tripa relats carles querolmeu2...de treballadors i d’allí a complir el servei militar obligatori....

[9]N O V È R E L A T

La repressió franquista al municipi

immediatament després

de la Guerra Civil (1939-1949)

801

9 . L A R EPR E SSI Ó FR AN QUISTA (1939 -1949)

“Van ser set anys durs, alguns més convulsos i d’altres més tranquils, deixant la nostra millor joventut a les trinxeres (misèria, fam, perill...) i als camps de concentració (maltractaments, fam, fuetades...). Més tard, van venir els batallons disciplinaris (altra vegada maltractaments, treballs forçats i dies foscos...). Ho deixo tot enrere, però conservaré tota la meva vida aquest mal record.”

Memòries del soldat republicà sadurninenc Josep Esteva i Ràfols (1918-1992)

La repressió iniciada a l’interior del país immediatament després de la derrota republicana va afectar diferents col·lectius de sadurninencs. El primer el formaven els soldats de lleva o voluntaris que havien estat capturats pels

nacionals, o que van retornar immediatament de l’exili, i que van ser enviats a diferents camps de concentració i després a batallons disciplinaris de treballadors. Al de Figueres hi van ser destinats temporalment Antoni Amat i Guimerà, Ramon Cardús i Martí, Jaume Català i Margarit, Miquel French i Galimany, Josep Llop i Borrell, Emili Mestres i Cuartielles, Francesc Morera i Mas, Joaquim Perau i Blanch, Jaume Piñol i Tubella i Joan Vernet. A Miranda de Ebro van anar a raure Nicomedes Gili i Castells, Pau Gramona i Batlle, Joan Llopart i Lizart, Jaume Trias i Martí, Joan Piñol i Tubella1 i Miquel Roig i Tort. Francesc Amat i Vila va ser reclòs al camp de Cambrils; Francesc Bartrolí i Medall, al de Tarifa (Cadis); Amadeu Carbó i Gibert, a Bilbao i València; Jaume Estruch i Canals, a Anglès, i Jaume Ferrer i Pascual, a Sant Joan de les Abadesses; Pere Font i Amat, a Saragossa, Santoña i Deusto; Lluís Gibert i Puigdollers, a Cornellà; Joan Gil i Mestre i Gabriel Poch i Quintana, a Los Barrios (Cadis); Manuel González Ruiz, a Camposantos — La Guardia (Pontevendra); Joan Gras i Soler, a Ourense; Octavi Montagut i Forns, a Elundo (Navarra); Enric Parellada i Urpí, a Orduña; Josep Moliner i Cardús, a Mataró; Jesús Puyo i Ariño, al Cuartel de la Montaña (Madrid); Gabriel Raspall i Culell, a Cervera; Josep Romagosa i Isart, a Xauen (Marroc); Marcial Sendra i Carreras, a Oyarzun (Navarra); Antoni Tarrida i Gallart, a Lleida i Pere Varias i Gibert, a Alcalá de Henares i Miraflores de la Sierra. Lluís Rovira i Mata, el forner del carrer de l’Església que s’havia afiliat al PSUC per evitar ser enviat al front i que havia estat destinat a la intendència republicana a Barbastre, Solsona i Cardona, també va retornar immediatament de l’exili i fou empresonat als camps de concentració de Bilbao i Santa Maria de Oya (Pontevedra).

* * *

1 Va morir en aquest camp de concentració.

802

R EL ATS R EPUBLI C ANS . SANT SADUR NÍ D 'AN O IA , 1931-1939

Josep Esteva i Ràfols havia passat per un reguitzell de situacions personals des que va caure presoner: del camp de concentració va ser enviat als batallons de treballadors i d’allí a complir el servei militar obligatori. L’1 d’abril de 1939 es trobava treballant en la construcció d’un pont a Alcora. Recordava a les seves memòries el darrer parte de guerra del general Franco (“En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo, han alcanzado las tropas nacionale los últimos objetivos militares. La Guerra ha terminado. Burgos, 1 de abril de 1939”).

Quina alegria, quina tristesa i quants desenganys! Nosaltres vàrem fer festa oficial, ens van donar menjar extraordinari i total llibertat a la nit. A totes les casernes militars vam ballar d’alegria. Per fi s’havien acabat les trinxeres i haver de posar la vida en risc a cada moment. Però quantes famílies ploraven els fills, germans o pares que no podien compartir aquells moments! Quants milers i milers d’homes joves havien donat les seves vides! [...] Un dia, mentre treballava, vaig rebre la primera carta de la meva família. Després de cinc o sis mesos de no tenir notícies seves, per fi vaig saber que no havien abandonat la llar i que no els havia passat res. M’explicaven que em feien mort, ja que tres mesos enrere havien rebut un telegrama de la meva divisió en el qual els informaven que havia desaparegut complint amb el meu deure fins al darrer moment. Sort que no s’ho van acabar de creure, ja que per diferents informacions van saber que la meva companyia havia caigut presonera dels nacionals, com efectivament s’havia esdevingut. Finalitzada la guerra, els rumors es van disparar: que si ens enviarien a l’Exèrcit, que si tornaríem a casa, que si seguiríem treballant, que si això, que si allò, la qual cosa va esdevenir un autèntic turment [...].

L’1 de maig de 1939 va ser un dia plujós, i a les dotze del migdia em van entrar ganes d’anar de ventre. Em trobava jo darrere la paret de la caserna quan em va semblar escoltar un clàxon de cotxe que m’era familiar, idèntic al de l’Hispano Suiza del meu cosí Antonio Balart. Immediatament els meus companys em van començar a cridar i vaig lligar caps. Lligant-me els pantalons com vaig poder, vaig córrer en direcció al vehicle. Era la meva família que m’havia vingut a veure. La trobada va ser molt emotiva, després de tantes vegades d’haver pensat que ja no ens tornaríem a poder abraçar [...]. Em van explicar que a Sant Sadurní tot eren boines vermelles, uniformes blaus de Falange, detencions, empresonaments i algun afusellament. Ens va semblar que era precipitat, donats els meus antecedents, demanar permís per traslladar-me uns dies a casa [...].

El 9 de juny ens van destinar a Orpesa, un poblet proper a Castelló. Ens van enviar a una caserna que estava en un local on el mes de setembre hi feia la verema el Maria Sàbat2 de Sant Sadurní, en el qual hi havia premses i estris habituals en aquesta mena d’instal·lacions [...]. Vàrem estar uns dies descansant, sense fer res, com a premi pels ponts

2 Motiu del sadurninenc Francisco Rigol i Tubella, pare de Maria Rigol, que estava casada amb Francisco Vilaró i Herms. La casa pairal estava al Raval, en un immoble construït el 1904 per l’arquitecte Miquel Madurell i Rius. Efectivament, aquesta branca de la família Rigol tenia contractat un celler a la zona, on Francisco Rigol passava el mes de setembre per a la verema. El xampany de la marca Rigol, elaborat per una altra branca de la família, tenia una varietat feta amb aquest vi moscatell.

803


que havíem reconstruït a Alcora. El menjar estava força bé, ja que teníem un alferes excel·lent per a aquesta necessitat i llibertat total. Anàvem cada dia a la platja i de tant banyar-nos ens vàrem aprimar. Menjàvem taronges i raïms de moscatell de taula que allí hi havia en abundància i anàvem al ball i al cinema, ja que rebia girs postals de casa de 50 o 100 pessetes que amb molt de sacrifici m’enviava la meva família. Fins i tot vaig fer alguna amigueta... Mentre érem allí, van començar els llicenciaments de les lleves que encara es trobaven a l’Exèrcit i aquestes desmobilitzacions també incloïen els presos treballadors que disposaven dels tres informes favorables de les autoritats dels pobles respectius: el la de Falange, el de la Guàrdia Civil i el de l’Ajuntament [...].

De cop i volta es va acabar la bona vida i ens van manar construir una creu de pedra esculpida en un revolt d’una carretera abans d’arribar a Benicàssim. Anàvem a treballar cada dia uns 15 homes, però la majoria eren professionals del ram, paletes i escultors, i poca mà d’obra. Fèiem torns cada cinc o sis dies, i quan ens quedàvem a la caserna ens enviaven a pelar patates. Alguns aconseguíem escapolir-nos i ens n’anàvem a treballar al camp fent de pagès i aconseguint alguns diners a canvi. Estant a Orpesa, es van emportar alguns companys a la presó perquè els informes que es van rebre d’ells eren negatius. Alguns companys, sobretot asturians, van ser condemnats a mort i afusellats perquè els informes els acusaven d’haver fet robatoris i d’haver fet alguns assassinats. En aquestes circumstàncies, un dia em van donar un ensurt quan em van avisar perquè em presentés als comandaments del batalló de treballadors. [...] M’hi vaig traslladar i em comunicaren que s’havia rebut una instància de casa meva demanant el meu llicenciament, però que ells no hi podien fer res, ja que la petició s’hauria hagut de presentar al coronel inspector de los Campos de Concentración de Prisioneros de Guerra amb seu a Madrid. Em van advertir, però, que, de casos com el meu, n’hi havia més al batalló i als que havien presentat la sol·licitud els havia estat desestimada [...].

I va arribar el mes de setembre. La política internacional estava molt agitada i perillosa a causa de les maniobres militars dels alemanys sobre territori polonès, i el dictador alemany Adolf Hitler no desistia de les seves pretensions. Polònia va declarar la guerra en defensa del seu país i a causa dels pactes establerts amb altres nacions, Anglaterra s’hi va involucrar i de mica en mica tothom es va veure immers en aquella conflagració que tanta sang va costar a la humanitat [...]. Aquells dies vàrem anar a demanar permisos uns quants catalans per anar a casa, ens els van concedir però l’alferes ens va dir que la guerra era imminent i que tal vegada mobilitzarien algunes lleves. De ser així calia que ens reincorporéssim immediatament a Orpesa. Com que no teníem diners, vàrem emprendre el viatge amb gran alegria en un tren de mercaderies, enfilats als estreps, fins a l’estació de Sant Vicenç de Calders. Va ser un trajecte molt incòmode i molt fred que va durar des de les cinc de la tarda fins a les 9 del matí de l’endemà.

Vaig arribar al poble una mica desconcertat, ja que, quan havia marxat, manaven uns i ara manaven uns altres.

Mentre travessava el poble tenia la sensació que tothom em mirava, i més amb els meus antecedents. La gent sabia que estava castigat en un batalló de treballadors [...]. Vaig passar els 8 dies de permís, que van coincidir amb les Fires,3 de forma meravellosa al costat

3 Les Fires de Sant Sadurní són l’equivalent de la Festa Major d’estiu d’altres municipis. Se celebren els dies 6, 7, 8 i 9 de setembre.

804


de la meva família, explicant-los tot el que m’havia esdevingut. Tal com ens havia alertat l’alferes, la guerra va començar, però Espanya no s’hi va veure involucrada. Vaig tornar a Orpesa, on vaig romandre fins al 31 d’octubre. Ens van traslladar a un poblet de València que es deia Riba-roja amb l’objectiu de construir-hi uns polvorins. Allí el treball era molt feixuc perquè la terra era molt dura, trobàvem molta pedra i no ens proporcionaven dinamita per treballar més ràpid. El menjar era escàs i feia molt fred, tot i estar situat a 30 quilòmetres de la capital.

Els permisos i els llicenciaments havien estat suspesos a causa de la guerra [...]. A Riba-roja hi vàrem estar pocs dies, perquè resultava impossible progressar en aquelles condicions del terreny. Després ens varen carregar en un tren de mercaderies fins a València i d’allí a Sagunt. Va ser aleshores quan ens van integrar en el batalló de treballadors 135 [...]. Van instal·lar el local de la companyia sobre un bar que hi havia a la plaça de la Glorieta local, sense condicions de cap mena [...]. Treballàvem en la reconstrucció d’un convent de clausura que havia estat destruït durant la revolució. Trèiem la runa del jardí, del convent i del cementiri, on encara vàrem trobar cadàvers de monges. A les hores lliures, després del treball, anàvem a buscar taronges pels horts de la zona [...]. Estàvem molt bé, i si la cartera ho permetia, podíem anar al cinema i al futbol, i, si no, passejàvem per la ciutat, pels alts forns, per les runes prehistòriques i de l’edat mitjana i pel circ romà.

En el convent on treballàvem hi havia monges vestides de paisà. Totes ens apreciaven, i n’hi havia una de bastant jove que ens va explicar què va haver de fer per salvar-se durant el període roig. Deia que s’havia vestit de forma extremada, pintant-se els llavis i la cara, i que, quan s’havia de traslladar, pujava als camions i s’asseia a la cabina al costat del conductor. La monja superiora era la pitjor que he conegut d’aquesta mena. No ens podia suportar, i quan veia que un de nosaltres descansava anava a avisar els nostres guardians [...]. Van desmobilitzar la lleva del 36 i també la del 37 enmig de rumors i més rumors sobre el nostre imminent llicenciament. A mitjans de gener de 1939 va venir l’ordre de marxar en direcció a Alcoi [...]. Feia un fred que pelava en aquesta població situada a 30 quilòmetres al nord d’Alacant. No hi havia forma de trobar un local adequat on allotjar-nos i ens van obligar a ocupar un immoble mig enrunat a causa dels bombardeigs que havia sofert. Era impossible dormir. Es va fer de dia amb un cel gris i molt de fred i ens van donar un cafè molt calent que, tot i semblar aigua bruta, ens va reconfortar.

[...] Va venir altra vegada l’ordre de marxar cap a un altre allotjament. On ens portarien? Després d’una hora de caminar carregat amb els estris personals, vàrem arribar a una piscina. Allí encara era pitjor, ja no hi havia un immoble on hi hagués una sala per acollir-nos, ni un espai per a la cuina... [...] L’alferes ens va dir que ens espaviléssim i busquéssim un lloc adequat, ja que allí ens instal·laríem temporalment. Vàrem descobrir els compartiments que els banyistes utilitzaven per a canviar-se i ens els vàrem apropiar. N’hi cabíem tres, però el problema sorgí quan ens haguérem d’estirar per descansar, ja que els peus sortien al passadís central [...]. Cap dels dies que vàrem estar en aquell indret vàrem treballar, ja que no teníem eines, ni materials, ni camions per transportar la terra i la sorra. Per això ens van tornar a portar a Alacant, al barri anomenat Rabassa, molt proper al camp d’aviació. Ens van allotjar en un hangar molt espaiós, on cabia perfectament tota la

805


companyia, situat en un dels extrems de la pista però encerclat per una filferrada de pues. Hi estàvem bé, però el problema era l’aigua, que n’hi havia poca. Quan feia quatre dies que ens hi havíem instal·lat, va arribar la resta del batalló, o sigui, tres companyies més, la plana major i els comandaments del batalló.

Per accedir al recinte, on hi havia també una caserna d’infanteria, ho havíem de fer per una porta d’un baluard. El treball de la meva companyia i la 3a era construir un camp d’esports i una pista d’obstacles per als soldats d’infanteria. Mentrestant, la 1a i 2a treballaven en els moviments de terra per a fer un camp de futbol. Amb tants oficials a prop, ens varen privar de la possibilitat d’obtenir permisos per anar de passeig i es van endurir les condicions a l’interior del recinte, de forma que no ens podíem allunyar de les nostres companyies ni tan sols per anar a fer les nostres necessitats. Les fèiem en un rasa situada a uns 400 metres del campament sota l’atenta vigilància d’un guardià que hi estava destinat de forma permanent. Una nit, un company va haver d’anar de cos, el vigilant li va donar l’alto i, com que feia molt de vent, no el va sentir. Li va etzibar un tret que per sort no el va tocar [...].

Anàvem a treballar de mal humor i amb poques ganes, ja que no albiràvem a l’horitzó cap possibilitat de marxar definitivament d’aquell indret per anar-nos-en a casa a abraçar les nostres famílies. Només vèiem davant una vida de reclusió i de maltractaments, talment com si fóssim esclaus [...]. Ben aviat vàrem saber el perquè de tantes mesures de control i de seguretat. Alacant, a més de ser la ciutat on van afusellar José Antonio,4 va ser el darrer reducte republicà, on es varen detenir molts caps polítics i militars republicans, que varen empresonar al castell. Alguns s’havien pogut escapar el darrer moment i s’havien refugiat a les muntanyes, i s’acostaven al nucli urbà durant les nits per aconseguir aliments. En una ocasió van aparèixer morts dos policies que els haurien intentat interceptar. Va arribar un moment que ens van apartar dels treballs al camp d’esports i ens varen destinar a un castell ple de presoners. Ens portaven en camió fins al barri de Benalua i d’allí al castell, custodiats per quatre guàrdies. Dins el recinte del castell hi havia molt militars republicans presoners, com un coronel de l’XIè Cos d’Exèrcit i alguns dels seus comandants [...]. No podíem parlar amb ells, però, quan ens creuàvem, jo no podia evitar recordar que feia quatre dies que aquells militars ens manaven i actualment tots teníem la mateixa categoria de presos.

Després de vuit dies de treballar al castell, ens van portar a Elx, amb l’objectiu de desmuntar un camp de concentració proper a un poblet anomenat Albatera, situat al mig d’una plantació de palmeres que recordaven un paratge oriental. Aquest camp estava situat a uns 5 quilòmetres del poble enmig d’una zona completament plana. Les seves característiques eren: una doble tanca de filferro punxegut d’uns 150 metres de llargada per 150 d’amplada, a cada angle hi havia una torre de vigilància de fusta, a l’entrada principal hi havia una porta fil-ferrada i una caseta de control, a l’interior s’hi havien construït quatre barracons de fusta [...]. Al pati central hi havia un pou d’uns tres metres de profunditat excavat per uns interns que ja no hi eren, però amb aigua salada, i darrere

4 El fundador de la Falange, José Antonio Primo de Rivera (1903-1936).

806


els barracons una rasa d’uns 60 o 70 metres, que és on devien anar a defecar els presos que havien ocupat aquest indret. En aquell camp de condicions deplorables devien anar a parar els infortunats veïns dels pobles propers que van ser detinguts en acabar-se la guerra [...]. De nit anàvem a dormir a Alacant i ens emportàvem els filferros que havíem desmuntat durant la jornada de treball. Entre les runes del camp vàrem trobar una llista de noms que devien correspondre als presoners que hi habitaven, amb el corresponent ofici de cadascú, metges, mestres... Un cop vàrem haver acabat de desmuntar el camp, ens van portar altra vegada al camp d’esports del barri de Rabassa.

La nostra situació era igual o pitjor, ja que no gaudíem ni d’un minut de llibertat. Un bon dia al camp de l’Alacant va venir a jugar el Barça. La majoria de catalans hi hauríem volgut anar, però ni ens vàrem atrevir a demanar-ho. Els comandaments ho devien suposar i van sortejar 6 entrades, amb la mala fortuna que no em va tocar. La guerra internacional continuava i de mica en mica les diferents nacions s’hi anaven involucrant. La situació semblava molt favorable als alemanys per terra, mar i aire. Londres estava mig destruïda. Entre nosaltres comentàvem que, si els nazis guanyaven la guerra, ens passaríem la vida fent ponts i pistes. A Rabassa ens distrèiem amb l’aviació, ja que estàvem al costat de l’aeròdrom. Cada matí s’enlairaven 5 o 6 aparells que després, a l’hora d’aterrar, ens oferien un espectacle: alguns, després de la maniobra d’aproximació, es tornaven a enlairar, ja que anaven a massa velocitat, i d’altres feien una tombarella i quedaven de panxa enlaire. M’imagino que els pilotaven aprenents.

Una de les coses que més m’horroritzava de Rabassa era que ens trobàvem prop del camp de la bota,5 ja que tots els dimarts i els divendres, a l’hora de la darrera imaginària,6 podíem contemplar a través d’una finestra els afusellaments que es duien a terme a un 800 metres. Allò era horrible i jo no ho havia vist mai. Un dia vaig veure com a la sortida del sol arribava un camió carregat de guàrdies amb una ambulància al darrere. Es van dirigir a una zona on hi havia unes grans roques i van col·locar dos individu de cara al piquet d’execució. Quan el capellà els va haver donat la darrera benedicció, els fusellers van disparar les seves armes. Instants després el militar que comandava la tropa els va etzibar el tret de gràcia. Allò em crispava els nervis, ja que matar els homes que pensaven diferent o que havien ostentat un càrrec polític o militar no ho podia assumir. Prou que sabíem que la població alacantina pagava les culpes per la mort de José Antonio, i per això els subministraven menys racionament que en d’altres llocs, però és que a més hi havia més persecucions, més repressió i més presos.

Va arribar el maig de 1940 i la guerra continuava a l’estranger. Semblava que els alemanys s’ho estaven menjant tot, ja que en tots els fronts demostraven una gran superioritat, i fins i tot s’havien atrevit a bombardejar Londres [...]. Teníem un sergent que cada vegada que els alemanys guanyaven terreny es posava més i més content. Ens maltractava, i a

5 Al camp de la Bota de Sant Adrià de Besòs era on afusellaven els republicans condemnats a mort. Esteve bateja aquest indret d’execució alacantí amb el mateix topònim.

6 Servei de guàrdia nocturn en substitució d’un o d’uns altres militars precedents.

807


les formacions, com que era petit i més aviat grassonet i s’expressava malament, no ens podíem estar de riure. Ai d’aquell que era descobert mentre reia, ja que aleshores li omplia la cara de bufetades i també de puntades de peu! En una ocasió es va abraonar sobre un noi de manera tan violenta que els altres sergents el van haver d’aturar. Sobre el 10 de maig ens va arribar el rumor que ens anaven a llicenciar a tots. La notícia va córrer com un reguer de pólvora i els més optimistes n’estaven convençuts i els més pessimistes no ens ho crèiem [...]. Passàvem els dies i les nits i la notícia no es confirmava, però seguia anant de boca en boca i va esdevenir l’únic tema de conversa [...]. Per fi el 13 de maig va venir l’ordre a les oficines de la companyia perquè ens prenguessin la domiciliació a tots, la qual cosa es va completar amb la confirmació que a finals de mes ja estaria cadascú a casa seva.

L’alegria va ser immensa i a mesura que s’acostava la data l’emoció anava en augment. El 16 van marxar els del nord i el 18 els d’Andalusia. Passàvem les nits en blanc pensant que per fi se’ns acabarien les privacions i els patiments i que després de tres anys i mig podria tornar a la meva vida tan desitjada. Finalment va arribar el 22 de maig de 1940, ens van lliurar els salconduits i les llicències i en grups vàrem anar a l’estació degudament vigilats per guardians per mantenir l’ordre i la disciplina. Tothom estava content i alguns es van emborratxar. Dos dies després, ja era a casa meva disposat a començar una nova vida de llibertat i noblesa i deixar enrere la misèria, els maltractaments i l’esclavatge. Però en el fons del meu cor hi havia alguna cosa que em deia que allò no duraria gaire. Els que manaven al poble no complien allò que ens havien assegurat en els camps de concentració, pau, justícia i perdó, sinó tot el contrari. Les depuracions estaven en marxa i la població havia estat classificada en tres categories: els addictes al règim, els indiferents i els desafectes.

El primer grup l’integraven els excombatents franquistes i els afiliats a la Falange i al Movimiento; el segon estava format pels qui mai s’havien compromès en res, i el tercer pels que havien format part d’algun partit o sindicat, els que havien marxat voluntaris al front o havien fet algun treball de propaganda republicana. A mi em van declarar desafecte al règim, i no era l’únic, també Jaume Vernet,7 Josep Nos,8 Miquel French,9 Jaume Estruch10 i Ramon Cardús,11 entre d’altres. Vaig entrar a treballar a cal Freixenet mentre els de la meva lleva de la zona nacional encara estaven en files.

Malgrat que tenia el convenciment que d’un moment a l’altre em cridarien per anar a fer la mili, vaig fer els tràmits de pròrroga per ser com era fill de vídua. Feia 5 mesos que treballava, i el dia 6 d’octubre de 1940 a uns quants ens van avisar que havíem de presentar-nos a Barcelona, a la Caixa de Reclutes número 37. Crec que va prevaldre la consideració que era desafecte al règim més que la meva circumstància familiar.

Així, el 6 d’octubre de 1940, vàrem ingressar a la Caixa de Reclutes número 37 de Barcelona i ens van enviar al camp de concentració de Reus. Ja us podeu imaginar el

7 Jaume Vernet i Pujol, de la lleva de 1934.

8 Josep Nos i Murrià, de la lleva de 1938.

9 Miquel French i Galimany, de la lleva de 1938.

10 Jaume Estruch i Canals, de la lleva de 1939.

11 Ramon Cardús i Martí, de la lleva de 1939.

808


nostre estat d’agraïment envers el règim! Res del perdó que ens havien promès en els camps de concentració es complia; al contrari, només es venjaven de nosaltres. Així és que, deixant la meva família necessitada dels meus braços per al treball, vaig haver de tornar a començar el calvari del camp de concentració, on, tot i que no l’anomenaven així sinó batalló disciplinari, el tracte que ens dispensaven era el mateix. Vàrem romandre a Reus fins al dia 12 amb un menjar molt dolent. Ens donaven un moniato, amanida i sardines crues, i sota una disciplina tan exagerada que a qui treia el cap per la finestra li etzibaven un tret i coses semblants.

Ens van prendre la filiació i ens van vacunar contra el tifus i la verola. El dia 12 vaig sortir amb una expedició en direcció a Caldes de Malavella, ingressant allí en el 42è batalló disciplinari [...]. Vam visitar el poble i a la comandància vaig veure l’amic del poble Josep Mir12 (el Tino), però no vaig tenir ocasió de saludar-lo. Vaig visitar també les famoses aigües minerals de Vichy Catalán que surten d’una font que hi ha sota la fàbrica. També vam visitar una font d’aigua calenta on algunes dones hi escalden gallines abans de plomar-les. A l’hora indicada ens vam dirigir en tren cap a Girona, on vam arribar a les 5 de la tarda. En aquells moments ens vam assabentar que la nostra destinació era el poble d’Anglès, situat a uns 20 quilòmetres de Girona seguint la línia fèrria d’Olot a Amer. Com que a aquella hora no hi havia trens, vam fer el trajecte a peu.

Segons ens van explicar, la nostra feina consistiria en la reconstrucció de ponts i carreteres d’alguns trams de la via del tren malmesos a causa dels darrers temporals. Mentre caminàvem, ja ens vàrem adonar dels desperfectes, ja que tot estava ple de fang, amb arbres tombats pertot arreu i talussos que havien cedit per la força de l’aiguat.

Ja ens cansàvem de caminar perquè anàvem carregats amb tot el nostre bagatge a l’esquena, la maleta, el sarró, la manta... El camí no s’acabava mai i finalment, després de travessar Salt, Bescanó i Bonmatí, vàrem veure les primeres llums d’Anglès. Quan hi vàrem arribar, estàvem extenuats i no sabíem on allotjar-nos. Finalment, mig morts de fred, ens van entaforar en una casa de dos pisos deshabitada, que, cansats com estàvem, ens va semblar de meravella. Ni sopar ni res, vàrem estendre les nostres mantes a terra, i quan ja ens disposàvem a dormir va venir el sergent per ordenar-nos que calia organitzar una imaginària per fer guàrdia tota la nit [...]. Tornava el calvari després de passar uns dies a casa; m’havien classificat de desafecte, m’havien enviat a un camp de concentració i finament a un batalló de treballadors. En resum, el mateix tracte i desconsideració que quan era presoner de guerra.

L’endemà ens van donar cafè i ens vam dedicar a buscar un lloc millor per dormir [...]. Altra vegada començaven els bulos tan odiats: quan ens llicenciaran?, quants dies passarem classificats desafectes?, entrarem a l’Exèrcit?, quan sigui soldat, em valdrà la pròrroga? [...] Dies després vam iniciar els treballs de reparació de la línia del ferrocarril de Girona a Olot que, en el tram d’Anglès a Bonmatí, s’havia malmès. La vida m’anava bastant be i el treball regular [...]. Un cop acabat aquest treball, ens varen encarregar la reconstrucció del pont de Bonmatí, un poble distant uns 5 quilòmetres d’Anglès en direcció a Girona. Hi anàvem

12 Josep Mir i Soler (o Solé) o Josep Mir i Llopart.

809


cada dia a peu i ens portaven el dinar. Quan es feia de nit, tornàvem a dormir a Anglès [...]. Va arribar un moment que el menjar va anar a la baixa i aleshores treballàvem de mala gana. En conseqüència, ens tractaven pitjor. Els diumenges anàvem per les cases de pagès amb un sac a demanar menjar, i recollíem pa, ametlles, un tros de tocino... i amb això acabàvem d’atipar-nos [...]. Alguns companys es van despistar de la companyia i se’n van anar a casa seva, amb tanta fortuna que a l’hora de passar llista l’oficial no es va adonar que no hi eren perquè uns altres soldats responien per ells quan els cridaven. Això es va acabar quan es va establir per sorpresa que es passaria llista a l’exterior de la companyia, i que els cridats anirien entrant a l’interior. D’aquesta manera es va fer evident que en faltaven alguns i quan van tornar els van castigar [...]. En un poble proper a Anglès hi havia una altra companyia d’un batalló diferent on estava assignat l’amic del poble Jaume Estruch13 (Pau Gravat), que venia sovint a visitar-me o al cinema. A aquest company, a causa d’alguna cosa que havia fet malament, el van castigar, posant-li un sac de sorra a l’esquena durant les hores de treball durant quinze dies.

Un bon dia ens vàrem posar d’acord amb altres companys i ens en vàrem anar a casa, gaudint de la família durant 24 hores. Era el 24 de desembre de 1940. L’alferes, sospitant que alguns s’haurien escapat, havia passat llista per sorpresa i s’havia adonat dels que no hi eren. L’endemà a la nit, quan ja havia tornat i m’havia assabentat que m’havien descobert, me’n vaig anar a trobar el sergent i li vaig explicar que la nit de Nadal havia anat a una casa de pagès propera, m’havien fet beure més del compte i m’havia quedat a dormir la mona al paller. No sé si s’ho va creure o no, però em va condemnar a 12 dies de reclusió i al pelotón de càstig. Un diumenge em va venir a veure Moliner14 i em va dir que, si em veia en cor d’entrar de serrador en el taller on ell treballava, procuraria facilitar-me l’ingrés. Li vaig dir que sí i quinze dies després ja em va arribar l’ordre de trasllat a Girona i, per tant, vaig ser agregat a la Companyia que hi havia allí [...].

Ja es rumorejava que s’anaven a llicenciar els de la lleva de 1938, que eren els primers de la zona roja, i, efectivament, els van llicenciar. A nosaltres no ens afectava perquè érem considerats desafectes al règim i ens tractaven com a tals. A mi em semblava que hauria d’estar tota la vida al servei militar, i tot i que aleshores estava ben col·locat, em resultaven insuportables tants anys de viure en aquelles condicions. Ens donaven el mínim indispensable per sobreviure, i per això sempre treballàvem de mala gana. En canvi, a casa, com en tantes altres llars, necessitaven el meu treball. El que més m’irritava era ser conscient que jo em trobava en aquella situació perquè uns senyors d’ordre i de perdó m’havien denegat la pròrroga de primera classe15 a causa dels meus antecedents16 [...].

Ja ningú parlava del nostre llicenciament i cada vegada estàvem més desenganyats, ja que no sabíem fins quan duraria aquest segon període de servei. Els mesos anaven passant

13 Podria ser Jaume Estruch i Canals.

14 Josep Moliner i Caldú. Després de la guerra va esdevenir el seu cunyat.

15 Pel fet de ser Josep Esteva fill de vídua.

16 Havia estat membre de les Joventut Socialistes Unificades, la branca juvenil del PSUC, i s’havia incorpo-rat com a voluntari, des del primer moment, a l’Exèrcit republicà.

810


de forma monòtona i, en arribar el mes de març, va tornar a córrer el bulo que un mes després podríem marxar tots. Altra vegada, les il·lusions desfermades, i ens preguntàvem: serà veritat? Allí va passar com s’havia esdevingut a Alacant: el bulo va anar creixent i de cop i volta va arribar l’ordre que no ens llicenciaven. Quan ja tornàvem a desenganyar-nos, finalment, va arribar el dia que ens van prendre la filiació i la residència i, per fi, el 16 de març de 1942, ens concedien el segon llicenciament, o sigui, el permís d’anivellament que consistia que tot el temps que havíem servit en el batalló de presoners de guerra ens comptava com si haguéssim fet el servei a la zona nacional. Així doncs, a mi em corresponia estar onze mesos a casa i després ingressar en una caserna fins al llicenciament definitiu, completant així els tres anys de servei militar obligatori.

Vaig tornar a casa i altra vegada vaig anar a treballar a la casa Freixenet, i tot i que estava convençut que el gener de l’any següent m’hauria d’incorporar a una caserna, pensava que podien passar moltes coses imprevistes, com que s’acceptés la meva condició de fill de vídua perquè ja no se’m considerés desafecte. Els batallons disciplinaris s’havien dissolt, i això em semblava que jugaria a favor meu. Vaig passar tot l’any treballant al costat de la meva família i, en iniciar-se el 1943, em va arribar l’ordre de la Guàrdia Civil dient-me que l’onze de gener m’havia d’incorporar a Lorca, a la província de Múrcia. Vam fer mans i mànigues per no haver de marxar, vam fer moltes gestions anant a trobar l’un i l’altre, però va arribar l’onze de gener i no vaig tenir més remei que incorporar-me altra vegada, convençut que allí m’hi estaria pocs dies, ja que es resoldria el meu expedient.

Vaig emprendre el viatge a les 7 del vespre de l’onze de gener de 1943 en tren, via Sant Vicenç de Calders, i el recorregut va ser molt penós per la gran aglomeració de trens. Vaig arribar a València l’endemà a les 9 del matí. Vaig estar dotze hores i mitja en aquesta ciutat, que vaig aprofitar per visitar els carrers principals [...]. Vaig reprendre el viatge en l’exprés de Madrid fins a Chinchilla, on vaig arribar a les tres de la nit del dia següent. Feia un fred que pelava. Sort que vaig poder refugiar-me durant tres hores en el restaurant de l’estació, on em vaig beure un cafè amb llet que em va anar molt bé. Vaig agafar el tren amb destinació a Cantarilla (Múrcia), on vaig arribar a les dues menys deu del migdia, amb la mala sort que, com que vam arribar amb mitja hora de retard, no vaig poder agafar el tren de Múrcia a Lorca i vaig haver d’anar fins a la capital murciana per agafar-ne un altre.

Quan hi vaig arribar, em vaig trobar amb dos companys que també havien estat destinats a Lorca, procedents també de batallons disciplinaris. Aviat ens vàrem fer amics i juntament amb un alferes que també anava a Lorca, vàrem buscar una fonda per poder descansar i menjar calent, que prou que ens feia falta. [...] Vàrem sortir cap a Lorca i hi arribàrem a les 8 de la nit del mateix dia 13 [...]. Així doncs, el dia 14 de gener de 1943 vaig entrar a la caserna per a prestar servei actiu en el cos d’infanteria [...]. Després d’agregar-nos a la Primera Companyia del Primer Batalló del 112 Regiment d’Infanteria, ens van prendre la filiació i ens van destinar per seccions. La major part dels soldats que integraven aquest batalló procedíem de batallons disciplinaris [...]. El dia 19 ens van donar la roba militar[...]. La instrucció se’ns feia molt pesada. Cada matí, abans d’esmorzar anàvem a fer gimnàstica a un camp proper [...], a les 9 anàvem a instrucció fins a la una de migdia que ens donaven el dinar. Sovint ens quedàvem amb la mateixa gana que abans de seure a taula, i sort que tots érem veterans acostumats a estrènyer-nos el cinturó [...]. Els diumenges després d’oir

811


missa al pati de la caserna ens donaven tot el dia lliure, però el dinar no ens el perdíem [...]. Vam passar dies bons i dies dolents, però de mica en mica ens van imposar la disciplina militar [...].

