ui som i com somQSeccions

• BTT• Club Alpí• Coral• Cultura• Curses per Muntanya• Espeleo Club• Esplai• Esquí alpí• Esquí fons o nòrdic

• Famílies• Història• Marxa Nòrdica• Muntanya• Natura• Orientació• Senders• Veterans

Altres activitats i serveis• Arxiu fotogràfic• Biblioteca• Boulder• Butlletí• Campament de vacances• Competició• Cros esquiadors• Cursos• Escola/Formació• Festa de l’Arbre• Marxa infantil de Regularitat• Ping-pong• Ronda Vallesana• Saló fotografia• Sardanes a la Mola• Servei de bar• Col·lecció de minerals, roques i fòssils• Col·lecció material antic de muntanya

i escalada

49 Els nostres minerals,roques i fòssils.Redacció

50 El Camí, la ruta delsenderisme culturaldels Països Catalans,arriba a Sabadell.Montserrat Carbó

52 Visita a la Tomba deGuifré el Pelós.Jordi Roca i Tubau

54 Els nostres poetes.

55 Biblioteca UES.Redacció

56 Les Tècniques deProgressió Vertical (II).Manel Llenas

58 Coneguemles nostres seccions.Redacció

59 L’opinió del soci.

25 Guimerà i la Valldel Corb (II).Antoni Aparicio

27 Campionat d’Europade RogainingRicard Masferrer Clarà

30 Regal de reisa l’Aconcagua.Elisenda Marcos

37 El riu Loira (França)Regió dels Castells. Joan Canals i Sallent

41 Pedalant pelCabo de Gata.Mariona Grau

44 Raquel Garcia, el descobrimentde la muntanya. Montse Carbó i Hors

4 Famílies.

5 Editorial. Comissió Butlletí

6 Arxiu Fotogràfic de laUES. Lluís Fernández

10 La història dels nostresboscos. Francesc Macià

12 Yukon, la darrerafrontera. Joan Real

19 La bella desconeguda:Eivissa. Tuietes d’en Bossa

23 Rèquiem per laCapella dels cortins.Albert Masó i Òscar Massó

141 any 2013

SumariSalut, 14-16Apartat Correus, 42108202 SABADELLTel. 93 275 87 12Fax 93 725 05 90e-mail: info@ues.catweb: www.ues.cat

UNIÓ EXCURSIONISTADE SABADELL

Comissió del Butlletí

Redacció:Marina Antúnez Ferrer,Elisabet G. Bordas,Jordi Roca iAlbert Roig Deulofeu

Disseny i maquetació:Jordi Roca Tubau

Correcció:Manel Bonafacia Roger

Maquetació i Impressió:31GRÀFIQUES SBD, SL.Passatge Teodor Llorente, 2208206 SabadellTel. 93 748 02 66

Dipòsit Legal: B-46479-70

Publicació adherida a laFederació d’EntitatsExcursionistes de Catalunya,Federació Catalana d’Esportsd’Hivern, Federació Catalanad’Espeleologia, FederaciónEspañola Deportes Montaña yEscalada, Federació Catalanad’Entitats Corals i Federació deCurses d’Orientació de Catalunya

Portada:“Expedició a l’Aconcagua”.Foto: Elisenda MarcosContraportada:Parada de llibres St. Jordi 2013.Fotos: Marina Antúnez

Secció FamíliesAquesta secció es dedica a portar la mainada acaminar, segons les seves possibilitats, acompanyatspels pares. Actualment hi ha dues colles, la delspetits i la dels grans. Aquí els veiem de camí alCastanyer de Can Cuc, al Vallès Oriental.Foto: RAMON FORT

Us presentem una nova entrega del Butlletí de la UES. Com javau poder comprovar en el número anterior, aquesta revista espublica ara en un format renovat, més àgil, més informatiu, mésplural i divers. El perquè d'aquest canvi és, sobretot, la voluntatd'intentar oferir un butlletí de qualitat, tant gràfica com en elstextos que s'hi publiquen. Volem un butlletí que sigui útil allector i que pugui incloure tot allò que es porta a terme a la UnióExcursionista de Sabadell durant l'any.

La comissió que us adreça aquesta editorial compta amb personesvinculades al món del disseny, el periodisme, la història il'excursionisme. Creiem que, d'aquesta manera, la revista potarribar a ser una bona eina per als socis, acurada tant en elsaspectes formals com en el contingut. La comissió segueix unscriteris consensuats i rigorosos perquè té clar que el butlletí ésel reflex públic de l'entitat.

Els membres de la comissió volem agrair, d'entrada, la col·laboracióde tots els socis que han contribuït a donar forma a aquest butlletíque us presentem avui. Tal i com vam demanar, les fotografiesque hem rebut són de qualitat i els textos també s'ajusten forçaa l'extensió que s'exigia. No obstant, hem de fugir de l'anecdotaricasolà perquè el que ens agradaria publicar són articlesinformatius, d'interès pel soci. Hem de tenir en compte que elbutlletí suposa una gran despesa per a l'entitat i és per això quecal ser exigents i no desistir en l'intent d'oferir un producte quesigui més que un recull d'anècdotes personals, que no aportenres al lector.

D'una altra banda, volem afegir que tot el material escrit ques'ha rebut ha passat per un procés de correcció ortogràfica iestilística, i totes les imatges han estat retocades pertinentmentabans de la maquetació. Malgrat tot, si encara heu notatmancances, si voleu fer-nos suggeriments, si teniu articles perenviar-nos i encara no us hi heu atrevit, us animem a manifestar-vos pels canals que, des d'ara, utilitzem. Especialment, el correudel butlletí: uesbutlleti@gmail.com. Sense més preàmbuls, usdeixem amb la lectura i esperem que us sigui útil.

Moltes gràcies.

Comissió del ButlletíUnió Excursionista de Sabadell

5

6

L'Arxiu fotogràfic de la Unió Excursionistade Sabadell es va formar l'any 1990 al si de laSecció d'Història. És l'hereu dels arxius delscentres excursionistes “Vallès”, “Sabadell” i“Terra i Mar”. Tenim 670 imatges d'aquellesentitats dipositades a l'Arxiu Històric deSabadell, per una cessió que va fer la UES alMuseu, poc després de la unificació, l'any 1970.Un altre lot el conservem.

L'Arxiu és ubicat a les dependències de laSecció d'Història, on es pot consultar. Conservafotografies des de finals del segle XIX fins al'actualitat, especialment de temàticaexcursionista i de Sabadell i rodal en tots elsseus àmbits. És una realitat gràcies a lesaportacions i a les col·laboracionsdesinteressades.

D'ençà de la seva creació, aprofitant l'ediciódel butlletí, la Secció d'Història dóna a conèixerperiòdicament les novetats que han entrat al'Arxiu, amb especial menció de les personesque ens les han fet arribar, com a mostrad'agraïment i per a informació de tothom. Larelació d'aportacions, d'ençà de les relacionadesal butlletí anterior, les detallem a continuació.

Maria Assumpció Carbonell Dalmases: ensha fet donació del llegat del seu pare, l'enyoratsoci Joaquim Carbonell i Vidal. Un llegatexemplar de més de 15.000 imatges, la majoriade les quals són relacionades i datades en deullibretes d'índex. En ser un arxiu tancat iclassificat, de moment queda com un annex del'arxiu general com ho són els llegats Casanovas,Guixà, Terrazas i Molins.

Aleix Gonzàlez Campaña: 15 postals antiguesdel Castell de Can Feu i dues del bosc, endiferents aportacions.

Maria Antònia Buxó: una fotografia de la IIMarxa Infantil de Regularitat.

Elsa Carné: una imatge del seu pare, Pere.Teresa Arnau: tres fotos del Xalet de la

Molina (una de la inauguració) i quatre dedisfresses per Carnaval, del Terra i Mar.

Carles Olivella: una d'una representacióteatral del Centre Excursionista “Sabadell” iuna altra de la primera setmana de l'Alpinisme,de 1971.

ArxiuFotogràficde la UESLluís Fernández

història

Els Jardinets. Plaça del Doctor Robert. D'ençà del'enderroc del gran casal que hi havia davant l'esglésiadel “Padres”, que juntament amb l'immensa eixidaque tenia esdevingué una gran plaça, se la denominàoficialment del Dr. Robert, però els sabadellencssempre en digueren els “Jardinets”. La imatge ensmostra un detall de l'aspecte que tenien l'any 1954.Cedida per NÚRIA PUJOL PONS.

Francesc Puig Blay: dues imatges d'excursionsa la platja dels anys 1950.

Santi Ginestí Vallverdú: cinc fotografies de l'en-derroc del carrer del Pont i la nova urbanització.

7

Ball de vestits regionals. Durant els Carnavals, l'Agrupació Excursionista Terra i Mar organitzava “balls ambvestits regionals” al local social del carrer de la Salut. Era la manera que havien trobat per celebrar el Carnaval,burlant la prohibició que hi havia durant la Dictadura de disfressar-se. Cedida per TERESA ARNAU(la primera de datl, a l’esquerra). Data 1955.

Dia d’esbarjo a la Font de la Teula. L'Agrupació Excursionista Terra i Mar adquirí uns terrenys a sobre de lafont de la Teula, a Sabadell, poc després de crear la Secció d'Atletisme. L'utilitzaren com a “camp d'esports id'esbarjo” . La imatge d'aquest grup és de l'1 d'octubre de 1933, potser la primera de les celebracions quehi varen fer. Cedida per ANTONI MALET. El seu pare figura a la dreta de la imatge.

8

Manel Segura: tres imatges amb Mn. JosepPlandolit de la Creu Alta.

Jordi Solà: imatge de la col·locació d'un cabledel telecadira al Tobazo, Candanchú, Ainsa,Canfranc.

Maria Calzada: set imatges de la coral LaIndustrial de Sabadell.

Josep Galícia: vint-i-una imatges d'escalada,continuació de les que ens havia lliuratanteriorment.

Antoni Malet Lladó: de l'arxiu del seu pare,Amadeu Malet i Segarra, ens ha deixat copiarun lot de 189 fotografies de molt diversestemàtiques, entre les quals destaquen les degrups excursionistes de l'Agrupació Terra i Mar,a la platja i a la muntanya, com també unaextensa col·lecció de postals de Sabadell i delpaís, anteriors a l'última dictadura.

Ernest Arnau Coll: onze fotos d'excursionsde l'Agrupació Excursionista Pensament i Terrai Mar, procedents de l'arxiu de Josep Arnau,fundador i primer president d'aquesta entitat.

Maria Teresa Coca: trenta-cinc imatges del'arxiu del seu pare, Manel, membre destacatdel Terra i Mar. La majoria són també de grupsd'excursió amb aquesta entitat.

Maria Dolors Junoy: seixanta fotografiesobtingudes pel seu pare Salvador, el reportergràfic del Terra i Mar per excel·lència. Vint-i-sis són d'excursions, onze de sardanes, vuit desortides a la platja i onze de grups d'amics i defamílies. La resta són fotografies d'estudi, teatre,futbol i altres diverses.

Vicenç Mayor: vint-i-nou postals antigues deMontserrat, quatre fotos de catifes de florssabadellenques per Corpus, i quatre més detemes diversos sabadellencs.

Feliu Ferrer: dues de cantada de Caramellesper gent de la Puríssima a la Casa de la Caritatde Sabadell.

Núria Pujol Pons: vint-i-sis imatges de moltdiversa temàtica, amb la particularitat de ser, lamajoria, del seu predecessor Esteve PujolBoixader, i algunes dels primers anys del segleXX. Les afegim a la col·lecció que ens havialliurat el març de 1996.

Lluís Fernàndez López: cinc fotos de fontsi masies del rodal, una de la construcció de laBassa de Sant Oleguer i dues de majòliques deMontserrat i les Arenes.

Elisabet Busqué: tretze imatges en total demares de Déu sabadellenques i de paratges com

Preparatius pel foc de Sant Joan. Tal com era tradicional, l'any 1950 la canalla s'agrupava per carrers i anavaa la cacera d'estris per cremar que apilaven generalment a les cruïlles de carrers o descampats per fer lesfogueres de Sant Joan. Aquesta feina s'intensificava d'allò més el dia 23 de juny, les hores que precedienl'encesa dels focs. Imatge d'una d'aquestes colles, amb el botí obtingut fins al moment, al carrer de MossènCinto Verdaguer, a la zona de Gràcia. Imatge cedida per MARTÍ SALA (el noi de la dreta de la imatge).

9

Enderroc de la xemeneia del Vapor Cosidor. Aquest vapor ocupava l'illa de cases que formen els carrersMontseny, Sant Miquel, Antoni Cusidó i Montllor i Pujal. Per algun motiu que ignorem, la xemeneia no es vaconservar i es va aterrar el dia 23 de novembre de 2011, com es pot apreciar en aquesta instantània.Fotografia d’ANTONI CARBONELL BUSOMS, que ha passat a formar part de l’Arxiu.

Togores, Can Feu, Sant Julià d'Altura, CanGambús i també de la festa Major de Sabadell.

Carles Valldeperas: trenta-quatre fotografiesrelacionades amb l'espeleologia dels últims anysdel Centre Excursionista “Sabadell” i delsprimers de la UES.

Martí Sala: una imatge de canalla amuntegantestris per cremar el dia de la revetlla de SantJoan de 1950 a Gràcia i tres més de la nevadadel 1962, també a Gràcia.

Miquel Àngel Sanaüja: deu fotos d'EnricSanaüja, de la piscina de les Cases del Garcia,conseqüències dels aiguats i de la nevada de1962.

Antoni Carbonell: reportatge complet detrenta-una fotografies de l'enderroc del VaporCosidor, inclosa la xemeneia.

Teresa Morera: una d'un grup al cim delCanigó, de 1974.

Joan Carreras: setanta-nou imatgesd'espeleologia dels últims anys del CentreExcursionista “Sabadell” i principis de la Unió,dues de Can Feu, setze dels aiguats de 1962,una de l'alzina de Can Padró i tres deconstruccions de vials sabadellencs.

Marcel·lí Garriga: Trenta-sis imatges sobrecinema amateur a Sabadell.

Agraïm molt sincerament les aportacionsrebudes, les quals ens permeten tenir cada diaun arxiu millor. Moltes de les imatges de l'Arxiusón sol·licitades per a exposicions i per a il·lustrarpublicacions. Així contribuïm a un millorconeixement de la nostra història. Gràcies.

Notícies breus de laSecció d’Història

Plaça de l’ÀngelAquests dies s'està procedint a la

urbanització d'aquesta plaça. Per a fer-hos'han hagut d'alçar els paviments i feralgunes rases. Fa uns mesos també es vaperforar el subsòl per a encabir-hi el sistemade recollida d'escombraries pneumàtica.En cap cas s'han fet les excavacions prèviesque són preceptives. Lamentable. Unaocasió perduda per saber més coses de lanostra història, especialment com eren lamuralla i el portal documentats en aquestindret.

Llibre 100 anys d’excursionismea Sabadell

Després d'anys de treballar-hi, finalmentha quedat enllestit l'original d'aquest llibrei s'està buscant el sistema més adient perpublicar-lo i posar-lo a l'abast de tothom.

