Juny de 2006Núm. 5

DebatEl professionalisme mèdic en el nou mil·lenni

En viuL’anorèxia: el mirall és el meu enemic

Què femL’atenció al part

SolidaritatCanviar la mentalitat per canviar la realitat

EscrivimPensaments, experiències, sensacions...

Us recomanoLlibres, cinema i gastronomia

L’entrevistaHermana Antonia, última superiora de lacomunitat religiosa de l'Hospital vell de Vilafranca

Anecdotari i passatemps

BreusApunts dels esdeveniments més destacats

R EVISTA DE COMUNICACIÓ

Frases del Dr. House

Dr. House: “El 30% dels pares no saben que estan criant el fill d’un altre.”Dr. Foreman: “He llegit que la paternitat falsa no passava del 10%.”Dr. House: “Això és la xifra de les mares.”

(A un pacient) “Preferiríeu un metge que us agafés la mà mentre us moriuo un que us ignorés mentre milloreu? De tota manera, jo crec que el pit-jor seria un que t’ignori mentre et mors.”

(Els metges que atenen un polític decideixen obrir-li el cervell): “Serà di-fícil, ja ho sé, perquè els polítics tenen el costum de no portar-lo posat.”

(Un avi arriba a la consulta i li pregunta si és el doctor House): “Em sem-bla que me’n penediré, però sí.”

(Als membres del seu equip): “Deixeu de plorar, nois, els vostres conciu-tadans us estimen i el pacient ens espera.”

Ens hem permès la frivolitat d’il·lustrar la con-traportada del número 5 del TANÍ amb algunes

frases de la sèrie televisiva House. El Dr. GregoryHouse representa, en molts aspectes, l’antítesi delmetge convencional. A què deu, doncs, el seuatractiu? Alguns de nosaltres ho hem estat comen-tant i hem arribat a conjecturar que una part nota-ble de l’èxit del Dr. House rau en les seves accionstotalment oposades al paternalisme mèdic tradi-cional. Els pacients estan canviant i també ho estanfent els professionals.

Per això, ens ha semblat oportú reproduir un do-cument publicat ja fa un parell d’anys per diversessocietats mèdiques internacionals, que proposavenuna mena de nou estatut professional (que no s’hade confondre amb l’altre estatut) adreçat als met-ges del mil·lenni que ha començat. Moltes de lesqüestions plantejades en aquest document sónperfectament aplicables a altres professionals de lasalut, i àdhuc a professionals d’altres serveis pú-blics. En un moment en què hi ha corrents de fonsoposades –entre la proletarització i el professiona-lisme–, creiem que aquest document pot ser motiude debat i reflexió per a tots nosaltres.

Seguidament hi trobareu un article sobre els tras-torns alimentaris, de tanta actualitat i en certa ma-nera tan paradoxals en un món dividit encara entreuns quants països “hipercalòrics” i molts d’altresque continuen passant gana. En la secció “Solida-ritat”, Fernando Fonseca ens recorda que cal can-viar la mentalitat per canviar la realitat.

L’entrevista ens descobreix, entre altres coses, lafilosofia del saber escoltar d’una persona molt esti-mada i respectada per tots nosaltres.

En l’apartat literari, el menú és ric i variat, comsempre. No hi falten tampoc les ja habituals sec-cions de l’anecdotari d’Urgències, els mots en-creuats, els restaurants recomanats o la recepta decuina.

Finalment, destaquem també la recent publica-ció del llibre NOSOKOMIALS, en l’elaboració delqual han participat molts dels nostres companys icol·laboradors. El producte final és un bon expo-nent del que som. Com escriu Paul Auster en laseva novel·la Brooklyn Follies, “mai no s’ha demenystenir el poder dels llibres”.

Editorial

Debat2 El professionalisme mèdic en el nou mil·lenni:

un estatut per als metges

En viu5 El mirall és el meu enemic

Què fem7 L’atenció al part

Solidaritat9 Canviar la mentalitat per canviar la realitat

Escrivim12 El mar en ruinas14 El triangle blau16 La mirada d’un rei18 Núvols de sucre20 El progrés de la medicina21 I… les paraules se les emporta el vent22 Xocolata amarga23 La col·lecció de sorra24 Ho tornaries a fer?25 Les puces del món26 Pizzicato sostenuto27 Pensament de l’avi Llovet a l’arribada d'en Martí

Us recomano28 Una experiència personal29 Pasión india30 Llibres. Taules. Bones eines31 Stephen King i la seva extensa obra33 Mi Gran Cinema34 Paella de marisc35 On podem menjar

L’entrevista36 Hermana Antonia, última superiora de la

comunitat religiosa de l'Hospital vell deVilafranca

39 Anecdotari

40 Passatemps

41 Breus

47 Fins després

48 Com hi podeu col·laborar

Núm. 5 • Juny de 2006

2

DE

BA

T

ELS METGES I METGESSES d’avui expe-rimenten sentiments de frustraciódavant dels canvis en els sistemessanitaris dels països industrialit-zats que amenacen l’autèntica na-turalesa i els valors del professio-nalisme mèdic. A diferents fòrums,com la Federació Europea de Me-dicina Interna, la Societat Ameri-cana de Medicina Interna (ACP-ASIM), l’American Board de Medi-cina Interna (ABIM), s’ha pogutcopsar que, malgrat la diversitat desistemes sanitaris, la visió delsmetges sobre el professionalismeés molt semblant. Compartim lavisió que el compromís de la medi-cina envers el pacient està essentamenaçat per forces de canvi ex-ternes.

Recentment veus de molts païsoshan començat a reclamar un reno-vat sentit del professionalisme, queesdevingui actiu enfront d’algunesreformes de sistemes sanitaris. Res-ponent a aquesta demanda, a la fide l’any 1999 la Federació Europeade Medicina Interna, la Fundació

ACP-ASIM i la Fundació ABIMvaren sumar esforços per tal deconstituir el Medical Professiona-lism Project (www.professiona-lism.org). Aquestes tres organitza-cions varen designar alguns delsseus membres per desenvolupar un“estatut” que inclogués un conjuntde principis als quals haurien d’as-pirar tots els professionals mèdics.L’estatut dóna suport a l’esforç demetges i metgesses per assegurarque els serveis de salut i els profes-sionals que hi treballen es mantin-guin compromesos amb el benestardels pacients i amb els principis bà-sics de la justícia social. A més, s’haintentat que aquest estatut siguiaplicable als diferents sistemes cul-turals i polítics.

PreàmbulEl professionalisme és la base delcontracte entre medicina i societat.Això vol dir posar els interessosdels pacients per davant dels met-ges, establir i mantenir estàndardsde competència i d’integritat, i

El professionalismemèdic en el noumil·lenni: un estatutper als metgesResum de l’informe de les fundacions ABIM, ACP-ASIM i Federació Europea de MedicinaInterna, publicat a la revista Annals of InternalMedicine (2002; 136:243-6).

El arte de vivir consiste únicamente en proceder con sencillez. I Ching.

DEBAT 3

proporcionar consells experts a lasocietat en matèria de salut. Elsprincipis i responsabilitats delprofessionalisme mèdic han de serclarament entesos, tant pels pro-fessionals com per la societat. Laconfiança pública en els metges ésessencial per a aquest contractesocial, i aquesta depèn de la inte-gritat tant del metge individualcom de la professió en general.

Actualment la professió mèdicas’enfronta a una explosió de tec-nologia, a models econòmics can-viants, a dificultats per proporcio-nar una bona assistència sanitària,al terrorisme i a la globalització.Com a conseqüència de tot això,els metges troben cada cop mésdifícil assumir les seves responsa-bilitats envers els pacients i la so-cietat. En aquestes circumstànciesha esdevingut més important quemai refermar els principis univer-sals i els valors del professionalis-

me mèdic, que continuen essentun ideal per a tots els metges.

La professió mèdica està inseridaen cultures i tradicions nacionalsdiverses, però els seus membrescomparteixen el rol de guarir, queté les arrels en Hipòcrates. Malgratles diferències, emergeixen temescomuns que conformen la base pera aquest estatut, que es divideix entres principis fonamentals i en unconjunt de responsabilitats profes-sionals.

Principis fonamentalsPrincipi de la primacia del benes-tar del pacient. Aquest principi esbasa en el servei als interessos delpacient. L’altruisme contribueix ala confiança, que ha de ser al cen-tre de la relació metge-malalt. Lesforces econòmiques, les pressionssocials i les exigències administra-tives no haurien de comprometreaquest principi.

Principi de l’autonomia del pa-cient. Els metges han de respectarl’autonomia del pacient. Els met-ges han de ser honestos amb elsseus pacients i ajudar-los a prendredecisions informades sobre el seutractament.

Principi de la justícia social. Laprofessió mèdica ha de promourela justícia en els sistemes de salut ila distribució equitativa dels recur-sos sanitaris. Els metges han detreballar activament per tal d’elimi-nar les discriminacions en l’aten-ció sanitària, ja sigui per motius deraça, gènere, estatus socioeconò-mic, ètnia, religió o qualsevol altracategoria social.

Conjunt deresponsabilitatsprofessionalsCompromís amb la competènciaprofessional. Els metges han d’es-tar compromesos amb l’aprenen-tatge al llarg de la seva vida i serresponsables de mantenir el conei-xement mèdic i les habilitats clíni-ques necessàries per a la provisiód’una atenció de qualitat. I més engeneral, tota la professió ha de vet-llar perquè els membres siguincompetents i els mecanismes perassolir aquest objectiu siguin elsadequats.

Compromís en la honestedatamb els pacients. Els metges hand’assegurar que els pacients han es-tat completament i honestamentinformats abans de donar el seuconsentiment per al tractament.Aquesta afirmació no vol dir queels pacients hagin d’estar implicatsen cada petita decisió sobre la sevaatenció mèdica; més aviat vol dirque els pacients haurien d’estar in-volucrats en el seguiment del trac-

Sólo el ser es, el no ser no es. Parménides.

Sir Luke Fildes. The Doctor (1891).

4 DEBAT

tament. Els metges han de reco-nèixer també que en l’atenció mè-dica de vegades es produeixenerrors que poden perjudicar elspacients. Sempre que els pacientshagin estat perjudicats per errors,haurien de ser informats ràpida-ment ja que la manca d’informaciópodria comprometre seriosamentla confiança del pacient i la socie-tat. Notificar i analitzar els errorsmèdics proporciona la base de lesestratègies de prevenció i millora.

Compromís per a la confiden-cialitat de la relació amb el pa-cient. Complir amb el compromísde la confidencialitat és ara més

important que mai, atès l’ús cadavegada més freqüent de sistemeselectrònics d’informació o la dis-ponibilitat d’informes genètics.

Compromís en el mantenimentd’una relació adequada amb elspacients. Atesa la situació de vul-nerabilitat i dependència dels pa-cients, s’han d’evitar certes rela-cions entre metges i pacients. Enparticular, els metges mai no hau-rien d’aprofitar-se dels pacientsper aconseguir favors sexuals,

guanys financers personals o al-tres propòsits privats.

Compromís en la millora de laqualitat de l’atenció. Els metgeshan de dedicar esforços a la millo-ra contínua de la qualitat assisten-cial. Aquest compromís suposa notan sols mantenir la competènciaprofessional, sinó també el treballcol·laboratiu amb altres professio-nals per tal de reduir els errors,augmentar la seguretat del pa-cient, minimitzar l’abús dels re-cursos sanitaris i optimitzar els re-sultats del tractament.

Compromís en la millora del’accés a l’atenció. El professiona-lisme mèdic demanda que l’objec-tiu de tots els sistemes sanitarissigui l’accés a estàndards d’atencióuniformes i adequats. El compro-mís per l’equitat suposa també lapromoció de la salut pública i dela medicina preventiva.

Compromís en la distribuciójusta de recursos finits. Els met-ges han d’estar compromesos en eltreball conjunt amb altres metges,hospitals i entitats proveïdores pertal de desenvolupar guies per auna atenció costefectiva. La res-ponsabilitat professional per a l’as-signació apropiada dels recursosrequereix evitar escrupolosamentproves o procediments superflus.La provisió de serveis innecessarisno només exposa els pacients adespeses i danys evitables, sinóque també disminueix els recursosdisponibles per a altres pacients.

Compromís en el coneixementcientífic. Els metges tenen l’obli-gació de millorar el seu nivellcientífic, promoure la recerca,crear nous coneixements i assegu-rar-ne l’ús adequat. La professió ésresponsable de la integritat d’a-

quest coneixement, que es basa enl’evidència científica i en l’expe-riència del metge.

Compromís en el mantenimentde la confiança quan hi hagi con-flicte d’interessos. Els metgestenen l’obligació de reconèixer, in-formar públicament i tractar elsconflictes d’interès que sorgeixinen el curs de les seves activitatsprofessionals. S’ha d’explicitar larelació entre la indústria i els lí-ders d’opinió, especialment quanaquests determinen els criteris pera la realització d’assajos clínics, o béactuen com a editors de guies o derevistes mèdiques.

Compromís en les responsabi-litats professionals. Com a mem-bres d’una professió, s’espera delsmetges que treballin en col·labora-ció per tal de maximitzar l’atenciósanitària, que siguin respectuososels uns amb els altres i que partici-pin en els processos d’autoregula-ció, incloent-hi els aspectes disci-plinaris cap als metges que no as-soleixen els estàndards professio-nals. La professió també haurà dedefinir i organitzar el procés for-matiu per als membres actuals ifuturs. Els metges tenen l’obligacióindividual i col·lectiva de partici-par en aquests processos. Aquestesobligacions inclouen també l’ava-luació interna i l’acceptació de lesvaloracions externes de tots els as-pectes del seu rendiment profes-sional. ■

They said the darkest hour is right before the dawn. Bob Dylan.

El professionalisme és la base delcontracte entre medicina i societat.Això vol dir posar els interessos delspacients per davant dels metges,establir i mantenir estàndards decompetència i d'integritat, iproporcionar consells experts a lasocietat en matèria de salut.

EN

VIU

5

Por el corazón se conoce la verdad, en el corazón reposa la verdad. Yajñavalkya, savi Upanishad.

RAQUEL FERNÁNDEZ I MERCÈ PERAL

ERA L’ANY QUE FEIA 14 ANYS. Em sen-tia forta, lliure, vital... m’estavafent gran. Començava l’institutper fi. Amb les meves amigues, laMarta i la Clara, anàvem a classe,després ens reuníem al bar demoda, festes, sortides, etc. Tambévaig conèixer el Manel. Recordoque era el noi més guapo de laclasse. Alt, prim, divertit, simpà-tic... intentava fer tots els possi-bles per parlar amb ell, perquè emconegués, en definitiva, perquèsorgís una amistat i a continuacióalguna cosa més. Però no va seraixí, ja que un dia una de lesmeves amigues em va dir que ellse’n reia de mi amb els seus amics.Deien que estava GRASSA. Jo tincuna alçada d’1,75 i pesava llavors70 kg.

Davant del mirall vaig decidirque era veritat i que m’havia d’a-primar. Havia de deixar de menjar.Vaig començar a substituir els dol-ços. No n’hi havia prou. Fer mol-tes hores d’esport, beure moltaaigua, menjar amanides i res decarn. No m’aprimava prou. Teniamolta gana. Però havia d’aguantar.Alguns dies no podia, menjavadesorbitadament per solucionar-ho. Em van comentar de vomitardesprés de menjar... era miraculós.Funcionava. Em sentia bé. Mera-vellosament bé. Vaig perdre 10quilos, però encara estava grassa.

Havia de continuar amb la mevadieta. Vaig decidir fer abdominalsabans d’anar a dormir, com amínim 100. També vaig decidirafegir alguns laxants i diürèticsque aconseguia a través d’unaamiga que tenia el seu pare metge.Ella també feia dieta.

El temps va anar passant i cadadia el control s’anava incremen-tant juntament amb l’obsessió perla bàscula. “He de baixar dos qui-los més”. Quan ho aconseguia noem quedava conforme i en voliabaixar més, ja que no em sentiabé. Amb el pes em marxava l’ale-gria, l’adolescència, perdia pes i ala vegada la meva família. La mevamare va començar a notar la mevapèrdua de pes, em preguntava,

El mirall és el meu enemic

6 EN VIU

però jo li contestava amb paraulesdesagradables, de mal humor. Elmeu mal humor no em deixavacompartir els moments bons quedóna la vida a aquesta edat. Era in-creïble l’habilitat que tenia per dis-fressar la malaltia, fins i tot a mimateixa.

Per saciar la meva exigència in-terna vaig arribar a vomitar 20 ve-gades diàries. No m’importava ellloc, lavabos, racons, carrers, elsllocs més inimaginables es conver-tien en còmplices per treure’m eldolor, aquella bronca i culpa ambquè convivia.

Un dia em vaig desmaiar a l’ins-titut. Em van portar a l’hospital,on van fer-me una analítica que vaser la meva desenmascaració. Hovan comunicar a la meva família ivan decidir ingressar-me en unhospital especial per a aqueststipus de trastorns. Pesava 38 qui-los. Em van fer infinitat de proves:l’estómac tenia les parets destros-sades, les dents estaven totes cor-cades, tenia rampellades dels la-xants, dolors musculars...

Em van sondar per alimentar-meperquè jo era incapaç de menjar,tenia els colzes i les natges moratsdels ossos, les mans lesionades perles mossegades, caiguda de ca-bell... La meva mare plorava i s’au-toculpava al meu costat. A partird’aquell dia va sorgir el meu desigde ser feliç i sortir endavant. Vaigpensar en tot el patiment quehavia sofert la meva família.

Després de tres anys i mig detractament, de pujades i baixades,i de lluites constants, em vandonar l’alta, o millor dit l’alta atota la família. Va ser un tornar aviure, un aprendre a disfrutar deles coses que et dóna la vida. Sem-

pre vaig ser conscient que necessi-tava no perdre el respecte al meupropi compromís, i sobretot recu-perar el respecte a la vida, la mevavida. “Mai s’és prou ric ni prouprim”.

Sabies que...• L’anorèxia i la bulímia existeixen

des de l’antiguitat, però és araquan s’ha estudiat, tipificat i de-finit.

