La crítica i el desacord pel que fa a les polítiques, decisions o tendències

de la governació d’una ciutat o un país són imprescindibles en una so -

cie tat democràtica. Negar-ho i desqualificar els crítics de ma nera siste -

mà tica és un símptoma d’autoritarisme. D’això en sabem molt a Valèn -

cia. Cal reivindicar el paper i la legitimitat de la crítica. Però també és vital

oferir alternatives, propostes raonades, un nou horitzó de futur per a Va -

lència, en funció dels interessos i les necessitats dels seus veritables pro-

tagonistes: els ciutadans i ciutadanes normals i corrents, que volen viure

la ciutat i en la ciutat, no fer ne goci amb la ciutat. Conscients que els

temps estan canviant i que ha arribat l’hora de les alternatives, més

d’una trentena d’especialistes de diferents professions, perspecti ves i

orientacions ideo lò giques han col·laborat en aquest llibre per oferir un

conjunt de propostes rea listes, viables i plenes d’ambició. Volem una ciu-

tat de Va lèn cia millor. Que deixe enrere les fantasies megalòmanes, la

grisor autosatisfeta i la demagògia quotidiana i es prepare realment per

re cu perar un paper capdavanter en la nova geografia europea i mediter-

rània i en un context global certament difícil, però que ofereix noves

oportunitats. Repensar la ciutat en positiu per guanyar el futur. Heus ací

el propòsit i l’ambició d’aquestes pàgines. València, una ciutat manifes-

tament millorable. I tant que sí!

València, una ciutat manifestament millorableValència per a la ciutadania Josep Sorribes (ed.)

Els llibres del temps

Valè

ncia

, una

ciu

tat m

anife

stam

ent m

illor

able

Jose

p So

rribe

s (e

d.)

València, una ciutat manifestament millorable València per a la ciutadania

web del projecte «València una ciutat manifestament millorable»:

www.manifestamentmillorable.com

© Josep Sorribes Monrabal, 2010

Producció editorial: Els llibres del temps

Fotografies coberta: José Mª Azkárraga

Fotografies de pàgines interiors: José Mª Azkárraga i Juan Peiró (pàg. 78)

Disseny coberta i interior: RO

Edita: Faximil, Edicions Digitals

C/ Progrés, 100-6

Ap. 6410

46011 València

ISBN 978-84-935979-4-8

DL V-674-2010

Impressió: Impressa

València, una ciutat manifestament millorableValència per a la ciutadania Josep Sorribes (ed.)

Els llibres del temps

Les pàgines que el lector té davant seu són fruit de la con-

catenació de tota una sèrie de circumstàncies que val la pena

explicitar, ja que al remat ha estat la suma d’aquestes circums -

tàncies el que ha fet possible l’elaboració i aparició del present

treball. Sense cap ordre de prioritat citarem:

a) la complicitat amb Gustau Muñoz, que m’ha esperonat en

tot moment en l’empresa;

b) l’aportació de les idees de tots els que apareixen com a

coautors en el ben entés que hi manquen uns quants noms i

cognoms per voluntat dels interessats, els quals, per raons de

deontologia professional o, de vegades, d’estricta prudència,

han declinat la invitació a figurar explícitament;

c) la consciència que la nostra ciutat i la seua àrea metropo-

litana són manifestament millorables, expressió que hem man-

llevat de l’abundant terminologia eufemística de la dictadura de

Franco. Els més grans recordaran que aquesta adjectivació s’uti -

litzava, en temps dels processos de «mejora del medio rural»

impulsada pels governs de torn, i en el cas d’explotacions agrà -

ries o finques manifestament mal administrades, per estalviar-

se de parlar de latifundis, terme que recordava de forma incò-

moda els intents de Reforma Agrària protagonitzats per la

Segona República;1

d) la voluntat d’oferir un conjunt de propostes que podrien

millorar substancialment, en el cas de ser aplicades, el progrés

5

1 Aprofite l’avinentesa per deixar constància que aquest text ha estat volun-

tàriament iniciat el 14 d’abril de 2009 a les 13:30 hores, com a modest

acte d’homenatge als que volgueren una societat més lliure, més justa i

més culta i que generosament tractaren de barrar el pas al feixisme a

costa de la seua salut, les seues il·lusions, el seu forçat silenci i, massa

sovint, la seua cruel eliminació física.

INTRODUCCIÓ1

Una experiència com aquesta, a més d’inèdita, comporta

l’absoluta necessitat de fer el màxim esforç possible en la difu-

sió de les propostes. Per això, i sense perdre l’esperança que

els mitjans de comunicació se’n faran ressó, es va considerar

necessari que, a més del text imprés, hom poguera trobar el

conjunt de propostes en una web dissenyada per a l'ocasió que,

arribat el moment, incorporarà un fòrum de debat fàcil d’utilitzar

i àgil. La versió web ens assegura una raonable difusió a Inte r -

net i, alhora, ens permet incorporar alguns documents i mate-

rials gràfics que en la versió impresa presenten més dificultats

de reproducció i algunes dades que poden ajudar a entendre

millor les propostes.

Com a precisions addicionals, ens agradaria aclarir d’antuvi

alguns punts. En primer lloc, pensem que el conjunt de propos-

tes presentades ací podrien millorar substancialment la nostra

ciutat. Han estat formulades des d’una perspectiva fonamental-

ment «positiva» i «benèfica», de servei al comú, al pú blic, al que

és de tots. No és aquest un treball de crítica a la política i ges-

tió municipal dels darrers anys. Aquesta crítica té i tindrà altres

llocs, altres vies, fins i tot de vegades altres pro ta go nistes. Evi -

dentment, tota proposta naix d’una anàlisi prèvia i d’un cert judi-

ci, tant com d’una insatisfacció. Per això de vegades ha estat

absolutament necessari fer un petit apunt intro ducto ri o reme-

tre el lector a la versió web on podrà trobar evidències que jus-

tifiquen les propostes.

El segon aclariment té també a veure amb el caràcter «benè-

fic» i «positiu» del treball ja al·ludit. Massa sovint, als qui even -

tualment hem explicitat el nostre desacord amb polítiques, deci-

sions o tendències, se’ns ha batejat, amb voluntat commi na -

tòria, de colla que ve a «amargar la festa», de gent pessimista,

incapaç de «reconèixer» els avanços que ha experimentat la ciu-

tat. No és això, ni de bon tros. Si alguns hem fet crítiques en el

passat (i continuarem fent-ne en el futur) és perquè volem una

ciutat i una àrea metropolitana més obertes, pròsperes, justes,

amables, accessibles, cultes, democràtiques i eficients. I pen-

sem que estem a temps d’aconseguir-ho.

7

econòmic de la ciutat i el benestar social i moral dels ciutadans.

Propostes sempre situades a mitjan camí entre els grans principis

i el «cantonalisme de cantó», eixe que solen practicar els que sols

cuiden o s’interessen pels seus objectius personals i propers, res-

pectables (de vegades) però sempre forçosament limitats;

e) el desig de qui subscriu aquestes ratlles de tornar a col·la -

borar en un procés de reflexió indefugible i de no resignar-se a

la continuïtat d’una manera d’entendre la ciutat i de fer política

urbana que ens du per camins bastant discutibles i que ben

sovint tenen un grau d’irreversibilitat important. Xafant de peus

a terra i amb la suma dels coneixements acumulats per qui

subscriu i pels qui han acceptat de col·laborar, podem dir alt i

fort que la ciutat és manifestament millorable i que hauríem de

bastir un consens social suficientment ampli, com als millors

moments de la història de la nostra benvolguda ciutat, per acon-

seguir que els desigs esdevinguen realitats. No ens resignem a

la inèrcia del totum revolutum, al poti poti d’accions i destruc-

cions sense més ordre ni concert que el de coincidir en el

temps i l’espai, al predomini de la ciutat «casual» on la suma no

coordinada d’iniciatives de diferents instàncies produeix avan-

ços i transformacions no sempre desitjables. Ens mou la volun -

tat d’elaborar i transme tre idees i d’ence tar, si més no, una

reflexió.

Establertes aquestes cinc circumstàncies que «expliquen»

la gènesi del present treball, bé caldrà dedicar unes ratlles més

al que pretenem amb aquesta iniciativa, i als seus limits i perills.

D’entrada cal dir que l’objectiu inicial i primigeni era i és d’oferir

una mena de base de dades, un conjunt de propostes redacta-

des de forma breu i concisa que estiguessen a l’abast de tot-

hom a partir de l’hivern de 2010 amb la finalitat explícita que hi

haguera prou de temps i tranquil·litat per a què foren debatu-

des, criticades, substituïdes o matisades per qualsevol persona

o organització interessada. Després, a l’hora de la cita electoral

del 2011, cada u és molt lliure d’agafar allò que li convinga o que

estime més adient als seus propòsits i ideologia.

6

moltes vessants com par tides i qualsevol esquema és sempre

més rígid que la realitat, tot i que resulte imprescindible.

Prou d’aclariments. L’únic i màxim desig és que aquest pa -

per siga llegidor, relativament amé i sobretot que puga servir per

a encetar un debat sobre quina ciutat volem, alhora que ens pro-

porciona l’oxígen mental necessari.

Josep Sorribes

Gener 2010

9

Un altre aclariment que considerem adient té a veure amb

l’autoria del treball. Hem rebut l’aportació de més d’una tren -

tena de persones de diferents professions, perspectives i ideo-

logies i hem aprofitat també alguns materials fets públics pel

grup municipal socialista amb motiu de la Revisió del Pla Ge ne -

ral de la Ciutat, la proposta alternativa a la ZAL o les necessitats

d’habitatge de la ciutat, per posar tres exemples. El conjunt de

reflexions i propostes era molt divers en continguts, grau de

desenvolupament, estils literaris etc. Aquesta circumstància

ens obligava a un procés de redacció unificadora per tal d’ho -

mogeneïtzar i fer accessible aquest melting pot. Això explica el

fet que hi ha un redactor/editor únic i fa inevitable que les apor-

tacions i les opinions, fòbies i filies de l’editor siguen absoluta-

ment indestriales, que –mai millor dit– siga cert allò de tradutto-

re, traditore. Demane de bestreta disculpes a tots els qui han

col·laborat en aquesta iniciativa si la meua «traducció» ha incor-

porat un pèl massa el biaix propi, cosa d’altra banda ben difícil

d’evitar. Com que això és un material de discussió i encara hi

haurà temps per afegir, matisar i modificar, el que subs criu pot

dormir una mica més tranquil. En tot cas, él que ací s’ex posa,

en raó de les circumstàncies assenyalades, és en conjunt res-

ponsabilitat meua. Cap dels autors d’aportacions específiques

pot responsabilitzar-se del resultat global. Jo, com a editor-

redactor, sí.

Per últim, per facilitar la lectura i la comprensió hem agrupat

les propostes en onze grans blocs temàtics (precedits per un

capítol introductori de caire més «filosòfic» sota l’encapçala -

ment «Una altra visió») i hem intentat que les propostes queda-

ren explicitades de forma breu eliminant l’excés d’aclariments

previs (seria impossible que cada pro pos ta anara acompanyada

d’una justificació exhaustiva) i utilitzant un lèxic el més senzill

possible. Tant de bo si hem reeixit en l’empresa. Els grans blocs

temàtics duen noms una mica «clàssics»: València oberta, Va -

lència pròspera etc., i com és lògic hi ha alguns solapaments. La

innovació, la cultura, el turisme, el creixement econòmic... tenen

8

Seria una mica estrany i precipitat començar a formular les

propostes sense una certa «declaració de principis» prèvia que,

d’alguna manera, esbosse una mena de comú denominador

dels diferents col·laboradors en aquest projecte i que explicite

al lector el que podriem dir-ne la filosofia subjacent.

Sortosament, la «visió» de la ciutat ha canviat des de finals

del segle passat i s’han incorporat a l’anàlisi nous paradigmes,

noves perspectives que s’han de tindre en compte, noves

exigències. Una altra visió, en definitiva, de la ciutat que també

ha estat traslladada al llenguatge i a la difusió cultural, de vega-

des amb el risc de trivialització dels conceptes com ara el de

«sostenibilitat», terme de moda per excel·lència que massa so -

vint s’utilitza en la xerrameca esotèrica, produint més opacitat

que claredat. Malgrat aquest risc, benvingudes siguen les noves

idees, els nous principis perquè, bàsicament, responen a l’inte -

rés general, tantes vegades invocat, i són d’un sentit comú acla-

parador, encara que posar-los en pràctica no siga tan fàcil.

No hi ha cap decàleg, ni cap manual on es puguen trobar rela-

cions ordenades i explicades, però amb un petit esforç podem,

si més no, intentar descriure de manera succinta aquests nous

paradigmes o nous principis generals, renunciant a establir cap

tipus de jerarquia interna: tots són importants i aprofitables.

Pensem, al capdavall, que els canvis a les ciutats i en el go -

vern de les ciutats haurien de tindre sempre ben presents els

principis generals següents:

1. La governança o govern coparticipat amb els agents

urbans, la qual cosa exigeix incrementar la informació, la

participació i la corresponsabilitat;

2. La sostenibilitat entesa com el resultat conjunt i interactiu

d’un creixement econòmic basat en tecnologies «netes»,

11

UNA ALTRA VISIÓ2

7. El desenvolupament de la ciutat creativa i la necessitat

d'adequar nous espais urbans que donen cabuda específica

a iniciatives d’atracció i foment del talent.

8. La reivindicació d’una ciutat amable (i no hostil) que recu-

pere la sociabilitat, la importància de l’espai públic, en la qual

l’accessibilitat puga assolir-se mitjançant l’ús predominant

del transport públic, el foment de la bicicleta com a mode de

transport i l’increment de les prerrogatives del vianant.

9. L’esforç continuat per augmentar el verd a les ciutats i la

creació d’espais urbans habitables, un viari humanitzat,

centres històrics i corredors peatonals, una consideració

explícita del paisatge i un mobiliari urbà adient que no siga

un conjunt d’obstacles amb els quals ensopega el vianant.

10. El foment de la cultura com a actiu econòmic de la ciutat

i com a dret ciutadà. El carrer com a suport físic de l’art. La

multiculturalitat com a factor d’integració i no de segregació.

11. El rebuig a la «singularitat» arquitectònica (on la forma

s’imposa al contingut) i el conreu de la sobrietat i del sentit

de l’escala.

12. La regeneració d’espais degradats i la minimització de la

pobresa urbana com a objectius indefugibles. El dret a l’ha-

bitatge com a principi orientador de l’actuació pública.

13. L’administració de la ciutat: gestió eficient del personal i

dels recursos financers i utilització del pressupost com a

element dinamitzador de la innovació en els serveis públics.

Suport a l’ús creixent, racional i eficient de les noves tecno -

lo gies d’informació i comunicació.

13

respectuós dels equilibris ecològics i del patrimoni heretat

(natural, cultural i construït);

3. La cohesió social i territorial, treballant per ciutats més

compactes i amb més integració i menys fragmentació d’u-

sos i de persones.

4. L’adequació de l’àmbit de gestió a l’escala metropolitana

i als corredors policèntrics que ja prefiguren l’Europa de les

ciutats. Com diu encer tadament Josep Vicent Boira hi ha

una cri si de la geografia i, alhora, una nova geografia per a

la crisi. La qual cosa vol dir que, malgrat les resistències al

canvi, ni el terme municipal, ni la província, ni fins i tot la

comunitat autònoma o l’Estat son àmbits de planificació i

gestió territorial eficients, per insuficients, i que la «nova

geografia» ha de descansar necessàriament en les grans

àrees o regions urbanes i en els corredors que aquestes re -

gions urbanes configuren en interrelacionar-se. Corredors

que no entenen de fronteres regionals o estatals. Cal,

doncs, una altra visió estratègica de l’espai i una redefini-

ció conceptual i política de la forma d’enfrontar-se als pro-

blemes no sols territorials sinó també econòmics, socials i

mediambientals.

5. El foment del consens interterritorial i la necessitat de

visions estratègiques del territori, recolzades en projectes

urbans, coherents amb una planificació estratègica del terri-

tori que tinguen clars efectes innovadors. És a dir, les di fe -

rents insti tu cions públiques i privades que prenen decisions

en el mateix territori han de seure, dialogar i cercar el con-

sens que permeta abordar actuacions estratègiques que tin-

guen un efecte clar d'arrossegament.

6. El conreu de l’avantatge col·laboratiu entre ciutats com a

estratègia complementària a la saludable competència.

12

No és, potser, cap casualitat que les actuacions públiques di -

rectament vinculades (per acció o per omissió) a aquests tres

elements «ontològics» de la ciutat de València, hagen estat pre-

cisament a l’origen de poderoses mobilitzacions populars. Esta -

ven i estan en joc elements amb un component identitari i

demiúrgic genys menyspreable: l’Albufera i el Saler, els canvis

radicals en l’ús públic del riu i de la façana marítima, la voracitat

insadollable d’una expansió portuària reconduïble, la degradació

dels Po blats Marítims, la desaparició de l’horta…

A aquests tres elements «constitutius» de la ciutat (la

magna triada o carta magna de la ciutat), caldria afegir-hi, tanma-

teix, la quarta i definitiva pota: la lluita constant –d’ençà que la

ciutat esdevé mercaderia amb al desenvolupament del capitalis-

me– per mantenir i preservar la ciutat com a bé públic, com a

espai de convivència i proximitat. Tot juga en contra: els meca-

nismes segregadors de la renda del sòl, l’apropiació privada de

l’espai públic, el «respecte» suïcida a una motorització privada

creixent i depredadora de l’espai urbà com a espai de trobada i

convivència, la miop planificació regida pel principi verinós del

«zoning» i el caràcter privat de les decisions de localització.

Malgrat aquesta lluita desigual, la ciutat de València, com mol-

tes altres ciutats, encara es resisteix a perdre el sentit pú blic i

democràtic de l’espai urbà que heretàrem de la polis grega i del

renaixement urbà de la baixa edat mitjana. La ciutat ha de recu-

perar el predomini i l’hegemonia de l’espai públic i aquest no és

un problema de vialitat i trànsit, sinó de prioritats. No cal com-

plicar-se massa la vida ni caure en les trampes barroeres de la

«llibertat de trànsit motoritzat», que no figura entre els Drets

Humans reconeguts per l’ONU ni és cap article de la Cons ti -

tució, mentre que a la Carta Magna sí que s’hi fa referència

explícita al dret a l’habitatge o a l’apropiació pública de les plus-

vàlues privades, tot i que aquesta presència no haja tingut com

a conseqüència l’acció pública que pertocava.

Sobre la importància de l’espai públic i sobre com reconque-

rir les nostres ciutats, la lectura de l’obra de Jan Gehl dóna

15

Com es pot veure, si una ciutat camina en la direcció marca-

da per aquests principis generals és difícil pensar que es produ-

irà cap terrabastall. Més aviat és molt probable que a termini

mitjà la millora serà substancial. La ciutat és massa important

per a deixar-la en mans del mercat, sota l’imperi de la fragmen-

tació i el valor de canvi. L’aplicació d’aquests principis a la ciutat

de València i la seua àrea metropolitana és el que dóna sentit a

les propostes que es desenvolupen tot seguit en els diferents

blocs temàtics. És clar que, com se sol dir, cal conèixer el per-

cal, cal situar-se arran de terra, perquè totes les ciutats tenen

singularitats i especificitats que obliguen a adaptar els principis

i baixar un escaló en l’escala per tal que les propostes siguen (o

puguen arribar a ser) operatives.

En aquest sentit, convé aturar-se breument en quines són

aquestes singularitats i especificitats en el nostre cas. València

té tres peces fonamentals en el seu origen que ens poden ser

de molta utilitat a l’hora de plantejar moltes de les línies d’actua-

ció possibles. En primer lloc, el riu. La nostra és una ciutat emi-

nentment fluvial i aquest tret determinant de la seua morfologia

hauria de recuperar el protagonisme com a eix vertebrador de la

ciutat entesa com a espai públic. Cal reforçar el seu caràcter

col·lectiu i aprofitar-se’n per tal que el riu siga una referència de

jardins, eixos i itineraris.

El segon tret definitori de la ciutat és, sens dubte, la façana

marítima. Que València siga una ciutat fluvial no implica menys-

tenir la importància del seu encontre amb la Mediterrània, un

encontre que explica els continus esforços de la ciutat al llarg de

la seua història per bastir estructures d’assen tament humà i pro-

ductiu que en tragueren profit. No deixa de ser sorprenent que,

encara a hores d’ara, la façana litoral concentre un notable feix

dels problemes de futur de la ciutat.

El tercer element d’aquesta poderosa triada «genètica» és

l’horta, el fèrtil entorn que envolta la ciutat i que malgrat el con-

tinu canvi d’usos agrícoles ha estat sempre font de rendes i

abastiment de la ciutat i que avui és un espai de gran valor etno-

gràfic i paisatgístic en seriós perill d’extinció.

14

Una àrea urbana de la grandària i importància de València ha

de reforçar la seua vocació exterior. Li pertoca per lògica i, a

més, li correspon exercir un lideratge eficient sobre el seu espai

regional. Els àmbits o les escales d’aquesta projecció exterior

de la ciutat són del tot obvis: l’Europa de les ciutats, l’Eix Me -

diterrani, Espanya i el País Valencià mateix. Que la ciutat asso-

lesca el lideratge que li correspon en els altres àmbits té com a

condició prèvia que s’assegure una presència activa a Europa. No

es tracta només –encara que no s’ha de menysprear– d’estar

«en el ma pa», de ser una ciutat «reconeguda». Això es pot acon-

seguir, com ho demostra l’experiència recent, mitjançant una

successió esforçada i esgotadora d’events i una costosa inversió

en arquitectura «d’èlit». No s’ha fet encara una anàlisi cost-bene-

fici mínimament seriosa d’aquest model de projecció exterior de

la ciutat. Tanmateix, no és gens agosarat mantindre que el cost

ha estat excessivament alt per als resultats obtinguts i que, a

més, hi ha camins alternatius o, fins i tot, complementaris que

podrien donar resultats més eficients, positius i civilitzats.

En aquest context, i tenint ben present el futur de la nova

geo grafia a què feiem referència en el punt anterior, proposem

mesures o línies d’actuació com ara:

1. Definir com a prioritat explícita de la política exterior de

la ciutat l’Arc Mediterrani com a corredor en el qual es

poden desen volupar les potencialitats de la ciutat.

2. Reivindicar amb força i arguments la millora urgent de la

«gran accessibilitat» que, a més de l’accés ferroviari a Ma -

drid (el TAV) i la connexió ferroviària amb França via Sara -

gossa i Somport, assegure el corredor ferroviari mediterra-

17

raons i orientacions en les quals el predomini del sentit comú és

aclaparador. L’ús abusiu del vehicle privat com a mode de trans-

port és l’element determinant de la regressió de l’espai públic.

I el que aparentment pot semblar un increment de l’accessi bi -

litat i la mobilitat (factors essencials de la ciutat) esdevé al remat

una limitació d’aquestes a favor del cotxe omnipresent i una

ces sió insensata del protagonisme de l’espai públic.

El riu, el litoral, l’horta i l’espai públic seriosament compro-

més són, per tant, les quatre potes que junt als tretze principis

assenyalats prèviament poden i –al nostre entendre– haurien

d’«orientar» la filosofia de les propostes. I no hem tingut que

forçar gens ni mica l’argumentació perquè la pràctica totalitat de

les propostes que ens han arribat anaven en aquesta direcció. I,

no cal dir-ho, l’opinió personal de l’editor-redactor, també.

La ciutat de València i la seua àrea urbana són manifesta-

ment millorables perquè estem a temps, perquè sabem què cal

fer i perquè la mateixa morfologia de l’espai urbà ens ajuda. El

nostre entorn immediat, el nostre medi, és una àrea urbana poli-

nucleada d’uns 70 municipis amb una població lleugerament

superior al milió i mig d’habitants. Una àrea urbana, per conse-

güent, de dimensió mitjana que gaudeix no sols dels avantatges

de la polinucleació sinó també d’importants espais agrícoles

intersticials que poden propiciar una estructuració molt més

civilitzada de l’espai. Tenim, doncs, una situació de partida favo-

rable i només el desinterès i el vol gallinaci dels que tenen la

legitimitat i l’obligació d’actuar podria explicar que no s’enfron -

taren de manera eficient els reptes de futur. Confiem que les

propostes que tot just encetem ara –a tall de modesta proposi-

ció– servesquen, si més no, per a fomentar el debat i la partici-

pació i per a treure de l’atonia l’actuació pública, per fer una

aportació al benestar de València i els seus ciutadans.

16

VALÈNCIA OBERTA3

8. En la línia adès apuntada, caldria reformular en profundi-

tat els Premis Jaume I, per tal d’aprofitar molt més la pre-

sència dels concurrents (passats i presents) i revisar l’expe -

riència del Campus Party.

9. Reconversió de la Federació Valenciana de Municipis i

Províncies per tal que aquesta institució esdevinga una

xarxa de ciutats eficient on l’àrea urbana de València puga

dialogar i desenvolupar sense retòrica i també sense prepo-

tència ni imposicions el seu paper de cap i casal. És impres-

cindible acabar amb l’aïllament suïcida de la ciutat vers la

resta del País.

10. Totes aquestes polítiques exigeixen comptar amb un

òrgan de gestió específic consensuat a escala metropolita-

na que absorbiria l’actual Valencia Convention Bureau.

Aquest organisme està avui dedicat exclusivament a la pro-

moció publicitària de la imatge de la ciutat però no assu-

meix en absolut el paper de vehicle de projecció externa de

la ciutat. L’espai ocupat per les casernes militars de l’Albe -

reda seria una localització excel·lent d’aquest nou ens que

coordinaria i executaria la política exterior de la ciutat i la

seua àrea metropolitana, cosa que va molt més enllà de la

creació d’una imatge externa (tot i que, evidentment, la

inclou).

19

ni tant per a persones (resolent d’una vegada el tram Cas -

telló-Tarragona) com per a mercaderies (el projecte Ferrmed).

La substitució dels camions pel ferrocarril en els trajecte

d’origen–destí del Port de València ha de ser una prioritat

absoluta, independentment de la necessària discussió

sobre la «desviació» del creixement futur del Port cap a

Sagunt.

3. Reprendre la vocació de capitalitat cultural del Me -

diterrani proposada als anys vuitanta i després malbarata-

da. La coordinació amb Barcelona (seu oficial de la Unió

Europea per a la política mediterrània) és indefugible.

4. Elaborar i mantindre una política activa de cooperació

amb altres ciutats de l’arc mediterrani amb la filosofia d’es -

tablir una xarxa estable on les accions comunes i l’in -

tercanvi d’experiències siga habitual. La relació sòlida amb

Alacant, seu de la Casa del Mediterrani, i la projecció de la

seu internacional de la Universitat de València a Gandia

podrien reforçar aquesta línia d’actuació.

5. Recolzar l’especialització de València en el camp emer -

gent de l’Eco nomia de la Cultura, promovent la investigació

en aquest àmbit i utilitzant l’Institut Interuniversitari de De -

senvolupament Local com a plataforma.

