07. la problematica de laen el presente trabajo se plantea el estado de la cuestión respecto a la...

Parlar avui en dia de l’estat de la qüestió deldesenvolupament dels grups humans que vanocupar les terres del País Valencià al III mil·leni, noes pas gaire fàcil, ni planer. Fa uns anys, això norepresentava cap problema conceptual, s’havienestablert uns esquemes evolutius cronoculturalsamb base a les troballes de cultura material,provinents de recerques de camp poc acurades,degudes a la metodologia de l’època, i també a lavegada de les troballes fetes per gent afeccionadasense cap objectiu científic, i per romanallescasuals fetes per pur atzar.

A l’any 1962, el professor Tarradell amb laseva fina percepció dels problemes relacionatsamb temes arqueològics, va assajar de sintetitzarl’anomenat període eneolític a les terresvalencianes, volent centrar com sempre feia, elsaspectes mes punyents. Al marge dels paradigmesde la seva època i dels tics tipologistes també a la

moda, el seu treball “El País Valenciano delNeolítico a la Iberización”, fou el segon tocd’atenció, puix ja al 1959, en una comunicació al“VI Congreso Nacional de Arqueología” celebrat aOviedo, centrava la problemàtica del poblamenteneolític valencià, especialment referit a la granquantitat de jaciments d’enterrament coneguts, isubratllant la manca de poblats. Enric Pla, membredel Servei d’Investigacions Prehistòriques de laDiputació de València (SIP), per un altre cantó, vasistematitzar al 1958 els enterraments col·lectius alPaís Valencià. Poc més tard Enric Llobregat,director aleshores del Museu ArqueològicProvincial d’Alacant, establia una resituaciód’aquest període. José Aparicio, investigador delSIP de València, per la seva part, estructurà unasistematització clàssica, que és seguida pelprofessor Rafael Ramos Fernández, i constituïdade la següent manera:

77

QUAD. PREH. ARQ. CAST. 21, 2000

La problemàtica de la metal·lúrgia delcoure en els grups socials del III mil·leni

al País Valencià

Francesc Gusi i Jener *

ResumenEn el presente trabajo se plantea el estado de la cuestión respecto a la evolución del poblamiento humano y su

desarrollo tecnológico durante la etapa calcolítica. Se hace repaso de las distintas propuestas de periodización realizadasa lo largo de los últimos años por los prehistoriadores valencianos. Se describe también dicho desarrollo cronocultural enlas tres áreas territoriales del País Valenciano y sus interelaciones.

AbstractThis work presents the state of the question regarding the evolution of the human population and its technological

development during the calcolithic age. Review of the different phases proposals is made carried out along the last yearsby the valencien prehistorians. It is also described this crono-cultural development in the three territorial areas of the PaísValencien and their inter-relationships.

*Servei d’Investigacions Arqueològiques i Prehistòriques. Diputació de Castelló. Apartat 316. E-12080 Castelló de laPlana. <[email protected]>

FRANCESC GUSI I JENER

- Eneolític I que comprèn els darrersmoments del neolític (c. 3000 fins al c. 2600/2500),anomenat també eneolític inicial. Constitueix eldarrer moment d’hàbitat en cova. Presentaceràmiques incises de tradició neolítica; apareixenels primers vasos carenats. Abundosa presènciade puntes de fletxa, sense especificar-se de quintipus. Enterraments col·lectius a coves inha-bitables.

- Eneolitic II (c. 2600/2500-2000). Aparicióde l ’horitzó del vas campaniforme. Encaras’habiten les coves, però es comencen a construirpoblats a l’aire lliure a llocs planers i presentantcerta organització protourbana. El vas campa-niforme és del tipus incís (Somaén-Salomó, alprincipi, i l’Internacional-Marítim, després.

- Eneolític III, (c. 2000-1700). Construccióde poblats d’altura fortificats, amb l’urbanisme mesdesenvolupat i complex. Pervivència de tots elsestils del vas campaniforme.

- Etapa de Transició (c. 1700-1600) inici delperíode del bronze valencià, fase antiga.Enterraments col·lectius amb aixovars pobres.Apareixen els següents elements: punyals dellengüeta, botons en V, braçals d’arquers.Presència de vasos campaniforme evolucionats,punxons de coure i d’os, no gaire abundosos.

A l’any 1983, Ana Mª Muñoz, va presentar unestat de la qüestió a les “Primeres Jornadesd’Arqueologia de la Universitat d’Alacant”, amb laponència t i tulada “El Eneolít ico en el PaísValenciano y Múrcia”. On repassava el panoramageneral de manera molt sintètica. En primer lloc,dóna gran importància al fet que el món eneolíticdel sud-est i d’Andalusia, caracteritzat per poblatsfortificats i pels enterraments megalítics, com aconseqüència de l’aparició d’unes societatsaltament organitzades i jerarquitzades. Per contra,pensa que al País Valencià, on existia un fortsubstrat neolític, típic de societats agrícoles, faque no existeixi la susdita organització social i, pertant, les esmentades formacions socials no tenienla capacitat necessària per a construir gransmonuments d’enterrament col·lectiu; però l’autorapensa que per la seva manera de viure i, per laseva cultura material, sí fou possible adoptar elsrituals funeraris, àdhuc els enterraments col·lec-tius, però sense canviar les estructures socialsmés comunitàries, i per tant, sense assolir mésconcentració de poder.

En la seva teorització, explica que el fet de laimplantació dels models d’assentament en poblatsdes dels hàbitats cavernícoles, és explicable pelscanvis climàtics haguts i per la millora de les

condicions de vida que representa el establir-se envivendes a l’aire lliure. Així, segueixen enterrant ales coves mercès a una vinculació amb lestradicions familiars neolítiques, i a la vegadaadoptar els nous ritus funeraris provinents del sud-est. Per això tampoc es troben coves artificialsd’enterrament col·lectiu al País Valencià. Per unaaltra part, l’art llevantí tindria uns estrets llaçosculturals amb els enterraments en cova. La qualcosa no arriba a esbrinar l’autora. Segons ella,existeix una continuïtat de poblament al PaísValencià que enllaçaria el món neolític ambl’eneolític. Creu en una gran força cultural difusora,donada la unitat de l’eneolític mediterrani, tan desdel punt de vista ideològic, com de la culturamaterial. Així a Catalunya les influències serienultrapirenaiques i al País Valencià, meridionals.

Poc desprès, a l’any 1984, dins del marc delCol· loqui referit a “El Eneolít ico en el PaísValenciano”, celebrat a Alcoi, Joan Bernabeu,presenta una ponència amb el títol “El Eneolíticovalenciano: ¿horizonte cultural o cronologico?”,títol que sembla a primer cop d’ull, plantejar perprimera vegada una pregona i nova problemàtica,encara que hem de senyalar que el Dictionnaire dela Prèhistoire d’André Leroi Gourhan diu alrespecte del mot calcolític,”...període on l’utillatgeprincipalment en pedra pot ésser completat ambobjectes de coure.(…) Un ús més recent, encaraque minoritari, tendeix a donar-l i un sentitprincipalment cronològic: és anomenada llavorscalcolítica qualsevol indústria, àdhuc sense coure,contemporània d’una civilització utilitzant aquestmetall”.

En un altre ordre de coses, l’autor no creuque l’aparició dels poblats, tradicionalment adscritsa l’eneolític del País Valencià, sigui deguda a capinfluència del món cultural calcolític de los Millaresd’Almeria.

En primer lloc, per a Bernabeu ja es trobavenal País Valencià, a les darreries del IV mil·leni,poblats neolítics amb sitges, situats a les terresplanes, ocasionalment utilitzats posteriorment coma sepultures (Vil·la Filomena, i l’Atarcó de Bèlgida);alguns d’ells ja amb materials eneolítics, com perexemple els esmentats, encara que en aquest caspertanyents a l ’ “horitzó campaniforme detransició” (HCT), però amb una clara prolongaciódes del neolític final.

L’existència a l’Ereta del Pedregal d’un nivellclarament adscrit al neolític final II de la sevasistematització, demostraria l’existència de poblatsneolítics. Per tant, segons ell, els jaciments quepresenten sitges poden ésser considerats neolítics

78

finals. Bernabeu encara utilitza la terminologiaclàssica i planteja anomenar eneolitic inicial al’etapa cronològicament paral·lela al calcolític delsud-est, però molt lligada al neolític final valencià;l’eneolitic ple, seria “l’horitzó campaniforme detransició”. En resum, l’esmentat investigador voliaplantejar que l’eneolític al País Valencià, no erauna cultura diferenciada, sinó un període evolutiua partir del neolític final. La influència del calcolíticdel sud-est farà que l ’eneolít ic valencià estransformi en l’“horitzó campaniforme de transició”.

