^ ¡ i

Y,

i

IJ

— Ola noi; quin vent et porta?— Noi fa una pluja molt forta

i em vinc aquí a aixoplugar.Pro ai[ també em vaig a mullar[

— Per tan poc et desesperes?Vaig a tapar les goteres.

— Ja veuràs com aviatquedarà tot arreglat.

— Ai, ai, ai[ pobre de milNo en sortiré viu d'aquí[

*- Ara pot ploure ben fortperquè ja tinc sostre mort!

Rúm. CCL - pág, 330

VIROLET

Robinson 1926 o un any de vacancesText d'en JOAQUIM FECIT

(Continuació)

Dibuixos d'en 1bIIRET

Després d'algunes hores de camí,els nostres intrèpids viatgers, descobri-ren finalment al lluny, un poblat. Unparell de negres es destacaren de lacomitiva i, amb ràpida carrera s'ade»lantaren devès el poble, per anunciarl'arribada dels prodigiosos viatgers.

De totes les cabanes sortien negres,grotescament estranys, amb la curio-sitat infantil pintada al rostre per sen-tir l'insòlit anunci de l'arribada dels

Esperits blancs que tenen els ulls verdsque es treuen i posen, que treuen focper les ungles, fum del nas i boca imaten amb un tro...

Quan els nostres amig .ets veierentanta gent, pensaren que la cosa esposava negra, però es tranquilitzarenen veure que els rebien amb iguals de-mostracions d'entusiasme que les queeis havien prodigat pel camí els seusacompanyants.

Elis pensaven que serien lliurats ales autoritats i pel que comprenguerenles autoritats eren precisament els ne-gres que els havien acompanyat, elsquals anaven de cacera quan els sor-prengueren. Els conduïren a una caba-na força confortable, amb herbes per-fumades per catifa i ça i enllà pellsescampades que servien de llits i vis-tosos gibrells curulls d'aigua. Als nos-tres amics els foren ofertes llaminadu-

E

res que els vingueren extraordinària-ment de gust, car feia molt temps queno n'havien tastat: llét, mel i fruites...després vingué el sopar tot de caça al'ast, feia temps que no havien menjattan a gust. De bona gana haurien dor-mit, però havien de seguir la beta aaquella gent. En llur obsequi s'haviaorganitzat una vetllada. Una grotescaorquestra (que hauria tingut avui ungrandiós èxit en el món civilitzat) del

bo gastar masses compliments perquèels interpreten com a senyal de temor.Mita horeta llarga s'hagué d'esperarGaluana a què els Esperits blancs espresentessin en sa cabana, els qualsl'obsequiaren amb un mocador de sedavermell i un parell de mitjons d'honor.

Galuana agraí molt enternit aquellspresents i s'apressà a demostrar sonagraïment fregant el nas a la panxa

més pur Jazz-hand, començà a atabaiar-los, i quatre formosíssimes (?) dansai-res lluïren les seves habilitats. Desprésinterpretaren danses guerreres quatregalifardeus amb un bé de Déu de pu-nyals, llances, sabres, fletxes i deméseines de fer mal que feien esgrogueirde canguelo els pobres Quimet i Rafel,que de per fora havien d'aparentar lamés gran tranquilitat i complaença.Finalment arribà la desitjada hora de

dels dos espirituals viatgers, els qualsno es sabien avenir que els pren

-guessin per mocadors. Així en amiga-ble relació els nostres protaganistesdescansaren uns dies en la vila de Sua

-gú, es referen amb el descans... peròles ganes de tornar a casa no minvaven per això.

Ien les hores llargues que passavendescansant a la cabana, els plans més

dormir i podeu creure que els dos ca-talanets s'hi entregaren amb tot Iluren-tusiasme.

