QUADERN.

A ixò era que la meua filla i jopassàvem tres o quatre setmanesa St. Mary’s Mission, a Zimbabwe,

amb un missioner valencià que ha dedi-cat tota la vida al seu estimat poble namb-ya, i a més gent de la regió de Matabele-land. Alexandre Alapont, Father Alexan-der, és un home difícil d’explicar, de tan

extraordinari, generós, sant i indescripti-blement treballador. La missió és moltprop de les cascades Victòria, de la ciutatde Hwange i d’un parc nacional immens,que continua en territori de Botswana,on viuen, amb molt poca interferènciahumana, tots els animals de l’Arca deNoè, i entre ells molts milers d’elefants.Recorríem el parc, la meua filla i jo i unmetge valencià i la dona, conduïts per unguia amic i antic alumne de FatherAlexander, nosaltres sols en aquella im-mensitat. Tranquil·lament, entre ramatsde búfals, enmig de zebres, de girafes, detota mena d’antílops i gaseles, debabuïns, i de tota bèstia que el Nostre

Senyor hi posà abans de crear el primerhome. Algun lleó descansava sota un ar-bre. I a tot arreu, centenars d’elefants,mascles adults irritables, sols i perillo-sos, bandes de mascles joves avorrits, isobretot famílies senceres sota l’autoritatde la matriarca, que s’aturava davant delnostre vehicle per fer-nos parar mentrevigilava el pas de tot el grup. Baixàvemdel jeep, amb molt de compte i semprecontra el vent, i caminàvem en silenci,lentament, entre aquelles famílies nom-broses, pacífiques, que ignoraven la nos-tra presència insignificant: érem ben po-ca cosa, quatre o cinc humans intrusos, iels elefants, si ens veien, no ens veien

comuna amenaça. Enmig d’aquell territo-ri seu tan remot, tan extens, sense safarisni trets de fusell, aquelles bèsties majes-tuoses i antigues, tan intel·ligents, no sa-bien encara que hi ha unes altres bèsties,que caminen només amb dues potes, ca-paces de matar-los per plaer, per una co-sa que en diuen esport, però que és pro-fundament innoble. M’ha costat sempreentendre els caçadors, però caminar perla muntanya buscant perdius o llebres téencara un aire entranyable i humà. Retra-tar-se amb trenta cervos morts és indig-ne i estúpid. Matar la majestat d’un ele-fant, només per gust, supera el meu con-trol dels adjectius.

H an passat més de deuanys des que la compan-yia El Pont Flotant ence-

tava el seu itinerari professional.Un projecte en forma de pontd’emocions sobre les aigües sem-pre turbulentes de l’escena tea-tral. Una relectura del text deBertolt Brecht,Mare Coratge, elsservia de presentació de cara alpúblic. Quatre actors, Jesús Mu-ñoz, Joan Collado, Pau Pons iÀlex Cantó, i un aprenentatgeacadèmic comú a l’Escola d’ArtDramàtic de Valencia. “Per des-comptat que, quan estudiàvem al’Escola, ningú no pensava, ni debon tros somiava, que això ensduria fins ací”, comenta Joan Co-llado. I el trajecte, seguint les re-comanacions del poeta que de-manava un viatge ple de co-neixences, no pot haver estatmés afortunat i ric en experièn-

cies. Un saldo, fins ara, de cincobres, l’última, Algunes personesbones, estrenada en el passat Fes-tival Temporada Alta de Girona,una de les cites teatral més res-pectades del mapa teatral espa-nyol. “La idea inicial del projectese’ns va acudir a partir d’unareflexió sobre nosaltres ma-teixos, havíem depassat els tren-ta anys i començàvem a sentirun cert gust per ‘aburgesar-nos’;però, d’altra banda, sentíem tam-bé la necessitat d’intervenir,d’un compromís amb allò queens envoltava, i sobre aquesta di-cotomia començàrem a cons-truir l’espectacle”, diu Jesús Mu-ñoz, a propòsit de la gestació del’obra. La posada en escena coin-cideix amb la irrupció del movi-ment del 15-M i es projecta sobrel’escenari en la figura de quatreactors envellits que transitenper un café de barri vetust i trist.

“De sobte, ens vam dir: ’No es-tem reaccionant, el temps passai ens sentim com uns avis, peròno en el sentit d’entendre la velle-sa com a inactivitat, sinó com aprojecció de la nostra pròpia jo-ventut, estàvem transformant-nos en uns vells prematurs", as-senyala Jesús Muñoz.

