webs.academia.catwebs.academia.cat/filials/girona/cloenda07/comunicacions.doc · web viewen resum...

XXIIIJornada de Cloenda

curs acadèmic2006-2007

Girona, 1 de juny de 2007

Hora: de 15,30 a 22,00 h. LLoc: Auditori de Girona

www.academia.cat

XXIII JORNADA DE CLOENDAAuditori de Girona

Divendres, 1 de juny de 2007

COMITÉ ORGANITZADORDr. Joaquim BarcelóDr. Antoni CodinaDr. Antoni ArxerSr. Joan Baños

L´acte estarà presidit per l´Honorable Consellera de Salut de la Generalitat de Catalunya Dra. Marina Geli

15,30 a 16,00 h.: Lliurament de documentació.Col.locació de pòsters

16,00 a 17, 30 h.: SALA A-comunicacions oralsPneumologia.Cirurgia Toràcica. Oncologia.SALA B-comunicacions oralsAnestèsiaSALA C-comunicacions oralsNefrologia.Radiologia.SALA D-comunicacions oralsCirurgia cardíaca i vascular. Neurologia. Cardiologia.

17,30 a 18,00 h.: Descans. Cafè.

18,00 a 19, 30 h.: SALA A-comunicacions oralsAtenció Primària. Urgències. Prevenció laboral. Endocrinologia. Microbiologia.SALA B-comunicacions oralsCirurgia. Digestiu. Radiologia.SALA C-comunicacions oralsTècnics RadiologiaSALA D-comunicacions oralsFisioteràpia. Infermeria.

19,30 a 20,30 h.: Conferència a càrrec del Dr. Adolf Tobeña PallarésCatedràtic de Psiquiatria de la Universitat Autònoma de Barcelona.

"Cervells religiosos i cervells ateus"

20,30 h.: Salutació de l´Honorable Consellera de Salut de la Generalitat de Catalunya Dra. Marina Geli

21,00 h.: Sopar de CloendaEntrega de Premis

Premis a les comunicacions orals Premis als millors pòsters Premis al millor trebal d´Infermeria Premi Uriach al millor treball d´HTA Beca Agrupació Ciències Mèdiques 2006-2007

XXIII JORNADA DE CLOENDA CURS 2006-2007

PLANA 2

PNEUMOLOGIA. CIRURGIA TORÀCICA. ONCOLOGIA

Presidenta: Dra. Dèlia García ParésSecretari: Dr. Antoni Codina Barrera

TAULA PRIMERA

SALA A

OBJECTIU: Valorar la importància de la forma d’obtenció del líquid en la determinació de l’equilibri àcid-base pleural.

MÈTODE: Estudi descriptiu i prospectiu de 71 pacients consecutius amb embassament pleural (agost 2004-desembre 2005). Es descriuen els pacients, etiologia i característiques de l’embassament. Hem comparat tres formes d’obtenció del líquid pleural per analitzar l’equilibri àcid-base: extracció de líquid amb xeringa de 20 ml amb la que posteriorment s’omple una xeringa heparinitzada XH (A) o s’aspira des d’una XH (B), i es compara amb l’aspiració directa de l’espai pleural amb XH (C).

RESULTATS:Edat 69±12 anys, 66% homes, 52% fumadors, 44% vessament dret, 86% unilateral i 35% massiu. 4 transsudats, 54 exsudats limfocitaris i 13 neutrofílics. 40 etiologia benigna (14 inespecífics, 7 parapneumònics, 6 insuficiència cardíaca, 4 TBC i altres) i 31 neoplàsica (15 primari pulmonar). Els valors de l’equilibri àcid-base foren ( desviació estàndar i *p≤0,05 en relació a C o anàlisi de la variança): (A) pH 7,346 0,09, pCO2 53,7 10 mmHg, pO2 49,3 16* mmHg, HCO3 actual 28,7 5 mmol/L, HCO3 estàndar 25,5 6 mmol/L, E.Base 5,7 10 mmol/L, sat.O2 74,4 21%* i CtCO2 30 7 mmol/L, (B) pH 7,344 0,09, pCO2 53,7 10, pO2 49,5 18 *, HCO3a 28,6 5, HCO3e 25,7 5, E.Base 4,5 4mmol/L, sat.O2 74,8 22 %* i CtCO2 30 5, i finalment (C) pH 7,337 0,09, pCO2 54,9 10, pO2 42,4 15, HCO3a 28,8 6, HCO3e 25,5 6, E.Base 4,5 4, sat.O2 67,5 22% i CtCO2 30,5 6. Correlacions del PH o la pCO2 entre els grups A i B, A i C o B i C molt similars (r>0,96, p<0,001). Diferències de les mitjanes pel pH entre A i B (0,001, IC 95% -0,032-0,03, P=0,9), A i C (0,009, IC 95% -0’039-0,02, P=0,5) o B i C (0,007, IC 95% -0,038-0,023, P=0,6).

CONCLUSIONS: 1/ El pH i la pCO2 pleurals mostraren unes bones correlacions i l’absència de diferències significatives en relació a les tres formes d’extracció. 2/ La pO2 va augmentar de forma significativa al comparar-la amb l’obtenció directa del líquid per toracocentesi.


PLANA 3

M. Haro-Estarriol, JC. Calderón, LA. Alvarez, A. Palou, C. Lorencio, A. Sureda, A. Obrador.Servei de Pneumologia. Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta.

IMPORTÀNCIA DE LA FORMA D’EXTRACCIÓ DEL LÍQUID PLEURAL EN LA DETERMINACIÓ DE L’EQUILIBRI ÀCID-BASE.

TAULA PRIMERA

SALA A

OBJECTIU: Analitzar la importància clínica, diagnòstica i pronòstica de la determinació de l’amilasa pleural (AP) i el seu quocient pleuroplasmàtic (CPP) en els embassaments neoplàsics.

MÈTODE: Estudi prospectiu i descriptiu de 968 pacients amb embassament pleural. Es valoren i comparen segons l’etiologia neoplàsica, característiques dels pacients o el embassament i els valors d’AP o CPP.

RESULTATS: Edat 63 ± 18 anys, 67% homes, 55% fumadors, 42% vessament dret i 20% massiu. 673 benignes (225 inespecífics, 73 paramalignes, 85 TBC i altres) i 295 neoplàsics (30%) (137 pulmó, 38 mama, 34 mesoteliomes i altres). En els pacients amb embassament neoplàsic augmentava el valor d’AP (202±586 vs 46±32 U/L, p<0,05) o CPP (1,8±3 vs 0,9±1,5, p<0,05), el nombre de pacients amb AP superior a 100 U/L (18 vs 7%, p<0,05) i el CPP superior a 1 (37 vs 24%, p<0,05). Els valores d’AP augmentaren en les neoplàsies d’origen pulmonar (331±800 U/L), adenocarcinoma (292±73 U/L) i citologia o biòpsies positives (294±69 U/L). Només els embassaments neoplàsics amb citologia positiva tenien una AP superior a 200 U/L i un CPP superior a 5. L’anàlisi multivariant va demostrar una relació significativa entre els valors d’AP o CPP amb els embassaments massius i una citologia o biòpsia positives. Les corbes ROC mostraren una utilitat diagnòstica molt limitada de l’AP i CPP. Els vessaments pleurals amb una AP o CPP més elevats coincidien amb una estadificació més avançada de neoplàsia pulmonar.

CONCLUSIONS: 1/ Les determinacions d’AP o CPP no estan justificades en el diagnòstic o cribatge d’un embassament per descartar un origen neoplàsic. 2/ L’elevació de l’AP està relacionada amb la quantitat de l’embassament i la positivitat de la citologia o les biòpsies. 3/ Els valors d’AP o CPP s’associaren a una estadificació més avançada quan l’origen era pulmonar.


PLANA 4

LA. Alvarez, M. Haro-Estarriol, J.C. Calderon, M.T. Casamitjà, S. Martínez, M. Rubio, S.Sendra. Servei de Pneumologia. Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta.

ÉS IMPORTANT LA DETERMINACIÓ DE L’AMILASA PLEURAL EN ELS EMBASSAMENTS D’ETIOLOGIA NEOPLÀSICA?

TAULA PRIMERA SALA A


PLANA 3

TAULA PRIMERA

SALA A

La miositis ossificant progressiva és una malaltia poc freqüent que afecta a parts toves de tot l’organisme amb predilecció pel tòrax de la qual es desconeixen les causes etiològiques i els mecanismes fisiopatològics que la produeixen.Presentem un cas d’un noi de 25 anys que acudeix a CCEE de cirurgia toràcica per presentar dolor toràcic retroesternal, disfàgia i una massa de 10x10 cm al 1/3 superior i anterior d’hemitòrax dret. (Valoració per resecció quirúrgica).En els antecedents personals va ser diagnosticat a la seva infantesa d’una miositis ossificant, per la qual ha sofert diferents intervencions quirúrgiques al braç, a l’avantbraç i a la mà dreta, amb amputacions dels dits d’aquesta mà. Presenta hallux valgus bilateral. Cap altre patologia destacable.A l’exploració física destaca una assimetria toràcica produïda a conseqüència de la presència d’una tumoració d’uns 10x10 cm de diàmetre al 1/3 superior hemitòrax dret. Així mateix presenta calcificació de tota la cara interna del braç dret que condiciona un transtorrn de la mobilitat del mateix braç. No es palpen polsos, però el braç està calent sense aparents trastorns tròfics; presenta seqüeles de la cirurgia prèvia amb ossificació de les ferides. No adenopaties a nivell axil·lar ni supraclavicular. Presenta plaques de calcificació de 5 cm de diàmetre a la cara posterior dels genolls i ambdós cuixes. Desenvolupament sexual normal.En els exàmens complementaris cal destacar analítica general completa dins de la normalitat, esofagograma i fibrogastroscòpia normals. RX tòrax on s’observa la massa anteriorment descrita de característiques òssies tant al tòrax com al braç dret amb malposició de les 3 primeres costelles i compressió del parènquima del lòbul superior dret, aquestes mateixes troballes s’aprecien al TAC toràcic i a més a més es constata l’ausència d’adenopaties a nivell cervical i mediastínic. El TAC abdominal presenta calcificacions a nivell pèlvic. La RNM presenta una alteració tant de l’arbre arterial com venós del braç dret en el sentit de defectes de replecció. L’estudi immunològic en aquests moments està pendent de realitzar-se. El judici clínic realitzat és de miositis ossificant progresiva amb afectació important de la cintura escapulo-humeral dreta i del tòrax sense afectació funcional respiratòria ni de la dinàmica esofàgica. La fibrodisplàsia òssia progresiva és una malaltia de teixit connectiu que s’associa a malformacions congènites i ossificacions heterotòpiques. La seva prevalència és del 0,6/1.000.000 hab. Es pot presentar de forma espontània o després d’un traumatisme a la infantesa i evoluciona a brots fins l’edat adulta, on es produeix la major taxa de mortalitat per afectació de la caixa toràcica i insuficiència respiratòria. El diagnòstic es realitza per sospita clínica i tècniques d’imatge. El diagnòstic diferencials és important realitzar-lo amb la polimiositis i dermatomiositis (malalties sistèmiques amb afectació cutània i alteracions característiques analítiques i immunològiques), la ingesta excessiva de vit D, el sarcoma ossi (signes de malaltia neoformativa òssia difusa).El tractament consisteix en mesures conservadores, fisioteràpia respiratòria, evitar processos invassius e injeccions intramusculars. Seguiment de la malaltia en la seva evolució intentant pal·liar oclusions de vasos arterials (stents) i suport psicològic. El tractament mèdic en fase d’investigació consisteix en l’administració d’etidrontat (inhibidor de la mineralització òssia) que en brots aguts s’associa a corticoides a dosis elevades disminuint l’edema i la inflamació de la lesió.Evidentment, com a conseqüència de tot l’anterior comentat es descarta la possibilitat de qualsevol intervenció quirúrgica que no faria més que complicar l’evolució d’aquesta malaltia.XXIII JORNADA DE CLOENDA CURS 2006-2007

PLANA 5

Noriego Muñoz, D.; Vañó Pujol, A.; Martínez Somolinos, S.; Rubio Garay M.; Baldó Padró, X.; Sebastián Quetglás F.Servei de Cirurgia Toràcica . Hospital Universitari de Girona Josep Trueta.

MIOSITIS OSSIFICANT PROGRESSIVA CONGÈNITA.

TAULA PRIMERA

SALA A

La hèrnia intercostal toràcica és una entitat poc freqüent dins de la patología toràcica general. Es produeix com a conseqüència d’una debilitat de paret toràcica per la qual produeix el parènquima pulmonar. Es localitza a la cara anterior del tòrax paraesternalment com a conseqüència de l’absència del múscul intercostal extern, o a la cara posterior paravertebralment com a conseqüència de l’absència del múscul intercostal intern. Presentem dos casos d’hèrnies intercostals amb mecanismes de producció diferents:

Cas nº1: Malalt de 62 anys d’edat que va presentar un traumatisme toràcic al 1/3 inferior de l’hemitòrax esquerre amb fractures costals diagnosticades dels arcs anterior i mig de la novena i desena costella esquerra. El malalt es va ingressar per observació i donat d’alta en descartar-se lesions viscerals. En tres mesos el malalt presenta una tumoració de 7-8 cm de diàmetre a la zona de les fractures, posant al malalt de costat aquesta tumoració desapareix essent diagnosticada d’hèrnia intercostal confirmant-se amb realització de TAC amb reconstrucció de la paret toràcica. El malalt va ser intervingut quirúrgicament sense apreciar lesions diafragmàtiques ni pulmonars i reparant el defecte de paret amb una malla de Marlex, fixada als espais intercostals.

Cas nº2: Malalt de 57anys d’edat que ingressa al servei de cirurgia toràcica des de urgències per presentar un quadre d’hemoptisis associat a una tumoració de 5 cm de diàmetre que es produeix de forma brusca a la cara anterior i superior de l’hemitòrax dret. A la radiografia de tòrax s’aprecia un augment de densitat que correspon a la zona tumoral a nivell de LSD. A l’exploració física es palpa una massa de consistència intermèdia, poc dolorosa, que dona la sensació de palpar parènquima pulmonar, amb les maniobres d’exploració aquesta massa es redueix espontàniament. Al TAC toràcic s’aprecia un defecte de la paret del tòrax paraesternal dret i l’afectació del parènquima pulmonar, per la qual cosa es fa el diagnòstic d’hèrnia pulmonar incarcerada. El malalt es va citar per tractament quirúrgic definitiu en un segon temps. Etiològicament la majoria de les hèrnies intercostals són secundàries a cicatrius de toracotomies o esternotomies, especialment quan s’ha fet resecció de cartílags costals. Una altra modalitat són les hèrnies traumàtiques i les espontànies, normalment descrites en malalts tossidors, aquestes últimes són les més infreqüents de totes. Des del punt de vista clínic són assimptomàtiques però també es poden incarcerar i donar fenòmens de compressió parenquimatosa i vascular de la zona que requereix intervenció quirúrgica d’urgència en el cas de no poder reduïr-les. Des del punt de vista clínic una exploració exhaustiva de la cavitat toràcica en diferents posicions permet fer el diagnòstic en termes generals. Radiològicament es pot diferenciar clarament (TAC) la presència de defectes en cavitat toràcica i l’afectació parenquimatosa si és que existeix. El tractament d’elecció és el tractament quirúrgic, però s’han de considerar diferents aspectos com són l’edat i el Karnofsky del malalt, el tamany i localització del defecte parietal, la simptomatologia i la presència o no de complicacions. En algunes ocasions es fa tractament mèdic de caràcter pal·liatiu. El tractament quirúrgic consisteix en alliberació del sac herniari que en aquest tipus d’hèrnies sol ser difícil, l’apertura del mateix i alliberació de les estructures contingudes en el seu interior, reparació del defecte parietal amb una pròtesi irreabsorvible o sutura simple, si els teixits són competents.Els resultats postoperatoris són excel·lents amb escasses complicacions, les més importants de les quals són el dolor toràcic i la infecció.XXIII JORNADA DE CLOENDA CURS 2006-2007

PLANA 5

Vañó Pujol A., Noriego Muñoz D., Martínez Somolinos S., Rubio Garay M., Baldó Padró X., Sebastián Quetglas F. Servei Cirurgia Toràcica. Hospital Universitari de Girona Josep Trueta.

HÈRNIES INTERCOSTALS ADQUIRIDES-REPARACIÓ QUIRÚRGICA

TAULA PRIMERA

SALA A

INTRODUCCIÓ: Quan un servei realitza una activitat, sobretot quirúrgica, és important de saber si alló que fa és correcte i que els resultats obtinguts són comparables a altres sèries. Analitzem els resultats del Servei de Cirurgia Toràcica en un aspecte poc agradable, el de la morbilitat i la mortalitat del servei.

MATERIAL I MÈTODES: Analitzem la mortalitat i la morbilitat de la série quirúrgica del servei des de l’any 1996 fins a l’actualitat.

RESULTATS: Des de 1996 s’han intervingut al Servei de Cirurgia Toràcica de l’Hospital Josep Trueta 3346 pacients, 2011 programats i 1335 urgents. 635 pacients han estat operats amb intenció curativa d’una neoplàsia pulmonar. La morbilitat global obtinguda és del 14.7%, essent l´específica de les intervencions amb intenció curativa del carcinoma broncogènic del 29.9% i la de ls resta de intervencions del 12.7%. Les complicacions han estat la fuita aèria persistent, pneumònies, atelèctasi, hemotòrax, cardiovasculars... La mortalitat global de la sèrie quirúrgica ha estat del 1.5%, essent l’específica del carcinoma broncogènic del 3.2% i la de la resta de intervencions del 1.3%. Les causes han estat pneumònia, insuficiència respiratòria, complicacions cardiovasculars...

CONCLUSIONS: La morbilitat del servei en aquests anys és comparable als resultats publicats de sèries quirúrgiques de cirurgia toràcica a nivell nacional. La mortalitat del servei és millor que la que obtenen altres treballs nacionals publicats recentment. Això ens esperona ha continuar treballant en la mateixa línea sense abaixar la guàrdia per millorar els resultats, sobretot de la morbilitat.


PLANA 6

Matilde Rubio, Sandra Martínez, Xavier Baldó, Edwin E. Mármol, Fernando Sebastián, Diana Noriego.Servei de Cirurgia Toràcica. Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta.

MORBI-MORTALITAT DEL SERVEI CIRURGIA TORÀCICA EN EL PERIODE 1996-2007.

TAULA PRIMERA

SALA A

INTRODUCCIÓ: Quan l´activitat d’un servei quirúrgic obté bons resultats pel que fa a morbimortalitat pot deure’s a que treballin de forma acurada o bé que només efectuïn intervencions de poca. Donats els bons resultats obtinguts en el control de la morbimortalitat del servei de cirurgia toràcica, presentem els tipus de cirurgia d’alt risc que també es realitzen al servei de Cirurgia Toràcica de l’Hospital de Girona.

MATERIAL I MÈTODES:Presentem els tipus de cirurgies que des del Servei de Cirurgia Toràcica de l’Hospital de Girona considerem d’alt risc tant per la seva complexitat com pel risc inherent pel propi pacient, i que actualment s’estan fent en aquest servei.

RESULTATS: Des de 1996 s’han intervingut al Server de Cirurgia Toràcica de l’Hospital Josep Trueta 3346 pacients, 2011 programats i 1335 urgents. 635 pacients han estat operats amb intenció curativa d’una neoplàsia pulmonar. D’aquests pacients considerem d’alt risc aquells que s’han intervingut per carcinomes broncogènics localment avançats (invasió de paret, tumor de pancoast, tumors hiliars...), mesoteliomes pleurals, tumors o lesions traqueobronquials benignes o malignes, resecciones pulmonars en pacients funcionalment límits.

CONCLUSIONS: L’activitat de risc realitzada al nostre servei és comparable a la d’altres centres considerats d’”excel.lència” a Catalunya i la resta de l’Estat, amb resultats similars a nivell de complicacions, mortalitat i supervivència global. Podem dir que a Girona, la cirurgia toràcica està al mateix nivell que a la resta de l’estat.


PLANA 7

Xavier Baldó, Sandra Martínez, Matilde Rubio, Edwin E. Mármol, Fernando Sebastián, Lluís A. Àlvarez.Servei de Cirurgia Toràcica. Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta.

CIRURGIA D’ALT RISC EN CIRURGIA TORÀCICA

TAULA PRIMERA

SALA A

Les síndromes paraneoplàssiques són habituals en pacients amb càncer de pulmó i poden ésser el primer signe de presentació dáquests. En algunes seń coneix la fisiopatologia, particularment quan el tumor és secretor dálguna hormona amb activitat biològica, però en molts casos es desconeix el mecanisme desencadenant de la clínica.

Presentem el cas dún pacient home de 59 anys, amb factors de risc cardiovasculars tals com fumador, hipertens i diabètic tipus 2 i antecedent de carcinoma urotelial vesical extirpat al 2004 sense recidives posteriors.

Ingressa al servei de cardiologia del nostre centre per estudi dépisodis recurrents de clínica vegetativa intensa, que sácompanya en alguns casos de dolor toràcic i quadres sincopals. Els electrocardiogrames i les determinacions de marcadors de dany miocàrdic realitzades en consultes prèvies, no havien mostrat alteracions. Tampoc el massatge del si carotidi i la prova désforç que s´havien indicat amb anterioritat. Es realitza coronariografia i ecocardiografia que no mostren alteracions destacables. Però després de la realització del cateterisme, el pacient presenta nou episodi de bradicàrdia i hipotensió que no respon significativament a líquids ni a atropina, motiu pel qual es decideix el seu ingrés a la unitat coronària, iniciant-se tractament amb dopamina, i corregint-se el quadre progressivament. Els dies posteriors, i estant en repòs, el pacient torna a presentar nous episodis de vegetatisme intens, acompanyant-se principalment de mareig, hipotensió i bradicàrdia (objectivant-se, fins i tot, una pausa superior a 3 segons a lélectrocardiograma en aquest context) i autolimitant-se la clínica en uns 30 minuts. Es sol.liciten determinacions hormonals que es mostren dins de la normalitat a excepció dún baix valor de prolactina, i un augment de dopamina en orina, atribuït a les dosis administrades durant els quadres.

Es realitza TAC cranial essent-ne el resultat dins de la normalitat. Posteriorment al body TAC, sóbjectiva una massa pulmonar en el segment anterior del lòbul superior esquerre, de localització paramediastínica, una massa adenopàtica a hili pulmonar esquerre amb extensió a finestra aortopulmonar i espai prevascular i adenopatia pre-carinal. Davant dáquesta troballa, es realitza fibrobroncoscòpia en la qual sóbjectiva una parèsia de corda vocal esquerre, i a nivell de la mucosa del bronqui principal esquerre, en el seu terç distal i anterosuperior, signes dínfiltració grau I. No sáprecien lesions endobronquials però la mucosa dún esperó de divisió del lòbul superior esquerre apareix engruixida, biopsiant-se. El resultat de lánatomia patològica és de metaplàsia escamosa de lépiteli respiratori i moderat infiltrat linfocitari. Es decideix realitzar mediastinoscòspia, biopsiant-se una de les adenopaties i podent-se realitzar el diagnòstic de carcinoma indiferenciat de cèl.lula petita.

Discutim sobre la fisiopatologia dáquesta síndrome.


PLANA 8

Sergi Moral Torres, Neus Sargatal Borell, Mariona Leria, Joan Sala Montero.Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta.

HIPOTENSIÓ I BRADICÀRDIA RECURRENTCOM A SÍNDROME PARANEOPLÀSSICA EN ELCARCINOMA DE PULMÓ DE CÈL.LULA PETITA

TAULA PRIMERA

SALA A

INTRODUCCIÓ: La pneumònia adquirida en la comunitat (NAC) és la principal causa de mort per infecció en els paissos occidentals. La tasa d´hospitalització és del 4-22%. Dels que són visitats a urgències el 61% ingressa a planta d´hospitalització dáguts i el 9% a unitats de cures intensives. La mortaliat global és del 14% que varia segons el lloc díngrés; 0.2- 5% ambulatòria, 5-10% hospitalització i 50% a UCI.

OBJECTIUS: Descriure les característiques dels pacients que ingressen per NAC a l´Hospital de Palamós. Conèixer quina és létiologia més freqüent, les pautes antibiòtiques més utilitzades i la mortalitat.

METODOLOGIA: Vam estudiar els pacients que van ingressar al servei de Medicina Interna (incluint unitat de curta estada) del nostre hospital en el periòde de gener 2005 al març 2006, amb el diagnòstic de sospita en les primeres 24h de pneumònia, definida com a infiltrat pulmonar i clínica compatible ( tos, dispnea, febre i/o dolor pleurític...).

RESULTATS: 309 pacients ( 199 homes/110 dones) amb una distribució per edats : 30% < 65 a, 56% entre 65-84 anys i 14% > 84 anys. La incidència de la nostra àrea díngrés hospitalari al 2005 per NAC va ser 7casos/ 1000 hab/any. Léstada mitjana va ser 7,8 dies. El 14% van estar ingressats menys de 48h, un 76% entre 4 i 14 dies i més de 14 dies, un 10% . La mortalitat intrahospitalaria va ser 6.5% i la mortalitat als 30 dies del 9.4% . El destí lálta: 85.5% al seu domicili, 4.5% trasllat a hospital dáguts de tercer nivell, 2,9 % trasllat a centre sòciosanitari. Les comorbilitats associades van ser: neoplàsia (9.7%), insuficiència renal crónica (7.8%), insuficiència cardíaca (3.6%), ictus (1.9%), hepatopatia (2.9%). Es va trobar envessament pleural en 8.1%, MPOC en 29.1%, tabaquisme en 7.4%, enolisme en 5.2%, DM en 22.7%, insuficiència respiratòria en 32,7%, FA en 13.3% i hemocultius positius en 4.2%. Létiologia més freqüent va ser: pneumococ (19 casos, 6.1%), legionella ( 13 casos, 4.2%), Klebsiella ( 9 casos, 2.9%), pseudomonas (7 casos, 2.3%), staphilococus ( 17 casos, 5.5%), haemophilus influenzae (2 casos, 0.6%), altres (18 casos, 5.8%). Les pautes de tractament van ser les següents: Cefalosporines de 3ª generació no antipseudomòniques i claritromicina el 20.1%, amoxicil.lina-clavulànic i claritromicina el 10.7%, levofloxacino el 35.3%, levofloxacino i ceftriaxona , el 3.6%, només b-lactàmics en el 14.2%, imipenem + altres antibiòtics, 5.8% i altres pautes 10.4%. Al.lèrgia a la penicil.lina 19 casos, 6.3%.

CONCLUSIONS: 1.- Létiologia més freqüent de la NAC igual que en altres sèries europees va ser el streptococo pneumoniae.2.- La pauta de tractament més utilitzada va ser levofloxacino ( 35.3%), tot i que només es registra lál.lèrgia la penicil.lina en 19 casos ( 6.3%). 3.- La mortalitat dels pacients hospitalitzats per NAC en la nostra sèrie va ser baixa, donat que la majoria eren pacients dédat avançada ( 70% més de 65


PLANA 9

A. Martín-Urda, MC. Almendros, R. Toda, J. García, M. Márquez, J. Sesma, G. Badosa, A. MasabeuServei de Medicina Interna. Hospital de Palamós. Palamós. Girona.

CARACTERÍSTIQUES DE LES PNEUMNÒNIES QUE INGRESSEN EN UN HOSPITAL COMARCAL

ANESTÈSIA

President: Dr. Jordi GironèsSecretari: Sr. Antoni Arxer

TAULA SEGONA SALA B

TAULA SEGONA

SALA B

OBJECTIUS: Les noves formes de relació entre sanitaris i pacients han fet variar en el transcurs del temps la preeminència del valors ètics.Fent honor a aquesta realitat, ens vam plantejar aprofitar de forma innovadora el lliurament del Consentiment Informat (C.I.).Hem de destacar així mateix, que el col·lectiu de llevadores de l’IAS, està molt implicat en el desenvolupament del part eutòcic. A la vegada, l’Hospital Santa Caterina, està desenvolupant un pla pilot per impulsar el part no medicalitzat.

MATERIAL I MÉTODES:Després de diferents reunions es desenvolupa l’algoritme del procés de l’analgèsia epidural cosa que permet que aquest circuït ofereixi el lloc i el temps adequat, per poder analitzar sense pressions el model de part que es desitjaria, amb informació tècnica d’un procediment que pot implicar riscos i complicacions.Hem dissenyat una presentació en format “Power Point”, de realització mensual a l’Hospital. Contingut de la presentació: 1. El Consentiment Informat. Els valors ètics, beneficència “el paternalismo” versus l’autonomia individual. Bases legals. Privacitat. 2. Estadístiques de l’activitat al nostre Hospital. Mites i tòpics. 3. El dolor. Les emocions. 4. Descripció dels diferents tipus d’analgèsia en el part. La tècnica epidural: avantatges, mètodes alternatius, efectes secundaris, contraindicacions, complicacions, estadístiques. Dubtes i preguntes més freqüents. 5. Oferiment de la consulta externa d’anestesiologia. Col·loqui. Distribució del consentiment informat.

RESULTATS: L’assistència durant l’any 2005, d’abril a desembre fou de 161 gestants (18.67%), augmentant durant l’any 2006 a 381 (29.4%).

CONCLUSIONS: Conèixer el que es pot esperar i què no, davant d’una o d’altra forma de parir, permet una reducció de l’ansietat, la frustració i la indefensió en què es troven habitualment les parteres. Destaquem com a element de dificultat afegida una immigració creixent al territori d’influència de l’Hospital, 40,5% al 2006. Immigració que es caracteritza majoritàriament per incomprensió de les llengües, analfabetisme i conceptes culturals i socials diferenciats, cosa que la fa molt vulnerable.


PLANA 11

Alejandro-Eduardo Pérez Giménez Adjunt. Benet Casagran Saballs, Cap de Servei Servei d’Anestesiologia Reanimació i Terapèutica del Dolor. Carme Llopart Sanchíz, Llevadora. Xavier Ymbert Rosa, Adjunt. Joan Meléndez Rusiñol, Cap de Servei Servei de Ginecologia i Obstetrícia. Albert Nogué Font, Cap de Servei ’Atenció a l’Usuari.Institut d’Assistència Sanitària. Hospital Santa Caterina. Salt.

EL CONSENTIMENT INFORMAT A L’ANALGÈSIA OBSTÈTRICA

XX III JORNADA DE CLOENDA CURS 2006-2007

PLANA 10

TAULA SEGONA

SALA B

La ressecció transuretral constitueix un tractament quirúrgic per la hiperplàsia benigna de pròstata simptomàtica i pels tumors vesicals no infiltrants. Es precisa de l’administració de líquid d’irrigació com la glicina, que pot causar alteracions cardiovasculars i del SNC si el volum d’absorció és alt.

Presentem el cas d’un pacient de 79 anys que entre els antecedents destaca l’al·lèrgia a les pirazolones, hipertensió arterial i MPOC. Seguia tractament amb broncodilatadors i IECAs. Es diagnosticà 6 anys abans d’adenocarcinoma prostàtic, tractat amb hormonoteràpia i radioteràpia.

Ingressa al nostre centre per presentar hematúria persistent que condueix a una anèmia aguda. El TAC abdominal mostra una bufeta normal. S’objectiva sagnat procedent de la próstata i es programa una ressecció transuretral de próstata.

Es realitza anestèsia subaracnoïdea amb 8 mg de bupivacaïna hiperbàrica. El malalt mostra signes d’agitació psicomotora i confusió durant l’intraoperatori. La intervenció té una duració de 90 minuts i el pacient es manté hemodinàmicament estable. A l’arribada a reanimació persisteix el mateix quadre, acompanyat de nàusees i vòmits, i episodi de visió borrosa que condueix a ceguera. A l’analítica post-operatòria destaca l’anèmia, la hiponatrèmia severa, la hiperkalièmia i l’acidosi metabólica. S’orienta el quadre com a síndrome de reabsorció post-RTU i s’inicia tractament amb solució salina hipertònica, furosemida, bicarbonat, haloperidol i ondansetron.

El malalt evoluciona favorablement corregint-se els paràmetres analítics i la simptomatologia. Es dóna d’alta de reanimació a les 30 hores de l’ingrés.

La incidència de síndrome post-RTU moderat-sever és entre 1 i 8% de les resseccions transuretrals de próstata. La clínica és molt variada i són molt importants les mesures de prevenció, diagnòstic i el tractament ràpids.

Discutim sobre la fisiopatologia, clínica, profilaxis i tractament d’aquesta síndrome.


PLANA 12

Neus Sargatal Borell, Gemma Miró Bernie, Maria Díaz Martínez; Maite Metje Ycra, José Sánchez Villalobos, Emili León Carmona Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta.

SÍNDROME POST-RESSECCIÓ TRANSURETRAL DE PRÒSTATA

TAULA SEGONA

SALA B

INTRODUCCIÓ:Les lesions traumàtiques cervicals agudes comporten un compromís de la via aèria, gran inestabilitat cardiorespiratòria i elevada mortalitat. Presentem un cas que va requerir intervenció urgent per ocupació del canal vertebral a nivell cervical.

EXPOSICIÓ:Varó 49a. amb antecedents d’asma bronquial (broncodilatadors ocasionals). Es trasllada a l’hospital via transport aeri medicalitzat per politraumatisme secundari a precipitació d’uns 4 metres. Pacient amb Glasgow 15, estabilitat hemodinàmica i fractura oberta de tíbia esquerre, se li realitza sèrie òssea i TAC craneal sense objectivar-se altres lesions retirant-se el collarí cervical. Es fixa fractura tibial amb guix cruro-pèdic esquerre i es manté en observació a urgències. A les 12h d’observació presenta hipotensió sense taquicàrdia i nivell sensitiu C5-C6 amb disminució de la força generalitzada. Es realitza TAC Cervico-toraco-abdominal on s’objectiva fractura cervical complexe C5-C6 amb ocupació quasitotal del canal medul·lar, resta anodí. Donades les troballes s’inicia tractament amb metilprednisolona i es decideix intervenció quirúrgica emergent. Intubació amb fibroscop, intervenció de la columna cervical per accés anterior, retirada de fragments ossis, evidència de mèdul·la molt edematosa, sagnat epidural i inestabilitat. Es decideix col.locació d’injert ossi tricortical fixat amb placa i cargols. Durant la intervenció es manté hemodinàmicament inestable tendint a la hipotensió requerint fàrmacs vasoactius en perfusió contínua. Posterior ingrés a la Unitat de Cures Intensives on va continuar hipotens havent de mantenir-se la perfusió de noradrenalina i tendència a la hipotèrmia. Posteriorment presentà pic febril amb inici d’antibiòtics, crisis de broncospasme requerint broncodilatadors i diarrees descartant-se infecció. Se li realitzà traqueostomia i s’inicia despertar amb bona tolerància. Al despertar presenta neurològicament hemiplegia esquerre amb parèsia de l’extremitat superior dreta amb ma pèndula i abolició de reflexos rotulians. Trasllat a l’Institut Guttmann per tractament i cures posterior del pacient.

DISCUSSIÓ:La radiografia cervical és de difícil valoració en pacients amb lesió cervical baixa. En les lesions medul·lars altes la intubació traqueal i l’anestèsia comporten un elevat risc i inestabilitat hemodinàmica. Aquests pacients requereixen un maneig multidisciplinar durant el preoperatori, intraoperatori i postoperatori.


PLANA 13

Gerard Virolés, Montse Robert, Pedro Ortuño, Neus Sargatal, Aranzazu Ordóñez, Maria Jiménez Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta.

