Entrevista Sergi Palol «El Cap de Creus té un ambient propi; és únic». PÀGI NA 5 Reportatge Buscant l’«afrontera» Novesiniciatives per afavorir les relacions a l’eix Perpinyà-Figueres-Girona PÀGI NES 8 i 9 Reportatge El ball de l’homenatge PÀ GINA 10

Dom

inic

alDiumenge 23d’octubre de 2011

Diari de Girona

ReportatgeCatalà per a russosAnna Brasas acaba decomençar el tercer curscom a professora a SantPetersburg. PÀGINES 6 i 7

Reportatge Els ossos perduts

de Sant NarcísL’estiu del 1936, lesrestes del patró de

Girona desapareixienmentre eren exposades

al públic; Diari de Gironaen publica imatges

inèdites. PÀGINES 2, 3 i 4

De moda: El Toyota Prius ja és un supervendes gràcies al baix nivell de consum i emissions. PÀGINES 18 i 19✱SUPLEMENT

ANNA Brasas i Coll Porta més de dos anys a Sant Petersburg fent classes de català

Anna Brasas acaba de començar el seu tercer any com a lectora de llengua i cultura catalanes ala Universitat Estatal de Sant Petersburg, a Rússia, on exerceix a més d’ambaixadora cultural del’Institut Ramon Llull. Fa classes de llengua i cultura catalana a una vintena llarga d’estudiants.

Viu en una ciutat d’una gran bellesa i ambuna enorme oferta cultural, treballa a lasegona universitat més important del

país, amb uns estudis de llengües romàniquesque són tota una referència, i la seva vintenallarga d’alumnes demostren un enorme entu-sias me per les seves classes. És del tot normal,per tant, que Anna Brasas (Tor, la Tallada, 1980)es mostri molt satisfeta de la seva experiènciaa Sant Petersburg. Més encara perquè una deles seves grans passions és la dansa, i perquètambé està molt interessada en «la intercultu-ralitat ben entesa». Però hi ha un però, comacostuma a passar: el rigor del clima. L’hiverndura molts mesos, a Sant Petersburg, durant elsquals hi ha molt poques hores de sol i les tem-peratures poden arribar a baixar a – 29 graus.Anna Brasas va fer els estudis bàsics a l’es-

cola de Verges i el batxillerat a l’Institut de Torroella de Montgrí. La seva intenció era es-tudiar dansa, i provar d’entrar a l’Institut del Te-atre, però a casa li van dir que podria fer-ho sia més cursava una carrera universitària. Comque tenia clar que era a Barcelona, on volia es-tudiar dansa, en una escola en concret (RositaMauri) de la qual tenia molt bones referències,va decidir buscar una carrera universitària queno pogués estudiar a Girona, sinó només a Bar-celona. I va aparèixer la filologia eslava: «Vaigplantejar-me fer filologia alemanya, però no hoacabava de veure clar, i una amiga que haviacomençat filologia eslava em va dir que els es-tudis li estaven resultant molt interessants; en-cara que llavors l’únic que em sona va de Rús-sia era el que havia estudiat a l’Institut sobre laRevolució Russa, m’hi vaig decidir». La sevaamiga era Alba Codina, que ja ha aparegut enaquesta sèrie de reportatges del Dominical delDiari de Girona: actualment és lectora de l’Ins-titut Ramon Llull a Moscou.Des d’aquell seu primer contacte amb la llen-

gua i la cultura russes, Anna Brasas n’ha aprèsmoltes altres coses, al marge del que ja sabiasobre la Revolució Russa. Ha viscut a Sant Pe-tersburg i a Moscou, hi ha estudiat dansa ambuna segona ballarina del Bolshoi, ha viatjat aSibèria amb el tren Transsiberià, ha conviscutamb famílies russes, ha fet amics russos, hamenjat menjars russos i ha conegut moltes co-ses d’una societat que l’ha acabat apassionant.Tant, que en els últims anys ha participat a mésen diversos projectes per afavorir l’intercanvicultural entre Catalunya i Rússia.

LES NITS BLANQUESLa primera experiència russa d’Anna Brasas, almarge del que havia après a la Universitat deBarcelona, va ser l’estiu de l’any 2000, quan vafer un curs intensiu de llengua i cultura russesa la Universitat Estatal de Sant Petersburg, pre-cisament. Va ser llavors quan va descobrir i esva enamorar de les Nits Blanques, aquest fe-no men causat per la latitud de la ciutat, queconfereix a les nits una claror insospitada. «Veusel cel tan a prop, i amb una llum amb una in-tensitat tan diferent que flipava», comenta. Tam-bé va descobrir en aquell viatge que l’amistatdels russos és per sempre: «Vaig fer amics enaquell viatge que encara ho són, perquè elsrussos respecten molt l’amistat de veritat».Després d’aquella primera estada a Rússia,

la intenció d’Anna Brasas era poder cursar partdels seus estudis de filologia eslava en aquellpaís. Però les beques que concedia la Univer-sitat de Barcelona per poder-ho fer es van aca-bar. Malgrat això, no va renunciar a la seva in-tenció de tornar a Rússia, encara que per acon-seguir-ho va haver d’abandonar momentània-ment la carrera. Va treballar molt a l’estiu perestalviar i el 2003 viatjava a Moscou, aquestcop, on també va fer un curs intensiu de llen-gua russa a la Universitat estatal i va obtenir re-cursos econòmics extra fent classes de castellàa russos. Recorda amb especial afecte d’aquellperíode la convivència amb una de les sevesprofessores i amb la seva filla: «Havia de bus-car pis, ho vaig comentar a classe, i una pro-fessora em va dir que vivia amb la seva filla,que estudiava filologia hispànica, i que l’expe-

riència de conviure podia resultar interessantper a tots plegats». I ho va ser, almenys si es téen compte que Anna Brasas assegura mante-nir l’amistat amb aquella noia i considera laseva professora com la seva «mare russa». DeMoscou en remarca l’oferta cultural, tot i queconsidera que és una ciutat «molt gran i agres-siva. Té dotze milions d’habitants, més quatred’il·legals, i el ritme de vida és brutal. I no ésfàcil acostumar-s’hi per a algú com jo, que vede l’Empordà petit, on el ritme és ben diferent».L’etapa moscovita també li va proporcionar

la possibilitat d’estudiar dansa amb una sego-na ballarina del Ballet Bolshoi de la ciutat, unaexperiència única per a algú que, com ella, téla dansa com una de les seves grans passions:«Va ser tot un privilegi perquè a més era unadona molt simpàtica, tot i que aplicava una dis-ciplina soviètica, i de la qual vaig aprendremolt». I encara que les classes se centraven enla dansa clàssica i ella és més de la contempo-rània, afirma que li van servir per «entendre»perquè estava estudiant filologia eslava.De retorn a Catalunya, va reprendre els es-

tudis, en un doble sentit: l’any 2005 va obtenirel certificat d’aptitud (nivell superior) en llen-

gua russa a l’Escola Oficial d’Idiomes de Giro-na, i el 2007 es llicenciava en filologia eslava.També va obtenir el Certificat d’Aptitud Peda-gògica i el Nivell superior de llengua catalana,encara que pel camí va haver de renunciar a ladansa: «És un món molt dur», explica.Poc després d’haver acabat la carrera, Anna

Bra sas va viure una nova i molt intensa expe-riència a Rússia: «Amb una amiga, Núria, queara és Alemanya, havíem dit que quan acabés-sim la carrera viatjaríem amb el Transsiberià. Iho vam fer». El Transsiberià és un tren que uneixla capital russa, Moscou, amb Vladivostok, a Si-bèria, en un trajecte de 9.300 quilòme tres queels combois triguen sis dies a cobrir. El viatgeli va servir per descobrir una altra Rússia i perdesmuntar molts tòpics: «Hi ha qui es pensa quedesprés de Moscou i Sant Petersburg no hi hares, i no és en absolut així. Hi ha unes ciutatsimpactants, uns paisatges espectaculars i unagent molt amable». Entre les coses que més livan cridar l’atenció d’aquell viatge hi ha «la barreja de persones que es veia al tren: hi ha-via gent gran i gent jove, amb més diners i ambmenys, comunistes i no comunistes... El tren ésmolt necessari i s’usa molt».

per a russosCatalà

6 Dominical

Diumenge 23d’octubre de 2011

Fotos:Sobre aquestes lí -nies, Anna Brasas aSant Petersburg,amb gel a les pes-tanyes.1Celebrant Sant Jordiamb les seves alum-nes de català.2A la plaça Roja deMoscou.3Baixant per un tobo-gan de gel.4Al Museu de l’Her -mitage de Sant Pe -tersburg, davant delseu quadre preferit,La dansa, deMatisse.5Sobre el mar Bàltic,congelat.6Al pati de la universi-tat, el mes d’abril.7Assistint a un partitde futbol, a l’estadidel Zenit de SantPetersburg.8Un paisatge nevat,amb el mar al fons.9Omul fumat al llacBaikal.10L’estació de trens deSant Petersburg.