• És el temor a augmentar de pes,i una percepció distorsionada idelirant del propi cos que fa queel malalt es vegi obès fins i totquan el seu pes està per sota delrecomanat. S’inicia una dismi-nució progressiva del pes mit-jançant dejunis i la reducció dela ingestió d’aliments. Les perso-nes malaltes s’ajuden a perdrepes amb diürètics, laxants... finsarribar al vòmit compulsiu.

• És el producte de múltiples fac-tors, que poden incloure tras-torns emocionals i de la perso-nalitat, pressions familiars, unapossible sensibilitat genètica obiològica i viure en una societaten la qual hi ha una oferta pro-missòria de menjar i una obses-sió per estar prim. Aquesta ideatransmet als joves sistemes devalors que es basen en el “bonlook”.

• Generalment es presenta entreels 18 i els 28 anys.

• El 5% del les persones afectadessón de sexe masculí, enfront del95% de sexe femení.

• La majoria de vegades, les perso-nes malaltes són obsessives, de-pendents, obedients i pertanyena famílies rígides, estrictes i poctolerants als canvis.

• Vivim en un entorn on no es

para atenció a l’afecte, la intimi-tat i les relacions. Això fa que elsjoves es trobin immersos en unambient en què els costa redefi-nir la seva identitat i, a la vega-da, poder descobrir, conèixer oidentificar les seves emocions.

• Un terç dels pacients es recupe-ra completament, un altre terçno es recupera al 100% i és pro-pens a les recaigudes, és a dir,mai tornen a la normalitat. D’un15% a un 20% moren sensehaver passat dels 20 anys.

• Algunes anorèxiques de la histò-ria: Virginia Wolf (escriptora),Juana de Arco, Coco Chanel,Jane Fonda, Jeniffer Aniston. ■

La forma se logra cuando el color alcanza su perfección. Cézanne.

QU

È F

EM

7

Una pintura no se basa en la experiencia, es una experiencia. Mark Rothko.

CARME MIRET

LES XERRADES INFORMATIVES s’hancreat pel fet d’haver detectat queles dones gestants que arriben alcentre tenen una sèrie de dèficitsinformatius, tant pel que fa al pro-cés del part com a l’estada a l’Hos-pital.

La diversitat de cultures, llen-gües i costums és una realitat en lanostra societat. Actualment mol-tes usuàries de l’Hospital prove-nen de cultures diferents i desco-neixen aspectes bàsics del seu fun-cionament. Aquest fet pot crear si-tuacions d’incomprensió i dificul-tar la convivència durant l’estada al’Hospital, a més de crear ideeserrònies entre la població. Peraixò cal adoptar mesures específi-ques que millorin la informació iomplin aquests dèficits que hemdetectat. Considerem que aquestés el primer pas per aconseguiruna convivència basada en el res-pecte a tothom.

Amb l’impuls de la direcció, lacoordinació i la supervisió d’Hele-na Mestre i Carme Miret, i lacol·laboració del Consell Comar-cal de l’Alt Penedès, que facilita lapersona que fa la mediació inter-cultural (Zouibida Brazi), s’ha fetpossible que aquest projecte arribia les dones d’altres cultures, sobre-tot la magrebí, que és la procedèn-cia de la majoria de població im-migrant a la nostra comarca.

Descripció del projecteEspai educatiu que té com a ob-jectius específics:• Situar les usuàries en la realitat

sanitària que es trobaran durantl’estada a l’Hospital per a l’aten-ció al part.

• Disminuir l’angoixa ocasionadapel desconeixement i la mancad’informació, sobretot en perso-nes d’altres cultures que tenendificultats en la comprensió del’idioma i els nostres costums.

• Millorar la comprensió i la res-posta de les usuàries a les dife-rents indicacions sanitàries i deconvivència que els donem du-rant el procés.

• Donar consells i instruccionsper a l’estada a l’Hospital, per alspreparatius del part i el postpart,i per a l’atenció al nadó.

MetodologiaVàrem pensar que podríem donaraquesta informació de maneragrupal i en forma de taller per fer-la més entenedora i facilitar l’a-clariment dels dubtes que puguintenir les dones embarassades.Aquestes xerrades es fan amb elsuport d’imatges que serveixen defil conductor. A banda de donarconeixement de l’entorn real quees trobaran a l’Hospital, es facilitainformació i es familiaritza lesdones gestants amb els espais quees trobaran en el moment delpart.

L’atenció al partXerrades informatives per a gestants a l’Hospital.

8 QUÈ FEM

Los grandes sucesos dependen de incidentes pequeños. Demóstenes.

Xerrades informativescol·lectives dirigides atotes les usuàries delServei de Tocologia

Realitzen la xerrada una lleva-dora (Merche Galdós) i una infer-mera de la Unitat de Tocogineco-logia (Neus Domènech), a la salad’actes de l’Hospital, amb el su-port de les imatges que es projec-ten en una pantalla gran i que re-produeixen el circuit que farà lagestant des de l’arribada a l’Hospi-tal a l’inici del procés del part.

Aquestes dones embarassadessón citades a la sessió pel seu gi-necòleg corresponent, el dia quees van a visitar a Consultes Exter-nes, entre la setmana 34 i 36 del’embaràs. Es van confeccionantunes llistes per tal d’agrupar entre12 i 15 dones embarassades unavegada al mes en una sessió dedues hores i es formen dos grups:gestants autòctones i gestants ma-grebines.

El contingut és el mateix per alsdos grups, però en el col·lectiu

magrebí hi ha el suport de la me-diadora, que és la persona que fa-cilita la comunicació entre els pro-fessionals i les usuàries i les ajudaamb empatia a disminuir l’angoixadavant d’una cultura i un entorndesconeguts.

Es donen els fulls informatiuson s’expliquen els preparatius delpart i l’estada a la Unitat de Toco-ginecologia per tal de facilitar laconvivència i el confort entre lesusuàries.

Aquest fulls estan traduïts en ca-talà, castellà, àrab, rus i xinès.

Contingut de les sessions1. En la primera part de la sessióes treballa el procés que segueix lagestant des de l’arribada a l’Hospi-tal fins al puerperi immediat a lasala de parts.

Es parla de la documentació quehan de portar, la ubicació a la salade dilatació del Bloc Obstètric,l’exploració ginecològica, les posi-cions còmodes que afavoreixin el

procés del part amb la col·labora-ció de la parella, els massatgesamb unes pilotes, el tipus d’anes-tèsia que se’ls pot oferir, la ubica-ció al paritori, les primeres curesdel nadó al niu i l’alletament ma-tern.

2. En la segona part de la sessiós’explica l’estada de la puèrperauna vegada arriba a l’habitació finsa l’alta domiciliària.

Es parla dels controls de la marei el nadó, la visita del ginecòleg idel pediatre, la dieta de la mare,l’alletament del fill, les visites de lafamília, el paper del pare en lacura del nadó. Tot aquest seguit deprocessos es van veient amb imat-ges a la vegada que la infermera dela Unitat de Tocoginecologia vadonant les explicacions d’una ma-nera planera per tal d’obtenir lamàxima comprensió i facilitar l’es-tada de les pacients a l’Hospital.

Per acabar es posa especial èm-fasi en la documentació de la marei el nadó: identificació al Registrecivil, carnet vacunal, revisions alpediatre i ginecòleg durant elpuerperi, i visita a la llevadora cor-responent. ■

SOL

IDA

RIT

AT

9

He arrojado esa cosa minúscula que llaman “yo” y me he convertido en el mundo inmenso. Soseki.

FERNANDO FONSECA

METGES DEL MÓN-CATALUNYA

PAU LANAO

CARME VINYOLES

NO PODEM PARLAR DE SOLIDARITAT, coo-peració o codesenvolupament sino trenquem arquetips i reconei-xem que en el moment d’analitzarel món, massa sovint partim de labase que allò occidental és mésperfecte, equilibrat, potent i de-mocràtic, i ens amaguem darrered’aquestes paraules per estructu-rar un sistema tancat i poc donat ales innovacions, en el qual, els im-migrants que arriben amb uns cos-tums, una altra religió o una novamanera d’entendre la societat nopoden entrar. Si volem ser cons-cients de la nostra realitat notenim cap altra sortida que qües-tionar els elements que estructu-ren l’actual pensament occidental iveure com, en realitat, els concep-tes són transformats en enunciats

de façana que no es porten a lapràctica, tal com demostra l’actualestat de la democràcia, cada diamenys participativa i més domina-da per les oligarquies i les multi-nacionals, que són les que mar-quen les línies d’actuació dels go-vernants. En aquest context, tro-bem que l’Àfrica és un continentpoc conegut, del qual arribenimatges molt estereotipades, quasitotes negatives, i està atrapat perun sistema interessat a mantenir-lasubdesenvolupada perquè, senseque se’n beneficiïn els seus habi-tants –el petroli de Guinea Equa-torial és l’exemple clar–, no perdila condició de magatzem de matè-ries primeres que al Primer Món lipermeti mantenir el sistema d’ex-plotació sobre el qual basa el seudesenvolupament.

És allà on l’aplicació del capita-lisme més salvatge, l’apoteosi dellliure mercat i la potenciació de lacorrupció ha portat a la misèria.En el fons, i per la concepció occi-dental basada en la doctrina jude-ocristiana, la pobresa és una enor-me denúncia, ja que presenta elsque la pateixen com a maleïts ipoc responsables, amb la qual cosaels que hi estan sotmesos no tansols han de patir-ne les privacions,sinó que massa sovint veuen comconverteixen l’Àfrica en un patidel darrere al qual fan donar de

Canviar la mentalitat percanviar la realitat

Miquel Barceló. Dos esquelets jugant a bolles (1992).

10 SOLIDARITAT

menys del gran potencial de recur-sos humans que té. S’intenta man-tenir-la salvatge, primària, plenade guerres i de contradiccions,quan en realitat s’hauria d’apostarper un camí invers, ja que tan solsdesenvolupant el que es coneixcom a Tercer Món es poden evitarels fluxos migratoris que estanfent marxar els millors cervells i lagent més preparada, acompanyantels pobres i maleïts.

Occident té un deute amb l’Àfri-ca, un deute que es va generaramb l’esclavisme, va continuaramb la colonització i va créixeramb la dominació econòmica di-recta i indirecta que actualmentpateix el continent. Per exemple,tenim un cas paradigmàtic a laCosta d’Ivori, on, tot i que és elprimer productor mundial decacau i la tercera de cafè, s’ha ge-nerat un conflicte derivat d’unaexplotació colonial, malgrat queen realitat ens ho presenten com ainterètnic. La denúncia passa perremarcar que massa sovint gover-nen el continent no les ètnies mésrepresentatives de la zona, sinó lesque els interessos occidentalsvolen que hi governin, amb la qualcosa es provoca que hi hagi en-frontaments interètnics i que elsestats no s’arribin a consolidar. Lainfluència d’un capitalisme quetorna a actuar com a colonialisme,que priva que els pobles realmentes puguin desenvolupar d’acordamb la seva cultura, història iidentitat, genera un efecte doble icontradictori . Sobre el terreny noes pot trencar el cercle de la misè-ria, i si es vol fugir de la desespe-rança no hi ha altra sortida que laimmigració. I, davant d’això, Occi-

dent com reacciona? Teòricamentla vol regular, sabent perfectamentque és imparable, que per sobre dequalsevol altre condicionant, elshomes i les dones d’Àfrica volenviure i van allà on creuen quetenen més oportunitats.

El problema és que el que aquíens presenten com una lluita con-tra la delinqüència i les màfies, enrealitat és un intent de blindar uncastell –nosaltres mateixos no as-sumim la nostra pròpia insegure-tat, ja que vivim en un món virtualon no s’aposta per la reducció,sinó per l’especulació, i estem tre-ballant amb uns recursos que enrealitat no existeixen–, i així per-metem que es faci un nou pas capa l’explotació de les persones, jaque aquesta immigració continua-rà arribant, però cada cop ambmenys papers, més clandestina iservirà per alimentar una econo-mia submergida que anirà en con-tra de la regularització tant de sa-laris com de condicions socials.Això també vol dir que continua-ran augmentant les bosses d’ex-clusió, la qual cosa servirà tant perestructurar un discurs autoritaridels que manen, que presentaranels nouvinguts com a elementsdesestabilitzadors, com per unifi-car dues realitats, el Tercer i elQuart Món que no deixen de serles cares d’un mateix mirall.

Per mi la intervenció de lesONG no passa per l’assistènciapura i dura, que és una soluciómomentània i normalment resolmolt poca cosa, sinó que cal fer unpas endavant i demostrar a l’opi-nió pública que l’única manera deresoldre la integració és demostrarque l’endogàmia és un element ne-

La confianza en sí mismo es el primer secreto del éxito. R. W. Emerson.

Miquel Barceló. Cent caps (1992).

El aire que respiramos es un compuesto de oxígeno, nitrógeno y publicidad. Robert Guerin.

SOLIDARITAT 11

gatiu i que, en canvi, la cruïlla decultures és necessària, ja que en-forteix l’altra, i de la barreja nei-xen noves propostes. La coopera-ció assistencial és una manera deposar draps calents. Estic cansatde veure com massa projectes hantingut una llargada de dos, tres oquatre anys, però un cop s’hanacabat han portat nous problemesa la zona. És per això que remarcoque els projectes han d’anar lligatsdirectament amb el desenvolupa-ment integral, és a dir: salut, edu-cació i condicions econòmiques.En aquest aspecte, Metges delMón planteja les seves actuacionscom una aposta per trencar ambalguns estereotips. D’una banda,

es vol posar fi al que es coneixcom a comunitats silenciades si-tuant-les al mapa; de l’altra, espretén consolidar una acció quesigui útil i sostenible, que els ajudia millorar la qualitat de vida de lescomunitats en general però de lesdones en particular, ja que elles

són les que aguanten l’estructurafamiliar i en bona part la comuni-tària. Les actuacions inicials hande passar per solucionar proble-mes primaris, com buscar els mit-jans que li permetin guanyartemps per destinar-lo a altres acti-vitats, ja sigui alliberant-les de lessis hores diàries que passen perxafar el blat de moro i el mill ambel piló, o els quilòmetres que, enzones com el Txad, han de fer pera anar a buscar 20 litres d’aigua.Sense cobrir les necessitats bàsi-ques no es podrà engegar un pro-jecte sanitari i educatiu amb ga-ranties. S’ha de treballar en alter-natives que ajudin a millorar l’ali-mentació o buscar els agents queexpliquin els avantatges de la pla-nificació familiar perquè no tin-guin un embaràs darrere l’altre. Amés, un projecte sanitari exigeixuna comunitat democràticamentintegral i que asseguri que la gentvisqui millor, que hi hagi menysriscos sanitaris, que pugui seratesa en un hospital, que hi hagillevadores perquè, si tenen un em-baràs de risc, les dones puguintenir el fill sense haver de fer qui-lòmetres en condicions pèssimes.Els projectes a llarg termini han depreveure la formació de les matro-nes i els agents de salut i fer cam-panyes per donar a conèixer tantel centre de vacunacions com el dematernitat, i perquè les personesque hi treballin o li donin suportprenguin consciència que estanconstruint un futur. Les ONGhem de ser agents de l’humanismei volem que els nostres voluntarises transformin en militants actiuscontra la discriminació i a favor dela integració, de la política pro-

gressista activa, que té com a ob-jecte canviar tots els paràmetresque comporten el mantenimentd’una estructura explotadora idesigual.

I queda per respondre una granpregunta. Tot això, com es finan-çarà? Sens dubte s’ha d’apostar perun nou criteri, el finançament po-pular. Cal afrontar el repte i pre-guntar-nos com es poden aconse-guir crear unes normes ètiques através de les quals puguem inte-grar els recursos econòmics per-què ens ajudin a tirar els projectesendavant. A més, demanaria la im-plicació dels ajuntaments, de lesorganitzacions particulars, i sobre-tot cal treballar molt a l’escola. Calque els alumnes s’acostumin alsnous conceptes que els ajudaran afer un món més just i així veginque l’aposta no és nova, que la di-ferència no és perillosa, sinó unprojecte comú, i que cal canviar dementalitat per canviar la realitat. ■

Per mi la intervenció de les ONG nopassa per l'assistència pura i dura,que és una solució momentània inormalment resol molt poc, sinó quecal fer un pas endavant i demostrara l'opinió pública que l'únicamanera de resoldre la integració ésdemostrar que l'endogàmia és unelement negatiu i que, en canvi, lacruïlla de cultures és necessària, jaque enforteix l'altre, i de la barrejaneixen noves propostes.

ESC

RIV

IM

12

JOSÉ SANZ

La historia está llena de olvida-dos, de segundones. La histo-

ria no siempre es justa y nuncahace justicia. “Acordaos de los ar-menios” solía decir Hitler al refe-rirse a la exterminación de un mi-llón de civiles armenios por partede los turcos a principios de siglo.Seguramente pensase el Führerque ocurriría lo mismo con el ho-locausto judío. Pero no fue así,por fortuna no contaba con Holly-wood y sus cientos de películaspara recordárnoslo. El Mar de Arales una de estas víctimas ocultas enla historia, como los armenios.Quizás porque ambos compartenel hecho de que existían en luga-res recónditos no demasiado lejosel uno del otro.

El Mar de Aral no existe. Hadesaparecido. Si van a una tienda

y compran un Atlas lo verán refle-jado. Es una manchita azul entreel Mar Caspio y el Lago Baikal.Esta manchita azul (del tamaño deCataluña) es otra mentira más delas que salen en los libros de texto.

El Aral se encontraba en AsiaCentral, entre las repúblicas deUzbekistán y Kazakstán. Se nutríade dos ríos, el Syrdaria y el Amu-daria, que nacen de las cordillerasdel Pamir y del Tian-Shan y quetienen un curso paralelo para ir amorir en lo que antes era el mar.Entre ambas se extienden los férti-les valles de Uzbekistán, donde secultivan frutales, hortalizas ysobre todo algodón.

Durante el periodo soviético seprodujo una superexplotacióndel suelo. Se extendieron los cul-tivos de algodón de Uzbekistánhacia la cercana república de

El mar en ruinas

Más Platón y menos Prozac. Lou Marinoff.

Fotografies de Nicolas Descottes.

ESCRIVIM 13

Nada hay tan importante como el momento presente. Goethe.

