1 – calefacció i aire condicionat. - web urv generals... · a més superficie emissora de calor,...

01 08 Curs preparatori per Oposicions a l’Escala Auxiliar de Serveis. URV

Formació del PAS URV PROGRAMA SALVADOR DEOSDAD Inés Acebes Arranz Pàgina 1 de 43 09/01/2008

CURS 01 08 Nocions bàsiques sobre el funcionament d'instal·lacions de calefacció i aire condicionat, gassos tècnics i dispositius contra

incendis relacionats amb protocols de primers auxilis i actuacions en casos d'emergència. (TEMA 11)

La documentació d’aquestes nocions bàsiques queda estructurada de la següent manera:

1. Calefacció i aire condicionat.

2. Gassos tècnics.

3. Dispositius contra incendis, emergències i primers auxilis.

1 – Calefacció i aire condicionat.

Transmissió de la calor.

Es pot definir com el pas d’energia, en forma de calor, d’uns cossos als altres. La transmissió

de calor es pot dur a terme de tres formes: conducció, convecció i radiació, o per la combinació

entre elles.

La conducció: És la transmissió de la calor de particula en particula dintre de un mateix cos o

entre cossos en contacte, sense que es produeixi cap desplaçament de les seves molécules.

La convecció: És la transmissió de calor pel moviment real de les partícules de un fluid (líquid

o gassós), és a dir, sempre amb transport i moviment de matèria.

La radiació: És la transmissió de calor a través de l’espai des d’un cos a un altre. Tots els

cóssos a l’escalfar-se emeten radiacions de tipus electromagnètic éssent la seva velocitat igual

a la de la llum.

Pèrdues de calor d’un recinte a calefactar.

Una caldera que subministra el servei de calefacció a un recinte ha de compensar les pèrdues

de calor per les seves parets, sostre i altres tancaments, a més de les pèrdues per infiltració

des de l’exterior.

Aquestes pèrdues depenen de diferents factors que es poden agrupar en tres:



- De les condicions interiors: temperatura interior de confort, que normalment oscil.la

entre 20 i 23 °C.

- De les condicions exteriors: en especial de la temperatura exterior de càlcul segons la

zona climàtica, però també de l’exposició al vent, la orientació…

- De les condicions de la pròpia vivenda: tipus d’aïllament, tipus de vivenda, superficie de

finestres, etc.

El sistema de calefacció té per missió reemplaçar les pèrdues de calor a través de finestres,

portes, parets, terra i sostres. Aquestes pèrdues són proporcionals a la diferència de

temperatura existent entre l’exterior i l’interior dels locals i als coeficients de transmissió de

cadascun d’ells. Sumamt les pèrdues de cada element o local, obtindrem les necessitats

calorífiques de tot l’edifici.

Sistemes de calefacció.

Per a elevar la temperatura d’un local es fan servir diversos sistemes de calefacció. A més del

generador de calor, que en el nostre cas serà una caldera de gas natural o de gasoil,

necessitem una bomba o circulador que desplaci l’aigua escalfada o aigua de primari cap a la

instal.lació a calefactar. Un cop que aquesta arriba al local calefactat necessitem uns emissors

de calor que la transmetin.

Segons el tipus d’emissor ens trobarem amb els següents sistemes de transmissió:

El terra radiant: el fluid calefactor circula per un conducte situat sota el terra del local. La calor

es transmet per convecció natural a l’aire del local des del terra al sostre. La sensació tèrmica

percebuda és molt agradable. Es treballa amb temperatures baixes perquè a nivell de terra no

es recomana sobrepassar els 29 °C. A la paret hi ha un o més armaris col.lectors, on están

situats els elements que permeten l’equilibrat del sistema i el seu control.



Detall instal.lació Armari col.lector Convectors: Com el seu nom indica, aquests sistemes fonamenten la seva efectivitat en la

convecció. Estan formats per un element metàl.lic al que afegim unes aletes per a poder

augmentar la superficie d’intercanvi de calor amb l’aire. Per a millorar l’efectivitat del sistema es

pot forçar la circulació de l’aire amb un ventilador. Aquests aparells s’anomenen aerotermos.

Els aerotermos són molt ràpids en transmetre una sensació de calor i poden control.lar grans

potències. Com a punts negatius podem destacar el seu alt nivell de soroll i la necesitat de tenir

alimentació elèctrica a cada unitat.

Aquests aparells s’empren habitualment per a calefactar recintes industrials i també es troben

en instal.lacions centralitzades com aparells mixtes de climatizació i calefacció reben aleshores

el nom de fan-coil, compost aquest per un conjunt ventilador i intercanviador aire-aigua. Els

fan-coils els podem trobar als edificis de departaments i laboratoris de l’ETSE/ETSEQ i de les

Facultats de Química i Enologia del Campus Sescelades, mentre que els aerotermos es poden

observar a les Plantes Pilot de l’ETSE/ETSEQ.