A l'endemà un negre que d'ençà dela seva arribada a Sua-Gú (aquest erael nom de la població) no s 'havia apar-tat de servir-los, els anuncià que l'al-calde els esperava en sa cabana. Totper signes, Quimet féu un geste, comvolent dir: Que s'esperi, un xic. Qui

-met havia llegit que entre negres no es

variats s'anaven descabdellant. Unsplans consistien en fugir i altres enaprofitar l'amistat de la tribu negra.En què coindidien els dos expedicio.naris era en decidir-se aviat abans elsnegres no es desenganyessin de llurorigen sobrenatural i la cosa acabésmalament, el qual fóra una llàstima,tan bé com fins aleshores hauria anat

(Continuarà)

VIROLET

Nitm. CCL -^ P;. 331

M15CEL•LANIADibuixos d'En CORNET

PLANXA

Un home anà a cíi l metge i es féuexaminar dient que es sentia dèbil ifebricitant.

— Vostè pateix del pit—féu el doc.

tor, després d'auscultar-lo. — Li con-vindria l'aire de mar. Li permeten lesseves ocupacions viatjar uns quantsmesos per l'oceà?

— Sí senyor. Justament sóc primeroficial del transatlàntic «Britanniu» iacabo d'arribar de Vallparadís.

COMPLIMENT

A casa en Joanet Petit hi havia unconvidat i, naturalment, l'àpat era deprimera.

En veure aparèixer el rostit, enJoanet exclamà:

— Papà! de debò'és pollastre?—Sí, és clar! què té que veure?— Oh — féu en Joanet — com que

aquest matí he sentit que vostè deia ala mamà que per dinar tindríem uncap de be.

AMOR CONJI. T-

En una vila llunyanaun matrimoni arribàque anaven fent un viatgeturístic per terra i mar.El poblet era molt ròneci el proveïment escàs,

M

car sols hi havia una fondade molt baixa qualitat.Arribats a aquesta fonda,després de molt preguntar,l'hostaler, amb males formes,la trista nova els donà

de què tan sols hi haviaun pollastret per sopar.El marit llavors s'indignai exclama, molt exaltat:— Tanmateix és molta barratUn establiment com calhauria de tenir semprebastant menjar preparat[Vejam ara com s'arreglaaquest conflicte tan gran!Perquè si sols hi ha un pollastre,segons vostè ha dit abans,digui'm, la meva senyora,a veure, què menjarà!

PRESSA

Un comerciant envià a demanaruna partida de gèneres, urgent, i rebéaquesta contestació:

«Ens és impossible enviar-li el quedemana fins que hagi pagat la nostraanterior remesa.»

I de seguit contestà:=Anul'li. ordre. Impossible esperar

tant. »

LLADRE!

— Sembla mentida! que poca hon-radesa queda en el món!

— Què t'ha passat?— Dos dies de feina pintant de g.oc

un pardal per vendre"1 com a canari,i té, me'n dónen un duro fals!

LA DIFERENCIA

Isaac Abravanel s'estava morint,el seu nas semític esdevenia hipocrà-tic, son respir s'afeblia...

Rebeca, sa esposa, son fill Jacob,sos néts Leví, Salomon i Raquel rode-javen el llit del moribund, en l'es-tança no es sentia una mosca.

De sobte, el vell obrí els ulls, i mi-rant son fill, digué:

— Jacob, fixa't bé en ma darreravoluntat: En Samuel Cohen em deuvint duros i no em moriré tranquil sino m'assegures que els hi cobraràs.

— Sí, pare, així ho faré — féu Ja-cob, enternit.

—Fins al darrer moment serva saintel'ligència — féu la futura vídua.

— Demés, fill meu — prosseguí elmoribund — desitjo que recordis quedec trenta duros a en Roboam Rosem-berg i que cal que els hi paguis abansd'enterrar-me.

per En GUILLEM D'OLORÓ

— Pobret — exclamà tota la famí-lia — ja torna a desvariejar!

LA XERRAIRE

— Papà, què és un monòleg?

o

— Es un diàleg entre jo i ta mar*

HONRADESA

Samuel Bossador, abans de c:our6els ulls en la pau d'Abraham, volguédonar un consell al seu fill, el petitIsaac.

— No ;, abans que tot l'honradesa.No vulguis mai res que no sigui teu.Si mai fas societat amb un altre co-merciant i un dia al Banc, per error,et donessin mil pessetes de més enanar-hi a cobrar quelcom, no te lesquedis pas, dóna'n la meitat al teusoci.