Els poblats neolítics es generalitzen des dela segona meitat del IV mil·leni. Així el calcolític delSudest peninsular presenta models de poblamentsfortificats, que no es troben al País Valencià. Pertant, el substrat neolític valencià perdura al llargdel III mil·leni, fins l’arribada del vas campaniformeque representa un canvi amb la presència delcoure i que Bernabeu anomena “horitzócampaniforme de transició” que és quan apareixenels emmuratllaments i la ubicació a llocs alts.

Per una altre banda, els enterraments es unproblema que segons aquest autor no està resolt.Puix l’atribució dels enterraments col·lectius al’eneolític no sempre queda clar.

La cultura material tampoc l i semblaconcloent, ja que els materials del neolític final iels anomenats eneolítics precampaniformes sónprou semblants, com les puntes de fletxaaparegudes en el nivell inferior de l’Ereta i les delsnivells superiors. La ceràmica per un altre cantó,quasi sempre llisa, presenta formes del tipus plat,escudella, plàtera, cassoles, olles i gerres imarquen una gran diferència amb la terrissa delneolític mig i antic, encara que ja es troben alneolític final. La manca d’utillatge metàl·lic od’activitats metal· lúrgiques es palesa. No-gensmenys, existeixen elements materials querelacionen ambdues àrees territorials, Sudest iPaís Valencià a l’eneolític, representades perinfluències ocasionals de la cultura de los Millares:plats de vora exvasada, campaniforme marítim,ídols plans i oculats, materials d’ornaments iobjectes fets amb matèries exòtiques (ivori iambre), així com el campaniforme cordat i lescomptes d’aletes i glòbuls provenents del nordtranspirenàic.

Bernabeu creu que la absència dels ente-rraments megalítics és una manca d’influènciesmeridionals, encara que jo personalment pensoque més aviat és una carència deguda a la mancad’unes estructures político-socials sòlides en elsgrups eneolítics valencians, amb una organització

de poder mes simple, però no pas de l’absènciad’influències, que existeixen, encara que reduïdes.

Així, el vertader eneolític o calcolític estariarepresentat per “l ’horitzó campaniforme detransició”, mentre que les anteriors etapes serienneolít iques finals, encara que molts grupsperviurien cronològicament paral·lels al calcolíticdel Sudest peninsular.

Resumint, aquest investigador proposa quel’etapa eneolítica no és sinó una perllongacióevolutiva en el temps del món cultural neolític.

A l’any 1988, aquest mateix autor ja trans-forma de manera clara l’esquema anterior amb elsegüent:

Classifica el neolític en dos grans etapes, - Neolític I -c.5000-3400 aC.- (antics neolític

antic i mig) - Neolític II -c.3400-2500 aC.- (antics neolític

final I i II).Així les darreries del neolític II, s’han de

denominar “horitzó campaniforme de transició”,que a la vegada ompliria la fase temporal fins elperíode del bronze valencià. Aquesta siste-matització s’ha basat fonamentalment en lesestratigrafies de les coves de l’Or i Cendres.

El neolític II quedaria ratificat gràcies alsjaciments de l’Ereta del Pedregal, fase I, laMacolla, les Jovades i cova d’en Pardo, fase II.

A la vegada aquest període es subdivideixen altres dos subperiòdes que anomena, neolíticIIA i II B.

El neolític IIA es detecta a la cova de lesCendres, fase V; cova de l’Or, fase III; i cova d’enPardo, fase II, és paralel·litzable amb la cultura deChassey i potser amb els sepulcres de fosacatalans.

La cultura material vindria determinada perceràmiques esgrafiades i pentinades, plats d’alaplana, vasos amb coll i cos el· l ipsoïdal. Esconeixen dues datacions de C-14 provinents de lafase V de Cendres: 4040 ± 80 BC (no valorada perl’autor) i 3380 ± 110 BC (c. 3400-2800 BC).

El neolític IIB o horitzó precampaniforme,antic neolític final II i eneolític inicial) es trobaria ala cova de les Cendres, fase IV, als poblats del’Ereta del Pedregal, nivells I i II, la Macolla, lesJovada i Niuet (c. 2800-2200/2100 BC).

La cultura material està caracteritzada per ladesaparició dels esgrafiats, l ’existència deceràmiques fines incises, decorades amb trianglesfarcits d’impressions a punxó, coneguts al neolíticfinal andalús i, per la quasi desaparició de totes lesaltres decoracions. També es destaca la presènciade formes hiperboloides, plats, plàteres, bols o

LA PROBLEMÀTICA DE LA METAL·LÚRGIA DEL COURE EN ELS GRUPS SOCIALS DEL III MIL·LENI AL PAÍS VALENCIÀ

79


escudelles, cassoles, i la quasi nul·la presència deplats d’ala plana; la pèrdua de les nanses il’aparició d’elements d’aprehensió tipus mugró, avegades perforats i del tipus llengüeta; aparició deformes de ceràmica amb carena o espatllera; granpresència de puntes de fletxes de sílex de retocpla bifacial, i plaques de sílex. La indústria òssiaés generalment pobra, constituïda per punxons,passadors i espàtules. El mateix passa amb elselements d’ornament (penjolls acanalats, calafat, iovals de petxina, botons, grans, ídols plans ioculats, cruciformes i bètils). Els hàbitats se situenal pla, sense recintes defensius, formats percabanes excavades al sòl, sitges, foses, etc. Elsenterraments col·lectius es realitzen a les covesnaturals. Migrada presència de peces de coure(punxons i algun que altre cisell, sempre ambaixovar funerari). Un aspecte a subratllar es lanul·la evidència de la metal·lúrgia.

Les datacions absolutes conegudes fins arasón: fase IV de les Cendres: 2750 ± 120 BC; lesJovades: 2710 ± 90 BC, 2860 ± 60 BC, 2420 ± 60BC i sitja 5 del Niuet, 2650 ± 80 BC.

- Neolític IIC, o “horitzó campaniforme detransició” (HCT), (2200/2100-1700 BC).

La més antiga representació d’aquestaceràmica la constitueix la decoració impresa, i estroba en el registre de la cultura material de l’Eretadel Pedregal, fase III, cova de les Cendres, fasesIII i II, Arenal de la Costa, i dels poblats del Camíde l’Alfogàs, Beniprí i l’Atarcó, tots ells a Bèlgida.Datacions absolutes obtingudes a l’actualitat: faseII de Cendres: 2260 ± 120 BC, 2330 ± 160 BC; il’Arenal de la Costa:1940 ± 80 BC. El complexceràmic segueix essent el mateix (aparició deplàteres amb espatllera, olles i gerres amb collcorbat marcat i vora exvasada, així com els bolscarenats). Pervivències neolítiques: poblats al plaamb sitges (jaciments de Bèlgida i Vil·la Filomena),necròpolis col·lectives però amb la incorporació delvas campaniforme (marítim i puntejat geomètric),punyals de llengüeta, puntes de Palmela, braçald’arquer i botons perforats en V. Ús de tècniquesmetal·lúrgiques (escòries de l’Ereta III). Canvi delpatró d’assentament amb la presència de poblatsemmurallats (el Rincón, Peñón de la Zorra, Puntalde la rambla Castellarda, les Moreres i Ereta III).Reducció de les peces lítiques (excepte les puntesde fletxa i les dents de falç.

Les conclusions a què arriba és que l’ano-menat eneolít ic no constitueix una culturapròpiament dita, sinó una simple etapa al llarg del’evolució del neolític II i que l’entrada del metall al

País Valencià es realitza dins d’un context socio-econòmic neolític.

Ara bé, ¿quin és l’esmentat context neolíticfinal evolucionat del III mil·leni?,

1) la major part dels poblats es troben al pla,a prop de les lleres fluvials o zones de prat omarjal, constituint un poblament estès de tipusobert.