Turkmenistán, donde se encuen-tra el desierto del Kara-Kum. Em-pezó a plantarse algodón en terri-torio de secano, baldío, semide-sértico. Hubo que llevar agua delos ríos para regar el desierto.Cada vez llegaba menos agua almar. Como la tierra desértica esestéril por más agua que se le ad-ministre, empezaron a utilizarsefertilizantes y toda la región cer-cana a la desembocadura del Syr-daria era fumigada sistemática-mente. Cada vez llegaba menosagua al mar, y la que llegaba esta-ba empozoñada. La gente de laciudad portuaria de Moynak ob-servaba atónita como la línea cos-tera se iba alejando gradualmen-te. Intenten imaginar lo que seríala imagen de Sitges con la iglesiasuspendida sobre una llanura bal-día. En Moynak hay un paseomarítimo que ofrece extremece-doras vistas a un desierto.

En la actualidad el mar está di-vidido en dos lagunas. El aspecto

de Moynak recuerda al de las la-gunas del Ruidera en Ciudad Real,todo marisma en un lugar desérti-co y sin noticias del mar. Los bar-cos de pesca están varados en laarena. Moynak es probablementeuno de los lugares más tristes delplaneta. A unos cientos de kilóme-

tros de allí, en la república deTurkmenistán, el dictador localutiliza el agua del Syrdaria paranutrir las fuentes de Ashgabat, lacapital, convertida en un espectá-culo grotesco de arquitectura so-viética y hortera.

¿Alguna vez les ha parado por lacalle algún joven de una ONG pi-diéndole alguna ayuda para inten-tar salvar el Aral?, ¿alguna vez hanoído hablar del tipo de régimenque domina estas repúblicas cen-troasiáticas, alguna de ellas abso-lutamente rica en gas natural o pe-tróleo?, ¿nunca se preguntaronpor qué nadie las invade en pos dela democracia y en cambio poten-cias occidentales acosan a gobier-nos legítimamente elegidos comoVenezuela, Irán o Bolivia?

Cuando se aprobó el Plan hidro-lógico nacional muchas fueron lasvoces que se levantaron desde mu-chos bandos para apoyar posturasabsolutamente territorialistas. Po-cos eran los que veían en el deltadel Ebro un segundo Aral. ■

14 ESCRIVIM

Rompo todos los obstáculos. Balzac.

ADOLF DESCALZI

Passejant per Vilafranca unmatí d’hivern, vaig descobrir

sota un vell pi, un petit monòlitcoronat per un filferro. M’hi vaigapropar i hi vaig poder llegir pa-raules d’un altre espai i d’un altretemps..., o això em pensava.

L’any 2005, seixanta anys des-prés de l’alliberament, l’Estat ale-many inaugurava al centre de Ber-lín, al costat de la porta de Bran-denburg, el monument als jueusassassinats a Europa: una manerade reconèixer la responsabilitathistòrica en l’extermini jueu. Elmonument consisteix en unaenorme extensió de 2.711 monò-lits de formigó –un camp de blatmoldejat pel vent, segons el seucreador Peter Eisenman– i, sotaterra, un centre d’informació del’holocaust.

Al llarg de la visita, moltes sen-sacions... La foscor, el fred, el si-lenci... “dins d’aquest lloc estemaïllats de la vida”, “podem sentirsorolls i veure la llum llunyana,però no podem arribar al món ex-terior”. Així va ser per molts du-rant molts anys. I al final elsnoms, molt noms: uns monitorsens connecten amb la base dedades de Yad Vashem, amb més detres milions de noms de persones,per tal d’evitar que aquells que vandesaparèixer anònimament sota lamaquinària d’extermini nazi que-din oblidats per sempre. És el mo-ment de la recerca dels familiars,és el moment de les emocions...

Les paraules de Primo Levy: “Aixòva passar i, per tant, podria tornara passar” recuperen sentit en fina-litzar el viatge.

A casa nostra, l’any 1972, la lec-tura de la novel·la K.L.Reich, de l’es-criptor manresà i exdeportat Joa-quim Amat-Piniella (1913-1974),va obrir a l’escriptora MontserratRoig (1946-1991), aleshores moltjove, un món –el de la presènciade catalans als camps nazis– queella ignorava per complet. De l’es-treta relació que va mantenir pos-teriorment amb Amat-Piniella enva derivar l’inici d’una tasca cab-dal en la vida de Roig: el recull,durant tres anys, dels testimonisdels catalans supervivents alscamps nazis. El llibre es va publi-car l’any 1977: Els catalans alscamps nazis (Montserrat Roig,Edicions 62). En el pròleg del seullibre, Roig ens recorda: “He cone-gut molts exdeportats catalans...però foren els ulls terriblementcansats d’Amat-Piniella els quemés coses em van saber dir de quèhavia significat l’infern nazi”. Elscatalans als camps nazis està dedi-cat a Amat-Piniella, “a ell, al seuencoratjament, al seu relat, a laseva vida, dec l’existència d’aquestllibre.”

L’excepcionalitat del llibre vedonada tant pel contingut com pelmoment en què va ser escrit: lamemòria col·lectiva dels supervi-vents començava a minvar (moltsja havien mort d’ençà de l’allibera-ment) i corria el perill de perdre’sper sempre; el llibre va ser escrit

encara sota el règim de Franco iaixò va obligar a l’anonimat d’al-guns dels testimonis, mentre d’al-tres persistien en l’exili.

Les xifres no són exactes, però“uns deu mil republicans espa-nyols van ser deportats als campsnazis. Un seixanta per cent hi dei-xaria la pell”. Mauthausen, onanaren a raure la major part, Da-chau, Buchenwald-Dora, Gusen,Ravensbrück, Bergen-Belsen, Sach-senhausen, Treblinka, Auschwitz iNeuengamme formen part de “l’u-

El triangle blau

ESCRIVIM 15

Todo fluye y nada permanece. Heráclito.

nivers concentracionari nazi” queacollí els nostres deportats, la ma-joria dels quals provenien de lescapes humils de la societat. Reflexde la situació absurda que elshavia conduït als camps, els de-portats espanyols eren identificatsamb el triangle blau dels apàtridesi amb una S cosida dins el triangle.

El llibre ens explica com els exi-liats catalans van anar a raure alscamps nazis (“Dels Països Cata-lans als camps de la mort”); comva ser el dia a dia dins els camps(“Un món d’espectres”), i com vanser els darrers temps fins a l’allibe-rament (“El combat per la lliber-tat”). En la segona meitat del llibretrobem una extensa i detalladallista dels ciutadans dels PaïsosCatalans morts a Mauthausen i aaltres camps.

Montserrat Roig ens explicacom els republicans es van saberorganitzar en la resistència clan-destina dins els camps, i en forenen molts casos part fonamental;també com les autoritats espanyo-

les del moment es van desenten-dre d’aquests milers de refugiats iels condemnaren per omissió alpitjor dels finals. Però, sobretot, elllibre és la descoberta de comaquesta experiència va transfor-mar la vida dels supervivents.Trenta anys després (el llibre es vaacabar el 1976), els seus recordspersisteixen nítids i clars com elprimer dia, així com les dificultatsper tirar endavant una vida nor-mal. La deportació els havia trans-format. Roig reflexiona: “Però nohi ha dubte que tots els qui mori-ren a la deportació nazi, i els quel’han sobreviscuda amb dignitat,són homes i dones millors”.

Des del 2005, Vilafranca recordatambé les dones i homes republi-cans penedesencs que van patir ladeportació i la mort als campsd’extermini. Al parc de la Pau, apocs metres d’on els cotxes provi-nents de Vilanova entren a la vila,i sota l’ombra d’un vell pi, un petitmonòlit ens recorda aquells fets.Conté una inscripció: “Contra laxenofòbia, la intolerància, el fei-

xisme i els crims contra la huma-nitat”, i molts noms...

“El temps n’ha esborrat els de-talls, els trets precisos...”. “Nomésla memòria humana, la voluntatde memòria i el record viu dels quiho patiren, pot reconstruir tot unmón que sembla inversemblant”(Montserrat Roig). ■

En el pròleg del seu llibre, Roig ensrecorda: “He conegut moltsexdeportats catalans... però forenels ulls terriblement cansatsd'Amat-Piniella els que més cosesem van saber dir de què haviasignificat l’infern nazi”.

16 ESCRIVIM

Si no pudiesen contar sus enfermedades, hay muchos que no estarían enfermos. Santiago Russinyol.

GEORGINA GIMÉNEZ

–Cleòpatra! Ho creieu de debò,senyora?

–Si no fos així no t’ho diria, Le-nice. El meu germà no ha mortd’unes febres, Cassandre l’ha as-sassinat. N’estic convençuda. I aramatarà totes les dones d’Alexan-dre, Roxana, Estatira, Barsine... iels seus fills. Eliminarà totes lesque puguin portar en el seu ventrela llavor de la nostra dinastia. La fiés a prop. La família reial macedò-nia és a punt de desaparèixer. Defet, la mort ha rondat el meugermà des que va néixer. Olímpia,la meva mare, ja va patir el rebuigdels nobles macedonis que la con-sideraven una puta estrangera tot iser de sang reial. Per ells, Alexan-dre era un bord i molts van acon-sellar al meu pare que l’ofegués. Elrei Filip era un home colèric a quiel vi i sobretot els aristòcrates queodiaven la reina incitaven a la vio-lència. Jo devia tenir cinc o sisanys, però encara recordo comFilip entrava a la cambra de lameva mare i d’Alexandre comple-tament borratxo. Crits, plors i...cops. El meu germà mai em va ex-plicar si el pare li pegava, però te-nint en compte que quan era unadolescent el va apallissar pública-ment... En una cosa el meu paretenia raó, i és que Alexandre no seli assemblava gens. Bé, tu ja hosaps. Filip era un home molt mo-reno amb els cabells i els ulls moltnegres i en canvi el seu fill erapàl·lid amb rínxols daurats, i el

més increïble és que tenia un ullblau i l’altre negre. Alguns ho con-sideraven un signe diví, però d’al-tres pensaven que a aquella criatu-ra l’animava un esperit maligne. Joho trovaba encisador. Sobretot lamirada. La manera que tenia detombar el cap sobre l’espatlla quanm’observava. No hi veia res dolenten això.

–No us turmenteu senyora. Araja és mort i no s’hi pot fer res.

–No diguis això Lenice. Ara tot-hom parla d’ell com el rei que als17 anys va massacrar el Batalló Sa-

grat de Tebes, l’home que va treu-re Macedònia de la misèria i queva acabar amb l’amenaça persa,l’estratega que va vèncer en totesles batalles i que va anorrear l’e-xèrcit aquemènida de 250.000homes amb 45.000 soldats... peròjo el coneixia. Coneixia el rei, l’home, el germà. Era sensible, liagradava la música, cantava i toca-va la cítara, recitava fragmentssencers de les obres d’Eurípides ide La Ilíada i s’emocionava fins ales llàgrimes amb els versos deSafo. M’agrada recordar i vull fer-

ho perquè crec que li dec. Quanals 10 anys va marxar a la casernamilitar de Mieza, vaig plorar comla nena que era, però quan va tor-nar els meus sentiments eren dedona.

–Senyora, voleu dir que vosal-tres...

–Lenice! Recorda la teva posi-ció... Només diré que en aquellmoment vaig maleir que fos elmeu germà. Era un adolescentmolt atractiu, amb un aspecte in-fantil i vulnerable, però amb unamirada penetrant que desarmaval’interlocutor. Seguia tombant elcap d’aquella manera tan... seduc-tora. Llavors me’n vaig adonar. Elmeu germà era molt intel·ligent iconscient de l’efecte que produiaen la gent, així que va saber treurepartit d’aquell “defecte” i li va sermolt útil en totes les trobades di-plomàtiques en què va participar,com la vegada que va heretar unregne aconseguint que la reina d’a-quelles terres l’adoptés com a fill.Creia molt en la negociació i quanva ser proclamat rei a la mort delmeu pare, va intentar per tots elsmitjans de trobar-se amb el granrei persa Dàrius, però aquest no hiva accedir mai. Hi ha qui diu queDàrius el menyspreava i rebutjavareunir-se amb criatures, però hi haqui creu que li tenia por. Abans demarxar sobre Àsia es va entrevistaramb les polis més importants del’Hèl·lade, ja que mai hauria abo-cat Macedònia a una guerrail·legal. Tenia una idea fixa, arribara la fi del món i veure d’on surt el

Era un adolescent molt atractiu,amb un aspecte infantil ivulnerable, però amb una miradapenetrant que desarmaval’interlocutor.

La mirada d’un rei

ESCRIVIM 17

Se dice que Alejandro Magno lloró porque ya no había otros mundos que conquistar. Lou Marinoff.

Sol. En una de les últimes cartesque em va enviar, em va explicarque mai podria complir el seusomni i se sentia frustrat i traït. Elseu exèrcit es va negar a avançarmés després de 10 anys de cam-panya. Ara recordo que tambédeia que si perdia l’amor delsamics no tenia cap raó per viure.Però el que més el turmentava ésque cada cop s’assemblava més alpare. “Sóc un tirà, Cleòpatra. Comel nostre pare”, repetia un l’últimmissatge. Creus que s’haurà tret lavida?

–Per tots els déus, senyora!–Recordes Hefestió? Era el fill

d’uns aristòcrates. Alexandre el vaconèixer a Mieza. Quan el va por-tar a casa, de seguida va notar lameva hostilitat. Em va explicarque ell i el meu germà s’estima-ven. Eren dos nens en una casernamilitar que es necessitaven, peròamb el pas del temps la relació esva fer més profunda. Em va dirque així com ell no entenia l’amorentre dones jo no podria entendremai l’amor entre homes. Segonsell, era un amor més pur perquèells donaven les ànimes. Deus

saber, Lenice, que els espartansdiuen que l’ànima de l’home és alsemen. Deia que una dona nopodia compartir molts dels seussentiments, com el fet d’estarcombatent i saber que hi ha algúdarrere teu que donaria la vida pertu i com tu perquè t’estima i et ne-cessita... Jo vaig pensar que elpobre noi parlava com un boig ique vés a saber els estralls quehavia causat el meu germà amb laseva mirada i carisma en aquellacaserna. Però ara m’adono que re-alment s’estimaven i que la mortd’Hefestió potser ha precipitat la fid’Alexandre.

El que et dic dels ulls del meugermà no és exagerat. Una vegadavan venir a Pella uns enviats d’A-tenes a parlar amb el meu pare.Durant la recepció Alexandre, queno tenia més de 10 anys, va cantari va tocar la cítara. Jo no ho vaigveure, però vaig sentir els comen-taris que els fills de la “civilitzada”i corrupta Atenes feien pels passa-dissos i totes les obscenitats dequè haurien estat capaços ambaquell nen si no hagués estat filld’en Filip. Aquell nen amb el dia ila nit a la cara.

–Senyora, senyora! Truquen.–Fuig, Lenice. Em vénen a bus-

car. Recorda tot el que t’he expli-cat i no m’oblidis. Com et diriaAlexandre: “Fuig. Tu ets lliure, jonomés sóc rei”. ■

Alexandre, rei de Macedònia (356-323aC). Probablement patia la síndrome deBrown. Es tracta d’una síndrome oftalmo-lógica, congènita o adquirida, caracteritza-da per la limitació de l’elevació de l’ull ma-lalt en adducció i que obliga l’afectat a in-clinar el cap sobre l’espatlla homolateralper obtenir una visió correcta. Sembla queAlexandre també tenia una heterocromiade l’iris, segons les cròniques de l’època.

Jo vaig pensar que el pobre noiparlava com un boig i que vés asaber els estralls que havia causatel meu germà amb la seva mirada icarisma en aquella caserna. Peròara m’adono que realments’estimaven i que la mort d’Hefestiópotser ha precipitat la fid’Alexandre.

18 ESCRIVIM

No son las cosas lo que trastorna las personas, sino los puntos de vista que éstas adoptan respecto a las cosas. Epicteto.

GÜEN COSTA

–Boas noites miña nai. Com tetopas?

–Quén é?–Són eu, o teu fillo. Quen que-

res que sexa?–Perdóñeme, pero creo que se-

quivocou de número.–...Recorda que li agradava el núvol

de sucre; rosa, dolç i esponjós,s’enganxava a la pell del seu rostrede nena en menjar-se’l amb gola-freria.

Els primers rajos de sol de l’alba-da sortien per l’Orient i es reflec-tien sobre el mar de núvols, sota lapanxa de l’au metàl·lica. Aquellaque un dia fou nena i ara li corres-ponia ser dona observava la sevainfantesa reflectida a la finestretade l’avió de tornada a casa.

Els seus pares treballaven tot eldia, tots els dies dels mesos esti-vals, per això passava les vacancesde l’estiu amb la seva àvia en unpoblet de les Rias Baixas. Era laterra de la fi del món, on l’aiguaneix dels marges i les vores de lescarreteres, lliure i salvatge, i elverd és tan intens que fa mal a laretina si es mira fixament massaestona. Una terra on una manta defalgueres cobreix les muntanyesde pi, eucaliptus i castanyer; onles dones grans vesteixen de rigo-rós negre i porten el cap cobertamb un pano descolorit per la in-solació de treballar les terres; onl’avenç inexorable del temps s’a-lenteix progressivament fins a fer-

se imperceptible en els hàbits i elscostums de la seva gent; onaquells que l’habiten obren lesportes de la seva llar al visitantforà amb més facilitat que obren laseva ànima a la gent estimada; onels animals pasturen lliures i fartspels seus pastizales.

–... deixi el seu missatge desprésde sentir el senyal.

–Hola pare, sóc jo. Ja he arreglatels papers que quedaven pen-dents, l’advocat m’ha dit que enunes setmanes tindrà la firma delnotari per a la venda de les pro-pietats. Arribarem amb l’àvia a lesnou del matí al Prat. Ens veuremal vestíbul. T’estimo...

La nena de rínxols rossos passa-va els estius entre les faldilles d’a-quella que un dia va ser la sevaàvia i els boscos propers a la recer-ca d’aventures d’estiu. Recorda lapujada a Cotodeira, talaia des d’on

es pot veure la ria de Vigo i lesseves bateas en dies clars, i comcorria entre petròglifs mil·lenarisgravats sobre gegants de pedra.Recorda les runes dels Castros deSanta Tegra plorant sota la plujaper un temps que foren aixoplucde guerrers implacables, ara obli-dats, i dels quals només queden

anells molsosos sobre una terra re-blanida. Recorda les històries defollets, bruixes i morts explicadesen un bosc d’O Souto de Quiroga,sota castanyers suosos de més detrenta metres d’alçada. Recorda elsmolins de farina d’A Estrada, onles veïnes cantaven muiñeires de

Recorda que li agradava el núvol desucre; rosa, dolç i esponjós,s’enganxava a la pell del seu rostrede nena en menjar-se’l ambgolafreria.

