VilanovaTito

VilanovaTitoGarantia d’un model

Bernat Soler

efadós

Tito VilanovaGarantia d’un modelBernat Soler

Primera edició: setembre del 2012

Llibre realitzat amb llicència de Televisió de Catalunya, SA, basat en el reportatge El camí del Tito, del Departament d’Esports de TV3.

© Televisió de Catalunya, SAhttp://www.tv3.cat/botiga

Coordinació de TV3Elena Goixens Muñoz

© Bernat Soler Pla, dels textos© Ricard Torquemada Cid, del pròleg© Jordi Cotrina Vidal, de la fotografia de la coberta© Editorial Efadós, d’aquesta edició

Carrer d’Edison, 3 – Nau A Pol. Ind. Les Torrenteres08754 El Papiol (Barcelona)Telèfon 936 731 212efados@efados.catwww.efados.cat

Coordinació editorialElisabet Martínez Nogareda

Assessorament lingüísticMaria Neus Doncel Saumell

ISBN: 978-84-15232-26-1Dipòsit legal: B-25934-2012Imprès a Catalunya

Tota forma de reproducció, distribució, comunicació públicao transformació d’aquesta obra només pot ser realitzadaamb l’autorització dels seus titulars, salvant l’excepció prevista per la llei. Si necessiteu fotocopiar o escanejaralgun fragment d’aquesta obra, dirigiu-vos a CEDRO(Centre Espanyol de Drets Reprogràfics). www.cedro.org.

Agraïments

A totes les persones que, amb el seu testimoni, orientació o un simple missatge de text, han ajudat a fer més propera la figura de Tito Vilanova: Joaquim Vilanova, Maria Rosa Bayó, Joan Font, Jaume Hugas, Josep Llistosella, Jaume Oli-ver, Carles Rexach, Jaume Torras, Jordi Roura, Lluís Pujol, Jorge d’Alessandro, Santiago Cañizares, Àngel Alonso, Pep Setvalls, Sergi Luis Cruz «Sepu», José Ramírez, Rodolf Sa-val, Marc Valiente, Víctor Vázquez, Domènec Torrent, Car-les Puyol, Xavi Hernández, Víctor Valdés, Andrés Iniesta, Sergi Nogueras, Ricard Torquemada, Ramon Besa, Lluís Pastor i Martí Perarnau.

Als companys de TV3, indispensables per elaborar el pro-grama que ha inspirat aquest llibre: Santi Padró, Òscar Lago, Maria Colomer, Patrici Giménez, Àngel Rufí, Marc Sansa, Joan Cabré, Bernat Miró, Xavier Martín, Lluís Miquel Par-les, Enric Cervantes, Paz Rodríguez, Sebas Guim, Xavi Tor-res, Romà Martínez, Baldo Aboy, Josep Maria Romero, Xavi Comas, Joan Bonjoch, David Anglès, Josep Maria Farràs.

Al Jaume, el Josep, l’Elisabet i tota la gent d’Efadós, per tor-nar a confiar en mi amb l’entusiasme i l’alegria que els ca-racteritzen.

A la Marta, la Bruna i el Bernat, per tot el que em doneu cada dia.

I, finalment, vull agrair a Tito Vilanova el fet de no tancar-me cap porta i, sense estar implicat en l’elaboració del llibre, permetre’m capbussar-me en la seva vida. Endavant, Tito!

9

«En primer lloc, vull donar les gràcies al president, a la Junta Directiva i a la Direcció Esportiva per tri-ar-me i creure que sóc la persona ideal per ser l’en-trenador del primer equip del Barça. Per a mi és un orgull que m’hagin escollit. Em sento amb força i em fa molta il·lusió.

Conec la dificultat, ja que, probablement, mai cap entrenador del Barça no s’ha trobat abans amb una situació com aquesta: entrar després d’una etapa gua-nyadora, i no solament això, sinó després de la més triomfant de tota la història del club. El normal és que t’ofereixin entrenar el Barça quan l’equip ha tin-gut uns mals resultats, no quan es ve d’uns resultats com els que hem tingut, perquè normalment no pas-sa que un entrenador marxi quan està guanyant.

Discurs llegit per Francesc Tito Vilanovael 15 de juny del 2012 amb motiu de la seva

presentació com a entrenador del primer equip del FC Barcelona.

10

A favor hi tinc que és un grup de jugadors que ho han guanyat tot però que tenen ganes de seguir guanyant. Uns jugadors compromesos amb el club i amb ganes de seguir demostrant que són els millors.

Si assumeixo aquest repte, és perquè, amb aquesta manera de jugar i d’entendre el joc, estic tant o més preparat que qualsevol entrenador que vingui de fora. Si un avantatge tinc, és que també he format part d’aquest projecte guanyador, també he format part d’aquest equip que ha guanyat catorze títols.

