teoria color

IMATGE IES Baix Penedès

1

LA PERCEPCIÓ I EL COLOR

EL COLOR ÉS LLUM

Isaac Newton va ser el primer en demostrar que el color és llum. Dins d'una habitació, a les fosques, va fer passar un fil de llum solar a través d'un prisma de cristall triangular.

Posteriorment, Thomas Young, amb sis llanternes, cada una d'un color del espectre, va demostrar que la llum es podia simplificar en tres colors bàsics o primers: blau-violeta, vermell i verd, la mescla dels quals ens dona la resta dels colors. Més endavant, James Clerk Maxwell, físic escocès, va demostrar que la llum és una forma d'energia propagada per dos camps, un elèctric i un altre de magnètic, que, com els raigs X, la ràdio o el radar, es transmet a gran velocitat, en línia recta i formant ones. La distància entre les crestes de les ones es mesura en nanòmetres. L'ull humà tan sols és capaç de percebre les ones que oscil·len entre 380 i 720 nm. Per altra part, Heinrich Hertz va aconseguir produir llum amb totes les seves propietats, mitjançant la formació d'ones electromagnètiques.


2

L'ULL I LA VISIÓ

L'ésser humà percep la llum i el color gràcies a les característiques de l'ull (el brau, tant sols veu en blanc i negre, mentre que la major part d'insectes veuen més colors que nosaltres, ja que la seva estructura ocular és diferent). L'ull conté unes cèl·lules bipolars situades en la retina, que actuen com fotoreceptores Capten la longitud d'ona de la llum i la codifiquen en senyals elèctriques, que són enviades al cervell a través del nervi òptic. Aquestes cèl·lules contenen 120 milions de bastons sensibles a la llum i 6 milions de cons sensibles al color, cons que poden ésser de tres tipus, orientats, cada un d'ells cap a la longitud d'ona d'una llum primigènica: vermella, blau-violeta i verda. Si fixem la mirada en un punt i, observem els laterals, percebrem la llum i l'ombra, però no el color. Això es degut a que els cons tan sols estan en la part frontal de l'ull.

EL COLOR: REFLEXIÓ I REFRACCIÓ La llum i la visió són dos dels tres factors que intervenen en la percepció del color. El tercer és la composició química de les superfícies que, segons la seva naturalesa i propietats, absorbeix i reflexa els colors o els transmet, és a dir:

• Superfície opaca: absorbeix la llum i reflexa totes o part de les seves longituds d'ona. • Superfície transparent: els raigs de llum travessen el cos sense patir cap alteració. • Superfície transparent acolorida: certes longituds d'ona queden detingudes i, tan

sols passen les que coincideixen amb el color del cos. • Superfícies translúcides: els raigs multipliquen les seves direccions difuminant el

color.


3

COLOR LLUM

Síntesi additiva o suma de llum. Les tres llums primàries ens dona la llum blanca.

• Llums primàries: (projecció de llums). • Verda, vermella i blau-violeta.

• Llums secundàries: • llum vermella + llum verda =

llum groga.

• llum verda + llum blau-violeta = llum cyan.

• llum blau-violeta + llum vermella = llum magenta.

• Llums complementàries Són aquelles que quan es mesclen produeixen una llum blanca o gris clara.


4

• llum groga (vermell + verd) és complementària de la llum blau-violeta. • llum magenta (vermell + blau-violeta) és complementària de la llum verda. • llum cyan (blau-violeta + verda) és complementària de la llum vermella.

COLOR PIGMENT (Mescla sostractiva)

Mescla sostractiva: quan barregem colors pigment. Cada cop ens allunyem més del blanc.

• Colors • groc, magenta i cyan

primaris

• Colors binaris o secundaris

• groc + magenta = vermell

• magenta + cyan = blau-violeta

• cyan + groc = verd

• Colors complementaris Es formen amb un color primari i un secundari (obtingut de la mescla dels dos primaris restants). Si els barregem entre sí, obtindrem un gris molt fosc.