2) en conjunt, encara són molt poc cone-gudes les estructures constructives dels poblats. Al’Ereta II, es coneixen estances rectangulars ambsòcol de pedra, amb els ortostats clavatsverticalment, i l’interior de ambdues cares farcit deterra i cascall. Al poblat del Niuet només esconeixen sitges i una solera d’argila cuita del’HCT. A l’Arenal, es va trobar la planta d’unahabitatge de possible planta absidal i forats de pal.Al poblat del Camí del Pla, a Oliva (València),s’han excavat dues habitacions, una de possibleplanta quadrangular amb la fonamentacióexcavada al terra, amb forats de pals i una llarcircular; l’altra estança tenia una planta hexagonaltambé amb forats de pal. La cronologia és incertaencara que es troba ceràmica esgrafiada, llisa iincisa tipus vas campaniforme. Al poblat de lesMoreres, va aparèixer una cabana encaixada a laroca, sense uns límits definits, però de planta oval,amb un eix central de 8,50 metres, amb un pisdelimitat per pedres i un fogar; les parets eren defang i fusta. Recerques posteriors varen permetredescobrir, en un nivell més antic, tres novescabanes de planta oval/subcircular, amb sòcols depedra i argila. Hem de dir que les cabanes mesantigues tenen sòcol de pedra i la més modernano. El poblat té un recinte emmurallat amb unpossible bastió semicircular extern molt semblantal model de Los Millares. Pertany a un momentcontemporani a l’HCT amb tota una seqüènciaestratigràfica del campaniforme tipus Palmela iCiempozuelos, però no del marítim, ceràmicapintada a franges i a bandes, i incisa decorada,endemés d’una ceràmica monocroma roja feta amotlle i de clara procedència anatòlica, datable acomençaments un poc abans de l’últim terç del IIImil·leni, entre el 2400 i 2300, segons proposal’excavador González Prats, coneixent-se lametal·lúrgia del coure. Al poblat del Promontori, aElx, van aparèixer unes estructures de més de 2metres de diàmetre i migrat rebaix. Sónconsiderats com fons de cabanes, presentant ungruixut sòl d’argila cremada, i als laterals, pilotsallisats de fang per un cantó i empremtes debrancam.

80

3) Les sitges constitueixen unes estructuresdomèstico-econòmiques molt freqüents, són deplanta circular i secció tronco-cònica, amb la bocamés estreta que el fons; les seves mides són: 1,50metres d’alçada i 2 metres de diàmetre a la base.Unes altres estructures, les constitueixen unesfoses circulars o rectangulars de secció tronco-cònica invertida amb una fondària menor d’unmetre. També es troben fossats de planta cur-vilínia i secció en V o U; les seves mides varienentre 1 i 6 metres d’amplada i 2 metres defondària. Altres models menys comuns, corres-ponen a estructures estranyes, com la unitat 129de les Jovades de 3 metres de diàmetre a la bocaque s’estreny, formant un pou vertical de 2,50metres de profunditat i amb una petita gradatallada a la paret al fons. En conjunt pel quesabem a l ’actualitat, no existeixen moltesdiferències constructives, el mateix que el patród’assentament tampoc presenta moltes diferen-ciacions apreciables.

4) l’associació nuclis de poblament i nuclisfuneraris d’enterrament múltiple, encara no és moltconeguda; sembla que els poblats alacantins deles Jovades i el Niuet tenien les necròpolis a unaàrea muntanyosa situada a uns tres quilòmetresde distància, o sigui a uns tres quarts d’hora decamí.

Resumint, el poblats a partir de “l’horitzócampaniforme de transició” es diversifiquen,podent ésser de diferents models:

a) d’altura emmurallats: Peñón de la Zorra(Villena, Alacant), i Puntal de la rambla Castellarda(Llíria, València).

b) pervivència dels assentaments al pla,essent generalment de grans dimensions, fins i tot10 hectàrees, com a les Jovades.

c) poblats al pla d’època anterior que en unmoment donat es fortifiquen (l’Ereta del Pedregal,Navarrés, València, fase III).

Al III mil·leni sembla que la demografia vapatir un fort augment degut a la intensificació delmedis de producció neolítics. Els anàlisi pol·línicsmostren que els boscos van desaparèixer degut al’acció antròpica. El cultiu de cereals es troba a lesJovades i les lleguminoses a Cendres. Bernabeu iMartí proposen hipotèticament la utilització del’arada primitiva de fusta de rella vertical, sensepeu, encara que arqueològicament no existeixenproves.

Respecte als enterraments, tothom coneix, lasingular absència de les construccions mega-

lítiques i la nombrosa presència de coves naturalsd’enterrament col·lectiu, encara que també esconeixen els enterraments en parella o individuals,realitzats a l’interior de sitges o fosses. El sistemad’enterrament en cova natural, és anomenatgeneralment col·lectiu, encara que preferim ladenominació d’inhumació múltiple; també hem dedir que al País Valencià, fins ara no s’han detectatenterraments col·lectius simultanis, o sigui que lesinhumacions no s’han fet aïlladament de maneraindividual, sinó que per diverses causes forenenterrats molts cadàvers a la vegada en el mateixsepulcre. Malauradament, la major part de lescoves d’enterrament han estat saquejades des desempre, encara que en la literatura regional nosembla pas que s’hagin trobat mai indicis d’aitalsenterraments simultanis, com passa a la vall del’Ebre. Actualment es tenen censades més de centcavitats, la majoria de les quals no han pogutésser excavades amb garanties científiques iexhaustivament. Pel moment, s’han trobat quatreformes diferents d’enterraments: a) enterramentprimari (poc freqüents), les inhumacions són enposició decúbit supí o lateral, o decúbit lateralf lexionat; b) enterrament secundari (el mésfreqüent); c) abocament de les despulles alsavencs directament; d) l’únic enterrament en pouartificial, excavat fins a tres metres de fondària, ésel trobat al poble de Càlig, a Castelló.

Els enterraments dins de sitges o fosses,semblen selectius, puix només es troben partsaïllades dels cossos. Sembla que es practicà desde “l’horitzó campaniforme de transició” (Arenal dela Costa, Vil·la Filomena, l’Atarcó).

També s’ha comprovat, una manipulaciópost mortem, donat les troballes d’ossos cremats oalteracions dentaries que ens demostrenl’existència de rituals prou complicats, com és elcas dels enterraments secundaris de l’abric del’Escurrupènia, de la cova del Racó Tancat, a lacova del Negre, tots a Cocentaina, abric de laBarcella, a Torremanzanas, cova de les Llometesd’Alcoi, cova de Bolumini, a Alfafara, Cueva de lasLechuzas, a Villena, Cueva de Roca, a Oriola, totsa les terres d’Alacant, excepte la cova valencianade la Recambra, a Gandia.

A l’any 1994, es varen celebrar les “SegonesJornades d’Arqueologia”, a la localitat alacantinad’Alfàs del Pi i el mateix autor presentà unaponència titulada “Origen i consolidación de lassociedades agrícolas. El País Valenciano entre elNeolítico i la Edad del Bronce”. On estableix unareestructuració del període eneolític, etapa que ell


81


creu no va existir al País Valencià, doncs com jahavia escrit al 1984, la pervivència del substratneolític final es va perllongar tot al llarg del IIImil·leni fins al HCT, ja a les darreries de l’esmentatmil·leni. Per això en la seva nova reestructuració,el neolític el divideix en dues etapes, neolític I i II.Del primer no hem parlarem, puix no correspon alnostre tema; però sí del neolític II que comprèn elsantics neolític final I i II, així com l’eneolític inicial oprecampaniforme. Aquest nou capgirament vedonat pels treballs duts a terme a la cova de lesCendres, i als poblats de les Jovades (Cocentaina,Alacant), el Niuet (l’Alqueria d’Asnar, Alacant), i del’Arenal de la Costa (Ontinyent, València). Enrealitat tot el model que presenta Bernabeu des del’any 1984, descansa fonamentalment damunt delsjaciments de Cova de les Cendres i el poblats deles Jovades, el Niuet i l’Arenal de la Costa.

En aquest nou treball es plantegen unsmodels econòmics a partir de l’anomenat neolític I.Ací només ens referirem a l’ etapa del neolític II i a“l’horitzó campaniforme de transició”. Al III mil·lenisembla que el blat i l ’ordi es conreaven perseparat, segons els estudis fets al jaciments del’Or (Alacant), la Cova 120 (Girona), Cova del Toll(Barcelona) i Serra Grossa (Alacant), Cueva de losMurciélagos (Córdoba), Cueva de Nerja (Màlaga),encara que reconeix que la susdita asseveracióhipotètica, és una extrapolació, puix al neolític II alPaís Valencià, no s’han trobat mostres.