Per acabar, vull donar les gràcies al Pep, el meu amic, que estimo com si fos un germà, per donar-me l’opor-tunitat de tornar al Barça, de permetre’m treballar al seu costat. Ha estat un aprenentatge diari. Han estat cinc anys de somni. Gràcies, Pep. Gràcies a tots.»

11

Era una habitació petita. Probablement era una de les sales del camp més incòmodes, amb un cert aire de desordre ordenat i una flaire molt característica, però també tenia la gran virtut de ser acollidora. Estava des-tinada a una feina molt ordinària, tot i que ha acabat passant a la història com el símbol d’una personalitat futbolística admirada a tot el món. Quan algú es refe-reix a The Boot Room, pot estar descrivint una simple habitació que es faci servir per guardar botes; si ho fa amb el futbol com a context, s’està referint a l’escenari de traspàs dels plans esportius que van fer gran el Li-verpool a finals dels setanta i principis dels vuitanta.

Com sempre passa en aquests casos, encara que un equip traspassi la porta de la història, cal buscar el seu naixement un parell de dècades abans. El Liverpool va viure un punt d’inflexió a partir del 1959 quan Bill Shankly va ser contractat com a entrenador.

PròlegRicard Torquemada

12

Els «Reds» eren a Segona Divisió des de feia cinc anys i ell no es va conformar a treballar a curt termini per recuperar la màxima categoria, sinó que va intentar posar unes bases que servissin perquè el Liverpool tin-gués una personalitat pròpia i anés creixent en l’àm-bit competitiu. Ho va aconseguir tot: l’ascens el tercer any; reestructurar algunes instal·lacions una mica deteriorades perquè tinguessin més qualitat de tre-ball; prioritzar la passada com a expressió col·lectiva (el passing game) i envoltar-se d’un equip tècnic amb el qual pogués compartir les seves conviccions. Així doncs, es va reunir amb Bob Paisley, algú que conei-xia molt bé els jugadors, les tradicions del club i tenia un ull privilegiat com a detector de talents; amb Joe Fagan, un home de fort caràcter, que tenia un gran poder d’influència en Shankly, fins al punt d’haver estat considerat el seu «favorit» pels seus coneixe-ments tàctics; i amb Reuben Bennett, un amic per-sonal de l’entrenador i la seva família que havia estat un futbolista d’un cert nivell. Després s’hi van afegir Ronnie Moran, el policia dolent, i Roy Evans, que es va convertir en el contrapunt com el policia bo. Fet el grup, faltava trobar un espai per a la seva convivència més enllà del terreny de joc i, d’una manera molt na-tural, va acabar essent The Boot Room.

Era una habitació molt petita plena de botes on tam-

13

bé hi havia cafè, te, cervesa i, segons alguna llegenda urbana, fins i tot whisky. Allà passaven hores parlant de futbol, de l’organització del club, de les bases tàc-tiques d’una idea molt senzilla, de l’estat dels juga-dors, dels plans de futur, de l’orgull de la personalitat que van escollir per al Liverpool; allà van fer créixer un equip que va governar el futbol europeu vint anys més tard. Shankly va ser l’entrenador durant 15 tem-porades i es va retirar després de guanyar la Cup del 1974. Ara bé, el seu impacte va ser més profund des del punt de vista del llegat que va deixar que no pas dels títols que va guanyar. Ell va ser irreverent amb la cultura futbolística britànica, que defensava el futbol directe i el joc físic. Va desafiar les convencions més clàssiques per simplificar aquell esport: «passa la pi-lota a la samarreta vermella que tinguis més a prop» es va convertir en el seu lema i el Liverpool va esde-venir un equip singular en el seu desenvolupament. Malgrat tot, ell va destacar més per la seva capaci-tat com a motivador, la seva habilitat per estimular el jugador, per fer-lo rendir al màxim, i pel seu ta-lent natural per connectar amb l’afició. Ell va ser qui va decidir penjar una placa al túnel de vestidors del camp del Liverpool que digués «This is Anfield» per-què tant els mateixos jugadors com els rivals rebessin un últim missatge abans de trepitjar el camp que els expliqués què es trobarien al final del passadís.