— I quin profit en treuré de I'hon-radesa, pare?

— Sempre queda recompensadal'honradesa, fill meu. M: re, un dia joanava en tramvia i el cobrador va des-cuidar-se de venir-me a cobrar. Doncsjo vaig avisar-lo.

— I la recompensa?— Tu diràs. Li vaig fer passar una

pesseta falsa que no me l'havia poguttreure del damunt en dos mesos!

MUSICA BEN PAGADA

Un reporter intervivava un pianistade carretó per tal d'informar-se de lamanera de viure d'aquests humils ar-tistes.

— 1 quan feu cada setmana? — pre-guntà, entre altres coses.

— Sí, miri, uns vint duros aproxi-madament.

— Es posible que recolliu vint du-ros setmanals per tocar el piano?

— Oh, no, senyor] Tocant el pianorecullo dues o tres pessetes. La restadels diners són de gent que mé Is do-nen perquè calli i me'n vagi.

J

1(j ü

Ni m, CCL — pàg, 332 JIROLE T

CONTES POPULARS RUSSOSADAPTATS PER JOAN G O L S ÀMB IL.LUSTRACIONS Da JOAN G. JUN CED A

E L P R I N CE P 9 A N I LUna princesa vidua, tenía un fill i

una filla més bons minyons i més for-mosos que els mateixos àngels; ell esdeia Danil (1) i ella Afímia (2).

Un dia )a princesa, rebé )a visitad'una vella bruixa, la qual després de]loar d'una manera exagerada les vir..tuts i dots dels seus dos fills li digué:

—Princesa amiga, aquí teniuaquest anell. Quan vostre fill sigui ca-sador poseu-li l'anell que li durà gransort; però ha de guardar-se bé de per-dre'l i de no casar-se sinó amb la noiaa la qual vindrà just l'anell:

La princesa agraí l'obsequi en granmanera i no sospità ni de Iluny la per..versa intenció de la bruixa i quan sen-tí que l'hora de sa mort s'atansava cri-dà el seu fill i li llegà la baga miste-riosa tot dient-li:

— Fill meu: Aquí tens aquest anell;procura no perdre'l mai puix té unamàgica virtut que farà que ]a riquesai la benaurança no et deixin però fixa'tbé en el que et dic: Quan hagis de mu-llerar-te no ho faràs sinó amb aquellanoia a la qual li vindrà l'anell just.

El príncep Danil jurà a sa marecomplir sos desitjos i ella s'adormíeternament amb la pau al cor.

i

Passaren uns quants anys i en Da-nil cada dia era més fort i més bell.Un dia els seus consellers )i recoma-naren que comencés a pensar en pren-dre estat.

— Molt a gust ho faré — responguéell — però a )a que hagi d'ésser la me-va muller, ha de venir-li just l'anellque em deixà ma bona mare al morir.

Des d"aquell dia el bon príncep

(1) Daniel.

(2) Eufèmia.

eixia cada matí de son palau i quanveia una donzelleta bonica li feia:

— Déu vos guard gentil donzella:Que per ventura sou vós la meva amor?

i

r

^^ fam \\ ^ ^?

• ^ F

Doneu-me vostra mà, si us plau, per.que jo us posi l'anell de prometatge!

La donzelleta allargava la mà, elpríncep Danil Ii emprovava l'anell i...ca! No venia bé a capi Podeu comptarla tristesa que això reportava a nostreamic, car heu de pensar que les noiesmés formoses del poble • es feien tro

-badisses del príncep i, es clar! commés boniques eren més recança li feia

P 9f^

IIp

ÍI^

1/

a ell de tenir de deixar-les en no ajus-tar en el dit llur l'anell de prometatge.Mes d'una vegada li havia passat pelcap deixar córrer la prometença feta

referent a son casament i a l'anehl,però Ii semblava que l'espectre de sadifunta mare tenia d'aparèixer-li perdemanar-n'hi compte.

Cansats de cercar, els consellers de-cidiren publicar una ordre per la qualtotes les noies de totes les classes so-cials, fadrines, de disset anys enamunt,devien presentar-se al palau del prín-cep per tot el diumenge següent per talque els fos emprovat l'anell màgic,amb la promesa que aquella a la qualvindria just l'anell, seria la muller d'enDanil.