10

La història delsnostres boscosFrancec Macià

Els boscos per on passem en les nostresexcursions, malgrat ser unes comunitatsbiològiques vives i en constant renovació,si els sabem escoltar, sempre ens parlend'història. I d'una història antiga. D'unahistòria vegetal, òbviament; però tambéd'una història humana, la nostra i la delnostre país.

Amb la idea de descobrir aquestahistòria, tot fent èmfasi especial en elsaprofitaments tradicionals del bosc il'empremta que hi han deixat, la Secciód'Història i la Secció de Natura vamorganitzar conjuntament el mes de maigpassat un cicle de xerrades peraprofundir en aquests aspectes.

Vam començar amb una sessió a càrrecd'en Josep Nuet i Badia, conegut botànic,cartògraf i escriptor, autor de nombrosesguies de muntanya i llibres sobre flora ivegetació d'arreu de Catalunya (com laimponent Flora de Montserrat, en tresvolums).

Nuet ens va oferir una visió generaldels boscos que actualment trobem aCatalunya i dels factors que hancondicionat el seu creixement idistribució.

Amb això va assentar la base sobre laqual les altres xerrades podrien explicarmillor aquesta història forestal.

La segona sessió va anar a càrrec del'Albert Roig, arqueòleg i historiador dela Secció d'Història, que ja va tractar deple els aprofitaments tradicionals delbosc, fent un extens repàs de les matèriesprimeres i la diversitat de productes quese n'han obtingut al llarg del temps: fusta,llenya, carbó, suro, pega, trementina, olide ginebre, fruits silvestres, plantesremeieres, etc. Va remarcar especialmentles formes d'explotació que feien possible

natura

aquests aprofitaments, alguns bencuriosos, com també els rastres, a vegadesdifícils d'interpretar, que ens han arribatfins avui.

Un d'aquests aprofitaments, elcarboneig, per la seva importància imagnitud durant segles, ha afaiçonattotalment els alzinars actuals, i per aixòva ser objecte de la tercera sessió, queens van oferir els membres de l'AssociacióEl Sui, de Cànoves, al Vallès Oriental.Aquesta associació és l'organitzadora dela festa de la carbonera del Montseny.Enguany n'han fet l'onzena edició. Alllarg del mes de març han fet reviureamb entusiasme als canovencs i a lamunió de visitants que s'hi apleguen,l'art i l'ofici dels carboners, tot seguintles diferents fases d'aquest ancestralprocés, des de la construcció de la típicabarraca de carboners, la formació de lapila de troncs, l'embalumar, la crema dela carbonera -nit i dia durant unasetmana, fent torns de guàrdia per vetllarque tot rutlli-, i finalment la treta i lavenda del carbó. Tot aquest interessantprocés ens va ser molt ben explicat perla gent del Sui, amb tot detall, a partirde les imatges d'un muntatge que recreaaquesta lloable iniciativa.

Finalment, la darrera xerrada va tractarun altre dels impactes que més hanconfigurat els nostres boscos: l'expansióde les vinyes durant el segle XIX i eldesastre de la plaga de la fil·loxera, queva arrasar tot Catalunya entre 1878 i 1900,

11

Geografia de Catalunya, v. I, Editorial Aedos.

i canvià la fesomia de les nostresmuntanyes mediterrànies. FrancescMacià, de la Secció Natura, va subratllarla magnitud d'aquest desastre, produïtper un pugó minúscul, vingut d'Amèrica,que destruí 385.000 ha de vinya al nostrepaís. Aleshores moltes vinyes ja van serabandonades definitivament. Lespinedes, sobretot de pi blanc, van anarcreixent en aquestes feixes abandonades,i quan la seva explotació ja no va ser

rendible, la concentració d'unabiomassa tan inflamable va propiciar, afinals dels anys seixanta, l'aparició d'unaaltra plaga: la dels incendis forestals.

Aquest cicle de xerrades va ser seguitamb molt d'interès per un bon nombred'assistent, amb ressò a la premsa local,i atès que es tracta d'un tema que ésdifícil d'esgotar i que té un interèsindubtable per als excursionistes, ensplantegem de donar-hi continuïtat.

Yukon,la darrerafrontera*Joan Real

13

*: En memòria de 'Pitu Alaix', escalador del Terrai Mar que em va ensenyar a anar per la muntanyai a pescar. En agraïment als meus pares Joan iSoledat, amb qui vaig descobrir el meu estimatSant Llorenç.

La primavera-estiu de 2012 i en elmarc d'un projecte d'investigació de laUniversitat de Barcelona, vaig tenir laoportunitat d'anar a la estació de recerca'The Kluane Lake Research Station', quepertany a l'Arctic Institute of NorthAmerica, situat al Parc Nacional deKluane a Yukon (Canada). L'objectiu erapoder participar en les recerques queporta a terme el Dr. Charles Krebs,eminent ecòleg descobridor i estudiósde les xarxes tròfiques en ecosistemesboreals, i dels seus cicles a llarg termini.

El Dr. Krebs té una llarga carreracientífica reconeguda a nivell mundial,amb centenars d'articles científics i llibrespioners en Ecologia i que els nostresestudiants segueixen fil per randa aCatalunya.

A Kluane, el Dr. Krebs porta més de40 anys realitzant seguiments de labiodiversitat (espècies, hàbitats, processosecològics i ecosistemes) de formasistemàtica i amb protocols rigorososestandarditzats. Aquests seguiments queatenyen tots els elements representatiusdels ecosistemes boreals (des de laproducció de plantes fins als óssos), esrealitzen metòdicament cada any, a lesmateixes àrees i amb els mateixosprotocols, cosa que permet conèixer comfuncionen aquests ecosistemes i a lavegada tenir indicadors de com estancanviant al llarg del temps. Aquestesestacions que es diuen de seguiment dela biodiversitat a llarg termini sónessencials per predir què pot passar enel futur en un marc de canvi global delplaneta.

Feia molts anys que m'interessavapoder conèixer in situ aquests estudis iel seu principal impulsor, el Dr. Krebs, i

ja no diguem poder-hi participar, ja queun dels humils interessos de qui escriués que algun dia al nostre país elsseguiments de la biodiversitat es puguinconsolidar, tot establint àrees específiqueson es portin a terme seguiments a llargtermini com una eina que genericoneixement i ens permeti abordar elsgrans reptes de conservació que té i tindràla natura en el futur.

Vull agrair des d'aquí el fet que el Dr.Krebs vagi fer possible que anés a Kluanei m'acollís en el seu equip, així coml'acollida dels gestors de l'Estació a LanceGoodwin, Sian Williams i Bronwin,canadencs de socarel, custodis d'aquestamagnifica terra encara salvaguardada del'explotació humana i que em van ferpartícip dels seus anhels i estimes. Aquestarticle vol tan sols relatar algunes de lesvivències curioses en moments de lleure.

Som primers de maig. Acabo d'arribara l'Estació de recerca de Kluane (Nordel Yukon), a més de 200 km per carreterade la ciutat més propera, entremig deboscos d'avets blancs, llacs i riusinacabables. L'Estació són cinc habitaclesseparats: un, la cuina-menjador; un altre,el que em podríem anomenar 'despatxos'de recerca, en el fons quatre parets defusta d'avet al més autèntic estil americà;una minioficina dels cuidadors del centre;un pels lavabos i dutxes i unaminibiblioteca (dita congelador).Esparses per l'àrea, hi ha 'cabins', petitescabanes de fusta (podeu veure la mevaa la foto) d'uns pocs metres quadrats onúnicament hi ha un o dos matalassos:l'únic objectiu és dormir. Aquests darrersno tenen cap tipus de calefacció ni llumartificial. Tot plegat, molt net, ordenat irealment acollidor en aquesta àrea remota,inhòspita i una de les més fredes del planeta.Alguns hiverns arriben a -45 º C.

En tota l'àrea no hi ha cap tipus decobertura de telèfon. A l'Estació, untelèfon públic i internet via satèl·lit queva com i quan pot.

14

La situació de l'estació, impressionant:davant del llac de Kluane encaratotalment glaçat, a l'altre costat de laDestruction Bay i a sota de les Saint Eliasmountains, la serralada més grand`Amèrica del Nord i una de les mésgrans del món (4 vegades la superfíciede Catalunya) amb pics de gairebé 6.000metres i glaceres de desenes i desenes dequilòmetres. Aquí un se sent, si no fospels quatre humans que hi ha a l'Estacióde recerca, com si estigués en un altremón.

Al segon dia a la tarda, tornant de ferels mostrejos de ratolins i esquirols a lesparcel·les amb l'equip de recerca, tansols arribar surt amb presses de l'Estacióun xicot fornit i alt com un Sant Pau, sesaluda amb el director de l'equip derecerca, en Charley, i diu ràpidament:'me'n vaig a pescar!'. El Charley li diu:'ei! en Joan, que ve de Catalonia, tambéés pescador!'. Me'l presenta en unmoment: és en Duncan, cuiner del'Estació. Em mira, i com si l'haguessinenganxat in fraganti, em diu: 'Would youcome!' (Podria venir!). Li dic que sí. 30segons per a buscar la canya i quatretrastos i ja som en un vell Chevrolet. Mitja

hora de viatge i arribem al Jarvis River.Riu mitjà per ser al Yukon, amb uncorrent impressionant i encara molt plede neu a les vores. Li dic de quedar-meamb ell només per veure què pesca i compesca.. Em diu amb quatre paraules:'Graylings and come downstream' (Tímalsi vénen riu avall). Em fa la sensació queno li fa excessiva gràcia que estiguipescant a prop d'ell i que el miri, i pertant m'ha dit clarament que me'n vagimés avall. Així ho faig. Ensorrant-me avegades per més de mig metre de neuentre avets i bedolls, baixo riu avall. Il·lúsde mi, amb la gelor que fa munto la mevacanya de mosca seca, i no veigabsolutament cap peix que es mogui.

Al cap d'una estona i vorejant el riu,en un primall veig un peix com un fuetriu amunt. Deu ser un 'arctic grayling'(tímal àrtic). Poso nimfes. Res de res.Poso la mà a l'aigua, realment el primerestadi líquid després del gel!

M'acosto al Duncan, i pesca amb boiai esquer. Em diu que ha tingut picadesperò res.

Comença ja la lenta posta del solboreal i decidim tornar. Pel camí emcomença a explicar les meravelles

La estació de recerca de Kluane, al costat del llac del mateix nom, al mes de maig. Al fons, els primers'turonets' del que seria la gran cadena muntanyosa de les Saint Elias Mountains, on hi ha el Mount Logan,el segon més alt de Nord-amèrica. JOAN REAL

15

d'aquest Yukon, on no hi ha gent, tot ésnatura salvatge i segons ell fer de cuineren aquest escenari és la millor feina i llocon pot estar del món. Arribem i ensacomiadem.

Passen els dies, jo amb les meves feinesde recerca, poc temps per pensar en lapesca, i menys amb les nevades que vancaient. Hi ha dies que estem a 9 sota zerode mínima a finals de maig! Els arbresencara no tenen fulles.

Ell cuiner, a l'estil podríem dirnord-americà. Només veure't per la cuinaa qualsevol hora, et repeteix el mateix

'Don't be late!!' (No arribi tard!!), cridantde manera alegre.

A la 1 en punt, quan dinem, o a les6, quan sopem, surt pocs segons abansde la cuina, i toca de manera furiosa untriangle enorme de metall que hi ha forala caseta per avisar tothom, fent uns crits,xiscles (a l'estil cowboy) i xiulets que essenten a centenars de metres i quesembla que els faci un possés per algunmal estrany. Tot un ritual i tothomcontent a taula.

Sovint hi arribo una estona abans i elveig preparant el sopar escoltant el millor

'Grizzly' de mida gran. Al costat de l'estació era freqüent trobar petges d'ós, i el campament de recerca delsesquirols havíem de tenir-lo envoltat de fils de corrent elèctric per tal que no entressin. Poden ser perillosossi deixes menjar o te'ls trobes inesperadament pel bosc. L. GOODWIN

16

rock dels anys 60 i 70. El primer dia, ensentir una música, em pregunta: 'què etsembla?' Li dic: 'collonuda la música dePink Floyd'. Em mira i em diu que és eltercer disc de la banda, el títol... i jomodestament: 'vols dir que no és elprimer amb el Syd Barrett.' Es gira desobte, i em diu, 'Yeah, Yeah! Great!!Great!!' (Sí! Gran!!). Li ha canviat la cara,sembla que m'ha acceptat com uncol·lega. Aleshores li confesso que li heestat prenent cerveses que té a la sevanevera, però que quan vagi a la ciutat jales hi tornaré. Es posa a riure i emconvida a una. Jo el convido a fumar i ésqueda parat. 'Com ho saps? Aquí no hosap quasi ningú!' Ja l'havia vist d'amagat.

A partir d'aleshores comença unaamistat. En Duncan ha estat anant apescar cada tarda un cop fet el sopar ino me n'ha dit res. Tampoc el vullatabalar.

Tinc l'oportunitat d'anar aWhitehorse, llogar un cotxe, comprarcervesa i tabac, i una canya de 20 dòlarsd''spinning'. En tornar, em paro al JarvisRiver per a provar la canya.

En acostar-me al riu, des d'uns matollssento: 'Hi Professor!' (Hola, professor!),com en conya sempre em diu en Duncan,que està pescant en una vora. Lipregunto: 'com has vingut? No veig elteu cotxe'. I em respon: 'he anat a lacarretera, ha passat la policia i els he dit:ei!, porteu-me a pescar! i així ho han fet.Per això els paguem no?'.

Amb la meva senzilla i nova canyad''spinning' agafo el meu primer 'arcticgrayling'. Aleta dorsal enorme, blavíssa,brillant, una preciositat: decidim agafar-lo, em diu que són molt bons, i que ensl'enduem.

El Jarvis River a l'inici del desglaç. Ple d''artic graylings' (tímals àrtics), óssos, castors, ants, linx i algun llop.JOAN REAL

17

Jo usualment estic acostumat a tornartot els peixos que pesco vius a l'aigua. EnDuncan de seguida em diu: 'escolta,m'han dit d'un altre lloc al mateix riumolt bo per pescar. I és a prop'. Decidimanar-hi. Segons ell, hem d'agafar elprimer trencall de camí de terra i en cincminuts hi som. Amb el meu cotxe turismemés baix que una panerola entrem alprimer camí. Ple de fang, decidim deixar-lo i anar a peu: 'són 5 minuts'.

