the gooool, the maga the, tier

L’esportiu gratuït 26 d’abril de 2011 barcelona ANY VII, N. 311

WWW.DIARIGOL.CAT

torn

are

m el

10 de gener • bo

n n

ad

al i feliç 2011 •

LA

bA

T

ALLA De m

OD

eL

s p.14/15 •

‘Canguelo’? A per ells!

Des de madrid tornen a faltar al respecte al barcelonisme p. 8/9

madrid: aquesta és la Copa!

goldimarts 26.04.2011� Barça

iu Sergi Pàmies a La Vanguardia que “Los culés entienden las circunstanci-as que los obligan a ser resultadistas”. Estic d’acord. I crec que, davant aquest doble duel europeu davant el Madrid, cal ser més resultadista que mai. L’únic

que interessa, l’única cosa que importa és la victòria. No volem ser tampoc, campions en la derrota. Volem ser campions en la victòria. I ara molt més després del que estem escoltant i llegint des de Madrid. Sembla que després de la conquesta de la Copa del Rei, no hi hagi més equip, més club al món que el ‘realísimo’. Són indignants moltes / moltíssimes coses de les que s’estan dient. Fins i tot he arribat a sentir que aquest Madrid de Mestalla, el que va vèncer el Barça, i el que va golejar el València, recorda al millor Milan d’Arrigo Sacchi.

-“El Madrid tiene potencial para ganar el triplete. De aquí a final de temporada no volverá a perder nin-gún partido”.

Això ho va sentir, el menda, entre altres barbari-tats, en la blanca / blanquíssima ona de Radio Marca que, juntament amb Inda, Alcalá, Roncero, García Caridad i Punto Pelota, entre d’altres, són les grans banderes del madridisme del Reial Florentino Club i antibarcelonistes viscerals, encara que alguns ho intentin dissimular.

Martiri de per vidaS’imaginen, per un moment, que el Madrid eliminés el Barça i conquistés la ‘Décima’? Seria impossible de viure. Seria com per pensar en anar-se’n a un altre país a milers de quilòmetres de la Cibeles. Un ja està, afortunadament, a sis-cents quilòmetres d’aquesta insuportable representació blanca. Però aquesta ve-

La ‘décima’? No, gràcies!

la Crònica

DEl Barça té aquests propers dies l’oportunitat de deixar el Madrid fora de la Champions, evitant així un tsunami mediàtic absolutament insuportable

goldimarts 26.04.2011 �Barça

Deia que no volia sentir parlar de la ‘Séptima’ per tot l’or del món. I ho dic amb coneixement de causa. De molt jove vaig viure com a aficionat, abans de dedicar-me a això d’ajuntar lletres, les cinc europees del Madrid. No importa que fossin en blanc i negre. El dany era el mateix. Però de les cinc, la que més mal va fer va ser la ‘quinta’. Allò va ser asfixiant, perquè ja hi havia televisió i, a més, si et refugiaves en el cinema, et picaven amb el No-Do de Matías Prats amb els càntics del “glorioso Madrid”. Jo aprofitava per anar a comprar pipes, cigar-retes, el que fos, i fins i tot per anar a aquells vàters de vòmit abans que empassar-me les gestes madridistes en la veu de ‘Don Matías’. Perquè era inaguantable. Però inaguantable total. A més sabia que m’anaven a explicar una d’indis, però no la realitat. No m’anaven a dir –na-turalment!– què havia passat a les semifinals, quan el

1

1. El tsunami mediàtic que pot comportar la ‘Décima’ del Madrid fa esgarrifar. 2. El barcelonisme té clar que no s’ha de permetre que Mourinho guanyi un altre cop la Champions. ARXIU

gada, amb Mou a la banqueta, Pepe i Cristiano Ronaldo en l’equip i Florentino en la presidència, seria un martiri de per vida. Però martiri, martiri.Quan fa ja quaranta anys no s’havien produït les tragè-dies de Txenòbil i Fukushima, aquí, ja cridàvem “Nu-clear? No, gràcies!”. Avui cridem amb la mateixa força, encara que (afortunadament) per motius molt diferents “La Décima? No, gràcies!”. Seria superior a les nostres forces. Preferim perdre la final contra el Manchester que caure eliminats davant d’aquest ‘realísimo’ que, per guanyar una Copa, amb la col·laboració d’Undiano Ma-llenco, sembla que ja no hi hagi més club, un altre club que el blanc. I com ja estem fins als collons / collons abans de disputar l’eliminatòria, sentint i llegint tot aquest exèrcit de veus i plomes que parlen i escriuen al dictat del totpoderós Senyor, no volem que es repeteixi la història i viure en la depressió.

El Madrid de Mou, Pepe, Cristiano Ronaldo i Floren-tino eliminant el Barça és el pitjor que ens podria passar. Per això li demanem als jugadors un esforç titànic, un esforç excepcional per acabar amb totes aquestes veus incapaces encara de dir i reconèixer el mal comporta-ment de Pepe en el partit de Lliga, la trepitjada d’Ar-beloa al turmell de Villa a Mestalla i aquest gol legítim anul·lat a Pedro a la final de la Copa del Rei. Guardio-la ha dit que felicitava el jutge de línia per la vista de “aquests dos centímetres” que separaven el fora de joc. Però és que aquests dos centímetres caldria mesurar-los, i probablement tots ens portaríem una sorpresa en veure i comprovar que la rematada de Pedro va haver de pujar al marcador. Però aquest gol, real i no virtu-al, ha desaparegut del mapa. Se l’ha empassat la terra. Ni fins i tot gran part de la premsa catalana ha volgut aprofundir en el tema. Sembla que el gol de Pedro sigui un tema tabú.

2

Passa a la següent pàgina ➜

Espartaco

Sembla que després de la victòria a la Copa del Rei no hi hagi més equip, més club al món que el ‘realísimo’, i només han guanyat un títol menor

Fins i tot he arribat a sentir que aquest Madrid de Mestalla, el que va derrotar al Barça, recorda al millor Milan d’Arrigo Sacchi

Som-hi. Si això fos Madrid jo us diria que la Copa del Rei és un torneig menor, mediocre –i ho és–, que perdre-la tant ens ha de fotre perquè els objectius del Barça són altres –que també–, i que la Copa pren valor quan suma amb Lliga i Champions –segur– i que no salva una temporada ni de llarg, no la del Barça, la d’aquest Barça –tothom d’acord–. Si això fos Madrid us diria això i em quedaria tan ample però, família, estem a Barcelona... Negar la mala llet que ens va entrar als culers en veure al ‘madridismo’ treure pit, la xu-leria, la prepotència per haver guanyat, què? La Copa? Seria faltar a la veritat, mentir. La importància del títol perdut a Mestalla recau en únic fet: ens el va fotre el Madrid. Això es el que ens escalfa i emprenya. I a mi el primer. Si no, rai! Però ja ens va anar bé... Sí? Sí. Mentre el ‘madridismo’ esco-pia l’odi, vomitava la rancúnia, els complexes, l’impotència, l’enveja acumulada en els útlims anys, a Barcelona pre-níem nota. Nota de tot. Sí? I tant! I ara als culers ens torna a bullir la sang: ‘xup, xup, xup!’. Conclusió: se l’hauran de fotre amb patatetes la ‘Copa de Su Majestad!’ El Bar-ça té a la seva mà ridiculitzar el crustonet de pà que s’han endut a la boca a València des-prés d’anys de fam. Veure la Cibeles plena de gom a gom per celebrar ‘allò’ fa d’equip petit, de club de tercera, d’afi-ció desesperada i justeta, molt justeta –estil Sergio Ramos– i evidencia la ‘pupeta’ que els hem fet els últims anys. Amb la Lliga al sac, eliminar al Madrid a la Champions és una obligació en majúscules. És la temporada. I ha arribat l’hora de passar comptes. De dir a aquella colla, un cop més, qui van ser, qui son i qui seran. A Madrid, a guanyar, a gua-nyar i a guanyar. A Madrid, a riure, a riure i a riure molt. Perquè qui riu l’últim... Demà, sense pietat.

Editorial XaviMir

Perquè qui riu l’últim...

Director


Madrid, gràcies al col·legiat anglès míster Leafe, s’havia encarregat ja en el partit d’anada jugat a Chamartín d’eliminar el Barça. Perquè aquell partit d’anada va ser un robatori. Tot un robatori. Per als que no ho van viure i es limitin a entrar a l’hemeroteca i fer una ullada al que va passar, no trobaran res anormal.

Perquè llavors s’escrivia i es llegia a cop de rè-gim. El màxim que trobareu en alguna hemerote-ca serà, en petit, que al Barcelona li van anul·lar dos gols. Però els serà impossible llegir en les he-meroteques i / o fonoteques que van ser dos gols vàlids anul·lats perquè així ho va voler mr. Leafe, probablement un dels primers àrbitres internaci-onals premiats amb un caríssim rellotge, que per aquells anys el Madrid de Santiago (Bernabéu) / Raimundo (Saporta) / Antonio (Calderón) van ser pioners en això de cuidar i mimar els àrbitres internacionals. Els espanyols no feien falta. Ja estaven lliurats per convenciment propi i home-natge al règim dominant.

Robatori en tota reglaAquella famosa eliminatòria de l’any 60, el Madrid va guanyar l’anada per 3-1, amb un gol en fora de joc de Puskas i els dos legals gols de Coll i Vilaseca anul·lats. A més, l’últim gol del Madrid, de Di Stéfano, amb la maneta del rellotge a punt d’assenyalar el final. Però qualsevol aturava un atac blanc, amb els rugits de les grades. Era més fàcil posar d’acord a diversos periodistes i que di-guessin que faltava un minut (o dos) per al final. Com manava qui manava, tot era vàlid. I d’una injustícia, no venia.

El Barça va arribar anímicament derrotat al partit de tornada. A més, amb Helenio Herrera entestat a posar a el ‘misèries’ (Flotats) de la-teral dret i deixant, una vegada més, a Kubala a la banqueta. És a dir: una catifa de roses per als càntics patriòtics dels Prats i Navas, entre al-tres. El Madrid, aquesta vegada amb míster Ellis arbitrant amb més diplomàcia, però amb el ma-teix fons argumental del seu compatriota míster Leaf, el Madrid va guanyar 1-3 i es va classificar. El còmput general de l’eliminatòria va ser deni-grant. Però va ser el pas per a la conquesta de la ‘quinta”.

Era la primera que sentia el nom de Nicolau (lla-vors Nicolás) Casaus. Va ser l’única veu que es va deixar sentir en aquells moments: “Esta derrota ha sido la vergüenza más grande que he pasado desde que soy socio y tengo uso de razón”.

Va ser un robatori, amb totes les de la llei. Ro-batori que va pagar Helenio Herrera que, des-prés de la derrota i després de fer-se passejar a coll per les Rambles, va ser destituït com a en-trenador. El següent, havia de ser Miró-Sans, tot i haver construït el Camp Nou. I és que aquella eliminació europea, que va suposar la ‘quinta’, la del “Pentacampeón”, com titulaven tots, va fer estralls en el si del club. Una part de culers, els kubalistes, van passar factura a HH; altra part de culers, els de Samitier (amb Casaus al capdavant) van passar factura a HH pel menyspreu que havia

fet temps enrere a la secretaria tècnica de Samitier, i una altra part , cansada de les festes de Miró-Sans, van fer la resta.

La ‘Quinta’, va ser demolidora. Sort que l’any següent, sense HH i sense Miró-Sans, el Barça va aconseguir carregar-se, per primera vegada en la història al Reial Madrid amb un golàs en planxa d’Evaristo que, transcorregudes dècades, em se-gueix semblant el més bell gol de la història barce-lonista. I el de major valor. És cert que el Barça va perdre a la final de Berna davant del Benfica per 3-2, però en la final més desgraciada que un culer ha pogut veure al llarg de la seva vida. Fins a quatre rematades en els pals quadrats! I, a més, en la tarda més nefasta del grandíssim Antoni (Ramallets) i amb Luisito Suárez, per sobre de tot gallec, pensant en el seu nou club, l’Inter de Milà, que l’havia con-tractat en vigílies de la final pel traspàs rècord de 25 milions de pessetes. Un preu de bogeria. Encara que més bogeria va ser deixar-lo marxa, tot i que Miró-Sans havia deixat les arques del club com, més o menys, les ha deixat Laporta. Per posar-se a tremolar.

Es va perdre, sí, però, si més no, el Madrid ja no va ser campió. El règim oficialista (és a dir els mit-jans de comunicació de l’època) es delecten, això sí, amb la derrota del Barcelona. Les ràdios, la tele i la major part de premsa escrita, més que parlar i subratllar la desgràcia blaugrana, van posat èmfasi en que “sin el Madrid el nombre de España no se

podía pasear por Europa”. Una vergonya.Si la ‘Quinta’ la tinc clavada, no oblido la ‘Sép-

tima’. Aquesta conquesta madridista va ser una altra puntada de peu al cul culer. Per diferents motius. Aquell any, amb Louis Van Gaal, el Bar-ça havia aconseguit el doblet. Lliga i Copa, tot un èxit. Però entre els membres de l’Elefant Blau, que ja començaven a moure la cua i els fotia l’èxit del tècnic holandès perquè això suposava la ‘hiber-nació’ de Cruyff, unit a la ‘Séptima’ aconseguida pel ‘realísimo’, es va convertir en l’enterrament dels triomfs barcelonistes i en l’eclosió del Madrid dels “los mejores tiempos”. Encara no existia Ra-dio Marca, Punto Pelota, Futboleros... per marti-ritzar-nos, però els telenotícies de les televisions oficials i privades ens picaven amb el “gol de Pedja Mijatovic”. Imitant (malament) al Matías Prats dels seus millors anys, els nous locutors / presentadors s’encarregaven de parlar i fondre’ns amb la vida i miracles de Mijatovic. Insuportable / insuportable. Mentrestant, el doblet de Van Gaal, entre les intri-gues casolanes i els càntics del sempre ‘glorioso’ Madrid ens s’enfonsaven en la misèria.

