1. els ant ec edent s: ci vilisme contr a b arb rie · 1. els ant ec edent s: ci vilisme contr a b...

1.Els antecedents: civilisme contra barbàrie

Crisi colonial i poder militar

La revolució del juliol del 1909 o Setmana Tràgica deBarcelona va tenir una primera causa immediata enla crida de reservistes que va efectuar el govern con-servador d’Antonio Maura, amb l’objectiu d’engruixirles files de l’exèrcit espanyol al Marroc. Aquest teniala missió de sotmetre les tribus rebels del Rif que im-pedien establir la sobirania espanyola en la seva partdel protectorat del Marroc. Els sectors populars vanpercebre la campanya colonial marroquina de mane-ra negativa: creien que anaven a lluitar al Magrib, noper Espanya, sinó per defensar els interessos econò-mics d’un conjunt de polítics i homes de negocis que,a més a més, havien aconseguit amb diners que elsseus fills no s’incorporessin a files. És a dir, en la me-sura en què eren rics, aquests homes de negocis ha-vien pogut pagar l’anomenada redempció en dinersque permetia a qualsevol jove evitar la incorporació afiles. D’aquesta manera, el servei militar al Marrocprenia la forma d’un càstig social contra els sectors

setmana tragica (HaNacional) 17/3/09 10:07 Página 15

més desvalguts socialment i econòmicament de lasocietat espanyola. Per tant, antimilitarisme i antico-lonialisme esdevingueren dues de les principals pecesideològiques dels programes polítics de les esquerresrepublicanes i obreristes de principis del segle XX.

La crítica contra el militarisme entre el 1898 i el1909 (que s’estengué amb intermitències al llarg detot el segle XX) va tenir molt a veure amb el renovatintervencionisme de l’exèrcit espanyol en la políticade l’Estat. Certament, la construcció de l’Estat libe-ral a l’Espanya del segle XIX va estar marcada per unfort intervencionisme dels militars. Les raons d’a-quest intervencionisme foren diverses. Una de lesprincipals, no sempre del tot explicitada, es remunta-va a la mateixa construcció del règim absolutista que,des del 1716, havien dissenyat els Borbó després dela guerra de Successió: en tots els regnes i les pro-víncies de la Corona espanyola, el capità general era elcap de l’administració judicial i militar i tenia, a mésa més, una extraordinària potestat d’intervenció enl’administració civil. És a dir, Felip V i els seus succes-sors establiren un sistema polític i una administracióde l’Estat netament militaritzada, o, si més no, amb unfort pes de l’estament militar.

Amb aquest antecedent, havia de resultar lògicque, en plena construcció de l’Estat liberal vuitcentis-ta, l’exèrcit no volgués perdre el protagonisme delqual gaudia. D’una banda, els militars proabsolutisteshavien de defensar la causa del carlisme per por aperdre els seus privilegis socials i corporatius enfrontde les noves fornades de militars que van brillar du-rant la guerra del Francès, les guerres d’independèn-

16 LA SETMANA TRÀGICA


cia d’Amèrica de principis del segle XIX i la primeraguerra Carlina. Tinents, capitans i coronels de pro-cedència burgesa aspiraven a controlar i reordenar eltradicional exèrcit d’origen absolutista i apostarenper un nou Estat liberal que els ajudés a promocio-nar-se. Criticaren el desastre colonial del 1824, enquè Espanya abandonà el Perú, el seu darrer reducteimperial a l’Amèrica del Sud, i limità el seu tradicio-nal domini a Cuba, les Filipines i alguns petits reduc-tes de l’Àfrica.

Entre el 1808 i el 1833 es prodigaren els pronun-ciaments i els cops d’estat, acompanyats de conflictescivils com el de 1822-1823, el qual tingué una certacontinuació en la primera guerra Carlina de 1833-1840. La victòria dels liberals o isabelins enfront delscarlins bandejà la milícia absolutista, però deixà a lallum del dia la rivalitat entre els caps militars victo-riosos que apostaren per renovades forces polítiquescom el moderantisme, el progressisme o el republi-canisme. La lluita política d’aquestes opcions esdevin-gué una lluita corporativa entre els seus caps mili-tars. Així, l’anomenada militarització de la políticaespanyola no va ser altra cosa que l’absorció perl’exèrcit dels partits i les institucions polítiques del’Estat liberal. Així, els líders de les formacions polí-tiques foren, fins a la Primera República, militars:Narváez, del Partit Moderat; Espartero, Prim oSerrano, del Partit Progressista, i O’Donnell, de laUnió Liberal.