Comencem a caminar, entre mulleres,petits estanyols, i boscos d'avets. Ja famitja hora i cap rastre del riu. Pel relleui on veig les muntanyes i vall penso queés lluny. Li dic: 'Ei, Duncan, no veus lesmuntanyes? Això ha de ser força lluny'.Ell diu: 'no, no, veus l'aigua del camí comva avall, ha d'arribar al riu'. Jo li contesto:'és clar que sí, però el fons de la vall niel veiem!!' Continuem. Pel camí, petgesde diferents 'grizzlies' (óssos bruns), und'ells molt gros al costat d'unes petgespetites, segur mare amb cria. D'altres d'ós

negre, d'ant, de linx, de coiot i al finalunes d'enormes de llop. El lloc: el paradísdels bitxòlegs. De tant en tant sentimremor per dins el bosc (el més probable,óssos) i en Duncan, una mica preocupatcom si li fes respecte. De fet, el primerque em van donar en arribar a l'Estacióva ser un esprai antióssos, que tots elsinvestigadors porten, menys el Charleyi jo. Seguim i seguim, jo ja no dic res, ésclar que el riu és molt lluny però ja hiarribarem. Una hora i mitja, i el riu!!

Baixa amb un corrent fortíssim,impossible pescar. Ell em diu que aniràuna tram riu amunt buscant llocs i jo li

'Artic Grayling' o Timal àrtic. Peix pescat a mosca i alliberatviu a l'aigua. Pesca sense mort o 'catch and release'.JOAN REAL

18

dic que aniré riu avall. Vaig tirant riuavall. Molt difícil de seguir per com estàde brossa. A més, sovint meandres vellsplens d'aigua i jo no tinc pas per oncreuar. A base de seguir riu, i buscaralguna vora arremansada he aconseguittreure 3 'graylings' força bonics que deixoanar. Al cap d'una hora decideixo tornaral primer lloc on ens hem separat, doncsno hem quedat en res. En alguna ocasióm'ha semblat sentit algun crit llunyàapaivagat per la remor de l'aigua del riu.

Arribo al lloc. Ni rastre d'en Duncan.Crido, res. Vaig pensant què deu haverfet o què li pot haver passat. Se m'acutde començar a revisar la vora del riu onhi ha fang per si hi ha algun senyal, i enun voral escrit al fang 'Come out fish,Joan!' (Peix fora, Joan!).

Interpreto que ha plegat i que potserha tornat al cotxe. Desfaig el camí,sempre intentant trobar les seves petjadesde tornada per verificar que ha anat alcotxe. En trobo de tota bèstia vivent peròfins al cap de mitja hora no distingeixoclarament una petjada de tornada, ja queell intentava sempre no passar pel fang.

Arribo al cotxe. No hi és, en Duncan.Miro pels voltants, crido, miro a terra,res. Fins que pujo al cotxe i al parabrisesescrit amb fang: 'Pick me at the bridge'(Recull-me al pont). Es a dir, al primerlloc on ens havíem trobat. Arribo al pont,veig un pescador (l'únic vist en un mes!)i em diu només veure'm: 'Duncan is here!'(Duncan és aquí!). Torna a ser al mateixlloc. Em diu: 'vols pescar més?' Jo li dic:'sí, sí, però tiro riu amunt.' Arribo a unmeandre relativament quiet, tiro onl'aigua fa uns remolins, va contracorrenti que avui he endevinat que agrada als'graylings' ja que hi deuen trobar l'alimentque s'hi concentra. En un momentn'agafo nou de grossos. Amb això arribaen Duncan i és queda de pedra. Em diu:'nou!!! Jo no n'he agafat cap!' I afegeix:'ostres, si només se'n poden pescar 5!'Però fa els comptes i em diu que comque abans n'he agafat un i ara nou, entotal són deu i som dos pescadors. 'Oh!!!!

Daily catch limit!! Go home!' (Oh!!! Justel límit diari!! Tornem a casa!).

Pel camí, veig que en Duncan estàmés content que mai. Feliç i content, ino ha pescat res! No para de xerrar, defer lloances i de dir que això és fantàstic.Veig que per un anglosaxó que uncompany tingui èxit és un gran motiu defelicitat. Per un mediterrani, més aviatseria al contrari:, enveja, sovint maliciosa.

Supercontent, mentre posa música'country' a la ràdio, i en les immensescarreteres envoltades de boscúries deYukon, anem tornant en una posta desol boreal eterna, amb una sensació queno havia tingut mai i que em transportacom si fóssim en una pel·lícula. Pensodins meu: 'estic somniant, què collonsfot un vallesà aquí a la quinta forca delmón!'.

En Duncan, més feliç que mai, emdiu: 'ara arribarem, cuinaré els 'graylings'especialment per a tu, beurem whisky(que el paio tenia amagat) i escoltaremPink Floyd!!'

I així va ser i va néixer una amistat, iun mediterrani va aprendre per què hasde ser feliç quan el teu veí té èxit.

Podríem pensar en solidaritat, encompanyonia, en amistat, segur que aixòés així. Però també, si un pensa una mica,si el teu veí té èxit, tu també te'n potsbeneficiar i pots aprendre com tenir èxit.L'endemà també em vaig quedar paratcom els becaris, i especialment lesbecàries, van ser les primeres que es vanacostar i supercontents em van ajudar aescatar els peixos, treure'ls les tripes inetejar-los, sense cap mena de fàstics nihistòries, cosa que al nostre país dubtoque passés. Tota l'Estació vàrem menjar'graylings' per sopar.

Kluane, Maig-Juny del 2012

19

les nombroses torres defensives de lacosta (Sal Rossa, Ses Portes, S'Illa Murada,etc), les mateixes muralles de Dalt Vila(a Eivissa), les esglésies rurals i lesmateixes cases pageses que es faran enllocs elevats i amb grans parets, etc.

La casa pagesa o casament és la casatradicional del camp d'Eivissa (Fora Vila).Formalment s'assembla a les cases debona part de la costa mediterrània. Escaracteritza per la seva forma deparal·lelepípede, amb parets gruixudesi finestres i portes petites, la sevafuncionalitat i la seva adaptació iintegració a l'espai rural. Els terrats tambésón gruixuts, plans i a diferents nivellsper tal de recollir l'aigua de la pluja . Elcasament s'orienta sempre al sud en lesseves obertures per tenir més hores dellum solar. Se'n poden veure encaramoltes, totes pintadetes de blanc.

Si un s'escapa de la costa més turísticai penetra cap l'interior o va per la costamés feréstega, es trobarà amb una petitparadís que no té res a envejar a la veïnai mitificada Formentera. Ho pot fer apeu, en BTT, en bicicleta de carretera....sol, en família, amb la colla.... Disposade 210 km de costa de perfil irregular,molt accidentat i de nombrosos turons ipuigs de roca calcària coberts de boscmediterrani exposat a un freqüent xaloc.Es tracta d'una illa de relleu muntanyós,si bé són elevacions suaus.

Potser que us sorprengui el títol queencapçala aquest petit article. Ja sabemque la bellesa sempre és una cosa relativaque depèn dels cànons de la moda, delmoment personal, de l'època de l'any oel moment del dia. I de moltes altrescoses. Però jo insisteixo i us convido acomprovar personalment si hi ha o nohi ha bellesa a la petita illa mediterrània.Teniu multitud de corriols, camins icarreteres perfectament senyalitzats perpoder-la recórrer com vulgueu.

Per començar, hem de distingir entrela marca Ibiza, la frívola, la del desordre,la del turisme de masses, de l'oci, delxivarri, de l'atrafegada vida nocturnasobretot a les grans platges (Platja d'enBossa, Talamanca, Benirràs, etc). Il'Eivissa de sempre, la més propera a lanaturalesa, la descendent de l'Ebususromana i que tan va captivar els hippiesdels 60 i 70, la que té zones d'alt valornatural, la que té cales i platges i boscosi turons i poblets... per a aquells quebusquen tranquil·litat. Teniu 85,64 km2

per aconseguir-la!.

Pel seu valor estratègic, l'illa ja foupoblada des de temps protohistòrics. Sesap del cert que hi van passat elscartaginesos (li van dir I-busim), els grecs(li van dir Pityussa és a dir, lloc abundantde pins), romans (Ebusus) vàndals,bizantins, ... fou incorporada a l'islami conquerida pels catalans el segle XIII.

També la pirateria barbaresca hi facap; testimonis d'aquesta època en són

La belladesconeguda:EivissaTuietes d’en Bossa

Cap el nord hi ha el massís d' ElsAmunts que va del nord-est al sud-oest,un massís calcari amb grans penya-segatsque protegeix dels vents del nord sobretotels plans agrícoles d'Aubarca i de Corona,quasi fins al de Balansat.

Si bé per tota l'illa ensopeguem ambnombrosos turons o puigs, al sud-oest hiha el més alt de tots, Sa Talaia, amb tansols 475 metres d'altitud, al municipi deSt. Josep de sa Talaia. Molt a prop, mésa ponent, hi ha el paratge protegit deles illes d'Es Vedrà i Es Vedranell, de granbellesa, sobretot vistes des de la Calad'Hort o des de la Torre dels Piratessobre es Cap des Jueus. I més a l'oest

Eivissa. TUIETES

encara el paratge natural tambéprotegit dels Illots de Ponent, famós perla diversitat de sargantanes autòctones.

Ses Salines, al sud, zona rica en estanyssalins encara en explotació quesimultaniegen amb zones de dunes iplatges. Lloc ideal per a la nidificaciód'aus i punt d'aturada per les de pas. Ésun paratge molt freqüentat pel turismetan de platja com senderistes però alhoratranquil.. Hi ha la bonica ruta del Capdes Falcó des d'on es divisa perfectamentla reserva marina Des Freus i totFormentera.

Entre aquest relleu tan accidentat fruitdel plegament de materials dipositats al

20

21

mar fa molts milions d'anys, cridenl'atenció les Badies de Portmany, aponent, i d'Eivissa, a llevant. Sóndepressions parcialment omplertes permaterials sedimentaris, fet que dona lloca uns bonics plans actualment ocupatsquasi majoritàriament pel sector serveisi solcats per una bestial autopista. A laresta de l'illa, l'agricultura s'aconsegueixarrabassant el bosc i construintnombroses feixes per guanyar desnivell.

L'únic riu d'Eivissa és a Santa Eulària,a la banda de llevant, que travessa quasitota l'illa de nord a sud, la major partper sota el llit arenòs. L'aigua, doncs, ésun bé escàs que s'aconsegueix ambimportants aqüífers, avui diasobreexplotats. No és difícil d'imaginar,doncs, que quan arriba la temporada

Fotografia • Video • LaboratoriPasseig de la Plaça Major, 4 - 08202 SABADELL - Tel. 93 725 91 14

movifot@fotomonistrol.com - www.fotomonistrol.com

Sant Miquel. TUIETES

Cala Codolar. TUIETES

22

turística, de maig a octubre, hi haproblemes greus de subministrament.

El 1999 fou nomenada PatrimoniMundial per part de la UNESCO perdiverses raons. Una és que Eivissaproporciona un excel·lent exemple dela interacció entre els ecosistemes maríi costaner; les denses praderies dePosidonia oceanica (una planta aquàtica), contenen i sostenen una gran diversitatde vida marina. Una altra és perquèEivissa conserva evidències considerablesde la seva llarga història. Els llocsarqueològics, entre d'altres, de Sa Caleta(assentament), Cova des Culleram(santuari púnic) i Puig des Molins

(necròpolis) testifiquen l'important paperque va tenir l'illa en l'economiamediterrània en la protohistòria. I unaaltra és per la fortificada Ciutat Alta oDalt Vila, a Eivissa, un destacat exemplede l'arquitectura militar renaixentista;pel que diuen va tenir una profundainfluència en el desenvolupament de lesfortificacions en els assentamentsespanyols a Amèrica.

Un reguitzell de camins marcats tanper anar a peu com amb bicicleta us hiesperen!

Sa Serra Grossa. TUIETES

23

El passat mes d'agost de 2012 vàremdescobrir amb tristesa que la capella delTuró dels Cortins, elaborada per un socide la UES, havia estat sostreta desprésde romandre més de 40 anys dalt d'aquestemblemàtic cim del massís de SantLlorenç del Munt i l'Obac, situat a l'Oestdel Montcau i a dins del terme municipalde Mura. Aquest enorme turó no es potpujar caminant i cal saber grimpar perassolir-lo.

L'artesanal i bonica capelleta, estimadaper tots els excursionistes, estavaimpregnada d'una sentida història denobles valors, com ara la companyonia,el sentiment i la germanor entre lespersones, així com l'estimació pelsanimals.

La seva desaparició se suma,malauradament, a la d'altres gentilscapelletes del massís com la memorablei delicada obra del Pujol de la Mata i lacapella del coll de Boix. Fins i tot hadesaparegut, als mateixos Cortins, unaplaca dedicada a un excursionista quetristament va morir al mateix lloc en elqual es va erigir el seu recordatori.

És per això que us fem cinc cèntims

Rèquiem per la Capelladels Cortins Massís de Sant Llorenç del Munt i l’Obac

Albert Masó Garcia i Òscar Masó GarciaAgraïments: a la Montserrat Barberà i al Josep M. Torras Homet

de la història d'aquesta capella: perquèno caigui en l'oblit injust:

L'origen de la capella iels Quatre i Picu

La història va començar el tempestuósdia 5 de desembre de 1971: aquell matí,quatre amics i un gos portaren a peu desdel carrer de l'Illa de Sabadell fins a daltdels Cortins una capella construïda perun dels membres de la colla durant unaconvalescència quirúrgica. Varen anarfent torns cada 2 quilòmetres, amb lacapella posada a l'esquena com si fos unamotxilla, fins a pujar-la a dalt dels Cortinstot plovent i nevant. Hi va acudir mésgent, però es va haver de resguardar delmal temps en una balma.

Aquests quatre amics, fortament lligatsper l'amistat i l'amor per la Natura i lamuntanya, formaren la colla dels Quatrei Picu, essent el “Picu” el seu gosinseparable.

La figura del “Pep”

L'ànima de la colla fou l'entranyableEduard Prunera Filella (1924 - 1988),soci de la UES i conegut com a “Pep”

24

dins dels món de la muntanya i de lasardana, les seves dues grans aficions. Detarannà obert i altruista, ell va ser qui vaconstruir la capella dels Cortins i vaendegar les trobades anuals en aquestemblemàtic cim. Vivia a Sabadell, onprimer hi tenia una botiga i després vatreballar en el sortidor de benzina del'avinguda Onze de Setembre d'aquestaciutat.

El Pep també fou un escaladorsantllorentí apassionat, ja que amb 50anys i escaig d'edat va obrir viesacrobàtiques al Paller de les Fogueroses,Ses Corts i la cova del Frare juntamentamb el seu fill Joan i altres companys. Amés, va ascendir amb l'històric JosepBarberà agulles insòlites com la de laMarabunta, el turó del Boc i una agullaque va ser dedicada a la seva persona:l'agulla del “Pep”.

Les trobades al voltant d'unapetita meravella

L'èpica pujada de la capella va suposarel punt d'inici d'una amical trobada anualdalt dels Cortins, que primer se celebravaa principis de desembre i més tard aljuny. Cada any, amics, familiars i qualsevolpersona que s'hi volia apuntar, anaven arendir homenatge a la capella i als valorsde l'amistat representats pels Quatre iPicu, tot fent una missa i una ballada desardanes al voltant de l'obra del Pep. Amés a més, el mateix Pep elaboravaminuciosament al seu taller un simpàticrecordatori per a cadascun dels assistentsa la trobada.