Per això dic, i em reafirmo, que “la ‘Décima’. No, gràcies!”.

Resulta que encara no han fet res. Que de les tres confrontacions entre blaugrana i blancs el balanç és un 5-0 al Camp Nou, un 1-1 al Bernabéu (guarrades de Pepe incloses) i només la derrota de Mestalla (1-0 a la pròrroga, amb trepitjades

1

Encara no oblido la ‘Séptima’ que va suposar una puntada de peu al culer. Va tapar el doblet que havia aconseguit el Barça de Van gaal

Si el Madrid guanya la ‘Décima’ seria per marxar a la Polinèsia, on et pot agafar un tsunami, però no el tsunami mediàtic blanc

➜ Ve de la pàgina anterior


Ho dic amb satisfacció. Ho dic amb admira-ció. sempre m’ha caigut bé. sempre m’ha agradat, dins i fora del terreny de joc. És

un tio llest. Un jugador boníssim. Es nota el seu talent. dins i fora del camp. i, a més, enamora. Enamora als homes / dones com a jugador. i ena-mora a les dones de fama. Com shakira. Junts, la cantant i el futbolista, són una parella explosiva. Només cal veure’ls. No només a la llotja del Camp Nou. En qualsevol lloc, com no fa gaire al ‘Empe-rador’. se’ls veu apassionats. molt apassionats. Com ho són en les seves vocacions / professions. Ell, encomana energia en el camp de joc. amb el Barça i amb la selecció. És el clon de Puyol, però jugant amb la pilota com ho feia Laurent Blanc i, per als més antics, com Beckenbauer. No abunden els centrals de la seva naturalesa. Per això m’agrada.

al Barça hi va haver un central de les seves característiques. Brasiler ell: marinho. Exquisit. shakira, d’una altra mida, però de la matei-xa dimensió enèrgica i de tant o més talent, transmet vibracions sobre els escenaris. És una colombiana, amb accent català, que re-uneix el millor dels millors. irradia frescor. irradia passió. És per menjar-se-la. No m’es-tranya que Piqué vagi al màxim. O al complet. Em falta llegir una cosa de gran interès sobre shakira. Estic convençut que és una tia de gran

talent. La fogositat se li veu. se li intueix. també a Gerard se li accentua aquesta força sobrena-tural. té ànima de líder. El dia que Puyol no hi sigui, estarà Piqué com a referència. Perquè ja mig ho és. El que passa és que no vol jugar molts anys. O, si més no, això li ha dit a Luis martín en una esplèndida entrevista, a doble pàgina, que es publicava a El País i que val llegir i rellegir. diu coses interessantíssimes, que pocs jugadors a la seva edat sabrien. deia com, per exemple, que “me dejé los morros en sudáfrica y aún leo tonterías de que insulto a los españoles”. És un missatge directe / directe a aquests imbècils que formen la cort de ‘don Florentino’ buscant sem-pre els tres peus al gat quan es tracta d’un juga-dor barcelonista. sobretot, si el jugador / talent és Piqué. i, a més, diu que “Un día seré presidente del Barça”.

No m’estranyaria. No em sorprendria. si Piqué no falla, un dia els socis li poden donar suport. té ‘alguna cosa’ -que no només és shakira- que no tenen la majoria de grans jugadors. El votarien, a més, els nuñistes, els laportistes i els rosellistes. i el seu avi, amador Bernabéu, el senyor amador, seria l’home més feliç del món. després de portar al nét com aleví al club, ser directiu gairebé vint anys, des de Núñez a rosell, seria el més gran que li pogués passar. això sí seria per celebrar a ‘La dama’.

Gerard Piqué vola alt1. Iniesta i companyia estan en condicions de deixar el Madrid fora d’Europa.2. Alcalá i companyia no han deixar passar l’ocasió de menysprear al Barça després de la final de Copa. 3. El mític gol d’Evaristo va suposar la primera eliminació blanca a la Copa d’Europa. ARXIU

3

Espartaco

d’Arbeloa, gol anul·lat de Pedro amb el linier i l’àr-bitre traient una regla per mesurar centímetres o milímetres, amb Pepe repartint ‘botifarres’.

Tsunami mediàticAmb tot aquest bagatge i vuit punts, !!8!!, a la Lliga, només es parla del grandiós Madrid, és per anar a qualsevol illa de la Polinèsia on, evi-dentment, ens pot agafar un tsunami, però no el tsunami mediàtic que representen els homes de Florentino i Mou, l’ex noi Martini de la seva èpo-ca amb Robson al Barcelona. És a dir: criat per a tot i que amb el pas dels anys s’ha convertit, en lògic ascens, en el més servil amo del Madrid i de Madrid, per no dir d’Espanya. I si com a mostra val un botó, els deixo amb part de l’article que Luis María Anson, de la Reial Acadèmia Espanyo-la i cronista de luxe del diari El Mundo li dedicava diumenge al més gran dels presidents, a Floren-tino Pérez:

“Querido presidente… Al césped del Bernabéu saltaron, con el Barcelona, siete jugadores que fue-ron titulares de la selección española en la final del Campeonato del Mundo en Sudáfrica: Puyol, Pi-qué, Busquets, Iniesta, Xavi, Pedro y Villa, reforza-dos por Alves y por el mejor futbolista del mundo, Leo Messi. El Madrid pudo ganar el partido y lo em-pató jugando medio tiempo con diez hombres.

Unos días después, el mejor equipo del mundo caía en la Copa del Rey, en la apoteosis del Mestalla más espectacular y ante nuestro buen monarca, tan sereno y ecuánime. Los aficionados sagaces saben que en el fondo de la victoria estás tú. Fichaste a los más destacados jugadores jóvenes del mundo y a un entrenador más grande, incluso, que imper-tinente.

El Real Madrid se había convertido en un caos de trapisonderías y de trampas. Tu antecesor era un pobre hombre aspaventero con la inteligencia de-

formada por una vanidad efervescente y pueril. El madridismo exigía tu regreso. Era un clamor. Accediste al retorno y en unos meses, con sereni-dad, con mesura, sin venganzas ni rencores, lim-piaste la podredumbre, ordenaste el club, sanaste sus cuentas e incorporaste al equipo a lo mejor que había en el mercado. Si no te llegas tropezar con el espectáculo de un Barcelona en la cumbre del fútbol mundial, el Madrid lo habría ganado todo. No se pueden hacer las cosas mejor”.

El que els deia, si el Madrid sense guanyar res, només una Copa del Rei, amb la inqüestionable col·laboració d’Undiano Mallenco i el tímid (no per això vergonyós) silenci dels mitjans de comu-nicació que no han volgut treure el tiralínies en el vàlid gol de Pedro, a vuit punts a la Lliga, amb el futbol més horrorós que durant mesos hem vist, amb gairebé quatre-cents milions d’euros inver-tits en la plantilla, amb el pressupost més gran de la història d’un club, amb l’entrenador més car del món (10 milions d’euros + primes + més primes títols + 8 milions a l’Inter en concepte de traspàs), si després de tot això, el Madrid és el que és, tanquem la paradeta. Però és que els queda un miracle: la ‘Décima’.

I si hi ha miracle, que Déu ens agafi confessats. O com deia Eduardo Inda, la icona de Florentino, respecte al gran ídol del barcelonisme i del futbol universal. “Hay que parar a Messi por lo civil o por lo criminal”. Nosaltres diem que, en contra dels principis i valors de l’esperit del barcelonisme -el seny i la rauxa- cal frenar el Madrid de FP, de Mou i de tot l’exèrcit mediàtic pel mateix: pel civil o pel criminal. Però la ‘Décima’, ni en pintura. Pel tsunami mediàtic que ens vindria a sobre. “No, gràcies!”.

2

De jove vaig viure com a aficionat les cinc primeres copes europees del Madrid. No importa que fossin en blan i negre. Feien mal

llavors s’escrivia i es llegia a cop de règim. El màxim que diuen les hemeroteques és que al Barça li van anul·lar dos gols legals l’any 1960

El banc de les millors empreses. I el teu.Truca’ns al 902 32 32 22 o entra a bancsabadell.com


Carles Puyol va ser clau en la consecució del Mundial que va guanyar Espanya l’estiu passat arxiu

Aconsellen a Puyol deixar la Selecció

la càrrega addicional de partits que suposa seguir competint amb Espanya li pot passar factura al capità (33 anys), que haurà de prioritzar

ls doctors li anaven cantant els riscos acumulats com si es tractés d’un partit de futbol, i Puyol prenia nota en el seu cap

per a explicar després amb detall als seus la situació real que traves-sa el seu organisme. La seguretat, la fredor i el bon estat d’ànim del gran capità en aquest procés han impressionat els doctors i els seus companys d’equip. Contra el Ra-cing va ser substituït per Piqué i la roda va començar a girar, però les molesties ja venien de molt abans i l’avís era clar i contundent.

Després, tres mesos de tracta-ment, recuperació i esforç, molt esforç, per a acabar amb una ten-dinopatia en el vast extern del seu genoll esquerre que no desapareix per art de màgia. I menys a certes edats. ‘Puyi’, que tot just acaba de fer 33 anys, haurà de tenir més vis-ta d’ara endavant per a no forçar més del compte una màquina que acumula ja moltes hores de feina i emet avisos. Aquesta és la realitat a què s’enfronta el capità del Bar-ça d’ara endavant. Una realitat que demana intel·ligència per a que tot es quedi en un ensurt.

Puyol s’ha trencat la cara per l’equip una i mil vegades i ara és moment de començar a pensar en el demà. A partir d’ara, la do-sificació de partits serà una obli-gació si el de La Pobla vol penjar les botes al final del seu contracte

com a blaugrana, el 2013, a l’edat de 35 anys, i el club no vol perdre un dels seus referents abans d’ho-ra. I és que a Can Barça ho tenen clar: “No hi ha alarmisme. ‘Puyi’ fa molt temps que juga a futbol i no tots els organismes accepten igual les càrregues amb el pas del temps. Té 33 anys i molt futbol, però ges-tionarem els seus esforços. Volem

tenir-lo i no perdre’l. Veurem com evoluciona”, asseguren. I és que tots coincideixen en que l’alt rit-me de partits pot acabar per pas-sar factura. El Carles ha de prendre una decisió i prioritzar pel club. I és que una temporada com la passada no es pot tornar a repetir.

La càrrega addicional de par-tits que suposa jugar amb Espanya s’ha convertit en una factura massa cara per a un futbolista que ha de ser més egoista i començar a pen-sar en ell i en l’entitat que el paga. La decisió final no es prendrà ni avui ni demà, dependrà de l’evolu-ció de Puyol d’ara endavant, però si les molesties persisteixen, hi ha recaigudes o no s’aconsegueix fer net del tot seria una de les primeres mesures a prendre.

l’exemple a seguirDes del seu debut amb el primer equip blaugrana, allà pel 2 d’octu-bre de 1999 amb Louis Van Gaal a la banqueta, el de la Pobla ha estat un exemple de professionalitat i ha protagonitzat contínues recu-peracions en temps rècord, però en aquesta ocasió els metges del club i el propi Cugat han vist que la cosa feia una altra cara i no han volgut forçar la màquina sota cap concep-te. Va provar d’estar per al partit de Lliga davant el Saragossa, però en incrementar les càrregues de tre-ball, el genoll del jugador va mos-trar de nou complicacions. Llavors se li va aplicar un tractament amb

E

De bona tinta

Del Bosque, seleccionador espanyol

No és el primer cop que a Puyol li ronda pel cap la idea de deixar la Selecció Espanyola. En l’ocasió an-terior, un cop aconseguit el Mundi-al de Sud-àfrica, el capità del Barça va comunicar el seu desig de deixar de banda ‘La Roja’ per a centrar-se plenament en el Barça. Però en una conversa mantinguda amb Fernan-do Hierro, Del Bosque i companyia, va accedir a seguir dos anys més i assumir el repte de complir el partit 100 amb Espanya. Ara, aquesta po-dria ser l’última cota marcada: fer el centenar i plegar. Als seus 33 anys, les molèsties físiques són avisos que no es poden passar per alt.

Ja va pensar a plegar passat el Mundial

la dosificació és una obligació si Puyol vol penjar les botes al final del seu contracte, el 2013

la decisió final no es prendrà ni avui ni demà i dependrà, i molt, de l’evolució de ‘Puyi’

Fernando Hierro


Carles Puyol va ser clau en la consecució del Mundial que va guanyar Espanya l’estiu passat arxiu

Carles Puyol ha viscut tota una vida com a jugador del Barça arxiu

factor de creixement, però no va evolucionar positivament, ja que la tercera setmana li va aparèixer un petit nòdul al genoll que el va obligar a començar de zero i optar per un mètode més conservador. Ara el genoll respon, però la lesió i l’edat demanen prudència per a evitar ensurts en un futur.

En aquest sentit, i conscient de la seva vital importància, Pep Guardiola ja venia concedint algun descans ‘extra’ a Puyol en aques-ta campanya. De fet, en el passat exercici, el del planter tan sols es va perdre 11 partits tenint en compte totes les competicions. Aquest any, abans de caure lesionat, ja havia estat suplent sis vegades i en tres ocasions no va ser convocat.

A partir d’ara, molta paciència amb Puyol.

Un contracte garantit fins al juny del 2013

uan el van parir, van trencar el motlle. Algú l’ha intentat recons-truir, però ha es-tat el mateix. Al

planter blaugrana, molts han seguit les seves passes, però potser cap ha aconseguit aquesta força i una co-nexió gairebé única amb l’afició. El secret més ben guardat de Carles Puyol és l’essència del seu caràc-ter lluitador i irrompible. Amagat sota un rellotge de cadena ampla, el guerrer de la Pobla de Segur llu-eix un tatuatge estrany. No és cap drac, ni cap serp, no és cap símbol català, ni un missatge, sinó un bra-çalet amb dibuixos maoris en ho-nor dels natius neozelandesos.Els mateixos que a cada partit honren els All Blacks, la selecció de rugbi d’aquell país , amb una dansa tribal que busca debilitar l’adversari. I és que el ‘Puyi’ és una mena de guerrer maori, encara que el seu equip no balli la haka ni res que s’assembli.

