TEMA 1.- INTRODUCCIÓ A LA LITERATURA MEDIEVAL. LES LLENGÜES ROMÀNIQUES. ELS PRIMERS TEXTOS.

La societat medieval i la literatura

Per a la comprensió del fenomen literari en l'Edat Mitjana convé destacar alguns aspectesque ofereix la societat d'aquella època. Després de les invasions germàniques que donaren fi al'Imperi Romà i en uns moments en què Europa es veu amenaçada pels musulmans, pels normands iper pobles nòmades de les estepes asiàtiques, la cristiandat s'estructura d'un mode nou encomparació a les antigues institucions romanes. S'organitza com a defensa i es jerarquitza com asocietat, fins quedar establida a finals del segle XI, època de gran interés per a nosaltres per donar-se en ella les primeres manifestacions literàries romances conscients i conegudes.

Un món totalment distint al que poblava l'Imperi Romà se'ns ofereix a la nostraconsideració. La societat se'ns apareix dividida en tres estaments: el dels que treballen, el dels queresen i el dels que guerregen, tots ells conformes i compenetrats amb la seua missió i conscients delque l'únic que els iguala és la mort i la vida futura, en la qual fermament creuen. En l'estament delsque guerregen apareix una institució capital: la cavalleria. L'església i l'autoritat reial aconseguirenunir en un ideal i reconduir la violència com a mitjà de vida a una casta, formada principalment pelsfills de la noblesa que quedaven sense heretar i que s'havien de buscar la pròpia fortuna. Una voltadisciplinada i jerarquitzada aquesta casta, i posada al servei d'un ideal de justícia i de defensa de lacristiandat, la cavalleria es converteix en una poderosa organització amb principis, deures,obligacions i ritus. Aquest últim aspecte té un sentit religiós i simbòlic, calcat dels sacraments del'església. La creació de les órdens militars, de caràcter mixt, religiós i guerrer, posa la cavalleria alservei de grans empreses internacionals de caràcter polític o expansionista, com ara les croades o lesguerres de conquesta als regnes de la península Ibèrica.

Es converteix el cavaller així en el prototipus d'home perfecte: fort i destre amb les armesd'una banda, piadós i just d'una altra. Això produeix una nova forma de viure i de sentir i unconcepte heròic de la vida i dels valors espirituals i individuals, que en el seu aspecte exterior estradueix en la "cortesia", un altre concepte propi de l'Edat Mitjana i de la societat feudal.

En la classe dels que resen destaca la figura del clergue (frare o monja), que atresora el saberintel·lectual; viu retirat del món, dedicat a la fe i a l'oració i establit en centres fora de les ciutats: elsmonastirs i les abadies, que esdevenen focus d'irradiació cultural i artística producte de lamonopolització de la cultura per part de l'església. La pugna entre el clergue i el cavaller arribarà aproduir un híbrid, el gentilhome cultivat que s'idealitza en el "roman courtois" i que històricamentpodríem representar-nos en la figura de Guillem d'Aquitània, el primer trobador conegut. Quan aixòocorre, la llengua vulgar ha triomfat plenament sobre la llatina en l'expressió literària culta i ambconsciència d'art.

La jerarquització del món feudal, per altra banda, pateix una curiosa adaptació al plànolsentimental i literari quan els trobadors translladen l'esperit i els conceptes d'aquell a la literatura.Aquest fenòmen és, juntament amb la cavalleria, la manisfestació d'un esperit i d'una actitud davantde la vida que no es coneixia ni es podia sospitar en l'antigüitat i que va caducar en els tempsmoderns; per això, precisament, constitueix una de les notes més distintives de la literatura de l'EdatMitjana.

Les llengües romàniques. Els primers textos en català. La diversitat de les llengüesromàniques. Classificació de les llengües romàniques.

Són totes aquelles llengües (francés, català, italià, galaicoportugués, romanx o retoromànic,romanés, castellà, sard i occità) que deriven del llatí parlat en l'antic Imperi Romà. Podem dir que"apareixen" o que "naixen" en el moment en què les trobem per escrit, tot i que amb anterioritat elConcili de Tous (any 813) recomanava a les parròquies fer servir la "rustica romana lingua" per a

les predicacions.

En el cas del català apareix, a finals del segle XII, una traducció del Forum iudicum o Llibrejutge, compilació de lleis visigòtiques; al XIII sorgeixen les Homilies d'Organyà, conjunt desermons (homilies) en català i de comentaris d'uns passatges de l'Evangeli, escrits en llatí. LesHomilies d'Organyà s'han considerat tradicionalment els primers textos escrits en català, ja que estracta de textos complets i dotats d'un cert caràcter literari.

Els estudiosos han proposat diverses raons per tal d'explicar la diversitat de les llengüesromàniques: en primer lloc, la pròpia diversitat del llatí vulgar, motivada per la variada extracciósocial i geogràfica dels seus parlants i per la diferent intensitat de la romanització; les llengüesparlades anterioment en els territoris on es va implantar el llatí (substrat lingüístic): el sorotapte enel cas del català, el basc en el cas del castellà; els superstrats, llengües de pobles que havent-seinstal·lat en un territori no han aconseguit d'imposar la seua llengua però hi han deixat tracesimportants, com és el cas del germànic o de l'àrab; finalment el veïnatge d'idiomes que han tingutun gran prestigi cultural, com l'italià al S. XV o l'anglés al S. XX, etc. (adstrat lingüístic).

El primer intent de classificar la diversitat lingüística resultant de la fragmentació del llatí lila devem a l'escriptor florentí Dante Aligheri, que al S. XIV al seu tractat De vulgari eloquentiaparlava de llengües d'oc ("hoc" és la forma llatina del demostratiu neutre "açò"), on incloïa l'occità;de llengües d'oil (en l'actualitat "oui", del llatí "hoc illud", català "això és"), on incloïa el francés, ide llengües de sí (del llatí "sic", català "així") on incloïa el català, el castellà, l'italià, el portugués iel llombard.

En l'actualitat el criteri més estés és el que divideix aquest conjunt d'idiomes entre els quefan el plural amb el morfema del nominatiu plural llatí - i (llengués romàniques orientals: italià iromanés) i manté les consonants oclusives sordes en posició intervocàlica o davant de -R (P-T-C):

amico>amici ragazza>ragazze

rota capra vita

i els que fan el plural amb el morfema -s de l'acusatiu plural llatí i que sonoritzen les consonantsoclusives en posició intervocàlica o davant de -R (llengües romàniques occidentals: francés, català,galaicoportugués, romanx o retoromànic, castellà, sard i occità):

amic>amics dona>dones

roda cabra vida

Textos

IN ILLO TEMPORE, DUCTUS EST JHESUS IN DESERTO IN SPIRITU UT TEMTARETUR ADIABOLO. ET CUM JEJUNASET xlª DIEBUS ET xlª NOCTIBUS, POSTEA ESURIT.

Seinors, audir e entendre devem lo Sent Evangèlii per què aizò vol dir e mostrar que·lNostre Sénier grans penas e grans trebals e grans dolors soferí per nós: per aizò qar él nos volgsalvar e trer de poder de Diable. Qar enaixí trobam que él dejunà xlª dies i xlª nuits, que anc no becne mengà, e enaprés sí ag fam.

TEMA 2.- LA LÍRICA TROBADORESCA: CONTEXT SOCIAL, ESTÈTICA, GÈNERES,PRINCIPALS AUTORS.

La lírica trobadoresca

La lírica trobadoresca va suposar una gran novetat en el món romànic entre els segles XII iXIII, ja que s'expressava en llengua vulgar, era lírica i era obra d'individus coneguts. Aquests tresfactors la distingeixen dels poetes cultes en llengua llatina, de l'èpica i de la lírica popular d'autoranònim. Per a aquests poetes, la poesia és una activitat digna i seriosa, només a l'abast de quidomine l'art de composar versos.

Integren el conjunt de la lírica trobadoresca 2.572 composicions d'uns tres-cents poetes denom conegut que reben el nom de "trobadors", escrites en la llengua anomenada "provençal".Aquesta literatura no apareix vinculada al que hui anomenem una nacionalitat sinó que advertimque el seu focus principal es troba dividit en entitats polítiques més o menys independents:Aquitània, Gascunya, Tolosa, Llemotges, Alvèrnia, Provença,... països amb una base idiomàticacomuna. No obstant això, aquesta poesia aviat travessarà les fronteres lingüístiques i s'escamparàper les terres veïnes, el nord d'Itàlia i els estats hispànics del sud dels Pirineus, principalment elcomtat de Barcelona.

Des del punt de vista cronològic, la literatura trobadoresca ompli els segles XII i XIII. Elprimer autor és Guillem de Peitieu, que l'any 1100 tenia 29 anys i tanquem l'arc cronològic ambPonç Hug IV d'Empúries, al 1298.

El trobador

Trobador és aquell qui composa poesies destinades a ser difoses mitjançant el cant i que, pertant, al destinatari li arriben per l'oïda i no per la lectura. L'art de composar versos i la seua melodias'anomena "trobar".

Les paraules provençals "trobar" i "trobador" deriven del llatí "tropare" i "tropatore"formades sobre "tropus", nom de certes composicions versificades amb melodia del cant litúrgic delsegle XI. Semànticament el verb provençal "trobar" vol dir també "trobar" en el sentit llatíd"invenire", "inventar" o "imaginar", que va arribar a voler dir "crear literàriament".

El catàleg dels trobadors coneguts està format per gent de condició social diversa: reis, granssenyors, bisbes, canonges, militars, burgesos i gent de baixa condició. Contra el que es podriainferir de la rígida compartimentació de les classes socials en l'Edat Mitjana, la diferència decondició no és tinguda en compte en les relacions entre trobadors.

Cal fer una distinció important. Hi ha trobadors professionals i trobadors per a qui el conreude la poesia és un complement de la personalitat. El trobador professional, que viu del que rep delpúblic (format per una cort selecta o per un auditori popular) és el primer cas conegut d'escriptor enexercici de l'Europa moderna.

La informació de què disposem sobre les dades biogràfiques de trobadors és molt irregular.Naturalment, d'aquells que foren reis o grans senyors tenim notícia més o menys abundant, peròquan descendim a trobadors de condició inferior, les dades històriques són escasses o nul·les.Aquest panorama seria desolador si no disposàrem, per a un centenar de trobadors (101 en concret),d'uns textos en prosa que narren esquemàticament les seues biografies, Vides, o les circumstànciesd'algunes poesies, razós.

El tipus corrent de Vida solia referir el lloc de naixença, la condició social (baró, cavaller,cavaller pobre, burgés, etc.), els seus estudis, les corts que va visitar o els viatges que va fer, les

dames que va cantar, a voltes descobrint el nom que amaga algun "senhal", alguna circumstànciamés i de vegades un judici sintètic sobre el valor de la seua obra.

A part dels errors biogràfics detectats en les Vides, constitueixen aquestes la més bellamostra de prosa provençal. Citarem l'emotiva escena de reconciliació de Bertran de Born amb EnricII d'Anglaterra, l'aventura del bes robat de Pere Vidal, l'al·lucinant història de Guillem de Tor,treient de la tomba el cadàver de la seua esposa i, sobretot, la tràgica mort de Guillem de Cabestanyi la seua dama.

No ens ha d'estranyar doncs, que aquests relats provençals, que narren fets immediats icontemporanis, i no successos exòtics o allunyats en el temps, hagen influït sobre el novellino italiài sobre Boccaccio.

La poesia trobadoresca, acompanyada de la seua melodia i destinada a ser escoltada, eradivulgada pels músics cantors anomenats joglars; és força coneguda la figura del joglar medieval,professió ja existent en l'antiguitat; també és sabut que en l'Edat Mitjana hi ha multitud de tipus dejoglar (pallassos, funàmbuls, acròbates, mostradors d'animals ensinistrats, ...); nosaltres ens referimexclusivament al joglar que canta una obra literària, i al seu torn, distingim entre joglars de gestes,populatxer i que exposa una matèria episòdica i a qui és permés d'introduir canvis, i joglar de lírica,que té per missió divulgar les poesies dels trobadors i es veu obligat a ser fidelíssim al text. Podríemcomparar-lo a l'actual cantant d'òpera, que dóna vida a la partitura sense trair-la.

Gèneres

Tenim en primer lloc la balada i la dansa, composicions destinades a la dansa. S'executavenamb la col·laboració d'un cor i d'un solista i es caracteritzen per la presència d'un "refrany" otornada. La resta de gèneres vénen condicionats pel seu contingut i cabria fer una distinció entregèneres de contingut amorós i gèneres de contingut moral-polític.

El vehicle principal de la poesia amorosa trobadoresca és la cançó, revestida de dignitat,gènere exclusivament amorós, en el qual s'ha de procurar que les idees es desenvolupenordenadament. És fonamental que tinga melodia pròpia. En poden haver diverses modalitats fins alpunt que alguns preceptistes arriben a catalogar alguns subgèneres: escondit, o defensad'acusacions, malacançó, poesia en què es renega d'una dama o de l'amor, salut d'amor o epístolaamorosa en vers.

La ira, l'atac virulent, la polèmica literària i el discurs moralitzador, troben el seu vehicleliterari en el sirventés. Se sol cantar amb la melodia d'una cançó ja existent. És una peça de candentactualitat, amb perill de perdre eficàcia si no sorgeix immediatament després de l'episodi que critica,que pretén arribar a un gran públic. Distingim entre sirventés moral, personal, polític i literari.

El plany o lament fúnebre, s'avé a una temàtica que ja trobem en el planctus llatí. Solemtrobar els següents motius: invitació al lament, llinatge del difunt, enumeració de terres o personesentristides amb la seua mort, elogi de les virtuts del difunt, oració per aconseguir la salvació de laseua ànima, dolor produït amb la seua mort.

L'alba és un gènere que descriu l'enuig dels enamorats que, havent passat la nit junts, han deseparar-se en trencar el dia. Aquesta situació ha d'entendre's dins del concepte d'amor cortés; aixídoncs, la dama és casada i la separació de l'amant ve imposada pel recel a què el marit sorprenga elsamants. A fi d'evitar tal desenllaç, els enamorats disposen d'una tercera persona, un amic del galà,que fa de guaita. En ser despertats per aquest, els enamorats es lamenten de la brevetat de la nit,anhelen que el dia no arribe mai i de vegades irrompen en malediccions contra el guaita per haver-los despertat.

La pastorel·la és un dels gèneres poètics més delicats; el seu tema és l'encontre, al camp,entre un cavaller, que relata el fet en primera persona, i una pastora, que és requerida d'amor peraquell. Després d'un diàleg, a voltes elegant a voltes popular o picant, el resultat pot ser variat: lapastora accedeix a les demandes demanant a canvi alguna cosa, o bé despatxa el cavaller de malamanera.

Els estils

Des d'un punt de vista purament estilístic, al poc d'iniciada la lírica trobadoresca, veiem comels poetes es classifiquen en dos bàndols oposats: els del trobar lleu i els del trobar clus. Cal posarde manifest com és de significatiu que, en una llengua vulgar i al segle XII, hi haja tota una poesialírica en la que el problema de l'estil preocupe i siga debatut i engrunat amb atenció i interés.

El trobar lleu significa versificació senzilla i fàcil; absència de recursos estilístics complicatso de paraules de doble sentit o d'ús poc freqüent, dotada d'un pensament clar discretamentornamentat. En la part oposada tenim el trobar clus o hermètic: recarregament excessiu deconceptes, complicació expressiva, rimes rebuscades, afiligranament en el mode d'expressar-se.Postula una literatura de minories, inaccessible al poble.

Poesia feudal

La cançó dels trobadors és quasi exclusivament amorosa i està concebuda per al servei a lesdames. Convé tenir en compte que moltes coses que ens poden semblar tòpics, mil voltes repetits enpoesia, no són tal, sinó la manifestació d'un esperit i d'un concepte de la vida determinat aparegutllavors. Ocorre que aquests mateixos conceptes han pesat tant en la literatura occidental que potsemblar-nos que són pures fórmules, buides de contingut i originalitat, quan són, precisament, elsmodels que després es repetiran insistentment

Les fórmules i les cerimònies de retre vassallatge i prestar homenatge feudal es transportenara en clau amorosa; un llenguatge originàriament tècnic, amb termes jurídics, va apareixent enversos que tracten d'amor; es fingeix que aquest sentiment va del vassall-poeta a la dona-dama, iaquest símil constant es fa lògic i natural. Els conceptes de fidelitat, traïció i delicte, tant del dretfeudal, són perfectament aplicables a les relacions amoroses (encara hui parlem de "marit fidel").Les relacions amoroses entre home i dona són equiparades a les relacions feudals entre senyor ivassall; ella és el senyor i el poeta el vassall.

Com que la domna està situada en el cim de la jerarquia feudal més pròxima al trobador, igeneralment és l'esposa del dominus, el trobador es troba davant de possibles situacions,obligacions i conflictes. Si està vinculat a la cort com a vassall, celebrar la bellesa, la bondat, etc.quasi és una obligació. Però com és molt difícil ponderar les virtuts d'una domna sense que en aixòentre, real o fingit, l'afecte, necessàriament ha de sorgir l'amor cortés o fin'amors. La domna però, éspoc accessible amorosament i no és estrany que es complaga a fer-se inabastable, actitud pròpia degran senyor. Això obliga al trobador a dues coses: d'una banda demostrar que la fin'amors haincrementat en ell tots els valors i virtuts i d'una altra participar d'un noviciat, calcat del religiós, quepodrà dur-lo a un estat d'enamorament perfecte. Aquest aprenentatge consta de quatre graus:fenhedor (amant tímid), pregador (amant suplicant), entenedor (amant tolerat) i drutz (amant ple).El fach, que definim com a "acte de copulació" és l'últim grau dels cinc que segons els autors llatinshi ha en l'amor: "visus et alloquium, contactus, basia, factum".

Principals autors

Guillem de BerguedàFill gran del vescomte de Berguedà, dintre del comtat de Cerdanya que depenia directament

del rei, Guillem de Berguedà (1138-1192) va assassinar a traïció el 1175 Ramon Folc de Cardona,un dels magnats principals de Catalunya. Aquest crim el va situar al bàndol dels enemics del reiAlfons i del seu bisbe, que era el de la Seu d'Urgell. Després d'alguns anys, Guillem és atestat com apoderós senyor del Berguedà tot i que mai no se li atribuí el títol vescomtal que li corresponia. Totala seua vida és un seguit de conflictes bèl·lics i d'actes de rebel·lió. La poesia de Guillem de Berguedà és vigorosa i original i ocupa un lloc destacat en el panomaraoccità; practicà el sirventés bèl·lic i de calumnia personal contra els seus enemics i també una

poesia amorosa bastant convencional.