Algunes persones bones, ques’ha pogut veure fins fa unesquantes setmanes al Teatre Ta-lia de València, completa una tri-logia iniciada amb l’obra Com apedres (2006) i continuada perExercicis d’amor (2009). “EnCom a pedres”, comenta PauPons, l’única dona de la compan-yia, “férem un exercici teatral so-bre la infància, sobre la nostrapròpia infància i la nostra fa-mília, fins i tot comptarem ambla col·laboració excepcional delsnostres pares”. El pas següentva arribar amb Exercicis d’amor,

una obra que ha estat represen-tada àmpliament, fins i tot a l’al-tra banda de l’Atlàntic. "Ací, elleit motiv o interrogació es fixa-va en la joventut i la maduresa, iara, en aquest últim muntatge,tancant el cicle, reflexionem so-bre la societat que ens envolta;

per descomptat, com en lesobres anteriors, aquesta reflexiópassa també sobre nosaltres”,diu Pau Pons. “Els tres muntat-ges estan molt lligats a lageneració de la qual formempart”, afig Àlex Cantó, el quart

membre del grup. En un paisat-ge teatral com el valencià, on lesombres acostumen a sobrepo-sar-se a les llums i la paraularoman en un estat professionalreservat als escollits pels déus,la companyia El Pont Flotantpot presumir d’una estabilitattreballada durant tots aquestsanys. “Quan vam decidir formarel projecte, en un principi hovam fer per una necessitatbàsica de compartir i d’investi-gar, de saber quines eren les nos-tres eines, les maneres o les for-mes de treballar o aprofundirtot allò que és la metodologiateatral; el que passà és que, alcap de dos anys, vam començara avorrir-nos un poc i, desprésd’aquesta primera fase, vam sen-tir la necessitat d’abordar unprojecte de dramatúrgia”, co-menta Jesús Muñoz.

Passa a les pàgines 2 i 3

DIJOUS, 3 DE MAIG DEL 2012, NÚM. 593

PUNT DE MIRA

ElefantsJoan F. Mira

Històries de personesEl Pont Flotant, deu anys treballant contra les modes i els clixés sobre l’escena

ARTS PLÀSTIQUES

Manuel Boixen la Casa de Culturade l’Alcúdia

A MANERA DE TASCÓ

‘En favorde la poesia’, perVicent Alonso

CARLES GÁMEZ València

Cartell d'Exercicis d'amor, obra de la companyia El Pont Flotant.

Pàgina 2 Pàgina 3

“De sobte ens vamdir: ‘No estemreaccionant”, contaJesús Muñoz

Ve de la pàgina 1“No ens imaginàvem”, assenyalaÀlex Cantó, “que arribaríem a po-der exercir el nostre treball d’unamanera professional ni, sobretot,allò més important, poder treba-llar fent el teatre que volíem fer".

Una proposta que tampoc noha estat un camí fàcil o senzill."Eixíem una mica a contraco-rrent, en un moment en què lescompanyies no eren moda; perdir-ho d’alguna manera, hi haviala moda del teatre més d’autor o,si vols, d’actor. El que sí que sa-bíem era que aquest tipus de tea-tre no el volíem fer; per exemple,aquesta dinàmica de cada tempo-rada de presentar obligatò-riament una obra, de muntatgesamb actors diferents, d’unadramatúrgia amb un componentcòmic o d’humor imprescindi-ble…, aquests continguts a nosal-tres no ens servien", assenyalaPau Pons. El grup reconeix el seudeute amb la llegendària compan-yia teatral Odin Teatret, fundadaper Eugenio Barba, i el treballd’aprofundiment sobre lespròpies biografies personals. "Elnostre és un treball deconstrucció d’una relació física iemotiva entre els espectadors i ladramatúrgia mateixa", assenyalaJoan Collado. "Volem un teatre

en què l’espectador”, continua Je-sús Muñoz, “assisteix a una expe-riència, participa d’una cosa queel fa reflexionar, que el fa sentir;aquestesmotivacions, per a nosal-tres, sempre han estat unaobsessió", incideix Joan Collado."Els lligams o els enllaços amb lespersones”, fa Pau Pons, “és unade les coses que més potenciem,més que no els referents artístics,que també hi són; la persona que

hi ha al darrere és la que ens atra-pa, i allò humà, allò personal és elque estiremper la partmés creati-va".