32

1

TEXT: ALFONS PETIT

Amb la col·laboració de

Sant PetersburgRÚSSIA

DISTÀNCIA DE GIRONA:3.460 kilòmetres(per carretera).

POBLACIÓ:4.600.310 habitants

(2010).SUPERFÍCIE:1.439 km².DENSITAT:

6.666 hab./km².MONEDA:Ruble

(1 euro = 42,5 rubles).IDIOMA OFICIAL:

Rus.

QUÈ ÉS EL QUE MÉS LI HAAGRADAT DE SANT PETERS-BURG A ANNA BRASAS:Les Nits Blanques.

I EL QUE MENYS:El trànsit.

QUÈ ÉS EL QUE MÉS TROBAA FALTAR DE GIRONA:

El sol i la tramuntana.

I EL QUE MENYS:Els peus de porc.

Gironinsal món

7 Dominical

Diumenge 23d’octubrede 2011

El seu viatge no es va aturar a Vladivostok,sinó que va continuar fins a les illes Popova,situades a prop de Japó i Corea. I el que mésli va agradar va ser el llac Baikal: «Em va ena-morar; és el meu lloc preferit del món», confes -sa. I en dóna alguns detalls: «Em va sorprendremolt que hi havia onades. És el llac més pro-fund del món i hi havia onades de dos metres».I un record molt concret: «Contemplar el llacBaikal mentre menges omul (un peix caracte-rístic de l’indret) fumat i beus una cervesa... Ésuna experiència indescriptible».

L’activitat professional d’Anna Brasas desprésd’haver acabat els estudis va estar molt rela-cionada amb Rússia tot i exercir-la des de Ca-talunya. Va ser una de les promotores de Zir-cat, una empresa de serveis per a russoparlants,va fer traduccions del rus al català i el castellàper a particulars i institucions, va fer classes decatalà i castellà a russoparlants i de teatre rus al’assignatura de Xavier Padullés Arts escèniquesen la formació actoral professional al centre Es-tudis Escènics El Timbal (on exercia a més desecretària-coordinadora), i va impulsar tambél’associació russocatalana Arca, sense ànim delucre i dedicada a l’organització de diferents ac-

tivitats culturals. Fins que se li va presentar l’o-portunitat de tornar a Rússia, aquest cop coma professora de llengua i cultura catalanes a laUniversitat Estatal de Sant Petersburg.

Ja hi ha fet dos cursos i acaba de començarel tercer, amb una vintena llarga d’alumnes, lamajoria dels quals estudiants de filologia ro-mànica: «Durant la carrera han d’aprendre tresidiomes, i a tercer i quart tenen el català coma optatiu, a més de l’italià i el portuguès; i hiha més estudiants de català que de portuguès»,apunta. Els alumnes d’Anna Brasas també hanestudiat anglès o francès i castellà, la qual cosa,segons ella, afavoreix l’aprenentatge del cata-là. Encara que les seves classes no es limiten al’idioma, sinó que abasten tot de manifestacionsculturals i tradicionals: «Organitzem conferèn-cies, fem cagar el tió, celebrem el Sant Jordi,parlem dels castellers i els cargols, del Barça...».

Anna Brasas es mostra molt satisfeta per l’in-terès que mostren els seus alumnes, que exem-plifica en el fet que «és una assignatura optati-va que s’imparteix a les nou del matí i vénentots, i això que n’hi ha que per poder arribar aclasse alhora s’han d’aixecar a les sis del matí...».També puntualitza que la immensa majoria dels

seus alumnes són dones, un fet que justifica pel«dèficit d’homes que hi ha a Rússia; segons l’es-tadística, hi ha quatre dones per cada home».

La professora empordanesa comenta tambéque bona part dels seus alumnes ja han visitatCatalunya, València o les Balears, i que detec-ta un creixent interès per Catalunya a Rússia engeneral: «Fa uns anys, hi havia molts russos quevenien a Espanya perquè hi veien una oportunitat laboral, però ara cada cop més hiviatgen per motius turístics, interessats pel cli-ma i la gastronomia, per exemple, perquè aquítroben productes que allà no tenen, com ara el marisc». Segons ella, «Catalunya està molt demoda a Rússia; per a ells som exòtics» i augu-ra que en els propers anys encara en vindranmés.

Pel que fa a la seva vida quotidiana a SantPetersburg, comenta que està condicionada pelclima: «És una ciutat meravellosa durant quatremesos a l’any, quan fa bon temps. A l’hivern ésigualment preciosa, i té una oferta cultural enorme, i permet assistir a espectacles naturalsimpressionants, com veure el mar Bàltic congelat, però la fred i la humitat fan que elsvuit mesos restants siguin realment molt durs...».

6

1098

7

5

4

Reportatge La inspiració i el fajol Batet de la Serra prepara una nova edició de la Fira del Fajol. PÀGI NA 5 Reportatge Els veïnsdel pis de dalt Creix el debat sobre la possibilitat de vida extraterrestre. PÀ GINES 8 i 9 Entrevista Agustí Villaronga PÀ GINA 10

MisterSofà

REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES

REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES

REBAIXESCtra. Barcelona (l’Avellaneda) - Tel. / fax 972 20 82 14 - 972 41 13 49 - GIRONA

REB

AIX

ES R

EBA

IXES

REB

AIX

ESR

EBAIX

ES REBA

IXES R

EBAIX

ES

Dom

inic

alDiumenge 6de febrer de 2011

Diari de Girona ReportatgeEl Noi Dalíja era polèmicLes primeresexposicionsimportants delpintor a Madrid iBarcelona, l’any1925, van rebredures crítiquesd’una publicacióde Figueres.PÀGINES 2, 3 i 4

Gironins al mónLa Xina és un continentEl gironí Guillem Abellan,de 28 anys, en fa quatre queviu a la Xina. PÀGINES 6 i 7

Un graó més amunt: El Renault Kangoo s’actualitza en la generació 2011 amb moltes novetats. PÀGINES 18 i 19✱SUPLEMENT

GUILLEM Abellan Ferrer Gironí de 28 anys, viu des de fa quatre anys a la Xina

«És un país que no és un país, sinó tot un continent». Ho assegura Guillem Abellan, que fa qua-tre anys que resideix al gegant asiàtic i fent-hi una feina que li ha permès conèixer-lo bé: treba-llar per a un operador turístic català que organitza viatges a la Xina i altres països de la zona.