Mentrestant, a casa intentàvem que es resolgués l’expedient, ja que era soldat en servei actiu [...]. El company Miquel French (l’Esmolet17) es va oferir per tramitar-me els documents, ja que ell es trobava d’escrivent en una caixa de reclutes, i finalment, en una sessió celebrada a la caixa número 37 es va aprovar el meu expedient de pròrroga per ser fill de vídua. Quan més amargat i avorrit estava, va venir l’ordre de llicenciament el dia 8 de juny de 1943. Vaig tenir una gran alegria, però com que ja es tractava de la tercera em temia que encara en pogués venir una altra.

Aquesta és la meva llarga vida militar [...]. Van ser 7 anys durs, alguns més convulsos i altres més tranquils, deixant la nostra millor joventut a les trinxeres (misèria, fam, perill...) i als camps de concentració (maltractaments, fam, fuetades....). Més tard van venir els batallons disciplinaris (més maltractaments, treballs forçats i dies foscos...). Ho deixo tot enrere, però conservaré tota la meva vida aquests mals records.

* * *

D’altres joves sadurninencs van viure unes experiències similars. Jaume Piñol i Tubella, després d’abandonar el camp de Setfonts, havia tornat de França travessant la frontera en un comboi de refugiats, i en considerar-lo militar el van traslladar al Camp de Concentració de Figueres, que servia per classificar i distribuir els presoners. Al cap de deu dies va ser alliberat i va arribar a Sant Sadurní el 18 de juliol de 1939, tercer aniversari de l’alçament feixista del general Franco. Nou mesos després, ell i altres companys, van rebre l’ordre d’incorporar-se a l’Exèrcit i des de la Caixa de Reclutes número 47 van ser traslladats al Camp de Concentració de Figueres. Hi varen ser destinats perquè l’Ajuntament els havia classificat com a desafectes al règim, que equivalia a considerar-los rojos. El 26 de maig Piñol va ingressar en un batalló de treballadors juntament amb els sadurninencs Ramon Cardús, Miquel French, Josep Nos, Francesc Morera,18 Perau,19 Mestres,20 Llop21 i Joan Vernet i Vives, i van ser destinats a Manresa per reconstruir el pont de l’estació del ferrocarril sobre el riu Cardener. Després van ser traslladats

17 Motiu de la casa del carrer de Montserrat, número 32, on vivia aleshores la família de Miquel French i Galimany.

18 Francesc Morera i Mas, de la lleva de 1936.

19 Joaquim Perau i Blanch, de la lleva de 1937.

20 Emili Mestres i Cuartielles, de la lleva de 1938.

21 Joan Llop i Borrell, de la lleva de 1933.

812


a Torroella de Montgrí amb el mateix objectiu. Enllestit aquest pont, van treballar en la reparació de la línia de tren entre Girona i Olot, que havia estat malmesa a causa d’uns aiguats. El 24 de juliol de 1941 van marxar en tren des de Bescanó en direcció a Algeciras, al costat de Gibraltar, per treballar en la reconstrucció de carreteres, línies de ferrocarril i fortificacions. D’aquesta etapa Piñol recordava que els havien tractat com si fossin bèsties, pegant-los i maltractant-los, i que el dia de Nadal de 1941 van castigar Emili Mestres i Cuartielles, Joaquim Perau i ell mateix a fer voltes al camp carregats amb un sac de sorra a l’esquena, acusats d’haver robat pa, extrem aquest que tots tres negaven amb vehemència.

D’experiències dramàtiques, Piñol en va viure moltes als diferents batallons de treball. Un company seu tenia una gastroenteritis i, veient que no podia arribar a temps a les latrines, va utilitzar un plat de menjar per fer les seves necessitats. A l’hora de l’àpat li van fer empassar tot el que havia defecat a força de cops i bufetades, i l’infortunat ho expulsava vomitant. El van haver de portar a l’hospital i mai més en van saber res. En una altra ocasió, quan Piñol va anar a la infermeria perquè li curessin una ferida que tenia al clatell, el sergent que estava present, després de sentir al capità metge que calia obrir la ferida, li va dir que ho fes sense anestèsia, ja que els rojos ho aguantaven tot. El capità es va imposar, va foragitar el sergent i va anestesiar i curar Piñol. L’1 de març de 1942 es va rebre l’ordre de traslladar-lo a Figueres, on seria destinat com a soldat al Regiment d’Infanteria número 16, per complir el servei militar obligatori.

Josep Moliner i Caldú, de la lleva de 1939, va ser enviat a un batalló de treballadors al Maresme per fer ponts i vigilar des d’un turó els vaixells que transitaven per la zona. Jaume Martí i Trias, de la lleva de 1938, va ser classificat com a afecte al règim i per això es va salvar de ser destinat a un batalló de treballadors, però no de fer el servei militar obligatori. Miquel Medall i Salvadó va retornar després de tres mesos de romandre al camp d’Argelers gràcies a les gestions d’un familiar seu, Joan Estruch i Torné, que residia aleshores a Suïssa. Després de ser detingut, va ser enviat al camp de concentració de Tarragona, d’on va poder sortir gràcies als avals que van arribar de Sant Sadurní. Jesús Puyo i Ariño, que havia treballat a la Fàbrica Z, després de romandre poc temps en un camp d’internament francès, havia retornat a Espanya. Immediatament va ser reclòs, a partir del 3 de febrer de 1939, en el Camp de Concentració de Presoners de Guerra de Deusto (Bilbao) i alliberat el 10 de maig. Després, va haver de fer el servei militar obligatori a Madrid, essent destinat, com a conductor d’un camió, al desenrunament del Cuartel de la Montaña, amb tan mala fortuna que, en caure

813


una part de l’immoble, el va atrapar a sota. Gràcies a les influències d’un familiar cubà que treballava aleshores en una ambaixada, va poder ser atès de les lesions que va patir a l’hospital militar que s’havia creat per atendre els soldats ferits de la División Azul. Es va recuperar i va treballar durant molts anys a la fàbrica de filats de la Colònia Pons. Josep Olivé i Vallvé, de 20 anys, en retornar de l’exili, va ser enviat a fer el servei militar obligatori a Pontevedra, i després el van destinar a la ciutat marroquina de Tànger, aleshores sota el control militar d’Espanya. Allí va coincidir amb Antoni Parera i Rosell, de les caves Castellblanch. Amadeu Carbó i Gibert, mecànic, identificat amb el sindicalisme local, probablement amb la UGT, se’l podria considerar d’esquerres. Durant la retirada, s’afegí als centenars de milers de refugiats que es dirigien a França, on va ser ingressat en un camp d’internament. Aviat va decidir tornar a casa i a la mateixa frontera el van detenir i el van enviar directament a uns camps de treball. Primer a Bilbao, on es dedicaven a la construcció de tancs i després a València. El propietari del taller mecànic de cal Sàbat, on havia treballat abans i durant la guerra, el va anar a rescatar i li va tornar a oferir feina. A més d’exercir aquesta professió, era l’encarregat de projectar les pel·lícules al cinema de l’Ateneu. Es va casar amb Montserrat Salvador i Font i van tenir dos fills, Eusebi i Nuri.

* * *

Pere Varias i Gibert ho va tenir més complicat. Des que havia estat detingut a casa seva a finals d’abril de 1939 pel falangista i excombatent local Francisco Coca I Gregorio —el qual ostentava el títol nobiliari de comte de Valicourt—, havia estat reclòs a les presons de Sant Sadurní i Vilafranca. Després, segons el seu record:

Em van portar a la planta baixa de la Model, on vaig poder parlar amb quatre sadurninencs que després van afusellar, dos dels quals eren de la CNT: Manuel Vinaixa22 i Francisco Sáez,23 anomenat també el Carreño. Dos dies abans de la seva execució,24 vaig estar amb ells al pati dels condemnats a mort, ja que jo, com a sanitari de la galeria, els anava a posar pomada a l’esquena contra la sarna, i per cert, pobrets!, em van anunciar la

22 Manuel Vinaixa i Serres.

23 Francisco Sáez i Carreño.

24 Al Camp de la Bota, al costat del castell militar situat a la platja de Sant Adrià de Besòs (Barcelonès), el 4 de novembre de 1939.

814


seva execució al Camp de la Bota. Els altres dos eren el Lluís d’Abastos25 i el pobre Negrets.26 I un altre que no es va apropar perquè els dos de la CNT no hi volien tractes, Joaquim Borrell i Pedrola, el Ros de cal Carreter.27

A la Model ens van agrupar i ens van col·locar per cel·les. Ens van portar al Palau de Justícia a judici.28 Hi va haver penes de tota mena: pena de mort, cadena perpètua, força anys de presó... El fiscal va demanar cadena perpètua per a mi. Allà, mentre ens jutjaven, aquells coronels menjaven xocolata desfeta amb melindros i no paraven de riure. Quan ja em vaig poder defensar una mica, els vaig dir que no havia fet cap mal, que Franco havia dit que “a los que no tuviesen las manos manchadas de sangre, no les pasaría nada”. Un d’aquells comandants em va dir, tot rient, que “la zona centro-sur nos ha proporcionado una excelente ratonera para cazar a incautos”. Jo li vaig respondre que sí, que em trobava a la zona centre-sud, però que, tot i haver-me pogut amagar i no presentar-me, havia viatjat a Sant Sadurní perquè no havia fet cap mal. Només em jutjaven perquè era d’un partit separatista i d’esquerres, la resta eren contes xinesos [...]. El fiscal demanava cadena perpètua i la sentència em va condemnar a quinze anys. Allà hi havia l’alcalde Napoleó Montagut, el qual complia condemna perpètua i dirigia l’orquestra de la presó. Jo formava part del cor que dirigia el mestre Homs, que havia estat president d’Estat Català a Manresa. Cada dia fèiem concert a les galeries de la Model [...].

Un bon dia vam rebre l’ordre de presentar-nos els que érem impressors per anar als tallers de la impremta del penal d’Alcalá de Henares. Vaig desplaçar-me cap allí, on feien una revista que es titulava Redención de penas por el trabajo [...]. Allí vaig conèixer Teodomiro Menéndez,29 exdiputat socialista per Astúries, que havia coincidit amb el president Companys als calabossos del Palau de Justícia de Madrid. A ell, a diferència de Companys, no el van afusellar. Em va comentar que el president de la Generalitat es passava les nits fumant [...]. A Teodomiro Menéndez també el volien afusellar, però havia facilitat uns passaports al cunyat de Franco, Ramón Serrano Suñer, i això li va salvar la vida [...]. També hi havia un capellà molt castís que li deien el gato Félix, perquè era baixet i anava sempre molt de pressa, com un gatet. Un dia va preguntar-nos si hi havia algú que el podia ajudar a fer la missa. Jo li vaig respondre que havia estat escolà i ja em tens fent d’escolà d’aquell capellà que es deia Manuel Cervantes, la qual cosa em va donar més llibertat a l’interior de la presó. A vegades, em feia anar a l’església d’Alcalà i així podia estar unes hores fora de la presó. Fins que un dia em van cridar per comunicar-me que

25 Lluís Ferrer i Armengol.

26 Francesc Tubella i Rosell.

27 Tenia altres motius com el Ros (perquè era albí) o el pubill Carreterito.

28 Aquell 3 de juliol de 1939 van jutjar a més de Pere Varias i Gibert (condemnat a quinze anys de presó), els veïns de Sant Sadurní Joaquim Borrell i Pedrola (condemnat a mort), Artur Muntaner i Murrià (15 anys de reclusió temporal), Francisco Montagut i Peira (també quinze anys de reclusió), Joan Bladé i Benaiges (dotze anys i un dia de presó), Josep Huguet i Carol (absolt) i Miquel Saràbia i Paredes (també absolt).

29 Teodomiro Menéndez Fernández (1879-1978).

815


m’havien rebaixat la pena de quinze a dotze anys de presó, però a la pràctica va ser pitjor, perquè em van traslladar a la presó de Porlier, un antic convent de la ciutat de Madrid. Allí hi engarjolaven tota la gent de la maçoneria, que passava pel Tribunal número 1 de repressió contra la maçoneria i el comunisme presidit pel general Saliquet. Tot eren gent de categoria, d’estudis, com advocats, professors... Hi vaig estar uns quinze dies.

D’aquí em van portar a l’estació de Miraflores de la Sierra, a la província de Madrid, a treballar en la construcció d’un ferrocarril de via estreta que havia iniciat Primo de Rivera. Poc temps després, em van traslladar a la presó de Torrijos, on hi havia un grup de la División Azul30 que mentre estaven en aquest centre eren una mica lladres i em van pispar uns pantalons. Al cap de pocs dies em van retornar a Alcalà de Henares, fins que vaig ser alliberat, però amb ordre de desterrament. Havia de seleccionar un poble que estigués a uns 200 quilòmetres del meu, i com que havia estat a Benicarló,31 a defensa de costes, i coneixia una família molt bona gent, vaig demanar que em portessin a aquesta localitat. Abans d’instal·lar-m’hi, el 8 de desembre de 1941 vaig anar a Sant Sadurní, a casa meva, on hi vaig estar fins després de Nadal, que vaig anar a Benicarló. Jo em passejava per allà com un senyor, fins que al cap d’un temps vaig fer els papers per tornar definitivament a Sant Sadurní.

Mentrestant, cada quinze dies, havia d’anar a passar llista a la caserna de la Guàrdia Civil de Benicarló. Per Pasqua de 1943 em va venir la llibertat [...]. Sort, malgrat tot, que a casa érem pagesos i que en aquells anys fèiem moltes guixes, una mena de mongetes. Cada vegada que havia d’anar a Barcelona, havia d’anar al jutjat i em deien l’hora que havia de tornar al poble. En una ocasió algun desconegut va malmetre un rètol amb la insígnia de la Falange i em van fer presentar a l’Ajuntament i a la caserna de la Guàrdia Civil per delatar els autors, que jo desconeixia [...]. Aviat ho vaig aclarir, i per treure-me’ls de sobre vaig anar a trobar un de la Falange i li vaig dir que a partir d’aquell moment jo em convertiria en el seu confident.

* * *

Miquel French i Galimany (1917-1981), de ca l’Esmolet del carrer de Montserrat, va ser enviat de Figueres al batalló de treballadors núm. 125, a Algeciras, i després al núm. 17 de San Roque (Cadis), on, gràcies als seus coneixements de mecanografia, va ser destinat a la Plana Major de l’Estat Major en qualitat d’escrivent. A principis d’abril, s’incorporà el servei militar obligatori a la Capitania General de Barcelona. Una vegada llicenciat, va tenir dificultats per trobar feina a Sant Sadurní, però amb el temps va entrar a can Codorníu, on va treballar fins a la seva jubilació.

* * *

30 La División Azul es va crear a Espanya el 1941 per combatre contra la Unió Soviètica juntament amb les tropes de Hitler.

31 Població situada al nord del País Valencià, a la comarca del Baix Maestrat.

816


El segon col·lectiu objecte de la repressió franquista, després dels soldats de lleva van ser els civils i militars que s’havien significat durant l’etapa republicana, que o bé van ser capturats o es van lliurar voluntàriament a les autoritats del règim, i que tot seguit van ser jutjats. En contrapunt a la violència espontània del 1936, a partir de 1939 es va aplicar la violència institucional. L’Ajuntament, la Guàrdia Civil i la Falange de cada municipi, de forma arbitrària i sistemàtica, van acusar tots els qui havien format part o simpatitzat amb els Comitès de Milícies Antifeixistes organitzats en resposta al cop d’estat de Franco contra la República. Els civils sadurninencs directament afectats, i els afligits familiars de les víctimes de l’estiu de 1936, van presentar les corresponents denúncies i testimonis, amb algunes excepcions rellevants, com la família Raventós, de can Codorníu —sense víctimes mortals a conseqüència del conflicte—, la família Ferrer i Sala, de Freixenet —amb el tràgic balanç de tres assassinats—, i els rectors de la parròquia Joan Salvans i Basses i Rafael Prats.

Els sumaris dels consells de guerra que van comportar l’afusellament de vuit veïns de Sant Sadurní el 1939 i el 1940, abans de la instrucció de la Causa General, ens aporten una informació molt rellevant per conèixer com es van celebrar els judicis i ens permeten analitzar si van reunir les degudes garanties processals per als acusats. D’entrada, hi ha quatre qüestions que ens sembla haver aclarit: 1) l’auditor de guerra d’una banda (la peça més rellevant del procés, ja que portava el pes de la responsabilitat, fins a l’extrem que al final —en les circumstàncies més greus— havia de ratificar la pena), i d’una altra l’Ajuntament, designat a dit pel governador civil, la Falange i la Guàrdia Civil locals, van acusar de forma totalment arbitrària i esbiaixada; 2) els inculpats no van disposar ni d’un jutge imparcial que respectés la presumpció d’innocència, ni d’una defensa qualificada, i, en conseqüència, 3) la prolífica presència de testimonis acusatoris contrasta amb la gairebé inexistència de testimonis i proves exculpatòries de la defensa (¿qui era el temerari que en aquelles circumstàncies s’atreviria a nedar a contracorrent?), i 4) s’ignora si les declaracions autoinculpatòries obtingudes en alguns interrogatoris (com en els casos de Joaquim Borrell i Pedrola, Andrés Morencia Tordable i Francisco Sáez Carreño, van ser espontànies o provocades per ofertes de reducció de la pena, per intimidació o per violència física.

És a partir d’aquestes constatacions que es pot afirmar que aquells judicis van ser una pantomima i que, per tant, des del punt de vista processal, les sentències no es van ajustar a dret i per això se’n demana la nul·litat. Altra cosa és que tinguem l’íntima convicció que alguns dels acusats haguessin comès tota mena

817


de delictes, atrocitats i assassinats, en uns moments complexos i convulsos... En qualsevol cas, sempre ens quedarà el dubte de què s’hauria esdevingut si realment els judicis s’haguessin celebrat amb les degudes garanties per als acusats.

Vuit veïns de Sant Sadurní van ser jutjats, sentenciats amb la pena de mort i executats: Joaquim Borrell i Pedrola, Francisco Sáez Carreño, Josep Belloví i Jamàs, Jaume Ferrer i Carbó, Lluís Ferrer i Armengol, Andrés Morencia Tordable, Manuel Vinaixa i Serres i Francesc Tubella i Rosell. El primer, Joquim Borrell i Pedrola (Sant Sadurní d’Anoia, 1918 – Camp de la Bota, Sant Adrià de Besòs, 1939), el Ros o el pubill Carreterito, de 21 anys, domiciliat al carrer de Provença, núm. 5, constructor de carros, va ser jutjat el 3 de juliol de 1939 al Palau de Justícia de Barcelona. Era el més jove. Quan van succeir els tràgics successos de 1936, en els quals va intervenir directament, tenia només disset o divuit anys, vint quan el van detenir a Sant Sadurní procedent del Camp de Concentració de Presoners de Guerra de Tarancón (Cuenca) i vint-i-un quan el van afusellar. Dels vuit condemnats és ell qui es va mostrar més col·laborador en els interrogatoris, de forma que en les seves declaracions va implicar amb pèls i senyals tots els membres i simpatitzants del Comitè de Milícies sadurninenc. O li van arrencar les delacions per força, o li van prometre que serien benevolents amb ell... o ambdues coses a la vegada. No ho sabrem mai i no li va servir de res, ja que es va emportar aquest secret a la tomba.

La transcripció literal de les seves declaracions després de ser detingut, davant el caporal de la Guàrdia Civil de Sant Sadurní, José Alonso Verdayes, és un tràgic inventari d’assassinats comesos l’estiu del 1936 i una delació en tota regla:32

Que teniendo confidencias que el individuo Joaquín Borrell Pedrola se encontraba en esta villa acto seguido se procedió a practicar las más activas gestiones para la búsqueda del citado individuo, dando como resultado la detención del mismo a las 23 horas del día 19 de abril de 1939, Año de la Victoria, e interrogado que fue por las generales de la ley manifestó llamarse como queda dicho, de veinte años de edad, soltero, natural y vecino de esta localidad, de profesión carpintero, para que manifieste su actuación durante la dominación roja y dice: que perteneció a la organización Confederación Nacional del Trabajo como afiliado y que fue instigado a cometer crímenes por el alcalde rojo Pedro Esteve, habiendo cometido los asesinatos de los individuos Paciano Carbó, Antonio Bardella, Jaime Raventós, José Maria Casas, Emilio Castells, Ramon Giró,33 José Sabater y

32 Procediment contra Joaquim Borrell i Pedrola. Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero. Barcelona.

33 Ramon Giró i Gramona no havia estat assassinat, ja que al darrer moment es va poder escapar quan el pretenien afusellar al Pont del Lledoner (Vallirana, Baix Llobregat).

818


Miguel Roig, todos estos asesinatos ordenados por el alcalde Pedro Esteve, y acompañaba a los que iban a ejecutarles sentado en el coche que les conducía al lugar donde les fusilaban.

Manifiesta que fue a matar porque le obligaban los componentes del Ayuntamiento rojo y que no queriendo seguir por este camino marchó voluntario al frente cayendo herido al mes y medio, ingresando en el hospital y al salir del mismo vino al pueblo con ocho días de convalecencia y al cumplir este permiso Pedro Esteve no le dejó marchar porque le manifestó que hacía falta en el pueblo para la policía, haciendo guardias con el fusil que le dieron. Procedió después a la detención de un individuo del cual ignora el nombre34 pero que era vecino de can Benet al cual le pusieron en un coche y le llevaron a Masquefa. Interrogado por segunda vez para verificar si era cierto que le habían trasladado a Masquefa o le mataron por el camino según algunas referencias, dice que lo mató él en el cruce de la carretera de Masquefa a Martorell, habiéndolo situado a una distancia de treinta metros. Hicieron unos 25 disparos y como no consiguieron darle, le acercaron a una distancia de 10 metros acabando entonces con él. De nuevo regresó al pueblo actuando en infinidad de registros en domicilios de vecinos de derechas.

Que al ser llamada su quinta se incorporó al Ejército siendo destinado a una Compañía de Ametralladoras y marchando al frente a defender la causa que sentía, hasta que el dia 22 de marzo depuso las armas y se entregó a las autoridades en Tarancón, donde fue hecho prisionero hasta que le dieron la libertad y le entregaron un salvoconducto para ser presentado ante la Guardia Civi, cosa que no pudo hacer por haber sido detenido. Declara que a los siete individuos que él acompañó e intervino en el asesinato les ató con unas cuerdas. Uno de los milicianos pertenecía al Comité de Vilafranca y se llamaba José Solé35. Uno de los detenidos, Ramón Giró, al cual le hicieron algunos disparos, pudo escaparse. El llamado José Serra,36 otro apodado el Chato37 y los de Villafranca no pudieron lograr sus deseos, escapando el señor Giró.

Preguntado para que dijera quiénes llevaban el coche que conducía a las víctimas, dice que era Jaime Canals Canals y los que iban en el coche acompañándoles eran Andrés Morencia Tordable, José Solé y Joaquín Borrell, marchando a por Pedro Durán Sábat y una vez detenido le entregaron al Comité de Masquefa. Preguntado si lo entregaron a dicho comité o lo asesinaron, dice que lo ejecutaron ellos mismos.

Declara que existía un coche denominado fantasma en el cual iban siete individuos que eran los que ejecutaban las personas de derechas y que se llamaban Pedro Raventós Galimany, que era el chófer, Juan Serra Fernández,38 Andreu el Castellano,39 Manuel

34 Pere Duran i Sàbat, veí de Can Benet – la Prua, el barri més allunyat del nucli urbà de Sant Sadurní, al nord del terme municipal.

35 No identificat.

36 Podria tractar-se de José Serra i Ferrando.

37 Pere Raventós i Galimany, el Xato.

38 No identificat.

39 Andrés Morencia Tordable.

819


Vinaixa Serra,40 Esteban Vinaixa Serra,41 José Blan Cuello y José Gual Surroca que se jactaba de haber asesinado a personas de derechas con su pistola ametralladora. Estos individuos fueron a buscar a Pedro Llopart Alemany,42 el cual también fué asesinado. Este mismo coche fue a buscar a un señor llamado Marcial Sendra,43 el cual también fué fusilado. Preguntado sobre quién asesinó al sacerdote de Subirats afirma que fueron a buscarle en un coche compuesto por Pedro Raventós como chófer, Andrés Morencia Robles,44 José Gual Surroca y otro miliciano del cual no recuerda el nombre, sacándole del pueblo y llevándole a Gelida donde le fusilaron.

Declara que a José Maria Rosell45 le fusilaron Pedro Raventós, Francisco, José Torné, José [illegible], Clemente Barberan y Luis Amigó Serrano. Preguntado por quiénes integraban el Comité que ordenaba los asesinatos dice que eran Pedro Raventós Galimany, Juan Serra Ferrando, Manuel Vinaixa Serra, Esteban Vinaixa Serra, José Blan Cuello, José Blan Surroca, Ernesto Roca Guilera, Enrique Benaiges Pedrola, Luis Benaiges Pedrola, Luis Ferrer,46 Antonio Lloret,47 Francisco Tubella,48 José Ferrer Martí, Pedro Esteve,49 Antonio Huguet,50 Josep Esquerret,51 José Dols, Jose Gestoso Granados, Juan Girona Balaguer, Francisco Viladoms Sabater, Jaime Marigó Mas, José Casas Borràs, Leandro Raurich Gelabertó, Pedro Raventós,52 Valentín Zaragoza,53 Jaime Casadó, José Borrell Segarra, Clemente Barberan Serrano,54 Lluís Amigó Serrano, José Soler Guilera, Jaime Gibert Puigdollers, Enrique Marcet Ventosa, Andrés Morencia, Tomás Graupera, Emiliano Andreu Abadía, José Barberan Gil, Vicente Graupera, José Fabregat Segarra, Manuel Omella, Francisco Budí e hijo,55 Juan Llop Borrell, Ramon Llop Sales, Francisco Montagut, Joaquín Borrell Pedrola,

40 Manuel Vinaixa i Serres.

41 Esteban Vinaixa i Serres, germà bessó de l’anterior.

42 De cal Pere Jan.

43 L’encarregat de les mines de can Codorníu, Marcial Sendra i Morera.

44 El segon cognom era Tordable.

45 El farmacèutic Josep Maria Rosell i Domènech, propietari de la finca d’Espiells, que hauria estat detingut a València i assassinat al pont del Lledoner.

46 Lluís Ferrer Armengol, el Lluís d’Abastos.

47 El sastre Antoni Lloret i Miquel.

48 Francesc Tubella i Rosell.

49 Pere Esteve i Llopart, el Pere Valent.

50 Antoni Huguet i Carol.

51 Escarré, no Esquerret.

52 Pere Raventós i Soler, de cal Silvestre.

53 Valentí Zaragoza i Verges.

54 Devia voler dir Climent Barberan i Segura.

55 Joan Budí i Llort, nascut el 1913.

820


Joaquín Tallada Ramia, José Villagrasa, Juan Bladé Beinages, Natividad Esteban Marqués, Juan Serra Ferrando, Alejandro Tombas Pedro (obligado), Luis Gibert Puigdollers, Jorge Gibert Puigdollers, Jaime Gibert Puigdollers, Benito Gibert Puigdollers, Manuel Puig Millas, Arturo Muntaner Murria, Miquel Sarabia Paredes y José Navas Salvador.

Preguntado para que manifieste quienes fueron los que efectuaron los registros en domicilios de derechas, así como las detenciones dice que eran Raimundo Roig (o sea el único que detuvieron en octubre de 1934 en can Benet), José Doménech Canals fué el que denunció a José Maria Rosell,56 José Blan Cuello que denunció a Marcial Sendra Morera57 y lo detuvo, José Ferrer Martí que denunció a Pedro Raventós y a su hijo Antonio, Juan Serra Ferrando que denunció a los hermanos Fontanals,58 Francisco Torné que denunció a Miquel Roig,59 Manuel Omella que denunció a Emilio Castells, Pedro Varias Gibert que denunció a José Rias Bou60 y Raúl Maria Mir Comas, José Benet de can Benet que denunció a Pedro Duran Sábat.

Que los que efectuaron los registros fueron en todos ellos José Morales, José Bladé en casa de don Antonio Llopart y Ernesto Poch,61 can Rovira62 y otros. Ramon Llop, Juan Llop, Manuel Puig Milian, Arturo Muntaner, Miguel Sarabia Paredes, que robaba sólo para él, José Margalef, Esteban Vinaixa Serra, Manuel Vinaixa Serra, José Ibar, Pedro Pallarés, Luis Benaiges, Pedro Esteban,63 Ernesto Roca Guilera, José Navas Salvador, Francisco Budí e hijo, Enrique Marcet Ventosa, José Blan Cuello, Luis Amigó, Clemente Barberan, José Barberan, José Gual, Emiliano Andreu Abadía, Andrés Morencia, Carmen Cols, Pedro Raventós Galimany, José Gestoso Granado, Natividad Esteban Márquez, [...] Riu Tallada, Tomás Nebot, José Villagrasa, el Dandy, uno apodado la Piga de San Pedro y el de la moto y vendedor de medias de San Pedro, José Pujol, Francisco Catasús, Fermín Mort,64 José Amigó, Jaime Baqués, Luis Gibert, Jaime Gibert, Manuel Omella y su hermano.

Preguntado si tiene algo más que decir responde que no, que lo dicho es la verdad y leída que fué su declaración y sus manifestaciones las encuentra conformes, las firma en unión del que suscribe en San Sadurní de Noya, a 20 de abril de 1939. Año de la Victoria.

Al final consten les signatures del caporal José Alonso Verdayes i del processat Joaquim Borrell i Pedrola.

56 Propietari de la finca d’Espiells.

57 Encarregat de can Codorníu.

58 Ramon i Pere Fontanals i Torelló.

59 L’administrador de la finca d’Espiells.

60 Volia dir l’impressor Josep Varias i Bou.

61 El Catassús.

62 El Rovira de la Foradada.

63 Pere Esteve i Llopart.

64 Fermí Coll, efectivament, ja era mort. El van executar els seus propis companys anarquistes a causa de la seva extrema violència.

821


El 27 de maig de 1939, quan Borrell ja havia complert els 21 anys, va comparèixer davant el jutge i en aquella ocasió va ser molt menys explícit i molt més reservat, i va declarar:

Ni se afirma ni se ratifica en su declaración prestada ante la Guardia Civil. Preguntado si ha estado afiliado a la CNT y desde cuándo lo estuvo contesta que no estaba afiliado a ningú partido político ni organización similar con anterioridad al Movimiento, afiliándose a la UGT durante la dominación roja, sin tener cargo alguno. Preguntado si al iniciarse el Glorioso Movimiento Nacional él estuvo al servicio del comité haciendo guardias e interviniendo en registros y saqueos, entre ellos en el domicilio de José Gallego, contesta que estuvo al servicio del comité hasta que se marchó voluntario al frente a los dos meses de iniciarse el Movimiento, aproximadamente, porque estaba horrrorizado de los atropellos que le hacían cometrer contra las personas de derechas.

Que los que le instigaban a cometer los atropellos eran Pedro Esteve Llopart, alcalde, que era el principal de todos ellos, Luis Benaiges Pedrola, Enrique Benaiges Pedrola, José Borrell Segura, Pedro Raventós Galimany, Enrique Marcet Ventosa, José Benet de can Benet,65 y algunos otros que no recuerda. Que en cierta ocasión fue en unión de Ramon Caballé y Benito Gibert Puigdollers y uno o dos más cuyos nombres no recuerda a casa de José Gallego, adonde fueron por orden del comité para pedirle las armas que tenía, sin que saqueran la casa, llevándose únicamente las armas de fuego. Preguntado si intervino en el asesinato de Paciano Carbó y siete vecinos más de San Sadurní, contesta que se hallaban estos detenidos en el Ayuntamniento de San Sadurní cuando hubo grandes discusiones en el Comité acerca de si debían ser fusilados o no, acordando por fin todos ellos, a excepción de Pedro Raventós (a) el Silvestre, quien al enterarse de los deseos de los demás sufrió un ataque, lo que sabe el declarante porque estaba de guardia en la puerta del local. Después en la noche estuvo haciendo guardia con otros más en el trayecto de la Casa de la Villa a un camión que estaba destinado para conducirles con el alcalde Pedro Esteve y con un tal Pedro Raventós (a) el Chato que era el chófer del camión, le obligaron pistola en mano a que subiera a dicho camión sentándose frente a los detenidos, saliendo aquella misma noche en dirección a Barcelona,

Al pasar por el puente del Lladoner los bajaron del camión con las manos atadas con una cuerda y en el momento de pasar un coche con los faros encendidos, uno de los detenidos, Ramón Giró, que es quien puede acreditar [que Joaquim Borrell] había estado obligado por los dos que cita anteriormente [Pere Raventós, el Xato i Pere Esteve i Llopart, el Pere Valent], se escapó, momento en que Pedro Raventós y José Gual con sus pistolas ametralladoras asesinaron a los detenidos que se hallaban en la cuneta, disparando también sus pistolas los que iban en los dos coches de escolta del camión: Juan Serra Ferrando, Enrique Marcet Ventosa, un tal Viladoms, Clemente y José Barberan, Manuel y Esteban Vinaixa y otros que no recuerda, sin que el declarante se moviera del camión ni tomara parte en los asesinatos.

65 Aquesta redundància devia ser un error.

822


Preguntado si intervino en la detención y el asesinato del vecino de can Benet, Pedro Duran Sábat, contesta que en cierta ocasión durante el dominio rojo fueron a su casa Andrés Morencia y José Solé, ambos vecinos de San Sadurní, que le dijeron que tenía que presentarse al Comité para salir con aquellos dos en un coche que conducía Jaume Canals de casa Mercé, obligado también por el Comité, yendo a can Benet donde detuvieron Pedro Duran Sábat llevándole al Comité de Masquefa, al que le obligó a fusilarle. Andrés Morencia y José Solé los bajaron del cohe mientras él [Joaquim Borrell Pedrola] se quedó apoyado en el trasero del coche y el chofer Canals sentado delante, viendo que Solé hizo varios disparos con el fusil sin poder tocarle y fue Morencia quien le tiró cuatro tiros matándole con la pistola.

La comparació entre aquestes dues declaracions fetes en un interval de 37 dies posa en evidència que en la segona Borrell va intentar aigualir la seva autoinculpació i va acusar dels assassinats només membres del Comitè sadurninenc que o bé ja havien mort (com els germans Josep i Climent Barberan i Segura), o es trobaven a l’exili (com Pere Esteve i Llopart, els germans Lluís i Enric Benaiges i Pedrola, Pere Raventós i Galimany, Enric Marcet i Ventosa i Josep Gual i Surroca), o dels quals ignorava què se n’havia fet (com Andrés Morencia Tordable). Sens dubte, aquest canvi d’estratègia va respondre a la pressió i intimidació de què va ser objecte a la Model de Barcelona per part dels sadurninencs als quals havia acusat en la seva primera declaració i que van coincidir amb ell en aquesta presó del 20 d’abril al 27 de maig de 1939. Alguns el van arribar a amenaçar de mort.