L’existència de destrals de pedra, segonsaquest autor, estarien relacionades amb elstreballs de desforestació necessaris per a obrirnoves terres per al conreu de secà i per tant ambla introducció de l’arada. Manté l’opinió que a partirdel III mil·leni hi ha un canvi en l’estratègia delconreu, les terres (ubicació i revalorització) i elspoblats (reestructuració interna). En aquest sentitl’autor segueix les tesis de Chapman, qui creu quel’economia de producció cerealística va canviar lesestructures socials i econòmiques del grupssocials, i també de Gilman i Harrison, pels qualsels canvis socials de les poblacions neolítiquesfinals són deguts més al progrés agrícola, -introducció de l’arada amb tracció animal, policultiui irrigació-, i no per l’aparició de la metal·lúrgia, elqual fou el resultat de la concentració de poder deminories que controlaven els cultius agrícoles delsseus propis dominis i de la resta d’altres petitspropietaris. Aquest és un punt de vista queprocedeix de les corrents de l ’arqueologiaprocesualista que magnifica l’interès en l’estudi dela producció econòmica i les formes de controldels excedents, així com la importància de les

formes de control dels excedents de la producció ila manipulació per part dels grups de poder tribal ala creació de xarxes d’intercanvi i la lluita per lacompetència amb les altres èlits del grups veïns. Apartir de l’esmentada òptica procesual existeixendiferents tendències, com per exemple el model deGilman, per qui existeix una circulació de bens deluxe, com pot ésser el vas campaniforme, vestuariamb botons d’os, punyals de llengüeta, braçald’arquer, puntes de fletxa metàl·liques, instrumen-tal divers de coure, etc., els qual serien producteso indicadors d’una jerarquització social i riquesapersonal. La circulació d’aitals objectes constituïauna pràctica econòmica de distribució deproductes exòtics a fi d’augmentar el poder social ipolític dels compradors i també el prestigi delsdistribuïdors. Aquest sistema es donaria encultures on hi hauria una forta estratificació social,com per exemple a la cultura de Vilanova de SaoPedro a Portugal o a Los Millares, a Almeria.També proposa l ’Staple Finance , o emprarl’administració per la promoció d’articles principalsproduïts per a mercats distribuïdors, com perexemple l ’exportació d’excedents agrícolesmitjançant la coerció de qualsevol tipus, a grupssocials on no existia una gran estratificació social.Per la seva part, Shennan aplica el model de Peerpolity Interaction Sphere o sigui, l’àmbit d’inte-racció de grups socio-culturals igualitaris, on elcontrol d’elements rituals o ideològics, crea xarxesd’intercanvi que tenen un poder significatiu.Existeixen altres corrents de models teòrics, comles diferents interpretacions marxistes, estructura-lisme, materialisme cultural, etc., però que ací noés el moment d’ampliar.

Amb relació a la ramaderia també enstrobem al llarg del III mil·leni, davant un canviestratègic, especialment en l’explotació d’ovi-càprids i bòvids.

Quan s’introdueix “l’horitzó campaniforme detransició”, els sistemes socio-econòmics es fanmés complexos, apareixen les primeres societatsjerarquitzades, així com un probable augment dela conflictivitat intergrupal com a conseqüènciad’una expansió de la territorialitat dels poblats.

Totes aquestes sistematitzacions que hempresentat fins ara, per suposat, es refereixen a lesterres centro-meridionals del País, o sigui la concadel baix Segura, i dels rius Vinalopó, Xúquer i fins itot el Túria, o sigui Alacant i la major part deValència.

Ara bé, ¿què passa al sector nord del PaísValencià? En primer lloc, l’entorn geològic igeogràfic és lleugerament diferent a la resta del

82


83

Figura 1. Plànol de dispersió de jaciments eneolítics valencians.


País. les planes litorals han sofert una molt fortaacció antròpica des de l’època protohistòrica finsals nostres dies, i també canvis geomorfològics deltipus torrentada han fet, en el primer cas, (accióhumana) desaparèixer els possibles assentamentssupervivents de les esmentades, i en segon cas,les nombroses revingudes estacionals succeïdesal l larg del temps que han inundat el glacisquaternari castellonenc, han enterrat a moltsmetres sota terra, els migrats jaciments del’esmentada època, com és el cas del Tirao deBorriana (Castelló). Això vol dir que poblats a l’airelliure al pla, quasi no es coneixen. Per tant, des delpunt de vista arqueològic encara és prou descone-guda aquesta etapa. La fragilitat constructiva delsassentaments situats a les planes litorals i en elsasprius enclavaments de muntanya, batuts per laforta erosió, on es van ocupar abrics i coves, amés d’una, creiem migrada demografia, no hadonat ocasió a grans descobriments referits ahàbitats eneolítics. Per una altra banda, creiemque el patró d’assentament era dispers i que lespoblacions almenys les muntanyenques, forend’una gran mobilitat itinerant. Personalment tenimuna hipòtesi referida a l’existència de grupscaçadors d’ascendència neolítica que hauriensobreviscut arrelats a la seva tradicional manerade viure i que encara seguirien pintant els abrics al’estil de l’art llevantí. Un exemple el tindríem al’Abric 2 del Cingle de l’Ermità, situat dins delbarranc d’Albocàsser, afluent de la Valltorta(Castelló), on a les darreries del III mil·leni gentd’ascendència meso-neolítica utilitzaven el metall,-una punta de Palmela-, que junt amb una altratrobada a la Serratella, són les dues úniquesevidències conegudes fins ara a les terres deCastelló d’aquest tipus de peça corresponent a l’horitzó campaniforme de transició”.

Per una altra part, a totes les comarques deCastelló, i com passa al baix Aragó i sud deTarragona, existeixen uns singulars i mal conegutsjaciments a l’aire lliure, anomenats incorrectament“tallers de sílex”, molts dels quals pertanyen aaquest moment cronocultural; els més conegutssón els situats als planells del barranc de laValltorta, i a les “moles” dels Ports, comarca veïnaa les terres catalano-aragoneses; també s’hanlocalitzat jaciments semblants a les terres depiemont de les serralades litorals i prelitorals, comels jaciments de Salandó i la Comba, a Beni-càssim; Corral Blanc i Pla de la Pitja, a la PoblaTornesa, ambdós situats a prop d’una antiga àreallacunar. D’aquests jaciments no en sabem res,podrien haver sigut establiments temporals més o

menys reocupats, però la manca d’excavacions nopermet saber-ho amb certesa. Al ja esmentatjaciment dell Tirao, a Borriana, a una fondàriad’entre 4/5 metres, es van trobar cinc l larscorresponents a sengles fons de cabana moltdestrossats. L’hàbitat es situava a prop de la llerad’un antic curs d’aigua i d’una zona de terresarenoses i pedregoses. Apart d’un migrat lot dematerials arqueològics poc explícits, que podencorrespondre a un moment final neolític o inicis del’eneolític, no en sabem res més d’ell, ja que foudestruït per unes extraccions massives de terres.

Uns altres possibles jaciments d’aquestperíode, poden haver sigut els anomenats pujoletsdel Grau de Castelló, els quals foren destruïts alsegle passat. El jaciment a l’aire lliure de Vil·laFilomena a Vila-real, consta de nombroses sitgesd’uns dos metres de diàmetre, entre 27 i 35segons versions diferents. Al seu interior vanaparèixer nombroses restes faunístiques, àdhuchumanes (6 cranis), així com un abundós i diversutillatge arqueològic, destacant-se la ceràmicacampaniforme d’estil marítim i del tipus cordat.Considerat poblat per uns i necròpolis per altres, elcas és que constitueix una referència típica del’eneolític valencià, en aquest cas de “l’horitzócampaniforme de transició”, del qual tampocsabem res a les comarques de Castelló.

Poc més podem dir dels assentaments deplanura. Dins del sector muntanyenc de laserralada litoral, també ens consta l’existència d’unpoblat, també desaparegut a principis de segle,conegut com el Roqueral de les Santes, aCabanes, jaciment classificat com neolític antic,encara que creiem, a pesar dels seus escassos ipoc explícits materials, que ha de correspondre ales darreries del neolític o inicis del neo-eneolític.

Podríem allargar la llista amb nombrososjaciments, molts desapareguts pels treballsagrícoles, altres saquejats, i uns pocs excavatsparcialment. Nogensmenys no ho farem, puix elsafegim als plànols de jaciments (Figs. 1; 2).

Una troballa aïl lada del seu contextarqueològic, però considerada com pertanyent al’eneolític, apareguda al llaurar un camp, en unpunt de la partida de les Mallades, a prop d’Artana,consisteix en una figura antropomorfa esque-màtica en pedra, formada pel tronc d’un cos humàsense cames, però amb cap i dos parells deextremitats corbades cap amunt, a manera d’unsbraços alçats en actitud orant; l’alçada es de 52centímetres i l’amplada màxima, 42 centímetres(Fig. 3).

84


85

Figura 2. Plànol de distribució de jaciments amb art rupestre esquemàtic al País Valencià.


