, els obstaculi-

tza.

Em veig abocada a un

cercle viciós, atrapada en

un sistema absurd i

inhumà que sembla anar

donant pals de cec. Fins i

tot a voltes em pregunte

com he sigut tan incons-

cient de portar un fill i

una filla a aquest món

perquè patisquen els es-

tralls d‘aquesta bo-

geria de societat.

No obstant açò, i

malgrat el que he

dit, em resulta sor-

prenent i inexplicable

reconèixer que dins de

mi sent que tinc les ga-

nes i l'energia per com-

batre, per no deixar-me

doblegar, per aportar el

molt o el poc que puga

per intentar canviar el

món que ens envolta.

La vertadera revolució

comença dins de nosal-

tres mateixos, i si cada

dia ens alcem proposant-

nos fermament ser

millors persones, ser més

amables amb les perso-

ness ens envolten i fer

les coses el millor que

sapiguem, segur que

anirem guanyant el

terreny que ens van

arrabassant.


“Tinc les ganes i

l’energia, (...) per aportar

el poc o molt que puga

per intentar canviar el

món que ens envolta”

Sambori: el premi de literatura en

valencià que ens representa

El Premi Sambori va nàixer

l‘any 1998 sent una inicia-

tiva impulsada des d'Es-

cola Valenciana per a pro-

moure i difondre l'ús del

valencià dins l'àmbit edu-

catiu, a més d'incentivar la

creativitat artística i imagi-

nativa de les xiquetes i xi-

quets valencians.

L‘any 2004, donat

l‘èxit del certamen,

Escola Valenciana,

juntament amb

altres entitats, va

crear la Fundació

Sambori des de la qual

s‘organitza cada edició.

Actualment el Sambori co-

breix tots els nivells educa-

tius, des dels xiquets i xi-

quetes d‘infantil i primària

fins a l‘alumnat de

secundària, batxillerat,

passant per l‘alumnat uni-

versitari i també les Esco-

les d‘Adults i l‘Escola

Oficial d‘Idiomes.

L‘any 2012 el concurs arri-

ba, mitjançant diferents

convocatòries, a una gran

part dels territoris de parla

comuna. A més dels dos

concursos que es fan al País

Valencià (premi escolar de

literatura en valencià i

concurs universitari de

narrativa), també es convo-

ca a Catalunya, Franja de

Ponent i Catalunya del

Nord.

Enguany és el 16é Premi

Sambori i l'entrega dels

guardons en la categoria de

País va tindre lloc a la Uni-

versitat Jaume I de Castelló

el darrer dissabte de maig.

A la nostra comarca

enguany han participat més

de 9.500 alumnes de més

de 60 centres, any rere any

augmenta la participació

així com la qualitat dels

treballs.

El jurat de la nostra comar-

ca està format per més de

30 persones que es dedi-

quen a l‘escriptura i a

l‘ensenyament en diferents

instituts i escoles de

pobles de l'Horta Nord.

El lliurament comarcal té

lloc al poble on fem la tro-

bada, sempre amb un èxit

impressionant; els espais

cada vegada han de ser

més grans per poder

acollir a mestres, pares i

mares que acompanyen a

replegar el premi.

La nostra comarca ha

participat des del comen-

çament, tenint sempre

una molt bona quantitat

de guardonats al certamen

de País.

La col·lecció Arc de Sant

Martí s‘ha creat per a pu-

blicar els guardonats co-

marcals del Premi Sambori,

i ho fa ditorialment seguint


“Els premis Sambori

incentiven la creativitat

artística i imaginativa de les

xiquetes i xiquets valencians”

els colors de l‘arc de Sant

Martí: roig per a primer

cicle de primària, taronja

per a segon cicle de

primària, groc per a

tercer cicle de primària,

verd per a primer cicle

d‘ESO, blau per a segon

cicle d‘ESO, i indi per

a batxillerat i cicles

formatius.

Pel que fa a la nostra es-

cola, en la present edició

EL COL·LEGI EL BARRAN-

QUET, ES FELICITA ALTRA

VEGADA PER PARTICIPAR

EN AQUESTA VALUOSA

MOTIVACIÓ I TREBALL EN

L'ÚS DEL VALENCIÀ I

DESTACA A LES AULES

DE 4 ANYS I 5é DE

PRIMÀRIA PELS TREBALLS

GUARDONATS AMB LES

OBRES:

Títol: El lleó que no tenia

ramat

Autor: Aula 4 anys

Títol: Benvinguts a un altre

món

Autora: Zhaoshi Rodrigo

Gozalvo

Menció tercer cicle de

primària:

GUARDONATS SAMBORI

HORTA NORD 2014

Gràcies a tots per la vostra

participació i enhorabona

als guardonats de comarca.