6. Posar en valor els grans contenidors culturals de la ciutat

i els atractius turístics menystinguts (vegeu l’apartat de Tu -

risme) per a reforçar la projecció internacional de la ciutat.

7. Revisar la política d’«events» practicada fins ara i establir

les condicions de continuïtat de la Copa d’Amèrica i de la

Fórmula 1, alhora que es dissenya una estratègia (realista

en sems que ambiciosa) d’esdeveniments internacionals i

congressos susceptibles d’aportar valor afegit a la ciutat.

18

Si hi ha una cosa evident és que fa ja molts anys que moltes

qüestions bàsiques (les infraestructures, la política de transport,

el sanejament, el cicle de l’aigua, la gestió dels residus, la pro-

moció econòmica, la localització dels equipaments de forta de -

manda etc.) no es poden resoldre a escala municipal quan ens

trobem, com és el cas, amb una àrea metropolitana de quasi 70

municipis on hi ha intenses interrelacions –com ho demostren

els importants fluxos quotidians– i la interdependència hi és la

regla i no l’excepció. Encaparrar-se a no reconèixer aquesta reali-

tat només condueix a la ineficiència, (discontinuïtats, solapa-

ments, desequilibris…), a costos més alts per habitant i a taxes

de creixement econòmic i benestar social sensiblement inferiors

a les que hom podria obtindre amb una coordinació eficient.

Malgrat aquesta aclaparadora evidència –avalada per l’exis -

tència a Europa, Nord-amèrica i altres indrets del món d’abun -

dants i variades fòrmules de govern metropolità–, un dels handi-

caps més greus que patim és no només la inexistència d’alguna

mena de govern metropolità sinó, el que és més negatiu, la

manca d’una voluntat política explícita de resoldre el problema.

Quan el 1999 fou dissolt el Consell Metropolità de l’Horta creat

el 1987, al qual d’altra banda mai no se li van donar mitjans sufi-

cients, la seua substitució per tres organismes sectorials d’àm -

bit metropolità (l’ETM, l’EMTRE i l’EMSHI) no resolgué de for ma

mínimament satisfactòria les necessitats metropolitanes i a

hores d’ara, el manteniment de quasi 70 regnes de taifa, una

mena de campe qui puga, i l’oberta bel·ligerància de la ciutat de

València enfront de qualsevol intent de posar remei a la situació

ens duu a un horitzó certament pessimista.

Els fets són, però, molt tossuts. La pròpia Unió Europea ha

reconegut la importància geo-político-econòmica de les àrees

metropolitanes i el Consell Econòmic i Social de la Unió Euro pea

21

VALÈNCIA METROPOLITANA 4

ment de la qualitat de vida i de la preservació i foment de la

biodiversitat.

Encara som a temps d’assolir aquest consens i aquests

objectius. Però caldrà prendre amb urgència algunes decisions i

encetar algunes polítiques a termini mitjà. Decisions i polítiques

que podríem concretar en:

11. Suspensió immediata del procés de «revisió» del PGOU

de València de 1988 (encara pendent d’aprovació definitiva)

procés, que a més d’un seguit inversemblant de defectes i

contradiccions, s’oblida de la realitat metropolitana.

12. Convocatòria urgent de la Taula Metropolitana de Valèn -

cia on tinguen lloc, veu i vot tots els agents urbans repre-

sentatius, públics i privats. El cantonalisme suïcida de la ciu-

tat esdevé encara més greu si ens adonem que de facto, en

una àrea tan conflictiva i complexa com és l’AMV, hi exer-

ceixen ara mateix competències (cadascuna amb la seua es -

tratègia) les administracions locals, provincials, autonòmi -

ques i l’admi nis tració general de l’Estat amb tots els or ga -

nismes autònoms que en depenen (Ports de l’Estat, AENA,

ADIF, Di recció General de Carreteres, etc.).

13. Convocatòria urgent amb el lema «des del diàleg, repon-

sabilitat compartida» de l’assemblea d’alcaldes de l’AMV

per tal d’arribar als consensos necessaris, en el ben entés

que s’assumeix el principi de la «geometria variable», és a

dir, que l’àmbit del consens i de la posterior actuació podrà

ser diferent segons la problemàtica i, per tant, caldrà convo-

car de vegades alcaldes pertanyents a la segona corona de

l’AMV i no sols als de l’Horta.

14. Pel que fa al «model territorial», cal posar fre a la irracio-

nal proliferació d’urbanitzacions residencials de baixa den-

sitat allunyades dels nuclis urbans. Aquestes urbanitzacions

23

s’ha pronunciat recentment dues vegades sobre el tema. L’ob -

ser vatori territorial europeu (ESPON) porta ja un grapat d’infor -

mes sobre les tendències previsibles i les estratègies possibles

en l’Europa de les ciutats. No fer-ne cas i mirar a un altre costat

no sembla una política massa intel·ligent. És cert que, degut al

predomini de la construcció de l’Estat de les Autonomies i a la

supervivència constitucional de les obsoletes diputacions pro-

vincials, no hi ha a Espanya en aquest moment cap àrea metro-

politana mínimament reglada que funcione de forma presenta-

ble. Hi ha intents més o menys reeixits com ara les experièn-

cies metropolitanes «estratègiques» de la ría de Bilbao o d’un

subconjunt de l’àrea metropolitana de Barcelona. Són, tanma-

teix, experiències embrionàries que no assoleixen el nivell de

maduració que es pot trobar en molts altres països.

Com apunta encertadament el professor Josep Vicent Boira,

caldria bastir un consens que permetera arribar a acords opera-

tius en temes com ara:

- el model territorial, és a dir, l’equilibri desitjat entre expan-

sió del sòl urbanitzat i la renovació del teixit existent;

- la integració eficient entre els usos del sòl (necessaris i/o

de sitjats) i la xarxa de transport públic;

- la competitivitat internacional;

- la inclusió social;

- la defensa radical del medi ambient;

- la salvaguarda del patrimoni heretat;

Només amb aquest imprescindible grau de consens po -

drem aspirar a què l’Àrea Metropolitana de València s’acos te,

en lloc d’allunyar-se’n, als objectius fixats per l’Estratègia Terri -

torial Europea (estratègia que enguany celebra el seu desè ani-

versari), és a dir: un sistema urbà equilibrat i poli cèn tric que

ga rantesca la cohesió territorial mitjançant la posada en pràc-

tica d’estra tègies integrades de transport que possibiliten un

accés equivalent dels ciutadans als territoris i al coneixement,

alhora que pren cos una gestió prudent de protecció i la posa-

da en valor del patrimoni natural i cultural com a factor d’incre -

22

aquella proposta tan rígida reclama una comunicació trans-

versal que garantesca l’accessibilitat i diluïsca les grans

artèries, una comunicació viària que connecte les zones de

la perifèria metropolitana entre si. Però creiem que aquesta

comunicació està garantida amb el viari existent (by pass,

distribuïdors nord i sud, ronda urbana de València). El pro-

jecte d’accès Nord al Port ha de ser descartat definitivament

i també les pretensions de construir un segon by pass o un

nou accès de l’A-3. Les raons en són ben simples: en el pri-

mer cas no hi ha cap justificació, ni tan sols des de la prò-

pia lògica del trànsit. En els altres dos casos, el territori

metropolità no pot suportar més vies d’aquesta dimensió,

amb la fragmentació que impliquen, i que no tenen cap altre

efecte demostrat sinó estimular més i més el transport per

carretera.

A tot això, cal afegir-hi, encara, els grans enclavaments

com l’Aeroport, la Fira de Mostres, les grans infraestructu-

res (plantes de tractament de deixalles, incineradores, de -

pu radores, etc.), les anomenades grans superfícies comer -

cials i la seua ubicació, l’AVE, les múltiples ampliacions del

Port i la vinculació amb Sagunt, i totes les grans macro-ope-

racions lligades a la ciutat però que arriben més enllà en

l’àmbit territorial que desborda els límits administratius i

reclamen un tractament conjunt per part de les diferents

administracions implicades.

Des del punt de vista del paisatge, és evident que confor-

ma una unitat que desborda l’àmbit del terme municipal,

com és el cas concretament del riu Túria i de l’horta. La

hipòtesi d’un parc fluvial, que va més enllà de l’àrea metro-

politana i pren en consideració un espai natural complex

com el riu, sembla una aposta raonable i de futur (si no es

queda en un mer fet testimonial i ornamental). S’hi tractaria

d’un exemple de biodiversitat, de paisatge, de cultura, i ha

d’abordar-se des d’aquesta perspectiva polièdrica per enlla-

çar-lo amb un riu urbà, bifurcat, que es barreja amb la vida

de la ciutat.

25

són socialment caríssimes i fomenten l’ús del vehicle privat

davant la impossibilitat material d’un sistema de transport

públic que actúe en «dispers». De tota manera, com que el

nombre d’urbanitzacions d’aquesta mena és ja molt elevat,

caldria estudiar la viabilitat d’un sistema de transport públic

lleuger que els connectara amb la xarxa bàsica.

15. Més enllà del consens referit als usos del sòl i als serveis

d’infraestructures bàsiques, cal iniciar els treballs que ens

duguen en un termini màxim de dos anys a la definició

d’un Pla Estratègic Metropolità que tinga com a objectiu

bàsic el foment de la competitivitat de l’Àrea urbana de

València. L’exemple del Pla Estratègic Metropolità de Barce -

lo na pot ser, en aquest sentit, prou aclaridor.

16. Pel que fa al transport, cal posar en pràctica la llei vigent

de Transport Metropolità, convocar tots els agents implicats i

definir uns objectius que hauria de desenvolupar l’Entitat de

Transport Metropolità. Objectius que han de ser, necessària-

ment, el canvi radical de tendència: en comptes de la te -

ranyina d’infraes tructures viàries que només provoca con-

gestió present i futura, cal apostar per desenvolupar un siste-

ma ferroviari partint de les línies de FGV i Rodalies RENFE,

completar la xarxa i fer-la coherent amb els serveis de super-

fície. Hi ha desenes d’exemples que es podrien copiar (vegeu,

si més no, Berlín) i la coordinació tarifària i horària i el funcio-

nament d’una única targeta metropolitana (com l’Oister de

Londres) és urgent i indefugible.

17. La proposta anterior no es fruït del caprici. L’esquema

viari que s’està completant ara correspon al dels anys 60 i

és incompatible amb la realitat i les necessitats actuals, tot

i que cal considerar que alguns elements d’aqueix esquema

ja foren qüestionats i eliminats per la pressió popular (auto-

pistes pel llit del Túria o a la Malva-rosa). Necessàriament

24

ficis externs per a la resta del País i de l’Estat i que, per tant,

és lògic que reba un finançament addicional amb càrrec als

Fons de Cooperació Local de l’Estat i de la Gene ralitat. Això

no exclou que puga haver transferències finalistes per a

temes de Transport, Residus i Cicle de l’Aigua, com no

exclou tampoc d’altres possibilitats i experiències, com ara

els Contrâts Metropolitaines a França.

21. Un tema important, sens dubte, és la democràcia i la

identitat metropolitana. Sense un esforç contundent de

trans parència, informació i participació ciutadanes, és sim -

ple ment utòpic pensar que es pot fugir de la pèrdua de qua-

litat democràtica que acompanya l’augment d’escala del

govern i dels problemes. La resposta no pot ser, certament,

buscar aixopluc en la retòrica del small is beautiful, perquè

les grans escales persistiran, sinó lluitar contra aquesta pèr-

dua incrementant precisament els esforços en la direcció

correcta. Hi ha mitjans tecnològics més que suficients i, a

més, l’elecció directa en llistes obertes de l’alcalde o presi-

dent metropolità pot no sols ajudar a generar líders sinó a

interessar la població pels problemes metropolitans que

tant els afecten en la vida quotidiana. Conrear la identitat

metropolitana no és empresa fàcil però és un camí que pa -

ga la pena. El símil amb «més Europa» quan creixen les difi-

cultats per l’ampliació i la crisi és especialment útil.

27

18. La protecció activa de l’horta és una peça clau en la reor-

ganització metropolitana. El Pla d’Acció Territorial de l’hor-

ta de València (PATH) és tècnicament correcte però exigeix

dues coses: voluntat política i mitjans econòmics. Vegeu la

proposta 76.

19. En relació amb el punt anterior, resulta indispensable

dissenyar una xarxa de corredors naturals que tinga en els

parcs naturals que «emmarquen» l’àrea metropolitana (la

Cal de rona, la Serra Perenxissa, la Devesa i l’Albufera), en el

Parc de les Riberes del Túria i en l’horta protegida els seus

ancoratges principals. Com a elements complementaris als

es men tats, caldria posar en joc el corredor del Palància, el

corredor del Barranc del Carraixet, el corredor del Barranc

del Poyo i el corredor del Xúquer. Tots aquests corredors

haurien d’estar recolzats per la poligonal exterior (Caldero -

na-Ribera del Túria-Perenxissa-Devesa) i per un corredor li -

toral que partint de la Marjal del Moro arribaria fins a la

desembocadura del Xúquer. Aquest corredor litoral ben bé

podria estar servit per un tramvia turístic seguint l’exemple

del Belgian Coast Tram.

20. Pel que fa als mitjans i organització de l’indefugible ens

de govern metropolità, el primer que cal dir és que no és

convenient ni necessari «copiar» el model administratiu tra-

dicional amb tota la càrrega burocràtica que suposa «repli-

car» l’estructura de la Generalitat o de les Diputacions i

Ajun taments. Lluny d’això, n’hi hauria prou amb un petit

equip tècnic que sota la direcció d’un gerent exercira les

tas ques de coordinació. Per damunt d’aquest gerent sols

cal dria que se situara l’alcalde (o president) metropolità

que, al seu torn, hauria de donar compte a l’Assemblea d’al-

caldes en el marc d’una estructura de Consorci. Quant als

mitjans econòmics, no hi ha cap problema a acceptar l’evi-

dència que una àrea urbana densa com l’AMV genera bene-

26

La ciutat de València, com totes les ciutats, és el producte

històric d’una tendència a vèncer els costos de fricció (o de la

distància) i aprofitar-se dels avantatges que proporcionen les

economies d’aglomeració i localització. Les inversions de capi-

tal a les ciutats tenen rendiments creixents i això és el que expli-

ca l’èxit de la urbanització del territori com a fórmula d’orga -

nització social de l’espai.

És cert que la base econòmica de les ciutats que, com

València, són centre d’una àrea metropolitana consolidada ha

canviat notablement en les darreres dècades. La indústria n’ha

fugit o s’ha vist foragitada cap a la perifèria metropolitana i la

«ciutat central» s’ha terciaritzat. Això obliga a dues coses. La

primera és «pensar» en el creixement econòmic en clau metro-

politana perquè l’èxit o el fracàs és del conjunt i no de les parts.

La segona és la necessitat de «repensar» la base econòmica de

la ciutat central reconvertida en una economia que exporta ser-

veis no només al seu entorn metropolità sinó a àmbits geogrà-

fics més llunyans. Una condició necessària per a especialitzar-se

en la producció i exportació de béns i serveis avançats és con-

sumir-los. Les Administracions Públiques poden i han d’incen -

tivar aquesta demanda interna en la seua pròpia organització i

estimular el consum privat, en les escoles, en les empreses, en

els serveis públics...

Perquè una ciutat terciaritzada pot caure en una mena de

somnolència digestiva si no té aquesta capacitat de redefinir-se,

de reinventar-se, i roman una ciutat de serveis tecnològicament

endarrerits com la burocràcia, el comerç tradicional i els serveis

quotidians no especilitzats, els serveis públics de demanda cap-

tiva, etc. Pot esdevindre una ciutat rendista que funcionaria

com una mena de rèmora de l’economia productiva o, al contra-

29

VALÈNCIA PRÒSPERA5

ció de sigles i institucions, la despesa en I+D+i al País Va -

lencià representa només el 0’62% del PIB, per davall del per-

centatge estatal (0’89%) i molt allunyat de la mitjana europea

(1’8%), que també és baixa en comparació amb EUA, per

exemple. En aquesta Taula de la Innovació haurien d’estar

presents tam bé les organitzacions empresarials, els sindi-

cats, la Generalitat i els governs locals de l’AMV. L’ob jectiu

de la Taula sembla obvi: coordinar polítiques i fer eficient el

sistema d’innovació assegurant la correcta transferència de

tecnologia a les empreses.

b) Al mateix temps, és urgent elaborar un cens rigorós

d’empreses innovadores a l’AMV.

c) La tercera pota ha de ser la utilització dels pressupostos

dels governs locals de l’AMV (especialment de la ciutat de

València) com a eina de foment de la innovació. Cal revisar

tots els plecs de condicions de les concessions i els progra-

mes d’actuació de les empreses públiques per a introduir

exigències tecnològiques. Són molts milions d’euros anuals

com per a no aprofitar-los des d’aquesta vessant estratègica.

d) Per últim, el foment de la ciutat creativa exigeix també

l’actuació sobre determinants espais que poden esdevindre el

contenidor «físic» de la innovació. En aquesta línia, i a més

dels espais ja existents, té molt de sentit la reconversió de la

ZAL proposada pel grup municipal socialista, així com la rees-

tructuració del polígon de Vara de Quart. A més, una alterna-

tiva positiva a la innecesària i costosa prolongació de Blasco

Ibáñez podria ser la construcció en l’àrea més degradada de

l’entorn de l’estació del Cabanyal d’un «Village», és a dir, un

espai residencial i de creació que aprofitara els avantatges

locacionals i la proximitat als dos campus universitaris.

23. Seguint en l’àmbit de les propostes que farien de

València una ciutat més pròspera, caldria posar fi al simula-

31

ri, pot ser un factor de dinamització econòmica de primer ordre.

Vet ací la qüestió i les opcions.

La diagnosi sobre el grau de dinamisme de la base econòmi-

ca de la ciutat ocuparia massa espai i probablement ens mena-

ria a valoracions relativamente divergents. És per això que ens

hem estimat més (en sintonia, d’altra banda, amb la filosofia

general d’aquest treball) d’arriscar-nos a fer propostes que, al

nostre parer, tenen o poden tindre una repercussió positiva en

la prosperitat de la ciutat de forma relativament independent del

resultat de la diagnosi, sempre complicada. En aquest sentit

pensem que seria especialment oportú que es plantejara una

discussió sobre les propostes següents:

22. El remei més eficient enfront del perill que la ciutat de

València esdevinga una ciutat terciària tradicional, rendista

i parasitària és conrear, sense retòrica buida, la innovació

amb l’objectiu final que València siga una ciutat creativa

que atrau talent, vitalitat, emprenedors, gent activa. El fo -

ment de la innovació és, per tant, la política central per

assegurar la prosperitat econòmica de la ciutat. Però aques-

ta línia d’actuació exigeix treballar de forma coordinada i

paral·lela en diferents àmbits per tal de garantir que funcio-

nen adequadament les sinèrgies. Les propostes vinculades

a la innovació podrien ser:

a) La creació d’una Taula de la Innovació on estiguen

repre senta des les múltiples organitzacions presents a l’À-

rea Me tropolitana de València: la Ciutat Politècnica de la

Innovació (CPI), la Fundació Innova, la Xarxa d’Instituts

Tecnològics de la Comunitat Valenciana (REDIT), la Xarxa

d’Universitats Va lencianes per el Foment de la Investigació,

el Desenvolu pa ment i la Innovació (RUVID), el Parc Científic

de la Univer sitat de València i els Instituts d’In vestigació de

la mateixa, la Fundació per a la Innovació Urbana i Eco -

nomia del Co neixement (FIVEC). Malgrat aques ta prolifera-

30

versal. No cal estendre’s en els avantatges que comporta l’ex -

pansió de la xarxa, tothom sap que així la informació, les deci-

sions i les accions flueixen de forma més ràpida. A més, dispo-

sar d’una xarxa oberta fa la ciutat més atractiva per a empreses

de base innovadora i per a nous residents d’alt nivell educatiu.

Si parlem de base econòmica de la ciutat i la seua necessà-

ria modernització, caldrà que parlem de turisme i de comerç.

Pel que fa al turisme, els darrers anys s’ha dut a terme una polí-

tica de «situar-se» al mapa i d’atraure turisme internacional

d’alt standing utilitzant la realització de grans «events» i la

construcció d’icones d’arquitectura high tech com a eines idò-

nies. El cost monetari n’ha estat escandalós i els resultats min-

sos, irregulars, encara per avaluar, perquè tot s’ha vist emboli-

cat en una gran tergiversació i manca de contrast fefaent de la

informació.

No es tracta de renunciar als esdeveniments, a les convoca-

tòries, a l’ús més rendible possible de les infraestructures tan

cares ja creades, sinó de bastir una política turística coherent

que proporcione a la ciutat un sòcol estable de visitants que

augmentaria puntualment en determinats moments. Dependir

només d’aquests moments puntuals suposa un gran risc i duu,

per exemple, a taxes d’ocupació hostalera molt baixes en èpo-

ques de sequera. ¿Quina alternativa n’hi ha? Doncs, senzilla-

ment basar la política turística en el reconeixement de la gran

diversitat de «productes turístics» ofertables (turisme de con-

gressos, turisme de sol i platja, turisme cultural, turisme urbà,

etc.) i en el conreu de l’autencitat, la qualitat de vida, una trama

urbana interessant, i la valoració dels recursos turístics propis.

En concret proposem les següents línies d’actuació:

26. Integració dels espais litorals en l’oferta turística de

València, incorporant las platges de la ciutat en una oferta

que haurà de conjugar opcions comercials i de serveis, fins

que s’assolisca la concepció turística que han sabut assimi-

lar altres competidors.

33

cre de planificació estratègica (que hauria de reconvertir-

se en el Pla Estratègic Metropolità proposat al punt ante-

rior) i crear el Consell Econòmic i Social de l’AMV com a

fòrum on plantejar les iniciatives de promoció econòmica

vinculades a la innovació i altres vessants de la política

econòmica.

24. Tot i que la cultura és objecte d’un apartat específic, cal

insistir ací en el foment de les activitats culturals i del sec-

tor audiovisual, que tenen un fort component creatiu

(sobretot les d’iniciativa privada i les activitats culturals

amateurs de proximitat), un valor afegit superior a molts

altres sectors i aporten el caldo de cultiu indispensable per

al desenvolupament de la innovació.

25. Una altra política de promoció econòmica indispensable

és el foment de l’ús generalitzat de les noves tecnologies de

la informació i la comunicació (TIC). A més de ser un factor

decisiu en la millora de la informació i la participació ciuta-

dana, el foment de l’ús de les TIC és una eina estratègica.

Hem d’assolir l’anomenada València 2.0 amb una forta

extensió pública i privada. La participació i democratització,

la difusió del coneixement, la digitalització i la georeferen-

ciació són valors associats a l’extensió dels blogs i les xar-

xes de relació que cal fomentar sense cap excusa ni mani-

pulació, a més –és clar– de reconvertir a fons les webs «ofi-

cials». L’objectiu: generalitzar-ne l’ús amb promoció, incen-

tius econòmics, premis a les millors iniciatives. El sector

públic hauria d’actuar com a agent de promoció i no com a

rèmora. Altrament, no sembla massa profitós l’esforç que

es realitza en l’organització del Campus Party si no genera

elements de continuïtat .

Un dels instruments a l’abast de l’administració és garantir

l’accés a Internet de forma inalàmbrica i gratuïta. L’ús d’aques-

ta eina creix a ulls veients, però encara es troba lluny de ser uni-

32

vitat en què recolzar la seua futura viabilitat. És clar que

això comporta un compromís polític d’acabar amb els ves-

saments i amb la utilització clandestina de les seues aigües

per part d’empreses i particulars, aliens als valors ambien-

tals d’aquest important indret.

La regeneració botànica i física de la Devesa del Saler, i el

seu ambient dunar i boscós, ha estat extraordinari, i ofereix

a hores d’ara un actiu de primer ordre en el sentit exposat

més amunt: un espai per integrar en una oferta sostenible i

que es pot promocionar internacionalment com un exemple

reeixit de recuperació molt valuós per a entorns similars.

28. Promoció cultural i urbana de València, mitjançant un

sistema organitzat de visites a la ciutat, que permeta conèi-

xer amb diversos graus d’intensitat d’acord amb els dife-

rents gustos i preferències de la demanda turística, les pos-

sibilidades de València per als seus vistants.

Ensenyar la ciutat i explicar la seua història, tradicions i

costums, difondre la vessant monumental i donar a conèi-

xer els entorns urbans són aspectes d’una difusió turística

coherent. A partir d’ací és quan la ciutat pot començar a tro-

bar el seu propi espai i endinsar-se en variades especialitza-

cions assolint la fidelitat de públics interessats en la seua

oferta urbana i cultural.

Per començar es podria instal·lar amb una despesa

reduï da un novedós sistema wifi i/o bluetooth que informa-

ria sobre edificis, llocs i monuments a través dels mòbils i

així posar a disposició de ciutadans i visitants informació

breu, rigorosa i accessible sobre la història i actualitat de la

ciutat.

No és imprescindible morir d’èxit, convençuts que no

es poden obtenir més rèdits que els proporcionats pels

grans «events» programats. Macrointervencions, cele -

bracions comprades a preus d’or, construccions i turisme

de congressos, no són els únics camins d’especialització

35

Es tracta de potenciar passeigs marítims i dotacions

comercials i hostaleres de nivell mitjà-alt i alt, que facen

possible el turisme de platja en una ciutat que ha viscut alie-

na a una excel·lent dotació litoral. Això requereix l’ade -

quació d’espais habilitats per atendre i acollir nous públics-

objectiu. La Devesa del Saler, juntament amb platges com

les Arenes, Pinedo o la Malva-rosa no poden continuar sent

espais turístics secundaris, amagats d’un públic potencial,

que bé podria interessar-s’hi si disposaven de l’adequada

comercialització i un entorn millorat, a partir del compromís

públic de convertir en platges turístiques les que fins ara no

han passat d’ocupar un paper discret de platges do mès -

tiques escassament promocionades.

27. Recuperació definitiva del Parc Natural de l’Albufera que

s’ha d’integrar en l’oferta de naturalesa, paisatge i cultura

de la ciutat, afavorint la investigació de la flora i fauna

autòctona, i generant una dinàmica de recuperació, adequa-

ció i regeneració, bo i convertint per aquesta via un tresor

natural com l’Albufera en un espai de referència internacio-

nal. «El tancat del Pipa» és un bon exemple de la regenera-

ció d’un sector de l’Albufera, així que el model es pot esten-

dre a la resta. No es tracta de fer-ne un «parc temàtic», sinó

de preservar i potenciar un espai natural i cultural de primer

ordre.

El públic de l’Albufera hauria de ser un mixing de turis-

tes i visitants en general, d’estudiants, estudiosos i investi-

gadors, tots plegats podrien fer reviure aquest escenari i

incrementar el seu aprofitament turístic. A més les condi-

cions de l’Albufera en fan un lloc idoni per a programar tro-

bades internacionals al voltant de la problemàtica d’espais

similars caracteritzats per la fragilitat del medi, per la qual

cosa seria escenari qualificat per promoure un centre de

estudis i seguiment de la sostenibilitat turística i, per exten-

sió, mediambiental. L’Albufera trobaria així un àmbit d’acti-

34

d’una experiència i una història particulars, nostres, i per

això mateix irrenunciable. I a més que aporta el «toc de dis-

tinció» que pot esdevenir interessant.

