viatge a l’inframon

maiaarqueologia subaquàtica Els arqueòlegs, impressionats per les piràmides maies, havien prestat poca atenció a l’inframón construït per aquesta civilització. A l’esquerra, màscara funerària trobada a Calakmul.d

on

co

uc

h

arqueòlegs mexicans ens obren la porta d’entrada a l’‘infern’ maiaSota les selves de Yucatán, a Mèxic, s’hi amaga un laberint de coves, camins i petits

temples. És un univers subterrani construït per l’antiga civilització maia per simbolitzar el regne de Xibalbà, la llar dels Senyors de la Mort. ‘Sàpiens’ s’hi endinsa en exclusiva de la mà de l’arqueòleg que dirigeix l’estudi sobre aquest inframón amb el seu equip

de submarinistes. Per oriol mAlló, amb l’assessorament de guillErmo dE AndA. fotografies de don CouCh

scala

É s una regió inhòspita, perduda entre el Carib i l’altiplà que domina Mèxic. La gran plana del Yucatán és una inacabable línia a l’horit-zó. Una terra sense rius ni llacs, tan sols amb corrents subterranis i ulls d’aigua (anomenats cenotes) que xuclen les gotes del cel i alimen-

ten la vida de la superfície. A penes un llit de selva baixa, no gaire espessa però ben intricada, que solca tot el terri-tori, on els habitants de petits pobles cultiven fruites tro-picals. Entre pluges escasses i salvatges tempestes tropi-cals, la natura floreix tan ràpid com mor, i en aquest equi-libri incert la supervivència és un repte diari. Aquest és el lloc on cap al 2500 aC van arribar les tribus maies provi-nents de les terres altes de l’actual Guatemala per conver-tir-se en els senyors de la península del Yucatán. Influïts per la cultura olmeca del golf de Mèxic, els maies van cre-ar entre el segle III aC i IX dC una teranyina de ciutats es-tat, desenvolupant en aquella regió una de les grans civi-litzacions de l’antiguitat.

l’herència oculta dels antics maies

La seva complexa mitologia senyoreja les ruïnes dels tem-ples, però també s’amaga en la profunditat de la terra. Si les piràmides representen la muntanya sagrada que va emergir de les aigües primordials durant la creació del món, les coves subterrànies que abunden a la regió es van convertir per als maies en la llar de les potències obscures del cosmos. És una part menys visible i espectacular del seu llegat, però igualment important per comprendre la seva religió i la seva societat. “Hem de suposar que els primers santuaris dels maies, tot just arribats al territori de les selves tropicals centreamericanes, van ser les coves, tan abundants a la regió”, escriu el reconegut arqueòleg Miguel Rivera Dorado. “Desgraciadament, els arqueòlegs, excepte notables excepcions, han parat poca atenció a aquests indrets. Impressionats i seduïts per les ciutats monumentals, han deixat les coves de banda, cosa que priva la investigació religiosa d’un àmbit privilegiat”.

bussejar en aigües fosques

Darrerament, però, hi ha esforços importants per posar remei a aquest oblit. La feina d’alguns arqueòlegs canvia la visió que tenim dels cenotes i el seu paper en l’univers maia. És el cas de Guillermo de Anda, arqueòleg i professor de la Universidad Autónoma de Yucatán, a Mérida, que va redactar un primer i essencial informe arqueològic per a l’Instituto Nacional de Antropología e Historia (INAH).

En aquest estudi exposava els resultats de dos anys d’investi-gar el seu projecte, anomenat El culto al cenote en el centro de Yucatán. De Anda considerava provat que, sota la superfície de la terra yucateca i accessibles des dels cenotes, hi havia una sèrie de túnels, camins i temples que per als maies tenien la funció de reproduir una entrada física al seu inframón còsmic, el regne de Xibalbà. “Parlem d’un patró

que retrata perfectament la difícil vida dels maies al Yu-catán. Travessar l’aigua significa la destrucció i el retorn a la indeterminació primigènia, però al mateix temps garanteix el renaixement posterior. L’aigua és mort i aniquilació, i, al mateix temps, vida i metamorfosi. És l’agent purificador que mata el passat contaminat i prepara els éssers vius per a una vida renovada.