Guillem de CabestanyGuillem de Cabestany (...1212...), trobador rossellonés, és documentat històricament com a

combatent de les Navas de Tolosa, però la llegenda que recull la seua antiga Vida el relaciona ambuna dama, Saurimonda de Castellrosselló, que, en canvi, és profusament atestada. Els arxius,tanmateix, s'oposen a la fantasia del biògraf, perquè la Saurimonda real (tres matrimonisconsecutius) no s'assembla gens a la infeliç enamorada que es lleva la vida quan sap que el seubrutal marit ha assassinat a traïció el seu amant i li ha fer menjar el cor d'aquest. D'altra banda, no hiha manera de saber per què hom va atribuir a Guillem de Cabestany la llegenda del cor menjat. Laseua poesia pertany al trobar lleu; és tota convencionalment amorosa i d'una qualitat no gensmenyspreable.

Cerverí de GironaCerverí de Girona (1259-1285), l'últim gran poeta de la tradició trobadoresca, fou català de

Cervera i, com que Jaume I li concedí unes terres a Girona, va adoptar el nom joglaresc que el soldesignar; en realitat es deia Guillem de Cervera. Trobador àulic a la cort dels Cardona, va ser poetaoficial prop del conqueridor i de Pere el Gran i com a tal el tenim documentat. La seua obra ésdilatada i diversa; Cerverí cultivà tots els gèneres poètics i hi destacà pel gust per la innovació i elcanvi.

Antologia de textos

Vida de Guillem de la TorGuillem de la Tor fou joglar i fou del Perigord, d'un castell que s'anomena la Tor; i anà a

Llombardia. I sabia moltes cançons, era entés i cantava bé i gentilment, i trobava. Però quan voliadir les seues cançons feia un comentari més llarg que la cançó.

I va prendre esposa a Milà, l'esposa d'un barber, bella i jove, i la raptà i se l'endugué a Como.I la volia més que a tot en el món. I ocorregué que ella va morir, per la qual cosa ell va tenir tantatristesa que va enfollir, i creia que es feia la morta per a separar-se d'ell. Així doncs la va deixar deudies i deu nits a la tomba. I cada nit anava a la tomba, la treia fora i contemplava el seu rostre,besant-la i abraçant-la, i li pregava que li parlara i li diguera si era morta o viva; i, si era viva, quetornara amb ell; i, si era morta, que li diguera quines penes patia, doncs ell li faria dir tantes misses idonaria tantes almoines que la trauria d'aquelles penes.

Fou sabut pels hòmens principals de la ciutat, i aquestos l'expulsaren de la terra. I ell anà pertot arreu buscant endevins i endevines per tal de saber si ella podria tornar a la vida. I unentabanador li va fer creure que si tots els dies llegia el salteri i resava cent cinquanta parenostres idonava almoina a set pobres abans de dinar, i així durant tot un any, sense faltar cap dia, ellatornaria a la vida, però no menjaria, beuria ni parlaria. Va restar molt content en sentir-ho, i deseguida es va posar a fer el que aquell li havia aconsellat; i així ho va fer un any sencer, sense faltarcap dia. I quan va veure que de res servia el que li havia aconsellat, es va desesperar i es va deixarmorir.

Vida de Jofré RudelJofré Rudel de Blaia fou un gentilhome, príncep de Blaia. I s'enamorà de la comtessa de

Trípoli, sense veure-la, per com de bé parlaven d'ella els pelegrins que tornaven d'Antioquia. I vafer d'ella molts versos amb bon so i paraules pobres. I en desitjant veure-la es va embarcar, i caiguémalalt en la nau i fou menat a Trípoli, a un hostal i fou donat per mort. Açò arribà a oïdes de lacomtessa, i anà vers ell, al seu llit, i el prengué entre els seus braços. I quan ell s'adonà que era lacomtessa, al punt li retornà la vista i l'oïda i l'alé, i lloà Déu perquè li havia mantingut la vida finsveure-la; i d'aquesta guisa morí entre els seus braços. I ella el feu enterrar amb gran honor en la casa

del Temple; i després, aquell mateix dia, es feu monja per la dolor que havia per la mort d'ell.

Vida de Pere Vidal IPere Vidal fou de Tolosa. Fou fill d'un pellisser. I cantava millor que ningú en el món. I fou

un dels hòmens més folls que mai han existit; perquè creia que era veritat tot el que li agradava ivolia. I trobava amb més facilitat que ningú en el món, i fou qui va fer més belles melodies i diguéles més grans follies en armes i en amors i en dir mals dels demés. I és cert que un cavaller de SantGil li tallà la llengua perquè donava a entendre que era amant de la seua esposa. I Uc del Baus el vafer curar i medicar.

I quan va estar curat se n'anà a ultramar. I d'allí va portar una dona grega que li fou donadacom a esposa a Xipre. I li fou donat a entendre que era neboda de l'emperador de Constantinoble, ique per aquesta raó ell havia de posseir l'imperi. Per la qual cosa va invertir tot el que va poderguanyar a fer naus, perquè creia que aniria a conquistar l'imperi. I duia armes imperials i es feiaanomenar emperador, i a la seua esposa, emperadriu.

I s'enamorava de totes les dames importants que veia, i a totes les requeria d'amors; i totes lideien que farien i dirien el que ell volguera. Per la qual cosa es creia ser amant de totes i que totesmorien per ell. I sempre duia bells corcers i vestia riques armes i s'asseia en tron imperial. I esfigurava ser el millor cavaller del món i el més amat per dames.

IIAl principi de les seues cançons us he dit qui fou Pere Vidal i de quina índole. I ara vull dir-

vos que s'enamorà d'una dama, Azalais de Rocamartina, que era esposa de Barral, senyor deMarsella.

I Barral el volia més que cap home del món, i molt li agradaven les seues cançons i les seuesfollies, i se n'alegrava de l'enamorament de la seua esposa, doncs tot s'ho prenia a solaç. Imissenyora Azalais s'ho prenia a solaç i tolerava els precs i l'enamorament per les bones cançonsque sobre ella feia i pel solaç que amb ell es procurava. I estava amb la cort amb Barral, qui lidonava vestits com els seus i armes.

I ocorregué que cert dia va saber que Barral s'havia llevat i havia eixit de la seua cambra, i ladama s'havia quedat dormint al seu llit. I ell es ficà a la cambra on dormia, s'apropà al llit i laprengué entre els seus braços i la besà i l'abraçà. I ella es va despertar, veié a Pere Vidal i es posà acridar. I vingueren mestresses i donzelles, i ell es posà a fugir i se n'anà. I la dama va enviar a cercaral seu marit, a Barral, i li digué que el foll de Pere Vidal l'havia besada i que ella volia acabar amb laseua persona. Barral es posà a aconsellar-la i li digué que no s'ho havia de prendre a mal, perquè eraun foll.

I Pere Vidal tingué por i se n'anà de la terra. I missenyora Azalais s'entestà a fer-li mal, siaconseguia que se'l trobara. I per por que s'ensenyorí d'ell, passà a ultramar, i allí s'estigué llargtemps i féu moltes bones cançons recordant el bes que havia robat a la seua dama. I quan van veureaçò els barons de Provença, Barral i Uc dels Baus, van fer tantes súpliques a la dama que va enviarper ell i li envià cartes de salutació perquè, perdonades les seues ires, vinguera i tornara a Provença.I ell s'embarcà en una nau i tornà a Provença, a la cort d'Uc dels Baus. I quan Barral va saber quePere Vidal estava als Baus, muntà a cavall, anà a per ell i el dugué a Marsella. I missenyora Azalaisel rebé amb gran alegria i li féu un bes.

Pere Vidal es va apenar i es lliurà a la tristesa a causa de la mort de bon comte Raimon deTolosa. I es va vestir de negre i va tallar les cues i les orelles a tots els seus cavalls, i a si mateix i atots els seus servents va fer afaitar els cabells del cap; però no es van fer curtes les barbes ni lesungles. Molt temps anà a guisa d'home foll i dolgut.

I va ocórrer que, quan anava així dolgut, el rei Alfons d'Aragó va vindre a Provença. Ivingueren amb ell Blasco Romeu, Garcia Romeu, Martí de Canet, Guillem d'Alcalà, Albert de

Castellvell, Ramon Galceran de Pinós, Guillem Ramon de Montcada, Arnau de Castellbò i Ramonde Cervera. I van trobar-se a Pere Vidal així trist i apenat i en guisa d'home foll i dolgut. I el rei vacomençar a pregar-li, i tots els altres barons seus que eren els seus amics, que havia de deixar aquelldolor i que havia d'alegrar-se i cantar i que havia de fer una cançó que ells durien a Aragó. Tant livan pregar el rei i els seus barons que digué que s'alegraria i que deixaria el dol que feia, i que fariauna cançó i tot el que a ell plaguera.

I ell estimava a Lloba de Puignauter i a missenyora Estefania, que era de Cerdenya. I ara feiapoc s'havia enamorat de missenyora Raimbauda de Bioll, que era esposa de Guillem Rostany, queera senyor de Bioll. Bioll està a la Provença, a la muntanya que separa la Provença de laLlombardia. La Lloba era de Carcassés, i Pere Vidal es feia cridar Llop per ella i duia armes de llop.I a la muntanya de Cabaret es va fer perseguir pels pastors amb mastins i amb els llebrers, com es faamb el llop. I es vestí una pell de llop per a donar a entendre als pastors i als gossos que era llop. Iels pastors el perseguiren amb els seus gossos i l'apallissaren de tal guisa que fou dut per mort a lacasa de la Lloba de Puignauter.

Quan ella va saber que aquell era Pere Vidal, començà a donar grans mostres d'alegria per lafollia que Pere Vidal havia fet i riure's molt, i el marit igual. I l'acolliren amb gran alegria; i el maritel féu portar a un lloc amagat, el millot que va saber i va poder. I manà per un metge i el féumedicar fins que va estar curat.

Vida de Guillem de CabestanyMonsényer Ramon de Rosselló va ser un important baró, com sabreu; i va tenir per esposa

madona Margarida, la més bella dama que es conegués en aquell temps, i la més famosa per tots elsbons mèrits, per tots els valors i per tota la cortesia.

S'esdevingué que Guillem de Cabestany, que fou fill d'un pobre cavaller del castell deCabestany, va anar a la cort de monsényer Ramon de Rosselló i es va presentar davant d'ell per si liplaïa que fora criat en la seua cort. Monsényer Ramon, que el va veure bell i amable i li semblà debona fusta, li digué que fos benvingut i que es quedara en la seua cort. S'hi quedà així amb ell, isabé comportar-se tan gentilment que se l'estimaven petits i grans. I va saber prosperar tant quemonsényer Ramon volgué que fos donzell de madona Margarida, la seua esposa, i així es va fer.Llavors Guillem s'esforçà a valdre més, tant en dites com en actes. Però, com en amor sol ocórrer,ocorregué que Amor va voler assaltar madona Margarida amb el seu assalt i li enardí la pensa. Tantli plaïen les condicions de Guillem, les seues paraules i el seu semblant, que un cert dia no va poderestar-se de dir-li: “digau-me ara, Guillem: si una dama et fera mostres d'amor, ¿gosaríeu d'estimar-la?” Guillem, que prou que s'havia adonat, li respongué amb franquesa: “només, madona, sisapiguera que les mostres són vertaderes”. “Per Sant Joan, digué la dama, haveu respost bé a guisad'home digne; però ara us vull provar si vós podreu saber i conéixer quines són les mostresvertaderes i quines no”. Quan Guillem hagué escoltat aquelles paraules, li respongué: “madona, sigacom a vós plau”. I es posà a regirar la pensa; i de seguida Amor li donà combat, i li ficà al fons delcor les cuites que Amor envia als seus. Des d'aquell moment fou un dels servidors d'Amor icomençà a trobar cobles agradables i alegres, i danses i cançons d'agradós cantar. A tots feia feliços,i més a aquella per la qui cantava. I Amor, que quan li plau dóna premi als seus servents, volguéagrair-li el servei. Va anar encercant tan fortament la dama de pensa i de patiment d'amor, que nopodia reposar ni de nit ni de dia, pensant en el valor i en la cortesia que tan sobradament veia posatsi col·locats en Guillem.

S'esdevingué que un dia la dama mamprengué a Guillem i li digué: “digau-me, Guillem, sija us haveu adonat de si les meues mostres són vertaderes o mentideres”. Guillem respongué:“Madona, bé sap Déu, que des que estic al vostre servei jamai no em pogué entrar en el cor elpensament que vós no fóreu la millor que jamai fon nascuda i la més veraç en paraules i ensemblant. Açò crec i creuré en tota ma vida”. I la dama respongué: “Jo us dic, Guillem, i que Déum'empare, que jamai sereu enganyat per mi, i les vostres cuites no seran en va”. I extengué el braç i

l'abraçà dolçament, en la cambra en què els dos eren asseguts, i allà van començar a ser amants.I no transcorregué molt de temps que lausengers, que Déu odie, començaren a parlar del seu amor ia treure deduccions de les cançons que Guillem feia, dient que estava enamorat de madonaMargarida. Aitant digueren, per ací i per allà, que açò va arribar a oïda de monsényer Ramon. Aixòli va fer gran tort i es va irritar greument perquè això el duia a perdre un companyó que tantestimava, i a més per la deshonra de la seua esposa.

S'esdevingué un cert dia que Guillem havia anat a caçar amb el milà sense un sol escuder. Imonsényer Ramon va fer preguntar on era anat; i un criat li digué que se n'era anat amb el milà, icom que ho sabia, li digué: “en tal contrada”. Immediatament es va fer armar amb armes fingides,es va fer dur el seu corcer i emprengué tot sol el camí cap a aquella part on Guillem se n'era anat.Tant cavalcà que a la fi el trobà. Quan Guillem el va veure arribar es va admirar i al punt livingueren mals pensaments. El mamprengué i li digué: “Senyor, sigau benvingut. ¿Què feu ací totsol?”. I monsényer li respongué: “Guillem, us vaig encercant per enraonar amb vós. ¿Haveu caçatres?”. “No molt, Senyor, perquè poc he trobat, i qui poc troba poc pot prendre, com ja sabreu i diuel proverbi”. “Deixem ara aquesta raó”, digué monsényer Ramon, “I digau-me la veritat, per la feque em deveu, de tot el que us voldré preguntar”. “Per Déu, Senyor”, digué Guillem, “si això calque diga us ho diré”. “No vull que em donau cap excusa”, digué monsényer Ramon, “ans que emdireu enterament tot el que us demanaré”. “Senyor, ja que us plau, preguntau-me”, digué Guillem,“que la veritat us diré”. I monsényer Ramon demanà a Guillem: “Déu i la fe us valguen, ¿teniudama a qui cantau i per qui Amor us tortura?”. Guillem respongué: “Senyor, ¿i com no havia decantar si Amor no em turmentara? Sapigau en veritat, monsényer, que Amor em té totalment en elseu poder”. Ramon respongué: “Bé que ho vull creure, perquè altrament no podríeu cantar tangentilment; però vull saber, si us plau, que em digau qui és la vostra dama”.

“Ai las!”, digué Guillem, “considerau el que em demanau: si és d'acord a raó que hom hajarevelar la seua amor. Digau-m'ho vós, que sabeu que Bernat de Ventadorm digué:

En una cosa m'ajuda mon seny:que mai nul hom mon joia no em requerí,que jo voluntàriament no l'en mentís;car no em par bons ensenyaments,

ans és follia i ofensa,qui d'amor té benanansa

no vol son cor a altre descobrir,si no l'en pot valer o servir.

Monsényer Ramon respongué: “Jo us promet que us ajudaré amb tot mon poder”. I tant liarribà a dir, que Guillem respongué: “Senyor, sapigueu doncs, que estime a la germana de madonaMargarida, vostra esposa, i crec que la meua amor és corresposta. Ara que ho sabeu, vos pregue quem'ajudau o que, almenys, no em perjudicau”. “Acceptau la meua mà i la meua fe”, digué Ramon,“que us jure i us promet que us ajudaré amb tot mon poder”. I així li ho agarantí. I quan li ho vaagarantir, li digué Ramon: “voldria que anàssem allà, perquè som molt a prop”. “Us ho pregue perDéu”, digué Guillem. I així prengueren via vers el castell d'ella.

I quan foren arribats al castell foren ben acollits per Robert de Tarascó, que era el marit demadona Agnés, la germana de madona Margarida, i també per madona Agnés. I monsényer Ramonprengué a madona Agnés de la mà i la dugué a la cambra, i s'assegueren al llit. I monsényer Ramondigué: “digau-me ara, cunyada, per la fe que em deveu, ¿estimau per amor?”. I ella digué: “Sí,senyor”. “¿I a qui?”, digué ell. “Això no us ho diré de cap manera”. ¿Què us estic contant?

Finalment tant va insistir que ella digué que estimava Guillem de Cabestany. Açò ho diguéperquè veia a Guillem trist i consirós, i bé s'adonava que estimava la seua germana, així doncs temiaque Ramon no sospitara de Guillem. Amb aquella resposta Ramon tingué una gran alegria. La damacontà aquest assumpte al seu marit, el qual li digué que bé havia obrat i li donà permís per fer i dirtot quant anara en benefici de Guillem. I la dama ho va fer bé, doncs va fer entrar a Guillem sol en

la seua cambra i va estar amb ell tanta estona que Ramon cregué que devia haver tingut amb ellaplaer d'amor. I tot això li plaïa, i començà a pensar que el que li havia sigut dit no era veritat. ¿Quèus estic contant? La dama i Guillem eixiren de la cambra i estava disposat el sopar i soparen ambgran alegria. Després de sopar la dama va fer preparar el llit d'ells dos a prop de l'eixida de la seuapròpia cambra; i la dama i Guillem van fer que semblara de manera que Ramon creia que Guillemjeia amb ella. I al dia següent menjaren en el castell amb gran alegria, i després de menjar sen'anaren amb bona ventura i tornaren al Rosselló. I tant aviat com va poder, Ramon se separà deGuillem i se n'anà a la seua muller i li contà el que havia vist de Guillem i de la seua germana. Això causà a la dama gran tristor tota la nit; i a l'endemà manà per Guillem i el rebé de malesformes i l'anomenà traïdor i fals. I Guillem li pregà pietat, com a home que no tenia culpa del queella l'acusava, i li digué paraula per paraula tot quant havia passat. I la dama manà per la seuagermana, i per ella sabé que Guillem no tenia culpa. I per aquesta raó la dama i digué i li ordenà quefera una cançó en la que manifestara que no estimava una altra dama sinó a ella. Per la qual cosa ellva fer la cançó que diu:

El dolç cossirque em dóna Amor sovintdona, em fa dirde vós molts vers plasents.

Pensantremire vostre cos car i gentil,al que desitge mésque a entendre done.

I encara que per vostra culpa em perd,no renegue de vós,ans sempre us supliqueamb afecte lleial.

Dona, a qui bellesa envolta:molt sovint de mim'oblide, quan a vóslloe i suplique.