5

• groc + blau-violeta (cyan + magenta) = gris fosc • cyan + vermell (groc + magenta) = gris fosc • magenta + verd (cyan + groc) = gris fosc

La diferència entre les llums complementàries i els colors complementaris està en el resultat de la seva mescla: llum blanca o grisa clara en les primeres i color negre o gris fosc en els segons. EL COLOR DELS OBJECTES

• És el color dels objectes, ja sigui natural o artificial. Color local

• Color de l'atmosfera Si bé és cert que no veiem de quin color és, si que podem apreciar els canvis cromàtics que es produeixen en funció de la llunyania o proximitat del que veiem. Quan més lluny estan, més blavosos. A contrallum es tornen grisosos. Els primers plans són més clars i lluminosos. La llum de l'albada és més blavosa i nítida; la seva longitud d'ona és més llarga que cap al tard. A la posta de sol, un paisatge es torna més torrat i calent.

• Color tonal El color tonal és el conjunt de variacions que pateix un color propi o local per efecte de la llum. El color tonal està modulat per les característiques de la seva forma i les diferents tonalitats de llum i ombra.

• Color reflexat Quan dos o més objectes de diferents colors són il·luminats per una mateixa llum lateral, els colors es reflexen entre ells. Aquest recurs pot servir per accentuar volums o suavitzar contrasts, però no cal abusar-ne.

• El color depèn de la il·luminació Quan la font de llum que il·lumina els objectes és de color, es produeix una mescla amb el color local dels mateixos. Els objectes il·luminats amb diferents llums de colors canvien la seva tonalitat al barrejar-se amb la llum.

QUALITATS DEL COLOR • El to

El to és el nom específic de cada color. Així doncs, són tons tots els colors que coneixem, inclòs les seves mescles. A vegades també s'utilitzen altres termes per parlar de to: matís, tint, color o croma.

• El valor El grau de lluminositat que té un color es mesura en funció del seu apropament al color blanc o al negre. El valor tonal és, la quantitat de blanc que conté la mescla d'un color (el rosa té més valor que el vermell).


6

Els colors blanc i negre, més els grisos que sorgeixen de les seves mescles, s'anomenen colors neutres.

• La intensitat És el grau de puresa d'un color. S'anomena també saturació. Un color té més intensitat a mesura que siguin menys els colors que composen la seva mescla i quan s'assemblin més als colors bàsics. Qualsevol color perd saturació o intensitat si li afegim el color gris a la seva composició: el to perd puresa i el seu grau d'intensitat serà més petit.

ELS COLORS TERCIARIS I QUATERNARIS Quan mesclem un color primari amb un dels secundaris adjacents, apareixen els colors terciaris, és a dir, que el primari estigui contingut en la mescla que composa el secundari.

• groc + verd (groc + cyan) = terciari verd groguenc • groc + taronja ( magenta + groc) = terciari groc ataronjat • blau + violeta (cyan + magenta) = terciari morat • blau + verd ( groc + cyan) = terciari blau verd • magenta + violeta (magenta + cyan) = terciari magenta violeta • magenta + taronja (magenta + groc) = terciari vermell

Colors quaternaris Són els derivats de mesclar un primari amb un dels dos terciaris adjacents, és a dir, que el terciari contingui al primari. Colors quinaris Surten de la mescla d'un secundari amb els seus terciaris adjacents. Mescles ternàries La major part dels colors que ens envolten, especialment els de la natura, no presenten estats purs d'intensitat i valor, sinó que estan formats per diferents proporcions de croma, valor i saturació.


7

ESCALES CROMÀTIQUES I ACROMÀTIQUES Entenem per modulació qualsevol variació amb la que es modifiqui un mateix color, sigui en el to, el la saturació o en la lluminositat. Quan la modulació d'una, de dos o de tres constants s'efectua amb successions d'intervals regulars i continus, es diu que la modulació es produeix per escala. Hi ha escales cromàtiques i escales acromàtiques.

• Escales cromàtiques: Són les dels colors pròpiament dits: tons o colors.

• Escales acromàtiques: Sense color, escala de grisos.

• Escala cromàtica monocroma: Quan afecta a un sol to.

• Escala cromàtica policroma: Quan la modulació es refereix simultàniament a varis tons.

ESCALES MONOCROMES Podem modelar un to mesclant-lo amb altres colors, variant la saturació o la lluminositat, o bé variant simultàniament ambdues constants, saturació i lluminositat, o sigui el valor.