Heus aquí, doncs, el paper essencial de les coves i les aigües subterrànies en la religió maia. Les coves són la via d’accés al regne de Xibalbà, la baula entre el país dels vius i la terra dels morts. Un regne de foscor que resulta terrible però fonamental, ja que no és un destí final sinó un trànsit necessari, la purificació que assegura el ressorgiment del sol en el seu perenne cicle. Perquè el cel i l’inframón són dues cares d’un mateix mirall, en un cicle que compleix la llei de l’etern retorn. Un cicle que requereix de l’acció humana, amb el seu culte i els seus sacrificis, però sense

amèrica precolombina

ku

rt w

hel

an

/new

ody

ssey

art

48 SàpienS SàpienS 49

regional”, precisa De Anda, “és a dir, que en una mateixa àrea geogràfica hem trobat concentrades una sèrie de representacions materials d’aquesta idea abstracta que és l’inframón”. Des que l’INAH va fer públic l’informe, l’agost del 2008, res ha estat igual per a Guillermo de Anda. La premsa mundial es va fer ressò d’aquella troballa que mostrava un territori verge sota la selva.

les claus de l’inframón

En la cosmovisió maia, el cel és el regne de la llum dels astres i de la pluja que tot ho vivifica. La terra és la gran mare d’on sorgeix tota la vida. I el regne de Xibalbà, fosc i subterrani, és el pol oposat al cel. Es tracta, doncs, d’una mena d’infern, però sense el judici moral que aquest espai mític comporta en altres tradicions com la judeocristiana. L’inframón és llar de les potències obscures, com els déus de la mort i la malaltia, i representa simbòlicament la nit, el somni i la mort.

Els maies pensaven que tota la terra que trepitjaven descansava sobre una gran capa d’aigua. Per això l’in-framón es troba físicament sota terra, més enllà de les masses aquàtiques. I per això també és un espai ambigu, ja que vida i mort són dues cares d’una mateixa moneda, indissolublement lligades. L’aigua està associada amb el procés de destrucció i creació, en una simbologia religiosa

En la cosmovisió maia, el cel és el regne de la llum; la terra és la gran mare d’on sorgeix la vida, i Xibalbà és l’infern, però sense el judici moral de la tradició judeocristiana

els senyors de la nitPer als maies, Xibalbà era la llar de les potències obscures del cosmos, com els déus de la mort que apareixen representats en aquesta pintura.

descens sagrat les investigacions subaquàtiques confirmen que des dels ‘cenotes’ (cavernes d’aigua) s’accedia al laberint de coves i passos subterranis, una entrada física al seu pensament religiós.

foto

s: d

on

co

uch

Tot plegat meravella De Anda, que destaca l’enginy d’aquells antics constructors per tal d’introduir pedres treballades per passatges sinuosos i esquerdes ínfimes. Entre la foscor, l’aigua i la sensació d’asfíxia, es devia repre-sentar un misteri de mort que acabava en resurrecció. “En la construcció d’aquests espais tan recòndits tot indica una acurada selecció de característiques, buscades amb cura: el forat a terra que dóna accés a l’inframón, la presència d’un cos d’aigua, la petita esquerda que simbolitza potser aquest pas entre un nivell i un altre, la dificultat d’accés que podria simbolitzar potser el retorn a l’úter... Sens dubte es tractava d’espais especialment seleccionats per als rituals religiosos”.

rastres de vida i de mort

Entre la calçada i el temple s’han trobat també restes humanes, fragments de ceràmica, algunes escultures (com la d’un sacerdot amb la vestimenta d’un déu de la mort), mostres d’escriptura pintades a les parets i gravats diversos. Tots són senyals de vida i proves de l’ús ritual de les coves. Troballes que segons l’equip d’arqueòlegs podrien datar del període de la civilització maia anomenat clàssic terminal (750-850 dC). I aquest és el patró que es repro-dueix en catorze coves més estudiades durant dos anys, en municipis del centre de Yucatán com Tecoh, Homún, Chocholá i Abalá.

Guillermo de Anda no té cap dubte del sentit que cal extreure d’aquest conjunt de noves proves. “L’inframón, les coves i els cenotes estaven molt lligats. El món subterrani era part integral de la cosmogonia maia. Les coves eren el

50 SàpienS SàpienS 51

apocalipsis encobertes ni profecies tremendis-tes, com la indústria cultural de la catàstrofe pronostica per al desembre del 2012.