Respecte a les coves d’enterrament, elpanorama és igualment desencísador. L’únicacova excavada amb certa garantia fou la Cueva dela Torre del Mal Paso de Castellnovo, a l’any 1947pel Servei d’Investigació Prehistòrica de València.En els nivells corresponents a l’eneolític, es vanlocalitzar diversos enterraments, recuperant-secinc cranis, a més de cisells de pedra polimentada,puntes de fletxa de sílex dels tipus peduncle ambaletes, romboïdals, foliàcies i de base convexa; amés d’indústria òssia, ceràmica llisa i decoradaamb incisions i cordons, penjolls, etc.

Per un altra part, hem de dir que l’única covasepulcral artificial de tipus múltiple coneguda finsara al País Valencià, és la Cova de Càlig, des-coberta al 1929 al bell mig del poble i saquejadatotalment. L’obertura circular de l’entrada tenia 1metre, i una fondària de 3 metres, tal ladaverticalment a la roca, amb una longitud al seuinterior de 3,50 metres i una amplada de 2,50metres. Es trobaven enterrats 20 inhumacions,acompanyades d’un aixovar compost per ceràmicallisa, puntes de fletxa del tipus fulla de llorer, id’aletes amb peduncle, i una destral polimentada.

També hem de subratl lar la migradapresència de “l’horitzó campaniforme de transició”(HCT) a les comarques castellonenques. Solaments’han trobat dos trossets de vas campaniforme ensuperfície a la Muntanya del Castell, a la Vilavella.A la Cova Cirat, a Montán, es va recollir unfragment, sense mes detalls; cal esmentar eljaciment de Vil·la Filomena, a Vila-real, on es vantrobar nombroses restes de vasos campaniformesdel tipus marítim, Ciempozuelos i cordat d’origencentro-europeu, l’únic jaciment al País Valenciàamb aquesta decoració, datada entre el 2200 i2000 abans de l’Era, Finalment a la campanya del’any 2000 realitzada pel Servei d’InvestigacionsArqueològiques i Prehistòriques de la Diputació deCastelló (SIAP) a la Cova del Petroli (Cabanes), aaparegut un petit bocí de campaniforme del tipusdomèstic, en un nivell datat per C-14 al 2120 BC.

Elements materials associats a “l’horitzócampaniforme de transició”, com els botons ambperforació en V, s’han trobat als abrics d’ente-rrament de la Joquera, i a l’abric funerari del Camíde la Costa, ambdós al terme de Castelló; i al Caud’en Borràs, a Orpesa.

Pel moment les restes metàl·liques trobadesals jaciments eneolítics són molt pobres, solamentcompostos per punxons, cisells i destraletes.

La riquesa metal·lífera de Castelló, essentpobre, és més abundosa que a la resta del País.Únicament a la zona meridional compresa entre la

vall del riu Palància i les terres muntanyenques dela serra d’Espadà i els seus estreps, especialmenta la comarca de l’Alt Palància, dins dels termesd’Altura, Assuévar, Begís, Caudiel, Xóvar, Matet,Soneja i Viver, es coneixen uns escadussers ipobres jaciments d’atzurita i malaquita, el mateixque en alguns indrets de la Plana Baixa, com aArtana, Betxí, Eslida, Onda i la Vall d’Uixó. Mésesporàdicament, aquests minerals de coureafloren a la zona central de Castelló, a lescomarques de l’Alt Millars (Castillo de Villamalefa,Cedramán i Villahermosa), a l’Alcalatén (Llucena iVistabella), i a la Plana Alta, a la serra de lesSantes (Benicàssim, Cabanes) i també a la serrade les Comtesses (Sant Joan de Moró, Vilafamés,Borriol, la Pobla Tornesa). Per contra a lescomarques septentrionals, quasi no existeixenafloraments coneguts, només en els Ports esregistra una possible presència de cuprita dins delterme de Vilafranca; i al Baix Maestrat, un migrataflorament d’atzurita i malaquita al terme d’Alcalàde Xivert. En conclusió, pogué existir al nord delPaís Valencià, una dèbil presència de carbonatscuprífers, que potser justifiqui una metal·lúrgialocal molt restringida.

La tècnica metal·lúrgica revolucionà a lallarga, les estructures socials i econòmiques de lessocietats pastorivoles i agricultores neolítiquesfinals, i així aquests grups socials poc a pocanaren adoptant materials de coure, com un noumitjà tecnològic de producció que a partir d’unamatèria natural en brut, aconseguia un nouproducte amb un alt grau de valor d’ús i prestigi, elque els arqueòlegs anomenen amb el l leiganglicisme, d’ objecte artifactual metàl·lic.

La transformació dels minerals cuprífers fouun procés llarg, amb diferents estadis evolutius, jaque el tractament aplicat per a l’obtenció del metallvaria segons sigui la composició dels minerals decoure, uns més fàcils d’obtindre que altres, itambé, segons els procediments de reduccióaplicat, s’obté el metall amb major o menorcomplexitat. Així, l’atzurita i la malaquita cons-titueixen el grup de minerals compostos oxigenatsi carbonatats més fàcils de tractar, ja que solaments’han de torrefactar amb carbó i utilitzar un fundentsilici; així el carbó es combina amb l’oxigen delmineral i forma l ’anhídrid carbònic, que esvolatilitza i allibera el metall. Per contra, elsminerals sulfurats, com la calcopirita i la calcosina,són més difícils d’obtindre, ja que el seu procés ésllarg i complicat, doncs han de realitzar-se diversesoperacions de torrefacció i fusió del metall,barrejant-se amb escòria altres fundents, els

86

quals, per volatització de productes secundaris isofre, també eliminen el ferro i permeten l’oxidaciódel metall restant, la qual cosa equival a obtindreel mineral oxigenat i la seva darrera reducciómitjançant el carbó, per a alliberar l’anhídridcarbònic, i d’aquesta manera obtindre el metall fos.

Això vol dir per tant, que no existeix en estatpur el mineral de coure, doncs l’anomenat courenatiu conté combinacions d’altres elements eninsignificants quantitats, com ferro, antimoni,arsènic, plom, níquel, bismut, etc., i per tant laseva presència determina la qualitat, resistència iduresa del metall cuprífer; així per exemple, siconté plom, el coure serà tou; o pel contrari siposseeix índexs de bismut, el coure obtingut seràtrencadís; per contra, si es troba l’arsènic el coureserà prou resistent. Aquests aliatges naturals nointencionals, proporcionaven una major o menorqualitat als instruments manufacturats. Més tard, alcap d’un grapat d’anys, els metal·lúrgics delperíode que anomenen eneolític o també calcolític,es varen donar compte que en afegir estany, ambun aliatge per damunt del 5 per cent, la resistènciadel metall obtingut era superior, donant un noumetall artificial més dur, el bronze, i sense saber-ho, ni voler-ho varen entrar a una nova edatarqueològica...(¡!)

A grans trets podem resumir el procésmetal·lúrgic del coure de la següent manera:recollida del mineral a les mines a l’aire lliure o al’interior de la terra mitjançant pous i perforacions;triturat, mòlta o polvorització del mineral enmorters o molins, per a seguidament calfar-lo a fid’obtindre partícules foses per a ser rentades;novament es comença el procés de calentament ode torrefacció als forns, a una temperatura mínimade 815 graus centígrads amb la fi d’obtindre elmetall a partir del mineral, i com a resultes de totaixò, s’obtenia l’escòria, la qual es trencava peraixí obtindre petites boletes de coure. Tot seguits’aplicava un nou procés de fosa, també en forns,amb les boletes de metall cuprífer, aquestavegada a una temperatura de 1085 grauscentígrads, a fi d’aconseguir el liquat metàl·lic, ques’abocava a l ’ interior dels gresols d’argila;seguidament venia el vessat del metall líquid alsmotlles amb les formes dels instruments desitjats;seguia un procés de refredament i enduriment delmetall a l’interior del motlle, aconseguint-se un pade mineral fos o lingot per a la seva posterior fosa,o àdhuc les peces obtingudes directament delsmotl les. Una vegada fabricada la peça es

martelleja, llima i brunyeix a les encluses de pedraper a obtindre un bon acabat.

Els primers indicis d’uti l i tzació de lametal·lúrgia del coure es troben al Pròxim Orient;al desert del Sinaí; Síria; Iraq; Iran; i Turquia; al ’Europa centroriental (conca del Danubi, aMoldavia, Tracia, Ucraïna i tota la regió carpa-tobàltica), al llarg del VII mil·leni. No cal dir queaital transcendental nova tecnologia, no alterà niarraconà de cop les sòlides estructures deproducció econòmica de les anomenadessocietats locals agropastorals, doncs van haver detranscórrer uns milers d’anys perquè es divulgarenper complert els coneixements de fabricació del’utillatge de coure.