Núvols de sucre

ESCRIVIM 19

No les evitéis a vuestros hijos las dificultades de la vida, enseñadles más bien a superarlas. Louis Pasteur.

lletra alegre mentre s’omplien elssacs. Recorda els banys refrescantsa l’agost atlàntic més xafogós enles gèlides aigües del riu a Monda-riz; això sí, dues hores després demenjar. Menys alegrement recordael caos de Vigo i el port des d’onobserva la malferida presó de lli-bertadors de Rande, on un dia,molt temps abans que ella haguésnascut, la seva àvia estigué presaper haver venut blat de moro enun mercat proper. Recorda lesconverses xiuxiuejants rere portestravades per la por quotidiana deser escoltades.

Ara ja no tenia rínxols rossos,no era perseguida per eixams d’a-belles, no somiava ser la guerrera

defensora de la seva muntanya degranit i ja no es llepava els dits en-ganxifosos del núvol de sucre queli compraven a la fira. Ara li toca-va vetllar pel record i latranquil·litat d’aquella que li can-

tava cançons les nits d’enyorança imalaltia, se l’emportava a un altremar i una altra verdor molt llunyde casa. Observava per la finestre-ta el seu propi record d’infantesamentre desitjava poder-la sentircantar muiñeires alegres, mentredesitjava poder assossegar-la lesnits de malaltia i enyorança.

–Abuela, a ti te gustaba el algo-dón de azúcar?

–No lo recuerdo... creo que sí. ■

Fun esta noite ao muiñoNin moín nin muiñei;Perdín a trenza do peloIso foi o que gañei.

La nena de rínxols rossos passavaels estius entre les faldilles d’aquellaque un dia va ser la seva àvia i elsboscos propers a la recercad’aventures d’estiu.

20 ESCRIVIM

Con objeto de salvarme de eso que llaman nervios, he empezado, desde hace tiempo, a escribir un poco. Franz Kafka.

KGV

Un dels quadres més conegutsdel pintor Francisco de Goya

és aquell en què es veu un pare an-goixat posant els dits a la boca delseu fill. Tot i que el títol de l’obraés El Lazarillo de Tormes també ésconegut per El garrotillo. És el tes-timoni de la desesperació delspares davant l’asfíxia d’un fill.

El garrotillo és el nom que es do-nava a una infecció que nosaltresconeixem amb el nom de diftèria.Aquesta infecció produïda pelbacteri Corynebacterium diphteriaees caracteritza per una reacció in-flamatòria a la laringe provocadaper exotoxines que donen lloc a laproducció de pseudomembranesde teixit fibrós. A causa de la for-mació d’aquest tap en una zona es-treta de la via respiratòria, el riscd’asfíxia és molt alt.

Avui dia només sentim parlar dela diftèria en el moment de la va-cunació DTP, i es pot dir que unamalaltia que produïa anualment lamort per ofec de milers d’infantsfins als primers anys del segle XX,ha desaparegut del món occiden-tal.

El “miracle” va arribar a la fi delsegle XIX gràcies a Emil A. vonBehring i Emile Roux. El bacteriò-leg alemany Von Behring va de-mostrar que les antitoxines (anti-cossos) que generaven els animalsd’experimentació en contacte ambla toxina diftèrica podien protegirde la malaltia. El sèrum d’un cobaiposat prèviament en contacte ambla toxina diftèrica servia per ino-

cular antitoxines al nen malalt. Lanit de Nadal del 1891 va injectarantitoxina a una nena moribundaen un hospital de Berlín i n’acon-seguí una ràpida recuperació. Varebre el primer premi Nobel deMedicina i Fisiologia, atorgat el1901.

Posteriorment, Emile Roux aFrança va aconseguir obtenir gransquantitats d’antitoxina en injectartoxina diftèrica als cavalls, i aixíva poder salvar d’una mort cruelmilers de nens. D’aquí prové l’ex-pressió popular: “cura de cavall”.

L’ introductor a Espanya d’a-quest tractament va ser el Dr. Vi-cente Llorente, que fundà l’institutmicrobiològic que porta el seunom. ■

El progrés de la medicina

El garrotillo és el nom que esdonava a una infecció que nosaltresconeixem amb el nom de diftèria.

Avui dia només sentim parlar de ladiftèria en el moment de lavacunació DTP, i es pot dir que unamalaltia que produïa anualment lamort per ofec de milers d’infantsfins als primers anys del segle XX,ha desaparegut del món occidental.

Francisco de Goya. El garrotillo (anterior al 1812).

ESCRIVIM 21

Mejor lo intenso que lo extenso. La perfección no consiste en la cantidad sino en la calidad. Baltasar Gracián.

MONTSE CASTRO FORNS

L’avi Ramon era més o menys el“rei del poble”. Es llevava ben

d’hora perquè no havia perdut elcostum de ser un treballador queposa els carrers. D’ofici fuster,havia fet des de taules fins a caixesde morts. Passejava per tot el pobleper saber quines noves hi havia.Sabia el nombre de camions queles diferents caves havien fet per ala verema de cada dia. Realmenttinc els meus dubtes de si ho sabiade debò o hi posava certa imagina-ció. No tan sols era l’amo delpoble, era l’amo de la vorera da-vant de la porta feble de casa seva.Era una porta de paper, de vidre ifusta que no feia honor a la sevafeina. Aquell tros de vorera l’om-plia de caixes de cartró, de fusta odel que trobés perquè quan arri-bessin els néts hi poguessin apar-car de seguida. Si l’avi aixequés elcap, en comptes d’una porta de

paper amb quatre o cinc baldesque tenia, ara veuria una portadoble amb una vidriera matisada iclau de seguretat. I hauria de pagarparquímetre per poder posar-hi lescaixes perquè ara és una zonablava.

Ell era de Sant Sadurní i, com jasabeu, entre dos pobles hi ha unacerta rivalitat. Per ell, el poble rivalera Vilafranca. Recordo que sem-pre ens deia: “Malfieu-vos de tot elde Vilafranca, no us portarà res debo”.

Era un diumenge qualsevol, norecordo ni el dia ni l’any (tant lifa), però com cada diumenge, di-nàvem tots plegats. La mare feia eldinar i a l’arròs hi tirava els pin-yons que l’avi havia portat. Unoblit insignificant podia desenca-denar un “monotema” per a tot eldinar. Costava parar la taula per-què érem molts i hi estàvem moltestrets, quasi no hi cabíem. Quimés qui menys es feia el sord perparar-la. Al final, sempre la para-ven els mateixos, ves per on. Nor-malment amb deu coberts de cadan’hi havia prou entre avis, pares,germans i la tieta. Aquell diumen-ge en feien falta tres més. En Pau jaera un titular, el primer afegit de lafamília. Però per primera vegadaels sogres venien a dinar a casa. Totanava força bé, ningú no es vatacar, la mare no va fer curt d’arròs,aquest no es va passar i… aquestes

coses que a les dones ens fan patir.Fins i tot, l’ampolla de cava que elspares d’en Pau van portar com adetall estava al punt de fred. Peròno se li va acudir res més al meupare que dir: “Miri, avi, miri quinaampolla de cava han portat elspares d’en Pau”. D’una revoladal’avi va veure que el cava era de Vi-lafranca, s’aixecà i digué: “Això noes pot beure, on aneu amb això!,però si és de Vilafranca!”. Es va ferun silenci d’aquells que duren unaeternitat i es va intentar arreglar lacosa com es va poder. D’allò... unbon començament, diguem que noho va ser.

De totes maneres, després dediscutir, argumentar, parlar i riure,l’avi com sempre, no va deixar niuna gota de cava a la copa i no sa-bria dir-vos si fins i tot va repetir.

Les paraules se les emporta elvent.

Llàstima que el vent no em tornil’avi. ■

I… les paraules se les emporta el vent

Quadre de Giorgio Morandi.

El mundo andaría mejor si la gente abriera más los ojos y cerrara más la boca. Baltasar Gracián.

22 ESCRIVIM

NÚRIA PARRAMON

Sonen el sis i els dos zeros, elsmeus vells amics. M’abraço al

cos calent i prim d’en Guillem i lifaig un petó de bon dia mentre ellcontinua entre somnis. M’aixecoamb gana. La dutxa i el got de lletem desperten. Ficada dins el granabric i amb la bufanda entortolli-gada al coll surto al carrer. Encaraés nit fosca i, com cada dia, m’en-creuo amb poca gent. Amb quinzeminuts d’aire fred a la cara arribo,obro la porta i ja sento l’olor. Unaaroma que m’acompanya des de facinc anys i que em sedueix com elprimer dia. L’olor de xocolata. Emposo el davantal, encenc la ràdio icomenço a mesclar, batre i forne-

jar. De seguida entro en calor i, apoc a poc, tot es va impregnant dedolçor. La llum del dia que s’aixe-ca comença a penetrar dins la salad’alts sostres.

Quasi ho tinc tot a punt quan jasento el “Bon dia, Aran!” d’enRamon. “Bon dia, com sempre elprimer!”, li responc. S’asseu altamboret i de seguida em posa alcorrent de quina temperaturatenim avui i l’hora a què ha sortit ies pondrà el sol. Mentrestant, lipreparo el paquet de cada dia: untermos amb xocolata calenta iquatre magdalenes, dues per a ell idues per a la Fina, la seva senyora,com diu ell. En Ramon és una deles primeres persones que va venira la xocolateria i no ha faltat capdia d’ençà que el conec. Sovint liproposo que provi aquest pastís oaquell altre, però segons ell, comles magdalenes no hi ha res. “Alfinal se li posarà cara de magdale-na!”, li dic. Passa l’estona i abansd’anar-se’n em comenta: “Demàagafaré un tros de pastís de xoco-lata i avellana perquè ve la mevanéta de Barcelona. Ja el pots ferben bo!”. “I tant!”, li responc ambun somriure.

Durant el matí tinc força feina.Ve gent nova però també cares co-negudes. La Teresa i la Margarida,sortides de la perruqueria; enRoger i la Marta, amb ulls d’ena-morats; i la Joana amb els seus pa-perots, que ocupen tota la taula. Amitja tarda entra en Guillem ambcara de voler un suís. Berenem

plegats i compartim les aventuresdel dia. Vespre calmat. Tanquem i,sota un cel rogenc, passegem finsa veure el mar.

Tornen a sonar, avui un xic mésd’hora. Els llençols m’atrapen peròaconsegueixo sortir-me’n. M’afa-nyo, surto al carrer i el vent emrep amb una forta empenta. M’es-capo del fred entrant a la xocolate-ria. Una tassa de xocolata calentaem refà i començo a endolcir l’am-bient.

Són quarts de nou i encara no havingut en Ramon. Es fan les deu ires. Que estrany. Ja li tinc tot pre-parat. El pastís m’ha sortit bonís-sim, recepta d’en Guillem. Sento laporta, ja és aquí. “Bon dia, Ra-mon!”, crido des de dins. No emrespon. Surto al mostrador i no hiha en Ramon. Hi trobo una senyo-ra menuda i de cabells recollits enun monyo. Té uns ulls grans iametllats, però tristos, molt tris-tos. Una llàgrima vessa de lesseves parpelles. No ens diem res,no calen paraules. ■

Xocolata amarga

Pablo Picasso. La tragèdia (1903).

ESCRIVIM 23

Un espíritu débil es incapaz de perdonar. El perdón es virtud de los fuertes. Gandhi.

ESTER VENTOSA

On vas, de vacances? Doncs,porta’m sorra!

D’aquesta manera, a través d’a-mics, companys i coneguts, junta-ment amb les meves escapades, heaconseguit reunir una meravellosacol·lecció de més de 150 sorres deplatges i deserts dels cinc conti-nents. És sorprenent veure la granvarietat de colors i textures que hiha d’un lloc a l’altre; des del negrebrillant de Costa Rica, amb un pesconsiderable, fins al rosa suau ivolàtil del desert del Sàhara, pas-sant per les blanques i coral·líge-nes illes verges del Carib o el ver-mell oporto de Santorini. Toteselles fantàstiques i alhora dife-rents, i amb una olor que per unmoment et trasllada al seu llocd’origen.

Curiositats? Les que vulguis!Des de la forma de recollir-la enuna ampolla de cola, una bossa de

plàstic, les capsetes dels rodets defotos o els pots d’orina, fins a lesque han arribat al final del viatgeescampades dins de la maleta, oles que han provocat una aturadaa la duana fent pensar en un pos-sible tràfic de drogues. També re-cordo perfectament com ha arribatcadascuna de les sorres a lesmeves mans i qui me l’ha portada.I és que tenir totes aquestes sorresés com tenir un trosset de món iuna petita idea d’un lloc que pos-siblement no arribaré a conèixermai.

Així que ja ho saps. Si vas de va-cances, porta’m sorra! ■

La col·lecció de sorra

La sorra representa, igual que elvent, el foc i l’aigua, la llibertat demoure’s, i també la serenitat,conscient del fet que el tempssempre hi juga favor.

MARTA SAGARRA I CASTRO

Quan ets petit és fàcil sentir lapregunta: “Tu, què voldràs ser

quan siguis gran?” I davant teutens una cara que reflecteix totesles expectatives posades en la tevaresposta. Ràpidament vénen al teupensament aquelles vivències quet’han anat impressionant, quet’han marcat positivament, pervoler-les reproduir en un futur.

Llavors arribes a la resposta ques’està esperant de tu, i deixes anar:“Jo de gran vull ser metge”.

Si poses il·lusió i esforç, les re-compenses sempre arriben. Potseralgú en diria vocació, però sermetge és quelcom més.

La meva àvia sempre em diu:“Abans sabíem menys coses i éremmés feliços”. Potser sí, potser “elsaber ocupa un lloc” que pot gene-rar preocupació.

Però quan un és jove el que litoca és aprendre, i com més horesdediqui a estudiar, millor.

Per fer la carrera de Medicina esnecessiten moltes hores d’estudi,dedicació, sacrifici, compromís i,

sobretot, una motivació suficientper seguir aquest camí “d’estu-diant” durant tota la vida.

Per al resident aquest és un camíllarg que tot just acaba de comen-çar.

Durant el trajecte, anem coinci-dint amb altres metges amb un ba-gatge impressionant darrere seu.Metges excel·lents amb els quals ésun luxe compartir un conversa; elseu mestratge ens influeix d’algunamanera. Per sobre de tot som per-sones, i cadascú posa el seu puntsingular segons el caràcter que ex-pressa.

I de totes les influències querebem, les analitzem, i en surt unareflexió en forma retrospectiva.

Ho hem escoltat moltes vegades.Al principi del seu camí arribavenigual que tothom: plens d’il·lusió iamb ganes de canviar el món enforma d‘entregar-se als altres demanera altruista i impregnar-se de“l’art de guarir”. Feien jornades la-borals interminables, guàrdies dedos dies, rebien comentaris sarcàs-tics i fins i tot dèspotes dels seusadjunts, les felicitacions eren es-casses, la seva nòmina noméspodia arribar a aspirar a tenir unpis de lloguer i un cotxe de segonamà... tot això no era important,eren residents convençuts que laseva carrera professional els re-compensava. El futur segur quehavia de ser millor.

Tot arriba. A poc a poc, aquestesil·lusions es van perdent quan esposen en contacte amb la realitatdel món que les envolta, un món

on la desvinculació i el desinterèsenvers tot allò que no sigui la prò-pia realització personal és una deles tendències. La societat esdevémés exigent: els drets pels interes-sos dels ciutadans són més impor-tants que els deures pel bé comú.

Inevitablement, pot aparèixer enel metge el distanciament afectiu,la impaciència i irritabilitat que elconduiran a ser un professional in-satisfet, mancat de la il·lusió inicialque el va dur a iniciar el viatge.

I és així, com una mala gestió delsistema sanitari porta alguns pro-fessionals a la desmotivació.

Sortosament, no és una situaciógeneralitzada, i trobem moltsexemples de metges que treballencontínuament per dignificar laprofessió i tenir un model sanitaride qualitat.

Ara sóc resident i encara em que-den molts anys per endavant pertreballar de metgessa, però tinc laconvicció i la il·lusió d’anar con-tenta a treballar cada dia mentrepugui exercir la meva professió. Iho tornaria a fer! ■

“Camins, somnis i promeses.Camins que ja són nous.No és senzill saber cap a on has de marxar.Pren la direcció del teu cor.Mai no és massa tard per tornar a començar,per sortir a buscar el teu tresor.” (Sopa de Cabra)

24 ESCRIVIM

El millor condiment del menjar és la gana. Ciceró.

Ho tornaries a fer?

ESCRIVIM 25

Els homes són cruels, però l’home és bo. Rabindranath Tagore.

XAVIER BOTET

El Guillem era un nen que vivia,fa molts, molts anys, amb els seuspares en una caseta a la vora delriu Anoia. Un dia, el pare del Gui-llem va arribar amb un embalumrecolzat al pit i embolicat amb unamanta. El Guillem, com cada diaen sentir la veu greu del seu pare,deixà allò que estava fent i corre-gué amb totes les seves forces perabraçar-lo i fer-li un petó.

–Què és això que portes? –lidigué després de besar-lo amb difi-cultat perquè el seu cosset i elsseus bracets s’havien vist separatsdel seu pare pel misteriós objecteembolcallat.

El pare va somriure i, tot dei-xant-lo a terra, va dir-li:

–Mira, és per a tu.El Guillem observà embadalit

com, després de separar les vores dela manta, apareixia un preciós cadellde gos, el qual, després de fer ungran badall que va interrompre elseu panteix, s’assegué i es va mirarel nen amb la seva llarga llenguapenjant per un costat de la boca.

–És per a mi? Gràcies, pare!–digué el nen tot recollint el gos-set, acaronant-lo i besant-lo. –I,com li direm?

–Decideix-ho tu mateix. És teu–va fer el pare satisfet per l'evidentfelicitat del seu fill. Després depensar-s’ho una estona, el Guillemva esclatar.