Ara, el noi no passa pel seu millor moment a Can Barça. Ell diu que “el pitjor ja ha passat”, però també sap

que els èxits esportius i el reconei-xement personal d’aquesta última etapa com a blaugrana han coinci-dit amb els dolors físics que li estan començant a passar factura, quan acaba de celebrar els 33 anys. Una factura que no li passarà comptes a nivell contractual, ni posarà el seu futur com a culer en joc, ja que en això té la paella pel mànec.

Carles Puyol va signar la seva renovació amb el Barcelona l’octu-bre del 2009 fins al 2013. La seva pretensió i la del club sempre han estat que el gran capità pugui pen-jar les botes com a blaugrana als 35 anys. No obstant això, tant el Barça com el futbolista han buscat una via d’escapament per si el defensa no se sent a gust durant els propers anys o creu que no juga els suficients partits. Per això, el club ha acceptat rebaixar la clàusula de rescissió de 150 milions a 10 sempre que jugui el 60% dels partits de la temporada. En cas contrari no tindria clàusula i el futur dependria del futbolista. Un contracte a la mida d’un futbolista que està destinat a penjar les botes al Barça. Que així sigui.

l’acord signat contempla, però, una via d’escapament

Carles Puyol porta tota una vida dedicada al Barça en cos i ànima, una vinculació que pot tenir con-tinuïtat més enllà del seu rol com a jugador del primer equip. Al gran capità se li oferirà la continu-ïtat dins de l’entitat amb funcions tècniques un cop decideixi penjar les botes. A Can Barça volen que els valors del Carles com a juga-dor, ànima i cor del vestidor, pas-sin de genereció en generació i se li oferirà la continuïtat.

Futur assegurat a Can Barça

‘Vivimos para esto’.Cauen les primeres gotes i un home arrenca a plorar.Assegut a la terrassa de l’hotel trec el cap del para-sol i faig un cop d’ull al cel: és ben negre. Al mo-ment, un rum rum recorre les taules. ‘No van a salir’, diu un. ‘No van a salir’, diu un altre. ‘No van a salir’, repeteix i repeteixen i repeteixen. La cridòria augmenta i al carrer el plor ja és general. Aviso al cambrer i el tipus s’acosta amb la cara desfeta: li penja el moc i les llàgrimes li regalimen galta avall. No pot dir paraula. El miro i em mira i em quedo callat i es queda callat. Després em diria que ‘per-done’, que ‘esto es fe’ i es passen l’any esperant el dia d’avui, quan treuen la imatge i el ‘paso’ recorre els carrers i que si plou res de res. Jo li demanaria un whisky amb gel i fins aquí.L’intercanvi d’impressions em va traslladar a una conversa on la fe també hi jugava molt. En això no tenen massa fe en ell–deia–. Mira, hi ha qui és bo en allò que és bó, però no es pot ser bo en tot, m’entens?L’entenia. El Pep és el que talla el bacallà en matèria de fit-xatges. És una de les con-dicions que va posar per a seguir. Si diu aquest ha de ser aquest. Si diu plantilla curta ha de ser plantilla curta. Si diu ‘Ibra’ ha de ser ‘Ibra’. I si diu Cesc hi ha de ser Cesc... Amb el Txiki se’l deixava fer, però fins a un punt. Però el ‘Zubi’ no el fa aquest rol. El pro-blema? Que les decisions queden en mans d’un sol home i aquest any no ens podem equivocar...Tot dit i que vostès ho passin bé.

El bacallà

Mr.Entorn

Xavi Mir

Q


Maxwell i Milito, pràcticament descartatsEls dos defenses, lesionats en el par-tit de Lliga contra l’Osasuna, tenen molt complicada la seva presència al Santia-go Bernabéu. Aquestes dues baixes, que s’uneixen a les d’Abidal i Adriano, obliga-ran Guardiola a fer una línia formada per Puyol, Piqué, Mascherano i Alves.

Quatre blancs, a una groga de la suspensió

Si Cristiano Ronaldo, Di Maria, Sergio Ra-mos o Albiol veuen una targeta groga en el partit de dimecres, es perdran la torna-da del Camp Nou. En el FC Barcelona, en canvi, no hi ha cap jugador amb risc de sanció, ja que l’únic apercebut, Iniesta, la va veure en l’anada contra el Xàkhtar.

Ningú espera una gespa en bones condicionsTot i que el Bernabéu presenta en aquest tram de curs una gespa perfecta, Mou-rinho tornarà a apostar per deixar-la llarga i sense regar, ja que la UEFA no entra en aquest tipus de decisions. De fet, ‘Mou’ ja va ‘destrossar’ Stamford Bridge en una eliminatòria contra el Barça.

5 cè

ntim

s

a hi tornem a ser. És el que fa la fam, que et menges un crostonet de pa i sembla que t’ha-gis cruspit un suculent banquet, amb copa,

cafè i cigar. I és que a Madrid han tornat els ‘canguelos’ i els finals de cicle. Dels vuit punts de distància en la Lliga no en parlen, perquè 18 anys després aquella Copa del Rei sense valor torna a ser un títol major. I, és clar, amb l’anada de la Lliga de Campions a 24 hores han de vendre el que sigui. Han d’estar a Wembley, ‘por lo civil o por lo criminal’, i si a Europa no es pot parlar de ‘Villara-to’, doncs ens inventem el ‘Platinato’

i seguim amb la gresca. Que Piqué va ser un dels millors a Sud-àfrica? És igual, ara vesteix de blaugrana i l’hem de destrossar. I a Valdés, Al-ves, Messi i qui es posi per davant. Tot s’hi val si el que toca és criticar el Barça, tot i que sigui l’admiració del món sencer. Mourinho, el nou

salvador de la pàtria, pot fer i desfer el que vulgui. Que no vol parlar als mitjans de comunicació que només saben que amagar-li les vergonyes? Doncs que no parli, que ha guanyat

la Copa del Rei, home! Es posen la bena i a treure bilis per la boca.

Al Barça, però, ja coneixen aquest discurs i cap jugador entra-rà al parany. Respondran al camp, com ja han fet en nombroses oca-sions. Amb bon joc, sense entrar en les provocacions. Aguantaran els insults, les faltes de respecte i les entrades dures. Saben que serà complicat, que hi ha moltes coses en joc i que alguns faran el que sigui per mirar de destrossar al millor Barça de la història. Han venut aquell crostonet de pa com un plat digne de premi i ara volen fotre’s el ban-quet. El que no saben és que aquest FC Barcelona, tot i acumular premis i més premis i títols i més títols, té més gana que mai. No han oblidat les faltes de respecte constants de Mourinho i els seus nous seguidors.

Dani Milà

A la capital del regne ja han tornat a les velles campanyes per a desprestigiar el Barça

Ni ‘canguelo’, ni hòsties!

A Madrid tornen a treure pit després de guanyar la Copa del Rei ARXIU

J

Khedira i Carvalho no podran jugar demà

L’alemany, lesionat, i el portuguès, san-cionat per acumulació de grogues, són les dues baixes d’un Madrid que recupe-ra per a aquest partit a Lass Diarra, que podria formar part del trivot defensiu de ‘Mou’. Si no hi ha cap daltabaix, en l’atac tornaran a jugar Özil, Di Maria i Cristiano Ronaldo, de fals ‘9’.

Aixecar una Copa en la pròrroga ha estat suficient per a tornar a creure’s l’epicentre del món


ls rumors que situaven l’àrbitre portuguès Pe-dro Proença en l’anada de la Lliga de Campi-

ons van encendre totes les alar-mes. Ningú s’ha oblidat encara d’Olegario Benquerença, l’amic’ de Mourinho, que va signar un dels escàndols més sonats dels darrers anys en l’Inter-Barça de la temporada passada, una ac-tuació que va acabar amb l’eli-minació del conjunt blaugra-na. Per això, el FC Barcelona va decidir moure’s i, sigui per això o no, el cert és que l’àrbi-tre serà finalment un alemany, Wolfgang Stark. Tampoc s’ha d’oblidar que el Reial Madrid, amb molt poder dins les altes esferes de la UEFA, està pres-sionant d’allò més bé. De fet, l’entitat blanca ja va demanar a Mateu Lahoz per a la final de la Copa del Rei, al tractar-se d’un àrbitre que assenyala molt po-ques faltes, deixant jugar al lí-

Moviments del Barça per a evitar un altre robatori a Europa

mit, el somni de José Mourinho. En aquesta ocasió, al Madrid ja li anava bé un àrbitre portuguès, un Pedro Proença que ja els va afavorir en el partit de la ‘lligue-ta’ contra el Milan.

Stark, millor per al MadridTot i que haver evitat un Pedro Proença que, segurament, ja ha apuntat la matrícula de Pep Guardiola pel futur, és una bona

notícia per al FC Barcelona, la designació de Wolfgang Stark tampoc és cap meravella per als interessos blaugrana. I és que Stark va ser escollit pels juga-dors de la Bundesliga com el

pitjor de tots. Sense anar més lluny, aquest és l’àrbitre que va xiular l’anada de les semi-finals contra el Chelsea de fa dues temporades, en què es va empassar un clar penal a Thierry Henry i en què, a més de permetre les constants fal-tes dels anglesos, va perdonar-li l’expulsió a Ballack. De fet, els números del FC Barcelona amb aquest àrbitre són com per a tremolar: de cinc par-tits,1 victòria, 3 empats i 1 der-rota. El Reial Madrid, en can-vi, ha acumulat 3 victòries, 1 empat i 2 derrotes. A la capi-tal, però, ja han començat la campanya de rigor per a pres-sionar Wolfgang Stark recor-dant-li un possible penal en el Lió-Reial Madrid d’aquesta mateixa temporada. Ells tenen els altaveus amb més potèn-cia i arribaran fins on sigui per superar al Barça, sigui ‘por lo civil o por lo criminal’.

om cada dilluns, Jo-han Cruyff ha volgut sentar càtedra des de la seva columna d’opi-

nió i, en aquesta ocasió, li ha to-cat rebre a Pep Guardiola, que veu com l’oracle creu que el tèc-nic de Santpedor s’equivoca de discurs en la prèvia de les semi-finals de la Lliga de Campions. “La diferència està a fer-ho bé o no tan bé. Com? D’entrada, obli-dant-se d’entrar en batalles di-

alèctiques o tanganes. No és el seu estil i per aquí perdrà sem-pre”, opina Cruyff. “Posats a pre-ocupar-se, no fer-ho per qui xiu-larà o per si la gespa estarà alta. Posats a preocupar-se, fes-ho per-què hi hagi profunditat. Aquí Villa és fonamental. Sense profunditat, el camp s’estreny, el joc s’encalla i hi ha més pèrdues de pilota, és a dir, contraatacs”, afirma Johan, acostumat a tenir sempre la raó, però sense assumir cap tipus de

responsabilitat. Si s’equivoca, ell no mana. Si no, ell ja ho va dir. I és més curiós encara que els consells vinguin d’una persona que variava esquemes i mentali-tats quan el seu Barça jugava al Santiago Bernabéu, sense reco-llir masses bons resultats. Aquest cop li ha tocat rebre a Pep Guar-diola, que l’altre dia es va quei-xar, amb ironia, dels rumors que situaven un àrbitre portuguès al Santiago Bernabéu.

Cruyff critica el discurs de Pep Guardiola

esprés de la final de la Copa del Rei de di-mecres contra el Reial Madrid, en què David

Villa va tornar a signar una ac-tuació força discreta, es va pro-duir una trobada amb el jugador asturià, per a comprovar de pri-mera mà què n’opinava ell de la seva sequera davant la porteria contrària. Darrerament, el juga-dor no marcava, però sí signava bones actuacions. Després, pe-rò, també va baixar el seu rendi-ment i es va decidir parlar amb ell, perquè en aquests moments està en joc la temporada. Villa, un jugador acostumat a fer gols, havia encadenat 11 enfronta-ments seguits sense cantar-ne un. El davanter, però, no porta bé això d’acumular males ratxes, situacions en què es capfica i es perjudica a ell mateix i a l’equip. El cos tècnic li va fer saber que confien plenament en ell i que la pilota acabarà entrant. Dissab-te va començar a esvair dubtes amb l’1-0 contra l’Osasuna, així que, amb la pólvora novament carregada, el més normal és que David Villa pugui ser un dels ju-gadors importants en l’elimina-tòria de la Lliga de Campions contra el Reial Madrid.

‘Estirada d’orelles’ a David Villa

Ningú s’ha oblidat de l’actuació d’olegario Benquerença al giussepe Meazza

D

Wolfgang Stark va perjudicar el Barça en l’anada de les semifinals contra el Chelsea, el 2009 ARXIU

Cruyff sempre ho sap tot ARXIU

David Villa va tornar a marcar

C

E

I encara més. Tenen gravat a foc tot aquell funest assumpte del dopatge, que va posar en entredit els èxits del Barça. Cap jugador ho ha oblidat i dimecres és el dia de donar el cop de puny damunt la taula. Ni ‘canguelo’, ni hòsties! A Madrid no ho diuen, però tremolen. Saben que, amb una pilota no tenen res a fer. Per això cri-den i venen altres històries. La llàsti-ma és que en d’altres ocasions amb això n’han tingut prou. És així de trist, però el FC Barcelona continua sent el millor equip del món, i amb un munt de jugadors del planter.

