1

Tema 2. Els Estats contemporanis.

• Què és l’Estat?

- Jean Bodin, defensor de l’absolutisme i el dret diví proposa un concepte de sobirania. L’Estat és: “un conjunt de famílies i les seves possessions comunes governades per un poder de comandament segons la raó”. Exercici del poder cap al bé comú com segons la raó a característica de l’estat.

- La definició més acceptada és de Max Weber, sociòleg. L’Estat és: “una comunitat humana que reclama, amb èxit, el monopoli de la violència legítima sobre un territori”. L’Estat té el monopoli de la violència.

- Susan Strange: la clau està en la sobirania i independència davant altres estats. L’Estat és: “autoritat territorialment definida que afirma la seva independència i sobirania respecte la resta”.

Hi ha dues visions per interpretar el concepte d’Estat:

- Visió amplia: l’Estat vist com a qualsevol comunitat política dotada de govern i instruments coercitius. És un concepte pre-modern que estableix que si hi ha un govern aplicant lleis sobre un territori ja es considera un estat.

- Visió estreta: l’Estat entès des d’una visió moderna. L’Estat és: “l'Estat modern, amb fronteres, població i institucions estables”.

La definició de Weber.

Definició de Weber més extensa.

“L'Estat és aquella comunitat humana que, dins d'un determinat territori (el "territori" és element distintiu), reclama (amb èxit) per a si el monopoli de la violència física legítima. Allò específic del nostre temps és que a totes les altres associacions i individus només se'ls concedeix el dret a la violència física en la mesura que l'Estat ho permet. L'Estat és l'única font del "dret" a la violència.”

Territori element distintiu. Poder d’exercir violència monopolitzada i que aquesta esta legitimada segons els ciutadans. Exemple: estat i permís de tinença d’armes. L’estat decideix quan tu utilitzes la violència legítimament. L’estat es diferencia per això per la legitimitat de violència de la resta d’estructures polítiques. Tot i això hi ha estats fallits que no controlen la violència (monopoli d ela violència física) sobre el seu territori o hi ha unes contradiccions (Somàlia i Somariland, on no es reconegut per ningú però si que és més pacífic).

Trets fonamentals de l’estat.

El monopoli de la violència es tradueix en altres elements que identifiquen l’estat:

- Territori i població estable.

En la política pre-moderna, les fronteres (i les poblacions) són “borroses”. No queda clar a qui pertanyen les poblacions de frontera, cosa que els hi imprimeix un caràcter peculiar.

2

A la política moderna, l’Estat es caracteritza per disposar d’una fronteres i una població estables (que no fixa, evidentment poden haver-hi canvis de fronteres). Les fronteres poden canviar a causa d’un procés de secessió o d’una guerra però no canvien dia i dia. El monopoli de la violència no es pot administrar en un estat sense límits. Els grans canvis de fronteres dels Balcans des dels anys 90 són producte d’un estat fallit, Iugoslàvia.

- Sobirania

És un terme polisèmic. Es pot entendre com autoritat última i inapel·lable, particularment sobre un territori (aquell que té l’última paraula, en el poder constituent és aquell que ha fet

Es pot entendre en dues dimensions: cap endins (preguntat pel sobirà de l’Estat) o portes enfora (afermant la sobirania de l’Estat enfront de possibles agressions externes). L’origen correspon a la visió externa al segle XVI-XVII sobre quina religió s’imposava què s’havia de creure. A la pau de Westfàlia es contraposen: posició hispànica (valors i poders que imposin aquests) i posició de les potències protestant que cadascú té sobirania sobre quina religió imposa en el seu territori. S’imposa aquesta. Després de les IIWW està en qüestió aquest visió ja que hi ha organitzacions internacionals que regeixen les RRII. Cap estat diu res de l’altre.

Des del punt de vista intern: qui mana dins de cada estat. A la pau de Westfàlia és la sobirania reial. Amb les revoltes liberals neixen dos conceptes (altres) que s’acaben fusionant, que el sobirà és el poble, el ciutadà de ple dret. No sempre han tingut la mateixa visió: nacional- un subconjunt de gent, uns ciutadans de primera que tenien drets polítics amb sufragi censatari, popular és a tot el conjunt de la gent sufragi universal. El poble som nosaltres, qui té dret a decidir com s’organitza el poder polític dins del territori. Té una certa relació amb la legitimitat.

No pot arribar a ser un concepte absolut, en les relacions de poder sempre hi ha algú més poderós. Tot i així, ningú discuteix el principi de violència legítima. Mai no es dóna d’una forma perfecta dins d’un estat.

Sobirania reial / sobirania popular / sobirania nacional

- Govern

Tres significats diferents: com a sinònim de règim polític; com a sinònim de classe política; i com a sinònim de poder executiu.

En la cultura mediterrània, el govern és entès com poder executiu. Als Estats Units el govern és el conjunt de les institucions de l’Estat; en canvi, el poder executiu és anomenat l’Administració o la branca executiva. El govern també es pot entendre com el conjunt de la classe política, aquella persona que exerceix la política com a professió.

Sigui quina sigui l’accepció, l’Estat no es redueix al govern, però no hi ha Estat sense govern, que n’és el “director”.

3

- Administració/burocràcia

L’Administració pública en teoria no governa, sinó que executa les decisions dels governs. Aquesta és la seva funció. L’administració publica pot tenir un gran poder.

La burocràcia és el conjunt del funcionariat que desenvolupa aquesta funció executora. Característiques: jerarquia clara, funcions molt definides, no-propietat dels mitjans d’execució. Segons Weber, hi ha tres característiques que la distingeixen d’altres organismes del passat: té una jerarquia clara, un buròcrata sempre sap qui és el seu superior, les funcions estan ben definides, no són propietaris dels mitjans d’execució.

A la pràctica, desenvolupen una funció política.

- Marc legal

L’Estat modern (sobretot el demo-liberal) sol tenir un marc legal clar amb una pedra angular: la Constitució.

Les accions dels governs estan (en teoria) emmarcades i limitades per les lleis. Com més s’allunya l’Estat del model demo-liberal, menys es fa realitat aquest principi.

Qualsevol Estat modern sempre té un conjunt de lleis que regeixen l’actuació del govern i de l’Estat, mitjançant les lleis. Les lleis poden canviar però depenent de la gravetat del canvi legislatiu. Els canvis constitucionals per exemple necessiten una gran acceptació. Aquest principi de respecta amb marc legal depenent del grau democràtic de l’estat.

El marc legal preveu mecanisme per la seva pròpia modificació, més exigent com més profunda és la modificació proposada.

- Instruments coercitius

L’Estat es caracteritza pel monopoli de la violència legítima. Precisa d’instruments per exercir aquest monopoli. Es tracta de policia, exèrcit, presons... Excepcions: estats petits, estats associats, etc. Per exemple Costa Rica: revolució democràtica que veu que l’exèrcit és un perill per colpista, policia molt armada i protecció americana. A Haití igual, està prohibit per les potències per qüestions polítiques.

Un estat neix amb la imposició sobre el control de la potència i desapareix quan en perd el control.

- Identitat.

De manera inconscient o (més sovint) conscient, els Estats són creadors d’identitat: seleccions nacionals, llengua o llengües oficials, banderes, himnes...

Aquesta identitat se sol expressar en el llenguatge de les nacions i els nacionalisme, tot i que no sempre. La identitat més forta és la que no es visualitza com a tal.

Hi ha hagut Estats que han intentat de manera fallida crear una idea de poble conjunt i transnacional amb nacionalitats internes. Ex: la URSS, tot i així durant la IIWW Stalin fa servir un llenguatge patriòtic.

4

Hi ha una part molt evident sobre la construcció de la identitat però també hi ha un nacionalisme banal, que és molt més subliminal. Exemples: en els mitjans de comunicació, a l’hora de parlar...

• Funcions de l’Estat

- Segons el liberalisme

És de caràcter normatiu, explica com haurien de ser les funcions de l’Estat. Està preocupada per controlar i definir el poder de l’Estat ja que pot tallar la llibertat.

- Defensa: (de la comunitat, enfront d’amenaces exteriors). - Justícia. Assegurar que uns ciutadans no oprimiran a uns altres. (dins de la

comunitat, enfront d’opressions i injustícies que uns ciutadans pugui practicar sobre uns altres a l’interior).

- Provisió de bens públics que, per la seva naturalesa, no es pot esperar que siguin proveïdes pel sector privat. Determinats bens públics no poden ser donats per sectors privats.

- Variants: o Conservador: inclouen manteniment de tradicions i status quo). La

justícia es limita a protegir l’ordre públic (propietat i odre civil). Bens públics que dona l’estat: Infraestructures de l’estat i cert ordre moral. L’estat ha d’estar limitat en les seves funcions. Sí a la intervenció de l’Estat en eco però no per acabar amb les desigualtats.

o Progressistes: més enllà de l’ordre civil i públic, la justícia com a defensa dels individus enfront a desigualtats de l’ordre. Tendeix a la redistribució de riquesa. Els bens públics que l’estat ha de proveir: l’estat ha de garantir que tothom tindrà les mateixes oportunitats i que podrà tenir capacitats de desenvolupar-se. Si parcialment a la intervenció de l’estat en eco.

o Llibertariana: extrema liberalisme. Estat policia-gerdarme. Si tu et limites a respectar l’ordre públic, no el notes, però si no sí. L’estat no interfereix en les relacions quotidianes. Societat moguda per intercanvi. No hi ha un terme estàndard.

- Segons el marxisme:

L’Estat llegit des del prisma del materialisme històric: és la economia qui condiciona l’estructura política i social de la societat. La forma en que les persones viuen econòmicament el que determinen a les persones. Motors fonamentals de la història: lluita de classes entre els que administren els recursos i el que no.

L’estat com a eina de dominació de classe. La classe econòmicament dominant es converteix en políticament dominant també. L’estat forma part de l’estructura. Les relacions de producció converteixen a les persones en dominants o condicionats. Quan les classes subalternes s’imposen per sobre de les dominants, es crea un nou ordre. Si s’aboleixen les classes socials, l’estat no serà necessari

5

- Altres corrents:

• Pluralisme: tradició d’anàlisi polític. Gestió i canalització del conflicte entre sectors d’interès. L’estat és un àrbitre i territori de batalla on lluiten els diferents grups d’interessos econòmic, polítics, religiós (en un estat liberal). El que sorgeix doncs són les polítiques públiques. Lluita religiosa, perspectiva americana.