Any rere any, els Quatre i Picu vananar cuidant i conservant la capella,embellint l'obra amb campanetes i altresdetallets treballats amb delicadesa. Dinsd'ella s'hi conservava una imatge de laMoreneta i també un fantàstic llibre deregistre, acompanyat de multitud de llapisi maquinetes de colors, que la colla anavareposant periòdicament (s'hi varen posarmés de 20 llibres al llarg de l'existènciade la capella!). Excursionistes,passejadors, famílies senceres amb infants

il·lusionats, escaladors i enamorats de lanatura i del massís escrivien en el llibredels Quatre i Picu amb respecte isentiment. Aquells llibres feien goig dellegir i omplien l'ànima d'esperança ifutur, sobretot en contemplar els dibuixosde colors traçats per la innocent quitxalla.

El viu record d'un llegat immaterial

Després de la mort del “Pep” i del'acabament de les trobades, els Quatrei Picu varen mantenir el compromísd'homenatjar aquesta bonica històriad'amistat amb la conservació de lacapelleta i el seu llibre, uns símbolsmaterials que, si bé ja no són entrenosaltres, formen part ensems d'unsentiment universal i inesborrable depau, solidaritat, respecte i amor per lamuntanya que el “Pep” i els Quatre i Picuvaren saber transmetre'ns i que totsnosaltres portarem dins del cor persempre.

L’Eduard Prunera “Pep” sota l’antiga capella i ambel llibre de registre. Font: llibre dels Cortins

25

La carretera va seguint el corrent delriu per la riba dreta i, davant nostre, al'esquerra, a l'extrem de la serra queperfilen la riera de Boixerons –que baixade Belltall– i el Corb, veiem ja la siluetade Ciutadilla, de la qual algú ha dit, perla seva situació i la figura esvelta i nobledel seu castell, que és el “sentinella dela Vall”.

El castell, antiga fortalesa medievalque al segle XVI va ser transformada enpalau renaixentista amb una magníficatorre quadrangular de set plantes, haestat restaurat en part. Al peu del castell,el poble i l'església parroquial de SantMiquel.

Arribats al coll de la Portella i desprésde deixar la carretera C240 de Montblanca Tàrrega, que en aquest punt travessala vall, entrem a l'últim tros del recorregutde la part alta del Corb. A partir d'aquí,la carretera que va seguint el curs del riués la que ens portaria a Les BorgesBlanques i Arbeca, que en molts tramspassa separada i enlairada per damuntdel riu. Anem recorrent un paisatge quealterna horta i vinya a baix i, a dalt, pi icarrasca amb olivera i ametller.

Aquí és obligat esmentar la vila deVerdú, que, tot i distar uns quantsquilòmetres de la Vall del Corb, hi estàforça relacionada, ja que el seu terme hitoca per la part de migjorn. Verdú,coneguda per la seva terrissa (sobretot elsseus càntirs negres –o sillons, com en diuenper aquestes terres– que tenen la fama deconservar l'aigua fresca); pel seu castell,força ben restaurat, amb la impressionanttorre de l'homenatge dins del conjuntcircular; per ser la vila natal de Sant PereClaver, i també, des de fa uns anys, pel

seu interessant Museu del Joguet.A partir de la Portella, la vall

s'eixampla; trobem a l'esquerra Nalec i,més endavant, Rocafort de Vallbona, quesón a dalt d'un turó, a diferència d'altrespobles de la vall, com Guimerà oVallfogona, enganxats en un coster. ARocafort hi ha unes instal·lacionsd'embotellament d'aiguamineromedicinal que actualment noestan en funcionament.

De Rocafort endavant, trobem el petitnucli del Vilet, enmig de la verdor d'unafrondosa arbreda, que contrasta ambl'aridesa d'altres racons propers. Després,el Corb es va separant de la serra demigjorn tot deixant entre ell i el camí ungran espai on hi ha les plantacions devinya més extenses de tota la vall. A partird'aquí, el riu es va acostant a la riba dreta,a tocar del barri més meridional de SantMartí, el poble més gran de la vall, peròque en queda una mica separat. SantMartí és un poble medieval amb dosportals, el de Tàrrega i el de Bellpuig, iuna església amb una notable façanabarroca del segle XVIII. El campanar del'església és considerat, amb els seusgairebé 70 metres d'alçada, un dels mésalts de Catalunya. Aquí la carretera s'hadesviat del riu i passa pel mig del poblecom ho havia fet a Guimerà; només queallí anava acompanyada del riu.

Deixem dos antics molins arran de riui, amb Maldà al davant, el Corb es desviavers Belianes; la carretera, però, torna atravessar el riu per un pont al costat d'unaltre molí i ens porta a l'entrada delpoble. Maldà ens espera dalt del turó,amb les restes del castell, que havia estatun dels més considerables del rodal, il'església de Santa Maria, a la part alta dela població, i l'església romànica de Sant

Guimerà ila Vall del Corb (II) Antoni Aparicio

26

Pere (s. XII), a la part baixa. La baroniade Maldà donà un personatge tan divertiti característic d'un estament social delsegle XVIII com l'escriptor Rafael d'Amati de Cortada, baró de Maldà.

Passat Maldà, la carretera ens duriaper la vall de Maldanell, afluent del Corb,a Vallbona de les Monges i Rocallaura,per Llorenç. Nosaltres, però, seguim elriu a tocar del Molinet, o del que enqueda de l'últim molí del Corb, direccióBelianes. En entrar a la plana oberta, elCorb se'ns acaba de manera misteriosa,sembla que es fongui i, com diu la cançópopular,

Tot marxant lo riu ovirala presència de Maldà,a Belianes l'Urgell mirai s'espanta de passar.Allí es foncom ho fan totes les cosesd'aquest món.

El Corb, en arribar a la plana, es perdentre graves abundants i superficials, inomés reapareix ocasionalment dins elPla d'Urgell prop de Bellpuig, mig confósentre els regatges del Canal, i morirà,amb un cabal considerable, a laconfluència de la Noguera Ribagorçanaamb el Segre, a Vilanova de la Barca.Com diu l'escriptor Josep Vallverdú: “ElCorb que trobem –si el sabem trobar–després de Bellpuig, ja no és el Corbd'abans, ja ha perdut caràcter, perquèha perdut la ben retallada, ben dibuixadavall”.

BibliografiaFARRÉ TARGA, Miquel Angel. Guimerà.Cossetània, 2006.Gran Enciclopèdia Catalana.Enciclopèdia Catalana, SA, 1970-1980.DDAA, Guimerà i el retaule de Ramon de Mur.Guimerà info, 2011.DDAA, La vall del Corb.Institut d'Estudis Ilerdencs, 1986.Les nostres contrades: l'Urgell. Institut deCiències de l'Educació. UAB, 1983.

Santuari de la Bovera. ANTONI APARICIO

27

ERC13: Campionatd’Europade Rogaining *Ricard Masferrer Clarà

orientació

A La Llacuna (Anoia), els passats 26 i27 de gener, 630 'rogainers' de 18 païsosdiferents, vam desafiar el fred perdisputar la 10ª Edició del Campionatd'Europa de Rogaining, en modalitat de24 hores non-stop.

A Catalunya ja comptem des del 2010amb una Copa Catalana de Rogainingamb 6 o 7 proves anuals de 6 hores. Lasecció d'orientació de la UES vaorganitzar el gener de 2012 la 4ª edicióde la Wild Boar a l'Espluga Calba. I al'estiu va rebre l'encàrrec de la federacióinternacional d'organitzar el Campionatd'Europa. Tot un repte: havíem derespondre a la confiança dipositada ennosaltres i fer-ho bé. Mai a Catalunya itampoc en territori espanyol s'haviacelebrat un campionat d'Europad'orientació en cap de les sevesmodalitats.

La primera tasca va ser aixecar unmapa especial per la realització d'aquestaprova. El lloc escollit va ser el poble dela Llacuna i els boscos i pobles quel'envolten. La realització d'un mapad'aquestes característiques implica molteshores de feina, identificant camins icorriols, però tenir un bon mapa i unbon terreny és fonamental per aquestatipus de competició.

Després va venir tota la feina per tenira punt tota la infraestructura necessària

per rebre i tractar com cal el muntd'inscripcions que s'esperaven. És decabdal importància la 'hash house', llocon els participants poden menjar,descansar...

Es van tancar les inscripcions amb 268equips de 18 països que disposarien de24 hores (des del migdia del dissabte almigdia del diumenge) per localitzar 63controls de diferent valor en un mapade més de 120 km2.

La 'rogaining' es una cursa d'orientacióa peu, de molt llarga distància per equips.L'objectiu es fer el màxim de puntspossibles trobant les fites que hi haubicades en un àrea geogràfica gran, ien un temps limitat. Les fites es podenbuscar en l'ordre que vulgui cada equip.Les fites tenen valors diferents en funcióde la dificultat física i tècnica per trobar-les.

Es molt important tornar i arribar ameta dins de l'horari, doncs lespenalitzacions per retard son moltelevades i, fins i tot, poden comportar ladesqualificació si superen els 30 minuts.

24 hores corrent pel bosc al mes de gener! ...14 hores de nit, durant els dies més fredsde l'any ...Sense ruta establerta, sense marquesals camins,…Un mapa, la brúixola, el frontal i el company.És el 10th. EuropeanRogaining Championships.

* El 'rogaining' és un esport decompetició per equips que s'hapopularitzat ràpidament al nostre país,on va arribar al gener del 2009 de lamà de Felip Gili.

28

a la cerca de les 63 fites, cadascun ambel seu objectiu i la seva estratègia. En lesprimeres hores de cursa el ritme és alt,però cal reservar forces ja que hi hamoltes hores per endavant.

Al llarg de la nit són molts els equipsque passen per la 'hash house' a reposarforces, però també hi ha equips que nos'aturen en cap moment.

Encara que el bon temps i una nit delluna plena podien indicar que algunsequips serien capaços de fer-les totes, elfred i la duresa del terreny van fer quenomés el Buff Tierra Trágame s'atansésal objectiu. Tan sols una fita se'ls va resistir.

Després de 24 hores ininterrompudesde cursa d'orientació, el finlandèsestablert a Catalunya Tommi Tölkkö i elmadrileny Aurelio Antonio Olivart vanimposar-se al potents equips vinguts delnord d'Europa.

El segon lloc va ser per als francesosde l'Averne AirXtrem, a tan sols 7 puntsdels primers, i els integrants del CDNavarra, guanyadors de l'última The WildBoar, van haver de conformar-se amb eltercer lloc.

Les úniques eines d'orientació permesessón el mapa lliurat per l'organització, onhi ha marcades les fites a localitzar, labrúixola i el rellotge. El treball en equip,la resistència física, l'estratègia i la tècnicaen orientació són les capacitats necessàriesper aquest esport.

A mesura que s'apropa la prova elsnervis dels organitzadors van en augment.Tot és a punt. El divendres la feina a laLlacuna és frenètica. Al llarg de la jornadaja van arribant alguns dels participants.

A les 10 del matí del dissabte, i sotaun lleuger plugim, passen el control dematerial i reben el mapa. Tenen dueshores per estudiar el mapa i establir laseva estratègia de cursa.

Més de 270 corredors estrangers,majoritàriament de països amb grantradició en carreres d'orientació, comRússia, Ucraïna, Finlàndia, Letònia, etc.,intentaran emportar-se el campionat,encara que alguns equips catalans iespanyols s'han preparat molt bé perpoder donar la sorpresa.

Amb les 12 campanades del migdia esdóna el tret de sortida a la Plaça Majorde la Llacuna. Ja no plou i s'aixeca untímid sol. Els diferents equips es dispersen

Sortida a La Llacuna. RICARD MASFERRER

29

Arribada a La Llacuna. RICARD MASFERRER

En categoria femenina, la victòria vaser per a la russes del Kenga - Tireless,seguides de les ucrainianes de l'Oleny,mentre que en categoria mixta els letonsValters Kaminskis i Anita Liepina es vanendur la victòria per davant del potentequip finlandès Team Multisport.

Pel que fa als catalans, elBertafocs.com, integrat per Pep Mayolasi Sebastià Messeguer, va aconseguir unabrillant 6a. posició en la classificacióglobal, i al mateix temps van ser elsguanyadors en categoria de veterans.

Les gironines del No-city Marta Planasi Raquel Font van lluitar molt per una

meritòria setena posició en la sevacategoria, i en categoria mixta, OlgaMano i Francesc Ferré van ser els catalansmés ben classificats.

Vaig tenir la sort d'ajudar en laorganització d'aquest esdeveniment ipoder-lo viure des de dins, però tambévaig poder gaudir participant-hi, formantequip amb Joan Sánchez, de Girona.L'esforç físic va pagar la pena per podergaudir d'una 'rogaining' ben especial i aprop de casa i poder competir amb elsmillors d'Europa de l'especialitat. Maihavia vist un mapa tan gran, ni havia estattantes hores seguides cercant fites percorriols, turons, coves, tallats... Va seruna experiència única.

Regal de reisa l’Aconcagua(16 dies)

Elisenda Marcos

alpinisme

32

Tot i que per festes no ens agradamarxar fora, era l'única manera de poderdisposar de prou dies per pujar al'Aconcagua, el cim més alt del continentamericà.

Amb l'Anna i la Cristina (que surt undia abans) marxem el 21 de desembrecap a Mendoza, Argentina, fent unaescala a Buenos Aires més llarga delprevist per retards dels vols. Així, arribemel dia 22 al vespre a Mendoza, on ja ensestà esperant la Cristina en un delsalbergs del centre de la ciutat.

Després d'una nit calurosa, estem aple estiu, ens disposem a fer tots elsencàrrecs que ens cal abans de marxarcap a Puente del Inca. Primer ens trobemamb la responsable de l'agència amb quihem contractat els serveis logístics i detransport per confirmar tots els serveisi pagar, després anem a llogar les duestendes que ja teníem reservades, acomprar el menjar que ens falta i atramitar el permís d'ascensió. Aquesttràmit és obligatori i et permet estar 20dies dins el Parc Provincial Aconcaguaamb els serveis de rescat i mèdic inclosos.Al migdia ens vénen a buscar amb unafurgoneta per portar-nos fins a Puentedel Inca, a 2.700 metres, a on arribempassades tres hores. Aquí hem

d'organitzar i pesar tots els paquets queens pujaran amb mules fins a Plaza deMulas, el camp base de la via normal.A Puente del Inca hi passarem una nitper començar l'aclimatació.

Dilluns 24 de desembre

Ens porten en cotxe a l'entrada delValle de Horcones, on hi ha el Centrede Visitants. Aquí ens cal fer el registrei ens donen les bosses per les deixallesque ens comprovaran a la baixada. Sortimde 2.800 m, i després de tres hores i mitjaarribem al campament de Confluencia,a 3.300 m, on passarem dues nits. Desprésde dinar passem la revisió mèdicaobligatòria. Tots quatre estem bé. És lanit de Nadal i al campament hi ha unamica de xerinola que nosaltres escoltemdes de la tenda mentre ens adormim.