14

Paisley va substituir Shankly a la banqueta durant nou anys més, en què va guanyar tres Copes d’Euro-pa i un Mundial de Clubs. Fagan va venir després i va guanyar una altra Copa d’Europa i va perdre una final en les dues temporades que van completar un cicle més aviat curt abans que The Boot Room també fos productiva des del vessant de formació de nous entrenadors. Aquella família tècnica no solament va allargar una etapa d’èxits, sinó que va pensar en el futur i va ser una escola de tècnics. Kenny Dal-glish i Graeme Souness, grans exjugadors, van ser els alumnes avantatjats que es van afegir als «hereus» Moran i Evans, que també van tenir l’oportunitat de dirigir el Liverpool. L’únic membre de la «família» inicial que mai no va ser entrenador va ser Reuben Bennett, que, en canvi, va ser el membre del quartet inicial que va treballar més anys en el club. La sim-bologia de The Boot Room i tot el que penjava d’ella es van anar perdent fins que Rafa Benítez va con-vertir-la en una habitació on compartia una estona amb l’entrenador rival amb dues copes de vi com a acompanyants després del partit. Curiosament, José Mourinho va ser l’únic tècnic que es va negar a res-pectar aquesta tradició.

Encara que el Liverpool i el Barça no tinguin gaire a veure, el futbol anglès i l’espanyol no s’assemblin gens

15

i la dimensió del futbol al segle xx sigui molt diferent de la del segle xxi, aquest exercici és una invitació a la reflexió. Tant el Liverpool com el Barça tenen un patrimoni futbolístic que és un tresor especial i in-comparable, la qual cosa exigeix una protecció res-ponsable. Guardiola, que curiosament va inspirar-se en The Boot Room per convidar alguns entrenadors rivals a un despatxet del Camp Nou per menjar una mica de pernil i beure vi mentre compartien inquie-tuds futbolístiques, ha tancat la seva etapa i el Barça ha recuperat la memòria de Shankly i Paisley per con-fiar en Tito Vilanova. Ningú no coneix millor que ell què s’ha fet durant aquests anys, en què ha consistit l’evolució del model futbolístic que Cruyff va propo-sar, els perquès de les decisions tàctiques, què necessi-ta l’equip per rendir al màxim nivell, com s’ha cuinat el millor Barça de la història. Ell és l’encarregat de guardar el tresor i mantenir el seu valor. Bernat Soler és l’encarregat de presentar-nos-el. Gràcies, Bernat! Sort, Tito!

17

1. BellcaireEl nen que només xutava la pilota ........................... 22Bon jugador... i culer .................................................. 23

2. La MasiaLa Masia dels golafres ................................................ 28 Un juvenil imparable ................................................. 31El tap del Barça Atlètic .............................................. 34

3. FigueresEl millor Figueres de la història ............................... 40

4. NòmadaL’agredolç salt a Primera Divisió .............................. 46Comença el periple: Badajoz .................................... 51Estranya estada a Mallorca ........................................ 52A Lleida, lesió i gol a Mourinho ............................... 55Dos anys a Elx per recuperar sensacions ................ 59Final de trajecte a la riba del Besòs .......................... 62

Índex

18

5. Futbol baseRetorn al Barça ........................................................... 66Entrenant Messi i companyia ................................... 68Adéu forçat al Barça ................................................... 71La setmana italiana .................................................... 74

6. CatalunyaPalafrugell, primera experiència .............................. 80Del xandall als despatxos .......................................... 82Del xandall als despatxos (2) .................................... 84El descobriment de les noves tecnologies ............... 86

7. Barça BLa gestació d’un tècnic

anomenat Pep Guardiola ...................................... 90La trucada de l’amic Pep ............................................ 93Un màster al grup cinquè de Tercera Divisió ......... 96El primer èxit: l’ascens a Segona B ........................... 99Un Barça en decadència ............................................ 102Càsting d’entrenadors ................................................ 106Un club abocat a la histèria ....................................... 110

8. Primer equipArranca el gran desafiament ..................................... 114Canvi de rutines ......................................................... 116El paper de Tito Vilanova al ‘Pep Team’ .................. 118El laboratori de l’estratègia ........................................ 120La defensa en zona ..................................................... 124Com es prepara un partit .......................................... 125

19

9. L’èxitEl triplet ....................................................................... 130Una decisió controvertida ......................................... 133L’impossible encaix d’Ibra ......................................... 137Arriba Mourinho ....................................................... 139Un any de nervis ......................................................... 145El dit a l’ull .................................................................. 147La malaltia ................................................................... 153

10. ‘Míster’ VilanovaUn adéu anunciat ....................................................... 160Adéu, Pep; hola, Tito ................................................. 163La transició .................................................................. 168Comença una nova etapa .......................................... 172‘Míster’ Vilanova, any 1. ............................................ 178

EpílegUna petita reflexió a tall de conclusió ..................... 186

1. Bellcaire

22

El nen que només xutava la pilota

Aquella paret rebia una pilotada darrere una altra. No hi havia dia que el so de la bimba estavellant-se contra les totxanes del mur no s’escoltés a tot el veï-nat. El fill petit de Joaquim i Maria Rosa es dedicava tothora a perfeccionar el xut. Ara amb la dreta, ara amb l’esquerra. El magatzem del celler dels Vilanova-Bayó era l’escenari preferit d’aquelles interminables sessions de pilota del petit Tito.