Aerotermo Climatitzador o fan-coil de sostre

Radiadors: És el sistema de calefacció més utilitzat que aprofita la transmissió de calor per

convecció (90% per convecció i només 10 % per radiació), com els sistemes anteriors, encara

que el nom dels elements dissipadors sigui radiadors.

Els radiadors es localitzen a determinats punts del local a calefactar, treballant a temperatures

mitges que en cap cas han de superar els 80 °C, produint un efecte de circulació de l’aire per

convecció, a l’escalfar-se aquest en la proximitat del radiador i iniciar un ascens a les zones

altes del local. Al refredar-se en el seu recorregut, baixa de nou l’aire tornant a passar pel

radiador.

A més superficie emissora de calor, major confort tindrem. L’emissió també es veurà afectada

si el radiador està tapat o encastat en una paret i/o dependrà del tipus de radiador que hi hagi.



Detall d’una instal.lació de radiadors amb connexió hidràulica a dos tubs i caldera

mural de gas amb circulador integrat.

Els emissors més utilitzats en instal.lacions de calefacció per aigua calenta són:

Radiadors de ferro fos. Son els més clàssics. Estan constituits per mòduls.

Radiadors d’alumini. També constituits per parts que s’acoplen anomenades elements. La

tecnologia dels radiadors d’alumini injectat està en continuat desenvolupament per les seves

principals prestacions: el seu pes reduit, la seva facilitat de manteniment i muntatge i el bon

rendiment facil.litat per la geometria dels mòduls que compossen el radiador.



Els radiadors d’alumini els podem trobar a les aules de l’ETSE/ETSEQ i de les Facultats de Química i Enologia del Campus Sescelades.

Radiadors de xapa d’acer. Els elements estan soldats entre sí. No és possible reduir la mida

dels radiadors soldats, perdent l’avantge de la modularitat que tenen els radiadors anteriors.

Panells de xapa d’acer. Ofereixen líneas més planes, menys voluminoses, però de major

superficie de radiació; estan indicats per a llocs de reduit espai. El seu tractament anticorrosiu

respecte a la duració és igual al dels radiadors d’acer.



Rellotges programadors.

Tenen la funció de limitar en el temps el funcionament de calefacció de la caldera. Això permet

que la caldera treballi o no segons uns temps programats.

Diferents models de rellotge programador.

Termostats d’ambient.

Tenen per funció la regulació de la temperatura del local en el que són instal.lats mitjançant una

acció «tot o res» (on/off) sobre el cremador de la caldera, en el cas de termostats ambient no

modulants, o una ordre de regulació de la flama del cremador, en el cas dels termostats

ambient modulants.

La detecció de la temperatura ambient del local es fa mitjançant un element sensible integrat.

Cal situar-los en el lloc més idoni, evitant emplaçar-los pròxims a una font de calor, com ara

una paret exterior o una interior que rebi directament la llum del sol. Els termostats d’ambient

están connectats a la caldera mitjançant cable elèctric.

Existeixen aparells que funcionen només com a termostats ambient i són compatibles amb la

instal.lació d’un rellotge programador integrat. D’altres integren un termostat ambient que

conmuta entre diferents temperatures de consigna i un programador intern: són els

cronotermostats ambient.



Termostat ambient Cronotermostat ambient

Calderes.

Són aquells aparells a pressió on la calor provinent de qualsevol font d’energia, normalment la

combustió de gas natural, es transforma en utilitzable (en forma de calories) mitjançant un mitjà

de transport en fase líquida que és l’aigua calenta que enviem als emissors abans descrits.



Caldera individual mixta domèstica per a calefacció i aigua calenta sanitària.

Caldera per a sistema de calefacció colectiva Caldera de peu només calefacció



Caldera modular (multietapa) per a servei de calefacció d’un edifici.

Aire condicionat.

Habitualment es parla de l’aire condicionat, encara que el més correcte és fer servir el terme

climatització. La climatització és el procès de tractament de l’aire de forma que es control.len

simultàniament la seva temperatura, humitat, neteja i distribució per a respondre a les

exigències de l’espai climatitzat.

Control de temperatura.

La calor és una forma d’energia relacionada directament amb la vibració mol.lecular. Quan

escalfem una sustància, les seves mol.lècules es mouen ràpidament, generant així una

energia: la calor. Si la refredem, el moviment molecul.lar es deté, baixant així la temperatura.

Control de la humitat.