En aquest sentit, caldria promoure una visió cultural

renovada, un nou impuls de reinterpretació de la cultura

valenciana i el seu encaix i projecció internacional. En la

comesa de recuperar trets positius del passat, caldria, per

exemple, crear un centre d’estudis de l’època republicana,

que tan fonda petjada deixà a València. En aquesta línia de

posar en valor el període republicà de la ciutat s’haurien

d’obrir i musealitzar espais com els refugis antiaeris (llarga-

ment oblidats i infravalorats en la nostra ciutat), que tenen

un gran atractiu.

30. La integració turística de las falles en l’oferta de la ciutat

ha de partir del fet que no es pot limitar exclusivament als

cinc dies anuals que ocupa la festa major. Per tal de superar

aquesta circumstància es poden articular sistemes que per-

meten reviure la setmana de falles en llocs ad hoc i amb la

intensitat fallera que tant valora el visitant d’aquesta formi-

dable manifestació artística i cultural d’estricte caràcter

valencià.

Assolir aquest objectiu, amb imaginació, suposaria un

impacte d’ordre primordial en l’escenari turístic i tindria un

potent efecte d’arrossegament econòmic sobre una amplia

vessant d’activitats productives que giren al voltant del món

faller.

31. Aprofitament turístic dels grans projectes. L’existència

d’inversions quantioses que han generat un canvi substan-

cial de la ciutat des de la vessant turística és una realitat

incontestable. Es tracta ara d’intentar articular aquestes

intervencions en un model turístic més homogeni. La Ciutat

de les Arts i de les Ciències i tot el districte d’oci-cultura que

l’envolta ha de trobar una «tematització» adequada i integra-

37

tu rística, i provoquen l’abandonament de les innombrables

possibilitats que ofereix la simple quotidianitat d’una ciutat

amb l’atractiu de la seua tradició, la seua arquitectura, tra -

ma urbana i vida de carrer.

El turisme de congressos o de negocis és molt necessa-

ri, però no hauria de contraposar-se a la València romana,

jueva, musulmana o gòtica, ni al Mercat Central, la Plaça

Redona o el Cabanyal. En canvi, es promociona allò més

recent i s’oblida el substrat on roman l’anyada de més pres-

tigi i més representativa del celler turístic valencià: la seua

història i la seua cultura més idiosincràtica.

29. Potenciar altres aspectes culturals amb criteris d’inten -

sificar l’activitat i l’intercanvi. Sense menysprear l’oferta

museística, cal potenciar també altres vessants de forma

més intensiva. Els pintors, escultors, escriptors, mú sics,

cineastes, inves tigadors i artistes valencians de diferents

disciplines, generen amb la seua obra arguments suficients

per a establir un diàleg fecund i bidireccional amb les apor-

tacions procedents dels quatre punts cardinals. L’ober tura

cosmopolita de la ciutat ha de dialogar amb les arrels i la

tradició autòctones, i amb les seues expressions actuals.

Enfront de la política forçada de macroevents so vint deu-

tors d’una subcultura barroera de les «celebritats» o els

«famosos», cal tornar a l’autenticitat mediterrània de la ciu-

tat i pouar de la tradició cultural pròpia (Sorolla i Renau,

Blasco Ibáñez i Max Aub, Joan Lluis Vives i Maians, Ausiàs

March i Isabel de Villena, Joan Fuster i Gil Albert, Rodrigo i

Òscar Esplà, l’Equip Crònica i Carmen Calvo, Francisco Bri -

nes i Joan Francesc Mira). Però no es tracta de «commemo-

rar» el passat cultural amb una actitud autosatisfeta i curta

de mires (tan tradicional en la dreta més rància que ha

manat tant de temps i ha fixat models avui del tot caducats),

sinó d’obrir-se a la cultura contemporània amb to tes les

conseqüències, tot aportant una lectura pròpia, producte

36

33. La revitalització i modernització del comerç tradicional i de

l’artesania de la mà de la peatonalització del centre històric i

l’establiment d’itineraris i rutes comercials. Eixa me sura podria

extendre’s als altres nuclis dels barris amb història i entramat

de centre urbà (pensem en Benimaclet, Patraix o Russafa).

34. L’especialització de la ciutat de València com a plaça forta

de comerç nacional i internacional. Aquesta és una proposta

ja antiga però que té possibilitats de reeixir. Tenim tradició his-

tòrica, habilitats demostrades, institucions i in fraestructures

adients: el Port i la Fira. Caldria, però, definir una estratègia

consensuada que podria girar entorn a la creació d’un World

Trade Center com a element de trobada i dinamització d’inicia-

tives. Un World Trade Center que po dria compartir amb

l’Agència de Promoció Exterior de la ciutat els espais actual-

ment ocupats per les casernes de l’Albereda i que suposaria

la confluència de finances, capital humà especialitzat, institu-

cions com l’IMPIVA i l’IVEX i interessos empresarials. La com-

petència de Madrid i Barce lona és certament molt poderosa

però si es juguen bé les cartes, València es pot consolidar com

a ciutat comercial més important del tercer nivell de la jerar-

quia urbana europea. Aquesta especialització, a més, faria

rendible la millora en curs de la «gran accessibilitat» i justifi-

caria un salt qualitatiu en les comunicacions aèries.

35. Com a peces clau d’aquesta proposta, hem de parlar

necessàriament del Port i la Fira. El Port viu des de fa dèca-

des un procés d’expansió econòmica i territorial que l’ha

convertit en un dels més importants de la Mediterrània.

Això és rellevant per a l’economia de la ciutat, del País i de

l’Estat. Tanmateix, resten pendents dues qüestions que cal-

dria resoldre. La primera és si es pot i s’ha d’arribar a acords

puntuals de col·laboració amb el Port de Barcelona, massa

a prop del de València per a ser competidors a mort en totes

les vessants. La segona és la ja famosa ampliació del Port

39

da en la ciutat. Cal reorientar el projecte cercant continguts

coherents amb la tradició i l’especialització econòmica va -

lenciana. Sols així deixarà de ser objecte d’una efímera

admiració arquitectònica per a integrar-se en l’escena urba-

na i turística de la ciutat. Quina música interpretar, quines

actuacions promoure al Palau de les Arts, quines exposi-

cions o activitats tenen sentit en el Museu de les Ciències?

Quant al primer, caldrà rendibilitzar socialment al màxim

una inversió clarament excessiva. Quant al segon, caldrà re -

formar-lo de dalt a baix, i potenciar-ne els continguts cientí-

fics i de divulgació, avui subsidiaris a l'espectacularitat del

continent arquitectònic.

Les intervencions producte de l’organització de l’Ame -

rica’s Cup han de sumar-se a la València litoral i de platges,

no interferir ni, encara menys, substituir allò ancestral de

Va lència. Cal aconseguir una integració adequada d’aques-

ta regata, tan aliena a la tradició valenciana, en el model

turístic de la ciutat.

32. Promoure la gastronomia pròpia, amb totes les actua-

litzacions i millores possibles però fugint dels menús turís-

tics i de la tendència a rebaixar la qualitat, o a difondre una

relació qualitat-preu catastròfica, la qual cosa promou una

imatge turística dolenta. València ha de jugar fort amb la

taronja, l’orxata i dignificar els arrossos i el peix, potenciats

amb els vins de producció pròpia. La formació turística ha

d’anar per aquest camí per tal que la gastronomia assumis-

ca protagonisme i passe a ser un actiu més de l’oferta turís-

tica local, en comptes de ser un actiu secundari per la

manca de valoració de les seues possibilitats. Ha arribat

l’hora que també la cuina siga un reflex d’autenticitat i això

ha de veure’s en les cartes dels restaurants que podran així

competir en qualitat i preu.

Pel que fa al comerç, hi ha algunes línies bàsiques d’actuació:

38

En l’apartat anterior hem centrat l’atenció en quines podrien

ser les línies d’actuació que ens menarien a una ciutat més

pròspera o, dit en termes del gremi dels economistes, una ciu-

tat en què la taxa d’increment del PIB per càpita fóra creixent i

ens permetés albirar l’esperança d’un futur més engrescador

per al jovent i per a les generacions futures. Tanmateix, aconse-

guir una taxa de creixement econòmic sostinguda és una condi-

ció necessària, però ni de bon tros suficient. Aquesta és una de

les diferències entre creixement i desenvolupament, que impli-

ca canvis qualitatius, una economia i una societat més comple-

xes i diversificades, amb una dinàmica semblant a una espiral

ascendent.

Cal per tant maldar de valent perquè la ciutat i la seua àrea

metropolitana no només siguen més pròsperes sinó també

més justes i saludables.2 Parlem d’una ciutat «més justa»,

acce pant a priori que el nostre objectiu hauria de ser minvar el

grau d’exclusió social, bastir una ciutat on, ben al contrari, la

«inclusió» hi siga la norma i no l’excepció. Resulta una mica

patètic haver de llegir –com succeí després de les darreres elec-

cions locals– que «com havien demostrat els vots (sic) la ciutat

de València no era una ciutat dual», com si els vots pogueren

canviar la realitat (o absoldre els delictes).3

41

com a opció preferida per l’autoritat portuària enfront del

desplaçament progressiu de l’activitat al Port de Sagunt

on hi ha terrenys i una accessibilitat òptima, mentre que el

creixement a la ciutat té elevats costos d’oportunitat (l’ús

turístic i d’oci) i solucions molt cares i complexes d’accés

que s’a greugen si no es talla la tendència a l’ús prioritari

del camió. Cap d’aquestes dues qüestions ha estat sufi-

cientment valorada i debatuda i han esdevingut elements

de confrontació política i no de consens com seria desitja-

ble. La ZAL té usos alternatius millors (espai d’innovació)

i caldria no deixar aquest assumpte com a indiscutible i

irreversible.

Pel que fa a la Fira, la darrera dècada ha estat de crisi

relativa. Tot i l’ampliació, té greus problemes d’accessibi -

litat i només una decidida aposta per l’especialització co -

mercial de la ciutat a escala europea seria suficient per a

reprendre el bon camí, tot i que la crisi actual ho fa més difí-

cil a curt termini.

36. Una altra vessant indefugible de la promoció econòmi-

ca de la ciutat i la seua àrea metropolitana és deixar defini-

tivament la segona divisió en l’àmbit dels serveis avançats

a les empreses. Aquest és un sector estratègic però el seu

desenvolupament és notòriament inferior al desitjable, com

demostren els pocs estudis existents.

40

2 Al concepte generalment admés de «justa» hi hem afegit en aquest cas el

de saludable (en la seua doble vessant de la salut pública i l´esport) perquè

hi ha més concomitàncies entre «justa» i «saludable» que les que podríem

trobar en qualsevol altre àmbit temàtic definit al guió del treball.3 Si en temps de Galileu hagueren votat la seua tesi que la terra no era el

centre de l´univers, molt probablement Galileu hauria eixit severament

derrotat. Resultat molt menys dolorós, per cert, que el que la història li

tenia reservat: obligat per l´Esglèsia a desdir-se i salvat in extremis de la

mort per heretgia que perseguia obstinadament la Inquisició de l’època.

VALÈNCIA MÉS JUSTA

I SALUDABLE6

38. L’aprovació per les Corts Valencianes amb caràcter d’ur-

gència de la renda bàsica de ciutadania que ha de percebre

tot aquell que es trobe en situació de pobresa objectiva i

objectivable.

39. La malaltia mental ha de ser considerada com el que és

(una malatia) i per tant el seu tractament ha de ser inclòs com

a prestació de caràcter universal al Servei Valencià de Salut.

40. L’aplicació de la Llei de Dependència requereix un esforç

pressupostari molt superior a l’actual.

41. Les situacions de marginalitat no es poden resoldre man-

tenint una òptica de «caritat». Els treballadors socials i les

ONG són els que millor coneixen els problemes però patei-

xen d’una excessiva fragmentació i de dependències jeràr-

quiques molt variades. Ja és un lloc comú afirmar que, apro-

ximadament, el 20% de la població està sota el llindar de la

pobresa però no s’ha fixat un objectiu definit i quantificable

per assolir, que no podria ser un altre que la reducció dràsti-

ca d’aquest percentatge. Malgrat l’evident dificultat, cal fer

un esforç per treure a la llum aquest col·lectiu d’atu rats de

llarga durada, gent gran sense recursos, persones sense

sostre, usuaris habituals de la beneficència, captaires, habi-

tants dels nuclis de barraquisme, etc. Per això és indispensa-

ble que treballadors socials i ONG (Càri tas inclosa), col·la -

boren estretament per tal d’establir un registre de la pobre-

sa a la ciutat, compatible amb un increment substancial dels

recursos dedicats a Benestar Social, amb la potenciació dels

Centres Municipals de Serveis Socials i amb la creació d’una

sèrie de llars de caràcter públic on aquest població injusta-

ment tractada per la societat puga veure cobertes les seues

necessitats bàsiques i on es treballe per la màxima reinser-

ció possible d’aquest col·lectiu.

43

Qualsevol vianant que es passege per la ciutat amb un mínim

esperit observador podrà comprovar de seguida l’estu pidesa pro-

funda d’aquesta afirmació. A València, com en tantes ciutats, hi ha

dualitat, és a dir, hi ha una desigual distribució de la renda, taxes

d’atur excessives en molts subperiodes, problemes de margina-

ció i degradació urbana, ciutadans de segona i tercera divisió, xe -

nofòbia, atenció notablement insuficient a les discapacitats i de -

pendències de tota mena, violència de gènere, rebuig a la multi-

culturalitat, problemes d’accés a l’habitatge per a determinats

grups socials, etc... I això es veu passejant, xafant el carrer o, sen-

zillament, llegint amb atenció els diaris.

La qüestió és ben bé una altra: si acceptem i ens conformem

amb el grau de «dualitat» existent. I si la resposta és negativa,

què podem i hem de fer per a reduir tot aquest seguit de desi-

gualtats palmàries. València ha de ser una ciutat més justa i més

incloent: aquesta és la hipòtesi i el repte. Com és fàcil percebre,

en aquest calaix hi ha un munt de problemes diferents, intercon-

nectats i de resolució gens senzilla. Però també es poden formu-

lar un bon feix de mesures correctores, moltes de les quals per-

tanyen al regne de l’evidència i del sentit comú. Una ciutat més

incloent exigiria actuacions com ara:

37. Cal un increment molt substancial de la despesa pública

destinada als anomenats serveis socials. Una bona part de

les propostes que s’exposen a continuació requereixen, a

més d’imaginació, coordinació i la necessària intel·ligència,

un increment de la despesa pública en aquest àmbit, clau del

sovint massa retòric Estat del Benestar. La distribució de la

despesa pública és sempre una qüestió de prioritats i sense

caure en un maniqueisme simplista, no es pot acceptar que,

a la vista del nivell de necessitats existents, es prenguen se -

gons quines decisions d’inversió o es facen segons quins

actes d’ostentació (i el lector ja sap de què parlem).

42

i que justifica amb escreix que s’use el terme «dualisme» per

a referir-s’hi. En la darrera dècada els diners s’han invertit

més en la «Nova València» i en la dubtosa estratègia d’ados -

sar nous PAI a teixits degradats (a Orriols, a Benicalap, a

Natzaret, a Patraix…) que no a reduir els desequilibris.

Com que la situació és diversa, no resulta fàcil fer pro-

postes generals que siguen vàlides per a tots els punts o

àrees degradades. Pel que fa als «blocs» adès esmentats,

cal prendre decisions individualitzades quant a una possible

rehabilitació, la reutilització per altres fins o l’enderroca -

ment. Pel que fa a la resta dels casos, potser convé seguir la

suggerència de Gerard Roger sobre els indrets més proble-

màtics del centre històric i que és fàcilment extensible a tot

el conjunt considerat. Suggerència que consisteix a delimi-

tar àrees de rehabilitació prioritària amb un mínim d’inter -

venció de quatre illes completes.

44. De forma fins a cert punt independent del que acabem

d’exposar, el dualisme present a a la ciutat s’hauria reduït con-

siderablement si s’haguessen acomplert les previsions que en

matèria d’equipaments contemplava el PGOU de 1998. El

grau de realització ha estat, objectivament, molt lluny d’allò

programat i sembla de sentit comú que el seu compliment

siga una prioritat municipal. Hi ha encara molta feina a fer.

No podríem parlar de la València Justa i deixar de costat la

política d’habitatge. En part, aquesta política ja estava present en

els punts anteriors però ara cal abordar directament el principal

problema que la dinàmica del boom immobiliari del període 1997-

2007 ens ha deixat en herència: un greu problema d’accessibili-

tat o, el que és el mateix, l’existència d’un ampli grup social que

s’ha vist foragitat del mercat al no poder fer front als alts i crei-

xents preus d’oferta (lliure en un 90%). Un grup social divers en

el qual el jovent, la immigració i els perceptors de rendes baixes

són els segments més «sensibles». A hores d’ara la crisi ha

45

42. Un dels problemes més punyents dels darrers anys ha

estat el ràpid increment de la població immigrada, la situa-

ció de la qual ha empitjorat arran de l’actual crisi econòmi-

ca. Hom fa proclames sobre la convivència intercultural,

però –si volem ser seriosos– cal establir les condicions per-

què la convivència siga positiva. Aquestes condicions fan

referència no tan sols als problemes i dificultats específics

dels immigrants –que no en falten– sinó que connecten amb

problemes socials més generals.

Els problemes d’accessibilitat i dèficit d’habitatge social,

particularment de lloguer, els problemes del sistema educa-

tiu, la massificació de l’atenció de salut, els dèficits en be n -

estar social i prevenció davant la precarietat, en definitiva,

els límits i mancances del nostre Estat de Benestar, no són

problemes nous, que apareixien amb la immigració. Són

problemes arrelats que esdevenen més visibles amb la pre-

sència d’una immigració important –en agafar una colora-

ció ètnica?– i prenen més volada en augmentar la població

que cal atendre.

43. En estreta relació amb els dos punts anteriors, cal consi-

derar l’existència d’espais urbans amb un notable grau de

degradació física, funcional i social on solen concentrar-se

de forma molt significativa els problemes socials més pun -

yents. De vegades són blocs d’habitatge públic, de vegades

àrees específiques de determinats barris, de vegades barris

sencers. No costaria gens establir un llistat aproximat d’a -

ques tes àrees degradades, i el lector interessat trobarà a la

web d’aquest llibre el reflex gràfic de la localització d’uns in -

drets que no gaudeixen precisament de les benediccions del

cel, i que no apareixeran mai als mapes del «glamour», les

celebracions, l’arquitectura de Calatrava o a pu bli cacions

tipus Hello València o València City.

Comptat i debatut, aquesta és, si fa no fa, la València de

què «gaudeixen» els valencians de segona i tercera o quarta,

44

46. Part dels recursos obtinguts d’aquest increment del

Patrimoni Municipal de sòl podrien utilitzar-se en l’adqui -

sició de vivendes buides no venudes per després destinar-

les a lloguer, sempre i quan es puga arribar a acords de

preus raonables.

47. Dedicar les vivendes resultants de les operacions de re -

novació urbana en barris degradats a vivenda de protecció

oficial i social en règim de lloguer. A més, en les vivendes de

nova construcció es podria establir una ratio de VPO, així es

facilitaria la integració socioeconòmica dels ciutadans.

48. Incorporar una línia pressupostària de subvenció i aval

per a la rehabilitació d’habitatges per particulars, primant

aquelles propostes que estiguen localitzades en teixits ur -

bans històrics i/o barris degradats (prèviament identificats i

catalogats com àrees d’actuació preferent).

49. Incorporar a l’organigrama municipal, dins de l’àrea

d’ur banisme, una unitat tècnica d’habitatge que desenvolu-

pe tots els programes esmentats i que siga responsable del

control d’activitat d’AUMSA en matèria d’habitatge.

50. Conveniar totes aquestes mesures amb el Ministeri de

l’Habitatge en el context del Pla d’Habitatge ja aprovat per

al conjunt de la Comunitat Autònoma.

Al principi d’aquest bloc temàtic hem aclarit (nota 2 a peu de

pàgina) que preteníem parlar d’una València més Justa i Salu -

dable i que aquesta vessant de «saludable» (que inclou la salut

pública i l’esport) la situàvem en aquest bloc perquè hi havia

més concomitàncies temàtiques. Parlem, doncs, d’una ciutat

més saludable i comencem per alguns aspectes cabdals que

afecten de forma innegable la salut pública i que poden i han de

ser objecte de preocupació i actuació del govern local. És cert

47

generat el creixement exponencial d’habitatges no venuts, però

es tracta d’habitatges d’un preu impossible per a rendes baixes.

És cert que podríem esperar a què aquest stock no venut es

reconvertira (no se sap ben bé de quina manera) en habitatges

assequibles. Però en part degut a l’intent que no augmente enca-

ra més l’atur, totes les instàncies de govern estan propiciant la

posada en el mercat de VPO (nova, de segona mà o rehabilitada).

Que la política de l’habitatge ha estat –malgrat les declara-

cions– una preocupació molt secundària del govern local del PP

és, bàsicament, una evidència. El percentatge de VPO incloses

als nous PAI ha estat molt baix, no s’ha consolidat el patrimoni

municipal de sòl com determina la llei (hi ha fins i tot sentèn-

cies condemnatòries al respecte) i l’activitat d’AUMSA en

aquest camp ha estat quasi testimonial. Prou sabem que el

problema de l’habitatge és «sistèmic» i que la solució trigarà

bastant a produir-se, però és evident que es poden fer més

coses i es poden fer millor. Com a base de discussió proposem

les següents mesures:

45. Incrementar el patrimoni municipal de sòl imputant-li

totes les cessions obligatòries derivades del planejament i

procedir a la seua utilització per a la política d’habitatge, alho-

ra que es dota AUMSA dels mitjans necessaris per abordar la

promoció pública en règim de lloguer de VPO i Habi tatges

Socials a una taxa que, com a mínim, triplique el seu nivell

d’activitat els tres darrers anys. Almenys la meitat de la nova

promoció hauria de ser destinada a vivenda en lloguer.

El problema en matèria d’habitatges és que a l’Ajuntament li ha

importat més aviat poc la provisió pública, per pressions del

sector. Els darrers quatre a cinc anys, l’esforç s’ha concentrat al

Cabanyal (sense un pla global del litoral), per bé que la incerte-

sa quant a l’entorn final, la defecció de les promotores privades i

el fet que la Generalitat no té capacitat inversora, ha fet d’aquest

PEPRI un sac foradat, sense perspectiva clara.

46

els darrers anys l’esport-espectacle ha estat l’estrella de la ges-

tió municipal perquè, conscient de la seua capacitat d’arrossega -

ment, el govern local ha prioritzat esdeveniments esportius en

els quals els interessos turístics i immobiliaris hi eren els factors

determinants. Ha estat la famosa «política d’events», amb llums

i ombres, que ha afavorit una intensa controvèrsia (la Copa de

l’Amèrica, la Fórmula 1, l’Àgora i l’Open de Tennis de 2010…),

convertida en escàndol amb l’affaire que envolta la «solució»

urbanística donada als problemes financers del València CF.

No és aquest el lloc, ni el moment, de tractar aquesta pro-

blemàtica i les polèmiques que ha comportat, però sí de reivin-

dicar que l’esport popular recupere protagonisme i mitjans per-

què hi ha un llarg camí per recòrrer. És per això que:

53. Cal fer realitat els equipaments esportius previstos al

PGOU i no executats encara.

54. Pel que fa a la gestió, una cosa és que les federacions

esportives siguen sempre agents socials amb els quals cal

parlar i pactar i una altra molt diferent és que es practique

la inhibició de responsabilitats municipals. La Fundació Es -

portiva Municipal ha de dotar-se d’una estructura gerencial

i respondre amb eficiència al repte de gestionar totes les

instal·lacions esportives de la ciutat.

55. La Fundació hauria d’establir convenis d’utilització con-

junta d’instal·lacions amb la Conselleria d’Educació (Es co -

les i Instituts) i amb les Universitats. En general, cal una

anàlisi sistemàtica dels equipaments esportius de la ciutat

en relació amb les necessitats canviants, els grups d’edat,

les necessitats específiques (com ara dels ciutadans amb

discapacitat) i definir una veritable política municipal d’es -

ports, adreçada a l’accessibilitat plena per al conjunt dels

valencians, amb un objectiu clar de popularitzar i genera -

litzar la pràctica de l’esport.

49

que les competències de salut són de la Generalitat segons

l’Estatut d’Autonomia. Amb la llei a la mà, podria semblar que

l’actuació de l’Ajun tament s’hauria de limitar només (i fins i tot

en aquest aspecte hi ha seriosos incompliments) a facilitar el sòl

sobre el qual construir els equipaments sanitaris.

Pensem, però, que es poden fer moltes més coses sense

«violentar» la llei i és per això que fem aquestes propostes.

51. Des del punt de vista de la «prevenció» (que és la part

que afecta més els usos i costums dels ciutadans i la relació

amb la ciutat, és a dir, l’ús que se’n fa) hi ha un munt d’ini -

ciatives que hom podria prendre des de l’administració

municipal: facilitar i promoure un fet tan simple com cami-

nar per la ciutat i augmentar l’ús de la bicicleta (això té molt

a veure amb la planificació física de la ciutat, com veurem

després); aconseguir una reducció significativa de la conta-

minació atmosfèrica, reduint la motorització privada; reduir

els nivells de contaminació acústica i lumínica; promoure

campanyes permanents i intensives sobre els elements que

determinen la salut pública i la promoció dels hàbits saluda-

bles (consum de tabac i alcohol, exercici físic, disminució

del sedentarisme, alimentació saludable, etc.).

52. Tot i no ser competència local, l’ajuntament no pot res-

tar alié al nivell de satisfacció de l’assistència sanitària dels

ciutadans i per això proposem la creació d’una Co missió

Mixta que coordine les actuacions i que elabore periòdica-

ment enquestes sobre satisfacció de l’usuari i la localització

dels punt negres del sistema, alhora que fa propostes de

provisió d’infraestructures, locals i equipaments, i de vincu-

lació eficient amb la xarxa de transports públics, etc., de

cara a facilitar l’atenció de salut que reben els ciutadans.

El darrer punt d’aquest bloc temàtic és l’esport. En aquest

cas, no hi ha problemes competencials i l’Ajuntament té un llarg

recorregut a fer, un ampli marge de maniobra. És ben sabut que

48

Arribem ara al que podríem anomenar la peça clau de l’edifi-

ci, el moll de l’os del nostre plantejament. Tant els temes trac-

tats fins ara com els que vindran després són, sens dubte, molt

importants però l’àmbit que ara ens ocupa té, tal vegada, la

característica singular de concretar molts dels elements dels

quals parlàvem al principi, quan feiem referència a «una altra

visió». Una ciutat amable, accessible i verda és una ciutat com-

promesa amb l’objectiu de recuperar els carrers com a espai

públic de trobada i convivència, la ciutat com a espai per gaudir

del millor regal que tenim: les altres persones, els altres ciuta-

dans. Assolir aquest objectiu és, com tots els altres, un procés

d’aprenentatge col·lectiu continu, no una fita a la qual s’arriba ni

cap estat de gràcia. El que realment importa és el camí, el pro-

grés en la direcció correcta, la contínua avaluació d’allò aconse-

guit i d’allò que encara no hem pogut o sabut fer.