LESIÓ CERVICAL COMPLEX: MANEIG ANESTÈSIC, VIA AÈRIA I HEMODINÀMIA.

TAULA SEGONA

SALA B

INTRODUCCIÓ:En l’Hospital Josep Trueta de Girona, s’ha iniciat la realització d’anestèsia pediàtrica per RM durant l’any 2006. Amb el nostre estudi volem mostrar la nostra breu experiència i evaluar l’eficàcia i la seguretat de les diferents tècniques anestèsiques aplicades. També revisar si el resultat de la prova justifica el seu motiu de solicitut.

MATERIAL I MÈTODES:Estudi descriptiu amb tamany muestral de 76 pacientes, 55% homes i 45% dones. Nounats (30dies): 9, lactants(1any): 16, preescolars(4anys): 33 i 18 escolars (14anys). Pes mig 13 kg. ASA I-III. RM cranial: 59 casos, RM columna: 5 casos, RM abdominal: 5 casos, RM extremitats: 4 casos, RM coll: 2 casos i 1 cas de RM tòrax.Monitoratge: SpO2, ECG, capnografia, freqüència cardiaca i respiratòria, visualització directa per l’anestesiòleg pediàtric.

RESULTATS:Técnica anestèsica més utilitzada per la inducció: endovenosa amb propofol (49 casos) seguida de l’inhalatòria amb sevofluorano (19 casos) i 8 casos amb la presència de la mare. Manteniment amb sevofluorano. Maneig de la via aèria: 61 casos de masacareta facial amb arnés (ventilació espontània), 3 casos de mascareta laríngea (ventilació espontània) i 3 casos de tub endotraqueal (ventilació mecànica controlada per volumen). El temps mig d’anestèsia va ser de 42 minuts y de recuperació fins l’alta de 38 minuts.Complicacions lleus: 1 cas de mioclònies autolimitades en ambdós extremitats inferiors i un altre de rigidesa muscular más apnea que es recuperà espontàniament.Complicacions greus: 1 cas de depressió respiratòria i de saturació que va requerir intubació endontraqueal i ingrés en un nen de 6 anys amb antecedents d’apnees.

CONCLUSIONS:Aquest estudi indica que les diferents tècniques utilitzades en el nostre hospital fan possible la realizació satisfactòria de la prova.Necesitem un major tamany mostral per concloure la solicitut de probes injustificades.Degut a que la tècnica anestèsica no està exenta de possibles complicacions, creiem necessària la presència d’un anestesiòleg entrenat en l´àmbit pediàtric.


PLANA 14

A. Ordòñez, M. Robert, N. Aragonés, M. Díaz, G. Miró, A. VillalongaServei d’Anestesiologia, Reanimació i Terapèutica del Dolor.

ANESTÈSIA PEDIÀTRICA EN RESSONÀNCIA MAGNÈTICA

TAULA SEGONA

SALA B

INTRODUCCIÓ:Els pacients obesos mòrbids són considerats d’alt risc en relació a les complicacions perioperatòries i sovint són sotmesos, de forma protocolitzada, a nombroses proves complementàries per a la seva avaluació preoperatòria.

OBJECTIU:Avaluació del risc cardíac previ a cirurgia bariàtrica mitjançant estudi ecocardiogràfic transtoràcic.

MATERIAL I MÈTODE:Es revisà retrospectivament les històries clíniques dels 37 pacients obesos mòrbids sotmesos a bypass gàstric durant els últims 18 mesos en el nostre hospital i s’avaluà l’edat, sexe, ASA, IMC, tolerància a l’exercici, auscultació cardiorespiratòria, patologia cardiovascular associada, placa de tòrax, ECG i ecocardiografia preoperatòries realitzades segons el nostre protocol, així com els esdeveniments cardiovasculars perioperatoris.

RESULTATS:S’estudiaren 30 dones i 7 homes amb una mitjana d’edat i IMC de 47,4 i 45,97 respectivament, ASA II (10) i ASA III (27). Tolerància l’exercici 6 METS en 22 casos (59%), patologia cardiovascular associada en 30 casos (81%) i auscultació cardiopulmonar anodina en tots els pacients. En les proves complementàries preoperatòries s’identificaren anomalies en 8 radiografies de tòrax (22%), 4 ECG (11%) (sense requerir en cap cas intervencions preoperatòries) i 9 ecocardiografies (24%) les quals van suposar 7 tractaments antibiòtics profilàctics.Tots els pacients van ser sotmesos a cirurgia sense complicacions cardiovasculars perioperatòries. En 7 casos (19%) es van documentar incidències postoperatòries de tipus quirúrgic.

CONCLUSIONS:La ecocardiografia transtoràcica preoperatòria en pacients obesos mòrbids no és un estudi necessari de rutina, si bé pot ser útil de forma selectiva en base a la història clínica de cada pacient.


PLANA 15

A. Muñoz, C. Hernández, M. Morales, M.J. Pérez Ayuso, A. Villalonga.Hospital Universitari de Girona Dr. JosepTrueta.

UTILITAT DE L’ESTUDI ECOCARDIOGRÀFIC TRANSTORÀCIC PREOPERATORI EN PACIENTS OBESOS MÒRBIDS SOTMESOS A BYPASS

GÀSTRIC

TAULA

SALA

INTRODUCCIÓ:La cirurgia de ressecció hepàtica pot provocar alteracions de la coagulació relacionades amb la grandària de la ressecció i el sagnat intraoperatori. La utilització de catèters epidurals toràcics en aquest tipus de cirurgia és controvertit. El nostre objectiu és determinar en quin moment del postoperatori s’acompleixen els següents criteris de seguretat per a la retirada del catèter epidural: INR≤1.5, TTPAr≤1.24 segons i plaquetes ≥ 100.000.

MATERIAL I MÈTODES:Estudiem prospectivament pacients intervinguts de ressecció hepàtica per metàstasis de càncer colorectal. El catèter peridural s’inserí a nivell T7-8 abans de l’anestèsia general essent retirat en el postoperatori després d’acomplir els criteris de seguretat. Es va determinar el pes de la peça, el sagnat intraoperatori, el recompte d’hemoglobina, temps de protrombina, temps de cefalina i plaquetes. Els valors de laboratori es van recollir en el preoperatori, a les sis 6 hores, primer, tercer i cinquè dia del postoperatori.

RESULTATS:Es van realitzar 76 resseccions: majors (RM) en 40 pacients i menors (rm) en 36. La pèrdua de sang en l’intraoperatori fou de 833,5±764,9 ml en RM i 521,4 ±302,4 ml en rm. Cap pacient va presentar clínica d’hematoma epidural.Al tercer dia acompleixen els criteris de seguretat el 32% en RM i el 77,78% en rm, i al cinquè dia els acompleixen el 72,5% de les RM i el 80,56% de les rm.

CONCLUSIONS:Es pot retirar el catèter peridural a la majoria dels pacients que se’ls realitza una ressecció menor al tercer dia del postoperatori. En canvi,en la majoria dels pacients sotmesos a resseccions majors la retirada del catèter s’ha de realitzar a partir del cinquè dia i de forma més individualitzada.


PLANA

Lopera JC*, Torres-Bahí S*, Pardina B*, Arxer A*, Santiveri X**, Codina A+, Figueras J+. *Servei d’Anestesiologia, Reanimació i Terapèutica del Dolor.+ Servei de Cirurgia. Hospital Universitari de Girona “Dr. Josep Trueta” **Servei d’Anestesiologia, Reanimació i Terapèutica del Dolor. Hospital del Mar- Esperança. IMAS

CATÈTER PERIDURAL TORÀCIC EN RESSECCIONS HEPÀTIQUES

TAULA SEGONA

SALA B

INTRODUCCIÓ:La cirurgia de ressecció hepàtica pot provocar alteracions de la coagulació relacionades amb la grandària de la ressecció i el sagnat intraoperatori. La utilització de catèters epidurals toràcics en aquest tipus de cirurgia és controvertit. El nostre objectiu és determinar en quin moment del postoperatori s’acompleixen els següents criteris de seguretat per a la retirada del catèter epidural: INR≤1.5, TTPAr≤1.24 segons i plaquetes ≥ 100.000.

MATERIAL I MÈTODES:Estudiem prospectivament pacients intervinguts de ressecció hepàtica per metàstasis de càncer colorectal. El catèter peridural s’inserí a nivell T7-8 abans de l’anestèsia general essent retirat en el postoperatori després d’acomplir els criteris de seguretat. Es va determinar el pes de la peça, el sagnat intraoperatori, el recompte d’hemoglobina, temps de protrombina, temps de cefalina i plaquetes. Els valors de laboratori es van recollir en el preoperatori, a les sis 6 hores, primer, tercer i cinquè dia del postoperatori.

RESULTATS:Es van realitzar 76 resseccions: majors (RM) en 40 pacients i menors (rm) en 36. La pèrdua de sang en l’intraoperatori fou de 833,5±764,9 ml en RM i 521,4 ±302,4 ml en rm. Cap pacient va presentar clínica d’hematoma epidural.Al tercer dia acompleixen els criteris de seguretat el 32% en RM i el 77,78% en rm, i al cinquè dia els acompleixen el 72,5% de les RM i el 80,56% de les rm.

CONCLUSIONS:Es pot retirar el catèter peridural a la majoria dels pacients que se’ls realitza una ressecció menor al tercer dia del postoperatori. En canvi,en la majoria dels pacients sotmesos a resseccions majors la retirada del catèter s’ha de realitzar a partir del cinquè dia i de forma més individualitzada.


PLANA 16

Lopera, JC.*; Torres Bahí, S.*; Pardina, B.*; Arxer, A.*; Santiveri, X.**; Codina A+, Figueras J+. *Servei d’Anestesiologia, Reanimació i Terapèutica del Dolor.+ Servei de Cirurgia. Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta. **Servei d’Anestesiologia, Reanimació i Terapèutica del Dolor. Hospital del Mar- Esperança. IMAS

CATÈTER PERIDURAL TORÀCIC EN RESSECCIONS HEPÀTIQUES

TAULA SEGONA

SALA B

INTRODUCCIÓ: Els símptomes de la intoxicació aguda per monòxid de carboni (ICO) normalment s’atribueixen a la hipòxia tisular deguda a la Carboxihemoglobina (COHb), tot i que també hi ha un efecte sobre les cèl·lules degut a la inhibició del complex mitocondrial IV (mCIV). OBJECTIUS: Establir 1) l’activitat del mCIV en els pacients que han patit una ICO; 2) el nivell de recuperació en funció del tractament (oxigen normobàric –NBO- vs oxígen hiperbàric –HBO-), i 3) la correlació entre l’activitat del mCIV i la gravetat de la intoxicació.

PACIENTS: Els subjectes amb ICO es varen distribuir segons: a) greu (COHb >20%), tractats de manera aleatòria amb una o dues sessions de HBO (SHBO1 i SHBO2), i b) lleu (COHb: 10-20%), tractats aleatòriament amb NBO (MNBO) o una sessió de HBO (MHBO1). MÉTODE: Registre de manifestacions clíniques, determinació de COHb i mesura de l’activitat del mCIV (espectrofotometria) en limfòcits de sang perifèrica (tècnica de Ficoll), abans i immediatament després del tractament, així com a les 24 hores, 1 mes i 3 mesos després. Anàlisi dels resultats: 1) Anàlisi segons el principi d´intencionalitat-de-tractar depenent de l’assignació dels grups; 2) comparació de MNBO-MHBO1, SHBO1-SHBO2 i MHBO1-SHBO1; 3) anàlisi de la variable per mesures repetides; 4) comparació de COHb i mCIV (test no paramètric per dades independents).

RESULTATS: L’activitat del mCIV va disminuir en les ICOs severes i moderades comparades amb els controls (p=0.014 i 0.027, respectivament), però no hi havia diferències en els valors post-tractament immediats. No vàrem trobar diferències ni en l’activitat post-tractament del mCIV entre MNBO i MHBO1, ni entre SHBO1 i SHBO2. La recuperació de l’activitat del mCIV en el temps ha estat significativa als grups SHBO1, SHBO2 i MHBO1 (p=0.036, 0.048 i 0.016, respectivament), però no a MNBO.

CONCLUSIONS: En les ICO greus una sola sessió de HBO és prou efectiva per restaurar l’activitat del mCIV, i més efectiva que la NBO en les ICO lleus. ( FIS PI041239).


PLANA 17

JM. Inoriza, G. Oliu, MJ. Martí, F. Cardellach, G. Garrabou, S. López, J. Casademont, O. Miró.Hospital de Palamós i Hospital Clínic de Barcelona. IDIBAPS. Universitat de Barcelona

INTOXICACIÓ AGUDA PER MONÒXID DE CARBONI: TRACTAMENT AMB OXIGEN NORMOBÀRIC O HIPERBÀRIC I LA SEVA CORRELACIÓ AMB L’ACTIVITAT DEL COMPLEX MITOCONDRIAL IV DESL LIMFÒCITS DE

SANG PERIFÈRICA

TAULA SEGONA

SALA B

INTRODUCCIÓ:La síndrome de Brugada és una malaltia autosòmica dominant, amb una incidència de 0.05-0.6%, de predomini en el sexe masculí i en la població asiàtica. És la causa més freqüent de mort sobtada en pacients menors de 50 anys. Hi ha pocs casos descrits de les implicacions anestèsiques en aquests malalts.

CAS CLÍNIC:Home de 52 anys que requereix intervenció quirúrgica per hèrnia discal lumbar. Com antecedent destaca una aturada cardíaca fa 8 anys, recuperada, amb seqüel.les d’anòxia cerebral (trastorns de memòria); com a conseqüència es diagnostica una síndrome de Brugada i s’insereix un desfibril·lador autoimplantable (DAI).Un cop a quiròfan es desprograma el DAI externament. Es realitza bloqueig subaracnoideu i es col·loca el pacient en posició mahometana. Durant tota la intervenció esta present a quiròfan un desfibril·lador extern per al tractament de les arrítmies ventricular si fos necessari. A la finalització d’aquesta es torna a programar el DAI. Postoperatori sense incidències.

DISCUSSIÓ:En aquesta malaltia s’ha de valorar:- Les interaccions farmacològiques dels anestèsics, com per exemple la bupivacaïna que pot produir arrítmies malignes, però amb poca interacció per via espinal.- La interacció i possible descàrrega del DAI degut a les interferències amb el bisturí elèctric.- Possibles arrítmies que poden aparèixer i requerir desfibril·lador extern per desprogramació del DAI.Per últim, l’anestèsia subaracnoidea en la cirurgia d’hèrnia discal és poc utilitzada, però pot ser útil en casos com aquest.


PLANA 18

M. Díaz, C. Hernández, J. López, A. Villalonga.Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta.

PACIENT AMB SÍNDROME DE BRUGADA SOTMÈS A CIRURGIA D’HÈRNIA DISCAL SOTA ANESTÈSIA SUBARACNOIDEA.

TAULA

SALA

INTRODUCCIÓ: L’endometriosi toràcica és una entitat infreqüent i es caracteritza per la presència de focus de teixit endometrial dins de la cavitat toràcica (en parènquima pulmonar, pleures i/o arbre traqueobronquial). Cursa amb hemo/pneumotòrax o hemoptisi de repetició, depenent del lloc on es situïn els implants d’endometri. El diagnòstic de certesa s’obté exclusivament demostrant histològicament la presència de teixit endometrial en cavitat toràcica. La videotoracoscòpia és un bon mètode diagnòstic per a aquesta patologia i permet establir una terapèutica eficaç.

MATERIAL I MÈTODES: Presentem 2 casos d’endometriosi toràcica diagnosticats mitjançant biòpsia i demostració de teixit endometrial en pleura diafragmàtica a través de videotoracoscòpia. El primer cas es tracta d’una dona de 24 anys, nulípara, amb antecedents d’endometriosi pèlvica, que presenta tres episodis de pneumotòrax dret, coincidents amb el seu període menstrual. El primer episodi fou resolt a través d’un drenatge pleural. Posteriorment, després de la recidiva del quadre, es va realitzar resecció de blebs i abrasió pleural mecànica a través de videotoracoscòpia. Una segona recidiva va comportar la realització d’una nova toracoscòpia, a través de la qual s’observà un teixit de color xocolata en pleura diafragmàtica, que fou biopsiat i informat histològicament com a teixit endometrial. Es va realitzar una pleuroesclerosi amb talc. Després de 10 anys de seguiment la pacient es troba asimptomàtica. El segon cas es tracta d’una dona de 31 anys, nulípara, amb antecedents d’endometrioma ovàric, que consulta al nostre centre per un episodi d’hemo/pneumotòrax dret. A través d’una videotoracoscòpia es varen objectivar nòduls d’un centímetre de diàmetre, plans, allotjats en pleura diafragmàtica, un dels quals presentava un hematoma central, probable origen de l’hemotòrax. La biòpsia confirmà que es tractava d’un focus de teixit endometrial. En el mateix acte quirúrgic, a través de videotoracoscòpia es va procedir a l’electrocoagulació d’aquest teixit ectòpic i a la pleuroesclerosi amb talc. Set mesos després, secundàriament a la realització d’una laparoscòpia, consulta de nou amb un episodi de pneumotòrax laminar. Es realitza una nova toracoscòpia, sense evidenciar nous focus de teixit endometrial. Es procedeix a una nova pleuroesclerosi amb talc. Des de d’aleshores, la pacient està assimptomàtica.

RESULTATS: L’endometriosi toràcica és una entitat molt poc freqüent (freqüència en el nostre centre del 0.7 %). Es troba en relació amb el cicle menstrual (amb l’estímul estrogènic) i la seva etiopatogènia presenta una gran controvèrsia. La seva clínica està en relació amb el lloc de l’implant d’endometri (hemo/pneumotòrax i/o hemoptisi). El seu diagnòstic clínic es basa en la coincidància del quadre respiratori (hemo/pneumotòrax i/o hemoptisi) amb la menstruació. Segons la nostra experiència, és imprescindible demostrar histològicament la presència de teixit endometrial en cavitat toràcica per a establir un diagnòstic definitiu. La videotoracoscòpia és el mètode que ens ha permès fer aquest diagnòstic, ja que ha possibilitat biopsiar els focus de teixit ectòpic altament sospitosos d’endometri i a més ha permès establir la terapèutica mitjançant la resecció d’aquest teixit i mitjançant una pleuroesclerosi amb la finalitat d’evitar futurs quadres d’ocupació pleural.

CONCLUSIONS: La toracoscòpia és una bona via d’abordatje per al diagnòstic i tractament de l’endometriosi toràcica, ja que:

- Permet visualitzar tota la cavitat toràcica i localitzar els focus d’endometriosi.- A través de videotoracoscòpia és possible biopsiar el teixit endometrial per a


PLANA

Dr./es: Martínez Somolinos, S.; Rubio Garay, M.; Baldó Padró, X.; Sebastián Quetglás, F.; Noriego Muñoz, D.; Vañó Pujol, A. Servei de Cirurgia Toràcica. Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta.

L’ENDOMETRIOSI TORÀCICA I EL SEU ABORDATGE MITJANÇANT LA VIDEOTORACOSCÒPIA TAULA

SEGONA

SALA B

INTRODUCCIÓ: L’endometriosi toràcica és una entitat infreqüent i es caracteritza per la presència de focus de teixit endometrial dins de la cavitat toràcica (en parènquima pulmonar, pleures i/o arbre traqueobronquial). Cursa amb hemo/pneumotòrax o hemoptisi de repetició, depenent del lloc on es situïn els implants d’endometri. El diagnòstic de certesa s’obté exclusivament demostrant histològicament la presència de teixit endometrial en cavitat toràcica. La videotoracoscòpia és un bon mètode diagnòstic per a aquesta patologia i permet establir una terapèutica eficaç.

MATERIAL I MÈTODES: Presentem 2 casos d’endometriosi toràcica diagnosticats mitjançant biòpsia i demostració de teixit endometrial en pleura diafragmàtica a través de videotoracoscòpia. El primer cas es tracta d’una dona de 24 anys, nulípara, amb antecedents d’endometriosi pèlvica, que presenta tres episodis de pneumotòrax dret, coincidents amb el seu període menstrual. El primer episodi fou resolt a través d’un drenatge pleural. Posteriorment, després de la recidiva del quadre, es va realitzar resecció de blebs i abrasió pleural mecànica a través de videotoracoscòpia. Una segona recidiva va comportar la realització d’una nova toracoscòpia, a través de la qual s’observà un teixit de color xocolata en pleura diafragmàtica, que fou biopsiat i informat histològicament com a teixit endometrial. Es va realitzar una pleuroesclerosi amb talc. Després de 10 anys de seguiment la pacient es troba asimptomàtica. El segon cas es tracta d’una dona de 31 anys, nulípara, amb antecedents d’endometrioma ovàric, que consulta al nostre centre per un episodi d’hemo/pneumotòrax dret. A través d’una videotoracoscòpia es varen objectivar nòduls d’un centímetre de diàmetre, plans, allotjats en pleura diafragmàtica, un dels quals presentava un hematoma central, probable origen de l’hemotòrax. La biòpsia confirmà que es tractava d’un focus de teixit endometrial. En el mateix acte quirúrgic, a través de videotoracoscòpia es va procedir a l’electrocoagulació d’aquest teixit ectòpic i a la pleuroesclerosi amb talc. Set mesos després, secundàriament a la realització d’una laparoscòpia, consulta de nou amb un episodi de pneumotòrax laminar. Es realitza una nova toracoscòpia, sense evidenciar nous focus de teixit endometrial. Es procedeix a una nova pleuroesclerosi amb talc. Des de d’aleshores, la pacient està assimptomàtica.

RESULTATS: L’endometriosi toràcica és una entitat molt poc freqüent (freqüència en el nostre centre del 0.7 %). Es troba en relació amb el cicle menstrual (amb l’estímul estrogènic) i la seva etiopatogènia presenta una gran controvèrsia. La seva clínica està en relació amb el lloc de l’implant d’endometri (hemo/pneumotòrax i/o hemoptisi). El seu diagnòstic clínic es basa en la coincidància del quadre respiratori (hemo/pneumotòrax i/o hemoptisi) amb la menstruació. Segons la nostra experiència, és imprescindible demostrar histològicament la presència de teixit endometrial en cavitat toràcica per a establir un diagnòstic definitiu. La videotoracoscòpia és el mètode que ens ha permès fer aquest diagnòstic, ja que ha possibilitat biopsiar els focus de teixit ectòpic altament sospitosos d’endometri i a més ha permès establir la terapèutica mitjançant la resecció d’aquest teixit i mitjançant una pleuroesclerosi amb la finalitat d’evitar futurs quadres d’ocupació pleural.

CONCLUSIONS: La toracoscòpia és una bona via d’abordatje per al diagnòstic i tractament de l’endometriosi toràcica, ja que:

- Permet visualitzar tota la cavitat toràcica i localitzar els focus d’endometriosi.- A través de videotoracoscòpia és possible biopsiar el teixit endometrial per a


PLANA 19

Dr./es: Martínez Somolinos, S.; Rubio Garay, M.; Baldó Padró, X.; Sebastián Quetglás, F.; Noriego Muñoz, D.; Vañó Pujol, A. Servei de Cirurgia Toràcica. Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta.

L’ENDOMETRIOSI TORÀCICA I EL SEU ABORDATGE MITJANÇANT LA VIDEOTORACOSCÒPIA

NEFROLOGIA. RADIOLOGIA

Presidenta: Dra. Isabel PeláezSecretària: Dra. Berta Pardinas Badia

TAULA TERCERA SALA C

TAULA TERCERA

SALA C

La biòpsia renal (BR) constitueix una exploració imprescindible en el diagnòstic i maneig de pacients amb nefropatia, fonamentalment glomerular.L’objectiu del present treball ha estat revisar retrospectivament les biòpsies renals practicades entre 1992-2006 en el nostre Hospital. Durant aquest període la població mitjana de referència de la nostra unitat ha estat de 100.000 habitants. S’han realitzat un total de 117 BR a 115 pacients, excepte un cas (via quirúrgica), la resta es varen realitzar per punció percutània (agulles 14G) sota control ecogràfic i anestèsia local per part de tres radiòlegs experimentats.Les indicacions de la BR foren la insuficiència renal aguda (IRA), insuficiència renal crònica (IRC), síndrome nefròtica (SN) i proteinúria i/o hematúria (P-H).Definim “canvi de tractament” com l ’inici de tractament immunossupresor (prednisona i/o ciclofosfamida fonamentalment) o bé el manteniment d’aquest en base a un diagnòstic empíric pre BR.Els pacients biópsiats han estat 72 homes (62,5%) amb edad mitjana de 49,5 anys i 43 dones amb edad mitjana de 47,3 anys. L’edat ha oscil.lat entre 13-81 anys, essent l‘edat mitjana global de 48,7 anys.La BR percutània ha permès un correcte diagnòstic histològic en el 96% de casos. La mitjana de glomèruls obtinguts per BR ha estat de 15,6. S’han presentat tres complicacions majors: una nefrectomia i 2 hematomes severs que precisaren de transfusió sanguínea però sense necessitat d’intervenció quirúrgica.Les indicacions per a la BR fóra la síndrome nefròtica en el 35% de casos, IRA, en el 25% IRC 17% i P-H en el 23% de casos respectivament (Taula I).Els diagnòstics histològics més freqüents han estat les malalties glomerulars en eL 75 % de casos, essent la glomeruloesclerosi focal i segmentària i la GnIgA els diagnòstics més prevalents (Taula II)El diagnòstic histològic va motivar un canvi de tractament en el 39% del global de pacients. Relacionant canvi de tractament amb la indicació de la BR s’observà que els pacients amb IRA (81%) i aquells amb SN ( 56%) van rebre tractament immunosupressor de manera significativament superior que els malalts amb IRC (3,5%) i dels que presentaven P-H (15%) Taula III.Les indicacions per a IRA i SN són les que més es beneficien de la BR des del punt de vista de tractament, i són les que constitueixen el motiu d’indicació clínica més freqüent.


PLANA 21

M. Cuxart, M. Picazo, M. Matas, R. Sans, V. Huertas*, J. Canalías**. Servei Nefrologia, Anatomia Patològica* i Radiodiagnòstic**. Hospital de Figueres.

ANÀLISI DE LES BIÒPSIES RENALS EN UN HOSPITAL COMARCAL

PLANA 20 XXIII JORNADA DE CLOENDA CURS 2006-2007

TAULA TERCERA

SALA C

INTRODUCCIÓ: La poliquistosi renal autosòmica dominant (PQAD) és la malaltia hereditària més freqüent, representant el 10% dels pacients en diàlisi. Pot afectar a múltiples òrgans, associant-se entre dáltres, amb vàries alteracions cardiovasculars: aneurismes intracranials, dilatació de la crossa aòrtica, dissecció de láorta toràcica i artèries cervicocefàliques, possibles aneurismes de les artèries coronàries i també a diverses valvulopaties, sent el prolapse de la vàlvula mitral la més prevalent.

MATERIAL I MÈTODES: S´han analitzat les causes de malaltia renal dels 171 pacients que han iniciat o reiniciat hemodiàlisi (després dún trasplantament renal fallit) en el nostre hospital en els darrers 9 anys (1998-2006). Descrivim quina incidència té la PQAD en aquesta població, les característiques principals dels pacients afectats i les peculiars anomalies vasculars detectades.

RESULTATS: De manera semblant al registre de malalts renals de Catalunya, la principal causa de malaltia renal primària en la població incident a HD, és la no filiada en un 20,47% (n=35), seguida de la nefropatia diabètica en un 17,54% (n=30) i la vàsculo-renal en un 16,37% (n=28). La PQAD representa el 7,6% (n=13). A excepció dáquesta malatia renal (7H/6D) i la causa intersticial (6H/6D) a on no hi ha diferències entre la incidència en ambdós sexes, per a la resta hi ha un clar predomini d´homes afectats (66% d´homes; n=113 i 34% de dones; n=58). Atenent a lédat dínici d´HD en els pacients amb PQAD, deduim que 9 délls (26-55 anys) tenen el gen PKD1 afectat (16p) i 4 (69-77anys) el gen PKD2 (4q). Aquests gens codifiquen la poliquistina 1 i 2 respectivament. Destaquem la troballa assimptomàtica dins de léstudi per a trasplantament renal, dún aneurisma de lártèria esplènica (AAE) en un poliquístic de 44 anys i una dissecció arterial de la femoral comuna i ilíaca externa esquerres en un altre home de 41 anys. No hem detectat altres anomalies càrdiovasculars.Al nostre coneixement, fins láctualitat solament s´ha comunicat un altre cas de PQAD amb un gran AAE i cap altre amb disseció arterial fémoro-ilíaca.

CONCLUSIONS: -Revisant aquests casos amb PQAD, confirmem la diferent evolució clínica- renal en els diferents afectats dúna mateixa família, observant-se en alguns una clara anticipació cap a malaltia renal terminal respecte els progenitors.-Sembla ser que les mutacions en PKD són directament responsables de les manifestacions càrdio-vasculars ja que ambdues poliquistines estan altament expressades en els miocits de lélàstica de les artèries grans i mitjanes, en els miocits cardíacs i miofibroblastes valvul.lars. Per aquest motiu i careixent dátres patologies causals, especulem lássociació de lÁAE i la dissecció arterial fémoro-ilíaca amb la PQAD.


PLANA 22

M. Picazo, M. Cuxart, M. Matas, R. Sans.Servei de Nefrologia. Hospital de Figueres.

LA POLIQUISTOSI RENAL AUTOSÒMICA DOMINANT EN LA POBLACIÓ INCIDENT A HEMODIÀLISI DE LÁLT EMPORDÀ

TAULA TERCERA

SALA C

INTRODUCCIÓ: Donat els resultats de falsos negatius obtinguts amb les agulles de trucut 14 G es va idear un sistema de biòpsia assistida per buit ( BAB).Hi ha varis dispositius, el més conegut es el mamòtom, pero també hi ha el Vacora. Els dos sistemes son per aspiració. Amb aquestes tècniques es disminuiex la pràctica de les biòpsies quirúrgiques.A la literatura quasi totes les biòpsies es fan amb taules en prono désterotàxia, amb el sistema Vacora les podem realitzar amb els nostres aparells convencionals désterotàxia.

MATERIAL I MÉTODES:Presentem la pràctica de 48 biòpsies (realitzades desde 2005) amb esterotàxia vertical acoplada a un mamògraf senographe DMR GE, en posició crànio-caudal, amb un sistema de biòpsia amb sistema intern de buit amb agulla 10G amb cànula coaxial de 9G.La mostra es aspirada i queda dins de láparell fins que es retira i es expulsada. Es deixa una cànula coaxial per noves mostres.A diferència del mamòtom el cilindre es retira íntegre. Els dos sistemes fen un recorregut circunferencial.Administrem previament a la prova anèstesic associat amb un vasoconstrictor.Es comprova lóbtenció de micros en la mostra obtinguda.

RESULTATS:S´han realitzat 48 biòpsies : 34 casos per microcalcificacions, 3 per nòduls i 11 casos per distorsions.Els resultats obtinguts son:

7 carcinomes intraductals dált grau. 3 carcinomes intraductals de baix grau. 2 carcinomes intraductals de grau intermig. 6 carcinomes ductals infiltrants 26 canvis mastopàtics.2 cicatrius radials1 hiperplàsia atípica.

No hi ha hagut complicacions a excepció dún cas de dolor agut.

CONCLUSIONS:Creiem que és un sistema útil i accesible als hospitals comarcals sense tenir que disposar de taules en pro i dáparatatges més sofisticats com el mamòtom. Tant per problemes econòmics com per necessitats déspai.No aporta més problemes que practicant una esterotàxia amb trucut.La rentabilitat diagnòstica es superior a la biòpsia amb trucut, sobretot en el cas de les microcalcificacions.Recomanem l´ús dánestèsic més vasoconstrictor per evitar el sagnat durant la prova.


PLANA 23

Joana Ferrer, Joan Albanell, Francesc Castañer, Marc Argelaguet, Nadia Viejo i Carles NadalServei de Diagnòstic per la Imatge. Hospital Santa Caterina. Parc Martí Julià. IAS. Salt

BIÒPSIES MAMÀRIES PER BUIT INTERN (VACORA) EN UN HOSPITAL COMARCAL

TAULA TERCERA

SALA C

INTRODUCCIÓ:En aquesta comunicació es pretén mostrar les noves tècniques d'ecografia amb contrast endovenós, com a eina per caracteritzar lesions focals hepàtiques.

MATERIAL I MÈTODES:Es revisen retrospectivament diferents casos d’arxiu d'ecografia hepàtica amb bolus de contrast de segona generació (SonoVue R) amb visualització ecogràfica contínua durant 5 minuts.Es mostren els diferents tipus de comportament característic de les lesions focals hepàtiques més freqüents. Hemangioma, hiperplàsia nodular focal, hepatocarcinoma i metàstasis.

RESULTATS:Observem diferents tipus de captació de contrast segons el tipus de lesió, l’hemangioma presenta un realçament de forma centrípeta, la hiperplàsia nodular focal presenta captació precoç que es va fent isoecogènica respecte el parènquima lentament i tardament. L’hepatocarcinoma presenta realçament precoç amb rentat ràpid i les lesions secundàries també presenten realçament precoç amb rentat posterior, podent observar àrees de necrosi central que no presenten captació de contrast. Aquests patrons de comportament es correlacionen amb el que presenten en altres tècniques diagnòstiques (TC amb contrast iodat i RM amb gadolini).

CONCLUSIONS:L’ecografia amb contrast permet una visualització directe de la vascularització d’una lesió determinada. Això ens permet una millor caracterització de les lesions. L’ecografia amb contrast és una tècnica accessible, econòmica, inoqua, ràpida i que es pot realitzar en el mateix moment en què es detecta una lesió.


PLANA 24

Maria Boada, Iratxe Díez, Arantxa Gelabert, Jorge Soriano, Marga Osorio, Albert MarotoHospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta

ECOGRAFIA AMB CONTRAST: NOVA EINA PER CARACTERITZAR LES LESIONS FOCALS HEPÀTIQUES.

TAULA TERCERA

SALA C

INTRODUCCIÓ:Les síndromes aòrtiques agudes no traumàtiques constitueixen un grup de patologies de vital importància en la pràctica diària assistencial. La coneixença per part del radiòleg de les troballes radiològiques característiques són bàsiques per al diagnòstic precoç i maneig terapèutic del pacient. Es pretén facilitar una guia pràctica per distingir les principals entitats integrants d’aquesta síndrome: la dissecció aòrtica aguda, l’hematoma intramural i l’úlcera ateromatosa penetrant.

MATERIALS I MÈTODES: Es revisen les troballes radiològiques observades en tots aquells pacients atesos al nostre centre amb un quadre de dolors toràcic agut no traumàtic. Es va realitzar una TC tòraco-abdominal abans i després de l’administració de 100 ml de contrast iodat endovenós, a una velocitat de 3 ml/s i amb tècnica bolus-pro.

RESULTATS: Es proposa una guia a seguir per establir el diagnòstic diferencial de les tres principals síndromes aòrtiques agudes no traumàtiques. Les troballes radiològiques en la TC abans i després de l’administració de contrast endovenós que ens permeten arribar a emetre un diagnòstic serien:TC sense contrast: evidència del flap intimal calcificat, semilluna hiperdensa, dilatació aòrtica, presència de complicacions ( embassament pleural, pericàrdic, hemomediastí ).TC amb contrast : evidència de dues llums aòrtiques (contrastades o no), característiques de les llums (morfologia, vora interna, extensió, relació amb les parets de l’aorta en el seu recorregut), afectació de les branques de l’aorta descendent o evidència de signes d’hipoperfusió de les mateixes, visualització dels òstiums de sortida de les artèries intercostals i lumbars.

