105 setembre 15

setembre

PERIÒDIC DIGITAL TERCERA ÈPOCA

Nº 105SETEMBRE 2015

Emporion 100 anys(1915-2015)

A la memòria de Mn. Vicenç Fiol

Emporion • www.emporion.org • 2 Emporion 100 anys (1915-2015)Emporion 100 anys (1915-2015)

EditorialCatalunya vibra

Manllevem el títol ‘Catalunya vibra’ de l’editorial que consta en el número 3 d’Emporion, datat el 7 de febrer de 1915, ja fa cent anys, en el qual es posava en valor la situació que vivia en aquell moment Catalunya.... Han passat cent anys, que són molts, i queda clar que de la lectura d’aquell editorial se’n poden extreure moltes similituds amb la situació que viu avui Catalunya. La realitat és que d’aquell escrit de 1915 a l’actual editorial hi van cent anys, durant els quals hi ha hagut dues dictadures, una guerra civil, dues guerres mundials i multitud de fets i situacions, molts del quals han anat en la direcció d’anul·lar la identitat, la llengua i la cultura catalanes, però, com sortosa-ment podem constatar avui dia, no se n’han sortit, de ben segur per la tenacitat i les ganes de ser, de sentir i d’entendre la identitat catalana de la majoria del poble català.

I així, avui dia, ens trobem en un dels moments més transcendentals de Catalunya, amb uns dar-rers anys plens de reivindicacions nacionals, des de l’àmbit polític i també des de la societat civil, que ens han portat a unes eleccions, les del 27 de setembre, que es divisen com a importantíssimes per l’esdevenir identitari de Catalunya.

Per a uns, aquestes eleccions són el referèndum que l’estat no ha deixat fer, per tant tindran tot el caire de plebiscitàries i, per a d’altres, seran unes eleccions autonòmiques més. Sigui com sigui, els resultats de les properes eleccions marcaran de ple l’agenda de la política catalana, en el marc de la sobirania nacional. Si guanyen les llistes sobiranistes, tot fa pensar que s’endegarà el procés cap a l’estat propi, camí que no estarà lliure d’inconvenients, per això convindria que, tant el govern de la Generalitat, com el de l’estat espanyol i la Unió Europea, respectessin la voluntat democràtica que surti de les urnes i tinguessin la valentia i la generositat suficient per trobar l’encaix de Cata-lunya dins el marc europeu. I si el resultat és al contrari, previsiblement hi haurà moviments per contenir les ànsies de sobirania.

El que està clar és que res serà igual i que estem davant d’un moment transcendental per Cata-lunya, per la concepció de Catalunya que cadascú tingui, de manera que, en aquestes eleccions, més que en cap d’altres, el sentit del vot és importantíssim, per sumar en la direcció que cadascú entengui per la Catalunya que vol. De fet, podríem dir que estem en un moment que no hi ha mit-ges tintes, que hi ha un vot que vol la independència de Catalunya i un altre que vol seguir lligat a l’estat espanyol. Això és el que es decideix el dia 27 de setembre. El dia 28 sabrem quina Catalunya vol la societat catalana i ja tindrem temps de parlar-ne i de valorar-ne els resultats.

• A la memòria de Mn. Vicenç Fiol

• Assemblea General de l'Associació EMPORION

• Editorial

• Barcelona, la nostra capi-tal

• El paisatge del dia a dia

• El Dr. Lluís Barraquer i Roviralta (1855-1928)

• L'esperit de Catalunya, "The Spirit of Catalonia"

• Del revés, cinema per fer-nos feliços

• Els embussos de trànsit i la repercusió econòmica al municipi

• Catalunya, un nou pais a Europa?

• La "profecia" de Fabius

• Europa i la demografia

• Em voldria fondre!

• Proverbis, refranys i fra-ses fetes

• La cuina de la Catrina

• Gotes d'humor

• Cinema i espectacles

• Notícies

Emporion • www.emporion.org • 3Emporion 100 anys (1915-2015)

El passat 16 d'agost ens va deixar en Vicenç Fiol quan acabava de complir 77 anys. Era membre fundador de la tercera etapa d'aquesta revista Emporion i autor d'un bon seguit d'articles en els quals queden reflectides les seves inquietuds. No és estrany que en Vicenç donés un cop de mà per tornar a posar en marxa aquesta revista. On no era en Vicenç?

Va ser ordenat capellà l'any 1961 i va exercir a diferents parròquies, però va ser a Ullà on va fer l'estada més dilatada al llarg de 32 anys. La seva manera d'entendre el ministeri el va portar a barrejar-se amb el poble i liderar un seguit d'iniciatives amb resultats exemplars per la vida comunitària. Tenia sempre molt present el pensament de Joan Alsina: "Només podem col·laborar en la creació d'un nou món en la mesura que hi estiguem ficats".

La seva manera d'entendre el sacerdoci va generar conflictes sovintejats amb la jerarquia eclesiàstica. A Tordera, el seu primer destí, va provocar les ires dels poderosos en posar-se al costat dels treballadors en èpoques de forts conflictes laborals. Després d'uns anys de vicari a Caldes i Figueres el van convidar a "descansar" durant un any a l'altre costat dels Pirineus. Membre actiu i destacat del col·lectiu Fòrum Alsina, va intentar canviar l'Església, sense sortir-se'n, tal com ell mateix va deixar escrit i es va llegir a les seves exèquies. És el fracàs de l'èxit, però no el de les persones (Blai Bonet).

Col·laborador de diversos grups i associacions com l'Agenda Llatinoamericana, Justícia i Pau, Càritas, Akan, Dudal, Grup de Defensa del Montgrí, HOAC, grups d'amistat i revisió de vida, Col·lectiu de Dones en l'Església, Col·lectiu de Capellans Obrers del Països Catalans i un llarg etcètera. Home infatigable i lliure per estar sempre a la vora dels més necessitats. On hi havia una persona malalta, algú sense companyia, allà hi havia en Vicenç fent-li costat. On va posar els peus: Tordera, Caldes de Malavella, Figueres, Palafrugell, Regencós, Ullà, Torroella, Bellcaire, Tor, la Tallada, Canet, Marenyà... arreu l'hem estimat i ens ha estimat. En Vicenç havia trobat sentit a la seva vida i això es notava en la seva acció.

És impossible en una breu aproximació detallar l'empremta d'en Vicenç a tants llocs. Destaquem-ne dues. Va ser un capellà obrer i es va dedicar a pintar cotxes, renunciant a pagues de l'Església per a ser més lliure. Juntament amb en Plàcid Fernández i altres treballadors van convertir un taller convencional en una experiència singular en règim de cooperativa. Van procurar facilitar el creixement personal de la plantilla. Es van seguir cursos de cultura general; hom hi assistia seguint el model més fidel a les possibilitats cooperativistes, avui interessadament amagades.

Una segona característica a destacar és la seva valoració del silenci. Era un amant de la muntanya i durant anys va pujar diàriament al castell del Mont-grí, una ruta que li permetia, en el silenci de la matinada, agafar forces pel dur combat del dia a dia. En Vicenç, com el bisbe Casaldàliga, gaudia del carisma propi de les persones arrodonides, sense arestes feridores. Sabia practicar la radicalitat contra el mal, sense oblidar d'estimar a aquells que el practiquen. És l'estil dels veritables homes de pau. En Vicenç restarà sempre entre nosaltres i la seva set de justícia, pau i llibertat ha de seguir inspirant Emporion, revista que procura mantenir l'esperit dels fundadors de la primera època d'ara fa cent anys.

A la memòria deMn. Vicenç Fiol


Assemblea General de l'Associació EMPORIONEl dijous dia 13 d'agost es va celebrar l'Assemblea General de l'Associació EMPORION, editora de la nostra revista digital www.emporion.org, Del seu contingut extraiem la següent informació que considerem pot ser d'interès per als nostres lectors.Marxa social. Durant l'exercici 2014 no hi va haver altes ni baixes de socis, que a 31 de desembre eren trenta-cinc. Es va informar del man-teniment sense problemes del ritme de publicació mensual, de l'equilibri pressupostari, de l'adopció permanent de millores tecnològiques de l'edició digital, i de les activitats dutes a terme aquest any per celebrar el Centenari d'EMPORION. Es va fer constar que els actes de commemoració havien estat molt exitosos. Es va aprovar la Memòria de l'Exercici, els Comptes de l'any 2014 i l'informe del president.Patrimoni cultural. L'Assemblea General va posar a debat la conveniència d'establir una possible forma de col·laboració amb l'Ajuntament (Urbanisme i Patrimoni Cultural) pel que fa a inventari i control de la situació del elements arquitectònics, de la via pública o de l'entorn, d'interès històric o cultural de la vila, públics o privats. S'acordà d'estudiar una proposta concreta al respecte, per presentar-la al Consis-tori.Canvi de president. Jaume Bassa va manifestar que, com ja havia anticipat a l'Assemblea anterior, després de la celebració del Centenari, i una vegada completat un període llarg a la presidència, presentava la seva renúncia. Per cobrir el càrrec va proposar el vicepresident Jordi Bellapart, el qual va acceptar, si bé en principi es plantejava la possibilitat d'assumir la presidència durant un any, fins a la propera Assemblea General. Així es va aprovar.Altres assumptes. Es va debatre i acordar de fer arribar a qui correspongui la preocupació per una apreciable minva d'audicions de sar-danes al centre de la vila, que intenten atenuar algunes iniciatives particulars, com ara la que patrocina l'Associació del Llibre de la Festa Major.