Recuperar la ciutat per al ciutadà, maximitzant l’espai públic

i la seua qualitat és negar-se a l’imperi de la ciutat com a mer-

caderia i substituir-la per la ciutat com a bé públic del qual es pot

gaudir sense sotmetre’s al diktat del consum rival determinat

per la capacitat de pagament. És clar que es tracta d’un bé

públic «impur» que es com s’anomena en economia aquells

béns de consum no rival però que no són gratuïts. No sempre

és bo, possible ni convenient que l’accés als serveis públics, a

la ciutat com a servei públic, siga gratuït. Per això paguem

impostos i per això molts serveis públics tenen un preu que,

tanmateix, no té res a veure amb la privatització pura i dura de

l’espai. També és evident que en una societat on la segregació

social de l’espai és el resultat de les relacions socials de produc-

ció, maximitzar l’espai públic no qüestiona l'essència del siste-

ma. Ara bé: pot modificar-lo de forma sensible en benefici de

l’«interés general», que tan sovint s’oblida.

51

VALÈNCIA AMABLE,

ACCESSIBLE I VERDA

7

Ara bé, ja fa anys que els moviments socials primer, i els

líders mundials després, s’han adonat que la situació no es pot

prolongar més temps. Ja el 1992, en la conferència les Nacions

Unides sobre Medi Ambient a Rio s’adoptà l’Agenda 21 per

orientar els països a aplicar polítiques adreçades a fomentar un

desenvolupament sostenible. Dos anys després, en la Cimera

de la Terra, s’arribà a la conclusió que només es pot aspirar a un

desenvolupament econòmic sostenible si els esforços comen-

cen als àmbits locals. Per tant s’havien de dissenyar les ciutats

de forma sostenible. La Conferència sobre Canvi Climàtic a

Copenhague, el 2009, ha donat l’alarma definitiva, i ha fet clar

que ha arribat el moment d’actuar de manera contundent, tot i

que els seus resultats han estat insuficients.

El vell lema «pensar globalment, actuar localment» sugge-

reix que és molt més eficaç enfrontar-se a la qüestió des del

nivell local, on es troben els agents socials i les autoritats que

prenen decisions, i on els problemes es plantegen en termes

concrets, de fer o no fer això o allò, d’establir tal o tal regulació,

de fixar tals o tals objectius de compliment comprovable.

Les raons de la validesa del «teorema de la localitat», que

reforça la idea d’actuar localment, són les següents. Com més

«local» és el problema (per la seua naturalesa, per convenció o

per elecció del policy-maker);

- es més gran la proximitat (fins i tot la identificació) entre con-

taminador i víctima i, per tant, augmenta la disponibilitat a pagar

per evitar el dany;

- en el cas de «pocs contaminadors», és fàcil aplicar el princi-

pi de «qui contamina paga»;

- en el cas de «molts contaminadors», la població és ho mogè -

nia i, per tant, els objectius i les necessitats (incloses les am -

bientals) són compartides en major mesura;

- es poden establir més fàcilment drets de propietat sobre els

béns públics o commons;

- en espais restringits, és major la mobilitat externa de les

persones i de les activitats: la població local està més disposa-

53

Aquest apartat té, per tant, una importància qualitativa genys

menyspreable en la mesura que proposa el canvi de la percep-

ció de la ciutat en benefici de la col·lectivitat. I la lluita, és clar,

contra l’agent més agressiu i devastador que actua justament

en sentit contrari: l’ús excessiu de la motorització privada, l’au -

tomòbil. Algunes ciutats han mamprés el camí de la recupera-

ció de l’espai públic i València i la seua àrea no n’haurien de ser

una excepció. Ens hi juguem massa.

No podem negar que un dels grans problemes globals que

ens afecten avui és el del canvi climàtic.

El model de consum que tenim als països desenvolupats ha

estat, malauradament, exportat arreu del món. En la mentalitat

popular està ben arrelada la idea que el benestar serà més gran

com més béns tinguem, amb especial atenció a la novetat, al dar-

rer crit d’una oferta que sovint supera la capacitat d’assimilació, i

passa per la creació artificial de més i més «necessitats».

Els avanços tecnològics han permès que es produïsca molt

per damunt del que es necessita; les tècniques persuasives de

la publicitat, la moda, la música etc., ens fan veure dia a dia que

som allò que consumim, que per ser més feliços hem d’adqui-

rir més i més artefactes amb els quals podrem esdevenir la per-

sona que volem ser.

El pensament econòmic ortodox identifica benestar amb

creixement econòmic, malgrat que cada vegada s’escolten més

veus discordants apostant per l’anomenat «creixement qualita-

tiu». Els indicadors clàssics com el PIB o la renda per càpita

mesuren quantitativament la producció d’una economia, però

no tenen en compte ni la distribució de la renda, ni els efectes

externs mediambientals ni d’altres factors socials. Només el fet

que siguen els més usats per mesurar el nivell de vida d’un país

ja és indicatiu de la línia general de pensament.

El problema d’aquest estil de vida i producció és que s’ha

dut a terme a costa de fagocitar els recursos del planeta de

forma insostenible, omplir els abocadors de deixalles, i enviar a

l’atmosfera, als sòls, als rius i als mars i oceans, gran quantitat

de residus contaminants.

52

conviuen en un mateix espai elements i activitats de característi-

ques distintes, d’aquesta manera l’energia invertida en mobilitat

serà menor, sense que els contactes i intercanvis minven.

Un dels principals objectius d’una planificació urbana soste-

nible és reduir els quilòmetres que es recorren diàriament per

anar al treball, a l’espai de formació o a les zones d’esbarjo. Per

això cal millorar la qualitat de la trama urbana, fomentar itinera-

ris per a vianants, donar menys protagonisme als vehicles pri -

vats i fo mentar el transport públic. No es tracta d’eliminar el

cotxe en la ciutat sinó que no hi resulte imprescindible.

Com pot endevinar el lector, una ciutat més amable, acces-

sible i verda és un somni assolible que, tanmateix, té moltes

vessants i per tal que el trencaclosques no siga especialment

complex de resoldre, cal que anem espai, pas o pas, formulant

propostes que afecten cada una de les vessants d’aquesta nova

percepció de la ciutat. El nostre punt de partida –la ciutat tal

com es troba ara–, malgrat el triomfalisme sistemàtic d’un

poder municipal en campanya permanent, no és especialment

engrescador: són moltes les mancances i excessiva la tossude-

ria i el vol gallinaci dels governants actuals, que juguen amb la

necessitat d’autoestima i fan confondre somnis amb realitats.

Però pensem que tenim bones raons i fins i tot els discursos

oficials proclamen, perquè no tenen més remei, les virtuts de la

sostenibilitat i de l’habitabilitat de la ciutat. Una altra cosa és que

les polítiques concretes no acompanyen les grans declaracions,

una constant observada en aquest aspecte i tants altres. Per

això té sentit posar damunt la taula que València és una ciutat

manifestament millorable i crear les condicions per a poder dis-

cutir amb calma i tranquil·litat quines en són les opcions. Anem

a pams.

A. LA PRIORITAT DEL TRANSPORT PÚBLIC

Com ja hem dit en l’apartat de la València Metropolitana, la

qüestió de la mobilitat és un fenomen metropolità i el seu incre-

55

da a pagar una prima per atreure o mantenir activitats econò-

miques in situ;

- les ciutats ofereixen el marc institucional més adequat per a

polítiques «a mesura», i per a pràctiques de monitorització dels

efectes ambientals.

Supeditar, en el disseny de les ciutats, les necessitats de

mobilitat al transport privat ha tingut conseqüències importants

pel que fa a la contaminació atmosfèrica. El cotxe és avui dia un

dels causants més importants de la contaminació amb conse-

qüències nefastes per al medi ambient i també per a la salut

humana.

Segons un informe de l’Observatori del Risc de l’Institut

d’Estudis de la Seguretat (IDES), cada any moren de malalties

relacionades amb la pol·lució 225.000 europeus. Eixe valor quin-

tuplica les morts causades pels accidents de trànsit.

El càlcul sobre els efectes mortals de la contaminació deri-

vada del trànsit s’efectuaren amb las dades de la Unió Europea

(UE) i de l’estadística del Ministeri de Medi Ambient, segons la

qual 15.000 d’eixes persones que van morir a causa de la con-

taminació eren ciutadans espanyols, quasi cinc vegades més de

les que van morir, el 2005, com a conseqüència d’accidents de

circulació (3.329).

Cal saber que el 70% de les ciutats europees que superen

el mig milió d’habitants suporten un nivell de contaminació per

damunt de l’aconsellat per l’Organització Mundial de la Salut

(OMS).

Una estratègia sostenible ha d’apostar per la ciutat compac-

ta i diversa, menys consumidora d’energia, espai i temps, en

contraposició a la ciutat difusa d’espais monofuncionals. És evi-

dent que la distribució d’activitat i població al llarg del territori,

en forma de taca d’oli, comporta un malbaratament d’energia i

sòl que va en contra de la qualitat de vida i del medi ambient.

La ciutat compacta integra l’heterogeneïtat i facilita la solida-

ritat; augmentar la complexitat en les àrees de la ciutat vol dir que

54

Dit això, si acabem d’afirmar que l’ús excessiu del cotxe és

l’agent més agressiu que s’oposa a una ciutat on es maximitze la

quantitat i qualitat de l’espai públic, és lògic que comencem per

proposar mesures que tinguen com a element comú la prioritat

del transport públic enfront de la creixent motorització privada,

font per excel·lència d’ineficiència tècnica (la creixent congestió)

i energètica, contaminació, despeses socials excessives en se -

gu retat i accidents, reducció de l’espai públic a favor del cotxe,

malabaratament del paisatge i un llarg etcètera. És per això que

proposem en aquesta vessant tan estratègica mesures com ara:

60. Una Autoritat de Transport Metropolità efectiva que pla-

nifique i coordine tots els modes de transport públic, sense

veure’s condicionada per la fragmentació competencial i la

manca de recursos econòmics.

A diferència de Madrid i Barcelona, no hi ha una integració

metropolitana d’operadors. En el nostre cas, operadors privats,

metro i autobusos de l’EMT van cadascú pel seu costat i es per-

den ajudes de l’Estat que podrien aconseguir-se (com a Madrid i

Barcelona) per a una oferta integrada. També cal dir que en la si -

tuació actual tampoc la Generalitat i l’Ajuntament posen els di -

ners que inverteixen els seus equivalents a Madrid o Barcelona. I

això diu molt de l’interès dels qui governen ara per un servei

públic que és el primer en nombre d’usuaris directes i el que, pel

seu efecte extern, més incidència té en l’eficiència urbana.

61. Un Pla Estratègic Metropolità amb un únic tema: la

potenciació del transport ferroviari (preferentment el tram-

via pel seu baix cost) a l’Àrea Metropolitana de València i la

reducció del domini aclaparador de les infraestructuras vià-

ries que afavoreixen la motorització privada.

62. Posada en marxa de la inajornable coordinació tarifària

i horària seguint models ben contrastats a tot Europa i que

en el nostre cas va molt lenta i és manifestament millorable.

57

ment constant és el resultat d’un conjunt de factors relacionats

amb l’estructura d’usos del sòl (àrees cada vegada més especia-

litzades que incrementen la necessitat de mobilitat), amb l’incre-

ment del radi de l’aglomeració i amb una tendència constant a

l’ús del vehicle privat com a mode de transport dominant.

Qualsevol política de mobilitat i transport ha de ser, per tant, una

política metropolitana. En aquest sentit, malgrat la seua dificultat

i els seus efectes a termini mitjà, cal recordar que la planificació

urbanística metropolitana s’hauria de proposar i aconseguir:

56. Una millora dels equipaments de proximitat que redui-

ria en part les necessitats de mobilitat obligada. No es pro-

posa ací una àrea metropolitana de compartiments tancats

o autosuficients (la mobilitat, evidentment, és l’essència de

la ciutat) però si d’evitar desplaçaments derivats de la man -

ca o llunyania dels equipaments.

57. Aturar de forma radical –sempre que siga raonablement

possible– la implantació de noves àrees especialitzades

(centres comercials i d’oci perifèrics, «ciutats» temàtiques

artificials etc.) perquè són un element de tensió de l’es -

tructura urbana, de generació de mobilitat obligada i de fo -

ment del vehicle privat.

58. Així mateix, cal aturar la proliferació d’urbanitzacions de

baixa densitat en la perifèria metropolitana, absolutament

dependents de l’us del vehicle particular i amb uns costos

socials (monetaris i no monetaris) molt superiors a creixe-

ments residencials relativament compactes ubicats als nu -

clis urbans preexistents que poden gaudir dels equipa-

ments ja existents i del transport públic.

59. Per últim, la planificació urbanística d’àmbit metropolità

hauria d’afavorir l’existència d’aparcaments dissuasoris vi -

gi lats i ben connectats amb la xarxa de transport públic.

56

66. «Humanització» del viari (vegeu l’apartat C).

67. Plataforma reservada efectiva per al transport públic

(bus o tramvia). Als carrers relativament estrets per on no

circule l’autobús, l’eixamplament de les voreres i l’exis -

tència d’un únic carril per al tràfic privat evita l’aparcament

en do ble fila.

68. Reestructuració de les línies d’autobús per tal d’evitar

solapaments amb el metro o tramvia, incrementar les fre-

qüències i la regularitat. Les línies tenen de vegades un llar-

gària excessiva i podrien escurçar-se utilitzant intercanvia-

dors ben localitzats

69. Increment de les vies de tramvia a la ciutat. Encara estem

molt lluny de gaudir de la xarxa existent als anys seixanta.

Concretament, cal construïr una via de tramvia des de l’inici

de l’Albereda (al Pla del Reial) i al llarg de l’Avinguda del Port.

70. Construcció d’aparcaments per a residents (soterranis o

en altura), d’iniciativa pública i a un preu mòdic alhora que

s’elimina progressivament i en zones adients el concepte

d’«aparcament gratuït» al viari per tal d’evitar el greuge

comparatiu. Aparcar ha de ser internalitzat com a cost que

acompanya la possessió del vehicle. Per tant, l’ORA en la

seua doble versió de residents i no residents ha de fer-se

extensiva, en principi, a tota la ciutat. Amb l’excepció de

carrers de gran amplària, l'aparcament hauria de ser sem-

pre en línia i no en bateria per tal de maximitzar l’espai

públic.

71. Per tal de «calmar» el trànsit, la velocitat màxima per-

mesa a la ciutat haurà de ser inferior a l’actual o, si es manté

en els 50 km/h, la infracció de la norma haurà de ser consi-

derada com a falta greu i degudament sancionada.

59

63. Trajectes complementaris i no competitius de les xarxes

de transport públic. La substitució de viatgers de l’auto bús

per viatgers del metro és lògica però no incrementa la par-

ticipació del transport públic en l’absorció dels increments

de mobilitat.

64. L’establiment d’una xarxa d’intercanviadors de transport

públic eficient que a més compten amb àrees de co merç i

serveis atractius.

B. REDUCCIÓ DE LA MOTORITZACIÓ PRIVADA

Està suficientment demostrat que la millora de l’oferta de

transport públic ha d’anar necessàriament acompanyada per

una política efectiva de restricció o «dissuasió» en l’ús de l’au -

to mòbil privat. Sense aquesta complementarietat, l’incre ment

de l’oferta de transport públic no té capacitat per canviar l’es -

tructura d’elecció modal i el predomini del cotxe com a mode de

transport dominant. Per tant, proposem (pensant en la ciutat de

València però en el ben entés que són, en molts casos, políti-

ques extensibles a tots els municipis metropolitans) les segü-

ents mesures o línies d’actuació:

65. Restricció (amb les excepcions que cal raonablement

determinar i en horaris determinats) del trànsit en l’àrea

central compresa entre les dues Grans Vies, de manera que,

en general, sols tinguen accés en cotxe particular els resi-

dents, el transport públic, els serveis d’emergència, els ser-

veis de càrrega i descàrrega i les bicicletes. Caldria estudiar

l’augment de places de parking perifèriques a aquest nucli

central per als visitants i caldria construir aparcaments en

altura per a residents i minimitzar l’aparcament en la via pú -

blica per part dels residents. En aquest entorn central s’es-

tabliran rutes especialment senyalitzades per a vianants. La

restricció de trànsit podria fer-se extensible als nu clis de

Russafa i Benimaclet.

58

urbanització agressiva que es practica, com si l’objectiu fos l’as-

falt i el cement, com a elements principals dels projectes.

Ens trobem, doncs, amb greus mancances d’espai públic

per a les persones, principalment la manca de voreres amples,

que de vegades posen en risc la seguretat dels vianants, com al

carrer Alacant on es redueixen a una amplària de 60 cm, tot i

discórrer junt a un monument arquitectònic. No hi tampoc abun-

dor d’arbres esponerosos d’aquells que fan ombra, i que es tro-

ben a faltar fins i tot en vies de gran dimensió com els carrers

Xàtiva i Guillem de Castro. Manquen racons acollidors, espais

públics per al descans i el gaudi de l’entorn.

En cada obra d’urbanització triomfa finalment l’espai per al

cotxe. Un model de ciutat no gens respectuós amb aquells que

més necessitat en tenen, de la ciutat i dels seus carrers, els via-

nants, els més febles, els veïns de més edat, les persones amb

problemes de mobilitat, els xiquets.

Hi ha diversos aspectes que s’han de tindre presents a l’ho-

ra de canviar aquestes maneres de fer en el planejament de la

ciutat i en les obres d’urbanització de la ciutat consolidada. I cal

planificar pensant en els que caminen, que som la immensa

majoria, no en funció de carrers amb grans avingudes on poden

circular milers de cotxes, a gran velocitat, com si això fos la

prova del progrés econòmic. Així ha anat, malauradament, en el

cas de la remodelació de l’Avinguda del Port, que té tot l’aspec-

te d’una autovia, i que tampoc no ha resolt el problema del tràn-

sit, com pretenien, perquè els embussos són permanents.

La ciutat, l’han de planificar els poders públics amb la par-

ticipació dels ciutadans, i no poden derivar aquesta competèn-

cia municipal als promotors i agents urbanitzadors, com ha

passat, perquè és evident que la ciutat hauria pogut ser molt

millor per a la immensa majoria, en la distribució de jardins i

equipaments i en la disponibilitat de més espai públic, si ha -

guera estat dissenyada des de l’interès general.

La majoria dels projectes es limiten a renovar infraestructu-

res, mantenint les voreres com estaven, sense plantejar-se es -

61

72. Pel que fa a la disciplina de trànsit, no té cap sentit l’ac-

tual funció de la grua, que opera de vegades amb finalitats

percebudes com a recaptatòries, sense resoldre els proble-

mes reals. Si es vol de debò impedir l’aparcament en plata-

formes reservades al transport públic i eliminar la do ble i

triple fila, cal incrementar els recursos destinats (que seran

temporals si s’aplica la normativa amb caràcter general i

continu). Mesures exemplaritzants per evitar els abusos

esmentats i una gran campanya explicativa, que demane la

cooperació i la solidaritat ciutadana.

C. HUMANITZACIÓ DEL VIARI

Com a complement del que s’ha dit, apuntarem un objectiu

clar: València s’ha d’afegir a les ciutats que han mamprés una

recuperació radical de la ciutat com a espai públic. Cal marcar-

se fites concretes. Per exemple que l’estructura dels desplaça-

ments a escala metropolitana canvie radicalment fins que els

viatges a peu i en bicicleta siguen el 40% del total, el transport

públic un altre 40%, i el transport privat el 20% residual. Això

exigeix prioritzar el transport públic, limitar la motorització priva-

da i, al mateix temps, redefinir i invertir la piràmide de prioritats.

El primer és el vianant, el segon les bicicletes, després el trans-

port públic i, per últim els cotxes i les motos. Tot just a l’inrevés

de la nostra experiència. Invertir la piràmide és, per tant, redefi-

nir l’ús de la ciutat de tots, del carrer.

Caminar per València és a hores d’ara, si més no, arriscat i

poc saludable en raó de la contaminació de l’aire, efecte d’un

trànsit desproporcionat molt lluny de l’ideal de ciutat mediterrà-

nia on s’hi pot gaudir del passeig tranquil per carrers amables

amb abundància d’arbres a les vores.

El model urbanístic que s’aplica actualment –tot per a l’au -

tomòbil– no és, per descomptat, un referent quant al compli-

ment de cap dels paràmetres que es tenen presents quan es

vol mesurar la qualitat de vida d’una ciutat. Hi té molt a veure la

60

sentit, proposem un conjunt de mesures que haurien de ser

sotmeses a informació pública i debat. Mesures com ara:

.

73. El Jardí del Túria com a eix vertebrador de la ciutat. Cal

reviscolar-ne la funció com a espai públic que aglutina tots

els espais i els dóna sentit col·lectiu. Cal enfortir la conti -

nuï tat de l’antic llit del riu com a eix i garantir-ne l’acces -

sibilitat, així com la connexió amb altres àrees públiques

urbanes. Cal promoure’n l’enllaç amb el Litoral, tant al nord

com al sud. Per tal de que el Jardí puga jugar aquest paper

d’eix vertebrador i de punta de llança de recuperació de

l’espai públic proposem que el trànsit rodat siga soterrat en

les dues marginals entre les Grans Vies (de fet ja ho està en

alguns trams). En superfície, carril de transport públic, dos

carrils bici i un carril de trànsit rodat per a emergències.

Així es restablirà la unitat del Jardí amb Vivers o el Botànic

i, a més, es recuperarien les marginals i la històrica Al -

bereda per als vianants.

74. El nou llit del riu Túria com a complement de l’anterior.

Un enclavament que ha de sortir de l’ostracisme i la degra-

dació com a espai marginal i incorporar-se a l’estructura de

la ciutat amb funcions pròpies. Cal formular un disseny inte-

gral que en regule els usos compatibles amb el seu caràcter

inundable, i que establisca accessos i nexes, no sols de

trànsit rodat, entre ambdós llits (García Lorca, Pista de Silla,

Autovia del Saler).

75. Com a criteri general, totes les vies de més de 25 metres

d’amplària seran remodelades seguint un esquema ben

senzill: vorera ampla, un o dos carrils de trànsit, carril bici

–plataforma reservada transport públic– carril bici, un o dos

carrils de trànsit i vorera ampla.

63

tratègies de recuperació d’espai públic, voreres amples, itinera-

ris verds per a vianants, sense aprofundir en l’estudi de l’entorn.

Si es planificaven les actuacions urbanes amb criteris més

racionals, pensant en la majoria dels ciutadans (els qui, al cap-

davall, caminen i usen el transport públic), les conseqüències en

serien molt diferents. Tindríem carrers amples, amb arbres i es -

pais per seure a l’ombra. Hi hauria racons acollidors per a la tro-

bada, i no fugiríem de la calor i de la ciutat a la menor oportuni-

tat, perquè tal com és ara es fa difícil romandre-hi i passejar.

¿Quants passejos en resten a la ciutat, per què s’ha transformat

l’Albereda en un immens garatge per a 1000 vehicles?

Viure a la ciutat és viure en col·lectivitat, amb espais

públics per a la trobada. Una ciutat no és mai una mera suma

d’habi tatges o espais privats. Allò públic està per damunt,

organitza, estructura, dóna sentit, no pot mai ser residual, sinó

prioritari. Per això una de les peces clau del projecte és la recu-

peració de l’espai públic per als ciutadans. No és cap casuali-

tat que enclavaments bàsics de València com la plaça de

l’Ajuntament o la plaça de la Reina estiguen pendents, encara,

d’una configuració adient al paper que tenen assignat. Són dos

exemples singulars, però n’hi ha a manta als barris on l’espai

públic perd la identitat i aquella funció de trobada que és cab-

dal en la vida urbana.

La recuperació de l’espai públic exigeix voluntat política i l'e-

laboració d’un pla d’accessibilitat, del qual en manca aquesta

ciutat. No és un problema de trànsit o de peatonalitzacions, sinó

d’accessibilitat i de mobilitat.

El vehicle privat és un dels primers elements de conflicte

amb l’estructura de la ciutat. La velocitat, el soroll, la contami-

nació, l’embús, són conceptes que ensopeguen amb la ciutat i,

més encara, amb la vida urbana.

Cal abordar seriosament la recuperació dels espais públics,

l’eradicació dels sorolls excessius, la consecució d’una il·lumi -

nació respectuosa amb el medi i racional, en una paraula, la hu -

ma nització del viari i un canvi radical en les prioritats. En aquest

62

81. Configuració d’eixos urbans que connecten radialment

els diferents anells (Avinguda de García Lorca, Pista de

Silla, Albereda, Avinguda de França, Avinguda del Port,

Blasco Ibáñez, Avinguda dels Tarongers, Avinguda d’Aragó,

Avinguda de Catalunya, Pont de Fusta, Avinguda de Bur -

jassot, Avinguda de Pius XII, etc.). Com que la interrupció de

trànsit elimina els avantatges del disseny en boulevard es

proposa un nou disseny (proposta 60) i, en el cas dels bou-

levards existents (Grans Vies, Antic Regne i Blasco Ibáñez),

proposem suprimir els girs i que els cotxes hagen d’arribar

al final per a canviar de sentit.

82. Promoure com a espais d’oportunitat tant el triangle for-

mat per l’Autovia del Saler, Natzaret i la nova àrea urbanit-

zada (per organitzar-hi el Nou Parc de l’Est), com el nou llit

del Túria i les zones veïnes.

83. Definició d’una xarxa de transport públic potent amb iti-

neraris compartits amb bicicletes i vianants però separats

dels vehicles privats. No són carrils, són vies exclusives

redissenyades amb aquest objectiu, tant per autobusos i

tramvies, amb semaforització prioritària pel tramvia. Gestió

d’horaris, freqüències i preus per garantir-ne l’eficàcia. Ser -

vei nocturn ampliat als cap de setmana i períodes festius.

84. Cal plantejar com a objectiu global que almenys el 50%

de l’espai públic de carrers i avingudes estiga reservat al

vianant. Això suposa, entre altres coses, recuperar com a

espais lliures, en un pla a 10 anys, prop de 800.000 metres

quadrats actualment ocupats pels cotxes estacionats, la

qual cosa exigiria construir 60.000 places d’aparcament per

a residents en els diferents barris de la ciutat que presenten

dèficit, places venudes a preu assequible perquè no es

tracta de fer negoci sinó de recuperar la ciutat.

65

76. Així mateix es proposen itineraris de vianants específics

i convenientment senyalitzats. Aquests itineraris respon-

dran a l’estructura radial de penetracions habituals cap al

centre (Serrans, Carrer de l’Hospital, Carrer Russafa, Sorní,

la Pau) però també afavoriran els trajectes perimetrals, con-

nectant, sempre que siga possible, els parcs de la ciutat.

