XXVI Dia de la Llengua i de la Cultura Valencianes

Inici i proyecció de la hui REAL ACADÈMIA DE CULTURA VALENCIANA

Coneixeran vostés el refrà quan diu ¡no hi ha mal ni be que cent anys dure! Loqual ve a significar que si alguna cosa dura cents anys no pot ser roïna. Perque, encarasabent-los mal ad alguns, enemics declarats de la RACV, el dia vint de Giner del -dosmil quinze- 2015, se compliran cent anys des de la fundació d’allò que començàsent Centre de Cultura Valenciana.

Des de principis de sigle, distints escritors i pensadors, poetes, arqueòlecs ohistoriadors valencians, venien reunint-se periòdicament per a tractar assunts relatiusa la cultura valenciana. Entre ells estaven dos polítics: Juan Pérez Lucia i José MartínezAloy, que havien resultat elegits diputats provincials el 2 de març de milnoucentstretze.

En la Sessió plenària de la Diputació de Valéncia celebrada el nou de juliol de1913, presidida per Miguel Soler, es presentava una proposta per a que l’institucióprovincial creara un “Centro de Cultura valenciana que tendrá por objeto realizar lasuperior investigación en todos los órdenes de la cultura y, en especial, de lavalenciana”

A partir d’aquell moment s’escomençà a treballar i, supost queda, aprovar elscorresponents crèdits en el presupost per a posar en marcha la dita entitat, que hui téper nom i és la nostra Real Acadèmia de Cultura Valencina.

Foren els primers firmants de l’acta uns preclars referents del valencianisme. Mepermetran que els cite en l’orde tal com arreplega el text fundacional:

José Rodrigo Pertegàs

Faustí Barberà

Francisco Carreres

Francisco Martínez Martínez

XXVI Dia de la Llengua i de la Cultura Valencianes

Inici i proyecció de la hui REAL ACADÈMIA DE CULTURA VALENCIANA

Coneixeran vostés el refrà quan diu ¡no hi ha mal ni be que cent anys dure! Loqual ve a significar que si alguna cosa dura cents anys no pot ser roïna. Perque, encarasabent-los mal ad alguns, enemics declarats de la RACV, el dia vint de Giner del -dosmil quinze- 2015, se compliran cent anys des de la fundació d’allò que començàsent Centre de Cultura Valenciana.

Des de principis de sigle, distints escritors i pensadors, poetes, arqueòlecs ohistoriadors valencians, venien reunint-se periòdicament per a tractar assunts relatiusa la cultura valenciana. Entre ells estaven dos polítics: Juan Pérez Lucia i José MartínezAloy, que havien resultat elegits diputats provincials el 2 de març de milnoucentstretze.

En la Sessió plenària de la Diputació de Valéncia celebrada el nou de juliol de1913, presidida per Miguel Soler, es presentava una proposta per a que l’institucióprovincial creara un “Centro de Cultura valenciana que tendrá por objeto realizar lasuperior investigación en todos los órdenes de la cultura y, en especial, de lavalenciana”

A partir d’aquell moment s’escomençà a treballar i, supost queda, aprovar elscorresponents crèdits en el presupost per a posar en marcha la dita entitat, que hui téper nom i és la nostra Real Acadèmia de Cultura Valencina.

Foren els primers firmants de l’acta uns preclars referents del valencianisme. Mepermetran que els cite en l’orde tal com arreplega el text fundacional:

José Rodrigo Pertegàs

Faustí Barberà

Francisco Carreres

Francisco Martínez Martínez

XXVI Dia de la Llengua i de la Cultura Valencianes

Inici i proyecció de la hui REAL ACADÈMIA DE CULTURA VALENCIANA

Coneixeran vostés el refrà quan diu ¡no hi ha mal ni be que cent anys dure! Loqual ve a significar que si alguna cosa dura cents anys no pot ser roïna. Perque, encarasabent-los mal ad alguns, enemics declarats de la RACV, el dia vint de Giner del -dosmil quinze- 2015, se compliran cent anys des de la fundació d’allò que començàsent Centre de Cultura Valenciana.

Des de principis de sigle, distints escritors i pensadors, poetes, arqueòlecs ohistoriadors valencians, venien reunint-se periòdicament per a tractar assunts relatiusa la cultura valenciana. Entre ells estaven dos polítics: Juan Pérez Lucia i José MartínezAloy, que havien resultat elegits diputats provincials el 2 de març de milnoucentstretze.