Es impossible descriure la, diem-nerevolució que entre les noies d'aque-lles característica aixecà l'ordre pu-blicada. Naturalment, les que ja erenpromeses quedaren dispensades depresentar-se, però calculeu el que de-gué passar entre les restants[ Unes estrobaven els dits massa prims i no sa •bien com arreglar-s'ho per engreixar.se'ls un xic, altres se'ls trobaven mas-sa gruixuts i vinga idear martiris i lli-gades 'per veure d'aprimar-se'ls. N'hihavia que els disset abrils que tenien,pertanyien al segle anterior i .. ja po-deu suposar els martiris a que sotme-tien els miralls...

Arribà el dia assenyalat i la cuaque feien les solteres del feu, era in.terminable, tan interminable com elsdesenganys, car l'anell no anava bé aningú. La desfilada durà tres dies itres nits i amb la darrera noia de lanoia passà la il'lusió del príncep detrobar muller.

En Danil quedà abatut i ple de tris-tesa i la seva germaneta A.fímia, enveure'l d'aquella manera li digué;

— Però és possible que no hi hagial món una noia a la qual vingui bé el

0

VIRO LET Núm. CCL - Pàg. Pàg. 333

— I ara! Que has perdut el seny?

No diguis disbarats, que el bon Déuet podria castigar.

— No vull escoltar cap excusa: Japots arreglar-te per a les noces!

Tots els consellers volgueren con-vèncer-lo del disbcrat que això repre-sentava, però ell sempre responia que

quan sa bona mare ho havia disposataixí bé devia saber el que es feia.

La pobreta Afímia eixí de l'habita-ció i es quedà asseguda plorant a laporta del palau. Al cap d'una estonetapassà un vellet i li demanà almoina;na Afímia el féu entrar i li donà men-jar. El vellet, mentre menjava, li pre-guntà el motiu del seu desconsol, iella, amb els ulls amarats de llàgri-mes, li va explicar:

— No ploris, filete — li digué el

bon vellet. — Vés-te'n a la teva cam-

bre; fes quatre nines de roba i en po-ses una a cada recó. Quan el teu ger-mà et cridarà perquè vagis amb ell al'església pel casament, tu respon-lique ja hi vas de seguida, però no etmoguis del bell mig de la cambra.

Després, el vellet se n'anà, i naAfímia es tancà a la seva habitació;

es posà a fer les quatre nines, i enacabar-les es ficà al llit després d'ha-ver-les col • locat al lloc assenyalat pelvellet. Provà de dormir. però fou envà: En tota la nit no podé aclucar elsulls. A trenc d'alba es va alçar, esvestí i es va asseure al mig de la cam-bra en espera dels aconteixements. Alcap de poca estona, els clarins, desde la torre de l'homenatge, llençarenals aires Llurs joioses tonades de dia-

na i tot el palau anà despertant-se res-

teu anell? Veiam, deixa-me'l emprovarami...

Se'l va emprovar i li va entrar jus-tíssim com si talment hagués estat fetexprés per al seu dit! Quan el príncepDanil veié brillar l'anell en el dit de naAfímia, exclamà:

— Ai, germaneta! Tu ets la mevapromesa! Ja pots fer els preparatiuscar vull mullerar-me amb tu!

sonant amb les remors matineres deles diades; les campanes no feren es-perar gaire llurs majestuosos repicsi tritlleigs; i la pobreta Afímia, no obs-tant i la confiança que infundia el ros-tre d'aquell vellet que la tranquilitzàel dia abans, començà d'entristir -sede mica en mica fins que les llàgrimesIi lliscaren de bell nou galtes avall;per fi hom percebé la remor d'unes pet

judes que s'atansaven: Era el príncepDanil que anava a cridar-la:

— Germaneta Afímia — féu, ambveu amanyagadora; — apa, vesteix-teque ja és hora d'anar a l'església.

— Ja hi vaig de seguida, germanet— féu na Afímia; — tot just m'esticposant els escarpins.