La Restauració alfonsina del 1875 va marcar unpunt d’inflexió en l’intervencionisme de l’exèrcit.Alfons XII i Cánovas del Castillo, netament influïts pel

DAVID MARTÍNEZ FIOL 17


sistema polític britànic (el mateix Alfons XII haviaestudiat al Regne Unit), apostaren per un dissenyd’Estat on els polítics civils esdevindrien els autèn-tics protagonistes de la vida política espanyola.Repartits entre el Partit Liberal i el Partit Conser-vador, la noblesa, l’alta burgesia i les classes mitja-nes liberals intentaren, a través de la Constitució del1876, posar en funcionament un joc polític anome-nat «torn de partits»: sota l’arbitratge de la Corona, li-berals i conservadors feien torns en el poder de ma-nera pacífica, sense necessitat de pronunciamentsmilitars ni de cops d’estat. Lògicament, a fi que eltorn fos perfecte, aquest necessitava el frau electo-ral, ja que les tendències electorals de la població nonecessàriament passaven pel vot obligatori al partit(liberal o conservador) que li tocava guanyar en aque-lla convocatòria electoral.

L’alternança en el poder de liberals i conserva-dors pràcticament no va tenir resposta de les dife-rents forces parlamentàries de l’oposició. El carlismeestava esgotat, esmicolat i dividit per les tres derro-tes patides, al llarg del segle XIX, en tres guerres ci-vils, la darrera el 1876. Les diferents famílies repu-blicanes estaven completament desprestigiades entreels seus seguidors (classes mitjanes i populars urba-nes) davant de la negligència política i governamen-tal demostrada durant el breu espai de temps que duràla Primera República (1873-1874). Finalment, l’obre-risme d’esquerres no representava encara una serio-sa alternativa de tipus polític com per qüestionar ve-ritablement l’Estat liberal.

L’única força que es mantenia netament organit-



zada era l’exèrcit, però el sistema de la Restauració lihavia trobat una ocupació: el control de les darrerescolònies espanyoles. Tanmateix, l’estructura orgàni-ca de l’exèrcit no va adoptar les mesures necessàriesper afrontar amb garanties la nova missió encoma-nada. Un excés de burocratisme i una oficialitat nu-mèricament desproporcionada davant de la tropa exis-tent convertiren l’aparell militar espanyol en una feblemàquina de guerra. Aquesta evidència es va fer pa-lesa el 1898, en què les guerrilles nacionalistes deCuba, Puerto Rico i les Filipines, amb el suport delsEstats Units, infligiren una humiliant derrota a lesforces militars espanyoles. La humiliació va anaracompanyada de la sensació de vergonya que moltsmilitars sentiren per la forma en què van ser con-duïts a la derrota: manca de preparació per a una guer-ra a la selva, imprevisió de les autoritats militars i ci-vils respecte a les malalties tropicals que delmarenla tropa i la sensació d’abandonament que sentirenels soldats respecte de la metròpoli (el retorn a Es-panya, un cop derrotats, es realitzà en unes condi-cions deplorables i amb una rebuda de clara indigna-ció envers les altes jerarquies de l’exèrcit).

En conseqüència, l’oficialitat de l’exèrcit va acu-sar els polítics dels partits del torn d’haver-los aban-donat a la seva sort i culparen la classe política de laderrota militar. Per complicar més la situació, sorgi-ren noves forces polítiques, com el catalanisme, o enressorgiren d’altres, com el republicanisme, que apun-taren l’exèrcit i els partits del torn com els culpablesde l’enfonsament imperial d’Espanya. Així, l’exèrcit nova pair bé les crítiques i veié en el republicanisme,



l’obrerisme, però, fonamentalment, en el catalanis-me, l’enemic a batre. Certament, l’exèrcit va percebreel catalanisme i les denominades forces regenerado-res o regeneracionistes com a instruments de la des-membració d’Espanya.

En conseqüència, la milícia s’autoassignà el paperde salvadora de la pàtria i, entre el 1898 i el 1909, esposaren les bases d’una lluita soterrada però intensa,entre l’exèrcit espanyol i les diferents famílies catala-nistes i republicanes, per veure qui imposava el seumodel d’Estat: l’exèrcit podia conformar-se amb lapervivència de l’Estat liberal mentre aquest no inter-vingués en la remodelació de les seves plantilles i enla política d’ascensos; per contra, catalanistes i re-publicans reclamaven la democratització i descentra-lització del sistema de la Restauració o la proclama-ció d’una República, la qual havia de conduir a unadràstica reducció del pressupost i de la plantilla del’exèrcit.