No li va servir de res, ja que, com s’ha indicat, després dels testimonis corresponents, en particular el de Jaume Canals i Canals, de ca la Mercè, que va explicar en detall l’assassinat de Pere Duran i Sàbat que ell va presenciar el 15 d’agost de 1936, el Consejo de Guerra Permanente número 1 de Catalunya, reunit a Barcelona en data 3 de juliol de 1939, va sentenciar a pena de mort Joaquim Borrell i Pedrola, “hijo de Francisco y Primitiva, de 21 años, natural y vecino de San Sadurní, de profesión constructor de carros y de estado casado, de extrema ideología izquierdista, afiliado a la CNT-FAI durante el dominio rojo, que intervino en numerosos asesinatos, entre los cuales pueden citarse el llevado a cabo en los primeros días del Movimiento, con ocho personas de derechas de la localidad, es decir, siete, porque una de ellas logró milagrosamente escaparse y reconoció perfectamente al procesado. Días más tarde, el 15 de agosto de 1936 asesina a D. Pedro Duran, llevándole en un coche que previamente habían requisado obligando al chófer a conducirles, el cual vio perfectamente como en un recodo de la carretera le obligaron a parar, bajando del coche el procesado con

823


el fusil y otro individuo llevando a la fuerza a D. Pedro Duran al cual asesinaron [...]. Considerando que los hechos que se relatan anteriormente y que el Consejo declara probados constituyen dos delitos; uno de rebelión militar, previsto en el artículo 237 y penado en el párrafo segundo del 238, ambos del Código de Justicia Militar, [...] y otro de auxilio para cometer la rebelión, previsto y penado en el artículo 240 en su párrafo primero del mismo Cuerpo legal [...]. Resultando que el Consejo, haciendo uso de la facultad que le confieren los artículos 172 y 173 del Código de Justicia Militar, estima justo imponer la pena en su máxima extensión [...]. Considerando que toda persona responsable criminalmente de un delito lo es también civilment [...]. Vistos los artículos citados y demás de general aplicación [...]. Fallamos que debemos condenar y condemanos a muerte a Joaquín Borrell Pedrola”. Va ingressar a la presó Model el 23 de juny de 1939 i l’execució mitjançant afusellament es va dur a terme al Camp de la Bota de la platja de Sant Adrià de Besòs el 21 d’octubre de 1939.

Seguint l’ordre cronològic dels afusellaments de veïns de Sant Sadurní, els de Manuel Vinaixa (34 anys) i Francisco Sáez (32 anys) es van dur a terme el 4 de novembre del mateix any i al mateix indret. La dissort de Manuel Vinaixa i Serres (Pinell de Brai, 1904 − Camp de la Bota, Sant Adrià de Besòs, 1939), domiciliat a la plaça de Prat de la Riba, núm. 7 (l’actual Plaça Nova), casat i pare de família, membre de la CNT-FAI, havia començat el 6 de gener de 1939 quan va ser capturat per l’Exèrcit franquista al front del Segre. Portava sis mesos mobilitzat i formava part del 344 batalló de la 46ena Brigada de l’Exèrcit republicà. D’allí, a la presó, i el 21 de juliol del mateix any, a judici. Tres anys abans d’aquesta darrera data, Manuel Vinaixa era un peó sense qualificació professional que treballava a can Codorníu, a més d’un convençut republicà i un anarquista arrauxat. Al seu pis de la plaça Nova tenia alguns exemplars d’obres d’autors soviètics, comunistes i anarquistes. Va ser un dels artífexs de la col·lectivització de Codorníu en representació de la CNT.

Gràcies a l’aprenentatge que va poder fer a Melilla mentre hi complia el servei militar com a legionari, era expert en l’ús d’armament lleuger. El cop d’estat contra la República i l’amenaça del feixisme van convertir-lo en el revolucionari perfecte, quan, juntament amb el seu germà bessó Esteban, el 20 de juliol de 1936, va participar en l’assalt a la caserna militar de Sant Andreu —el principal arsenal de Barcelona i seu del 7è Regiment Lleuger d’Artilleria—, on es van proveir de fusells, pistoles i munició que van traslladar immediatament a Sant Sadurní per armar els membres del Comitè de Milícies Antifeixistes local.

824


Segons els testimonis66 de Dolors Sala i Vivé, Florència Esteva i Salvat, Maria Carreras, Domingo Gibert i Costa, Magdalena Sendra i Morera i Teresa Sabater, el juliol i agost de 1936 va escorcollar els seus domicilis, els va saquejar i va detenir alguns familiars que poc després van aparèixer assassinats. L’Ajuntament, la Guàrdia Civil i la Falange local van certificar que formava part del Comitè i que havia participat directament en diferents assassinats. Concretament, l’acusaren de ser el responsable de les morts de Joan i Pere Ferrer i Bosch de cal Freixenet, Salvador Gibert i Singla, Pere Raventós i Varias, Antoni Raventós i Ferrer, Ramon i Pere Fontanals i Torelló, Joan Oliver i Cardús, Joan Llopart i Ferrer i Marcial Sendra i Morera. Ningú el va confondre amb el seu germà bessó Esteban, membre també molt actiu del comitè local, amb el qual s’assemblava moltíssim, i, en conseqüència, ell va carregar amb les culpes de tots dos. El seu germà Esteban Vinaixa es va exiliar a França i va morir l’agost de 1996 a Tolosa de Llenguadoc. En les conclusions finals del sumari prèvies a la sentència s’indica que “Manuel Vinaixa Serres, de 34 años, casado, champañista, hijo de Manuel y de Antonia, natural de Pinell de Bray y vecino de San Sadurní de Noya, es de extrema ideología izquierdista, destacado pistolero y elemento de acción de la CNT-FAI. Al iniciarse el Glorioso Movimiento Nacional se lanzó a la calle armado y trasladándose a esta capital [Barcelona] tomó parte en el asalto a los cuarteles que resistían a las hordas marxistas. Reintegrado al pueblo de su residencia, cuando en esta població triunfa el marxismo, forma parte como miembro del Comité Revolucionario local, interviniendo personalmente en registros y saqueos en varios domicilios pertenecientes a personas de orden, entre los que se citan los conocidos como Freixenet y Juan Miró, de dónde el procesado y los que le acompañaban se llevaron objetos de gran valor Se trasladó a diversos puntos de esta región para detener a varios convecinos y, aún en su misma localidad, detiene a otros, muchos de los cuales fueron asesinados, algunos, como Salvador Gibert Singla, solo momentos más tarde de ser detenido, lo cual hace suponer fundadamente la intervención personal del procesado en tales asesinatos. Entre los detenidos que luego resultaron asesinados se cuenta Juan Llopart Ferrer, Pedro Ferrer, Pedro y Antonio Raventós y Juan Oliver”.

Després del seu afusellament, la vídua de Vinaixa va recollir les pertinences del difunt a la presó Model de Barcelona, entre les quals, degudament camuflat, va aparèixer un quadern manuscrit en el qual el condemnat a mort havia recollit

66 Procediment contra Manuel Vinaixa i Serres. Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero. Barcelona.

825


les seves memòries. Malauradament, després de llegir-ne unes pàgines, ella devia considerar que no calia conservar-lo i el va destruir.

L’altre afusellat el 4 de novembre va ser Francisco Sáez Carreño (Zarcilla de Ramos, 1906 − Camp de la Bota, Sant Adrià de Besòs, 1939), conegut com el Carreño i el Murciano, casat i pare de família, jornaler, domiciliat al carrer de Sant Antoni, 15, segon pis, i membre de la CNT-FAI. Deu mesos després dels esdeveniments locals de l’estiu de 1936, el maig de 1937 va ser mobilitzat i destinat a la 137 Brigada d’Infanteria, Primer batalló i Tercera companyia, a la zona de Lleida. El 29 de gener de 1939 es va lliurar a les tropes nacionals a Manresa i va ser enviat al Campo de Concentración de Prisioneros de Guerra de Rianxo (A Coruña). Allí va ser interrogat dues vegades el 10 de maig de 1939 i no va signar les seves declaracions, ja que va al·legar que no sabia llegir ni escriure.

L’acta del primer interrogatori diu així:67

Los guardias primero y segundo Ramón Casal Vizcaíno y Manuel López Bello de la Segunda Compañía de la Comandancia de la Guardia Civil de La Coruña y en la actualidad prestando servicio de investigación en el Campo de Concentración de Prisioneros de Guerra de Rianjo, por el presente atestado hacen constar: Que habiendo recibido informes del Señor Jefe local de FET y de las JONS y del señor alcalde de San Sadurní de Noya (Barcelona) se procedió a interrogar al prisionero de guerra Francisco Sáez Carreño, el que manifestó llamarse como queda dicho, de 32 años de edad, de estado casado, oficio jornalero, natural de Zarcilla de Ramos (Murcia) y residente actualmente en San Sadurní de Noya, provincia de Barcelona. Es su estatura de uno seiscientos sesenta y seis [1’666 metres] y su pelo castaño, color [...], cejas espesas, barba afeitada, tiene una pequeña cicatriz en el parietal izquierdo. Su esposa se llama Olaya Pérez Martínez, natural de Zarcilla de Ramos (Murcia) y residente en San Sadurní de Noya (Barcelona). Sus padres se llaman Tomás Sáez González y María Carreño Romeva, naturales y residentes en Zarcilla de Ramos (Murcia). Hizo su presentación a las tropas nacionales el 29 de enero de mil novecientos [trenta nou] perteneciendo a la 137 Brigada de Infantería, Primer Batallón, Tercera Compañía, siendo internado en este campo de Rianjo en los primeros días de febrero del actual año 39, donde se encuentra en la actualidad. Fué clasificado por la Junta de [...].

Preguntado sobre la participación que tuvo en los asesinatos, saqueos y otros actos realizados a raíz del Glorioso Alzamiento Nacional en el pueblo de San Sadurní de Noya, dice que no ha tomado parte en ninguno de los asesinatos que se realizaron en el aludido pueblo, si bien es cierto que vió sacar de la casa del pueblo a siete individuos del mismo pueblo no conociendo más que a un tal Fero,68 un joven de unos veintidós años de edad,

67 Procediment contra Francisco Sáez Carreño. Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero. Barcelona.

68 Miquel Roig i Oliver, de cal Feru, de 24 anys.

826


llevándolos a un puente del término de Vallirana en una camioneta escoltados por cinco milicianos marxistas, provistos de sus correspondientes pistolas, cuyos individuos eran de Gelida, pueblo immediato a San Sadurní de Noya, sin que conociera a ninguno de estos individuos. Le parece que asesinaron a unos doce o trece vecinos del expresado pueblo por ser gente de orden y de derechas y se incautaron de sus bienes.

En lo que sí tomó parte fue en la recogida de armas yendo a la casa denominada la Torre69 en la que recogieron tres fusiles de tiro al pichón, en la casa de Cambó,70 y una escopeta de dos cañones de calibre 16. Le acompañaban en estos trabajos los hermanos Luis y José Amigó, vecinos del mismo pueblo, cuyas armas entregaban al Comité. Fue a recoger una gallina de la casa de los Espiel71 y en la casa de Conchita que tiene ultramarinos le exigió 100 pesetas que le entregó la referida Conchita. Le acompañaban dos del Comité de los que no recuerda el nombre y apellidos.

Que no tiene más que manifestar ni se acuerda de ninguna otra cosa en este momento, no firmando por decir que no sabe, siéndole leída [l’acta] por el instructor la halló conforme firmando como testigos presenciales de su interrogatorio José Antón Antón y Evaristo González López, soldados de artillería del 16 Regimiento Ligero de guarnición en esta plaza, en unión de la pareja instructora, a les 12 horas del día 10 de marzo de 1939. Año de la Victoria.

A continuació hi ha les signatures de José Antón Antón, Evaristo González López, Ramon Casal Vizcaíno y Manuel López Bello.

El mateix dia 10, una estona o unes hores després del primer interrogatori, de grat o per força, Francisco Sáez va ampliar les seves declaracions: “Como complemento a las anteriores diligencias y a requerimiento de la pareja instructora fué interrogado nuevamente Francisco Sáez Carreño, añadiendo que por olvido voluntario había dejado de consignar los hechos siguientes: que a mediados de agosto de 1936 le fué ordenado al aludido Sáez Carreño por el Presidente del Comié Antifascista Revolucionario, Pedro Valent,72 y a la vez alcalde del pueblo, que a eso de las doce o una horas de la noche de los expresados días fuera con dos coches a conducir tres hombres, uno era el Fogataire [Joan Llopart i Ferrer] y los otros eran hermanos de los cuales ignora sus nombres y apellidos [Pere i Ramon Fontanals i Torelló], conduciéndolos por la carretera de San Pedro, y en el término de este punto73 les bajaron de los coches disparando sobre ellos, matándoles en el acto, y

69 No identificada.

70 No identificada. A Sant Sadurní no existia cap casa amb aquest nom. Podria ser Carbó?

71 Espiells.


73 Aquests dos assassinats es van esdevenir en el terme muncipal de Mediona.

827


una vez realizado ésto, rociaron con gasolina sus cadáveres y les prendieron fuego, retirándose immediatamente para el pueblo. Tomaron parte en este asesinato Enrique Sisteller [Enric Roca i Guilera], Andreu el Ferroviario [Andrés Morencia Tordable] y otro apodado Pancho Villa [es desconeix a qui corresponia aquest pseudònim], así como los chóferes de ambos vehículos [...], haciendo de Jefe de los hechos realizados Pedro Valent, el cual amenazó que si se sabía que alguno de los presentes decía algo le castigaría severamente. Parece que el motivo de asesinar al Fogataire fue que se dedicaba a la misma industria de corredor de vinos que el Pedro Valent. También tiene noticias que días más tarde fueron asesinados un tal Fero, de 22 años de edad, por iguales motivos que el Fogataire, sin que se se conozcan sus autores. Que no tiene más que decir, no firmando por decir que no sabe hacerlo, haciéndolo a su ruego por el soldado Juan González Sánchez del Regimiento de Infantería Zaragoza, número 30 y actualmente prestando sus servicios en esta villa en unión de la pareja instructora.” Signen aquest document Juan González Sánchez, Manuel López Bello i Ramón Casal Vizcaíno. No cal ser gaire suspicaç per intuir què devia passar entre el primer i el segon interrogatori.

En el seu sumari s’inclouen les compareixences de nou veïnes i veïns que van aportar els seus testimonis en relació a una colla de delictes i assassinats en els quals hauria intervingut Francisco Sáez: Jaume Rosell i Roig, de cal Ticus; Sadurní Oliver i Torelló; Rosa Carbó i Santacana; Maria Sabaté de Solà; Francisco Guardiola i Boure; Josep Montagut i Borràs; Maria Carreras i Madorell, i Jaume Santacana i Caba. El novè compareixent va ser Ramon Giró i Mata, el qual el 31 de juliol de 1936 va aconseguir escapar-se i sobreviure quan el piquet d’execució —en el qual sembla que hi figurava Francisco Sáez— es disposava a afusellar-lo junt amb altres set veïns de Sant Sadurní al pont de Lledoner (Baix Llobregat). Els altres set no es van salvar. Tot i així, no acaba de lligar el que manifesta Ramon Giró en la seva declaració i el que apareix després en les conclusions del sumari.

En la sentència, de data de 20 de juliol de 1939, s’afirma que “Francisco Sáez Carreño, de 33 años, hijo de Tomás y de María, casado, jornalero, vecino de San Sadurní, de muy malos antecedentes, desde el principio del Movimiento Nacional formó parte de las patrullas armadas, habiéndosele visto hacer guardia en la puerta de la cárcel cuando sacaron de la misma a varios individuos que fueron fusilados. Intervino en la detención de un individuo que immediatamente fue conducido con otos siete al campo, donde una patrulla que les conducía disparó contra todos matando a siete de los ocho que componían el grupo. Exigía

828


dinero pistola en mano, siendo un individuo de extrema confianza del Comité y reputado como peligrosísimo”.

Lluís Ferrer (de 47 anys), el Lluís d’Abastos, i Francesc Tubella (62 anys), el Negrets, tingueren unes vides i uns destins gairebé paral·lels. Ambdós eren pagesos, dirigents locals de la Unió de Rabassaires, regidors de l’Ajuntament durant la guerra i membres del Comitè de Milícies Antifeixistes. L’1 d’abril de 1939 foren detinguts simultàniament a Sant Sadurní, el 4 del mateix mes van ingressar a la Model, després van ser jutjats i acusats dels mateixos càrrecs, condemnats simultàniament tots dos a mort, afusellats al Camp de la Bota el 18 de novembre d’aquell mateix any i enterrats l’un al costat de l’altre.

Lluís Ferrer Armengol (Vallirana, Baix Llobregat, 1892 − Camp de la Bota, Sant Adrià de Besòs, 1939) estava casat i era pare de família, feia de pagès, vivia al carrer de Sant Isidre, núm. 11, i havia estat president de la Unió de Rabassaires el 1932. Francesc Tubella i Rosell (Sant Sadurní d’Anoia, 1876 − Camp de la Bota, Sant Adrià de Besòs, 1939) també feia de pagès i vivia al carrer d’Anselm Clavé, núm. 2. Junts es trobaren involucrats en els fets revolucionaris del 1936, si bé en cap cas es pot afirmar que intervinguessin en els assassinats d’aquells primers mesos de la guerra. La seva signatura figura efectivament en actes de confiscació com a membres del Comitè, i també hi hagué testimonis que els denunciaren per haver-los cobrat impostos revolucionaris. Les acusacions que determinaren la seva condemna a mort foren la de l’Ajuntament, la del comandante de puesto de la Guardia Civil, la del cap local de la Falange i la de l’administrador de la família Mir de can Guineu, el temut Pere Jan (Francesc Tubella portava a rabassa una vinya de can Guineu), basant-se simplement en el fet que, com a membres del Comitè i de l’Ajuntament, eren responsables de tot el que havia passat a Sant Sadurní i en particular de tots els assassinats. Culpables de tot i de tots.

Com ja s’ha indicat, els seus noms no apareixen en la llarga llista dels membres del Comitè de Milícies Antifeixistes que es dedicaven a les accions més violentes facilitada pel delator Joaquim Borrell i Pedrola. Tampoc en les denúncies ni en els testimonis dels seus respectius consells de guerra existeix una sola prova inculpatòria que els relacionés, no ja directament, sinó remotament, amb un sol d’aquells crims.

Francisco Llopart, el Pere Jan, va declarar el següent el 2 de maig de 1939 davant el jutge militar de Vilafranca:74

74 Procediments judicials contra Francesc Tubella i Rosell i Lluís Ferrer i Armengol. Arxiu del Tribunal Mi-litar Territorial Tercero. Barcelona.

829


Que es el administrador de don Pedro Mir Ráfols, cuya casa fué incautada por el Comité y se habilitó parte de ella para cárcel de personas de derechas, siendo cierto que en la misma se cobraran multas que se imponían en concepto de contribución de guerra a los elementos de derechas. Que el citado individuo [Lluís Ferrer i Armengol] era uno de los izquierdistas más destacados de San Sadurní siendo uno de los dirigentes de la Unión de Rabassaires interviniendo ya en los sucesos revolucionarios de octubre de 1934.75

Durante el dominio rojo formó parte del Comité que era el organismo que ordenó todos los atropellos cometidos en aquel pueblo, haciendo constar que hubo varios asesinatos, estando encargado del cobro de las multas impuestas a las personas de derechas. Que conoce a Luis Ferrer Armengol, considerado como izquierdista destacado con anterioridad al Movimiento. Fué presidente de la Unión de Rabassaires formando parte del Comité de San Sadurní durante el dominio rojo, precisamente en los días que se cometieron los asesinatos, siendo también concejal del Ayuntamiento de aquella Villa, no pudiendo aportar otro dato sobre la actuación del mismo.

D’altra banda, els informes enviats al jutge militar per l’Ajuntament de Sant Sadurní encara eren més acusadors. El primer, en relació a Francesc Tubella, deia així:

En contestación a su oficio de fecha 26 de abril último soilcitando antecedentes de conducta y político-sociales entre otros, de Francisco Tubella Rosell, de 62 años de edad, casado, labrador, natural y vecino de San Sadurní de Noya, tengo el honor de informarle que se trata de un individuo de pésimos antecedentes. Durante el dominio rojo fué concejal del Ayuntamiento y miembro del Comité Revolucionario Antifascista, ejerciendo este cargo en la época que se cometieron los asesinatos de las personas de orden de esta Villa.

Como tal individuo del Comité rojo se instaló en la casa de Don Pedro Mir Ráfols (ha de entenderse que instaló allí su despacho) donde cobrarba las cuotas que el Comité imponía a las personas de derechas. Dios guarde a VS muchos años. San Sadurní de Noya, 5 de mayo de 1939. Año de la Victoria. El alcalde accidental.

En el segon informe, relacionat amb Lluís Ferrer i Armengol, amb un redactat molt similar i també habitual, s’hi llegia:

En contestación a su oficio de fecha 29 de mayo último ordenando ampliación del informe sobre Luis Ferrer Armengol, tengo el honor de manifestarle: Que durante la actuación de dicho individuo en el Comité y en el Ayuntamiento rojos de esta villa fueron asesinadas las personas de derechas de esta localidad siguientes: Juan Benach Olivella,76 Antonio Bardella Paul, Francisco77 Carbó Roig, Jose Maria Casas Natino, Emilio Castells Rosich, Pedro Durán Sábat, Ramon Fontanals Torelló, Pedro Fontanals Torelló, Juan Ferrer

75 No havia estat ni detingut ni empresonat. Vegeu la llista als annexos.

76 Se suposa que va ser assassinat, però mai s’ha localitzat el seu cadàver.

77 Volia dir Pacià Carbó i Roig.

830


Sala, Pedro Ferrer Bosch, Salvador Gibert Singla, Pedro Llopart Alemany, Juan Llopart Ferrer, Juan Oliver Cardús, Jacinto Oliver Garriga, Antonio Raventós Ferrer, Antonio Rovira Janer, Jaime Raventós Poch, Pedro Raventós Varias, Marcial Sendra Morera, José Sabater Vidal, Miguel Roig Oliver, Rvdo. José Maria Casanovas Santacana.

Que durante la actuación de Luis Ferrer Armengol se cometieron desmanes de todas clases, saqueos, registros, incautaciones, persecuciones de personas de derechas y de sus intereses. Entre estas víctimas de saqueos pueden citarse las siguientes: Juan Baqués Torner, Casa Freixenet, Juan Juvé Baqués y Rosa Rovira Baldrich. Por entrega de cantidades: Francisco Llopart Alemany y viudas de Pedro Llopart Alemany, de Miguel Roig y de Jaime Raventós Poch. Incautaciones a Juan Baqués Torner, Juan Juvé Baqués, Freixenet, S.A., Rosa Rovira Baldrich y José Llopart Martí.

Es creencia general en esta Villa que los organismos rojos, Ayuntamiento y Comité, de esta localidad obraban de común acuerdo. Dios guarde a VE muchos años. San Sadurní de Noya, 12 de Junio de 1939. Año de la Victoria. El alcalde Antonio Rovira.

L’informe de la Guàrdia Civil, enviat a l’Instructor del Jutjat Militar de Vilafranca seguia el mateix patró: “En contestación a su escrito fecha 20 del pasado Abril por el que me solicita informes de Luis Ferrer Armengol tengo el honor de participar a la respetable y superior autoridad de V. S. que dicho individuo, según me he podido informar por personas de reconocida solvencia y acendrado patriotismo, perteneció al Comité de los que ordenaron los asesinatos y saqueos, fue de la Junta de Abastos y de los Rabassaires, siendo su conducta mala y contraria a nuestro Glorioso Movimiento. Dios guarde a VS muchos años. San Sadurní de Noya, 9 de Mayo de 1939. Año de la Victoria. El comandante del Puesto. P. A. El guardia segundo encargado Ramón Veiga López.”

Finalment, l’informe de la Falange contra Lluís Ferrer i Armengol, enviat al mateix jutge instructor, va acabar de reblar el clau:

En respuesta a su comunicado de fecha 29 de Mayo último pidiendo ampliación de informe cursado a VS en fecha 1 del mismo referente a la actuación durante el dominio rojo marxista de Luis Ferrer Armengol, vecino de esta localidad, tengo el honor de manifestarle: Que en el período en que dicho individuo formó parte del Comité rojo del Ayuntamiento de esta Villa fueron cometidos los siguientes asesinatos [s’incloïa la llista completa].

Que las víctimas eran detenidas y trasladadas ante el Comité rojo y juzgadas por éste y seguidamente trasladadas en coches al lugar donde las asesinaban. Que teniendo en cuenta que en los primeros tiempos del dominio rojo, concretamente en los días que se cometieron los nueve primeros asesinatos, el Comité estuvo instalado en el Ayuntamiento donde eran condenadas la víctimas, hay motivos más que firmes para poder afirmar que ambos organismos obraban de común acuerdo.

831


Que posteriormente el Comité se instaló en casa de D. Pedro Mir. En la noche que fue detenido Salvador Gibert Singla y que se cometieron los asesinatos, su esposa, Florencia Esteve, fue al Comité a interesarse por su marido y allí encontró a Luis Ferrer y éste le dijo que su esposo ya no estaba allí. Al cabo de pocas horas se supo que lo habían asesinado,.

Que además, durante la actuación roja, por Luis Ferrer fueron exigidas cantidades en metálico, entrega de ropa y otros bienes en concepto de contribución de guerra, saqueos, persecucion de emboscados, registros, incautaciones de casas, fincas, fábricas, talleres, etc. de cuyos desmanes fueron víctimas las personas de derechas, entre ellas las siguientes: Juan Juvé Baqués, incautación de la casa y saqueo. Freixenet,S.A., incautación de la fábrica de champán, tierras y saqueo. José Llopart Martí, incautación de tierras. Francisco Llopart Alemany, entrega de 2.000 pesetas. Viuda de Pedro Llopart Alemany, entrega de 2.000 pesetas para garantizar la vida de su marido, el cual, al día siguiente de haberlas entregado, fué asesinado. Viuda de Miguel Roig, entrega de metálico y asesinato de su marido. Rosa Maria Raventós Baldrich, asalto, saqueo e incautación de la casa y muchísimos otros que harían interminable este informe.

Dios salve a España y guarde a VE muchos años. San Sadurní de Noya, 10 de Junio de 1939. Año de la Victoria. El delegado de información e investigación de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS de San Sadurní. F. Llopart.78

La sentència del judici va donar per demostrat que “Francisco Tubella Rosell, hijo de Jaime y Dolores, de sesenta y tres años de edad, casado, labrador, natural de San Sadurní de Noya y vecino de la misma población, de destacada significación izquierdista con anterioridad al Glorioso Movimiento Nacional, distinguiéndose por su propaganda marxista y siendo ya concejal del Ayuntamiento, solicitó la expulsión de las monjas del hospital. Al iniciarse el Glorioso Movimiento Nacional formó parte del Ayuntamiento marxista de la localidad así como también fue miembro del Comité revolucionario, durante cuyo mandato se efectuaron toda clase de atropellos imponiéndose medidas y contribuciones de guerra, siendo además asesinados veintitrés vecinos del citado pueblo de San Sadurní de Noya”. També es va determinar que “Luis Ferrer Armengol, hijo de Jaime y María, de cuarenta y seis años de edad, casado, natural de Vallirana y vecino de San Sadurní de Noya, de oficio labrador, significado izquierdista con anterioridad al Movimiento Nacional, habiendo desempeñado ya el cargo de presidente de la Unión de Rabassaires. Durante la dominación marxista fué elegido concejal, formando parte asimismo del Comité revolucionario. Durante su estancia en el Comité se efectuaron diversos registros domiciliarios y saqueos, entre dellos

78 Ves per on, el mateix Francesc Llopart Alemany, de cal Pere Jan, l’administrador de Pere Mir Ràfols de can Guineu.

832


en las casas de los vecinos Juan Barquet Mussons y Juan Juvé Baqués. También y formando parte el encartado de dicho Comité revolucionario se cometieron veintitrés asesinatos en la localidad”. Per tot plegat i sense cap opció de defensar-se, el jutge va sentenciar: “Fallamos que debemos condenar y condenamos a los procesados Francisco Tubella Rosell y Luis Ferrer Armengol a la pena de muerte.”

Després de la sentència, Lluís Ferrer va enviar dues cartes a la seva família, però es van extraviar i no van arribar a la seva destinació.79 La primera, amb data 3 d’agost de 1939, escrita en castellà i amb totes les exigències d’afirmació patriòtica obligades, deia així:

Querida esposa e hijos. En estos momentos me encuentro bien pero con la pena encima [la sentència condemnant-lo a pena de mort s’havia dictat el 20 de juliol], cosa que no entiendo como han podido darme una pena tan enorme no habiendo hecho nada de lo que me imputan, pues no me han hecho declarar casi nada. La Guardia Civil dice en su informe que no pudieron hacerme atestado por residir en prisión en Barcelona a pesar de que me presenté en el cuartel diariamente durante un mes y medio, fijaros si tuvieron tiempo. La Policía tampoco me hizo atestado. En otro informe me acusan de que he sido dirigente de Abastos y esto no es verdad, ya que estaba de empleado de almacén cobrando un sueldo y a las órdenes del Consejero.

Dicen que fuí a asalltar casas y esto no es verdad. No puede salir una persona que en verdad lo diga. Nunca he negado que fuí un simple vocal del Comité y que no fuí del Comité que cometía desmanes de los cuales me enteraba más por la calle que no en el mismo, cuyas cosas siempre censuré. Ya sabéis que acepté este cargo por la gran necesidad que en nuestra casa atravesábamos.80 Nunca he sido un hombre de violencia o riñas y me ha gustado tratar las cosas siempre dentro de la ley.

Además, siendo del Comité, pasaba más horas en la viña que no en él y que la gran mayoria del pueblo sabe de sobras quien soy soy y cuál es mi conducta. Tampoco he negado que en el año 1932 fuí Presidente de Rabassaires, pero no he sido un propagandista como dicen, nunca he sido de ningún partido político y a veces me he enemistado con organizaciones que no han sido los rabassaires, los cuales no tuvieron ningún miliciano ni cometieron ninguna acción contra la vida de una sola persona.

Estas declaraciones que os hago hacedlas copiar por alguna persona ilustrada y podéis si conviene presentarlas al Auditor que es el que representa la justicia de Franco y la haga justa en nombre de Dios y de España libre, grande y cristiana. ¡Arriba España! ¡Saludo a Franco!

La segona carta de Lluís Ferrer a la seva família va ser escrita el 9 d’agost:

79 Fons Carles Querol i Rovira. Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès.

80 Era vidu i tenia al seu càrrec una filla que patia tuberculosi pulmonar.

833


Apreciados esposa, hijos y demás familia. A medida que van transcurriendo los días se me van marchando las pocas esperanzas que vosotros, Teresita y acompañados de Mercé, habéis hecho y creo que hacéis. No tengo más que agradecéroslo pero aún así no seréis bastantes para [contrarrestar] el odio que en el pueblo han descargado sobre mi, pues no es más que odio personal más por haber sido rabassaire que otra cosa, pero alabado sea Dios.

Si mi destino ha de ser el de cumplirse la pena impuesta no nos queda a todos, y a vosotros más que a mi, más que la triste conformación y que el castigo de los culpables otro día les vendrá lo mismo que a mi ahora por las cosas mal hechas que hicieron a pesar de mis advertencias. Nosotros somos las víctimas de sus malas acciones. Mi única esperanza está en un milagro de Dios, para que influya en la noble y justa Justicia de España y de nuestro Caudillo. ¡Arriba España! Saludo a Franco!

La condemna a mort de Lluís Ferrer (com també la de Francesc Tubella i Jaume Ferrer) — a diferència de les altres cinc— va provocar que tot un seguit de veïns de Sant Sadurní intercedissin per ell, la qual cosa, en aquells moments, fou tota una heroïcitat. És de justícia anomenar mossèn Joan Salvans, el doctor Manuel Deó i Romeva, l’advocat Josep Oriol Marrugat i Castro, Josep Masana i Ferrer, Arseni Rosell i Ferran i Antoni Notó, entre d’altres. Així, mossèn Joan Salvans va enviar aquesta carta al president del tribunal: “Desconozco su actuación [la de Lluís Ferrer] durante el período de guerra, pero creo que por sus antecedentes no era hombre de acción ni capaz de tomar parte en asesinatos o cosas parecidas y según tengo entendido cuando los sucesos de 1934 no fue detenido ni molestado81 por no haber acusación de haber tomado parte en dicho movimiento, con todo y haber sido anteriormente presidente de la sociedad de Rabassaires, lo que parece suponer una rectificación de conducta.” El doctor Manuel Deó va signar aquestes paraules: “Afirma que por razón de su profesión conoce y trata desde el mes de julio de 1927 a Luis Ferrer Armengol, de 47 años de edad, casado y vecino también de esta Villa, teniéndolo por persona trabajadora, amante de su familia y de buenas costumbres y que si bien durante el execrable dominio rojo formó parte del comité de esta Villa, el que suscribe tiene la convicción de que su actuación dentro del mismo sirvió de freno, ya que con ocasión de asistir a una hija que tiene enferma de tuberculosis pulmonar repetidas veces le oyó censurar de una manera vehemente la serie de crímenes y robos que se cometieron.” L’advocat Josep Oriol Marrugat i Castro va fer arribar aquesta carta amb alguns comentaris una mica forçats: “Afirma conocer a Luis Ferrer Armengol, el cual le mereció buen

81 Efectivament, Lluís Ferrer no havia estat detingut o empresonat.

834


concepto en todas ocasiones mientras pudo tratarle, ser persona laboriosa y muy sacrificada en favor de su esposa e hijos, además de formal en el cumplimiento de sus compromisos. Socio, el Ferrer Armengol, de la entidad de la presente Villa Cámara Oficial Agrícola del Noya demostró poseer rectitud e independencia de criterio nada comunes para tratar las cuestiones de clases, inclinándose siempre del lado de la razón y de la justicia, aunque saliesen lastimados los intereses de la clase obrera a que pertenece. El infrascrito, que estuvo ausente de San Sadurní durante la Guerra, no puede dejar de creer que favorecería el Ferrer cuanto le sería posible a los elementos de derecha que a él hubiesen acudido. Y le confirma esta crencia el no haber oído decir que se hubiese significado por sus actividades revolucionarias.” També Josep Masana i Ferrer va declarar per escrit: “Afirma conocer personalmente a Luis Ferrer Armengol de la presente a quien tuve en concepto de persona buena de recto proceder y de no haber oido decir que se hubieses significado por su actividad revolucionaria roja durante la Guerra.” El comerciant Arseni Rosell va declarar que “Luis Ferrer Armengol trabajó en casa de mi padre político por espacio de cuatro años, cumpliendo perfectamente sus obligaciones, destacándose por sus buenos sentimientos y honradez”. El mistelaire Antonio Notó va certificar també per escrit “que D. Luis Ferrer entró a trabajar como jornalero en el almacén de vino y mistelas que mi padre (epd) tenía en San Sadurní de Noya, en el año 1915 y a partir del año 1929 por fallecimiento de mi tío D. Miguel Notó (epd) que era encargado de nuestro almacén pasó a ocupar dicho cargo, el que desempeñó con la más escrupulosa fidelidad hasta el año 1935 que, con motivo de liquidar nuestro negocio, dejó de prestar sus servicios en nuestro almacén, garantizando que durante estos veinte años fue y tuvo toda nuestra confianza por su buen comportamiento y recto proceder.”

Amb data 26 de juliol de 1939 Lluís Ferrer i Armengol va demanar clemència i l’indult al president de tribunal que l’havia sentenciat a mort, amb el text següent:

Señor. Luis Ferrer Armengol, condenado a pena de muerte con fecha del día veinte de los corrientes por el Tribunal número 2 de los de Barcelona, acude en este trance, respetuosamente a VE y suplica la gracia del indulto. Se me acusó de ser concejal del Ayuntamiento de San Sadurní y de haber sido rabassaire. Se me dijo también que había intervenido en saqueos; y por el mero hecho de haber sido concejal una temporada de abastos, se me quiso achacar la responsabilidad indirecta de los desmanes y asesinatos cometidos en este pueblo.

La Justicia, hoy día, quiere ser verdadera y clara. El Caudillo tiene dicho que los que no tengan las manos manchadas de sangre nada tienen que temer. Y yo, Señor, juro ante Dios

835


que no he cometido ningú delito. En este trance y en estos momentos no se miente. Yo fui, es cierto, rabassaire; pero esta palabra, que unos cuantos, una minoría escasa, habían conseguido con su actuación que suene mal, y que es una ocupación digna, quede al parecer convertida en un delito, no es suficiente para que todos seamos medidos con el mismo rasero. Como rabassaire he actuado siempre, a conciencia, y a satisfacción de mis dueños. [...] Pasemos pues al examen de mi actuación como Concejal, delegado de Abastos. Ciertamente desempeñé este cargo a satisfacción de todo el pueblo y a decir verdad por una razón, única y sincera. En abril del año 1929 perdí a mi esposa, víctima de una dolencia que padecía desde 1927, dolencia terrible cual la tuberculosis pulmonar, que no contenta con haberse llevado a la esposa y compañera de mi vida, hizo presa también en mi hija, que la sufre y la padece, hospitalizada, desde el año 1934. No es necesario decir los sufrimientos y penurias pasadas, el gasto que representó ello y la situación material y moral del suscrito. Mis ingresos eran escasos y mis gastos enormes. Me ofrecieron ser concejal de Abastos y vi en ello una posible ayuda para mi hija.