Compte amb els turmellsCridar i faltar al respecte en els dies previs i vorejar la violència després del xiulet inicial. Aquesta és la tàc-tica del Reial Madrid ‘Neogalàctic’ de Florentino Pérez i José Mou-rinho. Ja es va veure en el partit de Lliga, en què Pepe va fer el que va voler sense que Muñiz Fernández l’aturés. Ni groga. I el recital va se-guir en la final de la Copa del Rei. Faltes constants, una agressió a David Villa i pèrdues de temps amb el 0-1 en el marcador. Aquestes són les formes d’un equip de primer nivell que prefereix no regar una gespa sense tallar. Demà, doncs, als jugadors del Barça els espera una nova ració d’entrades dures. I això, a més, és Europa, en què els àrbitres deixen jugar més que a la Lliga. Toca aguantar els cops i mi-rar de jugar a futbol. Només així, el Barça podrà sortir viu d’un partit que a Madrid han presentat com l’última de les batalles.

goldimarts 26.04.201110 Barça

‘Autocomplaença’ va ser la paraula que va triar Joan Laporta per a descriure una temporada 2006-07 que va concloure amb molta festa (riu-te’n tu del pim-pam, pim-pam de Guti) i zero títols. Va parlar l’aleshores president del perill de dei-xar-se endur, d’agradar-se fins al punt d’oblidar que més enllà del melic d’un també hi ha vida. Avui, amb Guardiola al timó i molts més títols a les vitrines del Museu del Barça, no toca parlar de segons quines coses, però sí estar molt alerta, amb els cinc sentits activats, per tal d’evitar repetir errors del passat. Posats a equivocar-se, que siguin errades noves, si us plau. Després del KO a la Copa algun jugador blau-grana ha arribat a dir que “dóna gust perdre d’aques-

Benvinguts al món real

l’ira de l’Ayatollah

ta manera”. “Campions fins i tot en la derrota”, es felicitava Rosell per l’actitud de la par-ròquia. Atenció, perill. Què se n’ha fet de l’autocrítica?

Està tan acostumat el Barça a l’elogi, al reconeixement per la seva aposta futbolística, per la seva estètica que corre el risc d’agradar-se també en la derrota. L’equip no hauria de quedar-se amb la idea que va fer el que havia de fer i que només va faltar el gol. Perquè el gol és l’essència del tot en el futbol. Faria bé el Barça a no girar la cara i mirar-se el melic, perquè corre el perill d’emular Narcís, aquell jove que es va enamorar de si mateix i per no poder deixar de mirar-se va morir ofegat i cec per la seva pròpia imatge reflectida en l’aigua.

Al loro que vénen corbes. Com molt bé va dir Martín Girard, l’àlies de Gonzalo Suárez, “el

fútbol desata pasiones y el cordón de nuestros zapatos haciéndonos tropezar a la hora de predecir”. Confirmat el gafe de Rosell, que va cloure la seva primera porra pública amb una ‘colleja’ de les que couen, vam recuperar una visió de pretemporada, quan vam veure l’equip preparar-se i vam pensar que faltaven efectius que encara estaven de vacances pel Mundial. I no, resulta que hi eren tots. Guardiola prefereix manegar

plantilles curtes. I a Guardiola no li tus ningú (o sí i no ens n’assabentem?). Però amb les absències de Abidal, Bojan, Adriano i Puyol, qui ve i va i ningú ens ha explicat encara què carai li passa al nostre capità (ja seria hora), sembla que alguns ja comencen a estossegar contra Guardiola.

Hi ha qui diu que a la llotja co-mencen a escoltar-se crítiques envers l’escàs fons d’armari de Guardiola. És el que té la

derrota, que treu a relluir tot, el bo (l’esportivitat de Piqué i Pep, per posar un exemple) i el dolent (les tensions i tots els entrena-dors que, posats a dirigir un partit des de la llotja, no haguessin permès una primera part de monòleg madridista). Ells ho hau-rien fet millor, clar. Si en temps de bonança, quan el paisatge era de victòria, l’entrenador ja va deixar anar un contundent “no el conec molt” al president arran d’una porra, com a la piloteta li doni per no entrar, la caverna mediàtica es posarà les botes.

Benvinguts al món real, aquell on no sempre guanya el bo, aquell on gairebé res és el que sembla, aquell on els somriures amaguen pu-nyals i aquell on hi ha una pilota i en què sempre, sem-pre el cordó de les nostres sabates ens farà ensopegar a l’hora de predir.

Salut i pau mental!

ue els comitès espor-tius de l’Estat decidei-xen segons el color de la samarreta no és res

nou. Només així s’entèn que les ‘botifarres’ que va enviar Pepe a l’afició del Barça en la celebra-ció del gol de Cristiano Ronaldo hagin passat a l’oblit. Ningú en parla. De fet, només es va donar importància quan el jugador va demanar disculpes, en una altra acció de neteja d’imatge d’un ju-gador que acumula escàndols, un futbolista capaç d’agredir a un company de professió quan aquest es troba al terra víctima d’un penal. A Madrid, però, ho han tapat, i a Barcelona enca-ra esperen que els comitès per-tinents entrin d’ofici, sobretot perquè ja hi ha precedents, pe-rò amb la samarreta canviada, un fet que s’intueix clau. Perquè sembla que Pepe té llicència per a fer i desfer el que vulgui. Pot en-trar més dur que cap altre juga-dor. Pot protestar i jugar amb els colzes. I ara sembla que també pot faltar-li el respecte a l’afició ri-val sense conseqüències.

giovanni Silva, síQui no recorda les ‘botifarres’ que Giovanni Silva va fer al Santiago

I la sanció per les ‘botifarres’ de Pepe?Bernabéu la temporada 1997/98? En aquella ocasió, però, hi va ha-ver sorpresa tres dies després del partit, que va acabar amb triomf blaugrana (2-3). El comitè de Com-petició, format per tres exsocis del Reial Madrid, va decidir sancionar el jugador amb dos partits, a més d’una multa de 100.000 pessetes per a Giovanni i de 30.000 pes-setes per al FC Barcelona. Amb el precedent, el més lògic és que

Pepe fos sancionat, però és clar, ho va fer amb la samarreta del Re-ial Madrid després d’un gol que va deixar contents als que ma-nen. I no hi ha hagut notícies. El jugador portuguès no serà san-cionat i seguirà com si res. A Pi-qué, per ensenyar la mà al Camp Nou, a la seva pròpia afició des-prés del 5-0, li van caure pals per tot arreu. A Pepe, per provocar els seguidors rivals en un partit d’alt risc, res de res. I encara parlaran de ‘villaratos’...

Per una acció similar al Santiago Bernabéu, a giovanni li van caure dos partits

El comitè de competició ha mirat cap a un altre lloc ARXIU

Qa plantilla del primer equip del FC Barcelona és la que més cobra de mitjana en tot el pla-

neta, segons un estudi realit-zat per Global Sports Salari-es Survey i que es pot consul-tar al web www.sportinginte-lligence.com. Segons l’anàli-si, que compara els sous dels equips dels 14 esports més po-pulars del món, un jugador del FC Barcelona cobrarà 5,59 mili-ons d’euros de mitjana durant l’any 2011, seguits pels 5,20 dels futbolistes del Reial Madrid. En el ‘top ten’, copsat per conjunts de futbol europeus, de bàsquet (NBA) i beisbol, figuren equips com el Manchester City, el Chel-sea, l’Inter de Milà, el Bayern de Munic, Los Angeles Lakers, Orlando Magic, Utah Jazz i els Denver Nuggets. El tercer de la llista, però, és un equip de beis-bol, l’històric New York Yankees, amb una mitjana de 4,75 mili-ons d’euros per jugador, gaire-bé un ‘quilo’ més que els futbo-listes blaugrana, els millor pa-gats del planeta.

La plantilla, la millor pagada del planeta

L

Hola, estimats!

goldimarts 26.04.2011 11Publicitat


Víctor lozano El depredador

El meu 2-6

Em diuen des del vestidor del Barça que els internaci-onals blaugrana es mouen entre la incredulitat i la in-dignació quan parlen de la conducta violenta i anties-portiva dels seus companys madridistes a la Selecció

en les primeres dues batalles de la Guerra del Clàssic. Te-nen clar que homes com Ser-gio Ramos, Xabi Alonso o Ar-beloa han passat els límits del que és esportivament permissible i estan d’ungles amb ells. La selecció espa-nyola ha basat els seus èxits en la qualitat dels jugadors del Barça, però també en la solidesa d’un vestidor que formaven un grup d’amics. Aquesta amistat s’ha vist

trencada i de ben segur que les relacions entre ells quan juguin amb ‘La Roja’ ja mai seran les mateixes. I tot per la inadmissible actitud dels madridistes, que semblaven, amb les seves puntades, tre-pitjades i pèrdues de temps, un equip de Regional. Capí-tol a part mereixen Álvaro Ar-

beloa, que es va comportar com un ‘quinqui’. La seva violència va ser una cons-tant durat tota la final de Mestalla. L’acció de donar-li un cop de colze a Villa, tre-pitjar-lo quan el ‘Guaje’ era a terra i a més aixecar-lo de males maneres és d’una in-dignació tan gran que et fa girar l’estòmac. Si hagués una presó esportiva, aque-lla nit Arbeloa hauria per-noctat en un calabós.

Arbeloa s’entrena veient vídeos de Chuck Norris i Bud Spencer

‘La Roja’ serà la gran perjudicada per l’actitud antiesportiva dels internacionals del Madrid

El rei d’Espanya és el Barça

Tots units amb el ‘Pep Team’. Els culers no podem caure en la nostra típica letargia pessimista; ara em de creure a cegues en el millor equip de la història

onfiança en el Bar-ça de Guardiola. Confiança cega, incondicional i in-negociable. I que per a molts, també

és inquebrantable. Una sola derrota en la final d’una competició menor –no havíem quedat en que les finals són partits especials?– no pot, en absolut, fer baixar un mil·límetre el contingut de l’ampolla de l’opti-misme culer. En només una setma-na un equip no pot passar de favorit a guanyar-ho tot a feble i inferior a un rival al qual ha esclafat a la Lliga. No havíem quedat que el Madrid a un partit sí que ens podia guanyar? Doncs ens ha guanyat i punt. A do-ble partit és una altra cosa.

Sí, ja ho sé. Va ser un cop molt dur, no ho podem negar. Una der-rota important del Barça i més si és en una final i davant el Madrid et deixa tocat. És igual que quan et deixa la dona, de qui estàs perduda-ment enamorat; et recuperes, però ho portaràs allà dintre tota la vida. No es pot guanyar sempre. És un tò-pic, sí, però real com la vida matei- El Barça continua sent el millor equip del món i si juga al seu nivell es classificarà per a la final de Wembley

xa. I nosaltres estàvem acostumats a guanyar totes les finals –portàvem sis de sis–. Ja ni ens recòrdavem del gust amarg que té la derrota i en aquestes circumstàncies, sap encara pitjor. Per sobre de tot, hem d’estar molt orgullosos d’uns jugadors que ho van donar tot. Que, una vegada més, per sobre de la victòria o de la derrota, ens van representar estant a l’alçada del que significa aquest

meravellós club. No cal oblidar que sense jugar bé del tot, van escom-brar el Madrid en la segona part en la qual ens hauríem d’haver endut la Copa. I que la millor versió del Madrid de Mou contra un Barça només ‘correcte’ tan sols li va donar per guanyar a la pròrroga i a base de joc brut, antifutbol i perdent temps descaradament. És per això que els

barcelonistes han de tenir confiança cega en l’equip. A poc que el Barça pugi un esglaó, el seu nivell passarà per sobre del Madrid. I que quedi clar: jo prefereixo perdre una final jugant bé a futbol i sent fidel a un estil admirable que guanyar-la amb un joc com el de l’històric Wimble-don, amb trepitjades i botifarres incloses. És lamentable gastar-se 400 milions d’euros en fitxatges per a acabar guanyant els títols d’una manera tan grollera. Crec que els blancs tenen equip per a apostar per la via d’un futbol millor, però cadascú escull la dona i el seu estil. I si, a més, l’àrbitre t’ho permet tot, ‘tira, tira, que amb la gana que pas-sem, al menys tenim un tros de pa que endur-nos a la boca’.

El barcelonisme no pot donar símptomes de feblesa. Ara no po-dem enfonsar-nos i caure en la des-esperació, com hem fet tants cops al llarg de la història. Primer, perquè no hi ha motius reals per a fer-ho, i segon, perquè aquest camí només et porta al fracàs. No cal repasar certs episodis de temps pretèrits en què, a punt de tocar or pur, vam

CPrefereixo perdre una final sent fidel a un estil admirable que guanyar-la amb antifutbol i joc brut

goldimarts 26.04.2011 13Barça

Mesetazos

El club blanc de la comèdia

Ara el títol gran és la Copa!

La Copa del Rei? Bah, és una competició menor, sense interès es-portiu i dissenyat per a que els equips modestos optin a gua-nyar algun títol”. Aquesta va ser la reacció del sector radical de la premsa merengària –llegida i escoltada per tots– quan el Reial

Madrid quedava eliminat a les primeres de canvi del torneig del ko. Com ha canviat el conte! Ara que el seu equip l’ha guanyat, resulta que per a ells la Copa ja no és la Copa, sinó la Champions, la mare de totes les com-peticions. Alguns exemples: un periodista català al servei de la caverna ha escrit al Marca: “Pues sí, ya ven, volvió la normalidad. El Madrid ga-nando y el Barça palmando. No es una machada, lo dice la historia. ¿El Madrid otra vez campeón de Europa? De momento, de España”. El veri-nós Látigo Serrano, al mateix diari i amb la seva tírria habitual al Barça ha deixat anar aquesta perla: “Cristiano marcó el tanto que volvía a poner las cosas en su sitio: primero el Madrid, y luego el resto”. Alfredo Relaño, el patètic fundador del Villarato –em pregunto: si hi ha Villarato, per què Undiano no va concedir el gol de Pedro?–ha publicat amb la seva ploma –que va de catedràtica i en realitat és la més mesquina– que “a Guardi-ola la sombra de ese Madrid que crece y de ese Mourinho omnipresen-te empiezan a agobiarle. Y el equipo se le cansa mientras el Madrid ga-na en poderío”. Tot això amanit amb el circense “fi de cicle” del francès de la meseta –algun dia, després d’anys i anys donant pel seguit l’encerta-rà i tindrà la barra de dir “yo ya lo dije”– i altres barrabassades més que volen que la Copa guanyada pel Madrid reflecteix que els blancs ja es-tan per sobre del Barça i que l’hegemonia culer ha tocat la seva fi. A tots ells –els esmentats en l’article i als que no– els recordo que el veritable campió d’Espanya el marca la Lliga. És aquesta competició –i no la des-cafeïnada Copa– la que ratifica sense cap mena de dubte qui és el millor equip del país i quin equip manté una supremacia sobre l’altre. I que si mires la classificació, el Barça ja és el virtual campió, esclafant al Madrid amb vuit punts d’avantatge, sent el màxim golejador (88 gols), el menys golejat (17) i amb el pitxitxi (Messi) i el Zamora (Valdés) a les seves files. És que sembla que és a l’inrevés! Els culers ho hem de tenir clar –sembla que tan assumit tenim que la guanyarem que ha perdut valor, greu erra-da–: hem de celebrar com es mereix la Lliga, el torneig que ens assenya-la, els hi agradi o no, com els millors.