• Escala de saturació, o escala del blanc; quan afegim color al blanc per aconseguir certa saturació.

• Escala de lluminositat, o escala del negre; quan el color saturat se li afegeix negre.

• Escala de valor, o escala de grisos; quan el to saturat es barreja simultàniament amb blanc i negre, es a dir, gris.


8

SUBDIVISIÓ DE LES ESCALES MONOCROMES Cada escala cromàtica es divideix, en relació amb el seu contingut en:

• Escala alta, quan s'utilitzen les modulacions de valor i de saturació que contenen molt blanc -valors clars, composicions molt lluminoses-.

• Escala baixa, quan s'utilitzen les zones de valor i lluminositat que contenen molt de negre -valors foscos, ombres...-.

• Escala mitja, quan s'utilitzen les modulacions que no s'allunyen molt del to

saturat i pur del color. • Escala major, quan els intervals de modulació són molt amplis i, per tant, el

contrast que s'origina resulta més fort: per a obtenir una composició en escala


9

major, són necessaris, almenys, intervals de tres valors... • Escala menor, quan no hi ha interval o és menys ampli, i resulta una gradació

dels valors més homogènia i harmònica: l'interval és d'un o dos graons. La claredat i foscor s'ha relacionat sempre amb el sentit de dalt i baix: és la natura la que ens ha acostumat a veure la claredat en la part superior i, la foscor, per sota nostre. ESCALES POLICROMES O escales de tons, són les gammes de variacions de dos o més tons. Escales policromes són les seccions horitzontals del sòlids del color i del cercle cromàtic. La sèrie més complerta i més perfecta de les modulacions dels tons del color la proporciona la gamma espectral, que s'obté amb la refracció prismàtica de la llum blanca.

ESCALA ACROMÀTICA Anomenem escala cromàtica, o sense color, a la modulació del gris. Ostwald va ser el primer que va anomenar el blanc i el negre com a colors acromàtics, ja


10

que no són pròpiament color, doncs: • El blanc i el negre no existeixen en l'espectre solar. • El negre és necessari per a la descomposició de la llum blanca -monocromàtica- en

l'espectre policrom, gamma de tots els colors cromàtics. • El blanc és el color màxim, que resulta de la síntesi de totes les radiacions de color que

composen la llum blanca -síntesi additiva-. • En l'ús dels colors pigments -síntesi sostractiva- el negre és el màxim valor cromàtic -

encara que per si mateix sigui monocromàtic-, doncs s'obté per la superposició de tots els pigments de color; el blanc, a la vegada, equival a l'absència de tot color.

• En el fenomen de la reflexió i de l'absorció de la llum en els colors blanc i negre, en el blanc hi ha reflexió total de totes les longituds d'ona que composen la llum blanca; en canvi, en el negre, hi ha una total absorció. Mentre que, en qualsevol altre to cromàtic, hi ha una reflexió o absorció parcial.

LA MÈTRICA DEL COLOR Els diferents aspectes de la modulació d'un color s'indiquen, habitualment, a partir dels termes corresponents a les tres constants de totes les nostres sensacions del color:

• To • Saturació • Lluminositat

Sistemes de classificació:

1. El doble con de Guillermo Ostwald 2. El sòlid d'Albert Munsell 3. El cub d'Alfred Hickethier 4. El triangle CIE - Commission Internationale de l'Éclairage

EL DOBLE CON DE GUILLERMO OSTWALD


11

• Construït per dos cons de base comú. • Sobre una circumferència comú a ambdues bases, es disposen 24 tons de color. • El pas del blanc al negre s'efectua a través d'una escala de grisos.

EL SÒLID D'ALBERT MUNSELL

• Constituït per una espècie d'esfera en què, cada un dels tons, correspon a un pla semicircular, acoblat a l'eix vertical gris.

• Sobre la circumferència horitzontal del sòlid, el camp dels colors espectrals, els tons, està dividit en 10 sectors iguals i, cada sector, a la vegada, en uns altres 10 subsectors.

