D O C U M E N T S P E R A L ’ A L U M N E / A D ’ E D U C A C I Ó F Í S I C A

Unitat Didàctica 2: LA RESISTÈNCIA La resistència té una importància essencial alhora de practicar esport de tipus preventiu, formatiu o de rendiment, per ser un element fonamental de la condició física. 1.- Definició de Resistència. La majoria de les definicions tenen en comú el concepte de la resistència contra el cansament o bé la capacitat de resistir davant el cansament ( definit el cansament com la disminució - reversible- de la capacitat de rendiment). Hi ha cansament físic, mental, motor ( = coordinació), i motivacional.

Símptomes subjectius

de cansament. Símptomes objectius registrats de cansament.

- centellejo dels ulls. - brunzeix als oïdes. - sufocació. - Mareixos. - Decaigument. - Apatia davant estímuls exteriors. - Adoloriment muscular.

- Disminució del rendiment esportiu. - Cessió de la força muscular, major temps refractari, elevació del llinda d’estimulació, disminució de les respostes reflexes, tremolor muscular, interferències coordinatives. - Desviacions electrolítiques, increment del lactat, modificacions de pH, disminució del glucogen, etc. - Modificació de l’activitat de les corrents cerebrals (EEG). - Disminució de concentració i atenció, empitjorament de la capacitat perceptiva.

Símptomes de cansament (segons Findeisen 1980).

2.- Classificació i tipus de resistència. A la biografia científica de l’entrenament i medico-esportiva, la Resistència se subdivideix segons diferents criteris. En conseqüència hi ha multitud de tipus de o formes de resistència. A continuació exposarem els que creiem més interessants.

Criteri Nom Característiques. Volum de la musculatura implicada. • resistència local

• resistència general < 1/6-1/7 de la musculatura > 1/6-1/7 de la musculatura

Via energètica majoritàriament utilitzada.

• resistència aeròbica • resistència anaeròbica

una oferta suficient d’oxigen sense participació d’oxigen

Importància per la capacitat de rendiment específic de l’esport

• resistència de base (general o preparatòria) • resistència especifica

possibilitats bàsiques per diferents activitats. adaptació a l’estructura d’una modalitat esportiva.

Definició: La capacitat de resistir psíquica i físicament una carrega durant llarg temps, produint finalment un cansament insuperable degut a la intensitat i la durada de la mateixa i/o de recuperar-ne ràpidament desprès d’esforços físics i psíquics.

D O C U M E N T S P E R A L ’ A L U M N E / A D ’ E D U C A C I Ó F Í S I C A

A continuació, explicarem alguns conceptes bàsics

que sovint utilitzem respecte a la terminologia de l’acondicionament físic o de resistència: • Resistència Aeròbica: L’organisme manté un

esforç mitjançant l’obtenció d’energia amb la presència d’oxigen, és a dir, hi ha un equilibri entre el aport i el consum d’oxigen (sense deute d’oxigen). Aquest metabolisme es produeix en activitats de durada mitja o llarga (a partir de 3 minuts).

• Resistència Anaeròbica: És la capacitat de mantenir un esforç mitjançant l’obtenció de l’energia, majoritàriament sense oxigen (hi ha deute d’oxigen). És el cas d’activitats de forta intensitat i de durada curta (3’ màxim).

• Resistència de Base: ” Aquella resistència al cansament independent de l’esport en treballs de llarga duració que impliquen a grans grups musculars. Amb predomini de la competició aeròbica.” (Jonath 1986).

• Resistència Específica: “ Aquella capacitat d’adaptació a la estructura de càrrega d’un esport/ modalitat de resistència en situació de competició. (Jonath, 1986).

Per destacar més la diferència entre la resistència de base i l’especifica s’ha de subratllar que la Resistència de Base (RB) és transfereix positivament d’un esport a altre. No obstant, la Resistència Específica (RE) (de alt nivell) no és transferible en absolut, però només és pot desenvolupar sobre la resistència de base.

3.- Els sistemes d’entrenament. Per al desenvolupament de la resistència amb les seves diferents formes i tipus, normalment s’assoleixen els objectius de l’entrenament mitjançant l’aplicació de diferents sistemes d’entrenament. Cada sistema té efectes fonamentals, els seus efectes específics - fisiològics que es deuen aprofita en el moment oportú.