Enguany s'ha tornat a su-

perar els 9.500 treballs.

L‘entrega de guardons es

feu amb una bonica festa

al Pati de la Fàbrica de Vi-

nalesa el DISSABTE, dia 5

d‘Abril a les 17.30h.

Felicitats a les mestres i

l'alumnat guardonat, les

seues famílies i tota la

comunitat educativa.

Gràcies a tothom per

l'entrega docent, discent i

de motivació per mantin-

dre una escola innovadora

i de qualitat.

GRÀCIES I EN NOM DEL

CLAUSTRE

Encarna Martínez

Martínez, directora

MªPau Borbolla Maiques


Els xiquets de la cla-

se de 4 anys, amb la

seua mestra M. José,

han treballat durant

el 1r trimestre un

projecte del circ.

També mostra el

tema de quedar-se

amb els iaios quan

no están amb sos

pares. Els objectius

del treball han sigut:

Conéixer trets dels lleons i dels altres

animals de la selva.

Desenvolupar la creació artística.

Reproduir paraules i dibuixos

Gust per la col·laboració i el treball en

grup… I ací el teniu, gaudiu-lo ;)

El lleó que no

tenia ramat


Tot va començar un dia nuvolat i gris.

Serien les nou del matí quan van aparéixer dos homes

alts, molt ben pentinats, amb un estil "màfia italiana".

Es van parar davant la porta gran de fusta antiga, la

van observar amb curiositat i finalment, a la dreta, van

trobar una campana de ferro.

Després d'uns minuts no hi havia res que donara

senyals de vida, així que tornaren a cridar amb impa-

ciència. La porta es va obrir lentament i va aparéixer

una dona menuda i grossa amb la cara tan blanca

que pareixia un ninot de neu. Així, en compte de

tindre el nas com una carlota, el tenia com una ma-

duixa, roig amb moltes berrugues. Els visitants li van

explicar que volien comprar el terreny del monestir on

vivien per construir un centre comercial.

Benvinguts a un altre món Zhao Rodrigo

Gozalvo, 5é

La mongeta es va quedar bocabadada i, de sobte, es va veure envoltada per quinze

nassos de maduixa més... Quan van escoltar que a canvi tindrien un monestir nou amb

calefacció i li pagarien un sou a cadascuna, van dir que sí. Del que no es van recordar

en eixe moment era dels seus avantpassats, soterrats fa molts anys sota el monestir.

Encara que eren monges de clausura i no podien eixir al carrer, aquell dia

corregueren entusiasmades cap a la seua nova casa: un monestir idèntic al d‘abans.

Semblava un miracle!!

El dia es va despertar nuvolat i gris. Serien les onze del matí quan dues ombres

gegants es van arrimar cap a la porta gran de fusta antiga, eren els braços metàl·lics

de dues grues que començaren a boxejar l‘edifici deixant-lo K.O.

En els dies següents van començar a construir un dels centres comercials més

grans de la regió. Com si fóra un tren d‘alta velocitat va passar el temps i va arribar el

dia de la inauguració.

Les portes eren de vidre i s’obrien sols quan passava la gent. Però les botigues no

sols cridaven l'atenció dels vius; els avantpassats que habitaven sota terra van escoltar

la música i es van despertar del seu amagatall. Amb curiositat començaren a entrar al

centre comercial per la porta de darrere.

Arribaren a una sala plena de pots de maquillatge, pintures i perfums. Van veure

a una dona pintar-se amb colorets i van fer el mateix. Com que eren invisibles i el

maquillatge no, es veien els colorets dansant per la sala. Després entraren en els

provadors i la gent va veure tot tipus de roba flotant pels corredors sense cap cos.

Aleshores tota la gent

va começar a cridar

molt espantada i en

uns segons el gran

centre comercial es va

convertir en un centre

molt famós. Era l‘únic

centre de fantasmes

del món.

Algú s’atreveix a

entrar?


Durant el curs 2013-2014 hem continuat confiant la

gestió de les activitats fora de l‘horari escolar a

l‘empresa cooperativa didàctic educació.

Contacontes

Aquest taller s'ha desenvolupat al voltant de la

pròpia narració i escenificació d'un relat infantil.