La humitat, es refereix a la quantitat d’aigua continguda a l’aire i s’enregistra per sensacions

d’humitat. Aquest concepte està directament relacionat amb la sensació de confort. L’aire

ambient es control.la per a mantenir la humitat relativa preestablerta mitjançant la humidificació

o deshumidificació de l’aire ambient.

Moviment i circulació de l’aire.

Per a obtenir el confort desitjat, és necessari que l’aire sigui distribuit i circuli uniformement per

tot el recinte, sense produir corrents desagradables.

Filtrat, neteja i purificació de l’aire.

L’eliminació de les partícules de pols i d’altres contaminants és fonamental per a la salut.

Aconseguir un filtratge d’aire adient és una labor bàsica d’un equip d’aire acondicionat o

instal.lació general.

El confort tèrmic.



La calor i el fred que les persones perceben no només depenen de la temperatura de l’aire,

també es veuen afectades per la humitat i la distribució de l’aire.

Es recomana considerar els següens punts:

• El fluxe d’aire que expulsen els difusors o la unidad interior mai ha de

dónar directament a les persones, animals o plantes.

• Quan el sistema o equip estigui éssent utilitzat en mode fred no hi haurà

un salt tèrmic o diferència entre la temperatura interior i exterior de més

de 10º C. En cas contrari es produeix una sensació d’incomoditat

anomenada xoc fred, provocada pel canvi brusc de temperatura.

Aleshores, s’enten per "condicions òptimes de confort" al conjunt de valors, de les propietats

físiques de l’aire, temperatura i humitat relativa, que produeixen una sensació agradable a

l’ésser humà.

Al gràfic següent podem veure com funciona la zona de confort, és evident que la humitat

relativa haurà d’estar compresa entre el 40% i el 60%:

Consells per a estalviar energia.

Calefacció (hivern):

És recomana un interval de temperatura entre els 20 i els 23 ºC. No cal doncs abusar del

sistema de calefacció fixant la temperatura de consigna del termostat massa elevada. A més



d’ésser perjudicial per a la salut, per cada grau d’augment d’aquesta temperatura es consumeix

d’un 5% a un 7% més d’energia.

Aire condicionat (estiu):

Cal regular correctament la temperatura de l’estancia, mantenint-la entre els 22º i els 25 ºC.

Segons augmenti la humitat serà necessari reduir la temperatura per a mantenir la mateixa

sensació tèrmica. La temperatura recomanada als mesos d’estiu és de 25º C. Per cada grau

que es vulgui disminuir la temperatura s’estarà consumint un 8% més d’energia.

El manteniment dels equips i la neteja són esencials pel seu funcionamient òptim. Els filtres

d’aire bruts afecten al funcionament i provoquen un major consum energètic. Cal netejar-los o

canviar-los segons el programa de manteniment preventiu establert per l’empresa adjudicatària,

sempre d’acord amb la normativa vigent i les especificacions dels fabricants dels equips.

Classificació dels equips i instal.lacions de climatització:

Segons la seva funció:

• Només fred. La màquina està destinada a produir fred, el seu sistema frigorífic no és

reversible. En un equip partit o split, la unitat interior s’anomena evaporadora (roba

calor a l’ambient del local) i l’exterior condensadora (cedeix calor al carrer).

Unitat interior Unitat exterior



• Fred i calor. L’equip funciona segons el principi de la bomba de calor, el seu sistema

frigorífic és reversible produint fred a l’interior del local durant l’estiu i calor durant

l’hivern. En aquest cas i per aquesta reversibilitat, en un equip partit només parlarem

d’unitat interior i d’unitat exterior.

Segons tecnologia (mitjà de transport):

• Sistemes directes : El mateix fluid refrigerant contingut a l’equip climatitzador

s’encarrega de refredar l’ambient del local a condicionar.

• Sistemas indirectes: El fluid refrigerant refreda un fluid auxiliar que mitjançant un circuit

secundari refreda a la seva vegada l’ambient del local. Bàsicament, hi ha dues

modalitats :

• AIRE – AIRE : mitjançant conductes de xapa metàl.lica o

fibra de vidre distribuim aire refredat des de l’equip frigorífic

fins a les reixetes o difusors que dosifiquen aquest cabal

d’aire a l’interior del local.

• AIRE – AIGUA : amb tubs metàl.lics degudament aïllats

distribuim aigua freda des de l’equip frigorífic fins als fan-

coils que climatitzen cada estància o recinte.

Exemples de sistemes directes.

Split o equip partit.

Split de paret o mural Split de sostre



Split cassette o per a fals sostre Split terra vertical o columna

Unitats interiors Unitat exterior

Multi split (4 x 1)



Exemples de sistemes indirectes.