Dimarts 25 de desembre, Nadal

Avui pugem fins a Plaza Francia, a4.200 m, per aclimatar. Sortim deConfluenica i al cap de mitja hora deixema l'esquerre el camí que puja a Plaza deMulas per entrar al solitaria Valle deHorcones Inferior. El camí va pujantmica en mica fins arribar al 'plateau' de

Arista de los Guanacos des del cim. MIQUEL LLOVERAS

33

Cim de l’Aconcagua, 6.962 m. MIQUEL LLOVERAS

la base de la paret sud de l'Aconcagua,on la vista és espectacular. Ja fa 5 hores,i ens cal tornar a Confluencia. Desfemel camí de pujada i a mig camí creuemel caos de roques que ha quedat desprésde l'allau de roques que hem sentit almatí quan pujàvem.

Dimecres 26 de desembre, St. Esteve

Avui torna a ser un dia llarg. Pugem aPlaza de Mulas tot travessant Playa Ancha,que és un gran 'plateau' de pedres i sorra.Fa vent i sol, i ja ens comecem aacostumar a anar plens de sorra. Totpujant, la Cristina es cansa més delnormal, però quan parem es recuperade seguida, així que decidim continuara poc a poc cap amunt. Després de larampa final anomenada Cuesta Brava, alcap de 9 hores, arribem a Plaza de Mulas,a 4.300 m. Ens instal.lem a la tendaduomo i ens disposem a sopar, però totsopant la Cristina es comença a trobarmalament i decidim portar-la al serveimèdic, on la diagnostiquen d'edema depulmó. Com que és tard i a baix a Puentedel Inca no hi ha metge, decideixen noevaquar-la de moment, i tractar-la ellsaquí al camp base. Així, el que havia deser una nit de descans acaba essent unanit moguda, sobretot per la Cristina i

l'Anna, que es queda a dormir amb ellaal servei d'infermeria.

Dijous 27 de desembre

Ens llevem a les 7 i baixem al'infermeria a veure com està la Cristina:sembla que està millor, però ha calgutadminstrar-li oxígen i diurètics, i handecidit evaquar-la amb l'helicòpter delmatí. Així, passades les 9 se l'emportencap a Puente del Inca, acabant així perella l'intent de pujar a l'Aconcagua. Elsànims es desinflen. Avui torna a ser undia de feina. Ens cal organitzar i gestionarel transport de tot el material de laCristina cap avall i també reorganitzar laplanifiació i logística de l'ascensió. A latarda ens anem a fer la revisió mèdicaobligatòria, i tot i que jo encara estic ambdiarrea, ens troben bé a tots tres.

Divendres 28 de desembre

Decidim fer un dia extra de descans aPlaza de Mulas. Passem una estona ambel David, un noi de Manresa que va ambuna expedició guiada, i després coneixemel Harold, un noi alemany que va sol ique és el segon cop que intenta pujar.Per passar el dia ens acostem al refugiactualment abandonat que hi ha aquí a

34

Plaza de Mulas. Al vespre aconseguimcontactar per telèfon amb la Cristina,que ja es troba bé i que està de camí capa Mendoza.

Disssabte 29 de desembre

Avui decidim fer el primer porteig dematerial a Canadà, a 4.800m, peròdesprés d'esmorzar jo confirmo que noem trobo bé: les diarrees segueixen i fados dies que gairebé no puc menjar res.Decideixo visitar-me i els metges emprohibeixen pujar amunt. Així avui,només el Miquel i l'Anna, acompanyatsdel Harold, faran un porteig de materiala Canadà, i jo em quedaré a Plaza deMulas a veure si em recupero. El dia se'mfa llarg, estic molt desanimada perquècomenço a intuir que potser no podréintentar fer cim si no aconsegueixorecuperar-me. Durant el dia m'esforço amenjar tot el que puc, i a mitja tardaarriben el Miquel i l'Anna amb l'objectiuacomplert: han muntat la tenda a Canadài ja hi tenen part del seu material.

Diumenge 30 de desembre

Aquest matí els metges em tornen avistar i ja m'autoritzen a pujar fins aCanadà però sense pes. Pugem tots tres

junts fins a Canadà i ells continuen finsal següent camp (Nido de Condores,5.300 m) per deixar-hi una altra tenda ialguna cosa de menjar. Tot sopantplanifiquem l'endemà: a mi no em deixenpujar més amunt de Canadà, i el Miqueli l'Anna estan cansats i volen fer un diade descans. Com que no vull quedar-meenrera en l'aclimatació, decideixo queencara que ells no pugin jo sí que pujaréi començaré a portar part del meumaterial. Per anar segura aconsegueixoque un portejador em deixi una emisora.

Dilluns 31 de desembre

Avui pujo jo sola fins a Canadà, on hideixo part del meu material i m'hi esticuna estoneta. A les 3 ja torno a ser a Plazade Mulas i després de menjar toca visitamèdica; em donen bones notícies: jam'autoritzen a dormir a Canadà. Avui ésla nit de Cap d'Any, i tot i que estemcansats, celebrem amb el David i unaparella de luxemburguesos que hemconegut aquesta tarda l'entrada de l'AnyNou.

Dimarts 1 de gener

Com que pujar a Canadà són dueshores i mitja, decidim començar a pujardesprés de dinar. Un cop instal·lats sopem

Cambio de Pendiente, 5.200 m. ELISENDA MARCOS

35

i en en anem a dormir. No fa gaire fred,i des de la tenda veiem l'espectacularposta de sol. Tots tres passem bona nit,fins i tot a mi sembla que se m'ha obertla gana i a mitja nit faig dues ganyipades.

Dimecres 2 de gener

Ens llevem i esmorzem tranquil·la-ment, i cap a les dotze l'Anna i jo pugemfins a Cambio de Pendiente (5.200 m).Pel camí ens trobem el Harold, que totcontent ens informa que aquesta vegadasí que ha aconseguit fer cim. Tornem aPlaza de Mulas, i de nou els metges emdonen bones notícies: ara sí quem'autoritzen a intentar fer cim. Així queara ja podem planificar com fareml'intent de cim. Pel camp base ja començaa córrer la veu que el dia 6 serà un bondia de cim.

Dijous 3 de gener

Finalment hem decidit fer l'atac al cimamb tres dies (Cambio de Pendiente,Berlin, Cim) en lloc de quatre (Canadà,Nido de Cóndores, Berlin, Cim) comhavíem planificat inicialment, així avui

podem descansar i recuperar-nos abansde tornar a pujar.

Divendres 4 de gener

avui comença l'atac al cim, que faremconjuntament amb la parella deLuxemburg. Després d'esmorzar, i forçacarregats, començem a pujar cap aCanadà, per desmuntar la tenda i agafarpart del material. Així, encara méscarregats acabem de pujar fins a Cambiode Pendiente (5.200 m), on heminstal·lar el primer camp d'altura, en llocde Canadà. Com que hem pogut afagaraigua tot pujant, només hem de muntarla tenda i sopar abans que marxi el soli comenci a fer fred. A la nit fa molt devent.

Divendres 5 de gener

Ens llevem i ja veiem que avui no ésun bon dia. Després d'esmorzar arribael portejador que hem contractat i queja porta part del material que vam deixarahir a Canadà i s'emporta la tenda finsa Berlín (5.850 m), que és on hem

Portezuelo del Viento, 6.500 m. ELISENDA MARCOS

36

d'arribar avui a dormir. Tot pujant passemper Nido de Condores i continuem finsa Berlin. La pujada es fa dura, però amitja tarda finalment arribem a Berlin,on per alegria nostra ens trobem la tendamuntada. Ens passem la resta de la tardafonent neu i menjant, i de mica en micaveiem com el bon temps promès va fentacte de presència. Abans que es faci fosc,ens posem a dormir amb força nervis idubtes per què ens trobarem demà. Lanit és excepcionalment tranquil·la.

Dissabte 6 de gener

Ens llevem a les 3 de la matinada, i unper un ens anem vestint, menjant iacabant de preparar la motxilla. A les5:15, encara fosc i amb força fred,comencem a pujar. Passem per Cólera(5.900 m) i al cap d'una hora llarga esveu la primera llum. Mentre caminem,anem admirant el paisatge que ens vaquedant per sota. Al cap de 5 horesarribem a Independencia (6.400 m), onfem una parada per menjar, beure idesabrigar-nos una mica. De seguidaarribem al Portezuelo del Viento (persort sense vent) i ja veiem a la llunyanial'entrada de la Canaleta, però encara ensqueda superar tot un tram amb molt dependent. Passades dues hores hi arribemi tornem a fer una parada per menjar ibeure. A partir d'aquí, ens queden 350m amb un fort pendent, que amb moltd'esforç i constància aconseguim superaren 3 hores més.

Són dos quarts de quatre de la tardadel dia de Reis i arribem tots tres a daltde l'Aconcagua (6.962 m). Estemcontents, emocionats, cansats i tambéuna mica tristos perquè la Cristina no ésamb nosaltres.

Després de les fotos de rigor i dedescasar i menjar una mica, comencema tirar avall. Amb dues hores i mitjatornem a ser a Berlín, on passarem unaaltra nit.

Diumenge 7 de gener

Avui ho recollim tot i baixem fins aPlaza de Mulas, on després de trucar acasa per informar, celebrem el cim ambun bon sopar al xiringuito-bar.

Dilluns 8 de gener

Avui toca la llarga baixada fins a Puentedel Inca, a on ens vindran a recollir pertornar-nos a Mendoza.

Si voleu veure el nostre blog:http://miquel-eli.blogspot.com.es/2013/04/aconcagua-2012-2013.htmlI totes les fotos:https://plus.google.com/photos/105179632865802889140/albums/5861848934173653713

37

Pròleg

El riu Loira té uns 1.000 km derecorregut, cosa que el fa el més llarg deFrança. Creua quatre departaments:Loira-Cher, Indre-Loira, Maine-Loira,Loira-Atlàntic. El seu naixement és a laregió de l'Ardèche, al sud del país, i ladesembocadura, a la ciutat de Saint-Nazaire, prop de la Bretanya, a l'oceàAtlàntic. Per aquesta raó, està integrata la xarxa de grans recorreguts d'Europaamb bicicleta que s'anomena Eurovelo ique permet anar des de la façana atlànticafins al Mar Negre, tot enllaçant els riusLoira, Rin i Danubi. Aquest darrer jal'hem recorregut en una altra ocasió finsa Budapest a través de França, Alemanya,Àustria, Eslovàquia i Hongria.

La vall del Loira està inclosa dins delpatrimoni mundial de la UNESCO perla seva diversitat biològica i riquesahistòrica. El seu cabal és irregular, raóper la qual està regulat per tresembassaments que permeten controlarles riuades. També s'aprofita per refredarquatre centrals nuclears.

La vall es coneix com el jardí de Françaper la seva qualitat patrimonial. A lesseves ribes es poden trobar les boniquesciutats de Blois, Amboise, Orleans i Tours,així com els castells de Chambord,Chennonceau, Cheverny i Blois, entred'altres, tos ells de gran bellesa, i lamajoria construïts o reformats durant elRenaixement francès, segles XV-XVI,època en què el poder reial se situava ala riba del riu.

L´excursió

Som un grup d'amics que fem de tanten tant un llarg recorregut que siguidiferent del dia a dia de les nostressortides. En Josep Maria, en Ferran, enJoan, en Toni i qui us ho explica, l'any2012 vam decidir conèixer aquest riumític. La sortida sembla tranquil·la pera qualsevol amant del cicloturisme,allunyat de la faceta competitiva querodeja molts viatges en bicicleta avui dia.

Després d'un llarg viatge amb cotxesom a la ciutat d'Orleans, que evidenciala seva llarga relació amb el riu en elsseus mols, plens d'activitat fluvial en elpassat, quan els rius eren la principalarteria econòmica de França. Al mateixtemps, la ciutat és un important centrecultural i artístic, amb els seusmonuments i els carrers plens de casesmedievals. A la seva gran plaça Martois'hi troba la estàtua de Joana d'Arc, lagran heroïna francesa.

Primer dia: Orleans - Blois. 85 km

Fets tots els preparatius, comencem lanostra sortida tot fent una passejada pelcentre d'Orleans, capital de la Françamedieval. Visitem la catedral de la SantaCreu, prop de la casa on va néixer Joanad'Arc. Finalment sortim pel carril bici alcostat del riu cap al nou pont anomenatd'Europa.

El riu Loira (França)Regió dels CastellsJoan Canals i SallentExcursió en bicicleta d’Orleans aSaint Nazaire (Oceà Atlàntic): 460 kmDel 12 al 17 de juny del 2012

38

El dia avui s'aixeca amb clarianes i unsol esmorteït. Anem pedalant tot passantper Melung s/Loire i veient el seu castell.Seguim ruta i arribem al poble medievalde Beaugency, amb el seu pont, perarribar tot seguit a Saint Dyé. Aquí ensdesviem per anar al domini deChambord, on s'hi troba el castell-palauamb els seus jardins. Durant la visita eltemps empitjora amb pluja i no ens deixagaudir-ne. Decidim continuar percarretera cap a la ciutat de Blois a fid'escurçar el trajecte, ja que la pluja vaa més. Fem entrada a la ciutat pel pontvell, presidit pel seu castell d'estil gòtic,residència de Lluís XII, i les esglésies deSant Vicenç i Sant Nicolau. Amb aixòdonem per acabada la ruta d'avui, mullatsfins al moll de l'os.

Segon dia: Blois - Tours. 78 km

Avui el dia es presenta humit i plujós.Sortim a primera hora del matí per lariba del riu cap al petit poble de Candé,al costat del riu Beuvron, afluent delLoira. Més endavant arribem al poblede Chaumont, que té un castell del segleXV que visitem. Altra volta el temps es

torna a embolicar amb pluja, però tiremendavant. Veiem l'antic port deChaumont mentre anem fent ruta ambla pluja a sobre fins que som a Amboise.Visitem el seu castell i els carrers de casessenyorials. Fem parada per veure si eltemps ens permet fer la desviació cap aChennonceau.

Reprenem la pedalada entre camps devinyes, pobles i nombroses caves i cellers;estem una altra vegada amb angoixa,doncs el temps insegur no ens abandona.Per tant, molt a pesar nostre, renunciema desviar-nos per anar al castell-palau deChennonceau. Seguim ruta cap al poblede Montlouis s/Loire per costat del riufins a la confluència d'un altre riu, elCher, per entrar a Tours ,capital delscastells de La Loire.

Donem per acabada l'etapa d'avui ambdesil·lusió a causa del temps.

Tercer dia: Tours-Langeais-CandesSt Martin-Saumur. 93 km

Avui comencem amb un dia clar. Endespuntar el sol fa esperar que podremgaudir dels rius Loira i Cher, anomenatel jardí de France.

Castell d’Ussé. JOAN CANALS

39

Tours és a la confluència del rius Loirai Cher. És la capital dels castells del Loirai, al mateix temps, important ciutatuniversitària.

