valors · valors a plaça de la catedral de barcelona acollirà del 5 al 14 de setembre la setmana...

Valors

CP

reu

: 3,5

0 eu

ros

Joan Lluís Pérez Francesch, Observatori del Civisme

“La persona esdevé més persona sent cívica”

A. Ferrer: “Una bona acció és l’acte espiritual possible”

‘Petit diccionari zoosòfic (I)’, per Gregorio Luri

‘La salut i el sistema sanitari’, per J. M. Busquets

M.Medina: “F-Festivals, oferta d’estiu responsable”

Revista de reflexió i diàleg. Juliol-Agost de 2014. Número 117.

El civisme

Valors

Valors

a Plaça de la Catedral de Barcelona acollirà del 5 al 14 de setembre la Setmana del Llibre i de les Revistes en Català, una fira que reivindica la riquesa i la plurali-tat de la cultura en català i la necessitat de projectar-la

amb força de cara al futur, més enllà de l’actual conjuntura polí-tica. Des de l’APPEC, l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català de la qual Valors forma part, una vegada més es fa un esforç important per a ser-hi present i hi situarà el Quiosc.cat, el supermercat itinerant de 300 revistes que, passejant-se per dife-rents punts del territori català, pretén mostrar la gran oferta de publicacions en la llengua pròpia del país. Són moments importants per la indústria editorial del nostre país i especialment en el camp de les revistes. En què es posa sobre la taula la necessitat d’unir esforços en un món que es fa global. L’APPEC acaba de signar la constitució de la Federació d’As-sociacions d’Editors de Premsa, Revistes i Mitjans Digitals en Català, on s’integren també l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC, anteriorment ACPG) i l’Associació Cata-lana de Premsa Comarcal (ACPC). Tres entitats molt diferents i amb capçaleres totalment heterogènies però que comparteixen un element comú, l’ús de la llengua catalana de dalt a baix en les publicacions que hi estan associades. Editar una revista en català és una aposta de risc. I fer-ho tocant una temàtica com l’ètica, més. Però, lluny de posicions resisten-cialistes i de permanent greuge, l’APPEC i les altres dues enti-tats s’han posat a treballar per construir un sector més fort, més consistent, més professionalitzat; en definitiva, més preparat per superar els embats que la complicada situació que vivim exigeix. Això, i no cap altra cosa, és el que toca fer ara i aquí.Aquest mes Valors tracta un tema consubstancial al títol de la pròpia publicació, el civisme; la noció de què som individus d’un territori i no pas súbdits. Del civisme en parlem amb Joan Lluís Pérez Francesch, director de l’Observatori de la Convivència i del Civisme. A banda del monogràfic, recuperem una entre-vista emesa al programa Valors a l’Alça que Valors produeix des de Mataró Ràdio per a La Xarxa de Comunicació Local –en aquest cas també a través d’m1tv, la televisió local i comarcal del Maresme–. La protagonista, en aquesta ocasió, és Anne Ferrer, qui va ser dona del cooperant Vicenç Ferrer durant 39 anys. Ella ens dóna lliçons de primera mà sobre què significa cooperar avui.

Setmana del Llibre i les Revistes, i la nova Federació

Pòrtic Sumari

Revista de reflexió i diàleg. Juliol-Agost de 2014. Número 117.

PASSANT REVISTA

5 Ramon Radó Felip VI, el preparat

6 Queralt Flotats/Maria Coll Anne Ferrer: “Una bona acció és l’acte espiritual més gran que podem fer”

8 Maria Coll El valor de reempendre

9 Gregorio Luri Petit diccionari zoosòfic (I)

9 Maria Medina F-Festivals, oferta d’estiu responsable

10 Francesc Amat Institucions, del dret i del revés

10 Xavier Manté A casa vuit aixetes, en d’altres cap

11 Pol Bartrés Càpsula del temps

11 Manel Bosch Le Pen a vuitens de final

MONOGRÀFIC

12 Editorial Al carrer com si fossis a casa

14 Entrevista a Joan Lluís Pérez Francesch

18 Tertúlia: El civisme vist des de tres bandes

21 Joan Alberdi

Cultura, civisme i convivència

20 Entrevista a Manuel Brullet

OPINIÓ

26 Josep Maria Busquets La salut i el sistema sanitari

28 Jordi Cussó i Cinto Amat Adultesa harmònica

30 Joan Safont Monarquia renovada

30 Irene Alerm Collir avui i no confiar amb el demà

31 Júlia Martín Sobre el valor d’una vida

PROPOSTES

33 La proposta del mes

Anturumors

38 El Conte: Mac Tom,

de Carlos Montero

FOTO DE PORTADA: SERGIO RUIZ

L

Juliol-Agost de 20144 PASSANT REVISTA

Les piulades del mes

“En l’esport, com en les organitzacions i els països, el que realment marca la diferència és el treball en equip, més que les individualitats”

“En política, els valors són de cara la galeria. A porta tancada és geoestratègia”

“No entenc la necessitat de gastar-se 80 milions en un sonat que va mossegant a la gent pels camps de futbol”

“Els canvis d’opinió no només mereixen respecte: poden ser motiu d’elogi. Però quan d’aquest canvi en treus benefici això ja té un altre nom”

Oriol Amat@oriolamat

Esteve Soler@estevesoler

Iu Forn@Iuforn

Xavier Fina@XavierFina

1,1%

dels espanyols considera l’atur com la prin-

cipal preocupació del país, una dada que

baixa tres punts respecte el darrer mes,

segons la darrera enquesta del Centre d’In-

vestigacions sociològiques.

dels espanyols, segons l’enquesta del CIS,

considera la successió al tron de la monar-

quia espanyola com un problema mal-

grat que les televisions han dedicat hores i

hores a aquest tema.

Valors comparats

76,8%

Bòsnia recorda dividida la I Guerra Mundial

L’associació Facua denuncia “l’erotització de la infància”

Una atleta nord-americana corre embarassada

Augmenta el maltractament a la gent gran

Noruega prohibeix la mendicitat als carrers

Sarajevo llança un missatge de pau

i unitat a Europa en els actes per

commemorar el centenari de l’atemptat

que va desencadenar la primera guerra

mundial, tot i que la pròpia Bòsnia l’ha

recordat dividida.

L’Associació de Consumidors

ha exigit a Carrefour que retiri

un biquini amb farciment per a nenes

d’entre 9 i 14 anys, que inclou aquesta

cadena de distribució en un catàleg de

bany, perquè segons aquesta entitat

una peça així “potencia una perillosa

erotització de la infància”.

Alysia Montano, una atleta nord-

americana, ha disputat la prova

dels 800 metres en els Campionats d’At-

letisme dels EUA embarassada de 34 set-

manes. Va fer, però, un temps de 2:32.13,

lluny dels 1:57.93 del diploma dels Jocs

Olímpics de Londres.

La Comissió dels Drets de la Gent

Gran alerta de l’augment de mal-

tractaments per motius econòmics vers

aquest col·lectiu des de l’any 2011. Al

Col·legi d’Advocats de Barcelona (ICAB)

hi ha hagut un increment d’un 26% d’ús

del Servei d’Orientació Jurídica.

Noruega, el país més ric d’Europa

en termes de renda, ha decidit pro-

hibir la mendicitat. La prohibició podrà

ser aplicada a partir del primer de juliol

autònomament pels ajuntaments i s’es-

pera que sigui d’àmbit nacional a partir

de l’estiu de l’any que ve.

Termòmetre de Valors

La cambra catalana debat un estudi sobre la reforma horària

El Parlament de Catalunya ha aprovat per unanimitat una proposta de reso-

lució per crear una comissió d’estudi “de la transició cap a la reforma horà-

ria”, una iniciativa que pretén impulsar un canvi en la forma de gestionar el temps

a Catalunya a partir de l’1 de gener del 2016. La comissió, integrada per un repre-

sentant de cada grup i que rebrà la presència d’especialistes, tindrà una durada de

sis mesos. L’objectiu és acostar els horaris catalans a l’estàndard europeu, en què

l’horari de treball sol acabar cap a les cinc de la tarda i això dóna més marge als

ciutadans per fer altres activitats i poder combinar la vida familiar amb la laboral.

Valors PASSANT REVISTA 5

El valor de la paraula

Felip VI, el preparatFelip de Borbó, de 46 anys, va esdevenir el 19 de juny el primer rei espanyol que arriba al tron en un règim constitucional

“Muchas gracias. Moltes gràcies. Eskerrik asko. Moltas grazas”. Amb un agraïment tetralingüe, Felip de Borbó va acabar el seu discurs en la cerimònia que el va proclamar nou monarca d’Espanya. El 19 de juny passat, només disset dies més tard que Joan Carles I anunciés per sorpresa la seva decisió d’abdicar, aquest “jove” de 46 anys es convertia en el rei de les dues espanyes, la monàr-quica i la republicana, la que l’elogiarà –faci el que faci– i la que el criticarà. Faci el que faci.La primera definició de Felip la van fer quan tenia poques hores de vida. El dictador Francisco Franco va pregun-tar al seu pare si el nadó era “ma-chote”. “Sí, mucho, mi general, como su padre”, va respondre l’aleshores príncep Joan Carles. El comentari troglodita del dictador no estava tant fora de lloc: el fet de néixer mascle ha condicionat del tot la vida de Felip de Borbó, solucio-nant-li la vida però també tenint-la dis-senyada (per altres) des de la infantesa.Escrutat públicament des que va

néixer, Felip és –com ens han recordat aquests dies del dret i del revés- el Borbó més preparat que hi ha hagut mai a la his-tòria. Llicenciat en Dret, amb algunes assigna-tures d’Econòmiques i un màster en Rela-cions Internacionals a la Universitat de Georgetown (Estats Units), a banda de la formació militar, Felip no té un currícu-lum acadèmic gaire diferent del de cente-nars de joves emigrats. En el seu cas, però, té feina segura com a hereu del negoci familiar: el primer rei espanyol que arriba al tron en un règim constitucional és la gran esperança d’una família que en els darrers anys ha passat d’aparèixer només a les revistes del cor a protagonitzar també les pàgines de tribunals. Felip Joan Pau Alfons de tots els Sants Borbó i Grècia, amb un nom llarg com un dia sense pa i un número de DNI tan escuet com 015, té el repte d’adaptar una institució com la monarquia a uns temps canviants com els actuals. En certa manera, ja ho va començar a fer l’any 2004, quan es va casar amb la plebea (i divorciada, no ho oblidem) Letizia Ortiz, que en els darrers deu anys ha passat de ser la presentadora de les notícies de Tele-

visió Espanyola a reina. Però no ho tindrà fàcil: tant el dia que el seu pare va anunciar l’abdicació com el dia que ell va ser proclamat rei, les places de tot l’estat es van omplir de manifestants reclamant la República.“Prefereixo ser jo mateix i que se’m jutgi per mi”, va dir l’onzè rei de la dinastia Borbó en una entrevista quan tenia 21 anys. Possiblement aquest és el repte més di�cil que haurà d’enca-rar: per allò que representa, sempre hi haurà qui l’elogiarà sense fre i qui el criticarà sense compassió. Faci el que faci. Ramon Radó és periodista / @ramon_rado

Noms propis

“Prefereixo ser jo mateix i que se’m jutgi per mi”, va dir en una entrevista als 21 anys

Ramon Radó

El Intermedio, programa televisiu conduït a La Sexta pel Gran Wyoming, és avui un dels més seguits i influents. La seva crítica perspicaç i àcida sobre l’actualitat està creant escola, i no són poques les persones que preferei-xen informar-se amb el seu programa i no pas amb els noticiaris tradicionals. Wyoming és un home molt crític i, per què negar-ho, agressiu amb els polítics de la dreta. Recent-ment explicava que “abans hi havia diverses maneres de ser, totes respectades: ara n’hi

ha una, i es condemna la resta!”. Considera que se’ns obliga a pensar d’una determinada manera, sense poder dissentir. Potser la reali-tat no és tan crua, però aquesta hipèrbole no va del tot desencaminada. Segons Wyoming, “ens dopen a poc a poc amb el lladronici, la corrupció, la mentida... i a la fi acceptes que el cap del Govern cobri en B, que menteixi al Parlament... I no reaccionem!”. No nego que Wyoming falti a la veritat, però tinc la sen-sació que mica en mica la societat comença a no acceptar determinats comportaments. I més ens val que així sigui. Miguel Guillén és politòleg

“Ens dopen amb mentides i no reaccionem!”

Gran Wyoming, presentadorLa Vanguardia, 1/05/2014

Miguel Guillén


El tema del mes: Cooperació internacional

“Una bona acció és l’acte espiritual més gran que podem fer”Anne Ferrer, presidenta de la Fundació Vicente FerrerNascuda a la localitat anglesa d’Essex el 1947, aquesta periodista va conèixer el cooperant calellenc el 1968 en una entrevista per a una revista. Dos anys després, un cop Ferrer va haver deixat la Companyia de Jesús, es va convertir en la seva dona fins a la seva mort, el 2009.

Una persona excepcional en l’àmbit de la cooperació. Als 21 anys va començar a tre-ballar a Anantapur, a l’Índia, al costat de Vicenç Ferrer, qui es convertiria en el seu marit. I avui, més de quaranta anys des-prés, continua al costat dels exclosos. Es tracta d’Anne Ferrer, presidenta de la Fundació Vicenç Ferrer. Ella ens dóna la seva recepta de la cooperació: constàn-cia, compromís, apostar per accions con-cretes i treballar al costat del poble.

Vostè ha estat aquí a Catalunya convi-dada per parlar de la solidaritat. I ha pro-nunciat una conferència titulada “La solidaritat pot canviar el món”. Això és realment així? Jo crec que sí. Nosaltres treballem a l’Ín-dia des de fa 45 anys; a Espanya tenim 125.000 socis que pensen moltíssim en els nens que apadrinen i amb tota la seva família, tenim també molts projectes on co�aboren empreses espanyoles i a l’Ín-dia les famílies amb què treballem també estan contribuint al desenvolupament dels seus propis pobles. Amb aquesta soli-daritat entre Espanya i l’Índia milers de famílies d’Anantapur han progressat molt.

Vostè és la responsable directa de l’estra-tègia que segueix actualment la Fundació Vicente Ferrer. Per què ens costa tan coo-perar, desprendre’ns del que és nostre per donar-ho als altres?

Nosaltres, en Vicenç i jo, hem cregut molt amb les bones accions, amb el com-promís, amb la constància; fer accions concretes perquè moltes persones puguin sortir de la pobresa. A vegades pot sem-blar que aquesta acció tan concreta sigui freda, però en Vicenç sempre deia que una bona acció és la cosa més espiritual que podem fer en aquest món.

I en fem prou, de bones accions concretes, al cap de l’any? Sí. En Vicenç també deia que aquestes accions no cal fer-les a l’Índia o a l’Àfrica o en un país que no és el teu; també pots fer-les al teu veí o a algú de la teva famí-lia. És que ets sents feliç, fent-les! Jo crec que hem d’ajudar tots els que patei-xin, sigui a l’Índia o sigui a Espanya. No m’imagino un món on cada nació s’ajuda només a sí mateixa; necessitem aquesta solidaritat internacional.

Les bases per tal que existeixi una bona cooperació –sigui del tipus que sigui– són sempre les mateixes? Una cosa clau és treballar colze a colze amb les famílies d’una comunitat. No només cal que hi hagi una organització disposada a treballar un projecte sinó un contacte de tu a tu amb les persones que acolliran el projecte, perquè són les perso-nes que viuen allà i tenen les seves pròpies idees sobre el desenvolupament.

Les administracions, els governs, entenen aquesta manera de treballar que vostè

proposa, quan parlen de cooperació? A l’Índia puc dir que la constància és di�-cil, que es practiqui; si un govern posa en marxa un bon projecte i hi ha canvi polític, a vegades el projecte queda aturat...

Constància, compromís, treball amb les persones que reben els projectes... quins valors afegiria vostè perquè es pugui dur a terme una bona cooperació? Amor, que és el que mou el món. La impor-tància de donar és una cosa que als nos-tres mateixos pobles les famílies senten. Si hi ha un terratrèmol o un tsunami, les famílies pobres volen contribuir amb roba o fins i tot amb diners. Diuen que de la Fundación Vicente Ferrer han après la importància de donar i de compartir. Normalment, els socis que ens visiten es queden sempre sorpresos de què les famí-lies tinguin tan poc però que en canvi el poc que tenen ho volen compartir.

Això ho hauríem d’aprendre nosaltres, aquí, d’allà? Sí, sí. Hem d’aprendre que podem ser feliços amb poca cosa.

Una de les grans dificultats de l’exercici de la cooperació no adormir les consciències d’aquells que són ajudats, precisament. Vostès ens consta que tenen una estratè-gia dedicada precisament a això, oi? Sí. Des de fa dos anys estem parlant amb les mateixes famílies pobres del poble; després d’ajudar-les durant més de 45 anys els hem dit que ells també han de

Queralt Flotats/Maria Coll


En el cap de... Pere Casaldàliga

La meva salut, ho sabeu tots, és feble a hores d’ara. Però no deixa de sorprendre’m i fins i tot de provocar-me un lleu somriure veure com, malgrat les dificultats �siques, cada cop estic més con-vençut d’allò pel qual he treballat durant tota la meva vida. De veri-tat us ho dic, encara que pugueu pensar que són senzilles paraules d’una persona ja gran: quan més em flaquegen les forces, més pro-fundament compromès em sento amb les causes que molts cata-lans i brasilers coneixen i que han estat el meu dia a dia durant 53 anys al Brasil, a Sâo Félix do Araguaia: la lluita per la justí-cia social, la lluita pels drets dels indígenes, la lluita a favor del Medi Ambient... “Jo sóc jo i les meves causes, i les meves causes valen més que la meva vida”, vaig dir una vegada i així és exacta-ment com em sento ara mateix.Sí. Estic content. No sé pas com hauria estat la meva vida si m’ha-gués queda a Balsareny, a Catalu-nya o en algun indret d’Europa... però tan me fa. Estic molt con-tent perquè crec que tot aquest treball, tota aquesta feina que hem fet no pas jo sol sinó amb moltes altres persones, ha valgut la pena. Mai més ben dit, perquè hi ha hagut efectivament moltes penes, molt patiment, moltes injustícies... però estic conven-çut que en aquestes més de cinc dècades hem sembrat les llavors de les quals sorgiran noves prima-veres, noves esperances que per-metran a les generacions futures encara el futur amb una mica més de confiança i optimisme. Només us demano una cosa: seguiu pen-sant amb Sâo Félix quan jo ja no hi sigui. I amb les meves causes!