Rivalitats polítiques i corporativesentre catalanistes i militars

Les opcions catalanistes de la fi del segle XIX i princi-pis del XX van presentar-se com a alternatives de re-forma i reordenació descentralitzada de l’Estat es-panyol. Totes assenyalaven que la nova estructuraestatal havia de dotar Catalunya d’un règim d’autogo-vern polític, econòmic i social. La voluntat dels ca-talanistes d’aconseguir un règim autonòmic es concre-



tà en el que anomenaren el «fet diferencial» i que esfonamentà en dos components: la cultura i la indus-trialització. Aquest darrer element ressaltà la superio-ritat econòmica de Catalunya respecte de la restad’Espanya. Els catalanistes apuntaren que la «pròs-pera» i «moderna» indústria catalana estava en pe-rill per la manca d’interès dels governants espanyolsde protegir-la. I es ressaltava que això es devia a lavinculació de tots ells a l’«oligarquia agrària». Com arèplica, els sectors espanyolistes denunciaren els pro-jectes catalanistes com el desig de domini econòmicd’una regió sobre la resta d’Espanya.

La reivindicació d’un govern propi per a Cata-lunya no va desvetllar únicament la rivalitat econòmi-ca entre «industrials catalans» i «agraristes espa-nyols», sinó també la lluita pel repartiment dels llocsde feina públics a l’administració de l’Estat i local aCatalunya. I va ser en aquest àmbit on es van fer mésevidents i insalvables les diferències entre el catala-nisme polític i l’estament militar. Les mateixes Basesde Manresa (1892) assenyalaven que el conjunt del’administració de l’Estat a Catalunya havia de pas-sar a formar part del Poder Regional (denominacióamb què el catalanisme definia en aquell moment elfuturible cos institucional d’autogovern de Catalunya).A més a més, es destacava l’obligatorietat que totsels funcionaris, civils o militars, que passessin a de-pendre del Poder Regional fossin catalans de naixe-ment o bé per naturalització. Així, la base 4 indicavaque «sols els catalans, ja ho siguin de naixença ja pervirtut de naturalització, podran desempenyar a Ca-talunya càrrecs públics, fins tractant-se dels goberna-



tius i administratius que depenguin del poder cen-tral. També deuran ésser desempenyats per catalansels càrrecs militars que importin jurisdicció». La llen-gua també havia de marcar els camins de promocióprofessional dins de Catalunya i, no només en l’admi-nistració civil de l’Estat, sinó també en la militar, in-cloent-hi tots aquells aspectes que fessin referènciaa l’ordre públic. A la base 13, s’assenyalava que «laconservació de l’ordre públic i seguretat interiors deCatalunya, estaran confiats al sometent, i per al ser-vei actiu permanent es crearà un cos semblant al deMossos d’Esquadra o de la Guàrdia Civil. Dependranen absolut totes aquestes forces del poder regional».

Resultava lògic que entre el funcionariat civil imilitar de l’Estat sorgís un notable i dur anticatalanis-me, fins al punt de definir el catalanisme com a estric-


Acudit publicat l’any 1900 al’Almanac dela Campanade Gràcia enreferència al’ensenya-ment delcatalà.


te separatisme, i s’intentés menystenir el català coma llengua que havia de competir amb el castellà enl’entrellat de l’administració. Però el problema, tot ique es definí externament sota expressions de caràc-ter sentimental, sempre va ser en el fons de raó cor-porativa: prosperar en la Catalunya que proposavenels catalanistes implicava seguir unes regles de jocalienes als militars i als funcionaris estatals. Perquè lesBases de Manresa donaven per suposat que les juris-diccions militars, eclesiàstiques i educatives s’em-motllarien al marc territorial d’autogovern proposatpels catalanistes. En bona lògica, militars, eclesiàs-tics i docents de l’Estat a Catalunya no van mostrar-se disposats a acceptar les vies de promoció i con-cursos de trasllats en funció del disseny territorialdels catalanistes.