Es tracta d'aconseguir despertar la imaginació

dels xiquets, d'acostar-los a la literatura infantil i d'animar-los a la lectura. Hem

desenvolupat l'activitat sense perdre de vista l'objectiu principal: que els xiquets

gaudisquen durant esta hora. Com a complement a la narració també s'han incorpo-

rat altres activitats relacionades i motivadores com jocs, contes motors, recreacions,

producció de textos o manualitats. L'activitat ha estat a càrrec de Fermín.

Escola de Ball

La dansa suposa una de les formes

naturals d‘expressió, alhora és una

art i una fantàstica ferramenta pedagògica per al desenvolupament psicomotriu, físic

i artístic dels nostres

alumnes. Al curs s'han

treballat una sèrie de

coreografies fonamen-

talment d'estils mo-

derns (funky, contem-

porani i hip hop). Des

de març, a més a més,

hem ampliat l'horari

fent dues sessions set-

manals. La docent de

l'escola de ball ha sigut

Empar.


Activitats extraescolars 2013-2014

Horari: Dv. 13:05-14:05

8 alumnes. Etapa: Infantil

Horari: Dv. 12:05-13:05 i Dc. 12:30-13:30

13 alumnes Etapa: Primària


Hort escolar

En la nostra terra l'horticultura ha estat

un dels principals modes de vida. L´hort

escolar ecològic és un recurs didàctic

amb un gran potencial educatiu. Esta-

bleix un eix globalitzador on s‘integren continguts de diverses àrees de coneixement,

mentre es treballen valors com el respecte al Medi Ambient, l‘arrelament en la cultura

agrícola, s'afavoreix una dieta saludable... Enguany l'hort ha agafat prou força, tant pels

alumnes com entre les nostres estimades plantes, i a més de l'alegria d'aquesta activitat

a l'aire lliure, la terra i els nostres esforços ens han donat una bona collita. Han dut l‘ac-

tivitat Àlex i Fermín.

Taller de psicomotricitat

El taller de psicomotricitat s‘ha orientat amb un

enfocament lúdic, evitant el exercicis monòtons

basats en la repetició, amb la qual cosa s‘ha presentat

una àmplia diversitat d'activitats como són: jocs, danses,

circuits, dramatitza-

cions, exercicis de

relaxació, o contes

motors. L‘activitat

ha estat dirigida

per Empar.

Horari: Dv. 15:00-16:00

13 alumnes Etapa: Infantil

Horari: Dv. 15:00-16:00

5 alumnes Etapa: Infantil


Tallers d’anglès amb natius

Amb l'objectiu de que els nostres alumnes assolisquen una competència comuni-

cativa en aquesta llengua internacional, enguany hem organitzat els tallers

d‘anglés en grups reduïts. La qual cosa ens ha possibilitat fer un especial èmfasi

en el llenguatge oral, ja que en el nostre context, aquest, de forma general

presenta uns menors nivells d´adquisició. Des d'un enfocament comunicatiu hem

donat prioritat a la participació de l´alumnat en les dinàmiques, tasques i jocs

proposats pel professorat, i sempre sense oblidar el generar un ambient

motivador. Els docents enguany son Iina, Liam, Daryl i Brisley.

Horaris:

Taller Infantil A: Dv. 16:00-17:00 Taller Primària A. Dv. 14:00-15:00

Taller Infantil B: Dv. 16:00-17:00 Taller Primària B. Dv. 14:00-15:00

Taller Infantil C: Dv. 16:00-17:00

5-6 alumnes per grup. Etapa: Infantil i Primària


EL LLEÓ QUE NO LI AGRADAVA LA SEUA

PELL

Fa molts anys, a la sabana africana, hi havia un

lleó que no li agradava gens el seu pelatge.

Volia tindre‘l de diferents colors.

Un dia li va preguntar al tigre:

-Em deixes el teu pelatge i jo et deixaré el

meu?

-Val!, va contestar el tigre.

El tigre es va posar el pelatge del

lleó, i el lleó el del tigre.

De sobte va començar a rascar-se

per tot el cos i no va quedar més

remei que tornar a ficar-se cadascú

el seu pelatge.

Caminant, caminant per la sabana,

es va trobar amb una au misteriosa amb plomes de

molts colors, ales, una cua molt llarga i un cap xicotet.

-Em deixes les teues plomes?- Va dir el lleó.

-Val!, va dir l‘au misteriosa.