77. Cal potenciar totes les places i llocs de trobada de la ciu-

tat i crear-ne de noves. A més de les places de la Verge, de

la Reina i de l’ Ajuntament i de l’adequació de totes les pla-

ces de barri, les interseccions en forma de xamfrà de

l’Eixample es convertiran en places prohibint qualsevol

aparcament i imposant velocitat molt lenta als vehicles que

les travessen.

78. La recuperació de l’espai públic per al ciutadà i la peato-

nalització gradual, o l’ús prioritari pels vianants, segons

anells concèntrics, incloent el redisseny de carrers i places

que així ho demanen, i la construcció d’aparcaments

dissua soris (Albereda, Pont de Fusta i Filipines). Connexió

d’aquests aparcaments amb el transport públic i el servei de

lloguer de bicicletes (bicis blanques).

79. Redisseny de la ronda de Trànsits plantejant una tipologia

de passeig que li atorgue el paper de catalitzadora de la vida

urbana, incorporant el transport públic i circuits de bicicletes.

80. Disseny d’una xarxa completa de vies per a bicicletes

amb un desenvolupament concèntric i radial que garantes-

ca l’accessibilitat en qualsevol punt de la ciutat. Dotació d’a-

parcabicis i d’un sistema de lloguer de bicicletes. Solució al

problema de la seguretat, amb nous sistemes de cadenats i

alarma homologats, i vigilància policial.

64

és ara moment d’explicar què es el que ens ha dut a la situació

actual. Però volem posar damunt la taula un conjunt breu, però

sucós, de propostes d’actuació:

87. Pel que fa a la Devesa del Saler i l’Albufera, una vegada

aturada –gràcies a la mobilització popular– la destrucció del

paratge i recuperades les parcel·les no edificades, ha arribat

l’hora que el lema «El Saler per al Poble» tinga una concre-

ció com és la valorització pública de l’espai i que suposa un

gir radical en l’actuació excessivament parsimoniosa de les

autoritats del Parc Natural. Cal que aquest espai de valor

incalculable puga ser gaudit de forma controlada i prudent

però ge neral pels ciutadans i visitants, i això suposa un

seguit d’actuacions:

- posar fi als vessaments contaminants, als aterraments

il·legals i al dipòsit de plom al fons del llac originat en els

períodes de cacera;

- recuperar i difondre el patrimoni etnològic de l’entorn;

- fomentar un turisme de qualitat basat en l’atractiu pai-

satgístic i científic de la zona humida i que deixe de costat

l’explotació del tòpic;

- potenciar la qualitat de la restauració autòctona;

- creació d’una nova línia de tramvia amb origen al Port (i

connexió amb la xarxa de metro) i nous carrils bici;

- rellançar l’activitat dels observatoris d’aus;

- programar l’assistència generalitzada d’escolars;

- fomentar l’especialització internacional de la ciutat com

a seu de congressos que aborden la problemàtica de les zo -

nes humides;

- impulsar l’ús ciutadà de la Devesa com a bosc urbà

(sense perjudici de les mesures estrictes de conservació

biològica de l’entorn), tot millorant rutes, senyalització i ofe-

rint un centre adequat d’interpretació de l’ecosistema del

Saler i l’Albufera;

67

85. Establir un circuit de punts d’actuació artística a la via

pública, amb horaris i condicions tècniques que caldria com-

plir en cadascun dels emplaçaments: nivell de so, espais que

es pot ocupar, tipus d’actuació. Aprovació d’un procediment

àgil i automàtic i gratuït de concessió de les acreditacions,

atorgades per ordre de sol·licitud i subjectes al compliment de

les condicions generals i particulars de cada emplaçament.

86. Tot aquest conjunt de propostes dels apartats A, B i C

poden, almenys en part, concretar-se i visualitzar-se mitjan-

çant un plànol que es posa a discussió i que el lector pot

trobar a la web. Amb aquest plànol pretenem fer «visible»

que una altra ciutat és possible si hi ha, és clar, voluntat

política explícita i participació ciutadana. Com que totes les

propostes incloses en aquest bloc temàtic i part de les apun-

tades a l’apartat sobre València Metropolitana tenen una

importància cabdal i condicionen altres línies d’actuació,

proposem encetar un Pla Estratègic Metropolità de Trans -

port i Mobilitat Sostenible amb la participació de tots els

agents públics i privats amb competències i/o interessos

específics en la matèria, incloent els usuaris de la ciutat.

D. VALÈNCIA VERDA

Una ciutat més amable i accessible ha de ser també una ciu-

tat més verda, una ciutat que respecta i inclou els espais verds

com a peça bàsica del benestar ciutadà al mateix nivell que ho fa

amb l’espai públic en general. La ciutat de València patí en l’època

del «desenvolupisme» franquista (anys seixanta i setanta) a més

d’una increïble destrucció del seu patrimoni arquitectònic també

una estúpida deforestació. Malgrat la recuperació que es produeix

a partir dels anys vuitanta, encara hi ha molta feina pendent.

A més, la ciutat i la seua àrea metropolitana tenen dues

assignatures pendents de primera magnitud: la valorització pú -

blica del Saler i l’Albufera i la conservació activa de l’Horta. No

66

els Ajuntaments de l’Horta haurien de posar en marxa un

Pla d’Actuació amb recursos econòmics suficients per tal

d’aprofitar la crisi immobiliària i fer irreversible la protecció

activa de l’Horta.

89. Tot i que ja s’havia plantejat en l’apartat dedicat a Valèn -

cia Metropolitana (vegeu propostes 18 i 19) no serà sobrer

insistir ací en la necessitat de dissenyar i executar un Pla

Verd metropolità que lligue corredors i parcs naturals me -

tro politans (inclosa l’Horta, és clar).

90. Juntament amb la Devesa del Saler i l’Albufera i l’Horta,

el gran espai verd del qual som autors i co-responsables és

el Jardí del Túria. Un Jardí, que a més del seu caràcter d’eix

estructurant, faríem molt mal fet de considerar-lo acabat. Hi

ha encara molta feina per fer. A l’inici del seu recorregut a la

ciutat, el miniparc de capçalera hauria de convertir-se en un

gran parc metropolità i sols cal posar-se d’acord amb

Mislata i Paterna. En el tram central –el que «dialoga» amb

la ciutat històrica– els elements presents encara són «provi-

sionals» i no tenen el nivell de disseny escaient. En el tram

final, tot està encara per fer i la boutade del circuit de F-1 ho

ha complicat encara més. Per últim, està per resoldre el

debat sobre la recuperació del fil o corrent d’aigua i per

aquest tema proposem una metodologia semblant a la de

l’Horta: sis mesos de discussió, consens social i mans a l’o-

bra. Però el tema del Jardí del Túria no s’acaba ací. El riu

també és un eix estructurant a escala metropolitana i el Pla

ja aprovat del Parc Metropolità de les Riberes del Túria ha de

fer-se realitat amb urgència. Hi ha símptomes falaguers com

ara l’ús per a vianants o ciclistes fins Vilamarxant o el pro-

jecte del barranc de Mandor. Cal que aquestes esperances es

consoliden i que el Pla s’execute amb caràcter prioritari.

69

- revitalitzar el Consell Rector del Parc Natural i incremen-

tar la participació dels municipis que en formen part mitjan-

çant un pla coordinat de promoció.

88. Pel que fa al problema enquistat de la conservació acti-

va de l’Horta, no cal aprofundir ací en les causes de la

reducció vertiginosa de la superfície d’horta (substitució pel

taronger, pressió urbanística, manca de rendibilitat de les

explotacions, envelliment de la piràmide d’edats, absència

de formació tècnica etc…). El que sí que podem dir abans

d’arribar a la fase propositiva és que arronsar els muscles

davant la possibilitat de desaparició (segura a termini mitjà,

per cert, si no es prenen mesures urgents) d’un ecosistema

tan valuós des del punt de mira econòmic, històric, ecolò-

gic, identitari i paisatgístic com l’Horta és, si més no, una

irresponsabilitat que pagarem cara. No cal dir que aquest és

un dels temes que només es pot resoldre des d’una pers-

pectiva metropolitana i que requereix un ampli consens

social i polític. També és cert que és ara, aprofitant el parèn-

tesi que ofereix l’actual crisi immobiliària, que podem asso-

lir aquest consens i iniciar les tasques de recuperació efec-

tiva. Tal vegada no tindrem una altra oportunitat. Els «usos»

futurs de l’horta poden i han ser variats i complementaris:

conreus amb denominació d’origen, agricultura orgànica,

horts per a jubilats i joves, itineraris didàctics, turisme cul-

tural etc. Hi ha un consens prou generalitzat sobre les vir-

tuts potencials del Pla d’Acció Territorial de l’Horta (PATH),

sotmés a informació pública i pendent d’aprovació definiti-

va, tot i que també cal anar a pams i considerar l’informe

del Col·legi d’Enginyers de Camins de juliol de 2009 en què

es proposa la declaració de l’Horta com a BIC i augmentar-

ne el nivell de protecció. Pensem que més que fer una pro-

posta que supose l’elecció, ara i ací, d’un o altre instrument,

hem de promoure el necessari de bat, en el ben entés que en

juny del 2010 hauria d’haver-hi un consens i la Generalitat i

68

de l’Institut Americà de Cièncias Biològiques). Així mateix,

redueixen allò que els experts denominen «illa de calor»,

que eleva artificialment la temperatura de les grans ciutats.

95. València és una de les ciutats que ha signat la carta

d’Aalborg (un document vinculant que prioritza la sostenibi-

litat i l’equitat en la gestió de les ciutats.) També València es -

tà compromesa en l’esmentada Agenda 21. La ciutat té una

importància cabdal en la reducció d’emissions de CO2 (a

aquest gas se li atribueix un 60% de l’efecte hivernacle deri-

vat de l’activitat humana). Una administració responsable

ha d’aplicar allò que ha signat.

96. Canvi en el concepte d’edifici intel·ligent. Actualment

aquests edificis són els que consumeixen més energia per la

climatització. Seria útil adoptar les propostes sobre edificis

sostenibles dels últims congressos d’arquitectes i promocio-

nar una construcció que utilitzara l’orientació i els materials

com a elements per disminuir el consum d’ener gia. Con -

cretament, cal instal·lar plaques solars per a produir autòno-

mament l’energia de consum domèstic, reforçar l’aillament

tèrmic i acústic dels habitatges. Obligatòriament en les no -

ves construccions i rehabilitacions, i amb ajudes específi-

ques a la resta. A més, s’ha de generalitzar la reducció de

deixalles, la reutilització i la recollida selectiva, mitjançant

contenidors diferenciats, multiplicant l’acces sibilitat i l’ús

dels que ja n’hi ha.

71

91. També cau pel seu pes que cal executar els jardins previs-

tos al PGOU de 1988 i que encara no s’han fet realitat i que

cal definir una Via Verda (vegeu la web i proposta gràfica)

que permeta als vianants recòrrer itineraris que lliguen els

principals espais verds de la ciutat.

92. Pel que fa a la gestió, proposem una Agència Me -

tropolitana Verda amb estructura de gerència que tinga com

a objectiu desenvolupar allò proposat als punts 75, 76 i 77.

Aques ta agència es faria càrrec de l’Horta, del Pla Verd

metropolità i de la Via Verda de la ciutat de València; subs -

ti tuiria (absorbint-ne els recursos personals i materials) la

Fundació de Parcs Singulars i l’Escola Municipal de Jar di -

neria i només en deixaria fora els petits parcs dels nuclis de

l’Àrea Metropolitana, que continuarien sent gestionats pels

Ajuntaments respectius.

93. No hem d’oblidar la necessitat d’estalvi d’aigua. En jar-

dineria, utilitzant espècies autòctones i, en general, revisant

i reparant les conduccions per evitar unes pèrdues que arri-

ben al 20% i incentivant la instal·lació de dobles circuits en

vivendes per aprofitat l’aigua sabonosa de rentadores, ren-

taplats i dutxes com a aigua de sanitaris.

94. Cal valorar la possibilitat de les «teulades verdes». Es

tracta de cobrir de vegetació els terrats dels edificis per

millorar l’entorn urbà i reduir les emissions de CO2 i la des-

pesa energètica. Els avantatges de situar cobertes vegetals

en la part superior dels edificis són diversos: la vegetació, a

més de millorar la qualitat de l’aire, esmoreteix el soroll,

consumeix CO2 i possibilita un entorn més natural. D’altra

banda els petits vergers urbans controlen la temperatura de

manera que en estiu poden reduir el consum d’aire condi-

cionat fins un 25% i evitar en hivern pèrdues de calor de fins

un 50% (segons un estudi publicat en la revista Bioscience,

70

Tothom entén sense massa esforç el descrèdit del planeja-

ment en general i del planejament urbanístic en particular. L’ex -

periència ha estat realment decebedora: plans que costen molt

d’esforç, temps i diners, i que –en el supòsit optimista que sigu-

en plans «correctes»– no s’executen o s’apliquen de forma par-

cial i incompleta.

En el cas de València i l’àrea metropolitana, la història del pla-

nejament urbanístic és ben coneguda, des del pla de 1944 fins

al de 1988 i la pretesa revisió o «adaptació» actual. Les perso-

nes interessades tenen al seu abast, a la web que interacciona

amb aquest llibre, un magnífic text de Joan Añón que aclareix la

història. Per no estendre’ns massa i passar al capítol de propos-

tes, n’hi haurà prou que recordem que a hores d’ara hi ha tants

Plans Generals com municipis de l’Àrea Metropolitana de Valèn -

cia (68, si fa no fa) sense cap tipus de coordinació més enllà de

la política d’infraestructures, que no és sempre la millor, de la

Generalitat. Quant al Cap i Casal, ens trobem enmig d’un fantas-

magòric procés «d’adaptació» –que no de revisió en profunditat,

com caldria– del Pla General de 1988, un Pla amb limitacions

–no era metropolità, deixava alguns espais importants pendents

de decisió etc.–, però que fou un bon Pla. En canvi, existeix un

consens generalitzat en el sentit que l’adapta ció proposada no

té peus ni cap.

Entrat ja el segle XXI, hi ha algunes evidències que caldria

acceptar. Si més no, dues de ben bàsiques: el necessari caràc-

ter metropolità de la planificació urbanística i el paper estratègic

com a elements mobilitzadors dels grans projectes urbans. Pel

que fa al primer aspecte, convé evocar les paraules de Vicent

González Móstoles: «Qualsevol proposta d’anàlisi, de regulació

o d’ordenació d’aquest espai ha d’abordar-se com a mínim des

del marc territorial metropolità, perquè aquesta és la realitat

73

UN NOU URBANISME:

PLA I PROJECTE8

-la defensa radical del medi ambient (és a dir, les línies

mestres del Pla Verd Metropolità);

-la salvaguarda del patrimoni heretat.

98. Pel que fa als projectes dinamitzadors, i sense perjudici

que en l’Avanç del Pla Estratègic Metropolità s’iden tifiquen

altres oportunitats, han estat formulats pel grup socialista

municipal alguns grans projectes que haurien de ser debatuts

i perfilats, cercant sempre el màxim consens social possible.

Aquests projectes, als quals caldria afegir el que hem dit ací

sobre l’Horta, el Saler i l’Albufera o el Jardí del Túria, són:

- El Cluster Urbà en els terrenys de la ZAL (Zona

d’Activitats Logístiques del Port).

- El Parc Esportiu i Aquàtic del tram final del Nou Llit del

Túria.

- La reconversió de l’espai residencial previst al Parc

Central en espai terciari avançat.

- La Via Verda.

- El Parc Fluvial del Túria (proposat adés en aquest docu-

ment com a Parc de Capçalera Metropolità).

- Els Horts Urbans (inclosos ací en el PATH).

- El Parc Empresarial de Vara de Quart, reconvertint a fons

disseny i continguts d’aquest espai que ha perdut el seu

paper estructurador.

99. Com ja s’ha dit al parlar de la projecció exterior de l’À-

rea Metropolitana i del Comerç Exterior, l’espai actualment

ocupat per les casernes de l’Albereda podrien ser un bona

localització i evidentment caldrà definir un projecte urbà

d’ex cel·lència i visualment potent.

100. Un altre repte en aquesta vessant dels grans projectes

urbans és la substitució de la irracional prolongació de

l’Avinguda de Blasco Ibáñez per la ubicació en les àrees

75

econòmica, social, infraestructural, ambiental i paisatgística actual.

Un milió i mig de persones compartint llocs i infraestructu ras ne -

cessiten solucions mitjançant la planificació, per a trobar-se inte-

grades en aquest espai comú que és l’Àrea Me tropolitana». Una

altra consideració d’interés és que resulta prou evident que una

planificació urbanística metropolitana ha de ser una planificació

urbanística flexible, de caràcter estratègic i no minuciosa com

estem avesats a veure. Però ha de ha ver-hi un consens sobre

l’estructura bàsica dels usos del sòl a escala metropolitana, que

és el que determina les necessitats de mobilitat i accessibilitat.

Pel que fa al segon aspecte, com assenyala així mateix en -

certadament González Móstoles en referir-se als grans projectes

urbans, «hauran de ser socialment transformadors, econòmi-

cament anticipatoris, fonamentats en l’ecel·lència territorial i

visualment potents».

Establerts aquests punts de partida teòrics indefugibles,

pensem que també en aquesta vessant (que en determina d’al-

tres ja tractades o que encara hem de tractar), València i la seua

àrea metropolitana són «manifestament millorables». I és per

això que proposem:

97. L’aprovació abans de les pròximes eleccions d’un Avanç

del Pla Estratègic Metropolità que haurà de ser discutit en

un termini màxim de 6 mesos per tots els Ajuntaments i

agents urbans públics i privats implicats. Aquest Avanç hau-

ria de contindre els elements bàsics que ja explicitàrem al

parlar de la València Metropolitana (vegeu els paràgrafs

pre vis a la proposta 11):

-el model territorial, és a dir, l’equilibri desitjat entre

expansió del sòl urbanitzat i la renovació del teixit existent;

-la integració eficient entre els usos del sòl (necessaris i/o

desitjats) i la xarxa de transport públic;

-la competitivitat internacional;

-la inclusió social;

74

clusió, qualitat arquitectònica, ús del transport públic i

excel·lència mediambiental.

104. El nou urbanisme que proposem no s’acaba en el Pla

Estratègic Metropolità ni en els projectes singulars que pre-

senten la doble característica de tindre interés o valor afegit

per se i, alhora, actuar com a elements que arrosseguen el

conjunt del nou projecte. No serà sobrer recordar que les

propostes fetes sobre l’habitatge, els espais degradats o la

recuperació de l’espai públic són també component essen-

cial del que entenem com a manifestament millorable a la

ciutat.

77

més degradades (les de darrere de l’Estació i les pròximes

a l’Avinguda de Neptú), d’un «village», és a dir, un espai

residencial compatible amb la creació de tota mena. Per tal

que aquesta intervenció puga canviar la tendència de de -

gradació del barri provocada per més de deu anys de con-

flicte i paràlisi, el projecte ha de tindre una considerable

escala espacial i ha de ser dissenyat amb la màxima exigèn-

cia de qualitat urbana i arquitectònica.

101. Aquest «village» no substitueix, però (tot i que pot ser-

ne una peça clau), la gran urgència de definir amb precisió

un projecte urbà coherent de revitalització de la façana

marítima que aborde no tan sols els problemes extraordinà-

riament greus de degradació a la Malva-rosa, el Cabanyal o

Natzaret, sinó que definisca una nova estructura urbana res-

pectuosa amb la història però agosarada, enderrocant allò

que calga, redefint usos i forçant la consolidació d’una nova

centralitat. El tractament d’un sector de tanta extensió i tan-

tes servituds presenta, evidentment, molts problemes però

no es pot ajornar més una visió de conjunt.

102. Parlant de noves centralitats, no es pot acceptar que el

fort creixement de la ciutat els darrers anys en l’eix d’Ade -

mús no es veja reflectit en un nou espai d’atracció, funció

que òbviament no fa el Palau de Foster ni farà tampoc, quan

s’acabarà, el nou estadi del València CF. La manca d’un refe-

rent clar perjudica notablement al conjunt de la ciutat.

103. Per últim, i en aquest cas a escala metropolitana, pre-

senta un indubtable atractiu plantejar-se la integració del

Pla de Quart (els terrenys de Llanera) en el segon cinturó

metropolità i els nuclis urbans propers. No és aquest un

exercici «acadèmic», perquè malgrat la forta crisi immobi-

liària actual, cal preveure nous desenvolupaments urbans a

escala metropolitana capdavanters en integració urbana, in -

76

Avancem en la definició i concreció de propostes per tal de

fer de la ciutat i la seua àrea metropolitana un espai més pròs-

per, just, accessible, lliure… i cult. No hi ha cap definició de cul-

tura satisfactòria i el terreny és relliscós i ple de llocs comuns.

El «consum» cultural és una bona aproximació malgrat la dificul-

tat de definir prèviament què és el que hom posa a la cistella.

Una altra forma de mirar el problema és veure’n els resultats.

Una ciutat més culta és una ciutat que estima més el seu pas-

sat, que és menys xenòfoba, que demana més i millor informa-

ció, que fa dels llibres (en paper o digitals, tant se val) un objec-

te de valor, que gaudeix de l’espai públic i del verd urbà, etc.

Es mire i es mesure com es vulga, no hem d’oblidar, però,

que la cultura és un component imprescindible de la llibertat,

del benestar social i de la realització personal i col·lectiva, però

també una activitat econòmica que a més de tindre un pes crei-

xent en la producció de béns i serveis, és el caldo de cultiu per

excel·lència de la creativitat, de la ciutat del talent. Una ciutat

com València no pot, no ha de renunciar a la cultura o malinter-

pretar l’espectacle com a cultura. Si ho fa, serà un ciutat gran

però mai una gran ciutat. Tampoc és bo no tindre criteri i supo-

sar que tota activitat cultural és bona per se i ha de ser subven-

cionada. La despesa cultural (en contenidors i en activitats), té

un cost d’oportunitat (allò que es deixa de fer quan es fa alguna

cosa) i uns resultats que cal mesurar rigorosament. I la compe-

tència és un costum molt sà.

Més enllà d’aquestes afirmacions, obertes sens dubte al

debat, sembla del tot evident que a València el marge de millo-

ra en l’àmbit cultural és literalment aclaparador. També convin-

drà el lector amb nosaltres que sota el paraigües de «cultura» hi

caben tantes coses que es fa difícil sistematitzar les propostes

de millora. Per poder «organitzar» mínimament els continguts,

79

VALÈNCIA CULTA9

105. Elaboració d’un mapa de recursos culturals de la ciutat

de València, que detecte els forats en termes d’equipaments

de proximitat per a tots els districtes de la ciutat i que deri-

ve en un pla d’actuació sobre equipaments culturals per a

garantir –en termes de proximitat– la satisfacció dels drets

culturals dels ciutadans.

106. Creació d’un consorci metropolità per la gestió manco-

munada i participada de tots els grans equipaments d’alta

cultura de l’àrea metropolitana per a oferir béns i serveis

culturals en un marc de racionalitat, eficiència i equitat.

107. Creació d’un organisme que observe, incentive i pro-

moga la iniciativa en totes aquelles activitats econòmiques

lligades a les indústries culturals i creatives amb eines d’in -

ter venció com les incubadores empresarials, els microcrè-

dits, el capital risc, etc.

108. Estudi de les possibilitats de desenvolupament d’un

districte cultural al voltant d’activitats artesanals lligades a

les festes (falles, indumentària festiva, construcció d’instru -

ments, pirotècnia).

109. Coordinació des del punt de vista de la comunicació i la

promoció de les grans infraestructures culturals, de forma que

cadascuna es puga convertir en prescriptora per a les altres.

110. Incorporació de les demandes dels immigrants en les

polítiques més tradicionals de programació i exhibició cul-

tural, així com en les lligades a la governança, tenint pre-

sent el dret de tots els ciutadans a participar en el disseny

de la dimensió simbòlica d’una comunitat.

111. Pla integral de recuperació i valorització del patrimoni

immoble amb intervencions específiques de salvaguarda

81

hem repartit aquesta problemàtica en grans apartats tot mante-

nint l’ordenació numèrica de les propostes.

Els grans apartats que passem a desenvolupar (amb la clàssica

estructura d’una petita introducció i un conjunt de propostes) són :

A. QÜESTIONS D’ORDRE GENERAL

València ha cobert amb suficiència l’oferta de grans equipa-

ments públics lligats a l’alta cultura. L’IVAM, el Palau de la Mú -

sica, el Palau de les Arts, el Teatre Principal, el Museu de Belles

Arts Sant Pius V, el conjunt de la Beneficència, el MUVIM, el

Museu Príncep Felip conformen una xarxa que compleix certs

estàndards de les ciutats mitjanes europees. Queda però molt

per darrere d’altres ciutats en l’àmbit de la provisió de bibliote-

ques i equipaments de proximitat.

Tot i així es pot detectar un cert excés de capacitat ja que els

models de consum cultural no responen a les característiques

de les grans àrees metropolitanes de Barcelona i Madrid. Ni els

hàbits lectors, ni els usos de la xarxa de biblioteques, ni la pro-

porció ni la freqüència d’assistència als teatres, la dança o l’òpe -

ra. Només s’arriba a superar la mitjana en assistència a concerts

de música clàssica.

Les xarxes privades d’exhibició i venda d’indústries culturals

(música popular, cinema, sector del llibre, teatre off –especial-

ment en format de petit teatre) mostren nivells que aproxima-

dament es corresponen amb la dimensió de la demanda de l’à-

rea metropolitana. També l’oferta d’esdeveniments relacionats

amb la cultura, tant promoguts per institucions públiques com

privades, mostra en termes quantitatius un nivell que es corres-

pon adequadament amb la dimensió de la ciutat.

La producció i ocupació en el marc de les indústries creatives

resulta a molta distància de les posicions de Madrid i Barcelona

en qualsevol àmbit de les indústries culturals que es considere.

En aquestes circumstàncies les propostes d’intervenció cul-

tural es centren en:

80

Com a proposta bàsica de futur entenem que cal rehabilitar

integralment tot el centre històric de València, convertint-lo en:

- un lloc per a viure;

- un eix cultural i museístic amb projecció internacional;

- un espai d’activitat econòmica viable;

- un atractiu turístic, la imatge de la ciutat;

- un signe d’identitat reforçada.

És vital compaginar els diversos usos del centre històric. No

hi ha contradicció insalvable entre l’ús residencial, l’ús econò-

mic (com a centre de serveis, comercial i espai d’oci) i l’ús re -

pre sentatiu del centre històric. És més, es complementen i re -

forcen mútuament. No hi ha res més desagradable que un cen-

tre històric mort, deshabitat, tancat, una vegada acabat l’horari

comercial.

Una ciutat atractiva i amb personalitat és aquella en què pas-

sen coses i en la qual hi ha activitat constant, de diverses me -

nes, que ofereix serveis de tot tipus. Un centre històric viu, ha -

bitat, ple de botigues, de gent, de veïns i visitants, amb una

densa activitat cultural, és un actiu fonamental. València ha dei-

xat degradar-se durant massa temps un gran centre històric.