Joan Salicrú

pensar en tenir responsabilitat per con-tribuir al desenvolupament del poble. Tan hi fa el que puguin aportar, l’im-portant és que s’ho creguin i ho facin. Doncs han construït unes guardioles que trenquen per l’aniversari d’en Vicenç. L’última vegada que ho van fer va resultar que entre 85.000 famílies havien recollit 200.000 euros en monedes. És un exer-cici que pensem que és molt important i que és possible. A Espanya, els nostres socis tampoc són les persones més riques, oi? Doncs a l’Índia, el mateix.

Com podem conscienciar aquells que potser creuen que no val la pena treballar en la millora del món perquè és impossible canviar res? Arreu del món la gent dubta sobre la possibilitat d’eradicar la pobresa extrema. Doncs quan venen voluntaris a Anantapur –cada any, malgrat la crisi, en venen uns 1.500–, veuen que si, que

és possible sortir de la pobresa. I veuen també la confiança que tenen les perso-nes del poble amb la Fundació. Són per-sones que tenen compassió, que volen fer alguna cosa, a la vida. Per molts la Fundació és un exemple de què sí és pos-sible eradicar la pobresa. Moltes vega-des les persones pensen: “Només sóc una persona, jo. Què puc fer?”. Doncs moltes persones juntes, poden fer moltes coses. Sempre necessitem, doncs, més persones per millorar aquest món. Tenim moltes coses a fer: ses de la Fundació, a l’Índia, volem seguir arribant a moltes persones que pateixen, que surten de la pobresa extrema i, per exemple, en l’actual con-text indi, ajudar a superar aquesta xacra de la violència contra les dones.

Alguns potser pensen que poden aportar tan poca cosa, que no val la pena. Jo crec que en la importància de qual-sevol aportació, sigui grossa o petita. Valorem moltíssim, a la Fundació, qual-sevol aportació, o qualsevol persona que vulgui ser voluntària. Si és una contri-bució de cada mes o dos cops l’any no són només diners sinó que es nota que ho estan fent amb el cor; creuen amb els mateixos objectius que nosaltres. Sabem que pensen molt amb els nens que tenen apadrinats; a casa seva en tenen fotos penjades. No és poca cosa!

LA PERSPECTIVA DE LA SOLIDARITAT

“Les bones accions no cal anar a fer-les a l’Índia ni a l’Àfrica, es poden fer a un veí o a algú de la família”

SOLIDARITAT DE SEGON GRAU

“Hem fet entendre a les famílies que fa 45 anys que ajudem que ara elles també han de començar a ajudar”

Anne Ferrer en una imatge d’arxiu.

Conversa original a la ràdio a:

http://www.valors.org/

anne-ferrer/


Maria Coll és periodista i codirectora de Valors

/ @mcolllpigem

El valor de reempendre

La novetat ens excita. I la il·lusió ens fa minvar part de la raó. Però en els negocis les decisions s’han de prendre amb seny. Un dels efectes més evidents de la crisi eco-nòmica és la baixada definitiva de persia-na de molts comerços. A moltes ciutats de Catalunya hi ha carrers fantasma. Per altra banda, també és cert, que de cop hi volta en el mateix indret inauguren negocis que, ni sense marge per introduir-se en el mercat, aguanten oberts literalment quatre dies. En alguns casos són aventures empresari-als realment suïcides. En aquest moment es calcula que un 90 per cent dels comerços que obren no superen el primer any de vida.

Catalunya ha fomentat els darrers anys de forma insistent la creació d’empresa. Desprestigiada l’etiqueta d’empresari – perquè alguns encara insisteixen en veure darrera aquests homes adinerats, capitalis-tes sense escrúpols i explotadors d’obrers- s’ha intercanviat per la d’emprenedor. Però l’emprenedoria no és una formula d’autoocupació. No és la panacea de l’atu-rat. Un emprenedor ha de generar llocs de treball i produir negoci. A més, cal adme-tre que no tothom té les virtuts necessàries per ser emprenedor. I, a això cal sumar-li que començar de zero mai ha estat fàcil.

En aquest sentit, el passat 7 de juliol, el conseller d’Empresa i Ocupació, Felip Puig, el president de la patronat Funda-ció Cecot Innovació, Antoni Abad, i la directora del Catalunya Emprèn, Núria Betriu, van signar un conveni per a l’im-puls del projecte Reempresa (www.reem-presa.org), iniciat l’any 2012 en plena crisi econòmica. L’objectiu d’aquest pro-jecte és precisament proporcionar infor-mació i assessorament tant a l’empresari que vol cedir la seva empresa com a un

altre perquè continuï amb l’activitat. Es calcula que a Catalunya, en els propers deu anys, al voltant de 120.000 empre-ses i 258.000 treballadors, podrien estar involucrats en un procés de cessió de l’em-presa a un tercer per assegurar la seva con-tinuïtat. Dues són les causes d’aquest feno-men: la manca de relleu generacional a moltes petites i mitjanes empreses fami-liars –problema que anirà en augment

els propers quinze anys per un envelli-ment de la població– i, en menor mesura, canvis de domicili. Per tant, estem davant d’un grapat de negocis solvents que tan-quen per manca de continuïtat. Un patri-moni empresarial de gran valor i construït al llarg de dècades i dècades que es perd perquè ens encaparrem en aixecar des de la base els nostres petits imperis; malgrat que Cecot insisteixen en què té set vega-des més possibilitat d’èxit un negoci que s’hereta que un que comença del no res. El somni americà ens domina.

De fet, el projecte Reempresa aposta senzillament pel reciclatge de les empre-ses, un valor que tenim molt assumit

La il·lusió, el coneixement i l’esforç són vitals per a un emprenedor, però l’experiència també és clau

Ha passat desaparcebut

Es calcula que els propers deu anys 120.000 empreses podrien canviar de mans per jubilació o canvi de domicili. Comprar empreses solvents és una bona oportunitat pels emprenedors.

Maria Coll

Antoni Abad, Felip Puig i Núria Betriu en la signatura del conveni.

en altres àmbits però no en l’empresa-rial. Recorda a l’emprenedor que adqui-rir una empresa solvent que ja funciona li pot generar molts avantatges, per exem-ple: comptar amb una plantilla que ja sap com s’articula el negoci –les seves debili-tats i els seus punts forts–, tenir una base de clients fidels, una marca coneguda i un entorn de proveïdors preestablerts. Òbvi-ament aquest sistema també té coses nega-tives, per exemple, en alguns casos caldran canvis radicals si hi ha a l’estructura vells tics enquistats di�cils de canviar.

Però, sobretot, amb la reemprenedoria, el novell empresari pot ser l’hereu d’un bé d’un valor impagable: l’experiència de l’an-tic propietari. Es tracta d’empresaris que han dedicat bona part de la seva vida – hores de son i dies robats a les seves famílies- per aixecar una marca, una fàbrica o una botiga i que ara poden vendre a joves que arriben al mercat empresarial amb noves i�usions, aires de futur i mentalitat del segle XXI. Aquesta traspassos amb valor afegit s’estan donant en alguns sectors com és el comercial, però encara costa en altres, com és el cas de la indústria. La il·lusió, el coneixement i l’es-forç són vitals per a un emprenedor, però no podem oblidar que l’experiència també és clau en la nova etapa que es comença i aquest valor ara pot heretar-se.


Vist pel món

Arriba el solstici d’estiu i, com cada any, ens convida a passar més estones en bona companyia i bon ambient. És també l’època de l’any on promotors i organitzadors d’esdeveniments s’es-premen el cervell per generar propos-tes de lleure cada vegada més diverses i més completes. Aquest és el cas, també, dels festivals musicals d’estiu. Festi-vals que any rere any s’han establert (o han sorgit) a casa nostra amb ofertes musicals de primer nivell. Festivals amb oferta musical immillorable però que, en moltes ocasions, ha deixat de banda els ciutadans del lloc on s’ha celebrat el festival, han malmès el medi ambient o han tingut una repercussió econòmica escassa a la zona degut al fet que els seus promotors no eren del territori.

Aquesta tendència, però, s’ha anat modificant (o com a mínim diversifi-cant). I és que tant les queixes per part dels locals com la presa de consciència per part dels promotors ha impulsat un canvi de visió en l’organització d’aquest tipus d’esdeveniments lúdics. Una oferta que a nivell musical no vol abai-xar el llistó però que, alhora, vol tenir en compte aspectes com el retorn eco-nòmic i la promoció cultural de la zona, la sostenibilitat ambiental del projecte o la diversificació de l’oferta de l’esdeve-niment. Així doncs, cada vegada sorgei-xen iniciatives més locals per als locals (festivals de petit format) i també fes-tivals de gran format que ofereixen, a part de concerts en directe, xerrades informatives, mercats d’artesania i gas-tronomia o zones per a gaudir en famí-lia. Són festivals, aquests, que apos-ten també per un lleure apte tant per a joves com per a pares i mares amb cri-atures. Un lleure pensat per a tothom i on tothom hi pugui trobar el seu lloc per a expressar-se, fer sentir la seva veu i gaudir d’una proposta lúdica que pensa, alhora, en persones i medi ambient.

F-Festivals, oferta d’estiu responsable

Gregorio Luri és filòsof i pedagog M.M. és llicenciada en Ciències Polítiques

Petit diccionari zoosòfic (I)

Animal: Procedim de l’animal, però no hi podem retornar. Fins i tot quan fem el bèstia fem una cosa pròpia d’homes. Les bèsties mai no fan el bèstia.

Ase: Camí de París, Kleist va patir un acci-dent. El seu cotxe va passar al costat d’un ase que en aquell precís moment va començar a bramar. Els cavalls de Kleist es van espantar i el cotxe va bolcar. En arribar a la posada, el poeta va escriure: “Depèn la vida d’un home del bram d’un ase? Si en aquest moment tot hagués acabat, hauria viscut per a això? És aquest el sentit que el Creador li ha donat a aquesta fosca i enigmàtica vida terrenal?”

Au marina: “Alguna vegada -ens con-fessa Kierkegaard- m’és difícil trobar terra ferma i, com un au marina, intento vana-ment posar-me sobre el mar embravit del meu esperit. Aquesta rebe�ia és el meu ele-ment i en ell provo de bastir la meva morada, de la mateixa manera que l’alció fa el seu niu sobre el mar”.

Bou: Ramon Llull ens transmet aquest detall de la seva dida al Llibre de meravelles: “Una vegada es va esdevenir que un filò-sof, quan hagué estudiat, va anar a distreu-re’s fora de la ciutat, i va veure un bou que menjava molt de temps en un camp de blat. Quan el bou estigué tip, va sortir del camp de blat i va entrar al desert, i va jeure prop d’un arbre, i va remugar i mastegar allò que havia collit al camp de blat. Aquell filòsof va retornar a la ciutat, i per l’exemple que hagué après del bou, va pujar-se’n a una alta munta-nya amb tots els seus llibres. I en aquella mun-tanya es va estar mot de temps recordant allò que havia après, i va trobar noves ciències…”. Desconec si Nietzsche va llegir Ramon Llull, però el que és cert és que ell, que es conside-rava un mestre de lectura lenta, aconsellava llegir imitant les vaques, és a dir, remugant.

Cavall: Una confidència de Wittgens-tein: “Estic assegut sobre la vida com un mal genet sobre el cavall. He d’agrair a la bondat de l’animal no haver estat enderrocat”.

Cuc: En una ocasió Leibniz va voler observar un petit cuc. El va agafar amb deli-cadesa, el va examinar detingudament i el va

tornar amb cura a la fulla de l’arbre de la qual l’havia tret, no volia que patís cap desgràcia per culpa seva. S’hagués afligit molt si hagués destruït sense raó una criatura.

Gat: “He dinat-escriu Amiel al seu diari- acompanyat per Alí, el meu gat, que clavava les seves urpes en el meu pantaló per dema-nar-me pa, una cosa així fan els nens amb la seva mare, i els homes amb la Providència.”

Grill: Certament, el grill no és un rossi-nyol, però cal dir-s’ho? El mateix es van pre-guntar una parella de centaures veient el seu fill corretejar per una platja: “Cal dir-li que és un mite?”

Formiga: “Potser la formiga al bosc -es

pregunta Nietzsche- s’imagina que ella és la finalitat de l’existència del bosc”.

La guineu i el lleó: Maquiavel va donar aquest consell als governants a la seva obra més famosa, El Príncep: Heu de dominar les arts de la guineu i del lleó. Cal ser una guineu per conèixer les trampes dels enemics i un lleó per acovardir els llops. Els que només imiten el lleó, afegeix, no comprenen bé els seus interessos. Napoleó, que va llegir apas-sionadament aquest llibre, en va escriure al marge: “Quins grans secrets em reveles, Maquiavel!”. Sense cap dubte, Maquiavel havia llegit Ciceró, que en un dels seus lli-bres havia observat que la injustícia es pro-dueix de dues maneres, per força o per frau, aquesta segona sembla estar feta per una petita guineu, i la primera, per un lleó.

Nietzsche, un mestre de la lectura lenta, aconsellava llegir imitant les vaques, és a dir, remugant

Ni àngel ni bèstia

Gregorio Luri Maria Medina


Contravalors

El passat 22 de març vam celebrar el Dia Mundial de l’Aigua. Al llarg de l’any tenim establerts molts dies mun-dials per fer-nos recordar algun fet o situació important. És bo aprofitar aquestes dates per reflexionar sobre el que ens diuen ja que, si es van instituir, va ser per algun motiu prou important.

En aquest cas vaig mirar el nombre de persones del món que encara no tenen accés a l’aigua potable. A les estadístiques no es comptabilitzen només aquells que no tenen a casa ni una aixeta sinó també aquells que no disposen d’una aixeta pública a menys de 200 metres del seu domicili. L’esta-dística ens diu que encara hi ha al món 768 milions de persones en aquesta situació. A més, cada dia moren 1.400 nens de menys de cinc anys per malal-ties diarreiques relacionades amb la manca d’aigua potable i per falta d’un sanejament adequat (clavegueres).

L’any 2000, l’ONU va engegar un pla de desenvolupament mundial per reduir a la meitat les situacions de pobresa que es donen al món i va fixar els famosos vuit Objectius del Mi�enni. El pla s’acaba al 2015 o sigui que l’any que ve ens haurem d’asseure i mirar si hem aconseguit allò que ens vam pro-posar. L’Objectiu referent a l’accés a l’aigua potable ha anat molt bé, per sobre de les previsions, ja que es van assolir el 2010, malgrat encara hi ha aquests 768 milions de germans nostres que no la tenen i que representen l’11% de la població mundial. Però també es pot veure des d’un punt de vista positiu, ara el 89 per cent de la població mundial ja dis-posa d’aigua potable.

En canvi, el nombre de persones sense cap sistema de sanejament ha augmentat i ara ja són més de 2.600 milions, en aquest cas, degut a l’aug-ment de ciutadans que han anat a viure als suburbis de les grans ciutats.

A casa vuit aixetes, en d’altres cap

Xavier Manté és enginyer

Xavier Manté

Institucions, del dret i del revés

Una de les conseqüències més evidents de l’actual crisi econòmica és que ha posat en qüestió les institucions; no només el seu fun-cionament sinó també l’estructura mateixa d’aquestes. És evident que moltes institu-cions no funcionen adequadament. La falta de transparència, la corrupció o l’excessiva protecció de determinants privilegis són, malauradament, un mal comú. De fet, hi ha partits polítics i moviments socials que ata-quen frontalment les institucions. Mentres-tant, però, els partits clàssics no semblen estar gaire disposats a posar-hi remei. Ben al contrari, molts semblen preferir refugi-ar-se en les seves organitzacions internes. La falta d’idees de la socialdemocràcia a l’hora de proposar reformes és sonada. Encara que, per altra part, la proposta del PP de premiar, per exemple, la llista més votada a les elec-cions municipals a no deixa de ser electora-lisme pur i dur que podria tenir efectes con-traproduents greus; incentivant una política municipal personalista i poc parlamentària. És cert que el discurs d’atac frontal a les ins-titucions sovint va acompanyat de la retòrica contra la “casta política”, creant una línia divisòria absurda entre la classe política i els ciutadans. Una retòrica simplista que a vega-des ratlla el populisme però que és òbviament molt efectiva. I també és veritat que sovint és massa fàcil criticar allò gastat i defensar allò nou i immaculat. Però tot i això vull discu-tir dos aspectes que em semblen crucials a l’hora d’entendre la crisi institucional i pro-posar reformes. Per un costat hi ha la qüestió de la transparència. Perquè és cert que hi ha un problema greu d’opacitat i falta de garan-ties en el si de moltes institucions. L’elevada endogàmia entre els treballadors de determi-nades institucions és només la punta de l’ice-berg. El més greu és la manca d’informació transparent sobre el seu funcionament i els seus objectius. Són masses les institucions amb partides pressupostàries públiques de les quals desconeixem les seves actuacions, rendiment o efectivitat. Quan en realitat els objectius haurien de ser explícits per poder ser fiscalitzats –fiscalitzats no només interna-

ment sinó també per la ciutadania i fins i tot pels mitjans de comunicació. Dit d’una altra manera, hauria de ser normal que els mitjans, per exemple, informessin sobre els resultats i les actuacions de diferents institucions. És més, avaluació constant, anàlisi cost-benefici i rendiment de comptes haurien de ser pràc-tiques habituals. Però malauradament sovint trobem el contrari: opacitat i blindatge. Per altre costat, tenim el problema de l’exces-siva protecció de privilegis. Hi ha funcionaris de carrera que ocupen determinades places sense haver de passar mai cap avaluació un cop han superat un examen memorístic ridí-

cul. No només això, sinó que fins i tot se’ls mantenen les places i els privilegis malgrat llargues absències. Tot això quan al mercat laboral hi ha centeners de milers de joves en situació precària; a l’atur o en treballs mal pagats en el millor dels casos. És massa fort el contrast entre els privilegis intocables d’al-guns (insiders) i la precarietat dels altres (out-siders). Als països nòrdics els funcionaris han de passar avaluacions cada cert temps; per què no mesures similars aquí? Les instituci-ons haurien de ser més permeables i blindar menys els privilegis adquirits. Al cap i a la fi, més transparència i menys privilegis seria una fórmula efectiva per combatre la falsa dicoto-mia entre “casta” i ciutadania. Perquè no s’hi val en denunciar només, per simplista i popu-lista, el desafiament d’alguns. Cal donar-hi resposta i posar en marxa reformes.

Hi ha funcionaris de carrera que ocupen determinades places sense haver de passar mai cap avaluació

Gran angular

Francesc Amat

F. Amat és doctor en Economia / @cescamat


L’altra cara de la ciència

Càpsula del temps

“Què creus que ens diria si ens pogués enviar un missatge a través del temps?”, em pre-gunta un estudiant del Mathematisches Ins-titut de Göttingen, tot assenyalant la foto del matemàtic Hermann Minkowski que pre-sideix una exposició d’objectes matemàtics i mentre un reduït grup d’alumnes esperen inquiets per fer un examen trimestral. “Què ens diria a nosaltres?”, contrapregunto cer-cant uns segons de marge per rumiar-la.

