Espipellades de cultura

gastronòmica

Tastaplats

viulallengua

GalíciaAmb gust de mar

Astúries

Castella i Lleó

Galícia Santiago

Ria d’Arousa

Més de dos milions i mig de persones parlen gallec. Aquest idioma, per tant, és el que percentualment té un major nombre de parlants en el territori que li és propi dins l’Estat espanyol, sense comptar el castellà. Segons els darrers estudis, devers un 80 per cent de la població de Galícia sap parlar l’idioma propi.

Tanmateix, els dominis lingüístics del gallec s’estenen més enllà dels límits de la comunitat autònoma de Galícia. També és l’idioma propi d’algunes comarques veïnes de les comunitats autònomes d’Astúries i de Castella i Lleó, on el parlen unes 50.000 persones. En aquests territoris, el gallec, tot i que no és oficial com a Galícia, gaudeix d’uns reconeixements legals. A causa de la tendència que els gallecs tenen a emigrar, hi ha parlants d’aquesta llengua arreu del món.

Font: Linguamón – Casa de les Llengües i www.galego.org

Una llengua amb potencial

Disseny, maquetació i fotografia: ocreativa.comCoordinació i redacció: Antoni MateuImpremta: Ingrama S.A.

© Ajuntament de Palma. Regidoria de Cultura, Patrimoni i Política Lingüística (2010)© d’aquesta edició: Govern de les Illes Balears (2010)Producció i distribució d’aquesta edició: Grup SerraDL: PM-1483-2010

Unes xeremies són una gaita

Hi ha qui, en lloc de dir que parla gallec, s’estima més dir que parla una llengua amb més de 200 milions de parlants, la majoria dels quals es troben al Brasil i a Portugal. Allò cert és que tots dos idiomes, gallec i portuguès, descendeixen de l’antic galaicoportuguès, la llengua que es parlava a la part occidental de la península Ibèrica en època medieval i que, a causa d’estar sota entitats polítiques diferents, anà allunyant-se cada vegada més amb noms diferents.

A part del gran nombre de parlants de gallec que hi ha a la ciutat de Barcelona, fruit de les migracions dels anys seixanta i setanta, les terres de parla catalana tenen un altre vincle amb Galícia. I és que en aquests dos territoris es conserva un instrument musical d’origen medieval, la cornamusa, que gaudeix d’una gran vitalitat. A Galícia en diuen gaita, mentre que a Mallorca, a aquests tipus d’instruments els anomenen xeremies.

De dos pobles de les voreres de la ria d’Arousa són Susana i Antón, dos gallecs que, per motius laborals, fa uns anys que viuen a Manacor. Ells seran els nostres cuiners eventuals.

Tastaplats

Susana i Antón, com tants altres gallecs, són funcionaris de l’Estat i fan feina allà on els envien. A Galícia, l’emigració és un fenomen molt arrelat. Fa anys, els gallecs, de la mateixa manera que els emigrants balears, feien feines no qualificades a l’Argentina o a Alemanya. Ara, en canvi, són professionals titulats que treballen onsevulla.

“La ria d’Arousa —comenta Susana— fou una de les zones més afectades pel vessament del Prestige el 2002 i, quan n’havien passat pocs dies i encara no se’n coneixien les conseqüències desastroses, ja hi havia persones del meu poble que havien fet les maletes i havien partit cap a Suïssa a cercar-hi feina”.

Precisament, l’emigració dels gallecs és un dels factors que incideix sobre l’ús social de la llengua. Contràriament a allò que es pugui pensar, no són només les societats i els territoris receptors de nouvinguts que es veuen alterats des del punt de vista sociolingüístic.

“Els gallecs unes temporades vivim a fora i, al cap d’uns anys, tornam a casa. Això provoca que alguns, que han residit a altres parts de l’Estat espanyol, en tornar s’estimin més parlar en castellà perquè pensen que fa més bo”, comenta Antón, qui, com Susana, ha assistit a cursos de català i ja té un bon nivell per parlar-hi.

Morriña és, per ventura, la paraula gallega més coneguda. Tot i que la seva traducció literal és enyorament, molts gallecs asseguren que té unes connotacions culturals més àmplies i que, en realitat, indica una nostàlgia per la terra on varen néixer. Aquest és precisament el sentiment de Susana Prego, originària del poble de Corrubeiro, que fa alguns anys que viu a Manacor, on fa feina com a funcionària als jutjats d’aquest poble.

“Mallorca m’ha aportat moltes coses. Tot seria fantàstic, si no fos per la basca que hi fa a l’estiu. No m’acab d’avesar a aquesta calorada. A més, una cosa que enyor molt de Galícia és l’olor de la mar, que allà és molt forta. Fins i tot pot arribar a molestar els que no hi estan acostumats. A Mallorca, tot i que hi hagi mar, l’olor no és ni la meitat de penetrant”, explica Susana.

“Moltes de vegades, parlant amb mallorquins —comenta Antón Ayaso, gallec que també és funcionari als jutjats de Manacor—, no entenen que nosaltres diguem que a Mallorca la mar no fa olor de mar. I és ben natural, ja que l’Atlàntic, amb les marees, fa pujades i baixades i la mar ho impregna tot”.