Les celebracions rituals que la recerca arque-ològica ha mostrat com a pràctiques sistemàti-ques en tot Mesoamèrica, com el joc de pilota o l’ofrena de sang, asseguraven la continuació del cicle de la vida que garantia la conservació de l’univers. L’ofrena de sang, per exemple, era un acte insubstituïble amb el qual la noblesa maia alimentava els déus i participava així en la rege-neració constant del món. Com una transfusió a la divinitat, la sang fou la penyora que evitava el col·lapse de l’univers. “La cultura del sacrifici humà s’aplicava sense excepcions en totes les cultures d’aquesta àrea, fossin pobles sedentaris o nòmades”, sentencia De Anda. Automutilar-se, escorxar, extraure el cor, trencar ossos i llançar víctimes als pous són part de l’univers maia. El culte a la sang i als implacables cicles de la vida i la mort fou la base d’una civilització jeràrquica que l’arqueologia desxifra dia a dia. Però els rius subterranis del Yucatán foren també l’espai sagrat on els maies s’enfrontaven als déus i dominaven els dimonis de la por.

noves revelacions subterrànies

Fins fa poc es considerava que l’entrada a Xibalbà, ‘la terra de la por’, eren les coves de Candelaria o Naj Tunich (loca-litzades al sud-est del Petén, a Guatemala), un gran espai de peregrinació durant segles que els descendents dels maies continuen considerant una porta cap a l’inframón. També s’havien estudiat altres “entrades” o construccions associades amb Xibalbà, com el laberint del Satunsat, al jaciment d’Oxkintok; les coves de Loltún, Balamkanché o

Calcehtok (al Yucatán); el subterrani de la pirà-mide del rei Pakal, a les ruïnes de Palenque; o el cas més espectacular, l’estructura 19 de la ciutat de Yaxchilán, anomenada el Laberint.

Des de les seves primeres troballes l’any 2008, l’arqueòleg Guillermo de Anda i el seu equip han obert un capítol nou. A la cova de Gbis, al ter-me municipal de Kantunil, van trobar un camí empedrat de gairebé cent metres de llarg, “que està ben fonamentat i té un sistema constructiu

similar, per exemple, al de les calçades de la zona arqueològica de Chichén Itzá. I que, sorprenent-ment, després d’una columna artificial gira cap a l’est: aquesta és la direcció mítica en la qual es troba el regne de Xibalbà”. El Popol Vuh, un dels pocs llibres sagrats dels maies que es va salvar del zel destructor dels missioners espanyols, des-criu amb tot detall els territoris de Xibalbà, seu dels senyors de l’inframón. S’hi arriba a través d’una cova situada a l’est, i la ruta subterrània

passa per profundes gorges i rius de sang i pus, i per terres fosques infestades d’escorpins. Refent

aquest puzle subterrani, De Anda creu que “totes aquestes estructures que hem localitzat eren portals que podrien representar passos cap a altres nivells de l’inframón”.

Aquests nivells apareixen en el Popol Vuh quan narra la història dels bessons divins, dos personatges mítics que superen un munt de paranys dels déus de l’inframón i acaben ascendint al cel convertits en el sol i la lluna. Com diu De Anda, “la mida petita i la disposició d’aquestes entrades les fa especialment intrigants, però el conjunt de tots aquests elements en una sola àrea geogràfica és prou significatiu. La nostra hipòtesi és que ens trobem davant d’un patró regional que materialitza les idees sobre el camí a l’inframón que apareixen en el Popol Vuh”. Allò que més va

reforçar la idea que havien trobat la representació material del pensament religiós maia fou una petita esquerda a la cova de Kantunil. “És una cavitat molt petita, no supera els 60 cm d’amplada, i per travessar-la cal arrossegar-se amb la panxa enganxada a terra. De fet, sovint algun membre del nostre equip s’hi queda encallat quan vol fer passar les bombones d’oxigen. El més sorprenent d’aquesta esquerda, construïda artificialment amb pedres tallades, és el fet que s’hi accedeix després de despenjar-se diversos metres per un pou amb una corda. No obstant això, el gran esforç es veu recompensat en traspassar el llindar. L’escletxa desemboca en una cambra on es troben dues de les construccions més enigmàtiques: un adoratori i un mur amb una petita porta annexa”.

Fou tal l’esforç per accedir a aquest lloc que De Anda i el seu equip van acabar literalment exhaustos, però tan-mateix una sensació inexplicable es va apoderar d’ells. “És un espai majestuós, on es pot respirar perfectament. És talment com un temple subterrani, un espai sagrat buit de tota ornamentació supèrflua. Suposem que, després de tots els suplicis per accedir a aquell indret tan especial, l’iniciat podia sentir la proximitat dels déus”.

regal als déusla sang i l’encens (dalt, un encenser maia trobat a guatemala) eren dues ofrenes habituals que els maies oferien a les divinitats.