En conseqüència, a principis del segle XX, el ca-talanisme es va convertir en un dels pitjors enemicsde l’exèrcit i del funcionariat estatal. Tot i així, la re-lació entre els uns i els altres no va ser de confronta-ció permanent. Per exemple, arran de la crisi colonialdel 1898, els sectors catalanistes conservadors cer-caren l’exèrcit, no com a eina de repressió, sinó deregeneració de la vida política espanyola. Així, indus-trials catalans i joves professionals catalanistes s’apro-paren a la Junta d’Adhesions al general CamiloPolavieja, la qual pretenia ser una via descentralitza-dora de reforma de l’Estat amb la participació de l’e-xèrcit. Tanmateix, els militars no estaven del tot dis-posats a donar el protagonisme de la regeneraciód’Espanya als sectors civils. Així, davant de l’onadaregeneracionista del tombant de segle, els militars



també van voler, com un regeneracionisme més, mos-trar la seva disconformitat enfront del sistema deltorn de partits. Els militars van considerar que la pèr-dua de les colònies antillanes i de les Filipines el 1898havia estat conseqüència de la ineficàcia dels polí-tics dinàstics i feren pressió cada cop més per domi-nar i influir en la vida pública espanyola. Sobretot,quan van ser conscients que els mateixos polítics di-nàstics i les opcions regeneracionistes civils estavendisposades, per necessitats econòmiques de l’Estat, areduir una oficialitat sobredimensionada respecte alvolum real de la tropa, i això feia témer als militarsla pèrdua de la feina de molts oficials.

En rigor, la proposta catalanista d’establir unaadministració autònoma per a Catalunya i en catalàno feia més que posar sal a la ferida d’un exèrcit pre-ocupat per la reducció de la seva plantilla en benefi-ci de l’administració civil. En aquesta lluita pels llocsde treball públics, les primeres víctimes de l’exèrcitforen els catalanistes. I és en aquest context de su-pervivència socioprofessional que cal entendre l’assaltque, el 1905, protagonitzaren els oficials de la guarni-ció de Barcelona contra les publicacions regionalistesdel Cu-cut! i La Veu de Catalunya. L’assalt va ser unaresposta dels militars a les burles que la premsa regio-nalista dedicà a la ineficàcia de l’exèrcit espanyol enles guerres colonials de 1895-1898. La contundènciade l’acció dels militars de la guarnició de Barcelonava permetre que, en 1905-1906, l’exèrcit aconseguísque les Corts, de majoria liberal i amb el patrocini delgovern liberal presidit per Segismundo Moret, apro-vessin l’anomenada Llei de jurisdiccions militars, la




Barcelona, 20 de maig de 1906: festa d’homenatge als diputatsde Solidaritat Catalana que votaren en contra de la Llei de jurisdiccions.

Els diputats i senadors de Solidaritat Catalana al Congrés, 1906-1907:Moles, Cambó, Caballé, Coromines, Llari, Ventosa, Sicars, Hurtado,Macià, Mella, duc de Solferino, Sardà, Garriga, Vallès i Ribot;presidits per Nicolás Salmerón.


qual establia que totes les ofenses a l’exèrcit havien deser instruïdes per la justícia militar.

Els regionalistes replicaren marxant de les Cortsi vertebrant, el 1906, una coalició electoral anome-nada Solidaritat Catalana, la qual aplegà, a més delsregionalistes, carlins, catalanistes d’esquerra, sepa-ratistes i republicans. En clau corporativa, aquestaaliança electoral recollia les aspiracions d’industrials,juristes, professionals, tècnics i una nodrida repre-sentació de les classes mitjanes catalanes. Perquè, endefinitiva, el catalanisme havia sorgit com un movi-ment que aplegava les classes mitjanes professionalsi propietàries catalanes de principis del segle XX.

El catalanisme o la concreció d’un projecte civilista

A catalanistes i republicans els va unir una aspiraciócomuna: la necessitat d’instaurar dins de la societatcatalana unes formes civilitzades i democràtiques defer política. Civilització i democràcia foren les pun-tes de llança d’una crítica al que era, més que no pasespanyol, castellà, i s’entenia com a sinònim de cas-tellà conceptes com agrarisme, autoritarisme, milita-risme, corrupció, caciquisme i ineficàcia. Perquè elcatalanisme, inicialment, no es definí com una opcióantiespanyola (ja que volia reformar Espanya), sinócom una alternativa no castellana de reconstruir Es-panya.