CONCLUSIONS: Les Síndromes aòrtiques agudes no traumàtiques són patologies d’importància vital per al pacient. S’ha proposat una guia per valorar els diferents diagnòstics diferencials i s’han descrit les troballes radiològiques que haurien de constar a l’informe per arribar a un bon maneig terapèutic.


PLANA 25

L. Valls Masot, P. Ortuño Muro, A. Maroto Genover.Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta.

GUIA PRÀCTICA DE LES SÍNDROMES AÒRTIQUES AGUDES NO TRAUMÀTIQUES.

TAULA TERCERA

SALA C

La trombosi venosa cerebral (TVC) és una entitat poc freqüent en la qual s’han involucrat múltiples causes. El diagnòstic ha de ser ràpid amb la finalitat d’instaurar un tractament precoç, evitar complicacions greus i millorar el pronòstic del pacient. Tanmateix, les presentacions clíniques són variades i inespecífiques. El maneig diagnòstic de la TVC es basa essencialment en modalitats de neuroimatge no invasives, com són l’ecografia doppler transcranial (ECDT), la tomografia computaritzada (TC) i la ressonància magnètica (RM). El desenvolupament d’aquestes tècniques ha propiciat un reconeixement cada vegada més freqüent i precoç dels signes directes i indirectes d’aquesta entitat. La TC no contrastada acostuma a ser la primera prova diagnòstica. Permet valorar uns signes indirectes que s’atribueixen als canvis isquèmics o vasculars secundaris a la perturbació del fluxe venós. No obstant, aquests signes són inespecífics i la seva absència no descarta l’entitat. La tècnica d’elecció per confirmar el diagnòstic és la RM combinada amb venografia-RM o venografia-TC, ja que permet descartar el trombus dural o venós com a signes directes. Els objectius d’aquesta comunicació són descriure la importància de les diferents modalitatts diagnòstiques, analitzant els signes i els falsos diagnòstics que un radiòleg ha de dominar davant un pacient amb sospita clínica de trombosi venosa.


PLANA 26

A. Gelabert, J. Puig, J. Serena, G. Laguillo, M. Boada, S. Pedraza.Hospital Dr. Josep Trueta de Girona. Servei de Radiodiagnòstic.

DIAGNÒSTIC DE LA TROMBOSI VENOSA CEREBRAL EN NEUROIMATGE

TAULA TERCERA

SALA C

OBJECTIUS:Revisar les troballes radiològiques de la piomisitis així com els mètodes òptims per el diagnòstic precoç de la mateixa.

MATERIAL I MÈTODES:Revisió retrospectiva d’11 casos de piomiositis, entre gener 2002 fins març 2006. S’analitzen les troballes radiològiques, ecogràfiques i per RM, així com la presentació clínica associada.

RESULTATS:L’edat mitja de presentació va ser de 10 anys, amb una predominància masculina del 63% (7 casos). El motiu de consulta més comú presentat en el 82% (9 casos) dels pacients va ser febre.Les troballes analítiques a l’ingrés van ser un 91% (10 casos) un augment de la VSG i en un 73 % (8 casos) leucocitosis.Les radiografies van resultar inespecífiques en el 100% dels casos, per contra la RM va permetre delimitar de forma precisa la musculatura afectada, la identificació de l’abscés i la presència de la patologia òssia subjacent.

CONCLUSIONS:La piomiositis és una infecció bacteriana, amb predominança masculina, que pot aparèixer fins i tot sense factors predisposats; pel que cal pensar-hi davant la presència d’un nen amb clínica de febre i dolor. El radiòleg juga un paper fonamental per un diagnòstic precoç de la mateixa. La RM permet caracteritzar la malaltia abans d’arribar a una fase de formació d’abscés, per prevenir l’abordatge quirúrgic, assegurant una bona evolució amb tractament antiobioteràpic i.v.


PLANA 27

S. Baleato, JC. Vilanova, J. Barceló, N. Ruscalleda, M. Villalón. Ressonància Magnètica. Clínica Girona.

PAPER DE LA RM EN EL DIAGNÒSTIC DE LA PIOMIOSITIS

TAULA TERCERA

SALA C

INTRODUCCIÓ: La gran revolució tecnológica en la comunicació digital aplicada a l´ámbit médic, i especialment en la radiologia, on la possibilitat dádquisició, sistema dárxiu, i transmisió de les diferents tècniques dímatge, són una nova eina informática que aporta noves formes de treball.Lóbjectiu és explicar el nostre funcionament desde la implantació a finals de lány 2004 dún sistema digital sense impressió de les plaques.

MATERIAL I MÉTODES:L´Hospital de Santa Caterina té una capacitat aproximada dúns 140 llits, més uns 40 de l´àrea de psiquiatria dáguts i té una àrea dínfluència de 130.000 habitants. El servei de diagnóstic per la imatge consta de 1 telecomandament digital directe, 1 tac helïcoïdal, 4 ecògrafs, 2 mamògrafs digitals (un directe, i láltre indirecte amb esterotàxia digital). Léquip humà està format per 3 administratives, 11 tècnics, 3 ATS i 6 metges.Exposarem el funcionament del servei, amb els avantatges, inconvenients i problemes dádaptació.

RESULTATS I CONCLUSIONS:En resum la implantació de la radiologia digital amb un entorn de treball hospitalari “sense papers” i “sense plaques” amb una disponibilitat del historial radiològic i de les imatges, un bon registre de tots els estudis, així com registre de láctivitat efectuada, ofereix multiples avantatges en láspecte clínic, dosimètric i de funcionament dún servei de radiologia.


PLANA 28

Marc Argelaguet, Joana Ferrer, Joan Albanell, Francesc Castañer, Nadia Viejo i Carles Nadal.Servei de Diagnòstic per la Imatge. Hospital Santa Caterina. Parc Martí Julià. IAS. Salt.

RADIOLOGIA DIGITAL A L´HOSPITAL DE SANTA CATERINA


President: Dr. Antoni AlvarezSecretari: Dr. Sebastià Remollo

TAULA QUARTA SALA C

TAULA QUARTA

SALA D

INTRODUCCIÓ: El passat vuit de novembre, es va iniciar el programa de cirurgia cardíaca a Girona, amb la creació d’un equip multi-hospital en el que hi participen els Serveis de Cirurgia Cardíaca de la Vall d’Hebron i Cirurgia Cardiovascular de l´Hospital Dr. Josep Trueta de Girona. Presentem els resultats inicials d’aquesta experiència en la seva primera fase de dues intervencions setmanals.

MATERIAL I MÈTODES: S’han seleccionat tots els pacients intervinguts a l’Hospital Dr. Josep Trueta desde l’inici de l’activitat quirúrgica de Cirurgia Cardíaca el 8 de novembre de 2006 fins el 18 d’abril de 2007. S’han recollit les dades demogràfiques dels pacients (sexe, edat), els factors de risc i comorbilitat, les dades referents a la seva patologia cardiològica, les dades operatòries, el risc relatiu preoperatori mitjançant l’escala de l’EuroScore, la morbimortalitat postoperatòria i l’estada postoperatòria. S’ha realitzat una anàlisi descriptiva de les dades.

RESULTATS: En aquest període de temps s’han intervingut un total de 28 pacients amb un 64.7% d’homes i una edat mitja de 60.46 anys. Un 17.85% (5) de les intervencions s’han realitzat amb caràcter urgent. S’han realitzat: 11 substitucions valvulars aòrtiques, 1 substitució valvular aòrtica + miotomia, 1 substitució valvular mitral, 1 substitució valvular mitral + revascularització coronària, 11 revascularitzacións coronàries (4 sense suport de circulació extracorpòrea), 2 pericardiectomies i 1 lligadura de ductus. La mortalitat postoperatòria ha estat nul.la (mortalitat esperada segons l’EuroScore 4.38%). Les complicacions majors que hem observat han estat un cas d’accident vascular cerebral, 1 reintervenció per disfunció protèsica, 1 implantació de marcapàs per bloqueig aurículo-ventricular complert i 2 reingressos a la UCI per insuficiència respiratòria. L’estada mitja postoperatòria és d´11 dies.

CONCLUSIONS: L’experiència inicial demostra que és possible la cirurgia cardíaca fora de l’àrea metropolitana de Barcelona on es concentren habitualment els recursos terciaris, mitjançant un model de servei multi-hospital pioner en tot l’estat espanyol. Aquest model garanteix els resultats, aproximant la cirurgia al lloc de residència del malalt.


PLANA 30

J. Bta. Amado, R. Ríos, C. Sureda, R. Rodríguez, R. Agües, A. Igual.Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta i Hospital Vall d’Hebron.

CIRURGIA CARDÍACA A GIRONA. EXPERIÈNCIA INICIAL.


PLANA 29

TAULA QUARTA

SALA D

INTRODUCCIÓ: El tractament quirúrgic de láneurisma d’aorta abdominal infrarenal (AAA) ha experimentat una ràpida evolució als últims anys amb l’aplicació de les tècniques endovasculars, canviant el panorama en les indicacions, resultats i en la pròpia especialitat. Presentem la nosta experiència en els últims 6 anys.

MATERIAL I MÈTODES:Un total de 125 pacients, 92% homes, 8% dones amb edat promig de 71.6 anys han estat inclosos per presetar AAA superior a 5 cm. de diàmetre. El primer grup amb cirurgia oberta (CO) 51 pacients, el segon grup amb cirurgia endovascular (CE) 39 pacients i el tercer grup amb aneurimes trencats (UR) 34 pacients.

RESULTATS:

2001 2002 2003 2004 2005 2006CO 18 12 6 4 6 5CE 0 0 1 2 15 21UR 9 6 4 4 8 4

Grup CO: Mortalitat primer mes post-IQ (3 casos), reintervencions (3 casos)Grup CE: Mortalitat primer mes post-IQ (0 casos), reintervencions (0 casos).Grup UR: Mortalitat primer mes post-IQ (19 casos), reintervencions (2 casos).

CONCLUSIONS: La millora tecnològica en el material i pròtesis endovasculars, fa que augmentin els casos escollits per aquest tractament, avalats pels millors resultats tant en morbilitat, mortalitat i estada hospitalària. Malgrat que el cost global és més alt en el tractament CE, queda compensat per les avantatges de confort i mínima invasió.Las tècniques dímatge (ECO, TAC, ARMN) aplicades pel diagnòstic d’altres patologies, augmenten la troballa d’aquesta patologia.Els resultats del tractament de l’AAA trencat continua sent un repte cara al futur pel que fa a la CE, doncs la CO té mals resultats.


PLANA 31

O. Andrés, R. Agües, C. Ruz, F. Vidal, A. Presas, JBª Amado.Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta (Servei de Cirurgia Cardiovascular i Endovascular).

EVOLUCIÓ DEL TRACTAMENT QUIRÚRGIC DE LA PATOLOGIA ANEURISMÀTICA DE LÁORTA ABDOMINAL. LA NOSTRA EXPERIÈNCIA.

TAULA QUARTA

SALA D

INTRODUCCIO: L’endarterectomia carotídea (EC) beneficia als pacients amb estenosi carotídea simtomàtica severa superior al 70%. Reduïnt el risc relatiu de repetir accidents vasculo-cerebrals (AVC) al 65%. Demostrant ser el tractament d’elecció i ser superior al tractament médic, en el primer any post-AVC, sempre què el risc de mortalitat i/o AVC major establert no siguin superiors al 6%. L’ stenting carotidi te com a patrò de resultats la EC i està per demostrar el seu benefici respecte l’EC en el mateix grup de malalts. Presentem els nostres resultats en la EC en 100 pacients consecutius.

MATERIAL I MÈTODS: 100 pacients varen ser intervinguts en el període 2004-2006 d’EC, tots ells simptomàtics amb estenosis superior al 70% mesurada per Eco-Döppler i ARMN, varen ser valorats conjuntament per equip multidisciplinar de neurologia, radiologia i cirurgia vascular. Es varen efectuar controls ecogràfics i de ARMN post-operatoris. 42 pacients presentaven estenosis crítica superior al 90 % amb criteris NASCET, i 27 presentaven estenosis contralateral superior al 70%. L’abordatge quirúrgic es va fer amb incisió submandibular, heparinització sistèmica durant el procediment, obtenció de pressions cruentes, sistèmica i de caròtida interna amb i sense clampatge per valorar la col.locació de shunt. Tots els casos es van tancar amb pegat de Dacron. La primera nit del post-operatori es va fer en la Unitat de Reanimació Quirúrgica.

RESULTATS: Dels 100 pacients, 74 homes, 26 dones. Edat mitjana de 70 anys. Indicació quirúrgica feta per clínica de 61 ICTUS, 24 AIT de repetició i 15 AIT.Mortalitat 2 pacients, ICTUS contralateral i Sdm. de reperfusió.Complicacions: 2 hematomes reintervinguts, 1 paresia hipoglós, 3 parèsia facial, 1 AIT, 1 crisis comicial.23 pacients van precisar de la col.locació de Shunt.

CONCLUSIONS: La nostra morbimortalitat operatòria (2%) està per sota de la recomanada. Creiem que la tècnica empleada millora els resultats per la bona exposició del camp, la utilització selectiva del shunt i el tancament amb pegat.


PLANA 32

A. Presas, O. Andrés, R. Agües, C. Ruz, F. Vidal, J Bª Amado.Hospital Universitari Dr. Josep Trueta de Girona (Servei de Cirurgia Cardiovascular i Endovascular).

RESULTATS DE 100 ENDARTERECTOMIES CAROTÍDIES CONSECUTIVES.

TAULA QUARTA

SALA D

INTRODUCCIÓ:Donats el recents estudis publicats en revistes d’alt impacte sobre les tases de reestenosi (RIS) i trombosi dels stents convencionals versus els stents recoberts, volem conèixer quina és la incidència d’aquestes complicacions a la província de Girona i quina implicació clínica suposen.

OBJECTIUS:Determinar la tasa de RIS i trombosi clínica (segons MACES: Mort, IAM o necessitat de nova revascularització) dels stents farmacoactius respecte els convencionals.

MÈTODES:Les dades obtingudes han sigut extretes del registre propi del servei d’hemodinàmica de l’Hospital Josep Trueta (del gener 2003 al maig 2006). S’han tingut en compte variables clíniques i del procediment. Es van seguir el 97.3% dels pacients, durant una mitjana de 372 dies.

RESULTATS:Des de gener del 2003 fins al maig del 2006 es van realitzar 880 procediments (pacients sotmesos a angioplàstia amb stent) en els quals es van col.locar un total de 1133 stents, 826 dels quals van ser convencionals i 307 van ser farmacoactius (amb una mitjana de stents per pacient de 1.27). Es varen detectar un total de 39 reestenosi angiogràfiques, de les quals 33 eren en stents convencionals (3.75%) i 4 d’stents farmacoactius (0.45%), i un total de 9 trombosi de les quals 6 eren en stents convencionals (0.73%) i 3 (0.98%) en stents farmacoactius. Totes les trombosi es van manifestar en forma d’ IAM.

CONCLUSIONS:Els stents farmacoactius es reestenosen menys que els stents convencionals (3.75% vs 0.45% ; p=0.02) i, malgrat s’observa una major tendència de trombosi en el grup recobert, no hem trobat diferències significatives en funció del tipus d’stent utilitzat (0,73% vs 0,98% ; p=0.67).


PLANA 33

Meroño, O.; Puigfel, M.; Bassaganyas, J.; Balcells, J.; Sala J.; Masia R. Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta.

TROMBOSI I REESTENOSI EN ELS STENTS FARMACOACTIUS VERSUS STENTS CONVENCIONALS.

TAULA QUARTA

SALA D

INTRODUCCIÓ:La sèpsia, definida com la resposta inflamatòria sistèmica secundària a un agent infecciós, a dia d’avui continua associant-se a una elevada mortalitat. És necessari el reconeixement precoç per tal de fer un maneig intens, ràpid i efectiu de la infecció, i millorar així el seu pronòstic. Els marcadors clàssics de sèpsia són una miscel·lània de factors que s’han mostrat útils tant pel diagnòstic com per l’evolució del quadre, però sovint són poc específics.

OBJECTIU:L’objectiu del nostre estudi es l’avaluació de la determinació semiquantitativa de la procalcitonina i la seva utilitat per classificar als pacients en diferents graus de sèpsia.

MATERIALS I MÈTODES: Estudi prospectiu de pacients amb sospita de sèpsia, ingressats a la Unitat de Medicina Intensiva (UCI) d’adults de l’Hospital Josep Trueta, durant febrer i març del 2007. Es varen enregistrar demogràfics, morbilitats, escales de gravetat (APACHE II i SAPS), i microorganismes causants de la sèpsia. D’entre els diferents paràmetres analítics es va determinar la procalcitonina del primer dia, fent servir el test de inmunocromatografia en plasma (BRAHMS, PCT-Q ®). Anàlisis estadístic de les comparacions entre grups mitjançant el test de 2 de Pearson per les variables qualitatives, t de Student per les variables quantitatives i el test de MH per les tendències. Anàlisis bilateral i valors significatius per una p<0.05.

RESULTATS: Es varen estudiar 31 pacients (54.8% homes i 45.2 dones) amb una edat mitjana de 63 anys. Respecte als índex de gravetat, les mitjanes foren de 18.9 per l’APACHE II, SOFA de 8 i SAPS de 44.7. Del total de pacients, 14 van presentar sèpsia severa i 17 xoc sèptic. La següent taula mostra els valors de procalcitonina en ambdós grups, amb concentracions més elevades pels pacients amb xoc sèptic, essent aquesta tendència creixent i estadísticament significativa (p<0.0002).

VARIABLE PCT <0.5 ng/mL

PCT 0.5-2 ng/mL

PCT 2-10 ng/mL

PCT >10 ng/mL

SÈPSIA SEVERA 2 (14.3%) 4 (28.6%) 8 (57.1%) 0 (0.0%)

XOC SÈPTIC 0 (0.0%) 1 (5.9%) 4 (23.5%) 12 (70.6%)

TOTAL 2 5 12 12

CONCLUSIONS: La determinació semiquantitativa de la procalcitonina és útil, permeten classificar adequadament als pacients adults de UCI amb sèpsia a la seva fase inicial i distingir entre els que presenten sèpsia severa dels que


PLANA 34

S. Herranz 1, M. De la Torre 1, JM. Sirvent 1, L.Piñeiro 1, M. Fontán 2, A. Bonet 1.Servei de Medicina Intensiva 1 y Anàlisis Cliniques 2 de l´Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta.

UTILITAT DE LA DETERMINACIÓ SEMIQUANTITATIVA DE LA PROCALCITONINA A LA FASE INICIAL DE LA SEPSIS EN EL PACIENT

ADULT DE UCI. ESTUDI PRELIMINAR.

TAULA QUARTA

SALA D

La meningoencefalitis aguda es una de les causes freqüents d’admissió del pacient amb afectació neurològica a unitat de cures intensives. L’etiologia mes comú de menigoencefalitis aguda és vírica, entre ells virus d’herpes simple tipus 1 i altres causes menys freqüents com ara el de varicel.la–zoster, HIV, coxakie, herpes virus-6.Les complicacions més prevalents son les convulsions, alteracions de parells cranials i l’ hemiparèsia. En un baix percentatge es produeix rabdomiolisis i insuficiència renal aguda que requereix tècniques d’hemodiàlisis.Presentem el cas d’un pacient de 64 anys, que ha sigut admès a la nostra unitat de cures intensives per un quadre de meningoencefalitis aguda, insuficiència respiratòria aguda, status convulsiu, rabdomiolisis i insuficència renal aguda.El pacient d’origen alemany, sense antecedents personals d’interès que acut al hospital per disminució de nivell de consciència, alteració de llenguatge, relaxació d’esfínters i desviació de la mirada a esquerre. A l´exploració neurològica destaca estupor, hemiplegia dreta amb absència de signes meningis.El electroencefalograma informa de status de crisis parcials d’origen en regions frontals inferior i temporal mig del hemisferi esquerre. TAC de crani sense alteracions.Analítica inicial: hemoglobina 14,9 g/dl, hematòcrit de 43 %, plaquetes 208 K /mcL; leucòcits 16,9 K/mcL (N 80,7%; L 11,2%), urea 116 mg/dl, creatinina 4,06 mg/dL, creatincinasa 82410 U/l; CK-MB 620 U/L; Sodi 133,8 mEq/L ; Potasi 3,7 mEq/L.Punció lumbar mostra Glucosa 55 mg/dL, proteïnes 66 mg/dL, leucòcits 90/mcL, Polimorfonuclears 40%, Mononuclears 60%. Tinció Gram: no va mostra gèrmens.Serologia: RPR negatiu, VHC negatiu, VHB negatiu, HIV negatiu.Es van prendre mostres per fer polimerase chain reaction per virus, de les que no disposem del resultat.Als 48 hores d’ingrès hospitalari el pacient presenta empitjorament del nivell de consciència i insuficiència respiratòria aguda.Se li practica intubació orotraqueal i conecció a ventilació mecànica. Es realitza suport hemodinámic amb amines vasoactives. Davant d’insuficiència renal aguda s’inicia tractament de depuració extracorpòrea en modalitat de hemodiafiltració venovenosa contínua amb filtre M100 AN 69 HF i Prisma Flex® durant 10 dies.Es realitza tractament anticomicial amb valproat en perfusió continua. Mantenim el tractament antibiòtic empíric amb ampicil·lina, ceftriaxona i aciclovir, corretgint les dosis per aclarament de creatinina. Després de l’estabilització hemodinámica, realitzem un estudi amb ressonància magnètica (RNM) cranial en seqüències T1 i T2, que informa d´afectació bilateral i asimètrica a ambdues regions insulars i lòbuls temporals de predomini esquerre amb afectació de regió frontal medial esquerre, suggestiva d’encefalitis herpètica.L’evolució posterior del pacient és favorable, es normalitzen les xifres de creatinina i es recupera la diüresi espontània. Es pacient és extubat als 7 dies


PLANA 35

M. Pechkova1, C. Lorencio1, M. de la Torre1, L. Piñeiro1, J. M. Sirvent1, F. Márquez2; A. Alvarez1. A. Bonet1. Servei de Medicina Intensiva Servei de Neurologia de l´Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta.

RABDOMIOLISIS I INSUFICIÈNCIA RENAL AGUDA EN UN PACIENT AMB MENINGOENCEFALITIS AGUDA.

TAULA QUARTA

SALA D

El patró circadià de pressió arterial (PA) mesurat per monitoratge ambulatori de PA (MAPA) és un factor de risc cardiovascular independent i pronòstic. La modificació del patró circadià de PA fins a un patró reductor (dipper) pot millorar el pronòstic cardiovascular. La realització de MAPA en la Síndrome Coronària Aguda (SCA) podria aportar informació útil en el seu maneig terapèutic, possibilitant un abordatge cronoterapèutic, i en l'estratificació pronòstica del mateix.

OBJECTIU: Descriure variables clíniques i/o analítiques durant l'ingrés per la Síndrome Coronària Aguda (SCA) predictors de patró circadià de PA no reductor.

MATERIAL I MÈTODE: Es van reclutar 50 pacients amb una mitjana d'edat de 73.6±11 ingressats de forma consecutiva amb el diagnòstic de SCA. Es van recollir els antecedents clínics, índex de comorbiditat de Charlson, criteris de síndrome metabòlica (ATPII, tractament mèdic administrat, analítica general, proteïna C-reactiva i microalbuminúria. Es practica un primer MAPA de 24 hores durant l'ingrés, en fase estable, sense medicació endovenosa i una vegada iniciada la deambulació i un segon MAPA de 24 hores de forma ambulatòria als 3 mesos de l'esdeveniment coronari. Esdeveniments d'interès registrats: èxitus o ingrés de causa cardiovascular (infart de miocardi, àngor pectoris, insuficiència cardíaca, accident cervell- vascular o revascularització miocàrdica).

RESULTATS:Antecedents clínics: hipertensió (68.1%), diabetis (31.9%), dislipèmia (38.3%), exfumadors (23.4%) tabaquisme (10.6%), infart de miocardi previ (31.9%). La PA sistòlica (PAS) mitjana va ser 148.72±30.43, la PA diastòlica (PAD) mitjana va ser 79.64±15.76. S'han observat un total de 32 esdeveniments (7 èxitus i 25 reingressos) amb un seguiment mig de 7.7 mesos. El 46.8% dels pacients van presentar un patró circadià de PA tipus riser, el 44.7% tipus no-dipper i el 8.5% tipus dipper. No es van observar diferències significatives entre patró circadià de PA durant l'ingrés i esdeveniments d'interès. En el MAPA de seguiment, realitzat de forma ambulatòria, es va observar que el 33% dels pacients presentaven un patró Riser, el 29% un patró No-dipper, el 55 patró de dipper extrem i el 33% patró dipper. El 33% de pacients amb patró riser i el 27% de pacients no-dipper durant el SCA manté dit patró en fase ambulatòria. La presència de síndrome metabòlica es va associar de forma significativa (p<0.002) amb la persistència de patró de PA no reductor en fase ambulatòria.

CONCLUSIONS: La presència de síndrome metabòlica, en pacients amb la SCA, s'associa a patró circadià de PA no reductor persistent.


PLANA 36

Zamora, A.; Vázquez, G.; Crespo, M.; Rabassa, A.; Vilaseca, M.; García Hinojo A.Hospital Comarcal de Blanes (Girona).

FACTORS PREDICTORS DE PATRÓ DE PRESSIÓ ARTERIAL NO REDUCTOR PERSISTENT EN PACIENTS INGRESSATS PER SÍNDROME

CORONÀRIA

TAULA QUARTA

SALA C

INTRODUCCIÓ: Repàs de mecanisme embolígen causant d’ictus repetitius en el context de pacient amb hemocultius positius i portador de vàlvula protèsica biològica amb ecocardio transesofàgic normal durant el primer ingrés on posteriorment s’observa possible imatge d’abcès periprotèsic amb imatges hiperdenses al interior possiblement causants de l´èmbol.

EXPOSICIÓ: Pacient de 74 anys d’edat, exfumador, dislipèmic, DM-2 en tractament dietètic, portador de marcapàs per BAV 3º desde 1999, intervingut quirúrgicament de estenosis aòrtica al 2001 amb protesis biològica desde llavors AcxFA tractat amb sintrom, IAM, MPOC enfisematós relacionat amb hàbit tabàquic, ulcus gàstric amb hemorràgia digestiva alta al 2001. A l´agost de 2006 debuta amb clínica d’ictus de artèria cerebral mitja esquerra que es fibrinolitza amb rtPA amb posterior hematoma parietotemporal assimptomàtic; presenta recuperació ad integrum de la clínica neurològica. Es dóna alta pendent de resultat d’hemocultius que resulten ser 6/6 positius a Lysteria monocitogenes pel que es contacta amb ell a domicili i es decideix ingrés a Servei de Medicina Interna per tractament i completar estudi. Donat els antecedents de valvulopatia es realitza estudi ecocardiogràcic transtoràcic i tranesofàgic sense observar-se imatges de vegetacions. Malgrat tot es realitza antibioteràpia endovenosa amb Ampicilina i Gentamicina durant 2 setmanes i posteriorment dues setmanes Ampicilina. Al febrer d’aquest any presenta nou episodi de disàrtria, afàsia i desviació de comisura bucal amb TAC cranial normal. A l’abril consulta novament per recurrència d’ictus (afàsia i desviació comisura bucal) es decideix nou ingrés per estudiar quadre d’ictus de repetició. Es realitza nou ecocardiograma transesofàgic objectivant-se en aquesta ocasió imatge compatible amb abcés periprotèsic i imatges suggestives de vegetacions, durant el seu ingrés el pacient presenta pic febril de 37’8º C realitzant-se hemocultius que són positius per L.monocytogenes novament, amb el diagnòstic d’endocarditis protèsica tardana per L.monocytogenes es decideix trasllat a planta de Medicina Interna per tractament antibiòtic endovenós, i es retira tractament anticoagulant. Cal remarcar que el pacient explicaba quadre de pèrdua de 10 kg de pes i presentava a l’analítica una anèmia microcítica compatible amb procés crònic. Es realitza estudi per descartar altres embolismes sistèmics amb TAC craneal-toràcic-abdominal observant-se imatges suggestives d’infarts múltiples a melsa i infarts subaguts a territori d’artèria cerebral mitja. Actualment el pacient es troba amb tractament amb Ampicilina i Gentamicina, va millorant dels seu déficit neurològic i roman pendent d’evolució i substitució de prótesis valvular.

DISCUSSIÓ:Davant d’ictus cardioembòlic amb múltiples causes (prótesis, ACxFA) es convenient la realització d´hemocultius per descartar endocarditis tot i la manca de clínica, afegint valor en pacients amb patologia cardíaca que predisposa a endocarditis.En cas de recurrència d’ictus cardioembòlic en pacients amb factors XXIII JORNADA DE CLOENDA CURS 2006-2007

PLANA 37

Maria Jiménez, Joaquin Serena, Mª Jesús Pérez-Ayuso, Manel Morales, Dèlia Garcia, Saioa Lejarreta.Hospital Universitari Dr. Josep Trueta

ICTUS COM A COMPLICACIÓ D’ENDOCARDITIS

TAULA QUARTA

SALA D

OBJECTIU:Lábundant literatura sobre l´ús del dímer-D per descartar una Trombosi Venosa Profunda (TVP) no permet delimitar en quins malalts aplicar aquesta prova ni quina tècnica de laboratori és millor. Es recomana que cada centre estableixi la precisió diagnòstica dáquesta prova.Lóbjectiu principal dáquest estudi és determinar la utilitat del dímer-D per al diagnòstic de TVP proximal déxtremitats inferiors en pacients ambulatoris.

MATERIAL Y MÈTODES:Disseny de léstudi:Estudi de proves diagnòstiquesÀmbit de léstudi:Servei dúrgències d’un hospital comarcalMostraDues-centes quaranta històries clíniques de pacients als quals es va fer una ecografia Doppler venosa de membres inferiors per sospita clínica de TVP entre l’1 de gener de 2004 i 30 de març de 2006.MesuresPrevalença de TVP. Valor de tall del dímero-D més òptim i la seva sensibilitat (S), especificitat (E), valor predictiu (VP), raó de versemblança (RV), probabilitat post-prova (PPP) i intèrvals de confiança (IC) del 95%.

RESULTATS:La prevalença de TVP del 16,6 %. El valor de tall del dímero-D de major exactitud diagnòstica va ser de 2048 ng/ml amb una S: 77,5%, E: 66.9%, VP positiu 37%, VP negatiu 92,2%, RV positiva: 2,34 (IC 95%: 1,73-3,18), RV negativa: 0,34 (IC 95%: 0,19-0,61), PPP positiva 44% (IC 95%: 36%-51%), PPP negativa 10% (IC 95%: 6%-17%).

CONCLUSIONS:En pacients amb una baixa probabilitat de TVP segons léscala de predicció de Wells (prevalença 7%), un dímer-D < 2048 ng/ml al nostre centre disminueix la probalilitat de malaltia al 2%. Això ens dóna garanties de seguretat per fer un seguiment ambulatori dáquests pacients sense necessitat dáltres proves complementàries a urgències.


PLANA 38

Basurto Oña, Xavier (1); Piñar Mateos, M. Angels (2); Pintó Farrés, Gemma (2)(1) Hospital de Figueres. Servei Urgències. (2) Residents MFiC Unitat Docent Girona. Hospital de Figueres.

DIAGNÒSTIC CLÍNIC DE LA TROMBOSIS VENOSA PROFUNDA. UTILITAT DEL DÍMER-D

ATENCIÓ PRIMÀRIA. URGÈNCIES.

Presidenta: Dra. Susana VargasSecretària: Dra. Sara Rodríguez

TAULA CINQUENA SALA A

TAULA CINQUENA

SALA A

INTRODUCCIÓ: L’al.lèrgia al làtex té una incidència estimada en l’1% de la població i xifres molt superiors per als grups de risc (pacients amb espina bífida o múltiples intervencions quirúrgiques, atòpics, grups laborals de risc com els sanitaris). És una reacció immunològica a les proteïnes de làtex difoses per via aèria o contacte directe conseqüent a exposició cutània, mucosa, parenteral, inhalatòria o ingestió. La clínica pot incloure urticària, rinitis, conjuntivitis, angioedema, asma i shock anafilàctic. L’elevada presència de làtex en entorn sanitari, la gravetat de les possibles reaccions i la pròpia sensibilització del treballador sanitari fan necessària la planificació de l’actuació enfront a al.lèrgia al làtex. En aquest cas, s’adreça a l’atenció primària.

OBJECTIUS: Identificar els pacients al.lèrgics al làtex, planificar la seva atenció per tal d’evitar les reaccions al.lèrgiques.

ATENCIÓ A PACIENTS AL.LÈRGICS AL LÀTEX:Mesures generals- Cal preguntar i registrar sempre les possibles al.lèrgies, no només medicamentoses. Reaccions adverses a globus o guants poden fer sospitar una al.lèrgia al làtex no diagnosticada. En cas de dubte, actuar com si fos al.lèrgic.- En cas de pacients inconscients, buscar informació en plaques o pulseres d’avís.- El material i guants que entrin en contacte amb el pacient al.lèrgic al làtex seran sempre lliures de làtex. Existeix alternativa lliure de làtex per a quasi tot, (mascaretes d’oxigen, ambús, compressors, esparadrap, benes, sondes, etc.) només cal preocupar-se de fer les consultes necessàries al magatzem o al fabricant i tenir convenientment identificat el material sense làtex. Per tal de facilitar actuacions urgents en aquests pacients, equiparem el carro d’aturades del centre exclusivament amb material lliure de làtex. També hi haurà un maletí de material de cures lliure de làtex. - S’informarà a tot el personal del centre d’aquestes mesures, així com de l’actuació a seguir en cas de reacció.Ambient i mobiliari- Actuacions anteriors amb guants de làtex amb pols poden deixar partícules disperses a l’ambient. Els guants de làtex del centre, si n’hi ha, seran sempre sense pols. Sinó, caldrà atendre el pacient al.lèrgic en sala ben ventilada o a primera hora del dia.- Protegirem superfícies de composició dubtosa amb roba o paper (lliteres, tamborets, balança) per evitar el contacte amb la pell.Instruments d’exploració- Per a pacients al.lèrgics usarem guants d’exploració de vinil o nitril segons l’activitat i guants estèrils de neoprè o nitril. - Aparell mesura tensió arterial, estetoscops, otoscops. Moltes marques són lliures de làtex (Omron, Harttmann, Littmann). En cas de dubte, protegirem el braçal o cable amb bendatge de cotó o film transparent o el col.locarem damunt la roba del pacient. - Electrocardiograma: no usar ventoses ni gomes, usar pinces i electrodes adhesius pregelificats (diverses marques lliures de làtex)Material per a tractament- No perforar vials amb tap de goma. Cal obrir-los i carregar directament la xeringa o substituir per un altre medicament. - Moltes vacunes sistemàtiques contenen làtex en envàs, èmbol, tap, etc.

CONCLUSIONS: És imprescindible la planificació del risc al.lèrgia al làtex per tal de preparar l’atenció en aquests pacients. Eliminar la pols dels guants, garantir l’existència de material lliure de làtex per als pacients al.lèrgics –segons activitat assistencial del centre- i formar al personal per tal que en conegui la ubicació i l’actuació en cas de reacció, són mesures senzilles i tanmateix imprescindibles per fer possible l’atenció sanitària sense risc a pacients al.lèrgics XXIIIJORNADA DE CLOENDA CURS 2006-2007 PLANA 40

Eulàlia Garcia Arnal.CAP La Selva. Santa Coloma de Farners.