Qui viu a la capital, i s'ho pot permetre, es deleix per no demorar ni un minut més la sortida del cap de setmana a comarques més tranquil·les. El lloc de residència queda difós perquè entre vacances, caps de setmana i festes diverses, molts viuen més dies entre nosaltres al Baix Ter que no pas a la capital on estan censats. Hi ha qui treballa a Barcelona i cada dia agafa el tren per descansar a Torroella. El Montgrí té alguna cosa de màgic per obrar miracles d'aquesta mena. Comprenc que la contami-nació, la fressa i les riuades de gent atabalin de manera prou significativa com per explicar aquestes migracions interiors.

Em costa més d'entendre la mandra infinita demostrada per molts con-vilatans per viatjar a la capital. Si els barcelonins vénen cada cap de set-mana, no seria lògic que nosaltres anéssim, com a mínim, una vegada al mes a la capital? Siguem sincers, una gran urbs té inconvenients, però en contrapartida ofereix alguns avantatges que no es troben a l'abast dels pobles, viles o ciutats mitjanes. No val qui em digui que va a Barcelona cada 15 dies a veure el Barça. Viure el batec profund d'una ciutat exigeix llargues caminades observadores i una curiositat sense fi per entrar on es cou alguna cosa amb prou força per transformar-nos.

Confesso que les ciutats m'atrauen. No trobo cap explicació lògica da-vant aquest fet, simplement em satisfà la ciutat i Barcelona és la nostra ciutat, la nostra capital. No és estrany, doncs, que cada setmana em des-placi per passar unes hores en aquest ambient que d'altres defugen. El tren facilita el trajecte, per comoditat i per preu. Resulta un escàndol que el darrer tren de retorn sigui abans de les 10 del vespre, una hora en què

comencen molts espectacles.

Repasso ara la meva llibreteta especial on anoto les activitats de cada vi-atge setmanal a Barcelona. Quants moments interessants! Quina quan-titat de meravelles m'han ajudat a viure! De cases singulars de les quals havia admirat la façana, ara n'he descobert els exquisits secrets interiors; obres de teatre sense gaires costos, però magníficament dirigides i inter-pretades; centres culturals nous de trinca com el Disseny Hub o espais adaptats, per exemple el de la Fabra i Coats. Visites a galeries d'art, la possibilitat de contemplar escultures increïbles (com les de l'exposició d'en Maillol al Museu Marès), o pintures i fotografies esplèndides. Només el Festival Fotografia Documental d'enguany ofereix 40 espais d'exposicions. Pràcticament les he vist totes; un esforç que ha valgut la pena: un prodigi estètic i una interpel·lació constant.

Sovint a l'hora de dinar em trobo amb amistats que resideixen a la ciutat i compartim anhels, desesperacions i ganes de viure. La comunicació amb gent diversa, el passar-se informació sobre llibres que ens han capti-vat o el fet de debatre sobre temes d'actualitat, no són solament exercicis imprescindibles per mantenir les neurones a tot drap. Són així mateix el secret per portar a terme la proposta sàvia i contrastada de filòsofs grecs: val la pena saber la prohairesis, és a dir, la nostra "elecció fonamental de vida", la qual cosa és ben diferent de la tan aplaudida "realització per-sonal", una idea que amaga una estafa. Però ara m'embolicaria i val més, en tot cas, deixar el meu raonament per un altre dia.

Barcelona, la nostra capital

Joan Surroca i Sens


L'Observatori del Paisatge ha celebrat enguany el seu desè aniversari. Amb la seu tècnica a Olot, l'observatori és una entitat pública dedicada a l'estudi, protecció i gestió del paisatge. Tracta tant indrets on el paisatge pren una dimensió monumental, simbòlica, patrimonial, històrica o identitària, com espais on el paisatge és habitualment ignorat o fins i tot degradat, com ara perifèries urbanes, polígons industrials o zones rurals que pateixen els efectes de l'abandonament. En aquests deu anys, la principal tasca de l'observatori ha estat la preparació de set catàlegs del paisatge (un per a cadascuna de les vegueries catalanes) que ha com-portat la identificació de 135 unitats de paisatge diferenciades, que do-nen fe de l'enorme riquesa paisatgística del nostre país. Cadascuna de les unitats ha estat cartografiada i descrita amb detall, posant especial atenció en aspectes com l'arrel històrica del paisatge, l'evolució en els usos del sòl, el patrimoni històric i cultural que acull, les expressions artístiques que ha inspirat, els miradors que s'hi atansen i les rutes que la creuen, sense oblidar les amenaces que en condicionen el futur. A més de documentar aquests aspectes, dels catàlegs n'emanen objectius de qualitat paisatgística i recomanacions per al seu assoliment, que llavors es transposen als documents de la planificació territorial. De tal manera, els nous plans territorials, els plans urbanístics i fins i tot els projectes particulars que requereixen llicència per ser executats han de tenir en compte l'impacte que poden generar en el paisatge i prendre les mesures necessàries per fer-los compatibles amb l'entorn i la preservació dels seus valors.

Comarques GironinesMalgrat aquest plantejament tan ben dis-senyat i articulat, la veritat és que la dimensió paisatgística segueix essent un component amb un pes específic molt marginal en els pro-jectes d'infraestructures (transport, energia, regadius...), plans ur-banístics o edificacions puntuals. L'excel·lent base de coneixement que l'Observatori del Paisatge ha posat a l'abast de tothom és incorporada a aquests documents i als seus estudis ambientals, però només de forma descriptiva, sense acabar de lligar la proposta presentada amb els seus impactes paisatgístics i encara menys derivant en l'adopció de mesures que hi reaccionin. És a dir, a la pràctica, la qualitat paisatgística se seg-ueix considerant i tractant com un element testimonial, del qual en som conscients però preferim ignorar. Massa sovint només pensem en el paisatge bé quan se'ns crema per un incendi forestal, bé quan un panell a la carretera ens indica que a la vora hi tenim un mirador panoràmic. Tinc l'esperança que això anirà canviant i que ho farà a mesura que més professionals formats en matèria paisatgística es vagin incorporant als equips tècnics que redacten els projectes. Al capdavall, deu anys no

són gaires per al desenvolupament d'una major sensibilitat en relació al paisatge.

Aquesta esperança es basa, en part, en l'experiència de com s'han anat incorporant altres criteris ambientals als esmentats projectes. Fa tot just un parell de dècades que es parla de la connectivitat dels hàbitats, i ac-tualment és impensable que un projecte de construcció d'una carretera, per exemple, no es plantegi la necessitat d'habilitar passos per a la fauna. Quelcom semblant ha passat amb la incorporació de criteris ambientals relacionats amb la flora i la fauna protegida, els sorolls, la inundabilitat dels terrenys o l'impacte visual i que, en conjunt, han contribuït a mil-lorar plans i projectes. D'altra banda, al país no tenim la tradició que hi ha en altres llocs de professionalitzar la feina de gestió del paisatge. No és estrany que en països com Anglaterra, França o el Japó, amb llargues tradicions en el disseny de jardins, hi abundin arquitectes paisatgistes i projectes de "land art". També la tradició pictòrica clàssica, romàntica i impressionista d'altres indrets d'Europa reflecteix una fascinació pel paisatge que al Mediterrani costa més de trobar, amagada darrera la dominància de representacions religioses i retrats de l'aristocràcia. En la mesura amb la qual la nostra societat vagi desenvolupant una major sensibilitat vers els paisatge i això es vagi plasmant amb la formació de professionals en la matèria, la qualitat paisatgística s'anirà normalitzant com un aspecte més a tenir en compte a l'hora de proposar interven-cions. Tant el territori com aquells que hi vivim i en gaudim hi sortirem guanyant.

Observatori del Paisatge:

http://www.catpaisatge.net

El paisatge del dia a dia

Albert Llausàs i Pascual


Fundador de la neurologia a Catalunya

El Dr. Barraquer i Roviralta és un dels grans metges de la història de la medicina catalana. És el fundador de la neurologia a Catalunya, especi-alitat que estudia i tracta malalties com les feridures o l’ictus, l’epilèpsia, les cefalees, la malaltia de Parkinson o les demències, entre d’altres.

Va néixer a Barcelona l’any 1855, on va estudiar la carrera de medicina, amb uns estudis que foren brillants, i es va llicenciar als 23 anys, el 1878.

Dos van ser els seus principals mestres en la seva època de formació: el seu propi germà, el Dr. Josep Barraquer, il·lustre oftalmòleg i gran co-neixedor de l’anatomia del sistema nerviós; i el Dr. Bartomeu Robert, internista prestigiós, amb gran interès per la neurologia clínica, i que més tard ocuparia l’alcaldia de Barcelona.

L’any 1882, quatre anys després d’acabada la carrera de medicina, quan tenia 27 anys d’edat, l’administració de l’Hospital de la Santa Creu li va confiar la direcció del primer servei de malalties del sistema nerviós que ha existit a Catalunya i a l’Estat espanyol, eventualitat que representar-ia la fundació de la neurologia clínica catalana. Per tant, es considera aquest any 1882 com l’any del naixement d’una nova especialitat mèdica a Catalunya i a l’Estat espanyol: la neurologia clínica, amb el Dr. Lluís Barraquer i Roviralta com a fundador. Posteriorment, va crear també el dispensari de neurologia de l’Hospital de Nostra Senyora del Sagrat Cor. Per tant, l’assistència neurològica hospitalària, en l’època del Dr. Barraquer i Roviralta, va ser capdavantera en aquests dos hospitals bar-celonins.

A l’Hospital de la Santa Creu, el dispensari del Dr. Barraquer es va de-nominar d’Electrologia i Neuropatologia.