I quan Ramon de Rosselló va sentir la cançó que Guillem havia escrita, entengué i creguéque l'havia havia feta per la seua esposa; i així el feu venir a enraonar amb ell fora del castell, i litallà el cap i el posà en un morral, i li tragué el cor del cos i el posà amb el cap. I se n'anà al castell iva fer rostir el cor i dur-lo a la taula a la seua esposa, i li'l feu menjar sense saber quina menja eraaquella. I quan el va haver menjat, Ramon es posà dempeus i digué a la seua esposa que el quehavia menjat era el cor de Guillem de Cabestany, i li mostrà el cap, i li preguntà si se l'havia menjata gust. I ella sentí el que li preguntava i veié i reconegué el cap de Guillem. I li respongué i diguéque li havia estat tan bo i saborós que mai més cap altra menja ni beguda li treurien el sabor de bocaque li havia deixat el cor de Guillem. I Ramon corregué cap a ella amb l'espasa. I ella fugí cap a laporta d'un balcó, i ell corregué envers ella, i la dama es deixà caure balcó avall i es partí el coll.

Aquesta desgràcia fou coneguda per tot Catalunya i per totes les terres del rei d'Aragó i pelrei Alfons i per tots els barons de les comarques. Gran tristor i gran dolor van produir les morts deGuillem i de la dama, que tan vilment Ramon havia mort. I es varen reunir els parents de Guillem ide la dama, i tots els cavallers cortesos d'aquella comarca, i tots els que estaven enamorats, i vanmoure guerra a Ramon a sang i a foc. I el rei Alfons d'Aragó, quan va saber la mort de la dama i del

cavaller, va anar a aquella comarca; i apresà Ramon i destruí els castells i les terres i féu dipositarGuillem i la dama en un monument, davant de la porta de l'església de Perpinyà, un burg que hi haentre el Rosselló i la Cerdanya, burg que és del rei d'Aragó. I tots els cavallers del Rosselló, de laCerdanya, del Conflent, del Ripollés, de Peralada i del Narbonés els celebren aniversari tots elsanys. I tots els enamorats lleials i totes les enamorades lleials pregaven Déu per les seues ànimes. Iaixí s'esdevingué que el rei d'Aragó apresà Ramon, i el desposseí i el féu morir en presó, i donàtotes les seues possessions als parents de Guillem i als parents de la dama que morí a mans d'ell. I elburg on foren sepultats Guillem i la dama es diu Perpinyà.

Glossari:om: poeta-enamorat, "vassall".domna: senyora en el més alt sentit feudal (en francés ha dona dame i en castellà dama). Tambémidons (contracció formada del llatí meus dominus).amor: també vol dir gràcia, favor, pacte.cortesia: conjunt de virtuts: lleialtat, generositat, valentia, bona educació, tracte elegant, afició ajocs i plaers refinats.vilania: rusticitat.llausanger: mentider, persona que intoxica i crea malentesos entre els amants.

Annex I: antologia de poemesAnnex II: l'alba en la literatura universalAnnex IIIFIGURES RETORIQUES

Al·legoria.

Metàfora continuada. Successió d’imatges que expressen de manera simultània un sentit directe i un altre de figurat.

La Mort ve a passejar-se cada nit

pel meu carrer, com un festejador,

i fa una serenata més fina que el sentit:

flautes d’angoixa i violins de por.

Sento la seva passa

que em glaça:

Ara, subtil, s’acosta a un finestró.

Cada nit mira una criatura mig erta,

cada nit assenyala un brancal.

A l’endemà hi ha una finestra oberta

i mig clos un portal.

Josep Carner(La mort comparada amb un festejador)

Al·literació.

Repetició d’un mateix so al llarg d’un vers, d’una estrofa o d’una composició. S’utilitza per qüestions estètiques o per donar suport al contingut semàntic. (Si es considera desagradable aquesta repetició s’anomena cacofonia, i si es considera agradable, eufonia).

Com feix de canyes cruixen trinxades ses arrels

Jacint Verdaguer

Anadiplosi.

Repetició d’una o diverses paraules al final d’un vers i al començament del següent.

Comencen a dir-los mofes,

Mofes els hi van tornant...

O dures fletxes de mon fat rompudes,

Rompudes per ferir més doloroses.

Francesc Fontanella

Anàfora.

Repetició d’un o diversos mots a principi de vers o oració.

Pi que ets conhort de nostres passes

en un pendís, nat travesser;

pi que en el sot t’estiregasses,

per veure el sol, com un xiprer;

pi casolà vora una eixida

que sents el cant dels reguerols;

Josep Carner

Antítesi.

Consisteix a oposar dos mots, pensaments, expressions, etc. que semblen, almenys d’entrada, contràries.

quan la tendra duresa de la sina

m’endolceix la duresa de les mans

Miquel Martí i Pol

Un camí, quina cosa tan curta de dir

i tan llarg de seguir.

Josep Maria de Sagarra

Apostrofe.

Interpel·lació que es fa directament i de manera intensa a algú altre, que pot ser un personatge absent o

present, un element personificat, un concepte abstracte o imaginari i, fins i tot, el lector.

Abril, no et torbis! Pren volada

Josep Carner

Asíndeton.

Supressió de conjuncions.

Aquesta meva, pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu

Comparació o símil.

Relació d’idees, coses, d’acord amb certa semblança entre si. Consisteix en establir una relació de semblançaentre dos termes, un pres com a real (A) i l’altre com a irreal o imaginari (B). La relació entre els dos termes és expressada amb un nexe: com, talment, sembla...

Bullirà el mar, com la cassola en forn

Ausiàs March

El riure és com la claror del dia

el plorar com l'obscuritat de la nit.

Anselm Turmeda

Derivació.

Utilització de paraules amb la mateixa arrel. Quan la paraula que es repeteix és un verb, s’anomena políptoton .

Tinc por de les formigues

formiguejant pel capciró de l’univers.

Felícia Fuster

El·lipsi.

Supressió d’un mot o expressió cabdal a la frase (habitualment el verb).

La logica dels anys és el meu seny.

L'abstracta llum dels murs, la meva etica.

Joan Margarit

Encavalcament.

És el trencament sintàctic d’una oració quan el vers s’acaba i aquesta ha de continua en el següent. Ruptura entre el paral·lelisme sintàctic i el mètric. Es produeix quan la unitat sintàctica sobrepassa el vers.

Avui ha fet un dia gris, habituals

diades de setembre s’han endut

tots els ultims colors de les vacances.

Salvador Oliva

A la vora de la mar. Tenia

una casa, el meu somni.

Salvador Espriu

Enumeració.

Acumulació d’elements de la mateixa categoria sintàctica.

Luard, cos rebaixat, fortor d’esquer,

peus seguidors de totes les tresqueres,

cridaire, mentider i home de bé,

Luard, el mariner!

Josep M. de Sagarra

Pero cal fixar primerament la volta, que serà

pel carrer dels Corders, pel carrer de la Bomba, rere la

Fleca, el carrer de l’Església i la Placeta.

Salvador Espriu

Epanadiplosi.

Repetició d’una mateixa paraula al principi i al final d’un vers.

Creix la seva furia, i la tempesta creix.

Pere Gimferrer

Epímone.

Reiterar diverses vegades un mateix vers i, també, repetir de manera contínua una mateixa paraula per subratllar-ne el contingut, sense distribució fixa.

I la mort no es refreda, va passant

al costat d’aquell fred

que és tan fred i és el fred de la vida.

Felícia Fuster

Epítet.

Adjectiu que remarca una qualitat inherent a la cosa expressada pel substantiu.

La veig en fosca nit i en lluna clara

Tomàs Aguiló

Geminació

Repetició de paraules o sintagmes iguals en contacte, generalment, a principi de vers.

Desig, desig, com una serp avances

Salvador Oliva

Hipèrbaton.

Alteració de l’ordre lògic de les paraules o bé de les frases.

D'amor de cap a cap vinc amarat

Vicent Andrés Estellés

enfront, movien, entre la fina boira,

els verds pollancres les fulles

Blai Bonet

Hipèrbole.

Exageració evident que deforma la realitat per posar de relleu una idea.

Oh lilà de ma sang

de tant desitjar-te

se m’omplen les mans

d’espines d’acàcia

Agustí Bartra

Interrogació / Pregunta retorica. Pregunta que no espera cap resposta perquè se suposa òbvia i manté l’atenció del receptor.

On és l'espieta que l'amor ens priva?

Joan Salvat-Papasseit

Ironia.

Negació tàcita del que es diu literalment, de forma que gràcies al context o a l’entonació es fa entendre el contrari del que semblen expressar les paraules. El que diu és el contrari del que es vol dir.

La fàbrica resol tots els problemes

llevat del de la mort, almenys per ara.

Miquel Martí i Pol

Metàfora.

Comparació extrema en què se suprimeixen els comparatius i s’identifica, totalment o parcialment, un concepte amb un altre amb el qual manté una relació de semblança.

La pura neu del coll,

Francesc Vicenç Garcia

...i al fi serrellet de neu que ara neix i ara fina...

Josep M de Sagarra

Metonímia.

Designació d’una cosa amb el nom d’una altra que hi té una relació de contigüitat lògica o física (continent per contingut, el tot per una part, l’efecte per la causa, la matèria per l’objecte, l’autor per l’obra). Quan se substitueix la part pel tot o el tot per la part s’anomena sinècdoque. Per simplificar-ho, és habitual utilitzar les dues paraules com a sinònimes.

He donat el meu cor a una dona barata.

Josep Palau i Fabre

Oxímoron.

Contradicció en el significat de dues paraules, generalment un nom i un adjectiu, de significat oposat. La diferència amb l’antítesi rau en el fet que, en aquesta figura, les expressions que es contraposen no es contradiuen entre si i, per tant, el discurs no pateix incoherències.

Com l’infant que ja sap que és petit

i se’n val amb ingenua malícia

Clementina Arderiu

Paradoxa.

Unió d’idees aparentment irreconciliables en un vers, estrofa o composició.

Vivim de mort, i no ens és grat;

morim d’amor, i no s’hi pensa

Carles Riba

És quan dormo que hi veig clar

Josep-Vicenç Foix

Paral·lelisme Repetició de la mateixa estructura sintàctica en versos o estrofes seguides.

i com freguem els nassos

i com bufem els dits

Josep Carner

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,

Més poderós que el roure, més vell que el taronger Miquel Costa i Llobera

Paronomàsia.

Joc de paraules amb dos o més mots que només es distingeixen en algun fonema o en què el mateix mot és

usat amb dos significats diferents.

I un poc de sol

I un poc de sal. I un poc de cel.

Pere Quart

Per mal argent; cruel, urgent

Jaume Roig

Privats de sol i son

Salvador Espriu

Balla damunt la palla

Josep-Vicenç Foix

Personificació.

Atribució de qualitats humanes a animals, plantes o éssers inanimats.

El vent juga amb el molí

i amb la rosa desclosa

Bartomeu Rosselló-Pòrcel

La gent del pla diu que a posta

de sol el vent s’agenolla.

Blai Bonet

Polisíndeton.

Repetició de les conjuncions de coordinació, amb la finalitat de remarcar certes paraules o donar més dinamisme al text.

O aquella amor consirosa i plaent

de tot quant fuig, o que passa, o que vola,

boira del cim o fontana d’argent!

Maria Antònia Salvà

Quiasme.

Estructuració creuada de dos mots o sintagmes conceptualment propers, de manera que els segons tinguen unordre invers respecte dels primers.

Qui és pobre de cabals i de projectes ric

Guerau de Liost

Busco en la petitesa infinitud

com en la infinitud petitesa

Joan Brossa

Símbol.

Representació d’un concepte per un altre que el recorda per analogia.

i adoro, tan devot,

tot allo que no sigui

la vella de la dalla

ni el plor dels escaldats

Miquel Desclot

Sinestèsia.

Figura semblant a la metàfora, que consisteix a associar dos elements que provenen de camps sensorials diferents.

Sense enyor

se’ns va morint la llum, que era color

de mel, i ara és color d’olor de poma.

Gabriel Ferrater

Annex IVELS TOPICS LITERARISUn tòpic literari és una idea o un procediment estilístic que, de tant repetir-se, s’ha convertit en una fórmulatipificada usada de manera recurrent pels escriptors. La major part dels tòpics procedeixen de la literaturaclàssica, i per això sovint s’identifiquen amb una expressió llatina.Alguns dels tòpics més freqüents en la tradició literària occidental són: l’exhortació a gaudir del present(carpe diem); el pas implacable del temps (tempus fugit); la vida comparada amb un riu (vita flumen); l’elogide la vida en contacte amb la natura (beatus ille); l’edat d’or (aurea aetas)…Hi ha tòpics que sintetitzen l’esperit de tota una època. Per exemple, l’amor entès com un pacte (foedusamoris), que reflecteix la relació de vassallatge feudal, és molt present en la literatura medieval, mentre queels renaixentistes exalcen el valor de la vida present i terrenal a través del tòpic del carpe diem.Els tòpics consagrats per la tradició constitueixen un conjunt força tancat, ja que es refereixen a qüestionsbàsiques de l’existència humana, com ara el pas del temps, la mort o l’amor. Malgrat que són presents en totsels gèneres i totes les èpoques, n’hi ha alguns molt freqüents a la poesia medieval, renaixentista i barroca.Aquests són els més importants:

1. LA VIDA I EL PAS DEL TEMPSLa literatura ha expressat, al llarg de la història, les múltiples concepcions de la vida humana i sovint ho hafet a través de tòpics molt recurrents. La major part d’aquests tòpics transmet una visió de l’existènciadominada per la sensació de precarietat que produeix el pas del temps i la perspectiva de la mort.Metàfores de la vidaLa metàfora permet expressar de manera plàstica i concisa una determinada idea de la vida; és freqüentcomparar-la amb un trajecte o amb una ficció.

VITA FLUMEN, “la vida com un riu” queflueix constantment i que mena fins al mar,que representa la mort.

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.Fem el mateix camí sota els mateixos cels.[...] i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,de la font a la mar –la nostra pàtria antiga-.

Màrius Torres

Aquesta metàfora ja l’enuncià el grec Heràclit(544 aC-483 aC), que va dir que tot flueix icomparà el flux de l’existència amb un riu.HOMO VIATOR, “l’home, un caminant”; lavida vista com un viatge, un pelegrinatge queaporta saviesa i experiència.

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,Has de pregar que el camí sigui llarg,Ple d’aventures, ple de coneixences.Pero no forcis gens la travessia.És preferible que duri molts anysI que ja siguis vell quan fondegis l’illa,Ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí. K. Kavafis

L a i d e a d e l v i a t g e c o m a p r o c é sd’aprenentatge ja és present a l’Odissea. Ésun tòpic freqüent en la literatura medieval: lavida com a camí de purificació.VITA THEATRUM, “la vida com a teatre”,com a representació del paper que ens toca.

Com una obra de teatre, així és la vida; el queimporta no és la duració, sinó com de bé s’harepresentat. Sèneca

És una metàfora molt antiga: característica delpensament barroc

VITA SOMNIUM BREVE, “la vida és unbreu somni”, una il·lusió efímera.

El real, doncs, que és? Puix que a ple solVaig per canals obscurs; i entre la gent,En vast desert, perdut. El fadrí molSens gra ni boll, i la passa indolent.Oberts, els ulls són buits; i on va, que vol,Ni el cuitós sap. I oposem cor i ment! J.V. Foix

Motiu recurrent en la literatura barroca irecuperat pels surrealistes.

La brevetat de la vidaEl caràcter efímer de la vida i la caducitat dels valors humans són temes presents a totes les literatures,presents i passades, i hi ha nombrosos tòpics que els expressen.

TEMPUS FUGIT, “El temps fuig”, VOLATAETAS, “El temps vola” irremeiablement: tot éspassatger, destinat a la destrucció.

Fugen volant les hores,I en globus cristal·linsLa pols que cau despertaA la que està dormint. Francesc Fontanella

Virgili l’expressà a les Georgiques (3, 284):Fugit irreparabile tempus. Tòpic molt present a laliteratura renaixentista i barrocaUBI SUNT?, “ON SÓN, QUÈ SE N’HA FET?”,interrogació retòrica que pregunta sobre personeso coses que ja no existeixen, de les quals nomésqueda el record.

Doncs, que n’heu fet, oh valls!, de l’asceteri,Escola de l’amor de Jesucrist?On és, oh soledat!, lo teu salteri?On tos rengles de monjos, presbiteri,Que, com un cos sens ànima, estàs trist? Jacint Verdaguer

Procedent de l’Eclesiastes, llibre de l’AnticTestament, fou un recurs freqüent en la literaturamedieval per lamentar la vanitat de l’existènciahumana.CARPE DIEM, “aprofita el moment”; invitacióa gaudir del present, l’únic valor segur en laincertesa i fugacitat de la vida.

Deixa’t besar i si et quedava enyorBesa de nou, que la vida és comptada. Joan Salvat-Papasseit

El motiu apareix a l’Oda I, 11, 1 d’Horaci (65a.C. -8 d.C.), i ha estat reprès a totes les èpoques,sobretot a l’Edat Mitjana, el Renaixement i elBarrocCOLLIGE, VIRGO, ROSAS,”agafa les roses,xica”; és una variant del tòpic anterior, en què larosa simbolitza la bellesa transitòria de la vidahumana.

Heus aquí un ram que adés la meua màUs ha triat de les flors espellides.Si no haguessen estat avui collides,En terra les hauríeu vist demà.Aixo us siga un avís cert i exemplar;

Car les vostres belleses, bo i florides,En molt poc temps cauran totes marcidesI, com les flors, de sobte han de finar. Pierre Ronsard

L’expressió pertany a l’obra Rosae (2,49), delpoeta llatí Ausoni (310-395), que establí el tòpicuniversal de la rosa, molt usat pels poetesrenaixentistes

La vida il·lusoria o absurdaEl caràcter efímer de la vida, abocada inevitablement a la mort, la fa absurda i mancada de significat.

VANITAS VANITATUM, “vanitat de vanitats”,caràcter il·lusori de la vida humana, en què totaambició és vana i només comporta angoixa isofriment.

És un malson tenir sempre al calaix,Tocant a mà, desada, l’ampolletaDe cianur per si m’urgís d’usar-lo,Davant l’absurditat de l’universO bé de l’home, inutil preguntaireDins l’ordre imaginat pel demiürg.Aturada la sang, ja no caldriaTancar i obrir cap altre cop la portaCorcada ni tampoc encendre foc,Que l’estofat de la vida té mal gust,Ni fer-me el llit, ni res. Joan Vinyoli

El tòpic prové de l’Eclesiastes i tingué granpredicament entre els autors medievals. Transmetla visió cristiana de la vida, entesa com una “vallde llàgrimes”, però transcendeix l’àmbit religiós.MAL DU SIÈCLE, SPLEEN, “mal del segle,malenconia”, estat de tristesa, de tedi, davant lafalta de sentit de l’existència humana.

Quan el cel baix, feixuc, pesa com una tapa,Sobre el cor que gemega turmentat pels neguits,I quan l’horitzó que el cercle enter engrapaEns vessa un dia negre molt més trist que lesnits.Charles Baudelaire “Spleen” Les flors del mal

El mal du siècle és un motiu romàntic, i el termespleen fou popularitzat pel poeta francès CharlesBaudelaire (1821-1867). Els romans, però, japarlaven del taedium vitae.