–Li diré Món!–Món? –va demanar, sorprès, el

seu pare.

–Sí, Món, perquè és el gos mésbonic del món.

–Em sembla perfecte –va respon-dre el pare.

El Guillem tenia cura del Móncom si fos el seu germà petit. Elrentava tot sovint, li arrencava lespaparres que li queien a sobre i,quan tenia puces, l’untava amb unungüent que li preparava la sevamare i que, amb molta raó, deiaque servia per matar-les. El nen i elgos van anar creixent junts i no sa-bria dir-vos qui estimava més a qui.La seva amistat era més forta queun roure de cinquanta anys i amb-dós haurien fet qualsevol sacrificiper l’altre. Però un dia el Guillem,que ja havia fet els setze anys, vahaver d’anar a ciutat a resoldre unsafers del seu pare. No sabia quantsdies hauria de ser fora, per la qualcosa es va endur força cèntims.Abans de marxar es va acomiadardels seus tres éssers estimats.

–Tingueu-ne cura –va demanarals seus pares referint-se al Món.

–No pateixis, quan tornis el tro-baràs tan sa i tan alegre com ara elveus –li respongué la seva mare.

I van complir la seva paraula;cada dia li donaven menjar i aigua i,de tant en tant, el rentaven. Un dia,la mare va observar que el Món esgratava amb massa freqüència. "Lihe de posar l'ungüent", va pensar.Però ja fos per excés de feina, ja fosper descuit, els dies passaven i lespuces s'anaven reproduint mentrel’ungüent restava al pot. El Mónlluitava contra els petits éssers inde-sitjables que vivien gràcies al seu

cos, maltractant-lo i fent-lo patir. Elprimer que va fer va ser rebolcar-seper terra en un intent d’esclafar-les.Però les puces sabien com defensar-se d’aquesta situació amagant-seentre els elàstics plecs de la pell.Davant d’aquest primer fracàs, elMón va pensar que unes bestiolestan petites no podrien aguantarmassa estona la calor del sol es-tiuenc. Així, va gandulejar, ara debocaterrosa, ara panxa enlaire, du-rant més de sis hores a la solana.Quan la calor i la set el van fer su-cumbir i va anar a beure aigua al’ombra del porxo, la pruïja genera-litzada va indicar-li que havia tornata fracassar. Mentre es rascava vapensar i pensar de quina manerapodria, per fi, desfer-se d’aquellesmaleïdes cucaferes. Ajagut, cansatde tant gratar-se, el Món mirava ellent discórrer de les sòbries aigüesdel riu Anoia amb ulls tristos i apa-gats. “Saben nedar, les puces?”, vapreguntar-se. “Suposo que no, per-què mai s’ha sentit parlar de pucesd’aigua”. Amb una ganyota a la caraque semblava un somriure mali-ciós, el Món es va introduir al riu,lentament perquè l’aigua era moltfreda. Va caminar amb prudènciafins que només el musell reeixia amantenir el contacte amb l’aire, iaixí va aguantar hores i hores, senseriure per tal de no empassar-seaigua, però feliç imaginant lespuces lluitant desesperadament perno morir ofegades, abandonant elseu malmès cos intentant assolir lasuperfície i veient-se arrossegadespel corrent riu avall. I així fou comel Món es va desfer de les egoistescucaferes que maltractaven el seucos sense tenir en compte que, ambla seva agressivitat, estaven des-truint el seu propi futur. ■

Les puces del món

BALBANI

El líquido cefalorraquídeo es unfluido que envuelve todo el

sistema nervioso central como unmanto protector; su aspecto escristalino como agua de manantialy por eso decimos que parece“agua de roca”; es un licuor que nocontiene células y cuya composi-ción química es la quinta esenciade un noble destilado plasmático.Ejerce una función protectora delas agresiones externas a la vez queregula la tensión endocraneal.

En el estudio de muchos trastor-nos neurológicos necesitamos ob-tener una muestra para su análisis,que realizamos mediante una pun-ción lumbar, y ésta, en general, lapracticamos en un movimiento deadagio. Explicamos al paciente lanecesidad de la maniobra y en quéconsiste, le aseguramos que no esdolorosa y solicitamos su colabo-ración; habitualmente queda sor-prendido, pero accede a colocarseen decúbito lateral con las extre-midades inferiores en flexión e in-clina al máximo cabeza y columnasujetando las rodillas contra elmentón. Extremamos las medidasde asepsia y la protección, localiza-mos el espacio entre la tercera y lacuarta apófisis espinosa en la verti-cal de la cresta ilíaca y con unaaguja del número 20 atravesamospiel, ligamento amarillo, durama-dre y llegamos al espacio subarac-noideo; retiramos el mandril yvemos aparecer una gota tras otra

de un humor brillante y cristalinoque invita al silencio, sólo inte-rrumpido por una orden suplican-te: “Por favor, ¡no se mueva!”. Ne-cesitamos, sobre todo, que la pun-ción no sea traumática para evitarla contaminación sanguínea de tanprecioso destilado.

Pero en otras ocasiones tenemosque realizar la punción con carác-ter de urgencia, sin otras alternati-vas diagnósticas, temiendo que la

contaminación sanguínea invalideel resultado y a un paciente que sedefiende de lo que considera unaagresión. Tal fue el caso del señorSebastià. Despertó aquella maña-na, según su esposa, muy raro. Es-taba muy irritable y rechazó el de-sayuno porque sabía a cuerno que-mado; luego buscó sin parar en sudormitorio el origen de un repulsi-

vo olor sulfuroso; de color azulprecisaba, y durante unos minutosquedó inmóvil –como ausente–aunque chupeteaba. En la ficha deadmisión en Urgencias leímos“trastornado”. El paciente estabaagitado, no contestaba a nuestraspreguntas y no obedecía órdenesni ruegos; con mucha dificultad ledesvestimos y, al menos, constata-mos que tenía fiebre, pero no pre-sentaba rigidez de nuca. La medi-cación tranquilizante administradapor vía intramuscular en repetidasocasiones no surtió efecto. El doc-tor Constantí estableció el diagnós-tico de probable encefalitis herpéti-ca y requirió ayuda para realizaruna punción lumbar.

Con gran esfuerzo le sujetamosde lado, en la camilla, pero al con-tacto de la aguja en la piel la mus-culatura lumbar adquiría consis-tencia pétrea. Múltiples agujasdobladas, varios goteos de sangre,un poco más arriba, un poco másabajo, una aguja más gruesa, otramás fina, un movimiento de rota-ción de la aguja, otro médico de lareserva, más voluntarios para in-movilizarlo... mordió a un técnicoradiólogo. Solicitamos al anestesis-ta que lo intentase, pero nos pidióque mantuviéramos al pacientesentado, lo que era todavía más di-fícil. También pedimos ayuda alneurólogo y nos preguntó: “¿Ha-béis visto el fondo del ojo?, ¿se hapracticado escáner craneal?, ¿tienepetequias?, ¿coagulación?, ¿las pu-pilas son isocóricas?, ¿tiene focali-

26 ESCRIVIM

La función principal del cerebro no es conocer, sino guiar el comportamiento. Sperry, Nobel de Medicina.

Pizzicato sostenuto

Pablo Picasso. Autoretrat (1901).

dad motora?”. Le contestamos sí,no o imposible. Tampoco atinó. Elseñor Sebastià gritaba: “¡Matadmede un golpe seco!”.

“Descansemos”, dijo el doctorConstantí, afectado pero no derro-

tado, y unos minutos más tardepidió que la esposa acompañara alpaciente y le susurrara al oído pa-labras tranquilizadoras. Tambiéndegustó un bombón e hizo recogery retirar todo el material empleadopara empezar de nuevo. En estaocasión “sonó la flauta” que diopor acabado el pizzicato sostenutoy sobrevino el allegro general. Elestudio del líquido mostró escasacelularidad, cifras elevadas de pro-teínas y en la tinción de Gram nose observaron gérmenes. El señorSebastià, pareciendo vislumbrar lavictoria frente a los fantasmas desu lóbulo temporal, permaneciótranquilo y accedió a la adminis-tración intravenosa de aciclovir.

La evolución fue muy satisfacto-ria y curó sin secuelas. El hallazgo

de ADN del virus del herpes sim-ple de tipo 1 en el líquido juntocon las imágenes de la resonanciamagnética nuclear confirmaron eldiagnóstico. El señor Sebastià pu-blicó una carta de agradecimientoa todas las personas que le aten-dieron y cuidaron durante su in-greso hospitalario, pero destacóespecialmente la “imperturbableprofesionalidad” del doctor Cons-tantí; éste manifestó que, puestosa adjetivar su condición, conside-raba más adecuado, en este caso,hacer referencia a una profesiona-lidad sostenuta. ■

ESCRIVIM 27

Conviene que combatan las ideas, para que no tengan que combatir las personas. Karl Popper.

Pensament de l’avi Llovet a l’arribada d’en Martí

Quan moren els més vells –i també molts de joves–sentim que sempre restaran amb nosaltres.Quan neix un infant –i el reconeixem–sentim que sempre ha estat amb nosaltres.Si sumem el sempre dels qui marxenamb el sempre dels qui arriben,obtenim una espurna d’eternitat casolana.

Buenos Aires, 27 d’abril de 2006.

“Descansemos”, dijo el doctorConstantí, afectado pero noderrotado, y unos minutos mástarde pidió que la esposaacompañara al paciente y lesusurrara al oído palabrastranquilizadoras.

Michelangelo Buanorroti. Fragment de la Capella Sixtina (1508-1512).

US

RE

CO

MA

NO

28

Del apego surge el pesar. Para quien esté libre de apegos no hay pesar. Buda.

ANTÒNIA BONILLA

EL QUE ARA US EXPLICARÉ és una ex-periència que possiblement, si nohagués contactat amb una funda-ció per a discapacitats psíquicsprofunds com és la Fundació AveMaria de Sitges, no hauria tingut.

Les persones que vivim en elnostre món “normal” sovint ni ensadonem de què hi ha a l’altre món,el dels discapacitats, encara quetots compartim el mateix món. Bé,en podríem estar parlant hores ihores.

L’any passat la Fundació AveMaria va optar, a través d’una enti-tat d’estalvi, a un premi enmetàl·lic per tal de portar a termeun projecte que interrelacionavapersones discapacitades amb per-sones majors de 80 anys.

El projecte es va anomenar “Pas-tissos del record”. Hi van partici-par persones discapacitades delcentre que podien tenir una certadestresa manual i podien seguiruna sèrie d’instruccions per tal defer pastissos, postres, dolços...Una persona major de 60 anys(home o dona) aportava una re-cepta. Aquesta persona havia d’a-nar al centre un dijous al matí ambuna mostra feta de casa i n’haviend’elaborar una altra en el “taller decuina”; a la tarda, amb els dos pas-tissos fets, havien d’anar a un do-micili particular, una residència,

un centre de dia... i fer un home-natge a una persona major de 80anys amb la condició que aquestapersona posteriorment expliquésquelcom de la seva vida.

La finalitat de tot això era fer unllibre de recull de receptes i expe-riències viscudes per aquestes per-sones majors de 80 anys, que s’ha-via d’editar per Sant Jordi 2006; iaixí ha estat, aquest llibre ja hasortit a la venda.

Amb els guanys de la venda d’a-quests Pastissos del record el que espretén és dotar la Fundació d’unaaula d’estimulació sensorial.

En aquest anar i venir peraquests domicilis, residències icentres de dia és on he participatactivament, així com entrevistantaquests protagonistes majors de80 anys, i he tingut l’ocasió deviure experiències emocionants,vibrants, i també de molta pau iserenor, d’estimació i tendresa,que han omplert tot un any d’acti-vitat dues o tres tardes a la setma-na, que en conjunt han estat in-oblidables.

Com a voluntària que sóc, per-què encara que formo part d’a-questa Fundació, la meva tascacom a familiar de discapacitat noés mai la cura directa dels discapa-citats –això els responsables de laFundació ho tenen clar–; si els fa-miliars fan de voluntaris és per atasques com la que jo feia abans

LLIBRES

Una experiènciapersonal

US RECOMANO 2929

La arquitectura es música congelada. Schopenhauer.

d’aquest projecte: a la bugaderia,cosint, fent feines de jardineria...

El que molts podem fer dedicantuna petita part del nostre tempscosta tan poc comparat amb el quehi trobem, que val la pena provar-ho. Veure la cara d’aquests nois inoies quan entràvem a casa d’a-quests avis a la tarda per portar elque havien fet ells mateixos almatí era increïble; veure com al-guns d’aquests joves de 80 anyss’emocionaven en veure aquestsnois tan contens, no té preu. I des-prés, coordinar-ho tot per veure elresultat, aquest llibre, on hi hemparticipat més de 100 persones, haestat per a mi una satisfacció, perquè no dir-ho, molt gran.

El que en aquella Fundació es fasense parar per donar-se a conèi-xer, no romandre en l’oblit i acon-seguir diners fent activitats per talde dotar la residència i els seus re-sidents d’una alta qualitat de vida,és quelcom que moltes entitats pera discapacitats podrien prendrecom a exemple, tenint en compteles ganes i la disponibilitat delsque hi treballen per relacionar-seamb tothom que els vulgui conèi-xer.

Si algú està interessat en aquestllibre de vivències i receptes uspodeu posar en contacte amb mi. ■

Sant Jordi 2006

MONTSE BADIA

Pasión indiaJavier MoroEditorial Seix Barral S.A.Castellà448 pàgines

AL COMENÇAMENT DEL SEGLE XX, a Ma-drid, un riquíssim maharajà de l’-Índia s’enamora d’una ballarina de17 anys, que juntament amb laseva germana actuen de telonerescada nit al Frontón Kursaal.

Després d’una curosa preparacióa París, Anita Delgado viatja a l’Ín-dia per ser la primera princesa depell blanca de Kapurthala. Una ve-gada casada es converteix en PremKaur, “princesa de l’amor”.

Anita no va voler compartir maila zenana amb les altres dones delmarahajà. Ella va lluitar en tot mo-ment per la seva independència iper no perdre els seus drets com adona.

El maharajà era un príncep oberti progressista que aplicava elsavenços tècnics que descobria du-rant els seus viatges per Europa iels Estats Units, per dotar el seuregne d’escoles, hospitals, tribu-nals de justícia, electricitat, clave-gueram, etc. Anita sempre l’acom-panyava disfressada d’home per-què no podien mostrar pública-ment la seva opulència.

Aquest llibre m’ha sorprès perser un cas real que serveix com aexcusa per sentir l’ambient dels úl-tims dies de l’Índia dels maharajàs,un món exòtic i sorprenent si escontrasta amb l’Espanya d’aquelltemps.

El que va començar com un fa-bulós conte de fades es va conver-tir en un gran escàndol.

És un llibre curiós, recomanable,fàcil de llegir i apropiat per a qual-sevol època. ■

LLIBRES

Pasión india

30 US RECOMANO

Allí donde vive el zen hay arte. Hisamatsu.

IGNASI ROIG

He començat a llegir un llibre quem’han portat els Reis de la mevafilla i crec que he trobat un noutresor. Un llibre-tresor és un ins-trument màgic que crea espaisd’intimitat, de desconnexió, moula recuperació de records, catalitzasentiments... i el fan ser una einaútil per mantenir en bon estat lasalut anímica dels éssers humans.

El llibre es titula El fill de l’acor-dionista i l’autor és Bernardo Atxa-ga. Parla de l’amistat entre doshomes del País Basc, de la separa-ció per l’emigració d’un d’ells alsEstats Units, del retrobament peruna malaltia en fase terminal del’emigrat... Té una escriptura sen-zilla, elegant, amb molta sensibili-tat i cada dos per tres et porta re-

cords personals i et porta a fer re-flexions que fan intuir que estàsdavant del que pot ser un moltbon llibre, una bona eina.

En un paràgraf on descriu lamort d’un oncle, explica la preo-cupació que tenia la família per-què morís envoltat de bons re-cords, de bones sensacions. Aixòem va traslladar a un dia de santIgnasi de fa sis anys en la vigíliadel qual ens vàrem trobar per so-par tota la família, incloent-hi latia M. Rosa, a qui li havien diag-nosticat dos anys enrere un Alz-heimer que avançava sense pau-ses. Aquella nit estava molt lúcidai va manifestar abans d’aixecar-sede taula com s’havia sentit de feliçen aquell sopar envoltada de totala seva família. L’endemà al matí lavan trobar dormint plàcidamenten un somni del qual no es vavoler despertar mai més. El senti-ment de dol inicial va anar seguitd’un de tranquil·litat i de “rara sa-tisfacció” per la forma en què se’nva anar aquell ésser estimat.

Aquest record em va portar auna altra taula i un altre Ignasi, elmeu pare. Fa tretze anys, entaulatsfent una caldereta a Fornells va dir“quan jo falti recordaràs comm’has fet de feliç avui”. Aquellesparaules d’una de les persones aqui més dec en aquest món se’mvan gravar per sempre. Quan ara

fa deu anys el meu pare s’estavamorint a l’UCI de Sant Camil tor-nava a recordar la caldereta deFornells amb cara de satisfacció.

En moments de dificultats per-sonals el record del meu parem’encoratja per tirar endavant iaquella taula menorquina va serun punt més, una eina eficaç perengranar fort la història d’estima-ció entre dues persones.

Quan el nostre cirurgià-gastrò-nom, l’Enric, comenta que priorit-za el fet de gastar bastant en taulesde menjar s’està referint a unsplaers sensorials complexos quevan molt més enllà d’allò pura-ment gustatiu... però al mateixtemps està cuidant uns escenarisde relació personal i està deixantuns pòsits de records que quan re-passi el seu recorregut vital li dei-xaran un bon regust de boca.

Llibres, taules. Bones eines per ala persona. ■

Vaig fer aquest escrit el febrer d’en-guany. Des de llavors han passatcoses importants que donen altressentits a aquestes lletres.

El llibre que esmentava va passardels records inicials sobre l’infantesaa la seva evolució com a joves coin-cidint i imbricant-se amb la creaciód’ETA. La recent declarada trevapermanent incrementa l’interès so-bre temes del País Basc i pot ser unal·licient més per llegir un bon lli-bre, com és El fill de l’acordionista.

El meu escrit parla de la mort d’és-sers estimats. Avui a l’Hospital totstenim una tristor profunda per lamort del fill d’en Carles i la Lourdes.Carles t’estimem. Una forta abra-çada.