Al cap d‘uns dies es va adonar el lleó que

les plomes li estaven desapareixent a poc

a poc.

Aleshores va anar a visitar Aspar, l‘au

misteriosa.

-Et torne les teues plomes, que el meu cos

no està preparat per a dur plomes. Gràcies

per la teua ajuda– va dir el lleó.

D‘aquesta manera, el lleó es va adonar que

no és important com sigues a l‘exterior, però

que havia trobat bons amics.

I conte contat, conte acabat.

Projecte Àfrica 1r cicle primària

Martina Berea, 1r primària:

LA TRIBU DELS COLORS ↓


Petit viatge per l’Univers

Manel Perucho (pare d’Aina)

Un dia de desembre de

l‘any passat vaig anar a la

classe de tercer d‘infantil

per explicar als xiquets i

xiquetes algunes coses so-

bre l‘Univers. La classe va

estar una experiència im-

pressionant. Vaig arribar

allà, amb mentalitat de

professor d'universitat que

parla i parla i parla, i res-

pon preguntes, però ompli

la classe parlant i explicant.

Vaig arribar amb la meua

xerrada amb transparències

i un discurs mig

clar. Però això no

val per a xiquets

de cinc anys.

Aquestes persone-

tes no poden

aguantar això,

volen que els

escoltes. I a cada

frase meua replicaven, de-

ien la seua. Amb la meua

visió clarament equivocada,

al principi estava descol·

locat..., però de seguida

me‘n vaig adonar i els vaig

deixar dir coses. Em va

sorprendre que responien

moltes de les preguntes

que els feia, i ho feien molt

bé. La mestra (i els pares/

mares) els tenen ben ense-

nyats. Quina sort tenen,

que creixen amb uns mè-

todes d'aprenentatge tan

diversos i materials inaca-

bables.

Aquell dia vam agafar una

nau espacial i vam viatjar

pel Sistema Solar. Planeta a

planeta vam veure imatges

de les darreres missions

que s‘hi han enviat, vídeos

realitzats amb imatges re-

als de les sondes Voyager...

Vam explicar que les estre-

lles són boles de gas molt

calent que produeixen ca-

lentor al seu interior. Vam

visitar les estrelles més

grans que coneixem, i vam

veure com mor una estrella

petita i una estrella gran.

També vam visitar alguna

galàxia. I, com nexe de tot

plegat, la gravetat.

L‘experiència gravitatòria

va ser senzilla: els vaig fer

plantar a tots i els vaig de-

manar que provaren

d‘enlairar-se. Es van posar

a pegar bots com si esti-

gueren bogets, però cap

no es va enlairar, sortosa-

ment. I així els vaig haver

d‘explicar que estan lligats

a la Terra per una

corda invisible que

els impedeix anar-

se‘n. Em va agradar

molt veure les ca-

res que feien quan

els vaig parlar de

les estrelles més

grans, molt més

grans que el nostre Solet,

que és molt bonic, perquè

és el nostre, però no és

l'estrella més gran, ni de

bon tros... O quan els vaig

mostrar un astronauta

espaguetitzat en caure cap

a un forat negre...

“Conéixer la realitat que ens

envolta ens permet ser una

miqueta més immunes a

qualsevol engany a què podem

ser sotmesos ”


Amb l‘ajut del company

Enric Marco vam fer un

cometa, quasi com els de

veritat, amb diòxid de car-

boni congelat, terra i aigua.

En veure com eixia el fum

que generava el diòxid de

carboni en sublimar dins

l‘aigua, pensaven que esta-

ria bollint, però en adonar-

se que no era el cas, obri-

en els ulls com plats i hi

ficaven tota la mà. Després

agafaven un tros de

"cometa" i el tenien un

moment entre els dits. Se'ls

podia notar la il·lusió. Fins i

tot van aprendre a dir

"diòxid de carboni".

Per acabar vam veure uns

vídeos sobre la vida diària

dels astronautes a l'estació

espacial. I els vaig posar

"Space oddity" de David

Bowie, interpretada per

l'astronauta Chris Hadfield,

a bord de l'Estació Espacial

Internacional. I van flipar.

http://www.youtube.com/

watch?v=KaOC9danxNo

Les reaccions a l‘experièn-

cia d‘aquell dia em van

arribar després, poc a poc,

a mesura que els pares i

mares dels xiquets em con-

taven com algun deia:

―Això ens ho va contar Ma-

nel‖ o ―Les estrelles no te-

nen puntetes, són boles de

gas calent. Ens ho va dir

Manel‖. Es podria pensar

que hi ha una component

dolenta en explicar com és

la natura a un xiquet, i és

que s‘abandona la inter-

pretació innocent. Però

aquest abandó, en un

moment o en altre, ens fa,

necessàriament, més lliures.