Sobre l’actual moment teatralal País Valencià reconeixen quehi ha problemes, ja endèmics,que s’arrosseguen des de famoltsanys i que ara, en temps de crisi,s’han aguditzat encara més. "Pelque fa al suport oficial, hi haviauns organismes amb els quals po-dies treballar, fins i tot fer algu-

nes gires; hi havia allò que es co-neixia com el Circuit del Teatreque, malgrat que va rebre moltescrítiques del mateix sector, erauna via, i que ha desaparegut; hiha el SARC, que depén de laDiputació, per mitjà del qual elsajuntaments poden optar a unasubvenció per a una obra de tea-tre", assenyala Pau Pons. "Peròsón ajudes que, a hores d’ara, s’es-tan rebaixant o, en el pitjor delscasos, desapareixent, i semblaque aquest panorama nocanviarà", afig Àlex Cantó.

Durant els pròxims mesos iper raons familiars, futures ma-ternitats i paternitats en el grup,la companyia obrirà un parèntesipel que fa a les actuacions, peròno quant a la resta d’activitats,fins a la pròxima temporada; lla-vors tornaran ambuna retrospec-tiva dels seus espectacles. "Aques-ta parada ens pot servir unamicacom a procés depuratiu", diu Je-sús Muñoz. "Quan féiem l’últimaobra, vam començar a tenir lasensació que arribàvem a unpunt d’inflexió i que tancàvemuna etapa", comenta Àlex Cantó."Tenim la sensació”, indica JoanCollado, “de començar a respirarun canvi, però el que no sabemencara és cap on ens condueix".

Un treball físic i emotiuEls muntatges d’El Pont Flotant es lliguen a una generació

M olt mediterrània, sí.Conserva, si més no, lamodèstia. Sap, fruit de

vint-i-cinc anys d’experiència,que no convé fer ostentació de lesriqueses i, encara menys, exhibirimpúdicament els tresors. Tan-mateix, entreu i ho veureu: en té.És la Casa de la Cultura del’Alcúdia i alberga, des de fa unsquants dies, l’exposició ManuelBoix: Obra gràfica i impresa.

La història de qualsevol paísté una cronologia. La del nostre,almenys la recent, té una cronolo-gia il·lustrada (potser comença iacaba amb una portada d’El ViejoTopo dedicada a “Monarquia idemocràcia”; enmig, és clar, hi haun munt de cartells i, fins i tot,prospectes de mà). I un il·lustra-dor de capçalera. Des de la plantabaixa fins al segon pis de l’espaiexpositiu —tota la Casa de la Cul-tura— el visitant troba retalls dela seua vida i mira, penjant a lesparets, obres ja vistes en altresmurs. És l’epifania deWalter Ben-jamin: l’obra d’art en l’era de lareproductibilitat tècnica.

El filòsof alemany sosteniaque l’aura de l’obra d’art desapa-reix quan els mitjans de difusióde massa poden construir-nerèpliques inesgotables. Si mésno, el reagrupament de l’obrareproduïble hi retorna, per unmoment, l’aura i l’endinsa en la

coherència de les mans que laproduïren en l’origen. El visitant,aurat, mirarà els llibres que hallegit o fullejat i s’aturarà en lesil·lustracions, veurà els discos iels CD que ha escoltat mentre esremira la portada, o els cartellsque l’han informat. De tant entant s’adona, demanera sobtada icapritxosa, que les dimensionshan jugat amb la seua compren-sió: que el que va pensar que eramenut és gran, que el que va pen-sar gran és menut. Un dibuix de

gran format és la trama d’unaportada mil vegades observada ique té la dimensió del suport lli-bresc, per exemple. Les coses sónel que semblen i no ho són. L’au-ra només funciona amb les seuesdimensions.

Manuel Boix exposa a casaseua. I tot encaixa o, com digué elpoeta, res no és mesquí ni caphora és isarda. Tot cau, a plom o aplomada, en el seu lloc. I amb cer-ta exuberància. Sota una voltapintada per Boix, cel on esmira la

Ribera, volen enfilats els xiquets idescendeix el fil fins als adults,conjunt escultòric que assenyalales arrels, els fonaments, elspunts de fuga i les imatges aèries.Aqueixa vertical que va de la vol-ta al peu escultòric és un eix alvoltant del qual es disposa la cro-nologia il·lustrada d’un país fet depaper i color, de geni i màgia, debronze i pintura, de tinta i dibuix.