LLIBRES

Llibres. Taules.Bones eines

US RECOMANO 31

Todo pasa, sólo la serenidad permanece. Lao Tze.

DAHLIA

LA NOVEL·LA DE TERROR sempre haestat un gènere poc considerat; au-tors com Poe i Lovecraft no varentenir mai un reconeixement litera-ri com es mereixien mentre vivien.Alguna cosa semblant passa ambStephen King. Tot i que se’l consi-dera un mestre indiscutible de lanarrativa de terror contemporània,té tants lectors fidels com detrac-tors, fins al punt que això ja formapart de l’univers que l’envolta.

Una frase molt coneguda de Ste-phen King diu: “Quan la gent veufantasmes, sempre es veu primer asi mateixa”. Aquesta frase m’ha fetpensar, ja que si et preguntés quèés el que et causa terror, què emcontestaries?

Mentre jo començava a escriureaquestes ratlles, una ombra va pas-sar pel meu costat, un fred espan-

tós em va envoltar. Aquella presèn-cia era inquietant... No l’he torna-da a sentir, però sé que m’està ob-servant! Ens tornarem a trobar?T’estaré esperant.

T’ha dit mai algú que a casa tevahi habita un fantasma? Segura-ment et posaries a riure mentre uncalfred et recorre el cos, però quanarribessis a casa... què faries? Esta-ries indiferent o miraries la tevallar amb uns altres ulls? O potseret sentiries observat? Si li dema-nessis a un amic que t’ajudés a su-perar les teves pors irracionals,què creus que t’aconsellaria? Pot-ser el millor per deslliurar-te de lespors sigui enfrontar-t’hi. Doncs bé,jo crec que King fa quelcom sem-blant de la manera que en sap més,escrivint-les!

BiografiaEn el llibre autobiogràfic titulatMientras escribo (2001), King re-passa els aspectes més importantsde la seva vida: parla de la seva ma-nera d’escriure, de la malaltia de lamare i la seva mort, de com va co-nèixer la seva dona, dels seus pro-blemes amb les drogues i l’alcohol,i del greu accident que va patir; i ésque per entendre la seva obra mésprofundament, cal saber que Kingés una persona molt arrelada a laseva família i a Maine.

King va néixer a Portland(Maine, EUA) el 21 de setembre de

1947. Quan tenia 2 anys, el seupare va abandonar la família; pertal de poder-los mantenir a ell i alseu germà, la mare es desplaçavade ciutat en ciutat buscant feinafins que, quan ell tenia 11 anys, esvan establir a Durham (Maine) percuidar els avis materns.

Va estudiar a l’escola primària deDurham, després a la Lisbon FallHigh School i posteriorment a laUniversitat de Maine (Orono), onva conèixer qui seria la seva dona,Tabitha Jane Spruce. Els seus anysd’universitari no varen ser fàcils, elscompanys es reien d’ell per maldes-tre i curt de vista (no et recorda pasl’argument de Carrie?). Es va gra-duar en filologia anglesa i al generde 1971 es va casar amb Tabitha,amb qui ha tingut tres fills. King vabuscar feina de professor sense èxiti per anar subsistint va acabar tre-ballant en una bugaderia industrial.Al final del 1971 va trobar feina a laHampden Academy. Després demolts intents frustrats, en la prima-vera del 1973 Doubleday & Co. vaacceptar de publicar Carrie i li vandonar una bestreta de 2.500 $. Eldia de la mare d’aquell any li vantrucar de l’editorial per comunicar-li que, en concepte de drets d’autorper la publicació d’una edició debutxaca d’aquesta novel·la, rebriauns 200.000 $. El mateix any diag-nosticaren un càncer a la mare deKing. Es van traslladar al sud deMaine per cuidar-la, va deixar detreballar i es va dedicar plenament aescriure. La seva mare va morirl’any següent. L’any 1999 King vapatir un greu accident en ser atro-pellat, del qual va tardar gairebé unany a recuperar-se.

King sempre ha estat un escrip-tor molt prolífic... Als 7 anys ja es-

LLIBRES

Stephen King i la seva extensa obra

32 US RECOMANO

Las palabras son todo lo que tenemos. Samuel Beckett.

crivia alguna cosa tot imitant leslectures de ciència ficció i d’aven-tures que llegia, i als 12 ja havia es-crit relats que enviava a diversesrevistes. El 1969 va publicar perprimera vegada un relat en una re-vista professional, “El suelo decristal”. Mentre estudiava, escriviauna columna setmanal per al diaride la universitat, The Maine Cam-pus. En els primers anys de casat,la venda de relats a diverses revis-tes per a adults l’ajudaren a pal·liarla difícil economia domèstica.

S’ha especulat que és impossibleque una persona pugui escriuretants llibres, però jo estic conven-çuda que és cert, King és molt tre-ballador i té la necessitat vital d’ex-pressar-se contínuament.

Ha tingut molts reconeixementsal llarg de la seva carrera, entre elsquals destaca la medalla atorgadaper The National Book Founda-tion l’any 2003 com a distinció a laseva contribució a la literaturanord-americana.

A part d’escriure i llegir, King ésafeccionat al beisbol i al heavymetal, i toca en un grup anomenatRock Bottom Remainders.

L’estilEn les seves històries, King reflec-teix els terrors del món en quèvivim; actituds, situacions i objec-tes quotidians aparentment in-ofensius s’acaben convertint enquelcom d’allò més terrorífic. Kingvoldria que la lectura de les seveshistòries ens causés tant de temorque fóssim incapaços d’anar a dor-mir sense el llum del lavabo encès!

Una peculiaritat de King és quealgunes de les seves novel·les estaninterrelacionades; tot amant de laseva obra coneix Maine, Castle

Rock, Derry, Little Tall Island, BlueRibbon, Jerusalem’s Lot... llocs,poblacions i personatges apareixenen més d’una novel·la.

Si bé tot autor té alts i baixos,com que King és un autor tan pro-lífic, molts crítics no toleren quede tant en tant el nivell de qualitatno sigui el mateix. Ara bé, moltesvegades no he estat d’acord amb lacrítica.

Bibliografia i curiositatsEntre els seus llibres més conegutsdestaquen: Carrie (1974); El miste-rio de Salem’s Lot (1975), que fasentir por de veritat; El resplandor(1977); La zona muerta (1979),que va enlairar King a les llistes debest-sellers; Ojos de fuego (1980);Cujo (1981); Cementerio de anima-les (1983); Christine (1983); It(1986); Tommyknockers (1987);Los ojos del dragón (1987), que noés l’habitual de King, però us el re-comano: és un conte de fades escriten una tènue clau de terror; Misery(1987); La mitad oscura (1989);Apocalipsis (1990); La tienda(1991); Dolores Claiborne (1992);El juego de Gerald (1993), que téun argument esgarrifós; Insomnia(1994); El retrato de Rose Madder(1995); El pasillo de la muerte(1996), que està escrit per entre-gues; Desesperación (1996); Unsaco de huesos (1998); Corazones enla Atlántida (1999); La tormenta delsiglo (2000); La chica que amaba aTom Gordon (2000); Montado en labala (2001), que ha estat el primerrelat estrenat mundialment per In-ternet; El cazador de sueños (2001);Buick 8, un coche perverso (2002), iThe Colorado Kid (2005).

King va començar la saga fantàs-tica de La torre oscura quan estu-

diava a la universitat. Està inspira-da en la poesia de Childe Roland ide moment se n’han publicat setllibres: La torre oscura I. La hierbadel diablo (1982); La torre oscuraII. La invocación (1987); La torreoscura III. Las tierras baldías(1991); La torre oscura IV. La bolade cristal (1997); La torre oscura V.Los lobos del Calla (2003); La torreoscura VI. La canción de Susannah(2004); La torre oscura VII. La torreoscura (2004). Ara per ara, ni elmateix King sap si aquesta històriatindrà un final!

Per no saturar el mercat, entre el1977 i el 1984, i aconsellat pel seueditor, King va publicar 5 novel·lesde terror psicològic amb el pseu-dònim de Richard Bachman: Rabia(1977); La larga marcha (1979);Carretera maldita (1981); El fugiti-vo (1982); Maleficio (1984), i Pose-sión (1996).

Ha escrit una infinitat de contesi una quarantena de les seves his-tòries s’han adaptat al cinema,entre les quals destaquen Carrie(1976), com la millor adaptació ci-nematogràfica; El resplandor(1980), dirigida per Brian dePalma i interpretada per Jack Ni-cholson (paper que el va enlairarcom a actor); Creepshow (1982);Los chicos del maíz (1984); La rebe-lión de las máquinas (1986); El ce-menterio viviente (1988); Misery(1990), on Kathy Bates va obtenirun Oscar per la seva interpretació;La mitad oscura (1992); Cadenaperpetua (1994); Eclipse total(1995), i La milla verde (1999),una excel·lent adaptació d’El pasi-llo de la muerte. En algunes d’elleshi podem trobar cameos de King,en què interpreta personatges mal-destres! ■

US RECOMANO 33

No hemos coleccionado arte, sino una nueva forma de pensar. Els Herbert.

SEBASTIÁN HERNÁNDEZ

HOY NO HABLAREMOS DEL CINE comotal, sino de dónde, para algunoscomo yo, empezó el cine. Mi histo-ria comienza en la época en que lascosas quedan grabadas a fuego, du-rante la infancia. Sí, así es, me criéen un cine. Bueno, no en un cinecualquiera, sino en El Gran Cine-ma, ilustre sala de nada más y nadamenos que 900 localidades, ubica-do en el extremo oriental de LaMancha, en un lugar de cuyo nom-bre sí quiero acordarme.... (LaRoda de Albacete, lugar de misprincipales raíces). Y es que el cineya no es lo que era. Lugar de reu-nión para el pueblo, donde lagente soñaba, reía, lloraba e imagi-naba alguna cosa, digamos... máserótica (no podía ser de otra mane-ra debido a la censura, aunque yo,evidentemente, no la viví). Era suventana hacia el mundo. Y así, a mi

manera, fue mi ventana hacia elmundo. Un mundo de lugares leja-nos, romances imposibles de ima-ginar, monstruos e historias temi-bles. Cuando recuerdo aquella ma-ravillosa época, no puedo dejar depensar en la irrepetible película Ci-nema Paradiso (1988), de Giusep-pe Tornatore, una de las mejoresque el cine ha sido capaz de crear(así como su banda sonora, de An-drea y Ennio Morricone), donde semuestra cómo era el cine en nues-tros pueblos antes de la revolucióntecnológica (aunque transcurre enItalia, se puede equiparar a noso-tros) y cómo los dos protagonistas,Alfredo (Philippe Noiret) –el “ma-quinista”– y Totó (Salvatore Cas-cio) –el niño que veía a través delcine– viven en y para el cine.

Desde los 9 hasta los 16 añospasé mis días entre rollos, entradasy cámaras de cine. El hecho deproyectar una película era un ver-dadero ritual difícil de olvidar.Todo empezaba de la siguiente ma-nera. El sábado por la mañana íba-mos a la estación de tren a recogerlos rollos de la película (nadamenos que unos cinco rollos conun total de 20-25 kg). Luego, en lacabina, con mi particular Alfredo(“El Chache”), había que empal-marlos con una cola líquida paraque se reprodujera entera (aunquesi era muy larga, se hacía un des-canso para cambiar de rollo). In-cluso recuerdo las máquinas decine con luz incandescente de car-

bón (una reliquia, vamos). Y porfin, empezaba la sesión, momentoen que la gente se agolpaba paraadquirir una entrada del gran es-treno en la pequeña ventanilladonde únicamente se adivinaba elrostro de mi abuelita (aún la sigollamando así). Por último, habíaque acomodar a la gente ¡con unalinterna! Me sentía realmente im-portante. Qué tiempos aquellos de“la sesión continua”, donde poruna pequeña entrada podías veruna película hasta tres veces. Sinembargo, un día todo aquello,como os podéis imaginar, cambió.Llegó el vídeo, las multisalas yotras muchas cosas que, por des-gracia, han llevado a que la magiadel cine haya desaparecido en granparte. Pero aún quedamos soñado-res que llevamos el cine en lasvenas, que seguimos notando unescalofrío cuando las luces se apa-gan y que recordamos un pasado,como no, de película.

Un último deseo, que la próximavez que vayáis al cine, imaginéisque la gran pantalla es vuestra ven-tana hacia el mundo, que recordéisa Totó y su inocencia, y que sintáisa través de la 8ª maravilla delmundo, el CINE. ■

CINEMA

Mi Gran Cinema

RAQUEL FERNÁNDEZ I MERCÈ PERAL Ingredientsun pebrotpèsolsuna cebados tomàquetsun allgambesmusclospetxinessípiacalamarsalarròsaiguaoli

Primer de tot pelem l’all. El tallema trossos. Posem oli a la paella i hitirem l’all. Quan estigui daurat elretirem i hi posem les gambes.Quan estiguin una mica cuites,però no del tot, les retirem. A con-tinuació hi tirem la ceba, prèvia-ment tallada i trinxada amb la bate-dora. També hi posem el pebrot ta-llat a daus i els pèsols. Quan estiguia mig fer hi tirem la sípia i el cala-mar net i tallat a rodanxes. Quanestigui cuit hi tirem el tomàquet.

Mentre es van fent els ingre-dients anteriors netegem els mus-clos i els posem a bullir en un culd’aigua en una cassola. Després hiposem les petxines. Quan estiguinobertes ho treiem del foc i de lacassola. Afegim mig litre d’aigua allíquid que ens queda i ho posem abullir.

Ja tenim el tomàquet amb laresta d’ingredients cuits, llavors hitirem l’arròs i ho remenem durantun parell de minuts. A continuacióhi tirem l’aigua que ja bull a la cas-sola, la sal i les gambes que hemmig cuit al principi. Ho deixemcoure uns deu minuts. Abans demenjar la paella la deixarem repo-sar durant 5 minuts.

Consells importants: com mésgent participi a l’hora de fer unapaella més bona sortirà, i si a méspots compartir-la amb amics i unabona copa de vi blanc, molt millor.Bona paella i bon profit! ■

34 US RECOMANO

No pertenezco al centro de la modernidad porque no comparto sus ideas recalcitrantes. Tomás Segovia.

LA CUINA DE L’HOSPITAL

Paella de marisc

US RECOMANO 35

Algunos han venido de las fronteras/ y contado que los bárbaros no existen/ y qué haremos de nosotros sin los bárbaros? Kavafis.

La PremsaAl bonic municipi de Sant Pere deRibes s’hi amaga una petita grancasa de tapes. Dit així pot semblarpoca cosa, però no ho és pas. LaPremsa atresora la tradició de lespetites racions fetes amb encert iamb tocs d’originalitat que et per-meten fer un àpat diferent i diver-tit per escapolir-te del tedi dels tí-pics dos plats i postres habituals.

A banda de les tapes més típi-ques, n’ofereixen d’altres que fins itot tenen nom propi: Barretines,Gitanes, Americanos... i d’altresque, tot i no tenir nom, mereixenun comentari a part, com les cro-quetes de pastanaga, la truita degírgoles, les mongetes i botifarra,els ceballots o una esqueixada debacallà tan clàssica com deliciosa.Per acabar-ho d’adobar està bé depreu i l’ambient és DPM. Reserveu-hi taula perquè no n’hi ha massa isempre està ple.

Fitxa tècnicaLa PremsaTorreta, 7. St. Pere de RibesTel.: 938 963 327

ENRIC DUQUE

Al FrescoSabut és que a Sitges hi ha moltsrestaurants i sabut és, també, ques’ha d’anar molt amb compte a l’-hora de triar-ne un. Si us decidiuper aquest que us recomano no uspodeu equivocar.

Es tracta d’un local amb molt decharme, situat al cor del casc anticde Sitges, amb dos ambients dife-renciats: un pati interior semico-bert i un local convencional cobertdel tot.

El servei és totalment masculí,encantador, amable i eficient, il’amo, el Xavi, està sempre al peudel canó atenent i controlant.

I el menjar? Doncs mira, fantàs-tic: risottos, polentes, pasta fresca,plats del dia, peix fresc del dia, xai,vedella... tot recomanable, tot deli-ciós, i cal guardar-se un racó gene-rós per a les postres, que són elrien ne va plus de l’àpat i la cloendafastuosa d’un tiberi memorable.

Fitxa tècnicaAl FrescoPau Barrabeig, 4. SitgesTel.: 938 940 600

Casa JoanQuan parles d’un clàssic tan clàssiccom aquest, tens la sensació queparles en va, que sobre Casa Joan jas’ha dit tot allò que s’havia de dir.Tant me fa, potser hi ha algú queencara no el coneix perquè fa pocque viu aquí, o potser ningú l’hi harecomanat com ara penso fer-ho jo,així, doncs, endavant les atxes!

Casa Joan és un restaurantexcel·lent, ja ho he dit. Per què?Doncs perquè reuneix productesmagnífics, elaboracions acurades iun servei amable i atent.

La carta és àmplia i bastant esta-ble amb clàssics que no hi faltenmai, com els farcellets de col i ma-risc, l’amanida de llamàntol, elturbó al forn o els indispensablesmacarrons que no podeu deixar detastar en la primera visita. Capítola part mereixen les postres, totesdelicioses i hipercalòriques, talcom mana la tradició. Caves i vinsdel país a preus moderats ajuden aarrodonir un àpat que sempre ésmemorable. Feu-me cas, si no hiheu anat, aneu-hi i si ja hi heuestat, torneu-hi perquè s’ho val.

Fitxa tècnicaCasa JoanDavant l’estació de la RENFE VilafrancaTel.: 938 903 171Preu: 35-50 euros

GASTRONOMIA

On podem menjar

36

L’E

NT

RE

VIS

TA

MARGARITA ANDREU

HELENA MESTRE

L’HERMANA ANTONIA va ser infermera il’última superiora de la comunitatreligiosa de l’Hospital vell de Vila-franca. Va treballar sempre al ser-vei de Medicina Interna des del1977 fins al 1994. Actualment viui treballa a la Residència Mare Rà-fols del Molí d’en Rovira. Aquestaentrevista vol recordar-la de mane-ra especial per la seva qualitat hu-mana, la seva tolerància, el seusentit de l’humor, el seu saberestar, així com per la seva profes-sionalitat.