Minkowski, precoç i brillant matemà-tic alemany, de qui el passat 22 de juny va fer 150 anys del seu naixement, convertí, amb els seus co�egues i amics Felix Klein i David Hilbert, la ciutat alemanya de Göt-tingen en el centre neuràlgic mundial de les matemàtiques d’inicis del segle XX. Mort prematurament, Hermann Minkowski, ha passat a la posteritat com el pare d’una de les més revolucionàries formulacions cien-tífiques de la història: l’espai-temps, l’un ens empara i l’altre ens empeny irremis-sible. Ocupar l’espai i transitar pel temps són condició necessària per a l’existir i Minkowski s’atreví a deslliurar ambdós de la seva impertorbable estructura i cadèn-cia aglutinant-los en un tot unívoc, rela-tiu i alterable. L’Univers és, en essència, tres coses: matèria (inert i viva), energia i espai-temps. Talment substància i recepta-cle, contingut i continent.

Al llarg de la història, la humanitat ha aconseguit modelar matèria i energia, però s’ha vist incapaç de fer-ho amb l’es-pai-temps. Juntament amb l’impuls de pre-servar la memòria del que ens ha precedit i l’anhel de transcendir vers el futur, sempre ens ha acompanyat el vell somni de viatjar pel temps, però, desgraciadament, la nostra impossibilitat d’assolir velocitats properes a les de la llum ho fa francament di�cil. A dia d’avui l’única manera de viatjar pel temps és fer-ho cap al futur i a una cadència natural de 3600s/h. Això sí, els humans hem trobat un enginyós i senzill sistema d’enviar missatges a través del temps, fent un gran salt intergene-racional: la “càpsula del temps”.

La primera càpsula del temps contempo-

rània fou la Cript of Civilization de la Universi-tat d’Oglethorpe (EEUU); una càmera plena d’objectes hermèticament segellada el 1936, amb la voluntat de ser oberta l’any 8113. Des d’aleshores se n’han construït arreu del món; com la que, insta�ada a la plaça del Cosmo-caixa en commemoració de l’Any Cerdà, espera ser oberta el proper 2159 pels ciu-tadans de la Barcelona del futur. A més, els propers mesos es produirà la feliç coincidèn-cia de quatre curioses efemèrides, que no per atzarosa deixa de ser representativa de la creixent influència social que el concepte de l’espai-temps ha anat guanyant: 120 anys de la publicació de la nove�a La màquina del

temps d’H.G. Wells; 110 anys de la formulació de Teoria de la Relativitat Especial d’Albert Eins-tein; 60 anys de la fundació del CERN; i 30 anys de l’estrena del film Back to the Future de Robert Zemeckis.

“Però què creus que ens diria Her-mann?”, insisteix l’estudiant. “No ho sé... Què diries tu si poguessis enviar un mis-satge 150 anys cap al futur?” “Doncs... que no esperin el dia abans dels exàmens per estudiar”, fa amb un somriure.

Per saber-ne més:

Hilbert, de Constance Reid

[Springer-Vorlag, 1996]

La màquina del temps, d’H.G.

Wells [Ed. Estrella Polar, 2009]

Pol Bartrés és enginyer

Amb dorsal

Marine Le Pen ha participat al mundial de futbol de Brasil, i amb un meritori resultat per cert. Sense voler-ho la cap del Front Nacional ha aconseguit arribar fins als vuitens de final i- com és habi-tual en ella- els ha jugat amb intensitat. L’adéu de Le Pen del citat esdeveniment no té res a veure amb el de la selecció francesa. La líder de la ultradreta fran-cesa ha abandonat el mundial perquè també ho ha fet la selecció d’Algèria, però en marxa amb un enorme rèdit en termes de popularitat i electoralisme. El motiu és senzill: els aldarulls esde-vinguts a les ciutats franceses cada cop que la selecció magribina guanyava un partit. Les escenes de joves (la majoria dels quals nascuts a França) lluint ban-deres del país africà mentre destrossaven aparadors, mobiliari urbà i s’enfrontaven a la policia han sigut un caramel per a la presidenta del partit xenòfob. Massa dolç com per no fer-ne un tast.

“Ha arribat el moment d’acabar amb la doble nacionalitat”, ha receptat per evitar que fets similars es repeteixin. És a dir: que els prop de cinc milions de francesos amb passaport algerià deci-deixin si volen o no seguir essent ciuta-dans de França. Le Pen ha aconseguit un cop més marcar el debat al carrer mentre l’executiu francès segueix fent aigües. Al mateix moment l’altra alter-nativa als socialistes, els conservadors de la UMP, no han passat per un juliol gaire millor amb la detenció del seu excap i expresident de la República, Nicolas Sarkozy. A Le Pen la jugada li hauria sortit rodona si el combinat africà hagués arribat a quarts de final, moment en què s’hagués enfrontat a França. El xoc contra ‘les bleus’ final-ment no es produirà al camp però ja ha arribat als carrers en forma de batalla campal i una vuitantena de detinguts. Els fantasmes del país veí tornen, ara amb el futbol com a excusa.

Le Pen, a vuitens de final

Manel Bosch és periodista

Manel BoschPol Bartrés

La humanitat ha aconseguit modelar matèria i energia, però s’ha vist incapaç de fer-ho amb l’espai-temps

Juliol-Agost de 201412 MONOGRÀFIC

El civisme

C El civisme és d’aquells mots que ens arriben fins a l’ac-tualitat marcats pel seu origen. La paraula civisme prové del llatí civis, que significa ciutadà. Segons aquesta etimologia, per tant, el civisme constitu-eix el conjunt de qualitats que permeten als ciu-

tadans viure a la ciutat respectant unes normes de convivència, unes regles de joc, uns drets bàsics i uns valors constitucionals. El civisme, en aquest sentit, seria el contrari a la barbàrie.

El civisme es basa en el respecte vers les altres persones de la comunitat i vers les coses compartides. En referència al primer aspecte, els individus civilitzats dialoguen, pacten, arriben a acords i respecten la dignitat dels altres. Pel que fa als espais públics, les persones civilitzades són aquelles que respecten i valo-ren les coses compartides amb la resta de ciutadans i que tenen bones pràctiques urbanes.

Des de finals del segle XX les ciutats han esdevingut cada cop espais més complexes: multireligioses, multiculturals, multilin-gües, etc. És una evidència que la gestió de la diversitat no és fàcil. Per això di�cilment es podrà educar en civisme si prèvia-ment no es crea esperit de comunitat. La relació entre civisme i convivència és estreta. I, per tant, a part de respecte, acompa-nyant el civisme també cal: responsabilitat, tolerància i solidari-tat. És di�cil que una persona sigui cívica en una societat, en un país, en una ciutat que no estima, que no respecta o en la qual se sent rebutjada. En aquest tema la frase “no facis al carrer allò que no faries a casa” –un lloc que generalment es valora– es conver-teix en sentència.

Durant els mesos d’estiu el calendari català s’omple de festes majors, molts pobles de Catalunya reben més població de l’ha-bitual i es fa més vida al carrer. En aquest període, per tant, els problemes d’incivisme poden augmentar, però cal remarcar que el civisme no és un valor caduc. La catedràtica d’ètica Victòria Camps recorda que el civisme és per sobre de tot una cultura perquè està relacionat amb el “cultiu” de la persona, allò que els grecs anomenen la formació del caràcter o ethos, d’on deriva també la paraula ètica.

Per tant, sent una tasca d’aquesta importància, l’educació en el civisme no es pot delegar exclusivament als centres educatius. Les administracions també han de tenir en el seu paper en aquest tema, anar més enllà de les simples ordenances sancionadores i fer una reflexió amplia i en profunditat sobre aquest valor. I, òbvia-ment, les famílies tampoc n’han de quedar al marge. La teoria no educa en civisme, el testimoniatge sí.

AL CARRER, COM SI FOSSIS A CASA

—Editorial

Valors MONOGRÀFIC 13

‘Sense Títol’ de Toni Batllori


El civisme

“LA PERSONA ÉS MÉS PERSONA SENT CÍVICA”

L’entrevista —Maria Coll

Joan Lluís Pérez Francesch, director de l’Observatori de la Convivència i del CivismeAbordem aquest tema amb el professor de Dret Constitucional de la UAB, responsable del Grup de Recerca sobre Llibertat, seguretat i transformacions de l’Estat (LSTE-Grup) i coordinador de l’Observatori del Civisme i de la Convivència de Catalunya.


El director de l’Observatori de la Convivència i del Civisme de Catalunya, Joan Lluís Pérez Francesch, ens rep al seu despatx de la Facultat de Dret de la Universitat Autònoma de Barcelona. Es nota, per la imatge del campus (pancar-tes i pintades de protesta a les parets, la majoria contra les “retallades”) que ha estat un curs mogut. En aquesta època de l’any, però, hi ha calma. Els estudiants estan fent els darrers exàmens i ja pensen en les vacances.

Sovint parlem de civisme com a respecte a l’espai públic, aquesta visió del civisme és massa limitada?Sí. A més, sovint parlem de civisme fent referència exclusivament a les actituds incíviques. És a dir, habitualment tenim més en compte la part negativa del con-cepte que la positiva. Per concebre un idea àmplia del terme cal anar a buscar l’ori-gen etimològic del terme: l’home civilitzat és aquell que se sent membre i part d’una ciutat i, en conseqüència, gaudeix de drets i deures del fet de formar-ne part.

Però hi ha més...Sí, a partir d’aquí, hem de tenir en compte l’ideal republicà i el concepte de “res publica” (cosa pública). Hi ha coses públi-ques i coses privades. Dos móns separats i dues formes, en principi, diferents de com-portar-se. I, finalment hi ha l’ideal comu-nitari -que va més enllà de l’ideal societari- el qual ens permet passar del jo al nosaltres i que es bàsic en relació al terme civisme.

Per tant, la lectura actual que generalment fem del concepte és minsa.I, insisteixo, massa negativa. Només cas-tiguem aquell que no té civisme, però, no fem una lectura positiva del terme. Fem ordenances de civisme per ordenar el desordre de la via pública però el civisme és un concepte molt més ampli, profund, filosòfic, antropològic i jurídic.

I per què aquest discurs negatiu?Quan no se sap què fer, és més fàcil primer tenir en compte allò que no funciona. En canvi és molt més complicat fonamentar un discurs basat en les virtuts humanes, en el bé comú, en la construcció de la persona en profunditat i treballar valors com el res-pecte vers els altres o la tolerància.

Vostè ha escrit: “L’home ha d’espirar a ser un esser cívic”. És una obligació?Dins aquesta concepció, per una banda republicana i, per altra banda, comunita-rista de l’home, la persona esdevé més per-sona sent cívica. Això vol dir que hem d’as-sumir que a la vida no tots són drets, també hi ha deures. I, de fet, si una reflexió col-lectiva tenim pendent en el segle XXI és sobre els deures cívics: què puc fer jo per compartir la meva vida amb els altres? Què puc fer jo per construir un país de qualitat? Què podem fer per construir ciutats tenint en compte les persones? És evident que els conflictes s’han de gestionar, però la gestió d’aquest no pot ser el punt de partença de la construcció d’una comunitat. S’ha de construir un discurs ètic sobre civisme molt més profund. I, en aquest sentit, el relativisme ètic, un dels problemes de la nostra societat, moltes vegades dificulta aquesta gestió. En definitiva, jo estic con-vençut que venim en aquest món per esde-venir cívics, sinó vol dir que acceptem la corrupció, el sectarisme o l’egoisme, ele-ments existents a la societat actual.

Per tant, caldria recuperar les anomena-des virtuts cíviques.Evidentment. Penso que hem d’aplicar les virtuts humanes a la vida pública. Hem de tornar al discurs de les virtuts humanes, allò que, per exemple, havíem après nos-altres o els nostres pares en el catecisme. En el nostre objectiu hauria de ser esde-venir virtuosos en la societat i construir una societat a partir de les virtuts huma-nes. Sense virtuts no és pot construir una societat comunitària, ni sense un mínim comú denominador. I és que, no podem perdre de vista que en el fons, al darrera de la reflexió sobre el civisme, hi ha la con-vivència.

Quina és la relació existent entre els termes: civisme i convivència?El gran drama de la història de la huma-nitat des que l’home té consciència ha estat no saber conviure. Les guerres i els conflictes, des dels locals fins als mundi-als, són conseqüència de les dificultat de convivència. Si millorem la convivència amb virtuts humanes –des de l’espai privat (la família) fins a l’espai públic– després podrem mirar de fer un discurs positiu sobre el civisme.

Per tant, actualment s’ha començat la casa per la teulada? S’ha treballat el civisme per potenciar la convivència?Sí. Però a més, cal tenir en compte que aquest tema s’ha deixat pràcticament en mans dels ajuntaments. Cap poder públic s’ha atrevit a fer una llei sobre civisme. Això s’ha deixat exclusivament en mans dels consistoris que s’han limitat a fer ordenances municipals per una qüestió d’immediatesa. No hi ha hagut, però, una reflexió de país sobre com podem conviure millor tots plegats. Dit d’una altra manera, el civisme és quelcom més que sobre on fan les necessitats els gossos, si els turis-tes poden anar amb els cos descobert pel Passeig de Gràcia, si les dones poden anar amb buka o l’horari comercial de les boti-gues. Però, és clar, aquestes són les preo-cupacions dels ajuntaments i, per tant, des

de fa quinze anys que obviem un debat sobre una ètica pública.

Però de vegades quan un Govern parla en termes ètics alguns partits es posen les mans al cap. La frontera entre l’esfera pública i la privada en aquest aspecte pot ser molt fina.Entenc aquesta reticència d’algunes per-sones o partits, però no ens podem quedar sempre exclusivament en el debat de la regulació del darrer conflicte en què ens trobem. A més, l’ètica també forma part de la redacció d’ordenances. Per exemple, segons l’ordenança de civisme de l’Ajunta-ment de Barcelona s’ha de multar els indi-gents que dormen dins els caixers automà-tics. Es pot multar una persona que no ha fet res? Té sentit iniciar un procés adminis-tratiu –que paguem entre tots- contra una persona sabent prèviament que aquesta no podrà pagar la multa? És un despropòsit

“Venim en aquest món per esdevenir cívics; sinó vol dir que acceptem la corrupció, el sectarisme o l’egoisme”

“Només castiguem aquell que no té civisme, però no fem una lectura positiva ni més profunda del terme”


El civisme

absolut, però amb això l’Ajuntament asse-gura que ja treballa pel civisme, quan en realitat s’aproven pedaços per resoldre els problemes que periòdicament apareixen.

Quina seria la solució?Caldria una llei a aprovada al Parlament de Catalunya amb el màxim consens dels grups de la cambra sobre quin és el mínim comú denominador per conviure en un espai públic. És un plantejament difí-cil, però estic convençut que una societat madura ha d’arribar, abans o després, a un acord sobre com s’han de fer determina-des coses.

L’educació pel civisme ha de venir exclusi-vament per la vida administrativa?No. L’educació cívica, com tota l’educa-ció, comença per la família i per reforçar els vincles comunitaris entre les persones en aquest àmbit més personal. Després l’escola podrà fer alguna cosa, però a ella tampoc no li podem donar tot el protago-nisme i la responsabilitat. I, sobretot, no comença per la via repressiva municipal. En aquest cas, com en tantes altres coses de la vida, estem davant d’un dèficit edu-cacional i moral.

Però, la multa sempre és necessària?Sí. Aquesta universitat, per exemple, està plena de pintades. Les fan deu per-

sones d’una comunitat de 35.000 estudi-ants. Doncs algú ha de dir: “Això no es fa i punt”. El civisme s’educa i si no qualla s’imposa. A les societats madures quan una persona actua d’una forma incorrecte hi ha sancions, no tot és possible.

No es condemnen suficientment alguns actes incívics per certa por a la reacció dels seus autors, mentre que, per altra banda, som més severs amb altres col-lectius més indefensos?Sí, perquè hi ha un llenguatge política-ment correcte i una incapacitat de com-prendre el món antisistema, que per una banda es pot entendre però que per altra són una colla d’ “aprofitats” de la situació. Per mi això només demostra que tenim un problema com a societat: no ens atre-vim a afirmar els valors que han de regir la nostra convivència de forma democràtica i participativa.

Els problemes d’incivisme són els temes que més debat provoquen entre els ciu-tadans, però al final decideixen els polí-tics...El grau de participació en l’elaboració de normes que regulen temes de civisme a nivell local és lamentable. Les ordenan-ces de civisme estan en una pàgina web de la Diputació i molts ajuntaments se les copien els uns dels altres. Pocs ajunta-

ments fan reflexió amb els veïns i aquells que ho fan sembla que sigui per després quedar-se descansats moralment. I al final, fan campanyes de civisme que semblen adoctrinaments. No oblidem una cosa, els poders públics també poden esdeve-nir incívics!

Com? Posi algun exemple.Quan un consistori promou el reciclatge però no posa suficients contenidors per a reciclar està fomentant l’incivisme. Quan un ajuntament en un barri marginal ple de pintades dissenya una edifici amb parets blanques està incentivant l’incivisme. O quan l’Ajuntament demana respecte pel medi ambient però talla els arbres d’un carrer sense avisar dóna un missatge d’incivisme. El ciutadà necessita la col-laboració de l’administració per ser cívic. El sentiment de ser membre d’una comu-nitat ha de ser bilateral, administració i ciutadà. La responsabilitat del civisme no ha de caure només en els ciutadans.

Fins a quin punt el valor del civisme pot entrar en contradicció amb la llibertat individual?Cal distingir tres tipus de llibertats: hi ha la llibertat de consciència, és a dir, cap tercera persona es pot interposar en els meus pensaments, creences o conviccions; també hi ha la llibertat civil, aquesta fa referència a la convivència entre les majo-ries i les minories, ni unes ni les altres es poden imposar; i, finalment, hi ha la lliber-tat política, la necessitat de complir la llei. Però la llei només ens fa lliures si és par-ticipa i democràtica. Per això necessitem fòrums de discussió que fomentin la con-vivència entre majories i minories, sense que hi hagi una imposició de les primeres ni exigències de les segones. I per això cal negociació, diàleg i empatia.

Sempre s’han posat com a referència països més cívics que altres. Quina rela-ció hi ha entre cultura, desenvolupament i civisme?Molta relació tenen si entenem per cul-tura, més enllà de l’acumulació de conei-xement, el fet de fer ús de totes les intel-ligències humanes. La cultura no només és saber, sinó també deixar de saber, és a dir, no tenir en compte certes coses per a poder comprendre i conviure amb l’al-

L’Observatori de la Convivència i el

Civisme a Catalunya es va presentar públi-

cament el passat mes de març a Barcelona,

concretament a la seu de l’Institut de

Ciències Polítiques i Socials. Es tracta

d’una iniciativa impulsada per aquesta

insctitució, adscrita a la UAB, i juntament

amb el Grup de Recerca sobre Llibertat,

seguretat i transformacions de l’Estat

(LSTE-Grup), que dirigeix precisament Joan

Lluís Pérez Francesch.