Tots l’anomenaven Tito després que el seu germà Jo-sep el bategés d’aquesta manera, ja que era incapaç de pronunciar bé el seu nom de veritat, Francesc. Josep, només un any més gran, és el responsable que des de ben petit al jove Francesc Vilanova i Bayó tothom el conegui per Tito.

Nascut el 17 de setembre del 1968 a Bellcaire d’Em-pordà, Tito havia heretat el cuc pel futbol del seu avi, conegut com en Talla, ja que tenia una gran habi-litat per driblar rivals i això feia que la gent excla-més «mira com retalla!». Anys enrere, l’avi de Tito Vilanova ja s’havia dedicat a ensenyar als joves del poble a llançar faltes des de fora l’àrea, tota una pre-monició de l’especialitat que el seu nét faria cèlebre dècades després.

23

La fal·lera pel futbol feia que tothora es dediqués a xu-tar la pilota. Tito destrossava literalment les sabates i també les pilotes. Un amic del seu pare tenia un co-negut que treballava en una fàbrica de pilotes a l’Ara-gó i, gràcies a això, aconseguia treure-li les bimbes a preu de cost, fet que alleugeria la despesa familiar provocada per la passió del petit Vilanova pel futbol.

Bon jugador... i culer

Tan bon punt va tenir l’edat, Tito va començar a jugar amb l’equip més petit del Bellcaire, una bona escola de futbolistes a la dècada dels anys setanta.

A l’equip de futbol del poble va començar a aprendre els conceptes tàctics i les primeres lliçons de discipli-na, tot i que també hi va haver alguna excepció...

En un partit contra un equip de la comarca en què ju-gava un futbolista molt destacat, Tito va rebre l’ordre del seu entrenador, Joan Font, de marcar estretament aquell jugador que tant brillava a l’equip rival. Da-vant la sorpresa del tècnic, que tenia Tito per un noi obedient i disciplinat, en la primera ocasió que va te-nir, el menut dels Vilanova va agafar la pilota, se’n va anar directe cap a la porteria rival i es va oblidar que

24

la seva missió era vigilar la figura de l’equip adversa-ri. Tito no va acabar bé la jugada i això va permetre que l’altre equip contraataqués gràcies a una acció del destacat jugador i allò gairebé acabés en gol. La situació es va repetir un parell més de vegades. Tito es desentenia de la seva sacrificada tasca i se n’anava directe a fer gol, fet que permetia als adversaris, i es-pecialment al seu petit crac, tenir l’oportunitat de ju-gar sense marcatge. El tècnic del Bellcaire, Joan Font, va decidir acabar amb la comèdia substituint Tito, no sense abans preguntar-li el motiu de la seva reitera-da indisciplina tàctica. Davant l’astorament de l’en-trenador, el petit Vilanova va esgrimir un argument gairebé irrefutable: «és que ma mare m’ha dit que, si marcava un gol, em compraria el xandall del Barça...». La passió culer de Tito havia passat per davant de les necessitats de l’equip. Un petit pecat de joventut, però, que deixava clar que, com tants altres nens de Catalu-nya, el barcelonisme ja corria per les seves venes.

Al Bellcaire, el Tito a poc a poc es va anar fent amb el paper de líder de l’equip. Llançava els penals i les faltes, era el capità i la seva qualitat destacava per da-munt de la resta.

Curiosament, aquesta personalitat forta i de lideratge era exclusiva de l’àmbit futbolístic, ja que, a l’escola,

25

el petit Tito es mostrava més aviat reservat i tímid. Així ho recorda Josep Llistosella, un company d’es-cola i d’equip de futbol que va compartir força ho-res de cotxe amb Tito, ja que, tant per anar a l’escola com per anar a l’entrenament, feien el mateix trajecte i eren els pares respectius qui s’havien d’encarregar de fer de xofers d’aquell parell d’aspirants a figures del futbol.

El caràcter guanyador, però especialment les virtuts tècniques de Tito Vilanova, no van passar desaperce-budes als entesos de la zona. Quan va canviar l’escola de Bellcaire per una de Figueres, també va canviar d’equip i va jugar amb La Salle. Després de jugar-hi un any, va ser reclutat per formar part de les cate-gories inferiors del Figueres. Tito Vilanova estava a punt de deixar Bellcaire d’Empordà per no tornar-hi a viure mai més.