Conéixer la realitat que ens

envolta ens permet ser una

miqueta més immunes a

qualsevol engany a què

podem ser sotmesos. I a

més, penseu que la realitat

és suficientment fantàstica

(boles de gas calent que

produeixen energia, estre-

lles enormes, planetes des-

coneguts, forats negres,

galàxies...) com per no ne-

cessitar historietes per ex-

plicar la naturalesa als nos-

tres fills i filles.

http://www.youtube.com/watch?v=KaOC9danxNo

http://www.youtube.com/watch?v=KaOC9danxNo

l‘Accident del Metro, va ser

un moment dels més emo-

tius. I la gent esclatà a plo-

rar. La situació era dramàti-

ca. Sense cap dubte, el

tancament de RTVV va re-

sultar especialment

dramàtic perquè va ser

emès en directe per la ca-

dena i altres mitjans.

Ja han passat uns mesos.

A estones m‘envaeix la

tristor, la impotència i el

desànim. Unes altres

l‘esperança. Estem en mans

de gent que no respecta

la llengua, la cultura ni els

treballadors. Detesten tot

el que siga públic. Per

això estan desmantellant

escoles, hospitals i

ajudes socials.

a tot l‘edifici de Canal Nou

a Burjassot.

Dins, companys i amics

contaven el que no podien

creure: el tancament de la

nostra televisió en directe.

Van ser dotze hores inten-

ses de treball en equip

amb l‘ajuda del comitè

d‘empresa, gent anònima i

de l‘oposició política. Els

detalls són emotius, inclús

amb algun toc berlanguià

(Paco Telefunken, que no

volgué tallar el senyal).

El plató va ser un exemple

de televisió en directe on

participaven tots amb una

professionalitat brutal.

L‘entrevista a Beatriz

Garrote, presidenta de

l‘Associació de Víctimes de

Escric encara amb el cor en

un puny. El dia 29 de no-

vembre de 2013 la nostra

radiotelevisió autonòmica

va deixar d‘emetre. El go-

vern de Fabra la va emmu-

dir tot i la resistència dels

treballadors. Una llarga

història de malbaratament,

corrupció i manipulació.

Tot documentat als tribu-

nals i a les hemeroteques.

Com a treballadora de

RTVV -perquè mentre es-

cric encara ho sóc- he de

contar el que vaig sentir i

viure el dia dels fets. Com

cada dia, des de fa molts

anys, vaig anar a treballar i

me‘n van negar l‘entrada.

Semblava un colp d‘estat.

Amb policies i ―segurates‖

RTVV TORNARÀ

Inma Vijuescas, mare de Martina (1r de Primària)


i televisió dignes en la

nostra llengua i de qualitat.

Però sense la RTVV no ho

podrem demostrar .

Cada dia quan m‘alce pen-

se que tot ha estat un mal-

son. Però quan la meua

filla em diu: ¿Mare quan

anirem a vore Canal 9?,

m‘entren ganes de

plorar però no ho

faré. Sempre li con-

teste: ―Els homes de

negre l‘han apaga-

da, però algun dia

anirem i entrarem

per la porta gran‖. Els

professionals sols no ho

aconseguirem, la societat

valenciana haurà de lluitar

i eixir al carrer perquè

torne RTVV com més

prompte millor.

El guió del final de RTVV

estava escrit. Un ERO frau-

dulent, un ERO d‘extinció,

moltes factures amagades

i, finalment, el tancament a

força de colps. És la cròni-

ca d‘una mort anunciada

que no volíem creure, so-

bretot els treballadors. Pel

camí, haurem encertat i

també haurem errat, però

els treballadors i els ciu-

tadans no som els culpa-

bles de tot allò que els

directius i els polítics han

malbaratat. Es pot fer ràdio

Un país sense mitjans pú-

blics en valencià no repre-

senta la societat en què

vivim, el que vam viure el

dia de l‘apagada és un re-

flex de la societat que el

govern del PP vol. No

podem quedar-nos parats

davant d‘estes agressions.

Sense RTVV el sis-

tema escolar també

se‘n ressentirà.