Protocol quan interessa Les hemeroteques estan per a desemmas-carar els manipuladors i als que de forma mesquina tot els hi val per a menystenir el Barça. La portada de l’esquerra és del 14 de maig del 2009, l’endemà de la victòria de l’equip català contra l’Athletic en la final de Copa. Hi destaquen que “Puyol se saltó el protocolo para situarse por encima del Rey al recibir la Copa”. Casillas va fer exacta-ment el mateix en rebre-la dimecres passat. Com es veu a la portada de dijous passat, de que Iker es va saltar el protocol, ni una paraula. ‘Trileros’ del periodisme!

Cristiano Ronaldo: “S’ha demostrat que amb la possessió no es guanyen títols” Aquest ha trigat a treu-re pit i menysprear l’es-til Barça! Ah, no? Ai, maco, et refrescaré la memòria: una Cham-

pions, tres Lligues, una Copa, dues Superco-pes d’Espanya, una Su-percopa d’Europa i un Mundial de Clubs, com et penses que es van guanyar? Jugant al fut-bol pedra com feu vo-saltres? Pregunta als teus amics Casillas i Xabi Alonso, que t’ex-plicaran amb quin estil van guanyar l’Eurocopa i el Mundial.

Mourinho: “Estic feliç. He aconseguit guan-yar la Copa en quatre països diferents”

Míster Aspersor, vas a la teva bola. Tant et fa el Madrid. En lloc de re-cordar-te de la teva afi-ció –que portava dos

anys sense celebrar ni la Copa Pescanova– va i el primer que deixes anar per la teva llengua verinosa després de la final és aquesta perla egocèntrica. Al madri-dista poc l’importen les copes que has guanyat a d’altres països! Però ja ho veuran, ja, quan comprovin que allà per on passes no creix l’herba.

mou és jo, jo, jo, jo i jo

Cristiano, l’oportunista

Ja voldria jugar com el Barça A Mou, el seu palmarès i punt

acabar tocant tifa de vaca per culpa d’una nociva mentalitat pessimista i perdedora. Els culers –o millor dit, una part d’ells, els coneguts ja com a celebrarecopes– passen de l’eufòria desmesurada a la catàstrofe total por un sol resultat, i això no pot ser. En realitat, era una simple Copa, i hem d’estar units i a mort amb l’equip perquè el que ve, la Champi-ons, és el més gran. La Lliga és nos-tra, si guanyem l’‘orelluda’, aquesta derrota serà només una anècdota. ARA MÉS QUE MAI HEM D’ESTAR UNITS AMB EL MULÀ GUARDIOLA I ELS JUGADORS. Ja ho diu l’him-ne, tots units fem força!

No compreu la Rieju caverna!Aquest és el problema d’alguns cu-lers. Es fixen massa en les motos que ens venen el sector radical de la ca-verna mediàtica. El que fa un parell d’anys era una competició menor i sense interès l’han convertit, ma-

nipulant sense escrúpols, en una Champions. Hem llegit coses que han donat vergonya aliena. Aquests arbres cavernaris no ens poden im-pedir veure el bosc. És el Barça el que està en una situació privilegiada, per molt que ells s’esforcin –sembla que amb èxit en el cas del madridisme i d’un sector de la culerada– a capgirar la truita i que sembli a l’inrevés, que és el Madrid el que marca la pauta. Res més lluny de la realitat. El cotó de la Lliga –l’autèntic baròmetre per a mesurar un equip i l’altre– no enganya. Els blaugrana treuen als blancs la barbaritat de 8 punts –tot un món, com deia no fa molt l’AS–, tenen la competició domèstica a la butxaca i un equip fet, meravellós, que és la nina dels ulls de qualsevol amant del futbol. Aquesta és la pu-nyetera realitat. Unes dades fredes i contundents que han d’empènyer la culerada, ara més que mai, a creure en aquest equip, en el millor Barça de la història.El Barça continua sent el millor equip del món i si juga al seu nivell es classificarà per a la final de Wembley

Els 8 punts de margea la lliga demostren que el Barçasegueix molt per sobre del Madrid


pelikano.es

La batalla de models

Els culers no es van sentir derrotats per haver perdut la final de la Copa del rei. No obstant, perdre les semifinals de la Champions contra el madrid seria molt dolorós

ap barcelonista va sentir que, al final del partit de Mestalla, el Barça de Guar-diola, el millor

equip blaugrana de tots els temps, no hagués jugat, com sempre, al límit de les seves possibilitats, ni va percebre tampoc que la supe-rioritat del Reial Madrid, al mar-ge l’infame arbitratge d’Undiano Mallenco, no fos sinó conjuntural i el resultat d’una sèrie de circum-stàncies coincidents, això sí, fa-tals per al desenllaç de la trobada i causants d’haver perdut el títol de Copa, però superables.

El problema, a l’hora d’afrontar les semifinals de la Champions, és que per primera vegada poden di-ferir els criteris de satisfacció de Guardiola amb els del propi afi-cionat barcelonista, que també de forma puntual i segurament equivocada o confosa per la ràbia que fa perdre davant el Madrid no acceptaria que la Lliga sigui sufi-cient recompensa com per a caure eliminat pel Madrid de Mourinho en els dos partits a disputar en el curt termini d’una setmana.

l’esperança del sociEn els set dies de fúria a comptar des de demà, els barcelonistes esperen que aquest Barça res-pongui millor del que ha fet fins ara en els dos partits previs, el de

l’absència de Puyol. Així, des de fa setmanes, els

contraris ronden molt més l’àrea de Valdés, que per sort ha vingut fent de ‘Puyol’ en els moments més complicats, amb un gran en-cert i una importància psicològica indubtable. Ho va fer a Vila-real i davant el Xàkhtar especialment, salvant dos partits a l’estil de Ca-sillas a la final de la Copa, és a dir, evitant gols cantats amb inter-vencions decisives.

És clar que les baixes de Puyol i d’Abidal no són sinó circums-

fa uns mesos tenia, per aquest di-ferencial que existeix, es vulgui o no, entre el Barça amb tots els seus titulars i l’altre Barça apun-talat a base de solucions d’emer-gència, retocs i conversions més o menys d’èxit. Si a Mascherano ningú li pot discutir la seva inten-sitat, entrega i esforç, és evident que per a defensar un punta com Ronaldo en una pilota alta cal un central que de cap hauria pogut competir amb el portuguès com una magnífica jugada del gol madridista que li va donar el títol a l’equip de Mourinho.

L’entrenador portuguès es pot convertir en la bèstia negra de Pep, perquè sap controlar aquest tipus de situacions en competicions cur-tes, com ho ha fet fins ara en els dos clàssics disputats. Del 5-0 del Camp Nou va extreure, com ja sabia i suposa-

va, que jugar-li obert al

Barça és

CLliga al Bernabéu i el de Copa a València, on les estadístiques i les sensacions finals no van ser del gust dels barcelonistes. I no perquè deixessin el menor rastre de manca de lliurament o de com-promís, sinó perquè l’equip va ex-hibir, per desgràcia, limitacions en els seus recursos propis, unes limitacions derivades sobretot de les baixes i de l’evident millora que el Madrid de Mourinho, cent per cent resultadista, ha eviden-ciat els dos últims anys. Ara és un equip que tampoc aposta pel mi-llor futbol escènic ni molt menys i que, al contrari, renuncia sense cap mena de vergonya a la pilota de la mateixa manera que ho va fer l’Inter fa un any en idèntiques circumstàncies i de la mà del ma-teix entrenador.

Resulta evident que el Barça ha acusat en els dos partits les baixes estructurals i també les conse-qüències tàctiques que, per falta de fons d’armari, s’han produït. Els casos de Puyol i d’Abidal s’han convertit en imponderables, ja que es tracta d’una banda d’una lesió complicada com la del capi-tà, de la que per fi sembla recupe-rar-se a temps d’estar almenys en els dos partits de Champions a un bon nivell, i d’una malaltia greu, delicada i imprevista, de l’altra, com la del defensa francès, enca-ra de més pes en el pla esportiu, ja que havia aconseguit resoldre

David Villa sembla haver tra-vessat un període de sequera que no només afecta la seva punteria i xifres, sinó el ren-diment en conjunt de l’atac, on s’ha perdut mobilitat i velocitat, on Villa ha patit un procés d’‘ibrahimovització’ al pretendre jugar sempre al desmarcatge, fixant en excés la seva posició en línia amb la defensa visitant. Messi ha perdut un company amb qui

tocar i fer parets perquè, a més, Pedro no ha recuperat encara la forma i l’espurna de l’any passat. I a tot això s’hi afegeix la lesió de Bojan, que estava brindant una bona alternativa als apagats Pedro i Villa (a la foto). Així doncs, si Messi no s’inven-ta una jugada, si Alves no combina amb Iniesta o Xavi dispara des de la frontal, això pinta magre.

la pólvora dels golejadors està perillosament humida

l’aficionat no es conformaria només amb la lliga si l’equip cau contra el Madrid

l’equip apuntala la lliga, però en els enfrontaments de gran calibre li falta consistència

Mourinho pot ser la bèstia negra de guardiola, domina les competicions a pocs partits

u n s u ï c i d i f u t b o l í s t i c . Per això, sen-se cap rubor, va plantejar l ’arribada

del Barça a l B e r-

nabéu c o m

si ju-

g u é s a l Camp Nou la repetició del

partit de la pri-mera volta. I tot i així el Barça li va poder quant a pressió ofensiva, però no en grans ocasions de gol.

El pitjor va ser, després del gol de Messi de penal, la manera com amb deu jugadors el Bar-ça no va trobar la ma-nera de penetrar en les línies enemigues

–com l’any passat da-vant l’Inter a la volta– i

a més va encaixar un gol que s’anava pressentint.

Culpa de la defensa? No, el problema és que el

Barça no li ha fet un gol de jugada al Madrid en 210

minuts de joc, només

tàncies inevitables, però resulta il·lògic que no havent fitxat cap central, tot i haver retornat Txi-grinski i tenint Milito a la planti-lla, així com a jugadors amb perfil primer equip al filial, Guardi-ola hagi hagut de recórrer a Busquets i Mascherano en diferents formats per a co-brir aquestes baixes.

El capità no hi és, i es notaSi Milito no està per a ocupar la plaça de central en cas de compromís i ha hagut de desmuntar la zona mitjana per acabar no disposant ni de la millor defensa ni de la millor l í n i a c e n -tral, també s a l t a a l a v i s t a q u e l’equip, tot i que els resul-tats positius a la Lliga no s’han vist afectats to-talment, està actuant en els seus mínims, potser sufici-ents, per a apuntalar la Lliga davant d’un Madrid més irregular i zigzaguejant, però no per a fer front a com-promisos d’una gran exigència.

Quan ha arribat l’hora de la veritat da-vant el Reial Madrid, l’afició barcelonista ha tingut la frustrant sensació de veure com el seu equip no ha estat ca-paç de superar per molt poc, p e r a q u e s -t a f a l t a d e consistència q u e


Actualitat, anàlisi i opinió sobre l’entorn social i la gestió del FC Barcelona

L’evolució de l’equip del Triplet

El 2009, un any gloriós arxiu

a dos anys, l’estiu del 2009, el Barça celebrava el primer i únic Triplet de la seva història, després ratif icat amb tres

títols més, inclosos la Supercopa d’Europa i el Mundial de Clubs. A l’any següent va guanyar la Lliga i en l’actual temporada, encara que ha arribat a la final de la Copa i les semifinals de la Champions ja no podrà reeditar l’excel·lència fut-bolística d’aquella temporada in-oblidable, la primera de Guardiola al primer equip.

Però els aficionats observen que l’evolució d’aquell equip, excelsa en el futbolístic, no ha seguit segu-rament una línia de substitució de les baixes, sinó la recerca de per-fils de futbolistes molt diferents i, fins i tot en alguns casos, la no replicació de peces. Enrere s’han anat Márquez i Txigrinski i no ha

entrat ningú, cosa que podria sig-nificar una confiança absoluta en Milito i el planter, però a l’hora de la veritat, quan Puyol i Abidal no han estat en disposició d’ajudar l’equip, s’ha recorregut a Busquets i a Mascherano, un futbolista que va entrar per a omplir l’espai dei-xat per Touré. La seva absència, que va ser de forma voluntària per raons que sempre resultaran incomprensibles, reflecteixen fins a quin punt i malgrat l’estima i la popularitat de Touré al Camp Nou, Guardiola buscava un futbolista d’altres característiques.

Mascherano és, sens dubte, un futbolista de gran nivell, però quan s’ha adaptat a central, on la seva velocitat ha resultat magní-fica en determinades situacions, l’equip ha acusat la falta d’altura en la defensa de les jugades per alt. Per què no Mascherano i Tou-ré Yaya junts al Barça? Aquesta és

F

Segueix tota la informació awww.pelikano.es

més al web...

la pregunta reflexiva que no pocs barcelonistes se segueixen fent.

I davant mateix cal dir que qualsevol comparació amb Eto’o, respecte a Ibrahimovic o Villa, la guanya el camerunès, el sentit de l’agressivitat, l’oportunitat, l’estra-tègia i la col·locació no han millo-rat de moment els seus successius i caríssims substituts, extraordina-ris davanters sobre el paper, però amb problemes d’adaptació al joc del Barça al tractar-se de davan-ters d’un tall més clàssic.