EL PACIENT AL.LÈRGIC AL LÀTEX A L’ATENCIÓ PRIMÀRIA


PLANA 39

TAULA CINQUENA

SALA A

Partim del coneixement que segons un estudi que ha fet la OCDE hi han quatre factors que contribuexen a la esperança de vida: un és l´herència, l’ altra el medi ambient, l’ altre tenir estils de vida saludables i el sistema sanitari. D’ aquests quatre factors el que més contribueix a augmentar lésperança de vida és el tenir un estil de vida saludable i en canvi és el que menys despesa genera comparativament amb els altres tres.També sabem que el missatge que donem els professionals sanitaris tenen més efectivitat que la que ells mateixos creuen.Sabem, doncs de la importància d’ adoptar un estil de vida saludable i l’educació que això comporta.És lògic, doncs, tenir en compte la importància del treball d’ infermeria en l’ àmbit d’ Atenció Primària, en aquests dos camps de treball: la prevenció i léducació sanitària.El nostre paper és de cura per tal de que els nostres usuaris tinguin el coneixement, la força i la voluntad per poder ser independents.Tot aquest procés demana una comunicació adequada: hem de tenir en compte quins tipus de missatge i a quins tipus de pacient donem el missatge.L’ Educació Sanitària té un argument pedagògic: té a veure en el desenvolupament sa dels individus i amb el fet de potenciar les seves capacitats emocionals, intelectuals i de relació amb els altres. És una prespectica educativa i de promoció de la salut.També té un argument sociosanitari: té a veure en la prevenció dels efectes no desitjats: consum d’alcohol, dietes no equilibrades, tabaquisme, etc... Aquesta prevenció ha d’ incloure: informació, desenvolupament de les habilitats socials i d’autocontrol, ha de potenciar l’ autoeficàcia i ha de tenir suport social.En quant al professional: ha de tenir una actitut positiva per propiciar canvis, ha de conèixer les parts del comportament humà: cognitiva, conductual i emocional. Ha d’ estar format per relacionar-se amb: empatia, respecte i donar valor al seu pacient. I ha de conèixer que, perquè el seu consell sigui eficaç ha dèstablir una aliança terapèutica.La informació és considerada com una condició necessària però no suficient:. la informació ha de facilitar l’ adquisició d’ actituds positives.. ha de desmitificar i desculpabilitzar: ha d’ afavorir la comprensió de la varietat.. ha de promoure comportaments saludables.. ha de promoure la responsabilitat, la presa de decisions i l’ anàlisis de les alternatives.. ha de millorar la capacitat de comunicació i d’ interrelació.En quan als pacients hem de conèixer les diferents tipologies: l´habitual, el nou, el de sexe femení o masculí i per caràcter: el pacient “ sabe-lo-todo”, l´“agressiu”, el “d’ idees fixes”, “ l’ inquiet”, el “ mut”, el “ parlador”, el “si a tot” i el pacient ”or” i hem de tenir recursos emocionals perque no ens desestabilitzin.En quan a la comunicació: hem de saber preguntar, escoltar activament, empatitzar activament, resumir i sintetitzar, reforçar i sempre amb Feed-Bak.


PLANA 41

Canet Ponsa, Montse.Centre d’ Atenció Primària. Olot.

EDUCACIÓ SANITÀRIA

TAULA CINQUENA

SALA A

INTRODUCCIÓ:La malaltia celíaca és una intolerància permanent al gluten, que és un component proteïc present en alguns cereals com el blat, l’ordi, el sègol, la civada i el triticale (un híbrid entre el blat i el sègol).La celiaquia, segons l’Associació de Celíacs de Catalunya, afecta a l’1% de la població (dades de 2005), la qual cosa implica que a l’atenció primària hem de conéixer bé la simptomatologia i les actuacions a realitzar en cas que ens trobem amb un pacient que manifesti aquesta malaltia.Els símptomes que ens faran sospitar aquesta afecció són la diarrea crònica, els vòmits, un retard en el creixement (en el cas de tractar-se de nens), la pèrdua de pes i la pèrdua de la gana.Per a diagnosticar correctament la patologia s’ha de realitzar una biòpsia intestinal, per això no s’haurà de suprimir mai el gluten de l’alimentació si no ha estat diagnosticada abans la celiaquia.

ASPECTES QUE EL PROFESSIONAL SANITARI HA DE TENIR EN COMPTE:És fonamental recordar al pacient celíac que una mínima ingesta de gluten és suficient perquè es torni a desencadenar la malaltia.La dieta sense gluten haurà d’ésser equilibrada i és imprescindible que s’adapti a les característiques del pacient (costums, horaris, etc.). L’aport energètic ha de cobrir les necessitats nutricionals de la persona.

LES CAUSES MÉS FREQÜENTS DEL FRACÀS TERAPÈUTIC:Les causes més freqüents en el fracàs en la realització de la dieta sense gluten són:-Mala acceptació per part del celíac, que es veu privat de menjar aliments que abans prenia, com el pa, la reposteria, la pasta, etc.-El gluten es troba als productes menys sospitats, cosa que produeix que les persones que pateixen celiaquia hagin d’anar molt en compte amb els aliments que ingereixen.-La dieta sense gluten és per a tota la vida, la qual cosa pot provocar reaccions de rebeldia i l’abandonament d’aquesta dieta.

LA PERSONA QUE PATEIX CELIAQUIA A LA CONSULTA D’INFERMERIA:Un cop el pacient hagi entès els mecanismes que desencadenen la seva malaltia, podrà entendre les recomanacions següents:-Haurà de fer una dieta estricta sense gluten durant tota la seva vida. Podrà consumir tot tipus d’aliments que en el seu origen no continguin gluten: carn, peix, ou, llet, cereals sense gluten (arròs i blat de moro), llegums, fruita, verdura, sucre, etc...-El consum d’aliments manufacturats el farà assumir riscos potencials. Per això, sempre haurà de llegir l’etiqueta dels productes elaborats i/o envasats per veure quina és la seva composició.-Ha d’evitar fregir aliments sense gluten en olis on prèviament s’hagin fregit productes amb gluten (croquetes, arrebossats, etc.). Per això es recomana eliminar les farines de blat i el pa ratllat normal de les llars on viu un celíac. Es recomana utilitzar farines i pa ratllat sense gluten o flocs de puré de patata per arrebossar o espessir salses.-Quan vagi a un bar o a un restaurant, haurà de preguntar com s’ha elaborat aquell plat i els ingredients que el composen abans de consumir-lo, ja que les salses o els fregits poden estar cuinats amb productes que continguin gluten.-A les botigues existeixen productes alimentaris que contenen el símbol d’un hexàgon, a l’interior del qual podem llegir “Controlado por la F.A.C.E.”. Es tracta de la marca que garanteix que aquell producte té menys de 20 parts per milió de gluten i l’expedeix la Federació d’Associacions de Celíacs d’Espanya.


PLANA 42

Engràcia Soler i Pardo, Àngel Romero i Collado, Montserrat Mallol i Castelló.ABS Llançà.

LA DIETA DEL PACIENT CELÍAC A L’ATENCIÓ PRIMÀRIA

TAULA CINQUENA

SALA A

INTRODUCCIÓ: Les infeccions de transmissió sexual clàssiques han estat les grans oblidades. En l’actualitat tots hem tingut la sensació no objetivada de l’increment de les esmentades malalties infeccioses detectades en els nostres centres sanitaris.

MATERIAL I MÈTODES:S’han estudiat de forma retrospectiva tots els aïllats amb Neisseria Gonorrhoeae compresos entre l’1 de gener de 2006 i el 30 d’abril de 2007. Totes les mostres amb el diagnòstic de sospita de uretritis s’han sembrar en mitjans selectius tipus Thayer–Martin. Aquestes plaques de cultiu s’han incubat a 37ºC durant almenys 72 hores. A les soques aïlladas se’ls ha realizat estudi de’identificació stàndar i estudi de concentració mínima inhibitòria (CMI) a Penicil.lina i Ceftriaxona mitjançant E test.

RESULTAT:Es van obtenir un total de 10 mostres amb presència de Neisseria Gonorrhoeae en el període estudiat (16 mesos). 4 d’aïllats van tenir lloc durant l’any 2006 i els 6 restants durant els 4 primers mesos de l’any 2007. En tots el casos es tractava de barons que van acudir al d’urgències del nostre hospital per uretritis purulent. En el servei d’urgències va pendre una mostra de la secreció uretral que va ser enviada al laboratori per al seu cultiu. L’edat dels pacients estava compresa entre els 22 i els 46 anys de edat amb una mitjana de edat de 32 anys. Totes les soques van ser betalactamases negatives i molt sensibles a ceftriaxona amb uns valor moda de 0.016 mcg/ml. Quant a penicil.lina 2 soques var ser resistents, 2 sensibles y 6 soques van ser de sensibilitat intermèdia.

CONCLUSIONS:La gonocòccia no sol no ès una malaltia del segle passat sinó que experimenta un increment significatiu igual com la resta de ITS.La ceftriaxona es mostra efectiva en el 100% dels casos pel qual empíricament és el tractament d’elecció en aquests pacients.


PLANA 43

Carlos García Tejero y Yolanda Martín.Laboratori de Microbiologia. Hospital de Figueres.

NEISSERIA GONORROHEAE A L’ALT EMPORDÀ AÏLLATS DURANT L’ANY 2006-2007

TAULA CINQUENA

SALA A

INTRODUCCIÓ: El xarampió és una malaltia vírica altament contagiosa que pot trobar-se en tot el món. La vacunació és molt eficaç i ha condicionat una davallada espectacular de la seva incidència en països desenvolupats. A Catalunya es va incloure la vacuna triple vírica (XRP) en el calendari vacunal l’any 1981. Malgrat tot, en molts països els programes de vacunació són incomplets i la malaltia pot ser transmesa fàcilment a partir de viatgers internacionals. En els darrers anys, alguns països amb incidències molt baixes han patit brots epidèmics que han afectat població no vacunada. El setembre del 2006 a Barcelona ciutat s'inicia un brot de xarampió a partir d’un cas importat. Fins el 31 de desembre es confirmen 89 casos i 22 estan pendents de confirmar. Dels 111 casos, 102 no estaven vacunats (92 autòctons i 10 immigrants), dels quals 4 eren majors de 25 anys i la resta d’edat inferior a 15 mesos. Arran de l’aparició d’aquest brot, el Departament de Salut ens recorda la importància que els professionals que treballen en els centre sanitaris estiguin correctament vacunats enfront l’Hepatitis B, grip, Td, varicel·la i XRP.

OBJECTIU: Establir un protocol d’actuació en els Serveis de Prevenció de dues empreses sanitàries de la província de Girona d’acord amb les recomanacions del CatSalut davant d’un brot de xarampió.

METODOLOGIA: D’acord amb la Comissió d’Infeccioses i la Direcció de les Entitats, a partir del 15 de gener s’elabora un procediment d’actuació en els dos centres amb l’objectiu d'identificar als professionals no immunitzats que treballen en les àrees de risc (urgències, ginecologia, obstetrícia, pediatria i atenció primària), i recomanar-los la vacunació amb triple vírica.A partir d’aquesta data tots els treballadors en el moment de l’examen de salut inicial o periòdic es registra l’antecedent de rubèola, xarampió i parotiditis, i es recomana la vacunació als no immunitzats nascuts a partir del 1965.

RESULTAT: S’ha registrat l’antecedent de malaltia o vacunació a 371 treballadors, del quals en 65 està indicada l’administració de la vacuna (17,52%). S’han vacunat 18 persones (27,69% dels susceptibles). S’han fet marcadors serològics a 5 treballadors, 4 per embaràs, tres dels quals eren positius.

CONCLUSIONS: Poca percepció del risc per part del personal sanitari, donat que no hi ha hagut cap cas a la Regió Sanitària de Girona, la qual cosa afavoreix la baixa receptivitat a la vacunació.Desconeixement per part de molts treballadors de l’antecedent d’aquestes malalties i poca disponibilitat del carnet vacunal.És important que els Serveis de Prevenció incloguin en els seus protocols de vigilància de la salut el registre de l’antecedent d’immunització per xarampió,


PLANA 44

Benito Carreras, D.1; Carreras Valls, R.2; Pont Invernon, M. 2; Domínguez Carracedo, G. 1.Servei de Prevenció de RL de Serveis de Salut Integrats del Baix Empordà; 2 Servei de Prevenció de RL de l’Institut d’Assistència Sanitària de Girona.

ACTUACIÓ PREVENTIVA ENFRONT DEL XARAMPIÓ EN DUES EMPRESES SANITÀRIES

TAULA CINQUENA

SALA A

INTRODUCCIÓ:L’objectiu d’aquest estudi és determinar la incidència de caigudes amb lesió (CAL) en població anciana ≥70anys que viu en la comunitat i fer una anàlisi de supervivència.

METODOLOGIA:Seguiment durant 3 anys d’una cohort de 310 persones ≥70anys d’una comunitat urbana-rural reclutada al 2003 establint el patró de caigudes. Es va realitzar enquesta telefònica protocol.litzada recollint CAL per evitar biaixos de memòria, necessitat d’assistència mèdica, tipus de lesions i ingressos hospitalaris. Les defuncions van extreure’s del programa SIAP.

RESULTATS:Dels 310 hagueren 22 exclusions: 75% il.localitzables, 20% refusaren i 5% comunicació impossible. La incidència de CAL fou de 81/1000 persones-any(p-a), on 67/1000p-a foren dones i 19/1000p-a homes (RR=3,54). La incidència per edats fou de 39/1000p-a en 80anys i 72/1000p-a en 80anys (RR=1,84). Del total, 85/1000p-a tenien caigudes prèvies mentre que 32/1000p-a no tenien caigudes previes (RR=2,67).La prevalença de CAL va ser de 24,3% (IC 95%:19,6-24,4). De les defuncions, la mitjana de supervivència entre aquells que van caure prèviament en relació als que no fou de 1,68 anys (IC95%:1,24-2,12) per 1,92anys (IC95%:1,52-2,32), la mediana d’anys de supervivència 1,89 per 2,17; i la probabilitat de supervivència a l’any 40% per 60%, respectivament.Van necessitar assistència mèdica el 23% dels que van caure i ingrés hospitalari el 5%. Les lesions inciso-contuses van suposar el 76%, fractures 16% (25% de les quals van ser de fèmur) i TCE 4%.

CONCLUSIONS: S’ha observat una major incidència de caigudes amb lesions en dones que en homes, en 80 anys i en aquells amb antecedents de caigudes prèvies. La supervivència de les persones que no van caure va ser superior. De cada 4 caigudes amb lesió 1 és greu (fractura o TCE). Caldria detectar la població de més risc i valorar estratègies per disminuir-lo.


PLANA 45

Piñar Mateos, M. Angels (1); Serrano Ramon, Nadia(1); Parejo Mir, Lluïsa (1); Bernabeu Díez, Silvia(1); Picas Jufresa, Anna(2); Quesada Sabaté, Miquel (1).(1) ABS Salt, (2) ABS Girona-4.

INCIDÈNCIA DE CAIGUDES AMB LESIÓ EN UNA COHORT ANCIANA QUE VIU EN LA COMUNITAT.

TAULA CINQUENA

SALA A

INTRODUCCIÓ:La síndrome de Turner (ST) és un desordre cromosòmic numèric relativament freqüent, causat per la monosomia completa o parcial del cromosoma X en algunes o totes les cèl·lules d’un individu. Afecta aproximadament una de cada 2000 nenes recent nascudes vives. L’estatura baixa i la disgenèsia gonadal són les característiques clíniques més freqüents.La constitució cromosòmica més freqüent és la forma pura de ST amb una fòrmula cromosòmica 45,X, no obstant, prop del 50% dels casos presenten altres cariotips. En el cas de mosaicisme el grau detectat en líquid amniòtic no té correlació fenotípica, això fa que el pronòstic pels mosaics 45,X/46,XX diagnosticats prenatalment encara no estigui ben establert.El nostre objectiu és revisar i exposar tots els casos relacionats amb la ST que s’han detectat a l’àrea durant el període esmentat i estudiar els casos de mosaicisme per tal d’aportar més casos a la bibliografia.

PACIENTS, MATERIALS I MÈTODES:Pacients: 3 casos prenatals amb indicació d’anomalies ecogràfiques. Un cas prenatal amb indicació d’edat materna. Una pacient de 6 anys amb fenotip suggestiu de la ST.Materials i mètodes: Pel diagnòstic prenatal determinació d’aneuploïdies per hibridació in situ fluorescent (FISH) en líquid amniòtic i determinació del cariotip segons metodologia en flascó. Pel diagnòstic postnatal determinació del cariotip en sang periférica (SP) i FISH d’aneuploïdies dels cromosomes sexuals en cèl·lules de descamació epitelial de l’orina.

RESULTATS:3 dels casos diagnosticats prenatalment presentaven una forma pura de monosomia X i evidència d’anomalies ecogràfiques. Es va decidir practicar una interrupció voluntària de l’embaràs.L’altre cas prenatal presentava un mosaic amb constitució cromosòmica 45,X/46,XX. En aquest cas l’embaràs va seguir endavant. Quan la nena tenia 17 mesos se li va repetir el cariotip en SP i es va detectar una constitució cromosòmica 46,XX normal.A la pacient de 6 anys se li va detectar una constitució cromosòmica 46,XX normal en els dos teixits analitzats.

CONCLUSIONS:1.Tots els casos prenatals de monosomia X total presentaven anomalies ecogràfiques característiques de la ST, en canvi el cas de mosaicisme no en presentava i va néixer una nena fenotípicament sana. Això suggereix que el pronóstic dels mosicismes sense evidències ecogràfiques s’ha de distingir de les monosomies totals alhora de donar consell genètic.2. En aquells casos postnatals diagnosticats prenatalment de mosaics 45,X/46,XX i també els postnatals amb evidències fenotípiques de ST és aconsellable estudiar més d’un teixit. En els casos determinats només postnatalment és interessant estudiar també la possibilitat de la síndrome de Noonan.


PLANA 46

Panosa Roqueta, C.; Alsius Suñer, M.; Obon Ferrer, M.; Cortés Martínez, N.; Torrent Roca, C.; Pascual Mostaza, C.Àrea de Genética i Biologia Molecular. Laboratori ICS Girona. Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta.

REVISIÓ DELS CASOS DE SÍNDROME DE TURNER I ESTUDI DELS MOSAICISMES ASSOCIATS DETECTATS A L’ÀREA DE GENÈTICA I

BIOLOGIA MOLECULAR DEL LABORATORI ICS DE GIRONA DURANT EL PERÍODE NOVEMBRE 2004-ABRIL 2007.

TAULA CINQUENA

SALA A

INTRODUCCIÓ:L’úlcera del peu diabètic és una complicació freqüent de la DM, que representa una elevada morbilitat de la persona.

OBJECTIUS:- Augmentar l’efectivitat terapèutica d’ aquesta patologia. - Disminuir en un 40%, les amputacions per lesions cutànies neuropàtica o neuroisquèmica, en el peu diabètic, en 2 anys.- Disminuir un 25% les recidives de les lesions cutànies neuropàtica o neuroisquèmica, en el peu diabètic, en 2 anys

SUBJECTES DEL ESTUDI:Pacients diabètics, amb úlceres d’origen neuropàtic, o neuroisquèmic (amb poca afectació vascular) als peus, atesos tan a A.P. com derivats dálgun Servei de l´Hospital.

METODOLOGIA:1/ Un equip interdisciplinari del Hospital, format pels Serveis de M. Interna, Cirurgia vascular, Rehabilitació. Es compte amb la col·laboració puntual dels serveis de: Dermatologia, COT. En el diagnòstic també comptem amb la col·laboració del servei de laboratori, RX, RM.2/ En el seguiment del pla de cures col·laboren D.I. d’Atenció Primària, i si necessiten ingrés, el personal D.I. de la planta on es troba el pacient ingressat.3/ Dins el servei d’endocrí es realitza el pla de cures amb història específica del pacient. AVALUACIÓ: Després dels 18 mesos de inici, lávaluació s’ha fet en les variables següents: nombre de pacients atesos, núm. de resolucions, núm. de derivacions, núm. d’amputacions durant el tractament. CONCLUSIONS:- El Servei que estem oferint és eficaç, en termes econòmics, i de qualitat de vida. - Léducació preventiva és aplicada a la majoria de persones ateses en el Servei.- S’ha detectat una necessitat de comunicació amb els equips d’A.P. per:

a) Valoració i diagnòstic inicial de la lesiób) Tècnica, seguiment i pauta de cures

Per aquest motius estem elaborant un pla d’actuació Hospital – A.P i/o A.P – Hospital.


PLANA 47

D.I. Rosa Montenegro, Infermera Educadora de la UDEN; Dra. Mònica Recasens, Endocrí de la UDEN; Dr. Wwifredo Ricart, Cap de servei de la UDEN; D.I. Clotilde Castillejo, Coordinadora d’Infermeria de la UDEN; Dr. Castro, Metge del Servei de Medicina Interna.

FUNCIONAMENT DE LA UNITAT DEL PEU DIABÈTIC

TAULA CINQUENA

SALA A

INTRODUCCIÓ: Els objectius prioritaris d’un programa de tuberculosi són el diagnòstic precoç de la malaltia, el tractament dels malalts i l’estudi de contactes dels casos de tubeculosi pulmonar contagiosa. L’objectiu d’aquesta ponència és descriure els casos de tuberculosi i el resultat de l’ estudi de contactes realitzats durant els l’anys 2000-2005 així com explicar les accions dutes a terme per millorar el control de la tuberculosi.

MATERIAL I MÈTODES:La població d’estudi està constituïda pels casos de tuberculosi notificats als ST de Salut a Girona i els estudis de contactes duts a terme durant els antys 2000-2005.Les actuacions fetes per millorar el control de la tuberculosi han estat la creació de les unitats hospitàlaries de tuberculosi en els hospitals de les comarques gironines , la creació dels responsables de tuberculosi a cada una de les ABS i la intervenció dels agents de salut. S’ha consensuat un protocol d’estudi de contactes comú per a les unitats hospitalàries i per a l’assistència primària.

RESULTATS: La taxa d’incidència de tuberculosi durant els anys 2000-2005 ha oscil·lat entre 20 casos a 23 casos per 100.000 h., observant un increment el darrer any. La mitjana del retard diagnòstic en les tuberculosis pulmonars bacil·lífers durant aquests anys ha estat 75,75 dies. La taxa de compliment del tractament en autòctons ha oscil·lat entre 96 al 100% i en immigrants entre 81 i el 94%. Durant aquets 6 anys s’han estudiat 3865 contactes amb una mitjana de 6,28 contactes per cas. S’han detectat 6 microepidèmies. S’han estudiat el 100% de contactes dels casos de tuberculois pediàtriques i entre 89-100% dels casos de tuberculosis bacil·líferes. El resultat de l’estudi de contactes ha estat el següent: un 1% de malalts, un 17% d’infectats tributaris al tractament de la infecció, un 13% infectats no tributaris al tractament de la infecció, un 9% no infectats tributaris al tractament preventiu de la infecció, un 59 % no infectats no tributaris al tractament preventiu de la infecció i un 1% de perduts al cribratge. El compliment dels tractaments preventius de la infecció ha oscil·lat entre 57 i un 82 % i el compliment de la infecció tuberculosa ha oscil·lat entre un 61% i un 87%.

CONCLUSIONS: La mitjana en el retard diagnòstic en les tuberculosis pulmonar bacil·líferes en aquests últims sis anys ha estat de 75,75 dies.La taxa d’acompliment del tractament de la tuberculosi en autòctons ha oscil·lat entre el 96-100% i en immigrants recents entre 81-94%.S’ha dut a terme l’estudi de contactes del 100% dels casos de tuberculosi pediàtrica i entre 89-100 dels casos de tuberculosi pulmonar bacil·lífera.El compliment del tractament de la infecció tuberculosa ha oscil·lat entre un 61% i 87%.Per millorar els resultats de la vigilància i control de la tuberculosi s’han dut a XXIII JORNADA DE CLOENDA CURS 2006-2007

PLANA 48

N. Follia, M. Sabater, N. Camps, M. Danés, M. Company.Grup pel control de la tuberculosi a les comarques gironines.

VIGILÀNCIA I CONTROL DE LA TUBERCULOSI A LES COMARQUES GIRONINES ANYS 2000-2005

CIRURGIA DIGESTIVA. RADIOLOGIA.

President: Dr. Dr. Ramon Masvidal CalpeSecretari: Dr. Joaquim Martínez Torres

TAULA SISENA SALA B


PLANA 49

TAULA SISENA

SALA B

INTRODUCCIÓ: L’HDA és una de les urgències més freqüents a la pràctica clínica hospitalària amb una incidència de 50-150 casos/ 100.000 adults per any. A la dècada dels 90 hi ha hagut importants canvis al maneig de la patologia gastrointestinal potencialment causant d’HDA (úlcera pèptica, cirrosi hepàtica…) juntament amb l'aparició de nous fàrmacs i tècniques endoscòpiques per al tractament de l'episodi agut. El nostre objectiu ha estat analitzar l'efecte d'aquests canvis en la forma de presentació i l'evolució de l'episodi d’HDA.

MATERIAL I MÈTODES: S'inclouen tots els pacients amb HDA atesos al nostre hospital en dos períodes de tres anys consecutius separats per 10 anys (abril 91-abril 94 vs desembre 01-desembre 04). A tots els pacients se'ls va realitzar una gastroscòpia urgent a les primeres 24 hores i se'ls va aplicar un tractament endoscòpic si ho requerien. Es van recollir variables demogràfiques i clíniques (edat, sexe, antecedents patològics, fàrmacs, pressió arterial, freqüència cardiaca, evolució clínica i analítica), variables endoscòpiques (tipus de lesió, estigmes d’hemostàsia, restes hemàtiques) i d'evolució (re-sagnat, necessitat de cirurgia, requeriments transfusionals i mortalitat durant l'hospitalització).

RESULTATS: Es van incloure 1.299 pacients en el primer període i 690 en el segon (una disminució del 46.8 %). L'edat mitja va ser més alta al segon període (62.7 vs 65.4, p<0.01). No es van detectar diferències de gènere entre els dos períodes. La presa prèvia de anticoagulantes orals es va incrementar en el segon període (9.8% vs 15.5% p<0,001) així com un augment dels AINEs. No van haver-hi diferències en el moment de l'admissió a urgències en termes d'inestabilitat hemodinámica ni d’hemograma. Hi ha hagut canvis etiològics significatius: menys úlceres duodenales, augment en el percentatge de pacients sense lesió endoscópica i més terapèutica endoscòpica (31% vs 36%; p<0.01), malgrat detectar-se estigmes de hemostàsia de menor gravetat. En termes d'evolució general, en el segon període hi va haver menor nombre de pacients transfosos (60% vs 52%, p<0.01), episodis de re-sagnat ( 14.2 % vs 4.1 % p<0.001), intervencions quirúrgiques (5.9% vs 1.3 % p<0,001) i mortalitat (9.7% vs 5.4% p=0.01). Finalment, s'ha detectat un menor nombre d'ingressos per HDA (94% vs 75.2% p<0.001) amb un escurçament de l'estada mitjana hospitalària (mediana de 6 vs 4 dies p<0.001).

CONCLUSIÓ: Podem concloure que, a l'última dècada, hi ha hagut canvis en el perfil general i l’etiologia dels episodis d’HDA atesos al nostre hospital juntament amb una millor evolució d'aquesta important condició amb una disminució significativa de la mortalitat.

XXIIIJORNADA DE CLOENDA CURS 2006-2007 PLANA 50

M. Figa, R. Munteanu, E. Fort, M. Hombrados, F. González-Huix, D. Acero.Digestiu. Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta.

HEMORRÀGIA DIGESTIVA ALTA (HDA): CANVIS A L’EPIDEMIOLOGIA I L’EVOLUCIÓ DURANT L’ÚLTIMA DÈCADA (1991-94 VS 2001-2004)

TAULA SISENA

SALA B

INTRODUCCIÓ:La metàstasi adrenal solitària és infreqüent i la seva resecció resulta controvertida. El seu abordatge laparoscòpic ha estat en discussió.

PACIENTS I MÈTODES:Estudi prospectiu, en els últims 5 anys (2003-2007), dels pacients intervinguts de metàstasi adrenal per laparoscòpia en la Unitat de Cirurgia Endocrina.

RESULTATS:D’un total de 26 adrenalectomies laparoscòpiques, dos foren per metàstasi solitàries. Dos homes de 59 i 54 anys, amb antecedents de lobectomia per càncer de pulmó. Una tumoració fou esquerra (metàstasi de carcinoma escamós) i l’altre dreta (metàstasi de carcinoma indiferenciat de cèl·lules grans). Es va practicar l’exèresi per abordatge laparoscòpic. Com complicacions hi va haver una crisi hipertensiva. No va haver reintervencions. El temps quirúrgic fou de 235 i 115 min. La mida de les suprarenals extirpades fou de 10 i 5 cm. La mida de les tumoracions extirpades fou de 6 i 2 cm. Els dos pacients estan lliures de malaltia als 11 i 10 mesos, respectivament.

CONCLUSIONS: L’adrenalectomia laparoscòpica per metàstasi pot realitzar-se sense desavantatges oncològiques.


José Ignacio Rodríguez-Hermosa, Josep Roig, Mònica Recasens, Pedro Ortuño, Pere Planellas, Antoni Codina-Cazador.Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta.

METÀSTASI ADRENAL SOLITÀRIA: ADRENALECTOMIA LAPAROSCÒPICA

TAULA SISENA

SALA B

INTRODUCCIÓ:El sistema BI-RADS és una eina de garantia de qualitat dissenyada per estandaritzar els informes mamogràfics, reduïr la confusió de la interpretació de la imatge mamària i facilitar la monitorització dels resultats.

MATERIAL, MÈTODES I RESULTATS:La comunicació pretén explicar les seccions de les que consta el sistema BI-RADS. Donar a conèixer com s´ha d´estructurar un informe mamogràfic. Tipus de patrons glandulars, troballes mamogràfiques, localització de les lesions i categoritzar amb la recomanació que comporta.Actualment hi ha una gran variabilitat en els informes mamogràfics que comporta una confusió entre el radiòleg i el metge que rep els resultats. El sistema BI-RADS ajuda a donar uniformitat i a categorizar les lesions per tal d´entendra la recomanació a seguir.

CONCLUSIONS:El sistema Bi-RADS presenta uns gran avantatges.És important la seva utilització per el binomi categorització / recomanació.Pretén reduïr la variabilitat dels informes radiològics per tal de parlar amb el mateix lèxic entre especialistes i entendre el diagnòstic i la recomanació que comporta.La comunicació intentar divulgar el sistema entre els radiòlegs i els metges que reben els informes per tal de familiaritzant-se i utilitzar-lo com eina rutinària.


PLANA 52

Joana Ferrer Subirós, Francesc Castañer Corretger, Joan Albanell Mira, Marc Argelaguet Foret, Nadia Viejo Mira, Carles Nadal Vidal.

DIAGNÒSTIC MAMOGRÀFIC: SISTEMA BI-RADS

TAULA SISENA

SALA B

Léstat dels ganglis axil.lars i el tamany tumoral són els principals factors pronòstics del càncer de mama. La dissecció dels ganglis axil.lars, ha format part del seu tractament convencional, amb dues finalitats: estadiatge com a factor pronòstic de supervivència, i terapèutic, per a control de la malaltia regional. La limfadenectomia té complicacions, sobre tot el limfedema. Es va trobar un mètode amb la mateixa precissió i amb menor morbilitat.La tècnica del gangli sentinella (GS) es basa en identificar i extreure per al seu estudi anatomo-patològic el primer gangli que rep el drenatge limfàtic del tumor mamari i pot ser representatiu de léstat de la resta de les adenopaties axil.lars. És per tant una alternativa a la limfadenectomia en pacients amb axil.la clínicament negativa.Per instaurar la tècnica a la Regió Sanitària de Girona es va constituir un grup multidisciplinari de treball amb especialistes en medicina nuclear (CETIR, IDI), oncòlegs (ICO) i ginecòlegs, cirurgians i patòlegs dels hospitals de Girona: Hospital Universitari Josep Trueta, Hospital de Campdevànol, Clínica Girona-Hospital de Sta Caterina, Hospital de Palamós, Hospital d´ Olot i Hospital de Figueres. La introducció de láplicació de la tècnica va constar de dues fases:Fase de validació per a confirmació de la limfogammagrafia com a mètode de detecció del GS, i confirmació de la representativitat del GS de léstat de la resta de láxil.la. Es van valorar 92 pacients dels sis centres, amb resultats sobreposats als de les sèries de referència.Fase dáplicació terapèutica, amb estudi intraoperatori del GS i limfadenectomia axil.lar si es detecten metàstasis o omissió del buidament axil.lar en cas de gangli negatiu.Aquest procés, representa també canvis en el processament anatomo-patològic habitual dels ganglis. S´han de detectar macro (>2mm) i micrometàstasis (0,2-2mm) però també aïllades cèl.lules tumorals (estadiatges reflectits a la classificació TNM). S´ha establert un protocol de talls seriats i estudi immunohistoquímic consensuat per tots els patòlegs implicats.A l´Hospital de Figueres s´ha fet léstudi del GS en 76 pacients amb càncer de mama entre el novembre de 2004 fins al març de 2007. 26 corresponien al període de validació, començant la fase terapèutica a lóctubre de 2005. 64 eren carcinomes ductals i 8 lobulillars infiltrants (pT1 i pT2) i 4 carcinomes intraductals. S´han detectat macro i micrometàstasis en 18 casos (11 amb estudi intraoperatori) i 6 casos dáïllades cèl.lules tumorals. S´han evitat, per tant, 34 limfadenectomies axil.lars a la fase dáplicació terapèutica. El càncer de mama constitueix un problema de salut a la nostra regió Sanitària i tenint en compte que la utilització de la tècnica del GS és un fet a nivell mundial, es va possar en marxa als nostres hospitals, amb un procés en el que cal destacar lált grau dínterès i participació de les nombroses persones i serveis participants, amb les dificultats de pertànyer a institucions diferents, que va permetre validar una tècnica en tota una regió sanitària.A efectes terapèutics, línterès actual radica en léstudi del significat predictiu i pronòstic de les micrometàstasis i de la presència de grups cel.lulars aïllats i si és necessària la limfadenectomia axil.lar completa en el cas de les primeres.


PLANA 53

M.V. Huerta,* M.J. Muntané*, P. Suárez-Pumariega**, N. Devesa**, S. Del Barco***, A. Rubió*** . *Anatomia Patològica i **Ginecologia (Hospital de Figueres), ICO (Girona), CETIR;IDI (Girona).

GANGLI SENTINELLA EN EL CARCINOMA DE MAMA. ESTUDI ANATOMO-PATOLÒGIC A L´HOSPITAL DE FIGUERES DINS DEL GRUP DE TREBALL

MULTICÈNTRIC DE LA REGIÓ SANITÀRIA DE GIRONA

TAULA SISENA

SALA B

INTRODUCCIÓ:Aquests darrers anys s’ ha introduït l’ accés mínimament invasiu en la cirurgia de les neoplàsies d’esòfag. L’ esofaguectomia laparoscòpica presenta l’ avantatge de la cirurgia mínimament invasiva (incisions més petites, menor pèrdua hemàtica, menor dolor postoperatori, menor morbiditat postoperatòria,...). Això ha ocasionat un canvi en les complicacions d’ aquesta cirurgia. L’ hèrnia diafragmàtica és una complicació molt poc freqüent de les esofaguectomia per via oberta, però la incidència augmenta amb la via laparoscòpica.