L‘escola en valencià

necessita més su-

port per part de

l‘Administració,

però sembla que

no és una prioritat. Ens van

dir que tancaven Canal 9

per obrir més escoles, i ens

hem adonat que eren pa-

raules buides, res més lluny

de la realitat.

“Sense RTVV el sistema escolar també

se’n ressentirà. L’escola en valencià

necesita més suport per part de

l’Administració, però sembla que no és

una prioritat”



A l‘inici del curs, pares i mares de la nostra escola van llançar la idea que tota la comunitat escolar

participara en un projecte d‘interculturalitat. Els docents vam considerar que era una idea interessant i

tots i totes conjuntament ens posàrem en marxa.

Segons passa el temps, flueixen noves propostes, i noves accions es desenvolupen; la inèrcia ens

mou i ja no podem parar i és que Àfrica ens ha encisat de tal manera que volem saber més, i cada

experiència ens obri a altres experiències que volem descobrir.

Contes, cançons, ritme, manualitats i notícies entre

altres activitats, van donant vida a eixe projecte.

Volem aprofitar l‘oportunitat que ens ofereix la

revista, per a agrair d‘una manera molt especial a

Cheik (senegalès), a Maja (marroquina), i a Ele-

motho (namibi), els seus testimonis que ens han obert al coneixement d‘unes realitats tant diferents a

les nostres. Per altra banda, cal destacar també els encontres amb Xexu i Fermín (pares d‘alumnes de

l‘escola) que ens han acostat als països de Moçambic i Ghana respectivament, per contar-nos el que

van veure i van sentir-hi en la seua estada. Tots ens han mostrat

fotos o vídeos molt interessants. A tots ells moltes gràcies de nou.

Entre les coses que hem conegut volem destacar:

Cheik, jove molt respectuós amb les persones majors, ens va parlar

de la importància de la pesca en Senegal; ens va contar el conte del

baobab i la hiena i ens va fer somiar amb les imatges del llac rosa.

Elemotho, alegre i divertit, va fer-nos vibrar amb la seua música i va

mostrar-nos com és la vida de la tribu dels boiximans, tribu que

com altres, van extingint-se perquè la civilització els ha robat els

seus hàbitats, els seus territoris.

Maja, guapíssima amb la seua gel·laba morada, va invitar-nos a beure té com fan en el seu país sem-

pre que reben a algú en la seua casa. Maja va explicar-nos els costums del seu poble, molts d‘ells

similars als d‘altres llocs, com menjar amb les mans asseguts en terra o resar en les mesquites. I d‘al-

tres costums propis com descalçar-se en entrar a casa o la indumentària que utilitzen per a casar-se.

Ens va contar el conte ―El sacrifici de Morad‖.

Xexu, que va passar dos anys en Moçambic posant en marxa un orfenat, ens va presentar la història

de Beto, un xiquet de 12 anys que dorm en terra i tots els

matins puja a la palmera del costat de sa casa per agafar

una papaia i desdejunar. Però el que més ens va impressi-

onar és el que va explicar-nos sobre les mines anti-

persona amagades que exploten en les terres del país des

Projecte Àfrica 1r cicle primària

de l‘última guerra civil i que impossibili-

ten cultivar tot allò que fa uns anys els

donava de menjar. Ara depenen de les

ajudes que els arriben de fora.

Fermín, que va conviure amb la família

del seu amic nascut a Ghana, estava

emocionat en recordar l‘acollida que li

van fer. Va portar a classe els joguets

que els xiquets i xiquetes es fabriquen

amb llandes de refrescos. Va parlar-nos

de la familiaritat entre els veïns del po-

ble, de les cases obertes, del transport

que funciona sense horaris, del fufú

(mescla de iuca i plàtan) i de moltes

altres coses.

Tots aquests testimonis són la llavor que

queda sembrada en nosaltres per poder, a partir d‘ara, obrir els ulls i el cor, i moure el nostre

interès cap a un continent tant proper a nosaltres però al mateix temps tan desconegut.

Patro i Carmen (tutores de 1r cicle)



M‘encarreguen la realització d‘una entrevista a la meua companya i amiga Mercedes,

que aquest curs s‘ha unit a la meua situació de jubilada. Res més gratificant per a mi

que poder contribuir a ampliar el contingut de la

Revista de l‘AMPA i aprofitar per xarrar una

estoneta amb la nostra molt estimada Mercedes.

-Quan vas decidir estudiar Magisteri?

