X

X

IX

JORNADA de

CLOENDA

Data: Divendres, 7 de juny de 2013

Lloc: Restaurant La Deu (Olot)

http://goo.gl/maps/Gfqu0

Informació

AGRUPACIÓ DE CIÈNCIES MÈDIQUES I DE LA SALUT DE GIRONA

C./ Campcardós, 37-39 17006 Girona Tel: 972 211 353

http://webs.academia.cat/filials/girona/ E-mail: acmg@academia.cat

S E S S I Ó

C I E N T Í F I C A

15,30 a 16,00 h.: Lliurament de la Documentació Col.locació de Pòsters

16,00 a 17,30 h.: TAULA PRIMERA-SALA A: Comunicacions Lliures

Neurologia/Psiquiatria TAUAL SEGONA-SALA B: Comunicacions Lliures

Nefrologia/ Atenció Primària/ Pneumologia TAULA TERCERA –SALA C: Comunicacions Lliures

Ginecologia/ Pediatria TAULA QUARTA-SALA D: Comunicacions Lliures

Cirurgia General/ Cirurgia Vascular/ Radiologia

17,30 a 18,00 h.: Pausa

18,00 a 19,00 h. : TAULA CINQUENA-SALA A: Comunicacions Lliures

Anestesiologia/ UCI/ Traumatologia (COT) TAULA SISENA-SALA B: Comunicacions Lliures

Salut Pública/ Infermeria TAULA SETENA-SALA C: Comunicacions Lliures

Medicina Interna/ Raumatologia/ Laboratori

Comité organitzador:

Filial de la Garrotxa

Agrupació de Ciències Mèdiques de Girona

Associació de Ciències Mèdiques de l´Alt Empordà

Organitza:

Filial de la Garrotxa

Agrupació de Ciències Mèdiques i de la Salut de Girona

Associació de Ciències Mèdiques

de l´Alt Empordà

TÍTOL: PREVALENÇA DE DEPRESSIÓ A GIRONA. RESULTATS PRELIMINARS DE L’ESTUDI REGICOR-DEP. AUTOR (S): Laia Calvó-Perxas, Joan Vilalta-Franch, Secundino López-Pousa, Oriol Turró-Garriga, Jordi Llinàs-Reglà, Josep Garre-Olmo CENTRE: Institut d´Assistència Sanitària de Girona

Introducció: La depressió ocupa el tercer lloc en el llistat de malalties més prevalents de l’OMS, però al contrari que moltes altres malalties, és tractable i, en certa mesura, prevenible; d’aquí la importància de conèixer l’epidemiologia d’aquests trastorns. Aquest és el primer estudi que analitza a la província de Girona la prevalença dels episodis depressius majors (EDM), episodis depressius menors (EDm) i distímia (Dt) en població general. Objectiu: Determinar la prevalença dels EDM, EDm i la Dt en una mostra de població general de la província de Girona. Material i mètodes: Estudi transversal i analític en una mostra representativa dels habitants de 35 i més anys de la província de Girona. Van ser seleccionats de forma consecutiva 4.300 participants de tres cohorts poblacionals de l’estudi REGICOR. El qüestionari de depressió PHQ-9, va ser administrat de forma estandarditzada per personal entrenat. Aquest instrument incorpora algoritmes que permeten aplicar els criteris diagnostics DSM-IV per EDM, EDm i Dt. Es descriu la prevalença global i per grups d’edat i sexe de cada trastorn depressiu. S’utilitzen models de regressió logística per determinar el grau d’associació del sexe i l’edat amb els EDM , EDm i la Dt. Resultats: La prevalença dels EDM va ser de 2,8% (IC95% = 2,3-3,3), dels EDm de 5,3% (IC95% = 4,6-5,9) i de Dt de 2,7% (IC95% = 2,2-3,2). Dels casos amb EDM, EDm i Dt, més d’un 70% van ser dones (EDM: 79.0%; χ2=30,071; gl=1; p<0.001/ EDm: 76.5%; χ2=47,589; gl=1; p<0.001/ Dt: 70,7%; χ2=12,949; gl=1; p<0.001). Per altra banda, el fet de ser dona s’associa amb un odds ratio de 3,9 (IC95% = 2,3-6,5) amb els EDM, de 2,8 (IC95% = 2,0-3,9) amb els EDm i de 1,8 (IC95% = 1,2-2,7) amb Dt. Pel que fa a l’edat, no es van detectar diferències. Conclusions: La prevalença dels trastorns depressius a la província de Girona es troba dins el rang descrit en altres estudis europeus.El trastorn depressiu més prevalent és l’EDm, mentre que les prevalences d’EDM i Dt són similars. El sexe femení, d’acord amb altres estudis, està associat a majors prevalences de trastorns depressius.

SALA PRIMERA SALA A

SALA PRIMERA SALA A

TÍTOL: INCIDÈNCIA DE LES DEMÈNCIES DE BAIXA FREQÜÈNCIA: DADES DEL REGISTRE DE DEMÈNCIES DE GIRONA AUTOR (S): Secundino López Pousa, Oriol Turró Garriga,Laia Calvó Perxas, Sílvia Monserrat Vila, Joan Vilalta Franch I Josep Garre Olmo (en representació del grup ReDeGi) CENTRE: Institut d´Assistència Sanitària de Girona

Introducció: Hi ha diferents patologies que cursen amb demència que per la seva baixa prevalença disposem d'informació epidemiològica limitada. El Registre de Demències de Girona (ReDeGi), iniciat el 2007, permet aportar dades poblacionals d'incidència d'aquest subtipus de demències. Objectiu: Determinar dades d'incidència poblacionals de demències de baixa freqüència (DBF). Material i mètodes: Estudi descriptiu dels diagnòstics de demència amb una freqüència inferior a l'1% anual dels casos de demència registrats al ReDeGi en el període 2007-2011. Es van calcular les taxes d'incidència anual estimades per a cada subtipus diagnòstic. Es van analitzar les principals característiques per determinar diferències entre la resta de subtipus de demència. Resultats: En aquest període es van diagnosticar un total de 176 casos de DBF (5,0%) i 94 (2,6%) de demència plurietiológica dels 3.549 casos de demència registrats.Els diagnòstics principals van se el de demència secundària a hidrocefàlia normotensiva (19,9%), a abús d'alcohol (14,8%), a paràlisi supranuclear progressiva (10,8%) i a afàsia progressiva primària (10,2%). Els casos més residuals van ser els diagnòstics de demència per VIH (2,3%), atròfia multisistèmica (1,1%) o associada a la malaltia de Fahr (0,6%). Els DBF van ser el 12,6% de les interconsultes hospitalàries i el 8,7% de les derivacions des de la Xarxa de Salut Mental. El 15,5% dels casos es van diagnosticar en una fase greu de la malaltia. La incidència de DBF ser homogènia en aquest període, oscil · lant entre el 4,1% i el 6,3% anual, situant la taxa d'incidència mitjana en 38 casos per 100.000 habitants> 60 anys en risc. Conclusions: El ReDeGi com registre poblacional de demències permet l'estudi de les DBF.Els DBF suposen un 5% del total de diagnòstics.

TÍTOL: PREVALENÇA DE LA IDEACIÓ I EL COMPORTAMENT SUICIDA A LA PROVÍNCIA DE GIRONA. RESULTATS PRELIMINARS DE L’ESTUDI REGICOR-DEP. AUTOR (S): Joan Vilalta-Franch, Laia Calvó-Perxas, Secundino López-Pousa, Mª Àngels Lacarra, Sílvia Monserrat-Vila, Josep Garre-Olmo CENTRE: Institut d´Assistència Sanitària de Girona

Introducció: A Europa es dónen unes 150.000 morts per suicidi cada any. La majoria de suicidis o intents de suicidi estan associats a un diagnostic d’episodi depressiu major, pel que moltes de les morts per suicidi es podrien evitar amb el tractament adequat. Aquest és el primer estudi que analitza en la nostra zona geogràfica la prevalença de la ideació i el comportament suicida en població general. Objectiu: Determinar la prevalença de la ideació i el comportament suicida en una mostra de població general de la província de Girona. Material i mètodes: Estudi transversal i analític en una mostra representativa dels habitants de 35 i més anys de la província de Girona. Van ser seleccionats de forma consecutiva 4.300 participants de tres cohorts poblacionals de l’estudi REGICOR. El mòdul de suicidi del qüestionari Mini International Neuropsychiatric Interview (MINI), va ser administrat de forma estandarditzada per personal entrenat. S’han descrit les prevalences de la ideació suicida i del comportament suicida a la mostra i per sexe i edat. Resultats: Un 5,8% (IC95%= 5,1-6,5) dels participants tenia pensaments de mort o autolesió en les darreres dues setmanes, dels quals, un 6,6% (IC95%= 3,4-9,8) havien pensat e fer-se mal i un 22,5% (IC95%= 17,2-27,8) en suicidar-se en el darrer mes. Un 0,3% (IC95%=0,2-0,5) de la mostra havia fet un pla concret per suicidar-se i un 0,1% (IC95%= 0,01-0,2) ho havia intentat en el darrer mes, mentre que un 0,7% (IC95%=0,4,-1,0) ho havia intentat al llarg de la vida. Les dones pensen amb més freqüència que estarien millor mortes (69,4%; χ2=24,148; gl=1; p<0,001), però no hi ha diferències pel que fa al sexe en quant a la planificació o l’intent de suicidi. Pel que fa a l’edat, tampoc no s’han observat diferències ni pel que fa a la ideació ni al comportament suicida. Conclusions: Malgrat que els pensament de mort són relativament freqüents en la població, la ideació autolítica o comportament suicida són baixos en comparació amb les prevalences descrites en països del nord d’Europa. Els pensaments de mort no necessàriament estan associats a la ideació autolítica.

SALA PRIMERA SALA A

TÍTOL: EVOLUCIÓ DEL COST FARMACOLÒGIC DE LES DEMÈNCIES: DADES DEL REGISTRE DE DEMÈNCIES DE GIRONA AUTOR (S): Oriol Turró Garriga, Secundino López Pousa, Laia Calvó Perxas, Sílvia Monserrat Vila, Joan Vilalta Franch I Josep Garre Olmo (en Representació del Grup Redegi) CENTRE: Institut d´Assistència Sanitària de Girona

Introducció: La despesa farmacèutica s’incrementa de forma exponencial a partir dels 65-70 anys d’edat. La demència és una de les patologies que contribueix de forma significativa amb aquest increment de cost. Objectiu: Descriure l'evolució del cost farmacèutic en pacients amb demència i les característiques associades. Material i mètodes: Estudi de cohorts prospectiu a 4 anys de pacients amb demència registrats al Registre de la Demència de Girona (ReDeGi). Les dades de consum i cost farmacèutic es van obtenir del creuament amb la base de dades de la Unitat de Farmàcia del Servei Català de Salut. Es va realitzar un anàlisi descriptiu de la mostra, del consum farmacològic i del cost associat, al llarg dels 4 anys. Es van calcular les taxes de consum, de cost global i per cada subtipus de fàrmacs ajustat per 1.000 casos/any, i l’evolució del cost. Resultats: Mostra de 1.201 pacients, majoritàriament amb diagnòstic de demència degenerativa (72,3%) i en fase lleu de la malaltia el 66,7%. Els fàrmacs del sistema nerviós (SN) van presentar la major taxa de dispensació (968,7/1.000 pacients/any) i el cost global es va situar en 2.031,9 € per p/a. El cost dels fàrmacs del SN van suposar el 57,5% del cost farmacèutic global dels pacients amb demencia. L’evolució del cost va ser globalment negativa i disminuint de mitjana en 112,1€ (2.359,9) per pacient. El cost en fàrmacs antidemència es va incrementar en 613.5€ (1,296.9) de mitjana. Conclusions: El cost farmacèutic per pacient amb demència és elevat i els fàrmacs del SN representen més de la meitat del cost farmacèutic total. El cost mig global va reduir-se als 4 anys tot i l’increment del cost dels fàrmacs del SN i del tractament antidemència.

SALA PRIMERA SALA A

TÍTOL: INFLUÈNCIA DE L’EDAT I EL GÈNERE EN LA VELOCITAT D’EXECUCIÓ MOTORA AUTOR (S): Josep Garre Olmo, Secundino López Pousa, Joan Vilalta Franch, Laia Calvó Perxas, Oriol Turró Garriga, Jordi Llinàs Regla CENTRE: Institut d´Assistència Sanitària de Girona

Introducció: El Finger Tapping Test (FTT) és una mesura neuropsicològica que permet avaluar la velocitat d’execució motora. L’alentiment de l’execució motora és un bon predictor de deteriorament cognitiu i del risc de caigudes i fractures en gent d’edat avançada. L’objectiu de l’estudi va ser quantificar l’efecte de l’edat i el gènere sobre el rendiment en el FTT en la població general. Material i mètodes: Estudi transversal i analític en una mostra representativa dels habitants de 55 i més anys de la província de Girona. Van ser seleccionats de forma consecutiva 2.255 participants de tres cohorts poblacionals de l’estudi REGICOR. El FTT va ser administrat als participants de forma estandarditzada per personal entrenat. Es va ajustar un model de regressió lineal multivariant amb la puntuació del FTT com a variable dependent i l’edat i el gènere com a variables independents. Resultats: La mitjana d’edat dels participants va ser de 67,6 anys (DE=8,3) i el 53,2%% van ser dones. La puntuació mitjana del FTT va ser de 24,6 punts (DE=8,3). L’edat i el gènere permeten explicar el 26,4% de la variància en l’execució del FTT. L’edat és la variable demogràfica amb un major efecte sobre la puntuació del FTT i a partir del 55 anys disminueix en 0,5 punts per any. El gènere té un efecte menor sobre la puntuació del FTT i les dones presenten un rendiment 1,3 punts inferior als homes. Conclusions: La velocitat d’execució motora té una associació inversa amb l’edat i les dones presenten rendiments inferiors als homes. Els resultats obtinguts permeten generar valors normatius de referència per la puntuació del FTT ajustats a les característiques demogràfiques.

SALA PRIMERA SALA A

TÍTOL: ADOLESCÈNCIA I CANVIS AUTOR (S): Perez Ariste, Susanna; Masoliver Jordà, Mercè i Fornes Pol, Joana CENTRE: ABS Besalú - Girona

Introducció: El medi escolar proporciona una eina d’inestimable valor per a la promoció de la salut i prevenció de conductes insanes arribant a un gran nombre de persones en una fase de la vida de creixement i desenvolupament on tots els comportaments adquirits poden interferir en el seu estat de salut. Objectiu: Conèixer la valoració que els alumnes de 1r d’ESO, fan del seu cos i la seva personalitat. Material i mètode: Estudi descriptiu transversal. Per la recollida d’informació ès va utilitzar un qüestionari de L’Agència de Salut Pública del Consorci Sanitàri de Barcelona (Juny 2009) TOT SÓN CANVIS. És un qüestionari individual i anònim amb 18 preguntes tancades i 2 d’obertes, sobre canvis físics, psicològics i socials, i dues preguntes obertes sobre alimentació i exercici físic. Els qüestionaris es van passar als alumnes que van assistir a dues xerrades–taller que les infermeres del CAP Besalú van fer als alumnes de 1r ESO de l’Escola Salvador Vilarrasa, durant el curs 2011-2012. Resultats: Es van recollir 21 enquestes, 9 nois (42%) i 12 noies ( 58%) amb els següents resultats: El 90% dels enquestats manifesten haver experimentat algun canvi físic en el seu cos. El 88% nois i 50% noies voldríen tenir més llibertat i autonomia. El 66% nois i 33% noies voldrien ser adults. El 66% nois i el 58% noies, per ells/es el més important són els amics i amigues. El 66% nois i el 50% noies busquen més informació respecte a altres temes. El 44% nois els preocupa la seva imatge, enfront del 33% de les noies. El 66% nois i el 41% noies els preocupa el que pensen d’ells les altres persones. El 55 % nois tenen canvis d’humor , enfront el 83% de les noies. Les preguntes obertes sobre alimentació i exercici, la totalitat, diu que cal menjar bé per estar sa i creixer bé i respecte l’exercici, diuen que és ùtil per tenir un bon cos, perdre pes i divertir-se. Conclusions: Aquests resultats ens porten a la necessitat d’organitzar intervencions en aquests alumnes sobre conceptes d’autonomia, d’amistat, de relacions socials, canvis psíquics i com ells gestionen tots aquests aspectes. Hem de tenir en compte, si volem fer prevenció en la salut que: “La salut es l’estat complet de benestar físic, mental i social,i no nomès l’absència de la malaltia”

SALA PRIMERA SALA A

TÍTOL: RECULL DE CASOS DE BODY-PACKERS A L'HOSPITAL STA. CATERINA AUTORS: Muntsa Fígols, Maria Mallart, Kenia Molina, Rosy Arencíbia, Anna Deulofeu; Montse Custal

Introducció: S'anomena body-packer la persona que utilitza el tub digestiu per a emmagatzemar i transportar diferents tipus de drogues a fi d'evitar l'escorcoll policial. És un problema mèdico-legal en augment, sobretot en zona pròximes a aeroports, doncs sovint el desplaçament d'aquestes persones són els vols internacionals. Les substàncies ingerides són embolcallades en el lloc d'origen per posteriorment ser evaquades i recuperades al lloc de destí. El número de paquets ingerits pot ser molt variable. Presenta una dificultat diagnòstica important per un alt percentage indeterminat de portadors asimptomàtics; essent l'obstrucció mecànica del tracte digestiu i la ruptura dels paquets amb la conseqüent absorció del tòxic les complicacions més greus. La radiografia simple d'abdomen és la tècnica diagnòstica d'elecció doncs permet determinar el número aproximat de paquets que transporta i descartar oclussió intestinal. Si hi ha complicacions caldrà estabilització del pacient i valoració quirúrgica. S'administra tractament laxant fins a la total expulsió dels paquets, que es confirmarà amb una nova radiografia d'abdomen. Objectiu de l'estudi: Es realitza estudi retrospectiu i transversal dels pacients amb diagnòstic de body-packer atesos en el nostre centre, es valoren paràmetres epidemiologics, clínics i d'evolució. Metodologia: Es revisen informes d'alta d'urgències amb diagnòstic de body-packer entre 2010 i 2012, es determinen els següents paràmetres: sexe, edat, país de procedència, número de paquets que el pacient reconeix haver ingerit, número total de paquets expulsats, complicacions i destí a l'alta. Resultats: Es diagnostiquen un total de 8 casos, amb la següent distribució anual: 2 casos al 2010, 1 cas al 2011 i 5 casos al 2012. Tots eren homes, amb edat mitja de 31.3anys (rang 43 a 21). La nacionalitat dels portadors va ser en 3 casos del Marroc, 1 d'Alemania, 1 de França i 3 espanyols. La procedència del vol era del Marroc en tots els casos. La mitja de paquets transportats per individu és de 123 (rang 79 a 281), número que era superior al que havia informat el portador a l'arribada. Clínicament tots els pacients estaven asimptomàtics; cap d'ells va presentar complicacions; van ser donats d'alta. Conclusions: Tots els pacients atesos en el nostre hospital amb diagnòstic de body-packer estaven asimptomàtics. La ingesta de paquets pot ser elevada; en els alguns casos el nombre de paquets ingerits reconeguts pel pacient era inferior al nombre real. En cap dels casos es van observar complicacions. La radiografia simple d'abdomen va ser una bona tècnica pel diagnòstic i pel seguiment d'evacuació.

SALA PRIMERA SALA A

TÍTOL: CONEIXEMENTS, CREENCES I CONDUCTA DELS PROFESSIONALS D’ATENCIÓ PRIMÀRIA EN VIOLÈNCIA DE GÈNERE AUTOR (S): Carme de Castro Vila, Montse Planas Pedra (1), Marc Saez Zafra (2) , Tura de Castro Vila , Anna Bonmatí Tomas(3). CENTRE: ABS Montilivi- Girona-3. Institut Català de la Salut . Girona. 1 Departament de Psicologia. UdG. 2 Departament de Economia. UdG. 3 Departament d’Infermeria. UdG Àrea de coneixement de Mètodes Quantitatius Per A L'economia i L'empresa UDG

Objectius: Conèixer l’ actitud, coneixements i creències sobre violència de gènere dels professionals d’ Atenció Primària de Salut (APS). Material i mètodes: Estudi descriptiu amb l’elaboració d’una enquesta adhoc. Realitzat en els Centres d’ atenció primària de la Regió sanitària de Girona. Els 962 professionals d’Atenció primària de Salut (metges/sses,personal d’infermeria i treballadors/es socials), que estaven actius en els mesos d’octubre a desembre de 2009. Es va facilitar el qüestionari, be a traves del director del centre o be desplaçant-nos personalment. Es preserva la confidencialitat. Es crea una base de dades d’Access per a la recollida de dades i per l’anàlisi estadístic es va fer amb el programa SPSS versió 15.0. Es va fer un anàlisi descriptiu exhaustiu, que va consistir en taules de contingència i chi quadrat de Pearson. Resultats: Es van respondre 456 qüestionaris. La majoria dels professionals 90,1 % consideren que la violència de gènere és un problema de salut pública, tot i així, només el 41,2% fan detecció en la consulta. Un 45,1% es planteja el diagnòstic davant processos psicosomàtics i pacients molt freqüentadores. El 49,3 % han detectat algún cas en el darrer any. El coneixement sobre el problema de salut és baix. El 23,5% dels professionals que reconeixen haver rebut formació , el 75,7% declaren haver detectat algun cas en el darrer any, mentre que els que no han rebut formació, el 41,3% declaren haver detectat algún cas. Existeix diferència respecte al sexe tant pel que fa al seguiment de pacients com en formació rebuda sobre violència de gènere. La majoría dels profesionals (84%) volen rebre formació específica en violència de gènere. Conclusions: Els professionals formats detecten més casos de violència de gènere. Tot i que la majoria de professionals reconeixen que es tracta d’un problema de salut pública, no es fa detecció. És rellevant el tema de la formació i valorem de forma positiva el fet que la majoria dels professionals vulguin rebre formació. Es plantejen nous reptes pel que fa a conèixer quines barreres i dificultats troben els professionals en la detcció i seguiment de les dones que presenten maltractaments. Paraules clau: violència de gènere, Atenció Primària, professionals.

SALA SEGONA SALA B

TÍTOL: DILEMES I CONFLICTES DE BIOÈTICA A L’ATENCIÓ PRIMÀRIA, VISIÓ DELS PROFESSIONALS SANITARIS AUTOR (S): Gràcia Soler i Pardo CENTRE: CAP Llançà

Introducció: Aquest treball de recerca pretén conèixer els coneixements dels nostres professionals sanitaris (metges/infermeres), en l'àmbit de l'Atenció Primària en quan a la bioètica. A l'hora, saber si han tingut conflictes bioètics als llarg de la seva jornada diària de treball, sàpiguen quins son els problemes més comuns i si han donat resposta correcte al dilema. També, indaguem respecte al posicionament dels professionals sanitaris envers a temes molt comuns de la bioètica. La revisió del projecte d'aquest treball de recerca va passar per la Unitat de suport d'Investigació de Girona (IDIAP Jordi Gol), complint les normes i protocols d´investigació i aprovat després pel comitè de bioètica del CEIC d'aquesta institució. Metodologia: Enquesta de 10 ítems (multi-respostes), anònima, contestada de forma voluntària pels professionals sanitaris que treballen dintre dels Centres d'AP de Girona, corresponents a l'ICS o centres de salut concertats d'aquest àmbit territorial. Es va calcular mostra representativa de la població total dels centres, amb una població de N=1200, amb un nivell de confiança del 95%, una e=10% i una distribució del 50%, que en aquest cas es va complir. Càlcul de la mostra fet amb el Sample size Calculator. Anàlisis de dades mitjançant Excel, variables quantitatives i qualitatives (Chi2 amb correcció de Yates). Abans de passar l'enquesta definitiva a tots els CAPs es va fer prova pilot. Resultats: En general els sanitaris han rebut algun tipus de formació en bioética (86,67%), no hi ha diferencies significatives entre els dos col·lectius. Tot hi així, manifesten la necessitat de més formació sobre aquesta temàtica (91,11%). El col·lectiu mèdic i d´infermeria manifesten la presència de dilemes ètics en general en els seus llocs de treball, entorn al 86,67%, així com un 72,59% manifesten consultar dubtes en la resolució d'aquests conflictes. La confidencialitat amb un 57,02%, la comunicació de les noticies dolentes 51,85% i els anticonceptius post-coitals amb un 56,30%, són tres dels dilemes més presents. Respecte al posicionament d'alguns temes, destaquen: a favor de l´avort voluntari el 60,74%, presentant dubtes importants els homes. La sedació en un 81,48% a favor, en l´obstinació terapéutica una àmplia majoria no estan d'acord. En el tema d'eutanàsia existeix divisió de criteris, 45,19% a favor i 44,44% presenten dubtes importants. Conclusions: Els professionals sanitaris necessiten més formació bioètica per fer front als diferents dilemes que es troben dins la consulta, tant metges com infermeres. A la vegada es reafirma la necessitat de l´existència dels CEA dins l'Atenció Primària, com a pont d'ajuda i formació pels professionals que treballen dins dels centres de salut.

SALA SEGONA SALA B

TÍTOL: AVALUACIÓ DE LA HIPERTENSIÓ ARTERIAL EN ADULT JOVE: UNA ASSIGNATURA PENDENT. AUTOR (S): Yaima Barreiro; Nàdia Martín; Carolina Molina; Cristina Noboa; Cristian Córdoba; Jordi Calabia; Pere Torguet; Isabel García; Gerard Maté; Martí Vallés. CENTRE: Servicio de Nefrología del Hospital Universitario Doctor Josep Trueta de Girona.

Objectiu: Descrivim el cas d'un adult jove diagnosticat d'hipertensió secundària (paraganglioma cervical) després d'una presa de TA ambulatòria incidental. Cas clínic: Home de 29 anys, amb xifres tensionals elevades (200/100mmHg) al control de tensió clínica ambulatòria confirmat per monitorització ambulatòria de la pressió arterial (MAPA) amb TA mitjana 24h 150/89mmmHg, derivat per a estudi d'HTA secundària. Asimptomàtic, sense edemes, polsos perifèrics simètrics sense bufs cardíacs ni abdominals. Analíticament funció renal normal amb sediment urinari sense hematúria ni proteïnúria, ecografia abdominal sense asimetria renal. Estudi hormonal amb elevació de catecolamines i METANEFRINES en orina de 24 hores (noradrenalina 2360mcg/24h i dopamina 3344mcg/24h). TC abdominal sense nòduls suprarenals, rastreig corporal total MIBG-I123 negatiu. Ecografia cervical amb massa supra-infraclavicular suggestiva de paraganglioma sobre tronc braquiocefàlic dret i TC amb extensió metastàtica cervical confirmada l'estudi gammagràfic amb Octrescan. Es va iniciar bloqueig alfa adrenèrgic (Dozaxosina 4mg/12h) seguit de bloqueig beta (Propanolol 40mg/dia) amb controls tensionals 135/80mmHg i exèresi tumoral. El diagnòstic anatomopatològic va ser paraganglioma maligne extra-adrenal cèrvico-toràcic amb infiltració del teixit adipós peritumoral i vascular, metàstasi ganglionar limfàtica i hiperexpressió de Somatostatina SST 2-5. Presència de mutació del gen SDHB heterozigòtic. Discussió: Al Feocromocitoma / Paranganglioma l'HTA resultant pot ser mantinguda en un 50% i paroxística en 1/3, normotensos a la resta. El fenotip de secreció en els paragliomas és predominantment noradrenalina / adrenalina (NA / A). Els paragangliomas secretors de dopamina (DA), presenten una clínica inespecífica. El screening amb MIGB (Metaiodobenzylguanidine) és menys sensible sent el Octeotride i F-labelled deoxyglucose positron emission tomography (18FDG-PET) una bona alternativa. El bloqueig alfa adrenèrgic preoperatori no és recomanable per associació amb col · lapse cardiovascular. Presenten mal pronòstic pel seu alt grau metastàtic. Conclusió: L'estudi de secundarisme en adults joves és recomanable una vegada confirmada la HTA. Els paragangliomas secretors de dopamina són rars, cervicals i de mal pronòstic.

SALA SEGONA SALA B

TÍTOL: CURA D'UNA FERIDA OBERTA COMPLEXA MITJANÇANT TERÀPIA NEGATIVA (TPN) AUTORS: Viader, Núria;Rodríguez, Carmen CENTRE: Servei de Traumatologia. Hospital de Palamós. Serveis de Salut Integrats Baix Empordà.

Home de 55 anys amb fractura de turmell esquerre per caiguda en roques de mar. Es realitzà tractament quirúrgic i a les 3 setmanes presentà infecció del material d'osteosíntesi.

Després de 10 neteges quirúrgiques i 9 sessions en càmera hiperbàrica, s’inicià teràpia negativa (TPN), tractament que accelera la cicatrització de les ferides mitjançant l'aplicació controlada de pressió negativa sobre una lesió.

S’aplicà TPN amb irrigació durant 20 dies a hospitalització i TPN amb escuma de poliuretà durant 2 mesos i mig a domicili, amb cures al servei 2 cops per setmana.

Reingressà per cultiu de ferida positiu, es retirà el material i durant 1 mes es continuà la TPN amb tractament antibiòtic via intravenosa.

Seguidament es realitzà un primer empelt i als 2 mesos el definitiu amb col·locació de fixador extern que es retirà als 2 mesos.

La TPN afavorí la cura d'una ferida complexa, evitant una possible amputació d'extremitat.

SALA SEGONA SALA B

TÍTOL: DIÀLISI PERITONEAL EN EL TRACTAMENT DE LA INSUFICIÈNCIA CARDÍACA AUTOR (S): Christian Cordoba, Cristina Noboa, Carolina Molina, Yaima Barreiro, Nàdia Martín, Isabel García, Jordi Calabia, Pere Torguet, Gerard Maté, Martí Vallés. CENTRE: Servei de Nefrologia de l'Hospital Universitari Doctor Josep Trueta de Girona.

Objectiu: Descriure el cas d'un pacient amb insuficiència cardíaca (IC) descompensada amb notable milloria clínica gràcies a la diàlisi peritoneal. Cas clínic: Home de 64 anys, hipertens, diabètic insulinodepenent amb polineuropatia diabètica, nefropatia diabètica, hiperuricèmia, osteopènia, síndrome d'apnea del son, fibril·lació auricular tractat amb Sintrom, portador de marcapàs tricameral, hipertiroïdisme secundari a tractament amb Amiodarona. Afectat de cardiopatia isquèmica en fase dilatada secundària a malaltia de 3 vasos amb fracció d'ejecció de ventricle esquerre deprimida (FEVE 25%), hipertensió pulmonar persistent després de tractament amb Bosentán. Controlat en Unitat d'IC del nostre centre, per insuficiència cardíaca crònica (ICC) classe funcional III-IV fase terminal, desestimat per inclusió en llista de trasplantament cardíac. Durant els dos últims anys el pacient requereix ingressos hospitalaris freqüents per episodis de descompensació d'ICC de predomini dret, amb escassa resposta a la intensificació del tractament diürètic amb Furosemida 120 mg/dia i paracentesis evacuants setmanals per ascites a tensió de fins 8L. Clínicament explica dispnea a esforços moderats, síndrome constitucional important i increment de pes progressiu (fins 15Kg), diüresi de 500ml/dia. A l'exploració física destaca l'abdomen amb ascites a tensió i a l'auscultació crepitants bibasals amb buf sistòlic aòrtic III / VI. A l'analítica la funció renal és estable amb Cr 1.53 mg / dl, pèptid natriürètic (NT-pro-BNP) de 6931 pg/ml, hipoalbuminèmia de 3.3g/dl sense albuminúria, sediment negatiu. Atesa la refractarietat al tractament mèdic es decideix col·locació de catèter Tenckhoff recte doble cuff per punció amb anestèsia local sense complicacions, amb drenatges inicials de 3L/dia. Als 15 dies presenta disminució significativa de l'ascites amb pèrdua des de la primera setmana de 10 kg i increment de la diüresi fins 2L/dia, drenatges peritoneals de 100 ml/dia, bioimpedància +5 L (previ 10L). A l'analítica amb Cr 1.43mg/dL, FG 51.02ml/min, NT-pro-BNP 3217 pg/ml. Actualment amb dosis de Furosemida de 40mg/dia drenatges peritoneals intermitents cada 48 hores. Discussió: Els pacients amb IC refractària, són molt sensibles als canvis de volum intravascular, amb una finestra terapèutica estreta entre la congestió pulmonar i la hipotensió. La diàlisi peritoneal ha demostrat ser una teràpia efectiva en el maneig d'aquest tipus de pacients ja que millora la qualitat de vida disminuint la clínica d'IC, la taxa d'hospitalitzacions, i la morbimortalitat. Conclusió: La diàlisi peritoneal a més d'estar indicada en la insuficiència renal crònica terminal, resulta ser pràctica i efectiva en altres patologies com la IC, millorant la supervivència i la qualitat de vida.

SALA SEGONA SALA B

TÍTOL: MALALTIA RENAL ATEROEMBÒLICA (MRA) AUTOR (S): Cristina Noboa, Yaima Barreiro, Carolina Molina, Christian Cordoba, Nàdia Martín, Isabel García,Jordi Calabia,Pere Torguet, Martí Vallés. CENTRE: Servei de Nefrologia de l'Hospital Universitari Doctor Josep Trueta de Girona.

Objectiu: Descriure un cas de malaltia renal ateroembòlica diagnosticat arran de l'estudi de fracàs renal subagut en una dona adulta. Cas clínic: Dona de 68 anys, exfumadora, amb antecedents personals d'hipertensió, hipercolesterolèmia, DM II en tractament amb insulina i ictus isquèmic vertebro-basilar, que es va produir 4 mesos abans de l’ingrés, des de llavors en tractament amb Adiro i omeprazol. En l'ingrés Cr de 1.7 mg / dl amb determinacions prèvies normals Cr 0.99 mg / dl. És derivada Nefrologia per a estudi de deteriorament de la funció renal, als 3 mesos Cr de 3.71 mg / d, la pacient explicava quadre clínic de 2 setmanes d'evolució d'astènia amb nàusees, vòmits i pèrdua de pes 9 kg en els darrers 6 mesos, es decideix ingrés. A l'exploració física TA: 180/90 mm / hg FC: 68 bpm, buf sistòlic de predomini en focus aòrtic i buf femoral bilateral. Analítica Cr de 5.3 mg / dl Urea 195 mg / dl, destaquem eosinòfils 10% no present en hemogrames previs, en orina Q alb / Cr de 250 mg / g amb leucocitúria sense hematúria ni eosinofilúria, estudi immunològic i serologia negativa. Ecografia abdominal, ronyons de mida i morfologia dins de la normalitat amb correcta diferenciació corticomedular. Davant la presència de deteriorament de la funció renal i eosinofília, es decideix la retirada de fàrmacs potencialment cuasants de nefritis tubulointersticial aguda (omeprazol i Adiro). Es pauta tractament amb corticoides orals, sent donat d'alta en espera d'evolució clínica. La pacient torna a ingressar una setmana després sense millora de la funció renal amb diüresi conservada, cridant l'atenció a la exploració física lesions cutànies cianòtiques plantars digitals distals. En el context d'una pacient amb múltiples factors de risc cardiovascular, presència de fracàs renal, eosinofilúria i lesions cutànies, s'orienta quadre clínic com a probable malaltia renal ateroembòlica que es confirma mitjançant biòpsia renal: Malaltia tromboembòlica per cristalls de colesterol i Glomerulonefritis intercapilar difusa diabètica. La pacient no recupera la funció renal, és necessari inici d'hemodiàlisi, actualment en programa de diàlisi crònica. Discussió: La MRA és una entitat poc freqüent, afecta generalment homes majors de 60 anys d'edat amb extensa malaltia ateromatosa vascular, després de procediments angiogràfics invasius, cirurgia vascular, tractament amb anticoagulants i pot aparèixer de forma espotània en un petit percentatge com en el nostre cas. Les seves manifestacions clíniques són inespecífiques i dependran de la ubicació dels cristalls de colesterol despresos desde les plaques d'ateroma. Els ronyons són els òrgans més afectats i les manifestacions extrarenals més freqüents són les cutànies. El diagnòstic de certesa s'estableix amb l'examen histològic d'un teixit afectat, en el qual es comprova l'embolització de cristalls de colesterol a la llum de les arterioles. L'evolució de la malaltia és progressiva a IR teminal, amb un alt índex de mortalitat, sent el tractament únicament simptomàtic amb analgèsics, antiagregants, etc ... Conclusions: La malaltia ateroembòlica s'ha de sospitar sobretot en pacients amb fracàs renal agut associat a lesions amb livedo reticular i eosonifilúria, especialment en aquells amb antecedents d’ateromatosi.

SALA SEGONA SALA B

TÍTOL: EVOLUCIÓ DEL GRAU DE CONTROL TENSIONAL EN POBLACIÓ AMB SÍNDROME D'APNEA-HIPOPNEA DURANT EL SOMNI (SAHS) TRACTADA AMB PRESSIÓ DE LES VIES AÈRIES POSITIVA CONTÍNUA (CPAP) EN EL BAIX EMPORDÀ AUTOR (S): Mª Angeles Gimeno, Nino Abuladze, Juan Ignacio Sáenz,Inma Sánchez; Juan Carlos Sevilla CENTRE: Serveis de Salut Integrats Baix Empordà

Introducció: El SHAS és un problema de salut pública, caracteritzat per obstrucció de la via aérea superior, provocant desestructuració de la son, transtor neuropriquiatrics, respiratoris i cardiovasculars. Numerosos estudis han demostrat la associació entre SAHS e hipertensió arterial, aixi com que el tractament amb CPAP produeix una disminució de la pressió arterial, el risc de l’aparició d’accidents cerebro-vasculars i events cardiovasculars. Material i mètodes: Estudi transversal a 31 de desembre de 2012, en la població del Baix Empordà inclosa en el programa de SHAS i amb tractament amb CPAP. Es valoren els valor previs de TA , previ a diagnostic de SHAS i la darrera registrada al any 2012, després del diagnostic i amb tractament amb CPAP. Les variables del estudi son obtingudes a través de la historia clínica informatitzada, la variable depenent del estudi es el grau de control tensional, considerant normotens a la población amb cifres < 140/90 mm Hg i hipertens a la població amb cifres ≥ 140/90 mm Hg i como variables independents es consideren sexe, edat, index masa corporal, diagnòstic d’hipertensió arterial i el cumpliment del tractament amb CPAP (si és bo o dolent, el temps de tractament amb CPAP, els anys que fa que porten el tractament així com cumpliment diari d’us de la CPAP en hores). Resultats: S’obte una mostra de 652 pacients, inclosos en programa de SHAS (82,7 % son homes). L’edad de diagnostic de SAHS observada és: un 22.5% amb pacients de < 50 anys, un 62.1% amb edads entre 50-69 anys i un 15,3% amb 70 o més anys. Destaca una alta prevalença de co-morbilitat cardiovascular: 71,1% de obesitat, un 60% hipertensió (95,9% están sota tractament i bon cumpliment terapeutic). Respecte al cumpliment del tractament amb CPAP: un 56.8% fa menys de 4 anys que utilitzant CPAP i casi la totalitat son bons cumplidors, un 96,6% utilitant la CPAP mes de 4.5 hores. La utilització de CPAP redueix la presio arterial, observant-se un augment de la porporció de normotensió post tractament amb CPAP de manera significativa (p= 0.003).Passant de un 48,2% de malalts normotens al 61,8%. No s’obtenen diferencies significatives amb la resta de variables. Conclusions: La majoria de població amb diagnòstic de SHAS son homes entre 50 i 69 anys; obesos i amb hipertensió. El grau de control de la pressió arterial millora després de l’inici de tractament amb CPAP

SALA SEGONA SALA B

TÍTOL: INTENTS AUTOLÍTICS PEDIÀTRICS ATESOS EN EL SERVEI D’URGÈNCIES DE L’HOSPITAL DE PALAMÓS AUTOR (S): Maria del Carmen del Caño Castillo , Nativitat Ortells Abuye CENTRE: Hospital de Palamós

Introducció: Els intents de suïcidi en nens tenen un gran impacte en la societat, no tant per la seva mortalitat com per la seva morbilitat. Objectiu: L'objectiu de l'estudi és la descripció epidemiològica i clínica dels pacients pediàtrics atesos per intent autolític en el servei d'urgències durant 5 anys, del 2006 al 2010, ambdós inclosos. Metodologia: Estudi observacional descriptiu. Es recullen informàticament tots els pacients pediàtrics menors de 15 anys donats d'alta en aquest període (2006-2010) amb diagnòstic de sortida d'intent autolític. Es van incloure variables sociodemogràfiques, antecedents personals, característiques clíniques, les tècniques i tractaments emprats. Es va realitzar una estadística descriptiva amb el programa SPSS 18. Resultats: Es van enregistrar un total de 10 casos, que representen un 3,6% del total de nens intoxicats durant aquests 5 anys. El 80% eren del sexe femení. 7 casos tenien entre 13 i 14 anys, 2 casos entre 10 i 11anys i un cas de 8 anys. 3 nens estaven en tractament psicològic, 4 nens van ser reincidents, hi habia un cas de bulling(assetjament escolar), un de mort materna recent i un altre cas de maltractament. Tots els intents autolítics van ser per ingesta farmacològica, i en la meitat estava implicat el ibuprofè, seguit de les benzodiacepines en 4 casos. En el 50% dels intoxicats va haver-hi ingesta polimedicamentosa. En 6 dels 10 casos es va realitzar descontaminació digestiva amb carbó activat, en 8 casos es va col·locar via perifèrica i només un va precisar administració d'antídot. 9 dels menors van ser derivats per valoració psiquiàtrica. Conclusions: Las intoxicacions voluntàries en pediatria representen un percentatge no despreciable tenint en compte l'edat i l'impacte emocional que implica. Tots els intents autolítics van ser per fàrmacs, es produeixen majoritàriament en nenes, amb un alt índex de reincidència i moltes amb problemes psicològics. Paraules clau: intoxicació medicamentosa, autòlisi, pediatria

SALA TERCERA SALA C

TÍTOL: CARACTERÍSTIQUES CLÍNIQUES I TERAPÈUTIQUES DE LACTANTS AMB BRONQUIOLITIS I OBSTRUCCIÓ BRONQUIAL RECURRENT AUTOR (S): E. Segarra García; R. Teixidor Feliu; A. Foguet Vidal; A. Ortega Trangoni; M. Rojas, E. Sacristan Vazquez, D. Rincón Díaz. CENTRE: Equip Pediátric Territorial de la Garrotxa.