Y en efecto así fué. Pude atender las necesidades del pueblo y tambien, ¿por qué no decirlo si es verdad?, atender a la alimentación especial y cuidado de mi hija, la que pudo soportar las privaciones y situación gracias a este otro auxilio que su padre le podía prestar. Por ese mero hecho, verídico, de un padre amante, no es posible que se me condene. Ni humana, ni divina, no hay Justicia capaz de ello [...]. Ahora bien, mi intervención, única y exclusivamente en abastos ¿tenía relación alguna con los delitos perpretados en el pueblo? En absoluto. No son solamente las personas firmantes de los documentos adjuntos los que me creen incapaz de cometer algún delito, sino que hay dos cosas importantes, dos hechos, que lo demuestran hasta la saciedad. Uno de ellos, el que aparte de que nada ni nadie me haya acusado, ni me pueda acusar de ello, los informes que obran en el expediente de Falange Española y de la Guardia Civil, dicen taxativamente que el Ayuntamiento y el Comité del pueblo no obraron de acuerdo. Y eso, unido al otro hecho indicado, bien conocido por cuantos sufrieron la dominación roja en Cataluña, nos demuestra que es bien cierto, que una cosa era el Comité, integrado por elementos de las organizaciones sindicales, los que asesinaban, robaban y convertían los pueblos y ciudades en desolación y ruinas, y otra cosa muy distinta era el Ayuntamiento, integrado por personas, las más de las veces, de orden y de conducta honrada, que ninguna relación tenian con aquellos Comités, y que incluso en muchas ocasiones [...] fueron también sus víctimas. Jamás puede una persona ser responsable de hechos y delitos que no solo no ha cometido, sino que además era contrario a ellos, y por el mero hecho de no poderlos evitar no debe ser castigado.

Señor, implorando clemencia y demandando Justicia, acudo a VE por medio del presente, para que me sea conmutada la pena de muerte impuesta, por aquella otra que pueda creerse que merezco por mi actuación y que de antemano acepto. Mi conciencia está tranquila, y por ello confiado espero vuestra resolución, que será justa.

Pel que es desprèn del sumaris dels consells de guerra en què foren condemnats a mort —i per testimonis d’alguns dels qui convisqueren amb ells en aquells anys

836


de la revolució—, tinc l’íntima convicció que tant Lluís Ferrer com Francesc Tubella (i també Jaume Ferrer i Carbó, com veurem tot seguit) foren sentenciats arbitràriament per la seva significació republicana, catalanista i, sobretot, rabassaire en defensa dels pagesos, més que per les seves responsabilitats directes en els tràgics esdeveniments de 1936.

El sisè sadurninenc afusellat al camp de la Bota va ser Andrés Morencia i Tordable (Valladolid, 1913 – Camp de la Bota, Sant Adrià de Besòs, 1940), conegut com l’Andreu, el Ferroviario, el Robles o el Castellano. Fill d’Esteban Morencia i de Mónica Tordable Herrero, vivia al carrer de la Diputació, 22, i en el sumari del seu consell de guerra consten tres professions: jornaler, ferroviari i barber. Havia arribat a Sant Sadurní procedent de Valladolid (carrer Acera del Mirador, 9) a mitjans del mes d’abril de 1936. Es va casar pel civil el 27 de març de 1937 amb la veïna del poble i cosina seva Julia Laura Robles Tordable, i d’aquí ve un dels seus quatre malnoms. Els altres tres semblen evidents. El matrimoni va tenir descendència. El gener i febrer del 1939 es va retirar a França amb l’Exèrcit republicà i va ser confinat en els camps d’internament d’Argelers i Bram. Va tornar a Espanya després d’escapar-se dels camps, immediatament el van detenir i empresonar i varen iniciar el sumari del consell de guerra núm. 17542 l’abril del mateix any.

El testimoni aparentment més irrefutable de les acusacions82 va ser el del botiguer del carrer de Cavallers, 11, Jaume Canals i Canals, de ca la Mercè, el qual, el 18 de desembre de 1939, va assegurar que el 18 d’agost de 1936 Andrés Morencia i altres milicians armats es van presentar a casa seva i el van obligar a conduir un vehicle fins a Can Benet – la Prua, al domicili del propietari agrícola Pere Duran i Sàbat. Mitja hora després, els integrants del Comitè que portaven detingut Pere Duran van indicar a Jaume Canals que tornés a conduir el vehicle per la carretera però en direcció a Masquefa. Va ser allí, segons consta a la declaració de Jaume Canals, on Duran fou assassinat per “Morencia y sus acompañantes”. Aquesta versió coincideix exactament amb la que va explicar el delator Joaquim Borrell i Pedrola. També l’inculpà un altre condemnat a mort, Francisco Sáez Carreño, en aquest cas dels assassinats del transportista Joan Llopart i Ferrer i dels germans Ramon i Pere Fontanals i Torelló, xampanyistes. En l’acta del primer interrogatori a Andrés Morencia Tordable constava:

Siguiendo las instrucciones del capitán D. Luis Portillo García, jefe de la Brigada de Investigación y Servicios Especiales, perteneciente a la Comandancia de la Guardia Civil

82 Procediment contra Andrés Morencia Tordable. Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero. Barcelona.

837


de Barcelona afecta al Tercer Tercio, se procedió a interrogar por el encargado de dicha brigada y siéndolo por las generales de la ley, dijo llamarse como queda dicho [Andrés Morencia Tordable], de 26 años de edad, casado, de oficio barbero, natural de Valladolid, hijo de Esteban y Mónica y en la actualidad con domicilio en San Sadurní de Noya, calle Diputación número 22, primero, primera, para que manifieste las actividades políticas tenidas una vez iniciado en esta provincia el Glorioso Movimiento Nacional, si ha tenido participación en algún hecho delictivo e intervención en asesinatos, robos o saqueos, dijo: que al iniciarse el Glorioso Movimiento Nacional se encontraba residiendo en San Sadurní de Noya (Barcelona) y a los pocos días fue llamado al local donde estaba instalado el comité de revolucionarios y fue obligado para que se sindicara a la CNT, siendo armado seguidamente de pistola y escopeta de dos cañones, ordenándosele prestara servicio de guardia en las calles de dicho pueblo al objeto de evitar que las personas de derechas se lanzasen a la calle contra el Gobierno de la República. Que al mes de la revolución fue llamado nuevamente a dicho comité revolucionario y le fue entregada una orden en la que se le ordenaba que en unión de otros individuos llamados Ordal83 y un tal Borrell (a) Ros84, fuesen a detener a Don Pedro Duran para a continuación [més o menys el mateix relat del paràgraf anterior].

Que por oídas sabe que unos individuos llamados Emilio Andreu,85 Paco (a) Murciano86 y Pedro Raventós Galimany intervinieron en la detención de los hermanos Fontanals [...]. Que a los ocho días después de éste doble asesinato marchó voluntario al frente de Aragón, Centuria Décimo Tercera de la Columna Durruti, donde permaneció unos seis meses prestando servicio de barbero y regresando a San Sadurní hasta que fue llamado a quintas incorporándose a un Batallón de Zapadores Minadores, destinado al frente de Lérida y agregado a una Compañía de Dinamiteros, permaneciendo en ésta situación hasta la ofensiva de las fuerzas nacionales huyendo en la retirada hacia San Sadurní y de esta localidad a Francia donde fue internado en el Campo de Concentración de Argelers y desde éste al de Bram87 [...].

Que otro individuo apellidado Caballé88 que cree que actualmente se encuentra en dicha nación [França] le hizo un croquis con planos del sitio o lugar donde había un depósito de bombas, cerca de las inmediaciones de San Sadurní, el cual, a pesar de las indicaciones dadas, no ha podido ser hallado, pero a pesar del resultado negativo sigue activamente las pesquisas para la averiguación de dicho depósito. Que en el mes de Agosto del año en curso [1939] el deponente se evadió del Campo de Concentración de la nación vecina e internándose en la España Nacional por la frontera de Andorra y

83 Cognom o motiu no identificat.

84 Joaquim Borrell i Pedrola.

85 Andrés Morencia Tordable.

86 Francisco Sáez Carreño.

87 Un altre camp de concentració francès del Departament de l’Aude, a la regió de Languedoc-Rousillon.

88 Pere Caballé i Solé.

838


presentándose a las autoridades militares de Seo de Urgel [...] siendo internado eln el campo de concentración de Lérida. Igualmente manifiesta que los individuos que han cometido los asesinatos, robos, saqueos y otros desmanes en el pueblo de San Sadurní son los que cita a continuación: Francisco Viladoms, Presidente del Comité del citado pueblo de Sant Sadurní y autor del asesinato del encargado de la casa Codorníu;89 José y Francisco Venges,90 miembros del Comité; Ernesto (a) Sistellé,91 miembro del comité y autor de varios asesinatos; Manuel Amella,92 miembro del Comité y encargado de las requisas que efectuaron; Emilio Andreu, Paco (a) el Murciano93 y Pedro Raventós,94 autores de los asesinatods de los hermanos Fontanals; José Gual y Pedro Esteban,95 Llorens, Vicenton y Jaime Cristets,96 miembros del funesto comité, un tal Borrell (a) Ros,97 autor con un tal Ordal y el deponente, autores del asesinato que nos ocupa [el de Pere Duran i Sàbat]; un tal Rada,98 chófer del comité; Jacinto y Antonio Panisello, destacados elementos rojos; un tal José Tallada y José Mir,99 como presidente y secretario de la CNT, y José Casas100 que fue alcalde durante la dominación roja, omitiéndose las declaraciones de dichos sujetos por encontrarse unos en situación desconocida y otros detenidos actualmente.

Que por manifestaciones hechas al deponente por José Carbó,101 teniente que fue del ejército rojo y natural de San Sadurní, y por un tal Jaime Puch,102 natural de esta capital [Barcelona] que actualmente cree que se encuentran en Francia internados en un campo de concentración y que pertenecieron ambos a una compañía de dinamiteros, fueron los actores de la voladura del puente que va del mencionado pueblo de San Sadurní a la estación del ferrocarril MZA.103

L’Ajuntament, el cap de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS i la Guàrdia Civil de Sant Sadurní el van acusar també de robar i saquejar cases

89 Marcial Sendra i Morera.

90 Volia dir Benaiges.

91 Volia dir Ernest Roca i Guilera, el Cisteller.

92 El cognom correcte és Omella.

93 Francisco Sáez Carreño.

94 Pere Raventós i Galimany, el Xato.


96 Cristets era, efectivament, el motiu d’un milicià local.

97 Joaquim Borrell i Pedrola.

98 Joan Serra i Ferrando.

99 Josep Mir i Soler.

100 Josep Casas i Borràs.

101 Josep Carbó i Esteve.

102 Jaume Puig (es desconeix el segon cognom).

103 Acrònim de la Companyia Ferroviària Madrid - Zaragoza - Alicante.

839


particulars, d’incendiar i saquejar el temple parroquial, d’amenaçar companys de treball que es resistien a secundar les accions del comitè de col·lectivització i d’haver participat en els assassinats dels germans Ramon i Pere Fontanals i Torelló, xampanyistes, i del transportista Joan Llopart i Ferrer, a més del ja citat Pere Duran i Sàbat. L’informe de la Falange local deia: “A la iniciación del Glorioso Movimiento nacional, dicho individuo llevaba dos o tres meses de residencia en esta villa, dándose bien pronto a conocer por sus ideas extremistas y libertarias. Afiliado a la CNT-FAI se sumó desde el primer momento a la revuelta roja, alistándose en Movilización General Voluntaria de Milicias Antifascistas comarcales, según listas que avaladas por los sellos de los diversos partidos políticos y sindicatos que integraban el Frente Popular fueron halladas entre la documentación del Comité Rojo en los locales ocupados por éste. Armado siempre, tomó parte en [llista exhaustiva de greuges]. Se trata de un repugnante criminal y enemigo peligroso de la Santa Causa.” La defensa no va presentar al·legacions, ni testimonis, ni proves per refutar les acusacions, i va ser executat el 27 de juny de 1940. El mateix dia van enterrar el seu cadàver a la fossa comuna del cementiri del Sud-Oest de Barcelona.

El setè sadurninenc republicà afusellat va ser Jaume Ferrer i Carbó (Sant Sadurní d’Anoia, 1883 – Camp de la Bota, Sant Adrià de Besòs, 1940) el 31 de juliol de 1940. Es guanyava la vida fent de pagès, era cap de família i vivia al carrer de Sant Antoni, número 33. Membre de la Unió de Rabassaires, d’Esquerra Republicana i regidor de l’Ajuntament. Va ser destituït arran dels Fets del 6 d’Octubre de 1934 i va recuperar el càrrec de regidor després de les eleccions del 16 de febrer de 1936. Va formar part del Comitè de Milícies a partir del juliol d’aquest mateix any. Amb motiu de l’ocupació de Sant Sadurní per les tropes franquistes, es va amagar a casa del seu cunyat Sixte Grau, al carrer de Cruz Canteras, 24, principal segon, de Barcelona, on va ser detingut el matí del 15 de juny de 1939. Sobre l’origen d’aquesta detenció existeixen dues versions: segons la primera, com s’explica en el document adjunt, s’hauria produït com a conseqüència d’una delació anònima; segons l’altra, després de realitzar un minuciós seguiment als seus familiars per part de la Guàrdia Civil.

L’acta de la seva compareixença104 el dia que va ser detingut diu així: “Barcelona, a las doce horas del día quince de Junio de 1939, Año de la Victoria. Comparecen ante el Jefe del Rondín Antimarxista, capitán de la Guardia Civil D. Manuel

104 Procediment contra Jaume Ferrer i Carbó. Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero. Barcelona.

840


Brabo Montero, los agentes afectos a sus órdenes D. Secundino García Negro y D. Generoso Gimeno Peris, con el detenido Jaime Ferrer Carbó, el cual, según una nota confidencial que existe y que dice así: Jaime Ferrer y Sixto Grau, Cruz Canteras, 24, principal, segundo. El primero, destacado elemento y concejal de los Rabassaires de San Sadurní de Noya, sabiéndose que ha ordenado infinidad de asesinatos, por cuyo motivo se halla escondido en casa de Sixto Grau. Por estas razones ha sido detenido Jaime Ferrer, siendo presentado en mi dependencia. Que no tiene más que decir, que lo dicho es la verdad, en lo que se afirman y ratifican y después de leído firman con el Jefe ante el que comparecen.” Signen Jaume Ferrer, Manuel Brabo Montero, Secundino García i Generoso Gimeno. Una estona després es va produir el seu primer interrogatori recollit en l’acta següent:

Acto seguido comparece el que dice ser y llamarse como en el margen se expresa [Jaume Ferrer i Carbó], de 57 años de edad, casado, natural de San Sadurní de Noya, de profesión agricultor, hijo de José y Francisco, con domicilio en el número 33 de la calle San Antonio de San Sadurní de Noya, cuya calle durante el dominio rojo-separatista se llamaba Francesc Maciá, el cual, convenientemente interrogado, manifestó: Que pertenece a los rabassaires de Cataluña y políticamente a Esquerra Republicana, siendo nombrado concejal por estas organizaciones del Ayuntamiento de San Sadurní de Noya, cuyo Ayuntamiento durante la dominación roja-separatista se le llamó Ayuntamiento de Sadurní de Noya, y su cargo de concejal del Ayuntamiento lo ostentaba ya en el año 1934. A raíz de la revolución de Octubre fué destituído y cuando las elecciones del 16 de febrero de 1936 fué nuevamente repuesto en su cargo de concejal por las autoridades rojas. Manifiesta asimismo que se escapó de San Sadurní de Noya porque llegaban las tropas nacionales, escondiéndose en casa de su cuñado Sixto Grau. Afirma que todo lo hacía por temor a las autoridades.

Preguntado sobre qué hay de verdad en los asesinatos cometidos en San Sadurní de Noya y Villafranca del Penedés, como asimismo la quema de la iglesia de San Sadurní de Noya, afirma que una vez ya estaba casi quemada mandó que se apagara el fuego de la iglesia y asimismo preguntado por los dueños de Champany Freixenet que han sido asesinados manifestó que a dichos individuos él les facilitó un pasaporte o salvoconducto para venir a Barcelona a un entierro105 por cuyo motivo el pueblo de San Sadurní le llamaba fascista. Y sabe que después fueron detenidos y asesinados por las Patrullas de Control de mismo pueblo, habiendo dicho el declarante el lugar dónde se hallaba en Barcelona.106

105 Aprofitant aquest salconduit, Pere Ferrer i Bosch i el seu germà Joan haurien pogut escapar-se de Sant Sadurní saltant-se els controls a les sortides.

106 Aquesta darrera frase és certament inquietant, ja que sembla suggerir que Jaume Ferrer coneixia l’adre-ça del pis de Barcelona on s’amagaven els germans Pere i Joan Ferrer i Bosch i que va ser ell qui la va facilitar a la patrulla de control que els va detenir. Les versions de la filla gran de Pere Bosch i l’exposada per Joan Rosell i Mata ho contradiuen.

841


Durante el tiempo que ha regido en el Ayuntamiento de San Sadurní como concejal se han decretado por el mismo muchas detenciones, saqueos, registros y encarcelamientos y al ser detenido se le han ocupado 4000 pesetas en billetes rojos que manifestó había traído del Sindicato Agrícola de San Sadurní del cual era cajero y manifiesta que las conservaba para deolverlas al sindicato, habiéndose llevado del mencioiando sindicato unas 18.000 pesetas aproximadamente, teniendo algunas depositadas en el Banco de Vizcaya.

Preguntado si conoce a los individuos de las Patrullas de Control de San Sadurní manifiesta que los conoce de vista pero que no conoce el nombre de ninguno. Hace constar que esta declaración la prestó espontáneamente sin que contra él se haya ejercido coacción ni violencia de ninguna clase, que no tiene más que decir, que lo dicho es la verdad, en la que se afirma y ratifica. Y después de leído, lo firma conmigo que le interrogo y certifico.

El document porta la signatura de Jaume Ferrer i Carbó i un altre gargot illegible. L’anàlisi del sumari del consell de guerra contra Jaume Ferrer, conegut com el Batista o el Sogas, provoca perplexitat i indignació, i el seu afusellament clama justícia. Et deixa perplex la frivolitat amb què l’Ajuntament de torn, el cap local de la Falange i el comandant de la Guàrdia Civil el responsabilitzaren de tots els assassinats —amb idèntic redactat acusatori per a tots els processats—. Et quedes astorat davant la inconsistència de l’acusació i dels testimonis i indignat per l’obcecació del jutge militar de condemnar una persona sense cap garantia processal. En el cas de Ferrer, és l’únic sumari que conec en què fins i tot el defensor —un militar franquista designat d’ofici— s’atreveix a signar una breu declaració al final del procés que diu literalment: “El defensor niega que estén probados los hechos que se le imputan.” La sentència del tribunal militar, presidit pel tinent coronel José Valbuena i pels vocals Eduardo Ruiz (comandant), Amadeu Peramateu (comandant), Mariano Balle (comandant) i el capità José Paredes, va concloure que “el procesado es un destacado elemento izquierdista del pueblo de San Sadurní de Noya, perteneciendo a la Unión de Rabassaires y a Izquierda Republicana de Cataluña con anterioridad al Glorioso Movimiento Nacional, desempeñando el cargo de concejal de dicho partido desde el 14 de enero de 1934, siendo uno de los principales dirigentes izquierdistas de la localidad, habiendo incluso intervenido en los sucesos revolucionarios de octubre de 1934. Al iniciarse en España el Glorioso Movimiento Nacional el inculpado continuaba desempeñando el cargo de concejal, demostrando seguidamente su entusiasmo por la Revolución marxista, formando parte integrante del Comité Revolucionario del pueblo, organismo que ordenó la comisión de numerosos desmanes, entre ellos el asesinato de 24 vecinos de San Sadurní, siendo el inculpado uno de los

842


instigadores del incendio y saqueo del templo parroquial, detención de personas derechistas, incautaciones y saqueos, así como imposición de contribuciones de guerra siendo el procesado el encargado de cobrarlas.”

Quan el 18 de maig de 1940 Jaume Ferrer és jutjat i condemnat a mort, l’acusació més greu i precisa en contra seva és la participació com a membre del Comitè de Milícies Antifeixistes en l’assassinat de set convilatans, la nit del 31 de juliol de 1936, al pont del Lledoner. El detingut Joaquim Borrell i Pedrola, al qual hem fet referència anteriorment, féu dues relacions detallades dels qui hi van participar —amb noms i cognoms absolutament precisos—: la primera, el 20 d’abril de 1939, a la caserna de la Guàrdia Civil de Sant Sadurní, i la segona davant el tribunal que el jutjà a ell, el 3 de juliol de 1939. Doncs bé, Borrell, testimoni directe i a la vegada protagonista d’aquells fets, no esmenta en cap moment al llarg de les seves declaracions Jaume Ferrer i Carbó, ni com a autor ni com a col·laborador en els assassinats pels quals aquest fou condemnat a mort. Ferrer va ser afusellat el 31 de juliol de 1940, quatre anys després, dia per dia, de la fatídica data (30 i 31 de juliol del 36) dels assassinats del pont del Lledoner. Si no ho van fer expressament, és talment una coincidència macabra.

Quan Ferrer va ser condemnat, feia gairebé un any que havia acabat el consell de guerra contra Joaquim Borrell, i les seves delacions i autoinculpacions no li van servir de res, ja que, com ja s’ha explicat, també fou afusellat després de la guerra. Tal vegada, si la família o el defensor de Ferrer haguessin disposat de les declaracions de Borrell, haurien pogut utilitzar-les com a prova exculpatòria en el consell de guerra, però dubto que els hagués servit de res, ja que, a ulls dels vencedors, un rabassaire, que a més era catalanista i republicà i que havia estat del Comitè i regidor de l’Ajuntament durant la guerra, tenia un estigma imperdonable.

Té una certa rellevància que Dolors Sala i Vivé, de cal Freixenet —a qui, recordem-ho, havien assassinat el marit, el fill gran i el cunyat— enviés una carta de desgreuge al tribunal explicant que Jaume Ferrer havia facilitat a tota la família un salconduit que els va permetre desaparèixer de Sant Sadurní durant els dies més conflictius. Aquesta carta —que en principi s’hauria d’interpretar com a favorable per a la defensa de Ferrer— el fiscal la va tergiversar, entenent que si l’acusat havia pogut emetre un salconduit era perquè gaudia d’una posició d’autoritat en el si del Comitè de Milícies i, en conseqüència, era culpable de la resta d’atrocitats. Tampoc va servir de res la carta de descàrrec que l’advocat sadurninenc Josep Oriol Marrugat i Castro, gens sospitós de vel·leïtats republicanes i d’esquerres, va

843


enviar al president del tribunal per intentar commutar la pena de mort de Ferrer, el 13 de juny, gairebé un mes després de la sentència, en què afirmava “tener formado de él un concepto de persona de buena conducta, amante de su familia, de recto proceder en el desenvolvimiento de sus relaciones con los vecinos y de carácter inclinado a favorecer y auxiliar a los necesitados”. I continuava: “Aún cuando el suscrito estuvo ausente de esta Villa, en honor a la verdad puede manifestar que hasta mediados de agosto de 1936 Jaime Ferrer Carbó prestó señalados servicios a elementos de derechas, ya favoreciéndoles la salida de la población ya protegiéndoles contra injustos ataques de la chusma a sus bienes. Y desde mi vuelta al hogar he de reconocer que no he oído decir que Jaime Ferrer Carbó se hubiera significado en el período revolucionario por sus actividades. La conducta observada cuando siendo concejal del Ayuntamiento, antes de la Revolución, estuvo al frente de la Sección de Cultura durante cuyo ejercicio se intentó suprimir las Escuelas Religiosas y según referencias el señor Ferrer, oculta y disimuladamente, las protegió. Las manifestaciones del mismo en pro de los ancianos pobres, adhiriéndose a la Obra de Homenajes a a la Vejez, son indicio evidente de la bondad natural del repetido Jaime Ferrer Carbó.”

En un dia indeterminat de juliol de 1940, Jaume Ferrer va escriure un document exculpatori en els següents termes:

Jaime Ferrer Carbó, natural y vecino de San Sadurní de Noya, hijo de Juan Ferrer Sogas y Francisca Carbó Casanovas, con domicilio en la calle San Antonio, 33, declaro mi manera de ser y proceder durante el tiempo que era concejal del Ayuntamiento. Referente a los hechos de octubre [de 1934] puedo decir que nadie me vió hacer ninguna manifestación. De los de julio [de 1936] cuando se pegó fuego a la Iglesia, tampoco tuvimos conocimiento de ello y mandamos rápidamente a extinguirlo, por lo cual no se quemó casi nada.

Representaba a los rabassaires en el Frente Popular [febrer de 1936]. No sentía odio a ninguna persona y en prueba de ésto se formaron los ayuntamientos por mayorías y minorías. Cuando un día se me presentó una persona muy respetable de derechas que se llama Francisco Marsal ofreciéndome los votos de su minoría para que yo aspirara a la primera tenencia de alcaldía, yo le contesté que agradecía su ofrecimiento pero que no podía aceptar porque no tenía visión política, pero le dije que no le haría ningún daño.

Así lo hice cuando se produjo el Movimiento de Julio [1936] cuando puse todo mi interés en hacer todo cuanto podía en favor de ellos, por lo cual citaré algunos casos: Primero. El dia 17 de julio se presentaron unos sujetos en el Ayuntamiento diciéndonos que en la casa Freixenet habia una reunión,107 por lo cual querían asaltarla. Intimidándoles

107 S’entén que es devia tractar d’una reunió d’elements contraris al règim republicà i tal vegada sospitosos de conspiradors.

844


para que desistieran de su propuesta les dijimos que nosotros nos encargaríamos de ello. Nos reunimos y convinimos que una comisión se trasladara a dicha casa pero que preferíamos ir acompañados de la Guardia Civil para que los reunidos no se asustaran. Consultado el señor cabo, nos dijo que estaba a nuestra órdenes. Hicimos una pequeña inspección y el cabo quedó contento de mis buenas intenciones. Segundo. Unos días más tarde la misma familia Freixenet me pidió un pase para irse a Barcelona para asistir a un entierro familiar. Yo pregunté a qué nombre lo querían, para el hijo o la hija o tal vez para los dos, por lo cual lo hice para toda la familia Freixenet. Al llegar al control de salida del pueblo los pararon y como que llevaban el pase pudieron continuar la marcha hacia Barcelona. Pero el control se extrañó de aquel pase y el Comité me llamó preguntándome por qué habia hecho aquel documento. Dije que creía que era un acto humanitario por lo que me acusaron de fascista y que me tratarían como tal si se repetía un hecho como aquel. Tercero. Cuando el señor cura párroco Sr. Juan [Salvans] estaba escondido en la casa del Ton de la Fonda,108 éramos tres concejales que convinimos la salida en un coche por la noche, hora que teníamos una reunión en el Ayuntamiento. Éramos Pedro Raventós,109 José Ferrer110 y un servidor. Cuarto. Cuando detuvieron José Alemany111 y al darme cuenta que el hijo112 quería ver a su padre para facilitarle comida, el control no le dejaba. Yo pedí la llave para que su hijo pudiera verle y librarle la comida. Cuando me vió, Alemany tuvo una gran alegría, pidiéndome que yo guardara la llave y así dar tiempo para que un cuñado suyo llamado Jaime Santacana pudiera hacer los trabajos necesarios para que subieran en coche desde Barcelona y se marchara con los dos hermanos y con José Mestres,113 el cual era propietario de unas tierras que yo cultivaba, que por casualidad yo sabía que vivía con su madre política en la calle Roger de Flor, porque una hermana mia le facilitaba jabón para lavar la ropa. Quinto. Cuando la familia Altarriba114 era molestada tantas veces, exigiéndoles cantidades de dinero, les dije que se lo podía solventar diciendo que yo era su padre.115 Por último, a petición suya, les retiré toda la maquinaria y barricas de champán de un almacén que después les fue requisado por las tropas rojas,116 llevando todo el

108 A l’actual carrer de Sant Antoni.

109 O Pere Raventós Galimany, el Xato, o Pere Raventós Soler, de cal Silvestre.

110 Podria tractar-se de Jaume Ferrer Carbó.

111 Josep Alemany i Vendrell, de cal Serafí.

112 Joan Alemany i Esteve.

113 Josep Mestres Manobens, de cal Mestres de la plaça de l’Ajuntament.

114 Uns dels elaborador de xampany de l’època.

115 No s’entén aquest argument.

116 Es referia als milicians locals del Comitè.

845


material a la casa donde ellos vivían.117 Sexto. Cuando el señor Antonio Santacana118 fué amenazado exigiéndole una cantidad de dinero, gracias a mi intervención pudo evitar que le pasara algo. Séptimo. Cuando a Francisco Coll119 le pusieron una multa pude evitar que pagara la seguna parte que le exigía el Comité. Octavo. Cuando Eulàlia Sagués120 pudo cobrar una cantidad de dinero producto de una venta de cubas, gracias a mi pudo cobrar el total del importe que por derecho le pertenecía. Y muchos otros favores de menor importancia a varias otras personas. Nadie puede decir que haya requisado nada de nadie, ni me han visto llevar arma alguna, ni denunciando a nadie, y todo lo hice tan desinteresado que ni las gracias quería. Nada más. Jaime Ferrer.

Josep Belloví i Jamàs (Tortosa, 1901 – Camp de la Bota, Sant Adrià de Besòs, 1940), conegut com el Belloví, va ser el darrer sadurninenc afusellat. Era vidu, tenia dues filles i vivia al carrer de Francesc Macià, 22. Durant la guerra havia treballat a la Fàbrica Z (cal Benach), dedicada a la construcció de carros d’assalt i a la reparació de tancs i camions de l’exèrcit republicà. Va ser el president del comitè que va col·lectivitzar aquesta empresa l’11 d’agost de 1936. Era membre de l’Esquerra Republicana Federal de Sant Sadurní i de la CNT, i va formar part del Comitè de Milícies Antifeixistes. Després de traslladar a Bescanó la maquinària de la Fàbrica Z, Belloví va travessar la frontera del Pertús el 28 de gener de 1939. Procedent de França, es va presentar a les autoritats espanyoles de Figueres el 4 d’abril. Va ser detingut a casa seva, a Sant Sadurní, a les 10 del matí del 21 de juny i fins a mitjans de setembre va estar ingressat a l’Hospital Comarcal de Vilafranca afectat de nefritis. Durant els interrogatoris, mai va delatar ningú i va negar qualsevol relació amb els fets de què l’acusaven. Belloví ja s’havia significat durant els fets del 6 d’octubre del 1934, pels quals havia estat detingut i empresonat al vaixell Uruguay, fondejat al port de Barcelona. Segons els testimonis que van comparèixer al sumari del consell de guerra (Montserrat Romeu i Sala, Caterina Baqués i Prudència, Josep Rovira i Miquel de Solà, Francesc Sàbat i Sabaté, Rosa Carbó i Santacana i Antoni Raventós i Baldrich), se’l va acusar de diversos escorcolls, del robatori de maquinària i eines d’un taller mecànic, del cobrament d’importants quantitats de diners a famílies benestants i de la seva suposada participació en els assassinats de Pere Llopart i Alemany, Jaume Poch i Raventós, Miquel Roig i

117 Del carrer de Sant Antoni.

118 Antonio Santacana i Fàbregas, de cal Montardit.

119 De cal Simón.

120 La pubilla de cal Mestres.

846


Oliver i Pere i Joan Ferrer i Bosch. Per la seva banda, Jaume Torrens i Fosalbe121 el va acusar de ser l’instigador de la col·lectivització dels tallers de cal Benach i de l’assassinat de l’enginyer Joan Benach i Olivella.122 Els oficis de la Guàrdia Civil, de l’Ajuntament i de la Falange van certificar totes les acusacions, però no consta cap prova concreta de la seva intervenció directa en els assassinats. Un dels testimonis acusadors afirmà literalment que “no recuerda quién le manifestó al día siguiente de haber asesinado los hermanos Juan y Pedro Ferrer Bosch que Belloví había sido uno de los asesinos.” En aquest sumari123 s’hi pot llegir:

Considerando que el procesado José Belloví Jamás, perteneciente a la CNT desde el año 1931 en la que ocupó cargos directivos en el pueblo de San Sadurní de Noya, y afiliado al partido federal a partir de 1932. Significado y peligroso extremista, anduvo con arma ligera en octubre de 1934 practicando ya entonces detenciones de personas de derechas, por lo que sufrió prisión. Iniciado el Glorioso Movimiento Nacional el mismo 19 de julio empezó a recorrer los domicilios de las personas de significación derechista, exigiendo elevadas cantidades de dinero por respetar la vida, lo que no cumplió después de haberlas detenido, ya que el comité antifascista del pueblo del que formaba parte el encartado, y en cuyo local debían ser abonadas las cantidades exigidas, ordenó 28124 asesinatos, figurando entre las víctimas varias personas que hubieron entregado aquellas sumas.

Igualmente en dicho pueblo fue incendiada la Iglesia parroquial, se profanaron y destruyeron imágenes de la misma y dos oratorios particulares, y se efectuaron detenciones, registros y saqueos. Constituído el comité de los Talleres de Maquinaria Moderna en los que trabajaba el encartado, éste pasó a ser secretario del mismo, siendo dedicados inmediatamente dichos talleres a la fabricación de material de guerra y destruídos con intervención personal del procesado al acercarse la fuerzas nacionales.

Hechos probados: los hechos que se dejan relatados en el Resultando anterior, que el Consejo declara probados, son constitutivos de un delito de rebelión militar previsto y penado en el artículo 237 del Código de Justicia Militar y en el párrafo segundo del artículo 238 del mismo Código, de cuyo delito es criminalmente responsable en concepto de autor el procesado [...]. Fallamos que debemos condenar y condemanos a muerte al procesado José Belloví Jamás.

L’11 de novembre, el capità general de la 4a Región y Cuerpo de Ejército de Urgel va ordenar l’execució de la sentència amb aquest ofici: “Habiendo sido aprobada la sentencia recaída en la causa 13481 en la que se condena a muerte

121 Era un dels socis de cal Benach.

122 Mai s’ha localitzat el cos de Joan Benach i Olivella.

123 Procediment judicial contra Josep Belloví i Jamàs. Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero. Barcelona.

124 Aquesta xifra d’assassinats en relació a les anteriors és desmesurada.

847


a José Belloví Jamás, sirva VS efectuar las diligencias de ejecución por haber sido delegado para dichas diligencias en la primera hora del día 14 del actual y comuníquense una vez realizadas mediante el parte correspondiente. Dios guarde a VS muchos años.” La notificació de la imminent execució va tenir lloc a la presó Model de Barcelona a les dues de la matinada, i Belloví, en un darrer gest de rebel·lia, es va negar a signar-la. Va ser traslladat al Camp de la Bota, on el van afusellar. La diligència d’execució diu: “Barcelona, 14 de noviembre de 1940. Yo el Secretario extiendo para certificar que a las 5’30 de la mañana fue entregado el condenado José Belloví Jamás [...] al Jefe de la fuerza encargada de llevar a cabo la ejecución de la sentencia, la cual se verificó en el Campo de la Bota a las 6’30 de la mañana.” Finalment la diligència d’enterrament, amb la mateixa data, diu: “Personado yo el Secretario en el Cementerio Municipal de la Plaza y teniendo ante mi al enterrador del mismo le hice entrega del cadáver de José Bellobí Jamás, el cual fue enterrado en la fosa común y con su media filiación, de todo lo cual, por haberlo visto, doy fe.”