EL CUB D'ALFRED HICKETHIER


12

• És un cub o hexàedre regular recolzat en un dels seus vèrtex. • La diagonal que uneix els dos vèrtex oposats sobre el que és recolza el sòlid, forma

l'escala de grisos, amb el blanc i el negre a cada extrem. • El groc, el magenta i el cyan, es troben en l'extrem de les arestes que parteixen del

blanc. Els colors secundaris, estan en l'extrem de les arestes que deriven del negre. • Cada aresta es divideix en 10 parts ortogonals. • El sòlid té 1.000 subdivisions iguals, corresponents a mil modulacions diferents de

color. • Cada color queda determinat per tres xifres, la primera, ens indica la quantitat de

groc, la segona, la quantitat de magenta i l'última, la quantitat de cyan, continguda en cada una de les mescles.

EL TRIANGLE CIE - COMMISSION INTERNATIONALE DE L'ÉCLAIRAGE-

• Per a una mesura objectiva del color, la Comissió Internacional de la Il·luminació, va proposar un sistema de valoració dels colors, derivat directament de la seva posició en l'espectre electromagnètic de la llum blanca.

• Segons la longitud d'ona de cada color, la línia de la seva representació numèrica agafa la forma d'una corba que pot inscriure's en un triangle quasi bé equilàter -d'aquí ve la seva denominació de triangle CIE-

• El sistema es complerta amb 16 corbes de saturació.

• La lluminositat no està representada en aquesta representació bidimensional de les tonalitats cromàtiques.

• Els colors del triangle CIE, es classifiquem com colors llum, en quan s'utilitza la corresponent longitud d'ona com a criteri discriminador. És evident, doncs, que cap dels colors pigment de que disposem, no podran tenir la puresa, és a dir, la màxima saturació indicada en la classificació espectral del triangle CIE.

LES MESCLES ÒPTIQUES


13

L'ull humà sempre veu per síntesi additiva, és a dir, les mescles es produeixen en la retina com si es tractés del color llum. A més, la major part de vegades les imatges gràfico-plàstiques contenen síntesis additives o òptiques, junt a mescles sostractives o matèriques. Si a això hi afegim que, freqüentment es produeixen efectes de <<contrasts simultanis>> o induccions d'un color o un altre, resulta realment difícil d'establir quin tipus de mescla específica es produeix en cada ocasió. MESCLES ÒPTICO-SOSTRACTIVES Són les mescles de color produïdes mitjançant capes transparents (tons vidrats, làmines de color superposades o vidres acolorits com les vidrieres). També es produeixen quan ajuntem diferents llums acolorides sobre objectes de color o quan observem objectes o imatges a través de vidres acolorits. MESCLES ÒPTICO-PARTITIVES Aquest tipus de mescles sorgeixen per la fusió de punts de colors en la retina (el <<puntillisme>>, a finals del segle XIX, va desenvolupar la idea d'aplicar petites pinzellades de colors sobre una superfície, deixant que aquests es barregessin a l'ull. George Seurat. Mètode anomenat també <<divisionisme>>. Roy Lichtenstein, entre 1960 i 1964, va treballar per juxtaposició de colors. El resultat d'aquests tipus de mescles depèn del format de les partícules o taques de color i de la distància a l'ull. L'ull percep i envia aquesta informació a la retina, estimulant els cons i els bastons, i fent que aquests colors es barregin. INTERACCIÓ DEL COLOR Sempre que l'ull veu un color, inconscientment, en sorgeix un altre que completa el cercle cromàtic; és l'anomenada necessitat òptica de generalitat o recerca de la tonalitat. És a dir, si observem fixament un color vermell durant mig minut i, ràpidament posem la vista a una superfície gris o blanca, veurem els color verd. Amb el vermell i el verd queden representats els tres primaris i amb ells, la totalitat del color Aquesta necessitat de totalitat, sorgida del cansament ocular, produeix fenòmens òptics de contrast. El fet de que un color estigui al costat d'un altre, ja sigui superposat com en el cas de les mescles òptico-sostractives, o juxtaposat, com passa en les mescles òptico-partitives, produeix alteracions visuals en les qualitats del color. Aquestes alteracions poden ser de to, de valor o d'intensitat. RELATIVITAT DEL COLOR EN FUNCIÓ DEL FONS

• Alteracions del to


14

Un mateix color superposat en diferents fons, altera la seva aparença donant la sensació de que es tracta de tons diferents. • Alteracions del valor Qualsevol color variarà la seva claredat en funció del fons. Si és més fosc, semblarà més clar, mentre que si el fons és més clar, el mateix to es veurà sensiblement més fosc. • Alteracions de la intensitat Sempre que formem contrast entre tons més saturats i d'altres menys saturats, alterem la intensitat o saturació del to superposat.