Caldrà reforçar l’entremat urbà, tot allò que és propi d’una

ciutat: carrers nets, edificis habitats, oferta d’habitatges asse-

quibles, solars construïts, seguretat ciutadana, dotacions per a

les diverses necessitats dels veïns: comerços, botigues, parcs

infantils, jardins, places d’aparcament, control del trànsit, equi-

paments escolars.

Concretament cal procedir a la rehabilitació integral dels

espais interns avui altament degradats, entenent per això les

zones plenes de solars sense construir, que s’eternitzen, on la

població hi ha estat expulsada, amb un nombre alt d’edificis tan-

cats i deshabitats, o insalubres i precaris. La vida de carrer s’ha

afeblit, hi resten poques botigues, hi viu escassa gent, els car-

rers sovint estan bruts, presenten un aspecte poc agradable i

83

del patrimoni industrial. Orientació de part de la despesa en

cultura, especialment aquella lligada a la preservació del

patrimoni, a mecanismes de participació (consultes popu-

lars, pressupostos participatius, etc.).

112. Promoció de la pràctica i la creació amateur amb pro-

grames de formació vinculats amb les noves tecnologies

(fotografia, video, arquitectura, música, literatura, pintura,

disseny) amb la voluntat de «democratitzar» l’accés a la

crea ció cultural i satisfer els demandes individuals i

col·lectives d’expressió i comunicació.

113. Desplegament d’un ampli programa d’avaluació sobre

el conjunt de la despesa pública en cultura.

B. EL CENTRE HISTÒRIC

No és cap exageració afirmar que València compta amb un

dels centres històrics més extensos i plens de possibilitats de

tot Europa. A hores d’ara, però, aquest extens casc antic es

troba en part degradat, presenta dèficits i problemes greus. Per

una banda, no aporta als habitants l’entorn adequat per viure i,

per una altra, no aporta a la ciutat l’espai idoni, factible, en ter-

mes d’identitat reforçada i d’activitat econòmica.

El centre històric està integrat pels districtes de Sant

Francesc, Mercat, Velluters, El Carme, Universitat i Seu-Xerea,

cadascun amb la seua problemàtica específica però amb trets

comuns i possibilitats compartides. En primer terme cal destacar

el potencial i la importància del Centre Històric de la ciutat de

València. És el signe d’identitat per excel·lència de la ciutat, l’en -

torn històric on es concentren les empremtes del passat, allò

que distingeix sobretot la ciutat i la fa inconfusible, amb un fort

component monumental. Però també el dèdal de carrers, les pla-

ces, el traçat irregular, els vestigis d’una manera de construir i de

viure, aporten un plus d’interès, que cal saber valorar i aprofitar.

82

117. Pla de rehabilitació d’habitatges (interior, instal·lació

d’ascensors, aillament tèrmic i acústic) i exterior (façanes i

cobertes).

118. Pavimentació integral de carrers, bona part dels quals

es troben en mal estat.

119. Millora de les places i espais públics, mobiliari, il·lu mi -

nació, neteja, vigilància policial.

120. Regulació del trànsit (targeta de residents).

121. Aconseguir la instal·lació de noves famílies.

122. Revisar i augmentar les dotacions escolars.

123. Implantar parcs infantils.

124. Potenciar l’Atenció Primària de salut, construint un nou

centre de salut al centre històric (avui sols hi ha el de la

Plaça de Nàpols i Sicília i el de Guillem de Castro).

125. Obrir un nou col·legi públic a més del Santa Teresa.

126. Remodelar i rehabilitar l’IES el Carme.

127. Establir un nou equipament cultural: una biblioteca

pública multiusos, de concepció moderna i multimèdia.

128. Augmentar la dotació de policia local (que no hauria de

romandre tancada a la comissaria del carrer de Dalt, sinó

eixir a patrullar), coordinar l’actuació amb la Policia Nacio -

nal (o els possibles cossos de policia autonòmica), i regular

la vigilància integral als carrers, eliminar la presència de

«gorrillas» que augmenten la inseguretat ciutadana.

85

fins i tot insegur. Aquest és el cas de la zona posterior del Mer -

cat, rere la plaça de la Mercè, d’una part extensa del barri de

Sant Bult, de zones àmplies de Velluters, del carrer d’Exarchs i

adjacents, de carrers com ara Sant Ramon, Soguers, Llí ria o

Portal de l’Àngel i adjacents al barri del Carme...

Les accions de rehabilitació empreses els darrers vint anys

han donat fruits, però són parcials i incompletes, sense aconse-

guir «massa crítica», fins al punt que bona part del centre histò-

ric, de les zones que presenten aquestes característiques, tenen

encara pendent una resolució definitiva, «integral», amb resultats

contundents en termes de millora substancial i radical de la qua-

litat urbana, residencial i econòmica. Sovint hi ha noves construc-

cions o edificis rehabilitats al costat de solars o edificis degradats

que mai s’acaben de resoldre, solars que haurien de ser parcs

públics que mai s’executen (com al carrer Corona), o carrerons

plens de brutícia, que donen al conjunt un aspecte de degradació

i baixa qualitat realment desesperant. Ja no és «Beirut», però el

centre històric de València no acaba de despegar.

Cal per tant revisar globalment les accions empreses i els

projectes en marxa, donar-los nou impuls i afegir-ne d’altres,

amb l’objectiu de sistematitzar un procediment d’intervenció

coherent i planificat amb els objectius següents:

114. Delimitar els solars sense construir, netejar-los i sane-

jar-los, establint terminis per al seu ús definitiu.

115. Promoure la construcció d’habitatges en tots els solars

edificables del centre històric (acollint-se als plans de pro-

moció de VPO de qualitat). Agilitzar al màxim els tràmits

d’ocupació de noves vivendes, i promoure el lloguer.

116. Rehabilitar urgentment els edificis de titularitat pública

(la Generalitat com a receptora de béns ab intestato i altres

situacions) avui escandalosament semiabandonats (per

exem ple, Corona núm. 3).

84

ment del centre històric com a eix cultural, avui una mica

esmorteït i a l’ombra dels nous megaprojectes i grans esde-

veniments que centren l’atenció i les inversions. Cal, per

consegüent, rellançar i coordinar l’activitat de l’IVAM, el

Centre del Carme, el MUVIM, la Beneficència, l’Almodí i la

Universitat, puntals bàsics de l’oferta museística de la ciu-

tat, tots ubicats al centre històric. Cal aconseguir un efecte

d’arrossegament al voltant d’aquests espais, amb dotació

hos talera, de botigues especialitzades, etc. Al mateix temps,

cal completar la intervenció a l’entorn de l’Escola de

Disseny i Conservatori del carrer Murillo i adjacents, un

exemple d’intervenció radical que no ret els fruïts de rehabi -

litació desitjats per la lentitud i caràcter parcial.

Una vegada en marxa un pla ambiciós d’usos culturals,

en sintonia amb les millors energies creatives de la ciutat,

l’efecte multiplicador està assegurant també per l’entorn

monumental singular i d’alt nivell en què tot això es desen-

volupa (Llotja-Mercat, la Seu i el Micalet, els palaus del car-

rer de Cavallers, l’Almirall, Trinquet de Cavallers, l’Almodí,

el convent del Carme, etc., etc.).

135. Mereix atenció especial el centre estricte de la ciutat

(Sant Francesc), un espai al voltant de la plaça de l’Ajun ta -

ment avui lleugerament decadent (avinguda de l’Oest,

carrer Lauria, etc.), perquè ha perdut població i part dels

seus usos tradicionals, en passar el centre de gravetat co -

mercial a eixos més dinàmics (carrer Colón i centres comer -

cials). Cal evitar l’agreujament del problema i, al contrari,

revertir-lo amb plans específics, zona per zona i carrer per

carrer, evitant l’eternització de les obres, els solars sense

construir (per exemple, al carrer Garrigues) i les situacions

irregulars o interines en ple cor de la ciutat, i millorant

l’equipament urbà, el mobiliari, el disseny del conjunt.

136. Però sense la culminació del sanejament i rehabilitació

integrals de tots els entorns profundament degradats i en

87

129. Potenciar l’ús de la bicicleta com a mitjà idoni de depla-

çament.

130. Pla de promoció del Comerç del Centre Històric, com a

marca de qualitat.

131. Estratègia de promoció com a reclam turístic (turisme

urbà, de qualitat) i com a seu d’establiments hotelers.

132. Establir un «label València» (atorgat per un jurat inde-

pendent), com existeix a ciutats com ara Nova York, que

certifique la relació qualitat/preu adequada dels establi-

ments (restaurants) de cara a donar garanties als visitants i

turistes (que no tenen informació prèvia, solucionant així

una «fallida del mercat» evident).

133. El teixit urbà, social i humà del centre, avui en precari,

s’enfortirà si atrau nous usos econòmics, que podrien ser:

-Comerç minorista tradicional, comerç especialitzat de

qualitat (botigues de referència), a partir de la densa xarxa

comercial històrica, avui decadent.

-Serveis culturals i d’oci.

-Noves activitats, basades en l’aprofitament de les tecno-

logies de la informació, que podrien beneficiar-se de la dis-

ponibilitat d’espais i d’un entorn de qualitat, amb un pla

d’ins tal·lació d’empreses de disseny, d’activitat en xarxa, etc.

-Un tractament racional de l’oferta d’oci, evitant la satura-

ció però considerant-ne la idoneïtat, i paper positiu. Cal fer-

la compatible amb el descans dels veïns (promoció de la

insonorització de locals i habitatges propers, i altres

accions. Compliment d’horaris).

134. La millora radical de l’entramat urbà (més qualitat urba-

na, més habitants, una població rejovenida, més comerç,

més activitat econòmica) ha d’anar del braç d’un rellança-

86

caldria que funcionara (sempre amb criteris gerencials), una

mena de comissariat per a la Memòria històrica amb res-

ponsabilitats directes en tot allò depenent de l’Ajun tament i

de coordinació amb altres instàncies públiques (i privades).

138. Aquest comissariat hauria d’exercir les seues compe-

tències i, en qualsevol cas, fer funcions de coordinació,

catalogació, estímul i proposta, en diferents àmbits :

a) Els Arxius: el Palau de Cervelló, l’Arxiu del Regne, l’Ar -

xiu de la Diputació, l’Arxiu de l’Escola d’Arquitectura, els

fons històrics de la Universitat o de Sant Miquel dels Reis,

els Arxius privats…

b) Els Museus vinculats (o susceptibles de vinculació) a la

Memòria històrica: el Museu d’Història de València, el Palau

de Berbedel, l’Almoina, la Casa-Museu Blasco Ibáñez, el

Mu seu Faller, el Museu de l’Arrós, un desitjable Museu

Marítim, La Beneficència, etc.

c) Patrimoni d’interés arquitectònic, que ja es troba cata-

logat pel Col·legi d’Arquitectes.

d) Coordinació amb els moviments ciutadans que s’hi

dediquen i amb la investigació històrica de professors de la

Universitat i els Instituts.

e) Promoció i divulgació de totes les activitats relaciona-

des amb la Memòria històrica.

139. Pel que fa a l’activitat museística no lligada directament

a la Memòria històrica, caldria, amb la mateixa filosofia,

crear una instància coordinadora de Museus (l’IVAM, Sant

Pius V, González Martí, el MUVIM, etc.) i sales d’exposició

públiques (les Drassanes, l’Almodí, la Nau, el C. M. Rector

Peset…) i privades (Centre Octubre, Centre Cultural Ban -

caixa) amb la finalitat de cercar sinèrgies compartir projec-

tes i fer una disfusió conjunta i integrada d’activitats. A

l‘igual que en el punt anterior, el criteri ha de ser primar la

89

procés lent i interromput de transformació (carrer Quart,

Borrull, voltants del Botànic, inici del carrer Túria, tot Vellu -

ters, etc.), la sensació de frustració i la realitat de la pèrdua

de qualitat de vida i de possibilitats econòmiques, i de tota

mena, no deixarà d’exisitir. En detriment dels habitants que

hi resten, veïns i agents socioeconòmics, i del conjunt de la

ciutat.

C. LA MEMÒRIA HISTÒRICA I ELS MUSEUS

Com dèiem al principi, un dels trets inequívocs del desenvo-

lupament cultural d’una ciutat és la estima per la seua pròpia

història, estima que és, alhora, un important actiu per allò que

es coneix com a turisme cultural. Un sentiment que ha de basar-

se en el coneixement rigorós de la història sense mistificacions

ni hagiografies innecessàries i fraudulentes. I que s’ha de reflec-

tir en els pressupostos, en les prioritats. València no sols és una

ciutat plena d’història, sinó que a més ha tingut la fortuna de

defugir la destrucció de les guerres del segle XX, tot i que els

bombardejos de la guerra civil causaren víctimes i destrucció i

que el «desenvolupisme» dels anys seixanta i setanta arrasà

una part important del patrimoni urbà (veritables joies del pas-

sat, palaus, trames urbanes...), que també ha patit la dalla dels

especuladors. Amb tot, València compta amb una riquesa patri-

monial molt considerable.

Conèixer i estimar la memòria col·lectiva té moltes vessants

i una part de l’activitat museística hi està implicada. És per això

que hem optat per un tractament conjunt de la memòria histò-

rica i els museus, conscients de la necessitat d’apuntar també

algunes línies de política museística per aquells museus no vin-

culats a la memòria històrica. Fet l’aclariment, podem passar a

formular algunes propostes que considerem d’interés:

137. Hi ha una primera a qüestió de caire organitzatiu que té

la màxima importància. Més enllà de titularitats jurídiques

88

ciutats que, tot sovint, utilitza el poder polític per a demostrar el

seu predomini i construir o modelar l’imaginari col·lectiu. Grans

contenidors culturals, festivals, arquitectura d’elit o high tech

etc., estan a l’ordre del dia en l’agenda política. Certament, així

ha estat –en diferents versions– al llarg de la història. La despe-

sa cultural (siga alta cultura o cultura-espectacle) guanya pes

relatiu i massa sovint no es veu sotmesa als lògics controls de

rendibilitat social i d’oportunitat.

També és cert que les nostres ciutats (i la de València no

n’és cap excepció) se situen alhora en les antípodes del que

podriem anomenar «cànons de bellesa» i els ciutadans hem de

suportar una ciutat «lletja» (sobretot, però no només, en les tris-

tes perifèries qualificades per algú, amb encert, de «llàgrima de

l’urbanisme»), on tot just ara el paisatge urbà comença a ser

considerat i que ens «regala» els ulls amb un mobiliari urbà caò-

tic, lleig i prescindible. És, si voleu, l’altra cara de la moneda.

Les malifetes esmentades no invaliden però, el fet cabdal de

l’estreta relació entre art i ciutat ni el fet evident que l’art (en les

seues diferents manifestacions) conforma una part important

de la cultura urbana, raó per la qual el seu conreu més encertat,

respectuós i rigorós, ha de ser sempre una prioritat.

Finalment, com ja vàrem indicar en parlar del turisme, cal

reconèixer, sense caure en la mitificació, que la ciutat de

València ha estat històricament el bressol d’un conjunt d’artistes

de relleu internacional, que a la ciutat hi ha hagut sempre un

important ambient artístic. A més, en la cultura popular mateixa

estan molt arrelades determinades manifestacions artístiques

(com ara la música, la pintura, el grafisme, l’escultura o les falles)

i seria un greu error no aprofitar aquest important actiu.

Dit això, podem, ara sí, endinsar-nos en algunes propostes

vinculades amb aquesta relació. També en aquesta vessant, la

ciutat de València és manifestament millorable. Vegem-ne algu-

nes propostes o línies d’actuació, que haurien de ser debatudes

i, si escau, aplicades.

91

territorialitat per damunt de la jurisdiccionalitat político-ad -

ministrativa, tot i que aquesta no es pot obviar, evident-

ment, per la qual cosa cal cercar propostes imaginatives i

de benefici compartit, per a la ciutat i les institucions invo-

lucrades.

140. Per últim caldria adequar els preus dels museus a

nivells populars i oferir descomptes raonables per a visites

escolars (Bioparc i Oceanogràfic tenen tarifes del tot dissua-

sòries). A més les direccions dels museus (Prehistòria,

Ciències, Bioparc, Ocenogràfic, Història de la Ciutat, Ciutat,

MUVIM…) també s’haurien de coordinar amb els profes-

sors de les àrees corresponents.

D. LA CIUTAT I L’ART

Com que en el punt anterior hem acabat parlant de l’activitat

del Museus i les Exposicions no vinculades de forma directa o

indirecta a la Memòria històrica, sembla lògic que continuem

parlant d’un tema important i, alhora, conflictiu: la ciutat i l’art.

Abans de formular les nostres propostes, també en aquest

punt és escaient fer-hi un petit aclariment previ. En primer lloc,

la ciutat és, en ella mateixa, font d’inspiració artística per a la

música, la pintura, l’escultura, l’arquitectura, les arts gràfiques,

el cinema, la fotografia, les diverses artesanies, etc.

En segon lloc, aquestes activitats (que pertanyen al grup que

l’economista català de principi de segle Pere Estasén conside-

rava «activitats superiors») troben la seua matriu més idònia a la

ciutat, on sempre ha estat present de forma singularment inten-

sa la creació artística, tal vegada perquè la fluïdesa de relacions,

la diversitat de situacions, la riquesa i la llibertat de la interacció

social a la ciutat té aquestes conseqüències.

En tercer lloc, cada vegada més la ciutat (també els seus car-

rers i espais públics) és, i ha de ser, un immens aparador de l’art

i la producció artística. Vet ací un actiu de primer ordre de les

90

sibilitats a l’abast, i d’alt rendiment, que haurien de comple-

mentar una Mostra que ha de buscar identitat i diferenciació

al seu àmbit originari: la Mediterrània.

145. Pel que fa a les arts plàstiques –també una manifesta-

ció positiva secular de la ciutat– ja hem parlat de la necessi-

tat de passar per damunt de competències politico-institu-

cionals i coordinar activitats i programacions. El nostre ba -

gatge de pintors, escultors, dissenyadors, il·lustradors, car-

tellistes etc., és ben conegut. Però l’IVAM ha de recuperar

un prestigi malbaratat i convertir-se en un referent no no -

més cap enfora sinó també cap endins. ¿Per què el MUVIM,

la Facultat de Belles Arts, l’Acadèmia de Sant Carles, el

Museu Sant Pius V i tutti quanti han de funcionar per lliure

sense cap coordinació? ¿On son les beques per a joves ar -

tistes i quina quantitat hi dediquem? ¿Per què menyspreem

un dels nostres actius més indiscutibles?

146. Seguint el discurs d’aquelles manifestacions artísti-

ques que tenen una presència (històrica i actual) especial-

ment significativa a la nostra ciutat, ningú no dubtarà que

les Falles estan especialment poc aprofitades tant des de la

vessant artística com turística i tecnològica. Clama al cel la

pervivència dels tòpics de tota mena i la manca del més ele-

mental sentit comú. Cal una reestructuració a fons de les

Falles per a potenciar-les amb una mentalitat diferent. No és

cap utopia. Ja hi ha algunes propostes (una recent investi-

gació finançada per l’IMPIVA) i el que no hi ha, encara, és la

necessària clarividència i voluntat política.

147. Dèiem al principi que la ciutat hauria de ser un gran

aparador on es divulga l’art, la qual cosa vol dir senzilla-

ment que cal que l’art estiga present al carrer de forma pro-

gramada i continuada (escultures, concerts a jardins i pla-

ces, teatre i mim, terrasses d’estiu per projectar pel·lícules

93

141. Com ja s’ha dit amb referència a València Oberta, la

recuperació de l’objectiu de fer de la ciutat de València un

centre cultural de la Mediterrània és encara una possibilitat

real que donaria sentit a moltes manifestacions artístiques,

incloent, naturalment, la Mostra.

142. En el tema de la música –una de les vessants de millor

acollida i resultats– el Palau de les Arts ha vingut a establir

una situació confusa (sense parlar-ne del cost) des del

moment que hi ha una manca òbvia de coordinació entre la

programació d’aquest mega-contenidor (depenent de la

Generalitat) i la que desenvolupa el Palau de la Música

(depenent de l’Ajuntament). Per raons de cost i eficiència

caldria posar fi a aquesta situació.

143. De forma complementària, les bandes de música i els

centres musicals haurien de tindre un recolzament molt més

explícit i operatiu per tal d’aprofitar aquest important cabal

de la cultura popular. No sembla lògic que València sols

tinga la banda i l’orquestra municipal i que no es desen -

volupen bandes de música en barris i districtes que compten

amb una població molt superior a la de molts municipis que

tenen prestigioses bandes de música (sovint més d’una).

¿Per què no prendre la iniciativa d’estendre les bandes a la

ciutat? Això no es incompatible amb els grans espectacles

musicals del Palau de les Arts o del Palau de la Música, però

caldria «reequilibrar» la despesa. El rendiment a termini

mitjà estaria assegurat.

144. València té –a més de la música– una predilecció mani-

festa pel cinema com ho demostra el nombre d’espectadors

o la mateixa pervivència de la històrica Cartelera Túria, tota

una fita de la crítica cinematogràfica. Malgrat això, el cinema

està lluny de ser una prioritat cultural. I tanmateix, la poten-

ciació de l’activitat de la Filmoteca, del Cinema en Valencià de

la Universitat o del Centre de Guio nistes de la UIMP són pos-

92

és fomentar el llibre i la lectura, en diversos sentits. En primer

terme, cal estimular el gust per la lectura, com a instrument de

gaudi i de formació cultural. En segon terme, cal posar a punt

una infraestructura bibliotecària escaient i a hores d’ara del tot

deficitària. A més, cal promoure la producció editorial, una font

menystinguda de creació de valor afegit, i que tant podria apor-

tar a la ciutat. Una ciutat que té un carrer amb el nom de «Les

Arts Gràfiques», i que fou la primera de la península on s’esta-

blí la impremta de Gutenberg de la mà de Nicolau Spindeler,

hauria de fer un esforç per protegir, estimular, prestigiar i donar

empenta al sector del llibre.

150. Els Premis literaris «Ciutat de València» demanen a

crits alguna cosa més que un lifting. Cal reduir dràsticament

el sectarisme i les capelletes, millorar la qualitat i diversitat

dels jurats, incrementar el nivell d’exigència i la dotació eco-

nòmica, i reduir-ne el nombre. Pocs, però bons.

151. Una cosa semblant es pot dir de la política municipal

de publicacions amb uns criteris de temàtiques i autors

esbiaixats i una incidència ciutadana pràcticament nul·la.

152. Pel que fa a les biblioteques de barri, cal augmentar-ne

el nombre i la qualitat, renovant a fons el concepte mateix de

biblioteca popular, que a hores d’ara ha de ser un focus cul-

tural al seu entorn, amb una programació pròpia d’activitats

literàries, i una modernització radical d’ins tal·lacions, contin-

guts, tècniques i procediments. A hores d’ara les bibliote-

ques han de ser multimèdia i multifuncionals.

153. La incentivació de la lectura i la vivència de la literatu-

ra en totes les seues dimensions ha d’esdevenir una priori-

tat de la política cultural a la ciutat. Cal organitzar una inten-

sa vida literària, amb presència constant d’autors i connexió

amb circuits internacionals. Cal potenciar molt més la Fira

95

etc.). Això però, demana, almenys, dues coses: l’establi -

ment d’un Consell de Cooperació Ajuntament-Universitats

que establisca els criteris de qualitat i localització i, en segon

lloc, una forta campanya de difusió de la proposta amb tots

els mitjans disponibles. Tampoc seria sobrer establir intine-

raris artístics, facilitar la pràctica ordenada dels grafitti i

aprofitar les parets mitjeres com a suport de pintura mural.

148. Al punt anterior han eixit dos temes que caldria no obli-

dar. El primer és capgirar la «València lletja» (molt ben des-

crita i analitzada per Adolf Beltran) i retornar al carrer una

dignitat artística i paisagística raonable eliminant bona part

del mobiliari urbà que no sols és lleig sinó que entrebanca

l’ofici de vianant.

149. L’altre tema és el del teatre a la ciutat, una de les acti-

vitats artístiques més deficitàries i abandonades des de tots

els vessants: ensenyament, sales de representació, presèn-

cia al carrer etc. No cal ser avantguarda mundial ni compe-

tir amb Broadway, Edimburg o Avinyó. Cal, simplement re -

cuperar un mínim de dignitat i posar remei a una absència

tan aclaparadora, limitada a les representacions al Principal,

l’Olympia, l’Escalante (infantil), el Rialto, el Teatre Musical

del Cabanyal i poca cosa més. L’enderrocament, després de

l’incendi, del Teatre Princesa podria ser una bona ocasió per

a edificar un espai teatral multifunció que donara cabuda a

moltes iniciatives i grups, en un barri que a més necessita

aquesta mena d’equipament cultural (com s’apuntava a l’a-

partat dedicat al Centre Històric).

E. BIBLIOTEQUES, PREMIS I PUBLICACIONS

Arribem ara al «món» del llibre, un dels més castigats per la

cultura-espectacle. Des de les instàncies municipals s’ha d’a -

portar alguna cosa a una tasca de gran importància i volada com

94

- Fomentar l’estudi i investigació de les festes de la ciutat

mitjançant l’atorgament de beques per a tesis doctorals o la

publicació de treballs interessants. Això comportaria intensificar

les relacions institucionals entre l’Ajuntament de València i

les universitats valencianes.

156.- FALLES4

- Crear la Cavalcada de la Plantà per a substituir l’actual

Cavalcada del Ninot, intensificant-ne la professionalització i el

vessant d’espectacle modern de carrer.

- Crear una nova Cavalcada del Ninot en recollir les comis-

sions els ninots de l’Exposició del Ninot.

- Reforma del Concurs de Falles, amb la creació de premis

transversals amb introducció de jerarquia de premis limitada.

Possibilitat de deixar premis deserts. Introduir jurats mixtos de

fallers i no fallers.

- Potenciar noves formes d’exaltació de les falleres majors

de València, sense mantenidor o amb mantenidors valencians

i en valencià.

- Articular una reforma de l’Ofrena (que comprenga el trasllat a

les dates de la Mare de Déu dels Desemparats).

- Crear una convocatòria regular i operativa de congressos

fallers.

- Redinamitzar i reformar el sistema d’elecció de la Falla

Municipal, apostant per les noves tendències i creant estímuls

per a la participació d’artistes.

- Potenciar intensivament l’ús del valencià en la festa.

- Realització d’un estudi sociològic en profunditat sobre la

realitat social de la festa de les Falles a la ciutat de València.

97

del Llibre. Cal aconseguir que Liber se celebre també a Va -

lència cada tres anys (i no com ara, que s’alterna exclusiva-

ment entre Madrid i Barcelona).