El Dr. Barraquer i Roviralta no es prodigava com a conferenciant, però les seves lliçons tenien una densitat i una arrel clínica tan profunda que les feia inoblidables. El seu arxiu personal contenia la neurologia en imatges, amb un immens fitxer literari i fotogràfic propi, el qual va arrib-ar a la xifra de dues mil peces, d’un valor mèdic i docent importantíssim.

El 1922, va entrar a formar part de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, en la qual hi havia doctors del prestigi docent i professional de Cardenal, Fargas, Ribas, Suñé i Molist.

El Dr. Barraquer indicà, per primera vegada al nostre país, la necessi-tat de fer intervenir determinades lesions cerebrals oferint als malalts l’única possibilitat de curació que existia per a ells. Es considera, per tant, el precursor de la neurocirurgia. A partir de 1910, va fer intervenir una sèrie de pacients epilèptics, gairebé tots d’origen traumàtic. Les opera-cions consistien en excisions de les àrees cerebrals afectades per la lesió. Amb el seu geni, Barraquer impulsà els eminents cirurgians de la seva època, entre els quals destacaven Salvador Cardenal, Enric Ribas i An-toni Reventós, a iniciar la neurocirurgia, i ell n’esdevingué el precursor.

Cal remarcar un aspecte personal molt significatiu que estava relacionat amb la seva delicadesa en el tracte amb els companys, que era extrema, considerant per igual el metge novell que aquell professional ja carregat d’experiència. Va guardar sempre tota classe de consideracions als seus col·legues sense fer mai gala de la seva superior cultura i màxima auto-ritat en el seu servei. Sempre va ser, més que el director i professor, el company franc i lleial de tots aquells que acudien al seu consell i a les seves explicacions científiques.

Els historiadors de la medicina ressalten en el Dr. Barraquer i Roviralta la seva humilitat, que el feia ésser assequible per a tothom i, així, es trobava content entre la gent humil del seu dispensari, on amb tanta assiduïtat estudiava els seus malalts, escoltava els seus relats i donava remei, o si més no consol i bons consells a tots els qui el visitaven.

Vida de perfecte cavaller, de clínic magistral, d’original investigador i de mestre de la neurologia catalana, amb la seva activitat incansable. I home també de costums i tracte modestíssim, era un gran aficionat al camp.

Barraquer es caracteritzava també pel seu vestir modest i per conservar una personalitat intacta que no havia claudicat als embats d’una clientela aclaparadora. Tenia un esperit gairebé místic, propici a passar-se hores sobre el llibre i el malalt. Vivia sense ostentació i el seu caràcter refusava les exhibicions, i pel seu ascetisme estava per damunt de l’esperit so-cial i extravertit que tenien alguns metges de la seva època. Va ser un home pràcticament sense anecdotari, però deixà imprès el seu pas per la història de la medicina catalana.

Les seves contribucions a la literatura mèdica més significatives porten el seu epònim i són: La “malaltia de Barraquer”, o lipodistròfia progres-siva; El signe del contrast de Barraquer; El reflex de prensió del peu de Barraquer; L’atetosi associada a les encefalopaties infantils, forma simp-tomàtica de Barraquer, i L’atròfia hemilateral generalitzada de Barraquer.

Va morir el 12 d’octubre de 1928 a la seva finca de Sant Climent de Llo-bregat (Barcelona), als 73 anys d’edat.

Referències bibliogràfiques

FÀBREGAS CAMPS, M. G. “Història de la neurologia a Catalunya. De l’any 1882 a l’any 1949”, tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona, 1992. BARRAQUER BORDAS, L. Lluís Barraquer Roviralta (1855-1928), fondateur de la neurologie clinique catalane et espagnole. History of Neurology, Cogito, 1989, 1: 65-71. MARTÍ VILALTA, J. L.; MARTÍ FÀBREGAS, J.; DELGADO, R.; MARTÍNEZ, S. “Lluís Barraquer i Roviralta. Fundador de la neurologia catalana”. A: ARBOIX, A.; GIRONELL, A.; DE FÀBREGUES, O., et al. (ed.).Història de la neurologia catalana. Societat Catalana de Neurolo-gia, CPM Asociados SL, Barcelona, 2011, p. 79-87. MARTÍ VILALTA, J. L. “El naixement de la neurologia catala-na”, L’Avenç, 1982, 55: 21-25.

El Dr. Lluís Barraquer i Roviralta (1855-1928)

Adrià Arboix


Tres partits polítics i una part molt destacada de la nostra societat civil han plantejat aquest mes als catalans amb dret a vot, de cara a les elecci-ons dites “autonòmiques”, un repte de dimensions colossals: o bé donar-los suport i avançar pel camí de la independència de Catalunya o, com a alternativa, estimar-se més la pertinença a Espanya.

És a dir, han propugnat que la consulta es transformés en unes eleccions “plebiscitàries”. S’han posicionat, en una banda, els que veuen la sepa-ració com a únic camí per al reconeixement de la personalitat política i social diferenciada del nostre país, ja que veuen esgotada tota possibilitat de diàleg amb l’estat espanyol per cercar l’acceptació d’aquest fet diferen-cial (i la seva sincera aplicació pràctica). A l’altra banda, en un ventall d’ofertes oposades a aquesta proposta tan clara, s’han situat de forma més difusa els que defensen l’statu quo actual (estat autonòmic) i els que propugnen diferents tipus d’encaix nou (confederació, federació), asso-libles quan els canvis al govern central permetessin esmenar en aquest sentit l’actual constitució espanyola. A aquesta postura, els partidaris de la independència han contestat que, en tots els intents d’arreglar primer Espanya, Catalunya mai no se n’ha endut més que decepcions.

Si ens remetem a la història, fa més de cent anys que els nostres repre-sentants polítics defensen a Madrid la necessitat d’aquest tracte diferen-ciat a Catalunya, com a nació dotada d’una cultura, una llengua i un dret que van ser arrabassats per la força de les armes a partir del 1714. No entrarem ara en el detall de com aquest clam va ser en general desoït, i de quina manera; quan va ser escoltat, ho va ser de forma avara i escar-ransida.

Més recentment, tothom sap el llarg camí que ens ha conduït on ara som, el seguit de temptatives realitzades des de l’any 2012, amb l’aval del poble a través del Parlament, per aconseguir que l’estat acceptés la celebració d’una consulta legal que permetés als catalans d’expressar lliurament la seva posició sobre el futur polític desitjat per al seu país. S’han hagut d’exhaurir totes les vies legals, una darrere l’altra, i fins i tot la suposada-ment il·legal del 9 de novembre passat, fins arribar en últim recurs a aquestes eleccions.

Vet aquí, doncs, el problema: el reconeixement o no als catalans del dret a decidir sobre el seu futur. L’estat sap prou bé que, si el reconegués, estaria admetent la identitat de Catalunya com a nació, i això, el seu tarannà imperialista no li ho permet. O si ho volem fer més suau, el seu tarannà centralitzador no li ho permet: no defensa la unitat d’Espanya, cerca la seva uniformitat. Els catalans, en canvi, som ben conscients des de fa segles de la nostra identitat diferenciada, i maldem una i altra vegada per defensar aquest nostre esperit específic, l’esperit de Catalunya.

“The Spirit of Catalonia”, el títol que he escollit per a aquest article, és el del llibre que va escriure l’any 1946 el doctor Josep Trueta per infor-mar els anglesos de la història dels catalans. A les nostres comarques és ben conegut l’Hospital Universitari de Girona Doctor Josep Trueta, de l’Institut Català de la Salut, però potser molts no saben qui era el doctor Trueta. Ho explicaré ràpidament.

Josep Trueta i Raspall va néixer a Barcelona l’any 1897, va estudiar Me-dicina i es va especialitzar en cirurgia de les extremitats. Durant la nos-tra Guerra Civil va posar en pràctica un procediment de tractament de ferides i fractures de les víctimes de les hostilitats. Era catalanista, va patir els desastres ocasionats pels bombardeigs sobre la població civil, i en acabar la guerra es va exiliar a Anglaterra. Allà ajudà a preparar ser-veis d’urgència en previsió d’una imminent guerra amb l’Alemanya nazi. Va esdevenir catedràtic d’ortopèdia a la Universitat d’Oxford, i va con-vertir el Nuffield Orthopaedic Centre en un dels centres de recerca òssia més prestigiosos del món. Fou membre delConsell Nacional Català de Londres, que agrupava els exiliats que treballaven per la defensa dels drets dels catalans davant els aliats, mantingué contactes amb catalans d’arreu del món i feu una bona amistat amb Pau Casals, a qui precisa-ment va dedicar la seva obra sobre la història dels catalans amb aquestes paraules: “For Pau Casals, a great artist and a great Catalan”.

Després d’un llarg recorregut per la història del nostre país, a les seves úl-times pàgines, “The spirit of Catalonia” diu (tradueixo):

“El pronunciamiento de juliol de 1936 va acabar amb les llibertats no solament de catalans i bascs, sinó també dels es-panyols-castellans.

En ciència, quan el resultat d’un ex-periment es manté, és perquè els fac-tors causals no varien. Aquí podem dir el mateix. Així, és indubtable que a la tan repetida tragèdia d’Espanya, i més particularment dels catalans, hi ha una causa determinada i extirpable. No és una matèria que incumbeixi només als

catalans. El món civilitzat sencer no hauria de ser indiferent a l’amenaça d’extinció d’una possible font de llum i progrés, que va brillar esplen-dorosa en el passat, quan l’autogovern donava seguretat als catalans i també als bascs. Observadors superficials podrien afirmar –com alguns han afirmat en el passat- que ‘aquesta vegada’ el problema dels catalans ha quedat resolt per sempre, sota la pressió d’un règim totalitari. Es de-mostrarà que estan equivocats.”.