Aquest Observatori té com a principal

objectiu dur a terme una anàlisi d’allò que

implica el civisme i la seva manca i com

aquests valors influeixen i intervenen en

el desenvolupament de la quotidianitat

de la societat en els espais públics. Però

Un Observatori sobre Civismetambé per explicitar la importància de

l’espai públic en una societat democràtica,

estudiar els conflictes que es donen res-

pecte aquest tema i fer propostes norma-

tives per a un futur general Codi de bones

pràctiques cíviques.

I, finalment, cercar aplicatius informàtics

per tal d’afavorir la tasca de les persones

implicades en la millora de la convivència,

des de policies fins a agents cívics, com

són els mediadors. I, per assolir aques-

tes fites, segons ens explica el mateix pro-

fessor de Dret Constitucional, ara també

s’està fent una recollida de totes les incia-

tives sobre civisme que en aquest moment

tenen lloc arreu dels diversos municipis

catalans.


Joan Lluís Pérez Francesch en el seu despatx de la Universitat Autònoma de Barcelona.

tre. A més, com ja hem dit el civisme és quelcom més que un tema de gestió i, per tant, la inte�igència emocional i espiritual també hi tenen molt a veure. El civisme és un tema molt calent que toca la part sen-sible de la vida.

I, per tant, la interculturalitat és un entrebanc per fomentar el civisme? És una coincidència que generalment sempre hi hagi més problemes d’inci-visme en els barris on l’índex de població nouvinguda és més alt?No més que altres coses. Entre ciuta-dans de la mateixa tradició cultural també hi ha hagut al llarg de la història impor-tants mostres d’incivisme. Per exemple, els europeus ens hem matat en diferents guerres. Per justificar problemes de con-vivència no cal ape�ar a la interculturali-tat, encara que de vegades pot influir, però per això cal diàleg, comprensió i recerca de consens. Sempre que parlem de civisme ho hem de fer en el marc d’un país i de les seva cultura, això no vol dir però que

aquest no pugui dialogar i estar obert a l’arribada d’altres tradicions.

Més inseguretat porta necessàriament a més incivisme?Cal tenir en compte que una actitud incí-vica no és un delicte, però curiosament, a nivell social, perquè és un fenomen de molèstia constant, causa molt més males-tar social que un delicte. Per exemple, ens molesta més no poder passejar diàri-ament pel nostre barri perquè fa pudor,

“Els poders públics també poden ser incívics, per exemple, quan no posen papereres”

“Una conducta incívica no és tipificada de delicte, però causa més malestar social que un delicte”

Joan Lluís Pérez Francesch (Barcelona,

1959) és catedràtic de la Unitat de Dret

Constitucional del Departament de

Ciència Política i de Dret Públic de la

Universitat Autònoma de Barcelona. A

més, és el principal responsable del Grup

de Recerca sobre Llibertat (LSTE-GRUP),

Seguretat i Transformacions de l’ Estat

de la UAB , unitat que acaba de presentar

el projecte: Observatori de la convivèn-

cia i del Civisme a Catalunya. Dins l’àm-

bit universitari també ha estat Síndic de la

Facultat de Dret de la UAB, secretari de la

mateixa Facultat, delegat de la rectora per

a estudiants i actualment és coordinador

de comunicació. Actualment publica arti-

cles d’opinió a diversos mitjans de comuni-

cació i participa a la ràdio de casa nostra.

Entre els llibres publicats destaca Virtuts

humanes per a la vida pública (2010),

Llibertat, seguretat i transformacions

de l’estat (coord) (2009), Per una política

humanista (2008) i La política explicada al

meu fill (2006).

Home de valors cívics

hi ha trànsit i soroll, gossos descontrolats i contaminació que si un dia puntualment ens roben la cartera. Per tant, cal distin-gir delinqüència i incivisme. L’incivisme es pot magnificar i al final convertir-se en delicte, però inicialment una cosa no té res a veure amb l’altre.

Ja n’ha citat alguns, però per anar aca-bant: quins altres valors relacionaria amb el civisme?L’amor i la caritat. De fet, els clàssics ja parlàvem d’“amor cívic”. Una persona que no estima als altres, al país i a la seva ciutat tindrà el títol de ciutadà de ple dret, però no construirà res. El dia que entenguem que no podem fer al carrer allò que no fem a casa haurem avançat moltíssim. També la llibertat en majúscules. El civisme no és res més que conviure amb els altres de forma respectuosa perquè tots puguem ser lliures. I, finalment, l’esperança. Hem de trobar un sentit a la nostra lluita per cons-truir un país de qualitat i amb gent de qua-litat, amb bona gent.


El civisme

EL CIVISME VIST DES DE TRES BANDES

Tertúlia —Queralt Flotats

Conversem sobre civisme amb tres persones de perfils molt diferents: la politòloga i filòsofa, Alicia Garcia Ruiz; la sociòloga i expolítica, Consol Prados; i el doctor en història i professor de sencundària, Josep Otón. Tres angles des d’on analitzar un valor que a tothom preocupa.


Entenem per una persona cívica aquella que té un comportament correcte espe-cialment en els espais públics. Darrera del civisme també trobem altres actituds com el respecte pels altres i els espais comunitaris i la voluntat de conviure amb harmonia. Però per què ens costa ser cívics? Les multes són la millor arma per fomentar el civisme? En parlem amb la politòloga i filòsofa, Alicia Garcia Ruiz; l’exdiputada i sociòloga, Consol Prados; i el doctor en història, Josep Otón.

Què vol dir ser una persona cívica?Alicia Garcia Ruiz: És una pregunta com-plicada perquè la resposta d’aquesta inter-rogació s’ha de fer des d’un punt de vista històric. És a dir, cada co�ectiu, cada soci-etat... ha de determinar què entén ella per civisme. Personalment crec que, des de la perspectiva actual, el ciutadà hauria d’oblidar certes interpretacions laxes que es fa d’aquest terme. Una persona cívica, en un moment tan complicat com l’actual, és una persona capaç de desenvolupar una consciència i una auto percepció de si mateixa en termes de relació i interdepen-dència respecte altres éssers humans. Però també hi hauria una segona dimensió del terme, aquesta més política, que seria com gestionar aquesta condició d’éssers inter-dependents, perquè els homes tenim drets i deures respecte els altres.

Per tant, si el civisme és quelcom més ampli que el respecte a l’espai públic, quins altres valors hauríem de relacionar amb el civisme?Consol Prados: Comparteixo aquesta idea de l’Alicia, el civisme s’ha d’analit-zar des de la contemporaneïtat. A més, el civisme té molta relació amb una altra paraula: ciutadania. Un concepte que en aquest moment s’ha de potenciar i rei-vindicar molt. La ciutadania són un drets i uns deures, però també un compromís amb el moment en què vivim, amb l’en-torn on vivim, etc.

Garcia Ruiz: Estem en un moment de repensar els continguts de diferents termes que sovint han estat moneda de canvi en el llenguatge polític i quotidià. Cal recuperar el significat més simple de les paraules. Per exemple, un altre mot potinejat ha estat “sostenibilitat”. Soste-

nibilitat fa referència a “allò que és sostin-gut”. Per tant, allò que ens hauria de pre-ocupar ara és: qui sosté allò que ha de ser sostenible? I , quan estem retallant drets i llibertats cíviques, la sostenibilitat es rela-ciona amb el concepte de plena ciutada-nia. Ara mateix correm el perill que certes paraules no es converteixen en conceptes buits.

Josep Otón: De fet, parlem de ciutadania però fem urbanisme. Hem construït urbs – carrers, edificis, places...- però no ciu-tadania, lligams entre les persones. Hem invertit en construir grans infraestructu-res urbanes, però no en potencial humà, en crear valors i actituds de convivèn-cia. Tenim les parets però no en fem un ús adequat perquè ens manca una reflexió de fons.

Prados: De totes maneres l’urbanisme facilita la convivència per acció i per omis-sió. La forma com es dissenya una ciutat modifica la seva diversitat d’usos com a espai públic.

Otón: D’acord, l’urbanisme és important. Però què ensenyem als estrangers com a marca? Els edificis. En canvi hi ha tota una sèrie de valors que formen el tarannà del nostre país que s’haurien de potenciar i que han quedat eclipsats.

Garcia Ruiz: Respecte l’urbanisme no és fàcil decidir si tindrem un règim de visi-bilitat o d’invisibilitat de l’espai públic, ja que els usos de l’espai públic també poden servir per fer invisibles zones que no volem que es vegin. La potenciació de

Alicia García Ruiz és filosofoa, sociòloga i politòloga. Investigadora de Filosofia Contemporània a la Universitat de Barcelona i Professora en el Màster de Pensament Contemporani i tradició clàs-sica de la UB.

Consol Prados és llicenciada en socio-logia i diplomada en magisteri. Ha tre-ballat en l’educació i la formació del lleure. Ha estat í és regidora de l’Ajunta-ment de Mataró (1995 -2003) i diputada al Parlament de Catalunya (2003-2006).

Josep Otón és doctor en història per la Universitat de Barcelona i catedràtic d’ensenyament secundari. També es pro-fessor de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona des del 2002 i especialista en la filòsofa Simone Weil.

ELS TERTULIANS

ALICIA GARCÍA GRUIZ

“L’incivisme no és una transgressió de normes, sinó una manca de percepció de l’altre”

JOSEP OTÓN

“Hem invertit en construir grans infraestructures urbanes, però no en potencial humà”


El civisme

l’espai públic, des d’un punt de vista de les institucions polítiques, passa princi-palment per la democratització. Les ciu-tats no es poden convertir avui en grans centres comercials, en taulers de joc, on hi ha recorreguts establerts que ens diuen per on podem i per on no podem passar. I aquest és avui un perill real especialment a les ciutats turístiques. Els problemes dels espais s’han d’enfrontar i no ocultar.

Prados: I sobretot ara que les ciutats són cada vegada més complexes perquè el paisatge humà que hi conviu també ha canviat molt. Això també ens portaria a parlar de la relació entre civisme i con-vivència, una línia molt fràgil. De fet, en aquest moment, més enllà de les tradicio-nals campanyes de civisme, estan sortint moltes iniciatives ciutadanes que debaten sobre com gestionem allò que és comú. Hem de tornar a posar en valor allò que és públic, perquè és de tots, com la prolon-gació de casa nostra.

Otón: El terme civisme també vol dir interrelació, intercanvi, integració, coo-peració... En un ambient de crisi el perill és tancar-se a casa i defensar els propis interessos, però amb aquesta postura surts perdent. S’ha d’aprendre que el bene-fici és diferit, no immediat i profitós per tothom. Falta entendre el civisme com una aposta de qualitat de vida per a tothom.

Si el civisme és, sens dubte, un valor bene-ficiós per a tots, per què ens costa tant ser cívics i per què l’autoritat es veu obligada a sancionar-nos quan no ho som?Otón: Perquè el civisme és una inversió a mig termini i per això ens costa veure que una actitud cívica sigui productiva. No considerem que si tirem els papers a terra de forma continuada no estarem a gust perquè mai arribem a una situació de saturació. Hem d’educar la ciutadania en la idea que el benefici de l’actitud cívica és important malgrat no ser immediat. I això necessita un entrenament.

Garcia Ruiz: No és un tema de transgres-sió de normes, sinó de manca de percepció de l’altre com a persona. Alguns veuen els altres com a mobiliari urbà. No és un qües-tió de mala intenció, sinó una falta de per-cepció de l’altre. Veiem les ciutats a través

de les persones, com si aquestes fossin de vidre. Si no captem l’altre és impossible tenir una experiència compartida.

Quin ha de ser el paper de l’administració en la construcció d’una societat cívica?Prados: L’administració té un paper bàsic: cuidar l’espai públic – encara que aquest terme avui també està canviant molt-; ja que un espai públic agradable, digne i segur ens convida a establir un tipus de relacions més cíviques amb els altres. L’administració ha de potenciar un espai públic democràtic, respectuós, agradable i de bones relacions.

L’educació és una eina bàsica per fomen-tar el civisme o hi ha altres trets de la personalitat que marquen el nostre com-portament?Otón: Hi ha una mica de tot. És cert que hi ha persones que per naturalesa ja mos-

tren una actitud cívica i de preocupació vers els altres, ara bé, generalment, l’ambi-ent cultural és determinant per a una per-sona. Les pautes de comportament gene-ralment s’aprenen. En un ambient en què els adults són cívics els nens també ho són perquè aquests aprenen per imitació. Mal-grat tot encara hi poden haver patologies incíviques, però l’entorn cultural en la for-mació de l’individu pesa molt.

Prados: Ens hem de centrar en l’educació i hem de tenir en compte que l’educació va més enllà de l’escola. De fet, l’educa-ció també s’hauria de contemplar com un bé comú. L’educació pel civisme ha de ser una acció transversal i cultural. Respecte, les multes és una llàstima que haguem de

sancionar uns comportaments que haurien de ser de principis, però resulta inevitable.

Otón: En aquest tema també tenim crisi de models i de referents. Fa uns anys teníem uns models de societats i països molt cívics i però ara aquests també han desaparegut.

Garcia Ruiz: Si actualment el civisme té un punt de fuga és anar més enllà del reple-gament a l’esfera privada. Privat és allò que té “carència d’alguna cosa”, mentre que les coses comunes són aquelles que estan “en relació amb”. Per tant, per a definir civisme avui també hauríem de tenir en compte la fina relació entre “allò que és privat” i “allò que és públic”. I és que les coses públiques són aquelles que no es poden traduir en termes econòmics. Antonio Machado ja ho deia: “El neci és qui confon valor i preu”. Hauríem de saber reconèixer aquelles coses que a la llarga tindran un valor. Però ara estem en lògiques equivocades.

Incivisme i cultura són dos conceptes que van lligats?Prados: Aquí hi ha unes normes de convi-vència, algunes escrites i altres no escrites, que formen part de la nostra cultura i que s’han de transmetre a les persones nouvin-gudes. No podem caure en el relativisme cultural.

És un tòpic criticar els joves per incívics o alguna relació hi ha?Otón: Sí. De vegades fas una conferèn-cia amb gent adulta i costa fer-los callar o aconseguir qu apaguin els mòbils. Hem caigut en diversos clixés mentals sobre els joves. Hi ha joves de tota mena igual que hi ha adults de tota mena. Perquè els joves no facin el mateix que els grans no vol dir que s’equivoquin.

Prados: De fet, nosaltres quan teníem la seva edat estàvem igual de desorientats que ells. La resituació del món que bus-quen els joves no es pot classificar d’inci-visme. De fet, ells estan fent servir nous espais públics molt interessants i que han modificat aquest concepte, com són les xarxes socials.

Garcia Ruiz: Jo penso que en aquests moments els joves en aquest moment ens estan donant grans lliçons de civisme.

CONSOL PRADOS

“La resituació del món que busquen avui en dia els nostres joves no es pot classificar d’incivisme”

JOSEP OTÓN

“El civisme és una inversió a mig termini, per això ens costa veure que sigui una acció productiva”


El civisme

— Joan Alberdi

Des de Creu Roja es nega que la inculturalitat sigui font d’incivisme, sinó la manca de sentiment de pertinença, no conèixer les normes i una menor intervenció pública.

CULTURA, CIVISME I CONVIVÈNCIA

Joan Alberdi és tècnic de la Creu Roja a

Mataró i va ser coordinador del programa Pla

Integral de Rocafonda-El Palau-Escorxador

la Creu Roja de Mataró treballem en l’àmbit del foment del civisme i la convivència des de fa aproximadament deu anys. Al llarg d’aquests temps hem desenvolu-

pat diversos projectes, però el que ens ha permès tenir una perspectiva més amplia de les relacions de convivència ha estat el programa de foment del civisme i la con-vivència a les comunitats de veïns a Roca-fonda, El Palau i l’Escorxador, barris mataronins amb un alt índex de població nouvinguda.

Aquest projecte, que vam realitzar des de l’any 2008 fins al 2012 ens va permetre treballar directament amb els ciutadans, ja

que en el transcurs d’aquest quatre anys vam visitar tots els domicilis dels barris on es va dur a terme el projecte. En la inter-venció que vam realitzar oferíem informa-ció relacionada amb la convivència en una comunitat de veïns, recordant els normes bàsiques que s’han de respectar en un edi-fici, parlant de la recollida selectiva de residus, presentant agents implicats en la millora de la convivència com són les asso-ciacions de veïns o el servei de mediació ciutadana i oferint una sèrie de consells per a millorar la seguretat en els edificis.

La realització d’aquest projecte ens va permetre conèixer les dificultats que es trobaven els veïns en la gestió de la con-vivència en la comunitat i per extensió als barris en els quals residien.

Sempre hem defugit de l’opinió que en contextos multiculturals els problemes relacionats amb el civisme són més elevats, des de Creu Roja considerem més aviat que les causes que podien provocar aquest incivisme són la manca de sentiment de pertinença als barris, una menor inver-sió pública en el manteniment d’aques-tes zones o el desconeixement de certes normes cíviques.

A la Creu Roja entenem el civisme com el comportament que els individus que compartim un mateix espai hem de tenir en la nostra relació amb les altres perso-nes i amb l’entorn, però hem de tenir pre-sent que aquestes normes de comporta-ment poden variar d’un lloc a un altre. Per aquest motiu és important que quan ens insta�em en un lloc nou ens informem de quins comportaments són els acceptats per la societat d’acollida. Aquesta norma és aplicable quan canviem de país, però també quan anem a residir a una altra ciutat o a una comunitat de veïns. Per a que el procés d’adaptació sigui plenament efectiu, la comunitat d’acollida ha de ser

capaç de transmetre d’una forma pedagò-gica quines formes d’actuar es consideren adequades i fer sentir als nouvinguts que formen part d’aquesta comunitat i que per tant és responsabilitat de tots vetllar per una bona convivència.

Per aconseguir una ciutat més cívica crec que el primer pas hauria de ser revi-sar el nostre comportament, reflexionar de quina forma poden repercutir les nostres accions en els altres o en el nostre medi, i a partir d’aquí iniciar petites accions en el nostre entorn més proper.

La comunitat d’acollida ha de ser capaç de transmetre d’una forma pedagògica les normes de convivència

Quan ens instal·lem en un lloc nou ens hem d’informar de quins comportaments són acceptats

A


El civisme

Parlem amb Manuel Brullet en el seu estudi de Barcelona. Aquest arquitecte català és autor de diferents edificis civils com: el reformat Hospital del Mar de Barcelona, l’Hospital de Hedwigshöhe a Berlín, el Campus Politècnic de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona o el Centre Penitenciari Can Brians, entre altres.