En aquest sentit, l’anomenada primera formació



política de masses del catalanisme al segle XX, la LligaRegionalista, va ser definida per l’historiador Borjade Riquer com «un ampli front catalanista on hi hauràdes del fabricant cotoner a l’escriptor liberal, del ca-pellà ultracatòlic a l’advocat lliurepensador, del pro-pietari rural al petit comerciant de Barcelona. Un pro-grama polític força ambigu acoblava tots els disposatsa lluitar contra el corrupte i ineficaç sistema centra-lista, contra el caciquisme i a favor d’un reformismeregionalista que reconegués la personalitat de Cata-lunya enfront de l’uniformisme oficial». Per la sevabanda, Alfred Pérez-Bastardas, fent seva la visió repu-blicana sobre la Lliga, apunta que la Lliga «no era unaformació interclassista i de diversitat ideològica pelque fa a l’organització del règim polític, sinó que sotala direcció de Prat de la Riba i de Cambó portava desdels seus començaments les inicials del conservado-risme ideològic i de l’oportunisme en la pràctica polí-tica. No era pas un moviment, sinó tan sols un partit».De fet, ambdues definicions són complementàries,ja que la Lliga va oferir, al llarg de la seva existència,diverses fesomies. Així, quan calia portar a terme mo-bilitzacions de caire catalanista, hi predominava laseva voluntat interclassista, mentre que en els mo-ments de crisi social potenciava la seva imatge departit conservador i d’ordre. I, certament, aquesta vaser la línia de conducta de la Lliga Regionalista en elperíode 1902-1910.

L’aparició política del regionalisme català es con-cretà amb l’arxiconeguda i impactant victòria de lacandidatura dels quatre presidents a les eleccions le-gislatives del 1901. L’èxit d’aquesta candidatura, fruit



de l’entesa entre la Unió Regionalista i el CentreEscolar Catalanista, es traduí en la creació de la LligaRegionalista el 1902. Tanmateix, entre el 1902 i el1905, la Lliga adoptà la imatge d’un típic partit d’or-dre social que donà una atenció més secundària alselements de caire nacionalista. Aquesta reorientacióes va deure, en part, a l’impacte que suposà l’esclatde la vaga general del 1902, la qual posà de manifest ladificultat de vertebrar de manera immediata unaidíl·lica Catalunya unida i sense fissures socials. Enconseqüència, la Lliga trobà com a aliat electoral peral 1903 l’ultracatòlic i ultraconservador Comitè deDefensa Social. No sols això, els dirigents del partitvan fer l’ullet a la monarquia quan Francesc Cambóassistí a la recepció que, l’abril del 1904, donà l’Ajun-tament de Barcelona al rei Alfons XIII.

El gir dretà de la Lliga provocà la ruptura dinsdel partit. El mateix 1904, els sectors republicans imés liberals abandonaren la Lliga per formar, al cap detres anys, el 1907, el Centre Nacionalista Republicà(CNR). Entre el 1904 i el 1907, els republicans escin-dits de la Lliga es dedicaren més al periodisme que ala política activa. De fet, volgueren actuar més comun grup d’opinió que pretenia denunciar les possi-bles derives ideològiques i patriòtiques de la Lliga.Amb aquest objectiu constituïren la plataforma perio-dística El Poble Català, des de la qual manifestaren,al juliol del 1905, que no entrarien «en la propera can-didatura de la Lliga, però que tampoc la combatrien».Aquesta propera candidatura era la que s’havia de pre-sentar a les eleccions municipals del novembre del1905. L’actitud condescendent d’El Poble Català envers



la Lliga irritava els republicans més radicals i obre-ristes que, com Lluís de Zulueta, no es van estar de dira La Publicidad, el novembre del 1905, que «los quecreen estar a la izquierda [El Poble Català] no lo están,sino que fluctúan en una neutralidad teórica de vagoliberalismo doctrinario. Ese liberalismo es viejo demedio siglo».

En rigor, l’absentisme electoral del republicanis-me catalanista va facilitar que la Lliga Regionalistaaconseguís uns excel·lents resultats en les eleccionsmunicipals del novembre del 1905, ja que, a més delvot conservador i d’ordre, el regionalisme va poderrecollir el conjunt del vot catalanista que no li dis-putà el grup d’El Poble Català. En tot cas, aquesta vic-tòria desencadenà tota una sèrie d’esdeveniments quetingueren el punt més àlgid en la Setmana Tràgica.Així, davant dels favorables resultats electorals, laLliga celebrà, el 18 de novembre, un banquet que de-nominaren de la Victòria, el qual, des de cercles mi-litars i del puixant republicanisme lerrouxista, es con-siderà un acte netament antiespanyol. A poc a poc,va anar prenent cos un creixent clima d’agitació po-lítica que esclatà el 25 de novembre, quan un nom-brós grup d’oficials de la guarnició de Barcelona assal-tà la redacció i impremta del setmanari satíric Cu-cut!i La Veu de Catalunya, ambdues publicacions vincula-des al regionalisme.