Si és millor aquest equip que el de fa dos anys no s’ha de con-vertir en un debat ni en un judici, però constata la dificultat de fer encaixar peces d’altres equips quan s’extirpa a futbolistes que ja formaven part. El temps i els títols jutjaran aquesta transformació i regeneració. Ara toca remar, aju-dar i portar l’equip fins a la final de Wembley.

Els estils de Pep i de Mourinho, confrontats a Europa arxiu

Semblava que el proble-ma el teníem en defensa, que els grans Puyol i Abidal s’havien tren-cat i que les passaríem magres. A més, el tercer central no estava ni per a jugar 20 minuts en un solters contra casats, i un dels laterals era una pepa. El cos tècnic va fer mans i mànigues per a recomposar la defensa amb múltiples variants; ja era mala llet que en la fase vital de la tem-porada se’ns desmuntés la defensa… I així ens vam passar tres mesos debatent en les conver-ses de sobretaula com configurar la defensa, impermeables al de-

vastador fet que l’equip s’estava descosint a dalt. Perquè en defensa, la veritat, ens hem sortit prou bé. El problema ha estat a dalt on, de mica en mica, partit a partit, els famosos ‘MVP’ s’han anat dissolent. És sabut que Pedro surt d’una lesió –i a més portava dos anys estratosfèrics–, i que Villa està tenint dificultats per a adap-tar-se. El pitjor de tot ha estat que Messi, el Déu del gol, lluny d’afrontar el desafiament d’una forma més grupal i cons-tructiva, ha optat per a solucionar-ho com els infantils: quan el partit no va, el crac comença a driblar nens fins que la fot dins. Lamentable-ment, però, en el futbol professional això no sol passar, i Messi ha acabat per aillar-se de Pedro i Villa, fer la guerra per la seva banda i regalar un munt de pilotes com-promeses cada partit en un desafortunat gir dels esdeveniments. Ens esperen dies complexos.

Messi, veient que cada cop es fan menys gols, ho intenta resoldre sol

Des dels Blogs:

D’aparences i desaparicions

http://generalforceps.blogspot.com

un i de penal, posant en evidència també l’altre aspecte insuficient de l’equip: l’eficàcia realitzadora ha caigut en picat. Amb excepció del partit d’anada de quarts de fi-nal contra el Xàkhtar al Camp Nou (5-1, un marcador que el mateix Guardiola va admetre no reflectir els mèrits d’un i altre equip), el Barça porta massa partits reso-lent per la mínima, sense la ver-ticalitat i l’encert de demostrats

fins al febrer, quan van començar les angoixes i la precarietat ofen-siva. L’anada en els vuitens davant l’Arsenal a l’Emirates ja va ser un avís de la desproporció entre un atac minvant i una defensa més vulnerable.

Així, si Messi no fa grans ju-gades, Alves combina amb Leo o Iniesta fa de davanter, l’equip ha deixat d’‘aparèixer’ en atac, que és el que se li demana a Villa. A més,

Bojan s’ha lesionat quan més es-tava dotant l’equip d’una altra possibilitat ofensiva, sempre in-teressant. Tampoc en aquest cas s’ha pujat a un davanter del filial, sinó que s’ha convertit Afellay en un extrem ocasional, un jugador ràpid i amb cames, però sense l’ofici ni l’habilitat encara per a combinar-se amb Leo o trencar la defensa contrària.

La sensació és que el Barça vol,

però que potser no pugui, dona-des les circumstàncies i la realitat d’una plantilla, que amb el pas de la temporada s’ha tornat curtíssi-ma. Massa?


Pedro Riañomadrid-Barcelona.com

s cert, hi va haver fora de joc en el gol que Pedro va marcar a la final de Copa. Per dos centímetres, com

diu Guardiola, però el gol no va ser legal. El Barça ni pot ni ha de guanyar els partits valent-se dels àrbitres ni de qualsevol altra ar-gúcia que no tingui a veure amb el que els jugadors fan sobre el ter-reny de joc. La decisió d’Undiano va deixar el Barça sense Copa i a la caverna madridista sense ar-guments. Undiano va desmuntar la teoria del villarato, la farsa indigna amb què se’ns ha mar-tellejat des de Madrid intentant deslegitimar i embrutar els èxits d’un Barça hegemònic i de tapar

les misèries d’un Reial Madrid po-bre, molt pobre de joc.

Fins i tot en els dies previs a la final es va pressionar a l’àrbitre des de l’entorn mediàtic madri-dista, acusant-lo d’afavorir el Barça i perjudicar el Madrid. Si

l’equip no pot, cal ajudar des de fora pressionant l’àrbitre. I aquest equip, l’equip de Mourinho, ne-cessita de molta ajuda externa, perquè sobre el camp no té més

argument que el de la protesta sis-temàtica i el joc subterrani.

Si la farsa del villarato amb què ens han picat des de Madrid tin-gués alguna base sòlida, Undiano s’hauria equivocat en el gol de Pedro –per centímetres, no per metres, com li ha tocat patir al Barça– i hauria donat validesa a la jugada. Si es tracta d’afavorir el Barça i perjudicar el Madrid, qui-na millor ocasió que en una final de Copa? Fins i tot guanyant 0-8 a Almeria s’ha acusat el Barça de guanyar pels àrbitres. No havíem quedat que Undiano anava a aju-dar el Barça? Per què no ho va fer? D’això no parla ara l’entorn madri-dista. Ara no toca. Ja tornarà so-bre el tema quan el Madrid torni a perdre. Ni parlen de l’àrbitre, ni de

No es tractava d’ajudar el Barça? Els inventors de la teoria de la conspiració callen després de les ajudetes rebudes pel Madrid a València

Undiano desmunta la farsa indigna del villarato

Si la teoria del villarato fos certa, el Barça mai hauria perdut la final de la Copa del Rei

l’indigne joc brut del Madrid. La tàctica era atemorir l’àrbitre amb cinc jugadors protestant, tot de forma premeditada, o recorrent al joc subterrani per a frenar el Barça per la via civil o per la criminal.

Diuen a Madrid que el joc del Barça avorreix. El que agrada ara a la capital són les protestes, les agafades, les trepitjades i les puntades. Així, així, així gua-nya el Madrid al Barça. Aquesta és l’aportació de Mourinho al ‘show’.

Si fos cert que els àrbitres ajuden al Barça, el gol de Pedro a València hauria pujat al marcador

Els partits es juguen al camp i fora d’ell. Pep Guardiola ho ha fiat tot al rendiment dels seus jugadors i ha preferit posar l’altra galta per a respondre a qualsevol agressió externa. Mentrestant, Mourinho ha recorregut al mateix manual que ja va usar a Anglaterra i Itàlia i s’ha dedicat a començar a guanyar els partits des de les sales de premsa. És l’estil Mourinho, que consisteix a guanyar-se el jornal fent alguna cosa més que alineaci-ons i gesticular durant els partits.Pep ha confirmat que Mourinho s’ho estava menjant i que la seva tàctica preconcebuda de queixar-se de tot i de tots li comença a donar resultat, així que ha optat per canviar d’estratègia, deixar aparcat el Pep nen bo i respondre Mourinho amb les seves mateixes armes, recorrent a la ironia, el victimisme i a les referències a l’etern rival.Així cal entendre el seu comentari sobre l’hipotètic àrbitre portu-guès que va estar a punt de ser col·locat al Madrid-Barça de demà: “Si li designen, Mourinho estarà contentíssim, com ho va estar l’any passat a Milà a l’Inter-Barça”. Així cal entendre que s’hagi referit al gol anul·lat de Pedro a València, felicitant el linier per “la seva vista privilegiada. Per dos centímetres no hem guanyat la Copa”. Així cal entendre el seu victimisme, acceptant d’entrada el paper de favorit del Madrid i la sort que té Mourinho de comptar amb una plantilla tan àmplia: “S’abracen els suplents i són Benzema, Higuaín i Kaká. Tot això té un preu i ells ho tenen. Han reunit una plantilla amplíssima i de molt nivell“.El que Guardiola no diu és que si el Barça no té una plantilla més àmplia és perquè ell no va voler. No va voler Di Maria ni Özil, entre d’altres. La seva aposta era o Cesc o ningú. I ara paga les conseqüències, perquè la seva petició d’Afellay no és ni Higuaín ni Kaká.No calia ser endeví per a preveu-re que, a hores d’ara, al Barça li podien passar factura les limita-cions d’una plantilla incompleta. Un ‘staff’ tècnic amb una vintena de membres no va ser capaç de calibrar-ho i ara s’ha d’intentar posar pressió en l’ambient imitant Mourinho.

Ara es queixa per tot

É

PEP S’APUNTA A LA MoDA MoUrINHo

Segueix tota la informació awww.madrid-barcelona.com

més al web...

goldimarts 26.04.2011 17online

La victòria del conjunt blanc a la Copa del Rei va venir donada per la gran actuació de jugadors com Di María o Cristiano, i així s’ha plasmat a 6CERO.com.

El Reial Madrid, millor valorat

El Madrid, millor valorat. Fent una ullada a les valoracions dels usuaris de 6CERO.com de la final de la Copa del Rei es poden treure diverses conclusions, si més no, curioses. Les valoracions globals de l’equip blaugrana es van quedar en un 5.7, la tercera pitjor nota de la temporada per a l’equip dirigit per Pep Guardiola. En canvi, el Reial Madrid va obtenir una valoració de 8.8, més de 3 punts de diferència

sobre el conjunt blaugrana, el que indica que, en valoracions, la teòrica igualtat entre els dos no va ser tal. D’altra banda, l’únic jugador del Barcelona que es va salvar va ser Messi, amb un 8.3 de nota, que no va ser suficient. Cristiano va signar la millor valoració del partit amb un 9,3, superant en un punt al propi Messi. Així doncs, el Madrid es va imposar tant al camp com a la pàgina de 6CERO.com.

els destacats de

powered by

El primer diari online fet pels usuarisTu manes en l’informació esportiva

El Barça vol tornar a Wembley

ot i l’empat al Bernabéu i la derrota a la final de la Copa del Rei, els internau-tes de diarigol.cat creuen

que el Barça és el favorit per a arribar a la final de la Champions League.

El Barça encara té arguments su-ficients per a eliminar el Madrid de la competició europea. Mourinho tornarà a fer ús de la seva llibreta i plantejarà tàcticament un partit molt díficil per als esquemes de Pep Guardiola.

A doble partit sembla que el FC Barcelona parteix amb un lleuger

T

L’internauta Periodistas Anónimos va expressar que les penyes del Madrid van fer una crida per a por-tar banderes espanyoles per a la fi-nal de la Copa del Rei a Mestalla. Els usuaris Luis Couto, Roger Ramis, Juan Blanco, Raúl Palancar, Ferran Martín, Joaquim Vergés, Eudald, en-tre d’altres comentaris anònims, van donar la seva opinió respecte a l’as-sumpte. Durant el partit es van es-coltar cridòries i càntics de les afi-cions. Al final, el Madrid va ser qui es va endur la victòria en un partit qualificat d’alt risc.

Les penyes madridistes, protagonistes a la final

Jordi Rubio va escriure un article fent referència a tot el que l’entorn havia comentat abans de la final de la Copa del Rei que va servir per a escalfar el partit. Arran d’aquest es-crit, els usuaris Cristian Martín, Eu-dald, Jordi Sánchez, Roberto o Fran-cisco José Caamanho van debatre sobre polèmiques com el compor-tament de Piqué al vestidor del Ber-nabéu, el cas de la targeta a Iniesta a la Champions, l’actitud d’Arbeloa a la final de València o els títols del Madrid en els últims anys.

L’entorn intenta distreure el FC Barcelona

Wembley esperarà el Madrid o el Barça a la final de la Champions. ARxiu

avantatge, i més tenint en compte que la tornada serà al Camp Nou. No obstant, l’equip blaugrana hau-rà de tenir present l’eminatòria de semifinals l’any passat envers l’In-ter de Milà, on el propi ‘Mou’ va dei-xar fora de la final del Bernabéu al Barça, després d’unes actuacions

arbitrals molt discutides. Dime-cres tornarà a parar-se tota Euro-pa per a contemplar el millor fut-bol del món. En joc està el passa-port per anar a Londres a jugar la final. Guanyarà el bon joc i vistós o sortirà triomfant el futbol defen-siu madridista?

Divisió d’opinions. Després de la victòria del Madrid a la Copa del Rei es va obrir un debat sobre si el conjunt dirigit per José Mourinho va ser el just vencedor d’aquesta competició. Al web es creu que no.

Hi haurà revenja a la Champions League?

Sí.

35%No.

65%

Va mèreixer el Madrid guanyar la Copa?

Sí.

48%No

52%

Editor: Dalmau CodinaDirector: xavi MirRelacions externes: Quique GuaschEdita: Ediciones GOL España, S.L.

Redacció: Rambla de Canaletes, 1406ª planta. 08002 Barcelona.E-mail: [email protected].: 93 343 68 63 Fax: 93 221 50 71

Imprimeix: imprintsaDipòsit Legal: T-649/04 ISSN: 1698-5931

Difusió controlada perDISTRIBuCIóN GRATuITA

David Bley Quin equip és el favorit per a arribar a la final de Wembley?Barça.

53,1%Madrid.

46,9%

un Madrid en alça. La consecució de la Copa del Rei i la victòria davant el València per 3-6 han reforçat un Madrid que arriba a la semifinal de Champions crescut i amb moltes possibilitats de passar a la final.


ecorden vostès els famosos llibres de la sèrie ‘On és Wa-lly’, creada pel bri-tànic Martin Hand-ford l’any 1987? Es

tracta d’un joc molt divertit que consisteix a trobar Wally en una imatge amb desenes de detalls que despisten el lector. Per a faci-litar la seva tasca, Wally sempre va vestit de la mateixa manera: jersei de ratlles horitzontals vermelles i blanques, ulleres, pantalons te-xans i un capell de llana, també de ratlles. A més, sol dur com-plements, com càmeres de fotos, estris de càmping o llibres, el seu bastó, que acaba perdent, objectes que també han de ser buscats pel jugador. En les versions interna-cionals del llibre, Wally rep altres

noms com, per exemple, Waldo als Estats Units o Charlie a França. Sent curiosament més conegut a nivell internacional pel seu nom als Estats Units, Waldo, en lloc del seu nom original, Wally.