I les quatre nines dels recons de lacambra respongueren, a chor:

— Cucut, príncep Danil! Cucut,príncep formós[ El germà vol esposarla germana! Que s'obri la terra i lagermana s'hi esfondri!...

I vet 'ací que al bell mig de la cam-bra, sota dels peus de la princesa Afi-mia, s'hi començà d'obrir una clivellaper la qual començà d'esfondrar-s'hi ]aprincesa.

El príncep Danil tornà a trucar:— Germaneta Afimia; apa vesteix

-te, que ja és hora d'anar a casar-nos!— Ja hi vaig de seguida, germanet;

tot just m'estic posant el sarafan.I les nines, dels recons estant, tor-

naren a cantar:— Cucut, príncep Danil! Cucut,

príncep formós! El germà vol esposarla germana! Que s'obri la terra i lagermana s'hi esfondri!...

Il'Afimia nuava enfonsant-se poca poquet i ja només se li veia el cap.

Aleshores Danil tornà a trucar:— Germanetal Apa, dona, que ja

és tard!— Ja vinc, germà meu: Ara em

poso les arracades.I les nines dels quatre recons ana-

ren cantant la mateixa cançó fins quena Afímia desaparegué en les profun-ditats de la terra. El príncep, en veureque la germana no responia, s'aba-lançà amb fúria contra la porta, laqual cedí asclada en mil bocins, i enentrar a la cambra veié que sa germa-na havia desaparegut. Les quatre ni-nes, des dels recons, anaven fent lamateixa cantarella:

— ... Que s'obri la terra i la ger-mana s'hi esfondri!... .

Quan en Danil oí aquella cançódesembeinà l'espasa i féu les quatrenines a trossos.

Mentrestant, la princeseta anà en-fonsant-se enfonsant -se fins arribara un país subterrani; anà seguint un

camí que s'obria al seu davant, i commés anava caminant, més ample anavadevenint el camí, de tal manera, queal cap de poc quedaren les parets i el

sostre perduts en l'obscura llunyania.Aleshores veié al seu davant un fron-dosíssim bosc subterrani, a l'entradadel qual hi havia una cabana amb po-

tes de llagost. Na Afímia s'hi atansà,( Continuarà)

0

— Manoi i quin ventJo caic! — Mon barret,

que falon val

nÏ

— No hete vist pas el meu barret?

^.3

F

K .ám. CCL -- Pàg. 334 VIROLET

D e s a p a r p e 1 0

í ^ ^

s.

r

—No senyor. — Bona l'hem fet!

/CHAPE 41_

c

-i,

— On es deu haver ficat?

Comprem.-ne un altre aviat.

De Pierrot, París

VIROLET

INUim. CCL — Prtiy, 335

L'U.ItI tMI'ItiiXtO1NOVES I COMENTARIS

Diu un naturalista, que les rates co-rren uns quinze quilòmetres diaris perterme mig. Deuen reconèixer que Ye-xercici allarga la .vida, sobretot quanel gat és prop.

Un altre naturalista diu que les pa»pallones es reconeixen a un metre dedistància. Però és que entre, elles nohi ha sastres ni deutors.

Un compositor francès, ha estatdetingut per pegar a un editor amb unpaquet de les seves solfes. Es veu quetenia la pretensió de donar el cop ambla seva música.

Un cantant anglès ha perdut la veua conseqüència d'un cop de martell alcap. S'espera un gran augment en lavenda de martells, malls i massetes.

A Suècia, quan al defora d'una ca-sa hi ha la clau penjada, vol dir que lafamilia no hi és. Aquí un cas semblantvoldria dir que la família no hi és tota.

Un aviador es proposa volar a dot-ze quilòmetres d'alçada. Probablementvol esbrinar on ha anat a parar el preude les subsistències.

LLOCS ON NO HE ESTAT MAI

Ceilan: Es la pàtria de la canyella,del te de les cinc i de les serps verino-ses. El negoci d'escales hi és molt de-senrotllat, puix que hi fan escales qua-si to s els vaixells de les línies de YExwtrem Orient.

La canyella s'usa principalment perla fabricació de xocolata i crema. Elte es l'excusa per atipar-se de pastesmantegades que i egirarien les tripesde tot aquell que no tingués la preten-sió de semblar elegant.