CAS CLÍNIC:Home de 60 anys intervingut 10 mesos abans d’ esofaguectomia per neoplàsia per abordatge toracoscòpic i laparoscòpic. En els últims 2 mesos havia presentat dolors abdominals de característiques còliques. El pacient consulta a urgències per un quadre de dolor epigàstric acompanyat de nàusees, vòmits, taquicàrdia i distensió abdominal. Es realitza analítica general, radiografia de tòrax i abdomen i TC abdominal on s’observa hèrnia mediastínica de grans dimensions.

TÈCNICA QUIRÚRGICA:El pacient es col·loca en decúbit supí. Es realitza abordatge laparoscòpic amb 4 tròcars. Es redueix l’ hèrnia diafagmàtica i es sutura del defecte amb punts simples. Es mostra un vídeo amb els detalls de la tècnica quirúrgica complerta.

CONCLUSIONS:La cirurgia mínimament invasiva, que condiciona una disminució de les adherències intraperitoneals, pot obligar a afegir mesures addicionals a nivell diafragmàtic per evitar aquesta possible complicació. Amb la introducció de la cirurgia laparoscòpica en general, estem veient un cert canvi en l’ aparició de les complicacions postoperatòries.


PLANA 54

Planellas Giné, P.; Roig García, J.; Rodríguez Hermosa, J.I.; Gironès Vilà J.; Garsot Savall E.; Codina Cazador, A.Servei de Cirurgia General i de l’ Aparell Digestiu. Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta.

REPARACIÓ LAPAROSCÒPICA D’ HÈRNIA DIAFRAGMÀTICA POSTESOFAGUECTOMIA

TAULA SISENA

SALA B

INTRODUCCIO:Les col·leccions intraabdominals poden ser focus de infecció en diferents situacions, com a complicació postquirúrgica, o com a focus primari de diferent origen. L'abordatge percutani guiat per TC o ecografia permet un tractament segur i eficaç de les mateixes.

MATERIAL I METODES:Es pretén explicar la tècnica d'abordatge percutani guiat per ecografia i TC de les col·leccions intraabdominals, així com el material utilitzat.

RESULTATS:En la nostra experiència l'abordatge percutàni de les col·leccions intraabdominals es una tècnica segura, amb un baix risc de complicacions i uns bon resultats en quant a la resolució de les col·leccions.

CONCLUSIO:El tractament percutani de les col·leccions intraabdominals guiat per tècniques d'imatge es una tècnica segura i eficaç amb un alt índex d'èxits.


PLANA 55

J. Soriano, M. Boada, G. Laguillo, A. Gelabert, I. Díez, A. Maroto

ABORDATGE PERCUTANI DE LES COL·LECCIONS INTRAABDOMINALS

TAULA SISENA

SALA B

INTRODUCCIÓ: L’endoscòpia flexible permet la septoplàstia amb bisturí de pre-tall del diverticle de Zenker com una alternativa menys agressiva que la cirurgia o la diverticulotomia amb endoscopi rígid. En los últims anys s’ha desenvolupat, per la cirurgia laparoscòpica, un sistema electrotèrmic de segellat de vasos (EBVS, Ligasure, Valley lab, Boulder CO, USA) per aconseguir hemostàsia i segellat dels teixits. Aquest sistema aconsegueix el segellat de vasos de fins a 7 mm de diàmetre per desnaturalització de col·lagen i elastina dintre de la paret vascular i del teixit connectiu del voltant.

OBJETIU: Avaluar l’efectivitat i seguretat de la utilització d’una pinça segelladora de termofusió bipolar para la mucomiotomia del diverticle de Zenker controlada sota visió amb fibrogastroscopi.

PACIENT: Home de 93 anys amb antecedents de malaltia bronquial amb tos i expectoració de uns 30 anys d’evolució i que va ingressar en una ocasió al 2004, per un episodi de sobreinfecció respiratòria. Clínica actual de disfàgia, regurgitació i tos progressiva de 4 anys d’evolució, amb episodis d’ennuegament nocturns ocasionals i reducció progressiva de la ingesta fins tolerar sols líquids i dieta triturada. Pèrdua de pes de 4 kgr en els últims 6 mesos. Un TEGD i una fibrogastroscòpia varen evidenciar un diverticle de Zenker de 6 cm amb important quantitat de restes alimentaris al seu interior. No hi havien dades analítiques suggestives de malnutrició.

MÈTODE: El septe del diverticle de Zenker es va exposar utilitzant un diverticuloscopi de Devierè (Wilson–Cook, USA). La miotomia es va realitzar per aplicacions succesives de segellament i tall utilitzant un pinça segelladora de electrofusió bipolar (Ligasure V™ sealer/divider: 37 cm de llarg i 5 mm de diàmetre; longitud de la pinça: 1,2 cm) que es va passar per el diverticuloscopi en paral·lel a un endoscopi ultra fi (Olympus GIF N 180: diàmetre del tub d’inserció: 4.9 mm) que va permetre el control amb visió endoscòpica directa. La severitat i freqüència de la simptomatologia va ser avaluada abans i al mes del tractament. El procediment es va fer amb sedació profunda amb propofol controlat per la infermera i sense profilaxi antibiòtica.

RESULTATS: Després de col·locar el diverticuloscopi i aïllar el septe es va aplicar en quatre ocasions la pinça segelladora, aconseguint segellar i tallar uns 4 cm del diverticle. No es va produir sagnat ni perforació. L’accés a l’esòfag es va millorar de forma significativa. Al mes del procediment el pacient no presentava disfàgia. No s’havien produït cap complicació i el pacient tolerava la dieta oral sòlida sense cap dificultat. Els episodis de tos o ennuegament havien desaparegut. El pacient havia recuperat 2 kgr de pes.

CONCLUSIONS: La pinça laparoscópica segelladora de electrofusió bipolar sembla ser segura y efectiva per la septoplàstia del diverticle de Zenker. L’experiència en aquest cas fa XXIII JORNADA DE CLOENDA CURS 2006-2007

PLANA 56

M. Figa Francesch, D. Acero Fernández, F. González-Huix Llado.Servei d’Aparell Digestiu. Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta.

MUCOMIOTOMIA ENDOSCÒPICA DEL DIVERTICLE DE ZENKER AMB SISTEMA SAGELLADOR

DE TERMOCOAGULACIÓ BIPOLAR.

TAULA SISENA

SALA B

La American College Sports Medicine recomana l’exercici aeròbic d’intensitat moderada, amb una freqüència de 3 a 5 sessions setmanals i una durada de 15 a 60 minuts, alternades amb un treball muscular global de força–resistència en un marc psicosocial saludable. Aquesta prescripció general es pot estendre a pacients amb càncer.

El resultat d’un programa d’aquestes característiques és una millora de la Qualitat de Vida durant i després del tractament. Aquest treball presenta els resultats preliminars de l’aplicació d’un programa d’exercici físic força-resistència adaptat al càncer de próstata en una mostra de l’Alt Empordà. Es consideren les característiques i les contraindicacions de l’exercici a la malaltia i permet la seva adaptació en casos de fatiga, citopènies, metàstasis i depressió. Per altra banda, es consideren factors varis relacionats amb la motivació i adherència al programa.

RESULTATS: Cal destacar, la millora de la resistència muscular, disminució del greix corporal, control de la incontinencia urinària, disminució de la fatiga relativa al càncer i la millora de la Qualitat de Vida.

Paraules clau: Exercici, càncer de próstata, fatiga, qualitat de vida, adherència.

* Aquest estudi s’està realitzant gràcies a l’ajut econòmic del DURSI, de la Beca del IdIBGI i la Beca del Consell Social.


PLANA 57

Bernat-Carles Serdà.UdG (Universitat de Girona).

CÀNCER DE PRÒSTATA I EXERCICI FÍSIC

TAULA SISENA

SALA B

INTRODUCCIÓ: Els tumors de l’Estroma Gastrointestinal (GIST) són neoplasies poc freqüents caracteritzades per la presentació de la mutació del gen KIT i conegudes anteriorment per altres nomenclatures. Les primeres publicacions sobre incidència i supervivencia poblacional són molt recents i fins l’actualitat cap correspon a poblacions del sud d’Europa.

MATERIAL I MÈTODES: Hem utilitzat el Registre del Càncer de Girona per identificar les neoplasies mesenquimals malignes del tracte digestiu en el període 1994-2001 i hem realitzat el test c-kit per identificar els GIST. Posteriorment s’han calculat les tases d’incidència i supervivència y realitzat un anàlisis segons sexe i les categories de risc en que es classifiquen aquests tipus de neoplasia.

RESULTATS: S’han identificat 46 GIST. El 50% localitzats a estòmac, 43.5% a budell prim, 4.3% a omentum i 2.2% a colon. La incidència anual per 100000 habitants en taxa crua, taxa europea estandaritzada per edat i taxa mundial estandaritzada per edat fou respectivament 1.09, 0.90 and 0.65 casos. La supervivència relativa als 5 anys per tota la cohort fou 74.7 %, marcadament més baixa pels casos d’alt risc de recidiva (20.3%).

CONCLUSIONS: Presentem el primer estudi poblacional de la incidència i supervivència dels GIST del sud d’Europa. La incidència és baixa i comparable a la d’altres Registres de Càncer. La supervivència dels casos de baix risc és semblant a la de la població general i més baixa en els casos d’alt risc. Aquests resultats epidemiològics han d’ajudar en un futur a comparar supervivències en poblacions tractades amb els nous farmacs diana comecialitzats.


PLANA 58

Velasco, M. 1; Rubió, J. 1; Hernández Yagüe, X. 1; Marcos Gragera, R.2; Alsina, M. 1; Rollan, E. 1; Ortiz, R. 3; Izquierdo, A. 1-2; Brunet, J. 1.1 Servei d’Oncologia Mèdica. Institut Català d’Oncologia de Girona2 Unitat de Epidemiologia i Registre del Càncer. Institut Català d’Oncologia de Girona3 Servei d’Anatomia Patològica. Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta.

INCIDENCIA I SUPERVIVÈNCIA POBLACIONALS DELS TUMORS DE L’ESTROMA GASTROINTESTINAL A GIRONA 1994-2001

TÈCNICS RADIOLOGIA.

President. Sr. Daniel FontesSecretari: Sr. Fco. Javier Tomàs Gimeno

TAULA SETENA SALA C


PLANA 59

TAULA SETENA

SALA C

INTRODUCCIÓ:La ressonància magnètica és una tècnica de diagnòstic per la imatge no invasiva basada en les propietats magnètiques dels nuclis atòmics.Tot i ser cada vegada més coneguda per la seva alta especificitat i total innocuïtat, encara hi ha dubtes sobre les indicacions de la prova, les contraindicacions o el tipus de preparació requerit per a la realització d’una exploració de ressonància magnètica.

MATERIAL I MÈTODES:Les ressonàncies magnètiques als nostres centres es realitzen amb un equip de 0,2 Testla i dos equips de 1,5 Tesla de la marca General Electric.

RESULTATS I CONCLUSIONS:La ressonància magnètica és una tècnica diagnòstica d’uns 30-40 minuts de durada, d’unes característiques especials (soroll, espai més o menys tancat, etc.) i amb uns requisits a acomplir (immobilitat, decúbit, etc.) que requereix el coneixement de la tècnica per part del personal mèdic que prescriu la prova i del personal d’infermeria, alhora de seleccionar l’exploració i de facilitar informació al pacient.Per tot això considerem molt important donar a conèixer les nocions bàsiques de la ressonància magnètica al personal sanitari en general, advertir-los de les precaucions i contraindicacions d’aquesta prova i facilitar-los informació sobre les indicacions de la ressonància magnètica.


PLANA 60

Sònia Sala i López, Xavier Àlvarez Herrero, Cristina de Santos Ruiz, Victoriano Marcos Fernández, Montse Planas i Jordi, Eva Verdaguer i DarnéRessonància Girona. Clínica Girona.

EL QUÈ, QUI, COM DE LA RESSONÀNCIA. NOCIONS BÀSIQUES DE RESSONÀNCIA MAGNÈTICA

TAULA SETENA

SALA C

L’angiografia per Ressonància Magnètica permet l'estudi no invasiu de l'arbre vascular de manera tridimensional d'alta resolució espacial a partir de diferents técniques angiogràfiques.Les tècniques angiogràfiques es poden diferenciar en dos grans grups: les tècniques de sang blanca i les tècniques de sang negra. De totes elles destaquen la tècnica time of flight, contrast de fase i angiografia per realçament de contrast endovenós.Cada una d'aquestes tècniques disposa d'una sèrie d'avantatges i inconvenients que es reflecteixen en les seves aplicacions.A més a més la incorporació de noves seqüències ràpides y les noves bobines multicanal han permès el desenvolupament de tècniques 4D en el que s'incorpora a l´angiografia convencional la resolució temporal i la sincronització cardíaca.


PLANA 61

Gerard Blasco.IDI GIRONA. Hospital universitari de Girona Dr. Josep Trueta.

TÈCNIQUES D'ANGIOGRAFIA PER RESSONÀNCIA MAGNÈTICA 3D D'ALTA RESOLUCIÓ

TAULA SETENA

SALA C

El Museu d'Arqueologia subaquàtica de Girona, ens va demanar l'estudi d'una peça trobada en l'interior d'un vaixell grec del s. VI a.c, a prop de les costes Mallorquines (Pollença).Lárqueologia subaquàtica en els últims 40 anys ha experimentat una evolució vertiginosa, i es fa necessari l ús de noves tècniques per l'estudi de les peces trobades.

S'utilitza per l'estudi un TCMD de 10 files de detectors Philips MX8000 IDT, la peça d'uns 50 cm de longitud està recoberta d'una capa gruixuda de conglomerat calcari, que dificulta de gran manera qualsevol intent d'estudi radiològic, per això es va pensar en la utilització de un TCMD i aprofitar les seves característiques per aconseguir algun tipus d'imatge de línterior de la peça.

Per això es van adequar el paràmetres per travessar una zona tan gruixuda i evitar en tot moment els artefactes per que no destorbessin el nostre estudi.

Després de realitzar léstudi vàrem comprovar que la peça consta de 2 parts, una primera que podria ser un casc o un recipient per transportar eines, i una segona que serien eines per treballar al camp. Les dues son d'un material metàl·lic. L'estudi es va centrar en la primera zona.

Es realitzen reconstruccions en diferents plans de la peça, es reconstrueix en volum rendering i utilitzant els diferents paquets de reconstrucció s'aconsegueix eliminar tot el conglomerat calcari per deixar la imatge de la peça totalment neta de material calcari.

Gràcies a las imatges del TCMD es va poder planificar la neteja de tot el material calcari que envoltava la peça i demostrar que la peça era en tota seguretat un casc grec del s. VI a.c.


PLANA 62

Joan Baños Capel. Centre IDI Girona.

ESTUDI DÚNA PEÇA SUBACUÀTICA PER TCMD DÚN VAIXELL GREC DEL S. VI a.c

TAULA SETENA

SALA C

L’ estudi del recte per Ressonància Magnètica es realitza amb tècniques diferents segons la seva patologia, essent la més habitual l’estudi de neoplàsia. Aquesta es realitza bàsicament com a estudi complementari a altres probes (colonoscòpia, ecografia, ...).

Utilitzant, principalment, seqüències bàsiques com el T2SE en els tres plans de l’espai i amb l’ajuda d’un medi de contrast com és la Metilcelulosa, es pot estudiar el recte en la seva totalitat.

És una manera molt agraïda d’estudiar el recte gràcies a la seva invasivitat i essent, a vegades, l’única proba que es pot realitzar el pacient a causa de l’obstrucció que provoca la mateixa neoplàsia.


PLANA 63

Kirste Jane Mowatt.IDI Girona. Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta.

L’ESTUDI DEL RECTE PER RM

TAULA SETENA

SALA C

INTRODUCCIO: La biòpsia guiada per TC és de gran importància dintre del camp del diàgnostic per la imatge, té un gran ventall dáplicacions, ja que proporciona una imatge de gran qualitat que facilita el centratge i orientació a l´ hora de planificar la biòpsia.Una de les aplicacions que realitzem en el nostre servei és la biòpsia de crani. Aquesta prova necesita dún protocol molt acurat i un gran domini de la màquina per solucionar i actuar en rapidesa en front de qualsevol complicació.Sútilitza per biopsiar lesions expansives de localització superficials.

MATERIAL Y METODE:Material: talla estèril foradada; gases estèrils, abocath 14G o 16G, sutura quirúrgica de seda, lidocaina, xeringues 10ml, 20ml; set estèril de trepanació craneal, rasurador, fulla de bisturí, iode, seda, apòsit.Es realitza un TAC cranial per localitzar la zona de lesiò, depenent del tipus de patologia tumoral es realitzarà una seqüència amb contrast iodat i.v per localitzar la zona ( 70-80 ml contrast iodat).Després de localitzar la zona és col·locarà un marcador en el tall on és realitzarà la entrada de la biòpsia, i es realitzaran uns talls en aquesta zona, per marcar dúna manera molt acurada la millor via déntrada. Després d´haver marcat la zona, es rasura la zona i és coloca un camp estèril sobre el cap del pacient amb una talla foradada, es neteja la zona de punció amb iode i sáplica lánestèsia local subcutània, el pacient en tot moment restarà conscient. Si la localització cutània es correcte s’iniciarà la trepanació del crani, és deixarà introduït parcialment lábocath i és tornaran a repetir els talls per comprovar la bona direcció de la punció.Un cop l’abocath estigui dins de la lesió, els radiòlegs procediran a l’extracció de material.Finalment es realitzarà un TAC cranial per comprovar que no s´hagin produit hemorràgies intra o extra parenquimatoses que requereixin tractament o seguiment.

RESULTATS I CONCLUSIO: La biòpsia cranial és una tècnica innovadora que necesita dún bon entrenament i dúna tècnica acurada.Si la mostra que s’extreu és bona, comparant els resultats amb els riscos, és una tècnica ràpida i molt eficaç.En el nostre centre s´han realitzat aproximadament entre 200-300 puncions cranials.


PLANA 64

Sra. Vanessa Ruiz Ropero, Sr. Joan Baños Capel. Idi Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta.

PUNCIÓ CRANIAL GUIADA PER TCMD


Presidenta: Dra. Montserrat MotjéSecretària: Dra. Dolors Benito

TAULA VUITENA SALA D

TAULA VUITENA

SALA D

INTRODUCCIÓ: Entre les diferents tècniques pel drenatge de secrecions una de les millor valorades pels pacients afectats de patologia respiratòria, quan cursa amb hipersecreció bronquial, és el drenatge autogen, basat en els treballs de Jean Chevalier.Diferents estudis comparatius, especialment els de Jennifer Pryor, mostren que el grau de compliment del tractament és major entre els pacients en que s’ha utilitzat aquesta tècnica que entre els que han utilitzat tècniques clàssiques o tècniques que necessiten d’aparells i mitjans específics per a la seva realització.

MATERIAL I MÈTODES: Presentem un model de disseny d’un programa de entrenament en drenatge autògen per a pacients hipersecretors, pacients que fins ara han realitzat tractament amb tècniques clàssiques. Posteriorment volem valorar el grau de compliment i satisfacció amb aquest model i les diferències que puguin existir amb models anteriors. Definim els criteris d’inclusió i exclusió, les característiques del programa (fases, durada de cada fase, durada total, distribució de sessions, control, avaluació prèvia i posterior) i els resultats i conclusions.

RESULTATS: Esperem disposar dels primers resultats en el període d’un any, moment en què avaluarem novament el programa en funció dels indicadors prefixats.


PLANA 66

Puigbert Manel·La, Àngela(1); Boyer Muñoz, Enric (2).(1) Hospital Sant Jaume D´Olot, (2) Hospital Univeristrai de Girona Dr. Josep Trueta.

EL DRENATGE AUTÒGEN COM A MÈTODE D’ELECCIÓ EN DESOBSTRUCCIÓ BRONQUIAL


PLANA 65

TAULA VUITENA

SALA D

INTRODUCCIÓ: La lumbàlgia i la lumbociatàlgia són una de les causes més freqüents de baixa laboral a l’àmbit sanitari, en tots els estaments professionals i amb especial incidència a les institucions tancades.

OBJECTIUS: Donar a conèixer al personal sanitari les normes posturals i higièniques bàsiques per tal de prevenir l’aparició d’aquesta patologia i minimitzar els seus efectes.

MATERIAL I MÈTODES: Presentació de forma gràfica i senzilla d’un programa educatiu que inclou els mecanismes de lesió, les normes bàsiques de higiene postural i un recull d’exercicis destinats a tonificar, relaxar i mantenir en correcte estat totes les estructures implicades en aquesta patologia. Aquesta presentació està recolzada amb fulletons i material multimèdia, per tal de fer més assequible i comprensible el programa, incloent-hi la pràctica dels exercicis i postures indicades.

CONCLUSIONS: L’aplicació de programes d’aquest tipus han mostrat la seva utilitat en la reducció de la incidència d’aquestes patologies a l’àmbit sanitari, sense que això suposi un augment de la despesa donat que el seu cost és mínim, tant per les escasses necessitats de material, temps i espai que requereixen. Poden suposar un gran estalvi doncs comporten una important reducció del nombre i durada de les baixes laborals, de l’absentisme i de la utilització de recursos sanitaris, augmentant el rendiment a la feina i el grau de satisfacció personal.


PLANA 67

Figueras Asensio, Jaume(1); Navarro Contreras, Pere (1,2); Boyer Muñoz, Enric (1); Feixas Planas, Neus (2).(1) Hospital de Girona, (2) Centre Cos Fisioteràpia, Palafrugell.

EDUCACIÓ PER A LA PREVENCIÓ DE LUMBOCIATÀLGIES A L’ÀMBIT SANITARI

TAULA VUITENA

SALA D

INTRODUCCIÓ: Tot i que els beneficis del treball dins l’aigua sobre el sistema múscul-esquelètic són ben coneguts, la presència del fisioterapeuta a les piscines no està molt extesa. La flotació, la resistència, la immersió progressiva, les turbulències i l’efecte relaxant de l’aigua són eines que té el fisioterapeuta al seu abast per recuperar la mobilitat, la flexibilitat i millorar el to muscular d’una forma més agradable i lúdica, així com de promocionar la salut.

OBJECTIU: Donar a conèixer el programa de teràpia aquàtica que estem duent a terme com a complement del tractament de recuperació funcional en el centre o com a alternativa a aquest i com a tractament preventiu.

METODOLOGIA: El pacient arriba a la piscina amb la prescripció mèdica i omple un qüestionari per determinar el domini del medi. El fisioterapeuta fa la primera valoració i li proposa una de les següents modalitats de teràpia aquàtica:- Activitat terapèutica aquàtica a la piscina poc profunda: dirigit a pacients subaguts o crònics i a pacients amb poc domini del medi aquàtic o d’edat més avançada.- Activitat terapèutica aquàtica a la piscina profunda: dirigit a pacients estabilitzats o crònics i a pacients amb bon domini del medi aquàtic o més joves.- Natació terapèutica: per aprendre a nedar correctament segons l’alteració o lesió de cada pacient.- Hidrocinesiteràpia: tractament de recuperació funcional individual i personalitzat a la piscina poc profunda dirigit pel fisioterapeuta.

CONCLUSIONS: La presència del fisioterapeuta a la piscina proporciona al pacient la possibilitat de treballar de forma correcta i aprofitant al màxim les propietats de l’aigua, així com de corregir els moviments que poden perjudicar-lo.


PLANA 68

Barretina Ginesta, Marta; Anglada Valeri, Mònica; Calloll Calm, LauraFisio L’Escala.

LA TERÀPIA AQUÀTICA : EL PAPER DEL FISIOTERAPEUTA A LA PISCINA

TAULA VUITENA

SALA D

INTRODUCCIÓ:Les Àrees d’Observació (AO), també anomenades “Hospital de Dia”, constitueixen un important complement de l’activitat assistencial en els serveis d’urgències. Aquestes àrees presenten unes característiques pròpies: atenció permanent pel personal d’infermeria, alt dinamisme i alt recanvi de pacients. Aquestes propietats exigeixen que el grau de coordinació entre els professionals implicats en la gestió i les interaccions amb la resta dels serveis de l’hospital sigui elevat perquè aquest recurs sigui efectiu.

OBJECTIU/MÈTODE:Realitzem un estudi prospectiu entre els mesos d’abril a novembre del 2003 amb l’objectiu principal que fou l’anàlisi de les característiques específiques dels pacients ingressats en l’AO del nostra hospital. Definim criteris d’utilització òptima quan el pacient resta en aquesta àrea més de 6 i menys de 24 hores.

RESULTATS: Durant el període estudiat es recull 897 pacients, dels que 646 (72%) varen tenir una estada òptima, 169 (18,8%) usuaris van estar menys de 6 hores i 82 (9,2%) més de 24 hores. Els pacients ingressats a l’AO varen arribar al Servei d’Urgències per iniciativa pròpia o derivats pels facultatius extrahospitalaris 623 (69,4%), la resta varen arribar pel sistema d’emergències primari i secundari adscrit al nostre centre 274 (30,6%). Pel que fa els destins dels malalts, després de la seva estada a l’AO destaca que el 360 (40,1%) malalts varen ser donats d’alta domiciliària, 481 (53,6%) varen ingressar i 3 pacients varen ser èxitus.Dels pacients amb estada no òptima cal fer esmena que la seva destinació fou asumida pel Servei de Cardiologia (56,9%) i en menor part pel serveis de Medicina Interna, Cirugia i Neumologia.CONCLUSIONS:Aproximadament una quarta part dels pacients ingressats dins l’AO presenten una estada no òptima.Aquest estudi pot aconsellar l’existència d’alguns problemes relacionats amb el drenatge d’aquests malalts a alguns serveis de l’hospital, en particular, en el servei de cardiologia.


PLANA 69

Arcega Sainz, Santi; Camps Palomino Joan; Muñoz Dorado, Míriam; Ribot Girbal, MªÀngels; Risco Hernández, Carme.

ESTUDI RETROSPECTIU D’IDONEÏTAT DE CRITERIS EN L’ÀREA D’OBSERVACIÓ D’URGÈNCIES DEL NOSTRE HOSPITAL DR.JOSEP

TRUETA DE GIRONA.

TAULA VUITENA

SALA D

La complexitat de l’articulació temporo-mandibular fa que el seu abordatge terapèutic sigui múltiple i dificultós. Des del punt de vista odontològic es parla de relació cèntrica (cóndil-fossa temporal-disc), relacionant el complexe cranio-mandibular. L’anàlisi de la posició cranial és fonamental: el crani és l’element comú relacionat posteriorment amb la part vertebral (cervical) i anteriorment amb la part mandibular amb la seva superfície articular temporal. Parlem llavors d’una realitat crànio-vertebral-mandibular, a la que s’afegeixen conceptes essencials com el pla oclusal, la posició de repós lingual, l’oculomotricitat, hàbits nocius i patologies com el bruxisme, manifestacions clíniques amb un extens ventall de símptomes, etc.

Una realitat tan complexa pot portar-nos cap a un tractament massa analític d’aquesta articulació, que oblidi la globalitat en una zona que és punt de referència a nivell postural i de l’equilibri propioceptiu del cos humà.

Integrar l’ ATM en el conjunt de les cadenes musculars i en definitiva, en el cos entès des de la globalitat, ha d’incloure una anàlisi dels grups musculars que participen en cada cas, i sempre inclourà la musculatura mastegadora, cervico-escapular i el bloc respiratori, i la seva incidència a la resta de l’estàtica postural.

L’objectiu principal en el tractament de la patologia mandibular serà reduïr la compressió articular –amb les nefastes conseqüències clíniques que comporta a aquest nivell-. És necessari que a l’exploració inicial dels nostres pacients, especialment amb aquells que presentin clínica cervical, que tinguem en compte l’ ATM, analitzant una sèrie de punts de referència bàsics que ens permetin reconèixer l’estat de la mateixa, la seva relació amb la resta del cos i la seva implicació en la simptomatologia del pacient.

La Reeducació Postural Global ens dóna les eines per a una anàlisi específica i un tractament global, i malgrat que el coneixement profund de l’ATM ens permet realitzar tècniques molt específiques a aquest nivell, és precís conèixer algunes maniobres simples per poder garantitzar un enfoc terapèutic global d’aquesta articulació.


PLANA 70

Marta Jiménez Xiberta. Fisioterapeuta.

DESEQUILIBRI POSTURAL DEL COMPLEX CEFALO-CERVICO-DORSAL I A.T.M.

TAULA VUITENA

SALA D

La manipulación de las zonas reflejas de los pies es un procedimiento terapéutico que, a partir de viejos conocimientos populares, se ha ido desarrollando en el decurso de los años, hasta convertirse hoy en una terapia específica y exactamente detallada.Si bien es cierto que los pies son el área concreta de su intervención, no se trata, sin embargo, de un “masaje podal" al uso, ya que, además de producir una intensa irrigación local, posee la capacidad de sanar y/o mejorar todas las funciones orgánicas del paciente. La Terapia de las Zonas Reflejas de los Pies constituye, en suma, un masaje terapéutico cuyo tratamiento es enteramente individualizado.Todos los órganos del cuerpo humano disponen de su correspondiente zona refleja en los pies. Tales zonas reproducen fielmente en un área reducida el estado de la persona en cada momento. El terapeuta incide en ellas sin interposición de aparatos y sin usar energía eléctrica, con la sola ayuda de sus propias manos. Su objetivo no es otro que el de ordenar y armonizar aquellos puntos en los que la energía vital se halla alterada. El estado real de salud de los diferentes órganos se puede averiguar en los pies mediante un simple examen visual de los mismos, o bien llevando a cabo una completa exploración táctil. Un pie sano es por definición indoloro; se percibe caliente y elástico, y se halla bien irrigado. Tan pronto se vuelve frío e inmóvil o aparecen en él muestras de infección por hongos, callosidades, grietas o aplanamiento de los arcos longitudinales o transversales, es señal, por lo general, de manifestaciones reflejas d una cierta sobrecarga orgánica, especialmente en aquellos casos en los que los trastornos o molestias se mantienen a lo largo de semanas o, en el peor de los casos, meses. Una zona refleja alterada duele a la presión; por el contrario, una sana, no.El dolor en las zonas reflejas es la gran ayuda con la que cuenta el terapeuta a la hora de tratar al paciente, ya que guiado por la sensibilidad de éste puede llegar a saber con entera exactitud dónde debe aplicar la presión. El dolor indica y muestra, así pues, el trayecto a seguir durante el tratamiento, aunque no sea ésta, sin embargo, su única finalidad, pues mediante la intensa irrigación y relajación producidos en los pies, las zonas reflejas deben quedar libres de dolor.Del mismo modo que las zonas reflejas hipersensibles se van normalizando, los órganos enfermos o debilitados recuperan paulatinamente su justo funcionamiento. Una zona refleja produce dolor cuando la tensión normal o sana de los tejidos, esto es, su tono, se halla alterada. Tal circunstancia puede suceder al cabo de pocos segundos o bien irse produciendo lentamente durante semanas y meses.Los dolores en las zonas reflejas de los pies – y, de forma análoga, también en otros lugares “de alarma” del cuerpo- nos señalan, ya en este estadio de ausencia relativa de molestias, que el ser humano no está sano. Estas observaciones y las conclusiones que de ellas se desprenden, nos permiten lograr un profundo cambio en los estadios iniciales de una afección, y constituyen también un modo eficaz de prevenir no pocas enfermedades.El paciente responde al tratamiento con una serie de reacciones bastante generalizadas. Éstas tienen un significado e importancia especiales, ya que nos hablan claramente de un cambio manifiesto en el curso de la enfermedad. Por ello, las reacciones han de ser consideradas como respuestas deseables del organismo ante un estímulo terapéutico, aun cuando éstas puedan ser en algunos casos pasajeramente desagradables.En la medida que el paciente posea conocimiento de la existencia de todas estas posibles reacciones, no se correrá el riesgo de que las pueda confundir con otras nuevas enfermedades.En la medida que el paciente se interese en la supresión de sus molestias, más activamente colaborará, llegando a variar, si ello es preciso, los hábitos que le resulten más perjudiciales. De manera especial dedicará a sus pies cuidados diarios: se librará de pieles endurecidas, callosidades e infecciones por hongos.XXIII JORNADA DE CLOENDA CURS 2006-2007

PLANA 71

Laura Illanes Sánchez. Fisioterapeuta.

TERAPIA DE LAS ZONAS REFLEJAS DE LOS PIES. MÉTODO HANNE MARQUARDT.

TAULA VUITENA

SALA D

JUSTIFICACIÓ: Augmenta el nombre de dones que emigren soles com a entitat autònoma i no només com a membres d’una família. Podem parlar de la feminització del fenòmen migratori. Tots els aspectes de la demanda i assistència de salut estan afectats per les creences culturals. L’OMS a l’any 1997, comença a parlar d’abordar les desigualtats de salut entre homes i dones. Pel que fa al sexe la salut és diferent entre homes i dones, influeixen factors biològics i fisiològics, i pel que fa al gènere és desigual, ja que intervenen normes socioculturals, rols i comportaments.

OBJECTIU: Formar-nos per tenir les actituds, coneixements, habilitats i recursos per sensibilitzar-nos en la competència cultural.

MÈTODE: Conèixer les característiques pròpies i expectatives de salut en un marc de multiculturalitat.● La dona com agent de salut dins la comunitat :

Importància de mares i germanes. Costums i creences Dona i cultura musulmana

● Problemes de salut relacionats amb la migració i el gènere: Comportament reproductiu Lactància Interrupció voluntària de l’embaràs (IVE) Contracepció Virus de la Immunodeficiència Humana (VIH) i Malalties de Transmisió

Sexual (MTS) Violència de gènere Mutilació Genital Femenina (MGF) Dol migratori

CONCLUSIONS: Les dificultats de comunicació i d’accés als recursos preventius són les dues grans vessants a treballar conjuntament amb les dones nouvingudes i amb la col·laboració dels líders formals i informals de la comunitat.És necessari elaborar estratègies de captació a les consultes, considerant aspectes preventius, educatius i de promoció de la salut adaptats a les necessitats i característiques de la població.


PLANA 72

Manuela Núñez Almena*, Helena Comas Soler*, Sílvia Cairó Corominas*, Fernando Montesinos Vicente**, Belén Pérez Jiménez*, Elena Olabarrieta Zaro*.*Infermeres d’Atenció Primària; **Adjunt Infermeria. Equip d’Atenció Primària Salt.

IMMIGRACIÓ, GÈNERE I SALUT

TAULA VUITENA

SALA D

INTRODUCCIÓ:La reeducació pelvi-perineal és un conjunt de tècniques específiques no quirúrgiques ni farmacològiques que tenen com a finalitat el tractament dels transtorns de l’estàtica de la pelvis, les disfuncions sexuals i els problemes relacionats amb la darrera porció de l’aparell genital i digestiu. El tema que s’exposa en aquesta comunicació fa referència a un d’aquests problemes: la incontinència urinària

MÈTODES:Per tal de definir quins són els objectius de tractament en el cas d’una incontinència urinària, farem una anàlisi dels diferents tipus d’incontinència i els factors de risc que la poden desencadenar.La hipotonia, la manca d’anticipació del perineu a l’esforç, una mala dinàmica abdomino pelviana i una dificultat per inhibir -via reflexe- el detrusor són les causes més freqüents que provoquen la incontinència urinària. La reeducació pelvi-perineal està indicada en aquest casos.

RESULTATS I CONCLUSIÓ:Els resultats de tractament de la incontinència urinària mitjançant la rehabilitació física són molt satisfactoris gràcies a la coordinació dels diferents professionals que formen part de l’unitat d’incontinència i que asseguren un bon diagnòstic diferencial i un correcte seguiment del pacient.