Si tinc la sort d’arribar a vell m’agradariaretirar-me a la Costa Brava, on viuen araels meus avis, amb un hort i una barqueta

per anar a pescar. Però no és res més que unaidea. Visc el present i el futur molt proper, noel llunyà». Ho diu Guillem Abellan, un gironíde 28 anys que té el seu futur proper precisa-ment molt lluny de la Costa Brava: fa quatreanys que resideix a Pequín, on és el responsa-ble de l’oficina que té a la capital xinesa el ope-rador turístic català Vesquevinc. I la seva in-tenció és continuar-hi, perquè tant el país comla feina que hi fa el tenen ben enganxat. Nascut a Girona en una família amb una

branca important a Palafrugell, Guillem Abe-llan va estudiar a l’escola Montfalgars i a l’Ins-titut Santiago Sobrequés de Girona abans demarxar a Sant Feliu de Guíxols a cursar la Di-plomatura de Turisme de la UdG. Acabats elsestudis, va fer diverses feines –a la recepció del’Hotel Carlemany i d’un hotel de Mallorca, al’Oficina de Turisme de Girona, al centre lúdictermal Magma de Santa Coloma de Farners...–,però «no volia estancar-me professionalment».I se li va plantejar una opció que no tenia pre-vista: «Vaig saber que un any abans la UAB i laUPF havien posat en marxa un segon cicle d’es-tudis sobre l’Àsia Oriental, i m’hi vaig matricu-lar, tot i que fins llavors mai no havia sentit capmena de curiositat “especial” per Orient, al mar-ge de ser un fan de Bola de Drac i un addicteals viatges». Va ser de fet la convicció de l’amicque li va explicar l’existència d’aquests estudis,que ell mateix estava cursant, el que el va ferdecidir: «I la carrera em va enganxar fins al mollde l’os», admet ara Guillem Abellan, que es con-fessa també un enamorat de la història.Ben aviat es va adonar, però, que li faltava

alguna cosa: «Havia triat l’itinerari dexinès –també n’hi ha de japonès– i vaig ado-nar-me que estudiar tant sobre la Xina (llen-gua, cultura, història...) sense ser a la Xina eracom si un mecànic estudiés reparació de cot-xes però mai no obrís un motor». Es va assa-bentar de l’existència d’unes beques per anara fer aquests estudis «in situ» i per al curs se-güent la va demanar. Però no li van concedirla Xina, sinó Corea: «Tot i això no m’ho vaigpensar ni dues vegades i me’n vaig anar cap aSeül», assegura, admetent que el fet que enaquell moment tingués una xicota coreana hiva ajudar.

«TOTHOM ENS MIRAVA»L’arribada a Corea del Sud li va causar sorpre-sa: «Hi havia molta gent, i tot l’entorn era asià-tic. Jo era una de les dues persones sense tretsasiàtics que hi havia en tota la universitat i ésclar, tothom ens mirava». Durant el primer se-mestre a la Universitat de Seül va aprofundiren els seus estudis sobre la Xina i el xinès –amés de començar a aprendre coreà–, compar-tint classes, residència i activitats diverses ambalumnes de Filipines, Rússia, Mongòlia, Coreai Xina. I va ser precisament un amic xinès queva fer a Seül qui li va donar l’oportunitat deviatjar per primer cop a la Xina: «Em va convi-dar a passar les vacances d’hivern a casa seva,a Pequín». Bé, de fet no era ben bé Pequín, sinóa una localitat de la perifèria de la capital xi-nesa –de 22 milions d’habitants i setanta qui-lòmetres de llargada–, a una hora i mitja de laplaça de Tiananmen. La seva primera impres-sió de la Xina també està relacionada amb laconfusió: «Em vaig adonar que no entenia res,que el xinès que havia après fins llavors no emservia per a gairebé res». I això podia ser unproblema si havia de conviure amb una famí-lia xinesa que no dominava mé enllà de vintparaules en anglès: «Tot plegat em va obligaragradablement a millorar molt el meu xinès». Les circumstàncies també van jugar a favor

de Guillem Abellan. A la família del seu amichi havia alts càrrecs del Partit Comunista Xinèsi això li va donar la possibilitat d’accedir a unaescola local. «Era una escola normal, amb 600o 700 alumnes, i es tractava que jo passés vo-luntàriament les hores del dia que volgués alcentre, ajudant el professor d’anglès o assistint

a les classes. Professors i alumnes em dedica-ven el millor del seu temps, i és que tant l’es-cola com el barri on vivia estaven a les roda-lies de la ciutat i en els dos mesos que hi vaigpassar no vaig veure mai cap persona no xi-nesa». Durant l’últim dels tres mesos que va pas-sar a la Xina en aquesta primera estada, Gui-llem Abellan es va matricular en una acadèmiade xinès per a estrangers al centre de Pequín,el que li va proporcionar l’oportunitat de co-mençar a conèixer millor la ciutat, i també vafer un viatge a algunes zones rurals de la Xina,durant el qual «em vaig adonar que el país m’a-gradava molt i que hi volia viure». Acabats els tres mesos d’estada a la Xina va

tornar a Corea, per continuar els estudis. Grà-cies a la beca tenia la matrícula i l’allotjamentpagats, però com que li faltaven diners per aldia a dia es va decidir a buscar feina. I en vatrobar una de ben peculiar: «Vaig fer de pro-fessor de “cultura espanyola” en guarderies deSeül. Tenen un programa multicultural en elqual professors de tot el món fan activitats ambnens d’entre 2 i 5 anys». Abellan recorda que

«érem uns 25 o 30 professors, de llocs ben di-ferents: Itàlia, França, Gran Bretanya, Suècia,Brasil, Argentina, Togo, Nigèria, Mèxic, Sud-àfrica, Japó, Xina, Índia, Egipte..., que simple-ment anàvem a la classe i durant dues horesféiem coses típiques del nostre país: els ense -nyàvem cançons i balls, ens posàvem vestits tí-pics...». El primer dia de feina, Abellan es vapresentar a la guarderia que li tocava –el pro-grama anava canviant de centre– amb una sa-marreta del Barça i una senyera estelada: «Erenles úniques coses “típiques” que m’havia en-dut a Seül». Amb el temps, però, arribaria a dis-fressar-se de corredor del Sanfermines de Pam-plona, i a ensenyar nocions de toreig a la mai-nada–«desgraciadament és el que es coneix mésd’Espanya al món asiàtic, al marge del Barça iel Madrid», apunta–, que l’escoltava parlar in-dis tintament castellà i català i que de la sevamà va aprendre Amigos para siempre.«Els salaris a Corea del Sud no estaven gens

malament», admet, i gràcies als diners que hiva guanyar va poder viatjar tres mesos per laXina i Mongòlia un cop acabades les classes:

és un continentLa Xina

6 Dominical

Diumenge 6de febrer de 2011

Fotos:Sobre aquestes lí -nies, GuillemAbellan vestit com sianés als Sanfer mi nsi «ensenyant» a tore-jar un nen en unaguarderia de Seül1Guillem Abellan iChen Lingxian foto-grafiats fa pocs diesa Girona: Foto:

Aniol Resclosa.

2Davant d’un monu-ment comunista aCorea del Nord.3Amb Chen Lingxiana Sanjiang, al sudde la Xina.4Amb la samarretadel Barça i una senyera estelada, elprimer dia que feiaclasse de «cuturaespanyola» en unaguarderia de Seül.5Fent de guia a ungrup de turistes.6Vestint la samarretadel Girona a Guilin,al sud de la Xina.7Amb els seus paresal Temple del Cel, aPequín.8Guillem Abellan elprimer dia que vavisitar la plaça deTiananmen, aPequín.9A la Gran Muralla.10Amb la família delseu amic xinès, ambla qual va conviureen la seva primeraestada al país.

1

2 3

4

TEXT: ALFONS PETIT

Amb la col·laboració de

PequínXINA

DISTÀNCIA DE GIRONA:8.710 quilòmetres.

POBLACIÓ:22 milions d’habitants

(2010).SUPERFÍCIE:

16.801,25 km².DENSITAT:

1.044 hab./km².MONEDA:Iuan

(1 euro = 9,089 iuans).IDIOMA OFICIAL:

Xinès.

QUÈ ÉS EL QUE MÉS LI HAAGRADAT DE PEQUÍNA GUILLEM ABELLAN:

Que a la Xina s’hi viuamb intensitat. És unpaís que està en canviconstant, actiu i molt vital.El dia a dia és vibrant it’impulsa sempre a fer

coses noves.

I EL QUE MENYS:El trànsit. Pequín s’ha

convertit en una contínuaretenció a qualsevol

carretera i hora del dia, amés de notar-se molt ensentit negatiu en el mediambient. Cada dia

poden sortir al carrer uns3.000 cotxes nous a lacapital de la Xina...

QUÈ ÉS EL QUE MÉS TROBAA FALTAR DE GIRONA:

La família i els amics.Aquesta és l’absènciamés important del dia adia. A part d’això, tambétrobo a faltar tenir el mar ila muntanya a prop. Hecrescut passant estius icaps de setmana a laCosta Brava i això és unluxe. També l’aire purque es respira aquí i larapidesa d’anar d’un lloca l’altre per les distàncies

curtes que tenim.