• Nacionalismes: preservació de la unitat i la identitat nacionals. Una de les funcions principals de l’estat és mantenir la unitat nacional.

• Utilitarisme: tradició analític i filosòfic. Provisió del màxim benestar pel màxim nombre de gent. Arrels a l’Antiga Grècia però com avui en dia neix al segle XIX, Jeremy Bentham. Discuteix que hi hagi una llei natural, l’Estat és una convenció humana per garantir la felicitat. Quan l’estat s’ocupa del benestar de la seva població. Depèn de cadascú hi ha vessants ideològiques.

• Feminisme: l’estat no és neutre, fa les funcions amb un biaix de gènere. Té un paper no-neutre pel que fa al gènere i a la desigualtat. Visions més pessimistes o optimistes segons cada corrent feminista a que l’estat passi a tenir un rol a revertir aquests biaixos de gènere. Una vessant del feminisme més proper a l’anticapitalisme, mentre l’estat existeixi hi haurà una dominació masculina. Altres visions més liberals dels feminisme creuen que l’estat tal i com ha creat aquesta estructura patriarcal. L’estat pot canviar el paper negatiu per un de positiu a l’hora de treure les preferències de gèneres.

Malgrat que les funcions de l’estat son conceptes normatius, també ajuden als anàlisis.

Per saber si un estat és fallit o no, cal establir unes funcions bàsiques de l’estat:

- Defensa: que un Estat es pugui defensar la seva sobirania enfront als altres. - Seguretat i ordre públic: monopoli de la violència respecte actors externs. - Protecció i promoció dels DDHH bàsics: no estan ben establerts. No es

compleixen gaire en molts estats. Altres són més complexos tipus: habitatge, sanitat bàsica,... condicionats a l’existència de recursos.

- Promoció del creixement econòmic: creació de riquesa o condicions que permeten crear-la.

- Redistribució de riquesa: discutible. - Provisió de determinats bens públics bàsics pel funcionament de la societat (p.ex.

infraestructures).

• Els Estats fallits

Estat que existeix formalment però que, en algun sentit, han deixat de complir amb les funcions pròpies dels Estats. Fund for Peace estableix uns criteris:

- Pèrdua del control sobre un territori, o del monopoli de l’ús legítim de la força sobre ell. No té en monopoli de la violència sobre la totalitat del seu territori.

- Erosió de l’autoritat legítima en la presa de decisions. Amplis segments de la població no respecten allò que escullen de les autoritats legítimes. Hi ha un moment en que al final algunes autoritats decideixen no obeir-se entre elles.

6

- Incapacitat per subministrar serveis bàsics. Es poden discutir alguns serveis. - Incapacitat per interactuar amb els altres estats en tant que membre de ple dret

dins la comunitat internacional. No ésser reconegut.

La categoria d’estat fallit s’atribueix quan es compleixen bona part d’aquests criteris. Fund for Peace ha canviat el concepte cap a “estats fràgils”. “Estat canalla”, en canvi, és un concepte molt ideològic que cal evitar en els textos acadèmics.

• Evolució del poder polític modern

- Els primer Estats moderns.

A Europa, són bàsicament estats absolutistes. Les ciutats creixen i això afavoreix als reis. (Mirar tema 1). L’estat es comença a percebre com quelcom independent del rei més enllà que la seva pròpia finca.

- Economia: creixen les ciutats i amb elles el comerç. Disminueix la importància d’agricultura i amb ells de senyors feudals.

- Societat: es manté estratificació feudal però guanya pes la burgesia urbana i comercial.

- Poder polític: el Rei fa servir el poder de les ciutats per anorrear el poder de l'aristocràcia. Poder se centralitza i neix la burocràcia moderna. Estat s'independitza aparentment de la societat.

- Estat liberal (1776-1848/70)

Triomfa el capitalisme i la burgesia es converteix en la classe dominant. La burgesia fa diners amb diversos sectors però no té poder polític, demana representació un paper important. L’estat liberal neix amb les revolucions burgeses per demanar els drets polítics. L’estat liberal és doncs poc representatiu.

- Economia: trànsit definitiu al capitalisme. Agricultura perd importància enfront d’indústria i comerç. Política econòmica de laissez-faire.

- Societat: desaparició definitiva del feudalisme. Ascens de la burgesia i conflicte d’aquesta amb noves classes socials(mitjana, treballadora).

- Poder polític: la burgesia acaba amb el poder absolut del rei. S’instaura Estat representatiu amb poders limitats, controlats per la burgesia.

-La crisi de l’estat liberal.

Substitueix l’absolutisme, s’assembla més a l’actual però no és democràtic ja que només té el sufragi una part de la població. El capitalisme agafa potència i s’expandeix.

- Economia: aprofundiment en l’economia capitalista. El capitalisme escombra el que queda del feudalisme. Es produeix la II Revolució Industrial: aparició del carbó del petroli i extensió o de la indústria pesant. Coincideix amb les primeres globalitzacions i processos integració de l’economia mundial. Es produeix una extensió de l’imperialisme. Les potències del capitalisme comporta la formació dels imperis colonials per trobar llocs on vendre els seus productes. Comerç a escala mundial i imperialisme.

7

- Societat: Hi ha una gran polarització social, el cap d’Estat tendeix a concentrar riquesa en poques mans. Molta població passa a ser treballadors. Aparició del moviment obrer, del feminisme, de la qüestió nacional i de la societat de masses. No tenen estrictament una agenda política però que qüestionen l’ordre establert. Indirectament, però, acaben lluitant per objectius polítics. S’estén la classe mitjana. Neix el moviment obrer que poc a poc es va polititzant i veu que l’arrel del problema és que no tenen drets polítics. Lluiten per l’extensió del sufragi. És una força democratitzadora però no universalista. Apareix la primera onada del feminisme. Té a veure amb la conquesta de drets civils i polítics per les dones (sufragistes angleses). Juntament amb aquestes forces democratitzadores.

Apareix també la qüestió nacional: els estats liberals a mida que es van democratitzant han de promoure els símbols nacionals per unificar la població. El problema és que es troba es que el territori no es homogeni culturalment. Xoquen amb una diversitat cultural però hi ha diverses actituds al respecte: França política d’uniformització molt agressiva sense gaire oposició. Altres països tenen més problemes: Alemanya, UK.

Neix la societat de masses. Fins mitjans del segle XIX, les masses socials no conten per res, les elits no creuen les masses i els menyspreen. Això canvia amb l’estat liberal i sobretot amb la II Revolució Industrial, les masses comencen a tenir influències en les mode si els mitjans de comunicació.

-Poder polític: universalització del sufragi. Democratització. Aparició de respostes revolucionàries i contrarevolucionàries als reptes de la política de masses: comunisme i feixisme.

Això (abans) es tradueix en l’extensió del Sufragi Universal, i en alguns estats es caracteritzen per petites revolucions. Molts països arriben al Sufragi Universal amb canvis graduals. Altres els hi arriba de cop, com els perdedors de la IWW, a Rússia arriba amb la revolució russa. Els aliats són democràcies establertes mentre que els altres no ho eren. A Rússia ho aprofiten uns revolucionaris. Es produeix un naixement massiu de països a l’Europa de l’est, alguns triomfen inicialment unes revolucions comunistes però les elits per evitar-ho fomenten moviments d’extrema-dreta (llavor del feixisme).

A finals dels anys 1930, trobem diversos móns:

ü Món democràtic-liberal: França, Anglaterra ü Món del feixisme: Alemanya, Itàlia, Espanya, Polònia ü Món comunista: Rússia i països insurgents

En la IIWW, hi ha una aliança entre els dos móns per desfer amb el feixisme i la divisió del món en dos blocs.

- L’Estat democràticosocial. A partir de 1945.

Després de la IIWW, tots els Estats entrem a fons de la intervenció de l’Estat en l’economia.

Les arrels es transporten a la crisi del 1929, una crisi econòmica i de confiança amb el capitalisme. Fins i tot a Estats Units el govern també es veu influenciat: Roosevelt i els drets socials (seguretat social). No triomfa ni el feixisme ni el comunisme. S’estén entre el 1945 i els anys 1980 (anys daurats del Estat del Benestar).

8

El rerefons econòmic on apareix l’Estat del Benestar és la divisió en els blocs: capitalisme (democràtic-liberal la majoria) i el comunisme. També es pensa que l’Estat del Benestar creix per evitar la pujada del comunisme. L’Estat del Benestar comença abans però de la IWW, pels volts de l’any 1916 a la República Escandinava o en els impostos progressiu del Regne Unit ( per tant anys abans de la Revolució Russa). Des del 1945 fins el 1980, l’Estat és també promotor de drets socials.

L’onada del neoliberalisme comença als anys 1980, durant la màxima esplendor del bloc de l’est. Per tant, no podem dir que l’Estat del Benestar comença a caure amb la URSS ja que ho fa una mica abans.

Als anys 1990, podem veure també al bloc de l’est el “socialisme real”: un model econòmic de planificació. Duran aquesta dècada, el sistema soviètic cau (el que Marx havia previst amb el capitalisme, cau per si sol per una gran crisi econòmica).

Parlem d’unes democràcies liberals amb una vessant social: son liberals perquè protegeixen uns drets individuals del poder estatal, són democràtics ja que les institucions son escollits per sufragi universal per tota la població Podem dir que són Estats Socials: no són no-intervencionista com les primeres democràcies liberals que eren molt reticents en la qüestió social i intervenir.

- Economia: divisió del món entre el capitalisme i socialisme real (model de planificació soviètica), amb triomf del primer. Intervenció de l’Estat a l’economia capitalista per controlar la qüestió social i crisis econòmiques. Posterior auge neoliberal cap als anys 1990: tothom accepta que el dèficit públic s’ha de reduir, que l’estat no s’ha de fer càrrec de certs servies i es privatitzen algunes empreses. Hi ha una confiança renovada sobre els mercats. La societat de consum es reafirma.

Entre l’any 1945 i el 1980 hi ha una aparició exponencial de l’Estat del Benestar i la seva dimensió. A partir dels anys 1980, però, hi ha una caiguda del model, derivant cap a una etapa desconeguda.