Comencem per la riba del riu, unautèntic relax per la tranquil·litat ques'hi respira. El recorregut stà envoltat delpaisatge agrícola i de petits pobles,cadascun amb el seu “chateau”. Arribema Langelais, un poble encantador, tambéamb el seu castell . Aquest recorregutd'avui es molt entretingut.

Fent camí passem prop del poble deRigny-Ussé, on ens desviem per anar aveure el castell, a tocar el riu Indre, unaltre afluent del Loira. Continuem rutacap a Candes St Martin envoltats de campsde vinyes i tot rodant som a la ciutat deSaumur, entrant pel seu pont antic.

Avui el bon temps ens ha fet gaudirdel dia.

Quart dia: Saumur - Angers. 56 km

Estem al Parc Natural del Loire-Anjou,on els camps fèrtils de cereals junt ambles vinyes seran la nostra companya alllarg del dia. Segon dia de sol.

Saumur, vila dominada pel seu castell,és capital de l'equitació, amb unaprestigiosa escola.

Tot és verd, amb les vinyes que fan elsgrans vins blancs de la regió. Anem rodantper la riba del riu veient nombrososcellers. Hi ha un espai natural creat perl'home per cultivar el xampinyó totaprofitant les coves a les parets de lamuntanya. Es pot veure aquest món ambvisita turística guiada.

Sortim, com cada dia, a buscar la ribadel riu, per pedalar al seu costat. Passemper pobles com Treves, amb una esglésiaromànica i amb castell; Gennes, poblegal·lo-romà; Cunault antiga abadia; St.Maur, abadia benedictina; Le Thoureil,antic port de pescadors; St Remy, prioratbenedictí fundat al 926. En fi, que ha estattot un goig pedalar per aquests poblestots ells reconeguts per la UNESCO coma Patrimoni de la Humanitat.

Arribem al poble de St Mathurin perpista de terra entre camps de cereals finsque som als Ponts de Cé, amb el seucastell, i continuem la pedalada al costat

Castell de Chambord. JOAN CANALS

40

port atlàntic de França, és anomenadala Venècia de l'oest. El nombred'habitants la fa ser la sisena ciutat delpaís. S'hi troba el palau-castell dels Ducsde Bretanya, junt amb la catedral de St.Pere i St. Pau.

Nantes era el primer port comercialcolonial al segle XVII perquè feia eltransport triangular França-Àfrica-Antilles. Això va fer que fos un portimportant de tràfic d'esclaus.

En un dia de sol primaveral sortim perla riba final del Loire cap a buscar l'estuarique s'obre a l'oceà Atlàntic. Passem pelcanal de La Martinière, construït l'any1892, amb una llargada de 15 km, l'anticport Paimboeuf i arribem al poblebalneari de St Brevin les Pins, al costatd'unes dunes. A l'horitzó ja divisem elpont de Saint Nazaire, de modernafactura; el passem amb les degudesprecaucions degut al trànsit de cotxes iel fort pendent durant uns 2 km. A LaBaule agafem el tren, donant perfinalitzada aquesta pedalada.

Hem gaudit d'un recorregut on hemvist pobles, els seus castells, vinyes i campsde cereals i on el riu Loira ha sigut sempreel company inseparable de viatge. Ensreafirmem a reivindicar que elcicloturisme es una pràctica lúdica queimplica una relació pausada amb elterritori, paisatge i patrimoni.

Fins a una altra, per molts anys.

del riu fins la ciutat d'Angers, ambmuralla i torres en reconstrucció.

Cinquè dia: Angers - Nantes. 62 km

Angers, ciutat d'art i història, és unavila fortificada anomenada la clau deFrança per la seva situació comercialentre Paris i la costa atlàntica.

Comencem la pedalada després devisitar la ciutat amb les seves cases delsegle XV al costat del riu

Maine. Passem per pobles on el riu ésla vida. Ancenis té un port que serveixper transportar els vins del Loira. Tambété un castell, del segle XII, ja que era lafrontera del Ducat de Bretanya amb elComtat d´Anjou.

Seguim ruta cap al poble deChamptoceaux a través dels ponts delLoira que formen part integrant delpaisatge i de la història i el dramatismede la segona guerra mundial (1942).Nosaltres els passem i esgarrifa pensar elque va passar en aquell temps.

Estem arribant a la ciutat de Nantesper una pista ciclable que abans era unavia de tren estreta avui convertida en viaverda, recuperada com a “promenade”del Loira. Hi fem entrada por el pontTravaly, de nova construcció.

Sisé dia: Nantes - La Baule. 62 km

Última jornada d'aquesta pedaladaper la vall del riu Loira.

Nantes, capital de la Bretanya, primer

41

Pedalant pelCabo de GataMariona Grau

Us proposo fer una ruta en btt,dividida en tres etapes, pel Cabo de Gata,a Almeria, un espai natural que des del'any 2001 forma part de la Xarxa deGeoparcs de la UNESCO. Encabit dinsdel terme municipal de Níjar, llueix unpaisatge volcànic únic a la PenínsulaIbèrica que gaudeix de més de 250 diesde sol a l'any, amb temperatures mitjanesd'entre 18 i 20 °C. La vegetació és escassa:cactus, atzavares, figues de moro iarbustos, i les roques negres i blanquess'endinsen al mar, d'aigües cristal·lines,paradís del submarinisme.

Primer dia (45 km)

Comencem al municipi de LosEscullos, davant de La Isleta del Moro,un petit nucli mariner, i seguim el GRque va de Los Escullos al Cerro de laVela Blanca. En un principi, el sender ésample i pla però després es fa més estreti costerut, mentre albirem les escarpadescostes del Cabo de Gata i contemplemla varietat cromàtica d'aquestes roques.A prop, el punt més alt del Cabo de Gata,els doms volcànics de Los Frailes.

Seguim pedalant amunt, rodejant LosFrailes pel seu costat esquerre, i baixemfins a la Playa de la Higuera i fins arribara San José, antic llogarret de pescadoresque ara és el nucli més gran del parc.

Seguim cap a la Playa de los Genoveses,la segona més gran del Cabo de Gata iuna de les més conegudes de la costad'Almeria, juntament amb la d'ElMonsul. A les dunes d'aquesta platja s'hihan filmat moltes pel·lícules de cinemai televisió, com 'Indiana Jones i l'últimacreuada', 'Bwana' o 'Hable con ella'.

A partir del Monsul, el camí s'enfilafins al Cerro de la Vela Blanca, amb unapista més ample, menys rocosa i depujada constant. Des de dalt, les vistessón magnífiques. Podem baixar per l'altrabanda fins al far i la llarga platja de laFabriquilla, les salines i els aiguamolls,però tornem pel mateix camí cap a LosEscullos.

Segon dia (40 km)

Aquesta ruta transcorre per la partinterior, la més exuberant botànicamentparlant. Sortim de Los Escullos cap a

Camí de les mines de Rodalquilar. M.A.

42

Rodalquilar per una pista ampla i debon fer, de color vermell, blanc i groc.Rodalquilar va viure una notable febrede l'or cap a la dècada de 1880 que esva acabar l'any 1990, amb participaciód'empreses i particulars d'arreu d'Europai d'Amèrica.

Deixant enrere les mines, ascendimcap al Cortijo del Fraile per un camíforça planer, tot i que rocós. En aquest'cortijo' va tenir lloc, el 22 de juliol de

1928, el conegut com a Crimen de Nijar,que va inspirar el drama en vers deFederico García Lorca 'Bodas de Sangre'. Després d'un recorregut exemptd'ombres i vegetació, arribem a LosAlbaricoques, escenari del rodatge denombrosos "spaguetti western", com latrilogia de Sergio Leone. Pel·lícules com'La muerte tenía un precio' o 'Por unpuñado de dólares', amb Clint Eastwood,van ser filmades allí.

Agafem el camí cap al nucli de LasPresillas, des d'on baixem fins a LosEscullos per la 'Rambla', un sender quesegueix el curs d'un riu sec de 4quilòmetres. Sembla que pedalis sobreuna pista d'esquí, es fa un pèl cansat,però és divertit veure com les rodesesquiven els solcs sobre la sorra blanca.

Tercer dia (52 km)

El tercer dia resseguirem la costa endirecció nord, cap a Las Negras. Al'extrem d'aquesta població trobarem ElCerro Negro, una impressionantLos Albaricoques. M.A.

Las Negras. M.A.

43

formació rocosa amb aspecte de llenguade lava que pujarem pel darrere camícap a la Cala de San Pedro. La pista,ampla al principi, es torna en el darrertram un sender molt aeri, sense massaproteccions. Si teniu por de les alçades,feu-lo a peu. Un cop a la platja, desprésde passar pel costat del castell de SanPedro, us adonareu que és com tornar al'època hippie. Allí, la gent viu en tendesd'acampada, es dutxa en una petita fontque hi ha al començament, va al lavabo

canyes, se senten sons de guitarra i flautesi, a la sorra, els infants fan castells efímersenmig de nombrosos gossos. Des de laCala de San Pedro el sender ens portafins a la Cala del Plomo i, més enllà, finsa Agua Amarga, des d'on podem tornarpel mateix camí o per carretera.

Per sopar, una típica 'fritura andaluza','cazón en adobo' i ' tortitas de camarón'posen el punt i final a un viatge en BTTque recordarem.

44

Vaig conèixer la Raquel quan tenia 15anys i començava el 4t curs d'ESO. Lavaig tractar durant tres anys en un àmbitestrictament escolar, fins que va acabarel 2n de Batxillerat i va fer la Selectivitat.Sempre em va semblar una noia dolça,respectuosa i molt treballadora, però tincla sensació que, en aquell moment, limancava l'alegria i l'entusiasme quetraspua ara, sobretot quan parla de lamuntanya.

Com vas iniciar-te en el mónde l'excursionisme?Des de ben petita, els meus pares ens

portaven al meu germà i a mi a lamuntanya, a fer excursions. Solíem fercaminades pel rodal de Sabadell i SantLlorenç del Munt i l'Obac. Per vacanceso festius llargs, a vegades, anàvem alPrepirineu i al Pirineu, i encara avuicontinuem sortint junts a la muntanya.Gràcies a ells vaig aprendre els valorsque ens dóna la natura i també la vida.D'aquesta manera crec que vaigcomençar, de mica en mica, a sentir-m'hipropera i a crear-hi un vincle.

Vas fer el Batxillerat d'Humanitats.Recordes per què vas triar aquestamodalitat?Doncs m'agradaven les llengües, la

Geografia... i crec que sempre se m'handonat bé. Tenia clar que no volia fer elBatxillerat Tecnològic però, de la resta,cadascun tenia algunes matèriesconcretes que m'agradaven i em va costardecidir-me, la veritat. Llavors, tot i queem vaig sentir una mica desorientada,vaig escollir en funció del que se'mdonava millor, pel resultat de les notes.

Mentre estudiaves el Batxillerat,vas entrar en contacte amb gentde la UEC, i vas descobrir el món del'alta muntanya.Sí, una companya de classe, que amb

el temps ha esdevingut una molt bonaamiga, la Núria Monmany, ens explicavales aventures que havia viscut durant elcap de setmana amb els amics de la UnióExcursionista de Catalunya (UEC). Josentia molta curiositat, i un dia li vaig dirque m'agradaria molt anar-hi i així hovaig fer. Allà vaig conèixer un grup decompanys amb qui em vaig iniciar endiferents disciplines com l'escalada, l'altamuntanya i l'esquí de muntanya, i se'mva presentar tot un món per descobrir.Em vaig anar apuntant als cursetsd'iniciació que feien i, després, vaigcomençar a anar a gairebé totes lessortides socials. M'ho vaig passar molt béi vaig aprendre molt. D'aquesta manera,de mica en mica, vaig conèixer una collaamb qui continuar aquest camí que jam'havia enganxat.

Als vint anys et proposen anar a ferel MontblancSí, hi vaig pujar just el dia del meu

aniversari, el mateix dia que feia vintanys. La veritat és que vaig tenir un bonregal: la meva primera aventura alpina.Llavors, tot i que tenia molt pocaexperiència i portava mesos sense fer

Raquel Garcia,el descobrimentde la muntanyaMontsé Carbó i Hors

entrevista

45

gaire activitat física pels exàmens a launiversitat, estava molt motivada perconèixer els Alps, m'ho van proposar ivaig apuntar-m'hi de seguida! Així que,amb una colla de la UEC de Barcelona,vam anar cap al Montblanc, i vam pujar-hi per la ruta clàssica més fàcil, Gôuter.Recordo que vaig anar lenta però vaigaclimatar prou bé i, de mica en mica,vam arribar al cim, i jo al·lucinava ambel paisatge. A partir d'aquí va començaruna altra aventura, el descens! Vamdecidir que, per evitar els embussos deles persones que baixàvem i les quepujaven, faríem el descens fins aChamonix per una altra ruta, per lagelera de Bossons, Grand Mulets. Vamser la única cordada que va baixar peraquí i ho vaig viure amb molta adrenalina.Aquest descens, per l'època en què enstrobàvem, no va resultar fàcil, vam sortejarforça seracs penjats, esquerdes moltobertes... Finalment, després de perdreun funicular i sota una tempesta, vamcontinuar a peu fins a Chamonix. Va seruna jornada ben completa, estava moltcontenta del meu primer 4.000, quearribéssim bé i amb una bona lliçórebuda: que a la muntanya cal anar ben

entrenats i preparats, ja que, a vegades,el descens pot resultar tant o més durque l'ascensió. La muntanya és sincera,es mostra tal com és, cal estar benpreparat, conèixer-la bé, i també a tumateix.

El 2003 coneixes gent del CAS i entresen contacte amb la UESAmb uns amics de la UEC ens vam

apuntar a l'Open Vall Fosca, una cursad'esquí de muntanya molt xula que secelebra cada any al Pirineu, i allà vaigconèixer el Pep Climent i el Marc Ribasdel Club Alpí Sabadell. Ells em vanconvidar un dia a venir a la UES i a partird'aquí ja m'hi vaig quedar. Gràcies al CASvaig introduir-me, de mica en mica, al'entitat. Vaig començar apuntant-me ales sortides socials que organitzaven ivaig conèixer també un altre grup ambqui compartir la muntanya. Crec queamb ells vaig conèixer una altramuntanya, de més dificultat, de paretsverticals. Vaig tenir també la sort decoincidir i fer amistat amb persones moltmotivades, expertes i amb un talent innatper a l'escalada i l'alpinisme. Em fascinavaveure gent tan jove parlar amb tanta

Escalant a Sant Llorenç del Munt. F.M.

46

motivació dels projectes que tenien. Sensdubte, gràcies a ells he pogut escalar iconèixer un munt d'indrets preciosos,des de les muntanyes més properes decasa, com l'increïble conglomerat de lacara nord de Montserrat i Sant Llorenç,fins al Prepirineu, descobrir un altrePedraforca, i també conèixer llocssalvatges del Montsec com Montrebei,fascinar-me amb el granit i el calcari delPirineu, com el del Midi d'Ossau,Ordesa... I em deixo molts altres llocs dela nostra geografia, tots diferents, totsamb el seu encant. Viatjar per la nostraPenínsula és una meravella; quan he fetalgun rock-tour m'ha fascinat el nostreterritori, així com la cultura tan rica idiferent que tenim.