I EL QUE MENYS:La inseguretat que cadavegada és més freqüenttant a Girona com a

Catalunya i Espanya. Ala Xina mai no cal patirper robatoris, atraca-ments o inseguretat alscarrers. Tampoc trobo afaltar gens això de nopoder sortir a comprarres un diumenge perquèés tot tancat. A la Xinaels negocis són sempre

oberts.

Gironinsal món

7 Dominical

Diumenge 6de febrer de 2011

petita gran part d’un país que no és un país,sinó tot un continent, veient les províncies deHebei, Shanxi, Shaanxi (ciutat de Xi’an), Gan-su, Xinjiang (antic Turkestan i Ruta de la Seda)i passant també gairebé un mes a Mongòlia».

LA PRIMERA AGÈNCIA A LA XINASi en tenia cap dubte, aquest periple el va aca-bar de convèncer que volia viure a la Xina, peròabans volia enllestir els estudis: «Vaig tornar aBarcelona i en quatre mesos vaig resoldreaquest tema». Faltava un segon aspecte, per re-soldre: l’econòmic, de nou. I també se’n va po-der sortir prou bé, aquest cop: «A l’estiu haviaconegut a Pequín Roger Bonafont, un catalàque hi havia muntat una agència de viatges,Viatges VesQueVinc, que era la primera de totl’Estat espanyol que s’instal.lava a la Xina. I grà-cies a un ajut del Consorci de Promoció Co-mercial de Catalunya (Copca) hi vaig anar a tre-ballar en principi per un any». Ja en fa tres, d’a-llò, i tot i que es va acabar l’ajut del Copca, lafeina de Guillem Abellan i l’evolució del ne-goci –l’any passat van utilitzar els seus serveismés de 500 persones– van convéncer Bonafontper mantenir-lo a l’agència, que ja és de fet unoperador turístic. Segons explica Abellan, res-ponsable ara de l’oficina a Pequín, «organitzemtot tipus de viatges, grups, paquets turístics,viatges a la carta, per tota la Xina, Corea delsud i del Nord, Mongòlia i altres països d’Àsia».La seva feina –organitza els viatges i fa de

guia, amb un equip d’empleats locals– li ha per-més «estar a gairebé totes les províncies del paísi també a diversos països d’Àsia, i cada vegadasento més que la meva vida està lligada a laXina». Hi influeix, també, la seva relació senti-mental amb Chen Lingxian, una dona xinesamolt simpàtica que és la seva xicota des de faprop de tres anys, i també que ha fet bons amicsxinesos. I s’ha implicat tant en el país que ambdos amics han muntat el Casal Català de Pe-quín, que Guillem Abellan presideix: «Portemtres anys funcionant i ja tenim una cinquante-na de socis. Al marge de les trobades setma-nals, fem activitats per l’11 de setembre, per

Sant Jordi, per Sant Joan, el sopar de Nadal, lacastanyada, la calçotada... I sempre que podemens reunim per veure el Barça, tenint en comp-te que sempre que juga aquí és de matinada,per la qual cosa només ho podem fer en par-tits realment importants». I continua estudiantxinès –l’any passat en va fer un màster a la Uni-versitat de Negocis de Pequín– perquè «el xi-nès és com la música: com més coses en sapsmés t’adones de tot allò que encara et manca».Guillem Abellan ha conegut moltes coses de

la Xina, i quan se li demana què és el que creuque cridaria més l’atenció dels gironins co-menta que «encara hi ha força gent que quanarriba a Pequín espera trobar-se una ciutat ontothom va amb bicicleta i molts encara potserfins i tot llegeixen el llibre roig d’en Mao. Peròel cert és que la ciutat s’ha transformat (i hocontinua fent) en una gran metròpoli on con-viuen més de 20 milions de persones, amb edi-ficis alts i moderns (Barcelona sembla un po-blet al costat de Pequín) i on per a la cons-trucció de deu línies senceres noves de metrohan trigat el mateix que es triga a Espanya pera la construcció d’una simple parada». Aquestesperit emprenedor del xinesos és un dels ele-ments que més destaca Guilem Abellan, querecorda com a anècdota que «un dia al vesprevaig anar a una botiga d’aliments de prop decasa a buscar alguna cosa per sopar i l’endemàal matí quan vaig passar pel davant ja l’havientransformat en una perruqueria». Una altra cosa que crida l’atenció és la gas-

tronomia, perquè «el menjar xinès que es vena Espanya o a Europa en general no és real-ment el que es menja a la Xina, sinó que estàadaptat al paladar i al preu occidentals. De laXina, del sud concretament, és la dita “es men-ja tot el que vola i no és un avió, tot el que nedai no és un vaixell i tot el que té quatre potes ino és una taula”. Verdures diferents a les nos-tres, plats amb molt picant, pinxos d’escorpí,serp, granota o estofats de carn de gos (bonís-sim, per cert, i sóc un amant dels animals) sónalgunes de les “rareses” que es poden trobar».Guillem Abellan assegura a més que no ha

estat fàcil, l’aclimatació a la Xina. Segons ell,«és impossible que algú europeu s’aclimati sen-se cap problema a viure a la Xina, i a la inver-sa. Necessites temps per amotllar-t’hi bé, i en-tendre i interioritzar els molts i interessants cos-tums del país». En aquest sentit, la relació ambels xinesos també vol un canvi de xip: «Feramistat de veritat amb un xinès no es fàcil, estracta d’una amistat progressiva, però quan re-alment pots considerar-te’n amic, ja és per sem-pre». Igualment, «les diferències culturals fan avegades que hi hagi malentesos entre les pa-relles, companys de feina etc... Perquè moltesvegades una mateixa cosa a la Xina es fa sen-zillament de manera oposada a com la fem no-saltres, i mentre el caràcter occidental és direc -te, el xinès és indirecte, i resulten antagònics».

EL «MORENO» NO AGRADAPel que fa al coneixement de Girona, Catalu n-ya o Espanya que hi ha a la Xina, no és preci-sament elevat, segons Guillem Abellan, que as-segura haver anat a indrets on és la primerapersona occidental que hi ha estat mai: «Giro-na no és coneguda, però el Barça sí, i fins i totpots trobar gent que et parla de la Sagrada Fa-mília i de Gaudí. I pel que fa a Espanya, és benclar: toros i flamenc, el Madrid i el Barça. I enalguns sectors, el pernil. De fet, ara hi ha cinco sis restaurants de cuina espanyola a Pequín,de manera que entre els xinesos moderns lagastronomia hispànica i mediterrània començaa ser coneguda i apreciada. Pel que fa al turis-me de sol i platja, allà no convenç, això: als xi-nesos no els agrada posar-se “morenos perquèés simptoma de ser un treballador del camp idesprestigiós per al seu estatus». .Guillem Abellan i Chen Lingxian són ara a

Girona: «De l’última vegada n’ha fet exactamentdos anys. En els cinc anys que porto fora hi hetornat tres vegades», comenta ell. Les noves tec-nologies li permeten, però, mantenir el con-tacte amb la família i amics, i també estar al casde l’actualitat, encara que s’estima més llegirpremsa internacional que no local. «Els de casaja m’informen del que passa aquí», postil·la.

9 10

8

5

76

Reportatge El cràter Dalí de Mercuri PÀGI NES 2 i 3 Entrevista Howard Gardner «Mai tornarem a tenir un LeonardoDa Vinci» PÀGI NA 8 Entrevista Josep Baselga «En vint anys, la mort per càncer de pit deixarà de ser freqüent» PÀ GINA 9

La Caixa 2100 3006 94 2200826398 Banco Santander 0049 0001 59 2810090000 Bankia 2038 1052 44 6000741510

902 100 822 � www.acciocontralafam.org

Dom

inic

alDiumenge 6de novembre de 2011

Diari de Girona

ReportatgeEl naixement del vi

a les GavarresEl gironí Quim Paredes

ha seguit durant set anysel procés de creació d’un

celler i n’ha elaborat undocumental. PÀGINES 6 i 7

Gironins al mónA la terra dels déus

El figuerenc Eusebi Ayensa dirigeix des de fa quatreanys l’Institut Cervantes d’Atenes. PÀGINES 4 i 5

Versatilitat i confort: Nissan aprofita la polivalència i capacitat de càrrega de la sèrie NV200. PÀGINES 18 i 19✱SUPLEMENT

EUSEBI Ayensa Figuerenc de 44 anys, és el director de l’Institut Cervantes d’Atenes

Es va enamorar de Grècia a l’institut, i des de llavors ha viscut amb un peu a l’Empor dà i l’altrea la terra de Sòcrates, Plató i companyia. Fa quatre anys va ser nomenat director de l’InstitutCer vantes d’Atenes, des del qual treballa per reforçar els vincles entre les seves «dues pàtries».