Introducció: La bronquiolitis aguda (BA) és la principal causa d'ingrés per infecció respiratòria aguda de vies baixes en el nen menor de 2 anys. Es defineix com "el primer episodi agut de sibilàncies, precedit per un quadre respiratori d'origen viral que afecta nens menors de 2 anys i preferentment en el primer any de vida". El VRS és la primera causa d'infecció respiratòria aguda greu en forma de bronquiolitis i en un subgrup important de nens és el causant de quadres d'obstrucció bronquial recurrent (OBR). Habitualment no es requereix l'ús de proves complementàries en el maneig de la BA o de la OBR. Només en un petit percentatge de pacients serà necessari fer-ne ús per descartar diagnòstics alternatius, i/o indicar una teràpia més específica. Materials i mètodes: Treball observacional, prospectiu i descriptiu, per valorar característiques clíniques i de tractament utilizats en els lactants fins a 2 anys amb bronquiolitis i obstrucció bronquial recurrent atesos als serveis d'Urgències i d’Hospitalització de Pediatria de la F. Hospital Sant Jaume d'Olot. Període d'Estudi: de Novembre de 2008 a Març de 2009 i de Novembre de 2009 a Març de 2010. Per a valorar la gravetat de les crisis s’ha utilitzat el score de Wood-Downes modificat per Ferrés. S’ha realitzat aspirat nasofaringi per la tècnica de immunocromatografia per a la detecció qualitativa d'antígens de VSR i Adenovirus (CERTEST RSV-adeno RESP CARD) i Rx de Tòrax segons el criteri del metge que ha atès el cas. Resultats: La mostra està composta per 140 episodis que corresponen a 117 pacients, de sexe masculí 70 (59,8%) i de sexe femení 47 (40,2%). 45 dels episodis (32,14%) van requerir ingrés, i 95 (67,86%) van ser atesos a urgències. La mitjana de dies d'internament va ser de 4,22 dies . 44 (42,14%) eren episodis d’OBR , i 96 (57,86%) eren primers episodis de bronquiolitis. 11 pacients (7.86%) tenien patologies associades: Encefalopatia hipòxic isquèmica, Hèrnia diafragmàtica dreta amb hipoplàsia pulmonar, dilatació pilocalicial, otitis mitjana, Síndrome de Down amb canal AV complet tipus C operat, intolerància a proteïna de llet de vaca (2) reflux gastroesofàgic (3) . Segons la valoració del score de gravetat: 63 episodis (45%) van ser lleus, 71 (50,71%) moderats, 6 (4,29%) greus. Es va realitzar anàlisi de VSR en 78 episodis (55,71%), 34 (43,59%) amb resultat positiu. Es va realitzar Rx de tòrax en 77 (55%) episodis, 48,05% en pacients atesos a urgències que no van requerir hospitalització. El patró predominant en la Rx de tòrax va ser engruiximent i infiltrat peribronquial en el 66,2% dels casos. Es va administrar salbutamol en nebulitzacions al 97,14% dels casos. Van rebre antibiòtics el 35,6% de casos hospitalitzats i el 26,3% dels que van anar a domicili. L'antibiòtic més utilitzat va ser amoxicil·lina 17 (41,46%) seguit de amoxi-clavulànic 100/12, 5 mg 11 (26,83%). 4 (9,76%) pacients hospitalitzats van rebre josamicina i 4 (9,76%) pacients, 2 hospitalitzats i 2 atesos a urgències van rebre azitromicina . Es van donar corticoides orals al 71% dels ingressats i al 64,2% de no ingressats, predominantment es van donar en casos de OBR 76,3%, però també el 58,2% de pacients amb BA en van rebre. 93,75% dels pacients hospitalitzats van requerir administració d'oxigen suplementari. Va haver-hi 2 nens que es van traslladar per la seva gravetat ( 1 nen amb apnees i pneumònia bilobar dreta i una nena amb neumomediastí ) Conclusions: Malgrat les indicacions de les guies de pràctica clínica, en el nostre medi, l'ús d'exploracions complementàries principalment Rx tòrax i de tractaments farmacològics és molt elevat, especialment en les bronquiolitis agudes. Consulten més els pacients de sexe masculí. Tenim una mitjana de dies d'internament de 4,22 dies, similar a la reportada en la literatura. El VRS va ser positiu en el 43,6% de mostres practicades per a la seva detecció. En un 57,8% dels pacients ingressats era positiu, similar al comentat a la literatura: 60-80%.

SALA TERCERA SALA C

TÍTOL: ALTERNATIVES AL DIAGNÒSTIC PRENATAL INVASIU: SCREENING D’ANEUPLOIDIES EN DNA FREE FETAL EN SANG MATERNA. AUTOR (S): *Noguera Puig, Cristina;**Obón Ferrer, María;*Borrell Molins, Anna Cristina;**Torrent Bosch, Sara; *Alvarez Castaño, Elena; **Ramirez Malagon, JM CENTRE: *Servei de Ginecologia i Obstetrícia i **Laboratori clínic ICS Girona. Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta. Introducció: El descubriment de cell-fetal (cff) DNA circulant en sang materna ha proporcionat noves expectatives en el desenvolupament d’alternatives a les tècniques diagnòstiques invasives prenatals. A més, les noves tècniques de seqüenciació massiva han permès quantificar i distingir les concentracions mínimes del DNA fetal circulant. L’ús restringit a determinar el sexe del fetus per malalties genètiques lligades al sexe actualment, s’ha ampliat podent determinar la presència de les aneuploïdies més comuns (T21, T18, T13), així com les alteracions numèriques dels cromosomes sexuals. Material i mètodes: Presentem el cas d’una gestant amb antecedents de cirurgia uterina prèvia per múltiples miomes, i antecedents d’avortaments de repetició. La pacient s’havia sotmès a vàries tècniques de fecundació, amb resultats desfavorables, fins a la gestació actual. Tot i que el risc era baix per l’screening combinat prenatal, atès als seus antecedents obstètrics era recomanable realitzar una prova invasiva de diagnòstic prenatal. Els antecedents de cirurgia uterina prèvia incrementaven la dificultat tècnica de les proves invasives, ja que augmenta el risc de pèrdua fetal, motiu pel qual es va decidir realitzar la detecció d’aneuploïdies en DNA free-fetal. Es revisen les indicacions, limitatcions i interpretacions de la prova, així com el protocol per a la seva realització. Resultats: A la gestant s’extreu sang a la setmana 12 de gestació, que és el moment òptim recomanable, ja que la concentració de DNA circulant abans és inferior a la capacitat d’amplificació de la tècnica. La mostra s’obté per venopunció, seguint els procediments estàndard, en un recipient estèril Cell-free DNA. Després de l’obtenció, a temperatura ambient, s’ha de procesar la mostra abans de 48 hores, per tal que no s’alteri el resultat. Els resultats s’obtindran en un plaç màxim de 3 setmanes. És important tenir en compte que existeixen una sèrie de paràmetres que poden alterar la precisió de l’estudi:

obtenció de sang abans de la setmana 12 de gestació, transfusions prèvies, transplant, teràpia amb cèl·lules mare...

La prova presenta limitacions que la contraindiquen: mare afecte de T21, embaràs molt inicial (<12sg), quimerisme,

patologiacromosòmica estructural hereditària, sospita de síndromes microdeleccionals, embaràs múltiple, entre

d’altres.

Un cas es considera d’alt risc per les trisomies esmentades si el coeficient de risc és >1/20. Les publicacions més

recents evidencien que es pot descartar >99% de casos de trisomia 21 fetal i un 99% de T18 i 13.

Conclusions:

Tot i ser una prova que s’aplica des de fa 15 anys, i es té experiència científica, encara no permet substituir a les

proves de diagnòstic prenatal invasives.

No és una prova diagnòstica, si que es pot aplicar com a cribatge, considerant les seves limitacions i el seu cost: 650€

aprox.

Té una projecció en el futur important per les perspectives que obre de realitzar un ampli mapa genètic del fetus des

de la sang materna i per tant, per al diagnòstic de malalties hereditàries.

SALA TERCERA SALA C

TÍTOL: DIAGNÒSTIC DE REORGANITZACIONS TÒMIQUES CRÍPTIQUES HEREDADES: CLÍNICA UTILITAT DE L’ANÀLISI CROMOSÓMICA BASADA EN MICRROARRAY EN DIAGNÒSTIC PRENATAL. AUTOR (S): *Iriarte Castro, Vigmar; **Obón Ferrer, María ;**Torrent Roca, Carme; **Cortes Martínez, Nuria; *Ramos Maeso, Josep Maria; **Ramirez Malagon, José Manuel. CENTRE: *Servei de Ginecologia i Obstetrícia i **Laboratori clínic ICS Girona. Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta. Introducció: L’anàlisi cromosòmica basada en microarray (Chromosomal Microarray-based Analysis, CMA) és actualment recomanat com una eina diagnòstica imprescindible per l’avaluació de nens amb retard mental i/o anomalies congènites. No obstant això, l’ús de CMA en diagnòstic prenatal és controvertit degut al risc de possibles troballes de significat clínic incert (VOUS), encara no descrites. En aquests casos la informació sobre el pronòstic i l’impacte clínic que podríem donar a la familia seria escasa.

Material i mètodes: Es presenta el cas d'una gestant amb parella portadora d'una traslocació críptica hereditària. En un membre de la familia (amb retard mental, malformacions congènites, dismòrfia i cariotip convencional sense alteracions) es va confirmar mitjançant CMA una segregació anòmala de la reorganització cromosòmica familiar. Es discuteix la utilitat del anàlisi per microarray en el diagnòstic prenatal de desequilibris no detectables respecte a la resolució del cariotip en els casos d’història familiar o pares portadors de reorganizatcions. Es compara les seves limitacions en front la visualització dels cromosomes per tal d’identificar el tipus de reordenament i proporcionar un consell genètic per futures gestacions.

Resultats: Gestant amb parella portadora de translocació recíproca críptica familiar entre los cromosomes 13 i 15. A les 12 setmanes de gestació, es realitza biòpsia de vellositats corials via transabdominal, ja que la inserció placentària era anterior-fúndica. Es realitza posterior extracció de DNA del material i estudi CGH array. L’anàlisi de la mostra descarta l’existència d’alteracions en el número de còpies dels cromosomes implicats en el reordenamenrt detectat tant a la mostra paterna, com a la resta de les regions del genoma. Cariotip molecular arr(1-22)x2,(XY)x1. Interpretació: normal. Donat que l’estudi per microarray detecta només guanys o pèrdues cromosòmiques, es recomana fer estudi cromosòmic postnatal amb FISH (Fluorescence In Situ Hybridization) per descartar si el nen ha heredat la traslocació paterna per les possibles repercussions a la seva descendència.

Fig.1 Presència de cromosoma derivatiu 15 Fig.2 CMA cas índex amb segregació anòmala i duplicació del confirmant la traslocació críptica familiar (13;15) cromosoma 13 i deleció del cromosoma 15.

Conclusions: Tot i la potència resolutiva del microarray comparat amb el cariotip convencional, la seva utilitat clínica és indiscutible en casos molt dirigits, en síndromes coneguts. Però en el diagnòstic prenatal la troballa de variacions de significat clínic incert, encara representa un repte per a resoldre en el futur.

SALA TERCERA SALA C

TÍTOL: ES POT PREVEURE EL RESULTAT GESTACIONAL AMB UNA ÚNICA DETERMINACIÓ DE B-HCG EL DIA 12 DESPRÉS DE LA TRANSFERÈNCIA EMBRIONÀRIA? AUTOR (S): Bonmatí Santané, Alexandra; López Navarro, Eva; Merino Mesa, Elisabet; Ramos Maeso, Josep Maria; Álvarez Castaño, Elena. CENTRE: Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta

Introducció: Per valorar la presència de gestació després d’un cicle de Fecundació In Vitro (FIV), es valoren els nivells plasmàtics de la subunitat beta de la Hormona Gonadotropina Coriònica (B-HCG) als 12 dies de la transferència embrionària. L’objectiu del nostre estudi és trobar un valor de B-HCG per poder preveure el resultat de la gestació en aquesta única determinació hormonal. Material i mètodes: S’analitzen els valors de B-HCG als 12 dies de la transferència embrionària a totes les pacients sotmeses a un cicle de FIV a l’Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta entre juliol de 2009 i desembre de 2012. 136 pacients amb un total de 176 cicles, i 50 B-HCG positives. Resultats: De les 50 gestacions obtingudes, tenim el valor hormonal de 47. Una B-HCG mitjana de 232,91 mUI/ml +/-216,96 (12 a 1023). Les gestacions úniques presenten una B-HCG mitjana de 255.52 +/-188.56; les gestacions gemel·lars de 415 +/- 249.01. Pel que fa a les gestacions no viables, les que van acabar en avortament presenten un B-HCG de 122.50 +/- 159.14, les gestacions ectòpiques de 29 +/- 21.21 i les gestacions bioquímiques de 15.67 +/- 3.51. Les diferències en el nivell de B-HCG el dia 12 són estadísticament significatives entre els diferents grups. La corba ROC suggereix que un valor de B-HCG de 77 mUI/ml seria un bon nivell per a preveure una gestació viable, amb una sensibilitat del 90,63% i una especificitat de 80%. Conclusions: La determinació en sang de la B-HCG el dia 12 de la transferència embrionària és un bon mètode no només com a test de gestació precoç, si no que a més és un bon mètode per preveure l’èxit de la gestació.

SALA TERCERA SALA C

TÍTOL: TENIM MÉS PRECISIÓ DES DEL MÈTODE OSNA EN LA CLASSIFICACIÓ DE LES METÀSTASIS DEL GANGLI SENTINELLA EN EL CÀNCER DE MAMA? AUTOR (S): Elisabet Merino Mesa; Miquel Alonso Ruano; Alexandra Bonmatí Santané; Francesc Tuca Rodríguez; Eugeni López Bonet; Elena Álvarez Castaño. CENTRE: Hospital Universitari Josep Trueta.

Objectiu: El Gangli Sentinella (GS) és el primer gangli que rep el drenatge limfàtic d’una àrea tumoral, essent aquest el de major probabilitat de presentar afectació metastàsica. El seu anàlisi intra-operatori evita noves intervencions, buidaments axil·lars radicals innecessaris i per tant, disminueix les complicacions post-operatòries. S’ha establert el mètode OSNA-CK19 com a eficaç per mesurar de manera ràpida la càrrega tumoral amb la quantificació de mRNA de CK 19 del gangli sentinella. L’objectiu del nostre estudi és comparar la detecció de metàstasi axil·lar desde la implantació del mètode actual OSNA amb l’estudi histològic convencional previ. Material i mètodes: Anàlisi comparatiu retrospectiu realizat entre gener 2010 – desembre 2012, dels resultats de l’estudi dels GC avaluats per tècnica OSNA amb les dades obtenigudes per histologia convencional previ a la validació de la tècnica mol·lecular. Es van incloure 133 casos de càncer de mama amb tamany tumoral menor de 5cms i exploració clínico-radiològica axilar pre-quirúrgica negativa, amb indicació de biòpsia selectiva del gangli sentinella. Es va comparar la concordancia en el diagnòstic de positivitat i la classificació de les metàstasi (aïllades cèl·lules tumorals (ITC), micrometàstasi i macrometàstasi) segons les dues tècniques. Resultats: Es van estudiar 133 ganglis sentinelles detectats intra-operatòriament i analitzats mitjançant mètode OSNA. Es va obtenir resultat positiu en 57 pacients (42,9%), de les quals en 49 casos es va procedir al buidament axil·lar radical. En 5 pacients, vam trobar altres ganglis no sentinelles afectes (9,8%). En l’estudi comparatiu d’amdues tècniques, no es van obtenir diferències estadísticament significatives en el diagnòstic de gangli sentinella positiu/negatiu. Al analizar per categories, es va observar una menor detecció de ITC respecte el mètode convencional (p=0.0242). Malgrat això, va augmentar la detecció de macrometàstasi axil·lars amb el mètode mol·lecular OSNA-CK 19 (p=0.0365). Conclusions: Donant suport als estudis actuales internacionals publicats, podem concloure que analitzar intra-operatòriament els ganglis sentinelles mitjançant OSNA ofereix major precisió en el diagnòstic quantitatiu de l’afectació metastàsica.

SALA TERCERA SALA C

TÍTOL: ÉS EL MATEIX MEDIR LA PRESSIÓ ARTERIAL EN LA INFÀNCIA I/O ADOLESCÈNCIA AMB EL MÈTODE AUTOMÀTIC QUE AMB EL MANUAL? AUTOR (S): Joan Carles Sevilla(1,2,3), Alícia Cabacas(4), Anna Iglesias(2), Laia Ymbert(5), Eva Del Campo(5), Annabel Cano(6), Rafel Ramos(2,3,6), Ramon Brugada(2,3,7), Mar Calvo(3,8). CENTRE: (1) Serveis Sanitaris Integrats del Baix Empordà, hospital de Palamós. (2) Facultat de Medicina Universitat de Girona. (3) Institut

d’investigació biomèdica de Girona. (4) Fundació Salut Empordà, hospital de Figueres (5) ABS Roses (ICS). (6) Unitat de Recerca Institut de

Investigació en Atenció Primària Jordi Gol, Girona (ICS). (7) Hospital Universitari Josep Trueta. (8) Albera Salut, ABS Peralada.

Introducció: La mesura de la pressió arterial (PA) forma part de les activitats habituals que es desenvolupen en els centres sanitaris. La recomanació actual per a les edats pediàtriques, en la majoria de situacions, és emprar el mètode manual (M). Tot i així, sovint es r ealitza amb mètodes automàtics (A) atesa la seva facilitat i la reducció de la variabilitat que pot suposar. Aquestes dades han motivat el present estudi essent els objectius: ● Analitzar les possibles diferències entre els valors de PA determinats amb manòmetre manual i amb automàtic. ● En cas que es determinin diferències significatives, valorar les possibles repercussions en la pràctica quotidiana. Metodologia: Tipus d’estudi: Transversal. Aprovat pel corresponent comitè d’ètica. Lloc de l’estudi: en les escoles. Característiques dels participants: n=688. Sexe: masculí 51,5%. Edat: mitjana 9,3 anys (DE: 3,4). Variables: ● Edat, pes, talla, sexe ● PA sistòlica (S) i diastòlica (D): valors obtinguts amb mètodes A i M (ambdós validats per a l’ús pediàtric) i seguint les recomanacions de la SEHTA (societat Europea hipertensió arterial) per a la infància i l’adolescència i/o WGHBP-ChAd (Working Group on High Blood Pressure in Children and Adolescents). Com a valor de cadascuna de les variables es va considerar la mitjana de tres determinacions. Un cop van estar els participants familiaritzats amb l’ utillatge i mesurament es van obtenir els valors de PA (començant per la manual). ● Percentils de PA sistòlica i diastòlica, ambdós mètodes, referents: Task Force for Blood Pressure in Children. Anàlisi estadístic: comprovació de normalitat; comparació de mitjanes i correlació entre els dos mètodes –M y A-; càlcul de sensibilitat, especificitat, valor predictiu positiu i negatiu.

Resultats:

Variable mínim màxim mitjana DE

PA sistòlica A 52 151 108,6 13

PA diastòlica A 30 90 63,4 8,5

PA sistòlica M 68 145 101,1 11

PA diastòlica M 35 90 60,2 7,3

Diferències entre valors obtinguts pels dos mètodes: ●Coeficient de correlació entre classes (CCI): moderats (PAD: 0,558; PAS: 0,612). ●Comparació mitjanes dades aparellades: p=0,000. ●Comparació de mitjanes a partir dels IC: no podem dir que les dues mesures siguin iguals (els intervals de confiança no es solapen entre ells).

% PAS A PAS M PAD A PAD M

Normal-alta 11,19 3,05 4,50 1,88

HPA 13,80 1,88 4,36 0,72

Conclusions: ● Els valors determinats de PA són diferents segons mètode emprat, freqüentment són més alts amb l’automàtic. ● El 75% dels classificats com PA normal-alta i/o HPA amb el mètode automàtic no es confirmarien amb el manual. ● L’1% dels classificats com normals amb l’automàtic NO ho serien amb el manual (amb el manual haguessin estat classificats com PA normal-alta i/o HPA). ● Pensem que quan l’objectiu sigui descartar PA normal-alta i/o HPA podríem emprar l’automàtic no essent així en el cas de diagnosticar HPA i/o PA normal-alta. En el cas d’estudis d’investigació s’haurà de valorar el seu ús en funció dels objectius.

PA sistòlica n PA diastòlica n

A > M 570 A > M 482

M > A 95 M > A 164

A = M 18 A = M 37

Mètode A respecte a M. P ≥ 90 i/o TA ≥ 120/80

Sensibilitat: 90.2% Especificitat: 78.5% Valor predictiu de positiu: 25%

Valor Predictiu de negatiu: 99%

SALA TERCERA SALA C

TÍTOL: TRAUMATISME DE BUFETA BILIAR. TROBALLES A TC I ECO. AUTOR (S): Jaume Codina i Font, Jorge Soriano i Viladomiu, Nicolas Romero Flores , Margarida Casellas i Robert, Albert Maroto i Genover. CENTRE: Servei de Radiologia (IDI), Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta, Girona, Catalunya

Objectius: - Descriure la prevalença del traumatisme de bufeta biliar amb al traumatisme abdominal tancat. - Ensenyar les troballes de la TC i ecogràfiques per diagnosticar, classifcar i orientar el tractament de les

lesions de bufeta biliar. Introducció: Les lesions de la bufeta biliar després d'un traumatisme abdominal són molt infreqüents. La bufeta biliar és un òrgan anatòmicament protegit per el parènquima hepàtic i les costelles, que actuen de protecció en l'impacte. L'estudi precoç amb la TC en els pacients politraumàtics ajuda a diagnosticar correctament i orientar amb rapidesa el tractament de les lesions. Les lesions a la bufeta biliar es classifiquen en contusió, laceració i avulsió. La realització de colecistostomia , colecistectomia o tractament conservador depnen de l'orientació de les troballes radiològiques i de la condició del pacient. Troballes: Analitzarem les troballes dels dos casos descrits en el nostre centre en els pacients politraumatics en els darrers 2 anys. Les troballes de TC que suggereixen lesió de bufeta biliar són: col·lase de la bufeta en pacient en dejú, mala delimitació i definició de la paret en un segment o en la seva totalitat de la paret, presència de líquid perivesicular o intraperitoneal, efecte massa al duodé, alta densitat de del líquid al voltant de la bufeta i avulsió parcial o complerta del fetge i presència de sangrat actiu intra o extravesicular. Les troballes per ecografia són similars a les descrites a la TC, però tot i que no són estan indicades en el maneig inicial són molt útils en la monitorització sobretot durant el seguiment de les lesions amb conducta no quirúrgica. Encara que l'antecedent traumàtic sigui ben conegut, l'engruiximent de la paret, el líquid lliure peritoneal i el contingut intraluminal de la bufeta ha de determinar-se amb claredat el seu origen traumàtic o no. També s'ha de descriminar amb la lesió del fetge, que molts cops acompanya la de la bufeta. Conclusió:

- La realització d'estudi d'imatge en el pacient traumatitzat ajuda al diagnòstic precoç de les lesions de la bufeta biliar i permet classificar les lesions i el seu tractament.

SALA QUARTA SALA D

TÍTOL: NOVES TÈCNIQUES DE NECROSECTOMIA MÍNIMAMENT INVASIVES COM A TRACTAMENT DE LA PANCREATITIS AGUDA NECROTITZANT. RESULTATS AL NOSTRE CENTRE. AUTOR (S): Gil Garcia, Júlia Mª; Albiol Quer, Mª Teresa; López Ben, Santiago; Falgueras Verdaguer, Laia; Castro Gutiérrez; Ernest; Codina Barrera, Antoni;Figueras Felip, Joan; Codina Cazador; Antoni. CENTRE: Hospital Universitari Doctor Josep Trueta

Introducció: La pancreatitis aguda necrotitzant és una patologia greu que associa una gran morbimortalitat. Fins fa poc, el tractament estàndard d’aquesta entitat ha estat la necrosectomia oberta, amb totes les complicacions que aquesta tècnica associava i l’elevat percentatge de mortalitat. Actualment, s’ha proposat el tractament esglaonat d’aquesta malaltia (step-up approach), començant per un tractament de drenatge percutani de les col·leccions infectades peripancreàtiques, i en un segon temps, si és necessari, realitzant un drenatge percutani videoassistit (VARD). Material i mètodes: Es presenta l’experiència al nostre centre dels pacient tractats amb un tractament esglaonat de la pancreatitis aguda necrotitzant, als quals s’ha realitzat, en un primer moment, dreantge percutani guiat per TC de les col·leccions peripancràtiques. En un segon temps, passades les quatre setmanes des de l’inici del quadre clínic, s’ha dut a terme el drenatge retroperitoneal videoassistit, amb l’òptica de laparoscòpia, seguint el trajecte d’algun dels drenatges retroperitoneals, per a completar la necrosectomia. Resultats: En els pacients als quals s’ ha realitzat un tractament esglaonat, tot i el tamany petit de la mostra, s’ha observat de moment una disminució de la mortalitat global; així com una disminució de les complicacions associades durant l’estada hospitalària. Conclusions: La pancreatitis aguda necrotitzant segueix repressentant un important repte terapèutic, amb gran nombre de complicacions i una elevada mortalitat. En els darrers temps, s’estan posant en pràctica els nous avenços terapèutics d’aquesta malaltia, utilitzant tècniques de necosectomia mínimment invasives com a opció en el tractament d’aquesta patologia.

SALA QUARTA SALA D

TÍTOL: ABORDATGE PERINEAL E INTERPOSICIÓ DE MÚSCUL GRÀCILIS EN LA REPARACIÓ DE FÍSTULA RECTOURETRAL AUTOR (S): E.Garcia-Moriana, N.Gómez , D.Julià, F.Olivet, R.Farrés, A.Martín , M.Pujadas i A.Codina-Cazador CENTRE: Unitat Cirurgia Colorectal. Servei Cirurgia General i Ap. Digestiu. Hospital Universitari de Girona Dr.Josep Trueta

Introducció: Les fístules rectouretrals són una entitat poc freqüent. Les causes iatrogèniques són el resultat de cirurgies prostàtiques, ús de radioteràpia o cirurgies rectals. Encara que la seva incidència posteriorment a la prostatectomia radical és inferior al 2% la complexitat del tractament, pel difícil accés al trajecte fistulós i l’elevat risc de recurrència, suposen un repte pel cirurgià. S’han descrit múltiples tècniques per la seva reparació quirúrgica, però cap d’elles s’ha imposat com a tractament d’elecció. A propòsit d’un cas describim la nostra experiència mitjançant l’abordatge perineal amb interposició de penjoll de múscul gràcilis. Material i mètodes: Pacient de 69 anys amb antecedents de cirrosi hepàtica Child A, hipertensió arterial i colecistectomia. Durant el postoperatori de prostatectomia radical laparoscópica per neoplàsia de próstata presenta clínica de pneumatúria i fecalúria diagnosticant-se de fístula rectouretral. Es practica colostomia lateral i cistostomia suprapúbica. Als 5 mesos de la cirurgia es comprova la persitència de la fístula per cistografia retrògrada, RMN i colonoscòpia. S’aporten iconografies. Es practica tractament quirúrgic de la fístula mitjançant un abordatge perineal amb reparació de l’orifici fistulós rectal i uretral e interposició de penjoll pediculat de múscul gràcilis. Es va mantenir amb sondatge vesical durant 8 setmanes. Als 6 mesos, després de comprovar per TC-enema, cistografia i rectoscòpia l’absència de fístula rectouretral es va dur a terme la reconstrucció del trànsit intestinal. Resultats: El pacient no va presentar complicacions postoperatòries i es va donar d’alta al 10è dia postoperatori. Tampoc van haver-hi complicacions posteriorment al tancament de la colostomia i es va donar d’alta al 6è dia postoperatori. Conclusions: La reparació per via perineal de les fístules és factible. La interposició d’un teixit muscular molt bé vascularitzat com el múscul gràcilis entre ambes sutures (uretral i rectal) és una opció que aumenta les possibilitats d’èxit quirúrgic.

SALA QUARTA SALA D

SALA QUARTA SALA D

TÍTOL: OCLUSIÓ, PERITONITIS I ANASTOMOSIS. QUÈ S’ESTÀ FENT AL TRUETA? AUTOR (S): Margarida Casellas i Robert, Anna Pigem Rodeja, Alejandro Ranea Goñi, Júlia Gil Garcia, Elisabet Garcia Moriana, Ramon Farrés Coll i Antoni Codina Cazador. CENTRE: Servei de Cirurgia General i de l'Aparell Digestiu de l'Hospital Universitari Dr. Josep Trueta de Girona

Introducció: La patologia colònica quirúrgica urgent és habitual en el nostre medi s’acompanya d’una elevada morbimortalitat. Les tècniques quirúrgiques per al seu tractament son diverses i l’elecció més encertada, no sempre és senzilla. Aquesta complexitat rau sobretot en la decisió de si es podrà realitzar una anastomosi primària amb seguretat o el pacient es beneficiaria més d’ un estoma, valorant els antecedents del pacient i la situació clínica en el moment de la cirurgia. L’objectiu d’aquesta comunicació és revisar el maneig que s’està fent d’aquesta patologia a l’Hospital Universitari Dr. Josep Trueta Material i mètodes: Estudi descriptiu retrospectiu consistent en la revisió dels pacients intervinguts d’urgència per patologia colònica en el nostre centre en el període de gener del 2010- març del 2012, un total de 170 casos. Es revisen segons sexe, edat,patologia, indicació i tècnica quirúrgica, estada, complicacions i si es realitza reconstrucció del trànsit intestinal posteriorment. Resultats: Dels 170 pacients estudiats es classifiquen per grups de patologies: 57% presenten neoplàsies de colon complicades, 16,35% diverticulitis agudes complicades, 5,66 % vòlvuls intestinals, 5,66% colitis isquèmiques i 5,03% malalties inflamatòries intestinals. El 10,3% restant, reuneix una miscel·lània de perforacions posttraumàtiques, perforacions iatrogèniques o isquèmies colòniques secundàries a altres processos intercurrents. Pel que fa a les neoplàsies complicades el 79,34% són per oclusió, el 18,47% per perforació i un 1,08% presenten les dos complicacions alhora. En el 12,3%, els pacients ocluits per neoplàsia colònica eren portadors d’endopròtesis que deixa de ser funcionant i en el 13,69% s’intenta la seva col·locació sense èxit. En els pacients ocluits per neoplàsia colònica es realitza anastomosi primària en el 60,27% amb una taxa de dehiscència del 9,1%. En aquest mateix grup es realitza estoma terminal en el 24,6% dels pacients i estomes derivatius en el 15,13% restant l’estoma és derivatiu amb intenció pal·liativa. La mortalitat en aquest grup és del 4,11%. Els pacients amb neoplàsia colònica perforada més freqüentment són tractats amb estomes terminals, 52,9% seguits per les anastomosis primàries 41,2% sense detectar-se cap dehiscència anastomòtica. La mortalitat en aquest grup és del 5,88%. Seguint amb el grup de pacients amb diverticulitis perforada, en el 34% s’intenta tractament conservador que fracassa. En el 46,15% es realitza anastomosi primària amb una taxa de dehiscència del 25% i en el 53,85% es realitza estoma terminal. La mortalitat en aquest grup és del 3,84%. Finalment, els pacients amb vòlvuls colònics, el 33,33% reben tractament quirúrgic com a primera opció i el 66,66% s’inicia tractament conservador que fracassa. En aquests pacients es realitza anastomosi primària en el 55% amb una taxa de dehiscència del 40%. Al 45% restant es realitza colostomia terminal com a primera opció. La mortalitat en aquest grup és del 11%. En global es realitza anastomosis primària en el 53% dels casos presentant la dehiscència de sutura en el 14% d’elles. Per ordre de freqüència segueix les colostomies terminals, 25%, ileostomies terminals, 9,7%, colostomies derivatives, 6% i ileostomies derivatives, 1,38%. La taxa de reintervencions és del 16% i reingressen el 5,5% dels pacients. L’estada hospitalària mitja és de 15 dies , el 20,13% dels pacients necessiten estada a la unitat de cures intensives. La sèrie conta amb una mortalitat del 14,6%. Conclusions: Pel resultats presentats podem veure que les anastomosis primàries per patologia colònica presenten més taxa de dehiscència en pacients amb alt risc quirúrgic i en les que es realitzen associades a un ambient advers com és la peritonitis. La cirurgia de colon d’urgències s’acompanya d’una elevada morbimortalitat i una estada hospitalària llarga.

TÍTOL: AVALUACIÓ DE LA RESPOSTA INICIAL DE L'NEOADYUVÀNCIA EN PACIENTS AMB DIAGNÒSTIC DE NEOPLÀSIA DE ESOFAG. LA NOSTRA EXPERIÈNCIA EN 5 ANYS AUTOR (S): Alejandro Ranea Goñi, Jose Ignacio Rodriguez Hermosa, Eva Artigau Nieto, Jordi Gironés Vilà, Josep Roig Vila, Antoni Codina Cazador CENTRE: Hospital Universitari de Girona Dr Josep Trueta

Introducció: És sabut el paper que té la cirurgia en la malaltia neoplàsica esofàgica però en els últims anys el tractament neoadjuvant en forma de ràdio i quimioteràpia ha guanyat terreny conforme als bons resultats, obtenint òptims números de resposta al tractament. Material i mètodes: Es realitza un estudi retrospectiu que inclou 57 pacients amb diagnòstic de neoplàsia esofàgica en estadi inicial T3 / 4 o amb presència d'adenopaties (N +) als que es va indicar radioquimioteràpia com a teràpia neoadjuvant entre els anys 2008 i 2012. Quant al tipus histològic es tractava de 29 carcinomes escatosos, 27 adenocarcinomes i un indeterminat. Del total de 57 pacients, 49 van rebre radioquimioteràpia i 8 sol quimioteràpia. Resultats: Realitzant-se una reestadificació posterior a la realització de la neoadjuvància es va observar una resposta al tractament neoadjuvant en 38 pacients, sent la resposta total en 20 pacients constatada en la peça quirúrgica de la esofaguectomia. Conclusió: Amb l'adveniment i desenvolupament de teràpies neoadjuvants per al tractament de la neoplàsia esofàgica, poden recuperar pacients amb estadis localment avançats, per realitzar tractament quirúrgic amb intenció curativa causa de la involució del tumor conseqüent a la resposta al tractament radioquimioterapico inicial.

SALA QUARTA SALA D

TÍTOL: ENDOPRÒTESI BIFURCADA EN PACIENTS AMB BIFURCACIÓ AÒRTICA ESTRETA. ON ÉS EL LÍMIT? AUTOR (S): P. Rodríguez, O. Roset, A. Presas, O. Andrés CENTRE: Hospital Universitari Doctor Josep Trueta

Introducció: Les endoprotesis aòrtiques pel tractament dels aneurismes d’aorta abdominal han demostrat la seva utilitat fa temps però presenten algunes limitacions en relació a l’anatomia del pacient que t’obliguen a plantejar cirurgia oberta o bypassos extraanatòmics . Presentem dos casos de pacients amb bifurcació aòrtica estreta tractats de forma exitosa mitjançant endopròtesi bifurcada. Material i mètodes: Es tracta de dos homes de 65 i 75 anys amb aneurisma d’aorta abdominal infrarrenal quirúrgic però amb bifurcacions aòrtiques de 14 i 13 mm respectivament no calcificades. Es va decidir tractament endovascular dels pacients de forma programada mitjançant l’ús de l’endopròtesi bifurcada Zenith LP amb branques de Spiral-Z. Es va realitzar un abordatge femoral bilateral obert a tots dos pacients. Es va triar un cos principal de la pròtesi curt per tal d’evitar la cateterització de la branca contralateral prop de la bifurcació. Un cop implantada la pròtesi, es va realizar un kissing balloon per tal de garantir el correcte desplegament de les dues branques. Resultats: No va haver cap complicació intraoperatòria ni cap trencament aòrtic. Els pacients van presentar un postoperatori sense incidències. Al control als tres mesos presenten una correcta permeabilitat de les prótesis sense imatges de kinking. Conclusions: Malgrat que les indicacions de les cases comercial estableixen l’ús d’endopròtesis aorto-uniilíaques en pacients amb bifurcacions aòrtiques <16-18mm, creiem que, en casos seleccionats amb escassa calcificació de la bifurcació aòrtica, els nous models de prótesis i l’associació de diverses tècniques ens permet apurar les indicacions per tal d’evitar la realització de tècniques més agressives o d’un bypass extraanatòmic.

SALA QUARTA SALA D

TÍTOL: UTILIDAD DE LA VENTILACIÓN MECANICA NO INVASIVA EN EL PROCESO DE WEANING. AUTOR (S): Vera-Ching C¹, Lorencio-Cárdenas C¹, Foradada-Ubach S ¹, Pujol P ¹, Gonzalez-Londoño J¹, Tache A ¹,. CENTRE: Servei de Medicina Intensiva (UCI). Hospital Universitari de Girona Dr. Joseph Trueta ¹

Introducció: La taxa de reintubació després de les primeres 48-72h a l’extubació és del 6-23% en els pacients ingressats a la Unitat de Cures Intensives (UCI), comportant així un augment en la mortalitat i morbiditat. Tanmateix, la Ventilació Mecànica Invasiva (VMI) prolongada s'associa a un pitjor pronòstic, amb un augment de la mortalitat i de les complicacions infeccioses. Durant els últims anys, davant la recerca de solucions a aquest problema, s'ha incrementat l'interès davant l'ús de la Ventilació Mecànica No Invasiva (VNI) durant el procés de weaning i també durant el període de postextubació precoç. Així s'han descrit diverses estratègies amb aquest fi: 1.ÚS PREVENTIU: per prevenir el desenvolupament de l’insuficiència respiratòria aguda (IRA) després de l’extubació, en pacients amb factors de risc per desenvolupar-la. 2.ÚS CURATIU: per tractar l’IRA un cop establerta després de l'extubació. 3.ÚS FACILITADOR: per tal d'accelerar el procés d'extubació en pacients que han fracassat en el procés de weaning habitual reiteradament. Els resultats d'aquestes estratègies són esperançadores, sobretot amb l'ús facilitador i preventiu de la VNI, principalment davant de pacients amb Malalties Pulmonars Obstructives Cròniques (MPOC) i insuficiència respiratòria hipercàpnica. Diversos estudis han demostrat la disminució dels dies de VMI, disminució dels dies d'ingrés a la UCI i hospitalari, disminució de les taxes de pneumònia associada a la ventilació mecànica, menor necessitat de traqueostomia i, per últim, disminució de la mortalitat. Menys esperançadors són els resultats davant de l'ús curatiu de la VNI, relacionat amb un probable retràs en la reintubació malgrat que hi ha poca literatura en relació a aquest tema. Es procedeix a la descripció de l'ús de la VNI en el procés de weaning a una UCI polivalent, experimentada en la tècnica de VNI, amb una taxa d'utilització superior a 100 casos/any. Materials i mètodes: S’han inclòs pacients ingressats a la nostra UCI (unitat polivalent de 18 llits) des del gener del 2013 fins a l’abril d’aquest mateix any en els quals es va fer servir la VNI com a estratègia de weaning i també durant el període de postextubació. S’han utilitzat les tres estratègies descrites anteriorment. Es va administrar VNI a través de mascaretes facials i nasobucals amb els ventiladors disponibles a la nostra unitat (Vision®, Purittan-Beneth® y EVITA®). Els resultats obtinguts es van enregistrar a una base de dades. Resultats: Es van incloure un total de 8 pacients (5 homes, 3 dones). El promig d’edat va ser de 61± 15,38. El 75% dels casos tenien antecedents de MPOC en diferents estadis. La indicació de VNI, després de l’extubació, va estar relacionada en un 62,5% de casos a IRA establerta o amb risc d’adquirir-la dins del context de miopatia del malalt crític. En el 37,5% restant la indicació va ser insuficiència respiratòria hipercàpnica. L’ús curatiu en el 50%dels casos, preventiu en el 12,5% i facilitador en el 37,5% restant. En el 87,5% dels casos (7 pacients) la VNI va ser exitosa, aconseguint evitar la reintubació, essent donats d’alta posteriorment amb una estada mitjana a la UCI de 8,6dies ±1,59 . Un pacient (12,5%), va fracassar en el seu ús essent reintubat 6 hores després de l’inici de la VNI, aquest fracàs va estar associat a la mala tolerància a la interfase, en el context d’agitació i síndrome d’abstinència medicamentosa. No obstant això va ser extubat satisfactòriament després de 32 hores i donat d’alta de la UCI als 12 dies d’ingrés. Tots els pacients van resultar vius a l’alta de la nostra unitat. Conclusions: L’ús de la VNI a les UCI durant el procés de weaning per evitar i/o tractar la insuficiència respiratòria post extubació, segons la nostra experiència, sembla donar bons resultats. Evita en la majoria de casos la necessitat de reintubació. A la nostra sèrie, el fracàs de la VNI, es va associar a la mala tolerància de l’interfase, dins del context d’agitació i síndrome d’abstinència medicamentosa. En aquest cas la reintubació no es va associar a un pitjor pronòstic ni va afectar a la mortalitat. Tanmateix seria necessari la realització d’estudis més extensos que incloguessin un major nombre de pacients.

SALA CINQUENA SALA A

TÍTOL: MIOSITIS EN UN PACIENTE POST TRANSVERSUS ABDOMINIS PLANE (TAP) BLOCK AUTOR (S): V. Anzelin, C. Prada, A. Arxer, A. Villalonga. CENTRE: Hospital Universitari Dr Josep Trueta de Girona – Servei Anestesiologia, Reanimació i Terapeutica de Dolor

Introducció: Trasversus Abdomen Plane (TAP) Block és una tècnica d'anestèsia regional que bloqueja les aferències nervioses abdominals en introduir anestèsics locals en el pla neuro-facial entre el múscul oblic intern i transvers abdominal. En bloquejar la sensibilitat de la paret abdominal té gran utilitat en cirurgies d'abdomen baix, sent controversial el seu benefici per a les intervencions d'abdomen alt. Aquesta tècnica és una bona opció per l´analgèsia de rescat quan no s'han pogut realitzar tècniques neuroaxials en cirurgia abdominal. Cas clínic: Home de 28 anys portador d'hepáticoduodenostomia per hidatidosi hepàtica en la infància i hepatitis B sense més antecedents. Presenta quadre de 24 hores d'evolució d'icterícia, febre i dolor abdominal, patró de colestasi a l'analítica i confirmació a través de proves d'imatge d'estenosi de la hepáticoyeyunostomia més litiasi impactada amb dilatació de la via biliar proximal. Es decideix drenatge quirúrgic de la via biliar. Sota anestèsia general es realitza ductoplastia de la via biliar, construcció de nova nansa en Y de Roux i hepáticoyeyunostomia termino-lateral a través de laparotomia subcostal dreta sense incidències. En el intraoperatori es realitza Transversus abdomen plane block (TAP)-Block dret visualitzant directament el pla nerviós amb bupivacaïna + adrenalina 0,375% 20 ml per analgèsia. Al segon dia postoperatori el pacient va mantenir febre, calfred, nàusees, leucocitosi i reactants de fase aguda en augment amb prova d'imatge que va ser compatible amb micro-abscessos hepàtics i signes d'infecció de paret abdominal a nivell muscular en flanc i fossa ilíaca dreta. Va requerir de dues intervencions quirúrgiques adicionals per a drenatge i rentat de la zona de miositis-cel·lulitis. Els cultius de la ferida: bacils gram negatius (E.Coli i Bacteroides Ioescheii) d'origen abdominal. Després de 14 dies de tractament antibiòtic es va donar d'alta hospitalària amb resolució completa del quadre infecciós i va precisar gairebé 6 mesos més per la normalització analítica del patró de colestasi. Comentari: En termes generals l'anestèsia regional té una taxa baixa de complicacions severes. Entre les més importants estan el trauma generat amb l'agulla, injecció intraneural, isquèmia neural, injecció d'anestèsic local inadvertida, toxicitat local d'anestèsic, infecció i bloqueig fallit. La introducció de l'ecografia ha demostrat millorar la seguretat d'aquestes tècniques en localitzar exactament el lloc d'injecció de l'anestèsic local. Els microorganismes intraabdominals aïllats en els cultius de paret abdominal deixen a la nostra tècnica TAP Block com la causa menys probable de la miositis presentada en aquest cas. Davant d'una infecció aguda tot i veure el pla nerviós no seria aconsellable el bloqueig ¨via oberta¨. tot i veure

SALA CINQUENA SALA A

TÍTOL: BLOQUEIG SUBARACNOIDAL ACCIDENTAL AMB SÍNDROME DE HORNER AUTOR (S): V.A. Escudero, I.M. Ciorba, G. Virolés, E. Leon, L. Santaeulàlia CENTRE: Hospital Universitari Doctor Josep Trueta de Girona

Introducció: A una dona de 36 anys amb antecedents d’epilèpsia, hipotiroïdisme i diabetis gestacional es va iniciar analgèsia peridural lumbar per al treball del part. La tècnica es va realitzar sense incidències. Dos hores després es va indicar cesària urgent, pel que es va administrar anestèsics locals a dosis anestèsiques. Després de l'extracció fetal va presentar hipotensió, parèsia braquial esquerra amb progressió contralateral, dificultat respiratòria amb nivell sensitiu C3 pel que es va intubar. Una hora més tard es va poder extubar sense incidències amb recuperació del nivell sensitiu-motor de forma progressiva i aparició taquicàrdia i síndrome de Claude-Bernard-Horner esquerre. El curs va ser favorable amb resolució completa del quadre a les dotze hores sense seqüeles. Una radiografia amb administració de contrast pel catèter peridural mostra una imatge diagnòstica de bloqueig subdural. En el nostre cas, la instauració del bloqueig espinal pot explicar-se possiblement una posició mixta peridural-subdural o bé migració accidental del catèter peridural cap a l'espai subdural. Material i mètodes: Realització d'una tècnica locorregional espinal (peridural) sense incidències. La tècnica va ser atraumàtica, abordatge medial, punció única, nivell de punció L3-L4, xeringa amb sèrum fisiològic, sense rotació de l'agulla i el catèter peridural es va inserir sense dificultat. Es va administrar la dosi test que va resultar negativa de bupivacaïna 0,25%, 3 ml, més bolus de 3, 3 i 4 ml de bupivacaïna 0,125% con 75 µg de fentanil i perfusió posterior de levobupivacaïna 0,125% amb fentanil 2 µg/ml a 10ml/h sense incidències. Posteriorment, es va procedir a una cesària urgent amb anestèsia peridural amb bupivacaïna 0,4% més lidocaïna 1%, un bolus de 6 ml i altre de 4 ml, previ test d'aspiració a través del catèter negatiu. Postextracció fetal es va procedir a la inducció anestèsica amb midazolam 4mg e.v., propofol 150mg e.v. i succinilcolina 80mg e.v., i intubació orotraqueal de seqüència ràpida amb tub número 7 i ventilació mecànica controlada. Una hora després, a l'àrea de reanimació, la pacient s'extuba sense incidències. A l'ària de Reanimació es va realitzar un Tap Block bilateral ecoguiat pel control del dolor postoperatori. Es va realitzar amb agulla Tuohy 18G i es va administrar Bupivacaïna al 0,375% 20ml a cada costat, en total 40ml, sense incidències. Sospitant de bloqueig subdural accidental, es realitza una proba d'imatge radiològica per confirmar el diagnòstic. Resultats: Es va confirmar el diagnòstic d'injecció subdural amb una proba d'imatge radiològica amb contrast. Resolució completa del bloqueig subdural accidental amb síndrome de Claude-Bernard-Horner a les 12 hores. Conclusions: Es va sospitar posició mixta peridural-subdural o bé migració accidental del catèter peridural cap a l'espai subdural.