Així doncs, els artesans tradicionals de latalla de pedra varen continuar treballant iperfeccionant, no solament les destrals polides,obtingudes de roques eruptives, producte d’unimportant comerç d’intercanvi interterritorial, sinótambé l’elaboració d’utillatge lític en sílex, fabricat


87

Figura 3. Ídol eneolític d'Artana (foto Mercé).


amb gran mestratge i perfecció tècnica, com aresultat de la competència exercida pels nousartesans del metall de coure i per la mil·lenàriatradició en el coneixement de les matèries pètries.En realitat al llarg dels primers estadis de lametal·lúrgia del coure, la fabricació i obtenciód’utillatges de l’esmentat metall fou més en funciódel prestigi i exhibició de riquesa de qui podiaobtindre aitals instruments, que per la seva utilitatpràctica en el treball quotidià, ja que les peces decoure es trencaven amb gran facilitat, degut a queel coure aliat de manera natural amb altresminerals, continguts en molt baixes proporcions,era un metall sense una gran resistència als cops iper tant prescindible per a un instrumental de feinao àdhuc bèl·lic.

El coneixement de la metal·lúrgia del coures’estengué per la península Ibèrica als voltantsdels anys 2500. Els focus principals es troben alsud de Portugal, a l ’Alentejo i Algarve, al’Extremadura meridional a Badajoz, Andalusia,concretament Huelva, Granada, Jaén i Almeria; i alSudest peninsular, a Múrcia. Regions aquestes onprosperaren importants cultures eneolítiques ocalcolít iques, com Vilanova de Sant Pere,Zambujal, i Los Millares, a Almeria.

Respecte a les datacions de Carboni 14referides al III mil·leni al País Valencià, són moltescasses, 16 en total, repartides de la següentmanera: 9 a Alacant, i 4 a Castelló i 3 a Valènciarespectivament. Les dates entre parèntesi hanestat recalibrades segons la versió de Stuiver &Reiner de 1993 (CALIB 3, v. 3.0.3).

Alacant

Cova del Moro, Agres: 2830 ± 80 BC (3700-3369 BC); Cova de les Cendres, Teulada: 2750 ±120 BC (3709-3091 BC), 2330 ± 160 BC (3345-2478 BC), 2260 ± 120 BC (3097-2462 BC); elNiuet, l’Alqueria d’Aznar: 2650 ± 80 BC (3533-3081 BC); les Jovades, Cocentaina, 2860 ± 60 BC,(3704-3499 BC), 2710 ± 90 BC (3639-3291 BC),2420 ± 60 BC (3110-2880 BC); Pic de les Moreres,Crevillent, 2120 ± 140 BC (2919-2197 BC).

Castelló

Cova Puntassa, Coratxà, 2560 ± 110 BC(3385-2911 BC); Cova de Dalt del Tossal de laFont, Vilafamés: 2810 ± 70 BC (3661-3368 BC);2190 ± 100 BC (2912-2465 BC); Cova del Petrolí,Cabanes, 2180 ± 130 BC (3010-2330 BC).

València

Cova de la Recambra, Gandia, 1900 ± 160BC (2699-1879 BC); Ereta del Pedregal, Navarrés,1980 ± 250 BC (3039-1737 BC); l’Arenal de laCosta, Ontinyent, 1940 ± 80 BC (2508-2135 BC).

Respecte a l’art esquemàtic neo-eneolític,aquest és un tema delicat i de molt difícil resoluciópel moment, ja que el propi concepte esquemàticdefineix més un estil artístic que una perioditzaciócronocultural, i per tant representacions d’aquesttipus les tenim des del neolític fins a èpocahistòrica. Això planteja la necessitat de conèixerels esquematismes corresponents a cadascuna deles etapes pre-protohistòriques i històriques. Elsespecialistes que treballen l’art rupestre podendeterminar en certs casos aitals diferències,encara que no sempre, doncs certs motius com elssols, antropomorfes, fitomorfes i zoomorfesesquemàtics apareixen en ceràmiques cardials,però també es troben representats en períodesposteriors. Aquesta pervivència de motiusestilístics, dificulta l’enquadrament a un momentdeterminat de certes pintures. De totes maneres,l’estudi de conjunt de jaciments amb aquestesrepresentacions pictòriques, permeten una anàlisidetallada de cadascun del motius figurats i la sevaadscripció relativa a unes etapes cronològiquesconcretes. L’existència de figuracions halterifor-mes, tr iangulars, bitr iangulars, oculades, isegmentades per exemple, predeterminen unhoritzó cronocultural pels voltants del III mil·leni,encara que presenten problemes de perduració enel temps.

Al País Valencià, el descobriment a l’any1980 d’un nou tipus de representacions pictòriquesde gran tamany, anomenades macroesquemàti-ques, aparegudes només, fins ara, a comarquesalacantines, va remoure de nou el problema de lacronologia de l’art rupestre. Segons alguns autorsaquest estil, que no té res a veure amb l’esquemà-tic, és anterior a les figuracions naturalistes del’anomenat estil llevantí, o almenys contemporani.

Però el panorama es pot complicar si esplanteja, com ho fem nosaltres, si pensemhipotèticament en la possibilitat que els tres estils,el macroesquemàtic (a Alacant), certs motiusesquemàtics i una gran part del naturalista iseminaturalista l levantins, van poder éssercontemporanis a les darreries del IV i a tot al llargdel III mil·leni. Serien doncs, manifestacionsideològiques i artístiques de diferents poblacionsamb sistemes socioeconòmics totalment diversos.

88

Els caçadors residuals d’arrels mesolítiques queencara perviurien a les zones muntanyenques del’interior al llarg del V i IV mil·leni, representantescenes de caceres naturalistes, i àdhuc en certscasos pintant en linial-geomètric; les poblacionsneo-eneolítiques no agrícoles que caçaven ipastorejaven, i que per influències del substratmeso-neolític, també seguien pintant amb l’estilnaturalista i seminaturalista; i les poblacionsneolítiques amb agricultura i ramaderia que acertes zones d’Alacant uti l i tzaven l ’esti lmacroesquemàtic, durant el V i IV mil·leni. A laprimera meitat del III mil·leni encara l’estil llevantíperduraria, apareixent a partir de la segona meitatdel III, certs motius de l’art esquemàtic, el qualcontinuaria, canviant temes i estils fins al primermil·leni. Complicat panorama el que presentemací, i que molts investigadors no acceptarien enabsolut. Però nosaltres no creien en sistematitza-cions tancades ni en concepcions unívoques,

doncs la realitat és diversa i complexa. ¿Comclassificaríem, per exemple arqueològicament ales poblacions australianes del segle XIX, gentamb un modus de vida retardatari, ancorats en unpassat quasi inamovible, però contemporanis auna societat europea invasora? Així per tant, siexisteixen encara, grups indígenes amb culturespròpies arrelades amb tradicions que s’hanperllongat al llarg de milers d’anys, com elsboiximans, els fueguins, australians, etc, aïllatsmés o menys dins dels seus nínxols ecològics dela resta d’altres cultures i civilitzacions, amb mésraó al llarg de la prehistòria, haurien existit grupshumans arrelats a un medi i modes de produccióautàrquic i suficient com per a mantindre’s dinsd’uns determinats sistemes socio-culturals i ambunes concepcions ideològiques i artístiquespròpies conservades al llarg del temps. Aquest ésun tema que donaria peu a un aferrissat debat queaquí no ens incumbeix plantejar.


89

Figura 4. Cista d'enterrament del neolític final, apareguda al terme de Morella (foto N. Mesado).