En la Sessió plenària de la Diputació de Valéncia celebrada el nou de juliol de1913, presidida per Miguel Soler, es presentava una proposta per a que l’institucióprovincial creara un “Centro de Cultura valenciana que tendrá por objeto realizar lasuperior investigación en todos los órdenes de la cultura y, en especial, de lavalenciana”

A partir d’aquell moment s’escomençà a treballar i, supost queda, aprovar elscorresponents crèdits en el presupost per a posar en marcha la dita entitat, que hui téper nom i és la nostra Real Acadèmia de Cultura Valencina.

Foren els primers firmants de l’acta uns preclars referents del valencianisme. Mepermetran que els cite en l’orde tal com arreplega el text fundacional:

José Rodrigo Pertegàs

Faustí Barberà

Francisco Carreres

Francisco Martínez Martínez

Juan Pérez Lucia

Teodoro Llorente Falcó.

¿Se pot demanar més…? Pero afegirem que, ademés dels polítics de tanda,estaven presents Francisco Vives Liern, i els cronistes de la província i del cap i casalrespectius: José Martínez Aloy i Luís Cebrián Mezquita.

Ací tenim, en estos dos personages, uns referents que tots els chiquetsvalencians deurien estudiar, per ser matèria aconsellable en els llibres de text, com apuntals de la llengua valenciana, i no uns atres que no res feren en pro de la cultura

d'este poble, naturalment valenciana.

Pero deixem este llastimós assunt, sobre lo que s’estudia, o deuria estudiar-seen l’educació primària i secundaria, per a tornar, recordant cóm fa cent anys, aquell

grup de valencians i valencianistes, reptaren al futur per a crear este Centre de Cultura,actual RACV i alcançaren les necessàries partides presupostàries, ajuntant igualmentels esforços personals.

No cap ara dubte de que hui estem millor, referint-nos a lo econòmic, mentresque en 1914-1915 la situació internacional no podia ser pijor: la Gran Guerra Europeao la I Guerra Mundial, com vindria a dir-se a posteriori, assolava també Valéncia.

La situació d’Espanya era políticament calamitosa, des d’un sistema viciat i senseforces per a regenerar-se be. No obstant hi hagué ací energia suficient per a crear

esta institució que hui nos crida, al goig del seu centenari.

Ara, en motiu de la celebració, nos animen a la colaboració activa, participativa ientusiasta. Està preparant-se tot un cabal d’activitats que a lo llarc d’un any deuenseguir responent als objectius fundacionals: “realisar la superior investigació en tots elsórdens de la cultura i, en especial, de la valenciana”

Ya saben vostés que la RACV goja de quaranta medalles personals, és dir que asoles poden haver quaranta acadèmics de número i medalla. Pero certament que, enestos cent anys, el cos ben triat dels qui foren elegits no pot ser més complet. En totalhem segut -cent quarantacinc- 145 acadèmics numeraris, al marge dels corresponentsi agregats colaboradors de les seccions, tan estimats per estimables.

Juan Pérez Lucia

Teodoro Llorente Falcó.

¿Se pot demanar més…? Pero afegirem que, ademés dels polítics de tanda,estaven presents Francisco Vives Liern, i els cronistes de la província i del cap i casalrespectius: José Martínez Aloy i Luís Cebrián Mezquita.

Ací tenim, en estos dos personages, uns referents que tots els chiquetsvalencians deurien estudiar, per ser matèria aconsellable en els llibres de text, com apuntals de la llengua valenciana, i no uns atres que no res feren en pro de la cultura

d'este poble, naturalment valenciana.

Pero deixem este llastimós assunt, sobre lo que s’estudia, o deuria estudiar-seen l’educació primària i secundaria, per a tornar, recordant cóm fa cent anys, aquell

grup de valencians i valencianistes, reptaren al futur per a crear este Centre de Cultura,actual RACV i alcançaren les necessàries partides presupostàries, ajuntant igualmentels esforços personals.

No cap ara dubte de que hui estem millor, referint-nos a lo econòmic, mentresque en 1914-1915 la situació internacional no podia ser pijor: la Gran Guerra Europeao la I Guerra Mundial, com vindria a dir-se a posteriori, assolava també Valéncia.

La situació d’Espanya era políticament calamitosa, des d’un sistema viciat i senseforces per a regenerar-se be. No obstant hi hagué ací energia suficient per a crear

esta institució que hui nos crida, al goig del seu centenari.