Unes línies més avall, a l’últim paràgraf del seu llibre, Josep Trueta escriu (1946):

“En un futur proper, Catalunya tornarà altre cop, pacíficament i dis-posada a ser un bon veí, si també se li demostra bon veïnatge; però aspra, molesta, i font de problemes permanents, si és maltractada. Per al bé de totes les nacions, i especialment d’Espanya, hom pot manifestar l’esperança fervent que Catalunya està presenciant el final del seu tràgic interludi.”

L'esperit de Catalunya, "The Spirit of Catalonia"

Jaume Bassa Pasqual


Aquest mes d’agost hem pogut tornar a veure per segona vegada a la pantalla del Cinema Montgrí la pel·lícula Del revés. L’estrena s’havia fet també en aquest cinema, el mateix dia que s’estrenava a tots els grans ci-nemes d’Espanya, el dia 17 de juliol. En sortir de la sessió vaig preguntar a la meva néta de vuit anys si li havia agradat i em va respondre que sí, però que no l’havia entesa. Darrera seu sortia el seu germà, el meu nét gran, d’onze anys i li vaig fer la mateixa pregunta i també em va contestar que sí que li havia agradat molt. Li vaig preguntar si l’havia entesa i amb un to, com si l’hagués ofès, em contestà:”i tant que sí, avi”. La conclusió que d’entrada en vaig treure era que la pel·lícula agradava a tothom. Els petits s’ho passaven molt bé i als més grans de deu anys fins als més vells, els agradava.

A hores d’ara tots sabem que la pel·lícula Del revés, de la factoria Pixar i de la productora Disney és un pel·lícula d’animació. Normalment pen-sem que les pel·lícules d’animació, ara ja no en diem de dibuixos ani-mats, són infantils, per als petits, però també hi ha cinema d’animació pensat per al públic adult, com els Simpson o les pel·lícules del director japonès Ayao Miyazaki (Porco rosso, El viaje de Chihiro, El viento se le-vanta) la majoria considerades obres mestres.

Del revés és una obra realitzada pels col·laboradors de John Lasiter, que va començar fent uns curts meravellosos i al cap de poc ens presentava, ara fa deu anys, el primer llargmetratge que portava el segell Pixar: Toy story, una història de juguets que prenien vida i que, d’entrada, ens feia pensar que anava només dirigida al públic infantil. Aviat ens adonàrem de l’error. Cada pel·lícula que sortia de la factoria Pixar agradava moltís-sim als més petits però sorprenia, com un meravellós regal, un públic més adult i especialment els més cinèfils. El meu nét, amb la resposta “és clar que si que l’he entesa”, descobria el regal que guardava Del revés per aquest públic més ampli.

Pixar, en aquest moment una fàbrica de somnis prodigiosa, ha aconse-guit amb èxit que les seves obres entusiasmin els més petits però que al mateix temps enlluernin els cinèfils perquè no hagin de cercar pretexts per anar a veure una pel·lícula infantil amb els seu fills o néts, i ho facin sense vergonya i s’extasiïn rient i gaudint tant o més que ells.

Pixar, nascuda com una productora independent, relacionada amb Lu-cas Films, va ser adquirida per Walt Disney, la productora infantil per antonomàsia, ara fa cinc anys, però això no ha fet canviar la seva línia ni els seus projectes. Hem pogut admirar i esperem continuar fent-ho, els seus títols més destacables, entre d’altres: Toy Story (3 entregues), Bus-cando a Nemo, Monstruos i per a molts la gran petita obra mestra de l’animació, Up. Una pel·lícula que conté els deu primers minuts més ge-

nials, entranyables i emotius, no només del cinema d’animació, sinó de tot el cinema.

Ara, en la seva darrera obra mestra, ens conten una original i preciosa història. Es basen en un guió inquietant sobre les emocions d’una nena i la formació de la seva personalitat. L’escenari és el cervell de la nena, on hi habiten la joia, la tristesa, la ira, la por i el fàstic. Paral·lelament seguim la vida de la nena i les seves reaccions a les situacions que està vivint impulsades per aquestes cinc sensacions.

Un repte sorprenent que Pixar sap convertir en una inquietant aventura. La joia i la tristesa es perden en el laberint del cervell i en la seva odis-sea per retornar al centre d’operacions troben on es guarden el records, un grans magatzems plens de boletes, cadascuna de les quals conté un record de la nena. Els espais on es forgen els somnis, uns grans estudis cinematogràfics. Viatgen en el tren del pensament. Cauen en el negre abisme de la foscor, on es perden els records i la personalitat. Tot plegat resulta una emocionat aventura, la que agrada als més petits, però que ajuda a recuperar la personalitat que la nena estava perdent. Perquè no es pot valorar la joia, sense la tristor. No es pot assentar el segell i el caràcter d’una persona sense els records i les dificultats. Les emocions són la brúixola del nostre comportament.

Aquesta nena que va ser feliç des del seu naixement fins que es va trasl-ladar amb la seva família a viure a una ciutat nova, estranya per a ella, es troba de cop en un món que l’omple de melangia, amb l’amenaça del desarrelament i la solitud que la condueixen a l’amargor i la fugida. Una coalició insòlita de la joia i la tristesa la porten a superar les dificultats i a recuperar l’alegria de viure.

Els guionistes es posen en un embolic considerable, però en surten ai-rosos. Pixar manté el seu objectiu. Procurar que els petits s’ho passin bé. Mitjançant una emocionat aventura compleixen amb aquest objectiu. Al Cinema Montgrí al finalitzar la projecció els petits esclataren amb un fort aplaudiment, igual que els cinèfils ho feren al Festival de Cannes, on es va presentar fora de concurs.

L’assumpte és complicat i transcendent. No semblaria el més adequat per a una pel·lícula d’animació però, Pixar ho sap fer. És manté fidel al seu estil sense oferir-nos cap regust intel·lectual. Amb tota naturalitat, se-guint els cànons del cinema infantil, ens fa riure i plorar, crea tendresa, intriga i omple la pantalla d’emoció i art. Cinema que existeix per fer-nos feliços.

Del revés, cinema per fer-nos feliços

Jordi Bellapart


Molta gent decideix el destí de les seves vacances en funció que el lloc escollit els allunyi dels problemes i l'estrès que obligatòriament han de suportar la resta de l'any. Pels qui viuen en una gran ciutat, un d'aquests problemes podria ser molt bé el trànsit i tot el que de negatiu i estressant comporta.

Com si d'un tema recurrent es tractés, un estiu més, malauradament, s'han pogut tornar a constatar els embussos que es produeixen als ac-cessos a Torroella, especialment entre la rotonda on conflueixen les car-reteres C-31, GI-643 i el Passeig de Catalunya. Durant els mesos d'estiu i de forma exagerada els dies de mercat, de mal temps, vigílies o festius, es poden generar quilòmetres de cues amb les conseqüents incomodi-tats i pèrdua de temps per a tothom. Alguns dies d'estiu, venir a Tor-roella es pot convertir en un malson. Entre els qui ho hem de suportar, hi poden comptar les persones que estiuegen a Torroella, o els qui venen per passar-hi algunes de les preuades hores de lleure per gaudir de la sin-gularitat de la nostre Vila, dels nombrosos actes que s'hi organitzen, de l'excel·lent restauració, per fer les compres al nostre comerç, per passejar, etc., i que malauradament, veuran com una bona part d'aquest temps l'hauran forçosament de malbaratar tancats al cotxe, amb la visió tan poc romàntica del fumejant tub d'escapament del vehicle del davant.

Als mesos d'estiu, tots estem conscienciats i resignats a acceptar que l'augment del trànsit pot provocar alguna afectació, però no d'una mag-nitud tan greu i repetitiva com aquesta, que fa que molts dels que po-tencialment podrien ser el nostres assidus visitants o clients, previsors o escarmentats, busquin alternatives a altres poblacions veïnes on els han sabut gestionar millor els accessos al municipi. Persones que resi-

deixen a pocs quilòmetres, però que per venir a Torroella han de creuar obligatòriament el pont del Ter, cansats d'aquesta problemàtica, i fent cas al que el raciocini els aconsella -malgrat sigui en contra de la seva voluntat-, canvien el costum de venir a Torroella, sobretot els dies més conflictius i opten per desplaçar-se a altres poblacions on trobaran ser-veis similars i podran arribar-hi d'una manera més còmoda i relaxada. Segurament Palafrugell deu ser la gran beneficiada de les nostres man-cances i el que pot representar una major distància, es veu compensat amb temps i comoditat.

Podríem dir que, a part de les persones que per obligació ho han de sofrir pacientment cada dia, sense entrar en detalls ni quantificar-ho, sens dubte, uns dels més perjudicats pels embussos que es generen a les entrades Torroella són el seu comerç, la restauració i, en general, totes les activitats econòmiques i de lleure, que veuen impotents el degoteig de visitants o clients que van perdent per aquesta causa i que tan contribui-rien a la prosperitat de la nostre Vila. Els embussos de trànsit als mesos d'estiu representen pels vilatans quelcom més que una incomoditat.

Per enèsima vegada s'ha de tornar a denunciar aquest problema. Malgrat tot, no defallim i conservem encara alguna esperança, que ens empeny a insistir i demanar a qui correspon donar-hi solució, que d'una vegada per totes ho afronti seriosament i doni la resposta que tots esperem a una problemàtica que tan negativament afecta la nostra Vila.

Segurament devem ser com una veu que clama al desert, però els que creiem que Torroella no disposa de les entrades que es mereix, no ens cansarem ni d'insistir ni de reclamar-ho.