Allò que va provocar l’atac dels militars contrales publicacions regionalistes va ser l’edició d’un acu-dit el setmanari Cu-cut!, en el qual s’ironitzava sobreles capacitats militars de l’exèrcit espanyol. L’acuditmostrava com un nombre important de persones acu-



Barcelona, 18 de novembre de 1905: Banquet de la Victòria organitzatper la Lliga Regionalista per celebrar els resultats aconseguits en leseleccions municipals.


Acuditpublicat alsetmanari

satíric Cu-cut! ambmotiu de la

celebració delBanquet dela Victòria.


dien al banquet de celebració de la victòria dels re-gionalistes a les municipals del 1905. Davant d’aques-ta escena, un militar pregunta a un transeünt civilquè és tot aquell reguitzell de persones. El civil res-pon que acudeixen «al banquet de la Victòria». Acteseguit el militar respon amb un: «Vaya, serán paisa-nos». La mala bava de l’acudit es trobava no només afer dir al militar que regionalistes i militars podienser paisans, sinó en el fet de fer presumir un militarespanyol d’un historial victoriós que, des del 1898,podia ser qualsevol cosa menys triomfal.

L’assalt militar contra les publicacions regiona-listes tornava a posar de manifest la rivalitat políticai corporativa entre el catalanisme i l’exèrcit espanyol.Tanmateix, la Lliga, amb una part del seu electoratescorat en posicions conservadores, no es podia per-metre un enfrontament obert amb l’exèrcit i intentàcercar punts de trobada amb l’exèrcit i el dinastisme.Però la cúpula militar féu pressió al govern liberal deSegismundo Moret per tal que fos aprovada l’anome-nada Llei de jurisdiccions militars. Aprovada el 23 demarç del 1906, posava la Lliga en una difícil situació,per tal com el republicanisme catalanista, el nacio-nalisme radical, l’obrerisme extraparlamentari, peròtambé el carlisme clamaren contra la llei. En rigor, hihavia el perill que el republicanisme capitalitzés laprotesta i les mobilitzacions contra la Llei de juris-diccions.

Així, la Lliga va fer una crida a constituir unamena de Solidaritat Catalana que tingués com a objec-tiu principal la derogació de la Llei de jurisdiccions.Constituïda formalment pel maig del 1906, la Soli-



daritat Catalana va ser per damunt de tot una coali-ció electoral integrada per la Lliga Regionalista, el re-publicanisme catalanista, el jaumisme i també els se-guidors del líder de la Unió Republicana, NicolásSalmerón. De fet, el posicionament de Salmerón enfavor de la Solidaritat Catalana provocà la ruptura dela Unió Republicana, ja que el sector organitzat a l’en-torn d’Alejandro Lerroux l’abandonà per iniciar unatrajectòria política nova i confrontada amb l’anome-nat republicanisme solidari. Així, el lerrouxisme cons-tituí, el 1908, el Partit Republicà Radical.

Solidaritat Catalanacontra la Llei de jurisdiccions

Entre el 1906 i el 1909, el problema militar crispà lalluita electoral a Catalunya entre la Solidaritat Cata-lana i el republicanisme lerrouxista; o almenys aquestva ser el punt de vista des del qual va voler plantejarla lluita política la Solidaritat. De fet, la SolidaritatCatalana es va presentar com una plataforma electo-ral que pretenia ocupar els centres de poder i de de-cisió de la societat i de l’administració de l’Estat aCatalunya, amb el grandiloqüent propòsit d’eliminarel caciquisme de la vida pública catalana i espanyola,així com refundar Espanya a partir d’un projecte dedescentralització administrativa. En rigor, la Solida-ritat Catalana es va fer ressò del projecte polític regio-nalista en la mesura en què el seu comitè executiuhavia estat acaparat per homes de la Lliga.



1. els ant ec edent s: ci vilisme contr a b arb rie · 1. els ant ec edent s: ci vilisme contr a b...

Documents