Doncs bé, a Catalunya, i més concretament al barcelonisme, ha nascut un nou Wally. Té nom de Sant Pare, porta barba, vesteix cada dia de forma diferent i és molt fàcil trobar-lo cada setmana en un acte organitzat per les penyes blaugranes o per l’entorn culer. Es tracta d’Agustí Benedito, el candi-dat a les eleccions a la presidència del FC Barcelona del 2010 que va quedar, amb 8.044 vots, en segon lloc, per darrere de Sandro Rosell. Ell, aliè als resultats de l’equip de Guardiola i a la forma de governar el club de la nova junta, va per fei-na i ha començat la campanya elec-toral per a ser president l’any 2016 i convertir-se així, com tots li diuen en broma, en Benedito XVI.

Benedito vol ser president del Barça l’any 2016. I per a aconse-

Agustí Benedito, exercint el seu dret a vot en el seu primer assalt a les eleccions del Barça. ARXIU

El candidat es deixa caure pels diferents actes arreu del país: vol espai mediàtic

Agustí Benedito, el candidat que va quedar segon en les passades eleccions, està en campanya electoral, recorre tot Catalunya explicant les seves idees en actes amb les penyes

Benedito XVI està en campanya

guir-ho vol estar preparat. És cert que la carrera electoral és molt llar-ga, ja que per primera vegada en la història el mandat d’un president és de sis anys, però no l’importa. La seva paciència és infinita.

Benedito, ansiós pel poderÉs jove i té la capacitat econòmi-ca suficient per a esperar. Agustí Benedito vol ser president i per a aconseguir-ho ha dissenyat una estratègia similar a la que va rea-litzar Sandro Rosell en el 2005 a partir de la seva sortida de la junta directiva de Joan Laporta. Bene-dito està disposat a recórrer tots els punts de Catalunya que siguin necessaris per a llançar el seu mis-satge i donar a conèixer les seves intencions. És la mateixa estratè-gia que va portar a terme Rosell. Mentre Laporta governava i veia com la seva junta es desintegrava, Rosell es dedicava a recórrer les penyes captant el vot dels descon-tents. Benedito compta en aquest segon assalt a la presidència del

ser en aquest acte en què, amb el suport del seu editor, Ernest Folch, reconegut pel seu suport al lapor-tisme i per la seva bel·ligerància contra Rosell, va anunciar que es tornarà a presentar l’any 2016. “Potser m’hauria pogut esperar tres anys més i, mentrestant, dir que no ho sabia o que ‘mai no di-guis mai’. Doncs, no! Continuarem perquè els somnis no són propietat de ningú. Queda molta feina per a fer, però seguirem, seguirem... el somni està una mica més a prop”.

La seva agenda blaugrana està plena d’actes. Va ser present, per exemple, a la Setmana Cul-tural que cada mes d’abril se ce-lebra al municipi d’El Papiol, al Baix Llobregat. En aquest cas, va participar en un col·loqui sobre l’actualitat culer, moderat per l’excandidat a la presidència del Barça i membre de la Penya Blau-grana d’El Papiol, Jordi Medina, on també hi eren presents l’exju-gador Chus Pereda i l’entrenador de futbol Jaume Creixell. A Be-

R

Benedito compta amb més de 300 persones en el seu assalt a la presidència el 2016

Berta Batlló

Barça amb el suport dels seus col-laboradors habituals, als quals està sumant un exèrcit d’unes 300 persones estratègicament reparti-des per Catalunya i per les penyes culers d’Espanya.

És per aquest motiu que la seva presència en els mitjans de comunicació anirà cada vegada en augment. Fa uns dies el vam veure en el pro-grama ‘Efectivament’, de Lluís Canut, a TV3, i fa poc, el 23 de febrer, també vam escoltar, en el ma-teix programa, com li pregun-tava a Rosell si estaria en el proper debat elec-toral, l’any 2016. Ro-sell, que t a m b é va con-t e s t a r p r e g u n -

tes dels altres excandidats, com Jaume Ferrer i Marc Ingla, li va respondre: “Sí que va ràpid! Ja veurem, el que m’ocupa ara és el dia a dia del Barça!”.

I és que Benedito vol saber amb qui es jugarà les garrofes

l’any 2016, perquè ell no se’n amaga. Així ho va fer públic el passat mes de novem-bre, quan va presen-tar al Col·legi de Peri-odistes de Catalunya

el seu llibre, titulat ‘Parlant clar’,

on e xpl ica les seves ex-periències en les elec-c i o n s d e l 2 0 1 0 . Va

Jaume Ferrer,

l’exaprenent de Laporta


Què fan els altres?Ingla, Ferrer i godall,’desapareguts en combat’

a pau social que es viu a l’entorn blau-grana ha fet que tin-guem molt poques notícies dels altres candidats a les elec-

cions 2010 del Barça. A Jaume Ferrer se’l veu cada diumenge per la tribuna del Camp Nou, però, de forma molt respectuosa, no se’l sent comentar l’actualitat blaugrana. És cert que ha prota-gonitzat algunes reunions amb membres de CiU per veure com podrien fer reaccionar si l’equip de Guardiola comença a trontollar i a Rosell se li escapa la situació de les mans, però res més. Tot són, de moment, deliris de grandesa d’un grup d’amics que encara no han encaixat massa bé la victòria de Rosell.

Un altre cas és el d’Alfons Go-dall. Ell no va ser candidat el 2010, però va estar a punt d’arribar a la línia de sortida. L’exvicepresi-dent blaugrana, a qui se li acaba el temps, com a Jaume Ferrer, per avalar com a la resta dels seus companys de junta els quasi 24 milions d’euros que va decretar el jutjat de primera instància nú-mero 24 de Barcelona, es dedica a burlar-se de la junta directiva

Ldel Barça mitjançant Facebook. Els qui coneixen bé Godall saben que és covard i que mai acostuma a donar la cara; per això no els va estranyar que utilitzés el seu Fa-cebook per a dir que cada directiu de la junta de Rosell tindria 10 entrades per a la final de la Copa del Rei de Mestalla. “Més o menys com a la nostra època”, va dir. S’ha de tenir molta barra per a dir això públicament quan tothom sap com va anar el repartiment d’entrades

per a les finals de París i Roma o fins i tot com es van repartir en-trades a dojo pel concert dels U2 al Camp Nou. Unes entrades que, com molt bé va demostrar la ‘Due Dilligence’, van acabar pagant els socis blaugrana.

Un altre cas és el de Marc Ingla. Ell està tan desacreditat després de totes les martingales que va fer durant la campanya electoral que no ha tingut nassos per a sortir del

seu amagatall. El llibre d’Agustí Benedito l’ha destrossat, ja que li dedica tot un capítol al trist episodi en què Ferran Soriano, president d’Spanair i membre de la candida-tura d’Ingla, va intentar entregar a Benedito un dossier contra Rosell per a que el fes públic. Així es Marc Ingla, una persona que no va tenir el valor de fer la feina bruta i va voler utilitzar als altres per a que li fessin tot el treball fosc. Ingla va quedar tan desacreditat durant la campanya electoral que, encara que ha aparegut donant la seva opinió en algun mitjà de comuni-cació sobre la situació del Barça, la seva opinió està absolutament devaluada pel lamentable joc brut que va practicar durant la cam-panya. Ingla, a més, ha perdut el suport polític del PSC des que el seu cunyat, Isaías Táboas, més conegut al carrer Nicaragua per Pancho, va ser anomenat secreta-ri d’Estat de Transports a Madrid pel seu amic José Luis Rodríguez Zapatero. Táboas va ser secretari general de la Presidència amb José Montilla durant la nefasta etapa del tripartit. Així que ara Ingla ja no té qui li rigui les gràcies al Palau de la Generalitat i ha optat per es-tar callat, que és com està millor.

la resta d’excandidats guarda un silenci prudencial i no entorpeix

Agustí Benedito, el candidat que va quedar segon en les passades eleccions, està en campanya electoral, recorre tot Catalunya explicant les seves idees en actes amb les penyes

Benedito XVI està en campanyanedito també se l’ha vist aquesta temporada, entre d’altres actes, en l’homenatge al porter del Bar-ça d’handbol, David Barrufet, amb retirada de la samarreta inclosa al Palau Blaugrana, o pel 32 aniver-sari de la PB de Sant Vicenç de Cas-tellet, que es va celebrar el passat mes d’octubre al Museu de la Tèc-nica de Manresa. Una festa, amb més de 320 persones convidades, on va actuar Santi Carulla, el mític cantant del grup Los Mustang.

Wally Benedito, a tot arreuI és que Benedito és el nou Wally català. Però, a diferència del per-sonatge de ficció, a ell se’l troba

de seguida. I sinó que li preguntin als membres de l’Agrupació de les Penyes de Barcelona Oriental, que el passat mes de novembre van comptar amb la seva presència en el sopar que van fer al restaurant Can Cortada per a celebrar la III Nit de l’APBO, on li van lliurar el premi ‘Sentiment Blaugrana’ a l’‘speaker’ del Camp Nou Manel Vich. L’única diferència, respecte a l’era Laporta, és que Benedito sempre es troba a algun represen-tant de la junta directiva de Rosell en aquest tipus d’actes. En aquest sopar, per exemple, va compartir nit amb Jordi Cardoner, vicepre-sident blaugrana de l’àrea social. I es que a Rosell sí que l’interessa, contràriament al que va demostrar Laporta, el món de les penyes. Per aquest camí, Benedito no l’engan-xarà donant un pas en fals.

Però a Benedito això sembla que no el frenarà. La seva agen-da és impressionant. No només se’l va veure a la III Trobada de Penyes que es va fer a l’octubre a San Sebastià (País Basc), sinó que també va ser present al des-plaçament del Barça a Grècia per a jugar contra el Panathinaikos, dies després de tot l’enrenou que va causar el viatge a Copenhaguen amb l’avió del Braga. Benedito és omnipresent. És un home que es

la seva agenda és brutal: tan aviat és a grècia com a la trobada de Penyes de Donosti

El temps ens dirà si es tracta d’un il·luminat que volia ser president o si se’n surt

Els altres aspirants ara romanen en silenci i afavoreixen la pau social ARXIU

multiplica amb el seu afany per ser conegut entre el barcelonisme i poder optar a la presidència el 2016. Només així s’explica la seva presència aquest mes d’abril a la xerrada que li va organitzar la Pe-nya de Cardedeu per a presentar el seu llibre. Un acte que també va repetir a la Penya Blaugrana de Calaf i al bar del Club Bellaterra, el poble on resideix.

I és que, com molt bé denunci-ava el periodista Xavier Bosch a l’edició del passat 15 de desem-bre de Mundo Deportivo, Agustí Benedito fins i tot es va colar a la roda de premsa que el vicepresi-dent Javier Faus va fer a la sala de premsa del Camp Nou amb motiu de la presentació de l’acord signat amb la Qatar Foundation. Aquell dia Xavier Bosch va escriure el se-güent: “Des de quan els socis po-den entrar a les rodes de premsa? És un precedent. A partir d’ara, qualsevol soci que vulgui anar a una roda de premsa tindrà el ma-teix dret que Benedito i ningú s’hi-podrà negar”. Per cert, Benedito, que té la intenció d’oferir una roda de premsa el mes de juny per a fer balanç de la primera temporada de Rosell, sí que va obrir la boca per a mostrar-se contrariat pel mi-lionari acord signat amb la Qatar Foundation, que aportarà al club 165 milions d’euros en les prope-res cinc temporades.

El que no ha calculat massa bé Benedito és el to de les seves in-tervencions. No tot és recórrer Catalunya visitant les penyes. GOL ha parlat amb alguns dels penyis-tes presents als actes de Benedito i aquests critiquen el discurs ca-tastrofista que fa l’excandidat a la presidència: “Si Messi marxa del Barça, si els socis deixen de ser propietaris del club, etc... El dis-curs de la por el perjudica notable-ment”, ens expliquen. Com també denuncien, aquests membres de penyes blaugranes, que Benedi-to en els seus col·loquis denunciï la merda que envolta el càrrec de president del Barça. Ell, potser influenciat perquè la jutgessa del ‘cas Uzbekistan’ –obert contra l’expresident Laporta– l’ha cridat a declarar, parla de joc brut, nego-cis, diners, interessos i honestedat zero. “Si la presidència del Barça és tot això, llavors em pregunto: per què et presentes, Agustí?”, ens diu aquest membre d’una de les penyes més importants del Barça. A Bene-dito li pot sortir el tir per la culata. Només el temps dirà si tindrem Benedito XVI o si parlem d’un altre il·luminat que fracassa en el seu in-tent de ser president del Barça.

goldimarts 26.04.201120 Futbol

Avís: demà més del mateix...

mics, jo també em vaig que-dar tocat. Emprenyat, més bé. Arribar a la final de Copa i perdre-la no és un drama –he vist perdre moltes finals jo–. El drama ve quan el rival és

el Madrid i quan el nostre Barça tenia l’oportu-nitat única d’enviar els blancs a un problema major: a un estiu de por, amb Mourinho fent les maletes i el madridisme apuntant Floren-tino. Vaja, que guanyar a Mestalla era com començar a vèncer ja a la propera temporada. Allò hauria estat una olla de grills i el cop de gràcia a un projecte que, Copa al marge, fa aigües. I la Champions?, preguntareu alguns. El meu convenciment és absolut.No tinc cap mena de dubtes que, a doble partit amb el Barça i amb la tornada al Camp Nou, el Madrid no té res a pelar. Ho crec de veritat. Però no podem fer el passerell i prendre nota del que va passar a Mestalla.