Quan els nostres avantpassats (a l’Em-pordà i a Girona) vivien en cabanes,conreaven la terra, i caçaven animals o

pescaven per sobreviure, a Grècia, els grecs,gent senzilla, amb una vida frugal i sense lu-xes, construïren obres meravelloses com el Par-tenó i anaven al teatre per veure tragèdies que,sota un aparell mitològic, reflexionaven sobreels grans temes de la humanitat, que no handeixat d’interessar-nos des d’aleshores: l’amor,la bellesa, la fidelitat, la denúncia de la gue-rra...». Eusebi Ayensa parla amb passió de lapassió que sent per Grècia, i de tot allò que s’hipot trobar: « A cap persona mínimament sensi-ble no deixa d’emocionar-la veure per primercop el Partenó i caminar pels carrers per on,segles abans, havien caminat Eurípides, Sòcra-tes o Plató. Les nostres arrels com a poble sóna Grècia (malgrat el cosmopolitisme que ensenvolta) i tota la literatura i el pensament occi -dentals, en bona part, són un escoli, un co-mentari a la literatura i el pensament grecs. Peraltra banda, el paisatge grec és un paisatge me-diterrani, i això tampoc deixa cap gironí indi-ferent. Banyar-se en una illa grega, per exem-ple, és com banyar-se a Empúries».Eusebi Ayensa, casat i amb dos fills, va néi-

xer a Figueres el 2 de març del 1967 (té 44 anys)i resideix entre Riumors i Atenes. De fet, pas-sa més temps a la capital grega, on des de l’1d’octubre de 2007 dirigeix l’Institut Cervantes,encara que sempre que pot torna a l’Empordà,on continua la seva família. «Grècia i l’Empor-dà són les meves dues pàtries», diu. «Va ser du-rant els anys d’estudiant de batxillerat a l’Insti-tut Alexandre Deulofeu de Figueres quan se liva desvetllar l’interès per Grècia: «Quan vaigcursar l’assignatura de grec a l’institut, la llen-gua i la cultura grega clàssiques em van fasci-nar, de manera que vaig decidir cursar filolo-gia clàssica a Barcelona. Un llarg viatge per Grè-cia l’estiu de l’any 1987 i el mestratge sobretotdel professor de grec modern de la Universitatde Barcelona, el ripollès Eudald Solà, em vandecidir a fer el doctorat en el camp de la lite-ratura grega moderna, un tema, juntament ambel de les relacions culturals catalanogregues,que em segueix ocupant des d’aleshores».Es va llicenciar en filologia clàssica a Barce-

lona l’any 1989, i entre el 1991 i el 1993 «vaigfer una part del meu doctorat a la Universitatde Creta, amb el professor Alexis Politis, sobrepoesia popular grega i la seva relació amb lapoesia popular del món romànic. Vaig llegir lameva tesi doctoral l’any 1996 i vaig obtenir aixíel títol de doctor, en aquest cas en filologia ro-mànica, també per la Universitat de Barcelona.He fet, a més, diverses estades postdoctorals aGrècia (Atenes) i a Xipre (Nicòsia)».

BALEARS, EMPORDÀ, GRÈCIAL’any 1993, Eusebi Ayensa va guanyar una pla-ça de professor d’institut (en l’especialitat degrec) a Balears, i durant aquell curs va treba-llar a l’Institut Joan Ramis i Ramis de Maó. L’anysegüent, però, tornava a les comarques gironi-nes: «Entre 1994 i 2000 vaig treballar de profes -sor també de grec a l’IES Frederic Martí i Ca-rreras de Palafrugell, i del 2000 al 2007, a l’IESNarcís Monturiol de Figueres, igualment coma professor de grec. Fa dos anys vaig aprovarl’accés a càtedra. Paral·lelament, del curs 1996al 2000 vaig treballar com a professor contrac-tat de llengua i cultura gregues a temps parciala la Universitat de Girona».L’any 2007 se li va presentar l’oportunitat de

tornar a Grècia, a treballar-hi com a director del’Institut Cervantes, i va acceptar. I no se’n pe-nedeix, tot i que «lògicament, trobo molt a fal-tar la meva família, que viu a l’Empordà».La seva aclimatació al nou lloc de residència

li va resultar senzilla perquè «ja havia viscut aGrècia anteriorment, i Grècia ha estat durantmolts anys el país on he passat una bona partde les vacances d’estiu, amb la família. Parlogrec des de fa anys i, a més, ja havia estat con-vidat a l’Institut Cervantes d’Atenes en un pa-rell d’ocasions com a conferenciant».Quan se li demana com és un seu dia nor-

mal a Atenes, Eusebi Ayensa alerta que «la mevafeina està a les antípodes de la monotonia. Cadadia és diferent. Normalment vaig al despatx aprimera hora i resolc els temes pendents o reboles visites programades. A la tarda, amb méscalma, escric informes de la meva feina (quanme’ls demanen des de Madrid) o participo, coma amfitrió, en les activitats culturals programa-des a l’Institut. En un centre tan gran com l’Ins-titut Cervantes d’Atenes, però, amb més de milalumnes i una activitat cultural molt intensa(conferències, taules rodones, exposicions,etc...), no deixen d’aparèixer temes urgents quecal resoldre al moment. Tinc un excel·lentequip de treball, però com a director sovint emtoca prendre decisions sobre la marxa en rela-ció als temes més diversos». Per si no n’hi ha-gués prou, «el meu treball té també una part derepresentació institucional molt important.Com a director que sóc de l’Institut i agregatde l’ambaixada d’Espanya a Grècia, em toca so-vint assistir a actes públic en representació d’a-questes dues institucions».La seva passió per Grècia i per la cultura gre-

gues fa que no s’acabi tampoc aquí, la feinad’Eu sebi Ayensa, que ja des dels seus temps deprofessor d’institut s’ha dedicat paral.lelamenta altres activitats: «He traduït poesia popular

grega al català i castellà i la narrativa de Pan-delís Prevelakis i Iorgos F. Pieridis al català, aixícom la poesia de Konstandinos Kavafis, IorgosSeferis i Iannis Ritsos també al català. I enaquests moments acabo d’enllestir l’edició d’u-nes cartes inèdites de Carles Riba que he loca-litzat a Grècia i que parlen (abans que ho fesningú més a Espanya) de literatura grega mo-derna, i estic elaborant una guia sobre els cas-tells catalans de Grècia, és a dir, els castells ocu-pats o construïts, segons els casos, pels almo-gàvers en el segle XIV, en els quals s’han fet re-centment interessants troballes». En aquest sen-tit, apunta que «si hi ha dues coses de Grèciaque em fascinen són la seva història mil·lenà-ria (passejar per Atenes és recórrer els matei-xos carrers pels quans van passar, segles abans,Sòcrates, Plató o Eurípides, els pares de la cul-tura occidental), i la seva rica literatura, espe-cialment brillant en el camp de la poesia, ambdos premis Nobel a la segona meitat del segleXX, Iorgos Seferis i Odisseas Elitis».I encara més, perquè, aprofitant els seus re-

gulars retorns a l’Empordà, «també, quan puc,participo en activitats culturals a Girona o laseva província, sobretot quan estan relaciona-des amb la meva terra d’adopció. Per exemple,acabo de coordinar el cicle de conferències