SALA CINQUENA SALA A

TÍTOL: PRESENTACIÓ DE DOS CASOS DE MIOCARDIOPATIA HIPERTRÒFICA EN PACIENTS OBSTÈTRIQUES. AUTOR (S): Laia Santaeulàlia Collado, Verónica Andrea Escudero , Carmen Hernández CENTRE: Hospital Universitari Doctor Josep Trueta (Girona)

Introducció: Les gestants acostumen a ser dones joves i sanes però en alguns casos trobem patologies que requereixen un seguiment més estret i unes consideracions especials a nivell multidisciplinar. És el cas, per exemple, dels dos casos que exposarem . Es tracta de dues pacients obstètriques amb una miocardiopatia hipertròfica de base. La miocardiopatia hipertròfica és una malaltia hereditària autosòmica dominant i encara que pot restar asimptomàtica la gestació és un període de risc per a l’aparició de complicacions associades. Resultats: El primer cas es tracta d’una gestant de 32 anys que va requerir cesària , mitjançant anestèsia general ,per presentació de natges . Perioperatòriament va requerir drogues vasoactives per mantenir l’estabilitat hemodinàmica però després va presentar una bona evolució postquirúrgica. El segon cas és una gestant de 36 anys, secundípara. En aquesta pacient es va trobar una mutació en el gen MYH7 variant R249Q que també tenia la seva mare i que està associada a la malaltia . Es va induir el part per abreujar l’expulsiu , el naixement va ser via vaginal sota analgèsia peridural i també hi va haver una evolució . Conclusions: Explicarem els detalls d’ambdós casos i les consideracions generals de la miocardiopatia hipertròfica en les pacients obstètriques i en el nostre àmbit de l’anestesiologia i la reanimació.

SALA CINQUENA SALA A

TÍTOL: ÀCID TRANEXÀMIC: EFECTIVITAT I EFICIÈNCIA EN LA REDUCCIÓ DE PÈRDUES SANGUÍNEAS EN LA CIRURGIA PRIMÀRIA DE PRÒTESI TOTAL DE GENOLL. AUTOR (S): Ismael Charles ₁, Raquel Górriz ₁, Jordi Coderch ₂ - 1 Bloc quirúrgic, 2Departament d´Avaluació i Recerca CENTRE: Serveis de Salut Integrats Baix Empordà - Hospital de Palamós

Introducció: En la cirurgia protèsica de genoll, hi ha un sagnat considerable que en ocasions requereix de transfusions de sang. Aquestes impliquen uns riscos per la salut així com unes despeses econòmiques considerables. En el nostre centre s’ha dut a terme estratègies alternatives (àcid tranexàmic) per tal de reduir transfusions, disminuir els costos i alhora poder augmentar el nivell de seguretat en el pacient. Objectiu: Avaluar si el tractament amb àcid tranexàmic modifica l’evolució clínica i els costos , i nivells de seguretat en la població intervinguda de pròtesi total de genoll. Mètode:

DISSENY: estudi observacional descriptiu.

ÀMBIT: Hospital Comarcal 114 llits, on s´han practicat 103 artroplàsties totals de genoll anuals (2012)

PACIENTS: 86 pacients intervinguts de pròtesi total de genoll primària (gener-decembre 2012) amb tractament amb àcid tranexàmic. Es contrasten amb 97 pacients intervinguts de pròtesi total de genoll primària (gener-desembre 2010),en els que no es va utilitzar aquesta tècnica.

INTERVENCIÓ: dues úniques dosis d´àcid tranexàmic a raó de 10 mg/Kg de pes a les 0 i +3 hores post operatori.

MEDICIONS: edat, sexe, transfusions, costos, paràmetres hematològics.

ANÀLISI: Tècniques estadístiques univariants (freqüències i mitjanes); i bivariant (Chi-quadrat i T de Student), mitjançant SPSS v 18.

Resultats: En el període de gener a desembre de 2012 es varen intervenir 86 casos de protesi total de genoll amb tractament amb àcid tranexàmic. El 73,3 % eren dones i la mitjana d’edat fou de 69 anys (DE 9,7). La variació mitjana d´hematòcrit pre intervenció, i post intervenció als 5 dies, va ser de 9,9 (IC 9,05-10,75) mentre que en els pacients previs sense tranexàmic fou de 10,5 (IC 95% 9,3-11,6). Es va efectuar transfusió, en 5 (5,8%) dels casos amb tranexàmic i en 21 (21,6 %) dels pacients sense tranexàmic (p=0,0022).es va efectuar transfusió. El cost mitjà dels productes sanitaris emprats per prevenir o tractar la perdua de sang (àcid tranexàmic + sang) fou de 239 € (DE 48,3) en els casos en que es va requerir transfusió, mentre que a la resta, només tractats amb àcid tranexàmic fou de 1,01 € (DE 0,2), amb p < 0,001. Conclusions: Dins del període estudiat, s´ha observat que en la cirurgia protèsica total de genoll tractades amb àcid tranexàmic redueix l´ús de sang, sense modificar l´estat clinic. En conseqüència es redueixen els costos directes i augmenta la seguretat en el pacient ja que es minimitzen els riscos transfusionals.

SALA CINQUENA SALA A

TÍTOL: POLITRAUMATSIME EN ADULT JOVE AUTOR (S): Madirolas, X, Muñoz Vives, J.M, Froufe, M.A, Marull, Ll, Noriego, D, Belerdas, E, Aldirra, S, Baraldés, M CENTRE: H. U. Dr. Josep Trueta

Introducció: Els politraumatismes constitueixen una causa de mort habitual en gent jove i augmenta la seva freqüència si s’associen amb amputacions d’extremitats. El tractament inicial i el reconeixement de les ferides complicades així com un control de danys augmenten la supervivència d’aquests malalts. L’associació de lesions fa que s’hagi de prioritzar en el tractament inicial. El reconeixement és el primer pas en el maneig del xoc traumàtic. Idealment el xoc es reconeix abans que aparegui la hipotensió. Les presentacions clíniques del xoc traumàtic depenen del grau, volum i duració de l’hemorragia, de l’estat previ de salud i de la presència d’altres patologies agudes (pneumotórax, IAM, contusions pulmonars). El damage control permet una estabilització dels danys inicials mitjançan un tractament esgraonat. Les luxacions esternoclaviculars són una entitat poc freqüent i que succeiexen en politraumatitzat d’alta energia. Cas clínic: Es presenta el cas d’un noi de 38 anys sense AP d’interés, que pateix accident laboral amb una màquina produint-li amputació traumàtica diafisial húmer esquerre, luxació esternoclavicular anterior esquerre amb secció artèria subclàvia esquerre. Fractura conminuta escàpula esquerre, luxació colze dret, fractura radi dret amb síndrome compartimental avantbraç dret que va precisar fasciotomia. La luxació esternoclavicular va permetre poder reconéixer la secció de l’artèria subclàvia esquerre i la seva lligadura. El control de danys es va centrar en la regularització del munyó, la lligadura de l’artèria subclàvia esquerre i la fasciotomia d’avantbraç dret. Posteriorment, es va realitzar un 2nd look on es van realitzar les osteosíntesis de radi i platet tibial.

SALA CINQUENA SALA A

TÍTOL: CARACTERITZACIÓ DE LES LUXACIONS GLENOHUMERALS: TOTES LES RADIOGRAFIES SÓN NECESSÀRIES? AUTOR (S): Noemí Moliné Vila,Nativitat Ortells Abuye CENTRE: Hospital de Palamós

Introducció: Las luxacions d'espatlla son les luxacions mes freqüents ateses en els serveis d'urgències. L'actuació estandarditzada de demanar radiografia pre-reducció i post-reducció està actualment qüestionada. Existeixen diferents algoritmes de decisió per estalviar radiografies. Objectiu: L'objectiu d'aquest estudi és descriure i valorar l'actuació sobre les luxacions glenohumerals ateses a urgències de nostre hospital durant l'any 2011 y comprovar si el fet d'utilitzar l'algoritme de Quebec disminueix significativament les radiografies sol · licitades. Metodologia: Estudi transversal en l'any 2011 realitzat al servei d'urgències d'un hospital comarcal.. Vam valorar variables sociodemogràfiques, mecanisme lesional, l'existència de radiografia pre-reducció, radiografia post-reducció i l'existència o no de fractures entre altres variables. Vam realitzar una estadística descriptiva mitjançant freqüències y estadístic exacte de Fisher amb el programa SPSS 18. Resultats: Van atendre 89 luxacions glenohumerales. Un 66,3% (59 casos) es van produir en homes. La mitjana d'edat va ser de 45 anys. La probabilitat de patir fractures en majors de 40 anys va ser 6 cops superior que els menors de 40 anys. Dels pacients reduïts a urgències un 87% es va demanar radiografia pre-reducció i el 94,8% radiografia post-reducció. Es van diagnosticar 7 fractures (8,1%) associades a la luxació. Trobem associació significativa entre fractura i mecanisme lesional (traumàtics, atraumàtics) p=0,038. Els pacients atraumàtics i els recidivants no van patir fractures. A les luxacions es va sol · licitar 151 radiografies, utilitzant l'algoritme de Quebec s'hagués sol · licitat aproximadament 75 el que representa un estalvi del 49,6% radiografies. Conclusions: El mecanisme lesional i les luxacions recidivants son dos determinats a l'hora de demanar radiografia pre-reducció. La aplicació de l'algoritme de Quebec a triatge ens reduiria el temps d'estada a urgències així com radiografies innecessàries. Paraules clau: Luxació d'espatlla, radiografia, fractura

SALA CINQUENA SALA A

TÍTOL: ARTROPLÀSTIA PRIMÀRIA DE GENOLL AL BAIX EMPORDÀ (2004-2012): UTILITZACIÓ DE RECURSOS I FACTORS ASSOCIATS AUTOR (S): Viader, Núria (1); Sánchez, Inma (2) CENTRE: (1) Servei de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia. (2) Grup de Recerca en Serveis Sanitaris i Resultats en Salut (GReSSiReS). Hospital de Palamós. Serveis de Salut Integrats Baix Empordà.

Introducció: L’artroplàstia primària de genoll (PTG) és un procediment quirúrgic efectiu per augmentar la capacitat funcional i reduir el dolor d’aquesta articulació. La seva demanda i cost són elevats. L'ús de via clínica pretén unificar criteris d’atenció i optimitzar recursos. L’objectiu fou analitzar factors associats a estades hospitalàries, destí i cost generats per PTG. Material i mètodes: Disseny: transversal entre 2004 i 2012. Àmbit: Hospital de Palamós, referència de la comarca del Baix Empordà, amb 133.754 habitants (INE, 2012). Població d’estudi: població intervinguda de PTG amb destí diferent de trasllat i defunció. Variables. Dependents: estades, destí (domicili, sociosanitari) i cost. Independents: any, via clínica, sexe, edat, diagnòstic, comorbiditat (Elixhauser), risc preoperatori (ASA) i índex de massa corporal. Anàlisi estadística: univariable (freqüències, estadístics), bivariable (taules de contingència, OR crues, prova t-Student, ANOVA) i multivariable (regressió logística, OR ajustades, raó de probabilitats, regressió lineal múltiple), amb un nivell de confiança del 95%, utilitzant SPSS 18. Resultats: Exclusió: 5 intervencions (4 trasllats i 1 defunció). Inclusió: 1.185 intervencions, de 1.013 persones, 172 (17%) operades 2 vegades, amb una mediana de temps entre intervencions de 22 mesos. Es realitzaren 132 intervencions anuals de mitjana. Majoritàriament les estades foren entre 8 i 10 dies (54,5%), derivades a domicili (87,6%), mediana de cost de 5.746 euros, ús de via clínica (58%), corresponents a dones (71,1%), entre 65 i 74 anys (45,3%), amb diagnòstic d’osteoartritis (96,4%), > 1 antecedent (37,9%), ASA II (68,9%) i obesitat tipus I (35,4%). La probabilitat d’estades > 7 dies va ser un 8% inferior amb via clínica que sense, i en ≥ 75 anys va ser 1,03 vegades superior que en < 65 anys. La derivació a sociosanitari fou 2,9 vegades superior en dones, 8,2 vegades superior en ≥ 75 anys respecte als < 65 anys i 2,1 vegades superior si es tenien 2 antecedents respecte a no tenir-ne. El cost mitjà augmentà 294 euros per cada dia d’estada. La probabilitat de consumir més del cost medià fou 1,5 vegades superior en ≥ 75 anys respecte als < 65 anys i es reduí un 29% en els derivats a sociosanitari. Conclusions: L’ús de via clínica reduí les estades i el cost associats a PTG. El destí habitual a l’alta fou el domicili. El cost dels derivats a sociosanitari fou menor perquè l’estada fou inferior.

SALA CINQUENA SALA A

TÍTOL: UN BARRI PLE DE SALUT (2001-2013). UNA PERSPECTIVA DE 10 ANYS DE TREBALL EN SALUT COMUNITÀRIA A GIRONA. AUTOR (S): Carina Maymí i Amores, Isabel López Bernal, Marta Roura Cervià CENTRE: Equip Municipal de Promoció de la salut i Centre Cívic Onyar ( Ajuntament de Girona) i AASS

Introducció: L’educació per a la salut és una eina bàsica per a la formació integral de la persona. El que es pretén és fomentar la responsabilitat i la reflexió crítica: la salut es viu individualment i col·lectiva. El Projecte d’hàbits saludables és impulsat per l’Ajuntament de Girona conjuntament amb totes les entitats i associacions que treballen al territori. Des del 2001 fins l’actualitat es venen realitzant diferents accions en l’àmbit de la salut. Material i mètodes: Es comparteixen metodologies i processos , adaptats als dissenys curriculars i ritmes de les programacions dels serveis i associacions. La innovació i experimentació i la recerca d’estratègies de transmissió de l’hàbit saludable que es treballa és una de les claus del projecte. Partint del diagnòstic de les necessitats sobre salut en el territori,s’escull un centre d’interès: un hàbit concret,una imatge per identificar la campanya durant 2 anys i un eslògan per a fer-ne difusió. Paral·lelament es va treballant en tres direccions:

- Formació a professionals - Treball amb famílies - Treball amb les persones dels diferents grups d’edat: infants, joves, adults i gent gran. A través de les Escoles,

centres Oberts, Centre Cívic, Associació de dones, Grup de pares i mares, Joves.com. Per finalitzar el curs, es celebra una activitat d’impacte, emmarcat en una setmana de la Salut al barri. Els hàbits treballats durant aquests anys i les campanyes dutes a terme són: Salut i Alimentació (2001) , Descans i Relaxació (2002-03) , Penja’t de la Salut ( 2003-04), Respecte i Cordialitat ( 2004-05), Juul , què t’ha passat? (2005-06), Dones i Homes “por alegrías” (2006-07), Muak, guia per una educació afectiva i sexual per a pares i mares ( 2007-09), ÖJÚ, mil ulls amb les drogues (2009-12), NETIBRUTI (2012-14).

Resultats: La presència del treball comunitari al llarg de tots aquests anys s’ha consolidat, i la població diana es manté estable i actualment participa activament en les activitats proposades ( 700 persones de mitjana). La valoració per part de tots els integrants i participants ha anat augmentant progressivament, passant de ser una mitjana de 7 a l’actual de 8,3 sobre 10. Ha augmentat el número de demandes d’assesorament professional. La comissió de salut és estable , dinàmica i àgil, amb un elevat grau de cohesió. Algunes conclusions: Aconseguir cohesionar un grup de treball, independenment que canviïn persones, és la clau per a poder treballar de manera eficient en un territori complexe com és el sector Est de Girona. Podem afirmar que hi ha temàtiques molt més complexes de treballar i que això es reflecteix en les dades. Quan es va començar a abordar l’educació afectiva i sexual es va haver de comptar amb totes les confessions religioses. Quan vam iniciar el treball pel que fa a l’ús de drogues, vam haver de contrarestar el boicot d’alguns sistemes del barri que es guanyen la vida amb el tràfic. Mencionar que el projecte de 2001-04 va rebre una menció especial del 17è premi Ferran Salses i Roig, i que el darrer de 2009-12 va ser premiat amb un accèssit al Premio Reina Sofía contra las drogas.

SALA SISENA SALA B

TÍTOL: ATENCIÓ PRIMARIA Y PROMOCIÓ DE LA SALUT: IMPLEMENTACIÓ D’ UN INSTRUMENT DE REGISTRE PER A MONITORIZAR L’ALIMENTACIÓ Y L’ACTIVITAT FÍSICA AUTORES: Pomés Casas, Montse; Corominas Vilalta, Dolors; Escura Reixach, Anna; Garcia Ulloa, Tamara; Vilà Vendrell, Angela. CENTRE: Institut Assistència Sanitària (Ias); Atenció Primària. Servei Salut Comunitària

Introducció: La planificació sanitària pot ser molt útil per a revertir l’empitjorament dels estils de vida que, com el sedentarisme o la falta d’una alimentació equilibrada, comporten factors de risc de moltes patologies cròniques, especialmente les cardiovasculars. Objectiu: Perfeccionar el registre informàtic de l’aplicatiu de la nostra área sanitària de referència (població assignada: 57.053), identificant així la población susceptible de rebre intervencions en promoció de la salut per augmentar els actius positius en alimentació saludable i activitat física. Material i mètode: Estudi retrospectiu del registre de les variables: IMC, consell alimentari i activitat física (2010). Addició dels nous ítems per tal de registrar els hàbits de l’alimentació saludable i l’activitat física en el protocol d’activitats preventives. Campaña informativa als professionals sanitaris (2011). Anàlisi descriptiva longitudinal de las variables (al 2012; en contrast amb l’estudi 2010). Resultats: Es va constatar un augment important del registre de les tres variables. Al 2010 només un 6,3% de una mostra de 450 històrias tenia el registre complert mentre que durant el 2012 s’assolí el llegó al 22.86% de la població de referència (>15 años). Se presenta anàlisi estadístic por edat y sexe (dades de 2012): població amb compliment de > 3 hores d’activitat física setmanal, complimient dieta equilibrada segons ítems: dieta variada, esmorzar complert, ús oli oliva, més de 5 peces de fruita i/o verdura al dia, coccions habituals (planxa, bullit, forn o vapor), 3 o més àpats al dia. Conclusions Disposar d’un espai centralitzat augmenta significativament el cribatge. La monitorizació de les variables permetrà planificar millor les activitats de promoció de la salut en relació a l’alimentació saludable i l’activitat física entre la població.

SALA SISENA SALA B

TÍTOL: AVALUACIÓ D’UNA ESTRATÈGIA PROACTIVA INTEGRADA PER A L’ ATENCIÓ A CRÓNICS COMPLEXES. AUTOR (S): Coderch J, Sànchez E, Inoriza JM, Sánchez I, Carreras M, Pérez M*, Pérez X* CENTRE: Grup de Recerca en Serveis Sanitaris i Resultats en Salut (GRESSIRES); *Direcció Assistencial. Serveis de Salut Integrats Baix Empordà (SSIBE).

Introducció: SSIBE ha desenvolupat una estratègia integrada de atenció a pacients crònics complexes (PCC), amb èmfasi en la proactivitat. Per identificar la població diana s’utilitzà un model predictiu propi, que classifica el risc individual d’ alt consum sanitari (p>95) segons morbiditat (ACRG3), edat i indicadors seleccionats de consum previ (despesa en receptes>p95, hospitalització, consum de MHDA). Es descriuen les característiques de les persones amb risc elevat d’alt consum sanitari i s’avalua l’impacte de l’estratègia sobre la utilització de recursos sanitaris per part d’aquesta població i sobre el seu estat de salut. Material i mètodes: Disseny controlat i aleatoritzat. Ámbit: 4 ABS (93.233 hab.), Hospital i Centre sociosanitari comarcals. Població d’estudi: 4.237 pacients crónics complexes (PCC), assignats en 3 grups:

- Intervenció total (IT): llistats distribuïts a Atenció Primària (AP), accions proactives. - Intervenció parcial (IP): identificats en la história clínica informatitzada única. - Actuacions comuns: circuits de coordinació entre nivells; unitat de dia per a PCC. - Control (C)

Implantació progressiva a partir de juny 2011. Variables: Edat, Sexe, CRG; Urgències hospital (Visites;Readmisions<72h); Hospitalitzacions (Estades; Reingressos<30 dies); Despesa en receptes; Visites AP (ordinaries i d’at. continuada); Control HTA i DM; Mortalitat. Anàlisi descriptiva univariada; chi-quadrat i anàlisi de variança; regressió logística i lineal múltiple; p<0,05; SPSS v18. Resultats: Els PCC de 2012 foren: 3.036(72%) persistents y 1.201(28%) nous. Probabilitat mitjana d’alt consum més alta en els casos persistents (p<0,0001). Dones 54,2%; edad mediana =75 a. Morbiditat(CRG): 88,15% en Status 5-6-7 -malalties cróniques dominants (MCD)- (vs. 24,33% població general). Status amb més nombre de PCC: 6- Dues MCD, 2.805 (30,0% de població general en aquest Status). Análisi ante-post 2010/2011: la utilització de recursos davallà en tots els parámetres d’activitat (de –3,9% a –50%), excepte readmisions d’urgències (+2,9%), i de consum farmacéutic (-2,1%). Variació estadísticament significativa tant en els dos grups d’intervenció com en el de control (p<0,05). Anàlisi paral·lela entre grups del primer any d’implantació completa(abril’12-març’13): diferències significatives en activitat/persona(Control, IP, IT): visites AP (19,96/18,40/17,90); altes hospitalització (0,22/0,18/0,23), estades hospitalització (1,59/1,15/1,79), reingressos hospital (0,06/0,04/0,06); bon control HTA (43,2/38,5;36,0). Sense diferències significatives en urgències AP ni hospital, despesa en receptes, control DM ni mortalitat. Els models multivariables confirmen l’efecte de la intervenció (IP) en reducció d’estades hospitalització. Resta d’indicadors més relacionats amb morbiditat (Status 7 a 9), edat i sexe (H). Conclusions: La morbiditat explica el consum sanitari, però l’estratificació no és suficient i per identificar els casos tributaris d’actuacions proactives individualitzades es precisa un model predictiu que inclogui el consum previ. Una estratègia que afecta a totes les capes i professionals de l’organització i comprèn a tota la població diana, implica un procès llarg. A mig termini ja es mostren efectes de les intervencions que poden arribar a tenir un impacte rellevant sobre la utilització de serveis i l’estat de salut dels PCC.

SALA SISENA SALA B

TÍTOL: POSADA EN MARXA DEL PROJECTE DE DESHABITUACIÓ TABÀQUICA PER A PACIENTS HOSPITALITZATS. AUTOR (S): J. Carretero 1, A. Fernández 1, M. R. Toda 2, R. López 2, A. Masabeu 2, M. López 3. 1 MIR M. Interna H. de Palamós; 2 Adjunt M. Interna H. de Palamós, 3 MIR MfiC Girona. CENTRE: Hospital de Palamós

Introducció: El tabaquisme representa el primer problema de salut pública en països desenvolupats: suposa la primera causa de mort prematura i la primera causa de malaltia que es pot previsible al nostre país. Se li atribueixen el 25% de les morts en menors de 65 anys. L'Hospital de Palamós s'adhereix a la Xarxa d'Hospitals Sense Fum l'any 2007 i posteriorment desenvolupa un projecte de deshabituació tabàquica per a pacients hospitalitzats. Aquest es posa en marxa al setembre de 2012 a la planta d'hospitalització del servei de Medicina Interna, està adreçat a totes les persones ingressades fumadores i consisteix en oferir suport terapèutic per a l'abandonament de l'hàbit tabàquic: assessorament d'infermeria i tractament farmacològic. L'objectiu del treball és calcular la prevalença de tabaquisme en pacients hospitalitzats i valorar l'eficàcia de la mesura. Material i mètodes: Estudi transversal en que es van incloure pacients hospitalitzats entre l'1 de setembre i el 30 de novembre de 2012. Se'ls va realitzar una enquesta que recollia les següents variables: sexe, edat, hàbit tabàquic, edat d'inici i de final de consum de tabac, quantitat consumida i índex paquets/any. Els pacients que van acceptar el tractament de deshabituació van respondre a una enquesta més completa que incloïa antecedents respiratoris i cardiovasculars d'interès, càlcul del risc cardiovascular (Framingham), intents previs d'abandonament, altres hàbits tòxics, Test de Richmond (motivació per a l'abandonament) i Test de Fagerstrom (dependència a la nicotina). Se'ls va donar tractament amb pegats de nicotina durant la seva estada amb continuïtat del mateix a l'alta i van ser derivats la unitat de tabaquisme de les seves respectives ABS. Actualment se'ls està fent seguiment mitjançant enquestes telefòniques als 3, 6 i 12 mesos de l'alta. Resultats: Es van enquestar 181 pacients, amb una mitjana d'edat 69,77 anys. El 12,15% (22) dels pacients eren fumadors actius, el 37,56% (68) ex-fumadors i el 50,27% (91) no fumadors. El 36,36% (8) dels pacients fumadors va acceptar iniciar el tractament de deshabituació. Les dones van representar el 45,85% (83) dels pacients ingressats, amb una mitjana d'edat de 70,35 anys. El 3,61% (3) d'elles eren fumadores en actiu, el 12,04% (10) ex-fumadores i el 84,33% (70) no fumadores. L’índex paquet/any mitjà va ser de 12,3 paq./any. De les 3 fumadores en actiu, el 66,6% (2) van acceptar iniciar el tractament de deshabituació. Els homes van representar el 53,59% (97) dels pacients ingressats, amb una mitjana d'edat de 69,11 anys. El 19,58% (19) eren fumadors actius, el 58,76% (57) ex-fumadors i el 21,64% (21) no fumadors. L’índex paquet/any mitjàva ser de 39,63 paq./any. Un 31,57% (6) dels paciens homes fumadors va acceptar iniciar el tractament de deshabituació. Analitzant les dades per edats, els menors de 35 anys van suposar un 5,52% (10) dels ingressos, amb una prevalença de tabaquisme del 10% (1). Els pacients d'entre 35 i 64 anys representaren el 24,20 % (44), amb una prevalença de tabaquisme actiu del 29,54% (13) i dels pacients amb una edat igual o superior als 65 anys, el 70,15% (127) dels ingressos, el 6,29% (8) eren fumadors actius. Conclusions: 1.- La majoria dels pacients ingressats al servei de medicina interna tenen edats superiors als 65 anys, amb una baixa prevalença de tabaquisme: gran grup d'exfumadors entre els homes i baixa prevalença de tabaquisme en les dones en aquesta franja d'edat. 2.- Fins un terç dels pacients fumadors va acceptar el tractament de deshabituació durant l'ingrés. 3.- Considerem important la posada en marxa del projecte en altres serveis d'hospitalització amb població ingressada més jove, ja que la prevalença de l'hàbit tabàquic en aquest grup de pacients és més elevada.

SALA SISENA SALA B

TÍTOL: ASSIGNATURES RELACIONADES AMB FERIDES CRÒNIQUES ALS ESTUDIS DE GRAU EN INFERMERIA A CATALUNYA AUTOR (S): Angel Romero Collado1; Erica Homs Romero2 CENTRE: 1 Facultat d’Infermeria, Universitat de Girona; 2 ABS de Vilafant (Institut Català de la Salut).

Introducció: Durant molts anys i a diferents països s’han avaluat els coneixements en ferides cròniques dels professionals sanitaris. Tot i que les ferides cròniques són un problema multidisciplinar, la responsabilitat de les cures a la persona recau en les infermeres. Una vegada s’adquireixen les competències, canviar o modificar les pràctiques és una tasca molt difícil, ja que tot i l’existència de guies de pràctica clínica, cursos de formació, etc. hi ha molts professionals que no en fan ús per diversos motius (manca de temps, por, etc.). És per aquest motiu que ens plantegem analitzar la presència del contingut relacionat amb ferides cròniques que s’imparteix al Grau d’Infermeria de les universitats catalanes. Material i mètodes: Es va realitzar un estudi transversal. Durant el període comprès entre l’onze de juny i el 6 de juliol de 2012, es van analitzar els plans d’estudi dels 15 centres que imparteixen el Grau en Infermeria a Catalunya, segons les dades que constaven al Registro de Universidades, Centros y Títulos (RUCT), a través de la plana web de cada centre, on es va anaitzar el contingut de les assignatures que estiguessin accessibles en mode online. Resultats: El 33,3% dels estudis de Grau en Infermeria es realitzava en Escoles Universitàries d’Infermeria i el 20% en Facultats d’Infermeria. Es van incloure a l’estudi els 15 centres, tot i que es van analitzar les assignatures de 12 (80%) centres, que tenien el contingut de les assignatures online. A 5 (33,3%) centres es va analitzar el contingut complert de les assignatures fins a 3r curs, i a 5 (33,3%) fins a 4t curs. La mitjana d’assignatures (excloses les optatives) comptabilitzades als plans d’estudi va ser de 31,67 (DE 5,25), mentre que la mitjana d’assignatures consultades va ser de 22,27 (DE 12,75) i la de les optatives de 12,40 (DE 5,89). De les 334 assignatures consultades, 17 (5,1%) assignatures contenien ‘Tractament de nafres per pressió o una altra ferida crònica’, 11 (3,3%) assignatures relacionades amb persones amb alteracions venoses i 11 (3,3%)assignatures relacionades amb alteracions arterials a les extremitats inferiors, 8 (2,4%) assignatures ‘Prevenció en nafres per pressió’, 2 (0,6%) assignatures amb el contingut ‘Peu diabètic’, mentre que quan analitzem el contingut en alguna assignatura relacionat amb ‘Ferides agudes’, aquest apareixia a 42 (12,60%) assignatures. A 10 (83,3%) centres no apareix el contingut específic ‘Peu diabètic’, a 8 (63,16%) centres no apareix el contingut específic ‘Prevenció de nafres per pressió’, i a 4 (33,3%) centres no apareix el contingut ‘Atenció d’infermeria a les persones amb alteracions venoses o arterials de les extremitats inferiors’, mentre que a tots els centres es parla d’’Atenció a les ferides agudes’. Cap assignatura optativa tractava aspectes relacionats amb ferides cròniques, a diferència de les 10 (5,4%) relacionades amb teràpies complementàries o les 8 (4,3%) relacionades amb un altre idioma. Conclusions: Els plans d’estudi de Grau en infermeria impartits a Catalunya contenen formació sobre les ferides cròniques, però continua prevalent l’atenció a l’atenció de les ferides agudes. Els centres on es formen les futures infermeres haurien de proporcionar les competències bàsiques en la prevenció de nafres per pressió i en l’atenció a les persones que pateixen ferides cròniques, i aquestes haurien de constar al programa de les assignatures on s’imparteixen. Propostes d’actuació: Hauria d’elaborar-se una guia o document de consens per part de les institucions dedicades a la prevenció i tractament de les ferides cròniques (GNEAUPP, EWMA, EPUAP), per a indicar quins són els principals continguts i competències mínimes que s’haurien d’assolir per a graduar-se.

SALA SISENA SALA B

TÍTOL: CONSULTA DE DEMANDA AGUDA D'INFERMERIA EN UN HOSPITAL COMARCAL AUTOR (S): Lydia Garcia Perez, Natividad Ortells Abuye, Eduard Roca, Cristian Sanchez CENTRE: Hospital de Palamós

Introducció: Aquest estiu es va establir en el Servei d'Urgències de l'hospital comarcal una consulta de demanda aguda d'infermeria (CDA). Mitjançant protocols l'infermera s'atén de forma integral la demanda assistencial d'alguns motius de consulta. Cosa innovadora a nivell hospitalari, es per això que posteriorment hem volgut analitzar la repercussió i eficàcia d'aquest nou projecte. Objectiu: Descriure dades epidemiològiques i clíniques de les consultes d'infermeria realitzades. Metodologia: Estudi observacional descriptiu transversal. La població d'estudi van ser les persones que consultaven a urgències de l'hospital pels motius inclosos en els protocols establerts durant els cap de setmana de Juliol i Agost (10 a 20 h). Les variables analitzades van ser entre altres motiu consulta,protocols, el temps d'espera, la consulta mèdica i la reincidència. Es van analitzar una estadística descriptiva i l'estadístic Chi-quadrat per variables qualitatives amb el programa SPSS 18. Resultats: S'atengueren 394 pacients, representen un mitjana de 20.74% (desviació estàndar 5,7). Les hores de més afluencia va ser 10 a 12 amb un 36,8 %. El 45,7% procedien de fora comarca . El grup d'edat més freqüent fou 31-50 anys amb un 33,2% El temps d'espera en ser atès per la infermera fou de 11,57 minuts (desviació estàndar 13,19 minuts). Les consultes per ferides foren les més freqüents amb un 30,5 % seguida de les lumbalgies amb un 9,9 %. Es van consultar al metge un 34% segons marcava els protocols. Destí dels pacients en un 72,3 % a domicili i 26,1% al metge de capçalera. Només va reincidir el 1,5%. Conclusions: CDA és resolutiva i disminueix la pressió assistencial a urgències, la infermeria es capaç de fer atenció integral mitjançant protocols. Paraules claus: demanda aguda, infermeria, urgències

SALA SISENA SALA B

TÍTOL: COMPARACIÓ DE DOS MÈTODES D’EXTRACCIÓ DE SANG: PUNCIÓ VENOSA DIRECTA I CATÈTER VENÓS PERIFÈRIC AUTOR (S): Nativitat Ortells Abuye, Teresa Busquets Puigdevall, Maribel Díaz Bergara, Marta Paguina Marcos, Inma Sánchez Pérez CENTRE: Hospital de Palamós

Introducció: Els pacients hospitalitzats es sotmeten a tècniques invasives, sent una de les més realitzades la punció venosa directa (PVD). Objectiu: Analitzar la concordança i equivalència dels mètodes d'extracció PVD i catèter venós perifèric (CVP). Metodologia: Estudi transversal mitjançant disseny creuat simple amb mesures intrasubjecte entre octubre de 2011 i maig de 2012 a un hospital comarcal. Mostra (risc = 5%, potència = 80%): 272 hospitalitzats, de 18 o més anys, que requerien controls analítics. Per cada analítica es va extreure una mostra per PVD i una per CVP. Variables: sexe, edat, mètode d’extracció, clíniques i 18 determinacions (amilasa, calci, colesterol, creatinina, creatina quinasa, glucèmia, GOT, potassi, sodi, urea, hematies, hemoglobina, leucòcits, plaquetes, protrombina, pH, pVCO2 i pVO2). Anàlisi: descriptiva univariable (freqüències), bivariable amb nivell de confiança del 95% (coeficient de correlació lineal de Pearson –r-, coeficient de concordança de Lin –rL-), i anàlisi d’equivalència (interval d’acord del 95% de Bland-Altman inclòs a l’interval clínicament acceptable), utilitzant SPSS 18. Resultats: 53,3% homes, edat mitjana de 75 anys (DE = 15,7), 8,8% i 43,4% amb medicació contínua i intermitent, respectivament. Es realitzaren 9.693 determinacions. Les mesures obtingudes amb ambdós mètodes presentaren una associació lineal positiva significativa amb valors de r > 0,8 (p < 0,001) per a totes les determinacions, excepte per pVO2 amb r = 0,401 (p < 0,001). A més, tingueren un acord absolut molt bo amb rL> 0,8, excepte per pVO2 amb concordança bastant baixa (rL = 0,334). Els dos mètodes foren equivalents en 13 de les 18 determinacions estudiades (72,2%), excepte pel calci, glucèmia, protrombina, pVCO2 i pVO2, on hi hagueren diferències clínicament rellevants en més del 10% dels casos. Conclusions: Conclusions:Cal considerar la CVP com alternativa a la PVD, doncs són equivalents en més del 70% de les determinacions i beneficia considerablement al pacient. Paraules clau: Flebotomia. Catèters . Anàlisi química de la sang.

SALA SISENA SALA B

TÍTOL: EL GRAU DE TRIATGE A URGÈNCIES CANVIA SEGONS L’ESCALA DE VALORACIÓ DEL DOLOR UTILITZADA? AUTOR (S): Marta Paguina Marcos,Nativitat Ortells Abuye, Isabel Morató Lorente CENTRE: Hospital de Palamós

Introducció: El dolor és la primera causa d'assistència a un servei d'urgències(SU). Les escales mes utilitzades en els SU son la Escala Visual Analògica ( EVA) y la Escala Numèrica (NRS). Objectiu: El primer objectiu del nostre estudi és veure la concordança entre escala visual analògica i escala numèrica . El nostre segon objectiu és veure si la utilització d'una escala o una altra modifica el grau de triatge. Mètode: Estudi observacional descriptiu prospectiu realitzat en el servei d'urgències d'un hospital comarcal. Es van incloure a pacients de 14 anys o més que consultaven per dolor. Es va valorar l'escala EVA i NRS. Les dades van ser inclosos en una base de dades i es va realitzar una estadística descriptiva mitjançant freqüències i una prova de Levene i test ANOVA, el coeficient de correlació de Lin, així com el mètode Passing i Bablok amb un nivell de confiança del 95% amb el programa SPSS 18. Resultats: La mitjana de l'escala EVA va ser 6,27 (desviació típica 2,025; IC 5,91-6,62), mentre que la NRS va ser 7,54 (desviació típica 1,938; IC 7,20-7,88. El anàlisi de la variància indica que la mitjana de la NRS és superior a l'EVA (p <0,001). El coeficient de correlació de Lin és 0,652, i indica un acord absolut entre regular i bo. El grau de triatge en utilitzar l'escala EVA se situa en grau 3 (69,5%), i grau 2 (19,5%), 25 triatge mentre que en utilitzar l'escala NRS grau 3 (41,4%), i grau 2 (54,7%) (p <0,001) Conclusions: Les escales no són intercanviables i aconsellem la utilització de l'escala EVA en els serveis d'urgències des del triatge fins l'alta del pacient.