Veiem clar que hi ha lligams clars entre l’arquitectura i el civisme. Quins serien, per vostè? Cal dir que hi ha arquitectura incívica i arquitectura cívica. Per mi és importan-tíssim que els espais, sobretot els públics, siguin apropiables per part de la gent. I això no sempre passa. És a dir, no tots els espais que es generen són espais que serveixen per la gent ni estan pensats per a la gent.

Com se sent quan veu persones que mal-meten construccions? Us puc explicar una anècdota. Quan per les Olimpíades de Barcelona’92 em van encarregar la remodelació de L’Hospital del Mar els metges em van preguntar: “I, tu, què hi fas aquí?”. “He de remode-lar l’hospital”, els vaig contestar. “Aquest és l’Hospital de les tres P”, em van dir. “Putes, pobres i picotes”. Llavors vam començar les obres i els facultatius van quedar sorpresos del nivell de qualitat que tenia allò. I aleshores van dir: “això no aguantarà ni un any, perquè aquí hi ve gent que no té respecte per les coses”. Han passat vint anys de la reforma i cal veure com la gent avui tracta els espais. Per què aquest canvi? Perquè abans el propi espai ja era incívic.

Vivim en una societat poc cívica? No és un tema quantitatiu, de molt o de poc sinó cultural. I, mira’t des d’aquest punt de vista hi ha molts matisos. Segons el tipus de cultura de la gent, hi ha més o menys civisme.

Vostè que ha treballat per administracions d’altres països europeus. Hi ha cultures més cíviques que d’altres? Una altra anècdota. Estava amb l’arqui-tecte municipal de Zurich i li vaig dir: “Aquí sí que sou cívics, quin ciutat més meravellosa que teniu!”. Era un diumenge a la tarda i em va respondre: “Ho sem-blem més del que som. Si t’hi fixes, mira, allà, allà i allà , hi ha desperfectes perquè la gent s’ha emborratxat aquesta nit i ho ha trencat, però no et preocupis perquè demà passat estarà tot arreglat”.

Per tant...La conclusió és? Doncs que l’espai urbà també genera com-portaments. Ells tenien clar que un espai urbà molt cuidat fa que la gent el respecti encara més.

El civisme hauria de sorgir de nosaltres de forma natural? El civisme està molt relacionat amb l’edu-cació i amb l’actitud que tens davant dels altres. Si quan actues estàs pensant en els altres i estàs pensant en el confort dels demés, doncs realment el civisme surt sol.

Quins avantatges té ser cívic? Una societat cívica funciona amb més con-fort, d’una manera més racional i fent servir els sentiments com un element positiu.

El civisme s’ha d’ensenyar a les escoles? En primer lloc, les escoles, els edifi-cis, també s’haurien de construir segons un nivell suficient de civisme, perquè els alumnes ja aprenguessin a viure amb entorns més cívics. I això no sempre és així. A Catalunya hem passat uns moments en què les construccions esco-lars estaven molt bé, però també períodes en què els buròcrates han fet construcci-ons educatives no cíviques des del punt de vista urbà i dels espais interiors.

Quins valors pengen del civisme? El civisme és humanització i la humanitza-ció és relació confortable entre la gent.

Entrevista

“UNA SOCIETAT CÍVICA TÉ MÉS CONFORT”

Manuel Brullet, arquitecteAquest arquitecte, expert en edificis civils, parla del valor civisme i com s’ha de fomentar. Hi ha edificis incívics?


En la complicitat de silencis,afectes i somriures,vull compartir amb tuel zel de cada diaper allò que és de tots.Vull ser generós, assequible,humil, lliure, amistós, benèvol,altament civilitzat,portador de dignitat humana.Vull treure’m les cabòries inútilscom núvols de mosquits,vull menysprear les nimietatsi acollir amb respecteles idees amb fonament,vull sotmetre’ma l’ordenança de la raó.

El racó poètic — Albert Pera

CIVISMECOMPARTIT

Albert Pera és poeta

‘HAZ LO QUE DEBAS’: CONFLICTES VEÏNALS

Pensar una pe�ícula sobre el civisme amb aquestes calors estiuenques ens porta directament al cap la referència d’Haz lo que debas. La pe�ícula d’Spike Lee, un dels seus títols més celebrats, s’ambienta al barri de Brooklyn als anys 80, durant una forta onada de calor que es converteix en la metàfora de l’escalfament que desembocarà en un conflicte violent al barri. Spike Lee, el cinema del qual sempre ha estat preocupat pel racisme i els pro-blemes de convivència, fa un retrat de la intolerància i els conflictes violents a partir de l’enfrontament racial entre els afroamericans, els italians, els his-pans i els asiàtics. Un conflicte que té la seva arrel en el racisme, però també en el poc civisme en el comportament dels veïns del barri, independentment de la seva ètnia, raça o nacionalitat.

L’acció té lloc en una sola jor-nada de juliol. El protagonista del film és Mookie, un jove afroamericà que treballa repartint les pizzes de Sal i Pino, dos italoamericans instal-lats en el local més popular del barri.

En aquest dia de calor extrema, amb uns personatges cansats que inten-ten suportar les altes temperatures com poden, els petits conflictes de la vida quotidiana comencen a adoptar un caire ben diferent. I així és com les molèsties d’alguns comentaris, els sorolls, les pròpies diferències en els estils de vida de les diferents ètnies i races es comencen a magnificar fins a convertir-se en una gran bola que farà esclatar una violenta batalla al barri.

En aquest esclat violent es poden veure les conseqüències de deixar de banda les actituds cíviques, aquelles que ens haurien d’orientar a la comu-nitat més que no pas al propi interès. És quan s’obliden els valors de la par-ticipació en la comunitat, la recerca de la igualtat, la cooperació, el res-pecte o l’educació quan el civisme desapareix per donar pas a l’egoisme que finalment desencadena en tragè-dia.

Cinema —Judith Vives

Una onada de calor fa esclatar la violència en el barri de Brooklyn en aquesta pe�ícula de Spike Lee.

Fotograma de la pel·lícula Haz lo que debas de Spike Lee.

Judith Vives és crítica de cinema

/ @judithvives

Un repàs de la setmana

en clau de reflexió

amb Queralt Flotats

Escolta-ho a la teva ràdio local

o a www.laxarxa.com

Recupera’ls tots a www.valors.org

Valors a l’Alça


Eulàlia Puigderrajols és mestra

Joc de cartes —Eulàlia Puigderrajols

EL MEU PARE FA EL MATEIXBenvolguts,

M’agrada posar cara al valor que trac-tem. Avui he recordat una sortida amb els alumnes. Era els anys vuitanta. Vam pro-gramar una visita a un centre cívic per veure una exposició sobre els diferents mètodes anticonceptius. La visita tenia dues parts, primer un recorregut i després una xerrada amb una metgessa. Vam fer una mitja part per esmorzar i un dels joves va retirar-se a una cantonada a orinar. El vam advertir amb un crit fort, castrador. El jove s’espantà, va parar de cop i va venir cap a nosaltres amb el cap cot. No recordo que li vam dir, ho puc suposar, però sí

recordo molt bé el que ell em va dir un cop vaig deixar-lo parlar:

-Mestra, el meu pare fa el mateix.Aquí ja se’m va encendre la llum

d’alarma i mil i una preguntes es van apilar al meu cap. Com ho havia de fer per no menysprear al progenitor i al mateix temps transmetre correctament el saber estar als nois i noies que m’havien enco-manat? Com podia fer-los adonar que hi ha uns patrons consensuats, unes bones maneres, que ens ajuden a relacionar-nos correctament amb els altres en el nostre dia a dia? Seria entenedor el meu missatge si era molt oposat al que rebien fora del

centre educatiu? No cal que us faci una llista complerta dels meus dubtes.

Ara, després de més quaranta anys treba-llant amb adolescents crec que moltes de les coses per les quals ens hem encaparrat són força inútils. Tots els discursos fets no tenen cap efecte a llarg termini. El que queda, el que realment amara el cor i la ment és la teva acció, el teu gest, el teu somriure, el teu assentiment.

Ells aprendran a ser cívics si així els trac-tem, si no és una postura buida, sinó la sin-cera manera d’entendre’ns amb la resta de la societat.

ROUSSEAU I EL CIUTADÀ

Tinc una debilitat per les figures de la Il-lustració. I és que les idees, sorgides a mitjans del XVIII, tingueren una repercussió inne-gable en les revolucions Industrial i Fran-cesa i han influït decisivament en la creació del nostre món contemporani. De totes ells, avui destaco Jean Jacques Rousseau (1712 -1778), l’home del “Contracte Social” i de la “voluntat popular”. Rousseau va defensar sense treva un nou concepte de persona: “el ciutadà”- tot rebutjant el criteri de “súbdit”-. “Ciutadà” és la tra-ducció catalana d’ un mot clàssic romà, del llatí “civis”, que ja té continguts polítics cla-rament originats a l’ antiga Grècia. Però en el sentit modern de la paraula, “ciutadà” és el subjecte de ple dret, que habita i participa d’alguna manera en el sistema de les demo-cràcies consolidades. Per tant, “ciutadà” -en el pensament de Rousseau- és aquell ésser

humà que, en la teoria i en la pràctica, insta�a un model de comportament lliure, fraternal i compaginable amb la resta de les conduc-tes dels altres i que procura en definitiva fer extensible els seus principis a la majoria dels seus semblant, en el marc d’ una “voluntat popular” co�ectivament consensuada.

La gran lluita a favor del “civisme” té un objectiu previ irrenunciable: fer a tothom “ciutadà” de veritat i sense pal-liatius, d’ acord amb les definicions gene-ralment admeses i segons els acords de les diferents convencions internacionals ofi-cialitzades. Fer que tota persona pugui exercir els seus drets i es vegi també obli-gada moralment a complir els seus deures, principi dual de tota constitució moderna. Ser “ciutadà” a tots els efectes és la pri-mera condició per a poder exigir de tothom també, actituds exemplars, edificants.

No podem començar la casa per la teu-lada. Les exigències necessiten sempre unes concessions prèvies, ineludibles. Quan una normativa és purament “imposada des de dalt” i no ha estat elaborada amb participa-ció popular, té tendència a ser lògicament rebutjada per la majoria de les persones. Si un ésser humà no es sent “ciutadà” de veritat... no actuarà mai amb “responsabilitat” ni amb “civisme”, perquè li són expressions alienes, no incorporades en el seu vocabulari ni molt menys en la seva forma de ser ni d’ actuar.

L’historiador explica el concepte “ciutadà” a través de la figura de Jean Jaquues Rousseau, home de la I�ustració.

Història —Ramon Salicrú

El civisme

Ramon Salicrú és professor d’Història.


LLIBRE

Manual de civisme

Victòria Camps i Salvador Giner

Editorial Columna, 2005

Un text clar, didàctic, planer i rigo-rós sobre el civisme com a ètica. Els autors, dos grans pensadors contemporanis, fonamenten la seva exposició en els filòsofs clàssics i moderns, dels quals n’extreuen i dedueixen principis ben fàcils de comprendre però tan di�cils d’aplicar en la convivència diària.

LLIBRE

El civisme explicat a la meva filla

Régis Debray

Editorial Empúries, 2000

El poble. Els ciutadans. La laïci-tat. Els drets humans. Què volen dir aquestes paraules? La clau és el civisme. Però, què vol dir civisme? Una jove, que aviat votarà, té dret a fer-se aquestes preguntes, i un pare, preocupat per la seva educació, li contesta en termes senzills i a l’abast de tothom.

CINEMA

My Fair Lady

Dir. George Cukor

Estats Units, 1964

Versió cinematogràfica del mite de Pigmalió, inspirada en l’obra tea-tral homònima de l’escriptor irlan-dès GB Shaw (1856-1950). En una plujosa nit de 1912, l’excèn-tric i snob lingüista Henry Higgins coneix Eliza Doolittle, un esparra-cada i ordinària florista.

Per saber-ne més

El civisme és un joc d’usos, costums i normes que fan possible la tolerància entre maneres de pensar i de fer diverses. Va des de l’amabi-litat educada -que no costa gaire- a l’accepta-ció positiva de la diversitat, el respecte al dret de les persones, les concepcions religioses, la convivència entre cultures i l’impuls de la deliberació i dels usos democràtics per resol-dre discrepàncies.

Tot plegat obra al compromís i la impli-cació ciutadana, al sentit de responsabili-tat envers el comú, a la vida sociocultural i l’activisme comunitari per millorar l’educa-ció, el diàleg social, l’economia, la cultura, la justícia, l’hàbitat i el respecte pel medi ambient, etc. L’enumeració de tot el que cal per viure en societat i deixar viure és de mal fer, perquè és l’imprescindible mínim comú denominador ètic de la vida amb els altres. Per això so-cietat de consum i civisme no s’adiuen massa. L’individu consumista pensa en ell mateix, en el plaer immediat i l’èxit individual; la llibertat és poder fer-ho tot i no pas un horitzó amb els altres.

La convivència i el civisme tenen un subs-trat de valors i de sentit comú, suposen bona voluntat, racionalitat i complicitats. Més enllà d’ordenances, conduir en sentit contrari fora

incívic i de molt di�cil justificació. Si es vol, es pot aplicar la màxima kantiana d’obrar d’una manera que tothom pugui fer seva i no generi caos. Ben al contrari del famós terme mig d’Aristòtil, també adoptat per Descartes com guia de la moral provisional en el context del dubte. Bo i resultar atractiu, connotar prudèn-cia i semblar raonable, no és gens clara la seva fonamentació racional en sentit fort.

El substrat de valors té un punt de con-vencionalitat. Rousseau assenya la utilitat d’un ciment social que aglutini els individus en uns valors ciutadans. Comte propugna una religió positiva depurada de mitologia. Rawls proposa una concepció comuna de la justí-cia i uns principis raonables i compartits per tothom. Rorty afirma que només cal respon-dre de la nostra manera de fer davant els altres humans; aquest és el perfil baix del pragma-tisme com a humanisme, i que ens estalvia les dificultats d’explicar-nos segons el que pugui ser una realitat estable i objectiva inde-pendent de l’ésser humà, o bé en relació a un Déu. La nostra la responsabilitat i honestedat ja queda prou honorada donant raó i justifi-cant racionalment i humanament les nostres creences i accions els uns davant els altres.

Filosofia —Albert Botta

Històries mínimes —Albert Calls

CIVISME, CONVENCIÓ I RACIONALITAT

CADENANingú entén el fenomen que va començar quan una primera persona, un dia, va decidir

recollir voluntàriament una burilla del terra que no era seva i llançar-la al cub de la brossa.

El va veure algú que va decidir que podia fer el mateix. I així va engegar la cadena, a través

de petits moviments similars, com escombrar el carrer, sense més pretensions que dei-

xar-lo net i en condicions, perquè sí. A una tercera persona se li va acudir que no costava

res recollir els excrements d’un gos davant de l’amo que havia infringit el seu deure cívic

descaradament. El propietari, avergonyit, va decidir que a partir d’aquell moment sempre

els recolliria. Hi va haver qui va abaixar la remor de la televisió per no molestar els veïns i

aquests, en resposta, van posar la ràdio més suau. Moltíssimes petites accions en cadena (cen-

tenars, milers, milions al final) que van provocar un canvi a l’engròs de grans dimensions. Ningú

encara entén com va ser tan fàcil iniciar-lo. Albert Calls és periodista / @albertcalls

El professor d’ètica recorda que el civisme es basa en un pòsit de valors i de sentit comú.

Albert Botta és professor de filosofia i ètica

Juliol-Agost de 2014

a salut és un bé valuós, sense ella no podem gaudir plenament d’al-tres béns, per a ixò és comprensible que esmercem esforços i recursos en preservar-la

i restablir-la quan a causa de les dolences i malalties es produeixen invalideses i fins i tot es posa en perill la vida. Però en una societat angoixada i hedonista la preocupa-ció per estar sa es barreja de manera con-fusa amb un culte obsessiu al cos que es manifesta en un anar i venir del gimnàs, una profusió de massatges i teràpies alter-natives, en varietat de règims alimentaris i en la insistència de voler tractar medica-ment aspectes que fins fa poc consideràvem normals com la calvície, la sudoració, els pits caiguts com a conseqüència de l’edat, la manca de rendiment escolar o el dol, per posar només uns exemples. L’economia, com no podia ser d’altre manera reflecteix aquest interès i és així com els fons d’inver-sió relacionats amb la salut esdevenen els més rentables del mercat, -els que tenen a veure amb la biotecnologia s’han revalo-ritzat un 200% durant els anys de la crisi-. Malauradament aquest creixement dels guanys de les empreses dedicades a la salut coincideix amb la disminució de les despe-ses que fan els estats per garantir les presta-cions sanitàries als seus ciutadans.

Davant d’aquesta paradoxa no costa gaire imaginar-se que la equitat se’n resenteix, doncs l’accés a moltes de les prestacions que produiran aquestes empreses només estaran a l’abast d’aquells ciutadans que les puguin pagar. Tampoc és di�cil veure que això ens allunya d’una societat justa, solidària i fraternal que es

caracteritzava sobre tot per no desen-tendre’s de les persones vulnerables, que moltes vegades ho són encara més per patir problemes de salut que els suposa un impediment o un sobreesforç per assolir altres béns i també per poder exercir ple-nament els seus drets.

La bioètica, que pretén examinar, a partir dels valors i els principis morals, la conducta humana en relació a les cièn-cies de la vida i la cura de la salut reivin-dica un tracte just tant al nostre país com arreu. Demana que els avenços biomèdics no siguin solament per aquells que poden pagar-los i que tampoc s’utilitzin per la recerca persones de països amb menys regulacions com són els africans o els ciu-tadans de l’Est d’Europa, que no es bene-ficiaran de les aplicacions de la investiga-ció. Reclama un repartiment just de les carregues i dels beneficis i que les mesu-res de racionament i la manera com s’es-tableixen les prioritats es consensuïn des-prés d’un debat plural, pluridisciplinar i transparent que ajudi als polítics a pren-dre les decisions més encertades.

Però la bioètica també vol i pot ajudar a trobar una mirada més humana a aquest món dominat per l’economia, per això reivindica el respecte a la singularitat de les persones, com a complement i sovint contrapès al llenguatge “manufacturer” que en ocasions adopten els sistemes de salut. Perquè encara que fa temps repetim que les persones són molt més que cossos malalts o patologies rendibles per qui les tracta, poques actituds han canviat en la pràctica de molts professionals i en els currículums formatius que s’ensenyen a les facultats. Coincidint amb l’augment de la complexitat que han adquirit els siste-mes sanitaris el llenguatge que s’utilitza ha

La salut i el sistema sanitari

El metge Josep Maria Busquets recorda que malgrat la necessària austaritat sanitària el sistema sempre s’ha de fonamentar en les necessitats de les persones i els valors.