CONTRAST SIMULTANI I CONTRAST SUCCESSIU Aquests fenòmens sorgeixen per la necessitat de totalitat i generalitat de l'ull.

• Contrast simultani: Quan mirem fixament un cercle durant trenta segons, comencen a aparèixer pel costat d'aquest, formes de mitja lluna del color complementari a l'observat, que es van movent.

• Contrast successiu: Un cop s'ha produït un contrast simultani, és a dir, quan l'ull ja està cansat, mirarem sobre una superfície blanca o grisa, i apareixerà el color complementari que buscàvem.

PERSISTÈNCIA DEL COLOR Quan mirem una llum intensa, l'ull queda encegat i tarda un temps en recuperar-se, doncs es manté una taca en la retina que ens impedeix veure-hi amb claredat. Quan observem un color fins que la vista es cansa, també es produeix un efecte de persistència del color òptic que manté el rastre del contracolor, o color reclamat durant un temps. Les cèl·lules fotoreceptores situades en la retina de l'ull (cons i bastons) estan preparades per rebre un dels tres tons primaris. Quan mirem fixament una superfície groga, les cèl·lules sensibles a aquests color es cansen i deixen d'actuar. Si desviem la mirada a una zona blanca (integrada per magenta, groc i cyan), tan sols es produeix la mescla del cyan i el magenta, és a dir, el color violeta que veiem, el contracolor o complementari. Per tant, es pot dir que la persistència del color es produeix per un fenomen fisiològic. HARMONIA I CONTRAST El color exerceix, sobre la persona que l'observa, una acció triple:

• Poder d'impressionar, cridant l'atenció de l'espectador. • Poder d'expressió, expressa un significat i provoca una emoció.


15

• Poder de construcció, ja que té un significat propi, adquirint un veritable valor de símbol, capaç de construir per sí mateix el llenguatge comunicatiu d'una idea.

Podem utilitzar aquest triple poder expressiu del color utilitzant dues formes compositives: una, que anomenarem harmonia, i l'altre, que s'acostuma anomenar contrast. Aquests dos termes s'utilitzen per indicar tot el camp operatiu dels colors. A cop d'ull, tenen un sentit oposat, però en la pràctica, no són més que dues formes diferents per indicar una mateixa base d'acció. Harmonitzar colors, significa ordenar els valors cromàtics d'una composició segons determinades proporcions entre to i superfície, entre poder expressiu i significat, etc. Harmonitzar significa, doncs, coordinar els diversos valors que el color pot anar adquirint en una composició i, per tant, provocant també, les diferents formes de contrast. Les principals formes de contrast, generalment considerades com a mitjans òptics de l'expressió cromàtica harmònica, són set:

• Contrast de to: s'utilitza entre tons cromàtics diversos; el més fort el proporcionen els colors base utilitzats sense modulacions intermèdies.

• Contrast de blanc i negre: propi del clar-fosc entre els tons acromàtics del blanc, del negre i del gris.

• Contrast de saturació: prové de la modulació d'un to saturat, pur, modulat amb blanc, amb negre, amb gris o amb un color complementari. Podem aconseguir efectes de lluminositat, brillantor, puresa i calor d'un to.

• Contrast de superfície: prové de les sensacions de cada color, quan aquest ocupa un espai determinat.

• Contrast simultani: produït per la influència que exerceix cada to en els altres. • Contrast entre colors complementaris: és el millor efecte de contrast: Ofereix

innumerables possibilitats d'equilibri -contrast i harmonia-. Convé graduar be la lluminositat, utilitzant un color pur i l'altre atenuat en el valor ascendent o descendent.

• Contrast entre tons càlids i freds. TONS CALIDS I TONS FREDS El calor d'un to depèn de les sensacions sentides per l'home en la visió dels colors. El calor d'un to és relatiu:

• El magenta sembla fred respecta a l'ataronjat, però sembla calent respecta el blau. S'anomenen colors càlids o calents, els que resulten de les mescles groc-vermell; i s'anomenen colors freds, els que resulten de les mescles verd-blaves.