dels déusA la terra

4 Dominical

Diumenge 6de novembre de 2011

Fotos:1Eusebi Ayensa a laseu de l’InstitutCervantes d’Atenes.2Inauguració de l’ex-posició «Estampesmexicanes contem-porànies dels arxiusKyron: 1972-2004»,que es va celebrar al’Institut Cervantesd’Atenes el 17 degener de 2011.3Amb la seva família iuns amics al capda-munt del Partenó,amb Atenes al fons,l’estiu de 2010.4Amb Pilar Tavera iMa ría José Valeri(exprofessores degrec i llatí de l’IESRamon Muntaner deFigueres) i TassosTanulas (restauradoren cap dels Propi -leus) davant del’Erec tèion, a l’Acrò -polis.5Amb els seus fills enun vaixell a l’illa deMitilene, l’estiu de2007.6Amb un dels seusfills i la seva sogradavant de la Portadels Lleons, aMicenes.7D’esquerra a dreta,Euse bi Ayensa,Aléxan dros Mandis(exinspector en capde l’Acròpolis), Mi -guel Fuertes (ambai-xador d’Espanya aGrècia) i CristianFont (cònsol de l’am-baixada d’Espanyaa Grè cia), al peudels Propileus, da -vant del monòlit ambl’elogi de l’Acrò polisescrit l’any 1380 perPere el Cerimoniós,erigit a instàncies del’Ins titut Cervantes il’ambaixada d’Es -panya a Grècia(febrer de 2011).8Amb Eleni Zerva, di -rectora de l’EKE MEL(organisme del Mi -nisteri grec de Cultu -ra), i Carles Torner,aleshores cap de li -teratura i pensamentde l’Institut RamonLlulll, en un seminarisobre la literaturacatalana celebrat al’illa de Paros el mesde maig de 2008.

2

1

TEXT: ALFONS PETIT

Amb la col·laboració de

AtenesGRÈCIA

DISTÀNCIA DE GIRONA:2.985 kilòmetres(per carretera).

POBLACIÓ:3.812.330 habitants

(2011).SUPERFÍCIE:427 km².DENSITAT:

8.928 hab./km².MONEDA:Euro.

IDIOMA OFICIAL:Grec.

QUÈ ÉS EL QUE MÉS LI HAAGRADAT D’ATENES A EUSEBI

AYENSA:El contacte viu i diariamb la realitat culturalgrega, a la qual havia

dedicat tota la meva vidaprofessional fins al meunomenament com adirector. Tot i que tincmolt poc temps lliure,viure a Grècia suposatenir a l’abast de la màles principals bibliote-ques i arxius del país, i,és clar, respirar història acada cantonada, a cadacarrer d’aquesta ciutatque, després de tantssegles, ens segueix fas-

cinant.

I EL QUE MENYS:Atenes és una ciutatdura, amb prop de 4milions d’habitants, ontothom corre. Aquestasensació de pressa con-tínua, unida a la difícilsituació econòmica queviu el país, és el quemenys m’agrada

d’Atenes.

QUÈ ÉS EL QUE MÉS TROBAA FALTAR DE GIRONA:

La família i els amics (peraquest ordre).

I EL QUE MENYS:No hi ha res que real-

ment celebri haver deixatenrere a Girona. Tot i seruna mica apàtrida (vaigviure també a Cretadurant tres anys, del

1991 al 1993, per redac-tar la meva tesi doctoral),no he deixat mai de sen-tir-me empordanès (i, perextensió, gironí), i aixòcomporta acceptar la

realitat d’aquesta terra entots els seus caires.

Gironinsal món

5 Dominical

Diumenge 6de novembre de 2011

“Catalunya a Grècia/Grècia a Catalunya”, a Cai-xaForum, de Girona, que ha tingut molt bonaacollida, i l’any passat vaig participar a Figue-res en la inauguració d’una exposició de gra-vats i escultures del meu amic Jofre Sebastianinspirats en la Ilíada i l’Odissea».Malgrat tota aquesta intensa activitat, Eusebi

Ayen sa també té estones lliures, algunes de lesquals les aprofita per conèixer encara millor unpaís amb «una gastronomia realment excel.lent»i uns habitants «molt hospitalaris, com ho erenja els herois homèrics»: «Quan la meva famíliaés a Grècia (normalment el mes de juliol, enquè jo encara treballo i la meva dona, que ésprofessora d’institut, comença les vacances, oper Setmana santa, quan l’ortodoxa no coinci-deix amb la catòlica), solem sortir a llocs pro-pers a Atenes (o a Atenes mateix) i a algun in-dret més llunyà o a alguna illa els caps de set-mana. Quan estic sol, combino alguna sortidapels voltants d’Atenes amb el treball a casa, per-què em dedico a la traducció literària del grecal català i a castellà i a la investigació sobre lesrelacions catalanogregues des del segle XIV, enquè els almogàvers van dominar el ducat d’A-tenes i Neopàtria durant gairebé 80 anys». Pre-cisament el llibre sobre els castells catalans deGrècia que està escrivint «m’obliga a sortir d’A-

tenes els caps de setmana i visitar-los per fer-ne fotos i conèixer-ne l’estat actual. Molts viat-gers catalans que visiten Grècia no saben que,a dues hores escasses d’Atenes, tenim castells,com el de Livadià, que van adoptar la seva for-ma actual durant l’ocupació catalana, al segleXIV. Són, d’alguna manera, una petita part dela nostra història a la terra dels déus».

EL BARÇA I PERE EL CERIMONIÓSQuan se li demana si les persones amb les qualses relaciona a Grècia coneixien Girona o Cata-lunya, apunta que «a l’Institut Cervantes d’Ate-nes es coneixia força bé, fins i tot abans d’a-nar-hi jo com a director, la realitat de Catalu n-ya». Afegeix, en aquest punt, que «el Barça és,sens dubte, el nostre millor ambaixador, i a mésva ser un rei del casal d’Aragó, Pere el Ceri-moniós, el primer qui en època medieval va re-conèixer, l’any 1380, que l’Acròpolis, que ellanomenava el castell de Cetines, era «la pus ri-cha joya qui al mont sia» (una placa de marbreque vam aconseguir d’erigir als peus dels Pro-pileus recorda aquest elogi)». En canvi, «Giro-na i l’Empordà són menys coneguts. Amb tot,a finals de 2008 vam celebrar una sèrie d’actesa Atenes, en col·labo ració amb el Museu d’Ar-queologia de Catalunya-Empúries, per donar a

conèixer aquesta colònia grega al públic grec,i la veritat és que, des d’aleshores, com em co-menten els respon sables d’Empúries, el públicgrec que visita aquest recinte arqueològic haaugmentat considerablement. A més, algundels nostres professors és català».Grècia travessa una situació econòmica molt

complicada que inevitablement afecta la vidaquotidiana. També la d’Eusebi Ayensa: «Composen de relleu gairebé diàriament els mitjansde comunicació del país, el govern grec, perfer front a la crisi i al deute del país, ha hagutde prendre mesures molt dures de retalladesde sous, acomiadaments i pujades generalitza-des d’impostos que han provocat un gran ma-lestar. Les freqüents vagues de transports fanque el simple fet d’arribar a l’Institut sigui, moltsdies, una autèntica odissea. Tanmateix, davantdels durs sacrificis que han d’assumir els grecs,aquests maldecaps són secundaris i fàcilmentsolucionables amb transport propi (taxi o cot-xe particular). Personalment no puc més quedesitjar al poble grec, un poble germà del nos-tre, molta sort en aquesta etapa. No tinc capdubte que els grecs, que han tingut una de leshistòries més dures del segle XX, amb copsd’estat, dictadures militars, una guerra mundiali una guerra civil, sabran superar la crisi».

5

87

6

4

3

Reportatge Electrodomèstics «vampirs» Continuen consumint electricitat tot i estar apagats. PÀGI NA 8 Entrevista JuanLuis Arsuaga «El futur no està escrit» PÀGI NA 9 Arquitectura gironina Hotel Molí del Mig de Torroella. PÀ GINES 10 i 11

Dom

inic

alDiumenge 7d’agost de 2011

Diari de Girona

Gironins al mónEl fil de la vidaEl metge olotí Josep Antoni Ruiz fa una quinzena d’anysque treballa en diferents països africans. PÀGINES 6 i 7

ReportatgeEls ninots

de DalíAmb només 14anys, el pintor

figuerencomplia de

dibuixos i ninotshumorístics els

llibres del’escola i ja va

publicar unacudit al

«Calendari deEn Patufet».