Els embussos de trànsit i la repercusió econòmica al municipiJosep Fuster


Al llarg del segle XX i començaments del XXI, han assolit la seva in-dependència 25 estats europeus dels 48 Estats membres del Consell d’Europa. I encara s’hi podrien afegir Armènia, Azerbaitjan i Geòrgia que van aconseguir la seva independència a principis del 90.

Processos que vénen de lluny en una constant lluita anticolonial que de-mostren que una Catalunya sobirana i independent tindria possibilitat d’integració política i econòmica a Europa. I més tenint en compte els drets dels catalans, avui membres de la pròpia Europa.

Altres pobles no han trobat encara el seu definitiu encaix: Escòcia és el darrer exemple de convivència entre dues nacions que han sotmès a plebiscit la permanència o la separació de la Gran Bretanya. El re-sultat ha estat que preferien continuar-hi dins. Però ha estat la decisió del seu poble! No imposada per la pretesa autoritat d’unes lleis que en tota democràcia no son dogmes de fe, eternes, ni de majories alienes al país que reivindica el seu dret de permanència o separació. Decisió majoritària d’un poble expressada lliurement de manera democràti-ca: Privilegiats els que poden decidir el seu futur! Relacionem-ne els darrers:

1905 - Regne de Noruega - Separat de Suècia – Referèndum república o monarquia. 1917 – Finlàndia- Separada de Rússia – Declaració unilateral. 1918 - Polònia - 1975 Repartida entre Rússia, Àustria i Prússia. 1990: esdevé estat de ple dret. De-claració unilateral. 1918 – Txecoslovàquia- Un nou país amb txecs i eslovacs junts. 1918 – Iugoslàvia- Creada a la fi de la Primera Guerra Mundial. 1922 – Irlanda- Gran Bretanya – Declaració unilateral, després eleccions. 1944 – Islàndia- Separació pactada. 1918: declaració Estat Sobirà. 25 anys després, referèndum. 1960 – Xipre- Neix el 16-08-1960 com a república. 2004, la part grega membre de ple dret a la UE. 1990 – Alemanya- Les Alemanyes de l’Est i del Oest s’unifiquen el 3 d’octubre de 1990 després de la caiguda del mur de Berlín el novembre de 1989. 1990 – Hongria- A la fi de la 2ª Guerra Mundial, país satèl·lit de l’ URSS. 1990 – Letònia- Separada de l’ URSS. Declaració unilateral. 1991- Lituània- Separada de l’ URSS. Declaració unilateral. 1991 – Estònia- Separada de l’ URSS. Declaració unilateral. 1991 – Eslovènia- Separada de Iugoslàvia. Separació pactada. 1991 – Croàcia - Separada de Iugoslàvia. Separació pactada. 1991 – Bòsnia Herzegovina- Separada de Iugoslàvia. Separació pactada. 1991 – Ucraïna-Esdevingué estat independent de l’ URSS. 1991 – Bielorússia- Esdevingué estat independent. Els seus territoris repartits entre Prússia, Rússia i Àustria. 1991 – Moldàvia- Esdevingué estat independent. Els seus territoris repartits entre Ucraïna i Bielor-rússia. 1991 – Macedònia- Estat independent a l’esfondrament de Iugoslàvia. 1993 – Eslovàquia- Esdevingué estat independent l’1 de gener de 1993, després de la pacífica dis-solució de Txecoslovàquia. 1993 – Txèquia- Separada de Txèquia i Eslovàquia. Separació pactada. 2006 – Montenegro- Separada de Sèrbia. Separació pactada. 2008 – Kosovo- Separada de Sèrbia. Declaració unilateral qualificada com a legal el 2010 pel Tribu-nal Internacional de Justícia.

Catalunya, un nou pais a Europa?

Santi Sató


Las Corts Catalanes i la primera Generalitat.

La Generalitat de Catalunya té el seu origen en les Corts Reials Catalanes que es reunien, ja en temps de Jaume I (1208-1276), convocades pel rei en representació dels estaments socials de l’època. Els seus anteced-ents són la Cort Comtal (cap a l’any 1000), en les assemblees de Pau i Treva que des del 1021 es reunien par deliberar i pactar la interrupció de guerres o actes de violència i el naixement de les Corts Catalanes el 1214 en el Castell de la Suda de Lleida, convocada pel llegat pontifici Pietro de Benevento, amb motiu de la mort en la batalla de Muret del rei Pere I, i l’inici del regnat del seu fill Jaume. Pere II el Gran en donà forma institucional i l’any 1283 s’obligava a celebrar anualment Cort General amb la participació representativa de l’època.

La Constitució: La compilació jurídica catalana té els seus precedents en els Usatges de Barcelona i fou en les Corts Reials celebrades a Barcelona l’any 1413 on es va proposar i aprovar pel rei Ferran I la compilació de les Constitucions i altres drets de Catalunya. S’imprimiren l’any 1495. Regnant Felip II s’acordà una nova compilació impresa a Barcelona en tres volums en els anys 1588-1589. La tercera i darrera recopilació fou impresa a Barcelona l’any 1704, sota el regnat de Felip V. Hem de recor-dar que Espanya neix políticament, segons el Decret de Nova Planta, l’any 1.716. “el just dret de conquesta, l’atribut de la sobirania règia i... la conveniència de reduir tots els regnes d’Espanya a la uniformitat d’unes mateixes lleis, usos, costums, tribunals... que hauran d’ésser els de Castella, tan lloables en tot l’univers”

Voldria incloure aquí un record personal. El meu pare, Santiago Sató Matamala, professor de música i membre de l’orquestra de Pau Casals, que l’anomenava sempre Jaume, mai Santiago, com així ho va signar en una foto dedicada a Jaume Sató, m’explicava la seva vàlua i com n’era

de català i com defensava la seva catalanitat des de l’ exili! Recullo se-guidament el discurs de Pau Casals a les Nacions Unides. Segurament el coneixeu però necessito en aquest moment i aquestes circumstàncies recordar-lo i recordar-vos-el també. Discurs curt però on defensava la seva catalanitat:

Aquest és l’honor més gran de la meva vida.

La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. Quan jo era un noi, la meva mare —una dona excepcional, genial—, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres. Però deixeu-me dir una cosa: jo sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides. En el segle XI totes les autoritats de Catalu-nya es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per parlar de la pau, en el segle XI. Pau en el món i contra, contra, contra la guerra, la inhumanitat de les guerres. Això és Catalunya. És per això que estic tan i tan feliç de ser aquí amb tots vostès. Perquè les Nacions Unides, que treballen únicament per l’ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau m’hi va directament.

Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però sento que ha arribat el moment de tornar a tocar. Tocaré una melodia del folklore català: El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant: “pau, pau, pau” i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l’ànima del meu poble, Catalunya.

Pau Casals

I un escrit d’Azorin, home que als seus últims anys tingué una actitud contemporitzadora amb el franquisme..

Cataluña tiene derecho a vivir su vida “En su integridad” per Azorín, El Crisol, 19 agost 1931.

“Para decidir en el asunto de Cataluña se puede leer o no leer; se puede leer mucho o no leer nada. Si no se lee nada, se acepta el resultado de un largo proceso de siete siglos y se da el fallo favorable a Cataluña.

Todas las disciplinas: la historia, el derecho, la filosofía de la historia, la historia del derecho, la estética, la etnografía, el folklore, la poesía erudita, la poesía popular, la novela, la sociología, el derecho consue-tudinario, la filología, todas las disciplinas, en suma, estudiadas de-muestran que Cataluña tiene una vitalidad propia, que Cataluña es una nación.

Las teorías que antaño corrían como válidas han sido reemplazadas por teorías nuevas. Creíamos conocer el ideario de los catalanistas, y tenemos que estudiar de nuevo sus programas; otras doctrinas están ahora en curso. Los hombres se suceden y las ideas también. Seguir las fluctuaciones de la nación catalana desde la Edad Media hasta el pre-sente es contemplar el más bello panorama. Una historia de siete o más siglos y cuatro centurias de inquietud. De inquietud para Cataluña y de preocupación para el resto de España.

No ha habido sosiego ni para Cataluña ni para el resto de España en ese largo período. Y es hora de que la inquietud y la preocupa-ción terminen. Cataluña tiene derecho a vivir su vida. El resto de España debe, sin más dilación, hacer que Cataluña viva su vida” José Augusto Trinidad Martínez Ruiz, Azorín.

Han canviat moltes coses?


El 13 de maig del 2014, el ministre d'Afers Estrangers de França, Laurent Fabius, va fer una compareixença conjunta amb el secretari d'Estat dels Estats Units, John Kerry. A banda de parlar d'Ucraïna, Síria i de l'Iran, Fabius va afirmar en la roda de premsa que també havien tractat un tema molt important, el canvi climàtic.

És evident que la modificació del clima és un dels temes que més preo-cupen a nivell global perquè l'augment de la temperatura del planeta pot provocar grans catàstrofes i obligar a moviments massius de població. Per tant que francesos i nord-americans tractin aquest tema no ens ha de sorprendre massa.

L'interessant de la història va ser que Fabius va afegir una frase críptica, a la qual Kerry va assentir amb el cap, dient: "només tenim 500 dies per-què comenci el caos climàtic". Aquests cinc-cents dies vencen l'última setmana de setembre del 2015. Aquest mes.

El canvi climàtic que estem patint actualment està produït bàsicament per l'activitat humana i arrenca amb la revolució industrial del segle XVIII. No és el primer cop que la Terra pateix variacions en el seu clima, però a diferència de les ocasions anteriors on els factors eren purament naturals, actualment l'augment de la temperatura va associada a l'ús massiu de combustibles fòssils.