Els colors càlids tenen una capacitat d'expressió i una força diferent dels colors freds. Podem aplicar-les-hi diferents significats: assolellat, opac, estimulant, dens, terrenal, proper, pesat, sec. Donen sensació de lluminositat, d'alegria, gravetat, de malenconia, de tristesa... • Als colors freds: ombrívol, transparent, clamant, diluït, aeri, llunyà, lleuger, humit.


16

DIFERÈNCIA COM A SUPERFÍCIE També és precís equilibrar les sensacions derivades per cada color, adequant-lo cada un, a l'espai que ha d'ocupar: menys espai pels colors càlids, que tendeixen a expandir-se més i que tenen més vida i més força; més espai pels colors freds. Basant-se en la lluminositat de cada to, Newton va establir diferents exponents de proporcionalitat. DINÀMICA DEL COLOR Els colors ens poden donar sensació de moviment: dinàmica del color.

• El groc és excèntric, tendeix a expandir-se, a envair l'espai circumdant.

• El vermell, és més aviat estàtic, fix, o sigui, tendeix a l'equilibri en sí mateix.

• El blau és concèntric, tancat sobre sí mateix, fa buit, indica profunditat i llunyania

• .El groc avança sempre; els colors més foscos, es retrauen.

• Els colors clars i freds s'eixamplen i s'eleven; els colors foscos i calents baixen, pesant, tanquen, oprimeixen.

• Una escala dinàmica dels colors situaria l'ataronjat com el color més proper, seguit del vermell, el groc, el verd i , finalment, el cyan. Tan sols el verd i el violeta revelen molt poca dinàmica, mantenint una posició mitja entre els colors càlids i els freds.

Per tant:

• La dinàmica dels colors disminueix quan augmenta la il·luminació o quan enfosquim afegint el gris.

• Un color fred, com el cyan o el verd, però saturat, pot passar davant d'un groc o d'un vermell si estan enfosquits, si no són purs.


17

CONTRAST SIMULTANI En el fenomen del moviment dels colors en l'espai, participa també una acció de moviment intern de les sensacions de cada un dels tons. Aquest fenomen adquireix una gran importància en el camp gràfic, per què d'ell depèn la solució dels problemes referents a la visibilitat i llegibilitat dels colors. D'aquí deriven algunes observacions interessants:

1. Un color al costat del seu complementari sembla més accentuat, brillant i bonic; però, al mateix temps, la visualització dels dos tons es fa difícil. Podem corregir aquests fenomen fent que, un dels dos colors sigui molt més clar o, barrejant una petita proporció d'un amb l'altre.

2. Un color sobre negre sembla més accentuat, brillant i cridaner; sobre blanc, tendeix, en canvi, a ser més deslluït, menys evident, per què queda més il·luminat i dispers els seu to degut a les radiacions que reflexen els suports blancs.

3. Un gris al costat d'un color, tendeix a agafar el to complementari d'aquest mateix color.

VISIBILITAT DELS COLORS I LES FORMES (gradació de visibilitat)


18

• Els colors groc i blau -cyan-, són els

que millor es llegeixen a distància. • De lluny, veurem primer el contrast

groc-negre. El contrast blanc-negre té un valor mig.

• La visibilitat del contrast vermell-verd és escassa -irrita l'ull per l'acció simultània de dos complementaris-, i poquíssima la del verd-blau.

COLOR I MEMÒRIA El color o el record que guardem dels colors i de les formes expressades mitjançant ells, sembla que depèn, principalment, del contrast de la il·luminació: com més il·luminació, tenim un record més viu del que hem vist:

• El groc és, doncs, el color que més recordem com a color, a pesar de que només garantitza un record mínim de les formes representades per ell.

• El blau, en canvi, bona memòria per les formes i escassa visibilitat pel color, encara que les seves radiacions posseeixin el camp màxim de visibilitat en la retina.

• En el vermell, especialment en el magenta, les dues memòries s'equilibren. • El verd té una memòria mitja en els dos casos.

teoria color

Documents