- Societat: polarització mundial entre països desenvolupats i en vies de desenvolupament. Aparició (al Primer Món) de la societat de consum i ascens de la classe mitjana.

És el fruit de les polítiques de creació de l’Estat del Benestar i la repartició de la riquesa, es crea una classe mitjana prospera arreu del món democràtic-liberal. Apareix la societat de consum. Avui esta en crisi el món de les classes mitjanes: aparició de moviments que qüestionen els estatus socials establerts.

- Poder polític: al Primer Món, la democràcia es consolida. Moderació de les diferències entre esquerra i dreta Divisió del món entre EUA i la URSS, amb triomf del primer. Trànsit del mon bipolar a un multipolar, amb per de les organitzacions internacionals.

D’una banda, el Primer món, la demo-liberal, es consolida com a sistema de governar amb unes dimensions socials. Fins i tot amb l’onada de neoliberalisme, segueix tenint una vessant social. Es moderen les diferencies entre esquerra i dreta: les divergències entre rics i pobres es minimitzen. La divisió del món entre els dos blocs acaba amb el triomf del bloc capitalisme i acaba amb el model del partit únic. Amb el final de comunisme, només queda el capitalisme. Estem transitant cap a un món nou.

9

Abans hi havia dos grans pols de poder: els Estats Units i la URSS. Ara es unipolar amb els Estats Units. Hi ha uns països que volen ser potències tipus Rússia i Xina. El món unipolar està en discussió i està començant el multipolar. Tot i així, sempre hi ha estats més forts que altres.

Tres lògiques: poden tenir conflictes entre elles.

- Liberal - Democràtica - Social

• Transformacions de l’Estat

- Del poder patrimonial al poder públic

A l’Edat Mitjana, el poder s’organitzava de manera patrimonial; els territoris i el poder són possessions particulars. Les fórmules de poder patrimonial es superposaven segons el lloc de l’escala social que ocupaves (camperol, senyor, compte, rei). Amb l’aparició de l’Estat modern, el poder polític de l’estat pertany tant a la ciutadania però no a ningú en concret de manera patrimonial. Aquest canvi es produeix en Estats no democràtics. En molts d’aquests Estats hi ha una monarquia absoluta – o un sistema totalitari- vigent però la societat ja no accepta la idea que el poder o l’Estat esdevinguin propietats.

- Dels poders universals a l’Estat-Nació sobirà

A l’Edat Mitjana conviuen, amb els regnes i principats (que seran l’embrió dels Estats), dos poders amb pretensió de superioritat universal: l’Imperi i el Papa. Exemple: Carlemany, El Sacre-Imperi Romano-Germànic. El poder temporal i el poder espiritual lluitaran i articularan disputes al llarg de tota l’Edat Mitjana. La lluita desgasta als poders i comporta l’aparició dels nous estats. Després de la Pau de Westfàlia, es veu que Europa ja no té una religió comuna; cada estat decideix la seva religió i, per conseqüència, els dos poders perden importància.

Amb la Modernitat i l’aparició del concepte de sobirania nacional, l’Estat passa a considerar-se la màxima autoritat legítima sobre el seu territori. Existeixen el dret i organitzacions internacionals que moderen, però no anul·len, aquesta pretensió. Després de les guerres mundials, moderen la pretensió de sobirania però no la muden del tot.

- De la unió Estat/Església a la secularització

La secularització és una idea de la modernitat (des del descobriment d’Amèrica fins a la Il·lustració). Anteriorment, tots els antecedents d’Estat havien tingut una vessant religiosa en l’organització política (fins i tot la República Romana, amb el Tribu de les Plebs que podia vetar una decisió amb el seu cos ja que tenia un encàrrec diví).

A l’Edat Mitjana, el poder es basa en concepció teocèntrica de la vida, on la religió és el fonament de tota la moralitat i, per tant, de tota política legítima. La Modernitat, en canvi, deslliga el poder polític del poder religiós, en part com a resultat de segles d’intolerància religiosa. S’estén la tolerància religiosa i la separació entre Església i Estat. Tot i això, existeixen unes variacions de grau i tensions inacabades entre els dos poders.

10

La separació entre Estat i Església neix amb l’aparició del poder absolut o fort, que vol homogeneïtzar la població, també en matèria religiosa. La gestió de la intolerància religiosa es converteix en un problema. El conflicte religiós perjudica al poder polític ja que l’Estat ja no es legitima, doncs, en una base sagrada. Aleshores es posa en dubte la unió entre Estat i Església. Els pensadors occidentals es comencen a qüestionar la religió a partir de la raó i es busca l’Estat en base la racionalitat: el seu origen es basa en què l’Estat proveeix uns serveis per les necessitats de la societat.

Tot i que la secularització del poder polític és un tret de l’Estat modern, hi ha tensions inacabables sobre quina ha de ser l’extensió d’aquesta secularització.

- Dels súbdits a la ciutadania

A l’Edat Mitjana, la relació política entre individus es dóna invariablement en termes de vassallatge: des del serf de la gleva fins Déu passat pel rei o els nobles. L’ésser humà existeix políticament en tant que súbdit d’un referent superior. Fins i tot en la part més alta de la piràmide social, hi havia la figura de Déu (interpretable, teòricament).

A partir de les revolucions americana i francesa, s’estableix una diferenciació entre ciutadà i súbdit, sent el ciutadà el gran “protagonista” del relat polític modern. En el segle XVIII, però, es concep el ciutadà amb una naturalesa patriarcal que serà posteriorment discutida. Establim doncs que ser ciutadà és tenir dret a tenir drets (civils, polítics, socials, econòmics). El concepte de ciutadania es va universalitzant amb la democratització.

Actualment, l’obtenció de la ciutadania depèn dels països però condiciona qui pot tenir participació política. El debat sobre la immigració configura un debat sobre la ciutadania de cada país (Ius sanguini o naturalització).

- De la política d’elits a la política de masses

A les societat pre-modernes com l’Edat Mitjana, les masses no tenen personalitat política i eren vistes segons la seva funció; per tal convenia mantenir-les silenciades. Amb l’advertiment de l’Estat modern, i especialment a partir de la seva democratització, la política s’universalitza a les masses i aquestes guanyen protagonisme participatiu en la societat civil i en la vida política. Comença a ser necessari guanyar el seu suport, fins i tot en contextos no-democràtics (e.g. els règims totalitaris). Avui en dia, és molt important el paper de les masses i l’opinió pública. Tot i així, cal aclarir que els Estats totalitaris també necessiten el poder de les masses.

• Formes d’Estat i formes de govern

Mai dos Estats o dos governs són idèntics, però es poden establir tipologies basades en tipus ideals. Les formes d’Estat i de govern deriven, en part, de contingències històriques (de tipus polític, social, econòmic...), i en part d’ideologies polítiques.

- Les tradicions ideològiques.

Per ideologia política entenen un conjunt integrat de valors, creences, objectius i propostes referides a l’àmbit polítics en general. Exemple: prenem com a valor polític la igualtat i com a creença que el sistema capitalista perjudica la igualtat entre persones; es

11

configuren uns objectius generals pels quals s’elaboren unes propostes concretes per arribar a aquests objectius.

Les ideologies s’agrupen en grans tradicions amb un cert “aire de família”. Les paraules no engloben totes les ideologies, hi ha famílies ideològiques. En realitat no existeix el liberalisme, el socialisme o el conservadorisme, sinó liberalismes, socialismes i conservadorismes.

Les ideologies evolucionen amb els contextos més enllà de la maldat per la utilització de les paraules. És normal que una paraula designa més d’un element. Es van constituint entre autors i al societat que els envolta.

El que podem fer és preguntar-nos quin és l’aire de família que té un subjecte per identificar la seva tradició; hem d’esbrinar què identifica les gran tradicions ideològiques que agrupen diversos corrents. Per tant, una tradició ideològica pot englobar diferents concepcions ideològiques sobre un terme.

- El republicanisme

Existeixen llocs comuns sobre el republicanisme que cal evitar (són poc elaborats i vulgars): l’absència de rei/reina, la República francesa, el calaix de sastre dels “valors republicans”. La figura del rei no sempre ha estat determinant en la definició del republicanisme; Esparta era el model de república però hi havia dos reis, l’associació dels dos conceptes data del segle XVIII ja que els republicans tenien com a major enemic el rei. A Espanya i Catalunya, es tendeix a fer referència a la República Francesa (laïcitat, democràcia, etc). A més s’utilitzen “els valors republicans” com un referent de “bones intencions” tipus no a la corrupció, coherència, èxit, etc, i no acaben definint realment cap element.

Els republicanisme és una tradició política en la que es relacionen, en alguna mesura, els valors de la llibertat, la independència, l’autogovern i la virtut cívica. L’aire de família comparteix la voluntat de construir una societat basada en els valors de la llibertat, la independència, l’autogovern i la virtut cívica. Per tant, entenem que hi ha uns ciutadans que es garanteixen drets i llibertats entre ells, són independents entre ells (sobretot econòmicament), participen als governs (s’autogovernen) i tenen una virtut cívica, una predisposició del caràcter a intervenir en política i fer-ho sempre pel bé comú: persones apolítiques i interessos privats com a mal de la societat.

12

A partir dels anys 70, es produeixen dues reconstruccions modernes (intents de dotar una coherència interna, interpretacions posteriors dels textos i intencions dels autors) del republicanisme:

- La llibertat com a autogovern (Michael Sandel, “Lo que el dinero aún no puede comprar”): la llibertat equival a la participació en política, una persona és lliure si participa en el govern (“La llibertat dels antics”, Constand). La virtut cívica és molt important.

- La llibertat com a no-dominació (Pettit): la participació en política és instrumental de cara a la llibertat. La llibertat consisteix en la capacitat en ser invulnerable davant d’un poder arbitrari (caps d’empresa, dictadures). Les decisions en la vida són inevitables però la diferència està en si es pot o no controlar aquestes decisions. El poder arbitrari no necessàriament s’exerceix però qui l’ostenta decideix si intervé o no en la vida de la persona sotmesa i pot o no tenir en compte les seves opinions. Aquesta visió fa que ens preocupen perquè el poder sigui públic i hi hagi un marc jurídic que et defensi. La feina dels poder públics és que aquest poder arbitrari es controli en l’àmbit privat. Tot i així, si s’atorga el poder de control a un ens en concret hi ha el risc que el “guardià” esdevingui el poder arbitrari. El republicanisme creu que el poder públic ha d’estar dispers i que els diferents òrgans han de controlar-se entre ells. Cal també una ciutadania implicada en la política per evitar les grans concentracions de poder.