Boix és un artista de tots elscolls. Trajectòria, renom. PremiNacional d’Arts Plàstiques en la

primera edició, etc. Més aviat,energia. Al seu poble —i al meu—potser diran: “Gran tronc, bonabrasa”. La Cúpula de la Ribera éspintura al fresc. En la passejadad’escales i replanells de la Casa dela Cultura hom trobarà, o encaramillor, li eixiran al pas, sobtada-ment, alguns bronzes. Teles i pa-pers sostenen olis, aquarel·les, se-rigrafies, litografies…Es creuaranliteratura i plàstica, com es vancreuar i vincular Josep Palàcios iManuel Boix, Josep Lluís Millo iManuel Boix, Joanot Martorell iManuel Boix, Ausiàs March i Ma-nuel Boix… I el passeig de lamira-da és mundial. L’Alcúdia hi és, ésclar, de moltes maneres, perexemple amb aqueix retrat d’ai-guafort a una tinta i aquarel·la deJosep Lluís Bausset, que l’artistafeu en el centé aniversari del pro-hom, ara fa dos anys. Però hi éstambé Nova York, on l’artista varesidir un quant temps, i on vail·lustrar llibres de l’editorialSteward Tabori & Change i on vacol·laborar, fent dibuixos amb tin-ta xinesa, amb elNewYork Times.I d’afegitó, les múltiples edicionsen llengües diverses de llibres perell il·lustrats…

L’han pintada de blanc i blau.Hi han posat el tresor a dins. Elvisitant notarà la mirada inquie-tant, de biaix, de Basset, que silen-ciosament, sordament, l’interro-garà sobre els motius de la visita.I, si el visitant sap contestar,s’endinsarà en el paisatge mural,cartellístic, il·lustrat de tantes vi-des del país. Basset, el generalmaulet, diu que restarà en el seulloc fins el 23 de juny. Sembla quevol quedar-s’hi un bon temps; éssa casa.

L’han pintada de blanc i blau i, a dins, Basset ens miraManuel Boix exposa l'obra gràfica en la Casa de la Cultura de l’Alcúdia

Francesc A. Martínez Gallego

Quadre sobre el general Basset que ocupa l'espai central de l'exposició de Manuel Boix a l’Alcúdia.

“Hem pogutfer el teatreque volíem”,diu Àlex Cantó

2 .CULTURA QUADERN Dijous, 3 de maig del 2012

L ondres ha sigut escenari,fins fa ben poc, de tresexposicions reveladores.

DamienHirst, Lucian Freud iDa-vid Hockney han coincidit en lacartellera per a goig de l’amantde l’art. De Hirst, a la Tate Mo-dern, se n’ha pogut veurel’antològica més completa maifeta fins ara, amb una posta enescena impressionant. Hi haviales obres més emblemàtiques: eltauró preservat en formol, lesovelles dissecades, les piles demosques mortes, el cap de vacasent devorat per mosques vives,l’habitació amb papallones vivessoltes, els murals fets amb papa-llones mortes, els aparadors demedecines exposats a manerad’altars…, i, és clar, la famosa ca-lavera incrustada de diamants(For theLove ofGod). Els especta-dors omplien les sales fent “Ho!”davant de les extravagàncies del’artista viu millor pagat delmón, enuna actitud que recorda-va més aïna els visitants d’unafira que no els d’un museu (latendència actual dels dirigentsde museus és, segons sembla,convertir-los en parcs temàtics).L’exposició revelava fins a quinpunt l’art conceptual i laprovocació han esdevingut aca-dèmics i redundants, fins alpunt que, en comptes de sor-prendre, o d’escandalitzar,només motiven, si més no a quiaçò escriu, una successió de ba-

dalls. A la National Portrait Ga-llery hi havia l’antològica del des-aparegut recentment LucianFreud, pintor que remà a contra-corrent de les avantguardes delsegle XX fent una figuració —re-trats i nus, quasi exclusiva-ment— sòlidament arrelada enels grans mestres de la tradicióoccidental, amb un ofici admira-ble, i amb un esperit existencia-lista, kafkià, desolador. Freudià!(Lucian, per si algú no ho sap,era nét de Sigmund Freud). Enels nus que pinta obertament nohi ha cap rastre d’erotisme,només angoixa, insatisfacció, te-