Josep Maria Busquets

és metge, especialista

en Medicina preven-

tiva i salut pública.

Des de fa més de deu

anys treballa a l’Ad-

ministració sanità-

ria pública catalana des d’on ha participat en

l’elaboració de diferents propostes per millo-

rar l’atenció a la fi de la vida, l’atenció a la

persona menor i a les persones que necessi-

ten recórrer a les tècniques de reproducció

humana assistida. Acaba de publicar el llibre

L’atenció sanitària i la perspectiva ètica dels

canvis (Editorial Proteus).

26 OPINIÓ

Portes obertes —Josep Maria Busquets

L

Valors

anat centrant-se cada cop més en expres-sions que fan referència al cost efectivi-tat, als costos de les noves tecnologies, a la intensitat d’utilització de les mateixes, l’evidència científica, la millora de la qua-litat, la variabilitat de la pràctica clínica i molts d’altres termes que sovint obliden que el respecte, l’afecte, l’escolta atenta, la compassió o la solidaritat són també qualitats nuclears de l’atenció que donen confort, seguretat i confiança a qui sofreix. És imperiós que en èpoques de canvis ens adonem i reivindiquem alguns valors que han estat presents des de sempre en les professions sanitàries, que avui sembla que s’obliden, es menystenen o no s’adquirei-xen i que curiosament persisteixen en algu-nes de les anomenades teràpies alternatives.

El primer de tot la llibertat, tant estre-tament lligada a la responsabilitat que permet al pacient ser part activa en la seva cura, intervenint, decidint quin és el bé que a ell li convé, perquè el respecte a la llibertat de la persona consisteix precisa-ment en considerar de manera atenta la seva singularitat, totes les esferes de la seva

persona, -les creences, els anhels, l’en-torn- sobretot quan està malalta i precisa ajuda. No es tracta de passar d’una acti-tud paternalista a una relació contractual on imperi “el vostè dirà”. A la superació del paternalisme mèdic no si arriba sola-ment per la promulgació d’unes lleis que atorguen el dret a participar mitjançant el Consentiment Informat o les volun-tats anticipades, és un procés de canvi que requereix un convenciment profund de pacients i professionals sanitaris en que aquest tracte més humà confortarà el sofriment del pacient i sens dubte ha de gratificar al qui el presta.

Per poder parlar d’un sistema sani-tari centrat en les necessitats de les per-sones, el respecte a la llibertat, la solidari-tat i l’equitat són cabdals, però igualment són importants la generació de confiança entre les institucions els professionals i la ciutadania que requereix millorar la transparència a tots els nivells; la cerca de la veritat que delimiti el que és infor-mació validada del que és publicitat per evitar confondre al ciutadà; la seguretat

tan estretament lligada amb la prudència i al principi hipocràtic que abans que res cal vigilar de no fer mal ; i per suposat la qualitat molta no percebuda però indis-pensable per garantir uns bons resultats de la assistència.

Ja fa més de quinze anys el presti-giós institut de bioètica Hastings Center, davant del ja persistent debat per la sos-tenibilitat dels sistemes sanitaris a nivell mundial, trobava que era una ironia que la intensitat del debat tècnic servís per ocul-tar la pobresa del debat sobre el propòsit i la direcció de la medicina. Des de llavors aquest debat sobre els mitjans de la medi-cina i de l’assistència sanitària s’ha inten-sificat – el cas de les TIC podria ser para-digmàtic però no es l’únic- alhora que quasi bé ha desaparegut el que es refereix al fins i objectius d’aquesta medicina.

Per això en un món avocat a l’acció i el

consum, una mica d’assossegament no ens anirà malament, ens ajudarà a destriar el que és important del que no ho és tant, el que és valuós i cal esforçar-se per preservar i el que no és tant prioritari. Si per exem-ple cal continuar esmerçant gran quanti-tat de recursos en tractaments costosos que no aporten gaires millores a la salut de les persones en detriment d’atendre millor els ancians ingressats a les residències. La bio-ètica va néixer amb la disposició de servir a aquesta reflexió, i la seva impregnació transversal al conjunt de la societat, i en els professionals sanitaris de manera especial, pot ajudar a aconseguir un sistema sanitari que no solament faci coses útils i necessà-ries sinó que les faci amb respecte i sensi-bilitat per les persones i pensant de manera especial en els mes desafavorits. Ens serà de molta utilitat comptar amb la participa-ció activa de la ciutadania que, a través del diàleg plural, enriqueixi la visió dels polí-tics i experts.

OPINIÓ 27

La bioètica també vol i pot ajudar a trobar una mirada més humana a aquest món dominat per l’economia

En un sistema sanitari centrat en les persones, la llibertat, la solidaritat i l’equitat són cabdals

IL·LUSTRACIÓ: RAÚL CAMPUZANO

Juliol-Agost de 201428 OPINIÓ

Benvolgut Cinto,Seguint amb la pregunta de la darrera carta –què ha passat perquè l’actitud dels adults es transformi per als fills en un especta-cle de desunió i fins i tot de violència?– i estant plenament d’acord amb la teves reflexions, afegiria que per entusiasmar als joves cal que els d’adults siguin capaços de viure amb harmonia la seva pròpia adul-tesa. Tinc la sensació, Cinto, que avui ser adult no es percep com una etapa positiva. Molta gent quan em pregunta l’edat i res-ponc 57, a l’instant em comenten: “Sem-bles molt més jove” o “però tens el cor d’una persona jove”. I jo els hi responc: “gràcies”. Però la veritat és que no vull semblar jove, ni tenir un cor jove, sóc una persona adulta i estic content de l’edat que tinc i de tot el que he viscut.

Cinto: necessitem adults entusiasmats de ser adults, perquè una societat que no tingui adults entusiasmats de ser-ho, no aconseguirà l’harmonia individual o co�ectiva necessària. Els veritables protagonistes de la vida social, familiar, econòmica i política són els adults; ells són els veritables referents per a la resta de la societat i aquesta s’equivoca quan hi posa als infants i els joves. Els adults són la

columna i el pilar social que s’ha de potenciar, cuidar i valorar si volem formar una societat harmònica. És obvi que no podem descuidar als infants als joves ni als ancians, però penso que cal mirar amb més simpatia aquesta etapa de la vida, perquè és quan tenim més respon-sabilitats, quan hem d’afrontar els proble-mes més greus a nivell de feina, família, fills... quan acabem de desenvolupar el que real-ment som. Una adultesa harmònica demana que hi hagin adults contents de viure aquesta etapa i que alhora que sàpiguen acceptar amb pau les pròpies disharmonies. No crec, Cinto, que existeixi una adultesa ideal; hi ha homes i dones que saben viure les situacions que els toca viure. L’adultesa demana acceptar amb pau i alegria la realitat, la incertesa de la vida, la fragilitat i la vulnerabilitat humana.

La infància i la joventut són etapes per preparar l’esdevenidor; l’adultesa demana gaudir del que ja ha esdevingut. Gairebé mai allò que ha succeït a la vida és el que havíem somiat o projectat. La vida ensenya que les coses acostumen a ser diferents de com les havíem imaginat, la qual cosa no sig-nifica que siguin pitjors. Una persona adulta és la que sap donar un sí al que ha esdevin-gut, al que per les diferents circumstàncies que s’han produït i pel seu esforç personal, acaba sent la resultant del seu present. Això demana acceptar aquesta realitat i conver-tir-la en la plataforma adequada per canviar el que sigui possible i per viure la resta de la vida. L’adult ha tingut temps per assaborir la vida, per paladejar l’amistat, la fraternitat, la família, l’èxit, el fracàs, el desencís, la malal-tia, el desamor, el treball, la mort de perso-nes estimades... l’aiguabarreig de sensacions i coses que és la vida. I ser adult és viure sense defallir el que hem esdevingut, sense judicis, sense bons o dolents, culpables o innocents.

Quan era jove vaig sentir dir a Mn. Miguel González: “Un adult és aquell que viu com un crucificat, perquè un braç de la seva lli-

bertat està lligat pels seus fills que encara el necessiten, i una altra braç, està lligat pels seus pares que s’han fet grans i necessiten de la seva atenció. Ser adult és no claudicar d’aquesta opció i saber viure amb plenitud aquest estadi de la vida”. Allò em va quedar gravat. Ja sabia que la llibertat és escollir, però també comporta acceptar les conseqüèn-cies de les decisions. Ser lliure avui, significa acceptar amb alegria les situacions que em toca viure i que venen donades per les meves decisions i les dels altres.

Però hi torno: la societat no valora prou aquesta etapa de la vida, quan l’adult ha de

gestionar moltes tensions amb massa soli-tud. Vivim emmirallats en els infants i en els joves, oblidem els ancians i exigim ens excés als adults, sense donar-los suport. I això porta a un trencament interior, a una temptació de renunciar al compromís, de refugiar-se en un mateix i a un quimè-ric intent de tornar als 25 anys –cosa que només beneficia a les industries farmacèuti-ques i als especialistes en estètica–. L’adult ha de mirar com tirar endavant la seva vida i com viure amb goig. Però per això necessita el suport de la societat. Si se sent avalat, tro-barà més motius per a viure la realitat amb més plenitud i alegria.

Bones vacances Jordi Cussó és capellà i economista

Adultesaharmònica

A la infància i a la joventut es prepara l’esdevenidor, mentre que a l’adultesa es gaudeix de l’esdevingut

Vivim emmirallats en els infants i en els joves, oblidem els ancians i exigim en excés als adults

Cartes creuades

De: Jordi Cussó

Per: Cinto Amat

CC: Revista Valors

Assumpte: Els adults

data: 18 de juny de 2014

Valors

Benvolgut Jordi,Em proposes una reflexió sobre l’”adultesa harmònica”, la que, arribat a un cert punt del creixement personal, és capaç d’assu-mir tot el que ha anat recollint en les etapes anteriors, de bo i de profitós. La teva pro-posta inclou una ferma valoració dels qui no es deixen emportar per la síndrome de Peter Pan. És una invitació a no dimitir de la res-ponsabilitat de la pròpia edat, a convertir la vida en objecte d’harmonia i no d’evasió.

Fa uns anys vaig veure reflectit el buida-ment personal que comporta aquesta evasió de la pròpia edat en una confessió del pro-tagonista d’una novel·la de Paul Auster, Un home a les fosques: “En aquella època, als 35, als 38, als quaranta, anava pel món amb la sen-sació que la meva vida no m’havia pertanyut mai realment, que mai no havia viscut real-ment dins meu, que mai no havia estat real. I com que no era real, no entenia l’efecte que produïa en els altres, el mal que podia provo-car, el dolor que podia infligir en les persones que m’estimaven”. És el domini de la irreali-tat acumulada durant anys, l’evasió de la res-ponsabilitat que exigeix cada etapa de la vida, que crea aquest sentiment para�el de desa-profitament, d’aïllament, de manca de relaci-ons afectives i efectives amb els altres.

Però no voldria caure en el perill d’enfron-tar les edats, sinó completar la teva reflexió traslladant-la al nivell de la solidaritat inter-generacional, perquè és veritat que hi ha una edat adulta que és cabdal en la cohesió de la pròpia existència, però també ho és que soci-alment el comportament de cada generació té una repercussió important en el creixe-ment i les possibilitats de les generacions que segueixen. En els països desenvolupats com el nostre, l’evolució demogràfica dels últims temps ens condueix cap a un progressiu envelliment de la població, i paradoxalment aquesta tendència coincideix, des de l’apari-ció de la crisi, amb l’atur que afecta especial-

ment els joves. Només un de cada deu euro-peus tenia més de 65 anys el 1960, mentre que segons estudis prospectius passaran a ser tres de cada deu el 2060. És a dir, amb un segle la població de més de 65 anys haurà passat del 9,6 per cent al 29,3 per cent. En quatre dècades Europa passarà a tenir només dos cotitzants per cada pensionista. Amb altres paraules, Jordi, les persones de les nos-tres generacions en edat adulta, que van aug-mentant considerablement en la piràmide de població, hauran de ser ateses per les pensi-ons que ara paguen els jove sense feina o amb feines molt mal retribuïdes. Els adults podem esforçar-nos per ser un model d’harmonia i de coherència per als nostres fills, però seran aquests els que ens hauran de mantenir mal-grat la precarietat de la seva situació actual. Al nostre país està calculat que les despeses en pensions passaran del 9 per cent del PIB actuals al 18 per cent del PIB l’any 2050.

D’altra banda, la taxa d’atur a Espanya dels joves menors de 25 anys, el quart tri-mestre del 2013, superava el 55 per cent. I a Catalunya hi ha 247.634 joves d’entre 16 i 29 anys a l’atur, dels quals 218.228 no tenen

prestació de cap mena, segons l’Enquesta de Població Activa del primer trimestre de 2014. Això fa que la taxa d’emancipació dels joves hagi retrocedit als nivells de 2.003, el 25,6 per cent; el que vol dir que només un de cada quatre joves menors de 30 anys viu pel seu compte, sense haver de dependre dels seus pares o de les pensions dels avis. Són enor-mes els interrogants que de cara al futur planteja aquesta simultaneïtat d’envelli-ment de la població i de dependència eco-nòmica recíproca (dels joves respecte dels seus familiars adults ara, i dels grans del futur immediat respecte de la precarietat dels joves i de les seves cotitzacions), tenint en compte, a més, que l’esperança de vida de les nostres generacions és molt més ele-vada que les anteriors.

Disculpa el ball de xifres. Només volia subratllar com les condicions econòmi-ques poden arribar a determinar els com-portaments socials. La vida d’un jove de 25 anys que no es pot emancipar, i per tant es veu obligat a viure amb els seus pares, i a dependre’n totalment o parcialment, és molt diferent de la que pot portar un jove de la mateixa edat que es pot emancipar. Els efectes de la desigualtat es produeixen tant entre generacions com a l’interior de les mateixes generacions de joves que no tenen les mateixes oportunitats d’educa-ció i de creixement personal. Fixa’t com la síndrome de Peter Pan pot aliar-se amb les precàries condicions de les generacions que ens succeeixen, fer estralls psicològics entre els joves i fer cada vegada més di�cil la necessària solidaritat intergeneracional.

Bones vacances també per tu. Cinto Amat és advocat

El comportament de cada generació té una repercussió en el creixement de les generacions que segueixen

Les despeses en pensions passaran del 9 per cent del PIB actuals al 18 per cent del PIB l’any 2050

De: Cinto Amat

Per: Jordi Cussó

CC: Revista Valors

Assumpte: Els adults

data: 23 de juny de 2014

OPINIÓ 29

Els adults tenen dues responsabilitats: els pares i els fills.


Joan Safont és advocat i periodista /

@joansafont Irene Alerm és llicenciada en filosofia

La monarquia renovada

quest juny que deixem enrere està marcat per l’abdicació de Joan Carles I i la proclamació de Felip VI. Moltes poden ser les causes que han portat a

l’excap de l’estat, en el tron des de la mort del general Franco, a cedir la corona al seu hereu: els escàndols econòmics dels ducs de Palma, la cacera a Botswana, l’aparició en escena de Corinna, la seva fràgil salut, l’acumulació de temes pendents i espi-nosos com l’esclat sobiranista català o la implosió del bipartidisme i el sistema polí-tic de la Transició després de les eleccions europees... Tot plegat un aire de fin de siècle que ha portat al ja nou Rei a marcar dis-tàncies amb el seu pare. “Una monarquia renovada per a un temps nou”, va prome-tre Felip davant les Corts.

Ara bé, el terme “renovació” topa frontal-ment amb el mateix concepte “monàrquic”, per definició un règim ancestral i antedilu-vià que es basa en la tradició, en la continu-ïtat, en l’herència i la dinastia, el matrimoni i la concepció, a més de la primogenitura i la masculinitat. O almenys ha estat així des que els diferents reis vassalls de l’empera-dor van afirmar la seva preeminència sobre els nobles i sota Déu, a l’Edat Mitjana. Res-seguint les dades del Gotha de cada testa coronada, veiem que conformen una genea-logia que pot explicar tota la història d’Eu-ropa, alhora que un gran culebrot: matrimonis d’estat, guerres successòries davant la manca d’hereus o quan l’hereva era una dona, fills bastards, matrimonis morganàtics, morts sob-tades i oportunes o inoportunes, assassinats, revenges, anu�acions matrimonials i divor-cis, instauracions i restauracions, operacions

polítiques, cops contra la monarquia, revolu-cions, execucions, sang i fetge... Aquesta és l’essència de la monarquia europea, tal com la coneixem fins pràcticament el segle XX.

El monarquisme tradicional va comen-çar a declinar quan a mitjans del segle XX les cases reials van permetre que els seus plan-çons contraguessin matrimoni “per amor” amb cònjuges que no eren de l’exclusiu club de la sang blava: Rainer de Mònaco, Harald de Noruega, Carles Gustau de Suècia, fins arribar a Felip d’Espanya, Guillem d’Angla-terra, Haakon de Noruega... A partir d’aquí, els grans cognoms que havien regit Europa –Habsburg, Borbó, Orleans, Bragança, Orange, Bernadotte, Windsor...– són en perill d’extinció per acabar convertint-se en les famílies López, Smith, Müller o Laarson.

Tot això, s’esdevenia mentre les darre-res monarquies amb amplis prerrogatives cedien el poder, de grat o per força, esdeve-

nint monarquies on els caps d’estat, repre-sentatius i simbòlics, no deixaven de com-portar-se com a patriarques d’una família de classe burgesa, fotogènica i susceptible d’es-càndols i afeccionada als luxes i la freqüen-tació de la jet set... a compte de l’estat. Això porta a molts a creure que aquesta monarquia renovada que prometia Felip VI té un altre nom: República.

Els termes monarquia i renovació topen de forma frontal especialment avui, ja que la corona és per definició una institució ancentral.

Tenia un professor que ens deia sovint: «No us preocupeu, ocupeu-vos!». Veig que ara s’ha convertit en el lema encertat del servei d’ocupació d’una de les nostres universitats i, sense evitar una certa nos-tàlgia, retorno a aquell Segon de Batxi-llerat. Suposo que ara, en recrear-me en el passat, el mateix mestre també m’amo-nestaria per girar massa el cap enrere i no atendre allò immediat i real de cada moment.

Però fou molt abans, l’escriptor llatí Horaci qui, en el seu poema on hi surt el famós carpe diem, recrimina una dona, Leucònoe, pel fet d’estar pendent dels horòscops i els moviments dels astres per a poder endevinar el futur. Li aconse-lla que no vulgui saber més del què li és permès i, per sobre de tot, que no vulgui saber l’hora exacta de la seva mort. «Cull el dia d’avui i no confiïs gens en el de demà», aquest és el consell epicuri que dóna el poeta. A evitar, tot ocupant-nos de l’instant, aquesta necessitat d’alguns, de voler saber-ho tot i massa que és el què empeny a frustracions i falses impressions de la realitat.