La vida idealLa valoració negativa del present comporta una idealització nostàlgica del passat perdut o l’aspiraciód’assolir un futur millor.

AUREA AETAS, “l’edat d’or”, una època míticaen què la vida era plenament feliç.

Som teixidors que sargim les robes d’un vellordre.No hi ha res més i, en el costum, imitemLes arts i els llibres dels antics mestres.Pero ho sabem: avui no hi ha ninguComparable a Praxíteles, Aris tot i l oArquímedes. Francesc Parcerisas

Aquest motiu apareix per primera vola a Elstreballs i els dies del poeta grec Hesíode (segleVIII a.C.). L’edat d’or correspon al regnat deSaturn, previ al dels déus olímpics.EL PARADÍS PERDUT, variant del tòpicanterior referent a l’expulsió d’Adam i Eva delParadís, que comportà la pèrdua de la felicitateterna.

Sinera (Arenys a l’inrevés) és, per a SalvadorEspriu, el paradís perdut de la infantesa i deltemps anterior a la guerra civil.Aquesta mar, Sinera,Turons de pins i vinya,Pols de rials. No estimoRes més, excepte l’ombraViatgera d’un nuvol.El lent record dels diesQue són passats per sempre.

El mite del Paradís procedeix del primer llibre dela Bíblia, el Genesi, però la designació del tòpicés deguda al títol de l’obra El Paradís perdut, delpoeta anglès John Milton (1608-1674).U n a U T O P I A , (“NO-LLOC, LLOCIL·LOCALITZABLE) és la concepció d’unasocietat ideal, d’un món imaginari que fóradesitjable assolir algun dia.

Reconeix que no són vanes quimeres les cosesque hem dit sobre la polis i el seu govern, sinóque, tot i que difícils, es poden realitzar, encaraque només [...] quan hi hagi a la polis un odiversos governants que, com a veritablesfilosofs, [...] tinguin en la més granconsideració el camí recte i la justícia. Plató. La republica.

La societat ideal que descriví Plató a Larepublica inspirà moltes utopies posteriors. Elterme “utopia”, però, el creà el pensador anglèsThomas More (1477-1535)

La vida realLa vida quotidiana ha estat tractada des de molts punts de vista: per elogiar el valor d’una vida senzilla,criticar el sistema imperant, expressar la lluita contra l’adversitat…

AUREA MEDIOCRITAS,”mitjania d’or”, elogide la moderació, d’una vida sense excessos.

Tots los extrems són mals, com és riquesaI pobretat en son extrem cascuna. Pere Serafí

L’expressió prové de l’Oda II, d’Horaci, isintetiza la idea de l’equilibri clàssic, recuperadapels renaixentistesP R I M U M V I V E R E , D E I N D EPHILOSOPHARI, “primer viure, desprésfilosofar”: la vida material va per davant del’activitat intel·lectual.

Ara la gent ocupa el lloc dels versosI no s’hi val a fer jocs de paraulesPer apagar la fam o la incertesa. Miquel Martí i Pol

La citació s’atribueix al filòsof anglès ThomasHobbes (1588-1679), però el tòpic ja veexpressat en dites com “abans és l’obligació quela devoció”

2. LA MORTCada època ha enfocat el tema de la mort segons les creences dominants. Destí cert de la vida humana, lamort pot omplir-la o privar-la de sentit.

COTIDIE MORIMUR, “morim cada dia” unamica, la mort com a destí ineludible.

La vida sencera de l’home no és altra cosa queun camí cap a la mort. Sèneca.

L’expressió, que enuncià el pensador llatí Sènecaa Epístoles 24, 20, transmet una visió pessimistade l’existència, característica del Barroc il’existencialisme.MEMENTO MORI, “recorda que has demorir”; la certesa de la mort esdevé una reflexióalliçonadora.

No em raca, Senyor, la vida,Perque l’espero millor:On és per estimular-meLa memoria de la mort?No em dol l’aplauso, les glories,La pompa ni l’esplendor;Perque en fum esta vil flamaA ultimament se resol. Francesc. V. Garcia

La citació pertany a les Sàtires del poeta llatíPersi (34-62), i és una advertència contra lasupèrbia i un recordatori de la vanitat de laglòria. Tòpic freqüent a l’Edat Mitjana i alBarroc.La mort com a pas a LA VIDA ETERNA, queimplica la fe en Déu i en el més enllà.

Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.I quan vinga aquella hora de temençaEn que s’acluquin aquests ulls humans,Obriu-me’n, Senyor, uns altres de més gransPer contemplar la vostra faç immensa.Sia’m la mort una major naixença! Joan Maragall

Aquesta idea cristiana, molt present a la literaturareligiosa i mística, a vegades comporta el desigde morir per accedir a l’amor de Déu.L a BELLA MORT del qui mor en el camp debatalla o per una causa justa: la mort com a destíheroic.

Els romanços populars sovint es fan ressò demorts heroiques.

No em maten per ser traïdorNi tampoc per ser cap lladre,Sinó perque he volgut dirQue visqués tota ma pàtria. Romanç de Bac de Roda

És un motiu bàsic a la Ilíada i l’èpica en general.La glòria que comporta la mort heroica atorgauna mena d’immortalitat, com expressa el lemaGloria non moriturOMNIA MORS AEQUAT, “la mort tot ho faHeus-los aquí: el cesar conqueridor de terres,

igual”; el poder igualador de la mort, que no fadistincions socials, de sexe, de raça o d’edat.

El lictor amb el feix que el dignifica,El consol togat, el soldat sorrut, l’esclau africà.Tots dormen per igualSota aquest son distant i imprevisibleAmb que l’agulla del temps ens traspassa. Francesc Parcerisas

L’expressió es troba a El rapte de Proserpina del’autor grec Claudià (370-405). És un tòpic moltpresent a l’Edat Mitjana, sobretot a les danses dela mort.E l SUÏCIDI PER AMOR, la mort com aalliberació d’una passió que provoca granssofriments.

Aleshores, Dido s’ajagué damunt el llit i diguéaquestes ultimes paraules: “Despulles que vaigestimar mentre els fats i els déus m’hopermeteren, accepteu la meva ànima iallibereu-me d’aquestes angoixes. He acabat deviure i he acomplert el camí que m’havia traçatla Fortuna: i ara, gran, baixarà la meva ombrasota terra. Virgili. Eneida.

Virgili va introduir aquest motiu a l’Eneida, enquè Dido es lleva la vida després que Eneasl’abandona. Les desventures del jove Werther, deGoethe (1749-1832), va revifar el tòpic entre elsromàntics.

3. L’AMORL’amor és una font inesgotable de temes i tòpics: de l’erotisme més sensual a l’espiritualitat de l’amorplatònic i de la plenitud de la relació a l’amargor de la ruptura, la literatura expressa tota la gammad’emocions i situacions provocades per l’amor.Metàfores de l’amorLa inefabilitat del sentiment amorós fa necessari l’ús de metàfores per expressar-lo.

VULNUS AMORIS, “la ferida de l’amor”, una“dolça ferida” que causa plaer i sofriment almateix temps.

Beneït sia el jorn, el mes, l’anyada,L’estació i el temps, l’hora i l’instant,El bell paratge, el lloc on era quanDe dos ulls bells fui pres en la llaçada.I beneït l’afany, dolça abrivada,Nascuda quan l’Amor m’anà lligant,I l’arc i les sagetes, esqueixantMon cor, i la ferida mal tancada. Francesco Petrarca

Aquest tòpic ve d’antic: a la mitologia greco-romana, Cupido provocava la ferida de l’amoramb les seves fletxes. El motiu, recuperat despréspels trobadors i els stilnovisti, encara té vigènciaavui.FUROR AMORIS, “la bogeria de l’amor”; lapassió amorosa vista com una malaltia mentalque obnubila l’enteniment, i també com unamalaltia física que trasbalsa el cos i l’ànima.

Quan et mire un instant, ja no m’és possibleDir ni una paraula,Sinó que la llengua se’m travaI prest un foc subtil em recorre la pell, amb elsUlls no veig res

I em ressonen les orelles,Una suor freda em banya, i un tremolorEm pren tota; estic més verda que l’herbaI em sent que estic a puntDe morir. Safo

La poeta grega Safo (segles VII-VI a.C.) ja vadescriure els símptomes de l’enamorament i, mésendavant, Ovidi (20 aC-17dC) escriví els Remeisa l’amor, una guia per curar el mal d’amor. Tòpicfreqüent a la literatura medieval, renaixentista,barroca i romàntica.FLAMMA AMORIS o IGNIS AMORIS,”laflama, el foc de l’amor”, una passió fogosa quecrema per dintre.

Amor, senyor de l’ampla monarquiaQue publica el clavell i el foc proclamaEn l’ardor de la galta i en la flamaDe l’exaltació que l’aire cria. Rosselló-Pòrcel

És un dels motius més recurrents de la poesiaamorosa; usat ja per Ovidi i els elegíacs llatins,encara perviu en la literatura actual.MILITIA AMORIS “la milícia de l’amor”, enquè l’enamorat és un soldat que ha d’aplicar lesarts de la guerra per conquerir l’estimada.

L’amor és una mena de milícia; aparteu-vos,covards! Tals estendards no s’han de confiar ahomes apocats. La nit, el mal temps, llargscamins i cruels sofriments, tota classe defatigues tenen cabuda en aquesta casernaplaent. Ovidi, Art amatoria

L’expressió prové de l’Art amatoria d’Ovidi, unaobra molt influent en la literatura eròticaposterior. Encara avui dia parlem d’una“conquesta” quan ens referim a l’inici d’unarelació amorosaFOEDUS AMORIS, un “pacte d’amor” quevincula els amants amb un jurament de fidelitat.

Jo son aquell qui en lo temps de tempesta,Quan les més gents festegen prop los focs,E pusc haver ab ells los propis jocs,Vaig sobre neu, descalç, ab nua testa,Servint senyor qui jamés fon vassallNe’l venc esment de fer mai homenatge. Ausiàs Marc

Tòpic principal de l’amor cortès, o fin’amor, dela poesia trobadoresca, en què l’enamorat esdevévassall de l’estimada, midons (meus dominus, “elmeu senyor”)

L’amor idealL’amor concebut com un sentiment espiritual, que transcendeix la sensualitat, és un tema recurrent en latradició literària d’Occident i es manifesta de diverses maneres: la idealització de la dona estimada, l’amorimpossible, l’amor després de la mort…

DONNA ANGELICATA, “dona de naturalesaangèlica”; l’estimada és vista com un éssersuperior, gairebé diví, que exerceix unainfluència benèfica en l’amant.

Per ço passa Beatriu al davant nostreDolça i humil, ornada de virtuts,I els ulls no gosen esguardar el seu rostre,I els llavis resten de temença muts.Passa Beatriu de claredat vestida,Deixant com rastre un divinal perfum.La flaire de son pas no s’ha esvaïda;I sis centuries no han esvaït sa llum. Guillem-August Tell i Lafont

El paradigma de donna angelicata és Beatriu,l’estimada del poeta italià Dante Alighieri (1265-1321), iniciador del dolce stil novo. L’altre granmodel és la Laura de Francesco Petrarca (1304-1374)DESCRIPTIO PUELLAE, “descripció de laxica” estimada amb imatges estereotipades. Ladescripció sol anar de dalt a baix i no va mésenllà de la cintura.

Car [Tirant] estava admirat dels seus cabells,qui de rossor resplendien com si fossinmadeixes d’or; més esta admirat dels ulls, queparien dues esteles redones relluints com apedres precioses; lo seu nas era prim i afilat eno massa gran ni poc segons la llindesa de lacara, que era d’extrema blancor de roses ablliris mesclada; los llavis tenia vermells com acoral e les dents molt blanques, menudes eespesses que parien de crestall. Joanot Martorell, Tirant lo Blanc

És un tòpic renaixentista, que usa recursos presosdels poetes antics i dels stilnovisti. Algunes deles imatges més habituals són els ulls clars illuminosos, la pell blanca com la neu o les flors,el cabell d’or, els llavis de corall, les dent comperles o cristalls…

L’amor realAltrament, l’amor vist des de la perspectiva humana, des de la sensualitat i la quotidianitat de les relacionsamoroses, també ha generat una fecunda tradició.

La DONA REAL, humana i propera, amb virtutsi defectes, en contrast amb el tòpic de la donnaangelicata

La meua amant té uns ulls que estan lluny deser un sol;El vermell dels seus llavis ho és molt menys queel corall.Els seus pits no són blancs com la neu, i no emdol.Si els seus cabells són fils, negre n’ésl’escampall.I tot i aixo, pel cel, és molt més excel·lentQue les que símils falsos descriuen falsament. William Shakespeare, Sonets.

Els poetes romans, com Catul i els elegíacs, amés de cantar l’amor envers les dones queestimaven, també en van criticar els defectes. Eltòpic de la dona ideal fou sovint replicat pels

autors renaixentistes i barrocs.L’AMOR ADÚLTER té dos punts de vista: el del’amant que manté relacions amb una donacasada, i el de la dona que busca en l’adulteri unavia per fugir de l’avorriment i la rutina delmatrimoni

No el prengeu, el mal marit,Que és ruc, que és ensopit,Joana delicada!No siga per vós amat,Més val aquell que teniu d’amagat,Joana delicada!No jaga amb vós al llit,Més us hi valdrà l’amic,Joana delicada! Cerverí de Girona

Catul dedicà poemes a Lèsbia, sobrenom de laseua amant, que era una dona casada; aquestmotiu és bàsic en l’amor cortès, i l’heretà laliteratura cavalleresca. La dona adúltera és untòpic recurrent en la novel·la realista del segleXIX.

Etapes i facetes de l’amorLa literatura recorre totes les etapes de l’amor, des de l’enamorament fins la ruptura o la mort de l’ésserestimat; descriu els sentiments que comporta cada etapa i estableix les diferents maneres de concebre lesrelacions amoroses.

L’ENAMORAMENT PER LA MIRADA; elsulls poden provocar l’amor, i també “matar”, serportadors de desgràcia i sofriment (OCULISICARII, ulls assassins”).

Era un retrat de dona, pero d’una dona unica,mai no vista, una sola mirada de la qualenamorava. I he de dir, comprometent-hi laparaula, que el retrat era dels que miren; unamirada fonda, que cercava l’ànima delcontemplador i la trobava de seguida, perquedar-se-la.Per abreujar, faré la revelació prevista per totlector que em segueixi: em vaig enamorar de ladona pintada. Pere Calders.

El poeta elegíac Properci (57 aC-15 aC) ja va dirque “en l’amor, els ulls ens guien”. L’atractiu dela mirada, que sovint esdevé un reflex del’ànima, és un motiu antic i apareix a totes lesèpoques, tant en la literatura culta com en lapopular.PRAECEPTOR AMORIS, “mestre d’amor”,tòpic en què l’amant inicia l’estimada, jove iinexperta, en les arts amatòries, o l’autor posa laseua experiència al servei del lector i li dónaconsells perquè aprenga a enamorar les dones.

Ser mestre d’amorQui no pagaria,Ara que en sóc joL’aprenenta em tira.De dir la lliçóTota Ella s’afina-Ja sap tant el corQue no li cal guia;Amb un sol petóLa lliçó es sabia.Qui és mestre d’amorDel guany ja pot viure.

Joan Salvat-Papasseit

Aquest motiu té un referent bàsic en l’Artamatoria, d’Ovidi, un autèntic manual deseducció. Vinculada amb aquest tòpic hi ha lafigura de l’alcavota, experta en temes amorosos;Plaerdemavida, a Tirant lo Blanc n’és un bonexempleODI ET AMO “odie i estime” alhora;sentiments oposats que suscita en l’amant lapersona estimada.

El mal no em plau i sovint me’l procure,Estime sense amor i no crec el que sé,Sembla que somie tot el que veig prop delrostre,M’odie a mi mateix i per a un altre vull granbé,Parlant calle i sent sense oir,El sí veig com un no, el ver em sembla fals,I menge sense fam, i em grate sens picor,I sense mans toque, i del seny en faig follia. Jordi de Sant Jordi

L’expressió es troba al poema 85 de Catul, peròel poeta grec Anacreont (segle VI aC) ja havia ditmolt abans “de nou estime i no estime, delire ino delire”. La lluita de contraris és un motiufreqüent en la literatura medieval, renaixentista ibarroca.E l JOC DE L’AMOR, que pot referir-se algaudi sensual o a l’amor com a llibertinatge, coma pura diversió i cerca del plaer.

Pots jugar amb el seu cos,Que és jove i riu, i volEl joc, i no n’ha tingut prou.Encara creus que en tu hi ha vici?Mostra el teu vici. Dóna’tSencer. Si te l’estimes,No li ofenguis aquesta tremolor:La curiositat del cos, que tuFa massa temps que en dius desig. Gabriel Ferrater.

L’aspecte lúdic de l’erotisme és present a laliteratura de totes les èpoques, des del Cànticdels càntics de la Bíblia. També el llibertí és unafigura literària recurrent; Casanova, Don Joan,Valmont en són exemples famosos.

4. LA NATURALa natura, com a tema literari, reflecteix la concepció que ha tingut del món cada època i cada autor. Pot servist com un lloc acollidor, dotat d’una bellesa harmònica que posa de manifest un ordre diví; o, al contrari,com un indret hostil, que provoca desassossec i d’on l’ésser humà és foragitat.

LOCUS AMOENUS, “lloc agradable”. Paisatgebell i harmoniós, en què mai no falten un prat iuna font o un rierol, i on bufa una brisa refrescantque difon el perfum de les flors.

Cant lo gentil fo en lo gran boscatge e viu lesriberes e les fonts e los prats e que en los arbresforen aucells de diverses linatges qui cantavenmolt douçament, e sots los arbres hi haviacabirols, cervos, gatseles, lebres, conills emoltes d’altres bísties qui eren molt plasents a

veer, e que los arbres eren molt carregats deflors e de fruits de diverses maneres d’on eixiamolt plasent odor, se volc consolar e alegrar enço que veia e oia e odorava. Ramon Llull

El poeta grec Teòcrit (300 aC-250 aC) fou elprimer a descriure aquest paisatge idíl·lic, quedesprés Virgili convertiria en model. A laliteratura medieval abunda aquest tipus dedescripció, a vegades per caracteritzar el Paradís.També és molt present al Renaixement.L’ARCÀDIA representa una regió paradisíacaen què la vida transcorre feliçment. Motiu moltvinculat al tòpic anterior.

Ja que seiem en un flonjo herbei comenceu lescantades. Ara els camps i els arbres floreixen;les selves verdegen totes les fulles: de l’any ésaquesta la part més formosa. Virgili. Bucoliques

A les Bucoliques de Virgili, l’Arcàdia és el llocidíl·lic on uns pastors idealitzats viuen els seusamors. Aquest motiu inspirà la tradició de lapoesia pastoral o bucòlica.BEATUS ILLE, “feliç aquell” que viu encontacte amb la natura, lluny dels neguits queprovoquen els negocis i les guerres.