Al laberint subterrani, els arqueòlegs hi han trobat restes humanes, fragments de ceràmica, escultures, gravats... Senyals de vida i proves de l’ús ritual de les coves

els sacrificis humans, a estudi

els ossos del ‘cenote’ sagrat

E ntre el 1960 i el 1961, un estudi amb finançament privat va voler excavar al gran cenote de chichén

itzá [a la imatge, la piràmide del jaciment]. davant els pocs resultats dels submarinistes en les aigües tèrboles, van tirar pel dret i van utilitzar una bomba de succió. així, com recorda de anda, “van acabar destrossant el fons del cenote sense trobar els grans tresors que esperaven. el més important que van trobar foren centenars d’ossos”, recorda de anda. Piles de

restes humanes que van acabar en magatzems durant dècades sense que ningú s’interessés per aquella acumulació òssia.

nens llançats al pou

el 2006, guillermo de anda va assumir el repte de desxifrar aquest mapa inconnex. d’aquell trencaclosques, en va sorgir un informe definitiu, Los huesos del cenote sagrado de Chichén Itzá, basat en l’estudi directe de 130 individus, dels quals va establir el sexe, l’edat i la manera de morir.

“el que vaig descobrir és una cosa que ja es mencionava, que hi havia molts nens, però no se sabia quants. l’anàlisi va determinar que quasi el 80% de la mostra està composta de nens d’entre tres i onze anys d’edat, i que en el grup dels adults la majoria

eren homes. aquesta troballa desmenteix la idea de les verges sacrificades, que venia del cronista fra diego de landa. també vam descobrir la presència de marques de tall que podrien haver-se produït per la desarticulació dels cossos, el descarnament i l’escorxament. això confirma la iconografia conservada i les cròniques espanyoles que parlen de sacrificis humans, d’extracció de cors, de decapitacions o fins i tot de l’extracció de la pell de les víctimes, pell que després vestia el sacerdot en els seus rituals”.

troballes sorprenents. dins una de les coves, els submarinistes de de Anda han localitzat una calçada empedrada de quasi cent metres de llarg (foto esquerra) i una estalactita amb la base esculpida (foto dreta).

amèrica precolombina

fotos: don couch

foto suPerior: the metroPolitan museum of art/art resource/scala

diverses actes enviades al rei espanyol Felip II i que van acabar per definir les places d’excavació. Una tasca que no resulta gens fàcil. Guillermo De Anda i els seus estudiosos submarinistes arrisquen la vida en cada immersió pels foscos laberints que amaguen els cenotes. L’arqueòleg va construir, pràcticament de zero, els equips professionals autòctons capaços de moure’s en les aigües fosques dels cenotes i descobrir els camins de l’inframón. “Un busse-jador no es fa d’avui a demà. I calen força requisits: ser un bon nedador, aprendre tècniques de salvament, moltes hores sota l’aigua. A més, hi ha la por. Por quan entres en un lloc que no coneixes, por quan estàs enmig d’un pas difícil, por quan estàs controlant el teu aire perquè no te’n falti...”. Emergint triomfals de tantes proves subterrànies, els successors dels bessons divins de la mitologia maia han desafiat de nou els senyors del Xibalbà. I els espais que un dia foren estranys i inaccessibles ressorgeixen de la foscor i l’oblit, mentre els arqueòlegs demostren sobre la marxa que els vells mites són més reals que mai. El mapa del subsòl maia i les seves creences més obscures comencen a aclarir-se. S

llindar entre la seguretat de l’espai humà i el perillós espai supernatural dels déus, i en aquests llocs sagrats els maies portaven a terme rituals importants. El món de les coses sagrades estava vedat als homes, tret que protagonitzessin certs rituals que asseguraven l’equilibri del cosmos. Al meu entendre, en trobar aquests temples de tan difícil accés dins les coves, descobrim el marc físic d’un ritus d’iniciació. Un lloc de meditació, reflexió i purificació. La foscor i la quietud propicia una via d’accés al món sagrat, on només es pot arribar després de desprendre’s de les coses materials”.

Aquest complex sistema de túnels, coves, passos i orato-ris que ha trobat l’equip de Guillermo de Anda seria, doncs, part d’un joc etern entre l’home i els déus que es lliurava a l’interior dels cenotes del Yucatán. “L’inframón ha estat sempre aquí, en la gran quantitat de coves de l’àrea maia i en els cenotes que es troben sobretot a les terres del nord de Yucatán, però fins ara no ho havíem sabut entendre. Queda molt per estudiar, ja que encara es discuteix si aquestes construccions artificials eren part d’un ritus iniciàtic o un espai per a peregrinacions massives. Però el cert és que el descens a l’inframón era una cosa real entre els maies antics.”