PLANA 73

Alícia Buxedas Cos.

REEDUCACIÓ PELVI-PERINEAL: INCONTINÈNCIA URINÀRIA. OBJECTIUS DE TRACTAMENT

Jurat: Junta Directiva

PÒSTERS

PÒSTERS

OBJECTIU: Valorar el contingut de la història clínica respiratòria realitzada pel resident de Pneumologia i la possibilitat de millora amb el sistema d’autoavalució self-audit.

MÈTODE: Estudi descriptiu i retrospectiu de 17 històries clíniques respiratòries consecutives realitzades pel resident de Pneumologia en pacients ingressats al nostre servei, a l’inici de la rotació per l’especialitat (grup I) i a partir de 29 variables considerades de registre obligatori segons uns criteris establerts previament. L’anàlisi de les variables i les històries es realitza amb el mateix resident per comparar-les posteriorment amb els resultats del registre prospectiu de 20 noves històries consecutives (grup II) amb el mateix tipus de pacients i sistema d’autoavalució.

RESULTATS: En el grup I, pacients de 68 ± 16 anys d’edat amb un 82% homes, i en el grup II, edat 65 ± 15 amb 70% homes. En el grup I, es registraren correctament una mitjana de 15 ± 4 variables (rang 9-21) i en el grup II, 28 ± 1 (rang 26-29) (p<0,0001). Els antecedents no registrats de forma correcta en el grup I i la comparació amb el grup II van ser el tabaquisme (35% registrats correctament a l’inici versus 100% al final, p<0,001), antecedents laborals (35vs100, p<0,001), contacte amb animals (11vs90, p<0,001), broncorrea (35vs95, p<0,001), sibilàncies (53vs100, p=0,02 ), hemoptisi prèvia (12vs100, p<0,001), malalties pleurals (12vs90, p<0,001), neoplàsia pulmonar (18vs65, p=0,04), història d’asma (53vs95, p=0,003), atòpia (47vs95, p=0,003), MPOC (70vs100, p<0,009), bronquièctasi (12vs95, p<0,001), radiografia o TC previs (23vs100, p<0,001), proves funcionals respiratòries (47vs100, p=0,001), ingressos previs (41vs100, p<0,001) o a UCI (18vs100, p<0,001), oxigen domiciliari (30vs100, p<0,001), història de somnolència (30vs90, p<0,001) i altres malalties respiratòries (70vs100, p=0,009). No mostraren canvis significatius en els dos grups, l’edat (100vs100), al.lèrgies (94vs100), història familiar (94vs100) o cardiològica (98vs100), història de tos (65vs90), expectoració (65vs95), dispnea (88vs100), pneumònia (82vs100), tuberculosi (94vs100) i tractament habitual (100vs100).

CONCLUSIONS: 1/ La història clínica respiratòria realitzada pel resident de Pneumologia a l’arribar a la seva especialitat és susceptible de millora. 2/ El sistema d’autoavalució self-audit és molt útil per a la millora de la realització de la història clínica pel mateix resident.


M. Haro Estarriol, LA Alvarez Castillo, JC Calderón Lopez, C. Lorencio, M. Pechkova, A. Sureda, P. Galofré Mora.Serveis de Pneumologia i Medicina Nuclear. Hospital Universitari de Girona Doctor Josep Trueta.

MILLORA DE LA REALITZACIÓ DE LA HISTÒRIA CLÍNICA RESPIRATÒRIA PEL RESIDENT DE PNEUMOLOGIA: SISTEMA

D’AUTOAVALUACIÓ SELF-AUDIT.

PÒSTERS

Presentem el cas d’un lactant de 3 mesos de vida que ingressa per estudi de retard psicomotor. Presenta antecedents de part distòcic i ingrés a UCI neonatal per taquipnea transitòria, hipoglicèmia assimptomàtica i icterícia. Es detecta criptorquídia bilateral i CIV. No antecedents familiars d’interès.A l’exploració física s’observa fenotip peculiar amb front ample i estretament bitemporal, fontanel·la àmplia, hipertelorisme amb estrabisme divergent, no fixació de la mirada amb mirada desconjugada, arrel nassal ampla, nas petit amb anteversió de les narines, llavi superior fi, micrognatia i criptorquídea unilateral. Presenta discreta hipotonia flexora cervical i buf sistòlic. Es realitza RMN on es detecta lissencefàlia clàssica associada a aplanament cortical i agenèsia parcial de cos callós. S’orienta el quadre de possible Síndrome de Miller-Dieker i es continua l’estudi. Posteriorment presenta episodis d'absència, amb espasmes en flexió i desviació de la mirada. Es sol·licita EEG que orienta el quadre d’Hipsarítmia, motiu pel qual s’inicia tractament amb fenobarbital. Es realitza nou estudi del cariotip confirmant-se el diagnòstic de Sd. De Miller-Dieker.


D. Casellas, A. Ruiz, A. Peñas, A. Luque, F. Pérez, M.M. García, LL. Mayol, J. Macià.Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta.

LISSENCEFÀLIA. SD DE MILLER-DIEKER

PÒSTERS

INTRODUCCIÓ:La primera apendicitis del monyó fou descrita per Rose en 1945. És un problema quirúrgic infreqüent. És precís un diagnòstic i un tractament quirúrgic precoços per disminuir la seva morbiditat i mortalitat.

PACIENTS I MÈTODES:Estudi retrospectiu, en els últims 11 anys (1996-2006), dels pacients intervinguts d’apendicitis del monyó apendicular postapendicectomia.

RESULTATS: Dos homes de 24 i 33 anys postapendicectomitzats. Van presentar dolor abdominal progressiu a fossa ilíaca dreta, de 24 i 48 hores d’evolució, febrícula o febre, nàusees amb o sense vòmits. Com antecedents destacava una apendicectomia a l’edat d’1.5 anys i l’altre als 32 anys. L’exploració física va revelar dolor abdominal, en el quadrant inferior dret, amb signes de peritonisme. L’analítica va remarcar una leucocitosi amb formes joves. La tomografia computaritzada o l’ecografia abdominal mostraven signes d’apendicitis del monyó apendicular. En ambdós es va realitzar cirurgia urgent. Mitjançant una incisió de Mc Burney es va identificar un plastró pericecal a sobre d’un monyó apendicular d’1 i 1.5 cm, respectivament, amb signes d’apendicitis gangrenosa. Es va realitzar resecció de la resta apendicular, invaginació i rentats. Les apendicitis del monyó foren confirmades en els estudis anatomopatològics. Els pacients van ser tractats amb antibiòtics –ertapenem i ceftriaxona més metronidazol–, i van ser donats d’alta sense complicacions.

CONCLUSIONS:A pesar de ser una patologia infreqüent, el diagnòstic de sospita d’apendicitis del monyó s’ha de considerar en un individu amb història d’apendicectomia, quan es presenti per una patologia semblant a una apendicitis aguda.


José Ignacio Rodríguez-Hermosa, Josep Pont, Elsa Pérez, Pere Planellas, Jordi Gironès, Antoni Codina-Cazador.Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta.

APENDICITIS POSTAPENDICECTOMIA?

PÒSTERS

INTRODUCCIÓ: Els aneurismes a artèries viscerals tenen una baixa incidència a la població general, al voltant del 0’1-2%. Les manifestacions clíniques són molt variades, la majoria dels casos són asimptomàtiques, i quan presenten clínica el més freqüent són quadres clínics d’hemorràgia intrabdominal.

CAS CLÍNIC: Home de 22 anys que inicia clínica d’epigastràlgia les últimes 12 hores acompanyat de sensació nauseosa, havent-se descartat abdomen agut quirúrgic s’inicia tractament simptomàtic. Al no millorar es remet al nostre centre per probes complementàries. En la seva estada a urgències el malalt presenta shock hipovolèmic amb descens de l’hematòcrit. Es descarta hemorràgia digestiva alta i es realitza TC urgent que mostra aneurisma d’artèria esplènica amb sagnat actiu. S’indica intervenció quirúrgica urgent practicant-se lligadura de l’artèria esplènica amb preservació de melsa. L’evolució del pacient va ser favorable essent donat d’alta als 7 dies sense incidències.

DISCUSSIÓ: Els aneurismes d’artèria esplènica presenten una mortalitat al voltant del 10%. L’etiologia està lligada a arteriosclerosis, endocarditis, hipertensió portal, fibrosis quística de capa mitja arterial, el casos en que es presenten en dones el 50% són ser multípares. El diagnòstic sol ser peroperatori arrel del diagnòstic clínic d’hemorràgia intrabdominal massiva. En els casos de diagnòstic asimptomàtic el tractament indicat seria cirurgia endovascular. En el nostre cas la clínica va començar amb el quadre d’epigastràlgia i davant la persistència de clínica i aparició de shock hemodinàmic es va realitzar la TC abdominal que va permetre el diagnòstic. Això va suposar que la cirurgia urgent anés dirigida a solucionar l’aneurisme esplènic. Sense el diagnòstic tomogràfic, el diagnòstic peroperatori hagués estat d’hematoma retroperitoneal massiu, i la troballa de l’aneurisme hagués estat dificultosa. Per tant davant quadres d’hematomes peritoneals la realització de la TC ha d’anar dirigida a buscar el focus hemorràgic.


PLANA 78

Gironès, J.; Roig , J.; Rodríguez J.I.; Puig J (*), Planellas, P.; Garsot, E.; Codina Cazador, A.Servei de Cirurgia General i de l’Aparell Digestiu. Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta. (*) Institut de Diagnòstic de l’Imatge (IDI). Girona.

RUPTURA ESPONTÀNIA D’ANEURISMA D’ARTÈRIA ESPLÈNICA

PÒSTERS

El gangli sentinella és el primer que rep el drenatge limfàtic de la regió on es situa el càncer de mama. Es pot identificar injectant un radiotraçador que es difon per via limfàtica i es retingut pel gangli. Léstudi anatomopatològic dáquest gangli és representatiu de léstat de la resta de ganglis axil.lars, i pot evitar la necessitat de la limfadenectomia axil.lar. Si a més es fa de forma intraoperatòria, es pot avançar el diagnòstic dels casos amb metàstasis ganglionars i realitzar el buidament ganglionar en el mateix acte operaratori.

A l´Hospital de Figueres s´ha fet léstudi del gangli sentinella en 79 carcinomes de mama (26 al període de validació) amb estudi intraoperatori en 77, utilitzant el mètode de lémpremta citològica. Es tracta dúna tècnica molt senzilla, en que es realitza una petita pressió de la superfície del gangli sobre un portaobjectes, estudiant la citologia del major nombre de superfícies en que es pot dividir el gangli. Així sóbté material per a estudi, sense necessitat de fer els habituals talls en congelació de les biòpsies peroperatòries. S´han detectat 11 metàstasis (14%), amb conseqüent limfadenectomia, evitant-sén 34 (17 es van realitzar igualment per estar en el període de validació). No es van detectar 8 micrometàstasis de 0,2-2mm (10%), ni 6 casos d´ aïllades cèl.lules tumorals (7,8%).

Al nostre centre la sensibilitat dáquesta tècnica és del 57%, donada sobre tot pels falsos negatius de les micrometàstasis, comparable a altres sèries amb sensibilitat entre 50-84% i del 21% si es consideren només les micrometàstasis.

Els falsos positius sòn molt rars, 1 a la nostra casuística, amb una especificitat del 91%.

No és útil per dignosticar aïllades cèl.lules tumorals.

L’empremta citològica peroperatòria és un procediment ràpid i simple de detecció de metàstasis. Proporciona material cel.lular per al diagnòstic sense pèrdua o alteració del teixit ganglionar per a posteriors estudis en parafina convencionals o d´ immunohistoquímica. És una alternativa al tall en congelació, malgrat que en alguns casos de sospita o dificultat en el diagnòstic citològic poden ser complementaris.


PLANA 79

L. Mir*, A. Arrojo*, A. Bautista,* M. Pelegrín,* Mj. Muntané**, M.V. Huerta***Tècnics especialistes en Anatomia Patològica. **Metges anatomopatòlegs.

EMPREMTA CITOLÒGIA PEROPERATÒRIA A LÉSTUDI DEL GANGLI SENTINELLA EN EL CÀNCER DE MAMA. EXPERIÈNCIA

A L´ HOSPITAL DE FIGUERES.

PÒSTERS

INTRODUCCIÓ: L’agammaglobulinemia lligada a l’X o malaltia de Bruton es deu a una mutació del gen de la tirosina cinasa de Bruton. Són freqüents les infeccións sinopulmonars recurrents i l’encefalitis crónica per enterovirus. Per altra banda, la pericarditis constrictiva purulenta és una malaltia de molt baixa incidència al nostre medi que no s’ha relacionat amb defectes del sistema inmunitari.

MATERIAL I MÈTODES: Presentem el cas d’un home de 28 anys amb Agammablobulinèmia lligada a l’X que va ingressar al nostre centre per dolor toràcic. Va ser diagnosticat de pericarditis aguda i va ser donat d’alta amb tractament mèdic. A la setmana va reingressar per persistència del dolor toràcic. Es va realitzar un TC toràcic que va confirmar la presència de líquid pericàrdic així com l’ecocardiograma. Amb tractament mèdic el dolor toràcic va desaparèixer i a l’exploració el pacient no mostrava cap signe de pericarditis constrictiva però els successius controls ecocardiogràfics i amb TC toràcic van objectivar evolució cap a taponament cardíac amb signes de constricció. Encara que la clínica del malalt no mostrava signes de gravetat, les troballes a les proves d’imatge van ser motiu per indicar la cirurgia. Va ser intervingut practicant-se pericardiectomía antefrènica més epicardiectomia.

RESULTATS: A l’intervenció es va objectivar la presència de taponament cardíac amb l’obtenció de 200ml de líquid purulent. El pericardi i l’epicardi es trobaven molt engruixits (aprox. 8-10mm). L’evolució clínica posterior del malalt va ser molt bona i va ser donat d’alta al 15è dia postoperatori després de completar tractament antibiòtic i amb un control ecocardiogràgfic que no mostrava signes de constricció cardíaca. L’estudi anatomo-patològic de la peça mostra inflamació aguda i els estudis microbiològics han resultats negatius.

CONCLUSIONS: La pericarditis constrictiva purulenta és una entitat que hem de considerar davant un malalt amb defectes del sistema inmune. En aquest cas, malgrat la poca expressió clínica de la pericarditis, els resultats de les proves d’imatge van ser decisives per la indicació quirúrgica.


PLANA 80

Ríos, R.; Sureda, C.; Morales, M.; Vinyes, A.; Igual, A.; Amado, J.B.Hospital Universitari De Girona Dr. Josep Trueta.

PACIENT AMB MALALTIA DE BRUTON I PERICARDITIS CONSTRICTIVA PURULENTA

PÒSTERS

INTRODUCCIÓ: El tractament quirúrgic convencional d’aquesta patologia te una morbi-mortalitat elevada, les tècniques endovasculars han permès un canvi d’actitut terapèutica amb bons resultats. Presentem la nostra experiència en l’any 2006.

MATERIAL I MÈTODES: Quatre pacients amb pseudoaneurisma d’aorta toràcica descendent per sota de l’artèria subclàvia esquerra traumàtics (PS) van ser tractats mitjançant tècnica endovascular amb endopròtesis Relay® autoexpandible, dos per abordatge femoral i dos per abordatge ilíac. Presentem les tècniques, imatges radiològiques pre i post-intervenció.

RESULTATS: Els quatre pacients són varons de 17, 29, 31 i 34 anys, ingressats amb caràcter urgent post-politraumatisme greu a la UCI. Presentaven afectació toràcica, fractures costals, hemotòrax, TCE i contusió abdominal. Amb l’estudi de TAC es va diagnosticar de PS, procedint al tractament endovascular. Tots van ser donats d’alta sense complicacions vasculars afegides i no van precisar reintervencions.

CONCLUSIONS: De les diverses tècniques aplicades amb cirurgia endovascular, el tractament de la patologia d’aorta toràcica descendent, representa un dels avenços més significatius, doncs les tècniques convencionals de cirurgia oberta donaven mals resultats amb morbi-mortatitat elevades.


PLANA 81

A. Vañó, O. Andrés, D. Noriego, P. Ortiz, A. Tache, J.Bª Amado. Servei de Cirurgia Cardiovascular i Endovascular. Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta.

TRACTAMENT ENDOVASCULAR DEL PSEUDOANEURISMA D’AORTA TORÀCICA TRAUMÀTIC. LA NOSTRA EXPERIÈNCIA.

PÒSTERS

INTRODUCCIÓ: Valorar la repercussió en el servei d’urgències de la posada en funcionament de la telerradiologia en el TC de crani on no hi ha presència física de radiolèg.

MATERIAL I MÈTODE:Mitjançant la telerradiologia es dona cobertura en el TC de crani les 24 hores al dia, tots els dies de la setmana.La telerradiologia en el TC de crani funciona els dies laborables desde les 20 hores fins a les 8 hores del dia següent, i els festius i cap de setmana les 24 hores del dia.El servei d’urgències sol.licita el TC de crani. Un TER segons un protocol establert realitza el TC i envia les imatges via telemàtica al centre de referència (UDIAT), on el radiòleg de guàrdia valora les imatges i emet un informe que envia a urgències del nostre Hospital.Es realitza un ESTUDI RETROSPECTIU DESCRIPTIU dels TC realitzats en un periode comprès entre juliol 2004-octubre 2005 i ESTUDI RESTROSPECTIU ABANS I DESPRES D’EFICÀCIA en la disminució dels trasllats, després la implantaciò de la telerradiologia en l’Hospital de Palamós.

RESULTATS:S’han realitzat 403 TC de crani en 15 mesos.Analitzem els TC en tres grups: TCE, AVC i altres.Valorem els resultats obtinguts segons indicació del TC d’urgències i segons la repercusió en el sevei d’ugències en quan a actitut d’ingrès, derivaciò o alta.

CONCLUSIONS:S`ha constatat una milloria en la gestió d’atenció al pacient d’urgències:- S’ha reduit el nombre de trasllats de pacients entre hospitals.- S`ha reduït el temps entre la demanda de la prova i la realització-resultat de la mateixa.- S’ha reduit el temps d’estança de pacients a urgències sense diagnòstic.


PLANA 82

Dolors del Hoyo, Maria Dolors Figueras, Joan Tarradas, Isabel Zapater, Jorge Villani, Joan Prat.Hospital de Palamós.

TELERRADIOLOGIA DEL TC DE CRANI URGENT

PÒSTERS

El gangli sentinella és el primer que rep el drenatge limfàtic de la regió on es situa el càncer de mama. Es pot identificar injectant un radiotraçador que es difon per via limfàtica i es retingut pel gangli. Léstudi anatomopatològic dáquest gangli és representatiu de léstat de la resta de ganglis axil.lars, i pot evitar la necessitat de la limfadenectomia axil.lar. Si a més es fa de forma intraoperatòria, es pot avançar el diagnòstic dels casos amb metàstasis ganglionars i realitzar el buidament ganglionar en el mateix acte operaratori.

A l´Hospital de Figueres s´ha fet léstudi del gangli sentinella en 79 carcinomes de mama (26 al període de validació) amb estudi intraoperatori en 77, utilitzant el mètode de lémpremta citològica. Es tracta dúna tècnica molt senzilla, en que es realitza una petita pressió de la superfície del gangli sobre un portaobjectes, estudiant la citologia del major nombre de superfícies en que es pot dividir el gangli. Així sóbté material per a estudi, sense necessitat de fer els habituals talls en congelació de les biòpsies peroperatòries. S´han detectat 11 metàstasis (14%), amb conseqüent limfadenectomia, evitant-sén 34 (17 es van realitzar igualment per estar en el període de validació). No es van detectar 8 micrometàstasis de 0,2-2mm (10%), ni 6 casos d´ aïllades cèl.lules tumorals (7,8%).

Al nostre centre la sensibilitat dáquesta tècnica és del 57%, donada sobre tot pels falsos negatius de les micrometàstasis, comparable a altres sèries amb sensibilitat entre 50-84% i del 21% si es consideren només les micrometàstasis.

Els falsos positius sòn molt rars, 1 a la nostra casuística, amb una especificitat del 91%. No és útil per dignosticar aïllades cèl.lules tumorals.

L’empremta citològica peroperatòria és un procediment ràpid i simple de detecció de metàstasis. Proporciona material cel.lular per al diagnòstic sense pèrdua o alteració del teixit ganglionar per a posteriors estudis en parafina convencionals o d´ immunohistoquímica. És una alternativa al tall en congelació, malgrat que en alguns casos de sospita o dificultat en el diagnòstic citològic poden ser complementaris.


PLANA 83

L. MIR*,. A. ARROJO*, A. BAUTISTA,* M. PELEGRÍN,* MJ. MUNTANÉ**, MV. HUERTA***Tècnics especialistes en Anatomia Patològica , **Metges Anatomopatòlegs.

EMPREMTA CITOLOGIA PEROPERATÒRIA EN LÉSTUDI DEL GANGLI SENTINELLA EN EL CÀNCER DE MAMA.

EXPERIÈNCIA A L´ HOSPITAL DE FIGUERES.

PÒSTERS

OBJECTIU: Presentem un pacient estudiat al nostre centre que presenta tumors bruns múltiples a l’esquelet axial secundaris a carcinoma de paratiroides. Descrivim la clínica, l’actitud diagnòstica, el tractament i l’evolució per imatge posterior al tractament.

INTRODUCCIÓ: El tumor bru (també anoment osteoclastoma) és una lesió òssia benigna infreqüent fomada per fibroblastes, capil·lars, hematies, depòsits d’hemosiderina i de cèl·lules gegants multinucleades, ocasionada per l'hiperparatiroidisme principalment primari (HPTP), essent molt infreqüent la presentació múltiple. Les causes d'HPTP són bàsicament l'adenoma (80%) i l'hiperplàsia de teixit paratiroïdal (20%). El carcinoma de paratiroides és una causa infreqüent d'HPTP (1%). El tumor bru secundari a carcinoma de paratiroide és extremadament rar, existint en el nostre coneixement únicament 5 casos descrits a la literatura.

MATERIAL I MÈTODE - RESULTATS: Al nostre hospital es diagnostiquen aproximadament 10 pacients/any de patologia paratiroidea primària. Presentem un pacient home de 35 anys amb la sospita clínica HPTP que presenta múltiples lesions òssies lítiques. Es va realitzar un estudi cervical amb ecografia i gammagrafia i estudi ossi amb radiografia simple, gammagrafia òssia i TC. L’ecografia cervical mostrava una lesió hipoecoica suggestiva d'adenoma paratiroïdal que a la gammagrafia es mostrava hipercaptant; les lesions òssies a la gammagrafia i TC plantejaven el diagnòstic diferencial entre tumors bruns i metàstasis, pel que va realitzar biòpsia òssia guiada per TCamb estudi histològic compatible amb tumor bru. El tractament va ser escissió de la glàndula paratiroïdal afecte, essent la histologia de carcinoma de paratirodies.

CONCLUSIÓ:El carcinoma de paratiroides és una causa excepcional de tumors bruns múltiples. El tractament del tumor bru és l'escissió quirúrgica del tumor paratiroïdal primari, el que condiciona cicatrització de les lesions òssies. Tant l'ecografia cervical com la gammagrafia no són específiques pel diagnòstic diferencial entre adenoma i carcinoma de paratiroides, essent imprescindible l’estudi anatomopatològic de la peça quirúrgica.


PLANA 84

M. Bonfill, E. Balliu, A. Quiles, M. Febrer, E. Esteve, P. GallofreHospital Universitari DE Girona Dr. Josep Trueta.

TROBALLES ECOGRÀFIQUES, RADIOLÒGIQUES I GAMMAGRÀFIQUES D’UNA ENTITAT MOLT POC FREQÜENT: TUMORS BRUNS MÚLTIPLES

SECUNDARIS A CARCINOMA DE PARATIROIDES

PÒSTERS

INTRODUCCIÓ:Avaluar els casos de síndromes limfoproliferatives cròniques pel mètode de citometria de fluxe per l’immunofenotipatge de les cèl.lules cd3/cd19 al laboratori d’ hematologia de l’Hospital Universitari Dr. Josep Trueta de Girona durant el periode comprès entre 2005 i 2006.

MATERIAL I MÈTODES:S’ ha utilitzat sang total amb edta k3 i s’ ha fet un estudi de les limfocitosis amb valors absoluts superiors a 5000/microlitre per l’ analitzador automàtic coulter, morfologia (tinció may-gründwald giemsa) i citometria de flux (coulter epics xl-mcl).

RESULTATS:De la població limfoide estudiada s’ha pogut fer una sel.lecció de les cèl.lules cd3, predominants en les limfocitosis reactives i de les cel.lules cd19 causants de la síndrome limfoproliferativa d’estirpe b.

ESTUDIS DE CD3/CD19 REALITZATS 2005-2006

CD19 POSITIUS CASOS ESPECIALS

2005 176 21 1 ( CD3+ QUE ÉS UNA LLC )2006 234 20 1 ( CD3+ QUE ÉS UNA

LEUCÈMIA DE CEL.LULES PLASMÀTIQUES).

CONCLUSIÓ:Detecció precoç de la síndrome limfoproliferativa crònica a l’Hospital Universitari Dr. Josep Trueta de Girona.


PLANA 85

Virginia Cunquero Cunquero, Ana Díaz Espinosa, Belén Corro Herrera, Mariona Hernández Plaja, Maite Quintana Ordeix, Rebeca Soliguer Whitehead, Antonia Rojas Martín. Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta.

SCREENING DE LIMFOCITOSIS PER A LA DETECCIÓ DE LA SÍNDROME LIMFOPROLIFERATIVA EN ESTADI PRECOÇ

PÒSTERS

INTRODUCCIÓ: El Laboratori d’Urgències realitza análisis de drogues d’abús en orina procedents del Servei d’Urgències. Les peticions d’aquestes anàlisis han anat augmentant en els darrers anys degut a l’increment creixent de persones que en consumeixen. L’objectiu de l’estudi és presentar els resultats obtinguts durant els últims 5 anys i avaluar el percentatge de drogues positives en les orines dels pacients. MATERIAL I MÈTODES: Recollida de dades del SIL del Laboratori des de l’any 2002 fins el 2006 corresponents a les análisis de les següents drogues d‘abús: amfetamines, benzodiazepines, cannabis, cocaÏna, etanol i opiacis. Aquestes análisis són realitzades en l’autoanalitzador AXSYM d’Abbott mitjançant inmunoassaig de polarització de fluorescencia (FPIA). Es fa un recompte de cada una de les drogues i es calcula el percentatge d’anàlisis positives durant els 5 anys.

RESULTATS:Any 2002: Amfetamines 84 (3.6% positius). Benzodiazepines 88 (51.1% positius). Cannabis 85 (16.5% positius). Cocaïna 87 (13.8 % positius). Etanol 37 (67.6 % positius). Opiacis 89 (9 % positius).

Any 2003: Amfetamines 99 (2.1 % positius). Benzodiazepines 107 (40.2 % positius). Cannabis 102 (35.3% positius). Cocaïna 103 (9.7%positius). Etanol 42 (50% positius). Opiacis 103 (10.7%positius).

Any 2004: Amfetamines 148 (3.4 % positius). Benzodiazepines 180 (42.8 % positius). Cannabis 174 (29.3 % positius). Cocaïna 174 (21.2%positius). Etanol 127 (36.2% positius). Opiacis 169 (7.7 %positius)

Any 2005: Amfetamines 283 (4.6 % positius). Benzodiazepines 323 (53.2 % positius). Cannabis 308 (24.0% positius). Cocaïna 313 (19.8%positius). Etanol 291 (34.4% positius). Opiacis 305 (6.6%positius).

Any 2006: Amfetamines 343 (2.9 % positius). Benzodiazepines 405 (50.6 % positius). Cannabis 396 (22.30% positius). Cocaïna 399 (26.6%positius). Etanol 377 (36.6% positius). Opiacis 369 (6.5%positius).

CONCLUSIONS:- En els últims 5 anys s’ha triplicat el número de determinacions de cada droga.- El grup de les benzodiazepines és el que presenta el major nombre de positius. El percentatge s’ha mantingut en un 50% en tot el període estudiat. - Des de l’any 2002 s’observa un important augment en el percentatge de mostres positives de cannabis.


PLANA 86

Vidal Xifra, J.; Ventura Calvo, A.; Marés Vergés, M.; Ventura Calvo, T.; Marés Vergés, T.; Vilà Vilà, E Hospital Sta. Caterina. Parc Hospitalari Martí i Julià. Salt.

AVALUACIÓ DE DROGUES D’ABÚS EN MOSTRES D’URGÈNCIES.

PÒSTERS

INTRODUCCIÓ I OBJECTIU:Una translocació recíproca és una anomalia estructural cromosòmica que implica líntercanvi de material entre dos cromosomes. La freqüència estimada en la població general és de 0.25%.L´herència parental desequilibrada dúna translocació cromosòmica té efectes fenotípics importants si el cariotip és viable, si bé la majoria de les vegades s’associa a problemas d’esterilitat i infertilitat.Lóbjectiu dáquest treball és presentar un cas de translocació recíproca desequilibrada en una determinació del cariotip en líquid amniòtic (LA).

PACIENTS, MATERIAL I MÈTODES:Pacient de 19 anys amb indicació d’higroma quístic tabicat a la qual se li fa una determinació del cariotip en líquid amniòtic. La història clínica de la pacient refereix un avortament espontani anterior al nostre cas i un altre de posterior.Determinació del cariotip en liquid amniòtic segons metodologia en flascó a la pacient objecte d’estudi.Determinació del cariotip en sang perifèrica dels dos progenitors per discernir si l’anomalia fetal és heredada o originada de novo.

RESULTATS:El cariotip en LA va detectar un fetus de sexe cromosòmic femení amb un cromosma derivatiu del 8 fruit d’una translocació materna entre els cromosomas 8 i 10.: 46,XX,der(8)t(8;10)(p23.1;q22)mat. El cariotip presentava una monosomia parcial del cromosoma 8 i una trisomia parcial del cromosoma 10, fruit d’una segregació meiòtica 2:2 adjacent 1. La fòrmula cromosòmica materna va ser 46,XX,t(8;10)(q23.1;q22) amb un fenotip normal. La fòrmula cromosòmica paterna va ser 46,XY. Davant del desequilibri del cariotip fetal i la presència d’anomalies ecogràfiques evidents la parella va optar per fer una interrupció legal de l’embaràs.

CONCLUSIONS:1- La història prèvia i posterior de dos avortaments espontanis en la pacient indica que probablement els embrions originats també tenien un cariotip desequilibrat.2- Les parelles amb una translocació recíproca i amb esterilitat/infertilitat recurrent poden actualment beneficiar-se del diagnòstic genètic preimplantacional pre fecundació in vitro per assegurar que l’embrió implantat té un cariotip equilibrat.


PLANA 87

Cortés Martínez, N.; Torrent Roca, C.; Alsius Suñer, M.; Obón Ferrer, M.; Panosa Roqueta, C.; Pascual Mostaza, C.CENTRE: Àrea de Genètica i Biologia Molecular. Laboratori Clínic ICS Girona. Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta.

HERÈNCIA DESEQUILIBRADA D’UN CAS DE TRANSLOCACIÓ PARENTAL ENTRE ELS CROMOSOMES 8 I 10 DETECTAT

PER DIAGNÒSTIC CITOGENÈTIC PRENATAL

PÒSTERS

INTRODUCCIÓ I OBJECTIU:Una translocació recíproca és una anomalia estructural cromosòmica que implica líntercanvi de material entre dos cromosomes. La freqüència estimada en la població general és de 0.25%.L´herència parental equilibrada dúna translocació cromosòmica no sol tenir efecte fenotípic, perquè els fragments de material genètic simplement canvien de cromosoma i per tant la dotació genètica es manté intacta.Lóbjectiu dáquest treball és presentar un cas de translocació recíproca equilibrada dórigen parental en una determinació del cariotip en líquid amniòtic (LA).

PACIENTS, MATERIAL I MÈTODES:Pacient de 40 anys amb indicació d’edat materna a la qual se li fa una determinació del cariotip en líquid amniòtic. Els antecedents abans de l’anàlisi són 1 fill a terme, 0 fills prematurs, 2 avortaments i 1 fill viu (1-0-2-1).Determinació del cariotip en liquid amniòtic segons metodologia en flascó a la pacient objecte d’estudi.Determinació del cariotip en sang perifèrica (SP) dels dos progenitors per discernir si l’anomalia fetal és heredada o originada de novo.

RESULTATS:El cariotip en LA va detectar un fetus de sexe cromosòmic masculí amb una translocació aparentment equilibrada d’origen patern entre els braços llargs dels cromosomas 4 i 15: 46,XY,t (4;15)(q31.1;q24) pat.El cariotip en SP del pare va detectar un sexe cromosòmic masculí amb una translocació aparentment equilibrada entre els braços llargs dels cromosomas 4 i 15: 46,XY,t (4;15) (q31.1;q24). El fenotip era normal.El cariotip en SP de la mare va detectar un sexe cromosòmic femení sense anomalies cromosòmiques: 46,XX.Davant el diagnòstic citogenètic d’herència parental balancejada de la translocació cromosòmica i en absència d’anomalies ecogràfiques la parella va decidir dur a terme la gestació. L’informe pediàtric va evidenciar un nadó amb normalitat fenotípica.

CONCLUSIONS:El consell genètic que es dóna en un cas de translocació recíproca parental és el de fer-se una amniocentesi per la determinació del cariotip en líquid amniòtic davant de cada gestació per assegurar que el cariotip fetal sigui equilibrat.Una translocació recíproca parental és un clar factor de risc d’esterilitat o imfertilitat en la parella perquè la segregació meiòtica dels gàmetes diploides pot no ser equilibrada i originar gàmetes haploides desequilibrats.


PLANA 88

Torrent Roca, C.; Cortés Martínez, N.; Alsius Suñer, M.; Panosa Roqueta, C.; Obon Ferrer, M.; Pascual Mostaza, C.Àrea de Genètica i Biologia Molecular. Laboratori Clínic ICS Girona. Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta.

HERÈNCIA EQUILIBRADA D’UN CAS DE TRANSLOCACIÓ PARENTAL ENTRE ELS CROMOSOMES 4 I 15 DETECTAT PER DIAGNÒSTIC

CITOGENÈTIC PRENATAL.

PÒSTERS

INTRODUCCIÓ:L’encefalomielitis aguda disseminada (EAD) és una entitat poc freqüent que requereix un diagnòstic diferencial no sempre fàcil amb l’esclerosi múltiple i, en particular, amb la neuromielitis òptica de Devic.

CAS CLÍNIC:Nen de 6 anys, sense antecedents patològics d’interès, amb quadre de 10 dies d’evolució de dolor cervical amb rigidesa. S’orienta inicialment de contractura muscular però progressivament apareix disminució de la força a extremitats inferiors, tremolors i febre amb desorientació, pol·laciúria i relaxació d’esfínters. No refereix quadre infecciós ni vacunació recent. A l’exploració física destaca incapacitat a la deambulació, rigidesa de nuca, Kering i Brudzinsky positius, debilitat muscular III-IV/V i tremolor en repòs a extremitats, amb moviments clònics a EEII. Reflexes osteotendinosos no afectats ni dismetries. Es realitza punció lumbar amb estudi bàsic de LCR normal. L’analítica sanguínia mostra discreta leucocitosi. Davant la sospita de meningoencefalitis vírica s’inicia tractament amb aciclovir.