Hi ha una distinció històrica entre dos tipus de republicanisme. La distinció entre ambdós tipus s’origina en la concepció de la societat; el republicanisme creu que la societat està escindida en grups d’interès –sobretot rics i pobres- que lluiten i, si una part es queda amb tot el poder, s’acaba amb el republicanisme. Segons qui prevalgui en la lluita dels interessos, s’estableixen els dos tipus de republicanisme:

- Democràtic: en minoria històricament. La principal amenaça és que els rics són la gran amenaça per la llibertat. Defensen que el poder públic ha de posar-se a fons amb els objectius d’aconseguir els valors democràtics equitatius, com per exemple el repartiment de la riquesa i la condonació del deute. Exemple:

•Els ciutadans es garanteixen drets i llibertats entre ellsLlibertat

•Els ciutadans són independents entre ells (sobretot econòmicament)

Independència

•Són els propis ciutadans els que participen en els governs

Autogovern

•Els ciutadans tenen una predisposició del caràcter a intervenir en política i fer-ho sempre mirant pel bé comú

Virtut cívica

13

Demóstenes i la última fase de la democràcia atenenca. Els pobres es quedaven en el repartiment de les noves terres en l’Atenes Antiga.

- Oligàrquic: la majoria d’autors històricament han estat pro-elitistes. Tendeixen a restringir els drets de participació política per les classes baixes ja que creuen que són la principal amenaça. Exemple: Aristòtil i les tres formes rectes de govern, depèn de quanta gent mana i si preval el dret comú, s’estableixen uns eixos de divisió. Exemple: Aristòtil diu que la democràcia és el govern dels pobres, els qual no prevalen. En l’Antiga roma, existia una la política elitista de repartiment de terres conquerides: controlat pel senat i, se les autoadjudicaven.

Evolució històrica del republicanisme

Les repúbliques clàssiques neix a Grècia i a la Roma clàssica (Aristòtil, Ciceró) i tenen un seguit de propòsits comuns:

- Evitar la tirania: les repúbliques clàssiques solen néixer quan es fa fora a un tirà. Exemple: a Atenes, per l’assassinat de dos tirans.

- Equilibri entre faccions: evitar que el poder de la ciutat sigui monopolitzat per un grup una sola facció o classe social (rics o pobres).

- Controlar la lluita de classe: s’introdueix la dicotomia del republicanisme.

Es proposen diverses solucions institucionals perquè hi hagi repúbliques que puguin durar en el temps:

- Exclusió de dones, estrangers i esclaus (generalment). - Governs col·lectius: diversos càrrecs o òrgans que es controlen entre ells.

Depenent de quina força domini, els òrgans que predominaran seran uns o altres. Exemple: hi ha assemblea d’aristòcrates i del poble.

- Existència d’un lligam entre propietat i la llibertat: les persones dependents econòmicament no són realment lliures. Quan ets propietari i tens instruments per defensar-te, ets independent del poder arbitrari. Segons quina vessant es defensi es proposaran diferents mesures; exemple els salaris.

Amb l’arribada d’August al capdavant de Roma, la política es va transformant cap a un imperi poc a poc.

Aquesta tradició desapareix durant segles fins que es comença a recuperar a partir del Renaixement. Hi havia estructura de poder tipus republicà o països amb estructures de poder dispers, com per exemple Anglaterra.

Apareixen també autors que sustenten aquestes idees com Spinoza. Es comencen a recuperar idees dels autors clàssics; exemple Maquiavel i Els discursos. Els autors d’aquesta època tenen la mateixa preocupacions que el republicanisme clàssic però també altres de noves:

- Gestió del pluralisme religiós: les proto-repúbliques tenen un problema de intolerància religiosa (lluites entre protestants i catòlics). Volen controlar el poder de les faccions també en la vessant religiós i que es pugui garantir una convivència. Spinoza, per exemple, creu que s’ha de separar la república de la religió.

14

- Possibilitat de vestir una república de base comercial: les repúbliques clàssiques havien estat de base agrària i hi havia dubtes dels intel·lectuals sobre si era possible exportar el model a una societat comercial. Com que els precedents republicans comercials eren de caire democràtic (Atenes) o rival de tradició llatina (Cartago), no tenen un referent que vegin factible i pràctic. Per tant, dubten que les repúbliques comercials puguin tenir èxit. A més, l’expansió marítima dels segles XV i XVI provoca una nova situació econòmica que posa en dubte que es pugui construir una república exitosa.

El republicanisme contemporani del segle XVIII segueix tenint totes les preocupacions que les corrents republicanes anteriors però a més lluita contra les monarquies absolutes, que són la nova tirania. El republicanisme contemporani, doncs, busca com l’absolutisme pot ser substituït per un govern col·lectiu.

Els dubtes sobre el republicanisme i els comerç s’agreugen pel capitalisme comercial i el discurs republicà és més difícil (discussió sobre la propietat). Té un èxit inicial en les revolucions, però a mida que el capitalisme va agafant força a mitjans dels XIX neixen noves tradicions (liberalisme i socialisme). Aleshores es produeix un eclipsi progressiu perquè es queda obsolet.

Al segle XX, el republicanisme ja ha desaparegut però es veuen algunes traces en pensadors. Per exemple Karl Marx parla de l’autonomia econòmica com independència.

Cap als anys 1970 es recuperen alguns elements republicans. Comença un debat de les arrels ideològiques de la Revolució Americana però bàsicament, s’estableix que el tronc ideològic és el republicanisme i no el liberalisme com es creia. Com a un resultat d’un desgast d’altres tradicions com el liberalisme, es comença a recuperar alguns elements de la tradició republicana. Exemple: l’abstenció política com a amenaça de la llibertat.

Autors claus del republicanisme

- Maquiavel

Fa una recuperació de la teoria clàssica de les faccions; bàsicament, poderosos/rics contra pobres/pobles. En El Príncep parla dels principats i en Els discursos parla de la república, en referència a la república romana clàssica de Tit Livi (historiador romà). És pessimista, creu que una república acaba caient però la seva tasca és evitar ser víctima d’invasions estrangeres.

Conflicte i equilibri, a través d’un govern mixt com a resguarda de la llibertat. La idea d’un govern mixt prové d’Aristòtil però es popularitza en l’època romana. És una idea popular en autors oligàrquics. Per evitar la corrupció cal barrejar la monarquia, l’oligarquia i la democràcia. Has d’equilibrar el poder de rics i de pobres (institucions en mans de les dues faccions i que es vagi contrapesant).

Maquiavel és el teòric del conflicte, en línia republicana veu que tota societat esta escindida en faccions que lluiten entre ells per interessos (poderosos i poble ras). El conflicte és positiu; si està ben administrat és l’origen de les institucions. Podem veure els patricis i els plebeus en l’època romana, d’aquí neix el Tribu de la Plebs, que va resguardar el poder de la República fins l’arribada de l’Imperi. Els romans van civilitzar

15

els conflictes i van fer que es canalitzessin a través de reformes institucionals. Es veu el conflicte com una eina que si és ben administrada pot ser beneficiosa pel col·lectiu.

- Rousseau

Jacques Rousseau afirma que l’ésser humà és bo per naturalesa però que es corromp amb les institucions socials i la propietat privada. Així doncs, la societat civil i la propietat privada apareixen inevitablement del contacte entre els éssers humans. Es pregunta com els humans poden recuperar la seva llibertat i fer que siguin immunes a la corrupció.

Expressa a més que a través del contracte social es renuncia de la llibertat original i es crea una nova llibertat. Els òrgans col·lectius prenen decisions i fan lleis, ja que regulen les lleis els mateixos humans i si les obeeixen estàs regint-te per la llibertat. Segons Rousseau, l’important a l’hora de prendre decisions és la voluntat general. La voluntat general és una deliberació cap aquells arguments que són més legítims, on cadascú defensa els seus interessos individuals i el cos polític decideix. Afegeix també que hi ha unes faccions privades que s’imposen en la decisió final. D’altra banda, això es distingeix de la voluntat de tots que és una negociació. Les decisions del col·lectiu, doncs, han de ser deliberacions amb un consens basat en les raons convincents que han estat exposades.

Per protegir-se dels interessos de les faccions, la voluntat general i el bé comú han de prevaldre per sobre dels interessos particulars. Tot i així, per a una major eficiència, la comunitat política ha de ser petita i homogènia. Defensa el bé comú i la virtut cívica com a única manera perquè neixi el benestar general.

Per tant, resumim que Rousseau diu que l’ésser humà és bo per naturalesa però la societat el corromp i el fa esclau. Només recupera la seva llibertat a través del contracte social, en que subsumeix la seva persona dins el sobirà col·lectiu. Obeint les lleis emanades de la voluntat general, l’individu s’obeeix a si mateix i conserva la seva llibertat. El problema de les faccions s’evita perquè la república s’instaura a territoris petits i homogenis on és factible el consens; la llibertat es resguarda mitjançant la virtut cívica.

- James Madison

És un dels pares fundadors d’EEUU. Està inspirat per la República Romana i Maquiavel.

Madison creu que és impossible intervenir en política sense oblidar els interessos particulars, per tant les faccions són inevitables. En aquest concepte, s’aparta de Rousseau. Aposta per dissenyar el poder públic de mode que els diversos òrgans es controlin entre ells i s’hagin d’escoltar i col·laborar. La societats són plurals sobretot les societats modernes i estan dividides en faccions; per tant, s’ha de fer el poder polític que no es pugui monopolitzar. Exemple: en la política americana està tot en organismes oposats.

Madison introdueix que podem trobar una república més enllà d’un comunitat petita. Com més gran, la república és més fàcil: hi ha més pluralitat i lluita entre faccions, és més difícil que una facció monopolitzi el poder. Ell també introdueix que la sobirania es pot representar a través d’institucions de representació de la ciutadania on els ciutadans puguin estar representats mitjançant uns representants. A més afegeix la vessant del federalisme: en un territori extens, perquè la república perduri, ha d’haver-hi dos nivells de govern per dispersar el poder.

16

També diu que la gent no cal que sigui explícitament cívica sinó que ho ha de ser els representants. La gent quan vagi a votar aniran en el seu propi interès però escolliran a una persona adequada per defensar els interessos que el poden representar.