Al País Valencià doncs, el procés d’eneo-l i t i tzació va t indre una gènesi complexa idiversificada segons àrees geogràfiques i territoris,ja que en realitat és un avenç socio-econòmic queparteix d’unes bases neolítiques finals amb unapresumible ampliació dels recursos agraris a lesterres baixes, especialment cerealistics i del’explotació agrícola de les lleguminoses, així comtambé d’un manteniment de l’activitat pastorívola.Per contra, creiem que a les terres o zones demuntanya, predominaria més l’activitat caçadora ipotser també amb una certa presència de reduïtsramats d’ovicàprids; l’agricultura s’explotariamínimament, essent del tipus artiga. Des del’òptica de l’antropologia cultural, pel general, elsgrups socials simples són essencialmentconservadors dels modes de vida i costums, aïllatsdins dels seus territoris propis. Nogensmenys lacirculació humana d’un indret a un altre sempre haexistit i ha contribuït a l’intercanvi d’idees i laintroducció de novetats materials. Això junt al’augment demogràfic, els canvis econòmics deconreu intensiu a extensiu i les alteracions delecosistema, han propiciat canvis en les estructuressocials dels grups humans. Evidentment els ídolsoculats típics del Sudest trobats especialment ales comarques alacantines de l’Alcoià i el Comtat, -49 peces- són una clara influència cultural del mónde Los Millares; els jaciments coneguts són elssegüents: Abric del Fontanal, Onil, 14 peces; Covade la Mallà Verda, Corbera d’Alzira, 1 peça; poblatde l’Ereta del Pedregal, Navarrés, 4 peces; Covadel Garrofer, Ontinyent, 2 peces; Cova de laPastora, Alcoi, 25 peces; i Cova del Bolumini,Alfafara, 3 peces. Altres objectes relacionadesamb el món del Sudest, són els ídols cruciformes,dels que es coneixen 19; 4 a la Cova d’en Pardo,Benisili; 9 a la Cova de la Barcella, Torremanza-nas; 5 a la Cova de la Pastora, Alcoi; i 1 a la Covadel Moro, Agres. Per acabar la relació d’elementsideològics exòtics, també s’han trobat bètils icilindres de pedra a dos jaciments alacantins,Abric del Tossal de la Roca, Alcalà de la Jovades,1 betil i 1 cilindre; i 1 cilindre a l’abric de l’Ull deMoro, Alcoi. El límit nord seria la riba dreta del baixXúquer i el meridional, la riba dreta del r iuTorremanzanas; una àrea molt localitzada a lesestribacions de les serralades més orientals delsistema Subbètic.

Ara bé, de sempre els investigadorsvalencians han volgut reconèixer una personalitatpròpia i diferenciada en les diferents cultures delPaís, i per això han volgut veure una evoluciópròpia en l’eneolític valencià. És cert que el

fenomen megalític és inexistent, a l’igual que elsud de Tarragona, Terol i les terres de Conca iAlbacete, i per tant és un clar indicador quealmenys en les concepcions ideològiques i ritualfuneraris funciona de manera autònoma.Darrerament s’ha donat notícia de la troballa dinsdel terme de Morella, de dos cistes construïdesamb lloses ortostàtiques, una d’elles de plantapoligonal incompleta i amb dos enterraments endecúbit lateral i sense cap aixovar (Fig. 4). Pel queconeixem no creiem pertanyin al conjunt desepulcres megalítics del tipus dolmènic, sinó cistesobertes, una d’elles semblant a la cista tarragoninade les Comes, a Conesa, més lligada a la culturaneolítica dels sepulcres de fosa, fase terminal. Lapublicació signada per Norberto Mesado referida auna suposada troballa de tres conjunts dol-meniques i un menhir a la plana de Castelló,concretament al peu d’un puig pertanyent a lesanomenades Muntanyetes d’Almenara, no deixad’ésser una bajanada fruit d’un desconeixementtotal envers als sistemes constructius megalítics ydels seus contextes (Mesado, 1998-1999, 445).

La manca de zones metalogenètiquesimportants amb minerals cuprífers, ens assenyalauna altra característica significativa de l’eneolític alPaís Valencià.

Respecte a la distribució territorial delpoblament, creiem que al III mil·leni existia al Paísun nombrós mosaic de formacions socials, toteselles amb uns patrons d’assentament variats,molts adaptats a bases de subsistènciaretardataries. Les activitats caçadores en moltscasos predominen encara, especialment a leszones interiors muntanyenques, com en el cas delMaestrat castellonenc.

En l’aspecte paleoantropològic malgrat lesnombroses restes humanes trobades a les covesd’enterrament múltiple, pràcticament desconeixemles característiques físiques dels éssers humansd’aquest període. L’únic estudi fet amb cert rigor,però malauradament desfasat pels anystranscorreguts, fou el del professor Fuster a l’any1957. Segons el seu estudi les poblacions neo-eneolítiques de les contrades llevantines erenmajoritàriament del tipus mediterrani gràcil decranis moderadament dolicocefàls; també erenprou freqüents el tipus que ell anomena euro-africans i que en realitat constitueixen el tipusmediterrani robust i amb un índex de dolicocefàliamés acusat; una proporció menor està formadaper un tipus paleomorf, o sigui amb característi-ques arcaïtzants d’arrel cromanyoide; i finalmentconstata la presència d’un escàs percentatge, no

90

significatiu, de braquicefalia, present en uns restescranials que ell anomena dinàrico-armenoide,encara que altres autors els qualifiquen com apertanyents al tipus mediterrani robust.

Des de la perspectiva paleobotànica, eltercer mil·leni es troba dins de les darreries delperíode atlàntic i el principi del subboreal. Doncsbé, quasi no tenim dades dels medis naturals quevaren existir als diferents indrets geogràfics delPaís, únicament els treballs arqueològics fets a lesJovades, el Niuet i Cova de les Cendres, hanproporcionat restes antracològiques que hanpermés una reconstrucció relativa del paleo-mediambient. Existeix un total predomini del’alzina (Quercus ilex), a més de roure petit(Quercus faginea), pi blanc (Pinus halepensis),freixe (Frexinus oxyphylla), llorer (Laurus nobilis),àlber (Populus sp.), salze (Salix sp.), servera(Sorbus sp.) i quelcom de coscoll (Quercuscoccifera), així com altres espècies de bosquina,com l’arboç (Arbutus unedo), estepa (Cistus sp.),matapoll (Daphne gnidium), ginebre (Juniperussp.), ullastre (Olea europaea var. Sylvestris),llentiscle (Pistacia lentiscus), noguerola (Pistaciaterebinthus), aladern (Phyllerea sp.), prunera(Prunus sp.), ginesta (Spartium junceum), gatosa(Ulex parviflorus). Respecte al poblat de l’Ereta delPedregal, el primer jaciment neo-eneolític valenciàon es varen realitzar anàlisis pol·línics, als anyscinquanta, gràcies a les terres turboses, hompogué reconèixer la presència de pi, alzina,castanyer, ullastre, bedoll, vern, avellaner, salze, iplantes d’aiguamolls. Tota aquesta paleovegetaciómostra un clima mesomediterrani subhumit moltsemblant a l’actual. Com ja hem dit existeix unamanca absoluta de dades a la resta de jacimentsvalencians. De totes maneres, pel que es coneixd’altres jaciments de la vessant de la mediterràniapeninsular, a grans trets es pot establir que elpaisatge amb vegetació mediterrània ja des decomençaments de l’holocé fou prou obert, ambuna relativa presència de cobertura arbòria i unabundós estrat d’herbacis, accentuant-se a partirdel subboreal (2500-700 BC), les condicionserosives i de regressió del bosc.

Respecte a la climatologia, sembla que elsestudis (pocs) sedimentològics realitzats a lesterres alacantines i murcianes, s’estableix al IIImil·leni un període sec; així entre el 3010 i 2010BC, les vessants muntanyenques restaren sensevegetació d’arborat per manca de pluges i no perl’acció antròpica. Per això mateix, la cobertad’arbres es mantindria a prop de les cubetesendorreiques, on les capes freàtiques encara

posseïen un cert cabdal alt, i també al llarg de lesfondalades o valls dels rius. Hem de senyalar quea partir del 2000 BC, retorna una nova etapapluvial.

En quant al estudi de la cultura materialeneolítica valenciana, tampoc s’ha sistematitzatl’estudi ceràmic, ni la indústria lítica. En conjunt estroba a faltar una recopilació empírica de dadesgenerals del registre material, existint una granquantitat de material dispers provinent d’excava-cions antigues i de rebusques clandestines, peròno ha existit una planificació metòdica de treball,moltes vegades per l’escàs atractiu i monotoniadels jaciments i també perquè fins fa pocs anys,no es valorava prou aquest període, a cavall entreel famós món neolític i les espectaculars etapesdel bronze valencià.

Ara pel moment, podem descriure el neo-eneolít ic del País Valencià com una etapadesestructurada des del punt de vista del nostreconeixement cronocultural, doncs la manca derecerques de camp i d’excavacions arqueològi-ques metòdiques fa molt difícil obtindre una visióaprofundida dels grups socials del III mil·leni alsdiferents indrets del País. Nogensmenys semblaque no es pot pensar que constitueix una homoge-neïtat cultural, ans hom troba constituït pernombroses comunitats amb substrats diferenciats iarrelats a les diverses contrades del País. Per tantpodem pensar que l’evolució cultural no ha estatsincrònica ni diacrònica. Ara bé la intrusió del’etapa campaniforme, sí que va crear en certsindrets, les condicions objectives per a donar pasa nous patrons d’assentament i noves pauteseconòmiques que facilitaran l’eclosió del bronzellevantí, dins del primer terç del II mil·leni. En unprimer moment, la influència de les estructuressocioeconòmiques provenen del món neolític finalque poden perllongar-se fins al 2500, a partird’aquesta data en certs jaciments es coneix elcoure, encara que no la metal·lúrgia, en unmoment precampaniforme. Al llarg de “l’horitzócampaniforme de transició” es difon elconeixement d’aquest metall, encara que la sevaproducció local és prou migrada, és el momentdels intercanvis a llarga distància.