Mentre l’equip del professor De Anda ja treballa en diversos pous propers al cenote sagrat de Chichén Itzá

per provar de trobar l’esquema de temples subterranis en aquella gran ciutat de l’antiguitat maia, la descoberta recent d’un nou dipòsit d’ossos al cenote Las Calaveras (entre els estats del Yucatán i Quintana Roo) mostra que aquesta nova àrea d’estudi amplia i redefineix la com-prensió que tenim de la cosmovisió maia i de les seves pràctiques religioses.

Aquest nou llindar de l’arqueologia subaquàtica té dos mestres i rivals: Guillermo de Anda i l’estudiosa del cenote Las Calaveras, Carmen Rojas Sandoval. Tots dos es disputen la glòria de trobar nous passos cap al regne de Xibalbà i el repte d’interpretar les noves troballes.

les fonts dels conqueridors espanyols

De Anda ha seguit una llarga investigació pista per pista des del 2003: “En la recerca de manifestacions del culte antic al cenote, hem regirat totes les fonts que hem pogut. Fonts històriques generades pels cronistes espanyols, que narren de primera mà com els rituals al voltant de coves i cenotes continuaven vigents en l’època del contacte amb els conqueridors. Un exemple d’això són les actes que donen fe dels judicis que es van dur a terme en contra del que els evangelitzadors espanyols van anomenar els ‘maies idòlatres’, que encara ben entrat el segle XVI continuaven fent rituals que incloïen els sacrificis humans. Aquesta informació ens va fer pensar que els darrers akinob, els sacerdots maies que dirigien les cerimònies, seguien un ritual fortament pautat. Per això suposem que la tradició havia de remuntar-se a molts segles enrere, als moments de màxim esplendor d’aquella civilització”.

L’arqueòleg també va anar encerclant les referències del passat i els cenotes del present en l’aïllada zona central del Yucatán. Poblats i pous que ja eren àmpliament citats en

déus propersEl tracte amb les potències sobrenaturals era un dels eixos principals de la religió maia.En aquesta reconstrucció d’una pintura mural del jaciment de Tulum, a Yucatán, s’observa la presentació d’ofrenes rituals sota el cel estrellat.

preguntes sense resposta. l’equip d’arqueòlegs de de Anda investiga ara si aquestes construccions subterrànies formaven part d’un ritual iniciàtic o era un espai per a peregrinacions massives.

ho sabies?

un català al cor del món maia

J osep ligorred és un manlleuenc fascinat per las cultures mesoamericanes que des de fa deu anys dirigeix el departamento de Patrimonio arqueológico de la ciutat de mérida, capital de

yucatán. ligorred va estudiar al distrito federal i excavant a yaxchilán, a chiapas, va començar la seva apassionada història d’amor amb el passat i el present maia.

tàndem societat-natura

segons ligorred, “les descobertes de de anda van fer girar novament la mirada del món cap a la investigació de la relació societat-natura i la història antiga del poble maia. el món inferior, al qual un pot accedir mitjançant les coves o els cenotes, van ser molt utilitzats, tant per anar-hi a buscar aigua, és clar, però també com a indrets sacralitzats. el fet de trobar-hi noves proves d’activitats humanes ajuda a comprendre el valor d’aquests espais”.

al seu entendre, “cal promoure estudis que tinguin en compte l’ocupació humana més antiga de les coves. en algunes, com a loltún, al sud del yucatán, s’hi han trobat les proves més antigues de presència humana a les terres maies, trossos d’eines associades a restes de fauna plistocènica. Per exemple, està documentat que a les parets d’alguns cenotes es troben fòssils de fa uns 65 milions d’anys”. tot està per fer i encara res no està dit del tot.

Els submarinistes arrisquen la seva vida penetrant per esquerdes ínfimes i arrossegant-se per passatges sinuosos per descobrir tots els camins de l’inframón

:: rivera dorado, miguel. El pensamiento religioso de los antiguos mayas. madrid: trotta, 2006. excel·lent síntesi de la mitologia maia.:: rivera dorado, miguel. Popol Vuh : relato maya sobre el origen del mundo. madrid: trotta, 2008. Versió crítica i anotada d’aquesta obra cabdal.:: taladoire, e; courau, j. Los mayas. barcelona: blume, 2005.:: garcia, dolors. Xibalbà, el regne de la por. barcelona: barcanova, 2009. obra de narrativa juvenil sobre l’inframón maia.

per saber-ne més

oriol mAlló és Periodista.

guillErmo dE AndA és arqueòleg i Professor de la uniVersidad autónoma de yucatán.

don CouCh és fotògraf.

52 SàpienS SàpienS 53

kurt whelan/new odyssey art don couch