di. Hi vaig tindre laimpressió d’haver vistl’obra d’un gran artis-ta, però vaig eixir al ca-rrer assedegat dellum. A fora, però, plo-via, cosa habitual albell Londres. La llum iel color m’esperaven,en proporcions gene-roses, a la Royal Aca-demyof Arts, queHoc-kney havia omplit depaisatges immensos,quant a grandària iqualitat. Per primeravolta en la vida, ambl’excusa d’estudiar elscanvis estacionals iclimàtics als camps ials boscos de l’est deYorkshire, paisatge dela seua infància, Hock-ney pinta partint delnatural, i ho fa amb lail·lusió i l’energiad’una criatura, peròamb la saviesa de quis’ha nodrit, any rereany, amb el mestratgedels clàssics. En l’obra

de Hockney un escolta l’eco deVan Gogh, Matisse, Gauguin, Pi-casso, Klee..., però també el deFra Angelico, Massaccio, Ucce-llo,Mantegna o Piero della Fran-cesca. Pintura d’altíssima vola-da, per a aquells a qui agradal’art sense crosses, sense atrac-cions de fira. Un art fet per unavi—setanta-cinc anys— jovenís-sim, que està completament aldia: l’última sala de la mostracontenia vora un centenar depintures fetes amb iPad. Fora dela Royal Academy també plovia,però alguns, malgrat els núvols,continuàvem enlluernats.

H i ha preguntes que no ensabandonen mai. No parlede les que, tan transcen-

dents o tan abstruses, excedeixenla capacitat humana per a respon-dre-les, sinó d’unes altres que, apesar de tenir a mà solucions rao-nables als problemes que plante-gen, ens formulem amb una insis-tència impertinent, com si es trac-tarade sentències intemporals, pe-ces d’un ritual que vol conjurarmals permanentment a l’aguaitdel món dels creadors. Per a quèla poesia en els temps que vivim?,llegim de tant en tant en els pa-pers dels poetes o dels crítics quese n’ocupen. Deixaré de banda larelació de les solucions esmenta-des per a aquesta pregunta especí-fica perquè només tinc la intencióde referir que la selecció d’escritscrítics d’Ingeborg Bachmann queha publicat Pre-Textos (Literaturacomo utopia, 2012), inclou tambéun petit text sobre la qüestió, en elqual, la poeta austríaca, desprésde remetre a antecedents tan il·-lustres com Hölderlin—"Per a què poetes enaquests temps demisèria?"—, afirma sen-se matisos, i ben encer-tadament al meu parer,que la glòria i el prestigid’un poema recauen so-bre el poemamateix, nosobre cap funció exter-na que haja d’acomplir.

Aquesta és la líniaque marca la fronteraentre els territoris de lacreació on s’escau for-mular la pregunta so-bre el sentit de la poe-sia, o de la literatura engeneral, i aquells altresen què és més aviat unmer recurs retòric, queestimula, això sí, la re-cerca de nous motiusper a la creació. És deltot comprensible quealgú tremole, o s’indig-ne, perquè fins i tot els dies de fes-ta major de la literatura, els mit-jans no aborden la poesia com fanamb altres gèneres, que l’oblideno que la rebaixen a una lletania detítols i autors. Ja sabem que res-ponsabilitzar els mitjans delsmals propis és un esport que elsartistes practiquen assíduament,però, a més, és també de bon en-tendre que en la cursa comercialdels productes literaris, queelsmi-tjans reprodueixen i fomenten,algú tinga la temptació de la coro-na permanent. I si entenem totaixò, com no hauríem d’entendreque els practicants de gèneresmés aviat testimonials deixen depreguntar-se pel sentit del seu tre-ball? No és, tanmateix, el cas deHölderlinni deBachmann.Lapoe-ta austríaca, per exemple, en el pe-tit text que he citat, i en una granpart dels que configuren la triaque Pre-Textos ens ofereix, con-templa unmunt de raons que jus-tifiquen la poesia, amb indepen-dència dels mercats, del comerçliterari i de la llei de l’oferta i lademanda.Entre elles, la que consi-dera el poema com un estimula-