D O C U M E N T S P E R A L ’ A L U M N E / A D ’ E D U C A C I Ó F Í S I C A

Sistemes fonamentals. Podem destacar dos sistemes fonamentals: el continu i el fraccionat. Una vegada

coneixem els dos sistemes, podem trobar diferents mètodes d’entrenament que ajudaran a desenvolupar la resistència i que trobaran en els sistemes les pautes bàsiques de treball. Així podem trobar que un joc esportiu (mètode de treball) pot seguir les pautes d’un sistema continu (ciclisme) o d’un sistema fraccionat (futbol).

* Resum dels mètodes fonamentals de l’entrenament de la resistència:

Continu - Constant - Variable - Fartlek (origen suec)

SISTEMES

Fraccionats - Intervàlic - De repeticions

Entrenament total (origen belga)

Entrenament en circuit

Mitjançant jocs - Jocs populars - Jocs esportius

MÈTODES (es basen en un sistema)

De competició • Mètode continu.

Consisteix en una càrrega ininterrompuda i efectiva per l’entrenament al llarg d’un temps prolongat. S’aconsegueixen execucions més econòmiques del moviment i ampliacions funcionals dels sistemes orgànics. A nivell, coordinatiu s’aconsegueix l’automatització del gest motor aplicat (estereotip dinàmic/motriu) i a nivell psíquic, adequar-se a la monotonia de treball.

Efectes de l’entrenament: - Estabilització d’un nivell de rendiment. - Millora de l’economització i la regeneració. - Entrenament del metabolisme dels greixos. - Ampliar el VO2max. - Multiplicar el dipòsit de glucogen.

D O C U M E N T S P E R A L ’ A L U M N E / A D ’ E D U C A C I Ó F Í S I C A

• Mètode fraccionat.

Consisteix en una càrrega interrompuda i efectiva per l’entrenament al llarg d’un temps més (extensiu) o menys (intensiu) prolongat. Segons si la recuperació és complerta o no, ens trobarem amb un mètode d’entrenament intervàlic (temps de recuperació incomplert) o de repeticions (tems de recuperació complert).

4.- L’obtenció de l’ATP.

Per entendre les diferents classes de resistència cal saber com s’obté ATP al múscul, ja que és aquesta la molècula que proporciona l’energia necessària per a la contracció i la relaxació musculars.

L’ATP (trifosfat d’adenosina) és una molècula amb enllaços rics en energia que, quan es trenquen, l’alliberen, de manera que pot ser utilitzada en els diferents processos

D O C U M E N T S P E R A L ’ A L U M N E / A D ’ E D U C A C I Ó F Í S I C A

fisiològics, com ara la contracció muscular. Les vies energètiques amb les quals podem obtenir ATP són les següents:

4.1. VIES ANAERÒBIQUES

Són les que s’utilitzen quan el múscul és sotmès a esforços molt intensos durant un breu període de temps, en què el múscul no té prou oxigen a la seva disposició. Hi ha dues vies d’aquest tipus:

4.1.1. Via anaeròbica alàctica

És la primera via energètica, en la qual l’ATP s’obté a partir de la fosfocreatina, substància energètica emmagatzemada al múscul. Només es pot fer servir durant un temps màxim de 10 segons.

4.1.2. Via anaeròbica làctica

És la segona via energètica, que utilitza els hidrats de carboni dels músculs i els que arriben per la sang per produir ATP. Aquesta via té una durada de fins a 2 minuts i produeix àcid làctic com a residu.

4.2. VIA AERÒBICA

És la tercera via energètica. Primer l’ATP es produeix a partir dels hidrats de carboni i, més tard, dels greixos, en un procés en què intervé l’oxigen. Aquesta via és la que fa servir quan el múscul es sotmès a esforços no gaire intensos, i pot ser utilitzada durant períodes molt llarg de temps. És la que utilitzem en la vida normal i el seu funcionament justifica el que mengem i respirem. Mengem per obtenir hidratis de carboni i respirem per obtenir oxigen que mitjançant aquesta via ens donaran energia.