Enyorant l’olor de la mar

Tastaplats

Susana

Antón

Haurem de menester:Un pop d’entre 1,5 i 2 kg

(Per a l’acompanyament)Unes quantes patates

Preparació:Els pops d’entre un quilo i mig i dos són els que queden més ben cuits. Si són més grossos, no es fan tan bé.

Perquè el pop quedi ben fluix, convé comprar-lo fresc i congelar-lo. Quan l’haguem de consumir, el descongelarem i el netejarem. Posarem l’aigua a bullir en una olla gran. Hi tirarem el pop. Per això, l’aguantarem pel cap i el mantindrem amb les cames dins l’aigua durant uns segons. El traurem i veurem com les cames s’arreveixinen. Tornarem a repetir l’operació i comprovarem que les cames de l’animal encara s’entorcillen més. Llavors el tirarem definitivament dins l’olla i l’hi deixarem bullir entre 40 i 45 minuts. Aquest procés garanteix que quedi ben fluix.

En treure’l, el farem a trossos amb unes tisores. Posarem les tallades dins un plat i les tremparem amb un poc d’oli i sal gruixada. També hi posarem un poc de pebre bord i, si n’hi volem, una mica de pebre bo. L’acompanyarem amb patates bullides, tallades com les del tumbet.

1Polbo(Pop)

2 Torrijas de leite con canela(Llesques del papa amb llet i canyella)

Haurem de menester:Llesques de pa fortLletCanyella en polsOus

Preparació:Posarem les llesques de pa fort dins una palangana amb les voreres altes. Diluirem la canyella en pols dins la llet. Tirarem aquesta mescla per damunt les llesques. La llet ha de tapar per complet el pa. Ho deixarem reposar dins la gelera tota una nit.

L’endemà, el pa s’haurà begut la llet. Mullarem cada llesca amb ou i les passarem per la paella amb oli d’oliva. Les traurem i les col·locarem dins un plat. Per damunt hi posarem sucre a voler i més canyella.

Cada pop té un cap i vuit cames. I, en la majoria de cases gallegues, el cap és considerat la tallada bona. Per això els al·lots se solen barallar per veure qui aconsegueix menjar-se’l.

“De vegades —explica Susana— els pescadors treuen pops amb alguna cama menys. Resulta que si aquests animals, a causa d’un accident, perden alguna de les extremitats, se les torna a regenerar. Són molt espavilats i, si es veuen atrapats en algun amagatall, ells mateixos són capaços de menjar-se una de les cames per poder-ne escapar”.

Les pulpeiras són aquelles dones que preparen els pops en establiments específics al llarg del camí de Santiago i a les fires dels pobles. Tenen molta de traça amb les tisores i, en uns pocs minuts, de totes les cames de l’animal, n’han fet tallades. Perquè surtin bons, el seu secret és que els bullin en una caldera que està al foc durant tot el dia. Això fa que, un pop rere un altre, aquest brou arribi a ser molt gustós.

“Encara que tots són ben bons —diu Susana—, els pops de l’Atlàntic tenen una particularitat en relació als mediterranis. Els de Galícia tenen un color molt rosat. Quan els bulls, l’aigua torna de color rosa. En aquest mateix brou, llavors hi bullim les patates, que també tornen d’aquest mateix color.

Polbo senzillament

Això no succeeix amb els pops que he comprat aquí”.

“El nom de pulpo a la gallega —explica Antón— és una invenció recent. A Galícia senzillament deim polbo. Amb el nom d’aquest plat passa com amb les sopes que es fan a Mallorca. Tot i que a les cartes de molts restaurants posin sopas mallorquinas, tothom diu sopes i res més. Quina casta de sopes han de ser, si som a Mallorca?”.

A part del pop, a Galícia hi ha d’altres menjars que són coneguts pertot arreu. Aquest és el cas de l’empanada, que no sempre és de tonyina, sinó que també se’n fan de carn. La cuina gallega és molt variada i canvia d’una regió a una altra. Mentre que a vorera de mar es consumeix molt de peix i marisc, a l’interior té molta d’anomenada la carn de vedella.

“Un dels menjars més típics de casa nostra és la caldeirada, que és un bullit de molts de tipus de peix, com el lluç i la rajada, amb patates. Llavors, per damunt hi tiram l’allada, que és oli d’oliva amb alls i pebre bord i coent”, comenta Susana.

Tastaplats

català gallec anglès alemany francès castellà

canyella canela cinnamon Zimt cannelle canela

llet leite milk Milch lait leche

oli aceite oil Öl huile aceite

ou ovo egg Ei oeuf huevo

patata pataca potato Kartoffel pomme de terra patata

pop polbo octopus Oktopus poulpe pulpo

sucre azucre sugar Zucker sucre azúcar

tisores tesoira scissors Schere ciseaux tijeras

“El nom de pulpo a la gallega és una invenció recent”

“A l’Atlàntic els pops tenen un color molt rosat”

Antón

Susana

Galícia

Tastar els menjars que fan els nous residents de les Illes Balears és gustós; més enriquidor és, però, conèixer-ne els cuiners amb les seves cultures i llengües arribades d’arreu del món.

“Es camí que du a ca teva és es mateix que du a ca meva. Estam igual de lluny, igual de lluny, igual de prop”**Fragment d’Aire, del disc Musicogastronomia (2008), de Tiu.