L’exalcalde Napoleó Montagut estava treballant d’incògnit el maig de 1939 a l’obrador de la pastisseria del seu germà a Barcelona. Segons les memòries del seu fill Joan, “allí a l’obrador hi venia un fatxa del poble125 a vendre xampany. Era el de cal Miró.126 En una ocasió, sense a adonar-nos-en, va baixar a l’obrador i es va trobar cara a cara amb el meu pare. Va girar cua i se’n va anar a denunciar-lo a la Guàrdia Civil, que immediatament es van presentar a la pastisseria per a detenir-lo. No l’hi van trobar, però el meu oncle no va tenir més remei que indicar on s’havia refugiat”. El van localitzar i detenir, i va ingressar a la Model de Barcelona el 13 de maig. El judici contra Napoleó Montagut el va sentenciar el 24 d’agost de 1939 a reclusió perpètua. L’informe que va elaborar Francisco Llopart i Alemany, el Pere Jan, membre de la Falange local i administrador de Pere Mir i Ràfols, de can Guineu,127 va ser el més exhaustiu de tots els que es van redactar en aquelles circumstàncies i va incloure d’una banda els testimonis d’una colla de dones (10) i homes (7) de famílies que es consideraven víctimes de l’alcalde, i, d’una altra, determinats acords del Plenari de l’Ajuntament que es van considerar contraris a l’ordre establert:128

125 Vol dir de Sant Sadurní.

126 El falangista Joan Miró i Bages o el seu fill Joan Miró i Galofré.

127 Per força Francisco Llopart i Alemany havia de tenir al corrent Pere Mir i Ràfols dels seus informes sobre els processats, i aquest li hauria donat el seu consentiment.

128 Procediment contra Napoleó Montagut i Duran. Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero. Barcelona.

848


Cuando los sucesos del 6 de octubre de 1934 [Napoleó Montagut] pertenecía a Izquierda (Esquerra) Republicana de Cataluña y era ya concejal. Era bien conceptuado entre los elementos rojos en aquella fecha y fue uno de los dirigentes de aquella intentona anarco-separatista.

En el período electoral que precedió a las elecciones del 16 de Febrero de 1936 era Presidente del Centro de Izquierda Republicana que había sido clausurado después del 6 de octubre de 1934, y exigió de la alcaldía las llaves del local del mismo. Después del triunfo electoral de las izquierdas en el 16 de Febrero de 1936, en la sesión municipal celebrada el 17, fue elegido alcalde con carácter provisional. Ratificada su elección en la sesión del 18 [...]. En sesión del 28 Febrero 1936 fué aprobado el acuerdo tomado por la alcaldía, de suspensión temporal de empleo y sueldo, por considerarlos desafectos al régimen republicano, del Secretario del Ayuntamiento Carlos Andreu Figueras, del depositario Jaume Guix Ballbé y del aguacil Pascual Broch Ibáñez, y del empleado municipal Ramon Casanovas Galimany.

En sesión del 7 Marzo 1936 fué aprobado un dictamen en pro de la supresión de la enseñanza religiosa. En sesión del 18 Abril 1936 fue acordada la prohibición de procesiones religiosas y el paso por las calles, con carácter público, del Santísimo Viático. En sesión del 30 Abril fué aprobado por unanimidad testimoniar el pésame de la Corporación municipal por la muerte de los hermanos Badia como verdaderos defensores de las libertades catalanas.

En sesión del 18 Julio 1936, el Alcalde Montagut notificó la absolución del proceso que se seguia al exalcalde y destacado izquierdista Miguel Bruna y dijo que ante los peligros que para la República, la Democracia y el Proletariado representaba el criminal intento, proyectado y sostenido por los ciegos que no querían rendirse a la realidad del momento actual [...], pudiendo gozar del triunfo definitivo por haber contribuido [Miquel Bruna i Vilà] a enterrar para siempre más el fatídico fascismo causante de tanta desdicha.

En sesión del 22 Julio 1936 se acordó la incautación por el Ayuntamiento de los siguientes locales religiosos: Edificio Colegio de los Hermanos de San Gabriel; Iglesia y Casa Rectoral de esta villa; Iglesia y Casa Rectoral de Monistrol de Noya y Edificio Colegio Hermanas Carmelitas. Todos los acuerdos reseñados fueron tomados por el Ayuntamiento rojo durante el período en que fue alcalde Montagut y en sesiones presididas por el mismo, según el libro de Actas del Ayuntamiento. El 10 de Agosto 1936 quedó modificada la constitución del Ayuntamiento, pasando a desempeñar la alcaldía el dirigente rojo Miguel Bruna Vilá y quedando Montagut en el cargo de consejero. Hasta dicha fecha de 10 Agosto fueron asesinados los siguientes vecinos de esta Villa, todas ellas personas solventes y de derechas [segueixen els noms dels veïns assassinats].

En sesión municipal de 29 de Agosto 1936,129 siendo consejero Montagut, es acordada una subvención de 500 pesetas a favor de las víctimas del fascismo. Al llamamiento

129 Totes aquestes cites corresponen a dates anteriors al 9 de setembre de 1936, quan es va estrenar el pri-mer dels quatre llibres d’actes que van ser expoliats després de la Guerra Civil. El fet que no hi hagi cap referència posterior a aquella data indicaria que els llibres oficials de l’Ajuntament ja no es trobaven a la Casa de la Vila immediatament després de la guerra.

849


hecho por esta Delegación de Información e Investigación a personas solventes para que declarasen con respecto a la actuación del citado Montagut, han acudido aportando datos los siguientes: Claudio Casanovas. Es hermano del Rvdo. José M. Casanovas Santacana, asesinado por los rojos. Manifiesta que siendo Alcalde de Monistrol130 el Montagut, fue objeto de un registro en su domicilio. Que al acceder ante el Comité rojo, instalado en el Ayuntamiento a hacer efectiva una multa que le fue impuesta, vió el Montagut entre los del Comité, armados todos y alternando y bromeando con ellos.

Que le exigió, como alcalde, la entrega de su aparato de radio. Que le vió con frecuencia armado con pistola. Que tiene la convicción de que era uno de los dirigentes rojos y responsable moral de los asesinatos cometidos en esta Villa, de que fueron víctimas personas de orden.

Fidel Casanovas. Es el padre de los hermanos Claudio y José Maria,131 anteriormente citados. Manifiesta que le consta que el Montagut se significó por su persecución contra las enseñanzas religiosas. Que el Montagut le obligó, el 1938, a tomar parte en la construcción de refugios y como se negara a ello alegando ser de edad avanzada, fue llamado por aquel y le impuso la multa. Que le mandó un oficio interesando el paradero de su hijo Claudio, por parecerles a los dirigentes rojos sospechoso de fascista.

Juan Baqués Torner. Manifiesta que le consta que durante el período en que fue Alcalde Montagut, se cometieron varios asesinatos de personas de derechas en esta villa. Que toleró y fue cómplice con sus pasividades del despojo de que fue objeto de los géneros y envases de su almacén de moscateles y mistelas, cuyo género y envases lo evalúa en 460.000 pesetas. Que asimismo, bajo la alcaldía del citado individuo, fue desposeído de cuantas ropas y muebles tenía en su casa, que fue asaltada, echadas sus hijas, por haberse escondido su padre, quien huyó de la persecución roja y ocupada por éstas. Además fue quemado el oratorio particular.

Juan Armengol Castellví. Manifiesta que siendo alcalde el Montagut, fue objeto de amenazas y coacciones para obligarle a marchar a fortificaciones. Que por haber retrasado su presentación a revisión ante el Tribunal médico rojo, fue preso por los Mozos de Escuadra y llevado al SIM132 de la Bonanova, donde permaneció cuatro días siendo objeto de toda clase de amenazas. Que a pesar de haber sido declarado inútil por el Tribunal médico, nuevamente fue preso por considerarlo desafecto al régimen rojo, pasando tres meses y medio en la cárcel de Carlos Marx.

Dolores Sala. Es la viuda de Pedro Ferrer Bosch, madre de Juan Ferrer Sala y hermano político de Juan Ferrer Bosch, los tres asesinados por los rojos. Manifiesta que el 26 de Agosto, en cuya fecha [Montagut] era concejal del Ayuntamiento, éste acompañado de Pedro Esteve y de otro individuo apellidado Andreu [Andrés Morencia Tordable], ambos destacados dirigentes rojos y asesinos huídos de esta villa, fueron al vecino pueblo de

130 Es tracta d’un error: volia dir Sant Sadurní.

131 Havia estat assassinat el 31 d’octubre de 1936.

132 El Servei d’Informació Militar (més conegut per les sigles SIM) era una agència d’intel·ligència i dels serveis de seguretat de la Segona República durant la Guerra Civil.

850


Gelida a detener al joven Juan Ferrer Sala, de quien hasta el momento no se ha vuelto a saber nada más, por cuyo motivo la familia del referido e infortunado Juan Ferrer Sala desearía que el Montagut aclarase este extremo. Del diálogo sostenido cuando la detención de Ferrer Sala entre éste y los individuos que le detuvieron, es testigo presencial Manuel Sanjuán, dependiente de la casa Freixenet, SA en el despacho de ésta en Barcelona. Durante el período en que el Montagut fue Alcalde, a la familia de la declarante le fue exigida por los rojos la entrega de 6.000 pesetas de las cuales solamente entregó 3.000.

Joaquina Torres. Es hija política de Jaime Raventós Poch, asesinado por los rojos. Manifiesta que siendo Alcalde Montagut, la obligación de utilizar para refugio sus cavas de champán y trasladar a tal efecto las botellas que en las cavas había a otro sitio. Que a pesar de ser copropietaria de la sociedad de aguas le obligaron a pagar el agua como si fuera simplemente arrendataria de la misma.

Eulalia Oliver Santacana. Es hermana de Jacinto, asesinado por los rojos. Manifiesta que bajo la Alcaldía de Montagut fue su familia obligada a entregar camas y colchones.

Maria Carreras Madorell. Es la viuda de Marcial Sendra Morera, asesinado por los rojos. Manifiesta que bajo el Alcalde Montagut fue detenido su marido y asesinado. Le fueron requisados colchones y la obligaban a pagar, como si fuera simplemente arrendataria, el agua de la que era copropietaria.

Rosa Carbó Santacana. Es la viuda de Miguel Roig asesinado por los rojos. Manifiesta que siendo Alcalde Montagut le fue exigida, pocos días antes del asesinato de su marido, la entrega de mil pesetas y además le fueron requisados colchones.

Miguel Valldeperas Notó. Manifiesta que siendo Alcalde Montagut fue asaltado y saqueado su establecimiento por las turbas rojas, por tener a un hijo emboscado.133 Las pérdidas ocasionadas por el saqueo las evalúa en 5.000 pesetas. Teniendo a otro hijo Valldeperas incorporado forzoso en el ejército rojo, el Montagut envió cartas al frente aconsejando la vigiliancia de aquel por ser fascista.

Mercedes Rosell. Es viuda de Antonio Raventós Ferrer e hija política de Pedro Raventós Varias, ambos asesinados por los rojos. Manifiesta que dichos asesinatos fueron cometidos siendo alcalde el Montagut. Que posteriormente fue objeto de un minucioso registro en su casa y que al quejarse de ello el Montagut le contestó que quienes registraban y saqueaban tenían carta blanca para hacer todo lo que quisieran. Fue obligada a entregar a los rojos un colchón y dos almohadas.134

Magdalena Sendra. Es la viuda de Juan Llopart Ferrer, asesinado por los rojos. Manifiesta que su marido fue asesinado el 16 Agosto 1936 en cuya fecha Montagut era concejal. El día 17 fue requerida para que compareciera a la Alcaldía y la obligaron a entregar la suma de 4213 pesetas a Primitiva Pedrola, madre de Joaquin Borrell, quien parece que fue el asesino de su esposo.

133 Soldat republicà que, en ser cridat a files o mobilitzat, havia optat per amagar-se a l’interior del país per evitar anar al front.

134 Les requises de roba, mantes, matalassos i estris domèstics anaven destinades al front, als hospitals militars o als refugiats civils de totes les edats que s’havien establert a Sant Sadurní.

851


Juan Barquet Musons. Manifiesta que fue requerido por el Alcalde Montagut para que se personase en la Alcaldía. Por tener Juan Barquet a un hijo emboscado le amenazó con que si no se presentaba éste en el término de tres días se lo cargaría. Pasado el plazo señalado, el Alcalde mandó a la policia roja a casa de Barquet con el propósito de detenerlo, lo que no pudieron llevar a efecto por haber huído previamente. Le fue impuesta una cuota semanal de 60 pesetas en concepto de contribución de guerra. Le fue requisado el aparato de radio. Fue asaltada y saqueada su casa y establecimiento ocasionándole pérdidas que evalúa en catorce o quince mil pesetas.

Domingo Gibert Costa. Es el padre de Salvador Gibert Singla, asesinado por los rojos. Manifiesta que desempeñando Montagut la Alcaldía, fue obligado a pagar una cuota mensual de 50 pesetas por contribución de guerra y que fue desposeído de tres colchones.

Rosa Maria Rovira Baldrich. Manifiesta que el Alcalde Montagut le negó el suministro de leche para su madre que se hallaba gravemente enferma, fundando tal negativa en el hecho de que el hermano de Rosa Maria estaba emboscado; como también le fue retirada la tarjeta de racionamiento y cerrada el agua potable. Asimismo se la obligó a satisfacer 25 pesetas semanales por contribución de guerra. Fallecida la madre de Rosa Maria, ésta se refugió en casa de sus tíos, en esta villa, y entonces le fue incautada su casa destinándola los rojos al alojamiento de fuerzas de asalto y aviación. Que en virtud de haberse presentado el hermano de Rosa Maria a las autoridades militares rojas, ésta reclamó del Alcalde su derecho de que de nuevo se le diera posesión de su casa, contestándole cínicamente el Montagut que ya podía estar contenta de que a su hermano no le pasara nada desagradable y que por consiguiente renunciara a poder ocupar de nuevo la casa.

Madrona Olivella. Manifiesta que por tener a dos hijos emboscados fue detenida siendo Alcalde Montagut y encarcelada en el Castillo de Pilatos de Tarragona, donde permaneció durante tres meses. Mientras estuvo presa le requisaron colchones de su casa. Le quitaron el agua potable y le fue retirada la tarjeta de racionamiento sin tener en cuenta que su marido estaba gravemenrte enfermo, llegando su maldad al extremo de negarle la ración de leche para el enfermo.

Catalina Baqués Prudencia. Es la viuda de Pedro Llopart Alemany asesinado por los rojos. Manifiesta que siendo Alcalde Montagut le fue exigida la entrega de 3.000 pesetas para responder de la vida de su marido, que había huído el 19 de julio por la persecución roja; que con regateos, logró que solo le robaran 2.000 pesetas y que al día siguiente de haberlas entregado al Comité rojo, su marido fue descubierto, preso y asesinado inmediatamente.135 Fue objeto además de registros en su domicilio y se apoderaron de armas de su esposo.

Per intentar contrarestar tantes acusacions, la família de Napoleó Montagut va realitzar una colla de gestions per aconseguir testimonis locals favorables, però la immensa majoria de famílies benestants se’ls van treure de sobre i només en van poder recollir tres, el de l’advocat i propietari Josep Oriol Marrugat i Castro,

135 L’assassinat de Pere Llopart i Alemany va tenir lloc a Gelida el 23 d’agost de 1936.

852


el d’Antoni Santacana i Fàbregas, de cal Montardit, i el de l’encarregat general de can Codorníu, Josep Montserrat i Font. En tots tres casos, però, eren testimonis gairebé anecdòtics davant l’allau de greuges de l’acusació. Marrugat, “natural de Barcelona, propietario, vecino de San Sadurní, con domicilio en el mismo pueblo, calle Vilaró, manifiesta que conoce a D. Napoleón Montagut Duran y que durante el tiempo que le ha tratado ha deducido que se trata de una persona inclinada a atender siempre cuantas peticiones le ha formulado y sobre todo durante su estancia en el Ayuntamiento de San Sadurní, en el desempeño de su función como Alcalde siempre que las estimó en justicia, favoreciendo además a muchas personas que por su significación derechista y de afección a la España Nacional eran perseguidísimas por aquellas fechas”. Santacana, propietari de 53 anys que vivia al carrer de Montserrat, 11, va declarar que “cuando en el año 1937 unos vecinos de tierras colindantes a las suyas trataron de obligarle a ceder para su lucro personal unas tierras que posee en el pueblo de San Sadurní y querían obligarle a comparecer en el Ayuntamiento de dicho pueblo para lograr este objetivo, gracias a la intervención de D. Napoleón Montagut Duran pudo no solo evitar tal presentación sino toda ulterior molestia y cesión. Que conoce al referido Sr. Montagut de toda la vida y que en esta ocasión como en otras tantas dió apoyo desinteresado a personas de derechas en contra de la injusticia”. Montserrat, de 68 anys, l’home de confiança de Manuel Raventós i Fatjó, va manifestar com a desgreuge que “estando encarcelado por los rojos en la prisión de Solsona se dirigió a D. Napelón Montagut Duran solicitando del mismo influyese para que se le mandaran informes y documentación, habiéndose enterado con posterioridad que el señor Montagut cumplió con una rapidez extraordinaria tales encargos y que los informes que el Juez había solicitado también del dicente fueron enviados en tal modo favorables a su persona que debido a ellos se evitó la evacuación de la cárcel en los últimos días del dominio rojo y probablemente su asesinato sin previa formación de causa, por ser el que declara persona de derechas y haber desempeñado cargos políticos con anterioridad al Glorioso Movimiento Nacional, todos ellos en correspondencia con los postulados por la Nueva España”. La sentència de reclusió perpètua el va tenir a la presó Model fins que el 12 de febrer de 1946 va demanar l’indult, el qual li fou concedit pel capità general el 23 de maig del mateix any. L’1 de maig de 1969 es va extingir la pena.

A les seves memòries, el seu fill Joan Montagut explica que “dins la presó es va saber situar molt bé, ja que es va formar una orquestra i un cor i en va ser el

853


director. S’organitzaven uns concerts que eren molt populars, fins al punt que el capità general de Catalunya, que aleshores era el general Moscardó, no se’n perdia gaires. Quan li varen fer el judici per rojo i separatista, millor dit la comèdia de judici, al meu pare i a una colla de presos, allí al Palau de Justícia era una vall de llàgrimes de la quantitat de familiars que hi havia [...]. Gràcies a ser director de l’orquestra, el pare es movia amb molta llibertat per les diferents galeries de la Model, circumstància aquesta que li va comportar haver d’entrevistar-se amb molts condemnats a mort per recollir les seves darreres voluntats i fer-les arribar a llurs famílies. Per ell va representar una tasca dura i dramàtica.”

Josep Carbó i Esteban va ser interrogat l’11 d’abril de 1939 pel caporal de la Guàrdia Civil de Sant Sadurní, que féu constar136 que, després d’haver-lo detingut gràcies a una confidència, Carbó “dice que hace aproximadamente unos ocho días se fugó de un campo de concentración francés que existe en Saint Cyprien [...] en unión de otros varios vecinos de esta villa, llamados Jaime Marigó Mas y Juan Font Tetas,137 y que los demás no puede precisar cómo se llamaban.” Josep Carbó va resultar absolt en el judici.

La primera denúncia contra Pere Caballé i Solé138 es va formalitzar el 20 de març de 1939, quan “se presentó en esta casa cuartel [de Sant Sadurní] Jaime Torres Fonsalvan,139 de 59 años de edad, de estado casado y de profesión mecánico, a denunciar al individuo llamado Pedro Caballé Solé, natural y vecino de esta localidad, manifestando el denunciante que sobre el día 23 de julio de 1936 y en ocasión de una reunión que tenían los obreros que trabajaban en la Fábrica propiedad del señor Benach, dijo a los demás obreros que debía exigirse la presencia del patrón y en su defecto la cabeza del mismo.Y como sea que dicho señor fue desaparecido el 18 de noviembre de 1936 y hasta la fecha se ignora su paradero, el cual se considera que ha sido asesinado, de las frases dichas por el denunciado le considera uno de los cómplices del hecho y lo mismo de la destrucción de los talleres del repetido Benach, suceso ocurrido al acercarse nuestras gloriosas tropas a liberar esta población. Y como sea también que dicho individuo perteneció al comité de incautación de bienes.” A partir d’aquesta denúncia, i “en vista de las manifestaciones que anteceden a la presente acta, se

136 Procediment contra Josep Carbó i Esteban. Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero. Barcelona.

137 O era Joan Font i Tetas o potser Josep Font i Tetas.

138 Procediment contra Pere Caballé i Solé. Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero. Barcelona.

139 Jaume Torrents i Fonsalve.

854


procedió a practicar las más activas gestiones encaminadas al esclarecimiento de los hechos de referencia, las que dieron como resultado la detención del mismo, llamado Pedro Caballé Solé, de 43 años de edad, casado, natural de Tivisa (Tarragona) y vecino de San Sadurní de Noya y de oficio metalúrgico. Interrogado que fue para que manifieste si es cierto que el día 23 de julio de 1936 se celebró una reunión en la Fábrica del señor Benach y si en ella pidió la presencia del citado o la cabeza del mismo, dice que es cierto que se celebró la reunión, pero que él sólo preguntó por qué el señor Benach había tardado tanto tiempo en preocuparse por sus obreros y que los compañeros del comité le contestaron que le habían dado ocho días de plazo para que decidiera o unirse a los obreros o dejar la fàbrica. [...] Interrogado para que manifieste quién o quiénes fueron los que destruyeron la fábrica, dice que él se encontraba en un almacén de la misma y que ignora quiénes hayan podido ser. Preguntado si es cierto que perteneció al Comité de Incautación de Bienes dice que sí, con el carácter de vocal, y que la actuación que tuvo el citado comité fué incautarse de la Fábrica del señor Benach y que ellos se limitaban a repartir el trabajo entre los obreros. Preguntado si sabe quién o quiénes hicieron desaparecer el tan repetido señor Benach, manifiesta que no lo sabe. Que es todo cuanto tiene que decir y que lo dicho es verdad”. Caballé va ser condemnat a 15 anys de reclusió temporal.

El mateix dia que van jutjar i condemnar a mort a Joaquim Borrell (3 de juliol de 1939) es va jutjar set veïns més de Sant Sadurní: Artur Muntaner i Murria, Francisco Montagut i Piera, Pere Varias i Gibert, Joan Bladé i Benaiges, Miquel Sarabia i Paredes, Jaume Canals i Canals i Josep Huguet i Carol.140 Les acusacions van ser de divers tipus. Artur Muntaner, afiliat a la CNT, “hijo de Bautista y Teresa, natural de Perelló y vecino de San Sadurní de Noya, de profesión champañista y de estado casado”, va ser condemnat a reclusió perpètua, perquè “durante el dominio rojo presta servicios como miliciano a las órdenes del comité por encargo del cual practica algunas detenciones de diversas personas de derechas que son llevadas ante el citado comité, el cual en un determinado día ordena el asesinato de ocho, practicó también registros, uno de ellos en casa de los hermanos Fontanals que poco después fueron detenidos y asesinados por otros milicianos”. L’acusació contra Francisco Montagut i Piera “natural de Benissanet de Ebro (Tarragona) y vecino de San Sadurní de Noya, de profesión carpintero y de estado casado, afiliado al partido federal, con intervención en los sucesos de

140 Procediments judicials contra tots ells a l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero. Barcelona.

855


1934”,141 es va concretar en aquests termes: “Durante el dominio rojo se afilió a la CNT siendo nombrado presidente de la colectividad de carpinteros y delegado de dicho sindicato en una cooperativa que se había establecido en el local de la Iglesia Parroquial.” La condemna va ser de 15 anys de reclusió temporal. La mateixa pena es va imposar a Pere Varias i Gibert, al qual van acusar de “elemento dirigente de Esquerra Republicana”, que, “con anterioridad al Movimiento era conocido por sus ideas antireligiosas, con intervención en los sucesos revolucionarios de octubre de 1934.142 El 19 de julio de 1936 se presentó en el local del Centro Agrícola expulsando a los allí presentes. Fue uno de los principales colectivizadores de los Talleres Gráficos Varias, denunciando a uno de los dueños y desvalijando la casa de otro”.

A Joan Bladé i Beinaiges, de 29 anys, nascut a Rasquera (Tarragona), paleta, solter, el van condemnar a 12 anys i un dia de reclusió temporal, ja que “estaba afiliado a la CNT con anterioridad al Movimiento, siendo vocal de una de las secciones. Actuó como miliciano desde los primeros momentos, interviniendo en registros de diversos domicilios particulares”. Miquel Sarabia i Paredes, segons l’acusació, “estuvo al servicio del comité como miliciano, haciendo guardias y percibiendo semanalmente por ello 34 pesetas, según las notas halladas en el comité y que obran en la Delegación de FET y de las JONS de San Sadurní,143 según se desprende de las testificales e informes [...]. El procesado en su indagatoria [manifesta] que antes del Movimiento Nacional no pertenecía a ningú partido político y que al advenimiento de éste se afilió a la CNT en octubre; que no estuvo al servicio del comité ni cobró cantidad alguna y que solamente fue obligado por aquél a hacer unas 15 guardias con escopeta de caza y que no efectuó ningú registro”. Va resultar absolt, a l’igual que Jaume Canals i Canals, del qual s’afirmava que “con anterioridad a la proclamación de la República era de ideas derechistas y creencias religiosas muy arraigadas, pero posteriormente y sin duda por conveniencia del negocio144 se inclinó hacia las izquierdas llegando a votar por ellas y haciendo ostentación de lo mismo, no llegando a destacarse

141 No consta a la llista de detinguts. Vegeu l’annex.

142 Tampoc figura a la llista de detinguts i empresonats amb motiu dels Fets del 6 d’Octubre. Aquesta acusació té tota l’aparença de ser un recurs genèric per comprometre a qui els semblava.

143 Aquesta seria una prova que part de la documentació del Comitè de Milícies Antifeixistes de Sant Sadurní no va ser destruïda i que es conservava després de la Guerra Civil. No s’ha pogut localitzar.

144 La botiga de roba de ca la Mercè, al carrer de Cavallers.

856


y observando buena conducta. Se le acusa de haber conducido el coche del comité el día que detuvieron y asesinaron a Pedro Duran, pero fue obligado a ello con amenazas, como así lo afirman los testigos presenciales [...], considerándosele incapaz de haber tomado parte en el asesinato, cuya participación niega el procesado Joaquín Borrell Pedrola, que fue uno de los asesinos”.

La darrera sentència d’aquell 3 de juliol de 1939 contra un veí de Sant Sadurní també va ser absolutòria. El beneficiari, Josep Huguet i Querol, segons la investigació, era “un izquierdista desde antes del Movimiento. Durante éste fue cajero del Ayuntamiento firmando la emisión de papel moneda y haciéndose cargo del dinero que en concepto de contribución de guerra exigían a las derechas, según consta en la documentación hallada en el comité y que obra en la Delegación de FET y de las JONS de San Sadurní. Íntimamente relacionado con los dirigentes, si bien no se le conoce actuación delictiva”. Com a desgreuge d’Huguet s’havia presentat un diploma emès per Juan Hill i Ferret, delegat del cap provincial d’Unión Patriótica al districte de Vilafranca del Penedès, que certificava que el 18 de setembre de 1928 aquest s’havia desplaçat a Madrid per assistir a la manifestació de suport al dictador Manuel Primo de Rivera.

En el sumari contra Josep Mir i Soler,145 nascut a Sant Sadurní el 1911, es conserva l’acta del seu interrogatori el 21 d’agost de 1940. Era fill de Sadurní i Rosalia, mecànic, solter, i vivia al carrer de Montserrat, 49. El 22 d’octubre de 1942 el van sentenciar a 15 anys de presó.

Preguntado para que manifieste su afiliación política tanto antes como durante la dominación roja y cargos desempeñados en organizaciones marxistas dijo: que desde fines del año 1938146 y con anterioridad al Alzamiento Nacional desempeñó los cargos de Vocal de la Sección del Ramo Metalúrgico del Pueblo y de Secretario antes de ser nombrado presidente de dicha sindical.

Preguntado para que manifestara cual fue su actuación durante el dominio rojo dijo: que desde el 20 de julio del año 1936 trabajó en la Fábrica147 sin meterse en nada ni tomar parte en ningún hecho delictivo, así como no fue armado ni hizo propaganda contraria al Movimiento; que no tenía amistad con los elementos dirigentes del pueblo así como con los componentes del Comité. Que no sirvió en el ejército rojo por estar mobilizado en industria de guerra y lo trasladaron a la provincia de Gerona en donde el declarante intentó pasarse a las filas nacionales. Abandonó a los otros compañeros y en unión de una muchacha del pueblo se trasladaron a Barcelona, donde esperó la entrada

145 Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero. Barcelona.

146 Es tracta d’un error i volia referir-se al 1935.

147 La Fàbrica Z de cal Benach.

857


del Ejército Nacional. Que conoce a un tal Morencia y según rumores fue del comité, que tiene entendido que lo componía un tal Negret148 y no recordaba a nadie más. Ha oído hablar de La Prua149 pero no conoce dónde está. Que conoce a Caballé150 por trabajar en la misma fábrica y no perteneció éste al comité recolucionario. Sabe que F. Viladoms151 fue algo en el Ayuntamiento, ignorando si perteneció al comité revolucionario.

A Cistellé152 le conocía de vista, era muy popular en el pueblo, ignorando si ha cometido algún hecho delictivo [...]. Conoce igualmente a Custe153 pero ignora la actuación de éste; sabe que el Ros154 fue con armas siemprre, pero ignora también su actuación, así como la de J. Blanch.155 También sabe que Tallada156 fue presidente del sindicato.

Preguntado si tiene algo más que manifestar dice que el mes de febrero del año 1939 se presentó a las autoridades del Pueblo de San Sadurní de Noya siendo detenido a continuación y sumariado, cuyo procesamiento se instruyó en Vilafranca del Panadés (Juzgado Militar), que estuvo detenido entre la prisión de dicho pueblo y la Cárcel Modelo de Barcelona, hasta el primero de mayo, en que le fue sobreseída la causa. Fue destinado a un Batallón de Trabajadores después de haber pasado por el Campo de Concentración del Norte, siendo trasladado a Segovia con el mencionado batallón de trabajadores, siéndolo en especialidades, permaneciendo prestando servicio en los Parques y Talleres de Automobilismo de dicha capital hasta el 15 de junio del corriente año [1940] que fue licenciado.

La sentència del consell de guerra contra Jaume Marigó i Mas es va emetre el 22 de maig de 1939 i el va condemnar a reclusió perpètua (o a l’equivalent de trenta anys). El sumari157 l’havia iniciat el caporal de la Guàrdia Civil de Sant Sadurní José Alonso Verdayes el 9 d’abril de 1939: “Que teniendo el que suscribe confidencias que el individuo Jaime Marigó Mas se encontraba en esta villa, el cual venía de un campo de concentración de Francia y el cual se escapó del mismo, se procedió a la busca y captura del mismo dando como resultado la detención del mismo, a las veinte horas del día de ayer, en el guerto [l’hort] que estaba escondido, y al

148 Francesc Tubella i Rosell, el Negrets.

149 El barri de can Benet – la Prua de Sant Sadurní, on residia abans de ser assassinat Pere Duran i Sàbat.

150 Pere Caballé i Solé.

151 Francisco Viladoms i Sabater.

152 Ernest Roca i Guilera.

153 No identificat.

154 Joaquim Borrell i Pedrola, el Ros.

155 José Blan Cuello.

156 Joaquim Tallada i Ramia.

157 Procediment contra Jaume Marigó i Mas. Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero. Barcelona.

858


ser interrogado por su actuación durante el dominio rojo dice que desempeñaba el cargo de Consejero de Abastos y de las Viviendas y que el alcalde Pedro Esteve le dió la comisión de cobrar a cierto número de individuos de este pueblo las multas que les eran puestas por la Comisión del Comité Antifascista, y que solo cobró a la viuda Llopart [Pere Llopart i Alemany] la cantidad de dos mil pesetas y a José Oriol Marrugat Castro la cantidad de mil pesetas, y a José Carbó, quinientas pesetas, y a Juan Baqués la cantidad de mil pesetas, y que no cobró a nadie más, y que las pesetas que cobró las entregó a Pedro Esteve que desempeñaba el cargo de Alcalde de esta villa y miembro del Comité Antifascista, y preguntado por los nombres de los individuos que componían el Ayuntamiento dice que era un tal José Casas [Josep Casas i Borràs], que está fuera,158 Balentín Zaragoza [Valentí Zaragoza i Verges], que está fuera, y Hernán Gabarró [Salvador Arnan i Gabarró], Napoleón Montagu [Napoleó Montagut i Duran], José Dol Jiber [Josep Dols i Gibert], y preguntando por los que desempeñaban cargos directivos dice que él desempeñaba Abastos y Viviendas, José Casas el departamento de economía y finanzas y Hernán Gabarró el de Servicios públicos, y preguntado si tiene algo más que decir, dice que no.”

Els tres informes preceptius de l’Ajuntament, de la Falange Española local i de la Guàrdia Civil eren més explícits i contundents. L’alcalde Antonio Rovira afirmava a finals d’abril de 1939, “que se trata de un individuo de pésimos antecedentes. Antes del dominio rojo militó siempre en partidos revolucionarios izquierdo-marxistas. En los sucesos del 6 de octubre de 1934 intervino en la detención de personas de derechas, las cuales, una vez encerradas en el local del Juzgado Municipal, el Marigó dió órdenes a los guardianes para que mantuvieran incomunicados a los detenidos”. I afegia: “Durante el dominio rojo fue concejal del Ayuntamiento de esta Villa y miembro del Comité Revolucionario Antifascista. Se presentó en varias casas de personas de derechas exigiendo cantidades bajo amenazas. Entre ellas a Catalina Baqués le pidió 3.000 pesetas, después de entregarle ésta 2.000 pesetas, le asesinaron a su esposo Pedro Llopart Alemany. A la madre e hija Jacinta Alemany Martí i Maria Llopart Alemany les exigió la entrega de colchones159 y

158 Volia dir que estava a l’exili.

159 El rebut que l’alcalde Napoleó Montagut havia lliurat el 12 d’agost de 1938 a Jacinta Alemany deia així: “L’Alcalde-President d’aquesta vila, declara en nom d’aquesta corporació municipal haver rebut de la veïna de la mateixa, Jacinta Alemany, el domicili de la qual és al carrer Campanar, 9, un matalàs i un coixí, en compliment de la disposició del Sub-Secretari de l’Exèrcit de Terra, per a ésser destinats als hospitals militars”. Fons Carles Querol Rovira. Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès.

859


almohadillas. A Montserrat Romeu le pidió 3.000 pesetas con la amenaza de que si no pagaba esta suma no respondía de la vida de su esposo. A Antonio Giró Juliá le exigió 500 pesetas mediante la amenaza que si no las entregaba en el término que se señalaba tampoco respondía de su vida”.