Hermana Antonia, cuéntenos dóndenació y cómo surgió su vocación re-ligiosa.Soy de la provincia de Huesca, deBroto, un pueblo muy bonito delPirineo aragonés. Allí viví 18 años.Os recomiendo un paseo por todoese Pirineo. Ya en aquellos tiemposen que no había turismo, iban mu-chos catalanes.Desde muy joven veía que el Señorme llamaba, y que quería sermonja. No tenía claro de qué con-gregación. Por el pueblo venían lashermanitas de los pobres que pedí-an por las casas, pero no me con-vencía. Yo lo que quería era dedi-car mi vida a servir al prójimo, en

una congregación que se dedicaraa los enfermos, y fue eso lo que mecautivó en cuanto vi las Hermanasde la Caridad del Hospital Provin-cial de Huesca. Entonces tenía 20años.

¿Qué etapas siguió hasta hacersemonja?Una vez tomada la decisión, tenía-mos 6 meses de postulantado. Telo pensabas, hacías vida de comu-nidad, vestías el hábito e ibas alnoviciado. Yo vine a este noviciadode Vilafranca y estuve aquí 2 años,ya que la congregación está dividi-da en provincias, y la provincia deHuesca pertenece a Catalunya… Alos 2 años hice la procesión tem-poral, que son 8-10 años hasta laperpetua, ¡para írtelo pensando!

¿Dónde estudió enfermería?Estudié en Barcelona, en el Hospi-tal Militar, con las monjas paulas.Había una escuela de ATS. Enton-ces yo estaba en el Clínico y aquelaño no pude entrar en la Escuelade Enfermería, y a dos o tres mon-jas nos mandaron al Hospital Mili-tar. Estuve allí durante unos 3años. Las prácticas las hacíamospor la noche, ya que en aquellaépoca no había personal.

“Cada época tienesus inconvenientes”Hermana Antonia, última superiora de la comunitatreligiosa de l’Hospital vell de Vilafranca.

Toda soledad al escribir es poca, todo silencio al escribir es poco, incluso la noche es demasiada poca noche. Kafka.

Broto (Huesca).

L’ENTREVISTA 37

Aunque todas las posibles preguntas de la ciencia recibiesen respuesta, ni siquiera rozarían los verdaderos problemas de nuestra vida. Ludwig Wittgenstein.

¿Cuándo llegó al Hospital de Vila-franca?Llegué en 1977. Entonces vivía-mos las dos comunidades religio-sas juntas, la del colegio y la delhospital.

¿Quién estaba cuando llegó al Hos-pital de Vilafranca?Cuando yo llegué a este Hospitalestábamos cuatro gatos. Entoncesestaba Helena Mestre, Maite Martí-nez, Pili López, Pili Alcalà, ÀngelsTorrents, Duque, Fina Ocaña,Conchita Boada… En aquel tiem-po sólo había un médico de guar-dia. Vino el Dr. “Jibert”, ¡y aúnestá! (Hermana Antonia, ¡despuésde tantos años y aún no ha apren-dido a decir Gibert!). Estaban losde guardia, Iñaqui, Papasseit, Albà,Tarazona, Teresa Ribas i el trauma-tólogo Paronella. Y luego los ciru-janos que venían a operar, el Dr.Puigdoller, el Dr. Vidal, el Dr. Pas-cual y los de la Mutua, el Dr. Gon-zález Casanovas...

¿Qué recuerda de los primeros añosen el Hospital?Trabajaba en el primer piso con elDr. Jaén, el Dr. Mitjans y el Dr.Cercós y estaba muy bien conellos.

¿Cómo vivió la segunda etapa,cuando se jerarquizó el hospital?Al principio me costó. Yo no que-ría subir. Usted, Dra. Andreu, es laprimera que vino con la Dra. Cen-tellas, que tenían el despacho allí yse daban buenos paseos por el pa-sillo, hasta una maceta creo que undía cogió y se la llevó al despacho.Me propusieron subir y estaba unpoco preocupada, pero subí, y es-

tuve muy bien entre ustedes. Meadapté muy bien al cambio y con-tinúo teniendo amistad con los deantes y los de después.

¡Cuente, cuente!Arriba estuve muy bien con la Dra.Andreu, el Dr. Guadarrama, la Dra.Arribas, la Dr. Orta, el Dr. Gibert.Yo siempre me decía: ¡Que cojan laigualadina a las 5 de la tarde! Ynunca lo pude conseguir, ellos yasaben por qué lo digo… Para quellegaran pronto a sus casas y por-que si no, sólo hacían que pedircosas: que si una gasometría, unhemocultivo, un electro... ¡Y todaslas órdenes médicas sin pasar a las6 de la tarde! ¡Bueno, qué nervios!

¿Y sobre los informes médicos dealta?¡Mucha literatura! ¡Mucha litera-tura! ¡Si sólo se lee el final, el diag-nóstico y el tratamiento! ¿No?

Pacientes de aquella época en elHospital.El Sr. Creus, Juan el camillero, elchico VIH que pintaba cuadros yestaba en la habitación 206. YLluís Broquetas, que me traía flo-res y yo le preguntaba de dónde lassacaba y él siempre me decía quesólo las cambiaba de sitio (lascogía de los jardines). No tenía co-bijo, vivía por allí, bajo el puen-te… y con el administrador logra-mos que se quedara con los avisdel Hospital. ¡Son tantos!

¿Qué le recuerda lo del Perico?Era el sillón-orinal portátil que te-níamos, pues entonces no había la-vabos en las habitaciones.

¿Usted recogía botellas de cava va-cías?Sí, las recogíamos. Un año creoque recogimos mil. Las botellas lasvendíamos –ahora todavía lohacen– y se daba para algún pro-yecto del Tercer Mundo. Tambiénrecogía ropa para vestir a los tran-seúntes, los duchaba en Urgenciasantes de que los viera el doctor yluego los vestíamos de limpio.

¿Se ha planteado ir a las misiones?No me lo he planteado por el idio-ma, si no he aprendido el cata-lán… ¡imagínate para aprender elinglés o el francés!, si no, puedeque ya estuviera allí hace años.

¿Quién decidió que las monjas yano siguieran en el Hospital?La decisión se tomó a nivel provin-cial. Aquí sólo quedábamos dos otres, y trabajar en el Hospitalnuevo y vivir en el Molí d’en Rovi-ra... Para que no coincidiera con elcambio al nuevo Hospital dejamosde trabajar en septiembre de 1994,y el cambio fue en abril de 1995.

¿Le costó dejar el Hospital?Muchísimo. Los primeros tiemposde estar aquí el Hospital era micasa, ¿sabes? Al principio me costómucho el cambio. La gente, el tra-bajo, lo que representaba… aquíestoy bien, pero no es lo mismoestar dentro del pueblo que en laperiferia.

¿Ustedes hacían atención domici-liaria?Después de la jornada de trabajoen el Hospital íbamos a muchosdomicilios, a curar llagas, a cam-biar sondas... He seguido a mucha

38 L’ENTREVISTA

gente después del Hospital, tam-bién iba a la Clínica del Carmen, ya ver a los que se quedaban enca-mados en su domicilio.

¿Piensa aún en el Hospital o en losenfermos?En el Hospital poco. Ahora yaestoy más involucrada con lasàvies. Sabes lo que es estar por lasàvies mañana, tarde y noche sihace falta? Han pasado años y yome he hecho mayor… Además,ahora cuando voy al Hospital, casinunca me encuentro a nadie cono-cido.

Usted sabía estar con los enfer-mos, aunque fuera en silencio. Sitenía 5 minutos, se iba con los en-fermos y estaba con ellos dentrode las habitaciones. Cuando no laencontrábamos, todos sabíamosque estaba dentro de una habita-ción haciendo compañía o hablan-do con los pacientes.Esto es un don que Dios nos da.Saber escuchar es muy importan-te.

Un consejo para la gente que estácon enfermos.Escuchar y que no corran. Que es-cuchen mucho al paciente, quemuchas veces tiene razón. Que loescuchen. Por ejemplo: vas aponer una vía, “¡Uy! No me pin-che aquí, píncheme aquí”, dice elpaciente. Y si tu pinchas en otraparte, te equivocarás porque ellossaben dónde tienen la buena. Peroahora no se tiene tiempo.

¿Se ha deshumanizado el trabajoen los hospitales?Puede que la labor sea un pocomás deshumanizada, porque hay

tanta máquina y tanta cosa... antestenían más rato para estar ahí,junto al enfermo. El hecho de quetodo esté tan mecanizado tambiéninfluye. Porque ahora aprietas unbotón, y antes ibas con un goteroy hasta que lo ponías a 20 gotaspor minuto o lo que fuera, puesestabas ahí, i se hablaba con el pa-ciente… ¡Bueno! Yo me sabía lahistoria de todos, de las familias...Cada época tiene sus inconvenien-tes.

¿La relación con los médicos cam-bió?Para mí siempre fue buena contodos. Hace poco lo decía, yo nohe estado nunca en Trauma ni enCirugía y siempre tuve buena rela-ción con todos. ¡Tengo muy bue-nas amistades con los “Jordis”!

¿Ya reza por nosotros, hermana?Sí, ¡pero con esto no vale! Bueno,pero como hacen mucho bien, y elSeñor lo que quiere es que haga-mos bien al que sufre, pues...

¿Qué hace en su tiempo libre?Tenemos poco tiempo libre. Voy acaminar a la Serreta con unaamiga y ¡cómo tenemos el pesodescontrolado! También tengo unjardín y cada día cuido de misplantas. ¡Menudo hobby! ¡No sa-bes lo bonito que es ver crecer lasplantas! ¡Ah! Cuando voy el mer-cado, los sábados, todavía voy atomar café con una de las prime-ras pacientes que tuve en el hospi-tal.

¿Utiliza ordenador?Yo, lo del ordenador, cero. No loquiero ni tocar, pienso que sí, quees una cosa muy buena, ¡pero yo

no lo quiero ni tocar! Estas tecno-logías son muy buenas y muymalas. ¡Ya se sabe!

Actualmente se utiliza mucho el or-denador y otras tecnologías sobretodo para presupuestos, estadísti-cas, control de actividad, de cali-dad...¡No se puede valorar todo con nú-meros!

Y para terminar.No sé; fui muy feliz trabajandoallí. Los enfermos han sido mivida y he sido feliz. He procuradohacer las cosas bien y quererlos y,eso sí, me he sentido muy queridatambién por ellos y por la genteque me rodeaba. ■

Hay que unirse, no para estar juntos, sino para hacer algo juntos. Donoso Cortés.

39

El hombre tiene que establecer un final para la guerra. Si no, ésta establecerá un fin para la humanidad. John Fitzgerald Kennedy.

Metge: “I quina medicació pren?” Pacient: “No ho sé... unes pastilles

per a la memòria... que ara no recor-do...!”

Doncs ja les pot deixar perquè noli serveixen per a res!

Ve un familiar a buscar la inferme-ra de nit i diu:

“Nena! Que s’ha acabat el suero!” Infermera: “Ara vinc”. (La mira amb cara de dir: “Corre!”) La infermera hi va. Infermera: “No es preocupi, si s’a-

caba el suero.”Familiar: “Sí, sí, ja ho sé! Que jo

he treballat 5 anys en un servei d’ur-gències i sé que els sueros tenen ‘vàl-vula antiretorn’!”

Imagineu-vos la cara de la inferme-ra!

Urgències a les 2 de la matinada: Sona un timbre d’un box. La infer-

mera va a veure què necessita el pa-cient.

Pacient: “Nena, que m’has de posarmés medicació?”

Infermera: “No”. Pacient: “Ah, i llavors per què

véns?” Infermera: “Doncs perquè vostè

m’ha trucat!”

Metge: “¿Usted toma Cafergot?”Pacient: “¡No, zeñó! ¡El carrfé yo

sólo me lo tomo con taza y conleche!”

Un metge està veient un pacientamb insuficiència cardíaca i vol ex-plorar el reflux hepatojugular i posarel pacient incorporat a la llitera, i esdisposa a buscar per sota el llit la ma-neta per pujar el capçal del llit.

Metge: “Eh... ¿que es de manivela,éste?”

Pacient: “¡No, yo soy de Vallirana!”

Entra un home a Urgències ambuna epistaxi i tot mullat d’aigua.

Infermera: “Però per què s’hi hatirat aigua?”

Pacient: “Per parar l’hemorràgia!” Infermera: “Ah... doncs tregui’s la

roba, que encara es constiparà!”

Infermer: “Muy bien F.J., explíque-me que le hace venir a Urgencias.”

Pacient: “Pues que hace 15 díasque tengo molestias al orinar i undolor que se me sube por el ‘instantá-neo’.”

Infermer: “¿El intestino?”Pacient: “Ah... eso, ¡el intestino!”

Llegim a la història clínica d’un in-grés :

“Aconsellem: dieta rica amb deixa-lles”...!

Metge: “Quina medicació pren?” “El ‘Mazapán y el Bollycao’” “¿Cómo?”“Sí, aquello que hay de 5 y de 10, y

ése de orinar.”“¡Ah, Diazepam y Boi-K!”

Metge: “¿Está bien vacunada deltétanos?

Pacient: “¿Cómo? ¿La tarjeta delbanco?”

Metge: “Quina medicació pren?”Pacient: “Una pastilla per la Rímia.” Metge: “I com es diu?”Pacient: “Montserrat.”

Metge: “Hola, bon dia, què li passa?” Pacient: “Que em fa mal l’espatlla

dreta.”Metge: “I quants dies fa que li fa

mal?”Pacient: “Uff... ja fa anys!”Metge: (mmmmm... urgent!) “Però

això ja és crònic!”Pacient: “Ui, sí! I m’han filtrat

l’ombro!’” Metge: “Què li han fet?” Pacient: “Sí, m’han fet una filtra-

ció!”Metge: “Ah... una infiltració!” Pacient: “Sí, que no és el mateix?”

A l’Hospital ens en passen de totscolors. Aquest recull de situacions

n’és una mostra.

AN

EC

DO

TA

RI

Vasili Kandisnky. Komposition IV (1911).

40

HORITZONTALS 1. Fa que t’escagarrinis camesavall. 2. Principi d’esclerosi. Interval del’ECG. Aquest hospital no ofereix aquestservei i si el malalt el necessita el porten aUrgències. Carboni. 3. Tots ens queixem decom són de baixos a la sanitat pública. Latse-tse equivaldria a l’anestesista en la sevaespècie. 4. El servei que més entén de claus,cargols i cotilles. El Nobel cinematogràfic.5. Acaba la història clínica. Unitat d’Inter-venció Ràpida (Paro, Paro...). Cent. 6. Nomde la primera malalta que va passar per laporta d’urgències d’aquest hospital (de fet,la va obrir ella). Al revés “pela al zero”abans de la craniotomia. 7. Al revés trau-matòleg caribeny. En castellà diminutiu.Bàsic per a la respiració. 8. Iode. Obre elquiròfan. Al revés ginecòleg escuat. 9.Abans anomenats infermera o infermer.Comença la inducció al part. Cuidavenamorosament de Hitler. 10. Poden ser pleu-rals i també pericàrdics. L’àcid més genètic.

VERTICALS 1. Altrament anomenat “Sin sa-bati”, prestigiós cardiòleg. Comença a fi-bril·lar. 2. Més Iode. Doblement oest. Dosromans. Per a la gent sinònim de metge,però abreujat. 3. Gargall escapçat. Degàdels portalliteres o el califa de cirurgia. 4.Esquerra Republicana Socialista. Cognomd’hematòloga clínica de cap per avall o co-rrent d’aigua invertit. Abreviat insuficiènciacardíaca. 5. No s’ha de perdre mai aquestpunt cardinal. Repetit persona gran del gè-nere femení. Començament de l’estómac.Sofre. 6. Pot ser benigne o maligne. Paràlisiintestinal. 7. Els ginecòlegs i els radiòlegs espassen la vida fent-ne. No té sonoritat. 8. Éselevat el que corre tot malalt que s’atreveixa trepitjar un hospital. Això és el que pen-sem tots que cobrem. Comença la discussiódel cas clínic. 9. Encara més iode. Així ano-menen els nens la femta. Organització Sani-tària Nacional. 10. Provoca molts esternutsi xiulets. Eructes sonors.

Lo importante es no dejar de hacerse preguntas. Albert Einstein.

Mots encreuatsPA

SSA

TE

MP

S

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10

41

Sindicat i Col·legid’Infermeria a l’Hospital

El Sindicat UGT va organitzar al’Hospital una Jornada de Forma-ció sobre l’Assentament Moral enl’Àmbit Sanitari.

Amb motiu del dia de la infer-mera, el Col·legi d’Infermeria vaorganitzar una xerrada col·loquiamb la presidenta Mariona Creus.

Violència vers elsprofessionals de lasalut: prevenció,maneig i actuacionspostincident violent

El 26 de maig de 2006 es va cele-brar a l’auditori de Caixa Penedèsla 13a Jornada de Prevenció deRiscos Laborals en l’Àmbit Sanita-ri, organitzada per l’Hospital Co-marcal de l’Alt Penedès, i a la qualvan assistir 230 persones de totCatalunya.

S’hi va analitzar el fenomen dela violència identificant-ne els fac-tors de risc, les estratègies preven-tives que cal adoptar, els sistemesde dissuasió, les diferents fasesd’una situació de conflicte i comcal manejar-les en cada cas, i l’a-tenció i reparació dels efectes cau-sats en els professionals afectats.

Les conclusions de la Jornada,en forma de protocols d’actuacióunificats, formaran part d’un pro-jecte de recerca impulsat des de laSocietat Catalana de Seguretat iMedicina del Treball per investigarel fenomen de la violència de l’u-suari vers el professional de lasalut i poder adoptar les mesurespreventives necessàries, disposard’un sistema unificat de notifica-ció d’incidents per Internet i valo-rar la incidència que ha tingut enels professionals que han estat víc-times d’un incident.

Presentació del llibreNOSOKOMIALSHOSPITALARIS a càrrecde Rosa Andreu, actriu ipresentadora

Marcel Esteve, alcalde de Vilafran-ca del Penedès, Antonio Jounou iRamon Nadal, de l’editorial Anda-na, van acompanyar l’actriu en lapresentació del llibre.