Ara, en motiu de la celebració, nos animen a la colaboració activa, participativa ientusiasta. Està preparant-se tot un cabal d’activitats que a lo llarc d’un any deuenseguir responent als objectius fundacionals: “realisar la superior investigació en tots elsórdens de la cultura i, en especial, de la valenciana”

Ya saben vostés que la RACV goja de quaranta medalles personals, és dir que asoles poden haver quaranta acadèmics de número i medalla. Pero certament que, enestos cent anys, el cos ben triat dels qui foren elegits no pot ser més complet. En totalhem segut -cent quarantacinc- 145 acadèmics numeraris, al marge dels corresponentsi agregats colaboradors de les seccions, tan estimats per estimables.

Juan Pérez Lucia

Teodoro Llorente Falcó.

¿Se pot demanar més…? Pero afegirem que, ademés dels polítics de tanda,estaven presents Francisco Vives Liern, i els cronistes de la província i del cap i casalrespectius: José Martínez Aloy i Luís Cebrián Mezquita.

Ací tenim, en estos dos personages, uns referents que tots els chiquetsvalencians deurien estudiar, per ser matèria aconsellable en els llibres de text, com apuntals de la llengua valenciana, i no uns atres que no res feren en pro de la cultura

d'este poble, naturalment valenciana.

Pero deixem este llastimós assunt, sobre lo que s’estudia, o deuria estudiar-seen l’educació primària i secundaria, per a tornar, recordant cóm fa cent anys, aquell

grup de valencians i valencianistes, reptaren al futur per a crear este Centre de Cultura,actual RACV i alcançaren les necessàries partides presupostàries, ajuntant igualmentels esforços personals.

No cap ara dubte de que hui estem millor, referint-nos a lo econòmic, mentresque en 1914-1915 la situació internacional no podia ser pijor: la Gran Guerra Europeao la I Guerra Mundial, com vindria a dir-se a posteriori, assolava també Valéncia.

La situació d’Espanya era políticament calamitosa, des d’un sistema viciat i senseforces per a regenerar-se be. No obstant hi hagué ací energia suficient per a crear

esta institució que hui nos crida, al goig del seu centenari.

Ara, en motiu de la celebració, nos animen a la colaboració activa, participativa ientusiasta. Està preparant-se tot un cabal d’activitats que a lo llarc d’un any deuenseguir responent als objectius fundacionals: “realisar la superior investigació en tots elsórdens de la cultura i, en especial, de la valenciana”

Ya saben vostés que la RACV goja de quaranta medalles personals, és dir que asoles poden haver quaranta acadèmics de número i medalla. Pero certament que, enestos cent anys, el cos ben triat dels qui foren elegits no pot ser més complet. En totalhem segut -cent quarantacinc- 145 acadèmics numeraris, al marge dels corresponentsi agregats colaboradors de les seccions, tan estimats per estimables.

En esta la meua primera intervenció sobre el cens no puc citar-los a tots, ni triardes de qualsevol apreciació personal, que podria dur a desquadrar la d’unes atresdignes opinions, per lo que llimitaré la cita des dels distints decanats i remetré a ladocumentació existent per als interessats en profundisar i saber més.

Pero convé recordar les principals fites que han conformat la hui RACV desd’aquell Centre de Cultura Valenciana en l’any 1915, fent relació i mínima pinzelladadels Ilustres decanats.

De1915 a 1924 fon decà José Martínez Aloy. Anys de convulsió social, sense serobstàcul per a que en el periodo, ell es permetera preparar la seua “GeografíaHistorica de la provincia de Valencia, que se publicà en l’obra dirigida per FrancescCarreras i Candi Geografía General del Reino de Valencia. També deixà inacabada unaEnciclopedia Valenciana” els documents originals de la dita han segut de gran utilitatals investigadors posteriors.

En 1924, a Martínez Aloy el substituïx Luís Cebrián Mezquita. Lluís i Juli CebrianMezquita “pertanyen a la primera generació ratpenatista, la que vixqué en plenaRenaixença. Resulta tan reiteratiu recordar l’activitat dels Cebrians, republicans i bonagent valencianistes, que no insistirem en allò, ni en les suspicàcies que desperta esteincómodo recort en certa esquerra política actual, perque la gallarda postura ésantagònica a la dels seus antecessors”.