En resum, James Madison diu que les faccions són inevitables i que el consens absolut és impossible. En territoris petits i cohesionats, es pot permetre a les faccions majoritàries esclafar el dissident. En canvi, en territoris més grans és millor ja que hi poden haver múltiples nivells de govern (federalisme) i dispersió del poder (separació del poder). Madison, a més a més, adapta el republicanisme als nous Estats-nació.

- El liberalisme

És la filosofia dominant a Occident, fins i tot sovint en els anti-liberals. La “mentalitat” liberal està disseminada arreu i es pot entendre de diverses maneres. Per tant, és un terme polisèmic ja que el seu significat varia segons el context cultural i geogràfic.

El seu aire de família està basat en la defensa de l’espai privat i la llibertat d’aquest; l’espai privat és necessari per la llibertat. Segons David Miller, el liberalisme és “l’absència en la naturalesa d’una guia moral positiva, prioritat de la llibertat per sobre de l’autoritat, secularització de la política, promoció de constitucions i principis de dret que estableixin els límits del govern i determinin els drets dels ciutadans enfront d’ell”.

Com a absència d’una guia moral positiva entenent que no hi ha un únic model de moralitat i, per sobre de l’individu, ningú pot definir quins són els valors morals pels quals la societat s’ha de regir. Pel que fa a la prioritat de la llibertat per sobre de l’autoritat, no nega l’existència de les autoritats (sobretot les polítiques) però diu que l’autoritat es justifica per la protecció de la llibertat individual. Per la secularització política, veiem que la política no té una arrel religiosa però es justifica segons els benestar de les persones. Aquesta idea sorgeix quan les societats europees estan cansades de les guerres de religions i alguns pensadors creuen que s’ha de trobar una convivència i, per tant, separar la política de la religió; evitar la intolerància religiosa. Ha d’existir una esfera on l’estat no pugui entrar. El liberalisme també defensa la promoció de constitucions i principis de drets que estableixin límits del govern i determinin els drets dels ciutadans enfront d’ell entenem una promoció d’un govern limitat, sotmès a l’imperi de la llei ja que l’estat ha de fer el que digui la llei.

Els liberals defensen sempre la igualtat en algun sentit; els éssers humans neixen lliures en drets i dignitats. Fins i tot els llibertaris, creuen en la igualtat davant la llei. El liberalisme creu que hem de ser lliures enfront l’Estat en diferents àmbits, els cercles s’estrenyen segons les diferents vessants defensades.

Tot i així, el liberalisme té diferents concepcions de la llibertat:

- La llibertat negativa de Berlin. Identifica la llibertat amb l’àmbit de l’espai privat estrictament. La llibertat consisteix en què l’Estat et deixi en pau. Una persona és lliure mentre una altra no intervingui físicament, amb la força física, en la seva vida. Malgrat això, aquesta llibertat no és l’únic valor que cal defensar. Està en contra, per exemple, que l’Estat t’obligui a ser lliure. La tasca principal d’una societat és posar-li límits a l’Estat. Hi ha violacions de la llibertat individual

17

que poden estar justificades però cal anar en compte en no oblidar que cal posar límits en l’actuació de l’Estat. Establim doncs que l’enemic de la llibertat és l’Estat i les seves intromissions en la vida privada. Exemple: cobrar-te impostos viola la llibertat dels ciutadans.

- La llibertat positiva, efectiva o real de Sen. No només consisteix en les prohibicions mitjançant l’ús de la força física sinó en disposar dels mitjans per exercir la llibertat. Només si hom té els recursos per prendre una decisió és realment de lliure de prendre-la (això contempla que se’m deixi prendre la decisió). Per augmentar la llibertat positiva pot ser que es limiti la llibertat negativa d’algú. També defensa que l’Estat hauria donar les eines per desenvolupar-te i ser realment lliure. Definim doncs que l’enemic de la llibertat és la falta de recursos. Un dels seus defensors més clars és Amartya Sen, gran impulsor de l’Índex de Desenvolupament Humà i de la idea de disposar els recursos per a un desenvolupament correcte.

- La llibertat republicana de Dagger. És una branca més minoritària i recent, una llibertat amb traces republicanes. La llibertat existeix mentre ningú decideixi arbitràriament què hom pot fer o no, o que els recursos per realitzar aquesta acció es vegin compromesos arbitràriament. S’ha d’evitar que es prenguin decisions arbitràries sense tenir en compte les opinions dels altres perquè l’Estat ha de garantir la llibertat individual del ciutadà. Així doncs, es parteix de la idea que existeix una esfera privada en la qual s’ha de garantir la llibertat individual enfront els poders arbitraris. Afirmem doncs que l’enemic de la llibertat és qualsevol poder arbitrari i un dels riscos més important és la desigualtat.

Autors claus pel liberalisme

- Hobbes (1588-1679)

No era liberal sinó que era absolutista però tot i així ha estat un autor molt important pel liberalisme. Hobbes viu en una època marcada per la guerra civil anglesa, hi ha moltes convulsions de l’Anglaterra dels segle XVI i XVI com disputes religioses i disputes entre el rei i el parlament. En la seva obra principal Leviatan defensa l’absolutisme però no ho fa segons el destí diví, ja que ho fa des de la perspectiva de la secularització de la política. Defensa l’absolutisme a partir d’un concepte negatiu de la llibertat i pessimisme antropològic; “l’home és un llop per l’home”. Segons Hobbes, l’estat natural de l’home és la guerra de tots contra tots i es requereix d’una monarquia absoluta per garantir la pau a la societat.

Establim que Hobbes és important pel liberalisme per tres motius:

- Llibertat negativa: Thomas Hobbes és un dels primers autors que formula, des del punt de vista modern, la llibertat negativa. L’utilitza per justificar la monarquia absoluta i desqualificar la república, vol demostrar que la república no és més garant de la llibertat que una monarquia absolutista. Hobbes creu que les persones renuncien a la llibertat per entregar-la a un govern fort que garanteixi la pau. Exemple: estableix una comparació entre la República de Florència i la monarquia absoluta turca.

- Contractualisme: no és una ideologia, és un mètode que serveix per justificar certes posicions polítiques. Hobbes apunta que els governs només es justifiquen

18

si satisfan les necessitats de les persones. Cal veure quines necessitat tenen els diferents individus de la societat per tal de suplir-les. Aleshores, cal preguntar-se com estarien les persones sense govern i quins problemes tindrien, així podem establir què voldrien resoldre.

- Secularisme: el poder polític es justifica sense la religió.

- John Locke (1632-1704)

És un liberal fins i tot abans de l’ús de la paraula “liberal” (l’origen de la paraula es remunta a l’Espanya de 1812 per anomenar aquells que eren partidaris de la constitució de Cadis). Locke està influenciat per l’Anglaterra de l’època, on les convulsions socials de Hobbes ja estan solucionades: el parlament anglès ha guanyat les disputes contra el rei i és qui realment governa, l’imperi britànic està considerat una potència. L’obra principal de Locke és Segons Tractat del Govern Civil.

Locke creu que la ment humana és una tabula rassa. Afirma que quan el recursos naturals es barregen amb el treball, arriba la propietat privada. En l’estat de naturalesa, l’important es protegir el nostre treball i la nostra propietat privada. Per tant, és legítim defensar-nos però si cadascú es defensa a sí mateix, apareix un caos en la societat ja que tothom esdevé el seu propi jutge. La manera de garantir un jutge imparcial es instituir un govern, però no ha de ser un govern absolut perquè sinó es perd la imparcialitat.

Es necessita un govern representatiu on s’elaborin lleis i es pugui defensar els interessos dels propietaris, establint doncs un règim de caràcter liberal. El seu concepte de llibertat pot ser interpretat en la llibertat negativa però també en la llibertat de caràcter republicana.

El concepte de llibertat de Locke està a cavall entre la llibertat negativa i la republicana; presenta una neutralitat antropològica, creu que la ment humana és una tàbula rasa. Tanmateix, l’estat de naturalesa comporta inseguretat i és quan els éssers humans signen un contracte social per instituir un govern representatiu que asseguri la vida, la llibertat i la propietat. Defensa també la llibertat religiosa, menys dels catòlics.

Evolució històrica del liberalisme

- Segle XVIII: és un liberalisme associat a la Il·lustració i és força oposada al feudalisme, a l’absolutisme, al mercantilisme i a la intolerància religiosa. El liberalisme s’oposa doncs a les grans formes de poder de l’època. El segle XVIII és la gran època de les revolucions liberals i on destrueix l’Antic Règim. El mercantilisme són unes doctrines econòmiques europees desenvolupades entre els segles XVI-XIII que diuen la riques de l’Estat es basa en la quantitat de metalls preciosos disponibles i per tal d’aconseguir-los cal mantenir en bon estat el comerç exterior, adoptant polítiques proteccionistes amb aranzels. Adam Smith, en aquest sentit, diu que el mercat s’autoregula sol i cal deixar que els individus participin lliurement en l’economia i que els enemics són els monopolis.

- Segle XIX: el liberalisme del segle XIX mira de consolidar el Nou Règim que s’ha establert després de les revolucions liberals. Existeix una divisió entre els liberals pels diferents tipus de sufragi que defensen. D’una banda existeix el liberalisme radical defensat per exemple per Thomas Jefferson – proposa baixar

19

les rendes- o Thomas Paine – que defensa el vot per tothom-. D’altra banda trobem el liberalisme conservador, defensat per Benjamin Constant o Edmund Burke i sovint amb lligams amb el republicanisme democràtic i oligàrquic perquè comparteixen uns valors ideals comuns però amb certes diferències.

- Segle XX-XXI: apareix el liberalisme democràtic que s’oposa al feixisme, al comunisme i a l’extremisme religiós. Continua la divisió entre el liberalisme progressista i el liberalisme conservador. El liberalisme progressista - defensat per John Stuart Mill, John Rawls o Martha Nussbaum- aposta per una societat més igualitària, amb intervencions econòmiques per aconseguir un repartiment riquesa i creu en retirar les imposicions de valor socials (fer lleis contra les pràctiques religioses), donar oportunitats sanitat publica. i retirar-se en el fet social. En canvi, el liberalisme conservador creu que l’Estat sí que ha d’entrar en les habitacions però no en les desigualtats econòmiques” com apunta Friedrich von Hayek. Tot i així, el llibertarisme creu que “l’Estat no s’ha de ficar ni en les habitacions ni el butxaca de ningú” tal i com diuen Robert Nozick o Ayn Rand.