SISTEMES AIRE - AIRE

Unitat de tractament d’aire (UTA )

Aquest sistema, amb distribució d’aire per conductes i difusors en fals sostre, està

implantat a l’edifici de la Biblioteca del Campus Sescelades de la URV.



Difusors d’aire i reixetes.

SISTEMES AIRE - AIGUA

Termostat per a fan coil amb control de velocitat del ventilador.



Fan coil vertical o mural. Fan coil horitzontal o de sostre.

Fan coil per a conductes. Planta refredadora d’aigua. Refredadora amb bomba de calor.

Als edificis d’administració, departaments, laboratoris de recerca i docència de l’ETSE/ETSEQ i

de les Facultats de Química i Enologia de la URV podem trobar aquest sistema aire-aigua amb

fan coils i termostat a cada local i amb el conjunt generador (caldera de calefacció i planta

refredadora) a la coberta dels mateixos.

En el cas de les bombes de calor (com les que tenim a les Plantes Pilot de l’ETSE/ETSEQ), el

compressor consumeix electricitat per a transportar la calor, no per a generar-la. En els

sistemes de calefacció convencionals com ara les calderes, vistes abans, el rendiment és

sempre inferior al 100%, mentre que la bomba de calor pot arribar a un rendimient energètic del

300%, és a dir per cada 100 W elèctrics consumits s’obtenen 300 W tèrmics.



Equip de producció d’aigua freda condensat per aire (planta refredadora) o bomba de

calor reversible aire-aigua (model alternatiu amb idèntica aparença externa que ens

estalviaria la instal.lació d’una caldera de calefacció).

2 - Gassos tècnics.

Gassos comprimits,liquats i dissolts a pressió: identificació de recipients.

Ens centrarem en facilitar la identificació, mitjançant l’us de colors i

d’inscripcions marcades sobre el recipient, de la naturalesa del gassos

industrials, medicinals i barreges dels mateixos, continguts en recipients

metàl.lics a pressió.

Aquestes ampolles normalment ens les trobarem agrupades en estructures o

parcs de bòtils a l’exterior dels nostres edificis (ben ventilades, subjectes i

protegides) i gràcies a racks de tubets i elements de regulació subministren els

gassos necessaris als diferents laboratoris.



Definicions:

Gas comprimit

És qualsevol gas o mescla de gassos on la seva temperatura crítica és menor o

igual a -10°C. A la temperatura atmosfèrica normal es mantenen dintre del seu

envàs, en estat gas, sota pressió.

Gas liquat

És qualsevol gas o mescla de gassos on la seva temperatura crítica és major o

igual a -10°C. Mitjançant el fred, la pressió o una combinació de ambdós

efectes, se’ls converteix en líquids i d’aquesta forma es transporten en

recipients a una determinada pressió.

Gas Inflamable

Es qualsevol gas o mescla de gassos on el seu límit d’inflamabilitat inferior en

aire sigui ≤13%, o que tingui un camp d’inflamabilitat (límit superior menys límit

inferior) > 12%.

Gas tòxic

És el té un límit de màxima concentració tolerable durant vuit hores/dia i

quaranta hores/setmana (TLV) que és inferior a 50 ppm (parts per mil.lió).

Gas corrossiu

És el que produeix una corrossió de més de 6 mm/any en acer de qualitat A-37

UNE 36077-73, a una temperatura de 55°C.

Gas oxidant

Capaç de soportar la combustió amb un oxipotencial superior al del aire.



Gas criogènic

La seva temperatura d’ebullició a la pressió atmosférica és inferior a -40 °C.

Característiques dels gassos.

Hi ha d’inflamables i no inflamables, tòxics i no tòxics. També en tenim

d’inflamables i tòxics(a la vegada). Una altra familia important, per la seva

perillositat, són els químicament inestables que a sobre poden ésser tòxicos i

no tòxics.

Classificació.

Des d’un punt de vista químic es classifiquen en:

Inflamables

Butà, Metà, Hidrògen, Propà, etc.

No inflamables

N2, O2, Heli, CO, Argò, etc.

Gassos Reactius

Fluor, Acetilè, Propilè, Clorur de Vinil, etc.

Gassos Tòxics

Clor, Amoniac, CO, SH2, SO2, etc.

Des del punt de vista físic es classifiquen en:

Gassos comprimits

Exemples: Metà, Hidrògen, CO, Oxígen I Nitrògen, etc.

Gassos liquats

Exemples: Clor, Amoniac, Propà, Butà, etc.

Gassos dissolts a pressió

Són gassos que es poden dissoldre bé, a una determinada pressió, dintre d’un

líquid. Exemples: Amoníac dissolt en aigua, acetilè en acetona, etc.

Gassos criogènics (liquats a baixa temperatura)



Exemples: Aire, Gas Natural, Argó, Nitrògen, CO2, Oxígen, etc.