En 1927 s’escomença la década en la qual fon decà José Sanchis Sivera.Pràcticament a l’inici de son decanat fundà Anales, la revista que des de 1928 seguixpublicant-se ininterrompudament. ¿Quàntes revistes culturals hi ha en Espanya i enEuropa que tinguen esta veterania? Molt poques. A soles per això Sanchis Siveramereix un lloc d’honor en la cultura valenciana, espanyola i europea. Pero SanchisSivera fon molt més: fon un valencianiste de total solidea acadèmica, un integrador nati un divulgador ben solvent de la cultura valenciana. Nos val com a eixemple queescrigué en la revista Lo Rat Penat des del primer número.

Darrere del paréntesis de la guerra, en 1939 reprengué ses activitats l’encaraCentre de Cultura en Teodoro Llorente Falcó com decà, al qual substituí FranciscoMartínez i Martínez, del 1941 al 1943. I s’ha dit tant dels anys de la fam que norevindrem en això, pero precís és dir que foren anys de confiança en el pervindre. Vullcdur ací el testimoni d’un gran valencià que fon Director de la Real Academia Española,el benicarlando Manuel Alvar: “Ningú pense que diguérem: anem a reconstruir.., seriaun bon desgavell. Perque teníem carència de tot, de llibres, de professors i de futur.

En esta la meua primera intervenció sobre el cens no puc citar-los a tots, ni triardes de qualsevol apreciació personal, que podria dur a desquadrar la d’unes atresdignes opinions, per lo que llimitaré la cita des dels distints decanats i remetré a ladocumentació existent per als interessats en profundisar i saber més.

Pero convé recordar les principals fites que han conformat la hui RACV desd’aquell Centre de Cultura Valenciana en l’any 1915, fent relació i mínima pinzelladadels Ilustres decanats.

De1915 a 1924 fon decà José Martínez Aloy. Anys de convulsió social, sense serobstàcul per a que en el periodo, ell es permetera preparar la seua “GeografíaHistorica de la provincia de Valencia, que se publicà en l’obra dirigida per FrancescCarreras i Candi Geografía General del Reino de Valencia. També deixà inacabada unaEnciclopedia Valenciana” els documents originals de la dita han segut de gran utilitatals investigadors posteriors.

En 1924, a Martínez Aloy el substituïx Luís Cebrián Mezquita. Lluís i Juli CebrianMezquita “pertanyen a la primera generació ratpenatista, la que vixqué en plenaRenaixença. Resulta tan reiteratiu recordar l’activitat dels Cebrians, republicans i bonagent valencianistes, que no insistirem en allò, ni en les suspicàcies que desperta esteincómodo recort en certa esquerra política actual, perque la gallarda postura ésantagònica a la dels seus antecessors”.

En 1927 s’escomença la década en la qual fon decà José Sanchis Sivera.Pràcticament a l’inici de son decanat fundà Anales, la revista que des de 1928 seguixpublicant-se ininterrompudament. ¿Quàntes revistes culturals hi ha en Espanya i enEuropa que tinguen esta veterania? Molt poques. A soles per això Sanchis Siveramereix un lloc d’honor en la cultura valenciana, espanyola i europea. Pero SanchisSivera fon molt més: fon un valencianiste de total solidea acadèmica, un integrador nati un divulgador ben solvent de la cultura valenciana. Nos val com a eixemple queescrigué en la revista Lo Rat Penat des del primer número.

Darrere del paréntesis de la guerra, en 1939 reprengué ses activitats l’encaraCentre de Cultura en Teodoro Llorente Falcó com decà, al qual substituí FranciscoMartínez i Martínez, del 1941 al 1943. I s’ha dit tant dels anys de la fam que norevindrem en això, pero precís és dir que foren anys de confiança en el pervindre. Vullcdur ací el testimoni d’un gran valencià que fon Director de la Real Academia Española,el benicarlando Manuel Alvar: “Ningú pense que diguérem: anem a reconstruir.., seriaun bon desgavell. Perque teníem carència de tot, de llibres, de professors i de futur.

En esta la meua primera intervenció sobre el cens no puc citar-los a tots, ni triardes de qualsevol apreciació personal, que podria dur a desquadrar la d’unes atresdignes opinions, per lo que llimitaré la cita des dels distints decanats i remetré a ladocumentació existent per als interessats en profundisar i saber més.

Pero convé recordar les principals fites que han conformat la hui RACV desd’aquell Centre de Cultura Valenciana en l’any 1915, fent relació i mínima pinzelladadels Ilustres decanats.