Des de la teva primera ascensió alMontblanc, l'any 2002, hi has tornatunes quantes vegadesSí, unes quantes ja! L'estiu del 2005,

amb dos bons amics de la UES, el FerranMartínez i el Juanjo López, vam decidiranar als Alps, al Massís del Montblanc,així que, al cap d'uns anys, tornava aretrobar-me amb aquest massís. Vaiggaudir d'escalades molt boniques,acompanyada per bons escaladors i amics;va ser genial, vaig estar-m'hi gairebé dosmesos. D'aquell estiu, en recordo unmunt d'aventures: per exemple, latravessia de les Courtes i les Droites, quevaig fer amb un noi francès que acabavade conèixer al lloc on m'allotjava; el meupla era trobar-me al cim de les Droites

amb el Juanjo i el Ferran, perquè ellspujaven per una altra ruta més difícil, icrec que és una de les ascensions mésmaques que he fet als Alps. També va sertota una experiència encordar-me ambalgú que no coneixia; teníem el mateixobjectiu, estàvem motivats i la cordadava funcionar prou bé, vaig estar de sort.Recordo també, amb el Juanjo i el Ferran,estar acampats deu dies seguits al peu dela cara sud de l'Aiguille du Midi,esprement al màxim l'anticicló... I aquellestiu vaig participar també en les Estadesde Joves Alpinistes que, des de fa anys,organitza la FEEC als Alps, i quecasualment es va celebrar també al massísdel Montblanc. Vaig tenir tan bonaexperiència que vaig tornar a apuntar-m'hi l'any següent, que es van fer a SaasFee (Suïssa), amb la sort de tornar a serconvocada.

Les Estades de Joves van ser unaexperiència molt enriquidora que emva oferir la possibilitat de conèixer mésels Alps i nous companys de cordada.

I així podria continuar explicant unmunt d'anècdotes i experiències que fanque aquest massís sigui un lloc especialper mi. Després d'aquell estiu, per unmotiu o altre, sempre he anat tornant-hi: vaig estar sis anys seguits anant-hi i,fins i tot alguna vegada, treballant-hi.Sorprèn com en un mateix massís potstrobar valls tan diferents, cada una ambla seva bellesa i singularitat.

47

d'expansió: les vies escalades estancompletament netes, no hi haassegurances de cap tipus. És un paradís,també, per als amants de les fissures. Crecque l'escalada allà es viu d'una altramanera, més pura, estètica i potserromàntica. Aquesta trobada la vagestionar magníficament el BritishMountaineering Council: ens vanorganitzar per cordades, segons el nivelli l'experiència, i a mi em va tocar ambl'Anne, una noia gal·lesa molt fortafísicament i mentalment, amb qui vaigaprendre molt. Sens dubte, l'escalada alpaís de Gal·les em va anar genial pertreballar el vessant mental de l'escalada;a vegades és tot un repte concentrar-senomés a resoldre els moviments, trobarl'itinerari....

El 2006 vas participar en la TrobadaInternacional d'Escaladors, al Paísde Gal·lesSí, quatre socis de la UES vam tenir la

sort de ser seleccionats per la FEEC perparticipar en l'International ClimbingMeeting que celebra bianualment el paísde Gal·les. Fou una experiènciamagnífica, perquè vaig conèixer un noupaís i altres escaladors d'arreu del món.A Gal·les vaig descobrir l'escala neta oclean climbing. Em va sorprendre forçatrobar-me que allà no existeix el concepte

Aquell mateix any vas realitzar unatravessia integral al Pirineu Aragonèsamb el Ferran MartínezSí, de les ascensions i arestes més

maques que he realitzat mai al Pirineu.A més, vull destacar que el Ferran haesdevingut el millor company de cordadai de la vida. Vam fer l'ascensió integraldel preciós circ que tenim a l'aresta deDiablos, empalmant amb Costerillou iarribant finalment al cim del Balaitousamb les últimes llums del dia i fent eldescens per la Brecha de Latour. Per miva ser tot un repte poder-ho fer en unasola jornada per la llargada i perquè, amés, com que era a inicis de primavera,portàvem pes, pels piolets, elsgrampons..., i el Ferran em va plantejarla idea i em va acabar convencent depujar totes les puntes que vèiem; aixíque aquell dia devíem fer una pila detres mils. Va ser una jornada preciosa,ben completa, amb un paisatgeespectacular i amb un temps formidable.

Més tard vas formar part de la primerafornada del Grup Femení deTecnificació d'Alpinisme deCatalunya. Què en destacaries?M'hi vaig presentar el 2009, vaig ser

seleccionada i vaig estar-hi un any, tot ique té una durada cíclica de dos anys.Hi vaig aprendre moltes coses, comconèixer amb més profunditat les mevesaptituds i actituds en el difícil iapassionant món de l'alpinisme. A més,amb les companyes i els tècnics vaigaprendre molt i m'ho vaig passar moltbé. Després d'un any vaig prendre ladecisió de no continuar perquè teniapoc temps disponible a causa de la feinai els estudis; així que, en veure que nopodia anar a totes les concentracions nipodia entrenar com jo volia per podergaudir i donar el meu màxim rendiment,vaig prendre aquesta decisió. Va ser unany molt profitós i recomano a totes lesnoies amants de l'alpinisme que s'hipresentin.

Fent bivac a Gal·les. F.M.

48

Sexe: DonaEdat: 30 anysProfessió: Tècnic d’esports demuntanya i FisioterapeutaAficions: Ser feliç i compartir-hoUn llibre: N’hi ha mots! El Petit Príncep...Una pel·lícula: Uf! Moltes! BarakaUna cançó: Depèn del moment;per exemple, “Viva de la Vida”Un quadre: El de les meves fotografiesUna ciutat: SabadellUn paisatge: de natura, de muntanya,del mar, del cel...Un país: Catalunya

El perfil

A part d'aquestes experiències tanenriquidores en el món de l'escalada,també has estat vinculada a algunsprojectes de la secció Natura, a lesExcursions per a la Gent Gran...Sí, des del 2005 fins al 2011, he

col·laborat amb el projecte d'Excursionsper a la Gent Gran de Sabadell i crecque durant aquest temps he après molti he fet bons amics, com la TeresaGalbany. Poder compartir la teva passiói donar-la a conèixer és magnífic icompensa tot l'esforç i dedicació que hiposes. Amb els infants, igual: des del 2005fins a l'actualitat he estat educadora dinsdel programa Ciutat i Escola, i he donata conèixer també el nostre rodal deSabadell. Per cert, tenim una mina d'ordins la nostra ciutat, amb molts raconsper descobrir i on perdre's. Per aquestmotiu estic també molt agraïda alscompanys de la Secció Natura, que m'hanensenyat un altre rodal, un rodal ric pelseu patrimoni cultural i mediambientali, alhora, un rodal fràgil que ha patit iesta patint diverses intervencionshumanes que posen en risc la sevasostenibilitat.

Sembla com si el descobriment de lamuntanya t'hagués canviat la vida.Girant la vista enrere, fins a quin puntcreus que t'ha afectat, personalmenti professionalment?Doncs és cert que, mirant enrere,

moltes de les passes que he anat fent,d'una manera o altra, han estat vinculadesamb la muntanya. Crec que per mi vaser tot un descobriment: se'm va obrirun nou camí, una nova filosofia de vida.La muntanya m'ha ensenyat moltes coses,com estimar la natura i a nosaltresmateixos, que en formem part, i tambéprocurar gaudir de cada instant.Professionalment, també vaig decidirgraduar-me com a Tècnic d'Esports deMuntanya i, més tard, en Fisioteràpia. Amés, treballar durant aquests anys ambgrups de gent gran i infants a la naturam'ha servit també per adonar-me delsgrans beneficis que podem obtenir quanpractiquem activitat física en aquest medi.Actualment estic treballant i vivint a laCerdanya, així que ara combino la mevavida entre Sabadell i aquest indret delPirineu.

49

CALCITA

Com és?La calcita és un mineral sedimentari

del grup dels carbonats (CaCO3) quees forma per precipitació químicamitjançant l'evaporació de solucions moltriques en bicarbonat de calci o perl'activitat dels organismes marins i d'aiguadolça. Cal dir que conté el 56% de CaOi el 44% de CO2, però que també estàformada per altres cations de Mg, Fe,Mn i rarament de Zn i Sr. Sovint presentaun aspecte transparent i opac, encaraque també pot ser incolora, blanca, groga,rosada, vermella, ataronjada... i la sevaratlla és blanca. És molt fàcil de distingirsi disposem d'àcid clorhídric diluït o devinagre o llimona, ja que unes gotesprodueixen efervescència.

Com la podem trobar?És molt abundant i té una àmplia

distribució per tot el planeta, ja que escalcula que ocupa aproximadament el4% del pes total de l'escorça terrestre ique recobreix el 40% de la sevasuperfície. En podem trobar als sòls, ales crostes desèrtiques, a les fontshidrotermals, etc., i fins i tot en certesroques magmàtiques. És un componenthabitual de les roques sedimentàries,especialment la calcària, tot i que és moltfàcil de trobar-la associada a diversosminerals com la siderita, el quars, la pirita,la fluorita... Existeixen tantes varietats decalcita que és impossible caracteritzar-lestotes. El seu nom prové del llatí calx, quesignifica calç viva.

Per a què serveix?A les pedreres, se n'extreu en gran

quantitat per a una àmplia varietat d'usos:fabricar ciments i morters, com a pedresde construcció, adobs agrícoles per aterres massa àcides o fins i tot (la calcitatransparent) per fabricar polaritzadoresde microscopis per a la indústria òptica.La calcita fosa s'utilitza també en laindústria metal·lúrgica de l'acer i en lafabricació del vidre. La calcita mòlta,anomenada blanc d'Espanya, s'utilitzacom a abrasiu suau. A més, és un delsmillors minerals per col·leccionar, ja quen'hi ha de moltes formes interessants ivariades, així com espècimens bonics iacolorits. La bellesa d'aquest mineral hapermès també que s'utilitzi la calcita pertallar escultures.

On en podem trobar?Pel que fa a Catalunya, els jaciments

més coneguts d'on s'extreu aquestmineral es situen a la Bastida (Conflent),a la Torre de Cabdella (Pallars Jussà), aRocabruna (La Garrotxa), a L'Avetera iPrats de Molló (Vallespir), a Gréixer(Berguedà), i a Manresa i Sant Vicençde Castellet (Bages).

Els nostresminerals,roques i fòssilsRedacció

Calcita de Sant Bartomeu del Grau.ELISABET G. BORDAS

50

cultura

El Camí, la rutade senderismecultural delsPaïsos Catalans,arriba a SabadellMontserrat Carbó

L'any 2003, a l'Associació Pas, deCardedeu, va sorgir la llavor d'un projectede gran complexitat que avui s'està fentrealitat: unir tots els territoris i illes deparla catalana en un sol camí, apte pera tothom, que potenciés principalmentel vessant cultural i històric de cadaterritori. Lluís Planes, president del Pas,afirma que «El Camí és molt més que uncamí justament perquè, a més del queens aporta com a ruta convencional, elcontacte amb la natura i el fet de caminaren si mateix ens permet conèixerdirectament i al ritme més humà que hiha, caminant passa a passa, els principalsllocs de valor cultural, paisatgístic, històrici espiritual de totes les comarques de lanostra terra i, per tant, de nosaltresmateixos; nosaltres som, entre d'altrescoses, gràcies a la nostra cultura, a lanostra geografia i a la nostra gent».

Avui, deu anys més tard, l'itinerarisenyalitzat amb la marca d'El Camí (un8 amb dues obertures) s'ha completaten un bon nombre de comarques,algunes de les quals ja compten amb unaguia editada de resum de cada tram i deles poblacions que el formen (laGarrotxa, el Ripollès, el Montseny...).

A Sabadell, des de fa uns mesos, lasecció Cultura de la UES està impulsantel tram que uneix Terrassa amb Barberàdel Vallès. Els vetlladors d'aquest tram,d'acord amb els coordinadors nacionals,ja hem definit l'itinerari i començarema senyalitzar-lo un cop tinguem el permís

de l'Ajuntament. Després, caldrà trobarallotjaments, restaurants, botigues i altresestabliments interessats a col·laborar-hi.I, finalment, haurem de confeccionaruna bona guia, amb continguts temàticsque abastin des de l'etimologia delmunicipi i dels barris, fins a les activitatseconòmiques, passant per l'entornnatural, el patrimoni arquitectònic, lagastronomia, les tradicions i el teixitsocial. Per més informació, consulteu elweb www.elcami.cat.

51

Masia de Can Deu, un dels punts d'interès del tram de Sabadell. MERCÈ FOGUET

52

Els orígens de la vila de Ripoll datende la fundació del Monestir de Santa Mariaper Guifré el Pelós. El compte, en expulsarels sarraïns del territori, s'enamorà de lesvalls del Ter i el Freser. Sembla ser que albell mig del triangle format a laconfluència d'aquests dos rius ja hi haviauna església oberta al culte. Fet aquestque decidí el comte i a la seva esposaGuinedilda a construir-hi un monestir perlliurar-lo al seu fill Radulf. El primer abatfou Daguí, rector de Gréixer (Berguedà),i el van poblar monjos de molts altresllocs, de l'ordre de Sant Benet. Aquestmonestir romànic fou consagrat l'any 888pel bisbe Gotmar de Vic.

Des del primer moment aquest cenobifou un important centre monacal i culturalde la Catalunya medieval. La portalada,obra cabdal de l'art romànic –“bíbliallaurada en pedra”–, i el claustre són obresque, malgrat incendis, malvestats ireconstruccions, testimonien unesplendorós art romànic.

Guifré I, anomenat el Pelós, comted'Urgell, Barcelona, Cerdanya i Besalú, moríel 987 en la campanya portada a terme perLlop ibn Muhàmmad, en el seu intent deconquerir Barcelona. La despulla mortaldel compte resta custodiada, des de tempsimmemorial, al Monestir de Ripoll.

De la família catalana dels comtes deCarcassona, Sunifred I fou el pare deGuifré el Pelós. (comte de Urgell,Barcelona, Cerdanya i Besalú,) Lahistoriografia ens diu que la singularitatd'aquest comte, més que fundador demonestirs i repoblador dels territorisconquerits, ha estat ésser el primer comte

sobirà independent del govern franc.L'exercici de la sobirania permeté a Guifréposar la primera pedra del que esdevindriaCatalunya, si bé políticament això no ésconsolidà fins quasi cent anys després;amb manifest orgull podem dir que ellfou el “fundador de la nació catalana”.

Si bé avui la vila Comtal de Ripoll haperdut esplendor històric, pagesívol iindustrial, li resta una joia d'incalculablevalor patrimonial: la tomba del ComteGuifré situada al transsepte esquerra dela nau central de l'església. Crec que totbon català hauria de visitar-la, almenys,una vegada a la vida.