Paraules Clau: Dolor, Escala visual analògica, Escala Numèrica

SALA SISENA SALA B

SALA SISENA SALA B

TÍTOL: LÓRGANITZACIÓ DE LA SALUT PÚBLICA EN UN TERRITORI RURAL COM LA GARROTXA AUTOR (S): CENTRE:

TÍTOL: ANÀLISI DEL RISC CARDIOVASCULAR EN PACIENTS AMB INFECCIÓ PER EL VIRUS DE LA IMMUNODEFICIÈNCIA HUMANA (VIH) EN 5 HOSPITALS DE LA PROVINCIA DE GIRONA (GRUP VIH GIRONA) AUTOR (S): A.Masabeu Urrutia¹, MC.Almendros Rivas¹, J. Cucurull², S. Vega², A. Gómez3, J. Colomer3, A. Garcia4; R. Massa4, J. Bisbe5 . CENTRE: Servei de Medicina interna. H. Palamós¹. H.Figueres². H. Santa Caterina3. H. Blanes4. H. Olot5

Objectius: Descriure els principals factors de risc cardiovascular (FRCV) i estimar el risc cardiovascular ( RCV) en els pacients amb diagnòstic de VIH/SIDA controlats a les Unitats de VIH de 5 hospitals de la província de Girona (Palamós, Figueres, Santa Caterina, Blanes i Olot). Avaluar el control d'aquests factors i dels marcadors de seguiment de la infecció VIH. Metodologia: Estudi transversal multicèntric descriptiu dels pacients infectats pel VIH atesos a les consultes de Medicina Interna dels 5 hospitals, entre l'1 de gener de 2012 al 4 abril de 2013. Es van recollir les característiques clínic- epidemiològiques de l´infecció per VIH i els FRCV: tabaquisme, edat, sexe, pressió arterial (PA), diabetis mellitus, perfil lipídic i antecedent de malaltia cardiovascular. L´ estratificació del risc cardiovascular es va realitzar seguint les escales de Framingham. Es van determinar els estadístics habituals en variables qualitatives i quantitatives utilitzant per a això el paquet estadístic SPSS.16. Resultats: Es van incloure 392 pacients, 272 eren homes ( 69.4%), amb edat mitjana de 46,5 anys (23-83). En relació a la conducta de risc per adquirir la infecció VIH, el 41,6% tenien relacions heterosexuals de risc, el 35,4% addicció a drogues per via parenteral, el 19,4% relacions sexuals home-home i en el 3,5% era desconeguda. La distribució per categories de la infecció VIH, destaca un 29% categoria A2 i un 22,7% categoria C3 (SIDA). La prevalença dels FRCV en el nostre grup és: 54,6% tabaquisme actiu (214 pacients), el 17.2% estaven diagnosticats d´HTA (70 pacients), el 6,6% eren diabètics (26 pacients) i estaven diagnosticats de dislipèmia el 23.7% (93 pacients). L´edat i el sexe com a FRCV estava present en el 13,5% dels pacients. Havien patit una malaltia cardiovascular 23 pacients (5,8%). El risc cardiovascular segons les taules de Framingham va ser : baix 31,3%, lleuger 25,5%, moderat 27%, alt 13,5% i molt alt 2,5%. Els objectius de control de tractament es van basar en la Guia Europea sobre prevenció de la malaltia cardiovascular en la pràctica clínica ( versió 2012). Quan analitzem en el moment de la visita clínica, el perfil lipídic dels nostres pacients, mostra un colesterol total > 190 mg/dl en el 41,3%, LDL >115 mg/dl en 34,8%, HDL <40 mg/dl en 28,3% i TG >150mg/dl en 41,3%. La pressió arterial ≥ 140/90 mm Hg es va trobar en el 20,6% dels pacients. En relació al control dels marcadors de seguiment de la infecció VIH, el 57% dels pacients tenen CD4>500 cel/mmc, entre 200-500 el 35% i <200 el 8% i la càrrega viral VIH és <50 copies/ml en el 81% dels casos. Conclusions: Els factors de risc cardiovasculars més prevalents en el nostre grup són el tabaquisme i la dislipèmia, amb un predomini de hipertrigliceridèmia. Més de la meitat dels nostres pacients tenen un risc cardiovascular moderat-alt. La població amb infecció VIH controlats en els nostres hospitals, tenen un bon control dels paràmetres evolutius en relació a la infecció VIH, però tenen un infradiagnòstic dels factors de risc cardiovascular i un baix control d’aquets. Hem de continuar fent un seguiment i intensificar el control i tractament de risc cardiovascular en aquesta població

SALA SETENA SALA C

TÍTOL: MONOTERÀPIA ANTIRETROVIRAL (MT). EXPERIÈNCIA A 5 HOSPITALS COMARCALS DE CATALUNYA (HCC). AUTOR (S): Josep Cucurull (1), Àngels Masabeu (2), Ingrid Vilaró (3), Josep Vilaró (3), Sonia Vega (1), Joan Colomer (4), Albert Gòmez (4), Àngels Garcia (5), Rita Massa (5) CENTRE: Hospital de Figueres (1), Hospital de Palamós (2), Hospital General de Vic (3), Hospital Santa Caterina de Salt (4), Hospital de Blanes (5)

Introducció: Estudis publicats en els darrers anys demostren l’eficàcia i seguretat de simplificar el règim de tractament antiretroviral a MT amb un inhibidor de la proteasa potenciat amb Ritonavir, Lopinavir/Ritonavir (estudi OK), Darunavir/Ritonavir (estudi MONET) en pacients estables i amb càrrega viral del VIH indetectable durant més de 6 mesos Mètodes: Estudi observacional que inclou els pacients infectats pel VIH dels Hospitals de Blanes, Figueres, Palamós, Salt i Vic als que se’ls hi ha prescrit MT. Establir les característiques de la implementació de la MT, la eficàcia virològica, l’efecte sobre els lípids i enzims hepàtics i finalment l’estudi dels fracassos Resultats: De 1038 pacients controlats als 5 Hospitals participants 77, el 7.42% (0.83% - 10.18%) s’han simplificat a MT i la implementació ha estat progressiva des de el 2007, amb un fort increment a partir del 2011. Les dos pautes prescrites han sigut Kaletra® i Darunavir/Ritonavir. Un 66.2% son homes amb una edat mitjana superior a la de les dones (51.13 anys vs 45.21 anys) p = 0.012. El contagi havia estat per via heterosexual (41.6%) i pel ús de drogues via parenteral (40.3%) amb una mitjana de 13.1 ± 7.2 anys des del diagnòstic de la infecció. El 45.5% estaven coinfectats pel VHC dels que el 35.5% mai havien fet tractament del VHC i només un 13.3% estaven en resposta viral sostinguda. Els pacients amb MT tenien càrrega viral indetectable des de feia 62.7 ± 50.7 mesos. El motiu de la MT va ser per simplificació (58.4%) i per toxicitat dels règims previs (31.5%). Hi han hagut 15 finalitzacions de la MT (10 per fracàs virològic, 1 abandonament i 4 per altres causes). El temps mig des de l’inici de la MT fins al fracàs virològic ha sigut de 14.4 mesos (3.2 – 32.8) mesos. Amb la MT s’observa un augment de les xifres de CD4 absoluts sense canvis en el percentatge, un augment de les xifres de colesterol i una disminució dels triglicèrids. Hem observat una major percentatge de fracassos per intenció de tractament (FITT) de la MT amb Lopinavir/Ritonavir (Kaletra®) i un menor nombre de FITT quan el motiu de la MT va ser la simplificació. No hem observat diferències a les altres variables estudiades. COLEST EROL TRIGLICÈRIDS AST ALT CD4 (N) CD4 (%)

Pre – MT 183,44 189,5 33,33 38,65 572,24 29,87

Amb MT 193,12 162,28 30,38 35,37 646,68 30,83

(p) 0.022 0.028 0.367 0.572 0.000 0.144

Conclusions:

1. En els últims 6 anys s’ha prescrit MT en el 7.4% dels pacients infectats pel VIH en tractament dels 5 HCC participants

2. La MT ha provocat una disminució del 8.5% en les xifres de triglicèrids 3. La MT ha provocat un augment de les xifres absolutes de CD4 4. Hem tingut un 13% de fracassos virològics, amb un temps mig fins al fracàs de 14 mesos 5. Per ITT Kaletra® ha fracassat més que Darunavir/Ritonavir

SALA SETENA SALA C

TÍTOL: COMPARACIÓ DE LA FREQÜÈNCIA DE DIARREA DURANT L’INGRÉS HOSPITALARI SEGONS L’ADMINISTRACIÓ DE DOS MARQUES COMERCIALS DE LEVOFLOXACINO. AUTOR (S): Dra. Pyrene Martínez, Dr. Armand Grau, Dra. Virginia Gol, Dra. Elisabet Güell, Dr. Javier Muñoz, Dr. Carles Quiñones. CENTRE: Hospital de Figueres. Fundació Salut Empordà.

Introducció: La diarrea és una reacció adversa als antibiòtics freqüent, per fenòmen osmòtics i secretors, alteració de la flora intestinal i en més del 20% de casos de diarrees associades a antimicrobians per proliferació de Clostridium difficile. La levofloxacino és una antimicrobià amb acció bactericida del grup de les fluoroquinolones, amb un ampli espectre d’actuació i una biodisponibilitat oral aproximadament del 100%. Dins dels efectes adversos està descrita la diarrea associada o no a Clostridium difficile amb una incidència del 1 al 10%. La observació de freqüents casos de diarrea durant el tractament amb levofloxacino al nostre centre ens va estimular a estudiar la incidència d’aquest efecte advers i una valoració comparativa de les dues levofloxacino utilitzades, levofloxacino marca (LM) i levofloxacino genèric (LG). Material i mètodes: És un estudi de cohorts retrospectiu. La població d’estudi es va definir en pacients que estiguessin ingressats a l’hospital i rebessin tractament amb levofloxacino durant el període de juny 2007 fins agost 2008 (LM) i des de gener 2009 fins gener 2011 (LG). Es va seleccionar una mostra dels pacients de cada un dels mesos del període d’estudi amb el programa SAP, per disminuir la influència de factors externs temporals. Es va calcular la proporció de pacients de cada grup que van presentar diarrea durant l’ingrés mitjançant la prova Chi quadrat, i la quantitat de dies i dosis amb la T de Student per grups independents. L’estudi va ser aprovat pel CEIC de l’Hospital Trueta. Resultats: Es va objectivar diarrea en 41 de les 200 persones tractades amb levofloxacino (incidència acumulada de diarrea 20,5%), afectant al 25% dels pacients amb levofloxacino marca (LM) i al 16% de levofloxacino genèric (LG) (p=0.115), amb un risc relatiu de diarrea al prendre LM de 1,75 (IC 95% 0.87 – 3.53). LM es va donar durant més dies (8,9 a 6,8; p=0.013) i més dosis (9,4 a 7,5; p=0.048) que LG. La densitat d’incidència va estar de 2,9 casos de diarrea per 100 persones dia per LM i de 2,4 casos per 100 persones dia per LG. L’aparició de diarrea no estava associada al consum simultani o previ d’un altre antibiòtic, consum de laxants, a reingrés, sexe ni edat. En els malalts amb diarrea es va cursar la identificació en femta de la toxina per clostridium difficile en 9 (22 %) dels casos amb 1 resultat positiu, es va cursar coprocultiu en 17 ocasions (tots negatius), i es va suspendre l’antibiòtic en el 68.3% dels malalts. Conclusions: La incidència de diarrea per levofloxacino era alta. La incidència era superior de manera no significativa amb levofloxacino de marca. S'ha observat una baixa proporció de peticions de detecció de toxina per clostridium difficile.

SALA SETENA SALA C

TÍTOL: FACTORS ASSOCIATS A LES ALTERACIONS DEL SÒN EN LA POBLACIÓ ADULTA DIAGNOSTICADA DE FIBROMIÀLGIA AL BAIX EMPORDÁ AUTORS: Maricica Filip, Concepció de Ribot i Mundet, Inma Sanchez Perez CENTRE: SSIBE Palamos

Introducció: La Fibromiàlgia és una malaltia que, segons la Societat espanyola de Reumatologia, afecta entre 2-4% de la població adulta. La causa és desconeguda. Hi ha una hipotesis d'una possible afectació dels centres que controlen funcions cerebrals com son: el creixement, la sòn, , la resposta a l'estrés i la depressió. El diagnòstic es bàsicament clínic, amb una clara hipersensibilitat al dolor, cansament precoç, rigidesa matutina, sòn no reparador, ansietat i/o depressió. Objectiu: Caracteritzar la població adulta amb fibromiàlgia i analitzar els factors associats a l'insomni en la població adulta diagnosticada de fibromiàlgia. Material i mètodes: Estudi observacional, descriptiu, retrospectiu realitzat entre gener 2010 i desembre 2012. Àmbit d'atenció primària de SSIBE,inclou quatre àreas bàsiques amb unes 90.000 persones assignades. Dels 1007 pacients entre 18-65 anys, amb el diagnostic de fibromialgia en la historia clínica 139 tenien el diagnòstic d'insomni. Es va partir una mostra de 200 pacients, 50% amb el diagnòstic d'insomni. Les variables estudiades són: edat i sexe, IMC , ansietat i depressió, SAHS, síndrome de les cames inquietes, trastorn mentals greus , malalties neoplàsiques i tractament farmacológic. Resultats: La població adulta diagnosticada de Fibromiàlgia en el Baix Empordà majoriatariament son dones ( 95,7%, ) diagnosticades entre 35-65 anys (67,3%), amb ansietat (59,3%) i/o depressió (55,3%), i obeses (51,3%). S'ha trobat una associació entre l'insomni i ansietat (68% de les persones fibromiàlgiques amb ansietat tenen el són alterat, amb un p valor de 0,046) i existeix una altra associació entre insomni i inductors de la sòn (49,3% de les persones fibromiàlgiques que estan prenent inductors del sòn tenen el sòn alterat, amb un p valor de 0,001). Conclusions: La població adulta del Baix Empordà, diagnosticada de de fibromiàlgia, sòn majoritariament dones de 35-65 anys, obeses, amb ansietat i/o depressió, i menys de 30% en tractament amb inductors del son. Els factors associats a l'insomni són ansietat e inductors del son.

SALA SETENA SALA C

TÍTOL: AVALUACIÓ DE L´INFLAMACIÓ SINOVIAL VALORAT PER CRITERIS MACROSCÒPICS I HISTOLÒGICS EN PACIENTS AMB OSTEOARTRITIS DE GENOLL I VESSAMENT ARTICULAR AUTOR (S): R. Valls1, M. Romera, A. Rozadilla, M. Terricabras2, JM Nolla. CENTRE: Departament of Rheumatology and Pathology2 Hospital Universitari de Bellvitge. L'Hospitalet de Llobregat. Barcelona. Departament of Rheumatology1. Hospital de Palamos. Girona.Spain

CENTRE:

Introducció: Tot i que la osteoartritis (OA) és descrita comunment com una malaltia articular no inflamatòria, l´inflamació sinovial es reconeix cada vegada més com una contribució als símptomes i la progressió de l'OA. L'objectiu d'aquest estudi és l'avaluació del grau d'inflamació sinovial segons les troballes macroscòpiques i histològics en pacients amb OA del genoll. Materials i mètodes: L'artroscòpia es realitza sota anestèsia local amb sedació. Durant l'artroscòpia de l'articulació es distén per infusió de solució salina. Cada pacient es va sotmetre a un examen sistemàtic de la membrana sinovial de la bossa suprarrotuliano, espais patel.lo-femoral, i compartiments medial i lateral de l'articulació femorotibial. Les troballes artroscòpics es van reflectir en un full de recollida de dades. Les biòpsies de membrana sinovial es van obtenir de zones directament visualitzats amb pinces de biòpsia. Per a l'avaluació macroscòpica de la membrana sinovial es va utilitzar un sistema de puntuació semiquantitatiu macroscòpic sobre la base de l'existència de la vascularització i la proliferació sinovial. La vascularització es va avaluar per l'absència o presència d'hiperèmia i l'augment de la vascularització (puntuació de 0 o 1). La proliferació sinovial va anotar 0, 1 o 2 depenent de la presència o absència de granularitat i la hipertròfia vellosa. La puntuació total dels dos components va variar de 0-4. Les mostres histològiques es van processar amb hematoxilina-eosina per practicar una puntuació semiquantitativa de la sinovitis. Aquesta escala es basa en l'ampliació de la capa de revestiment de cèl · lules (0-3 punts), la densitat de les cèl · lules residents (0-3) i l'infiltrat inflamatori (0-3). D'acord amb la puntuació dels resultats es van classificar en absència de sinovitis (0-1), sinovitis de baix grau (2-4) o sinovitis d'alt grau (5-9 punts). Resultats: Les mostres es van obtenir a partir de 20 de les 22 artroscòpies realitzades. Macroscòpicament es va observar sinovitis pluricompartimental en 7 pacients i localitzada en 6. En un pacient, es va trobar sinovitis adjacent a la lesió condral del còndil femoral. Els microcristalls es van trobar en la sinovial de 4 pacients no diagnosticats prèviament de l'artropatia microcristal · lina. Pel que fa a la puntuació total d'anàlisi semiquantitatiu macroscòpic, 10 pacients (50%) van obtenir entre 2 i 4. Cap dels pacients tenien una puntuació de 0. Avaluació histològica es va realitzar en 17 dels 20 pacients, excloent els casos amb presència de microcristalls o material insuficient. La puntuació semiquantitativa microscópica va mostrar sinovitis de baix grau en 7 pacients (41%) i un alt grau en 9 (53%). Només en una de les mostres no es va evidenciar sinovitis histològica. Conclusions: La freqüència de la sinovitis en pacients amb osteoartritis i vessament sinovial avaluat per criteris macroscòpics o histològic és alta. L´avaluació artroscòpica de la sinovitis en pacients gonartròsics mostra una bona correlació entre la dimensió macroscòpica i l'anàlisi histològica microscòpica.

SALA SETENA SALA C

TÍTOL: HEMÒLISI PER AGLUTININES FREDES. DIAGNÒSTIC IN VITRO. A PROPÒSIT D’UN CAS. AUTOR (S): Ruiz Fernandez M; Tejerina Fontaiña P; Serrando i Querol M; Lloveras Guelque N. (2); Bustins Tarrats A (2); Ramírez Malagon J.M CENTRE: Laboratori clínic ICS Girona. (2).Servei Hematologia ICO Girona. HUJ.Trueta.

Introducció: L’anèmia hemolítica autoinmune por aglutinines fredes és un fenomen poc freqüent molt variable i habitualment poc sever. En aquesta entitat, l’hemòlisi del glòbuls vermells es produeix per l’activació del complement i es caracteritza por produir-se a temperatures inferiors a la temperatura corporal. La seva presentació pot ser idiopàtica o secundària a d’altres processos patològics. La identificació d’aquest fenomen al laboratori es realitza per la incoherència entre els valors de l’hemoglobina i l’hematòcrit a l’hemograma i la visualització de l’aglutinació d’hematies al frotis de sang perifèrica i la seva correcció després de l’escalfament de la mostra a 37 ºC. Descripció del cas: Dona de 60 anys sense antecedents d’interès que es realitza analítica de rutina al nostre laboratori des de primària. Els resultats obtingutss a l’hemograma són els següents: hemoglobina 13,1 g/dl i 16, 6% d’hematòcrit, davant la discrepància s’afegeix estudi de morfologia eritrocitària en frotis de sang perifèrica i es repeteix l’hemograma desprès d’escalfar el tub d’EDTA 15 minuts a 37ºC. Valors obtinguts: hemoglobina 12.0 g/dl i 38.8% d’hematòcrit . Al microscopi digitalitzador d’imatges s’observa l’aglutinació dels hematies.En vista dels resultats observats s’afegeixen paràmetres bioquímics d’hemòlisi: Bilirrubina, Lactat deshidrogenasa , haptoglobina i reticulòcits. Resultats: Reticulòcits 2,7% i LDH 289 U/L. Bilirrubina total i Haptoglobina dins la normalitat. La prova de l’antiglobulina directa e indirecta es realitza a temperatures de 4, 22 i 37ºC. El coombs directe va ser positu a totes les temperatures estudiades per Cd3 i negativa per IgM i IgG. L’antiglobulina indirecta va ser negativa en totes tres situacions. Altres paràmetres d’interès a l’analítica: Factor reumatoide: 22,1 UI/ml i proteina C reactiva 8,13 mg/dl. Immunofluorescència indirecta per anticocossos antinuclears va ser positiva feble a títols baixos (80 patró homogeni). Conclusions: Les proves del laboratori demostren l’existència de complement fixat a la superfície de l’hematie i l’ existència d’un autoanticòs de la pacient que explicaria, malgrat no presentar anèmia, si l’evidencia d’activitat hemolítica demostrada per altres paràmetres d’hemòlisi. Davant la presència d’una discrepància a l’hemograma entre els resultats d’hemoglobina i hematòcrit, a més de la correcció dels valors per escalfament de la mostra, seria d’utilitat valorar microscopicament la morfologia eritrocitària per la visualització d’aglutinació dels hematies i ampliar l’estudi a proves d’immunohematologia i els paràmetres d’hemòlisi de cara a caracteritzar-la i la seva rellevància clínica.. Davant els resultats obtinguts de factor reumatoide, proteïna c reactiva i anticossos antinuclears s’hauria de realitzar un control evolutiu de la pacient per descartar altres processos autoinmunes lantents.

SALA SETENA SALA C

TÍTOL: ESTUDI DE LES LEUCOCITOSIS EN L'HEMOGRAMA. APLICACIÓ DE LA CITOMETRIA DE FLUX EN LA HEMATIMETRÍA BÀSICA. AUTOR (S): Sandra Arias Brook; Anna Batchelli Romans; Mariona Hernández Plaja; Diana Pedrola Carreras; Maite Quintana Ordeix; Patricia Tejerina Fontaíña. CENTRE: Laboratori Clínic ICS Girona, Hospital Universitari Dr Josep Trueta

Introducció: L'hemograma és el conjunt de determinacions analítiques que ens permeten avaluar els paràmetres directament relacionats amb els elements cel·lulars de la sang perifèrica. En els últims anys han estat molts els avenços tecnològics què han fet de la hematimetria una eina molt útil per al cribratge i posterior estudi de les hemopaties: eritroide, leucocitària i plaquetar. Material i mètodes: En el nostre centre disposem de l'analitzador XN9000 (XN10 i XN20) Sysmex-Roche Diagnostics, per a l'anàlisi de les mostres de sang total hemograma. Mitjançant impedància realitza la mesura dels eritròcits i plaquetes (histograma) i per citometria de flux (scattergramas) analitza les cèl·lules nucleades de la sang perifèrica i el diferencial leucocitari de la mateixa. Hem analitzat diferents casos clínics, amb leucocitosi tan de la sèrie mieloide i com la limfoide. Hem analitzat la dispersió dels subtipus cel·lulars així com les diferents alarmes obtingudes de cadascuna de les mostres comparant-les amb les imatges al microscopi òptic de les mateixes. Resultats: En els casos de leucocitosi amb increment de la sèrie granulocítica l'analitzador mostra un increment de la població leucocitària en les gràfiques de dispersió, les alarmes en aquests casos van ser de Desviació Esquerra i presència de granulòcits immadurs. Mitjançant la citologia vam comprovar que en la fórmula leucocitària dels pacients s’observaven elements immadurs mieloides (promielocits, mielòcits i metamielocitos). En els casos de leucocitosi amb limfocitosi, l'analitzador mostra una població leucocitària homogènia en la dispersió i en els casos en què les xifres de limfòcits són molt elevades no es diferencien bé les diferents subpoblacions leucocitàries. En aquests l'observació al microscopi òptic és d’important interès. En alguns pacients s'observa limfocitosi de tipus reactiu no indicatiu de patologia, però si ho comparem amb pacients amb sindromes Limfoproliferatives, la diferència entre els hemogrames és mínima si no es corregeix amb la fórmula manual. Conclusions: 1. Que la correcta interpretació de l'hemograma és fonamental per a una bona selecció de pacients susceptibles de patologia. 2. Que mitjançant la citometria de flux, les diferents mesures de les subpoblacions leucocitàries permeten orientar la possible alteració mieloide i/o limfoide en els casos de leucocitosi. 3. Que l'observació al microscopi òptic segueix sent imprescindible en els casos en què la hematimetria orienta però no confirma la patologia del pacient.

SALA SETENA SALA C

POSTERS

TÍTOL: ACTINOMICOSIS: PRESENTACIÓ COM A MASSA PÈLVICA MALIGNA. A PROPÒSIT D’UN CAS. AUTOR (S): E.Garcia-Moriana1,N.Gómez1, D.Julià1,M.Quera2, F.Olivet1, R.Farrés1, A.Martín1, M.Pujadas1, A.Codina-Cazador1 CENTRE: Unitat Cirurgia Colorectal. Servei Cirurgia General i Ap. Digestiu1.Servei Anatomia Patològica2. Hospital Universitari de Girona Dr.Josep Trueta.

Introducció: L’actinomicosis pèlvica és una infecció bacteriana causada per Actinomyces. Es troba relacionada amb l’ús del DIU. En ocasions, pot comportant-se simulant altres patologies com una malaltia inflamatòria intestinal, un abcès, una diverticulitis o un procès neoplàsic maligne que presenten un gran repte diagnòstic pel cirurgià, ja que en la majoria de casos s’identifica posterioment a la intervenció quirúrgica. Material i mètodes: Dona de 42 anys amb antecedents d’apendicectomia i malaltia inflamatòria pèlvica per DIU tractada amb ATB. Consulta per clínica de dolor anal i tenesme rectal. Tacte Rectal: Massa pètrea a 7cm del marge anal, polilobulada a cara anterior dreta del recte. Colonoscòpia:a 7cm del marge anal presència de dos abombaments irregulars de la paret, amb mucosa rectal normal,més eritematosa, epiteli sense solución de continuïtat macroscòpica. TC-ABD:massa pèlvica amb invasió de recte, vagina i úter. Biòpsia i l’anatomia patològica que informa: tumor fusocel·lular mesenquimal. RMN:Massa amb engruiximent mural de la paret dreta del recte a 7cm del marge anal que infiltra cara posterior de l’úter i vagina, parametri dret, fàscia mesorectal i la paret pelviana amb el múscul piriforme dret i la fàscia presacre.S'orienta com a neoplàsia de recte rT4bN1a. Es realitza intervenció quirúrgica: Ressecció anterior de recte+histerectomia total+ressecció cara posterior de la vagina+ anexectomia dreta i colostomia terminal. Resultats: Presenta una bona evolució postoperatòria. L’anatomia patològica informa: presència de colònies d’actinomyces, no evidència de malignitat a la peça estudiada. Resultat compatible amb actinomicosis.Va realizar tractament ATB amb penicil·lina durant 6 setmanes. Conclusions: L’Actinomicosis pèlvica ha de considerarse en pacients amb massa pèlvica, especialment en dones portadores de DIU. Els cirurgians han de tenir en compte aquesta entitat en el diagnòstic diferencial de neoplàsies malignes pèlviques amb la finalitat d’evitar procediments quirúrgics excessius.

TÍTOL: UTILITAT DE L'ECOENDOSCÒPIA EN L'ESTADIFICACIÓ DEL CÀNCER GÀSTRIC. EXPERIÈNCIA EN 5 ANYS D'IMPLEMENTACIÓ AUTOR (S): Alejandro Ranea Goñi, Anna Pigem Rodeja, Margarida Casellas i Robert, Julia Gil Garcia, Elisabet Garcia Moriana, Josep Roig Garcia, Antoni Codina Cazador CENTRE: Hospital Universitari de Girona Dr Josep Trueta

Introducció: La realització de l'ecoendoscòpia digestiva té múltiples indicacions, una d'elles és l'estadificació inicial dels tumors gàstrics. Material i mètodes: Amb l'objectiu de valorar la rendibilitat diagnòstica de la prova en l'estadiatge locoregional del càncer gàstric i comparant-la amb l'estadi final a la peça operatòria, es realitza un estudi retrospectiu que inclou un total de 51 pacients als quals se'ls ha realitzat ecoendoscòpia com un dels mètodes d'estadificació tumoral entre els anys 2008 i 2012. Resultats: Es van incloure 46 pacients que van ser intervinguts en el nostre hospital amb el diagnòstic d'adenocarcinoma gàstric, 5 van ser exclosos de l'estudi per tenir diagnòstic histològic diferent al d'adenocarcinoma. La precisió diagnòstica per a la T va ser del 52% i del 41% per a l'estadi N. No obstant això es va objectivar que presenta una sensibilitat elevada (81%) per diagnosticar aquells que no van precisar tractament quirúrgic inicial per ser estadis avançats (T3 / 4 o N +). Conclusió: L'ecoendoscòpia conjuntament amb altres mètodes diagnòstics és una tècnica útil per l'estadificació de l'adenocarcinoma gàstric. Presenta com a inconvenients el fet de ser una tècnica operador dependent, hi ha localitzacions tumorals dins de l'estómac que dificulten l'estadificació, així com l'aspecte macroscòpic tumoral (úlceres, vegetant, polipoideo)

POSTERS

TÍTOL: COMBINACIÓN RELAY®/VIABAHN® EN TÉCNICA SANDWITCH PARA ANEURISMA AORTICO TORACO-ABDOMINAL. PRESENTACIÓN DE UN CASO CLÍNICO. AUTOR (S): Andrés Navarro, Omar; Presas Porcel, Anna; Roset Balada, Oscar; Rodríguez Cabeza, Patricia CENTRE: Servicio de Angiología y Cirugía Vascular. Hospital U. Dr. Josep Trueta de Girona.

Introducció: La gran varietat de dissenys en endopròtesis aòrtiques i stents perifèrics, fa que ens plantegem quina seria la millor combinació a l'hora de planificar una tècnica sandvitx per tractar un aneurisma aòrtic toraco-abdominal. Materials i mètodes utilitzats: Presentem el cas d'un pacient jove amb antecedent de VIH +, que presenta un aneurisma toraco-abdominal que afecta tronc celíac. Anatòmicament, el cas obliga a planificar una tècnica sandvitx per al tractament d'aquest aneurisma aòrtic. Resultats: Dins del material disponible al mercat avui en dia, vam escollir tractar l'aorta amb Relay més (Bolton Medical ®) i fer un sandvitx amb Viabahn (Gore ®) per mesentèrica superior i tronc celíac, senzillament per que és material amb el qual estem habituats a treballar. El procediment es va completar de manera satisfactòria i en controls posteriors s'aprecia l'absència de fuites i una bona permeabilitat de les artèries mesentèrica i tronc celíac, amb una sorprenent i grata adaptació entre la Relay i els Viahbans no deixant espai per a fuites. Conclusions: Després d'aquesta experiència a combinar aquests dos dispositius, experiència mai abans practicada al nostre país ni al pais veí, pensem que aquesta combinació cal tenir-la en compte a l'hora de triar dispositius per a la tècnica sandvitx per la gran adaptació entre tots dos.

POSTERS

TÍTOL: RISCOS Y FACTORS PER PREVENCIÓ D’ÚLCERES ARTERIALS AUTOR (S): Linares Martín, Adrián; Pérez Chaves, Francisco José; Toro Guzmán, Antonio Manuel; Gualda Martín, Jose Daniel; Linares Martín,Antonio; López Alcázar, Jesús Alberto CENTRE: Hospital Universitari Vall D’hebrón

Introducció: Les úlceres vasculars constitueixen un greu problema de salut, amb una elevada incidència en la població, provocant importants repercussions socioeconòmiques i sanitàries i alterant la qualitat de vida dels pacients. S’ha de parar atenció des d’una perspectiva integral, que tingui en compte la prevenció i els diferents factors de risc. En aquest cas parlarem de les úlceres arterials, que es poden definir com aquelles que son conseqüència d’un dèficit de flux sanguini en la extremitat afectada, secundari a una arteriopatia generalment crònica. També es coneixen com “isquèmiques”. Solen tenir una evolució crònica, amb mal pronòstic degut a la poca resposta terapèutica i als processos sistèmics concomitants en els malalts, a més d’un alt risc d’infecció, per aquest motiu, actuar en la prevenció de l’aparició d’aquestes es un dels passos més importants. Material i métode: Per a la realització d’aquest estudi, identificarem i analitzarem aquells factors que es relacionen amb una incidència més elevada per l’aparició de les lesions isquèmiques. Millorarem i aconsellarem sobre els hàbits de vida, amb l’objectiu de que siguin més saludables, en aquells pacients amb més risc de patir aquest tipus d’úlceres. Resultat: Prevenció d’aquest tipus d’úlceres arterials, actuant en els factors nocius i de risc que repercuteixen en l’aparició d’aquestes. Conclussió: L’actuació en la prevenció de les úlceres arterials ha suposat una millora en la qualitat de via en els pacients amb major risc d’aparició. La modificació dels hàbits alimentaris, reduint i/o eliminant substàncies nocives com l’alcohol o el tabac i el millor control de les malalties cròniques relacionades amb l’aparició d’aquestes lesions, son els factors més determinants d’aquesta millora. La disminució en l’aparició d’aquest tipus de lesions isquèmiques en els malalts amb risc influeix també en el cost sanitari, disminuint la despesa en medicació i en material i inclús evitant el numero d’ingressos hospitalaris.

POSTERS

TÍTOL: PARAGANGLIOMA MALIGNE INTRATORÀCIC SECRETOR DE CATECOLAMINES AUTOR (S): Oscar Roset Balada, Anna Presas Porcell, Patricia Rodríguez Cabeza, Matilde Rubio Garay, Fernando Sebastián Quetlas, Omar Andrés Navarro CENTRE: Hospital Universitari Doctor Josep Trueta de Girona

Introducció: L’objectiu d’aquesta comunicació es donar a conèixer el cas poc freqüent d'un paraganglioma maligne intratoràcic. Material i mètodes: Home de 28 anys amb hipertensió arterial de difícil control a qui se li detecta una massa expansiva polilobulada centrada en la unió cérvicotoràcica dreta amb extensió a mediastí superior. La massa contacta i embolcalla les artèries caròtida primitiva i subclàvia dreta així com el tronc braquicefàlic dret, causant desplaçament i compressió significatius de la vena cava superior. A l’estudi preoperatori es va detectar un augment significatiu de metanefrines en orina. A la gammagrafia amb octreotide es va detectar que aquesta massa hiperexpressava receptors de somatostatina (SST2-5). Es decideix realitzar l’exèresi del mateix prèvia embolització 48 hores abans de la intervervenció quirúrgica. Després de la embolització es realitza l’exèresi tumoral via laterocervical dreta i esternotomia mitjana completa requerint bypass des del tronc braquicefàlic dret a l’artèria subclàvia dreta prevertebral per invasió de la paret arterial. Macroscòpicament es va aconseguir extirpar tota la massa tumoral. Resultats: No hi va haver complicacions durant el postoperatori. El Octreoscan al mes indica un focus captant a una adenopatia supraclavicular. Davant aquesta troballa es va presentar a comitè de tumors descartant inicialment l’abordatge quirúrgic per l'elevat risc. Actualment el pacient ha iniciat tractament amb anàlegs de la somatostatina. Conclusions: Donada la complexitat del tractament d'un paraganglioma maligne intratoràcic és imprescindible un abordatge del cas tant de manera multidisciplinar com agressiva.

POSTERS

TÍTOL: TÈCNICA HÍBRIDA PRESERVANT LA CIRCULACIÓ PÈLVICA EN EL TRACTAMENT ENDOVASCULAR D’ANEURISMES D’AORTA ABDOMINAL D’ANATOMIA COMPLEXA AUTOR (S): A. Presas, O.Andres, P.Rodriguez, O.Roset CENTRE: Servei d´Angiologia i Cirurgia Vascular i Endovascular. Hospital Trueta de Girona

A propòsit d’un cas clínic, proposem valorar diferents opcions terapèutiques per a pacients amb patologia

aneurismàtica infrarrenal complexa que afecta a territori ilíac amb l’objectiu de preservar com a mínim una arteria

hipogàstrica.

Es tracta d’un home de 66 anys amb la troballa diagnòstica d’AAA infrarrenal i antecedent de laparotomia previa per

neoplasia de sigma. A l’estudi d’imatge s’objectiva un AAA infrarrenal de 5.8cm de diàmetre amb origen anòmal de la

hipogàstrica dreta a la bifurcació aòrtica i bifurcació ilíaca esquerra alta amb ilíaca primitiva de només 1 cm de

longitud.

De les diferents opcions quirúrgiques plantejades, es va decidir realitzar terapèutica endovascular híbrida amb

l’implant d’una endopròtesi aorto-monoíliaca dreta (Zenith Flex, Cook) previa embolització d’arteria hipogàstrica

esquerra amb colis Nester de Cook, cateterització selectiva d’hipogàstrica dreta des de ilíaca externa esquerra

implantant un Viabahn (Gore) segons “banana technique” entre les dues arteries. Per últim es va realitzar un bypass

creuat fémoro-femoral dreta-esquerra. En el procediment també va ser necessari la implantació d’un stent a l’arteria

renal dreta per falta de replecció de la mateixa a l’arteriografia de control.

Als 6 mesos, el pacient presenta una claudicació glútia esquerra a uns 500m. El TAC presenta permeabilitat de l’stent

renal dret, de la endopròtesi aorto-monoíliaca, del Viabahn (“banana”) i del bypass creuat, sense imatges

d’endoleak.

Creiem que hem de tenir en compte opcions creatives i tècniques extra-anatòmiques com la “banana technique”, en

aquest cas amb l’arteria hipogàstrica contralateral, quan a causa de la complexitat anatòmica i morfomètrica no és

possible utilitzar tècniques convencionals i anatòmiques com el “branch” ilíac per a la preservació de l’arteria ilíaca

interna. Sacrificar les dues arteries ilíaques de manera sistemática mai hauria de ser la primera opció.

POSTERS

TÍTOL: OSTEOCONDROMATOSI SINOVIAL DE GENOLL, A PROPÒSIT D’UN CAS AUTOR (S): M.E. Rodrigo López, M.A Froufe Siota, J.M. Muñoz Vives, D. Arribas Agüera CENTRE: Hospital Dr Josep Trueta

Introducció: La condromatosi sinovial és una lesió benigna, infreqüent i amb localització generalment monoarticular, caracteritzada per la formació metaplàsica de múltiples nòduls cartilaginosos dins del teixit connectiu de la membrana sinovial de les articulacions, baines tendinoses o burses. Material i mètode: Pacient de 62 anys que presenta una lesió de parts toves en el solc popliti del genoll esquerra. Les imatges de RMN mostren una lesió amb senyal heterogènia i majoritàriament hipointensa amb canvis degeneratius de predomini cartilaginós en còndil femoral intern i en l’àrea femororotuliana. Com a possibles diagnòstics plantejats es trobaven la condromatosi i la sinovitis vellonodular pigmentada. Com antecedent, el pacient va ser sotmès a una artroscòpia en l’esmenta’t genoll, 6 anys abans amb diagnòstic de condromatosi. En la primera intervenció es va realitzar la exèresi dels cossos lliures. Es va realitzar la resecció de la lesió mitjançant una via posterior de Trickey, observant el desplaçament del paquet vasculonerviós. L’estudi anatomopatològic de la peça quirúrgica va confirmar el diagnòstic de osteocondromatosi sinovial Resultat: Durant el postoperatori el pacient presenta parèsia del CPE esquerra. L’EMG confirma la presencia d’axonotmesi parcial severa del nervi peroneal esquerra per sota de la sortida de la porció curta del bíceps i l’axonotmesi complerta del nervi sural del mateix costat. Als 8 mesos de la cirurgia el pacient continua amb el programa de rehabilitació, presentant un rang de mobilitat complerta i flexió a 100º. Recuperació parcial de les lesions nervioses amb un balanç muscular 4/5. Conclusió: El pronòstic de la condromatosi és bo però, el risc de la recidiva arriba al 33% em els cassos en els que s’han utilitzat mètodes artroscopics, en especial quan hi ha afectació sinovial difusa o localitzacions extraarticulars. En canvi quan s’associa la sinoviectomia parcial o total durant l’acte quirúrgic el nombre de recurrències disminueix de forma espectacular.

POSTERS

TÍTOL: COMPLICACIONS DE LA INSTRUMENTACIÓ EN LA COLUMNA OSTEOPORÒTICA AUTOR (S): Vilabrú Pagès N, Baraldés Canal M; Belerdas Fernández ME; Muñoz Gómez JJ, Marull Serra Ll, Froufe Siota MA, Muñoz Vives JM CENTRE: Hospital Universitari Doctor Josep Trueta de Girona

Introducció: El tractament quirúrgic de la patologia degenerativa de la columna vertebral en persones d’edat avançada està associat a alta taxa de complicacions, entre les quals destaquen problemes al primer segment mòbil adjacent a la zona on acaba instrumentació. Es pot manifestar com a fractura d’estrés, afectant al balanç sagital i requerint en molts casos cirurgia de revisió amb prolongació de la fixació. Cas clínic: Es presenta el cas d’una dona de 78 anys amb lumbàlgia crónica progressiva que porta a claudicació neurògena de la marxa i necessitat de deambulació amb elements d’ajuda. A les proves complementàries s’observa discopatia degenerativa a nombrosos nivells vertebrals i presència de canal estret més marcat a nivel L3-L4-L5. Evolució del cas. Resultats: La pacient és intervinguda realitzant artrodesi L2-S1 amb cargols pediculars cimentats i presenta un correcte postoperatori immediat. En els primers controls a consultes externes refereix empitjorament del dolor lumbar amb marcada cifosis a nivel xarnera toraco-lumbar. Radiològicament s’observa fractura a través del pedicle de L2. La pacient és reintervinguda retirant cargols pediculars de L2, s’allarga artrodesi a T11-T12-L1 amb cargols cimentats i es realitza vertebroplàstia profilàctica de les 2 primeres vèrtebres mòbils (T9 i T10) proximals a artrodesi. Tot i la nova cirurgia, la pacient presenta aparició de rampes a extremitats inferiors i pèrdua de la força, amb cifosi progressiva i aparició de zona de mielomalàcia que comporta dificultat a la marxa requerint mobilització amb cadira de rodes la major part del temps. Davant l’evolució, actualment la pacient refusa nova intervenció de revisió. Conclusions: De cares a la intervenció de columna vertebral en pacients d’edat avançada en els que l’osteoporosi és freqüent, és important fer una correcta planificació preoperatòria. Cal fer un bon estudi del balanç sagital, nivells que afecta la patologia degenerativa i ajudar-nos de mètodes que ens disminueixin el risc de fallo de la instrumentació, com ara la cimentació dels cargols pediculars o la vertebroplàstia a la zona de transcisió entre segment fixe i segment mòbil tal com descriuen estudis previs.

POSTERS

TÍTOL: EFECTIVITAT I COSTOS DEL DRENATGE RECUPERADOR EN LA CIRURGIA ORTOPÈDICA DE PRÓTESIS TOTAL DE GENOLL. AUTOR (S): Susana Coll, Pilar Marín, Aliona Angheni, Verónica Núñez, Jordi Coderch*. Servei de Cirurgia Ortopèdica i TraumatologIa. Hospital de Palamós. *Departament d’Avaluació i Recerca. CENTRE: Serveis de Salut Integrats Baix Empordà

Introducció: En les intervencions de PTG hi ha una pèrdua considerable de sang que en ocasions requereix la transfusió d'hematies. Les transfusions de sang impliquen riscos per la salut i despeses, degut a la recolecció, emmagatzematge i administració. Per la qual cosa, ens vam plantejar al nostre hospital la possibilitat d'utiltzar noves estratègies (l'ús del drenatge recuperador) que impliquéssin la possible reducció de costos i disminució de les transfusions. Objectiu: Avaluar si l'ús del drenatge recuperador (CB II Constavac Stryker) modifica l’evolució clínica o els costos (en l'estalvi de transfussions sanguínees) en la població intervinguda de pròtesis de genoll. Mètodes:

DISSENY: Estudi observacional de cohorts.

ÀMBIT: Hospital comarcal de 114 llits, on es practiquen unes 156 intervencions de pròtesi de genoll anuals (2010).

PACIENTS: Casos: pacients intervinguts de pròtesis total de genoll (PTG) al 2010 (d'abril a desembre) amb drenatge recuperador. Controls: nombre equivalent de pacients intervinguts de PTG i només amb tècniques habituals, el mateix periode i seleccionats aleatòriament.

INTERVENCIÓ: Col.locació del drenatge recuperador intraoperatòriament.

MEDICIONS: Edat, sexe, transfusions, costos (de drenatge recuperador i transfusions), dies d'ingrés i paràmetres hematològics (Hematòcrit i Hemoglobina, pre i postoperatoris).

ANÀLISI: Tècniques estadístiques univariants (freqüències i mitjanes); i bivariant (Chi-quadrat i T de Student), mitjançant SPSS v 18.

Resultats: En el periode esmentat, s'intervingueren 48 casos (amb ús de recuperador), i es seleccionaren 49 controls. Sexe: 67% dones. Edat: mitjana 71,6 anys. Htco pre / post 1r dia / post 5è dia, mitjanes: 40, 5 / 30, 8 / 30, 0. Hb pre/post 1r dia/post 5è dia, mitjanes: 13, 4 / 10, 3 / 9, 9. Dies ingrès, mitjana=8,67. (Diferències mínimes irrellevants entre casos i controls; estadísticament no significatives). Ús de transfusions en el 21,6% d'intervencions (casos 18%; controls 25%). Núm. bosses, mitjana = 0,42 (casos 0,33; controls 0,52). (Les diferències no són estadísticament significatives) Cost, mitjana: casos 146,12 €; controls 53,46 € (p<0,0001). Conclusions: Hem observat amb les dades estudiades que l'ús dels recuperadors no modifica l’evolució clínica en la població estudiada. Això coincideix amb altres estudis publicats. L'ús de sang és més reduit quan s'utilitzen recuperadors, però no hem evidenciat diferències estadísticament significatives (potser perquè la mostra estudiada és limitada). Els costos hematològics s'incrementen amb els recuperadors, pel preu de l'equip.

POSTERS

TÍTOL: PRÒTESIS TOTAL DE GENOLL EN ARTROPATIA NEUROPÀTICA. A PROPÒSIT D'UN CAS AUTOR (S): Baraldés Canal, M; Froufe Siota, M.Á; Masvidal Sans,D; Vilabrú Pagès, N; Navarro Cano, E; Madirolas Alonso, X; Rodrigo; E; Sanchez Bustos, E CENTRE: Hospital Dr. Josep Trueta de Girona .