De1915 a 1924 fon decà José Martínez Aloy. Anys de convulsió social, sense serobstàcul per a que en el periodo, ell es permetera preparar la seua “GeografíaHistorica de la provincia de Valencia, que se publicà en l’obra dirigida per FrancescCarreras i Candi Geografía General del Reino de Valencia. També deixà inacabada unaEnciclopedia Valenciana” els documents originals de la dita han segut de gran utilitatals investigadors posteriors.

En 1924, a Martínez Aloy el substituïx Luís Cebrián Mezquita. Lluís i Juli CebrianMezquita “pertanyen a la primera generació ratpenatista, la que vixqué en plenaRenaixença. Resulta tan reiteratiu recordar l’activitat dels Cebrians, republicans i bonagent valencianistes, que no insistirem en allò, ni en les suspicàcies que desperta esteincómodo recort en certa esquerra política actual, perque la gallarda postura ésantagònica a la dels seus antecessors”.

En 1927 s’escomença la década en la qual fon decà José Sanchis Sivera.Pràcticament a l’inici de son decanat fundà Anales, la revista que des de 1928 seguixpublicant-se ininterrompudament. ¿Quàntes revistes culturals hi ha en Espanya i enEuropa que tinguen esta veterania? Molt poques. A soles per això Sanchis Siveramereix un lloc d’honor en la cultura valenciana, espanyola i europea. Pero SanchisSivera fon molt més: fon un valencianiste de total solidea acadèmica, un integrador nati un divulgador ben solvent de la cultura valenciana. Nos val com a eixemple queescrigué en la revista Lo Rat Penat des del primer número.

Darrere del paréntesis de la guerra, en 1939 reprengué ses activitats l’encaraCentre de Cultura en Teodoro Llorente Falcó com decà, al qual substituí FranciscoMartínez i Martínez, del 1941 al 1943. I s’ha dit tant dels anys de la fam que norevindrem en això, pero precís és dir que foren anys de confiança en el pervindre. Vullcdur ací el testimoni d’un gran valencià que fon Director de la Real Academia Española,el benicarlando Manuel Alvar: “Ningú pense que diguérem: anem a reconstruir.., seriaun bon desgavell. Perque teníem carència de tot, de llibres, de professors i de futur.

Havérem d’improvisar tot lo que nos faltava. Fon una generació que treballà moltdurament”

Puix esta generació és la dels quatre decans dels anys dificilíssims de la maldita“Batalla de Valéncia”: Jesús Manglano, Julià San Valero, Eduart Primo Yúfera i XavierCasp, centren el periodo 1962-2001, en el que s’empestà la gangrena que encaraseguix en la societat valenciana i que té com a punt d’infecció una obra publicada en1962 la qual no mereix menció.

Prèviament havien segut decans José Caruana, del 1943 al 1956 i NicolauPrimitiu Gómez Serrano, del 1956 al 1962, anys d’unitat en quan nos referim aValéncia, pero que se transformà en un dissens sobre la llengua i l’identitatvalencianes, a partir d’aquell 1962 i causa que ha dut a considerar-se com el principalproblema no resolt en la Transició, en juí de Juli Amadeu Àrias , perque la pretesasolució de la AVL, sorprengué a propis i aliens. Pero no pensem que el ninguneig de laRACV és cosa nova, perque de llunt ve: ¿A quin sant la creació de l’Institució Alfons elMagnànim per la Diputació, quan la RACV era una fundació que la Corporació de laProvíncia de Valéncia ya tenia?

¿Per qué no se li donà àmbit autonòmic a la RACV, estalviant-se de crear elConsell Valencià de Cultura? ¿Per qué se li priva autoritat normativa sobre la llenguavalenciana, creant una Acadèmia de llengua sense nom?

Seria massa llarc entrar en detalls, pero en conjunt se degué a que la RACV noestà somesa, en l’elecció dels seus membres, als dictats polítics i això hi ha qui no hopot soportar.

Des de la creació de la AVL, la RACV ha tingut dos decans, ademés de l’actual.Foren Juan Lladró i Vicent Simó Santonja. No demanarem res més, dos valencianistesde pes i dos magnífiques persones, la seua dedicació ha segut tan intensa i fecunda,que nos remetem a les memòries; publicades com sempre en la Revista Anals, podenser admirades; per haver fet molt des de lo poc que nos alcança.

Finalment, Enrique de Miguel, el nostre actual Decà, a qui li correspon l'immenshonor de celebrar el Centenari. Event al que en este acte cridem i s’anuncia. I elsassegure que va a consistir en una verdadera explosió cultural, perque participarantant els principals referents de la cultura valenciana com les personalitats culturalsd’Espanya.