Tenir una casa comoda, ben pulcra iendreçada,Un jardí perfumat, amb tanys de bona arrel,I fruita i vi excel·lent calma no gaires criatures,I, en repos entranyable, una muller fidel.No tenir deutes, ni amor, ni procés, ni topades,Ni embolics familiars en partir-se els diners,Ni confiar en promeses de gent encimbellada,Conduir els proposits segons un just model.Viure amb simplicitat i sense ambició,No afectar-se d’escrupols en la devoció,Domar les passions salvant-ne el desvari,Conservar l’esperit lliure i l’intel·lecte fort,Cultivar les flors noves i, al vesore, dir elRosari.Feliç aquell que espera tan dolçament la mort. Cristophe Plantin

L’expressió obri l’epode 2, 1 d’Horaci, iesdevingué un dels tòpics més característics de laliteratura renaixentista.

El BON SALVATGE, motiu en què l’ésser humàes considera bo per naturalesa; aquesta bondat escorromp quan abandona el contacte amb lanatura i passa a formar part de la civilització.

Hem anat unes quantes vegades, el meu segon ijo, a passejar per l’interior de l’illa. Em sentiatransportat al jardí de l’Eden; recorríem unaplana de gespa, plena de bells arbres fruiters icreuada per rierols que mantenen una frescordeliciosa… Un poble nombrós gaudeix allà delstresors que la Natura hi aboca en abundància.Trobàvem grups d’homes i dones asseguts al’ombra dels vergers; tots ens saludavenamistosament; pertot arreu veiem regnarl'hospitalitat, repos, dolça alegria i totes lesaparences de la joia. Louis-Antoine de Bougainville.

El debat sobre si l’home és bo o dolent pernaturalesa l’iniciaren els humanistes, peròguanyà importància a la Il·lustració, quan elsdescobriments geogràfics possibilitaren elcontacte amb cultures indígenes allunyades de lacivilització. La creació del motiu s’atribueix alpensador francès Jean-Jacques Rousseau (1712-1778)

TEMA 3.- RAMON LLULL: VIDA I OBRA.

Tres anys després de la conquesta catalana de l’illa de Mallorca, naix Ramon Llull (1232),fill d’una família de privats de la Cort. Mena una vida cortesana “normal”, és a dir, amb lesocupacions i preocupacions pròpies de l’estil de vida abans esmentat. Com a personatge de lanoblesa no deixa de conrear una de les activitats característiques d’aquella classe social: la poesiacortesa en occità.

La font principal per a conéixer la peripècia vital de Llull, és la Vida Coetània, biografiaescrita pels seus deixebles, en vida encara de Llull. En aquesta exposició resseguirem aquest llibretot intentant relacionar vida i obra, que si de normal són fenòmens unitaris, en el cas de Llull aixòencara es fa més palés.

En la Vida se’ns explica que cap als trenta anys, al nostre protagonista se li apareix Jesucristfins a cinc vegades, amb un missatge que finalment és assimilat i comprés pel beat: 1.- intentarconvertit els infidels amb o sense martiri, 2.- escriure un llibre contra els errors dels infidels, i 3.-intentar convéncer el papa, els reis i els prínceps de fundar un monestir per a la formació demissioners.

Presa la determinació de seguir amb aquest programa, s’ho ven tot, deixant assegurat lamanutenció de la família (correlat objectiu del qual ho podem llegir al Blaquerna), és a dir,abandona el seu way of life, i peregrina a Sant Jaume de Galícia. Torna a Barcelona i es prepara pera anar a estudiar a París, però Ramon de Penyafort (general dels dominicans, llavors de 80 anys) lirecomana que torne a la ciutat de Mallorca. Aleshores (1265) comencen nou anys d’estudi ipreparació. En aquests nou anys d’estudi va poder veure una cosa clara: que les tàctiques“tradicionals” de conversió (és a dir, amb disputes públiques, com l’intent de conversió del soldà deTunis, Al-Mustansir, per part de Ramon Martí) sempre fallaven. I això per dos motius fonamentals:1.- els arguments basats en “autoritats” s’enfanguen en discussions sobre la interpretació d’aqueststextos, i 2.- no bastava esbucar els arguments de l’adversari si no es podia oferir en contrapartidaarguments acceptables.

Diu al Llibre de gentil: “pus per autoritats no ens podem avenir, que assajàssem si ensporíem avenir per raons demostratives i necessàries”. Pel que fa a la segona Llull explica al Felix lareacció del Soldà de Tunis quan després d’abandonar la fe musulmana vol adoptar la cristiana, peròMartí no hi troba cap argument; Llull ho sintetitza: “non dimittere credere pro credere, sed prointelligere”. El que proposa Llull és trobar un sistema que li proporcionés eixes “raons necessàries”sense recórrer a “autoritats”. Però el mateix fet d’intentar provar la fe, ja li’n trau mèrit. La recercad’una solució a aquest problema l’exposa a la Logica d’Algatzell (redactat primer en àrab, desprésen llatí i finalment en català) que és una amalgama de lògica oriental i occidental. També al llibrede contemplació, on hi ha una gran efusió d’amor mística, però també un pensador a la recerca d’unmètode, però no s’hi aporten les solucions buscades. La solució va vindre més tard: mentrestantl’esclau se suïcida després d’haver atacat Llull i haver estat empresonat.

Il·luminació i primera etapa de l’Art

“Després d’això –ens diu la Vida- Ramon va pujar a una muntanya i de sobte el senyor vail·luminar la seua ment, donant-li forma i manera de fer el llibre contra els erros dels infidels”.Començà a escriure aquell llibre, que primer anomenà Art major i més tard art general. Aquestllibre no ho serà en el sentit material d’un tom, sinó que serà el sistema que Llull anomenarà la seuaart, i que es farà palesa en una sèrie d’obres segons que s’anirà modificant el sistema, sèrie ques’iniciarà amb l’esmentada Art major i que acabarà amb l’art general darrera. Sota aqueixa Artescriví llargues sèries d’obres satèl·lit divulgant el sistema bàsic. Cal citar entre eixes obres unaobra pedagògica dedicada al seu fill doctrina pueril, l’obra fonamental de la seua apologètica Llibredel gentil i dels tres savis i un manual que va obtindre gran difusió a Europa llibre de l’orde decavalleria.

Però allò d’escriure i divulgar el “millor llibre del món” només era el segon dels seuspropòsits; el tercer era posar en marxa escoles missioneres, i a aquesta tasca es va dedicar gairebétot d’una, sol·licitant a l’infant Jaume de Mallorca que fundés una escola d’aquesta mena. El mateixany de la fundació de Miramar va morir el vell Jaume I. El conflicte successori que s’esdevinguéobligà Llull a establir la seua base d’operacions a Montpeller. Aquesta nova situació va jugar unpaper decissiu en l’abandó definitiu de Miramar.

A Montpeller, devers l’any 1283, escriví la seua gran novel·la Blanquerna, que conté l’obramística seua més coneguda, el Llibre d’Amic e amat. L’any 1287 se’n va a Roma per veure si podiaaconseguir del senyor Papa Honori IV la institució pel món de monestirs similars al de Miramar.Quan hi arribà, en frase cèlebre de la versió catalana de la Vida, “atrobà lo sant pare mort de fresc”.Tanmateix una nova el sorprengué a Roma: l’arribada d’un ambaixador del Khan mongol de Pèrsia,dispost a fer aliances amb els cristians europeus contra els mamelucs d’Egipte, que havien causat lacaiguda de Trípoli per aquelles mateixes dates. Llull hi veié l’oportunitat no solament de recuperarels principals llocs de Terra Santa, ja tots perduts, cosa que deixava l’esforç continuat de tres seglesde croades en evidència, sinó també de convertir al cristianisme tota una munió de gent receptiva aaquella religió (pensem que l’ambaixador era nestorià, cosa que ja és significativa). Tanmateix nos’aconseguí res. La manca de resultats concrets va fer que Llull dirigís els seus passos cap a París, afi de comunicar al món L’art que Déu li havia donat.

París equivalia al “Món”, si més no, en l’àmbit universitari i científic. Per a uns plansmissioners i reformistes com els de Llull, era essencial el suport de tres estament: l’Església, l’Estatfrancés i la Universitat de París. La seua primera estada a París havia de resultar-li decebedora. PelFelix o Llibre de meravelles (que conté una deliciosa faula animalístico-política del llibre de lesbesties) podem suposar que tingué una entrevista amb el rei Felip IV el bell sense cap resultatconcret. A la Vida només es diu secament: “després d’haver llegit aquest Comentari, i d’haver vist elcomportament dels escolars, se’n va tornar a Montpeller”. Aquesta Art, tan peculiar, plena defigures en forma de rodetes i requadres, no s’assemblava a res que haguessen vist mai. I sobretot elseu llenguatge filosòfic, amb un vocabulari de derivats (com “bonificatiu, bonificable i bonificar”,procedents de “bonesa”, etc.) que Ramon anomena la “Seua manera aràbiga de parlar”, deviasemblar massa estrany a un auditori ja conformats a altres hàbits. Però no es va desanimar. Si elproblema era de falta de comunicació, doncs estava disposat a canviar la presentació de l’Art. I aixòés el que va fer a Montpeller.

Segona etapa de l’Art i primeres missions

A Montpeller al començament de 1290 compongué de bell nou un llibre que hi havia dellegir públicament i que va intitular Ars inventiva veritatis, en el qual va posar només quatre figures,dissimulant les setze que hi havia anteriorment, a causa de “la fragilitat de l’enteniment humà”. Elbeat, a fi de demostrar que l’Art és vàlida i funciona no sols per a l’enteniment, sinó també per a lavoluntat, escriu l’Art amativa, en la qual, com diu al pròleg, “es dóna i es mostra amància, així comen l’art inventiva ciència”.

Llull marxa cap a Gènova, on tradueix l’Ars inventiva a l’àrab, com a preparació del primerviatge al nord d’Àfrica. Aleshores rep l’autorització d’ensenyar l’Art als convents franciscans. ARoma hi havia el primer Papa franciscà de la història, Nicolau IV. Però el 1291 la ciutat d’Acre cauen mans dels musulmans. La reconquesta musulmana semblava qüestionar la mateixa legitimitat della fe cristiana. Si era l’única vertadera, ¿com podia ser que perdés no tan sols batalles amb elsenemics de la fe, sinó fins i tot els mateixos llocs sants de la fe? Llull va respondre presentant alPapa el seu primer escrit polític, el Llibre de passatge, on suggereix plans no tan sols per a convertirinfidels, sinó també per a reconquerir la Terra Santa.

En veure poques possiblitats de traure profit allà, tornà a Gènova a fi de prendre-hi passatgecap a terra dels sarraïns per veure si almenys ell tot sol podria assolir qualsevol cosa entre ells. Ja apunt d’embarcar, amb tots els seus llibres carregats a la nau, li va venir com una idea fixa a la seuament: que si anava als sarraïns, tot d’una en arribar el matarien o almenys el tancarien en presó

perpètua. A causa d’aquest episodi va caure en una profunda desesperació, va emmalaltirgravíssimament i en definitiva, com diu la Vida, “fou gairebé reduït a no res”.

Aconhortat pels frares franciscans i amb la sospita dels predicadors posada al damunt (és adir dels dominicans), es refà i es fa portar a una barca que anava a Tunis. Ramon va convocar a poca poc als més versats en la llei de Mahoma, tot seguint una estratègia contrària a la tradicional, “Quiem convença dels errors de la meua fe aconseguirà que la canvie per la vostra”. Quan desprésd’exposar sense amagar res la seua Art, i semblava que molts d’aquells savis ja eren a punt per albaptisme, hi aparegué un home que suplicà al soldà que decapitassen Llull, car havia pressentit totel mal que els podia fer. El soldà finalment obliga Ramon a marxar de Tunis amb l’advertència quesi torna serà mort. La cruïlla per a Llull era vital: si se n’anava les ànimes a qui havia convençuttornarien a la damnació eterna; però si intentava romandre sabia que l’esperava la mort. Prengué ladecisió de salvar aquella gent. S’amagà en una altra nau, fent veure que s’embarcava per a marxar.Un altre cristià, paregut a Llull en vestimenta i aspecte se n’entrà a la ciutat i, confòs pels tunisencsamb aquell, de poc no fou apedregat. Ramon hi romangué tres setmanes, però veient que pocaconseguiria, va marxar a Nàpols, on mentre llegia l’Art, esperava l’elecció del nou Papa, Celestí V.Aquest Papa resolia el conflicte de dos anys que havia engegat el col·legi cardenalici ambl’enfrontament entre les famílies Colonna i Orsini. Celestí V havia estat un ermità partidari del’ascetisme i representava les doctrines mil·lenaristes que entroncaven amb la manera de fer delsfranciscans. Això creà expectatives en gent com ara Llull, àvid de reformes (vegeu el Felix). Llulladreçà al nou Papa una petició on explicava els seus plans reformistes. Després de cinc mesos depapat, i no podent fer front a les intrigues de la Cúria i del rei Carles II de Nàpols, Celestí V deixà elcàrrec, que de seguida és ocupat per Bonifaci VIII, personatge culte, altiu i irascible, a qui Llulladreça una petició en termes semblants a l’anterior, que no és tinguda en compte. El poema cèlebreLo desconhort, respon a aquesta circumstància vital. De Roma, marxa a Montpeller i a París, on vallegir públicament la seua Art. Allí contacta amb Tomàs Le Mesyer, que esdevindrà un dels seusdeixebles més actius, compilant bona part de l’obra de Llull que ens ha arribat. Allí s’entrevista ambFelip IV el Bell, i presumiblement no obté cap resultat positiu. Així doncs se’n torna a Mallorcaamb permís de Jaume II per predicar a les sinagogues i mesquites de la Corona d’Aragó. De l’estadaa Mallorca destaquem el Cant de Ramon, on s’entreveu que l’escola de Miramar era ja cosa delpassat:

Lo monestir de Miramar

fiu a frares menors donar

per sarraïns a preïcar.

Entre la vinya e·l fenollar

amor me pres, fé·m Déus amar

e entre sospirs e plors estar.

A Mallorca estant viatja a Xipre empés per la notícia que els mongols han entrat enJerusalem (falsa). Aquí la vida és minsa en informació, encara que aquest període és ric en obres:Logica nova, liber de fine i L’art generalis ultima. Fins l’any 1306 que mamprén el seu segonviatge al nord d’Àfrica, en aquesta vegada a Bugia. Allí manté una actitud predicadora, de tipusfranciscà, és a dir, buscant el martiri. I de poc no el troba. Fou apallissat i tancat a la presó, fins quemig any després, gràcies a les gestions de catalans i genovesos li és permés d’eixir del país. Al’alçada del port de Pisa els sorprén una forta tempesta i el vaixell naufraga. Molts dels tripulantsvaren morir. Ramon va arribar a terra nu i havent perdut tots els llibres: un home de 74 anys! Allí vapoder convéncer al comú de la ciutat perquè financiassen expedicions per recuperar Terra Santa, i elmateix aconseguí a Gènova, però el Papa, instal·lat a Avinyó frustrà aquesta mobilització. Acabà ladarrera reformulació de l’Art amb la intenció de fer un altre assalt a la universitat de París.

Els darrers vuit anys

Malgrat l’edat i el poc temps que li quedava de vida, aquestos vuit darrers anys foren elsmés productius de Llull, on hi arribà a escriure unes 135 obres. Anà a París, on tenim constància dela seua campanya antiaverroista, partidari com era de considerar la fe cristiana com a susceptible deser coneguda i amada en parts iguals; en altres paraules: fe i raó s’havien de poder unir, del contrarila fe cristiana no tindria sentit.

Més tard acut a Viena, on el Concili convocat per Climent V és el marc ideal per tornar ainsistir en les seues idees reformistes. Obtingué un èxit parcial, aconseguint que s’ensenyés arameu,caldeu, hebreu i àrab a diverses universitats d’arreu d’Europa. De tornada a París escrigué elFantasticus, obra psicològica i espiritual molt interessant on es veu un Ramon dialogant amb simateix, en forma de foll (és a dir, de Fantasticus). Per aquesta època dicta la Vida. A la tardor de1314, amb 81 anys s’embarca de nou a Tunis. L’ambient ara era notablement diferent. El soldà fins itot anuncià la seua intenció de convertir-se al cristianisme, encara que fos per raons polítiques, carestava en lluita de feia tres anys amb els Hafsides. El 1315, perdem el rastre del beat. Degué moriren la travessia de retorn a Palma, o en la mateixa Tunis.

Antologia de textos

[L] [De fortitudo, caritat]

En la forest per on anava Blanquerna, hi havia un castell molt fort, el qual era d'un cavaller,el qual, per la força del castell i perquè era una persona forta i coneixia bé els fets d'armes, era moltorgullós i feia moltes injúries a tots aquells qui estaven entorn de les seues terres. Un jorns'esdevingué que el cavaller, tot sol en son cavall, guarnit d'aquelles armes que havia acostumades aportar, féu assalt a un castell que era d'una dona que tenia una filla molt bella. La fortuna va volerque el cavaller trobara la donzella fora de les portes del castell, amb d'altres donzelles; la va prendrei la posà al coll del seu cavall per la força i se n'entrà amb ella en el gran boscatge. Molt gran va serla persecució i l'enrenou fet al cavallar per tractar de recuperar la donzella. Mentre el cavaller sel'emportava, la donzella plorava i cridava molt fortament. Un escuder que seguia el cavaller, el vaatényer i va combatre amb ell; i el cavaller va nafrar i enderrocar l'escuder, i li va matar el cavall, deforma que continuà el seu camí cap al castell amb la donzella.

La ventura menava Blanquerna per un lloc i per un altre, per la forest, i s'esdevingué que elcavaller i Blanquerna es trobaren. La donzella plorava i cridava, i pregà a Blanquerna que l'ajudara;però Blanquerna considerà que la seua força corporal era dèbil comparada amb el poder delcavaller, i per açò cogità com ajudaria a la donzella amb fortitudo i caritat, que són forcesespirituals, i per això digué al cavaller este exemple:

-Segons conten, s'esdevingué que un home molt savi en filosofia i teologia i en altresciències tenia devoció d'anar a predicar als sarraïns la veritat de la santa fe catòlica, per tal dedestruir l'error dels sarraïns i que el nom de Déu hi fora adorat i beneït, de la forma que ho femnosaltres. El sant home se n'anà a la terra dels sarraïns, i predicava i demostrava la veritat de lanostra llei i destruïa la llei de Mafumet tant com podia. Es va fer famós, per aquella terra, de lescoses que feia. El rei sarraí va fer manament a aquell sant cristià que ixira de la seua terra, i que sino ho feia, se li donaria mort. El sant home no obeí el manament corporal, ja que caritat i força erenen son coratge i li feien menysprear la mort corporal.