Mourinho i companyia creuen, ara, haver trobat la fórmula ‘antiBarça’ i estan crescudets. Una fór-mula que repetiran al Bernabéu demà. El Madrid que surti a disputar les semifinals al Barça serà el mateix de dimecres passat, amb Pepe repartint i la resta deixant-se el coll, pressionant a l’àrbitre i al rival. Una vegada, passa, però dues, no: no ens la poden tornar a fotre. Guardiola ha de pren-dre bona nota del joc blanc i desactivar –no ho va aconseguir a la primera part de Mestalla– la manera de fer del ‘Real’. Cert és que no tenim revulsius, que el fons d’armari no existeix, que no hi ha alternatives de garantia a la recàmera per a donar-li una volta al partit quan la cosa es posa lletja. La plantilla és curta, curtíssima, sí, també. És el que va voler Guardiola. Ho va demanar així. I, el que és pitjor, ens agradi o no, és el que tenim i amb això hem d’eliminar al Madrid sí o sí. Perquè sinó... ja en parlarem.

Pepe ha estat l’últim invent de Mourinho. Amb el portuguès els blancs han guanyat múscul i una mala llet al mig del camp que no tenien

Quique guaschal soci no se’l pot enganyar... més!

Maaambo!

A

onze jugadors del Madrid sobrepassen l’1,80 metres; per dalt, res a fer

1 El Barça feia 25 partits que no aconseguia marcar com a mínim un gol

2 l’Espanyol ha aprofitat el Godó per a promocionar-se. El Barça tenia prohibit anar-hi

3

a la tele :Dimarts 26TENNIS BARCELONA LADIES OPEN

Fins dissabte E3 13 hHANDBOL LLIGA ASOBAL

C.Real-Barça Sportm. 20:15hFUTBOL CHAMPIONS LEAGUE

Schalke-M.United La1 20:45 h

Dimecres 27BÀSQUET NBA - PLAYOFFSChicago-Indiana Canal+ 02 h

FUTBOL CHAMPIONS LEAGUE

Madrid-Barça TV3 20:45 h

Dijous 28FUTBOL EUROPA LEAGUE

Porto-Vila-real Cuatro 21:05 hBenfica-Braga Canal+ 21:05 h

Divendres 29FUTBOL LLIGA ADELANTE

Valladolid-Barça B GolTV/C+Liga 21h

Dissabte 30FUTBOL LLIGA ADELANTEVila-real B-Nàstic E3 18hFUTBOL LLIGA BBVAMadrid-Saragossa GolTV/C+Liga 18hR.Societat-Barça GolTV/C+Liga 20hDeportivo-Atlético TV3/LaSexta 22h

Diumenge 1BÀSQUET LLIGA ACBMenorca-Manresa E3 12:30hRegal Barça-Lagun Aro Tdp. 19h

FUTBOL LLIGA ADELANTE

Girona-Rayo Canal+ 12hMOTOCICLISME GP DE PORTUGALCursa de Moto 2 La1 12:15 hCursa de Moto GP La1 14 hCursa de 125 cc La1 15:30 hHANDBOL LLIGA DE CAMPIONSKiel-Barça Borges E3 18:30hFUTBOL LLIGA BBVA

Vila-real-Getafe GolTV/C+Liga 19hOsasuna-València Canal+ 21 h

Madrid-BarcelonaDimecres 27 TV3 20:45 hEl tercer assalt del duel entre Barça i Madrid serà el plat fort de la setmana.

goldimarts 26.04.2011 21Futbol

Nomspropis Pep Guardiola,

en el punt de mira?l resultat de la final va fer mal. Era una gran oportu-nitat d’enfonsar més al Re-ial Madrid i els vam donar aire. Mourinho va guanyar la partida tàctica al nostre

entrenador, malgrat que la segona part va ser un clar domini del Barça. Pot sem-blar oportunista, però ja són molts els culers que comencen a dir les coses tal com ragen. Guardiola ha guanyat tot, segurament el millor entrenador que hem tingut mai i moltes vegades diu coses molt assenyades (com en l’últi-ma roda de premsa, on va afirmar que

el Barça porta 8 punts al Reial Madrid, i que vam estar a punt de guanyar-los). El que també és cert és que el planteja-ment a València no va ser el millor i que la vam ‘pifiar’ amb el tema Ibra i amb gairebé tots els seus fitxatges. Guardi-ola tampoc va voler Özil. Guardiola té una plantilla curta i ara paguem les conseqüències. Queda clar que les necessitats de l’equip són clares, tant a la defensa com a l’atac. Sabeu quins reforços demana Guardiola? Cesc Fàbregas, justament al mig de camp. Les crítiques al president Rosell,

les males formes amb periodistes, creu-re’s que està damunt de tot i de tots, no és correcte. I correcte és dir les veritats, malgrat que sigui Guardiola i tingui una colla de periodistes pilotes i ‘mamadors’ professionals. I això és el que s’escolta

a ambients selectes com al vestidor

de l’Arsenal, ter túl ies a

l’Equestre i era la ‘co-midilla’ al Village del Godó.

E

‘Bon appétit’ per a la parella del momentEl que queda molt clar és que Gerard Piqué i Shakira ja no s’amaguen. Petons a l’Estadi, abraçades per a consolar la der-rota de la final de Copa (per cert, culers, no patiu que demà pas-sat guanyem al Bernabéu). Re-centment, hem coincidit amb la parella del moment a diferents restaurants de Barcelona, i ja és casualitat. Al ‘Jardí de l’Aba-dessa’ a l’avinguda de Pearson, a l’’Emperador’ i al ‘Racó d’en Cesc‘, un habitual de la parella.

Sembla que el tècnic

comença a ser

qüestionat en sectors importants

For

adeJ

ocIs

aac

Mar

tín

El Village del godó, un aparador

Durant la setmana passada es va celebrar al Real Club de Ten-nis de Barcelona el tradicional torneig de tennis Comte de Go-dó. A la seva zona VIP, anomena-da Village, vam coincidir amb el president del Barça i amb molts jugadors del primer equip, així com del Regal Barça.

Nou rellotge d’en PiquéMai se l’he vist posat, pe-rò Piqué últimament por-ta un Hublot Big Bang d’or rosa molt atractiu. El de-fensa culer ja en té una bo-na col·lecció: Cartier, AP...

Adriano, amb bambes gucciUn habitual a l’onze titular de l’equip, Adriano, llueix darrerament unes bam-bes de la prestigiosa fir-ma italiana Gucci; bon gust per al defensa.

Messi i el seu iPad de luxeEl millor jugador del món rebrà en breu un regal d’uns grans magatzems d’Argentina. Es tracta d’un iPad encastat de dia-mants, valorat en 9.000 €

Alves, amant de les gorresEl defensa brasiler del Barça sempre utilitza gor-res i gorros quan aca-ba un partit. Recentment l’hem vist amb una gorra de ‘rapero’.

goldimarts 26.04.201122 Futbol

El Barça li està sortint car a Shakira

i ens pensàvem que després que el jugador del FCB Gerard Piqué i la seva actual núvia, la cantant Shakira, fessin públi-ca la seva història d’amor dei-xarien d’estar en el punt de

mira dels mitjans de comunicació i dels amants de la premsa rosa, anàvem ben equivocats. I és que la febre del ‘Waka-Waka’ cada cop és més alta, i cada vegada més extensa i amb majors conseqüències per als interessats.

A Shakira, el seu idil·li amb Piqué li co-mença a sortir car. Mostrar públicament el seus sentiments cap al club del seu nuvi,

el Barça, no està agradant gens als aficio-nats del Madrid que, a la final de Copa de Mestalla, no van deixar d’insultar, faltar el respecte i menysprear la cantant. Per què? Senzillament, per ser o mostrar afinitat pel Barça.

I és que durant aquella nit, molts ulls es van centrar en la cantant, i aquesta ve-gada no només des de la curiositat i la simpatia. Els madridistes no li perdonen la seva relació amb el jugador blaugrana i la seva nova passió pel Barça. Molts co-mencen recordant que la cantant havia es-tat sòcia i aficionada de l’Espanyol i que, a més, anys enrere s’havia fotografiat amb

la samarreta de l’exjugador blanc Zinedi-ne Zidane, durant un partit a la llotja del Bernabéu. I és que la resposta dels aficio-nats i la directiva blanca ja es va eviden-ciar dies enrere, quan en un comunicat el club va anunciar que quedava prohibida la música de la cantant a l’estadi Santiago Bernabéu.

I com s’entén? Fa quatre dies, Shakira era aclamada i idolatrada per tots, Cu-lers i Madridistes, i ara se l’assenyala com ‘l’enemic’. I és que a Madrid no perdonen tot el que té relació amb el seu etern rival, el Barçá, portant al límit cada detall. Trist, però real.

S

Noemi lenoir,penedida del passatNoemi Lenoir, una popular mo-del francesa, va declarar que es penedeix d’haver volgut treure’s la vida el maig del 2010. Lenoir va passar per un mal moment després d’haver deixat córrer la relació sentimental que por-tava amb l’exjugador del Reial Madrid, Claude Makelele. Al di-ari britànic ‘The Guardian’, Noe-mi va declarar que pensar que el seu fill de 6 anys algun dia s’assabentaria d’aquest fet, és el que més li fa penedir-se.

Sonia Wild, l’admiradora especial del ChelseaLa model britànica Sonia Wild ha declarat ser una gran aficio-nada del futbol i especialment del Chelsea. Fet que no ha es-tranyat massa als mitjans de co-municació després de que el di-ari britànic The Sun publiqués que la model anglesa havia es-tat intercanviant-se fotos ‘pu-jades de to’ amb el jugador del Chelsea Ashley Cole. Tot i que aquest va desmentir qualsevol rumor, l’interès de la model pel club anglès comença a desper-tar expectació.

Model i artista?Malena Costa va adjun-tar fa uns dies a Twitter un link on apareixia un qua-dre fet per ella al seu nu-vi, el capità del Barça, Carles Puyol.

El nou amor de BridgeWayne Bridge, el juga-dor del Manchester City, ha tornat a trobar l’estabili-tat emocional. Aquest cop, amb Frankie Sandford,la jo-ve cantant dels Saturdays.

l’Scudetto de l’stripteaseDesprés de Caterina Ba-livo i Raffaella Ficco, ha estat la model italiana Susanna Petrone la que ha promès un striptease integral si el Nàpols gua-nya l’Scudetto.

Nomspropis

For

adeJ

ocC

arla

Roy

goldimarts 26.04.2011 23Poliesportiu

El DKV perd el derbi per 65-68Bàsquet El Regal Barça visitava un Pa-lau Olímpic de Badalona ple a vessar el dia de la mona. I segur que a més d’un se li va ennuegar, ja que el DKV Joven-tut va veure com l’equip de Xavi Pascual li passava per sobre, un any més. Una

derrota que serveix per a agreujar en-cara més la situació de l’equip badaloní en una temporada per a oblidar. Just el contrari del Regal Barça que, amb aquesta nova victòria, es situa una jornada més líder de la lliga ACB.

Si les coses no canvien molt, l’ NBA viurà a partir del proper juliol el seu primer tancament patronal des de la tardor de 1998. Les ne-gociacions del conveni col·lectiu entre la patronal (Lliga) i el Sin-dicat de Jugadors (NBAP) estan completament trencades i tot fa preveure que així seguiran.Per tant, i si tot segueix el curs es-perat, el ‘lock out’ es produiria el dia 1 de juliol, fet que retardaria com a mínim un mes l’inici de la temporada.

De moment, la clau del conflicte resideix en mans de David Stern, portaveu dels propietaris, ja que és ell qui decidirà com es repar-teixen uns beneficis que avui dia estan desequilibrats i desorbitats. Fins ara, els jugadors rebien un 57% dels ingressos totals i la idea que té Stern en ment és repartir els

beneficis al 50% entre jugadors i Lliga per a pal·liar un deute que ar-riba fins als 370 milions de dòlars.Billy Hunter, director executiu de la NBAP, veu inadequat el pla d’Stern. Segons Hunter, “es tracta d’una bestiesa, i ell ho sap, no vull tornar a fer servir aquesta paraula, però amb aquests plantejaments ni tan sols ens posarem a la taula”.

Així de contundent es mostrava un Hunter que també va procla-mar que el conveni ha funcionat durant 12 anys sense que la NBAP demanés un sol dòlar més, pel que tampoc cal optar per mesures dràstiques.

I tot això, en què afecta al Bar-

ça? Doncs, molt fàcil. Ricky Rubio i Fran Vázquez estan ansiosos per jugar a l’NBA i la seva idea era mar-xar aquest estiu cap a la lliga nord-americana. El problema és que ara es troben amb una situació delica-da que podria fer inútil aquest salt cap a l’NBA. És per això que enca-ra no han decidit res sobre el seu futur. Una indecisió que està pro-vocant problemes al Regal Barça, ja que la marxa dels dos jugadors blaugrana representaria una pèr-dua molt important per a l’estruc-tura d’un equip format i conjuntat. És per això que els responsables d’aquesta àrea ja estan movent fit-xa i tenen a l’agenda diversos noms per a sustituir les possibles vacants de Rubio i Vázquez. Per a pal·liar la del base d’el Masnou, estarien Mi-los Teodosic i Jeremy Pargo, dos ju-gadors consagrats a Europa. I per a cobrir la del pivot gallec ja es tenen possibles objectius controlats. De moment,el Regal estarà pendent de l’NBA.

El Regal Barça, pendent de l’NBA

Ricky Rubio i Fran Vázquez no volen seguir

Cristian Martín

El club blaugrana ja està estudiant alternatives de fitxatges per si finalment marxen

Chris Paul es carrega els lakersBàsquet Pau Gasol i Kobe Bryant no estan al nivell que s’espera d’ells i això està passant factura a uns Lakers que estan complicant una eliminàtoria que, a priori, semblava força assequible. Ahir, els Hornets van posar el 2-2 en

una sèrie que, pel que estem veient, promet ser disputada. Sobretot si Chris Paul segueix fent actuacions monu-mentals com la d’ahir, amb un triple-do-ble que va resultar decisiu en la victòria de l’equip de Nova Orleans per 93-88.

David Stern, portaveu dels propietaris de la NBA ARXIU

goldimarts 26.04.201124 Publicitat

the gooool, the maga the, tier

Documents