EVOLUCIÓ:Es realitza RMN cerebral i de canal medul·lar orientant el diagnòstic d’encefalomietis aguda disseminada. Es sol·liciten a LCR bandes oligoclonals i IgG NMO per descartar Devic, essent ambdues determinacions negatives. S’administra mega dosi única de gammaglobulina endovenosa, es suspèn l’aciclovir i es continua tractament amb metilprednisolona. S’observa una lenta i progressiva milloria. PEVs normals, RMN de control als 10 dies amb disminució de les lesions desmielinitzants.

DISCUSSIÓ:Les manifestacions clíniques de l’EAD poden ser molt variables i l’estudi de LCR poc específic. La prova diagnòstica més sensible és la RMN que mostra lesions desmielinitzants. La IgG NMO és una prova d’alta sensibilitat i especificitat que permet descartar Devic.


PLANA 89

Bargalló Aylagas, Eva; Uriel Prat, Susana; Casellas Vidal, Dolors; Ruiz Llobet, Anna; Pérez Álvarez, Federico; Mayol Canals, Lluís.

ENCEFALOMIELITIS AGUDA DISSEMINADA EN PACIENT PEDIÀTRIC

PÒSTERS

INTRODUCCIÓ:La sarcoïdosi és una malaltia granulomatosa multisistèmica d’etiologia desconeguda que afecta típicament a joves i adults d’edat mitja. L’afectació pulmonar s’observa en el 100% dels pacients diagnosticats de sarcoïdosi.

MATERIAL I MÈTODES:Es revisen retrospectivament els casos diagnosticats de sarcoïdosi pulmonar en el nostre hospital els últims anys. Es mostren els diferents patrons de presentació pulmonar, així com l’afectació extrapulmonar associada.Es revisa el diagnòstic, tractament, evolució i pronòstic de la malaltia.

RESULTATS:La presentació radiològica típica de la sarcoïdosi són les adenopaties hiliars bilaterals d’afectació simètrica, la presència de nòduls peribroncovasculars, subpleurals o septals, masses pulmonars i menys freqüent reticulació, àrees de ground glass, bulles i signes de fibrosis pulmonar. En un 60% (aproximadament) dels pacients amb afectació adenopàtica hiliar presenten una ressolució complerta de la malaltia. Només un terç dels pacients desenvolupen afectació parenquimatosa pulmonar. Es recull un cas d’afectació hepàtica de la malaltia, observant gran lesió focal hepàtica heterogènia al lòbul hepàtic dret.La sarcoïdosi, a més, es pot presentar amb afectació cutània (eritema nodós i lupus pernio), ocular (iritis, conjuntivitis), cardíaca, òssia, al SNC…El diagnòstic de la malaltia es fa amb biòpsia transbronquial, tot i que amb les troballes radiològiques i les de laboratori es pot arribar al diagnòstic.En els casos en que està indicat fer tractament, aquest consisteix amb corticoïdes i/o agents citostàtics.

CONCLUSIÓ:La sarcoïdosi és una malaltia multisitèmica que es presenta típicament amb adenopaties hiliars bilaterals, tot i que l’afectació pulmonar pot ser molt variada. La radiologia és una eina molt important per a fer el diagnòstic i control evolutiu d ‘aquesta malaltia.


PLANA 90

Gemma Laguillo, Pedro Ortuño, Flavio Zuccarino, Marina Febrer, Arantxa Gelabert, Marta Bonfill.Servei de Radiodiagnòstic.Centre IDI. Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta

TROBALLES RADIOLÒGIQUES EN LA SARCOÏDOSI

PÒSTERS

INTRODUCCIÓ: Descripció de cardiopatia congènita i hipertensió pulmonar secundària en bronquiolitis de mala evolució.

MATERIALS I MÈTODES: Lactant de 4 mesos de vida que acudeix a urgències per dificultat respiratòria progressiva a pesar de tractament broncodilatador. L’exploració física destaca taquicàrdia, taquipnea, tiratge universal i aleteig nasal. Buf cardíac regurgitant a focus tricuspidi. Radiografia de tòrax amb atrapament aeri, imatges d’hiperlucència amb zones hiperdenses i imatge d’aneurisme ductal, sense cardiomegàlia. VRS positiu a moc nasal. Ecocardiograma practicat: ductus aneurismàtic gegant amb flux bidireccional, lleugera dilatació de l’AE i petita IM, resta normal. L’angioTC corrobora PCA aneurismàtic i evidencia emfisema lobar. S’inicia tractament diürètic i broncodilator. A l’hospital de referència es realitza resecció quirúrgica del ductus i lobectomia mitja dreta per broncomalàcia del bronqui dret amb emfisema secundari. S’instaura tractament amb Bosentan i diürètics, presentant una evolució favorable.

RESULTATS: Davant d’un ductus aneurismàtic la literatura suggereix tractament quirúrgic immediat al seu diagnòstic. Les complicacions pulmonars secundaries a l’obstrucció són una complicació rara.Es desenvolupa durant el 3r trimestre de l’embaràs probablement a conseqüència d’una anomalia de l´íntima, de les elastines o a una dilatació post estenòtica secundària a flux turbulent a través d’un segment estenòtic durant la vida fetal. Donat que s’ha vist associació amb anomalies del teixit connectiu, es considera fer un seguiment d’aquests pacients.

CONCLUSIONS: El ductus aneurismàtic és una lesió congènita rara i una anomalia potencialment fatal. Es pot associar a altres cardiopaties congènites i a complicacions severes incloent: patologia pulmonar secundària a compressió, tromboembolisme, ruptura i mort.


PLANA 91

S. Uriel, E. Bargalló, A. Ruiz, D. Casellas, C. Casas, E. Jiménez, MªA. Puigdevall, F. Pérez, Ll. Mayol. Hospital Universitari Dr. Josep Trueta de Girona.

DUCTUS ANEURISMÀTIC ACOMPANYAT D´HIPERTENSIÓ PULMONAR SECUNDÀRIA. A PROPÒSIT D´UN CAS.

PÒSTERS

INTRODUCCIÓ:La RM de mama amb contrast és una prova diagnòstica amb una alta sensibilitat en la detecció de lesions. Últimament està augmentant el seu ús per a l’estudi de la mama, degut a les seves múltiples indicacions. S’utilitza en l’estudi de mama prequirúrgica, estudi genètic, així com per a monitoritzar la resposta al tractament quimioteràpic en pacients amb neoplàsia de mama.

MATERIAL I MÈTODES:Es revisen els casos de neoplàsia de mama en tractament amb quimioteràpia neoadjuvant controlats en el nostre centre.

RESULTATS: Per a valorar la resposta al tractament amb quimioteràpia neoadjuvant en pacients amb neoplàsia de mama s'utilitzen paràmetres objectius com el volum i morfología de la lesió, el valor del pic de realçament màxim inicial i la morfologia de la corba dinàmica.Es considera que hi ha resposta al tractament quan hi ha una disminució del volum de la lesió, una disminució del pic inicial de realçament o bé canvi de morfología de la corba dinàmica. Es realitza RM inicial abans del tractament i controls succesius als tres i sis mesos de l’inici del tractament, seguint els paràmetres esmentats es classifiquen les pacients en tres grups, resposta al tractament, no resposta o progressió de la malaltia.

CONCLUSIONS:La RM de mama amb contrast és la prova diagnòstica idònia per a monitoritzar la resposta al tractament utilitzant paràmetres objectius que ens ajuden a valorar l'actitud terapèutica a seguir.


PLANA 92

Gemma Laguillo, Elsa Perez, Josep Pont, Maria Boada, Laia Valls, Iratxe DíezServei de Radiodiagnòstic. Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta.

UTILITAT DE LA RM EN LA VALORACIÓ DE PACIENTS AMB NEOPLÀSIA DE MAMA EN TRACTAMENT AMB QUIMIOTERÀPIA NEOADJUVANT.

PÒSTERS

INTRODUCCIÓ: Objectiu principal: determinar la incidència de pneumònia infantil a la nostra àrea bàsica de salut. Secundaris: establir característiques clínic-epidemiològiques, percentatges de resolució de la malaltia des d’atenció primària (AP) i descriure els tractaments prescrits.

MATERIAL I MÈTODES: Disseny: estudi descriptiu d’una sèrie de casos. Emplaçament: AP. Noranta-cinc episodis diagnosticats entre el 01-01-2004 i el 31-12-2005 en 2100 nens menors de 15 anys. Estadística: estimació de proporcions, mitjanes i intervals de confiança del 95% (IC del 95%).Resultats: incidència 4,5% (IC del 95%, 3,7-5,6%). Predomini masculí, 53,7% (IC del 95%, 43,2-64%). Predomini estacional, primavera, 34,7% (IC del 95%, 25,3-45,2%). Presentació clínica: combinació de febre, tos i crepitants, 53,7% (IC del 95%, 43,2-64%); combinació de febre i tos, 29,5% (IC del 95%, 20,6-39,8%); combinació de febre i crepitants 4,2% (IC del 95%, 1,2-10,4%); combinació de crepitants i tos 4,2% (IC del 95%, 1,2-10,4%). Un 86,3% (IC del 95%, 77,7-92,6%) de pneumònies controlades a AP evolucionaren satisfactoriament. El antibiòtics més prescrits van ser: amoxicil·lina-ac.clavulànic: 41 episòdis, 43,2% (IC del 95%, 33-53,7%) i claritromicina: 38 episòdis, 40% (IC del 95%, 30,1-50,6%). De 13 nens derivats per a valoració hospitalària, vuit van ser derivat per un metge de família.

CONCLUSIONS: La incidència de pneumònia en l’edat pediàtrica és inferior a la d’altres països. La majoria es controla i resol de forma eficaç des d’AP. S’aprecia un discret increment del percentatge de derivacions hospitalàries quan el nen és atès per un metge de família.


PLANA 93

Boada Senciales, F.; Moreno Arrebola, Buñuel Álvarez JC., Vila Pablos, C.Àrea Bàsica de Salut Girona-4 (Institut Català de la Salut). Girona.

ESTUDI DESCRIPTIU DE LA PNEUMÒNIA INFANTIL ADQUIRIDA A LA COMUNITAT A UNA ÀREA BÀSICA DE SALUT

PÒSTERS

INTRODUCCIÓ: L'objectiu del present estudi és comparar el cost econòmic del procés diagnòstic/terapèutic de la pneumònia infantil adquirida en la comunitat (PIAC) en dos períodes de temps (1999 i 2004/05). Durant el segon període es van adaptar al nostre centre les directrius de dues guies de pràctica clínica (GPC) sobre diagnòstic i tractament de la PIAC en atenció primària.

MATERIAL I MÈTODES: Es van comptabilitzar 57 episodis de PIAC en 1999 i 95 en 2004/05. Es va estimar per a cada episodi el nombre de consultes, nombre de radiografies de tórax (RxT) i antibiòtic (ATB) usat. Es va calcular per a ambdós períodes el cost econòmic en pessetes de cada consulta (434,1/ consulta), RxT (2.160 pessetes/ RxT) i el cost del tractament ATB. Anàlisi estadística: comparança de mitjanes mitjançant la prova t de Student-Fisher.

RESULTATS: RxT: es va produir una disminució en el cost de RxT/ episodi de PIAC: 5.818 pessetes en 1999 enfront de 2.410,1 pessetes en 2004/05, p< 0,05, i una disminució del nombre de consultes i del cost total de les mateixes/ episodi en 2004/05 respecte a 1999: 3,8 consultes (2.044,1 pessetes) enfront de 4,8 consultes (1.653,3 pessetes), p< 0,05. Es va produir una reducció, estadísticament no significativa, del cost del tractament ATB/ episodi: 2.969,3 pessetes (1999) enfront de 2.763,1 pessetes (2004/05), p> 0,05. Considerant tots els costos, es va produir una reducció del cost total del procés diagnòstic/ terapèutic de PIAC en 2004/05 respecte a 1999: 7.751,7 pessetes enfront de 11.923,5 pessetes, p< 0,05. Sis de 57 nens van ser derivats per a ingrés hospitalari en 1999 enfront de 13 de 95 en 2004/05, no existint diferències significatives.

CONCLUSIONS: l'adherència a les recomanacions de GPC basades en proves produïx una disminució del cost del procés diagnòstic-terapèutic de la PIAC en atenció primària sense que això impliqui un empitjorament del percentatge de resolució de la malaltia.


PLANA 94

Buñuel Álvarez, JC.; Vila Pablos, C.; Moreno Arrebola, E.; Boada Senciales, F.Àrea Bàsica de Salut Girona-4 (Institut Català de la Salut).

L'ADHERÈNCIA A LES RECOMANACIONS DE LES GUIES DE PRÀCTICA CLÍNICA PRODUIEIX UNA DISMINUCIÓ DEL COST ECONÒMIC DEL PROCÉS DIAGNÒSTIC TERAPÈUTIC DE LA PNEUMÒNIA INFANTIL

ADQUIRIDA A LA COMUNITAT

PÒSTERS

INTRODUCCIÓ: Objectiu: Conèixer les característiques de les dones que varen utilitzar l’anticoncepció d’emergència.

MATERIAL I MÈTODES: Tipus d’estudi : Estudi descriptiu multicèntric Població d’estudi: Dones que consulten als CAP, CAC i Hospitals de l’àmbit de Girona perquè els dispensin l’ACE.Recollida de dades: Es va recollir l’edat, zona de procedència, característiques del seu ús i la data de la dispensació, els 6 primers mesos de la dispensació gratuïta a l’octubre del 2004. També es va recollir una submostra amb una enquesta en la què es preguntaven les característiques socials, personals i hàbits sexuals.

RESULTATS:La mitjana d’edat de les usuàries era de 35,1 anys amb un rang de 15 a 40 anys, la mitjana de 23,24 anys i el grup de major freqüentació el de 15 a 20 anys (41%) .El 77,8% havia nascut a Catalunya i el 59% vivia amb els pares. El 36,1% tenia estudis secundaris.El 92,2% referia utilizar habitualment mètodes anticonceptius, representant el preservatiu masculí el 80%.El dia de la setmana de major demanda va ser dilluns, i el mes d’octubre (19,5%) coincidint amb les Fires de Girona . El 51,3% demanava l’ACE per primera vegada i referia la ruptura del preservatiu com la causa principal en un 77,8%. El 13,9% acceptava no haver pres cap mesura anticonceptiva. El 45,3% venia durant les primeres 10 hores després del coit.

CONCLUSIONS: Majoritàriament eren dones menors de 25 anys, que viuen amb els pares i referien utilitzar el preservatiu masculí com anticonceptiu habitual essent la ruptura d’aquest el principal motiu de sol.licitut de l’ACE. La meitat l’havien pres amb anterioritat.Sabent les característiques de les usuàries ens plantegem una intervenció per intentar millorar l’ús dels mètodes anticonceptius i de la ACE i un nou estudi més actualitzat amb les darreres dades per valorar canvis en la seva dispensació, des de l’inici fins el moment actual.


PLANA 95

Saura Sanjaume, Sílvia; Puigvert Viu, Núria; Ribas Martín, Montse; Cerezo Goyeneche, Carlos; Faixedas Brunsoms, M.T; Ramió Lluch, Cristina. Cap Montilivi (ABS Girona -3).

ANTICONCEPCIÓ D’EMERGÈNCIA, QUI LA DEMANA?

PÒSTERS

INTRODUCCIÓ I OBJECTIU:La determinació de la càrrega viral del virus de la immunodeficiència humana (VIH) i de l’hepatitis C (VHC) ha suposat a nivell asistencial una millora en el diagnòstic, control de l’efectivitat i compliment del tractament antiretroviral o immunomodulador dels pacients. Aquesta determinació es fa per reacció en cadena de la polimerasa (PCR), la qual amplifica un fragment d’àcid ribonucleic (RNA) víric. La quantificació dels amplicons originats és posterior o simultània a la reacció de PCR i s’ha fet per metodologies variades en el temps. L’objectiu d’aquest treball és presentar l’evolució de la metodologia i el número de determinacions de càrrega viral en el temps.

MATERIAL I MÈTODES:Comparació de la linealitat i sensibilitat analítica entre PCR quantitativa a temps final envers la de temps real.Anàlisi del grau d’independència del manipulador, temps d’anàlisi, repetibilitat de la tècnica i manipulació de mostres a mesura que la determinació s’ha anat automatitzant en el temps.Revisió del número de determinacions fetes en el període 1996-2006.

RESULTATS:La linealitat per la càrrega viral del VIH ha passat de ser de 200 a 750000 còpies/ml l’any 1996 fins a 40 a 10000000 còpies/ml actualment. El temps d’anàlisi era l’any 1996 de 8 hores de forma discontínua (3 fases) i amb una considerable dependència del manipulador i actualment és de 4h 30m en 2 fases i amb més independència del manipulador. La repetibilitat ha augmentat amb l’automatització de l’extracció del RNA viral perquè la manipulació de mostres ha disminuït.El número de determinacions de càrrega viral del VIH ha pasta de ser de 667 el 1996 a 2396 el 2007.El número de determinacions de càrrega viral del VHC ha pasta de ser de 158 el 1996 (detecció qualitativa fins el 1999) a 1376 el 2006.

CONCLUSIONS:1.- L’automatització de l’extracció de RNA víric ha aportat repetibilitat analítica i una major independència del manipulador.2.- La implantació de la determinació de la càrrega viral per PCR a temps real ha suposat un augment de la sensibilitat analítica, interval de linealitat i temps d’anàlisi i de resposta.3.- Hi ha la previsió que el número de determinacions de càrrega viral no seguirà augmentant significativament en els pròxims anys degut a l’estabilització experimentada pel número de contagis, tot i que es percebeix un augment de la demanda de determinacions degut a l’abandonament del tractament antiretroviral en el cas del VIH.


PLANA 96

Alsius Suñer, M.; Obón Ferrer, M.; Ramírez Malagón, M.; de Batlle Surroca, J.; Motjé Casas, M.; Aleixandre Cerarols, RN.; Pascual Mostaza, C.Àrea de Genètica i Biologia Molecular. Laboratori Clínic ICS Girona. Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta.

EVOLUCIÓ DE LA DETERMINACIÓ DE LA CÀRREGA VIRAL A LES COMARQUES DE GIRONA EN EL PERÍODE 1996-2006

PÒSTERS

OBJECTIUS: Determinació de la prevalença i de les característiques clíniques i de tractament dels nens menors de 15 anys diagnosticats d’asma bronquial en una àrea bàsica de salut, que presta cobertura a 2.300 nens.

MATERIAL I MÈTODES: Estudi descriptiu transversal. Data de l’anàlisi: 1 d febrer del 2007. En aquell moment estaven codificats amb el diagnòstic d’asma (còdig J45) a la història clínica informatitzada del centre un total de 195 nens. Anàlisi estadística: estimació de proporcions amb els seus intervals de confiança del 95% (IC 95%). Variables: sexe, edat, gravetat (segons classificació de la GINA), necessitat de tractament de manteniment, derivació a pneumologia pediàtrica, consulta a urgències de l’hospital de referència per crisi aguda d’asma, ingrés hospitalari per crisi d’asma, antecedents personals de pneumònia.

RESULTATS: La prevalença és de 8,5 (IC 95%: 7,4–9,7%). Edat mitjana: 7,6 anys (Desviació Estàndard: 3,7 anys). 128 són varons (65,6%; IC 95%: 58,5–72,3%). Els nivells de gravetat són: Asma episòdica ocasional: 137 nens (70,3%; IC 95%: 63,3–76,6%); Episòdica freqüent: 51 nens (26,2%; IC 95%: 20,1–32,9%); Persistent moderada: 7 nens (3,6%; IC 95%: 1,5–7,3%). Han presentat alguna crisi en els darrers 12 mesos 91 nens (46,7%; IC 95%: 39,5–53,9%). Porten algun tractament de manteniment: 53 nens (27,2%; IC 95%: 21,1–34%). Derivats a Pneumologia Pediàtrica: 69 nens (35,4%; IC 95%: 28,7–42,5%).

CONCLUSIONS: La prevalença d’asma al nostre centre és semblant a altres del nostre medi. Cal destacar que la majoria són de tipus episòdic ocasional, no precisant tractament de manteniment.


PLANA 97

Rosa Ferrer, Anna Palomeras, José Cristóbal Buñuel, Carme Vila, Anna Cerezo, Sara Díez.Àrea Básica de Salut Girona-4 (Institut Cátala de la Salut). Girona.

ASMA INFANTIL A L’ATENCIÓ PRIMÀRIA: ESTUDI DESCRIPTIU DELS CASOS ATESOS A UNA ÀREA BÀSICA DE SALUT

PÒSTERS

INTRODUCCIÓ:L’ osteoma osteoide és una lesió osteoblàstica benigna amb un nucli ricament inervat ben delimitat generalment <1’5 cm (nidus) i una zona perifèrica densa de neoformació òssia reactiva (os laminar). AP: Teixit cel·lular molt vascularitzat format per os immadur i teixit osteoide.No malignitza, predomina en homes (2:1) i a la 2ª dècada (50%), suposa el 11% dels tumors òssis benignes i el 5% dels tumors òssis primaris.Localització: fèmur proximal i diàfisi d’ òssos llargs ( tibia proximal) en un 60% .Al fèmur es localitza al coll i trocànter, i al raquis a l’ arc posterior vertebral. Clínica: dolor progressiu que no cedeix amb repòs. Més intens a la nit i que cedeix o millora amb salicilats. El dolor pot ser previ a la imatge radiològica. La tendència és a la desaparició espontània en 5–7 anys.Tractament: clàssicament s’ ha postulat ressecar tot el nidus per aconseguir la curació. La ressecció en bloc del nidus amb l’os esclerós adjacent suposa un risc de fractura i per això és necessàri associar una fixació profilàctica (principalment en lesions diafisàries o del coll femoral), o deixar el pacient en descàrrega de l’ extremitat durant 6 setmanes. Existeixen altres tècniques mínimament invasives que es practiquen ambulatòriament com la termocoagulació guiada per TAC, la ressecció amb trefina o broca, l’ alcoholització i la fotocoagulació amb làser.La coagulació percutánea per radiofreqüència consisteix en l’ inserció percutània d’ una agulla de biòpsia guiada per TAC. S’introdueix una cànula i un electrode de radiofreqüència amb la punta exposada 5 mm , i finalment l’ electrode es conecta a un generador de radiofreqüència que augmenta la temperatura de la punta a 90º C i es manté durant 6-8 minuts.

MATERIAL I MÈTODES:Es presenta el cas d’un jove de 23 anys, obès i amb un osteoma osteoide al coll del fèmur esquerre de 4 mesos d’evolució. Donada la localització a la cara interna del fèmur i les característiques antropomòrfiques del pacient es va decidir l’opció de la radiofreqüència guiada per TAC; per evitar així una cirurgía més radical i de difícil accés, que hauria obligat l’associació d’un enclavat de fèmur profilàctic o deixar el pacient en descàrrega o càrrega parcial durant cert temps. Sota sedació i anestesia local s’intervé quirúrgicament a la sala de TAC aconseguint l’ablació de l’osteoma osteoide. Durant l’intervenció es produeix la ruptura d’una agulla de Kirschner guia sense altres incidències destacables. Donat que el temps de la intervenció va esser més perllongat del que s’havia previst es va decidir ingressar el pacient a planta de COT i va esser donat d’alta hospitalària l’endemà amb absència de dolor.

RESULTATS:Dos mesos després el pacient es portat a urgències en patir caiguda casual amb contusió sobre el maluc, presentant deformitat i impotència funcional al maluc esquerre. Radiològicament s’observa una fractura subtrocanteriana de fèmur. El pacient és intervingut quirúrgicament sota profilaxi antibiótica i antitrombótica practicant-se reducció de la fractura i osteosíntesi amb enclavat de fèmur tipus PFN llarg forrellat distal estàtic. En el post operatori presenta dolor i disestesies al dors del peu esquerre. Es practica estudi EMG: lesió del tronc ciàtic comú a l’alçada del maluc afectant fibres destinades a formar el N.Tibial posterior i N.Peroneo, però amb major afectació d’aquestes últimes. Es donat d’ alta per seguir controls a CCEE on s’aprecia consolidació de la fractura amb absència de dolor i disestesies 4 mesos després de la intervenció.

CONCLUSIONS:Amb la tècnica utilitzada les complicacions són molt poques. La tassa de recidiva és mínima i no sol ser necessària la cirurgia oberta en aquells pacients a qui no s’ha aconseguit controlar el dolor.Es tracta d’ un tractament mínimament invasiu, segur i de cost reduït doncs pot practicar-se


PLANA 98

Vallvé I., Vicente P.Servei de C.O.T. Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta.

ABLACIÓ PER RADIOFREQÜÈNCIA D’ OSTEOMA OSTEOIDE DE FÈMUR

PÒSTERS

INTRODUCCIÓ: Diagnòstic precoç de l’IAM (infart agut de miocardi).Seguiment dels pacients de la Unitat Coronària del nostre hospital, valor pronòstic.

MATERIAL I MÈTODE: Sèrum dels pacients. Immunoassaig per electroquimioluminiscència (Tècnica de sándwich).

RESULTATS: Altes elevacions de TROPONINA-T en sèrum estan asociades a un pitjor pronòstic de lesió de miocardi.

CONCLUSIÓ: Marcador predilecte en lesions de miocardi degut a la seva alta especificitat i sensibilitat tissular.


PLANA 99

Teresa Cufi Bosch, Araceli Gordillo Gordillo, Montserrat Balboa Flores, Mariona Hernández Plaja, Matilde Reina Escarbajal, Antonia Rojas Martín, Dolores Cabrero Olivan.Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta. Laboratori Clínic.

INDICADORS D’ISQUÈMIA CORONÀRIA MÉS AVANÇATS. VALOR PRONÒSTIC DE LATROPONINA-T

PÒSTERS

INTRODUCCIÓ: La infecció per Listeria monocytogenes és una causa important de mortalitat que séstima dún 32% en pacients amb patologia de base. Láugment de lésperança de vida de persones amb malalties cròniques i láugment de pacients inmunodeprimits ha suposat un augment en la incidència que es calcula dúns 2,4 casos per milió d´habitants.

CAS: Es deriva des dún altre centre un pacient de 57 anys dédat i insuficiència renal crònica que havia iniciat tractament inmunosupresor i corticoteràpia fa un mes i mig per una dermatomiositis. Presenta un quadre de 24 hores dévolució de febre i alteració del nivell de consciència associat a rigidés nucal. Els paràmetres del LCR són característics de meningitis détiologia bacteriana. Tenint en compte léstat dínmunosupressió del pacient sínicia antibioteràpia empírica amb cefepime i ampicil.lina. Al gram del LCR i els hemocultius sóbserven BGP pel que es sospita dúna Listeria monocytogenes. Durant les 24 hores següents lévolució és tòrpida amb ràpida progressió al fracàs multiorgànic refractari a les mesures de suport. Es confirma la presència de Listeria monocytogenes en hemocultius i LCR amb sensibilitat al tractament empíric. Davant la mala evolució clínica del pacient amb aparició de signes clínics d´hipertensió endocraneal es realitza a les 72 hores un TC de crani òn sóbjectiva edema cerebral difús i hemorràgia subaracnoidea. A les 96 hores de língrés el pacient és exitus.

MATERIALS I MÈTODES: Revisió de la història clínica i bibliografia

CONCLUSIONS: La meningoencefalitis per Listeria monocytogenes és una infecció molt agressiva en certs grups de pacients amb una alta incidència de mortalitat pel que s´ha de tenir una alta sospita inicial per instaurar de manera precoç i eficaç una antibioteràpia i unes mesures de suport correctes.


PLANA 100

Taché, A.; Pedrós, C.; Dupatrocinio, M.; Ortiz, P.; Sirvent, JM.; Bonet, A.Servei de Medicina Intensiva de l´Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta.

MENINGOENCEFALITIS PER LISTERIA MONOCYTOGENES EN UN PACIENT INMUNODEPRIMIT

PÒSTERS

INTRODUCCIÓ:OBJECTIU: Conèixer/saber si el perímete abdominal > 102 en homes i 88 en dones augmenta la incidéncia de diabetis.Estudiar la diferència del perímete abdominal en relació al sexe.

MATERIAL I MÈTODES:Estudi descriptiuAmbit d’estudi: població urbana de 3 UBAs de GiornaCriteris d’inclusió: població atesa al Cap de Montilivi des del gener del 2006 al juny del 2006.Criteris d’exclusio: desplaçats, menors de 15 anys i pacients que no poden desplaçar-se al centre.Pla de treball: tota persona que consulti amb un professional d’infermeria se l’hi farà el PETA, IMC, PA i es registrarà els antecedent patologica (DM, HTA, DL, MPOC; AVC).

RESULTATS:Una mostra de 359 pacients dels quals un 43.2% eren homes i el 56.8% dones. D’aquest el 19.5% estaven diagnositcats de DM.Pel que fa als homes la talla mitjana era de 169.48 cm, el perímetre adbominal de 105.44cm i IMC era de 29.66. Un 18.1% estaven diagnosticats de DM. Dels homes amb PA >102 i/o IMC>30, el 22’7% eren DM i la mitjana del PA era de 109,58cm.Dels homes amb PA >102 i IMC>30 el 25,5% eren DM i presetaven un PA mitja de 113.89cm.Pel que fa a les dones, la talla mitjana era de 156.31 cm, el perímetre adbominal era de 102.86 cm i IMC era de 30.46. D’aquestes un 20.6% eren DM De les dones amb PA >88 i/o IMC >30, el 21.9% eren DM i presentaven un PA de 104.1cm. De les dones amb PA >88 i IMC>30, el 29.3 eren Dm i presentaven un PA de 108,14cm.

CONCLUSIONS:El fet de tenir un perímetre abdominal superior a 102 en els homes i 88 en les dones fa que augmenti la incidéncia de diabetis mellitus.Pel que fa el sexe, la incidéncia es veu augmentada en el sexe femení.Aquí la importància de mesurar el PA.


PLANA 101

Garcia Vega, Eva Mª.; Massana Masgrau, Júlia.; Pérez Gutiérrez, Ana M.; Puigvert Viu, Nuria. Cap Montilivi (ABS Girona-3).

S’HA DE MIRAR EL PERIMETRE ABDOMINAL EN ELS PACIENTS DIABETICS TIPUS 2?

PÒSTERS

INTRODUCCIÓ:Prop del 80% de la població envellida presenta malalties cróniques, amb freqüència no es presenten úniques sinó associades. El 36% dels ancians pateixen més de 3 malalteis cròniques, el que es tradueix, en general, amb una pilofarmàcia molt difícil de manejar en aquests pacients.

OBJECTIU: Analitzar la correspondència entre la medicació prescrita i el contingut deles farmacioles dels pacients inscrits en el programa d’atenció domiciliària (ATDOM).Evaluar el compliment de la medicació prescritaSaber l’estat cognitiu del pacient.

MATERIAL I MÈTODESTIPUS D’ESTUDI: Estudi descriptiu transversal mitjançant una enquesta realitzada al pacient o al cuidador responsable de la medicació.Ambit d’estudi: Cap de Montilivi (ABS Girona-3). Participants: Tots els 39 pacients crónics domiciliaris registrats en el programa ATDOM (19 homes i 20 dones) pertenyents a 4 unitats bàsiques asistencials (UBAs) entre les 15 UBAs del centre.Medicions principals: A l’enquesta es registraven variables sociodemogràfiques (edad, sexe i patología predominant), identificació del cuidador principal, motiu d’inclusió del programa ATDOM, el grau d’autonomia del pacient (valorat amb el Bathel i el Pfeiffer) i la seva tarjeta de medicació crónics així com la seva cumplimentació i existència en la farmaciola.

RESULTATS:El 79% referix prendre correctament la medicació. Del 21% restant, a un 12.8% li falta la medicació del tipus antihipertensius, antiagregants i de protecció gàstrica. Al 7% l’hi sobra (ansiolítics i broncodilatadors). EL motiu d’inclusió en el programa: dificultat per desplaçar-se al centre 82%; deteriorament cognitiu 15%; malaltia terminal: 3%. Segons l’escala de Pfeiffer un 43.2% no mostra deteriorament cognitiu, el 31% presenta deteriorament lleu-moderat i el 20,5% greu. Un 79.5% dels cuidadors principals formen part del nucli familiar.

CONCLUSIONS:La majoria dels nostres pacients referixen prender correctament la medicació crònica i el contingut de les farmacioles s’adequa a les seves necessitats. Segons les dades analitzades, existeixen un grau de deteriorament cognitiu, la majoria d’ells tenen un cuidador que es fa càrrec de la medicació.


PLANA 102

Baltrons Terrades, Josefina; Rubio Montañés, Maria Luisa; Lucas Carrasco, Eva Mª; Puigvert Viu, Núria; García Vega, Eva Mª.Cap Montilivi (ABS Girona-3).

QUE HI HA A LES FARMACIOLSE DELS NOSTRES AT-DOMS?

PÒSTERS

INTRODUCCIÓ: La poliquistosi renal autosòmica dominant (PQAD) és la malaltia hereditària més freqüent, representant el 10% dels pacients en diàlisi. Pot afectar a múltiples òrgans, associant-se entre dáltres, amb vàries alteracions càrdiovasculars: aneurismes intracranials, dilatació de la crossa aòrtica, dissecció de láorta toràcica i artèries cervicocefàliques, possibles aneurismes de les artèries coronàries i també a diverses valvulopaties, sent el prolapse de la vàlvula mitral la més prevalent.

MATERIAL I MÈTODES: S´han analitzat les causes de malaltia renal dels 171 pacients que han iniciat o reiniciat hemodiàlisi (després dún trasplantament renal fallit) en el nostre hospital en els darrers 9 anys (1998-2006). Describim quina incidència té la PQAD en aquesta població, les característiques principals dels pacients afectats i les peculiars anomalies vasculars detectades.

RESULTATS: De manera semblant al registre de malalts renals de Catalunya, la principal causa de malaltia renal primària en la població incident a HD, és la no filiada en un 20,47% (n=35), seguida de la nefropatia diabètica en un 17,54% (n=30) i la vàsculo-renal en un 16,37% (n=28). La PQAD representa el 7,6% (n=13). A excepció dáquesta malatia renal (7H/6D) i la causa intersticial (6H/6D) a on no hi ha diferències entre la incidència en ambdós sexes, per a la resta hi ha un clar predomini d´homes afectats ( 66% d´homes; n=113 i 34% de dones; n=58). Atenent a lédat dínici d´HD en els pacients amb PQAD, deduim que 9 délls (26-55 anys) tenen el gen PKD1 afectat (16p) i 4 (69-77anys) el gen PKD2 (4q). Aquests gens codifiquen la poliquistina 1 i 2 respectivament. Destaquem la troballa assimptomàtica dins de léstudi per a trasplantament renal, dún aneurisma de lártèria esplènica (AAE) en un poliquístic de 44 anys i una dissecció arterial de la femoral comuna i ilíaca externa esquerres en un altre home de 41 anys. No hem detectat altres anomalies càrdiovasculars.Al nostre coneixement, fins láctualitat solament s´ha comunicat un altre cas de PQAD amb un gran AAE i cap altre amb disseció arterial fémoro-ilíaca.

CONCLUSIONS: -Revisant aquests casos amb PQAD, confirmem la diferent evolució clínica-renal en els diferents afectats dúna mateixa família, observant-se en alguns una clara anticipació cap a malaltia renal terminal respecte els progenitors.-Sembla ser que les mutacions en PKD són directament responsables de les manifestacions càrdio-vasculars ja que ambdues poliquistines estan altament expressades en els miocits de lélàstica de les artèries grans i mitjanes, en els miocits cardíacs i miofibroblastes valvul.lars. Per aquest motiu i careixent dátres patologies causals, especulem lássociació de lÁAE i la dissecció arterial fémoro-ilíaca amb la PQAD.