Recipients.

Als blocs o grups d’ampolles es realitzarà la subjecció d’aquestes amb la

suficient fermesa per a evitar accidents i danys materials provocats per

caigudes, desplaçamenst i xocs. Cada ampolla tindrà la seva pròpia válvula de

tancament i a més hi haurà una vàlvula de tancament de tot el conjunt o bloc.

Inscripcions i colors d’identificació.

El nom del gas contingut haurà d’aparèixer gravat o pintat i a més podrá anar

identificat amb una etiqueta. Els recipientes que vagin en caixes s’embalaran

de manera que els segells de prova siguin fàcilment localitzables. (Figs. 1 i 2)

Fig. 1

Fig. 2

Marcat dels recipients.

Identificació dels gassos:

• Marcat, a sobre de l’ogiva, del nom, símbol químic o abreviatura

autoritzada.

• Aplicació a sobre de l’ampolla dels colors d’identificació corresponents al

gas o barreja que contenen, segons especificacions d’aquesta norma.

• Les ampolles de gassos medicinals portaran pintada a l’ogiva la Creu de

Ginebra, de color vermell sobre fons blanc (veure Fig.3). Aquests gassos



utilitzarán els mateixos colors que les ampolles industrials de la mateixa

denominació.

Fig. 3

Colors del cos de l’ampolla.

D’acord amb aquesta codificació es classifiquen en set grups:

1. Inflamables i combustibles.

2. Oxidants i inerts.

3. Tòxics i verinosos.

4. Corrossius.

5. Butà i Propà industrials.

6. Barreges industrials.

7. Barreges de calibració.

8. Gassos medicinals.

El cos de l’ampolla (Fig. 4 part A), depenent del grup de gassos que ha de

contenir, es pintarà segons l’especificat a la taula següent:



Colors de l’ogiva

Cada gas que pertany als grups especificats vindrà definit pels colors de l’ogiva

(Fig. 4 part B) i una franja de 50 mil.límetres d’amplada (Fig. 4 part C). Aquesta

franja podrà ésser a vegades del mateix color de la ogiva formant un conjunt

únic.

Fig. 4

A la taula següent, es mostren els colors prescrits per la reglamentació vigent

per a recipients que continguin determinats gassos. Com a excepció, quan es

tracti de recipients destinats a contenir aire comprimit per a equips de respiració

i inmersió o protecció industrial, el seu cos, ogiva i franja seran de color groc.



Classificació i codi de colors per ampolles dels gassos i barreges més corrents.



3 - Dispositius contra incendis, emergències i primers auxilis.

Extintors Portàtils. Són els dispositius més habituals per la lluita contra incendis quan

aquests són encara un conat o es troben a la fase inicial. És poden classificar en dos grans

grups que normalment trobem als edificis:

• Pols polivalent ABC

• Diòxid de carboni (CO2)

Pols polivalent ABC Diòxid de carboni (CO2) Extintor pressió permanent

Avui en dia el més normal es trobar extintors d’incendis d’un tipus o de l’altre

(pols o CO2) amb pressió permanent, és a dir que no necessiten cap agent

impulsor exterior que faciliti la descàrrega i aplicació del producte.

Descripció de les parts d’un extintor amb pressió permanent.

1. Cos de l’extintor

2. Agent extintor

3. Agent impulsor

4. Manòmetre

6. Maneta palanca d’accionament

7. Maneta fixa

8. Passador de seguretat

9. Mànega



5. Tub sonda de sortida 10. Boqueta de mànega.

Exemple d’etiqueta a adherir sobre un extintor d’incendis de pressió

permanent i descripció de la mateixa.

MARCA DEL EXTINTOR

EXTINTOR DE INCENDIOS

6 Kg Polvo ABC

21 A 113B C

MODO DE EMPLEO

1. Quitar el pasador de seguridad

2. Apretar la maneta

3. Dirigir el chorro a la base de las llamas

PRECAUCIÓN

No apto para su uso en presencia de tensiones superiores a 35.000 voltios

El polvo ABC no es tóxico ni corrosivo

FABRICANTE:

MARCA DE LA

ENTIDAD AUTORI-

ZADA

Agente extintor: 6 Kg Polvo ABC Agente propulsor: N2

Contraseña: FAI 1491 Transporte: EX-0291-V-V Homologado según: ITC, MIE AP-5 B.O.E. 20.6.85 Temperatura de servicio: - 20°C + 60°C Verificar anualmente Utilizar para la recarga Recambios originales del modelo aprobado

DISTRIBUIDOR:

MANTENEDOR Y/O RECARGADOR:



A la casella superior s’indica la marca comercial de l’extintor. A la següent

casella hi ha la informació sobre el tipus i quantitat d’agent extintor i la eficàcia

de l’extintor. A l’exemple de la figura s’indica que l’extintor és de 6 kg. L’agent

extintor és pols polivalents antibrassa ABC que extingeix focs de les classes A

(sòlids), B (líquids) i C (gassos) amb les eficàcies corresponents a 21 A, 113 B i

C .