154. Per últim, cal millorar radicalment la coordinació entre

institucions. La Biblioteca Valenciana instal·lada en Sant

Miquel de Reis pateix un subaprofitament d’escàndol i no

desenvolupa les funcions lògiques d’institució capdavante-

ra. No hi ha un Consorci amb les Universitats, la Biblioteca

Central de l’Antic Hospital va per lliure com també passa

amb les Biblioteques Populars o la Biblioteca Serrano Mo -

rales (que hauria de complir realment una funció capdavan-

tera de les biblioteques municipals) o l’Hemeroteca Mu ni -

cipal. Cal un canvi radical per a millorar aquest panorama

impropi d’una ciutat europea de la dimensió i voluntat de

projecció de València.

F. LES FESTES

La València manifestament millorable mai podria excloure la

València festiva. En aquest cas l’aportació externa ha esta espe-

cialment extensa i hem optat per transmetre-la al lector tal i

com ens ha arribat. Ja s’encarregarà la discussió d’ampliar, mati-

sar o reduir el que es proposa ací. Per tal de mantindre l’es -

tructura general, hem optat per assignar un número a cadascun

dels apartats.

155. PROPOSTES GENERALS

- Crear un Institut Municipal de Cultura Popular que done ser-

vei a totes les festes i permeta introduir criteris de gestió cultu-

ral en l’activitat festiva.

- Crear un Fòrum de Participació Ciutadana de les Festes de

la Ciutat. El Fòrum seria especialment important per articular

mecanismes de consens, diàleg i negociació entre el col·lectiu

faller, els veïns, els comerciants i les institucions.

96

4 En el cas de les Falles ja hem comentat en altres apartats la potencialitat

que tindria la construcció d’un Districte Cultural Faller que permetria no

sols que el flux turístic es perllongara tot l'any sino també i sobretot poten-

ciar els múltiples aspectes d’innovació estretament lligats a les Falles.

- Generar mecanismes d’integració dels immigrants en la

festa fallera.

- Realització d’un estudi en profunditat sobre la incidència de

les falles, especialment dels nous materials, en la contamina-

ció de la ciutat.

- Desplegar una política de publicacions coherent, que combi-

ne la divulgació amb la difusió de la investigació.

157. NADAL

- Reformar en profunditat la Cavalcada dels Reis d’Orient, amb

el reforç dels aspectes escènics i la inclusió de valors solidaris.

- Recuperació del cançoner valencià en els concerts de Nadal.

- Potenciar la fira EXPOJOVE, amb el desenvolupament d’edi -

cions monogràfiques destinades a sensibilitzar la infància i la

joventut sobre els problemes socials i ambientals. Alhora,

s’hi ha de reduir la presència propagandística de les institucions

i excloure la presència de grups d’extrema dreta, ultres, racis-

tes, xenòfobs i que fan apologia encoberta de la violència.

158. FIRA DE JULIOL

- Potenciar la participació de grups de música en valencià.

- Definir amb un criteri particularitzat la programació musical

i teatral de la Fira de Juliol.

- Potenciació dels esports i jocs tradicionals valencians.

- Incorporació d’una gran parada musical i festiva en la línia de

les que es fan a les principals ciutats europees.

159. CORPUS

- Reforçar la processó incorporant-hi una direcció escènica i

millorant-ne els elements processionals i bestiari festiu. Re -

definir la presència corporativa i política, evitant actes de pro-

paganda partidista encoberta o palesa.

- Potenciar les representacions dels misteris del Corpus.

99

Aquest estudi serviria de base per a la realització d’un Pla

Estratègic sobre les Falles de València.

- Creació d’un Concurs Municipal de Llibrets de Falla.

- Potenciar la professionalització de la Junta Central Fallera,

especialment en el sector de Promoció Exterior de la Festa,

Mitjans de Comunicació, Cultura i Festejos.

- Generar ajudes per a la reconversió de la Ciutat de l’Artista

Faller en un districte cultural avançat de la ciutat de València,

on es combinen tant els valors patrimonials com els valors de

dinamització econòmica i empresarial.

- Creació de jurats infantils per a la valoració de les falles infantils

(es pot introduir la proposta mitjançant algunes experiències pilot).

- Potenciar la música en valencià, especialment en l’am bien -

tació del cicle de mascletades.

- Incrementar les dotacions d’espai, econòmiques i de personal

del Centre de Documentació, Informació i Difusió de la Festa

de les Falles (CDF).

- Reforma del Museu Faller per a introduir-lo en els paràmetres

més avançats de la nova museologia, amb plantejaments més

moderns, participatius, multimèdia i pedagògics, i molt especial-

ment orientat a difondre la peculiaritat de la festa fallera entre

els turistes que visiten València. Es podrien crear, per exemple,

rutes del Museu Faller al llarg de València, casals i tallers fallers

i Ciutat de l’Artista Faller.

- Reforma de l’Exposició del Ninot, introduint criteris de qua-

litat per al concurs, fent que la participació siga opcional i elimi-

nant mecanismes de censura.

- Intensificar els mecanismes d’implantació de la xarxa d’inter -

net i intranet en les falles. Reforçar la pàgina web de la Junta

Central Fallera com a element d’informació i promoció de la

festa, eliminant la propaganda politicoinstituiconal.

- Potenciar la participació de les dones i dels joves en els llocs

de responsabilitat de les comissions falleres i en la Junta Cen -

tral Fallera.

98

- Programar exposicions i conferències commemoratives.

- Recuperar i incloure la Trobada de Música del Mediterrani.

- Organitzar cercaviles folklòriques i festives dels països de

l’antiga Corona d’Aragó.

G. LA LLENGUA

La qüestió de la llengua es planteja a hores d’ara en termes

molt diferents de fa unes dècades, quan es posava en qüestió

aspectes del tot aclarits, aleshores com avui, per les instàncies

acadèmiques i científiques, per la Universitat. Fins i tot es qües-

tionava l’acord històric de normativització aconseguit amb les

Normes de Castelló de 1932, que adaptaven al valencià les nor-

mes fabrianes. A hores d’ara ja no es discuteix la unitat de la

llengua (reconeguda amb fórmules més o menys barroques pel

Consell Valencià de Cultura i l’Acadèmia Valenciana de la Llen -

gua), ja no es discuteix sobre el nom de la llengua, encara que

hi ha recialles d'antigues batalles i grups organitzats especia -

litzats a atiar vells fantasmes. El tema avui és l’ús social de la

llengua. De fet, sempre havia estat eixe el tema, i és evident,

en termes històrics, que tot l’embolic organitzat al voltant de

denominacions i aquestes qüestions tenia com a objectiu justi-

ficar la dimissió lingüística d’uns sectors socials determinats.

Avui, després d’anys d’escolarització i vigència de la Llei d’Ús,

les coses es viuen i es poden viure de manera molt més des-

dramatitzada. Però hi ha molt de camí per fer, queda una

immensa tasca per davant per fer real l’oficialitat compartida del

valencià i desplegar-ne totes les possibilitats en en camp de l’ús

públic i social, i per arraconar definitivament els reflexos seces-

sionistes, que tant de mal han fet. L’Ajuntament del Cap i Casal

té una gran responsabilitat en aquesta matèria.

161. Aprovació d’un reglament d’ús del valencià com a llen-

gua oficial de l’Ajuntament de València, campanya sistema-

titzada de promoció del valencià en les retolacions, en la

101

- Ampliar les activitats complementàries amb l’organització

d’una trobada amb la participació de representacions teatrals,

musicals i festives de la celebració del Corpus en altres ciutats.

160. NOU D’OCTUBRE

És necessari posar en marxa un setmana d’actes culturals

i festius al voltant del Nou d’Octubre, amb un clar contingut

cívic i integrador. Un conjunt d’activitats que permeta celebrar,

i alhora, reflexionar sobre la ciutat i el país.

Caldria definir un programa que permetera englobar cohe-

rentment i sota una marca paraigua (del tipus Nou dies d’Octu -

bre, ja utilitzada anteriorment) nous actes i, alhora, reconvertir

algunes de les celebracions i activitats que es duen a terme

actualment, redistribuint-les al llarg de nou dies.

La Processó Cívica del Nou d’Octubre hauria de ser ober-

ta, pacífica i precisament això, cívica, tot redefinit el seu desen-

volupament per a evitar el partidisme, l’incivisme, les agres-

sions, la impunitat, les proclames incendiàries i la intolerància. A

més, cal encetar un debat en profunditat per establir criteris

aconfessionals, en sintonia amb els valors constitucionals.

Pel que fa a les activitats actuals, caldria:

- Potenciar el Festival de Pirotècnia, en col·laboració amb la

Diputació de València.

- Millorar les celebracions de Moros i Cristians.

- Reforçar la dimensió cívica i projecció ciutadana dels guar-

donats amb les medalles de la ciutat amb exposicions i confe-

rències complementàries.

D’altra banda, caldria:

- Organitzar una fira d’associacions ciutadanes, amb participa-

ció dels col·lectius d’immigrants.

100

Si hi ha alguna cosa irrefutable en la història de la ciutat arran

del 1991 és que la qualitat de la democràcia ha experimentat un

notable empitjorament. Els ciutadans (clients i copropietaris de

la ciutat) tenen una importància minvant en la presa de deci-

sions i són cada vegada més súbdits i menys ciutadans lliures.

Aquest ha estat el resultat d’una política explícita i hàbilment

populista que ha dut a la pràctica de forma molt eficient allò del

«govern del poble però sense el poble» i que també està a l’o-

rigen de la sistemàtica substitució de la informació per la propa-

ganda. El judici no pot, per tant, ser gens ni mica benèvol quan,

mai millor dit, la qualitat de la democràcia a la ciutat de València

és manifestament millorable. Però, com en totes les altres ves-

sants d’aquest treball, no és la nostra intenció aturar-nos en el

plany ni en la crítica i prou. Hi ha un munt de coses que s’han

de canviar, coses sovint elementals i més bé escassament utò-

piques, coses que només demanen la voluntat política i una

mica d’enteniment, una mica de trellat. Per tal de facilitar i pro-

moure la discussió (tan necessària), heus ací algunes propostes

o línies d’acció que considerem pertinents:

162. La participació ciutadana té com a requisit previ una

informació que s’allunye al màxim de l’estricta propaganda

i que arribe, per diferents mitjans, a la majoria dels ciuta-

dans. En general, en la societat actual, hi ha una gran abun-

dància de mitjans tècnics moderns de comunicació, però de

vegades sembla que hi ha poques coses per comunicar. És

el símptoma que alguna cosa falla. En aquest cas, però, hi

ha moltes coses de les quals informar i unes possibilitats

tecnològiques que ho faciliten. Comptem amb la web de

l’Ajuntament, la ràdio i la televisió local, les xarxes socials

d’Internet i, d’altra banda, no s’ha de descartar el ja clàssic

103

comunicació oral, es crita, pública i social. Promoció de les

retolacions en valencià dels comerços i de l’ús del valencià

al carrer, dignificant l’ús de la llengua. L’objectiu no pot ser

altre que augmentar de manera sostinguda el nombre de

ciutadans que el parlen habitualment i, així mateix, el nom-

bre dels qui l’escriuen amb correcció. Utilització de la xarxa

de biblioteques municipals i casals fallers per a fer cursos

de valencià, especialment adreçats als immigrants, els nous

valencians. El compromís ferm de l’Ajuntament amb el

valencià ha de manifestar-se i ha d’impregnar tota la seua

activitat, col·laborant amb totes les iniciatives i instàncies

que treballen en aquest sentit. La promoció del valencià ha

de ser una política transversal de l’Ajuntament i una condi-

ció regular en tots els seus convenis, concerts i concessió

de subvencions a empreses, entitats, grups i iniciatives.

L’alcadessa o alcalde de la ciutat ha de donar exemple,

adreçant-se als ciutadans en la llengua històrica i pròpia de

la nostra ciutat.

H. LA GESTIÓ CULTURAL

Aquest és un apartat que, afortunadament, pot ser molt

breu. Al llarg del desenvolupament de les diferents vessants

que es poden protegir sota el paraigües comú de la «cultura»,

hem insistit sovint en una idea central: els avantatges de la

col·laboració i la coordinació. Portes endins de l’Ajuntament ha

d’haver-hi un organisme amb estructura gerencial que coordine

i unifique la política cultural per tal que cada delegació no actue

al seu albir i sense ajustar-se a un pla de conjunt. Proposem per

tant la constitució d’un Institut Municipal de Cultura.

De portes enfora, aquest organisme ha d’establir lligams de

coordinació, sota diferents formes jurídiques, amb totes les

altres instàncies político-administratives. El client és el mateix

(el ciutadà de València i la seua àrea metropolitana) i el que hau-

ria d’importar és el criteri territorial per damunt de jurisdiccional.

102

VALÈNCIA PARTICIPATIVA

I DEMOCRÀTICA10

cada dos anys). Els elegits tindrien reducció horària en el

treball i compensació econòmica.

165. La celebració de referèndums o consultes populars

hauria de estar reglada i fer-se amb una certa normalitat

(evidentment en els temes importants i quan ho demane un

percentatge no massa restrictiu de ciutadans) aprofitant

l’estructura de les Juntes de Districte i les noves tecnologies

de comunicació.

166. Cal afavorir el teixit associatiu de la ciutat sense cap

classe d’entrebanc a iniciatives ciutadanes i cal posar al seu

servei la infraestructura de comunicació local. Les associa-

cions existents (de veïns, d’immigrants, culturals, de benes-

tar social, etc.) tindran les portes obertes i gaudiran de les

instal·lacions de les Juntes de Districte. Per raons òbvies és

especialment important d’afavorir l’associacionisme dels

grups amb problemàtiques específiques.

167. Caldria posar en marxa el projecte d’una targeta electrò-

nica (ciutadà metropolità) on figuren les dades d’iden ti fi ca -

ció pertinents i que done accés als serveis públics.

Amb aquest tipus de mesures (i d’altres que, cal esperar,

eixiran a la llum en la discussió), podriem millorar notablement

la qualitat de la democràcia a la ciutat, com correspon a un

esquema de democràcia avançada, a la qual hem d’aspirar.

D’altra banda, sense informació i participació el sentiment de

pertinença i autoestima sols pot basar-se en un perillós populis-

me en el qual el legítim «l’orgull» propi és substituït per la vene-

ració als èxits del «líder» a càrrec d’una població literalment

bocabadada, molt lluny de l’esperit crític i participatiu d’una ciu-

tadania democràtica, informada, conscient i activa.

105

Butlletí d’Informació Municipal (en diferents formats: im -

prés i digital). Cal informar del que correspon a l’acció de

govern però també de la ciutat, com fa la web de l’Ajun -

tament de Barcelona. La informació al ciutadà no pot depen-

dir d’una delegació (més d’una en el nostre cas). És una

tasca lligada al màxim nivell de govern i desenvolupada per

professionals competents no sotmesos a cap esquema de

submissió i por. Cal establir rodes de premsa periòdiques

(setmanals o quinzenals) on es formulen amb llibertat les

preguntes escaients. Cal retransmetre els plenaris, informar

prèviament del contingut de les Comissions de Govern,

publicar a la web plantilles i liquidacions pressupostàries,

les inversions detallades per barris, etc. Hi ha tantes man-

cances i és tan baix el nivell d’informació ciutadana! Per a

què volem una Televisió Municipal si no ompli aquest buit?

163. Sobre la base d’una informació ciutadana molt més

gran en quantitat i qualitat es pot i cal plantejar el tema del

grau de participació ciutadana que avui s’acosta perillosa-

ment a zero. Una primera qüestió seria eliminar la ficció de

les Juntes de Districte (absolutament inoperants) i tornar a

les 19 Juntes de Districte que es corresponen amb els Dis -

trictes vigents. Juntes de Districte que tinguen competèn-

cies, pressupost (l’ordinari de funcionament, les despeses

corrents descentralitzables i una quota d’inversions de lliu-

re elecció) i un regidor delegat com a responsable polític

màxim (vegeu, de nou, el cas de Barcelona). Juntes on esti-

guen representats els veïns amb un sistema de vot paritari

amb el poder polític i vot de qualitat del president, en deter-

minades qüestions. Això estimularia, segur, la participació.

164. Pel que fa a la representació dels veïns, per tal que siga

eficient i operativa, caldria estudiar la fórmula legal que per-

metera eleccions democràtiques de representants a escala

de barri, coincidint amb les eleccions locals (o renovats

104

A més d’assolir un nivell raonable de qualitat de la democrà-

cia local, cal que reivindiquem també una València eficient. La

cultura popular no és aliena a la saviesa i per això (i per manca

d’informació) és més que comprensible que aquesta (l’efi -

ciencia) siga una batalla que la gent del carrer dóna per perduda

de bestreta. És una mena de càstig diví, una malaltia incurable

amb la que cal aprendre a conviure.

Tanmateix, la gestió ineficient no sols ens perjudica a tots

minvant la quantitat i qualitat de les obres i serveis públics (o

fent-nos perdre massa temps en gestions estèrils) sinó que té un

altíssim cost d’oportunitat. Un exemple fàcil: hi ha un consens

generalitzat sobre la baixa productivitat del treball a l’Ajuntament

(per causes diverses que convé analitzar). Doncs bé, aquesta

baixa productivitat suposa que malbaratem cada any més milions

d’euros que l’assignació feta a noves inversions.

Com que la reducció de personal és una mesura inaplicable,

legalment i política, entenem que millorar l’eficiència de la ges-

tió municipal no vol dir altra cosa que augmentar la quantitat i

qualitat de béns i serveis públics sense augmentar els recursos

humans disponibles (que ja s’han situat en nivells preocupants:

uns 6.000 treballadors que representen prop del 40% del pres-

supost anual) i sense augmentar un deute per habitant que

sempre està fregant el límit legal i que és, després del cas de

Madrid, el més elevat de tot l’Estat.

¿És possible millorar l’eficiència augmentant els «resultats»

i congelant els recursos de què hom disposa? La resposta és,

sense cap demagògia, afirmativa. I per a que es faça realitat

aquest objectiu «només» cal un canvi –radical, certament– del

xip mental. Un Ajuntament és com una empresa que produeix

béns i serveis públics i que en lloc de tindre com a objectiu a

curt o mitjà termini maximitzar els guanys (com passa a l’em -

107

VALÈNCIA EFICIENT11

169. El PAM requereix conèixer els recursos financers dis-

ponibles i, per tant, cal elaborar un document de viabilitat

financera on s’estimen aquests recursos en els clàssics tres

escenaris: el pessimista, el continuista i l’optimista.

170. Així mateix, el PAM (base del pressupost per progra-

mes) requereix un canvi bastant radical en el caòtic organi-

grama actual, perquè cal comptar amb unitats de gestió de

dimensió raonable i certa homogeneïtat a les quals se’ls

puga assignar un o diversos programes i la responsabilitat

consegüent. Si un programa és cosa de dos o més òrgans,

no és cosa de ningú.

171. El PAM ha de recollir, lògicament, tots els compromis-

sos ferms de l’Ajuntament tant en l’àmbit urbanístic com en

altres àmbits, perquè el PAM és la base per a l’elaboració

del pressupost per programes anual i si la voluntat política

no té reflex pressupostari és com si no existís.

172. Junt a l’organització de l’actuació per programes (amb

l’excepció de les funcions «horitzontals» d’assessorament),

l’altre element clau per a millorar l’eficiència en la gestió és

la gerencialització de la gestió. Això vol dir, senzillament,

que cal introduir la figura del Director General o Gerent tant

per al conjunt de l’organització com per a cadascuna de les

Àrees de Gestió. Aquest gerents podran ser escollits entre

els funcionaris que hagen acreditat la seua capacitat direc-

tiva o ser reclutats en el mercat. En ambdós casos, seran

càrrecs de lliure designació. Per sota dels Gerents d’Àrea hi

haurà responsables dels programes de cada Àrea. S’esta -

blirà un sistema de compliment d’objectius amb bonifica-

cions i penalitzacions associades (no necessàriament mo -

ne tàries) utilitzant adequadament els complements de pro-

ductivitat. A més, sota la direcció del Gerent o Director Ge -

ne ral i d’acord amb els gerents d’àrea, es posarà en marxa

109

pre sa privada), el seu objectiu ha de ser maximitzar la satis-

facció de las necessitats col·lectives mitjançant la quantitat i

qualitat dels béns i serveis públics oferits, i la seua adequació

a la demanda ciutadana amb el mínim cost possible per tal

que no siga necessari incrementar els impostos i/o recòrrer a

l’endeutament.

Això es perfectament assumible si s’utilitzen adequadament

els coneixements disponibles d’economia d’empresa. El que no

és acceptable és que una institució pública com l’Ajun tament,

amb 6.000 treballadors i més de 800 milions d’euros de pressu-

post anual siga absolutament aliena a la utilització de qualsevol

tècnica de planificació i gestió empresarial i que el concepte de

cost li siga igualment desconegut perquè, segons sembla, tant

se val que les coses costen 2 que 4. L’Ajuntament mai no farà

fallida i seguint la tònica populista i demagògica en què s’ha ins-

tal·lat la dreta que governa, sempre hi haurà algun enemic exte-

rior a qui carregar-li les culpes.

Aquesta és, en síntesi, la diagnosi de la situació. I és essen-

cial que canviem la tendència en benefici de tots. No podem

continuar predicant la resignació i la paciència quan hi ha re -

meis i solucions ben coneguts i aplicats en altres llocs. No és

fàcil l’empresa ni cosa de dos dies però paga la pena intentar-

ho amb determinació. A més, sabem què caldria fer, com ho

demostren les propostes i línies d’actuació que passem tot

seguit a desenvolupar:

168. En primer lloc, cal establir l’absoluta necessitat d’ela -

borar un Pla d’Actuació Municipal (PAM) per als quatre anys

de legislatura. Aquest PAM no és una altra cosa que una

relació detallada de programes d’actuació concrets en el

qual hom fa constar els recursos humans i financers que es

dediquen al programa i quins en són els objectius tot esta-

blint, sempre que siga possible, indicadors de gestió que

facen possible mesurar el grau de compliment i la producti-

vitat associada al programa.

108

mantindrà per a fer possible la contractació de serveis

externs quan siga necessari.

177. Els regidors tindran com a responsabilitat política l’as-

sistència al Ple, a la Comissió de Govern (si és el cas) i la

presidència de la Junta de Districte que li corresponga. No

hi haurà delegació de competències, que romandran en

l’Alcalde i el Plenari i sols es delegaran en la Comissió de

Govern.

178. El gerent o Director General respon davant de l’Alcalde

i el Plenari. L’alcalde com a màxima autoritat democràtica i

representativa de la ciutat disposarà dels serveis dels cos-

sos nacionals, de la secretaria particular, del Gabinet d’Al -

caldia i del Departament de Relacions Exteriors.

Amb aquest conjunt de mesures (i d’altres que eixiran, amb

tota seguretat, de la discussió) pensem que podem bastir una

ciutat nos sols més democràtica i participativa sinó també més

eficient.

111

l’aplicació sistemàtica d’un conjunt definit de tècniques d’a-

nàlisi empresarial (tècniques de direcció, elaboració de qua-

dres de direcció, indicadors de gestió, valoració de projec-

tes públics, anàlisi de les desviacions, gestió de recursos

humans, marketing, gestió de la informació, prospeccions

de demanda etc.).

173. La gestió de recursos humans, la formació i qualifica-

ció del personal i la valorització del «servei públic» seran

peces claus en aquesta reestructuració que introduirà crite-

ris de racionalitat i eficiència.

174. Pel que fa a la situació financera, caldrà abordar amb

urgència un Pla de Sanejament (com ha fet amb èxit

Barcelona) on es faça front als punts crítics referits a la ges-

tió dels ingressos (actualització de matrícules fiscals, anàli-

si de la morositat i de les baixes aprovades), de la despesa

(anàlisi de desviacions, criteris de selecció de la despesa,

revisió de les concessions, eliminació de duplicitats etc.), de

la generació de deute (que s’ha de minimitzar) i de la políti-

ca de tresoreria. L’objectiu és reduir a la meitat a mitjà ter-

mini (8 anys) l’endeutament per habitant, la disminució

d’ingressos liquidats i el temps mitjà de pagament (en

aquest darrer cas es podria plantejar un objectiu més ambi-

ciós com seria el pagament a tres mesos).

175. Els gerents d’Àrea tindran la responsabilitat del control

de la gestió indirecta (com ara empreses municipals, funda-

cions, organismes autònoms, concessions administratives,

etc.) vinculada a les seues competències i els conflictes

entre els responsables de la gestió indirecta i el gerent de

l’Àrea seran objecte d’arbitratge pel Director General.

176. S’elimina la figura de l'assessor tant de les regidories

com dels grups polítics. La quantia econòmica (revisada) es

110

Arribem, ara sí, al final d’aquest breu text on hem intentat

demostrar que la nostra ciutat i la seua àrea metropolitana

podrien millorar de manera molt considerable. Lluny de qualse-

vol temptació de «critica destructiva» (tot i que la critica fona-

mentada mai no és destructiva), podem i sabem fer un conjunt

de propostes o línies d’actuació més o menys difícils o compli-

cades de dur a terme, però sempre viables i amb referents con-

crets de llocs on han estat aplicades de manera reeixida. Unes

mesures que, si s’aplicaven, farien una ciutat clarament millor,

és a dir, una ciutat més oberta, pròspera, lliure, justa, culta, par-

ticipativa, democràtica i eficient.

La finalitat principal d’aquest treball, tanmateix, no és tant

«demostrar» que les coses es poden fer d’una altra manera

com de promoure i incentivar la discussió entre tots els agents

públics i privats de la ciutat per tal d’arribar al grau de consens

més alt possible en benefici comú. Un objectiu que pot semblar

utòpic en una societat tan acostumada a la desqualificació a

priori, a la cridòria, al vol gallinaci, a l’exabrupte.

El format web que acompanya la present publicació ofereix

la possibilitat no sols d’aportar materials complementaris sinó

sobretot de poder participar en el debat –i hi ha temps per fer-

ho, més d’un any fins a les pròximes eleccions municipals, per-

què ningú puga parlar de precipitació– utilitzant una eina idònia

com ara els fòrums d’Internet

Com dèiem a la Introducció, aquest és un paper benintencio-

nat, positiu, centrat bàsicament en les propostes i les alternati-

ves, i que no té cap adscripció «política» definida en el sentit de

partidista. Cap partit està darrere d’aquesta iniciativa i els qui ens

han aportat generosament les seues idees ho han fet en termes

de confiança amical. Per això (els que han volgut) figuren explíci-

113

ELS REPTES DEL SEGLE12

Catorze «objectius» que podrien ser-ne més, o que podrien

ser també uns altres, tant se val. El que importa és que ens

acostumem a debatre civilitzadament, a participar activament, a

fer de nou propostes concretes i globals, a repensar la ciutat, a

bastir una alternativa. I que arribem a convèncer-nos que millo-

rar la nostra estimada València és tasca de tots. Utopia? Potser.

Però tan necessària com l’aire que respirem trenta vegades per

minut. Poesia necessària, utopia necessària.

115

tament com a coautors. Ací teniu les propostes. Ara comença la

discussió i després… que cadascú agafe allò que li interesse.