- El conservadorisme

Avui dia, hi ha una pre-configuració de l’espai conservador.

Segons Mannheim (1926) cal distingir el tradicionalisme del conservadorisme. El tradicionalisme s’oposa als canvis i recolza les consums, les jerarquies tradicionals i això estat present en tota la història de la humanitat. En canvi, el conservadorisme és una família ideològica que neix amb la modernitat com a resposta de les revolucions liberals com la Revolució Francesa. Neix com a critica a l’igualitarisme liberal, al republicanisme democràtic i a l’optimisme del racionalisme il·lustrat.

Tot i així, trobem alguns trets generals dels diversos conservadorismes:

- Pessimisme antropològic. La naturalesa humana és dolenta i agressiva, competitiva i egoista; si no hi ha algú per guiar el comportament, les persones es desvien.

- Desigualtat natural entre els humans. Tot allò bo moralment és escàs. En aquest cas, defensa l’aristocràcia ja que poques persones són millors que altres.

- La combinació d’aquests dos punts, fa que els conservadors pensin en unes jerarquies establertes.

- Escepticisme de la raó per guiar les decisions polítiques. Cap persona és prou intel·ligent per dissenyar el sistema polític; les institucions d’ara són el resultat d’una combinació entre errors i encerts. La raó és limitada i no preveu les conseqüències de les nostres accions polítiques.

Autors claus pel conservadorisme

- Edmund Burke (1729-1797)

Va ser diputat del partit Whig (liberal) al parlament anglès, que defensa idees entorn al liberalisme i el conservadorisme. Burke defensa la Revolució Americana perquè veu en ella una afirmació dels costums i llibertats tradicionals dels anglesos. És a dir, les assemblees representatives americanes són les tradicions polítiques angleses

20

evolucionades amb el temps, per tant, el Regne Unit no pot imposar res (“no taxation without representation”) ja que aquest actua sense consens.

Al contrari, Edmund Burke crítica la Revolució Francesa perquè hi veu un trencament radical amb la tradició política d’aquell país; no forma part de la tradició i trencar amb el passat. El trencament de la revolució hauria assolit l’aura de sacralitat del poder i entregat el govern als elements més baixos de la societat, sota la pretensió (per ell absurda) de que és possible fer tabula rasa del passat i reconstruir la societat mitjançant el guiatge de la raó.

La societat no seria equivalent a una màquina, sinó a un organisme. Les institucions, normes i costums heretats estan allà com a fruit de segle d’assaig i errors. Encarnen el coneixement col·lectiu de generacions, superior a l’especulació racional que no pot arribar a saber-ho tot; els costums establerts de les institucions són perquè les diferents generacions les han implementat a través d’assaig error com a coneixement col·lectiu dels avantpassats.

Però Burke no és un tradicionalista. No s’oposa per principi als canvis, sinó als que es produeixen de manera radical i/o fora de les normes establertes. Els canvis socials i polítics s’han de fer des de dins de la jerarquia, no es pot trencar amb la tradició ja que es pot acabar en una anarquia i en el despotisme. Els canvis, doncs, requereixen de consensos amplis.

Evolució històrica del conservadorisme

- Finals del segle XVIII – començaments del segle XIX: és el primer conservadorisme, defensat per Edmund Burke per exemple. Mostra oposició a al Revolució Francesa i a la seva extensió, fins i tot també una mica a la Revolució Americana. És un conservadorisme elitista però no té gaire vinculació amb el nacionalisme i és antidemocràtic (el concepte nació tenia un caire populista i democràtic).

- Mitjans del segle XIX – començament del segle XX: el conservadorisme s’oposa al socialisme, al republicanisme democràtic i al liberalisme radical. Ha evolucionat cap a un conservadorisme nacional i imperialista. El conservadorisme nacionalista és una via que l’acosta a les masses que necessita per a un suport ampli. Per tant, posa l’accent en el nacionalisme i no en el fet social.

- Començament del segle XX – anys 1980: proposa una oposició a la socialdemocràcia, al liberalisme progressista, al comunisme i als moviments de reforma social i cultural. Afegeix una dimensió nova i de vessant cultural. En alguns casos, deriva feixista. En altres, trobem el conservadorisme democràtic. En tots els casos, però, és un conservadorisme amb sentit social; les desigualtats introduïdes per la revolució industrial, el capitalisme i l’Estat s’ha de llimar. El conservadorisme dóna suport a l’Estat del Benestar.

- Anys 1980 endavant: el conservadorisme neoliberal està en auge (tant en el discurs i la teoria). És un rebuig als canvis socials però també aporta una revalorització de l’economia de mercat i de la desigualtat de riquesa. Tot i així, existeixen diferents modalitats. Actualment, aquest rol és adoptat per la dreta antiglobalitzadora i proteccionista.

21

- Socialisme

El socialisme és un terme polisèmic. Depenent del context geogràfic, cultural i polític significa diferents coses (per exemple, hi ha diferència entre la concepció europea i l’americana).

En general, el terme remet a la idea que els mitjans de producció estiguin d’alguna manera, controlats per la societat. Vol estendre el control social sobre els mitjans de producció: sobre els bens i serveis. Implica una abolició la propietat privada per substituir-la per una empresa col·lectiva o autogestionada, que pot ser sota la tutela de l’Estat. En un sentit més estricte, el control de la societat sobre els mitjans de producció és directe, a través d’algun tipus d’empresa col·lectiva però no de caire estatal. Per exemple en la República de Weimar i la seva constitució; la república garanteix el dret a al propietat privada però només si està subjecte a la utilitat púbica sota el criteri del parlament.

Existeix el marxisme analític on pensadors, economistes i filòsofs marxistes intenten donar un sentit als conceptes analítics de Marx. Segons Cohen, tots els socialistes comparteixen dos principis: el principi d’igualtat i el de comunitat.

- Principi d’igualtat. Defensa la igualtat de dret natural entre els éssers humans. No poden haver-hi desigualtat que respongui a accions humanes.

- Principi de comunitat. És el principi més important pel socialisme. Tendeixen a pensar que l’economia i les relacions econòmiques entre els membres d’una societat haurien d’estar tutelades sota un model tipus comunitari-família, ja que existeix una obligació moral. Cohen sap que el principi de comunitat és complicat d’aplicar en societats molt grans.

El socialisme ha d’intentar aconseguir aquests models i principis però sap que tot depèn del seu consens.

Tensió amb la propietat privada i, per tant, amb el capitalisme. Això és degut a molts motius perquè el capitalisme crea desigualtats i classes socials. Per resoldre aquestes tensions es produeix una oscil·lació entre el reformisme dins el capitalisme (pot ser contraproduent) i el rupturisme anti-capitalisme.

Evolució històrica del socialisme

- Començaments del segle XIX – mitjans del segle XIX: apareix el terme, el socialisme neix com un moviment utòpic i intel·lectual als inicis del segle XIX. Hi ha molts problemes del capitalisme; seguretat, criminalitat, etc. Es comencen dissenyar societats ideals. Tot i així, no està relacionat amb el moviment obrer; en aquella època ser demòcrata està mal vist i ser socialista és més “hippy”. Per tant, podem dir que apareix el terme lligat a propostes utòpiques, als intel·lectuals i normalment de caràcter apolític (Owen, Fourier). Es basa en buscar solucions als problemes socio-econòmics causats del capitalisme.

22

- Mitjans del segle XIX – finals del segle XIX: apareix el marxisme i l’anarquisme. El marxisme va més enllà d’un moviment polític, és un teoria social. A més, es comença a barrejar amb el moviment obrer. El marxisme creu que el problema té l’arrel en l’ordre social establert, entre aquesta fusió amb el moviment obrer sorgeix el marxisme i l’anarquisme. Es produeix la I Internacional.

- Finals del segle XIX – començaments del segle XX: apareix la socialdemocràcia reformista; s’articula la socialdemocràcia, en aquell moment és de caire marxista en general. S’articula dins de la II internacional.

- Començament del segle XX – mitjans del segle XX: és produeix una fractura en la socialdemocràcia. Apareix una social-democràcia reformista que trenca amb les teories de marxistes, aposta per les reformes dins del capitalisme. El marxisme es divideix entre socialisme i comunisme. Es produeix també un trencament de la II Internacional i aparició de les Internacionals Comunista i Socialista. La I Internacional no va arribar mai ser marxista del tot (incloïa marxisme i anarquisme). El marxisme poc a poc configura els partits socialdemòcrates i amb el temps van guanyant electorat entre el moviment obrer. El moviment socialista va creixent i es va tornant reformista. Segons Przeworsly, explica en la seva obra perquè els partits socialdemòcrates a tornen reformistes: aquests es plantegen el dilema de presentar-se a les eleccions ja que es poden convertir en un partit del sistema però també existeix el risc que les seves bases acabin donant suport a altres partits. Així doncs, decideixen que s’han de presentar a les eleccions mentre no puguin fer una revolució obrera. Tot i així, quan aquests arriben al capdavant del poder però veuen que els treballadors ja no estan interessats en abolir el capitalisme. Per tant, els partits socialdemòcrates es dediquen a fer reformes socials i dedicar a investigar una futura revolució. En aquests moment, apareixen autors marxistes que comencen a qüestionar el marxisme des de dins i el moviment es comença a dividir. Hi ha una línia de la socialdemocràcia dividida entre els reformistes i els anti-capitalistes i, en conseqüència, es produeix una diferenciació entre els socialdemòcrates i el comunistes; Lenin ho explicita en el seu discurs. El comunisme, doncs, pren el model de la Revolució Russa. Als anys 1930, ja se sap que han acceptat les reformes del capitalista però segueixen referint-se al marxisme. Després de la IIWW, ja deixen completament aquesta via i se centren en el socialisme i el comunisme.