dor de la memòria, a la maneracomsempre s’ha dit en relació a laformació dels xiquets, i que japocs educadors practiquen."Quien escribe poemas", diuBach-mann, "introduce expresiones enunamemoria;maravillosas y anti-guas palabras para una piedra yuna hoja, unidas o disueltas pornuevaspalabras, nuevos signospa-ra la realidad". I encara més, per-què, segons la poeta austríaca, quiimprimeix aquestes paraules s’hisubmergeix alhora amb el seu alé,que ofereix com a testimoni de laseua veritat. Un testimoni que, debestreta, ningú no li exigeix, peròque aporta comagarantia inexcu-sable de l’autenticitat. És a dir, elritualdeposar endubte la legitimi-tat de l’ofici no sempre és uname-na de sublimació que amaga inca-pacitats o frustracions, sinó queesdevé un instrument immillora-ble de recerca dels camins per onha de transcórrer la creació. Lapregunta pel sentit de la poesia noés una protesta per la situació de

l’oferta i de la demanda, sinó unaexigència interna de la mateixapoesia que busca la renovacióconstant, no limitada al llenguat-ge, a l’aparença, sinó al pensa-ment que és capaç de generar peraentendreelmón i les seues trans-formacions.Laprimerade lesqua-tre conferències, que Bachmannva impartir l’any 1959, a laUniver-sitat de Frankfurt, incloses tambéen el volum, en dóna les claus. Calun "impulsmoral i cognitiu" per adescobrir els nous camins; la mo-dernitat no deriva simplementdels canvis en la vestimentaretòrica: "Un lenguaje nuevo debetener un fluir nuevo, que sólo con-sigue cuando es habitado por unespíritu nuevo". No és possible ex-pressar-ho amb una contundèn-cia superior.

Ingeborg Bachmann.

NOTES DE CAMBRA

Llum, més llum

La pregunta pel sentitde la poesia no és unaprotesta per la situacióde l’oferta i la demanda

Manuel Baixauli

L’últim muntatge de la companyiaEl Pont Flotant, Algunes persones

bones./josé ignacio de juan díaz

A MANERA DE TASCÓ

En favor dela poesiaVicent Alonso

QUADERN Dijous, 3 de maig del 2012 CULTURA. 3

4 .ÚLT IMA QUADERN Dijous, 3 de maig del 2012

Són dies de furgar en aigüessubterrànies. Són els dies del saurí. “Totet sembla tan lluny i ho tens a dins teu”,diu l’actor Juli Cantó en una de lesrecitacions que esquitxen l’àlbum, edicióanticipada del que vindrà després ambun còmic, seguint la pauta multimèdiadel grup alcoià. Intimisme, comunió ambla natura i el temps, l’aigua com a filconductor, un cant de llibertat i músicaque dibuixa un paisatge constant demúltiples tonalitats fins a arribar a aqueixhimne esplèndid que és Infecta’m, enquè la paradoxal curació ve de l’altre.

Partint de la seua experiència personal coma usuària d’un mètode de reproduccióassistida, la periodista Anna Gimeno investigàles implicacions socials, psicològiques,mèdiques i econòmiques d’aquestsprocessos en una guia ben completa. Através de testimonis de persones ientrevistes amb alguns dels millors expertsen la matèria, s’hi ofereix informació útil, esdesmunten tòpics i s’adverteix amb dadessobre el problema creixent de la infertilitaten les societats avançades.

Els paisatges, els personatges, la religió il’arquitectura són els quatre apartats quearticulen aquest recull de llegendescomarcals. Algunes són singulars, unesaltres tenen versions en altres indrets,totes combinen l'aparença històrica ambuna fantasia exuberant. Del barranc delsdos germans a la torre del sol, passantper Camot o sant Jaume de la CovaNegra, autors com Toni Cucarella, JosepV. Martínez , Maria Josep Juan o XavierAliaga les han convertit en literatura.

Recomanem...NARRATIVAper ADOLF BELTRAN

ASSAIGper XAVIER ALIAGA

DISCOSper JUAN M. JÁTIVA

Aquestsdies, elsdiaris bar-celoninshanomplitmol-tes planes amb l'ame-

naça d'intervenció estatal a lesautonomies ofegades, entre lesquals la catalana; amb el creixe-ment desbocat de les xifres deparats, gràciesa la reforma labo-ral de Mariano Rajoy, i amb laprotesta ciutadana contra elspeatges a les autopistes, que estradueix en un augment de lagent que aconsegueix passar lesbarreres sensepagar. Ésuna for-ma ben estalviadora de demos-trar la disconformitat amb unallarg greuge comparatiu, per-què, a Catalunya —al contrarique aMadrid, per exemple—, laimmensa majoria de les viesràpides són de pagament.