Contra això, contra aquesta frustra-ció i desencís, els epicurs, amb Horaci fent de portaveu líric, tenien un xarop que funcionava en quatre fases, el tetrap-harmakon. Aquesta medicina, amb el seny i sentit comú com a ingredients princi-pals, curava els mals del seu temps: la por a la mort, al destí i als déus. Una filosofia pràctica, atenta i, en el fons, molt intuï-tiva, que anunciava que la mort igualava i ens prenia a tots per igual i que els déus eren massa feliços per voler-se ocupar d’una colla d’animalons amb sentiments pretesament profunds i grans devessalls de realitat que amb prou feines se sabien manegar sols. Avui en dia, es podria tra-duir en l’arriscar-se no pel fet de ser temerari sinó obert a la realitat, a veure oportunitats i a ser conscient del què depèn d’un i del què no.

Collir avui i no confiar amb el demà

A la intempèrie —Irene Alerm

Màquina d’escriure —Joan Safont

El rei Felip en la seva visita a Girona.

Aquesta monarquia renovada que prometia Felip VI té un altre nom: República

30 OPINIÓ

A

Valors

Júlia Martín és llicenciada en Filosofia

Sobre el valor d’una vida

l dilema d’aquest mes no és fàcil però sí molt clar i pot reproduir-se en diver-ses situacions: “Dos paci-ents. L’un amb retard mental i sense parents ni

amics; mentre que l’altre és un empresari i pare de família. Dos atacs de cor simulta-nis i només hi ha un aparell de reanimació. A qui s’ha de salvar?”.

Qualsevol factor que se sospesi per prendre aquesta decisió tindrà com a rere-fons una determinada idea de justícia. La qual cosa vol dir que el principi bioètic que està en joc en aquest cas és el de justí-cia, entesa com la igualtat en la distribució dels recursos ponderant riscos i beneficis. Ara bé, la idea de distribuir els recursos de manera igualitària pot tenir dues lectures: tractar a tothom igual (donar a tothom els mateixos recursos, i confiar que cadascú els utilitzi de la manera més adequada per ell mateix), o bé, tractar els iguals com a iguals i els desiguals com a desiguals (fer una distribució desigual dels recursos, atenent a la situació i les particularitats de cadascú). El professor Àngel Puyol ano-mena al primer sistema de distribució de recursos, igualtat, i al segon, equitat.

En bioètica està estesa la idea que per prendre decisions cal analitzar els casos concrets i, en qualsevol cas, en la situa-ció plantejada no és viable una distribució igualitària dels recursos en el primer sentit exposat. Per tant, cal establir un criteri. Hi ha diverses propostes de classificació de criteris. L’Informe Belmont proposa: la necessitat, el propi esforç, la contribució a la societat i el mèrit. Chaïm Perelman esta-bleix: el mèrit, les pròpies obres, la neces-sitat, el rang i la llei.

En el cas plantejat, segurament, els cri-teris que hi entren en joc són la necessi-tat i la contribució a la societat. Quant a la contribució a la societat, un argument esgrimible és que l’empresari té persones

que depenen d’ell, com són els seus fills. Quant a la necessitat, hi ha diverses

consideracions a fer. Primer, com dèiem més amunt, caldria ponderar riscos i bene-ficis. Com que el risc, en tots dos casos, és la mort, podem dir que tindria més neces-sitat de rebre atenció mèdica qui tingués més possibilitats d’obtenir-ne més benefi-cis. Aquesta persona, per tant, és a qui cal-dria atendre.

El benefici, d’entrada, s’ha de relacio-nar amb el pronòstic: tindria més possibi-litats d’obtenir millors beneficis de l’aten-ció mèdica (salvar-se i viure més anys) el qui, d’entrada, tingués millor pronòstic. Però el benefici no s’ha d’entendre només en termes de quantitat d’anys de vida gua-nyats amb l’atenció mèdica, sinó també en termes de qualitat de vida durant els anys de vida guanyats. És el que es coneix com AVAQs (anys de vida ajustats per qualitat)

o, en anglès, QUALYs (Quality Adjusted Life Years). Per tant, doncs, obtindrà més bene-ficis de l’atenció mèdica, no qui tingui més possibilitats de viure més anys, sinó que tingui més possibilitats de viure més anys amb qualitat de vida.

Un últim element a tenir en compte és que, en el cas de les persones incapa-citades, com el primer pacient del cas, la decisió de reanimar-lo li correspondria al jutge, que hauria de decidir en funció de l’interès del pacient. La qüestió, aquí, és quin és l’interès del pacient.

Què en penseu? Canviaríeu d’opinió en funció de qui tingués millor pronòstic? Quin criteri us sembla el més just per deci-dir en una situació com aquesta?

OPINIÓ 31

Dilemes ètics —Júlia Martín

El benefici no són només els anys de vida guanyats, sinó també la qualitat de vida d’aquests

Cercant l’escletxa —Joaquim Trenchs

Joaquim Trenchs és psicòleg

A voltes, tenim la sensació que darrera l’hàbit, la pressa i la rutina convertim el temps en ce�a que empresona la nostra satisfacció vital.

Sovint però serà l’aiguabarreig de pensaments, sentiments i emocions, la que ens permetrà fruir més o menys satisfactòriament de la Vida: de la dolçor al dolor, de l’impacte a la indife-rència, del soroll a la quietud, de l’amor a l’odi, de la soledat a la companyia, de l’afany al passotisme, de la presa a la calma, de la intensitat a la ingravidesa, de les preguntes a les respostes, de les no respostes a la falta de preguntes, del tot al res... i tornar a començar!

Temps i vivències presents, forjades en l’ahir, i que encaren sense temença el futur. Un futur on un serà capaç de “perdre’s” sense deixar d’ “existir”. Per redescobrir de nou l’alegria de viure i la mateixa poesia de la Vida: des del somriure que defineix una cara, a la mirada oberta i franca de qui no té res a témer, passant per una paraula amiga per compartir pensaments, inquietuds, contradiccions... Aquella veu caden-ciosa, pausada... també aquell crit! El tacte, aquella pell fina, curtida, que conserva la sensibilitat de l’infant i la permeabilitat d’aquell a qui els anys el fan gran.

Sentir, pensar, agrair, parlar, anhe-lar, acceptar... fruir de les percepcions. Assaborir les formes, maneres, tonali-tats, textures, colors, veus, olors, pen-saments, sentiments... Submergir-se en l’experiència vital que entra permanent-ment pel nostre voltant. Gaudir i agrair la Vida que ens és donada, caminant pels espais oberts, els moments fugissers, la incertesa de les seguretats i el demà.

Tot plegat, per poder respondre també, de manera harmoniosa, pacifica i tranqui�a a aquell qui comparteix el nostre trajecte vital. Bon descans als lectors de Valors.

Pensaments, sentiments i emocions

Dos pacients. L’un amb retard mental i sense parents ni amics; i l’altre, empresari i pare

de família. Tenen dos atacs de cor simultanis i només hi ha un aparell de reanimació. A

qui creieu que s’ha de salvar?

E

Juliol-Agost de 201432 OPINIÓ

Se’n pot tenir un, dos, uns quants. Fins i tot molts. Un per cada afició, un per cada interès; un per cada època, uns quants a cada edat o un per tota la vida. De particulars i propers o de co�ectius i tant llu-nyans com imaginaris. De fet, n’hi ha que poden exercir-ne per un ins-tant: aquell en què els citem, els evoquem o els enaltim. Alguns n’es-devenen per mèrits propis, d’altres només per aquelles inèrcies popu-lars o bones campanyes comerci-als. N’hi ha que no poden viure sense tenir-ne, d’altres que no n’han tingut mai. Ens els busquem o en els busquen, o es creuen pel nostre camí en un parell de cançons o alguna cita literària que ens empe-nyi a saber-ne més. A vegades són fruit d’una moda, d’una època o d’una necessitat. D’un buit, d’una recerca. D’un rampell, d’un amor a primera vista. Del cerca de refe-rents de l’adolescència o de tot un procés d’aprenentatge. D’una forta afició a un art, a un esport, d’una ideologia marcada… En cantem les cançons, en seguim l’estil, en llegim els llibres, en guardem records. Són, o eren, gent normal que algú, potser nosaltres, va posar en un pedestal, ben al bell mig d’un altar, per a que n’exercim l’adoració. Font d’inspiració, d’obsessió, d’emoció, o, per què no, ara que penso en els meus, de nostàlgia.

Gent

Els ídols

Isabel Yglesias és jurista

GISÈLE MOLLFULLEDA

Valors empresarials

La integració també té bona imatge

stàs acostumat al fet que t’atengui una cara amable. Ells ho són, tot i que dife-rents”, explica Mónika Blasco. Directora de l’em-presa Market Develop-

ment, dedicada a l’organització d’actes públics i protocol, Blasco és pionera en la inserció de treballadors discapacitats al món de la gestió dels esdeveniments. Des de la seva empresa coordina el projecte amb el taller Jeroni de Moragas de Sant Cugat del Vallès, entitat que treballa la inserció social de les persones en risc d’exclusió a través del projecte Incorpora de l’Obra Social La Caixa. Els primers nous treba-lladors d’aquest projecte ja han participat en alguna de les edicions del SantCugat-Tribuna, fòrum empresarial de la ciutat on té seu l’empresa i, més recentment, a l’es-trena de la pe�ícula sobre la vida de Vicent Ferrer celebrada a Barcelona.

Blasco assegura que tots els treballa-dors de l’empresa s’han bolcat en aquest projecte “donant-li hores del seu temps lliure perquè això és diferent, i a tots ens pot passar”, afirma. “Estàs acostumat al fet que t’atengui una cara amable, però jo crec que cal trencar barreres i això és un llançament per començar a obrir camins”, reflexiona.

Retornar a la societat allò que aquesta li dóna és per a Blasco una de les raons d’aquest nou projecte. “Jo no tinc una ONG sinó una empresa per guanyar diners però col·laboro amb entitats, com faig amb l’Associació contra el càncer de Sant Cugat del Vallés des de fa onze anys”, relata Blasco. També ho fa amb altres enti-tats com l’Associació de Disminuïts Físics de Sant Cugat, la Fundació La Marató de

TV3 i, en algunes ocasions, amb la Funda-ció Carreras.

Per a poder dur endavant el projecte, l’empresa manté amb èxit altres nego-cis. De fet, és proveïdora de la Corpora-ció Catalana de Mitjans Audiovisuals de Catalunya des de fa quatre anys. Són pro-veïdors d’hostesses de protocol i acompa-nyament de visites a les instal·lacions de Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio i també treballen amb els laboratoris Kern Pharma de Terrassa, la qual els representa “un volum molt alt de facturació”, apunta.

Market Development va néixer a l’abril de 2003, després de viure les bones con-seqüències de la bombolla immobiliària i l’esclat de l’economia. “Aleshores es feia de tot, absolutament de tot. Les empreses invertien moltíssims diners en fires i pro-mocions”, destaca Mónika.

Fragment d’un reportatge publicat al

diari digital VIAempresa.cat.

Neus Navarro

E

Valors PROPOSTES 33

La immigració és un tema que ha estat sempre

present a la nostra societat. Recentment he

descobert la iniciativa de l’Ajuntament de

Barcelona anomenada Xarxa Antirumors i

en concret els cursos gratuïts que tenen per

a formar agents que treballin aquest tema.

Mitjançant quatre sessions, es vol reflexionar

sobre els conceptes de cultura i diversitat. Els

professors ofereixen eines per a la gestió i el

trencament d’estereotips i rumors. De forma

vivencial, els participants adquiriran habili-

tats antirumors pràctiques per aplicar-les en

el diàleg cara a cara i per a ser crítics amb la

lectura dels discursos que apareixen en els

mitjans de comunicació.

Més d’un cop m’he trobat enmig de converses

on vull defensar que el fenomen de la immi-

gració és positiu i, fins i tot, necessari. Però

en el discurs apareixen estereotips o rumors.

Doncs aquesta formació ens ajudarà, si més

no, a qüestionar afirmacions que tot sovint

sentim en contra de les persones immigrades.

Aquestes són algunes com a exemple (dades

del 2011):

– Qui diu “els immigrants ens estan envaint”,

potser no sap que les persones arribades en

pastera el 2010 es van reduir un 50 per cent.

–Després de 10 anys de creixements continu-

ats, a partir del 2009 la població estrangera de

Barcelona ha baixat: de 294.908 el 2009 a 74.019

persones el 2001.

–Es confirma la distribució gradual de la

població estrangera entre tots els districtes

de la ciutat a mesura que es van assentant a

la ciutat. El districte amb més població és l’Ei-

xample (45.777), seguit de Ciutat Vella (40.938),

Sants-Montjuïc (34.776) i Sant Martí (34.781)

–Segons les projeccions del Ministeri de

Sanitat, el 2050 els majors de 65 anys seran

16,3 milions —amb un percentatge de la

població (33,25%) que en tot el planeta només

superarà el Japó–. De fet, la immigració ajuda a

rejovenir la població local. La població estran-

gera a Barcelona té una mitjana d’edat de 32

anys. Només el 2,1% del residents d’origen

immigrant té més de 65 anys.

A més, la Xarxa Antirumors de Barcelona ha

detectat els 11 rumors més que es repeteixen

amb freqüència i que afecten de manera trans-

versal a tota la població estrangera. Podreu

trobar observacions i reflexions en torn a elles

al Manual per combatre rumors i estereotips

sobre diversitat cultural. Per exemple: “He

sentit que copen els ajuts socials, no paguen

impostos, reben ajuts per obrir comerços

sense que els inspeccionin, abusen dels ser-

veis sanitaris i col·lapsen les urgències; estem

perdent la identitat, no coneixen les normes

i són incívics, viuen apinyats i baixen el nivell

dels pisos, baixen el nivell de les escoles,

sobreocupen i fan mal ús de l’espai públic, no

tenen formació i prenen treball, són una càr-

rega i no es volen integrar.”

Si esteu interessats sobre aquesta proposta

formativa o en la lectura del Manual per com-

batre rumors i estereotips trobareu tota la

informació a www.bcnantirumors.cat o escri-

vint a [email protected]. Espero que aquest

article us resulti d’interès; la cohesió social i

l’educació en la multiculturalitat és un repte

per a tots els que vivim en aquest món en

constant moviment.

La població immigrant de Barcelona

no augmenta des del 2009 i la seva

distribució per districtes és gradual.

La Xarxa Antirumors de Barcelona

dóna dades reals sobre el fenomen

migratori percombatre els rumors.

Antirumors

Com a complement d’aquest arti-

cle recomano A la dreta i més enllà

del programa Sense Ficció emès fa

poques setmanes a TV3. El docu-

ment, que està disponible online,

s’endinsa en l’extrema dreta euro-

pea. Passat el sotrac del nou

Europarlament, amb una forta pre-

sència dels partits xenòfobs, el

programa analitza a fons aquest

fenomen a partir de tres situacions:

França, Espanya i Grècia. Europa

deriva cap a l’extrema dreta i el

resultats de les darreres eleccions

en són una mostra.

Cap a la dreta

La proposta del mes

Lucia Montobbio

Més informació a: www.bcnan-

tirumors.cat.

Es potden sol·licitar més dades

a: [email protected]


Les emocions de la festa

Diuen que Joaquim Mir, quan buscava boniques

vistes a Mallorca o on fos per pintar i trobava

un bon paisatge, es girava i es deia: “Ara pintaré

just el que hi ha a l’altra banda”. Com si aque-

lles plantes, roques o camins tinguessin més

mèrit pel fet d’haver contemplat cada dia, des

de sempre, aquest magnífic paisatge. A les fotos

que surten a la premsa els dies del Saló Eròtic

de Barcelona passa una cosa semblant. Les més

interessants corresponen a les cares dels assis-

tents, que diuen molt més del desig i la condició

humana que les acrobàcies que van a veure.

El fotoperiodista Quim Puig (Tordera, 1975)

exposa fins a finals de mes, a Mataró, la seva

particular mirada de la festa major d’aquesta

ciutat, Les Santes, protagonitzant l’exposició

anual del fotògraf oficial de la festa de l’any

anterior. La seva mirada, en rigorós blanc i

negre, que només abandona en una petita sèrie

de quatre instantànies en què es relata, literal-

ment, i entre masses l’erecció de Robafaves, el

gegant més representatiu de la ciutat. Doncs

Puig, també es fixa justament en l’impacte de

la festa i els seus moments a la cara de la gent.

Perquè la cara de la gent ho diu tot.

A l’art, aquesta és una de les grans aportaci-

ons de la modernitat. Per la cara paguem. La

quantitat d’emocions que és possible de des-

criure en els retrats té el seu precedent en els

estudis d’expressions que es van fer famosos

als segles XVI i XVII i, en la pintura, en alguns

quadres corals en què cada personatge repre-

senta una emoció. El seu clímax el situem en el

Romanticisme que, també en les representaci-

ons costumistes, on es prioritza l’emoció, en sin-

tonia amb una gran força oculta de la Natura.

I tot això per dir que Quim Puig fa, des de la foto-

grafia, el mateix. La força oculta és la festa i el

que la posa en dansa són els seus rituals. La

diversitat emocional es palpa en cada rostre i

es concentra, sobretot, als ulls negríssims que

ens miren. L’espai urbà es posa a disposició de

la festa, com un personatge més, però molt dis-

cret. La tensió Jo/Nosaltres que viu tot esdeveni-

ment festiu es posa de manifest de manera molt

eloqüent; a la festa tots fem el mateix, com si no

ens fes res representar els bens adotzenats que

som, però el que compta és exactament tu què

hi fas en aquest ramat, com l’àvia que fuig de les

espurnes.

A la festa tots fem el mateix, però

el que compta és saber tu què hi

fas. El fotògraf Quim Puig presenta

a la mostra ‘Gent x Santes’ una

visió de la festa des dels ciutadans.

34 PROPOSTES

Exposicions

Ramon Bassas

‘Gent x Santes’. Fotografies de

Quim Puig” es pot veure a l’Ateneu

Fundació Iluro (La Riera, 92;

Mataró) fins el 29 de juliol.

Valors

El meu avi Cristòfol, quan jo devia tenir quatre

anys, em va construir un carretonet i tots dos

anàvem de la Ronda Alfons XII fins els Xalets

Carreres de Mataró, on hi tenia un hortet. Molt

a prop de la parada del tramvia d’Argentona, al

barri de Cerdanyola. Durant aquest camí, l’avi

sempre em deia: ”Valencià i home de bé, no pot

ser”. Ell havia nascut al poble d’Alcora del País

Valencià, del qual els seus pares eren origina-

ris, però feia vint anys que vivien a Barcelona.