En l’informe de la Falange de data 22 d’abril de 1939 signat per Francisco Llopart i Alemany160 (el Pere Jan) es podia llegir: “Que dicho individuo era ya uno de los dirigentes revolucionarios de esta localidad el 6 de octubre de 1934, en cuya fecha desempeñaba el cargo de fiscal [jutge] municipal. A raíz de aquellos sucesos fue preso y procesado. Políticamente perteneció ya desde hace años al Partido Federal. Durante el dominio rojo y ya desde el primer momento, fue también uno de los más activos dirigentes y desempeñó varios cargos, entre ellos el de miembro del Comité Antifascista, concejal y encargado de Abastos. Exigió y cobró a personas de derechas cantidades en metálico, requisó colchones y ropas de cama y allanó moradas.” El caporal de la Guàrdia Civil reblava el clau: “Según me he podido informar por personas de reconocida solvencia y acendrado pariotismo, dicho individuo fue del Comité y Concejal, con el cargo de Abastos, quitándole la libreta de racionamiento a las personas de derechas y declarándoles el pacto del hambre. Cobró miles de pesetas a familias de orden y a Don Pedro Duran Sábat le cobró 1.000 pesetas y horas después fue asesinado. Completamente desafecto a la Nueva España.” La sentència es va emetre el 22 de maig de 1939 i el va condemnar a reclusió perpètua (30 anys). Va aparèixer mort a la presó Model de Barcelona el 3 de juliol de 1939 a causa d’una broncopneumònia, versió que la família sempre va qüestionar.

El Consell de Guerra contra el dirigent i fundador de la CNT local Joan Girona i Balaguer es va celebrar el 19 de setembre de 1939 i el van condemnar també a reclusió perpètua. Quan ja portava tres anys i tres mesos complint la condemna, el 15 de desembre de 1942 li van commutar la pena per la de vint anys de reclusió menor. En el seu cas, el sumari161 es va començar a instruir al Campo de Concentración de Prisioneros de Santa María de Oya (Pontevedra), on Girona fou traslladat després de ser detingut, quan va travessar la frontera d’Irun

160 Francisco Llopart Alemany havia estat i era l’administrador de Pere Mir Ràfols de can Guineu, i Jaume Marigó conreava abans de la guerra una vinya d’aquest propietari a rabassa.

161 Procediment contra Joan Girona i Balaguer. Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero. Barcelona.

860


procedent de França. Per poder-lo iniciar, l’Ajuntament, la Falange i la Guàrdia Civil sadurninencs van enviar els seus corresponents informes durant el mes de maig de 1939. El primer afirmava: “Se trata de un sujeto de malísimos antecedentes. Residía en esta localidad desde hace unos diez años, habiendo huido de la misma con los demás rojos del pueblo, momentos antes de la Gloriosa entrada de las Tropas Nacionales. [...] Durante su permanencia en esta localidad fue el nervio, guía, organizador del Sindicato CNT-FAI, llevando en su perniciosa actuación la miseria y lágrimas a muchos hogares. Durante el dominio rojo continuó con la misma conducta, si bien con más actividad, suponiéndole complicado con los numerosos robos y asesinatos cometidos a personas de orden de esta población. Fue el director de la colectivización de los talleres metalúrgicos Maquinaria Moderna dedicada por los rojos a la confección de material de guerra bajo la dirección de rusos y extranjeros. El responsable local de Falange notificava que a “Juan Girona Balaguer [...] ya desde antes del Glorioso Movimiento Nacional se le conocía por un individuo de malos antecedentes. Hacía unos diez años que residía en esta Villa [...]. Durante su permanencia en ésta fue el fundador del sindicato CNT-FAI llevando con su actuación una época de malestar y lágrimas en muchos hogares. Durante el dominio rojo acentuó su radicalismo extremista, y se le supone complicado en toda clase de delitos de que fueron víctimas personas de orden de esta Villa. Fue el que propugnó y llevó a cabo la política de colectivización de los talleres de Maquinaria Moderna y transformados luego por los rojos en talleres dedicados a la construcción de material de guerra bajo la dirección de técnicos rusos. En estos talleres el Juan Girona tenía el cargo de secretario”. Finalment, el comandant de la Guàrdia Civil local, Marcelino Pérez, deia de Girona que “perteneció a la CNT-FAI, es persona de mala conducta y antecedentes, organizador de los sindicatos, y el que se cuidaba de envenenar a la juventud, era miembro del Comité de casa Benach”.

Amb aquests antecedents es va tramitar la instrucció del sumari per rebel·lió militar contra Girona, començant pel seu interrogatori: “En Santa María de Oya siendo las nueve horas del dia 26 de mayo de 1939, en virtud de informes recibidos de la delegación de Información e Investigación de la FET y de las JONS, Alcaldía de San Sadurní de Noya, ante los guardias segundos Lino Gómez Rodríguez, de la segunda Compañía, y el de la primera Enrique Rodríguez Bermejo, de esta comandancia de Pontevedra, el primero como encargado del Servicio de Investigación de este campo, comparece el prisionero Juan Girona

861


Balaguer, de 53 años de edad, casado, de profesión mecánico, hijo de Manuel y de Francisca, natural de Villafranca del Panadés y vecino de San Sadurní de Noya, el que interrogado sobre los extremos que motivan esta diligencia dice: Que son ciertas en parte las acusaciones que se le imputan, referente a ser el promotor de la organización de la Confederación Nacional del Trabajo en dicha Villa, ya en el año 1931 [devia voler dir en realitat 1936] tomó parte en la formación del Comité de Control de la colectivización de los talleres metalúrgicos Maquinaria Moderna intervenida por la Generalitat de Cataluña, desempeñando en dicha organización el cargo de secretario; que referente de los delitos que se le imputan con los numerosos asesinatos y robos cometidos en dicha población de S. Sadurní de Noya, no ha tomado parte en tales hechos ni sabe quienes pudieron ser los autores de los mismos, y sí sabe de haber asesinado a algunas personas de derechas, contado por algunos vecinos que se lo han dicho; que desde el primer día del Movimiento quedó adicto al Gobierno Republicano por pertenecer a organizaciones de izquierdas; que toda su actuación la llevó a cabo en las fábricas metalúrgicas dedicadas a material de guerra, hasta el total derrumbamiento del frente catalán; que pasó a Francia y de allí a España haciéndolo por la frontera de Irún.” En el judici van comparèixer dos testimonis, l’agutzil Pasqual Broch i Ibáñez i Joan Torrents i Fonsalve, els quals van confirmar les acusacions contra Girona.

En un primer moment una colla de sadurninencs van ser citats pels jutjats militars i no es van presentar, per la qual cosa van ser declarats en rebel·lia. Aquesta era la llista: “Emilio Andreu Abadía, Antonio Lloret Miquel, Manuel Ametlla Sabater, Francisco Viladoms Sabater, Enrique Marcet Ventosa, Pedro Esteve Llopart, Pedro Raventós Soler, Joaquín Borrell Pedrola, José Carbó Ferrer, José Casas Borrás, Clemente Barberan Segura, Juan Serra Ferrando (a) Rada y Jacinto Panicello, individuos de ignorado paradero, dirigentes marxistas del pueblo de San Sadurní de Noya, pertencían al Comité Revolucionario de dicha localidad y concejales, siendo responsables del asesinato de 24 personas afectas a la Causa Nacional durante el mandato de dichos individuos en la citada localidad, así como de los saqueos y robos [...]. Jaime Gibert Puigdollers, Antonio Panicello, José Soler Guilera, José Benaiges, Francisco Benaiges, Serra, Francisco Sáez Carreño, Joaquín Tallada Ramia, José Gual Serrano y José Duran Puig, individuos también en ignorado paredero, de antecedentes marxistas, elementos ejecutores armados del Comité Revolucionario de Sant Sadurní de Noya, siendo los que practicaron

862


las detenciones de las personas de dicha localidad que fueron asesinadas, así como los registros.”162

Al mateix centre penitenciari de la Model de Barcelona van ser empresonats els següents veïns de Sant Sadurní:163 el dia 14 de juliol de 1939, Josep Amigó i Serrano (47 anys), condemnat a la pena de 12 anys i conduït després a les presons de Terol i Saragossa; el 6 de juny de 1939, Manuel Andreu i Carles (48 anys), el qual fou alliberat el 7 de desembre de 1939; el 31 de maig de 1940, Joan Arnan i Esteve (50 anys), condemnat a 20 anys, tot i que el 15 de maig de 1944 se li concedí la llibertat vigilada; el 7 de juliol de 1939, Manuel Barberan i Gil (24 anys), amb una pena de 30 anys de reclusió, si bé el 30 de gener de 1943 se li van reduir a 20; el 30 de maig de 1939, Josep Barberan i Gil (28 anys), condemnat a 12 anys i 1 dia de reclusió i que, si bé se li havia demanat la pena de mort, obtingué la llibertat definitiva el 7 de gener de 1951; el 30 de maig de 1940, Joan Benet i Puig (24 anys), per al qual, en el judici celebrat a Vilanova i la Geltrú el 22 i el 23 de maig de 1940, van demanar la pena de mort (la pena de reclusió a què finalment fou condemnat el va portar a la presó de Terol per treballar en les obres de reconstrucció de la ciutat); el 21 d’octubre de 1939, Bautista Borràs i Soler (42 anys), condemnat el 20 de febrer de 1940 a 6 anys i un dia; el 24 de juny de 1939, Jaume Capellades i Rosell (26 anys), condemnat a 20 anys i un dia de presó i desterrat a Xerta, però el 26 de juny de 1943 l’alcalde de Sant Sadurní va informar que no veia impediment perquè pogués tornar al poble; el 15 d’agost de 1939, Pere Martí i Cardús (26 anys), sentenciat a 15 anys de presó, si bé obtingué la llibertat condicional l’abril de 1943; el 7 d’abril de 1941, Jaume Casadó i Barrera (54 anys), condemnat a 12 anys i un dia de presó, si bé se li concedí la llibertat definitiva el 3 d’agost de 1951, quan ja feia quatre anys i mig que havia mort; el 17 de maig de 1939, Joan Casanovas i Amat (46 anys), condemnat a 12 anys i traslladat a Terol, al qual el 18 de desembre de 1941 se li va commutar la pena per una de 8 anys; i el 13 d’agost de 1939, Antonio Casanovas i Sabaté (34 anys), sentenciat a 12 anys i un dia, amb presó atenuada a partir del 14 de desembre de 1942; Ingressaren també a la Model de Barcelona, el 3 de maig de 1940, Llorenç Castellví i Raventós (41 anys), al qual se’l condemnà inicialment a 12 anys, se li reduí posteriorment la pena a 6

162 Si d’aquesta llista suprimim els noms dels que ja havien estat detinguts, jutjats i alguns fins i tot afusellats (com Francisco Sáez Carreño i Joaquim Borrell i Pedrola), dels que havien mort o desaparegut al front (com Climent Barberan i Segura), i dels que s’havien amagat a l’interior del país (com Antoni Lloret i Miquel), tindríem alguns personatges més per afegir a la llista d’exiliats que es reprodueix als annexs.

163 Segons la informació facilitada per Lluís Eroles i Benabarre extreta de l’Arxiu Nacional de Catalunya.

863


i obtingué la llibertat condicional el 30 de març de 1942 i la definitiva el 10 de desembre de 1950; el 15 de juliol de 1939, Josep Centellas i Miró (18 anys), per al qual es van demanar en consell de guerra 12 anys i un dia, i que aconseguí la presó atenuada el 12 d’octubre de 1941; el 6 de juliol de 1939, Àngel Cid i Mas (17 anys), deixat en llibertat el 5 d’octubre de 1939; el 21 de març de 1941, Arcadi Colet i Miquel (43 anys), sentenciat a 12 anys i un dia; el 2 de març de 1939, Lluís Dolç i Melià (30 anys), sentenciat a 20 anys el 26 de desembre de 1939 i destinat el 1941 a la Secció de Ponts i Camins del Destacament de Sant Sadurní per a la reconstrucció d’infraestructures malmeses durant la Guerra Civil, i que es beneficià el 1943 de la llibertat condicional; el 28 d’abril de 1939, Josep Domènech i Canals (42 anys), sentenciat a 12 anys i un dia, traslladat a la presó de San Miguel de los Reyes i en presó atenuada a partir del 12 de setembre de 1940; el 27 de juliol de 1939, Joan Esteve i Rigol (42 anys), condemnat a 1 any, obtingué la llibertat condicional el 18 de gener de 1940 per l’aplicació de la redempció de la pena; el 24 d’abril de 1939, Josep Ferrer i Flo, pena de 4 anys i concessió de la llibertat condicional l’1 de juny de 1941; el 19 d’agost de 1942, Josep Ferrer i Martí (44 anys), condemnat a 6 anys i un dia i llibertat condicional el 7 de gener de 1943; l’11 de desembre de 1939, Josep Galimany i Carbó (43 anys), condemnat a 12 anys i un dia i llibertat condicional un mes després; el 28 d’abril de 1939, Jaume Gibert i Carbó, sentenciat a 12 anys i un dia de presó, en llibertat condicional des del desembre de 1941 o gener de 1942; el 9 de gener de 1939, Joan Gras i Soler (28 anys), alliberat poc després d’ingressar a la presó; el 21 d’octubre de 1939, Vicenç Graupera i Vilalta (27 anys), condemnat a 20 anys de presó major el 18 de febrer de 1940 i en llibertat condicional des del 20 de febrer de 1944; el 23 de juny de 1939, Josep Huguet i Carol (37 anys), alliberat el 5 d’agost del mateix any; el 23 de juny de 1939, Jaume Jacas i Hernán (76 anys), alliberat el 3 d’agost de 1939; el mateix dia que l’anterior Pere Jacas i Robert (43 anys), condemnat a 12 anys i en llibertat condicional des del 12 de setembre de 1941; també el mateix dia Joan Jacas i Torras (43 anys), sentenciat a 30 anys de reclusió i alliberat el 18 de març de 1944; el 25 de maig de 1940, Josep Llopart i Rigol (23 anys), traslladat al Jutjat Militar de Maó; el 18 de gener de 1941, Ramon Margarit i Sabaté (59 anys), alliberat divuit dies després; i el 3 de setembre de 1939, Josep Massagué i Espolet (33 anys), condemnat a 6 anys i amb llicència definitiva des del 3 de setembre de 1945; el 15 de gener de 1940, Jacint Massana i Guilera (34 anys), alliberat l’11 de desembre del mateix any; el 13 de juny de 1939, Agustí Mir i Rosell (44 anys)

864


condemnat a 15 anys de presó, traslladat a Belchite per treballar en obres de reconstrucció; el 6 de maig de 1939, Josep Moliner i Ventura (34 anys) sentenciat a 20 anys de reclusió, traslladat a la presó de Girona i retornat a la Model el 13 de maig de 1950, on va ser alliberat; Ramon Montagut i Piera,164 jutjat el novembre de 1941 i per al qual el fiscal demanà 30 anys de reclusió major; el 2 de març de 1939, Joan Montserrat i Casanellas (53 anys), en llibertat el 8 de gener de 1940; el 12 d’octubre de 1939, Josep Parramon i Urpí (39 anys), procedent del camp de concentració de Camposantos; el 24 de juliol de 1939, Joan Piñol i Casanovas (30 anys), condemnat a 15 anys de reclusió i traslladat a Belchite per participar en obres de reconstrucció; el 31 de maig de 1940, Josep Piñol i Nadal (67 anys), condemnat en consell de guerra a 20 anys i un dia, en llibertat condicional des del 1944; el 13 de juliol de 1941, Àngel Polo i Alegre (21 anys), sentenciat a 12 anys de presó, en llibertat el 28 de gener de 1944; el 31 de maig de 1940, Pere Raventós i Soler, de cal Silvestre (30 anys), sentenciat a 20 anys, amb llicència definitiva el 26 de gener de 1958; el 29 d’agost de 1939, Joan Raventós i Varias, el Tupinamba (55 anys), condemnat a 12 anys i un dia, en llibertat condicional des de l’1 de gener de 1943; el 12 de novembre de 1939, Josep Maria Raventós i Camps (27 anys), alliberat el 6 de desembre del mateix any; el 31 de maig de 1940, Josep Riambau i Sogas (32 anys), sentenciat a 15 anys i traslladat a la presó de Girona; el 20 d’octubre de 1939, Pelegrí Roca i Guilera (50 anys), condemnat a 15 anys i en llibertat condicional des del 21 de juny de 1941; el 9 d’abril de 1941, Joan Roig i Canals (57 anys), condemna inferior a 12 anys i en llibertat condicional a partir del 14 de febrer de 1942; el 31 de maig de 1940, Joan Roig i Esteve (52 anys), condemnat a 20 anys de presó i en llibertat condicional des de l’1 de gener de 1944; el 17 de maig de 1939, Ramon Rius i Cambra (62 anys), alliberat el 9 de setembre del mateix any; el 28 d’abril de 1949, Josep Sardà i Juncà (38 anys), alliberat el 5 de juny del mateix any; el 8 de maig de 1939, Josep Sardà i Varias, procedent del camp de concentració de Burgo de Osma i en llibertat vuit dies després; l’onze de novembre de 1939, Josep Singla i Manobens (49 anys), en llibertat des del 5 de maig de 1940;

164 El 14 de novembre de 1943 Ramon Montagut i Piera es trobava empresonat a la cel·la 44 de la Primera Ga-leria de la Model de Barcelona en espera de la sentència, i va enviar una targeta postal als seus pares amb aquest contingut: “Sr. D. Roque Montagut. Querido padre. El motivo de escribirle es para comunicarle que estoy bien de salud y lo mismo os deseo a todos. Padre, el otro día vino mi defensor a verme como tam-bién vino el Juez y me leyó la hoja de cargos y me dijo la condena. El fiscal pide 30 años de reclusión mayor o muerte y el defensor cree que serán 30 años o menos. En fin, ya veremos y según rumores esta semana que viene iremos a consejo. De todos modos ya les diré. El sábado vino a verme mi esposa pues le dijeron que el sábado, o sea el día 13, íbamos a consejo, pero no fue así. Os mando recuerdos a todos y usted los reciba de su hijo, Ramón Montagut”. Fons Carles Querol i Rovira. Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès.

865


el 13 de juliol de 1939, Artur Sitjà i Navarra (31 anys), condemnat a 20 anys de presó i en llibertat condicional des del 10 de juny de 1943; el 12 de novembre de 1939, Josep Urgell i Domènech (54 anys), en llibertat onze mesos després; el 12 de febrer de 1939, Jaume Uyà i Morera (27 anys), en llibertat condicional el 22 d’abril de 1941; el 18 de novembre de 1939, Jaume Ventura i Canals (58 anys), condemnat a 12 anys de reclusió, en llibertat condicional el 20 de gener de 1942; el 10 de gener de 1940, Agustí Viladoms i Raventós (39 anys), sentenciat a 12 anys de reclusió i en llibertat condicional el 20 de gener de 1942; el 16 d’abril de 1940, Joan Viladoms i Raventós (27 anys), alliberat provisionalment el 17 de juliol de 1940, i el 22 de març de 1939, Josep Vilamajor i Uribe (37 anys), a qui li havien demanat 15 anys de presó i fou traslladat al penal de San Miguel de los Reyes (València). En total, 79 veïns residents a Sant Sadurní van ser ingressats a la presó Model de Barcelona a partir de finals de gener de 1939.

El consell de guerra que els franquistes sadurninencs més haurien desitjat —contra Pere Esteve i Llopart, el Pere Valent— mai no es va celebrar. Es va iniciar el sumari,165 efectivament, però, sense haver detingut l’acusat, aviat va quedar en via morta. En el preceptiu informe de la Falange, el seu delegat d’informació i el seu cap local van afirmar “que dicho sujeto antes del Glorioso Movimiento Nacional era uno de los dirigentes del Estat Catalá de la localidad. Durante el Glorioso Movimiento Nacional fue uno de los dirigentes del Comité Revolucionario y fundador del Partido Socialista Unificado de Cataluña. Desempeñó cargo en milicias rojas. Se ignora si luchó en los frentes de combate. Se ignora si formó parte en checas166 o tribunal popular.” I afegien que es va oposar “al triunfo de nuestras armas. Perteneció al Frente Popular. Intervino en toda clase de registros, saqueos y asesinatos. Pueden afirmar esta declaración todas las personas de orden de la localidad, entre ellas, Antonio Llopart Rovira, Juan Salvador Moliner, Francisco Llopart Alemany y Ramon Giró Mata. Por Dios, por España y su Revolución Nacional Sindicalista. San Sadurní de Noya, 26 de mayo de 1941. El Delegado de Información Accidental Antonio Parera Rosell. El Jeje local Francisco Coca Gregorio”.

Més extens i concret va ser l’informe enviat per l’alcalde Antonio Llopart: En contestación a su comunicación 9907, de fecha 19 del actual, solicitando informes

entre otros de Pedro Esteve Llopart, vecino de esta localidad, habiendo tenido su domicilio

165 Procediment contra Pere Esteve i Llopart. Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero. Barcelona.

166 Centres d’empresonament de les patrulles de control i dels comitès de milícies.

866


en la calle de la Industria, número 44, tengo el honor de manifestarle: que se trata de un sujeto de temperamento izquierdista y recolucionario de siempre. En los primeros tiempos de la República se manifestó fomentando en esta villa el desorden social tomando parte en mítines electorales pro izquierdistas y conminando a los electores para que votaran las candidaturas de dicha significación.

En los sucesos de octubre de 1934 se constituyó en dirigente principal del movimiento. Hizo detener y encarcelar a las personas más destacadas de derechas de esta localidad, entre ella venerables ancianos, con el propósito de asesinarlas. Después de armar a todos los suyos proclamó el estado catalán desde el balcón del Ayuntamiento (a la sazón era teniente de alcalde y jefe de la minoría consistorial Esquerra Republicana de Cataluña), no pasando la cosa a mayores por haber sido detenidos los miembros del Gobierno separatista de la Generalitat. En las elecciones del 16 de febrero de 1936 tomó parte activa en la propaganda electoral en favor del Frente Popular, recorriendo varios pueblos del Distrito, en cuyos mítines aconsejaba el atropello para aquellos electores que votaran a las derechas.

Al advenimiento del Glorioso Movimiento Nacional fue también en esta localidad uno de los principales dirigentes contra dicho Glorioso Movimiento Nacional. Era concejal del Ayuntamiento y perteneció desde el principio al comité rojo, proveyó de armas a todos los individuos y los mandó a patrullar y saquear. Las más destacadas personas de derechas tuvieron que abandonarlo todo y huir, y las que no optaron por tal resolución fueron detenidas y asesinadas. Se procedió al registro y saqueo de las principales casas de personas de dicha significación derechista y robado cuanto en las mismas existia.

La iglesia parroquial fue igualmente saqueada e incendiada. Bajo la situación y dominio del informado, fueron asesinadas las personas de derechas siguientes [es tracta de la mateixa llista que ja s’ha reproduït anteriorment]. En su actuación iba armado de pistola ametralladora, y si bien en principio perteneció políticamente a Esquerra Republicana de Cataluña, después se constituyó en Estat Catalá y más tarde fue partidario del Partido Socialista Unificado de Cataluña formando parte siempre del Ayuntamiento y del Comité Rojo. Al final de este período fue pistolero y guardián de Comorera,167 Consejero de la Generalitat de Cataluña.

Al informado le cabe la máxima responsabilidad de los asesinatos y demás hechos cometidos durante el período rojo. Unas horas antes de la ocupación de esta villa permaneció en la misma dirigiendo la actuación y huyendo después con otros rojos [...]. 26 de mayo de 1941. El Alcalde.

Amb aquests antecedents, el consell de guerra contra Pere Esteve Llopart hauria durat un sospir, l’haurien condemnat a mort i executat sense miraments.

Quan Maria Mas i Prat (la dona de Valentí Zaragoza i Verges) i la seva filla

167 Joan Comorera i Soler (1894-1958). Polític comunista que va ocupar diverses carteres als governs de la Generalitat presidits per Lluís Companys. Després d’exiliar-se va retornar a Barcelona el 1950, i el 1954 va ser detingut, jutjat i condemnat a trenta anys de reclusió. Morí a la presó de Burgos el 7 de maig de 1958.

867


Maria van retornar a Sant Sadurní el juny de 1939, la mare va ser detinguda el mateix dia que van empresonar el farmacèutic Narcís Viader i Escayola. Maria Mas va ser acusada de col·laborar amb els rojos i reclosa durant tretze mesos a Vilafranca, Vilanova i la Geltrú i a la presó de dones de Barcelona. Mentrestant, la filla va ser acollida per uns familiars fins que la seva mare va ser excarcerada. Maria Mas recordava amb horror la seva estada a la presó, quan, al llarg de les darreres setmanes de 1939 i durant tot el 1940, cada nit s’obrien les cel·les de les compa-nyes empresonades per afusellar-les. Maria Zaragoza, per la seva banda, també recordava amb un greuge infinit com les seves amigues de l’escola es mofaven d’ella per ser filla d’un roig. Teresa Sales i Vallespí fou condemnada a 12 anys i un dia de presó, Mercè Vielsa i Royo a 12 anys, i Maria Domènech i Galofré també a 12 anys. Resultaren absoltes en els judicis les germanes Anita i Tomasa Sánchez i Pérez, Maria Mauri i Balaguer, Maria Mamán i Núñez, Maria Flix i Castells, Joaqui-ma Gestoso i Granados i Francesca Font i Cardús.

Al farmacèutic municipal i gran propietari agrícola Narcís Viader i Escayola (Sant Sadurní d’Anoia, 1884-1968) i als veïns Josep Maria Font i Rigol, de cal Taiona, cunyat seu, i Sadurní Solà i Casas, els van convocar a la Casa de la Vila el 20 de juny de 1939, sense advertir-los que serien interrogats per dos agents del Cuerpo de Investigación y Vigilancia de la Brigada Político-Social de la Jefatura Superior de Policía de Barcelona, desplaçats expressament a Sant Sadurní. A tots tres els van detenir immediatament després de l’interrogatori i els van empresonar a Vilafranca. Se’ls va obrir un sumari d’urgència (causa número 11.559) en el qual se’ls relacionava amb els assassinats dels germans Pere i Ramon Fontanals i Torelló. Si més no, això era el que havia denunciat la senyora Maria Torelló i Mas, mare dels dos difunts. Durant els dies i les setmanes següents, a Narcís Viader en concret se li va complicar encara més la situació, ja que les senyores Maria Nicolau i Ràfols (vídua de Josep Sabaté i Vidal) i Teresa Sabater i Nicolau (vídua de Pacià Carbó i Roig) també el van pretendre involucrar en els assassinats dels seus respectius marits durant l’estiu de 1936. Diferents testimonis que van comparèixer van assenyalar Viader amb el dit per les seves bones relacions amb alguns membres del Comitè de Milícies local, en particular amb Pere Esteve,168

168 Sembla que Narcís Viader i Escayola va ser un dels veïns de la vila que després dels Fets d’Octubre de 1934 va avalar o pagar la fiança d’alguns dels empresonats sadurninecs als vaixells Uruguay i Argentina, perquè poguessin sortir en llibertat, i en concret a Pere Esteve i Llopart, el Pere Valent. Aquesta circums-tància podria explicar les bones relacions entre Narcís Viader i Pere Esteve entre 1936 i 1939, que, a ulls dels franquistes, resultaven sospitoses.

868


el Pere Valent; per la seva actitud durant el conflicte rabassaire mostrant-se més favorable als interessos dels pagesos que la resta de propietaris locals (aquesta acusació va ser formulada concretament per Pere Mir i Ràfols de can Guineu i pel seu administrador Francesc Llopart i Alemanty, el Pere Jan); per la immunitat de què ell i la seva família van gaudir a la vila durant tot el període de la guerra, i per la suposada pertinença de Viader a la maçoneria (també al seu pare, Antonio Viader i Janer, l’havien considerat maçó). De menor entitat eren els retrets que no assistia habitualment a oir missa i que en totes les circumstàncies polítiques procurava contemporitzar amb les autoritats locals (efectivament, havia exercit de farmacèutic municipal —responsable, junt amb el metge titular, de la salut i la higiene del poble—, abans i durant la Dictadura de Primo de Rivera i al llarg dels anys de la Segona República). Altres notables sadurninencs van qüestionar i refusar les greus acusacions d’assassinats, i el 29 de setembre, davant la inconsistència dels testimonis i de les proves, va ser alliberat, a l’igual que Josep Maria Font i Sadurní Solà. La sentència absolutòria va arribar el 10 de novembre de 1939

El tercer col·lectiu de sadurninencs al qual el nou règim va aplicar la lupa des-pietada van ser els mestres de les escoles públiques de Monistrol, Ramon Rius i Cambra i Asteria Martínez Surroca; i de Sant Sadurní, Francesc Alcaine i Ferrer, Maria Loreto, Andreu Riu, Cristina Ballarín i Buixán, Antònia Bertran i Fumanal, Ricardo Cordoncillo i Vilar, Sara Gutiérrez i Sancho, Ramon Evaristo Martínez i Fernández, Jesús Mateu i Soler, Maria Magdalena Mestres i Jujol, Teresa Oliver i Domingo, Amparo Ozores i Fernández, Francesca Sabater i Oliveras, Albert Sans i Fargas, Maria Teresa Saumell i Cornudella, Pere Seró i Vidal, Adriana Serrano i Pérez i Josep Torres i Chust.169 A tot se’ls va destituir i se’ls va obligar a presentar una petició de readmissió acompanyada de la declaració següent:

Declaración jurada que en cumplimiento de lo ordenado por el Ministerio de Educación Nacional y a tenor del interrogatorio formula el siguiente pliego de justificación presenta D. [aquí el nom de la o del mestre] exponiendo ante todo que juro por Dios y por mi honor decir la verdad y cuanto sé en el presente pliego que he de suscribir, aceptando la responsabilidad en que incurriese por el Fuero de Guerra, si lo que manifiesto fuese falso o sigilase hechos que conociéndolos, pudiera auxiliar a la labor depuradora de la Justícia.

1. ¿Dónde se encontraba al iniciarse al alzamiento nacional del Ejército? 2. ¿Qué actos ejecutó o intentó ejecutar para sumarse a él? 3. ¿ Prestó algún servicio bajo el mando de los

169 També va ser reprimit i empresonat a la Model de Barcelona el mestre republicà senyor Majoral, el qual havia estat traslladat d’ofici durant l’etapa anterior.

869


Jefes marxistas o que suponga acatamiento de los mismos? ¿Qué servicios? ¿Por cuánto tiempo? ¿Y por qué motivos? 4. ¿Obtuvo algún ascenso, nombramiento o remuneración especial dentro de su cargo administrativo, técnico especial con posteriorida al 18 de julio de 1936 hasta la fecha? 5. ¿Ha cobrado sus haberes? ¿Dónde? ¿Cuántos meses? ¿Personalmente? 6. ¿Fue destituído, declarado cesante o jubilado a partir de de la indicada fecha del 18 de julio de 1936? 7. ¿A qué partidos políticos ha pertenecido? ¿Con qué fecha ingresó? ¿Ha ocupado algún cargo directivo? 8. ¿Ha formado parte y con qué cargo de los Comités constituídos con posterioridad al 18 de julio de 1936 en el antiguo Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes? 9. ¿Ha formado parte de algún otro comité ajeno a este Ministerio? 10. ¿Trabajó siempre en [aquí el nom de la població] durante el período rojo o por el contrario salió de dicha población con ocasión de asuntos especiales? Y en caso afirmativo, ¿de qué clases de asuntos? 11. ¿Le fueron encomendados a partir del 18 de julio de 1936 trabajos o mandos de índole de guerra? 12. ¿Pertenció a las Milicias del Frente Popular que han combatido contra la España Nacional? Y en su caso ¿Con qué graduación? 13. Si ha residido en el extranjero o en población dominada por el enemigo ¿Qué tentativas hizo para salir? ¿En qué fecha y por qué medios lo consiguió? ¿Recibió algún auxilio? ¿De quién? 14. ¿En qué dia y lugar hizo su presentación? ¿Y ante qué Autoridad? 15. Nombre de las personas que confirmen sus manifestaciones (por lo menos dos). 16. Presentación de la prueba documental que obra en su poder (pasaporte, certificados, cartas, etc). 17. Indique cuánto sepa del período revolucionario, principalmente en lo referido al desenvolvimiento público y administrativo del Ministerio e indique asimismo la actuación que conozca de sus compañeros.

D’entre aquests mestres destinats a Sant Sadurní i Monistrol, recuperem les històries de Sara Gutiérrez Sancho, Albert Sans i Fargas i Ramon Evaristo Martínez i Fernández. Sara Gutiérrez havia nascut a Barcelona el 4 de desembre de 1914, estava destinada a la vila, però havia demanat excedència per cursar estudis de pedagogia a Barcelona. Un cop iniciada la guerra, es va afiliar a la Falange Española i es va dedicar a recaptar diners per auxiliar els companys de partit detinguts, per assistir-los en hospitals, al front i a la rereguarda, i per fer publicitat. També va fer d’intermediària en l’aprovisionament d’armes per a l’exèrcit franquista i va amagar un capellà a casa seva fins que va ser detingut. El 31 de maig de 1938 Sara Gutiérrez va der detinguda pel SIM,170 va ser acusada davant un tribunal per espionatge i alta traïció i condemnada a 20 anys de presó, que va començar a complir a la txeca del carrer Vallmajor i al vaixell Uruguay, fondejat al port de Barcelona. Un cop acabada la guerra, va exercir molts anys d’inspectora d’ensenyament.

170 Servei d’Investigació Militar republicà.

870


Albert Sans i Fargas171 va respondre el qüestionari el 14 d’octubre de 1939 des d’una cel·la del Palau de les Missions de Barcelona on es trobava empresonat. Després d’haver intervingut en la clausura dels col·legis religiosos de Sant Sadurní durant la primavera de 1936, havia estat traslladat a Barcelona a petició pròpia. Va dirigir una escola de la capital catalana els cursos 1936-1937 i 1937-1938, i va sol·licitar dues vegades tornar a la plaça de Sant Sadurní, on havia aterrat el 15 de setembre de 1934, “por no poder aguantar la desmoralización existente”. En una de les respostes més contundents i més valentes del seu qüestionari, deia: “Confieso llanamente haber sido de izquierdas, de Esquerra Republicana de Cataluña, presidente del centro de Lliçà, socio de l’Avenç, haber solicitado el ingreso en el PSUC, haber pertenecido al CENU,172 haber sido masón, haber perdido la fe, ser colaborador de El Diluvio y de L’Opinió y haber aconsejado a los campesinos”. A més de la sanció administrativa que el va separar definitivament del magisteri, va ser condemnat, en un procés sumaríssim, a 15 anys de reclusió acusat de auxilio a la rebelión. El 13 de juliol de 1942 va signar una declaració manifestant no haver estat mai maçó. La pena li va quedar extingida el 19 de febrer de 1954, però fins tres anys després no va obtenir la llibertat definitiva.

Ramon Evaristo Martínez i Fernando tenia la residència a Vilafranca, però exercia de mestre a Sant Sadurní des del 14 de novembre de 1934. A més de dedicar-se al magisteri, era músic, tocava el clarinet i el saxo i dirigia l’orquestra vilafranquina Hot Club. També es va veure implicat en l’episodi del tancament dels col·legis religiosos, fet pel qual va ser acusat per la Comissió Depuradora del Magisteri, que l’acusà de laic. Curiosament Martínez havia compost una cançó dedicada a la Verge el curs 1935-1936. Tot i l’aval del cap vilafranquí de la Falange, va ser remogut de la seva plaça de Sant Sadurní i traslladat a Castellar del Vallès.

El resum final de les sancions de què van ser objecte els mestres sadurninencs és el següent: a Francesc Alcaine i Ferrer se’l va separar definitivament del càrrec i ja no va demanar el seu reingrés; a Antònia Beltran i Fumanal primer la van

171 Va exercir de mestre a Sant Sadurní durant una part de la Guerra Civil. Havia nascut a Valls (Alt Camp) el 1892. Es va dedicar al magisteri a Rocafort de Queralt (Conca de Barberà), a la Casa de la Maternitat de Barcelona, a l’escola Montessori de Canet de Mar (Maresme) i a principis dels anys trenta va ser destinat a Lliçà de Vall. Com a militant d’Esquerra Republicana de Catalunya, va fer molt proselitisme en aquesta petita població del Vallès Oriental, de la qual va ser alcalde del 25 de març de 1933 fins a l’1 de febrer de 1934, presidint una comissió gestora creada ad hoc. Malgrat estar allunyat del seu municipi d’origen, va publicar alguns articles a la premsa local durant l’etapa republicana i també a la de la veïna població de Montblanc (Conca de Barberà).

