RONDALLES RECOLLIDES PER JACINT VERDAGUER

Jacint Verdaguer va recollir una cinquantena de rondalles de tipologia diversa. Per “rondalla” podem entendre qualsevol contalla transmesa per tradició oral, no cantada ni dictada en vers. En aquest cas, es tracta de dos acudits.

ACTIVITATS DIVERSES QUE ES PODEN FER A L’AULA:

Conèixer l’autor (fotografies, recordar algun poema conegut, com L’emigrant, mirar d’on era, situar-lo en el temps, com per exemple fent-los adonar que hauria viscut en l’època dels seus rebesavis o dels pares dels seus rebesavis, etc.)

Explicar què és una rondalla (tradició oral recollida en un moment determinat, molta diversitat…)

Aquests dos textos són, de fet, acudits. Després de llegir-los, els poden explicar oralment com un acudit.

Explicar diverses maneres de començar un conte, una narració...: Hi havia una vegada, una vegada, fa molt de temps... Fer adonar que és una transcripció d’una explicació oral (repetició doncs, per exemple).

Trobar els connectors. Fer adonar que els acudits sempre tenen la “sorpresa” al

final, i que han de ser curtets per mantenir l’atenció. Fer adonar que s’usa la forma simple del pretèrit, que és

un temps que oralment no s’usa en algunes zones, però que es pot entendre perfectament.

Transcriure un acudit que coneguin (amb diàlegs). Inventar-se un títol per a l’acudit transcrit. Un cop feta la correcció, llegir-lo en veu alta. Etc.

Al peu de la lletra JACINT VERDAGUER

Una vegada, un metge anà a visitar un malalt d’una casa de pagès, li receptà unes píndoles i encarregà a la seva dona que n’hi donés una cada dues hores.

- Però, com ho farem –digué ella- si no tenim rellotge?- Ni rellotge de sol? –replicà el metge.- Ni rellotge de sol.- Doncs, què us diré jo? Quan conegueu que han passat dues hores,

doneu-li la primera.- Però, senyor doctor, com ho coneixerem?- Què us diré jo? –digué el metge, amoïnat. Cada vegada que canti el

gall, doneu-li una píndola.

L’endemà el metge tornà i trobà el malalt pitjor.

- Doncs, que no heu fet el que us he dit? –preguntà a la mestressa.- Sí –respongué ella-, però amb tan mala sort que no l’hi goso pas dir.- Digueu, dona –féu el metge.- Doncs, amb tan mala sort, que a la tercera píndola el gall s’ha mort.- Doncs, que donàveu les píndoles al gall?- Sí. No em va dir vostè que cada vegada que canté li donés una

píndola? No he fet més ni menys del que vostè ha manat, però el pobre gall no les ha pogut pair.

El lloro JACINT VERDAGUER

Una vegada, eren dos companys d’un poble molt arraconat dels Pirineus. Un d’ells se n’anà a fer fortuna a Amèrica, i en acomiadar-se de l’altre li digué:

- Què vols que et porti?

Aquest, havent sentit parlar dels lloros i lloar els seus parlaments, li digué:

- Porta’m un lloro.

Tornà al cap d’alguns anys, i en ser a Barcelona es recordà que no havia pensat en la promesa feta al seu company. Cercà un lloro, no en trobà cap, i es digué a si mateix: “El teu company no ha vist mai cap lloro. Tant se valdria enviar-li un mussol”.

Dit i fet, se’n va a la fira d’ocells, compra un mussol i l’hi envia:

Al cap de temps anà al seu poble, i el seu company li digué que havia rebut el lloro, i ell, no sabent què respondre de moment, li digué, tot travat de llengua:

- Bé, i parla?

- De parlar no ho fa encara –respon el seu company-; però així que sent parlar, escolta i s’hi fixa molt.