Respecte a les serps verinoses res-ten a càrrec deis faquirs que són unshomes que semblen de fusta per la se-va habilitat en permanèixer immóbilsanys i panys. Aquesta gent, per medid'una flauta fan eixir les serps de llurscaus i les domestiquen.

També els faquirs saben fer altrescoses estranyes, com per exemple, en-redar el públic europeu amb les sevesexhibicions en els teatres.. Ceilan és la terra on es desenrotlla-ren els principals episodis del Rama-java Valmil fla poema molt mon), ésa dir, molt ple de micos, del qual par-larem algun dia en la secció «Del tempsantic».

MARC POLO

MOTS CREUATS

•

• - •••

•

's •- rsn ° u

Horitzontal: 2 Devoció molt estesa.7 Inicial de Reial Acadèmia. 9 Saló.10 Poble de Cerdanya. 12 Extremitatsuperior. 14 Nom de dona. 16 Finald'infinitiu. 17 Pronom feble. 18 Queté ales. 20 Interíecció. 21 Per remar.22 Pob'e català cèlebre. 24 Prenomi-nal femení. 25 Abriga.

Vertical: 1 Del verb cremar. 3 Enl'esquelet. 4 Portadora. 5 Per volar.6 Principi de rata. 11 Erres. 13 Elque fan els rucs. 15 Nom de Déu a laBiblia. 19 Final d'infinitiu. 20 Volta.22 Veu de la cabra. 23 Principi decridar.

VAGA DE CONSONANTS

.e..o.e..a.i.a.e..e. .e..a..è.E..a.í .e..iu.e..e.ue .o.i. é.

FAULES D'ISOP

XXI!. — L'home mossegat

Un home que havia estat mossegatper un gos anava d'un costat a l'altrecercant qui el curés. Un que sabia elque necessitava, havent-lo trobat li di-gué: Si vols curar-te mulla pa amb lasang de la ferida i dóna l al gos quet'ha mossegat. I l'altre, rient, va dir:Però si faig això, vindran a mossegar

-me tots els gossos de la vila.Moralitat: La faula demostra que

els perversos si se'ls afavoreix se'ls es-timula a fer més mal.

HUMOR D'ALTRE TEMPS

— Doncs què té el teu oncle? —Res.— Com res? si s'està morint!— He mirat tots els calaixosi no té un maravedí..

P. Roio

Preguntant a cert linguïstaquina era la millor llenguade les que hi ha conegudes,contestà: — La de vedella.

S. PITARRA

Eixa quintilla sols ésper a dirlos a vostésla manera tan senzillacom s'escriu una quintillasense dir en ella res.

J. PEYRÓ

— Quina turca, don Severha arreplegat en CIimentl— No deia que era aiguader?— Aiguader, pro d'aigua-rdentl

J. C.

Solucions ai número passat

Al jeroglific comprimit:Sobressada.

A la vaga de consonants:Barcelona és bena

si la bossa sona.Tant si sona com no sonaBarcelona és bona.

Gran concurs d'ombres x i n e s q u e s

N.° 446 — Maria Forrellad N.° 447 — Antoni Lladó N.° 448 — Alfons Campins N.° 449 — Josepa Oriol

Redacció i Administració: Cardenal Casañas, 4Imprempta: Carrer de Muntaner, 24, interior

r.!rdI.I ____

,,, tinti • ^ 1

^ i+ ^1 Ir

ir

' +esa

W

Niim, CCL.—Hg, 336 VIIROLET

per SERRA MASSANA

®C,& - C O S [^ °rA . 0 IL A VB r U D DE ]L S AIL

A en Pauet Poca-cosetatothom li fa la traveta

i tant propis com estranysnomés li donen reganys

resultant-li així la vidaterriblement avorrida

o-

o i

un que li té compasió

tal com li han indicat com en altres ocasionsli dóna la solució

d'alls i cebes s'ha atipat sa muller busca raons

ró només amb la bravadaiu a terra desmaiada

s l'oficina igualmentespanta tota la gent

1 en Pauet des d'aquell dimana més que un policia