- Mitjans del segle XX – finals del segle XX: Comença la Guerra Freda. El món queda dividit en blocs. En el món oriental domina el comunisme mentre que en la part occidental els socialdemòcrates s’han convertit en un partit del sistema. A partir dels anys 1980, el model econòmic de Keynes s’esgota i a occident s’aposta per mesures neoliberals. La socialdemocràcia està alineada amb Occident i és la promotora de l’Estat del Benestar. Els socialdemòcrates han d’optar per mesures d’aquest caire per arribar al poder, només persegueix la repartiment de riquesa però no fer més gran el moviment obrer ni el comunisme. En el bloc de comunisme, els partits es van separant de la URSS Exemple: partit comunista italià deixen de ser soviètic ja que no tenen gaire suport. El comunisme segueix de la mà de la URSS però es fracciona en altres parts del món (maoisme, castrisme, eurocomunisme...).

23

- Finals del segle XX: el comunisme s’enfonsa i la socialdemocràcia entra en crisi. Apareixen doncs nous corrents com la (Tercera Via, chavisme, ecosocialisme...). Els partits comunistes es dissolen i es tornen socialdemòcrates o es desvinculen del món soviètic. En alguns casos es mantenen alguns partits comunistes però amb pocs recursos com a Cuba. Avui dia els partits democràtics actuen seguint el model del partit demòcrata d’Estats Units. Existeix una crisi d’identitat de la socialdemocràcia, no poden seguir defensant algunes de les seves mesures bàsiques. Arreu d’Europa es van desfent d’aquestes qüestions. Es van centrant en defensar conceptes de moral (defensa de les dones) i també un major repartiment de la riquesa. Els partits socialdemòcrates que més triguen en renuncien a l’objectiu final d’abolir el capitalisme acaben perdent identitat enfront els partits conservadors de dretes. Els que es tornen reformistes abans acaben mantenint-se en la línia. Corrents principals del socialisme Cal entendre aquests corrents per entendre l’evolució.

- Marxisme ortodox: materialisme històric. Té una plasmació política en els partits socialdemòcrates del segle XIX. Posa més intenció en el funcionament intern de la societat. Socialisme serà resultat de contradicció entre forces productives i relacions de producció, entre burgesia i proletariat (lluita de classes). El socialisme derivarà en el comunisme. El proletariat prendrà el control de l’Estat amb el llarg del temps, i aquest s’extingirà en un comunisme de l’abundància. Amb el temps doncs s’abolirà el capitalisme, desapareixeran els mitjans de producció ja que el comunisme crearà a una societat on aquests seran abundants i no caldran.

- Comunisme leninista: marxisme voluntarista. Major importància de l’acció dels revolucionaris organitzats en partit d’avantguarda. Menyspreu de la democràcia liberal. Règim de partit únic. L’acció humana és crucial i la societat no té consciència revolucionària. Per tant la consciència revolucionària ha de ser persuadida des d’un grup revolucionari conscients, encarnat pel partit leninista. És un partit exclusiu ja que, al ser un partit d’avantguarda, no tothom pot estar dins el partit; s’han de demostrar unes qualitats com a revolucionari. Volen arribar al poder i instaurar la dictadura del proletariat. Lenin fa la Revolució Russa en un àmbit europeu, a l’arribar al poder se n’adona que la transició cap al socialisme. Mentre duri la lluita contra el capitalisme, el partit leninista és el que ha de mantenir el poder per evitar que la burgesia torni al poder i ells són l’avantguarda real del moviment. Al final doncs, veiem que acaben defensant un sistema de partit únic. El terme d’un partit d’avantguarda el construeix des de la clandestinitat on no hi ha gaire activitat política i on, segons el seu parer, la capacitat de revolució roman en els partits clandestins. Aleshores descarta participar en les eleccions ja que no està dins del seu abast, no té capacitat ni suport massiu dins de la societat; la masses estan inactives. L’única manera d’arribar al poder és a través de la disciplina i la eficiència per liderar una revolució. En la Revolució Russa veu un buit de poder on el seu partit pot arribar a través de la eficiència. Es produeix un menyspreu de la democràcia liberal i s’aposta pel règim de partit únic.

24

- Socialdemocràcia reformista: revisionisme i abandonament del materialisme històric. “Socialisme dins el capitalisme”: economia mixta i Estat del Benestar. Acceptació de la democràcia liberal. És una socialdemocràcia que revisa els postulats de Marx i veu que les classes mitjanes no desapareixen i els treballadors estan cada vegada millor. S’observa que el capitalisme surt reforçat de les crisis, hem de començar a entendre el socialisme com un concepte ètic dins del capitalisme.

- Altres corrents: Durant al segle XX hi ha petits moviment que tenen més o menys èxit. Són un exemple l’anarco-col·lectivisme, feminisme socialista, comunisme de consells (menys elitista), sionisme socialista (primeres formes de socialisme cooperatiu en les terres d’Israel), socialisme de mercat, ecosocialisme (preocupacions de l’ecologisme vinculades a les causes socialistes provocades pel capitalisme)...

El socialisme d’avui

Està dins d’un procés de transformació interna, igual que el conservadorisme.

- Crisi d’imatge, discurs i identitat de la socialdemocràcia. Costa distingir-los dels liberals d’esquerres. No queda clar ni que els uneix entre ells ni que els separa de liberals fins i tot de conservadors. Aposten per mesures reformistes com el repartiment de riquesa i se centren en el fet social.

- Crisi de projecte de l’esquerra anti-capitalista. Desaparegut el comunisme soviètic, no queda clara quina és l’alternativa a la combinació entre economia mixta + Estat del Benestar. Confusió entre els partits anti-capitalistes i els partits socialdemòcrates. Fan mesures que es poden titllar d’insuficients. Exemple: Chávez diu que “no sólo reconocemos a la propiedad privada, sino que la apoyamos y la impulsamos” (si és de benefici públic).

- El feminisme

El plan teòric és fàcil de definir malgrat ser un moviment molt ampli. És el conjunt de moviments i corrents teòrics que treballen per la igualtat entre homes i dones. El feminisme treballa per diagnosticar les desigualtats i les seves causes i trobar les solucions necessàries per fer-les desaparèixer.

Té una vesant teòrica que va més enllà dels programes ideològics. És una posició militant i un conjunt de perspectives teòriques; trobem ciència política o economia feminista. La teoria feminista té per objectiu descobrir i entendre els diferents aspectes en que es manifesta la desigualtat entre homes i dones.

Evolució històrica del feminisme

Distingim en tres onades de pensament que es van superposant. Tots comparteixen les preocupacions de les primeres onades però cada vegada s’amplien.

- Primera onada (1790-1940): resultat de les revolucions liberals i democràtiques. Les dones participen en les revolucions però no obtenen la seva recompensa (i.e. Olympe de Goyges i la Declaració dels Drets de la Dona Ciutadana durant la

25

Revolució Francesa). Aquesta primera onada es centra els drets civils i polítics, apareixen les sufragistes. Com a referents trobem a Mary Wollstonecraft (reinterpretació de Rousseau), Olympe de Gouges i Margaret Fuller. El moviment té alts i baixos però sempre acaba ressorgint. A vegades sorgeix com a escissió d’altres moviments, ex Estats Units. No qüestiona els rols tradicionals de la dona però sí que qüestionen drets sobre l’educació, el món laboral i la participació política. Durant les guerres mundials, les dones tenen un gran procés d’emancipació sobretot en el món laboral però al final acaben sense avançar en grans termes. Es produeix el “mal sense nom”, les dones no estan satisfetes amb les vides que se suposa que han de portar. És denunciat per Betty Friedan a La mística de la feminitat. D’altra banda, Simone de Beauvoir (existencialista feminista) publica en El Segon Sexe que la dona es construeix a través de les experiències vitals, no naixem dones.

- Segona onada (1950-1980): estén atenció a rols de gèneres, sexualitat, drets reproductius, desigualtats de facto (polítiques, econòmiques). Ja s’han conquerit drets civils i polítics però socialment encara no hi ha la mateixa equivalència entre els homes. Les dones estan dins del món laboral però només mentre són solteres. Hi ha un feminisme liberal que es preocupa la desigualtat de les dones en àmbits culturals, polítics o econòmics. Durant els anys 1960 apareix el feminisme radical que diu que la dominació és un tret essencial en tots els aspectes de la nostra vida. Totes les desigualtats polítiques tenen un origen en les relacions personals; “allò personal és polític”. Aquesta afirmació contradiu la separació de les esferes pública i privada defensada pel liberalisme. És un feminisme de dones blanques. Una de les dones d’aquesta segona onada és també Kate Millett.

- Tercera onada (des del 1980): el feminisme es pluralitza i pren diferents formes. No totes les dones tenen les mateixes desigualtats. No hi ha un tret denominador únic. No hi ha una única forma de dominació i injustícia en les quals les dones són víctimes de desigualtats. A més hi ha més diversificació teòrica, els diversos problemes exigeixen diverses solucions. Dues feministes d’aquestes onada són Rebecca Walker, Judith Butler. L’essència és la voluntat de diversificació i entendre totes les formes de dominació sobre les dones.

Alguns conceptes clau

Són conceptes introduïts en la Segona Onada

- Gènere: conjunt de característiques que la societat assigna a cadascú segons el seu sexe. D’un fet biològic passem a un fet social.

- Patriarcat: sistema social on les categories de gènere s’utilitzen per implementar un sistema de dominació, concretament per la part masculina. És doncs, un sistema social a través del qual la diferència biològica s’eleva a categoria política establint relacions de poder entre els dos sexes, especialment de la mà masculina.

- Perspectiva de gènere: conjunt de metodologies i perspectives teòriques que miren d’examinar l’impacte del gènere en l’organització de la societat, la distribució d’oportunitats i les interaccions personals. És una perspectiva transversal ja que es pot usar en qualsevol fenomen social. Per exemple, com el gènere condiciona les polítiques públiques.

26

- El nacionalisme

És la paraula més controvertida i polisèmica de les ideologies estudiades fins ara. Significa coses diferents segons el cotext, el lloc i el moment. Existeixen diferències entre els diferents indrets del món on es pugui usar (Amèrica Llatina, Anglaterra, Escòcia, Catalunya, etc). Per tant, és difícil definir-la des d’un punt de vista neutral, sempre acaba tenint connotacions ideològiques.

Hi ha una definició temptativa d’Anthony D. Smith que diu que el nacionalisme és “un moviment ideològic amb l’objectiu d’assolir i mantenir l’autonomia, unitat i identitat d’un grup humà que segons alguns dels seus components constitueix, de fet o en potència, una nació”. És una definició força àmplia perquè intenta captar un fenomen molt divers. Caldria afegir però la prosperitat ja que un nacionalista defensa les seves polítiques són pel benefici de la seva nació.