Potser convé acabar aquest text esmentant unes poques

fites que seria desitjable que la ciutat assolís al llarg del segle

XXI en el qual anem endinsant-nos. Per no estendre’ns, farem

una enumeració succinta d’aquestes fites, sotmeses com tota

la resta a discussió. El nostre particular I have a dream o, si

voleu, el nostre Yes, we can, tindria aquest contingut:

- Una ciutat amb presència activa a l’Europa de les ciutats

i específicament al Mediterrani;

- una situació de «normalitat» metropolitana;

- una ciutat Cap i Casal de veritat;

- una reconversió substancial en ciutat del coneixement;

- una disminució dràstica de la dualitat social;

- una ciutat culta no dominada per la cultura-espectacle;

- una situació de «normalitat» lingüística on hagen de sapa -

regut secessionismes estúpids i enemics exteriors inventats;

- una ciutat que recupere l’espai públic i que supere el dic-

tat de l’automòbil privat;

- una ciutat que haguera resolt per fi de forma satisfactò-

ria la triada ontològica: el riu, l’horta i la mar;

- una ciutat amb una autoestima real a la qual no li calguen

líders populistes i que tinga cura de la seua memòria històrica;

- una ciutat on el verd i el paisatge recuperen protagonisme;

- una ciutat on fóra fàcil posar-se d’acord i on per damunt

de competències i jurisdiccions, primara l’avantatge de la

col·laboració;

- una ciutat amb qualitat democràtica, ben informada i

participativa. Una ciutat dels ciutadans, que no súbdits ni

se guidors de xarxes clientelars;

- una ciutat eficient on els recursos públics s’aprofiten amb

cura i on el servei públic recupere el seu merescut prestigi;

- una ciutat sana i neta on l’aire del mar es puga percebre

per damunt de la contaminació.

114

Amb una explicació inicial. Això havia de ser un pròleg, se -

gons el propòsit inicial del professor i amic Sorribes, editor i fac-

tòtum de la idea i del text. Una confusió, de les tantes que patim

cada dia va fer que jo pensàs que es tractava de fer-li uns co -

mentaris, o unes notes més o menys crítiques respecte del que

ell havia resumit i elaborat a partir de les opinions i propostes

dels diversos participants.

Aclarida la confusió, en una nova revolta de les que patei-

xen els textos i els autors, se li acudí, i jo conforme, de refer

una mica el text despullant-lo d’algunes referències personals

més impertinents que cap altra cosa, per fer-ne això que diu l’e-

nun ciat, una aportació a un possible començament del debat.

Potser perquè som bona cosa d’escèptics quant a la discussió

que pot generar una iniciativa així, ens proposàrem de ser nosal -

tres mateixos els iniciadors, en aquest cas jo mateix.

I heus-ne ací els resultats, exposats amb un aire poc «bar-

but» i gens acadèmic.

1. Sobre el títol

Estic d’acord amb els arguments, i més amb la referència a

l’origen franquista de l’expressió. Tanmateix, i vista la ignorància

del personal sobre el passat més immediat potser hauria calgut

trobar-ne un altre. Que, a més, s’acomodara a la pretensió glo-

bal del paper, que em sembla que no és cap altra que recuperar

la ciutat per a la ciutadania. Propose considerar la proposta de

València per a la ciutadania, o una cosa per l’estil.

117

EPÍLEG

Notes per a València, una ciutat manifestament

millorable o de com es pot encetar un possible debat

RICARD PÉREZ CASADO

generat, com es pot pagar la despesa de les alternatives– a la

denúncia que la gestió neutra, per si algú encara ho pensa, no

existeix; i cas d’haver-hi sempre serà en contra nostra, dels ciu-

tadans i a favor d’una concentració encara més gran dels

guanys i de les plusvàlues. Cal la participació activa, i garantida

pels poders públics. Si cal modificant la legislació. Per cert que

hi ha més temes de governança, com ara la proposta de l’elec-

ció directa d’Alcalde metropolità. S’hauria de mirar des del punt

de vista constitucional si és possible, perquè també està pen-

dent el tema de l’elecció directa dels Alcaldes, i no sé si el pri-

mer responent davant d’una Assemblea metropolitana té

encaix. El tema de les llistes obertes és una altra qüestió que

ningú no vol tocar, ja que s’acabarien les oligarquies partidàries,

i el monopoli sobre el reclutament dels candidats i el control

ulterior sobre els electes.

La cohesió social té múltiples ramificacions. Des del com-

promís urbanístic que hauria d’incloure tots els agents socials,

des dels propietaris i promotors o com es diguen després de la

crisi, als partits, les organitzacions patronals i sindicals, que

sembla que només els preocupen els salaris; a les Universitats,

que també semblen paraxutistes llevat dels professionals del

tema urbà, i en fi, a tot el teixit associatiu que encara funciona,

i no circumscrit a una interlocució cantonal, de cantó, a què

sembla haver-se reduït el moviment veïnal.

La compartimentació de la ciutat constitueix un dels perills

més greus per la convivència, i per tant calen polítiques actives

de vivenda, d’equipaments i de mobilitat que eviten l’aparició de

guetos segregats, o de noves minories excloses, com els xi -

quets i els carrers i les places, els vells i l’accessibilitat.

La mobilitat és una peça clau. Constituí al seu moment una

primera emancipació respecte del medi. I ara ens trobem amb

una indústria d’arrossegament que està damunt la taula de

totes les decisions polítiques: s’ha de mantindre l’automòbil, tot

i Kyoto o el G-8 i la resta. És del tot contradictori: fem biocom-

bustible i deixem sense aliments proporcions enormes de gent;

119

2. Sobre el text de l’editor, que és l’objecte d’aquestes notes

Crec que un tema cabdal és l’amenaça ben real i efectiva del

caràcter irreversible de moltes de les grans actuacions que

s’han dut a terme després de l’abrupta aturada del 1991, ja

encetada amb el retrocés de 1989-1991 (també cal repassar la

his tòria pròpia, i probablement faria recular la primera data al

1987 i el desori de l’esquerra ciutadana i principalment del PSPV,

i de l’anomenada societat civil organitzada en els moviments ciu-

tadans i veïnals).

L’amenaça de la irreversibilitat va des de l’urbanisme a la cul-

tura. Per exemple, trobe engrescador recuperar la mediterraneï-

tat, tan discutida pels nacionalistes com pels altres: és possible

una altra Mostra quan el mercat ja s’ha desplaçat? Col·laborar

amb la seu de la Unió Europea de Barcelona per la Mediterrània,

d’acord, però és possible encara? I qué fem amb la Casa de la

Mediterrània d’Alacant?

Què s’hauria de fer amb l’arquitectura-espectacle de Cala -

trava? Cert que se’n parla de reutilització, de nous continguts.

Hi estic d’acord. Ara bé, s’haurà d’explicar molt bé en un entorn

d’èxit mediàtic de la gran Falla. I explicar no només els costos i

els compromisos financers, sinó també la despesa corrent que

genera l’artifici, i en conseqüència també haurem de filar prim

amb les propostes alternatives. Sobretot quan l’horitzó de les

finances locals suficients s’allunya cada vegada més i no només

a causa de la crisi.

L’amenaça de la irreversibilitat s’ha de fer arribar a la ciutada-

nia, i això ja no és cosa d’una publicació, tot i que, cas de pro-

duir-se la controvèrsia necessària, podria resultar útil. Tanmateix

correspon al debat ciutadà i polític d’abans del 2011, és a dir als

programes electorals i de mobilització de la ciutadania.

La governança... i el retorn de la política. Crec que és un

tema cabdal, perquè és el que pot permetre que la ciutadania

torne a interessar-se per les operacions que atenyen els seus

interessos: des dels impostos –com s’ha de pagar el deute

118

El turisme des de la diversitat de productes. L’exhauriment

del model «eventual», dels events, a què com a bon provin-

cians ens han encolomat els espavilats del pelotazo universal,

és possible que s’accelere en funció de la crisi i de la seua sor-

tida: una vegada més sembla que res no serà igual que abans

pel que fa a les singularitats com la Copa de l’Amèrica o la F 1.

De fet ja s’estan organitzant competicions en paral·lel més

barates i de més fàcil ubicació en funció dels costos. Ara bé,

les infraestructures ja estan fetes, i la seua reconversió sembla

imprescindible: el cas més cridaner, la Marina de València. Quin

és el «pla de negoci»? Cercar un culpable de les nostres des-

gràcies? Com s’han d’amortitzar les inversions que recauen

sobre tots els contribuents del país? Els avals són compromi-

sos de l’Estat, de l’Administració General de l’Estat, i dir el con-

trari és mentir.

A més de les propostes contingudes al text, caldria insistir

en Falles tot l’any, és a dir introduir els turistes en una singula-

ritat certa de la ciudat, explicant-los com funciona, com es fan,

i fins i tot organitzant de tant en tant una exhibició completa, en

una mena de parc temàtic de la festa major. Si no recorde mala-

ment, Rausell i algú més tenen propostes al respecte. I els es -

ports en totes les seues manifestacions. El text va orfe al res-

pecte, i potser algú com Vicent Añó podria il·lustrar a la concur -

rència, com ve fent a les homilies esportives dominicals de

Levante. De fet, la ciutat i la climatologia es presten a acollir

competicions de tots els nivells tot l’any, amb el flux de visi-

tants que això pot generar.

Un comentari addicional. En sentit carinyós sembla com si la

recuperació del Saler o l’operació vertebradora del Vell Llit del

Túria fossen projectes caiguts del cel, producte d’algun déu

grec despistat. Decisions dures, i conseqüències importants

per altres objectius d’aquell moment de màxima exigència, tal

com haver d’indemnitzar per la recuperació de parcel·les, o

combatre la titularitat final de vell llit. I l’Albufera, per fer de

moderns, cacera sí o no? És un parèntesi.

121

contaminem, estem contra la contaminació però promovem la

indústria que contamina.

La compatibilitat precisa de les mesures que es proposen,

limitatives de la mobilitat individual, amb un esforç d’educació

d’ús que requerirà molt de temps. Mentrestant s’imposen les

mesures restrictives, i coactives, amb el reforçament dels mit-

jans de transport col·lectiu, junt amb el foment del seu ús.

Podem creure que la dreta local té interés amb un aital esque-

ma, d’altra banda comú a moltes ciutats europees també regi-

des per la dreta?

El tall, el punt final, de les urbanitzacions disperses de baixa

densitat hauria d’ésser programàtic. I no només des del punt de

vista col·lectiu, sinó pels ciutadans mateixos que hi han optat:

els costos individuals són també insuportables, i la garantia dels

serveis, de l’educació a la salut, o a la mateixa mobilitat indivi-

dual, caríssims. No cal dir per a les administracions locals i les

seues hisendes, i la gestió dels serveis, de la seguretat a les

escombraries, en un territori dispers. ¿Qui fa front, tanmateix, al

tall, sobretot quan molts municipis, sempre a curt termini, han

preferit les compensacions dels PAI de la LRAU sense pensar

en la despesa corrent per al manteniment dels serveis bàsics,

de l’enllumenat al clavegueram? ¿Ha de procedir cada municipi,

en una onada de bones intencions col·lectives? ¿Ha de ser pro-

ducte d’un compromís metropolità, traduït institucionalment

com es proposa més endavant? ¿Ha d’imposar-lo l’autonomia,

via govern i Corts Valencianes? Que és imperatiu resulta fins i

tot massa evident, per les raons adduides al text.

Els ports de l’eix mediterrani, d’Alacant a Barcelona, han

d’estar lligats per una xarxa ferroviària d’ample europeu i veloci-

tat alta per a mercaderies. I amb Madrid i la plataforma logística

de Saragossa. Els ports, com les ciutats, si no s’imposa la burre-

ra de manera indefinida, han de cooperar en competència, que

vol dir assegurar-se les infraestructures i qui gestione millor en

la competència global tindrà millors resultats per la població de

la seua àrea d’influència.

120

liària dels anys noranta i l’inici del milenni, tot plegat sembla haver

estat més potent que el complex moviment social i ciutadà que

posà les bases per fer una ciutat progressista.

La vivacitat dels moviments socials urbans, del 1970 al

1980, orientats sobretot pels partits d’esquerra i singularment

pel partit comunista, s’anà desinflant a mesura que es guanya-

va espai de poder públic compartit amb l’oligarquia urbana, i a

mesura que els seus membres més actius s’integraven en les

estructures municipals, provincials, o les noves institucions pre-

autonòmiques i autonòmiques. I també en la mesura que una

certa crisi interna a les organitzacions d’esquerra s’emparava de

les sigles i les buidava de contingut. No és el lloc per escriure la

llarga etapa de decadència del socialisme valencià o de dibuixar

la pràctica desaparició del comunisme organitzat. Com tampoc

no és el lloc escaient per esbrinar-ne les causes, entre les quals

cal no oblidar una certa crisi d’identitat de la socialdemocràcia

europea i els seus amics eurocomunistes.

La valencianitat i el valencianisme elaborats a partir de les

tesis fusterianes dels anys seixanta han tancat un cicle de més

de trenta anys que ve a coincidir en l’inici del final de l’hege -

monia social de l’esquerra a començament de la dècada dels

noranta. La disputa entre els suposats hereus mereixeria una

reflexió addicional, la de la inanitat per plantejar alternatives, però

és qüestió que potser escapa del propòsit d’aquest paper. O pot-

ser no tant, en la mesura que l’adversari ha bastit una part dels

seus «arguments» en la negació de les propostes fusterianes:

un éxit impensable per a l’escepticisme humanista del suecà.

Coincidència a més amb l’acceleració de la globalitat i l’apa -

rició de nous espais, des de la Unió Europea a la multipolaritat

del món. La retracció sobre si mateixa de la societat valenciana

és un reflex d’autoprotecció, amb l’exaltació de les identitats

fragmentades, devastadora d’una identitat fràgil que havia anat

forjant-se en els últims anys de la Dictadura. La provincialització

n’és un símptoma i una conseqüència alhora. La reducció de

l’espai urbà als termes municipals un altre. I això en clara con-

123

Retorne a la governança i a la possible creació d’instruments

de gestió. N’apareixen molts: Comissariat per la memòria històri-

ca, Agència del Pla Verd, etc. Insistesc que cal una reflexió, també

jurídica, per encaixar tots els temes, que acabaria en una propos-

ta a debatre d’organització de l’Àrea metropolitana, sempre amb

la transparència i la participació de la ciutadania. I del seu govern,

i la compatibilitat constitucional dels municipis, la província que

ara recupera protagonisme (!), i la Comunitat autònoma.

Em sembla brillant allò de les quatre potes: el riu, el litoral,

l’horta i la ciutadania. Ho hem discutit sovint, i no hi torne.

La implicació de la matèria grisa universitària i dels instituts

i agències de recerca i innovació fallen per la dispersió i les

capelletes, a més de la superposició de les Administracions pú -

bliques, que generen al seu torn més capelletes disperses. Tot

plegat un malbaratament de recursos escassos, sense unes

directrius clares i imbricades en el teixit social i econòmic. ¿Pro -

posarem una altra agència, contradint-me, que coordine, orde-

ne, i fixe objectius de recerca prioritaris?

Una certa tradició vol que València siga una ciutat progressis-

ta, republicana. Caldria posar-ho en qüestió, tot això de la tradi-

ció. El republicanisme blasquista, per exemple, en termes de ciu-

tat arribà a ser catastròfic i està en les arrels més reaccionàries

amb presència ben actual. La dinàmica de les classes socials, el

dinamisme demogràfic i l’econòmic han fet que quede la imatge

d’una capital agrària com a imaginari col·lectiu; provinciana tam -

bé. Les noves capes socials urbanes agafen com a referent l’epi -

dermis de la tradició com a signe d’identitat i d’integració: poseu

l’exemple de les Falles, de l’aigua, l’arròs, i Sorolla.

La modernitat s’intentà als anys trenta i la Segona República

República en un clima de fortes tensions socials que ja sabem

com acabà. El segon intent, més durador i no exempt de tensions,

és el dels anys de la Transició i la primera onada democràtica als

anys vuitanta del segle XX. L’empenta tampoc fou suficient per fer

irreversible la senda de progrés. La síntesi de l’oligarquia del sòl,

urbà i agrari que vol ser urbà es consolida amb la lògica immobi-

122

second best, que probablement és el que podríem ser. Dic,

podríem ser, perquè a hores d’ara no arribem a una tal situació,

ni sembla que ho vulguen els actors polítics i socials: es confor-

men en difícil equilibri entre el món mundial d’una banda i el

campanar de cada poble.

Cert que més enllà de les estructures polítiques partidàries i

institucionals, o les organitzacions empresarials i sindicals, hi ha

vida. Tanmateix, sembla esmorteïda pel que fa a la seua actua-

ció i al ressó mediàtic, tan important en l’era de la comunicació.

Un bon exemple n’és aquest mateix paper. Les preguntes, les

de sempre: a quanta gent arribarà? Quin ressó tindrà per enge-

gar un debat col·lectiu profitós? Tant de bo m’equivoque.

El retorn de la política és imprescindible. A nivell global per

fer fora la temptació pretoriana, el retorn dels guerrers que tan

car li ha costat al món les dues dècades precedents. I a nivell

local, i de país no ho oblidem, per garantir-nos almenys aquell

segon lloc dins els sistemes urbans europeus i del món.

La mobilització de la intel·ligència, l’ús del coneixement, i la

comunicació poden ser les eines del redreç una vegada més.

Un corpus eficient de propostes que arriben a la ciutadania, i

que aquesta les faça seues, de tal manera que l’autoria esdevin-

ga col·lectiva. Els instruments estan a l’abast, des de les asso-

ciacions, clubs, fórums d’opinió a la xarxa, a Internet i totes les

seues aplicacions.

El canvi global començà a Iowa l’hivern del 2008. L’esgo -

tament dels neocon esclatà amb la crisi de l’estiu d’aquell any,

i les recialles encara duraran. A l’escala local l’es gotament del

model de la dreta sembla ja imparable, amb els esperpèntics

successos més recents. I la manca de perspectives viables,

sòlides, d’alè col·lectiu poden arribar a constituir una amenaça

per al canvi necessari, perquè no està escrit enlloc que l’onada

global de canvi arribe de manera ineluctable a casa nostra: és

indefugible la feina pròpia, l’empenta que venim proposant.

La ciutat com a espai de cultura i la cultura a l’espai urbà hau-

rien de ser els elements bàsics d’una possible identitat urbana

125

tradicció amb la realitat metropolitana que ací hem tractat de

definir, i no menys contradictori amb els nous fenomens d’am -

plitud territorial cada vegada més gran: des de la petjada ecolò-

gica o la taca d’oli de las relacions econòmiques de la ciutat i el

país.

La interdependència creixent amb un paroxisme del localisme,

heus ací una descripció forçosament simplificadora de la si tuació

en què la dreta es fa amb totes les institucions valencianes.

Redreçar el tot és tasca complexa, sens dubte. Des de la

reformulació del sistema, en el sentit més ampli, a la redefinició

del paper de l’esquerra i la socialdemocràcia. I no cal dir-ho, una

nova formulació com la que es pretén en aquest paper de l’es -

pai urbà real. El localisme estrident no serveix, i aquesta conclu-

sió hauria d’inspirar la reflexió de la ciutadania de cara als prò-

xims anys. La seua ideologia, anacrònica. Els seus instruments,

els que sempre ha usat la vella oligarquia ara revestida de sig-

nes buits de modernitat. Quan estem instal·lats en la crisi, a

esperar, a la joca, i quan escampe encara hi haurà el vell negoci

de sempre.

La resposta als reptes de la globalitat, a la nova formulació

del paradigma del sistema, de mercat controlat per simplificar, i

a la competència creixent entre espais urbans, només pot ser la

d’una nova formulació dels objectius col·lectius que s’assente

sobre la base real metropolitana i de país, únic marc possible de

no voler ser engolits en la mediocritat invertebrada. La dreta

valenciana, ancorada entre el passat mític i el present de devas-

tació que ella mateix ha produït no pot dirigir el canvi que neces-

sàriament ha de produir-se si volem sobreviure com a

col·lectivitat cohesionada i democràtica.

Està per veure si l’esquerra realment existent comparteix l’a-

nàlisi i la teràpia, o es limita també a estar a la joca, en un paper

subaltern dins d’un bipartidisme asimètric que sempre afavoreix

la dreta.

És clar que hi ha més opcions. Una gens menyspreable és

acceptar de participar als nous escenaris com una mena de

124

comprometre’s d’alguna manera en una època d’imatge sense

continguts, de la política com actuació i sobreactuació a l’es -

cenari de les imatges i els gestos, sense relat i sense text. Les

dirigències polítiques en fugen com Dràcula dels alls. Com més

vague resulte tot, millor. I en tot cas els laboratoris d’idees s’es -

tan convertint més aviat en dipòsits frigorífics quan no directa-

ment en congeladors de qualsevol iniciativa innovadora i creati-

va. Són tants els exemples que no paga la pena citar-ne els

casos, dels quals aquesta iniciativa en vindria a ser l’exem ple,

un dels exemples.

3. Creació d’una Autoritat Metropolitana: la proposta jurídi-

ca i administrativa

Acabaré aquesta incitació al debat –reeixida o no, aquesta és

un altra qüestió– amb una referència a un tema cabdal en el

paper que se’ns ofereix per a la discussió: la València Metro po -

litana, tema que ja fa un bon grapat d’anys fou una de les meues

«manies». Caldrà escriure amb rigor la història del Consell Me -

tropolità de l’Horta (la història d’un fracàs no desitjat ni desitja-

ble). Quasi vint anys després, ens proposen que tornem-hi. I

acceptem el repte.

Per tal de no caure de nou en errors ja comesos, ens cal un

jurista-centaure, entre el dret constitucional i estatutari, d’una

banda, i el dret administrati, d’una altra... És díficil perquè a més

cal que tinga percepció política d’allò que es pretén.

El risc de llançar una proposta extremadament radical és

cone gut: que si contrapoder a l’autonomia, que si un nou arte-

facte de l’administració superposat als ja existents, el recel in -

dubtable de les estructures partidàries, i sobretot el rebuig de

les institucions locals realment operatives a hores d’ara.

El guió-consulta al nostre centaure jurídic seria, si fa no fa:

com s’hauria de bastir una instància de govern metropolitana

que tinga com a trets bàsics:

127

de la València metropolitana. I a més, una activitat econòmica lli-

gada tant al propi desenvolupament de la ciutadania com de

cara als visitants, el turisme i la resta.

El tema de la diferenciació cultural, tot tenint en compte tant

l’acumulació històrica i les seues icones, como les noves, que

malgrat que no ens agraden ja formen part del paisatge que

comença a ser reconegut de la nova València.

Tanmateix, és possible la recuperació de la Mostra, com ja he

apuntat? És possible la coordinació efectiva de les ofertes cultu-

rals ara existents? La dispersió de l’oferta fa que el missatge

sovint siga invisible...

De les Falles, com ja he dit, s’ha de recuperar la idea d’un

parc temàtic, unes Falles permanents, de tot l’any, amb piro -

tecnia i la resta, que s’ajuntara als atractius de la visita a la ciu-

tat metropolitana.

Pel que fa a la llengua, en sóc escèptic. Crec que es dóna

una paradoxa: d’una banda és la primera vegada que els valen-

cians són instruïts a l’escola en valencià, alhora que l’ús social,

començant pels responsables polítics de totes les formacions,

és abandonat de manera clamorosa. Reconduir això es fa molt

difícil, perquè constitueix un hàbit social molt estés, i a més

sembla que no els cal a ningú, inclosos els nous dirigents, que

per edat han estat usuaris de la Llei d’Ús i Ensenyament de

l’any 1983. La guetització acadèmica tampoc no contribueix el

més mínim a un desenvolupament ordinari i quotidià de la llen-

gua, i a aquesta objecció haurien de contestar els autors.

La participació ciutadana només serà efectiva si ve imposa-

da per llei, i encara. Les institucions públiques s’acullen a la co -

mo ditat i la formalitat, i cada vegada menys, i això té a veure

amb la desmobilitació, la reducció de les reivindicacions a curt

termini i cantonals i la manca d’alternatives politiques clares, ja

que els actors a la plaça només aspiren, i si de cas, a un relleu

sense canvi en les formes i els continguts.

Que és el que passa si fa no fa quan es fa referència a la

necessitat d’un PAM, que jo en diria pam-i-mig. Això vol dir

126

- impostos propis i recàrrecs sobre impostos d’altres adminis-

tracions;

- cànons, preus i taxes, i qualssevol altres.

Les preguntes «finals»:

a) és viable des del punt de vista jurídic i administratiu?

b) quins ulls de poll constitucionals to quem?

c) ídem estatutaris?

d) quines alternatives hi ha, si es cau? Reformes a l’Estatut, a

la Constitució?

e) quines propostes de modificació legislativa per les Lleis

Orgàniques afectades (de Bases del Règim Local, d’Hisendes

Locals, per exemple)? O de legislació ordinària general i autonò-

mica? O de la legislació electoral, «intocable» des de la improvi-

sació-compromís del 1977?

Tot l’argumentari del text precedent constitueix, o pot cons-

tituir, un magnífic preàmbul a la Proposició de Llei Metro po -

litana. Ara bé, l’experiència dels governs metropolitans que rela-

ten els professors Romero i Sorribes tampoc no permeten gaire

optimisme...

129

a) representativa

b) amb competències pròpies

c) sense més tutela que la judicial, com les altres administra-

cions

d) amb recursos econòmics i financers propis

e) amb recursos humans propis

f) amb capacitat coercitiva per imposar els seus acords i

decissions

La segona pregunta, per ara, és: qui té la competència legisla-

tiva per poder-la crear? Hi posarem alguna cosa més, abans de

respondre.Per exemple: la composició de l’Autoritat Metropolitana

a) el President

b) l’Assemblea Metropolitana

c) el Consell Executiu

d) les Agències especialitzades

Amb eleccions primàries entre tota la ciutadania, elecció

directa per sufragi universal, del President de l’Autoritat Metro -

politana? L’Assemblea: tots els Alcaldes dels municipis i la ga -

rantia de representació de les oposicions locals, i a més per

elecció directa els representants de la ciutadania en una quota

reservada, per elecció directa alhora que el President

El President designa el Consell Executiu, i ambdós els caps

de les Agències especialitzades. Responen davant l’Assemblea.

Parlem-ne dels recursos:

- de les aportacions dels municipis d’acord amb la població i

l’impacte dels serveis i infraestructures que suporten, per

exemple;

- de les transferències per Llei dels Pressupostos Generals de

l’Estat i de la Comunitat autònoma d’acord amb regles predeter-

minades;

128

1. Introducció ..................................................................

2. Una altra visió ..............................................................

3. València oberta ............................................................

4. València metropolitana ................................................

5. València pròspera ........................................................

6. València justa i saludable .............................................

7. València amable, accessible i verda .............................

8. Un nou urbanisme: Pla i Projecte .................................

9. València culta ...............................................................

10. València participativa i democràtica ...........................

11. València eficient ........................................................

12. Els reptes del segle ...................................................

Epíleg, per Ricard Pérez Casado ......................................

ÍNDEX

5

11

17

21

29

41

51

73

79

103

107

113

117

web del Projecte «València una ciutat manifestament

millorable»: www.manifestamentmillorable.com