Havérem d’improvisar tot lo que nos faltava. Fon una generació que treballà moltdurament”

Puix esta generació és la dels quatre decans dels anys dificilíssims de la maldita“Batalla de Valéncia”: Jesús Manglano, Julià San Valero, Eduart Primo Yúfera i XavierCasp, centren el periodo 1962-2001, en el que s’empestà la gangrena que encaraseguix en la societat valenciana i que té com a punt d’infecció una obra publicada en1962 la qual no mereix menció.

Prèviament havien segut decans José Caruana, del 1943 al 1956 i NicolauPrimitiu Gómez Serrano, del 1956 al 1962, anys d’unitat en quan nos referim aValéncia, pero que se transformà en un dissens sobre la llengua i l’identitatvalencianes, a partir d’aquell 1962 i causa que ha dut a considerar-se com el principalproblema no resolt en la Transició, en juí de Juli Amadeu Àrias , perque la pretesasolució de la AVL, sorprengué a propis i aliens. Pero no pensem que el ninguneig de laRACV és cosa nova, perque de llunt ve: ¿A quin sant la creació de l’Institució Alfons elMagnànim per la Diputació, quan la RACV era una fundació que la Corporació de laProvíncia de Valéncia ya tenia?

¿Per qué no se li donà àmbit autonòmic a la RACV, estalviant-se de crear elConsell Valencià de Cultura? ¿Per qué se li priva autoritat normativa sobre la llenguavalenciana, creant una Acadèmia de llengua sense nom?

Seria massa llarc entrar en detalls, pero en conjunt se degué a que la RACV noestà somesa, en l’elecció dels seus membres, als dictats polítics i això hi ha qui no hopot soportar.

Des de la creació de la AVL, la RACV ha tingut dos decans, ademés de l’actual.Foren Juan Lladró i Vicent Simó Santonja. No demanarem res més, dos valencianistesde pes i dos magnífiques persones, la seua dedicació ha segut tan intensa i fecunda,que nos remetem a les memòries; publicades com sempre en la Revista Anals, podenser admirades; per haver fet molt des de lo poc que nos alcança.

Finalment, Enrique de Miguel, el nostre actual Decà, a qui li correspon l'immenshonor de celebrar el Centenari. Event al que en este acte cridem i s’anuncia. I elsassegure que va a consistir en una verdadera explosió cultural, perque participarantant els principals referents de la cultura valenciana com les personalitats culturalsd’Espanya.

Havérem d’improvisar tot lo que nos faltava. Fon una generació que treballà moltdurament”

Puix esta generació és la dels quatre decans dels anys dificilíssims de la maldita“Batalla de Valéncia”: Jesús Manglano, Julià San Valero, Eduart Primo Yúfera i XavierCasp, centren el periodo 1962-2001, en el que s’empestà la gangrena que encaraseguix en la societat valenciana i que té com a punt d’infecció una obra publicada en1962 la qual no mereix menció.

Prèviament havien segut decans José Caruana, del 1943 al 1956 i NicolauPrimitiu Gómez Serrano, del 1956 al 1962, anys d’unitat en quan nos referim aValéncia, pero que se transformà en un dissens sobre la llengua i l’identitatvalencianes, a partir d’aquell 1962 i causa que ha dut a considerar-se com el principalproblema no resolt en la Transició, en juí de Juli Amadeu Àrias , perque la pretesasolució de la AVL, sorprengué a propis i aliens. Pero no pensem que el ninguneig de laRACV és cosa nova, perque de llunt ve: ¿A quin sant la creació de l’Institució Alfons elMagnànim per la Diputació, quan la RACV era una fundació que la Corporació de laProvíncia de Valéncia ya tenia?

¿Per qué no se li donà àmbit autonòmic a la RACV, estalviant-se de crear elConsell Valencià de Cultura? ¿Per qué se li priva autoritat normativa sobre la llenguavalenciana, creant una Acadèmia de llengua sense nom?

Seria massa llarc entrar en detalls, pero en conjunt se degué a que la RACV noestà somesa, en l’elecció dels seus membres, als dictats polítics i això hi ha qui no hopot soportar.

Des de la creació de la AVL, la RACV ha tingut dos decans, ademés de l’actual.Foren Juan Lladró i Vicent Simó Santonja. No demanarem res més, dos valencianistesde pes i dos magnífiques persones, la seua dedicació ha segut tan intensa i fecunda,que nos remetem a les memòries; publicades com sempre en la Revista Anals, podenser admirades; per haver fet molt des de lo poc que nos alcança.