Els tres són temes seriosos iestan relacionats. Els dos pri-mers poden tindre —i tenen—repercussions greus (demoment, els administra-dors de les autopistes nos'immuten). A més, te-nen clares equivalènciesal nostrepaís. Si Catalun-ya és el territori ambmés peatges de l'Estat, elPaís Valencià també pa-teix d'aquest mal; l'aug-ment dels parats tambéens afecta, i l'amenaçade la intervenció resultatan poc llunyana que, al-guns polítics, més quecom una amenaça, laveuen com una solució.A Catalunya, la il·lusióde l'autogovern, és a dir,la creença que això del'autonomiaanava de ve-res, era més forta que alnostre país, on el sentimentidentitari ésmés relaxat, i el pe-rill que l'invent revele de colp laseuamanca de substància a lesordres de l'estat centraltotpoderós desconcerta moltmés una societat que confiavade tindre a les seues mans al-gun poder de decisió propi. AValència, notícies ominosescom la privatització de la sani-tat ja avisen del futur. I és que,determinades il·lusions, els va-

lencians no hem tingut capocasió de fer-nos-les. Ací, tot hasigut i és sempre de fireta, i hosabem. Ja ho deia mossén Por-car fa quatre segles, que els va-lencians som "molls i folls", i hosom, peròno enshembegut deltot l'enteniment, cosa que a Ca-talunya sí que fan de tant entant. Per això, el xoc sobtat ambla trista realitat hispànica els ésmés dolorós.

A Barcelona també s'ha par-lat molt d'un tema sense capcorrelat valencià: la dimissió deJosepGuardiola comaentrena-dor del Barça. Després del pri-mer ensurt, la gent ha reaccio-nat bé, agraint a Guardiola elsservicis prestats, i també haapreciat que el substitut siga elseu segon a bord, Tito Vilanova.Això vol dir que la continuïtaten l'estil de l'equip està assegu-

rada de moment.Entre el cor de veus afectuo-

ses quehanacomiadatGuardio-la hi ha hagut poques notes dis-cordants. Però un comentaris-ta no s'ha privat de recordarque la vida és dura, i que, enuna època d'atur galopant,abandonar una faena ben paga-da al·legant esgotament no éspredicar amb l'exemple.L'observació és injusta, perquèsostindre un equip de futbol en

l'elit mundial és una tasca queexigeix creativitat, i la creativi-tat sí que es pot esgotar. Valmés donar pas a cervells fres-cos abans que malbaratar l'es-forç fet amb idees cansades.Però a més d'injusta, l'obser-vació és aguda, perquè subrat-lla l'ascendència moral queaquest entrenador, amb la seuamanera d'actuar, tan discreta ialhora tan exigent, ha tingut so-bre la societat catalana, mésenllà de l'esfera esportiva. Elcas és que durant quatre anys

calamitosos, la gent d'aquestapart delmón ha tingut almenysl'alegriade veure quealguna co-sa pròpia funcionava esplèndi-dament. I s'ha entusiasmat. Éscert que els títols guanyats nomilloraven la seua vida en resde substantiu, però els perme-tien participar d'una èpica delluita i victòria que incorpora-va, a més, una forma peculiarde bellesa. El joc del Barçad'aquests anys enamorava fins

a gent que no s'ha interessatmai pel futbol—comaraun ser-vidor—, a més de tindre un èxitespectacular. I aquest èxit s'abi-llava d'un aire competent, tre-ballador, sense estirar més elbraç que la mànega, ambcorrecció amb el rival i cavalle-rositat i tot. Són qualitats raresde trobar en el futbol —l'esforçsí, però no l'elegància— i queals catalans els agraden molt.Per això se sentien tan reflec-tits en un equip que era comells voldrien ser —perquè eldesig és lliure— i que, a més amés, triumfava, i eren feliços.

El Barça d'aquests anys hasigut un espill on la societat ca-talanaha vist una imatgemillo-rada d'ella mateixa, i ha vistque aquest bonic somni erapos-sible almenys en la secció es-portiva de la realitat. El Barça

de Guardiola ha sigut una granfàbrica de felicitat —momen-tània, però intensa— en unaèpoca molt fosca. Ha servitcom un lenitiu de mals que elfutbol no pot conjurar i tambécom un referent, en la mesuraque donava esperança enl'eficàcia d'uns valors col·lec-tius. Per això, cal agrair a Guar-diola el somni que ha brindat iconfiar que el despertar no sigamassa amarg.