172 Comitè de l’Escola Nova Unificada.

871


traslladar a un altre indret dins la província (Ripollet), després a una altra població de Catalunya i finalment la van separar definitivament del càrrec; a Ramon Evaristo Martínez i Fernández li van aplicar tres mesos de suspensió, i, com ja s’ha indicat, el van traslladar a Castellar del Vallès i després a una altra localitat fora de la província de Barcelona; a Maria Magdalena Mestre i Jujol la van traslladar dos anys a Trabaledo (León); a Ramon Rius i Cambra el van destinar a un poble de categoria igual o inferior (Cardedeu); a Albert Sans i Fargas el van separar definitivament de la professió i li va caure una sentència de 15 anys de presó; a Pere Seró i Vidal i Josep Torres i Chust també els van separar definitivament de la docència, i a Maria Teresa Saumell i Cornudella la van traslladar. A tots ells els van substituir mestres que o bé van ser premiats per la seva identificació o adhesió al règim o no presentaven cap mena de contraindicació amb els Principios del Movimiento. No en va venir cap que hagués estat depurat en una altra població.

El quart col·lectiu objecte de repressió, després dels soldats de lleva republicans, dels sadurninencs civils i militars jutjats i condemnats a diferents penes i dels mestres de l’escola pública represaliats, van ser els familiars de tots ells residents a la vila i els militants i simpatitzants menys compromesos dels partits d’esquerres, de la CNT i de la Unió de Rabassaires. A tots, sense distinció, se’ls va qualificar de rojos i se’ls va tractar d’enemics de la Causa Nacional. Es va establir una categoria de ciutadans superiors (els falangistes, els familiars de les víctimes del bàndol vencedor, els addictes i simpatitzants del règim...) i una altra sota l’estigma de rojos. La manera més cruel de castigar-los va ser privar-los de les cartilles de racionament.

També els empleats municipals van ser expedientats. Un dels primers acords que va prendre el nou Ajuntament designat per les autoritats militars en la sessió del 8 de febrer de 1939 va ser el següent: “Con la feliz liberación de esta Villa hace observar la Presidencia, coincidió con la huida de las autoridades locales rojas y varios de los empleados a su servicio por lo que se hace necesario adoptar acuerdos concretos definitivos sobre la situación con que han de quedar aquellos empleados municipales, y no habiendo encontrado hasta este momento los datos necesarios en cuanto al número y clases de los mismos, en virtud de lo desordenado que ha sido hallado en archivo municipal, se acuerda declarar cesantes a todos los empleados del Ayuntamiento de esta Villa que hayan prestado servicio en el Ayuntamiento rojo, sin perjuicio de reponer a aquellos que solicitándolo sean dignos de tal consideración por su conducta moral y político-social.” Simultàniament van ser nomenats tres empleats que havien estat

872


apartats dels seus càrrecs després del 18 de juliol de 1936 i que eren considerats addictes al nou règim, el secretari Carlos Andreu i Figueras,173 l’agutzil Pasqual Broch i Ibáñez i l’encarregat de l’escorxador Ramon Casanovas i Galimany, que va substituir l’exiliat Ernest Roca i Guilera. Tots els funcionaris van ser sotmesos a l’interrogatori d’una comissió depuradora en el termes següents: “1. Conducta político social del funcionario, anterior y posterior al 18 de julio de 1936. 2. Actuación del funcionario con anterioridad al 18 de julio de 1936, haciendo constar a qué partidos políticos o sindicatos pertenecía y específicamente si se distinguía como propagandista de los ideales marxistas. 3. Concrétese, en relación con la pregunta anterior, la actuación del funcionario en el lapso de tiempo que media entre el 16 de febrero y el 18 de julio de 1936. 4. Actuación del funcionario desde el 18 de julio de 1936 hasta la entrada en la población de su destino de las Fuerzas Nacionales, haciendo constar los partidos políticos y sindicatos a que se afilió, y si lo hizo voluntario o forzoso. 5. Si coadyuvó de alguna forma con la revolución marxista o con el llamado Gobierno de la República, especificando cualquier concomitancia o contacto con las autoridades rojas y sus organismos oficiales (excepto las obligados por su cargo) con los partidos del Frente Popular. 6. Caso de ser el funcionario maestro nacional, concrétese su actuación en la escuela, antes y después del 18 de julio de 1936. 7. Específiquese cualquier otro hecho que afecte al funcionario y que no se haya consignado en los párrafos que preceden.” Onze mesos després, els expedients de depuració que s’havien posat en marxa van quedar sense efecte en comprovar-se que no hi havia motius per actuar contra aquells empleats municipals.

El sisè col·lectiu represaliat van ser els socis de l’Ateneu Agrícola. Abans que el Plenari de l’Ajuntament acordés la constitució d’una comissió de confiscació de béns, l’alcalde va ordenar la clausura de l’entitat mitjançant una ordre manuscrita sense signar, enviada al president, amb el text següent:174 “Se ordena presentarse a este Alcalde mañana día 3 a las doce y llevar las llaves y documentos del Ateneo Agrícola. S. Sadurní de Noya, 2 de febrero de 1939. El Alcalde.” L’endemà a l’hora exigida es va fer efectiu el lliurement de la clau, tal com s’indica en aquest altre document municipal:175 “En esta fecha se ha presentado en esta Alcaldía D. José

173 Que va substituir Jaume Guix i Vallbé, el qual havia estat designat per al càrrec el 25 de gener de 1939.

174 Fons de l’autor. Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès.


873


Curulla,176 vicepresidente del Ateneo Agrícola, el que ha entregado la llave del local de dicha sociedad. S. Sadurní de Noya, 3 febrero de 1939.” Aquesta entitat havia esdevingut el cap i casal de les classes populars obreres i pageses sadurninenques, així com dels petits botiguers i comerciants. Era molt més que un lloc de lleure (cinema i sala de ball, cafè...); era també un referent cultural, amb la seva acurada biblioteca proveïda de la premsa diària, el seu Orfeó Pàtria que s’havia fusionat el 1934 amb la Societat Coral Unió Sadurninense, i el seu elenc teatral; un camp de futbol on competia el Club Esportiu Noya, fundat el 1919, i una Secció Ciclista del Noya. Acollia tota mena d’actes culturals i lúdics, i, des de molt abans de l’etapa republicana, ja estava a disposició de partits i entitats per dur a terme conferències,177 actes culturals, mítings o actes electorals. Precisament durant la Dictadura de Primo de Rivera ja havia estat clausurat a causa d’unes denúncies presentades per militants locals d’Unión Patriòtica, el partit del dictador. El fet que alguns dels seus presidents haguessin tingut una certa rellevància política durant l’etapa republicana va ser un dels arguments per clausurar-lo. Un d’ells, Leandre Raurich i Gelabertó, president de l’entitat el 1934, havia presidit el 1931 el Centre Republicà Federal quan era jutge de pau, i posteriorment es va significar com un membre destacat de la CNT. Aquesta confiscació va permetre que Auxilio Social —l’organització de caràcter humanitari de la Sección Femenina de Falange Española— ocupés l’immoble per dur a terme les seves activitats. En contrapunt, el Centre Agrícola va experimentar una metamorfosi, convertint-se de bon grat en Centro Nacional i acollint els sectors locals més identificats amb els vencedors. El 1944 la Comisión Interministerial Calificadora de Bienes Sindicales Marxistas va certificar que els béns de l’Ateneu eren propietat de la Delegación Nacional de Sindicatos de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, en compliment d’un decret de la Presidència del Govern d’Espanya del 14 de desembre de 1940. Va romandre requisat fins al 1982.

El penúltim col·lectiu que al capdavall també va ser víctima de les represàlies de les noves autoritats del règim van ser els pagesos que integraven la Cooperativa Agrícola Sant Josep (vegeu la llista de socis al capítol d’annexos). El seu local del

176 Josep Curulla i Bernadí havia estat proposat com a president interí de l’Ateneu a la darrera Junta Direc-tiva de l’entitat celebrada el 18 de desembre de 1938.

177 Com la que es va celebrar l’1 de maig de 1934 a càrrec de l’escriptor Jaume Durany i Bellera.

874


carrer de Marc Mir178 va ser confiscat i amb els anys convertit en les instal·lacions del sindicat agrícola franquista.179

Finalment els socis de la Cooperativa Elèctrica Sadurninense van veure com del seu patrimoni se n’apropiava la companyia FASA, gràcies a la determinació del seu encarregat local, Isidre Rubiralta, que va actuar amb total impunitat.

El règim establert a partir del 22 de gener de 1939 a Sant Sadurní va representar l’esfondrament d’una colla de valors que havien anat arrelant en la població, com la democràcia, el republicanisme i el catalanisme; la llibertat d’expressió, de reunió i d’associació; el laïcisme; el cooperativisme, l’associacionisme, el sindicalisme agrari i l’industrial, i el compromís polític en partits, i va provocar un greu retrocés cultural i intel·lectual. La imposició del partit únic feixista, a l’estil de Hitler a Alemanya i Mussolini a Itàlia, va acabar amb la República i la dialèctica parlamentària. Sota la idea de l’Espanya Una, Grande y Libre, es va pretendre acabar amb les autonomies i els nacionalismes; la llengua i la cultura catalanes van ser perseguides180 i els nous òrgans oficials de comunicació franquistes van bombardejar i intimidar l’opinió pública. El cooperativisme, que tanta importància havia tingut a Sant Sadurní, va ser proscrit; el sindicalisme obrer i pagès va ser anul·lat. El pensament únic enfront del pensament crític va domesticar la societat i va hipotecar les noves generacions, i l’aliança de l’Església catòlica, apostòlica i romana amb la dictadura —el que es va anomenar nacionalcatolicismo— va pervertir el missatge evangèlic, posant-lo al servei dels vencedors.

La depuració de llibres de la biblioteca pública de la Caixa de Pensions i la confiscació dels que hi havia a la biblioteca de l’Ateneu i a la de l’Escola Professional i Domèstica va ser una mostra de la voluntat de fer cau i net. El 2 de maig de 1939 es va celebrar a Madrid una singular Fiesta del Libro, en la qual es van cremar muntanyes d’exemplars. El diari Arriba explicava així els fets:

178 Es trobava en el solar on ara hi ha el Casal d’Entitats de l’Ajuntament de Sant Sadurní.

179 La Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos.

180 Com es desprèn d’aquesta ordre local: “José Alonso Verdayes, Cabo de la Guardia Civil y Delegado del Comandante Militar del Partido, por el presente bando hago saber: Que habiendo observado que tanto los letreros de las calles como los rótulos de los comerciantes y industriales de esta Villa están escritos en el dialecto catalán; en el plazo de siete días a contar de la fecha del presente, serán cambi-ados y puestos en el idioma castellano, único oficial que rige en la Nueva España. Por tanto, mando y ordeno el cambio de los letreros y rótulos indicados, apercibiendo que de no ser cumplido el presente incurrirán en las responsabilidades a que haya lugar, dando órdenes a las autoridades locales y fuerzas a mi disposición para que sea cumplida. San Sadurní de Noya, a 27 de marzo de 1939. III Año Triunfal. El Delegado del Comandante Militar.”

875


“Con esta quema de libros también contribuímos al Edificio de la España, Una, Grande y Libre. Condenamos al fuego a los libros separatistas, liberales, marxistas, a los de la leyenda negra, anticatólicos, a los del romanticismo enfermizo, a los cursis, a los cobardes pseudo-científicos, a los textos malos, a los períódicos chabacanos.” Immediatament després, es va constituir a cada districte universitari una comissió depuradora encarregada de revisar tots els títols i autors dels llibres de les biblioteques públiques i privades i classificar-los en els següents epígrafs: 1. Obres pornogràfiques de caràcter vulgar i sense cap mèrit literari; 2. Publicacions destinades a propaganda revolucionària o a la difusió d’idees subversives sense contingut ideològic de valor essencial, i 3. Llibrets i fullets amb mèrits literaris o científics que pel seu contingut ideològic poguessin resultar nocius per als lectors ingenus o no suficientment preparats per a la seva lectura. Els llibres pertanyents als dos primers grups foren destruïts i els del tercer retirats de l’abast del públic. Autors espanyols, com Blasco Ibáñez, Miguel de Unamuno, Benito Pérez Galdós, Antonio Machado o José Espronceda, escriptors i intel·lectuals d’esquerres o vinculats a la República, i d’altres com Balzac, Zola, Dostoievski, Tolstoi i Dickens van ser relegats a l’oblit.181

Una de les primeres mesures que van prendre les forces ocupants va ser la constitució d’una Comissió Gestora que havia de regir l’Ajuntament. L’acta182 de creació d’aquest òrgan deia així:

Provincia de Barcelona. Municipio de San Sadurní de Noya. Auditoría de Guerra del Ejército de Ocupación. Acta de Constitución Provisional de la Comisión Gestora de San Sadurní de Noya. En San Sadurní de Noya, partido judicial de Villafranca del Panadés, provincia de Barcelona, a veinticinco de enero de mil novecientos trenta y nueve, III Año Triunfal.

D. José María García Delgado, Alférez provisional del Cuerpo Jurídico Militar, en nombre del Excmo. Sr. General Jefe del Cuerpo del Ejército de Navarra nombro la Comisión Provisional de esta localidad, formándola los siguientes señores: Alcalde-Presidente: D. Antonio Llopart Rovira. Concejales: Juan Moliner Salvador, Juan Carbó Esteva, Ildefonso Solá Esteva, Eugenio Gual Oliver. Secretario: Jaime Guix Ballvé. Estos nombramientos tienen carácter provisional hasta que por las Autoridads que designe el Ministerio del Interior se proceda a la constitución definitiva de dichas corporaciones. Si se produjera alguna vacante, se pondrá inmediatamente en conocimiento de la Auditoría de Guerra del Ejército de Ocupación, radicada en Zaragoza.

181 Segons Ernesto González Armenteros a la pàgina 34 de la seva obra La depuració del magisteri a l’Alt Penedès després de la Guerra Civil.

182 Arxiu Municipal de Sant Sadurní i fons de l’autor. Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès.

876


Presentes los mencionados señores alcalde, concejales y secretario juran por su honor desempeñar fielmente sus respectivas funciones con celo, autoridad y energía inspirándose en las normas de la España Nacional y del Generalísimo Franco, nuestro glorioso Caudillo, realizando su cometido con la máxima rapidez que la acertada resolución de cada caso exija, en unión de las demás personas a quien esta Autoridad militar designará, si lo estima conveniente, para ocupar otros puestos que faciliten el más próximo restablecimiento de la vida civil en este Municipio. En su virtud, quedan en posesión de sus cargos, siendo las diez y nueve horas y treinta minutos del día de hoy. Y para que conste, firman conmigo la presente enterados de su contenido, aceptando y agradeciendo su nombramiento que les permite cooperar con el mayor entusiasmo al resurgir de España.

Es poden llegir les signatures de José Maria Delgado, Antonio Llopart, Joan Moliner, Joan Carbó, Ildefons Solà, Eugeni Gual i Jaume Guix. Correspon valorar si aquesta comissió nomenada a dit va estar a l’alçada de les necessitats excepcionals del moment pel que fa als problemes que afectaven realment els veïns de Sant Sadurní (com l’escassedat d’aliments i les restriccions d’aigua, les dificultats de les empreses i negocis locals per reprendre les seves activitats,183 l’elevat nombre d’aturats, la situació de penúria de moltes llars que havien perdut els seus caps de família perquè havien mort, es trobaven a l’exili o a les presons; la necessitat peremptòria de reconstruir els ponts que s’havien destruït i la normalització de la vida escolar, social, cultural i lúdica, entre d’altres qüestions)... o bé es va dedicar principalment a reprimir la població d’acord amb els Principios Fundamentales del Movimiento. La composició d’aquesta comissió no presentava cap dubte quant als seus integrants: tots eren de famílies benestants, de grat o per força identificats amb la Causa Nacional, i el seu nombre contrastava amb els de l’etapa immediatament anterior, de forma que s’havia reduït a menys de la meitat. Justificaven aquest fet adduint que, com que tots pensaven igual i tenien les coses clares, no caldria perdre el temps en debats estèrils i podrien anar per feina. Al capdavant, s’hi va situar per voluntat pròpia Antoni Llopart i Rovira, de 54 anys, casat amb una germana de Pere Mir i Ràfols.184 Havia estat militant d’Unión Patriótica, de dretes i catòlica, contrària al sistema parlamentari, als nacionalismes, als regionalismes i anticomunista. Després de la caiguda de Primo

183 A l’hora de fer inventari i valorar les destrosses ocasionades a les empreses xampanyistes durant la reti-rada, qui més se’n va ressentir va ser Codorníu. L’enderroc i reconstrucció parcial dels dos cellers afectats per les explosions va costar 253.795 pessetes; les 560.744 ampolles de xampany en procés d’elaboració destruïdes es van valorar en 1.121.488 pessetes, i la maquinària i el vi escumós robat es van quantificar en 500.000 pessetes. En total, el greuge material se situava en 1.800.000 pessetes.

184 Ernestina Mir i Ràfols, una de les filles de Marc Mir i Capella de can Guineu.

877


de Rivera, s’havia afiliat a la Lliga Regionalista de Francesc Cambó i, en esclatar la Guerra Civil, va desaparèixer fins que, el 24 de gener de 1939, dos dies després de la caiguda de Sant Sadurní en poder de les tropes franquistes, es va presentar a les autoritats militars oferint-se per al que calgués. El contractista d’obres Joan Moliner i Salvador, l’industrial xampanyista Joan Carbó i Esteva i l’advocat Ildefons Solà i Esteva, de cal Fonso, es van convertir en regidors, mig de grat mig per força, i Eugeni Gual i Oliver va ser proposat personalment per Manuel Raventós i Fatjó. Durant tota la guerra, Gual havia mantingut el seu càrrec de comptable a l’empresa col·lectivitzada Codorníu, conxorxat d’amagat amb els propietaris (llegiu el relat sobre el balanç del període 1936-1939).

La primera sessió plenària d’aquesta Comissió Gestora, celebrada el 8 de febrer, va tractar exclusivament qüestions de caràcter polític, com es recull en l’acta:185 “A propuesta de la Presidencia se acordó hacer constar en acta que la villa de San Sadurní de Noya quedó felizmente liberada de la tiranía roja e incorporada a la España Nacional el día veinte y dos de Enero último a las trece horas veinte minutos con la entrada triunfal de las tropas del Generalísimo Franco, yendo en vanguardia los soldados de la 5a División de Navarra anunciando su presencia en esta villa las Glorias del valeroso Ejército Nacional. En consecuencia, esta Comisión Gestora, en nombre propio y del pueblo, acuerda unánimente significar eterna gratitud e inquebrantable adhesión al Caudillo.” Després de destituir tots els empleats municipals que havien treballat a l’Ajuntament durant l’etapa republicana, “se acuerda arrancar las lápidas de las calles que ostenten nombre de significación roja y borrar cuantos letreros y carteles existan en fachadas y paredes de la misma significación. En su virtud se acuerda asimismo que las calles y plazas cuyo nombre rojo desaparece, sea éste sustituído por el que a continuación se expresa: el Arrabal del 14 de Abil se designará Arrabal de Calvo Sotelo; la Plaza de la República, Plaza del Generalísimo Franco; la calle Primero de Mayo, Hospital; la calle Francisco Maciá, San Antonio; la calle Durruti, calle del Campanario; la García Hernández, calle de José Antonio; la Plaza del 19 de Julio, Plaza de la Iglesia; la Plaza Pau Claris, Manuel Raventós; la calle Rafael Casanovas, calle san Pedro, y la calle Pi i Margall, 5a División de Navarra. Igualmente se acuerda arancar la lápida y anular el nombre de Plaza Pau Casals por cuanto los edificios situados en dicho lugar pertenecen a la línea y prolongación de las calles 5a División de Navarra, J. Verdaguer y Rambla [...]. También se acuerda nombrar [...] una Comisión de

185 Arxiu Municipal de Sant Sadurní i Fons de l’autor. Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès.

878


Incautación de Bienes que habrá de entender de los bienes muebles e immuebles abandonados por los rojos y demás que sean objeto de incautación [...]. El concejal Sr. Solá propone la celebración de solemnes funerales en sufragio de las almas de los vecinos de esta Villa asesinados durante el dominio rojo por los marxistas, y la Comisión Gestora, aceptando la propuesta, acuerda autorizar al Sr. Presidente para que de acuerdo con el señor cura Párroco y el Jefe de Falange Española Tradicionalista organice dichas funciones religiosas para el viernes 17 del actual.”

S’entén perfectament que l’alcalde i els regidors sadurninencs designats pels militars s’ocupessin principalment d’aquestes qüestions i que, en calent, fossin tant o més sectaris que els seus predecessors de l’etapa republicana a l’hora de donar nous noms a algunes places i carrers. Tot canvi de règim acostuma a propiciar aquesta substitució de nomenclatura, però enlloc estava escrit que s’hagués d’actuar amb tanta obcecació, enaltint, en aquesta ocasió,186 el generalísimo Franco, José Antonio Primo de Rivera, Calvo Sotelo i la V División de Navarra.187

Durant les setmanes i els mesos següents, però, aquesta Comissió Gestora va fer figa a causa de la seva poca dedicació, i tal vegada escassa intel·ligència i nul·la imaginació. Així, ja el 17 de març, l’acte de la sessió plenària d’aquella jornada, amb la presència de l’alcalde, els quatre regidors i el secretari, recull que “declarada abierta la sesión por el Presidente a las 18 horas treinta minutos [...], el infrascrito secretario dió lectura del acta de la sesión anterior. No habiendo ningún asunto de qué tratar, el Presidente levanta la sesión a las 19 horas cuarenta minutos, de la cual se extiende la presente acta que firman todos los concurrentes“. ¿De què devien estar parlant les màximes autoritats locals, en uns moments tan delicats i amb tants problemes per resoldre, durant els seixanta-cinc minuts restants? L’acta de la sessió anterior es pot llegir en tres minuts anant una mica de pressa i en cinc si es fa pausadament. La mateixa circumstància es va repetir el 20 de maig i el 3 de juny. La situació, però, encara va empitjorar més per desídia i deixadesa. Així, a la sessió plenària convocada amb tots els ets i uts pel secretari per al primer de juny, només quatre mesos després de la presa de possessió dels nous regidors, no s’hi va presentar ningú, ni en primera ni en segona convocatòria, no es van excusar i la sessió es va haver d’ajornar. No va ser una excepció, ja que els dies 6

186 Poc després hi van afegir el General Kindelán (carrer de l’Hospital), l’Avenida de los Mártires (carrer de la Diputació) i la Plaza del Comandante Cámpora.

187 Sense anar més lluny, el primer Ajuntament democràtic després de la Dictadura franquista va eliminar la nomeclatura del règim de carrers i places, però no la va substituir per denominacions sectàries.

879


i 27 de juliol; 7 de setembre; 12 i 26 d’octubre; 2, 16 i 23 de novembre; 7, 14, 21 i 28 de desembre de 1939 (i també en la sessió plenària convocada per al 4 de gener de 1940), el secretari es va limitar a aixecar acta, certificant que no s’havia presentat ningú més que ell.

Aquesta desídia no s’havia donat a l’Ajuntament durant l’etapa republicana en pau (14 d’abril 1931 − 18 de juliol 1936), ni tan sols entre l’octubre de 1934 i el febrer de 1936, quan els regidors també havien estat imposats per l’Exèrcit. L’acció d’aquesta Comissió Gestora es va limitar a resoldre les qüestions ordinàries i de tràmit (com pagar les factures dels proveïdors i les nòmines dels empleats i funcionaris, concedir permisos d’obres i prestar els serveis municipals indispensables), però no va dedicar cap esforç a plantejar-se com afrontar els greus dèficits del municipi.

En contrapunt, no va tenir cap mena d’inconvenient a reconèixer a l’empresa manresana Fuerza y Alumbrado, SA (FASA) com l’hereva indiscutible de la Cooperativa Elèctrica Sadurninense, i li va adjudicar l’enllumenat públic i el de les instal·lacions municipals. Amb aquesta actuació va beneir l’apropiació indeguda dels actius de la cooperativa sadurninenca per part del comitè d’empresa de FASA que, un cop acabada la guerra, va beneficiar el propietari de la companyia elèctrica. Ningú va reivindicar els interessos dels cooperativistes sadurninencs que, en la majoria dels casos, pertanyien a les classes populars.188 El 14 de setembre la Comissió Gestora va aprovar el retorn als hermanos gabrielistas del Col·legi Sant Josep, oferint-los la rehabilitació de l’immoble del carrer de l’Hospital189 i una assignació econòmica anual. Era la combinació perfecta: una ensenyança catòlica, oposada a la laica, i en llengua castellana, que fes desaparèixer la catalana.

L’escassa activitat municipal durant el 1939 contrasta amb la celeritat amb què l’Ajuntament va atendre totes les qüestions relacionades amb els consells de guerra contra els sadurninencs republicans empresonats. En un tema tan delicat com aquest, va actuar amb sectarisme i amb contundència despietada, barrejant en el mateix sac els innocents i els que, efectivament, havien comès delictes greus, culpant-los a tots, sense distincions ni matisos, de rojos, marxistes, saquejadors, incendiaris d’esglésies i assassins.

188 El primer Ajuntament republicà havia declarat lesius per al municipi els acords del ple de l’Ajuntament del 12 i el 20 de setembre de 1928, durant la Dictadura de Primo de Rivera, que adjudicaven la conces-sió de l’enllumenat públic a FASA i els havia declarat nuls.

189 El curs va començar el 16 d’octubre de 1939.

880


L’altra organització que es va constituir immediatament després de la guerra va ser la Delegación Local de la Falange Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista —la Falange, ras i curt—, que va agrupar els elements més identificats amb el Movimiento i la Causa Nacional. Entre els més destacats, l’alcalde Antonio Llopart i Rovira i els regidors Eugeni Gual i Oliver i Joan Moliner i Salvador, el cap de la falange local Joan Miró i Galofré; Josep Maria Cuscó i Esteva, delegat de la Central Nacional Sindicalista; Francisco Coca i Gregorio; Fidel Casanovas i el seu fill Claudi Casanovas i Santacana; Josep Varias i Bou; Antonio Mestres i Manobens; Antonio Raventós i Baldrich; Francisco Llopart i Alemany, el Pere Jan; Santiago Valldeperas i Varias; Antonio Solà i Sabater, i Pere Cuscó i Esteva. Entre les dones, Eulàlia Sagués i Mestres i, més endavant, Lluïsa Sendra i Carreras.

A una certa distància ideològica, el 4 de març de 1939, un altre grup de sadurninencs es va reunir en un dinar al Bar-Restaurant Novelty,190 que, com deia la invitació, s’organitzava “en honor y gloria de los componentes de la Quinta Columna,191 asiduos concurrentes del Bar Novelty durante la dominación roja”. L’àpat va constar d’entremesos variats, llagostins, pollastre, dolços i fruites, amb vins de R. Nadal i champagne Codorníu de l’any 1840 (si, sí 1840), licors, cafè i cigars havans. Hi van assistir, entre d’altres, mig de grat mig per compromís, Antonio Viader, Saturnino Solà, Juan Parera, C. Oliver, José Solà, V. Canals, Oliver, Rafael Valls, Isidre Llopart, Rafael Isart, Pedro Cuscó, Francisco Marsal i Agustí Gramona, els quals van signar com a recordatori al revers d’una carta del menú.192

La Delegación Local de Prensa y Propaganda de la Falange va preparar la celebració de les Fires del 1939. En el tradicional programa de festes que es va editar es va procurar enaltir el règim, fer proselitisme i desprestigiar encara més la República i els rojos. Així, a la portada s’hi va imprimir una il·lustració en la qual un jove, coronat amb un ram de llorer, tocava la trompeta cridant a la festa, mentre dues banderes espanyoles emmarcaven l’escena. En un racó s’hi va entaforar el símbol de l’Año de la Victoria. Les novetats respecte a l’etapa anterior eren evidents: estava tot ell escrit en castellà, l’Ateneu havia desaparegut i s’hi incloïen diversos reclams franquistes. El primer, la imatge mateixa del dictador a tota pàgina i una sèrie d’articles fent apologia del règim. A la salutació s’hi podia llegir:

190 Estava situat en un xamfrà dels Quatre Cantons, al costat de l’actual Floristeria Amèlia.

191 Es tractava, potser de forma una mica exagerada, dels qui, des del bàndol republicà, havien col·laborat o simpatitzat amb els franquistes.


881


El saludo tiene contenido cortés. Y la cortesía, a veces, retrata la persona, pero otras veces la oculta. Como la nieve a la tierra. O es la expresión de un alma despejada, limpia, o es la ocultación de un espíritu con embrollos demoníacos.

Los rojos saludaban. Y querían ocultar sus propósitos de fango, haciéndolo con el puño cerrado, símbolo de la emancipación proletaria. Con las uñas clavadas en la palma de la mano querían simbolizar la fortaleza, único instrumento de revolución. Pero su revolución les descubrió su hipocresia. Su saludo es la exteriorización de su debilidad. Las almas fuertes no odian. Y no odiando, no queman ni asesinan. Contra el saludo del odio se levantó el saludo con agradable sabor de hermandad. El saludo con la mano extendida.193 Y en éste, como en el rojo también, la revolución se ha encargado de descubrir.

Y aquí el descubrimiento ha sido precioso: a través del saludo, exteriorización de nobleza, ha encontrado nobles propósitos, sana doctrina y bellas realidades. Después de tres años de mutismo, saludamos. Lo hacemos con la mano extendida. Saludamos, sin halagos ni posturas de rococó, lisamente, con rústico pero noble estilo.

Enemigos del privilegio, hacemos sin embargo justas diferencias. Y al saludar, tenemos preferencias. Saludamos primero a los Caídos y arrojamos sobre sus almas la flor silvestre de nuestro verbo campesino; saludamos después a nuestras Jerarquías, presididas por nuestro invicto Caudillo; saludamos por último al pueblo, no con la intención interesada del demagogo, sino con la firme sinceridad del que ha compartido sus penas. Saludamos primero y acompañamos después la fiesta. Que nadie enturbie la fiesta. Nadie sea osado a mancharla. Que sepa, el que viene con aires presumidos, que somos aldeanos y por lo tanto de nobleza contundente.

En un altre article d’autor anònim, aquest s’ho va fer venir bé, i com qui no deia res, va escriure: “Banderines, orquestas, sonatas, luces, bullicio, estridencias, bien llegados seáis. Surgid como un oasis tentador, para apagar la sed, mientras se sigue esta ruta tan compleja, tan difícil, tan necesaria para llegar hasta dónde nos exigen nuestros 26 muertos,194 hasta la meta del Imperio de los hombres de Buena Voluntad.” També s’hi va incloure un reportatge sobre les activitats benèfiques que Auxilio Social duia a terme als locals confiscats de l’Ateneu: “Volvemos al comedor dónde los niños, levantándose de la mesa, se disponen a cantar el Cara al sol. Suenan los cantos infantiles. Con sus brazos levantados195 y sus semblantes respetuosos nos prometen, para el mañana, sus votos de paz y patriotismo.” Tres articles més, tots anònims, tractaven sobre esdeveniments recents, com l’incendi i profanació del temple parroquial, les explosions a les caves de can Codorníu,

193 El mateix que estaven utilitzant Hitler a Alemanya i Mussolini a Itàlia.

194 Es referia a les víctimes del bàndol nacional.

195 Fent la salutació feixista.

882


la voladura del pont de l’estació i del de cap d’avall de la Vila sobre el torrent de la Canaleta, al qual se li atribuïa origen romà.196 Frases escadusseres com les que segueixen ens permeten entendre les llums i les ombres dels seus autors: “Pero Franco como antaño Cortés nos trae el Evangelio. Y porque quiere como Jesús que la casa de Dios sea solo lugar de oración, ha echado del Templo con su espada a los mercaderes sin conciencia”;197 “el puente romano, ligado a nuestro pasado eterno (religión, familia, patria, espíritu campesino) sucumbió a la mecha modernomaterialista, espíritu urbano, sibaritismo”; “los rojos miopes del alma no vieron eternidad en el pasado.”198

La programació dels actes lúdics en aquelles primeres Fires de postguerra repetia el mateix esquema que el d’abans i durant la República: la fira de bestiar, partits de futbol, castells de foc, balls, audicions de sardanes, concerts de música clàssica, teatre, sarsueles, balls i curses ciclistes i atlètiques. Però les ments il·lustrades del franquisme local van afegir-hi una missa de campanya en memòria de los Caídos por Dios y por España; la col·locació de la primera pedra del monument als mártires i héroes, la inauguració d’una làpida en memòria del jugador de futbol Jacint Oliver,199 assassinat pels rojos, així com una altra làpida que batejava la plaça de l’Ajuntament com a Plaza del Generalísimo; la benedicció dels locals d’Auxilio Social (a l’immoble confiscat de l’Ateneu); una desfilada militar amb bandera, banda i música pels carrers del poble i un acte d’afirmació i orientació sindical en la línia de proselitisme que promovia en el programa de Fires d’aquell any Josep Maria Cuscó i Esteva en qualitat de cap de la Casa Sindical Local, que explicava “la obra nacionalsindicalista realizada en las regiones en las cuales ha cabido la suerte de estar desde la fecha del Glorioso Alzamiento, bajo la égida del Invicto Caudillo”,

196 No era romà, en absolut. S’havia construït a partir del 1765 en substitució d’un que s’havia malmès. No és que s’ho vagin inventar els franquistes, perquè ja en el Pòrtic del programa de Fires de 1932 s’afirmava: “L’acurat artista Llorenç Brunet [...] ens reprodueix el pont romà del cap d’avall de la vila, el pont romà que lentament i a desgrat de tots els que senten afecte a les coses velles, es va enterrant perquè no quedin ressavis del que fou la via Romana i que en segles següents portà el nom de camí ral o de la cort, amb el qual avui encara se’l nomena. Quants records no deu servar aquest camí que sortint de Roma entrava a Ibèria per Girona i seguint la ruta que passa per Martorell, per sota Subirats i posant els peus a la nostra Vila, corria cap a l’Arc de Berà per entrar a Tarragona i pit avant terres enllà”. El primer Ajun-tament democràtic després de la Dictadura franquista —ignorant aleshores la història real del pont i assumint la tradició oral i escrita— va batejar la plaça adjunta com la del Pont Romà.

197 L’autor es referia que durant els dos anys anteriors al temple s’hi havia establert la Cooperativa Confe-deral de Consum.

198 Es referia l’autor al pont presumptament romà del cap d’avall de la vila, sobre el torrent de la Canaleta.

199 Jacint Oliver i Garriga, de cal Calixtus.

883


en què destaca “la ordenación del trabajo en el Nuevo Estado y su protección al trabajador”. Segons aquesta ordenació, “el Estado regula desde ahora las bases del trabajo y asume esta función para cortar abusos patronales y acallar exigencias indebidas de los obreros, encuandrándoles en un mismo sindicato”. L’article feia una crítica “a todos los que producimos para que en torno a este gran árbol simbólico del trabajo, representado por la CNS200 [...] nos juramentemos a fin de intensificar la producción, perfeccionarla, aunar esfuerzos y, juntos, formar la patria que todos anhelamos, que sea orgullo para nosotros, dote para nuestros hijos y espejo para aquellos que hasta ahora nos han mirado con indiferencia. Por la Patria, el Pan y la Victoria, Saludo a Franco ¡Arriba España!”