PLANA 103

M. Picazo, M. Cuxart, M. Matas, R. Sans.Servei de Nefrologia. Hospital de Figueres.

LA POLIQUISTOSI RENAL AUTOSÒMICA DOMINANT EN LA POBLACIÓ INCIDENT A HEMODIÀLISI DE LÁLT EMPORDÀ

PÒSTERS

INTRODUCCIÓ: El Laboratori de l’Hospital Sta. Caterina rep mostres d’orina dels pacients controlats en els centres de drogodependència (CAS Teresa Ferrer de Girona i CAS de l’Alt Empordà). Aquests pacients arriben als centres per propia inicativa o dels familiars i en menor percentatge procedents d’Atenció Primària, de via judicial o dels serveis socials. Després de la primera visita es demana un screening de drogues i posteriorment es fa un seguiment segons els resultats obtinguts, pautat pel terapeuta responsable.

MATERIAL I MÈTODES: Estudi retrospectiu amb recollida de dades del Sistema informàtic del Laboratori en el període comprès entre els anys 2002 i 2006 per avaluar els resultats de les següents drogues d’abús: amfetamines, benzodiazepines, cannabis, cocaïnes, etanol i opiacis. Les anàlisis es van realitzar en l’autoanalitzador AXSYM de Abbott mitjançant inmunoassaig de polarització de fluorescència (FPIA).Recopilació dels resultats anuals de cada droga i percentatge de positius.

RESULTATS:

Any 2002 2003 2004 2005 2006Total Anfetamines 1537 1525 1865 1692 1919Positives 1,4% 1,0% 2,5% 3,3% 4,7%Total Benzodiacepines 780 599 927 1481 1840Positives 31,4% 29,7% 30,6% 36,3% 35,1%Total Cannabis 3112 2691 3405 3257 3887Positius 27,8% 29,3% 29,2% 30,5% 28,1%Total Cocaïnes 8207 9581 11236 11712 16935Positives 9,1% 11,2% 13,0% 12,0% 9,3%Total Etanol 1380 2177 3523 4769 8148Positiu 9,0% 7,2% 6,9% 7,3% 6,3%Total Opiacis 5827 6180 6127 4700 6082Positius 5,8% 5,1% 5,3% 7,1% 8,7%

CONCLUSIONS: -Increment de la demanda de controls de drogues d’abús, especialment cocaïna i etanol.-L’elevat percentatge de positius (un 30 %) en els resultats de benzodiazepines i cannabis.-El percentatge de cannabis s’ha mantingut en tot el període estudiat.-Cal fer seguiment de cocaïnes per veure evolució , degut a la davallada observada l’any 2006.


PLANA 104

Urcola Piñol, M.L; Canal Porcell, A.; Jordá Surina, S.; Vilanova Ferrer, E.; Girò Trias, C.; Bosch Cateura, R. Hospital Sta. Caterina. Parc Hospitalari Martí i Julià. Salt.

DETERMINACIÓ DROGUES D’ABÚS EN PACIENTS CONTROLATS EN CENTRES DE DROGODEPEDÈNCIA

PÒSTERS

INTRODUCCIO: Amb la nova aportació al mon del diagnòstic per la imatge dels TC multidetectors( TCMD) han evolucionat els protocols respecte els antics del TC helicoidals simples. S´ha millorat amb rapidesa i resolució de la imatge.En léstudi de la cara-coll láplicació del TCMD ha fet que aconseguim que les diferents maniobres dinàmiques siguin executades dúna manera molt mes acurada com a conseqüència de la reducció del temps déxposició, la imatge resultant té molta més resolució i aquesta te la posiblitat d´ esser tractada amb diferents sofware de reconstrucció per obtenir noves imatges ja siguin volumètriques, de màxima intensitat ( MIP) o multiplanars (MPR).

MATERIAL Y METODE: S ´ha fet un recull de les proves dinàmiques aplicades a la regió de cara-coll, séxplicarà el mètode i el protocol a seguir depenent del tipus déstudi dinàmic col.locació del pacient i optimizació dels paràmetres utilitzant les aportacions del TCMD. Les tècniques definides són: la maniobra de “Valsalva”i valsalva modificada, amb la seva indicació pels tumors d´ hipofaringe. La maniobra de fonació en “i”,i la seva indicació en tumors laringis. La maniobra en boca oberta, per evitar artefactes de pròtesis dentals fixes. La maniobra de “ Puffed-cheek” descrita el 1998 per Weissman i la seva aplicació en tumors de la cavitat oral. El nostre centre sútilitza per realitzar les exploracions un TCMD de 16 canals Philips mx8000IDT.

RESULTATS I CONCLUSIO: Les noves tècniques de TCMD combinen els avantatges d'un escaneig ràpid i d'una alta resolució espaial, el que permet l'estudi multiplanar i volumètric de la imatge, així com la reducció de la dosi de radiació. Per aquest motiu és de gran importància conéixer les noves aplicacions deTCMD i la necessitat de plantejar nous protocols. En aquest sentit, a l'estudi de la regió de cara i coll s'han introduït diferents maniobres dinàmiques que ajuden a la detecció i caracterització de les lesions, fonamentalment les d'origen maligne.


PLANA 105

Sr. Joan Baños Capel, Dra. Quiles. Centre IDI Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta Girona .

RECULL DE LES DIFERENTS TÈCNIQUES DINÀMIQUES DE CARA-COLL PER TCMD

PÒSTERS

INTRODUCCIÓ: Els símptomes psicològics i conductuals (SPC) de la malaltia d’Alzheimer (MA) són freqüents i afecten a més del 80% dels pacients durant el transcurs de la malaltia. L’objectiu d’aquest treball va ser classificar els pacients segons l’evolució dels SPC durant un període de 24 mesos i determinar-ne les diferències clíniques.

MATERIAL I MÈTODES: Estudi observacional i longitudinal de 24 mesos de durada en una mostra de pacients ambulatoris amb MA de gravetat lleu o moderada. Es va administrar el Neuropsychiatric Inventory (NPI) als curadors principals a intervals de 6 mesos durant el periode de seguiment. Per tal de classificar els pacients segons l’evolució dels SPC es van aplicar tècniques d’anàlisi de variables latents, específicament un model de creixement de mixtura (Growth Mixture Modeling). RESULTATS: La mostra va estar formada per 491 participants amb una mitjana d’edat de 75,2 anys (DE=6,6) i el 70,9% van ser dones. La puntuació basal de l’NPI va ser de 10,10 punts (DE=11,42), als 6 mesos de 10,89 punts (DE=11,79), als 12 mesos de 11,42 punts (DE=11,31), als 18 mesos de 10,29 punts (DE=10,65) i als 24 mesos de 12,19 punts (DE=11,57). Es va ajustar un model amb 3 classes latents. Els pacients de cada clase latent van presentar diferències significatives amb relació al punt de partida i l’evolució de la capacitat funcional.

CONCLUSIONS: Malgrat que globalment les mitjanes de puntuació de l’NPI durant el periode de seguiment van presentar només un lleu increment (2,09 punts/24 mesos), el model ajustat va permetre discriminar amb claredat 3 grups: pacients amb baixa freqüència i gravetat de SPC, pacients amb increment progressiu els SPC i pacients amb disminució progressiva dels SPC. Les diferències clíniques intergrup suggereixen que l’evolució del deteriorament funcional en la MA està modulat per la presència i l’evolució dels SPC.


PLANA 106

López-Pousa S1, Garre-Olmo J1, Coenders G2, Vilalta-Franch J1.1Unitat de recerca, Institut d’Assistència Sanitària de Girona; 2Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials, Universitat de Girona.

EVOLUCIÓ DELS SÍMPTOMES PSICOLÒGICS I CONDUCTUALS DE LA

MALALTIA D’ALZHEIMER: UN EXEMPLE D’APLICACIÓ DE MODELS DE CREIXEMENT LATENT PER A DADES LONGITUDINALS.

PÒSTERS

INTRODUCCIÓ: Les persones d’edat avançada representen el grup poblacional amb un major consum de fàrmacs. L’objectiu d’aquest treball va ser descriure el patró de consum de medicació crònica en persones de 75 i més anys de la comunitat utilitzant la classificació Anatòmica Terapèutica Química (ATC) i estimar la prevalença de polifarmàcia segons grups d’edat.

MATERIAL I MÈTODES: Estudi epidemiològic poblacional d’una una mostra representativa dels habitants de 75 i més anys de la zona de referència de l’Àrea Bàsica de Salut (ABS) d’Anglès. Mitjançant el padró municipal es van seleccionar 1.252 habitants. La prescripció farmacològica es va registrar a partir del sistema informatitzat de l’ABS. Es va realitzar una anàlisi descriptiva del patró de prescripció de tractaments crònics.

RESULTATS: Es va registrar la prescripció farmacològica de 1.111 participants (88,7%). El nombre mig de fàrmacs crònics prescrits va ser de 4,76 (DE=3,72). Per grups terapèutics, els fàrmacs de l’aparell cardiovascular eren presos pel 73,3% dels participants amb un nombre mig d’1,64 (DE=1,53) fàrmacs per pacient, seguits dels fàrmacs del sistema nerviós central amb el 54,0% i un nombre mig d’1,05 (DE=1,32) fàrmacs per pacient i, en tercer lloc, els fàrmacs de l’aparell digestiu i del metabolisme amb el 45,2% i un nombre mig de 0,70 (DE=0,98) fàrmacs per pacient. El 13,8% (IC 95%=11,70-15,84) no prenia cap fàrmac, el 6,3% (IC 95%=4,82-7,77) prenia 1 fàrmac, el 32,8% (IC 95%=29,95-35,56) presentava polifarmàcia menor amb un consum d’entre 2 i 4 fàrmacs i el 47,2% (IC 95%=44,18-50,14) presentava polifarmàcia major amb un consum de 5 o més fàrmacs. El grup de pacients d’entre 85 i 89 anys va ser el grup amb la prevalença més elevada de polifarmàcia major amb el 57,0% (IC95%=48,76-65,33; Chi-cuadrat=22,3;p=0,008).

CONCLUSIONS: Els fàrmacs per al tractament del sistema cardiovascular, del sistema nerviòs central i del sistema digestiu i metabòlic són els més prescrits i consumits per les persones de 75 i més anys. Per grups d’edat, la polifarmàcia major és més freqüent en el grup d’entre 85 i 89 anys.


PLANA 107

Garre-Olmo, J.; Planas Pujol, X.; (en representació del grup FRADEGI).Unitat de recerca. Institut d’Assistència Sanitària de Girona.

PRESCRIPCIÓ DE MEDICAMENTS CRÒNICS EN MAJORS DE 74 ANYS: PATRÓ DE CONSUM I PREVALENÇA DE POLIFARMÀCIA POBLACIONAL.

TAULA

SALA

INTRODUCCIÓ:El transplantament simultani de pàncrees i ronyó (TRP) és, fins el moment, el tractament d’elecció en pacients amb DM tipus 1 i insuficiència renal. Els corticoides són part important del tractament immunosupressor (IS) però, tot i el seu paper essencial en la prevenció del rebuig agut, l´ús dels corticoesteroides de forma prolongada s’associa amb importants efectes adversos. Per això, la retirada de la corticoteràpia s’ha convertit en un objectiu important de la teràpia IS moderna.L’objectiu d’aquest estudi és valorar si es produeixen canvis en el metabolisme glucèmic després de la retirada dels corticoides en pacients amb TRP.

PACIENTS I MÈTODES:S’han estudiat 39 pacients TRP 3 mesos abans i 12 mesos desprès de la retirada dels corticoides. El control glucèmic s’ha avaluat amb tests de tolerància oral a la glucosa (TTOG) amb medició de glucèmia, insulina, hemoglobina glicada (HbA1c) i pèptid C basal. S’ha calculat l’ àrea sota la corva (AUC) de glucosa i insulina després de TTOG i s’ha utilitzat el HOMA com a mesura de la resistència a la insulina.

RESULTATS:Els pacients avaluats són trenta-nou (25 homes i 14 dones) amb edat mitjana de 36.77 + 6.06 i correcte funcionament d’ambdos injerts durant el temps de seguiment de l’estudi (37.85 + 9.82 mesos). La durada de la diabetis abans del trasplantament va ser de 21.56 + 6.15 anys (10 - 40). Havien estat sotmesos prèviament a hemodiàlisis durant 21.18 + 14.02 mesos excepte quatre pacients (10.3%) que van ser transplantats en estat pre-urèmic. Trenta pacients (76.9%) van rebre tractament IS amb tacrolimus, micofenolat mofetil i prednisona (TK/MMF/Pdn) i 9 pacients (23.1%) amb ciclosporina, micofenolat mofetil i prednisona (CyA/MMF/Pdn). Només es va produir un episodi de rebuig agut al retirar els corticoides (dosis prednisona: rang 1.25 - 5 mg) en un pacient que ja havia sofert un rebuig anteriorment. No es van objectivar diferències estadísticament significatives pel que fa als valors de glucèmia basal, HbA1c, pèptid C, anticossos anti-GAD i àrea sota la corva de glucèmia obtinguts abans i desprès de la retirada del tractament. Cal mencionar que l’índex de resistència a la insulina mesurada per HOMA van ser inferiors després de la retirada del tractament corticoide (60.8 vs 51.27 p= 0.064). Quatre pacients (10.3%) van corregir l’alteració de la tolerància a la glucosa obtenint una corva de glucèmia normal en el TTOG, mentres que un pacient (3.9%) amb tolerància prèvia normal va esdevenir intolerant.

CONCLUSIONS:La retirada del tractament corticoideo va ser exitosa en els pacients transplantats reno-pàncrees estudiats.És probable que, juntament amb el tractament amb corticoides, l’ús dels immunosupressor (TK i CyA) tingui un paper important en el control del metabolisme glucèmic.Seria necessari introduir un grup control en l’estudi per a avaluar millor els


PLANA 108

E. Costa1, I. López1, M. Leria1, E. Juncà1, E. Esmatjes3 ,M.J. Ricart2. 1 Unitat de Diabetis, Endocrinologia i Nutrició de l’Hospital Universitari Dr.Josep Trueta de Girona. 2 Unitat de Trasplantament Renal de l’Hospital Clínic de Barcelona. 3 Unitat de Diabetis, Endocrinologia i Nutrició de l’Hospital Clínic de Barcelona.

AVALUACIÓ DEL CONTROL GLUCÈMIC DESPRÉS DE LA RETIRADA DE CORTICOIDES EN PACIENTS TRASPLANTATS DE RONYÓ i PÀNCREES.

PÒSTERS

La RM (Ressonància Magnètica) no sols és útil en el diagnòstic de petites lesions de mama que degut a la seva localització o per estar rodejades de teixit mamari dens no són detectables per mamografia ni ecografia, també en aquests casos i amb la incorporació de material fungible específic per a RM, és el mètode d’elecció per a dirigir la biòpsia quirúrgica mitjançant localització pre-operatòria de la lesió.

La tècnica de marcatje pre-operatori per RM és un mètode ben tolerat per les pacients i permet una evaluació ràpida i acurada de les lesions inaccesibles amb els mètodes diagnòstics convencionals per a lesions mamàries.

És possible incorporar l’estudi i tractament de lesions mamàries no palpables amb sospita de malignitat i que requeixen marcatge per RM en un hospital sense equip propi de RM, sempre que es disposi d’un protocol de treball ben dissenyat en col.laboració amb un centre extern, evitant així derivacions a altres centres mèdics allunyats del seu domicili habitual..

Presentem el protocol dissenyat al nostre hospital en col.laboració d´un centre de RM situat a 40Km del nostre Hospital i també una sel·lecció de les troballes per imatge (mamografia, ecografia i ressonància magnètica), i els resultats histològics definitius en 4 casos de pacients entre 53 i 68 anys amb lesions de mama no palpables amb sospita de malignitat en els estudis d’imatge. els resultats van ser: 1 focus d’hiperplàsia ductal sense atípia (7 mm) i 3 carcinomes ductals infiltrants (10 mm, 8 mm, i 7 mm).


PLANA 109

Dra. Maria Dolors Figueras, Dra. Dolors del Hoyo, Dr. Joan Carles Vilanova*, Dr. Joaquim Barceló*, Dra. Isabel Zapater, Dr. Joan Tarradas, Dr. Jorge Mario Vilanni, i Dr. Daniel Pérez**Serveis de Diagnòstic per la Imatge i Ginecologia** Hospital de Palamós - RM Girona*.

CIRCUIT I PROTOCOLS EN L’ESTUDI I TRACTAMENT DE LESIONS NO PALPABLES DE MAMA

PÒSTERS

INTRODUCCIÓ:Els paragangliomes són tumors de cèl·lules cromafins de localització extraadrenal relativament infreqüents. Presentem el cas d’una pacient de 43 anys que va consultar per dolor abdominal essent finalment diagnosticada de paraganglioma.

MATERIAL I MÈTODES:Per arribar al diagnòstic es van utilitzar diverses proves d’imatge (ecografia, TAC, RMN, gammagrafia amb metaiodobenzilguanidina), analítiques (catecolamines, metanefrines i cromogranima A), determinació anatomopatològica i finalment estudi genètic per avaluar paraganglioma familiar.

RESULTATS:En les proves d’imatge es va observar una massa retroperitoneal sòlida (5x3x5.5cm) entre vena cava, artèria aorta, fetge i glàndula suprarrenal dreta que va mostrar captació positiva en la gammagrafia. Les dades analítiques van mostrar una elevació de la determinació d’adrenalina (196.01 mcg/24h), metanefrines en orina (5.88 mc/24h) i de cromogranina A en sang (23.5 ng/ml). El diagnòstic de sospita va ser confirmat per anatomia patològica post-extracció del tumor via laparotomia (prèvia preparació amb fenoxibenzamina). Posteriorment es va realitzar un estudi genètic per les mutacions succinat deshidrogenasa subunitat B, succinat deshidrogenasa subunitat D i per la malaltia de Von Hippel Lindau associades als paragangliomes familiars en aquesta edat i localització, que va ser negatiu.

CONCLUSIONS:En el cas hem volgut reflectir la importància d’estudiar la funcionalitat d’una lesió pararenal prèvia manipulació, així com realitzar el diagnòstic genètic per avaluar altres casos a la família.


PLANA 110

Mariona Lería, Irela López, Elisabet Costa, Elisabet Juncà, Mònica Recasens, Wilfredo Ricart.Hospital Universitat de Girona Dr. Josep Trueta.

ESTUDI DE PARAGANGLIOMA ABDOMINAL A PROPÒSIT D’UN CAS CLÍNIC.

PÒSTERS

OBJECTIUS: 1.- Veure la distribució de les BLEES (beta-lactames d’espectre estés) detectades durant l’any 2006.2.- Avaluar la utilitat d’un medi cromogènic per a la detecció de BLEES.

MATERIAL I MÈTODE: Durant l’any 2006 s’han detectat 171 enterobacteris productors de BLEES : 157 E. Coli i 14 K.pneumonaieDels 157 aïllaments d’E. Coli, 114 procedien d´orina, 5 d’hemocultius, 4 de líquids, 5 de mostres respiratòries i 29 d’altres mostres.Els 14 aïllaments de K. pneumoniae 5 procedien d’orina, 4 de mostres respiratòries i 5 d’altres mostres.El medi chromID TM ESBL (Biomerieux) és un medi cromogènic selectiu destinat al cribatge d’enterobacteris productors de BLEES. Porta una barreja d’antibiòtics, entre ells cefpodoxima que permet únicament el creixement dels enterobacteris productors de BLEES. Els substractes cromogènics permetent distingir E. Coli, Klebsiella spp.i Proteus spp..S’han estudiat 16 aïllaments de E. coli procedents d’orina i que no han manifestat la presència de BLEES per l’antibiograma i 27 aïllaments d’Escherichia coli amb presència de BLEES detectades anteriorment junt amb 3 K.pneumoniae també productores de BLEES. Com a control de qualitat s’ha utilitzat la soca ATCC de K. pneumoniae ATCC 700603. Les identificacions s’han realitzat previament per mètodes bioquímics i l’antibiograma per mètode de microdilució. L’estudi de la presència de BLEES s’ha realitzat per la tècnica de sinèrgia amb discs d’ amoxicil·lina-clavulànic, aztreonam, cefotaxima i ceftazidima.

RESULTATS:Taula 1. Identificació per mitjà d’agar cromogènic.

n Rosa Blanc Verd-blauEscherichia coli (BLEES +) 27 25 2 0Klesiella penumoniae (BLEES +) 3 0 0 3Escherichia coli (BLEES -) 16 NC NC NC

CONCLUSIONS:1-La majoria d’aïllament de BLEES corresponen a E. coli, sient la mostra d’orina la més freqüent.2.-Tots els aïllaments de enterobacteris productors de BLEES i resembrats en el medi cromogènic han crescut a les 24 hores.3.- Els aïllaments de E. coli no productors de BLEES no han crescut en l’ agar cromogènic (100%)4-Els medis cromogènics presenten l’avantatge de poder seleccionar i diferenciar els enterobacteris productors de BLEES en mostres polimicrobianes.5.- El medi chromID TM ESBL (Biomerieux) permet diferenciar els entobacteris per canvis en la coloració de la colònia: Klebsiella peumoniae coloració verd-


PLANA 111

Motjé, M., Tejerina, P., de Batlle, J., Planas, E., , Marti, M. Laboratori Clínic Microbiologia. Hospital de Girona Dr. Josep Trueta.

UTILITAT D’UN MEDI CROMOGÈNIC EN LA DETECCIÓ DE BLEES

PÒSTERS

INTRODUCCIÓ: Les malalties al·lèrgiques són un problema de primera magnitud i tenen un gran impacte en la qualitat de vida dels malalts i en la despesa dels recursos sanitaris i socials.

OBJECTIU: Anàlisi dels resultats obtinguts d’ IgE especifica als pneumoal·lergens més prevalents en l´ àmbit sanitari de la província de Girona i comarques durant 2005-2006.

MATERIAL I MÈTODES: S’han analitzat les mostres amb IgE específica de pacients tant d’Hospital com de l’Atenció Primària (Província de Girona).La determinació d’IgE especifica s’ha realitzat pel Unicap 100 de Phadia, el qual és un mètode sensible i específic per a la detecció precoç de la patologia al·lèrgica.Els al·lergens analitzats han estat: els àcars Dermatophagoides pteronyssimus (d1), Dermatophagoides farinae (d2), pol·len de gramínies; Lolium perenne (g5), Phleum pratense (g6), pol·len d’arbres; Olea europea (t9), Platanus acerifolia (t11), pol·len d’arbustos Parietaria judaica (w21), epiteli d’animals: Caspa de gat (e1) i epiteli de gos (e2).

RESULTATS:A l’any 2005 s’han realitzat un total de 9553 determinacions d’IgE específica i a l’any 2006 s’han fet 10295. Per tan l’activitat s’ha incrementat un 19%.De les més prevalents han estat positives un 39.6% al 2005 i un 36% al 2006. Dels resultats positius la distribució de sexes es un 53% en homes i un 47% en dones al 2005 i un 52% en homes i un 48% en dones.

D1 (%) D2 (%) E1 (%) E2 (%) T9 (%) T11 (%) G5 (%) W21 (%)♂ ♀ ♂ ♀ ♂ ♀ ♂ ♀ ♂ ♀ ♂ ♀ ♂ ♀ ♂ ♀

2005 NEG 44.8 55.2 42.

857.2

46.6

53.4

49.2

50.8

45.8

54.2

40.5

59.5 50 50 50.

649.4

2005 POS 53.9 46.1 54.

345.7 48 52 23.

876.2

51.6

48.4

65.8

34.2

54.3

45.7

51.8

48.2

2006 NEG 46 54 45 55 47.

852.2

47.1

52.9

46.3

53.7

43.2

56.8

46.2

53.8

42.4

57.6

2006 POS 52.4 47.6 48.6 51.4 50.3 49.7 47.6 52.4 51 49 58.9 41.1 54.2 45.8 66.6 33.4

CONCLUSIONS:Als últims anys s’ha produït un augment de la demanda en les proves d’al·lèrgia possiblement degut a l’augment de la prevalença de la patologia al·lèrgicaS’observa un major prevalença en homes que en dones.Es important la detecció precoç d’ IgE especifica per poder pendre las mesures


PLANA 112

Ferri Iglesias, MJ.; Montesino Costa, M.; Serrando Querol, M.; Tejerina Fontaina, P.; Clapes Sánchez, E.; Ramírez Malagón, M.Laboratori Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta.

ANALISI DELS RESULTATS D’IGE ESPECÍFICA DELS PNEUMOALERGENS MÉS PREVALENTS A LA PROVÍNCIA DE GIRONA. ANYS 2005-2006

PÒSTERS

INTRODUCCIÓ :Kroll defineix la interferència química com la desviació del resultat esperat per a una concentració donada d’ analit, produïda per la presència d’ altres substàncies químiques en la mostra. Els efectes de les substàncies interferents poden donar-se “in vivo“ o “in vitro”. Existeixen un gran nombre de substàncies endògenes que poden interferir en les determinacions del laboratori. Entre elles, a la pràctica, les més importants tant des del punt de vista qualitatiu com quantitatiu són les produïdes per l’ hemòlisi, la bilirubina i la lipèmia. Els índexs sèrics són mesures d’ absorbància a diferents longituds d’ ona realitzades sobre mostres de sèrum diluïdes que informen sobre el grau d’ icterícia, hemòlisi, i lipèmia present a les mostres. Són mesures semiquantitatives expressades en unitats convencionals.

OBJECTIU: El nostre objectiu és valorar la interferència de l’hemòlisi en els principals analits bioquímics, expressant els resultats com un percentatge del valor normal. Descriure i comparar els resultats obtinguts amb la bibliografia i/o inserts de la casa comercial. Elaborar un rang interferent pels diferents analits per tal d’ajudar en la interpretació i validació de les analítiques.

MATERIAL I MÈTODES: L’ hemòlisis és l’alliberament dels components intracel·lulars d’eritròcits, trombòcits i leucòcits en el líquid extracel·lular. És visible després de la centrifugació de la mostra, on plasma o sèrum adquireixen una coloració vermella. Es recullen i tracten mostres per tal d’ obtenir diferents índexs d’ hemòlisis (extracció amb xeringa i posterior repartiment en varius tubs, agitació de la sang vigorosament, centrifugació abans de la complerta coagulació... ).Es realitza l’anàlisi bioquímic i la determinació de l’índex d’hemòlisi classificant les diferents mostres en : Normal; 150-300; 300-500; 500-1000; >1000. Es calcula el percentatge de variació respecte el resultat de la mostra no hemolitzada. Es considera interferència aquell percentatge de variació superior a la màxima inexactitud desitjable del mètode segons les actuals especificacions de qualitat analítica. Es comparen els resultats obtinguts amb les dades bibliogràfiques.

RESULTATS: Estudi Insert ES d ? Estudi Insert ES d Estudi Insert ES d CK 300 100 11.5Sodi 150 80 0.3 Bil T ↓↑ 80 10 GOT <150 80 5.4 Fe 300 80 8.8Bili D 150 80 14.2 P T ↑ 650 10.9 LDH <150 80 4.26 Tg 500 500 10.7

GGT 150 200 10.8 Alb ↓ 1000 1.31CKM

B 150 20 7.8 Glu 1000 850 2.2

Amilasa 500 500 7.82 Urat ↓ 1000 4.8 P 150 300 3.2 Urea 1000 1000 5.5ALP 300 500 6.4 Calci ↓↑ 1000 0.8 K <150 80 1.8 Cre 1000 750 3.5C HDL 1000 1200 5.2 Mg 150 80 1.8 CHOL 1000 700 4

GPT 300 80 12.4CONCLUSIONS:Les variacions dels resultats degut a l’ hemòlisis poden ser valors sobre o infraestimats, recalcant que potassi, LDH i GOT s’alteren incrementant-se en valors d’hemòlisis mínims. A la majoria dels analits estudiats l’índex sèric interferent coincideix amb els descrits als inserts, tenint en compte que cal continuar l’estudi per concloure els valors


PLANA 113

E. Clapes, M. Montesinos, MJ: Ferri, P: Tejerina; M. Serrando, C: Pascual.Laboratori Clínic ICS Girona Hospital Universitari de Girona.

DESCRIPCIÓ DE LES INTERFERÈNCIES CAUSADES PER L’ HEMÒLISI EN LA DETERMINACIÓ DELS DIFERENTS CONSTITUENTS BIOQUÍMCIS

PÒSTERS

INTRODUCCIÓ:La ressonància magnètica (RM) és una prova diagnòstica que requereix una total immobilitat del pacient. La seva durada (entre 30 minuts i 1 hora) i els sorolls dels polsos de radiofreqüència fan que sigui de molt difícil o impossible realització a nens, pacients amb disminucions psíquiques i a persones amb claustrofòbia.En tots aquests casos, i si l’exploració és imprescindible, es sotmet al pacient a una sedació per a garantir la immobilitat i la tolerància a la prova. Podríem dir que l’objectiu de la sedació en RM és mantenir al pacient relaxat i còmode però de forma que respongui als estímuls físics i verbals, mantenint els reflexes protectors de les vies respiratòries, per a la realització de l’exploració.

MATERIAL I MÈTODES:Material : Aparell d’anestèsia; Monitor d’ECG i Saturació d’O2; Material d’intubació i tubs de Mayo; Mascareta facial; Ambú; Sondes d’aspiració; Medicació d’urgència i d’anestèsia.Personal : Metge/essa radiòleg/òloga; Metge/essa anestesista; Diplomats Universitaris en InfermeriaEs realitza un estudi retrospectiu de l’any 2006 obtenint una mostra total de 186 ressonàncies realitzades sota anestèsia.

RESULTATS I CONCLUSIONS:La ressonància amb sedació requereix un personal d’infermeria altament qualificat no només en ressonància sinó també en farmacologia i reanimació.La protocol·lització de les cures d’infermeria en la ressonància amb sedació ha conduït a ampliar els coneixements d’anestèsia i reanimació del personal d’infermeria, i a millorar la qualitat de l’atenció al pacient sedat.Durant l’any 2006 es van realitzar 186 exploracions amb sedació. En el 90% dels casos s’ha realitzat una ressonància cranial (168), en el 4.3% una ressonància del sistema osteomuscular (8), en el 2,7% una RM de columna vertebral i també en el 2,7% una ressonància de “body” (tòrax, abdomen o pelvis). Trobem una diferència molt significativa en quant al sexe dels pacients sotmesos a una sedació ja que el 36% és de sexe femení (67 dones) i el 64% de sexe masculí (119 homes).En el nostres centres la ressonància sota anestèsia s’ha realitzat majoritàriament a pacients pediàtrics (89%), la major part dels quals es troba dins la franja d’edat de 1 a 5 anys (164 pacients). La resta dels pacients presenten claustrofòbia (6%), deficiències psíquiques (2%) o altres motius (3%). L’exploració amb sedació que amb més freqüència s’ha realitzat a Ressonància Girona durant l’any 2006 és la ressonància cranial en nens de 1 a 5 anys.


PLANA 114

Sònia Sala i López, Lorena Corominas i Gil, Xavier Garcia i Puig, Anna Pibernat i Vilanova, Mara Rodrigo i Gil, Conxi Vázquez GonzálezRessonància Girona. Clínica Girona.

ATENCIÓ D’INFERMERIA AL PACIENT SEDAT EN RESSONÀNCIA MAGNÈTICA

PÒSTERS

INTRODUCCIO:L'aparició de seqüències d'adquisició ràpida a la RM a permet obtenir imatges en pocs segons que eviten l'artefacte del moviment dels pacients. Aquesta característica és especialment útil amb pacient pediàtrics i una de les múltiples aplicacions d'aquestes noves seqüències ha estat la patologia fetal, on la rapidesa d'adquisició permet evitar l'artefacte prodint pel moviment del fetus.

MATERIAL I METODES:Fins al moment hem realitzat 6 RM fetals remitides del servei de ginecologia amb la sospita de determinades patologies (dos segrestos pulmonars, una sospita d'agenèsia del cos callós, una hèrnia diafragmàtica, un aneurisma de la vena de Galeno i un quist broncogènic). Es van realitzar RM ( Phillips Gyroscan 1,5T ) amb seqüències T2 i T1 en diferents plans de l'espai, orientats segons la posició del fetus, per visualitzar les diferents patologies.

REULTATS:Les imatges obtingudes amb el nostre protocol són d'alta qualitat, permetent un estudi acurat del fetus, constituint una tècnica complementària a l'ecograqfia en aquells casos dubtosos o complicats. Les patologies es van visualitzar en 2 de les 5 sospites, mentre que no es van confirmar en les altres tres. En aquest pòster exposem uns quants exemples dels diferents casos que hem estudiat.

CONCLUSIO:La RM és una eina complementària a l'ecografia en aquells casos dubtosos per ajudar a confirmar o descartar patologia en els fetus. Les imatges obtingudes són d'alta qualitat i permeten una acurada visualització de l'anatomia fetal.


PLANA 115

M. Febrer, J. Soriano, M. Boada, R. Ramos, S. Pedraza. Institut de diàgnostic per la Imatge. Hospital Dr. Josep Trueta Girona.

RM FETAL

PÒSTER

INTRODUCCIÓ: L’envelliment de la població general és una realitat en la nostra societat. Es coneix la “quarta edat” a la població a partir dels 80 anys, grup de població que està creixent al llarg dels anys i que sovint precisa ingres per motius de salut.

PACIENTS I MÈTODES: S’han recollit les dades del total de pacients ingressats en el servei de Medicina Interna de l’Hospital Sta. Caterina des de l’u de gener al 31 de desembre de l’any 2006 i s’han estudiat els següents paràmetres: sexe, edat, diagnòstic principal, diagnostic d’hipertensió arterial i destí.

RESULTATS: Durant l’any 2006 va haver-hi un total de 1437 ingressos en el servei de M. Interna, dels quals 573 tenien 80 anys o més en el moment de l’ingrés (40%). Eren 244 homes (42.5%) i 329 dones (57.5%). Les edats estaven compreses entre els 80 i els 98 anys, essent els pacients de 82 anys el major número d’ingressats (70 persones). Els diagnòstics principals a l’alta eren, majoritàriament de causa infecciosa i de causa cardíaca. A destacar dins aquests grups, que les causes infeccioses van ser majoritàriament les pulmonars (bronquitis cròniques reaguditzades, pneumònia i pneumonitis per aspiració) i les infeccions del tracte urinari. De les causes cardíaques a destacar principalment la insuficiència cardíaca congetiva i la cardiopatia isquèmica (angina i infart agut de miocardi). Entre els diagnòstics, el d’hipertensió arterial, (tant principal com secundari) el presentaven 300 persones. A l’alta, 470 pacients van tornar a destí de domicili/residència (82%), 27 van ser translladats d’hospital (4.7%) i 76 persones van ser exitus durant l’ingrés (13.3%).

CONCLUSIONS: És important el número d’ingresos del servei de Medicina Interna de pacients de 80 anys o més. Les principals causes d’ingrés són les infeccioses i les cardíaques. Hi ha un alt percentatge de pacients que són donats d’alta però, la mortalitat que presenten no és despreciable.


PLANA

Custal, Montserrat; Soler, Cristina; De Cendra, Eulàlia; Clemente, Carles; Gómez, Albert; Colomer, Joan.Servei de Medicina Interna, Hospital de Sta. Caterina, Parc Hospitalari Martí i Julià. Salt (Girona).

LA “QUARTA EDAT” EN EL NOSTRE SERVEI

webs.academia.catwebs.academia.cat/filials/girona/cloenda07/comunicacions.doc · web viewen resum...

Documents