I aquest canvi climàtic és progressiu. Per això ha sorprès que Fabius par-lés tan clarament d'una data a partir de la qual comença el "caos climàtic". Encara que aquella intervenció va passar relativament desapercebuda, a mesura que ens hem anat apropant a la fi dels 500 dies, les xarxes socials, que no els grans mitjans de comunicació, han començat a bullir amb què pot passar a finals de setembre.

Està clar que Fabius i Kerry tenen una informació que la majoria de ciutadans no coneixen, però també està clar que si ha de passar alguna cosa, ha de ser excepcional. El ritme d'escalfament del planeta és con-stant però molt lent i cinc-cents dies més o menys no han de significar cap alteració substancial per a titllar-lo de "caos".

Llavors és quan sorgeixen els dubtes. S'hi afegirà aquest mes algun ele-ment extra que alterarà significativament el clima de la Terra? Se suposa, a més, que els Estats Units, França i d'altres estats que deuen compartir

aquesta informació confidencial no s'han quedat amb els braços plegats durant aquest any i mig. Encara que, curiosament, no s'ha fet pública cap acció conjunta concreta ni s'ha conscienciat més els ciutadans de l'amenaça de l'escalfament global.

Si és un "caos climàtic" el que ens ve al damunt, sembla que els gov-erns haurien d'advertir o aconsellar a la població sobre què pot passar. O simplement no s'ha dit res per evitar una histèria col·lectiva?

Aquest missatge de Fabius és molt inquietant. Entre altres coses perquè aquest polític socialista, nascut a París el 1946, no és un recent arribat a la política. Entre el 1984 i 1986 va ser primer ministre de França i té prou experiència per saber què i quan ha de dir les coses. Per tant el seu missatge dels 500 dies pel caos no va ser un error i menys quan al seu costat tenia el responsable de la diplomàcia nord-americana que anava dient que sí amb el cap.

Quin pot ser aquest element que alteri tan greument el clima de la Terra? Com deia abans, no vindrà de cremar unes quantes tones de petroli més o menys; o que creuem una línia vermella de no retorn que ja ens posi en una situació límit. La majoria de teories del que pot passar apunten a un element extern, que vindria de l'espai. Hi ha qui creu que podria ser un gran impacte amb un meteorit i d'altres l'entrada al sistema solar d'un planeta que periòdicament, cada 3.200 anys, s'acosta al Sol.

Fa 75 milions d'anys, la caiguda d'un asteroide al golf de Mèxic va canv-iar la geologia terrestre i va provocar, segons sembla, la desaparició dels dinosaures. La teoria del planeta amb una òrbita molt excèntrica an-omenada Nibiru ha estat desmentida reiteradament per la NASA. En els dos casos, la tecnologia actual ha de permetre conèixer amb anys d'anticipació l'aparició d'objectes espacials que puguin impactar o al-terar l'òrbita de la Terra.

Un mes abans del fi dels 500 dies de Fabius, no s'ha detectat ni un aster-oide en trajectòria d'impacte, ni un planeta fantasma que, hores d'ara, ja hauria d'estar a pocs milions de quilòmetres de la Terra. I com que França i els EUA tampoc han dit res més sobre aquesta amenaça, haurem d'esperar a finals d'aquest setembre per saber a què es referia el ministre d'Afers Estrangers francès.

La "profecia" de Fabius

Josep Martinoy


La "profecia" de Fabius

Josep Martinoy

Fa pocs dies hem sabut com es preveu que serà la població mundial en el futur. A grans trets, l'estudi ens indica que la població seguirà creixent de manera significativa, i se situarà al voltant dels nou mil milions abans del 2050; que l'Índia serà el país més poblat; que a l'Àfrica hi viuran dos mil milions de persones, i que Europa seguirà perdent població autòctona i, per tant, serà més envellida.

Segurament, si a demògrafs de principis del segles XX els haguessin ensenyat les previsions actuals, no s'ho haurien cregut i, de fet, seria ra-onable no creure-s'ho, perquè pensar que en cent anys la població mun-dial s'ha multiplicat per quatre, fins als sis mil milions de finals del segle XX, i que la previsió per cinquanta anys més sigui d'augmentar tres mil milions més, ens hauria de fer reflexionar de cap a on va el món. No és tant del nombre d'humans que està previst que habitin la terra d'aquí uns anys, sinó de com ens organitzem, de com vivim, de com utilitzem el recursos naturals. Si la humanitat segueix incrementant la població de la manera que ho fa en els darrers cent cinquanta anys, fora aconsel-lable canviar la forma de viure, perquè si no trencarem les costures del planeta, que ja dóna mostres de d'esgotament.

Tot i que ja s'han fet molts acords en l'àmbit de conservació del medi ambient, fins i tot la darrera aposta d'Obama sobre el canvi climàtic, la veritat és que requereix solidaritat dels estats i també de les empreses i

ciutadans. I pel que fa a Europa, es consolida el que ja és una evidència, que som una societat benestant, malgrat la crisi econòmica, i que ap-ostem més per la qualitat de vida, fet que provoca que no es tinguin els fills suficients per mantenir la població europea estable, la qual cosa fa que es vagi envellint i, per tant, es necessiti immigració. I, per contra, a les zones emergents, la població no para de créixer. L'Àfrica tindrà dos mil milions d'habitants d'aquí trenta anys, i això vol dir que la majoria de població serà jove i, si no canvien molt les coses, sense possibilitat de trobar futur a casa seva, fet que previsiblement agreujarà encara més el fenomen de la migració cap a terres que ofereixen feina i futur. Tot plegat fa pensar que una política comuna d'immigració és autènticament necessària a la Unió Europea i que hauria d'anar orientada en dues direc-cions: una, a solucionar els casos concrets que ja estant passant i l'altra, a cercar solucions que evitin la necessitat de les persones de migrar. L'evolució a l'alça de la població mundial és un repte molt important perquè afecta la pròpia sostenibilitat del planeta, la convivència i, si no ho sabem gestionar bé, qui sap si, en el futur, la pròpia supervivència de la humanitat. Donat que es una realitat global, cal fer-ne una gestió co-ordinada en què les organitzacions internacionals hi tinguin força i que ho facin fent prevaldre l'interès general de les persones per sobre dels particularismes. Es tracta de deixar als nostres fills un planeta sostenible i una societat basada en la convivència.

Europa i la demografia

Xavier Ferrer

Proverbis, refranys i frases fetesJaume Bassa

Dos proverbisEls darrers mesos he exposat força refranys, avui proposo dos prover-bis. “Abans d’ensenyar, aprèn”Massa gent sentencia sobre assumptes complexos sense saber-ne gaire o gens, només cal mirar la televisió o seguir les xarxes socials. El proverbi fa present que s’ha de treballar molt una matèria per arribar a ser-ne mestre.“Qui mal entén mal respon”Són freqüents les respostes equivocades només pel fet que hom no ha escoltat prou bé la pregunta, o perquè no l’ha entesa. En aquest darrer cas, molta gent no demana aclariments, o no s’ho fa repetir, per por de fer el ridícul.

Frases fetesAquest mes en presento algunes que utilitzen el mot “ull”: “Costar un ull de la cara” – Haver de pagar un preu molt elevat. “Creure (o fer) una cosa a ulls clucs” – Sense posar en dubte (o sense mirar el risc). “Fer els ulls grossos” – Dissimular, fer el desentès. “Fer uns ulls com unes taronges” - Mirar amb sorpresa, admirar-se. “No veure-hi de cap ull” – Estar satisfet, content, feliç. “Passar per ull” – Caure accidentalment una cosa per un forat, sortir d’una guia. “Tenir cara i ulls” – Estar bé una cosa, tenir bona presència.

“Tenir els ulls al clatell” – No saber veure una cosa evident, que es té al davant.

Solucions proposades per a “Mandar al cuerno”“Enviar a pastar fang” (Ma. Rosa Mateu, Julià Sanz) “Enviar que el moqui la iaia” (Julià Sanz) (“Ves que et moqui la iaia”) “Engegar a fer punyetes” (Ma. Rosa Mateu) “A fer punyetes” (Pere Camps Pascual) “Engegar a fregir espàrrecs” (Joan) “Engegar a dida” (Roser Benet)

He escollit per comentar: “Engegar a dida”.Quan era freqüent que les dones tinguessin força fills, no era estrany que els fos difícil d’alletar els últims que arribaven. Aleshores, algunes famílies benestants portaven aquests últims nadons a dida, és dir, a una dona que tenia prou llet per alimentar-los, i com que això suposava enviar-los a una família de nivell social més baix, “engegar a dida” volia dir, pròpiament, enviar algú a un estat pitjor que l’actual. (Sovint, però, de grans, el nen o nena seguien mantenint estreta relació i estimació per la vella dida, el seu marit “didot”, i els “germans de llet”).

“Como mucho”Feu una proposta: Quina expressió catalana de significat semblant podríem utilitzar? El mes vinent comentaré les respostes rebudes.


Crec que era el 4 d’agost, quan estenia la meva cadira a la sorra de la platja de l’Estartit. Ho portava tot, el protector solar, les ulleres de sol, el meu llibre i sobretot aquesta sensació de confort que t’envaeix al donar una ullada a la línia de l’horitzó de la mar i mirar el rellotge per pensar que aquest moment i els que vindran després són realment teus.

M’assec, respiro una alenada de tranquil·litat i miro al meu voltant per veure si hi ha quelcom que surti de la rutina, però veig que no, que els homes són més iguals quan estan en banyador... encara que alguns tenen més panxa cervesera que d’altres i segurament els que llueixen tatuatge, un “tatu”, no poden ser consellers delegats ni directors generals... encara que tampoc posaria la mà al foc perquè les coses estan canviant una barbaritat.