Això que el portessin del “poble” a la ciutat no

ho havia paït mai. L’avi “Tòfol” mai va tornar a

l’Alcora on, de fet, solament hi va viure una set-

mana. I vaig ser jo qui , finalment, molts anys

després, vaig trencar la tradició dels Badenes, la

família per part de la mare, tornant al “poble”.

A Barcelona, gràcies a l’Euromed, amb dues

hores i mitja arribo a Castelló de la Plana i al cap

d’una hora agafo l’autobús de línia fins l’Alcora,

vint quilòmetres terra endins.

L’Alcora, des de 1727, sempre ha estat un poble

de terrisses i ceràmica. Ho demostra la fàbrica

del Compte d’Aranda a l’entrada del poble, ara

tancada. Encara llueixen a la façana rajoles de

colors decorades amb dibuixos. Els carrers són

estrets amb pujades i baixades i es pot visi-

tar la muntanyeta del Calvari on hi ha tots els

misteris de la Passió de Crist, l’església de Sant

Cristòfol –com el meu avi–, i l’ermita de Sant

Vicent –aquest nom hi és molt corrent, igual

que Vicenteta, com la meva besàvia–.

De tornada a Castelló, deu quilòmetres de fàbri-

ques de rajoles coronen banda i banda de la car-

retera. Ara, la majoria tancades per la crisi del

“totxo”. En arribar a l’hotel em parlen en cas-

tellà, però de seguida el propietari es passa al

valencià i m’explica coses de la ciutat, com el

Fadrí o el campanar de la Catedral separat de

l’edifici principal, a la Plaça Major.

De fet, a Castelló, el setembre de 1964, hi vaig

viure durant una setmana, quan el Sr. Rigual

del taller tèxtil on jo treballava m’hi va portar

per tal de muntar unes tricotoses. Llavors em

va agradar molt, era una població tranquil·la i

tothom parlava valencià, malgrat la prohibició

del règim franquista de fer-ho en llocs públics.

Castelló ara és una ciutat bonica; s’hi han fet

nous parcs i han envellit els seus edificis més

emblemàtics, però el valencià se sent poc als

carrers. Hi ha gent d’altres terres d’Espanya,

d’Amèrica del Sud i d’altres països; molts a l’atur

per la crisi de la construcció.

L’endemà, amb tren cap a Alacant. En endins-

ar-se a l’interior, cada vegada la terra és més

seca i àrida; deprimeix. Alacant és una ciutat

bonica, amb molt de turisme i amb un 10 per

cent de treballadors sud-americans; molts d’ells

regeixen les pensions i hotelets de la ciutat.

El castell de Santa Bàrbara està situat a dalt

d’un turó prop del port i de les platges. A sota,

reposa la ciutat antiga amb la Plaça de l’Ajunta-

ment i amb un passeig marítim molt bonic.

Tot seguit, amb el tren de via estreta de la

Generalitat valenciana que arriba fins a Dènia,

baixo a Benidorm on passaré quatres dies. Tot

són gratacels voltats de jardins amb gent de la

Tercera Edat que cerca repòs així com turisme

britànic de “sol i borratxera”. Dènia és la dar-

rera etapa del viatge, on el valencià encara és

present en la parla de la gent. En un turó enmig

de la ciutat s’alça el Castell Almohade del segle

XII. El casc antic està molt ben endreçat i del

seu port surten vaixells a les Illes Balears.

El record del seu avi Cristòfol con-

dueix el cronista cap a una zona del

País Valencià de parla catalana com

són les poblacions d’Alcora, Caste-

lló, Alacant i Dènia.

Retorn al País Valencià

En aquest retorn al País Valencià quaranta

anys després he copsat que la cultura i

llengua catalana es continua vivint en la

clandestinitat. Els valencians que esti-

men el país viuen una constant lluita per

la supervivència i un etern combat contra

els poders econòmics i polítics que els

volen escombrar. Un dissabte a la tarda,

a Castelló de la Plana, vaig sentir una

música que ressonava a la Plaça Major.

Un centenar de persones dansaven sense

parar al so de música popular. Molts dels

dansaires, homes i dones, petits i grans,

portaven senyeres a l’esquena, igual que

els músics, com si volguessin donar testi-

moniatge de la seva identitat.

El valor

La identitat

PROPOSTES 35

Fem la maleta

Joaquim Amargant

Llegeix tots els articles a

femlamaleta.blogspot.com


“Des del camió, veia com ens allunyàvem

de casa fins que la vam perdre de vista.

Aleshores vaig instal·lar-me al fons del

camió, asseguda a terra, i em vaig tapar

amb una manta. Aquest instant el portaré

clavat a l’ànima per sempre”.

És ben sabut el dolor que impregnà les

vides republicanes després de la post-

guerra, forçades a tancar la porta de les

seves llars sabent que difícilment la tor-

narien a obrir. La historiadora Assumpta

Montellà es disposa a descobrir un dels

capítols més conmovedors de la nostra

postguerra, aquell que va lligat als camps

de refugiats republicans de Sant Cebrià

de Rosselló, Argelers i Ribesaltes: la

Maternitat d’Elna.

El valor de la vida s’imposa en aquest

exercici de recuperació de la memò-

ria, a l’hora de desenterrar la proesa de

salvar la vida de 597 infants. Qui? La jove

Elisabeth Eidenbenz: suïssa, voluntària,

mestra i lluitadora, sense dubte un figura

que endegà un projecte sense precedents.

Després de la caigua de la Segona

República Espanyola, les exilidades emba-

rassades se sabien condemnades a un

part mortífier, o bé, a oferir una vida de

desnutrició als petits que gestaven al

ventre. És per aquest motiu que la infer-

mera Elizabeth decidí convertir un palau

abandonat a la població d’Elna en una

maternitat

Les 190 pàgines del llibre La Maternitat

d’Elna són el treball d’investigació de

Montellà, fornit d’entrevistes, testimo-

nis i dates que revelen la magnitud de la

gesta. Elizabeth s’establí com l’aixopluc

de centeners de dones desemparades, a

les quals garantia protecció per als seus

nadons. Igualment, les enviava lluny dels

camps de concentració o s’esforçava per

reunir-les amb els seus marits.

Un exemple d’ajuda, constància i bondat;

un exemple del valor de la solidaritat.

Elna i Elizabeth

36 PROPOSTES

Llibres

Una televisió que desafia el cervell

Pel títol d’aquest text, potser alguns podríeu

pensar que aquest cop, us parlaria de l’entre-

vista que el passat 20 de juny va concedir la

filla de la cantant Isabel Pantoja, ‘Chabelita’,

a Sálvame Deluxe (TVE). O de la caritat que

cada tarda practica el programa Entre todos

a una televisió pública, TVE. O de les tertúlies

que omplen hores i hores de la graella de les

cadenes....

No és aquest tipus de televisió la que estimula

la ment. Aquesta, en tot cas, l’adorm. Tot el

contrari cerca la proposta televisiva de Valors

per aquest estiu, Brain Games –en català, Jocs

del Cervell–, una sèrie documental produïda

per National Geographic que s’emet tots els

diumenges a les vuit del vespre a La 2.

Aquesta sèrie és tot un descobriment, ja que

d’una forma molt àgil i amena però molt rigo-

rosa, podem descobrir tot mirant mitja horeta

de televisió com funciona el nostre cervell.

Cada capítol és un repte, on els espectadors

que ho desitgin poden posar a prova les seves

neurones sense haver-se d’aixecar del sofà

mitjançant exercicis d’agudesa visual, trucs,

il·lusions òptiques i experiments.

És positiu que a l’hora d’introduir conceptes

científics, el programa no recorre a les grans

teories difícils d’entendre, sinó que formula

preguntes que parteixen de la quotidianitat:

per què el color blau ens dóna més confiança

que el vermell? Per què ens costa explicar

el funcionament d’una cremallera si la fem

servir cada dia? Per què a un adolescent li

costa més fer uns mots encreuats que a un

home de cinquanta anys?

Brain Games analitza en cada episodi el fun-

cionament del cervell, i proposa diferents

reptes per demostrar el seu potencial amb un

llenguatge interactiu, molt fàcil d’entendre i

atractiu.

Televisió

Marta Pastor

David Casals

MONTELLÀ, Assumpta.

La Maternitat d’Elna.

Ara llibres (2013).

90 pàgs., preu: 19,95€

Crear màgia

Sóc una persona molt racional, però m’agrada

la màgia. Admiro aquells que em saben tren-

car els esquemes. Que em deixen sense parau-

les. Que em sorprenen. Que saben no fer, sinó

crear màgia. De mags n’hi ha de molt tipus. Des

d’experts en màgia d’aprop fins cracks en grans

formats. Des de mags còmics fins a muts. D’un

ampli ventall, Antonio Díaz és avui amb escreix

l’il·lusionista de moda. Aquest jove, nascut a

Badia del Vallès i Premi Nacional de Màgia, s’ha

guanyat el gran públic per tres factors: renova-

ció, mesura i sensibilitat. El seu talent és inne-

gable, però, a més, en el seu espectacle, La Gran

Ilusión, demostra que els clàssics es poden

reformular i que les noves tecnologies i la

màgia no estan renyides. Que es poden com-

binar diferents estils de màgia en un mateix

espectacle i meravellar el doble. Que l’humor,

fora d’una comèdia, s’ha d’aplicar en la justa

mesura. I que si a la màgia li sumes bellesa

i sensibilitat... encara és més màgica. No us

el perdeu. Us asseguro que després de cada

número tardareu uns segons a reaccionar.

Teatre

Maria Coll

Brain Games. Els diumenges,

20h ( La 2). http://www.rtve.es/

alacarta/videos/brain-games/

La Gran Ilusión

Teatre Coliseum (Barcelona)

Fins el 26/07

Valors

Els vostres comentaris seran benvinguts a

[email protected]. Ens trobareu també a

Facebook i Twitter.

Publicació editada des del voluntariat per

l’Associació Cultural Valors, entitat sense

ànim de lucre. Revista especialitza en la

reflexió entorn els valors humans i l’actua-

litat vista des d’aquest prisma. El primer

número de Valors va veure la llum el 24 de

desembre de 2003.

Valors

El preu de la subscripció és de 35 euros

anuals (onze números). Us podreu subs-

criure a través de la pàgina web de la revista

(www.valors.org) o enviant un correu a

[email protected] amb les vostres

dades de contacte.

EDITA Associació Cultural Valors DIRECCIÓ Maria Coll i Joan Salicrú

CONSELL DE REDACCIÓ Francesc Amat, Núria

Radó, Ramon Radó, Toni Rodon i Joan Safont

CONSELL EDITORIAL Antoni Codina, Albert

Dresaire, Dolors Fernàndez, Xavier Manté,

Eulàlia Puigderrajols i Marc de San Pedro

COL·LABORADORS Irene Alerm, Cinto Amat,

Francesc Amat, Quim Amargant, Pol Bartrés,

Joan Basagaña, Ramon Bassas, Albert Botta,

Albert Calls, David Casals, Gemma Figue-

ras, Miguel Guillén, Gregorio Luri, Xavier

Manté, Júlia Martín, Maria Medina, Lu Mon-

tobbio, Albert Pera, Eulàlia Puigderrajols,

Ramon Salicrú, Ramon Radó, Joan Safont,

Joaquim Trenchs, Judith Vives i Isabel Yglesias

DIBUIXOS Misael Alerm, Toni Batllori, Núria

Calsapeu, Javier Bustamante, Raúl Cam-

puzano, Javier García, Sergi Meya, Gisèlle

Mollfulleda i Marc Torrecillas

EDICIÓ I CORRECCIÓ Pol Romano

FOTOGRAFIA Sergio Ruiz

IMPRESSIÓ Sera� Indústria Gràfica S.A

GERÈNCIA Maria Coll

COMPTABILITAT Engràcia Carlos

PUBLICITAT Carme Itxart

DISTRIBUCIÓ UDL/Raul García

XARXES SOCIALS Toni Rodon

DIPÒSIT LEGAL B-6206-2004

ADREÇA Portal de Valldeix, 17-2n

08301 Mataró

Telèfon 620 749 138 · fax 93.798.62.59

AMB EL SUPORT DE

37

Actes amb valors

L’Iluro Hoquei guardona Valors amb la seva Distinció

L’Iluro Hoquei Club a Valors va atorgar el dissabte 28 de juny la Distinció de l’Iluro, que reco-

neix aquelles persones o entitats que han col·laborat de forma molt destacada amb el

Club. “Des de l’Iluro valorem de forma molt important l’aportació de la revista Valors a la

nostra societat i a la nostra ciutat, així com el fet d’haver endegat una campanya tant atre-

vida però alhora exitosa com ‘Mataró, Ciutat de Valors’”, explica el comunicat, en referèn-

cia al projecte conjunt amb l’Ajuntament de Mataró que es du a terme durant tot el 2014.

En aquest sentit, la Junta Directiva del Club agraeix la tasca de difusió, reflexió i promoció

que fa Valors, així com el suport constant que ha rebut en totes les iniciatives del Pla Valors

impulsat per l’entitat.

En el proper númeroEn el número de setembre parlarem de la identi-

tat, com gestionar-la i dels elements que la con-

figuren (la història, el nom, el gènere, la terra...).

I ho farem acompanyats de l'escriptora d’origen

amazic, Najat el Hachmi. Ella és nascuda a Nador,

ciutat del nord de Marroc, però s’ha convertit en

una de les escriptores catalanes més conegudes.

A més, també comptarem amb la col·laboració

de Miquel Àngel Essomba, exdirector del Centro

UNESCO de Cataluña (2008-2012).

Valors intervé a la inauguració de l’Escola del Voluntariat

Convidada pel Departament de Benestar i Família, Maria Coll, codirectora de Valors,

va participar el passat dimecres 2 de juliol, a l’acte d’inauguració de l’Escola d’Estiu

del Voluntariat. Durant la inauguració diversos testimonis relacionats amb el món

del voluntariat van exposar els reptes de futur d’aquest sector. Des de l’Associació

Cultural Valors es va destacar la importància de considerar el voluntariat en la seva

màxima amplitud, no exclusivament en l’àmbit del tercer sector, i la necessitat que

els voluntaris ara incorporin en la seva filosofia de treball nous valors com la creativi-

tat, la cooperació, la formació, la capacitat de gestió i la comunicació.


Mac TomEn Mac volia morir. Ho va decidir el mateix dia que

no va trobar la seva ombra. Capbussat sota els llen-

çols, plorava com un infant quan perd el seu amic invi-

sible. Va remenar tota la casa. Fins i tot, va buscar dins

del forn de la cuina; vés a saber, potser el dia anterior,

mentre la seva mare preparava els macarrons grati-

nats, s’hi va colar i es va fondre. Aquella ombra que mai

li havia donat problemes de cap tipus, ara estava per-

duda, o, potser, morta. Aleshores, va prendre la decisió

d’iniciar un viatge fins a mitjanit per tal de trobar-la. Si

la recerca no tenia èxit, s’endinsaria al fons del mar. No

podia suportar la idea de viure sense el seu company

inseparable. La seva ombra es deia Tom. Era el seu

millor amic i formaven la parella perfecta: MacTom.

Sense preàmbuls, va agafar el seu casc espacial. Un casc

que l’havia acompanyat des de ben petit per arreu del

món. De tant en tant, la seva ment feia un reset i era

aleshores quan queia tremolós a terra. Un moment de

ceguesa mental i s’aproparia a un viatge galàctic, un

de fatal, tant com per ferir-se aquell cap gros contra la

vorera. Tampoc podia oblidar-se del seu cotxe telediri-

git: un Mercedes Benz 450 Se. Un cotxe elegant per un

bataller de l’espai i d’altres dimensions desconegudes.

Sempre que sortia de casa amb la mare pel barri, aquell

bòlid l’acompanyava. Amb tot enllestit i de bon matí, el

Mercedes Benz va arrencar amb força carrer avall. Si el

teledirigit veia l’ombra Tom, avisaria de ben segur a en

Mac el cercador.

Pel seu barri en Mac era un personatge conegut. Els

veïns no tenien cap tracte amb ell, però sí que era

cert que el coneixien i no se sorprenien de veure un

home de cinquanta anys, amb aquell posat de detec-

tiu barbut, el seu casc i el seu cotxe teledirigit. El pro-

blema, per tant, va ser sortir del barri de tota la vida.

Era com entrar a un pou sense fons. La gent de fora del

barri no reconeixia les qualitats d’aquell home de gai-

rebé dos metres d’alçada. Tenien por d’un ésser tan

diferent de la resta. Es canviaven de vorera ràpidament.

No tothom, però sí que ho feia la majoria. No s’atrevien

a compartir camí amb en Mac. A sobre, aquell dia, en

Tom, l’ombra, no apareixia per enlloc. La imatge d’un

peix amb casc enfonsant-se dins el mar li recorria tot el

cos.

Cap al migdia, després de recórrer amb la mirada de

dalt a baix totes les botigues que trobava pel camí, va

decidir entrar a un cinema del centre. Feia anys que

no hi entrava a cap. Suposava que en Tom s’hi hauria

colat per tornar a gaudir dels seus propis reflexos cine-

matogràfics; com quan en MacTom gaudia d’una bona

estona de Chaplin amb la seva estimada mare. No va ser

així. A més, la gent que seia darrere no parava de quei-

xar-se: massa alt i massa soroll menjant, deien. Encara

que els resultats no fossin els esperats, en Mac el cer-

cador –gran aficionat del cinema mut– va retornar per

moments i amb certa nostàlgia a la seva adolescència.

Trobava a faltar el seu amic. Desgraciadament, el dia

s’anava enfosquint a poc a poc i la possibilitat de retro-

bar-lo s’anava exhaurint.

Després de rastrejar tota la ciutat, només restava una

opció. Tornar a la vida o morir enfonsat a la platja. Feia

anys que no mullava els peus a la riba del mar. Mentre

la sorra es colava entre els seus dits, va recordar en

MacTom amb cinc anys. Era a l’aigua mentre el sol li

tocava de ple el cap nu i una tremolor va atorgar-li el

seu primer viatge espacial. Aquell dia va estar a punt

d’ofegar-se. Quan creia que el record l’endinsaria al

fons del mar, el cotxe teledirigit va veure en Tom. Mai

s’hauria imaginat trobar-se l’ombra de nit. En Mac va

apropar-se sense dir-li res. L’observava amb atenció. A

mitjanit, la lluna reflectia de nou a la parella.

Carlos Montero és escriptor

38

El conte de Carlos Montero

Valors 39

IL·LUSTRACIÓ: MARC TORRECILLAS

valors · valors a plaça de la catedral de barcelona acollirà del 5 al 14 de setembre la setmana...

Documents