Introducció: La artropatia neuropàtica és una malaltia del sistema nerviós amb degeneració dels nervis, que s’associa a pèrdua de sensibilitat i de la propiocepció, la qual cosa fa que les articulacions estiguin sotmeses a traumatismes freqüents ocasionant lesió condral i òssia i, conseqüentment, la seva destrucció . Tot i així, en 1/3 dels pacients no es demostra dèficit neurològic. Cas clínic: Presentem el cas d’un pacient de 68 anys que consulta l’abril 2011 per gonalgia dreta. A la radiografia inicial s’observa un procés artrosic degeneneratiu inicial per la qual cosa s’indica artroplàstia total de genoll dret. El gener del 2013 quan ingressa per realitzar la cirurgia programada s’observa el genoll amb vessament articular i inestabilitat lligamentosa en varo. Es realitza radiografia en la qual s’observa important lesió osteolitica a meseta tibial interna. Es completa estudi amb artrocentesi, essent els cultius negatius; RMN nuclear on s’observa artropatia inflamatòria i Gammagrafia marcada amb leucòcits que informa de procés inflamatori sever i agut reactiu al procés degeneratiu. El pacient com antecedents presenta una mielopatia degenerativa secundaria a lesió medul·lar traumàtica degut a un accident de trànsit que pateix el 1972 presentant aixafament vertebral de D12-L1, requerint 15 anys desprès laminectomia sense fixació de D11-D12 per compressió conus medul·lar. Clínicament presenta de forma progressiva hipo-anestesia amb cadira de muntar, anestèsia artrocinètica i termoalgèsia EID, impotència i incontinència. En electromiograma de setembre 2012 s’observa pluriradiculopatia amb empitjorament evolutiu en relació a control previ. Finalment es decideix col·locació de artroplàstia total de genoll dret constreta (rotating), requerint augment de titani de 20mm a meseta tibial interna per substituir el defecte ossi. Discussió: Orientem el cas com a probable artropatia neuropàtica secundària a mielopatia degenerativa progressant a síndrome de cua de cavall crònica. En el nostre cas es descarta tractament conservador ja que el pacient presenta important inestabilitat articular que li impossibilitat les activitats bàsiques de la vida diària. Es planteja artrodesis versus protesis total de genoll dret. Finalment conjuntament amb el pacient s’opta per la col·locació de pròtesis total de genoll constreta (rotating). .

POSTERS

TÍTOL: ESTEM SEGUINT ADEQUADAMENT AL PACIENT AMB MALALTIA PULMONAR OBSTRUCTIVA CRÒNICA (MPOC) A L' ATENCIÓ PRIMÀRIA (AP)? AUTOR (S): Salinas Meza. I, Lopez Pereira M, Palé Mena Ll, Lugo Lugo B, Sanchez Perez I CENTRE: ABS Torroella de Montgrí. Serveis de Salut Integrats Baix Empordà

Objectius: Analitzar a l'AP el seguiment del pacient amb MPOC i la resolució de les aguditzacions. Analitzar l'associació amb el Síndrome d' Apnea-Hipopnea durant el Son (SAHS) i l'obesitat. Material i mètodes: Estudi transversal entre novembre 2010 i novembre 2012 a un àrea bàsica de salut semi rural basant-se en la revisió de la Historia Clínica Informatitzada ( HCI) Població d' estudi: tots els pacients amb una edat de diagnòstic de MPOC ≥ 35 anys (n = 290). Variables: sexe, edat de diagnòstic, índex de massa corporal (IMC), Síndrome d' Apnea-Hipopnea durant el son (SAHS), espirometria realitzada en els últims 2 anys, número d' aguditzacions (cap, 1, ≥ 2), resolució de les aguditzacions a AP, urgències i hospitalització. Anàlisis: descriptiva univariable (freqüències) i bivariable (p-valor associat al estadístic exacte de Fisher, significació del 5%), mitjançant SPSS v18. Resultats: Homes 74,1%, edat de diagnòstic ≥ 65 anys 60%, mediana de població EPOC: 65 anys, sobrepès 43,2%, obesitat 35,2%, SAHS 9,3%. Sense espirometria en els últims 2 anys 67,9%. Número d'aguditzacions: cap 61.1 %, 1 agudització 22.8 %, ≥ 2 aguditzacions 38,3%. Resolució de les aguditzacions a AP 55,5%, urgències 11% i hospitalització 10%, corresponent a ≥ 65 anys el 82%, 90,6% i 96,6%, respectivament. Conclusions: Existeix un deficient seguiment del pacient MPOC a l' AP ( 32,1%). Tot i això trobem una bona capacitat resolutiva ( 55.5%) davant les aguditzacions d'aquests pacients. Un alt percentatge de les aguditzacions ( 96.6%) en majors de 65 anys, que són la majoria, requereixen ingrés hospitalari. Necessitat d'implantar a l' AP un programa de seguiment del pacient MPOC que inclogui la realització d' espirometries i control del IMC per millorar el seu maneig i evitar les aguditzacions. Paraules clau: Malaltia Pulmonar Obstructiva Crònica. Espirometria. Atenció Primària de Salut.

POSTERS

TÍTOL: AVALUACIÓ DE DUES METODOLOGIES DE DETECCIÓ RÀPIDA DEL VIRUS RESPIRATORI SINCITIAL (VRS) PER ESTABLIR UN NOU PROTOCOL AUTOR (S): Puig-Pey Comas I., Martínez Zurita M., Batchelli Romans A., Leon Castells G, Motjé Casas M. i Aleixandre Cerarols R.N. CENTRE: Hospital Universitari Doctor Josep Trueta

Introducció: El VRS és la principal causa de malaltia respiratòria del tracte inferior en població infantil. En països desenvolupats el VRS es considera responsable de més del 40% d’hospitalitzacions en menors de 2 anys. El diagnòstic etiològic inclou mesures d’aïllamentent del pacient per tal de controlar la transmissió nosocomial. La determinació ràpida del VRS és urgent i útil en aquest sentit. Material i mètodes: Entre els mesos de febrer i març de 2013 hem avaluat 28 aspirats nasofaringis de 13 pacients pediàtrics ingressats al nostre hospital. Hem assajat tres kits diferents d’ immunocromatografia directa (IC): BD Directigen EZ RSV (Becton Dickinson), utilitzat actualment al nostre hospital, RSV Monlab Test (MONLAB) i RSV Card Letitest (Leti Diagnósticos). Els resultats d’ IC s’han comparat amb un nou mètode de detecció antigènica de VRS, un immunoassaig fluorescent (IFI) (Sofía, Quidel Corporation). L’analitzador Sofía detecta de forma automatitzada una senyal fluorescent proporcional a la concentració d’antigen que es processa mitjançant un algoritme específic de la prova. Per últim, alguns resultants discrepants s’han comprovat mitjançant una plataforma multiplex de detecció qualitativa de virus respiratoris que combina PCR i detecció per hibridació a sondes específiques d’un array (Verigene Respiratory Virus Plus Acid Nucleic Test , Nanosphere Inc). Hem calculat sensibilitat, especificitat, valor predictiu positiu (VPP) i valor predictiu negatiu (VPN) de les IC en comparació amb IFI Sofía (n=28), i els mateixos paràmetres dels resultats obtinguts per IFI respecte PCR (n=15) utilitzant Excel (Microsoft) com a software. Resultats: Entre les tècniques estudiades destaca l´elevada sensibilitat de la IC Directigen i del IFI Sofía (100%) , comparat amb els altres kits de detecció ràpida estudiats. Respecte l’especificitat sobresurt la IC de Monlab amb un 92% , seguit de la IC Leti amb un 87,5% , la IFI Sofía amb un 71,5% i la IC Directigen amb un 63%. Les tècniques d ´IC Directigen i IFI Sofia són les que discriminen millor els veritables negatius ja que els mostren un VPN de l 100%. La PCR ha determinat dos resultats positius, VRS A i Influenza B, que prèviament havien estat interpretats com positius per VRS utilitzant IC Directigen i IFI Sofía. S’han obtingut resultats invàlids en dues mostres assajades utilitzant les IC (LetTest i Monlab) per tractar-se de mostres espesses. Conclusions: - La IC és una tècnica d’interpretació subjectiva. Les diferents tècniques assajades mostren sensibilitats i especificitats variables entre si. - La IFI Sofía, és una bona tècnica d’screening ràpid per VRS ; estandaritza el procés analític ja que permet la identificaciíó individual de cada casset i realitza la lectura automatitzada del resultat. - La PCR és una eina de suport necessària per poder confirmar els resultats de VRS positius detectats mitjançant tècniques de processament ràpid. - Per tal d’evitar resultats invàlids caldria unificar criteris de recollida de mostra; seria preferible recollir mostra nasofaríngia amb escovilló sintètic.

POSTERS

TÍTOL: DIAGNÒSTIC MICROBIOLÒGIC DE LA DIARREA ASSOCIADA A CLOSTRIDIUM DIFFICILE. AUTOR (S): Queralt i Moles F. X., Puig-pey i Comas I., Vilarnau i Puignau A., Leon Castells G, Motjé i Casas M. i Ramírez Malagon M. CENTRE: Laboratori Clínic ICS Girona. Hospital Universitari de Girona Dr Josep Trueta.

Introducció: Les soques toxigèniques de Clostridium difficile (CD) són una causa important de diarrea aguda en països desenvolupats. Fins ara, el diagnòstic classic s’ha basat en l’associació de cultiu bacteriològic específic per CD amb estudi posterior de citotoxicitat. En l’actualitat però es proposen estratègies diagnòstiques que integren d’una banda, tècniques ràpides i d’alta sensibilitat com la detecció de l’antigen glutamat deshidrogenasa (GDH) i d’altra banda, tècniques d’alta especificitat que detecten la presència dels gens que codifiquen la producció de toxines. Material i mètodes: Entre l’1 de setembre de 2012 i 30 d’abril de 2013 hem realitzat 507 determinacions immunocromatogràfiques ràpides (IC)de Clostridium difficile utilitzant el kit TECHLAB® C.Diff quik chek complete® d’Alere. Aquest kit detecta simultàniament l’antigen GDH preesnt a la pared cel·lular de CD i la presència de les toxines A i B del CD toxigènic. Aquelles determinacions que han resultat ser positives tan per antigen, toxina o ambdues s’han confirmat mitjançant tècnica de RT-PCR de GeneXpert® utilitzant el kit Xpert® C.difficile de Cepheid® que investiga els gens productors de la toxina A (tcdA) i la toxina B (tcdB) . Resutats: De les 507 determinacions immunocromatogràfiques realitzades, 37 han estat confirmades per RTPCR (7,3%). Els resultats obtinguts han estat els següents:

Immunocromatografia Confirmació

RTPCR

GDH - / toxines - 458 -

GDH - / toxines + 1 0

GDH + / toxines - 26 15

GDH + / toxines + 22 22

507 37

Totes les immunocromatografies GDH + / toxines + (22 casos) s’han confirmat per RT-PCR (100%). Dels 26 casos amb GDH + / toxines -, en 15 s’ha confirmat la presència de soca toxigènica mitjançant RT-PCR (57,7%) . La sensibilitat de la detecció de les toxines per immunocromatografia ha resultat ser del 77%. Conclusions:

- La tècnica immunocromatogràfica TECHLAB® C.Diff quik chek complete® d’Alere és un test ràpid i útil per descartar (GDH - / toxines -) la infecció per Clostridium difficile.

- Tots les determinacions GDH + / toxines + s’han confirmat per RT-PCR, fet que planteja la possibilitat

d’obviar la confirmació per RT-PCR, amb el conseqüent estalvi econòmic que això suposaria.

- La baixa sensibilitat de la IC en la detecció de toxines (77%) genera la necessitat de la confirmació per RT-PCR.

POSTERS

TÍTOL: BRIEFING DE SEGURETAT EN URGÉNCIES: ÉS COSA DE TOTS AUTOR (S): Nativitat Ortells Abuye CENTRE: Hospital de Palamós

Introducció: El Briefing és una eina que consisteix en la realització d'un acte de comunicació entre professionals amb guió previ. Al servei d'urgències van adaptar aquest Briefing com una alerta informàtica que comunicava alhora a tots els professionals d’urgències l’existència un risc potencial pel pacient. Objectiu: L'objectiu del nostre estudi és descriure el nombre d’alertes de seguretat obertes a urgències i per quin motiu s’han enregistrat. Metodologia: Estudi observacional transversal. Es van enregistrar informàticament totes les alertes de seguretat obertes en el servei d’urgències del nostre hospital durant l’any 2012. Les variables valorades van ser l’edat, el sexe, el motiu de l’obertura de l’alerta, la categoria professional, el dia de la setmana, el mes i el torn en que s’enregistrava. Es va realitzar un anàlisis descriptiu amb el programa SPSS16. Resultats: Es van enregistrar un total de 912 alertes de seguretat que representen un 1,6% de les urgències ateses. Un 52,2% van ser homes. La mitjana d'edat va ser de 62 ± 24 anys on destaca el majors de 79 anys amb un 33,2%. Els dies de mes obertures d'alertes van ser el dimecres i el dijous. Es registre un augment progressiu d'alertes durant d'any amb un pic important tant al maig com al juliol. Els motius més freqüents d'alerta van ser el risc de caigudes (37%), risc de xoc (14,5%) i risc neurològic (13,5). Infermeria va obrir la majoria d'alertes (95%). Conclusions: El Briefing és una eina de seguretat potent que cada com està més arrelada al servei d'urgències sobretot al col·lectiu d'Infermeria. La comunicació entre els professionals és imprescindible per la seguretat del pacient. Paraules clau: Seguretat del pacient, Briefing, Risc

POSTERS

TÍTOL: MORIR A URGÈNCIES AUTOR (S): María del Carmen del Caño Castillo , Nativitat Ortells Abuye CENTRE: Hospital de Palamós

Introducció: En els Serveis d’Urgències (SU) hospitalaris es donen dos tipus de morts, la no esperada, traumàtica o per patologia i la mort esperada per deteriorament d’una malaltia incurable. Objectiu: Descriure les característiques epidemiològiques i clíniques dels èxitus produïts al SU d'un hospital comarcal. Metodologia: Estudi observacional descriptiu transversal. Es van enregistrar totes les defuncions produïdes en el SU durant l'any 2011. Van quedar exclosos els pacients ingressats cadàver. Les variables estudiades son entre altres la causa de mort, realització de reanimació cardiopulmonar(RCP), escala de Karnofsky, escala de Charlson, tècniques i tractaments realitzats. Es va realitzar una estadística descriptiva, Chi-quadrat amb el programa SPSS18. Resultats: Vam enregistrar 35 morts que representaven una mortalitat del 0, 06%. El 57,1% van ser dones i la mitjana de edat va ser de 83±8,7 anys. La principal causa de mort va ser la patologia cardiovascular (40%). El 66, 7% dels pacients tenien una dependència total segons l’escala de Karnofsky. El 82,4% tenien una comorbilitat alta segons l’escala de Charlson corregida per edat. Vam realitzar maniobres de RCP a un 20% dels pacients i vam trobar associació significativa entre RCP i Karnofsky (p=0,016). En el 68, 6% la mort era esperada i d’aquests el 75% eren majors de 80 anys. El 41, 2% va rebre analgèsia major i al 14,7% es va administrar sedació. Les tècniques mes utilitzades van ser vies perifèriques (82,9%), analítiques (77,1%) i radiografies (54,3%). Conclusions: Totes les morts produïdes al nostre SU van ser per patologia mèdica. No registrem cap cas de mort traumàtica. Això pot ser degut tant al fet de tractar-se d’un hospital comarcal como de tenir una unitat de suport vital avançat (USVA) que deriva aquets pacients a un hospital de tercer nivell. A més, considerem que no s’ha sigut molt agressiu amb els pacients amb mort esperada. Paraules clau: defunció, mortalitat, servei d’urgències hospitalari.

POSTERS

TÍTOL: INTOXICACIONS PER MONÒXID DE CARBONI AUTOR (S): Vila Massanas F, Rodríguez Moreno J, Radaidan Hazzaoui M CENTRE: Hospital Universitari Dr. Josep Trueta

Introducció: La intoxicació per fum és la principal causa de mortalitat als incendis. La intoxicació per monòxid de carboni es produeix després de la inhalació suficient de monòxid de carboni (CO). El CO és un gas tòxic, però, en ser incolor, inodor, i en un principi no irritant, és molt difícil que sigui detectat per les persones. El CO té una acció tòxica sobre els teixits orgànics i afecta sobretot al sistema nerviós central, miocardi, i múscul estriat. La confirmació diagnòstica de la intoxicació és l’analítica, amb la determinació de COHb en sang o de CO espirat. Objectius: -Enumerar les principals alteracions que han patit els subjectes exposats a CO -Distingir els pacients tributaris de tractament amb oxigen hiperbàric. Metodologia: La recerca electrònica s’ha realitzat durant els mesos de Setembre de 2012 a Febrer del 2013 utilitzant les següents bases de dades: Medline, Cochrane, Eslevier... Resultats: El diagnòstic i la actitud terapèutica s’han d’establir en base al quadre clínic, complementat amb al informació anamnèsica, toxicològica i epidemiològica. Les principals manifestacions clíniques i biològiques són les següents: alteracions neurològiques, cardiovasculars, respiratòries i metabòliques. La oxigenoteràpia hiperbàrica (OHB) és una modalitat terapèutica que es fonamenta en l’obtenció de pressions parcials d’oxigen elevades per augmentar el transport i la transferència d’oxigen. La OHB és eficaç les primeres sis hores post-exosició i s’aplica a pacients amb pèrdua de coneixement, exploració neurològica anormal, COHb superior al 40%, pacients amb malaltia coronària i COHb superior al 20% o a dones gestants amb COHb superior al 15%. Conclusions: Actualment es produeixen entre 250 i 300 casos d’intoxicacions/any. El tractament es basa en actuar sobre les manifestacions clíniques i si l’estat del pacient és greu es decidirà si es candidat a OHB, que es tracta d’una tècnica complexa i costosa que requereix una gran inversió humana i material. .

POSTERS

TÍTOL: CIRCUIT DE DIAGNÒSTIC RÀPID ONCOLÒGIC A L’ABS D’OLOT AUTOR (S): Villar Lazaro Quionia, Bassets Pagès Glòria, Sardañes Albert Josefa, Noguer Batllori Loreto, Cabratosa Pla Joan, Pellicer Baeta Montserrat CENTRE: ABS Olot

Introducció: L’objectiu dels circuits de diagnòstic ràpid de càncer (CDR) és arribar al diagnòstic i al tractament corresponent el més aviat possible, minimitzant els temps d’espera entre els diferents processos assistencials. La coordinació entre els diferents nivells és una eina bàsica per reduir l’objectiu d’un temps inferior a 30 dies entre la primera visita per sospita de càncer i l’inici del tractament. El circuit inclou la patologia oncològica de més prevalença i morbimortalitat: Colon i recte, mama, pròstata i pulmó. El treball actual analitza els circuits des de la primera derivació fins el moment del diagnòstic. Pretenem obtenir informació que ens ajudi a millorar-los i adequar-los a les necessitats dels nostres pacients. Objectiu: Avaluar el Circuit de Diagnòstic Ràpid oncològic (CDR) de l’ABS Olot, des del moment de la derivació fins al diagnòstic. Objectius específics: Nombre de pacients inclosos en el circuit per patologies. Taxes d’utilització del circuit. Temps entre la derivació i la primera prova diagnòstica o visita. Percentatge de pacients del circuit diagnosticats de càncer. Material i mètodes: Estudi retrospectiu. Criteris d’inclusió: tots els pacients que han estat derivats per estudi de diagnòstic ràpid durant l’any 2012 des de l’ABS Olot al nostre hospital de referència: Hospital Sant Jaume d’Olot. Circuïts de sospita de neoplàsia de colon, mama, pròstata i pulmó. Variables: edat, sexe, temps entre la derivació via CDR i la primera prova, diagnòstic final i si hi ha o no diagnòstic de neoplàsia. Resultats: L’ABS d’Olot té una població no pediàtrica de 32.173 habitants. Durant l’any 2012, s’han derivat mitjançant el CDR 91 pacients de l´ABS d’Olot., dels quals 18 van ser homes i 73 van ser dones. Mitjana d’edat: 53,6 anys (19 – 90). La taxa d’utilització global del circuit és de 28,3 per 10.000 habitants. La sospita de càncer de pulmó va generar 3 derivacions, per càncer colorrectal 31, mama 56 i pròstata 1. Dels 91 pacients enviats, la mitjana d’espera de la primera visita o prova és de 8,2 dies (1 – 30). Van ser diagnosticats de càncer a partir del CDR, 14 dels 91 pacients (15,4%). S’analitzen també les patologies no neoplàsiques diagnosticades després del circuit. Conclusions: - Els circuits de diagnòstic ràpid més utilitzats són els de mama i colon. - És obvi que la sospita de càncer de pròstata es deriva per altres circuits, com ara la visita preferent o la consulta telefònica i que possiblement passa el mateix en el cas de la neoplàsia de pulmó. A partir d’aquest treball revisarem les altres vies diagnòstiques. - El circuit facilita la realització de proves diagnòstiques d’una forma ràpida, bàsicament mamografia i colonoscòpia i per tant , escurça el temps de diagnòstic. - Segons la nostra opinió, el CDR és una eina bàsica de diagnòstic, que incrementa la satisfacció del pacient i del professional.

POSTERS

TÍTOL: COM SABEM EL NIVELL D´ADHESIÓ AL TRACTAMENT DELS NOSTRES PACIENTS? AUTOR (S): Navazo Subirana, L., Rodriguez Santisteban, A.L., Ponsatí Parramon, A., Torriente Avin, A., Vilà Vendrell, N., Bosch Congost, A.M. CENTRE: Hospital Universitari Josep Trueta

Introducció: La falta d'adherència al tractament farmacològic o incompliment terapèutic és un problema greu en la pràctica clínica, especialment en el tractament de malalties cròniques. Aproximadament un 20-50% dels pacients no pren la seva medicació com està prescrita, tot i que aquesta tassa pot variar molt segons la patologia. Objetiu: Descriure els mètodes per mesurar l'incompliment terapèutic i poder identificar als pacients no complidors. Mètode: Revisió bibliogràfica consultada en bases de dades PubMed, Chrocane i CINAHL. Resultats: S’ha creat una taula visual per identificar els diferents mètodes per poder identificar si existeix adherència del compliment. Conclusions: L'adherència es té que avaluar de manera rutinària, cada vegada que es prescrigui o es revisi la medicació. Donada la pressió assistencial a priori s'ha de centrar l'atenció en els pacients amb major risc de falta d'adherència. Convé tenir en conte que l' adhesió inicial de la prescripció, l'experiència del pacient amb el seu us dels medicaments, i la seva necessitat d'ajudar per millorar l'adherència poden canviar al llarg del temps, per això s'ha de revisar periòdicament. Per saber si el pacient presenta un bon compliment cal conèixer les diferents tècniques per sondejar-lo, que gràcies a elles podrem avaluar el grau de d’adherència i elaborar el disseny posterior d'estratègies encaminades a millorar-la.

POSTERS

TÍTOL: CURES D’INFERMERIA PER LA PREVENCIÓ D’AMPUTACIONS AL PEU DIABÈTIC AUTOR (S): Bosch Congost, A.M., Navazo Subirana, L., Rodriguez Santisteban, A.L. , Ponsatí Parramon, A., Torriente Avin, A., Vilà Vendrell, N. CENTRE: Hospital Universitari Josep Trueta

Introducció: Les amputacions de les extremitats inferiors són una complicació de la diabetis mellitus (DM) que té un impacte nociu en la qualitat de vida del pacient i família, a més dels costos directes i indirectes que comporten. El risc d’aquesta complicació és 15 vegades més alt en una persona diabètica respecte a la població en general, i les amputacions es poden evitar o minimitzar amb un maneig adequat. Objectiu: Descriure l’esquema bàsic d’actuació en les cures al peu del pacient diabètic, a fi de prevenir les complicacions per part d’infermeria i es puguin tractar al més aviat possible, evitant les amputacions. Mètode: Revisió bibliogràfica consultada a bases de dades PubMed, Medline Plus, Cuidatge i en l’editorial Elsevier. En total, revisió de 8 articles. Conclusions: L’educació en l’autocura dels peus i la inspecció periòdica d’aquests per part de personal sanitari, almenys una vegada l’any, ajuda a reduir la incidència de lesions en els peus. Una detecció primerenca de les lesions seguida d'un tractament ràpid aconsegueix reduir el nombre d’ingressos hospitalaris, d’amputacions i disminueix de manera considerable les despeses sanitàries produïdes per aquest tipus de lesions. A través d’aquest pòster es vol fer arribar a l’equip d’infermeria la informació esquemàtica, a fi que estiguin preparats per atendre aquesta patologia i, juntament amb altres especialistes (metges de família, endocrinologia, podologia, traumatologia i cirurgia vascular) poder reduir el nombre d’amputacions o minimitzar-les.

POSTERS

TÍTOL: SÍNDROME DE TRANSFUSIÓ FETO-FETAL. AUTOR (S): *Farré Reñé, Montserrat; Noguera Puig, Cristina; Iriarte Castro, VIgmar; Torrent Bosch, Sara; Ramos Maeso, Josep Maria CENTRE: Servei de Ginecologia i Obstetrícia. Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta.

Introducció: El síndrome de transfusió feto-fetal (STFF) és una complicació que es presenta en un 10-15% de las gestacions gemel·lars monocorials biamniòtiques, és a dir, 1de cada 2000 embarassos. És una entitat exclusiva d’aquest tipus de gestació i la seva principal característica és la presència d’anastomosis arteriovenoses, amb un flux unidireccional que comporta una seqüència d’oligohidramnis-polihidramnis. L’afectació fetal es produeix per una hipovolèmia del bessó donant i una hipervolèmia del bessó receptor. Un diagnòstic precoç i un tractament en el moment adequat són essencials per millorar el pronòstic. A continuació us presentarem un cas diagnosticat al primer trimestre de gestació amb posterior cirurgia fetal amb ablació selectiva amb làser dels vasos comunicats. Tècnica que ha demostrat un 85% de supervivència, al menys d’un dels bessons, en comparació amb l’amniodrenatge amb una supervivència del 60% i una conducta expectant amb una mortalitat que s’aproxima al 100%. Material i mètodes: Presentem el cas d’una gestant monocorial-biamniòtica, de 16+5 setmanes de gestació, a la qual al realitzar una ecografia de control segons el protocol, es visualitza un primer fetus amb un oligohidramnis (columna màxima de 1) sense identificar-se la bufeta de l’orina i un segon fetus que presenta un polihidramnis (columna màxima de 7) amb una bufeta de 8 mms. Les biometries d’ambdoós fetus corresponen, els Dopplers són normals i la placenta es troba a la cara anterior. Davant el diagnòstic de STFF es deriva la gestant al nostre centre de referència. Revisarem les complicacions més freqüents de les gestacions monocorials-biamniòtiques, els criteris diagnòstics del STFF i les indicacions d’aquest a la cirurgia fetoscòpica làser. Resultats: La gestant es derivada al nostre centre de referencia, l’Hospital de la Vall d’Hebron, on es confirma el diagnòstic i es classifica com un STFF estadi II de Quintero. A les 17+2 setmanes de gestació es realitza una ablació selectiva dels vasos comunicants mitjançant làser sense incidències. A l’ecografia de control post cirurgia, 18+6 setmanes de gestació, ja es poden apreciar els beneficis de la tècnica quirúrgica. S’observa una normalització del líquid amniòtic d’ambdós sacs gestacionals i es visualitzen les dues bufetes de l’orina sense discordança. Actualment la gestant es troba a la setmana 21, amb ambdós fetus amb biometries que es corresponen, líquid amniòtic d’ambdos sacs dins la normalitat (columna màxima de 4 i 5), amb bufetes congruents i amb una placenta normoinsert a ala cara anterior.

Conclusions:

El STFF és una de les complicacions més greus de les gestacions gemel·lars monocorials-biamniòtiques, està

associada a una alta mortalitat i morbilitat fetal (35% de complicacions neurològiques). Es recomana la realització

d’un control exhaustiu d’aquestes gestants, ja que, un diagnòstic precoç i un tractament adequat tindran un fort

impacte en el pronòstic.

POSTERS

TÍTOL: A PRÒPOSIT D’UN CAS: TAQUICARDIA PAROXÍSTICA SUPRAVENTRICULAR FETAL. AUTOR (S): Elisabet Merino Mesa; Alexandra Bonmatí Santané; Sara Torrent Bosch; Anna Borrell Molins; Josep Mª Ramos Maeso; Elena Álvarez Castaño. CENTRE: Hospital Universitari Josep Trueta.

Introducció: Les alteracions del ritme cardiac estan presents en 1-2% de totes les gestacions. El sistema de conducció cardíac fetal és funcionalment madur a partir de les 16 setmanes de gestació (SG). Sovint les aritmies són detectades en controls ecogràfics de rutina durant el 2n i 3r trimestre o en la monitorització cardíaca fetal, sense repercussió clínica fetal. La majoria són benignes i no requereixen tractament intrauterí. D’altres en canvi, poden presentar importants repercussions fetals pel que caldrà un bon diagnòstic i la instauració del tractament. Cas clínic: Secundigesta 24+5 setmanes de gestació, 33 anys, sense antecedents patològics d’interés, remesa del seu ginecòleg privat per sospita de taquicardia paroxística supraventricular (268 bpm) associat a ascitis fetal. Es confirma el diagnòstic de sospita, descartant cardiopatia estructural. Es va decidir ingrés per tractament antiarítmic via oral amb flecainida 150mg/8h i digoxina 0.25mg/8h amb el que es va controlar. Previ a l’alta es va ajustar la dosi a flecaïnada 100mg/12h i digoxina 0.25mg/24h essent efectiva. A les tres setmanes en els controls ambulatoris, es va suspendre la digoxina per curs favorable del quadre clínic amb ressolució de l’ascites fetal. Amb el tractament antirrítmic, el fetus va presentar freqüència cardíaca fetal normal fins al part. Resultats: Les taquiaritmies fetals representen el 8% dels trastorns del ritme, i dos terços de les aritmies fetals majors. El 85% d’aquestes són taquicardies paroxístiques supraventriculars (TPSV) i la majoria es produeixen per mecanisme de reentrada (90%). Característicament cursen amb valors de freqüència cardíaca fetal entre 200-300 batecs per minut. En un 5-12% dels casos existeix una cardiopatia estructural. Se solen associa a conseqüències clíniques importants amb compromís hemodinàmic i hidrops fetal, presentant un 30% de mortalitat intrauterina. La majoria dels casos són tractats amb èxit via transplacentària, amb la administració materna de tractament antiarítmic. El fàrmac d’elecció dependrà de la presència o no d’hidrops fetal, essent d’elecció en aquests casos, la flecaïnida. En pacients refractaris, pot ser necessari l’associació amb digoxina, o inclòs requerir la injecció de l’antiarítmic per via intravenosa fetal (funiculocentesi). S’aconsegueix la cardioversió en el 65-75% dels casos amb compromís fetal, i la ressolució de l’hidrops en 2-4 setmanes. Se sol ressoldre durant el primer any de vida, tot i que existeix un 25% de recurrències i están descrits un 5-10% de casos amb seqüel·les neurològiques degut al compromís isquèmic. Conclusions: La taquicardia paroxística supraventricular fetal és una alteració del ritme cardíac poc freqüent però amb una alta morbilitat associada si no es diagnostica i s’instaura el tractament adequat. No hi ha consens en el tractament antiarítmic d’elecció, però alguns autors prefereixen la digoxina com de primera línia i deixen la flecaïnida pels casos de fetus hidròpics com fou en el nostre cas. S’aconsegueix en un 65-75% dels casos la cardioversió, pel que la seva correcta detecció i instauració de tractament, millora el seu pronòstic.

POSTERS

TÍTOL: RUTA ASSISTENCIAL INSUFICIÈNCIA CARDÍACA: ELEMENTS DE CONSENS I INSTRUMENTS D’AJUDA PER A INFERMERIA AUTORES: Crous Costa, Iris; Fabregas Comadran, Thaís; Feria Gil, Raquel; Maso Donadeu, Montse;Pla Surina, Alba; Salgado Rodriguez, Creu. CENTRE: Atenció Primària (ABS Cassà de la Selva i Anglès ( IAS) i ABS Sta Coloma (ICS); Hospital Sta Caterina: Servei d’urgències i Medicina Interna Institut Assistència Sanitària (IAS). Introducció: Una ruta assistencial és un pacte entre professionals d’una determinada àrea sanitària que estableix como organitzar-se i actuar davant d’ un pacient amb una determinada patologia basànt-se en una guia de pràctica clínica (GPC), promovent la coordinació entre professionals. Objetiu principal :

Millorar la salut y promoure l’ autocura del pacient amb insuficiència cardíaca (IC) buscant una atenció integrada, objectius y línees d’educació sanitària comuns.

Objetius secundaris:

Homogeneitzar l’abordatge de la patologia a nivell territorial. Descriure un instrument comprensible, factible y adaptat als professionals d’infermeria dels tres àmbits assistencials. Objectiu: Grup de discussión i tècniques de consens de 10 professionals que comparteixen hospital de referència. Colideratge primària-especialitzada Elecció de GPC de referència: European Society of Cardiology's (2012) Subgrupo de treball d’infermeria per a l’ elaboració del consens en instruments de valoració infermera, contingut de les visites de seguiment d’infermeria i elements educatius. Resultats: Fulla de recomenacions en pacients amb con IC incloent reconeixement dels signes d’alarma. Recomenacions dietètiques. Instrument d’avaluació que determina el grau de coneixements: malaltia, medicació i hàbits de vida. En una segona fase, valoració del maneig terapèutic. Quadre de seguimient del pacient amb IC estable segons fase evolutiva de la (NYHA) amb descripció del contingut de visites de seguiment: educació terapèutica, valoració factors risc cardiovascular, vacunació antigripal, escales, seguiment pla de cures. Conclusions: La participació de professionals d’infermeria en l’elaboració de la ruta ha permès omplir de contingut infermer el seguiment en fase estable de pacients amb IC i arribar a un consens en els instruments d’educació terapèutica.

POSTERS

TÍTOL: MOLA HIDATIFORME PARCIAL EN UN FETO AFECTO DE ONFALOCELE. AUTOR (S): Iriarte Castro, Vigmar; Farré Reñé, Montserrat; Noguera Puig, Cristina; Sala Hernandez, Eduard; Alvarez Castaño, Elena; Ramos Maeso, Josep Maria CENTRE: Servei de Ginecologia i Obstetrícia. Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta.

Introducció: La malaltia trofoblàstica gestacional (MTG) es caracteritza per la presència de trastorns en la proliferació trofoblàstica que tenen lloc durant l’embaràs. Aquesta situació clínica engloba una sèrie d’entitats que podem agrupar com: Mola hidatiforme i neoplàsia trofoblàstica gestacional. La mola hidatiforme es classifica com a parcial i com a completa en funció de la presència o ausència de teixit embrionari o fetal. Es tracta d’entitats diferents, amb diferències en el seu origen citogenètic, histología, potencial de malignització i pronòstic. La MTG tè una incidència de 1 a 2 casos per cada 1000 embarassos.

Material i mètodes: Presentem el cas d’una secundigesta de 36 anys. El primer trimestre de gestació cursa amb normalitat. L’ecografia del 1r trimestre (11 4/7) informa de gestació intrauterina única, amb activitat cardíaca positiva, CRL congruent amb el temps d’amenorrea, marcadors ecogràfics negatius però destaca la presència d’una massa paraumbilical anecoica suggestiva d’hèrnia umbilical fisiològica vs onfalocele, pel qual motiu, es cita en una setmana per un nou control. A les 12 5/7 s’objectiva la presència d’un onfalocele amb marcadors bioquímics alterats (B-hCG lliure 331.5, MoM 5.4 y PAPP-A MoM 0.66) i un risc alt per trisomia 21 de: 1/25. Resultats: A les 13 setmanes es realitza una biòpsia de vellositats corials obtenint una fórmula cromosòmica compatible amb un fetus del sexe masculí (Triploidia 69 XXY) amb sospita de mola hidatiforme parcial, motiu pel qual, es realitza interrupció legal de la gestació mitjançant un raspat uterí ecoguiat amb bona evolució clínica, va ser donada d’alta a les 24 hores. La placenta s’envia a anatomia patològica, obtenint com a resultat estructura esponjosa amb presència de petites vesícules transparents, algunes de 7 mm. Diagnòstic AP: Mola hidatiforme parcial. Segons el protocol del nostre centre vam realitzar determinacions de β-hCG setmanals obtenint uns valors: 1860 => 718 => 126 => 65 => 38 => 20 => 14 => 5 => 3.5 => 2.8 => 1.9 => 1.7 => 0.94 => 0.5 => 0.2, fins a obtenir tres valors negatius, que vam passar a realitzar controls mensuals, obtenint uns valors: 0.2 => 0.1. Es va complementar l’estudi amb una radiografia toràcica que va resultar normal i controls ecogràfics. Conclusions:

Tot i la baixa incidència d’aquesta entitat clínica, davant la troballa d’una malformació fetal al realitzar l’ecografia

del primer trimestre es recomana fer un estudi exhaustiu de la placenta, i cal tenir present l’associació entre la mola

parcial, la triploïdia i les malformaciones associades a aquesta.

POSTERS

TÍTOL: ENDOMETRIOSIS: MÉS ENLLÀ DE LA GINECOLOGIA AUTOR (S): Bonmatí Santana, A1; Merino Mesa, E1; Farrés Coll, R2; Carrasco Canovas, N3; Lopez Bonet, E4; Álvarez Castaño, E1. CENTRE: Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta. 1Servei de Ginecologia i Obstetrícia; 2 Servei de Cirurgia General i Digestiva; 3Servei d’Urologia; 4 Servei d’Anatomia Patològica.

Introducció: L’endometriosis, definida com la presència de teixit endometrial funcional fora de la cavitat uterina, afecta fins a un 10% de les dones en edat reproductiva. És una malaltia crònica i estrogen depenent, l’etiologia i fisiopatologia de la qual, són encara incertes. Els símptomes més freqüents són el dolor abdomino-pelvià (dismenorrea, disparèunia, dolor pelvià crònic) i l’esterilitat (fins a un 35% de les dones estèrils). A pesar de les diferents classificacions existents, a la pràctica clínica l’important és diferenciar l’endometriosis superficial de la profunda. Així, podem trobar lesions superficials a nivell d’ovaris i serosa del peritoni; quists endometriòsics d’ovari; o afectacions a nivell de lligaments utero-sacres, del tabic recto-vaginal, urèters, intestins o bufeta. La clínica, l’exploració física i l’ecografia solen ser suficients per al diagnòstic, però la laparoscòpia és el Gold Standard, així com el tractament en la molts casos. En casos més complexes pot ser útil també la RMN. Material i mètodes: Estudi descriptiu realitzat a partir de les dades de la història clínica de 3 casos d’endometriosis profunda diagnosticats i tractats a l’Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta al llarg del 2012. De tots ells disposem de la història clínica, proves d’imatge, full quirúrgic i anatomia patològica. Resultats: Cas 1) Pacient de 44 anys. Consulta per dismenorrea i disparèunia amb sagnats ocasionals amb la defecació. A l’exploració física destaca la palpació d’un nòdul a paret recto-vaginal esquerre d’1cm. Aquest també es palpa en el tacte rectal. Estudis realitzats: ecografia vaginal, rectal i RMN; Ca 125. Orientació Diagnòstica: endometrioma ovàric esquerre i nòdul endometriòsic del tabic recto-vaginal. Tractament: laparoscòpia amb quistectomia i extirpació de nòdul del tabic recto-vaginal. Cas 2) Pacient de 36 anys que consulta per esterilitat. No altres símptomes acompanyants. Troballa ecogràfica: engruiximent plica vesico-uterina vs massa vesical. Estudis realitzats: ecografia vaginal, ecografia abdominal, cistoscòpia i RTU. OD: procés neoformatiu de bufeta. Tractament: resecció transuretral. Cas 3) Pacient de 34 anys que consulta per dismenorrea, disparèunia i còlics lumbars de repetició coincidint amb la menstruació. Estudis realitzats: ecografia vaginal, RMN. OD: nòdul endometriòsic del tabic recto-vaginal i endometriosis a nivell ureteral esquerre. Tractament: laparoscòpia amb extirpació del nòdul del tabic recto-vaginal; dissecció i reimplant ureteral via laparotòmica. Conclusions: L’endometriosis és una malaltia amb una presentació molt variable i solapament amb altres patologies, i per tant no sempre de fàcil diagnòstic. En els casos de presentació atípica, cal un enfocament multidisciplinar, i sovint es requereix la col·laboració en l’estudi i en el tractament, d’altres professionals, com en els casos presentats, de cirurgians i uròlegs.

POSTERS

TÍTOL: METAHEMOGLOBINEMIA PER EMLA AUTOR (S): Anna Andrés Masó; Ester Frigola Vila; Sandra Murga Cabero; Dolors Casellas Vidal; Lluís Mayol Canals CENTRE: Hospital Universitari Doctor Josep Trueta de Girona

Introducció: La crema EMLA al 5 % (lidocaïna 25 mg/ml i prilocaïna 25 mg/ml) és un anestèsic tòpic usat en nens per disminuir el dolor en procediments cutanis. Els efectes adversos son mínims i limitats a reaccions locals cutànies, si bé existeix un risc potencial de metahemoglobinèmia. Es presenta el cas d´un nounat amb metahemoglobinèmia per administració de EMLA. Cas: Nounat de 2 dies de vida fill de mare de 34 anys sana. Gestació única ben controlada, serologies no patològiques, SGB negatiu. Part eutòcic a les 40SG, amb APGAR 9/10/10. A les 48 hores de vida inicia cianosi peribucal amb regular estat general. Revalorant el cas, es detecta administració quantiosa de EMLA, per error, a zona del bolquer. Es realitza co-oximetria amb metahemoglobina de 42´5% i es deriva al nostre centre. Ingressa amb oxigenoteràpia amb mascareta d´alta concentració i s´administra Blau de Metilè (1´3 mg/kg). Desapareix de forma progressiva la simptomatologia, recupera la coloració mucocutània, i la metahemoglobina disminueix al 5% a les 2 hores de l´administració. Comentaris: La metahemoglobina es forma quan l´hemoglobina és oxidada a una velocitat que excedeix la capacitat enzimàtica normal de reduir-la. Nombrosos agents poden estar implicats, entre ells fàrmacs com prilocaïna. El risc de metahemoglobinèmia per EMLA està en relació a la capacitat dels metabòlits de la prilocaïna d´oxidar l’hemoglobina. No es recomana la utilització en menors de 6 mesos, ja que està descrit un increment (clínicament no significatiu i transitori) dels nivells plasmàtics de metahemoglobina fins a 12 hores post-aplicació, donada la inferior activitat enzimàtica.