Molt prompte. Durant el període en què jo era

estudiant i per tal de contribuir a l‘economia

familiar, dedicava vesprades i temps de l‘estiu a

donar classes particulars a xiquets i xiquetes. Em

sentia còmoda i gaudia ajudant a aquests que ne-

cessitaven suport. Així que a l‘hora de decidir el

meu futur, què millor manera que fent allò que

m‘agradava: donar classe. També va haver alguna

professora meua que m‘orientà envers aquest

camí, fent-me reconèixer algunes característiques

que eren idònies per desenvolupar el meu treball

en el món de la docència. I així va ser que en acabar el Batxillerat no vaig dubtar i em

vaig matricular a l‗Escola de Magisteri, de la qual cosa mai m‘he penedit, perquè a

l‘escola he passat i passe gran part dels millors moments de la meua vida.

-Quina va ser la teua assignatura favorita en l'època d‘estudiant?

Sens dubte les Matemàtiques i les Ciències Naturals. Sempre tenim alguna assignatura

que ens resulta més fàcil, però crec que si posem en totes les altres atenció i interès,

si ens esforcem per entendre-les i som constants a l‘hora de treballar, acabem

aconseguint que totes ens agraden i trobem la seua utilitat i interès.

A més de la facilitat que cadascú pot tindre per una o altra matèria, també influeix el

mestre o mestra que la imparteix per a aconseguir que ens puga agradar més o

menys. A mi em va passar com alumna i espere haver contribuït com a mestra per fer

més interessants les assignatures que he impartit entre l‘alumnat.

-Recordes el teu primer dia de classe com a mestra?

Entrevista a Mercedes Giner, mestra


No han sigut pocs els canvis de Centre al llarg de la meua vida docent. Cada vegada

que açò s‘ha produït i també en cada ocasió que he rebut un nou grup d‘alumnes, ha

sigut com un primer dia de classe. Una nova experiència, nova escola, nous companys

i companyes, nous alumnes. Cada dia sempre carregat de sentiments enfrontats:

curiositat, il·lusió per conèixer tot allò nou, nervis, projectes… Tot un món d‘emocions

que afortunadament s‘ha mantingut fins el darrer curs de la meua vida laboral, la va-

loració de la qual ha estat del tot enriquidora.

-Sé que vas estar de mestra en Chera. Com va ser eixa experiència?

Des del punt de vista personal l‘experiència va ser dura. Estava sola amb la meua filla

de tres mesos. Allunyada de la família, els dies es feien llarguíssims. Aquesta duresa va

estar pal·liada pel suport d‘un matrimoni de mestres que ja portaven anys en el poble

i també pel recolzament i ajuda de les famílies.

Des del punt de vista professional va ser una experiència molt positiva. Tenia una

classe de 20 alumnes (8 de 1r, 8 de 2n i 4 de 3r) tots junts en una aula. Tot el

material que teníem era el material humà, alumnes i mestra, una estufa de llenya i

unes pissarres. La classe estava en un pis i el pati era el mateix carrer. Però les ganes

que posava la xicalla per aprendre feia que tots ens sentírem a gust i aconseguírem

allò que ens proposàvem.

D‘eixos mesos vaig traure un ensenyament que m‘ha

aportat seguretat i una major capacitat d‘enfrontar-me

a situacions difícils amb més confiança i amb el

convenciment que podem aconseguir qualsevol repte

que se‘ns presente.

-Què ha suposat la jubilació per a tu?

Per una part, la fi de la meua etapa laboral en què he tingut el privilegi de fer allò

que m‘agradava. He procurat gaudir de cada moment en cadascuna de les escoles on

he estat, he intentat adaptar-me a les diferents dinàmiques de cada centre, he

guanyat amics i amigues i, el més important, m‘he enriquit amb el tracte diari amb

l‘alumnat, que és el vertader protagonista i motiu fonamental pel que cada mestre ha

de lliurar el millor d‘ell mateix personalment i professional.

Ara comence una nova etapa més relaxada, on puc ampliar la meua dedicació a

l'àmbit personal i familiar. Visc com un regal tot allò que l‘escola i els qui l‘habiten

“Visc com un regal tot

allò que l’escola i els qui

l’habiten m’han aportat:

un gran aprenentatge en

tots els sentits”

m‘ha aportat: un gran aprenentatge en tots els sentits. Des d‘aquesta situació de

jubilada seguisc sentint-me part de l‘escola i, per això, oferisc part del meu temps a

allò que puga contribuir per millorar aquest centre en el que tan a gust em trobe.