A continuació hi ha una casella sobre la forma d’utilització del extintor. La

casella que indica PRECAUCIÓ és per a advertir sobre els tipus de foc per als

que no ha d’utilitzar-se l‘extintor i a més s’afegeix la informació de que l’agent

extintor no és tòxic ni corrosiu.

A la següent casella es dóna la referència del fabricant que segueix les

exigències legals.

A la propera s’indica la marca de l’entitat autoritzada que ha intervingut per a la

homologació de l’aparell. També es dóna la informació sobre les

característiques del continent de l’extintor i la norma seguida per a homologar

amb els còdigs corresponents a l’aparell extintor.

Finalment, apareix la casella amb las referèncias del distribuidor i una altra

amb les del mantenidor i/o encarregat autoritzats per l’administració.

Selecció d’un extintor portàtil.

En un principi s’hauria de definir per a quina classe de foc volem l’extintor.

S’haurà de seguir el criteri del Reglamento de Instalaciones de Protección

contra Incendios (R.D. 1942/1993) que es reflecteix a la següent taula:

CLASE DE FUEGO (UNE-EN2 1994)

AGENTE EXTINTOR

A (Sólidos)

B (Líquidos)

C (Gases)

D (Metales

especiales)



Agua pulverizada OOO (2) O

Agua a chorro OO (2)

Polvo BC (convencional)

OOO OO

Polvo ABC (polivalente)

OO OO OO

Polvo específico metales

OO

Espuma física OO (2) OO

Anhídrido carbónico O (1) O

Hidrocarburos halogenados

O (1) OO

Éssent: OOO Molt adient / OO Adient / O Acceptable

Notes:

1. En focs poc profunds (prof. inferior a 5 mm) pot assignar-se OO.

2. En presència de corrent elèctrica no són acceptables com agents

extintors l’aigua a pressió ni l’escuma; la resta dels agents extintors

podrán utilitzar-se en aquells extintors que superin l’assaig dielèctric

normalitzat UNE-23.110.

Com a recomanació general, cal considerar que per a equips electrònics, informàtics i d’altres

instal.lacions elèctriques és millor utilitzar els extintors de CO2 ja que no deixen cap residu(no

malmeten els apareéis) però amb la precaució de que el diòxid de carboni desplaça l’oxigen i

en llocs tancats hi ha risc d’asfixia. A la resta de casos de caire general podem utilitzar els de

pols seca polivalent ABC, sempre que el valor de la tensió elèctrica no superi els 1.000 V.



Normes d’utilizació d’un extintor portàtil.

L’usuari d’un extintor d’incendis per a aconseguir una utilització eficient

d’aquest, considerant que la seva durada és aproximadament de 8 a

60 segons en funció del tipus i capacitat, hauria d’haver estat format sobre els

coneixements bàsics del foc i de forma complerta i pràctica sobre les

instruccions de funcionament, els perills d’utilització i les regles concretes d’ús

de cada extintor.

Com s’ha vist abans, a l’etiqueta de cada extintor s’especifica la forma

d’utilització i les precauciones necessàries, com ara la posible toxicitat de

l’agent extintor, els productes generats en contacte amb el foc, les

descàrregues elèctriques, l’accionament de la vàlvula de seguretat, etc.

Abans de fer servir un extintor contra incendis portàtil es recomana realitzar un

curset pràctic que podría incloure les següents regles generals d’ús, tal i com

mostra aquesta il.lustració:

1. Descolgar el extintor asiéndolo por la maneta o asa fija y dejarlo sobre el suelo en posición vertical.

2. Asir la boquilla de la manguera del extintor y comprobar, en caso que exista, que la válvula o disco de seguridad (V) está en posición sin riesgo para el usuario. Sacar el pasador de seguridad tirando de su anilla.

3. Presionar la palanca de la cabeza del extintor y en caso de que exista apretar la palanca de la boquilla realizando una pequeña descarga de comprobación.



4. Dirigir el chorro a la base de las llamas con movimiento de barrido. En caso de incendio de líquidos proyectar superficialmente el agente extintor efectuando un barrido evitando que la propia presión de impulsión provoque derrame del líquido que está incendiado. Aproximarse lentamente al fuego hasta un máximo aproximado de un metro.

Regles generales d’ús d’un extintor d’incendis portátil amb seqüència operativa.