POSTERS

TÍTOL: EPIDEMIOLOGIA DE LA GLOMERULONEFRITIS AGUDA POST-INFECCIOSA. ESTUDI EN 5 ANYS AUTOR (S): Ester Frigola Vila; Anna Andrés Masó; Montserrat Gispert-Saüch Puigdevall; Dolors Casellas Vidal; Lluís Mayol Canals CENTRE: Hospital Universitari Doctor Josep Trueta de Girona

Objectiu: Conèixer les característiques epidemiològiques i evolutives de les glomerulonefritis agudes post-infeccioses. Material i mètodes: Estudi retrospectiu i descriptiu dels pacients diagnosticats de glomerulonefritis aguda post-infecciosa en el nostre centre, entre gener del 2008 i desembre 2012. Resultats: Es van diagnosticar 19 glomerulonefritis, de les quals 9 van resultar post-infeccioses. L´edat mitja va ser 6,4 anys amb un predomini del sexe femení. L´antecedent infecciós es va detectar en tots els casos, aïllant-se St. Pyogenes en 6 casos al frotis faringi. El debut va ser hematúria macroscòpica en 8 casos i un d´emergència hipertensiva. Durant l´evolució, van aparèixer edemes en 3 casos, hipertensió arterial en 4 casos i el filtrat glomerular només es va alterar un cas. La proteïnúria en rang nefròtic va aparèixer en 5 casos (4 en l´últim any). La durada de la clínica ha estat variable, amb una mitja de 2 mesos per la proteïnúria, 3 mesos per l´hematúria microscòpica i en 2,5 mesos es normalitzar el complement. Conclusions: La glomerulonefritis post-infecciosa ha estat la més freqüent en els últims 5 anys. Els resultats obtinguts pel que fa a edat, antecedent d´ infecció i forma de presentació, no difereixen a les característiques descrites en la literatura mèdica. S´ha observat una major gravetat clínica en els últims anys, detectant-se un increment de la incidència de proteïnúria en rang nefròtic, presentant-se en més de la meitat dels casos, per la qual cosa serien necessaris més estudis per conèixer quins són els factors que ho determinen.

POSTERS

TÍTOL: CURES CENTRADES EN EL DESENVOLUPAMENT I EN LES FAMÍLIES DELS NOSTRES PREMATURS AUTOR (S): Beatriz Gutierrez Castro, Alberto Romero León, Jose Luis Serrano Carmona, Maria Teresa Luque Sola, Noemi Serrano Ruiz i Sara Ruiz Rivas. CENTRE: Hospital Universitario Doctor Josep Trueta

Introducció: Propiciar les condicions favorables en la organizació de les cures dels nadons prematurs per tal de contribuir a un adecquat creixement i desenvolupament. Posarem de manifest la necessitat d’implementar estratègies d’infermeria a la UCIN, el que és un repte i una oportunitat per a estandaritzar plans de les cures. L’equip d’infermeria de la unitat ens marcarem com a objectiu evaluar la aplicació de les cures centrats en el desenvolupament de RN < 1,500 g com indicador de qualitat a la UCIN. Material i mètodes: Aplicarem aquesta paleta de cures al iniciar el torn per tal de consensuar i estipular les intervencions necessàries al llarg de la jornada que proporcionaran el benestar i la estabilitat necessària al nostre pacient. Resultats: Establirem a les postres cures mesures per tal d’optimitzar el macroambient (llum, soroll,etc.), mesures per optimitzar el microambient (posició, estimulació, dolor,etc.) . Treballar amb la FAMÍLIA per facilitar el seu rol com a cuidador principal del nadó. Conclusions: Les cures centrades en el desenvolupament constitueixen una forma global d'entendre l'assistència neonatal que complementen i humanitzen les cures tradicionals reduint l'impacte que el naixement prematur té sobre el pronòstic neurològic del nadó i sobre la seva família. Es basen en dos pilars fonamentals: - Cuidar que les interaccions del nadó amb el medi afavoreixin la organització del seu sistema nerviós central. - Fomentar la participació, el vincle i la capacitació dels pares en la cura del seu fill.

POSTERS

TÍTOL: ATENCIÓ DE INFERMERIA A LA DONA HISTERECTOMITZADA AUTOR (S): Gisela Gonzàlez Moliné, Isabel Zurita Figueras, Silvia Padra Juvanteny, Ana Isabel Rodriguez Gordillo, Anna Roura Mundet, Georgina Torras Cuesta CENTRE: Hospital Universitari Dr. Josep Trueta de Girona

Introducció: L’úter és un òrgan intern que té com a funció acollir un zigot durant tot l’embaràs, és per tan símbol de maternitat. La seva extirpació comportarà una esterilitat permanent i/o una menopausa sobtada. Aquesta tècnica quirúrgica s’ anomena histerectomia i la podem classificar de diferents tipus :

Segons la via d’ abordatge :per via vaginal ,abdominal o laparoscòpica

Segons la zona extirpar podem catalogar-los en: . Subtotal : Extirpació del cos uterí . Total : Extirpació del cos i cèrvix . Radical:Extirpació del cos i cèrvix, ovaris i trompes, ganglis i vasos limfàtics. Tot i haver-se perfeccionat cada vegada més les tècniques ,com a tota intervenció quirúrgica no està excempta de risc de complicacions Material i mètodes: El mètode emprat han estat una recerca bibliogràfica i a partir de la informació obtinguda, l’hem esquematitzat en un quadre i sintetitzat la informació per tal de facilitar-ne la seva utilització per part del personal sanitari. Resultats: El nostre treball està centrat en permetre identificar de forma ràpida les diverses complicacions més habituals que es poden produir a la dona histerectomitzada i les actuacions a portar a terme tant en el rol de col·laboració com en el rol autònom. Conclusions: Creiem que la col·locació de aquesta informació sobretot en les àrees de relació directa amb la dona histerectomitzada, com poden ser com les unitats de Cirurgia Major Ambulatòria, Reanimació i Ginecologia dels centres hospitalaris, dotarien d’ una eina de referència als professionals sanitaris útil davant la pràctica hospitalària , que els permetria la identificació precoç dels símptomes i preveure’ls i fomentar una bona praxis i una ràpida actuació davant qualsevol complicació. Tanmateix els ajudaria a : Nivell preoperatori:

Disminuir l'ansietat que experimenta la pacient i família en el preoperatori. Educar al pacient i família en les mesures de prevenció de les complicacions quirúrgiques.

Nivell postoperatori: Prevenir l'aparició de complicacions postquirúrgiques. Educar al pacient i la família en el maneig dels signes d'alerta

POSTERS

TÍTOL: DETERMINANTS DELS EIXOS DE DESIGUALTAT DE SALUT EN LA CESSÀRIA AUTOR (S): Joher Sàbat, S; Navazo Subirana, L ; Barraza Maldonado, P.P.; Bacallao Santos, M; Tardío Cairó, S. CENTRE: Hospital Universitari Josep Trueta

Introducció: La cessària és un dels avenços més grans en l’atenció al part. Ha permès salvar moltes vides, tant de la mare com del fetus. Les xifres de cessària en l’Estat espanyol es situa per sobre del 25%. La Organització Mundial de la Salut (OMS) no considera justificades taxes de cessària per sobre del 15%. S’ha pogut observar que l’evolució de les taxes en els últims 20 anys, s’ha quasi triplicat. Aquest increment es pot considerar un problema de salut pública. Objectiu: Descriure la variabilitat de la taxa actual de les cessaries en l’estat espanyol i els motius del seu increment relacionats amb els eixos de desigualtats de salut dels sistemes sanitaris. Metodologia: S’ha fet una revisió bibliogràfica en Medline via Pubmed i Cinahl via Ebsco, d’articles publicats des de l’any 2000 fins el 2013 (ambdós inclosos). S’ha utilitzat com a paraules clau: cessària, desigualtats de salut, assistència perinatal, tendències. Conclusions: L’augment considerable de la cessària no té justificació. Els estudis ens indiquen que existeixen molts factors que intervenen en aquest augment d’una pràctica innecessària. S’ha de limitar la seva utilització. Les autoritats sanitàries dels països que presenten una mortalitat relativament alta i tenen taxes molt per sobre dels valors de referència on els indicadors de salut reproductius ofereixen signes d’alarma, han d’investigar si els seus sistemes sanitaris estan oferint una atenció obstètrica adequada. A més, s’ha de posar èmfasi en la decisió del proveïdor de serveis sanitaris, ja que el paper econòmic té un paper important. Tot i així, no hem de deixar de tenir present que la decisió final depèn de la mare, que a través d’un bon assessorament ha de valorar les seves possibilitats.

POSTERS

TÍTOL: PREVENCIÓ QUATERNÀRIA. RISC O BENEFICI? AUTOR (S): Maria Paz Luque Barrero, Monica Rodriguez Armenteros, María García Sandoval, Noemí Serrano Ruíz, Susana Arjona Fernandez, Susan Esteban Fernandez CENTRE: Hospital Josep Trueta. Girona.

Introducció: Basant-se en el concepte d’història natural de la malaltia es poden anomenar els nivells de prevenció de les modalitats d’actuació enfront l’afecció. D’aquesta manera parlem: prevenció primària o causal, secundària on la malaltia es troba en les seves fases més prematures, terciària o de rehabilitació i quaternària on s’eviten intervencions diagnòstiques innecessàries i sobremedicació. La prevenció quaternària és l’activitat sanitària que alleugera o evita les conseqüències de l’activitat innecessària o excessiva del sistema sanitari; ja que, no hi ha intervenció sanitària sense perill i convé ser cautelós per tal d’evitar diagnòstics i activitats terapèutiques innecessàries. La medicina pot fer molt de bé però també pot causar problemes, més per les accions que per les omissions. La prevenció quaternària permet canviar la mala praxis sanitària pel benestar i la qualitat de vida; així doncs, per garantir la seguretat en els nostres pacients s’ha de fomentar la màxima qualitat i la mínima quantitat d’intervencions. Material i mètodes: A través d’articles científics i estudis hem realitzat revisions bibliogràfiques de les bases de dades relacionats amb la prevenció quaternària. Les paraules claus utilitzades: prevenció quaternària, risc sanitari, malversetat sanitaria, danys i perjudicis. A partir d’aquesta revisió hem arribat a la conclusió que la prevenció quaternària: Evita activitats innecessàries. Limita l’impacta perjudicial. Aconseguix la màxima qualitat amb els mínims danys possibles. S’han proposat les següents estratègies per la incorporació de la prevenció quaternària entre els professionals sanitaris, afavorint la seguretat del pacient: Actuar conscient i activament. Aconsellar l’acció preventiva, ja que, disminueixen els danys en la intervenció de les cures. Professionalitat i compromís. Màxima qualitat i mínima quantitat. Capacitat resolutiva. Respecte i consideració envers el pacient. Capacitat de coordinació en les cures del pacient. Estabilitat clínica i científica, integració biològic envers psicosocial. Resultats: Respecte els articles revisats i altres fonts podem assegurar la importància que té la seguretat en el pacient. Les expectatives sobre la prevenció moltes vegades són excessives. En molts casos no s’esdevé “más vale prevenir que curar”. La prevenció sense límits s’ha convertit en un perill per la salut pública, degut a la sobremedicació i sobrediagnòstic en els pacients. Conclusions: Es important fer estratègies que ens permetin treballar amb la màxima qualitat i el mínim risc possible, per això s’han de realitzar més investigacions en l’àmbit de la prevenció quaternària: establir un sistema d’alerta sobre la seguretat del pacient, treballar de tal manera que es conservin les preses de decisions autònomes i obstaculitzar la difusió d’intervencions diagnòstiques i terapèutiques de dubtós benefici.

POSTERS

TÍTOL: GUIA RÀPIDA DE L’ÚS DEL PRISMAFLEX PER A TERÀPIES DE REEMPLAÇAMENT RENAL AUTOR (S): Torriente Avin, A., Vilà Vendrell, N., Bosch Congost, A.M., Navazo Subirana, L., Rodriguez Santisteban, A.L. , Ponsatí Parramon, A. CENTRE: Hospital Universitari Josep Trueta

Introducció: La utilització de la Teràpia Contínua de Reemplaçament Renal és un procés que cada vegada va prenent més desenvolupament i progrés en les Unitats de Cures Intensives. S'estima que entre el 5 i 6% de dels pacients ingressats en aquest servei, requereixen alguna tècnica de Reemplaçament Renal Continu (TRRC). La utilització d'aquesta tècnica per part del personal d'infermeria requereix coneixements especials sobre el maneig i control del monitor Prismaflex. Objectiu: Descriure els diferents mecanismes de treball del Prismaflex per facilitar-li al personal que s'enfronta per primera vegada amb aquests equips una visió simplificada i generalitzada de la màquina de reemplaament renal. Mètode: S'han revisat documentació bibliogràfica de dos protocols del nostre hospital i tres articles extrets de la base de dades PUBMED-MEDLINE. Conclusions: L'aplicació per part d'infermeria d'unes cures de qualitat, un entrenament i desenvolupament en el maneig de la màquina renal constitueix una alternativa més per aconseguir disminuir complicacions potencials en pacients sotmesos a teràpies amb Prismaflex. Amb aquest pòster es vol donar una visió teòrico-pràctica sobre l'equip per aconseguir una millora d'autonomia, així com minimitzar complicacions i augmentar la seguretat dels pacients.

POSTERS

TÍTOL: CURES D'INFERMERIA A LA VENTILACIÓ MECÀNICA NO INVASIVA AUTOR (S): Vilà Vendrell, N., Bosch Congost, A.M., Navazo Subirana, L., Rodriguez Santisteban, A.L., Ponsatí Parramon, A., Torriente Avin, A. CENTRE: Hospital Universitari Josep Trueta

Introducció: La Ventilació Mecànica no Invasiva (VMNI) és el conjunt de tècniques utilitzades per augmentar la ventilació alveolar sense haver de instaurar una via artificial (intubació orotraqueal, traqueotomia). La VMNI constitueix una nova modalitat de teràpia de suport respiratòria en pacients amb insuficiència respiratòria aguda o crònica. Objectiu: Proporcionar al professional d'infermeria la informació necessària per al correcte maneig de la VMNI. Material i mètode: Revisió bibliogràfica. Utilització de diverses fonts d'informació primàries i fiables com són els documents, llibres, guies practiques i articles. Conclusions: Els beneficis de la VMNI es poden veure disminuïts si hi ha una absència de formació i motivació del personal d'infermeria. Si aquests coneixen correctament el maneig i els efectes secundaris de la ventilació sobre el pacient, evitarem les possibles complicacions, disminuint el cost sanitari, els dies d'ingressos i la morbimortalitat; així com l'augment del benestar i la satisfacció del pacient.

POSTERS

TÍTOL: BENEFICIS DE L’ASPIRACIÓ DE SECRECIONS TANCADA AUTOR (S): Susana Arjona Fernandez, Sara Ruz Rivas, Susana Esteban Fernandez, Mari Paz Luque Barrero, Maria Garcia Sandoval, Monica Rodriguez Armenteros CENTRE: Hospital Universitari Doctor Josep Trueta

Introducció: Les secrecions bronquials són un mecanisme de defensa de la mucosa bronquial que genera moc per atrapar partícules i expulsar-les a partir de la tos. En pacients intubats sotmesos a ventilació mecánica invasiva aquest reflexe està abolit, així que per mantenir permeable la via aèria aquestes s’han d’eliminar amb aspiració externa. La forma més habitual de realitzar aquest tècnica és l'aspiració oberta on el pacient es deconectat durant uns segons del sistema de suport ventilatori. Però també existeix l'aspiració tancada on aquesta desconexió no es produeix mantenit així el paràmetres ventilatoris programats durant la realització de la técnica. A les unitats de cures intensives pediàtriques és una pràctica habitual. Per aixó ens plantejavem elaborar un protocol s’indiquin les modalitats ventilatòries on caldría realitzar l'aspiració de secrecions endotraqueals per métode tancat i descriure la técnica per tal d’estandaritzar les cures d’infermeria a l’UCI pediàtrica. Material i mètode: Revisió bibliogràfica a través de bases de dades Cochrane, Pubmed. Revisió de guies i protocols editades d’altes entitats. Aplicació de coneixements basats en l'experiència professional de personal del servei de cures intensives pediàtriques de l'Hospital Josep Trueta. Resultats: S’ha elaborat un protocol pendent encara d’aprobació per la direcció del hospital on es descriu la técnica: material necessari i procediments i s’ha comprobat que l'aspiració tancada de secrecions en pacient pediàtric intubats està indicada en les modalitats de alta freqüència, ventilació amb òxid nítric i en pacients ventilats amb PEEPs elevades Conclusions: L'aspiració de secrecions tancada aporta beneficis en totes les modalitats venilatòries pediàtriques ja que evita la pèrdua de reclutament alveolar, però està específicament indicada en la alta freqüència, la ventilació amb óxid nitric i les modalitats amb PEEPs elevades. Amb l’elaboració del protocol s’ha facilitat la realització de la técnica al personal d’infermeria de l’unitat i s´ha aconseguit integra-la dins les cures rutinàries al pacient pediàtric intubat.

POSTERS

Introducció: El grup Besalú es va formar per treballar a nivell grupal, aspectes psicoeducatius amb persones diagnosticades de depressió i/o ansietat amb l’objectiu de millorar la qualitat de la seva vida. A nivell d’ABS Besalú, una infermera i una treballadora social són qui ho desenvolupen. Es realitzen grups des de l’any 2008 i s’utilitza els testos de Goldberg, Had i Beck com a instruments d’avaluació. Es passen a l’inici del grup, al final i al cap de sis mesos. Es constata en les avaluacions que les persones milloren el seu estat de salut a la finalització de les 12 sessions programades. Al cap de sis mesos, hi ha una davallada tot i que estan millor que quan van iniciar el grup. Aquesta dada més la demanda de les participants de continuïtat ens va portar a pensar un tipus de treball grupal diferent. Objectiu: Potenciar que el grup treballi de forma autònoma amb el suport i seguiment de les professionals, però de forma no presencial a les sessions. Material i mètodes: En els grups psicoeducatius es treballa l’autoconeixement, l’expressió d’emocions i sentiments i el coneixement d’eines pràctiques per la millora del benestar. Des de la primera sessió es treballa la normativa bàsica en què els aspectes de confidencialitat, respecte, puntualitat i participació siguin els eixos claus per poder cohesionar el grup. S’ha elaborat un material que és el guió de les cinc sessions i metodològicament és una continuïtat al que es treballava a les sessions. Es realitzaran un cop al mes i s’avaluarà als sis mesos. L’estructura de les sessions són: la resolució de problemes com a fil conductor, una part de relaxació amb respiracions o visualitzacions guiades i una dinàmica de grup. Cada dia es demana que hi hagi una de les assistents que moderi la sessió i la condueixi. Al final de cada sessió la infermera fa la supervisió. La primera es va supervisar presencialment per valorar com es desenvolupava. Resultats: El resultat és el propi procés en sí mateix, l’èxit consisteix en el fet d’haver aconseguit que el grup de dones amb diagnòstic d’ansietat i depressió, siguin capaces de trobar-se un cop al mes i de desenvolupar una activitat grupal. La supervisió i avaluació de la infermera al final de cada sessió ha estat molt important per sentir-se recolzades. L’assistència al grup psicoeducatiu era de vuit persones, actualment en continuen set. Al finalitzar les sessions es farà l’avaluació donat que fins el moment s’han reunit tres vegades. Conclusions: Els treballs grupals es poden donar de forma autònoma i amb supervisió professional, no presencial, un cop finalitzat el treball realitzat en el grup psicoeducatiu. Aquest treball dóna continuïtat i resposta a una demanda plantejada per les assistents de forma reiterada. El grup no podria caminar sol sense el treball que es realitza de compromís i les normes pactades i especialment, la de confidencialitat. “ De vegades, és necessari recórrer senders que estiguin marcats perquè ens donen més seguretat per poder continuar endavant ”

TÍTOL: GR - TORTELLÀ (MARCANT UN NOU CAMÍ) AUTOR (S): Perramon Ramos, Montserrat i Güell Quintana, Elena CENTRE: ABS Besalú i Consorci d’Acció Social de la Garrotxa

POSTERS

TÍTOL: PREN SINTROM? FONAMENTS PER A L'AUTOCONTROL DEL TAO EN PACIENTS ANTICOAGULANTS. AUTOR (S): Romero León, Alberto; Serrano Carmona, José Luis; Luque Sola, Mª Teresa; Ruz Rivas, Sara; Gutierrez Castro, Beatriz; Serrano Ruiz, Noemí. CENTRE: Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta.

Introducció: Mitjançant l'autocontrol del Tractament Anticoagulant Oral (TAO) el pacient es realitza l'anàlisi de sang, interpreta el resultat i es autodosifica la quantitat de medicament que requereix a partir d'unes senzilles guies. L'autocontrol permet millorar la qualitat de vida del pacient i la de la seva família. Material i mètodes: Plantejar l'any 2013 a Espanya la conveniència d'impulsar l'autocontrol del TAO és, senzillament, un exercici de coherència i no és més que una conseqüència dels treballs clínics publicats en els últims anys i de l'aplicació del concepte "Medicina basada en l'evidència". En diversos països del nostre entorn occidental, l'autocontrol del TAO es contempla com una alternativa parella al control tradicional des de fa anys. Resultats: Amb aquests antecedents resulta inexcusable la posada en marxa de models de gestió del TAO a Espanya que contemplin l'autocontrol: • Es disminueixen notablement les complicacions greus (trombosi o hemorràgies majors), així com la mortalitat. • Permet controls més freqüents (setmanals) i, per tant, més temps en rang terapèutic. • És molt senzill de fer, només requereix un breu curset de formació i un mínim de pràctica per habituar-se al

procediment. • Atorga més autonomia al pacient i a la seva família. • Millora la qualitat de vida. • Significa un estalvi en els costos del pacient, tant directes com indirectes. Conclusions: A la llum de les actuals evidències científiques, clíniques, socials i econòmiques, l'autocontrol hauria de ser el mètode d'elecció davant de qualsevol pacient que necessita TAO. L'autocontrol del TAO és compatible amb qualsevol dels models assistencials actualment existents.

POSTERS

TITOL: CURES D’INFERMERIARELACIONADES AMB EL CATÈTER VENÓS CENTRAL D’INSERCIÓ PERIFÈRICA EN NOUNATS EPICUTANI AUTOR (S): Susana Esteban Fernandez, Susana Arjona Fernandez, Monica Rodriguez Armenteros, Jenifer Martin Alvarez, Mari Paz Luque Barrero, Maria Garcia Sandoval. CENTRE: Hospital Doctor Josep Trueta

Introducció:

Els accessos de tipus percutani amb catèters de silàstic col·locats a través duna vena perifèrica i avançats fins a una

posició central, son els més utilitzats en la actualitat a les Unitats de Cures Intensives de Nounats per la seva fàcil

col·locació i el seu menor número de complicació en l’administració de tractaments intravenosos perllongats a mig

termini.

La inserció d’aquest és una tècnica invasiva d’infermeria que consisteix en introduir un catèter per via venosa

perifèrica fins arribar a vena cava superior i aurícula dreta amb la finalitat d’administrar solucions (hiperosmolars,

hipertòniques,...) nutrició parenteral, medicació intravenosa, hemoderivats,...

Actualment a la nostra unitat s’està aplicant “ Bacteriemia Zero”, cosa que ha provocat un canvi d’actuació en la

canalització, manteniment i retirada d’aquest catèters.

Aquest fet ha creat la necessitat d’establir un procediment, en el qual s’han d’actualitzar coneixements i unificar

criteris sobre la inserció i manteniments d’aquests catèters. Això afavorirà el treball d’infermeria, reduirà les

possibles complicacions al pacient i, per tant, millorarà la qualitat assistencial.

Material i mètode:

Revisió bibliogràfica a través de les bases de dades Pubmed, Embase, Medline, Cocrhane, CINAHL, Cuiden,

Cuidatge,... Anàlisi i consens de les opinions dels professionals experts de la nostra unitat ( UCI- Nounats) i

professionals especialistes de la casa comercial del catèter.

Resultats:

Elaboració d’un procediment d’inserció, manteniment i retirada del catèter central d’inserció perifèrica epicutani de

silàstic per prematurs, nounats i alguns pediàtrics basat en l’evidència científica actual.

Conclusions:

El procediment garanteix la homogeneïtat de les cures en infermeria, la minimització de les possibles complicacions

relacionades amb aquest tipus de catèter i, per tant, millorar la qualitat assistencial.

POSTERS

TÍTOL: DOLOR NEONATAL A LES UCIS NEONATALS AUTOR (S): Anna Sánchez Oliveros CENTRE: Hospital Universitari Josep Trueta de Girona

Introducció: El dolor ha sigut definit per l’Associació Internacional per l’Estudi del Dolor (IASP) com tota experiència sensorial i emocional que no produeix plaer que està associada amb dany tissular o descrita com si hi hagués. Durant anys ha existit la falsa creença de que el nounat, per la seva immaduresa biològica, la incapacitat d’expressar el seu dolor i verbalitzar els sentiments, percebia menys el dolor i ho tolerava més.

Els nounats tenen respostes a aquests estímuls dolorosos de tipus psicològic, fisiològic, hormonal i metabòlic que poden tindre repercussions a curt i llarg termini. La freqüència dels procediments invasius en nounats és variable segons les Unitats de Cures Intensives Neonatals (UCIN). Hi ha nounats que requereixen fins 3 procediments invasius per hora, altres fins 9 per setmana, encara que sorprenentment són pocs els que se’ls prevé o disminueix el dolor que produeixen aquests procediments. El nounat des de el seu naixement està sotmès a diversos procediments i intervencions terapèutiques que ocasionen dolor, com l’obtenció de mostres de sang, injecció de la vitamina K, punció del taló, procediments de rutina, diagnòstics, terapèutics i quirúrgics que són causa d’estrès. Alguns nens neixen amb prematuritat extrema, requereixen fins dos mesos de suport ventilatori i procediments com catèters percutanis, accessos vasculars, succió de secrecions, constant retirada de cintes adhesives que causen mal a la pell. Material i mètodes: Recerca bibliogràfica de l’evidència científica i revisió d’aquests articles. A partir de base de dades com pubmed, uptodate. Paraules clau: nounat, dolor, unitat neonatal, procediment invasiu. Resultats: Concorde a recents estudis, en UCIN s’evidencia que són sotmesos al voltant de 16 procediments dolorosos al dia, molts d’ ells manquen d’un efectiu control del dolor, així com mesures de prevenció. Un estudi recent evidencia que en els Estats Units de Nortamèrica ingressen a la UCIN, aproximadament 300.000 nounats al any, un 74% són menors de 31 setmanes de gestació, als quals es realitzen de 10 a 14 procediments diaris i només un terç d’ells rep analgèsia en dosis i moment adequat. Conclusions: Una òptima valoració i intervenció del dolor conduirà a una millora del maneig del dolor, per tant una milloria confort del nounat, disminuint les possibles conseqüències. És una essencial part per la estandardització de cures en la UCIN, deu ser multidisciplinari, a càrrec de metges, infermeres, familiars, que a més del tractament farmacològic, és de gran utilitat l’ús de tècniques no farmacològiques.

POSTERS

TÍTOL: CURES D’INFERMERIA EN EL NEN CRÍTIC A LA UCI PEDIÀTRICA AUTOR (S): Noemi Serrano Ruiz, Susana Arjona Fernandez, Susana Esteban Fernandez, Monica Rodriguez Armenteros, Mari Paz Luque Barrero , Maria Garcia Sandoval CENTRE: Hospital Universitari Doctor Josep Trueta

Introducció: Les cures d’infermera en el pacient pediàtric sotmès a ventilació mecànica han de dirigir-se per tal d’aconseguir una major comoditat física, psíquica i evitar-li complicacions. Aquestes cures són imprescindibles per realitzar un tractament òptim per aconseguir la recuperació de la salut amb les mínimes complicacions i seqüeles possibles. La ventilació mecànica en el nen s’ha desenvolupat en molts casos a partir de l’experiència de la ventilació mecànica de l’adult. Encara que, el nen té unes característiques físiques i fisiològiques molt diferents que fan que les indicacions, aparells, modalitats i formes d’ús de la ventilació mecànica siguin diferents. En el cas de la UCIP la VMI:

S’ha d’aplicar en nens de diferents edats i pes, des de nounats fins adolescents, i en diferents malalties.

Les complicacions són potencialment més greus per la seva immaduresa.

Dificultat per monitoritzar-los. Material i mètode: A través d’estudis científics observacionals i protocols hem pogut identificar els procediments i les cures més comunes que podem realitzar a un nen amb ventilació mecànica invasiva.

Vigilància del ventilador.

Vigilància del pacient.

Tub endotraqueal.

Eliminació de les secrecions bronquials.

Humidificació de l’aire inspirat. (capsoleta).

Higiene de la via aèria superior.

Control d’infecció.

Suport psicològic. Resultats: Es important planificar les actuacions i mesures específiques en relació amb la ventilació mecànica, per tal de trobar uns objectius determinats de les cures d’infermeria que han de contribuir a la millora de la funció respiratòria, garantir una correcte ventilació del pacient, eliminar secrecions bronquials, assegurar la correcte humidificació de l’aire subministrat, prevenir i reduir l’ansietat, aconseguir el major benestar biopsicosocial del pacient i evitar les complicacions de la ventilació mecànica. Conclusions: Infermeria té un paper imprescindible en les cures de la ventilació mecànica, per tal d’establir uns objectius i prioritzar les cures que es realitzen a aquests tipus de pacients. Els procediments de ventilació mecànica en les seves diferents modalitats i variables és molt freqüent a les unitats de cures crítiques pediàtriques, ja que una de les constants vitals que més s’altera a l’edat pediàtrica és la respiració. Per això, cal donar importància a la vigilància i monitorització que s’ha de realitzar a aquestes pacients, per tal d’evitar els problemes i complicacions durant el tractament ventilatori i cobrir les necessitats físiques i psicològiques dels nostres nens.

POSTERS

TÍTOL: PROMOCIONAR ELS BENEFICIS DE LA LACTÀNCIA MATERNA I LA SEVA DONACIÓ. AUTOR (S): Yolanda Banacloy, Samar Habbab, Elisabet Gonzalez, Pilar Galeas, Carmen Lobo i Jesica Garcia. CENTRE: Hospital Universitari Dr. Josep Trueta.

Introducció: La llet materna és el millor aliment que pot rebre un recent nascut (RN), sobretot prematur o de baix pes, essent més complet i millor que qualsevol altre aliment. Durant el període d’hospitalització del RN a la Unitat de Neonatologia, el subministrament d’aquest nutrient es fonamental per la millora, recuperació i protecció del nadó. Durant els primers dies de la lactància materna i fins que queda instaurada posteriorment a la “pujada de la llet”, la provisió de llet (calostre) en alguns casos és insuficient. En aquests casos, la recomanació per part de la OMS i UNICEF és clara: “Quan no es disposi de llet pròpia de la mare, la següent opció para l’alimentació del nen és la llet pasteuritzada de mares donants”. Per aquest motiu, la donació de llet materna té un paper tan significatiu. Material i mètodes: Revisió bibliogràfica mitjançant una recerca electrònica de tres articles en bases de dades medicina d’accés gratuït a més de la informació facilitada pel banc de lactància materna de l’Hospital Dr. Josep Trueta: es redacten informes sobre les funcions del banc de llet materna, on es duu a terme, i les característiques de les donants i dels receptors. Resultats: A partir de la recomanació tant de la OMS com de UNICEF, Espanya s’inicia en la donació de llet materna a partir del 2001 a les Illes Balears, declarada actualment servei estatal de referència. Va seguir l’Hospital 12 de Octubre de Madrid l’any 2007, l’Hospital La fe de València al 2011, juntament amb l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, l’Hospital Dr. Josep Trueta de Girona, entre d’altres. L’aparició d’aquest organisme per la distribució de llet materna als recent nascuts també s’ha estès arreu d’Europa i la resta del món: Noruega, Regne Unit, Estats Units… Cal destacar la gran aportació del estat brasiler, el qual compta amb 256 centres dedicats a aquesta tasca tan rellevant per l’òptim creixement dels neonats. Només cal ser una mare que estigui donant el pit en el moment de la donació, gaudeixi de bon estat de salut i no mantingui cap tractament farmacològic. No està obligada a aportar uns volums determinats de llet ni durant un temps establert. És el banc de llet materna el que s’encarrega d’educar a les mares per la recollida de l’aliment, pasteuritzar-lo i distribuir-lo a les unitats de prematurs per a la seva administració terapèutica. Conclusions: Coneixent que la llet materna disminueix les infecciós sistèmiques greus i que combat la necrosis intestinal (les principals causes de mort en recent nascuts), l’existència del banc de llet materna garanteix, prèvia prescripció facultativa, la distribució d’aquest aliment a tot prematur o neonat de baix pes que precisi els seus beneficis. El paper de Infermeria és el de informar de la seva existència, així com la de fomentar i promocionar l’ús del banc de llet materna.

POSTERS

Introducció: A l’àrea d’urgències ingressen numbrosos pacients els quals se’ls hi ha de realitzar traccions i immovilitzacions amb fèrules específiques. Es precisen coneixements i habilitats per realitzar aquests procediments i cures. Infermeria té un paper molt important en les cures de traccions, per tant, es important eleborar una guia ràpida amb pautes a seguir pel personal d’infermeria. Materia i mètode: S’ha realitzat una revisió bibliogràfica de les diferents traccions que es poden realitzar davant del diferents tipus de fractures. S’ha elaborat una llista amb les principals traccions de l’area d’urgències, i també una revisió bibliogràfica de les diferents cures realitzades pel personal d’infermeria davant el pacient que precisa de tracció o fèrula. Hem elaborat una guia ràpida d’infermeria. Resultats: TRACCIÓ:

Mantenir l’alineació corporal a l’immobilitzar una articulació.

Mantenir una correcta contratracció (normalment el mateix pes del pacient).

Les cordes han d’estar sempre entre les politges, en l’alineació correcta per la tracció longitudinal.

No recolzar ni treure les peses al mobilitzar al pacient.

Si estàn ben col·locades, no provoquen dolor. TRACCIÓ TRANSESQUELÈTICA:

Informar al pacient i obtenir el consentiment informat.

Preparar el material i verificar el seu funcionament.

Determinar l’estat de les estructures neurovasculars.

Preparació de la pell.

El punt d’inserció de lloc de la fractura: aplicar solució iodada.

Anestèsia general o local.

Les cures d’infermeria en pacients amb aquest tipus de tracció serà l’educació sanitària al pacient: explicant el grau de mobilitat tolerable i com ha de realitzar el moviment. Explicar la posició corporal correcte, que asseguren confort i analgèsia al pacient.

FÈRULES PNEUMÀTIQUES:

Escollir la fèrula pneumàtica de forma i tamany adequat. Per això, hem de tenir en compte la zona lesionada (superior o inferior)i la zona anatòmica del mateix.

Retirar la roba i joies.

Comprovar els polsos perifèrics abans i desprès d’inflar la fèrula.

Introduir la fèrula desinflada i amb la cremallera oberta. Conclusions: Una guia pràctica de fàcil manipulació es una ajuda en el treball asistencial del professional d’infermeria d’urgències traumatològiques que augmenta els seus coneixaments.

TÍTOL: CURES D’INFERMERIA EN LES URGÈNCIES TRAUMATOLÒGIQUES AUTOR (S): Sara Bazán Iglesias, Jenifer Martín Álvarez, Sara Ruz Rivas, Noemí Serrano Ruiz, Mª Teresa Luque Sola, Romero León, Alberto CENTRE: Hospital Universitario Josep Trueta, Girona

POSTERS

TÍTOL: ADMINISTRACIÓ DE MEDICAMENTS: SEGURETAT EN L’ÀREA QUIRÚRGICA AUTOR (S): Sara Ruz Rivas, Sara Bazán Iglesias, Jenifer Martín Álvarez, Noemí Serrano Ruiz , Mª Teresa Luque Sola, Betariz de Torres Navajas CENTRE: Hospital Universitari Josep Trueta, Girona

Introducció: Els errors relacionats amb els sistemes d’ús de medicaments generen una gran preocupació al personal sanitari responsable de la seva administració, en especial a l’àrea quirúrgica, ja que aquests errors, són més greus que en altres àrees degut al tipus de fàrmacs utilitzats i les vies d’administració utilitzades: endovenosa, peridural o intradural que, en cas d’error greu, pot provocar danys i/o contribuir a la mort del pacient en un breu interval de temps. Aquests errors poden classificar-se en errors de: dosis, medicació, pacient, via i el moment. Objectiu:

1. Promoure l’ús de practiques fiables per la identificació del pacient i de les vies d’administració. 2. Estandarditzar l’etiquetatge de tots els fàrmacs i les vies d’administració. 3. Reduir els errors de medicació (EM) millorant així la seguretat del pacient. 4. Augmentar el coneixement del personal d’infermeria sobre els fàrmacs administrats en la seva unitat

(efectes adversos i secundaris). Material i mètode: Estudi quantitatiu realitzat a través d’una investigació experimental, utilitzant como a tècniques de recollida de dades l’entrevista estandarditzada amb preguntes tancades del personal d’infermeria, i l’observació durant 6 mesos a 84 pacients d’una unitat de reanimació distribuïts en dos grups de 42 pacients cadascun: grup control i grup d’intervenció. Intervencions:

Identificar amb un codi els colors de les vies d’administració.

Utilitzar etiquetes en els medicaments a administrar que indiquin.

Augmentar el coneixement del personal d’infermeria sobre els analgèsics administrats a la seva unitat. Resultats: EM GRUP D’INTERVENCIÓ:

Vies d’administració: 2

Identificació del pacient: 1

Dosi a administrar: 4

Identificació: 3 EM GRUP CONTROL:

Vies d’administració: 12

Identificació del pacient: 13

Dosis a administrar: 20

Identificació medicaments: 7 Conclusions: La clau per la reducció dels errors de medicació quan parlem de l’ús de fàrmacs a les unitats de reanimació radica d’establir un sistema d’avaluació i millora dels processos que integren els sistemes d’ús d’aquests mateixos, i a la detecció i anàlisis dels errors que es produeixen. La implantació de les intervencions realitzades en el nostre treball i l’augment del coneixement per part del personal d’infermeria, s’ha comprovat que millorem aquests processos disminuint el número de EM i millorant la seguretat del pacient en l’entorn quirúrgic.

POSTERS

TÍTOL: CURES D’INFERMERIA EN LA PREVENCIÓ DE LES ÚLCERES PER PRESSIÓ (UPP). AUTOR (S): Elisabet Gonzalez, Yolanda Banacloy , Samar Habbab, Pilar Galeas, Asumció Costa i Jesica Garcia. CENTRE: Hospital Universitari Dr. Josep Trueta.

Introducció: La prevenció de les úlceres per presió (UPP) engloba una serie de cures que porta a terme el personal sanitari independentment del pronòstic o diagnòstic del pacient. Objectius: Profunditzar, actualitzar les cures preventives que es realitzen en l’ámbit assistencial per part de les infermeres i les auxiliars d’infermeria, fent us de les Escales de valoració (Norton, EMINA…). Material i mètodes: Revisió bibliogràfica mitjançant una recerca electrònica de 4 articles disponibles en bases de dades sanitáries d’accés gratuït, en els quals es detallen les cures i el mètodes de prevenció d’aquest tipus de ferida que molt habitualment afecten als nostres pacients. Resultats: En primer lloc, cal valorar el risc de patir la úlcera: s’han de considerar que tots els pacients están potencialment en risc; valorar cadascun, identificant els seus factors de risc; i després de registrar les actuacions, és important avaluar el pla de cures utilitzat. Les actuacions están detallades segons la mobilitat i activitat, l’estat de nutrició, la humitat relacionada amb la incontinència, i la integritat cutània del pacient. Conclusions: El 95% de les UPP són evitables i per aquest motiu és prioritària la prevenció basada fonamentalment en els mètodes que quantifiquen els factors de risc, els quals ajuden a predir l’afectació dels teixits. I d’aquesta manera, es poden aplicar els plans de cures necessàries per a cada pacient de forma individual.

POSTERS

TÍTOL: COMUNICACIÓ SEGURA EN EL TRASPÀS DE PACIENTS AUTOR (S): Jose Andrés Borrallo López, Mª Jesus Cañete Carmona, Inmaculada Andújar Torres, Isabel Martín Girón, Mª Auxiliadora Amor Juliá, Carmen Sánchez Muñoz. CENTRE: Hospital Universitari Dr. Josep Trueta de Girona.

Introducció: En els últims anys la seguretat del pacient ha adquirit una gran rellevància com a component clau de la qualitat assistencial. L'any 2005 la OMS va crear “Alianza para la seguridad del paciente” i va identificar uns camps d'acció amb la finalitat de minimitzar els efectes no desitjats secundaris a l'atenció sanitària. La comunicació entre unitats i equips d'atenció en el moment de traspàs de pacients podria no incloure tota la informació o donar lloc a interpretacions incorrectes provocant interrupcions en la continuïtat de l'atenció del pacient. Material i mètodes: Difusió d'un pla estandarditzat de transferència de la comunicació dels pacients que garanteixi un traspàs d'informació de qualitat minimitzant els errors provocats en el sistema d'informació. Resultats: El canvi de torn és un procés de comunicació entre professionals l'objectiu d'informar sobre els pacients. S'ha d'assegurar que es transmeti tota la informació i que sigui entesa per part del receptor, d'aquí esdevé la importància de crear uns estàndards pel canvi de torn.

Amb el propòsit d'uniformitzar la transmissió d'informació es crea un model de comunicació estructurat denominat Tècnica SBAR.

SITUATION (Situació), descriu la situació actual del pacient. BACKGROUND (Informació), informació clínica del pacient. ASSESSEMET (Avaluació), avaluï i descrigui el problema mitjançant signes i símptomes. RECOMENDATION (Recomanacions), recomanacions i instruccions.

Conclusions: La incorporació de tècniques d'informes com el Procés SBAR proporcionen el marc estàndard per a la comunicació en el traspàs de pacients, contribuint al compliment d'objectius terapèutics i no interrompent la continuïtat assistencial.

POSTERS

TÍTOL: ORDRES MÈDIQUES INFORMATITZADES COM A MILLORA EN LA SEGURETAT DEL PACIENT AUTOR (S): Belén Artuch Sarries, Gemma Franch Devesa, Anna Ponsatí Massó, Nativitat Ortells Abuyé CENTRE: Hospital de Palamós

Introducció: Les noves tecnologies aplicades a la salut ens han proporcionat constants millores. Una d’elles és l’informatització de les ordres mèdiques(OM) que ens ha permès passar del paper a les OM informatitzades. L’objectiu de l’estudi és descriure les millores obtingudes gràcies a l’informatització de les OM. Metodologia: Estudi qualitatiu a través de l’observació. L´Hospital de Palamós disposa de 134 llits d’hospitalització. L’informatització està actualment instaurada a totes les plantes d’hospitalització,urgències,hospital de dia mèdic,hospital de dia quirúrgic,unitat de curta estada i diàlisis. Resultat: L’informatització de les OM ens aporta una millora entre la comunicació metge-infermera-farmàcia i evita errors degut a l’interpretació cal·ligràfica. També exigeix l’obligació de completar el principi actiu,dosis,via d’administració i periodicitat .Facilita que el servei de farmàcia revisi la compatibilitat entre la medicació pautada durant l’ingrés i la medicació habitual del pacient. Evita que es traspapelin modificacions de les OM en el circuit de l’unitat d’hospitalització a farmàcia. S’estandaritzen les dissolucions i horaris d’administració en tota la medicació. Facilita l’existència de recomanacions d’administració de la medicació,alerta de les al·lèrgies del pacient i permet portar un control de l’estoc de medicació. Conclusió: L’informatització de les OM és un avanç important ja que millora la comunicació entre metge-infermera-farmàcia aportant qualitat i seguretat en l’atenció del pacient.

POSTERS

TÍTOL: EL PAPER D’INFERMERIA EN UNA CIRURGIA D’EMERGÈNCIA SEGURA AUTOR (S): Isabel Martín Girón, Mª Auxiliadora Amor Juliá, Mª Jesús Cañete Carmona, José Andrés Borrallo López, Carmen Sánchez Muñoz, Inmaculada Andújar Torres. CENTRE: Hospital Universitari Dr. Josep Trueta de Girona.