Vull aprofitar per donar les gràcies a tota la Comunitat Escolar del CEIP El Barranquet,

formada per les persones que al llarg de cada curs convivim tantes hores que arribem a

ser importants i necessaris entre nosaltres. Destacar de manera especial l‘alumnat per

les seues mostres de carinyo, les famíles pel seu suport i els companys i companyes

que des del principi m‘acolliren i feren que em sentira una més del centre, acabant

essent més que companys, amics.

Gràcies a tothom per contribuir a què el meu pas per «El Barranquet» haja sigut

tant feliç i gratificant.

Entrevista realitzada per Teresa Ramos, la teacher



En la rebotiga de cada activitat hi ha sempre molt

d‘esforç i de faena cooperativa, i també...

...la imaginació i la il·lusió dels nostres fills i filles,

que amb pràctica, tenacitat i alegria creixen i

avancen en el seu procés personal d‘aprenentatge.

Moltes gràcies a totes les

persones que formeu la

comunitat escolar que

compartim, El Barranquet.

I recordeu que entre tots

podem ajudar a donar més

vida a l‘escola a través de

les activitats de l‘AMPA.

Com cada fi de curs toca fer balanç del pas dels nostres fills i filles

per «El Barranquet» acomiadant el grup de sisé. Tots expe-

rimentem sensacions ben semblants quan els nostres xi-

quets i xiquetes són menuts i comencen el col·le. Eixos

primers dies …Ufff!!! Vuit llargues hores sense poder

veure‘ls, angoixats pels dubtes: plorarà?, s‘haurà fet mal?,

haurà menjat bé? …quin patiment!

Al cap d‘un temps ja han canviat de nivell i, de sobte,

ja són a una nova etapa. Les preocupacions i els dubtes

també canvien i ara en són uns altres.

Per mi, i supose que per a la resta de famílies que han

compartit aquests nou anys en el procés d‘aprenentatge i

el desenvolupament integral dels nostres fills i filles,

suposa un repte el fet d‘arribar fins ací. Un repte que ha

estat aconseguit amb l‘ajuda de tota la nostra comunitat

escolar: mestres, monitors, famílies, la xicalla –els vertaders

protagonistes d‘aquesta aventura- i tots els qui han aportat

també el seu granet de sorra, la seua contribució essencial

i insubstituïble durant el seu pas per la nostra escola.

Considere del tot fonamental i la base que ens manté i ens permet créixer, el fet de participar tots a una,

units per l‘objectiu comú que tenim: treballar per una bona educació per als nostres fills i filles. Una

educació pública, gratuïta i en la nostra llengua. Per això hem triat aquest gran col·legi que construïm cada

dia entre tots i que, per això, és nostre: El Barranquet. Una escola que promou l‘esforç, el treball, les

il·lusions, els somnis i les reivindicacions de

tantes i tantes generacions que ja hi han fet

estada i deixat trossets d‘eixe període de vida

que han compartit ací.

Vull donar les gràcies a tot l‘equip docent:

Tina, Patro, Mercedes, Mª Antonia; a l‘equip

directiu; a més mestres: Encarna, Jesús, Rafa,

teachers, monitores matineres, cuiners (una

salutació per Loren); a totes i a tots els qui

han fet possible poder recórrer aquest llarg

camí que enllaça amb la nova etapa que

prompte començaran.

Moltes, moltes gràcies!!! Ha estat un plaer i un honor ser part d‘aquesta magnífica experiència com a mare,

companya i amiga. Xiquetes i xiquets, molt bona sort i ànims en aquesta nova etapa de la vostra vida.

Queta Baquero, mare de Marina (6é)

Comiat a sisé:

2007

Dalt: Àngels, Lucas F., Jorge, Alba, Manuela, Roberto, Jose, Sara.

Mig: Gerard, Vicente, Caridad, Marina E., Julio, Paula, Izan, Marina C.,

Irene.

Baix: Carlos, Lucas B., Pepe, Julia, Marina V., Lucia, Zaira, Marina M.

2014

(dempeus) Joan, Marina C., Alba, Mª Antonia (mestra), Marina E., Izan

Zaira, Gerard, Claudia, Julio, Roberto,

Caridad, Manuela, Carlos,

Àngels, Paula, Maria, Jose, Lucas,

Lucia, Marina V., Irene, Sara, Marina M.

140604 revista ampa barranquet 14

Documents