Es diferencia de les altres tradicions perquè els nacionalisme tracta el què, sobre qui s’ha de governar (quin és el demos de la democràcia) més enllà del com al que responen a la resta d’ideologies.

La idea de nació

Els nacionalismes difereixen entre si segons quin concepte de nació estan manejant. No l’hem d’utilitzar com un concepte polític però sí com a un concepte analític, veure on podem trobar una nació i no descartar-ne cap. És més un concepte denotatiu.

En primer lloc, el llatinisme de la paraula nació refereix a la descendència d’un animal. En l’Imperi Romà s’utilitza per anomenar als pobles que integren l’imperi. La idea de nació transita de significats ètnico-culturals a cívics, i viceversa, des del Barroc cap endavant. Comença a tenir un significat polític durant l’Anglaterra de l’any 1650, amb el sentit de “poble sobirà”. A Anglaterra hi trobem un context de pugnes entre el parlament i el rei i s’estableix el concepte de nació per distingir tots els ciutadans anglesos més enllà de totes les trifurques polítiques. D’aquí el concepte “emigra” a Amèrica i a França, on per exemple serà utilitzat de la mà dels revolucionaris francesos per destronar el rei. En l’època napoleònica es comença a concebre la nació com a poble distint ja que entren en joc els xocs entre els nacionalismes de tota Europa. Assoleix doncs els significats ètnico-culturals a l’Europa continental, particularment a Alemanya. De “la nació és el poble” es passa a “la nació és el poble distint”.

Una nació apareix, en alguns casos, quan dins d’un grup “x” apareix un subgrup que s’identifica com a nació i la resta els reconeix més enllà de l’auto-denominació. Per tant, trobem nacionalismes fallits (nacionalisme castellà) i nacionalismes exitosos.

La nació es pot entendre com:

- Nació política: conjunt de persones amb voluntat d’auto-govern i, normalment, de sobirania. Tenen la voluntat de constituir-se en un Estat independent. Sovint entra en confrontació amb la nació jurídica, ja que pot no coincidir amb l’Estat formal. Segons Ernest Renan (intel·lectual francès del segle XIX), la nació és un plebiscit diari, un conjunt de persones que dia a dia renoven els seus vincles com a comunitat política.

27

- Nació cultural: conjunt de persones amb un sentit de trets objectius, normalment culturals, que els confereixen una forta identitat compartida. Aquests lligams culturals porten a constituir una nació política. Segons Johan Fichte (filòsof romàntic i post-kantià alemany) que escriu uns articles on diu que la nació és un conjunt de persones que tenen uns vincles culturals que van més enllà de la seva consciència nacional i de la unitat estatal.

- Nació jurídica: conjunt de ciutadans/es d’un Estat i, sovint d’un Estat democràtic; és la reunió de persones que estan vinculades per dret a un Estat. Sol entrar en confrontació amb la nació política. El concepte està formulat en primer lloc per Sieyès (revolucionari francès), es referia a la nació com a un grup que, en una mateixa legislatura, tenen una representació en un parlament liberal.

Tipus de nacionalismes

- Nacionalisme estatal vs. Nacionalisme subestatal. El nacionalisme estatal no té gaire a veure amb el concepte de nació jurídica; pot anar més enllà de la simple idea d’Estat com per exemple l’exclusivitat racial. Els nacionalismes subestatals poden utilitzar el concepte nació política però mai pot identificar l’Estat com a nació jurídica. Dins d’aquest últim trobem:

o Nacionalisme autonomista: reconeixement de la acció dins de l’Estat. o Nacionalisme secessionista: vol la independència del subconjunt de

l’estat, la seva nació. - Nacionalisme orgànic (Fichte) vs Nacionalisme cívic.

El nacionalisme orgànic diu que el nacionalisme no es forma a partir de termes polítics sinó a través de característiques objectives com la cultura o la ètnia. Nació esdevé un organisme independent de la política ja que és un fet natural (l’Estat és artificial). En canvi, el nacionalisme cívic diu que la nació es constitueix a partir dels ciutadans. Dins del nacionalisme cívic trobem:

o Nacionalisme legalista (Sèyes): concepte jurídic, el ciutadà està dins de la legalitat com el passaport i la ciutadania. Nació = nació jurídica estrictament.

o Nacionalista voluntarista (Renan): vols que la comunitat de la que formes part, vols la diferència o el dret d’autodeterminació de la teva nació. Correspon a la nació política.

Intent de síntesi entre nacionalisme orgànic i cívic:

- John Stuart Mill (filòsof polític liberal del segle XVIII) és nacionalista voluntarista. La nació és un conjunt reunit per simpaties comunes, una qüestió de voluntat. Hi ha circumstàncies que ho faciliten i fan que certs individus tinguin aquestes simpaties entre ells. Les nacions tenen una utilitat, no tenen valor i venen i van. Nació = voluntat de viure. És semblant a les idees de Renan i Fichte.

- Mancini, diu que la nació no la pots decidir, es crea per un conjunt de persones amb trets ètnico-culturals comuns però que per formar l’Estat, aquestes persones han de decidir de constituir un sol Estat. Se’ls ha de deixar fer, tenen dret a l’autodeterminació. Un cop delimitada la nació, entra una mica en joc la voluntat de la nació.

28

Conceptes fonamentals del nacionalisme

- Nació - Principi de nacionalitat: a cada nació, un Estat; a cada Estat, una nació. Les

fronteres de la nació han de coincidir amb l’Estat. Justificava la unificació de territoris que annexionava territoris semblants culturalment, moviments independentistes (Grècia) o a la inversa i uniformitzar un territori (Estats en busca d’una sola nació com la reunificació italiana ha de fer els italians).

- Principi (o dret) d’autodeterminació: principi segons el qual les nacions tenen dret a decidir el seu futur mitjançant l’auto-govern. Distinció entre l’autodeterminació “interna” (i.e. dret a l’auto-govern dins d’un Estat) i autodeterminació “externa” (i.e. dret de secessió).

- Nation-building: conjunt de mesures o polítiques que ajuden a crear una identitat nacional. És el procés mitjançant el qual un nacionalisme fa ús del poder polític per crear consciència nacional entre els membres d’un grup humà al que defineix com a nació. És diferent de l’statet-building ja que aquest es basa en la construcció político-institucional d’un Estat. Estats Building.

Evolució històrica del nacionalisme

- S. XVII: sorgiment i evolució de la idea moderna de nació a Anglaterra. - Finals s. XVIII – mitjans s. XIX: sorgiment dels nacionalismes americà i francès,

de caràcter cívic i estatal. - Mitjans s. XIX – començaments s. XX: expansió del nacionalisme a tot Occident.

Sorgiment dels nacionalismes ètnico-culturals. Reconeixement de la “qüestió nacional”. Sorgiment de nous Estats- nació, bé per independència (Grècia), bé per unificació (Itàlia, Alemanya). Sorgiment dels principis de nacionalitat i d'autodeterminació.

- De la IGM a la IIGM: enfonsament dels Imperis Centrals. Multiplicació d'Estats-nació (Polònia, Hongria, Irlanda...). Aparició dels feixismes.

- De la IIGM fins els anys 1970: nacionalismes anti-colonials. - Dels anys 1970 endavant: ressorgiment dels nacionalismes sub- estatals no-

colonials (serbi, basc, català, quebequès, escocès...).

• L’Estat liberal, democràtic i social de dret.

Avui en dia, aquest model d’Estat està en ple procés de canvi, una crisi que pot fer canviar el concepte que hem entès fins ara.

L'Estat sorgit de les revolucions americana i francesa comença sent un Estat liberal, políticament oligàrquic. Es reconeixen drets civils negatius (vida, llibertat i propietat dels quals se’t protegeix de l’actuació de l’Estat). És també un Estat de Dret (regeix el principi de legalitat, al qual estan sotmesos governants i governats).

Per pressió del moviment obrer, així com d'ideologies de signe progressista, es van incorporant drets polítics que configuren un Estat democràtic (extensió del sufragi), i drets socials que configuren un Estat social. L’Estat social va més enllà de posar ordre,

29

l’Estat en qüestió intervé en economía per regular les desigualtats (repartiment de riqueza). L'Estat del Benestar serà un desenvolupament d'aquest últim.

Cadascuna d'aquestes transformacions va comportar una transformació en el concepte de ciutadania (Thomas H. Marshall, 1950, Citizenship and Social Class).

Cadascuna d'aquestes lògiques (liberal, democràtica i social) és diferent de les altres, i presenta punts de tensió amb elles. Per tant, aquestes tres lògiques poden entrar en conflicte entre elles.

Tipus d’organització territorial de l’Estat

Moltes formes però hi ha tres importants:

- Estat unitari (França): caracteritzat perquè la sobirania està en el conjunt del poble i de ciutadans. El pacte es dóna estrictament entre individus. Com a conseqüències podem trobar la concentració de poder o que l’Estat esdevingui extremament centralista.

- Estat federal (EUA, Suïssa, Alemanya o Canadà): el pacte constituent es dóna entre individus i unitats federades, és a dir, comunitats polítiques prèviament constituïdes. Existeix una co-sobirania entre el nivell federal i els Estats federals. L’Estat pot ser plurinacional o uninacional. Això es tradueix en una organització descentralitzada en tot el territori, on es produeix un repartiment de competències. A més, també existeix un tribunal que arbitra el conflicte entre els diferents nivells entre Estats o no estats. La constitució reuneix l’entesa entre ambdues parts. Hi ha doncs un governs compartit a nivell federal.

- Estat regional (Regne Unit, Espanya o Itàlia): variació de l’Estat unitari. La sobirania roman en el conjunt de l’Estat i els ciutadans. Entenem doncs que el pacte segueix sent entre individus però la diferencia és que hi ha una mica de descentralització per part de l’administració de l’Estat. Hi ha òrgans de governs que deriven del pacte i el poder central, que poden legislar i decidir coses pel seu compte (i.e. les comunitats autònomes). Les seves decisions no requereixen fer a una reforma constitucional però poden prendre altres mesures en les quals mantinguin competències. Per exemple trobem a Itàlia que es va descentralitzant poc a poc.

- Altres (Estats lliures associats, unions personals, federacies, etc).