Instal.lacions fixes de detecció i extinció.

Aquestes instal.lacions es poden classificar de la següent manera:

a. Segons l’agent extintor:

Sistemes d’aigua.

Sistemes d’escuma física.

Sistemes d’anhídrid carbònic (CO2).

Sistemes de pols seca.

Sistemes amb halons o els seus substituts.

b. Segons el sistema d’accionament:

Manual.

Automàtic.



Mixte.

c. Segons la zona que protegeixen:

Protecció parcial o per objecte (Extintors fixes).

Inundació total.

Detecció automàtica d’incendis. Detectors tèrmics.

També reben el nom de detectors de temperatura. Actuen per l’estímul de

l’elevació de temperatura provocada pel calor de l’incendi.

Classificació:

Dintre de la varietat existent podem destacar aquests models:

• De temperatura fixa o termostàtics.

• Termovelocimètrics.

• Combinats.

De temperatura fixa o termostàtics: Actuen quan l’element detector arriba a una

temperatura predeterminada.

Termovelocimètrics: Reaccionen quan la temperatura augmenta a una velocitat

superior a un cert valor (de 5 a 10 ºC per minut).

Combinats: Són una barreja del tipus termostàtic i termovelocimètric. L’element

termostàtic actua només quan el termovelocimètric no ho ha fet.



Els detectors necessiten una neteja periòdica per a treure la pols i la brutícia

acumulada. La freqüència d’aquesta operació dependrà del tipus de detector i

de les condicions ambientals del local.

Tots els detectors que estaran connectats a una alarma centralitzada es

posaran en condicions de servei el més aviat possible després de cada prova

preceptiva o alarma i es mantindran en condicions normals de funcionament.

Quan hagin sigut exposats a un incendi sempre s’hauran de provar.

Detall d’una central d’incendis comercial de 4 zones amb 20 detectors termovelocimètrics,

sirena exterior amb flash, sirena interior i 2 bateries de suport de 12V, imprescindibles en cas

de fallada del subministrament elèctric.

Senyalització d’equips de lluita contra incendis.



Emergències. Incendi al centre docent.

El foc és un risc sempre present. Es pot produir en els edificis on residim, on treballem o on

anem habitualment: a casa, a l’escola, a l’oficina, a l’hotel... Per aquest motiu i com ja hem vist

abans, els edificis tenen extintors i mànegues d’incendis, vies i sortides d’emergència. En cas

d’incendi, haurem de sortir al més aviat possible per aquestes vies d’evacuació i, si en sabem,

podrem utilitzar els extintors.

Com a mesures preventives, tingueu en compte els consells següents :

• No guardeu productes inflamables (alcohol, papers, teixits) prop d’una font de calor.

• Comproveu que els extintors es troben en bon estat.

• Mantingueu les vies, les escales i les sortides d’evacuació sense obstacles (capses,

paquets...).

En cas d’incendi :

• Aviseu els bombers:

• Truqueu als Bombers de la Generalitat al 085 o Emergències al 112.

• Doneu l’alarma respectant les instruccions establertes. Evacueu l’escola seguint les

vies i sortides d’emergència indicades.

• Aneu de pressa, però sense córrer. Tanqueu totes les portes a mesura que les aneu

deixant enrere.

• No utilitzeu l’ascensor, cal bloquejar-lo.

• Eviteu els corrents d’aire.

• Talleu el corrent elèctric si el foc afecta una instal.lació elèctrica.

• Si teniu a mà un extintor, ataqueu la base de les flames (després d’haver allunyat els

objectes que puguin propagar l’incendi).

• Si el foc és dins d’un recipient, tapeu-lo.

• Si s’encén la roba d’una persona, feu-la rodolar per terra; si teniu aigua, ruixeu-la.

• Si teniu a mà teixits no sintètics (mantes...), sufoqueu les flames.



• Si us trobeu en un local ple de fum, avanceu a quatre grapes. L’aire fresc és ran de

terra.

• Si hi ha foc o fum darrere de la porta, mantingueu-la tancada, ruixeu-la sovint i tapeu

les escletxes per on pot entrar el fum amb draps molls. Feu-vos veure per la finestra.

Què heu de fer si la ruta d’evacuació està obstruïda?

• Aneu fins a una sortida alternativa.

• Avanceu ajupits o a quatre grapes: l’aire fresc és ran de terra.

Què heu de fer si és perillós passar per la sortida alternativa a causa

del foc i del fum?

• Cal confinar-se.

• Busqueu una sala amb una finestra que doni a fora, preferentment al carrer.

• Tanqueu la porta.

• Crideu l’atenció, des de la finestra, dels bombers o els equips de rescat.