Finalment, Enrique de Miguel, el nostre actual Decà, a qui li correspon l'immenshonor de celebrar el Centenari. Event al que en este acte cridem i s’anuncia. I elsassegure que va a consistir en una verdadera explosió cultural, perque participarantant els principals referents de la cultura valenciana com les personalitats culturalsd’Espanya.

Podrà observar-se, quina és l’ampla llastra del passat i cóm nos encaminem alfutur. Des de la riquea dels membres: en els significats historiadors i cronistes,innovadors científics o ingeniers, ilustrats juristes, pensadors profunts, afamatsescritors i artistes, magnífics músics, escrupulosos llingüistes, preocupats etnòlecs iarqueòlecs, honrats empresaris i economistes, pacients bibliòfils i educadors tots, comsolvents meges de cossos i ànimes.

En resum tenim ací lo més granat de Valéncia. I convide al selecte públic quenos acompanya, a que s'escabuce en qualsevol de les branques comentades, perqueen cada una d’elles segur que trobarà a la figura o referent de l’época i la matèria,formant ací i sumant cultura valenciana.

¿Per qué les autoritats polítiques han destorbat l’activitat de la RACV, privant-lade ser el referent cultural en la Valéncia autonòmica? De moment, han creat el ConsellValencià de Cultura i la AVL. Ya hem dit massa vegades que no podem quedar-nos ahí,perque açò siga un fet. És el signe d’este temps. Esta Real Acadèmia, i ho dic senseacritut, pero dolent-me, patix les conseqüències del procés d’invasió política delsespais que deurien estar reservats a la societat civil. Els polítics es troben incómodosdavant de les institucions que responen, en el reclutament, captació i formació delsseus membres, als postulats de l’Ilustració i el Lliberalisme.

En tal d’estalviar l’influència de les Reals Acadèmies, quan la pròpia constituciód’elles té per sistema elector de nous membres la selecció i tria pels acadèmics actius,els polítics opten pels consells culturals consultius, als quals dominen.

Ací radica, precisament la grandea i la debilitat de les Reals Acadèmies. Grandeaperque el cos d'acadèmics es troba en una situació d’especial llibertat per a complir lacomplicada i alta missió que tenen encomanada, perque no li deuen el lloc a ningúextern que puga demanar contes. Debilitat perque al dependre d’algun modo defondos públics per a la pròpia activitat -mes que treballen sense sòu- els recursospoden estar condicionats a directrius polítiques.

Quede ben clar, no obstant i com a remat, senyalar que no tenim ni nos cap eldesànim, quan anem a complir cents anys i estem a on devem: en el cor de Valéncia, sise nos busca en el cor.

I els demane que estiguen ben atents a un programa en el que hi haurà de tot,des de concerts i exposicions a conferències i jornades de diversa disciplina; totmatèria d’interés, en lo qual i sense presumir ni gojar dels beneficis qui tot ho aporta,

Podrà observar-se, quina és l’ampla llastra del passat i cóm nos encaminem alfutur. Des de la riquea dels membres: en els significats historiadors i cronistes,innovadors científics o ingeniers, ilustrats juristes, pensadors profunts, afamatsescritors i artistes, magnífics músics, escrupulosos llingüistes, preocupats etnòlecs iarqueòlecs, honrats empresaris i economistes, pacients bibliòfils i educadors tots, comsolvents meges de cossos i ànimes.

En resum tenim ací lo més granat de Valéncia. I convide al selecte públic quenos acompanya, a que s'escabuce en qualsevol de les branques comentades, perqueen cada una d’elles segur que trobarà a la figura o referent de l’época i la matèria,formant ací i sumant cultura valenciana.

¿Per qué les autoritats polítiques han destorbat l’activitat de la RACV, privant-lade ser el referent cultural en la Valéncia autonòmica? De moment, han creat el ConsellValencià de Cultura i la AVL. Ya hem dit massa vegades que no podem quedar-nos ahí,perque açò siga un fet. És el signe d’este temps. Esta Real Acadèmia, i ho dic senseacritut, pero dolent-me, patix les conseqüències del procés d’invasió política delsespais que deurien estar reservats a la societat civil. Els polítics es troben incómodosdavant de les institucions que responen, en el reclutament, captació i formació delsseus membres, als postulats de l’Ilustració i el Lliberalisme.