Com molts altres dies, hi ha senyores que passegen en parella, com si fossin de la Guàrdia Civil i darrera de les seves ulleres de sol passen revista als que ens torrem al sol mentre es confessen els seus grans prob-lemes, que lo del seu marit, sempre al xiringuito fent tragos a la birra i repassos als culs d’aquestes nenes que bé podrien ser les seves filles, ella ja no ho aguanta més... “... que no Churri, que no, que jo li demano la separació així que torni a Barcelona”.

Oi que va a demanar el trasllat de departament per quan torni a trebal-lar perquè a l’americà que va fitxar la companyia perquè tots fossin més eficients, l‘aguantarà la seva tia la d’Illinois, perquè ella ja no està per canviar bolquers?

Tot era, més o menys, com un any enrere, però aquest dia, aquest 4 d’agost, em va sorprendre l’estampa que il·lustra aquest article. Sí, fixin-s’hi bé i veuran que no té pèrdua. No, no és un nen que ha furgat a la sorra per construir un castell o veure com es filtra l’aigua de mar; és un xaval d’uns deu anys que ha enfonsat el cul en una mena de butaca a mesura seva per refugiar-s’hi i llegir el seu llibre, “Donald Duck”. Sí, un còmic com aquells que nosaltres suplicàvem als nostres pares quan els

acompanyàvem al quiosc a comprar el diari del diumenge.

Els pares són british i estan ben acomodats en dues butaques impecables, posades amb simetria perfecta cara al mar, sota dos para-sols d’última generació, d’aquestes que et permeten pujar o baixar a plaer el para-sol, com si es tractés d’un periscopi. Ell llegia un llibre digital i ella feia una

ullada a una revista de modes. Juntament amb el nen a qui quasi mig s’havia empassat la terra, formaven una estampa de postal.

Vaig passar una bona estona comparant-los amb els grups que es van creant a les platges a mesura que s’acosta el migdia i vaig veure que no, que no n’hi havia, de diaris. Pales, galledes, rasclets, raquetes de platja, fins i tot llibres -sobretot en mans de dones- i vaig pensar que l’absència de diaris en mans dels i les banyistes podria significar que hi ha persones que poden donar vacances als malsons que, en bona mesura , ens ofe-reixen els mitjans de comunicació. Ull, això no va pels meus col·legues periodistes, parlo de l’escenari públic, aquest de “com pitjor, millor”.

I en tornar a casa des de la platja, vaig rescatar el meu darrer article al Diari de Sant Cugat, el diari del poble en què visc. Un estiu inquietant. I vaig pensar que tant de bo jo no tingués raó, tot i que al connectar els informatius de la televisió em dic que sí, que això de la platja és només una postal. Aquí els hi deixo uns paràgrafs, per si els poden interessar.

“Sí, mai podré oblidar aquest estiu perquè serà molt, molt inquietant. Quan escric aquest article i llegeixo les notícies, s’enarquen encara més les meves celles: cada dia l’enconament és més gran, les grandiloqüències in-necessàries més freqüents i la sensació d’estar pròxims a una cosa dolenta per a tots, més arrelada.

La sensibilitat s’entén ara de forma especialment agressiva, per veure de quina manera es pot tocar la fibra de qui no està d’acord amb el que ca-dascú defensa i ja és pràcticament impossible pensar que allò del diàleg es la via adequada, encara que en teoria ho sigui.

Si, l’examen és el 27 de setembre i les seves vespres seran convulses, d’una crispació creixent, de disbarats, de tensions que no porten enlloc i que úni-cament creen barreres en les relacions de les persones.

Sí, posin vostès els noms que vulguin, encara que jo sóc basc, tinc evident-ment els meus i la veritat és que no veig a l’horitzó català la reedició de

l’Abraçada de Vergara, en què el general Espartero i el carlista Maroto es feren després de l’acord signat a Oñate per acabar amb la Primera Guerra Carlina el 1839. I aquí, encara que no hi ha batalles als carrers, la tensió és tan espessa, que es pot tallar “.

Em voldria fondre!

Javier Zuloaga


La cuina de la Catrina

Caterina Bosch

Gall d’indi curat

• 1 Bistec de gall d’indi per persona, d’ 1 cm

• Ceba “potxada”

• Formatge ratllat, 4 formatges

• Sal

• Oli

PREPARACIÓ:

En una paella amb oli daureu el gall d’indi lleugerament, poseu-lo en una plata del forn, a sobre la ceba “potxada” (força quantitat) i el for-matge ratllat. Teniu-ho uns minuts al forn, sense deixar que el formatge quedi gratinat, només fos.

Arròs bullit amb gambes

• 80 gr d'arròs per persona

• 3 o 4 gambes per persona

• Tomata triturada

• 1 gra d'all per persona, triturat

• Aigua

• Sal

• Oli

PREPARACIÓ:

En una cassola amb una mica d'oli passeu-hi les gambes i reserveu-les. En el mateix oli passeu-hi els alls, i seguidament la tomata. Quan està confitat afegiu-hi aigua i quan bulli l'arròs no pareu de remenar perquè deixi anar el midó. Uns dos minuts abans que estigui cuit, poseu-hi les gambes. Ha de quedar caldós per menjar-lo amb cullera.


Gotes d'humorFuster


La peli del mes: El maestro del agua

NotíciesNOTÍCIES D’AGOSTTORROELLA I L’ESTARTIT Assemblea General de l’Associació EMPORI-ON. Va tenir lloc el dijous 13. En aquest número presentem una nota del Consell de Redac-ció que resumeix assumptes debatuts i acords presos.

Vicenç Fiol ens va deixar. El diumenge 16 va morir a Girona Mossèn Vicenç Fiol. L’any 2006 havia participat a la fundació d’EMPORION en la seva tercera època, i durant uns anys en va ser membre del Consell de Redacció i col·laborador habitual. Havia estat capellà molt estimat a Tor-roella, Ullà i altres pobles veïns. Retirat feia temps a Girona, en la seva darrera voluntat va demanar que es fes a Ullà la cerimònia religiosa de comiat, i que s’hi fes una col·lecta a repartir entre les dues escoles d’immigrants amb què havia col·laborat, Àkan de Girona i Dudal de Torroella.

Jordi Bellapart, Medalla del Montgrí 2015. En-guany l’Ajuntament va concedir la Medal-

la del Montgrí al nostre soci, cofundador d’EMPORION, col·laborador habitual, i actual president, Jordi Bellapart, per la seva dedicació a la vila durant molts anys, impulsor cultural, exregidor, fundador i president del Cine Club Torroellenc i animador del Cinema Montgrí. A l’acta oficial de lliurament del dilluns 24, el guardonat va adreçar al nombrós públic as-sistent uns mots de record i lloança per la història del cinema a la nostra vila, el seu pres-ent, la gent que hi ha treballat, i la voluntat i el desig que es mantingui ferma l’afició per l’art i l’entreteniment cinematogràfic.

Els altres guardonats. El dilluns 24 es va lliu-rar també la Medalla del Montgrí 2015 a Josep Morraja, promotor de Associació Filatèlica i Numismàtica i primer president del Bàsquet Club Torroella, i al’Associació de Teatre Medes Montgrí, de trajectòria prolongada i esforçada.

35è Festival de Torroella de Montgrí. Organitzat per Joventuts Musicals, es van fer dotze con-certs des del diumenge 2 al dijous 20. Aquest any hi van tenir importància destacada la veu i el piano. El dia de la inauguració es va fer un homenatge ben merescut a Josep Lloret, impul-sor del Festival des del primer moment i factor principal del seu gran èxit. Des d’aquest any ha pres el relleu com a president Albert Bou. El resultat en cloure aquesta edició va ser ben

PER A AQUEST MES DE SETEMBRE

Dissabte 5FESTA DELS MASOS A SANTA MARIA DEL MAR

Divendres 11 DIADA NACIONAL DE CATALUNYA

Dies 18, 19 i 20PIRATES I CORSARIS A LES ILLES MEDES

Fins al 12 d'octubreFUNDACIÓ MASCORT - L'art de la pintura i el dibuix (1400-1800)

Fins al 13 de desembreFUNDACIÓ VILACASAS – Narcís Darder – Mar Serinyà


satisfactori, s’havien assolit gairebé els 10.000 espectadors i l’ocupació mitjana havia estat del 88,5%.

Jazz Festival l’Estartit. Coincidint amb el Festi-val de Torroella, aquest any es va fer e l Festival de Jazz a l’Estartit, altra vegada, amb molt d’èxit. Cinc sessions, del 18 de juliol al 12 d’agost.

L’orgue vell de Montserrat, a Torroella. Quan a Montserrat es va estrenar orgue nou, es va in-sinuar la possibilitat que el vell passés a l’església de Torroella, degut als lligams històrics i musi-cals entre la nostra vila i aquell monestir. Segons les darreres informacions, sembla propera la signatura de l’acord.

La platja dels Griells. Una vegada més els veïns es queixen dels efectes del mar sobre aquest indret, aquest cop sota el lema “L’Estartit no es mereix aquesta platja”. Una comissió d’afectats es va reunir amb responsables i tècnics munici-pals per estudiar propostes per tal d’intentar recuperar la platja i aconseguir el suport de l’Estat.

Cargol poma al Baix Ter. Aquest mes es van detectar postes d’aquesta plaga en un arrossar situat entre els termes de Palau-sator i Pals. Es 1 al Mas Pinell i el divendres 14 a Montgó.