Amb l’edició d’aquest llibre del’Hospital, es va tancar la comme-moració del desè aniversari, quees va acabar el passat 22 d’abril.

El llibre, que recull 130 fotogra-fies i 40 textos que les comenten,es pot adquirir a les llibreries deVilafranca i també a la de l’Hospi-tal a un preu reduït per als treba-lladors del centre.

BR

EU

S

Enfrentarse, siempre enfrentarse, es el modo de resolver el problema. ¡Enfrentarse a él! Conrad.

42 BREUS

La civilización no suprimió la barbarie, la perfeccionó e hizo más cruel y bárbara. Voltaire.

Ampliació de l’horari dededicació a l’Hospitalde la mediadora/agentde salut

El Consorci Sanitari de l’Alt Pe-nedès i el Consell Comarcal del’Alt Penedès han acordat que, apartir del mes de juny, l’agent desalut i mediadora del Consell Co-marcal de l’Alt Penedès dedicaràun segon dia a atendre les sol·lici-tuds de l’Hospital. Per tant, cadadimarts de 9 a 12 h i cada dijousde 10 a 13 h, Zuobida Brazi ensdonarà suport.

Fins ara les demandes més fre-qüents provenen del Servei de To-cologia, de la Consulta Externa itambé de les xerrades dirigides adones gestants immigrants ques’organitzen mensualment.

Per demanar la seva intervencióes pot contactar directament ambella a través del cercapersones ofer la sol·licitud a les treballadoressocials.

Tot i que la demanda més fre-qüent és per atendre persones d’o-rigen marroquí, el servei de me-diació va dirigit a totes les perso-nes que ho necessitin, sigui quinasigui la seva nacionalitat, a travésde la treballadora social i el Con-sell Comarcal.

“Què és el programarilliure?”. Exposició alpassadís de l’Hospital

Des del 9 de maig i fins al 5 dejuny al passadís de l’Hospital hi hahagut instal·lada una exposiciósobre el programari lliure organit-zada per l’Ajuntament de Vilafran-ca mitjançant el Centre VilafrancaVirtual.

El programari lliure és un con-junt de programes informàtics quepodem aconseguir sense cost i quepermeten totes les utilitats a quèestem acostumats amb els paquetsintegrats clàssics (Windows). Te-nen una gran qualitat, no presen-ten problemes d’instal·lació i hisón en català.

Posada enfuncionament del’ampliació deConsultes Externes

El 24 va entrar en funcionamentl’ampliació de Consultes Externesa l’àrea d’hospitalització.

Aquesta zona es correspondràamb el sector/sala F de ConsultesExternes i els despatxos 26, 27,28, 29 i la sala de cures.

L’activitat que s’hi fan són les se-güents:

Despatx 26: EndocrinologiaDespatx 27: Ecografia ginecolò-

gica-obstètrica, Amniocentesi-diagnòstic prenatal

Despatx 28: Ecocardiografia, Er-gometria

Despatx 29: Endocrinologia,Dermatologia, Logística

Sala de cures: DermatologiaAmb aquesta ampliació provi-

sional es preveu poder atendreamb millors condicions l’activitatde Consultes Externes mentre nos’acabin les obres d’ampliació pre-vistes per a aquest any.

BREUS 43

El hombre cauto jamás deplora el mal presente, emplea el presente en prevenir las aflicciones futuras. Shakespeare.

Carpeta de benvingudaper a tothom

Tothom qui ho desitgi pot passar arecollir la carpeta de benvingudaal Departament de Recursos Hu-mans.

Aquesta carpeta és el contenidorde diferents documents i, sobre-tot, del Document d’acollida alsprofessionals, que es donarà a lespersones que s’incorporin a laplantilla de l’Hospital.

També s’ha considerat una granoportunitat per recordar a tothom,mitjançant aquest Document d’aco-llida als professionals, els aspectesfonamentals que configuren lanostra institució: la missió, els va-lors, la manera de ser i de funcio-nar, els sistemes de comunicació,la importància de la intranet, etc.Aquest és el motiu de fer-ne unadistribució per a tots els professio-nals del Consorci Sanitari de l’AltPenedès.

Dimarts 4 d’abril taularodona a l’Hospital

El títol de la taula rodona era“Ciutadans amb nom i cognom.L’experiència de companys d’altrespaïsos que treballen amb nosal-tres”.

Hi va participar Hanna Harran-dou, nascuda a Tànger però queviu aquí des dels 10 anys i habi-tualment treballa com a auxiliard’infermeria a Consultes Externesi Hospitalització; Gastón Silva,nascut a l’Argentina, però que ambnomés 3 anys es va traslladar aviure a Catalunya amb la seva fa-mília, i que treballa d’auxiliar ad-ministratiu a l’arxiu d’històries clí-niques; Marcos Ponce, pediatrenascut a l’Equador i que treballa alServei d’Urgències, i també DolorsObiols, professora titular de So-ciologia de la Universitat PompeuFabra.

Aquesta taula rodona va com-plementar l’exposició “Ciutadansamb nom i cognom”, que es vaveure durant tot el mes de març alpassadís central de l’Hospital i quefeia una radiografia de la immigra-ció arribada al Penedès procedentde l’Àfrica, Llatinoamèrica i laresta del món.

Vaga de facultatius perals dies 28, 29 i 30 demarç

El sindicat Metges de Catalunyava convocar una vaga per als dies28, 29 i 30 de març per al personalfacultatiu del Sistema Integrald’Utilització Pública de Catalunya(SISCAT), és a dir, els centres ICSi els que estan regits pel convenide la XHUP.

Reordenada l’Àread’Hospitalització

L’1 d’abril, a les 8 del matí, abansde l’hora prevista, van ser canviatsd’habitació els malalts de Trauma iCirurgia cap a les unitats d’hospi-talització quirúrgiques, la 4 i 5,respectivament. També alguns ma-lalts de la UH5 van ser traslladats ales unitats mèdiques, la 2 i la 3.

Després de comprovar la ubica-ció de tots els malalts i actualitzarels cens, es van elaborar els nousllistats informàtics que s’utilitzenen el funcionament dels diferentsserveis de l’Hospital.

Tot aquest procés de canvi vacomençar amb la preparació i l’e-quipament dels diferents espaisper a la nova funció que tenen. Esvan realitzar els canvis de despat-xos i la preparació dels controlsd’infermeria, carros, magatzems,etc., així com la neteja i tota la lo-gística necessària per al funciona-ment habitual.

Van col·laborar en tot aquestprocés moltes persones, que vanfer que tot funcionés com estavaprevist i molt bé, gràcies a la sevaimplicació i la qualitat de la feina.

Aquí des d’allà. Elsaltres vilafranquins

El mes de febrer l’antropòleg Car-les Feixa va presentar una xerradaamb reportatge de vídeo que pre-tenia aprofundir en la realitat de laimmigració, en aquest cas la d’A-mèrica del Sud.

Carles Freixa ha estudiat moltbé la cultura llatinoamericana, so-bretot els aspectes relacionats ambles bandes juvenils, motiu pel qualha participat en diversos col·lo-quis i programes que han tractatsobre aquest tema.

Visita de la Sra. AdelaRos, secretària de laGeneralitat per laImmigració

La secretària del Govern de la Ge-neralitat per la Immigració, la Sra.Adela Ros, va visitar l’Hospital perconèixer la nostra realitat i les ac-cions que s’han dut a terme desdel centre i en col·laboració ambel Consell Comarcal de l’Alt Pene-dès per atendre correctamentaquesta realitat.

Adela Ros va mostrar-se sorpresade la quantitat d’iniciatives que esfeien a la nostra zona i va avançarla voluntat de dedicar més recursosper poder fer front al repte de la in-tegració, en què la sanitat i el siste-ma sanitari hi té un paper destacat.

L’Hospital trasllada unapart de l’atenciósociosanitària al centreRicard Fortuny

Des del mes de gener, els pacientsingressats a l’Hospital que han ne-cessitat atenció sociosanitària demitjana estada han estat traslla-dats al Centre Sociosanitari RicardFortuny en lloc de la Unitat deConvalescència de l’Hospital.

Un equip multidisciplinari for-mat per metge, infermera i treba-lladora social, i l’equip d’UFISS del’Hospital, ha estat l’encarregat defer la valoració dels pacients in-gressats a l’Hospital que requerienaquest tipus d’atenció i, segonscada cas, gestionar-ne l’ingrés alcentre Ricard Fortuny. La coordi-nació entre els dos centres sanita-ris ha estat garantida i constantper assegurar una continuïtat as-sistencial als pacients traslladats.

Els pacients ingressats a la Uni-tat-4 convalescents han estat tras-lladats, mentre que els malalts quehan necessitat cures pal·liatives hancontinuat essent atesos a l’Hospital.

Una vegada acabat el trasllat,s’ha tancat el control de la UH-4 iel personal d’infermeria ha donatsuport a la resta d’unitats d’hospi-talització, sobretot la UH5.

Aquest trasllat ha representatl’última fase de la reorganitzacióde l’atenció sociosanitària a la co-marca de l’Alt Penedès, que va co-mençar amb la creació del Con-sorci Sociosanitari de Vilafranca i,sobretot, amb la posada en funcio-nament del nou centre Ricard For-tuny.

També l’alliberament d’espaique suposa el trasllat d’aquestes12 places per a l’Hospital, ha per-mès iniciar un pla de reorganitza-ció de tota l’àrea d’hospitalitzacióque ordenarà i adequarà a la reali-tat actual els diferents serveis mè-dics i també permetrà ampliar, siés necessari, la dotació de llits del’Hospital. D’alguna manera, s’a-vança i es pot afrontar amb garan-ties l’inici de les obres d’ampliacióque es preveu que comencinaquest any.

Santiago Marimon vadeixar l’Hospital

Santiago Marimon, director eco-nòmic administratiu del CSAP idel Consorci Sociosanitari de Vila-franca des del mes d’octubre de2001, va haver de deixar l’Hospitaldesprés de rebre l’encàrrec del De-partament de Salut de dirigir elprojecte de la Història clínicacompartida a Catalunya.

Al llarg de la seva trajectòriaprofessional, Santi Marimon haelaborat i publicat molts treballsrelacionats amb aquest projecte, iés una de les persones més reco-negudes del sector.

Mai no oblido una cara, però en el seu cas faré una excepció. Groucho Marx.

44 BREUS

BREUS 45

L’Hospital ha de tancarl’aparcament reservatals treballadors perevitar-ne una incorrectautilització

A partir del 23 de gener la zonade l’aparcament de l’Hospital re-servat als treballadors ha quedattancada per barreres automàtiquesque tan sols permeten l’accés alstreballadors.

Aquesta mesura ha estat neces-sària, ja que aquest espai resultadel tot insuficient i en molts casosestava ocupat per vehicles de per-sones alienes a l’Hospital. Aquestfet també afectava l’aparcamentdels usuaris del centre, que esqueixen de la manca d’aparcamentquan vénen a utilitzar els serveisde l’Hospital, sobretot en determi-nades hores.

S’ha observat que aquest aparca-ment (dels pocs gratuïts que hi haa Vilafranca) és utilitzat per dei-xar-hi vehicles abandonats, com apunt de trobada de grups de per-sones que hi aparquen diversosvehicles i després continuen elviatge amb un de sol, com a apar-cament dels clients de negocispropers, etc.

L’arreveure a FranciscoAyala

El passat 26 de maig, al restaurantCal Ton, es va fer el sopar de co-miat del nostre company de feinaFrancisco Ayala que, a causa d’unproblema de salut, ha deixat detreballar a l’Hospital. Francisco,que ha recuperat el seu aspecte i elfenomenal sentit de l’humor, varebre el suport de tots els com-panys i la companyia dels més de50 assistents, persones de diferentsestaments, torns i serveis, de moltjoves i de més antigues, resultat del’estima i la cordialitat que sempreha despertat el Francisco per totsels llocs on ha treballat al llarg dels20 anys que ha estat a l’Hospital.

Residents de l’Hospitala les Jornades deResidents d'MFIC deCatalunya

El passat 31 de març del 2006 esvan celebrar a Lleida les VIII Jor-nades de Residents de MedicinaFamiliar i Comunitària de Cata-lunya, i un grup de residents del’HCAP hi van participar.En les jornades es va debatre elnou estatut MIR, el nou programade l'especialitat d'MFIC (que ara jaés de 4 anys), la problemàtica enl’àmbit laboral i el dèficit de coor-dinació entre els hospitals i elscentres de primària de les unitatsdocents. Durant les jornades es vavotar la nova vocalia de metges re-sidents.

Els anuncis diuen les úniques veritats fiables d’un diari. Thomas Jefferson.

46 BREUS

Allò que anomenem sort no és més que la projecció de les nostres qualitats i defectes. Benito Pérez Galdós.

6 mesos de canvis

Realment les imatges ens ajuden a recapitular i a adonar-nos que és molta la feina que s’ha fet per part de moltagent. Les imatges serveixen de recordatori.

El dia abans. Els últims retocs, molta gent implicada

A les 8 en punt…

Reutilitzant l’espai per consultes

Altres canvis

Els preparatius. La convalescència al Ricard Fortuny

47

On no hi ha l’esperança, no hi pot haver l’esforç. Samuel Johnson.

Una vegada vam sentir la frase: “Si res no s’acabés, res no podria comen-çar”. Tot té el seu lloc i el seu temps.

Vam arribar gairebé per casualitat a aquest hospital. Sense coneixe'nsens vam convèncer entre les tres que aquest seria el millor hospital per re-alitzar la nostra residència, i així ha estat.

El temps passa ràpid, més del que voldríem. Però ja han passat dos anysdes que vam arribar a la comarca de les vinyes.

Hem après moltíssim, hem passat moments de tots colors, però sobre-tot hem gaudit juntes dels moments que hem estat amb tots vosaltres.

El nostre camí de residents continua, però “la comunitat del pàmpol”sempre serà amb nosaltres com una etapa important a la nostra vida.

Ens acomiadarem amb un sopar el proper dia 30 de juny, on tots esteuconvidats i ens agradaria que ens acompanyéssiu, però no volem que siguiun “adéu per sempre”, sinó un “fins després”.

Amb afecte,

Cinta Monclús, Sílvia Díaz i Marta Sagarra

Fins després

48

Taní és una revista que es vafent. Fins ara hem rebut tota

mena de col·laboracions: llargues icurtes, científiques i periodísti-ques, íntimes i expansives... Enaquesta experiència ja hi hancol·laborat i hi col·laboren moltespersones, però esperem que s’hianimi encara més gent. Com jasabeu, a la revista tothom hi té ca-buda. Animeu-vos a participar-hi!

Com hi podeu col·laborar

Debat. Reflexions per avançar enla discussió de qüestions d’interèsassistencial i professional.

En viu és l’apartat per a articles decaràcter científic i assistencial.

Què fem és la manera de presentarl’activitat que desenvolupen deter-minades unitats, comissions, ser-veis, grups de treball, etc. que potserno són prou coneguts per tothom.

Els Breus són el recull de les notí-cies dels mesos anteriors. Més quenovetats, són un recordatori: “Allòescrit és el que perdura”.

Hi ha algú de la casa que creieuque es mereix L’entrevista? Pro-poseu-nos-el o feu-li vosaltres ma-teixos l’interviu.

A Solidaritat us expliquem lesactuacions de cooperació en quèhem participat.

Llocs i viatges, ja ho diu el seunom. Però no cal pensar només aviatjar als antípodes per trobar unadestinació suggerent.

Escrivim és l’espai reservat a lacreació literària i filosòfica méspersonal, però amb una voluntatde projecció pública.

Us recomano, us el recomanem.Per què no podem aconsellar elsaltres dels petits plaers que ensatorguem a nosaltres mateixos?

També esperem que ens feu arribarnoves citacions cèlebres que pu-guem incloure als peus de pàgina.

Extensió recomanadadels articles

Per facilitar la confecció de la revis-ta hem pensat que l’extensió mésidònia dels articles està entre una idues pàgines. Per als articles d’unapàgina heu d’escriure al voltant de2.700 caràcters (comptats incloent-hi els espais) i molt millor si elsacompanyeu d’una foto o unail·lustració. Per als articles de duespàgines no passeu dels 6.000 espaisi de dues imatges. Si feu un articlede creació esteu eximits d’il·lustrar-lo. I recordeu de signar-lo i deposar-hi el servei on treballeu.

Imatges

Pel que fa a les fotos o il·lustra-cions, és millor que ens les feuarribar en paper, i si són imatgesdigitals recordeu que cal que tin-guin prou resolució (perfecte sisón a 300 ppp a mida real i en for-mat JPEG o TIFF). Les imatgesque es poden baixar d’Internet–encara que es veuen prou bé perpantalla– habitualment són d’unaqualitat insuficient perquè quedinben impreses.

SOLUCIONS DELS MOTS ENCREUATS

HORITZONTALS. 1. DISENTERIA. 2. E. PR. UCI. C.3. SOUS. MOSCA. 4. COT. OSCAR. 5. A. UIR. C.6. LÍDIA. APAR. 7. ZIUR. ITO. O. 8. I. Q. ELOCOT.9. DUI. IN. SS. 10. FRECS. ADN.

VERTICALS. 1. DESCALZI. F. 2. I. OO. II. DR.3. SPUT. DUQUE. 4. ERS. UIR. IC. 5. N. IA. E. S.6. TUMOR. ILI. 7. ECOS. ÀTONA. 8. RISC. POC. D.9. I. CACA. OSN. 10. ACAR. ROTS.

Restauració

taní m. Component del vi d’acció astringentque procedeix de les parts sòlides del raïm. Lidóna atributs sensorials, especialment pel quefa al gust i a la coloració fosca dels vins negres,i és un dels causants de la sedimentació. Lasensació astringent disminueix a mesura que elvi envelleix. cas tanino fr tanin ang tannin

Diccionari del vi. Xavier Rull. UniversitatRovira i Virgili/ Enciclopèdia Catalana, 1999

© Consorci Sanitari de l’Alt PenedèsEspirall, s/n08720 Vilafranca del PenedèsTel. 93 818 04 40revista@csap.scs.es

Equip de redaccióJordi AltésCristina CanalsTeresa CuscóRaquel FernándezAntoni LlovetHelena MestreMercè PeralAntònia RoviraRosa RoviraMarta Sagarra

RealitzacióHores extraordinàries

ImpressióImprès Ràpid