Molt indignat es va tornar el rei contra ell, i el va fer venir davant de si, i li digué estesparaules: “Oh foll cristià, que has menyspreat el meu manament i la força de la meua senyoria! ¿Noveus que jo tinc tant poder que puc turmentar-te i lliurar-te a la mort? ¿On és el teu poder pel qualhas menyspreat la meua força i la meua senyoria? “Sényer”, digué el cristià: “veritat és que el vostrepoder corporal pot véncer i sobrar el meu cos, però la força del meu coratge no pot ésser vençudaper la força del vostre coratge, ni per la força que hi ha en tots els coratge dels hòmens de la vostra

terra. I com la força del coratge és més gran i més noble que la força corporal, per açò caritat, queviu en el meu coratge, ama tan fortment la força de mon coratge, que em fa menysprear tota la forçacorporal que vós teniu en la vostra persona i en el vostre regne; i per açò la força i la caritat de moncoratge pot combatre amb la vostra ànima i amb totes les ànimes del vostre reialme.”

Molt es va meravellar el rei de les paraules que oïa, i demanà al cristià com podia desafiartotes les forces i totes les caritats dels hòmens de sa terra. “Sényer”, digué el cristià: “tant és grancosa l'encarnació del Fill de Déu i la va passió que va patir per salvar-nos a nosaltres, i tant forta ésla veritat contra la falsedat, que per este motiu tinc tanta caritat i fortitudo en el meu coratge, que entota la vostra terra no trobareu a ningú que es puga comparar amb mi. I això és perquè vosaltresviviu en l'error, i no teniu devoció en nostre senyor Déu Jesucrist.”

El rei sarraí fou molt irat contra el cristià i va manar per tota sa terra que vingueren els méssavis hòmens i aquells que tingueren més caritat, i que venceren el cristià en coratge, de forma quedesprés el pugueren lliurar a la mort.

Aviat foren ajuntats amb el cristià, però aquell els va véncer i els va sobrar a tots en forçaespiritual i en caritat; i li digué al rei que li feia injúria al cos si el separava de l'ànima, i que li fariainjúria a l'ànima si no la guardonava dels seus mèrits.

Quan Blanquerna hagué dit al cavaller l'exemple abans dit, li digué al cavaller esta pregunta:-Sényer -digué Blanquerna- ¿quina vos sembla que siga més forta i més noble: la força de

coratge que vencé tants d'altres coratges, o la força corporal que el rei tenia més que el cristià?El cavaller respongué, i digué que la força del coratge és la millor que hi ha en l'home.-Sényer -digué Blanquerna-: tant com la força és major i més noble, tant més deu ser amada

per caritat. Bé que veieu vós que la meua força corporal, ni la força de la donzella que porteu, podenfer res contra la vostra persona, vostre cavall i vostres armes. I per això decidiu on hi ha més força,si en vostre cos, cavall i armes o en vostre coratge. Car si vostre coratge és més fort contra lamaldat, la injúria i la luxúria, que vostra persona ni vostres armes ni vostre cavall, vós retornareu ladonzella al lloc d'on l'heu presa; i així com Déu vos ha donat força al vostre cos, tindreu, per virtutde Déu, força en noble coratge, per la qual tindreu caritat en tot allò que feu.

-Germà -digué el cavaller-, mai no he estat vençut ni sobrat per cap home. Però si no faig casde les teues paraules veig molt clar que maldat i vilania vencerien en mon coratge. Veus la donzella:vos pregue que la retorneu al castell de sa mare. Jo he nafrat a mort un escuder del castell, i peraixò segurament no podria retornar la donzella al seu lloc.

I, amb estes paraules, el cavaller partí i deixà la donzella amb Blanquerna.

[L] [De temptació]

Molt li va desplaure a Blanquerna el fet de deixar el seu camí per acompanyar la donzellaque li havia lliurat el cavaller; mentre l'acompanyava, Blanquerna sentí temptar son coratge decarnal delit, per la gran bellea de la donzella i per la solitud en què es trobaven els dos dins l'espessaforest. Però alhora que sentia la temptació, remembrà el remei pel qual hom mortifica totatemptació: Déu i la seua passió, i la celestial glòria i les infernals penes; i s'agenollà en oració, idemanà ajuda a les set virtuts que hi havia junt a ell, i remembrà la viltat i la brutea que provoca laluxúria.

Moltes vegades va tindre Blanquerna temptació de luxúria mentre anava amb la donzella, ide seguida es donava a l'oració i mortificava la temptació. Per esperit maligne s'esdevingué que ladonzella tingué temptació de pecar amb Blanquerna, i digué:

-Sényer, en vostre poder sóc, i vostres paraules m'han deslliurada de les mans del cavaller.Altre guardó no vos puc fer, però vos podeu aprofitar de la meua persona tant com vulgueu. [...]

Llibre d'Evast e d'Aloma e de Banquerna son fill.

Pròleg

Per significança de les set planetes, que són cossos celestials i governen i ordenen els cossosterrenals, dividim aquest Llibre de Cavalleria en set parts, per demostrar que els cavallers tenenhonor i senyoria sobre el poble per tal que l'ordenen i el defenen. La primera part és elcomençament de la cavalleria; la segona és de l'ofici de la cavalleria; la tercera és de l'examinacióque convé ser feta a l'escuder quan vol entrar en l'orde de cavalleria; la quarta és la manera segonsla quals deu ser fet cavaller; la quinta és de ço que signifiquen les armes del cavaller; la setena és dela honor que convé fer al cavaller.

En una terra s'esdevingué que un savi cavaller, que llargament havia mantingut l'orde decavalleria en la noblesa i en la força de son alt coratge, i saviesa i ventura l'hagueren mantingut enla honor de cavalleria en guerres i torneigs, en assalts i batalles, elegí vida ermitana quan va veureque els seus dies per a usar armes eren breus i natura li defallia per vellesa. Així doncs desemparàles seues heretats i heretà els seus infants; i en un boscatge gran, abundós d'aigües i d'arbresfruitosos, va fer el seu habitatge, i fugí del món, per ço que la pèrdua de força del seu cos, en la quales trobava per la vellesa, no el deshonrara en aquelles coses on saviesa i ventura llarg temps l'havientingut honrat. On, per açò, el cavaller pensà en la mort, recordant el pas d'aquesta vida a l'altra, ientengué la sentència perdurable a la qual havia d'arribar.

En un bell prat hi havia un arbre molt gran, tot carregat de fruit, on el cavaller vivia enaquella forest. Dessota d'aquell arbre hi havia una fontana molt bella i clara, de la qual bevien aquellprat i els arbres que li estaven entorn; i el cavaller tenia el costum tots els jorns d'anar a aquell lloc aadorar i contemplar i pregar Déu, al qual feia grans mercés de la gran honor que li havia fettotstemps de sa vida en aquest món.

En aquell temps, en l'entrada del gran hivern s'esdevingué que un gran rei, molt noble i debons costums abundós, va convocar corts; i per la gran fama que tenien per la terra les seues corts,un agradable escuder, tot sol en son palafré cavalcant, anava a la cort per ser adobat novell cavaller.On, pel treball que havia suportat de cavalcar, mentre que anava en son palafré, s'adormí. I, enaquella hora, el cavaller que en la forest feia penitència havia anat a la font a contemplar Déu imenysprear la vanitat d'aquest món, segons que cada jorn tenia costum.

Mentre que l'escuder cavalcava així, son palafré eixí del camí i es ficà pel boscatge; i anàtant allí on li va plaure pel boscatge, fins que arribà a la fontana on el cavaller estava en oració. Elcavaller, que veié arribar l'escuder, deixà la seua oració i s'assegué en el bell prat a l'ombra de l'arbrei començà a llegir un llibre que tenia a la falda. El palafré, quan arribà a la font, begué de l'aigua; il'escuder, que dormint va sentir que el seu palafré no es movia, es despertà i veié davant d'ell elcavaller, que era molt vell, i tenia gran barba i cabells molt llargs i vestimentes esguellades, per lavellesa i per la penitència que feia, estava magre i descolorit, i per les llàgrimes que deixava córrer,els seus ulls estaven apoquits i tenia mirada de molt santa vida. Molt es meravellaren l'un de l'altre,car el cavaller havia estat llarg temps en el seu ermitatge, en el qual no havia vist mai ningú des queva desemparar el món i es deixà de portar armes; i l'escuder es meravellà fortment com havia arribaten aquell lloc.

L'escuder devallà de son palafré saludant agradablement el cavaller, i el cavaller l'acollí onpus bellament pogué, i s'assegueren en la bella herba un al costat de l'altre. El cavaller, que observàque l'escuder no volia primerament parlar, -per la raó que li volia donar aquesta honor-, parlàprimerament i digué:

-Bell amic, quin és el vostre coratge, i on aneu, i per què haveu vingut ací?-Sényer, -digué l'escuder-, és fama per moltes terres que un rei molt savi ha convocat corts i

s'adobarà a si mateix cavaller, i després farà cavallers altres barons estranys i privats. Per la qualcosa vaig jo a aquella cort, per ser novell cavaller; i el meu palafré, mentre que jo dormia pel treballque he tingut de molts dies de cavalcar, m'ha menat a aquest lloc.

Com el cavaller havia oït parlar de cavalleria, i recordà l'orde de cavalleria i ço que pertany acavaller, deixà anar un sospir i es quedà meditant, recordant l'honrament en el qual la cavalleria

l'havia llargament mantingut. Mentre que el cavaller pensava en si mateix, l'escuder li demanà enquè meditava. El cavaller digué:

-Bell fill, mos pensaments són de l'orde de cavalleria, i del gran deute en què es troba elcavaller per mantenir l'alta honor de cavalleria.

L'escuder pregà al cavaller que li digués quin és l'ordre de cavalleria, i de quina manera espot honrar millor i conservar l'honor que Déu li ha otorgat.

-Com, fill! -digué el cavaller-, ¿i no saps tu quina és la regla i l'orde de cavalleria? Car capcavaller no pot mantenir l'orde que no sap, ni pot amar son orde ni ço que pertany a son orde, si nosap l'orde de cavalleria ni sap conéixer els errors que es fan contra aquell orde; ni cap cavaller nodeu fer cavaller si no sap l'orde de cavalleria, car deshonrat cavaller és qui fa cavaller i no li sapmostrar els costums que pertanyen als cavallers.

Mentre que el cavaller deia aquestes paraules i reprenia l'escuder que li havia demanat percavalleria, l'escuder demanà al cavaller:

-Sényer, si a vós plagués que em diguéreu l'orde de cavalleria, aviat tinc coratge que jol'aprendria, i que seguiria la regla i l'orde de cavalleria.

-Bell amic -ço digué el cavaller-, la regla i l'orde de cavalleria es troba en aquest llibre en elqual jo llig algunes vegades, perquè em faça recordar la gràcia i la mercé que Déu m'ha fet enaquest món, perquè honrava i mantenia l'orde de cavalleria a tot mon poder; ja que així comcavalleria dóna tot el que pertany a cavaller, així a cavaller fou donat totes ses forces a honrarcavalleria.

El cavaller donà el llibre a l'escuder; i quan l'escuder l'hagué llegit, en el qual entengué quede cavaller n'és elegit un entre mil hòmens per tenir pus noble ofici que tots, i hagué entés la regla il'orde de cavalleria, llavors medità un moment i digué:

-Ah, Sènyer Déu! Beneït sigau vós que m'haveu elegit en el lloc i en el temps perquè jo tingaconeixença de cavalleria, la qual he llargament desitjada, sense saber la noblesa de son orde, nil'honrament en què Déu ha posat tots aquells que són en l'orde de cavalleria.

-Amable fill -digué el cavaller- jo sóc pres de la mort i els meus dies no seran molts; on, comaquest llibre siga fet per retornar la devoció i la lleialtat i l'ordenament que cavaller deu tindre enson orde, per açò, bell fill, endugueu-vos-en aquest llibre a la cort on aneu, i mostreu-lo a totsaquells que volen ser cavallers novells. Guardeu-lo i aprecieu-lo, si ameu l'orde de cavalleria. I quansereu adobat novell cavaller, retorneu a aquest lloc i digau-me quins són aquells que seran fetscavallers novells i quins els que no hauran estat obedients a la doctrina de cavalleria.

IDEL COMENÇAMENT DE CAVALLERIA

Defallí caritat, lleialtat, justícia i veritat en el món. Començà enemistat, deslleialtat, injúria ifalsetat. I per tot açò hi hagué error i torbament en el poble de Déu, que va ser creat perquè Déu foraamat, conegut, honrat, servit i temut per l'home.

Al començament, quan arribà al món menyspreament de la justícia per minvament de caritat,fou convenient que justícia retornara en son honrament per temor. I per açò, de tot el poble forenfets milenaris, i de cada mil fou elegit l'home pus amable, pus savi, pus lleial i pus fort, i amb pusnoble coratge, amb més ensenyaments i de bons nodriments que tots els altres.

Buscaren entre totes les bèsties quina era la més bella bèstia i més ràpida i que pugerasostenir més treball, i que puguera servir més convenientment l'home. I com el cavall és la pusnoble bèstia i la més convenient per servir l'home, per açò de totes les bèsties s'elegí el cavall i se lidonà a l'home que havia sigut elegit entre mil hòmens. I per açò aquell home té per nom cavaller.

Quan s'hagué ajustat la pus noble bèstia al pus noble home, convé que s'elegís i triàs, detotes les armes, aquelles que són pus nobles i pus convenients per combatre i per defendre's denafres i de mort.

Llibre de l'orde de cavalleria.

Son creat e ésser m’és data servir Déu que fos honrat,e son caigut en mant pecate en ira de Déu fui posat.Jesús me venc crucificat:volc que Déu fos per mi amat.

Lo monestir de Miramarfiu a frares Menors donarper sarraïns a predicar.Entre la vinya i el fenollaramor me pres, fe·m Deus amar,entre sospirs e plors estar.

Novell saber he atrobat,pot n’hom conéixer veritate destruir la falsetat.Sarraïns seran batejat,tartres, jueus e mant errat,per lo saber que Deus m’ha dat.

Pres he la creu: tramet amors,a la Dona de pecadorsque d’ella m’aport gran socors.Mon cor està casa d’amorse mos ulls fontanes de plors:entre goig estic e dolors.

Son hom vell, pobre, meyspreat,no tinc ajuda d’home nate he trop gran fet emparat.Grans res he de lo món cercat,mant bon exempli he donat:poc son conegut e amat.

Vull morir en pèlag d’amor.Per ésser gran non ay paorde mal príncep ne mal pastor.Tots jorns consir la deshonorque fan a Déu li gran senyorqui meten lo món en error.

Santetat, vida, sanitat,goig, me do Deus e llibertat,e guard me de mal e pecat.A Déu me son tot comanat:mal esperit ni hom iratno hagen en mi potestat.

Man Deus als cels e ’ls elements,plantes e totes res viventsque no·m facen mal ni turmens.Do·m Deus companyons conexens,devots, lleials, humils, tements,a procurar sos honraments.

Lo cant de Ramon

17. Questió fo entre los ulls e la memòria de l'amic, car los ulls deíen que mellor cosa és veer l'amatque membrar-lo, e la memòria dix que per lo remembrament puja l'aigua als ulls e el cor s'enflamad'amor.

24. Digueren a l'amic: - On vas?-. - Venc de mon amat-. - On vens?-. - Vaig a mon amat-. - Quantestaràs ab ton amat-. - Aitan de temps con seran en ell los meus pensaments.-

25. Cantaven los aucells l'alba, e despertà's l'amic, qui és l'alba; e los aucells feniren llur cant, el'amic morí per l'amat, en l'alba.

35. Consirós anava l'amic en les carreres de son amat e ensepegà e caec entre espines, les quals liforen semblants que fossen flors, e que son llit fos d'amors.

44. Dos són los focs qui escalfen la amor de l'amic: la una és bastit de desigs, plaers e cogitacions;l'altre és compost de temor, llanguiment, e de llàgrimes e de plors.

70. Demanaren a l'amic quals són los fruits d'amors. Respòs:- Plaers, cogitaments, desigs, sospirs,ànsies, treballs perills turments, llanguiments. Sens aitals fruits no lleixa amor tocar a sos servidors.

93. Sembrava l'amat en lo cor de l'amic desigs, sospirs, virtuts e amors. Regava l'amic les sementsab llàgremes e ab plors.

123. Demanaren a l'amic quals tenebres són majors. Respòs que la absència de son amat.Demanaren-li qual és la major resplandor, e dix que la presència de son amat.

172. Deïa l'amic: -Si vosaltres, amadors, volets foc, venits a mon cor e encenets vostres llànties; e sivolets aigua, venits als meus ulls, qui decorren de llàgremes; e si volets pensaments d'amor, venits-los pendre a mes cogitacions.

176. - Digues, foll, has diners? -. Respòs: - He amat-. - Has viles, ni castells, ni ciutats, comdats niducats? -. Respòs: - He amors, pensaments, plors, desirers, treballs, llanguiments, qui són mellorsque emperis ni regnats.

Llibre d'amic e d'amat

TEMA 4.- LA PROSA HISTORIOGRÀFICA: EL LLIBRE DELS FETS DE JAUME I I LACRÒNICA DE RAMON MUNTANER.

Context historicLes cròniques se situen cronològicament en els segles XIII i XIV. Permeten seguir i

comprendre el desenvolupament de la societat catalana en els aspectes polítics, econòmics, socials imilitars.

En aquests segles la Corona catalanoaragonesa es troba immersa en un període d'expansiópeninsular i meditarrània i s'estableix la constitució com a estat-nació. Aquests factors comportenun cert grau d'estabilitat política i social, afavorida per la incorporació dels regnes de València i deMallorca, i per la creació de l'aparell institucional, format pels Consolats de Mar, els municipis, lesCorts i la llengua, com a principals element de cohesió. Amb tot, es produeix la consciència de lamissió històrica de l'Estat. Aleshores, la tendència a registrar fidelment els fets importants de la vidade la nació és una necessitat. Aquest és l'origen de la forma més simple de la historiografia: laCronica.

Precedents historics de les croniquesLa historiografia catalana naix en llengua llatina, a l'època romànica en els centres

eclesiàstics. Podem citar alguna de les obres, que a principis del segle XIII apareixen traduïdes allengua vulgar: Primer Chronicon Rivipullense (s. X), calendari amb esdeveniments històrics;Gesta comitum barcinonensium et regum Aragonae (s. XII), relació de batalles i pactes delsprincipals dirigents, i De rebus cataloniae (S. XII), on s'explica l'origen de la bandera quatribarrada,les gestes dels comtes-reis, etc. Però el precedent més important d'aquesta literatura seran lesprosificacions de les Cançons de Gesta, les quals serviran de font de totes les cròniques. Aquestescomposicions eren poemes èpics, fets i divulgats oralment, sense testimoniatges escrits conservats.Si d'alguna manera tenim constància d'aquesta producció poètica oral ha sigut gràcies a lesprosificació, amb la qual es perdia el ritme i la melodia, i a la inclusió dins les cròniques.

Cal entendre que en aquesta època la història no era una disciplina, ni una ciència tal coml'entenem en l'actualitat, sinó una manera de justificar la política d'un monarca, de difondre l'orgullnacional entre la població i de prestigiar o desprestigiar una dinastia o uns senyors feudals.Lògicament, a l'Edat Mitjana, la historiografia es componia d'elements religiosos, èpics,cavallerescos, i sovint, eren redactats a l'estil d'unes memòries personals on l'autor abocava tota laseua subjectivitat.