El neo-eneolític al País Valencià, té doncsuna evolució general pròpia, encara que en certsjaciments puntuals si volem, trobem elementsmaterials que demostren una circulació d’elementsmaterials exòtics d’ús personal que ensassenyalen uns contactes amb influènciesextraterritorials valencianes. A la zona meridional,a Alacant i fins el Xúquer les peces provinents del


91


Sudest, concretament del món de Los Millares ésla prova més evident d’aitals contactes, com perexemple els penjolls estriats, les agulles amb capacanalat, ídols, etc. També a les comarquesalacantines i les valencianes del sud, així com lescastellonenques, es detecten elements aïllats deprocedència catalano-francesa, com les comptesglobulars i d’aletes, els penjolls prismàtics i elsgrans de variscita.

BIBLIOGRAFIA RESUMIDA

APARICIO, J. (1978): La Sima de la Pedrera.Archivo de Prehistoria Levantina, XV, pp. 69-92. Valencia.

BALLESTER, I. (1946): Idolos Oculados Valen-cianos. Archivo de Prehistoria Levantina, II,pp. 115-141. Valencia.

BERNABEU, J. (1979): Los elementos de adornoen el Eneolítico valenciano. Saguntum, 14,pp. 109-126. Valencia.

BERNABEU, J. (1982): La evolución del Neolíticoen el País Valenciano. Aportaciones alestudio de las culturas neolíticas en elextremo occidental del Mediteráneo. Revistadel Instituto de Estudios Alicantinos, 37.Alicante.

BERNABEU, J. (1984): El Vaso Campaniforme enel País Valenciano. Trabajos Varios del SIP,80. Valencia.

BERNABEU, J. (1986): El Eneolítico Valenciano:¿Horizonte Cultural o Cronológico? Actas delColoquio El Eneolítico en el País Valenciano(Alcoy, 1984). Alicante.

BERNABEU, J. (1995): Origen y consolidación delas sociedades agrícolas. El País Valencianoentre el Neolítico y la Edad del Bronce. Actesde les Jornades d’Arqueología (Alfás del Pi,1994), pp. 37-60. Generalitat Valenciana.València.

BERNABEU, J., GUITART, I., PASCUAL, Ll.(1988): El País Valenciano entre el final delNeolítico y la Edad del Bronce. Archivo dePrehistoria Levantina, XVIII, pp. 159-180.Valencia.

BERNABEU, J., GUITART, I., PASCUAL, J. LL.(1989): Reflexiones en torno al patrón deasentamiento en el País Valenciano entre elNeolítico y la Edad del Bronce. Saguntum,22, pp. 99-123. Valencia.

BERNABEU, J., BADAL, E. (1990): Imagen de lavegetación y uti l ización económica delbosque en los asentamientos neolíticos deJovades y Niuet (Alicante). Archivo de

Prehistoria Levantina, XX, pp. 143-166.Valencia.

BERNABEU, J., MARTÍ, B. (1990): El PaísValenciano de la aparición del Neolítico alHorizonte Campaniforme. Actas del ColoquioAragón-Litoral Mediterráneo: intercambiosculturales en la Prehistoria, pp. 201-230.Zaragoza.

FLETCHER, D. (1961): La Ereta del Pedregal(Navarrés, Valencia). Archivo de PrehistoriaLevantina, IX, pp. 79-97. Valencia.

FUSTÉ, M (1957): Estudio antropológico de lospobladores neoenéoliticos de la regiónvalenciana. Trabajos Varios del SIP, 20.Valencia.

GONZÁLEZ-PRATS, A. (1986): El pobladocalcolítico de Les Moreres en la Sierra deCrevillente. Actas del Coloquio El Eneolíticoen el País Valenciano (Alcoy, 1984). Institutode Estudios Juan Gil-Albert. DiputaciónProvincial. Alicante.

GONZÁLEZ-PRATS, A., RUIZ, E. (1991-1992):Nuevos datos sobre el poblado calcolítico deLes Moreres, Crevil lente (Alicante) .(Campañas 1988-1993). Anales de Prehis-toria y Arqueología, 7-8. Murcia.

GUSI, F. (1975): Un taller de silex bajo abrigo enla 2ª cavidad del Cingle de l ’Ermità(Albocácer). Cuadernos de Prehistoria yArqueología Castellonenses, 2, pp. 39-64.SIAP. Diputació. Castellón de la Plana.

JUAN CABANILLES, J. (1994): Estructuras dehabitación en la Ereta del Pedregal(Navarrés, Valencia). Resultados de lascampañas de 1980-1982 y 1990. Saguntum,27, pp. 67-98. Valencia.

JUAN CABANILLES, J., MARTÍNEZ, R. (1988):Fuente Flores (Requena, Valencia). Nuevosdatos sobre el poblamiento y la economía delNeo-Eneolít ico valenciano . Archivo dePrehistoria Levantina, XVIII, pp. 181-226.Valencia.

LERMA, J. V. (1981): Los origenes de lametalurgia en el país valenciano. Archivo dePrehistoria Levantina, XVI, pp. 129-140.Valencia.

LLOBREGAT, E. (1966): Estudio de los megalitosportugueses por los Leisner, y las cuevas deenterramiento múltiple del país valenciano.Archivo de Prehistoria Levantina, XI, pp. 81-90. Valencia.

LLOBREGAT, E. (1973): Del fin del Neolítico decerámicas impresas al comienzo de la Edaddel Bronce en la región valenciana. Papeles

92

del Laboratorio de Arqueología de Valencia,9, pp. 3-10. Valencia.

LLOBREGAT, E. (1975): Nuevos enfoques para elestudio del periodo del Neolítico al Hierro enla región valenciana. Papeles del Laboratoriode Arqueología, 11, pp. 119-140. Valencia.

MARTÍ, B. (1983): El naixement de l’agricultura enel País Valencià. Del Neolític a l’Edat delBronze. Secretariat de Pulicacions de laUniversitat, 132 pp. València.

MASSER, C. (1988): Chalcolithique. Dictionaire dela Préhistoire. Presses Universitaires deFrance. Paris.

MESADO, N. (1998-1999): Un posible conjuntodolménico en la “muntanyeta de Gomís”.Estudis Castellonencs, 8, pp. 445-470.Diputació. Castelló de la Plana.

MUÑOZ, A. Mª. (1985): El Eneolitico en el PaísValenciano y Murcia. Arqueología del PaísValenciano: panorama y perspectivas.(Elche, 1983). Anejo de la revista Lucentum,pp. 85-100. Alicante.

PÉREZ, M. (1990): La ganadería y la caza en laEreta del Pedregal (Navarrés, Valencia).Archivo de Prehistoria Levantina, XX, pp.223-239. Valencia.

PLA, E. (1958): La Covacha de la Rivera. Archivode prehistoria Levantina, VIII, p. 46.Valencia.

RAMOS FERNÁNDEZ, R. (1983): Las cerámicasde tipo campaniforme de Elche. Varia II.Serie Arqueológica, 9. Departamento deHistoria Antigua, pp. 31-42. Valencia.

SOLER, J. (1985): Los ídolos oculados sobrehuesos largos del enterramiento de ElFontanal (Onil, Alicante). Lucentum, IV, pp.15-35. Alicante.

TARRADELL, M. (1961): Sobre la identificación delos poblados eneolít icos . Actas del VICongreso Nacional de Arqueología (Oviedo,1959). Zaragoza.

TARRADELL, M. (1962): El País Valenciano delNeolítico a la Iberización. Ensayo de síntesis.Sobretiro de Anales de la Universidad deValencia. Vol. XXXVI - curso 1962-63.Cuaderno II, pp. 86-91. Valencia.

VVAA (1986): El Eneolítico en el País Valenciano.Actas del Coloquio (Alcoy, 1984), 174 pp.Instituto de Estudios Juan Gil-Albert.Diputación Provincial. Alicante.

VVAA (1990): El III milenio aC en el PaísValenciano. Los poblados de Jovades(Cocentaina, Alacant) y Arenal de la Costa(Ontinyent, València). Departament dePrehistòria i Arqueologia, 179 pp. València.

VVAA (1995): El Calcolítico a debate. Actas de laReunión de Calcolítico de la PenínsulaIbérica (Sevil la, 1990). Consejeria deCultura. Junta de Andalucía. Sevilla.


93

07. la problematica de laen el presente trabajo se plantea el estado de la cuestión respecto a la...

Documents