D urant els anys cinquanta del se-gle passat, el Primer de Maigem trasllada immediatament a

les pinedes del castell de Sant Ferran,a Alacant, i a l’evocació dels anarquis-tes penjats brutalment i injustament aChicago després d’exigir la jornada la-boral de vuit hores en compte de la decatorze o setze, que era allò més habi-tual aquell maig del 1886. En els anyscinquanta del segle passat, en plenadictadura franquista, el Dia del Tre-ball havia estat reduït a una paròdia,tal com assenyala Maurice Domman-get en la seua història de la lluminosadata: “La tradició roman tan viva quegairebé tots els caps feixistes s’esfor-cen a apropiar-se-la capgirant-ne elsentit”. Crec que va ser el 1955 que elllavors papa Pius XII va instituir la fes-tivitat de Sant Josep Artesà, natural-ment el dia 1 demaig. Un grup d’amicsque compartíem una mateixaprofessió o molt pròxima, quan arriba-va el Dia del Treball, solíem reunir-nosen el castell ja esmentat, entre elspins, com si fóra una vesprada de “mo-nes”, amb la família i,consegüentment, amb tota la xicalla.Eren hores propícies per a intercan-viar opinions, notícies, rumors i, fins itot, recitar versos que havien escrit al-guns dels nostres poetes, moguts pertal esdeveniment. Poemes o lletres decançons, sempre hi havia una guitarrao dues que tractaven d’escoltar i ano-tar uns individus mig amagats entrel’espessor d’altres pins i matolls. Indivi-dus que, majoritàriament, teníem jaidentificats i en coneixíem els estrata-gemes. D’altra banda, aquells vuithistòrics treballadors de Chicago jut-jats iniquament i condemnats a la pe-na capital, ens inspiraven i ens inspi-ren respecte i estima; dos d’ells, Par-sons i Schwab, amés, eren periodistes,és a dir, així s’estableix també una soli-daritat professional. En fi, al cap d’unsquants anys, en aquelles celebracionsho faríem ja públicament, encara que,en un principi, amb càrregues poli-cials dispersant-nos, una vegada i unaaltra, com és el costum en aquest país.

Del Primer de Maig i dels seus vol-tants, se n’ha escrit molt i, també, sen’ha fet literatura, pintura i música,perquè es tracta d’un tema de gransrecursos personals, socials, èpics,dramàtics, plàstics i tremendament hu-mans, com ens conten alguns dels nos-tres narradors. Hui, que segons diuen,el proletariat només és paleografia enestat pur i que la il·lusòria (?) classeobrera l’ha acomiadada la impossible(?) classe política, un dia així continuaoriginant histerismes, ansietats i te-mors subrepticis, a més de descobrir-nos protagonistes i heroïnes d’episodisentre tendres i intolerables, pràcti-cament ignorats. És sorprenent trobarescriptors donats explícitament a latemàtica social. I és gairebé obligat es-mentar el nomdel periodista i novel·lis-ta valencià Luis de Val, que, entre l’últi-ma dècada del segle XIX i les primeresdel següent, a més d’escriure nombro-ses novel·les de fulletó, com el seupaisà Enrique Pérez Escrich, va treba-llar en la premsa de Barcelona i va trac-tar literàriament qüestions relaciona-des amb els comportaments del capita-lisme industrial i la precarietat dels sa-laris. Els títols d’alguna de les seuesnovel·les són reveladors: El hijo de laobrera, La explotación humana o Eltriunfo del trabajo.

ELS DIES DEL SAURÍVerdcelTemps RecordTerrassa, 2012

LLEGENDES DELA COSTERADiversos autorsAssociació d’Amicsde la Costera, 2012157 pàgines

CARTES DE PROP

Un somni dels anys foscosEnric Sòria

DISSIDÈNCIES

Vuit hores, vuitcondemnesE. Cerdán Tato

EL DESIG DE SER MARE.GUIA PER A UNAREPRODUCCIÓ ASSISTIDAAnna GimenoPòrtic, Barcelona, 2011224 pàgines

Josep Guardiola. / reuters

Se sentien tanreflectits en un equipque era com ellsvoldrien ser