Introducció: La seguretat del pacient ha estat i serà una responsabilitat present en el desenvolupament professional sanitari, especialment en el dels professionals d’infermeria. El factor temps, és una de les limitacions que més influeixen sobre la seguretat; i davant una emergència cal insistir que ens trobem escassos d’ell. Errar és humà i per tant desenvolupar mesures per evitar errors esdevé una necessitat urgent. Material i mètodes: Recerca bibliogràfica a través de Pubmed i Cochrane, d'articles relacionats amb la responsabilitat d'infermeria en la seguretat del pacient en l'àrea quirúrgica, especialment en la cirurgia d'emergència. Consulta també de Protocols, Guies clíniques i Procediments. Resultats: Davant la impossibilitat de realitzar el llistat de verificació quirúrgic en una cirurgia d'emergència en què es té com a factor limitant el temps, és important crear un gràfic d'activitats d'infermeria amb el propòsit de preservar i millorar la seguretat del pacient en una urgència vital quirúrgica. Conclusions: A partir de l'enumeració d’uns ítems de forma esquemàtica es pot reduir la incidència d'errors en una urgència vital, i per tant millorar la seguretat del pacient en una emergència quirúrgic.

POSTERS

TÍTOL: ÈTICA I LEGALITAT DE LA CONTENCIÓ FÍSICA: ÉS REALMENT NECESSÀRIA? AUTOR (S): Serrano Carmona, JL; Romero León, A; Luque Sola, MT; El Mallem BB; Boubes, I; López Labarca, CA CENTRE: Hu Dr Josep Trueta de Girona

Introducció: La subjecció terapèutica consisteix en l'ús de sistemes d'immobilització mecànics pel tòrax, canells, els turmells, etc. La principal acció d'infermeria és impedir les conductes que obliguen a fer servir les subjeccions, utilitzant-les com a últim recurs. La contenció física de malalts suposa un confrontament ètic, que col·loca al pacient en un estat de privació de la llibertat amb implicacions legals. Aquesta circumstància està regulada des del Codi Civil, la Llei General de Sanitat i la Constitució; per tant, actuarem sota la seva autoritat. Material i mètode: S’ha dut a terme una revisió bibliogràfica de les situacions propícies per a la realització de la contenció mecànica i el marc legal que envolta la subjecció terapéutica d’un malalt. Resultats: S’ha creat un pòster que especifica les indicacions i objectius de la subjecció mecànica, els inconvenients, el material necessari i la normativa legal vigent per a la realització d’aquesta pràctica clínica per part del personal sanitari. Conclusions: La contenció física suposa un confrontament ètic entre els principis d'autonomia (limitació de la llibertad del malalt en contra de la seva voluntat) i de beneficiència (desig de protecció al pacient, al seu entorn i autoprotecció física i legal del personal quan la pròpia seguretat està compromesa). Aquest conflicte ètic, al costat dels riscos que poden suposar la restricció i immobilització dels pacients (fractures, morts per asfíxia ...) i les seves possibles conseqüències legals, exigeixen que el procediment sigui realitzat seguint una normativa que contempli clarament des de l'adequació de la prescripció i metodologia, fins al paper de tot l'equip implicat, així com l'obligació d'informar la família sobre el procés.

POSTERS

TÍTOL: PREVENCIÓ DE LES INFECCIONS NOSOCOMIALS AUTOR (S): El Mallen, BB; Serrano Carmona, JL; Martínez Ruiz, A; Ortiz Mateo, M; Boubes, I CENTRE: HU Dr Josep Trueta de Girona

Introducció i objectiu: Les infeccions intrahospitalàries, conegudes també com nosocomials, constitueixen un important problema de salut pública, per la morbiditat i mortalitat que ocasionen; aquestes suposen un elevat cost econòmic i social. La possibilitat de contraure una infecció nosocomial està determinada tant per factors referents al pacient (el grau d'immunodeficiència) com per les intervencions portades a terme pels professionals sanitaris que intensifiquen el risc. L'objectiu és la creació d'un programa integrat que desenvolupi els aspectes necessaris per prevenir les infeccions nosocomials i reduïr la transmissió d'una persona a una altra. Material i mètode: S’ha creat un grup de treball multidisciplinari que ha realitzat una revisió dels procediments per prevenir o minimitzar les infeccions nosocomials que tenen lloc en el medi hospitalari. Resultats: Mitjançant la revisió bibliogràfica es desenvolupen una sèrie de cures fonamentals per a la prevenció les infeccions nosocomials, així com la reducció de la transmissió d'una persona a una altra dins del medi hospitalari. Conclusions: És important evitar les infeccions nosocomials, ja que això suposa un problema de salut pública a causa de la generació de despeses innecessàries prevenibles, disminuint la morbiditat-mortalitat i cost a la societat. Són mesures molt senzilles les que s'han de seguir per aconseguir aquest fet.

POSTERS

TÍTOL: CURES D'INFERMERIA EN EL MALALT AMB NUTRICIÓ ENTERAL AUTOR (S): Boubes, I; Serrano Carmona, JL; El Mallen, BB; Costa Company, E CENTRE: HU Dr Josep Trueta de Girona

Introducció: La nutrició enteral és una técnica especial d’alimentació que consisteix en administrar els diferents elements nutritius a través d’una sonda, suprimint així les etapes bucal i esofágica de la digestió. Es de vital importància el paper d’infermeria en el control i maneig dels malalts portadors de nutrició enteral. No hi ha discussions respecte a la rellevància d’actuar de manera lògica i eficaç per tal que l’alimentació en el malalt sigui de la forma més positiva i energètica. Material i mètode: S’ha creat un grup de treball per a dur a terme la realització d’una revisió bibliogràfica que tracti les cures d’infermeria respecte a l’actuació davant d’un pacient portador de nutrició enteral. Resultats: Mitjançant la revisió bibliogràfica, s’ha creat un pòster que especifica les principals cures d’infermeria necessàries pel maneig del pacient portador de nutrició enteral. Conclusions: La revisió bibliogràfica ens ha ajudat per a consensuar les actuacions en referència a les cures del pacient portador de nutrició enteral. Considerem molt important que el personal d’infermeria tingui els coneixements necessaris d’aquest procediment i estiguin capacitats per a tractar les possibles complicacions que puguin presentar-se.

POSTERS

TÍTOL: PACIENTS AFECTATS PER DISFÀGIA AUTOR (S): López Alcazar, Jesús Alberto. Linares Martin, Antonio. Gualda Martín, Jose Daniel. Linares Martín, Adrian. Toro Guzmán, Antonio Manuel. Pérez Chaves, Francisco José. CENTRE: Hospital Universitario Dr Josep Trueta de Girona.

Introducció: La disfàgia és el terme tècnic per a descriure el símptoma que es caracteritza per la dificultat de deglució (problemes per empassar). Aquesta dificultat sol anar acompanyada de dolors (disfàgia dolorosa o odinofàgia). Normalment és un signe d’una malaltia subjacent de l'esòfag o dels òrgans veïns, que pot ser deguda al reflux gastro-esofàgic, càncer, malaltia tiroïdal, ictus i diverses malalties neurodegeneratives com l'Alzheimer, Síndrome de Guillain Barré o l'Esclerosi Lateral Amiotròfica. Material i mètode: Durem a terme l'explicació de les mesures a seguir en aquells pacients afectats per disfàgia en el seu àmbit domiciliari, amb la finalitat d'aconseguir un bon maneig del problema, tant per part del pacient com dels seus familiars o cuidadors principals. Això es realitzarà mitjançant counselling a nivell intrahospitalari, quan el pacient és donat d'alta; com també a nivell ambulatori, quan la infermeria comunitària detecta aquest problema. Resultat: Observem que tant el pacient com els seus familiars i/o cuidadors són capaços d'afrontar el problema sense cap dificultat. Així que, després d'ensenyar-los les mesures i les tècniques d'educació sanitària d'alimentació es prevé la broncoaspiració. Conclusió: El pacient i els seus familiars adquireixen les habilitats suficients per a l’atenció de la deglució, augmentant així, la seguretat del pacient durant la seva alimentació. S’aconsegueix reduir el risc de broncoaspiració.

POSTERS

TÍTOL: L'ANSIETAT EN EL PACIENT PREQUIRÚRGIC AUTOR (S): Georgina Torras Cuesta, Gisela González Moliné, Isabel Zurita Figueras, Silvia Prada Juvanteny, Ana Isabel Rodriguez Gordillo, Anna Roura Mundet CENTRE: Hospital Universitari Dr.Josep Trueta de Girona

Introducció: El pacient que s'ha de sotmetre a una intervenció quirúrgica, pot percebre la realitat que viu com una amenaça, arribant a desenvolupar un quadre d'ansietat i angoixa. La por és una emoció caracteritzada pel temor, aprensió i l’alarma. El sistema nerviós simpàtic reacciona i estimula la segregació d'adrenalina que afavorirà l'aparició d'una resposta neurofisiològica, que es manifestarà amb l'augment de la freqüència cardíaca, midriasi i un augment de la oxigenació dels teixits musculars (per poder reaccionar amb més rapidesa, ja que la fugida és el mecanisme de defensa més bàsic davant l'amenaça). Els problemes d'ansietat en pacients, seran aquells en els que hi ha una inquietud molt més intensa del que seria considerat normal. Material i mètodes: Hem realitzat una recerca bibliogràfica per elaborar una guia ràpida dirigida al personal d'infermeria. Resultats: El treball està enfocat a facilitar el diagnòstic de quadres d'ansietat, detectar els factors que ho desencadenen i donar unes pautes a seguir pel correcte maneig. L'objectiu serà que el malalt arribi a quiròfan amb un nivell just d'ansietat (ni per sobre ni per sota del necessari) i canalitzar la seva energia cap una col·laboració i participació activa en el seu procés quirúrgic . Conclusions: Els estats d'ansietat elevats en els períodes previs a l’intervenció quirúrgica es veuen reflectits durant el transcurs de l’intervenció, ja que el cos reacciona de manera diferent a l'anestèsia en estat de gran ansietat, i en els períodes postoperatoris, retardant la recuperació i augmentant l'estada hospitalària. Entendre les diferents variables que afecten a aquest increment de l'ansietat abans de l'operació serà de vital importància per el seu tractament.

POSTERS

TÍTOL: CURES D’INFERMERIA A LA INDUCCIÓ DE HIPOTÈRMIA TERAPÈUTICA AUTOR (S): Toro Guzmán, Antonio Manuel; Linares Martin, Adrián ; Pérez Chaves, Francisco José; Linares Martín, Antonio; Gualda Martín, José Daniel; López Alcázar, Jesús Alberto CENTRE: Hospital Universitari Vall`Hebrón

Introducció: Les conseqüències neurològiques de l´aturada cardiorespiratòria (PCR) han obligat a la recerca d'alternatives per millorar la recuperació funcional d'aquests pacients. Entre les alternatives terapèutiques, ha recuperat auge la Inducció de Hipotèrmia Terapèutica (IHT). Material i mètodes: Evidenciem nostre pòster a través de: • Valoració i revisió de fins a 8 estudis relacionats amb la temàtica a tractar (IHT). • Es realitza una revisió bibliogràfica sobre cures d'infermeria en pacient induït a hipotèrmia en bases de dades científiques: Scielo; medline, tinguin cura; pubmed... • Revisió protocol Unitat Cures Coronaris de l'Hospital General Universitari Vall d'Hebron de Barcelona. Resultats: Nombrosos estudien avalen que una correcta inducció a la hipotèrmia terapèutica suposa menys conseqüències neurològiques al pacient. A causa de l'augment en la utilització de la (IHT) creiem convenient una formació més específica al personal d'infermeria per a proporcionar unes cures de major qualitat. Conclusions: A través de la realització del nostre pòster pretenem especificar i augmentar el coneixement de cures infermeres en pacients induïts a la hipotèrmia. Per mitjà d'aquesta formació pretenem disminuir les seqüeles neurològiques d'aquests pacients a través d'una cura assistència de qualitat.

POSTERS

TÍTOL: PRESSIÓ POSITIVA EN EL SEGELLAT DEL CATÉTER PERMANENT. UNITAT DE DIÀLISI AUTOR (S): Beatriz de Torres Navajas, Sara Ruz Rivas, Sara Bazan Iglesias, Noemi Serrano Ruiz, Jenifer Martin Alvarez. CENTRE: HOSPITAL UNIVERSITARI DOCTOR JOSEP TRUETA

Introducció: En el pacient amb insuficiència renal que porta un catèter permanent, garantir una correcta i efectiva hemodiàlisi és vital pel tractament de la malaltia. Les complicacions a llarg plaç d'aquests accessos vasculars són entre d'altres la coagulació i obstrucció de la llum del catèter, per la qual cosa s’utilitzen antiagregants plaquetaris interdiàlisis que són imprescindible en l'aplicació de pressió positiva. Aquest procès es realitza deixant una petita quantitat d'heparina a la xeringa , en el mateix moment de realitzar el segellat, alhora que es clampa la línia del catèter, això evita el reflux de sang i la formació de capes de fibrina que puguin originar l'obstrucció de la llum del catèter. OBJECTIU Demostrar que exercint pressió positiva durant el segellat, s'evita l'obstrucció de la llum del catèter millorant la qualitat i efectivitat de la diàlisi. Material i mètode: Revisió bibliogràfica exhaustiva de textos científics i realització d'un estudi qualitatiu mitjançant el mètode "estudi de casos" en 20 pacients portadors de catèter permanent d'una clínica de diàlisi. FACTORS A VALORAR Flux sanguini> 400ml/min, Pressió venosa <200mmhg, Pressió Arterial <-200mmhg, Temps efectiu de diàlisi, Infeccions. INTERVENCIONS Es va realitzar el segellat del catèter mitjançant l'aplicació de pressió positiva als 20 pacients al final de la diàlisi. Resultats: Dels 20 pacients els quals es va exercir pressió positiva en el segellat del catèter, 13 van aconseguir progressivament augmentar el flux sanguini per sobre dels 400ml/min obtenint pressions arterials i venoses òptimes que van reduir les interrupcions en la sessió per alarmes del monitor i disminuint la incidència d'infeccions per manipulació del catèter. En 7 pacients no es van observar millores després de l'aplicació d'aquesta tècnica. Conclusions: Gràcies a l'aplicació d'aquesta tècnica després de la sessió d'hemodiàlisi, s'aconsegueix millorar l'estada del pacient durant la sessió, ja que s'obtenen temps efectius de diàlisi alhora que garantim la vida del catèter, obtenint així més qualitat i eficàcia del tractament substitutiu.

POSTERS

TÍTOL: INVESTIGACIÓ EN INFERMERIA, UN REPTE PROFESSIONAL? AUTOR (S): María García Sandoval, Mari Paz Luque Barrero, Mónica Rodriguez Armenteros, Noemí Serrano Ruíz, Susana Arjona Fernández, Susana Esteban Fernández. CENTRE: Hospital Universitari Dr. Josp Trueta

Introducció: La infermeria està constituïda per tres funcions primordials: l’asistèncial, la docent i la investigadora, tot i que aquesta última a la pràctica siguin pocs els professionals que la realitzin. Investigació en infermeria: És la investigació sistemàtica de la pràctica de la infermeria, on es desenvolupa el coneixement sobre la infermeria i el seu exercici, inclòs l’atenció a les persones sanes i malaltes. Dirigida ala comprensió dels mecanismes dunaments que afecten a la capacitat de les persones i les families per mantenir o incrementar una activitat òptima i minimitzar els efectes negatius de la malaltia. Investigar suposa un fet necessari per crear i mantenir un sòlida base científica per la practica de la infermeria, que promou millors resultats en les cures del pacient. Així doncs, sembla evident la necessitat d’investigar que té la infermeria per delimitar en l’àmbit conceptual i pràctic les funcions específiques o independents, definint el nostre paper en el marc dels equips multidisciplinaris de la salut. La participació de la infermeria en l’ investigació és una realitat des de fa molts anys i té com a precursora a la Florence Nightingale. Encara que, són nombroses les raons i evidències de la importància de la investigació en la nostra professió, la realitat es que trobem un panorama escàs i precari. Objectiu: Conèixer els dèficits de l’ investigació en infermeria. Material i mètodes: S’ha realitzat una revisió d’articles bibliogràfics i publicacions d’estudis relacionats amb l’ investigació infermera en els que trobem que que la no realització o la no proliferació de la investigació en la nostra professió ve donada per factors de diferent índole. Resultats: Podem comprovar que la investigació és un treball necessari en el nostre àmbit, en l’actualitat la investigació és ínfima ja que, els professions troben obstacles, entre els quals: la insuficient informació, orientació, falta de suport o recursos, existeixen pocs coneixements en aquest àmbit, ja que, la formació en la matèria també és deficient. Conclusions: Perquè una professió com la nostre avanci, considero que és necessari ampliar els nostres coneixements, transmetre’ls i realitzar-los com succeeix amb la investigació. Aquesta ens ajuda a plantejar problemes en la nostra pràctica, responent utilitzant el pensament crític i innovador, optimitzant la qualitat de les cures i el reconeixement de la professió per la societat. Perquè això succeeixi es necessari la conscienciació i correcte formació de la investigació que ha de començar des de els estudis i continue en el dia a dia de la infermeria.

POSTERS

TÍTOL: PREVENCIÓ DE LA INFECCIÓ DE LA FERIDA QUIRÚRGICA. AUTOR (S): Ana Isabel Rodriguez Gordillo, Anna Roura Mundet, Georgina Torras Cuesta, Gisela Gonzalez Moline, Isabel Zurita Figueras, Sílvia Prada Juvanteny. CENTRE: Hospital Universitari Dr. Josep Trueta de Girona.

Introducció: Un dels riscos de sotmetre’s a una intervenció quirúrgica és que s'infecti la ferida quirúrgica (ens referim a qualsevol incisió que el cirurgià realitza per practicar la intervenció). Trobem des de infeccions lleus a infeccions que poden derivar en sèpsia generalitzada i fins i tot la mort. Podem dir que hi ha infecció de la ferida quirúrgica quan els microorganismes perjudicials entren al cos a través de la incisió practicada a la pell. Aquests microorganismes poden provenir del personal sanitari, entorn quirúrgic (aire, objectes,...) i del propi pacient, sent aquesta última la causa més comuna. Material i mètode: Estem davant un estudi descriptiu basat en la recopilació de dades de diferents fonts (pàginas web,llibres i articles científics), els quals ens permeten presentar el problema actual i identificar els factors de risc tant del pacient com de l'entorn, permeten així actuar en conseqüència per prevenir el problema. Objectiu: L'objectiu d'aquest treball és revisar els factors que intervenen en la prevenció de la infecció de la ferida quirúrgica, permetent detectar aquells en els quals és necessari millorar per donar una correcta qualitat assistencial en tot el procés quirúrgic i prevenint les complicacions derivades de la infecció. un altre objectiu,no menys important, és facilitar eines que ens ajudin a la detecció precoç de la infecció,ja que és més fàcil combatre-la quan s’identifica en les primeres fases. Conclusions: Està demostrat que l'adequada preparació de la zona del cos sotmesa a la cirurgia (bany amb sabó antisèptic,rasurat,etc...),preparació correcta del quiròfan (aire "net", ús de roba i draps estèrils,etc....) i la prudent actuació del personal que intervé al llarg de tot el procés quirúrgic (entenent com a tal Pre-IQ,intra-IQ i post-IQ) és bàsic per assegurar una bona evolució del pacient i el seu problema de salut derivat de lla intervenció quirúrgica.

POSTERS POSTERS

TÍTOL: CURES D’INFERMERIA EN PACIENTS AMPUTATS DE MMII. AUTOR (S): Pérez Chaves, Francisco José; Linares Martín, Adrian; Toro Guzmán, Antonio Manuel; López Alcazar, Jesús Alberto; Linares Martin, Antonio; Gualda Martín, Jose Daniel. CENTRE: Hospital Universitario Dr Josep Trueta de Girona.

Introducció: Una amputació és una condició adquirida el resultat de la qual és la pèrdua d'una extremitat i la causa de la qual sol ser una lesió, una malaltia o una operació quirúrgica. Cada any es fan al voltant de 113.000 amputacions d'extremitats inferiors. Entre les principals complicacions d'aquest tipus d'intervenció cal destacar l'hematoma, la infecció i el fracàs en la cicatrització. L'amputació d'un membre constitueix un procés agressiu per a la persona, la qual sofreix a nivell físic i psíquic, ja que es modifica l'esquema corporal de l'individu, generant-se una situació d'estrès. Material i mètode: Durem a terme l'observació de diferents casos de pacients amputats de MMII en els quals es duguessin a terme les principals mesures de prevenció i cures en les diferents fases del postoperatori. Resultat: S'observa com en pacients que han seguit de manera rigorosa totes les recomanacions s'ha aconseguit una recuperació després de la cirurgia i una preparació pel muñó que serà capaç de rebre la pròtesi. Conclusió: Seguint les mesures de prevenció i les cures postoperatorias hem aconseguit la correcta recuperació tant física com a psicològica del pacient intervingut.

POSTERS

TÍTOL: LES CINC “C” DE SEGURETAT PER L’ADMINISTRACIÓ DE FÀRMACS AUTOR (S): Linares Martín, Antonio; López Alcázar, Jesús Alberto; Gualda Martín, Jose Daniel; Linares Martín, Adrián; Toro Guzmán, Antonio Manuel; Pérez Chaves, Francisco José CENTRE: Hospital Universitari Dr. Josep Trueta

Introducció: L’administració de medicaments és una de les intervencions d’infermeria més freqüents en l’àrea hospitalària, per aquest motiu es fonamental tenir estandarditzades les normes per a una correcta realització, assegurant així la qualitat de les cures que practiquem als pacients al nostre càrrec de forma eficient i segura. Material i mètode: S’ha creat una senzilla regla per obtenir la màxima seguretat en l’administració de medicaments en pacients ingressats. La hem anomenat la regla de les cinc “C”: - Pacient “C”orrecte: Comprovar la polsera d’identificació, si esta conscient i orientat preguntar nom i cognoms. I

conèixer les possibles al·lèrgies. - Prescripció i registre “C”orrecte: Realitzar-la de la manera més clara i concisa possible en l’horari establert, i evitar

abreviatures que no estiguin estandarditzades, per evitar possibles confusions i errors - Medicament “C”orrecte: Comprovar sempre la etiqueta del fàrmac, data de caducitat i l’estat del medicament. -Via d’administració “C”orrecte: conèixer la compatibilitat de medicaments amb la via que s’utilitzarà (endovenosa-

EV, intramuscular-IM, subcutanea-SC, intradèrmica, oral-VO, rectal, tòpica, òtica, oftàlmica, nebulitzada o inhalada) -Dosis “C”orrecta: conèixer, consultar i comprovar les dosis terapèutiques abans d’administrar-lo. Resultat: Millorar la seguretat del pacient, evitant les possibles errades en l’administració de fàrmacs. Conclusió: La utilització de forma sistemàtica d’aquesta senzilla regla, per a l’administració de la medicació pautada en els pacients hospitalitzats, els quals en algunes circumstàncies no es poden comunicar, millora la qualitat i la seguretat de la nostra activitat assistencial

POSTERS

TÍTOL: L’EDUCACIÓ SANITÀRIA EN ELS RISCOS CARDIOVASCULARS DELS ADOLESCENTS EN TRACTAMENT AMB ANTICONCEPTIUS ORALS. AUTOR (S): Yolanda Banacloy, Samar Habbab, Elisabet Gonzalez, Pilar Galeas, Carmen Lobo i Jesica Garcia.. CENTRE: Hospital Universitari Dr. Josep Trueta, Hospital Del Mar, Clínica Sagrada Familia i Hospital de Barcelona.

Introducció: Dins de l’àmbit de la cardiologia existeix una alta prevalença de la malaltia trombo-embolica-venosa que comprèn la Trombosi Venosa Profunda i el Tromboembolisme Pulmonar, i poden presentar-se en un a població no catalogada de risc com son les adolescents que prenen Anticonceptius Orals (AO). L’evidència estableix relació entre el risc de complicacions trombòtiques i el consum de les AO i són nombrosos els estudis sobre les intervencions educatives realitzades per infermeria i la seva efectivitat pels diferents riscos cardiovasculars que presenta el pacient. Infermeria es el pilar fonamental en la promoció de la salut dins de l’àmbit de la comunitària. Objectiu: Analitzar la informació que disposa l’adolescent sobre els comportaments sexuals saludables, el coneixement dels tractaments amb les AO o els riscos trombòtics que aquestes comporten. Material i mètodes: Recerca electrònica de sis articles en bases de dades medicina d’accés gratuït, en els quals s’estudien grups de població adolescent que pren les AO i s’avalua la informació que tenen sobre aquest fàrmac, així com també es contempla la eficàcia de la tasca infermera per mantenir informada a la comunitat en aquests àmbits, tenint en compte que es tracta d’una població jove i inexperta. Resultats: No es contempla evidència que avaluï la informació que disposa l’adolescent sobre el risc tromboembòlic de les AO ni es coneixen programes educatius en la vessant de la promoció de la salut que fomentin difusió d’aquests coneixements. Conclusions: Essent conscients del valor de la nostra tasca educativa com a infermers en la comunitat i coneixent la relació de les AO amb l’aparició de complicacions trombòtiques, considerem que aquest és un nou factor de ris no ressaltat a les nostres pràctiques professionals. Infermeria ha de contemplar aquest risc per poder assessorar i proporcionar informació necessària per a la població femenina.

POSTERS

TÍTOL: SEGURETAT EN LA MANIPULACIÓ DEL NEN PRETERME AUTOR (S): Carmen Sánchez Muñoz, Inmaculada Andújar Torres, Mª Auxiliadora Amor Juliá, Isabel Martín Girón, Mª Jesus Cañete Carmona, Jose Andrés Borrallo López. CENTRE: Hospital Universitari Dr. Josep Trueta de Girona.

Introducció: L'increment de naixements de nens menors 1500 grams comporta una serie d'actuacions específiques donada la complexitat i la falta de maduresa anatòmica i funcional dels seus òrgans i sistemes degut a l'alta prematuritat, per lo que la seva capacitat per adaptar-se al invasiu medi ambient de la UCI neonatal es troba limitada. Estudis científics avalen que el fet de crear un ambient càlid, segur, sense sorolls i llums excessives, que s'assembli al ambient intrauterí, permet reduir la sobre estimulació i afavorir el desenvolupament del prematur. Material i mètodes: Revisió bibliogràfica detallada a través de bases de dades especialitzades com Medline i Cuiden, guies de Pràctica clínica relacionades amb la neonatologia i en diferents revistes electròniques. Resultats: Trobem notables beneficis en el RNPT amb l'aplicació de les següents intervencions: - Soroll: Disminuir la intensitat de l'alarma dels monitors i telèfons de la unitat, parlar en veu baixa i limitar les

conversacions properes al nen,precaució al obrir i tancar portes de les incubadores,... - Llum: Utilitzar focus individuals en la realització de procediments i cobertors per a la incubadora,ajustar la llum

segons les necessitats del nen,durant les manipulacions les mans del cuidador poden protegir al nen de la llum directa.

- Cures posturals: facilitar el contacte mà-cara-boca, utilitzar nius que simulin les parets uterines ... - Manipulació mínima: Canvis posturals c/4h excepte en urgències, proporcionar cures individualitzades, d'acord a

les necessitats del nen i no de forma rutinària, respectant els cicles de son... - Mesures de seguretat: Rentat de mans estricte abans i després de cada manipulació, ungles curtes i sense esmalt,

neteja d'incubadores cada 7 dies... Conclusions: Com a conclusió considerem que la manipulació mínima individualitzada del RNPT millora la seva estimulació i desenvolupament, respecta els períodes de son, prevé lesions de la pell, redueix el risc d'hemorràgies intracraneals, disminueix els nivells d'estrès, prevé infeccions, regula la freqüència respiratòria i cardíaca, etc. Els recursos econòmics necessaris per donar més confort i seguretat al RNPT en les UCI neonatals son mínims, però d'alt rendiment, per aixo la necessitat d'un personal sanitari format i sensibilitzat amb el problema.

POSTERS

TÍTOL: EL DOLOR EN ELS PREMATURS. CURES D’INFERMERIA. AUTOR (S): Maria Teresa Luque Sola, Susana Esteban Fernandez, Noemi Serrano Ruiz, Susana Arjona Fernandez, Alberto Romero León, Sara Ruz Rivas. CENTRE: Hospital Universitari Doctor Josep Trueta

Introducció: El dolor es defineix com una experiència sensorial i emocional desagradable associada per una lesió tissular real o potencial. El seu caràcter subjectiu converteix en especialment vulnerables als individus amb capacitat limitada per expressar-se, entre ells els prematurs. Aquesta incapacitat no s’ha d’interpretar com una absència de dolor ni obviar procediments rutinaris de menor importància. Els prematurs ingressats a la UCI neonatal durant les dues primeres setmanes de vida pateixen un promig de 170 procediments dolorosos en els que el personal d’infermeria hi participa. En un adult la resposta d’agressió desencadenada pel dolor pot evitar una lesió o atenuar els seus efectes, però en un prematur la immaduresa de la via descendent inhibitòria limita la seva capacitat de protecció, fins arribar a ser perjudicial pel seu organisme. El dolor, les agressions prolongades o excessives, típiques de l’ambient de les UCIs, augmenten la morbimortalitat del nounat, ja que poden influir negativament en el bon funcionament del seu organisme. Material i mètodes: Revisió bibliogràfica. Paraules clau: dolor, nounat.

Conscienciar al col·lectiu d’infermeria de les UCIs neonatals que el dolor es registri com una constant vital tan important com la TA o FC.

Destacar que tot i que és important la prevenció del dolor, els nounats a les UCIs neonatals segueixen exposats a nombrosos procediments dolorosos com part de les cures diàries. Actualment no s’actua el suficient per evitar-ho.

Determinar estratègies eficaces per prevenir i tractar el dolor associat a tots els processos, inclòs aquelles actuacions rutinàries quotidianes.

Disminuir l’estrès i la sobre estimulació per minimitzar l’experiència dolorosa dels nounats i prematurs. Resultats: La manipulació del dolor en tècniques més agressives com les puncions venoses, puncions lumbars, intubacions... està ben definida i tractada, però en els processos menors (revisió dels apòsits de les vies, canvi de bolquer, mobilitzacions...) el personal no està suficientment conscienciat, i per això no s’apliquen de manera estandaritzada. Conclusions: És necessari:

Una aplicació correcte de les mesures demostrades per disminuir el dolor en el nounat en els processos menors de rutina.

La realització d’un risc sistemàtic del dolor, abans i després del procés per part d’infermeria.

La revisió del protocol del tractament no farmacològic per minimitzar el dolor en procediments menor. Infermeria té un paper fonamental per controlar i percebre el dolor al ser el personal que passa el major temps amb el pacient.

POSTERS

TÍTOL: PREVENCIÓ I CURES DE LA MUCOSITIS EN PACIENTS ONCO-HEMATOLÒGICS SOTMESOS A QUIMIOTERÀPIA I / O RADIOTERÀPIA AUTOR (S): Amo Polo, Jesús; Gutierréz Castro, Beatriz; Luque Sola, Maria Teresa; Cáceres Muñoz, Ana; Danés Garcés, Sara; Rodríguez García, Jessica CENTRE: Hospital Universitari Doctor Josep Trueta

Introducció: La mucositis és una inflamació i ulceració dolorosa de la mucosa oral i fins i tot intestinal, causada pels efectes sistèmics dels agents citotòxics de la quimioteràpia i els efectes locals de la radiació sobre aquesta zona. Les complicacions derivades de la mucositis varien des de la inflamació i dolor bucal fins a la incapacitat per tolerar aliments o susceptibilitat a presentar infeccions de la boca. Pel que és primordial la prevenció precoç d'aquesta patologia per no veure disminuïda la qualitat de vida d'aquests pacients ni la continuïtat del tractament antineoplàsic. Com a objectius ens hem plantejat estudiar actuacions d'infermeria per definir i detectar precoçment els signes i

símptomes de la mucositis, i el maneig de les cures i tractament que requereixen.

Material i mètodes: S'ha creat un grup de treball on s'ha dut a terme una revisió bibliogràfica per consensuar les cures d'infermeria respecte a la mucositis oral provocada per l'administració de tractaments antineoplàsics, ja sigui quimioteràpia o radioteràpia. Resultats: S'ha creat un pòster a través de la revisió bibliogràfica duta a terme, on s'han generalitzat unes mesures necessàries per a la prevenció de la mucositis, i establiment d'una sèrie de cures una vegada instaurada la mucositis. Conclusions: La revisió bibliogràfica ens ha servit per consensuar criteris de cures, ja que és de gran importància que els professionals d'infermeria adquireixin els coneixements necessaris per a la prevenció i cures de la mucositis.

POSTERS

TÍTOL: ACTUACIÓ EN RELACIÓ A LA SEDACIÓ DE PACIENTS CRITICS AUTOR (S): José Daniel Gualda Martín, Antonio Linares Martín, Jesus Alberto López Alcázar, Francisco José Pérez Chaves, Adrián Linares Martin, Antonio Manuel Toro Guzmán CENTRE: Hospital Universitario Josep Trueta

Introducció: Els pacients ingressats en les unitats de cures intensives amb freqüència estan sotmesos a nivells elevats d’ansietat i estrés, tant físic com psíquic, com conseqüència dels procediments diagnòstics, terapèutics i de la malaltia que va motivar el seu ingrés. Diferents estudis han valorat l’impacta de la utilització de protocols de sedació en els pacients intubats constatant els efectes beneficiosos que l’aplicació de protocols de pseudo-analgèsia dirigides per infermeria tenen sobre la morbimortalitat del pacient crític Objectiu: Recomanar el maneig i adaptació de la sedació del pacient crític en relació amb les necessitats reals, sostenint al pacient en una franja de sedació adequada i establir una guía per a que el personal d’infermeria ho realitzi d’una manera més autònoma. Material i mètode: Es va realitzar una revisió bibliogràfica intensa sobre la sedació en unitats de cures intensives, utilitzant les principals bases de dades, tant en castellà com en anglès. Posteriorment es va portar a terme una valoració critica dels articles seleccionats. Resultats: La major evidència científica es correspon amb: Protocol de retirada del ventilador, conegut i seguit per tot l’equip i reevaluar el plà en la mesura en que es modifica

A) Protocol definit de monitorització i ajustament de la dosi de sedació i analgèsia, amb suspensió diària, quan

GR:fort, NE alt:1ª. B) Es recomana l’avaluació objectiva de la presència i del grau d’agitació de tot pacient en risc de desenvolupar-

la en la UCI. Necessari utilitzar escales validades C) Valorar i quantificar la presencia de factors de risc d’agitació amb el fi de modicar-los. D) Recomanació de pseudo-analgèsia en el pacient intubat. E) Us de propofol i midazolam F) No es recomana l’ús de remifentanilo en ventilació mecànica prolongada. G) Promoure la son en la UCI, per a lo que es prendran totes les mesures necessàries, en especial les mesures

Discursió i implicacions en la pràctica: És fonamental el desenvolupament d’estratègies que faciliten l’adequada sedació del pacient crític minimitzant els efectes indesitjables i infermeria, per contacte permanent amb el pacient, té un paper principal .

POSTERS

TÍTOL: VALORACIÓ I TRACTAMENT DEL CÒLIC NEFRÍTIC A URGÈNCIES, I CRITERIS D’INGRÉS HOSPITALARI. AUTOR (S): Zurita Figueras, Isabel; Prada Juvanteny, Sílvia; Rodríguez Gordillo, Ana Isabel; Roura Mundet, Anna; Torras Cuesta, Georgina I Gonzalez Moliné, Gisela. CENTRE: Hospital Universitari Dr. Josep Trueta

Introducció: Denominem com a còlic nefrític, al dolor causat pel pas d’un cos sòlid, pel ronyó o per les vies urinàries. En el 90% dels casos la causa és un càlcul urinàri. És la primera causa d’urgència urològica i entre el 2 i el 5% de les urgències hospitalàries. Degut a que el símptoma principal és el dolor, creiem convenient el ràpid diagnòstic i tractament, i aquest serà el nostre principal objectiu. Per aixó hem realitzat una recerca bibliogràfica per tal d’augmentar la qualitat assistencial d’aquests pacients. Material i mètodes: Per poder obtenir els objectius marcats hem utilitzat cercadors com Medline, Pubmed, HONcode search i Galenicom, i diversa bibliografía. Resultats: Davant d’un pacient que presenta clínica de còlic nefrític, la primera acció ha de ser calmar el dolor, no forçar l’aport de líquids, en la fase aguda i farmacològicament s’ha d’actuar sobre dos eixos: alleugerir el dolor i disminuir el filtrat glomerular, amb l’intenció d’evitar recaigudes o persistència d’aquest. Els AINE’S són els analgèsics de primera elecció i els opiacis i derivats són utilitzats com a segona elecció. A vegades s’aconsella afegir benzodiazepinas. Per tal de diagnosticar a un pacient de còlic nefrític, cal que compleixi com a mínim dos d’aquests tres criteris: clínica suggestiva, exploració física compatible i micro-hematúria. Les proves complementàries a tenir en compte són la tira d’orina (sediment urinari), analítica de sang i proves radiològiques (placa d’abdomen, ecografía i TAC). Hem de saber valorar les complicacions del còlic per tal de tenir clar els criteris d’ingrés al servei d’urologia. Conclusions: Si es fa una detecció precoç de la simptomatologia del còlic i un tractament analgèsic ràpid, millora la qualitat assistencial en aquests pacients.

POSTERS

TÍTOL: LA NORMOTÈRMIA I LA SEVA IMPORTÀNCIA. AUTOR (S): Anna Roura Mundet, Georgina Torras Cuesta, Gisela Gonzalez Moline, Isabel Zurita Figueras, Sílvia Prada Juvanteny, Ana Isabel Rodriguez Gordillo. CENTRE: Hospital Universitari Dr. Josep Trueta. Girona

Introducció: La hipotèrmia perioperatòria inadvertida és un obstacle per la seguretat del pacient quirúrgic i pot tenir un impacte negatiu en la seva recuperació. Al parlar d’hipotèrmia ens referim a una temperatura per sota de 36º C. Hauríem de tenir en compte que els pacients tenen risc de desenvolupar hipotèrmia en qualsevol fase del procès quirúrgic (perioperatori, intraoperatori i postoperatori) i, el més important, es pot prevenir. Les causes de la hipotèrmia poden ser internes (radiació, conducció, convencció, evaporació i volum sanguini) i externes (Tª del quiròfan, pacient nu, productes de desinfecció cutànea, perfussió de fluids a Tª ambient i disminució de l’activitat metabòlica secundària al tractament anestèsic). Material i mètode: Es tracta d’un estudi descriptiu basat en l’evidència de dades científiques contrastades de pàgines web, articles científics i protocols de l’Hospital Universitari Dr. Josep Trueta de Girona, on treballem. Resultats: Aconseguir la termoregulació del pacient al llarg del procès quirúrgic i així afavorir la seva recuperació. Per al manteniment de la Tª corporal utilitzarem diferents mètodes, els quals anomenarem a continuació. En el perioperatori és important fer una mesura de la Tª bassal i d’acord a aquesta procedirem a la col·locació de mantes convencionals. En l’intraoperatori els professionals sanitaris hauran de tenir preparat: el sistema d’aire calent convectiu, escalfador de fluids i banyera escalfa líquids. Per controlar la Tª es col·loca al pacient un termòmetre esofàgic i es monotoritza. En el postoperatori o sala de reanimació continuarem amb el sistema d’aire calent convectiu, en el cas que sigui necessari, sino utilitzarem mantes convencionals i control de la Tª bassal c/ 4h. Conclusions: En tot procès quirúrgic és fonamental l’adequada termoregulació del pacient ja que la cirurgía i l’anestèsia general alteren l’equilibri normal entre la producció i la pèrdua de calor; el fred augmenta el consum d’oxígen, la vasoconstricción, la hipòxia i l’acidosis, contribuint a la instauración de l’estat de xoc i les complicacions derivades de la cirurgía corresponent.

POSTERS

TÍTOL: COM ES POT PREVENIR LA TROMBOSIS VENOSA PROFUNDA? AUTOR (S): Prada Juvanteny, Sílvia; Rodríguez Gordillo, Ana Isabel; Roura Mundet, Anna; Torras Cuesta, Georgina; Gonzalez Moliné, Gisela I Zurita Figueras, Isabel. CENTRE: Hospital Universitari Dr.Josep Trueta

Introducció: La trombosis venosa profunda (TVP) pot aparèixer secundàriament a una intervenció quirúrgica o una malaltia mèdica durant l’ingrés hospitalari, complicant l’evolució i augmentant el risc de mort. La utilització de profilaxis està basada: en l’alta prevalença del tromboembolisme venós en els pacients ingressats, la clínica silent en la majoria d’ells i els elevats costos de morbi-mortalitat associats amb la no-prevenció. El tractament profilàctic de la TVP vindrà determinat per diferents factors de risc: genètics i adquirits. L’objectiu és la prevenció de la malaltia tromboembòlica en pacients que seràn sotmesos a una intervenció quirúrgica per tal de millorar la seva seguretat en relació a patir una patologia vascular. Material i mètodes: Com a mètodes profilàctics utilitzarem: mitjons elàstics de compressió gradual, compressió pneumàtica intermitent, heparines fraccionades de baix pes mol.lecular, heparines no fraccionades, anticoagulants orals, antiagregants plaquetàris i fondaparinux Resultats: No tenim resultats perquè és un pòster bibliogràfic. Conclusions: Si s’utilitzen correctament les mesures profilàctiques disminueix el risc de patir una TVP.

POSTERS

TÍTOL: ASSISTÈNCIA INICIAL AL NEN AMB TRAUMATISME CRANIOENCEFÀLIC AUTOR (S): Radaidan Hazzaoui M, , Vila Massanas F, Rodríguez Moreno J CENTRE: Hospital Universitari Dr. Josep Trueta

Introducció: Un traumatisme cranioencefàlic (TCE) és una lesió directa de les estructures cranials encefàliques o meninges que es presenta com a conseqüència d’un agent mecànic extern, i pot originar un deteriorament funcional del contingut cranial. Els TCE són la primera causa de mort en nens majors d’un any en països desenvolupats. S’estima que un de cada deu nens patirà un TCE al llarg de l’etapa infantil i que entre un 3 % i un 6 % de les consultes pediàtriques urgents són per TCE. El TCE es classifica en lleu, moderat i greu. El traumatisme cranioencefàlic lleu (TCEL)representa entre el 50 i el 80% de tots els TCE’s en pacients hospitalitzats. Objectius: Conèixer la principal causa del TCEG en nens menors de 15 anys. Descriure les pautes d’actuació inicials en el TCEG en nens menors de 15 anys. Metodologia: La recerca electrònica s’ha realitzat durant els mesos de Setembre de 2011 a Febrer del 2012 utilitzant les següents bases de dades: Medline, Cochrane, Eslevier, SEEIUC, sense utilitzar límits d’idioma, també hem revisat protocols d’altres centres hospitalaris. Resultats: CAUSES: Segons els articles i els estudis revisats la principal causa de TCEG en nens menors de 15 anys son en primer lloc els accidents de trànsit amb un, en segon lloc els precipitats i finalment les caigudes accidentals i les agressions. PAUTES INICIALS Per defecte aquests pacients tenen Glasgow igual o inferior a 8 i haurien de ser intubats per via orotraqueal per protegir la via aèria. Encara que tinguin una alteració del nivell de consciència, la sedoanalgèsia i la relaxació son fonamentals per evitar l’augment de la pressió intracranial. A diferència dels adults, no s’ha d’utilitzar la SNG per disminuir la distensió abdominal. La ventilació mecànica ha d’estar controlada per capnògraf. La hiperventilació només s’usarà quan hi hagi sospita d’encalvament ja que els beneficis de la hiperventilació són molt variables i transitoris i poden produir danys isquèmics a causa de la vasoconstricció que incrementarien les lesions secundàries. També és important mantenir una bona oxigenació i perfusió i un control estricte de la pressió arterial així com mantenir una volèmia adequada. Control de les lesions secundàries per evitar les descompensacions, també és important fer una analítica completa i un screening toxicològic si és necessari. Com hem dit anteriorment és molt important mantenir un bon estat hemodinàmic i mantenir una tensió arterial normal, per nens menors d’un any PA menor de 70mmHg es considera com hipotensió i per nens majors d’un any el límit és de 90mHg (+ 2 x edat). Aquests pacients requereixen la realització d’un TAC de crani. La posició del cap ha d’estar alineat i elevat en 30º per tal permetre un bon drenatge venós central. El control de la diüresi amb sonda vesical permet anticipar-se a altres signes de mala perfusió i desequilibri hidroelectrolític i diabetis insípida. És aconsellable l’ús de protectors gàstrics com la ranitidna o l’omeprazol, com a anticonvulsivants, fenitoïna i fenobarbital. L’ús de drogues vasoactives també està recomanat. El maneig del TCEG està encaminat a evitar episodis de hipertensió intracranial (HIC), normalment està indicada la monitorització invasiva de la HIC, els mètodes més utilitzats són la instauració d’una fibra òptica i un drenatge ventricular. La primera línia de tractament per l’augment de la PIC és l’ús de solucions hiperosmolars com el mannitol i solucions salines hipertòniques. La segona línia de control de la HIC seria l’ús de barbitúrics, perfusions de tiopental però aquests requereixen un control electroencefalogràfic estricte. Conclusions: Tots els estudis revisats diuen que la principal causa de TCEG en nens són els accidents de trànsit, amb un percentatge superior al 50%. Pel que fa a les pautes d’actuació tos van encaminats a la prevenció de la HIC i a estabilitzar-la si aquesta ja s’ha produït, i això s’aconsegueix amb un monitoratge estricte i l’ús de substàncies hiperosmolars. Tots els articles refereixen que la ressonància magnètica no s’utilitza de manera rutinària a causa de les dificultats que ocasiona traslladar al pacient amb la maquinaria i teràpies de suport.