Durant els segles XIII i XIV, cal destacar les cròniques de Jaume I, Bernat Desclot (2ameitat del XIII), Ramon Muntaner i Pere III (1a meitat del XIV).

Les cròniques catalanes historien la corresponent època coetània o la immediatamentanterior i estan redactades en contacte directe amb el monarca, encara que les cròniques de Jaume Ii la de Pere el Cerimoniós són narracions autobiogràfiques.

Aquestes cròniques, escrites en prosa, acompleixen a la perfecció els objectius de laliteratura de caràcter heroic difosa pels joglars: fonamentar el patriotisme, en exaltar l'esperitnacional amb to heroic i elements èpics, justificar la política dels reis d'Aragó, i donar una visióprovidencialista de la història, en mostrar com Déu fa costat a les pretensions polítiques d'aquestsreis.

Aquests objectius, així com una profunda religiositat i intenció moralitzadora, són el quetenen en comú les quatre grans cròniques, per bé que cadascuna resulta bastant original. Nosaltrescentrarem el nostre estudi en dues d'elles: la crònica de Jaume I o Llibre dels feits i la Cronica deRamon Muntaner.

La Crònica de Jaume I

L'obra va ser dictada per Jaume I i revisada posteriorment. La crítica accepta que és una

autobiografia, escrita o dictada pel monarca en què destaca el to personal de l'obra, l'estil subjectiu,el caràcter autobiogràfic, la coherència lingüística i el domini de l'idioma. A més a més, a l'obra hiha una intenció evident de justificar la seua política i els seus actes, així com també intenta ometreels fets que podien minvar-ne la glòria.

L'obra es divideix en quatre parts:1. Capítols 2-33: relata l'engendrament i naixença del rei fins al casament amb Elionor de

Castella.2. Capítols 34-327: relata la conquesta de Mallorca i de València. És la part més detallada i

va ser escrita poc de temps després que passaren els fets.3. Capítols 328-409: relata les desavinences amb Alfons de Castella (el seu gendre),

l'aixecament de la noblesa aragonesa i les campanyes contra els sarraïns en el regne de València.4. Capítols 410-566: relata la vellesa i la malaltia del rei.

CaracterístiquesEl sentiment religiós, el providencialisme i la moralitat apareixen com a ingredients

ineludibles en qualsevol obra literària d'aquesta època. Per aquesta raó a l'obra apareixen notes depietat abundants i s'observa la missió providencial del rei i la devoció que sent per la Verge.

El tret més rellevant de l'obra és la bel·licositat, ja que es donen visions amples i detalladesde les campanyes militars, on l'heroi dels combats sempre és el rei. Aquest tracta de deixarconstància del seu esperit militar i heroic, com és propi d'un rei conqueridor i cavalleresc.

L'intimisme també està present a la Cronica, ja que es conten detalls intranscendents quesuggereixen la vida quotidiana i on el rei apareix retratat de manera real, no com un paradigma devirtuts (afable i divertit, dur i sensible).

Es demostra per part del rei un gran amor a la terra de la qual és monarca: Catalunya, Aragó,València, Mallorca i Montpeller.

L'estil de la narració és expressiu, viu, àgil i amb certa mala sintaxi. Els parlaments utilitzenl'estil directe, respostes breus i tallants, amb molta vivacitat. El rei s'expressa amb un llenguatgefamiliar, pintoresc i graciós, sense perdre la dignitat que sempre representa l'ús del Nós majestàtic.

La Crònica de Ramon Muntaner

Ramon Muntaner va nàixer l'any 1265 a Peralada. Va ser cavaller de vida novel·lesca. Vaparticipar en la conquesta de Menorca, en la lluita contra els francesos a Sicília, preparà l'expediciódels almogàvers a Orient, en la qual participà com a administrador i com a comandant després de lamort de l'almirall Roger de Flor. Va protagonitzar missions molt delicades al servei dels reisd'Aragó, Mallorca i Sicília. Va viure a Sicília, Perpinyà, València (on l'any 1325 començà la seuaCronica a Xirivella), Mallorca i Eivissa, on morí el 1336.

La intenció de Muntaner, quan va escriure la Cronica, va ser deixar constància de les seuesmemòries personals, convençut d'haver viscut esdeveniments importants dignes de ser escrits. Però,es proposà de relatar només allò que "havia vist" o havia estat "testimoni". Alhora, amb l'escripturad'aquesta obra aconseguia un ensenyament per als monarques futurs. Es tractava de donar una lliçóexemplar de com havien d'actuar. En definitiva, la Cronica representava la concepció de la històriacom a espill del passat.

La Cronica o llibre, com ell diu, se centra en diversos regnats. Relata un ample període queva des del naixement de Jaume I (1207) fins a la coronació d'Alfons III el Benigne (1328), i passantprimer pels regnats de Pere el Gran, Alfons el Franc i Jaume II. Dos espisodis destaquen: la narracióde la guerra contra el rei Francés Carles d'Anjou a Sicília (les Vespres Sicilianes) i la conquesta deConstantinoble i Neopàtria per part dels almogàvers.

CaracterístiquesLa Cronica de Ramon Muntaner es caracteritza per donar la impressió de ser un llibre de

memòries escrit per a ser escoltat per a un auditori noble, no per a ser llegit.L'autor manifesta un monarquisme incondicional, molt relacionat amb el providencialisme i

el patriotisme. Hi trobem una forta religiositat a l'obra, com la resta de cròniques coetànies, i unasérie de reflexions didàctiques i moralitzadores. Així mateix presenta una mestria en la narració deles escenes guerreres i bèl·liques, on es pot observar el detallisme violent i cru amb què descriu lesbatalles, i dels moments més íntims i plaents.

D'altra banda, el fet de narrar les seues pròpies experiències el fa insistir constantment en laveracitat de tot el que explica. Per aquesta raó i perquè era conscient que el seu llibre s'havia dedestinar a la lectura col·lectiva (algú el llegia en veu alta i la resta l'escoltaven) el seu estil té lescaracterístiques següents:

Fa servir un llenguatge senzill i directe, carregat de refranys i girs populars.Fa servir recursos propis dels joglars per mantindre l'atenció i l'interés de l'auditori, com ara

l'ús de les fórmules i apel·lacions. "què us diré?", "i no cregueu que...", "i si algú em pregunta... jo lirespondré", "ara deixaré de parlar-vos de... i us parlaré de...". Aquesta comunicació directa amb elreceptor contribueix a trencar el fil de la narració quan resulta llarga i pesada i, a més a més, aintroduir una pausa en determinats moments per fer un resum o donar informació addicional.

A banda de la tercera persona habitual en moltes narracions, Muntaner usa sovint la primerapersona, pròpia d'unes memòries, perquè el lector conega que ell va participar en els fets narrats iusa també la segona persona per dirigir-se al seu possible auditori. Així, crea una sensació deproximitat en el lector, com si Muntaner ens contara la història de viva veu.

Pel que fa a l'estil, la seua prosa és noble i popular, rica i cenyida, d'una gran claredat,precisa, flexible i ben construïda. També, l'estil narratiu és el d'una novel·la de cavalleries contadaen el to planer d'una rondalla popular. Té un estil acolorit i directe, i fa ús d'un llenguatge viu icol·loquial, ple de refranys i girs populars.

Antologia de textosFINALITAT DE LA CRÒNICA. EL PERQUÈ DEL TÍTOL.

“Diu monsényer sant Jaume, que fe sense obres cosa morta és; aquesta paraula va volerNostre Senyor complir en els nostres fets; e perquè la fe sense obres no val res, quan ambdues sónajustades, fan fruit: e Déu els vol rebre en la seua mansió.”

“E per tal que els hòmens conegueren e saberen, en el moment que passem d'aquesta vidamortal, el que nós havíem fet ajudant-nos Déu poderós, en qui és vera trinitat, deixem aquest llibreper memòria a aquells que voldran oir de les gràcies que ens ha fet Nostre Senyor, e per donarexemple a tots els altres hòmens del món, que facen el que nós havem fet de posar la fe en aquestSenyor que és tan poderós”.

CONQUESTA DE MALLORCA.

De la partença de l'expedició: “Moguérem dimecres de matí de Salou amb l'oratge de terra, ja que per l'estada llarga que

havíem fet tots els vents ens eren bons, en tal de poder moure'ns de terra. E, quan veieren els deTarragona e els de Cambrils que l'estol movia de Salou, feren vela, e feia de bell veure a aquells queromanien en terra e a nós, que tota la mar semblava blanca de les veles, tan era gran l'estol”.

Navegant:“E quan era arribada la mitja nit, vam veure, entre naus e galeres e tarides, un estol de fins

quaranta. E feia bella lluna, e ens vingué un oreig de vent de garbí, e els diguérem nós que ambaquell vent podríem fer la ruta de Pollença.”

Arribada a Mallorca:“E quan va ser entre hora nona e vespre, la mar es va enfortir pel creixement del vent, e va

fer tanta mar, que en una tercera part de la galera, per la part de la proa, passava l'aigua de les gransones de la mar quan venien. E quan veiérem que aquesta mar havia passat, prop del vespre, abansque el sol es pongués, cessà el vent; e en cessar el vent, veiérem l'illa de Mallorques, i distingírem laPalomera, e Sóller e Almeruig”.

Descripció de la tempesta:“Les naus e els llenys que venien entorn de nós els costava molt de treball calar. E cridaven

fortament entre ells, ja que el vent els arribà sobtadament... E calàrem nós e tots els altres, e va fermala mar, per aquest vent que venia de Provença desplaçant al de llebeig que havia bufat. E totesles naus e les galeres e els llenys que eren entorn de nós en l'estol estigueren a arbre sec. E d'aquellvent de Provença va fer mala mar. E ningú en la galera en què nós érem no parlava ni deia res, iestaven tots resant: e anaven els llenys en roda”.

De nou a Barcelona: els nobles aconsellen Jaume I d'esperar noves notícies d'una possibleinvasió per part del rei de Tunis abans de tornar a Mallorca. Jaume I contesta:“No ens sembla que siga bon consell aquest per a nós ni per a la terra; car la millor cosa que ha fethom en cent anys, ha volgut Nostre Senyor que nós la férem quan vam prendre Mallorques: e, jaque Déu ens l'ha donada, no la perdrem per perea ne per covardia, per tant nós volem ésser asocórrer-la”.

I després de citar els nobles catalans i la seua mainada aragonesa dins de tres setmanes alport de Salou, declara:

“que més ens valdria de prendre la mort estant en Mallorques, que si nós la perdérem perculpa nostra: e sapigueu que no la perdrem, e coneixeran Déu e els hòmens que no quedarà per nós.E en aquella manera mateixa com ho diguem de paraula ho complim de fet”.

La proposta de conquistar Mallorca, a l'entendre dels nobles catalans que acompanyen el rei,es fonamenta en dues raons:

“la primera que vós valdreu més e nosaltres; l'altra que serà cosa meravellosa a les gents queoiran aquesta conquesta, que prengau terra e regne dins de la mar, on Déu la volgué formar”. I en una reunió secreta que, a Barcelona, té amb els nobles, el comte d'Empúries insisteix en la frasei sosté que gràcies a la seua ajuda els nobles catalans retrobaran la bona anomenada que amb la seuaconducta havien perdut:

“que la fama que havem perdut, que la cobrem, e en esta manera la cobrarem, si vós preniuun regne de sarraïns, amb l'ajuda nostra, que estiga dins la mar. E aquest fet de què vós ens haveuparlat, de conquerir el regne de Mallorques, que és dins la mar, us serà major honrament que si enconqueriu tres en terra”.

Jaume I s'acomiada, després de passar catorze mesos en l'illa acabada de conquerir:“Cregueu en bona fe que no hi haurà cap raó per la qual el nostre pensament no estiga la major partdel temps en vosaltres; e, ja que Déu ens ha fet tanta gràcia que ens ha donat un regne dins la mar,cosa que cap rei d'Espanya no pogué mai aconseguir, i que haguem nós edificada una església denostra dona Sancta Maria, e tantes altres que n'hi haurà, que sapigueu que no us desempararé, sinóque per la meua ajuda e per la meua persona sovint ens veureu e ens tindreu. E ploràrem nós e ellsprengueren comiat”.

Jaume I enfoca la conquesta de València, i don Blasco d'Alagó, que és al costat d'ell alconsell, diu:

“-Sényer, com que Déu vos ha guiat en el fet de Mallorques e en aquelles illes ¿nocomençaríeu vós e nosaltres un fet sobre el regne de València, que us ha estat sempre de cara e defront al vostre llinatge, e totsjorns ha punyat per tenir-lo?”.

“-Sényer, veritat diu el Mestre de l'Hospital, que si per mar vós ha donat Déu a conquerir,que al que està a la porta del vostre regne que ho conqueriu. E és la millor terra e la més bella del

món...”.

ALGUN TOC INTIMISTA EN LA CONQUESTA DE VALÈNCIA. L'ORONETA. EL REI NOPEGA ULL. LES LLEGANYES DEL REI. EL REI FERIT.

“Quan nós vam ser a Borriana vam llevar el campament, però una oroneta havia fet niu a lanostra tenda, e manàrem que no la desparassen fins que no se n'hagués anat amb els seus fills,perquè s'havia confiat a nós”.

“E me n'aní a gitar-me, sense descobrir aquelles paraules a ningú dels qui eren amb mi.Encara que era temps de gener e feia gran fred, em vaig voltar durant la nit més de cent voltes al'una part e a l'altra, e suava tant com si fos en un bany. Quan vaig haver pensat molt em vaigadormir de cansament. Entre la mitjanit e l'alba em vaig despertar e vaig tornar al meu pensament:pensava que tenia afer amb mala gent, perquè no hi ha al món hòmens més superbs que elscavallers”.

“L'endemà, abans de l'alba, sense nós saber-ho, els almogàvers e els peons anaren a prendreun poble que es diu Russafa, que és a dos trets de ballesta, prop de la vila de València. Nós,aleshores, havíem mal als ulls e no els podiem obrir sinó amb aigua calenta amb que els llavava.”

“E nós que tornàvem amb ells, giràrem la vista cap a la vila a mirar els moros, que n'hi haviamolts fora de la muralla, e un ballester llançà-nos una fletxa e ferí-nos al cap, prop del front, sobreel barret e la malla, però la punta no travessà l'os, Déu no ho volgué. Amb la ira que nós havíem,vam trencar la fletxa amb la mà, la sang eixia cara avall, e amb la capa la torcava, e venia rient pertal que la host no es desanimàs. Entràrem en la tenda e la cara e els ulls s'inflaren; amb l'ull de lapart dreta en què era ferit no hi poguérem veure per quatre o cinc dies. Quan la cara es va desinflar,vàrem cavalcar per tot el campament, per tal que la gent no es descoratjàs”.

Llibre dels fets, Jaume I

L’ENGENDRAMENT I EL NAIXEMENT DEL REI EN JAUME

L’engendrament i naixement de Jaume I, segons el Llibre dels fets

Ara contarem de quina manera nós fórem engendrats i de quina manera fou el nostre naixement.Primerament, de quina manera nós fórem engendrats. El nostre pare, el rei en Pere, no volia veure lanostra mare, la reina. I s'esdevingué que una vegada el rei, el nostre pare, fou a Llates, i la reina, lanostra mare, fou a Miravalls. I vingué al rei un ric home, per nom en Guillem d'Alcalà, i el pregàtant, que el féu venir a Miravalls, on era la reina, la nostra mare. I aquella nit que ambdós foren aMiravalls volgué nostre Senyor que nós fóssem engendrats. I quan la reina, la nostra mare, se sentíprenys, se n'entrà a Montpeller. I aquí volgué nostre Senyor que fos el nostre naixemen t a casad'aquells de Tornamira, la vespra de nostra Dona Santa Maria Candeler. I la nostra mare, així quenós fórem nats, ens envià a Santa Maria , i ens portaren en braços; i deien matines a l'església denostra Dona; i, així que ens entraren pel portal, cantaren Te Deum laudamus. I no sabien elsclergues que nós deguéssem entrar allí, però entràrem quan cantaven aquel l càntic. I després ensdugueren a Sant Fermí. I, quan aquells qui ens portaven entrare n pe r l'església de Sant Fermí,cantaven Benedictus Dominus Deus Israel. I, quan ens tornaren a la casa de la nostra mare, estiguéella molt alegre d'aquests pronòstics que ens havien esdevingut. I féu fer dotze candeles, totes d'unpes i d'una grandària, i les féu encendre totes ensems, i a cada una posà sengles noms dels apòstols,i prometé a nostre Senyor que aquella que més duraria, que nós tindríem aquell nom. I durà més lade sant Jaume ben bé tres dits de través que les altres. I per això i per la gràcia de Déu nós tenim pernom en Jaume. I així nós hem vingut de part de la que fou la nostra mare i del rei en Pere, el nostre

pare.