Desprès de l'informe antropològic deles restes òssies atribuïdes a Guifré el Pelós,guardades en una arqueta que portava lainscripció “OSSA WIFREDI COMITISPILOSUS VOCATI” (Verificació duta aterme per un equip del Departamentd'Antropologia de la Facultat de Biologiade la Universitat de Barcelona, sota ladirecció del Dr. Josep Pons l'any 1982), lesrestes foren reintegrades a l'arqueta iposteriorment colorades dins l'austersarcòfag amb la llegenda GUIFRÉ COMTE.

El dia 11 de Setembre de 1982 i ambmotiu de la Diada Nacional de Catalunya,les més altes instàncies polítiques,religioses, socials i culturals del paíscelebraren el definitiu emplaçament. Totun esdeveniment llarg de tempsreivindicat. Memòria que hom pot honrar,amb la seva visita. Tot un ritual no absentde compromís. Tot un ritual quedemostraria en quanta estima tenim elprecursor de les nostres arrels. Venim delluny i més lluny volem anar.

Juntament amb la meva esposa i sovintamb altres amics, un cop l'any ens plauanar a Ripoll per retre homenatge al parede la Pàtria; d'aquesta manera carreguempiles per tirar endavant projectes iactuacions que, inequívocament, ensmenen a reafirmar-nos com a éssers quepertanyen a una nació, que tot i senseestat, aspira a la tant desitjadaindependència.

És bo abeurar-se en les fontsprimigènies per seguir aplanant el camívers un futur que ens pertany. La història

Visita a laTomba deGuifré el PelósJordi Roca i Tubau

53

demostra, amb escreix, que els catalansno som fruït de l'atzar, ni de cap invenció;som de pedra picada: memòria noinvocada en va. Catalunya ja s'obrí al mónfa molt més de mil anys. Jean-Paul Sartredeia que “el fer és revelador de l'ésser, cadagest dibuixa figures noves sobre la terra”.Continuar dibuixant en fulls individualsbocins de llibertat no és fer altra cosa quecontribuir a engruixir la col·lectivitat. Nooblidem que Catalunya tingué el primerparlament del món. Tornar ocupar un lloca Europa és el que ens correspon com aciutadans. Ara tenim les eines per acomplir-ho. Ni un pas enrere!

La vila de Ripoll

Aquesta vila comtal, enclavada a laconfluència entre el Ter i el Freser, a partde ser centre comercial del Ripollès, tambéés centre d'atracció turística en la rutadel romànic i del Pirineu. A les ribes delsseus rius, les fargues donaren pas a unaimportant indústria metal·lúrgica.L'especialitat manufacturera d'armes feuque la vila duran el segles XVI al XVIIIfos un dels centres armers més importants

d'Europa: els seus arcabussos, escopetes ipistoles encara avui gaudeixen de granpredicament per a tots els granscol·leccionistes d'armes de foc del món.

A partir del segle XIX, i gràcies al'aprofitament hidràulic, s'alçaren gransfàbriques i colònies tèxtils queesdevingueren, fins al seudesmantellament, font de riquesa tant pelshabitants de la vila com pels de la comarca,ja que tant la ramaderia com l'agriculturadeixaven de ser viables econòmicament.

Les comunicacions amb Ripoll sónbones tant per ferrocarril com percarretera, sobretot ara que quasi tot l'eixviari del Ter s'ha convertit en autovia. Desde Barcelona a Ripoll hi ha 100 Kms., quellevat de la boira que hom pot trobar alpla d'Osona, és una passejada. Arribar-s'hitot contemplant com l'aigua s'escola pontsavall, rememorar les grans gestes que hanesdevingut història, no és fer altra cosaque estimular la memòria vers aquellcomte anomenat Guifré el Pelós.

Bibliografia: Catalunya Romànica, Els Tempsi Regiment del Comte Guifred el Pilós, Catalunya faMil Anys i Gran Enciclopèdia Catalana.

Tomba de Guifré el Pelós. JORDI ROCA

Els nostres poetes

RAMON MOIXSabadell 1910-1983Poeta-escriptor(...poeta de la natura)

Poema publicat en el llibre NATURA I ÀNIMAPrologat pel Dr. Miquel Crusafont PairóIl·lustrat amb dibuixos a la ploma d’Antoni ClimentImprès per Ramon Ribera. Castellar del Vallès. Any 1951

55

Biblioteca UES Redacció

La nostra biblioteca disposa d'una colla de llibres i revistes, tant de viatges com de tota mena de disciplineslligades a la muntanya, a disposició de qualsevol soci o sòcia per tal de que els pugui consultar. Alguns sónacabats de publicar i altres són més antics però clàssics. Heus aquí una mostra

AGULLES,REGIÓ DE MONTSERRAT.GUIA D'ESCALADESJoan Miquel DalmauEdicions Bcó. Monistrol de Montserrat 2011ISBN 978-84-614-8009-8

Diverses escalades a més de 150agulles i roques de la Regió d'Agulles,la més a ponent del massís montserratí,descrites amb molta cura pel nostreconsoci Joan Miquel Dalmau. Entred'altres informacions, hi ha un mapade situació dels monòlits i/o paretscitades. En la descripció de cada unade les vies hi ha l'aproximació i descens,si s'escau, i el material necessari, unapetita ressenya i l'esquema sobrefotografia, a banda de la referència dequi i quan hi va fer la primera ascensió.

EL ATLAS DEL VIAJERO: una guíaglobal de los lugares que tiene quevisitar alguna vez en su vida.John Man i altresEvergreen GmbH. Köln 2008ISBN 978-3-8228-4555-4

Escrit en castellà, el llibre és uncompendi dels millors destins del món,continent a continent. Tant s'hi val si sónmonuments naturals com si són fets perl'home, el llibre repassa llocs emblemàtics que tots hem somiat conèixer un dia oaltre, i com anar-hi. Bones fotografies, textagradable de llegir i veritables dadesd'interès per a cada localitat descrita a lesseves més de 200 planes.

ROCK PARADISE. Arrampicateclassiche, moderne e sportivenelle valli del Gran Paradiso.Maurizio OvigliaEdizioni Versante Sud. Milano 2000

Aquesta guia descriu una collad'escalades clàssiques, modernes iesportives en roca al massís del GranParadiso. Hi ha explicades vies a lesprincipals agulles i parets de les vallsdi Forzo, Ribordone, Cogne, Orco,Rhêmes, Noaschetta, Piantonetto,Valsoera, del Roc i Valsavarenche.Escrita en italià.

IL VESUVIO. Guida ambientaliNicola di Fusco i Ettore di CaterinaElecta Napoli 1998

Guia completa en italià al voltantdel volcà Vesuvi. Descriu els diferentsambients naturals, els productes quese'n deriven, festes i tradicions, lageologia, la història eruptiva del conjunti, sobretot, 20 senders i itinerarisexcursionistes . Tot, acompanyat debelles fotografies.

GUÍA DEL RÍO DUERO. -DE URBIÓN A OPORTO-Javier Villalibre i Javier SainzEdiciones Lancia. León 1995ISBN 84-8177-015-9

Poblacions, llocs, excursions iallotjaments de tota la ruta del riuDuero des dels Picos de Urbión alSistema Ibèric de Soria i fins a l'oceàAtlàntic, per recórrer de forma còmodai tranquil·la.

56

Ja fa sis anys que l'Espeleoclub Sabadellva iniciar-se en les tècniques de progressióvertical amb nens i nenes, gràcies alcentre de Tecnificació del Club GimnàsLlenas. Poc ens podíem imaginaraleshores que, a part de la competició,aquesta activitat seria un autèntic revulsiuen el món de l'espeleologia. Desprésd'aquests sis anys d'entrenaments ambels nens, l'experiència ens ha demostratque les tècniques de progressió verticalsón la millor manera per introduirmenors d'edat en el món subterrani id'aquesta manera fer baixar la mitjanad'edat, cada any més elevada, dels clubsd'espeleologia.

Tots sabem que és una realitat cadacop més palpable l'envelliment progressiudels clubs d'espeleologia. Aquestenvelliment no només el patim els clubscatalans sinó els de totes les altrescomunitats autònomes, a causa d'unjovent cada cop més desorientat,desmotivat i dispers dins una societatamb un ritme frenètic i en constant canvia causa de la inassolible velocitat delprogrés. Iniciar-se en activitats de lleureminoritàries com l'espeleologia queimpliquen tanta tècnica i adaptació enun medi extremadament diferent al qualestem acostumats és una elecciócomplicada pel jovent universitari o deformació professional, cada cop mésestressat per poder estar al dia de lesdarreres tecnologies i coneixements queels permetin no quedar-se desfasats d'unmón laboral molt i molt competitiu perla manca de llocs de treball. Si a tot aixòli sumem la crisi i la manca de monitorsa les entitats, a causa de l'incrementexponencial de titulacions i grau deresponsabilitats exigides per poderexercir com a tal, fa que l'entrada

d'espeleòlegs joves als clubs mitjançantcursets d'iniciació cada cop sigui menor.

Cal tenir en compte també que elscursos d'iniciació a l'espeleologia queorganitzen els clubs estan enfocats a jovesa partir de 14 o 15 anys. Per contra, lestècniques de progressió vertical,encarrilades a nens a partir dels 6 anys,s'han convertit en una activitat esportivaextraescolar més per als menors, tannormal com poden ser el bàsquet, lagimnàstica, el judo, el karate o la natació.

Les Tècniques deProgressió Vertical (II)Manel Llenas

espeleologia

Primer pou avenc d’en Roca. MANEL LLENAS

Una activitat excel·lent perrejovenir la mitjana d’edat delsclubs d’espeleologia

57

D'altra banda, per a un nen de 6 anysiniciar-se a l'espeleologia en unrocòdrom, amb corda de seguretat, bonail·luminació i matalassos de protecció aterra té molts més avantatges que fer-hodirectament en un avenc.

Cada cop més, des del centre deTecnificació del Club Gimnàs Llenas,intentem encarrilar els entrenament delsnens no només a la competició sinótambé a sortides a cavitats, per tal quees familiaritzin des de ben petits amb elmón subterrani, aplicant al medi naturalla tècnica apresa al rocòdrom.

Any rere any, no només hem anatincrementant el nombre de sortides, sinótambé la dificultat d'aquestes. La provaen són les darreres sortides realitzadesdurant els mesos de setembre i octubrea la Grallera del Boixaguer, a la serra delMontsec d'Ares i a l'avenc d'en Roca alGarraf, amb al participació de set noisde l'Espeleoclub Sabadell i un del GESde Terrassa, que també entrena al Centrede Tecnificació de Sabadell.

La missió d'aquestes sortides no és mésque la de donar als menors la possibilitatde conèixer un món desconegut imisteriós per a ells i despertar-los el“cuquet” d'anar cada cop més endins idescobrir paisatges nous fantàstics, almarge de l'esport pur i dur, així comaprendre a vèncer la por i controlarl'adrenalina.

Aquesta tasca porta moltes hores defeina al darrera que sovint no es veuendes de fora el gimnàs, però que aportenuna satisfacció personal molt gran, i noestem parlant només de les medalles,sinó de veure com nois que van començaramb 10 anys ara fa sis anys, ja estan fentcampanyes d'exploració amb nosaltres aCantàbria o Benasque i realitzanttravesses espeleològiques com han estaten aquest 2012 la de la Torca de losCaballos-Cueva del Valle (Cantàbria) ola del sistema d'Alba (Benasque).

Ells tenen molt clar que aquestaactivitat els agrada i intenten portar-la acap sense renunciar a la vida social delsnois de la seva edat o bé portar els estudisal dia, senzillament és saber organitzar-se el temps si tens ganes de poder gaudird'una activitat que, malauradament, moltpocs dels seus companys han tingut lapossibilitat de tastar ni conèixer.

Passamà Grallera. MANEL LLENAS

Sala Grallera. MANEL LLENAS

58

Esquí de fonso nòrdic

WHAT?En què consisteix?

És la modalitat més antiga d'esquí, jaque era utilitzada per desplaçar-se perdamunt les estepes nevades del nord desde fa milers d'anys.

Hi ha dues modalitats principals: clàssici patinador. El clàssic es practica perl'interior d'uns solcs anomenats “traça”.El patinador, en canvi, lliscant en tisorapel mig de la pista.

WHO?Qui el pot practicar? Hi ha un límit d'edat?

El pot practicar qualsevol persona dequalsevol edat disposada a fer un exercicicomplet al ritme que més li escaigui ique tingui unes condicions físiquesnormals. La modalitat de patinadorrequereix d'una certa forma física.

WHERE?Per on es pot practicar?

Cal desplaçar-se a una estació d'esquíque disposi d'un circuit per a la pràcticadel nòrdic. Normalment són estacionsexclusives, però també n'hi ha alguna

Coneguemles nostres seccions

Camí de Portainé a St. Joan de l’Erm. E.G.B.

textos

L’opinió del sociAl Consell de RedaccióBenvolguts companys,

Encara que ja faci molts dies que va aparèixer el vostre primer número del butlletíi encara que jo era totalment contrari a modificar-ne el format, us felicito perla vostra feina i pel resultat.Imagino que un cop editat n'haureu fet balanç i de cara al proper número fareualgun petit retoc. No hi ha com veure la feina acabada per adonar-se de cosesque no s'havien previst.Us envio unes consideracions sobre la informació de l'Arxiu Fotogràfic quem'afecta personalment per haver-ne estat el redactor. No defujo, però, poder ferun comentari molt més ampli i del conjunt del butlletí, si ho creieu convenient.Sobretot no us deixeu entabanar per opinions ni per retallades ni per novestecnologies. El butlletí de la UES és imprescindible en format paper, i encara mésper aquells socis passius que no venen mai, i que l'únic contacte que tenen ambl'entitat és, a part del rebut de pagament de socis, i el butlletí !!!

Cordialment,

Lluís FernàndezSecció d’Història

d'esquí alpí que té un circuit de fons benmarcat. A tot arreu els circuits solen passarper entre preciosos boscos pirinencs i/opastures nevades d'àmplia panoràmica.

HOW?Com es practica?

Es practica amb uns esquís més llargsi estrets que els de l'esquí alpí i que portenuna fixació senzilla i lleugera, sensetalonera. Els de clàssic tenen la sola o béimpregnada d'una cera especial o bédibuixada amb escates que permetenlliscar per la traça i que impedeixentornar enrere a les pujades. A l'esquí depatinador no li calen les escates. Tantuns esquís com els altres es poden llogara la mateixa estació, així com les botes,especials per a aquesta pràctica.

WHEN?Quan es practica?

A l'hivern, quan les muntanyes sóncobertes de neu apta per a practicar-lo.Els que es dediquen a la competiciótambé el practiquen sobre rodes a l'estiu,sobre l'asfalt.

WHY?Per què és interessant?

Perquè és la manera de gaudir de lamuntanya a l'hivern sense cap riscinherent a la meteorologia i/o a lanivologia; les estacions de nòrdic nopresenten cap mena de risc. I tambéperquè és una manera molt completa defer salut, tant per la musculaturaimplicada com per l'aparell respiratorii cardiovascular.

Per tal de donar resposta ràpida es prega al soci un correu de contacte.