POSTERS

TÍTOL: PROCEDIMENTS INVASIUS AL NEONAT A LES UCIS NEONATALS AUTOR (S): Anna Sánchez Oliveros, MariaTeresa Luque Sola, Alberto Romero Leon, Maria Blanca Martinez Huitorel CENTRE: Hospital Universitari Josep Trueta de Girona

Introducció: El dolor ha sigut definit per l’Associació Internacional per l’Estudi del Dolor (IASP) com tota experiència sensorial i emocional que no produeix plaer que està associada amb dany tissular o descrita com si hi hagués. Durant anys ha existit la falsa creença de que el nounat, per la seva immaduresa biològica, la incapacitat d’expressar el seu dolor i verbalitzar els sentiments, percebia menys el dolor i ho tolerava més.

Els nounats tenen respostes a aquests estímuls dolorosos de tipus psicològic, fisiològic, hormonal i metabòlic que poden tindre repercussions a curt i llarg termini. La freqüència dels procediments invasius en nounats és variable segons les Unitats de Cures Intensives Neonatals (UCIN). Hi ha nounats que requereixen fins 3 procediments invasius per hora, altres fins 9 per setmana, encara que sorprenentment són pocs els que se’ls prevé o disminueix el dolor que produeixen aquests procediments. El nounat des de el seu naixement està sotmès a diversos procediments i intervencions terapèutiques que ocasionen dolor, com l’obtenció de mostres de sang, injecció de la vitamina K, punció del taló, procediments de rutina, diagnòstics, terapèutics i quirúrgics que són causa d’estrès. Alguns nens neixen amb prematuritat extrema, requereixen fins dos mesos de suport ventilatori i procediments com catèters percutanis, accessos vasculars, succió de secrecions, constant retirada de cintes adhesives que causen mal a la pell. Material i mètodes: Recerca bibliogràfica de l’evidència científica i revisió d’aquests articles. A partir de base de dades com pubmed, uptodate. Paraules clau: nounat, dolor, unitat neonatal, procediment invasiu. Resultats: Concorde a recents estudis, en UCIN s’evidencia que són sotmesos al voltant de 16 procediments dolorosos al dia, molts d’ ells manquen d’un efectiu control del dolor, així com mesures de prevenció. Un estudi recent evidencia que en els Estats Units de Nortamèrica ingressen a la UCIN, aproximadament 300.000 nounats al any, un 74% són menors de 31 setmanes de gestació, als quals es realitzen de 10 a 14 procediments diaris i només un terç d’ells rep analgèsia en dosis i moment adequat. Conclusions: Una òptima valoració i intervenció del dolor conduirà a una millora del maneig del dolor, per tant una milloria confort del nounat, disminuint les possibles conseqüències. És una essencial part per la estandardització de cures en la UCIN, deu ser multidisciplinari, a càrrec de metges, infermeres, familiars, que a més del tractament farmacològic, és de gran utilitat l’ús de tècniques no farmacològiques.

POSTERS

TÍTOL: ACTUACIÓ A URGÈNCIES DAVANT D’UNA RETENCIÓ AGUDA D’ORINA AUTOR (S): Rodríguez Moreno J, Radaidan Hazzaoui M, Vila Massanas F CENTRE: Hospital Universitari Dr. Josep Trueta

Introducció: La retenció aguda d’orina (RAO) és la impossibilitat per evacuar l’orina de forma voluntària. Suposa un motiu freqüent en un servei d’urgències i requereix una atenció immediata a causa del dolor i la incomoditat que produeix al pacient. Aquesta patologia afecta sobretot a persones de sexe masculí , essent la patologia prostàtica la principal causa. La incidència de la retenció aguda d’orina varia significativament entre homes i dones, és més comuna en el sexe masculí, ja que, aproximadament un 10% dels homes majors de 70 anys i el 30% dels homes majors de 80 anys, presentaran RAO en els pròxims 5 anys. (Guia) Tant en homes com en dones, les causes de RAO poden classificar-se en: Obstructives Inflamatòries Infecciones Farmacològiques Neurogèniques Altres Els mecanismes fisiopatològics que causen la RAO, poden dividir-se en tres grans grups: Obstrucció de sortida, bufeta neurogènica i baixa activitat del múscul detrussor. Objectius: 1. Identificar les manifestacions clíniques de la retenció aguda d’orina 2. Determinar el maneig i el tractament en la fase aguda de la RAO Metodologia: La recerca electrònica s’ha realitzat durant els mesos de Gener de 2012 a Gener de 2013 utilitzant les següents bases de dades: Medline, Cochrane, Eslevier, SEEIUC, sense utilitzar límits d’idioma, també hem revisat protocols d’altres centres hospitalaris. Criteris d’inclusió: Antiguitat dels articles no superior a cinc anys, idioma; català, castellà i anglès. Resultats: La major part dels pacient són homes de més de 50 anys, que solen presentar trastorn obstructiu subjacent del tracte urinari inferior, ja sigui prostàtic (hipertròfia, adenocarcinoma, prostatitis), o bé uretral (estenosi). El dolor a hipogastri a causa de l’augment de la pressió intravesical és el símptoma més freqüent i és defineix com intens i constant. Pot acompanyar-se de clínica vegetativa, amb nàusees, vòmits, agitació, inquietud, sudoració i ili paralític. El signe principal de la RAO és la no micció i la troballa durant l’exploració física és el globus vesical. A més a més, els pacients poden presentar altres símptomes com per exemple pol·laquiúria, tenesme, disúria, degoteig per rebossament, incontinència... Conclusions: Les intervencions específiques i definitives estan associades a les causes que determinen la retenció urinària. El tractament bàsic de la retenció urinària és el sondatge vesical que s’ha de realitzar amb una sonda vesical tipus Foley. Un cop donada l’alta del pacient, per compensar una eventual poliúria desobstructiva, es recomana ingesta abundant de líquids. Un altre aspecte a tenir en compte és la prescripció d’antibioteràpia només els pacients que ho precisin.

POSTERS

TÍTOL: ACTUALITZACIÓ DE LES CURES D'INFERMERIA DAVANT D'UN PACIENT PORTADOR DE BALÓ DE CONTRAPULSACIÓ AUTOR (S): Ponsatí Parramon, A., Vilà Vendrell, N., Bosch Congost, A.M., Navazo Subirana, L., Rodriguez Santisteban, A.L. , Torriente Avin, A. CENTRE: Hospital Universitari Josep Trueta

Introducció: El baló de contrapolsació intra-aòrtic (BCIA) és un catèter radioopac, de poliuretà, fi, flexible, i amb propietats antitrombòtiques. Està dissenyat per augmentar la perfusió miocàrdica millorant així els paràmetres hemodinàmics. És un dispositiu que dóna suport mecànic a la circulació sistèmica i al flux coronari en malalts amb fallida cardíaca secundària a diverses causes. El personal d'infermeria ha de tenir els coneixements necessaris del dispositiu i dels valors hemodinàmics per tal de poder-los relacionar amb els signes i símptomes del pacient; ja que pot ocasionar greus conseqüències. Objectiu: Actualitzar i donar conèixer les cures pertinents referents a un pacient portador de BCIA a l'unitat de coronàries del nostre hospital; per tal que l'atenció d'infermeria sigui l'òptima. Mètode: Se ha realitzat una revisió bibliogràfica de 10 artícles extrets del Pubmed, Chrocane, CINALH. Resultats: S’ha realitzat una guia ràpida on es pot veure aquestes quatre blocs: inserció, maneig monitor, prevenció i detecció complicacions i retirada. Conclusió: El BCIA és establert un suport mecànic de gran valor ja que disminueix considerablement la mortalitat en aquest tipus de pacient cardiològic. La recerca d'informació, ens ha fet ser més conscients de la complexitat de la tècnica i de les greus conseqüències que pot provocar la desconeixença sistemàtica de l'informació. Per aquesta raó vam decidir realitzar una actualització de la tècnica, que ens servirà com a guia d'actuació ràpida davant un pacient portador d'un baló de contrapolsació; això facilita la tasca d'infermeria, les seves cures i evita qualsevol tipus d'error.

POSTERS

TÍTOL: NEUROMIELITIS ÒPTICA O ESCLEROSI MÚLTIPLE? UN DIAGNÒSTIC DIFERENCIAL EN OCASIONS DIFÍCIL. AUTOR (S): Belchí Guillamón, Olga; Robles Cedeño, René; Terceño Izaga, Mikel; Coll Presa, Cristina; Cots Foraster, Anna; Silva Blas, Yolanda; Ramió-Torrentà, Lluís. CENTRE: Servei de Neurologia. Hospital Universitari Dr. Josep Trueta de Girona.

La neuromielitis òptica (NMO) i l’esclerosi múltiple (EM) són malalties autoimmunes desmielinitzants que en ocasions comparteixen formes de presentació clínica i neuroimatge similars, plantejant un diagnòstic diferencial complex. No obstant això, és important diferenciar-les, ja que no tenen el mateix pronòstic ni tractament. La NMO predomina en el sexe femení, a la 4a dècada de la vida, en ètnies no caucàsiques, presenta pitjor pronòstic funcional i s’associa amb anticossos anti-aquaporina4 en el 40-60% dels casos. Material i mètodes: Descripció de formes de debut, resultats de les exploracions complementàries, tractament i evolució de dos casos amb neuritis òptica i mielitis. Resultats: CAS 1 Dona de 19 anys debuta amb neuritis òptica severa bilateral. Una RM cranio-cervical mostra lesions compatibles amb malaltia inflamatòria desmielinitzant de distribució atípica per a EM, amb una lesió cerebral captant de gadolini i dues cervico-bulbars d’extensió menor a 3 cossos vertebrals. L’exploració neurològica inicial mostra defecte pupil·lar aferent dret, agudesa visual de 0,05/1 a ull esquerre, compta dits a 10 cm amb ull dret, dismetria dreta, hipoestèsia a mà i avantbraç drets, hipopalestèsia a extremitats inferiors i reflexe cutani-plantar indiferent dret. L’analítica, incloent serologia i autoimmunitat, és normal. L’estudi de líquid cefalorraquidi (LCR) mostra 100 leucòcits de predomini mononuclear, tinció Gram negativa, cultius negatius, bandes oligoclonals IgG negatives i IgM positives. Els anticossos anti-aquaporina4 són negatius. Una nova RM cranial mostra aparició de noves lesions. Es tracta amb megadosis de corticoides, bolus de ciclofosfamida i plasmafèresi, sense obtenir-ne resposta, pel que s’inicia rituximab. Posteriorment s’afegeix tetraparèsia i una nova RM demostra una extensa lesió bulbo-cèrvico-dorsal. Es diagnostica de NMO. S’administra nova tanda de megadosis de corticoides i rehabilitació intensiva. Al cap d’un mes ha recuperat l’afectació motora i persisteix un dèficit visual sever. CAS 2 Dona de 24 anys presenta episodis repetits de trastorns sensitius a cama esquerra en els darrers dos anys. Una RM cranial mostra més de 20 lesions de característiques desmielinitzants, amb una a nivell cerebral captant de Gadolini. Es realitza unaRM medul·lar que mostra una confluència de lesions des de C2 fins a D12, sense captació de contrast. L’estudi analític, incloent serologia i autoimmunitat, és negatiu. El LCR mostra 30 leucòcits i bandes oligoclonals IgG i IgM positives. Els potencials evocats detecten augment de latència a l’ull esquerre. Es realitza tractament amb megadosis de corticoides amb milloria clínica progressiva. Es diagnostica d’EM. Als tres mesos de l’inici del darrer brot presenta lleu hipoestèsia distal a extremitat inferior esquerra, sense altres dèficits associats. Conclusions: Tot i que el diagnòstic diferencial entre NMO i EM és complicat, és imprescindible la seva distinció, ja que no presenten la mateixa evolució clínica, tractament recomanat ni pronòstic. La NMO es caracteritza per una pitjor evolució i més seqüel·les clíniques, recomanant-se l’administració d’esteroides a dosis altes i plasmafèresi en casos severs que no responen adequadament, amb inici posterior d’immunosupressors o rituximab com a tractament de base de la malaltia.

POSTERS

TÍTOL: MANIFESTACIONS CUTÀNIES INDUÏDES PER LA TERÀPIA BIOLÒGICA EN ELS PACIENTS AMB MALALTIA REUMÀTICA INFLAMATÒRIA. AUTOR (S): Teresa Clavaguera Poch1, MJ Sánchez Dossantos2, Imma Sánchez-Pérez3; Ramon Valls García1, M.C. Rodríguez Jimeno1. CENTRE: 1Reumatología, Hospital de Palamós; 2MFiC, Hospital de Palamós; 3Unitat de Recerca, Hospital de Palamós

Introducció: Les teràpies biològiques (TB) han comportat un gran avenç en el tractament de les artropaties inflamatòries. Malgrat la seva demostrada eficàcia també presenten diversos efectes adversos de major o menor gravetat. En els últims anys, han anat descrivint-se l´aparició de lesions cutànies induïdes per aquests fàrmacs (LCITB). Objectiu: Descriure la prevalença i les característiques de les LCITB dels pacients amb artropaties inflamatòries al nostre hospital. Com objectiu secundari vàrem analitzar si existeixen diferències entre els grup de pacients amb Artritis Reumatoide (AR) i el grup de les Espondiloartritis (SPA). Mètodes: Estudi transversal en els pacients que varen rebre almenys una dosi de TB per una malaltia reumàtica inflamatòria entre el període d’abril de 2006 a setembre de 2012. La variable principal d’estudi va ser la presència de LCITB. Es van recollir variables sociodemogràfiques, altres relacionades amb la malaltia reumàtica, amb el tractament rebut o amb les conseqüències de la variable d’estudi. Resultats: Es van reclutar 214 pacients que havien rebut 351 tractaments. El 57% van ser dones amb una edat mitjana de 42,40 anys (5-78). Les malalties reumàtiques que presentaven van ser: 45,8% AR, 51,9% SPA i 2,3% AIJ. Vàrem trobar 88 LCITB en els 351 tractaments que corresponien a 63 pacients. La prevalença en el període d’estudi de les LCITB es del 29,4% . El 25,07% dels tractaments van induir lesions. Un 61,4% de las LCITB es van presentar amb el primer fàrmac emprat. Les lesions observades van ser: lesions cutànies associades al tractament (LCAT): 41 (46,6%); infeccions 20 (5,7%); lesions immunomediades 26 (29,6%) i 1 nevus melanocític benigne. Les infecciones més freqüents van ser víriques davant de les bacterianes o les fúngiques. La prevalença d’herpes zòster en els nostres pacients va ser del 2,3%. 14 (6,5%) presentaren una psoriasi paradoxal (PsP). L’ aparició de LCITB, fou més habitual entre els malalts amb AR (18,8%) que en els de les SPAs (11,48%) essent aquesta diferència estadísticament significativa (p=0,047). Els pacients amb AR presentaven LCITB en un 18,18% davant d’un 11,48% de les SPA. Finalment, analitzant individualment cada lesió, les úniques diferències significatives es van trobar en l’herpes zòster (p=0,02) i en la pruïja generalitzada (p=0,02). Conclusions: Les LCITB són un efecte advers freqüent que presenta una variabilitat clínica important i que pot provocar canvi en la pauta de tractament. Las LCITB són més freqüents a la AR que a les SPA, especialment l’herpes zòster i les manifestacions immunomediades.

POSTERS

TÍTOL: ENCEFALITIS ANTI-NMDAR ASSOCIAT A TIROÏDITIS DE HASHIMOTO AUTORS: C. Coll Presa; C. Van Eendenburg; Y. Silva Blas A; Molins Albanell; Ll. Ramió i Torrentà; D. Genís Batlle. CENTRE: Servei de Neurologia del Hospital Josep Trueta de Girona.

Introducció: L’encefalitis per anticossos anti-NMDAR és una patologia infreqüent, recentment diagnosticada i de difícil maneig. Apareix majoritàriament en dones joves que debuten amb trastorn del comportament seguit de crisis epilèptiques, catatonia, moviments discinètics i apràxia del llenguatge. Més de la meitat s’associa a neoplàsia, en molts casos teratoma ovàric. Material i mètodes: Revisió d’un cas clínic i publicacions anteriors. Resultats: Dona de 29 anys sense antecedents, que presenta tiroïditis de Hashimoto amb antiTPO i tiroglobulina elevats i dues setmanes després inicia episodi psicòtic. Progressa a un estat de catatonia severa, amb apràxia de la masticació i de la parla, i crisis comicials de difícil control. Les proves d’imatge no mostren alteracions, i es detecta pleocitosi amb hiperproteinorràquia a la punció lumbar. Davant la sospita d’encefalitis autoimmune s’inicia immunoteràpia amb corticoides i immunoglobulines. La presència d’anticossos anti-NMDAR en líquid cefaloraquidi confirma el diagnòstic final d’encefalitis per anti-NMDAR. Es descarta presència de tumor primari amb estudi extensiu. Donada la mala evolució, es tracta amb tractament immunosupressor combinant Ciclofosfamida i Rituximab. Es controlen els símptomes i es realitza neurorehabilitació intensiva amb millora progressiva. Conclusió: L’encefalitis anti-NMDAR és una malaltia potencialment curable de curs clínic incert, difícil de diagnosticar i tractar els múltiples símptomes i complicacions. La cerca exhaustiva de tumor associat en dones joves és primordial pel seu tractament, però hi ha una minoria 33% de casos sense neoplàsia associada, d’etiologia autoimmune pròpiament, com el nostre cas que l’encefalitis anti-NMDAR va anar precedida d’una tiroïditis de Hashimoto.

POSTERS

TÍTOL: CARACTERÍSTIQUES MICROBIOLÒGIQUES DELS HEMOCULTIUS POSITIUS DETECTATS EN EL PRIMER QUATRIMESTRE DE L’ANY 2013 AUTOR (S): Batchelli Romans, Anna; Leon Castells, Gemma; Vilarnau Puignau, Anna; Martinez Zurita, Matilde; Queralt Moles, Francesc Xavier i Motjé Casas, Montserrat. CENTRE: Hospital Universitari de microbiologia Dr. J. Trueta. Laboratori ICS Girona. Àrea Microbiologia

POSTERS

Introducció: La detecció de microorganismes en sang en els pacients hospitalitzats té importància diagnòstica i pronòstica ja que la bacterièmia s’associa a una elevada mortalitat. La majoria dels microorganismes tenen capacitat d’envair el sistema circulatori. L’anàlisi de les bacterièmies és una tasca pioritària d’un laboratori de microbiologia. L’objectiu d’aquest treball ha estat fer el seguiment dels vials processats durant el període d’estudi, classificant els resultats obtinguts dels vials positius segons: característiques morfològiques i temps de detecció dels principals microorganismes detectats.

Material i mètodes: Durant el primer quadrimestre de l’any 2013 s’han estudiat 614 vials processats en el laboratori de l’hospital Univ de Girona Dr. J Trueta, en un equip Bactec-9240 ® (Becton Dickinson) que és un sistema totalment automàtic, que manté els vials en agitació continua. Detecta el CO2 produït pel metabolisme bacterià mitjançant la mesura de la senyal de fluorescència emesa. L’ interval entre cada lectura és de 10 minuts. Quan un vial s’ha detectat positiu és procedeix a la ressembra en subcultius, tinció de gram i registre del temps de detecció (hora de detecció del creixement positiu). La sang ha arribat al laboratori en vials d’hemocultiu aerobi i/o anaerobi que han estat inoculats segons protocol establert a l’hospital.

Resultats: Durant el període d’estudi que va des de 1 de gener fins a 30 d’abril s’ha fet el seguiment de 614 vials d’hemocultiu. En el total de vials estudiats s’ha detectat creixement d’un sol microorganisme en 545, cultiu amb 2 ó més microorganismes en 50 i 18 han estat interpretats com a falsos positius. Segons la tinció gram el vials positius s’han classificat en : 385 Cocs Gram Positius (CGP), 141 Bacils Gram Negatius (BGN), 9 Bacils Gram positius (BGP) i 10 Llevats (LLE).

Temps (hores)

mitjana min-max n

BGN 18,95 0,68-125,48 141

BGP 66,71 34,42-119,87 9

CGP 24,36 3,01-127,33 385

FALSOS pos 35,39 1,17-104,91 18

554

Taula1.-Temps de detecció dels principals grups Gràfic1.-Distribució segons microorganisme/hora

detecció de bacteris estudiats

Conclusions: -Els bacils gram negatius presenten la mitjana de detecció més baixa (18,95h). -La majoria de microorganismes es detecten abans de les 40 hores, mentre que llevats i bacils gram positius tipus corinebacteris presenten la positivitat passades 48 hores. -Dins del grup de cocos gram positius cal destacar que tots els neumococs s’han detectat abans de les 24 hores. -El registre del temps de detecció dels vials de hemocultius processats pot ser útil a l’hora de valorar la implicació clínica del microorganisme aïllat i al mateix temps és una eina aplicable en el control de qualitat intern de l’ incubador automatitzat.

TÍTOL: DETECCIÓ D’HEMOGLOBINOPATIES PER HPLC EN L’APARELL HA-8160 MENARINI PER A DETERMINACIÓ D’HEMOGLOBINA GLICOSILADA DURANT L’ANY 2012 AUTOR (S): D. Pérez del Campo; M. Montesinos Costa; A. Díaz Espinosa; M. Llaudet Iranzo; M. Serrando Querol; M. Ramírez Malagón CENTRE: Hospital Universitari Dr. Josep Trueta

Introducció: Les hemoglobinopaties constitueixen un grup de malalties caracteritzades per defectes en l’estructura de la molècula d’hemoglobina. Les hemoglobines anormals poden classificar-se en dos grups: les estructurals, produïdes per la síntesi d’una cadena de globina estructuralment “anormal” i les talassèmies, les quals es caracteritzen per la disminució total o parcial de la síntesi d’una globina normal. A causa de l’augment dels moviments migratoris aquestes patologies es donaran amb major freqüència que l’esperada en la nostra població. Material i mètodes: Es va realitzar el tractament estadístic dels resultats de totes les mostres remeses al laboratori d’hematologia de l’Hospital Josep Trueta de Girona sol·licitant l’estudi d’electroforesi d’hemoglobina durant l’any 2012. El tractament d’aquestes dades permet conèixer la distribució de cadascuna de les hemoglobinopaties, així com el tipatge de les que es van realitzar a partir de la troballa d’una alteració del cromatograma detectada en l’hemoglobina glicosilada (HbA1c) per HPLC. En els casos en què la variant era diferent a Hb S o Hb C es van enviar les mostres al laboratori de referència per al seu estudi. Els portadors d’alfa-talassèmies no es detecten en cromatografia, és per això que no s’inclouen en l’estudi. Resultats: 1.- Durant l’any 2012 es van realitzar un total de 647 elctroforesis d’hemoglobines, els resultats de les quals van ser els següents:

315 Electroforesi Normal

90 Electroforesi Normal + Anèmia

242 Hemoglobinopaties

647 TOTAL

2.- Entre les hemoglobinopaties diagnosticades s’observa la següent distribució (N= 242):

N Hemoglobinopatia N Hemoglobinopatia

73 Beta talassèmia 11 Hb S homozigota

117 Hb S heterozigota 3 Hb C homozigota

5 Hemoglobina fetal 3 Hb S + Hb C

17 Hb C heterozigota 3 Hb C + Beta talassèmia

10 Altres (enviades al laboratori de referència)

3.- Tipatge de les hemoglobinopaties detectades a partir de la determinació d’HbA1c per HPLC:

57 Hb S heterozigota

7 Hb C heterozigota

1 Hb Hope

1 Hb fetal del 24%

66 TOTAL

Conclusions: 1.- S’observa que el 48.3% de les hemoglobinopaties detectades són hemoglobina S heterozigota, probablement a causa del moviment migratori important a la nostra província . 2.- El 27.7% del total de les hemoglobinopaties són detectades a partir de la troballa per la determinació de l’HbA1c. 3.- Com a conseqüència de l’alt percentatge de cromatogrames anòmals detectats a partir de la determinació d’HbA1c , és interessant utilitzar aquesta tècnica com a part de l’algoritme diagnòstic de les hemoglobinopaties.

POSTERS

TÍTOL: LA DIGITALITZACIÓ DE L'ELECTROCARDIOGRAMA: UN PUNT CLAU AUTOR (S): Teresa Muñoz Belmonte, Nativitat Ortells Abuye CENTRE: Hospital de Palamós

Introducció: Les noves tecnologies aplicades a la salut ens han proporcionat millores constants. Una d’elles és la digitalització de l'electrocardiograma (ECG) que ens ha permès passar de l’ECG en paper a l’ordinador. Objectiu: Descriure les millores obtingudes degut a la digitalització de l’ECG. Metodologia: Estudi qualitatiu a través de l’observació. El Baix Empordà te una població de 133.221 habitants distribuïts en 5 ABS, un Hospital comarcal amb 134 llits d’hospitalització i 5 centres sociosanitaris. Resultats: L'ECG digitalitzat introduït en la història clínica informatitzada ens aporta una millora de qualitat disminuït el temps i el personal, la identificació automàtica dels ECG i la no pèrdua ni deteriorament d'aquests. Millora la comunicació entre el servei d'urgències , els centres d'atenció primària i el cardiòleg de l'hospital. Ens ofereix eines que milloren l'orientació diagnòstica i la visualització de canvis en la comparació d'ECG. Conclusions: La digitalització de l’ECG es un avenç pel pacient millorant la comunicació dels professionals, aporten qualitat i rapidesa al diagnòstic de la patologia cardíaca. Paraules clau: Digitalizació, ECG, Millores.

POSTERS

TÍTOL: SÍNDROME DE LA LEUCOENCEFALOPATIA POSTERIOR REVERSIBLE (PRES) AUTOR (S): Foradada-Ubach S1,López de Arbina N1,Vera-Ching C1, Baró-Serra A1,Garcia-Fragua A1,González-Londoño J1 CENTRE: Servei de Medicina Intensiva (UCI). Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta1

Introducció: La Síndrome de la Leucoencefalopatia Posterior Reversible (PRES) és una patologia neurològica poc freqüent, caracteritzada per una lesió cerebral difusa, en forma d’edema cerebral vasogènic, secundari a una lesió endotelial originada per hiperafluxe en el territori vascular cerebral. Aquest hiperafluxe condiciona una alteració en l’autoregulació cerebral i pot precipitar la disfunció endotelial donant lloc a aquest quadre. S’ha relacionat amb diferents patologies i fàrmacs: HTA, eclàmpsia, malalties autoimmunes (LES, PAN, Wegener; deramatomiositis, poliangeïtis microscòpica), transplantaments, transfusions, connectivopaties, SHU, PTT, porfíries, primoinfecció per VIH i tractament amb INTalfa, EPO, antiretrovirals, quimioteràpia, abús de cocaïna i fins i tot anestèsics durant la intervenció quirúrgica. El diagnòstic definitiu el dóna la RMN cerebral de difusió i perfusió on les lesions es presenten com imatges iso-hipointenses en T1 i hiperintenses en T2 i FLAIR. Materials i mètodes: Presentem les imatges de RMN de 3 pacients amb PRES que varen requerir ingrés al Servei de Medicina Intensiva (UCI) en el darrer any. Es correlacionen les troballes clíniques amb les imatges de la RMN. El primer cas presentat es tracta d’una pacient d’origen africà, VIH positiva en tractament antiretroviral que ingresa a UCI per eclàmpsia. El segon cas es tracta d’una pacient sense antecedents, que ingressa a UCI per eclàmpsia. I el tercer cas, es tracta d’una pacient diagnosticada de PAN amb afectació reno-pulmonar que ingressa a la UCI per hemorràgia subaracnoïdal. Resultats: En els 2 últims casos la clínica va ser severa, amb alteracions visuals, cefalea i convulsions, però es van resoldre en un màxim de 2 setmanes sense seqüeles ni recidives en controlar la PA. No obstant, el primer cas va presentar una evolució tòrpida amb important repercussió neurològica i aparició de múltiples lesions isquèmiques cortico-subcorticals. Conclusions: El PRES es tracta d’una entitat habitualment infradiagnosticada i per tant, no sempre detectada a temps. La clínica i els estudis de neuroimatge orienten i caracteritzen el quadre. La tècnica més sensible és la RMN. Les seqüències FLAIR-T2 i les noves tècniques (DWI i ADC maps) ens permeten diferenciar-lo de la isquèmia. L’endoteli vascular de la microvasculatura cerebral hi juga un paper essencial pel què fa a la generació de l’edema vasogènic responsable de les manifestacions clínico-radiològiques. Està pendent de determinar si la infecció per VIH juga un paper en la patogènia del PRES i si aquesta condiciona una mala evolució.

POSTERS

TÍTOL: HEMORRÀGIA CEREBRAL EN EL POSTPART: PREDICCIÓ DE RECURRÈNCIA PRECOÇ DE L’HEMATOMA PER RESSONÀNCIA CEREBRAL. AUTOR (S): M. Terceño Izaga, Y. Silva Blas, J.Serena Leal, Olga Belchí Guillamón, Cristina Coll Presa i Anna Cots Foraster. CENTRE: Hospital Universitari Doctor Josep Trueta de Girona, Servei de Neurologia.

Introducció: Presentem el cas d’ una dona de 28 anys que presenta un hematoma intracerebral intraparenquimatós (HIP) en el postpart immediat. Material i mètodes: Pacient de 28 anys, sense al.lèrgies medicamentoses conegudes, tabaquisme actiu de 10 cigarrets al dia, sense hàbit enòlic i sense factors de risc cardiovascular ni antecedents personals d'interès. Presenta un embaràs on es detecta diabetis gestacional sense presentar hipertensió arterial ni proteïnúria durant el mateix. El dia 11/07/2013 va presentar part vaginal sense incidències. Li administren cabergolina per evitar la lactància. Es donada d'alta a domicili on presenta el dia 16/04/2013 cefalea holocraneal i xifres tensionals altes. Unes hores més tard presenta empitjorament de la cefalea juntament amb hemiparèsia braquio-crural esquerra. És portada via SEM a urgències del nostre centre on es realitza TC de crani urgent que mostra un HIP sense malformacions/aneurismes a les seqüencies d’angio-TC. A l'exploració destaca una hemiplègia esquerra amb disàrtria lleu i hemihipoestèsia ipsilateral. A les 2 hores del seu ingrés a la Unitat d'Ictus presenta una crisi tònico-clònica generalitzada (CTCG) i tensions sistòliques de 170 mm de Hg, s'inicia tractament amb sulfat de magnesi, levetiracetam i hidralazina. Se sol.licita una RM cerebral urgent. Resultats: La RM mostra l’hematoma cerebral dret amb presència d'extravasació de contrast a ganglis de la base drets sense indentificar altres lesions vaculars i també una àrea de captació de contrast al nucli lenticular esquerre; a més a més, s’observen lesions hiperintenses a hemisferis cerebel.losos, lòbuls occipitals i frontals de forma bilateral suggestives d’una síndrome de leucoencefalopatia posterior reversible (PRES). La pacient es manté estable i a les 24 hores es realitza TC de crani de control que mostra lleu augment del volum de l'hematoma dret amb presència d’ un nou focus hemorràgic a nucli lenticular esquerra que es correspon amb la imatge de captació de contrast visualitzada a la RM cerebral 24 hores abans. La pacient continua amb xifres tensionals altes pel que s'afegeix tractament hipotensor amb labetalol i pegat de nitroglicerina. Es manté clínicament estable fins al 6º dia d'ingrés que presenta una segona CTCG amb desconnexió del medi posterior que persisteix 5 dies durant els quals es realitza EEG que mostra patró d'encefalopatia difusa amb ritme lent sense detectar-se cap paroxisme epilèptic i una nova RM cerebral que mostra millora del PRES amb estabilitat de les lesions hemorràgiques i sense evidència de lesions isquèmiques. Donada la HTA mantinguda i la presència mitjançant Dúplex transcranial (DTC) de signes incipients de vasoespasme (descartant-se hipertensió intracranial amb un índex de pulsatibilitat de 0,6) es decideix afegir nimodipino endovenós. Finalment, la pacient presenta millora del nivell de consciència amb persistència de l’hemiplègia esquerra, hemianòpsia homònima esquerra, hemianestèsia i disàrtria coincidint amb millora de les xifres tensionals, a més de millora significativa del vasoespasme per DTC. Conclusions: L'eclampsia postpart és una entitat poc coneguda que suposa el 50% del total d’eclàmpsies i pot aparèixer fins 4 setmanes després del part. Pot produir hemorràgia o infart cerebral, així com una leucoencefalopatia posterior reversible. Una de les hipòtesis més esteses és l’alliberament de proteïnes placentàries i antiangiogèniques que produeixen disfunció endotelial. Les seqüències T1 i T1 post-gadolini en hematomes amb extravasació de contrast han estat estudiades en diversos treballs com a factor predictor del creixement del volum de l'hemorràgia, però no com a factor predictor del desenvolupament del mateix en absència d’HIP.

POSTERS

TÍTOL: DOLOR I TETRAPARÈSIA EN PACIENT JOVE AUTOR (S): Cots Foraster A., Marquez Daniel F., Ferrandiz Mach M., Belchi Guillamon O., Coll Presa C., Terceño Izaga M. CENTRE: Hospital Universitari Doctor Josep Trueta

Introducció: La porfíria aguda intermitent (PAI) és la forma més freqüent d’entre les porfíries de presentació aguda. És causada per una alteració d’herència autosòmica dominant en un dels enzims de la cadena de biosíntesi del grup hem. El 90% dels afectes resten assimptomàtics tota la vida, i una minoria presenten crisis agudes amb clínica visceral, del sistema nerviós autònom, perifèric o central. Material i mètodes: Es tracta d’una pacient de vint anys traslladada al nostre centre per completar estudi i tractament de quadre iniciat amb dolor abdominal i tetraparèsia progressiva, sospitant Síndrome de Guillain Barré. Resultats La pacient es trobava ingressada per estudi d’abdominàlgia acompanyada de bilirrubinúria, anèmia macrocítica, i trastorns del perfil hepàtic i hidroelectrolític amb hiponatrèmia de 105 mEq/L. Durant l’ingrés s’havia afegit clínica disautonòmica i debilitat d’extremitats amb hiporreflèxia simètrica, paràlisi facial bilateral i disfàgia. L’estudi de LCR evidencià pleocitosi mononuclear. Es va iniciar tractament amb immunoglobulines sense resposta clínica. Al nostre centre es completa estudi amb EMG que mostra patró de polirradiculopatia axonal motora. Donada la poca resposta al tractament i atipicitat de les proves complementàries s’amplia l’estudi etiològic. A l’anàlisi d’orina s’observen nivells elevats de porfibilinogen i àcid delta-aminolevulínic i l’estudi genètic mostra heterozigosi per la mutació la mutació c.835_837delACTinsG a l’exó 14 del gen HMBS i per tant es diagnostica de PAI. S’instaura tractament amb hemina observant-se significativa milloria simptomàtica. i la pacient es trasllada a centre de rehabilitació. Conclusions:

Presentem un cas inicialment orientat com a Síndrome de Guillain Barré dins un context i presentació atípica. La

importància de la detecció de signes poc freqüents i el seu estudi dins el conjunt simptomàtic permeten la detecció

d’un debut de PAI, que en aquest cas es presenta amb elements de tot el seu espectre simptomàtic.

POSTERS

TÍTOL: SÍNDROME MÜNCHAUSEN PER PODERS, DETECCIÓ PRECOÇ I ABORDATGE AUTOR (S): Mónica Rodríguez Armenteros, Mª Paz Luque Barrero, María García Sandoval, Noemí Serrano Ruiz, Susana Arjona Fernández, Susana Esteban Fernández CENTRE:

Introducció: La Sd. Münchausen és una forma particular de maltractament infantil en el que alguns pares simulen l’existència d’una malaltia, provocant i inventant signes i símptomes en el nen amb l’objectiu de buscar una assistència sanitària o provocant la realització de proves diagnòstiques i terapèutiques que són, a més d’elevat pressupost, un risc pel nen. A partir d’aquesta premissa, podem afirmar que la gravetat d’aquesta síndrome es troba en la seva elevada morbimortalitat (més del 80% dels nens pateixen problemes de salut secundaris a les tècniques utilitzades pel seu progenitor per provocar-li els signes i símptomes; més d’un 90% passen per proves diagnòstiques i terapèutiques invasives, alguna d’elles amb seqüeles irreversibles, i només un percentatge reduït mor, ja sigui per l’acció directe del seu progenitor, (asfíxia, o derivat de les tècniques a les que el nen es sotmès), difícil diagnòstic (només una 20% són diagnosticats) i el difícil tractament una vegada es detecta. S’ha realitzat una revisió bibliogràfica amb l’objectiu d’establir unes característiques definitòries del maltractament infantil per aquesta síndrome, per poder aportar al personal sanitari les competències necessàries per la seva detecció precoç, evitant danys innecessaris al menor i aportant normes bàsiques pel seu abordatge una vegada realitzat el diagnòstic. Material i mètode: A partir d’una revisió bibliogràfica de bases de dades d’articles, revistes científiques sanitàries i protocols d’actuació davant al maltractament infantil, així com l’actual Legislació Espanyola i la Convenció dels Drets dels Nens de les Nacions Unides. S’estableixen els següents indicador diagnòstics de la Síndrome Münchausen: En el nen: la major incidència es dona en nens menors d’un any amb símptomes de difícil diagnòstic específic, signes d’inexplicable persistència i versatilitat que condueixen a l’elaboració diagnòstica desordenada, antecedents familiars de mort infantil inespecífica o membres que al·leguen tenir diferents malalties greus, exàmens complementaris que no tenen res a veure amb l’estat de salut del nen, absència de casos similars, tractaments inespecífics o mal tolerats. El maltractador: habitualment és la mare (més del 85% dels casos) amb família desestructurada i problemes de personalitat (50% amb ansietat), els signes i símptomes no transcorren en la seva absència, mare menys preocupada que el personal per l’estat de salut del nen, no volen deixar sol al nen a l’hospital, estableixen una relació amb el sanitaris, moltes vegades tenen coneixements o professió sanitària (més del 55%), persona molt col·laboradora amb el personal sanitari. PRINCIPAL PROVA DIAGNÒSTICA: “Prova de la separació” comprovant que el nen es troba lliure de símptomes a l’estar allunyat del progenitor. Els principals mitjans utilitzats pel maltractador per aconseguir l’assistència sanitària són: falsificació de les dades de la història clínica, simulació dels signes (afegir a l’orina sang, sucre, etc.) i producció dels signes en el nen (administrar sedants, induir al vòmit o diarrea, provocar asfíxia, etc.). L’actuació del personal sanitari davant la sospita d’aquesta síndrome ha de tenir una sèrie de passos, entre els que destaquem: comprovar la història clínica del nen (antecedents personals i familiars, entorn social i psicoafectiu, etc.), investigar si existeix una relació temporal entre els signes i símptomes, i la presència del suposat maltractador (per això es important realitzar la “prova de la separació”), recollir mostres per l’examen bioquímic i toxicològic, posar-se en contacte amb la resta de l’equip sociosanitari, i si totes les proves anteriors són afirmatives notificar el cas a les autoritats corresponents juntament amb l’equip sociosanitari. Resultats: Amb els coneixements i habilitats interpersonals dels professionals sanitaris anteriorment exposats, s’arribarà a una detecció precoç de la Síndrome Münchausen, de tal manera que es podrà disminuir considerablement les conseqüències derivades d’aquest per la víctima del mateix cas, així com, també s’aconseguirà una prevenció de futurs casos en el mateix nucli familiar amb altres menors. Conclusions: La Síndrome Münchausen és un tipus de maltractament infantil que actualment està infradiagnosticat, tot i que, és susceptible de detectar i frenar en estadis precoços per part del personal sanitari que atén al nen per tal d’evitar danys al menor maltractat.

POSTERS

POSTERS

TÍTOL: FORMACIÓ EN RESSUSCITACIÓ CARDIOPULMONAR AMB DESFIBRIL·LADOR EXTERN AUTOMÀTIC EN L’HOSPITAL DE REFERENCIA DE GIRONA 2010-2012 AUTOR (S): Rodriguez Santisteban, A.L, , Ponsatí Parramon, A., Torriente Avin, A., Vilà Vendrell, N., Bosch Congost, A.M., Navazo Subirana, L. CENTRE:

Introducció: Els professionals de la salut han de ser capaços de realitzar una Reanimació Cardiopulmonar (RCP) de qualitat incloent l’ús del desfibril·lador. El coneixement teòric és necessari ja que cada any en els hospitals espanyols precisen RCP més de 18000 pacients. Objectius: L’objectiu d’aquest estudi va ser investigar com augmenta el coneixement teòric en RCP en els diferents professionals de la salut de l’Hospital Universitari Doctor Josep Trueta després del curs reglat de SVB i DESA. Material i mètode. Tots els professionals de la salut de l’hospital inscrits en el curs de SVB i DESA acreditat, durant l’any 2010-2012, respongueren a un qüestionari de resposta múltiple abans i després de la formació en RCP. Les variables van ésser analitzades amb SPSS statistics 17.0 Resultats: Es van realitzar 8 edicions i van participar-hi 172 professionals un 11’4% dels quals eren personal mèdic, 34’1% personal d’infermeria, 47’7% auxiliars d’infermeria, 2’3% tècnics i un 4’5% zeladors. El coneixement teòric es va incrementar en 2’73 punts sobre 10. La mitjana inicial de puntuació va ser de 4’6 i la puntuació mitja final de 9’45. El 45,9% dels professionals van obtenir una puntuació major de 5 punts en el test inicial. Conclusions: S’observa una alta participació d’Infermeria i un augment del coneixement teòric després de la formació. Una formació estandarditzada en RCP està associada amb una millora del coneixement teòric de RCP. S’observa una discrepància decreciente amb les dades de cada any anterior amb 6 edicions en 2010, 2 edicions en 2011 y 0 ediciones en 2012.