MIMA 2015. El dissabte 1 a la nit es van projec-tar a l’Estartit pel·lícules del fons marí.

Torroella màgica. Es van fer visites guiades els dies 2, 6, 10, 13, 17, 20, 24, 27.

Sardanes a l’Estartit. Hi va haver audició el dimarts 4.

Un parc, tres paisatges. Els dimarts de tot el mes es van fer a l’Estartit visites guiades.

La mina d’aigua. Els dimecres, dijous i divendres de tot el mes es van fer visites guiades a aquesta nova atracció monumental de la Torroella an-tiga.

Compositors torroellencs. El dimecres 5 es va fer al pati de can Quintana un concert de cobla de compositors torroellencs.

1000 anys d’història i llegenda. Es van fer visites guiades els divendres de tot el mes.

El president de l’ANC a Torroella. El dijous 20 un públic nombrós va acudir al pati de can Quin-tana, on Jordi Sánchez, president de l’Assemblea Nacional Catalana, va exposar els seus punts de vista sobre la Diada d’enguany, les eleccions del 27-S i les accions i actituds previsibles a partir del dia 28.

Festa Major 2015. Els actes programats per a la Festa Major han comprès del divendres 14 ald-issabte 29. En fem el resum a continuació.

Divendres 14

Presentació del Llibre de la Festa Major. Va ser el primer acte de la Festa Major aquest any. Es va fer a can Quintana i va ser a càrrec del presi-dent de l’Associació del Llibre de la Festa Major, Joan Vinyes.64a Exposició d’Art Local. Es va in-

augurar després de la presentació del Llibre de la Festa. L’organització d’aquesta exposició, tan tradicional, va ser a càrrec del Casal del Mont-grí, com de costum, i des d’aquest any va comp-tar, a més, amb la col·laboració de l’Associació del Llibre de la Festa Major. Ballada de sar-danes. La va promoure l’Associació del Llibre de la Festa Major després dels dos actes comen-tats. Si bé semblava que el temps amenacés amb un possible ruixat, finalment es va poder fer sense problemes.

Dissabte 15

Techno House Festival Montgrí. Es va fer a la nit, amb l’èxit de jovent de costum. Música folk. A Fora Portal, plaça Quintana i Combis. Correfoc, amb els Ducs del Foc. Pels carrers de la vila. Ball de Festa.Als jardins Santa Clara.

Divendres 21

Varen començar diversos actes festius tradi-cionals: Fira d’atraccions. Torneig de Tennis de taula.Inici del torneig. Concurs de Cartells de la Festa Major. Lliurament de Premis.

Dissabte 22

Varen continuar els actes tradicionals: Va-quilles. Als jardins de Santa Clara. Torneig de Tennis de taula. Final del torneig iniciat el dia 21. Torneig de petanca, XIX Torneig de futbolí, Simultànies d’escacs.

Diumenge 23

Varen continuar els actes festius tradiciona-ls: Vaquilles. Als jardins de Santa Clara. Corre-foc dels petits, amb els Mussolets i els Ducs del Foc. A les places de la Vila i Pere Rigau.

Dilluns 24


El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.

EMPORION publica de forma pref-erent les notícies que ens envien els organitzadors d’actes a:

[email protected] (recomanat màxim 30 paraules)

Medalles del Montgrí. Com ja hem exposat més amunt, es varen concedir al nostre company Jor-di Bellapart, a Josep Morraja, i a l’Associació de Teatre Medes Montgrí. Audició de sardanes. Al pati de can Quintana. Sopar popular. Als jar-dins John Lennon, amb el tradicional pregó. Dimarts 25. Diada de Sant Genís.

Matí. - Gegants. Es va fer la plantada a la plaça de la Vila. Cercavila de Gegants, Capgrossos, Grallers, Xatis i Xanquets. Pels carrers de la vila, acompanyats aquest any pel sac de gem-ecs Els Salancaires de la Catalunya Nord. Mis-sa solemne. Acompanyada pel cor del Recer en honor de Sant Genís. Ball de gegants a la plaça, seguit de les tres sardanes tradicionals. Tarda. – Audició de sardanes a plaça. Con-cert amb els Montgrins als jardins John Lennon. Nit. - Ball de Festa Major als Jardins John Len-non. Concert a les barraques.

Dimecres 26

Es van programar els tradicionals Vermut explo-siu al matí, a la tarda Audició de sardanes i Con-cert, i a la nit Ball, amb La Principal de la Bis-bal, Cercabirres, i Concert a l’espai barraques.

Dijous 27

Al matí, Festa de l’Aigua als Jardins Lennon, a la tarda Sardanes a plaça i Teatre (“Alarma familiar”) a l’Auditori de l’Espai Ter, i a la nit Concert a l’espai barraques.

Divendres 2

Play-back a plaça, al matí. Al vespre Titelles al pati de can Quintana, i a la nit, Concert a l’espai de les barraques.

Dissabte 29

Tarda. - Els Tambors del Baix Ter al passeig de l’Església, i Titelles a can Quintana, amb berenar. Nit. – Es va programar “Som mediterranis” a l’Auditori de l’Espai Ter a càrrec de Montgrí Dansa, iConcert a l’espai barraques.

CATALUNYAEncarats al 27-S. Tot i les vacances d’uns i al-

tres, no han faltat, durant tot el mes, les presen-tacions i opinions dels candidats dels partits o coalicions. Un motiu de debat per part de molts va ser la concreció que, en cas que Junts pel Sí formés govern, el president seria Mas.

Top manta. La mort a Salou d’un immigrant va ser causa d’aldarulls i preocupació a diverses poblacions. Ei problema afecta la seguretat i el comerç de molts indrets turístics, a Barcelona i a tot el país.

L’adhesió de Barcelona a l’A.M.I. Els represent-ants de ERC, CiU i la CUP a l’Ajuntament de Barcelona van registrar conjuntament una sol·licitud de ple extraordinari per debatre l’adhesió de la ciutat a l’Associació de Muni-cipis per la Independència. L’alcaldessa Ada Colau va avançar que probablement el seu grup s’abstindria.

“Joc de trons” a Girona. Aquest mes es van fer proves de figurants i es va començar a ad-equar la via pública per assegurar l’ambientació d’aquesta sèrie de referència.

ESPANYARajoy i la Constitució. Tot i manifestar-se obert a una possible reforma de la Constitució, reaf-irma que és innegociable la sobirania única del poble espanyol i refusa un eventual dret a de-cidir dels catalans sobre el seu futur col·lectiu. PSOE, C’s i UPyD, en la mateixa línia. Tots tres partits espanyols han defensat que un nou marc constitucional s’ha de fer sense tractes diferents. Els barons autonòmics del PP o del PSOE del nou mapa autonòmic del 2015 han sostingut també posicions con-tràries a tot tracte diferencial per a Catalunya. Els pressupostos per al 2016. El debat al Congrés comportà forts enfrontaments preelectorals en-tre el PP i el PSOE. Els partits CDC i UDC van posar en evidència la injusta assignació prevista per a Catalunya.

MÓNEuropa i Grècia. Europa va posar en marxa el tercer rescat de 86.000 milions d’euros

fins al 2016, i eldijous 20 Grècia va rebre una primera transferència de 23.000 eu-ros. Tsipras dimití i convocà noves eleccions per obtenir l’aval al pla d’austeritat acordat. La immigració a Europa. Ha continuat sent el gran problema, al pas de Calais, al mar Mediterrani i als països de l’Est, i han se-guit morint els immigrants en els seus intents d’entrar als països europeus. No es veuen camins de solució d’un problema empitjo-rat per l’actuació de les màfies. Darrerament hi hagué forts enfrontaments a Macedònia per contenir refugiats procedents de Síria. Alemanya. La cancellera Merkel va haver de su-perar l’oposició de diputats rebels del seu ma-teix partit per aprovar el nou rescat de Grècia. Turquia. Davant la impossibili-tat de formar govern, Erdogan anun-cia eleccions avançades l’1 de novembre. Estat Islàmic. Malgrat l’impuls protagonit-zat pels Estats Units i Turquia, no s’ha acon-seguit millorar la situació. Els islamistes mantenen la seva fúria destructora, van decapitar l’arqueòleg director de Palmi-ra, i van destruir el temple de Baalxamin. L’economia es refreda arreu. La desacceleració als països emergents (Xina, Brasil, etc.) fa témer per una nova recessió que afectaria de nou el comerç i l’economia occidental. La caiguda de les borses ha reflectit aquests temors, sobre tot per l’aturada del creixement de Xina.

ESPORTSTorneig de billar al Cinema. Es va fer el dissabte 8 i diumenge 9. Torneigs de la Festa Major. Els dies 21 i 22 va te-nir lloc la primera i segona jornada del XXXIII Torneig tennis taula al Pavelló. El dia 22 es van fer el XIX Torneig de futbolí a les Galeries del Centre, les Simultànies d’escacs a la plaça Pere Rigau i el Torneig de petanca als jardins John Lennon.

Socis Fundadors

Jaume BassaJordi BellapartMontserrat BlaiXavier FerrerVicenç FiolGabriel MartinoyCels SaisSanti SatóJoan SurrocaEnric TorrentPlàcid Busquets

Consell de redacció

Jaume BassaJordi BellapartRoser BenetXavier FerrerJosep FusterGabriel MartinoyAnna M. MercaderCels SaisEnric Torrent Josep MartinoyPlàcid Busquets

Jordi Bellapart - PresidentAnna M. Mercader - SecretariPlàcid Busquets - Edició, disseny i administració del web Gabriel Martinoy - Preparació, estructura i gestió de continguts

Edita Associació Emporion

1915 - 2015

105 setembre 15

Documents