PÀGINES 2, 3, 4 i 5

Referència elèctrica: Opel es posiciona en aquest sector amb l’Ampera, de gran autonomia. PÀGINES 18 i 19✱SUPLEMENT

JOSEP ANTONI Ruiz Postigo Metge d’Olot, treballa a Egipte i a d’altres indrets d’Àfrica

El metge olotí Josep Antoni Ruiz, de 42 anys, va arribar el 2008 al Caire, la capital d’Egipte, coma responsable d’un programa de l’Organització Mundial de la Salut per al nord d’Àfrica i l’OrientMitjà. Abans, havia treballat com a metge cooperant en diferents països de l’Àfrica subsahariana.

Els meus ulls no donaven crèdit al queveia… A la capital, Luanda, dones carre-gant bombones de gas butà al cap, ca-

mions sense parabrises… I a la zona del pro-jecte, Muxima, semblava com si el temps s’ha-gués aturat, som si la petjada del colonitzadorportuguès fos una imatge embolcallada per lesteranyines, ja que els pocs edificis de totxanesque hi havia estaven deteriorats, els cables elèc-trics només servien perquè els ocells s’hi po-sessin i la gent continuava vivint en el mateixtipus de vivendes de feia més de cent anys...».Amb aquestes paraules rememora Josep Anto-ni Ruiz Postigo –«“Suki” per als amics», apun-ta– la primera impressió que va tenir quan vaarribar el juliol del 1996 a Angola, el primerpaís africà on va exercir de metge. Hi va anara treballar per a l’organització humanitària Me-dicus Mundi, a la qual «Suki» havia demanat unabeca per formar-se com a metge cooperant du-rant dos anys a Barcelona. Però les coses vananar de manera molt diferent: «Quan em vanentrevistar sobre la beca, em van dir de segui-da: “Tenim una proposta que té el que a tu t’a-grada, un projecte en una zona rural on una deles prioritats són les malalties infeccioses. Nocal que facis els dos anys a Barcelona, estemdisposats a enviar-t’hi en pocs mesos, quan aca-bis el teu diploma en medicina tropical”». D’a-questa manera començava el seu periple afri-cà, que encara no té data de caducitat.Josep Antoni Ruiz va néixer el 13 de novem -

bre de 1968 a Olot, on va fer els estudis bàsics(a l’Acadèmia Fornos i a la Divina Providència)i el batxillerat (a l’Institut Montsacopa). Va es-tu diar medicina a la Universtiat Autònoma deBarcelona i la part clínica a l’Hospital de SantPau. El cinquè curs el va fer a París, a travésdel programa Erasmus.

DOS VIATGES DECISIUSVa ser precisament durant la seva etapa d’es-tudiant universitari quan se li va despertar l’in-terès per exercir de metge cooperant. I va serarran de dos viatges, al Marroc i al Brasil. «L’any1989, quan feia tercer de carrera, vaig anar alMarroc. Era el primer cop que sortia d’Europa,i hi vaig visitar alguns hospitals. La realitat d’a-quelles sales d’hospitalització em va esparve-rar. Justament aquell estiu havia treballat de ze-lador nocturn a l’hospital d’Olot, per fer algunsestalvis, i també feia pràctiques com a estudianta l’hospital, a Medicina Interna. El contrast en-tre la qualitat dels serveis hospitalaris d’Olot iels del Marroc em van despertar el sentimentde voler dedicar-me més endavant a exercir laprofessió en països més pobres». Tres anys méstard, el 1992, «Suki» viatjava al Brasil com a vo-lun tari d’una associació d’intercanvi d’estu-diants de medicina: «Aquella estada em va acos-tar a la realitat del tròpic, on les necessitats mè-diques i la severitat d’algunes malalties infec-cioses arriben a ser en molts casos esfereïdo-res». «L’empremta que em van deixar aquellsdos viatges van ser els estímuls originals perprendre més endavant una decisió de la qualavui encara estic satisfet», afegeix. Així, l’any 1995 es va decidir a demanar la

beca de Medicus Mundi Catalunya, petició queel portaria directament a Angola a treballar «enun projecte d’atenció primària de salut, del qualen vaig ser el coordinador, i el metge de ter -reny per al programa de la malaltia de la son».Precisament aquesta patologia, la tripanoso-miasi africana, que transmet la mosca Tsé-Tsé,ha centrat bona part de l’activitat de Josep An-toni Ruiz a l’Àfrica subsahariana.L’any 1999 es va acabar la seva estada a An-

gola, i poc després Metges sense Fronteres

(MSF) li oferia anar-se’n a Hondures a partici-par en un projecte sobre la malaltia de Chagas(tripanosomiasi americana). «Els vaig dir quepreferia esperar mig any abans de canviar decontinent i de tema professional. L’any 2000vaig descansar una mica, vaig assistir a un cursinternacional intensiu sobre la malaltia de lason a Marsella, vaig continuar treballant en latesi doctoral (sobre la malaltia del son, preci-sament, que vaig acabar l’any 2005 aprofitantque tornava a estar uns mesos a l’atur) i vaigfer una missió exploratòria per a MSF amb laintenció d’iniciar un projecte a la RepúblicaCentrafricana (RCA)». «Suki» volia continuar tre-ballant a l’Àfrica i en la tripanosomiasi, i peraixò es va agafar aquest període d’espera. I se’nva sortir, encara que va haver de canviar Me-dicus Mundi per MSF: «Medicus Mundi no te-nia llavors cap projecte d’aquest tema».Així, entre 2001 i 2004, Josep Antoni Ruiz va

participar en el projecte de MSF de control dela malaltia de la son en una zona molt remotade la RCA: «L’Haut Mbomou és a quatre dies encotxe de la capital del país. Era un repte im-portant. Només érem dos catalans, a l’equip,quan vam començar: el logista i jo. Tota la fei-na la vaig fer amb infermers africans, en cinccentres de salut/hospitals, en una zona de 200quilòmetres». L’any 2003, un cop d’Estat a laRCA els va obligar a marxar del país durant tresmesos, que Ruiz va aprofitar per participar enun projecte de medicina general a Burundi.«Suki» va deixar el 2004 el projecte de MSF a

la RCA, però no va deixar Àfrica ni la malaltiade la son: «El món de la tripanosomosi és rela-tivament petit, i ens coneixem tots de con-

gressos internacionals. L’Organització Mundialde la Salut (OMS) havia estat quatre mesos bus-cant una persona per coordinar un projecte d’e-mergència sobre la malaltia de la son a Sudandel Sud, i quan van saber que jo deixava el pro-jecte de la RCA em van proposar fer-me’n càr -rec». Així, durant sis mesos, Ruiz va fer de «co-ordinador, metge, logista i financer del projec-te d’emergència de malaltia de la son al com-tat de Tambura i Ezo, a Sudan del Sud». Aca-bada aquesta feina, l’OMS li va proposar quecontinués al país, però ampliant les seves acti-vitats. Així, hi va continuar fins al 2008, peròara com a encarregat dels programes de ma-lalties tropicals desateses al Sudan del Sud, ambbase a la capital del país, Juba.La mateixa OMS li va proposar una nova fei-

na, l’any 2008, que és la que el va fer traslladara Egipte, on continua. «Em van oferir treballara l’oficina regional de l’OMS, al Caire, on co-brim 22 països, des del Marroc fins al Pakistan.Sóc el responsable del programa de lehisma-niasi cutània i visceral a la regió del nord d’À-frica i Orient Mitjà i segueixo les activitats detripanosomiasi al Sudan del Sud». Així, «Suki» téla seva base d’operacions al Caire, però viatjasovint als països de la zona, per supervisar so-bre el terreny el funcionament dels programes.Malgrat que ja porta una quinzena d’anys vi-

vint i treballant a l’Àfrica, Josep Antoni Ruizconsidera que es tracta d’un trasllat provisio-nal, encara que «de moment no tinc data de tor-nada a Catalunya». I no es penedeix en abso-lut de la decisió de marxar que va prendre enel seu dia, al contrari: «Sóc un apassionat de lameva feina i he tingut la sort d’estar en llocs re-