En tal d’estalviar l’influència de les Reals Acadèmies, quan la pròpia constituciód’elles té per sistema elector de nous membres la selecció i tria pels acadèmics actius,els polítics opten pels consells culturals consultius, als quals dominen.

Ací radica, precisament la grandea i la debilitat de les Reals Acadèmies. Grandeaperque el cos d'acadèmics es troba en una situació d’especial llibertat per a complir lacomplicada i alta missió que tenen encomanada, perque no li deuen el lloc a ningúextern que puga demanar contes. Debilitat perque al dependre d’algun modo defondos públics per a la pròpia activitat -mes que treballen sense sòu- els recursospoden estar condicionats a directrius polítiques.

Quede ben clar, no obstant i com a remat, senyalar que no tenim ni nos cap eldesànim, quan anem a complir cents anys i estem a on devem: en el cor de Valéncia, sise nos busca en el cor.

I els demane que estiguen ben atents a un programa en el que hi haurà de tot,des de concerts i exposicions a conferències i jornades de diversa disciplina; totmatèria d’interés, en lo qual i sense presumir ni gojar dels beneficis qui tot ho aporta,

Podrà observar-se, quina és l’ampla llastra del passat i cóm nos encaminem alfutur. Des de la riquea dels membres: en els significats historiadors i cronistes,innovadors científics o ingeniers, ilustrats juristes, pensadors profunts, afamatsescritors i artistes, magnífics músics, escrupulosos llingüistes, preocupats etnòlecs iarqueòlecs, honrats empresaris i economistes, pacients bibliòfils i educadors tots, comsolvents meges de cossos i ànimes.

En resum tenim ací lo més granat de Valéncia. I convide al selecte públic quenos acompanya, a que s'escabuce en qualsevol de les branques comentades, perqueen cada una d’elles segur que trobarà a la figura o referent de l’época i la matèria,formant ací i sumant cultura valenciana.

¿Per qué les autoritats polítiques han destorbat l’activitat de la RACV, privant-lade ser el referent cultural en la Valéncia autonòmica? De moment, han creat el ConsellValencià de Cultura i la AVL. Ya hem dit massa vegades que no podem quedar-nos ahí,perque açò siga un fet. És el signe d’este temps. Esta Real Acadèmia, i ho dic senseacritut, pero dolent-me, patix les conseqüències del procés d’invasió política delsespais que deurien estar reservats a la societat civil. Els polítics es troben incómodosdavant de les institucions que responen, en el reclutament, captació i formació delsseus membres, als postulats de l’Ilustració i el Lliberalisme.

En tal d’estalviar l’influència de les Reals Acadèmies, quan la pròpia constituciód’elles té per sistema elector de nous membres la selecció i tria pels acadèmics actius,els polítics opten pels consells culturals consultius, als quals dominen.

Ací radica, precisament la grandea i la debilitat de les Reals Acadèmies. Grandeaperque el cos d'acadèmics es troba en una situació d’especial llibertat per a complir lacomplicada i alta missió que tenen encomanada, perque no li deuen el lloc a ningúextern que puga demanar contes. Debilitat perque al dependre d’algun modo defondos públics per a la pròpia activitat -mes que treballen sense sòu- els recursospoden estar condicionats a directrius polítiques.

Quede ben clar, no obstant i com a remat, senyalar que no tenim ni nos cap eldesànim, quan anem a complir cents anys i estem a on devem: en el cor de Valéncia, sise nos busca en el cor.

I els demane que estiguen ben atents a un programa en el que hi haurà de tot,des de concerts i exposicions a conferències i jornades de diversa disciplina; totmatèria d’interés, en lo qual i sense presumir ni gojar dels beneficis qui tot ho aporta,

anirem acostant-nos molt a lo que ara se dona en dir “ser capital europea de lacultura” I sense un cèntim de la Comissió Europea, que tampoc li l’hem demanat.

Moltes gràcies per la seua atenció. Muchas gracias a todos.

Federico Martínez Roda

anirem acostant-nos molt a lo que ara se dona en dir “ser capital europea de lacultura” I sense un cèntim de la Comissió Europea, que tampoc li l’hem demanat.

Moltes gràcies per la seua atenció. Muchas gracias a todos.

Federico Martínez Roda

anirem acostant-nos molt a lo que ara se dona en dir “ser capital europea de lacultura” I sense un cèntim de la Comissió Europea, que tampoc li l’hem demanat.

Moltes gràcies per la seua atenció. Muchas gracias a todos.

Federico Martínez Roda