Els anuncis publicitaris del programa de Fires seguien essent un reflex de la vida comercial i industrial del municipi. En aquell 1939 els anunciants van ser els xampanyistes Freixenet, Rigol, Santacana Roig, Mestres, Miró, Calixtus, Noya, Santet i Calet; les orquestres Els Escolans i La Principal;201 les fàbriques de gasoses i sifons de Pere Raventós i Vídua de Pere Ferrer; les sastreries de Fidel Casanovas, Las Novedades i Domènech; les ferreteries de Ramon Amat i Joan Barquet; els tallers mecànics auxiliars de la indústria del xampany i de reparacions de maquinària agrícola i de vehicles de Pelegrí Forns, Bosch, Joan Cuñat, Francisco Sàbat i E. Lloret; les farmàcies Viader i Guardiola; els corredors d’assegurances de la Mútua de Seguros del Panadés i Seguros Generales; les cansaladeries Vídua de J. Bonamusa i cal Miqueló; les pastisseries Cal Fonso, Rosell, Carafí i Benet; els carbons a domicili de J. Solà i Isidre Valls; els cafès Novelty i Noya; les merceries de ca la Mercè i de Ramon Vilalta; els vins, moscatells i misteles de Joan Baqués i Ramon Saumell; els ferrers Vídua i Fill d’Emili Castells i Pau Domingo; la fàbrica de mosaics Solà; la fusteria d’Adjutori Forns i la fàbrica de xocolata Simón; el Banco de Vizcaya; els transportistes i recaders Vda. Riba, Pere Mestres i Sebastià Lèsera; el contractista d’obres Joan Moliner; el constructor de carruatges Daniel Nadal; cal Ton de la Fonda; l’estudi de fotografia Napoleón; els comestibles de Joan Esteve; els menjars de cal Delmas; la llet pura de vaca de Joan Roig i Esteve; les pastes alimentàries de la casa Raspall, que també proveïa de conills de cria; l’esparteria i taller d’escombres d’Armengol Sibill i Noguera; la perruqueria per a senyores Canalets i el barber Pere Canals. La casa de xampany Carbó s’havia inventat oportunament la marca Nacional, en al·lusió al bàndol vencedor, i en

200 Sigles de Central Nacional Sindicalista, l’organització sindical del franquisme.

201 Sense el seu director, Napoleó Montagut, que estava a la presó.

884


el seu anunci publicitari saludava “las dignísimas autoridades y Jerarquías de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS y población en general, deseando que las fiestas de esta Villa que se celebran en el Año de la Victoria sean el cálido exponente de la grandeza espiritual de un pueblo que sabe agradecer al Caudillo cuanto hizo por devolver la tradicional paz hogareña y la prosperidad industrial de justo renombre”. No és que tots aquests negocis combreguessin amb el règim, però la vida continuava i calia tornar a emplenar els calaixos.

* * *

El darrer capítol del drama de la repressió local immediatament després de la Guerra Civil es va esdevenir el dilluns 25 d’abril de 1949, deu anys i tres mesos després que les tropes franquistes haguessin ocupat el municipi. Des d’aquesta data del 22 de gener de 1939, el regidor republicà Antoni Lloret i Miquel havia estat amagat a l’interior del país, tant a casa seva del carrer de Cavallers com en una masia del Torrent Fondo de Sant Llorenç d’Hortons. El diumenge 24 d’abril al matí va sortir del seu amagatall i es va presentar a primera hora a les autoritats del poble, que el van lliurar a la Guàrdia Civil, la qual el va traslladar a la tarda al Jutjat Militar de Guàrdia de la Capitania General de la 4a Regió Militar, situat a les Rambles de Barcelona,202 on l’endemà, dilluns 25 d’abril, a dos quarts de deu del matí, va aparèixer mort a la cel·la on l’havien empresonat la vigília. Els documents inèdits que es transcriuen a continuació —que ningú havia localitzat fins que els vaig identificar el juliol de 2015— formen part del procediment que el jutge instructor del citat jutjat militar de guàrdia, el comandant d’Artilleria Manuel Risco Bernal, i els seus dos secretaris, el soldat d’automòbils Ramon Servil Cortay i el sotsoficial d’Infanteria Manuel Bautista Torregrasa, van instruir a partir del mateix diumenge 24 d’abril.203 L’expedient que es conserva a l’arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero del Govern Militar de Barcelona porta el número 68447. El document que obre el citat expedient és l’ofici que l’alcalde Joan Miró i Galofré va enviar al Jutge de Guàrdia del Jutjat Especial Militar Permanent de la Capitania General de la 4a Regió, en què exposava:

202 Concretament a l’immoble de la rambla de Santa Mònica, 10, que abans de la guerra havia estat la seu del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) i que actualment ocupa el sindicat UGT.

203 Procediment contra Antoni Lloret i Miquel. Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero de Barcelona.

885


Que uno de los elementos marxistas más destacados de esta localidad, antes y durante el Glorioso Movimiento Nacional, fue el vecino Antonio Lloret Miquel. Como concejal del Ayuntamiento fue de los principales dirigentes de la revolución de octubre de 1934, procediendo a la detención y encarcelamiento de personas de derechas, entre ellas, venerables ancianos.

Después de las elecciones del 16 de febrero de 1936, reintegrado en el cargo de Concejal del Ayuntamiento, contribuyó a la supresión de la enseñanza religiosa y manifestación del culto católico, siendo entusiasta propagador de las ideas marxistas y del desorden.

A la iniciación del Glorioso Movimiento Nacional formó parte, simultáneamente con el cargo de Teniente de Alcalde [y] del Comité Rojo, distinguiéndose como de los más influyentes en dicho Comité, permaneciendo en el mismo hasta la liberación de la Villa. Dentro del Comité rojo fue uno de los principales organizadores de las milicias marxistas encargadas de realizar los asesinatos y otros actos criminales, haciendo registros personal-mente en domicilios de personas de derechas.

Es uno de los responsables de los asesinatos, numerosos saqueos, asaltos, incautaciones, persecuciones, encarcelamientos y otros desmanes. Las personas asesinadas durante su actuación en el Comité rojo fueron las siguientes [aquí s’hi inclou la coneguda llista de les 24 víctimes mortals sadurninenques]. Por el testimonio de gran número de vecinos es público y notorio en esta localidad que uno de los principales responsables de tales hechos es el detenido Antonio Lloret Miquel.

Al aproximarse las Victoriosas Fuerzas del Ejército Nacional huyó de esta Villa con otros rojos del pueblo, habiendo permanecido ausente y oculto hasta la fecha que ha comparecido a esta población. Su presencia en esta Villa ha producido indignación general y gran número de personas perjudicadas y familiares de los asesinados por la horda roja, han comparecido ante esta Alcaldía clamando se haga justicia. Es cuanto tengo el honor de denunciar a VS con entrega del detenido a la Fuerza Pública. Dios guarde a VS muchos años. San Sadurní de Noya. 24 de abril de 1949.

El segon document és una diligència signada pel mateix alcalde: “San Sadurní de Noya, 24 de abril de 1949, a las 18 horas, cuarenta y cinco minutos se hace entrega del escrito-denuncia y del detenido Antonio Lloret Miquel al Sr. Comandante del Puesto204 de la Guardia Civil de esta Villa, para su conducción al Juzgado Militar, firmando en correspondiente recibo que certifico.” Segueix en l’expedient la declaració d’Antoni Lloret davant el jutge de guàrdia:

Preguntado por qué motivo ha sido detenido: que no ha sido detenido sino que se ha presentado voluntariamente. Qué motivos tenía para presentarse: que se presentó al cabo de diez años de la terminación de la Guerra Civil, después de haber estado escondido todo este tiempo en su casa como consecuencia de la cobardía suya

204 La caserna de la Guàrdia Civil local estava situada al carrer de Sant Antoni, en un immoble que ja no existeix, a menys de 50 metres de la Casa de la Vila.

886


al no querer presentarse ante las autoridades por haber sido, durante el período rojo, componente del Ayuntamiento, haciendo constar que en el cargo de Tercer Teniente de Alcalde estuvo durante medio año aproximadamente, o sea hasta que pasaron a formar parte de los Ayuntamientos los componentes de los partidos políticos nombrados por la Generalidad de Cataluña, y por el motivo de haberse enterado de que la pena que se le impuso en el Juzgado Especial de Responsabilidades Políticas estando el que declara en rebeldía, había quedado sin condena y presentándose para quedar a disposición de las autoridades. Cómo se enteró de la resolución que hace constar anteriorment: dice que se enteró cuando su hijo le trajo un documento que así lo decía, y cuyo documento está en poder del Cabo de la Guardia Civil igual que una cédula del año 1939 y una tarjeta de su abogado. Si formó parte del Comité rojo de San Sadurní de Noya: dice que no. Si fue uno de los organizadores de las milicias marxistas, participando en los registros domiciliarios y asesinatos de los veinticuatro mártires de aquella localidad: que no participó en ninguno de ellos. Preguntado si conocía a los señores que fueron asesinados en el pueblo, y si con alguno tenía enemistad consecuente de la política o el negocio, dice que conocía a algunos, no teniendo enemistad con ninguno de ellos, por ningún motivo.

Cite nombres de testigos que puedan deponer en su favor y que conozcan su actuación directa en el período rojo, dice que por conocer sus buenas acciones cuando la época roja, tiene que citar a D. Saturnino Olivé Torelló, vecino de San Sadurní, a D. Salvador Rovira, a la esposa de Andrés Hernández, hoy fallecido, y a Doña Eulalia Montardit,205 queriendo hacer constar que al primero facilitó la huida de sus primos llamados Fontanals,206 los cuales, desgraciadamente, fueron después asesinados; al segundo y esposo de la tercera, les facilitó asimismo la huida acompañando personalmente a D. Andrés Hernández hasta esta plaza [Barcelona] y cuyo señor falleció en el mes de septiembre del pasado año por lo que cita a su esposa; y en cuanto a la última es prima del asesinado D. Jacinto Oliver, la cual suplicó al que declara, se enterara qué habia de cierto en la detención de su primo, presentándose el declarante al Comité, dónde le dijeron que no había ningún detenido, enterándose posteriormente que había sido asesinado, logrando un permiso para un coche en el que fueron a reconocer el cadáver, asimismo manifiesta que a este reconocimiento acompañó a la Sra. Santacana (habiendo dicho anteriormente Montardit por ser este el motivo de la casa) la esposa del declarante.

Y encontrándose en este estado la presente declaración el señor Juez, vista la nerviosidad de que está poseído el declarante, suspendió esta declaración, hasta tanto no se reponga, continuándose en el momento oportuno, negándose a firmar por el motivo expuesto el que declara y haciéndolo como testigo el Guardia de Servicio Pascual García Ferrer, junto con SS y presente secretario doy fe.

Hi ha quatre signatures, però no la d’Antoni Lloret. El següent document ja porta data de l’endemà, 25 d’abril: “Don Daniel Oter del Campo, Capitán médico

205 De cal Montardit.

206 Els germans xampanyistes Ramon i Pere Fontanals i Torelló.

887


del Cuerpo de Sanidad Militar con destino en el Regimiento de Infantería Mixto Ultonia número 59, certifica: La defunción de Antonio Lloret Miquel de unos 50 años de edad, ocurrida en el calabozo de Juzgados Militares en el día 25 de abril de 1949, a las nueve y media horas aproximadamente por shock hemorrágico a consecuencia de heridas cortantes paralelas en región palmar antebrazo izquierdo, extremo distal que interesa piel, y profundizan a vasos originando hemorragia externa. Y para que conste y a efectos oportunos y por orden de la Jefatura de Sanidad Militar a instrucción del Sr. Juez Militar del Eventual número 4 en funciones de Guardia, se expide esta certificación en la Plaza de Barcelona, a 25 de abril de 1949.”

Les declaracions dels tres agents de la Policia Militar de servei en els jutjats militars que en aquelles darreres hores s’havien encarregat de la custòdia d’Antoni Lloret van ser molt semblants. Pascual García Ferrer, de 27 anys, casat i natural de Sigra (Terol), preguntat per si quan Antoni Lloret va ser empresonat a la cel·la després de suspendre’s la seva declaració, va observar alguna anormalitat en la conducta del detingut, va respondre:

Dice que al ser entregado por la Guardia Civil el detenido Antonio Lloret Miquel como tiene ordenado, le cacheó debidamente sin encontrarle arma alguna, dejando en su poder los efectos personales como son tabaco, los lentes de leer (ópticos) y los contra el sol, no habiendo notado anormalidad alguna durante la noche hasta las nueve de la mañana que efectuaron el relevo de servicio, dejándole hasta aquel momento normal, ni observar tampoco signo alguno que demostrara desequilibrio nervioso o mental.

Si en su conversación con el detenido le manifestó el mismo que tenía intención de suicidarse o algo parecido, dice que no le dijo absolutament nada de esto, agregando que casi no hablaron como no fuera para darle las buenas noches.

Si tiene algo más que decir, dice que quiere hacer constar que por haber presenciado la declaración, y por el estado que se hallaba de nerviosismo el individuo citado, estrechó la vigilancia, pero sin haber observado como tiene declarado anormalidad alguna hasta su relevo del servicio. Y no teniendo más que decir se firma.

Segueix la signatura de Pascual García Ferrer. L’agent de la Policia Militar Ciriaco Catalinas Maroto, de 27 anys, solter, natural de Madrid, va declarar:

Como tuvo conocimiento de las heridas que se produjeron en la muñeca izquierda del detenido en los calabozos de estos Juzgados Antonio Lloret Miquel, dice que al relevar el servicio a las nueve de la mañana le dijo el Guardia saliente que tenía a su cargo un detenido recluído en los calabozos de los Juzgados Militares, no habiendo notado en el mismo anormalidad alguna, por lo que dejó continuara en la misma situación hasta que por el Juzgado fuera reclamado para prestar declaración, avisándole su compañero

888


de servicio don Antonio Espinete González que en el transcurso de la última inspección de vigilancia se encontró con el detenido echado a lo largo del banco existente en dicho calabozo, por lo que han penetrado en el mismo, pudiendo observar que tenia una herida en el brazo izquierdo a la altura de la muñeca, por lo que seguidamente han avisado al Teniente de la Farmacia Militar sito en el mismo edificio para ver de prestar el correspondiente auxilio al herido y cuyo Teniente notificó que había fallecido ya, avisando al mismo tiempo que a la Farmacia a este Juzgado al objeto de notificar el hecho.

Si durante alguna de las inspecciones observó alguna anormalidad en la conducta del detenido: dice que no observó ninguna en absoluto, viéndole normal en su estado, lo que también han podido observar las mujeres encargadas de la limpieza a las cuales asimismo acompañó en su servicio, no habiéndose acercado al detenido, ni por las inmediaciones del calabozo, persona alguna como no fueran sus compañeros del servicio.

Si tiene algo más que decir, dice que no.

Al final de la declaració hi ha la signatura de Ciriaco Catalinas Maroto. El tercer agent de la Policia Militar de guàrdia, Antonio Espinete González, de 25 anys, casat i natural de Madrid, quan va ser preguntat sobrre com havia tingut coneixement del fet ocorregut al matí del 25 d’abril, va explicar: “A las nueve de la mañana del día de la fecha, efectuó el relevo del servicio habiéndole enterado la Guardia saliente que tenían a su cargo un detenido recluído en el calabozo de estos Juzgados, por lo que, junto con sus compañeros de servicio, inspeccionaron el citado detenido no notando nada anormal en su conducta y actuación y en el transcurso de una de las inspecciones ha visto que estaba echado a lo largo del banco existente en dicho calabozo, por lo que le invitó a levantarse y al ver que no contestaba dió una voz a su compañero D. Ciriaco Catalinas Maroto, con el cual entró en el calabozo viendo que tenía una herida en la muñeca izquierda, por lo que avisaron inmediatamente a la Farmacia Militar existente en el mismo edificio, para ver de prestar los debidos auxilios.” També en aquest cas l’agent Antonio Espinete González va signar la seva declaració.

Seguint estrictament amb els documents que conté l’expedient de la detenció d’Antoni Lloret, apareix un inventari dels seus efectes personals realitzat després de la seva mort: “En la plaza de Barcelona a 25 de Abril de 1949. Registradas que fueron las ropas del cadáver del anotado al margen, se encontraron los siguientes efectos: en un pañuelo de hierba se encontraba una bufanda marrón claro, tres pañuelos de bolsillo, un pantalón gris, una cazadora y seis cajetillas de tabaco. En la ropa que llevaba que consistía en traje compuesto de americana y pantalón de una tonalidad gris, un pullover del mismo color gris, una camisa azul celeste y corbata con topos, zapatos negros y calcetines grises, encontrando en sus

889


bolsillos unas gafas ópticas con estuche, otras contra el sol partidas por la mitad y un cristal roto y en pedazos, una cartera vacía, tres pañuelos de bolsillo, media cajetilla de tabaco, un billetero conteniendo treinta y dos pesetas con noventa céntimos y fotografías y dos libritos de papel de fumar marca Jaramago. El numerario era moneda española en curso, constando de un billete de 25 pesetas Serie B, número 2087172, otro de cinco pesetas, Serie E, número 7006785, y dos de a peseta, Serie A, número 7198051, y Serie G, número 1370453 respectivamente, y los noventa y cinco céntimos en calderilla. Todo lo que por orden del señor Juez queda depositado en el Juzgado Militar de lo que yo Secretario doy fe. Eugenio [cognom illegible].”

Un altre document interessant és la declaració del mateix 25 d’abril del tinent practicant Ángel Custa Donat, de 53 anys, casat i nascut a Martos (Jaén): “Preguntado si en el día de la fecha ha auxiliado al detenido Antonio Lloret Miquel que se encontraba en los calabozos de este Juzgado, manifiesta que sobre las nueve y media del día de la fecha fue requerido por uno de los guardias que hacen servicio en los edificios de estos Juzgados, se personó con el propósito de auxiliar al individuo de referencia, observando que dicho individuo se hallaba tumbado sobre el banco en posición de cubito supino, que su cuerpo estaba caliente, que en las arterias cubital y radial derechas así como en las temporales no se apreciaban los latidos cardíacos, que la reacción corneo-palpebral y la reacción del iris estaban abolidas, de lo que se deduce que el individuo en cuestión presentaba un estado de muerte aparente, no pudiendo afirmarlo por el poco tiempo transcurrrido y no presentar por tanto ningún signo de muerte real. Así fue, manifestando al Sr. Juez Instructor de Guardia presente en aquel momento.”

La declaració de l’advocat d’Antoni Lloret, Josep Maria Pareja i Sacañas, de 49 anys, natural i resident a la Rambla de Catalunya, 87, de Barcelona, feta el dimarts 26 d’abril, conté nous elements:

Preguntado convenientemente manifiesta que el sábado por la noche207 recibió en su despacho la visita de Antonio Lloret Miquel al que había citado para que le facilitara datos para formular una declaración jurada que debía ser elevada a Madrid para pedir que se le incluyera en los beneficios de la amnistía y facilidades que se conceden a los exiliados políticos que regresan a España desde el extranjero, con cuyo caso presentaba su situación cierta similitud, pues aunque no había salido de España, había permanecido oculto desde el año 1939 temeroso de las consecuencias de un expediente de responsabilidades políticas

207 El dia 23 d’abril.

890


en que se había dictado, en su rebeldía, sentencia condenatoria a 10 años de relegación;208 que contra el reiterado e inexistente criterio del declarante se empeñó el señor Lloret en presentarse el día siguiente domingo, a primera hora, a las autoridades del pueblo de San Sadurní de Noya, dónde había tenido su residencia y de cuyo Ayuntamiento era concejal en julio de 1936, motivo por el que se le había seguido el expresado expediente de responsabilidades políticas; que de las manifestaciones del señor Lloret y de referencias fidedignas tiene la impresión el declarante de que no era responsable de ningún crimen ni delito común, por lo que no duda de que la responsabilidad en que por cualquier otro concepto pudiera estar comprendido, se hubiesen declarado comprendida en los indultos concedidos por el Gobierno y así lo hubiera declarado sin duda la Junta constituída en Madrid para la depuración de responsabilidades; que, de modo extraño, el señor Lloret no hizo ningún caso de los consejos del declarante para que ante todo se formulase su declaración jurada relativa a su actuación en período rojo y demorase su presentación hasta después de tramitada la misma, dando claramente la impresión que se hallaba poseído de una idea fija y perturbadora, efecto tal vez de la depresión de ánimo que el hallarse oculto durante tantos años le había causado; que al saber el día de ayer por la esposa del señor Lloret que éste había sido detenido al efectuar su presentación en la Alcaldía de San Sadurní de Noya y que había sido conducido ante este Juzgado, la acompañó para interesarse por la situación del detenido, enterándose entonces que había puesto fin a su vida, cosa solo racionalmente explicable por los efectos de la perturbación que ya la había parecido notar en la entrevista que tuvo con él el sábado por la noche.

Preguntado sobre su impresión respecto a la responsabilidad criminal que pudiera pesar sobre el señor Lloret, manifiesta que no cree pudiese ser otra que la de responsabilidades políticas y por su actuación como concejal, sin haber tenido participación alguna directa ni indirecta en crímenes y delitos comunes, confirmándole en tal impresión las mismas manifestaciones de personas que han depuesto como testigos de acucasión en el expediente de responsabilidades políticas.

Preguntado sobre la posibilidad de su ocultación durante tan largo tiempo en su mismo domiclio de San Sadurní de Noya, manifiesta que si ello fue así no se explica pudiendo ello pasar desapercibido al conocimiento de las autoridades locales dado el gran número de años.

A aquesta documentació oficial inqüestionable des del punt de vista històric (altra cosa diferent és si ens la creiem fil per randa sense qüestionar-la), caldria afegir-hi dos testimonis de primera fila que ens podrien ajudar a entendre què és el que realment podria haver succeït: el de l’esposa d’Antoni Lloret i Miquel, Ramona Bertran i Masanell, i el d’un falangista local que es va afegir al seguici que

208 Es referia concretament a la sentència del Tribunal Regional de Responsabilidades Políticas, de data 30 d’agost de 1941, en la qual, a més de la pena dels 10 anys, se li va imposar a Lloret un embargament i mesures de seguretat sobre els seus béns. Aquest embargament, però, havia estat aixecat el 27 de no-vembre de 1944 i l’1 de febrer de 1947 es va deixar sense efecte la condemna imposada.

891


va portar Lloret a Barcelona. Segons la versió de Ramona Bertran —que és la que van explicar i mantenir sempre els dos fills del matrimoni, Antònia i Antoni—, una setmana abans dels fets del 24 d’abril, ella personalment havia mantingut converses amb el rector de la parròquia, mossèn Lluís Maria Vidal i Bosch, per encàrrec del seu marit, perquè fes de mediador amb l’alcalde Joan Miró i Galofré. La proposta era que tota vegada que Antoni Lloret no havia comès cap delicte pel qual se li poguessin demanar responsabilitats criminals durant la Guerra Civil, estava disposat a sortir del seu amagatall i presentar-se personalment a les autoritats, amb la garantia que només se li aplicarien eventuals responsabilitats polítiques, les quals, a la vegada, podrien quedar anul·lades per una amnistia en curs. Sembla que l’alcalde Miró, coneixedor que efectivament a Lloret no se li podien atribuir actes criminals, va acceptar en principi el tracte, manifestant que, per garantir l’èxit de l’operació, millor que Lloret es presentés a la Casa de la Vila i no a la Guàrdia Civil, el dia i l’hora pactats prèviament.

Quan el diumenge 24 d’abril al matí, va córrer la veu que Lloret s’havia presentat a l’Ajuntament —com explica el mateix alcalde en l’ofici que va redactar en aquells moments, “su presencia en esta Villa ha producido indignación general y gran número de personas perjudicadas y familiares de los asesinados por la horda roja han comparecido ante esta Alcaldía clamando se haga justicia”—, Miró s’hauria vist superat pels esdeveniments, pels familiars i pels falangistes que s’havien reunit a corre-cuita a la Casa de la Vila, on van insultar, escridassar, amenaçar i colpejar amb un bastó Antoni Lloret. Va ser en aquell context que Miró va signar el citat document amb les duríssimes acusacions, totalment desmesurades i inexactes, traint així el compromís que havia establert amb el rector de la parròquia i amb l’esposa del detingut. Quan, ja a la caserna de la Guàrdia Civil, Lloret va conèixer el contingut de l’ofici de l’alcalde Joan Miró, es devia adonar que la situació havia donat un gir imprevist.

Durant el trajecte en taxi que el va portar a Barcelona escortat per una parella de guàrdies civils i un falangista local,209 segons la versió d’aquest, en arribar al pont del Lledoner, Lloret va demanar que s’aturessin perquè tenia ganes d’orinar. Aprofitant una distracció dels vigilants, va intentar llançar-se daltabaix del viaducte, essent neutralitzat ràpidament i introduït de nou, emmanillat, a l’interior del vehicle. Tot plegat —que el lloc escollit fos exactament el sinistre pont del Lledoner, i que el cotxe s’hagués aturat no en un revolt discret, sinó

209 Santiago Valldeperas i Varias.

892


precisament al bell mig del viaducte on era possible l’intent de suïcidi— estén una ombra de dubte sobre el relat del falangista que aquell dia l’acompanyava. Vés a saber.

La versió del suïcidi és la que va circular immediatament per Sant Sadurní a partir del mateix dilluns 25 d’abril, però aviat la suspicàcia, la desconfiança i la incredulitat populars van posar en circulació la versió alternativa que hauria pogut ser assassinat. Suïcidi o execució, aquest era el dilema que la paperassa oficial desmentia categòricament, afirmant que s’havia tret la vida. Durant quaranta anys aquest autor va intentar infructuosament localitzar l’informe de l’autòpsia de Lloret (suposant que efectivament se l’hi hagués practicat). Un dels arxius consultats, el 2003, va ser el de l’Hospital Clínic de Barcelona, que és on la família en va poder veure finalment el cadàver. El director del centre, al qual vaig recórrer en darrera instància, em va assegurar que els documents i historials mèdics d’aquella època s’havien destruït feia temps arran d’unes obres de reforma.

Però sortosament, entre la documentació relativa a la mort d’Antoni Lloret localitzada finalment a l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero de Barcelona, s’hi troba l’informe de la seva autòpsia. L’hi van practicar, efectivament, al dipòsit de cadàvers de l’Hospital Clínic de Barcelona, el dimarts 26 d’abril, els capitans metges Jesús Martínez Abril i Luis Díaz Gil, i conté de forma molt detallada els comentaris i observacions tant de l’aspecte exterior del cadàver, com de l’interior de les seves cavitats craniana, toràcica i abdominal. En el darrer paràgraf s’afirma, sobre la causa de la seva mort: “Por todo lo expuesto, fue una muerte súbita, tal vez por una causa emocional intensa, ya que el citado individuo debía ser hipertenso, ya que la herida del antebrazo Izquierdo, que presentaba al parecer un intendo de suicidio, no justifica la causa al parecer aparente de muerte por hemorragia externa, ya que no tiene seccionado ningún vaso importante, creyendo que la sangre que pudo perder a juzgar por lo que en la autopsia se ha encontrado debió ser muy pequeña y no puede justificar la muerte. Que la muerte fue una muerta súbita por insuficiencia cardíaca.”

Intentant trobar una explicació versemblant de tot plegat a partir dels documents oficials i dels testimonis orals disponibles (convenint prèviament que uns i altres podrien no ajustar-se exactament a la realitat), es podria suposar que l’estat emocional de Lloret, després de 10 anys i tres mesos de romandre amagat, devia estar força alterat. Era del tot conscient que la seva família ho estava passant malament, entre d’altres raons, per la incertesa i l’angoixa de la situació i perquè no podien comptar amb els ingressos econòmics derivats de la seva professió

893


de sastre. Tant el seu advocat —que el dissabte 23 d’abril ja va detectar que feia “claramente la impresión que se hallaba poseído de una idea fija y perturbadora, efecto tal vez de la depresión de ánimo que el hallarse oculto durante tantos años le había causado”— com el jutge militar de guàrdia que l’interrogà per primera vegada el diumenge 24 —i que es va veure obligat a aturar la sessió quan s’adonà del nerviosisme del detingut— ho van manifestar clarament en els documents transcrits.

Antoni Lloret, que ja devia estar anímicament tocat, en poques hores s’havia hagut d’enfrontar a una sèrie de situacions adverses encadenades. La primera, quan el seu advocat pretengué convèncer-lo que canviés de criteri sobre la seva decisió de presentar-se voluntàriament l’endemà a les autoritats locals, fins que es resolgués la petició d’amnistia; la segona quan, a través del rector de la parròquia, se li recomanà exactament el mateix, atesa la virulència contra ell que l’alcalde havia detectat entre els falangistes locals; la tercera, quan es va veure a la Casa de la Vila sol i rodejat de franquistes furibunds i familiars d’assassinats el 1936 que l’escridassaven, l’insultaven, l’amenaçaven i el colpejaven; i la quarta quan s’assabentà de l’ofici del mateix alcalde en el qual l’acusava injustament de ser “uno de los responsables de los asesinatos, numerosos saqueos, asaltos, incautaciones, persecuciones, encarcelamientos y otros desmanes”.

Lloret estava confiat que, des de l’1 de febrer de 1947, la pena que el Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques li havia imposat el 30 d’agost de 1941 havia quedat sense efecte, i aquest informe de l’alcalde, que capgirava la situació jurídica, equivalia de fet a una sentència de mort. Hi ha un cinquè moment clau per fer-se una idea de la pressió creixent sobre el detingut, que és el de l’incident, en el cas que fos real, al pont del Lledoner, quan, segons la versió del falangista que l’escortava, intentà llançar-se daltabaix del viaducte. Finalment, ja al Jutjat Militar de Barcelona, quan va ser interrogat, se li va tornar a fer evident que les preguntes giraven entorn dels 24 assassinats de sadurninencs durant la Guerra Civil, amb els quals ell tenia l’absoluta convicció de no haver tingut res a veure.210 Arribat en aquest punt, la nit del diumenge 24 d’abril, sol a la cel·la d’una presó inhòspita, sense haver pogut disposar de la companyia i assessorament del seu advocat, podria haver intentat obrir-se les venes... sense aconseguir-ho. La sang vessada, poca o molta, podria haver estat el darrer impacte emocional previ a la mort. En l’informe de l’autòpsia,

210 El seu nom no apareix com a autor de cap assassinat en cap dels sumaris dels consells de guerra que es van celebrar contra els sadurninencs que van ser condemnats després de la Guerra Civil. Ni hi és acusat ni hi ha cap testimoni que l’inculpi.

894


però, hi ha una frase que crida l’atenció a qualsevol inexpert en aquestes qüestions: “Por todo lo expuesto, fue una muerte súbita [per insuficiència cardíaca], tal vez por una causa emocional intensa, ya que el citado individuo debía ser hipertenso”. Una suposició d’aquesta naturalesa relativa a si Lloret era o no era hipertens sembla una llicència gratuïta, o si més no qüestionable, en un informe d’autòpsia rigorós. Per la mateixa regla de tres els dos forenses haurien pogut escriure-hi que la víctima havia estat sotmesa a un estrès i a una pressió tan insuportable que cap ésser humà l’hauria pogut afrontar. Però no, tot i reconeixent la possibilitat d’una causa emocional intensa, van endossar la responsabilitat al mort per tractar-se —suposadament, tot sigui dit— d’una persona hipertensa. Intentant una síntesi, podríem convenir (insisteixo una altra vegada, donant per vàlids els documents i els testimonis) que la mort de Lloret a causa d’insuficiència cardíaca va ser provocada per la tensió davant el cúmul d’adversitats a què es va haver d’afrontar el dissabte 23, el diumenge 24 i la matinada del dilluns 25 d’abril de 1949.

Hi ha com a mínim deu preguntes pertinents que a aquestes alçades és molt difícil que algú respongui: 1. ¿Durant la seva estada a la caserna de la Guàrdia Civil, va ser objecte d’alguna agressió, com efectivament ja havia succeït a l’Ajuntament? 2. ¿Què va passar realment al pont del Lledoner? 3. Si allí tot va succeir com va explicar el falangista Santiago Valldeperas, ¿per què els dos guàrdies civils no en van informar oportunament, en arribar, a les autoritats judicials militars que es van fer càrrec del detingut? 4. ¿En quines condicions físiques i psíquiques va arribar Lloret als jutjats militars de Barcelona després del viatge des de Sant Sadurní? 5. ¿L’interrogatori en aquests jutjats va ser pacífic o se li va aplicar alguna mena de violència? 6. ¿Per què el jutge el va interrogar sense la presència del seu advocat? 7. ¿Com és que quan el jutge es va adonar de “la nerviosidad de que está poseído el declarante“, a més de suspendre immediatament la sessió, no va alertar el metge de guàrdia perquè li facilités un tranquil·litzant? 8. ¿Com és que li van deixar les ulleres de sol a l’interior de la cel·la? ¿Per què les necessitava? 9. ¿Per què es va justificar la mort de Lloret, fins i tot en documents oficials, com un suïcidi?... Finalment la desena pregunta sorgeix arran de la resposta final de la compareixença del seu advocat, en què s’estranya que les autoritats locals desconeguessin que Lloret s’havia passat deu anys i tres mesos amagat a casa seva, al carrer de Cavallers, sense ser descobert. Aquest comentari és del tot pertinent, ja que, segons diverses fonts orals, se suposava que hi estava amagat i es tolerava sense fer-ne escarafalls. ¿Per què, doncs, es va passar de la tolerància

895


a la venjança en qüestió d’hores? Al marge de totes aquestes preguntes, hi ha una qüestió prèvia que ho podria haver condicionat tot: la decisió de lliurar el detingut a un jutjat militar i no a un de civil.

* * *

Aquest darrer drama de la Guerra Civil em devia afectar profundament. Jo tenia tres anys i tres mesos i mig, i recordo com si fos ara que la meva mare va entrar al nostre domicili del carrer de Montserrat, cridant de forma forassenyada:

—Han mort el Lloret, han mort el Lloret, han mort el Lloret!Devia ser el 25 d’abril de 1949 i li atribueixo el record primigeni de la meva vida.

Aquella imatge m’ha acompanyat sempre, i això que, fins bastants anys després, no vaig saber ni qui era el Lloret, ni que al meu poble i al meu país hi havia hagut una República, una terrible Guerra Civil i una tràgica postguerra. Sempre he cregut que aquell dia la meva mare em va transmetre el cuquet de la recerca històrica i de la política. Una raó més, seixanta i tants anys després, per estar-li enormement agraït.

* * *

El poema Aquella lluita fratricida211 de l’autor local Ton Mir i Suriol, tanca aquest capítol de la repressió i també el relat de la Guerra Civil:

Aquell estiu la sang va tenyir de vermellels llavis assedegats de la terra.

Era el juliol; acabada la sega, el corróde pedra batia les espigues de les eres.El meu país estava malalt de vesània.

La prepotència dels privilegiatsque posseïen la terra i els diners;

l’ambició de poder, l’enveja, l’avarícia,la misèria dels oprimits i desvalguts,

l’odi acumulat durant decennis.Llavors, la sinistra dalla de la mort començà

a segar vides recollint una funesta collita.Maleïts els insensats que varen encendre

la fatídica metxa. La foguera encesaofusca el seny i abrusa les ciutats, viles,

211 Aquest llibre de poemes el va editar l’Ajuntament de Sant Sadurní el 2006. Consultar la bibliografia.

896


pobles i els mísers llogarets.Les armes de foc en mans dels embogits

escopiren el plom i la metralla.Començà la macabra dansa de la mort;

ciutadans contra ciutadans, veïns contra veïns,parents contra parents. Abans gent sensata,es cobrien d’ignomínia. I pagaren el tributculpables i innocents, en foren víctimesla flor de la joventut, la plena maduresa

i fins i tot la senectut.Fou l’inici d’una guerra fratricida

que duràs tres anys sembrant cadàversa ciutats i a trinxeres, i arreu la fam,

la misèria, el sofriment i el dol d’orfes i vídues,generant una postguerra llarga i amarga.

Els vencedors es cobraren els fruits de la victòriaamb el preu de la venjança. Per als vençuts,

la humiliació de la derrota, les penes de l’exili,o la llibertat segrestada entre les parets de les presons.

tripa relats carles querolmeu2...de treballadors i d’allí a complir el servei militar obligatori....

Documents