El fil de la vida

6 DominicalDiumenge 7d’agost de 2011

Fotos:1Josep Antoni Ruiz idos col·laboradorsseus netejant uncamí per poder con-tinuar circulant ambel seu vehicle, alcomtat de Mundri deSudan del Sud, elmaig de 2008.2Un dels centres desalut de Mundri on«Suki» treballava enel projecte de lamalaltia de la son.3Fent una xerradasobre la lehismaniasicutània a Teheran,Iran, el 27 juny.4Ruiz treballant ambun microscopi alcomtat de Mundri, elmaig de 2009.5En un gran mercatde camells situat auns 30 kilòmetresdel Caire. «Hi haviauns cinc mil camellsper vendre a les car-nisseries», explica.6«Aprofitant l’espai:una planxa metàl· -lica a la qual s’en-ganxen les revistesper crear una boti-ga... Com que noplou mai al Caire...».7En una fruiteria pro-pera al seu domicili.8Conversant amb elvenedor ambulantde llet fresca delbarri de Zamalek.9«Un dels espais albarri de Zamalek ones pot gaudir del riuNil, la brisa fresca iun xic de verdorsen se l’atabalamentdel trànsit».10«Als carrers deTeheran cada 200metres hi ha una“bústia” per poder-hidipositar almoina».11«Mausoleu a Istan -bul: A vegades, en -tre aeroport i aero-port es pot fer unaescapadeta i visitarciutats noves».

1

2 3

TEXT: ALFONS PETIT

Amb la col·laboració de

EL CAIREEGIPTE

DISTÀNCIA DE GIRONA:2.860 kilòmetres

(aproximadament).POBLACIÓ:

7.756.977 habitants(no s’hi inclou l’àrea me-

tropolitana).SUPERFÍCIE:453 km².DENSITAT:

17.123 hab./km².MONEDA:

Lliura egípcia(1 euro = 8,5 lliures).

IDIOMA OFICIAL:Àrab.

QUÈ ÉS EL QUE MÉS LI HAAGRADAT DEL CAIRE

A JOSEP ANTONI RUIZ:De la megalòpoli del Cai-re, definitivament, els

sucs de fruita natural. Pelque fa a l’Àfrica sub-sa-hariana, la vida en gene-ral es percep com un pro-cés molt més senzill.

I EL QUE MENYS:Del Caire, la contamina-ció acústica i de l’aire. I el

caos. QUÈ ÉS EL QUE MÉS TROBA A

FALTAR DE GIRONA:

La «seguretat» i les pos-tres. A l’Àfrica te n’adonesque el fil del qual penja lanostra vida es torna moltmés prim. I trigues untemps a acostumar-te ano poder fer postres va-riades després de la ma-

joria d’àpats.

I EL QUE MENYS:La fred i una certa tristorque les persones mostrenen el seu dia a dia. És

real ment sorprenent com-provar que malgrat les di-ficultats amb les quals

viuen la majoria d’africansen zones rurals, el som-riure és una part habitual

del paisatge.

Gironinsal món

7 Dominical

Diumenge 7d’agost de 2011

mots de l’Àfrica fent una tasca que m’ha apor-tat molta satisfacció. Hi ha hagut també mo-ments molts difícils, sobretot quan es treballaen països en guerra, o quan les malalties no etpermeten tenir una qualitat de vida aceptable,però l’acollida de les poblacions en les qualshe treballat fan que senti que ha valgut la pena».I és que, durant el seu periple africà, «Suki» s’hatrobat amb situacions realment complicades:«He viscut en diversos països en guerra i he es-tat evacuat per motius de seguretat en nom-broses ocasions. A més, tenir diversos episodisde malària també et fa sentir que el fil del qualpenja la teva vida es molt més prim».Igualment, ha estat testimoni de situacions

històriques remarcables, com les recents revol -tes a Egipte, o la independència de Sudan delSud. Sobre Egipte, assegura que «el que ha pas-sat no s’ho creuen ni els mateixos egipcis. Nos’ho esperaven. Jo vaig estar una setmana tan-cat a casa, ja que ens van tancar l’oficina permotius de seguretat. Llavors ens van evacuarfo ra del país». Malgrat això, ha pogut tornar aresidir al Caire, una ciutat a la qual no s’acabad’acostumar: «Encara no m’hi he aclimatat per-què és una ciutat amb una àrea metropolitanaque supera la mida del trajecte Olot-Girona iamb tres vegades la població de tot Catalu n-ya… Encara em sorprèn trobar-me retencionsde vehicles als carrers a la una de la matinada».Per la seva feina a Sudan del Sud, també ha es-tat testimoni privilegiat del procés d’indepen-dència del país, culminat amb el referèn dumque la va aprovar. Malgrat això, «a la capital noes nota res en particular, res diferent com paratamb abans del referèndum. En certes zones ma-

lauradament sí que hi ha hagut una escaladadel conflicte armat amb les guerrilles; la situa-ció és molt incerta i la frontera no ha estat en-cara totalment definida».Les diverses responsabilitats que té fan que

la vida de Josep Antoni Ruiz no esti gui sotme-sa a una rutina massa definida. A més, comen-ta, «la tònica de la vida a l’Àfrica és que la ruti-na brilla per la seva absència. Al Caire sí quetinc una certa rutina, pero la meva feina impli-ca un nombre considerable de viatges pels paï-sos de la regió que fan que la vida tranquil·lade treballar en un despatx estigui impregnadad’estades en països com Sudan, Síria o Iemen,on visito centres de salut o imparteixo cursosde formació per al personal de salut».

LA RELIGIÓ, LA VIDA I LA MORTTot plegat li ha permés fer-se una bona idea dela realitat tant del Caire com de l’Àfrica subsa-hariana, i creu que entre les coses que més po-drien sorprendre els gironins que visitessinEgipte hi ha el fet que «la religió ocupa un llocmolt important en el dia a dia de les persones.Em sembla que a casa nostra la gent s’ha dis-tanciat molt de la religió, o si més no la religio - sitat no es manifesta tan obertament». Pel quefa a les zones de l’Àfrica subsahariana que co-neix, en destaca que «la vida es viu amb menysdramatisme, les agendes no van tan plenes, lagent té mes temps per seure, parlar, fer trenesa la veïna del costat... La gent planifica moltmenys, té moltes menys opcions». Puntualitzaque es refereix «a l’Àfrica rural, on he viscut lamajor part del temps». També remarca «l’acti-tud que tenen els africans del tròpic en relació

a la mort, molt més adaptada que la nostra. Ellsho viuen d’una manera molt més resignada i lamort impacta en la seva vida d’una formamenys traumàtica que a casa nostra».Josep Antoni Ruiz –que acostuma a tornar un

cop a l’any a Girona i a qui li agradaria viure«en una ciutat més petita i més a prop del mar»–,no fuig d’estudi quan se li demana quina solu-ció veu per als greus problemes que pateix Àfri-ca. «Renoi, no és gens fàcil», diu d’entrada, peròtot seguit afegeix que la solució, al seu parer,«implica la societat civil, les empreses i els go-verns occidentals, però sobretot implica queels països considerats menys desenvolupats tro-bin la fórmula per assumir responsablement elseu futur i millorar-ne les condicions. Si aga-fem per exemple el cas de casa nostra, qui hamillorat la sanitat, l’ensenyament i les vies decomunicacio a Catalunya els darrrers 50 anys?Han estat les organitzacions no governamen-tals d’altres països? Les organitzacions interna-cionals? Com a vegades passa a casa nostra, laclasse dirigent afri cana no sempre treballa pelbenefici dels ciutadans, sinó que alguns indi-vidus ho fan per la seva pròpia butxaca. Així,hi ha corrupció en països en els quals la majo-ria de la poblacio pateix, i molt. I encara queoptéssim per “boicotejar” o “aïllar” certs països,al final qui acaba patint és la població civil, noels responsables de certes injustícies. L’opciómés útil a llarg termini seria oferir educació ala majoria de la població, entenent com a talno només coneixements tècnics, sinó promou -re valors com la tolerància, el respecte i l’ho-nes tedat, perquè la corrupció està estesa moltmés enllà de les classes dirigents».

9 10 11

6

7

8

4

5