Què heu de fer si no podeu sortir de l’habitació o la sala? Què heu de fer si hi ha foc o

fum darrere de la porta i el fum comença a entrar al lloc on sou?

• Mantingueu la porta tancada, ruixeu-la sovint i tapeu les escletxes per on entra el fum

amb draps molls.

• Feu-vos veure per la finestra.

• Obriu una mica les finestres perquè entri aire fresc. Si el foc no és als pisos de sota

vostre, podeu trencar els vidres.

• Tapeu-vos la boca i el nas amb roba humida i acosteu-vos als corrents d’aire.

Primers auxilis. Abans de continuar amb aquesta exposició cal recordar que el personal haurà d’estar format en

els procediments i tècnica a aplicar en els casos que ens ocupen, mitjançant cursets teòrico-

pràctics que normalment desenvolupa lel Servei de Prevenció propi en col.laboració amb la

Mutua d’Accidents del Treball.

Què cal fer en cas d’un accident?



Tot seguit es mostra el protocol que caldria aplicar:

Pensar Avisar Socórrer

1.- PENSAR

Prevenir l'agreujament de l'accident. Abans d'actuar s'ha de tenir la seguretat que han

desaparegut les causes de l'accident; cal fer una anàlisi ràpida de la situació i detectar

possibles perills, pensar en tu mateix, en l'accidentat i en l'entorn, per aquest ordre, i prendre

les mesures adients per eliminar els riscos si es possible.

2.- AVISAR

S'ha de requerir ajuda urgent avisant els serveis sanitaris adients (Urgències Mèdiques trucant

al telèfon 061 o Emergències al telèfon 112) i s'ha d'informar el responsable immediat.

3.- SOCÓRRER

S'ha d'examinar la víctima reconeixent els següents signes vitals:

• Consciència

• Respiració

• Pols

Com actuar davant d’un accident ? (ABC)

A - Valoració inicial de l'estat de consciència.

Consciència - Respiració

Valoració de l'estat de consciència.

• Sacsejeu amb suavitat a l'accidentat agafant-lo per les espatlles.

• Pregunteu-li com es diu i com es troba.

• Espereu la seva resposta, tant verbal com de moviments de defensa, moviments de les



parpelles, etc.

Sí respon

Inicieu la valoració secundària de les lesions. L'objectiu és comprobar que es mantingui la

respiració.

Col·loqueu-lo en Posició Lateral de Seguretat (PLS).

Demaneu ajut.

Posició Lateral de Seguretat (PLS)

No respon

Demaneu ajut: truqueu al 112.

Realitzeu l'obertura de les vies aèries :

� Maniobra front-mentó.

Maniobra front-mentó

� Poseu la mà al front i inclineu-li el cap enrere amb suavitat.

� Eleveu el mentó amb la punta dels dits.

Valorar si hi ha respiració normal:

� Observar si mou el tòrax.

� Sentir si emet sons de respiració amb la boca.

� Sentir l'alè a la vostra galta.



Si no respira amb normalitat

Combinar compressió cardíaca amb ventilació boca-boca.

B - Massatge cardíac.

30 compressions

• Situeu el taló de la mà al centre del tòrax.

• Poseu l'altra mà a sobre, entrellaçant els dits.

• Comprimiu el tòrax a un ritme d'aproximadament 100 compressions per minut.

• Aconseguir una compressió total entre 4 i 5 cm (adults).

• Procureu utilitzar el mateix temps tant per la compressió com per a la relaxació.

• En cas que sigui possible, canviar el socorrista cada 2 minuts.

• Després de la compressió toràcica, obrir de nou les vies aèries utilitzant la maniobra

front-mentó.



C - Reanimació o ventilació boca-boca.

• Tapeu el nas de l'accidentat, tancant-lo amb els dits índex i polze, recolzant la mà en el

seu front.

• Permeteu que s'obri la seva boca, mantenint aixecat el mentó de la víctima.

• Inspireu una vegada i col·loqueu els llavis al voltant de la boca de la víctima, segellant

amb força.

• Insufleu l'aire a un ritme constant, mentre observeu que s'aixequi el tòrax (com a

norma, aquesta insuflació ha de durar 1 segon).

• Retireu la boca i observeu si el tòrax descendeix.

• Inspireu i torneu a repetir. Cal realitzar dos insuflacions.



• Posteriorment, col·loqueu les mans al mig del tòrax i realitzeu 30 compressions

toràciques.

• Continueu amb la compressió toràcica i la ventilació boca-boca en una

relació de 30:2.

Salvador Deosdad Sabaté

Tècnic de Manteniment de Campus

Servei de Recursos Materials URV

Tarragona, gener de 2008.

1 – calefacció i aire condicionat. - web urv generals... · a més superficie emissora de calor,...

Documents