L’engendrament i el naixement de Jaume I, segons la Crònica de Bernat Desclot

Aquest rei en Pere d'Aragó fou molt noble rei, i bon cavaller i valent d'armes, i era senyor de totCarcassès i de Bederès fins a Montpeller, i marquès de Provença.S'esdevingué que a Montpeller hi havia una dona que es deia dona Maria, que era dona deMontpeller, i era filla d'en Guillem de Montpeller i de la filla de l'emperador de Costantinoble. Elpare i la mare eren morts, i era sense marit, però ja havia tingut marit. Els rics homes de Montpellercelebraren el seu consell, i digueren que bo seria que donassen marit a la dona. I es pensaren que boseria que en parlassen al rei en Pere d'Aragó, que era veí seu i que confinava amb ells, i, si ell lavolia prendre, més valia que la tingués ell, i seria major honor d'ells.D'aquí avant aparellaren els seus missatgers i els trameteren al rei, i parlaren amb ell, i li donaren aentendre que Montpeller era noble lloc i que era en el cap de son regne, i que aquí podria tenirfrontera als seus enemics. El rei va entendre les seues paraules i li abellí Montpeller, i prengué ladona per muller. I, quan vingué a poc de temps, ell deixà la dona, que no volgué ésser amb ella nivolgué venir enlloc on ella fos, que es penedí perquè l'havia presa com a muller. Que ell era un delsmés altius reis del món, i digué que molt s'era baixat en ella, com per sol Montpeller havia presadona que no era filla de rei. Però aquesta dona era de molt bona vida i honesta, i agradable a Déu ial segle.S'esdevingué que el rei estigué grans temps que no fou amb la dona. I, quan vingué al cap d'un grantemps, el rei era en un castell molt prop de Montpeller, i aquí amava una dona noble molt bella, iféu tant que la tingué per amiga. I en aquell castell ell se la feia venir per un seu majordom que erade Montpeller, que era el seu home de confiança en aquestes coses, tot i que era home bo i lleial.Madona na Maria de Montpeller sabé això, i trameté missatge a aquell majordom del rei, que eravassall seu, i vingué davant ella.-Amic -digué la dona, muller del rei-, vós siau ben vingut. Jo us he fet venir a mi perquè vós soumon home naturalment, i conec que sou home lleial i bo, i aquell en qui hom se pot fiar. Jo em vullconfiar amb vós, i us pregue, que d'això que jo us diré, que vós m'hi ajudeu. Vós sabeu bé que el reiés mon marit i no vol ésser amb mi, de què jo sóc molt descontenta, no per altra cosa sinó per aixòque d'ell ni de mi no ha eixit infant qui fos hereu de Montpeller. Ara, jo sé que el rei té un afer ambuna dona, i que se la fa venir en un castell, i vós sou el seu home de confiança. Per què jo us pregue,que quan vós li hagueu de portar la dona, que vingueu a mi i, tot privadament, que em poseu en lacambra en lloc d'ella, i jo em gitaré en el seu llit. I feu-ho de tal manera que no hi haja llum, idigueu al rei que la dona no ho vol, per tal que no siga coneguda. I jo tinc fe en Déu que en aquellanit engendrarem tal infant de què serà gran bé i gran honor a tot son regne.-Madona -digué el ric home-, jo estic disposat a fer tot el que vós em maneu, i majorment coses quesiguen honor i profit de vós. I sapigueu, que això que vós m'haveu dit, que jo ho portaré aacabament, però tinc molta por de provocar la ira del rei.-Amic -digué la dona-, no us cal témer, que jo ho faré de tal manera que obtindreu més de bé id'honor del que mai no heu tingut.-Madona -digué el ric home-, gran mercès! I sapigueu que jo faré tot això que vós maneu, i, puixaixí és, no ho tardem més. Ara aparelleu-vos, que el rei ha establert que al vespre li porte aquelladona que vós sabeu, i jo vindré a vós, i d’amagat us portaré al castell i us ficaré en la cambra.-Amic -digué la dona-, bé em plau això que dieu. Ara, doncs, aneu-vos-en i penseu en el vostre afer,i al vespre veniu a mi.El ric home pres comiat de la dona i se n'anà. I, quan vingué al vespre, el rei parlà amb ell i li diguéque li portés aquella dona, amb qui havia establert que aquella nit fos amb ell.El ric home anà a la dona, i la portà amb una donzella solament i amb dos cavallers, i la ficà en lacambra del rei, i aquí ell la deixà. I la dona es despullà, i es ficà en el llit del rei i féu apagar tots elsllums.Quan el rei hagué sopat i tots els cavallers se'n foren anats, el rei se n'entrà en una cambra que era

prop d'aquella on ell dormia, i aquí ell es despullà i es descalçà, i després, abrigat amb son mantell,en camisa, ell se n'entrà en aquella cambra on la dona sa muller estava gitada. I el rei es gità en elllit amb ella, sense llum que no hi hagué. I el rei es pensà que fos aquella altra dona amb qui haviaestablert que vingués a ell.Veus que el rei menà son solaç amb la dona sa muller, i ella no parlà gaire, per tal que no lareconegués fins que hagué jagut amb ella. I, en aquella vegada, l'emprenyà d'un fill. La dona eramolt sàvia i certa, i immediatament conegué que era prenys i es descobrí al rei.-Senyor -digué ella-, us pregue que no us siga greu, si aquesta nit vos he robada, que certament noho he fet per cap malvestat ni per cap malvat desig que jo tingués, sinó per tal que de vós i de mieixís fruit qui plagués a Déu i qui fos hereu de vostre regne. I sapigueu per veritat que, segons quejo crec, que jo he quedada prenys en aquesta hora. I feu escriure la nit i l'hora, que així ho trobareu.Quan el rei va entendre que la dona era sa muller, es va quedar molt sorprès, però no ho féu veure, iva dir belles paraules a la dona fins al matí. I, al matí, es llevaren i estigueren ensems aquell dia, idesprés el rei cavalcà i se n'anà en Catalunya. I la dona engruixà, i estigué tant en aquell castell finsque parí i tingué un fill, i es va dir Jaume.

L’engendrament i el naixement de Jaume I, segons la Crònica de Ramon Muntaner

3. Manifestament hom pot entendre que la gràcia de Déu és i deu ésser amb tots aquells qui són descendents del senyor rei en Jaume, fill del senyor rei en Pere i fill de la molt alta dona madona Maria de Montpeller, ja que el seu naixement fou miracle senyaladament de Déu i per obra seua. I perquè ho sàpiguen tots aquells que d'aquí avant sentiran aquest llibre, jo ho vull recontar.Veritat és que el senyor rei en Pere prengué per muller i per reina l'alta madona Maria deMontpeller, per la gran noblesa que tenia de llinatge i per la seua bondat, i perquè obtenia el poderde Montpeller i de la baronia la qual tenia en plena propietat.I per temps avant, el senyor rei en Pere, que era jove quan la prengué, per escalfament que tinguéd'altres belles dones, estigué que no tornà amb la dita dona Maria, sinó que venia algunes vegades aMontpeller que no s'acostava a ella, de què eren molt afligits i tristos tots els súbdits isenyaladament els prohoms de Montpeller.Una vegada s'esdevingué que el senyor rei en Pere vingué a Montpeller, i estant a Montpellers'enamorà d'una bella dona de Montpeller, i per aquella tornejava i anava amb armes i treia a taulat,i feia tant que a tothom ho donava a conèixer.I els cònsols i els prohoms de Montpeller, que saberen això, es feren venir un cavaller que eral’home de confiança del senyor rei en aquests afers, i li digueren que si ell volia fer allò que ells lidirien, que ells el farien per sempre ric i benestant. I ell digué que li diguessen això que els plagués,que no hi havia res al món que ell pogués fer a honor d'ells que no ho fes, salvant la seua fe.I d'aquesta raó demanaren secret els uns als altres; i digueren:-Ara, sabeu vós què us volem dir? La raó és aquesta: que vós sabeu que madona la reina és de lesbones dones del món i de les santes i de les honestes, i sabeu que el senyor rei no torna amb ella, dequè és gran minva i dany de tot el regne. I la dita madona reina s'ho passa així com a bona dona,que no en fa res semblant que li siga greu. Però a nós torna a dany: perquè si el senyor rei morís i nohi hagués hereu, seria gran dany i deshonor de tota sa terra, i senyaladament seria gran dany demadona la reina i de Montpeller, que convindria que vingués en altres mans. I nós no voldríem percap raó que Montpeller eixís mai del reialme d'Aragó. I així, si vós ho voleu, hi podeu donarconsell.Respòs el cavaller:-Us dic, senyors, que ja no romandrà en mi que en tot això que jo puga donar consell en res que sigahonor i profit de mon senyor rei i de la reina madona Maria i de tots els seus pobles, que jo no façade bon grat.-Ara, doncs (ja que tan bé ho dieu), nós sabem que vós sou l’home de confiança del senyor rei del'amor que té per aquella dona, i que vós procureu que ell la tinga; per què, nós vos preguem quevós li digueu que vós haveu aconseguit que ell tindrà aquella dona i que vindrà a ell tot secretament

en la seua cambra, però que no vol per res que hi haja llum, perquè no siga vista per ningú. I d'aixòell tindrà gran plaer. I tan bon punt ell serà gitat i tothom haurà abandonat la cort, vós vindreu a nósací en el lloc del consolat de Montpeller, i nós serem els dotze cònsols, i tindrem, entre cavallers iciutadans, altres dotze dels millors de Montpeller i de la baronia; i tindrem la reina madona Mariade Montpeller, que serà juntament amb nós amb dotze dones honrades, de les més honrades deMontpeller, i amb dotze donzelles, i anirà amb nós al senyor rei. I també vindran amb nós dosnotaris (els millors de Montpeller), i l'oficial del bisbe i dos canonges i quatre bons homes dereligió. I cada home i cada dona i donzella portarà un ciri en la mà, el qual encendrà quan donaMaria entrarà en la cambra del senyor rei. I a la porta de la cambra estaran tots aplegats fins quesiga prop de l'alba, que vós obrireu la cambra. I quan serà oberta, nós cadascú amb els ciris en la màentrarem en la cambra del senyor rei. I aquí ell se meravellarà, i llavors nós li direm tot el fet, i limostrarem que té de prop la reina madona Maria, i que tenim fe en Déu i en madona santa Mariaque en aquella nit engendraran tal fruit de què Déu i tot el món en serà pagat i el seu regne en seràproveït.4. I quan el cavaller va entendre la seua raó, que era santa i justa, digué que estava disposat acomplir tot això que ells havien dit, i que d'això no s'estaria per por de perdre l'amor del senyor rei iencara la persona; i que tenia fe en nostre senyor ver Déu que així com ells ho havien tractat ipensat aquell fet, que així vindria a bon acabament, i que d'això estiguessen tots segurs.I així fou ordenat i endreçat. I sobre això tots ensems, així com eren estats al consell, se n'anaren amadona Maria de Montpeller, reina d'Aragó, i li digueren tot això que ells havien endreçat i ordenat.I la dona els digué que ells eren els seus vassalls, i que era cert que per tot el món es deia que el méssavi consell del món era aquell de Montpeller; i així com tot el món testimoniejava això, a ellasemblava que es degués tenir per pagada del seu consell i que prenia la seua vinguda en lloc de lasalutació que l'àngel Gabriel féu a madona santa Maria; i que així com per aquella salutació secomplí la salvació de l'humanal llinatge, que així el que havien acordat vingués a compliment i aplaer de Déu i de madona santa Maria i de tota la cort celestial, i a honor i profit de l'ànima i del cosdel senyor rei i d'ella i de tots els seus súbdits, i que així es complís, amén. I així se n’anaren ambgran alegria, i us podeu bé pensar que estigueren tots aquella setmana en oracions i en dejunis, isenyaladament la senyora reina.5. Així que el diumenge a la nit, quan tothom es va gitar al palau, els vint-i-quatre homes bons iabats i priors i l'oficial del bisbe i homes d'orde i les dotze dones i les dotze donzelles amb els cirisen la mà entraren al palau, i els dos notaris; i tots ensems vingueren fins a la porta de la cambra delsenyor rei. I aquí entrà madona la reina. I ells estigueren defora agenollats en oracions tots ensems. Iel rei i la reina foren en el seu deport, que el senyor rei pensava tenir de prop la dona de qui eraenamorat. I així aquella nit mateixa estigueren obertes totes les esglésies de Montpeller, i tot elpoble que hi estava pregant Déu, així com damunt és dit que era ordenat.I quan fou alba, tots els prohoms i prelats i homes d'orde i dones, cadascú amb son ciri encès en lamà, entraren en la cambra. I el rei era en son llit amb la reina, i es meravellà, i saltà de seguida sobreel llit i pres l'espasa en la mà. I tots s'agenollaren i digueren en plorant:-Senyor, mercè sia de gràcia i de mercè vostra, que vegeu qui us jau de prop.I la reina es dreçà i el rei la conegué. I li contaren tot això que havien tractat. I el rei digué que jaque era així, que plagués a Déu que es complís la seua intenció. I aquell dia cavalcà i se’n va anarde Montpeller. I així tots ensems amb gran plaer i alegria estigueren amb la reina. I l’alegria va sermolt més gran quan van saber i van veure que a Déu havia plagut que el seu tractament vengués aacabament bo: que la reina va engruixar, i als nou mesos, així com natura vol, ella infantà un bellfill i graciós, qui en bona hora va nàixer per als cristians i majorment per als seus pobles: que maino va nàixer senyor a qui Déu fes majors gràcies ni més assenyalades.

Escenes bèl·liques de la Crònica de Ramon Muntaner

Doncs quan la companyia va ser a Gal·lípol vam decidir que jo em quedaria amb dos-cents

homes de peu i vint homes de cavall meus per guardar la ciutat amb les mullers, els infants i lespropietats de tots nosaltres, i vam acordar que em donarien el terç de la quinta del que guanyarien;un altre terç seria per als homes que es quedaven amb mi, i l'altre terç per a En Rocafort. I si algúem pregunta per què es partia així la quinta, que aquells dos-cents homes que es quedaven aGal·lípol en rebien un terç, jo us dic que es feia perquè no trobàvem ningú que es volguera quedar.Què us diré? Que amb la gràcia de Déu va eixir la host de la ciutat i en la nit molts dels qui haviende quedar-s'hi se n'anaren: per força els vaig haver de deixar partir, de manera que no es van quedaramb mi més que cent trenta-quatre homes de peu (entre homes de mar i almogàvers) i els set cavallsarmats de la meua casa. Així va ser que em vaig quedar mal acompanyat d'homes i ben acompanyatde dones, que eren dues mil.

La host tant va anar que entraren en l'imperi de Latzaura, en un bell pla. Girgon, cap delsalans, era allà, i tenia amb ell fins a tres mil homes a cavall i fins a sis mil de peu, amb les seuesmullers i els seus infants, perquè els alans fan de manera semblant als tàrtars: que van sempre ambels seus béns darrere i no viuen mai en ciutat ni vila ni poblat.

Quan els nostres van ser a prop dels alans es van aturar un dia sense acostar-se a ells a fi dereferrar els cavalls i preparar-se bé a la batalla, ja que els alans són tinguts per la millor cavalleriadel llevant. Havent reposat un dia, vingueren a atendar-se a una llegua prop d'ells. L'endemà es vanllevar de bon matí, de manera que a l'alba van ser amb ells i començaren a atacar per les tendes. Elsalans havien sabut la seua vinguda, però no pensaven que foren tan a prop; tot i això, ja n'hi haviauns mil a cavall aparellats. Què us diré? La batalla va ser molt forta i durà tot el dia, però cap almigdia Girgon va ser mort i va perdre el cap i les seues senyeres foren abatudes; llavorscomençaren a desbaratar-se. Què us diré? Que de tots els alans no s'escaparen més de tres-cents: lamajoria preferien morir a causa del dolor que sentien per les seues mullers i els seus fills.

Us contaré què li va passar a un cavaller alà que s'emportava la seua dona, ell en un boncavall i ella en un altre. Tres homes a cavall dels nostres els anaven darrere i, com que el cavall dela dona flaquejava, ell, amb l'espasa de pla anava pegant-li a fi que els nostres no els aconseguiren.Però el cavaller, quan veié que els nostres s'acostaven i que la dona s'havia de perdre, va brocar unamica avant. Llavors la dona li va fer un gran crit, i ell tornà cap a ella, la va abraçar i la va besar, idesprés de fer açò, li pegà amb l'espasa al coll i d'un colp li va tallar el cap. Després va tornar sobreels nostres tres homes a cavall, que ja agafaven el cavall de la dona, i amb l'espasa va donar tal colpa un d'aquells, que es deia Guillem de Bellveer, que el braç esquerre li va tallar d'un colp i el vadeixar mort a terra. Els altres dos, quan van veure allò, van córrer contra ell, i ell contra ells. Què usdiré? Que us faig saber que mai no es va voler apartar de vora la dona fins que l'hagueren tallat apeces, però s'ho va fer pagar tan fort que després de matar aquell Guillem de Bellveer, va ferirtambé els altres dos molt malament. Així podeu veure que va morir com a bon cavaller, i que ambdolor feia allò que va fer.[...]

Quan va ser l'alba, vam confessar i vam combregar i començàrem a pujar, tots armats i en

ordre de batalla, per la muntanya. Quan vam ser a dalt es va fer dia clar; els de la host ens van veurei es van pensar que veníem a rendir-nos. Però el fill de l'emperador no s'ho tingué a joc, sinó que esva armar molt bé, ja que era molt bon cavaller, i no li faltava res sinó que no era lleial. I així, benguarnit, amb tota aquella gent vingué cap a nosaltres, i nosaltres cap a ells.

Quan érem a punt de ferir, gran part dels nostres almogàvers baixaren dels cavalls, perquès'atrevien més a peu que a cavall, i així començàrem a ferir molt vigorosament, i ells a nosaltresigual. Què us diré? Que va plaure a Déu que la davantera es va véncer com en l'altra batalla, salvantel fill de l'emperador, que amb uns cent cavallers es combatia amb nosaltres. En una entrada que vafer va encontrar un mariner anomenat Bernat Ferrer, que muntava un cavall guanyat a la primerabatalla i portava unes cuirasses molt bones que havia guanyat també; però no portava escut, perquèno se'n sabia regir bé sobre el cavall. El fill de l'emperador es va pensar que devia ser homeimportant, li pegà amb l'espasa al braç esquerre i li va deixar la mà baldada. Aquell, que era un jove

ben temprat, quan es va veure mal ferit, anà a abraçar-lo i amb una brotxa li va donar unes bonestretze coltellades i en una d'elles el va ferir en la cara i li la va tallar tota. El fill de l'emperador vaperdre l'escut i va caure del cavall, i llavors els seus el van apartar de la batalla i l'entraren al castelld'Apro.

La batalla durà, molt forta i molt aspra, fins a la nit. I Déu, que fa tot bé, ens va guiar demanera que pel castell d'Apro van ser tots desbaratats i fugiren allà tots els que hi podien arribar.Però no en fugiren tants que abans no moriren més de deu mil homes a cavall i de peu sense fi, idels nostres no hi moriren sinó onze homes a cavall i vint-i-set de peu. Aquella nit estiguérem en elcamp tots armats. L'endemà, quan ens pensàvem que encara ens donarien batalla, no vam trobarningú d'ells viu en el camp.

Annex I

Taula cronologica dels reis del Casal de Barcelona

Aragó Catalunya València Mallorques Sardenya SicíliaAlfons el Cast o el Trobador (1154-1196)Pere el Catòlic (1196-1213)Jaume el Conqueridor (1213-1276)

Pere el Gran (1276-1285)Jaume II de Mallorca(1276-1285)

Alfons el Franc (o el Liberal) (1285-1291)Jaume el Just (1243-1311)

Jaume el Just (1285-1327)

(1285-1295)Jaume II de Mallorca(1295-1311)

Frederic II de Sicília (1296-1336)

Sanç I de Mallorca (1311-1324)

Alfons el Benigne (1327-1336)Jaume III de Mallorca (1324-1349)

Pere el Cerimoniós o el del Punyalet (1336-1387)

Pere II de Sicília (1337-1342)Lluís I de Sicília (1355-1377)Maria de Sicília (1377–1401)

Joan el Caçador (o el Descurat o l'Amador de la Gentilesa) (1387-96) Martí el Jove (1395-1409)

Martí l'Humà (o l'Eclesiàstic) (1396-1410)

Com que el rei Martí l'Humà mor sense descendència legítima directa, s'acaba amb ell el llinatge de la Casa de Barcelona. Els representants més acostats al llinatge, encara que de manera indirecta, perlínia masculina i legítima eren Jaume el Dissortat, Comte d'Urgell, besnét d'Alfons el Benigne, i Alfons, duc de Gandia, nét de Jaume II. Per línia femenina, el descendent més proper era Lluís d'Anjou, nét de Joan I i, ja més llunyà, el rei Enric III de Castella i el seu germà Ferran de Trastàmara, néts de Pere el Cerimoniós, qui fou finalment proclamat hereu de Martí l'Humà pels compromissaris de Casp l'any 1412.